Documentació Assemblea Nacional Extraordinària

DOCUMENTACIÓ Assemblea Nacional Extraordinària 27 de desembre de 2015 Sabadell

27 desembre 2015

Anàlisi de cojuntura

2

“L’error on es cau sovint, en les anàlisis historicopolítiques, consisteix a no saber trobar la relació justa entre el que és orgànic i el que és ocasional: d’aquesta manera, bé s’acaba presentant com a immediatament operatives unes causes que, contràriament, ho són de manera mediata, bé s’afirma que les causes immediates són les úniques eficients; en un cas, ens enfrontem a l’excés de l’«economicisme» o doctrinarisme pedant; en l’altre cas, tenim l’excés d’«ideologisme»; en un cas, se sobreestimen les causes mecàniques; en l’altre, s’exalça l’element voluntarista i individual”.

“Les anàlisis concretes de les relacions de força no poden ser --i no han de ser-- una finalitat en si mateixes; contràriament, només assoleixen un significat quan serveixen per justificar una activitat pràctica, una iniciativa de la voluntat. Aquestes anàlisis mostren quins són els punts de menor resistència sobre els quals pot ser aplicada la força de voluntat amb el màxim rendiment; suggereixen les operacions tàctiques immediates; assenyalen les millors bases per llançar una campanya d’agitació política, el llenguatge que serà més ben entès per la gent, etc. L’element decisiu de tota situació és la força organitzada permanentment i preparada des de molt temps abans, la qual es pot fer avançar quan es considera que la situació és favorable (i és favorable només en la mesura que aquesta força existeix i que estigui plena d’ardidesa combativa); de manera que la tasca essencial és la de vetllar sistemàticament i pacientment perquè aquesta força es formi, es desenvolupi, i es faci cada cop més homogènia, compacta, i conscient de si mateixa”.

Assemblea Nacional Extraordinària

Relacions amb la UE i moment actual •

•

A causa d’una anàlisi voluntarista de la realitat europea, les forces dirigents del procés independentista han pretès traslladar, al si de la UE, la crisi de relació de Catalunya amb Espanya; més en concret, han alimentat la pretensió d’aconseguir una intervenció de la UE que obligués l’Estat espanyol a concedir als catalans un referèndum «a l’escocesa».

Com sabem molt bé, a hores d’ara aquesta pretensió és quimèrica. Hi ha dues raons per dir-ho tan cruament. La primera --i principal-- és que cap força econòmica i política hegemònica a Catalunya posa en dubte la política de la UE, les seves relacions amb la resta del món, la manera d’encarar la resolució antipopular de la crisi econòmica, etc., etc.; ¿per què, doncs, la UE hauria de moure peça per Catalunya, si les forces independentistes hegemòniques volen seguir lligades a --i aplicar-- les polítiques econòmiques europees? La UE només mouria peça per Catalunya si la crisi de relacions amb Espanya pogués amenaçar la cadena de transmissió dels interessos dominants del capitalisme internacional a escala de la península Ibérica: i.e., si no es pogués pagar el deute; si fos aquest el cas, i els independentistes garantíssim la continuïtat de la dominació, aleshores la UE ens donaria tot el suport. Però, com que l’Estat espanyol ja garanteix per si sol, i a ulls clucs, la continuïtat de les polítiques europees, i les forces hegemòniques a Catalunya no presenten alternatives que les amenacin i s’avenen a seguir pagant el deute, ¿quin avantatge trauria la UE d’una Catalunya independent? Cap. I això ens porta al segon punt.

La crisi de recomposició del domini del capital a la UE passa, actualment, per la unificació del comandament a nivell de política d’Estat – amb Alemanya com a pivot--, fins a arribar a totes les ramificacions dels Estats-nació europeus. L’Estat espanyol compleix aquesta funció reguladora-distribuïdora, bo i acceptant el compromís constitucional de pagar puntualment el deute, mantenir mal que bé el control del dèficit, i aplicar religiosament les directrius de la troica; això implica la concentració de decisions a mans d’una oligarquia, que, mitjançant la “recentralització”, liquida de facto l’Estat de les autonomies i, amb

3

27 desembre 2015

•

4

•

elles, cap possibilitat de fer política pròpia per part de les classes dirigents rivals a escala “regional” –començant, òbviament, per la catalana--. ¿Per què hauria d’ajudar la UE a debilitar la presa de decisions centralitzada, al si del territori sota control espanyol, si ja la té lligada i ben lligada a través de l’eix Frankfurt-Brussel·les-Madrid?

Com és prou sabut, si llegim el programa de la CUP, la nostra posició contra la UE i les seves polítiques es troba als antípodes dels plantejaments de les forces independentistes hegemòniques. ¿Quin significat té, això, en la conjuntura actual? Doncs que, per arribar a fer acords en les meses de negociacions amb JxS, estem obligats a deslligar tàcticament independència i lluita econòmica contra la política europea.

Aquesta separació explica la dificultat d’assolir acords de gran calat per al pla de xoc, els quals exigirien uns recursos que només es podrien aconseguir mitjançant polítiques econòmiques que desobeïssin la UE. Però, com que les forces hegemòniques de JxS són partidàries de la UE, s’atrinxeren rere l’excusa que la falta de recursos obliga fatalment a prescindir d’aquelles mesures que podrien millorar a fons les condicions de vida de la majoria social. Cosa que ha situat contínuament les converses en un atzucac de molt difícil resolució. Dit d’una altra manera: les relacions entre l’esfera institucional independentista –que considera intocables les relacions de classe existents-- i l’esfera socioeconòmica –on es fan les relacions de classe i es produeixen les lluites que se’n deriven—es presenten fatalment escindides. I aquesta escissió es manifesta, grosso modo, en el fals dilema entre fer la independència per poder canviar les relacions socials o canviar les relacions socials per fer la independència. I, ara per ara, nosaltres no tenim prou força per lligar les dues esferes en el pla de la consciència política organitzada.

Això significa que ens queda molta feina per fer, abans de poder lligar les dues esferes. D’una banda, la constància en la negociació, per molt que ens hagi desgastat, continua sent útil per posar al descobert el moll de l’os de les contradiccions entre les forces hegemòniques de l’independentisme i la realitat social que no volen que aflori: l’exemple més palès es troba en la seva dificultat per fer acords en matèries que no

Assemblea Nacional Extraordinària

necessitarien l’aportació de més recursos per aplicar-hi mesures socials, o en àmbits de privatizació del bé públic, amb què demostren que, darrere les excuses pressupostàries, s’amaga una posició de classe directament lligada a la ideologia i al control del poder; d’una altra banda, no podem perdre de vista el que significa, en la lluita social quotidiana, posar les bases per a una posició de classe enfront de la centralització de les polítiques del capital. No volem pas dir una centralització mecanicista de les formes i l’organització de les lluites, sinó una ampliació, consolidació i manteniment de la consciència antagonista --avui, disgregada--, en les condicions que imposa la reorganització del domini del capital a través de les polítiques de la UE. Això ens enfronta als sectors dominants catalans i espanyols, obedients al dictat de la troica. I en aquest punt podem abordar les relacions internes a nivell espanyol.

Estat espanyol: ¿esgotament o revitalització del règim del 78?

•

De la crisi del règim del 78, se n’ha parlat abastament, sovint en termes que anticiparien la seva extinció imminent; tanmateix, com en el cas de Catalunya respecte a la UE, les anàlisis alimenten expectatives generalment il·lusòries. A l’Estat espanyol s’està esgotant una forma de govern, de majoria despòtica i saquejadora, criada a cavall de la privatització de l’empresa publica i la crisi; tanmateix, la base reproductora de l’Estat –entesa més enllà de la mera economia-- no està amenaçada per les contradiccions amb el moviment de la realitat sociopolítica espanyola. Només cal seguir l’estratègia adaptativa de Podemos respecte de l’esfera política institucional, a la qual, en comptes d’accentuar-ne les contradiccions amb l’esfera socioeconòmica, s’hi incorpora de bon grat. Conscient de les pròpies limitacions per ampliar la consciència emancipadora, Podemos es decanta per aportar l’”esperit” del 15-M a la legitimació de l’Estat. És la ressaca de la lliçó de la UE a Grècia, tot i que un sanejament de l’Estat espanyol, en matèria de corrupció, portes giratòries i assignació de recursos, encara té recorregut per a una socialdemocràcia de base urbana i recanvi generacional. No cal dir que,

5

27 desembre 2015

6

aquest recanvi, dins els aparells de l’Estat, el representaria una altra aportació urbana i generacional, com és C´s, contrapartida “liberal” de Podemos. D’aquesta manera, l’Estat espanyol tapa esquerdes i repinta la façana: el 15-M, que presentava un horitzó de canvi des de baix, mitjançant una regeneració democràtica i un empoderament sociopolític de la majoria social, esdevé una opció política basada en el màrqueting electoral, que usa els mateixos mecanismes de propaganda i seducció que els partits polítics del sistema que es pretenia ensorrar.

• La variable de la política adaptativa de Podemos procedeix de Catalunya, en clau d’hegemonia d’Estat, amb el procés subordinat al que passi, allà, després –i més enllà-- del 20-D. (En aquest cas, adobat, com de costum, amb les conegudes trampes de confraternitat cultural, aquest cop entre Ausiàs March i Antonio Machado: “tots els pobles d’Espanya” al servei de la regeneració de l’Estat...espanyol.)

Com sempre, igualment, l’ampliació de la base de l’Estat a Catalunya, tant des d’aquí com des d’allà, es planteja en clau voluntarista, molt lluny de les contradiccions reals presents a la societat catalana entre alliberament nacional i canvi social. Contradiccions que no tindran el seu reflex en el camp de batalla, perquè cap força no ha presentat juntes la radicalitat nacional i la radicalitat social. A causa d’aquesta absència, treu el nas l’opció d’un referèndum “pactat” aprofitant, tàcticament, la frenada de l’empenta del 27-S, propiciada a consciència per l’oportunisme electoralista de CDC des que es va saber que el 20-D hi hauria eleccions espanyoles. I si el 20-D es produeix una davallada, per minsa que sigui, dels partits hegemònics de l’independentisme, és plausible que aquests defensin al Congrés la recerca de majories –tan aparents com impossibles-- per fer un referèndum “pactat”, però amb l’ull posat en la dilació del procés obert el 27-S. • Al cap i a la fi, els partits hegemònics de l’independentisme no porten contradiccions al si de l’Estat, sinó que l’escissió entre independència i realitat social que traginen –a partir de la seva acceptació de les polítiques de la UE-- serveix per legitimar, en última instància, la base de reproducció de l’Estat espanyol. Així es pot entendre el lligam indissoluble entre política interior i política exterior de les forces

Assemblea Nacional Extraordinària

•

independentistes hegemòniques. La mateixa escissió que es dóna a Catalunya entre independència i canvi social és traslladada tal qual a l’Estat espanyol, fet que no posa en dubte la dominació de fons que patim; ben al contrari, es dibuixen interessos estratègics conjunts entre oligarquies d’un i altre costat –representades ara per partits clientelars i corromputs, adés per partits reformistes sense taca inicial--, sota el paraigua de la UE. D’aquesta manera, al marge de les causes immediates dels desacords sobre la reorganització política de l’espai peninsular, està garantida la reproducció del domini a tota la península. Ho direm d’una altra manera: mentre que, en matèria de redistribució del poder territorial, tard o d’hora es pot arribar a acords variables (des d’una reforma constitucional a la carta, passant per una forma camuflada de federalisme, fins a les distintes maneres d’entendre el sobiranisme: estat lliure associat, confederació, independència, etc.), la forma de reproducció del domini del capital no es pot tocar. (Euskadi i Nafarroa, que funcionen, econòmicament, com a Estats lliures associats a Espanya, demostren que el “moment de la institució política” i el “moment de la reproducció econòmica”, en un mateix Estat, encara que no vagin al pas en tot el territori, no tenen perquè crear contradiccions irresolubles, si es disposa de mecanismes ad hoc per resoldre-les sobre la marxa –en aquest cas, la concertació fiscal. El que no pot variar és el sistema reproductiu dictat per la UE.) En el capitalisme global, la política és una tècnica d’adaptació de l’administració de les coses als interessos dominants: l’autonomia de la política s’ha acabat. Direu que això ha passat sempre, en èpoques de crisi, però, en el nostre cas, es viu de manera més crua i dramàtica, perquè, a Catalunya, amb el procés, la política havia adquirit una autonomia relativa, capaç de propiciar, a través de la ruptura democràtica amb l’Estat, un nou escenari de relacions entre institucions i societat, entre política i economia. Ara la pilota torna on era: com lligar, en la consciència política organitzada, independència i canvi social.

