CONFESSIONS D UN EX BANDERA ROJA by Militante .

revista

DOMINGO, 13 NOVIEMBRE 2005

L A VA N G U A R D I A

Avanç editorial. El periodista Francesc-Marc Álvaro publica a L'Esfera dels Llibres l'assaig ‘Els assassins de Franco’, del qual reproduïm el fragment d'un capítol. L'autor presenta una suposada conversa entre un exmilitant de Bandera Roja i un grup d'estudiants, per descriure, en forma de monòleg, com eren, com són i què fan ara alguns destacats militants d'aquell partit de l'extrema esquerra

Confessions d'un ex-Bandera Roja

ens costava més el món obrer, tot i que a la Pegaso vam tenir un personatge molt bo, el Paco Amorós, i a l'Hispano Olivetti, el Jordi Costa. Alguns banderes es van proletaritzar, que volia dir convertir-se en obrer sense necessitat de ser-ho, només per viure com a tal i veure el sistema per dins. Això s'havia fet a França durant el Maig del 68 i després. Els que ho van provar no van durar gaire temps; no era el mateix el ritme i la manera de viure d'un estudiant que el d'un operari de la SEAT. ”Diria que, últimament, s'ha tornat a parlar de BR. Amb l'arribada del tripartit a la Generalitat, des de desembre del 2003, algú ha tornat a esmentar la vella sigla desapareguda, potser perquè hi ha dos consellers que van ser-ne militants: un és el Salvador Milà, d'ICV, conseller de Medi Ambient i Habitatge, que deu estar molt orgullós d'aquella època, ja que fa constar el seu pas per Bandera a la web oficial de la Generalitat; l'altre, més discret a l'hora de divulgar-ho, és el socialista Antoni Castells, d'Economia i Finances. Amb el Castells havíem coincidit en alguna reunió de les grans, tot i que ell era dels que es movien més amunt, en una altra cèl·lula.El cas del Milà, en canvi, va ser per a mi tota una descoberta. A d'altres departaments hi ha antics banderes en llocs de confiança, com el cas del Francesc Baltasar, que és secretari general de la conselleria de Relacions Institucionals. A l'Ajuntament de Barcelona també n'hi ha uns quants. I, a Madrid,

un exbandera que està situat molt amunt és el Miguel Barroso, que va ser secretari d'Estat de Comunicació fins setembre del 2005, un dels homes del cercle de confiança de Zapatero, en un lloc clau d'aquells per on passa tot i se sap tot. Es veu que aquest té una influència enorme, però dura poc als llocs. El Barroso, com jo mateix, es va quedar a BR quan els líders fundadors van tornar cap al PSUC. De jove, en Barroso era molt conegut en l'ambient perquè tenia un milió de pessetes (que llavors no estava malament) i l'anava invertint en diverses mogudes culturals. Revistes com El Viejo Topo o Vibraciones van comptar amb la seva, diguemne, subvenció. Ell prové d'una família ben situada i podia fer aquesta mena d'assistències a la causa. També va impulsar una editorial que es deia Alternativas i va treure llibres sobre Moçambic, sobre la vaga general de Sabadell o sobre la vaga de Roca Radiadores. "Però no us penseu que tots els antics banderes hem acabat al socialisme, com en Barroso o jo. D'acord, la majoria potser sí, però hi ha excepcions. Algun va anar a parar al PP. Oi que no hauríeu dit mai que Aznar tenia una exbandera asseguda al Consell de Ministres? Pilar del Castillo, que va ser ministra d'Educació i Cultura, era una de les líders de BR a Madrid, on no hi havia tanta gent com aquí. Nosaltres li dèiem la Rossa de Madrid i, a la Facultat de Dret de la Complutense, va arribar a fer ombra al nen maco del PCE, que era

