És l'hora del poble - Diari de campanya

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA // 100.000 EXEMPLARS // www.unitatpopular.cat

del poble

www.unitatpopular.cat

>> ÉS L’HORA DEL POBLE

Una alternativa d’esquerres per la plena independència dels Països Catalans El 25 de novembre hi ha eleccions al Parlament de la Ciutadella. Unes eleccions que tenen lloc en una conjuntura excepcional caracteritzada pels efectes que la crisi econòmica ha tingut a nivell polític i social. Als Països Catalans, les principals conseqüències de la crisi han estat:

durant els darrers anys que no es conforma amb el país que s’ha construït i que en vol un altre.

• l’empobriment de bona part de la població com a conseqüència de les polítiques dictades per la Unió Europea i aplicades pels successius governs espanyols i autonòmics • el segrest de les institucions per part dels bancs i dels mercats, que a través del control del deute públic, són qui realment marquen les polítiques dels governs a nivell europeu, estatal, autonòmic i municipal • i finalment, el creixement de la consciència independentista de bona part del nostre poble, especialment al Principat on les persones partidàries de la independència superen les que no ho són

Ens presentem perquè creiem que l’entrada d’una força política nítidament independentista i d’esquerres al Parlament de la Ciutadella és possible i necessària. Una força política que planti cara a aquells que retallen i privatitzen en nom de Catalunya. I perquè és igualment imprescindible treballar per impedir, també a les institucions, que els de dalt segueixin manant com sempre o que, pitjor encara, ho canviïn tot perquè tot continuï igual.

Des de les múltiples mobilitzacions pel dret de decidir dels Països Catalans i les consultes per la independència, fins les acampades per una democràcia real, passant per les múltiples lluites en defensa del territori i contra l’especulació turística o urbanística, una part molt important del poble català ha demostrat

És en aquest context que la CUP – Alternativa d’Esquerres ha decidit presentarse a les properes eleccions del 25 de novembre.

Com ho farem?

Des de la CUP – Alternativa d’Esquerres creiem que la política és una cosa ben diferent del que practiquen els partits polítics. Per això, la nostra activitat parlamentària es basarà en els següents principis: • Els nostres parlamentaris tindran un mandat limitat a una legislatura • La retribució màxima dels nostres

parlamentaris serà equivalent a 2,5 vegades el salari mínim: de 1.600€ al mes • Sotmetrem a consulta permanent i contínua la nostra acció parlamentària a la militància, els moviments socials i populars, i al conjunt de la societat perquè la nostra activitat parlamentària es fonamenti en la democràcia directa, activa, participativa i inclusiva • Mantindrem sempre la independència respecte als grups financers i les elits econòmiques i no demanarem crèdits per a finançar la campanya • Evitarem la duplicitat de càrrecs en les institucions o en la mateixa organització, per tal d’evitar l’acumulació de poder • Potenciarem el municipalisme com a eina real de transformació social.

Defensarem la simplificació de les estructures administratives a través de la dissolució de les diputacions provincials, i apostarem pels municipis, les comarques i altres institucions supramunicipals com a base de les polítiques de proximitat que proposem El 25 de novembre, fes l’únic vot útil en favor d’una alternativa d’esquerres per la plena sobirania dels Països Catalans.

Vota la CUP – Alternativa d’Esquerres.

Votar CUP – Alternativa d’Esquerres és fer vot útil Les darreres enquestes publicades donen un percentatge de vot a les CUP – Alternativa d’Esquerres equivalent a poc menys del 3%. I això sense preguntar per la CUP – Alternativa d’Esquerres! Tenint en compte que per molt alta que sigui la participació, l’abstenció existirà, les mateixes enquestes que neguen que la CUP – Alternativa d’Esquerres pot entrar al Parlament en realitat diuen que sí que entrarà.

Des d’una perspectiva de vot útil, el votant independentista i d’esquerres pretén que el seu vot serveixi, en la mesura del possible, per reforçar que la seva visió estigui representada al Parlament amb la major força possible, i alhora reduir al màxim els escons nacionalistes espanyols i favorables a una política econòmica i social de dretes.

Tenint en compte que superar el 3% dels vots a Barcelona dóna d’entrada a 3 representants al Parlament, l’entrada de la CUP – Alternativa d’Esquerres es produiria en detriment dels escons de CiU i del PP, no en detriment d’altres forces que es puguin reclamar de l’esquerra o de l’independentisme.

I més enllà del recompte electoral: només el vot per la CUP – Alternativa d’Esquerres és un vot a favor de la transformació d’arrel dels Països Catalans des de la perspectiva política, econòmica, social i cultural. No és possible que les coses canviïn si continuem votant als de sempre.

Els números clars Essent coherents amb la nostra demanda de transparència, fem públics els números de la nostra campanya electoral.

Què ens gastarem i d’on obtindrem aquests diners?

Despeses

Ingressos

Cartells 2.772 Plafons 8.868 Pancartes 9.556 Bobines de plàstic 2.068

Revista 6.000 Tramesa electoral 124.190 Publicitat 28.200 Merxandatge 3.000

Actes de campanya 7.000 Vídeos 1.000 Advocats 1.000 Total despeses 193.654

Líquid disponible 68.000 Quota extraordinària 34.800 Aportacions nuclis locals 29.000 Donacions particulars 4.000

Bons d’ajut 39.854 Activitats lúdiques 18.000 Total ingressos 193.654

Edita: Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres // Tiratge: 100.000 exemplars. // Dipòsit legal: (això t’ho hauré de dir demà al matí) Aquesta publicació ha estat produïda per l’equip de L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans. La maquetació i el disseny gràfic han anat a càrrec de Diego Muñoz (www.milvietnams.com).

Les infografies han estat elaborades per Martí Cirici. Hi han col·laborat diversos periodistes i activistes vinculats als mitjans de comunicació populars La correcció lingüística ha anat a càrrec de: Núria Argemí, Glòria Alcalà, Maria Castellet, Gemma Forcada, Marcel Tuyet i Helena Vílchez. // La fotografia ha estat coordinada per Oriol Clavera.

Tot aquest treball ha estat voluntari i no remunerat.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

2

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

ÉS L’HORA DEL POBLE

del poble

Què és i d’on ve això de la crisi

QUÈ ÉS I D’ON VE AIXÒ DE LA CRISI

Fotografia: Robert Bonet.

Ivan Gordillo, economista i membre del Seminari Taifa.

La crisi no és un fenomen de la naturalesa com un tsunami o una tempesta, sinó un fenomen econòmic, social i polític característic de l’actual sistema capitalista. De crisis n’hi ha hagut moltes de diferents tipus i dimensions al llarg de la història.

Unes han estat més greus que d’altres, però són cícliques i cada vegada es repeteixen més sovint i amb més duresa. Això no seria important si les crisis -com la que estem patint actualment- no provoquessin més desigualtats socials, un augment de la pobresa, una major destrucció del medi ambient i més explotació dels treballadors i les treballadores.

Es parla de situació de crisi quan l’economia deixa de créixer i les inversions no obtenen sucoses rendibilitats. Com que no hi ha expectatives de benefici el capital deixa d’invertir, es perden llocs de treball, cauen els salaris i el consum de les famílies i l’economia queda aturada. És interessant observar com, en el capitalisme, els elements que ajuden a l’economia a superar una crisi són els mateixos que acaben provocant la següent. L’anterior gran crisi, la dels anys 70, es va superar amb el desplegament de la globalització, amb la imposició del que es va anomenar agenda neoliberal i amb el creixement del sector financer. Com es pretén fer ara?

D’una banda, la globalització va permetre a les grans empreses produir allà on fos més barata la mà d’obra i els impostos, i vendre allà on s’aconseguís majors beneficis. Les polítiques neoliberals van aconseguir destruir el poder de negociació de la classe treballadora i els seus salaris van quedar estancats, mentre es privatitzaven progressivament serveis que històricament havien estat públics com la sanitat, l’educació, el transport o les pensions. Per últim, l’auge del sector financer va permetre desenvolupar tot un seguit de complicats productes financers per especular i aconseguir major rendibilitat que en l’economia real productiva, encara que això acabés provocant el tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball.

www.unitatpopular.cat

De crisi en crisi Com a conseqüència d’aquesta agenda política iniciada els anys 80, el capital va recuperar la rendibilitat, va tornar a invertir i l’economia va començar a créixer de nou. Tot i això, les desigualtats van seguir creixent també i les condicions de la majoria de la població van empitjorar per la manca progressiva del que s’anomena estat de benestar i per uns menors salaris.

“L’endeutament dels bancs quadriplica tota la riquesa que es produeix en un any.”

Aquesta “solució”, però, no podia ser sostenible a llarg termini i, com ja hem dit abans, acabaria desencadenant una nova crisi. Unes empreses que cada vegada produïen més i més mercaderies necessitaven tenir davant, per poder vendre tots els productes fabricats, una població amb una renda cada vegada superior. En canvi, ens trobàvem que els salaris creixien poc i la competència era cada vegada més aferrissada per la globalització i els nous mercats mundials. La nova fórmula per superar aquesta barrera va ser el crèdit. A partir dels anys 90 es va expandir la utilització de les targetes de crèdit i l’accés a préstecs bancaris per la compra d’automòbils, mobles, electrodomèstics i habitatges. L’endeutament de les famílies i, sobretot, de les empre-

ses es va accelerar durant els anys 2000 on semblava que la bonança econòmica no tindria fi.

devingut una nova oportunitat per seguir deteriorant els serveis públics com l’educació, la sanitat, etc.

La crisi va esclatar el 2008 i el que els mitjans de comunicació deien que havia de ser una crisi financera que només afectaria els banquers avariciosos de Wall Street ha acabat convertint-se en la major crisi de la història del capitalisme.

Què ha passat? Ens han dit que l’actual crisi és culpa de totes les persones que es van endeutar i van especular al sector financer i immobiliari. Fins i tot s’acusa la població d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats. La veritat és que el conjunt del sistema ha produït més mercaderies (pisos, cotxes, telèfons, ordinadors, serveis, etc.) de les que es podien vendre -sobreproducció- i els bancs i les caixes han donat més préstecs dels que es podien tornar -sobreendeutament-. Aquests desajustos són propis del capitalisme perquè aquest és un sistema que funciona a través del mercat i la persecució del benefici privat, i deixa de banda la satisfacció de les necessitats de les persones.

La reducció del dèficit públic, però, ha estat impossible d’aconseguir a base de retallades de la despesa. La frenada de l’activitat econòmica que aquestes retallades suposen i la consegüent caiguda d’ingressos, s’afegeix a la destrucció d’empreses i llocs de treball del sector privat i no fa més que empitjorar la situació de crisi i depressió econòmica.

Les polítiques d’austeritat Un cop instal·lada la crisi, hem presenciat una gestió per part dels governants que no ha fet més que aprofundir l’agenda neoliberal de les darreres dècades. Es busca afavorir les condicions pel capital encara que això representi, novament, unes pitjors condicions de vida de les classes populars. Els governs han prioritzat el rescat del sistema financer en comptes de salvar a les persones garantint els seus llocs de treball i els seus habitatges.

Aquest xec en blanc a la banca, la caiguda dels ingressos públics per l’aturada econòmica i l’augment de l’atur que ha provocat la crisi, ha fet augmentar el dèficit públic.

També cal dir que els darrers anys s’havien reduït els impostos als més rics afeblint la recaptació d’ingressos. Després del rescat dels poderosos, s’ha imposat, a partir de 2010, la prioritat de reduir el dèficit a base de retallades de la despesa pública. Això ha es-

El sector financer, fortament endeutat als mercats internacionals, segueix asfixiant l’economia real amb les seves exigències de cobrament. Per una banda, l’aturada productiva no facilita el retorn dels préstecs de les empreses i les hipoteques de les famílies fortament colpejades per l’atur.

I per altra banda, l’excés d’endeutament concedit pels bancs és impagable per l’enorme volum que representa: fins a quatre vegades tota la riquesa que produeix l’economia en un any.

La factura de la crisi l’estan pagant les classes populars que veuen reduïda la seva capacitat de compra per l’augment de l’IVA, del preu del transport públic, l’electricitat, l’aigua, les taxes universitàries, el pagament per recepta mèdica, la pèrdua de llocs de treball, etc. Mentrestant els bancs reben ajudes i passen els seus deutes privats a les arques públiques, fent recaure sobre les espatlles dels treballadors i treballadores el pes del despropòsit de la bombolla immobiliària i la corrupció política.

Les classes dominants estan gestionant la crisi beneficiant els seus interessos, en un context favorable i amb l’ajuda d’uns governants que són afins al seu projecte social i econòmic. La idea que la crisi acabarà passant després d’uns anys de patiment i que aviat tornarem als bons temps és una fal·làcia en el capitalisme. La crisi no s’acabarà mentre aquesta afavoreixi a uns quants i les classes populars que la patim no ens alcem i diguem prou.

3

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

Entrevista als candidats Laia Altarriba, periodista especialitzada en temes de drets humans i de denúncia social, membre del consell de redacció de L’Accent.

David Fernàndez Periodista i cooperativista. Cap de llista per Barcelona.

Una de les propostes principals de la CUPAE és no pagar el deute amb els bancs. Com és possible fer-ho? A partir de la teva experiència amb el món cooperatiu, creus que és possible construir una economia que estigui al servei de les persones?

‘No hi ha cap alternativa’ és el que ordenen els mercats i allò que els governs obeeixen. Però la via islandesa ha fet, en un any, tres coses que ens volen fer creure que són impossibles: negar-se a pagar el deute privat bancari, empresonar banquers i anul·lar el deute hipotecari

fraudulent de milers de famílies. Tècnicament i jurídicament es tracta de negar-nos a pagar un deute privat amb recursos públics. Ja n’hi ha prou. La prioritat és la crisi social i abandonar el frau de l’economia especulativa que malmet el teixit productiu. Ni un sol euro públic més per rescatar els bancs que han provocat la crisi. La mateixa banca que ha guanyat 70.000 milions d’euros des de l’inici de la crisi sense comptar el rescat públic. Fixem-nos en La Caixa: 7.800 milions nets de beneficis des de 2007. Totes les retallades de CiU s’apugen a 5.500 milions.

Respecte a l’economia cooperativa, social i so-

lidària, no només creiem que és possible. És que ja és una alternativa viable feta realitat. Més de 800 milions de persones al món ja estan vinculades a un cooperativisme que democratitza l’economia, reparteix el treball, redistribueix la riquesa i protegeix l’entorn. Un model postcapitalista que als Països Catalans ja hi és també: si ells tenen Endesa, nosaltres Som Energia; si ells tenen la Caixa, nosaltres Coop57; si ells tenen Danone, nosaltres La Fageda. Aquesta és la millor notícia: la democràcia econòmica i social, encara embrionària, ja és a casa nostra trucant a la porta d’un futur cooperatiu.

Antonieta Jarne Professora universitària. Cap de llista per Lleida.

Com a professora d’una universitat pública, què en penses quan sents que cal retallar els serveis públics per tal de fer front a la crisi?

