Per un cristianisme en la frontera by emboscall

PER UN CRISTIANISME EN LA FRONTERA

Antoni Ferret

PER UN CRISTIANISME EN LA FRONTERA

Barcelona, 2014

Dipòsit legal: B 20619-2014 ISBN: 978-84-92563-81-4 Primera edició: setembre de 2014

Índex INTRODUCCIÓ: PER QUÈ EN LA FRONTERA? LA UTOPIA CRISTIANA EL MITE DELS ÀNGELS L’ATENCIÓ ALS FIDELS ELS BISBES, SUCCESSORS DELS APÒSTOLS? CRIST FOU UN RADICAL CRIST I LES DONES EL CRISTIANISME ALTERNATIU UN CRISTIANISME MUTILAT DÉU O DEESSA? I, PER QUÈ NO EL DIVORCI? DOS MITES ANTIFEMENINS EN LA BÍBLIA EL BOICOT DELS CRISTIANS EL COS, EL SEXE I L’AMOR EL NOU SANEDRÍ EL PAPA QUE VOLDRIA EL SÍNODE DE LA FAMÍLIA ELS CRISTIANS/ES, ELS GRANS CULPABLES ELS FINS DEL MATRIMONI «EN VINDRAN D’ORIENT I D’OCCIDENT...» UNA ESGLÉSIA DIVORCIADA DE CRIST I ELS MOSSENS? UNA INFÀMIA EN LA BÍBLIA EL JESÚS QUE ENS HAN AMAGAT EL JESÚS DE DUQUESNE. I EL JESÚS DE DUQUESNE. II L’AVORTAMENT AL LLARG DE LA HISTÒRIA L’ESGLÉSIA EN EL MÓN D’AVUI, 1 L’ESGLÉSIA EN EL MÓN D’AVUI, 2 L’ESGLÉSIA EN EL MÓN D’AVUI, 3 L’ESGLÉSIA FORA DEL VATICÀ! L’ETERNITAT NO TÉ FUTUR

5 7 12 15 17 19 21 23 28 32 34 36 38 40 43 45 47 49 51 53 55 57 59 62 67 73 78 81 86 91 95 96

LA REFORMA DE L’ESGLÉSIA 98 LA REFORMA DEL PAPAT, 1 100 LA REFORMA DEL PAPAT, 2 102 LA SANTÍSSIMA TRINITAT, EXPLICADA 104 LA VINYA D’ISAÏES 106 LES CATEDRALS, UN DISBARAT 109 SOBRE «MARIA DE NATZARET» 111 MATRIMONI HOMOSEXUAL 115 UNA MORAL ANTINATURA I ANTIBÍBLICA 117 LA «DIALÈCTICA» DEL MÓN 121 PRESERVATIUS I ESGLÉSIA 126 ELS PROFETES 130 QUÈ ENS ESPERA DESPRÉS D’AQUESTA VIDA? 132 QUINES REFORMES? 135 EL REGNE DE DÉU 137 LA TRAVESSIA PEL DESERT DEL POBLE D’ISRAEL 139 UN ERROR EN LA TEOLOGIA TRADICIONAL CRISTIANA? 141

INTRODUCCIÓ: PER QUÈ EN LA FRONTERA? Si estàs imbuït de l’Evangeli, dins l’Església catòlica actual, en les condicions actuals, no s’hi pot viure. T’hi ofegues. (És clar que sí que s’hi pot viure: passant de tot, però no es tracta pas d’això.) L’avorrible arrogància d’una jerarquia que no dialoga, que no contesta. Unes lleis arbitràries, d’una altra època. Una litúrgia recargolada, de tipus medieval. Un luxe insultant. Unes relacions amb els poders mundans opressius que resulten odioses. Una teologia que té esquerdes, que no concorden. Etc. Ara bé: no te’n pots anar, no pots deixar Crist per les misèries humanes de l’Església. Seria un disbarat, una cosa que no tindria cap ni centener. Has de continuar pregant i freqüentant l’eucaristia. No per l’Església, sinó per Crist. Però t’has d’apartar. Fins a un punt que, si fas un pas més, ja ets fora. Però no el fas, aquest pas més. Estàs al límit. A la frontera. Divorciat de manera permanent de les estructures i de les autoritats. I, per què a la frontera? Doncs per dues coses: 1) Per respirar, per sentir-te més o menys lliure d’aquella faramalla que no pots aguantar. 2) Per acumular forces, de cara a llançar l’atac, tots junts, de reconquesta de la Institució. Desgraciadament, això darrer és difícil. Els cristians són una gent específicament mal educada. Estan fermament educats en l’obediència. Fins i tot en un excés d’obediència. I els resulta enormement difícil prendre actituds de revolta. Tot i així, a la frontera esperem temps millors.

LA UTOPIA CRISTIANA Un dels conceptes més utilitzats en la predicació de Jesús de Natzaret és el del «Regne de Déu». Paradoxalment, és un dels menys utilitzats en la predicació de l’Església catòlica. Cal reconèixer, però, que si Crist el va utilitzar a bastament, en canvi, el va «precisar» poc. En va expressar molts «aspectes», a través de paràboles, d’acord amb la cultura oriental, que, com sabem, és més descriptiva que no definidora. I els cristians i les cristianes s’hi han perdut... A fe que s’hi han perdut. L’Església (o les Esglésies), al llarg dels segles, han donat, tant amb la teoria com amb la pràctica, almenys tres interpretacions, o maneres, sobretot fàctiques, d’entendre aquest ideal. 1. La que podríem anomenar «personal o intimista», de bon tros la més desenvolupada. 2. La «comunitària elitista» (monàstica). 3. La «professional i constructora del món» (calvinista). La més comuna, si més no la predicada i proposada de sempre al comú de la gent, seria que el Regne de Déu (o l’ideal cristià, perquè quasi mai no s’usa aquella expressió) es prepara i es forja a través de la relació íntima de l’individu amb Déu, i del seu bon comportament amb cada una de les altres persones. I es realitza plenament en una vida futura (al Cel), mitjançant el gaudi de Déu. Simplificant, potser en excés, podríem dir: pregar, portarse bé i esperar el premi. En aquesta versió, la vida «mundana» no té gaire importància: ja se sobreentén que és dolenta (un dels «enemics de l’ànima»), que ho seguirà sent, i que, de fet, només constitueix un seguit de «trampes» que el bon cristià ha d’anar saltant per arribar bé el seu destí personal final. La tan anomenada «salvació» és radicalment personal (de cada u), i només es realitza en l’altra vida. 7

La pràctica monàstica porta aquest menysteniment de la vida mundana i ordinària a un extrem: la persona que se sent cridada a un grau de perfecció «fuig del món»; en un primer moment era al desert, i molt aviat es va canalitzar cap als monestirs. Però, en canvi, fa la gran aportació (en aquesta segona etapa, però ja molt aviat) que la vida cristiana es viu «en comunitat», superant radicalment l’individualisme, en una forma de vida en què el «grup» té molta més importància que cada una de les persones. La salvació continua sent personal i per a l’altra vida, però es guanya comunitàriament. Ara bé, la característica principal d’aquesta forma de viure el cristianisme és que és bàsicament elitista (i només pot ser elitista, entre altres raons perquè, si no, s’acabaria la humanitat). I al llarg de la història es va esdevenir que aquesta organització cristiana va ser, durant molt temps, un òrgan de poder feudal. Res més lluny de l’Evangeli!! De tota manera, això amb el temps ha tornat a canviar. La Reforma protestant, tan rica d’aspectes positius, com també d’altres que no tant, per una banda va portar el to «individual» de la vida cristiana a un màxim, però, a través de la versió calvinista, va fer una aportació d’una enorme importància: l’ideal cristià s’havia de viure «a través del treball professional, amb l’objectiu de construir el món segons el voler de Déu». (Més modernament, l’organització Opus Dei ha reprès aquesta via, amb característiques bastant «peculiars».) Desgraciadament, aquest camí, probablement més pròxim a la millor solució que els altres, es va entrampar amb el sistema capitalista i les seves pràctiques quasi tant com ho havia fet la vida monàstica amb el feudalisme. També tenia un cert regust elitista: no tothom pot arribar a ser un bon empresari o un bon tècnic.

Un element comú a les tres interpretacions esmentades ha estat creure que la mateixa «estructura» eclesiàstica (menys definida en el cas calvinista) i el seu lligam amb l’estructura civil i les seves lleis i institucions (allò que se n’ha dit «la Cristiandat») ja era, ella mateixa, una «prefiguració» del que havia de ser el Regne de Déu. Donat el caràcter intensament pecaminós d’aquestes estructures (Imperi romà, feudalisme i capitalisme), no cal pas fer-hi cap mena de comentari... Hi pot haver una altra manera d’entendre l’ideal del Regne de Déu. Em guardaré prou de dir que sigui «la veritable». Diré només que és «una altra» i «possible». Tal volta més convenient i útil que les anteriors. El «Regne» seria una realitat essencialment comunitària, que es practicaria en les relacions de les persones «entre elles», tant com en la relació comunitària (però també personal) amb Déu. Però en les relacions de les persones entre elles d’una manera total: entre persona i persona, entre família i família, entre grup i grup, entre país i país, entre civilització i civilització. El Regne de Déu seria un món solidari, però en una perspectiva de «més enllà». La seva plenitud no es realitzaria només en una altra vida, sinó en aquesta i en l’altra, indistintament. Però de tal manera que la seva realització en aquesta vida «condicionaria» la seva realització en l’altra. (Aquest pot ser l’aspecte més discutible.) Cada pas endavant en la justícia, en la llibertat, en la igualtat, en el progrés tècnic, en unes relacions més solidàries entre les persones i entre els pobles, seria un pas endavant en la realització del Regne de Déu predicat per Crist. I quan s’arribés a un punt molt alt d’una humanitat fortament solidària, aleshores s’esdevindria la Segona Vinguda de Crist i la inauguració de la fase final i definitiva del Regne. En una «perspectiva d’eternitat». La salvació seria, doncs, col·lectiva «en la manera d’arribar-hi». Però, atenció!, cada fracàs, cada guerra, 9

cada dictadura, cada revolució fallida, cada llei injusta, cada comportament egoista i insolidari, cada actitud passiva, serien passos enrere en l’adveniment del Regne. Aquesta versió està avalada per teòlegs, alguns de gran prestigi, però minoritaris. El que alguns no accepten és el «condicionament» de la Segona Vinguda per part del progrés social (ja que creuen que res no pot condicionar la llibertat divina). Diversos aspectes concrets d’aquesta perspectiva són presents en les encícliques d’alguns papes del segle XX, en la pràctica i en els missatges de nombrosos grups cristians i no cristians. Segurament qui més s’hi acosta és el moviment de la Teologia de l’Alliberament d’alguns sectors de l’Església sud-americana. Falta potser donar-li una explicació global i universal. Aleshores en resulta una autèntica Utopia cristiana, perfectament comparable a les utopies socials revolucionàries dels darrers segles: l’anarquista i la marxista. Se’n diferenciaria en el fet clau de tenir una perspectiva d’eternitat i en el fet també clau de no acceptar la violència com a mètode de transformació social. I l’oposició frontal que s’ha viscut en els darrers segles entre cristianisme i moviments revolucionaris era fictícia, fruit d’un desgraciat conjunt de falses explicacions i malentesos. Ara bé: l’Església ha difuminat, més que no pas aclarit, aquesta Utopia, i els cristians i les cristianes i la mateixa Església (la catòlica i les altres, en general) han estat, històricament, una «nosa», un obstacle, per a la transformació social, i per tant per a l’adveniment del Regne de Déu. I crec que han estat els «principals culpables» del fracàs de les utopies socials. Començant per ser els principals culpables del fet que els moviments revolucionaris, donat el paper reaccionari exercit pels cristians, s’hagin decantat a posicions més extremistes que no hauria estat desitjable. 10

Així, ara que comença una nova utopia, la de «Un altre món és possible», cal que els cristians i les cristianes es treguin la son de les orelles, es desvetllin i es posin en òrbita. Que no siguin més una nosa, sinó un ajut positiu en l’esforç de la gent de bona voluntat. Paral·lelament caldria una autèntica «conversió cristiana» de l’Església. (Article inspirat en la lectura del llibre Renéixer a la solidaritat, de Víctor Codina.)

EL MITE DELS ÀNGELS Un bon lector de la Bíblia tard o d’hora s’ha de preguntar: Si hi ha uns àngels, que són missatgers de Déu (és el que la paraula indica, etimològicament), com és que tantes i tantes vegades, en els textos bíblics, Déu parla directament a les persones? Déu parla directament a aquell amb qui vol comunicar-se, ja sigui Adam, Noè, Abraham, Moisès, Samuel, un profeta... De vegades, però, apareix un àngel, bé per transmetre un missatge o bé s’hi fa una referència. Per exemple, en el llibre de l’Èxode (el que explica la sortida d’Egipte i la llarga estada al desert), de 44 mencions de comunicació divina-humana, 43 són directes i un sol cop es menciona un àngel. En el llibre dels Jutges hi ha 11 relacions directes i 4 mencions a àngels. En el llibre de Jeremies, de 43 converses, totes són directes. I en els primers 25 capítols del llibre d’Isaïes, apareixen 7 diàlegs, 6 d’ells directes i 1 menció a l’àngel. Com a mínim, resulta sorprenent. Quan un sap que els àngels, amb totes les seves jerarquies (querubins, serafins...) eren un mite de la cultura de Babilònia, on els israelites van passar uns 50 anys d’exili (del 587 al 538 aC), la cosa s’aclareix bastant. Els israelites s’haurien deixat impressionar pel mite babilònic, i els sacerdots que van prendre el poder a Israel després de l’exili haurien adoptat la creença com una cosa, al seu entendre, més adient a la magnificència i la majestat de Déu. (Avui, però, veuríem amb més simpatia la comunicació directa.) A partir del retorn de l’exili, la creença en els àngels hauria esdevingut normal entre els jueus. I el mateix Crist s’hi refereix, 12

com una cosa que era corrent en la cultura jueva. El problema que aleshores apareix és, per què apareixen àngels en alguns passatges dels llibres bíblics escrits «abans» de l’exili? El problema té una «possible» solució en considerar el fet, plenament admès, que els sacerdots de la tornada de l’exili, que creien que tota l’experiència anterior d’Israel, centrada en els reis, els havia portat a la perdició (derrota, destrucció i desterrament), i que calia iniciar una experiència històrica tota diferent, sota la seva autoritat directa, van voler, entre altres coses, fer una relectura i una reelaboració dels llibres anteriors. Diversos llibres de l’Antic Testament —que, segons es creu, eren producte d’un llarg procés de: a) tradició oral, b) escriptura en textos diversos, c) compilació en un sol text unificat, probablement en la cort de Salomó— ara van passar per una quarta fase: d) reelaboració i retocs per part dels sacerdots postexílics. Aquests nous redactors parcials haurien introduït la figura dels àngels en diversos passatges, allà on els hagués semblat convenient, per tal d’adaptar la tradició israelita al nou mite descobert. Algunes vegades ho van fer d’una manera prou matussera com perquè es vegi clarament que és així (és a dir, que una menció a un àngel és introduïda per un redactor posterior). Vegem-ne dos casos. En el llarg diàleg entre Jahvé i Moisès al cim de l’Horeb (Ex, caps 3 i 4), quan Déu encomana a Moisès la tasca de tornar a Egipte per alliberar el seu poble, la primera menció és «l’àngel de Jahvé (o del Senyor, segons les traduccions) se li aparegué en una flama de foc enmig d’una bardissa», i, en canvi, tot el diàleg subsegüent es desenrotlla, segons el text, entre Jahvé o Déu i Moisès. (Per la part divina el nom alterna entre Jahvé i Déu en les diverses intervencions, o bé, segons la 13

traducció, pot ser entre el Senyor i Déu.) Però no surt per enlloc l’àngel esmentat al principi. És molt clar que el text inicial devia dir «Jahvé se li aparegué en una flama de foc...», i que «l’àngel de» va ser introduït per un autor posterior. L’altre cas és en el llibre dels Jutges (Jt, 6: 11-23), en el diàleg entre Jahvé i el guerrer Gedeó, en què, en una mateixa conversa, surt 7 vegades «l’àngel de Jahvé» i 4 vegades «Jahvé». Sembla evident que és un text «corregit» en què es van descuidar 4 passatges. En aquest sentit es dóna una circumstància força interessant, i és en els llibres dels profetes, persones que estaven en relació bastant corrent amb Déu: en els llibres dels profetes preexílics i exílics no es fa menció d’àngels, i en canvi sí que en surten en els llibres postexílics, com el de Daniel (que reflecteix la situació de Babilònia, però que va ser escrit al segle II aC) o el de Zacaries. Bé: mentre no hi hagi estudis concloents, deixem-ho en una hipòtesi. La hipòtesi seria: la creença en els àngels és segurament un mite babilònic, adoptat pels israelites en el seu exili, convertit en creença nacional a partir d’aleshores, creença adoptada també per l’Església, i que, si apareix en els llibres de la Bíblia anteriors a l’exili és per causa de retocs posteriors dels sacerdots. Ho considero només una hipòtesi, però, això sí, molt i molt versemblant. La concepció religiosa inicial de la Bíblia és d’un Déu pròxim, que es comunica amb les persones «directament». La concepció «sacerdotal» (tant d’Israel com de l’Església) és d’un Déu llunyà... que utilitza uns missatgers.

L’ATENCIÓ ALS FIDELS Ezequiel, 34, 11-16. «Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat un dia de núvols i foscor quan retroba les ovelles dispersades; jo les recolliré de tots els indrets on s’havien dispersat. Les faré sortir d’entre els pobles, les aplegaré de tots els països, les faré venir a la seva terra i les pasturaré a les muntanyes d’Israel, en els seus barrancs i en tots els llocs habitats del país. Les conduiré als bons pasturatges i tindran la pleta a les muntanyes més altes d’Israel; allà, en aquelles muntanyes, reposaran en una bona cleda i trobaran un pasturatge abundant. Jo mateix pasturaré les meves ovelles i jo mateix les duré a reposar. Ho dic jo, el senyor, Déu sobirà. Buscaré l’ovella perduda, recolliré l’esgarriada, embenaré la que s’havia trencat la pota i restabliré la malalta, però apartaré l’ovella massa forta i massa grassa. Pasturaré amb justícia el meu ramat.» Aquest missatge d’Ezequiel, que indica la manera de preocuparse dels dirigents de l’Església respecte dels seguidors o fidels, ha estat incomplert d’una manera escandalosa aquests darrers segles, sobretot de cara a la classe obrera. Quan el capitalisme va començar a tractar la classe obrera d’una manera brutal, la reacció de l’Església oficial va ser, sempre, en general, d’abstenció. Hi va haver excepcions, fins i tot brillants, tals com el papa Lleó XIII, el bisbe Ketteler, de Magúncia, el canonge Cardijn i tot el seu moviment de la JOC, els sacerdots obrers de França, el sindicalisme cristià de Bèlgica... Excepcions esplèndides, però la tònica general va ser creure que això de la 15

qüestió social no incumbia l’Església, que aquesta s’havia d’ocupar del bé de les ànimes i no del dels cossos. I els obrers, acollits per altres moviments sòcio-polítics, es van anar apartant d’una Església que no els estimava. I davant del seu apartament, fora d’algunes excepcions com les esmentades, l’Església oficial no va reaccionar. Això de «buscaré l’ovella perduda, recolliré l’esgarriada» no va comptar per a res... Menys encara això d’«apartaré l’ovella massa forta i massa grassa». En general, els jerarques i els eclesiàstics s’han sentit millor al costat dels fidels massa forts i massa grassos. Quantes vegades es té por d’escandalitzar els massa forts i massa grassos, i, en canvi, ni tan sols es pensa en l’escàndol permanent envers els esgarriats! Per sort, a Amèrica llatina hi ha una altra percepció i hi ha hagut i hi ha actituds ben diferents.

ELS BISBES, SUCCESSORS DELS APÒSTOLS? Una de les bases més importants d’autojustificació de l’Església catòlica és el de la successió episcopal respecte dels apòstols. Crist hauria nomenat 12 apòstols i aquests en el seu moment haurien designat uns bisbes successors. Això definiria l’autèntica Església. Però llegint el llibre «La dona de sant Pere i altres oblits de l’Església», de Valentí Fàbrega, no queda gens clar que aquesta successió sigui del tot certa. Un estudi del Nou Testament deixa veure els fets següents: * De primer hi va haver altres apòstols que els 12 designats per Crist: Pau (l’únic reconegut com a tal), Bernabé i Jaume, germà de Jesús i primer cap de l’Església de Jerusalem. Per la seva actuació van ser apòstols. * No consta enlloc que cap apòstol vagi nomenar un successor, ni que en ocasió de la mort de cap d’ells, els altres apòstols el nomenessin. * En relació a les comunitats fundades per Pau, com ara Efes o Filips, quan aquest en parla o s’hi dirigeix, no ho fa mai a nom d’un bisbe, sinó que les denominacions són «els qui la presideixen», «els ancians», «els zeladors», «els bisbes i diaques» (en plural), «els preveres i diaques». Una varietat de denominacions i totes en plural. * En tot el Nou Testament no apareix cap persona anomenada «bisbe Tal». * Els primers textos que ens mostren comunitats encapçalades 17

per «un» bisbe són d’al voltant de l’any 100. Són unes cartes de Climent i d’Ignasi d’Antioquia. Però ens parlen encara d’una direcció col·legiada del bisbe i els preveres. * Tot fa la impressió que en uns primers moments es van fer les coses «com es va poder» i que «després», necessitats organitzatives van aconsellar el nomenament d’un bisbe president de cada comunitat. Considerant aquests fets, es podria dir que els bisbes no serien una creació dels apòstols de Crist, com es pretén, ni per tant serien de dret diví, sinó de dret eclesiàstic, o humà. Com a màxim es pot dir que els apòstols van designar successors, els quals més endavant es van anomenar «bisbes». Però els successors que alguns apòstols van establir (concretament Pau, l’únic de qui tenim notícies) ni es deien bisbes ni ho eren: eren col·lectius. Si es vol una informació més completa, llegiu: Valentí Fàbrega, La dona de sant Pere i altes oblits de l’Església. Barcelona, 2007 (Fragmenta Editorial). Especialment pp. 97-111.

CRIST FOU UN RADICAL Caminava pels camins de Galilea, amb un grup d’homes i dones, anant de poble en poble. A curar malalts i predicar sobre l’adveniment del Regne de Déu. No portaven sarró (és a dir: provisions) i confiaven en l’acolliment de bona gent que els donés menjar i sostre en els poblets. Vivien, doncs, en la inseguretat. Sovint havien de dormir al ras i passaven gana, com el dia que, passant vora un camp, van agafar espigues, les desgranaven i menjaven els grans. S’havia de tenir gana, per menjar aquells grans crus. Havien deixat la casa, la família i la feina, en favor del Regne. És el que ell demanava als qui el volien seguir. O als qui cridava perquè el seguissin. Això de deixar la família i la vida normal era escandalós i molt mal vist. Era una deshonra per a la família. Figuraven una colla de desassenyats. Especialment, les dones que el seguien, si no és que anessin amb el seu marit, donaven un exemple escandalós, socialment parlant. Jesús mateix fou incomprès per la seva família. Consta que en dues ocasions la mare i els germans (tenia quatre germans i algunes germanes) o bé uns «familiars» l’anaren a buscar perquè creien que havia perdut el seny. Ell acostumava a dir que els seus germans i mare eren els qui l’escoltaven. La mare i els germans s’ajuntaren al grup dels deixebles després de la seva mort i resurrecció, però no pas abans. Potser és per aquesta mútua incomprensió que Jesús no consta que parlés mai de la família.

