Crit solidari 12 by Crit solidari

Crit Sumari: 2

Qui va ser Rovirosa? M. Simó - GOAC Sant Boi

La revolució cristiana dintre del poble. E. Fabregat.

No els deixem sols! ¿Què són els CIE i per què cal tancar-los? F. Rodrigo

Jesús Jiménez, nou president de l’ACO. J. Jiménez.

Triple ordenació a Sant Feliu.

Des de l’Hort Humà de Vilanova. R. Reyes.

Les transformacions vénen pels exclosos. J.M. Romaguera.

Comprometre la vida. Un testimoni. LL. Mascaray.

13 Desè aniversari del col·lectiu Suma. M. Prada.

La PAH irrumpe en las europeas. R. Vega.

L’alternativa de les nits de Sant Boi.

Acció social i vida contemplativa. M. Solé

16 Pistes per viure i

creure en temps de crisi. Ángel de Arriba; Josep M. Soler;

Agustí Cortés.

Suport maternoinfantil: fruit de la maternitat. R. Vilaró

Número

12 any 5 juny 2014

Solidari

Butlletí periòdic de l’Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu

“Era foraster i em vau acollir...” Aquestes paraules de l’escena del judici final de l’evangeli de sant Mateu 25, 35 ¿són només una utopia ideal, fora de la realitat, o bé tenen un valor concret i poden inspirar una pauta de conducta a les persones i a la societat ? Tot es juga en una mirada de fons: si considerem els altres com algú amb un valor i una dignitat per sí mateix, en definitiva cada ésser humà com un germà, un fill de Déu; o bé si tenim una mirada oportunista i utilitarista i pensem principalment en termes de benefici i de privilegi personal. Si ens decantem per la primera mirada, i aquesta és la veritable línia humanista i d’inspiració cristiana, se’n deriven unes conseqüències en tractar el tema de la immigració. Aquests mesos passats hi ha hagut greus episodis al flanc sud d’Europa, a la illa de Lampedusa, a les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla. Però també el tràfic més o menys ocult de persones provinents de l’est d’Europa, o d’Àsia i Amèrica. Situacions cruentes amb resultats de centenars i centenars de morts per naufragis, per expulsió violenta, però també situacions cruentes per l’explotació en les condicions laborals, en la tracta de persones, dones i nens, en l’internament en centres sense protecció legal. Tot això genera una gran inquietud. Cal evitar les utilitzacions demagògiques del tema, creant alarmisme o volent fer un aprofitament partidista amb vistes electorals. Seria una utilització inadmissible d’una realitat complexa i d’un greu problema humà. Hi ha hagut les eleccions europees del 25 de maig i l’any que ve hi haurà eleccions municipals. Cal defugir la temptació de jugar amb la por de les poblacions o de fer pagar als immigrants la irritació dels ciutadans empobrits i amenaçats per una crisi econòmica que no l’han pas causada els qui han vingut de fora, sinó que té arrels profundes en el nostre sistema econòmic capitalista, i que està causant un divisió social i econòmica molt injusta. No és un problema senzill, ningú amb responsabilitat parla d’una immigració sense control; però tampoc ningú amb sensibilitat humana i cristiana pot quedar indiferent davant la tragèdia de milers de persones empobrides que afronten grans perills per intentar millorar la seva vida i la de les seves famílies. El Papa Francesc ha estat un gran altaveu d’aquesta inquietud: la realitat de les migracions, en la nostra època de globalització, demana que s’enfoqui i gestioni de manera renovada, justa i eficaç; això demana la cooperació internacional i un esperit profund de solidaritat i compassió. És una responsabilitat comuna de tots els països europeus i del món, no només dels que es troben en situació de frontera. El més important és tenir criteri, adoptar una mirada veritablement humana i cristiana que superi recels i prejudicis infundats. Cal la col·laboració de molts perquè s’estableixin unes lleis i una opinió pública favorable als immigrants. Cal afavorir les propostes polítiques que humanitzin la realitat social i econòmica i la gestió de la immigració. Una mirada que valori la dignitat de la persona i busqui vies d’integració i no que condueixi a l’exclusió i al rebuig. Ens hi juguem molt més del que sembla, en tractar de fer, amb intel·ligència i sentit crític, un món de germans i no d’enemics recelosos. També això forma part essencial del camí cristià que entre tots anem buscant. JMD

2 Guillem Rovirosa va ser un gran líder cristià de la classe treballadora, fundador, el 1946, de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC), institució que ha format tants homes i dones significats en les lluites polítiques, socials i sindicals. Quan tant es parla avui de “recuperació de la memòria històrica”, que cadascú intenta portar al seu molí, faríem molt bé els cristians de reivindicar i d’aprendre de tantes persones que constitueixen per a nosaltres un autèntic mirall on poder mirar-nos . En uns moments de catolicisme paternalista, d’espiritualitat intimista, individualista i aburgesada, com eren els temps de la postguerra i el nacionalcatolicisme, Rovirosa va acostar el missatge de Jesús a la classe obrera, oferint-li una espiritualitat fonamentada en la construcció del Regne, unint la fe i la vida de manera quotidiana i permanent. Nascut a Vilanova i la Geltrú (Barcelona), i després d’una llarga etapa d’ateisme i indiferència religiosa, en la qual, però, no va deixar de buscar el sentit de Déu i de la vida, va descobrir un dia la figura de Jesús, així com la urgència de dedicar la seva vida a evangelitzar el món obrer . Autor de nombroses obres escrites, val la pena conèixer la seva persona, la seva vida i el seu pensament. Manel Simó Parròquia Santa Maria Magdalena Viladecans

¿Qui va ser Rovirosa? El seu rigor científic l’utilitza en la seva lluita contra la religió i el muntatge catòlic. El 1922 es casa amb Caterina Canals, dona oberta i molt religiosa. El maig de 1929 tots dos se’n van d’Espanya i s’instal·len a París. En la seva recerca de la veritat va passar per l’ateisme, l’espiritisme, el teosofisme, creences que anava abandonant a mesura que el rigor de la seva anàlisi les deixava al descobert. Al final va decidir confiar només en la ciència. Un dia passava per davant de la porta de la parròquia de Sant Josep i va veure molta gent agrupada, va preguntar què passava i li van dir que el cardenal Verdier predicava al seu interior. Encuriosit, va entrar-hi. Va sentir aquestes paraules: “de la mateixa manera que un oculista és aquell que coneix millor els ulls, així el millor cristià és aquell que coneix millor el Crist”. S’adona que ell no coneix Crist i decideix documentar-se. Aquí comença la seva conversió. La tardor de 1933, Caterina i Guillem es traslladen a Madrid. Per Nadal, Rovirosa fa la seva segona comunió i el matrimoni fa un pacte amb Déu: dedicar-se completament a l’apostolat i deixar que Déu proveeixi les seves necessitats sempre que ells visquin pobrament. Comença a treballar, compaginant la feina amb una intensa preparació espiritual i intel·lectual fins al juliol de 1936 en què comença la guerra civil. Els seus companys l’escullen president del Comitè obrer d’empresa i el matrimoni instal·la una capella clandestina a casa, on se celebra l’Eucaristia diàriament. Davant el desastre de la guerra, fan un segon pacte amb Déu: dedicar el seu apostolat a tornar Crist als obrers. Un cop finalitzada la guerra, passa un temps a la presó per haver presidit aquest comitè obrer i en surt al setembre de 1940. Ingressa a l’Acció Catòlica. Al maig de 1946, els bisbes acorden la Fundació de la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) per a l’evangelització del món obrer i encarreguen a Rovirosa la tasca d’organitzar-la i desenvolupar-la. Deixa la feina i se’n va a Montserrat. Dedica uns dies a la pregària, prepara la primera setmana nacional i en finalitzar es publica el ¡TÚ!, al qual seguiria el Butlletí de dirigents. És autor de múltiples publicacions. Va dedicar la resta de la seva vida a fer cursets, xerrades, quaderns, articles, a les revistes que publicava l’HOAC..., fins que finalment, el 1955, és el mateix episcopat el qui el separa dels òrgans de direcció de la GOAC, prohibint que en faci propaganda pública. El 1957 un tren l’atropella i li destrossa el peu esquerre, que li és amputat. En aquesta etapa d’invalidesa dóna gràcies a Déu escollint aquest lema de vida, després dels 60 anys complerts: “Ara més que mai“. Mor el 27 de febrer de 1964. Equip de Sant Boi (Goac)

La revolució cristiana dintre del poble La GOAC de Catalunya celebra el 50è aniversari de la mort de Guillem Rovirosa, el primer goacista El passat 20 de febrer, a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona, la GOAC vam aplegar molts amics i amigues, simpatitzants i companys de lluites i compromisos, entitats i associacions que ens van voler acompanyar en aquest moment tan important com és l’homenatge al nostre fundador i primer militant, Guillerm Rovirosa (1897-1964). Es va projectar el documental “Guillem Rovirosa, ara més que mai. La Revolució cristiana dintre del poble”. Aquest vídeo compta amb els testimonis del Pare Hilari Raguer i Suñer, en el marc del monestir de Montserrat; de l’historiador i militant de la GOAC, Emili Ferrando Puig, enmig de la Badalona obrera; de Mercedes Sánchez, membre de la GOAC de l’emigració i avui goacista incansable a Catalunya, i d’un bon grapat de simpatitzants i militants de la GOAC de diferents punts de Catalunya. En resum, és una part de la memòria històrica i de l’actualitat d’un moviment que apunta a tenir llarga, creativa i fraterna vida. Aquest acte ha estat l’inici del que anomenem l’Any Rovirosa, un any que estarà ple de d’accions per commemorar el missatge i la labor de Rovirosa.