7

27 desembre 2015

Acords, investidures, continuïtats •

8

•

Des que va tornar al poder, el 2010, CDC va desenvolupar, ampliant-les, les polítiques econòmiques de la UE, iniciades per l’últim tripartit. En aquells moments, a CDC li preocupava poc la lectura independentista de la realitat; els aldarulls de juliol del 2010, tècnicament propiciats per Òmnium i executats per activistes de la PDD, li va venir de perles per descavalcar ERC, però sense sentir-se obligada a canviar la seva estratègia autonomista. Encara se sentia segura com a continuadora del règim pujolista i garant de les polítiques del capital.

El 2012 l’ANC va mostrar les limitacions de la seva capacitat de crear un lideratge polític alternatiu a les institucions i va servir a Mas, en safata, el poder del carrer, guanyat a la Diada d’aquell any. Mas va llegir correctament la situació, però es va precipitar: ja tenia damunt el cap l’espasa de la corrupció del partit i el malestar social rebotava contra les muralles de la Ciutadella des del 15-M del 2011. L’oportunisme independentista de què va fer gala no li va permetre assolir la majoria absoluta que pretenia, però, en canvi, va aconseguir que ERC, incapaç de fer-se càrrec, alhora, de la marea independentista i de la lluita social, es refugiés en el còmode expedient de fer d’oposició integrada en les polítiques del govern.

En aquell moment va desaparèixer el par necessari en tota estructura de poder liberaldemocràtic: una esquerra i una dreta en alternança mútua, amb empelts contestataris, dins el recinte del parlament, a càrrec de grups més aviat desorientats (PSC, IC-V), en el nou marc de relacions entre política i societat: l’independentisme i l’11-M els havien deixat fora de joc. Sense adonar-se’n, CDC posava les bases del que li està passant a hores d’ara: que no té amb qui pactar. El soci natural per investir Mas i fer acords de govern per als pròxims 18 mesos hauria de ser ERC, però la visió alhora massa curta –manar sobre el conjunt del procés— i massa ambiciosa –sotmetre ERC i deixar-la sense aire-- de Mas (encara hostatge de l’herència rebuda del pujolisme) va deixar l’independentisme hegemònic sense dialèctica interna entre dreta (CDC) i esquerra (ERC). Un cop fet aquest pas, la

Assemblea Nacional Extraordinària

•

•

lògica menava a la creació d’un sol partit que recollís sense fissures (“monolíticament”) totes les experiències parcials acumulades, que les sabés llegir i integrar, i que deixés de costat les qüestions secundàries, creant un vincle nou entre dirigents i dirigits, entre caps i seguidors. No va ser així per falta de generositat de Mas i per falta d’audàcia d’ERC, amb què es van haver de conformar amb una mena de “simbiosi”, una formació merament “reformista” –en el sentit que només era feta per abordar un problema: les eleccions anticipades plebiscitàries--, que va ser Junts pel Sí. D’aquesta “simbiosi” deriva la dificultat de negociar amb ells.

En comptes de perfeccionar el moviment per crear les premisses necessàries i, a continuació, posar tota la carn a la graella per obtenir les conseqüències desitjades, JxS es van limitar a fer campanya electoral agafant només un pol del problema: la independència entesa en el sentit més nominal i políticoinstitucional del terme. Van fracassar, esclar, perquè s’havien deixat pel camí l’altre pol del problema: la necessitat d’abordar la relació entre independència i canvi social.

Cada soci de JxS s’havia quedat fora de l’espai que li pertocava: com que CDC no era pròpiament independentista ni ERC era pròpiament d’esquerres, no van poder lligar bé els ingredients. I, esclar, com que, després de la victòria pírrica del 27-S, no poden començar de nou, voldrien que la CUP els ajudés a refer l’allioli tallat.

La CUP es troba situada correctament en la cruïlla on s’entrecreuen independència i canvi social, però no ha acumulat prou experiència a nivell de masses per fer el partit capaç de crear la Unitat Popular que demana el moment de ruptura per totes les sobiranies. D’alguna manera, i com a reflex de la descol·locació de CDC i ERC, la CUP tampoc no és un partit capaç de reunir, en una “totalitat” de visió, programa, i organització dirigent, les experiències que hi ha hagut en els distints àmbits tant de la lluita per la independència com en la lluita social. La CUP també és una “simbiosi”, no pas una organització capaç d’abastar aquella totalitat; per aquesta raó li costa negociar i ha pogut caure –sense descol·locar-se, tanmateix, com CDC i ERC—en el parany “reformista” –la parcialitat de la visió-- i

9

27 desembre 2015

10

•

•

patir els embats de la ideologia dominant, significada en la reducció de la política a l’àmbit negociador en seu parlamentària i en el relat que pretén fer acords i investidura d’una sola tacada. La lluita a contracorrent per establir correctament els termes de la dialèctica política –“què”, “com”, “quan”-- és, ara com ara, el triomf major de la CUP. Però, obligada a maniobrar en el terreny minat de l’enemic –la investidura—, caldrà saber aprofitar l’experiència per no quedar-se en terra de ningú.

La posició d’investir Mas –siguin quines siguin les condicions que la recomanin— reduiran per força l’abast del triomf del “què”, el “com”, i el “quan”. (Un triomf molt més que dialèctic, perquè assenyala el camí futur per construir una hegemonia popular en el procés cap a la independència i el canvi social.) El “qui” és l’antagonista natural –des del punt de vista d’una posició de classe—del “què”, el “com” i el “quan”. Qualsevol pretensió de negar-ho, ens fa caure en un voluntarisme que fia una sortida favorable als interessos populars en el desenvolupament teòric de les contradiccions internes de JxS. Ni la “col·laboració” amb el govern, ni la “verificació” dels acords, ni el “desgast” a ultrança de Mas, podrien evitar el triomf, en primera instància, del “qui”, entre altres coses perquè no tenim el carrer a l’abast de la mà –l’única cosa capaç de desballestar els plans dominants. (El nostre propi retard a llegir bé la jugada des del 2012 per desenvolupar polítiques que lliguessin independència i canvi social permet aquesta lectura externa --i interessada-- de la investidura.) És una contradicció –alguns ens diran “renúncia”— que caldrà gestionar bé, amb una nova definició estratègica de les relacions entre independència i canvi social --aquesta vegada, experimentada sense complexos a nivell de masses i de carrer. (Estaria bé comprovar si, quan participem en actes socials, sabem lligar-los a la independència i quins discursos fem servir.)

La posició de no investir Mas i anar a unes anticipades també erosiona el triomf del “què”, el “com”, i el “quan”, però d’una altra manera. En aquest cas, impedint-ne la seva implementació en els termes avantatjosos amb què la CUP ha pogut seure, fins ara, a les meses de

Assemblea Nacional Extraordinària

•

negociació. Fos quin fos l’abast del control i/o desgast d’un govern de Mas, investit amb els vots de la CUP, unes anticipades no permetrien tornar a cap negociació amb avantatge, perquè la recomposició de l’independentisme hegemònic es faria pensant a mantenir la CUP fora de qualsevol possible mesa de converses. (Fins i tot l’independentisme hegemònic es podria plantejar una sortida en termes de pacte amb forces de l’Estat –PSC, Podemos--, segons els resultats del 20-D.) El canvi estratègic de la CUP hauria d’incloure, en cas d’unes eleccions anticipades, la naturalesa i els límits de la política institucional, perquè, a partir d’aleshores, potser només seria lícit continuar-hi sota les premisses d’una majoria independentista i social al parlament.

Si se salven els perills d’una polarització destructiva, com la que voldria induir la lògica de l’adversari, es pot superar, també, la dicotomia “partit institucional” (a conseqüència de la investidura de Mas)/”partit extraparlamentari” (a conseqüència de prescindir de la política institucional). Qualsevol d’aquestes dues opcions significaria renunciar a convertir en una totalitat homogènia les experiències parcials acumulades i acceptar la dicotomia “reformista” –la visió parcial— que voldria separar independència i canvi social. O sigui, el patrimoni de l’independentisme d’esquerres, del qual es reclama la CUP.

11

27 desembre 2015

DOCUMENTS DE LES ASSEMBLEES TERRITORIALS 12

Assemblea Nacional Extraordinària

ACLARIMENT Aquest és un document que pretén generar reflexió al voltant del tema que és objecte de debat a l'Assemblea Nacional de la CUP-Crida Constituent del 27 de desembre.

Les territorials que el presentem han acceptat avalar aquest document per tal de fomentar el debat i l'aportació de nous elements d'anàlisi, sense que això impliqui que n'assumim el contingut.

En aquest sentit, aclarim que les nostres territorials no tenen una posició consensuada i única sobre la qüestió que es debatrà a l'Assemblea Nacional

LA PREGUNTA I L’OBJECTIU POLÍTIC La CUP sosté que l’escenari polític obert en aquest país és positiu (“una finestra d’oportunitat”) per avançar cap a la independència o, per contra, aquest escenari és percep com una amenaça per assolir la llibertat política del país i, en conseqüència, cal desactivar-lo per propiciar-ne una altra de millor?

• Per nosaltres, l’escenari polític obert en el país és una oportunitat històrica per aconseguir la independència de Catalunya.

• Per tant, no s’ha d’afrontar des del resistencialisme i des de la perspectiva de subratllar-ne només el elements tòxics, sinó, al contrari, submergir-nos-hi a fons per condicionar-lo i desactivar les variables pernicioses, que, és clar, també existeixen.

13

27 desembre 2015

L’OBJECTIU POLÍTIC PRIORITARI I IMMEDIAT ÉS LA INDEPENDÈNCIA QUE ARA ES MATERIALITZA EN AVANÇAR EN LA ROPTURA AMB L’ESTAT ESPANYOL. I A PARTIR D’AQUÍ CAL DETERMINAR QUIN ÉS L’EXCENARI QUE MÉS ENS HI APROXIMA: TANCAR UN ACORD DE CALAT EN LES TAULES DE (1) PLA DE XOC; (2) PROCÉS CONSTITUENT; I (3) RUPTURA AMB L’ESTAT ESPANYOL, I APROVAR LA INVESTIDURA DEL CAP DE LLISTA DE JxS.

14

PER TANT, OBJECTIUS CENTRALS: 1. Arribar a un acord polític per la independència que aprofundeixi al màxim les tensions amb l’Estat. De nosaltres depèn que això sigui així, també.

Volem o no volem fer-ho? Nosaltres decidim.

2. Evitar unes eleccions anticipades en qualsevol cas. Unes eleccions anticipades suposarien de manera evident situacions altament indesitjables: a. Una forta desmobilització popular, deixant tota la iniciativa, altra vegada, als sectors neoautonomistes; b. Un trencament amb la dinàmica de mobilització per la ruptura; c. Un escenari on, molt probablement, ens tornaríem a trobar en la situació política actual, però molt més desgastats, tant en la lluita contra l’Estat com en la lluita interna.

3. Evitar temptacions regeneracionistes espanyoles. S’ha de descartar la hipòtesi de treball Ara per ara, l’escenari més òptim per avançar vers l’objectiu estratègic de la independència és tancar un acord de calat en les taules de (1) pla de xoc; (2) procés constituent; i (3) ruptura amb l’estat espanyol, i acceptar la investidura del cap de llista de JxS.

Assemblea Nacional Extraordinària

PER QUÈ AQUESTA ÉS LA DECISIÓ ÒPTIMA? EL CONTEXT HO EXPLICA CDC HA PERDUT PODER I MOLTA CAPACITAT DE MANIOBRA Aquesta pèrdua de poder es materialitza en: 1. No controla el bloc independentista. Ha perdut molta capacitat d’incidència en el nou bloc independentista: JxS no és CDC.JxS és ERC+CDC+altres, no CDC sola. La manera més gràfica de visualitzar-ho és veient com ha quedat la correlació interna de forces a JxS: 34 CDC - 28 ERC. No només això, sinó que el “poder” potencial dels 28 s’acosta al dels 34 si es té en compte que l’entorn d’ERC compte amb els “independents” amb més projecció mediàtica (Forcadell, Romeva, Llach, etc.).

2. CDC no és CiU. Cal tenir clar que el trencament amb la part més unionista de la federació suposa un canvi d'escenari en el qual les pressions “unionistes” cap a CDC es veuen molt afeblides (i més després de la desaparició d'UDC de l'escenari polític, una situació que es podria revertir si se celebren eleccions al març).

3. CDC ha perdut pes relatiu. En només cinc anys ha perdut 28 diputats: 62 (2010); 50 (2012); i 34 (2015).

4. Cap victòria estratègica.D’ençà del 2012, CDC no ha obtingut cap victòria estratègica: no volien hegemonia independentista (2012); no volien consulta (2013); no volien eleccions (2014); i no volien declaració de ruptura cap a la República catalana (2015). Les victòries imputables a CDC són merament tàctiques.