(Article inspirat en la lectura de «Jesús. Una aproximació històrica», de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)

CRIST I LES DONES En el poble d’Israel, la situació social de la dona era de total marginació. Reclosa a casa, ni participava en la vida social, ni era ben vist que ho fes. No podia parlar en públic ni cap home podia parlar-hi, tret que fos de la seva família. Però això no era encara el pitjor: podia ser repudiada pel marit (i no al revés) i, en aquest cas, quedava desemparada, probablement obligada al treball sexual, el qual, al seu torn, també era socialment menystingut. Jesús també va trencar aquest motllo. Va formar un grup de deixebles homes i dones. Aquestes dones o bé acompanyaven el marit, també deixeble, o bé anaven soles (cosa «escandalosa» en aquella societat). Els textos ho amaguen, per la mentalitat masclista, però ens diuen que algunes dones el van acompanyar des de Galilea fins a Jerusalem i van presenciar el seu assassinat en la creu. Aquest grup mixt anava predicant de poble en poble, i més d’alguns cops potser havien de dormir al ras en els seus desplaçaments. Dintre d’aquest grup tingué unes amigues preferents (Maria Magdalena, Maria mare de Jaume i Salomé), com també tingué una amistat preferent entre els homes (Pere, Jaume i Joan). Hi ha indicis per creure que l’uní una amistat i una estimació especials amb Maria Magdalena (persona malalta a qui havia guarit). El seu tracte amb les dones era el que es pot considerar normal (però no en la societat jueva). Va guarir dones i en una ocasió va permetre que una treballadora del sexe li ungís els peus. Però amb qui va trencar més els motllos socials va ser amb la samaritana. Era 1) una dona, ser socialment menystingut; 2) 21

samaritana, o sigui d’un poble enemic; 3) una dona de vida irregular, perquè vivia amb un home que no era el seu marit. A aquesta persona, Jesús demana un favor: que li doni aigua, i sosté una conversa amb ella. La dona se n’estranya: «Com és que vós, sent jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc samaritana?» També els deixebles, quan tornen, se n’estranyen. La consideració de la dona en igualtat de condicions és una assignatura pendent (i urgent) de l’Església actual. De l’Església oficial, en l’àmbit ministerial, perquè en l’Església alternativa ja està establerta la igualtat. (Article inspirat en la lectura del llibre Jesús. Una aproximació històrica, de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)

EL CRISTIANISME ALTERNATIU En la història del cristianisme, o de la tradició judeo-cristiana, gairebé sempre hi ha hagut la dualitat entre, d’una banda, l’estructura oficial, dominant, i, d’altra banda, més o menys marginal, a vegades soterrat, el corrent o els corrents renovadors. En quasi totes les èpoques, el «poder» de les jerarquies reials o sacerdotals, molt sovint «enganxat» en interessos diversos, s’ha vist contestat per grups, generalment petits, que han reivindicat l’originalitat i la puresa del missatge i de l’estil de vida. Perquè «l’Esperit bufa per on vol», com diria un creient, o bé perquè «la dignitat humana, com més se la trepitja, més es revifa», com diria un agnòstic. Es digui com es digui, el fenomen ha existit. Ara bé: la seva petitesa, per una banda, i el fet que la història sempre l’escriuen els vencedors, per l’altra, han fet que la cosa sigui mal coneguda. Cal, doncs, parlar-ne, perquè es conegui. * Començaríem pels profetes d’Israel, que, entre el segle VIII i el V aC, van anar marcant una línia alternativa a la dels sacerdots oficials i els reis, denunciant injustícies i maldats, advertint del desastre que vindria, prometent una salvació final. A vegades amb paraules dures. I a vegades deixant-hi la pell... * Crist i després els apòstols van establir l’alternativa renovadora i plena d’empenta vivificant i exemplar davant el judaisme oficial dels grans sacerdots i dels fariseus. També hi van haver de deixar tots la vida. Els aspectes en què més van incidir van ser la curació de malalts i l’evangelització preferent dels pobres. * Durant els 3 primers segles, no hi va haver dualitat dins el cristianisme, ja que el corrent oficial i el renovador coincidien, per causa de l’empenta inicial, que encara durava, i també per 23

causa de la persecució. De fet, aleshores, la dualitat era entre les religions oficials imperials i la «nova» religió cristiana. Això va ser especialment evident davant el fet de l’esclavitud: dins les comunitats cristianes, els esclaus eren acceptats en igualtat de condicions que les persones lliures, se’ls permetia casar-se entre ells i entre ells i persones lliures (coses totes elles prohibides per les lleis de l’Imperi). * Durant aquests segles i alguns dels següents, els anomenats «pares de l’Església» (autors doctrinals) van donar fe de postulats tan revolucionaris com havien fet, en el seu temps, els profetes d’Israel. Per veure uns exemples: «Els rics no haurien d’atrevirse a traspassar els llindars de l’església» (sant Joan Crisòstom, segle IV). «Qualsevol ric, o és un lladre o és hereu de lladres» (sant Jeroni, segle IV). * Al llarg de l’Edat Mitjana, i sobretot entrat el segon mil·lenni, l’Església oficial (papes, bisbes, abats, abadesses, canonges) es va anar corrompent dins el marc del feudalisme i del poder econòmic terratinent. Això va suscitar reaccions de moviments renovadors, entre altres: la reforma cluniacenca (segle XI) i la cistercenca (segle XII), totes dues en el marc dels monestirs benedictins; els moviments valdès i l’albigès (segles XII-XIII), de caràcter laic; els moviments franciscà i dominic (segle XIII), ordes religiosos nous. El comú denominador de quasi tots aquests moviments era: el retorn a la pobresa de l’Església (o el treball agrícola dels frares) i el retorn a la predicació de la Paraula de Déu. Alguns van ser acusats d’errors «teòrics» (més o menys certs) i reprimits per una orgullosa jerarquia eclesiàstica que, amb la seva arrogància, no podia veure que ella mateixa estava enfonsada fins al coll en un enorme «error fàctic».

* Els moviments renovadors van continuar als segles següents, petits i locals, i van ocasionar dos famosos martiris: el de Jan Hus (predicador txec dels segles XIV-XV) i el de Girolamo Savonarola (predicador florentí del segle XV), tots dos condemnats com a heretges per uns eclesiàstics que, en l’ordre dels fets, eren molt més herètics que no ells. * Al segle XVI s’esdevé la Reforma Protestant, gran reacció contra la corrupció eclesiàstica, i gran reivindicació de la divulgació i la predicació de la Paraula de Déu, així com del paper de la fe en la salvació, tot junt amb diverses altres qüestions molt discutibles. (Amb quasi tota seguretat, si s’haguessin atès els missatges de renovació medievals, no hi hauria hagut Reforma Protestant.) * Aquell mateix segle, la joveníssima església sud-americana va excel·lir en la ferma defensa dels indis, bàrbarament explotats pels colons espanyols fins a l’extenuació i la mort. Montesinos, Las Casas, Quiroga, Valdivielso i altres bisbes d’origen espanyol van donar un valuós testimoni evangèlic davant la barbàrie imperialista. Però la monarquia espanyola va impedir a aquests bisbes participar en el Concili de Trento. * A partir del Concili de Trento (1545-63), la corrupció eclesiàstica va disminuir molt, però, en canvi, l’Església es va refugiar en un autotancament en relació al món, just quan la societat europea iniciaria tot un seguit de canvis i evolucions modernitzadores, que l’Església catòlica es mirava de molt lluny. La culminació de l’autotancament va ser el Concili vaticà I (1870). Llavors, les grans preocupacions de l’Església i del papat eren: proclamar nous dogmes de fe innecessaris; condemnar totes les innovacions de la societat moderna; reivindicar la conservació 25

dels Estats pontificis, en mala hora aconseguits i en bona hora perduts. Però també llavors (o abans: primera meitat del segle XIX) anava sorgint el moviment dels socialistes cristians, que s’interrogava i avançava possibles respostes davant la industrialització, el capitalisme i l’explotació obrera. Els pensadors cristians francesos Saint-Simon, Cabet i altres van llançar idees, entorn de les quals es van formar grups d’activistes. Era com la «prehistòria» del socialisme, que després seria desdenyosament anomenada «socialisme utòpic», però que, vistos els resultats finals del socialisme científic, no estaria de més girar-hi una mica els ulls. En acabar el segle, el papa Lleó XIII (un cas «especial», o sigui normal) va recollir una part d’aquest missatge. Però no n’hi va haver pas prou, i la classe obrera va haver d’anar marxant d’una Església que ni la sabia comprendre ni la sabia estimar. Ni tampoc la va trobar a faltar... * El moviment de la JOC (Joventut Obrera Cristiana, Bèlgica, 1912; i entitats similars) i el dels «sacerdots obrers» (França, anys 50 del segle XX) van ser les úniques (però excel·lents!) respostes evangèliques a aquesta dolorosa deserció. * El Concili vaticà II (1962-65), sota la influència de diversos corrents renovadors centreeuropeus, va impulsar un canvi extraordinàriament important en l’Església catòlica, sobretot en el sentit d’un concepte de l’Església més popular («poble de Déu»), una litúrgia més participativa i una obertura i un diàleg amb el món. Però, encara, l’Església del Vaticà II volia compartir «els goigs i les esperances» i «les tristeses i les angoixes» de les persones del nostre temps, sobretot del pobres, però tot això referit més que res a la societat centreeuropea, la que havia donat l’impuls al concili (una societat relativament benestant).

* L’Església sud-americana, però, en les cimeres episcopals regionals de Medellín (Colòmbia, 1968) i Puebla (Mèxic, 1979), confrontada a un continent de pobres i d’extrema opressió, va intentar rellegir el missatge conciliar a la llum del «seu» món. I, tot seguint la via de l’eminent Luther King, el corrent de la «teologia de l’alliberament» (tan mal vist per les autoritats del Vaticà) intenta combregar no sols amb els goigs, les esperances, les tristeses i les angoixes de la gent del nostre temps, sinó també (atenció!) amb «les seves lluites». Recentment, quan els bisbes brasilers van decidir que un organisme dependent de la seva Conferència participés en el Fòrum Social Mundial que tenia lloc al seu país, al costat dels moviments socials reformistes i revolucionaris de tot el món, van prendre una «decisió històrica», una decisió que tancava el llarguíssim període d’apartament de l’Església dels afers del món iniciat a Trento. Però, vegem: ara per ara, només al Brasil... * Mentre tot això passava a l’Amèrica del sud, a Europa es desenvolupaven unes maniobres d’ampli abast, dirigides des del Vaticà, per intentar encarrilar l’Església cap a vies més «tradicionals» (parcialment, és clar). Avui, com sempre, tenim encara la dualitat entre la burocràcia del poder i l’empenta renovadora de l’Esperit o dels ideals, o de totes dues coses. (Article inspirat per la lectura del llibre «Renéixer a la solidaritat», de Víctor Codina.)

UN CRISTIANISME MUTILAT Atenció: el títol, encara que ho sembli, crec que no és «gens» exagerat. Amb les meves relatives llums, entenc que la fe cristiana hauria de basar-se, amb importància igual, en dos grans «misteris» (per dir-ho en la terminologia religiosa habitual): el de la Creació i el de la Redempció. És a dir: el que explica la realitat del món, de les persones i de la vida, i el que explica la «restauració» del món, de les persones i de la vida corromputs pels pecats (és a dir: pel desamor i l’egoisme). La vida de Crist, tal com ens és coneguda a través de 4 redactors, en la seva actuació pública, va tenir dues grans facetes, que jo diria d’importància igual o comparable (tant pel seu significat com pel nombre de casos): la cura de malalts i l’ensenyament del seu missatge, que anava orientat a una nova manera de viure, centrada en l’amor. Sembla fàcil d’entendre que l’ensenyament està relacionat amb la Redempció, o restauració d’una vida viscuda de manera indeguda. Potser no sembla tan fàcil de veure, però crec que és així, que curar malalts és un fet íntimament relacionat amb la Creació. Objecte de la Creació és la vida, i la vida està centrada en el cos i en la salut del cos (que és element fonamental de la felicitat humana). Restablir la salut del cos era (i és) atendre l’obra de la Creació, mantenir-la. Afirmo que Crist va donar, per la via dels fets, una importància «igual» a la Creació que a la Redempció. (Assumeixo tot el contingut d’aquest paràgraf sota la meva exclusiva responsabilitat, perquè, que jo sàpiga, l’Església no ho ha dit mai així, segurament per les raons que veurem tot seguit.)

Però, desgraciadament, el cristianisme que ha arribat a nosaltres no és així d’equilibrat. L’Església catòlica (i em sembla que les altres, si fa no fa) ha predicat sempre un missatge bàsicament relacionat amb la Redempció, i quasi totalment oblidat de la Creació. La seqüència: pecat - misèria humana - necessitat de perdó - necessitat de penitència - salvació de l’«ànima» per damunt de tot - perill de la condemnació - (en definitiva, un missatge de tristesa), ocupava el 90 per 100, com a mínim, de l’acció de l’Església catòlica en uns temps que alguns encara recordem. Per contra, una seqüència que podríem concretar en: grandesa i bellesa de l’univers - respecte per la natura - bellesa del cos humà - gaudi de l’amor entre les persones - defensa i reivindicació de les necessitats del cos humà - defensa de la justícia social, o bé ha estat inexistent, o bé ha tingut una presència minsa. És cert que d’ençà del Concili les coses han canviat bastant, però crec que estem «molt» lluny d’un equilibri entre el component de la Creació (essencialment alegre i vital) i el component de la Redempció (per si mateix més aviat tristoide). A diferència del que passa amb altres temes, en aquest cas no podem donar les culpes a la corrupció de l’Església medieval. Sembla que el mal ve de més lluny. Vegem, si no: el «Credo» més habitual tan sols dedica a la Creació una simple frase: «creador del cel i de la terra» (i s’ha acabat!); mentre que la quasi totalitat del text es refereix a temes relacionats amb la Redempció. L’altre «Credo» (el de Nicea) diu una mica més: «creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles» (total, res). És a dir: els pares dels primers concilis ja ho van esguerrar. (En aquest sentit m’atreviria a proposar una «hipòtesi»: l’apòstol Pau, la segona més gran figura del cristianisme primitiu, després de Crist, que havia renunciat a un dels aspectes més plaents de la vida, 29

l’amor corporal, podria haver estat el primer inductor d’aquest gran reduccionisme.) Els aspectes més naturals o materials de la vida humana no sols no han estat celebrats, agraïts a Déu, teologitzats i beneïts com calia, sinó que sovint han estat menystinguts, deixats de banda, i considerats perillosos i fins i tot pecaminosos. Mentre que, en canvi, eren altament valorats la seva renúncia (per exemple, la virginitat) així com el sofriment. I, alerta!, no vull pas dir que no en tinguin, de valor: el que vull fer notar és el «contrast». En aquest sentit, l’aspecte de la vida més indegudament menyspreat i reprimit ha estat el sexe. A aquest tema ja he dedicat un altre article. Però hi ha hagut una altra conseqüència terrible, d’aquesta desviació religiosa. Com que no es donava gaire importància al cos, que només era considerat com l’«embolcall de l’ànima», tampoc tenien massa importància les necessitats corporals. I això va ser clau, en un moment històricament decisiu. Al segle XIX, quan la classe obrera va ser víctima d’una terrible explotació capitalista (cosa que encara continua en alguns països), l’Església no s’hi va amoïnar gaire. Amb notabilíssimes excepcions, és clar, com el papa Lleó XIII, el bisbe Ketteler o el jesuïta català pare Palau. La norma va ser que l’Església considerés que allò que realment interessava dels obrers era la seva ànima, i que aquesta igual es podia salvar en la pobresa que en la riquesa; més ben dit: millor encara en la pobresa. El resultat va ser la progressiva separació de la classe obrera respecte de l’Església. Els obrers i obreres, en la mesura que eren defensats per moviments revolucionaris (primer socialistes i anarquistes, després també comunistes), es van anar apartant d’una Església que no els estimava. Si més no, no els estimava «com a persones», sinó només 30

«com a ànimes». La cosa encara va esdevenir més tràgica: els moviments revolucionaris obrers van condemnar l’Església per col·laboradora (ni que fos passivament) amb la injustícia, i l’Església va condemnar els moviments revolucionaris per ateus i «materialistes». Va ser la segona gran divisió espiritual de l’Europa moderna (la primera, és clar, havia estat la de protestants i catòlics, per cert, també imputable, en «primer» lloc, a l’Església catòlica). Vegem quines conseqüències tan negatives pot portar, al llarg del temps, una concepció equivocada de la fe. I això pel que fa a allò que es veu. Sense comptar el drama d’haver fet viure milions de persones en una tristor innecessària, no volguda pas per Déu. Per acabar, és clar, cal retornar als orígens. Reelaborar una «nova» teologia (i llençar la vella). No n’hi va haver prou amb el Concili, i no sabem si n’hi haurà prou amb el següent. Però caldrà lluitar... Dins l’Església hi ha un «poder» eclesiàstic enquistat, i caldrà lluitar-hi en contra. Una cosa inexcusable és assumir un paper cada cop més important per part dels laics. Els eclesiàstics sols han portat les coses molt malament. No se’ls ha de deixar mai més sols. Uns i altres junts podem fer molt. Però per a això caldrà «trencar» la barrera del poder. Perquè el poder, dins l’Església, és absolutament «il·legal». Crist va dir que només hi havia d’haver un «servei».

DÉU O DEESSA? Déu-Dea no és masculí. Seria una gran limitació si ho fos. Per la mateixa raó, tampoc és femení. És un compendi de masculí i femení. I ha de ser considerat pare i mare alhora, com ja es va fent recentment. Però una tradició secular –més ben dit, mil·lenària– ens l’ha presentat i considerat com a masculí únicament. La Bíblia té bona part de culpa en aquesta deformació. Per una banda, la Bíblia ha estat afectada per una tradició preexistent. Per una altra banda, la Bíblia l’ha reforçada considerablement, aquesta tradició. Antigament, és a dir, abans de l’escriptura de la Bíblia, hi havia a l’Àsia Occidental (avui dia, per una mentalitat occidentalista, anomenada Orient Mitjà) déus i deesses. La Bíblia va ser començada a escriure uns 1.000 anys abans de Crist. Em refereixo, per tant, als mil·lennis anteriors. Hi havia, doncs, també deesses. També hi havia el mite de la serp, que simbolitzava la saviesa i que s’associava sovint a la figura de les deesses. Dissortadament –o potser inevitablement– els primers autors de la Bíblia van optar per un Déu masculí. En la història del poble d’Israel és freqüent que es caigui en la temptació de tenir i adorar déus i deesses dels pobles veïns. I hi ha una lluita d’alguns reis i profetes contra aquesta idolatria. Però una part de la tendència que portava a aquesta desviació era sens dubte l’atractiu per una divinitat femenina. I al llarg del cristianisme, el paper desmesurat que ha tingut la Verge Maria –en la teologia, en la devoció popular, en la litúrgia i en l’art– no hi ha dubte que ha estat producte de l’enyorança popular d’una deessa.

Però aquesta marginació de la divinitat femenina no ha estat neutral. Ha comportat un reforçament i una justificació de la marginació de les dones. Això ja des dels mites del Gènesi. Efectivament: la serp invita la dona (Eva) a menjar d’un fruit prohibit amb la promesa d’augmentar la seva saviesa. I la dona ho fa i invita Adam. Llavors Déu-Dea els castiga. Des d’aquest mite, la serp, de símbol de saviesa que era esdevé símbol d’engany, i una bèstia menyspreable. I la dona esdevé símbol de debilitat i de seducció i de ser la desgràcia de l’home. Avui dia, en el marc de la lluita per l’alliberament de la dona i en el marc del lema que «Una altra Església és possible», cal alliberar Déu-Dea de la seva limitació masculina, i considerar-lo, i anomenar-lo, pare i mare. Déu-Dea té, i li hem d’atribuir, totes les característiques de la maternitat: afecte, sol·licitud, paciència... (Article inspirat en la lectura del llibre «Crits de dolor... no els sentiu?», de Sefa Amell, Barcelona, 2010. Sobre el caràcter masclista de molts passatges de la Bíblia.)

I, PER QUÈ NO EL DIVORCI? Quan Crist condemna el divorci, què condemna? ¿El divorci existent en aquell moment en la cultura jueva, o qualsevol mena de divorci que pugui existir? La qüestió no és pas gens sobrera. És el «quid» de l’afer. El divorci d’aquell moment era unilateral: l’home podia repudiar la dona, però no a la inversa. Això era una cosa, i el divorci civil d’avui dia n’és una altra de ben diferent. Crec que persones qualificades (o sigui, teòlegs, no pas qualsevol eclesiàstic) haurien d’escatir sobre aquest tema, que seria clau en la problemàtica sòcio-religiosa de la nostra societat. Per exemple: les frases «en el principi no va ser així» i «allò que Déu uní que l’home no ho separi», ¿serien suficients per assegurar que es va referir, de veritat, a qualsevol tipus de divorci? Perquè fixem-nos que tot recolza damunt una «creença», no pas damunt un fet més o menys comprovat. Perquè, què vol dir, «el principi»? Què vol dir, «que Déu uní»? Crist, en tant que home, podia creure, com es creia en la seva societat (o si, com a Déu, sabia una altra cosa, se la callava, perquè no era la seva missió revelar-la), que hi havia hagut «un principi», és a dir, «un acte de principi», com relata el Gènesi, però ara sabem, per la ciència, que el que hi va haver és «un procés de principi» (i de milions d’anys!). El matrimoni va anar sorgint, amb tota probabilitat, dels rebots culturals que la societat primitiva va anar experimentant. ¿Es pot mantenir, en aquestes condicions, la idea d’una institucionalització divina inicial? I si es pot mantenir «d’alguna certa manera», té, doncs, la mateixa eficàcia que s’havia suposat? Aquí tenim, certament, em sembla a mi, un cas ben clar de conflicte entre fe i ciència. Vull dir, i que quedi clar: «si les coses s’expliquen malament», com desgraciadament s’acostuma a fer, 34

que és l’únic cas, em sembla, en què hi pot haver un «conflicte» entre fe i ciència. En el moment en què les coses s’expliquen «bé» el conflicte es dissol, sempre o quasi sempre. I diré més: si s’arribava a una situació que poguéssim anomenar de «dubte raonable», o sia que no es pogués demostrar ni una cosa ni l’altra, l’Església crec que estaria moralment obligada a mantenir una «actitud de tolerància», en aquestes qüestions. Vull dir, ras i curt, a admetre que es produís un nou vincle matrimonial, encara que fos «sub judice». No es pot amagar que la situació religiosa de la «legió» de persones divorciades i tornades a casar és avui un dels problemes més coents de l’Església, i el pròxim Concili caldrà que hi prengui una posició clara i «cristiana» (no eclesiàstica). I, ¿qui seria l’Església per no admetre aquestes persones (o bé destrossar-los la vida) en base a una cosa que no queda ben clara? La fórmula del «sub judice» (i que Déu ho jutgi) fóra una bona solució. Siguem descaradament clars: al llarg de la Història, els complicats envitricolls i terminologies eclesiàstics han servit per «justificar» moltes coses dolentes. Demano que, per una vegada, serveixin per «justificar» una cosa tan bona com que una persona visqui amb la persona que estima, ara, i que tanmateix pugui participar de la litúrgia i dels sagraments.

