Tot va començar quan... -Lola! Jorge! A sopar! Eren el crits del pare. Vam arribar a la taula de la cuina i vam seure. De primer plat hi havia un ou fregit amb patates fregides caseres. La mare va seure amb cara d’angoixa. -M’han dit que he d’anar a treballar al carrer de l’Estel, on no hi viu ningú, a la porta número 13, que és on diuen que hi ha fantasmes de veritat. La nostra mare treballa netejant cases i ordenant-les. -L’alcalde del poble m’ha dit que ell s’instal·larà allà per viure. He de netejar la casa, i no sé si els esperits s’enfadaran. L’endemà la mare se’n va anar al carrer Estel. Ja eren les vuit de la tarda i encara no havia tornat. La vam trucar al mòbil, però no contestava i la vam anar a buscar. Quan vam arribar, vam veure una porta robusta i molt vella. Vam entrar i vam cridar a la mare, però no, no contestava. Llavors vam sentir una veu, com la de la noia del telenotícies. Ens vam apropar cap allà d’on venia la veu. Vam veure una televisió que s’encenia i que la noia del telenotícies donava el temps. De sobte vam sentir unes passes, ens vam girar i...
-Ahh!!!- vam cridar els tres! -Un fantasma! -No, no sóc un fantasma, sóc jo la vostra mare... Però és que si un fantasma et mata, et converteixes en un fantasma... I ara pareu, que us convertiré en fantasmes!!! Ja! Ja! Ja! Es va encendre la llum i va aparèixer un equip televisiu. Resulta que ens estaven gravant per a una pel·lícula de por. Hi havia molta gent allí: l’alcalde, Estela Reynolds... Molta gent famosa... Vam guanyar un Goya!!!!!!!! Sofía López Turueño
Riiing! Sona el timbre, és l’hora d’anar a classe. Els dies continuen,falten tres setmanes per a vacances. Mentre, els professors, morts de calor, preparen les proves ACL i els demés exàmens per als més grans. -Quin rollo Marta! Encara ens queden tres maleïdes setmanes per sortir d’aquest infern! -Ni que ho diguis Maria, a més...fa una calor! Mentre el Carles anava a per unes fotocopies a secretaria, es va posar a prop de la sala de professors per veure si escoltava alguna cosa interessant, per després explicar-la als seus companys. -Sabeu que podríem fer? Tancar al col·legi els alumnes una setmaneta...-deia un professor de broma. El Carles va pensar que anava de veritat i no s’ho va pensar dues vegades va agafar les fotocòpies i se’n va anar corrents cap a la classe. A l’hora del pati , la Maria i la Marta veien que el Carles estava bastant pensatiu i, creien que allí passava alguna cosa. -Carles, sabem que aquí passa alguna cosa, va, explica! - Nosaltres som de confiança -va dir-li la Marta.
- Ah...doncs avui, quan he anat a fer les fotocòpies, mentre la secretària me les feia , jo he tafanejat una mica a prop de la sala de professors i... -I que ha passat?- va interrompre la Maria. -Vols callar Maria? Deixa que el Carles pugui acabar d’explicar. -Doncs...-el Carles va continuar explicant- he sentit a un professor que deia que estaria bé tancar als alumnes una setmana dins el col·legi. -Vols dir, sense poder sortir al carrer?-deia la Marta desesperada-. -I tota la setmana fent activitats i més activitats? -Exactament noies! Això no ho podem permetre, hem de trobar alguna solució...-va dir el Carles una mica enredat. -Tinc una idea! Demà, a l’hora del pati, ajuntarem a tots els companys i companyes de sisè darrere de la font i, els hi explicarem el que ha passat. Aneu pensant el que els hi direu, tindrem poc temps. Mai es pot saber quan començaran a preparar el seu pla. Haurem de estar molt al aguait i tindre’ls vigilats. Demà direm les tasques que tindrà cadascú - va dir la Maria decidida. L’endemà a l’hora del pati tot sisè estava darrere la font. -A veure, escolteu tots- va dir en Carles ben fort perquè tots l’escoltessin-,ahir en anar a fer fotocopies, vaig sentir a un professor dir que estaria bé tancar els alumnes una setmana sencera dins el col·legi. Per evitar-ho, podríem fer
