Història del CH Alzira (1961-2011)

CLUB HALTEROFÍLIA ALZIRA Mig segle fabricant campions (1961-2011)

David Chordà i Argente

Agraïments a Julián Perea, Lorenzo i Mónica Carrió, Rafael Gómez, Juan Borrás, Toni Gordó, Vicent Dasí, Vicent Cucarella, Carlos Alós, Xavier Garcia Cucarella, Xavier Espanya, Levante-EMV, Las Provincias i Alcira Actualidad.

© Club Halterofília Alzira, 2011 Dipòsit legal: V-4082-2011 Impressió: Matéu Impresores, S.L. Ctra. de Simat. Pol. Ind. Pla de la Mesquita, nau H · 46800 Xàtiva

Mig segle fabricant campions

Els inicis

De peses de portland als primers campions L’halterofília va arribar a Alzira per iniciativa de Juan Borrás i Rafael Gómez. El primer entrenava a soles a Venècia baix de la Tribuna. El segon a sa casa. Amb pocs coneixements, rebien consells de Francisco Masià.

Passat un temps, Borrás i Gómez (als que es va unir Vicente Giménez i Vicente Lloret) requeriren els coneixements de Julián Perea Mañas. Nascut a Socuéllamos (Ciutat Reial) en 1936, es va traslladar amb la seua família a Guadassuar als huit anys. Allí va cultivar el seu amor pels esports de força: la boxa, la lluita lliure i per descomptat, l’halterofília.

Per mitjà d’una revista va començar a practicar i sobretot a admirar Antonio Climent, campió d’Espanya i natural de Gandia. Amb motiu de la seua boda, es traslladà a Alzira en 1958 i en una moto Torrot es desplaçava a la ciutat ducal per seguir uns cursets d’esta especialitat esportiva amb Climent i Vicente Negre.

Estos aficionats a l’halterofília començaren a practicar l’esport de les peses en un xicotet local cedit pel pàrroc Vilar junt a l’antiga i desapareguda ermita de la Sagrada Família a l’Alquerieta. Allí omplien poals amb portland, per construir-se les peses, però en acabar cada alçament les tiraven a terra i s’enfadaven perquè se’ls trencaven.

Sabedors que a Cullera feien una exhibició quatre valencians que eren campions d’Espanya, Dionisio Bru, Rafael Aleix, Ramón Sorribes i Andrés Noguera, els van demanar que els feren una demostració particular. Va ser Bru qui més cas els va fer.

Els alzirenys ja sorprenien perquè amb 52 quilos de pes, Rafael va alçar 85 i li van augurar que podia ser campió. Dionisio Bru els va instar que es federaren i per mediació d’ell van adquirir una barra –que es va doblegar al mes següent–.

Julián Perea alçant pes

Rafael Gómez –3–

Club Halterofília Alzira

arribaren salvant mig metre de neu. Vicent Calatayud i Salvador Amat es proclamaren campions d’Espanya en el seu debú.

També en 1967, el club alzireny es va classificar per primera volta per al campionat d’Espanya de clubs, anomenat “Copa del Generalísimo”, on acabaren en el quart lloc d’un total de huit equips participants.

De l’Alquerieta passaren al gimnàs de l’institut Rei en Jaume, al camí nou de Gandia, on el director del centre els va cedir un dels gimnasos amb la condició de que les despeses de llum i aigua (unes 4.500 pessetes al mes) estigueren al seu càrrec. Com que l’economia del club no era molt bona, sol·licitaren ajuda a l’industrial Luis Suñer, qui els va solucionar el problema.

Posteriorment, Juan Cebolla va quedar campió del critèrium nacional copa President d’infantils a Saragossa.

Vicente Calatayud fou subcampió d’Espanya al campionat celebrat a Ponferrada en 1970.

El 3 de març de 1971, a les instal·lacions esportives de l’estadi Luis Casanova (actual Mestalla) se celebrà una preselecció per als campionats d’Espanya junior que se celebraren posteriorment el día 14 a Madrid.

Salvador Amat alçà un total olímpic de 225 kg en pes mosca. Vicente Calatayud alçà 335 kg en pes mitjà i va batre el rècord de força establint-lo en 113, pels 112 que tenia l’alacantí J. Pascual Macià.

El dia 14 Julián Perea va acudir al IX Campionat d’Espanya junior a Madrid com a seleccionador valencià. Salvador Amat es proclamà campióen pes mosca i Vicente Calatayud en mitjà.

El 25 d’abril es disputaren el campionat regional de 3a i 4a categoria al Cine Piscina d’Alzira. en què participaren els clubs Atlético Gandia, Gimnasio Alaquàs, Valencia CF, Cullera i Alzira.

El 30 de maig, el gimnasio Atlético Alzira es proclamà subcampió de “Levante” per clubs amb Salvador Amat (pes gall), Juan Prats (lleugers), Mateo Giménez i Vicente

Salvador Amat

En 1962 es constituiren com a gimnasio Atlético Alcira. Per un canvi en la normativa, la Federació Espanyola obligava a que els clubs estigueren regits per una persona que tinguera títol d’entrenador. Perea va participar en 1966 a Madrid en un curset per a entrenadors d’halterofília i musculació, obtenint el títol i fent-se càrrec oficialment del Club Halterofília Alzira.

Els inicis són sempre complicats però van tindre prompte la seua recompensa.

En 1967, els alzirenys obtingueren dos títols de campions regionals i altres dos nacionals. Esta competició es va celebrar en l’hivern de 1967 a Ponferrada (Lleó), on –4–

Mig segle fabricant campions

Principis dels 80. Dalt: Toni Gordó, Ortega, Antonio Huertas, Julio Perea i Julián Perea.

Baix: Pedro Culebras, Bernardo Fernandez, Juan Valiente, Juan Cebolla i Tomás Sarrión

Calatayud (mitjos), Juan Borrás y Bernardo Fernández.

El 20 de juny se celebrà la fase prèvia del campionat provincial absolut al gimnàs d’Alzira entre l’OJE de Cullera i el club alzireny.

Una setmana més tard es va fer un encontre amistós a Algèria entre la selecció africana i un combinat dels millors alçadors de la Federació Valenciana, que formà amb Vicente Calatayud.

El 7 de juliol Vicente Calatayud revalidà el títol de campió de Llevant en pes mitjà amb 332’5 kg. Salvador Amat fou subcampió en mosca (230 kg) i Bernardo Fernández en mig (270’5) i Juan Sarrión, bronze dels lleugers. El campionat Regional absolut se celebrà en el Luis Casanova.

Alzira i Alaquàs s’enfrontaren el 20 de juliol en el II trofeu Sant Bernat. Empataren a punts però els de l’Horta venceren per menor pes corporal.

A principis d’agost, Amat i Calatayud participaren al campionat d’Espanya. Tots

dos foren citats en octubre per a formar part de la Selecció Espanyola B que s’enfrontaria a País de Gales a este país.

Per tancar l’any, el 8 de desembre Tomás Sarrión va quedar segon a la competició regional de 3a categoria al Cine Piscina alzireny, a un punt del guanyador, Juan Medina, del Valencia CF. En 1972, el club passà a denominar-se Sagrada Família. L’any esportiu començà amb el Regional junior, classificatori per al campionat d’Espanya. Es disputà el 6 de febrer als locals de la Delegació de la Joventut d’Alzira, al carrer Sant Vicent Ferrer. Vicente Calatayud (320 kg), Bernardo Fernández (295) i Tomás Sarrión (262’5) es proclamaren campions.

El 20 de febrer s’organitzà a Alzira el trofeu Federació Valenciana de 1ª, 2ª, 3ª, 4ª regional i novicis.

El 6 de març el club quedà 3r al trofeu Federació de clubs, per darrere del Valencia CF “A” i l’At. Gandia.

–5–

Club Halterofília Alzira

Jesús Moreno

Toni Gordó

al Saló de la Piscina Municipal. El triomf li donà el pas a la primera categoria nacional. L’Alzira fou campió per equip, seguit de Gandia i Carcaixent.

La 1a setmana de setembre el club Sagrada Família guanyà la fase previa per a el campionat Regional por clubs amb 4.718 punts. El 25 del mateix mes participà en este junt al Valencia CF, Alzira, Gandia i Tavernes i es classificà per a la Copa del Generalíssim.

1972 acabà esportivament el 3 de desembre amb els Campionats de 2a, 3a i 4a categoria en què participaven el Valencia CF, el C.H. Carcaixent, Educación y Descanso de Valencia y el C.H. Alzira.

Després d’anys més fluixos va aparéixer Paco Llinares, qui va posseir tots els rècords provincials. Pedro Culebras i David Martí també van aconseguir diversos campionats d’Espanya. Toni Gordó va ser campió autonòmic de 90 quilos des de 1981 a 1985, campió d’Espanya juvenil en 1982 i 83 i subcampió nacional junior del 82 al 85. Jorge Pau seria tres voltes subcampió d’Espanya de 62 kg.

El 31 de març de 1980 l’institut rei en Jaume d’Alzira allotjà els campionats regionals absoluts, en què participaren 21 atletes dividits en dos grups, segons les seues categories per pes. El club alzireny havia passat a denominar-se C.H. Avidesa per l’ajuda econòmica constant que rebia de l’industrial gelater, LuisSuñer. Pedro Culebras (175 kg), Juan Valiente (185) i Tomás Sarrión (225)foren campions en les categories de 52, 60 i 82’5 kg.

Jorge Pau

David Martí

El 13 de març Vicente Calatayud va ser subcampió d’Espanya junior a Elx. Bernardo Fernández acabà quart.

A finals de mes Salvador Amat es proclamà campió de Levante absolut a Cullera, classificant-se per al d’Espanya. El C.H. Sagrada Família s’alçà campió per equips, gràcies a dos ors i tres bronzes.

Amat també guanyà el títol nacional el 23 de abril al gimnàs Moscardó de Madrid i en maig fou citat amb la selecció, per a un encontre a Tunisia.

El servei militar tallava les carreres esportives de moltes persones i Salvador Amat va obtindre el III Trofeu Sant Bernat –6–

Mig segle fabricant campions Arribà Sant Bernat i se celebrà el trofeu del patró a l’institut rei en Jaume entre els equips juvenils de Cullera, Gandia i Avidesa Alzira. El millor fou l’Avidesa amb 2.622 pts. En el trofeu Jutges, Pedro Culebras fou el campió amb un alçament de 170 kilos que li suposaren 731 punts, per davant de Juan Valiente, que alçà 195 kilos. Tot i això, el seu major pes corporal li atorgà un total de 703 punts.

1983

En este any comença al món de l’halterofília Lorenzo Carrió Esteban. Havia provat a fer judo, jugà a handbol,... Tot esports aliens al futbol que no li agradava. Un dia es va acostar pel gimnàs ja que allí entrenava el seu cosí, Juan Carlos Benedito amb un grup d’amics. Al principi, Julián era reaci a que començara en l’halterofília tan menut

Francisco Rodilla

(tenia 10 anys). La pràctica ha demostrat que este esport, lluny de ser perjudicial, desenvolupa el cos i és positiu per al creixement. Quan Lorenzo començà tenia com a referent directe a Antonio Gordó, en eixe moment campió d’Espanya junior.

El 4 de febrer de 1984 resulta entranyable per a Lorenzo Carrió. Amb 10 anys, participà per primera volta en un torneig d’halterofília. Era el Trofeu Falla República

1983 Trofeu de Sant Bernat –7–

Club Halterofília Alzira

1984. Garrido, Roselló, Tenia, David i Jorge amb Julián Perea venint del campionat d’Espanya infantil a La Laguna (Tenerife)

Climent o el primer haltera olímpic (Seúl’88 i Barcelona’92) José Andrés Ibáñez.

En 1984 el club es trasllada al nou poliesportiu Fontana Mogort, el qual és una reconstrucció del que anys enrere havia sigut el Mercat d’Abastiments (que s’havia traslladat a Les Barraques), gràcies a les gestions realitzades per Ramón Méndez, regidor del consistori alzireny. Es constituïa així l’Escola Municipal d’Halterofília on l’ensenyament era gratuït, ja que el manteniment el costejava l’Ajuntament i la Federació Valenciana.

En els anys 1985 i 86 David Martí fou campió d’Espanya.

Argentina de Gandia en categoria benjamí. Com no podia ser d’una altra manera, començà fort penjant-se la medalla d’or amb sis intents vàlids. Després de tantes competicions en què ha participat i encara recorda les marques que va obtindre amb menys de 50 quilos de pes corporal: 3035-37’5 en arrancada i 40-45-47’5 en dos temps. Competir a Gandia era quasi com un somni per als xiquets que començaven en l’halterofília. Allí residia Antonio Climent, l’alma màter de l’halterofília, no sols a la Ciutat Ducal sinó de tota la Comunitat Valenciana. Gandia tenia alguns dels millors alçadors del panorama nacional com Borja –8–

Mig segle fabricant campions

Comença l’època daurada Apareixen les estrelles del club

Amb 13 anys, en 1987, Lorenzo Carrió participà al seu primer campionat nacional. Era l’infantil que tingué lloc al pavelló Moscardó de Madrid i que complia sols la segona edició. El torneig estava dedicat a Marcos Becerro, president i fundador de la Federació Espanyola i vicepresident honorífic de la Federació Internacional de Halterofília. La figura de Becerro encara està present al panorama internacional i amb més de 80 anys, acudeix a sovint al despatx que té habilitat a la seu de la Federació Espanyola a Madrid. El menut Carrió va aconseguir una medalla d’argent.

En 1988 va començar el regnat absolut del millor alçador d’Espanya de tots els temps. Lorenzo Carrió acabà sent campió d’Espanya 17 vegades, el primer haltera alzireny a acudir a una olimpíada, el primer espanyol en aconseguir una medalla al Mundial i el primer que va superar els doscents quilos en barra. Juan Carlos Presencia el va acompanyar en l’elitista residència Blume de Madrid i va ser el campió nacional de la màxima categoria fins fa deu anys.

La xicoteta dels Carrió, Mónica també dominà el panorama nacional en la categoria femenina i va ser la primera haltera a acudir a uns Jocs Olímpics, els de Sydney’2000, on va acabar en la novena posició. Mónica es va proclamar campiona del món júnior en 1995, títol a què van pre-

cedir els de la Unió Europea, un quint lloc en el Mundial absolut quan comptava amb edat júnior, així com plata (1998) i bronze (1997) en arrancada durant els mundials respectius, per no parlar dels múltiples rècords nacionals i internacionals en la seua possessió.

La següent estrella del club alzireny va ser Estefanía Juan qui es va proclamar al juliol del 2000 campiona del món júnior.

Abans ja es va proclamar campiona d’Europa infantil, subcampiona absoluta d’Europa i va batre 63 rècords nacionals i 30 internacionals amb només 15 anys. A més de guanyar tots els tornejos de la Unió Europea (5) i campionats d’Espanya (19) en què va participar, ha sigut l’única haltera espanyola que es proclamà tres voltes campiona d’Europa absoluta i campiona iberoamericana. Als Mundials ha rondat el podi i l’únic que li ha faltat ha sigut participar en uns Jocs Olímpics. També ha guanyat quatre Copes de la Reina.

El repóker d’estreles el va posar Gemma Peris. Al seu extens palmarés acumulava el campionat d’Espanya individual i per Federacions, el de la Unió Europea, l’Europeu júnior i el campionat del Món júnior.

Però tornem a la història per ordre cronològic. En 1988, Lorenzo Carrió i Juan Carlos Presencia començaren a Linares (Almería) el seu regnat nacional amb el –9–

Club Halterofília Alzira

1992 Campions d’Espanya per seleccions Comunitat Valenciana

campionat d’Espanya infantil. Ací començava l’època més gloriosa del Club Halterofília Alzira. Un any després ambdós revalidaren el títol.

1992

En l’any olímpic, Lorenzo, concorregué en una altra cita del Mundial junior on millorà un lloc la classificació de l’any anterior i fou 6é.

La cita de Lorenzo amb l’olimpisme hauria arribat quatre anys abans del que finalment va ser (Atlanta’96), Amb 19 anys va obtindre la millor marca nacional absoluta en la seua categoria al preolímpic d’Oviedo (137’5 i 167’5) –Daniel Tejero va fer 140 i 165, completant el mateix total olímpic. El que aleshores era el Director Tècnic de la Federació no va considerar convenient inclore’l per la seua joventut en la selecció que representà Espanya a Barcelona’92.

1990

Amb l’inici dels 90, es va produir la “majoria d’edat” del club alzireny. En 1990 es participà al primer campionat internacional, la Ergonett Kupa a Hongria, on debutaren els dos germans Carrió i Julián Perea fou designat per la Federació Espanyola com l’entrenador de l’equip nacional. Lorenzo i Mònica pujaren al més alt del caixó.

Amb 16 anys, la Federació Espanyola va comprovar que la trajectòria de Lorenzo al món de l’halterofília no anava a passar desapercebuda i el va becar amb l’ingrés al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès (Barcelona) fins a juny de

1993

En 1993 Lorenzo va ser 5é al Mundial junior.

1991

No seria l’única competició internacional que disputà Lorenzo perquè en 1991 debutà al Mundial junior on signà una setena plaça. En setembre entrà a la residència Blume de Madrid.

1994

Mònica Carrió reconeix que es va sentir atreta per l’halterofília quan el seu germà Lorenzo començà a collir els seus pri– 10 –

Mig segle fabricant campions mers èxits. Entrà a formar part de la fèrtil escola de Julián Perea i amb 17 anys ja va obtindre el millor resultat de la història de l’halterofília espanyola fins aleshores: un 5é lloc al Mundial absolut de Turquia’94, tot i que la menuda dels Carrió encara estava en edat junior. A pesar dels èxits, la seua família no tenia molt clar si este esport afectaria el cos de la seua xiqueta i per tant era convenient que continuara. En el seu cap estava la figura de les culturistes i això no agradava.

El club alzireny va obsequiar amb un gran regal de Nadal als seus aficionats.

Per primera volta, la Copa del Rei es va celebrar a la capital de la Ribera Alta del Xúquer i els nostres no deceberen. Per primera volta els clubs d’Alzira i València actuaren conjuntament, fòrmula que els ha donat els majors èxits en la història dels dos clubs. Aconseguiren el títol amb un millor alçament de 185 kilos del valencià Juan Jesús Menor. La pressió va ser màxima. Amb una gran presència d’espectadors al Palau d’Esports, era imprescindible que alçara eixos 185 kilos ja que si no el títol volaria d’Alzira”.

1995

L’estiu de 1995començava de manera meravellosa per a Mònica Carrió. A Varsòvia es proclamà campiona del món junior, reeditant així els títols mundials que els alzirenys no vivíem en pròpies carns des dels finals dels 80 amb Jordi Martínez “Aspar”.

L’alzirenya fou regbuda amb honors de campiona a la ciutat.

Els dos únics representants alzirenys al Mundial absolut foren Lorenzo i Mònica, que viatjaren fins a la Xina. Especialment desafortunada va estar Mònica qui per un grip no va poder passar del nové lloc.

Lorenzo va conseguir la fita històrica per a l’halterofília espanyola d’alçar 200 kg en dos temps. Un mes enrere es va celebrar a Basauri (Euskadi), Bruno Soto i l’alzireny es va realitzar un desafiament entre els dos alçadors més forts d’Espanya. Seria a la Xina on l’alzireny ho aconseguí.