04 El professor Manuel Castells és un dels pensadors més citats avui dia

05 Georgina Cisquella, de TVE, bessona d'Anna Rosa, de Dagoll Dagom

06 Montserrat Comas presideix l'Observatori de Violència Domèstica

07 Pilar del Castillo, exdirectora del CIS y exministra de Cultura del PP

08 Ferran Mascarell, responsable de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona

SALVADOR SANSUÁN

J. L. MÉNDEZ

XAVIER GÓMEZ

MARTÍN ZABALA / EFE

INMA SAINZ DE BARANDA

ins del grup dels herois sempre hi ha una casta especial. A Catalunya, aquesta elit dels herois antifranquistes va forjar-se, durant els últims anys de la dictadura, a l'organització d'extrema esquerra Bandera Roja. Allí, diversos homes i dones van aprendre moltes coses i avui manen i decideixen des de les administracions públiques i des de les empreses privades. El lector pot assistir, si ho desitja, a la xerrada informal d'un exbandera que explica les seves peripècies a un grup de gent jove amb qui s'ha citat en un bar. És el monòleg d'un heroi de la resistència: ”D'acord, d'acord. No cal que us poseu així. No és del tot exacte que jo matés, que nosaltres liquidéssim, el Franco. Però va venir de poc, de ben poc. Us ho dic de debò. Era cosa de mesos, potser només de setmanes que, mitjançant una vaga general, es produís una insurrecció i no ens peléssim aquell cabró, com van fer l'any 45 els partisans italians amb Mussolini o, el 1989, civils i soldats romanesos amb el Ceaucescu, que se'l van carregar junt amb la seva dona després d'un judici sumaríssim i es van quedar tan amples. I, ara que ho penso, nosaltres havíem tingut un cert interès pel Ceaucescu, sobretot perquè no havia volgut participar en l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia l'any 68 i això el feia diferent. Ara, po-

sats a dir, ens agradava més el Tito, el de l'antiga Iugoslàvia (...). ”M'han dit que no sabeu gaire què era Bandera Roja? Us en faré cinc cèntims. BR, Bandera Roja, o senzillament Bandera, era un partit a l'esquerra del PSUC i que, en realitat, tenia un altre nom més llarg: Organización Comunista de España-Bandera Roja (...). ”Jo vaig entrar a BR a l'any 70, per un amic de la Facultat. Tu no podies oferir-te per ser militant, eren ells els que, si volien, et triaven i et provaven. Es feia proselitisme i calia anar amb compte. Heu de pensar que tot això passava en la clandestinitat i que la Social (la Brigada Político Social, la policia política, per dir-ho ràpid) controlava els moviments dels opositors i tractava d'enxampar-nos (...). ”Quan fèiem proselitisme, buscàvem més la qualitat que la quantitat. Procuràvem que el nostre militant fos també algú que ja s'hagués significat com a capdavanter allí on fos. Per exemple, recordo el Manuel Ludevid (conegut com El Voces i també com Manelet), que llavors era el líder a Econòmiques i que molta gent ni sabia que era de BR. Ell era un crack, al marge que fos o no militant; també era deixeble de l'Alfonso Carlos Comín, del qual ja us en parlaré. La gràcia era detectar aquesta gent. En això treballàvem fi. La nostra manera d'infiltrar-nos era àgil i per baix, més atenta a fenòmens nous, principalment als barris i entre la gent jove; en canvi,