un pla. Ja que ens volien tancar a nosaltres, ara serem nosaltres els que els tancarem a ells. Algú d’aquí té alguna idea de com ho podem fer? -Jo en tinc una!-va dir en Joan- El divendres en sortir del cole, la Paula, l’Aleix i la Maria aniran a consergeria, llavors l’Aleix distraurà la conserge dient-li que s’ha deixat oberta la porta de la sala d’actes al deixar-hi uns papers. Quan la conserge vagi cap allà la Paula i la Maria agafaran una clau. -Però, quina clau?- deia un nen. -La clau de la porta número 13. -I on està aquella porta? No em sona de res a mi –deia una nena. -Us ho diré, però no li digueu a ningú. La porta nº13 és una porta que dóna a un petit magatzem situat als soterranis del col·legi. Jo mai hi he entrat però, la meva intuïció em diu que allà hi poden cabre bastants persones, així que allí serà on tancarem als professors. -Molt bona idea –deia la Clàudia-. Però com els portarem fins allà? -Doncs ,podem posar una carta a la taula de cada mestre que hi posi: El pròxim dilluns hi haurà una recollida de trastos del magatzem, necessitem a tots el professors perquè hi ha molts mobles i a més molt pesats ,ens trobarem davant de la porta nº13 a les cinc i quart de la tarda. Gràcies. -Però qui les escriurà? Perquè si fem la nostra lletra ens la descobriran.
-Jo mateixa! Jo se fer lletra d’adult! –va dir la Marta. -Perfecte! Doncs els dilluns a les cinc, ens amagarem sense que en vegin a prop del magatzem obrirem la porta i, quan entrin els tancarem! -va dir el Carles orgullós de la seva idea. El dia següent ja era divendres, la Paula, l’Aleix i la Maria ja es sabien el pla de memòria i la Marta ja tenia les cartes fetes. El pla estava sortint de meravella. Però encara quedava el més important, tancar als professors. El pla sense aquella part era com un bistec sense sal i oli o com una macedònia d’una sola fruita. Així que va arribar el gran dia, ja era dilluns, els nois miraven el rellotge amb precaució i, de cop RIIING! Havia arribat la gran hora, els nois van anar cap al magatzem i van obrir la porta. Però ja es sentien passes, els professors començaven a venir, els nois es van amagar a les escales que portaven a la biblioteca. Sabien que allà estarien segurs, aquella biblioteca estava quasi abandonada, fins i tot hi ha una historia de por sobre aquella aula, però aquella història no té res a veure amb aquesta, així, que segueixo explicant. Poc a poc van anar arribant els professors. La mestra d’educació física va adonar-se que la porta estava oberta, així que no quedava cap professor que no estigués dins el magatzem. -Jaaaa!- va dir el Carles, era el senyal que indicava que ja estaven a dins i que havien de tancar-los. Després d’aquell senyal, l’única cosa que es va sentir va ser una portada i el soroll de la clau. Els professors es van espantar moltíssim, així que, un intentava trucar a la policia, un altre estava buscant
l’interruptor de la llum i un altre intentava tombar la porta espitjant-la i donant-li cops. Però el que no sabien és que al magatzem, no hi havia cobertura així que les trucades que feien no les havia rebut ningú. Mentre, els nens ja se n’anaven cap a casa com si no hagués passat res. El dissabte per les notícies va sortir una notícia en la que explicaven la desaparició dels mestres d’un col·legi. Els nens estaven atemorits per l’embolic en què s’havien posat. El diumenge, es veu que la policia ja els havia trobat, Els mestres havien trobat un ascensor que conduïa a la biblioteca abandonada, així que van escapar i van anar cap a la cuina a buscar menjar. Tenien tanta gana que es van menjar la tercera part de la fruita que hi havia per als nens que es quedaven al menjador. Però, el que salvava als nois d’emportar-se tota la culpa és que els profes no sabien qui havia estat, així que ho van deixar estar. Van passar les dues últimes setmanes que quedaven i, ja eren de vacances. Però SHHH! Aquesta història no ha d’arribar a cap mestre ni a cap adult! Així que aneu en compte a qui li ho expliqueu.
