R EVISTA DE COMUNICACIÓ
Debat Voluntats anticipades
En viu La cirurgia de la via lacrimal, brot de xarampió
Què fem La nostra tasca al Projecte Q
El progrés de la medicina El punt dèbil i Edoardo Bassini
Escrivim Pensaments, experiències, sensacions...
Llocs i viatges De molt llunyans i de molt propers
Col·laboracions La vida lligada al càncer, el barri de l’Espirall
Us recomano Salut, cinema i llibres
La cuina de l’Hospital Aficions Juny de 2007 Núm. 7
L’entrevista Moisès Santacana, molt temps i poques hores
Participem... Aurora, grup d’ajuda al procés de dol
Breus Apunts dels esdeveniments més destacats
Passatemps
Respira, somriu. El moment és ara únic i meravellós.
S’arriba a la simplicitat a mesura que un s’acosta al significat real de les coses. (Brancusi)
Inspiro i tranquil·litzo el meu ésser; espiro i somric. (Mantra zen)
Núm. 7 • Juny de 2007
Debat 2 Voluntats anticipades En viu 5 Avenços en la cirurgia de la via lacrimal 7 Brot de xarampió a la Regió Sanitària de Barcelona Què fem 9 La nostra tasca al Projecte Q El progrés de la medicina 11 El punt dèbil i Edoardo Bassini
12 14 16 17 18 20 21 22 24 25 26 26 27
Escrivim El gran rei Asclepio, M.D. Ramblejant... per l’Hospital D’un corb marí nedant al Foix Tremoleu, catalans. Torna Felip V! Cor de lleó Els Falcons de Vilafranca Cartes des d’Iwo Jima, des de Stalingrad, des de Varsòvia... Montanyans, 1990 – Mas de Pontons, 2007 China poblana A la meva flor La nit és llarga Te sigo esperando
Llocs i viatges Trekking al Nepal Viatge a Tanzània Ya he llegado de Londres La serra de Sovals i el Mas de Pontons 36 El congost de Mont-Rebei 39 Castells 41 Cap d’any diferent
28 30 32 33
Col·laboracions 42 Testimonio de mi vida ligada al cáncer 44 El barri de l’Espirall, el barri de l’Hospital Inauguració de la nova església al barri de l’Espirall
Us recomano 48 Prendre el sol 49 Tot està il·luminat 50 El multiverso de Michael Moorcock
52 53 53 54
La cuina de l’Hospital Magrets d’ànec al pebre verd Pastís sense lactosa Cuina andorrana On podem menjar
Aficions 55 Bolígrafs 56 Aficions que són passions! 57 Les càpsules (del vi) dels addictes L’entrevista 58 Moisès Santacana: “Tinc molt de temps i poques hores” Participem... 60 Aurora, grup d’ajuda al procés de dol 61 Breus 64 Com hi podeu col·laborar 65 Passatemps: sudokus
Editorial A
ra fa uns 4 anys va néixer TANÍ, fruit de la il·lusió d’uns quants companys, amb l’objectiu de compartir, buscar complicitats i crear un espai de diàleg més enllà de la feina. Hem arribat al número 7 (en són 8 comptant el número 0) gràcies a les vostres aportacions voluntàries. També s’ha de dir, en clau d’humor, que el nostre eficient equip de redacció sovint ha d’insistir perquè no us oblideu d’escriure! Ara, amb la perspectiva del temps, creiem que ens hem apropat bastant al nostre objectiu inicial. TANÍ no podia ser una revista per debatre temes d’actualitat –professional, sindical o política– ja que, en sortir cada sis mesos, allargaríem i envelliríem la polèmica. D’altra banda, a l’Hospital tenim l’intranet, i l’empresa i els sindicats ja disposen del canals corresponents per fer arribar la informació laboral als treballadors. Les col·laboracions són sempre personals i lliures, i l’equip editorial mai no exerceix cap censura sobre els continguts. Aprofitem per recordar que aquest equip és obert, plural i voluntari, i que es pot anar renovant constantment. Amb la nostra tasca procurem que tots els articles tinguin cabuda a la revista. Entre tots fem TANÍ, perquè som un col·lectiu que penca i pensa, i volem que consti. Endavant, doncs, i ja podem començar a preparar el següent número “per fer que existeixi allò que queda escrit”.
DEBAT
2
Voluntats anticipades HELENA MESTRE SANS
Comitè d’Ètica Assistencial
va aprovar la Llei 21/2000 d’autonomia del pacient, i també impulsat per alguns casos que han tingut un ressò mediàtic important, moltes persones vénen a l’Hospital a demanar informació del també anomenat testament vital. A la Unitat d’Atenció a l’Usuari se’ls facilita documentació escrita (full informatiu) i referències d’on poden ampliar-la (web del CSAP i web del Departament de Salut), informació dels tràmits i la possibilitat d’ampliar aquesta informació amb l’ajuda de la cap d’atenció a l’usuari i el suport del CEA. També a la Unitat d’Atenció a l’usuari és on cal portar-lo una vegada redactat per iniciar els tràmits de registre i inclusió a la historia clínica. De tota manera, tots els professionals de la salut hem de conèixer com orientar les persones que ens demanin aquesta informació.
DES QUE EL PARLAMENT DE CATALUNYA
Què és el DVA El Document de Voluntats Anticipades és un document adreçat al metge responsable, amb el qual una persona major d’edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, expressa les instruccions que cal tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies no li permetin expressar personalment la seva voluntat. En aquest document, la persona
pot també designar un representant, que és l’interlocutor vàlid i necessari amb el metge o l’equip sanitari, perquè la substitueixi en el cas que no pugui expressar la seva voluntat per ella mateixa. El DVA es pot revocar en qualsevol moment per part de l’atorgant i es pot modificar sempre que es vulgui. Com es formalitza El Document de Voluntats Anticipades (DVA) s’ha de formalitzar mitjançant un dels procediments següents: a) Davant de notari. En aquest supòsit, no cal la presència de testimonis. b) Davant de tres testimonis majors d’edat i amb plena capacitat d’obrar, dels quals dos, com a mínim, no han de tenir relació de parentiu fins al segon grau ni estar vinculats per relació patrimonial amb l’atorgant. El contingut del DVA Hi ha diferents models de redacció que ens poden ajudar a reflectir la nostra voluntat. A l’Hospital, el Comitè d’Ètica Assistencial ha elaborat unes propostes de redacció que preveuen algunes situacions que poden generar conflicte en la presa de decisions clíniques. El Comitè de Bioètica de Catalunya, al document que va editar –Consideracions sobre el Document de Voluntats Anticipades–, també proposa un redactat. A més, entitats i associacions com la del Dret a Morir
Vosotros vivís las horas. Yo el tiempo. Moussa Ag Assarid.
DEBAT
Dignament, el Col·legi de Metges de Barcelona, els Testimonis de Jehovà... han elaborat les seves propostes. Malgrat que sempre s’ha d’acceptar un DVA, ja que reflecteix la voluntat de la persona, no es poden tenir en compte instruccions contràries a l’ordenament jurídic o a la bona pràctica clínica. En cas de reflectir aquest supòsit, no es podrà considerar, tot i que l’acceptarem. Una vegada redactades les voluntats anticipades La persona que les ha atorgades, els seus familiars o el seu representant, ha de lliurar el document que les conté al centre sanitari en què la persona és atesa i informar el personal mèdic que el tracti, especialment el de capçalera. Una vegada comprovades les dades i que el contingut és comprensible, el DVA s’ha d’incorporar a la història clínica del pacient, de manera que sigui fàcilment localitzat, i preservant-ne la confidencialitat. El procediment de l’Hospital indica que assenyalem el sobre de la història clínica amb un gomet de color taronja igual que el sobre que conté el DVA. També es recull al registre informàtic i al Gesdoch. És a la Unitat d’Atenció a l’Usuari, mitjançant una cita amb la responsable, on es reben, es comprova la seva validesa i s’inicien els tràmits per incloure’l a la història clínica i al Registro Nacional de Instrucciones Previas.
lita al metge o metgessa el coneixement i l’accés al DVA de pacients desconeguts per part d’aquests. Mitjançant la web del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, tots els col·legiats podran accedir-hi amb la contrasenya del correu electrònic. Tot i que és recomanable que es faci, la inclusió al Registre de Voluntats Anticipades no és obligatòria. Des del mes de febrer de 2007 s’ha regulat el Registro Nacional de Instruccions Previas, el qual recollirà les practicades als registres autonòmics. Els tràmits administratius es fan des de la notaria o des de la Unitat d’Atenció a l’Usuari de l’Hospital, segons el procediment escollit per la persona atorgant. La utilització clínica del document El personal mèdic està legalment obligat a tenir en compte un DVA
3
en les seves decisions, si és formalment vàlid. Tant si ja estava inclòs a la història clínica com si l’aporta el malalt o familiar durant l’atenció. El document no caduca tot i que és recomanable que el metge o metgessa ajudi el pacient o representant a adequar-lo a la situació concreta. Pel que fa al seu contingut, no es pot invocar la lex artis o “bona pràctica” com a excusa per no seguir una limitació de tractament. El malalt té dret a preveure-ho, i aquesta és la raó de ser del DVA. Per tant, s’han de respectar sempre demandes de limitació o abstinència de tractaments i s’han d’acceptar demandes d’actuació que siguin raonables (per exemple, sedació terminal davant se símptomes o sofriments refractaris). No s’haurien de tenir en compte demandes que es considerin tractaments fútils.
El registre de DVA El Registre de Voluntats Anticipades del Departament de Salut faci-
Y el corazón no muere cuando pensamos que así debería ser. Czeslaw Milosz.
4
A DEBAT
Seria convenient protocolitzar algunes actuacions, com per exemple la demanda de sedació, ja que ajudarien a disminuir la variabilitat entre professionals. El CEA de l’Hospital està elaborant alguns d’aquests protocols. En cas que no es consideri convenient seguir la voluntat expressada en un DVA, s’ha de demanar una segona opinió o plantejar-ho al Comitè d’Ètica Assistencial o a algun dels seus membres si és urgent. No es pot al·legar objecció de consciència per no seguir una limitació de tractament expressada en un DVA, ja que no es pot imposar un tractament en contra de la voluntat. Tan sols hi pot haver objecció en algunes demandes d’actuació fora de protocol. En aquest cas, el professional ha de buscar un company que el substitueixi. Les voluntats anticipades expressades de manera oral també vinculen. En aquest cas es farà constar a la història clínica. Si en el DVA s’ha nomenat un representant o en el moment de l’ingrés se n’assenyala un i es reflecteix a la història clínica, l’opinió d’aquest prevaldrà per davant de la dels familiars. Aquest representant no només és garant de les voluntats expressades, sinó també de les imprevistes. Per tant, s’ha
de cercar el representant abans de prendre una decisió i, en la nostra cultura, és aconsellable ampliar el pacte de la decisió amb la família. Sempre s’anotarà a la història clínica com s’ha tingut en compte la voluntat expressada en el DVA i s’argumentarà el procediment que s’ha seguit. La difusió Les campanyes institucionals de divulgació del DVA i els casos clínics que han sortit a l’opinió pública ajuden al fet que els ciutadans i ciutadanes coneguin la possibilitat que tenen de manifestar la seva voluntat, però la millor difu-
És destacable el procés que suposa fer un Document de Voluntats Anticipades, la reflexió sobre la pròpia vida i els propis valors i parlar-ne amb els éssers propers.
sió que hi pot haver és la que pot fer el professional, especialment el metge o metgessa. Amb caràcter general i de manera habitual, aquests podrien, en l’obertura de la història clínica, preguntar si s’ha fet el DVA i aprofitar l’ocasió per explicar el seu sentit al pacient. També, en determinades poblacions diana, caldria tenir una actitud activa en l’oferiment de realitzar el DVA. Un bon inici podria ser preguntar si té nomenat un representant. A l’Hospital es distribueix el full informatiu del DVA a tots els expositors d’informació i a totes les persones que ingressen juntament amb la documentació d’acollida. També està previst oferir aquest
No patir, no lamentar-se, intel·ligir. Spinoza.
tema a les xerrades divulgatives que organitzen les associacions de persones grans. Conclusions El DVA és un instrument que permet a la persona exercir la seva autonomia (drets i responsabilitats) fins i tot quan no pot decidir per si mateixa. Ajuda el professional sanitari a conèixer els valors del pacient i, sobretot, ajuda el metge a prendre decisions, sovint difícils, respectant la voluntat del malalt. Facilita la comunicació amb la família mitjançant la figura del representant o interlocutor i evita conflictes de valors en l’entorn familiar del pacient. La voluntat del pacient és la que compta. També és destacable el procés que suposa fer un Document de Voluntats Anticipades, la reflexió sobre la pròpia vida i els propis valors i parlar-ne amb els éssers propers. Les persones que ho han fet ho destaquen com a molt positiu. Els professionals podem fer-ne difusió i recomanar als pacients que els facin, ja que en determinades situacions pot facilitar moltes decisions difícils Més informació La web de l’Hospital (www.csap.es – Drets i deures) i la de la Generalitat (www.gencat.cat/salut) poden ampliar la informació. Fonts • Conclusions de la Jornada sobre Voluntats Anticipades del Comitè de Bioètica de Catalunya • Consideracions sobre el Document de Voluntats Anticipades • Procediments d’informació i recepció de les VA de l’HCAP. ■
EN VIU
5
Avenços en la cirurgia de la via lacrimal DR. RAFAEL VERA LLAÓ
Servei d’Otorinolaringologia
ha experimentat, en els darrers anys, una profunda transformació amb l’adveniment de la cirurgia endoscòpica nasosinusal que permet, mitjançant procediments mínimament invasius, solucionar patologies oftalmològiques freqüents en el nostre mitjà. En la pràctica oftalmològica diària, una de les causes més freqüents de consulta és l’epífora (llagrimeig) i les infeccions del sac lacrimal (dacriocistitis aguda o crònica). Durant molts anys, i encara ara, eren els oftalmòlegs els que tractaven de solucionar aquesta patologia, mitjançant la cirurgia (dacriocistorinostomia externa). Però aquesta tècnica presentava alguns inconvenients, com la necessitat d’un abordatge extern que sovint deixava una cicatriu visible, les reestenosis de la via o les dificultats d’un abordatge sovint farragós.
LA CIRURGIA DE LA VIA LACRIMAL
Figures 1 i 2. Anatomia de la via lacrimal.
Anatomia de la via lacrimal La glàndula lacrimal es troba situada a l’angle superoextern de l’òrbita. És l’encarregada de la formació de la llàgrima que té efecte lubrificant i protector de l’ull. Posteriorment, la llàgrima és recollida
El paradís terrenal és allà on sóc jo. Voltaire.
pels punts llagrimals, situats a les parpelles inferior i superior, i a través dels canalicles superior i inferior la fan desembocar al sac lacrimal i d’aquest al ducte lacrimonasal fins al meat inferior del nas (figures 1 i 2). Qualsevol obstrucció en aquesta via de drenatge de la llàgrima pot comportar l’aparició de les patologies esmentades amb anterioritat. Breu recordatori històric Les primeres referències històriques de l’abordatge del sac lacrimal daten del 1800 aC, però no és fins el 1893 que hi ha la primera referència de l’abordatge endonasal del sac lacrimal feta per Caldwell. Posteriorment, el 1958, Hermann descriu la tècnica de l’abordatge i microcirurgia endonasal amb microscop, i recentment Rice (1988) i McDonogh (1989) fan les primeres referències de l’utilització d’endoscops per a la realització de la dacriocistorinostomia (DCR). Diagnòstic de la patologia de la via lacrimal El diagnòstic de la patologia de la via lacrimal es basa en la clínica (epífora, dacriocistitis de repetició...). Així mateix, l’oftalmòleg comprovarà la permeabilitat del sistema mitjançant la canalització de les vies i la seva irrigació i fi-
6
EN VIU
Figura 3. Dacriocistografia: obstrucció a nivell del sac lacrimal.
Figura 4. Instrumental quirúrgic de la DCR endoscòpica.
Figura 5. Imatge endoscòpica de DCR a les 4 setmanes del sondatge.
nalment pot ser de gran ajuda la dacriocistografia, que permet objectivar el nivell de la obstrucció de la via lacrimal (figura 3). Els principis del tractament de la patologia obstructiva del llagrimall són tres: 1. Obertura del sac lacrimal 2. Drenatge a la fossa nasal 3. Restabliment del flux lacrimal
Com ja he esmentat, la via clàssica oftalmològica rep el nom de DCR externa o tècnica de Totti, i és el goal standard que serveix com a referència per comparar els resultats amb la resta de tècniques quirúrgiques que han aparegut a posteriori. Globalment la DCR (externa o endoscòpica) té una taxa d’èxits entre un 70-95%. La DCR endoscòpica pot realitzar-se mitjançant instrumental “fred” (fresat, pinces de Kerrisson) o mitjançant làser endocanalicular de diode. La tècnica més àmpliament extesa entre els otorinolaringòlegs és
la DCR endoscòpica amb instrumental “fred” (figura 4). Les seves indicacions són: • Dacriocistitis crònica de l’adult • Reaguditzacions de dacriocistitis crònica • Abcès o mucocele del sac lacrimal • Fracàs de tècniques previes (DCR externa). Es realitza sota anestèsia general, amb hipotensió controlada i vasoconstricció local i consisteix en el fressat de l’os lacrimal, l’exposició i apertura dels sac lacrimal, l’aspiració del contingut del sac –amb què s’assoleix una bona exposició dels sac– i la canalització amb sondes de silicona de les vies lacrimals per evitar ulteriors reestenosis d’aquestes (figures 5 i 6). En el nostre centre les venim realitzant des de l’any 2004 amb règim de cirurgia major ambulatòria i amb una taxa d’èxit que ronda el 86%, comparable a la d’altres centres. Això ha permès solucionar un motiu de consulta freqüent entre els oftalmòlegs, evitant derivacions dels malalts a centres de tercer nivell, amb la confortabilitat que representa pels malalts del nostre entorn. ■
Tractament quirúrgic de l’obstrucció de la via lacrimal Anomenem dacriocistorinostomia (DCR) a la cirurgia que permet assolir els principis bàsics del tractament de la patologia obstructiva lacrimal.
Figura 6. Sondatge lacrimal.
El meu regne és d’aquest món. A. Camus.
EN VIU
Brot de xarampió a la Regió Sanitària de Barcelona GÜEN COSTA
Què és el xarampió? És una malaltia aguda molt transmissible que es caracteritza per febre podròmica, conjuntivitis, coriça, tos, taques de koplik a la boca i un exantema facial que apareix entre el tercer i setè dia, que després es generalitza i dura de 4 a 7 dies. Les complicacions poden donar-se per replicació viral o sobreinfecció bacteriana i són: otitis mitjana, pneumònia, laringotraqueïtis, diarrea i encefalitis. L’agent és el virus del xarampió del gènere Morbillivirus de la familia Paramyxoviridae. S’inactiva pel calor o en superfícies contaminades però té bona capacitat de supervivència en l’aire. El reservori és exclusivament humà, es transmet de forma directa de persona a persona mitjançant les gotes de Pflügge o de forma indirecta a través d’aerosols. És una de les malalties més transmissibles i pot ser necessària una immunitat de grup superior al 97% per interrompre la transmissió en una comunitat. El període d’incubació és d’uns 14 dies des de l’exposició fins que apareix l’exantema. El període de contagi va des de l’inici del període prodròmic fins a quatre dies després de l’aparició de l’exantema.
Com es pot prevenir el xarampió? La vacunació és la mesura fonamental en la prevenció del xarampió. L’administració de la vacuna triple vírica (xarampió, galteres i rubèola) té interès individual i comunitari per tal d’eliminar la malaltia de la comunitat. Aquesta vacuna es va incloure en el calendari vacunal a Catalunya al 1981. Gràcies a l’àmplia cobertura de la va-
Es recomana, a Catalunya, immunització amb triple vírica mitjançant una vacunació amb dues dosis als 15 mesos i als 4 anys d’edat.
cunació de la triple vírica, la incidència de xarampió ha baixat espectacularment a Catalunya de 5.489 casos el 1986 a 6 casos el 2005. La cobertura vacunal és d’un 99,2% als 12-15 mesos i d’un 91,4% als 4 anys. Es recomana, a Catalunya, immunització amb triple vírica mitjançant una vacunació amb dues dosis als 15 mesos i als 4 anys d’edat. Després de la primera dosi l’e-
7
fectivitat de la vacunació antixarampionosa és d’un 95%, motiu pel qual s’administra una segona dosi, per arribar aproximadament al 99% de seroconversió. Abans dels 15 mesos baixa molt l’efectivitat de la vacuna per la interferència dels anticossos d’origen matern que inactiven i impedeixen la seva replicació. La persistència dels anticossos en el nadó és variable i dependrà del títol d’anticossos que rebrà de la mare, així com de la circulació de virus salvatges en la població. Fins als 6 mesos de vida els anticossos d’origen matern són suficients per protegir el nadó de la malaltia, però també per inactivar l’acció vacunal. A partir d’aquesta edat i fins els 12 mesos van desapareixent els anticossos materns, i per això es tornen més susceptibles. Paral·lelament, també augmenta l’eficàcia de la vacuna. I el brot actual? A partir d’un cas importat declarat a Barcelona ciutat es van produir, des de final de setembre fins al 31 de desembre del 2006, un total de 89 casos confirmats. L’augment va ser notable a partir de la setmana 48 del 2006. Fins a mitjan febrer del 2007, el total de casos confirmats va ser de 234. Des d’aquesta data, la freqüència d’aparició de casos ha disminuït lleugerament, sense que el Departament de Salut hagi donat el brot per acabat. La majoria de casos s’han donat en nens d’entre 9 i 15 mesos d’edat, ja que en aquesta franja d’edat han baixat els anticossos d’origen matern i encara no han rebut la primera dosi de vacuna de la triple vírica.
La civilización no suprime la barbarie, la perfecciona. Voltaire.
8
EN VIU
Virus del xarampió.
Què s’ha fet fins ara? Les dades epidemiològiques confirmen l’eficàcia de la vacunació i les elevades cobertures que s’han assolit a Catalunya, ja que la majoria de casos s’han donat en nens menors de 15 mesos. • Llars d’infants. Davant de la sospita d’un cas, cal administrar la triple vírica a tots els nens/es de la guarderia no vacunats que tinguin entre 6 i 15 mesos, així com als adults nascuts després del 1966 que no hagin estat vacunats o no hagin passat la malaltia (els nascuts abans d’aquesta data tenen immunitat de grup; els nascuts després del 1978 ja han rebut dues dosis de triple vírica). En els casos en què estigui contraindicada la vacuna, es pot administrar gammaglobulina inespecífica. • Contactes familiars no vacunats. En les primeres 72 hores després de la possible exposició se’ls ad-
ministrarà la vacuna. Si han passat més de 72 hores i menys de 6 dies, se’ls administrarà gammaglobulina inespecífica. • Centres sanitaris. Cal realitzar una detecció precoç de persones que consulten per simptomatologia compatible amb un quadre de xarampió, tant en l’àmbit de l’atenció primària com als serveis d’urgències hospitalàries, per tal d’evitar-ne la transmissió. • Donada la persistència del brot, la Direcció General de Salut Pública ha considerat pertinent ampliar les estratègies de vacunació a les zones afectades, és a dir, la vacunació de tots els infants entre 9 i 15 mesos de la Regió Sa-
La persistència dels anticossos en el nadó és variable i dependrà del títol d’anticossos que rebrà de la mare, així com de la circulació de virus salvatges en la població.