Les taxes universitàries han augmentat aquest curs acadèmic fins un 66% respecte l’any anterior. L’estudiantat dels Països Catalans ha pagat una mitjana de 1.700 euros només en concepte de matrícula, una xifra que col·loca les universitats públiques dels Països Catalans en el quart lloc entre les més cares d’Europa.

Aquest importantíssim augment de les taxes afecta els estudiants de les classes treballa-

dores, és un atac frontal a la universitat pública que tant ha costat d’aconseguir i significa el menyspreu del paper de la universitat com a motor social i econòmic.

Quan sento els responsables polítics d’Ensenyament que diuen que el fet que hi hagi més alumnes a l’aula no afecta la qualitat d’ensenyament, no sé si ho diuen per ignorància, la qual cosa és greu pel càrrec que ocupen, o ho diuen com una mostra d’irresponsabilitat.

L’educació mai no ha de ser considerada com una despesa social que actuï com una llosa

dels pressupostos públics. L’Educació ha de ser considerada pels governs una inversió col·lectiva per aconseguir una societat més avançada culturalment i més cohesionada socialment. Si volem unes transformacions reals hem d’apostar per defensar la importància d’invertir en recursos morals i ètics, tant de caire col·lectiu –justícia, solidaritat…- com individual –autoestima, confiança…-. Si no s’abona en aquests indicadors, difícilment es millorarà la capacitat i les condicions perquè la ciutadania pugui accedir de debò a tot allò que li manca per satisfer les seues necessitats.

tants arreu dels Països Catalans. Així, si bé és cert que el Parlament ha legislat en aquest àmbit, per la CUP-AE cal més atreviment i fermesa en les propostes per sobrepassar uns límits que ens imposen els estats espanyol i francès, com es demostra darrerament al País Valencià, la Franja, les Illes o la Catalunya del Nord. I davant les amenaces cal plantejar, si fa falta i sense por, la insubmissió com a una opció. Quina ha de ser la posició del català en un futur estat independent? Som del parer que, en els territoris històrics de parla

catalana (exceptuant l’Aran, la Fenolleda i algunes comarques del País Valencià), el català ha d’esdevenir l’única llengua preferent.

Conscients de la realitat lingüística i respectuosos amb el plurilingüisme proposem també donar una posició intermèdia a llengües com el castellà i el francès, que són pròpies per molts habitants dels Països Catalans.

Lluc Salellas Periodista. Cap de llista per Girona.

Com garantir un futur per la llengua catalana a tots els Països Catalans?

La nostra aposta és i ha estat sempre la d’entendre la llengua catalana com la llengua comuna i preferent dels Països Catalans, ja que n’és la llengua pròpia i històrica. Plantegem que totes les institucions del nostre país, entre les quals trobem el Parlament de Catalunya, han de fer polítiques actives de promoció del català. I més en el context actual en el qual la nostra llengua pateix agressions cons-

4

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

ENTREVISTA ALS CANDIDATS

Jordi Martí Font Mestre. Cap de llista per Tarragona.

Quina proposta feu per acabar amb l’atur i amb la misèria?

riquesa. Són dos repartiments que són indestriables, ja que si només repartim la feina ens quedem no a mitges sinó ben just al començament. Allò que hem de repartir és la riquesa, més que res perquè a les persones que la creem (que no som ni especuladors ni membres de cap consell d’administració ni “inversionistes” ni cap parauleta bonica d’aquestes) ens torni allò que a través del salari, la plusvàlua i mil i una martingales, els que es pensen amos ens prenen.

Proposem que es reparteixi el treball perquè n’estem fartes d’encorbatats i de benvestides que surten per la tele dient que les treballadores i treballadors treballem poc i que el que cal és incrementar la jornada laboral precisament en un moment en què milions de persones no tenen feina assalariada.

La feina ha d’estar repartida, però també la

Les persones que van a l’atur i les que fa temps que hi són estan sent utilitzades per les classes dirigents per fer por als que treballem i amenaçar-nos que si no acatem les seves ordres de cobrar menys i tenir menys drets ens enviaran directament a no tenir feina. I ara, fer cap a l’atur és fer cap a la misèria. Per tant, repartim la feina però també la riquesa.

Georgina Rieradevall Regidora de l’ajuntament de Vic. Segona de la llista per Barcelona.

La crisi està colpejant d’una manera especial les dones. Des de la CUP-AE què proposeu per donar la volta a la situació actual?

El rostre de la pobresa sempre ha estat femení i avui més que mai. Només cal fixar-nos en l’àmbit laboral per adonar-nos que les dones som les que patim penalitzacions per ser mares, les que fem les feines més precàries i les que tenim els sous més baixos per la mateixa feina que els homes o les que cobrem pensions de viduïtat menors. I dins les famílies som les que majoritàriament ens carreguem

les tasques familiars i les que patim la violència masclista. Si, a més, ets una dona immigrada, la vulnerabilitat i el risc de caure en l’exclusió social augmenta exponencialment.

La CUP denunciem la societat actual patriarcal i situem la dona al centre del nostre projecte transformador, mitjançant la promoció de polítiques públiques d’empoderament de la dona destinades a suplir aquestes desigualtats, com per exemple la lluita activa contra la violència de gènere amb tots els mitjans necessaris, la penalització de la publicitat sexista, el reconeixement dels drets de les treballadores

sexuals, l’educació pública no sexista o la finalització de la discriminació salarial i laboral per motius de gènere.

Quim Arrufat Regidor de Vilanova i la Geltrú. Tercer de la llista per Barcelona.

Ens diuen que les polítiques d’austeritat i la conseqüent privatització dels serveis són inevitables. Què hi responeu des de la CUP-AE? L’austeritat, com la humilitat, és un valor en si mateix. El defensem públicament i el practiquem en la nostra acció política, en les nostres campanyes, en les nostres despeses, en les propostes de reducció de despesa pública que fem als ajuntaments... Però les polítiques mal dites “d’austeritat” que imposa el mercat financer a través de les seves organitzacions, com la UE, i partits, com CiU, PP o PSOE, són en

realitat una aposta ideològica equivocada per fer pagar la crisi als treballadors. Dic que és una aposta ideològica perquè, en realitat, és absolutament antieconòmica i està ensorrant, de fet, l’economia de molts països, entre els quals, els Països Catalans. La banca ha decidit superar la crisi que ella mateixa ha creat posant-ho tot al servei dels seus beneficis. I quan dic tot, és tot: l’educació, la sanitat, els transports, l’aigua, el territori... la supervivència mateixa de milions de persones. Resulta lògic pensar que deixarnos prendre l’aigua, com ens vam deixar prendre l’electricitat i altres recursos bàsics, és tornar

a cometre el mateix error que van cometre tant esquerres com dretes obrint el mercat especulatiu sobre el sòl i la construcció. Cal pensar en clau d’economia productiva, abandonar el joc de l’especulació, arraconar els bancs i el capital financer tot creant alternatives financeres sòlides, democràtiques i participades. Però més urgent que això, ara i aquí, és defensar el poc que ens queda i ens volen prendre per jugar al casino del guany immediat. L’aigua, aquí i arreu, és del poble. I l’energia, que és central en la nostra societat i l’hem delegat als mercats especulatius, ho ha de tornar a ser. I en clau ecològica.

Isabel Vallet Advocada. Quarta de la llista per Barcelona.

A què us referiu quan dieu que voleu la independència total?

Diem que volem una independència total perquè entenem que el poble català són els Països Catalans, no únicament la Comunitat Autònoma de Catalunya. Per tant, el subjecte col·lectiu que ha d’exercir el dret d’autodeterminació són la totalitat de catalans i catalanes, el conjunt de la nació. A més, perquè l’exercici del dret d’autodeterminació és un exercici de construcció nacional que

www.unitatpopular.cat

s’expressa en tres aspectes: primer, en el dret a decidir lliurement la condició política i el model econòmic, social i cultural; segon, en la capacitat que les classes populars han d’assumir com a agent actiu de la transformació social; i tercer, com a pas en la consecució de la independència dels Països Catalans.

Per a nosaltres independència significa alliberar-nos d’Espanya i França, però també de la Unió Europea, ja que la UE representa la pèrdua de sobirania dels estats i la imposi-

ció de polítiques neoliberals. El que volem és conviure en llibertat en l’Europa dels pobles.

A més, per a nosaltres l’alliberament nacional és indestriable de l’alliberament social (de classe) i de l’alliberament de gènere.

5

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

La independència dels Països Catalans Vivim temps de incerteses i canvis profunds. Davant el desconcert general de l’esquerra institucional i els sobtats canvis de camisa dels partits d’ordre, nosaltres ens refermem en els plantejaments polítics que hem defensat sempre. L’Esquerra Independentista i la CUP hem treballat durant molts anys per crear les condicions favorables a la ruptura democràtica amb l’estat espanyol i la construcció d’un futur nacional en plena llibertat. Ara l’escenari és més propici que mai, i això ens esperona a incidir en el procés a favor del que sempre hem defensat: una plena independència que vagi més enllà d’un simple canvi de fronteres, i que esdevingui un mitjà per aconseguir transformacions socials i de model de participació política.

En què consisteix la independència?

La Independència consisteix en què el poble català tinguem capacitat de decidir democràticament sobre els afers polítics, econòmics i socials claus que determinaran el nostre futur. I que aquesta capacitat estigui articulada a través d’un ordenament jurídic reconegut internacionalment.

Nosaltres pensem que la Independència és el mitjà a través del qual el poble català podem agafar les regnes del nostre futur col·lectiu amb l’objectiu de defensar els interessos de les classes populars catalanes enfront dels interessos dels mercats i el capital, per als quals el nostre poble i els recursos naturals del país són només una font més de beneficis que s’ha d’exprimir tant com sigui possible. I enfront els interessos de l’estat espanyol, que aspira a ser un estat-nació culturalment homogeni i políticament centralitzat. Un estat-nació que encara somia amb el seu passat imperial i no atén a raonaments democràtics quan es tracta de preservar la unitat de la seva pàtria.

Per què és important la independència?

La Independència és necessària per a garantir un futur digne per a les classes populars catalanes. Només si el poble català és el dipositari real de la sobirania i té capacitat de decidir, sobre qüestions polítiques i també en matèria econòmica i social, podrem afrontar els reptes que se’ns plantegen a l’inici del segle XXI. A aquestes alçades històriques s’ha posat clarament de manifest que l’única manera de garantir un futur digne a les classes populars és posar l’economia del país al servei del poble i no de l’acumulació capitalista. Assolir aquest objectiu només serà possible si podem articular un con-

6

trapoder que emani de la voluntat popular i que defensi els nostres interessos enfront dels poders econòmics i geopolítics que només ens volen exprimir per a maximitzar els seus beneficis.

Per altra banda, la independència és necessària per tal de garantir la supervivència del poble català com a subjecte col·lectiu. Sense la Independència no podrem impedir la extinció a mig termini de la llengua catalana, ni la imposició de la homogeneïtat cultural i la centralització política a la qual aspira el projecte d’estat-nació espanyol. Hem de ser conscients que la plena realització d’aquestes aspiracions homogeneïtzadores i centralitzadores impliquen la desaparició definitiva del poble català com a subjecte col·lectiu. La indepen-

energètiques i alimentàries. Estem convençuts que sense sobirania econòmica no hi pot haver sobirania política. I l’única manera que el poble català pot ser sobirà econòmicament és democratitzant l’economia per tal de posar-la al servei de les persones i optar per un model de desenvolupament econòmic de país centrat en les necessitats de la seva gent i no en els interessos dels grans poders econòmics i polítics que avui dominen el món.

La Unitat Popular és un projecte de futur, una realitat en construcció. En aquest context, la candidatura CUP-AE és un pas ferm, però un pas més, en el procés de creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, nacional, social, econòmic, laboral i institu-

“La independència consisteix en què el poble català tinguem capacitat de decidir democràticament sobre els afers polítics, econòmics i socials claus que determinaran el nostre futur; pensem que és el mitjà a través del qual el poble català podem agafar les regnes del nostre futur col·lectiu amb l’objectiu de defensar els interessos de les classes populars catalanes.” dència és necessària per tal que el fet nacional català no es converteixi en una mera qüestió folklòrica ni en una simpàtica diferència regional dins la nació espanyola, com ja ho és dins la nació francesa.

Quin és el nostre projecte projecte polític?

El nostre projecte polític, la Unitat Popular, es basa en la premissa que és el poble català, en el marc dels Països Catalans, el subjecte de sobirania que ha de poder decidir democràticament sobre els aspectes claus del nostre futur.

Entenem l’autodeterminació del poble català com un procés d’empoderament popular i de transformació social, on no només puguem decidir sobre la independència política sinó també sobre tots els temes claus que afecten el nostre futur com a poble, especialment les polítiques econòmiques, socials,

cional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobedients a la legalitat espanyola que ens nega el dret a l’autodeterminació, emmarcats dins una estratègia de construcció nacional i de transformació social que ens permeti superar el capitalisme.

Hem d’anar construint amb la nostra pràctica política, des d’avui mateix, una autèntica democràcia participativa i popular, on s’asseguri la participació política del poble sense mediacions, superant les interpretacions formalistes que limiten la democràcia únicament a l’exercici del sufragi.

Per què plantegeu la independència en el marc dels Països Catalans?

Perquè el poble català no es circumscriu a la comunitat autònoma catalana del Regne d’Espanya. Per nosaltres defensar la unitat del poble català més enllà de

la divisió administrativa espanyola i francesa és un principi polític irrenunciable.

Les múltiples derrotes militars i polítiques que ha sofert el poble català durant els últims tres-cents anys han suposat un esquarterament jurídic i polític del país.

Però si encara avui podem parlar del poble català com una realitat que va més enllà de la divisió autonòmica espanyola és per la resistència i tenacitat de les classes populars, que davant la integració i l’encaixisme de les elits autòctones, han mantingut viu el poble català com a subjecte col·lectiu. Nosaltres ens sentim hereus d’aquest llegat. Els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, són el nostre marc nacional, però també el nostre projecte de futur. I com tots els projectes de futur, cal treballar cada dia per tal que algun dia aquest projecte esdevingui una realitat plena. No hem d’oblidar que les nacions es construeixen; neixen i moren com a part de conflictes socials i polítics, no són pas realitats immutables i atemporals. Hem de construir el país que volem i necessitem des d’avui mateix.

La nostra aposta de construcció nacional es basa en bastir una alternativa política, la Unitat Popular, que integri en el seu sí el conjunt del poble català, en un projecte polític comú per a tot el país.

Quins són els principals obstacles per a la independència?

Ara per ara, el procés d’autodeterminació del poble català té davant dos grans obstacles, que estan estretament relacionats.

El primer és l’ordenament jurídic espanyol, perquè nega el dret a l’autodeterminació del poble català i atorga a l’exèrcit espanyol el paper de garant de l’ordenament constitucional i la integritat territorial d’Espanya. La Constitució espanyola del 78, forjada sota les amenaces del soroll de sabres, i l’ordenament jurídic i institucional que se’n deriva és incompatible amb una solució en clau democràtica del conflicte nacional català.