En eixes dates, el 17 de novembre es va celebrar a León, més prompte de l’habitual, el Campionat d’Espanya per clubs on Alzira va conformar un equip de circumstàncies amb Javi Lairón, Manuel i José Escudero, Dani Giménez i Juan González, entre d’al-

– 11 –

Club Halterofília Alzira

en haver obtingut la 12a posició als Jocs Olímpics d’Atlanta. Lorenzo assolí en febrer a Oviedo el campionat d’Espanya universitari ja que tenia clar que d’un esport com l’halterofília no anava a poder viure i es va preparar estudiant Magisteri. Això sí, del que més condicions té, d’Educació Física. A prop de Sant Josep la Federació Internacional programa el campionat de la Unió Europea que és el que obri la temporada halteròfila. La localitat alemanya de Chemnitz va acollir esta competició, únicament reservada als atletes dels països de la UE. Lorenzo va penjar-se tres medalles de bronze mentre que la seua germana Mònica va aconseguir el títol en arrancada i dos bronzes en dos temps i total. Fani va tindre una trajectòria inversa en esta prova, bronze en arrancada i or en dos temps i total olímpic. En este últim va batre el rècord d’Europa infantil.

Si algun moment va ser important eixe any, eixe va ser el campionat d’Europa d’Stavanger (Noruega). Lorenzo va acabar 5é però el més important va ser que els 360 kilos de total olímpic van donar-li el passaport als Jocs Olímpics. Per la seua banda, en l’últim campionat internacional on es podia aconseguir participar a la cita olímpica, Juan Carlos Presencia no va arribar a la marca mínima requerida.

Al cap i casal era tradicional organitzar el Trofeu Riu Túria que arribava a la 13a edició i que es va fer coincidir amb l’Autonòmic individual. Lorenzo, Juan Carlos i Javi Lairón guanyaren en les seues categories, José Vicente Juan fou segon i Manuel Hernández tercer. També participaren David Pérez i Francisco Escudero. Els triomfs dels alzirenys no passaven desapercebuts i tant Lorenzo, Mònica com Juan Carlos Presencia foren convidats a la Copa Äalborg (Dinamarca). Els dos guanyaren en les seues categories i de nou destacà el rècord d’Espanya que Mònica va obtindre en arrancada.

Mesos després, a València va obtindre el seu 9é campionat d’Espanya consecutiu,

1995 Monica Carrió, campiona del Món jr

tres, que no va poder reeditar el títol de campió obtingut un any abans. El principal motiu d’acabar en la setena posició fou l’augment dels equips de 6 a 10 alçadors, el que obligava a alinear un equip més jove, fins i tot amb halteres infantils i no poder comptar amb Juan Carlos Presencia, lesionat després de participar al Mundial de Xina.

Julián Perea i els germans Lorenzo i Mònica Carrió foren nomenats com a millor entrenador i halteres d’Espanya respectivament. A Alzira, la seua ciutat li agraïa a la menor dels Carrió l’esforç realitzat imposant-li la insígnia d’or.

1996

L’any olímpic va ser la constatació de Lorenzo Carrió com el millor haltera espanyol de tots els temps i consolidava la seua trajectòria entre els millors del món – 12 –

Mig segle fabricant campions esta volta fent-ho “a lo grande”: va batre set rècords d’Espanya establint les millors marques en la desapareguda categoria de 99 kilos en 165 en arrancada, 200 en dos temps i 365 en total olímpic. I parlant d’olimpisme, dies després Carrió va creuar el “charco” per participar als Jocs Olímpics d’Atlanta. “El major dels somnis d’un atleta”, deia Lorenzo. Durant la concentració prèvia que van realitzar els atletes olímpics, l’alzireny va participar en la recepció que va oferir el president del govern, José María Aznar.

Arriba el somni olímpic El 28 de juliol de 1996 quedarà per a sempre en el record de l’alzireny. Lorenzo va concloure en la 12a posició general i tercera del grup B. No va poder aconseguir l’ansiat Diploma Olímpic però sí va tornar a batre els rècords d’Espanya d’arrancada establint-lo en 167’5 kilos i de total olímpic en 367’5.

Juan Carlos Presencia, el seu amic i company de competició va proclamar-se campió nacional per 8é any consecutiu i també va batre els tres rècords d’Espanya

(157’5-190-347’5). José Vicente Juan va ser campió d’Espanya junior i 4t en l’absolut.

En setembre el club es va proclamar campió autonòmic.

A l’igual que va passar amb Lorenzo Carrió, la jove Estefania Juan, amb 15 anys, va ser considerada per la Federació Valenciana com millor haltera nacional en l’assemblea general que es va celebrar a l’hotel Colón de Madrid. Fani va aconseguir els tres títols de campiona d’Espanya en les categories sub-16, junior i... absoluta!!!, així com el campionat de la Unió Europea a Chemnitz (Alemanya), 3ª al Mundial junior a Varsòvia, campiona d’Europa junior a Burgas (Bulgària) i subcampiona europea absoluta a Praga (Txèquia).

El club va finalitzar en la tercera posició a la Copa del Rei amb 128 punts. El San Pablo andalús fou el campió amb 133 i el Galdakao basc segon amb 130. Abans es proclamà campió autonòmic a Gandia.

Este títol tingué la seua importància en la història particular del club pel fet que era el primer autonòmic en els 34 anys d’exitós currículum. L’equip el composaren Francis-

Lorenzo Carrió, primer alzireny olímpic – 13 –

Club Halterofília Alzira

d’or als Jocs Mundials i el primer bronze d’un alçador espanyol en un Mundial absolut fan que esta temporada resulte històrica i que els halteres alzirenys es refermen entre l’elit mundial d’este esport. Tres foren els noms propis que estigueren per damunt de cap altre: Lorenzo i Mònica Carrió i Estefania Juan, l’última gran revelació de la temporada i la campiona d’Europa absoluta més jove de la història de l’esport espanyol. Altra estrella començava a emergir, Gemma Peris, que obtingué el títol europeu sub-16.

De nou, un altre any començà meravellosament. Mònica es va proclamar campiona de la Unió Europea però el seu triomf no es quedà en un segon terme per ser este un campionat internacional menor (ja que encara no participaven els països de l’Est). Moni va batre en arrancada el rècord de la UE amb 93 kilos però a més, també suposà esta la millor marca absoluta a nivell de tota Europa, com també ho foren els 110 kilos en dos temps i els 203 de la suma olímpica. Estefania va obtindre també tres medalles d’or però sobretot destacà perquè va batre d’una tacada 30 rècords, 12 nacionals i 16 europeus. Lorenzo, per la seua banda, sumà tres bronzes més al seu palmarés.

Un mes després, a Rijeka, Croàcia, es disputava el campionat d’Europa. Lorenzo va millorar la seua millor marca en dos temps alçant 205 kilos (rècord d’Espanya) i el seu total olímpic es va quedar a tan sols 2’5 kilos del bronze. Va buscar el rècord d’Espanya amb 207’5 però no l’alçà i se li escapà el metall, de manera que es va haver de conformar amb un 6é lloc. Això sí, sols comptava amb 23 anys.

1997. 1r Europeu absolut per a Estefania Juan

co Escudero, Jesús Moreno, José Vicente Juan, Javier Lairón, José Escudero, Jorge Pau, Rafael Vidal, Manuel Hernández, Juan Carlos Presencia i Lorenzo Carrió. El protagonista d’esta prova va ser Juan Carlos Presencia que va batre els tres rècords d’Espanya establint-los en 158’5 en arrancada, 191 en dos temps i 347’5 de total olímpic. Gran any per a Presencia que va batre tres voltes el rècord nacional d’arrancada.

En resum, el club alzireny sumà huit títols nacionals, tres més als campionats europeus, una medalla de bronze al Mundial junior i la participació olímpica de Lorenzo.

Apareix Gemma Peris L’any 1997 va suposar el sorgiment esportiu d’una nova estrella alzirenya: Gemma Peris.

L’alzirenya de la Muntanyeta, com li agrada deixar clar, va començar a donar les

1997

Els resultats obtinguts eixe any pels halteres alzirenys mai s’havien produït en cap altra especialitat esportiva. Cinc títols de campió d’Europa, una medalla – 14 –

Mig segle fabricant campions

Juan Carlos Presencia fou campió d’Espanya entre 1988 i 1996 i en 2001

mostres de la seua qualitat en guanyar amb 14 anys el Campionat d’Espanya en les tres categories on participava (infantil, junior i absoluta) i el culmen arribà amb el títol de campiona d’Europa infantil, categoria coneguda a nivell internacional com a sub-16.

La seua amiga, Estefania seguia augmentant el seu palmarés a passes agegantades. Va ser Campiona d’Europa absoluta (2 ors), Campiona d’Europa sub 16 (3 ors), Campiona de la Unió Europea (3 ors), Campiona dels Jocs Mundials (1 or), Campiona de Espanya infantil (3 ors), Campiona d’Espanya junior (2 ors i 1 argent), Campiona de Espanya absoluta (2 ors i 1 bronze). Tots estos títols li suposaren penjar-se 9 medalles internacionals (9 ors), 9 medalles nacionals (7 ors, 1 argent i 1 bronze) i 31 rècords nacionals (9 absoluts, 13 junior i 17 infantils).

A l’autonòmic sub-16 celebrat a finals d’octubre a la Font de Sant Lluís de València, en el torneig denominat Andrés

Cuesta, destacaren Juan Carbonell (categoria de 59 kg), Iván Cortés (64 kg), David Jiménez (64 kg) i Daniel Escudero (76 kg). Entre les fèmines sobreeixiren Mari Carmen Arbona i Elena Caro que aconseguiren el títol autonòmic. Tot no eren bones notícies. Julián Perea es va plantejar la seua continuïtat al front del club per la falta d’ajudes municipals per al gimnàs. Almenys va rebre la bona nova que Estefania i Gemma havien fet unes marques extraordinàries durant els entrenaments a la residència Blume, per a sorpresa de la Selecció Italiana que entrenava al mateix recinte.

Com que el Mundial enguany se celebrava en la primera quinzena de desembre, la Copa del Rei i de la Reina s’avançà al 15 de novembre. Alzira s’integrà en el Riu Túria vist que en 1995 i 1996 havia obtingut resultats discrets mentre la resta de clubs eren una aliança d’equips – 15 –

Club Halterofília Alzira

de les diferents federacions que es presentaven baix l’escut d’un club i per tant, més potents. Els alzirenys de l’equip masculí eren Juan José Escudero, José Vicente Juan i Juan Carlos Presencia. Lorenzo, eixe any, va competir per la Federació Madrilenya per les desavenències que tenia amb els de la valenciana. Javi Lairón i Francisco Escudero foren dos dels tres suplents valencians.

Les fèmines sí participaven i participen baix l’escarapel·la de les federacions autonòmiques pel fet que és més complicat que els clubs puguen aportar un equip sencer de xiques.

Ací, l’aportació alzirenya era del 80 % de l’equip, quatre de les cinc components. Gemma Peris (46 kg), Estefania Juan (50 kg), Elena Caro (64 kg) i Mònica Carrió (76 kg). La major experiència i veterania de l’equip andalús donà el títol a les del sud mentre que les valencianes acabaren en segon lloc. Fani va batre nou rècords d’Espanya infantil, junior i absolut amb 66’5-92’5-159 amb sols 16 anys.

Mònica tragué 53 punts d’avantatge a la segona en alçar 98 kg en arrancada i batre el rècord d’Espanya. Gemma, que amb sols 14 anys participava en un campionat absolut, millorava en cinc quilos les seues marques. Azahara López, ara afincada a Alzira, i Elena Caro, campiona i subcampiona autonòmiques, mostraren bon nivell però amb menors marques. També elles tenien 15 anys.

La baixa de Juanjo Escudero va restar potencial al conjunt masculí valencià que acabà en la 8ª posició. El president de la Valenciana i del Riu Túria, Emilio Estarlik afirmà que “podríem haver sigut quarts si Escudero haguera participat”.

Lorenzo al Mundial de Thailàndia

lòmetres de la capital riberenca, Lorenzo tornaria a fer història en este esport. L’alzireny no volia perdre el costum de ser “el primer de la classe” i també va ser el primer espanyol que va aconseguir una medalla en un Mundial. Va vore com li penjaven una pressea de bronze, la qual la va acompanyar amb el rècord d’Espanya d’arrancada, establint-lo en 172 kilos i mig. La seua germana, Mònica, va acabar la competició en la quarta plaça però poc després de la festivitat de Reis, va rebre un regal inoblidable. La Federació Internacional va comunicar-li que havia sancionat a la turca Aysel Ofghur, campiona del Món en 76 kg. i que habia batut el rècord del món. Així, la quarta plaça es va convertir en una medalla de bronze en la modalitat d’arrancada. A més, també va entrar entre les huit millors halteres en el total olímpic. El cas de la turca no va ser l’únic al Mundial de Thailàndia doncs tres alçadors més d’este país també foren

Primera medalla mundialista Superat l’any olímpic, on no es disputa Mundial, la cita anual es desplaçava a Chiang Mai (Thailàndia). A milers de qui– 16 –

Mig segle fabricant campions López Zubero, Pedro Martínez de la Rosa o la judoka campiona del món a París, Isabel Fernández, entre d’altres. Sa Majestat el rei en Joan Carles el va rebre al Palau de la Zarzuela.

1ª volta que Lorenzo alçà 200 kg

sancionats. La impressionant millora de marques dels turcs en els últims anys havia fet sospitar a la FIH. Dies després, Mònica va rebre per correu certificat la medalla a la residència Blume de Madrid.

L’any va concloure amb el lliurament de la Insígnia d’Or de la Ciutat d’Alzira a Lorenzo Carrió en atresorar deu campionats d’Espanya consecutius, haver estat el primer haltera que havia alçat 200 kilos i que havia participat a uns Jocs Olímpics així com d’haver aconseguit una medalla en un Mundial.

Estos èxits li van valdre a l’alzireny per estar nominat als Premis Nacionals de l’Esport que s’entregaren el 23 de gener de 1998 al recinte de INEFC (Montjuïc).

La gala la va presentar Olga Viza. Finalment no va aconseguir eixe guardó ja que altres nominats eres esportistes de la talla d’Abel Antó, Fermín Cacho, Jesús Carballo (subcampió mndial en barra fixa), Reyes Estévez (bronze a Atenes), Martín Fiz, Martín

Tot un exemple a seguir Amb tan sols 24 anys, Lorenzo Carrió es convertia en tot un exemple d’on es pot arribar amb treball, disciplina i constància.

Un accident domèstic ocorregut quan tan sols tenia dos anys determinà el seu futur esportiu. El menut Lorenzo es va tirar per damunt una cassola de caldo bollint quan jugava a la cuina. Les conseqüències, terribles. Cremades en un 70% del seu xicotet cos i un mes en la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital la Fe de València. Als set anys, Lorenzo, fill d’un mecànic i una esteticista, havia patit ja tres intervencions quirúrgiques sobre el tors i el braç dret, que foren les parts més afectades.

Als 10 anys, els metges li recomanaren sessions de gimnàsia per recuperar l’elasticitat en la pell empeltada. Els seus pares, Lorenzo i Amparo, encertaren de ple quan dugueren el seu primogènit al club d’halterofília que dirigia Julián Perea. Pocs mesos després, el seu entrenador ja nomenava a Carrió amb l’apel·latiu de Superman en el cartell anunciador d’una competició.

“Plorava cara a la paret quan no guanyava o li eixia mal un alçament”, recordava Julián. Lorenzo començà a cridar l’atenció dels experts que veien en ell un diamant en brut. Tenia 12 anys i els metges pretenien convéncer-lo que havia de conviure amb les cremades, les quals no donaven elasticitat a la pell i necessitava d’una altra intervenció. L’últim empelt al seu braç el va catapultar cap a la glòria esportiva.

La seua carrera va ser meteòrica. Amb 12 anys, i amb sols 50 quilos de pes, alçava 65 en arrancada i 80 en dos temps. Als 14 es proclamava per primera volta Campió d’Espanya infantil. Als 16 formà part de la selecció junior i abandonà sa casa d’Alzira per perfeccionar el seu estil al Centre d’Alt Rendiment a Sant – 17 –

Club Halterofília Alzira

Un mes després, Mònica va aconseguir el subcampionat d’Europa d’arrancada i dos tercers llocs en dos temps i total a l’Europeu que es disputà a la localitat alemanya de Riesa. Lorenzo va acabar cinqué. L’alegria en esta competició va arribar de nou en forma de rècord. Lorenzo va eixir en arrancada amb 170, que va aconseguir bé.

Després va forçar a batre la màxima marca posant en barra 175 però per dos voltes va fer nul. El campioníssim alzireny va tocar el seu cim en dos temps establint el record d’Espanya en 207’5 kilos. Amb les marques obtingudes, va confirmar el rècord de total olímpic, obtés un mes enrere. De les tres classificacions que s’elaboren en cada competició, Mònica va penjar-se una medalla d’argent en arrancada.

El Campionat d’Espanya individual va tindre com a seu una província que sempre és molt activa a l’hora d’organitzar campionats, tant nacionals com internacionals, La Corunya. En este cas va ser Corcubión la localitat que el va acollir i que va vore com Alzira tornava a arrasar. Els alçadors de la

Cugat del Vallès (Barcelona). De Catalunya, volà a la residència Blume de Madrid per posar-se a les ordres del seleccionador absolut.

L’Hèrcules d’Alzira combinava una inusitada força amb una exquisida tècnica.

1998

Començà amb un títol europeu de Mònica i Lorenzo Carrió: el campionat de la Unió Europea que se celebrà a Rum (Àustria). Lorenzo estava en un moment excels. El rècord nacional de Total Olímpic va ser pulveritzat en repetir el d’arrancada (172’5) aconseguit mesos abans a Thailàndia i alçant 205 en dos temps. La suma fou de 377’5, la suma màxima mai alçada a Espanya fins el moment en la categoria de 105 kilos de pes corporal. Este rècord el va batre un mes després i el mantingué durant huit anys imbatut.

Els reconeixements individuals seguien caent per a l’halterofília alzirenya. Per tercer any consecutiu, la Federació Espanyola va nomenar a Lorenzo i Mònica com a millors halteres espanyols.

Components del club en 1997

– 18 –

Mig segle fabricant campions capital de la Ribera Alta es penjaren 15 de les 29 medalles que va aconseguir la Federació Valenciana, l’altra gran triomfadora.

La resta de federacions es repartiren, entre totes, tan sols 16.

Gemma Peris en 48, Estefania Juan en 54, Mònica Carrió en 75 i Lorenzo Carrió en 105 foren els grans triomfadors en aconseguir el títol nacional. Juan Carlos Presencia va ser subcampió entre els superpesats, José Vicente Juan es penjà tres bronzes en la categoria de 94 i Francisco Escudero acabà 6é en 85 kilos.

Gemma Peris, de 15 anys, i Estefania Juan, de 17, foren les dos adolescents més llaurades de l’equip nacional que va participar al campionat d’Europa junior celebrat a principis d’octubre a Sòfia (Bulgària). Així es convertien en sòlides esperances per aconseguir medalles als següents jocs de Sidney quan quedava un any i mig i fent doblement història ja que era la primera volta que l’halterofília femenina podia prendre part com a esport oficial. Però encara hi havia més motius per a somniar. Lorenzo Carrió tenia 25 anys i quan arribara la cita olímpica estaria en la millor edat per a un alçador. La seua germana, excampiona del Món junior i posseïdora de diversos rècords d’Europa també tenia posades grans possibilitats de participar, com així va ser finalment.

Els resultats fins al moment deixaven ben a les clares quina era la potència a nivell nacional. Després de l’eclosió de Lorenzo i Mònica durant la primera meitat dels 90, en 1997 Estefania Juan aconseguia el més difícil encara. Amb 16 anys es convertia en la primera esportista menor d’edat, tant en categoria masculina com femenina, que aconseguia un títol continental absolut en qualsevol especialitat esportiva: el Campionat d’Europa. Una fita que va situar a la jove esportista alzirenya en les portades dels mitjans de comunicació esportius de tot el país en ser capaç d’alçar el doble del seu pes corporal, 46 kilos.

