El pèsol negre núm. 75 by El Pèsol Negre

pèsol negre núm.

Primavera · 2021 · II època

4.000 exemplars

Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener www.bllibertari.org

L’últim Pèsol Tal com sona, el que tens a les mans és l’últim Pèsol Negre que sortirà en paper. Tanmateix les persones que hem mantingut viu aquest projecte seguim i seguirem lluitant a d’altres fronts per una societat lliure d’explotació i autoritat. El Pèsol deixa de sortir però el seu portal web www.bllibertari.org segueix endavant. > 2

Mor en Pere Giner, referent de la CGT Sallent. El mes de febrer ens va deixar el company Pere Giner, ànima de la CGT Sallent durant molts anys i lluitador incansable per la justícia social. En aquest article diferents persones amb qui va compartir vivències i lluites ens parlen de la seva ﬁgura i el seu compromís militant. > 11

Acció contra Monserveis a la seva seu de Berga. (ara tancada)

L’explotació canvia de nom: Monserveis ara és Cuidomus. La lluita de Monserveis ha fet aflorar una realitat incòmoda per la societat: dones migrants sense papers són explotades sistemàticament per empreses que s’enriqueixen a costa seva amb la complicitat d’una majoria. Una realitat imprescindible pel sistema que necessita d’aquesta mà d’obra gairebé esclava. La necessitat i la llei d’estrangeria asseguren que aquesta demanda es cobreixi, això sí, amb unes condicions indignes. Però també ha estat la possibilitat d’obtenir el

permís de residència el que ha dut a desenes de dones a dir prou i a organitzar-se per aconseguir els papers. Denunciant de manera organitzada a qui les ha estat explotant: en aquest cas Monserveis. Després de dos anys de lluita l’empresa ha tancat i pretén seguir amb l’explotació a través de Cuidomus, empresa pantalla que acaba d’obrir la seva seu a Manresa. > 3-4

Reﬂexions anarquistes sobre la pandèmia Dos articles tracten la qüestió de la pandèmia. El primer reﬂexiona sobre diverses temàtiques a les que potser no s’ha donat prou importància sobre la gestió del covid: l’autoritarisme, el retorn de l’higienisme social o la malaltia com a tabú, entre d’altres. El segon fa un anàlisi de les conseqüències de la pandèmia en la societat i carrega contra qui sota ideologies aparentment transformadores han mantingut posicionaments negacionistes que traspuen individualisme.> 5-6

Pedagogia i gestió de conﬂictes. Per aquelles que defensem que la llibertat és un valor prioritari, en la pedagogia se’ns obre tot un camp d’experimentació. Si volem que desapareguin els càstigs i els empresonaments, és en la gestió dels conﬂictes des de petits des d’una perspectiva que intenti ser no punitivista des d’on potser podem aportar.> 13

Seguretat revolucionària: cap a una mirada estràbica de la (in)seguretat

DOSSIER CENTRAL

aquest pèsol i humor 2

Qui som

L’últim Pèsol Negre Barri Berga, abril de 2021

Editorial

Fins aquí. El que tens a les mans és l’últim Pesol Negre que treurem en paper. Amb aquest número donem per acabada la segona època del Pèsol Negre, iniciada el novembre del 2000 i que ha publicat 75 números amb una periodicitat i tiratge variable. El Pèsol ha estat sempre gratuït (i autogesionat) i amb una tirada de 100 als 8000 exemplars i d’entre les 12 a les 56 pàgines. Un projecte que malgrat la diversitat que l’ha caracteritzat, ha tingut una línia editorial sempre confrontativa amb el poder. Una línia editorial llibertària però diversa i on tots els anarquismes hi han tingut cabuda. Una públicació d’actualitat i anàlisi però arrelada a l’entorn on ha incidit de manera directa denunciant abusos de poder amb noms i cognoms. Un ariet que ha servit per colpejar als poderosos locals de manera coordinada amb les lluites existents perquè també en formàvem part. Un projecte de fàcil participar gràcies a la responsabilitat i autodisciplina que han caracteritzat els companys de l’assemblea i que a voltes ha estat necessari però a voltes imprescindible. (Després de l’assassinat del Mustapha a Manresa o del Pep Isanta durant la patum de 2005 per exemple) Un mitjà conegut, estimat per una part de la societat bagenca i berguedana i profundament odiat pels reaccionaris locals. La societat que va veure néixer el Pèsol ha canviat molt. M’imagino que nosaltres també i les energies i les prioritats de lluita potser ja no són les mateixes. Per altra banda i igual de cert és que

la virtualitat s’ha imposat al paper i la denúncia també ha passat al terreny virtual. Una cosa que per sort també ha canviat és la lenta superació de l’autoreferencialitat i aïllament del moviment anarquista que poc a poc comença a apostar per l’anarquisme social i pel sindicalisme d’habitatge, de barri o laboral. Aquesta aposta representa una tornada a la realitat (una realitat on sempre ha buscat incidir el Pèsol) i per la voluntat de trencar amb l’aïllament i per fomentar la lluita col·lectiva conjuntament amb les persones més afectades pel sistema i no només amb les que pensen exactament com nosaltres. Una aposta per la transformació social a llarg plaç, mentre de manera immediata es donen solucions eﬁcaces i radicals als problemes que el sistema provoca. Aquest canvi de tendència en el moviment també ha quedat plasmat a les pàgines del Pèsol que si en un inici denunciava les pràctiques explotadores de l’empresariat local o l’especulació immobiliària més endavant es feia ressò de la

lluita que les afectades duien a terme contra aquestes mateixes situacions d’explotació o de falta d’accés a l’habitatge. Aquest canvi de tendència representa al cap i a la ﬁ, una tornada al sindicalisme i esperem que a l’organització formal, que amb els seus defectes, va ser imprescidible per iniciar el procés revolucionàri més important de la nostra història contemporània. El Pèsol en paper possiblement no tornarà a sortir, però el www.bllibertari.org -el seu lloc web- seguirà fent anàlisi, denunciant el poder i els seus abusos i fent-se ressò de les lluites d’aquí i d’arreu. El Pèsol deixa de sortir, però nosaltres, les què hem participat d’aquest projecte i l’hem mantingut viu, seguim lluitant des de l’anarcosindicalisme, el moviment per l’habitatge, el feminisme… Ens veiem als carrers, Salut i anarquia!

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el portaveu de cap entitat i per tant no representa a ningú més enllà de qui hi participa en cada moment. Els articles són responsabilitat de qui els fa. A qui li piqui que es rasqui. Tancament d’aquesta edició: abril de 2021 En aquest número hi ha participat: CGT del Berguedà, secretaria de génere de CGT Berguedà, Pro-insegur, Friends of Lola Pistola, Moisès Rial, Vakukin, Saturní Pagès, Barri, Roger, Pep i tu, Ferringway, M, Mike, Suportam, Roger. Portal web: www.bllibertari.org I en PDF a: www.pesolnegre.info Contacta amb nosaltres: info@pesolnegre.info Segueix-nos al twiter: @elpesolnegre

Humor

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

Berga

Sallent

Manresa

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c. del Balç 4 baixos esquerra. 08600 Berga. actll@ berguedallibertari.org www.bllibertari.org

CGT: pl Josep Anselm Clavé 7, 08650 Sallent Tel. 938 370 724. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

CGT: c.Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559 cgtmanresaneteja@hotmail.com

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c.del Balç 4 baixos dreta. 08600 Berga. Tel i fax: 938216747 cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

ATENEU POPULAR ROCAUS: C. Santa Llúcia 1, Sallent www.ateneurocaus.cat

CNT-AIT: Pl. Catalunya 9 ent 1r i 4r, 08242 Manresa Tel. 931788368. sov@manresa.cnt-ait.es

CGT: c. del Balç 4 baixos. sad@cgtberga.org. www.cgtberga.org

ATENEU ANARQUISTA LA RUDA: c. Verge de l’Alba, 12 laruda@riseup.net

LA REGADORA: c. Talamanca, 8 Instagram: @laregadora

laboral 3

Cuidomus: la nova marca de Monserveis des d’on pretenen seguir explotant amb impunitat Multada amb 735.000 euros per Inspecció de Treball per tenir 52 persones treballant sense contracte Monserveis s’ha enriquit explotant a les persones en situació de més vulnerabilitat: dones migrants i sense papers. Actualment, els responsables de l’empresa pretenen el·ludir les sancions i seguir amb les seves pràctiques esclavistes a través de Cuidomus, empresa pantalla a qui han trasferit els clients de Monserveis i administrada per la jove d’un dels màxims responsables de Monserveis. Els responsables d’aquestes pràctiques per acció o per col·laboració tenen noms i cognom: Xavier Pubill Cunill, Eduard Flores Suero, Eva Serrat Sanjuán, Judith Domingo Sorribes, i Lluís Galleguet de la UGT. Barri i Pep i Tu Berga, febrer-març-abril de 2021 Durant el mes d’agost de 2018 la CGT del Berguedà va tenir un conﬂicte amb l’empresa Monserveis (Solubages SL) dedicada a l’atenció domiciliària per un acomiadament i un deute a una treballadora. La companya treballava sense contracte 60 hores setmanals per 350 euros mensuals, el que evidenciava una situació d’explotació salvatge. Des del sindicat es va anar a parlar amb l’amo Xavier Pubill i es va aconseguir, mitjançant l’acció directe que se li pagués el què li pertocava segons conveni. A partir d’aquest cas el sindicat va descobrir que l’empresa s’enriquia bàsicament amb l’explotació laboral de persones en situació vulnerable: dones immigrants sense papers. Jornades interminables, condicions laborals d’explotació i sous de misèria no eren una anècdota sinó una pràctica habitual. És per això que es va denunciar a l’empresa a la Inspecció de Treball, es va fer una nota pública i es va començar a assenyalar públicament les pràctiques esclavistes d’aquesta empresa amb una acció a la seu de l’empresa a Berga en el marc del 8 de març del 2019.

“L’octubre de 2020 Monserveis es declarava voluntàriament en concurs d’acreedors coincidint amb la creació de l’empresa Cuidomus S.L administrada per Judith Domingo Sorribes, la jove de l’Eduardo Flores. ” Uns mesos després de la primera acció i un any després de la denúncia la Inspecció de Treball feia un comunicat públic: l’empresa seria multada amb 735.000 euros i el cas passaria a la ﬁscalia. Inspecció de treball havia pogut comprovar com «l’empresa tenia més de 50 persones treballant sense estar donades d’alta a la Seguretat Social (han pogut acreditar-ne 52). De les quals 30 no tenien permís de residència ni de treball.» Diverses treballadores que estaven en situació irregular van poder començar els tràmits per aconseguir regularitzar la seva situació ja que l’informe d’inspecció de treball certiﬁcava l’existència d’una relació laboral de més de 6 mesos, fet imprescindible per aconseguir l’informe d’arrelament laboral via llei d’estrangeria.

ELS RESPONSABLES

Eduardo Flores Suero

Xavier Pubill Cunill

Soci de Xavier Pubill a Monserveis. Persona a qui inicialment derivaven els treballadores de Monserveis quan la cosa començava a fer aigües.

Amo de Monserveis, imputat per ﬁscalia per la via penal per tenir 52 persones sense estar donades d’alta a la seguretat social.

El ressò de la lluita i el boca orella va fer que nombroses dones es possessin en contacte amb la CGT i passessin a organitzar-se. Això va donar múscul a la lluita i es van poder denunciar 29 casos més d’explotació laboral, la majoria de dones sense papers. Paral·lelament els mitjans de comunicació s’interessaven pel cas i l’Ajuntament de Manresa suspenia l’homologació a Monserveis per prestar el servei d’atenció a domicili Xec Servei. El mes de novembre de 2019 la UGT de Manresa a través de Lluís Galleguet – el seu comercial a la Catalunya central– pactava unes eleccions sindicals amb l’empresa on triaven tres delegats de personal, una d’elles l’Eva Serrat Sanjuán esposa de Xavier Pubill Cunill, gerent i amo de Monserveis, junt amb el seu soci Eduard Flores Suero. La Maniobra de l’empresa ,amb l’ajuda de la UGT, no era menor, doncs per una banda volien desactivar la lluita sindical però per l’altra tenir un delegat de personal messell és essencial per facilitar el tancament d’una empresa. La CGT va denunciar la maniobra tanmateix, aquest cop, l’empresa se sortia amb la seva. El mes de desembre de 2019 la CGT denunciava el cas a la Fiscalia de Manresa, la qual deriva el cas al jutjat número 2 de Manresa i es personava com acusació particular.

Eva Serrat Sanjuan

Judit Domingo Sorribes

Esposa de Xavier Pubill i única treballadora de Monserveis amb tot en regla. Delegada per UGT després del procés electoral pactat per Lluis Gallaguet (UGT) i l’empresa per facilitar el tancament.

Jove d’Eduardo Flores i administradora única de Cuidomus, empresa que s’ha quedat els clients de Monserveis i bona part de les extreballadores subrogades.

El sector de l’atenció domiciliària el configuren majoritàriament dones que treballen en domicilis particulars sense cap connexió entre sí, això dificulta la comunicació entre elles i per tant l’organització sindical. És per això que des de la CGT es van fer diverses crides per les xarxes socials a les treballadores de l’empresa a organitzar-se. D’aquesta manera es va poder parlar amb desenes de treballadores i extreballadores i es va comprovar com, malgrat la multa interposada per inspecció de treball, l’empresa seguia endavant amb les seves pràctiques d’explotació més descarnada. Les assemblees de treballadores van ser imprescindibles per la lluita ja que trencaven amb la por i amb l’aïllament que només beneficiava a l’empresa. Un dels objectius principals era aconseguir certificar la relació laboral del màxim de

companyes per tal que treballadores i extreballadores de Monserveis poguéssin aconseguir regularitzar la seva situació legal. L’octubre es constituïa la Secció Sindical de la CGT a l’empresa Monserveis ja que ﬁnalment les companyes s’animaven a organitzar-se i a lluitar des de dins de l’empresa. La Secció la conformaven tan persones amb papers com persones que no en tenien. La complicitat entre unes i altres va ser clau per dur a terme la lluita i que aquesta s’allargués en el temps. Malgrat la diversitat els objectius eren clars: per una banda aconseguir que el màxim de persones es poguessin regularitzar i per l’altra acabar amb les pràctiques esclavistes d’aquesta empresa. El primer que es va fer va ser comunicar l’existència de la secció i presentar a l’empresa una taula

reivindicativa amb les següents demandes: alta de totes les trebaladores a la seguretat social i en base a les hores reals que feien, cobrar segons marca el conveni i per la categoria real de la qual treballaven i pagament dels deutes d’un any. L’endemà de comunicar la creació de la secció l’empresa va acomiadar a la Lorena, la delegada sindical, que no tenia papers, i amb l’objectiu de negar la relació laboral. Tanmateix, la relació laboral ja havia estat demostrada per l’administració gràcies a una denuncia interposada amb anterioritat. Arran de l’acomiadament es va reactivar la lluita legal i sindical, amb notes de premsa i concentracions a les seus de Manresa i Berga on treballadores, solidàries i membres de col·lectius anticapitalistes locals van seguir denunciant l’explotació i exigint la readmissió de la delegada.

