Papeles Rotos by marta blasco

Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

“Papeles rotos” Marta Blasco

“Papeles rotos”

Marta Blasco

a Ricard

PAPELES ROTOS Marta Blasco Premi Pilar Juncosa a la Innovaci贸 2008

Fundaci贸 Pilar i Joan Mir贸 a Mallorca Espai C煤bic. 16 d'octubre al 8 de desembre, 2009

Manera negra para un retrato Juan Martínez Moro

Papeles Rotos

La manera negra, mezzotinta o gravat al fum, és una tècnica de gravat amb unes molt singulars característiques tant metodològiques com expressives. En primer lloc, el recurs literari de James vincula clarament aquesta opció tècnica amb un ambient entristit o clarobscurista, com és en el seu cas el gènere de fantasia i terror de caràcter romàntic o gòtic. Els personatges no s’hi mostren en escena en la seva total plenitud, sinó que més aviat són revelats, sorgint sempre des d’un dens i profund fons fosc, tan inquietant com, moltes vegades, amenaçador. La manera negra és, doncs, la tècnica gràfica per

Marta Blasco

Però què pot tenir a veure aquesta anècdota literària amb el tema que tractam? Com veurem a continuació, molt, ja que al conte de James trobam

no només un sentit estètic profund, latent a la mateixa natura que defineix el protagonista que articula el conte, és a dir, la mezzotinta o manera negra amb què està executat el gravat en qüestió, sinó també l’atribució d’un valor cultural diferencial entre el context espanyol i altres de forans, tal com palesa la fatal pèrdua de significat en la traducció del títol, qüestió que, sens dubte, s’ha de dur a col·lació per poder apreciar en tota la seva magnitud l’originalitat del treball de Marta Blasco.

L’escriptor britànic Montague Rhodes James, en un dels seus contes de fantasmes més celebrats, construeix la trama de comissió d’un crim mitjançant la metamorfosi que sembla mostrar una estampa gravada, emmarcada i penjada a la paret. Dia rere dia, a la imatge impresa anirà apareixent davant dels ulls de l’atònit narrador la seqüència d’un rapte. On al principi es mostrava la vista d’una innòcua mansió del segle divuit, s’incorpora pel primer pla de la representació una inquietant figura que s’apropa gradualment a l’edifici. Amb perplexitat, l’aterrit propietari del gravat, pocs dies després descobreix que una finestra de la mansió ha estat oberta i, més endavant, que el sinistre personatge, sota les robes del qual s’albira un esquelet, abandona la casa duent als seus braços un bebè, i que definitivament fuig pel mateix primer pla pel qual havia entrat en escena. El conte ha estat traduït com El gravat, encara que el seu títol original és The mezzotint.

excel·lència del suggeriment de les formes, de l’inacabat, de l’evanescent i del numinós. Per a tot el qual es fa imprescindible la participació subjectiva de l’espectador, mitjançant la seva capacitat de projecció imaginativa, per tal de poder interpretar imatges que l’artista ofereix somerament esbossades i il·luminades.

8 Marta Blasco Papeles Rotos

El mateix mètode de treball de la planxa deté ja aquest mateix caràcter revelador, ja que es parteix de la preparació d’una superfície densament granejada per milers de petites incisions practicades directament i pacientment per l’artista armat d’un afilat berceau1. Miríada de ferides sobre la planxa, l’entintament i posterior estampació de la qual donaria una taca de la negror més absoluta. A partir d’aquesta el gravador haurà d’anar “traient llums” mitjançant la rascada i el brunyiment amb progressiva intensitat de la trama granulada, la qual cosa és un procés de gènesi creativa basat en una forma quasiepifànica de donada a llum gradual. Referent a això, es pot afegir que la manera negra ofereix una singular qualitat al registre lluminós, com és l’absoluta continuïtat del to, és a dir, l’elusió total de brusques transicions, factor històricament inèdit i pràcticament inabastable per a qualsevol de les altres tècniques de taca en gravat calcogràfic. Doncs bé, és precisament aquesta sorpresa epifànica única que és capaç d’oferir la mezzotinta el que el projecte de Marta Blasco mostra clarament i subtilment, donant a llum des d’una foscor frondosa i primigènia la imatge naixent d’una forma femenina com a numinosa nimfa. Però, encara més, i tornant al conte de James, veim com aquest converteix en recurs literari una condició clau de la gràfica, no ja sols de la manera negra, com

en general de totes les tècniques de gravat, com és la de la seva natura processual, constatada històricament i convencionalment a través de les successives proves d’estat. Així, la seqüència criminal que articula el conte de l’escriptor britànic es troba virtualment inscrita en el mateix mitjà amb què ha estat executada l’estampa final: el caràcter metamòrfic de tot gravat en el seu lent caminar d’estat en estat fins arribar a la prova final o bon à tirer. En tal sentit, la proposta de Marta Blasco denota de nou des de diferents fronts aquest caràcter processual, essencialment viu i vivificant que defineix les arts gràfiques, duits a terme per l’artista tant a través de recursos d’animació videogràfica, com també de processos deconstructius mitjançant collages, per als quals s’ha servit de les diferents proves d’impressió. Ambdós són mètodes que, amb l’esdevenir temporal, resulten ser marcs idonis i complementaris per a la reflexió sobre la pròpia gènesi de tot retrat, entès com una fugaç visió atrapada en un sempitern continu dialèctic entre aparició i desaparició. Papeles rotos, títol del present projecte de Marta Blasco, defineix una situació prèvia necessària a tota recomposició en forma de collage. L’artista executa aquesta situació transgredint de manera dràstica un dels tabús que s’ha conferit tradicionalment a l’estampa impresa: la de la seva sacralització auràtica i preciosista. Al contrari, Marta Blasco, després d’un lent i laboriós treball de preparació de la planxa, posterior brunyiment i estampació, ha optat per esqueixar sense contemplacions el producte dels seus desvetlaments. Aquesta acció la situa de ple en una posició crítica respecte de tot encasellament

1 1 El berceau és un estri amb mànec de fusta i una peça d’acer rectangular que acaba en una corba aixamfranada plena de dents amb arestes molt petites. S’empra per granejar uniformement la làmina –o planxa– en la tècnica de la manera negra, abans de rebaixar el granejat amb rascadors i brunyidors. El moviment de balanceig de l’instrument justifica el seu nom en francès, berceau. (Diccionario del dibujo y la estampa, Madrid, Calcografia Nacional, 1996)

tradicionalista, alhora que defineix la seva obra clarament en un marc essencialment contemporani. No debades el teòric nord-americà Arthur C. Danto ha considerat el collage com el darrer gran paradigma metodològic al programa artístic de la modernitat. Referent a això, l’aportació de Blasco s’emmarca en una reflexió deconstructiva a partir del concepte de retrat, la qual cosa denota la implicació emocional de l’artista, mitjançant una doble acció que articula, primer, un procés de destrucció (tal com es trenca en mil trossos la fotografia del traïdor o de l’ésser odiat o, per què no, la pròpia imatge en moments de baixa autoestima o de penitència), per després ser nostàlgica i pacientment reconstruïda, una vegada recuperat l’objecte d’amor o de desig, ja sigui aliè o propi, malgrat les ja indefugibles cicatrius deixades per l’ímpetu del rebuig esquinçador.