Julián amb les tres campioníssimes

Poder valencià a Madrid En eixos instants, Mònica, Estefania i Gemma eren l’autèntic poder valencià a Madrid. Les tres estaven internades a la residència d’alt rendiment Joaquín Blume de la capital, on el Consell Superior d’Esports cuidava i cuida la projecció dels millors atletes del país i ho feia amb especial cura veient les possibilitats de que les nostres feren un bon paper als Jocs Olímpics.

Ja situats de nou en 1998, i concretament en maig, Estefania va penjar-se una medalla de bronze en dos temps al Mundial junior de Sòfia (Bulgària) per acabar sent 4a en la general. Els 70 quilos alçats li suposaren un nou rècord d’Espanya. Gemma va ser sisena però va batre tres rècords d’Espanya (67’5-82’5-150). En octubre, l’Europeu junior tornà a tindre com a seu Sòfia, i Estefania va aconseguir el bronze en arrancada i el subcampionat en dos temps i total. Per arredonir la temporada, va signar un quart lloc al Mundial absolut de Lahti (Finlàndia) amb sols 17 anys.

– 19 –

Club Halterofília Alzira

Per a Mònica, l’any va concloure d’allò més bé. A Lathi (Finlàndia) es va proclamar subcampiona del Món en arrancada el que li va valdre per acabar al cinqué lloc en el total després de fer un nové en dos temps.

La llàstima va ser que va empatar en el total olímpic amb la tercera i quarta classificades però va quedar relegada a eixa cinquena posició pel major pes corporal que tenia respecte a les seues contrincants.

en la immediata inferior, 217’5, total que ja havia aconseguit mesos abans al Mundial de Lahti (Finlàndia) i per tant no era millor marca nacional. Gemma Peris va seguir engreixant el seu palmarés internacional amb el campionat de la Unió Europea així com també Estefania Juan.

Com tots els anys, un mes després, en l’abril arribava el Campionat d’Europa que també se celebrava a Espanya, concretament a La Corunya. L’arrancada tornava a ser la modalitat màgica per als alzirenys, els i les quals tenen una especial facilitat per a este tipus d’alçament. Els 102’5 kilos posats en barra suposaven el rècord d’Espanya i el subcampionat d’Europa. L’alzirenya forçà un poc més amb 105 però se li quedaren en l’intent. Fani seguia millorant els seus registres i va ser bronze en arrancada i subcampiona d’Europa en dos temps i total, mentre que Gemma es penjava tres bronzes.

El 6 de maig la Federació va fer públics els rècords d’Espanya on els alzirenys estaven en possessió de la quarta part. Lorenzo tenia els tres en 105 kg (172’5-207’5377’5), Mònica dos en 75 kg (102’5-120),

1999

El Campionat de la Unió Europea tornà a deixar clar que a esta banda del Vell Continent, els halteres alzirenys tenien pocs rivals. La cita se celebrava a Gijón i va albergar la consecució de dos nous rècords d’Espanya per a Mònica: el d’arrancada, que el posava en 101 kilos i el de dos temps, que l’establia en 118. Això suma 219, el qual hauria de suposar també nou rècord en total olímpic però existia una regla poc lògica que sols admitia les marques amb múltiples de 2’5 kilos. Així, a Moni, la marca se li va quedar oficialment – 20 –

Mig segle fabricant campions Fani altres dos amb 77’5 i 100 en la categoria de 53 mentre que Gemma quantificava 72’5 i 85.

A finals de 2011, Estefania Juan encara estava en possessió de huit dels nou rècords d’Espanya en les categories de 48, 53 i 58 kg. Sols li faltava el d’arrancada de 58, que aconseguí Maria de la Puente. A més, encara conserva, des de 1999 la millor marca junior en dos temps de 53 kg.

Gemma Peris conserva els millors alçaments juniors en 48 kg des de 2001 (arrancada) i 2002.

Per fi l’anhelat gimnàs El 13 de juny de 1999 quedarà per sempre a la memòria de l’alma màter del club, Julián Perea Mañas. Després de 37 anys d’existència del club, durant els quals havia recorregut mitja Alzira per poder entrenar, s’inaugurava l’actual gimnàs. No podia ser batejat d’una altra manera que “Gimnàs Julián Perea Mañas”. No hi ha ningú més que haja fet tant per este club i per este esport a nivell d’Espanya. Una cosa és fer un campió de quan en quan però altra forjar-ne un nombre inquantificable durant cinquanta anys. I això és el que ha fet i farà “el tio Julio”.

S’havia acabat patir amb peses que es trencaven, amb instal·lacions insalubres, amb poc d’espai per a tants practicants,... Des d’eixe moment, Alzira i el seu club d’halterofília comptava amb una fàbrica amb el millor material per seguir coent més campions.

Tot i això, la seua construcció no va ser qüestió fàcil. En enderrocar l’antic gimnàs, tots els integrants tingueren allotjament al camp d’esports de Venècia. Allí es feien sacrificats entrenaments, especialment durs en les vesprades-nits d’hivern perquè la calefacció de què disposaven no era suficient per calfar l’habitacle. El major esglai se l’endugueren quan les obres del nou gimnàs es pararen. Per sort tot acabà i el regidor d’esports, Enric Pérez, destacà “la costança i el tessó de Perea per aconseguir uns fruits esportius molt superiors al lloc d’entrenament de que disposava”.

El 13 de juny de 1999 fou un dels dies més feliços de Julián

– 21 –

Club Halterofília Alzira

Gemma Peris

enfrontar a membres rehabilitats de l’Associació Dianova mentre que en el descans, Lorenzo, Presencia i altres halteres feren una exhibició.

En juliol, Gemma Peris va fer el primer viatge transoceànic per participar a la seua segona cita mundialista, el Campionat del Món junior que se celebrava a Savannah (Estats Units). L’alzirenya va aconseguir dos medalles de bronze (arrancada i total) i un quart lloc en dos temps. Per la seua banda, Estefania Juan es va proclamar subcampiona del món junior amb tres segons llocs. Tota una carta de presentació pel que seria el seu gran èxit un any després.

Per als grans halteres el període d’entre 14 i 16 anys és molt dur a nivell competitiu ja que poden compatibilitzar la presència en les tres competicions possibles: infantil o sub-16, junior (fins a 20 anys) i absoluta. En eixe moment

La selecció valenciana femenina va participar al Campionat d’Espanya. Del combinat valencià, sis integrants pertanyien al CH Alzira. Tot i comptar amb Fani y Gemma, la selecció autonòmica no va passar de la 10a plaça en tindre molta gent jove. Estefania va ser la més destacada amb tres medalles d’or i tres nous rècords d’Espanya (78-102’5-180) mentre que Gemma es penjava tres plates, ja que va competir a la mateixa categoria que Estefania. Per últim, José Vicente Juan es penjà dos medalles de bronze.

L’infantil José Luis Rios va concloure quart.

Un club gran és aquell que també realitza activitats alienes al que millor saben fer. I si són humanitàries, més encara. A mitjans de juny, el CH Alzira i el primer equip de futbol organitzaren un acte conjunt contra la droga. La UD Alzira es va – 22 –

Mig segle fabricant campions es trobava Gemma que en agost va viatjar a Lignano (Itàlia) a l’Europeu infantil.

Finalment va ser subcampiona. Just un mes més tard, el 24 de setembre, Gemma i Fani participaren a l’Europeu junior a Spala (Polònia). Gemma va obtindre, ara sí en la seua categoria, el títol en arrancada i dos subcampionats en les altres modalitats. Fani va donar una exhibició i amb tres ors, es corroborava com la millor alçadora junior del continent.

El 25 de setembre, el València CH, una volta desfet el Riu Túria per l’escissió d’una part del club que passà a anomenar-se Cabanyal, organitzà el I trofeu Ciutat de València com a continuació de l’antic trofeu Riu Túria. En ell s’enfrontaren els dos millors clubs d’Espanya: el València CH (que es presentava a la Copa del Rei per clubs amb la major part de l’equip format per alçadors alzirenys) i el Matadepera català, guanyador durant tres anys del campionat d’Espanya per clubs. Lorenzo va ser el guanyador individual de la prova en alçar 165205-370.

Del 20 al 28 de novembre, la capital grega va acollir el Mundial. Mònica va repetir els rècords nacionals però sols li valgueren per a un sisé lloc en arrancada i un desé en total olímpic. Estefania, tot i aconseguir molts millors marques que l’any anterior, va comprovar com l’halterofília mundial puja a passes agegantades. Com a mostra un botó. En 1998 amb 72’5-97’5-170 la riberenca sumava un 7é lloc i dos quarts. En 1999, va alçar 75-105-180 que no li donaren més que una 8a posició en dos temps.

Sens dubte, l’enganxada de marca en arrancada li havia passat factura al final de la competició que la relegaren al 12é lloc. Cal tindre en compte que eixe va ser el Mundial més fort de la història fins anys després.

Es bateren molts rècords ja que era classificatori per als Jocs Olímpics d’Atenes i participaren halteres dels més variats països.

2000

Si 1996 va ser l’any més especial per a Lorenzo Carrió (no el millor en quant a marques), 2000 ho va ser per a les fèmines

Halteres infantils al II trofeu Antonio Climent de Gandia – 23 –

Club Halterofília Alzira

es va proclamar campiona del Món junior en juliol a Praga (Txèquia) i abans havia sigut subcampiona a l’Europeu d’abril a Sòfia i campiona de la Unió Europea en febrer a París. Almenys la plaça de Sydney era d’una altra alzirenya.

En el mes de les flors del 2000 es produí el fet que va donar a conéixer a milions de persones al campió alzireny, Lorenzo Carrió. Va ser convidat al programa de TVE 1 ¿Qué apostamos? per a superar el que havia aconseguit programes enrere el campió basc dels superpesats, Bruno Soto. La prova consistia a alçar uns centímetres de terra un “tiovivo” de 315 kilos de pes amb xiquets muntats en ell, que suposaven 149 kilos més. En total, 464. Soto va aguantar 40 segons mentre que Lorenzo, amb molts menys kilos de pes corporal i menys força, va aguantar 35” en una postura molt difícil.

El que més mal li va saber a l’alzireny no va que la prova no es va donar per bona sinó que milions de persones el conegueren per haver eixit a la tele i que molts menys el coneixien pels mèrits que havia aconseguit en tota la seua carrera esportiva.

alzirenyes. En especial per a Mònica Carrió que va acabar sent representant espanyola en els primers Jocs Olímpics on es permetia la participació femenina a l’halterofília (desgraciadament no era estrany ja que l’entrada de les dones en este esport sols data del 1984).

Per la seua banda, Lorenzo no va acudir ja que després dels resultats de l’anterior Mundial, la Federació Espanyola no va obtindre la classificació de cap atleta. En este esport no es classifiquen halteres determinats sino que la Federació aconsegueix un nombre de places que després adjudica al que considera els alçadors amb millor estat de forma. D’esta manera s’aconsegueix que en la competició, pràcticament estiguen els millors. Això sí, la Federació Internacional convidà a alguns països que no tenien representació i que tenien pitjor marca que l’alzireny.

El seleccionador va prendre com a referència la classificació del Mundial del 99 on Mònica va ser 10a i Estefania, 12a. A falta de desplaçar-se a les antípodes, Estefania

Subcampió del món universitari Lorenzo va concórrer al Mundial Universitari com a estudiant de Magisteri d’Educació Física que era. La cita se disputava a Montreal (Canadà) i allí va viure un torneig molt emocionant. En arrancada, el valencià estava obligat a alçar els 162’5 kilos per a ser segon i si fallava quedava relegat a la quarta plaça. Els mantingué damunt del cap i el subcampionat va vindre a la Ribera. En dos temps, el rus Gleb Pissarevsky dominà la modalitat amb 210 kilos. Lorenzo va aconseguir 202’5 i ara era un alçador canadenc el que estava obligat a aconseguir 205 per arrabatar-li a l’alzireny eixa segona plaça. L’haltera local va fallar i no un, ni dos, sinó tres subcampionats mundials també vingueren dins les maletes.

Sense la pressió dels Jocs Olímpics, Lorenzo va decidir participar al tradicional torneig que el club alzireny organitza

Estefania, campiona del món junior a Praga (Txèquia) – 24 –

Mig segle fabricant campions

Mónica Carrió estigué a prop del diploma olímpic

en honor a Sant Bernat. Era la primera vegada que l’alzireny tornava a competir a Alzira des de 1994 i va eixir del gimnàs per la porta gran. Els alzirenys pugueren vore per primera volta en viu un alçament de 200 quilos en barra. Esta va ser la primera competició oficial del nou gimnàs.

Jocs Olímpics Als Jocs Olímpics de Sydney, Mònica va estar a prop del diploma olímpic (reservat als esportistes classificats entre el 4t i el 8é lloc) en acabar la 9a classificada.

En setembre es va produir un canvi al màxim organisme nacional, la Federació, que ha millorat i molt la trajectòria d’este ens. El valencià Emilio Estarlik, entrenador del CH Riu Túria i posteriorment del València CH accedia a la presidència. La situació econòmica era terrible. La Federació Espanyola arrossegava un dèficit de 1 milió d’euros i els esportistes no cobraven les seues beques.

El seleccionador nacional, el cubà Gabriel González, va ser destituït i fitxà per un club d’Almeria. Allí va fitxar també Mònica Carrió qui va formar part de l’equip andalús que li va llevar el títol de la Copa de la Reina a la Federació Valenciana. El seu substitut va ser el rus Peter Polataev.

El campionat i subcampionat d’Europa junior aconseguits per Gemma Peris i Estefania Juan a Rijeka (Croacia) li valgueren a la selecció espanyola per acabar en la tercera posició amb 467 punts, a cinc de Rússia i deu de Polònia. El millor va ser que les quatre medalles d’or aconseguides per les alzirenyes van aupar Espanya a la primera plaça del medaller, per davant de russes i poloneses que sols assoliren tres.

Per tancar l’any, a Saragossa es va disputar les copes de Ses Majestats el Rei i la Reina. Per tercer any consecutiu, ara sota la denominació de València CH, els valencians repetiren en la segona posició a la Copa del Rei i de nou, per darrere del Matadepera català. Carrió es va exhibir – 25 –

Club Halterofília Alzira

les competicions que els halteres alzirenys van participar, van ocupar algun lloc al podi.

Difícilment podrà repetir-se un any tan exitós com 2001. Des que la temporada començà en febrer, els halteres del club alzireny ocuparen posicions de podi en totes i quantes competicions acudiren.

El 4 de març Alzira albergà el I torneig nacional Ciutat d’Alzira el qual va ser, d’alguna manera, el precursor de l’actual Copa d’Espanya on tots els halteres s’enfronten entre sí per determinar qui és el millor, relativament, sense diferenciar pesos, pel que s’anomenen punts elit. El torneig va ser interessant ja que era competició classificatòria per al campionat de la Unió Europea.

Gemma Peris, Estefania Juan i Lorenzo Carrió seguien sent l’estendard del club.

Però no sols ells estaven al club alzireny.

Darrere començaven a destacar al panorama nacional una sèrie d’alçadors que començaven a irrompre a l’alta competició nacional.

aconseguint la millor marca i avantatjant en 60 kilos al segon, el gironí Ramón Morros, amb què es va proclamar Campió d’Espanya per 13a volta consecutiva. Juan Carlos Presencia va ser segon en la seua categoria, sols superat pel basc Bruno Soto.

Actualment, ha deixat de disputar-se paral·lelament la Copa de la Reina de Federacions autonòmiques. El motiu fou que la competició es feia extremadament llarga i pesada. En 2000, la Federació Valenciana es va erigir com la campiona amb les actuacions de la campiona d’Europa i subcampiona del Món junior, Gemma Peris i Estefania Juan, subcampiona d’Europa i campiona del Món junior. Gemma va batre huit rècords nacionals entre les categories junior i sènior de 48 kilos de pes corporal. Les noves marques quedaren fixades en 75’5-92’5-167’5.

2001

Com a Any d’Or es va qualificar 2001 per al Club d’Halterofília Alzira. En totes

– 26 –

Mig segle fabricant campions La primera de les grans competicions d’elit va ser el Campionat de la Unió Europea. Este és l’arranc de la temporada que començava a posar la primera pedra per a un any d’or. Gemma Peris explotà amb força en esta competició i s’alçà amb l’or a la seua categoria de 48 kilos de pes corporal.

Estefania Juan tornà a acreditar la seua condició de fora de sèrie i també conquistà l’or en 53 kg. Ambdues no donaren opcions a les rivals i arrasaren en les tres categories. L’actuació alzirenya es va redonejar amb dos bronzes de Lorenzo Carrió.

Després els èxits arribaren encadenats prova a prova. Gemma aconseguia el títol de Campiona d’Europa absoluta amb sols 18 anys, campiona dels Jocs del Mediterrani a Turquia, 3ª del món absoluta en arrancada i el més important, Campiona del Món en categoria junior. Este últim guardó va ser assolit abans per Mónica Carrió (1995) i Estefania Juan (2000).

Estefania va aconseguir l’argent a l’Europeu absolut, bronze als Jocs del Mediter-

rani, com no, va ser campiona d’Espanya i va obtindre la millor marca a la Copa de Sa Majestat la Reina.

Sols un any després que Estefania Juan reeditara el títol de campiona del Món junior, Gemma Peris va obtindre l’entorxat mundial a Tesalònica (Grècia). Amb 77’5 kilos en arrancada va superar el rècord europeu -encara vigent en 2011- i per tant espanyol de la categoria de 48 mentre que en dos temps alçà 90. El triomf agafa característiques de proesa ja que Gemma va patir una deshidratació que li provocà vòmits, pels quals va perdre tres quilos de pes. Dies després, Gemma i Estefania van rebre l’homenatge del consistori alzireny amb el lliurament d’una placa per part de l’alcalde Pedro Grande.

Al Campionat d’Espanya individual celebrat al Ferrol els riberencs es penjaren 18 medalles de les 60 que hi havia en joc, 16 d’or i 2 d’argent.

Lorenzo vCarrió va tornar a ser campió d’Espanya universitari i de nou, al campi-

Equip campió de la Copa del Rei – 27 –

Club Halterofília Alzira

el títol de campiona nacional en la categoria de 75 quilos de pes corporal.

Lorenzo va destacar amb la seua actuació als Jocs del Mediterrani tot i que una lesió l’apartà de les medalles. En desembre va ser un dels artífex perquè el club aconseguira la Copa del Rei. Abans d’este exitós event, Tunis va allotjar els Jocs del Mediterrani. Estos són com uns minijocs Olímpics on es competeix en diverses disciplines esportives dels països banyats pel Mediterrani.

Julián Perea va acudir com a entrenador de la Selecció Espanyola. Gemma tornà a demostrar que eixe era el seu any, quan es trobava en un gran moment de forma.

L’alzirenya inaugurà el medaller d’or de l’expedició espanyola en imposar-se en les proves d’arrancada i dos temps. En esta competició no es donà medalla pel total olímpic. Gemma alçà 77’5 quilos al Palau dels Esports d’El Menzah. Amb 92’5 en dos temps superà a la francesa Richard i la italiana Giganti. Estefania Juan va obtindre l’argent en arrancada i l’or en dos temps. Mònica Carrió va redonejar l’actuació espanyola amb una medalla d’argent en arrancada en la categoria de 75 quilos. L’alzirenya es quedà a les portes de la medalla en dos temps en quedar quarta. Qui no va tindre sort va ser Lorenzo qui es va haver de retirar de la competició quan en la primera alçada de dos temps va patir problemes a la cuixa. Finalment, acabà 5é en arrancada.

Les cinc medalles de les alzirenyes suposaren el 35% dels metalls aconseguits per la selecció espanyola.