Malgrat la maniobra de l’empresa i la UGT i l’acomiadament de la Lorena, l’Hortènsia, treballadora amb papers, li agafava el relleu com a delegada i la secció sindical seguia plantant cara, cosa que faria ﬁns al tancament. Així, durant el mes de febrer i març de 2020 es va seguir lluitant pel compliment de la taula reivindicativa. Sobretot perquè es cotitzessin les hores reals i amb la categoria que pertocava. Això es va guanyar en l’únic judici que hi ha hagut ﬁns a dia d’avui. Tanmateix, tres companyes de la secció van ser acomiadades i el sindicat va posar la denúncia corresponent per tractar-se d’acomiadaments nuls. De la mateixa manera, i una vegada més, en el marc de la vaga feminista convocada per CGT, el 7 de març a Berga i el 8 a Berga i a Manresa s’assenyalava l’empresa Monserveis amb accions simultànies a les respectives seus en les dues capitals de comarca. Durant la primera onada de la pandèmia, la Secció, gràcies a l’acció sin-

laboral i ACAB 4 dical, va aconseguir que l’empresa facilités els EPI’s a les treballadores i que es sancionés a l’empresa per aquest fet. El mes de maig els explotadors de Monserveis (Solubages) per evitar pagar els seus deutes amb les treballadores (i que els pagui FOGASA) així com les multes d’Inspecció planegen tancar l’empresa però quedar-se amb el negoci creant una nova empresa a qui tranferiran els clients. Amb comptagotes ja havien passat clients de Solubages a Eduardo Flores. Però calia fer-ho amb tots els clients. En aquest sentit es crea Cuidomus i Unicuida (Activa’t Domiciaria SL). La jugada era clara i la CGT va denunciar-ho a la Inspecció de Treball, al carrer i a Fiscalia l’octubre de 2020. L’octubre de 2020 l’empresa es declarava voluntàriament en concurs d’acreedors coincidint amb la creació de l’empresa Cuidomus S.L administrada per Judith Domingo Sorribes, la jove de l’Eduardo Flores. Durant el mes de desembre Xavier Pubill Cunill i l’Eduardo Flores informaven a través del segon delegat de la UGT que l’empresa faria un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) i tancaria i el 28 de desembre informava que una empresa estava interessada a comprar Solubages SL. Tal i com el sindicat ja havia denunciat. Seguint amb la jugada, i després de l’impagament del 50% del salari durant el mes de desembre, gener i febrer l’empresa anuncia el seu tancament. El delegat de personal d’UGT anuncia la subrogació de les persones treballadores que a partir del 1 de març passen a treballar per

Cuidomus. S.L, amb domicili a Carrer del Bruc 80-82 de Manresa i administrada per la jove de l’Eduardo Flores. Amb aquesta jugada pretenen tancar el cercle i tornar a l’inici, desfent-se de les multes, els deutes i seguir visquent a costa de les més vulnerables. Però si l’explotació segueix també ho farà la lluita. Més enllà de Monserveis cal tenir present que l’explotació d’aquestes persones és la conseqüència d’un sistema que ho permet i una societat que ho accepta. La llei d’estrangeria deixa a bona part de la població en una situació de negació de drets, això és aproﬁtat pels empresaris per explotar-les amb un marge de beneﬁcis ingent. Per acció del patriarcat la societat mira cap a una altra banda perquè els treballs de cura, altament feminitzats, són imprescindibles per la societat, però molt poc valorats. (També els d’aquelles que ho fan amb papers). I també tenim la impunitat que brinda el sistema a aquestes pràctiques esclavistes, perquè a dia d’avui i mentres llegeixes aquestes línies els explotadors de Monserveis segueixen vivint de l’explotació, ara a través de Cuidomus.

Algunes dades · 14 denúncies a Inspecció de Treball, denunciant 30 casos (a part dels casos que va trobar la ﬁscalia amb la primera denúncia genèrica que va fer la CGT). · 10 demandes als jutjats socials demandant 16 casos. · 1 demanda a ﬁscalia on som acusació particular. · 3 concentracions de protesta a Manresa. · 5 concentracions de protesta a Berga. · 11 persones estan tramitant els seus papers de residència gràcies a les denúncies. · Una treballadora ha hagut de ser donada d’alta per les hores reals que realitza a partir d’una Inspecció de treball. · La Secció va obligar l’empresa a donar els EPI. · L’únic judici celebrat a dia d’avui l’ha guanyat la treballadora.

Parlen les companyes de Monserveis

Arrelament laboral Arran de les denúncies a Inspecció de Treball i la lluita col·lectiva moltes treballadores de Monserveis estan tramitant els seus papers de residència. La via per regularitzar-se es a través de l’arrelament laboral. Però què és? segons fonts del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions: “És una autorització de residència temporal per circumstàncies excepcionals que es podrà concedir a ciutadans estrangers que es trobin a Espanya i hagin tingut relacions laborals durant un mínim de sis mesos.”

A falta de no pocs judicis (tan penals com laborals) encara és d’hora per fer un balanç de la lluita. Una lluita que encara no ha acabat i que seguirà ﬁns a erradicar les pràctiques esclavistes d’explotadors com els de Monserveis i el sistema que les permet. El que sí que és clar és que, de moment, onze companyes hauran aconseguit regularitzar la seva situació.

Requisits · No ser ciutadà d’un Estat de la Unió Europea, de l’Espai Econòmic Europeu o de Suïssa, o familiar de ciutadans d’aquests països als quals els sigui aplicable el règim de ciutadà de la Unió. · No tenir antecedents penals. · No tenir prohibida l’entrada a Espanya. · Haver romàs amb caràcter continuat a Espanya durant un període mínim de dos anys. · Poder demostrar l’existència de relacions laborals d’una durada no inferior a sis mesos.

ACAB: el llegat de l’odi a l’autoritat Sadurní Pagès Berga, novembre de 2019 Va haver-hi un temps, a les acaballes del segle passat que la policia de casa era una Guardia Civil colonial, vivien reclosos a les seves casernes i tenien mandra de sortir-ne. Eren, com avui, uns psicòpates del monopoli de la violència, però alhora els consumia una vagància de copa i puro que no els feia dòcils, però sí intermitents. Tot va anar de mal en pitjor amb l’entrada dels mossos, una policia integrada en bona part per antics companys de classe, el veí del pis de dalt o els cosins amb menys llums del sopar de nadal. En definitiva, apàtics socials que sortien de l’ostracisme vital gràcies a una pistola a la cintura. Mentrestant, la resta de mortals observàvem amb perplexitat aquest procés de nacionalització i normalització de la policia. Inevitablement, el menyspreu mutu no va trigar a instaurar-se. La necessitat d’uns pelacanyes sense ofici ni benefici per esdevenir una policia creïble els va empènyer a iniciar un

llarg historial d’abusos d’autoritat, molts dels quals documentats al Pèsol i que van anar fent brasa fins a la flamarada local de l’assassinat del Pep Isanta amb la connivència amb la policia. Així doncs, esclatà el rebuig i el fàstic cap a la nova policia i va esdevenir un sentiment pràcticament majoritari a la comarca del Berguedà i part de l’estranger. Recapitulem, perquè ni els catalans, ni els berguedans hem inventat res. La primera referència escrita, el primer incunable ACAB (All cops are bastards) es troba documentat l’any 1977 en una cel·la de Newcastle, tot i que sembla que ja feia anys que corria l’acrònim en la memòria oral dels pàries anglosaxons. Els grups musicals antisistema anglesos se’l van apropiar per fer-ne bandera i durant la vaga dels miners britànics a mitjans dels anys 80, el terme es va popularitzar definitivament. A poc a poc, el terme ACAB va anar creuant fronteres. L’odi a la policia és universal. Fins i tot hi ha un dia al santoral per celebrar-ho, el 13 de desembre.

I és que avui en dia el món viu en flames: els anarquistes a Xile, els indígenes a Bolívia, els armilles grogues a França, els manifestants massacrats de l’Iran, els colombians post FARC, els joves de Hong Kong... Tornem a casa. Pensa globalment, actua localment que diu la suada dita. Després de la mort del Pep Isanta, la policia catalana va amagar la pedra i va estendre la mà tacada de sang per mostrar el rostre més amable d’un sistema corcat. Molta gent es va deixar entabanar pel fictici canvi de rumb de la policia. Al Berguedà van repatriar els mossos que patrullaven dispersos per la geografia catalana per amagar a coneguts i saludats la seva professió. Es va anar instaurant un aparent nou tarannà policial de proximitat perquè la repressió tornés a gaudir del vistiplau ciutadà. I ho van aconseguir. De nou, érem una minoria els que els escarníem quan ens els creuàvem pel carrer. El disbarat va prendre dimensions bíbliques amb el Procés, on es van arribar a sentir bajanades

estratosfèriques com “Els mossos seran sempre nostres”. Psicofonies que feien plorar. Els últims mesos ha tornat el seny a base d’hòsties, gent mutilada i detencions massives. Avui en dia, no crec que quedin gaires defensor de les mans alçades, ni tan sols entre les bases processistes. Poca gent s’atreveix a fer distincions entre policies bons i dolents, mossos o guàrdies civils. Els hem vist actuant plegats sense complexos, reprimint

amb la brutalitat habitual agafats de la mà sota una pluja de llambordes puriﬁcadora. Cara a cara amb un jovent que els hi ha perdut la por i el respecte, i que de retruc també ens ha deixat alegrament estabornits a molts anarquistes prejubilats. Perquè de l’esgarip de “de azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón” al melòdic “Ara plantem cara, no ens agrada córrer” hi ha la guspira, el ﬁl encès d’Ariadna que ens ajudarà sortir del laberint.

covid 5

6 aportacions sobre la crisi de la Covid a les que potser no s’ha donat prou importància Vakunin Manresa, febrer de 2021

1. L’autoritarisme com a governança. L’opció escollida pel govern a l’hora d’abordar la crisi sanitària ha passat també per l’autoritarisme, una tendència que serà ben difícil de revertir. L’obertura a la militarització (llenguatge inclòs) dels primers mesos és un signe més que preocupant del paper que poden tenir els exèrcits en l’afrontament dels conflictes, crisis, catàstrofes o pandèmies d’ara endavant. Convertint al mateix temps la resposta policial en un dels pilars bàsics de la lluita contra la covid-19, ha anat atorgant gradualment més poder als cossos policials que s’han sentit legitimats per actuar de manera sovint desproporcionada i arbitrària, tot servint-se d’una llei mordassa que havien de retirar. A més a més, s’ha aprofitat per estendre el panòptic a cop de decret amb mesures que permeten el rastrejament massiu de telèfons mòbils o la possibilitat de tenir per part d’algunes policies accés als informes mèdics dels pacients, cosa que atempta greument contra el dret a la privacitat. Cal recordar que l’enfocament punitiu afecta molt més a sectors invisibilitzats que es troben rere la mira policial: les treballadores sexuals, les persones sense papers, aquelles que es busquen la vida o viuen en l’espai públic, les persones amb malalties mentals… Les campanyes plantejades amb l’enfocament criminalitzador han fet aflorar amb més força el ciutadà que fa de policia de balcó (ara policia a totes hores) que es veu amb la legitimitat de dir a tothom el què ha de fer (sense preocupar-se ni tenir en compte les realitats dels altres).

2. L’estadocentrisme imperant. Hem de fugir de l’estadocentrisme, posant la mirada en allò que succeeïx més enllà dels estats. L’estadocentrisme busca convertirse en la unívoca forma de fer política (la POLÍTICA EN MAJÚSCULES que en diuen) representada pel parlamentarisme liberal burgès, que és una cotilla a l’hora d’imaginar altres formes possibles de viure i organitzar la societat. En l’actual crisi sanitària generada pel coronavirus (i la seva gestió), s’hauria d’apostar per posar en valor

els centenars d’experiències organitzatives i les dinàmiques socials informals que més enllà dels estats han estat capaces de generar pràctiques de suport mutu. En algunes ocasions, aquestes experiències s’han acabat convertint en estructures de contrapoder que aproﬁten el buit deixat per l’estat i les seves institucions socials pal·liatives, tot partint i donant resposta a les necessitats de les desposseïdes. Posar el focus en la política més enllà dels estats, és parlar dels grups de suport mutu que s’han generat arreu per recolzar les seves veïnes o amb les treballadores dels top manta que fabricaven mascaretes per la població quan n’hi havia escassetat, per posar mers exemples.

3. Posar la vida en el centre o en les feines absurdes. Quins eren els treballs que es van mantenir en el moment més elevat de mesures restrictives implementades per frenar la crisi del coronavirus? Principalment aquells que com defensa el feminisme posen la vida en el centre. Un dels factors als que potser no s’ha posat prou l’accent és que si hi ha treballs considerats essencials, és per què n’hi ha molts, moltíssims que es considera que no ho són. David Graeber defensa en el seu llibre “Feines absurdes” que molts dels treballs que es realitzen avui en dia no tenen sentit, són innecessaris i perniciosos. I és que quanta gent s’ha passat moltes hores fent teletreball davant d’un ordinador sense fer absolutament res només per justiﬁcar el seu salari? Des que el capitalisme passà a ser d’un model principalment productiu a un model principalment especulatiu, que moltes de les feines que fa molta gent en el seu dia a dia són (encara més) absurdes. No faria falta treballar tant per produir tot el que produïm perquè al món no hi ha un problema de falta de productes (com demostra les quantitats ingents d’aliments que es llancen en els països econòmicament enriquits) sinó de distribució. El treball no només l’hem d’entendre com a element d’explotació, sinó també com a element de dominació. Totes les hores que ocupem treballant són hores que no ens passem imaginant o vivint altres formes possibles. Per això, mentre no acabem amb el mantra del treball assalariat, hem d’entendre la reducció de la jornada laboral i el deslligament del treball amb el salari que oferiria la

renda garantida com a un element central en les lluites laborals.