DOS MITES ANTIFEMENINS EN LA BÍBLIA El mite és essencial en la Història. L’existència dels mites en la història de la humanitat és omnipresent. Sobretot en les cultures antigues, i no tan antigues. Avui dia el mite té una importància relativíssima, però a vegades encara compta. El cristianisme té els seus mites, com totes les religions i creences. El llibre del «Gènesi» és un llibre de mites. Aquests mites tenen un paral·lel en les altres cultures antigues, de manera que moltes vegades l’autor o els autors del «Gènesi» copien. O al revés. Hi ha dos mites del «Gènesi» que han perjudicat enormement la situació històrica de les dones. I encara avui... 1) El mite de la creació immediata de les persones per Déu, modelant-les amb fang, és un mite universal: es troba per tota la geografia del planeta. Segons el llibre «Mito, leyenda y costumbres en el libro del Génesis». Però té dues versions principals: a) Déu crea l’home i la dona simultàniament. b) Déu crea primer l’home i, «després», i a partir d’una costella o d’un os de l’home, crea la dona. És a dir que hi ha una versió igualitària i una altra de desigual, amb preterició de la dona. (Només hi ha un cas de versió inversa: una deessa crea primer la dona i després crea l’home. Només un sol cas, entre una tribu d’indis d’Arizona.) Per tant l’autor (o els autors) del «Gènesi» va triar. I va triar malament. Si la versió de preterició de la dona hagués estat universal tindria una excusa. Però no. 2) El mite de la influència d’Eva sobre Adam per menjar la fruita prohibida té paral·lels però no és universal. Tampoc l’autor té (o els autors tenen) excusa. Va triar malament, atribuint una 36

culpabilitat principal de manera arbitrària. Davant l’enorme mal que aquests dos mites han fet al llarg de la Història, els cristians i les cristianes hem de fer autocrítica. Aquesta ha d’anar dirigida en els següents sentits: 1) Impugnar aquests dos mites. 2) Considerar-los un error de l’autor (o autors). 3) Argüir que no són universals, única cosa que els podria excusar, que no justificar. 4) Exposar que, des d’un punt de vista mític, el pecat de la fruita prohibida és una minúcia, mentre que el primer pecat realment greu el va fer un home, Caín. 5) Argumentar que, des d’un punt de vista històric, els pecats més greus (guerres, etc.) els han fet i planificat homes. Cal no deixar-se impressionar pel fet de corregir un element de la Bíblia, ja que aquests llibres són, bàsicament, obra humana, i la creença que van ser inspirats per Déu s’ha de prendre de manera «relativa», segons els casos i les circumstàncies. I en el cas del «Gènesi» la inspiració és impensable.

EL BOICOT DELS CRISTIANS I de les cristianes. Però, en aquest cas, és més qüestió d’homes. El papa Benet XVI ha publicat una encíclica social: «Caritas in veritate». Amb això ha posat relativament al dia la Doctrina Social de l’Església. Feia molt temps que no se’n publicava cap, perquè no tenim sort amb els papes. I aquesta encíclica deixa prou que desitjar i hi falten temes importants. Però hi ha coses molt bones que els cristians i les cristianes haurien de saber i practicar. Ara bé, en va esperarem que algun mossèn, en alguna homilia, en alguna església, toqui algun d’aquests punts, per urgir els cristians i les cristianes a posar en pràctica allò que diu el papa. Ni una paraula. Com si aquesta encíclica no s’hagués publicat. Com si no hagués passat res. És a dir: els mossens boicotegen el papa i l’encíclica. Aquesta és la sensació que jo tinc. I això és sorprenent, perquè els cristians tenen una sobreveneració pel papa. Sigui bo o no en sigui tant, el sobreveneren més que no caldria. Però quan es tracta de la qüestió social, aquesta sobreveneració s’esvaeix misteriosament. Aleshores no hi ha papa que hi valgui. I aquest fenomen no és pas nou. Ja va començar amb Lleó XIII i la «Rerum novarum», de 1891. I les successives. Si els cristians i les cristianes haguessin tingut en compte les encícliques socials dels papes i les haguessin seguit, no haurien fet el mal paper que han fet en la història. Al llarg de més de 150 anys, hi ha hagut gent de bona voluntat que ha lluitat contra les injustícies socials i s’ha esforçat a transformar la societat. Però els cristians i les cristianes, amb algunes excepcions lloables (el bisbe Ketteler, el canonge Cardijn i tot el moviment de la JOC, els sindicats cristians 38

de Bèlgica, el pare Palau a Catalunya, els sacerdots obrers de la França de 1950...), no solament no han col·laborat amb aquest moviment sinó que l’han boicotejat. L’han boicotejat votant les opcions de dreta política i donant lloc a governs antisocials i a lleis injustes. Els cristians i les cristianes, doncs, han estat infidels a l’Evangeli i no s’han comportat com a cristians. Sobretot, en això, han destacat els mossens, que no s’han esforçat a fer sentir en els fidels l’obligació de lluitar per la justícia. Els mossens s’han sentit, i han estat, de classe mitjana. I han abandonat la classe obrera a la seva dissort. I aquesta ja fa molt temps que se’n va anar... I amb raó. Suposo que el senyor arquebisbe també tindria alguna cosa a dirhi, sobre la necessitat de parlar en les homilies de l’encíclica social i de fer sentir l’obligació dels cristians i les cristianes.

EL COS, EL SEXE I L’AMOR Ens han estafat!! I durant segles. La Bíblia (en el capítol 18 del Levític i en les dues versions del Decàleg) prohibeix l’adulteri. I prou! (De fet també prohibeix l’incest i la relació amb animals.) No prohibeix res més. En funció de la nostra naturalesa, el fet que un home i una dona (o dues persones del mateix sexe, si és el cas) que s’estimin o simplement s’agradin es trobin, es despullin, es mirin, es toquin, es besin, s’abracin, i, eventualment, es facin l’amor, és una cosa natural, bona, bonica, molt bonica i volguda per Déu. Una cosa que troba la seva forma més excel·lent en el matrimoni, sí, però que no ha de ser únicament en el matrimoni. També pot ser en relacions prematrimonials o postmatrimonials. Les relacions sexuals extramatrimonials, per part d’una persona casada o amb una persona casada, són adulteri, i són prohibides per la moral cristiana autèntica. Però, amb tot, no són cap crim. Però els eclesiàstics, que es troben sotmesos a una llei de castedat, ens l’han imposada a tots durant segles. Han anat afirmant i legislant tota una llarga sèrie de prohibicions i recomanacions, sense cap base bíblica, que han constituït una pseudomoral cristiana, o una moral pseudocristiana, amb la qual ens han castrat d’allò més maco de la vida. Tan sols ha restat, això sí, el matrimoni, com a possibilitat de compartir el cos, el sexe i l’amor. Però hi ha una realitat bàsica, i és que molt gent no és casada. Uns encara no són casats. Altres se’ls ha mort la parella o s’han separat. Des de fa un parell de generacions, molta gent, sobretot gent jove, s’han desempallegat d’aquesta pseudomoral. Però, com una 40

mena de resistència, encara ha restat una moral laica amb continguts semblants. La Bíblia, com hem dit, no avala aquestes prohibicions sobre el cos, el sexe i l’amor, sinó només l’adulteri. I en molt pocs passatges. I no solament això, sinó que té un passatge (el llibre «Càntic dels càntics», en castellà «Cantar de los cantares») que canta, com el seu nom indica, el cos i l’amor. Vegem-ne un fragment: Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàlies, filla de príncep! La teva cintura es doblega com un collaret sortit de mans d’artista. El teu llombrígol és una copa rodona on mai no manca el vi aromàtic, el teu ventre és un munt de blat envoltat de lliris, els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela. El teu coll és com una torre de vori; els teus ulls, com els estanys d’Heixbon, vora la porta de Bat-Rabim; el teu nas, com la torre del Líban, que mira vers Damasc. El teu cap s’aixeca com el Carmel, de porpra és la teva cabellera, un rei és presoner de les teves trenes. Que n’ets, de bella i fascinant, amor meu deliciós! Ets esvelta com una palmera, els teus pits en són els raïms. 41

Jo m’he dit: «Em vull enfilar a la palmera, n’agafaré els ramells.» Que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya, el perfum de la teva cara, com el de les pomes! La teva boca és un vi exquisit, que flueix suaument cap al teu estimat regalimant sobre els llavis endormiscats. Per viure el plaer del cos, del sexe i de l’amor, fora del matrimoni, hi ha dues possibilitats: les relacions lliures i el sexe professional. El sexe professional ha estat tradicionalment anomenat, i encara de vegades ho és, «prostitució». També ha estat sempre mal vist. Però la Bíblia tampoc el condemna enlloc (fora d’un comentari desfavorable de sant Pau).

EL NOU SANEDRÍ El Sanedrí era l’òrgan judicial (i al mateix temps administratiu) que va condemnar Jesús. Era la culminació de tota l’estructura religiosa jueva. I jo veig el Vaticà com un nou Sanedrí. Perquè estic segur que si Jesucrist tornés a la terra (i no se sabés qui era) i fes i digués les mateixes coses que l’altra vegada, la màfia vaticana el condemnaria (encara que en aquest cas no podria condemnar-lo a mort, que alguna cosa hem guanyat). La màfia vaticana té un defecte capital: no és elegida per ningú, sinó que és cooptada pels seus mateixos membres. Es nomenen entre ells. L’exemple més colpidor és que el papa nomena els cardenals, i els cardenals elegeixen el papa. Un peix que es mossega la cua. I, com a complement, aquesta màfia (teòricament el papa) nomena els bisbes de tot el món. Així no hi ha manera que hi entri aire fresc, que hi hagi renovació. És una estructura de corrupció. Aquesta màfia frena en l’Església tot intent de renovació. Respon amb el silenci i el menyspreu a cada una de les diferents propostes de canvi que persones de bona voluntat fan sovint. Ells diuen que l’Església NO ha de canviar, perquè s’ha de mantenir fidel a allò que va establir Crist. Però això és una mentida, perquè la immensa major part de les coses que estan en discussió NO van ser establertes per Crist, sinó per dirigents eclesiàstics. Especialment, manté hivernada la Doctrina Social de l’Església, que alguns papes amb bona voluntat han anat definint. La darrera encíclica social (Caritas et veritate, de 2008) té aspectes molt i molt positius, però mancances molt importants. Avui caldria una encíclica que, d’una vegada, condemnés el capitalisme. 43

Una de les coses més condemnables de la màfia vaticana és el seu entorn. L’entorn monumental del Vaticà és la cosa menys evangèlica que es pot imaginar. No es poden predicar la pobresa ni la solidaritat des d’aquesta monumental residència. Un papa en volia marxar, i va morir sobtadament, en estranyes circumstàncies. Tota l’estructura del modern Sanedrí exhala el contrari de diàleg, democràcia, solidaritat, netedat. D’una manera especial vull remarcar l’existència d’un banc i d’un servei d’espionatge. I què és un banc, avui dia? És un instrument de corrupció. Fins i tot s’ha escrit alguna vegada que havia estat compromès amb algun negoci de tràfic d’armes. Però el problema més important de l’Església no és aquesta corrupció i aquestes duresa i resistència a tot canvi. És una cosa molt pitjor: com passa en el cas de la societat civil, és l’excessiva docilitat dels cristians davant un excessiu respecte (respecte que no es mereix). És la incapacitat de la revolta...

EL PAPA QUE VOLDRIA Amb el risc que la brevetat doni lloc a alguna confusió, m’atreviré a dir que el papa que voldria (perquè crec que és el que caldria) seria així: a) Que dialogui, escolti, consulti, comparteixi decisions. b) Que trenqui les 3 anelles de poder que l’empresonen: l’Estat del Vaticà, el complex monumental del Vaticà i el centralisme romà en el govern de l’Església. Aquest darrer hauria de ser una simple coordinació en els afers pràctics i unes comissions obertes a totes les sensibilitats en els afers doctrinals. I situar aquest Govern en un lloc popular, només que tingui l’espai suficient per a la tasca necessària. c) Que convoqui a un gran debat en tota l’Església, i obert a la societat, sobre els grans temes: sacerdoci femení, celibat opcional, paper dels laics, significat, paper i límits del Papat, condemna del capitalisme, relació amb les altres Esglésies i religions... d) Que tregui els cardenals dels llocs de poder i rehabiliti els teòlegs sancionats pels règims anteriors. e) Que canviï la forma endogàmica i oligàrquica d’elegir el papa i la faci més participativa. f) Que formi una Comissió ben representativa perquè revisi aquelles «veritats» que són resultat de la cultura d’una època determinada. g) Que fomenti la teologia de l’alliberament, com a expressió actual de l’Evangeli. 45

h) Que convoqui les persones cristianes i les de bona voluntat a una gran lluita unida contra la pobresa, les injustícies, les dictadures, les malalties... En resum: que faci passar l’Església, de la dictadura, del poder, de l’espiritualitat evasiva, al respecte a la gent, la participació, el diàleg, la solidaritat i l’espiritualitat compromesa.

EL SÍNODE DE LA FAMÍLIA Aquest mes d’octubre de 2014, d’aquí a dos mesos, l’Església catòlica celebrarà un sínode (és a dir, una reunió deliberativa de bisbes) dedicat monogràficament a la família. La gran novetat d’aquest sínode serà que, per primera vegada, en aquest sínode es tindran en compte les opinions expressades pels fidels i els mossens, gràcies a una consulta que es va fer. Caldria que s’aprofités aquesta ocasió per posar al dia la doctrina de l’Església sobre un tema tan important com la família, d’acord amb els progressos que la consciència dels fidels i dels mossens ha anat fent. De manera especial jo voldria i creuria convenient que el sínode aprovés els principis següents: *Considerar que hi ha diversos tipus de família: la família basada en un matrimoni religiós; la família basada en un matrimoni civil; la família sense matrimoni, o unió lliure; la família monoparental; la família homosexual; la família basada en una unió entre persones (o una persona) separades. I que totes han de ser reconegudes i totes han de ser cristianes. I que l’Església, quan parli de la família no digui «la família», sinó «les famílies». *Aprovar l’ús lliure de mitjans de control de la natalitat, naturals i artificials.

*L’Església ha d’acceptar els fidels separats i tornats a casar amb naturalitat, sense cap discriminació. Perquè el divorci actual de mutu consens és completament diferent del divorci de l’època de Crist, de repudi de la dona per part de l’home. I no podem jutjar sobre el comportament d’aquestes persones. *Despenalitzar les relacions sexuals prematrimonials, sobretot entre promesos. *Acceptar la dissolució del matrimoni, de mutu consens, per causes greus. Les paraules de Crist es referien al divorci del seu temps. *Tornar a la doctrina sobre avortament que l’Església havia ensenyat durant 18 segles: permetre l’avortament durant els primers 40 dies, quan se suposa que l’embrió no té encara el principi vital (ànima).

ELS CRISTIANS/ES, ELS GRANS CULPABLES Els cristians i les cristianes tenen una gran assignatura pendent: lluitar contra les injustícies socials, lluitar per transformar la societat. He assistit a una multitud de manifestacions i protestes, durant molts anys, i mai... MAI, no hi he vist cap persona que la conegués de missa o de la parròquia. Els cristians i les cristianes no sols no es manifesten, sinó que, molt pitjor encara, voten més o menys sistemàticament els partits de dreta, de sempre. És a dir: voten a favor de conservar les injustícies. Són una rèmora social. Durant uns 150 anys (de meitat del segle XIX a finals del XX), una massa nombrosa de gent de bona voluntat han lluitat socialment per reformar la societat. Eren anarquistes, comunistes, socialistes... i han lluitat esforçadament, amb grans sacrificis. Mai en la Història no hi havia hagut un fet semblant. Han lluitat des de les empreses, des dels sindicats o d’alguns partits, des del carrer o des de les presons. Alguns hi han donat la vida. Tenien diverses ideologies i anaven més ben encertats o no tant. Gent de diverses maneres de pensar, i de bona voluntat, però amb una absència escandalosa: els cristians i les cristianes, que, mentrestant, resaven, es lamentaven... i votaven la dreta. Al principi sí. En la primera meitat del segle XIX, en el marc del molt interessant moviment anomenant del socialisme utòpic, sí que hi hagué presència cristiana o una inspiració cristiana del moviment. Però més endavant, quan el moviment socialista es va anar radicalitzant, la presència cristiana s’esfumà. ¿Als cristians 49

els «anava» pensar, escriure, divulgar, i no lluitar? La radicalització els feia por? Naturalment, hi ha hagut excepcions. Fins i tot grans excepcions. Els papes que han publicat encícliques socials: Lleó XIII, Pius XI, Joan XXIII, Pau VI, Benet XVI. Alguns bisbes, com monsenyor Ketteler (de Magúncia). El moviment de la JOC, de primera meitat del segle XX. El moviment obrer cristià de Bèlgica. Els sacerdots obrers de la França de 1950. Però la massa dels cristians i les cristianes han boicotejat les encícliques, començant pels mossens. La manca d’un poderós moviment socialista o comunista cristià ha debilitat considerablement el moviment revolucionari, i l’ha deixat en minoria. No sols l’ha debilitat, sinó una cosa tan important o més: ha deixat d’orientar-lo. El moviment revolucionari ha adoptat de vegades camins erronis, que la presència cristiana podria, eventualment, haver corregit o compensat. La versió més aberrant de la claudicació cristiana han estat els partits anomenats «democratacristians». Mena de prostitució del nom cristià. El moviment revolucionari dels 150 anys ha acabat (de moment) en un fracàs, per molt diverses causes, la principal de les quals la falta de participació i, fins i tot, el boicot, dels cristians i de les cristianes. Com a cristià practicant i militant comunista, acuso, davant Déu i la Història, els cristians i les cristianes de ser culpables del fracàs de la Revolució. 50

ELS FINS DEL MATRIMONI Els fins del matrimoni, en la doctrina catòlica, segons l’explicació tradicional, són: 1) La procreació dels fills. 2) L’ajuda mútua. 3) La sedació de la concupiscència. Aquesta formulació és totalment discordant amb la mentalitat cristiana del nostre temps. Exactament igual com amb la mentalitat popular del nostre temps. Obeeix, aquesta formulació, a unes idees medievals i clericals. En conseqüència, la declaro totalment inacceptable. Els dos punts que la fan inacceptable són: *Que la procreació ocupi el primer lloc. Això és una mentalitat – clerical i medieval– productivista i natalista. D’utilització de les persones per a un fi. Pròpia, si de cas, d’una època en què l’elevada mortalitat feia preocupar per la continuïtat de l’espècie. No, en canvi, d’una època en què el que preocupa és l’excés del creixement demogràfic. *La sencera expressió «la sedació de la concupiscència», expressió horrible, per a una mentalitat actual. Implica un horror al sexe, com si fos una cosa dolenta que es pogués «tolerar en certes circumstàncies». Expressió novament d’una mentalitat clerical. I totalment antihumanitària. Davant això, jo proposo aquesta formulació: 1) Fomentar l’amor, físic i espiritual, de les dues persones, de diferent sexe o, excepcionalment, del mateix sexe. Amor, idealment, per a tota la vida. 2) L’ajuda mútua. 51

3) La procreació dels fills, quan sigui el moment oportú. I, després, el seu manteniment i la seva educació. Aquesta formulació tindria els avantatges següents: *Valorar, per damunt de tot, la felicitat de les persones. *Valorar el sexe com una cosa totalment positiva. *Acotar el gran fi de la procreació en el «moment oportú». En conseqüència demano que en el pròxim concili (o en un pròxim sínode) s’aprovi aquesta nova formulació dels fins del matrimoni, o una de molt semblant, amb el mateix esperit.

«EN VINDRAN D’ORIENT I D’OCCIDENT...» «I us dic que vindrà molta gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra...» (Mt 8, 11). L’Esperit no està mai quiet. Sempre conspira en favor del pla de Déu. I es val de qualsevol persona de bona voluntat, encara que no sigui creient. I les seves empentes corresponen als moments de major necessitat. Durant bona part dels segles XIX i XX, davant el drama de l’explotació social de la classe obrera, l’Esperit va bufar especialment. Primer van ser cristians: els socialistes anomenats «utòpics». Però la massa dels cristians i cristianes no va pas seguir aquest lideratge. Hi hagué excepcions: el papa Lleó XIII o el bisbe Ketteler, especialment. La massa del grup es quedà a casa i en la missa. Diuen que a Barcelona, per exemple, es van fer pregàries perquè el papa (Lleó XIII) es «convertís», ja que creien que s’havia «desviat». Però per aquella època (finals del segle XIX), ja feia dècades que l’Esperit havia buscat una alternativa. Van ser els anarquistes i els comunistes. Així, tal com sona. I eren ateus, però l’Esperit no tenia manies. Anarquistes i comunistes van donar, durant més d’un segle, el testimoni de solidaritat, de lluita, d’esforç i d’abnegació més gran de la Història. Ningú no havia lluitat mai tant com ells, ningú no havia estimat mai els seus semblants (tots els treballadors del món) tant com ells. Van lluitar des del sindicats, des de les empreses, des del carrer, des de les presons. Molts d’ells van dedicar la vida a un ideal, i molts la van perdre. 53

L’egoisme, l’interès personal i familiar, és el que correspon a la natura humana. Tot altruisme, sobretot si és sistemàtic, ve de l’Esperit de Déu. Desgraciadament, no tot va anar bé. Quan alguns van arribar al poder o a situacions de molta influència, en alguns països, van actuar en alguns aspectes de manera molt incorrecta, fins i tot criminal. I l’Esperit els va abandonar... Van acabar fracassant... Però el testimoni que havien donat i han continuat donant els militants serà reconegut per la Història (encara que avui sembli que no ho sigui). I no sols per la Història. Molts cristians i cristianes, i gent que no ho són, tindran una sorpresa enorme quan arribin a la fase final del Regne de Déu i es trobin compactes rengleres d’anarquistes i comunistes en llocs de preferència. S’ha complert la profecia de Crist: n’han vingut d’altres procedències i han passat al davant de molts suposadament «elegits», però que no han estat a l’altura de les circumstàncies. Avui tenim un món en una situació crítica. Si els cristians i cristianes continuen desoint el buf de l’Esperit, continuarem tenint sorpreses.

UNA ESGLÉSIA DIVORCIADA DE CRIST El llibre de Pagola «Jesús. Aproximació històrica» dóna una visió esplèndida de la figura i l’actuació de Jesús de Natzaret. Visió que he procurat transmetre simplificadament en quatre articles («Crist i els pobres», «Crist i els pecadors i pecadores», «Crist i les dones» i «Crist fou un radical»). El llibre, per cert, ha estat retirat de les llibreries per ordres anònimes. Una cosa que és inevitable que et vingui a la ment en considerar les actuacions de Crist és que poc s’assemblen al que és l’actuació de l’Església en la seva expressió principal: la jerarquia. A vegades sembla que siguin dues coses que no tinguin gaire cosa a veure. Si Jesús sentia una prioritat pels pobres, predicava en els seus ambients (àmbit camperol i pobletà), els dirigents de l’Església sempre sembla que estiguin més a gust amb els rics i els poderosos. I ells mateixos sovint ho són. I els pobres hi tenen poca presència (de vegades no passen de la porta del temple, demanant almoina). És clar que hi ha bones excepcions: una bona part de l’Església sud-americana, les institucions assistencials (Càrites), les missions... Però és suficient? Crist s’apropava als pecadors i pecadores, convivia amb ells i hi menjava. L’Església més visible (la dels càrrecs superiors) el que fa més aviat és condemnar i apartar. ¿Ens podem imaginar un bisbe parlant amb una treballadora del sexe? ¿Hi ha una relació pròxima, o fins i tot «normal», de l’Església institucional amb persones divorciades i tornades a casar? Una de les coses que més sobta dels Evangelis és l’actitud de Crist amb les dones. Sobretot quan se sap la situació extremament 55

marginada que les dones tenien en aquella societat. Sabem que el seu grup de seguidors estava integrat per homes i dones. Cosa que ens ha estat difícil de prendre’n consciència, ja que els Evangelis, escrits per homes, no ens en parlen. (Però se’ls va escapar de dir-ho en una ocasió, la del peu de la creu: «...dones que l’havien seguit des de Galilea».) I l’Església? Una organització institucional totalment masculina (excepte les monges). Totalment prohibit l’accés al sacerdoci. Per què, aquesta discriminació? (Hi ha una excepció: l’Església Anglicana.) En la nostra Església, les dones són la majoria dels assistents a missa i les que fan les tasques parroquials, però la tasca expressament religiosa major que tenen és poder llegir els textos bíblics. (En «una» ocasió, en una parròquia innovadora, he vist una dona predicant.) Crist va ser un radical. Deia coses que sobtaven i escandalitzaven. Ell i els seus seguidors i seguidores semblaven un grup de marginats, anant de poble en poble. Vivien de manera més o menys primària. Tenia bona relació amb els pecadors i pecadores, però no pas amb els grans sacerdots, ni els reis ni els governants. L’Església oficial és ben bé «tot el contrari». En general, i salvant excepcions (Casaldàliga i altres), viuen «bé», i es fan preferentment amb autoritats i gent de pes. Van amb una cura especialíssima amb allò que diuen... L’Església és una mestra en l’art de la diplomàcia. Un art de dir les coses sense que sembli que vulguin dir res. Una comparació amb Crist i els seus deixebles serien els capellans obrers de la França de 1950. Hi ha, gràcies a Déu-Dea, sectors d’Església alternatius. Moviments de renovació, fins i tot congregacions religioses (jesuïtes, per exemple), missions del Tercer Món, institucions assistencials, ONGs... i gent diversa. Però la cúpula... s’hauria d’escombrar! 56

I ELS MOSSENS? Ja estem acostumats a criticar el papa i els bisbes. I amb quanta raó!! Però dissortadament les nostres desgràcies no s’acaben aquí. Amb els mossens déu n’hi do, també. Perquè passa que de vegades el papa o els bisbes en fan alguna de bona, i aleshores els mossens la boicotegen. La frase és molt forta, ja ho sé, però m’hi ratifico. Exemples: Fa 2 anys el papa va publicar l’encíclica «Càritas in veritate», que era incompleta, perquè hi mancaven coses importants, però que deia coses molt i molt bones, fins i tot algunes de noves en la Doctrina Social de l’Església, que mereixien ser àmpliament comentades. Doncs bé: en 2 anys (2 anys!) encara és l’hora que els mossens en diguin una paraula. O bé la declaració del Secretariat de Marginació de l’arquebisbat de Barcelona de fa un parell de mesos sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya. Tampoc, ni una paraula. Em refereixo, és clar, als mossens que a mi em toca escoltar, els de la meva parròquia (Santa Eulàlia de Vilapicina, Barcelona). Seria interessant que els diferents lectors exposessin en un comentari la seva experiència, a veure si són més afortunats que jo, o si la desgràcia està més estesa. Els mossens dediquen l’homilia de la missa al comentari de l’evangeli del dia, cosa que està molt bé. Però de tant en tant, posem-li un cop cada dos mesos, haurien de comentar un punt de la Doctrina Social de l’Església o d’un document social del magisteri aplicant-lo a la nostra realitat social. Seria un complement altament interessant.