5. Canvi d’hegemonies. Si el procés de ruptura avança qui més perd és CDC. Com més ha avançat el procés de ruptura més ha virat l’independentisme cap a l’esquerra: de 14-62 a 38-34. qualsevol passa que donem en la línia d'avenç cap a la ruptura independentista i la tensió amb l'Estat és una passa més en

15

27 desembre 2015

favor d'un canvi d'hegemonia en el procés. I aquesta tensió amb l'Estat també podria acostar a l'independentisme a tots aquells sectors de l'esquerra catalana que encara es reclamen autodeterministes. La incorporació d'aquests nous sectors veient que la cosa «va en serio» acceleraria la millora de la correlació de forces. Entenem que aquesta hauria de ser la hipòtesi central i de partida.

6. La CUP mana. I, per últim, la capacitat per condicionar de la CUP és gairebé absoluta. Només falta la voluntat de voler assumir aquesta responsabilitat.

16

LA POSICIÓ DE LA CUP JA NO ÉS COMPLETAMENT SUBALTERNA Tot el que nosaltres fem condiciona al nostre poble, al país i a la resta d’actors de la partida. Això implica: 1. No especular sobre què faran els altres.No plantejar-nos la nostra acció política especulant al voltant de les actuacions d’altres actors i en funció d’aquestes. Perquè això suposa supeditar la nostra acció política a la voluntat de tercers. Aquest escenari no és hipotètic, sinó ben real. Al debat nacional de Manresa es va sotmetre a votació la possibilitat de condicionar l’avança en el procés d’independència al resultat de les eleccions espanyoles, perquè segons quins fossin arrencar dues abstencions de CSQEP que sumades a les 10 de la CUP permetrien investir el candidat de JxS. Per cert, un escenari que a Manresa va ser el menys votat; no va arribar als 150 vots.

2. Passar a l’ofensiva.Cal passar al pensament “ofensiu” i no només en clau de lluita interna per l’hegemonia del procés sinó, sobretot, en clau de lluita per la ruptura independentista.

3. La CUP és una eina.I això es justifica amb la premissa que la CUP és una eina; un instrument al servei de les classes populars.

Assemblea Nacional Extraordinària

L’ESTAT NO POT FER CAP OFERTA POLÍTICA I NOMÉS LI QUEDA LA REPRESSIÓ És pensament màgic pretendre argumentar que a l’altra banda hi ha un interlocutor disposat a negociar: 1. És impossible que l’Estat faci una oferta política acceptable. La situació està tant polaritzada (avançada) que la marxa enrere és altament improbable.

Només cal veure la intervenció colonialista dels comptes de la Generalitat via FLA. La bel·ligerància espanyola augmentarà si el procés de ruptura s’accelera.

I aquest es precisament l’objectiu que hem de perseguir; provocar la major crisi política a l’Estat espanyol des del 1978. Fita que s’hauria accelerat si haguéssim tancat un acord per la ruptura abans de les eleccions espanyoles.

2. No només l’Estat no està en disposició de fer cap oferta política, sinó que l’esperança blanca (Podemos) dels regeneracionistes espanyols d’esquerres ha recuperat (després d’haver-la descartat) la promesa de convocar un referèndum a Catalunya per motius purament electoralistes. Maniobra a la qual la CUP ha contribuït, en part, a fer possible des del moment en què va decidir no presentar-se a les eleccions espanyoles. Recordem que franquícia catalana de Podemos va considerar que la intervenció espanyola de les finances catalanes era “la conseqüència lògica del desafiament independentista”.

CONCLUSIONS 1. Tenim una oportunitat única de fer avançar la ruptura independentista, ara i aquí.

Tenim tots els ingredients del còctel per fer un gran salt endavant. I els ingredients del còctel no sempre conflueixen en un mateix moment i al mateix lloc.

2. Avançar cap a un acord per la ruptura independentista és avançar, al mateix temps, vers una correlació de forces abocada a l’esquerra.

Com més pressionem a favor de la ruptura amb l’Estat espanyol menys força acabarà tenint el sector conservador o la tercera via, i amb aquesta empenta

17

27 desembre 2015

des de l’esquerra a favor de la independència també assegurarem que el procés constituent gaudeixi d’una correlació de forces millor i més favorable a la viscuda a Catalunya els últims 35 anys.

18

3. Un acord dels independentistes al govern de la Generalitat és un moviment tàctic per acorralar (més) l’Estat espanyol, la seva oligarquia, els unionistes de dretes de casa i deixar fora de joc les voluntats regeneracionistes de l’Estat d’expressió catalana.

Un acord, i si haguésestat abans de les eleccions espanyoles; millor, és l’escenari menys desitjat per l’oligarquia espanyola i els unionistes de casa. I aquesta no és una qüestió menor, sinó clau, central. Ara, l’enemic central és l’Estat i la seva oligarquia, i s’han d’adoptar aquelles decisions polítiques que menys l’afavoreixen i que més l’obliguin a prendre decisions improvisades i que accelerin l’escaladademofòbica de l’Estat; la presa de consciència i la mobilització social. En aquest sentit, un acord independentista al govern de la Generalitat és un avenç en el tauler absolutament clau.

4. Ens trobem davant d’un moment prerupturista La ruptura plena que defensem encara no té la força social necessària per materialitzar-se, però sí que és ara mateix el projecte central a Catalunya. Així, i de moment, les forces polítiques que no comparteixen aquest projecte han estat incapaces d’oferir-ne un d’alternatiu que no sigui l’aplicació del Codi Penal. Ens trobemen un moment en què les posicions de ruptura poden avançar depenent de com actuem les forces que formem part del bloc independentista majoritari.

5. Evitar eleccions anticipades és clau Qualsevol escenari que no suposi seguir avançant en la tensió amb l’Estat és un escenari pitjor. I, precisament, les eleccions al març suposen cedir posicions guanyades a l’Estat espanyol, i, per tant, són un escenari de retrocés en el nostre projecte de ruptura. Les eleccions al març suposen també: a. Recuperar el model d’eleccions autonòmiques; b. Facilitar que les eleccions del març quedin mediatitzades pel resultat de les espanyoles;

Assemblea Nacional Extraordinària

c. Revitalitzar la tercera via, així com oferir l’oportunitat perquè UDC es reintegri i a l’escenari polític; d. Desmobilitzar (possiblement) sectors independentistes.

SOBRE EL “NO MAS” I EL DEBAT NACIONAL DE MANRESA Dogmes de fe. Hem donat tantes voltes al voltant de l’assumpte del “cap del príncep” que hem arribat a la paradoxa de ja ni plantejar quin objectiu polític perseguia aquesta aposta. Això ha passat, perquè l’assumpte Mas s’ha transmutat en un dogma amb sentit propi, que, com a mínim, ha generat sis conseqüències negatives: 1. Ha tensionat l’espectre independentista innecessàriament, 2. En aquest moment precís ha diluït el conflicte principal, que és amb l’Estat espanyol i això ha passat i passa quan l’ofensiva del govern de Madrid esdevé cada vegada més agressiva; 3. Ha secundaritzat de manera radical el contingut de les tres taules de negociació. En conseqüència, per exemple, no s’ha socialitzat el contingut del pla d’emergència social; 4. Ha dotat d’arguments els sectors unionistes i “terceristes”, perquè raonen que el no acord demostra la inviabilitat de la via encetada de ruptura unilateral cap a la independència; 5. No ha posicionat, durant aquests tres mesos, millor l’espectre independentista en l’objectiu d’avançar en la ruptura amb l’Estat espanyol; 6. I, sobretot, ha convertit en màrtir i garant del procés a una persona. Paradoxalment, allò contra el que lluitàvem.

19

27 desembre 2015

Escenaris múltiples. El “multiple-choicescenario” plantejat el 29 de novembre en el debat nacional de Manresa és la metàfora perfecta d’aquells que no avaluen (com es preguntava al principi d’aquest document) el context polític obert en aquest país com una oportunitat per avançar en el procés cap a la independència. El “multiple-choicescenario” és el vel rere el qual s’amaga l’objectiu de construir un relat que menystingui les possibilitats de trencament amb l’Estat espanyol que ofereix l’escenari polític actual . Per què?

20

a. No es definia cap objectiu polític. Es van plantejar els escenaris des d’una perspectiva, podríem dir-ne, escèptica, en el sentit que no se’ls vinculava a cap objectiu polític. En conseqüència, es donava per suposat que tots ells reunien les mateixes condicions de possibilitat per assolir no se sap quin objectiu. I aquí rau la paradoxa: a l’hora de definir escenaris no s’especificava quin era el nostre objectiu polític immediat, perquè fer-ho, precisament,hagués permès identificar quins escenaris facilitaven més assolir l’objectiu que s’hagués identificat. b. No priorització. Després de dos mesos de negociacions encara es plantejaven pluralitat d’escenaris (com si fóssim al 28 de setembre) en posició d’igualtat pel que fa a la possibilitat que s’esdevinguessin. Com si l’equip negociador no tingués prou elements objectius per prioritzar quin era l’escenari més factible. c. Desídia temporal. De la mateixa manera que s’eludia especificar quin era l’objectiu polític prioritari de l’organització i que no es jerarquitzessin els escenaris en funció de les condicions de possibilitat de cadascun d’ells, s’avaluava amb indiferència la variable “temps”. Com si no fos important. I era clau. Perquè no era el mateix tancar un possible acord abans de les eleccions espanyoles que després.

Tres dèficits majors que van impedir prendre una decisió com cal (deixant de banda el millorable sistema de votació) i que només palesen la voluntat de continuar com fins ara; sense tàctica definida i clara al servei d’un objectiu polític diàfan. No hem de fer gimnàstica democratista per mantenir-nos en la penombra, sinó que ara és l’hora de prendre decisions clares i inequívoques. En aquest sentit, esperem que de cara a l’assemblea extraordinària

Assemblea Nacional Extraordinària

ENCARANT L’ASSEMBLEA DE LA CUP-CC 21

Objectius: Independència, socialisme i feminisme pels Països Catalans.

Estratègia: 1. La independència dels Països Catalans: avui, ens trobem amb uns països catalans dividits en diferents àmbits territorials fruit de l’organització jurídica administrativa de l’estat Espanyol i Francès. En el procés d’emancipació nacional també ens trobem en diferents estadis del camí cap a la independència segons aquests àmbits territorials, en els quals podem destacar el procés independentista que està vivint el territori de Catalunya. En aquestes condicions, la CUP ha d’actuar amb un doble objectiu estratègic: Impulsar i eixamplar el procés independentista que està vivint Catalunya i treballar per la construcció nacional dels Països Catalans, per tal que el procés s’escampi arreu del territori nacional.

2. La transformació social segons la doctrina socialista i feminista: desprès de dos segles d’implantació del capitalisme en la nostra societat (visió PPCC), la transformació social i de model econòmic del país passa irremediablement per la confluència d’amplis sectors socials i lluites populars, és a dir, per la construcció de la unitat popular.

3. Noves formes d’entendre la política – radicalitat democràtica: l'acció política des de les viles, barris i ateneus mitjançant l'assemblearisme com a forma d'empoderament humà és el que ens permet construir un projecte pensat des de la col·lectivitat i anar acumulant forces per retornar el poder a aquesta

27 desembre 2015

22

col·lectivitat. El municipalisme és el que permet una participació directe de les persones en el mon de la política i en les institucions públiques, en definitiva, l'empoderament de les classes populars. En aquest sentit, creiem que l'administració municipal és aquella que permet realitzar polítiques des de la proximitat, des del coneixement del territori i des de les sensibilitats i emocions humanes que en ell hi actuen. Per tant, l’aposta de la CUP pel municipalisme va més enllà de la consolidació de la pròpia organització en el territori, sinó que representa la implantació d’un nou model de societat que participa col·lectivament del comú, que empodera les classes populars i lluita incansablement contra els privilegis i la corrupció.

4. Consolidació del nostre projecte municipal com a base de la construcció de la unitat popular.

5. Construcció nacional PPCC 6. Garantir el desplegament d’un procés constituent d’àmplia participació popular que tingui com a efecte l’hegemonia de l’esquerra a Catalunya i al procés sobiranista.

Tàctica: 1. Mantenir o incrementar l’actual conjuntura de confrontació amb l’estat espanyol, la qual ha permès en els darrers anys augmentar de forma exponencial el procés independentista, fins a convertir-lo en majoritari en el territori de Catalunya.

2. Acumulació de forces de l’esquerra transformadora per provocar que el procés de ruptura amb l’Estat espanyol esdevingui l’oportunitat de canvi social per a les classes populars a Catalunya i esdevingui un accelerador del procés independentista de transformació social a la resta dels Països Catalans.