El segon obstacle és el projecte polític d’encaix amb Espanya dels partits autonomistes. CiU vol ara atribuir-se el lideratge del procés obert arran de la manifestació del 11 de setembre de 2012, però hem de tenir memòria i tenir ben present que ells han estat uns dels arquitectes i principals defensors d’aquest mateix ordenament jurídic espanyol que nega el dret a l’autodeterminació del poble català.

CiU, com la patronal catalana, re-

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS

Fotografia: Jordi Borràs.

dueix el conflicte nacional estrictament a qüestions de finances, fiscalitat i infraestructures.

Per nosaltres aquests són problemes importants, però es deriven d’un marc polític antidemocràtic que ells mateixos han creat i administrat durant més de trenta anys. I pensen continuar fent-ho. Aquesta és la clau de volta. Tard o d’hora CiU rebrà una oferta des de Madrid, possiblement amb el beneplàcit de Brussel·les i Berlín. Una oferta en termes de finances, fiscalitat i infraestructures. I què farà CiU si depèn només d’ells?

Negociar i pactar en funció dels interessos de les elits econòmiques, que és el que han fet sempre. I aquests interessos passen per mantenir la integritat territorial de l’estat espanyol, com han expressat ben clarament els factòtums del poder empresarial barceloní.

El programa electoral de CiU usa una ambigüitat calculada. Mai fan servir el concepte d’Independència i, en canvi, remarquen l’objectiu gens concret de tenir “estructures d’estat”, sense aclarir si es conformarien amb què aquestes “estructures d’estat” fossin estructures de l’estat espanyol però controlades completament per un govern autonòmic català. Diuen també que una possible consulta via referèndum s’hauria de fer d’acord amb la legalitat “que s’esdevingui”, com si la legislació espanyola fos fàcil de canviar en tot allò referent a l’autodeterminació dels pobles. Si fan una llei de consultes al Parlament de fireta de la Ciutadella, ja hi haurà un alt tribunal espanyol que imposi l’ordenament constitucional. I això ho saben perfectament a can CiU. Nosaltres pensem que la manera més efectiva de canviar les lleis injustes és desobeir-les. La història de les conquestes de drets civils, polítics i socials estan plenes de casos d’èxit de la desobediència civil. En canvi, la història del nostre poble està plena d’intents fracassats de reformar Espanya per fer-hi cabre el poble català. Aquesta ambigüitat calculada del programa de CiU respon a la necessitat de tenir les mans lliures en la negociació que s’obrirà quan tots els actors en el conflicte nacional català posin les cartes sobre la taula. Per tant, hem d’evitar que CiU sigui qui gestioni en solitari el procés perquè estats associats i altres fórmules no són passes tímides cap a la llibertat si no passes fermes cap a l’encaix definitiu amb Espanya.

www.unitatpopular.cat

I davant d’aquests obstacles, vosaltres què proposeu?

Pensem que ara és l’hora del poble.

Ha de ser el poble català qui lideri el procés d’autodeterminació a través de l’autoorganització i la mobilització popular, desafiant i desobeint les lleis que ens impedeixen la plena autodeterminació i no pas caient en la quimera de reformar l’ordenament jurídic espanyol. La manifestació de l’11 de setembre, així com la llarga història de lluita del nostre poble, ens demostra que és la mobilització popular que ens fa avançar en els nostres objectius. No podem deixar el procés en mans dels partits polítics

“El nostre projecte polític es basa en dues premisses: que és el poble català, en el marc dels Països Catalans, el subjecte de sobirania i que sense sobirania econòmica no hi pot haver sobirania política.” que, des de fa més de trenta anys, han gestionat l’autonomia que ens ha mantingut encadenats a Espanya.

Ara, com aleshores, la funció de CiU és utilitzar el desig popular de llibertat per defensar el programa de les elits econòmiques, que consideren que reduint el dèficit fiscal i el dèficit d’infraestructures el conflicte nacional català queda resolt.

Independència en el marc de la Unió Europea?

La plena independència, entesa com la capacitat efectiva del poble català de poder decidir sobre els aspectes claus del nostre futur, no la podrem tenir en el marc de la Unió Europea.

El preu de la pertinença a la UE és la

subordinació de l’economia del país als interessos econòmics i geopolítics del gran Capital i dels estats centrals de la UE, amb Alemanya al capdavant. Nosaltres pensem que aquests interessos són irreconciliables amb els interessos del poble català perquè la subordinació econòmica implica, per exemple, l’aplicació de les mesures de xoc neoliberals, basades en socialitzar les pèrdues, retallar i desballestar els serveis públics, i privatitzar els beneficis.

El conflicte d’interessos es planteja perquè no és compatible estar subordinat a les polítiques econòmiques que la UE imposa als països perifèrics i tenir sistemes d’educació i sanitat públics, de qualitat i universals. No parlem ja de la possibilitat de fer polítiques econòmiques encaminades a superar el capitalisme, polítiques que democratitzin les grans decisions econòmiques i racionalitzin la producció i la distribució de la riquesa. Aquesta és una de les disjuntives importants per al nostre futur com a poble. Nosaltres pensem que aquestes disjuntives s’han de resoldre democràticament, donant capacitat real al poble de decidir sobre els afers que marcaran el nostre futur col·lectiu. Per tant, entenem que és trampós i manipulador voler plantejar que la Independència només podrà ser en el marc de la UE, per exemple vinculant ambdues qüestions en la pregunta d’una possible consulta, perquè la pertinença a la UE implica assumir unes polítiques econòmiques i socials molt determinades i nosaltres pensem que aquestes polítiques són irreconciliables amb els interessos del poble català. Són dues qüestions diferents i no es pot pretendre, tal com pretén fer CiU, escamotejar el debat sobre el model social i econòmic que implica la pertinença a la UE. I si CiU planteja una consulta amb una pregunta que no us agrada?

Nosaltres direm Sí a trencar amb Espanya, Sí als Països Catalans. No serem un obstacle per a la convocatòria d’una consulta o referèndum encara que no es faci ben bé en els termes del nostre projecte polític, però no donarem un xec en blanc en forma de Sí incondicional a qualsevol tipus de consulta que CiU proposi. Per donar la veu al poble i que aquesta veu sigui vinculant sempre hi hem estat i sempre hi serem. Per

trencar amb Espanya de forma inequívoca sempre hi hem estat i sempre hi serem. Ara bé, si es dóna a la veu del poble un valor purament consultiu, si s’utilitza la veu del poble com un xec en blanc per a negociar noves formes d’encaix amb Espanya, si la pregunta no és inequívoca en el sentit de constituir un estat propi o si es tracta d’una autodeterminació a mitges en què se’ns permet decidir la permanència a Espanya però se’ns obliga a acceptar la permanència a la Unió Europea nosaltres defensarem el dret a la plena autodeterminació del poble català i el caràcter imperatiu de la voluntat popular.

“Nosaltres diem sí a la independència i sí als Països Catalans. En cap cas serem un obstacle per a la convocatòria d’una consulta encara que no es faci ben bé en els termes del nostre projecte polític, però sempre defensarem el dret a la plena autodeterminació del poble català i el caràcter imperatiu de la voluntat popular.”

7

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

PAGUEM LES DE SEMPRE: IMPOSTOS I ESPOLI FISCAL

Paguem les de sempre: impostos i espoli fiscal Maria Manyosa Masip, periodista i col·laboradora dels Serveis Informatius Populars de Sabadell.

Ni les retallades són per totes, ni tothom s’ha d’estrènyer el cinturó igual, ni la pujada de taxes és resolutiva, ni la independència ens farà sortir de la crisi. Ara bé, això no vol dir que els Països Catalans no pateixin un tracte injust per part de l’estat espanyol i que l’espoli fiscal no sigui un gran problema econòmic del territori, juntament amb el frau fiscal de les elits de casa i de les mesures imposades per la Unió Europea per reduir el dèficit mitjançant els impostos.

L’augment de l’IRPF i l’IVA és una de les mesures estrella d’enguany per fer front a la crisi de les arques espanyoles. Ara bé, la pujada no afecta a totes igual. La classe treballadora és qui fa l’esforç econòmic i a la vegada perd capacitat monetària. La classe benestant trampeja la situació gràcies a les polítiques neoliberals que afavoreixen els que més tenen.

va); i per l’altra, no s’aconsegueix l’objectiu recaptatori marcat perquè la capacitat econòmica de la ciutadania és menor.

Però és més, l’IVA s’aplica per a tothom igual sense tenir en compte els nivells de rendes i, una vegada més, perjudica a les classes baixes que han de fer un esforç fiscal major. Injust.

El món al revés L’impost de societats és una altra de les més grans enganyifes. Les empreses petites tributen un 24% dels beneficis mentre que les organitzacions que facturen més de 6 milions d’euros ho fan tres punts per sota, al 21%. Les elits empresàries que re-

milions d’euros anuals, o sigui, més de 160.000 milions d’euros només els darrers cinc anys.

Frau fiscal català A ca nostra, però, també es pateix l’espoli fiscal nacional que actualment ronda els 26.000 milions d’euros (el 23,3% del PIB). Són diners no declarats, estafats a les arques públiques i que afecten a la població en dos sentits: per una banda, impossibilita l’obtenció de més serveis públics; per l’altra, obliga el pagament de 876 euros de mitjana per persona i any en concepte d’impostos per mantenir el nivell de serveis assolit fins ara.

8

Entrevista a Sandra Pazos, regidora i membre de la CUP a Banyoles on es va aprovar demanar la condonació del deute municipal.

Girona, Molins de Rei i Celrà han seguit processos similars.

“Necessitem governants que no empobreixin les

Qui menys té és qui paga Un cas peculiar és el del suposat augment de l’IRPF que s’ha aplicat el 2012 a les rendes altes. Cal saber, però, que allò que està estipulat com a rendes altes són aquelles que superen els 10.000 euros al mes. O sigui, les que no arriben a 120.000 euros anuals són considerades rendes mitjanes. Si tenim en compte que als Països Catalans la mitjana d’ingressos és només una cinquena part d’aquesta xifra i que el PIB per habitant és de 24.300 euros podem veure clarament la ironia de fer creure que es treballa per una millor distribució de la riquesa. A la pràctica l’increment de l’impost l’acaba pagant el gruix de la població: el 68% de la càrrega fiscal de l’IRPF l’assumeix la franja de les rendes mitjanes, que és on es concentra la major part de la ciutadania. Surrealista.

Com provocar la recessió econòmica L’ombra de l’escàndol dels impostos i els beneficis per les elits s’allarga a l’IVA, un impost indirecte que va de la mà del preu dels productes i repercuteix en la inflació.

L’augment de la taxa és una mesura positiva només a molt curt termini i desastrosa en el temps. Comença així allò del peix que es mossega la cua. S’entén de forma clara si sabem que la pujada de l’IVA fa reduir el consum intern i per tant fa baixar les vendes. Aleshores les empreses disminueixen la producció, acomiaden personal o tanquen, un fet que fa augmentar les persones en situació d’atur, que tenen menys recursos i que redueixen el consum intern,... D’aquesta manera, la població empobreix. El resultat és doblement negatiu: per una banda l’economia pateix una recessió (enlloc de créixer, min-

ra amb impostos, deixar de fer l’ullet a les grans fortunes i invertir contra el frau fiscal que empobreix cada any els Països Catalans 26.000 milions d’euros.

En definitiva, del que es tracta és de prendre mesures per deixar de pagar sempre les mateixes.

clases populars” El que es vol és que es perdoni el deute? De quant?

No es tracta de perdonar res, més aviat del que es tracta és que es retornin els 770.000 euros que els banyolins i banyolines han aportat a Espanya i no se’ls ha retornat.

La moció es va aprovar. I ara què?

Va ser una acció simbòlica perquè sabem que si ho posem en pràctica l’estat espanyol intervindrà els comptes de l’ajuntament. Ara bé, si això ho fes una batllia com Barcelona la situació seria molt diferent. gistren més de 180 milions a l’any encara paguen menys, només el 19% d’impostos, cinc punts per sota de les microempreses.

Però n’hi ha més, perquè les grans fortunes tenen capacitat per eludir fins a dues terceres parts de l’impost amb mecanismes que els permeten no declarar tots els guanys i així eviten pagar la contribució. En algunes ocasions les corporacions empresarials arriben a abonar només el 10% de la taxa, menys del que paguen les famílies, que contribueixen amb un 11,5% de la renda.

Un escàndol.

Espoli fiscal espanyol Els Països Catalans pateixen un dèficit fiscal crònic amb l’estat espanyol. Aporten, mitjançant els impostos, molt més del que reben en serveis i inversions.

Un espoli fiscal valorat en devers 33.000

El més escandalós, però, és que l’evasió tributària la protagonitzen, en un 72% dels casos, els grans negocis tot i que representen només l’1,8% del teixit empresarial. Els autònoms, les societats i les pimes, que són la gran base productiva, incompleixen en els pagaments gairebé tres vegades menys. Això s’explica amb una política fiscal generosa amb les grans fortunes que permet l’elusió fiscal i no pagar impostos tot aprofitant-se dels aspectes interpretables de la llei. També la lentitud judicial propicia el frau fiscal fent que el 88% dels delictes d’evasió de capitals quedin impunes.

Treballar per a un nivell de vida digne per a totes les persones vol dir apostar per la independència, però també suposa fer un repartiment real de la riquesa, aturar d’asfixiar la classe treballado-

Com viviu l’espoli fiscal que pateixen els PPCC? L’espoli repercuteix a les persones. Tenim unes taxes d’atur i un índex de pobresa elevadíssims. És injust i insostenible, i la Generalitat ho aprofita per justificar les retallades.

Però les mesures per fer front a la crisi són decisions polítiques.

La solució són uns Països Catalans independents?

Amb la independència això canviarà, tot i que continuarem en un marc europeu que pressiona per aplicar retallades socials. El que necessitem són governants que no empobreixin les classes populars.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

DIEM PROU A TANTES REFORMES LABORALS

del poble

Diem prou a tantes Reformes Laborals Àlex Tisminetzky, advocat laboralista.

Són temps difícils per als drets laborals. Des que Zapatero va pujar a la tarima del Congrés espanyol, el maig de 2010, han plogut reformes laborals a dojo. Cop a cop, retallada a retallada, primer els socialistes i després els populars, l’Executiu espanyol, entre aplaudiments d’empresaris i del nostre Govern autòcton de CiU, no ha dubtat a capgirar tots els àmbits de la relació laboral: avui un treballador percebrà moltes menys indemnitzacions per acomiadament que fa només un parell d’anys, els convenis col·lectius ja no el protegiran de les condicions i un salari dignes, els quals restaran com a paper mullat en mans de les empreses, i s’han reduït les pírriques pensions un 20%, per posar només alguns exemples.

Els afectats som la gran majoria: els més

d’un milió i mig d’aturats, víctimes col·laterals de la Reforma laboral que ha facilitat la xacra dels ERO; els pensionistes, que veuen congelades les seves pensions minúscules ara durant dos anys; les dones i els treballadors immigrants, que nodreixen la gran majoria del treball en negre, precari i encara pitjor pagat; i en general tots i totes les treballadores, que cada cop treballen per menys salari, i més hores i anys, per aconseguir pensions cada cop més baixes, i taxes d’accidents de treball cada cop més altes.