Urgències de l’HCAP Davant la sospita clínica de xarampió en un nen o un adult: • Es posarà en coneixement del Servei de Vigilància Epidemiològica, on s’iniciarà l’estudi epidemiològic i es duran a terme les actuacions pertinents amb els contactes. • Aïllament respiratori del pacient durant la seva estada a Urgències per evitar el contacte amb altres pacients. • Recollida d’una mostra d’orina que s’envia a Microbiologia, amb aquesta especifiació: “Mostra per a PCR de xarampió”. • Cal recollir una mostra de sang per a serologia IgM de xarampió, que també s’envia a Microbiologia. Aquesta mostra només es recollirà després de les 48-72 hores d’aparició de l’exantema. Si hem atès el pacient abans de les 72 hores se citarà a Urgències als 57 dies després de l’aparició de l’exantema, de 9 a 10 h, per obtenir la mostra (no serà tan contagiós). ■
nitària de Barcelona fins a la desaparició del brot. Els nadons vacunats entre els 9 i 12 mesos tornaran a rebre una dosi de vacuna als 15 mesos d’edat, que es considerarà la primera dosi de vacunacio xarampionosa, ja que l’administrada abans dels 12 mesos té baixa efectivitat.
Un hombre, cualquier hombre, vale más que una bandera, cualquier bandera. Eduardo Chillida.
QUÈ FEM
9
La nostra tasca al Projecte Q M. DOLORS BLANCH, CRISTINA CANALS I OLGA MATO POTSER MOLTA GENT NO SAP quina tasca estem desenvolupant dins del Projecte Q, i en aquest article ens agradaria explicar-vos-ho i acostar-vos una mica més el nostre paper en aquest projecte. Aquest procés es va iniciar a mitjan 2006, amb l’objectiu d’implantar un model de qualitat a l’Hospital. Després d’una primera valoració de la situació al centre, buscant la informació escrita de què es disposava (protocols, procediments, circuits, normatives de funcionament, carteres de serveis, trajectòries clíniques, plans de cures...), es va veure que, sovint, la documentació existia però no estava al lloc adient, o bé no estava actualitzada o bé només es trobava en format paper, i tot això dificultava la difu-
sió dels documents entre el personal de la institució. Per exemple, no seria adequat que un procediment que descriu la preparació d’una prova diagnòstica només es trobés ubicat al servei que la realitza i no a les unitats d’hospitalització on està el malalt ingressat. A final d’any ja comptàvem amb una consultora externa per tal d’agilitar i prioritzar aquest procés. Un cop recollida tota la informació disponible, es van fer diverses reunions per presentar aquest projecte, que es va batejar com a Projecte Q. Cada àrea de l’Hospital, tant assistencial com no assistencial, va elaborar un pla d’acció amb les tasques que calia realitzar per a l’any 2007. Enguany, per tal d’unificar i fer el seguiment de la documentació, s’ha creat un grup de treball. La persona referent del Projecte Q és Olga Mato, amb el suport de Dolors Blanch, per fer el seguiment del compliment dels plans d’acció i l’assessorament en l’entorn del projecte. Cristina Canals actua com a administrativa de suport en l’adaptació i codificació de la documentació segons els nous formats, i en l’organització de les carpetes amb la documentació. Totes les àrees ens envien la documentació que estan generant o actualitzant, prevista en els seus plans d’acció, i la revisem i adaptem al format Q. Un cop consen-
Lo que desde arriba no se ve son las fronteras. Serguei Krikalev.
10
QUÈ FEM
suat el document amb l’autor, s’envia a validar per part del responsable corresponent, segons l’àrea a la qual pertany (assistencial, no assistencial o comissions). Una vegada validat, es fa arribar al Comitè de Direcció per a la seva aprovació. Després de la seva aprovació, procedim a la difusió a través de la
intranet i ho anem endreçant a les carpetes físiques que s’han determinat a l’apartat “Destinataris del document”, ubicades a les diferents unitats, serveis i departaments del centre. Aquest procés és una oportunitat molt bona per replantejar circuits, formes de funcionament, documentar i difondre adequada-
ment la informació, arxivar i conservar la documentació correctament, i garantir la seva actualització periòdica. És un projecte estratègic de millora continuada que s’ha d’inserir dins del funcionament habitual de l’organització i que implica la participació i la col·laboració de tothom. ■
El problema de nuestros tiempos es que el futuro ya no es lo que era. Paul Valéry.
EL PROGRÉS DE LA MEDICINA
11
El punt dèbil i Edoardo Bassini KGV
E
n el lloc per on entra el conducte espermàtic a l’interior de l’abdomen hi ha un punt dèbil de la paret abdominal, el conducte engonal. Per aquest punt poden sortir les nanses intestinals després d’un esforç o d’un accés de tos. Sabem que l’hèrnia engonal ha estat un problema des de sempre. Totes les civilitzacions, des de la xinesa fins la maia es desesperaven intentant trobar solucions al problema. Els xinesos van practicar l’acupuntura per tota la zona herniada, fins i tot punxant els testicles. Una veritable tortura xinesa. Al segle XVI, el cirurgià francès Ambroise Paré va pretendre una solució mitjançant el magnetisme. Consistia a fer empassar pols de pedra imant als afectats d’hèrnia, i després untava el sac herniari amb mel i restes de ferro per tal que fos atret cap endins per la pols d’imant ingerida prèviament. La idea no va funcionar. Quan va aparèixer l’anestèsia, molts cirurgians es van atrevir a tallar el sac herniari i cosir. Habitualment, el resultat era una peritonitis i, en cas de supervivència, la debilitat de la paret feia que l’hèrnia es reproduís en poc temps. Edoardo Bassini era un apassionat nacionalista italià que es va llicenciar en medicina el 1866 a la Universitat de Pavia als vint anys d’edat, completant els seus estudis
amb Billroth a Viena. Bassini va lluitar per la unificació d’Itàlia amb l’exèrcit de Garibaldi, i va ser ferit per una llança a l’engonal per la guàrdia suïssa del Vaticà. La ferida es va fistulitzar al budell gros i va trigar molt de temps a curar-se. Quan Edoardo Bassini es va recuperar, es va dedicar a estudiar amb detall la regió engonal a les autòpsies, i s’adonà que la part interna del múscul transvers permetia fer una paret nova en desplaçar-lo i cosir-lo. Bassini va operar i curar un gran nombre de pacients abans de publicar els resultats de la seva tècnica el 1894. Actualment se segueix operant l’hèrnia engonal segons el seu mètode. ■
Rembrandt, Lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp (1632).
Obedece más a los que enseñan que a los que mandan. Agustín de Hipona
ESCRIVIM
12
El gran rei GÜEN COSTA
E
ra menut, pell pàlida, cabells rinxolats rossíssims i una gran capacitat per no respondre cap pregunta que se li feia mentre no parava de burxar amb qüestions ridícules i absurdes els ulls d’un adult massa enfeinat amb ell mateix com per estar atent a les coses importants dels nens. El cos, ara fa molt temps que el vaig deixar enrera. Era vell, feixuc i malalt. Tanmateix, després d’alliberar-me’n, vaig romandre a casa, envoltat dels meus, no gosava marxar, no gosava dir adéu a aquells que un dia m’havien estimat, però portava massa nits seguides escoltant els escallarings del repicar dels estels, cada vegada m’angoixava més pensar que potser el xaiet es va menjar la rosa, o que els baobabs havien ocupat el seu petitíssim planeta, o que mai no va arribar a casa perquè s’havia oblidat del camí... Ara tenia l’empenta i l’oportunitat de comprovar-ho, ja no estava lligat a la llei dels homes grans, aquells que no consideren important estimar una rosa; o un petit príncep que descobreix què significa estimar... Una altra raó que em va fer decidir d’iniciar aquest viatge per tal de retrobar-me amb el meu vell amic va ser la imperiosa curiositat, aquella que va fer escaldar el gat; volia saber si encara era un petit príncep o ja s’havia convertit en un gran rei que compartia regne amb un imponent roser i una molsuda
ovella. Encara s’estimaria les postes de sol? El volcà adormit s’hauria despertat? S’hauria despistat i un baobab seria ara el nou amo del planeta? No podia deixar d’angoixar-me i emocionar-me cada vegada que hi pensava. Recordava que venia d’un planeta petitíssim anomenat asteroide B612. Iniciaria el meu viatge que esperava fos ple de sorpreses, personatges extravagants i llocs insòlits... Me’n vaig anar al desert, al lloc més meravellós i més trist del món. El lloc on vaig veure per primera vegada aquell petit príncep i el mateix lloc on va desaparèixer. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar poder enlairar-me fins als núvols, en aquell moment un estol d’ocells migratoris va passar volant. Els vaig demanar permís perquè m’enlairessin fins més amunt del cel, a partir d’aquí ja podria continuar el viatge tot sol. El primer planeta que vaig visitar era un planeta gran, habitat per un sol home, ancià, molt ancià, amb cabells blancs i barba blanca. Estava encorbat damunt d’un gran llibre que estava en una taula enorme plena de rotlles de paper i instruments que em recordaven els dels navegants. Em va explicar que era geògraf, però que feia temps que no passava per allí cap viatger o explorador que li expliqués res per poder enregistrarho al seu gran llibre. Recordava que, molts anys ençà, havia conegut un noiet de rínxols rossos que
El tiempo que pasa uno riendo es tiempo que pasa con los dioses. Proverbi japonès.
ESCRIVIM
feia moltes preguntes, i que des de llavors no havia vist ningú més. Com que disposava de tot el temps de l’eternitat vaig decidir ajudar aquell vellet de barba blanquísima explorant el seu planeta perquè pogués fer mapes, anotacions... Un cop enllestida la feina, vaig rependre el meu viatge, vaig arribar a un planeta petitíssim on hi havia un fanal i un home assegut en una butaca. Em va explicar que era fanaler, que anys enrere treba-
llava moltíssim encenent i apagant el seu fanal. Donat que el seu planeta era tan petit, havia d’encendre i apagar el fanal cada minut. Una vegada havia conegut un nen que, en el seu viatge de tornada, li havia portat un estri electrònic. Deia que servia per encendre i apagar el fanal amb un sol dit. Així podria gaudir de les postes de sol tan freqüents al seu petitíssim planeta. Confidencialment, mai havia vist
unes postes de sol tan boniques... i les albades! Què us diria... Al tercer planeta que vaig visitar vaig trobar-me amb un home molt neguitós. No parava de comptar, la corbata estava tota arrugada, i per tot arreu hi havia papers rebregats amb un munt de números, sumes, restes, multiplicacions i una munió de cigarretes apagades. No va ser una visita gaire profitosa, ni divertida. L’home de negocis, que em va explicar que es dedicava a comptar les seves estrelles, no recordava haver vist el noiet. Bé, què hi farem... Vaig marxar per no destorbar-lo de tanta feina com tenia... El quart i cinquè planetes que vaig visitar estaven habitats per un bevedor malenconiós que bevia per oblidar la vergonya que sentia per ser bevedor, i un vanitós que només pretenia ser admirat per tothom que el mirés... Les estades en aquests dos planetes van ser molt curtes. Definitivament, les persones grans som molt estranyes! Una mica marejat per tant capvespre i albada, per tant comptador d’estrelles, per tanta olor a alcohol i per tanta vanitat... vaig decidir marxar. Aquesta vegada vaig trobar un planeta majestuós amb un rei majestuós. Recordava que el petit príncep ja me n’havia parlat i previngut, però no vaig saber estar-me de conèixer un personatge amb una feina tan absurda, segons el noiet. Un rei sense súbdits a qui manar... quina bestiesa! Això
13
sí, tot i ser un rei absolut, com que era molt bona persona, donava ordres molt raonables. El rei, amb la seva gran capa i la seva corona lluent, em va explicar que el noiet que buscava vivia en un planeta proper, i em va ordenar anar a cercar-lo cap a l’oest. En mig de la buidor de l’espai vaig guaitar un petit planeta fumejant... Seria aquest el planeta del petit príncep? Com seria ara? Com estaria la rosa? Em reconeixeria? I el xaiet? Sabia que el trobaria admirant una posta de sol. Sabia que encara que fos un noiet de rínxols rossíssims tenia el cor i la saviesa d’un gran rei. ■
No existe la libertad, sino la búsqueda de la libertad, y esa búsqueda es la que nos hace libres. Bertolt Brech
14
ESCRIVIM
Asclepio, M.D. BALBANI
D
octor, yo no estoy enferma. Se trata de mi hermano, que no quiere más visitas al médico porque dice que él se encuentra bien; pero su conducta no es normal. Compra todo lo que anuncian por la televisión: fajas adelgazantes, turbobatidoras, el pez robot... de todo, de todo. Cuando oye “llame ahora mismo al número...” se levanta e inmediatamente encarga el envío. Ha contraído deudas millonarias e hipotecado la casa, ha comprado unos terrenos en la montaña y se ha hecho traer toneladas de tierra de Bulgaria porque intenta conseguir la producción industrial de la seta ou de reig. Siempre ríe y le veo desaseado. Tropieza con mucha frecuencia y, sobre todo por la noche, parece un elefante en una chatarrería; a veces no saluda a sus amigos, se ha vuelto bizco y le ha salido un bulto en la nariz. En fin, estoy muy preocupada. ¿Cómo puedo hacer para que venga a su consulta? Me han hablado tan bien de usted... El doctor Asclepio escucha con atención y pregunta: ¿Ha ido al psiquiatra? –Al psiquiatra, al cardiólogo, al oftalmólogo, al reumatólogo, al dermatólogo y hasta al urólogo... pero yo pienso que todos están ciegos. Por eso quiero que le visite un médico que tenga buena vista... ayúdeme, por favor.
–Dígale a su hermano que estoy muy interesado en ese negocio de las setas y traiga todos los informes médicos que conserve. Veré lo que puedo hacer. El señor Dionisio acudió, solo, a la consulta y le confesó al doctor Asclepio: mi problema, doctor, es la impotencia, por lo demás soy feliz y tengo en marcha grandes proyectos. Pronto seré millonario porque descubriré el secreto de la reproducción de esa maldita seta tan cotizada. He visitado al médico urólogo y me recetó Viagra, pero su único efecto fue que lo vi todo de color azul y me provocó palpitaciones. El urólogo me envió al cardiólogo y éste me ha encontrado un aneurisma de la aorta con insuficiencia y quiere visitarme cada año. Por mi parte, acudí al oftalmólogo y me ha diagnosticado atrofia óptica idiopática pero se mostró extrañado que no recordara alguna antigua enfermedad ocular ya que encontró la pupila deformada. Varias veces me pellizcó la nuca. Tam-
El miedo nos hace traidores. Shakespeare.
bién me dijo algo de un tercer par incompleto, en fin, dijo que no me preocupara. –¿Desde cuándo tiene ese bulto en la nariz? –Hace mucho tiempo, pero eso no me preocupa; siempre he querido tener una nariz grande. El dermatólogo me hizo una biopsia cuyo resultado es, aquí lo tengo, granulomatosis inespecífica. –Su hermana me dijo que también le ha visitado el médico psiquiatra. –Sí, ahora acudo a unas reuniones de psicoterapia de grupo pero suelo quedarme dormido. Considero que son una pérdida de tiempo... tengo tantos proyectos... Me ha recetado Largactil. Aquí tengo el informe. El doctor lee: “El señor Dionisio presenta un síndrome adaptativoreactivo con pseudología fantástica y trastorno de la ideación con rasgos paranoides. Puede conducir automóviles”. –Vamos a realizar una exploración. Por favor, desnúdese y túmbese en la camilla. El doctor Asclepio fija su atención en una rodilla deformada que al movilizarla produce crujidos atronadores. –Doctor, me olvidaba, el reumatólogo dijo que tenía artrosis pero quedó sorprendido porque no tengo dolor. De hecho, yo no tengo dolores, al contrario, me he vuelto con los años muy ágil. Mire, mire lo que hago.
ESCRIVIM
El señor Dionisio se sienta en la camilla y, con un movimiento rápido, se coloca la pierna detrás de la cabeza. –Por favor, hombre de Dios, no haga eso –dijo el doctor. –Bueno, como le cuento, estoy en una lista de espera para prótesis. El doctor inicia una exploración sistemática y aprecia una pupila deformada con ausencia de reflejo fotomotor, pero la presencia de éste al fijar la mirada y con el dolor; una parálisis del recto interno; un soplo de insuficiencia aórtica, y la ausencia de los reflejos rotulianos y aquíleos. Al explorar la sensibilidad, pincha en una pierna y pregunta: ¿qué nota? Un pinchazo, pero... en la otra pierna, contesta el señor Dionisio. El doctor piensa: aloquiria, se trata de aloquiria. –Levántese y camine –ordena.
El paciente camina con grandes zancadas apoyando los talones y, cuando le pide juntar los pies y cerrar los ojos, pierde la estabilidad y tiene que abrazarse al doctor. –Bueno, bueno... creo que podré ayudarle. Se trata de la locura de Venus. Tenemos que hacer unos análisis de sangre y practicar una punción en la espalda. –A mi no me duele la espalda, dice el señor Dionisio. –Ya sé que a usted no le duele nada. Parece un faquir. Se confirmó el diagnóstico (sí, querido lector, lo ha adivinado) de sífilis terciaria y el doctor Asclepio propuso al paciente un tratamiento específico. El señor Dionisio mejoró en algunos aspectos y justificó el abandono de su proyecto por el derrumbe del precio de las setas de-
15
bido a la importación del producto. El doctor recordó la fábula hindú de los ciegos, aquella que trata de la verdad incompleta, en que cada uno de los seis ciegos describe al elefante según la parte que toca, pero... la especialidad del doctor obliga a tocar todas las teclas y es un estudioso de la obra de Charcot, Argyll- Robertson, Babinski, Wassermann y Nelson; de aquellos clínicos que veían el animal completo. ■
Ejercer el poder corrompe. Someterse al poder degrada. Mijail Bakunin.
16
ESCRIVIM
Ramblejant... per l’Hospital ADOLF DESCALZI
Ramblejar. v intr. Passejar per la rambla.
S
i hi ha un espai de l’Hospital que té capacitat de captivar, aquest és sense dubte el passadís central. “Tanta llum, tanta tranquil·litat” opinen uns; “massa espai, poc funcional” opinen d’altres; la nostra “rambla” mai deixa indiferent a ningú. Rambla amunt o rambla avall, més de cinc quilòmetres algú va arribar a comptar en la seva jornada laboral, o això és el que diu la llegenda. La nostra rambla, aparador de la vida de l’Hospital, bull d’activitat i esdeveniments. Als matins dóna la benvinguda al personal que esglaonadament hi va entrant. Les salutacions de bon dia trenquen el llarg silenci de la nit. Ens hi retrobem camí del cafè, tan necessari per a alguns. Al llarg de la jornada és punt de reunió, ara aquí, ara allà, veritables sessions clíniques no programades. Qui sap les
decisions clíniques que s’hi han arribat a prendre, lluny dels protocols, de sales d’actes i projectors. Al migdia, la rambla és converteix en camí de peregrinació dels diferents grups, sempre estancs i ben delimitats, sempre amb els mateixos horaris, a la recerca de l’anhelat dinar. Més tard, tot baixant de comitès, juntes i altres reunions, a la rambla tothom s’hi atura per criticar, lloar o tant sols comentar el que s’ha escoltat a la planta u, dos, tres o quatre. La tarda ja ha arribat, i els passos decidits dels uniformes blancs van deixant, a poc a poc, pas a les famílies, que de manera insegura i tot preguntant, van a la recerca del seu familiar. Es fa de nit, el passadís central recupera la tranquil·litat, i un rètol lluminòs ens recorda que a aquelles hores res, ni tant sols la sortida, és com durant el dia. A la rambla de l’Hospital es parla de medicina i del partit del diumenge; es riu comentant el darrer correu brossa però també s’hi plora davant la notícia adversa. La ram-
bla és també espai de tensa espera quan les sales destinades a esperar estan a vessar. A la rambla es diagnostica tot fent caminar o mirant a contrallum la darrera radiografia. Algú també hi ha trobat espai per resar encarat a algun punt llunyà, quan la sala de pregària s’ha convertit en església. La rambla és també testimoni de tendres salutacions i de tenses mirades, i a vegades de secretes converses telefòniques. Algú fins i tot hi ha arribat a conspirar. La rambla ha estat maltractada quan en nom de la seguretat els seu ulls de bou van ser tapiats i sovint es veu amenaçada amb incòmodes goteres després de cada aiguat. Igual que la societat, la rambla és ara més multicultural que mai. Usuaris i treballadors vinguts d’arreu hi intercanvien experiències, llengües i també cultures diferents. I per cultura la que sovint ens regala exposada a les seves parets. La rambla és també art. Un dia a l’any, quan l’hivern és a tocar, la rambla s’omple de gom a gom. Al voltant de fastuoses taules minuciosament preparades, tothom hi és convidat per celebrar tot menjant que l’any ja s’acaba. I mentre m’acomiado, rambla avall, camí del vestuari, els plafons penjats a les parets em recorden que visc a “la ciutat dels meus somnis”... La rambla és també tribuna electoral. Fora, més enllà del passadís central, el Penedès està pletòric i efervescent de primavera. ■
Qué es el tiempo? Lo que hay entre una paga y la otra. Así de mísera es la conciencia que infunde el capitalismo a quines viven bajo su dominio. John Berger.
ESCRIVIM
D’un corb marí nedant al Foix ARMAND MARTÍNEZ
F
a uns dies, passejant amb el quad pels boscos que envolten el pantà del Foix, vaig tenir l’agradable sorpresa de veure cabussar-se un corb marí de la manera que els ho he vist fer moltes vegades al mar, amb un elegant saltiró i entrant de cap a l’aigua per sortir, després, força metres més enllà. Aquest fet tan simple m’ha fet reflexionar tant que bé us ho haig d’explicar a vosaltres, la meva família hospitalària. Què fa aquest animal en aquest pantà d’aigües fosques tenint el seu mar, tan ample, tan clar, tan proper? Vaig aixecar la vista i me’n vaig adonar... Els que em coneixeu sabeu de la meva afició al mar “de tota la vida”. Navegar a vela és l’art de viatjar aprofitant l’impuls de l’aire en moviment i la seva força, sovint fluixa i inestable, sovint violenta i perillosa i de vegades adequada sobre d’un mar a cops blau i tranquil, a cops fosc i aterridor, i de vegades adequat, tot sota un cel
que crema o congela o facilita un meravellós bany per la popa. Arribar a entendre i a dominar aquests elements requereix d’unes experiències d’integració amb la naturalesa que ofereixen ocasionalment unes conjuncions d’extremada calma, sensualitat i bellesa i d’altres de desafiament esportiu i personal. Tot i la necessitat de trobar els límits a la habilitat-sensibilitat en aquest domini i d’entrar en competició, sovint amb mi mateix, a què m’obliga un determinat tret de caràcter, m’és també important gaudir de la bellesa natural que té una caleta de sorra clara, entre pins que escalen les roques, les onades, petites i tu nedant amb quatre peixos i gavines o una sortida de sol amb les Medes de guàrdia mentre el far de Cap Begur i les darreres estrelles es van apagant i tu prens cafè abrigat amb la manta de nit i el run-run del motor dièsel o una nit de vent i mar favorables navegant al límit de velocitat el canal de Mallorca, mentre uns dofins fluorescents juguen davant la proa, les constel·lacions conegudes fan el seu giravolt a la polar i tu, concentrat en no perdre ni un bocinet de vent aprofitable per arribar abans, sempre abans.... És un cúmul d’imatges i sensacions de mar, de vent, de cel, de llum i de natura que compensen de sobres la dita certa: “Navegar es
17
la forma més incòmoda de viatjar” i, a més, sovint, “sense un rumb ben definit”, afegeixo jo. Ara que vaig molt en quad, pels boscos de l’Ordal o de la Llacuna o en expedicions a l’Àfrica fent de metge, m’he adonat que navegar per les dunes, entre palmerars o acàcies o voltar pels camins entre les nostres vinyes i pins propers m’ofereix igualment aquestes sensacions d’integració natural, d’observació i descobriment, de sensibilitat: aquest arbre, aquell núvol sobre la muntanya, l’esquirol de
cua trempada, aquella parella de falcons que volen plegats o la família de porcs senglars creuant plegats aquest camí que puja i baixa i no te fi. Les sensacions de “què faig aquí?” palejant sorra, un cop més, deshidratat entre les dunes del desert de l’Oubari, es compensen de sobres prenent el te al campament d’uns beduïns, amables, vora un foc de camp, amb els udols dels fenecs, propers, a la recerca de menjar i un cel aclaparador al damunt, igual que en arribar a l’estilitzat port de Ciutadella, que et rep amb “aquella lluminositat” i el parlar salat de “s’illa des vent”, l’ànim calmat per fi, compensen la por constant d’una llarga nit de mala mar. ■
Siempre hay una brecha entre la imagen y la palabra. Las palabras nunca cumplen por completo la función de la vista. John Berger.