Marta Blasco Papeles Rotos

En definitiva, tan coherentment com excepcionalment, Marta Blasco, des de la lògica posició de l’artista contemporani que fa avui gala d’actituds obertes, multidisciplinàries i mixtificadores, encara que generalment i tristament sense implicar-se o aprofundir en cap disciplina sinó més aviat com a una distant posa testimonial i apropiacionista, ha anat, al contrari, de la mera declaració d’intencions als fets. Aquests darrers han estat els d’afrontar un projecte sobre el retrat aprofundint sense prejudici contemporitzador en una tècnica històricament idònia, com ha estat i continua essent la manera negra. Mitjà expressiu que, si bé està llastrat amb

Més amunt hem assenyalat la pèrdua de significat inexplicable i injustificable al títol del conte de James entre el seu original i la versió espanyola, sobretot quan les entrades manera negra i mezzotinta són recollides en alguns diccionaris i enciclopèdies. Sens dubte això té a veure amb la tradició gairebé nul·la que d’aquesta tècnica ofereix la història del gravat a Espanya. Al contrari ocorre precisament en l’àmbit britànic, en el qual fins i tot l’historiador de l’art espanyol Francisco Esteve Botey considera que és en la manera negra on es pot parlar d’una autèntica escola anglesa de gravat. I ho és precisament per l’adaptació d’aquesta tècnica a dos gèneres d’especial tirada en l’àmbit anglosaxó del segle divuit, com són el retrat i el paisatge. Referent a això, l’assagista i artista anglès William Gilpin, potser el primer analista teòric que ha tractat les arts gràfiques

des d’una aproximació estètica, considera a Essay on Prints (1768) que les característiques inherents al mezzotinto són la suavitat, la tendresa i la ductilitat, tot el que té a veure, doncs, amb el tractament de la llum i les seves velades transicions, que en el cas concret del retrat és especialment capaç de dotar el seu objecte de representació d’una tènue sensualitat epidèrmica. Referent a això es pot entendre l’èxit dels múltiples retrats femenins executats a partir de teles i dibuixos del gran Joshua Reynolds com, per exemple, l’exquisit Anne, Duchess of Cumberland realitzat pel gravador James Watson el 1773, ja que l’aristada superfície de la planxa granejada pel berceau esgarrapa el paper en el qual s’estampa i deixa la seva superfície trencada en petits punts, la qual cosa confereix un acabat de superfície pròxim al vellut. Aquest darrer factor reforça la intensa presència quasitàctil o hàptica del retrat al nu sobre el qual s’articula el projecte de Marta Blasco, la qual cosa justifica encara més l’elecció de la manera negra com a suport tècnic d’aquest.

una significativa càrrega de preparació prèvia, dificultat i esforç tècnic, ha estat superada per l’artista amb escreix, tal com mostra el conjunt d’obra oferta. I el que és més important, el seu projecte ha entès, i s’hi integra plenament, la singular òrbita estètica i plàstica que la manera negra, com qualsevol altre mitjà d’expressió clàssic o modern, va obrir al seu moment, i ofereix encara avui a l’artista autènticament polièdric o a poliglota. Per tot això l’obra de Marta Blasco ens du a contemplar el present, com també el passat, com un elenc de possibilitats de llarg recorregut en les quals continuar endinsant-se per experimentar lliurement.

10 Marta Blasco Papeles Rotos

Marta Blasco Papeles Rotos ProcĂŠs de gravat a la manera negra damunt planxa de coure

12 - 13

Marta Blasco Papeles Rotos ProcĂŠs de gravat a la manera negra damunt planxa de coure

14 - 15

Marta Blasco Papeles Rotos ProcĂŠs de gravat a la manera negra damunt planxa de coure

16 - 17

Marta Blasco Papeles Rotos ProcĂŠs de gravat a la manera negra damunt planxa de coure

Marta Blasco. Papeles Rotos FPJM / Exposicions: Pilar Baos

“Tot el que és etern ha de ser profund” Edgar Allan Poe

Papeles Rotos

Edgar Allan Poe. Berenice, 1835 2 Edgar Allan Poe. Ligeia, 1938 3 Edgar Allan Poe. Ligeia, 1938 4 Ernesto Sábato. Sobre la metafísica del sexo, 1953. Universidad de las Américas, Puebla (México)

A les seves creacions Marta Blasco va més enllà i ens transporta al territori de la nostra pròpia solitud humana. A la seva obra, sembla que una llum freda encotilla la nostra vida com si es tractàs d'un fosc coll que condueix a l'infern, és a dir, a les regions inferiors de Plutó, on el déu Hades prova el tremp del nostre esperit. I és que la nostra herència no es troba tan sols

Marta Blasco

Després, referint-se a Ligeia, una altra protagonista de les seves obres, Poe afirma: “era l’esplendor de l’opi, una visió aèria i captivadora, més entranyablement divina que les fantasies que voletejaven a les ànimes endormiscades de les filles de Delos.”2 La imaginació fervent de Poe admirava la

Com Edgar Allan Poe, molts altres creadors del món cultural i artístic han centrat la seva obra enterament en allò femení. La imatge de la dona en el transcurs dels segles sempre ha estat representada, idealitzada i sublimada. Segons Ernesto Sábato “l'art connecta amb el costat femení”, “l'art és precisament la creació de l'esperit humà que més a prop es troba del que és femení, per la qual cosa no s’hi ha produït aquesta escissió entre els diferents elements de la realitat: allò concret i allò abstracte, allò irracional i allò racional. Romanen indiferenciats.”4

“(…) Oh encantadora i fantàstica bellesa! Oh sílfide entre els arbusts d’Arnheim! Oh nàiada entre les seves fonts! (…) A les boiroses albades, a les ombres entrellaçades del bosc al migdia i al silenci de la meva biblioteca a la nit, ella havia surat davant els meus ulls, i jo l’havia vista, no com la Berenice viva i bategant, sinó com la Berenice d’un somni; no com una habitant de la terra, sinó com una abstracció; no per admirar, sinó per analitzar; no com un objecte d’amor, sinó com a tema de la més abstrusa, encara que inconnexa, especulació.”1

bellesa de Ligeia i la considerava com “la bellesa dels éssers que estan per damunt o fora de la terra; la bellesa de la fabulosa hurí dels turcs.”3

a la superfície de la terra, sinó també a les seves tenebroses entranyes. El cos és una tija joiosa que s'alça en comunió solar, irradiant a les ombres; sembla com si volgués transmetre'ns que, la major part de les vegades, som funàmbuls tractant de fer difícils equilibris sobre l'abisme. També som somiadors, ocells sense ales, que cercam elevar-nos sobre les nostres pròpies limitacions i on posam als nostres nus una ànsia celeste. El cos és, llavors, una catapulta cap a l'infinit, un signe dibuixat contra les “altures" del món –un nu, un cos levitant, un pensament que reposa sobre la mà i un envoltant ombra fosca i negra que dóna pas, amb gran subtilesa, a la llum. Mut diàleg que Blasco estableix mitjançant una assossegada senzillesa i amb perfeccionament.

20 Marta Blasco Papeles Rotos

Què significa per a Marta l'hàlit que embolica el cos representat? Potser una trama molt particular d'espai i temps; l’aparició d'una llunyania per prop que aquesta pugui estar. Fer les coses més pròximes a nosaltres mateixos, apropar-les als altres, és una inclinació tan apassionada com la de superar allò irrepetible en qualsevol conjuntura per mitjà de la seva reproducció. El curiós és que, dia a dia, cobra una vigència més irrecusable la necessitat d'apropiar-se de l'objecte en la immediatesa més immediata, en la imatge o a la còpia. La singularitat i la durada estan tan estretament implicades en aquestes freqüències com la fugacitat i la repetició ho estan en aquella. Treure-li el seu embolcall, triturar la seva aura, és la signatura d'una percepció, el sentit de la qual ha crescut tant que fins i tot per mitjà de la repetició, guanya terreny a allò irrepetible. És com un "flaix" del molt endins, una manera d'observar els fragments del temps en continu moviment, un concepte egònic de