Un darrere l’altre, com una inacabable gota malaia, cada decret dels divendres negres va esborrant drets que havien costat molt d’aconseguir als nostres pares i avis, a força de dècades de sacrificis, vagues i revolucions, i avui ho estem perdent en un

Reformant el mercat laboral contra les dones S’ha de dir ben alt i ben clar: les reformes laborals dels darrers dos anys s’han dut a terme (també i sobretot) contra les dones, víctimes de les bombes socials que han representat les polítiques dels executius espanyol i autonòmic, ja que són les més les més precàries entre les precàries, atenent a les feines menys valorades socialment, i amb salaris més baixos. I també pel fet d’haver comès el fatal delicte d’haver cotitzat massa poc, atès que s’han dedicat a cuidar els petits i els grans, amb les jornades laborals parcials i en les feines en negre.

La llista és llarga, i va des de la limitació de les polítiques de conciliació laboral, com ara la lactància o la reducció de jornada per guarda de fill menor, a les reduccions de les pensions més baixes, passant per la liberalització final dels contractes a temps parcial, que resten sota la lliure disposició d’hores de l’empresari.

“Avui un treballador percebrà moltes menys indemnitzacions per acomiadament”.

temps rècord. En només dos anys segurament hem patit la pèrdua més espectacular de drets laborals que es pugui recordar.

Però hem de tenir clar que ells mai no en tindran prou, i el forat on han caigut els nostres drets laborals sembla que no té fons.

Però realment el límit el marcarem nosaltres, els i les treballadores. Quan diguem prou als carrers i centres de treball, quan ens manifestem i exercim el desobedient art de sindicar-nos.

Cal que sortim al carrer a dir prou. Calen una o mil vagues generals, manifestacions i tancades, i totes les mobilitzacions necessàries, fins que la patronal i el Govern entenguin que amb els drets laborals no s’hi juga.

Algunes pinzellades de la realitat laboral dels Països Catalans

Principals afectacions en les dones Restriccions en la reducció de jornada per guarda de fill menor.

No es podrà dur a terme si es falten uns dies complerts a la feina, sinó que la reducció ha de ser obligatòriament d’unes hores al dia.

Derogació de les bonificacions per contractar dones que han acabat la maternitat o han gaudit d’una excedència per cuidar fills.

175

55%

treballadors morts l’any 2010

dels pensionistes no superen

en accidents de treball.

els 641 euros mensuals.

520

200.000

sinistres laborals diaris l’any 2010.

és la xifra d’empleades de la llar

1.750.000

que es calcula que treballen en negre.

61%

Reducció de la quantia mínima de la jubilació.

Es permeten jubilacions per sota dels 600 euros mensuals per als que han cotitzat poc.

La gran majoria d’afectats seran dones.

persones aturades al setembre de 2012.

Limitacions en el permís de lactància.

No podran gaudir de la lactància els dos progenitors alhora, mare i pare, tal com permetia la llei anteriorment.

de taxa d’atur, 23% a Catalunya,

94%

28% al País Valencià i 20% a les Illes.

de les empleades de la llar són dones.

de les empleades de la llar són immigrants.

25%

Evolució de l’acomiadament 1977 • Indemnització de l’improcedent amb 60 dies per any treballat, amb el límit de 5 anualitats, i el treballador té l’opció d’incorporar-se de nou a l’empresa.

www.unitatpopular.cat

1980 • Indemnització de l’improcedent de 45 dies, amb el límit de 3,5 anualitats, i el treballador ja no té l’opció d’incorporarse de nou a l’empresa.

1997 • Nou contracte per a col·lectius de dones, aturats i més grans de 45 anys amb acomiadament de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats.

2010 • El contracte amb acomiadament de 33 dies s’estén a quasi tots els col·lectius.

• L’empresari pot acomiadar amb 20 dies per “possibles pèrdues futures”.

2012 • El contracte amb acomiadament de 33 dies serà l’únic existent i també s’aplica als contractes anteriors.

• L’empresari pot acomiadar amb 20 dies amb només “reduccions d’ingressos” de tres trimestres.

• Supressió dels salaris de tramitació.

9

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

POBRESA I REALITAT

del poble

Pobresa i realitat Arnau Comas i Eloi Martínez El paradigma dominant Existeix la percepció generalitzada que talent i la qualificació es troben directament relacionats amb la remuneració salarial. Així, i donat que ambdues variables es troben estrictament relacionades amb un mateix -el talent es refereix a una qualitat innata per desenvolupar una tasca determinada, i la formació es vincula amb l’adquisició de coneixement - sembla lògic que després de les renúncies personals i de la inversió econòmica destinada a formarse i a desenvolupar-se professionalment, arribi un moment en que els fruits de tal esforç es materialitzin amb una bona nòmina.

La pobresa, una categoria de dominació i control D’aquesta línia de pensament se’n desprèn que si hi ha qui s’esforça, progressa i guanya, per contraposició, hi ha també qui no s’esforça, no progressa, i no guanya: el pobre.

A partir de l’establiment de la relació directa entre l’esforç personal i la situació econòmica, el pobre és automàticament culpabilitzat, estigmatitzant-lo per la seva naturalesa mandrosa i la falta de compromís amb la societat i amb les normes que la regulen.

En el context del nostre estat del benestar, la participació al mercat laboral condiciona l’adquisició de drets socials, com la prestació d’atur. Com que la presència del pobre al mercat laboral és baixa i discontinua, les prestacions que li pertoquen no garanteixen la seva autonomia, abocant-lo a les xarxes de suport, o en cas de no tenir-les, a una més que probable marginació. Per tant la manca de presència en el mercat laboral no tan sols exclou econòmicament sinó que ho fa socialment.

La força d’aquesta imatge és difosa i utilitzada com a amenaça sobre la resta de treballadors. Així la pobresa esdevé un mecanisme de control social.

La realitat desvetlla la fal·làcia neoliberal Assumir la correlació entre talent, esforç i èxit, implica necessàriament condemnar a l’ostracisme a 1.665.100 persones (54% homes i 45% dones) que es troben en situació d’atur als Països Catalans. Recolzar la veracitat d’aquest argumentari, significa culpabilitzar el 33,4% dels balears, el 39,7% dels catalans i el 44,1% dels valencians que manifesten no poder fer front a una

10

pagament imprevist, o que es troben al llindar de la pobresa.

Promoure aquest pensament significa criminalitzar les famílies per un sobreendeutament que se situava entorn al 130%, menyspreant també les 150.888 famílies que han estat desnonades des de 2007. Representa sumar al drama de la pèrdua de l’habitatge i a la injustícia del manteniment del seu pagament un cop produït el desnonament, l’estigmatització social per un projecte de vida truncat, fracassat, que molts cops derivarà en problemes de salut com l’ansietat, la depressió, i en els casos més lamentables, el suïcidi.

La lluita pel desenvolupament de l’Estat del Benestar Més enllà de la dimensió econòmica, es planteja sense pudor que la situació dels pobres, aturats, desnonats, malalts crònics, joves i un llarg etcètera, no són qüestions que requereixin de consideració social, perquè són

un problema estricte de les seves famílies. L’abordatge familiarista de l’exclusió és una idea que cal combatre, perquè atempta contra la idea mateixa de societat.

Enfront d’això, cal posar de relleu que el discurs individualista, suposadament igualitari, sustenta que “a mateix esforç, mateix posicionament social” és fals. Ho és perquè l’exercici reduccionista de la pobresa, oculta que una situació d’exclusió econòmica pot ser resultat del desencadenament d’unes circumstàncies a les que la persona no pot sobreposar-se (un desnonament, una malaltia crònica o la cura d’una persona). Però sobre tot és una falsedat perquè amaga que les dinàmiques d’exclusió, aquelles realment significatives i explicatives del fenomen, són estructurals i inherents al sistema. El mercat no és l’agent social que vetlla per la salvaguarda de drets i garanteix la cohesió social, ans el contrari.

Cal estendre els drets per a garantir l’aturada dels processos d’exclusió abans que aquests es materialitzin, reivindicar el paper redistributiu dels serveis públics i defensar l’accés universal a aquests, eliminant les barreres d’entrada com el repagament, l’euro per recepta o l’apartheid sanitari.

Per fer-ho caldrà segurament replantejar el sistema tributari, però podem començar rebutjant altres estratègies pretesament universalistes, que sota la màxima de garantir el “dret d’elecció del servei”, i fonamentades en la transferència monetària, signifiquen el transvasament de recursos públics al sector privat, comportant una precaritzarització de les condicions laborals i disminuint la qualitat del servei.

Cal en definitiva reivindicar allò públic per fer bona aquella màxima de “a cadascú segons les seves capacitats, a cadascú d’acord amb les seves necessitats”.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

LES CONSEQÜÈNCIES MATERIALS DE L’OPRESSIÓ PATRIARCAL

Les conseqüències materials de l’opressió patriarcal Maria Rodó de Zárate, militant feminista.

Sovint es diu que les qüestions de gènere i sexualitat són qüestions simbòliques. Quan es parla de polítiques d’igualtat, del dret a l’avortament o del matrimoni entre persones del mateix sexe s’acostuma a sentir sempre alguna veu que apunta que això és “una cortina de fum” o bé que “es fan per treure l’atenció de les coses importants”.

En definitiva, polítiques de segona. Però el patriarcat i la desigualtat que genera té conseqüències materials, tant per les dones com per la resta de la població. L’economia també té una vessant “de gènere” i tant les condicions laborals com les crisis econò-

qui se suposa que l’ha de cuidar? Quan es tanquen escoles bressol, qui ha d’estar al costat de les criatures?

Les polítiques econòmiques neoliberals tenen conseqüències materials sobre la població, però encara sembla que les polítiques conservadores i sexistes afecten només a qüestions legals i civils que només tenen un efecte discursiu. Un exemple és l’atac constant als drets sexuals i reproductius. Aquesta qüestió, que està damunt la taula en qualsevol període electoral, s’acostuma a veure com una política se-

defensa que siguin les tutores/tutors qui decideixin sobre la fertilitat de les persones dependents. En què quedem? Encara que el debat sobre l’eugenèsia sigui una qüestió molt més àmplia, des de quan li preocupa la vida de les persones dependents al PP? Mentre es retallen recursos per aquestes persones i les persones que les cuiden, s’obliga a parir perquè es defensa la seva vida. I un cop nascudes, se n’ocuparà Gallardón? D’altra banda, és ben curiós l’argument que va utilitzar el mateix ministre contra el dret a l’avortament, al·legant que hi havia una ‘violència estructural que

“Si es comptabilitzés tot el treball reproductiu i de cures que majoritàriament fan les dones, aquest correspondria a un 50% del PIB.”

amb parella estable, ja que qualsevol opció que surti de la família nuclear heterosexual no té dret a reproduir-se, a no ser que pagui les desorbitants xifres que ofereixen les clíniques privades de reproducció assistida.

Em sembla que tot això són conseqüències materials.

I la pregunta es manté. Per què tant d’enrenou? Per què aquesta obsessió en limitar els drets sexuals i reproductius?

Parar atenció en la insistència en legislar contra el dret al propi cos ens hauria de fer veure la seva rellevància. Controlar

“La insistència dels estats en controlar el cos no és una cortina de fum, és un atac directe contra les dones.”

Fotografia: Eloi de Mateo.

miques com la divisió del treball estan marcades pel patriarcat. El no reconeixement del treball reproductiu com a treball n’és un exemple. Es diu que si es comptabilitzés tot el treball reproductiu i de cures que majoritàriament fan les dones, aquest correspondria a un 50% del PIB. Totes aquelles feines que consisteixen en la creació i el manteniment de la vida no són només rellevants en si mateixes, sinó que la vida productiva tal com l’entenem no es podria dur a terme sense elles. Però tot i la seva rellevància, ni tan sols es considera treball. I, per tant, ni està remunerada, ni gaudeix de drets laborals, ni de prestacions com l’atur o la jubilació, ni d’organitzacions sindicals que vetllin pel seus drets. Es relega a l’àmbit privat i s’invisibilitza com a treball. Amb la crisi actual i la disminució de les prestacions, dels sous i dels serveis públics, aquests treballs recauen cada cop més sobre les de sempre. Quan a una persona malalta se la dóna d’alta quan encara és totalment depenent,

www.unitatpopular.cat

cundària i propagandística encarada a fer content l’electorat, com si per ella mateixa no fos una qüestió prou rellevant. El cas del dret a l’avortament és paradigmàtic. Per què aquesta qüestió ha estat sempre un tema central de la lluita feminista? Per què la dreta conservadora l’ha situat també sempre com un punt clau? Què s’amaga darrera el dret a l’avortament que aixequi tanta polèmica? Cap altra cosa que el dret al propi cos. La interrupció voluntària de l’embaràs és un dret que reconeix, primordialment, la lliure elecció de la dona sobre el seu cos.

L’actual govern del PP planeja reformar la llei de l’avortament en base a la infantilització de la dona, però només per aquesta qüestió, ja que no es demana l’autorització per a cap altre tipus d’intervenció mèdica a partir dels 16 anys. També es proposa que la malformació del fetus no sigui motiu per avortar. Gallardón diu que fa això basantse en la defensa de la igualtat de les persones discapacitades, però alhora també

obligava a les dones a avortar’. A part de la impertinència d’utilitzar aquest tipus de concepte per argumentar en contra dels drets sexuals i reproductius de les dones, és un argument del tot contradictori amb altres polítiques que es plantegen. Un exemple és la reforma de la cartera de serveis bàsics que s’està negociant. S’ha insinuat que les dones solteres i les lesbianes quedaran fora de les tècniques de reproducció assistida que es garanteixen a les parelles heterosexuals. La reducció de la despesa amb aquesta mesura tendirà a ser inexistent, ja que ni unes ni les altres són ‘per defecte’ persones amb problemes greus d’esterilitat (que són més costoses). Amb les dimensions de les actuals llistes d’espera ocuparan el seu lloc dones amb parella masculina, així que no hi haurà l’estalvi. Quina vida es defensa amb la llei de l’avortament? Des de quan li ha importat la vida a la dreta conservadora? Quina maternitat es vol defensar? Només la de les dones heterosexuals

el cos de les dones significa controlar la seva sexualitat, la seva capacitat reproductora, el seu cos també com a mitjà de treball. I la defensa del dret al propi cos no només ens porta al control de la reproducció sinó que obre el camí cap a formes diferents d’entendre’l. Un cos amb un sexe que no es defineix a través del binomi imposat, un cos que no s’adapta a les normes patriarcals, un cos que no es vol reproduir. Tanta paradoxa i contradicció interna en la legislació sobre l’avortament evidencia la centralitat del cos com a camp de batalla. La insistència dels estats en controlar el cos no és una cortina de fum, és un atac directe contra les dones i els seus drets fonamentals, i per tant un atac contra el poble. Les conseqüències materials del patriarcat tenen moltes cares, com l’homofòbia i la transfòbia, posar el dret al propi cos en la centralitat de la lluita política és una obligació més necessària ara que mai.

11

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

Les nostres propostes polítiques Per la Construcció Nacional

Per un nou model social, econòmic i cultural

Ç Independència nacional

Pel català com a llengua

Una economia al servei del poble.

