Taní 0

taní m. Component del vi d’acció astringent que procedeix de les parts sòlides del raïm. Li dóna atributs sensorials, especialment pel que fa al gust i a la coloració fosca dels vins negres, i és un dels causants de la sedimentació.

La sensació astringent disminueix a mesura que el vi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin Diccionari del vi. Xavier Rull, Universitat Rovira i Virgili/Enciclopèdia Catalana, 1999 REVISTA DE COMUNICACIÓ

El raïm, el vi, el resveratrol i la salut I després de la cirurgia de càncer de mama, quines cures he de fer?

Relats: La transfusió

SUMARI

Desembre 2003 núm. 0

SUMARI

A debat: L’eutanàsia

Sabeu qui són els metges residents?

Cooperació amb Puerto Cabezas (Nicaragua)

L’entrevista: Montse Udina

Un Arbre Nadalenc



Riu Perdona Relaxa’t Fes un favor Demana ajuda Delega tasques Fes una caminada Trenca una habitud Expresa allò que és teu

Surt a córrer

Pinta un quadre. Somriu al teu fill Llegeix un bon llibre. Canta a la dutxa Deixa veure com brilles. Mira fotos antigues Ajuda a un avi. Cumpleix amb les teves promeses Escolta a un amic sense pressa. Accepta un cumpliment

Acaba un dels teus projectes volguts Sigues nen un altre cop. Escolta la natura Tràcta’t com a un amic. Deixa’t equivocar-te Per avui no et preocupis. Deixa que algú t’ajudi Mira una flor amb atenció. Perd una mica el temps Demostra la teva felicitat. Escriu més en el teu diari

Aprèn alguna cosa que sempre has desitjat

Fes un àlbum familiar. Dóna’t un llarg bany d’escuma Apaga el televisor i parla. Escolta la teva música preferida Truca als teus amics per telèfon. Fes un petit canvi a la teva vida Fes una llista d’allò que fas bé. Ves a la biblioteca i escolta el silenci Tanca els ulls i imagina les onades de la platja. Fes sentir benvingut a algú

Digues a les persones estimades que les estimes Dóna’li un nom a un estel Pensa en allò que tens Saps que no estàs sol Fes-te un bon regal Planifica un viatje Respira a fons

Cultiva l’amor

3

EDITORIAL

70 anys després

L’any 1933, ara fa 70 anys, es va publicar el primer i únic número de la revista ANNALS DE L’HOSPITAL COMARCAL DE VILAFRANCA. En aquells ANNALS s’hi pot llegir un editorial que porta per títol “El primer Hospital Comarcal de Catalunya”. En efecte, l’antic Hospital de Vilafranca, del qual vàrem celebrar el 600 aniversari ara fa un any, fou el primer que va rebre la denominació de “comarcal”. Tot un símbol, doncs.

També a la fi dels anys 80, un grup de persones de l’Hospital de Vilafranca varen tirar endavant un altra revista amb els mitjans i la il·lusió propis d’aquella època, o sigui, amb molta il·lusió i molt pocs recursos, fotocòpies i composició manual bàsicament. S’anomenava TINTA XINA, i en van sortir tres o quatre números.

Les dues experiències van ser molt diferents; la primera tenia un caire científic i tècnic, i la segona un aire més divulgatiu i popular. Segurament, però, totes dues tenien en comú la il·lusió i la participació dels professionals de l’Hospital.

Ara teniu a les vostres mans aquest tercer intent que pretén ser una revista de comunicació per a l’Hospital, recollint l’esperit de les dues precedents.

Al llarg d’aquests anys, i malgrat els fets històrics que s’han produït, hem pogut mantenir i consolidar un model sanitari basat en els hospitals comarcals lligats estretament al territori. Els professionals que han estat i són els que li donem caràcter, estem sotmesos a una pressió creixent, a situacions conflictives i complexes que no sempre trobem l’espai i el temps per compartir i analitzar entre tots.

Per col·laborar que el clima laboral sigui el més agradable possible, que hi hagi “bon rotllo” , amb un ambient obert, de diàleg i respecte entre tots nosaltres, que ajudi a combatre l’estrès i la insatisfacció dels profes-

sionals, amb aquest l’esperit basat en la comunicació neix aquesta revista. També pretén donar respostes a la necessitat de pensar i repensar constantment la nostra tasca. És per això que incorporem seccions de caire científic (A la recerca...), docent (Aprenem...) i filosòfic-ètic-literari (Llegim...). També hi haurà espais dedicats a conèixer millor els nostres companys (a través de l’Entrevista o de la secció Què fem...).

La nostra professió té a veure amb l’atenció a les persones malaltes, però també amb el coneixement, amb els valors i amb la nostra història col·lectiva. Hi ha també la intenció de debatre temes que generen una certa polèmica, a la secció A debat. Finalment, però no menys important, hi ha una secció de notícies i una secció de correspondència, oberta a tothom.

Per triar el nom vàrem intentar un joc a través de la intranet. Us proposàvem uns noms i esperàvem la vostra selecció. Val a dir que la resposta no ha estat gaire nombrosa. Ha guanyat per poc el nom Enllaç. És un nom bonic, que reflecteix molt bé la intenció de la Revista. Però és un nom força corrent a moltes revistes. És per això que, finalment, hem optat per un nom més original: taní.

El taní es relaciona amb el raïm, amb el Penedès, i potser també amb la salut. És un nom fàcil de pronunciar i amb curioses semblances fonètiques (ja teniu el taní?). Així doncs, us deixem amb aquesta nova revista, de la qual esperem i desitgem que se n’editi més d’un número.

La clau del seu possible èxit dependrà de si aconseguim la màxima col·laboració de tots i totes.

Hem fet un gran esforç perquè aquest número zero pugui ser abans de Nadal i serveixi per felicitar-nos les festes i esperar un molt millor 2004 per a tothom.

LA RECERCA

4

El raïm, el vi, el resveratrol i la salut Diversos estudis epidemiològics han demostrat que el consum moderat de begudes alcohòliques, especialment en forma de vi, s’associa a una disminució de la mortalitat total i podria tenir propietats beneficioses sobre les malalties cardiovasculars i el càncer, principals causes de mort als països industrialitzats (1). Així, alguns experts han arribat a recomanar el consum moderat de vi com un element més de l’anomenada “dieta mediterrània”. Aquesta recomanació ha estat discutida, però, per l’OMS i sobretot per aquells professionals que tracten les nombroses persones amb trastorns per dependència de l’alcohol, que sabem que és una substància amb un potencial addictiu demostrat, especialment en la gent jove.

Però, ¿totes les begudes alcohòliques tindrien el mateix efecte beneficiós per a la salut? Sembla que no. El consum moderat i habitual de vi, especialment de vi negre, és el que sembla associar-se a una major supervivència, i es trobaria en la base de l’anomenada “paradoxa francesa”: és a dir, perquè els francesos, grans consumidors de vi negre, malgrat tenir semblants factors de risc cardiovascular, tenen menys malalts coronaris que els països anglosaxons, poc consumidors de vi negre. ¿Què té el vi negre que no tinguin altres begudes alcohòliques? Doncs, entre altres coses, té resveratrol, una fitoalexina polifenòlica específicament present al vi negre, que ha demostrat tenir efectes antioxidants i antiinflamatoris. Estudis recents han demostrat experimentalment efectes preventius del càncer (2, 3) i de les malalties cardiovasculars (4).

El resveratrol (3,5,4’-trihidroxi-trans-estilbè) és un potent inhibidor de la ciclo-oxigenasa (COX) i és present almenys en 72 plantes, però sobretot el trobem a la pell del raïm, on arriba a concentracions de 100 micrograms per gram (5). Com la majoria de

penedesencs coneixen, les pells del raïm intervenen en el procés d’elaboració del vi negre, però no pas en el del vi blanc. Alguns estudis han observat majors concentracions de resveratrol, i per tant uns efectes potencialment més saludables en els vins negres de qualitat (p. ex.: vins de reserva o criança elaborats amb varietats de cabernet sauvignon) (6).

Hi ha nombrosos estudis en marxa per tal d’obtenir resultats més concloents. A l’espera dels estudis, es pot recomanar el consum moderat (dues copes al dia) i regular d’un bon vi negre (del Penedès of course), si la butxaca ens ho permet i si el metge no hi observa cap contraindicació. Sempre serà més agradable prendre un got de vi que una píndola de resveratrol (si és que algun dia n’hi ha).

Referències (1) Thun MJ, Peto R, López AD, et al. Alcohol consumption and mortality among middle-aged and elderly US adults. N Engl J Med 1997; 337: 1705-14.

(2) Jang M, Cai L, Udeani GO, et al. Cancer chemopreventive activity of resveratrol, a natural product derived from grapes.

Science 1997; 275: 218-220.

(3) Bianchini F, Vainio H. Wine and resveratrol: mechanisms of cancer prevention? Eur J Cancer Prevention 2003; 12:417-25.

(4) De Lorgeril M, Salen P, Martin JL, et al. Wine drinking and risks of cardiovascular complications after recent acute myocardial infarction. Circulation 2002; 106: 1465-9.

(5) Bradbury J. Grapes are good for you, but leave the skins on.

Lancet 1997; 349: 107.

(6) Wallerath T, Deckert G, ternes T, et al. Resveratrol, a polyphenolic phytoalexin present in red wine, enhances expression and activity of endothelial nitric oxide synthase. Circulation 2002; 106:1652-8.

5

La Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SRAG o SARS): una altra malaltia infecciosa emergent Introducció A mitjan passat mes de març, l’atenció de tot el món es va dirigir cap a una nova malaltia respiratòria ràpidament progressiva que es va detectar a la província xinesa de Guangdong, a la veïna Hong Kong, al Vietnam, a Singapur i al Canadà. L’Organització Mundial de la Salut la va denominar, en anglès, Severe Acute Respiratory Syndrome o SARS, que traduïm com a Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SRAG). L’OMS, en col·laboració amb moltes altres organitzacions sanitàries, conscient de l’amenaça global que podia suposar la SRAG, va posar en marxa tot un seguit d’accions per detectar els casos, establir l’etiologia d’aquesta malaltia “emergent” i intentar prevenir la seva disseminació a escala mundial, ja que en un primer moment semblava que ens trobàvem davant una pandèmia semblant a les que provoca el virus de la grip, amb l’agreujant d’una major mortalitat i d’una important transmissió als professionals de la salut.

Els casos van anar creixent fins a mitjan mes de maig, quan va començar a veure’s una reducció dels nous casos. El juliol, l’OMS ja no va rebre noves notificacions de casos. En total es van reportar 8.439 casos a 29 països de tres continents, amb 812 morts (taxa de mortalitat del 9,6%). Ja sigui per l’eficàcia de les mesures implantades, o bé per altres motius (per exemple, l’arribada de l’estiu), l’epidèmia semblà controlar-se.

La qüestió que preocupa ara els professionals i les autoritats sanitàries és si l’epidèmia reapareixerà el 2004 o en anys a venir, si disposarem de proves diagnòstiques que ens permetin detectar precoçment els casos, si les mesures de prevenció recomanades seran efectives, i si tindrem aviat alguna vacuna o tractament efectius.

Revisarem breument la definició de cas de SRAG, la

LA RECERCA

seva epidemiologia, el nou coronavirus causant del procés, la clínica i les mesures preventives que s’aconsellen.

Ens trobem davant d’una nova malaltia, que com altres malalties emergents que han aparegut en els darrers anys (sida, malaltia de les vaques boges, legionel·losi, etc...) ens recorden que les malalties infeccioses són i seguiran essent una important amenaça per a la nostra espècie.

Escena quotidiana en un hospital de Singapur durant l’epidèmia de SARS (Time Magazine)

Definició de cas L’OMS ha definit el cas sospitós de SARS com aquell pacient que presenta: • febre de més de 38º C, més • tos o dificultat per respirar, més • que en els 10 dies previs a l’inici dels símptomes hagi tingut contacte amb un pacient diagnosticat de SARS i/o tingui l’antecedent d’haver viatjat o residit en una àrea amb transmissió local recent de SARS. Es defineix com a cas probable aquell cas sospitós amb: • infiltrats pulmonars a la RX de tòrax compatibles amb pneumònia o bé presència de síndrome de destret respiratori agut • positivitat per al virus del SARS en una o més proves de laboratori

LA RECERCA

•

6

troballes a l’autòpsia compatibles amb SARS

Epidemiologia Els primers casos de SARS van ser observats a la província de Guangdong (Xina) el novembre de 2002. Entre el 16 de novembre de 2002 i el 28 de febrer de 2003 es van notificar 792 casos, molts d’ells en personal sanitari.

El cas índex de la malaltia a Hong Kong va ser un metge de Guangdong que va viatjar a Hong Kong per visitar la seva família cinc dies després de l’inici dels símptomes. Els altres casos de Hong Kong es van donar en persones que havien tingut contacte amb el cas índex o amb casos secundaris, especialment a persones que s’allotjaven al mateix hotel que el cas índex. Els casos de Singapur, Tailàndia, Vietnam i Canadà van procedir de viatgers que retornaven de Guangdong o de Hong Kong als seus països de residència. Al Canadà es va notificar 219 casos, amb 31 morts, localitzats sobretot a Toronto. Un dels brots de Toronto, que va afectar 8 persones, es va relacionar amb una dona que va viatjar a Hong Kong i que es va hostatjar al mateix hotel que el cas índex abans de retornar a Toronto. La pacient va morir i es van infectar 4 familiars seus i una persona que els va visitar a casa seva, així com un metge que els va atendre i un pacient que va estar a prop d’un dels pacients de SARS al servei d’Urgències.

La transmissió de la SARS és de persona a persona, probablement a través de gotetes, de manera semblant a com es transmet el virus de la varicel·la. La transmissió aèria (com la del virus de la grip), a través de gotetes de mida inferior que queden suspeses a l’aire, seria també possible, encara que no està confirmada. S’ha especulat sobre altres formes de transmissió, però serien més improbables. La realitat és que es van infectar els treballadors sanitaris que havien tingut contacte directe amb els pacients i no havien pres les adequades mesures de protecció.