Núria Val Basora
El camarot número 13 La setmana passada vaig anar de creuer per les illes gregues. Quan vaig anar cap al camarot vaig veure que el meu camarot era la porta número 12, i vaig pensar: - Sort que no m’ha tocat la porta número 13. Encara, que no sóc molt supersticiós, diuen que el camarot amb el 13 portava mala sort, passaven coses: un nen es queia, el cambrer li queia la safata davant, un senyor es va tòrcer el peu... Jo no passava mai pel davant perquè em feia por i sortia per l’altra banda. El capità del vaixell en veure que passaven tots aquests fets davant la porta número 13, va decidir canviar la numeració de la porta i posar-hi 31. Jo i uns amics vam decidir entrar-hi, però encara que la numeració de la porta estès al revés seguia tenint la maledicció del número 13 Enric Pujol
Hi havia una vegada dos nens i dos nenes que havien d’anar a buscar un tresor a la cova que es deia la porta nº13. Aquells nens i nenes van anar a buscar el tresor, però, va haver un problema, que hi havia un riu, i no podien passar. Hi havia una corda que penjava de l’arbre, i van fer com el Tarzán, i van continuar caminant. Arriba un moment que hi havia dos camins, i els quatre van dir: -Per on tirem ara?! Un dels nois va contestar: -Ens separem, un nen i una nena, i un grup per un camí i l’altre per l’altre. Portaven un de cada grup un walkie-talkie i així es comunicaven. Un grup es va trobar un ós gegant, es va comunicar amb l’altre grup, i els hi van dir els altres que anessin cap allà. Van marxar corrent com una bala i és van trobar els dos de l’altre grup, van seguir cap el camí que no hi era l’ós gegant.
Van arribar a la cova i van entrar amb llanternes, en silenci i poc a poc, van trobar el tresor tot brut. És vam ficar els
guants de plàstic i el van treure cap a fora de la cova. Quan van arribar a fora van obrir la capsa, hi havia or (collarets, polseres, anells...) els van guardar a la motxilla i van marxar normal i corrent. Van ser feliços amb l’or, el van vendre i van tindre molts diners!
Àres Guarda Antolín
Això va passar fa 10 anys a una presó d’alta seguretat a Iraq. Un noi, anomenat Víbora, que era un assassí en sèrie, havia matat 109 persones en 1 mes. Quan va entrar a la presó tots els presoners li tenien por. Després de 6 mesos va tindre un judici on el van condemnar a 20 anys a la presó. Ell tenia 18 anys quan el van condemnar, però ja havia estat en 14 reformatoris per agressió.
Quan va tornar a la presó, i els guàrdies no miraven, va matar el seu company de cel·la. Al dia següent quan els guàrdies van anar a fer la ronda, es van adonar que el company de Víbora estava mort. Un mes després a Víbora el van assassinar a la seva pròpia cel·la. Ara, quan posen un presoner a la cel·la n.13, surt l’esperit de Víbora i el mata.
Izam Gómez González
Hi havia una vegada, en un col·legi, 5 nens que eren molt amics. Eren: el Santi, l’Enric, el Daniel, l’Albert i el Javier. Un dia es van quedar a jugar a tennis taula al parc. Quan estaven jugant el partit entre el Daniel i l’Albert, des del col·legi, es sentien uns crits molt forts. Tots van deixar de jugar i van anar al col·legi a veure que hi passava, tots els professors sortien corrent i cridant. Els cinc companys es van quedar bocabadats. Després que sortiren els professors els 5 nens van entrar. El Santi i el Javier estaven al·lucinant amb la quantitat de coses que hi havia pel terra. Hi havia sang, papers, llibretes i fins i tot babes de monstre. L’Enric es va trobar un paper on hi ficava que cada 10.000 anys a la classe de la porta nº13 hi sortiria un monstre bavós i fastigós, així que els 5 nois es van preparar i van trucar a 4 companys més per a que ajudessin a batallar contra el monstre. Els 4 xiquets eren: el Dani, el Martí, l’Izam i el Guille. Es van posar en marxa i van anar al primer pis per a veure si estava el monstre. Van fer parelles de dos. Cadascun portava 3 granades i una pistola amb 100 cartutxos. El Santi va manar que es separessin per buscar el monstre i el Dani, el Martí i l’Izam es van quedar a les escales per cobrir a la resta. El Javier i el Guille van anar apropant-se a la classe i els dos junts van llençar 10 granades al monstre, i el monstre va morir. Els 9 nens van sortir per les finestres i, quan van esclatar totes les granades, el col·legi es va destruir.