01 Joan Barril, director d'‘El Cafè de la República’, de Catalunya Ràdio

02 Manuel Campo Vidal ha treballat a ‘Tele/eXpres’, Cadena Ser, A3 i ara a Vocento

03 Antoni Castells, conseller d'Economia i Finances d e la Generalitat

TONI ALBIR / EFE

ARXIU

PEDRO MADUEÑO

L A VA N G U A R D I A

l'Enrique Curiel. És casada amb un altre exbandera i ara també del PP, Guillermo Gortázar. La Del Castillo va marxar de Bandera el 74, devia rodar pel PCE com molta gent i l'any 1982 va ser un dels tants votants del PSOE. Desenganyada, sobretot de com Felipe González havia portat l'entrada d'Espanya a l'OTAN, va arribar al Partido Reformista del Miquel Roca, un experiment que no va sortir bé. Finalment, va conèixer Aznar i va esdevenir una de les ideòlogues de l'aznarisme des de l'anomenada Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES). A partir de l'arribada del PP a la Moncloa, va dirigir el CIS fins que va rebre la maleta ministerial. Tot un viatge! (...). ”Molts estàvem una mica fascinats per personatges sorgits del Maig francès, com el maoista Olivier Rolin, que va ser responsable de la branca armada de la Gauche Prolétarienne. D'aquest Rolin he llegit fa poc un llibre molt autocrític, Tigre de paper. Déu n'hi do! La violència tenia captivats alguns personatges d'aquell món. A vegades, els camarades podien ser duríssims amb d'altres camarades. Recordo el cas del Manuel Pujadas, que va viure una època a Sevilla, des d'on dirigia el nucli andalús de BR. Resulta que quan es va saber que el Pujadas formava part del grup dels que volien sortir de l'organització per entrar al PSUC, això era l'any 1974, els camarades andalusos van cremar-li la biblioteca de casa i el van rapar al zero, com a càstig per haver-los traït, tot amb el més pur estil dels guàrdies rojos de la Revolució Cultural xinesa; m'ho va explicar un amic meu dels que també es passaven, que va quedar molt impressionat perquè el tal Pujadas va aparèixer a Barcelona, amb el cap com una bola de billar, durant un sopar que el Borja i el Solé Tura van muntar amb els que trencaven. ”Nosaltres, en aquell temps, pensàvem que sense un moviment de masses fort no es podria fer res. És el que hi havia. També llegíem amb veneració les anomenades Tesis d'Abril, de Lenin, i moltes coses de la Rosana Rossanda. Els fundadors de Bandera, el Solé Tura, el Borja i l'Alfonso Carlos Comín (que havia militat abans al FOC) havien definit l'organització com a leninista, amb alguns tons maoistes que es van consolidar en la segona etapa. El sentit de militància leninista anava tan lluny que el Solé Tura no en deixava passar ni una i no tenia cap problema a ordenar aspectes de la vida personal dels militants si això era –deia– en benefici de l'organització. Recordo algun matrimoni entre camarades que va ser fruit més de l'imperatiu estratègic (per a reforçar la cohesió del grup o per evitar dispersions) que no pas de la lliure decisió dels implicats. En aquests casos, el Solé Tura clavava als interessats un sermó que els deixava planxats i, després, no tenien més remei que anar cap a la vicaria, perquè, a més, o et casaves per l'església o no et casaves. No és com ara. I, ja que parlem de l'església, no puc obviar el Comín, el de ‘cristianos en el partido, comunistas en la iglesia’. Això sí que no us deu sonar de res, oi? També hi havia a BR el jesuïta Joan Nepo García-Nieto, home molt actiu. Del Comín sempre em va fer gràcia el fervor que despertava entre els seus seguidors, que no suportaven cap broma sobre el seu mestre, que era un home atractiu, però d'una duresa dogmàtica especial, tant si parlava de Déu com de la revolució. És clar que, en aquells temps, tots érem bastant durs. Un dels fills del Comín avui és diputat nostre al Parlament (...). ”Recordo la primera presentació de BR en públic, l'any 76. Era la sortida oficial de la clandestinitat. El Solé Tura i els més coneguts ja no estaven amb nosaltres, havien retornat al PSUC. Es va fer una roda de premsa al despatx professional de l'Ignasi Faura i van prendre la paraula el Carlos Trías (germà de

