Capítol 1 Comencen les vacances!
—Visca!! Ja han arribat les vacances de debò!! Ja s’han acabat les colònies! —cridava l’Arnau tot obrint d’una revolada la porta del pis—. No més metros, ni autobusos, ni activitats extraescolars! On són els calçotets? Ah!, sí, aquí els tinc… Adéu a la monotonia de Barcelona. Per fi me’n vaig al poble, a Santa Margarida, a la festa major! Ara no trobo les samarretes! A veure dintre de l’armari! Aquí les tinc… —L’Arnau continuava traient roba i parlant en veu alta—. Bé, ja està, mare, ho tinc tot preparat! —Ara cridava ben fort mentre treia el cap per la porta i dirigia la mirada cap al menjador, on la mare se l’escoltava petant-se de riure—. Ara és qüestió d’esperar el pare que arribi de la feina. Ho posarem tot dins del cotxe i amb un parell d’hores ja seré al poble jugant amb els meus amics… Això suposant que no canviï
11
12
de parer i ajorni la sortida per a més tard. Ja me l’imagino entrant al pis, arrossegant els peus per damunt del parquet, mirant-se els cordons de les sabates, deixant la roba d’executiu ben plegada damunt de la cadira i dient el que diu cada any amb un posat com si el portessin a l’escorxador. L’Arnau havia arribat fins al menjador i gesticulava exageradament imitant el seu pare. —«Les vacances d’estiu són pesades, llargues i xafogoses. Plou molt poc i, a més a més, se senten molts sorolls. D’aquests sorolls, n’hi ha dos que no puc suportar: el brunzit trompeta dels mosquits durant la nit i el brunzit a seques de les mosques durant el dia.» L’Arnau agafà un dels barrets que hi havia a l’entrada i va continuar sobreactuant mentre la mare seguia rient a cor què vols: —El pare, és a dir, el teu marit, s’aturarà davant del mirall del lavabo i seguirà recitant el mateix sermó de cada any. Tu i jo estarem asseguts al sofà esperant que acabi de parlar…, millor dit, de parlar cridant, ja que amb la porta tancada gairebé ni el sentirem. «Però si ara és la millor època per viure a Barcelona perquè no hi queda ningú. Molta gent comença les vacances i la majoria són ben lluny de la ciutat. Passar-nos el matí
al costat de l’aire condicionat i després, a la nit, anar a passejar per la Rambla i prendre’ns un bon gelat. Però, no, això no pot ser, ara ens toca visitar la família d’aquell poble i fins i tot quedar-nos-hi un bon grapat de dies.» «Però si Santa Margarida és el teu poble!!», li direm tots dos alhora després que jo hagi comptat fins a tres. «Això, a Santa Margarida…» —continuà l’Arnau tornant a fer el pallasso—. «On farà una calor que esberlarà les pedres! I després vindran les festes! Unes festes en què tothom aprofitarà el dia per menjar i la nit per suar la cansalada mentre ballen amb aquelles orquestres estridents i sorolloses… Ah, i no n’hi haurà prou de sentir el so trepidant dels passos dobles, els txa-txa-txas, les rumbes…, sinó que de matinada, quan estaré fart de fer voltes i més voltes sobre els llençols suats, vindran els brunzits trompeta com maleïts àngels de l’infern per acabar-ho d’adobar… Així que el pare va arribar, es va anar reproduint gairebé tot el que havia escenificat l’Arnau, que estava assegut al sofà del menjador mirant la tele i esperant que el pare es dutxés i es posés en solfa. Tot i així, el pare, que era un rondinaire de mena, sempre acabava fent el que la mare i el
13
14
fill volien. Mira que li agradava poc sortir de Barcelona! Doncs cada cap de setmana agafaven el cotxe i, apa, a la carretera, cap a la costa o cap a la muntanya, i un cop al mes, cap a Santa Margarida. Quan el pare va sortir del lavabo ben perfumat i ben pentinat, es va trobar amb el comitè de recepció al bell mig del passadís. L’Arnau, la dona i el Pirata —un buldog francès, tot de color blanc llevat d’una taca negra a l’ull esquerre, que havia estat el regal d’aniversari de l’Arnau després de demanar-lo dos anys seguits i que quan el veia li ensenyava la llengua com si estigués somrient— l’esperaven amb les maletes davant dels peus. Van marxar en direcció sud per l’autopista mentre cantaven tots tres (el Pirata encara no s’hi veia amb cor, i pobre d’ell que ho hagués fet, perquè aleshores, en lloc de marxar de vacances, estarien a la consulta d’un psiquiatre) les cançons d’Els Pets, les d’Estopa i les d’altres grups que l’Arnau portava en el seu MP4. Així que s’aturaren al carrer Major de Santa Margarida, l’Arnau saltà del cotxe com un esperitat i se’n va anar corrent a buscar els seus amics. Sempre anava acompanyat de la seva ombra en forma de gosset amb la llengua pengim-penjam. L’Arnau feia unes
gambades massa llargues i gairebé no el podia seguir. —No facis tard al vespre, Arnau! —li va dir la mare. El que va dir el pare ja no ho va sentir, però s’ho imaginava. Que si aquest nen hauria de fer deures. Que si aquest nen tant de córrer no li serà bo. Que si aquest nen s’hauria de canviar les sabates… 15
16
Quan l’Arnau i el seu gosset van arribar davant de la casa del Miquel, el fill de l’alcalde, era l’hora en què el seu pare estava allargant la migdiada, per això van haver d’utilitzar la contrasenya: dos udols llargs i un de curt. Li va costar un parell de setmanes, a l’Arnau, ensenyar-la al Pirata. Cada dia, i durant una bona estona, es posava davant seu i després d’aixecar el puny el gos deixava anar els udols. El primer cop que ho va aconseguir el va premiar amb una galeta per a gossos, així que ara cada vegada que volia que ho fes li havia de donar una d’aquestes llaminadures canines. Portava sempre les butxaques plenes d’engrunes de galeta. No trigà gaire a sortir, el Miquel, i a les mans portava la seva pilota de cuir. —Ei, Arnau, com va això? —el saludà després d’acariciar el cap al Pirata. Durant tot l’estiu, l’Arnau i els seus amics es passaven els dies jugant a bàsquet o a futbol, anant en bici i remullant-se a la piscina del poble.