Santiago Cabrerizo GarcĂa
Hi havia una vegada un noi molt simpà tic,que es deia Eloi,tothom el coneixia. A l’Eloi li agradava fabricar coses fetes amb fusta. Un dia feia una pilota,un altre dia un tren de joguina... i anava venent les coses que feia.
Per la ciutat, moltes vegades la gent es queixava de que se’ls hi trencaven les aixetes, les canonades etc i l’Eloi les arreglava i anava guanyant diners per estalviar-los. Quant ja tenia 400€ estalviats,va anar a Fustalàndia,una botiga només feta de fusta. Va entrar i va comprar la millor fusta de la botiga per fer una súperescultura. Es va passar dies pensant en quina escultura podria fer,fins que la seva mare li va dir: -Eloi,tanca la porta per dormir!! I l’Eloi va dir tot emocionat: -Ja ho tinc!!! La meva escultura s’anomenarà la porta número 13. I es va posar a construir-la. Al cap de dos dies,quan la va acabar,van venir dos senyors a casa seva a demanar-li que presentés la seva escultura a la televisió. Ell molt emocionat va dir: -A quina hora quedem?! Al dia següent estaven allí d’allò mes contents. Va firmar un contracte de que totes les escultures que fes a partir de llavors, les presentaria a la televisió. I així va ser. Va viure a prop de l’empresa aquella i va guanyar el primer premi d’escultor amb coses fetes de fusta. Albert Ortega Lòpez
Hi havia una vegada en Bill i l’Anna. Estaven passejant pel carrer quant, de sobte, l’Anna va veure una fàbrica abandonada. A continuació en Bill va dir: - Entrem-hi serà divertit , potser trobem algun misteri per descobrir . Llavors hi van entrar i van veure tretze portes de color negre, menys una que era de color marró, però estava amb moltes gotes de sang, i, a més, hi ficava amb una cinta de color groc: prohibit entrar, perill de mort. Llavors es van espantar per què van sentir uns crits de persona molt forts. Després van decidir que el millor seria anar a veure que passava allí dins. Al cap d’una estona quant es disposaven a entrar van veure que se’ls havia fet tard. Després se’n van anar cap a casa. Al cap d’uns quants dies van tornar anar i van obrir la porta, llavors es van trobar un ganivet ple de sang. A continuació van trucar a la policia i van venir i van inspeccionar la zona però el final i havia agut un malentès, el que passava es que era un escorxador d’animals.
Martí Farres
Hi havia una vegada una família que vivia a un hotel, en Comelta. Ells eren a l’hotel “ El PARAISO ” a una habitació normal i petita, es clar, que això, explicava que fossin a la primera planta, a l’habitació nº13. Un dia van anar al supermercat on van comprar un regal per les nenes. Van comprar una bicicleta per la Marta (la filla gran que tenia12 anys) i una nina per l’Ahinoa (la filla petita 8 anys). Quan van arribar a casa, l’Elena i el Javier (pares), van quedar petrificats, les nenes tenien gana i van voler fer el sopar, volien fer sopa. La cuina estava plena d’aigua, fideus, casseroles, etc., etc.