Alguns d’aquests actes ja estan programats i a la diòcesis de Sant Feliu hi ha programades unes xerrades a diferents parròquies on es presentarà el documental i es reflexionarà sobre la dimensió social dels cristians i cristianes. Durant l’any us anirem informant de tot allò que organitzem. Èrika Fabregat (Goac Barcelona,Sant Feliu)

Què són els CIE i per què cal tancar-los? No els deixem sols! Al meu equip de la GOAC tenim la sort de comptar amb la nostra germana Mariajosé Navarro Munuera, el Projecte Evangelitzador (compromís) de la qual està centrat en tot el treball d’acompanyament a persones immigrades i, més en concret, en la Campanya Tanquem els CIE. És un testimoni de compromís cristià ben proper, d’una banda, als textos evangèlics que recullen el pensament i la pràctica de Jesús respecte al proïsme, l’Amor profund que ha de guiar-nos, i, d’altra banda, als ensenyaments de l’Església, especialment als pronunciaments recents del nostre germà Francesc. Fermín Rodrigo Lázaro, membre de la Germanor Obrera d’Acció Catòlica de la nostra Diòcesi de Sant Felliu

L’any 1985 és aprovada la primera Llei d’Estrangeria espanyola a través de la qual es regula l’internament administratiu d’estrangers. Això serà una condició fonamental per a la incorporació de l’Estat espanyol al territori Schengen. Des d’aleshores, Espanya s’ha convertit en part de la frontera sud de l’anomenada Europa Fortalesa. En aquest escenari, els Centres d’Internament d’Estrangers (en endavant CIE) són una peça més en l’entramat de les polítiques de fronteres i control de la mobilitat humana que opera a Europa des de la formació de l’espai Schengen. Els CIE, institucions en què són privades de llibertat persones estrangeres mentre es decideix la seva expulsió del país, estan vigents a l’Estat Espanyol des de l’any 1985. Aquests espais depenen del Ministeri de l’Interior; per tant, les funcions de gestió i vigilància estan a càrrec exclusivament del cos de la Policia Nacional. Des de la seva creació, aquestes institucions han mancat d’un règim de funcionament que reguli les condicions de vida al seu interior. Recentment, ha estat aprovat un Reglament de Règim i Funcionament Interior dels CIE a

4 Espanya, reglament que ha arribat massa tard i que en absolut suposa un veritable protocol de garanties per a les persones que hi estiguin tancades. Els CIE constitueixen focus de vulneració constant dels drets humans, motiu pel qual diverses organitzacions i entitats socials han posat en dubte la legitimitat d’aquests espais, considerats com els forats negres de l’Estat. Així, són repetides les pràctiques de racisme, abusos policials i violacions de drets, que es donen en un marc d’opacitat que fa tremendament difícil que les denúncies derivin en una investigació rigorosa. Tot això obviant que es tracta d’institucions intrínsecament discriminatòries, que violen el principi d’igualtat constitucional, atès que la possibilitat de ser expulsades i internades és una mesura exclusivament prevista per a les persones no nacionals. Això suposa una distinció categòrica entre aquelles que poden gaudir dels beneficis relacionats amb la ciutadania i aquelles a qui no se’ls reconeix aquests drets, per la qual cosa podran ser sotmeses a mesures de control diferenciades i gestionades de manera punitiva. En concret, el CIE de Barcelona està situat al polígon industrial de la Zona Franca i té capacitat per a 226 persones (exclusivament homes en l’actualitat). Va ser inaugurat l’agost de 2006, substituint el tristament conegut centre de “La Verneda”. Tot i que el nou centre es va presentar com una “millora” respecte a l’anterior, el CIE de Barcelona ha accentuat les característiques penitenciàries de la detenció: tancament

electromagnètic d’espais comuns i cel·les, visites de familiars i comunicació a través de mampares, cel·les amb barrots, etc. Durant els últims anys, el CIE de Barcelona ha estat objecte de polèmica, especialment per la mort de tres interns, la gran opacitat que l’envolta i els nombrosos casos de denúncia de maltractaments. La campanya Tanquem els CIE neix el gener del 2012 arran de la mort encara sense aclarir d’Idrissa Diallo, un noi de Guinea Conakry que estava pres al CIE de Barcelona. Els primers membres de la Campanya provenen de diferents organitzacions i col·lectius en defensa dels drets de les persones migrants; ara per ara, però, són nombrosos els i les activistes a nivell individual que s’han anat sumant. Tanquem els CIE té quatre objectius fonamentals: • Visibilitzar els Centres d’Internament d’Estrangers, ja que una part molt àmplia de la societat ci-

vil ignora la seva existència o bé creu que es tracta d’un estament d’ajuda humanitària per a migrants. En aquest sentit, destaca el creixent suport ciutadà en les accions de denúncia i difusió tant al carrer com a les xarxes socials. • Denunciar les contínues vulneracions de drets que es produeixen: maltractaments, irregularitats administratives, abusos... La recent imputació de tres policies pels suposats maltractaments als interns durant el seu torn de guàrdia suposa un avenç significatiu. • Procurar millores en les condicions de vida dels interns, mitjançant queixes i denúncies davant els jutjats de control. No obstant això, l’objectiu principal de Tanquem els CIE és, com el seu nom indica, tancar aquests centres que encara que formalment no són presons, funcionen com a veritables Guantánamos.

Campanya Tanquem els CIE Dades de contacte: Bloc: tanquemelscies.blogspot.com Adreça-e.: tanquemelscies@gmail.com Twitter: @TanquemelsCIEs Facebook: www.facebook/ciesno

Jesús Jiménez, nou president de l’ACO El moviment ACO (Acció Catòlica Obrera), com les seves sigles diuen, és un moviment d’acció, catòlic i obrer. Fa més de 33 anys que la Teresa, la meva esposa, i jo hi pertanyem. Durant aquests anys junts hem fet de consiliaris a grups de la JOBAC i de la JOC, moviments de joves que tenen orígens i sigles que coincideixen amb l’ACO. També dins el moviment he estat responsable de zona i de grup, i he assumit diferents responsabilitats a entitats del poble on visc (Molins de Rei), així com també a la parròquia, on he format part de l’equip del Consell Pastoral Parroquial. He col·laborat a la ràdio de Molins de Rei en el programa Obrint Camins i actualment sóc un dels animadors de l’equip de renovació cristiana del sector diocesà en l’itinerari anomenat Vine i veuràs. L’ACO té les tres lletres que ens marquen. La sigla A d’acció ben segur que m’ha ajudat a prendre aquests compromisos. La sigla C de cristià m’ha ajudat a aprofundir la fe en Jesús i a valorar la meva actitud en aquests compromisos. L’O d’obrer m’ha fet sentir com a tal i a estar atent als altres treballadors com a mestre i, en concret, als més desfavorits: companys, pares i alumnes marginats per alguna circumstància.

Estic ben convençut que, com diem al moviment, l’ACO és una obra de Déu que forma part de projecte alliberador de Jesús. Aquesta obra de Déu necessita una organització on hi ha molta gent compromesa que està treballant pel seu funcionament. Estic molt agraït als homes i dones que han fet possible al llarg dels anys que el moviment fos viu i acollidor i crec que qualsevol entitat o moviment sempre hauria de tenir cobertes les responsabilitats necessàries per funcionar com cal. Resulta que el 12 d’octubre passat, justament, havíem d’escollir un nou president general del moviment i no va sortir-ne cap per falta de candidats. Jo vaig pensar que la meva situació laboral en breu canviaria per la meva pròxima jubilació i que tindria més temps. En la pregària he escoltat la crida de Déu. Per ser coherent amb la crida que he sentit, després de parlar en família i en el meu grup de Revisió de Vida, he decidit assumir la responsabilitat de la presidència, si així ho volen els militants. Compto amb l’ajut que segur que em donaran la presidenta, el consiliari i tot l’equip del Comitè General actual, així com la resta de militants de l’ACO, animats tots amb l’Esperit que ens impulsa. Jesús Jiménez

Triple ordenació a Sant Feliu El passat 23 de març Pere Pujol, fuster, veí d’Hostalets de Pierola, casat i pare de tres filles, i membre de l’Equip de Pastoral Obrera del nostre bisbat, va ser ordenat com a diaca permanent. En la mateixa celebració, a la catedral de Sant Llorenç, va ser ordenat Sandor Benarik com a prevere i Sergi Sicília com a diaca. Moltes felicitats a tots tres!

Des de l’Hort Humà de Vilanova Al ir, van llorando, llevando la semilla; y vuelven cantando, trayendo sus gavillas Salmo 126 (125) Canto del regreso

A partir del document Parròquies i comunitats socialment atentes que fa dos cursos el Consell Pastoral de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Vilanova i la Geltrú va estar treballant en diferents sessions, una de les conclusions que van sortir, era crear un “Grup de Sensibilització Social” (GSS) per atendre totes les inquietuds que havien anat sortint durant la reflexió del document i ajudar a la parròquia a donar resposta social en aquest temps de crisi.

va permetre tocar de peus i mans a terra.

D’aquest grup n’han sortit dos projectes:

• Alguns usuaris poden gaudir – gràcies al seu treball a l’horta– de l’ajuda del Servei de l’habitatge.

• l’Hort Humà, un projecte d’integració social d’homes; • l’Espai Betània, un espai de primera acollida tant de necessitats generals com d’oferiments. Al mateix temps aquest Grup de Sensibilització social va muntar unes Jornades de Sensibilització Social davant la Crisi per ajudar la comunitat a fer reflexió sobre aquest moment que ens ha tocat viure. Vam demanar la col·laboració de la Delegació de Pastoral Obrera perquè ens hi ajudés.