Capítol 2 El senyor Manel, l’alcalde: poca broma!
Un any abans, el senyor Manel, l’alcalde de Santa Margarida, havia reunit tot el seu equip per decidir què s’havia de fer per evitar que l’oposició els fes fora de l’Ajuntament. Havien engegat una mena d’enquesta mig dissimulada i els resultats havien estat força decebedors per a ell i el seu grup. El senyor Manel donava cops de puny damunt la taula del despatx i hi feia saltironejar ara un bolígraf, ara les ulleres de sol, ara les claus del cotxe. Jurava i perjurava als seus regidors, que també eren treballadors de la seva fàbrica, que si a ell el feien fora del consistori es quedarien sense feina. —No ho vull! Ho enteneu? No vull perdre l’alcaldia! Feu tot el possible per convèncer els electors del poble. Prometeu-los el que vulgueu! Enganyeu-los! A Santa Margarida no vull cap més alcalde que el senyor Manel, que sóc jo.
17
18
De cada cap sortia una petita fumerola d’idees desestimades que quan arribava al sostre rebotava i es quedava en suspensió. Fins i tot alguna explotava com una bombolla de sabó: devia ser per la poca consistència de la idea en qüestió. El despatx es va anar omplint de fum, d’idees en forma de fum. I era una fumera densa i negra que feia irrespirable l’ambient. De tant en tant, sortia un «Ja ho tinc!», però s’esvaïa de seguida. Les busques del rellotge, que seguien el seu caminar monòton, es van esborronar quan la Pepa, la secretària de l’Ajuntament, va llançar un crit d’alegria. —Ho tinc! —Què tens?? —van preguntar deu veus. La Pepa, agafant el calendari de damunt la taula, en què apuntava curosament i en vermell totes les partides de golf que tenia previstes l’alcalde, es va posar dempeus com qui porta l’estendard d’un exèrcit. —A veure, senyors i senyores, quina és la data més esperada pels vilatans del poble? Hi va haver respostes per a tots els gustos. —El dia del seu aniversari! —va contestar el regidor d’Obres Públiques. —No, home, no! És el dia del seu casament! —va respondre la regidora de Cultura.
—Què dius?! És el dia de Reis! —va afegir el de Sanitat. —Sí, home. El dia que més esperen els habitants del poble és el dia que l’equip de futbol pugi de categoria! —va engegar el regidor d’Esports i Esbarjo, mentre es veia amb la copa a les mans i saludant a tothom des de la balconada de la Casa de la Vila. —Si torno a sentir algú més que no sigui la Pepa…, me’l carrego! —va sentenciar l’alcalde tornant a copejar la taula de faig. Aquesta vegada les claus del cotxe, les ulleres de sol i el bolígraf van fer un salt de gairebé un pam. —La data més esperada pels margaridencs és el dia que comencen les festes del poble —va dir la Pepa, que encara tenia el calendari a les mans i que es mirava amb una mica de suspens i un per un els components, una mica talossos, d’aquell consistori. —Molt bé! Ara que ho has dit, ens pots explicar on redimonis vols anar a parar? —va dir-li el Manel mentre se la mirava de fit a fit. —Oi que les festes les organitza l’Ajuntament? —va començar dient la secretària. —Sí! —va respondre un cor de veus. —Oi que quan s’acaben les festes es fa un ple per avaluar-les i en aquest ple sol venir la majoria del poble?
19
—Síííí! —L’afirmació anava augmentant. —Oi que uns vénen per queixar-se, altres per felicitar-nos i altres perquè sempre hi ha marro? —Síííí!!! —es va sentir per la sala. —Oi que si aquestes festes fossin les millors que s’han fet mai tot el poble estaria content? —Síííí!!! —Les parets van retronar. —Doncs es tracta que l’any que ve, que és l’any de les eleccions, es facin les millors festes de la història i tornarem a governar durant quatre anys més! —Síííí!!! —Tots els regidors, drets, van felicitar la Pepa per la seva pensada. El Manel, l’alcalde de Santa Margarida, després de fer-li dos petons d’agraïment per la seva brillant idea, va començar a distribuir un pla de treball entre els regidors. Cadascú deixaria la feina que ara mateix tenia entre mans i durant un any es dedicaria en cos i ànima a organitzar les properes festes. Volia tota mena d’informació sobre com les celebraven els pobles dels voltants, quins grups d’animació llogaven, les orquestres que podrien tocar per animar les vetllades, volia que contractessin un dels millors equips de futbol per jugar contra el del poble i
21
s’havia de contactar també amb empreses que s’encarreguessin de guarnir els carrers, les places i les cases més importants del poble. Finalment, va demanar un secret absolut del que s’havia comentat entre aquelles parets i va convocar els regidors a una reunió cada tres setmanes per comentar com anaven els preparatius. 22