Etiologia

Coronavirus causant del SARS

Ja al començament de l’epidèmia es va sospitar que la causa del SARS era un virus. Després de descartar-se els patògens respiratoris coneguts fins ara, es va detectar un nou coronavirus a mostres de molts pacients amb SARS. Els coronavirus són una de les causes del refredat comú, i no solen produir infeccions greus. Aquest és un coronavirus diferent, que es va originar probablement a partir de coronavirus que infecten de forma natural alguns animals, que a la Xina s’utilitzen com a aliment.

S’han trobat evidències de contacte amb el coronavirus causant de la SARS en carnissers i venedors d’animals dels mercats de Guangdong. Un dels animals implicats ha estat el “racoon dog”, però probablement no és l’única espècie implicada. Es desconeix com el coronavirus animal s’ha modificat de manera que afecta els humans.

Manifestacions clíniques i diagnòstic El període d’incubació de la malaltia és de 2 a 7 dies, encara que operativament s’ha considerat que pot ser fins a 10 dies.

Les manifestacions clíniques tenen dues fases: s’inicien amb febre elevada, amb o sense calfreds, que pot estar acompanyada de símptomes inespecífics, com malestar general, cefalea o dolors musculars. Alguns pacients també tenen diarrea i lleus símptomes respiratoris. No hi sol haver exantema cutani ni manifestacions neuro-

7

lògiques.

La segona fase s’inicia entre 3 i 7 dies després de l’aparició de la febre, en forma de tos seca i dispnea progressiva. La insuficiència respiratòria pot ser greu, especialment a les persones grans o amb malalties cròniques. Pot progressar a destret respiratori agut greu, que requereix suport ventilatori.

El diagnòstic fins ara s’ha basat en les manifestacions clíniques, el context epidemiològic, i les proves serològiques, que ja es poden realitzar en laboratoris de referència.

Tractament No es disposa encara de cap tractament específic. Les mesures recomanades són les de suport. S’han assajat diversos fàrmacs (antivirals, corticoides) amb resultats encara poc concloents.

Prevenció Davant una malaltia infecciosa de transmissió per gotetes, és fonamental l’aplicació estricta de les mesures preventives que s’han establert ja des de fa anys per les autoritats sanitàries, i que han estat recentment revisades per la Generalitat de Catalunya (veure www.gencat.net/sanitat).

Les persones que hagin pogut estar exposades sense protecció a pacients amb SARS hauran de sotmetre’s a un període de quarantena de 10 dies. És ben palès l’efecte que aquesta nova malaltia ha tingut en algunes regions, amb conseqüències no solament sanitàries, sinó socials i econòmiques. D’altra banda, l’epidèmia de la SARS ens ha demostrat un cop més com podem ser de vulnerables a les infeccions, i ha fet reaparèixer conceptes com el de quarantena, que ens pensàvem ja superats.

Recentment s’ha aprovat per part del Comitè d’Infeccions i el Servei de Prevenció de Riscos Laborals un PROCEDIMENT D’ACTUACIONS davant de la SARS o SARG. Podeu llegir-lo a la intranet de l’Hospital. Esperem que

LA RECERCA

no ens calgui aplicar-lo.

Referències www.who.int/csr/sars www.cdc.gov/ncidod/sars

Classe de ballet a Hong Kong (primavera 2003) ©Time

LA RECERCA

8

Atenció integral a la dona sotmesa a tractament quirúrgic de càncer de mama. Cures preventives del limfadema. Consells específics i autocura 1r premi a la millor comunicació presentada en format oral de les III Jornades d’Infermeria de l’Alt Penedès.

Som dues infermeres de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i hem volgut fer aquest treball perquè creiem que en el nostre àmbit laboral feia falta un suport escrit que reforcés la nostra educació sanitària, millorant la qualitat assistencial i consensuant línies de treball.

Aquest projecte s’ha centrat en l’elaboració d’un llibret divulgatiu per donar a la dona intervinguda de càncer de mama, i que, independentment de la cirurgia realitzada, se li ha practicat un buidament axil·lar (que acostuma a realitzar-se en la majoria de casos).

El càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones i la seva incidència és elevada. És una patologia que trobem amb una relativa freqüència en el nostre àmbit hospitalari, per tant, és important que les infermeres estiguem ben formades i sapiguem donar una bona educació sanitària que serà un punt clau en la prevenció del limfadema.

En el nostre llibre s’utilitza un llenguatge planer, proper a la població a què va destinat. Amb un reforç de dibuixos molt gràfics, d’una línia molt simpàtica, tendra i entenedora, fent-nos més properes a les dones a qui el volem oferir. En ell, parlem de conceptes mèdics, activitats preventives del limfadema i per evitar lesions del braç, exercicis preventius i rehabilitadors, pròtesis mamàries i elements de suport, reconstrucció mamària i grups de suport. i després de la cirurgia de càncer de mama, quines cures haig de tenir?

El sistema limfàtic està compost per una estructura de vasos i ganglis distribuïts per tot l’organisme, i la seva funció és el manteniment del medi intern i la immunitat a través del drenatge i de la filtració de fluids i substàncies de rebuig.

En la major part d’intervencions de càncer de mama s’ha de practicar un buidament axil·lar. Quan aquest es realitza, una part o la totalitat dels ganglis de l’axil·la són extirpats, comprometent així la circulació limfàtica i els mecanismes de defensa del braç. Quan això succeeix, és més vulnerable a les infeccions i pot desencadenar un limfadema al braç.

El limfadema és un edema que apareix al braç del costat intervingut, generat per una acumulació de fluids, secundària a l’alteració del sistema limfàtic. Aquesta alteració és provocada per l’extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars o també pot ser generada pel tractament amb radioteràpia i/o quimioteràpia.

Els símptomes més freqüents del limfadema són: inflamació i debilitat del braç i de la mà, però també pot aparèixer tibantor i dolor de l’extremitat afectada.

La seva aparició pot ser passatgera i no presentar gaires molèsties, aparèixer poc després de la cirurgia i desaparèixer amb facilitat, però cal tenir present que el limfadema pot també aparèixer de forma tardana, fins i tot anys després de la intervenció; en aquest cas, la seva simptomatologia pot resultar més evident i feixu-

9

ga, amb més dificultat per resoldre’s.

Actualment no existeix un tractament eficaç per solucionar el limfadema, per tant, és important informar d’un seguit de consells per tal de prevenir la seva aparició i control si apareix. És necessari que la dona aprengui a cuidar el seu braç, cal mimar-lo i protegir-lo per evitar al màxim que pateixi agressions externes que podrien provocar infeccions més difícils de curar, però sense obsessionar-se. Per això, volem facilitar una sèrie de consells a seguir en les activitats de la vida diària: • En les tasques domèstiques: ús de guants a l’hora d’utilitzar detergents agressius, també en la jardineria, didal per cosir i prevenció del risc de cremades i evitar fonts de calor; també ús de manyoples llargues en manipular el forn.

• En la higiene personal: depilació amb rasuradora elèctrica, procurant ús de sabó neutre, bona hidratació, evitar l’ús de tisores en manicures i no tallar-se les cutícules, protecció solar, aplicació de repel·lent d’insectes i compte amb les ferides que poden ocasionar els animals domèstics.

• En el dia a dia: procurar no portar pes al braç afectat i evitar joies i peces de vestir que puguin comprimir el braç.

•

•

•

•

LA RECERCA

A la consulta: evitar injeccions al braç afectat com també extraccions de sang i la presa de la pressió arterial.

Signes d’alarma: Si el braç presenta envermelliment, dolor, inflor, tibantor o presència de febre, cal anar al metge. S’instrueix la dona en la medició periòdica del perímetre del braç.

Exercicis: Expliquem a la dona una sèrie d’exercicis que cal que iniciï durant la seva estada hospitalària, que aniran destinats a la prevenció del limfadema amb exercicis de bombament i en la millora de l’arc articular i el to muscular.

Els exercicis que recomanem són per realitzar de manera progressiva, limitant-se sempre que aparegui dolor, graduals, de forma suau i no vigorosa; també cal saber que els haurà de mantenir al llarg de la seva vida.

Pròtesis mamàries i elements de suport: Quan la dona abandona l’hospital és de desitjar que el seu aspecte exterior sigui el més normal possible, de cara a ella mateixa i cap a la resta.

Existeixen diferents tipus de pròtesis, unes de provisionals, indicades durant el procés de

LA RECERCA

10

cicatrització, des que ha estat intervinguda fins aproximadament 1 mes després. I d’altres més definitives, presentades en diferents mides, pesos, colors i forma; poden ser pròtesis que necessitin suport (llenceria especial) o pròtesis autoadhesives, d’aplicació directa a la pell (no necessiten llenceria especial).

En l’actualitat hi ha un gran assortiment de productes adequats en l’ús de la pròtesis com en l’estil de vida de la dona. Al mercat, en botigues especialitzades, es pot trobar una gran varietat de sostenidors de diferents models i colors, com de roba de bany i complements de roba íntima que faciliten la comoditat i l’autoestima de la dona.

• Reconstrucció mamària.

• Grups d’autoajuda i suport psicològic.

Anna Cabestany Queraltó Montse Magriñà Rovira

11 LA RECERCA

l’Educació sanitària en una unitat de CSI. 1r premi a la millor comunicació en format poster de les III Jornades d’Infermeria de l’Alt Penedès.

Isabel Gallardo (HCAP. H.D) Montse Pérez (HCAP hospitalització) Encarna Valle (HCAP hospitalització) Montse Vidal (HCAP hospitalització) Montse Blanco (HCAP hospitalització autora de les il·lustracions). Any: 2003.

Introducció El personal d’infermeria hem elaborat uns tríptics per informar els pacients atesos en una unitat de CSI. Aquí exposarem: cataractes, cirurgia de la mà i artroscòpia genoll. Aquests fulls els hem anomenat: RECOMANACIONS PER ALS PACIENTS. Aquesta és una manera pràctica de mostrar el paper de la infermera en l’educació sanitària en una unitat de CSI. Objectiu • Proporcionar informació escrita que ajudi a millorar la comprensió de la informació oral donada al pacient/‘cuidador’ principal durant la seva estada a la unitat de CSI. • Facilitar pautes/guies d’actuació per a què el pacient/‘cuidador’ principal tingui més eines per a la seva cura al seu domicili.

• Disminuir l’angoixa que es pateix en un procés quirúrgic.

• Unificar la informació donada al pacient amb l’equip multidisciplinari.

• Ser una eina útil d’educació sanitària.

Material i mètode • L’experiència i la formació professional de l’equip sanitari.

•

La recerca bibliogràfica: llibres, revistes d’infermeria a través de CUIDEN (www.doc6.es/index), i literatura gris.

Resultats - A causa de la pròxima implantació, no tenim dades sobre els resultats.

Conclusions • Educació sanitària és una eina vital en el procés d’atenció a la persona en totes les seves etapes de la vida.

• Les recomanacions al pacient és un exemple d’educació sanitària en el món hospitalari, que ajuda a millorar la informació rebuda i com a suport al domicili. Per tant, creiem que és un instrument útil en la pràctica assistencial, tant per a la persona, com per a la família i el personal sanitari.

LLEGIM

12

Hem pensat dedicar un espai en aquesta revista a la literatura perquè creiem que l’hospital és un lloc on es relacionen de forma especial l’art i l’hospitalitat, la literatura i la medicina, i ara ho podrem comprovar, tot i que en el llenguatge pròpiament mèdic no hi ha cap terme literatós, ni un virus que es digui Kafka, ni una síndrome shakesperiana, ni un bacteri que es digui Quixot... res, ni extret amb fòrceps no hi trobem res, això no vol dir que la literatura no hi sigui present. L’hospital pot ser l’espai idoni per crear, i la malaltia, el desencadenant de la creació literària. El resultat d’aquest procés, l’obra literària, pot esdevenir la medicina que retorni el cos a la situació basal, a l’estat de salut. Tots sabem els efectes terapèutics de la literatura. Possiblement tota forma d’art és fruit de la interacció entre salut i malaltia, entre plaer i dolor, entre harmonia i desharmonia, perquè la creació sorgeix d’una necessitat, d’una recerca, d’un anar cap a algun lloc en forma de fugida o d’apropament des del desequilibri per retrobar una mena de salvació.

Són moltes les referències mèdiques en el món de la literatura. El lligam és sòlid i permet atansar-s’hi, sense fractures radiològiques, en forma de comprimits, xarops, injectables subcutanis o endovenosos cada 24 hores.

Màrius Torres, fill i nét de metges, també cursà la carrera de medicina, encara que l’exercí poc temps. Quan tenia 25 anys i un diagnòstic de tuberculosi, va haver de recloure’s en un sanatori i, envoltat d’infermeres, de metges i de la pròpia història clínica, creà la seva obra, intemporal i simbòlica. Dosis elevades de sensibilitat, perfecció i plenitud, juntament amb una suau musicalitat, són els components d’una poesia elaborada en els límits de l’existència. Se l’ha anomenat el poeta de l’esperança i de la mort. “Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val/que vinguis ara.” “Com si em diguessis/ mentre t’esfulla l’aire: / - Morir és tan fàcil!/ I tot en mi et contesta:/ - Tan fàcil, a una rosa!”

Per altra banda, i com a contrapunt a l’espiritualitat de

Màrius Torres, recordem Joan Salvat Papasseit, el nostre poeta avantguardista que passà molt temps enmig d’infermeres - causants aquestes de les seves inspiracions poètiques- als sanatoris fent cures de repòs per al seu mal. L’autor del millor poema eròtic de la poesia catalana, el Poema de la rosa als llavis, moria víctima també de tuberculosi. Malalt i jove, expressa l’amor, l’alegria de viure, el triomf absolut de la sensualitat, la màgica victòria del sexe i un carpe diem quan diu: “Deixa’t besar,/ i si et queda enyor/ besa de nou, que la vida és comptada”. “Ulls clucs,/ l’amor, /sap que la vida sempre és una festa...”