18
ESCRIVIM
Tremoleu, catalans. Torna Felip V! XAVIER BOTET
F
erran II, anomenat “el Catòlic”, s’havia casat, obligat pel seu pare per motius polítics, amb Isabel de Castella, germana del rei castellà Enric IV. A la mort d’aquest, el 1474, la seva germana va disputar el tron a Juana “la Beltraneja”, filla del rei Enric. Després d’una guerra civil castellana de 5 anys, Isabel va conquerir la corona de Castella i Ferran va passar a ser el rei consort. El 1479, amb la mort del seu pare Joan II, Ferran va heretar els regnes de la confederació catalanoaragonesa i, davant l’amenaça francesa, va tornar a conquerir Nàpols. Malgrat que ell havia estat nomenat rei consort de Castella, la seva esposa Isabel, la Catòlica, no va ser mai reina consort de la confederació catala-
noaragonesa. Ferran va ser un hàbil governant que va reformar la Generalitat i va resoldre la majoria dels conflictes que el seu pare havia deixat pendents. El seu gust pel govern el va dur a interessar-se tant o més pels assumptes castellans que pels catalans, ajudant la seva esposa, més preocupada per qüestions de religió, a resoldre adequadament difícils afers polítics i a culminar les conquestes de Granada, Nord d’Àfrica i Canàries. La separació entre els dos regnes va quedar ben palesa en considerar-se el descobriment d’Amèrica un fet castellà, i es va prohibir als catalans la possibilitat de comerciar amb el Nou Món. A la mort d’Isabel el 1504, i atenent al seu testament, Ferran va ser nomenat regent de Castella, en nom de la seva filla Joana. Però el 1506 la noblesa castellana el va expulsar i, davant la greu malaltia mental de Joana, va proclamar rei de Castella el seu marit Felip, però va morir pocs mesos després. Mentrestant, Ferran havia tornat a Aragó, i es va casar amb Germana de Foix, amb qui va tenir un fill que, d’haver sobreviscut, hauria estat rei de la confederació catalanoaragonesa, amb la qual cosa, els regnes de Castella i Aragó haurien seguit els seus camins paral·lels i separats com fins aleshores. Lamentablement, el nen va morir, i a la mort de Ferran, el 1516, el seu
tron va ser heretat per la seva filla Joana, la Boja, que ja era reina de Castella des de 1504. Cal recordar que l’espòs de Joana, el flamenc Felip I, el Bell, va morir el 1506 i, per tant, va ser rei consort de Castella durant dos anys, i, posteriorment, rei coronat. Aquest Felip I va ser rei de Castella, però mai no ho va ser de la confederació catalanoaragonesa, ja que Ferran no va morir fins el 1516. Felip I el Bell tampoc no va ser rei d’Espanya per la senzilla raó que encara no existia. La denominació d’Hispania o Espanya feia referència, en aquella època, a una realitat geogràfica, no política, que era la península ibèrica. Aquesta terminologia, heretada dels romans, englobava diversos regnes: Portugal, Navarra, Catalunya-Aragó i Castella. Espanya significava un àrea geogràfica, com Escandinàvia, Balcans o Magrib, però en absolut un país, un estat o un regne. Malgrat ser la legítima reina de Castella, Joana, a causa de la seva malaltia mental, no va poder exercir el poder. A la mort del seu espòs Felip, la cort castellana va cridar de nou Ferran, el seu pare, perquè exercís la regència fins a la majoria d’edat del seu nét Carles, fill de Joana i Felip. El 1516, i quan Carles tenia només 16 anys, mor el seu avi Ferran II de Catalunya i Aragó. Així, Carles es con-
Yo no soy un hombre, soy un campo de batalla. Nietzsche.
ESCRIVIM
verteix en rei de la confederació catalanoaragonesa jurant corts a Saragossa i Barcelona, i regent de Castella (no en va esdevenir rei fins el 1555, quan va morir la seva incapacitada mare). Carles va heretar altres títols europeus per part del seu pare, com l’arxiducat d’Àustria i el ducat de Borgonya. El seu regnat es va caracteritzar pel respecte a les lleis i furs catalans, però, alhora, per la constant petició de fons per finançar les guerres i expedicions en tot el món que les exhaustes arques de Castella no podien afrontar. El seu fill, Felip I de Catalunya i Aragó, II de Castella i I de Portugal, va heretar les possessions del seu pare, mort al 1556, a les quals va sumar el regne de Portugal després de la mort sense descendència, el 1580, del rei Enric I. La seva formació havia estat eminentment castellana. Això, afegit a la seva gran dificultat per als idiomes –el seu domini del català, el flamenc, el francès i el portuguès era pèssim–, va dificultar enormement la seva relació amb els súbdits dels seus inabastables dominis. A més, va iniciar un sever procés de centralització administrativa situantla a Madrid. L’actitud de Felip I (II de Castella) va ser, en general, respectuosa amb Catalunya, malgrat l’enorme pressió fiscal per compensar la fallida castellana i finançar les seves desmesurades cam-
panyes militars, les protestes per la progressiva castellanització de l’administració i de l’Església i l’injustificat empresonament dels diputats de la Generalitat el 1569 per una falsa denúncia. Igual que el seu pare, va jurar davant les Corts Catalanes i, fent honor al seu jurament, va respectar en gran mesura les seves lleis. Queda clar doncs que el primer rei anomenat Felip que va tenir Castella va ser Felip el Bell, marit de Joana la boja, filla d’Isabel la Catòlica. Aquest home va ser rei de Castella, però no de CatalunyaAragó, atès que el seu sogre, el rei Ferran el Catòlic va morir molt més tard que ell. Ferran mai no va ser rei consort de Castella i Isabel mai no va ser reina de CatalunyaAragó. El fill de Felip i Joana, Carles, va heretar un munt de regnes europeus, entre ells Castella (1555) i Catalunya-Aragó (1516). En aquells moments, Espanya no era cap entitat nacional o estatal, era només un referent geogràfic que designava la península, igual com poden ser Escandinàvia, els Balcans o el Magrib. El seu fill Felip també va ser rei de Castella (Felip II) i de Catalunya-Aragó (Felip I, doncs era el primer rei del nostre país amb aquest nom). Si hom vol, i acceptant la manipulació històrica dels governs i intel·lectuals espanyols dels segles XIX i XX que situen el naixe-
19
ment d’Espanya al segle XVI, també podem dir que va ser Felip I d’Espanya (abans ja hem dit que el seu avi Felip va ser rei de Castella, però mai de Catalunya). Per tant, queda clar que aquell que a l’escola ens van vendre com a Felip II, el mateix que va enviar l’Armada Invencible, fou, en realitat, Felip II de Castella, Felip I de Catalunya i Felip I de la suposada Espanya. Si acceptem aquests raonaments, queda clar que l’actual marit de Letízia Ortiz serà Felip VI de Castella, Felip V de Catalunya-Aragó i Felip V d’Espanya. Que els mitjans espanyols, que es vanten de saber-ho tot al voltant de les reialeses hispàniques, només contemplin les nissagues castellanes per comptar els reis d’Espanya em sembla lamentable. Però que aquesta mateixa errada la cometin els mitjans catalans, ho és encara més. ■
Lo terrible no es la altura, sino la pendiente. Nietzsche.
20
ESCRIVIM
Cor de lleó MONTSE CASTRO FORNS
S
i coneixes un home de façana de pedra i cor de lleó, llavors coneixes el mateix home que jo. El seu nom no té importància. Ja a primera hora del matí portava una camisa acabada de planxar, sense cap arruga, sense cap olor. Cada dia, a la mateixa hora, a la mateixa cantonada, esperava impacient que el passessin a buscar per anar a la feina. No volia aparentar-ho però se sentia insegur, s’imaginava que un bon dia seria oblidat entre les presses i el temps, creia que potser el cotxe que el portava a la feina no el recolliria. Desconeixia que no era important el seu nom ni el seu aspecte. Per a ella, només era important la seva amistat, la seva companyia. De tota manera, en aparença era un home segur de si mateix, se-
ductor amb elegància, incapaç d’acceptar ni una equivocació, en definitiva, una façana de pedra. Per a ella, el seu aspecte era insignificant, el que comptava era el seu fons. Però la forma l’estava portant a un desastre. “Quina forma?”, direu. Doncs aquella forma garratibada com un pal, aquell dir el que toca perquè toca, aquell fer el que s’escau en cada moment, el no deixar escapar l’aire, fer la forma que els altres volien d’ell. Pobre manipulat, sense voler-ho va deixar que els altres li donessin forma. Una forma de castell hermètic, rígid i una façana de pedra que havia de petar. Sort que dins d’aquell castell de pedra hi bategava un cor d’ocell. Un ocell que havia volat, havia vist món, havia estimat, volia estimar i no sabia què fer perquè el seu cant de rossinyol sobrepassés el gruix de la muralla. Incapaç d’entendre que tot el que volia no ho podia tenir, el seu cor cansat de bategar a contra peu es va aturar. No cal fer cabal del temps en què va estar aturat. L’home de pedra es va quedar garratibat. A ell no, a ell no li podia passar. Es va quedar esperant, esperant com qualsevol dia, sense dir res, però ara sí. Ara sí estava segur que algun cotxe el recolliria, i no calia que fos ella. La confiança, aquella confiança que havia perdut, va fer que el cor d’ocell que tenia comencés a bategar de nou. Un rossinyol amb un cor de lleó que lluitava per poder volar. Les pedres de la raó feien
mal quan queien i potser el mal seria irreversible i les ales no li permetrien volar molt alt, però valia la pena seguir lluitant. Volaria com un rossinyol, com un verderol o un pardal, però volaria. Abans, les pedres no li havien deixat sentir el batec del cor i ara el bategar de les ales dins el castell eren tan fortes que l’home de pedra ja començava a volar com un rossinyol amb un cor de lleó.
Hi ha castells amb torres molt altes i finestres amb poca llum, però només la confiança permet els ocells engabiats batre les seves ales amb força per tornar a volar. Només fa falta un cor de lleó. Un cor noble i valent. Un cor de lleó. ■
Donde hay poca justicia es un peligro tener razón. Quevedo.
ESCRIVIM
21
Els Falcons de Vilafranca ESTER VENTOSA
Q
ui més qui menys sap que a Vilafranca tenim una de les millors colles, per no dir la millor, de castells: els Castellers de Vilafranca. Però no tothom sap que també hi ha una altra formació de figures humanes anomenada els Falcons de Vilafranca, i és d’aquesta de la que us vull parlar. El seu origen es remunta al 1862, quan un comerciant de Praga, Jindrich Fügner i un catedràtic de la Universitat de Carles IV, Miroslavg Tyrs, van crear una organització d’educació física a Txecoslovàquia, anomenada Sokol, que, traduït, significa falcó. Va ser una de les congregacions de gimnastes més grans d’arreu del món, i va ser arran d’un viatge per aquelles terres que va fer el mossèn vilafranquí Albert Bonet, que les va descobrir i les va introduir a Cata-
lunya. Així, a final de 1933 hi havia un total de vint-i-cinc grups, repartits pel principat. Malauradament, aquestes formacions van ser molt perseguides pel règim franquista i actualment només en queden set: Llorenç del Penedès, Puigdàlber, Sant Sadurní d’Anoia, Piera, Barcelona, Vilanova i Vilafranca. Els falcons es caracteritzen per la seva gran agilitat, ja que amb diferents moviments i postures del cos aconsegueixen una gran diversistat de figures. N’hi ha en què estan agenollats, com la piràmide, altres acotats com la pira, i d’altres que es fan completament drets, com els castells o els pilars. També en trobem d’altres que combinen les tres formes o bé estan en moviment, com els ventalls o la torreta. La principal característica és que totes les seves figures són netes, és a dir, sense pinya. No per això
menys complicades, sinó al contrari. De totes les colles, la més destacada és la dels Falcons de Vilafranca. Va néixer el setembre de 1959, composta per 15 nois. Des de llavors ha anat creixent en components, i les seves figures en dificultat. Així, les màximes fites han estat carregar i descarregar el pilar de sis aixecat per sota, la pira 6/6 i la piràmide d’11, en la qual es necesiten 67 falconers per realitzar-la. És ben cert que per arribar on són cal una gran concentració i preparació prèvia. Per això, els assajos són setmanals, i es demana una gran implicació personal i d’esforç. Totes les exigències es compensen amb escreix quan una figura és descarregada amb èxit i la gent aplaudeix bocabadada i amb la pell de gallina pel que acaben de veure. És cert que es corre un risc, però el fet d’un treball en equip, ben fet, la implicació de tothom perquè allo que fan arribi a bon port i que ningú prengui mal, agafa uns valors que poques activitats esportives tenen. La difèrencia és que en els Falcons ningú hi guanya i, si cau, tothom hi perd. ■
Las religiones son como luciérnagas, necesitan la oscuridad para brillar. Schopenhauer.
22
ESCRIVIM
Cartes des d’Iwo Jima, des de Stalingrad, des de Varsòvia... GEORGINA GIMÉNEZ
E
l febrer de 1945, el general Tadamichi Kuribayashi va rebre l’última ordre de l’alt comandament japonès: havia de convertir Iwo Jima en la tomba del seu exèrcit. Era un samurai i, per sobre de la victòria o la derrota, hi havia la mort honorable segons el Bushido. Així que va enviar tres poemes al Quarter General Imperial i va tallar tota comunicació. A mesura que s’anava desenvolupant la lluita, es va posar de manifest que el blanc i el negre no existien, i que realment el gènere humà es movia i es mou en una extensíssima gamma de grisos. Paradoxalment,
com més gran és aquesta, més ens iguala amb els nostres enemics i ens ensenya que hi ha amargues victòries i derrotes reconfortants. Uns anys abans, a l’altra banda del món havia començat una batalla sagnant. Un tinent alemany va escriure: “Moltes vegades em pregunto per a què tot aquest sofriment. S’ha tornat boja la humanitat? Aquesta època terrible marcarà molts de nosaltres per sempre.” Aquesta era la batalla de Stalingrad. Nombrosos testimonis escrits pels mateixos soldats posen de manifest quines són les prioritats en les situacions límit. “Tia Liuba, per favor, envia’m alguna cosa per menjar. Em fa vergonya demanar-t’ho, però la fam m’obliga a fer-ho. A la reraguarda deuen estar pregonant que tot hauria d’anar cap al front, però al front no tenim res. El menjar és dolent i n’hi ha molt poc. Les coses que diuen no són veritat”, escrivien els combatents rusos. “Un noiet va aparèixer en el nostre camí. Ja no pidolava, simplement mormolava: ‘Pa, pa’. És esfereïdor veure quanta pena, patiment i apatia poden existir en el rostre d’un nen.” “No us amoïneu, no us entristiu, perquè com més aviat estigui sota terra, menys patiré”, escrivien els alemanys. Les conviccions més elevades d’honor, servei a la pàtria i sacrifici pels ideals queden enrera quan
l’ésser humà és portat fins al límit de les seves forces. És llavors quan s’adona que la seva pàtria és la seva família i que tot el que ha anat a buscar lluitant ben lluny, de fet ja ho tenia a casa. “Hola, la meva estimada Palina! Estic bé i amb salut. Ningú sap què passarà, però viurem i veurem. La guerra és dura... T’enyoro molt però no hi puc fer res, ja que milers de quilòmetres ens separen” escrivia un soldat rus. Un tinent de l’Exèrcit Roig va enviar el següent missatge: “La gent em podria retreure, si llegís aquesta carta, la raó per la qual estic lluitant per tu. Però no puc distingir on acabes tu i on comença la pàtria. Tu i la pàtria sou el mateix per a mi.” “Hola Shura! Envio petons pels nostres dos ocellets, Slavik i Lidusia... Durant aquests dies de dur combat estic venjant el meu estimat poble natal de Smolensko, però a la nit baixo al soterrani on dos nens rossos s’asseuen a la meva falda. Em recorden l’Slavik i Lida. Charnosov.” “Mariya penso que recordaràs la nostra última nit junts. Perquè ara, en aquest minut, fa exactament un any que ens vam separar. Era molt difícil per mi dir-te adéu. Era molt trist, però ens havíem de separar perquè era el mandat de la pàtria... Kolia.” Les cartes dels soldats alemanys tenen un caire similar “Estimats pares: el destí s’ha decidit en contra nostre. Si rebeu
Mejor encender una vela que blasfemar la oscuridad. Proverbi xinès.
ESCRIVIM
notícies que he caigut per una Alemanya més gran, suporteu-ho valentment. Com a últim llegat, encomano la meva esposa i els meus fills al vostre amor.” “Estic pensant en tu i en el nostre fillet. L’única cosa que em queda és pensar en tu. M’és indiferent tot. Pensar en tu em destrossa el cor.” En Balogh, un hongarès atrapat entre dos focs, es lamentava: “Oh Déu, atura aquesta terrible guerra. Si hi hem de prendre part per més temps, la nostra resistència es trencarà... Tindrem alguna altra vegada un diumenge agradable a casa? Tindrem una altra vegada l’ocasió d’asseure’ns a l’entrada? Ens recordaran a casa?” A mesura que avançava el conflicte, els exèrcits s’anaven adonant del patiment que infligien a la població civil i expressaven el seu malestar criticant la inutilitat de la guerra en les seves cartes. En ésser interceptats els missatges, alguns ho van pagar amb la pròpia vida. L’oficial alemany Groscurth, que es va negar a complir l’ordre d’assassinar els nens jueus de l’orfanat de Belaya Tsarkov, va escriure a la seva esposa: “No podem ni ens hauria d’estar permès guanyar aquesta guerra”. Segons les paraules d’un altre suboficial, “Avui he vist molts refugiats venint de Stalingrad. Una escena de misèria indescriptible. Nens, dones, vells (tan vells com l’avi) jeien aquí al camí lleugerament vestits i sense protecció contra el fred. Encara que són els nostres enemics, era profundament commovedor... He vist molta misèria durant aquesta guerra, però Rússia ho supera tot. Sobretot Stalingrad. No comprendries això, hom ho ha de veure”.
“Pare, vostè sempre em deia: ‘Sigues lleial a la nostra bandera i triomfaràs’. Mai oblidaré aquestes paraules, perquè ha arribat el temps que tot home sensat a Alemanya maleeixi la bogeria d’aquesta guerra. És impossible descriure el que està passant aquí. Tota persona a Stalingrad que encara té cap i mans, homes i dones, continua lluitant.” “Aquí, una frase de l’Evangeli em ve moltes vegades a la ment: no deixaré pedra sobre pedra. Aquí, això és veritat.” No gaire lluny en temps i espai, a Varsòvia, el 1943, el capità Wilm Hosenfeld escrivia un diari que va aconseguir fer arribar a la seva familia eludint la censura alemanya. El seu testimoni es recull en el llibre El pianista del ghetto de Varsovia, en el qual es basa la pel·lícula homònima de Roman Polanski. “Quan l’estiu passat es van cometre els horribles assassinats massius de jueus, amb la massacre de tantes dones i nens, vaig saber amb tota certesa que perdríem la guerra. Ja no tenia cap sentit una guerra que abans potser estava justificada com a recerca de subsistència lliure i d’espai vital; ara, però, havia degenerat fins a convertir-se en una inmensa i inhumana matança massiva que negava tots els valors culturals i que no podria justificar-se mai davant del poble alemany. Aquests bèsties pensen que així guanyarem la guerra, però la guerra l’hem perduda amb aquesta espaordidora matança dels jueus. Ens hem cobert d’una vergonya que no es pot netejar; és una maledicció que no es pot conjurar. No mereixem misericòrdia: tots en som culpables. Quan els nazis vam arribar al
23
poder no vam fer res per aturarlos; vam trair els nostres propis ideals de llibertat personal, democràtica i religiosa... ens vam deixar arrossegar a la guerra. Ens vam conformar amb una Alemanya sense representació democràtica... No es poden trair els ideals impunement, i ara n’hem d’afrontar les conseqüències.” El rebuig a la violència és gairebé tan vell com la Humanitat, però no podem desfer-nos d’una condició que forma part de la nostra pròpia naturalesa. “No sembris el temor entre els homes, perquè Déu et combatrà en igual mesura, doncs a qui pretén conquerir la vida amb la violència, Déu li treurà el pa de la boca, li prendrà les seves riqueses i el reduirà a la impotència. No sembris el temor entre els homes, dóna’ls una vida de pau i tindràs amb la pau el que hauries obtingut amb la guerra, perque aquesta és la voluntat de Déu”. (Pta-Hotep. Textos de les piràmides. 2400 aC). ■
Si no quieres que nadie se entere no lo hagas. Proverbi xinès.
24
ESCRIVIM
Montanyans, 1990 Mas de Pontons, 2007 MONTSE BADIA
A
vui, quan he arribat a casa després de la sortida al Mas de Pontons, he pensat en una pregunta que m’han fet: per què no tornem a muntar les sortides que fèiem els administratius a Montanyans un diumenge del mes de juny? Aquelles sortides amb tota la família que un mes abans ja començàvem a preparar perquè el gran dia no ens fallés res: demanar l’autorització per fer foc, preparar el
gel per la síndria, comprar la coca a les Cabanyes perquè era més bona, la xocolata negra (era la que més agradava), el barrilet de cervesa, les taules, les cadires i, per descomptat, la carn per a la costellada. Però, sobretot, moltes ganes de passar-ho bé. De diferent manera, i des que vàrem celebrar els 600 anys, crec que les hem tornat a recuperar, amb la gran peculiaritat que estan obertes a tothom i que cada any s’hi van afegint diferents famílies. Aquest any hi ha hagut una
Sortida a Montanyans, 1993.
Filosofar es aprender a morir. Montaigne.