¿Per què aquest nom? En una reunió del GSS al gener de 2013, en un moment de pluja d’idees, va sortir aquest singular cognom d’Humà perquè s’ajusta als valors que cerquem: crear un espai per a homes, per passar l’estona, compartir, xerrar, pregar… tot treballant la terra. A la parròquia ja tenim altres activitats que complien aquesta funció per a les dones (El Braser) així que ens va semblar una bona idea. La cessió d’uns terrenys per part del Patronat de la Casa d’Empara ens

Altres aspectes del recurs que cal remarcar són: • Fer un cultiu sostenible respectant al màxim el medi ambient. • Les collites són en part per autoabastiment dels usuaris. • Part de la collita es dóna al Projecte de Càritas La Mensa del Cor per a beques de menjador per a infants.

• Naturalment part dels guanys es dediquen a autofinançar el projecte. Val a dir que no venem res, que ho portem a les misses i els fidels agafen el que necessiten i deixen el que poden. • Fem pregària (l’assistència es lliure), on podem manifestar aquell desig tan nostre com a cristians que tot el bé que puguem fer sigui testimoni del fet que en el fons és el Senyor el qui ho fa, i això ens pot ajudar a l’hora de viure els processos de socialització i fer-nos conscients de la seva antítesi: el protagonisme.

• Ens reunim setmanalment per planificar la feina i expressar les nostres vivències, tot cercant la resolució de conflictes mitjançant dinàmiques de grup per aprendre habilitats socials que ens permetin la gestió emocional (vivència individual) i afectiva (vivència relacional) i així engegar nous reptes amb compromís. He triat unes paraules de la germana Joana Chittister (monja benedictina) que penso que sintetitzen el projecte socialitzador de l’Hort Humà: La vida en comunitat no requereix heroïcitats espirituals; es requereix la consciència espiritual del poder de la simplicitat, la humilitat, la igualtat i la cura de la terra. Això ens porta a veure el gran propòsit de vida pel qual cada un de nosaltres és cridat. Això ens porta a comprendre la dimensió santificada de la comunitat humana. Això ens porta a tenir cura dels altres com Déu s’ha preocupat per a nosaltres. Som aquí per retenir Déu als nostres cors, busquem la manera que transcendeixi tant la polarització política com l’eclesiàstica competència.

Per il·lustrar l’experiència de l’Hort Humà, uns testimonis a partir d’un breu qüestionari. Les preguntes són:

7 1) ¿Cuáles son tu nombre, edad, situación personal, familiar y profesional?

2) ¿Quién te habló del HH?

3) ¿Que buscas en el HH?

4) ¿Qué has encontrado?

5) ¿Qué haces un día que vienes al HH?

Julio – 73 años – Jubilado – Esposo, padre y abuelo

En la parroquia, en la misa se pidieron voluntarios y gente interesada en el proyecto.

Contribuir a una buena causa. Colaboración, relación y comunicación

En principio, lo que buscaba, y confío en profundizar y encontrar mucho más provecho en esta relación.

Lo que sea más necesario en el devenir de cada día.

Jesús, 26 depresión, soltero, parado.

Un amigo de mi padre.

Sentirme realizado y tranquilidad.

Tranquilidad y relacionarme con la gente.

Riego y mantenimiento del huerto

Vasile, 29 años, casado, tengo 2 hijos, sin trabajo

Me llamo Francisco López, tengo 57 años, nací en Andalucía, soy profesor.

El padre Agustín me habló del huerto.

Me hablo del HH Rosa, que está relacionada con la Parroquia de Sant Joan y que conocía mi interés por dedicar algo de mi tiempo a labores agrícolas, aunque no de manera profesional.

Sociabilidad, comprender a las personas necesitadas y ayudar a que el huerto sea cada día mejor.

Relacionarme con una actividad física y absolutamente diferente a lo que me ocupa habitualmente. Un huerto es algo vivo y ver crecer las plantas tiene algo que siempre me ha gustado.

Amigos y todo lo de arriba

He encontrado más o menos eso, pero además he conocido a gente que no conocía y que son muy diferentes a mí y piensan de manera absolutamente diferente. Afortunadamente, se tolera que dedique un tiempo muy limitado al huerto humano ya que mis ocupaciones habituales me impedirían asistir más tiempo.

Sembrar, segar, plegaria, recoger cosecha, regar..... reuniones sobre el huerto

Soy consciente de que el proyecto de HH sale adelante por la dedicación y el esfuerzo de otras personas más comprometidas que yo. Por eso trato de no interferir en sus actividades y hago lo que creo que es más urgente y está más al alcance de mis fuerzas y conocimientos. Yo prefiero siempre la relación directa con las plantas o labores de acondicionamiento simples.

6) ¿Hacia dónde te gustaría que se dirigiera el proyecto?

7) Para acabar, podrías decir una palabra o una imagen que definiera tu experiencia en el HH?

Creo que por el momento la dirección tomada es la correcta. Con el tiempo, analizaremos la necesidad de añadir otras posibilidades que vayan en beneficio del bien social

Si es una sola palabra diré dos: Positiva y mejorable

El projecte és una experiència en procés de consolidar-se, queda molta feina per fer però vull agrair especialment a dues persones que m’han inspirat a l’hora de posar-me en marxa: a la meva estimada esposa M. Cruz (e.p.d.) i al P. Lluís Planas (monjo) i també a totes aquelles persones que dia a dia es compro-

A que fuera más gente y pudiéramos aplacar el hambre de algunas personas.

Familiar y solidario, Bienestar

Ayudar a mucha más gente

Tengo plena confianza en las personas que están gestionando el proyecto y entiendo sus dificultades para hacerlo viable, por lo que aceptaré los cambios de rumbo que le impriman para garantizar su futuro. Es evidente que puedo dar mi opinión pero debe prevalecer la opinión de los que dedican más esfuerzo y tiempo.

Me gusta trabajar en el huerto.

Aunque sea algo más que una frase no puedo dejar de decir que llegar adonde hemos llegado no es fácil. Yo intenté hacer un huertecito con unos amigos y no llegamos ni a la primera cosecha… Aquí, en cambio, el proyecto se ha consolidado y ha logrado ser una realidad con gente muy diferente en origen, pensamientos, edades, etc… Es la diversidad humana y la superación de los obstáculos lo que más me impresiona, aunque eso es debido al empuje y la inteligencia de quien más dedicación tiene (y si no digo dirige es porque sé que no les gustaría que se dijese eso de su actividad). Todo se debe a su esfuerzo personal y emocional.

meten amb el projecte singularment als companys del Grup de Sensibilització Social (Mn. Agustí, M. Carmen, Rosa i Iñaki) i a Jaume D., Juan Carlos, Sile, José Mª, José Fernando, José M., Josep C., Josep O., Alin, Arcadio, Joan, Blai, Juan, Vasile, Pietro, Marcos, Marcelo, José, José Manuel, Enric,Máximo, Jesús, Jaume,

Daniel, David, Evaristo, Francisco, Francisco R., Jordi, Mehdi, Nicasio, Paco, Santi…a tots moltes gràcies i que amb el salmista podem retornar a casa cantant amb les garbes plenes de bona collita. Bona Pasqua! Reynaldo Reyes Vivó

Comprometre la vida per transformar el món Amb aquest títol es va convocar la desena taula rodona sobre la crisi organitzada per l’Equip de Pastoral Obrera. Enguany va ser a Capellades, com a cloenda de les jornades quaresmals de formació de l’arxiprestat de Piera-Capellades, amb el bisbe Agustí Cortés, Josep M. Romaguera, prevere i consiliari de la JOC, i Llum Mascaray, militant de la GOAC. Transcricim en aquest número les intervencions de Romaguera i Mascaray. La del bisbe Cortés s’inclou a la plana 18, ja que es va repetir a la taula rodona convocada pel Grup de Sensibilització Social de Vilanova.

Les transformacions vénen pels exclosos Tot i que hi havia altres suggeriments per a fer aquesta aportació, no m’he pogut escapar de presentar-vos-ho a partir de l’evangeli d’ahir (Jn 9,1-41). A més de la riquesa que ens aporta, té l’avantatge que el tenim fresc. Aquell home que havia estat cec va ser “enviat” per Jesús a viure amb uns “ulls” nous, amb una nova llum. L’evangelista ens explica què va viure aquell home entre dos encontres amb Jesús. En el primer encontre Jesús realitza una acció evangelitzadora que retorna la dignitat a aquell home. En el segon encontre, Jesús continua la seva acció evangelitzadora amb la paraula: qüestionant (és a dir, fent una pregunta que dóna la paraula responsable a l’altre) i anunciant. Ahir vam tenir ocasió de reflexionar aquest evangeli tan bonic i de contemplar-hi la persona de Jesús, que d’això es tracta bàsicament, i la bona notícia que s’hi dóna. Doncs bé, anant al tema d’avui: si ens fixem en aquell home que havia estat cec, ens adonem que no ha rebut cap precepte, cap llei, cap imposició. Jesús no li va dir, per exemple: “Ara que hi veus, t’has de comprometre a transformar el món”; o bé: “M’has d’agrair el que t’he fet, comprometent-te a donar testimoni de mi”. No. L’acció de Jesús és del tot gratuïta. És una acció transformadora que no busca altra cosa que l’alliberament d’aquell home, que li sigui respectada la dignitat rebuda de Déu. A partir d’aquí, aquell home, que ha estat transformat, es troba immers en el mateix món