Vila-Matas relatava, en un dels seus articles periodístics, la síndrome d’abstinència que provoca l’addicció a literatura, i com els malalts de literatosi segueixen escrivint des del seu hospital particular. Lobo Antunes, que és metge de professió, va cada matí a escriure a l’hospital de Lisboa, molt a prop del centre on ho va fer per última vegada Pessoa. Luis Pimentel, metge i poeta de Lugo, anava a treballar i a escriure a l’Hospital de Santa María.

Un dels seus versos diu: “Me he quedado aquí, / solo y quieto,/ dentro de mi blusa blanca./ La tarde es plana, / y hay un beso frío de cemento/ y un ángel muerto sobre la hierba./ Pasa un médico./ Pasa una monja./ Entre luces de algodón,/ el quirófano asciende.”

El filòsof Eugeni d’Ors va crear una reflexió-divagació lírica fruit dels dies de repòs per la seva malaltia, un descans prescrit per algun metge que causà indirectament i sense saber-ho l’Oceanografia del tedi. En aquest llibre, Xènius reflexiona sobre la supremacia de la intel·ligència sobre l’instint, de l’art sobre la vida, de l’home sobre el caos...; una reflexió enmig de la dura prova del tedi.

Miquel Martí i Pol contrau l’esclerosi múltiple. Els efectes d’aquesta malaltia es fan presents en els Vint-i-set poemes en tres temps. En la seva poesia s’imposa la solitud, l’angoixa, una certa presència de la mort, i un món amb les circumstàncies en què li toca viure, però sense perdre l’esperança. Posteriorment, a Quadern de

13 LLEGIM

vacances revela l’inici de la superació de la situació de l’estat anterior, fins que els seus poemes expressen un cant a la vida, al futur i a l’amor.

Marcel Proust, fill d’un conegut metge, als deu anys ja va ser diagnosticat d’asma, malaltia que es relaciona amb la seva extrema sensibilitat i que determinarà el seu futur. Són molts els escriptors als quals l’estat de salut ha condicionat substancialment la seva obra: Hölderlin, Kafka, Nietzsche, Borges... o en canvi a Aldous Huxley, que es va graduar en medicina a Oxford, una malaltia de la vista li va privar d’exercir la professió mèdica; la còrnia inflamada per la queratitis no li va impedir escriure, amb ajuda d’una lupa, obres com Contrapunt o Un món feliç.

L’escriptor i professor de filosofia Rafael Argullol va escriure Davalú o el dolor, on narra el combat contra Davalú, encarnació de l’horrible sofriment físic provocat per una lesió cervical. Tota una experiència íntima que li serveix de catarsi. El dolor, l’experiència més antiga i la menys narrada, no té gairebé terminologia que la defineixi. De fet el dolor és més visual que literari. Ni a Prometeu, ni a Hèrcules, ni al Rei Pescador, ni a la mateixa Bíblia no es descriu el dolor des de dins, un dolor com a sobredosi brutal de vida que incapacita per l’amor... i que només exigeix l’amnèsia. L’autor tampoc no pot afrontar aquest dolor des d’una actitud budista; només després de les crisis es veu capaç de meditar-lo. És quasi obligat fer referència al filòsof de l’amor i del dolor, Schopenhauer, que inicià també la carrera de medicina, però al segon any va passar-se a la filosofia perquè deia que la vida és un problema; i va dedicar els seus esforços a reflexionar-hi. La seva obra més important: El món com a voluntat i representació “Sentim el dolor, però no l’absència del dolor...” “ Voler és essencialment sofrir, i com que viure és voler, tota vida és per essència dolor”.

El britànic Oliver Sacks, fill i germà de metges, també és metge i escriptor, autor d’una colla de llibres basats en l’experiència personal com a neuròleg. Sacks s’ha fet

seva la cita de Nietzsche “el sofriment no ens fa millors, però sí més profunds, ens obliga a descendir al fons de nosaltres mateixos”, i la del metge canadenc William Osler “la qüestió no és quina malaltia té una persona, sinó qui és la persona que ha sucumbit a la malaltia”.

Podríem afegir Thomas Mann i la Muntanya màgica, i parlar de la seducció que exerceix la malaltia i la mort de tots els que estan al sanatori on succeeix la novel·la.

La llista de referents literamèdics és interminable, i anirem pensant d’acabar-la abans que ens agafi un mal de cap migranyós, un empatx de lletres negres, una taquicàrdia a ritme sil·làbic o un còlic literari i haguem d’anar a demanar hora a Consultes Externes o anar a Urgències per acabar sent hospitalitzats i mimats pels metges, infermers, auxiliars, administratius, ‘camillers’... mentre ens fan una radiografia, una analítica o un electrocardiograma i ens diagnostiquen una literatitis aguda.

Rosa Rovira

LLEGIM

14

RESSENYES LITERÀRIES La edad de hierro

J. M. Coetzee.

Traducció de J. Calvo.

Mondadori. (2002). 223 pàg.

No fa gaires dies vaig llegir un llibre excel·lent -L’edat de ferro- de J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), professor de literatura, traductor, lingüista, crític literari i recent Premi Nobel de Literatura.

Coetzee, gens propens a les concessions -gairebé mai no ha recollit cap premi dels que se li han atorgat, ni quasi mai concedeix entrevistes-, fa del racisme, l’odi, la venjança, la misèria, la injustícia i la violència l’ambient de les seves novel·les. Aquestes obres retraten una societat greument malalta i sense futur, a causa dels gravíssims conflictes fruit de la segregació racial de l’apartheid.

Al llibre, a la senyora Curren -professora retirada de clàssiques que viu en un barri de blancs de Ciutat del Cap- li és diagnosticat un càncer en fase terminal. Tracta de compartir la seva solitud i angoixa amb la seva filla que viu als EUA a través d’una carta on explica els últims dies de la seva vida. Reflexiona sobre la dificultat de reconciliar-se amb el món, amb la seva filla, i pensa també en el suïcidi. Tot això envoltada per la difícil situació del règim de l’apartheid, que, entre altres coses, obliga els nens a perdre la innocència i combatre violentament la política -nens de ferro- mentre viuen en els guetos enmig de la desolació, la violència, la ràbia i la por. A partir de llavors, la senyora Curren només

podrà comunicar-se directament amb Vercueil, un vagabund negre que s’instal·la en un racó del seu jardí amb un gos, i s’estableix entre ells dos una curiosa relació, inicialment sense concessions i que culmina amb una tendresa infinita.

Amb un estil i un llenguatge molt personal i una prosa seca, però lírica, es va desenvolupant una història d’una duresa extrema i alhora d’una bellesa profunda, on els personatges són éssers abandonats que tracten de sobreviure en el món violent en què s’ha convertit Sudàfrica. Un retrat sense sentimentalismes ni consol.

Descobrir l’obra d’aquest autor ha estat impactant, i ara que ha estat guardonat, de ben segur que tindrem la traducció del seu últim llibre ràpidament (Elisabeth Costello), que ja m’han recomanat, així com altres novel·les seves com Desgracia, En medio de ninguna parte... Un Premi Nobel de Literatura atorgat no solament per la seva qualitat literària, sinó també pel seu compromís moral. Molt recomanable!

Margarita Andreu

El regal de la comunicació

Sebastià Serrano Ara Llibres (2003), 128 pàg.

Sebastià Serrano (Bellvís, el Pla d’Urgell, 1945), catedràtic de lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i sobretot, en els darrers temps, teoria de la comunicació.

15 LLEGIM RESSENYES LITERÀRIES L’origen d’aquest llibre és una conferència que l’autor va pronunciar a la Societat Catalano-Balear de cures pal·liatives titulada “Comunicació no verbal en cures pal·liatives”.

La comunicació -ens diu l’autor-, tant en els aspectes verbals com no verbals, és l’adaptació biològica dels nostres cossos compromesos en el processament de la informació. Les flaires, els tactes, les veus, etc. que des de nadons hem incorporat als circuits cerebrals a través de mediadors químics (talment com succeeix en l’enamorament) formen part del procés de comunicació humana.

I no penséssim pas que aquests textos són loquacitats filosòfiques, les indagacions científiques van cap al mateix punt. A. Mehrabian (psicòleg) ha demostrat que només un 7% de la informació emesa correspon al contingut de les paraules, el 38% als aspectes de la veu amb la qual verbalitzem la informació (inflexió, to, harmonia) i l’altre 55% a la comunicació no verbal.

Per tant, l’autor ens desitja que cap pacient -company, parent o client-, després de ser atès, no hagi de sortir pensant “ni m’ha mirat”, o “ni m’ha escoltat” i, en les recomanacions finals, ens recorda: “Quan ens comuniquem, no solament passem informació, sinó que també fem relació”, frase que trobaríem òbvia, si no fos per la pressa i la pressió social d’aquesta època que ens ha tocat viure i que ens permet, amb prou feines, relacions tangencials d’interessos efímers, sovint massa tenses, de resultats immediats i sense temps, ni esma, ni molt menys necessitat d’aprofundir en la complexitat misteriosa d’altri.

I qui no desitja/necessita tenir una relació amable amb la quotidianitat d’aquest món tan poc fàcil? I no pas com una crossa per sobreviure, sinó per civilitat elemental. Per conviure.

Atesa la biografia, i amb el currículum a la mà de Sebastià Serrano, podem assegurar que no és, de cap manera, un llibre d’autoajuda ianqui, sinó un recull de reflexions de caire antropològic, que ens poden ser

molt útils per conèixer-nos millor, conèixer millor els altres i, sense fer ús maquiavèl·lic d’aquests coneixements, tractar-nos millor tots plegats. Recomanable per als qui que treballem en equip i en el tracte directe amb les persones.

Toni Llovet

Bienestar insuficiente, democracia incompleta.

Vicenç Navarro.

Anagrama (2002) XXX Premi Anagrama d’Assaig.

Vicenç Navarro, català exiliat el 1962 per la seva participació en la lluita antifranquista, ha viscut i treballat en centres acadèmics de Suècia, Gran Bretanya i des de 1965 als EUA, on ha estat catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia de la John Hopkins University.

Ha treballat d’assessor de les Nacions Unides i de molts governs, inclòs el xilè d’Allende, el cubà de Castro i la pròpia Casa Blanca (a Hillary Clinton en el projecte de reforma sanitària). Al 1997 retorna a la vida acadèmica espanyola com a catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra.

El principal interès de “Bienestar insuficiente, democracia incompleta” és el de donar una visió crítica, però documentada, del discurs de “España va bien” imperant (potser la paraula imperant tingui alguna cosa a veure amb “imperi”), i que sembla que qualsevol crítica a l’esmentada frase, als nois d’“Operación Triunfo”, al

LLEGIM

16

RESSENYES LITERÀRIES desgavell de la selecció espanyola de futbol o a l’actuació d’Alonso en qualsevol premi de fórmula 1, sense comptar amb els seus giravolts per la Castellana de ‘Madriz’, sigui un delicte de traïció. Doncs la realitat és que no anem tan bé, ni molt menys, primer, especialment pel que fa a política social, i segon, per l’oblit de la memòria històrica del nostre passat recent, que s’ha convertit en una paròdia políticament correcta i sembla més una faula que la realitat mateixa.

Encara avui podem parlar de vençuts, però no de penedits. Encara avui es parla de víctimes del terrorisme, però s’obliden de les víctimes del franquisme, dels jueus, dels xilens i dels argentins desapareguts, els bosnians, els palestins, els txetxens, els indis xiapes, els nens de Biafra, els vietnamites i els iraquians, i tants d’altres, que potser ni van existir tampoc.

Bienestar insuficiente, democracia incompleta explica allò que no es parla al nostre país. L’autor dissecciona l’Estat del Benestar espanyol i arriba a la conclusió que Espanya es troba en un estat de subdesenvolupament pel que fa a la despesa social.

El llibre aporta dades empíriques sobre temes que afecten la ciutadania, com la sanitat, l’educació, les pensions i els ajuts familiars. L’anàlisi de les xifres demostra, segons l’autor, que “Espanya i Catalunya es troben en una situació preocupant” i que “la convergència amb la UE es dóna, però en el terreny econòmic i no en el social”.

En el seu retorn al país després d’un llarg exili, Navarro va trobar “un missatge triomfalista que entra en contradicció amb les dades reals dels indicadors, que s’haurien de donar a conèixer a la ciutadania”: “Les pensions, la despesa sanitària pública, l’educació, els ajuts a la família i la protecció del treballador són dels més baixos en el marc europeu”.

A l’última part del llibre, Navarro, que actualment és catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), explica les “causes reals del subdesenvolupament social a Espanya”. Per a

Navarro, el subdesenvolupament social es deu “al fet que mantenen el poder les forces conservadores en el país”, resultat de la “història hereva de la dictadura de Franco”, “una de les més repressives”. Tanmateix considera que la transició “favorable als sectors conservadors és responsable de les insuficiències de la democràcia espanyola i del seu estat del benestar”.

Enric Turon Piquer

17 LLEGIM RELATS Transfusión El doctor Ferrater llama a su colega Balbani para consultar un caso clínico y le explica la siguiente historia: La pasada semana visitó al señor Josep, un octogenario sin antecedentes médicos, que solicitaba “unas vitaminas”, ya que en el último año se encontraba fatigado y aunque lo atribuía a su avanzada edad albergaba la esperanza de un remedio parcial; requirió un estudio analítico general y se descubrió anemia; posteriormente pidió que ampliaran las determinaciones, y éstas fueron normales en cuanto a las cifras de hierro y factores de maduración; sin signos de hemólisis ni pérdida microscópica de sangre con las heces, por lo que cree necesario practicar un mielograma.

- ¿Cómo lo hacemos, professor?

- Ingresa al paciente en el hospital y completaremos el estudio. Te informaré. Hasta pronto.