L’evangelització no ha de ser (no és!) una cosa purament espiritualista. El contingut social hi és imprescindible. Desgraciadament, en això els mossens tenen mala peça al teler. Quan estudiaven al seminari, el tema social era tabú. No sé si ara encara és així. I molts, tot i que d’edat avançada, encara no s’han reciclat.

UNA INFÀMIA EN LA BÍBLIA No cal pas sorprendre-se’n, perquè en la Bíblia hi ha de tot. Cal dir, però, les coses tal com són. Una de les més grans sorpreses que un pot tenir llegint la Bíblia es dóna en el cas del llibre de Josuè. Aquest llibre ens descriu una ràpida i victoriosa campanya militar de les forces israelites comandades per Josuè, successor de Moisès, que s’apoderen de quasi tota la terra de Canaan (la «Terra Promesa»), excepte la franja costanera, dominada per filisteus i fenicis. La cosa més sorprenent, però, no és la ràpida victòria sobre les poblacions que habitaven aquell territori, la població «cananea», sinó el fet que aquesta població, segons el llibre de Josuè, hauria estat totalment exterminada. Així, després de la conquesta de Jericó, «van oferir, per a l’extermini sagrat a fil d’espasa, tot el que hi havia a la ciutat, homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases» (Js 6: 21). I així successivament després de cada ciutat conquistada: la població vençuda és sotmesa a total extermini. Per exemple, en tot el fragment de Js 10: 28-40 abunden les expressions del tipus «van passar a fil d’espasa tant el seu rei com tota la ciutat, tot allò que té vida, sense deixar-ne ni un». Horrorós! I el llibre de Josuè en diu, d’això, «l’extermini sagrat», és a dir, ofert a Déu, legalitzant així un costum bàrbar i criminal de molts pobles antics. Però la sorpresa arriba al súmmum quan resulta que no sols s’exterminava la població vençuda, i aquest acte s’oferia a Déu, sinó que era Déu mateix qui ho havia ordenat (encara que, curiosament, sense precisar quan ni on). En el resum d’una sèrie de conquestes es diu: «No en deixà cap supervivent. Va destinar a l’extermini sagrat tot allò que té vida, tal com havia manat Jahvè, Déu d’Israel» (Js 10: 40). 59

Ara bé: si en acabar el llibre de Josuè un comença a llegir el llibre següent, el dels Jutges, es troba amb una nova sorpresa. El començament del llibre dels Jutges ens presenta un panorama molt diferent: un procés de conquesta de la terra de Canaan lent, dificultós i menat per cada una de les tribus d’Israel, pel seu compte. I els resultats també són molt diferents: hi ha una barreja de població, entre vencedors i vençuts. Per exemple, al llarg del passatge de Jt 1: 27-35, apareixen frases com «els cananeus van continuar habitant aquesta regió», «els cananeus van viure enmig d’ells, però sotmesos a tribut», «van establir-se entre els cananeus que poblaven la regió, perquè no els van treure», «els amorreus tenien els fills de Dan [una de les tribus d’Israel] arraconats a la muntanya. No els deixaven baixar a la plana». No podem saber del cert, penso, quina de les dues tradicions històriques és la correcta, si la del llibre de Josuè o la del llibre dels Jutges, però tota la versemblança, tot el realisme i tota la probabilitat ens han de decantar per creure que la versió dels Jutges és molt més certa que l’altra. A què respondria, doncs, la fal·làcia del llibre de Josuè? Jo gosaria aventurar una hipòtesi: intel·lectuals ultranacionalistes del pobre d’Israel (autor o autors del llibre, redactors de documents previs usats en la seva compilació, o col·legues d’aquests) haurien plasmat en el llibre de Josuè allò que «els hauria agradat que hagués ocorregut». Temorosos del enemics, preocupats pel contagi de nuclis de població que adoraven altres déus, podien pensar: que bé que ens hauria anat tot si, amb una conquesta fulminant, s’hagués «fet net». Així atribuïen al seu poble uns crims horrorosos que aquest no havia pas comès (o no tant). I se’ls atribuïen com a glòries. I, el que és més gros, per cobrir la seva 60

responsabilitat, com amb una tapadora, els atribuïen a ordres de Jahvè. Qui gosaria negar que d’això se’n pugui dir una blasfèmia? Si la meva hipòtesi és acceptable, hauríem de considerar el llibre de Josuè com: 1. Un frau històric. 2. Una il·lusió nacionalista, però bàrbara i sanguinària. 3. Una blasfèmia contra Déu. Els cristians considerem la Bíblia com la paraula de Déu. Però aquesta paraula circula a través de residus històrics, amb totes les seves impureses. En el cas d’aquest llibre, es tracta d’una autèntica infàmia. En nom de Déu i de la pacífica convivència entre tots els pobles, fidels i infidels, cal acusar aquest llibre i els seus autors, per salvar el missatge de la Bíblia, molt i molt diferent que el missatge del llibre de Josuè.

EL JESÚS QUE ENS HAN AMAGAT Jesús de Natzaret era galileu. Independentment de la narració —probablement simbòlica— que el fa néixer circumstancialment a Betlem, per causa d’un viatge, la seva terra i l’ambient en què es va criar era Galilea. I Galilea era, dins l’Israel d’aquella època, una zona marginal, mal vista i mal considerada pels jueus castissos: els de Judea i sobretot de Jerusalem. Era una regió pobra i inculta, i els seus habitants eren considerats quasi com a pagans pels jueus ortodoxos, per causa del poc coneixement que tenien de la Llei de Moisès. A més a més de pobra i inculta —i tal volta com a conseqüència— era una regió rebel: proporcionava els elements més durs del moviment «zelota» (la secta més extremista dins el judaisme) i, fins i tot, per les seves muntanyes circulaven nuclis de guerrillers que lluitaven contra l’imperialisme romà. El terme «galileu» tenia sovint el significat de «rebel» i «revolucionari». I Jesús va ser una persona radical, com mostra l’estudi (no sols la lectura) dels evangelis. En ell es va donar la confluència de dues línies de radicalitat: la geogràfico-social de l’ambient de Galilea i la bíblico-històrica de l’Èxode, dels profetes, dels Macabeus... Aquesta radicalitat s’observa en la seva forma de vida, en els seus costums, en la seva relació amb les persones i en el seu judici sobre la societat i la religió del seu temps i sobre els dirigents religiosos i polítics. A partir del moment que va descobrir la seva missió profètica, o s’hi va sentir cridat, o va creure ja arribat el moment de començarla, va portar una vida itinerant, de poble en poble, amb un grup de seguidors (alguns també galileus) i seguidores —atenció a aquest detall, que sempre se’ns ha amagat tan curosament: també seguidores. Durant aquella època, doncs, no tenia residència fixa 62

ni convivia amb la família, sinó que vivia una experiència itinerant i comunitària. El grup es refiava sovint de l’acolliment circumstancial de la gent, però també tenia la seva intendència, que anava a càrrec de les seguidores, no sols amb la seva administració, sinó també amb els recursos propis d’aquestes — atenció: detall de sempre «encara més amagat». Els seus costums sobtaven, perquè, encara que es declarava complidor de la Llei, se la saltava tranquil·lament en aspectes determinats, poc importants, encara que molt valorats pels jueus ortodoxos: l’activitat en dissabte (quan es tractava d’una cosa important, com curar una persona), els sacrificis rituals (no consta que en practiqués cap), el dejuni, rentar-se les mans abans de menjar, reticències a pagar el tribut al temple... D’aquestes actituds se’n dedueix un principi que hauria de ser «regla d’or» per a tot cristià o cristiana: la llei ha d’estar al servei de la persona, i no es pot sacrificar la persona en nom de la llei. La seva relació amb la gent escandalitzava els benpensants: es relacionava o menjava amb publicans (cobradors d’impostos, i per això odiats), pecadors, treballadores sexuals... Però no sols ho feia, sinó que argumentava que «havia de fer-ho»: perquè eren justament els que el necessitaven. Encara que sembla que no defugia el contacte amb la gent ortodoxa i benpensant, no consta que hi tingués massa afecció. I sobretot i per damunt de tot, destaca la seva predisposició a curar els malalts i la gent que patia. La seva condemna dels «valors» que presidien aquella societat —i qualsevol altra— difícilment podia ser més contundent ni dita amb més poques i dures paraules: «no es pot servir Déu i el diner», «feliços els pobres», «ai de vosaltres, els rics, perquè ja 63

heu rebut el vostre consol», «qui vulgui ser el primer, que es posi al servei de tots». Amb això no calia fer grans discursos, encara que no sabem si, en la pràctica, ho va explicar més detalladament. I amb les autoritats? Jesús no era sacerdot: era el que avui diríem un «laic». No consta enlloc que tingués cap mena de contacte ni de relació amb ells (l’escena de petit al temple probablement és simbòlica). En canvi, sí que consta que en tenia un concepte bastant negatiu. Sacerdots, doctors de la Llei, lletrats, fariseus (secta reformista dins el judaisme) i altres dirigents del poble jueu són sovint etiquetats com a «hipòcrites», durs de cor, orgullosos, i fins i tot com a «sepulcres blanquejats». Jesús pren distància respecte d’unes jerarquies que, ai las!, no sempre eren massa diferents d’algunes de les nostres. La seva opinió sobre les autoritats polítiques no era pas gens millor, encara que per motius obvis no en parlés tan directament (o no ens consta que ho fes). (Cal considerar que els tres primers evangelis van ser definitivament redactats entorn de l’any 70, quan hi va haver, o hi havia hagut, una brutal repressió militar romana a un moviment revolucionari jueu.) Tanmateix, considerava que «els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els grans personatges les mantenen sota el seu poder». El text no té pèrdua, començant per «els qui figuren com a...» (expressió només de Marc, però que insinua manca de legitimitat). I va ser precisament aquesta actitud hipercrítica, portada al màxim amb enfrontaments puntuals amb les autoritats religioses, el que el va portar a la mort. Una mort que la visió tradicional, des de la infància, de la imatge del santcrist ens ha banalitzat, però que era dolorosíssima i extremament cruel. Els romans 64

l’aplicaven a persones subversives dels països ocupats i a esclaus fugitius. És un càstig que només podia sortir del cap de criminals com eren els governants de l’Imperi. Ara bé: la radicalitat del missatge de Crist, després, al llarg dels temps, l’Església l’ha anada «maquillant», «adaptant», en gran part, a les conveniències de la societat. Això és prou evident. El que potser no és tan conegut és que aquest procés va començar des de bon principi. Vegem-ho. Les Benaurances (que són el nucli del missatge) presenten dues versions, sobretot pel que fa a la primera. Lc 6, 20 diu: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!». En canvi Mt 5, 3 fa: «Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel». Però, a més, Lluc afegeix, després: «Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!», i Mateu calla aquesta expressió (i algunes altres). Avui, els estudiosos de la Bíblia creuen molt més probablement autèntica la versió de Lluc. És a dir: la comunitat cristiana que s’expressava a través de Mateu, al voltant de l’any 70 (segurament jueva) va creure que era millor llimar arestes i fer la cosa més acceptable als rics i benestants. Però això no era res, comparat amb el que havia de venir. Per descriure molt breument el que mereixeria tot un article, o més, diguem que Jesucrist, al llarg de la Història, ha patit tres grans fracassos, cada un pitjor que l’anterior. El primer, el de la seva mort a mans de les autoritats religioses i polítiques. Aquest fracàs només va ser puntual. Segles després, els seus representants es van anar enfangant en allò que, precisament, ell creia que era el major obstacle per acostar-se a Déu: les riqueses. La imatge d’uns bisbes terratinents era la cosa més antievangèlica que es pogués imaginar. Però, desgraciadament, encara podia ser pitjor. El feudalisme eclesiàstic va passar —no pas gràcies a l’Església, sinó gràcies a la societat civil— però encara no n’han desaparegut 65

algunes restes, com ara certs comportaments altament autoritaris. Més endavant, als darrers segles, quan la classe obrera va ser brutalment explotada pel capitalisme, l’Església (amb lloables excepcions) se’n va desentendre amb la consideració que allò que calia era tan sols «la salvació de les ànimes», i els obrers, defensats per altres moviments, coherentment, van anar desertant. Llavors es va arribar a donar l’absurd que l’Església europea (remarco: l’europea) manqués (quasi) d’aquella part de la població per a la qual s’havia predicat, especialment, l’Evangeli: els pobres. Deixava de tenir sentit... I avui estem si fa no fa. Així, doncs, crec que no seria gens inexacte dir que només l’Església sud-americana i la d’algunes zones del Tercer Món poden atribuir-se, avui, la condició d’Església de Crist. (Article inspirat per la lectura del llibre Por eso lo mataron, de la sèrie «Hacia la comunidad», de Juan José Tamayo-Acosta.)

EL JESÚS DE DUQUESNE. I El llibre «Jesús», de Jacques Duquesne (Barcelona, Empúries, 1996), ens presenta un Jesús molt més humà i comprensible per a la nostra cultura que aquell a què estem més o menys malacostumats. En començar el llibre, Duquesne fa una crítica que jo subscric totalment: els teòlegs, exegetes, biblistes, reflexionen, estudien sobre la figura de Jesús, i debaten i dialoguen entre ells, però les seves conclusions o hipòtesis se les queden. No les comuniquen als fidels, com si fóssim menors d’edat. Per què ho fan? Potser per corporativisme intel·lectual, o per por a quedar en evidència, si s’exposa una hipòtesi i després aquesta és refutada, o bé per por a la jerarquia, tan immobilista i sempre tan preocupada que no s’escandalitzi els febles (però hauríem de parlar de qui són els febles). Ara bé: darrere aquest silenci dels teòlegs hi ha molta ignorància dels creients i les creients i moltes desercions, desercions que potser amb una informació responsable es podrien evitar. Duquesne és clar: «cada dia que passa sabem una mica més de Jesús» (vol dir: coses que siguin històricament creïbles). Però, qui se n’entera? Els fidels continuen davant el trist dilema de, o combregar amb rodes de molí, o arribar a la conclusió que tot és mentida i plegar, en comptes d’anar posant al dia la seva fe d’acord amb la cultura d’avui. Penso que els teòlegs haurien de reflexionar molt sobre la seva responsabilitat en una Església autoritària, amb plantejaments doctrinals de vegades medievals (o greco-romans) i amb un poble fidel altament desinformat. Duquesne escriu el seu llibre (i jo, salvant l’enorme distància, em disposo a divulgar-ne els punts principals) per explicar als cristians i cristianes l’estat actual de la qüestió en els estudis de cristologia.

1. Data del naixement de Jesús. Aquest punt no planteja cap problema de fe. Com ja és àmpliament sabut, el naixement de Crist tingué lloc, segurament, alguns anys abans (potser 6) que aquell que el monjo Dionisi al segle VI va calcular. És a dir: ja fa uns quants anys que viuríem en el segle XXI (i no calia tanta discussió per un any més o menys). També entén l’autor que el mes del naixement s’ignora, que molt probablement no va ser el desembre i que la data de Nadal va ser triada per fer-la coincidir amb el solstici d’hivern. 2. La virginitat de Maria. Això ja és molt més delicat. El que es pot deduir d’un conscienciós estudi del Nou Testament és que la creença oficial de la concepció virginal de Jesús per part de Maria topa amb dos grans obstacles: * Només l’afirmen dos dels quatre evangelistes, Mateu i Lluc, mitjançant l’anunci de l’àngel a Maria i el somni de Josep en què rep el missatge de l’àngel. Però la resta d’autors (els altres dos evangelistes, sant Pau i l’autor del llibre dels «Fets», que es creu que és el mateix Lluc) no sols no consignen aquesta concepció miraculosa, que haurien d’haver tingut per molt important, sinó que no hi fan cap referència ni directa ni indirecta. Més encara: sant Pau, que era un fervent defensor de l’excel·lència de l’estat de virginitat, afirma en un passatge: «Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona» (una dona, diu ell). Però encara hi ha més: Mateu, per raonar la virginitat, després de relatar el missatge de l’àngel a Josep, cita unes paraules d’Isaïes: «La verge concebrà i tindrà un fill...» Doncs alerta: se sap que aquesta frase d’Isaïes havia estat mal traduïda al grec: el text hebreu no deia verge sinó noia. * D’altra banda, Mateu i Lluc incorren en una greu contradicció: pretenen a) que Jesús és descendent de David, com havia de ser68

ho el Messies, b) que Jesús ha nascut de Maria verge. Però no podien ser totes dues coses, perquè per ser descendent de David havia de ser fill de Josep. ¿Hi ha la possibilitat que Mateu i Lluc afirmessin la concepció virginal de Jesús per defensar d’aquesta manera algun valor molt important (recurs utilitzat en la Bíblia i, en general, en la cultura oriental)? Sí, hi ha dues possibilitats: * Després de la mort i la resurrecció de Jesús, alguns jueus, per difamar les comunitats cristianes, van fer córrer la calúmnia que Maria havia tingut alguna relació amb un soldat romà. Això era un argument molt útil: si Jesús no era fill de Josep, tampoc era descendent de David; per tant no podia ser el Messies. Els dos evangelistes haurien intentat, pel seu compte i maldestrament, contrarestar la calúmnia. * Una concepció virginal, per tant miraculosa, era un argument molt important de cara a demostrar la divinitat de Jesús. Per tant, la virginitat de Maria hauria de ser una creença particular, per a aquells i aquelles que la vulguin tenir. És una cosa possible, és clar, però no és probable. 3. Pastors i Reis. L’adoració d’uns pastors, avisats per un àngel, base de tradicions tan importants com el pessebre i els Pastorets, i la visita dels Reis d’Orient (que, com se sap, no eren reis sinó savis), també base d’una tradició tan rica i il·lusionant, tenen totes les probabilitats de ser símbols, símbols destinats a revelar coses molt més importants que els fets en si, en cas que fossin històrics. Aquestes dues narracions simbòliques revelarien dos caràcters fonamentals de la missió reservada a Jesús: 69

* Els pastors eren el grup social més pobre, més inculte, més menyspreat en aquella societat. Doncs ser ells els primers de ser informats i els primers de veure l’infant seria expressar la preferència que té Crist (i que ha de tenir l’Església) per aquest tipus de gent. I els savis estudiosos de les estrelles, els intel·lectuals que cerquen la veritat, serien el segon grup invitat. * Però els mags tenen una altra significació, més important: vénen d’Orient, de lluny, per tant són estrangers. La seva suposada visita demostraria la missió universal de Crist: venia per als jueus i per a tots els altres pobles. 4. Els miracles. La primera cosa que cal dir sobre els nombrosos miracles que enregistren els Evangelis és que la immensa majoria són guariments de persones malaltes mitjançant el sistema d’imposició de les mans. És a dir: a) es tracta d’actes de solidaritat i d’ajuda a persones necessitades (heus ací el gran ensenyament de l’Evangeli); b) es realitzen amb la tècnica oriental d’imposar les mans. Aquesta tècnica, que encara avui té seguidors, fins i tot a Occident (jo ho he vist practicar, a tall de mostra), es basa en la creença que el nostre cos és recorregut per un flux d’energia; que aplicant les mans sobre el cos d’una altra persona se li pot transmetre part d’aquesta energia; que això li pot guarir dolències que, de fet, són causades per una manca energètica. Encara que les narracions evangèliques són molt lacòniques, no hem d’imaginar de cap manera que la imposició de les mans i el guariment fossin instantanis: l’operació podia ser que durés molta estona, tal vegada hores, el que calgués. Hi ha un text que és fonamental i gens observat; Marc diu (Mc 6, 5), parlant de la visita a Natzaret, el seu poble: «no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans». Fixem70

nos-hi: Marc no considera un miracle el fet de curar un malalt imposant-li les mans. Ho deu considerar un fet natural, degut a un mètode natural, per part d’una persona molt dotada i competent. Hi ha narracions de miracles que tenen moltes probabilitats de ser simbòliques. Però Duquesne parla especialment d’alguns casos: la multiplicació de pans i peixos i el retorn a la vida de tres persones mortes. Sobre el primer, sembla que la majoria dels estudiosos estan d’acord en dues coses: a) hi va haver un fet extraordinari relacionat amb l’alimentació de molta gent; b) les dades del fet van ser inflades pels narradors. Val a dir que, en relació a aquest fet, la gent, alimentada generosament i extraordinàriament, va voler proclamar-lo rei, o cabdill, i ell se’n va escapar. Pocs dies després els va dir que, més que el pa per calmar la gana i assegurar la vida, havien de buscar un altre pa que ell els donaria per a una vida molt més important, i que seria el seu cos (podria ser un contrapunt a un interès massa materialista i polític que ells havien manifestat). Aleshores, sigui per la negativa a encapçalar un moviment polític (que és el que ells desitjaven), sigui per la dificultat d’entendre que els donaria el seu cos com a nou aliment, o per totes dues coses, hi va haver una desbandada de seguidors, es van acabar les «multituds» d’oients i li va quedar un petit grup d’incondicionals. Va ser la gran crisi, i va començar la segona etapa de la seva missió, de formació intensiva d’un grup de persones que pogués més endavant assegurar un moviment organitzat. En relació a la tornada a la vida (que no resurrecció, que és una altra cosa) de Llàtzer, com a exemple dels tres casos esmentats, 71

els especialistes creuen també que alguna cosa molt important devia esdevenir-se, però potser exagerada per Joan, que és l’únic que esmenta el fet. Aquí cal aclarir una cosa, molt important i poc o gens coneguda per nosaltres, racionalistes occidentals: en la cultura oriental d’aquella època, l’exageració no era considerada falsificació o mentida, sinó un recurs expressiu habitual i legítim. Ningú no s’ha d’escandalitzar que als Evangelis i a la resta de la Bíblia hi hagi narracions notablement exagerades. Estrany seria que no fos així: voldria dir que serien textos desarrelats del seu context cultural. (Continuarà.)