Poc després, a Antalya, Turquia, se celebrà el Mundial absolut. Gemma Peris va aconseguir una medalla de bronze en arrancada amb sols 18 anys. En la categoria de 105 kilos, on concorria Lorenzo, el nivell es disparà respecte d’altres edicions ja que participaven massivament halteres dels antics països de la Unió Soviètica. Es preveia que el rècord del món cauria i així va ser. Lo-

onat individual per 14ª volta consecutiva mentre que Juan Carlos Presencia va aprofitar el baix moment de forma de Jon Tecedor per aconseguir dos medalles d’argent en arrancada i dos temps. El millor vingué en sumar el total olímpic perquè la seua regularitat li va valdre l’or i tornar a ser campió d’Espanya. José Vicente Juan finalitzà 5é després d’haver-se pegat una pallissa conduint l’automòbil que duia a l’expedició valenciana cap a la localitat ferrolana. Javi Lairón va repetir la 5a plaça en la categoria de 77. Per la seua banda, José Luis Ríos, amb sols 15 anys, va participar al Nacional junior (on compiten alçadors fins a 20 anys). Unes molèsties físiques li restaren possibilitats de medalla en 62 quilos, encara que va obtindre una meritòria 5a plaça.

En quant a les fèmines, Gemma Peris i Estefania Juan no tingueren problemes per revalidar el títol i ni tan sols s’hagueren d’emprar a fons. Mònica, adscrita a la Federació Andalusa per desavenències amb els dirigents de la Valenciana, va revalidar

Lorenzo trobà el seu futur després de l’esport com a policia local d’Alzira: El poli més fort de la ciutat

– 28 –

Mig segle fabricant campions

Javi Lairón

renzo va acudir disposat a millorar la seua última participació, però la lesió patida als Jocs del Mediterrani li passà factura i va acabar aconseguint un total olímpic de 355 quilos.

Els components més joves del club tornaren a demostrar el seu potencial als XVI campionat d’Espanya sub-16 que se celebrava a Mairena de Aljarafe (Sevilla).

Els alzirenys tornaren amb un total de 12 medalles, sis d’or, tres d’argent i tres de bronze. José Luis Ríos y Daniel Pellicer es proclamaren campions d’Espanya sub-16. En la categoria de 62 quilos, José Luis mostrà el seu enorme potencial en batre 9 rècords d’Espanya, establint-los en 97’5-117’5-215. Daniel ho va fer en la categoria de 85 amb unes marques semblants. Ángel Martínez va acabar segon en esta mateixa categoria mentre que Joan Marco obtingué tres medalles de bronze quan sols pesava 50 quilos, en la seua primera participació en una competició nacional.

Campions d’Espanya per equips Amb l’arribada del segle XXI començà l’hegemonia del club alzireny al Campionat d’Espanya per clubs, el qual s’anomena Copa de Sa Majestat el Rei. El club riberenc va aconseguir el primer títol col·lectiu nacional el 1994 a la capital de la Ribera Alta.

En els següents anys va continuar acudint a nivell individual, ja que el campionat oficialment era i és per clubs, però s’anava comprovant que cada Federació, almenys les que tenien opcions al títol, anaven fent una selecció dels millors alçadors de la Comunitat per tindre un equip competitiu. Així, després de tres anys quedant-se a les portes del títol com a subcampió en favor del Matadepera català, el València CH i el CH Alzira decidiren unir els seus millors halteres per fer un equip que acabara aconseguint el desitjat títol. Per part de l’Alzira acudiren Julio López, Juan Carlos Presencia, Lorenzo Carrió i José Luis Ríos. Després que tots els valencians passaren per la tarima, sols quedava que pujara Lorenzo.

– 29 –

Club Halterofília Alzira

El Matadepera superava als valencians en dos punts, el que obligava a que l’alzireny alçara 195 quilos. Lorenzo ho va alçar i el títol venia cap a València per primera volta en set anys. D’esta manera es va refer de les últimes competicions internacionals.

Per la seua banda, la selecció valenciana, tot i que Estefania Juan va aconseguir la mayor puntuació del torneig (89’20 punts), va quedar tercera a la Copa de la Reina. Mònica Carrió, que participava per la Federació Andalusa, es va proclamar campiona. Així acabava un any redó.

seu rècord personal (172’5 i 207’5 kg. respectivament), va superar en 50 quilos al segon classificat i inclús va realitzar millor alçament que el campió dels superpesats, el valencià Juan Jesús Menor, el qual va arribar a alçar 150 i 177’5 kg. A més, Carrió va finalitzar la prova sense realitzar cap alçament nul.

Els altres dos halters alzirenys, José Vicente Juan i José Luis Ríos, van finalitzar en quinta i sexta posició en les categories de 94 i 69 quilos respectivament. Les marques del juvenil Ríos li donaren plaça per als campionats d’Europa júnior que se celebraven a Itàlia. Este alzireny, campió d’Espanya infantil i subcampió juvenil, era el diamant que Julián Perea estava polint per convertir-lo en un altre campió.

La Federació Espanyola va decidir organitzar una nova competició on s’enfrontaren els millors alçadors nacionals en una competició tots contra tots, sense establir diferències de pes corporal.

Es deia la Copa d’Espanya. La mecànica era senzilla. L’haltera participa amb el pes exacte que ha donat en bàscula. En una taula, anomenada Sinclair, se li aplica un barem que és major contra menys pes corporal té l’esportista. En acabar la competició es pren el total olímpic i es multiplica per eixe barem, obtenint uns punts finals. La primera edició va tindre lloc a Alzira, la ciutat amb més triomfs de tota Espanya on el club celebrava el 40 aniversari. I la guanyadora, com no, va ser alzirenya. Fins i tot, podríem dir que hi hagué dos guanyadores de la capital de la Ribera Alta tot i que finalment el títol va anar a parar a Estefania Juan. Fani va guanyar-li a Gemma per tan sols 0’26 punts.

En hòmens, Lorenzo Carrió va ser qui més pes va alçar però va acabar tercer, per darrere de Santi Martínez i José Navarro, els quals tenien menys pes corporal.

Un any després, Lorenzo va realitzar un alçament de 200 kilos que li va valdre un 13é lloc al Mundial celebrat a Varsòvia. L’al-

2002

Com estava previst, el Club d’Halterofília Alzira va ser el gran triomfador als Campionats d’Espanya individuals que es van disputar al pavelló El Cabanyal de València.

Dels cinc integrants, els tres favorits van obtindre medalles. Gemma Peris va acabar participant en la categoria de 53 quilos en què va obtindre tres medalles d’or i, per tant, el campionat en una categoria superior a la seua. Amb marques inferiors a les habituals, 75 quilos en arrancada, 87’5 quilos en dos temps i 162’5 en total olímpic va aconseguir el primer lloc. Estefania Juan va competir en 58 quilos per a no haver de lluitar contra la seua paisana Gemma per l’or. Açò va ser una dificultat afegida per a l’alzirenya perquè el seu pes ronda els 53 quilos i va passar de poder ser la clara dominadora en la categoria inferior a ser una de les competidores amb menys pes en la categoria de 58 quilos. A pesar d’això, Estefania Juan es va alçar amb el subcampionat d’Espanya amb 80 quilos en arrancada i 95 en dos temps. Només Abigail Guerrero va poder superar-la al tindre més pes i major massa muscular.

El triomfador de la jornada va ser Lorenzo Carrió que va aconseguir el seu quinzé títol consecutiu i seguia coronat com el millor alçador espanyol de tots els temps.

Amb unes marques molt inferiors (155 en arrancada i 180 quilos en dos temps) al – 30 –

Mig segle fabricant campions

Equip que va guanyar la segona Copa del Rei consecutiva (2001 i 2002)

zireny estava en un gran moment de forma que va tindre una conseqüència imminent.

Estefania va ser 10a però sens dubte, la gran triomfadora de la Selecció Espanyola va ser Gemma Peris, que va batre els tres rècords d’Espanya en la categoria de 48 kilos i va concloure a la 4ª plaça.

La de 2002 va ser una de les edicions més espectaculars de la Copa del Rei i d’aquelles que queden a la memòria dels assistents, especialment en la dels guanyadors. El Valencia CH s’imposà al Matadepera i venjà les tres derrotes consecutives que els valencians patiren de 1998 al 2000 de mans dels catalans. El marge va ser de tan sols tres dècimes, 587’1 per 586’8 punts. La igualtat va ser màxima fins a l’últim moment de la competició. José Vicente Juan, Julio López i José Luis Ríos realitzaren un bon paper. Lorenzo era l’últim competidor dels valencians. Alçà primer 190 kilos el que li assegurava la medalla d’argent a l’equip però per assolir l’or no li valia ni 195 ni 197’5. Necessitava 200 kilos i els va alçar.

Les xiques participaren amb la selecció valenciana a la Copa de la Reina i es proclamaren subcampiones d’Espanya, superades per les andaluses.

2003

El diumenge 6 de juliol Lorenzo va aconseguir el seu 16é títol d’Espanya consecutiu amb 22’5 kilos més que el segon classificat. El basc, Jon Tecedor, estava disposat a arravassar a l’alzireny el títol de superpesats però va ser impossible. Fallà el seu intent sobre 180 mentre que el riberenc va guanyar en les tres modalitats.

Les alegries per a l’halterofília alzirenya no es quedaren en això ja que Mònica va reaparéixer a la tarima després d’una llarga temporada allunyada de la competició. I va pujar al podi. Concretament al tercer lloc final. En arrancada, la seua especialitat, es va penjar l’or. Gemma i Estefania competiren en la mateixa categoria, la de 53, i mantingueren un duel directe, sent la victòria

– 31 –

Club Halterofília Alzira

final per a Estefania amb tres medalles d’or i tres d’argent per a Gemma. A eixes posicions, cal afegir els dos quarts llocs de José Luis Ríos i José Vicente Juan. La guinda del pastís la va posar Joan Marco, qui als 15 anys debutava en un Nacional absolut i va batre el rècord d’Espanya sub17, aconseguint el subcampionat d’Espanya d’arrancada per un bronze al total olímpic.

La localitat almerienca d’El Ejido va allotjar la segona edició de la Copa d’Espanya. Gemma Peris i Lorenzo Carrió aconseguiren el passaport definitiu per al campionat d’Europa júnior i el Mundial absolut de Vancouver (Canadà). Gemma va aconseguir la millor marca entre les alçadores de la seua categoria (72’5-85-157’5) a l’igual que Lorenzo (155-190-345). Joan Marco, amb sols 15 anys, signà una bona actuació amb 105 en arrancada i 125 en dos temps. La gran triomfadora va ser Estefania Juan que guanyà el títol per segon any consecutiu.

El Mundial de Vancouver no es va caracteritzar per obtindre altes posicions.

Lorenzo va acabar el 26é tot i que partia de la 34a posició en la classificació prèvia. Fani va ser 15a mentre que Gemma va fer tres nuls en arrancada i no seguir en la competició a causa d’un grip.

(548’04 per 547’71). Si Carrió s’haguera quedat en 182’5, el triomf haguera volat també per centèsimes.

En la Copa de la Reina la Federació Valenciana no va participar per falta de components, especialment perquè Gemma seguia mermada pels efectes del grip que l’impediren rendir al seu nivell a Vancouver. encara que Estefania Juan, adscrita a la Federació Catalana en estar inscrita al CH Terrassa, va ser la millor de les competidores. Eixa seria l’última competició amb el conjunt català perquè l’any següent tornà a l’alzireny.

2004

No començà bé l’any per a Lorenzo Carrió. El 16 voltes campió d’Espanya va rebre la mala notícia de que no havia sigut cridat pel seleccionador espanyol, Manolo Galván, per al campionat d’Europa de Kiev tot i que a la presa de marques prèvia va aconseguir marques que li donaven 80’5 punts èlit. L’assemblea general va decidir que no acudiria cap alçador amb menys d’eixos 80 punts però a la fi es botaren la norma a la torera. L’única explicació va ser que es volia donar entrada en competicions internacionals a alçadors més joves. A la fi, res de res.

Joan Marco va començar a donar el salt al nivell nacional en ser convocat a primers d’any pels entrenadors Francisco López i Iñaki Iturbe per assistir a una concentració a Madrid, per preparar els pròxims campeonats d’Espanya, Europa i Mundial junior.

El club d’halterofília Alzira va tindre una participació excel·lent en el campionat autonòmic júnior celebrat a la capital de la Ribera Alta. Cinc campionats i tres subcampionats van arredonir l’excel·lent participació. Vicente Juan, cosí de la campiona Estefania Juan, es va imposar en la categoria de més de 105 quilos de pes corporal; Ángel Martínez i Manolo Torres van ser primer i segon en la de 85 mentres que Cristian García es penjava la plata en 77

3a Copa del Rei L’any tornà a concloure amb un nou èxit: el triomf per tercer any consecutiu en la Copa del Rei i per tant, obtindre el trofeu en propietat. Els integrants de l’equip foren José Luis Ríos, que va participar malalt, Julio López, José Vicente Juan, Joan Marco –que va tindre una actuació estelar en què va batre el rècord d’Espanya sub 17 en arrancada amb 108’5-, Lorenzo Carrió i l’entrenador Julián Perea. La competició va ser d’allò més emocionant. L’andalús José Casado va tractar de recuperar el rècord que Marco li havia llevat però va fallar. El colofó el va posar Lorenzo quan va alçar 185 kilos en dos temps, el que li donava el títol per centèsimes sobre el Danena d’Euskadi – 32 –

Mig segle fabricant campions

El club col·labora amb qualsevol expressió de força i el gimnàs allotjà un torneig de Press Blanca

igual que José Luis Ríos en 69. En l’apartat femení Jessica Ferrer va ser la campiona autonòmica en 58 quilos, Ana Gimeno en 75 i Sandra Romero en més de 75.

Gemma Peris i Estefania Juan, van millorar quasi totes els seus marques en el Campionat d’Europa absolut, on van batre o van igualar diversos rècords d’Espanya.

Així, la Selecció Nacional femenina començà bé el seu intent per finalitzar en la primera posició per equips i classificar a dos alçadores espanyoles per als Jocs Olímpics d’Atenes’2004. Ser primera atorgava dues places mentre que ser segones o terceres sols donava opció a una.

Gemma Peris es va trobar amb un greu contratemps. La sevillana Rebera Sires, que va alçar 80 quilos en arrancada i llevà el rècord d’Espanya a la riberenca. Esta el va igualar en un alçament posterior i li va valdre a Gemma el subcampionat d’Europa en arrancada, en tindre menor pes corporal que l’andalusa. No obstant, la polèmica va arribar en els dos temps. Gemma prete-

nia acabar alçant 97’5 quilos, amb els que batia el seu propi rècord d’Espanya però el seleccionador només va disposar que alçara com a màxim 95 quilos en el seu tercer intent, per assegurar els punts per a la selecció. Desmoralitzada, l’alzirenya va fallar sobre 90, que després va consolidar en el segon intent i va millorar amb un alçament final de 92’5 kg. Per la seua banda, el seleccionador va permetre que Sires posara en barra 95 quilos, que li va donar a la sevillana el bronze també en dos temps i total olímpic, relegant a l’alzirenya a la quarta plaça en ambdues modalitats.

Per la seua banda, Estefania Juan va aconseguir una medalla de bronze en dos temps i dos quarts llocs en arrancada i total olímpic. L’alzirenya va aconseguir un millor alçament de 82’5 quilos però va fallar en el seu últim intent sobre 85 que li haguera donat el rècord d’Espanya i el bronze. En dos temps, va començar mesurant les seues forces sobre 97’5 kg. en la primera tirada que va alçar sense proble– 33 –

Club Halterofília Alzira

69 quilos es va produir una lluita enverinada entre tres halteres: l’andalús José Casado, que es va imposar als alzirenys José Luis Ríos i Joan Marco. Els tres valencians van alçar 132’5 quilos en dos temps pel que el pes corporal i els alçaments en arrancada van determinar les places definitives. Ríos va obtindre dos plates en arrancada i dos temps, Marco i Diego li van arrabassar la tercera plata, relegant-lo al quart lloc, pel seu menor pes corporal. Joan Marco va aconseguir també dos bronzes en arrancada i total olímpic. L’alzireny Manuel Torres va aconseguir en el seu debú una quarta plaça en 85 quilos mentres que Ángel Martínez es va penjar tres medalles de bronze en la de 94.

El gimnàs Julián Perea d’Alzira va albergar el campionat autonòmic absolut on van tornar a brillar els halters riberencs. En la categoria de 69 quilos, Joan Marco va igualar el rècord nacional millorant els seus registres en arrancada i dos temps encara que no fou convalidat per aconseguir-los en una cita no nacional.

José Luis Ríos també va millorar les seues marques i va ser subcampió, classificant-se junt amb Marco per al campionat d’Espanya. José Vicente Juan va estar en les seues marques i es va proclamar campió de 94 quilos igual que Lorenzo Carrió en la de 105 quilos. En la competició femenina, Azahara López i Jessica Ferrer van ocupar les dos primeres places en la categoria de 58 quilos encara que només Azahara aniria al Campionat d’Espanya.

Sandra Romero i Ana Gimeno també van aconseguir la primera i segona posició en la categoria de més de 75 quilos de pes corporal. Gimeno era practicant de Power Lífting en la seua localitat, Benidorm, però es desplaçava a propòsit a Alzira per a entrenar amb els preparadors alzirenys. Esta modalitat de força no tenia un reconeixement olímpic i l’alacantina va voler entrenar a Alzira en considerar-lo el millor club de la Comunitat.

José Vicente Juan Tello

mes. Va passar a 102’5 amb què va batre el rècord d’Espanya de total olímpic en la seua possessió i en el tercer intent va alçar 105 quilos amb què va igualar el seu rècord nacional en dos temps i va tornar a batre el total olímpic. L’abandó de Trotsenko li va donar el bronze a l’alzirenya. No obstant, la gran actuació de la bielorrusa, Anastasia Novikava, enquadrada en el grup B (pels seus menors marques en les classificacions prèvies), li va llevar el bronze, deixant-la a l’alzirenya a les portes d’una altra medalla en total olímpic.

La selecció valenciana júnior d’halterofília composta per set alçadors riberencs dels huit seleccionats va realitzar una excel·lent participació en el Campionat d’Espanya júnior celebrat a Camas (Sevilla). Si bé no obtingueren cap títol, els quatre halters d’Alzira i tres de Cullera, dirigits per Lorenzo Carrió i Javier Lairón, es penjaren multitud de medalles en una competició dominada pels alçadors andalusos. Com estava previst, en – 34 –

Mig segle fabricant campions

Components del club

Gemma, olímpica El 8 de juny Gemma Peris Revert es va convertir en la tercera atleta que representà a Alzira en uns Jocs Olímpics. Va acudir com a única representant de la Ribera si bé el seu entrenador, Julián Perea, també va viatjar amb l’expedició com a membre del staff tècnic. La part negativa la va protagonitzar Estefanía Juan qui es va quedar per segona vegada consecutiva fora de la cita olímpica. Tan sols unes dècimes en la calibratge que es realitzà entre els alçaments i el pes corporal de les halteres van separar a les dos alzirenyes. Gemma Peris, esperonada per les circumstàncies que es van donar en l’últim Europeu, on la sevillana Rebeca Sires va tindre prioritat sobre la riberenca en els seus alçaments, es va preparar a fons per a la presa de marques que decidia qui es faria amb el passaport olímpic. Peris va superar les marques de l’Europeu que li haurien donat el rècord d’Espanya però que no es van convalidar com a tals per no tractar-se d’una competició oficial. Va alçar 82’5 quilos en arrancada i 95 en dos temps, dos quilos i mig més en cada modalitat mentres que Rebeca Sires es va

quedar en uns paupèrrims 77 i 90 pels 85 i 95 que va alçar en la cita continental. Per la seua banda, Estefanía Juan, que participava en la categoria de 58 quilos, va batre també els tres rècords d’Espanya, que tampoc van ser convalidats. En arrancada va alçar 85 quilos i 107’5 en dos temps, aconseguint un total de 192’5.