El doctor Balbani saluda al señor Josep, que luce su nombre bordado en el bolsillo del pijama y que está acompañado por su esposa, la señora Maria. Un matrimonio sin hijos con biografía compartida que ya han celebrado las bodas de oro y que en los últimos años han hecho numerosos viajes a Benidorm. El parecido físico es admirable: enjutos, cabello blanco, piel de papiro y pícaros ojos castaños. Están cogidos de la mano y sonríen.

- Señor Josep, necesitamos obtener sangre de la médula ósea practicando una punción en el esternón.

-¿Duele?.

-No. Con anestesia local, paciencia y pericia, la doctora Iturbe consigue un minúsculo grumo de sangre que guarda en un pequeño casquete de vidrio y al día siguiente nos dará el resultado.

Se establece el diagnóstico de mielofibrosis y el doctor Balbani le informa del bajo rendimiento de su fábrica de sangre cuya causa es desconocida, aunque no es por falta de materias primas.

- ¿Hay tratamiento?

- Necesitará transfusiones periódicas.

- ¿Tengo que anular la reserva del viaje a La Manga del Mar Menor?

- ¡De ninguna manera!

Cuando recomendamos una transfusión sanguínea, el paciente suele manifestar una doble preocupación al considerar que su enfermedad es grave y porque teme los riesgos derivados de un tratamiento biológico -es decir, “vivo”- que, aunque basado en el altruismo de un semejante le obliga a compartir su historial médico y quizá hasta un transitorio estado de ánimo. La donación es anónima, por supuesto, y por tanto sólo puede optar por un agradecimiento difuso y expectante.

Ante el probable desconcierto del señor Josep, el doctor Balbani ejerce un consabido ritual tranquilizador: - Señor Josep, le transfundiremos una sangre muy buena, ya que se trata de una joven donante sana y deportista, muy alegre, de la comarca y... me han dicho que muy guapa.

- Doctor, acérquese que tengo que decirle algo al oído: ¡Por favor, no se lo diga a mi mujer!

- De acuerdo.

Nunca un secreto podría estar mejor guardado Balbani

LLEGIM

18

RELATS Lipotimia Aunque el término es femenino, nos afecta a todos por igual tal como lo demuestra su sinónimo en género masculino, deliquio, cuyo significado es éxtasis o arrobamiento. Conocemos la etimología griega léipein (cesar o faltar) y thymós (alma o fuerza vital) y por tanto ya tenemos la definición: “Pérdida súbita y fugaz del conocimiento”; con frecuencia de origen emotivo. Lo que vemos, olemos, oímos, gustamos o sentimos nos provoca una “petite morte” que nos retira del mundo de los vivos. También lo que pensamos o presentimos. A veces con características epidémicas, tal como ocurrió en el estreno de la película “Helga o el misterio de la vida”, que era una producción sueca del año 1961 en que se mostraba un parto, y una ambulancia con su dotación completa montaba guardia a las puertas del cine.

El propio hospital es la causa de sinnúmero de lipotimias. El olor a formol de la morgue con el cadáver sin rostro por la eversión del cuero cabelludo y el amasijo de vísceras en medio de pálidos miembros de uñas cerúleas es lipotimógeno en sumo grado, aunque las salas de extracción sanguínea, y, no digamos, la compañía del padre en la sala de partos, son lugares en que es necesaria una actitud preventiva: “señorita..., vigile al señor Aquiles, acérquele a la silla”. Un caso aparte es el quirófano, donde suelen ocurrir hasta lipotimias múltiples, lo que dificulta la adecuada atención al afectado.

La lipotimia es uno de los ritos-de-paso del médico residente, del que sale fortalecido para desempeñar sus tareas profesionales. ¿Quién no recuerda su primera lipotimia? Parece que nadie. Pero es como el primer amor, y, por tanto, un secreto que pocas veces se confiesa.

El doctor Balbani pudo obtener información confidencial de la doctora Minerva en el curso de una fiesta de médicos residentes celebrada con antiguas promociones. Actualmente vive y trabaja en la India, en el cam-

po de la ortopedia, donde ha perfeccionado la cirugía para la adaptación del muñón al Pie de Jaipur (prótesis fabricada por los artesanos locales), y es solicitada por varias oenegés. El relato, aproximado, es como sigue.

La lipotimia cambió mi vida. Mi vocación primeriza era la medicina familiar, y cuando me aconsejaron la asistencia a quirófano en el programa de rotación hospitalaria no mostré especial interés aunque accedí a familiarizarme con la liturgia de la intervención quirúrgica, ya sabes; cambio de ropa, lavado de manos, guantes... y ejecutar un ballet tipo lago de los cisnes entre las telas y el metal. Se trataba de una intervención de rodilla; la paciente yacía anestesiada en la mesa y totalmente cubierta de sábanas estériles, excepto el miembro inferior izquierdo, que mantenían elevado; exhibía las uñas pintadas de rojo carmín. No reconocí a nadie, ya que todos llevaban mascarilla quirúrgica, aunque me pareció una multitud. Un cirujano comenzó a aplicar un vendaje a presión con una cinta de caucho muy ancha desde los dedos hasta la ingle, donde se colocó un manguito-torniquete, y posteriormente retiró la cinta elástica. Caí inmediatamente al suelo. La visión de la extremidad blanca cérea, un color que no había visto en mi vida, actuó como un interruptor que desconectó mi consciencia. Desperté rodeada de un coro de ángeles con grandes ojos maternales y uno de ellos tomaba mi mano. Me incorporé a la vez que repetía: estoy bien, estoy bien; pero... al ver nuevamente la pierna, esta vez de color berenjena, caí nuevamente “en trance”. Mi segundo despertar ocurrió en una camilla de reanimación y me dolía la pierna izquierda. Desde entonces mi color favorito es el rojo carmín.

Atendemos solícitamente al lipotímico porque sabemos que se recupera con nuestra presencia de una situación falsamente grave y también... porque estamos al corriente que despertará temiéndose que “esto” será el principio de una gran amistad.

Balbani

19 LLEGIM RELATS Retrat Està trista i cansada...

El metge li ha dit que no hi hauria conseqüències pel que fa a un proper embaràs, que deixés passar només un parell de menstruacions per tornar a intentar-ho. Ella s’ha quedat moixa i se l’ha mirat amb malfiança, ja s’havia fet tantes il·lusions! No podia pensar que li hagués de passar “allò” a ella... A les dues faltes, després d’haver-se posat la mel als llavis i fer-se una composició de lloc a partir d’un diagnòstic de fa pocs dies. Una “idea” que ja prenia forma en una imatge més concreta que no pas aquella primera ecografia a urgències. I l’esforç mental d’imaginar-li una fesomia coneguda amb trets d’ella i potser del seu company.

Aixafada per l’espera, l’anestèsia, el raspament i tot plegat, vol dormir -no sigui que li donin l’alta abans de poder deslliurar-se de la tensió acumulada!- i acluca els ulls amb el pensament, i més tard, el malson de l’explicació que li ha donat aquell metge, petit i xerraire.

Somnia com evolucionen els tres grans de llavor que la mà d’un pagès ha colgat, en el moment precís, a una terra vermella: un primer gra que germina i treu una petita tija; un altre que es desfà fins a confondre’s amb l’argila, i un tercer que, de sobte, desapareix volant en el bec d’un ocell negre que ara va cap a ella i atura el vol al seu braç...

Es desperta esglaiada i veu el somriure amable de la infermera que li pren el pols i comença a oferir-li aigua i li diu: “D’aquí una estona tornaré per veure si l’has tolerada bé”. La dona li respon amb un somriure i quan la infermera és fora, gira el cap i mira a través dels finestrals la incomptable quantitat de fileres de ceps curulls de fruit, i deixa anar dues llàgrimes gruixudes, com gotims, i un sospir que li proporciona més descans que no pas la dormida estroncada. Es mira l’home corpulent amb cara de nen i els ulls plorosos palplantat amb els braços creuats al llindar de la porta. No es diuen res, però ell obre l’armari, treu la maleta i comença a omplir-la.

Al cap d’una estona tornarà la infermera, ajudarà la dona a incorporar-se i confirmarà la bona evolució del procés. Cridarà el metge perquè li doni l’alta i intenti respondre a les preguntes més accessibles -aquelles que en poder-se verbalitzar es poden respondre amb un somriure optimista-. De ben segur que aquesta dona serà de la immensa majoria que, un cop refeta del desengany, tornarà d’aquí pocs mesos amb un nou projecte de vida que arribarà a bon port. Perquè la natura, si la sabem llegir, ens dóna més que no pas ens treu.

Toni Llovet Post scriptum: La modificació de la Llei de reproducció assistida (45/ 2003) del 21 de novembre limita a tres el nombre de preembrions a transferir en una Fertilització in vitro (FIV). Curiós, no?. Però aquesta és una altra història...

A DEBAT

20

L’eutanàsia La paraula eutanàsia -que prové del grec eu ‘bona’ i thanatos, ‘mort’- es defineix com “l’acció que té per objecte acabar deliberadament amb la vida d’una persona que pateix una malaltia terminal i irreversible, amb sofriments que ella viu com a intolerables, a petició lliure, explícita i reiterada d’aquesta”.

Existeixen diferents tipus d’eutanàsia. L’eutanàsia activa directa, que és l’homicidi voluntari d’un malalt de posar fi al seu sofriment (que pot ser per mitjà d’una sobredosi de morfina). L’eutanàsia activa indirecta és quan el metge subministra uns calmants amb la finalitat de pal·liar el dolor, i que com a conseqüència pot accelerar la mort. L’eutanàsia passiva, i la més estesa actualment, és quan el metge renuncia a administrar el tractament que podria allargar poc i en males condicions la vida del malalt i evita així la crueltat terapèutica. Finalment, en l’ajuda al suïcidi, el metge procura al malalt la dosi mortal, però no la hi subministra directament, sinó que només es pot dur a terme quan el mateix malalt té la capacitat de prendre la dosi per via oral o intravenosa.

Només a Holanda i a Bèlgica està legalitzada l’eutanàsia, i a Suïssa i a Estònia és permès el suïcidi assistit. A Espanya, tant l’eutanàsia com el suïcidi assistit en aquests moments es contemplen com a delictes previstos a l’article 143 del Codi Penal. Respecte el suïcidi assistit, l’apartat 2 assenyala: “S’imposarà la pena de presó de 2 a 5 anys a qui cooperi en actes necessaris al suïcidi d’una persona”. A l’apartat 3 hi diu: “Serà castigat amb la pena de presó de 6 a 10 anys si la cooperació arribés fins al punt d’executar la mort”. L’apartat 4 d’aquest article argumenta: “El que causi o cooperi activament en actes necessaris i directes a la mort de l’altre, per petició expressa, seriosa i inequívocament d’aquest, en el cas que la víctima sofrís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar, serà castigat amb la pena inferior en un o dos graus a les

assenyalades als números 2 i 3 d’aquest article”. Això vol dir que al cooperador necessari en un suïcidi se’l penalitza amb uns sis mesos de presó i que l’executor d’una eutanàsia compleix 3 anys.

Una enquesta efectuada entre l’abril i el maig de 2002 pel CIS a 1.057 professionals de la medicina va demostrar que sis de cada deu metges a Espanya recolzen la legalització de l’eutanàsia. La gran majoria dels enquestats, el 85%, considera que la correcta utilització de les cures pal·liatives (tractament adequat del dolor) no és suficient per resoldre totes les situacions d’eutanàsia.

Del 60% dels metges que recolza l’eutanàsia o el suïcidi assistit, la major part (41.5%) està d’acord a aplicar-la només per a malalts terminals, mentre que una minoria (18.4%) independentment de la malaltia, sigui crònica o terminal (greu o irreversible).

Malgrat el recolzament majoritari per canviar la llei, són molt pocs els metges que contesten que estan disposats a practicar l’eutanàsia si se’ls ho demana. Davant d’un malalt amb dolor intens, ansietat, depressió, abandonament, soledat o altres condicions que sollicita l’eutanàsia, quina creu que podria ser la resposta més adequada? Aquesta va ser la pregunta, i només el 6% dels metges va respondre “proporcionar-li el que demana”. El 70% va optar per “controlar el dolor i els símptomes”.

L’estudi també va preguntar als metges què era el que empenyia un malalt a demanar que s’acabi amb la seva vida. El 75% va contestar que era el dolor insuportable; les altres respostes van tenir un recolzament inferior com la “por a haver de dependre dels altres”, la “sensació de ser una càrrega personal per a la família”, la “depressió”, la “por al deteriorament físic” i la “por de perdre el control mental en la malaltia”.

L’enquesta recull que la majoria dels metges estan d’acord que l’eutanàsia activa és un dret dels pacients, però també que no tots aquests metges estan disposats a col·laborar amb el suïcidi assistit. La proposta de potenciar les cures pal·liatives no resol el problema, ja

21

que sempre hi haurà el malalt que demanarà al metge ajuda per acabar amb la seva vida. Per a aquests casos s’ha parlat de constituir en els hospitals uns comitès de bioètica funcionals que estudiarien objectivament cada petició. Una eina bàsica i necessària per a aquests comitès són els testaments vitals, on el malalt hauria establert les condicions en les quals vol ser mantingut en vida. També s’haurà de tenir en compte el dret d’objecció de consciència dels metges.

El tema no deixa indiferent ningú, sigui metge o possible pacient. El debat està servit. Què en penses?

RR

A DEBAT

SABEU QUE FEM?

22

¿Sabeu qui som els metges residents?

Tot i fer ja sis anys des que la primera promoció de metges residents es va incorporar al nostre centre, gran part del personal sanitari desconeix quina és la seva funció exacta. Un metge intern resident (MIR) és un llicenciat en medicina en període de formació de postgrau que adquireix la seva preparació com a especialista treballant en una institució sanitària acreditada.

L’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès (HCAP) està acreditat per al curs de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, que té una durada de tres anys (dos dels quals a l’àmbit hospitalari i un tercer a un Centre d’Atenció Primària). A l’HCAP hi conviuen, doncs, vuit residents, quatre d’ells de primer any i quatre d’ells de segon any.