d’abans però la seva nova situació posa en qüestió el sistema socio-religiós que li havia assignat un rol de submissió. Quan ell, en lloc d’estar assegut mostrant la seva dependència, està dret, afirmant la seva pròpia identitat (“sóc jo mateix”) posa en qüestió el sistema establert. I, fixem-nos: tots els embats que rep, de veïns i familiars i, sobretot, de part dels fariseus, els respon sempre de la mateixa manera: explicant els fets que l’han alliberat, explicant la seva experiència d’encontre amb Jesús, explicant el que Jesús ha fet amb ell. Dóna testimoni de Jesús no pas explicant cap catequesi sinó explicant els fets viscuts. No es mou ni un milímetre d’aquesta fidelitat a la realitat, a l’experiència. No fa cap sermó, no explica cap teoria. I si en algun moment, provocat pels fariseus, s’enfila una mica, és per posar en evidència les teories d’ells, que diuen que “un pecador ... no pot fer les obres de Déu” (v. 24), dient-los, des de l’experiència, que aquesta teoria falla (v. 25.33). És a dir: aquell home, amb senzillesa, no fa altra cosa que explicar els fets, és fidel a l’experiència. I això provoca, per una banda, que ell mateix descobreixi qui és Jesús i professi la fe –“Hi crec” (v. 38)–, i que participi del canvi que Jesús ha vin-

gut a produir en el món: “Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs” (v. 39). Sense ni plantejar-s’ho, aquell home esdevé transformador quan posa en qüestió el sistema i provoca que el sistema l’expulsi. El sistema queda, així, en evidència: els pobres exclosos formen part del paisatge del sistema, no molesten, són manipulables; que els pobres s’alcin i ocupin el seu lloc ho fa trontollar tot i, el sistema, per defensar-se, ha d’expulsar-los oficialment, s’ha de mullar. Els deixebles del Crist, doncs, tots i totes, sense ser herois de pel·lícula, podem viure la mateixa experiència. Les nostres vides senzilles i amagades, poden posar en qüestió el sistema imperant a cada moment, en cada situació que vivim. Quan prenem unes decisions i no unes altres, quan compartim el que vivim, quan expliquem el que ens fa lliures i el que ens oprimeix, quan reivindiquem la dignitat pròpia i la dels qui no tenen veu. Especialment, si incorporem els exclosos, si els tenim en compte, si la seva realitat forma part dels nostres criteris, de les nostres opcions. Tot l’evangeli ens indica el mateix: les transformacions vénen pels exclosos, com aquell home cec, assegut, demanant caritat. “Els petits”, “els pobres”, “els últims”, la “llavor més petita”, etc., són constants no pas en el discurs de Jesús sinó en la seva acció. És la manera que Déu té d’actuar, de recrear aquest món. Josep Maria Romaguera

Comprometre la vida. Un testimoni Vaig néixer a Saragossa el 1956, perquè allà van immigrar, des d’Osca, la família dels pares. De petita vaig ser una nena molt piadosa fins que, adolescent encara, el meu edifici de creences va caure per terra. L’any 82 també vaig migrar. Vaig anar d’Aragó a Catalunya. Gràcies al testimoni de la gent de l’HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) de totes dues autonomies i després d’un procés de (re-)conversió, vaig passar a formar part d’aquest moviment apostòlic a finals dels anys 80. En la meva ànima creient vaig sentir que tornava a casa.

Lluitar en la clandestinitat Al 15 anys vaig organitzar-me en el moviment estudiantil de secundària. I, als 18, tot formant part del d’universitaris, vaig patir la comissaria i la presó de Franco. Ja ho sabeu, eren temps d’absència de molts drets, com ara la llibertat d’expressió. De les 72 hores a comissaria, vull remarcar-ne un record. Camí del meu calabós, una nena gitana que portava en braços el seu nadó va allargar la mà entre dos barrots i em va donar tres préssecs petitons. A la presó vaig estar només mig mes. Ens tancaven en llocs diferents a polítiques i comunes. Però els àpats i les sobretaules eren compartides. Era un goig ensenyar a llegir les dones d’ètnia gitana. Per a la meva família, va ser un cop molt fort. Eren temps de clandestinitat. No en sabien res, de les meves inquietuds socials. A més, fa només uns anys, vam conèixer unes dades esfereïdores a partir del descobriment d’unes cartes del meu avi: anys de sobrevivència als camps de concentració d’Argelès-sur-Mer i d’Agde, i a les presons de Lleida i les Caputxines de Barbastre...

Feina i sindicalisme Vaig començar en la vida laboral als 16 anys. Poqueta cosa: enquestes i classes particulars. A partir dels 18, ja va ser dintre del règim de la Se-

guretat Social. Compaginava estudis i feina. Una vegada, el meu cap va abusar d’una companya. Com que ella no volia denunciar-lo i la resta de companyes també estaven mortes de por, vaig entrevistar-me amb ell i li vaig expressar les meves reivindicacions al·lusives al fet que no me’n refiava, d’ell. Va enrogir com un tomàquet i... em va concedir totes les demandes. Però va quedar impune dels seus actes. Sempre sindicada, vaig passar per diferents convenis i lluites laborals... i per l’atur. Déu va voler que conegués el Fermín, el meu marit, a l’Assemblea d’Aturats de Saragossa. Formàvem l’Assemblea 500 persones. Érem amb la gent a les cues de l’INEM, als mercats d’aliments, acompanyàvem les persones a qui els patrons no volien pagar el període de proves... També ens posàvem a la porta d’Instalaza, l’empresa de l’actual ministre de l’eufemística “Defensa”, i denunciàvem que allà es feia maquinària per a la guerra i hores extres... De fet, vam anar a moltes empreses a cridar contra l’existència de les hores extres, una cruel germana bessona de l’atur. Les accions de l’Assemblea responien a objectius ben clars: que ningú treballés o agafés treball en condicions indignes i que la gent desocupada tingués accés a subsidi, a gratuïtat en els serveis públics... i, per descomptat, volíem uns seriosos i justos plans d’ocupació. En molts aspectes era una situació ben semblant a l’actual. Llavors com ara, ens “venien” que estàvem vivint una transició “modèlica”.

Amb els veïns i veïnes També feia vida de compromís a l’associació veïnal del meu barri. Teníem una Comissió d’Urbanisme eixerida i dinàmica; a més, comptàvem amb l’ajut generós d’arquitectes joves; anàvem a l’ajuntament a reivindicar parcs i zones verdes

amb dues armes: la veu unida de la població i unes maquetes professionals. –“Mireu, –dèiem al consistori– duem bona part de la vostra feina ja feta.” Unes veïnes vam fundar la Comissió de Dones. La nostra consciència feminista tot just acabava de néixer, va ser una conversió entusiasta i va tenir conseqüències de gran envergadura dins del cor de les dones i dins de les seves llars, al carrer i arreu.

Arribar a Catalunya El 2 de setembre del 82 el Fermín i jo, el nostre bagatge de vida i sengles maletes a la mà vam arribar a Catalunya. Una parella de la GOAC, del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, ens va acollir al seu petit pis. Tothom ens va ajudar tant... ! Vaig passar la Festa de la Mercè tancada al Col·legi de Llicenciats; tothom parlava català, és clar; jo no entenia aquelles paraules, però sí sabia que volia formar part d’aquella protesta de llicenciades i llicenciats a l’atur. El primer trimestre va ser trepidant: aprendre la llengua d’acollida; entrar en contacte amb diferents associacions; sindicar-me; buscar feina... Vaig fer de cangur i al mes de gener ja tenia un treball de mestra: una substitució al barri de Camps Blancs de Sant Boi.

11 Dono gràcies a Déu per tanta solidaritat i tant aprenentatge: • vida comunitària compartint-ho tot, • lluita de les interines i substitutes del curs 1983-84 per les terres de Pere Casaldàliga, • estiu a Andalusia dedicat a l’alfabetització de dones del camp, • refundació de “Dones de l’Hospitalet”, centrades sobretot en l’assessorament a les dones maltractades; recordo amb estimació el viatge a Pamplona per tal d’aprendre del centre i la casa d’acollida per a dones; de fet, només es podia visitar el centre, la casa lògicament era “clandestina”, • vam apuntar-nos a l’objecció fiscal... • i jo sempre... observant la gent de la GOAC... Finalment, el 1986, caic del cavall i decideixo conèixer Jesús, la seva Paraula.

Jesús, al cor de la vida Entro en un equip de Formació Inicial a Cornellà. Començo a aprendre a entendrir el cor, a saber que no és suficient lluitar per la justícia social, que cal combinar-ho amb l’Amor gratuït; que Déu és misericòrdia per definició i no el cap suprem de cap religió alienadora... D’aprendre, passo a sentir i a voler viure com Jesús ens ensenya. Al llarg d’aquests anys he tingut la sort de compartir la fe i/o el compromís amb persones i grups d’allò més interpel·ladors. Als 21 anys, vaig ser a París una Setmana Santa, a casa de persones immigrades. Els portals dels seus edificis eren enormes i luxosos, però els seus habitatges es trobaven als soterranis o a les golfes, i eren menuts i paupèrrims. Una dècada després, vam visitar unes persones amigues que també vivien en comunitat com nosaltres. Les unes, a Dinamarca. Les altres, a Noruega. Ens van cridar per a fer xerrades sobre la reestructuració industrial a l’Estat Espanyol. Vam

aprendre dels seus moviments socials. A més del món obrer i l’exclusió, les seves inquietuds eren el neonazisme (donaven suport fratern a la gent nouvinguda), les nuclears, i com fer per a conservar els béns naturals, els quals sabien finits (no malbarataven l’aigua, cuidaven horts petits... ) En el mateix 1986 guanyaria a Catalunya el NO a l’OTAN. Quina joia participar en l’organització del referèndum alternatiu de l’Hospitalet: 700 taules! Vam treballar de valent i de manera unitària.