Sortida a Pontons, 2007.
agradable sorpresa: hi havia un munt de quitxalla de totes les edats, fills dels treballadors i treballadores de l’Hospital que ens han fet recordar les nostres sortides a Montanyans. Vàrem començar amb l’Aida, el Daniel, les Annes, el Marc, la Marta, l’Oriol, el Guillem, etc. I avui hem trobat la Marina, el Pau, la Clara, l’Eduard, el Guille, el Xavier, l’Alex, la Berta, els Bernats, la Mireia, els Oriols, l’Ivette, el Roger, l’Aina, etc. Sabeu? Creia que les vivències d’aquells anys a Montanyans als anys 90 ja eren un record, però ahir, al Mas de Pontons, van retornar. Després d’uns anys d’impàs, l’esperit de convivència d’un diumenge de juny, s’han recuperat amb escreix aquests últims tres anys amb les rutes pel Penedès. Els grans parlant de tot i la quitxalla jugant, com si res. Fins la propera. ■
ESCRIVIM
25
China poblana ARLETT TORRES & GUSTAVO JURADO
H
ola otra vez; con la idea de seguir compartiendo con ustedes algunas costumbres y tradiciones de nuestro país, hemos decidido contarles la leyenda de uno de los trajes típicos más emblemáticos de México, y es curioso saber que el nombre del traje no tiene mucho que ver con México, ya que se le llama traje de “china poblana”. Y he aquí la leyenda…. Cuentan que una bella princesa hindú llamada Mirnha tuvo que huir de la India durante la guerra con los turcos, junto con sus padres y su hermano, a las costas, y fue ahí donde fue capturada y hecha esclava por piratas portugueses dedicados al tráfico de esclavos. Mirnha fue llevada a Cochin, en el sur de la India, pues los piratas iban de puerto en puerto intercambiando sus botines. En este lugar Mirnha tuvo la oportunidad de escapar y se refugió en una misión jesuítica. Los piratas no iban a dejar que una mercancía tan valiosa se les escapara, así que fue raptada nuevamente por éstos, que le llevaron a Manila, donde la vendieron a quien luego la llevaría a la Nueva España. En aquel entonces, el virrey de México, el Marqués de Gálvez, pidió al gobernador de Manila la compra de esclavas de buen parecer para el ministerio de su palacio, y por consecuencia trató de adquirir la belleza de Mirnha. En
su arribo al Puerto de Acapulco, la esclava oriental despertó la curiosidad, pues sus vestimentas y rasgos eran ajenos para la gente concurrida a la llegada de la Nao de China. La gente se preguntaba como había llegado a México aquella china, palabra que en lengua quechua significa “sirvienta de origen mestizo”. Pero el mercader ya tenía a la joven en pedido para el capitán Miguel de Sosa y su esposa, quienes bautizaron a su recién llegada en la iglesia del Santo Ángel de Analco con el nombre de Catarina de San Juan. Sus dueños en Puebla la educaron cristianamente y más que sirvienta la vieron como miembro de la familia. Unos pocos años después de su llegada, Miguel de Sosa murió, dejando en su testamento la orden de manumitir1 a la esclava. Enseñó a las mujeres a coser al estilo chino, y a ella se le atribuye el diseño del traje típico de las mujeres de Puebla. Se casó con un esclavo de origen chino, Domingo Suárez, con el cual rehusó hacer vida marital. Fue conocida como la “china poblana” hasta que ingresó en el convento de Santa Catalina, donde logró fama de Santa, pues se dice que comenzó a tener visiones de la Virgen María y el Niño Jesús. Catarina de San Juan murió el 5 de enero de 1688 a la edad de ochenta y dos años. Siempre fue buena y considerada con todos y particularmente con los indios. El vestido de la china poblana “mujer del pueblo” se relaciona
con Mirnha o bien Catarina de San Juan, ya que vistió siempre trajes parecidos al actual de china poblana, por lo que se identificaba con las indias de la región y, a la vez, recordaba sus trajes orientales. Y aunque ella vivió casi doscientos años antes de la creación del vestido como lo conocemos ahora, con los colores patrios, se dice que ella realizó el diseño y después de la independencia de México se añadieron el verde, blanco y rojo. ■
1. Manumisión. En la antigua Roma, es el nombre que recibía el proceso de liberar a un esclavo, tras el que se convertía en un hombre libre, o incluso en un ciudadano romano con plenos derechos.
He arrojado esa cosa minúscula que llaman yo y me he convertido en el mundo inmenso. Soseki.
26
ESCRIVIM
A la meva flor MANEL OLIVERA ROBLEDO
Hola mare estimada, flor perfumada que et vas pansir per sempre més amb el fred de l’hivern. Hola reina meva, on són les teves tendres i gastades mans amb les quals tant d’amor m’has donat?
Hola perquè el teu record sempre viurà i sempre seràs per mi enyorada mare estimada. Bona nit, bonica flor, descansa, que jo regaré el teu record i el cuidaré i en gaudiré per sempre més, i no l’oblidaré fins que ens tornem a retrobar allà on ara estàs. Hola mare estimada, flor perfumada...
Hola vida meva que ja no et veig!, que ja no et tinc!, i el meu cor està trist! La sort que he tingut d’haver-te conegut i d’haver-te tingut, de gaudir de tu i del que m’has deixat: no hi ha joia en el món que pugui pagar tot el que m’has ensenyat.
La nit és llarga FÈLIX R. PÉREZ ORDÓÑEZ
La nit és llarga, i a vegades tendra al teu costat, la nit m’omple de la teva enyorança, felicitat. La nit és cruel amb mi, perquè t’he perdut, paciència. La nit m’és trista, fosca i moltes vegades m’ha fet plorar... La nit és silenciosa, plàcida i rancorosa, la nit fa que descansis i reposis, però la nit també fa de parèntesi entre els teus pensaments i la teva lluita interna. La nit és festa de vegades; moltes, fins i tot és com les onades, la nit cobreix l’ànima a les persones estimades. La nit és una nova fi i l’inici d’un altre condol i verinós presagi d’agonia per a mi. La nit manipula la consciència; la teva, la meva, la de tothom. És la seva feina, s’hi dedica; fa la distorsió de les ments ferides i, malèfica tant com pot, s’introdueix dins del teu amor propi i l’enfonsa, el fa ser cada dia més petit, més insegur, més irracional. De vegades, no sempre! Per sort!
Los que obedecen suelen ser una copia exacta de los que mandan. Robert Walser.
ESCRIVIM
27
Te sigo esperando KELA
Qué harías si cada vez que te enamorases tuvieses que decir adiós? Soy cobarde, pues no sé hacerlo de otra manera; quisiera raptarte y parar el tiempo, pues desprecio a todo reloj desafiante por quitarte de mi lado cada noche. Cierra los ojos. Sientes como late? De riguroso negro taparé mi corazón, con un manto de seda, para olvidarte, y que nunca te eche de menos. Lee mis labios, mírame y dime si es verdad; si alguna vez sentiste algo. Pues ahora sólo quiero olvidar que te di todo, a pesar de no ser nunca suficiente para ti.
Sé que esto será sólo una historia más, algo que contar, algo en que pensar, y por eso sigo firme, constante… Sólo la cálida sensación de tus manos al acariciar mi piel puede hacer estremecer todo mi cuerpo. Dónde quedan aquellos momentos, en los que nunca fuiste capaz de verme, de sentir lo que yo sentía, y de desnudar tu alma, para dármelo todo. Arrinconaré mis sentimientos, ahí donde me dejaste sola y vacía, y sin demostrarte todo el odio que me ciega, caminaré descalza, y repetiré al aire mil veces, con una suave voz temblorosa, que a pesar de todo el daño, te sigo esperando.
De Kela con cariño para Cris
Escultura de Gargallo.
Todo poder es una conspiración permanente. Balzac.
LLOCS I VIATGES
28
Trekking al Nepal LAURA MÁRQUEZ
A
quest viatge comença fa molts anys, de ben petita, asseguda davant la televisió. Un reportatge de La 2 m’endinsa a l’Himàlaia i em desperta una il·lusió: apropar-me a l’Everest. M’agrada l’esport i la muntanya. La meva afició a la muntanya va creixent mica en mica; com més m’hi acosto, més m’agrada... Gaudeixo els Pirineus i somio amb, algun dia, endinsar-me al cor de l’Himàlaia. És un somni. El meu somni. El maig del 2006 decidim donarhi forma i comencem a dibuixar un viatge al Nepal: un trekking per la Vall del Khumbu fins al Kala Pattar, mirador de l’Everest.
8 d’octubre del 2006, arribem a Kathmandú És el nostre primer contacte amb Àsia, i l’impacte és gran. Sortint de l’aeroport, ens abraça un clima calorós, desordenat i frenètic que supera l’imaginat. Passem tres dies a Kathmandú. És una ciutat sorollosa, pobra i amb molt de moviment... però que desprèn una essència pròpia, fruit del mosaic de grups ètnics que hi conviuen, amb les seves religions, idiomes i formes de vestir corresponents. Visitem els temples budistes Swayambhunath i Boudhanath, el temple hinduista Pashupatinath, la ciutat medieval de Bhaktapur i Patan, ciutat de les arts. Anem de compres al barri de Thamel, paradís comercial on els trekkers com nosaltres regategem el preu del material de muntanya, original copy, és clar. 11 d’octubre, volem a Lukla El bon temps permet que s’enlairi l’avioneta que ens porta a l’aeroport, sense radars, de Lukla, a 2.800 m. Un cartell ens avisa de l’aventura que ens espera: “Si hay nubes no se vuela, porque las nubes esconden montañas”. Els déus ens somriuen: podem volar i... aterrar! A Lukla ens espera en Dawa, el guia, i en Sangge, el portejador. Iniciem l’esperat trekking. Ens endinsem al Sagarmatha National Park, amb destinació Kala Pattar.
El trabajo es sagrado: ¡no lo toques! Anónimo.
LLOCS I VIATGES
29
a l’Everest... la muntanya marca els seus límits. I els xerpes ho pateixen. 17 d’octubre, fem cim Hem fet nit a Lobuche, 4.930 m, i a les 10.30 del matí fem el nostre primer cinc mil: Kala Pattar, 5.550 m. Quina sensació... malestar i cansament barrejat amb la satisfacció i l’alegria de gaudir d’un espectacle excepcional: contemplar la majestuositat del Pumori, 7.138 m, el Nuptse, 7.879.m, i l’Everest 8.848 m! Ens acostem al Camp Base de l’Everest i retornem a Lobuche. L’endemà iniciem el camí de tornada. Estem molt cansats. Somiem amb un plat de rovellons, fruita fresca... i una hot-shower! Ens hem d’anar aclimatant. Tant a l’alçada com al canvi de ritme, la lentitud, el silenci i la pau que a partir d’ara respirarem. Lukla és la porta d’entrada a la vall i el centre logístic. Les avionetes descarreguen el menjar i material necessari per abastir les necessitats de la vall. Portejadors i iacs (semblants als bous) seran els distribuïdors fins a més de 5.000 m d’altitud. 12 d’octubre, arribem a Namche Ens trobem a 3.450 m, a unes 7 hores a peu de Lukla. Namche és la capital de la vall. Hi ha escola, museu, base militar i mercat setmanal. Hi passem una nit per aclimatar-nos. Comencem a patir un lleuger mal de cap i d’estómac que ens anirà acompanyant la resta de dies. El temps no ens acompanya. La boira ens amaga l’Everest.
El camí per on anem és un camí ple de vida. Descobrim com viuen a la vall: els homes fan de guies, portejadors o xerpes, mentre que les dones treballen la terra i ofereixen llit i menjar a les pròpies llars, lodges, que s’alcen modestament vora el camí. Els nens, petits, bruts i descamisats, juguen alegres vora les llars mentre que els més grans ja treballen al camp. L’alegria que es respira contrasta amb la duresa del seu món. Trobem petits temples, rodes d’oració budistes i cavalls de vent onejant, acolorint el paisatge. Gaudim d’un partit de voleibol vora el monestir de Thyangboche, a 3.900 m, de monjos contra portejadors. Tot sembla molt bonic... però hi ha dolor pel poble xerpa: a Periche, 4.280 m, es viu la pèrdua de quatre xerpes en una expedició al Pumori, per allau, i l’endemà passem pel Monument als caiguts
21 d’octubre, retorn a Lukla El trekking ha finalitzat. Ens neix un sentiment de nostàlgia... ens costa marxar i desitgem que els núvols no ens deixin volar demà. Però ens somriu el sol i ens acomiadem de l’Himàlaia amb un esperat “fins aviat”. Tornem a l’estrès de Kathmandú, que ens servirà d’aclimatació per la tornada a casa. 25 d’octubre, arribem a Vilafranca Nepal? Un somni fet realitat. ■
Yo no innovo, transmito: soy fiel, amo la antigüedad. Cicerón.
30
LLOCS I VIATGES
Viatge a Tanzània DIANA ESCOLÀ
El segon gran viatge que vaig fer de resident va ser a Tanzània. Abans havia anat a Senegal; de petita ja havia estat a Algèria (per la feina del meu pare) i de més gran a Tunísia, també amb pares; després va ser Botswana. Ja veieu que, per a mi, Àfrica és el gran destí. I encara em queda pendent Namíbia, i, sobretot, Malí… Doncs sí, erem 5 residents de Can Ruti preparats per fer un viatge a Tanzània, del qual només teniem el bitllet d’anada i tornada en avió: Barcelona-Nairobi-Barcelona, i molta informació, de la nostra inseparable Lonely Planet. A mitjan octubre vam agafar aquest avió, que ens va plantar a Nairobi a primera hora del matí. D’allà havíem d’anar a l’estació central d’autobusos, per agafar un taxi que ens havia de dur a Namanga, la frontera amb Tanzània. Un cop a Namanga, i després de passar el control de duana, amb les motxilles a l’esquena, vam travessar caminant la frontera fins arribar a Tanzània, passar un altre control i agafar un altre taxi cap a Arusha, la capital tanzana dels safaris. Arribats a Arusha, ens vam instal·lar a l’YMCA, i amb una Safari (deliciosa cervesa local) a la terrassa de l’hostal, tenint al davant la impressionant imatge del Kilimanjaro, sempre nevat, vam començar a preparar la nostra ruta per Tanzània. La primera setmana estava des-
tinada a fer safaris. Vam començar amb el Tarangere, una reserva petita però que a nosaltres ens va impresionar força, ja que va ser la primera. Tot eren exclamacions: “Mireu el elefants! Oh, les girafes!, Ah, els hipopòtams!”. Nyus per tot arreu, algun guepard enfilat en un arbre, i moltes, moltes gazeles estèticament perfectes. I també insectes… unes mosques “assassines” que et deixaven de record, a través dels texans, unes favotes grandioses! Després van ser les reserves naturals del cràter del Ngorongoro, i el Serengeti. Allò va ser impresionant! Unes esplanades immenses amb animals per tot arreu, un cel blau inacabable, un horitzó infinit… Aquelles postes de sol amb el cel rogenc, amb la sabana al fons, les acàcies plenes d’ocells, les siluetes de les girafes i
dels elefants… Àfrica en el seu estat més pur: un petit tros de paradís. Finalment vam anar a l’Arusha Nacional Park, però després de 4 dies de safaris el cansament anava a l’alça i la il·lusió inicial s’anava esvaint… Recordo d’aquest parc un llac tapissat de flamencs roses on practicament no quedava cap tros de llac lliure de color rosa. La segona setmana la vam dedicar a fer un trekking pel Kilimanjaro. El “Kili” es va formar com a conseqüència de l’erupció de lava de 3 volcans: Shira, Kibo i Mawenzi, i actualment està format pel Mawenzi i el Kibo, que és el pic més alt de l’Àfrica, amb 5.896 m. Vam arribar a Moshi, la ciutat al peu del Kilimanjaro d’on surten totes les excursions. Vam contractar una excursió de 5 dies, amb portejadors i cuiner per fer la ruta Marangu (popularment coneguda com la ruta Coca-Cola). I vam començar a caminar. Inicialment tot era verd, humit, amb vegetació
¿Me preguntas por qué compro arroz y flores? Compro arroz para vivir y flores para tener algo por lo que vivir. Confucio.
LLOCS I VIATGES
frondosa i molts micos i ocells pels arbres. A poc a poc anàvem pujant, i la vegetació es va anar fent menys frondosa, menys humida, més matolls, i la presència de lobelies gegants, fins arribar a un paisatge àrid d’aspecte lunar. L’últim refugi abans de l’ascens era el Kibo, a més de 4.000 m d’altitud. Aquella matinada ens havíem de llevar a les 3 per fer l’ascenció i fer cim a les 9 del matí. Feia un fred de mil dimonis, i no anàvem massa ben preparats (jo portava 3 o 4 capes de roba, com una ceba, i estava a punt de la congelació!), teniem dispnea al mínim esforç (el sol fet de caminar cap als lavabos era un martiri, un ofec…). Una de nosaltres es va quedar al refugi, i els altres quatre vam seguir. Fèiem deu passes i paràvem, deu passes més i parada, i així anar fent. Llavors el nostre guia va fer una parada a uns 5.150 m d’altitud per reposar, menjar una mica i beure aigua. Quan les meves natges congelades van tocar terra, el meu cervell va decidir que la meva ascensió s’acabava allà mateix. No tenia esma per parlar, i molt menys per continuar. Els altres 3 van seguir i van fer el cim, però jo em vaig quedar asseguda a terra, mirant davant meu el majestuós pic del Mawenzi sobresortint per damunt d’un mar de núvols. Lla-
vors, entremig del mar de núvols va sortir el sol, i quin espectacle més impressionant… Ja no tenia fred i ni tan sols em sentia cansada. La tercera setmana estava pensada per descansar. Deprés de la “matada” del “Kili”, vàrem anar a Dar es Salaam, la capital de Tanzània, on vam agafar un ferry que ens va portar a Zanzíbar, l’illa de les espècies. Allà tot era sol, platges, snorkel. Després de tot un dia bucejant, veient moltes estrelles de mar i agafant-ne alguna, coralls, serps marines i múltiples peixos de colors, veies tornar les barques de pesca, plenes o no tant plenes, veies com la marea començava a pujar i com el sol començava a baixar. Pau i tranquil·litat. Però teniem un problema: quasi no ens quedaven diners, teníem targetes de crèdit, però ningú no les acceptava. Total, que esmorzàvem al matí (estava inclós amb l’allotjament) i fèiem un berenar-sopar al vespre (quina gana!). Vam saber,
31
però, que les famílies locals feien sopars per als estrangers a casa seva per un preu molt ajustat. Allò sí que va ser una descoberta magnífica. Vam anar a sopar dues nits seguides a casa de la Maria. Asseguts a terra, vam sopar: chapatti (pà àrab d’allà), arròs i pollastre amb salsa de coco, deliciosa, i l’altre dia el mateix, però peix amb una salsa de cacauets exquisida. Magnífica també va ser la passejada per la Ciutat de Pedra, la capital de l’illa. Tot eren edificis colonials d’aspecte decadent, amb un mercat molt actiu, que en el seu temps va ser la porta d’entrada de totes les espècies i tràfic comercial de l’Índia cap al continent africà. I ja quedaven pocs dies. Havíem de tornar a Nairobi per agafar l’avió. A Mombasa encara vam tenir temps d’anar al mercat i comprar teles i espècies abans d’agafar un autocar que ens va portar cap a l’aeroport de Nairobi. Van ser tres setmanes intenses, on vam tastar tres àfriques diferents. ■
Suave brisa. La sombra de la glicina apenas tiembla. Matsuo Basho.
32
LLOCS I VIATGES
Ya he llegado de Londres MARIANA SAS
¿Q
ué me parece Londres? Pues, como ciudad, ¡impresionante! Si hay alguien al que no te quieres encontrar, no hay peligro, es casi imposible que te lo encuentres. ¡No como aquí, el sábado en el mercado! Allí da igual como vayas vestido o peinado. No tienes a los típicos que no tienen otra cosa que hacer que fijarse en el vecino. ¿Los edificios? ¡Igualitos que los nuestros! Allí, todos bien cuidados, bien pintados, siguiendo una armonía, y, los nuestros, iguales. El mío tiene cuatro plantas, el de al lado dos, y el de enfrente se está cayendo. Ahora, en la calle del Comercio, quieren hacer bloques de diez plantas, y así un montón de cosas más. ¿Los transportes públicos? Bien, allí los tienes 24 h al día, igual que aquí, que para irte a cualquier pue-
blo de costa o cojes tu coche o tardas 3 horas en llegar, pero tranquilos, que algún día podremos llegar a Vilanova, Calafell o Cunit, en tren desde aquí, dentro de no sé cuantos años, pero se conseguirá. ¿Los precios? ¡Eso sí que no es igual para mi presupuesto! ¡Allí todo me parece carísimo! Menos mal que llevábamos embutidos y pan de molde. Si no, nos quedamos sin comer. Eso sí, los bocatas nos los comíamos en grandes parques en medio de la ciudad, donde te encontrabas con un montón de “praó” o, como se dice aquí, de césped, donde veías ardillas, niños con sus padres en bici, gente tirada en el césped leyendo un libro o estudiando, gente jugando al balón o patinando, o andando, o en bici, o simplemente sentada o paseando. Igual que aquí, que para que te hagan un parque, les cuesta. Normalmente te los hacen cuando se acercan unas eleccio-
nes, pero eso sí, en un trozo en el que te hacen un par de columpios, un tobogán y ya está, y encima no te quejes. Es de agradecer que en Londres conserven su historia a través de sus monumentos, sus autobuses y sus pequeños detalles, que te hacen pensar en transcurso del tiempo. Igualito que aquí, que cada vez que descubren algo lo
tapan corriendo, no vaya a ser que no les dejen construir. ¡Pero de algo nos tenemos que sentir orgullosos! Aquí sí que sabemos comer bien, y sobretodo beber. No como allí. O te emborrachas a las 4 de la tarde, porque a partir de cierta hora de la tarde-noche ya no se sirve alcohol, que por otro lado es pura hipocresía, porque hay tiendas abiertas 24 horas en las que puedes comprar toda la bebida que te apetezca. Yo, aunque sólo sea por eso, me quedo con lo malo conocido que lo bueno por conocer. Aquí tenemos la manía de criticar siempre lo nuestro y ver mejor lo de los demás. Pero a la hora de la verdad, sin nuestros defectos no sabes vivir. O sea que Londres, todo muy bonito y todo lo que tu quieras, pero para un fin de semana, que ya echaba de menos Vilafranca. ■
¡Y si algún día se llegara a comprobar que nosotros –los eternos penitentes del futuro– hemos vivido en el mejor de los tiempos posibles! Elias Canetti.
LLOCS I VIATGES
33
La serra de Sovals i el Mas de Pontons JAUME ROIG MORERA
E
l passat dia 13 de maig, més de 50 persones, entre treballadors, acompanyants i força canalla, vàrem anar a caminar pels voltants de Pontons. Des que amb la celebració del 10è aniversari del nou Hospital vam organitzar una caminada a Les Dous de Torrelles de Foix, ens ve molt de gust repetir una sortida cada primavera. L’any passat va ser la pujada al Santuari de Foix, i enguany una caminada per la serra de Sovals. L’excursió ens va permetre, sense cansar-nos massa, conèixer aquest entorn del Penedès a cavall entre la serra de la Llacuna i la Plana, unes quantes fonts, la capçalera del riu Foix, el Mas de Pontons.... Els que hi vàrem anar ens ho vam passar francament bé amb la caminada, les converses, les innocents genialitats dels nens, el dinar a l’ombra espessa d’una arbreda, i, sobretot, compartint un dia distès envoltats de natura i de companys. És per això que, si algú vol repetir l’excursió, o si qui no va poder venir té ganes d’anar-hi, us en fem la descripció detallada.
nies de Penyafort. Baixeu uns metres i deixeu el cotxe just passada la riera. Si aneu amb dos cotxes o més i voleu deixar-ne algun al lloc d’arribada, heu de continuar el camí que passa just per davant de la casa i continuar per una pista estreta però ben asfaltada que va a sortir a una altra pista més ampla i que heu de seguir cap a la dreta, fins que acaba al Mas de Pontons. Hi ha uns 10 minuts de cotxe. Caminada Sortida. Casa de Colònies de Penyafort: casa de colònies aixecada sobre el que era un antic molí, i
molt coneguda pels qui hi heu fet colònies de petits. Si ens situem a la porta de la casa, hem de prendre un corriol, molt fressat al començament i que s’enfila per l’esquerra. Seguim senyals verdes i blanques. 10 min. El camí fa un tomb cap a l’esquerra per travessar el fons del torrent. Davant, veiem, lluny, la masia de Sovals. 15 min. Arribem a un camí asfaltat (que ve de Pontons i acaba al Mas de Pontons), l’hem de seguir cap a la dreta i després de passar a tocar d’una masia. Veiem a prop el campanar i l’església de Pontons. 20 min. Església de Santa Mag-
Aproximació: uns 25 minuts en cotxe des de Vilafranca Per la carretera de Pontons, després de travessar Torrelles de Foix i just passat l’indicador del km 8, trobeu el camí de la casa de colò-
Por ninguna parte veo un dios de la vida, veo sólo ciegos que adornan sus crímenes con dios. Elias Canetti.