Els programes formatius són elaborats i determinats per les Comissions Nacionals de cada especialitat, i és el Comitè de Docència de cada institució acreditada qui ha d’aplicar els esmentats programes i compensar les possibles mancances corregint els errors.

Aquests programes contemplen una sèrie de coneixements que el metge resident ha d’assolir, que en el cas de la nostra especialitat sol abordar diverses disciplines. És per això que és habitual veure els residents de l’HCAP fent rotacions pels diferents serveis, entre els quals es troba el servei d’urgències amb les temudes guàrdies.

Tot i l’elevat potencial formatiu de les diferents rotacions i l’alt grau de “personalització” de la docència, afavorit pel nombre reduït de residents, en moltes ocasions, i a causa, en gran part, de la pressió assistencial, la formació del metge resident, en hipotètic equilibri entre la vessant assistencial i la vessant formativa, es veu minvada. Aquest fet, per altra banda, contribueix a l’adquisició d’habilitats i a la presa de decisions.

La formació del metge resident a un centre acreditat és responsabilitat de tot el personal de la institució,

que hauria de vetllar per a la transmissió dels valors professionals i de l’experiència adquirida. Aquesta qüestió, al nostre centre, està àmpliament consolidada i va madurant amb el pas del temps posant en marxa noves formes d’aprenentatge que serveixen d’exemple a altres centres hospitalaris.

L’equip humà i professional del qual estem aprenent fa que la nostra estada per l’HCAP sigui profitosa, divertida, amena i entranyable, la qual cosa ens fa viure amb entusiasme i amb moltes ganes aquest període formatiu.

De tot cor, gràcies a tots i a totes per fer que l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès sigui el NOSTRE hospital.

Pere Vivó Tristante Metge Intern Resident

23 SABEU QUE FEM?

QUÈ FEM els/les infermers/es al servei d’urgències?

El col·lectiu d’infermers/es que treballen a urgències és un grup de professionals que exerceix les seves tasques dins un servei dibuixat com a equip multidisciplinar, tot i que sovint són considerades com una feina delegada i no pas pròpia. Aquest és l’objectiu general avaluat en el treball de recerca Què fa el/la infermer/a a urgències?* Malauradament, la professió infermera segueix sent una gran desconeguda per a les persones que no es mouen dins el món sanitari. És difícil que sigui considerada una professió amb un cos propi de coneixements, on estan definits tant els rols delegats com l’autònom.

La realitat del dia a dia, però, dibuixa el/la infermer/a com el punt de referència tant de l’usuari com dels seus acompanyants durant tota l’estada en el servei; és qui vetlla per la satisfacció de les seves necessitats.

Fixem-nos en el circuit que segueixen els usuaris adults quan arriben a aquest servei, exceptuant els casos d’emergència en els quals la seqüència canvia parcialment, o alguns que arriben amb ambulància.

L’administratiu/va elabora la fitxa d’entrada amb les dades personals i el motiu de la consulta que fa arribar al/a la metge/essa de triatge per tal que se’n pugui fer una primera valoració; aquí ja es resolen els casos de patologia lleu, encara que necessitin alguna prova complementària “senzilla” (anàlisi bàsica d’orina, RX).

Aquells casos que necessiten ser valorats i estudiats més profundament entren, pròpiament, dins el servei, essent el/la infermer/a qui ho gestiona en funció de la gravetat, el temps d’espera i l’espai físic disponible. Un cop avisat, l’usuari entra (habitualment sol) i és acompanyat fins al box o llitera on se’l visitarà després d’haver-li fet un petit interrogatori, indicat que s’ha de desvestir, acomodat i havent determinat les seves constants vitals.

El metge a qui li correspongui ja podrà visitar-lo. Un cop realitzades les exploracions i proves indicades, s’avisa l’acompanyant mentre esperen els resultats i el metge

fa el diagnòstic i indica el tractament.

Un cas a part el constitueixen els/les usuaris/es de pediatria, que no passen pel triatge, com tampoc no ho fan les de ginecologia i obstetrícia. En ambdós casos, però, és també el personal d’infermeria qui ho distribueix, rep i prepara.

Si bé un servei d’urgències el que ha de fer és diagnosticar i tractar patologies greus, que necessitin una atenció immediata, i gestionar les altes en funció del seu destí (domicili, hospital) de la forma més efectiva possible, la realitat d’avui ens mostra que aquest servei s’ha convertit, per una banda, en un llarg pont que uneix l’usuari amb l’ingrés, i d’una altra, en una porta d’accés ràpid als serveis sanitaris de la comarca, cosa que sovint por comportar el col·lapse de la unitat. El fet de no haver estat ideat com a allotjament durant un període de temps llarg, no suposa que l’equip d’urgències no procuri mantenir satisfetes les necessitats bàsiques de l’usuari/a, adequant-se tant als recursos humans com físics de què disposa, a banda de la pressió assistencial, variable en tot moment.

El rol del/de la infermer/a a urgències, doncs, es defineix des del vessant més tècnic com a persona que executa i vigila, fins al vessant més humà, com a figura que rep, dóna seguretat, respecta, informa, conté i educa, tant al/a la usuari/a com als seus/ves acompanyants.

Antònia Rovira i Llopart

* Què fa el/la infermer/a a urgències. Treball de recerca realitzat per Remei Caralt Telles, Mercè Massó Coll, Teresa Rovirosa Giménez i Anna M. Otero Mitjans. Es tracta d’un estudi qualitatiu descriptiu de tall transversal elaborat durant el període comprès entre els mesos de febrer de 2001 i gener de 2002 a partir d’una enquesta passada a usuaris/es del servei d’urgències de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès.

SABEU QUE FEM?

24

INTRODUCCIÓ A LES NOVES TECNOLOGIES A L’ÀMBIT SANITARI Contínuament sentim a parlar de les noves tecnologies, però, de què parlen exactament? Les noves tecnologies inclouen tots els avenços que es fan en temes com informàtica, imatge i so, etc., i aquestes noves tecnologies estan cada vegada més a l’abast de tothom. Ens permeten estudiar des de casa, accedir a molta informació, gravar fotos de viatges a l’ordinador i moltes altres coses. Però, podem aprofitar tota aquesta tecnologia per fer la feina més eficient i còmoda? La resposta és sí.

I ara veurem com.

A continuació parlarem una mica d’algunes d’aquestes tecnologies i de les possibles aplicacions en l’àmbit sanitari.

PDA Una PDA és, literalment, un assistent personal digital.

Perquè tots ens entenguem, són aquells petits miniordinadors que caben en una butxaca i que la majoria de la gent només fa servir com a agendes, però tenen moltes més possibilitats.

Qualsevol que s’entretingui una mica a buscar per internet pot trobar multitud d’aplicacions per una PDA en l’àmbit clínic, com ara calculadores mèdiques o guies farmacològiques. Però no ens hem de conformar amb això. Us imagineu les infermeres amb una PDA a la butxaca on puguin apuntar totes les constants de cada malalt? O un metge que en passar visita pugui veure en la seva PDA les dades d’aquell malalt i introduir les noves prescripcions? Ens podríem estalviar gran part del paper que fem servir, amb la comoditat que això comporta.

Wireless Aquest terme s’aplica a la comunicació sense cables. Si us heu fixat una mica, veureu que tots els ordinadors

del nostre centre tenen un cable amb una terminació com la d’un telèfon. Aquest és el cable de xarxa. Però també és possible establir una xarxa sense cap cable.

Existeixen al mercat tota una sèrie de dispositius que aprofiten al màxim aquesta tecnologia: telèfons mòbils GPRS, ordinadors portàtils més lleugers, les pròpies PDA o els tabletPC, ordinadors sense teclat que permeten treballar directament sobre la pantalla, amb un llapis.

L’aplicació d’aquesta tecnologia significaria una llibertat total de moviments a l’hora de treballar. Des de qualsevol lloc es podria consultar una història clínica o el correu electrònic.

Imatge digital Per imatge digital s’entén aquella que s’emmagatzema en un suport digital, és a dir, la memòria d’una càmera fotogràfica o d’un ordinador.

Què podem fer amb aquestes imatges? Els aparells de radiologia evolucionen cap a l’emmagatzematge de totes les imatges en format digital. I adequant els nostres programes per llegir-les deixaria de ser necessari imprimir-les. Les comunicacions a alta velocitat permetran que es puguin compartir entre diferents centres i que, per exemple, en una interconsulta amb un metge d’un altre centre els dos puguin estar mirant la mateixa prova sense necessitat de tenir-la a les mans.

Internet No cal explicar què és internet, però sí comentar com ens pot influir en la nostra vida laboral. A mida que internet es vagi implantant més i més, els professionals sanitaris hauran d’anar adoptant altres rols, com ara aconsellar als seus malalts quines pàgines poden consultar i ajudant-los a interpretar la informació que troben. Un altre canvi en la relació metge-pacient vindrà donat per la consulta on-line, en la qual es podran resoldre dubtes de malalts dels quals ja es conegui l’historial. A més hi ha la possibilitat d’obrir les pro-

25 SABEU QUE FEM?

gramacions a internet i que cadascú, des de casa seva, pugui programar-se la visita.

Història Clínica informatitzada Tot el que hem estat veient fins ara formarà part de la història clínica informatitzada, que és aquella història en la qual la informació es captura de forma mecanitzada, sense llapis ni paper, sinó mitjançant ordinadors.

Aquesta informació podrà ser emmagatzemada, processada i transmesa per sistemes informàtics. La història clínica electrònica comportarà diversos avantatges: • Evitar els problemes d’emmagatzemament de paper i de pèrdua o deteriorament de la documentació.

• Permetre la transferència de la informació a qualsevol altre centre.

• Posarà a l’accés dels investigadors i gestors tota la informació de forma ràpida i accessible.

Conclusions Com heu pogut veure, hi ha tot un món de possibilitats per aplicar les noves tecnologies a l’àmbit sanitari. Però aquesta aplicació implica esforços, tant econòmics com de canvi de mentalitat i forma de treballar. És necessari que tota l’organització hi col·labori i ajudi a tirar-ho endavant. I la nostra principal motivació ha de ser que són eines que ens ajudaran en la pràctica diària de la nostra professió.

Raquel Aguilera

SABEU QUE FEM?

26

Cap a la biblioteca digital: les revistes electròniques La biblioteca és un centre d’informació i de documentació professional que serveix de base per a la instrucció i autoformació del personal sanitari (treballadors assistencials, administratius i tècnics), així com per als estudiants de formació MIR o de disciplines paramèdiques (farmacologia...).

La nostra és una biblioteca especialitzada en Ciències de la Salut, l’objectiu de la qual és el recolzament en les tasques assistencials, docents i investigadores dels nostres usuaris.

L’ús de la tecnologia amb finalitats informatives ha determinat l’evolució dels serveis bibliotecaris tradicionals, que han comportat un canvi en la disponibilitat dels recursos i dels serveis que s’ofereixen.

Un exemple d’aquest avenç tecnològic és el ràpid desenvolupament de les revistes electròniques que podrien acabar substituint les tradicionals revistes en format de paper.

Aquestes revistes poden ser: 1. accessibles exclusivament on-line 2. simples translacions del format en paper a format electrònic (PDF, html, text) 3. resums de tots els articles que apareixen en la versió impresa Les primeres no es troben en format de paper, sinó que poden ser consultades a internet i contenen continguts entrellaçats.

Les segones engloben el gran nombre de publicacions que ofereixen l’on-line com a complement del suport de paper. Fins i tot, algunes reprodueixen el número complet en format electrònic. Normalment, són publicacions a les quals s’està subscrit en versió impresa i que mitjançant una clau d’accés es pot consultar la revista al seu web.

I les terceres ofereixen gratuïtament un abstracte dels diferents articles que trobem en l’edició de paper.

Nosaltres disposem de 88 revistes en edició paper i 30 ofereixen l’accés on-line gratuïtament.

L’ús de les revistes on-line, ja força nombroses en l’actualitat, s’està incrementant pels notables avantatges que tenen: Accés uniforme des de qualsevol punt de la xarxa, sense desplaçament a la biblioteca.

Possibilitat de cerca del contingut, facilitant l’accés ràpid a la informació.

Possibilitat d’enllaços hipertextuals amb altres recursos, com connexions entre cites bibliogràfiques i articles. Ús de programes multimèdia que ofereixen no solament imatges, sinó també so i moviment.

Velocitat, que aconsegueix una difusió més ràpida de la informació científica.

Amb tot, i com tot, aquest sistema també té desavantatges. El que més ens pot fer témer és el tancament de l’accés a les revistes a causa de la cancel·lació de la subscripció, de tancament de l’editorial... Esperem que no passi!

Cristina Canals

27 COOPERACIÓ I SOLIDARITAT

Vilafranca està agermanada amb el municipi de Puerto Cabezas -a la costa atlàntica nicaragüenca- des de mitjan anys 80, amb alguna discontinuïtat donades les característiques polítiques de Nicaragua en alguna època.

Arran de la visita d’una delegació de Puerto Cabezas a Vilafranca, el seu alcalde va tenir ocasió de visitar l’Hospital com a pacient. Aquesta visita va fer pensar a alguns treballadors de l’Hospital en la possibilitat de desenvolupar alguna tasca sanitària allà, tema que l’agermanament encara no havia dut a terme.

A l’octubre de 2002, tres companys van viatjar a Puerto i, en un mes, van tenir l’oportunitat de conèixer la realitat d’aquell municipi en les seves diverses vessants, especialment en la sanitària. Van visitar els establiments sanitaris de la ciutat -l’hospital i el “centro de salud”-, i es van desplaçar a la zona rural per veure totes les mancances que tenen en aquest aspecte. En aquestes visites, van parlar amb els gestors dels centres i amb els líders de les comunitats rurals, i van recollir totes les seves queixes i demandes, a més de totes les dades estadístiques de les quals disposaven.