3. Creació d’aliances amb les noves formacions d’esquerra (Barcelona en comú, procés constituent, Catalunya en comú, Podem, etc...) i les diferents lluites esdevingudes en els darrers anys derivades de la greu situació econòmica del país, del retrocés de la classe mitjana i de totes aquelles persones que han quedat fora del sistema (aturades de llarga durada, endeutades per les hipoteques, escanyades per les pensions, impossibilitat d’emancipar-se...)

Assemblea Nacional Extraordinària

4. Augmentar la base social de l’independentisme, impedir el descarrilament del procés independentista pel retorn de posicions pactistes de la dreta avui sobiranista, 5. Aliança tàctica de les classes populars (treballadora, menestral i petita burgesia) contra l’Estat espanyol i les oligarquies espanyola i nostrada que s’uneixen per evitar el nostre alliberament nacional en veure perillar els seus privilegis.

CONTEXT ACTUAL I IMMEDIAT En les passades eleccions del 27S, amb caràcter plebiscitari, el suport a la independència va arribar al 48% dels votants el 27-S. Aquest suport va ser del 35% del cens. Ens hem de plantejar un escenari en el que d’aquí a uns mesos (probablement 18) es cridarà novament a les urnes al Principat a fi i efecte de celebrar eleccions “constituents” i/o referendar una constitució i per aquestes conteses electorals ha d’haver crescut encara més l’independentisme per poder completar el procés de ruptura amb l’Estat.

Junts pel si esdevé una maquinària electoral amb la gran virtut de ser una plataforma ciutadana que aglutina partits polítics i organitzacions populars, amb la qual cosa allibera als partits clàssics que la conformen de les seves responsabilitats passades, presents i futures, com a mínim en l’imaginari col·lectiu.

Junts pel si es va conformar com la força política majoritària en les passades eleccions del 27S, amb més de 1.600.000 vots, el 39.5% dels vots i 62 escons en el parlament de Catalunya. A més gaudeix d’un recolzament dels mitjans de comunicació catalans important, fruit dels moments polítics derivats del procés independentista i de 4 anys de govern de CIU. La CUP es veu sotmesa a una pressió mediàtica immensa, en allò que s’ha anomenat el #pressingCUP, en aquest marc resulta imprescindible enfortir i blindar la nostra organització en els següents termes: • Definir inequívocament els òrgans de presa de decisió (Assemblea Nacional, Consell Polític Ampliat i Secretariat Nacional + Parlamentaris).

• Màxim recolzament, confiança absoluta i marge de maniobra als agents negociadors de l’organització.

23

27 desembre 2015

•

24

Traspàs d’informació a les bases de l’organització i a les organitzacions i persones que ens han donat suport en el mar de la Crida Constituent.

• Configuració d’un discurs o relat unitari, la difusió exterior de divergències internes debiliten l’organització en el marc negociador, cosa que resta a les diferents corrents de la mateixa.

Reacció de l’Estat: Reacció judicial a la consulta del 9N2014 i a la declaració del 9N2015 (recursos al TC), econòmica (utilització partidista del FLA), investigació dels ajuntaments per part de l’Audiència Nacional, maniobres militars intimidatòries, augment del nombre d’efectius de la Policia Nacional espanyola , guerra bruta, etc.

Eleccions espanyoles: Eleccions espanyoles el 20D que semblen dibuixar un escenari futur de manca de perspectives per a les classes populars catalanes i d’arreu de l’Estat amb una victòria de les dretes espanyolistes encarnades bàsicament en PP i Ciutadans i la derrota del miratge del regeneracionisme populista de Podem i la rància socialdemocràcia del PSOE.

Situació dels partits independentistes arran del 27S CDC es troba en estat de descomposició. Podrida per la corrupció. Ha perdut el suport de l’oligarquia catalana lligada a l’espanyola des que van apostar públicament per les tesis sobiranistes en favor d’Unió, C’s o el PP. Tensió interna entre un sector que volen fer descavalcar el procés i tornar al “peix al cove” pactista entre els que es troben quadres dirigents que han tingut poder a dins de CDC i estan vinculats a la seva obra de govern i un altre de caire més vinculat al que s’ha anomenat el “sobiranisme transversal” i la petita burgesia i classes populars.

Després d’una trentena llarga d’anys gestionant el poder al Principat, la corrupció i l’aplicació de les polítiques deutecràtiques i austericides estan fent que estigui a punt de perdre l’hegemonia política. Creuen que els serà taula de salvació la refundació del partit i el fort lideratge d’Artur Mas, cert control dels mitjans de comunicació i la submissió conjuntural d’ERC i el control, també, de les estratègies de les associacions sobiranistes. Artur Mas ha estat president de Catalunya durant dues legislatures i alt responsable de CDC durant anys i panys, tant al Govern amb altres càrrecs destacats com el de conseller

Assemblea Nacional Extraordinària

en cap i a l’oposició. Durant tota la seva trajectòria la seva pràctica política s’ha distingit per l’aplicació de retallades en tots els àmbits sensibles de la gestió política i per tantes privatitzacions com ha estat possible. Com a polític representa la dreta clàssica i el neoliberalisme més cru. Cal recordar que avui tant CDC com alguns dels seus destacats membres estan sent investigats per corrupció però és veritat també que aquesta no ha esquitxat directament la seva persona. Mentre ha manat, el seu Govern s'ha personat com acusació particular en diverses causes penals contra activistes de moviments socials i sindicals que han gosat plantar cara a les seves polítiques austericides i de defensa dels drets dels rics per damunt de tot. En el mateix sentit, el seu Govern ha estat responsable del model policial dels Mossos d'Esquadra, amb violentes intervencions repressives constants, encobriment d’actituds de violència desproporcionada i, tal com deia el seu exconseller d’Interior, arribar al límit de la Llei “i una mica més enllà”.

Durant els darrers anys i davant les multitudinàries mobilitzacions protagonitzades per la societat catalana en el sentit d’optar per la construcció democràtica d’una república catalana, Mas i tota CDC s’han reformulat i han esdevingut independentistes, sobretot a partir del Congrés de Reus.

Aquesta reformulació no ha fet que Mas sobrepassés el moviment sinó senzillament que es dibuixés, als ulls d’una part important de la societat catalana i gràcies a un domini molt ben organitzat dels mitjans sobiranistes i de les formes contemporànies de creació d’opinió, com a líder d’un procés que ni ha creat ni ha liderat, i en el qual quan hi ha participat sempre ha estat per constatar fets ja esdevinguts o per intentar dirigir-lo a camins inofensius per a l’Estat.

ERC s’ha vist engolida per l’estratègia fagocitadora de CDC amb el pacte de la darrera legislatura i la llista conjunta de Junts pel Sí. Espera, però, esdevenir la força majoritària al Principat i per aquest motiu manté una posició equidistant entre CDC i CUP perquè espera veure’s beneficiada per una pèrdua de votants d’ambdues formacions. Tot i que externament no s’aprecia, estan actuant amb un tactisme partidista entre l’equidistància i el pacte de cadires pel nou govern amb JxSí.

25

27 desembre 2015

26

La CUP-CC, ha crescut en més de dos-cents mil vots, 200.000 vots nous per a l'independentisme. Aquests resultats suposaven multiplicar per 3 els resultats de fa tres anys i passar de 3 a 10 diputats i diputades. Al nostre parer, i tenint en compte l'espectacular pujada en la participació, es fa evident que hem rebut molt vot de confiança de gent tradicionalment abstencionista (d'àmbits llibertaris potser, gent que no votava per pura desconfiança) i també votants d'ERC i del PSC i ICV que, no conformes amb la coalició JxS o amb les postures no massa clares o directament unionistes dels seus partits han reconduït el seu vot cap a nosaltres.

Les aliances amb sectors de l’esquerra anticapitalista, la CC i candidatures alternatives, així com el descontent amb les polítiques socials del darrer govern autonòmic i la credibilitat i coherència de la CUP al parlament en els darrers 3 anys han fet créixer electoralment la CUP-CC per l’esquerra anticapitalista. També s’ha produït un augment d’electorat provinent d’ERC i sectors del PSC no partidaris d’una coalició com JxSí amb candidat a presidència Artur Mas. Al marge de la política institucional cal tenir present que els efectes de la crisi sobre les classes populars no s’aturen i tampoc la mobilització sectorial, si ve aquesta no és generalitzada ni està coordinada. D’altra banda, ens trobem en un moment de desmobilització del moviment popular per la independència, que no ha reaccionat amb proporcionalitat a les accions de l’Estat contra l’acció sobiranista.

DOS ESCENARIS, DUES OPORTINUTATS El millor escenari per a l’assoliment dels nostres objectius estratègics era una majoria absoluta de vots i escons en les eleccions pretesament plebiscitàries i una majoria d’esquerres plantejades com un front ampli constituent, en les que se celebressin a 18 mesos de les anteriors. Els resultats electorals del 27 de setembre, encara que no s’aconseguís la majoria absoluta de vots i el reconeixement internacional del procés, van ser reveladors en dos sentits: el procés és majoritari en el si de la societat catalana i per tant és voluntat popular seguir endavant en el camí cap a la independència, però cal seguir eixamplant el seu recolzament perquè encara no hem arribat al majoria absoluta de suports. A

Assemblea Nacional Extraordinària

més, contra un enemic tant gran com l’estat espanyol i les institucions internacionals cal esdevenir un moviment profundament majoritari.

Per tal d’eixamplar aquest recolzament, hem identificat que cal créixer mitjançant la confluència de les masses populars i la classe obrera de l’àrea metropolitana de Barcelona, principalment, encara que no descartem cap basa que empenyi cap aquesta direcció. És en aquest sentit que la CUP considerava oportú la investidura d’una persona de consens que no representes un tap per aquesta confluència.

Actualment ens trobem a gairebé tres mesos de les eleccions al Parlament sense que s’hagi conformat govern, si bé de les negociacions que s’estan duent a terme entre JxSí i la CUP-CC es va aprovar la Declaració d’inici del procés independentista i el seu annex de desconnexió amb l’estat i de pla de xoc contra l’emergència social.

Durant aquestes negociacions s’ha pogut constatar que Junts pel Si no canviaran de candidat a president, podran aprofundir amb la presidència coral, però en cap cas presentar un candidat alternatiu, pels següents motius: • Convergència s’ha configurat des del naixement d’aquesta plataforma com l’element dominant, tant en els mecanismes de presa de decisions com en la definició de la seva estratègia política.

• La base principal d’aquesta plataforma la configura el full de ruta i l’estructura del futur govern, repartit 52 – 48 entre Convergència i esquerra. Cosa que encadena a ERC i als independents de la plataforma.

• Artur Mas representa l’estabilitat política tant de la plataforma electoral de Junts pel Si com de les restes de Convergència, a punt de la seva refundació. Un canvi de lideratge produiria un pols de força destructiu en ambdues organitzacions, cosa que el fa implantejable en aquests moments.

Ha estat la inflexibilitat de Junts pel Si, fruit dels seus acords interns, el que no ha permès una investidura àmpliament majoritària de 72 diputats que engrandia el procés i obria les portes de bat a bat per a l’engruiximent d’aquest moviment popular.

Davant d’aquesta constatació, el debat sobre la investidura de Mas resulta absolutament estèril en el si de la CUP, ja que no hi ha cap militant, cap persona o organització adscrita a Crida Constituent, ni cap persona votant de la

27

27 desembre 2015

28

nostra proposta política, que proposi la seva investidura. En tot cas, fruit de la conjuntura electoral i política, existeixen diferents visions sobre que convé més al procés independentista i a la pròpia CUP, si la convocatòria de noves eleccions o la investidura d’un govern de Junts pel Si. Malgrat tenir el convenciment que ni en Mas ni CDC tenen voluntat de complir amb els acords polítics amb la CUP, la declaració d’inici del procés cap a la independència representa uns indicadors i unes fites que dibuixen un escenari de ruptura i de no retorn que no podem menystenir en la nostra estratègia política.

• Allò que observàvem com una garantia de no retorn pel procés independentista, l’aprovació de la Declaració d’inici del procés cap a la independència, pot esdevenir una falca a la que agafar-se per Junts Pel Sí en el cas que vulgui fer marxa enrere intentant evitar acusacions de traïdoria.

• De fet, en el darrer any, convergència ha clavat tres falques per justificar-se contra les acusacions de manca de sinceritat en el seu posicionament independentista si retorna a posicions autonomistes: la convocatòria del procés participatiu del 9N, les imputacions derivades d’aquest acte i la declaració d’inici del procés cap a la independència.