definició de l'ésser espiritual alliberat del seu cos material. Marta Blasco, així, inclinant-se cap a la creació d'una imatge que repta els sentits, ajuda l'espectador a la seva mateixa compressió, alliberantlo de les traves del pensament lineal. No es tracta d'entretenir sinó d'alliberar l'observador. El seu és un art que no veu en la natura un model a seguir sinó un espai per transformar. Allò real no és només el que veim, sinó el que aflora des del fons de nosaltres mateixos i que es coneix com a realisme fantàstic. En aquesta ocasió jeu ocult després de la percepció racional i cartesiana que l'artista té del món. A Papeles rotos un retrat femení s'articula entorn de dos vessants que es complementen, el gravat a la manera negra i l'animació. Una vegada conclosa, la imatge es fragmenta per crear noves composicions com si l'artista, a més de voler imprimir el moviment continu de la mateixa imatge, volgués subratllar un estat intermedi entre el conscient i l'inconscient, entre el real i l'imaginari, és a dir, un estat de vetla, la gènesi del qual es troba en la seva relació amb l'estètica d’allò sublim. Gaston Bachelard es demanava: “Potser el son no és el testimoni de l’ésser perdut, d'un ésser que es perd, d'un ésser que fuig del nostre ésser, fins i tot si podem repetir-lo, tornar a trobar-lo en la seva estranya transformació?” En la línia seguida per Bachelard, la nova èmfasi posada en la matèria i en la seva declaració “la matèria és l'inconscient de la forma”5 ens suggereix que, indagant en les imatges construïdes cal reconduir-les a la seva constitució

material; és aquí on trobam un altre punt de partida amb l’obra de Marta Blasco. L'animació Papeles rotos trenca amb els motllos habituals, tant en la seva concepció com en la seva execució. És un poc similar a l'animació de retalls cutout animation, que Blasco du a terme a partir de les diferents composicions fragmentades que manipula, munta manualment i fotografia per, finalment, tornar a reconstruir la imatge. La precarietat de la representació ens remet a referències com: Norman Mac Laren, pioner de l'animació i, concretament, al seu curt animat A Chairy Tale (1957) en el qual dóna moviment a una cadira per qüestionar la relació entre la matèria i l'home.

D'altra banda, els que coneixem aquest camp, sabem que qui va jugar un paper rellevant per la utilització d'abundants efectes amb la tècnica de l'animació va ser George Méliès. Cadascun dels treballs d'aquest genial mag francès pren forma en una realitat alterna, més expansiva i hipnòtica. El que, per a d'altres és un excentricisme de la imaginació, en l'univers d'aquest director cada fotograma és l'aplicació rigorosa d'una imaginació lliure, un procés alquímic en què la realitat canvia per convertir-se en una cosa millor, més excelsa i plena.

Papeles Rotos

Papeles rotos, de Marta Blasco, ens introdueix plenament en la temàtica de Méliès i dota la seva obra d’un sentit hipnòtic, resultat final d'animació i imatge real, armant a deshora un puzle en aparença caòtic però ordenat segons els seus criteris i jugant fidelment amb efectes que recorden la postulació que planteja Roget, i fragmentant la visió de la imatge, desarmant-la, trencant-la en trossos i recomponent-la, potser per poder accedir a la recòndida arrel del seu significat.

Marta Blasco

5 Gaston Bachelard. El aire et les songes, 1943.

Han estat moltes les manifestacions artístiques que demostren que l'espècie humana ha intentat representar la il·lusió del moviment: a les pintures rupestres, en l'art turc, egipci o grec i, posteriorment, al teatre xinès d'ombres o de les “ombres xineses”. Tanmateix, va ser Anthonasius Kircher qui el 1640 va inventar l'espectacle de la llanterna màgica amb el qual projectava diverses fases d'un moviment mitjançant gravats en vidres que canviava de forma mecànica. Més endavant, el 1824, Peter Mark Roget va descobrir el "Principi de Persistència de la Visió", fonament en què es basen totes les imatges

Evidentment, tots aquests conceptes i descobriments varen ser ampliats fins arribar a l'any del naixement del cinema el 1895, però el cinema d'animació no es va produir fins el 1905, any en què Segundo de Chomon va realitzar L'Hotel Elettrico, encara que la història oficial atribueix aquesta troballa a Stuart Blackton.

Si analitzam la confrontació entre les esmentades tècniques, observam que ambdues es complementen. Marta Blasco utilitza la seva ficció creativa per establir, a través de l'efecte òptic dels intersticis, un diàleg que enriqueix i completa la lectura conceptual de la seva obra.

projectades que coneixem avui dia, demostrava que l'ull humà reté la imatge que veu durant el temps suficient per ser substituïda per una altra, i així successivament, fins a realitzar un moviment complet de 360º.

Els seus gravats, a la manera negra o mezzotinta, són en si un periple entorn d'una recerca, una experimentació, una indagació de les infinites possibilitats que ofereix la realitat circumdant. Blasco divideix, multiplica, reuneix i construeix amb solvència. A la seva obra hi ha un missatge ocult, una clau que desxifra els codis d'un món, el seu propi món construït per fragments i retalls que, en definitiva, constitueix la realitat contemporània.

22 Marta Blasco Papeles Rotos

"Papeles rotos" 2009

“Papeles rotos” 2009 Video animació, 4,25'' Edició de 3 còpies + PA

fotografies: Eduardo Vivancos Edició: Rif Spahni

Fitxes tècniques

“Matriz. Papeles Rotos” 2009 Tècnica: gravat a la manera negra damunt planxa de coure. . 100 x 160 cm.

“Papeles rotos 22:10” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 22:45” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 19:20” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 21:25” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 23:46” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 16:00” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 17:15” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 14:35” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 20:00” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Papeles rotos 11:00” 2009 Tècnica: manera negra i collage / paper. 80 x 120 cm.

“Sin título”, 2009 Planxa: 96 x 139'5 cm. Coure. Tècnica: manera negra / paper. Mides paper: 145 x 100 cm 1 B.A.T + 2 P.A.+1 H.C.

Traduccions

Manera negra para un retrato Juan Martínez Moro

como “El grabado”, sin embargo su título original es “The mezzotint”.

Papeles Rotos

La manera negra, mezzotinta o grabado al humo, es una técnica de grabado con unas

Marta Blasco

Pero ¿qué puede tener que ver esta anécdota literaria con el tema que nos ocupa? Como veremos a continuación mucho, ya que en el cuento de James encontramos no sólo un sentido estético profundo, latente en la propia naturaleza que define al protagonista que articula el cuento, esto es, la mezzotinta o manera negra con que está ejecutado el grabado en cuestión; sino también la atribución de un valor cultural diferencial entre el contexto español y otros foráneos, tal y como pone en evidencia la fatal pérdida de significado en la traducción del título, cuestión que, sin duda, cabe traer a colación para poder apreciar en toda su magnitud la originalidad del trabajo de Marta Blasco.

muy singulares características tanto metodológicas como expresivas. En primer lugar, el recurso literario de James vincula claramente esta opción técnica con un ambiente ensombrecido o claroscurista, como es en su caso el género de fantasía y terror de tinte romántico o gótico. En él los personajes no se muestran en escena en su total plenitud, sino que más bien son desvelados, surgiendo siempre desde un denso y profundo fondo oscuro, tan inquietante como, muchas veces, amenazador. Pues la manera negra es la técnica gráfica por excelencia de la sugerencia de las formas, de lo inacabado, de lo evanescente y de lo numinoso. Para todo lo cual se hace imprescindible la participación subjetiva del espectador, mediante su capacidad de proyección imaginativa, con objeto de poder interpretar imágenes que el artista ofrece someramente esbozadas e iluminadas.