La cultura com a eina

per als Països Catalans

comuna i preferent

Aturem les retallades

de transformació social

Forçarem la ruptura dels Països Catalans amb els estats ocupants a través de l’exercici del dret a l’Autodeterminació del poble català. Defensarem que només junt amb la consecució de l’emancipació social serà possible reeixir en el procés per construir la independència nacional.

En primer lloc, fem una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia –com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua–, llengua oficial. Defensarem que l’occità sigui llengua oficial a la Vall d’Aran i la Fenolleda i el castellà als territoris castellanoparlants del País Valencià. Aquesta oficialitat del català no impedeix, però, que considerem que en aquests nous Països Catalans uns dels objectius com a país consisteixi a treballar pel plurilingüisme, per aquest motiu haurem de tenir en consideració el castellà –i en els territoris de la Catalunya Nord el francès–, com una de les realitats lingüístiques del nostre país, impulsarem un debat social sobre quin haurà de ser el estatus jurídic d’aquestes llengües.

La CUP - Alternativa d’Esquerres defensa un model socioeconòmic socialista i ecològic enfront del model capitalista. Treballarem per suspendre les privatitzacions encobertes a través de la política de l’austeritat i les tisorades ordenades per la UE, i aprovades pel conjunt dels governs catalans i espanyols. Treballarem per recuperar la gestió directa i pública del conjunt dels serveis públics.

Ens comprometem a situar els equipaments i infraestructures culturals al servei de les noves relacions col·lectives que volem promoure.

Una república dels Països Catalans per una democràcia real i directa Fomentarem i facilitarem la creació dels mecanismes que permetin generar un procés constituent per establir les institucions polítiques comunes que permetin a la societat catalana governar-se. Treballarem per l’establiment dels mecanismes que permetin la construcció d’una societat plenament democràtica a partir de l’exercici de la democràcia real, popular, horitzontal, participativa, directa, activa i inclusiva.

L’evolució de tota societat plenament democràtica és el socialisme.

Nacionalització de la banca, una banca pública al servei de la societat

Per un espai comunicatiu dels Països Catalans Volem uns mitjans de comunicació que reflecteixin la realitat social i nacional sense filtres partidistes ni interessos conjunturals, i treballarem per un espai comunicatiu d’àmbit de Països Catalans.

Treballarem per establir els mecanismes que permetin la nacionalització de la banca i les entitats intervingudes amb diners públic, així com l’establiment de les mesures legals a l’abast per encausar i jutjar als responsables econòmics i polítics de l’actual situació econòmica i social.

Sobirania econòmica i no Per l’Europa i la Mediterrània

pagament del deute il·legítim

solidàries dels pobles lliures.

Apostem per fer una auditoria popular, declarar nul i suspendre el pagament del deute públic il·legítim als fons d’inversió i la banca internacional.

La CUP - Alternativa d’Esquerres rebutja formar part de la Unió Europea, l’Euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit. L’actual projecte de la UE és un projecte al servei del capitalisme i el neoliberalisme. Rebutgem les polítiques del BCE, FMI i el BM. Treballarem per un marc de relacions euromediterrànies dels pobles lliures. Promourem el tancament de totes les bases militars, i la construcció d’una societat que potenciï la cultura de la pau, la cooperació i la solidaritat internacionalista.

12

Nacionalització i autogestió dels sectors estratègics Defensem la propietat pública i col·lectiva dels sectors estratègics clau. Les diverses fonts d’energia, l’aigua i altres recursos naturals han de ser declarades de titularitat i gestió pública, democràtica i col·lectiva.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

LES NOSTRES PROPOSTES POLÍTIQUES

del poble

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

Per la igualtat d’oportunitats,

Per la defensa del territori

les llibertats, i els drets socials i laborals Repartiment dels treballs

Pel dret a l’habitatge i a la terra

Per un model territorial respec-

Sobirania alimentària

i de la riquesa

Defensem una moratòria dels desnonaments: prohibició immediata de tots els desnonaments per raons econòmiques.

Advoquem per crear un mercat públic de lloguer amb preus que no sobrepassin el 30% de la renda del llogater. Despenalització de l’ocupació.

tuós amb el medi i al servei de

i per una nova cultura

les persones

de l’aigua i de la terra

Per un canvi radical en la política d’infraestructures, acabant amb les obres de destrucció massiva i les socialment i econòmicament deficitàries (aeroports comarcals i trens d’alta velocitat), apostant per la promoció del transport públic en detriment del vehicle privat.

Replantejament del model turístic per aturar la tendència que està convertint els Països Catalans en un parc temàtic. Vam dir No a Eurovegas, diem no als models com BarcelonaWorld i Terra Mítica. Promourem plans integrals de protecció del medi ambient contra tota mena d’activitats que en el marc capitalista es desenvolupen i amenacen la seva pervivència.

Treballarem per superar l’actual marc de producció socialment i econòmicament insostenible, promoure la pagesia ecològica com a sector estratègic per a la seguretat alimentària, l’equilibri socio-ambiental a l’entorn rural i la creació d’ocupació dins d’un nou paradigma d’economia ecològica. Prohibició dels cultius transgènics. Defensem la gestió pública, directa i transparent de tot el cicle de l’aigua, treballarem per evitar la seva privatització.

Pel repartiment del treball productiu, domèstic i de cura, la reducció de la jornada laboral, dignificació del treball, tancament de les ETT,derogació de les reformes laborals i establiment d’un nou marc laboral. Treballarem per acabar amb el treball precari.

Pels drets i les llibertats Treballarem per derogar lleis discriminatòries com ara la d’estrangeria i els efectes segregadors que en deriven: racisme institucional, desprotecció laboral i assetjament policíac entre d’altres.

Per uns serveis públics universals, de qualitats i únics Defensem l’existència d’una única xarxa pública amb prestacions universals i gratuïtes, i amb criteris d’alta qualitat i eficiència. Per fer-ho, promourem la derogació de tot acord o concert amb entitats privades en l’àmbit dels serveis públics i les pensions. Impulsarem l’assumpció i gestió de la propietat per part del sector públic de les actuals escoles i hospitals concertats. Universitat pública, de qualitat i gratuïta. El coneixement i recerca han d’estar al servei del poble i no del capital i el mercat. Readmissió de les persones acomiadades com a resultat de les polítiques de desbaratament dels serveis públics. Proposarem l’augment de les partides pressupostàries dels serveis públics i del sistema de pensions, així com establir un marc legal que impedeixi una disminució d’aquestes partides en un futur.

www.unitatpopular.cat

Cap a una societat no patriarcal Per unes polítiques públiques que facin efectiu l’avortament lliure i gratuït dins del sistema sanitari públic, la lluita contra la violència de gènere amb els mitjans necessaris per desenvolupar-la, el repartiment del treball productiu, domèstic i de cura, la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques, el dret de lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals de viure amb llibertat la seva sexualitat, i la lluita contra l’homofòbia i la transfòbia.

Uns Països Catalans sense nuclears amb un model energètic ecològic Desplegament i intensificació de l’ús d’energies alternatives i renovables sota el model de la generació distribuïda, tot advocant per una reducció gradual del consum energètic. Estem en contra de les grans infraestructures energètiques que només estan al servei del capital com és el cas de la MAT.

13

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

Retallades en sanitat: una simple necessitat de quadrar el pressupost o hi ha alguna cosa més?

Joan Canela i Barrull, periodista i col·laborador de diversos mitjans d’informació popular com La Directa, L’Accent, La Burxa, Rebelión o Diagonal.

Una de les àrees on més preocupació i alarma social han generat les retallades ha estat en el de la salut. A una ràpida i perceptible degradació dels serveis sanitaris s’hi ha sumat l’aplicació de noves mesures altament impopulars, com la de l’euro per recepta, i la pèrdua de salari i conquestes laborals (enmig d’un increment de la pressió i càrrega laborals) per als treballadors del sector. En els darrers dos anys el pressupost públic de salut, s’ha reduït dramàticament: un 6,96% el 2011, al que caldria sumar la partida destinada a pagar deute aplaçat, el que faria pujar la retallada fins a un 15,6%. En números absoluts es passaria d’un pressupost de 9.188,61 milions d’euros a 7.647,91 milions. Si incloem l’efecte de la inflació la reducció real arribaria a un 18% i significaria, que la despesa real per habitant es retrauria als nivells dels anys 90. I això no sembla que s’hagi aturat aquí, constantment arriben nous anuncis de retallades, encara pitjors que podrien incloure el tancament d’hospitals sencers, com ja s’estudia a Mallorca, o reducció de llits, com ja s’ha fet al País Valencià.

Si la despesa sanitària als Països Catalans ja ha estat històricament deficitària, per sota la mitjana, no sols europea, sinó també estatal, ara comença a amenaçar directament un dels pilars que permetien identificar el ja precari estat del benestar: el dret universal a la salut. Només al 2011, el Defensor del Pacient de Catalunya denunciava judicialment, que almenys en tres casos es podia relacionar la mort d’un pacient amb les retallades.

No és estrany, llavors, que la lluita contra les retallades sanitàries hagi estat un dels cavalls de batalla: l’anomenada “revolta de les bates”, juntament amb usuaris i ciutadans, ha protagonitzat centenars de talls de trànsit, ha acampat als hospitals, ocupat durant setmanes els CAP amenaçats de tancament, recollit desenes de milers de signatures, tancaments de farmàcies o promogut la desobediència civil a l’euro per recepta i a l’exclusió dels immigrants del sistema sanitari públic.

Unes lluites marcades per la complicitat entre professionals i usuaris, tal i com explica Maria José Lecha, treballadora de l’Hospital Sant Pau de Barcelona, “uns hem hagut de fer un sobreesforç, assumint més càrrega de feina just quan pateixes reduccions de sou, i els altres carregant-se de paciència davant un servei que empi-

14

tjorava visiblement”. Però com afrontar aquesta pèrdua de qualitat en el dia a dia? “Naturalment conèixer i explicar la situació ha estat clau -continua Lecha- davant les queixes dels pacients els animaves a omplir els fulls de reclamacions o a signar els manifestos en defensa de la sanitat pública i la reacció era entusiasta. Si t’oblidaves de

cara que tots aquests motius puguin tenir dosis de raó i que el sistema sanitari públic és clarament millorable en termes d’eficiència econòmica i rendibilitat social. El problema és, però, que una anàlisi de les retallades programades –tant a nivell estatal com de les diferents autonomies- no indica que els plans vagin en aquest sentit.

Fotografia: Oriol Clavera.

“Darrere aquestes decisions a priori contradictòries podria trobar-se la voluntat política de donar a mans privades sectors cada cop més importants de la sanitat pública.” dir-ho ells mateixos t’ho demanaven. I si hi havia prop una manifestació directament els animaves a venir-hi”.

Retallades il·lògiques Davant d’aquestes protestes la reacció del Govern ha estat culpar la crisi, els deutes del tripartit, la necessitat d’eixugar el dèficit o, en el millor dels casos, l’espoli fiscal. I que, davant la manca de caixa calia fer “ajustos”, “millorar l’eficiència” i “fer un esforç”. En-

Segons un estudi del Centre d’Anàlisis i Programes Sanitaris (CAPS) demostra com les retallades s’han programat d’una forma lineal i il·lògica, renunciant a aprofitar la situació per aplicar una reforma del servei que derivés en una estructura més racional i eficient. Entre els exemples citats pel CAPS es troba el fet que l’atenció primària hagi patit el gruix de l’ajust, quan està demostrat que a mig termini, un bon servei de detecció i prevenció suposa un estalvi

en intervencions i hospitalitzacions, molt més cares. Tampoc s’ha afrontat la despesa farmacèutica, que suposa entre un 25 i un 30% del pressupost total, entre 5 i 15 punts per sobre la mitjana europea. En aquesta línia, el Fòrum Català d’Atenció Primària (Focap), denuncia que el no finançament públic de 426 medicaments fet efectiu pel Ministeri espanyol de Sanitat es barregen fàrmacs d’escàs valor terapèutic –i per tant totalment prescindibles- amb altres de molt importants i sense cap alternativa similar, en una decisió més condicionada pels pactes amb la indústria farmacèutica que amb criteris científics.

Privatització a la vista Darrere aquestes decisions a priori contradictòries podria trobar-se la voluntat política de donar a mans privades sectors cada cop més importants de la sanitat pública. Cal recordar que a Catalunya el 50% del pressupost de sanitat ja es dóna a empreses privades mitjançant els concerts hospitalaris, però això encara podria aprofundir-se si es generalitza el “model Alzira” –anomenat així per l’hospital d’aquesta comarca valenciana- de gestió privada d’un equipament públic. L’Hospital Clínic de Barcelona –probablement la millor institució sanitària del país- podria convertir-se en la propera víctima de l’afany del capital per controlar aquest sector bàsic i CiU en podria decretar la venda abans fins i tot del 25-N. Una privatització que, en contra del que acostuma a repetir la propaganda neoliberal, no ha demostrat mai que sigui més eficient ni més barata que la gestió pública. Diversos exemples internacionals, recollits per la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat del País Valencià (CAS-PV), apunten just el contrari. Una profunda reforma del sistema d’atenció bàsica a Anglaterra als anys 90, que establia criteris de competència entre centres, va haver de ser revertida després que les taxes de diverses malalties, així com la de mortalitat augmentessin de forma alarmant sense que, a més, es rebaixés sensiblement la despesa sanitària pública. Canadà i Nova Zelanda també van tirar enrere reformes similars, tornant al sistema públic únic, encara que el cas més conegut sigui el dels EUA, que amb una despesa sanitària que duplica la de qualsevol altre país desenvolupat té uns indicatius sanitaris molt per sota de la mitjana.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

RETALLADES EN SANITAT

del poble

Fotografia: Oriol Clavera.

Algunes dades útils per entrendre la sanitat pública

Entrevista a Albano-Dante Fachin, coeditor de Cafè amb llet

“No es poden acceptar les retallades si no es fan sota criteris de transparència i democràcia” Des de Cafè amb llet heu investigat profundament el funcionament del sistema sanitari català.

Quines conclusions en traieu?

Despesa sanitària anual per habitant: País Valencià: 1.140€ Illes Balears: 1.118€ Principat de Catalunya: 1.295€ Estat Espanyol: 1.329€ Unió Europea: 2.103€

Percentatge del PIB destinat a la sanitat Països Catalans: 5% Unió Europea: 7%

Percentatge de treballadors empleats a la sanitat pública: Països Catalans: 4,1% Unió Europea: 6,6%

Des de que van començar les retallades hi ha:

56 CAP més sense serveis nocturns.

7.000 professionals menys que cobren un 7,41% menys de sou.

4% més de clients d’assegurances sanitàries privades.

www.unitatpopular.cat

Hi ha una manca absoluta de democràcia i de transparència, no es pot saber quan cobra el gerent d’un hospital ni consultar els informes pagats amb diners públics. I aquesta opacitat no és casual, sinó que ve promoguda pel que jo anomeno la sociovergència sanitària per poder fer els seus negocis impunement. No és que no facin res per aclarir com funciona, sinó que fan molt per a que sigui exactament com és en un entorn en que empresaris i polítics són, sovint, les mateixes persones.