34
LLOCS I VIATGES
dalena. És d’estil romànic de transició del segle XII. En el seu interior, és interessant fixar-se, a més de tot el conjunt, en la pica baptismal d’immersió, que es considera que va ser transportada des de la propera església de Sant Joan. Sortim de la plaça de l’església deixant la porta d’entrada a l’esquena, veiem Pontons al fons i al davant hi tenim una creu de marbre. Anem pel camí de la dreta que passa a tocar de la paret del Cementiri. 25 min. Bifurcació. Uns centenars de metres enllà, el camí més ample puja cap a la dreta. L’hem de deixar i anar pel que baixa a l’esquerra, pel costat d’una casa. 30 min. Cruïlla i indicador. Hem de seguir el camí que s’enfila per la dreta deixant els que van als camps i, al fons de la riera, a l’esquerra. 32 min. Font d’Oriola. Arribem a una esplanada que presideix un arbre majestuós i on trobem, arran
de terra i a l’esquerra, la font de l’Oriola. Un bon lloc per esmorzar. Travessant l’esplanada, just davant del camí pel qual hem arribat, tenim una pista que hem de seguir cap a l’esquerra. 40 min. Esplanada i sortida de corriol. Anem pujat per la pista i deixem els camins que surten per l’esquerra. Trobem marques de pintura de color verd fosc. En arribar a una esplanada o eixamplament del camí, hem d’estar alerta si volem baixar al torrent, ja que
hem de buscar la sortida del corriol per baixar per l’esquerra. Està indicada amb marques verdes. 45 min. Font i torrent de Claramunt. Baixant per corriol que ens duu al torrent, ens hem de fixar en la font que brolla a mà dreta del camí i arran de terra. Si no heu esmorzat abans, també és un bon lloc per esmorzar a l’ombra. Sortim per un camí ample que puja deixant el torrent a l’esquena, sense haver-lo travessat, i que ens durà de nou a la pista que hem deixat abans. 50 min. Tornem a la pista ampla. La seguim cap a l’esquerra. Tornem a pujar i anem deixant els camins que en surten, sobretot per l’esquerra, i al final també per la dreta, fins que arribem a una pista asfaltada.
1 h 10 min. Coll de Carbons, a cavall entre les comarques de l’Alt Penedès i de l’Anoia, i just quan arribem a la pista asfaltada que uneix la carretera de la Llacuna amb la de Pontons a Santes Creus. Anem cap a la dreta, en direcció a la carretera de la Llacuna, i l’hem de seguir menys de dos-cents metres. 1 h 15 min. Can Meix. Continuant per la pista asfaltada, arribem al grup de cases de Can Meix. Hem de deixar la pista asfaltada i girar cap a la dreta per un camí que baixa entre les cases i que pot estar tancat amb una cadena. Pocs metres després hem de girar cap a l’esquerra per un altre camí planejat que passa pel darrere d’una casa. 1 h 25 min. Font de Can Meix. (Hem de seguir les marques de color verd fosc i unes de més noves verdes i blanques). Quan arribem a l’extrem d’un camp, on s’hi acostumen a sembrar cereals, girem cap a l’esquerra per un camí que, passant per sota d’un pi ajagut i mig desarrelat, ens duu en un instant al que era la font de Can
Meix, ja que ara no hi ha aigua gairebé mai. Hem de tornar enrera pel mateix camí fins a la punta del camp que hem deixat abans. Seguim arran de camp cara avall, i per un camí cobert d’alzi-
La vida es una mala noche en una mala posada. Santa Teresa de Jesús.
LLOCS I VIATGES
nes fins al final del camp. Hem de continuar el camí que tenim de front i que continua baixant. 1 h 30 min. Alerta! Tot baixant ens hem de fixar en una bifurcació del camí, just en una alzina en la que hi ha pintades marques verdes i blanques, i marques verdes a les pedres. Hem de deixar el camí més ample i hem de seguir pel camí de l’esquerra. Anem baixant entre antics marges per un camí una mica
perdedor, de manera que hem de parar atenció a les marques verdes i blanques 1 h 45 min. Runes i camí de carro. Arribem a les runes d’una antiga masia que ens queden a l’esquerra. Per la dreta surt un camí de carro, planer, que hem de seguir. 1 h 50 min. Font dels Igols. És una font antigament molt concorreguda, molt ombrívola a l’estiu gràcies als plàtans que l’envolten. D’altra banda, segons el masover del Mas de Pontons, han fet malbé
la presa de l’aigua i això fa que no ragi. Tot i això, l’aigua que s’escola serveix com a abeurador d’animals. Si us hi fixeu, acostuma a estar ple de petjades, sobretot de senglars. Sortim de la font seguint el camí de l’aigua pel camí carreter pel qual veníem. 1 h 55 min. Quan arribem a la pista ampla, anem per la que baixa a l’esquerra. Hem de continuar baixant per la mateixa pista deixant els camins que surten a dreta i esquerra. 2 h 10 min. Mas de Pontons. És una edificació singular i un magnífic mas fortificat dels segles XVII i XVIII. La gran porta dovellada, les quatre garites de guaita, les espitlleres... li donen un aspecte majestuós i alhora feréstec. La realitat és que antigament ha estat testimoni de diverses escaramusses. El seu masover ens explica que en una de les Guerres Carlines va ser Hospital de Sang i a principi del segle XIX la Columna de Vilafranca hi va matar més de vint ferits que tenien amagats. És interessant també veure els arcs de diafragma que queden de la capella romànica situada a la part inferior davant de la porta principal del mas. Si no heu deixat el cotxe al lloc d’arribada i heu de tornar a Penyafort a peu, heu de continuar per la pista
35
asfaltada. Deixeu a l’esquerra una pista també asfaltada que puja. 2 h 50 min. Trencall. Passats uns plàtans grossos i una bassa força malmesa (on hi havia la font de Sovals i que va quedar tapada per l’asfaltat), surt un camí que baixa per l’esquerra, també enquitranat i que ens durà a Penyafort sense deixar-lo. 3 h 15 min. Arribada a Penyafort. ■
La noche es la mitad de la vida y la mejor mitad. Goethe.
36
LLOCS I VIATGES
El congost de Mont-Rebei JORDI RESA
D
es de la plana d’urgell, mirant al nord, s’observa una serralada que d’est a oest s’estén al llarg de gairebé 50 km: és el Montsec. Des de la vall del Rialb (conca del Segre) a la del Queixigar (conca de la Noguera Ribagorçana) es delimiten tres sectors: el de Rúbies (sector oriental), el d’Ares (sector central), i el de l’Estall (sector oriental). El puig de Mira Pallars, amb 1.684 m, al sector de Rubies, i la penya Santalís amb 1,678 m, al sector d’Ares, són els punts més elevats de la serra. Pel coll de Pedralba o d’Orenga, el Montsec es prolonga amb la serra de Sant Mamet, i amb la serra de Montclús, encaixonada entre la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. Al sud, les se-
rres de Montroig i Carboners, orientades a la depressió Central, complementen el conjunt. El massís, on predomina el calcari, emergeix abrupte amb grans parets pel vessant sud (conca de Meià i vall d’Àger), i davalla suau cap a la conca de Tremp. Dos profunds congosts travessen la serra de nord a sud: el de Terradets, amb la Noguera Pallaresa, entre el Montsec de Rúbies i el d’Ares, i el de Mont-Rebei, amb la Noguera Ribagorçana, entre el Montsec d’Ares i el de l’Estall. El congost de Mont-Rebei constitueix un dels espais naturals més singulars i imponents del Prepirineu, tant des del punt de vista paisatgístic, com de biodiversitat, amb la presència d’abundant vegetació i espècies en procés de recuperació. L’interés geològic i paleontològic, amb gran quantitat de restes fòssils, així com l’absència de contaminació lumínica que el converteix en un paratge únic per a l’observació astronòmica, contribueixen a l’excepcionalitat del paratge. Mont-Rebei és l’únic congost prepirinenc verge, lliure d’infraestructures. Mai ha estat obert al trànsit de vehicles. L’any 1924, la Mancomunitat de Catalunya va fer realitat el projecte d’obrir un pas des del Pont de Montanyana a la Vall d’Àger, i es va inaugurar un camí de ferradura, excavat a la paret oriental del
congost o Paret de Catalunya. Amb la construcció de l’embassament de Canelles l’any 1977, el camí va quedar negat d’aigua. L’any 1984 s’inaugurà el nou pas per sobre el nivell màxim del pantà. El camí ha esdevingut una tribuna des d’on poder contemplar un excepcional espectacle de natura. A Mont-Rebei, el riu Noguera Ribagorçana avança en el seu curs cap al Segre entre el Montsec de l’Estall i el Montsec d’Ares, al llarg d’uns 2 km entre parets de més de 500 m d’alçada, amb indrets on l’amplada del congost és de només 20 m. L’altitud i l’orientació del congost condicionen el tipus de vegetació, de tipus mediterrani al sud (alsina, garrigues…) i eurosiberiana submediterrània al nord, amb predomini de les rouredes. Cal destacar-ne diverses endèmiques o rares i d’altres espècies com l’orella d’os, l’eriçó, el faig… Pel que fa a la nombrosa fauna destaquen amfibis i rèptils (tritó pirinenc, escurçó ibèric i escurçó pirinenc), ocells rapinyaires (trencalòs, aufrany, voltor, àguila daurada, falcó pelegrí, gralla de bec groc…) i mamífers (llúdriga, marta, gat salvatge, cabirol, talp, i ratpenats). El congost de Mont-Rebei és de visita obligada, però cal fer-ho amb el màxim respecte, ja que es tracta d’un espai natural fràgil i vulnerable. L’itinerari proposat és un passeig d’anada i tornada que segueix la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana fins endinsar-nos en el camí excavat que travessa el congost de Mont-Rebei (GR1).
El mejor maestro se sienta en tu silla. Proverbi sufí.
LLOCS I VIATGES
Accés Amb vehicle hi ha 3 opcions: • N-230 Lleida-Viella fins al Pont de Montanyana on agafem la C-1311 direcció Tremp; a 300 m hi ha un desviament a la dreta que per carretera i pista porta a l’aparcament d’accés al Congost. • C-13 Balaguer-Tremp. A 7 km de Tremp agafem la LV-9124 direcció Guardia de Noguera, St. Esteve de la Sarga. Arribem a Alsamora i en 5 km per pista en bon estat a l’aparcament d’accés al Congost. • C-13 Balaguer-Tremp. A la sortida de Tremp, direcció Lleida, agafem la C-1311 fins el Pont de Montanyana. 300 m abans, ens desviem a l’esquerra per carretera i pista fins a l’aparcament d’accés al Congost. Descripció de l’itinerari És orientativa. El camí és evident, no té pèrdua i hi trobareu indicadors. La Masieta-Camí de les Tarteres (GR 1) – Barranc de les Jullanes o de la Sangonera-Collet de Sant Jaume –
Mont-Rebei: patrimoni de tothom El passat 4 de febrer d’enguany, unes 400 persones van participar en una marxa popular, organitzada per la Plataforma per la Defensa del Montsec, al congost de MontRebei. El motiu de la marxa: manifestar-se contra el projecte de construcció d’una presa de 33 m d’alçada, a escassos 500 m de l’entrada pel vessant nord al congost de Mont-Rebei, als municipis de Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà, i Viacamp a la Baixa Ribagorça. El 30 d’agost del 2006 la multinacional Endesa va presentar a la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Lleida, en presència del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Sr. Joaquim Nadal, i representants de l’Admi-
Camí de l’embassament (segons nivell pantà) – Barranc de Sant Jaume o de la Maçana (pont penjant metàl·lic) – Les Feixoles (unió de camí des del pont) – Camí excavat – Esperó rocós a l’extrem sud del congost. Distància 3,800 km des de l’aparcament al final del congost. 7,600 km anar i tornar. Desnivell 215 m. Horaris L’itinerari es pot completar en 3 h 30 min (anar i tornar). Es recomanable passar-hi el dia. Dificultat Fàcil. El camí és planer amb poc desnivell i sense dificultats. La part excavada al congost és prou ample per caminar. En els passos més exposats s’hi han instal·lat passamans. En ser un camí penjat en un cingle vertical cal parar-hi atenció.
nistració local catalana i aragonesa, el projecte de construcció de la Central Hidroeléctrica de Sant Esteve. El cabal de la central estaria al voltant dels 35 m3/s (35.000 l/s) generant una potència de 6,9 MW i una producció de 356 W hora/any. A més de la producció d’energia, la presa es presentà com a futur escenari per a usos lúdics i esportius, en crear una làmina d’aigua permanent aigües amunt que faria possible la dinamització turística del territori, segons l’empresa. La presa està prevista en el primer estret que el riu Noguera Ribagorçana travessa en direcció al congost, a l’alçada de l’antiga ermita romànica de la Mare de Déu del Congost, davant del barranc de Montgai, al Montsec de l’Estall. El riu, en travessar el congost, abasteix el Pantà de Cane-
37
Aigua Cal portar-la de casa. Seguint el GR 1 en direcció Corçà, a menys d’1 hora de l’extrem sud del congost, hi ha una font (Mas Carlets). Època recomanable Tot l’any. Evitar els mesos de calor i els dies ventosos. Cartografia • Montsec, escala 1:30.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. • El Montsec, escala 1:40.000. Editorial Alpina. Fundació Territori i Paisatge Visites guiades. Tel. 902 400 973 Webs www.lleidaturisme.com www.pallarsjussa.net Bibliografia El Montsec i muntanyes veïnes. Manel Cortes. Publicació del CE de Lleida. 1984.
lles que, a causa dels darrers anys de sequera, es troba a nivells mínims històrics. Qui hagi contemplat una vegada el paratge del Congost de Montrebei entendrà la transcendència del projecte. Precedents L’any 1976 la Institució Catalana d’Història Natural (Institut d’Estudis Catalans) publicà Natura, ús o abús. Llibre blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, coordinat pel biòleg Ramon Folch, on es definia l’estat del patrimoni natural de Catalunya i la seva gestió futura, i que ja proposava la declaració de Parc Natural per a la serra del Montsec. L’any 1982 el DPTOP de la Generalitat de Catalunya encarregà la redacció d’un estudi de delimitació
Creer que un enemigo débil no puede dañarnos es creer que una chispa no puede causar un incendio. Proverbi hindú.
38
LLOCS I VIATGES
dels espais naturals del Montsec que calia protegir, i que també recomanava la creació del Parc Natural del Montsec. El mateix any, el Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat va redactar un projecte per a la creació del Parc Natural del Montsec, on s’incloïen la serra del Montsec d’Ares, el Montsec de Rúbies i la serra de Sant Mamet, limítrofs amb les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà. Entre els anys 1985 i 1987 la Generalitat va impulsar la construcció de l’Eix Occidental, que comunica Tortosa amb la Vall d’Aran. Inicialment es va proposar un nou traçat des d’Agulló, a la Vall d’Àger, fins a Pont de Montanyana, travessant el congost de Mont-Rebei. Aleshores es va constituir la Plataforma de Defensa del Montsec, i es va realitzar una intensa campanya que va aconseguir aturar el projecte. En l’actualitat, la C 12 comunica Tortosa amb la Vall d’Àger. Per arribar a la Vall d’Aran, la ruta occidental passa per la N 230 (Alfarràs-Benavarri). L’any 1987 el congost de MontRebei és declarat Reserva Natural per a la conservació de la llúdriga. L’any 1992 la serra del Montsec s’inclou al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural). L’objectiu d’aquest pla és dotar tots aquells espais que presentin un interès ecològic i paisatgístic de primer ordre d’una protecció de caràcter bàsic. L’any 1999, la Fundació Territori i Paisatge d’Obra Social de Caixa Catalunya adquireix les 600 hectàrees de Reserva Natural del Congost amb l’objectiu de garantir la conservació dels seus valors naturals i paisatgístics.
L’any 2003 es va reprendre la Plataforma de Defensa del Montsec per aturar un projecte de central eòlica a la Serra de Sant Mamet, a l’extrem sud-oriental del Montsec. Aquest espai natural inicialment no va ser inclòs en el PEIN. L’any 2004 el congost (també la serra de Sant Mamet) s’incorpora a la Xarxa Natura 2000, xarxa d’espais protegits de la Unió Europea, i és declarat ZEPA (Zona Especial de Protecció d’Aus), i el 2005, Refugi de Fauna Salvatge. Des d’aleshores s’han recuperat la idea i la voluntat de crear el Parc Natural del Montsec com a instrument de conservació ambiental i de desenvolupament socioeconòmic i cultural sostenible de les poblacions situades a l’àrea d’influència del futur Parc. A final del 2004 l’anterior Govern de la Generalitat va expressar el comprimís de declarar el Montsec Parc Natural, i en l’actualitat s’han encarregat els estudis de base per a la seva creació. A més, s’ha presentat candidatura a la UNESCO per a ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Amb aquests precedents de figures de protecció mediambiental, com s’explica que un projecte de
Parc Natural que data de l’any 1982 no s’hagi executat a data d’avui? Quina és la voluntat de les administracions respecte al projecte? Quin impacte pot comportar la construcció d’una presa a MontRebei sobre la dinàmica hidrològica, sobre la vegetació i sobre la fauna? El canvi, en la geomorfologia del congost, precisament allò que més el caracteritza, no planteja interrogants. La Plataforma de Defensa del Montsec, constituïda per més de 50 entitats conservacionistes i excursionistes de Catalunya i Aragó, inicià l’octubre de 2006 la campanya “El congost de Mont-Rebei patrimoni de tothom. No a la construcció d’una presa al congost de Mont-Rebei per part d’Endesa”. La Plataforma té l’objectiu d’informar la ciutadania sobre l’impacte mediambiental de la presa, manifestar davant de les administracions la més ferma oposició i aturar un projecte que es considera que prioritza els interessos econòmics per davant de la preservació d’un espai d’incalculable valor social, cultural, ambiental i paisatgístic com és Mont-Rebei. L’amenaça a Mont-Rebei ve de lluny i torna a ser actualitat. ■
Donde se quiere a los libros también se quiere a los hombres. Heinrich Heine.
LLOCS I VIATGES
39
Castells RAQUEL MEDIAVILLA
A
bans d’escriure res per a la revista vaig estar pensant en diferents opcions (parlar de viatges, de vins, d’animals...), però finalment em vaig decantar per parlar de castells, amb la idea de crear una petita guia dels castells de Catalunya. En aquest numero de la revista Taní podreu llegir i veure amb imatges alguns dels castells que es poden trobar a la comarca del Montsià i la del Baix Ebre. Esperao que aquesta informació sigui útil per a totes aquelles persones amants dels viatges i dels encants de cada lloc de Catalunya. A banda dels castells que podeu veure en aquest article, n’hi ha molts altres, alguns en ruïnes, d’altres ja desapareguts pel pas del temps, i d’altres que simplement no tenen cabuda en aquestes pàgines per una qüestió d’espai.
Sant Joan, la de Poquessals, la Carrova i les torres del Moro. Actualment s’han recuperat l’esplendor i els vestigis d’èpoques passades. Avui dia l’àrea del castell és símbol històric de la ciutat i ens permet gaudir d’un espai més com a punt urbà d’oci i d’equipament públic turístic i cultural. Hi ha una sèrie de cartells informatius al voltant del castell. Castell d’Ulldecona El castell d’Ulldecona es va construir sobre les restes antigues d’un poblat ibèric del segle VI ja que es van trobar monedes, ceràmica i fabules que ho demostraven. També s’observen indicis d’assentaments àrabs. De forma cuadrada, l’edifici presenta una finestra d’arc de mitja punta. El territori conquistat pels cristians al 1148, va permetre que la protecció del castell passés
Castell d’Amposta.
a mans de la família tortosina dels Montcada. El 1173 Guillem de Montcada va cedir els seus dominis a l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta donació es repeteix de nou el 1178 quan Alfons I ho entrega de nou als hospitalaris. Va ser un recinte emmurallat. Actualment es pot visitar. La gestió de les visites la porta l’oficina de turisme d’Ulldecona. Tel. 977 57 33 94 www.ulldecona.org.
Montsià Castell d’Amposta Documentat des del 1097. Amposta no va ser ocupada fins al 1148 en què Ramon Berenguer IV donà el castell a l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. El castell va ser destruït durant el segle XV per les tropes de Joan II durant la guerra civil catalana. Es va construir per a la defensa amb els bàrbars del Delta de l’Ebre juntament amb diverses torres de defensa, de les quals només es conserven la de
Castell d’Ulldecona.
Nada en el mundo es insignificante. Johann Christoph Friedrich von Schiller.
40
LLOCS I VIATGES
Baix Ebre Castell de Carles o de Toscar Es troba a Alfara de Carles i està documentat des del 1173. Al cim d’una muntanya, es manté amb orgull un conjunt de restes de murs d’allò que va ser el castell i el poble de Carles, que també ha desaparegut. Va ser propietat de Guillem de Sentmenat. Pel que sembla, una gran epidèmia al segle XV va acabar amb el poble de Carles i va obligar els supervivents a desplaçar-se al poble proper d’Alfara. Castell de Sant Jordi d’Alfama Es troba a L’Ametlla de Mar. D’origen medieval, es va convertir en fortificació militar durant el segle XVII. A partir del 1201 es va convertir en seu de l’ordre militar de Sant Jordi d’Alfama. Va ser destruït el 1650, i es va tornar a aixecar 75 anys més tard. És de lliure accés. Castell de la Suda o de Sant Joan Es troba a Tortosa. Després de la conquesta sarraïna, entre els anys 715 i 717, es van produir nombrosos intents d’alliberar la ciutat per part de sobirans cristians. El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV la va reconquerir el 31 de desembre de 1148, amb l’ajut de
Castell de la Suda de Tortosa.
Castell d’Ulldecona.
molts nobles catalans i occitans. Va ser ocupada com a residència reial en diverses ocasions. El castell el va construir Abd al-Rahman al segle X. Durant els segles XVI i XVII el recinte es va fer servir com a fortí. Actualment és un parador de turisme. De l’antiga construcció, queden en peu la muralla, les masmorres i alguna torre, entre elles l’anomenada Túbal, de forma circular, i una altra, de planta cuadrada. Es pot visitar però s’ha de concertar visita a la oficina de turisme. Tel. 977 51 08 22
Espero que gaudiu d’aquesta maravella que són els castells. Al proper número de la revista farem un cop d’ull als castells de la comarca de la Terra Alta. ■
Castell de la Suda de Tortosa.
La rebeldía es la virtud original del hombre. Schopenhauer.