4. L’evidència de les apostes polítiques. La crisi de la covid ha evidenciat l’enorme interdependència que tenim respecte a la resta d’humans. Que allò que fem, com vivim i ens relacionem té efectes evidents sobre la vida de les altres persones. La resposta dels diversos espectres ideològics davant la crisi ha fet aflorar quines apostes polítiques hi ha al darrere. Les manifestacions del conservadorisme i el feixisme defensant una suposada llibertat busca reafirmar la falsa dicotomia de què les dretes serien les garants de la llibertat mentre les esquerres vetllarien solament per la igualtat. La llibertat que defensen les dretes és només en clau individual, basada en el fals mite que els desitjos són drets (independentment de les conseqüències que tenen pels altres) tot obviant que allò que es pot comprar amb diners no són llibertats. I tal com han demostrat reiteradament (en moltes ocasions amb el suport o el beneplàcit de les esquerres institucionals) són declarats enemics de les llibertats col·lectives (sigui negant o retallant el dret al propi cos, a les llibertats sexuals i de gènere, l’accés a l’habitatge, la sanitat i l’educació, les llibertats de protesta o les llibertats sindicals per posar alguns exemples). Això es materialitza que mentre a molts barris afloraven col·lectius de suport mutu per recolzar a les seves veïnes, grups d’habitatge es preocupaven per l’efectiva parada de desnonaments o la implementació de subministraments i sindicats com-

batius batallaven els abusos a les empreses, l’extrema dreta es recloïa temporalment a casa en l’aïllament per salvar el seu propi cul. La dreta i l’extrema dreta representen sobretot l’egoisme organitzat, que només aleteja i protesta quan toca algun dels seus privilegis amb un fort sentiment de greuge.

5. La mort i la malaltia com a tabú. L’augment de l’esperança de vida entre la població europea ha tingut la contrapartida que durant les últimes dècades es doni poc espai a parlar de la mort i la malaltia. Que la reproducció social i el treball de cures recaigui amb tota la seva força majoritàriament sobre les dones, ha comportat al mateix temps la preponderància d’un imaginari social masculí amb poc marge per a la vulnerabilitat. L’eclosió de la pandèmia ha suposat de cop i volta una sacsejada que ha tornat a situar la mort i la seva possibilitat al centre. Ho ha fet de forma molt disruptiva i en un xoc generalitzat que ha diﬁcultat els dols i que no sabem quines conseqüències psicològiques pot arribar a comportar. Cal que la mort, la malaltia i la vulnerabilitat no siguin un tema tabú. Cal generar altres referents i discursos de com viure la mort, de com acomiadar-la (posant fre al negoci funerari i a la inﬂuència de la moral catòlica), de quan escollir-la (estenent l’eutanàsia ara més que mai com una possibilitat) i de com acompanyar-la. Perquè cada cop que ens deixi algú, al dol necessari no hi hàgim d’afegir el dolor de tot de condicionants socials que moltes vegades no acompanyen a superar la pèrdua.

6. Torna l’higienisme social. Utilitzar les crisis sanitàries per atacar el model o les opcions de vida de les classes populars ha estat un dels clàssics des que l’higienisme social s’utilitzà des d’una òptica reaccionària. Al llarg d’aquests mesos no hem parat de sentir comentaris que acusaven els barris obrers del sud de Madrid de ser els causants de les noves onades o que qüestionaven les formes de relacionar-se de la joventut amb una moralina recalcitrant i sense cap mena de pedagogia. El govern més progressista de la història aproﬁtà el seu tarannà abolicionista per atacar les possibilitats de guanyar-se la vida de les treballadores sexuals estigmatitzades altre cop com a propagadores de virus (i de retruc de ser males dones). O els atacs contra la llibertat de manifestació propiciats pel feixisme que acusà el 8-m de ser el causant de la difusió de la pandèmia i que un any després ha intentat prohibir la seva realització. Per sort, però recórrer a l’higienisme social també té la seva ﬁnestra d’oportunitat. Per posar un exemple, a Manresa i gràcies a la pressió de la PAHC, s’ha utilitzat l’escletxa oberta per la crisi sanitària per implementar comptadors socials en més d’un centenar de cases que avui en dia tenen accés garantit a un element tan essencial com l’aigua.

covid i casc antic 6

La societat en temps de pandèmia M. Vilada, març de 2021 Diuen que en temps de crisi la societat es mostra tal com és realment. Una guerra, una crisi econòmica, una pandèmia... Aquest darrer any ens pot donar una imatge del món on vivim arran de la pandèmia pel coronavirus, i no ens deixa gaire ben parats. En primer lloc podríem centrar-nos en com va esclatar la pandèmia al nostre país. Havíem tingut notícia feia setmanes de la Xina i tot seguit, ben a prop, de la Llombardia, on el coronavirus causava estralls. Però aquí el més despert estava a la lluna, tot i que a la cantonada no donaven a l’abast a enterrar els morts. Els polítics i els mitjans de comunicació van fallar i nosaltres tres quarts del mateix. Ens va enganxar de ple l’onada. La resposta als hospitals i al sistema sanitari va passar per exigències als sanitaris, que van haver d’afrontar la pandèmia amb una sabata i una espardenya (i bosses de basura a mode d’EPIs). La gent sortia als balcons a aplaudir en una estampa new-age ben depriment. Per reforçar el sistema sanitari no es va fer gaire res; no es va contractar personal ni es va facilitar el retorn de tanta gent que es dedica a la sanitat fora del país perquè aquí els sous i les condicions són de vergonya si es comparen amb altres països del nostre entorn. Almenys durant uns dies es va tancar quasi tot i es van facilitar els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), que es van aplicar de manera maldestre, amb molta gent penjada sense cobrar a vegades durant mesos; i les oﬁcines del SEPE tancades.

Però és en els comentaris de la gent que vèiem quina societat tenim i com de derrotats estem. La gent deia: «He de treballar». Perquè, és clar, si no treballem —deien—, com pagaré el lloguer? (El lloguer de l’habitatge o el del local de la feina, aquells qui en tenien: restaurants, bars, comerços...). Perquè, és clar, si no treballem, deien els autònoms (falsos o reals), com pagarem els autònoms? Perquè, és clar, si no treballem —deien—, com pagarem les factures (la llum, l’aigua, les quotes d’això i d’allò)? I tot plegat deixa clar que el sentit comú de més o menys tothom és tan profundament encarcarat que no es posen mai en qüestió els pilars de l’estat liberal, la propietat privada i el pagar factures... I per tant no sentíem dir: «Parem màquines; que pari tot»; i no sentíem dir «Deixem de pagar factures de llum i aigua; deixem de pagar l’habitatge, el local comercial...». Desolador. Més enllà d’aquesta qüestió político-econòmica, la situació de pandèmia ha anat acompanyada de determinades mesures des dels governs per tal de frenar la pandèmia. Evidentment, és necessari prendre mesures col·lectives. I evidentment, els governs aproﬁten l’avinentesa per retallar llibertats i els seus policies tenen encara més excuses per a les seves arbitrarietats i vacil·lades. Ens hem empassat coses prou lògiques i d’altres que no tenen cap ni peus; coses que donades les circumstàncies un pot entendre i altres que són clarament inacceptables. Sobretot quan ja han passat mesos des de l’inici de la pandèmia i ja sabem una mica les seves particulari-

tats. No és acceptable aprofitar la pandèmia per endinyar-nos un estat d’alarma que permet retallar drets bàsics durant mesos i sense que se’n vegi el final; no és acceptable el toc de queda; no és acceptable que imposin la mascareta fins i tot al carrer quan estàs més sol que un mussol; etc. Mentrestant, no es fa res per facilitar el teletreball allà on es pugui (es suggereix, però ja sabem que al món laboral d’aquest país es valora la presencialitat, encara que no fotis brot); a les grans ciutats el transport públic va ple a vessar i ni tan sols s’ha reforçat ni s’ha escalonat entrades i sortides de la feina; no s’ha reforçat el sistema de salut, la situació a les escoles i instituts és un desastre, etc. Amb tot, val a dir que la societat tampoc toca gaire quarts ni hores. Hi ha teories de la conspiració per tots els gustos, i fins i tot hi ha gent que s’abona a diferents conspiracions alhora, encara que siguin contradictòries entre sí. Hi han antivacunes, hi ha qui creu que el virus no existeix... Un batibull d’idees estrambòtiques per llogar-hi cadires. Afortunadament, avui tenim ja vacunes disponibles, tot i que el sistema de vacunació va lentíssim i hi ha una certa incompetència des de la UE als governs espanyol i català. Hi ha desigualtats en el repartiment de vacunes entre països, hi ha patents, hi ha business... és clar; el capitalisme segueix present. La medicina ha avançat molt i ens permet una major esperança de vida; les vacunes, els antibiòtics... han canviat de manera brutal la vida de la gent. Qualsevol que sàpiga quatre coses d’història i de demografia ho hauria de tenir clar. Que les farmacèutiques siguin

companyies que es mouen a més per interessos capitalistes és una obvietat que no entela el que dèiem més amunt. Estem en un sistema capitalista, és així; i personalment hi recorro per aconseguir la roba, el menjar, l’habitatge... a més de medicines i vacunes. Entre la depriment colla de llunàtics que la pandèmia ha fet aflorar vull esmentar ara els qui passen per contestaris, antiautoritaris, llibertaris, anarquistes... un totum revolutum gens clar. Perquè ja fa dècades que s’associa a l’anarquisme (o hi ha qui es refereix a sí mateix com a tal) comportaments o estils de vida que no són més que un clar exemple d’individualisme liberal profundament egòtic i narcisista. L’anarquisme és una filosofia política que seguint els corrents antiautoritaris o contestataris que es poden resseguir al llarg de la història es desenvolupa partint de la Il·lustració i del pensament racional, científic, i és un moviment per una revolució social. No és per tant, un moviment individualista, sinó que mira a la col·lectivitat. Som éssers socials

i, com a tal, hem de saber estar en la societat, ser partíceps dels canvis socials, de la revolució social o, quan toqui, hem de fer front a reptes col·lectius com és la pandèmia que estem vivint. Llavors, veiem de seguida que d’aquests suposats llibertaris no en queden tants! La majoria només eren liberals amb cresta, una tribu urbana més; res a veure amb l’anarquisme. I què n’hem de dir, encara, dels anarquistes que es deixen entabanar pels gurús freaks? L’anarquisme té a més d’aquesta apel·lació a la raó un fort component de rebuig cap al poder establert. Potser per això a vegades hi ha per part d’alguns anarquistes la tendència a la conspiranoia. Estaria bé posar sentit comú i que la crítica al poder no vagi renyida amb la racionalitat. Una cosa no treu l’altra. I si es vol, es pot fer l’exercici de pensar què passaria si una pandèmia com aquesta esclatés en una societat anarquista ideal de flors i violes o si hagués esclatat a finals de juliol de 1936 a la Catalunya llibertària. En fi: sigues anarquista, no siguis imbècil.

La situació del casc antic de Berga Pep i Tu Berga, abril de 2021 Com a d’altres barris i carrers de ciutats i pobles de Catalunya viure al barri vell de Berga s’ha complicat els darrers anys. Primer van buidarse, ja fa molts anys i en part a causa de l’especulació immobiliària. Va quedar-se a viure, en gran mesura, la gent més gran i amb menys recursos. En els darrers anys hi han vingut a viure persones amb no gaires recursos i en alguns casos amb cap. Aquest procés hauria d’haver anat acompanyat de polítiques socials actives per part dels successius ajuntaments de la ciutat però no ha estat així i en tot cas han estat sempre del tot insuﬁcients. Tot aquest procés humà ha estat acompanyat de la degradació de les cases, moltes d’elles buides i dels serveis del barri. Per tant i resumint: un escenari de pobresa social i d’abandó per part

de les administracions. Ha estat un procés llarg, progressiu i ara la situació comença a ser més complicada amb l’extensió del mal veïnatge fruit de situacions socials i psicosocials força greus, ﬁns i tot amb situacions de violència. Famílies o persones soles que no tenen res o quasi res per viure i que viuen en habitatges amb poques condicions d’habitabilitat. Altres que malviuen acumulant addiccions. Inseguretat i brots de violència. Carrers permanentment bruts de les deixalles que baixen alguns veïns quan els hi sembla i l’aboquen al carrer, sovint escampada pel carrer per l’acció dels gossos que campen pixant-se i cagant-se per tot arreu, etc.

Amb aquesta situació l’administració actua insuﬁcientment i no han tardat a aparèixer els discursos d’ultradreta, racistes i classistes per tal de treure beneﬁcis particulars. Parlo de l’Associació de Veïns del Capdamunt de la Vila que representa poc més que la Roser Farràs. Aquesta senyora parlant indegudament en nom del conjunt de veïns del barri vell va fer diverses declaracions en una notícia apareguda al Regió 7 el passat 25 de febrer en la qual criminalitzava i relacionava els menors estrangers no acompanyats, l’okupació, els robatoris i la violència. Molts veïns estem farts de la inoperància de l’Ajuntament de Berga i també estem farts d’altres veïns —no oblidem que tots som veïns—, estem farts dels que acumulen les

escombraries al carrer quan volen, o deixen anar els gossos pels carrers i rebenten les bosses, i es caguen i es pixen per tot. O de la inseguretat real que en alguns punts existeix. Clar que n’estem farts, però diguem’ho tot: també estem farts del

comportament d’altres veïns com la Roser Farràs que instrumentalitza tota aquesta greu situació i aquest malestar en favor dels seus interessos particulars i partidistes i dels seus deliris racistes, classistes i en deﬁnitiva d’ultradreta.

seguretat revolucionària: cap a una mirada estràbica de la (in)seguretat DOSSIER 7

Seguretat revolucionària: cap a una mirada estràbica de la (in)seguretat

El debat polític entorn la seguretat és una de les principals armes de les quals disposen les forces reaccionàries per esgarrapar vots i guanyar terreny ideològic. En una cursa per veure qui la diu més grossa, les dretes se senten còmodes en un debat en què plantegen respostes simples a problemàtiques complexes. Centrant-se merament en la resposta policial i judicial, pretenen abocar cada cop més persones a la marginalitat penitenciària tot obviant les causes estructurals de la criminalitat. Es diu que cada text sense context és un pretext. Cada notícia que parla de seguretat sol ser un vot per la dreta. Cada notícia que associa col·lectius sencers amb la generació d’inseguretat, ben podria ser un vot per l’extrema dreta. La responsabilitat (o irresponsabilitat) dels grans mitjans de comunicació en generar un clima de paranoia securitaria és digne de ressaltar. Molts dels que actualment es lamenten de l’eclosió de Vox foren els qui avivaren les banderes d’una suposada crisi d’inseguretat amb la ﬁnalitat de desgastar posicions polítiques i opcions partidistes

incòmodes per l’establishment. I és que en el món neoliberal de la comunicació allò que importa és la quantitat de clics i la majoria sembla apostar pel morbo en lloc de les anàlisis i reportatges amb profunditat que exigirien una lectura pausada i reflexiva en l’era de la sobreinformació. A més dels discursos polítics i mediàtics, restem constantment avassallats per empreses que es lucren amb les pors d’altri. L’ofensiva contra la pobresa abocada a l’okupació del proppassat estiu, és un exemple fefaent de com s’incrementen els temors pel benefici econòmic de bancs, lobbies immobiliaris i rendistes, que cada cop amb més perseverança han anat construint un relat que culpabilitza a aquelles que no s’aboquen a la neurosi col·lectiva: d’aquesta manera, no posar una alarma a casa significa no preocupar-se per la família. I qualsevol crim és utilitzat per recalcar aquest terror a ser robada, a ser atracat, a què t’ocupin el pis..., No ens pot vèncer el discurs de la por. Hale estudià l’impacte de la delinqüència no només sobre “la