De tornada a Vilafranca, i basant-nos en la informació recollida i les demandes manifestades, uns quants companys de l’Hospital -amb la col·laboració de tècnics de fora- vàrem redactar un esborrany de projecte de cooperació sanitària que té dues parts; per una banda, equipar amb material sanitari bàsic els “Puestos de Salud” de les comunitats, i per l’altra, la capacitació del personal de l’Hospital Nuevo Amanecer de Puerto Cabezas.

La nostra intenció era iniciar un programa de cooperació sanitària amb Puerto impulsat des de l’Hospital com a institució. Finalment, després de llargues converses i de diverses consultes amb gent coneixedora de la cooperació internacional i de l’agermanament, tot i que l’Hospital ens ofereix suport com infraestructures, logística, etc., vàrem decidir ajuntar-nos amb l’Associació d’Amics de Puerto Cabezas i constituir la seva

secció sanitària, per tal de tirar endavant el projecte.

En aquests moments, tenim definides les línies generals del projecte, que es presentarà a l’Ajuntament quan obrin la convocatòria per a ajuts en cooperació.

Ara, de moment, estem buscant i pensant altres formes de finançament: - Tenim una donació anònima inicial de 100 euros.

- El bar-restaurant El Tast ens va oferir el 10% dels ingressos que fan amb el vi de la casa i el dia 1 de desembre ens van donar la primera aportació de 600,00 euros.

- Durant la Fira del Gall posarem un estand, potser davant de El Tast, potser a la plaça de la Vila -el lloc encara està per definir- per vendre aquest vi.

- El pintor Guillem Noya i El Tast ens han fet donació d’un quadre i hem demanat a l’Hospital que el compri com un primer pas de col·laboració solidària.

- El divendres 9 de gener de 2004, a 2/4 de 10 del vespre, a Cal Bolet, es representarà l’obra de teatre “El florido pensil”, a càrrec de la companyia amateur de “Teatre Estable Laindus”; els beneficis íntegres aniran destinats al projecte.

Esperem i necessitem la vostra col·laboració, les vostres aportacions i les vostres idees i iniciatives.

Tothom qui estigui interessat/ada a participar o formar part de la secció sanitària, el segon dilluns de cada mes, ens trobem a 2/4 de 4 de la tarda; si és festiu, es traspassa al dilluns següent, a la sala de reunions de la 2a planta.

Seccio Sanitària de l’AAPC

NOTICIES

28

III Jornades d’Infermeria de l’Alt penedès El dissabte dia 15 de novembre, al Casal de Vilafranca, es van celebrarar les III Jornades d’Infermeria de l’Alt Penedès sota el títol “Un pas endavant, tots cuidem”.

Més de 100 infermers/es i auxiliars d’infermeria es van reunir per presentar i debatre experiències i propostes de treball conjunt entre les diferents institucions sanitàries de la comarca.

Organitzades per representants de la infermeria de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, del Servei d’Atenció Primària i del Consorci Sociosanitari de Vilafranca.

Aquesta ja és la tercera edició de les jornades que se celebren cada tres anys i que van néixer amb l’objectiu d’afavorir la coordinació i la continuïtat en l’assistència a la població de la comarca, sent un punt de trobada de tots i totes les professionals d’infermeria que treballen en els diferents àmbits sanitaris.

Durant unes hores, el col·lectiu d’infermeria comparteix i intercanvia experiències, discuteix i consensua sistemes de treball que milloraran la coordinació entre els tres nivells assistencials, el d’atenció primària, l’hospitalari i el sociosanitari. Aquest aspecte és fonamental per garantir una assistència de qualitat.

En total es van presentar nou comunicacions orals i tres en format pòster que recullen, amb un gran nivell científic, la tasca duta a terme dia a dia per les infermeres i infermers de la zona.

Llistat de les comunicacions orals presentades: - INFORME D’INFERMERIA - PROTOCOL DE PREVENCIÓ I TRACTAMENT DE NAFRES PER PRESSIÓ (aquestes dues comunicacions no van optar a premi. Es va demanar directament a les persones que fessin aquests treballs i van disposar de més temps a l’hora de l’exposició)

- ATENCIÓ INTEGRAL A LA DONA SOTMESA A TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE CÀNCER DE MAMA. CURES PREVENTIVES DEL LINFEDEMA. CONSELLS

ESPECÍFICS I AUTOCURA. - QUÈ FA EL/LA INFERMER/A A URGÈNCIES? - INTRODUCCIÓ D’UN TRÍPTIC INFORMATIU AL PACIENT AMB CARDIOPATIA ISQUÈMICA. UNA ALTRA MILLORA EN EL PROCÉS DE LES CURES D’INFERMERIA - L’ATENCIÓ MULTIDISCIPLINAR DE LA DONA AMB DIABETIS GESTACIONAL - URGÈNCIES A LA VIA PÚBLICA - PROGRAMA DEL TRASTORN MENTAL SEVER - COR COCAÏNA. PATOLOGIA CARDÍACA ASSOCIADA AL CONSUM DE COCAÏNA Llistat de les comunicacions-pòster presentades: - L’EDUCACIÓ SANITÀRIA EN UNA UNITAT DE CSI - IMPLANTACIÓ D’UN FULL DE REGISTRE DE CURES D’INFERMERIA EN LA REANIMACIÓ DE NOUNATS - VACUNEM-NOS El primer premi a la millor comunicació oral va ser per a “ATENCIÓ INTEGRAL A LA DONA SOTMESA A TRACTAMENT QUIRÚRGIC DE CÀNCER DE MAMA. CURES PREVENTIVES DEL LINFEDEMA. CONSELLS ESPECÍFICS I AUTOCURA”, les autores de la qual van ser Montserrat Magriñà Rovira i Anna Cabestany Queraltó, de l’HCAP, i el primer premi a la millor comunicació-pòster va ser per a “L’EDUCACIÓ SANITÀRIA EN UNA UNITAT DE CSI”, les autores de la qual van ser Montse Blanco Gili, Isabel Gallardo Parra, Montserrat Pérez Martí, Encarna Valle Rebollo i Montserrat Vidal Bargues, de l’HCAP. A més de les comunicacions i treballs que es van presentar, hi van participar com a ponents la Sra. Dolors Muñoz, que va parlar de la competència professional, i la Sra. Montserrat Busquets, que ho va fer sobre l’ètica de cuidar.

En general, tots els assistents, els comitès organitzatiu i científic, i també des de la direcció de les tres insti-

29

tucions, fan una valoració molt positiva d’aquesta tercera edició de les jornades, tant per la qualitat del seu contingut, com pel que signifiquen en la millora de les relacions i col·laboracions entre els professionals d’infermeria, fet que repercuteix directament en la qualitat de l’atenció a la població de l’Alt Penedès.

Teresa Cuscó Helena Mestre

La mediació intercultural, una eina d’ajuda Cada vegada més ens trobem amb dificultats per atendre correctament les persones que són de cultures i/o ètnies diferents a la nostra. El primer obstacle, sens dubte, és l’idioma, però també la diferència de cultures i costums que tenim.

El CCAP ens ofereix el servei de ‘Mediadors culturals’, que ens poden ajudar en la comunicació i entesa amb persones d’una cultura o realitat molt diferent a la nostra.

Podem sol·licitar la seva ajuda a través de la treballadora social, que concertarà una visita, o trucar directament al telèfon: 93 890 00 00.

Per als casos urgents, podem disposar del telèfon de traduccions que ofereix la Generalitat les 24 hores de cada dia i amb tots els idiomes. Telèfon: 902 111 444.

NOTICIES

Diuen que valen més que mil paraules... i ens ajuden a recordar uns quants fets significatius d’aquest any 2003

NOTICIES

30

Ens vam mobilitzar contra la guerra

Ens visita l’Enric Mangas, Director del CatSalut. El Pla d’ampliació ja està en marxa.

Delegació de Nicaragua i projecte de cooperació i solidaritat

Nova organització a la recepció de consultes externes

31 L’ENTREVISTA

MONTSE UDINA

La Montse Udina treballa com a administrativa de l’hospital des de l’any 1990 i actualment la podem trobar al taulell d’admissions.

Montse, explica’ns una mica la teva vida personal.

“Tinc cinc fills, vuit néts, treballo i tinc el marit, que ja és jubilat. Tinc bona salut i estic contenta de tot el que m’envolta”.

Explica’ns la teva trajectoria professional fins ara.

“Vaig entrar a treballar aquí el 21 de gener de l’any 1990 i vaig estar treballant per molts serveis. Vaig començar a urgències fent la suplència maternal de la Glòria Parera, que esperava el seu primer fill; després ja vaig continuar fins que vàrem arribar aquí a l’abril, i al setembre em van donar la plaça que tinc a admissions”.

bo llevar-se al matí, venir i estar amb les companyes, fer la feina, sentir-te útil... Ja us ho diré”.

Com valores el teu lloc de treball?

“Trobo que és un lloc de treball molt bo, ja que veus quan la gent marxa, normalment contenta, i veus la gent que ingressa, també contents, ja que diuen: “Mira, ara em treuran el mal!”. És un lloc amb molt de moviment i has de saber moltíssimes coses, ja que et pregunten de tot, perquè no deixa de ser un lloc d’informació.

Tinc un horari molt bo, els matins de 2/4 de 8 a les 3 cada dia, i un dia a la setmana faig de 2/4 de 8 del matí a les 7 de la tarda, però amb la reducció horària faig fins a les 5”.

Alguna cosa positiva a destacar?

“El lloc, la meva companya Dolors, i totes les altres companyes que tinc, que em són de gran ajuda i em donen suport. Ens avenim molt entre nosaltres i crec que això és molt important”.

Alguna experiència dolenta a la feina?

“No. Una cosa que he de fer és anar a urgències dins el meu horari per cobrir l’esmorzar de la companya.

Jo, com a companya, considero que tothom té dret a esmorzar. També hi vaig jo, no?, però es fa molt pesat per a la companya que tinc al telèfon i per la feina que em trobo quan arribo”.

Ens han dit que aviat et jubiles. És cert?

“Sí, perquè estic a punt de fer 64 anys i no sé si l’hospital m’ho arreglarà als 64 o no, perquè jo, per poc que pugui, intentaré jubilar-me als 64 anys”.

Alguna anècdota divertida?

“Un dia em va sorgir un problema i tenia el cotxe espatllat. Vaig trucar a l’hospital per demanar el número de telèfon dels taxis i quan truco em diuen: “Enhorabona, Montse, que has sigut àvia!”. Era l’última cosa que em pensava jo en aquell moment!”

Què enyoraràs?

“No ho sé, perquè encara no he marxat i no tinc pensant què faré. No crec que m’avorreixi, però crec que és

Què canviaries?

“En el temps que fa que treballo, he notat que la gent

L’ENTREVISTA

32

treballa amb menys humanitat. Ho he notat en tot el meu voltant, en les noies joves que entren, que són més joves que les meves filles! I penso que estem en un lloc en què és una de les coses que es necessita més”.

Defineix humanitat.

“Ser amable en el moment, intentar ajudar a qui ho necessita, donar tota la informació que es pugui sense espantar... Quan treballava a urgències, em vaig trobar amb molts casos en què et preguntaven i sabies que allà dins hi havia coses molt greus i havies d’allò... nedar i guardar la roba. Avui en dia veig que es contesta més bruscament i amb més fredor. M’agradava més com es treballava abans”.

Què et sembla que ara es faci una revista a l’hospital?

“Jo me’n vaig assabentar per vosaltres i avui ha vingut el Dr. Guadarrama i m’ha dit: - Però si està a punt de sortir i encara no t’han fet l’entrevista, Montse!

- I com ho saps que m’han de fer una entrevista?

- Perquè sóc molt amic del Dr. Vivó i m’ho ha comentat... Si no te la fan ja, no la faràs!

- Ja, però la revista sortirà igual, no?

- Sí, però jo no la compraré!

“Està molt bé que feu una revista perquè a l’hospital vell hi havia molta germanor. Recordo que quan arribava Nadal fèiem un dinar amb caldo, pilota... El meu marit m’ajudava i paràvem una taula de 40 o 50 i jo portava tots el coberts, els plats, les estovalles... els feia el menjar i ens ho passàvem molt bé. Un cop va créixer tant l’hospital ja no s’ha pogut fer més, perquè hi ha gent que ni es coneix. Ara et trobes gent que no et saluda, però és perquè no et coneix. Era bonic”.

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Púding de mandarina

Per a quatre persones Ingredients: • 4 mandarines • 4 ous • 4 cullerades de sucre • 4 cullerades de farina • 1/2 got d’oli d’oliva Preparació En un vol, ratllarem una part de la pela de les mandarines, les acabarem de pelar i les partirem a trossos, traurem tots els pinyols i les posarem al vol amb la raspadura de la pell, on afegirem els ous i la resta dels ingredients. Ho triturarem i ho passarem pel colador xinès.

Un cop tindrem la pasta feta, la col·locarem en un motlle gran o diversos motlles petits, a gust, i ho posarem al forn durant 20 minuts a 180 graus de temperatura.

Guarnició Prepararem un caramel amb 3 cullerades de sucre, 2 cullerades d’aigua i el suc d’una llimona.

Quan estigui caramel·litzat, agafarem uns grills de mandarina, els banyarem en el caramel i, a continuació, ho adornarem al gust.

33 ALTRES SECCIONS

Arreveure i molta sort Empar Bernal, Merche Galdós, Mercedes Vigil, llevadores; Eva Bonell, Santi Castillo, Pili Luna, Teresa Rovirosa, infermeres; Salvador Perelló, Alejandra García, Felipe Raurich, metges; Maite Mussons, administrativa; Alba Donoso, Santi Campos, auxiliars d’infermeria; Toni Ventura i Xavier Solano, ‘camiller’ i correu.

A tots vosaltres us desitgem el millor. Molta sort.

Presentació dels nouvinguts Volem donar la benvinguda a totes les persones que s’han incorporat al col·lectiu de treballadors de l’Hospital durant aquest any. La llista de noms és llarga i ens ha semblat que potser per conèixer-nos seria millor acompanyar el nom amb una fotografia.