El 10 de juliol l’halterofília alzirenya va tornar a brillar en el Campionat d’Espanya absolut celebrat a Gijón. Els riberencs es van penjar 14 medalles, nou d’elles d’or, corresponents als triomfs sense pal·liatius que van aconseguir Lorenzo Carrió, qui sumà el seu 17é títol consecutiu, Estefanía Juan i l’olímpica Gemma Peris. Carrió va alçar 157 quilos en arrancada i 180 en dos temps. Per la seua banda, Estefanía va batre per dos vegades el rècord d’Espanya de dos temps elevant-lo a 107’5 quilos en el seu millor alçament. Gemma no va tindre problemes per a alçar 80 i 95 quilos en les categories d’arrancada i dos temps respectivament i es va alçar amb el triomf.

Una altra de les grans alegries la va donar José Vicente Juan qui va obtindre un meritori subcampionat d’Espanya en la ca– 35 –

Club Halterofília Alzira

tegoria de 94 quilos. El germà d’Estefanía va superar les seues marques amb 130 i 160 quilos que li van valdre el segon lloc, en una prova en la que partia com a tercer cap de sèrie. La d’arena es va produir en la categoria masculina de 69 quilos ja que Joan Marco no va poder participar per una inflamació d’angines. L’absència de Marco va permetre la participació de Julio López, que acudia com a reserva. L’alzireny va aconseguir una meritòria quinta plaça. En eixa mateixa categoria, José Luis Ríos es va penjar una medalla de bronze en arrancada amb un gran alçament de 117’5 quilos.

La valenciana, Azahara López, que militava en el club alzireny, també va aconseguir un bronze en alçar 62 quilos en arrancada. Els dos títols d’Estefanía Juan i Gemma Peris i la medalla d’Azahara López no li van donar punts suficients a la Selecció Valenciana, que participava només amb quatre halteres, per a superar en la classificació per seleccions a l’andalusa, que ho feia amb set.

A finals de juliol Joan Marco fou l’únic representant valencià en el campionat d’Europa sub-17, però la seua actuació va ser decepcionant. El riberenc, del que s’esperava que estiguera entre els deu primers –tenia la desena millor marca-, va fer fins a cinc alçaments nuls. En la modalitat d’arrancada va començar amb un senzill alçament de 112’5 quilos que va aconseguir sense majors dificultats, però amb la segona tanda va arribar el seu calvari. Amb un inici espectacular dels seus contrincants, que van alçar a la primera 120 quilos, Marco es va trobar bé i va passar a carregar 117’5 quilos, els quals els va alçar fa unes setmanes al certamen nacional Antonio Climent de Gandia. Però no va poder ser, ni tan sols en l’últim intent que “vaig afrontar desconcentrat”. Els 112’5 quilos el relegaven a una novena plaça encara acceptable. No obstant, en els dos temps va arribar la debacle. Fins a tres nuls sobre 135 quilos el van desqualificar de la competició.

Després del títol en el campionat autonòmic, en el d’Espanya júnior no li va anar

bé per una lesió. Va aconseguir una medalla de plata (sobre tres possibles) quan aspirava al títol. El trofeu Antonio Climent, on s’enfrontava a alçadors de totes les categories, va ser un lleuger respir però amb el campionat d’Espanya absolut li va arribar un altre varapal. Una malaltia d’última hora li va impedir competir quan aspirava al subcampionat d’Espanya absolut.

Gemma a Atenes L’alzirenya Gemma Peris no va tindre un bon dia en la seua participació en uns Jocs Olímpics on va finalitzar en la 13a posició, d’entre catorze participants. L’aleshores campiona d’Espanya i de la Unió Europea acudia a Atenes amb unes xicotetes molèsties en l’esquena, fruit de l’intens entrenament a què s’havia sotmés durant els últims mesos a la capital de la Ribera Alta.

A açò es va afegir la pèrdua de pes per participar en 48 quilos. Alçà a la primera 77’5 kg però va fallar en els dos següents sobre 80. D’haver repetit la seua millor actuació, els 82’5 quilos alçats el cinc de juny a Madrid en la prova de selecció per als Jocs, Peris s’haguera alçat amb la quarta plaça, ja que l’haltera de Myanmar, Aye Khine Nan, va alçar eixos 82’5 quilos però pesava dos grams més que l’alzirenya. En dos temps, l’actuació va ser pitjor. Va començar amb 90 quilos, cinc menys que la seua millor marca, que va alçar. Després va demanar només 2’5 quilos més, pes que cap altre haltera havia sol·licitat de manera que immediatament, després d’haver fallat en el segon alçament, va haver de realitzar el tercer i definitiu, sense temps per a recuperar-se de l’esforç.

El 29 de setembre, Joan Marco va ser onzé a l’Europeu júnior. Marco seguia la seua progressió que passava per assaonar-se en campionats com este, celebrat en Burgas (Bulgària), en el que els seus contrincants tenien tres anys més que ell.

Després d’assegurar 112’5 sense problemes, va buscar el rècord d’Espanya amb 120 quilos però en la recuperació se li van – 36 –

Mig segle fabricant campions escapar. En dos temps va repetir la seua millor marca, 137’5, i no va poder per poc amb 140.

En l’edició 2004 de la Copa d’Espanya, Estefania no va poder ser profeta a la seua terra en no poder alçar-se amb el tercer títol consecutiu de la Copa d’Espanya celebrat el 16 d’octubre a Alzira.

La madrilenya Tatiana Fernández va arribar fortíssima a Alzira i va batre el rècord d’Espanya d’arrancada que posseïa Mónica Carrió des de 1999. Inclús va tractar de batre el de dos temps però va fer nul sobre 120’5. Per la seua banda, Estefanía va estar per davall de les seues marques, amb 80 en arrancada i 102’5 en dos temps (tenia el rècord en 107’5). Al final es va quedar a només sis punts de la nova campiona.

En la competició masculina, Lorenzo Carrió va acabar en la quinta posició amb 150 i 180 quilos. Joan Marco no entrà en la competició oficial en no arribar per dècimes al mínim. L’alzireny va batre per dos vegades el rècord d’Espanya sub 17 d’arrancada i va buscar el de dos temps sobre 143 però se li

van escapar en l’últim instant. L’haltera canari José Navarro es va emportar la Copa d’Espanya.

El 25 d’octubre, el Club Halterofília Alzira va aconseguir un ple en el campionat autonòmic sub-17 celebrat al gimnàs Julián Perea d’Alzira. Els sis alçadors alzirenys es van proclamar campions autonòmics, dels que quatre van aconseguir la classificació directa per al campionat d’Espanya sub-17 que se celebrava a Cullera el 27 de novembre. Jessica Ferrer es va imposar en la categoria de 58 quilos amb 45 i 60, que van ser les millors entre les xiques. Ferrer estava cridada a seguir la carrera d’Estefanía Juan i Gemma Peris. Amb 15 anys era la campiona autonòmica sub17, júnior i absoluta. Dolores Vidal, també de 15 anys, es va imposar en 63 quilos però no va obtindre la mínima per al Nacional sub17, el que sí que va aconseguir Sandra Romero en la categoria de 69 quilos. Daniel Giménez es va proclamar campió autonòmic de 77 quilos però es va quedar a només 2’5 quilos en dos temps per a obtindre la mínima para el

Gemma no tingué sort als Jocs Olímpics – 37 –

Club Halterofília Alzira

Nacional sub17. A Cullera sí estarien Ángel Martínez, campió en 85 quilos i Vicente Juan, que amb alçaments de 105 quilos en arrancada i 130 en dos temps va aconseguir la millor marca masculina del campionat i el títol en la categoria de +94 quilos.

Finalment Joan Marco no va participar en l’autonòmic, a instàncies del seleccionador nacional, Manolo Galván, ja que havia obtingut la mínima en la Copa d’Espanya, celebrada set dies abans també a Alzira.

L’alzirenya Jessica Ferrer es va quedar amb la mel en els llavis en el campionat d’Espanya sub-15 celebrat el dissabte a Cabana de Bergantiños (La Corunya). Ferrer va obtindre idèntiques marques que la campiona, la gallega Ana Naranjo -45, 62’5, 107’5 però quedà subcampionat ja que Naranjo va realitzar els alçaments abans que la riberenca.

Es va prendre esta mesura de desempat perquè les dues pesaven 58’060 kg.

Les dos baixes d’última hora de dos alçadors importants per a l’equip -Ángel Martínez i Vicente Juan- no van ser obstacle perquè el Club d’Halterofília Alzira es proclamara campió autonòmic per clubs el 6 de novembre. Es va haver d’alinear dos alçadors infantils, Pau García i Daniel Giménez, i per tant, partir amb enorme desavantatge. Pau García va alçar 42’5 i 52’5 quilos mentres que Dani Giménez va aconseguir 62’5 en arrancada i 82’5 en dos temps, amb la qual cosa va millorar en cinc quilos la marca aconseguida en el campionat d’Espanya sub-15 celebrat la setmana anterior a La Corunya. José Vicente Juan va alçar 125 i 152’5. Lorenzo Carrió va tancar la participació matinal alçant 140 i 175 quilos. A la vesprada, Manolo Torres va aconseguir 95 i 115, Joan Marco va batre el rècord d’Espanya sub-17, que estava en el seu poder, i el va situar en 122’5 quilos mentres que en dos temps va aconseguir el millor alçament de la seua curta carrera esportiva situant el llistó en 140 quilos. Així, el Club Halterofília Alzira va aconseguir els 481 punts, per 474 del Cabanyal i 461 del València CH.

Joan Marco

Este campionat classificà a l’equip per a la Copa del Rei que se celebrà l’11 de desembre a Oleiros (La Corunya), si bé la participació del club alzireny ja era segura per mitjà del València CH com a campions de l’any anterior.

L’equip femení va donar el doblet autonòmic a Alzira gràcies a la victòria aconseguida a València.

El 27 de novembre Alzira va tornar a brillar en el campionat d’Espanya sub 17 celebrat a Cullera. Els deixebles de Julián Perea i Lorenzo Carrió van aconseguir 12 medalles d’entre les que van destacar els tres ors de Joan Marco. L’alzireny va aconseguir la millor marca del campionat en batre el rècord d’Espanya sub-17 en arrancada amb 122’5 quilos. En alçar 135 en dos temps va batre el rècord nacional de Total Olímpic i va estar a un pas de batre també el de dos temps però un fallada organitzativa va ser una trava. En no disposar de dos discos anomenats “de rècord” -dos discos de 250 grams- amb què haguera tractat – 38 –

Mig segle fabricant campions d’alçar 143 quilos, va haver d’optar a batre’l amb 145 en barra. En ambdós intents va arribar a carregar-los però se li van escapar en l’alçada definitiva.

Vicente Juan va obtindre tres medalles de plata (+94) amb 105 i 130 quilos, mentres que Sandra Romero també es va proclamar subcampiona d’Espanya amb els intents vàlids sobre 40 i 52’5 quilos.

La sub15, Jessica Ferrer es va penjar tres medalles de bronze en la categoria de 58 quilos. Ferrer, primera cap de sèrie a la llista prèvia, va vore com Macarena Álvarez baixava de la categoria de 63 a la de 58 i li arrabassava l’or en obtindre la millor marca femenina del campionat. El seleccionador nacional, allí present, Manolo Galván va destacar les qualitats de l’alzirenya, tres anys menor que la campiona.

Daniel Jiménez va millorar les seues marques en cinc quilos, 65 en arrancada i 85 en dos temps i va arribar fins a la quinta plaça definitiva (partia de la 13a en la classificació prèvia) mentres que Dolores Vidal també va ser quinta amb 37’5 i 45 kg . Tant

Jiménez com Vidal pertanyen a la categoria sub-15.

Tetracampions de Copa No va haver-hi tres sense quatre i el València Club d’Halterofília va aconseguir el quart títol consecutiu de la Copa de Sa Majestat el Rei al poliesportiu “Arsenio Iglesias” de la localitat corunyesa d’Oleiros. El Club Natació Sevilla va posar-ho complicat però foren batuts amb la major puntuació de la història del campionat (587 punts) i acabar obtenint una diferència de sis sobre els andalusos.

En principi els sevillans partien amb avantatge en la puntuació prèvia. En la jornada matinal, els alçadors més lleugers van donar la de calç i d’arena amb el que la diferència es va acréixer per als sevillans encara que mínimament. En la primera tanda, Carlos Martínez va superar la seua marca prèvia en 15 quilos per a sumar 105 i 135. Julio López va tindre una meritòria actuació a pesar dels problemes de salut patits entre setmana. En la segona pujada

Amb una gran competició, aconseguiren la 4a Copa del Rei consecutiva – 39 –

Club Halterofília Alzira

avançar al marcador. El germà d’Estefanía Juan va donar tres punts més amb els seus 130 i 160 quilos en barra mentres que Menor va aconseguir els 300 quilos en total olímpic que van atorgar quatre tants més.

El búlgar “valencianitzat” Stancho Ivanov va donar l’estocada definitiva en aconseguir la millor marca del campionat i alçar 200 quilos en dos temps. Ivanov es va sobremotivar en la seua actuació en vore que pugnava pel primer lloc individual amb el campió d’Espanya, el canari José Moreno. Per la seua banda, el 17 vegades campió d’Espanya, Lorenzo Carrió, va posar la punta de mort amb 182’5 quilos en dos temps, que arredonien una jornada triomfal de l’halterofília valencianan i com no, alzirenya.

Posteriorment, les quatre millors halteres espanyoles, entre les que es trobava l’alzirenya Estefanía Juan, van participar en una preselecció per al campionat de la Unió Europea. La riberenca va batre per dos vegades el seu rècord d’Espanya absolut en arrancada, situant-lo en 85 quilos. Inclús va poder deixar-lo en 87’5 però la barra se li va anar arrere. Quasi sense temps per a la recuperació, Estefanía va tractar de batre el rècord nacional en dos temps –el que haguera suposat també batre el de total olímpic- però no va arribar a consolidar 105’5 quilos quan els havia pujat per damunt del seu cap.

L’excel·lent jornada per als valencians es va consolidar amb la notícia que l’expresident de la Federació Valenciana i ara de l’Espanyola, Emilio Estarlik, va ser nomenat president de la recentment creada Federació Iberoamericana d’Alçament de Pes, la qual agrupa a 20 països i que es convertia així en un poder fàctic en la Federació Internacional d’Halterofília.

El 30 de desembre de 2004, Alzira va commemorar el 762 aniversari de la conquesta de la ciutat per part del rei Jaume I. L’Ajuntament va fer entrega de la insígnia d’or a Gemma Peris Revert en la modalitat d’Esports per una carrera plena de triomfs.

a tarima, Joan Marco va eixir animat a batre els rècords d’Espanya sub-17 però es va quedar a portes d’això en la seua última oportunitat abans de passar a la categoria júnior. Encara així va aconseguir la tercera marca de l’equip, 74 punts, només per darrere de Lorenzo Carrió i Stancho Ivanov. Açò suposava una lleugera pèrdua de punts, no previstos, però que van tornar a recuperar-se amb escreix amb l’excel·lent actuació de José Luis Ríos. El valencià va aconseguir més de set punts gràcies als seus 25 quilos extra aconseguits amb alçaments de 105 i 127’5 quilos, en la categoria de 69 quilos.

En l’equador de la prova, el títol només era cosa de dos, València i Sevilla. Després de la jornada matinal i qual correguda de bous, els jóvens valencians banderillejaren als andalusos en mantindre el tipus. En les tandes vespertines, els halteres més veterans es van superar a sí mateixos i van realitzar una actuació espectacular. José Vicente Juan i Juan Jesús Menor van començar a donar els primers “capotassos” i es van

Estefania quedà segona en la Copa d’Espanya a Alzira – 40 –

Mig segle fabricant campions

Una de les últimes competicions del gran campió

2005

Començà amb l’autonòmic junior celebrat el 13 de febrer a Alzira. Dels set alçadors alzirenys que van participar es van aconseguir sis títols i un subcampionat.

Guanyaren Jessica Ferrer (58), Sandra Romero (75), Cristina Vidal (63) i Yulán Santamaría (48). María Dolores Vidal va acabar subcampiona, per darrere de la seua germana Cristina en 63. En l’apartat masculí Vicente Juan i José Luis Ríos no van tindre problemes per a eixir campions en les categories de 94 i 69 quilos. Jessica Ferrer, Vicente Juan i José Luis Ríos es classificaren per al campionat d’Espanya júnior que se celebrà a Gijón. Joan Marco no va participar ja que disputava eixe cap de setmana el campionat de la Unió Europea en Caen (França) i estava classificat automàticament.

1ª medalla internacional de Joan Joan Marco va realitzar una excel·lent actuació en el seu debú en el campionat júnior de la Unió Europea celebrat el 19 de febrer a Caen (França). Els 122’5 quilos en arrancada i 140 en dos temps li van atorgar una meritòria medalla de plata, només per darrere d’un haltera polonés, cinc anys major. Amb la incorporació de deu països a la Unió Europea, esta edició passava a convertir-se en un pseudo campionat d’Europa. Gemma Peris no pugué defendre el títol en no ser convocada pel seleccionador nacional, Manolo Galván, per no participar en l’última Copa de la Reina perquè la Federació Valenciana no va prendre part.

Galván va al·legar no haver vist el seu estat de forma en competició oficial però tampoc va acceptar que fera una presa de marca.

Per la seua banda, Estefanía Juan, actual campiona en la seua categoria, tampoc participà en haver complit 23 anys, edat màxima per a ser inscrita.

El 12 de març s’obtingueren dos subcampionats i dos bronzes al Nacional junior celebrat a Gijón va tornar a ser una demostració de poder del CH Alzira. Els quatre alzirenys van obtindre un total de 12 medalles. Joan Marco es va proclamar subcampió en la categoria de 69 quilos amb les seues millors marques (125 kg en arrancada i 150 en dos temps). Només va estar per darrere de José Casado, que va revalidar el títol si bé l’alzireny va alçar 25 quilos més que l’andalús fa un any quan tenia la mateixa edat que ara té Marco. José Luis Ríos va pujar al tercer escaló del podi en esta categoria, la més renyida. Entre elsSúper Pesats, Vicente Juan es va penjar el bronze en arrancada i dos plates. Jessica Ferrer va concloure en una meritòria tercera plaça fregant les seues millors marques.

El 30 de març, la Federació Espanyola va considerar Gemma Peris la millor haltera de 2004, després de ser olímpica, campiona d’Espanya i de la Unió Europea amb tres medalles d’or en cada competició i subcampiona d’Europa absoluta en arran– 41 –

Club Halterofília Alzira

Rubén Dasí

Boris Gil

cada. L’acte d’entrega del guardó es realitzà el dissabte a l’hotel Tryp Centre-Nord de Madrid, a què acudiren Julián Perea i Lorenzo Carrió en representació de l’haltera.

Gemma Peris i Estefanía Juan van aconseguir les medalles de bronze i argent al campionat d’Europa absolut celebrat a Sòfia (Bulgària), el 19 d’abril. Peris va alçar en el seu tercer intent 77’5 kg. La sevillana Rebeca Sires, la seua gran rival per la plaça olímpica va aconseguir l’or amb 2’5 quilos més. Gemma podia haver aconseguit esta marca de no haver fallat en el segon intent sobre la seua marca final però no va voler arriscar en l’últim intent per assegurar el metall. En dos temps va blanquejar sobre 92’5 kg. En el tercer intent els va alçar però una subtilesa tècnica va fer que els jutges donaren l’alçament com a nul.

Per la seua banda, Estefanía Juan, amb el menor pes corporal de les favorites a les medalles, va igualar el rècord d’Espanya – que ella posseïx- i va obtindre la plata. La bielorrusa Novikava, a la fi campiona ab-

soluta, va arriscar per a aconseguir l’or en arrancada però va fallar sobre 90 kg, quedant-se amb els mateixos 85 d’Estefanía però el menor pes corporal li va donar el subcampionat a l’alzirenya. En dos temps, Fani va alçar 100 quilos en la seua primera tirada. La duresa de les contrincants Munteanu, Trotsenko i Novikava la va obligar a buscar els 105 amb els que igualava el seu rècord d’Espanya. Problemes en el quàdriceps de la seua cama esquerra la van desestabilitzar per mantindre enlaire el pes.