“Des de l’esquerra institucional s’ha optat per donar una resposta similar a l’oferta per la dreta en qüestions de seguretat. La mà dura contra la delinqüència ha estat bandera també de governs progressistes que enduts per l’impacte mediàtic s’han vist arrossegades o han optat per postures suposadament antagòniques a la seva ﬁliació ideològica per tal de mostrar-se com a garants d’ordre” víctima”, sinó sobre totes aquelles persones que es podrien sentir víctimes potencials des de la seva subjectivitat, advertint que pot produir un temor que modiﬁca les relacions socials i els hàbits de les persones amb nefas-

tes conseqüències col·lectives, tot: (1) fracturant el sentiment de comunitat i transformant alguns llocs públics en àrees prohibides (2) promovent que els ciutadans més rics es traslladin a certs barris i incrementant les bretxes socials entre classes (3) afavorint l’aparició d’actituds punitives i excloents amb determinades minories (4) portant al fet que els ciutadans legitimin en major mesura la reducció de les seves llibertats personals a canvi de major seguretat (5) tenint efectes psicològics en les persones a qui afecta en major mesura (6) modiﬁcant els hàbits de les persones, fent-los estar més temps tancades a casa, tot disminuint la vida en comunitat i debilitant els vincles socials. Davant la impossibilitat de generar noves propostes, des de l’esquerra institucional s’ha optat per donar una resposta similar a l’oferta per la dreta en qüestions de seguretat. La mà dura contra la delinqüència ha estat bandera també de governs progressistes que enduts per l’impacte mediàtic s’han vist arrossegades o han optat per postures suposadament antagòniques a la seva

ﬁliació ideològica per tal de mostrar-se com a garants d’ordre. I és que si per posar alguns exemples el dret a l’avortament o els drets per a les persones amb dissidències sexuals i de gènere semblen ser relats que l’esquerra està guanyant, en matèria de seguretat són les dretes les què marquen tendència. És de vital urgència seguir articulant discursos i generar pràctiques polítiques que des de projectes i perspectives revolucionàries vagin plantejant alternatives a una concepció conservadora i monolítica de la seguretat. Queda molt per fer: en la construcció de referents, d’altres imaginaris possibles, de relats consistents, d’idees-força que vagin esquerdant pors, mites i models que entenen la seguretat com una excusa per mantenir els privilegis i les segregacions i per tant perpetuar les desigualtats socials. Amb aquest article pretenem seguir contribuint a generar un debat tan necessari com inacabat, tot refutant alguns dels mites preconcebuts estesos.

seguretat revolucionària: cap a una mirada estràbica de la (in)seguretat DOSSIER 8

Els carrers són perillosos Hi ha un consens dins la criminologia en afirmar que el temor de les persones a ser víctimes d’un delicte moltes vegades no es correspon amb les possibilitats reals de patir-lo. O el que vindria a dir el mateix: sovint no hi ha una correspondència directa entre l’augment dels delictes i la percepció d’inseguretat. Quins factors influirien doncs en fer augmentar o disminuir aquest temor? Les teories provinents de l’ecologia urbana de l’escola de Chicago relacionen la por al delicte amb les característiques ambientals. D’aquestes elucubracions beuen la teoria de les finestres trencades de Wilson i Kelling que defensen que si un edifici té un vidre trencat, augmenta la probabilitat que es produeixin més actes vandàlics a la zona. O la teoria de les incivilitats que afirma que tant aquest deteriorament físic dels barris com la presència de “grups amb comportaments antisocials” poden fer augmentar la sensació d’inseguretat. Val a dir que quan es parla d’aquests grups es fa referència a tot un compendi d’actituds i realitats socials diverses, moltes d’elles no delictives com ara l’alcoholisme als carrers, les bandes urbanes, el treball sexual, la mendicitat,... En una altra línia, algunes investigacions com la teoria de la percepció de la vulnerabilitat afirmen que aquelles persones amb menys recursos per defensar-se (siguin físics, socioeconòmics o que es percebin a si mateixes com a altament indefenses) experimentarien més por que la resta de la població a ser victimitzades.

Foto de: L. Busquets

Esmenant aquestes perspectives d’autors com Samson constaten que la percepció del desordre és una construcció social que varia en funció de les condicions del barri. I que per tant no és ni la presència del desordre ni la percepció de vulnerabilitat en si mateixa, sinó l’existència de factors que debiliten la comunitat i la cohesió social el què pot incidir més a l’hora d’explicar la por a la delinqüència. Així doncs aquelles persones que viuen en barris amb més llaços comunitaris experimentarien menys nivells de por. L’individualisme i l’aïllament social no afavoreix al fet que ens sentim segures. Cada discurs que parli d’inseguretat, doncs, ha d’anar acompanyat de la necessitat d’intensiﬁcar el teixit social i la vida en l’espai comú.

Si s’hagués quedat a casa això no hauria passat La concepció tradicional de la seguretat sempre és enemiga de les llibertats. La Nerea Barjola ha parlat molt clarividentment com el cas Alcàsser s’utilitzà bastament per generar un estat de terror sexual entre les dones per tal de posar ﬁ a totes les conquestes de llibertats que anaven assolint. En un relat entre patriarcal, moralista i sucós hi hagué un discurs hegemònic que tergiversà els fets i assenyalà a les nenes d’Alcàsser com a irresponsables per haver anat de festa i fer autoestop. En contraposició a les males dones que viuen la vida com elles volen exercint la llibertat, el relat oﬁcial planteja l’àmbit privat (la família) com a

Foto de: Ferran Nadeu

espai de seguretat. Malgrat tots els abusos, maltractes i assassinats patriarcals que es donen entre les 4 parets de les llars.

passar. “El què s’hauria d’aconseguir”, diu “és més seguretat a través de la presència de nens al carrer, i no a través de la seva absència”.

Un altre exemple concret de com els discursos de seguretat suposen la retallada de l’exercici de llibertats és amb les criatures. La difusió mediàtica de cada incident ha facilitat un sobre proteccionisme que fa que cada cop sia més difícil que vagin soles pel carrer. El pedagog Francesco Tonucci adverteix en una entrevista a Crític que a causa de l’alarmisme, és l’època que els infants d’Itàlia tenen menys taxes d’autonomia malgrat que la criminalitat i els accidents s’hagin reduït dràsticament. Assenyala que els llocs més perillosos pels infants són la casa degut a la violència intra-familiar i el cotxe dels pares a causa dels accidents. I va més enllà, defensant que una ciutat amb criatures soles pel carrer és una ciutat més segura per totes, perquè llavors ens correspondria a tots els adults estar atents i fer-nos càrrec d’allò que pugui

Si augmentem les Amb més polipenes estarem cies als carrers, més segurs acabarem amb la Malgrat que la criminalística ofereix una manca total d’evidències que demostrin que en bona part inseguretat de delictes una major punitivitat suposi una reducció de la criminalitat, el populisme punitiu s’ha fet un lloc decretant a cop de titular. Avivat per un bombardeig mediàtic avesat al sensacionalisme, sembla que sempre siguin “les víctimes” les què dictin sentència. I no només això: sinó que es pressuposa que el què han de voler i el que han de sentir aquestes víctimes és set de venjança emmascarada de justícia. És així com a l’estat espanyol hem arribat a la dramàtica situació que tot i tenir un dels índexs més baixos de criminalitat dels països europeus, segueix tenint una de les taxes d’empresonaments més elevada. Un augment de les penes només significa un augment de la quantitat de dolor que generem. Dins d’aquesta dinàmica punitivista i securitaria fins i tot els moviments socials hem caigut en la trampa. Hem vist com esforços esmerçats a exigir nous delictes com el d’odi suposadament encaminats a defensar els vulnerables, ens han tornat com un bumerang perseguint les veus dissidents i contestatàries; com els esforços que es posaven a lluitar per aconseguir que no hi hagi cap agressió, violació o mort més per culpa de la violència patriarcal s’aprofitaven per demanar l’allargament de les penes. Cal ser curosos amb l’enfocament d’algunes lluites tenint en compte la teoria de l’esllavissada: si es

demanen mesures punitives per un cas concret per la seva suposada excepcionalitat, és molt fàcil que aquestes mateixes mesures s’acabin estenent i aplicant en altres contextos i sense aquesta excepcionalitat.

La policia és la garant d’un ordre establert injust. Apostar per la via policial és perpetuar un munt de violències sistèmiques que merament contemplen la perspectiva del dret penal d’autor: només es té en compte el delicte sense tenir en compte les causes que l’han provocat. No es va a l’arrel del problema. Al contrari, un cop es deté o s’empresona el “delinqüent” es crea la falsa idea del restabliment com si en la normalitat tot anés com una seda i el problema fossin persones concretes inadaptades. A més a més, en massa ocasions apostar per la via policial en lloc de facilitar la convivència la diﬁculta perquè trenca amb el teixit social. Que amb més policia s’augmenta la seguretat planteja el dubte de: seguretat per a qui? En molts dels barris populars l’aparició de la policia en lloc de generar la sensació de seguretat genera la sensació de perill. Per aquelles que no tenen papers, les què viuen de l’economia informal, les persones racialitzades, les què realitzen treballs sexuals, les què reciclen, les què no tenen diners per pagar el metro, les què demanen almoina, les què viuen al carrer, les què es manifesten, les que tallen carrers, les que paren desnonaments, les que okupen cases o les que opten per vendre petites quantitats de droga

seguretat revolucionària: cap a una mirada estràbica de la (in)seguretat DOSSIER 9 per posar alguns exemples, l’arribada de la policia molt possiblement generarà por, odi o almenys desconﬁança.

Els carrers estan plens de lladres L’historiador Tony Judt advertí que “quan hàgem venut tot el que tenim en comú, només ens quedarà defensar les nostres propietats a trets”. Fan falta més anàlisis que ressituïn la despossessió del neo-liberalisme com a generador d’inseguretats. El problema no és que hi hagi delinqüents, és que hi hagi gent que es vegi abocada a delinquir. I si la gent es veu obligada a delinquir és principalment perquè se’ls hi ha negat l’accés als mitjans de producció o a algun tipus de renda. Hem de refocalitzar els qui són els principals lladres: els qui evadeixen impostos, els que privatitzen cada cop més serveis públics, els que s’enriqueixen amb la corrupció, els que exploten els seus treballadors, els qui s’enriqueixen amb l’habitatge,... Són els principals generadors d’inseguretat. Perquè seguretat és saber que no et faran fora de casa. Seguretat és poder tenir una feina digna. Seguretat és no patir per arribar a ﬁnals de mes.

Seguretat és l’accés garantit a la sanitat i a l’educació. Seguretat és poder moure’t lliurement per les fronteres creades artiﬁcialment.

Perspectives i models alternatius a la seguretat ciutadana Fins aquí hem fet una aproximació sobre quines són algunes de les característiques que podria tenir una seguretat des d’una perspectiva revolucionària. Hauria d’apostar per enfortir el teixit social perquè juntes ens sentim més segures. Hauria de preocupar-se per conquistar cada cop més espais de llibertat contra el recolliment de la llar. Hauria d’evitar recórrer a l’aparell punitiu perquè enlloc de solucionar el problema afegeix més patiment al patiment. Hauria de defugir del model policial perquè perpetua les desigualtats i trenca el teixit social. Hauria de tenir una perspectiva de classe tot assenyalant els principals lladres. Per repensar altres models de seguretat, però hem de tenir en compte el model de segure-

tat preponderant: la seguretat ciutadana. Aquest model és el que ha defensat sempre el liberalisme tot partint d’una de les seves màximes, el contracte social: els individus (convertits en ciutadans) entreguen la seva llibertat a canvi de què l’estat es faci càrrec de la seva seguretat. Tal com s’han encarregat d’analitzar múltiples disciplines i teories polítiques, l’estat no és un ens neutre, sinó que defensa els interessos de les elits i entén la seguretat com a manteniment de l’statu quo, atemptant per acció o omissió contra les vides de parts substancials de la població. Un concepte que intenta allargar la visió reduccionista de la seguretat ciutadana és el concepte de seguretat humana, que incorpora els abusos per part de l’estat a les persones i entén que universalitzar drets i llibertats és una de les millors maneres d’aconseguir seguretat per a un nombre més elevat de gent. Per esquerdar el model de seguretat ciutadana del liberalisme també hi podem contraposar les mirades de la perspectiva feminista, que defensa que en una societat patriarcal com la nostra, les experiències i vivències de com perceben les persones socialitzades com a dones i o homes l’espai públic varia, i que avui en dia predomina la visió de segure-

tat de la masculinitat dominant per sobre de totes les altres. O les teories decolonials (entre altres), que opinen que el subjecte hegemònic sobre el qual vehicula l’actual model de seguretat és el de les persones blanques. També podríem afegir les aportacions de les perspectives abolicionistes que plantegen la despenalització de conductes tipificades com a delictives enmarcant-les en nous paràmetres de regulació no punitius. Però potser els models que suposen un veritable revulsiu són els models de seguretat comunitària, produïts en indrets on hi ha un alt grau d’autonomia vers l’estat i un fort sentiment de comunitat. A part de l’èmfasi posat en la prevenció de l’educació, aquests models entenen que un conflicte entre dues parts mai és un assumpte només d’aquests individus com si fossin aïllables de la resta, sinó que prové i afecta a tota la comunitat. Busca per tant la corresponsabilització, la mediació de conflictes i la cerca de mesures de justícia restitutiva.

Com fem front a la inseguretat ara i aquí?

