Trobada 8 de novembre de 2014
A la trobada hi participaren: Joan Capllonch, Biel Capllonch, Miquel Llabrés, Maria Martorell, Catalina Martorell, Onofre Martorell, Tomeu Mas, Cristina Mendizábal, María Jesús Mendízabal, Jaume Palmer i Pere Ribot, els quals visqueren o treballaren a la finca a la segona meitat del segle XX.
«Galatzó. Temps i feines» I Jornada de «Memòria de Calvià» dedicada a Galatzó Inauguració: divendres 26 de juny de 2015, a les 19 h Exposició permanent Sala de sa Fusteria (sala núm. 12) Finca Galatzó Carretera d’es Capdellà a Galilea, km 2,2 Horari: de dilluns a divendres, de 9 a 13 h Dissabte, diumenge i festius, de 10 a 17 h Entrada de franc Ajuntament de Calvià C/ Julià Bujosa Sans, batle n. 1. 07184 Calvià www.calvia.com/cultura
Exposició La mostra, de caràcter permanent, és una recuperació contextualitzada de les vivències i dels oficis de les persones que visqueren i feren feina a la finca a la segona meitat del segle XX. Està ubicada en una de les estances que formen part de la clastra de les Cases, la «sala de sa fusteria», i s'ha estructurat en diferents panells il·lustrats que ens parlen de la possessió, de les Cases i de les construccions auxiliars, amb un recorregut històric i el recull de les anècdotes de la trobada.
«Galatzó. Temps i feines» Exposició Permanent Finca Galatzó
Memòria de Calvià
Galatzó
Temps i feines
Memòria de Calvià és un projecte destinat a la recuperació i conservació de diferents aspectes del món calvianer de cara a crear un arxiu que sigui referència en el futur de la història del nostre municipi.
La història del que avui coneixem com a Finca Galatzó ve de molt enrere, de fa més de 3.000 anys, quan hi està documentada la presència humana per primera vegada. Té més de 12 jaciments prehistòrics catalogats d’èpoques pretalaiòtiques i talaiòtiques.
Els treballadors es dividien bàsicament en dues categories: els missatges, que vivien tot l’any a la finca, on dormien i menjaven, i els jornalers, que anaven i venien cada dia i sovint duien el seu propi menjar.
El projecte es materialitza en una exposició i una publicació, prenent sempre com a punt de partida les entrevistes a les persones que visqueren els fets objecte de l'estudi. La vida quotidiana, allò que feim i repetim des de sempre, ens dóna les eines per interpretar el nostre present i encarar el futur.
La finca de Galatzó està situada al nord del municipi. Limita amb Puigpunyent, Estellencs i Andratx, i s’hi arriba per una desviació de la carretera que va d’es Capdellà a Galilea, a uns dos quilòmetres d’es Capdellà.
En aquesta època –en concret a la postguerra i a la segona meitat del segle XX– eren devers cent persones. A més dels missatges, jornalers o collidores, hi havia persones contractades: fuster, picapedrers, jardiner, hortolà, margers, muler, vaquer, cuinera...
La seva extensió és de 14.013.500 metres quadrats (1.972,9 quarterades), cosa que suposa aproximadament el 10 % del territori del municipi. Té una gran i diversa quantitat de flora autòctona mediterrània i també de fauna, molt important per a la conservació de la natura i el medi ambient, no sols de Calvià, sinó de l’illa en general.
Les jornades eren de sol a sol, amb una hora per dinar i sense vacances pagades. Els diumenges encara hi havia qui recollia càrritx o garballó per guanyar unes quantes pessetes més. Era freqüent començar a fer feines auxiliars a la infància.
Es tracta de fer un recorregut per la història d'un municipi coix d'allò que anomenam cohesió, pobre en elements aglutinadors amb els quals tots els calvianeres s'hi sentin identificats. Els més de 52.000 habitants que té Calvià avui en dia, dividits en 18 nuclis de població, són una evidència del gran canvi que hi ha hagut (2.914 habitants al 1960 repartits en 7 nuclis). No som d'on naixem, es diu, sinó d'allà on ens sentim, del lloc on feim la vida. A Calvià, això adquireix una importància cabdal perquè són molts els qui no hi han nascut, però s'hi senten, calvianers. El projecte Memòria de Calvià es va iniciar el 2014 amb una jornada a Galatzó referida a «temps i feines». D'aquesta trobada s'enregistrà un vídeo que forma part de la publicació que inclou, a més a més, un text introductori del tema a tractar (en aquest cas les feines que es feien a Galatzó en el decurs de l'any) i una tercera part dedicada a cadascuna de les persones que ens contaren el seus records. Les fotografies són de Joana M. de Roque Company, Ramón Rabal Gracia, Domingo Venys Bujosa, Andreu Muntaner Darder, de l'arxiu fotogràfic de l'Ajuntament de Calvià, i de les col·leccions particulars de Biel Salom Jiménez i les germanes Mendizábal.
El paisatge és divers, la superfície irregular. Les muntanyes –entre les quals destaquen el puig de Galatzó (1.026 m d’altitud) i la mola de s’Esclop (925 m)– envolten una gran vall on hi ha les Cases, que conserven gairebé tots els elements típics de les possessions mallorquines. Molt a prop hi ha un dels elements més representatius de la possessió: l'hort de tarongers en marjades, regat per un impressionant sistema hidràulic. Hi destaquen les construccions etnològiques disperses arreu, com ara els forns de calç i les sitges de carboner, activitats de bosc i garriga sovint molt relacionades. També les casetes de pagès, les barraques de roter i el graner del delme. El comte Mal, de la família de Santa María de Formiguera, i François Arago, científic francès del segle XIX, són dos dels personatges històrics que visqueren a la finca.
L’organització de les tasques agrícoles seguia el cicle de la natura. A la primavera se sembraven els horts i es llauraven els camps. A l’estiu se segaven els camps de cereals, ubicats a les zones altes de la finca; durant els mesos d’agost i setembre, es feia, successivament, la recollida de l’ametla i les garroves i, a la tardor, se sembrava. A l’hivern, l’activitat més important era la recollida de l’oliva, que feien les collidores que arribaven de pobles veïns o les «porxeres», que romanien a la possessió. A l’hort de tarongers de Galatzó, a més dels nombrosos tarongers i llimoneres, durant uns quants anys s’hi va sembrar arròs de rec i maduixes petites, faves i pèsols. Mataven uns dotze porcs a l’any i feien sobrassada, camaiot i tota mena de porquim. Don Victorio Luzuriaga, empresari basc i propietari de la finca entre les dècades de 1940 i 1960, va fer dur des de Sant Sebastià una casta nova porcina, dos porcs blancs, mascle i femella.