De fet, cada vegada més sovint veiem cares noves i ens preguntem els uns als altres “saps qui és aquell?”...

A la INTRANET hi ha un espai que pot facilitar la presentació de tots nosaltres a la resta de companys, és el “buscador de persones”.

Des d’aquí us proposem que, totes les persones que així ho desitgin, incorporin a la fitxa que tots tenim per defecte al buscador de persones de la intranet una fotografia digital. Podeu fer-ho fàcilment demanant ajuda al departament de RRHH. La manera de fer-ho és simple i sols heu d’estar disposats que us facin una fotografia. Animeu-vos.

Espai per a l’Opinió del lector Aquest espai és obert a l’opinió de tothom. Per utilitzar-lo, heu d’enviar un e-mail a l’adreça: revista@csap.scs.es.

®

ENALAPRIL / NITRENDIPINO

Mayor control de la HTA que la monoterapia

1. DENOMINACIÓN DEL MEDICAMENTO: VIPRES 10/20 mg comprimidos. Enalapril maleato/Nitrendipino 10/20 mg 2. COMPOSICIÓN CUALITATIVA Y CUANTITATIVA: 10 mg de enalapril maleato. 20 mg de nitrendipino. Lista de excipientes, en 5.1. 3. FORMA FARMACÉUTICA: Comprimido. Los comprimidos son oblongos biconvexos de color amarillo y con un grabado “E/N” en una de las caras. 4. DATOS CLÍNICOS: 4.1. Indicaciones terapéuticas: Tratamiento de la hipertensión arterial esencial en aquellos pacientes en los que la presión arterial no se controla adecuadamente con enalapril o nitrendipino solos. 4.2. Posología y forma de administración: Puede recomendarse la titulación de dosis con los componentes individuales.

Cuando sea clínicamente apropiado, puede considerarse el cambio directo de la monoterapia a la combinación fija. Adultos, incluyendo ancianos: la posología recomendada es de un comprimido al día. Pacientes con insuficiencia hepática: VIPRES está contraindicado en pacientes con insuficiencia hepática grave (ver 4.3). En pacientes con insuficiencia hepática de leve a moderada, la monoterapia con enalapril o nitrendipino no está contraindicada, pero no se dispone de información sobre la administración de VIPRES en estos casos. Por lo tanto, VIPRES debe administrarse con precaución si se indica a estos pacientes (ver 4.4). Pacientes con insuficiencia renal: VIPRES está contraindicado en pacientes con insuficiencia renal grave (aclaramiento de creatinina inferior a 10 ml/min) o en pacientes que estén en tratamiento con hemodiálisis (ver 4.3 y 4.4). Niños y adolescentes: no existen datos de administración de VIPRES en niños y adolescentes, por lo que se recomienda no administrar a este grupo de pacientes.

Los comprimidos se deben ingerir enteros, sin fraccionarlos o masticarlos, con una cantidad suficiente de agua. 4.3. Contraindicaciones: VIPRES no debe utilizarse en: pacientes con hipersensibilidad a enalapril, nitrendipino o a alguno de los excipientes de la especialidad; pacientes con antecedentes de angioedema relacionado con la administración de inhibidores de la enzima conversora de angiotensina o edema angioneurótico hereditario/idiopático; embarazo; lactancia; pacientes con condiciones hemodinámicas inestables, especialmente shock cardiovascular, insuficiencia cardíaca aguda, síndrome coronario agudo, fase aguda del ictus; pacientes con estenosis bilateral de las arterias renales o unilateral en pacientes monorrenos; estenosis de la válvula aórtica o mitral hemodinámicamente relevante y cardiomiopatía hipertrófica; pacientes con insuficiencia renal grave (aclaramiento de creatinina inferior a 10 ml/min) y en pacientes en diálisis; pacientes con insuficiencia hepática grave. 4.4. Advertencias y precauciones especiales de empleo. Angioedema: En pacientes tratados con inhibidores de la ECA, puede producirse angioedema de las extremidades, cara, labios, membranas mucosas, lengua, glotis o laringe, en especial durante las primeras semanas de tratamiento. En casos aislados, puede presentarse un angioedema severo después de un tratamiento a largo plazo con un inhibidor de la ECA. El tratamiento debe interrumpirse de inmediato. El angioedema de lengua, glotis o laringe puede ser fatal. Se debe instaurar un tratamiento de urgencia, con hospitalización del paciente y observación por un mínimo de 12 a 24 horas. No debe darse de alta al paciente hasta que hayan desaparecido los síntomas. Neutropenia/agranulocitosis: Se han observado casos de neutropenia/agranulocitosis, trombocitopenia y anemia en pacientes tratados con inhibidores de la ECA. En pacientes con la función renal normal y sin otros factores de complicación adicionales, raramente se ha observado neutropenia.