Per si no hi he posat prou èmfasi, la principal intenció de l’article és defensar que si la percepció d’inseguretat és una de les principals preocupacions socials i hegemònicament s’associa inseguretat amb criminalitat, hem de plantejar també alternatives factibles i tangibles més enllà d’oferir relats (necessaris) que situen el crim i la delinqüència en un producte de les actuals desigualtats econòmiques i socials. Si no, en alguns indrets (i sense ser voler ser alarmistes) pot ser que al model punitiu actual de seguretat ciutadana s’hi afegeixin realitats com l’aparició de patrulles ciutadanes de la dreta que de moment apareix tímidament, però comença a reeixir. O que s’estenguin les empreses com Desokupa en altres àmbits. Ja sabem que hem de canviar la realitat material de la majoria de la població perquè és primordial i ajuda a resoldre molts drames, sí. Però això no és suﬁcient per acabar amb tots els problemes que genera el capitalisme i mentrestant no es produeix-hi aquest canvi tan anhelat continuen moltes pors i odis incrementats a consciència per les elits. I és en el terreny pantanós de les propostes concretes on sorgeixen moltes preguntes sense resposta:

Foto de: Àngel Garcia

seguretat revolucionària: cap a una mirada estràbica de la (in)seguretat DOSSIER 10 En indrets on hi hagi notícies i problemes recurrents de seguretat ciutadana ens hem de plantejar intervenir-hi d’alguna manera? O simplement hem de contrarestar els discursos al·legant que tenim problemes més greus? Hem d’acabar amb les activitats delinqüencials que creiem que perjudiquen greument a la població? O les hem de situar políticament i mirar que es dirigeixin contra les elits? Com s’aconsegueix això? Què fem amb les màfies que s’enriqueixen amb les okupacions dels pisos abandonats, per posar un exemple? Canviem l’urbanisme d’alguns indrets per fer-lo espais més segurs per totes? Com construïm narratives que ens permetin viure amb seguretat i llibertat sense reforçar l’aparell repressiu? Volem que es robi als barris populars? Quines alternatives podem oferir per aquelles que volen deixar les activitats delictives? Podem crear borses de treball des dels sindicats? Escoles Popular per aprendre oficis? O hem d’exigir més formació gratuïta a l’administració? I crear comitès de resolució de conflictes des del suport mutu en els nostres barris? Podem fer algun tipus d’acompanyament psicològic o social a les víctimes de delictes que ho necessitin? I als col·lectius estructuralment més vulnerables o a la població que tingui una autopercepció de vulnerabilitat? Es poden potenciar d’alguna manera mesures restitutives?

confrontació. N’hem seleccionat alguns d’ells que per nosaltres són territorialment més pròxims i/o plantegen algun punt de vista original, interessant o controvertit.

Experiències i casos

Per començar a Manresa tenim l’exemple del barri de les Escodines on a causa de la violació múltiple en un pis del carrer Aiguader sorgiren veus racistes alarmistes i aporòfobes. Per tal de frenar-les, algunes veïnes optaren per realitzar un conjunt d’activitats a l’espai públic encaminades a reforçar la coneixença recíproca. També a Manresa podríem parlar dels esforços de mediació de l’Escola Popular de Joves Al Qowa o l’Associació de Dones Al-Nour al barri de Valldaura que l’Ajuntament diﬁcultà amb un desallotjament exprés d’un habitatge ocupat.

Tan dins els espais alternatius com dins el teixit associatiu és digne de ressaltar la quantitat d’exemples que trobem que han representat un pal·liatiu per frenar els discursos securitaris, centrant-se sobretot en la prevenció, la mediació però també en la

Seguint i per proximitat, al barri del Raval de Barcelona, al problema de la gentriﬁcació s’hi ha sumat el problema dels narcopisos que a part de generar addiccions, també produeixen mala maror i conﬂictes. Tot i que en un primer moment la resposta

Desviar la mirada sobre una qüestió tan primordial com la seguretat o oferir una mirada estrábica sobre l’actual concepció monolítica conservadora. Aquesta és la qüestió.

veïnal exigia més presència policial com a opció, hi hagué la capacitat de revertir la situació. Des dels col·lectius del barri, s’optà per okupar pisos abandonats pels fons voltors que havien servit de narco-pisos i hi anaren a viure famílies necessitades d’alternativa habitacional. Una intelligent forma de canviar una mirada que primerament assenyalava els petits traficants (que al cap i a la fi són els responsables més vulnerables de la degradació del barri) per aquells que realment estan destruint el teixit social fent negoci amb l’habitatge. Un exemple més llunyà, i de forma més diferenciada, al Barri d’Exarchia de Grècia, la droga s’ha estès de forma incommensurable aprofitant-se de l’autonomia relativa generada per la constel·lació de col·lectius llibertaris i alternatius. La crisi matrioshka ha fet estralls al país helè i cada cop més persones troba en les drogues una forma de refugiar-se, convertint-se en un veritable problema social. A més a més, alguns dels traficants del barri, exerceixen al mateix temps de confidents de la policia tot generant sospites de la possible connivència estatal amb el tràfic. L’aposta dels col·lectius dels últims anys ha estat la confrontativa, optant per realitzar campanyes específiques contra el tràfic de drogues recorrent fins i tot a la violència contra alguns dels camells. Tot i les reserves que ens pot plantejar aquesta opció, hauríem de tenir en compte precedents polítics amb similituds com el barri Christania de Copenhaguen que acabaren perdent molta de la seva essència per culpa de l’aprofitament dels traficants de la seva autonomia.

Per altra banda, als Estats Units han emergit amb forca campanyes abolicionistes impulsades per desﬁnançar la policia i invertir aquests diners en sanitat, educació o habitatge, arribant-se a aprovar lleis expresses en ciutats com Los Angeles que anirien en aquesta línia. Per últim, volíem exposar breument com gestionen la seguretat en indrets on s’han produït processos revolucionaris que han aconseguit el control territorial de facto amb alts graus d’autonomia. A Rojava, al nord i est de Síria, s’hi viu des de l’any 2011 un procés revolucionari que darrere la denominació de Confederalisme Democràtic té com a eixos fonamentals l’alliberament de la dona, l’ecologia i el comunalisme. A Rojava també hi ha policia, tot i que té unes intencions diametralment oposades a les de reprimir el poble i defensar els interessos dels poderosos: són les encarregades de defensar la població. S’entén que la policia no ha d’estar separada de la societat i per això està conformada per gent de totes les edats. A més a més, existeix el cos format només per dones Asayish Jin que a part de dur a terme tasques de protecció en general, s’encarrega de desenvolupar les funcions i les actuacions en els casos de violència de gènere. Una altra cosa que diferencia enormement el model policial de Rojava del model policial hegemònic és que té com a objectiu últim desaparèixer tot apostant per la formació de la població perquè ells mateixos es puguin defensar. Un altre factor a destacar, és que a cada comuna hi ha una comissió encarregada de resoldre els

conflictes que puguin sorgir entre la societat. Gràcies a aquesta comissió, es calcula que 2/3 parts dels conflictes que abans passaven pel sistema ordinari de justícia es poden resoldre sense necessitat de recórrer al sistema judicial. Canviant de continent, Mèxic és l’exemple perfecte de com l’absència d’estat pot suposar un canvi social cap a un model molt més fratricida o cap a un molt més autogestionari i horitzontal en funció dels actors que estiguin més organitzats. El municipi de 20.000 habitants de Cherán és un rar avis de com la problemàtica de la inseguretat acaba cristallitzant-se en un canvi social cap a l’esquerra. En aquest municipi mexicà, hi havia abans del 2011 molta presència d’un narcotràfic que relacionat amb la indústria fustera, robava, assassinava i violava amb total impunitat. Davant la convivència d’alguns actors estatals, les dones del municipi es plantaren conduint a una insurrecció que acabà amb el control del municipi per part de les seves habitants. Optaren per un model organitzatiu d’acord amb els usos i costums, tot connectant amb el seu passat indígena i crearen la Ronda Comunitària com a mode d’autoprotecció per vetllar per la seva seguretat. Els membres d’aquesta Ronda són elegits per la resta de veïnes tenint en compte la seva honestedat i compromís amb el poble per un període de 3 anys. Pro-insegur

Pere Giner 11

En memòria del Pere Giner, pal de paller de CGT Sallent Moises Rial. CGT Sallent Sallent, febrer de 2021 Parlar del Pere Giner és sens dubte parlar de la persona que va dedicar la seva vida sindical per forjar el que va ser i avui ha arribat a ser la CGT Sallent, i persona clau en el sindicalisme miner del Bages. La biografia de Pere Giner està intensament lligada a la CGT Sallent, fundada el 1975, llavors CNT, i navega per la memòria a Sallent des les mobilitzacions per la mort d’Agustín Rueda o l’homenatge el 1978 al maqui Ramon Vila Capdevila amb una placa on teòricament va ser enterrat. En aquella ocasió, quan policies i grisos ja envoltaven el miler de persones congregades a l’acte, que tenia com a convidada la Frederica Montseny, el Pere —per ser qui havia fet la petició de lácte— va ser requerit per la Guàrdia Civil exigint-li de suspendre’l, però es va fer igualment, limitat a 10 minuts. Els inicis del sindicat de Sallent tenien entre els seus puntals Pedro Giner, pare del Pere, home forjat a les Joventuts Llibertàries i que amb 18 anys se n’havia anat a la guerra a la Columna Terra i Llibertat, juntament amb Lluís Lladó i Artemi Sabaté —avi de la política Anna Gabriel, actualment exiliada a Suïssa—. Aquest nucli va poder llogar el pis del carrer Clos nº 5 de Sallent, antic local històric on el Pere Giner passaria tantes hores, vivint en primera persona la disputa entre CNT, que es va quedar inicialment el local, i la CGT, que el recuperaria després de l’escissió, agafant les regnes del sindicat a l’antic local amb altres afiliats/des, fent sindicalisme i atenent a centenars de treballadors/es del Bages de la minera i altres sectors, durant dècades al servei de la classe treballadora. I què millor que descriure el Pere Giner amb paraules de les persones que el van conèixer de forma propera. El Máximo de la Corte, Secretari General de CGT Sallent recorda com el Pere era la veu cantant a la mina d’Iberpotash quan era empresa pública, i el seu poder de convicció, davant del director i de qui fes falta. Ens en recorda una anècdota: «Quan la direcció d’Iberpotash volia registrar els cotxes de miners es va plantar, amenaçant la direcció del col·lapse que arribava ja a la carretera al negar-se que li regiressin el seu vehicle, i dient que si hi havia un accident els faria responsables. Així, va aconseguint retirar la decisió de la direcció de registrar vehicles dels treballadors per pressumptes acusacions de robatoris de material, per entendre la seva determinació sindical i suport entre els miners. O quan en defensa dels miners tancats a la mina de

Vilafruns per evitar-ne el tancament, l’empresa el va destinar on anaven «els castigats», traslladant-lo a la fàbrica d´elaboració material i traientlo dels pous de la mina.» La Maribel Sabaté, aﬁliada a CGT Sallent jubilada, recorda com el Pere oferia el seu vehicle cada 1 de maig per anar a la manifestació del dia de la classe treballadora a Barcelona, baixant-hi amb diversos treballadors, així com als congressos i conferències sindicals de CGT.

“Amb el Pere Giner, essent un professor de sindicalisme autodidacta, es pot fer un fil conductor com a part o protagonista de les mobilitzacions sindicals de la mineria del Bages, i amb ell la CGT va esdevenir el sindicat hegemònic a Iberpotash.” Que es fes esment al record de la figura del Pere Giner des de la mesa del darrer Congrés de CGT Catalunya, permet entendre léstima personal i sindical i els consensos que la seva persona generava al conjunt de la CGT de Catalunya. Entre les seves aportacions, en consensos aprovats i vigents, cal recordar els acords del Congrés de CNT Catalunya fet a Sallent —i assumits com a CGT Catalunya— en defensa del dret a láutodeterminació dels pobles i la defensa del català com a llengua vehicular de la revista històrica del sindicat creada el 1937, el Catalunya. El Secretari General de CGT Catalunya Ermengol Gassiot explica que «vaig arribar massa tard a conèixerlo. Malgrat això, és una persona que deixa una forta petjada. D’ell em quedo amb la visió d’un company de debò, d’un pal de paller que sap no presentar-se com a pal de paller i que et fa sentir sempre com un igual. I això, per desgràcia, no sempre passa». LÁntonio Peralta, exsecretari General de CGT Químiques Estatal (FESIQ) recorda: «Pere Giner era una gran persona que sempre estava disposat a ajudar als demés. I compromès amb l’anarcosindicalime i en la consecució dúna societat justa i igualitària». L’Emili Cortavitarte, de la Fundació Salvador Seguí, el recorda com «sens dubte un exemple d’honestedat i compromís». És un company amb tot el que vol dir, que està en les militàncies reals, i ens va ajudar a arrencar CGT Berga; la seva és una militància que fuig del

personalisme que avorreix, que es basa en la defensa dels drets dels treballadors des de la CGT, propera i pràctica. Entre els seus companys de CGT Sallent va deixar un gran record. En Manuel Pastor en diu que «era el millor company del món, el més compromès, inesgotable i amb gran capacitat de treball». I Marc Vinyals recorda que «vivia sota el sindicat, i ja ens va deixar el local per fer el primer homenatge a Agustín Rueda. I que me léstimava molt i lamento la seva pèrdua». La Clara Escudé li agraeix «la importància de l’organització sindical i de lluita social a CGT Sallent, el nostre poble, un llegat que el Pere ens ha deixat i que és tan essencial per la lluita de la classe treballadora». Enric Esparz, amic del Pere Giner, afirma: «per mi era un referent: constància, força i voluntat era el millor d’ell. Potser era una de les millors persones que he conegut en la meva vida». Manolo Pina, delegat de CGT ICL recentment jubilat, recorda que «sempre va ser un lluitador dels drets de les treballadores i els treballadors, i un exemple a seguir dins dáquest sindicat». En la part humana en Máximo de la Corte recorda com d’en Pere «aprenies a compartir, i no sé si és anarcosindicalisme, però amb ell entenies que no cal que siguin propietat d’algú les idees per tenir valor, sinó que pot ser molta gent propietat del comú, i entre totes li donen un valor comunal». Recorda la part de sindicalisme internacionalista, quan en plena guerra dels balcans va organitzar una recollida d’aliments per als miners de Bòsnia, i va omplir un camió d’aliments i botes reciclades dels miners, que es van transportar de Sallent a Bòsnia. També té record per la Puri, dona del Pere Giner, puntal familiar perquè ell fes tasques sindicals a CGT Sallent al servei dels treballadors/es . Láfiliada Maribel Sabaté recorda com el Pere Giner «era didàctic» i en recorda l’arribada a la mina, el 1975, procedent del tèxtil —com els seus pares, havia treballat a la fàbrica de Cal Planes—, i la seva entrada al món sindical. «Ell va fer molts esforços per obrir el sindicat de cara a la gent, fent assemblees, i si algú volia fer una reunió i no sabia on anar, oferia el local per reunir-s’hi». En són un exemple les colònies saharauís a Sallent, on ell també participava com a família d’acollida durant léstiu i donant un cop de mà en la seva organitzacó. A més, «incorpora la part electrònica i fent les declaracions de renda als afiliats per un preu simbòlic, essent un autodidacta, i