La internacionalització de la lluita Al 88 vaig ser 2 mesos a Nicaragua. Érem 60 dones cridades per la Secretaria de la Dona del sindicat camperol. Unes dedicades a la salut femenina. Les altres, docents. Vam viure les comunitats cristianes de base, la solidaritat, el repartiment dels béns, l’alfabetització, la dignitat... i, de l’altra banda, la guerra, la por, la incertesa, l’alimentació escassa i moooolt de masclisme! Al 91, dues companyes de la JOCJOBAC més el Fermín i jo, per la GOAC, vam representar a Guatemala el grup barceloní de suport a “Jornadas por la Vida y por la Paz”, un grup de pressió ecumènic per a l’acceleració de l’arribada de la pau amb justícia per a aquell torturat poble. Al 93, una delegació catalana (de 28 membres que responíem a diferents organitzacions) va ser part dels 411 participants en les Comissions de Verificació a les CPR (Comunitats de Població en Resistència). Havíem de constatar que aquelles comunitats guatemalenques eren població civil i que l’exèrcit oficial guatemalenc les estava bombardejant, perseguint també per terra i robant, en fi, tots els seus drets humans sense excepció. A la capçalera d’aquell reguitzell de gent que vam caminar hores i hores per la selva de l’Ixcan, hi havia dos estimadíssims bisbes: monsenyor Julio Cabrera (qui cada matí resa l’Oració de Jesús Obrer) i monsenyor

Álvaro Ramazzini (defensor incansable de les poblacions que pateixen les multinacionals de la mineria que destrossa els territoris i causa el desplaçament forçós de la gent cap al desarrelament). En aquell marc va néixer l’agermanament entre l’AMI (Associació de Mestres de l’Ixcan) i USTEC. D’ençà fins ara, existeixen les “Delegacions solidàries a Guatemala” organitzades per l’ONG Entrepobles i pel sindicat USTEC. Posteriorment, vam ser voluntari i voluntària per a les Brigades Internacionals de Pau, una ONG internacional dedicada a la protecció de persones, organitzacions i comunitats defensores de drets humans. Vam treballar un any a Colòmbia i un altre any a Mèxic. No som “escuts humans” malgrat fem acompanyament de caràcter físic, ja que

també donem suport a la protecció a través de la interlocució amb autoritats civils i militars, cos diplomàtic, etc., i enviem informació de primera mà a la xarxa de suport que PBI (les sigles en anglès) té arreu del món. En aquesta tasca és fonamental el no-partidisme, la no-ingerència, la noviolència... i l’acompanyament emocional i reconstructor dels teixits comunitaris... de manera que la gent autòctona sigui la sobirana del seu alliberament i de manera que col·laborem perquè els espais de la defensa dels drets humans no es tanquin. De la gent indígena, sobretot de les dones, vam aprendre el concepte del “bon viure” (versus “viure millor”). Ens diuen que cal combinar tres principis ètics a l’hora de caminar cap al “bon viure”:

12 • una economia en què la cura de la Natura i de les persones dins d’ella sigui la prioritat, • la universalitat, és a dir, ha de ser per a homes i dones, i no ha de consistir a consumir tants béns naturals que s’impossibiliti que tot el planeta visqui així, i • la singularitat, que vol dir que la definició de “bon viure” és distinta segons els diferents contextos socials, personals i de territori.

La dona treballadora Tot tornant a Catalunya i fent enrere en el temps, vaig tenir la sort de compartir pregària, inquietuds, dubtes, estudi i compromís amb les meves companyes veteranes del “Grup de Reflexió de dones de la GOAC de Barcelona”. Bona part dels fruits d’aquella època es poden veure en el Quadern de “Cristianisme i Justícia” núm. 43, que vam realitzar amb Dolores Aleixandre i Magdalena Fontanals, el títol del qual és: Quan les dones es senten creients i feministes. A la GOAC, moviment de la Pastoral Obrera fundat per Guillem Rovirosa, de manera constant, planifiquem tots els aspectes de la vida, i la revisem. Dintre d’aquest pla, hi ha un element fonamental: el projecte evangelitzador, el qual és retroalimentat a cada equip. El tinc centrat en les discriminacions que viuen les dones treballadores i les dificultats de les famílies obreres per donar una educació humanitzadora en aquest marc capitalista. El problema que acompanyo és el que pateixen les professores substitutes (molts cops, a més a més, mares): treball fragmentat; mobilitat forçosa; precarietat; manca d’iguals drets laborals; invisibilitat entre la gent companya del claustre; frustració; com fer conciliable la vida pròpia, la familiar i la laboral. D’altra banda, la vida de les mares i de les germanes grans de l’alumnat en general i l’immigrat en particular: aïllament, dol, conflictes intrafamiliars... Unes persones són de parrò-

quies, d’altres són de diferents religions i d’altres són agnòstiques. A més de la GOAC, les “organitzacions del poble” que em nodreixen són: USTEC·STEs en els camps sindicals general, de gènere (“Secretaria de la Dona”) i de solidaritat (“Secretaria de Moviments Socials”); la Plataforma groga “Olesa es mou”, i les “Brigades Internacionals de Pau de Catalunya” en el camp dels drets humans i de la pau i la noviolència. l quefer personal consisteix a preparar (és a dir, a pregar) al millor possible les trobades, assemblees... El quefer ambiental, a ajuntar-nos i prendre decisions per trencar amb la negació que es fa de nosaltres les dones. El quefer institucional, a compartir amb les companyes i companys de la GOAC i dels diferents col·lectius, i denunciar davant les institucions responsables dels corresponents despropòsits i injustícies. Tothom m’anima a farcir el compromís amb proximitat, escolta activa, aprenentatge i molta estimació. Així estic en millor disposició per avançar en pregar la vida de manera permanent; caminar cap a la unitat de consciència (obrera-cristiana), i enfortir la meva identitat cristiana.

Acompanyant els i les joves En els darrers anys, tinc el goig de ser consiliària d’un grup de la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i de la Comissió d’Educació de la JOC. Són dos equips entusiastes i implicats en els diversos problemes que aquest sistema de mercat fa patir al jovent i a les seves famílies treballadores: l’atur, l’abús als llocs de feina, la carestia dels estudis, l’alienació que genera la cultura que predomina, els ERO, la precarietat, la manca de futur, l’ostracisme... Hi ha una sincera inquietud per fer unes trobades regularitzades; per marcar-se uns compromisos realistes i realitzables; per revisar aquests compromisos; per conèixer més i millor el Moviment, la figura de Cardjin, la memòria de la qual nodrir-se per a una existència obreracristiana de segle XXI; per formar-se

a través de tallers complementaris a la revisió de vida obrera, i sobretot per participar activament i comunitària en les campanyes i activitats de la JOC, de la resta de Moviments de la Pastoral Obrera i també del moviment social i obrer en general. Lluiten per vèncer la por que inculquen l’individualisme, el conformisme, la resignació, la indiferència, el “no hi ha res a fer”, “és el que hi ha”... I és que la JOC els ofereix la figura alliberadora i la pràctica de l’amor de Jesús; la invitació al seu seguiment; la promoció integral i col· lectiva del jovent treballador; el creixement, per tant, personal i col· lectiu cap a la comunió. Dono gràcies a Déu per haver-me regalat tantes germanes i germans, i li demano que perdoni les meves errades i que em continuï guiant per aquesta vida. Llum Mascaray

Desè aniversari del col·lectiu Suma Al gener vam celebrar 10 anys del començament del projecte. La valoració és molt positiva tant per part de les persones participants com per part dels voluntaris i voluntàries. La necessitat d’aquest projecte la justifiquem perquè s’ha de potenciar l’eradicació de l’analfabetisme, tant absolut com funcional. Al barri de Marianao no hi ha cap equipament que porti a terme aquesta tasca d’alfabetització, tant de persones autòctones com immigrants. • L’ús de l’ordinador i més encara l’accés a Internet facilita el contacte, la comunicació i la informació amb l’exterior, cosa que afavoreix el coneixement i el sentit crític de la realitat. • Volem potenciar la participació activa de las persones en el seu entorn • Creiem en l’organització assembleària perquè potencia la implicació, el protagonisme i la responsabilitat de les persones • La relació i el coneixement d’uns i altres fa un barri més humà, menys anònim. Això és molt important, ja que al nostre barri convivim persones de diferents països i cultures. És fonamental afavorir l’intercanvi i la convivència per tal d’enriquir-nos tots i totes. En una de les primeres assemblees que vam organitzar al començament del projecte, és va fer una pluja d’idees per proposar què nom portaria el nostre col·lectiu, el grup que proposava SUMA ho defensava argumentant que la suma de l’esforç, la disponibilitat, l’estimació, l’intercanvi... es converteix en multiplicació, perquè sempre que donem rebrem més del que hem donat. Finalment vam escollir aquest nom: Col·lectiu Suma i és veritat que contínuament estem multiplicant. Vam començar buscant voluntaris i participants per un projecte d’alfabetització, però l’entusiasme, l’energia i les propostes de tots i totes s’han convertit en un col·lectiu de transformació social, perquè no únicament intercanviem coneixements acadèmics, participem de la vida del barri, celebrem la vida i les festes, barrejats gent d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, de Catalunya, de Nador, de Casablanca, de Tanger, de Asilah, de Sidi... Al col·lectiu Suma compartim la definició de cultura que l’Unesco va declarar al 1982 i treballem per fer-la realitat dia a dia: ...La cultura dóna a la persona la capacitat de reflexionar sobre sí mateix. És ella la que fa de nosaltres éssers específicament humans, racionals, crítics i èticament compromesos. A través de ella discernim els valors i prenem opcions. A través de ella la persona se expressa, pren consciencia de sí mateixa, es reconeix com un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies re-

alitzacions, busca incansablement noves significacions, i crea obres que li transcendeixen (UNESCO, 1982: Declaració de Mèxic)

Actualment el Col·lectiu Suma és la suma de cinc grups d’alfabetització i neolectors (aquests grups abans eren de persones autòctones però ara ja hi ha immigrants que estan també en aquests grups), quatre grups de castellà per a dones magrebines, dos grups de català oral, taller de teatre, taller de ball, taller d’intercanvi de coneixements, coral, guarderia i trenta-vuit voluntaris i voluntàries. Creiem que de la mateixa manera que les persones necessitem l’oxigen, tenim també necessitat d’escalfor i tendresa, per això gaudim compartint experiències joioses i de les altres. O al menys així ho visc jo. Manoli Prada Voluntària del Col·lectiu Suma

La plataforma de afectados por la hipoteca irrumpe en las europeas para señalar a los culpables La PAH ha hecho campaña en las europeas para señalar a los responsables del bloqueo de la Iniciativa legislativa Popular (ILP) y recordar a la ciudadanía que hay vidas en juego. Esta vez se trataba de informar a los ciudadanos que van a ir a votar. La PAH entra en campaña, en las elecciones europeas y lo hará en próximas elecciones que decidirán nuestro futuro para que se escuche la voz de la ciudadanía; la voz de aquellos a quienes el PP ha decidido declarar la guerra y condenar al sufrimiento para mantener los privilegios de una banca criminal. Porque hay vidas en juego y no podemos olvidar quién ha bloqueado las demandas de la ILP.