Enalapril debe utilizarse con extrema precaución en pacientes con enfermedad vascular del colágeno, terapia inmunosupresora, tratamiento con alopurinol o procanaimida, o una combinación de estos factores, especialmente cuando existe una insuficiencia renal. Si se utiliza VIPRES en tales pacientes, se aconseja supervisar el recuento de glóbulos blancos. Durante el tratamiento todos los pacientes deben ser informados para que notifiquen cualquier signo de infección. VIPRES debe ser retirado si se detecta o sospecha neutropenia (número de neutrófilos inferior a 1.000/mm). Insuficiencia renal: En pacientes con insuficiencia renal, se debe supervisar la función renal, particularmente en las semanas iniciales del tratamiento con inhibidores de la enzima de conversión de la angiotensina (IECA). Se debe tener precaución en pacientes con el sistema renina-angiotensina activado. En pacientes con insuficiencia renal moderada (aclaramiento de creatinina superior a 30 ml/min; creatinina sérica 3 mg/ml), no es necesario ajustar la dosis, pero se recomienda supervisar la función renal. En algunos pacientes, la aparición de hipotensión al iniciar el tratamiento con un inhibidor de la ECA puede deteriorar algo más la función renal. En esas circunstancias, se han observado casos de insuficiencia renal aguda, generalmente reversibles. No se dispone de información sobre la administración de VIPRES en pacientes con un trasplante reciente de riñón. Proteinuria: Los pacientes con una disfunción renal preexistente raramente pueden experimentar proteinuria. En pacientes con proteinuria clínicamente significativa (superior a 1g/día), VIPRES podrá administrarse únicamente después de haber sopesado de forma crítica los beneficios frente al riesgo potencial, y realizando regularmente una supervisión de los parámetros clínicos y de laboratorio. Insuficiencia hepática: En pacientes con insuficiencia hepática leve a moderada no están contraindicados ni enalapril ni nitrendipino. Puesto que no se dispone de experiencia en la administración de VIPRES en estos casos, deberá utilizarse con precaución si se indica a estos pacientes. VIPRES está contraindicado en pacientes con insuficiencia hepática severa (ver 4.3). La eliminación de nitrendipino puede ralentizarse debido a la insuficiencia hepática, especialmente en ancianos, lo que puede causar una hipotensión no deseada. En casos aislados se ha descrito un síndrome que se inicia con una ictericia colestática que progresa hasta necrosis hepática con resultado fatal. En caso de ictericia o acusado aumento de las enzimas hepáticas, es necesario interrumpir el tratamiento y realizar un seguimiento de los enfermos. Hipertensión renovascular/estenosis de las arterias renales (ver 4.3): En pacientes con hipertensión renovascular, estenosis arterial renal bilateral preexistente o estenosis arterial unilateral con un solo riñón funcionante, existe un riesgo aumentado de hipotensión grave y de insuficiencia renal cuando se administran inhibidores de la ECA. Se puede producir pérdida de la función renal con sólo pequeños cambios en creatinina sérica incluso en pacientes con estenosis arterial renal unilateral. Hipercaliemia: Los IECA pueden producir aumentos del potasio sérico, especialmente en pacientes con insuficiencia renal y/o insuficiencia cardíaca. Por ello, no se recomienda la administración de diuréticos ahorradores de potasio o de suplementos de potasio. En caso de que sea necesario el uso concomitante de estas sustancias, se controlarán los niveles séricos de potasio. Hipotensión: En ciertos casos, VIPRES puede producir hipotensión ortostática, riesgo que se incrementa en pacientes con activación del sistema renina-angiotensina-aldosterona, como casos de depleción de volumen o de sal, debida al uso de diuréticos, dieta pobre en sal, hemodiálisis, diarrea o vómitos; disminución de la función del ventrículo izquierdo; hipertensión renovascular. La depleción de volumen o sal se debe corregir de antemano en estos pacientes. En pacientes con insuficiencia cardíaca, con o sin insuficiencia renal asociada, puede aparecer hipotensión sintomática. La aparición de hipotensión en estos pacientes es más probable si presentan grados mayores de insuficiencia cardíaca, reciben dosis altas de diuréticos de asa y tienen hiponatremia o deterioro de la función renal. Se debe controlar rigurosamente a estos pacientes al inicio del tratamiento. Estas consideraciones pueden aplicarse a pacientes con cardiopatía isquémica o enfermedad cerebrovascular en los que una disminución excesiva de la presión arterial podría ocasionar un infarto de miocardio o un accidente cerebrovascular. Si se produce hipotensión se debe poner al paciente en decúbito y, si es necesario, se le debe administrar solución salina isotónica por vía intravenosa. Una respuesta hipotensiva pasajera no constituye una contraindicación para continuar el tratamiento con VIPRES, generalmente sin ninguna dificultad, una vez que se han restablecido el volumen circulante y la presión arterial. Obstrucción del tracto de salida ventricular: En pacientes con obstrucción del tracto de salida del ventrículo izquierdo se deben emplear los IECA con cuidado. Si la obstrucción es hemodinámicamente relevante, el maleato de enalapril está contraindicado (ver 4.3). Tos: Se ha informado sobre tos con el uso de IECA. Esta es una tos característica no productiva, persistente y que desaparece al suspender el tratamiento. Hiperaldosteronismo primario: Los pacientes con hiperaldosteronismo primario no responden, por lo general, a los agentes antihipertensivos, cuyo efecto se basa en la inhibición del sistema renina-angiotensina. Por ello, no se recomienda la administración de maleato de enalapril. Pacientes dializados: El uso concomitante de VIPRES y membranas de poli-(acrilonitrilo de sodio-2-metilalil sulfonato) de alto flujo como “AN 69” en pacientes en diálisis, puede producir reacciones anafilácticas tales como hinchazón de la cara, enrojecimiento, hipotensión y disnea en los primeros minutos de iniciar la diálisis. Por lo tanto, debe evitarse esta combinación. VIPRES está contraindicado en pacientes en diálisis (ver 4.3). Reacciones anafilactoides durante aféresis de LDL/terapia de desensibilización: Los pacientes con aféresis de LDL (lipoproteínas de baja densidad) con dextrano sulfato pueden experimentar reacciones anafilactoides con peligro para la vida, cuando toman un IECA. Los pacientes que utilizan un IECA durante una inmunoterapia específica (desensibilización) contra veneno de insectos (p.ej. picadura de abejas o avispas) pueden experimentar reacciones anafilactoides (p.ej. disminución de la presión sanguínea, disnea, vómitos y reacciones cutáneas alérgicas), alguna de las cuales puede poner en peligro la vida. Si es necesaria la aféresis de LDL o una inmunoterapia específica (desensibilización) contra veneno de insectos, el IECA deberá ser temporalmente reemplazado por otro medicamento para la hipertensión o la insuficiencia cardíaca. Cirugía/anestesia: En pacientes sometidos a operaciones de cirugía mayor o durante la anestesia con agentes que provocan hipotensión, enalapril bloquea la formación de angiotensina II inducida por la liberación compensadora de renina. En esos casos, si se produce hipotensión y se considera que es debida a ese mecanismo, se puede corregir aumentando el volumen plasmático. Fertilidad: En casos aislados de fertilización in vitro se ha asociado a los calcioantagonistas como el nitrendipino con cambios bioquímicos reversibles en la cabeza de los espermatozoides que pueden llegar a producir una alteración de la función espermática. En hombres en los que existen antecedentes de fracasos repetidos de paternidad mediante fertilización in vitro y en los que no pueda encontrarse otra explicación, los calcioantagonistas deben ser considerados como una razón posible. Diferencias étnicas: Como otros inhibidores de la enzima convertidora de angiotensina, enalapril, componente de la asociación a dosis fija, es aparentemente menos efectivo en disminuir la presión sanguínea en la población de raza negra que en las demás, posiblemente por una mayor prevalencia de niveles bajos de renina en la población hipertensa de raza negra. Advertencias sobre excipientes: Pacientes con problemas hereditarios raros de intolerancia a la galactosa, la deficiencia en Lapp lactasa o síndrome de malabsorción de glucosa-galactosa, no deben tomar este medicamento. 4.5. Interacción con otros medicamentos y otras formas de interacción: El efecto antihipertensivo de VIPRES puede verse potenciado por otros fármacos antihipertensivos como diuréticos, betabloqueantes o agentes bloqueadores alfadrenérgicos como prazosina. Además pueden producirse las siguientes interacciones debidas a uno u otro de los componentes de la asociación: Enalapril maleato. Combinaciones que deben ser utilizadas con precaución. Diuréticos ahorradores de potasio o suplementos de potasio: los IECA disminuyen la pérdida de potasio producida por los diuréticos. Los diuréticos ahorradores de potasio, los suplementos de potasio y otros medicamentos que pueden aumentar los niveles de potasio sérico (ej., heparina) pueden presentar efectos aditivos en la concentración de potasio sérico, especialmente en pacientes con la función renal alterada. Si está indicado el uso concomitante debido a hipocaliemia demostrada, deben utilizarse con precaución y con supervisión frecuente del potasio sérico (ver 4.4). Litio: no se recomienda la combinación de enalapril con litio debido al riesgo de incremento importante en los niveles séricos de litio, con neurotoxicidad severa. Si se administran al mismo tiempo sales de litio, se deben vigilar cuidadosamente las concentraciones séricas de litio. Antiinflamatorios no esteroides: los antiinflamatorios no esteroides y los inhibores de la ECA ejercen un efecto aditivo en el aumento del potasio sérico, y pueden disminuir la función renal. Cuando se administra a pacientes ancianos o deshidratados, esta combinación puede producir una insuficiencia renal aguda debido a una acción directa en la filtración glomerular. Además, el tratamiento concomitante puede reducir el efecto antihipertensivo de los inhibidores de la ECA. Antidiabéticos orales: la administración de enalapril puede potenciar el efecto hipoglucemiante de estas sustancias, por lo que debe intensificarse la supervisión de la glucemia. Baclofeno. Puede incrementar la actividad antihipertensiva. Si fuera necesario, se supervisará la presión sanguínea y se ajustará la dosis. Antipsicóticos: la administración conjunta de estos fármacos puede producir hipotensión postural. Antidepresivos: la administración conjunta con antidepresivos tricíclicos puede producir hipotensión postural. Alopurinol, fármacos citostáticos, inmunosupresores, corticosteroides sistémicos, procainamida Pueden producir leucopenia. Combinaciones a considerar: Amifostina: aumento del efecto antihipertensivo: Nitrendipino. Cimetidina y ranitidina: cimetidina y, en menor medida ranitidina, pueden aumentar los niveles plasmáticos de nitrendipino pero se desconoce la relevancia clínica de estos efectos. Digoxina. Enalapril ha sido administrado junto a digoxina sin evidencia de interacciones adversas clínicamente significativas. La administración simultánea de nitrendipino y digoxina puede producir un incremento de los niveles plasmáticos de digoxina. Por lo tanto, los pacientes deben ser observados para detectar síntomas de sobredosis por digoxina o bien, deben supervisarse los niveles plásmaticos de digoxina. Relajantes musculares. La administración de nitrendipino puede potenciar la duración y la intensidad del efecto de los relajantes musculares como pancuronio. El zumo de pomelo inhibe el metabolismo oxidativo del nitrendipino. La ingestión simultánea de este último con zumo de pomelo aumenta su concentración plasmática, lo que puede incrementar el efecto hipotensor del preparado. El nitrendipino es metabolizado por el sistema citocromo P450 3A4, localizado en la mucosa intestinal y en el hígado. Los fármacos inductores de este sistema enzimático tales como anticonvulsivantes (fenitoína, fenobarbital, carbamazepina) y rifampicina, pueden conllevar una reducción importante de la biodisponibilidad de nitrendipino. Por otro lado, los fármacos inhibidores de este sistema enzimático (imidazoles antifúngicos como itraconazol y otros) pueden producir un aumento de las concentraciones plasmáticas de nitrendipino.Betabloqueantes: nitrendipino y los fármacos betabloqueantes presentan efectos sinérgicos. Este hecho es de especial relevancia en pacientes cuyas reacciones vasculares simpáticas no pueden compensarse en caso de un tratamiento adicional con betabloqueantes, por lo que se recomienda precaución. 4.6. Embarazo y lactancia: Embarazo. VIPRES está contraindicado durante el embarazo. Los IECA pueden causar morbilidad y mortalidad fetal y neonatal cuando se administran a mujeres embarazadas durante el segundo y tercer trimestre. El empleo de inhibidores de la ECA durante este período se ha asociado con daño fetal y neonatal, incluyendo hipotensión, anuria, insuficiencia renal reversible o irreversible, hipoplasia craneal en el feto y muerte. Se ha producido oligohidramnios materno, que presumiblemente representa disminución de la función renal en el feto, y puede producir contracturas en las extremidades, deformaciones cráneo-faciales y desarrollo pulmonar hipoplásico. Se han dado casos de prematuridad, retraso del crecimiento intrauterino y persistencia del conducto arterioso, aunque no ha sido demostrada su relación con la exposición a IECA. Se desconoce si la exposición limitada únicamente al primer trimestre de embarazo puede afectar de forma negativa al feto. Si se administra enalapril únicamente en el primer trimestre de embarazo, la paciente también deberá ser informada. No obstante, en caso de que la paciente se quede embarazada, se debe suspender el tratamiento con VIPRES lo antes posible. Estudios realizados con nitrendipino en animales no han revelado indicios de efectos teratogénicos. Sin embargo, no existen estudios bien controlados en humanos y otras dihidropiridinas han presentado efectos terátogenicos en estudios de toxicidad preclínica. Lactancia: VIPRES está contraindicado durante la lactancia. Enalapril, enalaprilato y nitrendipino son excretados en la leche materna y su efecto sobre el lactante no ha sido determinado. 4.7. Efectos sobre la capacidad para conducir y utilizar maquinaria: La administración de VIPRES puede producir algunas reacciones adversas que disminuyen el estado de alerta, dificultando la capacidad para conducir o utilizar maquinaria. Esto es particularmente importante al inicio del tratamiento, cuando se cambia el tratamiento y/o con el consumo de alcohol. Por ello, se recomienda precaución hasta que la respuesta al medicamento sea satisfactoria. 4.8. Reacciones adversas: Las reacciones adversas observadas tras la administración de VIPRES son similares a las descritas para cada uno de los componentes por separado. Las más frecuentes (1-10%) son: enrojecimiento facial, edema, cefalea y tos. Reacciones adversas poco frecuentes (0,1-1%) son: mareo, taquicardia, erupción eritematosa, náusea y dispepsia. Muy escasas (< 0,01%) son: en ensayos clínicos se han detectado casos aislados de astenia, hipotermia, hipotensión, palpitación, isquemia periférica, hematuria, faringitis, traqueitis, disnea, distensión abdominal, aumento de enzimas hepáticas, hipocaliemia, somnolencia, parestesias, temblor y calambres que se han considerado como posiblemente relacionados con la administración de VIPRES. Las siguientes reacciones adversas se han asociado con el uso de uno u otro fármaco en monoterapia: Enalapril maleato. Sistema cardiovascular: Ocasionalmente hipotensión y/o ortostasis con síntomas tales como mareos, debilidad, alteraciones visuales y raramente síncope, especialmente al inicio de la terapia y en pacientes con deficiencia de sales y/o fluidos, insuficiencia cardíaca, hipertensión severa o renal grave, e incluso también tras un aumento de la dosis de enalapril maleato y/o diuréticos: casos aislados en conexión con una marcada disminución de la presión sanguínea: taquicardia, palpitaciones, arritmias cardíacas, bradicardia sinusal, fibrilación auricular, dolor torácico, angina de pecho, infarto de miocardio, accidente isquémico transitorio, accidente cerebrovascular, parada cardíaca: embolia e infarto pulmonar, edema pulmonar. Riñón: Ocasionalmente aparición de alteraciones o deterioro de la función renal, en casos aislados, progresión hasta insuficiencia renal aguda. Raramente: oliguria, proteinuria, en algunos casos con un deterioro simultáneo de la función renal, dolor en el costado. Tracto respiratorio: ocasionalmente tos seca, dolor de garganta, ronquera, bronquitis. Raramente: disnea, sinusitis, rinitis. Casos aislados: broncospasmo/asma, infiltrados pulmonares, estomatitis, glositis, sequedad de boca, neumonía, edema angioneurótico en laringe, faringe y/o lengua, causando una obstrucción de las vías aéreas fatal en casos individuales, con mayor incidencia en la población de raza negra. Tracto gastrointestinal/hígado: ocasionalmente náuseas, dolor en la parte superior del abdomen, problemas digestivos. Raramente vómitos, diarrea, constipación, pérdida de apetito: casos aislados trastornos de la función hepática, hepatitis, insuficiencia hepática, pancreatitis, íleo, estomatitis, glositis, síndrome que se inicia con ictericia colestática y progresa hasta necrosis hepática con resultado fatal en algunos casos. Endocrinos: casos aislados ginecomastia. Piel, vasos: ocasionalmente reacciones alérgicas de la piel tales como exantema: raramente urticaria, prurito, edema angioneurótico de labios, cara y/o extremidades: casos aislados reacciones cutáneas graves tales como pénfigo, eritema multiforme, dermatitis exfoliativa, síndrome de Stevens-Johnson o necrólisis epidérmica tóxica; alteraciones como psoriasis, fotosensibilidad, enrojecimiento, diaforesis, alopecia, onicólisis y empeoramiento de la enfermedad de Raynaud. Las reacciones cutáneas pueden estar acompañadas de fiebre, mialgia/miositis, artralgia/artritis, vasculitis, serositis, eosinofilia, leucocitosis, niveles aumentados de ESR y/o aumento del título de ANA. Si se sospecha de una reacción cutánea grave, debe interrumpirse el tratamiento. Sistema nervioso: ocasionalmente dolor de cabeza, fatiga. Raramente: vértigo, depresión, trastornos del sueño, impotencia, neuropatía periferica con parestesia, trastorno del equilibrio, calambres musculares, nerviosismo, confusión. Organos de los sentidos: raramente: tinnitus, visión borrosa, alteraciones en la percepción del gusto o pérdida temporal del gusto, anosmia, sequedad de ojos, lagrimeo. Parámetros de laboratorio: ocasionalmente reducción de la hemoglobina, hematócrito y recuento de plaquetas o leucocitos: raramente especialmente en pacientes con disfunción renal, enfermedad del colágeno o en aquellos que reciben alopurinol, procanaimida o inmunosupresores, anemia, trombopenia, neutropenia, eosinofilia (en casos aislados agranulocitosis o pancitopenia); especialmente en pacientes con disfunción renal, insuficiencia cardíaca grave e hipertensión renovascular, aumento de las concentraciones séricas de urea, creatinina y potasio, disminución de la concentración sérica de sodio, hipercaliemia (en pacientes diabéticos), aumento de la excreción de albúmina en orina. Casos aislados: hemólisis/anemia hemolítica (también en conexión con el déficit de la G-6-PDH), aumento de las concentraciones de bilirrubina y enzimas hepáticas.

Nitrendipino. Generales: ocasionalmente: astenia, síntomas gripales. Cardiovasculares: ocasionalmente arritmia, taquicardia, palpitación, edema periférico, enrojecimiento facial, vasodilatación. Raramente: hipotensión, angina de pecho, dolor torácico. Digestivos: ocasionalemente náuseas, diarrea. Raramente: dolor abdominal, constipación, dispepsia, vómitos: casos aislados hiperplasia gingival. Endocrinos: casos aislados: ginecomastia. Hematológicos: Casos aislados: leucopenia, agranulocitosis. Musculosqueléticos: raramente mialgia. Sistema nervioso central: ocasionalmente cefalea. Raramente: nerviosismo, parestesia, temblores, vértigo. Respiratorios: raramente: disnea. Cutáneos: raramente: prurito, erupción, urticaria. Órganos de los sentidos: raramente alteración de la visión. Urogenitales: Casos aislados: aumento de la frecuencia urinaria, poliuria. Parámetros de laboratorio: casos aislados aumento de los valores de enzimas hepáticas. 4.9. Sobredosis: Hasta el momento, no se han descrito casos de sobredosis con esta asociación. La manifestación más probable de sobredosis con VIPRES sería hipotensión. Tratamiento: Detoxificación primaria con lavado gástrico, administración de adsorbentes y/o sulfato sódico (si es posible durante los primeros 30 minutos).

Monitorización de las funciones vitales. En caso de hipotensión, el paciente debe colocarse en posición de shock e inicialmente debe realizarse la reposición de sales y fluidos. Si no hay respuesta, deben administrarse catecolaminas por vía intravenosa.

Puede considerarse el tratamiento con angiotensina II. La bradicardia debe tratarse con la administración de atropina. Puede considerarse el uso de un marcapasos. Las concentraciones de electrólitos y de creatinina sérica deben ser supervisadas constantemente.

Enalapril es dializable a una velocidad de 62 ml/min, pero debe evitarse el uso de membranas de poliacrilonitrilo de alto flujo (ver 4.4). 5. DATOS FARMACÉUTICOS: 5.1. Relación de excipientes: Hidrogenocarbonato de sodio. Lactosa monohidrato.

Celulosa microcristalina. Almidón de maíz. Povidona. Laurilsulfato de sodio. Estearato de magnesio. 5.2. Incompatibilidades: No procede. 5.2. Período de validez: 2 años. 5.3. Precauciones especiales de conservación: No se precisan condiciones especiales de conservación. 5.4. Instrucciones de uso y manipulación. Ninguna especial. 6. PRESENTACIÓN Y PVP (IVA 4%). Vipres 10/20 mg comprimidos, envase con 30 comprimidos, 25,69 euros. Coste tratamiento/día: 0,85 euros.

7. CONDICIONES DE PRESCRIPCIÓN Y DISPENSACIÓN: Con receta médica. Financiable por el Sistema Nacional de Salud. 8. TITULAR DE LA AUTORIZACIÓN DE COMERCIALIZACIÓN: Laboratorios Vita, S.A. Avda. Barcelona, 69.

08970 Sant Joan Despí (Barcelona). Comercializado en España por: J. URIACH & Cía., S.A. - GRUPO URIACH. Av. Camí Reial 51-57. 08184 Palau-solità i Plegamans (Barcelona, España). 9. FECHA DE LA REVISIÓN DEL TEXTO: Febrero 2003.

#

A T H 速

ENALAPRIL / NITRENDIPINO

Toda la eficacia de las asociaciones con la tolerabilidad de la monoterapia

Equip de redacció JORDI ALTÉS CRISTINA CANALS TERESA CUSCÓ RAQUEL FERNANDEZ ANTONI LLOVET HELENA MESTRE MERCÈ PERAL ANTÒNIA ROVIRA ROSA ROVIRA PERE VIVÓ

© CONSORCI SANITÀRI DE L’ALT PENEDÈS Espirall s/núm. - 08720 Vilafranca del Penedès Tel. 93 818 04 40 a/e: revista@csap.scs.es

Disseny i maquetació CASANELLAS & PARDO, S.C.P. Impressió IMPRÈS RÀPID