impulsa els cursets d’informàtica. El Pere Giner ha deixat una bona llavor sindical; era una persona voluntària i altruista i reconegut per la feina feta, i léxemple és que dels tres sindicats que hi havia a Sallent l´únic que ha aguantat és la CGT». El Lluís Bonet en diu: «en recordo el bus organitzat de la CGT contra la cimera del G8 a Lió. Allí va deixar de ser el pare del Dani i lÁnna per ser el Pere de la CGT. Una dáquelles persones que sempre hi són!». La Maribel Sabaté recorda del Pere que malgrat jubilar-se, la diàlisi, el trasplantament i altres patologies no l’han deixat gaudir de la jubilació com seria desitjable. En aquest sentit, recorda Máximo que «tots els que han passat a la mina no es prejubilen perquè sí: hi ha moltes patologies associades per estudiar, i que se’n pateixen les conseqüències quan es jubilen; malalties diverses i malalties pulmonars associades que pressumptament han provocat pèrdues humanes de miners, i massa joves que ens han deixat, després de tants anys de feina feixuga a les mines i a dins dels pous». Amb el Pere Giner, essent un professor de sindicalisme autodidacta, es pot fer un fil conductor com a part o protagonista de les mobilitzacions sindicals de la mineria del Bages, i amb ell la CGT va esdevenir el sindicat hegemònic a Iberpotash. I, com tant dáltres, va viure les mobilitzacions i el tancament de la mina el 1982, amb talls de carretera i el tancament a l’església. Anys més tard, ja jubilat el Pere Giner, Iberpotash —actual multinacional israeliana ICL— ha contrarestat el sindicalisme que ell va forjar amb externalitzacions i prioritàriament amb treballadors de fora de Sallent amb pitjors condicions laborals i de seguretat. Com exemple del càstig als miners de Sallent, Máximo de la Corte recorda «com séntreguen cases dels miners de Sallent a empresa de l’INI que pertanyia Iberpotash, a diferència dels pisos de miners de

Cardona i Súria entregades als propis treballadors que hi vivien», abans de privatitzar-se a mans dÍCL. Ara, les noves generacions entomen el repte de les conseqüències mediambientals de tenir 45.000 tonelades de runams de sal a cel obert, la contaminació a les aigües i el mal funcionament dels col·lectors de salmorres, l’acatament de sentències del TSJC sense dilació sobre runams i la poca exigència en el retorn social en contractar llocs de treball de Sallent per part dÍCL, fomentant les externalitzacions amb subcontractes, i el seu negre balanç de morts a les mines. I alhora diversificar la presència de CGT Sallent a les empreses del municipi i del Bages, obrint noves seccions sindicals de CGT i fer créixer el sindicat amb noves fornades de joves compromesos en favor d’un treball digne i igualitari, implicat amb el teixit associatiu i els moviments socials, amb el compromís i lájuda mútua que practicava de forma quotidiana el Pere Giner. Com a persona ha estat el «pal de paller, la persona que l’ha defensat fins que ha tingut forces», segons la Maribel Sabaté, o el «sindicat en sí», com comenta el Máximo de la Corte. Malgrat la seva pèrdua recent, se li va poder fer un merescut homenatge en vida, tot i que el millor llegat és la tasca social i sindical i la continuïtat. Ja havent conegut el nou local al carrer Anselm Clavé de Sallent, que veia «massa modern», la pandèmia del Covid-19 ha impedit inaugurar-li la sala principal dedicada a la seva persona. Malgrat tot, hi té una placa com a Sala Pere Giner, perquè ningú oblidi que el present i futur de la CGT Sallent i el sindicalisme al Bages no seria possible sense el llegat personal i sindical del Pere Giner.

CGT 12

La CGT al Berguedà L’anarcosindicalisme del segle XXI a la comarca Pep i Tu Berga, març de 2021 L’anarcosindicalisme al Berguedà i a la resta de l’Alt Llobregat té un llegat extraordinari, amb organitzacions molt fortes com la CNT al segle XX, la FAI, les Joventuts Llibertàries, Mujeres Libres, ateneus i cooperatives. Arrelades a tota la comarca, destacant-ne les organitzacions de Gironella, Fígols, Puig-reig, la Pobla de Lillet i Berga. Després de la mort de Franco les organitzacions es van reorganitzar de nou, però més enllà de la momentània efervescència de l’any 19781979, els canvis socioeconòmics, les divisions internes i les pròpies contradiccions van determinar el ràpid estancament i ﬁnalment la marginalitat de l’anarcosindicalisme.

Comencem el segle XXI Des de l’any 2001 des de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat vam dur a terme diverses tasques sindicals (formacions, la gestió d’alguns conﬂictes i suport solidari a d’altres) amb el suport de la CGT de Sallent i de la CNT de Barcelona (sector Joaquim Costa). També vam recuperar el Primer de Maig a la ciutat i altres tasques socials i culturals de caràcter obrerista.

L’any 2009 vam començar a treballar amb l’organització d’un sindicat anarcosindicalista autònom de les grans confederacions, el 2010 legalitzàvem els Estatuts del Sindicat de l’Alt Llobregat. Tanmateix, amb ànims d’integrar més companyes i d’apostar per estar dins una confederació per ser més forts vam optar el mateix any 2010 per constituirnos com a CGT del Berguedà recuperant l’organització existent fins als anys 90 del passat segle. L’estiu de 2011 la CGT iniciava un llarg conflicte laboral, de més de tres anys, amb l’empresa de Jordi Simon Perayre el Berguedà Actual empresa que no pagava les seves treballadores i que finalment va tancar. Va ser un conflicte important amb desenes de protestes i desenes de denuncies als jutjats. L’any 2014 un grup de gent mirava de fer la CNT a l’Ateneu situat a Cal Corneta sense que la iniciativa reeixís. Durant els primers anys de vida del sindicat, la CGT, va aconseguir que desenes d’empreses que no volien pagar els acomiadaments i deutes amb treballadores ho fessin, això s’ha anant fent per mitjà de l’acció

directa. Igualment també es va participar a les vagues generals de 2010, de 2012 i de 2017, als diferents Primer de Maig, etc. Amb tot l’aﬁliació no va passar d’una vintena d’aﬁliats.

La situació laboral al Berguedà Al Berguedà tenim una població activa de poc més de 20.000 persones i un atur superior a les 2.000 persones. Una societat petita, conservadora i on l’abús empresarial està molt normalitzat, tant socialment com culturalment. Poc a poc anem sembrant consciència i sobretot Organització per lluitar contra aquesta realitat.

2017 punt d’inflexió L’any 2017 diversos militants del sindicat, alguns provinents de diversos moviments socials i llibertaris, decidim prioritzar la militància a la CGT. Comencem a crear Seccions Sindicals a empreses com la Creu Roja, l’Associació Pro Disminuïts Psíquics del Berguedà o a Ensenyament. La creació de seccions, l’augment de la afiliació i la victòria de petits conflictes es dispara i per poder créixer amb garanties intensifiquem la formació i les tasques organitzatives.

L’any 2018 iniciem un conflicte amb l’empresa Monserveis que segueix obert i amb el que aconseguim que diverses treballadores sense papers els puguin tramitar i altres amb papers se’ls cotitzi a la seguretat social per les hores i la categoria reals que realitzen. El conflicte segueix obert com s’explica en un article en aquesta mateixa publicació. També des del 2018 la CGT convoca Vaga General Feminista i la CGT del Berguedà participa i col·labora en els actes que es fan a la comarca, fins i tot el 2020 organitzant-los directament. Actualment, l’activitat, la afiliació i la militància segueixen creixent. Som 140 afiliats organitzats en 12 Seccions Sindicals a les empreses: Creu

Roja, Associació ProDisminuïts Psíquics del Berguedà, Ensenyament, Ajuntament de Berga, Montajes Rus, Monserveis/Cuidomus, Transport Sanitari de Catalunya, La Riera, Caprabo, Residència Montmartí, la cuina de la mateixa residència: Medirest i Bram tecnologies. Aquest creixement a tots els nivells de la CGT no només es dona al Berguedà, sinó a tot Catalunya. L’activitat diària al sindicat de Berga és molt intensa. L’acció jurídica, la sindical, la de gènere, la formació i la social són constantment presents. Som oberts quatres dies a la setmana i som una eina útil que encara ha de créixer molt. No esperis més, organitza’t amb nosaltres!

De les veïnes per les veïnes Suportam Manresa, abril de 2021 Tant a la ciutat de Manresa com a la ciutat de Berga hi ha exemples d’organitzacions i col·lectius que treballen tot partint de pràctiques de suport mutu, de les veïnes i per a les veïnes. Enfrontant problemes d’una lluita especíﬁca tot emmarcant-les en una lluita més àmplia, combinen l’acció legal amb l’acció directa entenent que la lluita i l’exercici dels drets són espais d’empodrament col·lectiu.

XEPC En aquesta línea és que ara el mes de Març es donà a conèixer a la ciutat de Manresa la Xarxa d’Estructures

Populars i Comunitàries (XEPC), un espai de trobada on participen ﬁns a 8 col·lectius i organitzacions que comparteixen una manera d’intervenir. Des de la XEPC s’explica que: “…Vivim en un sistema que deixa al marge a moltes persones. L’explotació laboral, el masclisme, el racisme institucional o la falta d’accés a un habitatge digne son el dia a dia per moltes persones dels nostres barris. Creiem fermament que un altre món és posible, però per això cal que ens activem i fem tremolar l’estructura que permet totes aquestes injustí-

cies: el capitalisme.”… “Les estructures populars i comunitàries són espais imprescindibles per la supervivencia de moltes de les nostres veïnes sense oblidar-nos ni un segon que el que volem és viure i no sobreviure.” Formen part de la XEPC l’Escola Soror, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages, l’Assemblea d’Afectades pel Masclisme i el Patriarcat, l’Escola Popular, Acció Sindical Bages, l’Espai Alqua, l’Espai de Defensa Legal i l’Escola Popular de Formació Política.

Xarxes de Suport Mutu

recull aliments, roba o joguines per les seves veïnes.

Arran de l’esclat de la crisi del Covid-19 sorgiren a barris i ciutats les Xarxes de Suport Mutu impulsades per veïnes. A Manresa, la Xarxa de Suport Mutu del Barri Antic ha impulsat projectes com la Xarxa d’Aliments que segueix ben activa tot obtenint aliments a partir del reaproﬁtament. La Xarxa de Suport Mutu del Poble Nou, que alliberà un solar abandonat de la SAREB per impulsar un hort comunitari anomenat la Corretjola. I la Xarxa de Suport Mutu de Valldaura, que entre altres

Per altra banda, a la ciutat de Berga el grup d’habitatge de la Xarxa de Suport Mutu del Berguedà que també lluita pel dret a un habitatge digne, ha alliberat 2 blocs de grans tenidors per a famílies de la ciutat. A més a més, la Xarxa també ha impulsat una Xarxa d’Aliments i una aula d’aprenentatge de la llengua catalana.

Federació Local de Manresa C. Circumval·lació 77. 2on. Manresa, 08240

MANRESA

www.bllibertari.org Carrer Talamanca, 8. Manresa

Pl. Catalunya, entresol, 1r i 4rt 08242 Manresa Web:manresa.cnt.cat Instagram: @manresa.cnt Twitter: @CNTManresa Facebook: @cntmanresa Mail: sov@manresa.cnt.es

Tel: 93 874 72 60 Fax: 93 874 75 51 ﬂcgtmanresa@hotmail.com

www.facebook/cgtmanresa

pedagodia 13

Pedagogia i gestió de conﬂictes Ferringway Bages, febrer de 2021 Molt possiblement una de les principals aportacions de l’anarquisme a la societat fou en el seu moment la importància central que donà a l’educació com a eina de canvi. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia fou pionera en la pedagogia laica, coeducativa, no competitiva, humanista i en contacte amb l’entorn que avui està més que normalitzada. Malgrat tots els esforços i propostes alternatives, la pedagogia majoritària segueix basant-se en formes directives i autoritàries d’ensenyar, amb una educació que en lloc de transformar sembla encaminada a perpetuar el sistema establert i a competir. Per aquelles que defensem que la llibertat és un valor prioritari, en la pedagogia se’ns obre tot un camp d’experimentació. Perquè si volem que desapareguin els càstigs i els empresonaments, és en la gestió dels conﬂictes des de petits des d’una perspectiva que intenti ser no punitivista des d’on potser podem aportar.

L’article, alhora que llança qüestions irresolubles a l’aire, també vol ser una breu caixa d’eines més aviat encaminada (que no només) a totes aquelles que treballem en l’àmbit de l’educació, amb tot el grapat de contradiccions que això suposa.

Diferències entre normes, límits i càstigs Massa sovint es titlla a les escoles que proposen models pedagògics alternatius, que deixen fer allò que les criatures volen, que no existeixen límits. Intentar educar en llibertat vol dir ferho acompanyada de la responsabilitat. Sinó, no és llibertat, és liberalisme. La diferència rau en el fet que la meva llibertat és important, sí. Però per fer-ho no puc trepitjar la teva. I és aquí on per mi és necessari posar un límit, cosa que ja possiblement pot generar debat. Perquè potser algú defensarà que els nens i nenes ja es poden regular soles i intervenir és un acte d’autoritarisme (això mateix pensava jo quan vaig començar

i també és el que havien teoritzat alguns clàssics lliurepensadors). Em sembla bé que hi hagi gent que segueixi indagant en aquest camí. Però la meva percepció és que les escoles es comencen a omplir de petits dictadors, centrats en el jo i en les necessitats i les emocions d’un mateix sense tenir en compte les dels altres. A més no posar límit a les criatures, és a dir, no crear-los-hi un marc conceptual sobre el qual regir-se, és posar-los-hi un pes a sobre que en lloc de tranquil·litzar-les les inquieta. Perquè per això conﬁen amb els adults, perquè prenguem decisions (equivocades o no) per elles. Per últim, no posar límits implica massa sovint una inequitat entre aquelles petites que ho han tingut tot i aquelles que no han tingut la mateixa sort en un món on no totes partim (ni molt menys) del mateix lloc. A l’escola on jo treballo de límits n’hi ha ben pocs. Bàsicament seria respecte pel material, per l’entorn i pels altres. I aquests sí que serien no modiﬁcables i infranquejables. El què sí que hi ha és moltes normes

que s’han anat posant en funció de les realitats i els problemes que han anat sorgint. El què diferenciaria els límits de les normes és que les segones sí que serien revisables. Ens servirien per donar una resposta a una realitat concreta: allò que potser no pots fer en aquest lloc pot ser que ho puguis fer en un altre o en un altre moment. Per exemple, no pots cridar a la classe, però el pati si és un lloc per fer-ho. A més a més, algunes de les normes és desitjable que les puguem posar (en funció de l’edat) d’acord amb les criatures. Amb tot, la mateixa inèrcia de l’escola et va portant a “legislar” sobre molts aspectes, potser masses. I aquí és on s’ha d’anar amb compte de no caure en la tendència que és restringir cada cop més les possibilitats a la quitxalla i de pensar a obrir també de tant en tant nous espais d’autonomia. Perquè es tracta ni més ni menys del debat sempre latent de si hem de prioritzar la llibertat o la seguretat: ens pot semblar molt bé que les criatures pugin els arbres, però el dia que en caigui una i es faci mal ja la tenim liada.