Si votas PP, votas contra la ILP Recordad que hace cerca de dos años la PAH presentó una ILP, firmada por más de millón y medio de personas, que fue rechazada por el PP y que pedía el cambio de la Ley Hipotecaria y proponía la dación en pago (si te quitan la casa, que te quiten la deuda); paralizar los desahucios hasta que se cambie la Ley Hipotecaria; que te permitan vivir en tu casa en régimen de alquiler, por un coste de un tercio de los ingresos familiares.

¿Cómo lo hacemos? Las campañas electorales son momentos de tensión política y de atención mediática. Hay que evitar a toda costa los enfrentamientos con las personas que acudan a los actos, así como dar una excusa fácil al PP para criminalizarnos. Son también momentos en los que hay muchos medios, por eso, la acción en sí tiene que ser muy visual. Serán escraches silenciosos. No serán en mítines, solo en actos de campaña, (por ejemplo, mercados..).

Se trata de • Ir vestidos de pastillas/glóbulos verdes y rojos. Decenas de personas vestidas con pastillas verdes y rojas que irrumpirán de manera tranquila, pacífica y silenciosa en los actos de campaña. • Los que vayan de pastillas verdes llevarán inscritos mensajes “verde pah”, reforzando el imaginario sí se puede con escritos como: • Sí se puede. • Más de 1000 desahucios paralizados. • 1000 familias realojadas x la obra social de la PAH. • Miles de daciones arrancadas. • Miles de alquileres sociales conseguidos. • 1,5 millones de firmas. • El 90% de la población está con la PAH. • Más de 200 PAHS constituídas. Los que vayan de pastillas rojas llevarán inscripciones reforzando el imaginario Pero no quieren. Por ejemplo: • 180 desahucios al día.

• 100 mil millones inyectados a la banca. • 1 millón de pisos vacíos en manos de la banca. La idea es tomar el espacio donde va el PP va a hacer su propaganda y explicar nuestras demandas de forma tranquila, y sosegada. Frente o lo que el candidato explique a la gente, que nuestros afectados les digan de forma individualizada su cruda experiencia. Recordar a la ciudadanía que el PP rescata bancos y se ríe de las personas desahuciadas Evitar cualquier tipo de criminalización que desvíe el debate. En definitiva explicar vivencialmente nuestras demandas de la (ILP) de forma que todos los partidos políticos se vean obligados a poner la ILP en sus agendas y programas electorales y animar a otros colectivos a que se sumen a ésta o parecida iniciativa con el tema que ellos estén trabajando Ramiro Vega PAH Sant Boi Hoac Sant Boi

L’alternativa de les nits de Sant Boi El projecte d’oci juvenil va néixer el 2006, a partir d’un curs de dinamitzadors juvenils, en el qual els i les joves que integren el curs decideixen crear una alternativa de lleure amb la finalitat d’omplir el buit que hi ha a la nostra ciutat de Sant Boi d’un oci diferent de l’actual i fer propostes que incideixin, de manera prioritària, en els joves. La iniciativa vol utilitzar les instal·lacions de la Fundació Marianao i altres recursos de la ciutat, per tal d’enfortir la relació entre els joves i l’associacionisme juvenil, de manera que puguin autogestionar les activitats que vulguin impulsar. Així, es tracta de cercar alternatives a l’oci nocturn tradicional i, alhora, d’incidir de manera preventiva en les conductes de risc. Però a diferencia del que tradicionalment sol passar, que és la direcció vertical de les ofertes des de les administracions cap als joves, cosa que sol donar com a resultat ofertes poc atractives per als joves i poc adaptades a les seves necessitats, amb aquest projecte volem donar el protagonisme als joves i dotar-los de les eines i els espais perquè ells inventin el seu propi projecte de lleure. És per això que neix aquesta iniciativa, amb la finalitat de crear espais

de lleure alternatiu dinamitzats pels propis joves i dirigits a tots ells. A partir de juny de 2006, després d’una experiència pilot per comprovar si el projecte és viable, neix el programa Vente Pa’ka impulsat per joves de la comunitat. El programa VPK d’oci alternatiu es vertebra en dos grans eixos, activitats culturals i esportives. Les activitats culturals sorgeixen de la pròpia demanda dels joves. D’aquesta manera, entenem la participació com la dotació d’eines, espais i oportunitats perquè els joves siguin protagonistes de les seves accions i decisions. En l’apartat esportiu, es treballa per a la consolidació de bons hàbits de salut, així com per crear xarxes de participació comunitària des de l‘oci alternatiu nocturn. Totes aquestes activitats es realitzen en horari nocturn, els divendres i dissabtes, de 22 a 3 de la matinada En conclusió, VPK és simplement, un espai alternatiu en el temps lliure dels joves, per a que puguin proposar noves maneres de gestionar el seu oci, des d’ una vessant més saludable, cooperativa, innovadora i de promoció cultural.

Acció social i vida contemplativa La distribució d’aquesta revisteta, el Crit Solidari, es fa en paper per a les comunitats cristianes del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, amb un tiratge de 500 exemplars, i s’envia també per correu electrònic a molta altra gent de dins i de fora del bisbat: sindicats, associacions de signe divers... La veritat és que és una tasca agradable i solem rebre respostes d’encoratjament, entre les quals ens criden especialment l’atenció les que provenen de monjos i monges de vida contemplativa. Aparentment la seva feina és ben diferent de la nostra, però en el fons de les nostres opcions ens retrobem... L’altre dia ho comentàvem a la reunió de l’equip: ens agrada molt aquesta sintonia. A molts de nosaltres segurament ens costa trobar la dimensió mística de la nostra vida quotidiana en mig de la navegació per les aigües socials, sindicals, polítiques i fins i tot eclesials. Però de fet quan fem silenci, la trobem. I aquest silenci de vegades l’hem de fer en els espais dels monestirs, perquè en mig del brogit es fa molt difícil. De la mateixa manera que la pregària continuada de monjos i monges enllaça bé amb el desig de transformació d’aquest món en el Regne de Déu i ens ajuda a donar perspectiva a la nostra tasca de cada dia. És ben bé un signe de comunió. Mercè Solé

Pistes per viure i creure en temps de crisi La sala plena de gom a gom en la taula rodona impulsada pel Grup de Sensibilització Social de Vilanova i la Geltrú amb les parròquies de la ciutat i l’equip de Pastoral Obrera el passat 8 d’abril. El tema: Pistes per viure i creure en temps de crisi, amb uns ponents d’excepció: Ángel de Arriba, emprenedor i aturat, Josep M. Soler, abat de Montserrat i Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu. Moderava Núria Mañé, editoria. Heus aquí un extracte de les seves intervencions.

Ángel de Arriba Vaig formar una petita empresa, el 2007, quan començava la crisi. Vam créixer i rebíem força comandes, fins que vam deixar de cobrar. Els nostres clients eren empreses privades i institucions públiques. Fèiem una tasca de formació de comercials, i d’organització d’actes. Va arribar un punt que els retards per cobrar eren tan grans que vam haver de plegar. I es va tancar el 2011. Fins aquell moment em guanyava la vida com a professional, amb un cert èxit, i el pas a l’atur, amb més de 50 anys, va significar un cop gran. Fins que em vaig animar a escriure un llibre, amb el títol d’Atur i fe. Això m’ha animat i m’ha obert noves possibilitats. A partir de la meva experiència, us ofereixo avui cinc pistes per viure la crisi.

No perdis la fe El primer que ens plantegem quan ens quedem sense feina és: ¿per què a mi? ¿què ha passat? Et sents abandonat i deixes de creure. Vull remarcar la importància de la fe en Déu per sortir d’aquests grans problemes, no solament de l’atur, sinó dels problemes del dia a dia. Jo intento donar testimoni que gràcies a la meva fe en Déu tinc forces per aixecar-me cada dia, per continuar cercant feina, per donar suport a la meva família, per lluitar amb els meus valors cristians i sobretot per donar gràcies a la vida. En el moment de perdre la feina, vaig tenir al costat dues persones molt important, per mi a nivell espiritual. Per un costat, el meu fill, que acabava de tornar de la trobada de la

JMJ de Madrid i per l’altre, un guia espiritual que jo vaig trobar en el veí convent de caputxins. Normalment ens trobem molt perduts. No sabem què passa. Jo aconsello buscar la fe a la gent que no en té o l’ha perduda, i buscar-la vol dir obrir el cor. I obrir el cor vol dir intentar retrobar Jesús.

Mai no t’aturis Teresa de Calcuta deia: “Quan no puguis córrer, trota; quan no puguis trotar, camina; quan no puguis caminar, fes servir el bastó; però mai no t’aturis”. Aquesta frase em porta a reflexionar de cara als aturats que normalment estan inscrits a l’INEM. Perquè la paraula “aturat” per mi és molt lletja. Si t’atures, estàs perdut perquè justament has de fer el contrari. Has d’estar en moviment. Cal motivació i superació personal. Jo he passat de ser un petit empresari a escriure un llibre, a fundar un grup de creixement personal i espiritual juntament amb Mn. Xavier Morlans que es diu “Nous vincles” per a famílies i aturats i estic fent programes de ràdio, etc. No pareu, no us atureu, estigueu en moviment, perquè us enriquirà.