Així es va haver de conformar amb la quarta plaça en dos temps i en el total olímpic.

Si per alguna cosa es caracteritza Julián Perea és que per a ell mai hi ha vacances.

Quan els halteres majors paren, els xiquets segueixen competint i ell no para. En la vespra del primer de maig, el gimnàs Julián Perea va acollir el primer torneig Grefusa organitzat com a homenatge al patrocinador que des de feia més de 10 anys estava recolzant al club. A més, la competició va servir per a ocupar el buit de competici– 42 –

Mig segle fabricant campions ons existents en esta època. Per Alzira van competir Erik Juan, Damián Navarro, Pau Garcia, Fernando Boluda, Joan Antón, Eva, Mª Dolores i Cristina Vidal i Jessica Ferrer.

En categoria femenina, esta última va ser la guanyadora (52-72). En tercer i quart lloc van acabar les alzirenyes Mª Dolores i Cristina Vidal per darrere de Pilar Estarlik.

En categoria masculina tercer va quedar Joan Antón.

El 20 de maig, Joan Marco va finalitzar 14é en el seu debú en el Mundial júnior celebrat a Bursan (Corea).

En els Jocs del Mediterrani que se celebraren a Almeria a finals de juny, Alzira tingué tres representants en la Selecció Espanyola: Estefanía Juan, Gemma Peris i Azahara López. Joan Marco fou reserva i només viatjaria a Almeria si alguns dels huit halteres es lesiona.

La classificació l’obtingueren després de la Copa d’España. Estefania va guanyar la quarta edició i recuperà el ceptre com a millor haltera nacional. Només huit mesos va quedar desposseïda d’eixe honor. La

riberenca va alçar 85 i 100 kg que li van donar avantatge sobre Rebeca Sires i Tatiana Fernández. Esta última, defensora del títol, va poder revalidar-lo però va fallar en el seu últim intent. També una errada de Gemma Peris li va llevar la possibilitat d’obtindre la segona plaça per unes dècimes i va acabar quarta, amb unes marques de 77’5 i 92’5 quilos. La gran notícia va ser la classificació per als Jocs del Mediterrani d’Azahara López, quedant fora l’experimentada Macarena Álvarez.

Al Memorial Antonio Climent Jessica Ferrer i Joan Antón es penjaren quatre medalles d’or. Jessica igualà les seues marques (55-75) y Antón superà el seu total olímpic. A més, Fernando Boluda va ser plata en més de 85 quilos després d’alçar 57’5 i 70 en dos temps. Sandra Romero va millorar en dos temps i total olímpic, amb 45-57’5-107’5.

Arriberen els Jocs del Mediterrani Almeria 2005 i el club alzrieny va aportar el 25% de la Selecció Espanyola. Dels quinze representants espanyols, quatre perta-

Fernando Boluda

Joan Antón – 43 –

Club Halterofília Alzira

dos bronzes amb 77 quilos en arrancada i 91 en dos temps. Per la seua banda, Estefanía Juan no va poder revalidar el títol obtingut a Tunis’2001 en enfrontar-se a la campiona olímpica, la turca Nurkan Taylan.

En arrancada va alçar 82 quilos i va estar a punt d’aconseguir 86, amb què buscava el rècord d’Espanya. Tot i això, no haurien sigut suficients per arribar als 87 amb què la turca es va penjar l’or. En dos temps, la va superar també l’albana Fetie Kasaj amb 103 quilos pels 102 de la riberenca. En els dos intents següents va buscar els 104 quilos però se li van escapar. Al terme de la competició, Estefanía es va mostrar desanimada perquè havia entrenat molt per aconseguir marques molt millors.

2005 fou època de sequera al camp, però el 24 de juliol el club d’halterofília Alzira va tornar a inundar de metalls el medaller del Campionat d’Espanya absolut individual que es va celebrar a Salamanca. Els alçadors alzirenys es van penjar fins a 16 medalles de les que nou van ser d’or i atorgaven per tant, tres títols nacionals. Estos van ser per a Azahara López, Gemma Peris i Estefanía Juan. Estes últimes van revalidar el seu títol nacional -Estefanía sumava 16 des de 1995, onze absoluts-. Azahara va pujar al més alt del calaix amb marques lleugerament inferiors a les dels Jocs del Mediterrani, encara que superiors en qualitat perquè les va aconseguir en una categoria menor, la de 53 quilos. La sorpresa més grata va ser la medalla de bronze que, amb només 15 anys, va aconseguir Jessica Ferrer.

Joan Marco res va poder fer per a batre el dominador de la categoria de 69 quilos, el sevillà José Casado però va obtindre tres medalles de plata i millors marques que les que va obtindre el sevillà un any a Gijón, quan este tenia l’edat que en eixe moment tenia l’alzireny. José Vicente Juan, als seus 29 anys, seguia en la pomada nacional en una categoria complicada com la de 94 quilos i es va penjar tres bronzes.

Fora del podi van quedar José Luis Ríos i

Vicente Carrasco

nyen al club que dirigix Julián Perea. A la ja classificada Gemma Peris, Estefanía Juan i Azahara López es va unir Joan Marco.

L’alzireny, que anava com a primer reserva i havia encarrilat la seua preparació cap al campionat d’Europa júnior que se celebrava a l’octubre, ocuparà la plaça deixada pel búlgar fincat a València, Stancho Ivanov, el qual es va lesionar a una setmana de la prova. Marco va rebre la notícia “amb una enorme satisfacció ja que quedava molt per a l’Europeu i em feia il·lusió participar en una prova de caràcter absolut”.

Després de participar en diverses competicions sense a penes temps de descans, el seleccionador nacional, Manolo Galván, va decidir que Marco se centrara només en les competicions de la seua categoria, la júnior, per a halteres d’entre 18 i 20 anys.

Estefanía Juan i Gemma Peris es van penjar les quatre medalles possibles –en esta competició no es va premiar el total olímpic. Peris va ser la primera a obrir el foc en la categoria de 48 quilos i va aconseguir – 44 –

Mig segle fabricant campions

Erik Juan

Julio López. Per primera volta en 18 anys, Lorenzo Carrió no va concórrer al campionat ja que, als seus 31 anys, va centrar-se en preparar les oposicions per a la Policia Local d’Alzira.

Joan Marco va acabar amb un sabor agredolç el 5 d’octubre el Campionat d’Europa júnior celebrat a Trencin (Eslovàquia).

L’alzireny va acabar en la novena posició que millora cinc llocs la classificació prèvia.

No obstant, es va quedar prop de les seues millors marques.

Gandia acollia el 24 d’octubre els campionats autonòmics sub-17. Joan Antón, Pau García i Jessica Ferrer van proclamar-se campions en les categories de +94, 62 i 58. Ferrer igualà les seues marques, 50 i 70. Cristina Vidal va ser subcampiona en 69 kg amb 50 i 62’5 mentres que Fernando Boluda va ser tercer en 94 kg. en alçar 65 i 80.

Per la seua banda, Joan Marco va ser invitat al trofeu d’El Ejido (Almeria), on es va prendre la competició com un entrena-

ment en què va fer els sis alçaments vàlids fins unes marques de 120 quilos en arrancada i 150 en dos temps. Joan s’incorporà al CAR de Sant Cugat del Vallès (Barcelona) el 2 de novembre. Allí va continuar amb els seus estudis i la seua preparació esportiva després que el seleccionador nacional no li renovara la beca a la residència Blume, tot i seguir millorant el seu rendiment. La Federació va assumir els costos de la seua beca i prompte es va comprovar que l’elecció havia estat encertada. En un ambient més distés però igualment exigent, la millora va ser clara, com es va comprovar a la Copa del Rei. L’únic però de l’any va tindre lloc al recentment inaugurat pavelló Font del Grau de València. El Club d’Halterofília Alzira no va poder revalidar el títol de campió autonòmic per clubs i acabà tercer per darrere del València CH –reforçat amb un alçador alemany- i el Cabanyal. Quasi tots els halteres alzirenys van participar en una categoria superior a la seua el que els va fer perdre punts en la classificació final, a més de competir amb els sub-17 Pau i Joan.

Campiones de la Copa de la Reina El 5 de novembre, el CH Alzira va tornar a ser clau en el títol obtingut la Copa de la Reina per la Federació Valenciana a Sevilla, seu de les altres candidates al triomf.

De les set integrants de l’equip, cinc eren alzirenys. Estefanía Juan i Gemma Peris no van haver de forçar -dies després participaven al Mundial de Qatar- i van realitzar alçaments per davall dels seus marques. Azahara López tampoc va necessitar el seu millor nivell per a col·laborar en el títol amb 67’5 i 85 kg. Cristina Vidal va seguir amb la seua progressió mantenint les seues millors tirades en 50 i 62’5 kg. Les capitalines Pilar i Asunción Estarlik completaven l’expedició valenciana.

L’alzirenya va participar paral·lelament en el campionat d’Espanya sub-15 en què va alçar 52’5 en arrancada i 70 en dos temps que li van valdre el subcampionat i – 45 –

Club Halterofília Alzira

tres medalles de plata. Estes marques es comptabilitzaven per a la Copa de la Reina perquè no realitzara dos competicions en un dia. En este campionat també va participar Joan Antón que, amb 87’5 quilos en arrancada i 90 en dos temps va aconseguir tres medalles de bronze.

Estefanía Juan no pugué retornar de Qatar amb el somni complit d’haver aconseguit una medalla en un Mundial. No obstant, va acabar amb la satisfacció d’haver batut per set vegades els rècords d’Espanya en la categoria de 48. Feia huit anys que Estefanía no pesava menys de 48 quilos. Des de 1997 participava en la categoria de 53 on encara posseïx els tres rècords d’Espanya.

La competició va ser molt dura amb la presència de la bicampiona mundial, la xinesa Mingjuan Wang –que es va fer amb el seu tercer entorxat i va batre els rècords del món de dos temps (118 kg) i total olímpic (293 kg) així com el júnior d’arrancada (95 kg) amb només 20 anys. Les tailandeses Aree Wiratthaworn, subcampiona del món i bronze a Atenes’04, i Pensiri Saelaw, 3a i 2a respectivament, eren altres de les rivals. Fani va començar la seua participació en arrancada igualant el rècord d’Espanya que tenia Rebeca Sires des de l’Europeu de Kíev de 2004 i el va batre en el segon intent establint-lo en 82 kg. (Des de 2005, en les competicions internacionals s’havia deixat de posar múltiples de 2’5 quilos en barra. Ja es podia pujar d’un en un, mesura que no va ser adoptada de seguida per la Federació Espanyola.

En la tercera tirada se li van escapar els 84 quilos. La seua competició en dos temps va ser perfecta. Va començar batent el rècord nacional de dos temps i paral·lelament el de total olímpic en alçar 97 quilos, després el va elevar consecutivament a 100 i 102. El límit espanyol en total olímpic el posà en 184 quilos. Estos tres rècords s’unien als tres que ja posseïa en la categoria de 53 quilos de pes corporal. Finalment Estefanía s’erigia com la quinta millor alça-

dora del món en arrancada i la sexta en dos temps i total olímpic.

Per la seua banda, Gemma Peris va tindre una actuació correcta (77 kg). En dos temps va començar bé amb 92 kg en barra. En el segon alçament va igualar el seu rècord d’Espanya que va aconseguir en el Mundial de Varsòvia en 2002. Després que la seua amiga Estefanía la desposseïra del rècord, va arriscar amb 99 quilos en barra però se li van escapar. La desena va ser la posició definitiva de l’alzirenya.

En les acaballes de la temporada 2005, el 27 de novembre el CH Alzira va aconseguir una nova campiona d’Espanya sub-17.

Parlem de la sub-15 Cristina Vidal que no va necessitar fer les seues millors marques i només amb 45 i 60 per a aconseguir tres medalles d’or. La gran absència en la cita que es va disputar en Pamplona va ser la valenciana Pilar Estarlik, favorita al títol, que no va arribar al pes mínim de la categoria en què competia junt amb Cristina.En la de 58, Jessica Ferrer va obtindre el subcampionat d’Espanya en arrancada amb 50 quilos mentres que els 67’5 que va alçar en dos temps li van donar una medalla de bronze, lloc que va repetir en el total olímpic.

Pentacampions de Copa El CH Alzira continuà augmentant el seu mite en la història moderna de l’halterofília espanyola. El dissabte 17 de desembre van aconseguir a La Corunya el quint títol consecutiu de la Copa del Rei, el campionat d’Espanya per clubs, i sisé de la seua història. Més que guanyar, eixe any el club valencià va arrasar. Des del principi de la competició, José Luis Ríos i Julio López ja van aconseguir situar al quadre valencià en la primera posició. En la següent tanda Joan Marco va fer una gran competició i millorà prou les seues marques personals, establint-les en 130 kg en arrancada i 155 en dos temps, amb només 70 quilos de pes corporal. A punt va estar d’aconseguir els 160, que hagueren posat el passador d’or a la seua participació.

– 46 –

Mig segle fabricant campions

Cinc títols de campions d’Espanya per clubs consecutius sols està a l’abast dels grans

Els pernils de Casa Goyo foren també un gran premi – 47 –

Club Halterofília Alzira

Entrega de la Copa a l’alcaldessa d’Alzira, Elena Bastidas

paral·lelament per al pròxim campionat de la Unió Europea.

Amb este títol es tancà la temporada 2005 amb el doblet, ja que l’equip femení de la Federació Valenciana va guanyar la Copa de la Reina al novembre a Sevilla.

L’alzirenya Estefanía Juan va ser 5a en arrancada en el Mundial –on va batre set rècords d’Espanya-, plata als Jocs del Mediterrani i Campiona d’Espanya individual, junt amb Gemma Peris i Azahara López, i guanyadora de la Copa d’Espanya.

A la vesprada va arribar el torn als pesos pesats de l’equip, que van rubricar amb cada alçament, qui era l’equip més fort del campionat. L’hispà-búlgar, Stancho Ivanov, acabat d’eixir d’una lesió, va complir amb el seu paper per a suplir un altre lesionat, José Vicente Juan. Les seues marques foren discretes per al seu potencial però suficients. Es fitxaren dos extrangers. L’austríac Jürgen Troll va començar a mostrar amb els seus alçaments el que seria l’espectacular tancament de competició. En l’última tanda van pujar a la tarima Lorenzo Carrió i l’eslovac Martin Tesovic. Este últim va ser l’estrela del campionat. Medalla de bronze en el Mundial celebrat feia un mes a Qatar i campió del món en 1997, va alçar en el seu últim intent 215 quilos amb què es va guanyar l’admiració de la sala. Tesovic va ser el millor alçador, Joan Marco va aconseguir la tercera millor marca nacional amb 18 anys mentres que Gemma Peris també va aconseguir la millor marca femenina en la presa de marques que es va realitzar

2006

En l’assemblea de la Federació Espanyola que obria l’any, Julián Perea va ser considerat el tercer millor entrenador de la temporada 2005. Les competicions començaren amb el campionat d’Espanya sub-16 per clubs on Alzira va ser 9é amb la participació de Joan Antón, Damián Navarro, Pau García, Joan Granell i Érik Juan. Fernando Boluda va ser baixa a última hora.

– 48 –

Mig segle fabricant campions En març Gemma Peris continuava en un gran momentde forma. Una decisió dels jutges li va impedir alçar-se amb el cinqué títol de la Unió Europea. A la fi fou subcampiona però es va penjar l’or en arrancada, on alçà 81 kg. Havia arribat al tercer intent amb 80 kg alçats i necessitava posar un quilo més perquè la seua principal rival, que pesava cinc grams menys, també els havia alçat. I Gemma ho va aconseguir, obtenint a més el rècord de la Unió Europea. En dos temps arribà la polèmica. Havia obtingut 93 kg i fallat en 97. En la tercera tirada, va alçar els 97 però dos jutges van donar com a nul al·legant que havia tirat la barra abans que es donarael senyal de terra. Veient el vídeo, un d’estos jutges va reconéixer l’error. A més, el jutge central -que emet el senyal de terra- va ser el que li va donar vàlid. Però no rectificaren i amb esta decisió se li va esfumar la possibilitat d’establir dos nous rècords de la Unió Europea en l’última edició que podia participar -ja que complia 23 anys, edat límit per competir. Així, Gemma va haver de conformar-se amb el subcampionat en dos temps i total olímpic així com la segona millor marca femenina de totes les categories.

Estes marques foren un colp anímic positiu en la seua carrera, ja que al final de 2005 va pensar deixar-s’ho. L’altra part positiva era la classificació directa per al campionat d’Europa absolut que se celebrà a Cietniewo (Polònia) a finals d’abril.

L’altre representant alzireny, Joan Marco, va millorar la classificació de l’any anterior quan va obtindre un bronze. Els 128 quilos en arrancada li van atorgar una medalla de plata i de nou va fregar la seua millor marca. En dos temps va alçar 152 quilos, que van sumar 280 en total olímpic i li van donar dos quarts llocs.

El dissabte previ a les Falles va tindre lloc al gimnàs Julián Perea el trofeu d’estes festes que va enfrontar el club riberenc, el València CH i l’Helios de Saragossa. Els millors alzirenys van ser José Luis Ríos, Manolo Torres i Pau García. D’altra banda,

els joves Joan Antón, Jessica Ferrer i Cristina Vidal foren seleccionades per a una concentració de promeses nacionals del 9 al 15 d’abril amb vista a elaborar la llista de l’Europeu sub-17 de Landskrone (Suècia).

A principis d’abril es va celebrar a Camponaraya (Lleó) el campionat d’Espanya júnior en què els alzirenys Joan Marco i Jessica Ferrer van obtindre quatre dels sis ors als quals optaven. Marco es va alçar amb el triomf en les tres modalitats en la categoria de 69 quilos. En arrancada va alçar sense problemes 120 quilos, va fallar el segon intent amb 125 però no el tercer es va penjar el primer or, amb una àmplia diferència sobre el seu principal rival, l’andalús Isaac Morillas. Més complicat ho va tindre Joan en els dos temps. Va alçar 140 i va fallar sobre 145. Morillas va aconseguir hissar 150 quilos el que obligava el alzireny a aconseguir 151 ... i els va alçar! Amb este segon or es va assegurar també la tercera medalla en la modalitat de total olímpic alhora que va aconseguir la segona millor marca de tots els competidors.

L’única fèmina representant d’Alzira era Jessica Ferrer. Amb quinze anys era la més jove de les competidores de la categoria de 58 quilos, encara que també la que tenia més pes corporal. Encara que va aconseguir tres medalles, el pes li va impedir pujar al més alt del podi. En arrancada va alçar 59 quilos, tres menys que els seus rivals, les andaluses Silvia Martín i Tania Morillas, pel que va haver de conformar amb el bronze.

En dos temps completar una competició perfecta, sense cometre cap nul, amb alçaments de 73, 75 i els definitius 78 quilos.

Això va obligar a les adversàries a alçar almenys aquest pes però van fallar. Jessica aconseguia el seu primer or nacional júnior.

Les tres halteres van aconseguir el mateix total olímpic de manera que el pes corporal va relegar a la alzirenya al tercer esglaó del podi.

Durant una setmana, dues promeses de la halterofília alzirenya, Joan Anton i Cristina Vidal, estigueren concentrades – 49 –

Club Halterofília Alzira

a Madrid en una reunió d’halteres sub-15 i sub-17. A esta citació també estava convocada Jessica Ferrer però es va preferir donar-li descans després de la competició del dissabte.