Els defensors dels concerts privats defensen que aquest sistema és més eficaç i barat que el sistema públic.

El concert interessa perquè queda fora del control ciutadà, ni tan sols des del Parlament es pot controlar com es gasten els diners donats a aquestes empreses privades.

Donaré un exemple de com funciona aquesta trampa de les concessions privades. Els hospitals privats s’oposen a que la Generalitat contracti una concessió pública conjunta per abastir el menjar de tots els hospitals per que ells, com a empreses privades, tenen menys burocràcia a l’hora de fer-ho.

Però llavors ells fan el mateix sense control públic -però amb diners públics- i escullen l’empresa de Ramon Bagó, que va ser president del Consorci Hospitalari de Catalunya. No seria més fàcil un servei públic de cuines descentralitzades que abastés tots els hospitals i també escoles, presons, etc.?

Aquest sistema de cuines ja existeix, sols que és privat.

En l’anàlisi de la despesa sanitària, creieu que les retallades són equitatives?

Quan nosaltres vam començar a preguntar com es feien les retallades, el 2010, llavors encara eren molt limitades i el discurs que calia fer esforços estava força as-

sumit. Així, en aquell any els treballadors van acceptar una reducció dels sou del 5% i els usuaris la pèrdua d’alguns serveis com per exemple la centralització de la ginecologia en un únic centre, el que obligava a majors desplaçaments. Però en aquell moment s’estava renovant tota la cafeteria de l’hospital. Vam preguntar si la despesa era necessària en aquell moment i ens van respondre que “era un contracte ja signat i que s’havia de respectar”. Caram! Què els convenis laborals i els serveis públics no són contractes sig-

“El concert interessa perquè queda fora del control ciutadà.” nats? Perquè s’han de respectar uns i no altres? Llavors t’assabentes que el senyor Bagó té una empresa de construcció que és l’encarregada de refer la cafeteria i que a més en tindrà l’explotació.

Després vam descobrir que partides com la petició d’informes o el protocol no es tocaven –de fet no ho han fet fins el 2012- i ens convencem que no es poden acceptar les retallades si aquestes no es fan sota criteris de transparència i democràcia.

Com s’aconsegueix aquesta transparència?

Naturalment cal participació ciutadana, implicació i control social. Mira, un exemple, el sector on al senyor Bagó li costa més d’entrar és a les escoles. Perquè? Doncs per que compten amb unes AMPA que són pur poder ciutadà i que s’asseguren que el servei sigui el més bo possible pel preu que es paga.

15

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

L’estafa bancària.

Parlem?

Abel Caldera i Pujols, forma part del consell de redacció de L’Accent.

Zero responsables Les caixes d’estalvi són unes entitats socials sense ànim de lucre que, en els seus orígens, tenien com a missió fomentar l’estalvi i proporcionar crèdit a la majoria de població. Abans de la seva aparició, només una minoria, de la classe burgesa, tenia accés al sistema bancari.

El govern d’aquestes entitats recau sobre les entitats fundadores, els poders polítics i els propis clients i treballadors. Així, en el consell d’administració d’una entitat d’estalvis hi ha gent designada per entitats de la societat civil, per ajuntaments, diputacions o autonomies i per clients i treballadors.

Aquestes persones eren les responsables del govern de l’entitat i tenien com a missió garantir que l’entitat continuava treballant pels objectius fundacionals.

Les caixes d’estalvis en les darreres dècades s’han convertit en un dels instruments que han inflat la bombolla especulativa o que han impulsat la privatització de serveis públics com ara la sanitat o les pensions. I ho han fet a proposta d’uns gestors imbuïts de la teoria neoliberal que s’ensenya a les escoles de negoci d’aquest país com ESADE -i que poca gent s’atreveix a qüestionar- i amb l’aprovació dels representants civils i polítics. Tots els ajuntaments que tenen veu i vot a les assemblees generals de les caixes que hi havia fa dos anys al país, sindicats com CCOO que també tenen veu i vot en aquestes assemblees, els representants dels impositors... Tots, absolutament tots, van aprovar l’estratègia d’actuació presentada pels gestors.

El poder financer de les caixes s’ha anat concentrant en les darreres dècades, fent que el seu poder de decisió s’allunyés cada vegada més de la societat. Amb la reforma de 1977, desenes d’entitats desaparegueren absorbides per altres de més grans.

El procés de creació de La Caixa i de Bancaixa n’és un bon exemple. Amb la crisi actual, però, el sistema de caixes ha pràcticament desaparegut. De les quinze caixes d’estalvis que existien el 2008, actualment només tres continuen funcionant sense problemes. Sis més

16

han estat absorbides per bancs, una per una altra caixa d’estalvis i 5 d’elles estan integrades en entitats intervingudes per l’estat. El resultat final d’aquest desastre no ha tingut cap conseqüència penal en pràcticament cap dels casos. Cap ajuntament o diputació ha assumit la seva responsabilitat en el govern de les caixes d’estalvis. Personatges com l’exministre de defensa, Narcís Serra, responsable en bona mesura de la ruïna de Caixa Catalunya, pot continuar tranqui·lament sense ni tan sols donar explicacions. Només en el cas de les caixes del País Valencià s’han produït imputacions penals: 6 alts directius de la CAM i 11 alts directius valencians de Bankia.

“La comissió d’investigació sobre caixes d’estalvi va quedar dissolta amb la convocatòria d’eleccions.”

Finalment, el passat juliol el Parlament de Catalunya posà en marxa una comissió d’investigació sobre bancs i caixes, davant la forta pressió popular exercida en mobilitzacions com l’encerclament de l’edifici de La Caixa o les pressions exercides per les plataformes d’afectats pels desnonaments o bé per participacions preferents.

Això sí, tant CiU com el PSC -les dues formacions que van participar de forma més activa dels òrgans de poder de les caixes- van vetar la compareixença dels principals alts càrrecs. Un dels efectes col·laterals de la convocatòria

d’eleccions ha estat la suspensió de les comissions d’investigació.

Si es volen tornar a reobrir, caldrà que ho aprovi el proper parlament i que les comissions tornin a començar des de zero. Una majoria absoluta de CiU dificultaria enormement aquesta tasca.

El fabulós robatori de les autopistes Les autopistes haurien de ser, en teoria, unes vies de pagament que tinguessin una alternativa gratuïta que fos viable en temps de ruta i seguretat. També haurien de ser, en teoria, concessions limitades temporalment a l’amortització de la inversió feta per a construir-les.

Cap d’aquestes dues premisses es compleix als Països Catalans.

Al contrari; les vies de peatge conformen el tronc central del sistema viari (quina és l’alternativa per anar de Girona a València sense pagar peatge?) i les concessions han estat allargades diverses vegades. A tall d’exemple, la concessió de l’autopista entre València i Tarragona ha estat allargada pel govern d’UCD, pel govern del PSOE i pel govern del PP. Una concessió que havia de finalitzar el 2004 s’ha allargat, de moment, fins el 2019.

I tot aquest muntatge és obra de l’oligarquia de casa nostra. L’estat espanyol simplement beneeix l’existència d’un mercat captiu, però qui n’és el propietari i qui n’obté els beneficis són les elits de casa nostra. Des de 2003, aquest negoci es reuneix en quasi la seva totalitat al voltant de la companyia Abertis, controlada per La Caixa i per ACS. En la nòmina de càrrecs d’aquesta companyia hi figuren o hi han figurat antics polítics com Miquel Roca o Francesc Homs, dirigents de La Caixa com Leopoldo Rodés, Isidre Fainé, Ricard Fornesa o Salvador Alemany, persones vinculades a mitjans de comunicació com Carlos Godó, Florentino Pérez, algun nét de ministre franquista...

El passat 23 de maig, Lluís Recoder mentia en una sessió de control del Parlament. Explicava que el negoci dels peatges no era tal com deien els seus detractors, sinó que era un negoci amb molt poc marge, ja que l’empresa concessionària havia de fer el man-

teniment i pagar impostos. Doncs bé, després de fer el manteniment i haver pagat impostos, aquest “poc marge” que pregonava Recoder es convertia l’any 2011 en 200 milions d’euros nets de benefici només als peatges dels Països Catalans. I per aquest 2012 la pròpia Abertis ja ha anunciat que els seus beneficis han augmentat de moment un 69%.

Mentrestant, milers d’usuaris que van secundar la campanya de desobediència #novullpagar estan rebent multes del Servei Català de Trànsit. Unes multes que s’apliquen fent servir supòsits poc clars, ja que en realitat hauria de

“Abertis va obtenir l’any passat 200 milions d’euros de benefici net amb els peatges catalans.” ser la companyia qui denunciés per impagament individualment a cada usuari. La Generalitat, doncs, ha posat al servei d’una multinacional tota l’administració de trànsit i l’aparell punitiu.

L’estafa de les participacions preferents Aquest és un dels majors escàndols financers, polítics i socials de les darreres dècades. Centenars de milers de persones tenen milers de milions d’euros dels seus estalvis immobilitzats a perpetuïtat. Aquesta estafa afecta principalment a l’estalvi de milers

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

L’ESTAFA BANCÀRIA. PARLEM?

del poble

Fotografia: Oriol Clavera.

de jubilats d’extracció popular. El producte financer, les participacions preferents, foren comercialitzades per les caixes especialment a partir de 2009. Les entitats necessitaven ampliar el capital disponible en plena crisi i, davant la impossibilitat de finançar-se al mercat exterior, decidiren vendre un producte complex i d’alt risc a través de la seva xarxa d’oficines.

El mateix sistema de pressió entre els treballadors bancaris que havia funcionat per a col·locar milers d’hipoteques indiscriminadament, s’usà per a col·locar aquestes participacions. Els clients no eren informats degudament i fou la confiança dipositada en l’entitat d’estalvis de tota la vida la que els portà a fer cas d’un producte que els empleats de banca venien com un producte de renda fixa segur i d’alta rendibilitat.

La immobilització d’estalvis en plena crisi econòmica ha situat en una posició molt delicada milers de famílies. La vergonya i la culpa de l’estafat fa que encara avui hi hagi milers de ciutadans que no s’atreveixin a denunciar que han estat víctimes d’una estafa. Desenes de directors d’oficines han estat traslladats per evitar les reclamacions dels afectats. Només algunes entitats han accedit a bescanviar aquestes preferents per altres productes financers, però amb pèrdues per part dels afectats. Les autoritats competents no han processat cap responsable i els representants polítics de les entitats -per exemple, la portaveu nacional de Comissions Obreres Maria Dolors Llobet que és alhora membre del Consell d’Administració de La Caixas’han inhibit del problema.

Deixar la gent sense llar El drama social dels desnonaments ja ha provocat que unes 150.000 persones hagin perdut la casa als Països Catalans. Malgrat la pressió de les plataformes socials que donen suport als afectats, cap administració ha dut a terme accions concretes per a acabar amb la problemàtica. La dació en pagament i la moratòria de les execucions hipotecàries, tot i ser una solució que compta amb un ampli consens social, ha estat eludida per part dels partits

www.unitatpopular.cat

polítics majoritaris com CiU, el PSOE o el PP. La inhibició institucional ha suposat que les plataformes de suport hagin estat l’únic element realment efectiu.

Beneficiaris de les privatitzacions To t h o m h a s e n t i t a l s m i t j a n s l’existència de diversos informes que pronostiquen el col·lapse del sistema de pensions públic.

Desenes d’aquests informes han estat fets des que el 1991 es van legalitzar els plans de pensions privats a l’estat espanyol.

To t s e l l s f e t s p e r e n t i t a t s f i n a n ceres i cap d’ells s’ha complert però ha aconseguit l’objectiu de fer créixer el nombre de contractants d’aquests plans.

De fet, la principal institució financera de Catalunya és alhora la titular de la principal asseguradora mèdica privada, Adeslas. L’olfacte de l’entitat per a preveure que el pastís sanitari seria molt atractiu va portar a La Caixa a segregar Adeslas d’AGBAR just abans de vendre la majoria d’accions a una empresa francesa. Tot això, fet sis mesos abans de l’arribada de Boi Ruíz al departament de sanitat.

La Caixa, a través d’AGBAR i d’Abertis també ha participat i participa en els concursos per a fer-se amb un seguit de serveis i empreses públiques que el govern de Mas vol privatitzar. Segons diu el propi govern, l’operació és per

Polítics endeutats, mans lligades El deute dels partits polítics amb bancs i caixes és un dels aspectes més opacs del sistema. Conèixer la quantitat de diners que els partits deuen als bancs i caixes és, a dia d’avui, missió impossible.

Si bé fins ara les caixes tenien l’obligació de fer públics els deutes que els partits polítics tenien amb elles, no tenien obligació de fer públics els deutes que hi tenien les fundacions vinculades a aquests partits -que, com s’ha vist en el Cas Palau, formen una zona opaca del finançament dels partits polítics-. Ara, amb la seva conversió en bancs, cap caixa tindrà l’obligació d’informar sobre aquests deutes.

“150.000 persones han estat desnonades de casa seva per les entitats financeres des de l’inici de la crisi” Fotografia: Oriol Clavera.

L’ a d m i n i s t r a c i ó p ú b l i c a t a m b é h i ha contribuït, fent plans de pensions privats obligatoris per als seus treballadors.

Un altre camp on des de les caixes d’estalvi s’ha promogut la privatització de serveis públics és el camp de la sanitat. El major experiment al nostre país de gestió privada d’hospitals públics -que serveix de referent a tota la dreta neoliberal europea- ha estat l’anomenat “Model Alzira”, que aplica la Generalitat valenciana i gestiona una UTE darrere la qual hi ha La Caixa i Bankia.

aconseguir diners líquids, però s’hi entreveu de forma clara l’aposta per a la privatització de béns col·lectius. Les dues grans privatitzacions que es volen executar són la gestió de l’aigua a través de la venda d’Aigües Ter Llobregat i la dels peatges dels Túnels del Cadí i Vallvidrera. En el primer cas, el govern finalment l’ha adjudicat a Acciona, on hi participen també fons d’inversió d’importants famílies catalanes com els Godía o Rodés. En el segon cas, la privatització suposarà que el sistema de transports públics deixi de rebre els beneficis que reportaven aquests peatges públics.

En els darrers informes fets públics, podem observar com les xifres del deute dels partits amb les caixes són molt elevades. Per exemple, a La Caixa, l’any 2011, els partits li devien més de 50 milions d’euros. D’aquests, quasi la meitat els devia CiU, mentre que el segon partit que més devia era ICV, amb quasi 15 milions d’euros. El PSOE li devia 8 milions -l’any 2007 l’entitat ja va perdonar un deute de 6 milions d’euros al partit-, mentre que el PP li devia uns dos milions.

El deute d’ERC no arribava al mig milió i ni SI ni Cs tenien cap deute amb l’entitat.

17

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

CAP A UNA EDUCACIÓ PLENAMENT PÚBLICA I DE QUALITAT

Cap a una educació plenament pública i de qualitat Diuen que en educació no hi ha receptes màgiques. També s’ha sentit dir a responsables polítics que en tema de fracàs escolar hi té més a veure la cultura de l’esforç imposada per la família que no pas la inversió pública.