El escritor británico Montague Rhodes James, en uno de sus más celebrados cuentos de fantasmas, construye la trama de comisión de un crimen mediante la metamorfosis que aparenta mostrar una estampa grabada, enmarcada y colgada en la pared. Día tras día, en la imagen impresa irá apareciendo ante los ojos del atónito narrador la secuencia de un rapto. Donde en un principio se mostraba la vista de una inocua mansión dieciochesca, se incorpora por el primer plano de la representación una inquietante figura acercándose paulatinamente al edificio. Para perplejidad del aterrado propietario del grabado, pocos días después descubre que una ventana de la mansión ha sido abierta, y más tarde que el siniestro personaje, bajo cuyos ropajes se avista un esqueleto, abandona la casa portando en sus brazos un bebé, para definitivamente huir por el mismo primer plano por el que había entrado en escena. El cuento ha sido traducido al español

48 Marta Blasco Papeles Rotos

El propio método de trabajo de la plancha ostenta ya este mismo carácter desvelador, pues se parte de la preparación de una superficie densamente graneada por miles de pequeñas incisiones practicadas directa y pacientemente por el artista armado de un afilado berceau.1 Miríada de heridas sobre la plancha cuyo entintado y posterior estampación daría una mancha de la más absoluta negrura. A partir de ella el grabador deberá ir “sacando luces” mediante el rascado y bruñido con progresiva intensidad de la trama granulada, lo que viene a ser un proceso de génesis creativa basado en una forma cuasi-epifánica de alumbramiento paulatino. A este respecto, cabe añadir que la manera negra ofrece una singular calidad en el registro lumínico, como es la absoluta continuidad del tono, esto es, la elusión total de bruscas transiciones, factor históricamente inédito y prácticamente inalcanzable para cualquiera de las demás técnicas de mancha en grabado calcográfico. Pues bien, es precisamente esta sorpresa epifánica única que es capaz de ofrecer la mezzotinta, lo que el proyecto de Marta Blasco muestra clara y sutilmente, alboreando desde una frondosa y primigenia oscuridad la imagen naciente de una forma femenina a modo de numinosa ninfa.

recurso literario una condición clave de la gráfica, no ya solo de la manera negra como en general de todas las técnicas de grabado, como es la de su naturaleza procesual, constatada histórica y convencionalmente a través de las sucesivas pruebas de estado. Así, la secuencia criminal que articula el cuento del escritor británico, se encuentra virtualmente inscrita en el propio medio con el que ha sido ejecutada la estampa final: el carácter metamórfico de todo grabado en su lento caminar de estado en estado hasta llegar a la prueba final o bon á tirer . En tal sentido, la propuesta de Marta Blasco denota de nuevo desde distintos frentes este carácter procesual, esencialmente vivo y vivificante que define a las artes gráficas, llevados a cabo por la artista tanto a través de recursos de animación videográfica, como también de procesos deconstructivos mediante collages, para los que se ha servido de las distintas pruebas de impresión. Métodos ambos cuyo devenir temporal resultan ser marcos idóneos y complementarios para la reflexión sobre la propia génesis de todo retrato, entendido como una fugaz visión atrapada en un sempiterno continuo dialéctico entre aparición y desaparición.

Pero aún más, y volviendo al cuento de James, vemos cómo este convierte en

“Papeles rotos”, título del presente proyecto de Marta Blasco, define una situación previa

necesaria a toda recomposición en forma de collage. Situación que ejecuta la artista trasgrediendo de manera drástica uno de los tabúes que se ha conferido tradicionalmente a la estampa impresa: la de su sacralización aurática y preciosista. Por el contrario, Marta Blasco, tras un lento y laborioso trabajo de preparación de la plancha, posterior bruñido y estampación, ha optado por rasgar sin contemplaciones el producto de sus desvelos. Acción que la sitúa de pleno en una posición crítica respecto de todo encasillamiento tradicionalista, a la vez que define su obra claramente en un marco esencialmente contemporáneo. No en vano el teórico estadounidense Arthur C. Danto ha considerado al collage como el último gran paradigma metodológico en el programa artístico de la modernidad. A este respecto, la aportación de Blasco se enmarca en una reflexión deconstructiva a partir del concepto de retrato, lo que denota la implicación emocional del artista, mediante una doble acción que articula, primero, un proceso de destrucción (tal y como se rompe en mil pedazos la fotografía del traidor o del ser odiado, o, por qué no, la propia imagen en momentos de baja autoestima o de penitencia), para después ser nostálgica y pacientemente reconstruida, una vez recuperado el objeto de amor o de deseo, ya sea ajeno o propio, aún a pesar de las ya

El berceau, cuna en francés, o graneador, es un «utensilio con un mango de madera y una pieza de acero rectangular que termina en curva achaflanada llena de dientes con aristas muy menudas. Se emplea para granear uniformemente la lámina [o plancha] en la técnica de la manera negra, antes de rebajar el graneado con rascadores y bruñidores. El movimiento en balanceo del instrumento justifica su nombre en francés, berceau» (Diccionario del dibujo y la estampa, Madrid, Calcografía Nacional, 1996).

insoslayables cicatrices dejadas por el ímpetu del rechazo desgarrador.

Marta Blasco Papeles Rotos

En definitiva, tan coherente como excepcionalmente Marta Blasco, desde la lógica posición del artista contemporáneo que hace hoy gala de actitudes abiertas, multidisciplinares y mixtificadoras, aunque general y tristemente lo sea sin implicarse o profundizar en disciplina alguna sino más bien como una distante pose testimonial y apropiacionista, ha ido, por el contrario, de la mera declaración de intenciones a los hechos. Estos últimos han sido los de afrontar un proyecto sobre el retrato profundizando sin prejuicio contemporizador alguno en una técnica históricamente idónea como ha sido y sigue siendo la manera negra. Medio expresivo que, si bien está lastrado con una significativa carga de

preparación previa, dificultad y esfuerzo técnico, ha sido superada por la artista con creces tal y como muestra el conjunto de obra ofrecida. Y lo que es más importante, su proyecto ha entendido y se integra plenamente en la singular órbita estética y plástica que la manera negra, como cualquier otro medio de expresión clásico o moderno, abrió en su día y ofrece aún hoy al artista auténticamente poliédrico o políglota. Por todo ello la obra de Marta Blasco nos lleva a contemplar el presente, como también el pasado, como un elenco de posibilidades de largo recorrido en las que continuar adentrándose para experimentar libremente.

Más arriba hemos señalado la inexplicable e injustificable pérdida de significado en el título del cuento de James entre su original y la versión española, sobre todo cuando las entradas “manera negra” y “mezzotinta” son recogidas en algunos diccionarios y enciclopedias. Sin duda ello tiene que ver con la casi nula tradición que de esta técnica ofrece la historia del grabado en España. Todo lo contrario ocurre precisamente en el ámbito británico, en el que incluso el historiador del arte español Francisco Esteve Botey considera que es en la manera negra donde cabe hablar de una auténtica escuela inglesa de grabado. Y lo es precisamente por la adaptación de esta técnica a dos géneros de especial querencia en el ámbito anglosajón dieciochesco y decimonónico, como son el retrato y el paisaje. A este respecto, el ensayista y artista inglés William Gilpin, tal vez el primer analista teórico que ha abordado las artes gráficas desde una aproximación estética, considera en Essay on Prints (1768) que las características inherentes al mezzotinto son la suavidad, la ternura y la ductilidad. Todo lo que tiene que ver pues con el tratamiento de la luz y sus veladas transiciones, que en el caso concreto del retrato es especialmente capaz de dotar a su objeto de representación de una tenue sensualidad epidérmica. A este respecto cabe entender

el éxito de los múltiples retratos femeninos ejecutados a partir de lienzos y dibujos del gran Joshua Reynolds como, por ejemplo, el exquisito Anne, Duchess of Cumberland realizado por el grabador James Watson en 1773. Pues la aristada superficie de la plancha graneada por el berceau araña el papel en el que es estampada, dejando su superficie rota en pequeñas pelosidades, lo que confiere a la estampa un acabado de superficie próximo al terciopelo. Factor este último que viene a reforzar la intensa presencia cuasi-táctil o háptica del retrato al desnudo sobre el que se articula el proyecto de Marta Blasco, lo que justifica si cabe aún más la elección de la manera negra como soporte técnico del mismo.