l'Eugenio Trías) i el Domènec Font (degà de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra). També hi va intervenir, però poc, un jove que representava les Joventuts Comunistes de BR. El Carlos va formar part, durant un temps, de la mateixa cèl·lula que el periodista Joan Barril (que després va posar una formatgeria on jo havia anat a comprar molts cops), l'escriptor Félix de Azúa, el poeta Carles Hac Mor i en Jaume Melendres, el del teatre. El Carlos, també aquell 76, va escriure un llibret que portava un llarg títol: Qué son las organizaciones marxista-leninistas, per a la Biblioteca de Divulgación Política de l'editorial La Gaya Ciencia, que dirigia la Rosa Regàs, la mateixa que avui és directora de la Biblioteca Nacional, a Madrid. Aquells llibrets valien 75 peles i portaven unes cobertes meravelloses de l'Enric Satué. Un personatge molt apreciat que va quedar-se amb nosaltres i no va marxar al PSUC era el professor d'Econòmiques José María Vidal Villa, avui mort, malauradament. ”La mort del Franco no va fer afluixar la disciplina revolucionària. Fèiem seminaris de captació i els que entraven havien d'estudiar la xilena Marta Harnecker (aquell obligat Los conceptos elementales del materialismo histórico), Poulantzas, Althusser, Mao, potser alguna cosa de Marcuse. Els de les Joventuts muntaven, a l'estiu, uns Campaments Lenin (eren els noms del moment!) amb tendes de campanya, on hi havia sessions ideològiques denses, i també pràctiques de guerrilla urbana; allà s'aprenia a muntar una manifestació enquadrada (perquè fos més efectiva) i a fer còctels Molotov, per exemple. En algun moment també ens arrancàvem amb La internacional. Començava així: ‘Arriba, parias de la tierra./ En pie, famélica legión./ Atruena la razón en marcha,/ es el fin de la opresión’. Us sembla que entono bé? No, no me la sé en català, sempre la cantàvem en castellà. Puny aixecat i la mirada desafiant contra els opressors. També cantàvem allò de: ‘Avanti o popolo, alla riscossa,/ Bandiera rossa, Bandiera rossa/ Avanti o popolo, alla riscossa,/ Bandiera rossa trionferà’. Era molt divertit! ”Alguna vegada ens havia tocat fer una feina especial. Llavors sí que et senties revolucionari de debò. Per exemple, anàvem a robar esprais de pintura, en alguna botiga que no fos gaire cèntrica. O a robar teixit per cosir banderes republicanes. Però la cosa més sonada en la qual vaig prendre part va ser un robatori de màquines de ciclostilar en una botiga que hi havia a la plaça Letamendi. Ho vam preparar bé. Va ser una nit, amb dues furgonetes i vestits tots cinc amb monos blaus d'obrer. Vam rebentar la porta i vam agafar tres o quatre màquines d'aquelles i a córrer. Estàvem convençuts que allò no era un robatori, sinó una requisa necessària per portar a terme la revolució. L'amo de la botiga no deixava de ser un explotador més. Potser ara us fa gràcia, però, en aquell moment, teníem les coses molt clares i allò era jugar-se-la. Tampoc no amagaré que casos extrems com el del Puig Antich, que va commocionar-nos a més d'omplir-nos de ràbia, podien acollonir-te o fer-te més salvatge, depèn de com anaves. ”Aquelles mogudes eren divertides tot i ser perilloses. I militar també tenia la seva part erotico-festiva. Sobretot quan va començar a entrar la cosa del porros, que no tots els dirigents veien bé. Amb el Sánchez Carreté, que va ser el líder del PTE (el partit més nombrós a l'esquerra del PSUC), a vegades riem molt recordant una cosa que aleshores es deia: ‘l'extrema esquerra, i en especial els trotskistes, folla més que ningú’. A Bandera teníem fama de follar bastant, però tampoc exagerem. El que passa és que, via Maig del 68, l'alliberament de classe anava unit a l'alliberament sexual i les noies més compromeses no volien passar per