No t’allunyis de la família i els amics Quan parlo de família parlo de la família més directa. La meva experiència personal és bona. La família mai no es podrà posar en el vostre lloc. Mai. És com quan algú

ve i es queixa de mal de queixal. Ho pots comprendre, però el qui pateix el mal de queixal és l’altre. Per això és important la proximitat i el viure les dificultats junts.

Consolidar la parella He d’agrair a la meva dona tot l’esforç que està realitzant per mantenir-me viu. El dia que vaig arribar a casa i els vaig dir que volia escriure un llibre, el suport i la confiança van ser totals. Arran de la problemàtica de l’atur s’estan produint molts trencaments de matrimonis justament perquè no hi aquesta força cristiana, per al bo i dolent. Són moments molt complicats, de cert estrès en què sovint no estàs per dialogar, per parlar, per comprendre. Però si la parella en aquest sentit et dóna suport, el mateix problema de l’atur es viu de forma molt diferent.

Perdó Perdoneu, de veritat i de tot cor, a tots els qui creieu que us han fet mal: la societat, la família, els amics... En el perdó és on està la gràcia de Déu. En el moment que sigueu capaços de perdonar, us sentireu lliures. És que en aquests moments d’atur es produeix tot el contrari: baralles, enveges... que poden acabar fentnos viure l’odi en lloc de l’amor. Voldria acabar amb una dita de Francesc d’Assís: Jo necessito poques coses, i el poc que necessito el necessito poc.

Josep M. Soler, abat de Montserrat, vuit flaixos per viure la crisi La fe no és una assegurança Una constatació fonamental és que la fe cristiana no és una assegurança a tot risc, que ens alliberi de tots els problemes i de tots els mals. Ho veiem en Jesús. A ell no se li estalvien les dificultats i els problemes. La fe cristiana no és una garantia que tot ens anirà bé. Sí que és una exigència de lluitar contra el mal, de construir una societat més justa on tothom pugui tenir el que necessita per viure dignament. És una exigència de buscar una economia que estigui al servei de les persones i no per a l’enriquiment d’uns pocs. És una exigència d’atenció als pobres, als marginats, als exclosos. Una icona emblemàtica d’aquesta actitud a què ens ha de portar la fe cristiana és el viatge del papa Francesc a l’illa de Lampedusa. La crisi, per tant, no hauria de fer trontollar la fe.

La crisi és fruit de l’egoisme La crisi no és culpa de Déu ni voluntat de Déu, és fruit de l’egoisme humà i de la manca de valors ètics. Els cristians ho hem de denunciar, ens hem de convertir en relació a l’afany de posseir que portem tan endintre, l’afany de ser més, l’afany de prescindir dels altres, etc. Entre tots hem de contribuir a fer néixer una nova forma de gestionar l’economia i de fer política. Encara que la crisi no ens hagi afectat directament, tots hi tenim alguna responsabilitat i alguna cosa a fer. Altrament, si no fem res, Déu ens dirà: ¿què n’has fet del teu germà? Déu és Senyor de la història, però ens ha donat la intel· ligència i la llibertat perquè siguem pastors de les coses creades. La frase del Gènesi adreçada a Adam: “domina les coses creades”. Dominar no és “fes-ne el que vulguis”, sinó “fesles anar de la millor manera possible perquè donin un fruit i desenvolupin tota la seva potencialitat”. Nosaltres tenim la intel·ligència, la llibertat per gestionar les coses creades. Tenint present que la terra té prou recursos naturals per alimentar tota la humanitat si són ben administrats.

fer creatius per veure com podem contribuir a ajudar els altres no sols materialment, sinó fent costat confortant, ajudant a curar ferides, aportant amb discreció a qui passa necessitat i no gosa dir-ho.

L’altre és una icona de Jesús

Cridats a la vida en Déu La crisi ens ha de fer redescobrir una veritat important de la fe cristiana: que aquest món no és el lloc definitiu, que estem cridats a una felicitat, a una fraternitat i plenitud superiors. És a dir, que la crisi ens hauria de fer viure més la fe i el desig de la vida futura, de la vida en Déu. Aquesta vida com deia santa Teresa, no deixa de ser una mala noche en una mala posada. No podem posar l’esperança en els béns d’aquest món. La crisi ens mostra que no són els béns materials que fan feliç l’ésser humà, sinó la riquesa espiritual, el viure segons la paraula de Déu. Però això no vol dir que ens evadim davant la realitat i el sofriment que comporta la crisi. Una veritat també fonamental de la fe cristiana és que si no estimem el germà i no ajudem el germà no estimem Déu.

La pregària confiada La crisi ens ha de portar a la pregària confiada, a posar-nos en les mans del Déu que estima les vídues i els orfes, és a dir els desvalguts, del Déu que exalça es humils, del Déu que vol omplir de béns els pobres. La crisi ens ha de portar a la pregària també perquè Déu toqui el cor de les persones –també el nostre– i ens obri a la solidaritat.

Ajudar amb discreció La crisi ens ha de fer humils, conscients dels nostres límits i ens ha de

La crisi ens ha de fer descobrir la dimensió cristològica de l’ésser humà. L’altre és una icona, una presència de Jesús, sobretot els qui passen algun tipus de necessitat (tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu beure, era foraster i em vàreu acollir, anava despullat...).

La pràctica de l’austeritat

Tot això només ho podem descobrir, aprofundir, viure i mantenir-ho fidelment en la nostra vida des de la pregària i des de la lectura orant de la paraula de Déu. I aquí trobem un element clàssic de la Quaresma: la pregària. Però també ens calen els altres dos: el dejuni, entès no sols com l’abstinència de quelcom de menjar, sinó també de les despeses supèrflues, del consumisme, del malbaratar; el dejuni entès com a pràctica de l’austeritat. I l’altre element és l’almoina, vinculada al dejuni, en el sentit que donem part del que estalviem. Aquesta almoina està fonamentada en l’amor fratern que ens mou a donar als qui ho necessiten segons les nostres possibilitats. Donar diners i coses materials, però també donar temps per escoltar, per confortar, per dir una paraula que guareixi i obri a l’esperança.

Un altre món és possible

En la Quaresma ens preparem per a la Pasqua i Crist ressuscitat ens mostra que un altre món és possible, un món alliberat del mal, de la injustícia, de la insolidaritat. I al final del temps també alliberat de la mort. El Crist ressuscitat ens mostra que l’amor i la fraternitat sortiran vencedors. Amb aquesta certesa que mou la nostra esperança hem de continuar treballant ajudats per la gràcia de Déu, pel bé dels altres i per la transformació del món.

18 Recordo que en aquesta mateixa sala vam fer una taula rodona sobre la crisi econòmica l’any 2008. Érem més optimistes del que la realitat ha mostrat, tot i que l’esperança cristiana ens empeny i ens sosté. La meva intervenció partirà de l’Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, del papa Francesc, dels números 186 a 216.

Agustí Cortés, amb l’alegria de l’Evangeli

que seria una traïció a l’Evangeli de Jesucrist oblidar-nos del seu relleu social, la dimensió social de la nostra vivència de fe cristiana. S’inspira en tres principis bàsics que ell cita L’informe Foessa explícitament, heretats dels dos Cal dir que l’Església recomana papes darrers. un realisme que necessita de la tres principis de humilitat. Avui fa pocs dies vam tenir Els a mans l’informe Foessa encarregat l’exhortació per Càritas espanyola, un informe que es fa periòdicament i que és una El primer principi és que la pobresa, fotografia fidel de la realitat. Segons permeteu-me aquesta expressió, és aquest informe correm el risc d’una una categoria teològica, la qual cosa gran bretxa social fruit de la crisi, de vol dir que no puc entendre el Déu de la gestió de la crisi i de les retallades Jesucrist, l’Esglesia i el cristianisme dels recursos socials, i per l’altra sense els pobres: el concepte, la banda de l’augment de l’atur i del cost vivència, la realitat dels pobres. de la vida. I coincideix amb les dues El segon principi és que el servei intervencions que m’han precedit de caritat inclou el servei d’atenció en afirmar que el que està salvant als més pobres i desfavorits i és la nostra societat espanyola són les connatural a l’Església. Ho va dir relacions socials, les més curtes i Benet XVI poc abans de la seva immediates: familiars, parròquia, renúncia en una carta a tots els bisbes amics... Cal dir a més a més que a propòsit de l’eclesialitat de Càritas. l’Església fidel a l’Evangeli no només Va dir que l’Església tampoc no pot considera pobresa la manca de trair la seva essència si no fa un servei diners, sinó tota la deshumanització explícit i concret, organitzat o no, en que provoca pobresa econòmica, una favor dels pobres. pobresa que, a la vegada, provoca El tercer principi que alimenta i més deshumanització. justifica la seva postura davant la L’exhortació del papa Francesc pobresa és que la pobresa de tipus aborda un problema que afecta tota econòmic en el fons és un problema de l’Església i proposa viure la fe d’una desvinculació de la moral respecte a manera fecunda, humanitzadora que l’economia. S’ha deixat l’economia en porta a una plenitud de vivència mans del mercat lliure i al marge dels joiosa i que empeny la humanitat al principis ètics. Aquesta separació és seu propi progrés. En el seu capítol un veritable virus que s’ha introduït segon parla de la crisi del compromís a la societat i que està provocant en comunitari. Hem dit que segons el fons tot el que estem patint. No l’informe Foessa les relacions socials, podem parlar del misteri cristià sense les més properes, estan ajudant molt parlar de la realitat dels pobres. És a poder sobreviure en la crisi. El papa una teologia amb conseqüències denuncia una crisi de compromís morals. No és un sentiment, és un comunitari: l’altre ¿qui és per a tu? plantejament de fons essencial dels Aquí és on el papa introdueix aquell que som deixebles de Jesús. concepte famós que va repetir al grup de bisbes catalans a la visita La inclusió social dels pobres ad limina, el famós “descarte”, la gent descartada de la vida, de la L’apartat de l’Evangelii Gaudium comunitat. És el gran problema que que inclou els números 186 a 216 es ell detecta en la nostra cultura i en titula “La inclusió social dels pobres. la nostra economia. Els números 186 La paraula inclusió es contraposa a 216 pertanyen al capítol quart: la al “descarte”. Com que els pobres dimensió social de l’evangelització. destorben molt, els deixes a un L’objectiu del papa és subratllar costat. Però des de l’Evangeli de