EL JESÚS DE DUQUESNE. II (Continuació.) 5. El missatge. En el seu aspecte més formal i superficial, el que destaca de la predicació de Jesús és: * L’ús preponderant d’exemples de vida camperola i ramadera, com correspon a l’ambient social on havia crescut i que era majoritari a Israel. * La tendència a les afirmacions exagerades, com a bon oriental: veus la brossa a l’ull del teu germà i no veus la biga del teu ull, coleu un mosquit i us empasseu un camell, si tinguéssiu fe com un gra de mostassa mouríeu muntanyes, és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no que un ric entri al Regne... * L’ús de paràboles i comparacions, costum també oriental i jueu. Moltes vegades els exemples exposats en la paràbola no són «morals»; és allò que passa en la vida real (amos prepotents, administradors corruptes); el que és moral és l’ensenyament que se’n dedueix en relació al Regne de Déu. Paràboles que de vegades demanen un esforç de voler comprendre... Passant al fons del missatge, el que més sorprengué la gent del seu temps, jueus sotmesos al domini romà, que esperaven un Messies políticament alliberador, va ser, sembla, la seva total abstenció, fins al refús, d’aquesta via, i la seva dedicació a la presa de consciència personal. Però el que més ens pot sorprendre a nosaltres, sobretot les generacions educades en una mística més aviat repressiva, és el 73

concepte de Déu com a Pare, perquè tira per terra un dels pilars més importants de la teologia eclesiàstica tradicional (dic eclesiàstica, no cristiana). S’ha dit i repetit durant segles que «Crist havia de morir pels nostres pecats»: perquè Déu havia estat ofès, i calia una reparació que fos corresponent al grau i al valor de l’ofensa. Però resulta que no es troba cap frase de Jesús que avali una teoria tan estranya. Per contra ens presenta una imatge de Déu, sobretot la de la figura del Pare, de la paràbola del fill pròdig, * que és essencialment amorós * que perdona sense contrapartides, un Déu del qual és inimaginable que exigeixi un tribut de sang, del seu Fill, per reparar les ofenses rebudes dels homes i dones. Una clara superació de la visió, certament més dura, del Déu de l’ Antic Testament. Se’n dedueix, doncs, que Jesús no havia de patir i morir (de mort violenta). Que va venir a ensenyar a) una nova imatge de Déu, b) una nova manera de viure, centrada en l’amor sense exclusions. Que va morir en la creu per la maldat d’una oligarquia corrupta de sacerdots (i governants romans). És clar: el tema fóra interminable... Però acabarem amb un altre punt: al Regne de Déu s’hi oposen dos grans obstacles: els diners i el poder. «Ningú no pot servir alhora Déu i els diners», «Qui vulgui ser el primer que es faci el servidor de tots». Però... sorpresa per als que vam ser educats unes quantes dècades enrere: no ho és el sexe. De sexe, en l’Evangeli, quasi no se’n parla: només per refermar la il·licitud de l’adulteri (fins i tot en el desig, fins i tot amb persones separades). Però... tot això pel que fa al missatge oral. La part més important del missatge de Jesús no són les paraules; són els fets: les 74

curacions de persones malaltes (tant se val, amb quins poders o mitjans, això és secundari), el donar menjar a gent que tenia gana, salvar in extremis o tornar a la vida, si és el cas, persones estimades i plorades pels familiars, ensenyar els qui ho desitjaven. Aquest és el cor del missatge. 6. L’enfrontament amb la casta sacerdotal. El Temple de Jerusalem era l’únic d’Israel, i el centre de la seva vida religiosa. Milers de sacerdots i levites hi servien i en vivien. Tots els jueus, en les festes importants, hi havien d’anar en pelegrinatge, i pagarhi tribut. Jerusalem era una ciutat bàsicament administrativa en el sentit religiós. Fins i tot els artesans hi treballaven per al Temple, indirectament: per exemple, produint objectes de record per als pelegrins. El Temple i Jerusalem constituïen com una gran empresa, en mans d’una casta sacerdotal molt identificada amb la secta dels saduceus. La cúpula n’eren el gran sacerdot i els doctors de la Llei. Enfront tenien la secta dels fariseus, reformistes, que controlaven les sinagogues (centres d’estudi i d’oració) de la resta del país. El poble odiava els saduceus, per la seva corrupció i pel seu col·laboracionisme amb els romans, i s’identificava més amb els fariseus. L’altre gran pol de la religió era la Llei (l’Antic Testament de la Bíblia). Jesús complia la Llei, si bé a vegades se la saltava en nimietats, per exemple curar un malalt en dissabte (en què no es podia fer cap feina), no dejunar o menjar sense rentar-se les mans, coses que no agradaven. Afirmava que venia a completar-la: si la Llei prohibia matar, ell prohibia fins i tot insultar; si manava estimar el proïsme, ell manava estimar també l’enemic. Però el conjunt del seu moviment i dels seus ensenyaments constituïa una clara alternativa al muntatge del Temple, encara que, com a bon jueu, ell hi anava en les festes. Tenia bona audiència en les zones rurals 75

i els pobles, però a Jerusalem era rebut amb fredor primer, i després amb hostilitat. Ara bé: el motiu principal de la topada va ser la seva afirmació, cada vegada menys velada, de ser Fill de Déu i de poder perdonar els pecats, cosa que tant fariseus com saduceus consideraven una blasfèmia. Per tot plegat els caps de l’oligarquia sacerdotal van arribar a una conclusió: millor que morís una persona que no que es perdés tot el poble. 7. Mort i resurrecció. Les estades a Jerusalem són cada cop més perilloses. En la penúltima s’havia escapat per poc de ser apedregat, per haver contestat afirmativament a la pregunta de si era el Messies («El Pare i jo som una mateixa cosa»). Però hi torna: perquè és la Pasqua, perquè aprofita la concentració de pelegrins per ensenyar al Temple. I n’expulsa els venedors i canvistes de moneda, perquè mercantilitzaven massa el lloc sagrat. Però sap que està en perill de detenció i de mort, i passa les nits clandestinament (durant el dia, davant la gent que l’escolta, no el poden detenir). Ara bé: quan el cercle se li tanca, quan fins i tot té un traïdor dins el grup, llavors no fa res per fugir ni per defensarse. Això no obstant, l’angoixa de l’hort de Getsemaní és patèticament humana: ell no voldria patir ni morir. L’oligarquia sacerdotal fa trampes: a) contracta un traïdor; b) no guarda diverses formes legals durant el procés, i es tira al dret; c) essent religiosos els motius de la condemna (la «blasfèmia» de dir-se Fill de Déu i l’amenaça a l’ordre religiós establert), quan el porten a Pilat (l’únic que podia dictar pena de mort), l’acusen d’un fet polític, que pogués impressionar el romà: que volia ser rei dels jueus. Pilat, personatge corrupte, violent i antisemita, contràriament a la imatge que se’n té, se’n desentén i accedeix covardament a condemnar-lo a la tortura i a la mort.

Sobre la resurrecció de Jesús, Duquesne afirma taxativament que no n’hi ha proves històriques, ni que sí ni que no. Els fets a considerar són: * Es va comprovar que el sepulcre era buit. * L’explicació oficial va ser que «els deixebles s’havien emportat el cadàver». * No se sap que les autoritats emprenguessin cap investigació per trobar-lo. * Uns seguidors que amb la mort de Jesús s’havien amagat, morts de por, després sortiren, desafiaren les autoritats i proclamaren que havia ressuscitat. * Mantingueren aquesta afirmació durant la resta de la seva vida, i acceptaren el martiri sense desdir-se’n. Acabem amb les paraules finals de l’autor: «La història no pot dir si Jesús és viu o si, al contrari, va morir per sempre el 7 d’abril de l’any 30. El que pot dir, però, és que en aquells dies va passar alguna cosa, un fet que, trasbalsant aquells homes i aquelles dones, va trasbalsar el món.»

L’AVORTAMENT AL LLARG DE LA HISTÒRIA Amb la lectura de l’opuscle «La historia de las ideas sobre el aborto en la Iglesia católica», editat pel grup Católicas por el Derecho a Decidir, es poden fer les consideracions següents. 1) Es creu erròniament que l’opinió actual de l’Església sobre l’avortament ha estat sempre igual. De fet és una opinió que ha variat notablement. 2) L’opinió de l’Església sobre l’avortament al llarg de la història del cristianisme ha oscil·lat entorn del concepte d’«hominització», que significava el fet que l’ànima (o principi de vida) s’integrava en el cos de l’embrió. Que fos un embrió hominitzat o no hominitzat, heus ací la gran qüestió. L’hominització podia ser retardada (respecte del moment de la fecundació) o immediata. 3) En els primers segles del cristianisme, els teòlegs, en general (i sant Agustí entre ells), consideraven que l’hominització era retardada. I que, per tant, l’avortament era un homicidi només des del moment de l’hominització o arribada de l’ànima, abans no. Però ningú no s’atrevia a determinar el moment d’aquesta hominització, encara que s’insinuava que podien ser uns 40 dies. 4) En els segles medievals continuà més o menys la mateixa tònica. Però l’any 1140 es va compilar la primera col·lecció de lleis canòniques, que considerava que «l’avortament és homicidi només quan el fetus ja s’ha format». Sant Tomàs era també d’aquesta opinió. I ell elaborà la doctrina dita hilemòrfica, que estableix que l’ésser humà té dos components: matèria (cos) i forma (esperit). I que només es pot parlar d’ésser humà quan hi ha tots dos components. 5) Durant l’edat moderna hi hagué un primer canvi: el 1588, el 78

papa Sixte V establí que l’avortament (i l’anticoncepció) eren homicidis en qualsevol moment de l’embaràs. I que el càstig corresponent era l’excomunió. Però aquesta postura fou reemplaçada el 1591 pel seu successor Gregori XIV, que tornà a les tesis tradicionals. Però altra vegada, el 1621, un teòleg afirmà que l’anima racional era present en el mateix moment de la concepció. I aquesta opinió va anar guanyant terreny, mentre majoritàriament es mantenia la idea de l’hominització retardada. Durant tot aquest període prevalia també la idea que l’avortament era condemnable sobretot si era amb la intenció d’eliminar el fruit d’una relació sexual irregular. 6) També es creia lícit l’anomenat avortament terapèutic: el tractament per salvar la mare en perill, encara que secundàriament perjudiqués el fetus, però només durant els 40 primers dies. 7) L’època contemporània (segles XIX i XX) veuria un canvi important en la posició de l’Església sobre l’avortament. El 1864, un teòleg jesuïta afirmà que, encara que l’hominització era retardada, un embrió no hominitzat era un ésser humà en potència, i, per tant, matar-lo era com matar un ésser humà real. I el 1869 era el papa Pius IX el que castigava amb l’excomunió un avortament comès en qualsevol moment de l’embaràs. I el 1917, el nou Codi de lleis canòniques establia l’excomunió a totes les persones que participessin en un avortament: metges, infermeres... Aquestes opinions esdevenen majoritàries en l’Església, i reforçades amb la idea de la infal·libilitat papal, tot i que l’afer de l’avortament no entrava pas en les matèries susceptibles de ser objecte d’una declaració infal·lible. 8) Noves posicions en aquest sentit modern, de condemna de l’avortament en qualsevol moment de l’embaràs, i de «protecció de la vida» des del moment de la concepció, són les de Pius XII 79

el 1951, de la «Gaudium et Spes» del Concili Vaticà II, de 1965, de Pau VI de 1968 (Humane Vite) i de la Sagrada Congregació de la Doctrina de la Fe el 1974. 9) L’Església, doncs, al llarg de la història ha ensenyat dues doctrines: 1. La tradicional.) Que l’hominització és retardada, i que l’avortament només és homicidi quan es pot presumir que l’ànima ja informa l’embrió. 2. La nova.) Que l’hominització és immediata, i per tant que l’avortament és homicidi en qualsevol moment de l’embaràs. (O bé no es té en compte el fet de l’hominització i s’afirma igualment que l’avortament és pecat en qualsevol moment.) 10) Avui, l’Església catòlica ensenya una doctrina diferent d’aquella que va ensenyar durant 18 segles. 11) No es pot presumir que el canvi de la doctrina tradicional a la nova hagi estat degut al fet que, darrerament, l’Església hagi arribat a un punt de majors estudis, major consens, major maduresa en relació al tema. De fet, el canvi revolucionari de doctrines coincideix amb un moment d’involució: el papa Pius IX fou un papa característicament retardatari, tancat, i quasi tots els papes que l’han seguit han estat conservadors. (Ni el Concili va canviar aquesta posició!) 12) Per totes aquestes consideracions, la posició actual de l’Església en relació al tema de l’avortament no és una posició solvent i madura. Mereixeria ser profundament estudiada i sospesada. I, segurament, revisada. http://bonainformacio.blogspot.com

L’ESGLÉSIA EN EL MÓN D’AVUI, 1 Vaig fer cas de la recomanació d’Església Plural de llegir o rellegir els documents del Concili Vaticà II, i he llegit la constitució «Gaudium et Spes». Quina joia, una Església capaç d’aprovar un document com aquest! N’he quedat admirat i us en reprodueixo alguns passatges que m’han cridat l’atenció. Primer vull fer tres crítiques: 1) Sobta desagradablement que constantment et trobis amb l’expressió «l’home», «l’home d’avui», «sobre els homes», tal com es feia en aquella època. Precisament és indicatiu del progrés que s’ha fet des d’aleshores el fet que avui sorprengui llegir això. Tampoc no hi ha més que «una sola» referència a la promoció de la dona. 2) No hi ha ni una referència als problemes ecològics. És natural perquè el document és de 1965 i les inquietuds ecologistes van «començar» el 1972. 3) Tenint en compte el tipus de document i la seva destinació, hi ha un excés de comentaris i consideracions religiosos, cosa que semblaria més pròpia d’un altre tipus de document. Textos: * Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. * Per això el Concili, testimoni i guia de la fe del poble de Déu, aplegat pel Crist, no creu poder donar una prova més gran de solidaritat, de respecte i d’amor a tota la família humana, de la qual forma part, que parlar amb ella de tots aquests problemes, 81

enfocant-los a la llum de l’Evangeli, i posant a la disposició de tots els homes la potència salvadora que l’Església, guiada per l’Esperit Sant, ha rebut del seu Fundador. * El llinatge humà es troba avui en un període nou de la seva història, caracteritzat per canvis profunds i ràpids, que s’estenen progressivament a tot l’univers. * Així les coses, el món modern se’ns presenta a un mateix temps poderós i feble, capaç del millor i del pitjor, ja que se li obre el camí de la llibertat o de la servitud, del progrés o de la regressió, de la fraternitat o de l’odi. * El Concili es proposa abans de tot de dir una seva paraula, a la llum d’aquesta fe, sobre aquells valors que avui hom exalta tant i de referir-los a la seva font divina. Aquests valors, efectivament, com a procedents que són del geni que Déu ha donat a l’home, són ben bons; però, per culpa de la corrupció del cor humà, es desvien sovint del fi que hauria de ser seu i, per tant, necessiten de ser purificats. Es veurà més clarament, aleshores, que el poble de Déu i la humanitat, de la qual aquest forma part, es presten serveis mutus, i així la missió de l’Església apareixerà religiosa i, per aquest motiu, eminentment humana. * Perquè l’ateisme, considerat integralment, no és quelcom d’espontani, sinó que més aviat s’origina de causes diverses, entre les quals es compta també la reacció crítica contra les religions, i, en algunes regions, sobretot contra la religió cristiana. Per aquesta raó, en aquest gènesi de l’ateisme, els creients hi poden tenir una bona participació, en tant que per una negligent educació de la fe, o per una exposició fal·laç de la doctrina, o fins també pels 82

defectes de la seva vida religiosa, moral i social, cal dir que més aviat velen que no pas revelen, el rostre autèntic de Déu i de la religió. * El remei, doncs, que s’ha d’aplicar a l’ateisme s’ha d’esperar tant de la doctrina degudament exposada, com de la vida íntegra de l’Església i dels seus membres. Però l’Església, per bé que refusa totalment l’ateisme, reconeix sincerament que tots els homes, creients i no creients, han de col·laborar en la recta edificació d’aquest món en què viuen en comú, la qual cosa no es pot fer, certament, sense un diàleg sincer i prudent. * Cal, doncs, que es faci assequible a l’home tot allò que necessita per a dur una vida veritablement humana, com són: aliment, vestit, habitació, dret a elegir lliurement un estat de vida i a fundar una família, a l’educació, al treball, a la bona fama, al respecte, a una informació deguda, a obrar segons la recta norma de la seva consciència, a la protecció de la seva vida privada i a una justa llibertat, fins i tot en el camp religiós. * Però cal distingir entre l’error, que sempre s’ha de rebutjar, i el qui va errat, que conserva contínuament la dignitat de persona, fins i tot quan està tarat de nocions religioses falses o menys exactes. Només Déu és jutge i examinador dels cors; d’aquí que ens prohibeix de judicar sobre la culpa interior de ningú. * Les excessives diferències econòmiques i socials entre els membres o els pobles d’una mateixa família humana provoquen escàndol i s’oposen a la justícia social, a l’equitat, a la dignitat de la persona humana i fins a la pau social i internacional.

* La llibertat humana sovint es debilita quan l’home cau en una pobresa extrema, així com s’envileix quan, deixant-se anar a les comoditats de la vida, es tanca en una mena de daurada solitud. En canvi s’enforteix quan l’home accepta les inevitables necessitats de la vida social, assumeix les múltiples exigències de l’associació humana i se sotmet al servei de la comunitat humana. * D’on resulta evident que el missatge cristià no allunya l’home de la construcció del món, ni l’impulsa a negligir el bé dels seus semblants, sinó que, més aviat, l’obliga més estrictament al deure de dur a terme aquestes tasques. * Ignorem el temps de la consumació de la terra i de la humanitat, no sabem tampoc de quina manera l’univers serà transformat. Amb tot, l’espera de la nova terra no ha de debilitar, sinó més aviat excitar, la sol·licitud d’explotar aquesta terra, on creix el cos de la nova família humana, que ja serveix per manifestar una certa ombra de la vida futura. * A més, l’Església catòlica és feliç de poder reconèixer el valor dels treballs que, per realitzar això mateix, han fet i fan, totes plegades, les altres Esglésies cristianes o comunitats eclesials. * El Concili exhorta els cristians, ciutadans que són d’una altra ciutat, que, deixant-se guiar per l’esperit de l’Evangeli, s’apliquin fidelment a complir els seus deures terrenals. (...) El cristià que descura les seves obligacions temporals negligeix els seus deures envers el proïsme, més, envers el mateix Déu, i posa en perill la seva salvació eterna. * Col·laboraran [els cristians] de bon grat amb els altres homes que persegueixen els mateixos objectius. 84

* Al més sovint serà la mateixa visió cristiana de les coses que els orientarà, en certes circumstàncies, a una solució determinada, cosa que no treu que d’altres fidels, amb la mateixa sinceritat, puguin expressar un judici diferent sobre la mateixa qüestió, com s’esdevé prou sovint i no cal dir que legítimament (...) cal que recordin que no és lícit a ningú en aquests casos de reivindicar exclusivament a favor de la pròpia opinió l’autoritat de l’Església. * ... no ignora [l’Església], amb tot, gens ni mica, que hi ha hagut tot al llarg dels segles entre els seus membres, siguin clergues o laics, homes que foren infidels a l’esperit de Déu. Tampoc als nostres temps no s’escapa a l’Església el fet que hi hagi tanta distància entre el missatge que ella porta i la feblesa humana d’aquells a qui es confia l’Evangeli. Sigui quin sigui el judici que la història faci d’aquestes deficiències, nosaltres n’hem de ser conscients i les hem de combatre amb valentia perquè no causin danys a la difusió de l’Evangeli. * L’Església veu –i en sent grat– que ella rep en el pla de la comunitat, no menys que en el pla de cada un dels seus fills, una ajuda variada de part dels homes de tota classe i condició. (...) Encara més: l’Església confessa haver tret molt de profit, i poderne treure encara més, fins i tot de l’oposició dels seus adversaris i perseguidors. (Continuarà)

L’ESGLÉSIA EN EL MÓN D’AVUI, 2 * En efecte, Déu, Senyor de la vida, ha confiat als homes, l’altíssim càrrec de perpetuar la vida, càrrec a exercir d’una manera digna de l’home. Així, doncs, la vida ha de ser protegida amb la més gran sol·licitud d’ençà de la concepció: l’avortament i l’infanticidi són crims abominables. (La qüestió dels mitjans de control de la natalitat no és abordada en aquest document. Una nota diu que aquesta i altres qüestions relacionades amb la família han estat confiades a una Comissió especial. La Comissió, al seu dia, es va pronunciar a favor de l’ús de mitjans anticonceptius, però Pau VI, en l’encíclica «Humanae Vitae», va decidir el contrari.) (Tampoc no hi ha cap referència a la necessitat d’una ajuda econòmica pública a les famílies.) * Pertany, però, a l’autoritat pública, no pas de determinar el caràcter particular que ha de prendre una forma concreta de cultura, sinó facilitar els mitjans, afavorir les condicions, que poden promoure la vida cultural de tothom, àdhuc dins les minories que pot haver-hi en una nació. * Cal, doncs, esmerçar-se perquè aquells qui en siguin capaços puguin emprendre estudis superiors, de manera que arribin a ocupar en la societat, si és possible, aquells llocs, càrrecs i serveis que s’adiuen ja sia amb el seu talent, ja sia amb l’expertesa que hauran adquirit. Perquè es donen a vegades unes condicions de vida i de treball que són un obstacle a les aspiracions culturals dels homes i arriben a ofegar en ells la set de cultura. Això és veritat sobretot per als pagesos i obrers... 86

* Efectivament, els estudis i descobriments més recents d’ordre científic, com encara d’ordre històric o filosòfic, susciten noves qüestions que porten també conseqüències per a la vida i que, al seu torn, demanen noves investigacions per part dels teòlegs. A més els teòlegs, salvats els mètodes i exigències propis de la ciència teològica, són invitats a buscar contínuament una manera més adaptada de presentar la doctrina als seus contemporanis, perquè una cosa és el dipòsit de la fe o conjunt de veritats, i una altra cosa la manera d’enunciar-les, mentre no se’n canviï ni el sentit ni la intenció. * Que els fidels, doncs, visquin ben estretament units amb els altres homes contemporanis seus, i que procurin de conèixer a la perfecció les seves maneres de pensar i de sentir, tal com s’expressen en la seva cultura. * La recerca teològica ha de mirar a un mateix temps d’estar ben oberta a la coneixença profunda de la veritat revelada i de no desentendre’s gens del moment actual, a fi que pugui ajudar els homes, per diferents que siguin les disciplines en què cada un excel·leix, a conèixer la fe amb plenitud. Aquest treball conjunt serà de molt profit per a la formació dels ministres sagrats, els quals podran exposar d’una manera més adaptada als nostres contemporanis la doctrina de l’Església sobre Déu, l’home i el món, talment que aquests l’acullin més de grat i tot. * També en la vida econòmico-social s’han de respectar i promoure la dignitat de la persona humana amb la seva íntegra vocació i el bé de tota la societat. Car l’home és l’autor, el centre i el fi de tota la vida econòmico-social.