• Caldrà estar alerta per intuir qualsevol intenció de retorn a l’autonomisme i desmuntar les excuses que intentin justificar aquest retorn per causes que no siguin la manca de voluntat política de trencar amb l’Estat i assolir la independència. Caldrà combatre aquesta situació mitjançant la mobilització amb una onada popular que ofegui les pretensions pactistes.

Així les coses, els dos escenaris principals són facilitar la formació de govern o encarar noves eleccions al Parlament. Partim d’allò que tots coneixem: la Declaració d’inici del procés independentista, el seu annex de desconnexió amb l’estat amb de pla de xoc contra l’emergència social i la negativa sobre la reversió de les privatitzacions. No hi ha més i a sobre amb la seva proposta de president. Ara caldrà valorar en quin dels escenaris futurs podem caminar cap als nostres objectius tàctics i estratègics.

Abans d’entrar a analitzar les dues opcions hem de recordar que la nostra aposta estratègica és assegurar una majoria social significativa que aposti per la

Assemblea Nacional Extraordinària

independència a curt termini. Hem de fer un exercici d’abstracció per tal de determinar quin dels dos escenaris ens apropa més a aconseguir aquesta majoria social. Hem de tenir present que a més a més d’optar per un dels dos escenaris parlamentaris que tenim al davant haurem de desenvolupar una acció política extraparlamentària que afavoreixi l’eixamplament de l’independentisme entre les classes populars.

Els dos escenaris que presentem (formació de govern & noves eleccions) suposen un incompliment de part de la nostra proposta o programa electoral: • En el cas de formació de govern resulta evident que durant la campanya vem proclamar als quatre vents que no investiríem a Mas com a president, també incompliríem amb el no pagament del deute i amb la majoria de mesures del pla de xoc del nostre programa polític.

• En el cas de noves eleccions incompliríem amb el fet d’impulsar un govern de ruptura nacional, impulsar les majories parlamentàries per l’impuls del procés independentista i l’execució del full de ruta: DUI, processos de desconnexió i procés constituent.

Per tant, en qualsevol dels escenaris caldrà bastir un discurs que justifiqui l’opció escollida i a la vegada construir una estratègia política engrescadora pel conjunt de persones que treballa i participa de la CUP-CC. Perquè si bé és cert que els dos escenaris tenen riscos, no és menys cert que qualsevol dels dos escenaris tenen potencialitats que permeten la CUP continuar treballant per a l’assoliment dels seus objectius.

Alhora, de la mateixa manera que se’ns demana responsabilitat per prendre una decisió des de sectors interns i externs (però propers), hem de coresponsabilitzar dels efectes de la decisió que prenguem a aquests sectors. És per això que, sigui quin sigui l’escenari que vingui (formació de govern o noves eleccions), haurem d’interpel·lar aquells agents que es creuen en aquests moments amb legitimació per intentar influir en la decisió que prengui la CUP. És per això que no podem facilitar la investidura sense apel·lar a la responsabilitat dels sectors més a l’esquerra de Junts Pel Sí. De la mateixa manera, no podem encarar unes noves eleccions sense interpel·lar aquells agents, organitzacions i moviments que creuen que no podem facilitar la investidura a risc de forçar unes anticipades a que assumeixin la responsabilitat de participar en un projecte d’esquerra alternativa d’ampli espectre (que vagi més enllà de

29

27 desembre 2015

l’actual Crida Constituent) que pugui aspirar a obtenir uns resultats decisius en unes eleccions al març (resultats que vagin més enllà de la situació d’influència actual de la CUP-CC al Parlament).

Escenari 1: facilitar la formació de govern

30

La formació de govern significa la consolidació i tancament del procés electoral del 27S, que s’iniciava amb la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques anticipades amb caràcter plebiscitari davant la impossibilitat de convocar un referèndum d’autodeterminació, que continuava amb una jornada electoral on es confirmava el caràcter plebiscitari amb una participació històrica i on l’aposta per donar continuïtat amb el procés independentista sortia clarament vencedora, encara que no assolia el 50% de suport, i que s’hauria de finalitzar amb la constitució d’un Parlament i d’un Govern que executes el mandat popular.

La formació de govern també significa la consolidació de la resolució d’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república, aprovada el 9 de novembre pel Parlament de Catalunya, juntament amb el seu annex de desconnexió amb l’estat Espanyol i de pla de xoc contra l’emergència social. A més, significa començar a gestionar i desenvolupar aquesta resolució mitjançant el govern escollit.

En qualsevol cas, cal obtenir quelcom en la negociació que justifiqui externament el nostre canvi de posicionament. Aquest “quelcom” pot tenir diverses formes i continguts. En la present proposta s’opta per arrencar compromisos d’aturada de privatitzacions i en matèria de corrupció, com a elements centrals de la nostra aposta política i que no han tingut fins ara una plasmació suficient en els preacords assolits.

Els punts forts d’aquesta opció serien: Manteniment de la confrontació institucional amb l’Estat espanyol: un escenari de confrontació amb l’Estat espanyol és l’idoni per a aconseguir marcs de no retorn i mantenir el suport a l’independentisme. No endebades, la confrontació amb l’Estat ha estat un dels principals actius que ha fet augmentar

Assemblea Nacional Extraordinària

el nombre d’independentistes. Sense un marc de confrontació podria baixar sensiblement el recolzament a les tesis independentistes.

Tenim assegurada la capacitat d’incidència que ens donen els 10 escons actuals, en un marc sense majories absolutes.

Allunya el proper repte electoral al Principat un any o any i mig. Temps per intentar revertir la pèrdua de suport que patiríem d’una part de l’esquerra anticapitalista mitjançant la lluita pel desenvolupament del pla de xoc contra l’emergència social i el desplegament del procés constituent de base popular.

Manteniment de sectors populars no obrers en posicions sobiranistes, i manteniment alhora de la tensió esquerra/dreta dins de l’àmbit sobiranista en disputa per la seva hegemonia.

Punts febles d’aquesta opció: Investidura d’un president amb vestigis d’un partit involucrat en multitud de processos de corrupció i una motxilla de retallades i privatitzacions. Per tant, investidura d’un president que no representa la globalitat i complexitat d’un procés, que com hem analitzat li manca encara augmentar el seu suport, per tal de refrendar-se mitjançant una majoria qualificada de la societat catalana.

Ens aboca a una legislatura de com a mínim 18 mesos, on la pressió mediàtica i les amenaces de trencament del procés seran la tònica dominant de cadascuna de les votacions Parlamentàries. Caldrà definir i publicitar una estratègia compacte per la globalitat de la legislatura, per tal de bastir un discurs coherent en cadascun dels escenaris plausibles.

Necessitat urgent de bastir un discurs i plasmar una acció política nítidament d’esquerra transformadora que ens permeti reteixir complicitats amb els agents mobilitzats en les lluites pels drets socials, les organitzacions anticapitalistes, les classes populars i les plataformes electorals o partits d’esquerres. Per desenvolupar aquesta acció política caldrà involucrar el món municipal a partir de la lluita contra els desnonaments, la defensa dels drets socials i la imposició d’una sanitat i educació pública i universal.

Caldrà conformar una majoria electoral qualificada per a les eleccions constituents que s’hauran de convocar en els propers 18 mesos.

31

27 desembre 2015

Escenificació de l’acord: •

32

Caldria un preacord abans de la celebració de les eleccions espanyoles, anunci públic del preacord just després de les espanyoles i sotmetre’l a debat i votació a l’Assemblea Nacional de la CUP. • Se cediria només l’imprescindible per poder investir, deixant clar que en qualsevol cas no són vots a Mas ni a CDC, sinó que són vots per a que el procés tiri endavant i deixar clar que cedim la responsabilitat de la seva gestió a ERC i les persones independents d’esquerres de la coalició de Junts pel Sí.

En el període que aniria des de la investidura fins a la celebració de noves eleccions les prioritats de la CUP haurien de ser: • Control dels acords i denúncia permanent dins i fora del Parlament (mobilització i interpel·lació al moviment popular per la independència) de qualsevol intent de frenar o fer descarrilar el procés.

• Mobilització social pel pla de xoc i pel desenvolupament del procés constituent popular.

• Cal fer confiança a les companyes parlamentàries i centrar la feina de l’organització en tasques socials i polítiques extraparlamentàries.

• Desplegar aliances internacionals, especialment dins l'estat espanyol: Cal difondre el relat de que ha arribat l'hora de trencar amb el règim franquista. La constitució i les lleis actuals no tenen cap legitimitat ja que són imposicions de la dictadura. En tot cas podríem reconèixer la legalitat sorgida de la revolta del 31. A Catalunya, volem iniciar un nou procés constituent per trencar amb l'actual legalitat. I presentem el nostre procés a resta de comunitats i nacions sotmeses a l'estat com a oportunitat per a que iniciïn el mateix camí. Del resultat del nostre procés d’alliberament i el de la resta que es produeixin sabrem trobar aliances fraternals entre els diferents pobles de la Península Ibèrica, la Mediterrània o Europea.

• Teixir una xarxa antirrepressiva en previsió de l’augment progressiu de la repressió de l’Estat.

Assemblea Nacional Extraordinària

Escenari 2: Noves eleccions L’escenari de noves eleccions comporta l’enfortiment d’un posicionament contra l’antic règim autonomista, contra les polítiques de retallades i les privatitzacions, l’oposició estricta als governs infestats de corrupció i la visualització o concreció d’una opció política integrament transformadora social, nacional i democràtica.

L’escenari de noves eleccions ofereixen l’oportunitat de fer efectiva l’hegemonia de l’esquerra en el procés independentista. El procés independentista que estem vivint en el país ha estat conduit per la mobilització d’amplis sectors de la societat conformats majoritàriament per les classes populars. Malgrat això, la conjuntura institucional ha fet que estigués comandat per CDC que representa els interessos d’una minoria. En aquestes darreres eleccions de caràcter plebiscitari s’ha consolidat un gir cap a l’esquerra que no s’ha vist reflectit atès a la configuració interna de Junts pel sí.

D’altra banda, els efectes de la crisi i el descrèdit de la partitocràcia han fet aflorar instruments polítics amb voluntat transformadora que encara avui no reconeixen de manera clara la ruptura amb l’estat com una oportunitat real de canvi social. Els límits del parlamentarisme espanyol, que quedaran segurament més palesos després de les eleccions del 20D, ofereixen la oportunitat d’aglutinar a una esquerra d’ampli espectre al voltant de les possibilitats transformadores d’un procés constituent que culmini el procés independentista.

Punts forts d’aquesta opció: •

• •

El provable trencament del Junts pel si davant unes noves eleccions autonòmiques sense el component plebiscitari, obre un escenari d’afebliment de CDC que podria perdre l’hegemonia política a Catalunya a favor d’ERC. En qualsevol cas, la nova hegemonia política de les organitzacions independentistes confirmaria el gir cap a l’esquerra.

Trencar amb xantatge polític de CDC de “sense Mas no hi ha procés”, degut a la seva influència en la petita i mitjana burgesia catalana.

Previsible creixement electoral de la CUP pel flanc esquerre pel mante-

33

27 desembre 2015

•

34

•

niment d’un dels seus principals actius polítics, la coherència discursiva, malgrat la pressió política i mediàtica. Aquest possible creixement caldrà vehicular-lo a una proposta política amplia d’esquerres vinculada a la transformació social en el marc del procés constituent de la nova República Catalana.

Oportunitat d’eixamplament de la base independentista per l’esquerra, després que les eleccions espanyoles del 20D acabin amb el miratge de la reforma constitucional espanyola.

Acumulació de forces entorn de l’espai de la Unitat Popular creat a partir de les lluites pels drets socials, contra la corrupció i la defensa de la sanitat i l’educació publica universal i gratuïta.

Punts febles d’aquesta opció: •

•

•

•

Invalidació del fet plebiscitari de les eleccions autonòmiques del 27S. Les eleccions autonòmiques del 27S van adquirir un caràcter plebiscitari derivat de les propostes polítiques i programàtiques de concurrència, confirmat per l’alta participació del 76% de l’electorat.

Els resultats van ser àmpliament favorables al procés independentista, encara que no concloents al no assolir el 50% del sufragi. En qualsevol cas, el tancament del procés electoral culmina amb la formació de govern i, si no és possible, la convocatòria de noves eleccions, les quals caldrà confirmar si tornen a tenir aquest caràcter plebiscitari.

Pèrdua de l’oportunitat de desplegar la declaració d’inici del procés cap a la creació de la República Catalana juntament amb el seu annex i ajornament de l’aplicació del pla de xoc.