09 Salvador Milà, conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat

10 Jordi Solé Tura, pare de la Constitució i exministre de Cultura amb el PSOE

11 Eulàlia Vintró, professora de grec i extinent d'alcalde de Barcelona

12 Antoni Zabalza, president d'Ercros i exsecretari d'Hisenda

XAVIER CERVERA

SALVADOR SANSUÁN

Dins del grup dels herois sempre hi ha una casta especial. A Catalunya, aquesta elit dels herois antifranquistes va forjar-se durant els últims anys de la dictadura al grup d'extrema esquerra Organització Comunista d'EspanyaBandera Roja

reaccionàries. Gràcies a això, la mitjana de pràctiques sexuals va pujar molt. Per cert, Sánchez Carreté, a diferència de la majoria que venia d'aquell món, no ha acabat al PSC. Ell, que es dedica als negocis, va entrar en l'òrbita de CiU i de Pujol. Ara, des que ja no manen els seus, no sé on para. L'hauré de trucar. D'això del follar, els mateixos militants de BR n'havíem fet molt de mite. No es pot negar que hi havia autèntics seductors del materialisme històric, com el periodista i director adjunt d'El País Xavier Vidal-Folch (àlies Porky) o una noia la qual tenia un nom de guerra tan eloqüent com la Lleona i que va trencar una colla de cors i de parelles. ”Si faig llista, em vénen al cap molts noms que van ser, en un moment o altre, militants de BR: l'escriptor Ignasi Riera; el president d'Ercros i exsecretari d'Estat en l'etapa de Felipe González Antoni Zabalza; el delegat del Govern de la Generalitat a Madrid i cunyat de Zabalza Santiago de Torres; el politòleg Pere Vilanova (Indio de baix), que era gendre de Fernando Claudín; l'historiador Borja de Riquer; el també historiador Ricard Vinyes; el catedràtic de Dret Administratiu Manuel Ballbé; el sociòleg expert en societat de la informació Manuel Castells; el comentarista polític d'El País i director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Josep Ramoneda; el politòleg Joan Subirats (que se sap els noms de guerra de tothom); el periodista Manuel Campo Vidal; el director general de BTV Ricard Domingo (l'Indio); l'advocat Enric Leira; el regidor i portaveu del govern municipal de Barcelona Ferran Mascarell (Ulls blaus); el politòleg Josep Maria Colomer (Colo); el periodista Enric Canals; la periodista Assumpta Roura; la regidora barcelonina d'Ocupació Maravillas Rojo; l'historiador de l'art, director de la Fundació Banc Sabadell i exdirector del Macba Miquel Molins; l'exseleccionador de waterpolo Lolo Ibern; l'antropòleg Manuel Delgado (Pitágoras i Bisonte); el fotògraf Carles Suqué (el Guapo); el director general del Grupo Planeta Josep Miquel Abad; l'economista Muriel Casals; el polític Anton Poveda; l'historiador i director d'Unescocat Agustí Colomines; el diplomàtic Albert Moreno; el periodista Octavi Martí; el guionista Piti Español; el director de la revista Cuadernos de Pedagogía Jaume Carbonell Sebarroja; la magistrada i vocal del CGPJ Montserrat Comas; la política i professora Eulàlia Vintró; el seu germà, el professor de Dret Constitucional i lletrat del Parlament Joan Vintró; les germanes Cisquella (la periodista de TVE i la membre de la companyia teatral Dagoll Dagom); el periodista i sotsdirector de la redacció catalana d'El País Francesc Valls; l'exministra socialista i diputada Carmen Alborch; el creador de jocs Oriol Comas; l'historiador de l'art Fèlix Ibáñez Fanés; la periodista Regina Farré; el director de la revista La factoria Carles Navales; el director de la divisió d'assegurances de Banc Sabadell Ignasi Camí (Gaucho); la regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona i responsable de Civisme Marina Subirats; el catedràtic d'Història Moderna Carlos Martínez Shaw... La llista seria interminable. Ah! Hi ha casos que són molt especials, com el del Miguel Rodríguez Domínguez, un andalús que va ser bandera i que avui és el propietari i màxim executiu de les empreses més importants de rellotges d'Europa, com Festina, Lotus, Jaguar, Calypso i Candino. Van dir-me que ven cada any tres milions de rellotges a seixanta països i que factura més de 180 milions d'euros (...). ”El Jiménez Losantos, el mateix que ara parla cada matí des dels micròfons de la COPE, corria aquells anys per la Universitat de Barcelona i deia ser més d'esquerres que ningú. No, ell no va ser un bandera. Ell estava més enllà i deia que tant BR com el PSUC eren ‘oportu-