* Quan justament l’increment de la vida econòmica –sempre que sigui dirigit i coordinat d’una manera raonable i humana– podria atenuar les desigualtats socials, molts cops encara les enverina més, o àdhuc en alguns llocs provoca un retrocés en la condició social dels febles i un menyspreu dels pobres. Mentre una gran multitud encara manca de coses indispensables, alguns, àdhuc en països menys avançats, viuen opulentament o malgasten els béns. El luxe viu al costat mateix de la misèria. * Amb tot, la finalitat fonamental d’aquest progrés no és el simple increment dels productes, ni el guany o el domini, sinó el servei de l’home, tenint en consideració les seves necessitats materials i les exigències de la seva vida intel·lectual, moral, espiritual i religiosa, volem dir de cada home i de cada grup d’homes, sense distinció de raça o continent. * El progrés econòmic ha de restar sotmès al control de l’home, i no s’ha de deixar al sol albir d’uns quants homes o grups que disposen d’un poder econòmic excessiu, ni d’una sola comunitat política, ni d’algunes nacions poderoses. * Per això s’han de titllar d’errònies tant les doctrines que simulant una falsa llibertat s’oposen a les reformes necessàries, com aquelles altres que posposen els drets fonamentals de cada persona i grup a l’organització de la producció col·lectiva. * Per tal de donar satisfacció a les exigències de la justícia i de l’equitat, s’ha de treballar coratjosament perquè, salvaguardant els drets de les persones i l’índole pròpia de cada poble, s’eliminin com més de pressa millor les enormes desigualtats econòmiques que ara existeixen i que ben sovint encara creixen, unides a una discriminació individual i social. 88

* I cal evitar curosament, pel que fa a les condicions de remuneració i de treball, qualsevol discriminació envers els treballadors que provenen d’un altre país o regió, i que contribueixen amb el seu treball a la promoció econòmica del nou poble o contrada. * El treball que l’home fa en la producció i l’intercanvi de béns o bé en l’oferta de serveis econòmics està pel damunt dels altres elements de la vida econòmica, ja que aquests no tenen sinó una raó d’instruments. * ... pertany, però, a la societat, d’acord amb les circumstàncies, d’ajudar per la seva banda els ciutadans perquè puguin trobar l’ocasió d’un treball suficient. El treball, en fi, s’ha de remunerar de tal manera que permeti a l’home de portar, ell i els seus, una vida digna en el pla material, social, cultural i espiritual, tenint en compte el càrrec i la productivitat de cadascú, així com la situació de l’empresa i el bé comú. * En les empreses econòmiques s’associen persones, és a dir, homes lliures i autònoms, creats a imatge de Déu. Per tant, restant en peu les obligacions de cada un –propietaris, empresaris, directius o obrers–, i salvada la necessària unitat de la direcció de l’obra, que es promogui la participació activa de tots en la bona marxa de l’empresa. * Per això l’home, en usar-ne, ha de tenir les coses exteriors que posseeix, no solament com a pròpies d’ell, sinó encara com a comunes, en el sentit que puguin aprofitar no tan sols a ell sinó també als altres. (...) I el qui es troba en una extrema necessitat té dret a procurar-se, de les riqueses d’altri, les coses que li són 89

necessàries. Com que al món hi ha tanta gent oprimida per la fam, el sant Concili urgeix tothom, individus i autoritats, perquè es recordin d’aquella sentència dels Pares: «Dóna de menjar al qui es mor de fam, perquè si no li n’has donat l’has matat.» * Aquest dret a la propietat privada, però, no contradiu aquell altre dret que presideix les diferents formes de propietat pública. El transferiment de béns privats a la propietat pública només pot ser fet per l’autoritat competent, d’acord amb les exigències del bé comú i dins els límits d’aquest, i encara oferint una equitativa indemnització. A l’autoritat pública pertany, així mateix, d’impedir que hom abusi de la propietat privada en detriment del bé comú. * Així, doncs [davant el latifundisme], segons els diferents casos, s’imposen unes reformes: augmentar les rendes, millorar les condicions de treball, fer més segura la col·locació, estimular la iniciativa en el treball i, més que tot, repartir les terres no prou conreades a homes capaços de fer-les rendir. (Continuarà)

L’ESGLÉSIA EN EL MÓN D’AVUI, 3 * En la consciència de molts s’aviva l’anhel que els drets de les minories d’una nació siguin respectats, sense negligir per això els seus deures envers la comunitat política. * Allà, però, on l’exercici dels drets és restringit per un temps a causa del bé comú, que hom restableixi la llibertat tan bon punt s’hagin modificat les circumstàncies. És inhumà, en canvi, que l’autoritat política es degradi en formes totalitàries o bé en formes dictatorials contràries als drets de la persona o dels grups socials. * Però [l’Església] no posa la seva esperança en els privilegis que l’autoritat civil li concedeix; més i tot, renunciarà a l’exercici de certs drets legítimament adquirits, sempre que consti que el seu ús fa dubtar de la sinceritat del seu testimoniatge o que les noves condicions de vida demanen una altra direcció. * La pau no és la simple absència de guerra, ni es redueix merament a crear un equilibri de forces oposades, ni és tampoc el resultat d’un imperi econòmic, sinó que és anomenada amb tota propietat una creació de la justícia. (...) mai la pau no s’ha aconseguit un cop per sempre, sinó que hom l’ha de construir sense parar. * Sembla just, a més a més, que les lleis siguin prou humanes per preveure el cas dels qui per un motiu de consciència refusen de fer ús de les armes, mentre, però, acceptin una altra manera de servir la comunitat humana. * I mentre hi hagi un perill de guerra i no hi hagi una autoritat internacional competent i dotada dels poders necessaris, hom 91

no podrà denegar als governs el dret legítim de defensa, després, és clar, que s’hagin esgotat tots els mitjans de pacífic arranjament. * (...) aquest sagrat Concili declara: Tota acció bèl·lica que tendeix a destruir indistintament ciutats senceres o grans regions amb els seus habitants és un crim contra Déu i contra el mateix home, un crim que hom ha de condemnar amb fermesa i sense cap vacil·lació. * Mentre hom esmerça riqueses immenses en la fabricació d’armes sempre noves, no poden ser ateses suficientment un munt de misèries de la humanitat d’avui. Més que suprimir de debò i totalment les dissensions entre nació i nació, encara se’n contagien d’altres parts del món. * És per això que cal declarar novament que la carrera dels armaments és una plaga gravíssima per a la humanitat i perjudica el pobre d’una manera intolerable. I és molt de témer que, si continua, engendri un dia tota mena de desastres i de mals: ja en prepara el camí. * (...) les nacions s’avinguin en el fet que tota guerra pugui prohibir-se en absolut, cosa que sens dubte demana que s’institueixi una autoritat pública universal reconeguda de tothom i dotada de poders eficaços, a fi que la seguretat, el manteniment de la justícia i el respecte dels drets es vegin garantits per a tothom. (...) tothom ha de treballar perquè la cursa d’armaments s’acabi d’una vegada; perquè el desarmament comenci de bo de bo, i avanci, no, és clar, d’una manera unilateral sinó a un mateix ritme, de comú acord, assegurat amb garanties reals i eficaces. * Per a la construcció de la pau es requereix abans de tot que s’eliminin les causes de les discòrdies entre els homes, que són 92

l’aliment de les guerres, i en primer lloc les injustícies. No poques d’aquestes discòrdies provenen de les excessives desigualtats econòmiques. O encara del retard amb què arriba allò que hi posaria un remei necessari. * Si hom vol establir un autèntic ordre econòmic internacional, cal renunciar als beneficis exagerats, a les ambicions nacionals, a l’apetència de dominació política, als càlculs d’estratègia militar, a les segones intencions amb vista a propagar o imposar unes ideologies. * Els pobles en camí de desenvolupar-se han de tenir un gran interès a buscar com a fi del progrés el ple perfeccionament humà dels seus ciutadans, i això d’una manera clara i sense vacil·lar. * És un deure gravíssim dels pobles més avançats d’ajudar les nacions en vies de desenvolupament a complir les obligacions damunt dites. * Així en el comerç amb les nacions menys fortes i menys afortunades, que mirin constantment el bé d’elles, ja que aquestes nacions necessiten per al seu sosteniment els guanys que treuen de la venda dels seus productes. * Que els cristians cooperin de grat i amb tota l’ànima en la construcció d’un ordre internacional que s’alci enmig d’una amigable germanor i d’un respecte autèntic a les legítimes llibertats, tant més que la major part del món pateix encara de tanta misèria (...) Que no hagi de ser, doncs, un motiu d’escàndol per als homes el fet que algunes nacions, on sovint la majoria dels ciutadans tenen l’honor de professar el cristianisme, tinguin una gran abundància de béns, mentre d’altres estan mancades 93

del necessari per a viure i són turmentades per la fam, les malalties i tota mena de misèries. * ... és a tot el poble de Déu que incumbeix d’alleugerir tant com es pugui les misèries dels nostres temps, i això, com ja era un antic costum de l’Església, no solament amb els propis béns superflus, sinó també amb els necessaris. * És de desitjar, per últim, que els catòlics, per tal d’acomplir bé la seva tasca en la comunitat internacional, vulguin cooperar activament i positivament, sia amb els germans separats que professen en unió amb ells la caritat evangèlica, sia amb tots els homes assedegats de pau autèntica. (En aquest document no hi figura l’acostumada i històrica condemna del socialisme, pròpia de tantes encícliques.)

L’ESGLÉSIA FORA DEL VATICÀ! La possibilitat d’una reforma de l’Església realment evangèlica es torna a veure com una cosa factible. I no l’ha de fer el papa sol. L’hem de fer entre tots. Hi haurà resistències grans i, per tant, l’empenta ha de ser molt forta per contrarestar-les. Una de les coses que s’haurien de plantejar i escometre és treure l’Església del complex monumental i artístic del Vaticà. Allò no és el lloc d’una Església de Crist, sinó que és el lloc apropiat d’una Església feudal i políticament poderosa, que és el que ha estat durant segles. És una cosa que s’hauria d’acabar. Que el Govern central de l’Església (degudament descentralitzat en benefici de les instàncies nacionals i locals, i per tant reduït) se situï en un altre lloc de Roma (o d’una altra ciutat) seria una necessitat bàsica per donar a l’Església un aire no tan ric, ni tan monumental, ni tan inassequible. Que el papa Francesc hagi situat la seva residència fora del Vaticà, en una dispesa popular, només és un punt de partida. Només és un començament. TOTA l’Església ha de sortir d’aquell loc. El complex del Vaticà hauria de ser cedit a la UNESCO per a la seva cura com a bé artístic patrimonial de la humanitat. L’Església que va fundar Crist no té per què tenir un lloc monumental, ni un Estat polític independent, ni un banc, ni uns nuncis, ni un servei d’«intel·ligència»... Tot això són coses d’una altra època. Tots plegats (cristians i persones de bona voluntat) hauríem de fer força per aconseguir aquest objectiu (entre altres). Si l’Església catòlica abandonés el complex del Vaticà, guanyaria un grau de LLIBERTAT que ara no pot ni somniar. 95

L’ETERNITAT NO TÉ FUTUR L’eternitat només té present, un present infinit. Ja que això de passat, present i futur és una imperfecció. Per tant, aquells fets o situacions que, en la nostra capacitat de comprensió, encara no s’han esdevingut, en el marc de l’eternitat ja s’han esdevingut. Més ben dit: no «s’han esdevingut», sinó que «s’estan esdevenint». Ja que tampoc hi ha passat. Quan ens trobem davant la mort d’una persona, si som creients, podem pensar que el seu cos és allà, i el portem al cementiri, però la seva ànima és amb Déu. Aquesta és la creença tradicional. Però hi ha altres creences, més noves, que diuen que no hi ha una ànima capaç de dur una existència independent, i que el futur d’aquella persona és la resurrecció, de cos i ànima, al final dels temps. Mentrestant s’obre una situació transitòria. Encara hi ha una altra hipòtesi, que diu que «en el moment de la mort», moment que, des de la nostra capacitat de comprensió, pot ser instantani, per al moribund pot tenir una duració infinita, duració durant la qual té, en cos i ànima, l’experiència de l’eternitat. La hipòtesi de la resurrecció planteja el problema que aquest estat intermedi entre mort i resurrecció té una duració humanament infinita. Ha durat ja, en molts casos, milers i milions d’anys. I això és terriblement decebedor. Als cementiris hi ha persones que estan esperant de fa una enorme quantitat de temps, i el que els queda... Aparentment sense esperança. Però si considerem que l’eternitat «ja» existeix i que té unes característiques pròpies, que només té present, la cosa canvia. Aquell fet que, vist des de la nostra experiència, encara no s’ha produït, i que versemblantment li falta molt encara, «en l’eternitat» ja s’està produint, ja és real. 96

Aquell mort que enterrem, aquells morts que hi ha en cada cementiri, ja estan ressuscitant i ja estan vivint en l’eternitat en cos i ànima, encara que, per a nosaltres, sembli que no pot ser. Ja estan amb Déu-Dea i són immensament feliços. La conclusió és que, encara més que del normal, la mort d’una persona –excepte en el cas que deixi fills petits– ha de ser un motiu no pas de pena, sinó d’alegria.

LA REFORMA DE L’ESGLÉSIA L’Església necessita una reforma. Perquè l’Església va fer, i arrossega, un pecat gravíssim, entre altres, que és ser feudal. No és que vagi coexistir amb el feudalisme, i que se li’n vagin enganxar alguns detalls. No, no. Va «practicar» el feudalisme, en va esdevenir una de les dues estructures bàsiques. Els bisbes i els abats van ser terratinents. Els papes van esdevenir sobirans polítics amb exèrcits al seu càrrec, i van fer guerres. A Alemanya es va arribar al súmmum quan els bisbes van constituir les columnes polítiques del règim imperial (perquè, com que no tenien fills, no generaven dinasties, i a la seva mort l’emperador podia designar el successor al seu gust, diferent del que passava amb els nobles). Quan passava tot això ja feia segles que s’havia predicat l’Evangeli, amb un esperit totalment contrari. I l’Església de Crist no havia d’«adaptar-se» a l’evolució de la societat, sinó que havia de ser «sal» i «llevat». I no és que aquesta pràctica feudal durés un curt període de temps. Va durar prop de 1.000 anys (a Catalunya uns 800). Quan els pagesos catalans van lluitar per emancipar-se de la remença i els mals usos (segles XIV-XV), els bisbes i abats s’hi van oposar aferrissadament. No es podien «servir dos senyors», i se’n servia «un» (el poder i la riquesa). Això no era pas l’Església de Crist. I el feudalisme no va acabar amb el fet que l’Església hi renunciés per consciència (ni en el Concili de Trento), sinó obligada pels governs liberals. I d’això només fa uns 170 anys. L’Església encara conserva tics feudals. Tot aquest «mando y ordeno», i nomenaments a dit, secretament i des de dalt... ve 98

d’un feudalisme encara no del tot superat. Som una Església postfeudal. I, per tant... procapitalista. En les encícliques socials es proposen reformes i solucions al règim capitalista, i, en canvi, es condemna el socialisme. En bloc... no s’hi proposen millores. És a dir: l’Església es posiciona a favor del règim existent. Com a conseqüència de la seva evolució històrica. La reforma que l’Església necessita hauria de tenir com a primer objectiu deixar de ser d’una vegada «postfeudal» i «procapitalista». Renunciar a tota forma de poder. Començant per l’estat polític del Vaticà. I establir relacions participatives i respectuoses entre la jerarquia i la base. Bisbes elegits, plans pastorals discutits i aprovats, etc. Juntament amb això impulsar (i no reprimir) línies d’investigació teològica que, per una banda, ens acostin a l’Evangeli, i, per l’altra, recullin les sensibilitats pròpies de la nostra època. Anàlisi de les veritats i de les lleis morals, les mateixes, des de cantons i aspectes diferents i no tocats fins ara. Oferir així un missatge més entenedor. I, per damunt de tot, la solidaritat amb els pobres. No només des de certs punts (Càrites, etc.) sinó des de la cúpula, i des de tota l’Església. L’esperit d’aquesta reforma va «començar» amb el Concili, el papa Joan XXIII i el papa Joan Pau I. Però havia de continuar i desenvolupar-se. Al revés que això, el papa dolent (i que va durar tants i tants anys...) va fer «marxa enrere». Això no es pot permetre, i explica que alguns cristians i cristianes critiquem «detalls, formes i posicions» de l’Església amb duresa. I cal continuar fent-ho així, fins a fer inevitable que s’arribi a una reforma. I mentrestant, fer visible que hi ha una altra cara de l’Església.

LA REFORMA DEL PAPAT, 1 El papa, cap suprem de l’Església catòlica, segons la doctrina oficial seria una institució creada pel mateix Crist. Però això avui dia és una creença més que discutible. És no creïble. Una cosa és que Jesús vagi atorgar a Pere una responsabilitat especial, dins el grup dels deixebles, i una altra és que aquesta responsabilitat especial s’hagués de transmetre als successors. Històricament, s’ha considerat que el bisbe de Roma (seu de l’Imperi) era el cap de tota l’Església. I així ha estat fins ara. És més que probable, és segur, que el fet que es considerés el bisbe de Roma per a aquesta missió va ser perquè Roma era la capital de l’Imperi. Per tant, aquesta designació ja va ser malejada de bon principi. Considerada en funció d’una realitat política i no religiosa. Avui dia també es pot considerar que està malejada, per dues raons. Una perquè és una persona elegida només pels cardenals, un cos en general gerontocràtic i poc implicat en els problemes de l’Església i del món. D’entrada hauria de ser elegit, com a mínim, per tots els bisbes del món. Ara que, amb les noves tecnologies, seria possible fer-ho així. En segon lloc aquesta missió de ser cap suprem de l’Església està malejada perquè es confon amb una realitat política, de ser cap de l’Estat del Vaticà. Inevitablement i urgentment s’haurien de separar aquestes dues funcions, mitjançant l’abolició de l’Estat del Vaticà, que és una cosa anacrònica, pròpia de l’Edat Mitjana (dins l’àmbit de corrupció d’aquella època), i que ha de desaparèixer ja; fa molts i molts anys que ho hauria d’haver fet.

100

Però una altra consideració seria si la direcció de l’Església ha de recaure en una sola persona o en una comissió d’algunes persones. És a dir: un papa o un Papat col·lectiu. Si històricament s’ha considerat que havia de ser una persona és (tornem-hi a ser) perquè en els estats també era així: el rei. Això, doncs, també ha de canviar. No «un» cap suprem, sinó un «col·legi» apostòlic. Amb motiu de la visita del papa a Barcelona, cal aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre aquesta realitat. I fer-li arribar les nostres reflexions. Per part meva demano: • La dimissió del papa actual [en aquell moment, Benet XVI]. • Una votació telemàtica de tots els bisbes del món per elegir un grup de 5 persones (independentment de si són cardenals o no) per encarnar un Papat col·lectiu.

101

LA REFORMA DEL PAPAT, 2 La lectura del llibre «Carta al papa», de Lluís Busquets i Grabulosa, m’ha donat noves idees, i, encara que no les segueixo estrictament, torno a la càrrega amb aquest nou article. La reforma del Papat és una part principal de la reforma de l’Església, i per tant és urgent. Aquest papa, o el següent, hauria de dur a terme les actuacions que s’expliquen a continuació. *Separar netament el govern pastoral de l’Església i el govern polític de la Ciutat del Vaticà. No separar-ho sols en el sentit teòric, els càrrecs, etc., sinó separar-ho «físicament», en el lloc. És a dir, l’estructura i els serveis del govern de l’Església haurien de «marxar» de l’Estat del Vaticà. Instal·lar-se en un altre lloc, en un edifici, o alguns edificis, que tinguessin la capacitat suficient però allunyats del Vaticà. Es tractaria d’alliberar la tasca de l’Església del contagi de les preocupacions polítiques. Per altra part, una Església situada dins el complex arquitectònic i sumptuari del Vaticà no podria ser altra cosa que una Església ofegada, sumptuària i burocràtica. Ha de marxar-ne, amb l’esperit d’un nou «èxode». I millor que fos en un barri popular, fora de la Roma rica. *Paral·lelament, i provisionalment, s’hauria de nomenar un primer ministre de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. O sigui: descarregar la persona del papa d’aquesta tasca, que el papa es dediqués en exclusiva a la tasca pastoral del govern de l’Església. Aquest primer ministre podria ser preferiblement un seglar. I la seva principal comesa seria anar liquidant, de manera ordenada, l’Estat del Vaticà: anar tancant nunciatures i acomiadant nuncis, acabant 102

per les nunciatures més importants. Liquidant serveis: espionatge, arxius, museu, biblioteca, etc. (arxiu, museu i biblioteca per a la UNESCO). Un cop l’any aquest primer ministre rendiria comptes al papa. Una volta abolit l’Estat del Vaticà, tot el complex monumental del Vaticà hauria de ser entregat a la UNESCO per a la seva conservació. *El Col·legi cardenalici hauria de ser abolit, conservant per als cardenals actuals la seva dignitat mentre visquessin, però sense cap funció. *El govern de l’Església, degudament separat de l’Estat del Vaticà, s’hauria de descentralitzar, en benefici dels bisbats i les conferències episcopals (com ara la catalana). Una de les principals tasques que s’haurien de descentralitzar seria el nomenament de bisbes, recuperant el vell i evangèlic costum de l’elecció popular. *L’elecció del papa hauria de ser per part de tots els bisbes del món i per Internet. I amb un mandat màxim, per exemple de 10 anys. I no elegir «una» sola persona, sinó un grup de 5 persones, que actuessin col·legiadament, un Papat col·lectiu. *Finalment el papa o el Papat haurien d’obrir un debat popular sobre temes que estan en discussió: celibat opcional dels clergues, sacerdoci femení, homosexualitat, la moral sexual... Tot això és necessari per tenir una Església cristiana i evangèlica. I és urgent.

103

LA SANTÍSSIMA TRINITAT, EXPLICADA Amb relació a les veritats de la fe, és una cosa molt important explicar-les de manera que s’entenguin, si més no una mica, que tinguin quelcom de lògica, encara que això comporti apartar-se una mica de les concepcions tradicionals. Un cas clar és el de la Santíssima Trinitat. No es pot anar enlloc explicant que un Déu són 3 persones i que les 3 persones constitueixen un sol Déu, i que això s’ha de creure perquè és un misteri. Amb això no es pot anar. S’ha d’explicar d’una manera que s’entengui. Hi ha una explicació relativament comprensible. És aquella que diu que: * Hi ha un sol ésser diví, que és perfecte. Aquest Déu pensa, i es fa una idea de si mateix. Aquesta idea de si mateix, com que el subjecte pensant és perfecte, també és una idea tan perfecta que és «igual» a si mateix. I és tan igual a si mateix que esdevé una persona diferent, el Fill. Però d’ésser només n’hi ha un. Tenim dues persones i un sol ésser. * Aquestes dues persones, com no podia pas ser menys, s’estimen. I, com que són perfectes, l’amor amb el qual s’estimen, també ho és. Aquest amor és tan perfecte que esdevé una altra persona, l’Esperit Sant. Una tercera persona. Però d’ésser només n’hi ha un. Tot aquest complicat fenomen s’esdevé a l’interior de l’únic ésser diví. Tot això, amb un petit esforç d’imaginació, es pot entendre i acceptar. Si aquesta explicació encara semblés massa difícil, proposaria una explicació alternativa semblant a la que dóna, en una situació 104

semblant, la religió hinduista. Segons l’hinduisme, i segons el que tinc entès, hi ha un sol Déu, Brahman, que té tres noms: Brahma, Shiva i Vishnú. Però és un sol Déu. Brahman té tres funcions fonamentals: crear el món, mantenir-lo i transformar-lo. Quan els hinduistes es refereixen a la creació del món, l’anomenen Brahma. Quan es refereixen al manteniment del món, l’anomenen Shiva. Quan tenen en compte la seva transformació l’anomenen Vishnú. Brahma, Shiva i Vishnú són tres «personalitats» de Brahman, o sigui de Déu, adaptades a les seves tres funcions fonamentals. Així podríem dir que hi ha un sol Déu, que té tres noms: Pare, Fill i Esperit Sant, que són tres personalitats de l’únic Déu. Quan ens referim a la Creació, li diem Pare. Quan ens referim a la Redempció, li diem Fill. Quan volem fer referència a la santificació, li diem Esperit Sant (o simplement Esperit). Aquesta interpretació, naturalment, no coincideix amb l’oficial, segons la qual Pare, Fill i Esperit no són personalitats, sinó «persones». La qual interpretació oficial és «una» de les possibles, la que es va imposar en un temps, ja molt passat. Però aquesta de les tres personalitats d’un sol Déu és «una altra» possible interpretació. Té alguns avantatges, com ser perfectament comprensible, com donar lloc a una «diversitat» d’interpretacions, com aprendre d’una altra religió. Repeteixo: donar una explicació entenedora és més important que mantenir l’obediència d’una sola explicació oficial, encara que no s’entengui i s’hagi de dir que és un misteri. Acabem amb els misteris, i donem pas a un cristianisme plural.