Les noves eleccions podrien configurar una nova conjuntura similar a l’actual. Malgrat que CDC pogués perdre l’hegemonia seguiria condicionant perquè és difícil que ERC i CUP sumin majoria absoluta i si CDC obté millors resultats que la CUP podria posar les seves condicions per donar suport a ERC. Perill de retorn de CDC a posicionaments moderats i pactistes i de retrobament amb Unió cosa que acabaria de desfer el “sobiranisme transversal”.

Assemblea Nacional Extraordinària

• •

•

Possibilitat de pèrdua d’incidència del govern que en sortís si es refan ponts entre partits ara sobiranistes i partits que no ho són.

Afectació immediata dels efectes de la decisió que prengui la CUP, atès que les eleccions serien segurament el març, sense temps de reacció per realitzar accions que refacin els ponts que es poden trencar pel centre.

Possibilitat d’ascens més gran de C’s.

Encarant les noves eleccions: Unes noves eleccions tenen sentit si refermen el procés independentista i fan virar definitivament a l’esquerra l’hegemonia al si de l’independentisme.

Tot i que hi ha variables que no controlem, això seria possible si s’augmenta el vot independentista i de ruptura respecte a les eleccions del 27S i si es clarifica la majoria d’esquerres tant al Parlament com a l’àmbit independentista.

La no reedició d’un pacte a l’estil de Junts pel Sí entre CDC i ERC ajudaria a clarificar la majoria d’esquerres. El manteniment del vot d’aquestes opcions per separat i un augment del vot de la candidatura on participés la CUP refermaria l’opció de ruptura en clau independentista i l’hegemonia de l’esquerra en el procés cap a la independència.

Un Front Popular per la República Catalana Si la militància de la CUP-CC decideix no donar suport a la investidura d'Artur Mas, el primer que haurà de fer la CUP-CC és emplaçar Junts pel Sí a fer una reflexió i proposar un altre candidat que pugui ser de consens.

Aquest emplaçament s'ha de fer sobre la següent reflexió sobre l'anàlisi del viratge a l'esquerra de l'electorat, la necessitat d'ampliar la base del procés i buscar un lideratge institucional més coral i que no impedeixi aquest creixement del procés ha sortit validat per les urnes el 20D. Recordar que CDC (DiL) són una força pràcticament residual a l'area metropolitana, allà on el procés ha de créixer.

Si davant d'aquest emplaçament, Junts pel Sí s'enroca i força a unes noves eleccions el mes de març, la CUP ha d'entomar aquest escenari com una oportunitat per fer un salt endavant en el procés independentista i generar una nova fórmula il·lusionant a través d'articular un front ampli. El 27S han estat

35

27 desembre 2015

36

les eleccions plebiscitàries, que han permès l'aprovació de la Declaració de Ruptura. Que les eleccions del març siguin les de la construcció popular de la República Catalana.

La CUP ha adoptat un rol central en la política catalana durant aquesta tardor, ha jugat una batalla dura, que ha causat descontent en una part de l'electorat, però complicitat en una altra. Concórrer a les noves eleccions tindrà la virtut de rendibilitzar la resistència numantina al lideratge paraconvergent del procés, sumar noves veus a la independència i canviar-ne l'hegemonia.

Per fer-ho possible, caldrà construir una candidatura àmplia, a través de la fórmula d'un Front Popular per la República catalana, que es concretaria de a següent manera: • Articulació d'un front popular amb la implicació de diversos actors: la CUP, les organitzacions de l'Espai per la Ruptura, les candidatures municipals àmplies on participem i els moviments populars actius contra les polítiques austericides, les persones implicades en el moviment independentista de base i les persones signatàries dels manifestos que han emplaçat la CUP aquesta tardor.

• Aquesta aposta ha de prendre com a exemples les diverses fórmules àmplies amb què la CUP ha concorregut a les eleccions municipals.

• Aquest Front Popular haurà d'elaborar un full de ruta concret per construir la República Catalana tenint en compte el nou context. Aquest full de ruta haurà d'incloure: convocatòria de referèndum unilateral, passes del procés constituent, programa de xoc i bases polítiques per la nova república.

• Aliança amb la resta de formacions sobiranistes i d'esquerres que es presentin a les eleccions per tal de concórrer amb uns punts compartits a través dels quals començar construir la República catalana: referèndum unilateral, pobresa zero i prou corrupció. Les eleccions del 20D han ofert la possibilitat a ERC de concórrer en solitari i mostrar que s'està configurant una majoria àmplia de l'electorat a favor d'avançar cap a la República catalana. Un Parlament amb una majoria clara en aquests termes seria una oportunitat il·lusionant per fer efectiu aquest salt.

Assemblea Nacional Extraordinària

Document conjunt per a l'Assemblea Nacional de la CUPCrida Constituent del 27 de desembre de 2015 37

D'on venim A l'hora d'explicar la conjuntura actual, algunes anàlisis s'han centrat sobretot en els factors objectius (per exemple, crisi econòmica i política), obviant o deixant en segon terme el factor subjectiu, el moviment popular per la independència i les mobilitzacions que ha impulsat, sense les quals no seríem on som. Volem insistir en aquest aspecte perquè d'unes determinades condicions objectives no se'n desprèn mecànicament una conjuntura de ruptura com l'actual.

Així doncs, la situació actual als Països Catalans és fruit sobretot de les mobilitzacions que arrenquen el 2006 a favor del dret a decidir. Després de dècades, es tracta de les primeres grans mobilitzacions que no són impulsades ni pel PSC ni pee CiU, partits majoritaris aleshores.

El 2009 es va lluitar per aconseguir la Consulta sobre la Independència d'Arenys de Munt que desobeia l'Estat espanyol. Aquell 13 de setembre va ser una jornada històrica que va obrir una onada de consultes que van recórrer el Principat fins a la darrera, l'abril de 2011 a Barcelona, amb una alta participació.

El 2010 hi ha el rebuig de l'Estat espanyol a l'Estatut autonòmic i les mobilitzacions de protesta. La sentència contra l'Estatut va sentenciar de mort l'autonomisme.

27 desembre 2015

38

El maig del 2011, es feia pública l'ocupació de places a través del moviment del 15M, que palesava un malestar social.

A partir fonamentalment del moviment de les Consultes Populars per la Independència, va anar quallant la proposta de l'ANC, que va ser la impulsora de les grans mobilitzacions independentistes de l'11S de 2012, 2013, 2014 i 2015.

Cal remarcar sobretot la manifestació de l'11 de setembre del 2012 perquè va ser la que va canviar la conjuntura: ara no seríem en aquesta fase sense aquella mobilització.

El 9 de novembre del 2014, va tenir lloc la Consulta impulsada pel Parlament de Catalunya. Aquesta jornada va ser històrica quant a la participació i pel fet de ser organitzada de manera voluntària de manera massiva. Malgrat la reculada de CiU proposant un simple procés participatiu, la reacció de l'Estat espanyol la va convertir en un pas important per a l’organització del moviment independentista en expansió.

La convocatòria del 27S es va plantejar com a plebiscitària i constituent i van sortir 72 diputats independentistes entre JxS i la.CUP. Quasi dos milions de persones de sectors populars van votar opcions com JxS i la CUP.

Què s'ha anat fent evident Durant aquests anys, s'ha vist com s'ha trencat la unitat d'acció de la burgesia, que girava al voltant d'un programa polític basat fonamentalment en el pacte fiscal i en la millora de les infrastructures. D'una banda, l'oligarquia, l'alta burgesia, s'ha aliniat amb l'unionisme. Per contra, sectors de la mitjana burgesia han donat suport al dret a decidir i algun fins i tot ha mostrat alguna simpatia amb la independència.

Aquesta fractura dins la burgesia palesa la seva feblesa, que es trasllada als seus representants institucionals, i la nostra oportunitat de fer possible la ruptura independentista a favor de les classes populars.

Pel que fa a l'esfera político-institucional, en un primer moment, CDC va voler rebaixar les aspiracions del moviment popular i que la mobilització del 2012 girés entorn del pacte fiscal. Com que no se'n va sortir i va ser superada per la realitat, hagué d'adaptar-s’hi, entre d'altres raons per supervivència electoral.

Assemblea Nacional Extraordinària

Tanmateix, tot i pretendre liderar el procés, contesa electoral rera contesa electoral ha anat perdent pes institucional, fins al punt de tenir avui 30 diputats, això sí, rere un programa independentista. Es pot dir que el procés independentista ha estat la causa fonamental del desgast d'aquesta força política, més que no pas les retallades. Com més procés, menys CDC. CDC tampoc no ha pogut imposar sempre els seus objectius i els seus tempos. Així, després del 25N de 2012, el seu objectiu era fer la consulta a la fi de la legislatura. Un altre objectiu era acabar la legislatura i es va veure obligada a avançar les eleccions. I evidentment, després de les eleccions del 2012 ningú preveia que CDC es desfaria d'Unió i convocaria unes eleccions amb caràcter plebiscitari i amb un programa independentista.

L'altra qüestió evident és la feblesa de l'Estat espanyol, que es manifesta en la pèrdua de suport dels partits del règim, però també en el fet que l'Estat no va poder impedir el 9N. A més, com més va, més avança el procés per l'esquerra, de manera que la correlació de forces és més favorable per a un procés constituent més popular.

I si l’independentisme ho sap aprofitar accelerant la ruptura amb l’Estat, podem fer un avenç a favor dels interessos de la majoria. Alhora aquesta ruptura pot tenir efectes positius en la resta dels Països Catalans.

La importància de l'acord polític Un acord polític entre la CUP i JxS és la garantia que res no torni a ser igual. La Declaració del 9N n'és un bon exemple i punt de partida. Aquest acord ha d'anar acompanyat necessàriament d'un pla de xoc social, d'un compromís de ruptura i desconnexió de l'Estat i de l'impuls d'un procés constituent popular.

Cal remarcar que l'acord és el pitjor escenari tant per a una CDC afeblida com per a l'espai d'En Comú Podem, ja que torna a posar l'independentisme d'esquerres en la centralitat política per orientar el procés constituent imminent cap a la República Catalana Independent. Per contra, la manca d'acord és una oportunitat perquè creixin encara més les propostes dilacionistes d'En Comú Podem, la direcció del qual pretén aconseguir que l'independentisme perdi la iniciativa política (de fet, ho ha aconseguit parcialment) i l'hegemonia, en favor d'una promesa vaga de referèndum.

39

27 desembre 2015

Per acabar, volem insitir en dues qüestions del nostre full de ruta cap a la República Catalana Independent: el procés constituent i l'Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans.

El potencial rupturista i transformador de la lluita independentista depèn en molta mesura de com s'aprofundeixi en aquestes dues qüestions.

- El procés constituent per un país millor 40

En aquest procés, hem de coincidir tots els sectors en lluita per tal de definir, des de les classes populars, la nova República. La unitat de les esquerres i dels sectors populars ha de contribuir a construir una República Catalana Independent per garantir els drets socials, econòmics, polítics i culturals de la majoria.

- Noves institucions per al nou país Les institucions actuals estan lligades legalment a l'Estat espanyol, en són part constitutiva d'aquest Estat. No endebades la Catalunya autonòmica ha crescut de la mà de CiU, el PSC i ICV. És, doncs, necessari dotar-nos de noves institucions que reforcin la nova legitimitat que neix de les mobilitzacions populars. En aquest sentit, caldria treballar des d'ara mateix per l'impuls de l'Assemblea de Rrepresentants Electes dels Països Catalans. L'Assemblea estaria formada per regidors i regidores, alcaldes, diputats i diputades, però també per delegats sindicals, veïnals i de les organitzacions populars ecologistes, feministes, independentistes, juvenils, estudiantils, etc.

Aquesta conformació i el marc territorial nacional reforcen tant el potencial rupturista de la proposta com els vincles entre els Països Catalans.

En resum: malgrat les dificultats, les contradiccions (secundàries no pas principals) i l'oposició de l'oligarquia i l'Estat espanyol, que sens dubte no volen un acord, tenim l'oportunitat de caminar amb pas ferm i organitzat cap a la República Catalana Independent al servei de la majoria i a la construcció nacional dels Països Catalans.

Seguim el nostre propi calendari, aconseguim un bon acord per la ruptura, i accelerem la implosió de l'Estat espanyol.