Estefania Juan Tello va complir els pronòstics que l’assenyalaven com la gran favorita a l’Europeu d’halterofília a la categoria de 48 quilos. L’alzirenya, amb 24 anys, es va imposar després de batre dos rècords d’Espanya i signar un millor alçament de 83 quilos en arrancada, 102 en dos temps i un total olímpic de 185. L’espanyola es va penjar la medalla d’or i va pujar al podi al costat de la russa Svetlana Ulyanov (83 +100 = 183) i la italiana Genny Pagliaro (81 +98 = 179). La seua paisana Gemma Peris es va haver de conformar amb la quarta plaça (80 +95 = 175).

El 30 de maig, Joan Marco va competir a Hangzhou (Xina) al Mundial júnior. L’alzireny va finalitzar en la 15a posició amb 125-145-270 kg. En juny es tornava a les competicions nacionals. Jessica Ferrer va aconseguir el primer lloc en el trofeu Antonio Climent celebrat a Gandia, classificatori per l’Europeu sub-17. Jessica va quedar en la primera posició de la general en alçar 62 kg. en arrancada i 78 en dos temps. Joan Antón va ser primer en la seua categoria (+94) a l’alçar 85 i 105 kg en cada modalitat. Cristina Vidal es va quedar fora del podi -va ser 4a - amb 55 i 65 kg. Una setmana després, es va celebrar a València l’Autonòmic absolut, el qual era classificatori per al campionat d’Espanya absolut que se celebraria a Gijón. No van haver de participar les campiones espanyoles Estefania Juan i Gemma Peris així com Joan Marco ja classificats per les seues marques habituals. Jessica Ferrer es va proclamar campiona autonòmica en 63 kg. La alzirenya va participar encara que ja estava classificada anteriorment per les marques que va aconseguir en guanyar el trofeu Antonio Climent. Cristina Vidal va ser tercera però no va arribar a la puntuació mínima necessària, al hissar 55 i 60 kg. José Luis Ríos

Cristina Vidal

va ser subcampió de la categoria de 69 kg amb 100 en arrancada i 112 en dos temps i es va classificar, encara que acudí com a reserva.Juliol és el mes del campionat d’Espanya individual i la sorpresa podia saltar si Estefania Juan i Gemma Peris no es proclamaven campiones. I no va haver excepció.

Entre ambdues sumaren 30 entorxats nacionals, sumant els triomfs de les dues.

Estefania seguia invicta com a campiona d’Espanya invicta des de 1996 quan amb 14 anys va aconseguir el títol nacional sub 16, júnior (fins a 20 anys) i absolut, a més d’obtindre el subcampionat d’Europa sub 16. Posteriorment sumà més títols nacionals i tres Copes d’Espanya, de les quatre disputades fins el moment. L’alzirenya va guanyar tots els campionats de la Unió Europea que va disputar i va aconseguit la fita, únic a la halterofília espanyola femenina, d’obtindre dos campionats d’Europa absoluts (1997 i 2006). El 2000, a més, va aconseguir el campionat del Món júnior i tenia tots els rècords d’Espanya de les ca– 50 –

Mig segle fabricant campions

Infantils alzirenys que s’enfrontaren a l’Helios de Saragossa

tegories de 48, 53 i 58 quilos. A la riberenca només li restava ser olímpica.

Per la seua banda, Gemma Peris va aconseguir el 14é entorxat nacional des que va començar a competir el 1997 també amb 14 anys. Va començar donant idèntics passos que la seua amiga Estefania -els tres títols nacionals- i fins i tot va aconseguir el títol europeu sub-16 a Hongria. En els anys successius va anar escalant llocs en el podi del Mundial júnior -3a el 1999, 2 ª en 2000 i campiona el 2001 a Tessalònica (Grècia)-.

Nombrosos triomfs en els campionats de la Unió Europea i Jocs de la Mediterrània, van acabar donant el seu premi en participar en els Jocs Olímpics de Sydney 2004.

Un altre alzireny, Joan Marco, va aconseguir el seu primer títol nacional absolut que uneix el júnior obtingut mesos enrere.

Marco es va quedar a les portes de penjar els tres ors però en dos temps va alçar els mateixos quilos (150) que dos alçadors amb menor pes corporal. La quarta participant alzirenya va ser la menor de l’expedi-

ció, Jessica Ferrer. Amb 15 anys va pujar al calaix per darrere de dos “grans” com Estefania Juan i María de la Puente.

El 27 de juliol, Jessica Ferrer es va estrenar en un campionat internacional, l’Europeu sub-17 de Landskrone (Suècia) amb una 8a plaça.

Estefania Juan i Gemma Peris no van defraudar en la seua participació a la Copa d’Espanya disputada el 26 d’agost a València. Estefania va aconseguir el quart entorxat en cinc edicions. En la categoria de 53 quilos va batre sis rècords d’Espanya. En arrancada va batre dos rècords en alçar 86 i 88 quilos, deixant l’anterior marca quatre quilos per baix. En dos temps també va marcar màxims històrics amb 106 i 108 quilos en el segon i tercer intent i va establir el total olímpic en 196 quilos. Per la seua banda, Gemma Peris, va aconseguir el tercer lloc amb 80 quilos en arrancada i 95 en dos temps. La segona classificada va ser la castellanolleonesa Lidia Valentín.

– 51 –

Club Halterofília Alzira

Una lesió a l’esquena que arrossegava des de feia mesos, va impedir Joan Marco lluir a l’Europeu júnior celebrat a Palerm (Itàlia) el 2 de setembre. Marco va alçar 123 quilos en arrancada i en el primer tiratge en dos temps va fer pujar 143 la seua marca final. Les molèsties no li van permetre aguantar els 150 i 152 quilos que va posar en barra i va finalitzar en la 7a posició. Si haguera mantingut les seues millors marques, aconseguides al desembre a la Corunya -132 i 155 quilos- hauria obtingut la medalla de plata en arrancada i el bronze en total olímpic. No haver pujat al podi també li va suposar no viatjar al campionat del Món absolut.

El segon dissabte de setembre, el club alzireny va participar en l’Autonòmic sub15 celebrat a València. Quatre joves promeses es van proclamar campions autonòmics i es van classificar per al campionat d’Espanya sub-15 que se celebrarà a la Corunya el 21 d’octubre. Joan Antón va ser el millor en la categoria de + 94 amb 85 i 100 quilos. Rubén Dasí, que participava en la seua primera competició, va guanyar en la categoria de 85 quilos, Joan Granell ho va fer en la de 56 i Eric Joan a la de 40.

L’1 d’octubre, Estefania Juan Tello va seguir posant fites en el seu esplendorós historial esportiu, el més brillant de la halterofília femenina espanyola. La seua participació al Mundial celebrat a Santo Domingo no va poder coronar-se amb una medalla però la alzirenya es va quedar només a tres quilos de proclamar subcampiona del Món. A la fi, va aconseguir dos quarts llocs en arrancada i dos temps i una definitiva cinquena plaça en total olímpic amb les que millorà el sisé lloc del Mundial de Qatar’05. Estefania va tindre les majors complicacions en la seua modalitat preferida, l’arrancada, on només va aconseguir la marca de 82 quilos en el seu tercer intent.

Això la va deixar a remolc de que poguera superar-se en els dos temps. En hissar 102 quilos en la seua primera tirada va igualar el rècord d’Espanya de total olímpic que

ja va obtindre en l’últim Mundial així que els 104 que va alçar en el següent intent li va valdre trencar una altra màxima marca espanyola, establint-la en 186 quilos. En l’últim alçament va forçar fins els 107 quilos que li haurien donat un bronze en dos temps i la plata en total olímpic, però quan els tenia ben carregats, se li van escapar de la vertical.

Per tots els mèrits aconseguits, el Club d’Halterofília Alzira va a sol·licitar formalment la concessió de la Insígnia d’Or de la capital de la Ribera Alta per a l’última gran alçadora i la més llorejada que ha donat el club alzireny. El 2000, quan Estefania va aconseguir el títol mundial júnior es va posposar el seu nomenament en haver obtingut la màxima distinció alzirenya el propi club, Julián Perea i els germans Carrió. L’altra raó va ser el prometedor futur que esperava a la menuda dels Juan Tello. El club considerà que el 2006 havia estat el seu any esportiu i havia de ser reconegut. La petició va ser acceptada pels grups polítics i el 30 de desembre va ser condecorada.

A Alzira, Rubén Dasí i Jessica Ferrer es van proclamar campions, Joan Anton i Cristina Vidal, subcampions i Joan Granell, Damián Navarro i Erik Juan van pujar al tercer esglaó del podi al campionat autonòmic individual sub 17, classificatori per al campionat d’Espanya també sub-17 que se celebraria al novembre a Cullera..

Acabava el mes d’octubre i Joan Antón obtingué el títol de campió d’Espanya sub 15 a La Corunya. Antón, que participava en la categoria de + 85 kg. va alçar 90 en arrancada i 105 en dos temps i va dominar sense problemes la competició. Joan Granell va obtindre el bronze en dos temps gràcies al seu menor pes corporal.

Campiones de la Copa de la Reina Tot i que no comptava amb Gemma Peris per lesió, la Federació Valenciana va revalidar el campionat de Sa Majestat la Reina a La Corunya. La igualtat va ser màxima i només quatre punts van separar a les valencianes, capitanejades per les alzi– 52 –

Mig segle fabricant campions renyes Estefania Juan i Jessica Ferrer, del combinat andalús.

El 21 de novembre els halteres alzirenys van aconseguir nou medalles en els campionats d’Espanya sub-17 celebrats a Cullera.

Jéssica Ferrer (58 kg) i Cristina Vidal (69 kg) van obtindre tres medalles de plata, Joan Antón (+94) es va penjar tres medalles de bronze.

Un altre títol que Estefania Juan va ajuntar al seu palmarés va ser la Copa de la Mediterrània, competició organitzada per primera vegada l’any anterior i que se celebrà a Udine (Itàlia). Participaven els països banyats pel Mare Nostrum. Per un error de la bàscula oficial, Estefanía va ser enquadrada en la categoria de 58 quilos.

La alzirenya es va estranyar perquè abans de marxar pesava 51’2 quilos i en tornar seguia per baix de 53. El seleccionador li va plantejar no forçar la pèrdua de pes i no va tindre problemes. Amb 87 quilos, va igualar el rècord d’Espanya en la categoria de 58. No va poder batre’l en fallar sobre 89. En dos temps van començar a caure els rècords. Els 108 alçats li donaven el rècord de total olímpic (194). Després, amb 110, va batre els dos rècords, el de dos temps i total (196), que va elevar sis quilos sobre l’anterior millor marca nacional.

Després de cinc títols consecutius on els halteres alzirenys participaven pel club de València, en 2006 no pugueren comptar amb Lorenzo Carrió (retirat) i Julio López. Tot i això, el club capital va obtindre la segona posició en la Copa del Rei celebrada a Saragossa. Els valencians només van ser superats pel ETH canari.

2007

Amb els veterans del club retirant-se a poc a poc, el C. H. Alzira seguia formant jóvens. L’any 2007 començà obtenint el 10 de febrer el 3r lloc al campionat d’Espanya sub-16 per clubs, anomenat II Copa Federació, celebrada a Madrid. Erik Juan, Rubén Dasí, Iván Pozo, Fernando Boluda, Joan

Jessica Ferrer

Granell i Joan Antón foren els artífex, tot i partir en la 5a plaça pels resultats obtinguts a la lliga escolar.

Joan Marco va realitzar una gran competició a la Corunya al campionat de la Unió Europea, millorant considerablement les seues millors marques (135-160) i acabà 5é Marco va competir en la categoria de 77 quilos encara que només pesava 72.

En abril Estefania Juan va augmentar la seua estrella. Amb 25 anys va guanyar el tercer campionat d’Europa absolut a la ciutat francesa d’Estrasburg. Fanny era la més lleugera de les competidores amb 47’510 kg. Va iniciar la competició amb 82 vàlids.

Després va millorar en dos quilos seu rècord d’Espanya en alçar 85. La seua màxima rival, la turca campiona olímpica Nurcan Taylan, se’n va anar a pels 86 que va fallar igual que Estefania. Però a la otomana encara li quedava un tiratge ... que també es va quedar a la barra. La competició de dos temps va tindre grans dosis d’emoció. El seu primer alçament de 102 kg li – 53 –

Club Halterofília Alzira

El programa de Canal 9 “Esport divertit” va gravar un programa

va traure 17 quilos al segon, el canari José Antonio Abad. D’altra banda, l’alzireny ha tornat a ser becat per millorar la seua preparació al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), on ja va estar la passada temporada.

El club és un referent de l’halterofília a nivell nacional i TVE va emetre un programa sobre els Jocs Olímpics en què la protagonista va ser Estefania Juan. Setmanes després, les càmeres de “Esport Divertit”, de Punt 2 van gravar uns entrenaments i una competició no oficial per emetre’ls el 10 de juny.

Estar un poc per damunt de 69 kilos i molt per baix del límit de 77, unit a una lesió a la mà van passar factura a Joan Marco, que s’hagué de conformar amb la 20a posició al Mundial júnior disputat a Praga (Txèquia).

El 23 de juny Estefania Juan va guanyar per cinquena volta la Copa d’Espanya i per fi ho va poder fer a Alzira. Lidia Valentín va posar el suspens i es quedà a un intent de

valia per assegurar el bronze. L’error de la local, Melanie Noel, en 103 li va atorgar la plata. La campiona olímpica, Taylan, que tenia l’avantatge de competir després de la valenciana, marcava terreny amb 103 en el primer intent. Estefania va tornar a prendre la davantera quan va alçar 104, amb els que va igualar el rècord d’Espanya de dos temps i elevava la plusmarca nacional de total olímpic a 189. Ahi quedaria quan la alzirenya no va poder amb 107 quilos ... i encara li quedaven dos intents a la turca. Esta va forçar però va fallar i Estefania Juan Tello va tornar a penjar-se tres ors com fa un any a Wladislawowo (Polònia).

Abril acabà amb altre títol nacional, en este cas el junior per a Joan Marco, que el consolidava com el primer haltera masculí del club d’halterofília Alzira. A El Ferrol va tindre prou amb alçar en el primer intent deu quilos menys (125 kg) de la seua millor marca per penjar el primer or en la modalitat d’arrancada. En els dos temps, la competició també va ser un passeig en què – 54 –

Mig segle fabricant campions batre-la mentre que Gemma Peris acabà tercera.

Un mes després, Estefanía obtenia el seu 17é títol de campiona d’Espanya a Gijón. Joan Marco es va quedar a les portes de revalidar el títol nacional pel pes corporal. Marco es va penjar l’or en arrancada en alçar 130 quilos però s’hagué de conformar amb la plata en dos temps en pujar cinc kilos menys que el campió, el salmantí Manuel Darío. En total olímpic va igualar al castellà lleonès, però este pesava menys.

Esta va ser la representació més baixa en 15 anys del Club d’Halterofília Alzira en un campionat d’Espanya. Motius familiars van impedir desplaçar-se a Gemma Peris, 14 vegades campiona d’Espanya, i una inoportuna lesió va fer el mateix amb José Luis Ríos mentre que Lorenzo Carrió ja estava absent de les grans competicions.

Després del campionat autonòmic sub-15 obtingut per Rubén Dasí (+85) i

els subcampionats d’Alfredo Soler (56), Daniel Castro (62) i Erik Juan, estos i Rubén Bernabé participaren al campionat d’Espanya sub-15 a la Corunya. Dasí es va penjar tres ors i Castro el bronze en dos temps. Per comunitats, la Valenciana acabà segona.

Com que el club estava en fase de transició i amb majoria de halteres infantils, a l’autonòmic per equips va quedar fora del podi i no es classificaren per a la Copa del Rei. Tot i ser menors de 15 anys, Dasí, Bernabé i Erik Juan participaren al Nacional sub-17 on Rubén Dasí signà la 5ª posició. També cinquena va quedar la Federació Valenciana a la Copa de la Reina que se celebrà a principis de desembre a València. Els punts d’Estefania Juan i Azahara López no foren suficients amb les absències de Gemma Peris i Jessica Ferrer. En condicions normals hagueren revalidat el títol.

El 25 d’abril de 2007, l’Ajuntament va retre homenatge a Estefania Juan després del 3r títol europeu absolut – 55 –

Club Halterofília Alzira

Estefania Juan va fer una gran i emocionantíssima competició

superar 30.390 kg en menys d’una hora fa ser pulveritzat als 46 minuts. Va continuar fins completar l’hora en sèries de 12 repeticions i arribar a 49.000 quilos.

El 18 de juny el club va penar la desgraciada mort del gran campió d’Espanya, Jon Tecedor Aginaga, en accident de trànsit als 32 anys.

Sense participació al campionat d’Espanya, el 28 de setembre sis halteres es classificaren per al campionat d’Espanya sub-15 i sub-17 després de que en el autonòmic David Santos obtinguera el títol sub-15 i Erik Juan el subcampionat. En sub-17, Rubén Dasí i Fernando Boluda obtingueren l’or en 94 i 105 quilos. Cañes i Rubén Bernabé guanyaren la plata en 62 i 69 mentre que Boris Gil -que feia dos mesos escassos que s’entrenava, es penjà el bronze en 62 quilos.

El 25 d’octubre, David Santos va obtindre dissabte a Sevilla dues medalles de bronze, en dos temps i total olímpic en el primer campionat d’Espanya sub-15 en què participava, només uns mesos després d’haver començat a practicar l’halterofília.

El 22 de novembre, el club va ser tercer en l’autonòmic per equips disputat a Gandia, per darrere del València i el club de la ciutat ducal. Una setmana després, els sub-17 viatjaren a La Corunya. Rubén Dasí revalidà el títol de campió d’Espanya i Fernando Boluda subcampió.

2008

La família Juan-Tello va seguir augmentant el medaller de la halterofília alzirenya.

Als “clàssics” Estefania, José Vicente i Eric Joan s’unia la cosina d’estos, Alba Sánchez.

En febrer es va proclamar subcampiona d’Espanya del campionat escolar de tècnica en categoria benjamí. Naixia una estrella però 2008 serà recordat per Estefania com el pitjor de la seua carrera. Després de quedar-se a les portes de participar en dos Jocs Olímpics, arribava possiblement la seua última oportunitat a Pekin 2008.

La pressió va poder amb l’alzirenya, acostumada a passar per tot tipus de situacions. En arrancada es va quedar en tan sols 73 kilos del primer intent i va fer dos nuls en 76. En dos temps signà altres tres nuls, fet increïble en una haltera que sempre es caracteritzà per la seua regularitat. Espanya havia de quedar 1 ª per seleccions per aconseguir dos passaports olímpics però a la fi sols hi hagué un, que anà a la castellano-lleonesa Lidia Valentín.

El club d’halterofília Alzira sempre ha donat suport a altres modalitats de força i el 5 de juny va recolzar Bernardo Presencia, pare del gran campió, Juan Carlos, qui va batre el récord Guiness de “sentadilles”. Amb 66 anys va alçar una barra de 24 quilos i peses amb 38 en cada costat (100 kg en total). El repte, – 56 –

Mig segle fabricant campions

El Futur

Fabricant les futures estrelles El club seguia donant suport a la brillant idea de la Federació de crear una lliga escolar que donara una continuïtat competitiva durant l’any i no haver d’esperar als campionats autonòmics o nacionals. El 14 de febrer tingué lloc a Madrid la IV copa federació de clubs S-16 i S-18 on Alzira arribava 5é en la classificació prèvia. En sub-18, els alzirenys tornaren a acabar tercers, per darrere de la Corunya i Tenerife.

L’ajuntament de Corbera va decidir imposar el 20 de febrer la medalla d’argent de la localitat a Fernando Boluda després d’obtindre mesos enrere el subcampionat d’Espanya en la categoria Sub-17, un dels pocs triomfs nacionals d’esta xicoteta localitat. El mateix Boluda i Rubén Dasí van rebre el reconeixement de l’Ajuntament d’Alzira als que es lliurà un diploma.