105

LA VINYA D’ISAÏES (Is 5: 1-7) El meu estimat tenia una vinya en un turó molt fèrtil. Va remoure la terra, tragué les pedres i va plantar-hi ceps triats. Al bell mig hi construí una torre de guàrdia i va excavar-hi un cup. N’esperava bon raïm, però ha sortit agre. Doncs bé, gent de Judà i Jerusalem, feu de jutges entre jo i la meva vinya. Què més podia fer que no li hagi fet? N’esperava bon raïm; per què surt agre? Ara, doncs, us faig saber què faré amb la meva vinya: n’ensorraré la paret perquè la puguin esbrotar; li derrocaré la tanca i que la gent la trepitgi. La convertiré en terra erma: no l’esporgaran ni la cavaran, hi creixeran espines i esbarzers. Manaré als núvols que no li donin mai més pluja. La vinya del Senyor de l’univers 106

sou vosaltres, poble d’Israel. Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta. El Senyor n’esperava justícia, i pertot veu injustícies; volia misericòrdia, i tot són misèries. Què podria dir avui Isaïes (portaveu de Jahvè) de l’Església catòlica? Jo tenia una església. Li he donat apòstols, sants i santes, pensadors, missioners i missioneres, homes i dones amb vocacions de servei, persones inquietes i reformadores. N’esperava fruits d’amor i d’influència salvadora, relacions fraternes, solidaritat des de la pobresa, una acció civilitzadora... M’ha donat: Adhesió al feudalisme, amb acaparament de riquesa i de poder. Vida luxosa. Opressió als pagesos. Persecucions: croades, antisemitisme, inquisició... Participació en guerres religioses. Intolerància i obscurantisme. Actituds conservadores davant la injustícia social. Boicot a la doctrina social d’alguns papes. Contemporització amb dictadures. Estructures encarcarades de poder eclesiàstic. Persecució de persones i grups reformadors.

107

Vet aquí, doncs, que: Les classes populars desertaran. Les vocacions disminuiran. Els mateixos seguidors dissentiran. La societat se’n desentendrà.

108

LES CATEDRALS, UN DISBARAT A Israel, en l’Antic Testament, el centre de la vida religiosa era el temple de Jerusalem. Un edifici considerat com la localització de Déu en la terra. I era un temple luxós, on no s’havia escatimat l’or. Crist va capgirar aquest ordre. Va dir, per exemple: «... arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. (...) Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. (...) Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat» (Jn 4, 21-24). I «Veieu tot això? [referint-se al temple]. Us asseguro que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat» (Mt 24, 2). Amb el cristianisme, el temple perd la seva funcionalitat, de ser localització física de Déu. Aquest caràcter és assumit per la reunió o assemblea dels fidels, que als primers temps era en cases particulars. No cal dir que, segons el nombre de persones, i en funció d’una certa organització, es requereix un lloc, una sala, fins i tot un edifici ad hoc. Però no es requereix que aquest edifici sigui innecessàriament alt ni que tingui un campanar més alt encara. Per exemple, els baixos d’una casa de pisos és un lloc ideal, com és avui dia en algunes parròquies de Barcelona. Però durant l’Edat Mitjana, i fins i tot abans, primer amb les basíliques, una Església de primer lligada a l’Imperi i després feudal, retorna a la idea veterotestamentària del temple, com a localització física de Déu. I al temple luxós, i artístic. Aquesta és una de les moltes desviacions històriques de l’Església respecte de l’Evangeli. I d’un esperit que cal recuperar... 109

L’Església feudal, i per tant antievangèlica —ja que, entre Déu i el diner, escull el diner (les terres)—, porta al paroxisme aquesta recuperació del temple antic com a seu de Déu. És la catedral. Un edifici altíssim, riquíssim, una joia artística, una obra tan complexa que es poden trigar dos-cents anys a construir-la (com és el cas de la de Barcelona). La catedral és l’encarnació del vell temple de Jerusalem. Pertany a la lògica de l’Antic Testament. Després de Crist, la catedral és un autèntic disbarat. Evangèlicament, un disbarat. En el procés de recuperació de l’esperit evangèlic que estem vivint, ha d’arribar el seu torn a les catedrals. Han de ser abandonades. Conservades com a béns artístics, en mans de l’autoritat civil. Però abandonades com a edificis religiosos. (En el cas de la Sagrada Família, tal com està, sembla que el més lògic ja és acabar-la, però com a joia artística, no com a edifici dedicat al culte religiós.) També les esglésies-edificis han de ser abandonades, i les parròquies, instal·lades en plantes baixes, és a dir, locals que serveixin per a la reunió eucarística, per a les altres reunions, i per a un mínim d’organització. Per al que han de servir.

110

SOBRE «MARIA DE NATZARET» El llibre de Sefa Amell «Maria de Natzaret» (Viena Edicions) és un bon llibre sobretot perquè és estimulant i provocador. Provoca a expressar hipòtesis, encara que no siguin noves sinó que ja les tinguessis abans, i que coincideixin amb les de l’autora o no tant. La idea central és que Maria ha estat desmesuradament mitificada, gairebé a vegades quasi divinitzada, per la tradició cristiana, sobretot catòlica, per la pietat popular i per l’art. Només cal recordar el famós quadre de Murillo en què apareix damunt els estels. Cal, doncs, desmitificar-la, donar-li una dimensió humana. Així, a més d’apropar-nos a la realitat, podrà ser un model per a les persones, sobretot les dones. El motiu que Maria hagi estat quasi divinitzada és, segurament, el fet que la figura de Déu-Dea hagi estat presentada com a solament masculina. El poble, la mateixa Església, sense dir-ho ni saber-ho, ha «necessitat» una «divinitat» femenina. I Maria ha estat la víctima. Sí, la víctima. Per desmitificar-la totalment cal reconsiderar la idea de Déu. I considerar-lo Pare i Mare simultàniament. Masculí i femení. Vegem algunes hipòtesis (com a hipòtesis meves). Maria, mare del Crist És l’autèntica denominació. En la cultura catalana ha prevalgut la denominació «Mare de Déu», però no agrada als protestants, i amb raó, perquè sembla excessiva. En canvi «Mare del Crist» és exactament la veritat, ni més ni menys. I va ser mare amb el ple sentit de la paraula, no sols donant-li la vida, cuidant-lo i educantlo, sinó patint-hi. Com qualsevol mare (i no un ésser celestial) va 111

patir quan va veure que el seu fill es comprometia aparentment massa i portava una vida «estranya». I en l’Evangeli ens consta que va anar a buscar-lo per, suposadament, endur-se’l a casa (Mc 3, 31; Mt 12, 46 i Lc 8, 19). Diu Sefa Amell que en un diàleg de teòlegs catòlics i protestants es va arribar a la conclusió que l’única cosa que podíem saber com a certa certa certa era que Maria havia estat mare de Crist. Caldria, doncs, considerar-la sobretot com a mare i venerar-la en aquest sentit. Maria immaculada? Si vol dir, com vol dir, que va ser concebuda sense pecat (original), no hi ha res a dir. Evidentment. Com totes les persones són concebudes igual, sense pecat. Ja que la creença del pecat original, transmès a cadascú quan és concebut, o quan neix (que no és dogmàtica), tinc per segur que és un error manifest. Si vol dir que en tota la seva vida no va cometre cap pecat, no ho sabem, ni ens cal. El dogma de la Immaculada, doncs, no té cap sentit i va ser un error. Maria verge? Aquesta condició és assegurada per dos dels quatre evangelistes. Però que Maria hagués estat verge, aquesta cosa en si, no tindria massa importància. El que és molt important és que, en aquest cas, la concepció de Jesús hauria estat un miracle, un fet sobrenatural. Perfectament possible, per a Déu-Dea. Però el que no és gens probable és que un fet tan decisiu i important no fos ni esmentat pels altres dos evangelistes ni per Pau. Cal pensar, doncs, que la concepció de Crist va ser natural i que aquesta menció a la virginitat de Maria i a la concepció miraculosa va ser un recurs de dos evangelistes per realçar la figura i la divinitat de 112

Jesús. (Així, doncs, tota l’escena de Lc de l’anunciació seria simbòlica.) Maria assumpta al cel? Estrany. Aquesta creença, que no té cap base textual, recolza sobre la consideració que, havent estat mare del Crist, no podia conèixer la corrupció corporal. Consideració feble on n’hi hagi. Seria com si diguéssim que, essent mare del Crist, no podria conèixer un part en una cova i en males condicions. És millor no creure-hi. El dogma de l’Assumpció, definit per Pius XII, es va basar, sobretot, en una creença popular secular. Ara bé: aquesta creença popular secular era conseqüència d’aquesta mitificació que Església, poble i artistes havien fet durant segles. Era, doncs, una creença fabricada, i equivocada. Maria, dona de fe Segurament que sí. Però amb reserves. Sefa Amell insisteix molt en la seva fe. Perquè va acceptar el fet de ser mare de Crist, i pel cant del «Magníficat». Ara bé: l’escena de l’anunciació de Lc podria ser simbòlica; i la mateixa Sefa diu que no és probable que una noia de dotze anys fos capaç de formular les idees i el text del «Magníficat». Si aquest càntic li pogués ser atribuït, a l’edat de dotze anys o en una altra, seria una dona d’una gran fe. Si no, seria una gran aportació de Lluc. Perquè el «Magníficat», sobretot amb les seves frases «... Ha derrocat del soli els poderosos i exalçat els humils. Ha sadollat de béns els pobres i els rics ha acomiadat sense res...» és un dels punts culminants de l’Evangeli. Per altra banda no seria d’una gran fe el fet d’haver dubtat de la missió del seu fill i voler-la-hi interrompre. Maria, dona del poble Una dona com les altres, de classe baixa, sotmesa a les 113

discriminacions que sofrien les dones del seu temps, que va tenir un embaràs «dubtós», un part en condicions difícils, que va ser mare del Crist, que va patir molt per la vida i per la mort del seu fill i que, sobretot al final, hi va creure. I que, finalment, va morir com tothom. Aquesta és Maria! Rescatem-la de la mitificació i de la manipulació que li ha fet la Història.

114

MATRIMONI HOMOSEXUAL La Real Academia Española de la Lengua acaba de publicar, en l’entrada «Matrimonio» del seu diccionari, un epígraf sobre «Matrimonio homosexual». L’Institut d’Estudis Catalans ja ho havia fet, encara que no sé en quina data i jo me n’assabento ara. Això és una fita important en el procés de reconeixement de la igualtat de drets en relació a la minoria homosexual. Cal saludarho amb joia, després de tants segles de marginació, i de prejudicis i discriminacions. Hi havia hagut, potser encara hi ha, una oposició a aquesta denominació per part de significatives persones de la jerarquia de l’Església catalana. Diuen que el terme «matrimoni» ha de ser reservat per al cas «ideal» d’una unió entre un home i una dona, de cara a la procreació. Aquesta és una qüestió purament «nominativa», una qüestió de noms. Per l’altra banda hi ha un fet altament important: que un col·lectiu de persones, que històricament ha patit un cúmul de discriminacions, no en continuï patint encara una: el «nom» de la seva unió personal, que hagi de ser dit amb una paraula diferent. Què interessa més, des d’un punt de vista cristià? Per un costat tenim la pretensió, en si correcta, que una cosa que és diferent sigui anomenada de manera diferent. És una cosa important des d’un punt de vista gramatical, per distingir-ho. Sobretot agafa importància per part d’un col·lectiu que estigui gelós, d’aquesta diferència. Per l’altra banda hi ha la pretensió, altament humanitària i cristiana, de no continuar posant una discriminació a un col·lectiu 115

que n’ha patides tantes i durant tants i tants temps. Sembla clar, si més no a mi m’ho sembla, que, evangèlicament, la preferència ha de ser estalviar la discriminació, i transigir en la qüestió nominativa. Només faltaria, ara, que la jerarquia catalana saludés públicament el canvi adoptat per la Real Academia, i, ja anteriorment, per l’Institut d’Estudis Catalans. En nom propi i en nom d’Església Plural, ho demanem.

116

UNA MORAL ANTINATURA I ANTIBÍBLICA Una de les coses més sorprenents en anar llegint la Bíblia és el poc que parla de sexe, i la poca importància que li dóna. Per a les generacions que vam ser educats en una moral rigorosament antisexe, no pot deixar de ser sorprenent. La Bíblia té un codi de moral sexual, que és el capítol 18 del Levític. En aquest text es prohibeixen rigorosament 5 coses: * Tenir relacions sexuals amb cap familiar (enumera un per un tots els casos possibles). * Jeure amb la dona d’un altre. * Copular amb un altre home. * Acostar-se a una dona que tingui la menstruació. * Acoblar-se a una bèstia. Resumint: estableix 3 pecats de sexe practicables: incest, adulteri i homosexualitat. (Val a dir que la prohibició de l’homosexualitat s’ha d’entendre, per sentit comú, entre persones heterosexuals, com en el temps de la redacció del Levític es creia que eren totes les persones.) No hi ha un altre «codi», però sí que hi ha algunes altres referències importants, a saber: * En el Decàleg, o 10 Manaments (versió de l’Èxode i versió del Deuteronomi) es diu taxativament: «No cometràs adulteri» i «No desitjaràs la muller [o el marit, és clar] del teu proïsme». * En el capítol 22 del Deuteronomi (Dt 22: 13-29), en la resolució d’una sèrie de casos, s’estableix la condemna dels casos següents: de les relacions prematrimonials tingudes per una dona, de l’adulteri comès amb una dona només promesa i de la violació. També s’estableix que, si un home jeu amb una dona soltera, s’hi ha de casar. (En relació a tot aquest text s’han de remarcar dues 117

coses: a) No té l’autoritat d’un codi ni d’un manament, sinó d’unes normes per resoldre casos concrets. b) S’inscriu en el marc d’una molt forta discriminació de la dona: si l’home que jeu amb una dona soltera s’hi ha de casar, és perquè, si no ho fes, aquella dona ja no es podria casar amb ningú perquè ningú no l’acceptaria.) * En l’Evangeli, Crist reforça encara la prohibició de l’adulteri: fins i tot amb el desig, fins i tot amb una dona repudiada. De tot plegat en resulta una moral sexual força natural i comprensible. Contràriament al que se’ns va voler fer creure, enlloc de la Bíblia no sembla que es prohibeixi que les persones es mirin, es toquin, s’estimulin (o masturbin), cohabitin amb una (o un) professional, o facin l’amor entre elles si es tracta de persones no aparellades. (Si això darrer no es permet a la dona, segons el Deuteronomi, aquesta prohibició s’ha d’atribuir a les condicions d’una societat molt masclista, i s’ha de considerar «vàlid» només en aquell cas.) Però hi hagué, després de Crist, una notable «incidència». L’apòstol Pau tenia, voluntàriament, un compromís de celibat, cosa que, segons confessa, li portava problemes. I la seva por al sexe, per motius personals seus, es manifesta en els seus ensenyaments amb una prevenció molt forta contra el que ell anomena «la carn», o «les obres de la carn». No estableix pas cap codi concret de moral sexual alternatiu al bíblic, però sí que basteix el que podríem anomenar «una mística anticòs i antisexe». Desgraciadament, i sembla que de bon principi, la «mística» paulina va fer més sort que no la moral bíblica. Això és bastant comprensible si es considera que els eclesiàstics, amb el seu compromís de celibat, tenien els mateixos motius que Pau per 118

tenir horror al sexe, i per transmetre aquest horror en les seves prèdiques. Però aquesta desgràcia no va venir sola, i els eclesiàstics, al llarg dels segles, van fer el que no havia gosat fer Pau (aquest, al cap i a la fi, era un apòstol): van anar edificant una pseudomoral sexual, completament diferent de la del Levític i dels altres textos esmentats. Pseudomoral o moral espúria, que no tenia cap fonament bíblic, sinó que sortia dels seus problemes i obsessions personals i col·lectius, en tant que cos corporatiu. Una moral en què s’arribava a prohibir com a pecat tota manifestació sexual o eròtica, excepte dins el matrimoni. Una moral del tot antinatural, que, increïblement, s’ha anat mantenint i reforçant amb regles i tractats, segle rere segle, fins al segle XX. Després del Concili Vaticà II es va anar optant, prudentment, per no parlar gens d’aquest tema. Però s’havia arribat a coses tan descarades com «manipular i falsejar» el Decàleg ensenyant-nos que el sisè manament deia «No cometràs accions impures» o «No fornicaràs» (en comptes de «No cometràs adulteri»). Però això encara és una anècdota. La cosa greu és que en va sorgir una autèntica deformació del conjunt del missatge cristià. Com que la moral era antinatural i per tant era quasi impossible de complir, es va anar forjant, i ens va arribar fins a nosaltres, un cristianisme trist i «fatal», en què les persones eren més pecadores que persones, en què el centre del missatge era més la Redempció (el perdó dels pecats, dels «inevitables» (i falsos) pecats) que no la Creació (la bellesa del cos humà, per exemple, i de tantes coses). Aquesta falsa moral, eclesiàstica, que no cristiana, va provocar en les persones dos tipus de desgràcies: * Moltíssim sofriment. Sofriment de dues menes: físic, de contenció dels estímuls del cos, si un s’esforçava a complir-la; 119

psíquic, de sentiment de culpabilitat, si un es deixava anar. * Però a més a més, i com a conseqüència, va provocar massives desercions. Milions de persones es van anar apartant de la vida sacramental i de la pràctica religiosa (i moltes vegades també de la fe) per culpa d’una moral absurda gairebé incomplible. Ha estat una de les dues grans causes de la deserció popular moderna respecte de l’Església (l’altra ha estat la social). Els eclesiàstics, amb aquesta moral, han fet a la gent i a l’Església un mal incalculable, que mai no es podrà avaluar. Ara, més recentment, s’ha optat pel silenci. Com si aquest tema no existís. Es tracta d’una mesura prudent. Però no és la solució. Cal dir la veritat. Cal dir que hi ha una moral sexual cristiana natural, raonable, alegre. Que sí que som pecadors, però no tant. Que l’Església s’havia desviat notablement, i ha de rectificar. I invitar a viure una vida de plenitud natural i espiritual.

120

LA «DIALÈCTICA» DEL MÓN O una nova lectura del Gènesi No el llegíem bé, el Gènesi. I tantes vegades de fer-ho; tot no, és clar, però sí el començament. Gosaria dir que, en un cert sentit, el llegíem «al revés». Vèiem una frase contundent: «Al principi, Déu creà el cel i la terra.» Tot seguint venien (vénen) unes frases estranyes, que, còmodament, ens saltàvem, i anàvem al gra: «Déu digué: Que existeixi la llum...», etc. Esdevenia un text, molt conegut, que «descrivia», de manera mítico-poètica, uns fets dels orígens. Per a una persona normal, no tenia gaire interès, tant si era creient com si no. Vet aquí que el mallorquí mossèn Teodor Suau, en el llibret «Del caos al cosmos», ens ofereix una nova lectura, del tot diferent. Les claus de la nova lectura són dues: 1) Aquelles tres frases que menyspreàvem perquè no vèiem què hi pintaven, en aquell lloc, i que resulta que són el quid de la qüestió: «La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.» 2) L’època de la redacció (definitiva) del llibre. S’havia cregut que havia estat redactat en un moment determinat o indeterminat de la història del Regne d’Israel (o bé dels dos regnes). Ara creiem saber que fou després de l’exili (segle V aC). Això la redacció definitiva, sense descartar possibles redaccions parcials anteriors, sobretot tenint en compte que es tracta d’un recull de tradicions i mites dels pobles veïns, adaptats. I què vol dir «després de l’exili»? Vol dir un país devastat i abandonat. Perquè Israel havia estat envaït pels exèrcits babilònics, arrasat, la capital destruïda i fins i tot el temple. I els habitants (o potser una part important d’aquests) obligats a marxar a la terra 121

del vencedor. I obligats a restar-hi uns 50 anys. I tornar a la pròpia terra era enfrontar-se a un país destruït i abandonat, o parcialment abandonat, durant 50 anys. (Recordem: «La terra era caòtica i desolada».) Era tornar a començar de zero. Imaginem-ho per un moment. I, fins i tot, per a la majoria, era un país del tot desconegut, ja que havien nascut i crescut a l’exili. I aleshores, un autor (o uns autors) té una intuïció genial, que podríem expressar amb paraules com aquestes: «Tot està com devia estar en el principi de tot, un caos... I aleshores Déu ho va ordenar... Doncs ara també...» I planteja l’esperança il·lusionada en un redreçament nacional basant-se en com imagina que devia haver estat una altra vegada. Què li passava al món, just després d’haver estat creat? «La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà...» És a dir: Era fosc, les aigües i les terres estaven barrejades, i no hi havia éssers vius. I «l’Esperit de Déu planava sobre les aigües». I, segons el text tan conegut, 1) hi va posar llum, 2) va separar les aigües de les terres, per tal de configurar dos hàbitats adaptats a dues formes de vida, 3) va crear els éssers vius: plantes, animals de tot tipus i persones. Hi havia posat «ordre» i «vida», en aquell caos. I ara s’hi podia tornar a confiar. Amb una gran diferència, però: al principi Déu actua directament, però, a partir d’haver creat les persones, cessa la seva actuació directa i només actuarà «a través de les persones, lliures, i respectant escrupolosament la seva llibertat». Fins aquí, però, no seria massa diferent. Hauria canviat la causa promotora del llibre. Seria un al·legat a favor de la reconstrucció 122

nacional, més que una explicació «cultural» dels orígens. Però no deixaria de ser una descripció d’un passat, encara que motivada políticament. Hi ha molt més. Falta la part més bona. En els episodis següents del Gènesi es mostra com el món (o la societat, o la humanitat) té com una mena de tendència «innata» a «tornar al caos inicial». Veiem el crim de Caín, la corrupció de la generació antediluviana, la de la generació prebabèlica... I fins a arribar a la destrucció d’Israel. El món tornant enrere: en contra del bon ordre, en contra de la vida. Tot motivat per dos grans factors negatius: l’egoisme de «tenir per tenir» i els abusos del poder. (Haig de dir que no accepto les interpretacions concretes de cada episodi que fa mossèn Suau, excepte la darrera. Les genèriques sí. Això va per les persones que hagin llegit el llibre o el vulguin llegir. Crec que hi ha coses que no quadren. Penso que l’autor (o autors) del Gènesi, com tants autors de l’Antic Testament, té una concepció de Déu encara primària (un déu sovint arbitrari, autoritari i cruel), lluny de la concepció que ens en donen els Evangelis. Una concepció primària, ai las!, que s’ha anat arrossegant al llarg dels temps i que encara cueja avui.) Però l’esquema sí. I l’esquema és que el món, la societat i la humanitat estan sotmesos a una «dialèctica», basada en la lluita continuada, per un costat, de l’egoisme personal i el poder, en el sentit de conspirar contra el bon ordre i contra la vida en plenitud, en un intent de retorn al caos (del qual la màxima expressió és la guerra); i per un altre costat, de l’Esperit, actuant a través de les persones de bona voluntat, pensin com pensin, en favor d’un ordre humanitzat i solidari. De manera que el llibre que era «descriptiu de fets passats» esdevé, sorprenentment, un llibre 123

altament ideològic, amb un valor de passat, present i futur. Un dels llibres més revolucionaris de la Bíblia. Gràcies mossèn Suau. «Persones de bona voluntat, pensin com pensin». (A partir d’aquí, la interpretació és meva, i, si voleu, no en feu tant de cas.) Perquè, igual com un dia Crist va dir als dirigents jueus: «en vindran d’Orient i d’Occident i seuran a taula... al Regne... mentre que els fills del Regne seran... [apartats]»; és a dir: el nou missatge l’haurien d’haver escampat els jueus, com a poble escollit i per tant els primers cridats, però no se’n van mostrar dignes, i la iniciativa va passar als anomenats «gentils»; perquè, com sovint es diu, «l’Esperit bufa on vol», és a dir, no segueix esquemes concrets; de manera semblant s’ha esdevingut els darrers 150 anys, més o menys. Al llarg de la Història, el «projecte» més gran de desordenar i desorganitzar el món ha estat el del capitalisme. Ha millorat, almenys a la llarga i per a certes poblacions, les condicions de vida de molta gent, però ha sotmès les persones, en els primers moments, a unes condicions de misèria pitjors que les anteriors, els ha fet anar d’un lloc a l’altre, de vegades molt lluny, els ha destruït sovint les seves formes de vida tradicionals, els ha arrabassat béns, ha causat guerres (no noves, però sí pitjors), ha creat formes d’opressió refinades i cruelíssimes per tal de mantenir la situació, ha ideat mètodes d’enganyar la gent fent passar el blanc per negre, ha acabat destruint l’equilibri natural... I mai, des que el món és món, o des que se’n té coneixença, consta que hi hagi hagut tant esforç de tanta gent i tan sostingut en el temps i tan ple de bona voluntat i de sacrifici per «refer» el món d’una manera més humana. Però, molt majoritàriament, per part de persones que no se sentien cristianes. I no perquè hi hagués hagut una «tria a priori», perquè la Història ens explica 124

que els primers socialistes (els «utòpics») eren intel·lectuals cristians. Però la tradició no va continuar. Perquè l’Església del segle XIX no estava en condicions de seguir aquest camí (salvant excepcions). Ni una gran part de la d’avui. Però l’Esperit no podia pas quedar-se parat... Ni s’hi quedarà. Aquesta és la dialèctica del món.