Assemblea Nacional Extraordinària

Països Catalans, desembre de 2015 Poble Lliure Col·lectiu Drassanes

41

27 desembre 2015

DOCUMENT DE REFLEXIÓ PEL DEBAT DE L'AN CUP CC 27D 42

« L’objectiu d'aquest document no és defensar una posició concreta, sinó detallar els principals escenaris que hi ha a sobre la taula: A) investir govern o B) anar a eleccions (i les passes a seguir en cada cas). Les organitzacions i espais que avalem aquest document compartim la necessitat d’afrontar les discussions polítiques des de les coincidències creuades per evitar frontismes. Hi ha companyes de la Crida Constituent i de la UM9 que defensen les dues posicions i en canvi les companyes d'En Lluita defensen anar a eleccions» La manca d'un anàlisi previ de la situació que s'ha produit al voltant del debat d'investidura ha fet que els missatges donats durant les negociacions no hagin estat prou consistents. A banda, no hem socialitzat documents per por a filtracions a la premsa (que s'han donat igualment) i això ha provocat una manca de visió i debat global dins de la CUP CC. També ens ha faltat capacitat per mobilitzar a la militància i la gent propera al voltant dels punts reivindicats durant la negociació. Així la majoria de militància de la Unitat Popular ha restat a l'expectativa. Per això, el #pressingCUP no ha trobat cap resposta als carrers (mitjançant cartells, paradetes, accions, etc). Una dinàmica que només ha canviat quan les diputades han començat a participar en diferents lluites socials.

De totes formes, sigui quina sigui l'opció que votem a l'Assemblea Nacional del 27D, hem de tenir clar que (1) la partida no es decideix en una sola jugada, (2) que sense mobilització social i sense teixir aliances amb altres organitzacions i espais polítics no hi haurà capacitat d’intervenció / acció política

Assemblea Nacional Extraordinària

per canviar la situació actual i (3) que cal continuar enfortint la Unitat Popular i mantenir l'eina de masses que representa la CUP CC. Crida Constituent En Lluita UM9 de Ribes

ANÀLISI RESULTATS ELECTORALS 27S I 20D 43

•

•

•

•

•

•

A les eleccions autonòmiques del 27S es produeix una votació en clau plebiscitària amb un resultat clarament independentista, que s’apropa moltíssim a un resultat concloent del 50% dels votants, amb una participació històrica del 74,5% de l’electorat A les eleccions generals es produeix una votació en uns doble clau: social i de recerca d’aliances amb l’estat. Es produeix un augment de participació (3%) respecta a les anteriors eleccions generals espanyoles, però una disminució del 5% respecte les eleccions plebiscitàries del 27S. Ambdues voluntats expressades, el 27S i el 20D, lluny de manifestar-se antagòniques resulten elements altament mobilitzadors del poble a Catalunya, encara que es catalitzin ara per ara en opcions polítiques diferenciades.

L’èxit d’una força electoral sense un arrelament organitzatiu en els nostres nuclis, fins a quin punt es indicador de l’eclosió d’una força emergent i nova en el panorama polític (de forta tirada des de la capitalitat) o bé indicador de la volatilitat del vot en un marc de sacsejada social i política, on encara estaríem per definir la concreció d’una correlació de forces.

Aquesta marc de sacsejada política fa més necessari que mai posar en el mapa el nostra projecte polític de desconnexió nacional i d’emancipació social per tal de poder agafar la iniciativa política.

En el marc plebiscitari una part de l’electorat va inclinar-se per una força nítidament unionista com C’s, que s’ha traslladat en el marc d’unes eleccions espanyoles a un posicionament social en el format de “En Comú Podem”.

27 desembre 2015

•

•

44

•

•

•

La candidatura dels “Junts pel sí” era quelcom més que la suma de CIU+ERC, els resultats electorals del 20D han posat en evidència que aquesta part de l’electorat d’aquesta plataforma (500.000 vots) ha votat en la doble clau social i de recerca d’aliances amb l’estat representada per “en comú podem”.

CIU que havia obtingut uns resultats històrics a les últimes eleccions generals (2011) aconseguint situar-se com a primera força política a Catalunya amb més 1.000.000 de vots, es presenta a les eleccions del 20D amb una doble formació: Democràcia i Llibertat (DiL) que obté la meitat de vots (500.000 vots) i Unió que desapareix de l’arc parlamentari amb un resultat paupèrrim de 65.000 vots.

El gir polític cap a l’esquerra de la societat catalana, ocult per la candidatura del “Junts pel sí” en les eleccions plebiscitàries del 27S, es posa de manifest de forma nítida en les eleccions generals del 20D. Convergència o democràcia i llibertat deixa de ser l’opció política majoritària en el marc de desconnexió amb l’estat espanyol.

Les eleccions generals del 20D, en clau espanyola, situa al centre de la política espanyola l’encaix de les nacionalitats històriques en el marc autonòmic sorgit de la constitució del 78. Podemos i les seves aliances en aquestes nacionalitats es converteix en primera o segona força política (Catalunya, Euskadi, Galícia, Navarra, País Valencià i les Illes Balears).

La governabilitat a l’estat espanyol passa perquè el PSOE es defineixi per una aposta unionista i l’abstenció, deixant el govern al PP, o bé pel referèndum i agafar el govern, mitjançant una aliança amb PODEMOS, ERC i DiL (CDC).

Assemblea Nacional Extraordinària

ESCENARI A) Investir govern amb un pla de xoc, de ruptura i de procés constituent Idea força: Cal aprofitar l’actual majoria de diputades independentistes per avançar cap a la ruptura i la constitució de la República Catalana

Aprofitar les oportunitats d’un procés amb contradiccions però real Si la ruptura ha de ser el centre gravitatori, és evident que la millor (més ràpida i també més propera) manera de trencar és proclamar la independència.

La formació de govern significa la consolidació i tancament del procés electoral del 27S, que s’iniciava amb la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques anticipades amb caràcter plebiscitari davant la impossibilitat de convocar un referèndum d’autodeterminació, que continuava amb una jornada electoral on es confirmava el caràcter plebiscitari amb una participació històrica i on l’aposta per donar continuïtat amb el procés independentista sortia clarament vencedora, encara que no assolia el 50% de suport, i que s’hauria de finalitzar amb la constitució d’un Parlament i d’un Govern que executes el mandat popular.

La formació de govern també significa la consolidació de la resolució d’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república, aprovada el 9 de novembre pel Parlament de Catalunya, juntament amb el seu annex de desconnexió amb l’estat Espanyol i de pla de xoc contra l’emergència social. A més, significa començar a gestionar i desenvolupar aquesta resolució mitjançant el govern escollit.

El manteniment de la confrontació institucional amb l’estat espanyol és l’idoni per a aconseguir marcs de no retorn i mantenir el suport a l’independentisme. Recordant el camí recorregut en els darrers anys, la confrontació amb l’Estat ha estat un dels principals actius que ha fet augmentar el nombre d’independentistes. Sense un marc de confrontació podria baixar sensiblement el recolzament a les tesis independentistes.

Fins i tot en l’escenari menys favorable, el fet de treure’s llasts molt pesats de sobre (com la monarquia, l’exèrcit o la Conferència Episcopal Espanyola) han de redundar, sense cap mena de dubte, en favor de la gent i de la terra. És

45

27 desembre 2015

a dir, remoure els fonaments mateixos del sistema, alterant-ne el seu funcionament habitual, hauria de contemplar-se com a objectiu ineludible.

Empetitir centres de poder i acostar els centres de presa de decisió al poble és essencialment bo i una república catalana pot jugar un paper important en aquest sentit, tot animant, amb el seu exemple, altres pobles oprimits, propers i llunyans que es puguin veure emmirallats en el nostre procés.

La força popular del moviment sobiranista 46

Més de 2 milions de persones defensen fermament la independència. El 9N i les mobilitzacions dels darrers tres 11S no poden ser menystingudes, sobretot si tenim en compte que en aquests moments no hi ha a tot el món occidental cap mobilització de masses tan nombrosa (i molt menys en una població de 7 milions d'habitants). Entre aquests milions de persones, hi ha classes populars que veuen la independència com l'instrument per recuperar la seva sobirania i poder afrontar així els reptes que està plantejant el neoliberalisme senil de segell europeu. És evident que dins el clam sobiranista s'amaga un component econòmic, de manca de serveis socials i infraestructures, que la gent identifica amb l'Estat. Com a CUP CC, incidint i pressionant, des de dins i des de fora, podem fer evidents les contradiccions de la dreta convergent. Una dreta que, conscient de que el país sempre ha estat més d'esquerres, ha hagut de vestir-se de socialdemòcrata amb JxSí i abanderar la defensa de l'Estat propi per garantir els serveis socials (alhora que defensa els interessos dels poders fàctics que els estan desmantellant).

Per continuar fent créixer el sobiranisme i enfrontar-nos al discurs de la dreta, tenim que facilitar l'inici del procés constituent. La millor manera de construir Unitat Popular és passar de la protesta a la proposta. Cal que siguem co-responsables de la creació de les bases d’un moviment constituent que impliqui als sectors populars del sobiranisme i als que encara no hi són. Un procés constituent que situï al centre les reivindicacions legítimes de les classes populars i dels moviments socials en lluita.

Assemblea Nacional Extraordinària

Acceptar l'oferta de JxSí i investir per avançar cap a la ruptura Després de 35 anys la dreta nacionalista i autonomista s’ha mogut cap al sobiranisme i després cap a l’independentisme. És cert que ho ha fet moguda pels interessos i l’estratègia, per tal de comandar i evitar que se li escapi de les mans evidentment, però també per la força d’un moviment social sense precedents al nostre país. Han fet un pas que hem d’aprofitar. Han promès un país millor i a nosaltres ens toca estar allà per demostrar que aquest tipus de promeses només es podran fer efectives deixant de pagar el deute, desobeint la troika i impulsant una fiscalitat redistributiva, mentre es va fent un canvi de model productiu post-capitalista.

Si hem decidit entrar a Matrix, hem d'assumir les contradiccions que això suposa i jugar amb les cartes que tenim. I això, ara mateix, suposa negociar i arribar a acords. No sembla que tinguem cartes massa dolentes ja que en aquests moments tenim la clau de la governabilitat. Per tant, decidir aixecarnos de la taula i esperar una altra partida significa renunciar de facto al que ara tenim en pro de la incertesa d'un nou repartiment de cartes que ens pot resultar millor però que també ens pot deixar fora de la partida. No cal que estripem la baralla si ni tan sols hem començat la partida.

Hi ha sectors de CDC que podrien estar esperant un fracàs de l'estratègia de Mas per tal de potenciar un retorn a l'autonomisme sota el paraigua d'un nou pacte amb l'Estat. Si, a més a més, es presenta a la CUP com a única responsable del fracàs (els mitjans faran tot el possible perquè sigui així), Mas i CDC encara tindrien recorregut per córrer.

La formació de govern allunya el proper repte electoral al Principat un any o any i mig. Temps per intentar revertir la pèrdua de suport que patiríem d’una part de l’esquerra anticapitalista mitjançant la lluita pel desenvolupament del pla de xoc contra l’emergència social i el desplegament del procés constituent de base popular.

En aquest escenari, tenim la necessitat urgent de bastir un discurs i plasmar una acció política nítidament d’esquerra transformadora que ens permeti reteixir complicitats amb els agents mobilitzats en les lluites pels drets socials, les organitzacions anticapitalistes, les classes populars i les plataformes electorals o partits d’esquerres. Per desenvolupar aquesta acció política caldrà

47

27 desembre 2015

involucrar el món municipal a partir de la lluita contra els desnonaments, la defensa dels drets socials i la imposició d’una sanitat i educació pública i universal.

En el cas d’anar a noves eleccions, incompliríem amb el compromís d’impulsar un govern de ruptura nacional i les majories parlamentàries necessàries per executar el full de ruta independentista (DUI, processos de desconnexió i procés constituent).

48

Així defensem: 1) Que cal aprovar la proposta d'acord cap a la indendència de JxSí i permetre així la constitució d'un govern que executi el mandat del 27S 2) Que hem de ser garantia, amb un peu al Parlament i un altre al carrer, del compliment dels acords amb JxSí sense deixar de defensar el programa de la Unitat Popular (sobretot en la fase del procés constituent) 3) Que tenim una responsabilitat històrica respecte als anhels sobiranistes de la resta dels Països Catalans que han vist en el procés del principat el primer pas cap a l'alliberament de la nació completa.

ESCENARI B) ANAR A ELECCIONS AL MARÇ Idea força: Mantenir l’enfortiment de la Unitat Popular com orientació estratègica per assolir la independència i el canvi social. La presència de Mas i la dreta al capdavant del procés és un fre en aquest sentit.

Les oportunitats davant unes noves eleccions L’escenari de noves eleccions comporta l’enfortiment d’un posicionament contra l’antic règim autonomista, contra les polítiques de retallades i les privatitzacions, l’oposició estricta als governs infestats de corrupció i la visualització o concreció d’una opció política integrament transformadora social, nacional i democràtica.