Marta Blasco. Papeles Rotos FPJM / Exposiciones: Pilar Baos

“Todo lo que es eterno tiene que ser profundo” Edgar Allan Poe

50 Marta Blasco Papeles Rotos

(…) ¡Oh encantadora y fantástica belleza!¡Oh sílfide entre los arbustos de Arnheim!¡Oh náyade entre sus fuentes! (…) En los brumos amaneceres, en las sombras entrelazadas del bosque al mediodía y en el silencio de mi biblioteca por la noche ella había flotado ante mis ojos, y yo la había visto, no como la Berenice viva y palpitante, sino como la Berenice de un sueño; no como una moradora de la tierra, sino como una abstracción; no como para admirar, sino para analizar; no como un objeto de amor, sino como tema de la más 1

abstrusa aunque inconexa especulación.1 Después, refiriéndose a Ligeia, otra protagonista de sus obras, Poe afirma: ”era el esplendor del opio, una visión aérea y arrebatadora, más extrañadamente divina que las fantasías que revoloteaban en las almas adormecidas de las hijas de Delos.”2 La imaginación ferviente de Poe admiraba la belleza de Ligeia y la consideraba como “la belleza de los seres que están por encima o fuera de la tierra, la belleza de la fabulosa hurí de los Turcos.”3 Al igual que Edgar Allan Poe, muchos otros creadores del mundo cultural y artístico han centrado su obra enteramente en lo femenino. La imagen de la mujer en el transcurso de los siglos siempre ha sido

Edgar Allan Poe. Berenice, 1835 Edgar Allan Poe. Ligeia, 1938 3 Edgar Allan Poe. Ligeia, 1938 4 Ernesto Sábato. Sobre la metafísica del sexo, 1953. Universidad de las Américas, Puebla (México) 2

representada, idealizada y sublimada. Según Ernesto Sábato “el arte conecta con el lado femenino”, “el arte es precisamente la creación del espíritu humano que más cerca se halla de lo femenino, por que, en él no se ha producido esa escisión entre los diferentes elementos de la realidad: lo concreto y lo abstracto, lo irracional y lo racional. Permanecen indiferenciados.”4 En sus creaciones Marta Blasco va más allá y nos transporta al territorio de nuestra propia soledad humana. En su obra, parece que una luz fría encorseta nuestra vida como si se tratara de una oscura garganta que conduce al infierno, es decir, a las regiones inferiores de Plutón, donde el dios Hades prueba el Temple de nuestro espíritu. Y es

Gaston Bachelard. El aire y los sueños, 1943.

En “Papeles rotos” un retrato femenino se articula entorno a dos vertientes que se complementan, el grabado a la manera negra y

Gaston Bachelard se preguntaba: “¿Acaso el sueño no es el testimonio del ser perdido, de un ser que se pierde, de un ser que huye de nuestro ser, incluso si podemos repetirlo, volver a encontrarlo en su extraña transformación?” En la línea seguida por Bachelard, el nuevo énfasis puesto en la materia y en su declaración “la materia es el inconsciente de la forma”5, Nos viene a sugerir que, indagando en las imágenes construidas hay que reconducirlas a su constitución material. Es aquí donde encontramos otro punto de enlace con la obra de Marta Blasco. La animación “Papeles rotos” rompe con los moldes habituales, tanto en su concepción como en su ejecución. Es algo similar a la animación de recortes cutout animation, que Blasco lleva a cabo a partir de las diferentes composiciones fragmentadas que manipula, monta manualmente y fotografía para finalmente volver a reconstruir la imagen. La

Papeles Rotos

No se trata de entretener sino de liberar al observador. El suyo es un arte que no ve en la naturaleza un modelo a seguir sino un espacio para transformar. Lo real no es sólo lo que vemos, sino aquello que aflora desde el fondo de nosotros mismos y que se conoce como Realismo Fantástico. En esta ocasión yace oculto tras la percepción racional y cartesiana que la artista tiene del mundo.

la animación. Una vez concluida la imagen se fragmenta para crear nuevas composiciones como si la artista, además de querer imprimir el movimiento continuo de la misma imagen, quisiera subrayar un estado intermedio entre lo consciente y lo inconsciente, entre lo real y lo imaginario, o sea, un estado de duermevela cuya génesis la hallamos en su relación con la estética de lo sublime.

Marta Blasco

¿Qué significa para Marta el hálito que envuelve el cuerpo representado? Quizás una trama muy particular de espacio y tiempo; la aparición de una lejanía por cerca que esta pueda estar. Hacer las cosas más próximas a nosotros mismos, acercarlas a los demás, es una inclinación tan apasionada como la de superar lo irrepetible en cualquier coyuntura por medio de su reproducción. Lo curioso es que, día a día, cobra una vigencia más irrecusable la necesidad de adueñarse

del objeto en la inmediación más inmediata, en la imagen o en la copia. La singularidad y la duración están tan estrechamente implicadas en estas frecuencias como la fugacidad y la repetición lo están en aquella. Quitarle su envoltura, triturar su aura, es la signatura de una percepción cuyo sentido ha crecido tanto que incluso por medio de la repetición, le gana terreno a lo irrepetible. Es como un “flash” del muy adentro, una manera de observar los fragmentos del tiempo en continuo movimiento, un concepto Egónico de definición del ser espiritual liberado de su cuerpo material. Marta Blasco, así, inclinándose hacia la creación de una imagen que reta a los sentidos, ayuda al espectador a su compresión misma, liberándolo de las trabas del pensamiento lineal.

que nuestra herencia no se halla tan solo en la superficie de la tierra, sino también en sus tenebrosas entrañas. El cuerpo es un tallo gozoso que se yergue en comunión solar, irradiando en las sombras; parece como si quisiera transmitirnos que, la mayor parte de las veces, somos funámbulos tratando de hacer difíciles equilibrios sobre el abismo. También somos soñadores, pájaros sin alas, que buscamos elevarnos sobre nuestras propias limitaciones y donde ponemos en nuestros desnudos un ansia celeste. El cuerpo es, entonces, una catapulta hacia el infinito, un signo dibujado contra las “alturas” del mundo –un desnudo, un cuerpo levitando, un pensamiento que reposa sobre la mano y una envolvente sombra oscura y negra donde da paso, con gran sutileza, a la luz. Mudo diálogo que Blasco establece mediante una sosegada sencillez y perfeccionamiento.

precariedad de la representación nos remite a referencias tales como: Norman Mac Laren, pionero de la animación y, concretamente, a su corto animado “A Chairy Tale” (1957) en el que da movimiento a una silla para cuestionar la relación entre la materia y el hombre. Si analizamos la confrontación entre dichas técnicas observamos que ambas se complementan. Marta Blasco utiliza su ficción creativa para establecer, a través del efecto óptico de los intersticios, un diálogo que enriquece y completa la lectura conceptual de su obra.

52 Marta Blasco Papeles Rotos

Han sido muchas las manifestaciones artísticas que demuestran que la especie humana ha intentado representar la ilusión del movimiento: en las pinturas rupestres, en el arte turco, egipcio o griego y, posteriormente, en el teatro chino de sombras o de las “sombras chinescas”. Sin embargo, fue Anthonasius Kircher el que, en 1640 inventó el espectáculo de la linterna mágica con el que proyectaba diversas fases de un movimiento mediante grabados en cristales que cambiaba de forma mecánica. Mas tarde, en 1824, Peter Mark Roget descubrió el “Principio de Persistencia de la Visión”, fundamento en el que se basan todas las imágenes proyectadas que conocemos hoy día, demostraba que el ojo humano retiene la imagen que ve durante el tiempo suficiente para ser sustituida por otra, y así sucesivamente, hasta realizar un movimiento completo de 360º.