I s’ha sentit parlar del sistema d’ensenyament català mixt públicconcertat com un valor del país.

La realitat, però, si observem les dades, és que si bé és cert que en educació no hi ha receptes màgiques, també és cert que la base per a començar a construir un bon sistema educatiu és molt

clara. La minimització del fracàs escolar va vinculada a inversions generoses. Tots els països que tenen una inversió superior al 6% del PIB en educació tenen uns índexs d’èxit escolar molt elevats.

Què vol dir aquesta inversió? Més professors per menys alumnes, suport per a disminuir el desavantatge socioeconòmic d’una franja de l’alumnat, recursos per a ajudar l’alumnat amb més dificultats, recursos per a impulsar l’alumnat més avantatjat, professionals amb feina estable i reconeguda... I l’altra dada és que una inversió

“Els models educatius d’èxit tenen com a denominador comú un sistema molt majoritàriament públic i una inversió superior al 6% del PIB.”

generosa es dóna quan el sistema és molt majoritàriament públic.

Quan més del 90% d’una societat té els seus fills escolaritzats a l’escola pública, la pressió social per tal que el servei sigui de qualitat és tan transversal que obliga a uns mínims a totes les forces polítiques. De fet, el que se’ns vol vendre com a “model propi” de públic-concertat no deixa de ser una anomalia que només existeix, en països del nostre entorn, a Bèlgica, amb un potent sistema educatiu en mans de l’església catòlica.

Volen una universitat per uns pocs Arnau Mallol i David Carmona, antics portaveus del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans L’augment de les taxes universitàries un 66% es tradueix en l’exclusió d’una gran part de la societat del coneixement.

Pagar la seva incompetència: El primer i més immediat objectiu que cerca l’increment del preu del crèdit és eixugar el deute acumulat per les universitats públiques. En els darrers anys els incompliments financers dels governs autonòmics han generat un deute creixent a la tresoreria de les universitats, cosa que les gerències han aturat aplicant severes retallades pressupostàries en els exercicis dels anys 2011 i 2012.

Estimular el negoci de la banca: Aquesta dràstica política de captació d’ingressos allunya la universitat d’oferir preus assequibles per la majoria d’estudiants, sobretot en un moment on l’atur juvenil supera el 50%. Per tal d’evitar una deserció excessiva de les carreres universitàries els governs estan improvisant un mètode per costejar-se els estudis superiors. Però, lluny d’implementar una potent sistema de beques públiques, cediran ullclucs les possibilitats d’obtenir finançament a la ventura de les entitats bancàries, mitjançant préstecs monetaris en línia amb el que han fet altres governs europeus.

18

Mercantilitzar l’activitat acadèmica: Un altre objectiu cabdal és alterar la conducta vers les carreres universitàries, ja que l’augment del cost d’oportunitat condicionarà l’elecció racional dels estudiants. En aquest sentit la necessitat d’endeutament estimularà iniciar uns estudis amb una elevada taxa d’inserció al mercat de treball, perquè hom quan finalitzi la titulació haurà d’aconseguir un salari per poder retornar el préstec. Alhora també s’exhaureix la possibilitat material de cursar una segona titulació, tot empenyent els graduats a encadenar màsters.

El conjunt de dissuasions que comportarà l’augment del cost d’oportunitat dels estudis superiors provocarà rebaixar el nombre d’estudiants, no només perquè s’evitaran les segones titulacions i els repetidors, sinó perquè força joves directament renunciaran a la universitat, tal i com ha succeït a Anglaterra (descens del 9,9 en les matriculacions). El govern i la patronal es freguen les mans davant l’eventual reducció del nombre d’estudiants, ja que els permetrà amb major subtilesa eliminar totes aquelles titulacions, especialitzacions, matèries, etc. amb una baixa demanda, perquè no es troben en condicions d’oferir valorització en termes de mercat de treball.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

MARXAR AENTREVISTA BUSCAR EL ALS FUTUR A FORA CANDIDATS

Marxar a buscar el futur a fora Marc Torras és un jove sabadellenc que, com altres desenes de milers de joves, ha hagut de marxar a treballar a l’estranger per a poder obtenir un sou per tirar endavant. La història d’aquests joves és la història d’un país que està posant en risc el seu futur, obligant a marxar a gent preparada i amb ganes de treballar mentre aquells que han provocat el daltabaix continuen donant-nos lliçons des de totes les tribunes econòmiques, polítiques i mediàtiques.

Per primer cop en 13 anys no vaig ser a Barcelona per l’ Onze de Setembre. M’hagués agradat ser-hi, però després de dos anys sense un sol contracte de feina vaig decidir marxar del país. Això no vol dir que durant aquests dos anys no treballés. Al contrari, fins i tot vaig estar treballant per a un dels principals diaris del país! Però, és clar, un no pot pagar lloguer cobrant prop de 300 euros mensuals per unes cinc hores diàries. També vaig treballar en una empresa de comunicació, sense contracte, fins que em van acomiadar. També vaig fer de cambrer... fins i tot em vaig prestar per a estudis clínics per tal d’aconseguir uns ingressos. Evidentment, entre feina i feina (si és que així es poden considerar) passava un autèntic calvari, com tanta gent, sense saber si aquest mes podria pagar les despeses mínimes o hauria de treure els calés de sota les pedres.

Sincerament, no crec que sigui el que em mereixo, ni jo ni la majoria dels qui patim aquesta situació. En el meu cas, vaig optar per treure’m la carrera, fer un màster, cursos, llengües... i aguantar, per exemple, dos anys treballant durant deu o més hores al dia per uns 800 euros al mes en un mitjà públic de comunicació.

No cal dir que allà, d’ètica periodística, res, i d’interessos polítics, tot.

I és que a molts ens ve de lluny la situació de crisi. Abans de treballar en aquell mitjà públic, vaig passar per unes pràctiques no remunerades, feines precàries que assumia pensant que només era una etapa mentre estudiava...

En definitiva, arriba un dia en què dius prou i decideixes marxar buscant, almenys, una feina que et doni tranquil·litat. I, és clar, tenint en compte que ja som més de 10.000 els i les joves catalans que hem apostat per aquesta via, allà on vagis te’n trobes. Aquí a Amsterdam, per

www.unitatpopular.cat

Fotografia: Dani Codina.

exemple, resulta molt fàcil conèixer catalans que netegen habitacions d’hotels, fan de cambrers en restaurants, reparteixen cartes del departament de correus o són reposadors en supermercats. Entre aquests he conegut llicenciats en Història, Literatura, Periodisme o advocats. I no he vist ningú penedit d’haver marxat.

Aquí saben que cobraran a final de mes. Ara bé, cadascun té la seva història d’arribada particular en un país on la presència de l’extrema dreta és significativa. Ni molt menys ha estat fàcil. Ser immigrant significa ser carn de canó per a estafadors i explotadors (òbviament aquí també n’hi ha, encara que en proporció menor). D’altra banda, hi ha els qui ja han aconseguit la feina per a la qual es van preparar. Enginyers, informàtics, i altres que, tenint en compte els seus sous i condicions laborals, es fa molt difícil pensar que mai tornin a casa.

Però tinc la sensació que la voluntat, el desig, l’anhel -i ara ja fins i tot el somni- de la majoria és tornar.

Tothom pensa en un futur a casa, amb la seva gent i en l’entorn on ha crescut. Per això, quan jo veia des de la distància un Onze de Setembre com el d’aquest any tenia un doble sentiment. D’una banda, resulta molt esperançador veure el poble al carrer expressant la voluntat de llibertat. Es poden canviar les coses! Però, de l’altra, és frustrant veure com les elits polítiques i econòmiques catalanes

“No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats perquè les nostres possibilitats mai han existit.”

“M’agradaria pensar que el nostre país és el lloc on volem i podem invertir el nostre futur.”

que són responsables de la situació actual intenten una vegada més treure’n profit. Hem vist molts anys CiU al poder, però també ERC. I la precarietat de les nostres vides, dels qui sempre hem estat a baix, només ha vist matisos. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats perquè les nostres possibilitats mai han existit. Abans pensàvem que no tindríem una casa mai de la vida perquè els preus eren molt alts, ara pensem el mateix però perquè els salaris són encara més baixos, o perquè directament no en tenim.

I doncs, de què es tracta ara? D’un canvi de bandera? Sabem de sobres que de corruptes i d’explotadors n’hi ha molts que parlen en català. Si han de seguir manant els qui han manat fins ara, si els banquers han de seguir gaudint de la mateixa impunitat, si els Millet, Matas, Montull han de seguir al carrer, si hem de canviar el color però no l’estructura ho haurem canviat tot per no aconseguir res. Òbviament vull la independència, però perquè el meu sigui un poble lliure i digne. Per tant, perquè les vides de les persones que en formen part també ho siguin. Desitjo un país on les relacions personals, econòmiques i socials es basin en el respecte i la solidaritat i no en la dominació i l’explotació. Simplement, m’agradaria que la vida en el nostre país fos suficientment agradable com per pensar que és el lloc on volem i podem invertir el nostre futur.

19

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

LES POLÍTIQUES DE DECONSTRUCCIÓ NACIONAL

del poble

Les polítiques de deconstrucció nacional Eliminació de subvencions a entitats culturals, reducció de pressupost, retallades a mitjans públics,... Són algunes de les polítiques efectives d’un partit, CiU, que d’un temps ençà ha omplert els discursos presidencials de conceptes com ‘estructures d’estat’. Paraules ben sovint buides de contingut si ens atenem als fets.

Mentre amb la boca reivindica la catalanitat, amb la mà agafa unes tisores que deixen en situació crítica entitats que fa anys que lluiten per la promoció de la llengua i la cultura. ‘Una de les primeres iniciatives quan CiU va entrar al govern va ser la supressió del departament de vicepresidència, i Catalunya Nord va tornar a formar part de l’àrea d’Exterior’, explica Hervé Pi, un dels activistes culturals nordcatalans més destacats. ‘Aire Nou de Bao va preferir renunciar a la subvenció abans que ser considerada de nou com a entitat forastera, ho podíem fer perquè no hi ha cap assalariat’. Altres entitats, però, depenen de les subvencions de la Generalitat. I la retallada ha portat, per exemple, a tancar la Bressola de Càldegues, a la Cerdanya, després d’onze anys d’escola en català. També ha suprimit les subvencions a les tres principals entitats: l’APLEC, que organitza cursos de català a l’escola pública; Òmnium Cutural, que fa cursos per a adults; i Ràdio Arrels, l’única ràdio que emet en català. ‘Havíem notat un cert desinterès i ara ha enfortit un sentiment d’abandó. És la primera vegada que retalla el 100% de les subvencions, i tenint en compte que representa uns 120.000 euros, pensem que és més simbòlica que no necessària’.

La llengua, un dels pilars i tret fonamental dels Països Catalans, és atacada des de fora i des de dins. Un PP bel·ligerant imposa a bona part del país la majoria parlamentària a la voluntat popular.

L’intent de genocidi lingüístic al País Valencià i les Illes es fa evident amb decrets plurilingües a les escoles, lleis que eliminen el requisit del català, televisions que emeten en espanyol, etc.

La normalització lingüística retrocedeix a passos de gegant mentre, des de Barcelona, el govern s’ho mira de braços plegats, tot i que la immersió lingüística ha rebut els primers atacs de la judicatura espanyola.

‘La dreta, sigui espanyolista o catalanista, s’entén. Quan Artur Mas s’ha reunit amb el president José Ramón Bauzá, hi ha tingut un tracte excel·lent, sense retrets’, diu Marcel Pich, militant d’Endavant Mallorca. ‘Si Mas tingués una mínima sensibilitat nacional al respecte, actua-

20

Fotografia: Jordi Borràs.

ria, o si més no, s’hi pronunciaria, però s’ha mostrat passiu davant els atacs a la seva llengua, encara que siguin en una part del territori on ell no governa.

Un atac a un catalanoparlant és un atac a qualsevol catalanoparlant’. Pich també recorda que el 2009 l’emissió de TV3 fou substituïda pel senyal internacional de TVC, ‘com si fóssim estrangers’. Des d’aleshores, a les Illes no es veu TV3 i, des de fa unes setmanes, al Principat tampoc no es veu IB3.

tat al carrer. Avui per avui, el sud continua sense senyal.

‘Hi havia hagut una millora quantitativa i qualitativa dels mitjans en català, sobretot al Principat, però ara de sobte hem retrocedit molts anys enrere’, lamenta Laia Altarriba, periodista i militant de la CUP. Recorda la creació, el 2005, de RTV Mallorca, que recollia l’herència dels canals locals que havien quedat sense adjudicació de TDT. Era un dels pocs mitjans de les Illes

“La dreta, sigui espanyolista o catalanista, s’entén. Quan Artur Mas s’ha reunit amb el president José Ramón Bauzá, hi ha tingut un tracte excel·lent, sense retrets.”

L’espai comunicatiu català és un altre element bàsic en la construcció nacional, com a eina capaç d’establir un marc referencial propi. I també ha rebut per totes bandes. A la pèrdua de presència del català arran de la configuració de la TDT, on han proliferat els canals en espanyol, s’hi afegeix la inexistent reciprocitat d’emissions. Passa, com hem vist, entre el Principat i les Illes, i també amb el País Valencià, on el tancament dels repetidors de TV3 per part del govern del PP el 2011 va ser fortament contes-

que emetia íntegrament en català, fins que l’any passat el Consell de Mallorca va decidir tancar-lo argüint motius econòmics.

La tornada del PP al govern també es va fer notar a IB3, on l’espanyol cada cop té més presència.

Mentrestant, al Principat, les retallades han comportat el tancament d’uns quants mitjans i la precarització de molts altres, que no poden pagar els col·laboradors perquè no cobren les subvencions. La difusió i promoció de la cultura també han quedat

coixes amb la retallada de la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals, que ha eliminat el canal 3XL, ha fusionat el Súper3 i el 33 i ha tret de les ones iCat FM. A més, CiU es planteja reduir els anuncis privats a Catalunya Ràdio. ‘En el context actual, vol dir reduir el pressupost de la ràdio pública i, per tant, la qualitat. D’això se’n beneficia la ràdio privada i en castellà. I no podem oblidar que la ràdio i televisió pública han estat una eina imprescindible per a la normalització lingüística del país’.

La ‘remodelació’ a la CCMA és una greu estocada a la cultura, un sector que també s’ha vist afectat per la retallada, amb una disminució de la contractació institucional. ‘I aquesta ha anat a parar a propostes musicals diferents a la meva, més comercials’, diu el cantautor Cesk Freixas, candidat a la llista de la CUP per Barcelona.

Per ell, aquesta política ‘respon a un criteri concret, que beneficia propostes que no suposen cap problema per al poder’. Reivindica una gestió pública de la cultura per tal d’establir preus populars i consolidar una xarxa d’espais actualment força aturada: ‘Els ajuntaments han creat infraestructres i les han deixat en mans del sector privat, que ho gestiona entenent la cultura com un producte. A més, ara són inservibles perquè els ajuntaments no poden assumirne les despeses’. A la retallada també s’hi afegeix el fet que CiU hagi deixat en mans del PP l’àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, ‘un insult’, segons Freixas, ‘que demostra que ni CiU ni PP no donen cap importància a la cultura’. En aquest sentit, critica que ‘cap govern no l’ha considerada mai primordial’, i insisteix que ‘la cultura és una de les tres potes de la nostra societat, juntament amb l’educació i la sanitat’ i que ‘si en tallem una la societat es queda coixa’.

