Pròleg de
Carles Rexach Q
uan algú em pregunta quin és el partit de la meva carrera esportiva del qual tinc un record més especial, no tinc cap mena de dubte a l’hora de respondre: el 0-5 del Bernabéu de l’any 1974. Haver participat com a jugador del Barça en aquella històrica victòria no té preu; per la manera com ho vam aconseguir i, sobretot, pel moment tan especial en què ens trobàvem. Vivíem una situació política complicada per a Catalunya i fer el que vam fer sé que va significar molt per a la gent.
BERT I CLARET / ANC - FONS BERT
I CLARET
D’aquella nit de febrer a Madrid, més que els gols o l’alegria desbordant al vestidor, el que més recordo, el que tinc més gravat al cap, és aquell silenci sepulcral que hi havia al Santiago Bernabéu mentre anàvem jugant. Sense exagerar, aquell era el silenci que hi ha als funerals. Aquella sensació de jugar sense ni una gota de soroll m’acompanyarà tota la vida i és el primer que em ve al cap si algú em parla dels Barça-Madrid.
2
Els clàssics, com a mínim des que jo tinc ús de raó, sempre han estat partits especials. Des del dia que vaig viure, primer des de la banqueta de suplents i després com a titular, els clàssics de finals dels anys seixanta em va quedar clar que no eren partits qualssevol. I sempre, que jo recordi, han anat acompanyats de l’etiqueta de “partit del segle”. Cada any que jugàvem contra el Madrid, era el partit de la fi del món, sense excepció. I avui tot continua igual. Quan teníem partit amb el Madrid, els jugadors érem conscients que