LLOCS I VIATGES
Cap d’any diferent SERGI FARRERAS
E
ls caps d’any acostumen a ser dies especials, dies on la felicitat inunda les persones. La gent s’agrupa en societat per sopar (a preus desorbitats) tot esperant el gran moment de les campanades que marcaran la fi d’un any i l’inici del posterior. L’inici de l’any és sinònim de bons propòsits i d’esperança d’un millor any. Després s’inicia l’any en bars o discoteques, amb gran cúmul de persones que ingereixen quantitats industrials de begudes fermentades o destil·lades. Aquest fet succeeix sempre que tinguem la gran sort de no treballar, perquè, si ens toca, aquests sentiments de germanor i felicitat s’esvaeixen com el fum i sorgeixen sentiments d’amargor i de sentirse “putejat”. La intenció d’aquest escrit no és filosofar sobre el cap d’any, ni demanar que no em toqui treballar en aquestes dates tan assenyala-
des, la meva intenció és explicarvos que hi pot haver un cap d’any diferent. Aquest 31 de desembre, després d’haver dinat, vam fer camí cap a Bujons, petit municipi d’uns 20 habitants, comarca del Montseny. Allà vam plantar la tenda a un càmping que destacava per la soledat, en aquestes dates. A les 12, hora màgica, vam menjar el raïm al so de les campanades escoltades per la ràdio (la tradició és la tradició). S’havia d’aguantar el fred del desembre a la muntanya, als qui sou fredolics us aconsello estada en algun hotel. A les 9 del matí vam esmorzar i vam enfilar el Matagalls. El Matagalls, de 1.679 m, és un dels cims més característics dels Països Catalans, un massís situat al Montseny, declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO. S’agafa la carretera que uneix Sant Celoni i Viladrau, concretament al quilòmetre 28. Aquí trobem la Taula dels tres bisbes (Bar-
41
celona, Girona i Vic). Des de la creu es diu que, en dia clar, es pot veure Mallorca. Nosaltres vam veure Viladrau i gràcies. El camí arrenca vora l’aparcament i surt cap a l’oest tot seguint l’itinerari senyalitzat pel parc natural. De seguida s’estreny i comença a guanyar alçada ràpidament pel contrafort de la muntanya, per dins d’un bosc de faig, en aquesta època tots pelats. Després de mitja hora llarga de camí arribem al pla del Parany, a 1.380 m; aquí el camí surt del bosc momentàniament i passa a tocar d’un faig centenari digne d’aturarse i fotografiar-lo. Al cap d’uns 20 minuts arribem a una esplanada oberta. Al centre hi observem un monòlit de pedra en homenatge a Pau Casals, també digne d’aturar-se i recitar les paraules que l’han fet famós arreu del món. El nostre camí torna al bosc i reprèn de nou l’ascensió fins al cim, a 1.697 m. El cim és arrodonit, des d’allà tenim una esplèndida visió de les veïnes muntanyes del Montseny i de la vall de Viladrau, la plana de Vic, les Guilleries i la vall de la Tordera. També rebem una forta ventada que ens fa posar la jaqueta i ens oxigena els pulmons. Comencem l’any ben airejats i oxigenats. Començar l’any a les altures és molt satisfactori i no és només una idea de quatre “frikis” o sibarites. Durant la trajectòria ens vam trobar molta gent que preferia començar a la muntanya que a la discoteca. Ja ho sabeu, si voleu un cap d’any diferent, aquesta és una ruta senzilla i agradable. Sinó, sempre quedarà aquell Cardhu a la barra. ■
El hombre ha hecho de la Tierra un infierno para los animales. Schopenhauer.
COL·LABORACIONS
42
Testimonio de mi vida ligada al cáncer Com a infermera de la Unitat de Patologia Mamària vull compartir l’experiència que ens va fer arribar una pacient a qui vam recomanar com a teràpia que ens relatés per escrit el que havia sentit i passat al llarg de les seves malalties. Aquest escrit en concret em va deixar impressionada per la superació i alegria que ens va voler transmetre, malgrat les circumstàncies per les quals havia passat. Montse Cardó.
M. TERESA ORTEGA
E
n un día tan señalado como el 19 de octubre, Día Europeo del Cáncer, quiero decir que la batalla contra esta enfermedad se puede vencer. Hace 21 años me diagnosticaron un cáncer de mama izquierda. Fue un trauma. He de decir que también eran otros tiempos, no podías comentarlo con nadie, y padecer esta enfermedad significaba la muerte. Lo que me pasó fue terrible. Me hicieron una mastectomía izquierda con tratamiento de radioterapia durante 3 meses. En este período de tiempo me quede embarazada. Los médicos no sabían qué hacer, y la mejor solución que me dieron fue la de abortar. Yo ya había pasado por mucho, y en el Hospital Plató de Barcelona no tenían los conocimientos suficientes o las ideas claras o la
información sobre dónde se tenía que practicar el aborto. Yo les pedía poderlo solucionar en Barcelona, pero no fue posible, y tuve que ir a Londres, corriendo los gastos de mi cuenta. Me fui con una amiga, y mi marido se quedó aquí trabajando. Cuando regresé de Londres, era el mismo Hospital Platón el que me pedía información a mí. Hace 2 años, en marzo, me diagnosticaron neoplasia de colon. Me operaron de manera urgente en el Hospital Comarcal de Vilafranca del Penedès. Había estado 6 meses con vómitos y diarreas, aunque no todos los días, pero me encontraba muy mal. Al principio decían que tenía gastroenteritis, pero no fue así, y me diagnosticaron metástasis hepática. Me operaron en Bellvitge, y estuve allí un mes y medio. Cuando ya estaba más recuperada, en el Hospital Comarcal de l’Alt Penedès me dijeron que tenía que tratarme con quimioterapia. La llevaba en un cinturón en la cintura con un botella que marcaba la dosis exacta. Lo pasé muy mal, pero siempre tuve ánimos y no flaqueé. No puedes dejarte vencer. Tienes que ser más fuerte que la enfermedad. Y así vas viviendo sin que te venza y casi llegando a dominarla.
La muerte de Sócrates y la crucifixión de Cristo forman parte de los grandes rasgos de carácter de la humanidad. Schopenhauer.
COL·LABORACIONS
El tratamiento de “quimio” me provocaba vómitos. Para dormir tenía que estar incorporada, tenía que controlar las comidas y también los líquidos, no tenía sed, y el agua era difícil de tragar. Fue un tiempo duro y lleno de reflexiones, pero yo digo: si tienes que hacerte preguntas a las que no tienes respuesta, no te las hagas. Yo puedo dominar mi pensamiento y esto es muy importante, y esa manera de ser y actuar me ha ayudado mucho.
No puedes dejarte vencer. Tienes que ser más fuerte que la enfermedad. Y así vas viviendo sin que te venza y casi llegando a dominarla.
Cuando parecía que mi vida volvía otra vez, muy despacio, a una cierta normalidad y me encontraba bastante bien, tuve que volver a pasar por lo mismo. Me diagnosticaron neoplasia de mama derecha, y tuve que volver a empezar. Que-
rían que el tumor se redujera, y otra vez la quimioterapia severa. Me quedé sin cabello, me quedé sin ganas de hacer cosas y pasé días muy malos. Eran las Navidades pasadas, y me dolían las uñas, no podía tocármelas. Me dolían los huesos, y no podía hacer nada con las manos. Pero como he dicho antes, me dije: No tengo que hacerme preguntas para las cuales no sé las respuestas, pues esto sólo sería una manera de mortificarme, y yo lo que quería era seguir hacia adelante. El tratamiento de quimioterapia antes de operarme me fue bien. Se redujo un poco el tumor, pero tuvieron que operarme de mastectomía derecha. Estuve ingresada en el Hospital de Vilafranca durante una semana. La operación fue bien. Me quitaron ganglios, pero me recuperé bastante rápido. Puedo levantar el brazo, hago ejercicio con la mano y con el brazo, me aplico cremas que me ayudan, y puedo hacer una vida normal. En agosto he terminado también la radioterapia. Fui durante un mes a Duran i Reynals. Iba en ambulancia, pero 21 años atrás, ir en ambulancia era exponerse “al qué dirán”. No se estaba tan preparado y según el pensamiento de la gente
43
ya tenías que morirte. Ahora me doy cuenta de que fue una equivocación y que, por suerte, los tiempos han cambiado mucho. Espero que mi testimonio vivido en carne propia pueda servir para ayudar a otras personas que estén en una situación igual o similar a la mía. También quiero decir que la medicina tradicional y las medicinas alternativas no tienen porque estar reñidas sino todo lo contrario, pueden complementarse, y así conseguir una mejor calidad de vida. Por último, quiero dar las gracias a todas las personas que me han ayudado, y en especial a mi familia, y también a mi amiga naturópata M. Ángeles Segura Heliche. ■
La existencia no es más que un episodio de la nada. Schopenhauer.
44
COL·LABORACIONS
El barri de l’Espirall, el barri de l’Hospital YOLANDA VENDRELL
E
l barri de l’Espirall deu el seu nom a l’antiga font que hi havia a la zona anys abans de la seva urbanització. La font estava ubicada just al principi del carrer Espirall, a la zona més propera al cementiri. La torre de pedra que es va construir per protegir la font i el dipòsit d’aigua van ser enderrocats l’any 1978, per la necessitat de construir noves vivendes, davant l’oposició d’alguns veïns que, per necessitat, encara en feien ús. Finalment, l’Associació de Veïns va arribar a un acord amb les empreses constructores pel seu enderrocament.
Durant les dècades posteriors a la Guerra Civil, la població de Vilafranca havia experimentat un estancament, i no va ser fins a final de la dècada dels 50 que començava a emergir una indústria que renovaria el tarannà d’una comarca eminentment agrícola. Vilafranca jugava el paper de gran mercat on intercanviar matèries primeres. La manca d’habitatge on allotjar els obrers necessaris per a la indústria va obligar a ampliar les zones urbanitzables cap a l’extraradi del nucli urbà. Fou durant la dècada dels 60 i principi dels 70 que el gruix de creixement de la població es va traslladar al nord de la ciutat. La major part de les famílies eren immigrants procedents del sud de la Península, que venien a Catalunya atretes per oportunitats que se’ls negaven al seu lloc d’origen. Resulta curiós remarcar que fou durant la Segona República que es va planificar el creixement de la vila, i, en concret, el d’aquesta zona, però amb un caire totalment diferent a allò que va esdevenir més endavant. L’any 1933, l’Ajuntament republicà, empès per la seva voluntat de resoldre els dèficits urbanístics i d’equipament de Vilafranca, va convocar un ambiciós projecte encaminat a reformar la ciutat, amb l’objectiu de garantir el nivell de benestar propis d’una capital de comarca, i am-
pliant l’àrea d’urbanització. L’anomenat Pla Barenys, aprovat durant els anys 1936 i 1937, pretenia dotar d’espais oberts d’ús públic el centre i ampliar les zones urbanitzables per tal de millorar la salubritat a la vila. Contemplava, entre d’altres zones d’eixamplament, la urbanització de la carretera d’Igualada, del camí de l’Espirall, del carrer del Nord i, a uns 200 metres, un altre paral·lel a aquest i, a
més, la construcció d’un gran complex esportiu en la zona. L’ocupació de les tropes franquistes no només paralitza el projecte indemnitzant les famílies expropiades, sinó que el substitueix per d’altres, com ara el “Plan Regulador del Sector del Espirall”,
Mi deseo por ti calienta una baya verde en la palma de mi mano. Masajo Suzuki.
COL·LABORACIONS
elaborat l’any 1942 per Josep M. Miró de Guivernau, que substitueix el Parc Esportiu Republicà per una àrea edificable. Les zones de creixement es veuen sotmeses a diferents taxacions segons les zones de Vilafranca, creant un mercat especulatiu que varia en funció a la zona. Això fa que els terrenys de l’Espirall esdevinguin els menys valorats i siguin venuts a les primeres famílies d’immigrants procedents d’Extremadura i Múrcia. Moltes d’aquestes vivendes que en l’actualitat ens evoquen a les anomenades “cases barates” del Barri del Bon Pastor de Barcelona, no eren més que vivendes que els mateixos propietaris havien anat construint ells mateixos. Es tractava de cases d’una sola planta, una mica més sòlides que les barraques, i que, amb el temps i amb esforç, els mateixos veïns han anat reformant i dignificant, creant una estructura de barri que permet un convivència més humana entre els veïns i un ambient acollidor. Durant la dècada dels 70 les autoritats franquistes es van veure obligades a ampliar encara més l’àrea d’urbanització, i van crear tota una xarxa ben estructurada de blocs de pisos de protecció oficial, els popularment anomenats “pisos de la sindical”. Les primeres famílies hi van anar a viure el desembre de 1975 i són tot un emblema dins de l’estructura del barri. Va ser en aquest context que es va constituir l’Associació de Veïns de l’Espirall, creada per lluitar de forma agrupada per les reformes del barri. D’aquesta forma, els veïns feien arribar les seves reivindicacions a l’Ajuntament. El 22
d’abril de 1975 es van redactar els estatuts d’acord amb la Llei reguladora d’associacions de l’any 1964. En els estatuts s’exposava la voluntat de promoure activitats amb finalitats culturals, recreatives, esportives i socials, fent del barri un dels més actius de Vilafranca, amb un gran ventall d’associacions que l’integren. A final de 1978, amb la restauració de la democràcia, comença a funcionar la nova Escola Pública Pau Boada, que absorbia l’excedent d’alumnat de les dues úniques escoles públiques de Vilafranca i dotava el barri d’una de les millors instal·lacions escolars de la vila. Anys més tard, amb motiu del constant creixement de la zona i a les millores de les institucions públiques que va generar la democràcia, es crea la segona escola pública del barri, el Mas i Parera, i esdevé així l’únic barri que té el privilegi de tenir dues escoles. Malauradament, durant els anys 80, la droga no va passar de llarg, i va fer estralls en tota una generació de joves, abocant encara més el barri a la marginalitat. No era estrany veure grups de gent jove en algun portal esperant la seva dosi, i resultava quotidiana la presència de la Guàrdia Civil fent algun escorcoll. Tot i així, dins el barri la convivència estava garantida i, com si haguessin firmat un pacte cívic, els veïns difícilment eren víctimes de robatoris. Però la mala fama del barri va anar creixent. Tot i així, el barri es va anar dotant de serveis, s’hi va ubicar el parc de bombers i es va crear el Mercat Municipal de la Pelegrina. La construcció de pisos de protecció oficial va anar continuant
45
durant la dècada dels 90, però es va fer de forma més racional. Eren vivendes senzilles, pisos petits però ben condicionats. Es venien a preus raonables, i van ser adquirits per gent jove que ja vivia al barri o provinents d’altres llocs de la vila i la comarca. Això va ajudar a vèncer alguns prejudicis, i el barri es va començar a obrir a poc a poc a la vila. Finalment, el 23 d’abril de 1995 s’inaugura l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, que no només ha proporcionat un altre important servei al barri, sinó que també suposa l’entrada de la gent de la vila a l’Espirall, dotant-lo d’una rellevància considerable, on botigues que durant anys han estat vinculades a la vila han decidit obrir filials al barri, atretes pel seu dinamisme. Resulta paradoxal que en aquests temps en què el creixement urbanístic està sent un mal endèmic de difícil eradicació, al barri s’hagi frenat aquest fenomen, i sembla que la presència de l’Hospital en el nostre paisatge hagi actuat de muralla, evitant el creixement cap al nord. Aquest barri, on la intimitat es perd per les finestres i que encara conserva l’essència de poble, està aprenent a integrar en el seu context els nous catalans, vinguts de terres encara més llunyanes. ■
Un libro tiene que ser el hacha que rompa nuestra mar congelada. Franz Kafka.
46
COL·LABORACIONS
Inauguració de la nova església al barri de l’Espirall IGNASI MORA I TERRATS
Rector de Santa Maria de Vilafranca
i en acabar la darrera visita de control mèdic, el metge i amic em demanà un escrit a propòsit de l’edificació de la nova església al barri de l’Espirall de Vilafranca: edifici molt visible des de l’Hospital Comarcal, petició que vaig acceptar de molt bon grat. L’escrit pretén descriure el projecte contemplat des d’actituds i experiències personals viscudes durant aquests darrers anys. Els mesos de gener i febrer del 2002 i les altres setmanes que seguiren vaig passar per una experiència que mai no oblidaré. La meva salut s’afeblí degut a una pneumònia pulmonar i una angina de cor que em portaren a un estat greu, i vaig haver d’ingressar a Urgències de l’Hospital Comarcal. Vaig estar dos mesos malalt. Gràcies a l’atenció dels metges i personal sanitari, la malaltia s’anà superant i, gràcies a Déu, vaig refer la salut amb l’atenció mèdica deguda, i vaig continuar la tasca que fins avui he estat exercint. Una experiència inesborrable: viure un temps llarg de malaltia i de convalescència, amb tot el que suposà aparcar les activitats de vida diària, descobrir que en temps de salut difícilment es contempla tota la complexa profunditat de l’existència humana, i a la vegada porta a descobrir una “singular manera de viure i de veure la vida”.
DURANT EL PASSAT MES DE GENER
Sempre recordaré el personal mèdic de l’Hospital, les amistats i el temps de convalescència. Els amics que em recordaren i les persones que feren possible superar moments difícils personals, la pregària de molts d’ells, de qui en vaig tenir un gran record, com també de la companyia d’aquelles persones de distinta sensibilitat, les quals creuen sincerament en els valors humans… Tot això va fer possible que hom pogués mirar-se la vida amb un ulls i un cor diferents. Les proves donen en molts moments una valentia i un coratge singulars, i la força per estimar la vida diària i els compromisos que hom pugui viure des de la superació de les proves i des del sofriment assumit. Fou en aquella època que vaig proposar-me un projecte des de la
meva responsabilitat pastoral: el somni d’una “nova presència d’Església” en el barri vilafranquí on s’ubica el nostre Hospital Comarcal: l’Espirall. Des del meu silenci i des de les meves reflexions vaig començar a posar fil a l’agulla. Converses amb amics, amb companys preveres de Vilafranca i de fora, amb persones que estimo i que m’hi aconsello… vaig fer-me aquesta pregunta: ¿Val la pena fer una presència d’església des del treball pastoral a Vilafranca i en un dels barris de la vila? La meva resposta va ser afirmativa. Existien ja realitats pastorals positives de feia anys: un bon grup de laics i una comunitat de religioses Vedrunes, una catequesi i un grup de joves; un solar destinat a construir una nova església, un grup de gent que treballava en el camp social, una presència en la pastoral de la salut que dedicava temps a malalts i impossibilitats… I tot això, des d’un criteri de co-
Quien conserva la facultad de ver la belleza no envejece. Franz Kafka.
COL·LABORACIONS
responsabilitat, cap a la qual, des de les dues parròquies de la Vila, es podia contemplar una resposta valuosa. La construcció d’una nova església estava entre els compromisos de la comunitat. No s’havia de pensar en una nova parròquia jurídicament constituïda, però sí un lloc visible on fos a la vegada punt de referència per a molts i lloc d’acolliment per a noves generacions. En aquests darrers temps hem tingut la sort de confiar el projecte a persones enteses en l’art, en la construcció i en l’economia; com també en aquelles instàncies diocesanes que ens han donat suport; sense oblidar aquelles dificultats en haver de recomençar el projecte i el somni proposat. Amb la creació d’una Junta de la Nova Església i amb el Consell Parroquial d’Economia vàrem iniciar el treball de sol·licitud de permisos, sempre des del compromís de les dues parròquies existents a la Vila. La idea no era començar de zero, però confiàvem en col·laboradors generosos per continuar treballant en el projecte que feia anys ja s’havia començat. Heus ací que el 27 d’abril de l’any 2005, dia de la Mare de Déu de Montserrat, se celebrà la festa de la col·locació de la primera pedra en el solar edificable, celebració presidida pel bisbe Agustí Cortés.
Hom pensava: Com afrontar la continuïtat de la pastoral durant el temps que encara faltava per a acabar el projecte? Com superar el perill que la comunitat es diluís i s’allunyés sense un lloc d’acollida? L’escola del barri Pau Boada fou la que ens donà el coratge, i fins avui, el seu director i Consell Escolar ens varen acollir, ja que no teníem lloc d’aixopluc que reunís les condicions mínimes que la comunitat necessitava. El camí d’un “nou èxode” s’inicià durant un any i mig aproximadament. Ho vèiem lluny, però la comunitat es comprometé a esdevenir un col·lectiu que va prendre consciència d’estar en un lloc que no és seu, i procurar fer tot el possible en no ser motiu de distorsió. Heus ací que ja hem arribat al final del camí. El dia 22 d’abril vàrem celebrar la festa de la inauguració, presidida pel bisbe Mons. Agustí i amb el suport de les parròquies de Vilafranca i d’aquelles institucions locals que han fet possible que el somni esdevingués realitat. Els dos mesos que vaig passar a l’Hospital Comarcal m’ajudaren a madurar i a redescobrir el sentit de la vida: no pas com una cursa per escalar càrrecs i poders, sinó com una resposta al projecte que Déu i la realitat de cada dia van demanant de cada persona humana; des de la salut i des de la ma-
47
laltia, sobretot quan l’ésser humà es deixa interpel·lar per les proves. “Fer presència d’Església en un lloc” no vol dir pas “fer moltes esglésies ni parròquies dividides amb fronteres geogràfiques”, sinó fer aquella família plural que va prenent cos en el teixit social de cada moment històric i de cada conjunt humà. Cal no oblidar la virtut de l’agraïment. No hi ha virtut humana més pregona que la de saber donar gràcies i poder dir: s’ha sembrat de dia i de nit, quan el sol escalfa a ple dia i quan les boires no deixen veure el cel. L’agraïment fa mirar al cel des de molts i diferents campanars, trobar la creu en moltes cantonades de carrer i cercar aquella olivera de pau escrita amb diverses llengües, i que va creixent al mateix costat de casa nostra. Hom podrà descobrir que d’ací a no gaire “la llavor creixerà i es farà un arbre, talment que hi vénen els ocells i s’ajoquen a les seves branques” (Mt. 13,32). ■
Sólo hay un bien: el conocimiento. Sólo hay un mal: la ignorancia. Sócrates.
US RECOMANO
48
SALUT
Prendre el sol M. JOSÉ VARGAS
i també poder gaudir dels seus rajos en arribar l’estiu per tal d’aconseguir un bronzejat que sigui l’enveja dels companys de treball en tornar de les vacances. Doncs fem-ho bé. Hem de ser conscients que en prendre el sol durant els mesos d’estiu estem exposant la nostra pell a una energia solar molt més forta que durant la resta de l’any, i, per tant, ens hem de preparar abans de prendre el sol. El més convenient és fer-nos un peeling corporal sense oblidar-nos de la cara, per tal d’eliminar les cèl·lules mortes de la pell. Per fer això ens aplicarem aquest peeling i ens fregarem enèrgicament fent cercles per tot el cos, per tal d’aconseguir una pell molt més fina i suau, preparada per rebre el sol. Aquest procés és convenient repetir-lo un cop cada dues setmanes durant l’estiu. Una vegada hem preparat la pell, podem anar a prendre el sol, però encara no està tot fet. La nostra pell ha d’anar reforçant-se gradualment, la qual cosa fa que haguem de vigilar el temps d’exposició i augmentar-lo gradualment. Mitja hora abans de exposar-nos al sol haurem d’aplicar sobre la pell un protector solar que, depenent del nostre color de pell, haurà de ser d’un grau de protecció més elevat (pells més blanques) o més baix (pells mes fosques).