Evidentemente, todos estos conceptos y descubrimientos fueron ampliados hasta llegar al año del nacimiento del cine en 1895, pero el cine de animación no se produjo hasta 1905, año en que Segundo de Chomón realizó “L’Hotel Elettrico”, cuya historia oficial atribuye este hallazgo a Stuart Blackton. Por otro lado, los que conocemos este campo sabemos que, quien jugó un papel relevante por la utilización de abundantes efectos con la técnica de la animación, fue George Méliès. Cada uno de los trabajos de este genial mago francés toma forma en una realidad alterna, más expansiva e hipnótica. Lo que para otros es un excentricismo de la imaginación, en el universo de este director cada fotograma es la aplicación rigurosa de una imaginación libre, un proceso alquímico en el que la realidad muta para convertirse en algo mejor, más excelso y pleno. “Papeles rotos” de Marta Blasco nos introduce plenamente en la temática de Méliès dotando a su obra de un sentido hipnótico, resultado final de animación e imagen real, armando a destiempo un puzzle en apariencia caótico pero ordenado según sus criterios y jugando fielmente con efectos, que recuerdan a la postulación que plantea Roget, y fragmentando la visión de la imagen, desarmándola, rompiéndola en trozos y recomponiéndola, tal vez para poder acceder a la recóndita raíz de su significado.

Sus grabados, a la manera negra o mezzotinta, son en sí un periplo en torno a una búsqueda, una experimentación, una indagación de las infinitas posibilidades que ofrece la realidad circundante. Blasco divide, multiplica, reúne y construye con solvencia. En su obra hay un mensaje oculto, una clave que descifra los códigos de un mundo, su propio mundo construido por remezones y retazos que, en definitiva, construyen la realidad contemporánea.

Mezzotint for a Portrait Juan Martínez Moro

The method of the engraving plate itself implies the same unveiling character, as it starts with the preparation of a surface densely stippled by thousands of minute grooves made directly and patiently by the

Papeles Rotos

The mezzotinto engraving, “la manière anglaise”, or mezzotint is an engraving technique which evolves highly remarkable methodological and expressive characteristics. Firstly, James's literary device clearly associates this technique to a gloomy

chiaroscurist atmosphere, as it is typical of fantasy and horror genres, usually with romantic or gothic tinges. Here, characters don't appear on the stage in their plenitude, but they are progressively revealed, always emerging from a thick, deep, dark backstage, also disturbing and frequently menacing. As mezzotint is, par excellence, the graphic technique of formal suggestiveness, incompletion, evanescence and inspiration. The whole process inevitably requires the subjective involvement of the observer, when using its capacity of imaginative projection to be able to interpret images the artist offers only superficially sketched and illuminated.

Marta Blasco

But, what may this literary anecdote have in common with the issue we are considering? A lot, as we will see here. In James's tale, not only do we find a deep aesthetic meaning dormant in the nature of the narrating character; that is to say, the mezzotint process he is applying to the engraving, but also the attribution of contrasting cultural values between Spanish and foreign contexts. This becomes evident in the fatal loss of meaning with the translation of the title; a fact which, no doubt, we should mention to be able to appreciate the originality of Marta Blasco's work in all its extent.

British writer Montague Rhodes James develops, in one of his most celebrated ghost tales, a plot about committing a crime through the metamorphosis which seems to undergo a framed engraving print hanged on the wall. An astonished narrator contemplates the sequence of an abduction revealing itself on the printed image day by day. In the beginning there is only the view of an innocuous eighteenth-century mansion. Then, a disturbing figure emerges on the foreground, gradually approaching the building. The perplexed owner of the engraving discovers a few days later that one of the mansion's windows has been opened and, later, that the sinister character, under whose robes a skeleton glimpses, leaves the house holding a baby in his arms, to definitely disappear through the same foreground he has come into stage. This tale has been translated into Spanish as “El grabado” (the engraving) but the original title is “The Mezzotint”.

54 Marta Blasco Papeles Rotos

artist armed with a sharp berceau1. Myriads of wounds on a plate which if inked and later printed, would give out an absolutely dark stain. From this plate, the engraver should ”bring tones out” by roughening and burnishing the grained surface with progressive intensity. Thus, the whole process turns out to be a creative genesis based on a sort of quasi-epiphanic gradual birth. Moreover, the mezzotint process achieves a great richness concerning light registers, namely its absolute tonal continuity, that is to say, a total absence of brisk transitions. This fact is totally innovative and practically unachievable to the rest of the printmaking techniques of the intaglio family. Therefore, it is precisely this unique epiphanic surprise offered by mezzotint what is delicately and precisely shown on Marta Blasco's project, dawning from the most luxuriant and primitive darkness the nascent image of a feminine figure like a mythological nymph. Furthermore, considering James' tale again, we notice the way he turns a pre-eminent feature of graphic arts into a literary device, not only referring to mezzotint but, in general, to all engraving processes. Precisely, its evolving nature has been both historically and conventionally confirmed through the successive proofs. Therefore, the criminal sequence articulated along the British writer's tale is virtually inscribed to the same

technique of the final print: the metamorphic character of every engraving in its slow way, stage by stage, towards the final proof, or “bon á tirer”, as it is called in French. In that sense, Marta Blasco's project also denotes, in different ways, that processing character, essentially lively and life-giving, which is inherent in graphic arts. The artist tackles these processes using video-graphic animation devices as well as deconstruction collage methods, making use of the different printing proofs. Both methods proved, alongside their process of development, to be suitable and complementary contexts in which to reflect upon the actual genesis of every portrait, understood as an ephemeral vision trapped in an eternal, continuous dialectic of appearance and disappearance. “Papeles rotos”, title of Marta Blasco's present work, defines the previous stage essential to any recomposition in collage form. In this particular circumstance the artist drastically transgresses one of the taboos traditionally conferred to the printed image: its auratic and precious sacralization. On the contrary, Marta Blasco, after a slow and laborious working process to prepare the plate, to later burnish and print it, has otherwise decided to mercilessly tear the product of her endeavour apart. This act places her in an utterly critical position regarding any

traditional stereotyping, and, simultaneously, it clearly inscribes her work into an essentially contemporary framework. Not in vain has the American theorist Arthur C. Danto considered collage as the last great methodological paradigm for the program of artistic modernity. In respect to this question, Blasco's contribution is framed in a deconstructive reflection on the concept of portrait. This fact denotes an emotional implication on the behalf of the artist, by means of a dual action which articulates, firstly a destructive process (as with the picture of a traitor, a hated person or, why not, your own image at low self-esteem or penitent moments) and then a subsequent, nostalgic and patient reconstruction, once the object of love or desire, our own or someone else's, is recovered, in spite of the already inexorable scars left by the traumatic rejection. We have already mentioned above the inexplicable and unjustifiable loss of meaning in the Spanish translation of James's tale's title as compared to the original one. Moreover, when the entries “manera negra” and “mezzotinta” are registered in some Spanish dictionaries and encyclopaedias. The reason is, undoubtedly, the insignificant tradition of this technique in the history of Spanish engraving. On the contrary, in the British context the situation is precisely the opposite. Even the Spanish

1. The berceau, cradle in French, or grainer, is a “tool with a wooden handle which holds a steel rectangular piece ending in a sharp, curved, bevelled, serrated point. In mezzotint technique, it is used to stipple the plate homogeneously before flattening the grained surface with scrapers and burnishers. The rocking movement of the tool justifies its French name, berceau" (translated from the definition in the Spanish art dictionary, Diccionario del dibujo y la Estampa, Madrid, Calcografía Nacional, 1996)