DOMINGO, 13 NOVIEMBRE 2005

revista

nistas de derechas’. Com veieu, el món dóna molts tombs. Sincerament, i sense ganes de fer pel·lícules, penso que, des de Bandera, vam encertar a dotar l'oposició d'una elit jove i preparada que va saber connectar amb els nous temps. El Solé Tura sempre ha repetit que vam ser ‘una escola activa d'educació política’ i se'ns nota a tots els exbanderes un estil especial que acaba sortint, fem allò que fem. No sé si seria molt agosarat afegir que vam ser l'elit de l'elit de la resistència al règim. D'acord que vam sorgir cap al final de la dictadura, quan feia molts anys que els del PSUC pencaven en condicions dures, però vam viure molt intensament aquella època. Creieu que m'he passat? No, només us dic la veritat com jo la vaig viure. No hi poso salsa. Tot i que només vam jugar els últims minuts del partit, els de BR vam entregar-nos i vam fer algun gol. I vam saber repartir joc i inventar noves regles. Llàstima que no vam poder, va anar de poc, liquidar el dictador. ”Que quina opinió en tinc, dels franquistes que van evolucionar? Hi ha de tot. El Jordi Borja, que va conèixer franquistes molt vàlids treballant a l'Ajuntament, diu que cal matisar. És molt important el lloc d'on surts, però també el lloc a on arribes. Alguns franquistes més oberts van reflexionar i van venir cap a l'esquerra; aquests són els millors. Penso en gent com el Josep Maria Socias Humbert, que va ser alcalde durant la transició i venia dels sindicats verticals. Els que van anar a Convergència, com el tarragoní Josep Gomis, són una altra cosa, penso que no tenen aquest sentit de progrés, els veig com a conversos i prou. Recordo que el Pep Subirós va fer un article collonut sobre el pujolisme, a la revista Saber, fa anys, on deia (em va quedar enregistrat quasi literalment) que Pujol i Roca ‘es dediquen molt conscientment a construir i reforçar CDC, a moltes comarques, amb les restes del naufragi del franquisme, amb els desertors de l'antic règim, amb alcaldes d'altres temps i cacics que de cop descobreixen que són catalanistes i demòcrates de tota la vida’. En canvi, quan algun exfranquista (molt pocs, eh!) venia cap a l'esquerra és que havia realitzat una anàlisi de fons i havia assumit sense oportunisme unes tesis de transformació de la realitat i, a més, acostumava a ser la gent més honesta del vell règim. ”N'hi ha d'altres que provenien del règim i van adherir-se a Adolfo Suárez, com el periodista Carles Sentís; d'aquests no sé què dir-te; el Sentís, per exemple, va jugar un paper en la tornada del president Tarradellas i des de la UCD, però no és home que jo senti gaire proper. En aquell moment no em queien gaire bé, aquests personatges. Em sembla que l'única evolució que implica una certa presa de consciència és la que arriba al port de l'esquerra, tot i que jo respecto el pluralisme, és clar. ”Sí? Una pregunta? Ah! Veig que algú vol saber què en penso, de Samaranch. Bé, jo també vaig cridar un dia allò de ‘Samaranch fot al camp!’, però l'any 92 vaig reconciliar-me amb el personatge. Treballant al COOB 92 –ja sabeu que jo formava part de l'equip directiu olímpic– vaig descobrir un home preparat, de gran visió i, a la seva manera, un progressista. ”Quina gran època la dels Jocs de Barcelona! Va ser fantàstic! Durant aquell estiu del 1992 em vaig separar de la dona i vaig començar a sortir amb la que avui és la meva companya; després, amb ella i dos amics, vam estar mig any navegant per la Polinèsia, per desconnectar de tanta feina. Últimament he fet coses per als del Fòrum 2004, com a consultor extern, però ja no ha estat el mateix. El Clos no és el Pasqual, per descomptat! ”Es fa tard. Ho haurem de deixar per avui. M'ho he passat molt bé. Salut, camarades!”.c