A TOTS ENS AGRADA EL SOL
La primera exposició hauria de ser d’una mitja hora com a molt, i haurem de tornar a posar-nos protecció cada vegada que entrem i sortim de l’aigua. Durant les primeres setmanes haurem de controlar molt bé el temps d’exposició i l’horari (evitant prendre el sol entre les 12 h i les 16 h), i anar augmentant segons veiem el bronzejat de la nostra pell. A més, podrem anar utilitzant protectors solars amb un grau de protecció més baix a mesura que la nostra pell agafi un to més bronzejat i, per tant, tingui una protecció natural més forta. Sobretot, ens hem d’hidratar suficientment i, si volem ajudar el nostre cos a bronzejar-se d’una manera natural i mes maca, caldrà beure molts sucs de fruita i menjar aliments que ens aportin vitamines A, B5, E i C, com ara la pastanaga, el tomàquet o la taronja. Recordeu que gaudir del sol d’una manera controlada ens proporcionarà un bronzejat que serà l’admiració dels companys de treball i, a més, reforçarà els ossos del nostre cos i ens ajudarà a prevenir malalties com l’osteoporosi. No oblideu repetir el procediment del peeling en acabar l’estiu, per mantenir el bronzejat mes temps i retirar les cèl·lules mortes que puguin quedar. Espero que aquests consells us ajudin a agafar un bronzejat ben maco. ■
La palabra progreso no tiene ningún sentido mientras haya niños infelices. Albert Einstein.
US RECOMANO
CINEMA
Tot està il·luminat DAHLIA HEU VIST AQUESTA PEL·LÍCULA? Està basada en la novel·la del mateix nom escrita per Jonathan Safran Foer, publicada l’any 2001, i dirigida per Liev Schreiber. Explica la història d’un jove jueu nordamericà (interpretat per Elijah Wood) obsessionat en recordar el passat i en coleccionar objectes que rememoren la seva infantesa i la seva família. El seu desig és trobar la dona que va salvar la vida del seu avi en un petit poble d’Ucraïna arrasat per l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial per allà l’any 1942. En el seu viatge per aquelles terres tan desconegudes per a ell, l’acompanyen un conductor narcolèptic i el seu nét, un traductor
amb nuls coneixements d’anglès. El que semblava un intent per recuperar les seves arrels familiars acabarà convertint-se en un viatge ple de revelacions impactants sobre el llegat de l’Holocaust, la importància dels records, la perillosa naturalesa d’alguns secrets, el significat de l’amistat i de l’amor. És una pel·lícula d’una gran delicadesa, feta amb mestria, càlida i dura alhora, divertida en alguns moments i dramàtica en altres, amb una sensacional banda sonora, una fotografia excel·lent i unes molt bones interpretacions dels actors. Una frase del protagonista al final de la pel·lícula em va impactar. Té a veure amb la recerca de les nostres arrels.
49
No heu sentit mai el desig o la necessitat de buscar quines són les vostres arrels? Saber d’on prové la vostra família? Què coneixeu dels vostres avantpassats? Ja fa temps que tinc aquesta inquietud. Vaig començar a preguntar a la poca família que encara tinc d’on provenien els meus besavis, i així vaig començar a estirar un fil que mai no m’hagués imaginat on em duria. De mica en mica, i amb la poca informació que em va aportar la meva mare i unes antoacions del meu avi, he anat component un trencaclosques que, sense massa dificultats, ha anat prenent forma fins arribar a vuit generacions enrrera en algunes branques familiars... fins al punt que aquesta tasca m’ha enganxat! En la meva recerca he après molt sobre la nostra memòria històrica i, el més important, m’ha permès retrobar familiars dels quals feia gairebé quaranta anys que no en sabíem res. Aquest fet m’ha omplert i ens ha fet feliços. Cada petita troballa que he fet, ha estat com una recompensa per l’oblit en què havíem tingut a aquells que ja fa temps que no hi són i que mai m’havia imaginat que poguessin haver existit. M’he pogut fer una idea de com vivien i els llaços familiars que els unien... Quan he fet alguna troballa, moltes d’elles casuals, ha estat d’una satisfacció plena. Val a dir que ha estat l’afició més gratificant a què m’he dedicat. Aquesta recerca no té fi i no la tindrà mentre pugui esbrinar qualsevol petita informació sobre els meus avantpassats. Algú m’ha preguntat perquè ho faig. Vaig trobar la resposta a la pregunta en aquesta pel·lícula.
Si no creemos en nosotros mismos, nadie lo hará. Rosalyn Yalow.
50
US RECOMANO
Evidentment, la meva història familiar no és tant interessant, però penseu que a través d’aquesta recerca m’he pogut fer una idea d’aquells que van viure fa temps, de com els fets històrics varen influir en les seves vides: les Guerres Carlines, la Guerra Civil, la inestabilitat política, les epidèmies de còlera i grip, els estralls de la fil·loxera, l’aparició del ferrocarril, les desamortitzacions de les terres, la Guerra de Cuba, l’emigració forçosa a altres contrades... També he pogut deduir les seves estratègies per conservar el patrimoni familiar, conèixer fins a on es remunta
el nom de la casa pairal i d’on provenien, quin ofici tenien... Enteneu el missatge? Cal que ho expressi? No deixis que l’ombra de l’oblit enfosqueixi tot allò que ets, allò que fou; il·lumina el que és important i així rescataràs de l’oblit allò que fou real, ho mantindràs viu! No us vull atabalar més amb la meva experiència personal, però sí encoratjar-vos a iniciar un viatge en el temps que és a l’abast de tots. Començar a preguntar als avis i als pares, mirar els papers antics de la família i fer crèixer l’arbre familiar és assequible per a tots. Com fer-
LLIBRES
El multiverso de Michael Moorcock DANIEL TRIQUELL PEDRO
D
e niño, el tiempo transcurre más despacio, y siempre estaba en casa aburrido, cuando una mañana de verano mi padre me dio el libro que había terminado de leer. De crío, lo primero que miras es la portada, un caballero a lomos de un corcel sosteniendo un reluciente bastón; después el número de páginas, más de seiscientas, y finalmente leí el título El bastón rúnico, Crónicas de Dorian Hawkmoon. Fuera hacia un calor espantoso y no tenía a nadie con quien salir a jugar, así que, tumbado sobre un colchón, empecé a leer durante horas.
De Moorcock sólo os contaré que nació en Gran Bretaña en 1939, que ha destacado en los campos literarios de la ciencia ficción y la fantasía, recompensado por ello con premios como el Nebula, el August Derleth y World Fantasy, entre muchos otros. Un autor de la vieja escuela desconocido para la mayoría, sin duda eclipsado por el mitificado y soporífero J.R.R. Tolkien. El Multiverso entrelaza más de media docena de sagas, protagonizadas por la figura del llamado “Campeón eterno”, reencarnado cada vez en un héroe distinto que servirá sin ser consciente de ello a los fines del orden o el caos. Moor-
ho? Podeu buscar idees molt fàcilment a Internet. La Societat Catalana de Genealogia i Catalunya Gen Web us orientaran. Es poden consultar les biblioteques virtuals, on trobareu una gran quantitat d’informació i documents antics digitalitzats (premsa històrica). També són de molta ajuda les associacions i fòrums especialitzats en genealogia. A tots els interessats/des en aquest apassionant viatge en el temps, us recomano molt especialment la visió d’aquesta pel·lícula, i, si podeu llegir la novel·la, encara millor! ■
cock dota a sus héroes de un carácter marcado por sus virtudes y defectos, que los hace más humanos y les obliga a tomar decisiones lógicas acordes con sus limitaciones. Resulta apasionante ver como se cruzan los caminos de nuestros héroes a lo largo de los distintos ciclos. Podríamos comparar este conjunto de planos entrelazados con la Tierra Media de Tolkien, aunque Moorcock no nos aburrirá con interminables descripciones de cada rincón, pero sí nos mostrará un
Puedes llegar a cualquier parte, siempre que andes lo suficiente. Albert Einstein.
US RECOMANO
mundo de fantasía, ciudades eternas como Tanelorn o la incesante batalla entre el orden y el caos. El ciclo más popular es el de Elric de Melniboné. Relata la historia de un joven príncipe albino, quien, débil y enfermo, necesita de elixires para seguir con vida, vida atormentada por las atrocidades que comete su pueblo, un imperio de inmorales conquistadores que lo traicionarán y desterrarán de su propio reino. Elric es uno de los mejores hechiceros de su mundo, virtud que gusta a Arioch, uno de los señores del caos. Para embaucarlo emplea a Stormbringer, una espada negra cubierta de extrañas runas, con vida propia, espada maldita que aúlla sedienta de sangre, fortaleciendo a quien la empuña con cada vida que sega. Lo mejor de esta saga, es el personaje de Elric y la dependencia que le vincula a su espada. La necesita para seguir con vida, pero la odia por las atrocidades que le hace cometer transformándolo poco a poco en un demonio albino. Una dramática sensación de tristeza se hace presente al final de cada aventura, cuando adviertes que tu héroe es un vasallo del caos, con una vida vacía y solitaria. Las Crónicas de Dorian Hawkmoon. Era el tiempo de los grandes gremios, sectas que se cubren el rostro con máscaras de animales, el oscuro imperio de Gran Bretan planea conquistar el viejo continente, sus decadentes ciudadanos obedecen incondicionales a la grandeza del imperio. Pero el territorio de la Camarga, gobernado por el conde Brass se opone a la conquista. Dorian Hawkmoon, duque de Colonia, despojado de su
ducado, manipulado por una joya negra implantada en su frente, se ve obligado a infiltrarse en la Camarga y secuestrar a la hija de Brass. Dorian no tardará en conocer a William d’Averc, un hombre práctico y carismático que le acompañará en su viaje por unas tierras irreales, plagadas de extrañas tecnologías y paisajes apocalípticos. Sin duda mi ciclo preferido, lleno de variadas aventuras, misterio y fantasía. Hay que destacar sus artefactos engendrados, no se sabe si por magia o tecnología, sus paisajes al borde del mismísimo fin del mundo, y, cómo no, su protagonista, víctima de la extraña joya negra, tal vez de ónix, joya que no logra quitarse de la cabeza mientras manipula sus actos y marca su destino. Pero a diferencia de Elric, Dorian no está solo y cuenta con buenos amigos que le acompañaran en sus viajes. Las Crónicas de Córum, el príncipe de la túnica escarlata. Córum es el príncipe de los Vadhagh, una civilización avanzada pero moribunda, casi extinguida por las conquistas humanas lideradas por los Señores de las Espadas. Córum, paladín mutilado por los huma-
La historia los juzgará. Salvador Allende.
51
nos, deberá buscar la misteriosa ciudad de Tanelorn y encontrar aliados para hacer frente a los despiadados Señores de las Espadas. Saga lineal y predecible, lo mejor su personaje: que supera las adversidades y planta cara a su destino. Sólo recomiendo leerla para completar y entender un poco mejor el resto del Multiverso. Las Crónicas de la familia Von Bek nos cuentan las aventuras de Ulrich, un desilusionado capitán de mercenarios en una Europa devastada por la guerra de los treinta años. Ulrich realiza un sorprendente pacto con el diablo, para iniciar la búsqueda del Grial, fuente de la eterna juventud. En realidad, en ningún momento se menciona que Ulrich sea una encarnación del campeón eterno, aunque el libro está lleno de referencias a otros ciclos. Resulta muy curioso leer acerca de la búsqueda del Grial. De hecho ¿quién no quiere ser joven para siempre? Interminables aventuras aguardan a los afortunados que logren atesorar en sus estanterías alguno de los volúmenes comentados, extinguidos de las librerías hace más de 10 años. Hacerse con ellos puede resultar hoy en día una odisea mayor de la que sus páginas relatan. Con todo esto sólo quería acercaros a una de mis aficiones favoritas, que me ha salvado del aburrimiento en muchas ocasiones y me ha hecho soñar con aventuras en mundos fantásticos, haciéndome olvidar por unos minutos la tediosa rutina del día a día. Ya sólo me queda agradecerle a mi padre que me diera aquel día el primero de los muchos libros de fantasía que he leído. ■
LA CUINA DE L’HOSPITAL
52
Magrets d’ànec al pebre verd DOLORS OLLÉ
Ingredients per a 6 persones 3 magrets d’ànec grossos Conyac Boletes de pebre verd (de les que van amb líquid) Farigola Sal Oli Preparació Salem els magrets i els posem sobre el costat de la pell en una safata que pugui anar al forn. Hi posem les boletes de pebre escorregudes, oli abundant i el conyac.
Ho deixem macerar a la nevera durant 12-24 hores. És bo anar-ho girant perquè es maceri millor.
Un cop macerat ho posem a gratinar al forn durant 10-15 minuts per cada banda. És important que no es cogui massa. També s’ha de tenir en compte que els magrets es reduixen molt en coure’s, o sigui que, si són petits, en caldrà un per persona.
Un cop cuits els deixem refredar i quan siguin freds els tallem a talls primets. Abans de servir, treiem una part de les boletes de pebre. Ho emplatem amb un rajolí del mateix oli calent de la cocció i la farigola per sobre. Ho podem acompanyar amb puré de poma. Bon profit! ■
L’home és quelcom que ha de ser superat. Friedrich Nietzsche.
LA CUINA DE L’HOSPITAL
Pastís sense lactosa RUTH PASTOR
vaig sentir parlar de les proteïnes de la vaca. Fins llavors eren totalment desconegudes per a mi. Ara no en conec moltes més coses, però sé que es tracta d’una substància que provoca erupcions cutànies a la meva filla. Ella pateix aquesta al·lèrgia des que tenia sis mesos, i això ha suposat un problema en la seva alimentació. Quan va fer un any no va poder tenir pastís d’aniversari! Després d’un any i mig buscant solucions i alternatives, vaig apendre a cuinar amb substituts dels làctics i els seus derivats. Així doncs, ja sé fer un pastís sense llet ni mantega, i aquí en teniu la recepta.
JA FA GAIREBÉ DOS ANYS
53
Cuina andorrana FRANCESC BONEU
Molí dels Fanals Sispony, Parròquia de la Massana (Andorra) Tel. 00 376 83 53 80 Es un restaurante de cocina tradicional de montaña. Restaurante familiar, situado en una típica borda andorrana en el pueblo de Sispony en la Parroquia de La Massana. Posee un ambiente muy acogedor y familiar, con un amplio comedor en el piso de arriba. Madera por todas partes (paredes, techos, mesas, suelos…) y la luz algo tenue. El servicio es muy correcto. La calidad de la comida es excelente, tienes una carta donde encontrarás platos de carnes y de pescados de muy buena calidad. El precio no es barato, pero si tenemos en
cuenta la calidad resulta muy bien de precio. Suele salir entre 35-50 euros por persona, depende del vino que escojas. Tiene un carro de postres que es para alucinar a quien le gusten los postres, tienen tanta variedad que no sabes que coger. El camarero pasea un carrito enorme repleto de tartas de todo tipo: chocolate, tatin, brazo de gitano de varios sabores, tarta de queso, etc. En la planta de abajo tiene dos comedores más pequeños pensados para grupos privados. Tienen un parking privado que es de agradecer Al final de la comida, la dueña y su marido suele pasar por las mesas para saber tu opinión de la comida. La verdad es que no sabría qué recomendar, porque todo está muy bueno. Es un restaurante muy recomendable. ■
Ingredients 1 iogurt de soja o “natilles” de soja 3 mides de farina 2 mides de sucre 1 mida d’oli d’oliva 1 sobre de llevat 3 ous Es pren l’envàs del iogurt com a mida. Es bat el blanc dels ous a punt de neu per tal que la massa quedi més esponjosa i es barreja amb la resta d’ingredients. Es posa tot en un motllo i s’enforna durant uns 30 minuts. ■
La mía no es una vocación, es una misión. Ryszard Kapuscinski.
54
LA CUINA DE L’HOSPITAL
On podem menjar ENRIC DUQUE
Em permetreu que aquesta vegada variï el format i no us recomani els tres restaurants de rigor. Em ve molt de gust fer un rànquing dels deu millors restaurants de Catalunya, sempre des de la meva òptica, que tan sols són aptes per a grans ocasions i/o celebracions. Són restaurants que se surten del normal i que ben segur no us decebran. S’hi ha d’anar amb la ment oberta i la VISA esmolada i dedicar-se a fruir-ne sense preocupar-se del preu (un dia és un dia). Aquí van.
3. L’Esguard. Cuina de neurocirurgià reciclat a xef. No para d’inventar. Sensacional. Tel. 93 792 77 67. Passatge de les Alzines, 16. Sant Andreu de Llavaneres. 4. Neichel. El pare de tots. Allà va néixer la nova gran cuina catalana (ell és alsacià, però). Boníssim. Tel. 93 203 84 08. Beltran i Rozpide, 1-5. Barcelona. 5. Caelis Ritz. Marc incomparable i menjar de gran gourmet. Menú degustació impressionant. Tel. 93 510 12 05. Gran Via, 668. Hotel Ritz. Barcelona. J. Gris.
1. El Bulli. El millor del món. Ja està tot dit. Només el critiquen aquells que no hi han estat. Inimitable. Tel. 972 15 05 57. Cala Montjoi, Girona.
6. Sant Pau. El de la gran Ruscalleda. Cuina de gran personalitat amb producte immillorable i moltes vegades de producció pròpia. Tel. 93 760 06 62. Nou, 10. Sant Pol de Mar.
2. Celler de Can Roca. Va imparable cap a la tercera estrella. Fan les postres més originals del món. Tel. 972 22 21 57. Ctra. Talaià, 40. Girona.
7. Lasarte. El Berasategui a Barcelona. Només la seva anguila fumada amb poma caramelitzada i foie ja val l’anada. Tel. 93 445 32 42. Mallorca, 259. Barcelona. 8. Via Véneto. El clàssic més rococó de Barcelona. Cuina en constant evolució. Et mimen que dóna gust. Tel. 93 200 72 44. Ganduxer, 10. Barcelona.
Morandi.
9. Hispània. El clàssic més mariner. Potser poc evolucionat però potser, també, aquí està la gràcia. Lluç extraordinari. Tel. 93 791 63 06. Ctra. Reial, 54. Arenys de Mar.
La mentida és una forma de talent. Cioran.
10. Alkímia. La meva debilitat personal. Sense cap mena de dubte el millor de tots pel que fa a la relació qualitat-preu. No és que sigui barat, però encara es pot pagar. Sublim. Tel. 93 207 61 15. Indústria, 79. Barcelona. I recordeu, quan hi aneu, una frase encertadíssima del gran Ferran Adrià: “El Bulli no és car, però val diners”. ■
AFICIONS
55
COL·LECCIONS
Bolígrafs ROSA GIL LA MEVA AFICIÓ PER COL·LECCIONAR bolígrafs va començar fa molts anys, i suposo que, com totes les col·leccions, sense el propòsit d’arribar a necessitar capses on guardar-los. De tota manera, quan recordo l’època de l’escola, ja aleshores m’agradava que no faltés cap color al meu estoig. I si podia ser un bolígraf d’aquells grossos que tenia quatre colors diferents, encar millor. A les excursions de final de curs i a les sortides amb els meus pares també acostumava a comprar-me un bolígraf d’allà on anés. Amb els anys, els que coneixen la meva afició, tant amics com companys, me n’han anat portant dels seus viatges, me n’han guardat si n’arribaven a les seves mans, me n’han regalat pels meus aniversaris i sants... A l’Hospital hi va haver un temps en què els laboratoris en donaven de tota mena (trobo que aquest costum era maco, i s’ha perdut), i així en vaig aconseguir moltísssims. És la manera com més n’he aconseguit. En tinc de macos i de molt macos, d’originals, fets de paper reciclat, de curiosos, d’elegants, amb estoig, amb calculadora incorporada, i, per descomptat, el Bic de tota la vida. N’hi ha un, però, que encara no he aconseguit que me’l regalin (tot i que en tinc el portamines), i és un Montblanc.
No és gens fàcil col·leccionar bolígrafs, no pel que costa aconseguir-los sinó per l’espai que ocupen. Actualment els guardo en capses de sabates, i sovint els trec per mirar-me’ls, i així recordo com han anat arribant a les meves mans. En aquestes fotografies es pot veure una petita mostra de la meva col·lecció de bolígrafs. M’ha agradat compartirla amb tots vosaltres. ■
Qui no és envejat, no és digne de ser-ho. Esquil.
56
AFICIONS
Aficions que són passions! ERNEST JUST
i moltes vegades no saps per què. Un bon dia hi ha alguna cosa que t’atrau i t’hi poses. En els anys 60 i 70 del segle passat, un oncle meu va aficionar-se al maquetisme en general; construïa maquetes d’avions, de vaixells, de cotxes, de motos, de càpsules espacials que aconseguia des dels Estats Units en kits de plàstic (llavors hi havia la febre de la conquesta de la lluna, el cosmos, els ovnis i la NASA). Davant de tots aquells estímuls, vaig començar amb el modelisme naval. Vaig iniciar-me amb una petita i senzilla nau de fusta, un drakkar víking. Vaig descobrir l’emoció de fer quelcom amb les mans. Temps després, un altre petit vaixell, després uns avionets en plàstic, etc. A continuació vaig entrar en el col·leccionisme (en el fons, una bestiesa acumulativa), de clauers, de faixes de puros havans... També feia puzzles de 5.000 peces. FinalHI HA QUELCOM QUE ARRIBA
ment, les llaunes de cervesa (buides). En vaig arribar a tenir més de 500, per tot arreu; ultimàtum a casa: –O les llaunes o tu! –em varen dir. Me’n vaig anar de casa! Me’n vaig anar per estudiar Medicina; en el segon curs: la “mili” a sanitat militar (allà vaig conèixer el paso ligero, el conegut: ¡Polacos, checoslovacos! Vaig començar a pelar guàrdies de 72 hores! Em vaig reenganxar! No pas a la “mili”, sinó que en hores mortes vaig iniciar la construcció en plàstic, totalment pintat, d’un portaavions: l’Enterprise. Després, vaig estar absorbit totalment per la medicina i el que tot això significa, com alguns de vosaltres ja sabeu. Anys després, una nova fase del col·leccionisme: els segells, les monedes, les etiquetes de vi (quasi impossible desenganxar-les), les plaques de cava (quan encara no se’n parlava) i aquesta no la conexeu (ja us en parlaré en una altra ocasió): les càpsules de les ampolles de vi. Amb l’aparició de l’Internet, un bon dia, fent una cerca per a la feina caic (per casualitat!) en un enllaç de modelisme naval francès (el millor del món). A partir d’aquí, febre alta; se m’apareix de nou el “Sant Cuc del Modelisme”. Inici d’una barca llagostera fran-
cesa de kit i després, La Bounty (escala 1:46), vaixell carboner anglès, expedicionari als mars del Sud, conegut per la pel·lícula del Marlon Brando i la seva famosa rebel·lió. Aquí ja comença l’autèntica passió. M’informo, em documento a fons i finalment l’acabo transformant completament amb tots els detalls dels autèntics vaixells del segle XVIII. Aconsegueixo finalitzar-lo 4 anys després. Tot això significa centenars d’hores soltes que trobo enmig de les obligacions familiars i professionals. Vol dir buscar documentació, aprendre tècniques de fusteria, d’ebenisteria, de soldadura, de cordoneria, que en el fons ajuden a distreure de l’estrès i de les preocupacions diàries. Ara, un nou projecte: un vaixell corsari del segle XVIII, el Bonhomme Richard, que va col·laborar en la independència dels Estats Units (llàstima, podria haver passat per les nostres costes!), que portava aquest nom en honor del científic i polític Benjamin Franklin. Això ja són paraules majors! Aquest vaixell és un monstre, totalment aparellat de 130 x 62 x 87 cm a escala 1:36. Vol dir dos taulons de fusta de 5 m de llarg, vol dir milers de clauets i nusos, centenars de metres de cordill, d’aprenentage de noves tècniques i de moltes hores de treball. Nou mesos després d’haver iniciat aquest projecte, només he finalitzat la quilla i el mirall de popa. Qualsevol dia ja espero novament aquella frase: –O el vaixell o tu! Per sort, potser aquest moment no arribarà fins el 2011. ■
El moment més fosc de la nit de la vida passa un instant abans que surti el sol. V. Ferrer
AFICIONS
Les càpsules (del vi) dels addictes
ERNEST JUST UNA MICA FART ja de la meva col·lecció de plaques de cava, em trenco les banyes de nou intentant ordenar-les. Un munt de plaques setmanals (dotzenes) per alguns col·leccionistes. En el descans, em disposo a assaborir col·lectivament a una ampolla de vi. I hop! em queda a les mans –per aquelles casualitats de la vida– un bonica peça d’estany. –Coi! Si n’és de bella aquesta rodella! És la càpsula de l’ampolla de vi; amb un dibuix sobrepujat, molt ben treballat, que de costum procedeixo a llençar de forma inconscient. –Eureka! –l’eureka de tots els acumuladors de coses inútils. Observo la càpsula, la miro, la
giro i l’hi trobo un no sé què de bonic. –Quina llàstima! Algú s’ha esforçat a dissenyar-la, treballar-la i fabricar-la; diferents les unes de les altres, sense valor real (encara), que tothom llença a les escombraries. Em surt la vena col·leccionistaaddicte; la vena d’acaparar allò que ningú altre no té. –No ho puc pas malbaratar! Buscaré un estoig per a ella i per a les seves altres germanes. –No ho diré pas a ningú! –penso–. No fos cas que emmalalteixi algú, com ha passat amb les plaques de cava. Me les repasso: n’hi ha de llises, amb símbols, amb escuts senyorials, amb lletres soles... N’hi ha de planes, de repujades, de gravades; de plàstic, d’estany… N’hi ha de tots els colors, però totes de la ma-
57
teixa mida. Trec les plaques de cava dels seus estoigs, netejo les càpsules, les retallo i les amido en el seu lloc. –Com les ordenaré? –em ve al cap. Per colors, per escuts, per si estàn gravades o no... Torno a trencar-me el cap; em puja una febre i no tinc antitèrmic eficaç. Tossut que tossut, continuo amb la meva dèria. –On les posaré? En una prestatgeria. –Ja no m’hi caben! Tampoc les plaques de cava, els segells, les monedes, les etiquetes de vi salvades, els vaixells de fusta. Absurd! Un nou camí cap el col·lapse del meu raconet particular. Ja em sembla sentir novament la veu que em ressona: –A casa, les càpsules o tu! Em faig el babau, el simpàtic i em despisto. –Ja tinc la sol·lució! Les acabo apretant entre els llibres acumulats a les prestatgeries i el sostre, amb la refocil·lació dels peixets de plata (Lepisma saccharina), amic dels tots els addictes col·leccionistes. ■
Lepisma saccharina.