125

PRESERVATIUS I ESGLÉSIA Jo al·lucino, quan sento parlar o llegeixo sobre el tema dels preservatius. Per 2 coses. Una, poc important però déu n’hi do, és que sóc profundament escèptic que els africans i les africanes (per exemple) que no usen el preservatiu, sigui per consideració a les directrius del papa o del Vaticà, autoritats que la immensa majoria d’ells no tenen per què obeir, per tal com no són les seves, i directrius que segurament que ni tan sols coneixen. Si no l’usen deu ser per desconeixement (sobretot a les zones rurals) o perquè no hi poden accedir econòmicament (sobretot considerant el seu «ritme» específic de relacions) o perquè deuen «passar» alegrement. L’ús del preservatiu a l’Àfrica és més problema de l’OMS que del Vaticà. Però resulta que amb això de papa-sida s’ha «creat» una imatge mediàtico-demagògica que «funciona» molt bé, però que és bruta. Cal creure, però, que no tothom ho diu amb mala fe. L’altra cosa és molt més important. Una de les desgràcies més grans de la humanitat és que la Història només la coneguin els historiadors. És ben bé llàstima. Quants problemes es podrien estalviar! Per exemple en el cas que diré. Resulta que fa més de 3 dècades, més d’una dècada abans que aparegués la sida, el papa d’aquell moment va tenir una iniciativa molt assenyada: va cridar una colla de teòlegs, els que li devien semblar més competents, i els va dir, més o menys: Vejam, reflexioneu i debateu sobre el tema dels mitjans artificials de control de la natalitat, i digueume què en penseu. L’oportunitat d’aquesta consulta s’ha d’entendre amb el fet que eren els anys en què s’estava implantant un dels més grans invents del segle XX: la famosa píndola anovulatòria. 126

Els teòlegs van debatre, van fer un informe i li van dir quelcom com ara: Hem arribat a la conclusió que el seu ús és conforme a la llei natural i que poden usar-se. Dissortadament, el papa aleshores ho va espatllar dient: Ho sento, però jo també hi he reflexionat i he arribat a la conclusió que no. Aleshores va publicar l’encíclica «Humanae Vitae», en la qual deia que res de res: ni píndola, ni preservatiu, ni altra cosa. Aquella encíclica va causar molta discussió, fins i tot gramatical, perquè els que sabien més llatí deien que s’havien de pronunciar la «a» i la «e» de cada terminació, mentre que la majoria pronunciàvem només la «e» (Humane Vite), i encara n’hi havia alguns que passaven de tot i li deien la «atxe uve». Però és clar que la major discussió anava per una altra banda: que si prevalia l’obediència al papa o l’autonomia de la consciència personal. La meva impressió (perquè això són coses molt íntimes) és que va guanyar la consciència personal. S’havia donat una situació curiosíssima: sobre un tema de moral, l’Església (és a dir: una representació de l’Església molt qualificada) havia dit que sí, i el papa, autoritat màxima però una sola persona, havia dit que no. Qui prevalia? Si es mira des d’una òptica juridicista, és clar que prevalia el papa, perquè els teòlegs no eren una institució ni un òrgan formalment constituïts. Però si ho considerem en els aspectes social i moral, veiem que han de prevaler els teòlegs, pel fet de ser un òrgan ad hoc col·lectiu, per la seva gran preparació intel·lectual, per la intenció amb què havien estat convocats i fins i tot pel fet de «qui» els havia convocats. Per dissort, aquest debat no es va tenir, ni aleshores ni en cap moment posterior. En part perquè em sembla que la consulta papal havia estat «reservada» i només s’havia sabut una mica 127

d’estranquis. Però sobretot perquè hi havia, i hi ha, un fetitxisme excessiu per l’«autoritat». L’escapatòria per a la majoria de militants cristians i gent més formada va ser la consciència individual, però no el «fet d’Església» que representaven els teòlegs. Avui ningú no recorda aquells teòlegs, i es parla del preservatiu (que ara ha adquirit una importància major que la píndola) com una cosa «suposadament» prohibida per l’Església, quan no és així. ¿Per què tanta discussió sobre una cosa que va ser correctament resolta entorn de 1968, encara que amb l’oposició personal del papa (cosa aquesta que, amb un bon nivell de formació, tant evangèlica com cultural, ha de ser considerada secundària)? I tant se val que sigui aquell papa com el següent. Per què una consideració tan essencialista de l’autoritat? Se sol dir que les altes autoritats eclesiàstiques tenen una assistència divina, però s’oblida, i és doctrina ben acceptada, que l’assistència divina, per «voluntat pròpia», «necessita» la cooperació humana, i sense ella no pot fer res. ¿Qui no veu que els teòlegs eren un grup, una col·lectivitat, que eren gent d’estudi, que vivien dins el món, acostumats a confrontar les seves opinions amb altres, que havien estat convocats per la màxima autoritat precisament per decidir sobre una cosa important...? ¿I que el papa era una sola persona (encara que el papa Montini tenia un gran prestigi), que vivia isolada? Les autoritats, a tot arreu però sobretot en l’Església, tenen dues grans hipoteques: Una la manera en què són elegides: de vegades a dit, i altres vegades, en el cas del papa, per persones d’una edat, una forma de vida i uns privilegis que fan que estiguin poc ficades en la vida, en la societat, en l’època. Una altra hipoteca és que, igualment, la forma de vida que acostumen a portar els separa de la gent, de la vida, del món. 128

La gent d’Església, militants a part, pateix una suggestió excessiva per l’autoritat eclesiàstica. Això està ben comprovat, sobretot en relació inversa al grau de formació, i és una de les lloses més grans que pesen damunt l’Església. Però la cosa més sorprenent és que la gent que en teoria és anticlerical resulta, paradoxalment, molt clerical en la pràctica, quan, fins i tot a l’hora de criticar, sobrevalora les autoritats, i subvalora les bases i els militants i teòlegs. Conclusió pràctica: el preservatiu, com els altres mitjans, va ser autoritzat (si es vol, de manera «oficiosa») per l’Església fa més de 30 anys. Encara avui hi ha oposició d’altes instàncies. Però la dada bàsica és la primera.

129

ELS PROFETES Els profetes d’Israel van predicar durant els segles IX-VI aC. Curiosament, quan el país quedà sota el control estricte dels sacerdots (després de l’exili) desaparegueren els profetes. Però en molts moments (i encara avui) hi ha hagut i hi ha persones que tenen actuacions profètiques. (I no pas només persones religioses.) Les actuacions que caracteritzaven els profetes, aquelles que feien que fossin profetes i no una altra cosa, eren tres. (No vull pas dir que fossin les úniques, ni les més freqüents, simplement les que els «caracteritzaven».) Eren: * Denunciar les injustícies. * Advertir dels perills que s’acostaven si s’hi persistia. * Anunciar una salvació final, malgrat tot. La denúncia profètica de les injustícies la feien públicament i envers qualsevol autoritat (incloent el rei), i no pas de sotamà i diplomàticament (com fan, si ho fan, les autoritats eclesiàstiques). Denunciaven, en primer lloc, la idolatria, la principal injustícia (donar culte a altres déus fora del veritable), però també les injustícies socials, dels rics envers els pobres. Uns més que altres. En aquest darrer sentit destacaren Amós i Miquees. Els perills de què advertien eren la destrucció del país a mans dels enemics, i l’exili, com s’esdevingué. La salvació que anunciaven era, per una banda, el retorn a la pròpia terra, i, per altra, temps a venir, el naixement d’un Salvador. Quan el profeta (d’Israel o altres) denuncia les injustícies socials, 130

no ho fa per odi, ni per fer-se un nom o una posició (un càrrec), sinó per amor a les víctimes d’aquestes injustícies, perquè aquestes en pateixen i són infelices. Denuncia per amor, però denuncia. La denúncia profètica de les injustícies és una de les perles de la concepció cristiana de les vida (l’altra perla és l’ajuda a persones necessitades). Però avui dia, dins l’Església actual, aquesta denúncia no és gaire ni predicada, ni apreciada, ni sobretot practicada. De fet, si deixem de banda l’Església sud-americana, per aquests rodals, hi ha més profetes no creients que creients. Els mossens (ja no diguem els bisbes) prediquen un cristianisme individualista, sense implicacions socials (missa, pregària, amor a la família, als veïns, amics, etc., almoina i fórmules estereotipades que no se sap mai què volen dir). Però és que s’arriba al punt que hi hagi qui cregui que la denúncia profètica de les injustícies és una cosa impròpia o impura. Que Déu els perdoni. El fet cert és que la denúncia profètica de les injustícies és un missatge plenament evangèlic, que ens ve, no tan sols de la Bíblia, sinó del cor de la Bíblia (d’un dels seus punts més crucials). Sense ella, el cristianisme és coix.

131

QUÈ ENS ESPERA DESPRÉS D’AQUESTA VIDA? Aquesta pregunta, tradicionalment, durant segles, ha tingut una resposta clara, precisa, rotunda, per part d’unes autoritats que es creia que, d’això, en sabien molt —era típica la frase «Doctores tiene la Iglesia». «Ara —com deia aquell historiador—, desgraciadament, no sabem tant com abans.» Avui, i des de fa bastant temps —però ningú no ho vol dir—, l’actitud correcta a observar en aquest tema és més de dubte que de certesa. Llegint atentament la Bíblia, i amb l’ajuda d’una cultura general mitjana i del sentit comú, hem d’arribar a la conclusió que en sabem, del cert, ben poc. Però en sabem coses importants. Sabem del cert dues coses: * Després d’aquesta vida hi ha una altra existència. * La nostra condició en aquesta altra existència serà diversa segons el bé que hàgim fet en aquesta vida, sobretot envers les persones necessitades (sermó del judici final). Però no sabem: * Quan comença aquesta altra existència, si tot seguit després de la mort o més tard, després de la resurrecció. * En què consisteix la «diversitat» de la condició que hi tindrem. En relació a la doctrina tradicional (el Cel o la Salvació eterna per als bons, l’Infern o la Condemnació eterna per als dolents) hem de dir: * Té un origen pagà (com dèiem abans), concretament ens prové de les religions grega i romana. 132

* La vella creença de l’Antic Testament deia que tots els morts anaven al mateix lloc (el «xeol»), sense distinció entre ells. * La primera vegada que apareix en la Bíblia la Dualitat de destins («uns per a la vida eterna, els altres per a l’oprobi, per a l’horror etern», Dn 12: 2), és en el llibre atribuït al profeta Daniel, que es creu que és escrit al segle II aC, en plena influència de la cultura grega. Es dóna així l’entrada d’un element estrany en la tradició bíblica jueva. * Jesucrist «utilitza» aquesta creença, com a element cultural d’aquell moment, per ensenyar «altres coses»: que la nostra sort serà diversa, de què dependrà, com és convenient desprendre’s d’allò que ens porti a fer el mal, com és convenient estar sempre vigilant... Però mai no revela d’una manera clara i expressa, com un «ensenyament explícit seu», que les coses siguin així. * L’Església l’adopta com a doctrina oficial, en el seu origen, pel mateix motiu, perquè formava part de la cultura d’aquella època. * Amb els segles, i la rutina històrica, se n’ha fet una gran construcció teològica, en què era molt més important l’edifici que els fonaments. * No podem tenir cap certesa per dir que sigui una doctrina «realment cristiana». Al contrari, avui afirmar això seria extremadament arriscat. * Aquesta Dualitat (o bo o dolent, o salvat o condemnat, i per sempre) no encaixa gens ni mica amb la realitat dels éssers humans, que són, en general, una barreja de bo i dolent. En relació a l’Infern (entès en la seva definició tradicional: lloc de càstig etern), és una cosa «enormement dubtosa» i molt difícil de creure, perquè implicaria una «injustícia infinita», atès que no és possible que hagi existit ni existeixi mai una falta ni un conjunt de faltes que pugui ser tan greu que mereixi un càstig que no 133

s’acabi mai. Mentre no hi hagi una definició prou autoritzada, el millor és considerar que es tracta d’una creença antiga, difícil d’acceptar i que és molt i molt dubtós que es pugui considerar cristiana. La creença més versemblant, encara que no sabem res de segur, seria que, després d’aquesta vida, ens espera una salvació per a tots, encara que «en molt diversos graus», i segons el que hagi estat aquesta nostra vida («A la casa del meu Pare hi ha moltes estances», Jo 14: 2). De moment, deixem-ho així, en una situació de «dubte documentat», en comptes de «certesa basada en un poc coneixement», com ha estat durant massa temps.

134

QUINES REFORMES? La nota pública recent d’Església Plural diu que la cúpula de l’Església, i el Papat, necessiten reformes, però no diu quines. Vejam si jo me’n surto. L’objectiu d’aquestes reformes és clar: que l’Església sigui més evangèlica. Però com? Cal mirar quins són els principals defectes. El defecte que ara s’assenyala com a principal (a part la pederàstia) és el desgavell existent en la Cúria, que sembla el motiu de la renúncia del papa Benet. Doncs la principal reforma és un canvi radical en el govern central de l’Església. Aquest govern central té diverses característiques negatives: 1) Està contaminat per l’existència d’un Estat polític. Amb característiques molt negatives, com ara el fet de tenir un banc. 2) Té un volum de tasques burocràtiques excessiu, i regides a molta distància. 3) Està ofegat per la seva situació en un gran complex monumental, i divorciat del món. 4 Una responsabilitat excessiva sobre una sola persona, que la depassa (i, de fet, l’exerceixen uns subalterns). 5) Un sistema electoral, per elegir aquesta persona, absurd, perquè només la voten unes poques persones d’edat avançada, desconnectades del món, i les quals són designades per la mateixa persona que ells, després, han d’elegir. O sigui que un papa, en certa manera, influeix molt en el nomenament de l’altre. 6) Amb la potestat de nomenar els bisbes de tot el món, de diòcesis que desconeixen de prop. 7)Amb unes doctrines, teològiques i morals, pròpies, moltes d’elles, de la cultura d’èpoques passades, i no evangèliques. 8)Amb un estil de vida, el celibat, antinatural, que dóna peu a comportaments desviats. 135

Doncs què us semblen aquestes propostes de reforma? 1)Dissolució de l’Estat del Vaticà. Començant pel banc i el servei d’espionatge. Si l’Església té estalvis, que els col·loqui en un banc ètic. 2) Descentralització de la majoria de responsabilitats, en benefici de les diòcesis i de les conferències episcopals. 3)Situació del Papat i del govern central de l’Església en un altre lloc, un lloc popular on hi hagi l’espai suficient per a les tasques, que ja seran reduïdes. Cessió del complex monumental del Vaticà a la UNESCO. 4)Un Papat format per 5 persones, que actuï col·legialment. 5)Que les 5 persones del Papat siguin elegides per tots els bisbes del món, per Internet. 6)Que els bisbes siguin elegits en l’àmbit de la respectiva diòcesi, amb participació popular. 7)Nomenament d’una Comissió Pontifícia, en substitució de la Cúria, entre teòlegs destacats, per revisar les doctrines tradicionals. 8)Abolició del celibat (i sacerdoci femení). La gràcia estaria a, no solament estar d’acord amb propostes d’aquest tipus, sinó, a més a més, iniciar una campanya per ferles aprovar o, si més no, per divulgar-les.

136

EL REGNE DE DÉU És una cosa ben sorprenent. La idea central de la predicació de Crist era el Regne de Déu. En canvi aquesta idea és desconeguda en la predicació de l’Església. Presumptament, el Regne de Déu és una realitat que ultrapassa la vida terrena i la Història, però que ha de gestar-se «dins la Història». És a dir, que la preparació del Regne s’ha de fer en «aquesta» realitat mundana, en la línia de construir una societat lliure, justa i pacífica. Quan, gràcies a la lluita i l’esforç de les persones de bona voluntat, hi hagi una societat lliure, justa i en pau, en un grau relativament alt, aleshores, presumptament, s’esdevindrà la segona vinguda de Crist per inaugurar el Regne, ja dins una «nova» realitat. Presumptament, és voluntat de Déu que aquesta instauració depengui de la voluntat i l’esforç dels humans. Així, doncs, quan es treballa per millorar la societat —organitzantse, manifestant-se, ajudant, firmant, informant, votant, secundant qualsevol iniciativa bona— es treballa per la instauració del Regne, poc o molt, mal sigui amb un granet de sorra. En canvi, cada vegada que una persona cristiana o de bona voluntat es queda a casa o es queda parada o s’absté o es desentén de qualsevol iniciativa, es retarda o es fa retrocedir aquesta instauració. Avui dia, de la mateixa manera que l’Església oficial no predica el Regne de Déu, i no urgeix a treballar-hi, tampoc els cristians i cristianes hi tenen gaire interès, és a dir, no tenen gaire interès a treballar per una societat més justa, més lliure i més en pau. D’aquí es desprèn una greu responsabilitat dels mossens (ja ni parlar 137

dels bisbes), quan, mal formats (o deformats) per un seminari on d’afers socials no se’n podia ni parlar, prediquen un cristianisme de caire individual, vertical, sense contingut social, no més enllà de la família i sectors afins. En els darrers 150 anys, més o menys, hi ha hagut un gran esforç i una gran lluita de moltes persones de bona voluntat per fer una societat millor. Persones de diferents ideologies, però molt i molt majoritàriament no creients. Les persones cristianes, en general, se n’han desentès o bé han col·laborat a oposar-s’hi, sobretot votant opcions conservadores. Alguns papes han impulsat l’anomenada Doctrina Social de l’Església (avui dia arraconada pels papes darrers), poc seguida pels mateixos cristians i cristianes. Aquesta lluita no sempre ha estat ben orientada, sobretot en les direccions. Hi ha hagut fanatismes, i actituds criminals, etc. Al final s’ha saldat amb un notable retrocés. ¿No es podria pensar que els cristians i les cristianes han estat els grans culpables d’aquest retrocés, per la seva omissió?

138

LA TRAVESSIA PEL DESERT DEL POBLE D’ISRAEL Cada any tenim a la nostra consideració el text que segueix, en el qual es fa una exposició, retrospectiva, del pas dels israelites pel desert i de la manera com hi van sobreviure. (Dt 8: 2-3,14b-16) «Moisès digué al poble: Recorda’t de tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys. T’ha afligit i t’ha posat a prova per conèixer les inclinacions del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments. T’ha afligit fent-te passar fam, però després t’ha alimentat amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu. Volia que reconeguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor. No t’oblidis del Senyor, el teu Déu, que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau. Ell t’ha conduït per aquest desert gran i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins; en aquesta terra eixuta i sense aigua, ell ha fet brollar per a tu un doll d’aigua de la roca dura; en aquest mateix desert, ell t’ha alimentat amb el mannà, que els teus pares no coneixien.» Voldria remarcar les frases «t’ha alimentat amb el mannà» i «ha fet brollar per a tu un doll d’aigua de la roca dura». Segons el llibre «Y la Biblia tenía razón» (no en recordo el nom de l’autor), en aquell desert hi creixen uns arbustos que segreguen una mena de bulbs formats per una substància gelatinosa i dolça, comestible, de la qual s’alimenten els ocells. També diu que hi ha roques calcàries dins les quals flueixen, segons a on, unes vetes d’aigua. En aquest sentit, quan en el lloc paral·lel Ex 17: 6 es diu «dóna 139

un cop a la roca i en brollarà aigua», no cal pas pensar en un cop simbòlic o suau, sinó en una bona garrotada, o unes quantes, fins a trencar una punta o una part prima de la roca, i segurament anar-ho provant en diferents llocs, fins a encertar la desitjada veta d’aigua. Cal no oblidar que Moisès, abans d’aquest episodi de la conducció del poble pel desert, hi havia passat molts anys, en aquells llocs, pasturant els ramats del seu sogre Jetró (Ex 3: 1). I hem de suposar que aquests recursos de supervivència al desert els coneixia molt bé per haver-los utilitzat moltes vegades. Després, és clar, la narració dels fets es mitifica. Això ja passa sempre, en casos de narracions històriques importants, però molt més en la Bíblia, llibre pensat, narrat oralment i, finalment, escrit dins el marc d’una cultura altament simbolista. Lluny de mi posar en dubte la «possibilitat» que Jahvè, en aquestes circumstàncies hagués estat «especialment generós». Potser sí. El que vull és remarcar els aspectes «naturals» dels fets, tantíssimes vegades amagats, com si fes vergonya exposar-los, fins al punt de convertir les narracions bíbliques en una tirallonga de «miracles».

140

UN ERROR EN LA TEOLOGIA TRADICIONAL CRISTIANA? Una de les columnes fonamentals de la tradició teològica cristiana és, segurament, el dogma de la redempció. Segons la seva explicació tradicional, aquest dogma voldria dir que la mort de Crist hauria valgut a les persones el perdó dels nostres pecats. En satisfer el deute contret per les persones envers Déu. La sang de Crist ens hauria redimit. Ara bé: això pressuposaria que Déu Pare, ofès pels nostres pecats, hauria necessitat o volgut la mort i els sofriments del seu Fill com a compensació o satisfacció. Però això seria una cosa escandalosa i horrorosa, totalment impossible en un Déu Pare com el que Jesús revela en l’Evangeli. Seria un Déu cruel i venjatiu. Probablement aquest dogma és fals. Donem un cop d’ull als textos que parlen de la institució de l’Eucaristia. Sobretot el que diuen sobre la sang. Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...) Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

141

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.» Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu. Si tenim en compte que Pau és el primer d’escriure, després Marc, i més tard Mateu i Lluc, podem veure que els primers autors no diuen res de «remissió dels pecats». Ho diu un dels dos autors posteriors. És a dir: es pot suposar que aquest concepte va sorgir de l’«elaboració» posterior de les comunitats cristianes. Però que Crist no ho va dir pas... Quan Mateu escriu, la seva comunitat ja ho havia imaginat com una cosa meravellosa que calia afegir (?). I una cosa important: ¿és que Pau s’hauria descuidat de dir una cosa tan important? De cap de les maneres. Després, temps a venir, els teòlegs van desenvolupar el dogma de la redempció com una veritat fonamental. I així s’ha cregut fins ara. Però avui ja està, com a mínim, en dubte. L’autor Armand Puig, en el llibre «Jesús. Un perfil biogràfic», quan parla de les diferents possibles causes de la mort de Jesús, omet totalment que fos per obtenir el perdó dels pecats. Una columna de la teologia tradicional trontolla... i segurament que haurà de ser substituïda. I s’haurà de canviar el text de la consagració.

142

Aquesta edició de Per un cristianisme en la frontera, obra original d’Antoni Ferret, s’ha fet a Barcelona el mes de setembre de 2014.