El 7 de març de 2009 Alba Sánchez va aconseguir el primer triomf de la seua curta però de segur exitosa i llarga carrera.

L’alzirenya, amb 11 anys, aconseguia el primer campionat d’Espanya de tècnica. Sonia Martínez va obtindre la medalla de bronze.

Després d’obtindre els títols nacionals en les categories sub-15 i sub-17, Rubén Dasí es va proclamar el 30 de maig campió d’Espanya junior precisament també a la Corunya. Fernando Boluda va penjar-se tres medalles de bronze en la categoria de més de 105 quilos de pes corporal.

16 mesos després que es retirara de la pràctica activa, Estefania Juan es va tornar a pujar a una tarima en el trofeu Sant Bernat d’Alzira. “Van ser mesos de molta tensió. Després de dos Jocs Olímpics sense acudir, m’angoixava quedar-me sense anar a Pequín. Havia deixat els entrenaments però la Federació em va demanar que entrenara dues setmanes per competir en el campionat d’Europa. Necessitàvem aconseguir els màxims punts possibles per classificar una o dues halteres als Jocs però vaig arribar a l’europeu mal preparada i vaig fallar”. Joan Marco també tornà a competir al torneig de festes de la seua ciutat.

El 7 de juliol, una data tan significativa pel seu contingut festiu, no ho va ser per la família de l’halterofília alzirenya. Amb només 58 anys, Salva Amat ens va deixar. L’alzireny va ser un dels primers halteres que va destacar al nostre club.

Després d’aconseguir títols com haltera, un amant de la força com José Vicente Juan va voler provar altra disciplina.

A Alzira es va fer l’any anterior la prova d’Strongest Man, l’home més fort. Durant les festes de Sant Bernat es va voler determinar qui era el més fort de la Ribera. Calia arrossegar un camió de 3.000 quilograms, córrer 30 metres amb altres 220 quilos a l’esquena, tornar 30 metres voltejant un pneumàtic de 250 quilos, alçar un cotxe de – 57 –

Club Halterofília Alzira

900 quilos en repeticions durant un minut, caminar 30 metres amb una maleta de 70 quilos en cada mà i per últim alçar tres boles de 80, 100 i 140 quilos i pujar-les a un camió. Amb el total de punts, José Vicente fou el millor. Àlex Ruiz i David Ortiz es van classificar per al campionat d’Espanya sub15 que es disputarà el 17 d’octubre a Santi Ponce (Sevilla). Erik Juan es va proclamar prèviament subcampió autonòmic en 56 quilos.

Daniel Aguilar es va proclamar campió en la de 77 quilos i Rubén Dasí en més de 94 quilos.

Tres anys després, Joan Marco tornà a competir a Europa. Haver sigut campió d’Espanya dos anys i un subcampió semblava no ser prou per a l’anterior seleccionador, Manolo Galván. Amb el canvi de direcció tècnica i després d’una presa de marca va competir a l’europeu sub-23 celebrat a Wladyslawowo (Polònia), on va acabar en la 13a posició.

El 24 d’octubre, l’equip acabà tercer al campionat autonòmic per clubs, a dos punts del subcampió. Les baixes d’última hora de Julio López i Manolo Torres deixaven l’equip amb sols tres veterans.

Joan Marco, poc després de l’Europeu no pugué repetir les marques. José Vicente Juan seguia vivint una segona joventut i va alçar 130 quilos en arrancada i 163 en dos temps. Javier Lairón va haver de substituir a última hora la baixa de Julio i va alçar 85 i 105 quilos. La resta de l’equip el formaven Fernando Boluda i els sub-17 Rubén Dasí, Rubén Bernabé, Boris Gil i Erik Juan.

Al campionat d’Espanya sub-17 celebrat a València Rubén Dasí no va poder revalidar el títol. Va aconseguir dues medalles de bronze. I la tercera se li va escapar en arrancada per un quilo de diferència (93 quilos). També un quilo va ser l’avantatge que Dasí va aconseguir sobre el seu competidor, el castellà lleonès Isaac Álvarez, en els dos temps i aquí va arribar la primera medalla amb 112 quilos. Tots dos van empatar a 205 quilos en total olímpic però el

Tomás Ruiz

menor pes corporal de l’alzireny, 92’55 kg., li va donar la segona medalla i el definitiu tercer lloc nacional. Alzira es presentà en el seu nom al campionat d’Espanya per equips i finalitzà 7é.

2010

La temporada competitiva començà el 27 de febrer amb el campionat d’Espanya de tècnica disputat a Madrid que guanyà per segon any consecutiu Alba Sánchez.

L’alzirenya ja era seguida pels tècnics de la Federació Espanyola. Un altre futurible bon haltera era Tomás Ruiz. Amb només uns mesos de pràctica, es va proclamar subcampió d’Espanya. Sonia Muñoz -que es traslladada una volta per setmana des de Castelló de la Plana a Alzira per entrenar- va aconseguir una medalla de bronze.

La capital d’Espanya també va acollir la Copa Federació per clubs en categoria sub18, la final de la lliga escolar que durant tot l’any es disputa en les diferents autonomi-

– 58 –

Mig segle fabricant campions es. L’equip alzireny format per Rubén Dasí, Boris Gil, Rubén Bernabé, Àlex Ruiz, Daniel Aguilar i Erik Juan va acabar en la 3a posició d’un total de 22 equips.

El 6 de març els millors alçadors nacionals tornaren a competir a Alzira per la prestigiosa Copa d’Espanya. El canari José Navarro demostrà que segueix sent el millor a nivell nacional. Joan Marco acabà 3r, a cinc punts del sevillà Pepe Casado. L’alzireny va millorar la seua marca amb un resultat de 135 Kg en Arrancada i 170 a Dos Temps que sumaven un total Olímpic de 305 Kg Entre les fèmines, Lidia Valentín també va tornar a guanyar seguida d’Estefania Juan. Alba Sánchez va realitzar una exhibició demostrant la seua condició de Campiona d’Espanya de Tècnica. Tant Joan com Estefania van aconseguir la classificació per al Campionat Europeu que se celebrava a Minsk (Bielorússia) del 2 al 11 d’abril. La riberenca va acabar 5a classificada en el retorn a la competició internacional després de dos anys mentre que Marco finalitzà 10é.

El corberà Fernando Boluda va aconseguir l’1 de maig el subcampionat d’Espanya júnior a Gijón. L’atleta va millorar les seues marques en 15 quilos el que li va atorgar tres medalles de plata (100+123).

Quatre atletes del club halterofília Alzira es van proclamar el 5 de juny campions de la Comunitat Valenciana. Estefania Juan, Joan Marco i Alba Sánchez ho van aconseguir en categoria absoluta. Esta última va sumar també el títol júnior, tot i tindre 13 anys. Fernando Boluda també va obtindre el campionat júnior.

Arribà juliol i de nou els “veterans” del club d’halterofília Alzicapital Alzira van tornar a complir amb les expectatives i van tornar de la Corunya amb sis medalles d’or.

Estefania Juan, després de dos anys allunyada d’aquesta competició, no va tindre problemes per guanyar en la categoria de 53 kg, en alçar 74 kg en arrancada i 90 en dos temps. Amb un total olímpic de 164 quilos obtingué el seu 17é títol de campio-

na d’Espanya. Joan Marco va participar en la categoria de 77 kg, encara que amb un dels pesos corporals més baixos de tots els competidors (73’820 kg), va alçar 132 en arrancada i 163 en dos temps.

Un any més, Alzira acabà tercer a l’Autonòmic per clubs, per darrere del club de València i Gandia.

Estefanía, campiona iberoamericana A finals d’octubre, Estefania Juan va sumar un nou títol al seu dilatat palmarés.

L’alzirenya va guanyar tres medalles d’or a Puerto Rico, en el XXV Torneig Iberoamericà Crioll d’Halterofília.

Per la seua banda, l’haltera d’Algemesí, Vicente Carrasco, va obtindre el cinquè lloc al campionat d’Espanya sub-17 celebrat a Madrid. Això sí, només feia dos mesos que practicava este esport.

El 4 de desembre, la Federació Valenciana es va proclamar subcampiona de la Copa de la Reina, a només dos punts de la Federació Canària.

A una setmana per al Nadal, el club organitzà el seu habitual trofeu, al gimnàs Julián Perea. Lluny de ser una competició més, destacà perquè els halteres alzirenys bateren diversos rècords valencians. Alba Sánchez Ferrer, el sub15 de la categoria de 53 kg amb 47 i 50 kg en arrancada; 60, 65 i 67 kg en dos temps i 117 kg en total olímpic; Tomás Ruiz Donderis, millorà les marques sub15 de la categoria de 56 kg amb 66 en arrancada, 82 i 85 en dos temps i 151 en total olímpic. Vicente Carrasco Galiano augmentà la marca sub17 de 94 kg amb 95 i 100 kg en arrancada i 113, 115 i 121 en dos temps, elevant el total olímpic a 221 kg. Les primeres classificades foren Alba Sánchez, Mª del Mar Boronat i Salut Tàrrega i els millors xics Boris Gil, Vicente Carrasco i Tomás Ruiz.

2011

L’any del cinquantenari serà recordat al club per esta data i per ser el primer en que

– 59 –

Club Halterofília Alzira

Alba Sánchez començà a destacar al panorama nacional. Amb tan sols 13 anys va acumular en sis mesos els títols de campiona d’Espanya de tècnica, sub-15, sub-17 y junior. El primer va ser el de técnica obtingut el 26 de febrer. Tomás Ruiz va quedar subcampió.

Per la seua banda, Estefania Juan participà a la Copa d’Espanya a Melilla on acabà 3ª, per darrere de Lidia Valentín y Sheila Ramos. L’últim dissabte d’abril arribà el segon títol per a Alba Sánchez. Ni més ni menys que el junior amb tan sols 13 anys.

Vicente Carrasco obtingué tres medalles de bronze.

Estefania seguia fent tarima i participà a l’Autonòmic absolut junt a Boris Gil. Tots dos foren campions. Tomás Ruiz quedà subcampió i Erik Juan i Vicente Carrasco, tercers. Estefania Juan Tello va ser la més destacada del campionat amb la millor marca de l’Autonòmic Absolut. Boris Gil Peris també va acabar en primer lloc en la categoria de fins a 69 kg de pes corporal, sumant un total Olímpic de 210 kg, tres quilos més que la setmana anterior, quan va aconseguir la quarta posició en el Nacional Júnior. El més jove representant de la competició, nascut el 1998, Tomás Ruiz va realitzar una excel·lent competició i va aconseguir la medalla de plata (62 Kg). Erik Juan va ser tercer. Els títols de Estefania Juan i Boris Gil els van atorgar la classificació per participar en el Campionat d’Espanya Absolut. L’entrenador Julián Perea va considerar que Alba Sánchez no havia de participar per no saturar-la de competicions i que preparara altres com el Europeu sub-17. Mentrestant, va aconseguir el títol autonòmic junt a Tomás Ruiz. Tots dos van superar quatre rècords sub-15 de la Comunitat i van aconseguir la millor marca femenina i masculina. Ho feren al trofeu Antonio Climent celebrat a Gandia. Alba va batre un (56 kg en arrancada) i Tomàs tres (74-96-170).

Després d’aconseguir el cinqué lloc a l’Europeu Absolut a Kazan (Rússia) en abril,

Alba Sánchez

Estefania Juan va aconseguir el seu dinové Campionat d’Espanya Absolut a Pamplona el 4 de juny. El 25 del mateix mes, Alba Sánchez va seguir ampliant el seu palmarés i amb només 13 anys va aconseguir el tercer títol nacional en cinc mesos. Als campionats d’Espanya de tècnica i júnior, l’alzirenya va obtindre a Santiponce (Sevilla) el sub-17. Es va penjar les tres medalles d’or en la categoria de fins a 53 kg. (55-72127) millorant el seu registre en dos quilos i va aconseguir la tercera millor marca del campionat per darrere de l’asturiana Olga Fernández i la canària Ylenia Negrín, un i tres anys més majors. Julián Perea tampoc es va equivocar amb el pronòstic de Tomás Ruiz, també de 13 anys. El veterà tècnic li va augurar que acabaria entre els cinc primers i va finalitzar quart en la categoria de 62 (78-98-176), tenint tres anys menys que els tres que pujaren al podi.

El 16 de juliol es va celebrar el trofeu Sant Bernat contra halteres de Tavernes de la Valldigna, Gandia i València. Alba i Mª – 60 –

Mig segle fabricant campions Mar Boronat quedaren les primeres mentre que l’algemesinenc Vicente Carrasco fou la millor marca absoluta dels halteres alzirenys per davant de Boris Gil i Tomás Ruiz.

En l’última setmana d’agost, Alba Sánchez va debutar en competició internacional amb un cinquè lloc al Campionat d’Europa Sub-17 que se celebrava a Cecanow (Polònia). La alzirenya va competir en la categoria de fins a 48 Kg de pes corporal i va alçar 55 kg en arrancada, que li va valdre el 6é lloc i 68 kg a dos temps (4a), a tres quilos del bronze, sumant un total Olímpic de 123 Kg. Les tres que pujaren al podi eren tres anys majors que Alba.

El 17 de setembre participava junt a Tomás Ruiz al trofeu Ximo Selfa a Gandia on sols participaven la millor marca femenina i masculina del campionat autonòmic Sub-15 i classificatori per al campionat de Espanya. Alba va competir en la categoria de fins a 53 Kg de pes corporal i va alçar 57 kg en arrancada i 65 Kg en dos temps, sumant un total Olímpic de 122 kg, nous rècords de la Comunitat Valenciana. Tomás va ser la sorpresa del campionat. Va competir en la categoria de fins a 62 Kg i va alçar 82 kg en arrancada i 102 Kg a dos temps, superant per primera vegada en competició la barrera dels 100 kg amb tan sols 13 anys d’edat i sumant un total Olímpic de 184 kg. Estes marques també suposaren nous rècords de la Comunitat. El club va sumar també els títols autonòmics de Salut Tàrrega i Ángela Día, en les categories de fins a 44 Kg i 63 Kg Totes dues van millorar els seus registres. Mar Boronat va aconseguir la medalla de plata en la categoria de més de 69 kg., realitzant tots els seus alçaments vàlids i millorant les seues marques.

El dimecres dia 21 de setembre, Julián Perea va rebre la carta d’Albert Soler Sicilia, Secretari d’Estat i President del Consell Superior d’Esports, on deia: “És motiu d’especial satisfacció comunicar-te que, en atenció als mèrits, circum-

stàncies i contribució a l’esport, concorreguts en la teua persona, he disposat que ingresses a la Reial Ordre del Mèrit Esportiu, amb la categoria de medalla de bronze.

Tan merescuda distinció és el reconeixement a la teua brillant trajectòria professional, que ha servit de manera decisiva a la projecció nacional i internacional de l’esport espanyol “.

El lliurament d’este guardó tingué lloc el dimecres 5 d’octubre a les instal· lacions del CSD-INEF de Madrid, presidit per la infanta na Cristina i el mateix secretari d’Estat per a l’Esport. El tècnic alzireny va estar acompanyat pel president de la Federació Espanyola d’Halterofília i amic seu, Emilio Estarlik Lozano i el primer Olímpic alzireny i medallista espanyol en un campionat del Món, Lorenzo Carrió. El veterà entrenador estigué assegut junt a Rafa Benítez. En l’acte, es va guardonar també amb la Creu al seleccionador Vicente del Bosque i el doble campió olímpic, l’exgimnasta, Gervasio Deferr.

Julián Perea rebent la medalla al mèrit esportiu – 61 –

Club Halterofília Alzira

Julián Perea va oferir la medalla al mèrit esportiu a la ciutat d’Alzira

Dies després va ser rebut al saló Noble de l’ajuntament alzireny per l’alcaldessa, Elena Bastidas. La primera edil va comunicar que en el ple del 26 d’octubre proposaria al ple que un carrer duguera el nom del “fabricant de campions”. Els quatre partits polítics (PP, PSPV, Compromís i EU) van donar suport per unanimitat.

Els actes institucionals donaren pas de nou a les competicions. El 15 d’octubre Alba Sánchez i Tomás Ruiz es van proclamar campions d’Espanya sub-15 a Molins de Rei (Barcelona). Alba partia com la gran favorita per obtindre el títol i no va fallar (55+72=127 kg) el que li va valdre tres medalles d’or per davant de la gallega Rocío Viturro. Tomàs va competir en la categoria de fins a 62 Kg. i va alçar 80 kg en arrancada i 102 en dos temps, sumant un total olímpic de 182 Kg. Ambdós esportistes tenien només tretze anys i competiren contra joves d’un i dos anys més que ells.

Una setmana després, Alzira participà a l’Autonòmic per clubs on quedà segon

per darrere del València i per davant de l’Atlètic Club Gandia, Cullera i Tavernes de la Valldigna. El conjunt dirigit per Julián Perea estava compost per Joan Marco, Fernando Boluda, Boris Gil, David Giménez, Vicente Carrasco i el jove Tomás Ruiz. Este últim va superar els rècords autonòmics que ell mateix posseïa situant-los en 85+105=190 kg. en la categoria de fins a 62 Kg. La millor marca del club amfitrió la va realitzar Vicent Carrasco. El d’Algemesí alçà 110 kg. en arrancada i 140 en dos temps, sumant 250 Kg en total olímpic, seguit de Tomás i Joan Marco, que tornava a la competició després de més d’un any allunyat d’esta.

Durant quinze dies del mes d’octubre, la selecció espanyola va estar preparant el Mundial de París amb una concentració a Pequín (Xina) gràcies a un conveni de col· laboració entre les Federacions d’ambdós països. El motiu era que calia preparar el millor possible la cita mundialista per a obtindre el major nombre de punts amb què – 62 –

Mig segle fabricant campions

El club d’atletisme Alzira va retre homenatge a l’ànima màter de l’halterofília alzirenya

classificar-se per als Jocs Olímpics de Londres 2012.

Estefania va participar en la categoria de 48 kg. i va estar en les seues marques habituals en esta segona etapa de la seua carrera. A la fi es va classificar en onzé lloc en alçar 73 kg en arrancada, marca que la va classificar desena i 90 kg en dos temps, amb la qual va ser onzena. El total olímpic va ser de 163 kg. Les medalles foren per a la xinesa Yuan Tian (90-117207) seguida per la tailandesa Khamsri i la turca Nurdan Karagoz. Estefania pugué incrementar un poc més les seues alçades per obtindre una millor classificació però es considerava més important assegurar els resultats per no fer blancs i donar punts a la selecció. A l’entrevista que va mantindre dies després a Alzira Ràdio va anunciar que abandonaria la pràctica de l’halterofília a principis de 2013, uns mesos després del que tenia previst, per a poder fer-ho a l’Europeu que se celebrarà a València.

Un altre dels homenatges que Julián Perea va rebre va vindre del Club d’Atletisme Alzira. Cada any, durant la presentació de la seua Mitja Marató, reten homenatge a un personatge alzireny. El seu president, Sisco Borja, va ressaltar que “els alzirenys han de congratular-se de tindre una persona que ha donat tants títols europeus i mundials i que ho porte amb eixa humiltat.

Dubte que hi haja molts entrenadors que tinguen tants títols”.

Disputar competicions menors no va ser motiu per esforçar-se menys i Alba Sánchez i Tomás Ruiz aprofitaren la disputa de la Liga Nacional i Jocs Escolars per seguir batent rècords autonòmics. Alba alçà 60 kg en arrancada i 72 en dos temps, sumant 132 en la categoria de fins 53 kg.

Tomás participà en la de 62 i va alçar 87, 107 i 194 en total.

El 3 de desembre se celebrà a Alzira la Copa de la Reina, competició que es disputà a la capital riberenca per a celebrar el cinquantenari del club.

– 63 –