Assemblea Nacional Extraordinària

L’escenari de noves eleccions ofereixen l’oportunitat de fer efectiva l’hegemonia de l’esquerra en el procés independentista. El procés independentista que estem vivint en el país ha estat conduit per la mobilització d’amplis sectors de la societat conformats majoritàriament per les classes populars. Malgrat això, la conjuntura institucional ha fet que estigués comandat per CDC que representa els interessos d’una minoria. En aquestes darreres eleccions de caràcter plebiscitari s’ha consolidat un gir cap a l’esquerra que no s’ha vist reflectit atès a la configuració interna de Junts pel sí, cosa que ha quedat ven palesa amb els resultats de les eleccions generals espanyoles del 20D. D’altra banda, els efectes de la crisi i el descrèdit de la partitocràcia han fet aflorar instruments polítics amb voluntat transformadora que encara avui no reconeixen de manera clara la ruptura amb l’estat com una oportunitat real de canvi social. Els límits del parlamentarisme espanyol, que quedaran segurament més palesos després de les eleccions del 20D, ofereixen la oportunitat d’aglutinar a una esquerra d’ampli espectre al voltant de les possibilitats transformadores d’un procés constituent que culmini el procés independentista.

Davant els resultats del 20 de desembre es visualitza una oportunitat de bastir un front d’esquerra transformadora (CUP + EN COMÚ PODEM) per esdevenir la força majoritària en unes noves eleccions al mes de març. En aquesta aposta ambdues organitzacions hauríem d’assumir certes rebaixes del nostre discurs, resumides en la convocatòria d’un referèndum no avalat per l’estat espanyol. Per contra, ens uneix l’obertura d’un procés constituent, l’aplicació d’un pla de xoc contra l’emergència social, la paralització i reversió de les privatitzacions de les empreses públiques i les externalitzacions dels serveis o un discurs global d’esquerra rupturista.

En aquest possible marc de configuració d’un front d’esquerra transformadora caldria assumir la possibilitat real d’encapçalar el nou govern de la Generalitat, per tant encarar un triple repte: conformar un equip humà capacitat per assumir el govern, desenvolupar un programa electoral i un pla de govern comú i establir un mecanisme ferm de presa de decisions. Aquest triple repte s’hauria de bastir en un temps rècord d’un mes.

La configuració d’aquest front d’esquerres amb opcions de govern mantindria l’estat de confrontació amb l’Estat Espanyol i sobretot amb les seves políti-

49

27 desembre 2015

ques d’austeritat i recentralitzadores. Per tant, en un temps relativament curt, s’hauria de tornar a l’escenari de desconnexió amb l’estat espanyol, però amb la incorporació d’aquest nou agents (EN COMÚ PODEM) i el lideratge del procés.

El camí a la independència és el veritable debat darrera la investidura 50

Dins l’espai de la Unitat Popular existeix un debat un sobre com valorar els resultats del 27S. Moltes companyes i companys valoren que amb una majoria de diputades es pot avançar cap a la independència, sense necessitat de fer un referèndum. Aquesta seria la que podríem dir la via Kosovar, atès que seria la majoria parlamentària qui acabaria proclamant la independència. Les companyes que parteixen d’aquest posicionament defensen que cal empassar-se el gripau d'acceptar l'oferta de JxS, mostrar que s’és garantia d’independència i tensar l’eix social per anar guanyant legitimitat. Aquestes companyes també argumenten que anar a eleccions al març significa tornar a un escenari autonomista i que els resultats de la CUP CC poden ser molt pitjors.

Les companyes que defensen la investidura són conscients de qui és i no es pot reduir la seva postura a la caricatura de donar suport a les retallades. Tanmateix, cal llegir els resultats del 27S com un empat tècnic entre l’independentisme i l’unionisme. De manera que l’independentisme ha aconseguit la majoria d’escons però no ha superat el 50% dels vots.

Pensem que investir a la dreta té dues conseqüències: 1) Mantenir per a molts sectors de les classes populars la identificació de la independència amb la dreta neoliberal i, per tant, frenar el creixement de l'independentisme en els sectors de les classes populars.

2) Afavorir les tesis de C's i dels sectors espanyolistes de Podem que teoritzen sobre la idea de dos pobles. Tot el que vagi en aquest sentit ens porta a obrir l'espai a l'espanyolisme reaccionari, atès que, si s'investeix a Mas, l'eix esquerra-dreta (sense deixar d’actuar) quedarà pràcticament subordinat a la qüestió nacional.

Assemblea Nacional Extraordinària

No podem oblidar que els acords entre organitzacions rupturistes i burgesies nacionals que ha tingut lloc en moments considerats excepcionals han significat derrotes històriques. Un exemple clar d’això va ser el Compromís Històric teoritzat per Enrico Berlinguer (secretari general del Partit Comunista d'Itàlia) a la Itàlia dels 70. Aquest acord defensava la col·laboració del principal partit de la burgesia amb el PCI per tal de garantir la democràcia a partir de reformes parcials i renúncies mútues va resultar en la desaparició del PCI i del seu espai polític i el fracàs en les reformes.

Aquesta mateixa aliança de classes s’ha donat també en processos de descolonització que han desembocat en pobles sotmesos i espoliats per les elits locals aliades a les multinacionals de les antigues metròpolis. Certament, el fet que Catalunya sigui un país industrialitzat pot atenuar aquest efecte, però tenim el risc de continuar en mans d'Endesa, Gas Natural, Repsol, el Banco Santadner, el BBVA, la Caixa, OHL, etc.

La qüestió nacional catalana és la baula més feble de l’estructura de dominació de classes que és l’Estat espanyol. Per aquest motiu, l’anticapitalisme ha de defensar la independència, però cal generar l’escenari polític per assolir-la. De fet els resultats del 20D deixen clar que el referèndum i el procés constituent tan sols són possibles des de la unilateralitat.

Aquesta fita passa per situar la CUP CC en una lògica de mobilització tant en el sentit nacional com en el sentit social. No podem tenir la militància esperant el resultat de les meses de negociació passivament. Si es dona suport a la investidura, caldrà una àmplia mobilització social per implementar el pla de xoc i, si anem a eleccions, serà necessari activar la militància per reforçar i ampliar l’espai de la Unitat popular des de la base.

Així defensem: 1) Que val més afrontar els riscos i les oportunitats d'unes noves eleccions abans que investir a Mas o algú de CDC perquè valorem que, en acceptar la lògica plebiscitària del 27S, no haver “guanyat” en vots ens situa encara en un horitzó d'acumulació de forces per a la independència. De la mateixa manera, pensem que investint a Mas el perill d'entrar en una dinàmica de fagocitosi de

51

27 desembre 2015

52

la independència política de la CUP CC, en pro de salvar el procés, és molt real i pot ser nefasta.

2) Que cal omplir de contingut rellevant per a les classes populars el concepte de sobirania plena i generar discurs i alternatives sobre la sobirania econòmica, alimentària i energètica.

3) Que, si volem guanyar la independència des de l’esquerra, serà necessari el treball i la col·laboració entre sectors que formen part de (o donen suport a) EN COMÚ PODEM, ERC i la pròpia CUP CC. L’acord de Badalona que va permetre situar a la Unitat Popular com a 1a força, a partir del reconeixement de la independència com a pas previ per a qualsevol projecte federalista, i el manifest “Gir a l’esquerra” s'han de tenir en compte i valorar per avançar cap a la ruptura democràtica a Catalunya.

Assemblea Nacional Extraordinària

NI INVESTIR MAS, NI AVALAR LA GESTIÓ DE LA MISÈRIA 53

Vàries organitzacions de la CUP-CC sobre la investidura i les negociacions amb JxS: Les organitzacions signants d’aquest manifest formem part de la CUP-Crida Constituent i, tot i tenir opinions diverses sobre diferents qüestions, hem cregut convenient fer públic un posicionament comú sobre la investidura i les negociacions amb Junts pel Sí: 1. Pensem que investir Artur Mas com a president qüestionaria la continuïtat de la CUP-CC com a força rupturista i anticapitalista i la convertiria en una Esquerra Republicana bis, renunciant a la possibilitat d'arrelar a la classe treballadora i fer-se portaveu de les seves reivindicacions.

2. De la mateixa manera, per fer realitat la República Catalana cal que el poble treballador (la majoria social) la identifiqui amb una perspectiva real de canvis substancials en les seves condicions de vida, quelcom impossible sense qüestionar el domini dels banquers i grans empresaris. Això exclou cap suport d'investidura a Artur Mas. 3. Artur Mas, per boca de Francesc Homs, ha deixat clares quines són les "línies vermelles" de Convergència i Junts pel Sí per a un pacte de governabilitat. La primera és la investidura del propi Mas, el polític "business friendly" que simbolitza les retallades, les privatitzacions, la corrupció i la repressió de les lluites socials. La segona és el “compromís inequívoc” amb la Unió Europea, és a dir, la submissió als dictats de la Troika i al pagament del deute. La tercera és l'anomenada "seguretat jurídica", que implica evitar la ruptura amb la legislació espanyola i, més concretament, la preservació dels interessos pa-

27 desembre 2015

54

tronals protegits per aquesta legislació. La quarta és la cerca de la independència a través d'una via "negociada" amb l'Estat, rebutjant qualsevol ruptura unilateral, és a dir, deixant la porta oberta al pacte fiscal o a una altra sortida sense ruptura. I la cinquena és un compromís d'estabilitat parlamentària del govern Mas que, com ja han avançat en les negociacions passa perquè la CUPCC voti a favor els seus pressupostos 4. Les al·legacions presentades al Tribunal Constitucional per la Mesa del Parlament en relació a la suspensió de la resolució inicial del Parlament, retraten Junts pel Sí de cos sencer. El punt substancial de la resolució del Parlament era justament no reconèixer el Tribunal Constitucional com a òrgan competent en els assumptes que afecten a la sobirania catalana. Però a la Mesa del Parlament (JxS) va sol·licitar després a aquest mateix tribunal "deslegitimat i sense competència" que retiri la suspensió perquè la resolució només és “una voluntat, aspiració o desig”, “una simple instrucció indicativa”, “sense força legal”. Si davant la primera envestida de l'Estat la reacció de Junts pel Sí és tan covard, no costa gaire imaginar com reaccionaria si el govern espanyol intervingués la Generalitat, començant pels Mossos d'Esquadra.

5. Cedir a les pressions de Junts pel Sí en nom de no fer "descarrilar" el procés independentista és una fal·làcia. Hi ha prou evidències de que si Artur Mas no vol deixar de ser president de cap manera no és (o no només és) per una qüestió d'ego personal sinó per continuar tenint la palanca de fre que ha anat fent servir al llarg del procés, prioritzant sempre el manteniment del seu poder i els privilegis de la classe a la qual representa per sobre de la pròpia independència. El poder de convocar o no eleccions és l'eina per dictar els tempos del procés i un arma per fer xantatge en les mans d'Artur Mas. 6. Les 20 mesures de l'anomenat "pla de xoc" presentat per Junts pel Sí són en realitat una burla a les necessitats més bàsiques de la població treballadora.

De totes elles només tres serien actualment aplicables i, d'aquestes, dues són ja una obligació legal del Govern. Set més depenen de l'aprovació dels propers pressupostos, subjectes a les restriccions de Madrid i Brussel·les. I 10 mesures més hauran d'esperar... a assolir la independència. La reforma laboral se seguirà aplicant i ni tan sols serà eradicada dels convenis col·lectius dependents de la Generalitat.

Assemblea Nacional Extraordinària

D'altra banda, ni que signin acords de garantia de compliment en un paper garantirà que compliran a l'hora dels fets les mesures acordades. I encara que les complissin, el pagament del deute seguirà sent prioritari i, per tant, les mesures socials pactades s'haurien de dur a terme amb les engrunes que queden d'aquest i amb les limitacions que ens poden imposar l'Estat i la Troika mentre no hi hagi una ruptura real amb l'un i amb l'altra. Ja coneixem la situació de Grècia a on Syriza també volia fer un pla de xoc...

7. No podem caure a ser co-autors d'un pla de xoc cosmètic i menys encara si això inclou, com pretén JxS, condicionaments posteriors en la política de la CUP-CC com per exemple votar a favor dels propers pressupostos que tornaran a ser de misèria per moltíssimes persones. Pensem que cal seguir defensant el "Programa plebiscitari" que vam debatre i aprovar totes i tots plegats en assemblea i, per tant, que cal seguir lluitant per la “ruptura nacional, social i democràtica". En aquest sentit, la nostra política en l'àmbit institucional ha de servir per a mobilitzar i no al contrari, per tant: No a la investidura d'Artur Mas! No a la signatura d'un pla de xoc de gestió de les engrunes ni cap acord que ens lligui de peus i mans!

Desembre de 2015,

Alternativa d'Esquerres El Prat Corrent Roig Lluita Internacionalista (LI)

55