Marta Blasco Papeles Rotos

In conclusion, Marta Blasco has coherently and exceptionally started from the position of the contemporary artist who nowadays shows open multi-disciplinary mystifying attitudes, although they generally do it without any personal implication and lacking a deep approach to any discipline, but as a mere testimonial and misappropriating pose. Marta, on the contrary, has herself gone much further: from pure intentionality to the real action. Action, in this case, means facing a project on the portrait in depth, without any contemporaneous prejudice against a historically adequate technique as mezzotint has proved to be; although it is an expressive means which is burdened by the significant preparation effort implied. However, difficulty and technical effort has been far exceeded by the artist as it is shown in the exhibited work. Moreover, her project has understood and completely fitted the peculiar aesthetic and plastic scope that mezzotint, as any other classical or modern expression means, opened on its day and still offers, even nowadays, to an authentically polyhedral and polyglot artist. For all these reasons, Marta Blasco's work guides us to the contemplation of both the present and the past, with a collection of long-term possibilities to explore in order to achieve free experimentation.

art historian Francisco Steve Botey considers that it is precisely concerning mezzotint that we can talk about a genuine British engraving school. And the reason is the adjustment of this technique to two genres held in high regard during the British eighteenth and nineteenth centuries, namely portrait and landscape. Concerning this aspect, the essay writer and artist William Gilpin, maybe the first analytical theorist who has approached graphic arts from an aesthetic perspective, considers in Essay on Prints (1768) that the inherent characteristics of mezzotint are softness, tenderness and ductility. So to speak, all aspects related to light treatment and its subtle transitions; specially referring to the portrait which is perfectly able to provide the represented object with a light of epidermic sensuality. Thus, we can understand the success of the numerous feminine portraits made from canvases and drawings by the great Joshua Reynolds. For instance, the exquisite Anne, Duchess of Cumberland made by the engraver James Watson in 1773. The protruding surface of the plate grained by the berceau scratches the paper on which it is printed, leaving its surface broken in tiny hairy bits which endow the final print with a velvety finishing. This last characteristic reinforces the quasi-tactile or haptic presence on which Marta Blasco's project is articulated. A fact which justifies even more, if it's possible, the election of mezzotint as its technical support.

Marta Blasco. Papeles Rotos FPJM / Exhibitions: Pilar Baos

“All that is eternal must be profound” Edgar Allan Poe

56 Marta Blasco Papeles Rotos

(…) Oh, gorgeous yet fantastic beauty! Oh, sylph amid the shrubberies of Arnheim! Oh, Naiad among its fountains! (…) Through the gray of the early morning –among the trellised shadows of the forest at noonday– and in the silence of my library at night –she had flitted by my eyes, and I had seen her– not as the living and breathing Berenice, but as the Berenice of a dream; not as a being of the earth, earthy, but as the abstraction of such a being; not as a thing to admire, but to analyze; not as an object of love, but as the theme of the most abstruse although desultory speculation.1 1

Then, referring to Ligeia, another main character in his works, Poe affirms: ”It was the radiance of an opium-dream –an airy and spirit– lifting vision more wildly divine than the phantasies which hovered vision about the slumbering souls of the daughters of Delos.”2 Poe's fervent imagination admired Ligeia's beauty as if "the beauty of beings either above or apart from the earth - the beauty of the fabulous Houri of the Turk." 3 Just like Edgar Allan Poe's, works by many other artists within the cultural or artistic worlds have entirely focused on the feminine. During centuries the woman's image has been continuously represented, idealized and sublimated. According to Ernesto Sábato, “art connects with the feminine side”, “art is precisely the creation

Edgar Allan Poe. Berenice, 1835 Edgar Allan Poe. Ligeia, 1938 3 Edgar Allan Poe. Ligeia, 1938 4 Translated from a quotation: Ernesto Sábato. Sobre la metafísica del sexo, 1953. Universidad de las Américas, Puebla (México) 2

of the human spirit closest to the feminine, as in art there has not occurred a division between the different elements of reality: the concrete and the abstract, the irrational and the rational remain undistinguished.”4 In her creations, Marta Blasco goes further, and transports us into the territory of our own human solitude. In her production, a cool light seems to gird our lives as if it was a dark gorge leading to hell; in other words, to Pluto's underworld, where God Hades tests the Courage of our spirits. And that's because our heritage is not only found on the earth's surface but also in its gloomy bowels. Our body is a joyful stem which rises up towards solar communication, irradiating through the shadows. It seems to be intending to transmit us that, most of the times, we are

funambulists trying to maintain a difficult equilibrium over the abyss. Also, we are dreamers, birds without wings who seek to fly up over our own impediments and put a heavenly yearning upon our naked bodies. Our body is, therefore, a catapult towards the infinite, a sign drawn on the “highness” of the world- a nude, a levitating body, a thought reposing on a hand, and a dark shrouding shadow which, with a great subtleness, gives way to light. A silent dialogue which Marta initiates with serene simplicity and perfection.

If we analyze both techniques confronted, we observe that they complement each other. Marta Blasco uses her creative fiction to establish, through the optical effect of the interstices, a dialogue which

Papeles Rotos

Gaston Bachelard. Air and Dreams, 1943.

In “Papeles rotos” a feminine portrait is articulated around two complementary dimensions, mezzotint engraving technique and animation. Once the image is concluded, it is then fragmented to create new compositions. As if the artist, apart from intending to print the continuous movement of the same image, would be trying to focus on a middle stage between consciousness and unconsciousness, reality and imagination; that is to say, a state of semi-consciousness whose genesis is found in its relationship with the aesthetics of the sublime.

The animation “Papeles rotos “ breaks the mould, both concerning conception and performance. It resembles the technique for producing animations using clippings- a cutout animation made from the different fragmented compositions she manipulates, manually composes and photographs, in order to finally reconstruct the image again. The precarious character of the representation leads us to references like Norman McLaren, a pioneer in animation; and more specifically to his short animation movie “A Chairy Tale” (1957), in which he gives life to a chair, thus questioning the relationship between matter and man.

Marta Blasco

It is not a question of entertaining but of liberating the observer. Her art is not one which considers nature as a model to be followed, but a space to transform. Reality is not only what we see but what emerges from our deepest inner selves and is known as Fantastic Realism. In this particular case, it lays hidden behind the artist's rational and Cartesian perception of the world.

Gaston Bachelard wondered: “Is it not the dream a testimony of the lost being, a getting lost being, a being fleeing from our own being; even if we can repeat it, finding it again in its strange transformation?” Following Bachelar's line, his setting a new emphasis on matter and declaring that “matter is the unconsciousness of form”5 suggest us that inquiring into the constructed images we have to bring them back to their own material substance. It is here that we find another starting point in Marta Blasco's works.

But, for Marta, what is the meaning of the pneuma that surrounds the represented body? It is, perhaps, a very particular diegesis about space and time; a unique presence of a remoteness, notwithstanding its proximity. Making things closer to ourselves or approaching them to others, is an impulse as passionate as it is intending to overtake the unrepeatable, in any circumstance, by means of its reproduction. What is curious enough is that the necessity of taking possession of the object, both in the most immediate immediateness and in the image or in the copy, gains, day by day, an unimpeachable validity. Singularity, duration, fugacity and repetition are closely involved in these frequencies. Unwrapping the object and grinding its aura is the signature of a perception whose sense has grown so much that, even through repetition, gains importance over the unrepeatable. It is like a

“flash” from deep inside, a way of observing time fragments in a continuous movement, an Egonic concept of definition of the spiritual being released from its material body. Thus, Marta Blasco, inclined towards the creation of an image which challenges our sense and helps the observers to understand it, liberating them from the constrains of linear thinking.

enriches and completes the conceptual reading of her work.

There have been a great number of artistic expressions which prove that mankind has been trying to represent the illusion of movement, as in cave painting, Turkish, Egyptian or Greek Art and later on, regarding Chinese shadow plays. However, it was in 1640 when Athanasius Kircher invented the magic lantern shows, where he projected the different stages of a movement using engravings on glass plates he changed mechanically. Years later, in 1824, Peter Mark Roget discovered the “Persistence of Vision Principle”, the basis of all projected images we know nowadays. It proved that the human eye retains an image during the time necessary to be substituted by another one, and thus successively until a 360º complete movement is made.