En definitiva i traduït a les criatures, la diferència entre límit i norma és que el límit seria un “NO” i la norma seria un “aquí no”. També és necessari diferenciar entre càstig i conseqüència. Amb el càstig el què es busca és modificar la conducta d’una persona mitjançant el patiment. En canvi la conseqüència no busca que la personeta sofreixi: busca fer conscient a la criatura que allò que ha fet té uns efectes i ofereix si s’escau espais per a la reparació. Val a dir que podem aplicar una conseqüència i pot molt ben ser que s’interpreti com un càstig. Així per exemple, si la xavaleria “ha pintat una paret amb un retolador”, una clara conseqüència seria fer que la netegin, cosa que potser no voldran pas fer per què de ben segur que és més divertit fer alguna altra cosa. Però no faria falta dir-los-hi ni cridant, ni haurien de fer-ho en silenci i nosaltres els hi podríem acompanyar. Al cap i a la fi, allò que seria realment preocupant és que les criatures no es queixessin cada cop que els hi fem fer alguna cosa que no volen.

Possibles exemples pràctics A mode introductori als exemples pràctics, no cal dir que cada cas és un món i que de fet una de les diﬁcultats de la pedagogia és donar respostes coherents a les mil i una situacions diferents en les quals ens podem trobar en el nostre dia a dia. Com més coherents siguem en cada una de les decisions més ens guanyarem el respecte dels infants.

Anem al pati i ens trobem amb en Joan a terra plorant. Li preguntem com està i ens ensenya entre sanglots una petita ferida a la cama. L’intentem tranquil·litzar, tot relatant l’abast del mal que té. Ens explica que la Laura anava corrents i l’ha tirat a terra. Uns metres més enllà la Laura ens mira de reüll. Li diem que vingui i abans que res ja avança que ha estat sense voler, cosa que el Joan nega amb un no rotund i l’increment d’uns gemecs de repulsa. Com que la ferida no és res de l’altra món i no tenim pressa, preguntem que el Joan ens expliqui com ha passat, aquest cop també amb la Laura. Òbviament, la Laura al cap de dos segons l’intenta interrompre, però la parem tot explicant-li que ja tindrà el seu moment. Un explica la seva versió i l’altra la seva. Han viscut el fet de manera diferent, cada una amb la seva percepció de la realitat. Nosaltres intentem no posicionar-nos, no fer un judici moral de què ha passat. Simplement en determinats moments posem paraules a expressions que no aﬂoren i que poden fer de mirall per a un exercici d’empatia. Per tal de no entrar en un bucle de sentirs, arriba un moment que li preguntem al Joan què necessita. I és quan potser ens comunica un “doncs que no m’ho torni a fer”. És llavors quan li preguntem a la Laura si es pot comprometre en aquelles circumstàncies a no tornar a tirar a terra al Joan i ens comunica que sí. De mica en mica s’ha anat abaixant la tensió sense negar les vivències de cadascú. Ara li diem a la Laura que ens acompanyi a fer les cures del Joan per tal que sigui conscient del dolor que ha causat (ni que sigui sense voler), en un exercici de reparació.

Arribem quan la Ivet i la Sheila estan cridant-se tot agafant ben fort el mateix pal cada una pel seu cantó. Entre els “és meu” i jo l’he vist primer fem que les dues deixin el pal, a poder ser sense que sigui necessari que l’agafem nosaltres. Diem que relatin que ha passat. Primer la Sheila diu que tenia aquest pal des de feia molta estona i l’havia deixat un moment a terra. La

Ivet per la seva banda manifesta que havia agafat el pal perquè no el tenia ningú. Ara que ja han expressat la seva opinió és quan potser ja podem preguntar: i com ho podem fer? Perquè només hi ha un pal. La Sheila ràpidament respon que ella era la què tenia el pal i que per tant és ella qui se l’hauria de quedar. I a la Ivet no li sembla bé. Posem paraules a la situació tot deixant clar que per a totes dues aquell pal és important. I tornem a preguntar: com ho podem fer? La Sheila i la Ivet reneguen, tot tornant els “jo vull” i “el tenia jo”. Esperem una estona. Al final elles proposen una solució. A molt estirar, si no tenim massa temps per gestionar el conflicte, podem proposar algunes opcions nosaltres. Potser al final per la Ivet no és tan important i el deixa. Potser decideixen tenir-lo una estona cada una. Potser el parteixen per la meitat. Potser en busquen un altre entre les dues. Pot molt ben ser que a nosaltres la decisió final ens sembli injusta però el punt important és que per a elles serveixi.

El Genís avui té un dia d’aquells que és incapaç d’autoregular-se. Sabem que l’entorn familiar que té és molt complex. Per això, per equilibrar un xic la balança (i no perquè sigui “un liante”, li dediquem sempre més temps). Just en arribar una vegada més li hem preguntat com estava i li hem recordat que a la classe hem d’estar tranquils, anticipant-nos a allò que pugui passar. Canviar les conductes no es fa d’un dia per l’altre, cal molta perseverança. Distorsiona, empipa. No té altres recursos per cridar l’atenció de l’adult que molestar, fer allò que sap que no pot fer. Millor anticipar-nos amb la nostra presència, i sinó no tardar a donar una resposta. Com més tardem més enfadats estarem. L’Albert, ja ens ha vingut a dir que l’ha insultat. Cal acompanyar al Genís, però també cal protegir al grup. Li diem que vingui, sense cridar, amb tranquil·litat però segures. Anirem a un altre lloc. Ell diu que no, que no ho farà més, ens ho promet i tot. Però no el carregarem amb la responsabilitat de posar-se ell mateix el límit. No el deixarem sol, sabent que ho viurà malament. Si hi hagués més personal em podria quedar amb ell, sabent que malgrat les queixes això el sol estabilitzar. El portarem a una altra classe. D’aquesta manera en lloc de potenciar el seu aïllament seguirà establint relacions amb els iguals. En estar amb un altre grup, no tindrà perquè reproduir el rol al qual està habituat a la classe. I d’altres adults que estan en contacte amb ell, podran ampliar les perspectives i les possibilitats sobre quina és la millor manera d’acompanyar-lo.

esport 14

Boxa, masculinitat i baixes passions Friends of Lola Pistola Bages, febrer de 2021 Sovint m’agrada interpretar la realitat des d’una altra perspectiva per fantasiejar amb més possibilitats. És així com a vegades em passa pel cap que el gimnàs sembla ser l’únic espai on està permès el contacte entre homes, encara que sigui a base d’hòsties. Tots els intents de fer-ho en altres espais han estat des de petits acompanyats del típic comentar-hi homòfob que algú s’ha encarregat d’etzibar-nos. I és que al cole on em vaig criar, per progre que pogués semblar, la pitjor cosa que podies ser (fins i tot pitjor que ser del Madrid) era ser homosexual. I d’adult, més enllà de les metròpolis gayfriendly, digues-me tu on estem acostumats a poder tocar-nos amb tranquil·litat. Així que ha estat ara ja de gran que se m’han obert els ulls. I si molts dels homes que practiquem boxa ho fem per aquest desig de poder sentir la pell dels altres homes? Un desig que no té per què ser sexual, però en tot cas desig. La tesi que els nens contínuament busquen el contacte amb els altres nens per conèixer els límits del propi cos mitjançant el joc simbòlic de la lluita, podria anar amb consonància amb el meu deliri. I n’hi dic deliri perquè llavors és quan un dia vaig el gimnàs i la sobredosi de realitat m’atropella i em picona. Tot el corporativisme matxirulo sembla que aflori i supuri per veure qui és més home. Perquè fàcilment si plantegem un esport que representi la masculinitat hegemònica clàssica ens vindrà al cap, conjuntament amb el futbol, la boxa. La boxa, el gimnàs, hiperbolitzen molts dels atributs d’aquesta masculinitat forjada pel patriarcat. Guanya múscul per guanyar a l’altra. Evita la debilitat. Sigues violent. Exposa’t. La fortalesa, la competència, l’agressivitat, l’egoisme, les ànsies de protagonisme. Pocs llocs ens trobarem on els tios es comportin més com a tios. Però i si aquesta necessitat de reafirmar-se constantment en la masculinitat hegemònica no fos més que una reacció extrema per aniquilar

qualsevol enzim de desig homosexual o d’expressió de gènere dissident? La història D’Emile Grifﬁth com a metàfora. Aquest boxejador, després de ser anomenat a la prèvia homosexual públicament pel seu contrincant, l’acabà matant a cops de puny en el combat següent. 40 anys després tingué la força suﬁcient per sortir de l’armari.

“I si molts dels homes que practiquem boxa ho fem per aquest desig de poder sentir la pell dels altres homes? Un desig que no té per què ser sexual, però en tot cas desig” Cada cop que he acabat al tatami sobre d’un altre home no han passat més de tres segons i “l’afectat” en qüestió ha hagut d’expressar a la seva manera (graciosa, nerviosa i/o de ben segur batussera) que entre nosaltres no hi ha res de res. A pocs llocs més que al gimnàs m’he trobat una concentració tan gran de rituals, d’acudits i comentaris sexistes o homòfobs. I on entra en joc el pànic moral del “typical” gai o voyeur o violador que ens assetja entre vestidors. Això em porta a preguntar-me (com ha fet molta altra gent abans) com és que en alguns indrets els homes ens sorgeix més la necessitat d’incórrer en el corporativisme heteropatriarcal i en la performativitat de gènere que en altres indrets on també coincidim amb molts altres homes. Si ens basem en la idea que darrere de cada clixé sempre hi ha una petita dosi de realitat, a l’àmbit laboral de la construcció també és necessari en moments el contacte entre tios i és dels indrets on possiblement hi ha més exaltació del fallus i el masclisme. Voldria seguir amb la meva diatriba per uns altres camins, tot manifestant que allà on hi ha una hegemonia hi ha sofriment. Gangues de l’oﬁci, sofrim tares tot impregnats pel bumerang de la masculinitat. I és que aquesta construcció social fona-

mentada en l’opressió ens retorna com a contrapartida tot un seguit de normes socials que acaben imposant-nos una única forma de ser i de viure les coses i relacionar-nos. Ironies del destí, un combat de boxa em sembla l’exemple perfecte per expressar-ho. La boxa ens pot donar reconeixement i seguretat a costa de matar les nostres pors, amagar la feblesa i rebre un munt de cops, posant-nos de nou tota una munió de capes per no haver de sentir tant de dolor (i de pas no ser conscient del dolor que podem causar a tots els altres). Per altra banda, la criminalització dels canis es fa sempre des d’una visió classista. L’anàlisi materialista de la realitat em diu que pels sectors masculins perifèrics de la població la pràctica esportiva de la boxa (o d’alguna altre esport semplant) és una “imposició”. Si durant molt de temps ha estat una imposició econòmica per sortir de la pobresa, actualment resulta ser una imposició cultural pels referents que es construeixen. És així com em trobo amb

xavals que percebo perfectament que no tenen ni ànsies de boxejar, però que es passen una part de la seva vida al carrer i ho veuen com una eina per fer front a la por a l’altra. I que veuen l’espai de boxa no només com un refugi, sinó un lloc on agafar eines perquè han après que han de ser valents. Però posats a enroscar la cosa, m’agradaria seguir ara amb l’exposició de per què la boxa em sembla també una pràctica esportiva que ofereix escletxes. Perquè potser és tots els atributs que he anat desenvolupant, però també és (o pot ser) moltes altres coses. Una de les potencialitats que li veig és que vindria a fer la funció d’espai de trobada per molts homes que senten sols. És un espai de socialització, de compartir. És recorrent veure que homes lesionats segueixen assistint als entrenaments per què no tenen altra vida social. On el prototip de més hegemònic se m’ha posat a plorar a llàgrima viva i explicar els seus problemes després d’una dura

sessió d’entrenament. On a part de competir els homes també ajuden a altres homes. Es corregeixen, s’ajuden a l’hora de fer exercicis. On es pot fer un treball del consentiment des d’un altre àmbit, en aquest cas relacionat amb el dolor. O fer trontollar el racisme, quan vas veient que aquell “moro de merda” del primer dia es va convertint sessió darrera sessió amb en Said. Amb tot, la declaració de l’Emile Grifﬁth quan sortir de l’armari fou ben eloquent : “quan vaig matar un home m’ho van perdonar, però quan vaig dir que estimava a un altre home em van deixar sol”. Potser aquest article és merament una forma de justiﬁcar la meva passió pels esports de combat. En tot cas m’ha anat perfecte per fer una anàlisi no prototípic d’una realitat que per molt unívoca que sembli, està plena de matisos i contradiccions (i per tan, de potencialitats i limitacions).

cultura

15 15

Teixint la història en roig i negre Miguel Gómez Edita Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs Pep i Tu Berga, gener de 2021 Amb aquest llibre encetem la nostra col·lecció d’història. Hem editat memòries, llibres de rutes històriques, documents històrics, però aquest llibre és el primer pròpiament fet per un historiador segons el mètode cientíﬁc. És alhora un llibre fet per algú que estima el que fa i que pretén canviar la societat. Per tant, és una eina. Un llibre que participa d’aquesta força col·lectiva i que vol aconseguir la justícia social. I per aconseguir-la és bo saber com ho van intentar i com ho van fer, aqui mateix, un munt de gent —d’homes i de dones— de diverses generacions des de fa dos-cents anys. Història aplicada i útil per a la societat. Com també ho ha estat la maltractada història militant. El company Miguel Gómez coneix el moviment llibertari molt bé i per dins, cosa que és molt útil quan es fa història dels moviments obrer i anarquista. A més, fa servir un mètode rigorós. Tot plegat ens aporta molta llum a l’hora de resseguir la història del moviment anarquista a l’Alt Llobregat i el Cardener, el que actualment serien les comarques del Bages i del Berguedà. Hi ha hagut obres importants com la de Pedro

Centre d’Estudis Ramona Berni Mike Manresa, febrer de 2021

Flores o la de Jaume Serra, a part de diverses memòries i d’articles diversos. Però l’obra del Miguel ordena el que sabíem i aporta nova informació i per això és una obra de valor i ens alegra tant poder-la publicar. Amb aquesta nova edició fem un pas més —i no pas petit— en el camí de construir un corpus literari relatiu al moviment obrer i anarquista de l’Alt Llobregat i Cardener, un corpus que volem que serveixi per fer més fàcils les lluites per la llibertat i la justícia social.