Jesús has d’incloure els pobres a la teva vida. I has d’incloure la teva pobresa a la teva vida i has de lluitar per la dignitat del pobre que tens al costat i també per la teva dignitat. Francesc denuncia la teoria del “vessament”, que diu que si anem progressant i produint cada vegada més, els pobres també aniran al darrere beneficiant-se de les fites assolides per l’economia mateixa. Però això és mentida. Perquè cada vegada les diferències són més i perquè és progressiu el deteriorament dels pobres a l’hora que és progressiu l’enriquiment d’uns pocs. El primer deure respecte als pobres és escoltar el clam del poble que pateix, escoltar com escoltava Déu el clam de l’esclavatge del poble d’Israel. També escoltar com a pastor, en el cas nostre (preveres, diaques, bisbes), buscant donar resposta a aquest clam dels pobres en un sentit de treballar pel progrés integral de la persona. No només del progrés que se soluciona amb diners de final de mes, sinó amb el progrés de l’ésser humà com a persona necessitada psicològicament i sobretot com a persona necessitada espiritualment d’un sentit, d’una gràcia, d’un amor, d’una presència. El motiu principal de la nostra acció social no és el sentiment que es produeix de dolor quan trobem un veí que està passant-ho malament, sinó la misericòrdia. Ell va citant textos

19 del Nou Testament i afegint un pensament que per ser molt tradicional ja hem oblidat. La nostra misericòrdia efectiva i concreta compensa els nostres pecats. És una cita de Sant Agustí. Aquell que dóna diners al pobre, aquell que treballa per al pobre està fent un sacrifici expiatori, està compensant el seu propi pecat davant Déu, fins al punt que la manera de discernir si una postura és cristiana i evangèlica és veure què fa amb els diners que pertanyen als pobres. Denuncia en aquest sentit la mentalitat individualista, consumista, i competitiva.

autèntics van ser pobres. Perquè hi havien nascut o perquè s’havien fet pobres a favor dels altres. Significa estar per l’altre i no discriminar els pobres privant-los de l’Evangeli. Finalment, projectava aquesta actitud per als altres, l’amor concret, sobre l’estructura econòmica, sobre la política. No podem fer política oblidant que l’altre és un lloc de Déu, és un lloc de Crist encarnat. Parlo de la política, de les macrorrelacions i fins i tot de les relacions internacionals que funcionen com a equilibri d’interessos i no com un servei a la humanitat.

citant pobreses i pobreses noves, entre les quals hi ha els sense sostre, els toxicòmans, els refugiats, els indigents, els ancians, els migrants, els qui són víctimes del tràfic de persones, les dones maltractades, el no nascuts i els exclosos per raó de no produir o perquè demanen una dedicació gratuïta com ara els ancians. També parla de la natura mateixa, el món nostre,que és explotat en lloc de ser, com estava dient el pare abat, cuidat, Tenim encarregat tenir cura del seu desenvolupament.

Per acabar també cito sant Francesc: L’opció pels pobres és tan evangèlica, Com a apèndix, el papa Francesc Som petits però forts en l’amor de Déu. com deia Benet XVI, que Crist, acaba citant situacions ben concretes, Tots els cristians estem cridats a Maria, els apòstols i tots els cristians com el capítol 25 de Mateu. Ell va tenir cura de la fragilitat del poble i del món en el què vivim.

Suport materno-infantil: fruir de la maternitat Els centres Materno-infantils de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, ubicats al Prat i a Sant Feliu i que donen resposta a tota la Diòcesi, amb dotze places cada un, són projectes d’atenció i suport a la família, en el qual la intervenció es focalitza en la mare i el fill de zero a tres anys, amb l’objectiu d’ optimitzar la seva funció ma-

La intervenció que es du a terme se centra en l’atenció, acompanyament i suport a:

rental, per tal d’afavorir els canvis necessaris en la seva relació amb l’entorn.

necessitats al llarg del seu procés evolutiu físic i emocional, que li permetin adaptar-se i integrar-se en el seu entorn.

Entenem que les relacions i experiències que viu l’infant els primers anys de vida són les que marcaran de forma decisiva el seu posterior desenvolupament. És important poder intervenir de forma precoç en la relació mare fill, sobretot en situacions en que es detectin dificultats i disfuncions en aquesta interrelació. Treballem a partir del vincle afectiu entre la mare i l’infant, tenint sempre en compte la figura del pare, present o absent, amb l’objectiu d’afavorir que s’estableixi una relació sana i satisfactòria entre ells.

• la dona, com a mare, en les seves necessitats, neguits, dubtes, dificultats, capacitats i possibilitats. • el nen, per tal de garantir que es satisfacin les seves

• La relació entre la mare i el nen que es construeix a partir de les funcions que realitza la mare: l’alimentació, l’atenció física i higiene, l’empatia, la contenció i el suport en la relació i la socialització del infant.

La vida quotidiana com un marc formatiu i estructurador Les famílies que participen del materno-infantil, solen presentar dificultats en l’organització de l’espai quotidià (estructurar horaris, compatibilitzar i prioritzar tas-

20 ques,...) i en la realització d’algunes tasques (confecció d’àpats equilibrats, higiene, arreglar la roba...). Al mateix temps també solen desconèixer alguns temes importants com nocions bàsiques sobre primeres cures, tractament de dolències comunes a la infància, seguiment sanitari bàsic de la dona i els nens i nenes. Pensem que l’acompanyament educatiu s’ha de fer present a través del marc que confereix la vida quotidiana. Aquests espais d’aprenentatge tenen per objectiu transmetre i reforçar de manera específica aquests dèficits des de l’exemple i la pràctica de cada mare. Cada dia les famílies quan arriben banyen el seu fill i mentre, les altres mares preparen el dinar dels infants amb el suport de l’educadora. Després les mares tenen una activitat d’una hora: sessió grupal amb la psicòloga, sessió informativa amb el pediatre, ioga, tallers de coneixement de l’entorn, tallers de manualitats. Els infants durant aquesta hora juguen amb les educadores o descansen si són molt petits. A continuació es dóna el dinar als infants i finalment es recull el centre entre totes les mares. Les persones que acompanyen les famílies són : • L’equip socio-educatiu on distingim dos perfils de professionals diferents: les educadores i la treballadora social referent del projecte. És el personal que assumeix la gestió del dia a dia, tant pel que fa a la organització quotidiana del projecte, com en la intervenció grupal i individual de les persones. • Els col·laboradors: alguns són voluntaris i a d’altres se’ls paga el seu servei: pediatre, psicòloga, terapeutes, professors de ioga, infermeres... Cada família té unes característiques i necessitats diferents. Així, doncs, l’acció psico-sòcio-educativa que desenvolupem s’ha d’ajustar a les particularitats de cada situació. La personalització de la intervenció s’articula a través del Projecte Educatiu Individual (PEI), que sempre té presents els eixos bàsics: àrea de l’alimentació, àrea de la salut, àrea de la relació mare-fill/a i l’àrea pedagògica. Es realitza una funció de suport a la seva (re)inserció en un entorn que sovint els és agressiu, amb l’objectiu d’assolir un coneixement comprensiu i crític d’aquest, de forma que puguin trobar els recursos i eines necessaris per millorar la seva situació personal, familiar i social Roser Vilaró, coordinadora de Càritas de Sant Feliu

Número 12. Juny 2014 Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral Obrera Armenteres, 35 08980 Sant Feliu de Llobregat

Karen: “Para una persona que no tiene nada, el materno significa mucho. Estoy aprendiendo a tener paciencia” Va arribar al matern infantil del Prat al mes de gener i està molt contenta de poder assistir cada dia al matern. És una mare jove i reconeix que està aprenent moltes coses sobre la cura i la relació amb el seu fill. Les activitats adreçades a les mares, els permeten un espai de desconnexió, però sobretot d’aprenentatge i de relació amb les altres mares. El treball amb els professionals i col·laboradors, permet la mare començar a assolir les eines i habilitats marentals, i establir una relació amb els fills que afavoreixi el desenvolupament integral d’aquests.

Aurora: “Si no fuera por el materno, no sé cómo estaría ahora. Desconecto, me río, y aprendo cosas que no sabía” La situació de l’Aurora, com la de la majoria de les mares, és precària, sense ingressos ni feina, depenent del suport de Càritas i dels serveis socials. Al matern poden garantir el dinar dels nens i l’esmorzar de les mares, suport que és molt valorat per aquestes. Les mares troben un espai de relació amb altres mares i els professionals, un espai distés que els dona eines també a nivell personal i emocional, per poder afrontar i gestionar totes les dificultats de la seva situació i entorn relacional.

Membres de la redacció: Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Alba Ribas, Ramiro Vega i Mercè Solé. Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.org i http://issuu.com/critsolidari Correu electrònic: critsolidari@gmail.com Imprimeix: Gertograf Dipòsit legal: B-7823-2009 Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun suggeriment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.