Marta Blasco Papeles Rotos

Obviously, all these concepts and discoveries had been improved until the birth of cinema in 1895. However, animation cinema was first produced in 1905 when Segundo de Chomón made “L'Hotel Elettrico”; although official history attributes the discovery to Stuart Blackton. On the other hand, as experts on this field, we know that the artist who took a leading role, using a great deal of animation effects in his works, was George Méliès. Every work of this French magician of genius takes

shape in an alternative reality, more expansive and hypnotic. What for others means an eccentricity of the imagination, in this director's universe, however, each still is the rigorous application of free imagination, an alchemic process in which reality mutates to become something better, more exalted and intense. Marta Blasco's “Papeles rotos” introduces us wholly into Méliès's subject matters by providing her work with a hypnotic sense, the final outcome of animation and real image. She assembles an apparently chaotic puzzle; in fact, ordered following her own criteria and faithfully playing with effects which remind us of Roget's postulations. And also she fragments, disarms, tears apart, and finally recomposes the view of the image; may be, to be able to attain its most profound meaning. Her mezzotint engravings are themselves a seeking journey, a process of experimentation, an exploration of the infinite possibilities of the surrounding reality. Blasco divides, multiplies, reunites and successfully builds up. There is a message concealed in her work, a clue to decipher the codes of her own world constructed of tremors and bits, which, in fact, conform to contemporary actuality.

Marta Blasco C.V.

Manises (València), 1974. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de València el 1996. www.martablasco.com

PREMIS 2008 Premi Pilar Juncosa a la Innovació Fundació Pilar i Joan Miro. Palma. 2007 Primer premi en el VII Certamen Internacional de Pintura Jove Fundació Barceló. 1995 Primer Premi Senyera de Gravat Ajuntament de València

EXPOSICIONS INDIVIDUALS 2009 “Papeles rotos” Fundació Pilar i Joan Miró a Palma. Espai Cúbic (catàleg). 2008 “Ophelia: Dibujos y Desdibujos” Galeria Xavier Fiol. Palma (catàleg).*

EXPOSICIONS COL·LECTIVES (selecció) 2009 “El arte de la semejanza” Centre Cultural Caixanova. Itinerant per Vigo, Pontevedra i Orense (catàleg). “Expanded drawing” Galeria DNA. Berlín. Premis Rei En Jaume 09 Ajuntament de Calvià. XXIIII Certamen de Pintura Sant Marçal Marratxí. Mallorca (menció d’honor). XVI Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques Torre dels Engistes, Mallorca (menció d’honor). Art Palma Brunch Galeria Xavier Fiol. Palma. Art Madrid Estand de la Galeria Xanon. Madrid. 2008 Premis Rei En Jaume 08 Ajuntament de Calvià. Mallorca (menció d’honor).

“La mirada d’Abril” Galeria Xavier Fiol. Palma. ART COLOGNE Fira d’Art Contemporani Internacional de Colònia. Galeria Xavier Fiol. 2007 “Figura y paisaje revisitados” Galeria Xavier Fiol. Palma. “Retratos” Galeria Xanon. Bilbao. VII Certamen Internacional de Pintura Joven Fundació Barceló, Palma. XIV Premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques Torre dels Enagistes, Mallorca. 2006 “Pinturas y dibujos” Galeria Joanna Kunstmann. Palma. CBK Amsterdam Nova col·lecció CBK/ Artotheek. “Pintura jove” Galeria Joanna Kunstman. Mallorca.

2005 “Knallende liefde” W. G. Kunst Expozaal. Amsterdam. II Biennal Internacional de Pequín Xina. 2004 “Somnis i malsons” Galeria Asbaeck Centre Cultural d’Andratx Mallorca. “Art Jove 2004” Govern de les Illes Balears, Ses Voltes. Palma. XVIII Certamen de Pintura Sant Marçal Marratxí. Mallorca. 2003 “Bombeo de amor” Centre cultural Es Jonquet. Palma.

2002 II Certamen Internacional de Pintura Jove Fundació Barceló, Palma (finalista). 2001 I Certamen Internacional de Pintura Jove Fundació Barceló. Palma. 1996 “Contrato Natural” Palau de la Música de València. “Contrato Natural” Sala d’exposicions de l’Ajuntament de Alaquàs. València. 1995 “Transferencias” Cercle de Belles Arts de València. “El duende y el abacero” Sala d’exposicions de la UPV. *Opheliadesdibujos (videoedició i música: Felipe Hernández). COL·LECCIONS

“Pintors Jove Correllengua” 2003 Centre Cultural La Misericòrdia. Palma. “Orgánico, humano, divino” La Fàbrica de Licors. Palma.

Fundació Pilar i Joan Miró. Palma Fundació Barceló. Palma CBK Artotheek. Amsterdam Ajuntament de València Col·lecció LFL. Arxiu del So i de la Imatge. Palma (Mallorca)

Marta Blasco Papeles Rotos Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca Exposició Producció: Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Organització: Departament d’Educació Acció i Difusió Cultural (DEADC)

Direcció: Magdalena Aguiló

Exposicions: Pilar Baos

Edició de les obres: Tallers gràfics FPJM, Joan Oliver Julio León

Col·laboradors: Pere Manel Mulet Javier Costa

Comunicació i Màrqueting: Jaume Reus Núria Sureda

Muntatge: Pep Fluxà

Textos: Juan Martínez Moro Pilar Baos

Fotografies: Fotografies del procés de gravat a la manera negra damunt planxa de coure i reproduccions de les obres: Rif Spahni

Disseny i impressió: dcp3

Dipòsit legal: PM-2076-2009

Catàleg Edició: Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

Coordinació: Pilar Baos

Traduccions: Assesoria Lingüística, Ajuntament de Palma Gloria Alonso

Fotografia video animació: Eduardo Vivancos

Comissió de Govern Presidenta: Nanda Ramon Tous

Vocals: Joan Carles Gomis Rodríguez, vicepresident Rafael Duran Vadell, regidor Antoni Sansó Servera Emili Fernández Miró Àngel Juncosa Aysa Joan Punyet Miró Joana Maria Palou Sampol Pilar Ortega Chapel

Secretària: María Nieves Téllez García

Interventor: Sebastià Crespí Mir, Interventor de l'Ajuntament

Organigrama i personal de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca Directora: Magdalena Aguiló Victory

Departament d’Educació, Acció i Difusió Cultural (DEADC):

Secretària de direcció: Aina Maria Duran Servera

Departament de Col·leccions:

Departament d’Administració:

Cap del Departament: Aina Bibiloni Ferrer

Conservadora / cap del Departament: María Luisa Lax Cacho

Cap del Departament: Antonio Prieto Álvarez

Exposicions: Pilar Baos Rodríguez

Registre: Maria Antonia Artigues Cabrer

Educació: Katia Martorell

Restauració: Enric Juncosa Darder

Educadores: Xisca Veny Monserrat Nuria López-Rodó Pons

Biblioteca : Esther Molina Costa

Comunicació i màrqueting: Jaume Reus Núria Sureda Auxiliar admnistratiu: Teresa Joan Pérez Tallers gràfics: Joan Oliver Argelés Julio León Aguilera

Auxiliar Administratiu: Jessica Sabater García

Administració: Dolors Nadal Llinas Felipe Fuster Dameto Teresa Ques Mestre Informàtica: Pere Manel Mulet Manteniment: Xavier Costa Martín

Directora de la Fundació: Magdalena Aguiló Victory

Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca

“Papeles rotos” Marta Blasco

“Papeles rotos”

Marta Blasco