Foc i Brases. República, guerra i postguerra a Vilada Ramon Massana Codina L’Albada Editorial, 2021 M. Vilada, febrer de 2021 Foc i Brases. República, guerra i postguerra a Vilada és un llibre que acaba de veure la llum i ens aporta una interessant aproximació a això que assenyala el títol: el període que va des de la proclamació de la II República ﬁns la postguerra, en aquest poble del Berguedà. És aquesta la primera monograﬁa que tracta d’aquest període centrant-se en un dels pobles de la comarca i ho fa aportant rigor, fruit d’un treball força exhaustiu de documentació en l’arxiu municipal a més dels arxius de l’administració espanyola, l’arxiu militar i l’hemeroteca. I és un llibre que s’acosta a aquest període de manera entenedora per al gran públic, no especialitzat, aportant context i fent dialogar l’experiència local i un context més ampli. Per al període de la guerra civil, ens introdueix una panoràmica completa de la realitat socioeconòmica local. A continuació, tot el període de la guerra queda retratat mostrant les realitzacions i discussions en el sí del Comitè i del Consell Municipal, anant més enllà de la visió que es sol donar de la guerra civil al Berguedà, despolititzada i descontextualitzada, buidada, convertida en un llistat d’altars cremats. A més, ampliant el focus fora del poble, es ressegueixen algunes experiències de viladins fora del poble, ja sigui al front

—incloent alguns combats en què participen viladins— o, acabada la guerra, a l’exili. La part de la postguerra, de fet, recull històries de l’exili a França i de l’interior, la repressió dels primers dies i anys i el maquis a la segona meitat dels anys quaranta. Finalment, el llibre recull noms i històries diversos: aquells milicians que van ser voluntaris a les columnes; els viladins represaliats en la postguerra; els emboscats; un petit diccionari biogràﬁc dels viladins que van tenir un paper en aquells anys; i trobem encara diversos documents en els annexos que enriqueixen el llibre. És tota una sort poder tenir un llibre d’aquestes característiques i tan de bo en vagin arribant més seguint aquesta estela.

C/ del balç 4 bxos Berga

El CERB va ser constituït la primavera de l’any 2020 a partir de la secretaria de cultura de la CNT de Manresa. En aquell moment, vam rebre moltes caixes de llibres de l’Ateneu Anarquista La Ruda, que provenien de la Biblioteca Kilombo, de Barcelona. També vam començar a gestionar la biblioteca i els arxius del sindicat, ordenant-los i generant diversos espais: biblioteca de llibres, de fanzines, de revistes, dossiers, un arxiu sindical, un arxiu d’enganxines i octavetes socials, bastants diaris i premsa llibertària de les últimes dècades, arxiu de cartells diversos, DVDs... en definitiva que gestionem un conjunt considerable de material llibertari i dels moviments socials que volem posar a la vostra disposició. El Centre d’Estudis té com a objectius principals: Donar a conèixer diversos fets i figures representatives de la presència i la importància que van tenir les idees llibertàries a la comarca. Això es farà tan en base a textos, articles o petites publicacions com a presentacions públiques (xerrades, debats o exposicions) o també en base a rutes per determinades localitzacions. Fer un inventari de què es pot trobar als arxius municipals i comarcals del Bages. En base a aquest treball arxivístic elaborar un recopilatori de noms de persones que han militat a la CNT o als grups anarquistes de la comarca fins els anys 1940s. De moment es tenen uns 3.000 noms de la Guerra Civil i altres 2.500 de l’època republicana. Però també es tenen altres centenars de noms dels anys previs. Establir una xarxa amb altres grups similars per portar a terme jornades o editar publicacions, dossiers, organitzar rutes, etc. per tal d’assolir més projecció social. Així mateix, no es deixarà de participar de jornades de memòria històrica o de publicacions històriques més generalistes aportant la nostra visió llibertària. Recórrer els centres educatius que vulguin apropar-se a la història social de la nostra comarca. Potenciar els coneixements de caire històric de les excursions i activitats culturals que ja realitzen altres col·lectius socials i llibertaris de la comarca. El CERB està situat a la seu de la CNT de Manresa, Plaça de Catalunya 9, entresol 1a i 4a. Tenim una biblioteca oberta al públic que obrim per a consulta i préstec cada dimecres de 17 a 20h. Per suposat, el grup està obert a noves incorporacions. I recordeu, si teniu llibres relacionats amb la matèria i ens els voleu donar, us ho agrairem. Salut i cultura!

entrevista 16

PARLEM AMB… La Lorena i l’Hortènsia, extreballadores de Monserveis Secretaria de Gènere de la CGT Berga Berga, febrer de 2021 Parlem amb la Lorena i l’Hortensia, extreballadores de l’empresa Monserveis, la qual es dedicava ﬁns al primer de març a l’explotació laboral a través de l’atenció domiciliària, amb seu a Manresa. CGT Berguedà té obert un conﬂicte des del 2018, quan va arribar al sindicat una dona a qui havien acomiadat i l’havien pagat una misèria. A partir d’aquí es va destapar tota l’explotació laboral que estaven patint les seves treballadores, la majoria immigrants sense papers, i amb uns sous de misèria, a un sector que es mereix una major valorització econòmica i social. L’entrevista es va realitzar a principis d’any quan l’Hortènsia treballava encara per l’empresa.

Quines són les vostres tasques? L: Principalmente que la abuela esté bien: bañarla, cambiarla, cambios posturales, etc. Esto en cuanto a la parte física, y cuando la abuela está atendida, entonces estar pendiente de medicamentos, alimentos, que la casa esté limpia, incluye todo. Y luego, está la parte externa, hacer todas las compras, acompañamientos hospitalarios, estar pendiente de todo eso. El cuidado es general. Mi experiencia es de estar en casa, durmiendo inclusivo, las 24 horas del día, durante varios dias. H: Són quatre anys que estic a Monserveis. Vaig entrar per cuidar a un avi que tenia Alzheimer, amb un grau elevat de dependència i comporta fer-li tot. Fa un any es va morir i em van deixar a la mateixa casa per cuidar de la seva viuda. Amb ella tinc unes altres responsabilitats. No tinc cap dia igual. A part d’això sóc la multiús, faig de tot a la casa. La feina a mi m’agrada. Però jo amb qui estic amb disgust és amb l’empresa. Quins són el vostres horaris? H: Amb el primer senyor feia més hores que ara, perquè divendres feia deu hores i ara faig només de matí entre setmana. L: Mi horario era 144 horas a la semana en una ocasión y en otra 120 horas. Tens temps lliure? L: Yo trabajaba tres días en una casa y allá no podía tener ningún momento libre en 24 horas porque la señora estaba muy mal. Luego, salía de allí

y descansaba una tarde. A la mañana siguiente me iba a otra faena otros tres días, y esto sumaban 144 horas semanales. En este último sí podía salir dos horas al día. No tenía opción. Lo aceptaba o me quedaba sin trabajo. H: Ara només estic de matí. Jo tinc lliure el cap de setmana perquè ho vam pactar. Al principi l’empresa intentava que fes més hores. A mi no em va interessar, perquè amb lo malament que em pagaven amb més hores encara pitjor. Teniu totes les hores assegurades, d’alta? H: Abans treballava 29 hores i em pagaven d’alta la meitat. Les altres “en negre”. Des que he vingut a la CGT es va solucionar el tema. Totes les hores treballades, totes assegurades. Els interessava tenir a totes “en negre”. Però això no vol dir que em paguesin més les hores. Les hores “en negre” i les altres, a 5,50€ la hora. L: Yo obviamente nada. “En negro” porque no tengo documentos. Les conviene contratar a personas asi, inmigrantes sin papeles, ahí es donde está el dinero para ellos. Com us afecta tot això a la vostra vida? L: En mi caso solamente vida laboral porque estamos viviendo la vida de los abuelos. Yo no tenía ni siquiera un día entero para descansar. Aunque ellos dicen que tendríamos que estar agradecidas, nosotras estamos viviendo una vida que no es nuestra, dejando pasar la vida. Porque aunque no tenga aquí a mis hijos, puedo tener alguna amiga, ganas de salir. Es una falta de libertad impresionante. Y cuando a una no le dan ni un día especial, ahí es cuando una se siente como una esclava. H: En el meu cas igual, amb la diferència que els caps de setmana no hi he d’anar, perquè ho vaig pactar. Tinc la meva vida privada amb la família i els nets. Això no hi ha diners al món per pagar-ho. Però amb els dies de festes que cauen entre setmana sempre hem tingut el problema que els hem de treballar pel mateix preu. A sobres, tu has d’estar al cas que se’t pagui correctament. Sempre amb quatre ulls i amb el neguit que per on em volen estafar.

I a nivell de salut, com creieu que us està afectant? L: Primero la parte psicológica porque la mayoría de personas con las que trabajamos son enfermos de Alzheimer, casos muy avanzados donde ellos gritan, te quieren pegar y entonces es muy complicado. Yo cuando trabajaba los tres días en Cerdanyola yo salía irreconocible, porque es impresionante, no ve una el momento de salir de esas viviendas. Y cuando tenemos personas muy dependientes ya viene la parte más física, la espalda, los brazos. Algunas familias consiguen la cama adecuada, la grúa pero otras no. H: Jo estic molt agraïda d’haver pogut cuidar a aquest avi amb Alzheimer, perquè això em va omplir com a persona. Físicament era dur, perquè era un home corpulent i li havia de moure, d’aixecar, etc. Jo marxava cansada, amb mal d’esquena. Ara el que jo sí que critico és l’empresa, per la seva nula assistència i que no correspongui com cal als treballadors, tenir-los com a esclaus malpagats. Perquè em pregunto si no té valor això que estic fent. Quan realment té tot el valor del món. Cuidar als nostres avis és una necessitat. L: Nuestro trabajo es bastante complicado, porque trabajamos con personas, y no lo valora ni la familia normalmente, ni la empresa tampoco. Si nosotras pedimos un día porque lo necesitamos para algo, tendrían que tener la decencia de decir sí. Deﬁnitivamente, muy poco valorado. Y encima, nos quitan derechos que ya tenemos. Aunque no tengamos documentos, tenemos derechos. Sembla que l’empresa només mira pels seus beneﬁcis. H: Jo crec que aquesta empresa no té cap experiència amb les feines de les cures, ells només pensen en cobrar. Per ells és un negoci i a sobre, no podem protestar de res. Si tens mal a l’esquena i t’has d’agafar la baixa. No demanis EPIS pel

tema del Covid. Et donen tres mascaretes quirúrgiques i poc més, al mes. I encara els sembla que et donen massa i tens que signar un paper. L: Yo no puedo ni coger una baja, porque si no tengo papeles no tengo derecho a nada. Solamente tres días festivos al año, en Navidad, pero tampoco era muy efectivo, si no tenían a quien reemplazarte. Te decían que te lo pagarían doble, pero yo lo que quería eran esos días libres que eran los únicos que tenía al año. Y entonces tenías que discutir. H: No te’n vas a domir tranquil·la quan saps que t’estan robant diners, que no respecten els teus drets. Jo no podria agafar la baixa, perquè ha passat que amb companyes que l’han agafada, han tingut problemes amb l’empresa. En conec una que després no va poder tornar. L: Y si encima no tienes papeles, cómo vas a coger una baja. Después ya no vuelves. Pero las familias deberían exigir a la empresa que las trabajadoras estén aseguradas, porque pagan mucho dinero para esto. I amb aquest context, la lluita sindical va ser impresdindible. L: Cuando se inició la lucha sindical con la primera chica en el 2018 nos llamaban diciendo que si alguien nos preguntaba dijéramos que no les conocíamos, que estaba por cuenta propia en esa casa. Empezó así, después que no podíamos ir a las oficinas porque ya estaba encima la Inspección. Empezaron a pagarme en tiendas, en coches, como una mafia. Hasta me dijeron que no podía poner en las redes sociales que vivía en Berga, porque entonces me iban a encontrar los de Inspección, y me quedaba asustada. Hasta que vine a CGT, encontré apoyo y ya decidí hablar. H: Sí, jo també. Sort que vaig trobar a la CGT. Jo pensava que em fotarien al carrer, però no, també suposo perquè hagués sigut més conflicte per ells.

Quina ha estat la vostra experiència sindical en aquesta empresa? L: Yo fuí la primera delegada, estuve viniendo al sindicato durante un mes pero en silencio, y cuando hicimos la denuncia y ya se hizo oficial, me echaron, sin importarles que era delegada. Y me pagaron en la panadería de la esquina. Cuando me acompañaron del sindicato a la oficina a anunciar que era delegada, la encargada me decía que yo no tenía papeles y los compañeros le dijeron que no tenía papeles pero que sí tengo derechos. Gracias al acompañamiento sindical y al haber denunciado a la empresa tengo la posibilidad de arreglar los papeles, puedo certificar que he estado trabajando más de 6 meses. H: Per a mi també ha sigut molt important fer feina sindical perquè he pogut aconseguir que m’asseguressin totes les hores que treballava. I ara mateix no ens estan pagant tota la nòmina. Encara pot tancar l’empresa i es quedaran part dels nostres sous. O sigui que els estem pagant el deute amb el nostre sou. Però gràcies al sindicat hem perdut la por, perquè al principi teníem por. L: Yo cuando sentí el apoyo de la gente de aquí, ya fuí capaz de hablar y de enfrentarlos. Me quedé sin empleo pero ahora tengo otro. Siento que tengo derechos aunque estoy en un país extranjero. H: Que ens valorim com a dones treballadores de la llar. L: Sí, cuando yo tuve que ir a hablar con el jefe, que no lo había hecho antes, yo ya estaba en el sindicato y como me sentía más poderosa, fuí capaz. Y me decía que yo tenía la culpa de que lo iban a meter en la cárcel, y yo le dije que no era culpa mia, la culpa es suya por actuar como actúa.