En medio del llano canta la alondra libre de todo. Matsuo Basho.
L’ENTREVISTA
58
Moisès Santacana: “Tinc molt de temps i poques hores” Moisès Santacana, “Moi” per als
amics que ha fet a l’Hospital durant els 27 anys que hi ha treballat com a portalliteres. Ara, als seus 65 anys i recentment jubilat, ha accedit, amb l’amabilitat que el caracteritza, a respondre a les preguntes per a l’entrevista del Taní. Molts anys a l’Hospital?
Em van contractar ara fa 27 anys, només per una setmana, i ja veus! Era una setmana en què el personal d’Infermeria marxava de viatge de fi de curs. Aquells dies vam quedar a l’Hospital el Francesc Duque, el Victorio i jo, amb els metges i les monges. Quins temps, no? Llavors la nòmina era una tros de paper on s’hi posava la quantitat de 700 pessetes “por los servicios prestados”. 700 pessetes al mes, eh! I sense horaris. Entrava al matí i sortia al vespre quan estava la feina feta. Què tal amb els companys que vas tenir? Sempre m’he fet amb tothom, encara que amb les monges teníem una mica de guerra. Nosaltres els fèiem alguna “trastada”. Elles només ens cuidaven quan donàvem sang. Ens donaven un ou amb cafè i conyac. Tenia una cosina
monja, i això em va ajudar a suportar la situació. I els companys més actuals? Estic molt content amb tots, tinc bons companys. A l’Hospital no he tingut problemes amb ningú. Vull recordar quan vaig tenir la lesió a l’espatlla, tothom em va donar suport, es van portar molt bé amb mi, sobretot la Carme Rizo, que em va buscar un lloc on pogués continuar treballant. Va ser quan vaig anar a Rehabilitació. Li estic molt agraït. Pensa que, en un dia, un camiller pot aixecar 4.500 kg. I jo tenia l’espatlla bé un dia i a l’endemà ja no la podia moure. Són molts quilos, amb els canvis dels
Quan deixi d’indignar-me haurà començat la meva vellesa. André Gide.
L’ENTREVISTA
malalts, higienes, aixecar-los, tornar a posar-los al llit, a poc a poc... Han canviat molt les coses? Jo sempre he estat bé! Però hi ha coses que trobo que han anat a pitjor. Fa anys hi havia un respecte mutu, del malalt cap el sanitari i del sanitari cap el malalt. També es parlava més amb el malalt i això era bo per a ell, que t’explicava el que li preocupava, “que si el nen gran es quedarà sol i no sap fer-se el menjar...”, i després el malalt es trobava més bé. Hi havia temps per fer això i de feina, també en teníem. Les coses han canviat, el malalt ara és un número, i abans era una persona! Crec que és culpa de l’evolució de la societat, del progrés, que en diuen! També trobo que no donem prou informació als familiars, ja sigui a la sala d’espera del quiròfan, a la Sala de Parts o a Urgències. Qui espera desespera! i no costa gaire donar explicacions, és un bon moment per fer-ho. Ara això no es fa gaire, i trobo que hi hem perdut. És una forma de fer que quasi no perdura. A mi encara em saluden pel carrer per detalls com aquest, com sortir del quiròfan i explicar als familiars com es trobava el malalt, i això ho recorden tota la vida. També és veritat que ara la gent ho sap tot, que no hi ha tanta confiança ni respecte cap a nosaltres! A qui recordes? Jo vaig tenir un bon mestre, el Victorio Dopico, ell m’ho va ensenyar tot. Ell sabia fer de tot, cosir, fer de llevadora, radiografies... quasi més que els metges! Jo vaig aprendre molt d’ell, i s’ha de saber de tot. Jo
mateix he tingut un part per les escales de l’Hospital vell, i crec que vuit pacients dins de l’ambulància. Recordo que, quan estava a les ambulàncies, si hi havia trànsit, portàvem l’accidentat a l’Hospital i si era molt greu, anàvem a buscar al traumatòleg a casa seva, perquè sempre estava de guàrdia i sinó, el curàvem nosaltres fins que ell arribava! Tenieu estones molt divertides? Les festes a l’Hospital sempre han estat fantàstiques! Sempre n’organitzàvem! Abans érem pocs i érem com una família. Havia treballat molt de nit i de dia a la Creu Roja. Venia quan m’ho deien, ja que era suplent. Érem molt joves, i trobàvem l’excusa per fer gresca amb qualsevol cosa: carreres amb les cadires de rodes, amb les lliteres, guerres amb xeringues d’aigua... Bé, això no ho posis perquè són interioritats! D’anècdotes n’hi ha moltes, algunes no es poden ni explicar. Ja pots comptar!
59
vegada. He estat monitor d’escalada per a la Creu Roja, monitor de socorrisme i de primers auxilis. Fins i tot tinc el carnet d’aviador (això no ho posis, que sembla que vulgui fardar!). Anàvem amb amics a Reus o a Sabadell i fèiem vols fins a Vilafranca. Se’m coneix una mica per com era de temerari. No tens temps d’enyorar-nos? De moment no us enyoro perquè vaig venint sovint i tinc molt de temps, però poques hores! Vull aprofitar per saludar tots els companys de l’Hospital, ja siguin metges, infermeres, auxiliars, portalliteres, administratius... tot el personal, i agrair-los la seva amistat. Gràcies a tots! Moi, en nom de tots, que tinguis una bona jubilació! ■
Què fas ara sense l’Hospital? Sóc oficial d’electricista, i durant les estones lliures vaig fent feinetes pels amics, molt bé de preu! Si us convé, ja ho sabeu! [Rialles]. Abans de jubilar-me portava l’electricitat de comunitats de veïns. Ara ho he deixat. Aficions? De jove era escalador i havia anat a escalar al Montblanc, a Montserrat... També anava amb un grup de música a fer de tècnic de llum i de so. Ara encara ho faig alguna
Doncs la meva noció de justícia és aquesta: els homes no són iguals. Friedrich Nietzsche.
60
PARTICIPEM...
Aurora, grup d’ajuda al procés de dol GEMMA PÉREZ
Podeu contactar amb nosaltres a través de qualsevol llevadora de l’ASSIR o de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès. Ens reunim el tercer divendres de cada tres mesos: març, juny, setembre i desembre a les 16.00 h a l’ASSIR, 1a planta del CAP de Vilafranca, però se’ns pot localitzar en qualsevol moment als nostres telèfons: Anna: 93 817 16 88 / 685 848 095 Carmen: 93 890 16 74 / 600 621 705 Mar: 93 817 21 24 / 655 755 146 Montse: 93 890 24 15 / 699 752 838 Gemma: 93 818 82 82 / 655 622 599 Yolanda: 93 897 40 49 / 679 243 615
LA IDEA D’ORGANITZAR EL GRUP d’ajuda mútua a mares en procés de dol va sorgir de la llevadora de l’ASSIR de l’Alt Penedès, Lurdes Artís, gràcies a les seves inquietuds i formació adequada. L’any 2003 va fer la proposta a diverses mares, per tal de poder acompanyar-les en el procés de dol per una mort en l’etapa perinatal, i per omplir una necessitat a la nostra comarca. Vaig tenir la sort de conèixer el grup en un moment de la meva vida en què passava per una etapa de dol. Va ser un procés llarg. Vaig entrar al grup amb l’Anna, la Mar, la Carmen, la Montse i la Yolanda, a qui vull agrair el seu suport, així com a la resta de persones que han participat en aquest projecte. L’objectiu dels grups d’ajuda mútua és fer petites reunions on les persones es troben de forma voluntària, per tal d’ajudar-se mútuament i assolir un propòsit especial. Som persones que compartim un mateix problema o ens trobem en una mateixa situació conflictiva. Per superar un dol, proporcionem ajuda emocional i promovem uns valors a través dels quals podem reforçar la pròpia identitat. Sovint, l’ajuda és individual: d’una persona amb una malaltia a una altra que també està afectada pel mateix problema. Es pot establir per contacte directe o
bé per telèfon. Les reunions del grup no es realizen necessàriament amb la presència d’un professional, tret que se’l sol·liciti en una determinada reunió, ja que d’aquesta manera les persones som més responsables del control de la nostra salut i tenim més autonomia. Les trobades són informals. Com a grup, és important marcar la nostra finalitat, i nosaltres mateixes decidim què volem fer. Funcions • Facilitar i intercanviar informació, ja que la resposta a l’ansietat i la por que provoca la mort, genera comportaments que dificulten el procés. • Suport emocional entre els membres, ja que, sovint, les persones ens preparem per a altres esdeveniments i no per al procés de morir, la qual cosa sembla ser una conducta generalitzada. Neguem, en primer lloc, la pròpia mort. • Prestació de serveis, organització de trobades mensuals, fulls informatius, un tríptic, seguiment de les fases del procés. • Tenim un grup que dóna suport a mares que hem patit la pèrdua d’un fill, i un lloc on poder expressar els sentiments i les emocions, intercanviar experiències i donar-nos suport mútuament. ■
La cura per a tot sempre és aigua salada: la suor, les llàgrimes o el mar. Karen Blixen.
61
BREUS
Manteniment i millora de l’equipament a l’Hospital
Educació sanitària a les escoles Laura Márquez i Iolanda Inglada han participat amb unes xerrades dirigides a les mares i pares dels nens de les escoles de Vilafranca. Mentre els fills són a l’escola s’organitzen xerrades dirigides a les mares, especialment les d’origen estranger, per donar informació d’interès general i també d’educació sanitària. En el cas de la Laura, les xerrades van ser sobre la prevenció del mal d’esquena i com evitar-lo en les tasques domèstiques. En el cas de la Iolanda, l’objectiu era procurar una alimentació equilibrada a tots els membres de la família.
Presència a TV Vilafranca L’ampliació de l’Hospital que ja ha començat, el què això representa i les causes que l’han fet necessària van ser el tema del reportatge realitzat per RTV Vilafranca que es va emetre en la programació del dia 8 de març de 2007, dins el programa “Actualitat”. L’Hospital també va ser present al reportatge dins de la secció “És notícia”, amb “El consum d’alcohol en els joves”, en què hi va participar el Servei d’Urgències.
En el marc del Pla de millora de la seguretat del centre, s’està revisant i adequant el sistema de vigilància de l’Hospital. Això comporta la instal·lació de noves càmeres que cobriran més espais i un nou sistema de circuit tancat de televisió amb vídeo gravador digital. Des de la seva inauguració, l’Hospital disposava d’un sistema de videovigilància que, amb el pas del temps, demanava una revisió completa, així com la incorporació de noves càmeres per cobrir altres necessitats, com és el cas de les destinades a prevenir les actituds violentes cap als treballadors. També s’ha substituït i canviat de lloc el tanc d’oxigen, que s’ha situat al moll de càrrega, al costat de l’edifici de serveis. La seva capacitat ha augmentat de 5.000 a 12.000 litres, fet que millora la gestió del tanc, ja que si abans calia repostar cada setmana, ara tan sols caldrà fer-ho cada dues o tres setmanes. D’altra banda, amb el canvi de lloc es facilita l’accés a la zona on ben aviat començaran les obres del nou laboratori, que tenen un termini d’execucuó de 18 mesos, a comptar des del mes de febrer de 2007.
Teoría es cuando se sabe todo y nada funciona. Práctica, cuando todo funciona y nadie sabe por qué. Anònim.
62
BREUS
El pàmpol, nou full informatiu
Visita del director del CatSalut
Juntament amb la nòmina del mes d’abril es va editar el primer full informatiu, que duu per nom El pàmpol i que sorgeix amb la voluntat de la direcció del centre de fer arribar al conjunt de treballadors de l’Hospital les informacions més rellevants que tenen a veure amb el nostre funcionament i repercuteixen en l’activitat quotidiana i en el futur de l’entitat. Aquest element de comunicació recollirà resums d’informacions ja aparegudes a la Intranet, i es distribuirà amb el mateix correu que la nòmina, en un format senzill que permeti la seva impressió per distribuir-lo en paper. Està previst que s’editi cada mes o cada dos mesos, en funció de la informació que hi hagi. També hi ha un fòrum a Intranet per conèixer l’opinió i els suggeriments que es vulguin aportar.
El motiu de la visita va ser el de conèixer la realitat sanitària de l’Alt Penedès. La jornada va començar a mig matí amb la visita al CAP de Vilafranca, i va continuar amb un dinar de treball i reunió a l’Ajuntament amb l’alcalde Marcel Esteve i els responsables de les diferents entitats sanitàries. Finalment, va tancar la jornada la visita a l’Hospital. El president del CSAP, el Sr. Jounou, i l’equip directiu van
Vilafranca va recollir 62.000 euros en el torneig “Joan Petit. Nens amb càncer” El saló de sessions de l’Ajuntament de Vilafranca va acollir el desembre passat l’acte oficial de lliurament a la Fundació Sant Joan de Déu dels diners recollits al llarg del torneig “Joan Petit. Nens amb càncer” que es va fer a la vila el passat mes de desembre. El torneig va ser un èxit esportiu i de participació. També ho va ser econòmicament, ja que es van recollir 62.000 euros.
La realitat de Vilafranca present al passadís de l’Hospital Al febrer l’Ajuntament de Vilafranca va instal·lar al passadís del centre “Vilafranca fa per tu”, un muntatge amb els projectes més rellevants dels últims anys i els previstos en un futur immediat a Vilafranca. A continuació, l’exposició “El tren i Vilafranca: una realitat de futur” també va omplir aquest espai.
Participació en el llibre El voluntariat en l’àmbit hospitalari i sociosanitari Amb l’aportació de la treballadora social Verònica Romero, l’HCAP va participar en l’elaboració d’aquest llibre, editat per la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS), amb el suport del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Recull tots els aspectes que cal tenir en compte en la captació i posada en marxa de programes de voluntariat als centres hospitalaris i sociosanitaris, i proposa un protocol d’actuació.
explicar al Sr. Sabaté la realitat de l’Hospital i els seus projectes de futur, com ara l’ampliació, la coordinació amb altres agents de salut en el marc del sistema capitatiu, el canvi del sistema informàtic, les dificultats per trobar determinats professionals o les llistes d’espera. El director del CatSalut va manifestar el seu interès a aprofundir en tots aquest temes en una altra ocasió, especialment en el model de desenvolupament de processos assistencials integrats a l’entorn capitatiu.
Univers: dóna’m serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, coratge per canviar aquelles que sí puc, i saviesa per reconèixer la diferència. Anònim.
BREUS
D’esquerra a dreta, Oriol Roca, Marta Amat, Marta Vila, Laura Màrquez, Fàtima Becerra, Adolf Descalzi i Jordi Massana.
L’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès a la 14a edició de la Cursa de la sanitat catalana Una vegada més, i després d’un any sense fer-ho, l’Hospital va participar a la 14a edició de la Cursa de la sanitat catalana, que es va organitzar a l’Hospital de Can Ruti el passat 25 de maig. Com en les altres edicions, les condicions meteorològiques i les característiques del circuit van ser elements importants en el desenllaç de la cursa. Novament, els representants de l’Hospital no va tornar amb les mans buides. Van quedar tercers en la categoria femenina per equips i primers en la categoria masculina per equips. Continua així una participació que, any rera any, segueix sent molt exitosa. Que serveixin aquests resultats per animar tothom a participar en la propera edició.
en el funcionament del centre. L’ampliació representarà per a la Consulta Externa un increment en 16 consultoris o gabinets d’exploració (60% més de la capacitat actual), i per a l’Hospital de Dia, una nova ubicació que permetrà una millora substancial del Servei, adequant-lo a les previsions d’augment de l’activitat ambulatòria. Una vegada acabades aquestes obres i les del nou Laboratori, que es preveu que durin 12 mesos, i un cop reorganitzada l’activitat ambulatòria de Consultes i l’Hospital de Dia, quedaran espais lliures que permetran continuar les altres fases d’ampliació previstes, que afectaran Urgències, la Sala de Parts i Cirurgia Sense Ingrés. Aquest projecte està finançat mitjançant el conveni entre el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i el Departament de Salut, que van signar la consellera Marina Geli i el president del CSAP Antonio Jounou el mes d’octubre, i que també permetrà afrontar altres inversions per a l’Hospital i per a la renovació dels actuals sistemes d’informació.
63
“NUS” és el nom del nou sistema informàtic Des de l’any passat, moltes persones estan treballant en el Pla de sistemes d’informació, que ha de suposar l’actualització informàtica global de l’Hospital. Aquest any està previst substituir l’actual sistema de gestió de pacients, i l’any vinent caldrà desenvolupar l’Estació de Treball Clínica. Finalment, s’incorporaran la digitalització d’imatges i documents. Aquest projecte, que desenvolupa l’empresa SAVAC conjuntament amb el CHC i el Departament d’Informàtica, té i tindrà un gran impacte en el funcionament de la nostra organització. Implica la participació de moltes persones i repercutirà en la tasca diària de tothom. Per trobar-li un nom es va demanar que tothom fes les seves propostes. Finalment, el nom més votat ha estat “NUS”. Segons Isabel Marco, que és la persona que el va proposar, “perquè un nus és una part d’una xarxa, i cadascú de nosaltres som un nus en la xarxa”.
Comencen les obres d’ampliació de la Consulta Externa i l’Hospital de Dia Està previst que aquestes obres tinguin una repercussió mínima
No es tanto la noche para que duerman los ignorantes, cuanto para que velen los sabios. Baltasar Gracián.
64
Com hi podeu col·laborar
T
aní és una revista que es va fent. Fins ara hem rebut tota mena de col·laboracions: llargues i curtes, científiques i periodístiques, íntimes i expansives... En aquesta experiència ja hi han col·laborat i hi col·laboren moltes persones, però esperem que s’hi animi encara més gent. Com ja sabeu, a la revista tothom hi té cabuda. Animeu-vos a participar-hi!
Debat. Reflexions per avançar en la discussió de qüestions d’interès assistencial, professional, humanístic, ètic... En viu és l’apartat per a articles de caràcter científic i assistencial. Què fem és la manera de presentar l’activitat que desenvolupen determinades unitats, comissions, serveis, grups de treball, etc. que potser no són prou coneguts per tothom. A Llocs i viatges es parla d’aquell viatge a l’altra banda de món i del racó tan proper que sovint no veiem. Escrivim és l’espai reservat a la creació literària i filosòfica més personal, però amb una voluntat de projecció pública. Us recomano, us el recomanem. Per què no podem aconsellar els altres dels petits plaers que ens atorguem a nosaltres mateixos?
Solucions als sudokus
Hi ha algú de la casa que creieu que es mereix L’entrevista? Proposeu-nos-el o feu-li vosaltres mateixos l’interviu. Teniu alguna Col·lecció privada que vulgueu fer pública? Voleu participar a fer-nos passar l’estona amb els Passatemps? Els Breus són el recull de les notícies dels mesos anteriors. Més que novetats, són un recordatori: “Allò escrit és el que perdura”. També esperem que ens feu arribar noves citacions cèlebres que puguem incloure als peus de pàgina.
Extensió recomanada dels articles Per facilitar la confecció de la revista hem pensat que l’extensió més idònia dels articles està entre una i dues pàgines. Per als articles d’una pàgina heu d’escriure al voltant de 2.700 caràcters (comptats incloenthi els espais) i molt millor si els acompanyeu d’una foto o una il·lustració. Per als articles de dues pàgines no passeu dels 6.000 espais i de dues imatges. Si feu un article de creació esteu eximits d’il·lustrarlo. I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.
Imatges Pel que fa a les fotos o il·lustracions, és millor que ens les feu arribar en paper, i si són imatges digitals recordeu que cal que tinguin prou resolució (perfecte si són a 300 ppp a mida real i en format JPEG o TIFF). Les imatges que es poden baixar d’Internet –encara que es veuen prou bé per pantalla– habitualment són d’una qualitat insuficient perquè quedin ben impreses. Tingueu en compte els drets d’ús de les fotografies que envieu.
B A
Passatemps: sudokus JAUME ALBÀ MONTSE GONZÁLEZ
A
B
Solucions a la pàgina anterior.
taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació. La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull. Universitat Rovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999
© Consorci Sanitari de l’Alt Penedès Espirall, s/n 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 revista@csap.scs.es Equip de redacció Margarita Andreu Cristina Canals Güen Costa Teresa Cuscó Adolf Descalzi Raquel Fernández Antoni Llovet Helena Mestre Merce Peral Rosa Rovira Realització Hores extraordinàries Impressió Imprès Ràpid