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

CONTROL POPULAR PER POSAR FI A UNA DEMOCRÀCIA CORRUPTA

Control popular per posar fi a una democràcia corrupta Xavier Gispert, periodista i membre del consell de redacció de L’Accent.

Les enquestes sobre “preocupacions ciutadanes” assenyalen, entre els primers llocs del ràn quing, l’atur i la situació econòmica del país. Unes injustícies que, a criteri de cada vegada més gent, es deriven de la mala gestió pública, d’una economia segrestada pel capital privat i de la manca de voluntat política per resoldre-ho. Qüestions, totes elles, que provoquen ràbia i indignació entre les classes po pulars.

amb Llet, el sindicat CATACCTS/IAC o la mateixa CUP. Un terreny de joc a mida Als Països Catalans la corrupció no només ha provocat la paupe rització de recursos i ser veis públics; també ha fomentat la construcció de grans infraestructures inútils amb flagrants agressions al medi ambient (Terra Mítica), la privatització d’empreses i ser veis públics (salut) o l’enriquiment il·legal de partits (CiU, PP i UM, presumptament), entre moltes altres conseqüències directes.

Un estat d’ànim que es multiplica, a més, amb una altra de les “preocupacions” del rànquing: la corrupció, una xacra espe cialment generalitzada entre la classe política i que no es pot atribuir ni a una gestió maldestra, ni a la submissió davant les directrius de Brussel·les, sinó directament a una acció de govern malintencionada, premeditada i exercida des de l’afany de lucre privat i l’interc anvi de favors amb el poder.

Quantificar econòmicament el cost de la corrupció als Països Catalans és més senzill que ferho moralment, però el volum de processos oberts i per obrir im possibilita fer qualsevol de les dues coses. Al Parlament valen cià, per exemple, una desena de diputats del PP estan imputats pels casos Gürtel, Brugal o Cooperació. Són alguns els noms dels emblemes de la corrupció a un territori amb més de 200 polítics, empresaris i banquers imputats i que va veure, atònit, com la justícia espanyola absolia l’expresident de la Generalitat, Francisco Camps.

No ha gaudit de la mateixa sort, en canvi, l’homòleg de Camps a les Illes, Jaume Matas, condemnat pel cas Palma Arena. Ell ha estat el màxim representant de tot un executiu del PP i UM (ara Convergència per les Illes) dedicat al saqueig de les arques públiques.

De fet, en el darrer lustre Mallorca i les illes han anat assumint el suborn i el tràfic d’influències com a pràctiques intrínseques al caràcter de la classe política. Les investigacions ja es compten per desenes i han tret la ciutadania al carrer en diverses ocasions.

www.unitatpopular.cat

“Quantificar econòmicament el cost de la corrupció als Països Catalans és més senzill que fer-ho moralment, però el volum de processos oberts i per obrir impossibilita fer qualsevol de les dues coses.”

Palma i València s’han erigit, doncs, en dues de les capitals de la corrupció catalana. Unides, a més, pel gendre del rei espan yol, Iñaki Urdangarin, que ha dibuixat bona part de la silueta de la nació jugant a desviar diversos milions d’euros públics, amb l’ajuda dels governs valencià i balear, i establint els seus nego cis entre Barcelona i Sant Cugat.

Al Principat, però, Urdangarin no ha pogut impulsar les seves ope -

I hi ha, a més, una conclusió que es fa palesa amb el pas del temps: que per molta pressió judicial contra la corrupció (con cursos arreglats, prevaricació, comissions il·legals, etc.) el cert és que es tracta d’un fenomen intrínsec a la nostra democrà cia, fraudulenta per sí mateixa.

La classe política viu una realitat paral·lela a la del poble que go verna. Aprofitant-se de la manca de mecanismes de control popu lar i de presa de decisions, gau deix de privilegis com decidir el seu propi sou amb recursos pú blics, nomenar càrrecs de con fiança sense criteris objectius, adjudicar subvencions i contrac tes en funció d’arguments ocults o privatitzar i tancar ser veis pú blics en nom de l’eficiència, en tre molts altres abusos de poder.

racions tan fructuosament.

Aquesta és una altra forma de la corrupció, sovint legal i normalit zada, però que es troba a la co lumna vertebral de la indignació popular. Especialment, pel que fa a les formacions tradicionals originalment d’esquerres, que s’han adaptat fàcilment a alguns d’aquests privilegis: assessors, crèdits, sous, recursos pel partit o adjudicacions a empreses ami gues.

De fet, la corrupció política made in CiU i PSC ha estat un poc més sofisticada que en altres territoris, però igualment deni grant. Els casos Palau i Pretòria són una mostra del gran volum d’escàndols que s’han anat co neixent i que inclouen trames com la de les ITV o com les de la sanitat pública, destapades per entitats com la la revista Cafè

El descrèdit generalitzat de la classe política, doncs, respon també a un escenari legal que es va destapant com un terreny de joc fabricat per la corrupció, on els feixos de bitllets de ne gocis de tota mena farceixen els gestors públics, ja sigui per a l’intercanvi de favors puntuals o per a l’impuls d’iniciatives políti ques de més llarg abast.

21

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

>> És l’hora del poble

del poble

Cap als Països Catalans que a Enric Borràs Abelló, periodista Llibertat, democràcia i justícia són algunes de les paraules més prostituïdes del vocabulari i l’única manera de tornar-los el significat és radicalitzar-les. Tal com explica qualsevol diccionari “radical” només vol dir “relatiu o pertanyent a l’arrel”.

I la via més directa resumir quins són els Països Catalans que vol la CUP és anar a l’arrel d’aquestes tres paraules que no es poden deslligar l’una de l’altra sense que perdin el sentit. Alguns dels qui hi treballen cada dia, siguin o no de la CUP, assenyalen el camí que la candidatura vol seguir. Expliquen com haurien de ser uns Països Catalans realment lliures, radicalment demòcrates i socialment justos.

que es fa en més de 250 ciutats del món que funcionen amb pressupostos participatius” decidits pels seus habitants a través d’assemblees o de referèndums.

Però la societat no es transforma només amb les decisions macroeconòmiques, el canvi de sistema, segons Garcia, passa per “asseure els treballadors als consells d’administració de les empreses on fan feina”. I per fomentar el cooperativisme. Cita l’exemple del Quebec,

“El canvi de país passa perquè

L’alcaldessa de la CUP a Viladamat (Alt Empordà), Irene Palol, diu clarament que ara s’ha de parlar de “radicalitat democràtica”. Que “avui en dia no tenim una democràcia real” i per aconseguir-la cal avançar molt perquè “no és només cedir el poder als altres” votant cada quatre anys. Ella ho intenta, a la seva escala, però admet que cal molta pedagogia i canvis profunds. Pregunta, per exemple, perquè la llei no permet que els plens municipals siguin oberts a la intervenció de qualsevol veí, “no només els partits haurien de poder fer mocions”, es queixa, “per què les associacions no en poden fer?”. Reivindica assemblees obertes, pressupostos participatius, alliberar els ajuntaments de maneres de fer anquilosades i dur aquesta transformació a tots els nivells. Canviar la manera de fer política des de l’arrel.

on hi ha tota mena d’incentius perquè els propietaris de negocis que vulguin tancar-los per jubilar-se o per problemes econòmics els cedeixin als seus treballadors perquè els converteixin en una cooperativa.

“El canvi de país passa perquè cada un de nosaltres actuï quan cregui que alguna cosa no va bé”, insisteix Palol. I no només es tracta de transformar les estructures de decisió. L’activista de la Xarxa d’Economia Solidària Jordi Garcia reivindica avançar cap a la “democràcia econòmica”. Des de la seva experiència al món cooperatiu reclama alliberar decisions -com ara allò en què s’inverteix i en què no- de les mans de les grans corporacions privades. Reclama una “planificació participativa” de l’economia, “com la

L’economista Arcadi Oliveres pensa d’entrada en com hauria de ser un Principat lliure, perquè veu molt lluny la independència de tots els Països Catalans, tot i que hi simpatitza.

Però té clar que en tot cas caldria fer una república “sense exèrcit de cap mena” solidària “amb els seus propis ciutadans” però també amb Espanya, el tercer món i les futures generacions -garantint un futur sostenible-. I és molt escèptic amb la Unió Europea. No es planteja sortir-ne directament però, al contrari d’altres que es limiten a parlar

22

cada un de nosaltres actuï quan cregui que alguna cosa no va bé.”

d’estructures d’estat, vol un país prou independent, prou lliure, perquè com a mínim pugui distanciarse de la Unió en els punts més foscos: “la política econòmica liberal, la manca de democràcia en la presa de decisions, el rebuig a la immigració i les retallades en polítiques socials”.

Ara, quan es parla d’economia també és inevitable parlar de justícia.

En aquest sentit el secretari de relacions polítiques de la Coordinadora Obrera Sindical, Roger Sabà, reclama “un país realment just” posant límits a la riquesa personal en tots dos sentits: mínims i màxims.

Garcia també proposa un procés perquè els ciutadans decideixin, via referèndum, quin ha de ser el límit màxim de riquesa permès i el mínim garantit a cada ciutadà. El patrimoni dels qui fossin més rics del compte s’hauria de reinvertir en garantir una vida digne a tothom. Sabà, a més de tendir a la igualtat salarial, reclama un estatut dels treballadors completament nou per als Països Catalans lliures que, per exemple, “prohibeixi la cessió laboral i les subcontractacions”.

Pel que fa als drets laborals el cantautor Pau Alabajos vol un país on els músics tinguin les mateixes garanties socials que qualsevol altre treballador. On un accident en un concert o un trajecte en cotxe cap a un espectacle es pugui considerar un accident laboral i on no se’ls apliqui un IVA “de luxe” del 21%. Alabajos, a més, proposa un equivalent a la Societat General d’Autors i Editors “que no sigui una màfia legalitzada”, en què els artistes puguin decidir formar-ne part o no sense quedarhi lligats, que recapti racionalment i protegeixi la música en català. Sobre la llengua, precisament, proposa que al País Valencià el castellà sigui “una segona llengua de ple dret”, cooficial, perquè és l’idioma que es parla històricament a les comarques de l’interior repoblades sobretot per aragonesos a l’Edat Mitjana. Però diferencia aquesta situació de la de la resta de territoris on el castellà i el francès no són originaris sinó imposats.

El vicepresident de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, Jaume Marfany, accepta aquesta possibilitat però concreta explica que l’única llengua oficial al conjunt dels Països Catalans hauria de ser el català. Diu que cada un dels territoris ha de tenir prou autonomia per decidir si és l’única o no, “perquè cada un coneix millor la seva pròpia realitat”, però reclama “vigilar amb

“...un estatut dels treballadors completament nou per als Països Catalans lliures que, per exemple, “prohibeixi la cessió laboral i les subcontractacions” la cooficialitat”. Avisa que el català hauria de ser la llengua comuna de tot el país -perquè és l’única que n’és pròpia mentre que el castellà s’hi ha imposat, com el francès- i perquè “no hi ha cap societat amb bilingüisme al carrer”. Assegura que s’ha demostrat clarament que, quan conviuen dues llengües amb el mateix paraigües legal en un mateix país, sempre n’hi ha una que avança en l’ús social i una altra que retrocedeix. En aquest sentit el català, perseguit històricament, parteix amb desavantatge.

El mestre a la Catalunya del Nord Guillem Fuster coincideix amb Marfany però proposa, d’entrada, un

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’esquerres

Candidatura d’Unitat Popular - Alternativa d’Esquerres

del poble

CAP ALS PAÏSOS CATALANS QUE ANHELEM

anhelem Fotografia: Jordi Borràs.

terme mig al territori que és ara sota l’administració francesa. Explica que en una fase inicial es podria proposar una etapa transitòria en què el català i el francès fossin cooficials. “Cal afrontar amb humilitat i respecte les diferents realitats sociolingüístiques”, avisa. Marfany recorda que el tercer idioma més parlat del parlada al país és el berber, la llengua amaziga, i que cal respectar tots els parlars. Això sí, Marfany, Fuster i Alabajos tenen clar que a les comarques on es votarà el 25 de novembre l’única llengua oficial hauria de ser el català.

La militant feminista i professora de filosofia Núria Rodríguez posa l’accent del futur en l’educació. Desfer el sistema patriarcal actual, avisa, exigeix “una transformació radical de la societat” començant per revisar el currículum dels alumnes, el material didàctic i la formació del professorat.

“Se’ns educa en uns valors diferents des que naixem i a l’escola no es parla del paper de les dones en la història o la filosofia, se’ns fa invisibles”, critica. Per arreglar-ho reivindica la coeducació, que no consisteix en què nens i nenes comparteixin l’aula i prou, sinó en refer la manera d’ensenyar. I també una “educació sexual lliure i sense tabús”. Però Rodríguez també reclama recursos econòmics per lluitar contra la violència de gènere. Explica que “les lleis que hi ha ara -amb l’excepció del País Valencià on s’ha fet una passa enrere- no estan malament però no s’hi dediquen prou diners i no es desenvolupen”. Tampoc no dubta que en uns Països Catalans lliures les dones han de poder decidir sobre el seu propi cos i que això vol dir accés a l’avortament lliure i gratuït.

Roser Vernet, activista irreductible en moviments de protecció del territori com ara la Plataforma en Defensa del Priorat també reclama mirar dins dels Països Catalans per garantir l’equilibri territorial, “una de les assignatures pendents en totes les polítiques”. Reivindica planificació que eviti “actuacions depredadores” com ara infrastructures sobredimensionades i l’urbanisme descontrolat.

En uns Països Catalans lliures, diu, hi hauria d’haver vies de participació

www.unitatpopular.cat

perquè els habitants de cada municipi col·laborin en aquesta planificació i es fomentin, amb criteris sostenibles, els potencials de cada territori. Per això explica que cal abandonar la idea del progrés entès com a creixement il·limitat, canviant-la per la “cooperació entre la tradició i la innovació”.

Com tot territori que vulgui sobreviure als Països Catalans els cal “un

“Fer una societat on les classes populars tinguin el pes central de la decisió política.” futur digne”, reivindica el portaveu de l’organització juvenil Arran, Marc Garcés. Això vol dir que els joves han de poder participar en decidir les polítiques que els afectin, però també que es puguin desenvolupar plenament, amb un accés realment universal i gratuït a l’ensenyament superior.

Garcés creu que els joves haurien de poder tenir accés a emanciparse en un “habitatge amb un preu just i sense que calgui hipotecar-se” i espais per reunir-se, socialitzar-se i autoorganitzar-se. Això sí, té clar que l’única manera de poder-se garantir un futur digne és “arrancar el poder a les èlits econòmiques i les grans corporacions”, fer “una societat on les classes populars tinguin el pes central de la decisió política”.

23