Els pares van voler guardar els regals que els hi havien comprat una temps. També van contractar una mainadera. Les nenes van estar uns quants mesos amb la mainadera i van aprendre a comportar-se bé. Els pares els van donar les joguines i mai més a l’estància de la porta nº 13 hi va haver ni mainaderes, ni crits, ni baralles. La família va estar feliç per sempre més. Iliane Bernal
Tan sols faltava un dia per marxar de vacances al càmping. Jo estava tan emocionada que les hores se’m passaven eternament. Al dia següent l’ Ignasi i jo ens vam aixecar a les set del matí a preparar-nos per marxar. Quan el pare i la mare ja
estaven llestos per marxar, vam agafar el cotxe i al cap d’unes hores ja estàvem desfent les maletes. Un cop ho havíem desfet tot, l’ Ignasi i jo vam anar a la piscina a veure al Gerard i a l’ Àlex uns amics als que trobàvem cada estiu al càmping. Aquest estiu tornàvem a estar tots els amics de sempre però ... aquest any hi havia una nena nova. Era rara, s’estava banyant sola a la cantonada de la piscina, així que l’ Ignasi, el Gerard, l’ Alex i jo vam decidir passar l’estona espiant-la. Era tard i llavors la noia va decidir anar cap al seu bungalow. Com que la vam seguir, vam veure que vivia al bungalow nº 13. De repent, ens vam quedar sorpresos per que en aquella casa fa anys hi vivia un senyor gran que una nit de lluna plena va desaparèixer d’ allí i no el van trobar. La veritat és que mai m’ havia agradat aquella casa perquè les nits de lluna plena s’ encenien les llums i es sentien sorolls. L’ endemà al matí, vam tornar a veure a la noia a les pistes de tenis però aquest cop amb el qui semblava el seu germà. La segona setmana que portava aquella noia al càmping, va haver-hi lluna plena i el seu germà va desaparèixer. A la nit següent va desaparèixer la seva mare, així que el pare i la nena van marxar del càmping per por de que els hi passés una desgracia més. Des de llavors, no s ’ha a posar en venda el bungalow nº13. Hi ha gent que encara veu la nena banyant–se a la piscina les nits de lluna plena.
Emma Segovia
Hi havia una vegada unes bessones que es deien Carla i Càrol . Un dia estaven a casa avorrides pensant en què fer i, de sobte, van veure una carta al terra. Van agafar la carta i van veure que estava equivocada, era per a la porta numero 13. Al cap d’una estona van arribar els seus pares i van veure sobre la taula la carta que havien posat Carla i Càrol. El seu pare, en veure la carta que no era per a ells, va dir : -Carla, Càrol aneu a portar la carta que hi ha sobre la taula i porteu-la al seu destinatari. La Càrol i la Carla no tenien gaire ganes però van pensar que així podrien fer alguna cosa en comptes d’estar allí pensant en què fer. I així va ser, van sortir de casa i van començar a buscar on hi era la porta numero 13. Quan la van trobar, la primera sensació va ser de fàstic, com si no hagués viscut ningú allí en anys, i mira que només havien vist la porta. Van trucar a la porta, però res. La Carla es va posar a pensar i va dir: -Ja sé! Anirem al president de l’escala segur que ell té totes les claus.
I la Carol va respondre: -Quina bona idea! Anem, corre , a veure si els pares es preocuparan per nosaltres. Finalment van trobar al president de l’escala, van trucar a la porta , els hi va obrir i va dir: -Que voleu, en Pere no hi és... La Carla va respondre: -No, no volem jugar amb Pere, et volíem preguntar si ens podries donar la clau de la porta numero 13... El president va dir: -Esta bé però vull que me les tornis avui mateix. La Carol i la Carla van respondre molt contentes: -D’acord, així serà gràcies. Van tornar amb les claus a la mà , es van posar davant de la porta numero 13, la van obrir i el que van veure va ser un munt de mobles vells sense utilitat. Van encendre la llum van dirigir-se cap a la taula i de sobte es va apagar la llum i la Càrol va dir: -Carla, no és un moment de bromes! I la Carla va dir: -Jo no he sigut t’ho juro! I, para, no em facis pessigolles a les cames.
I la Carol va respondre: -Que jo no sóc! Creus que tinc els braços tan llargs? De sobte, quan s’anaven apropant a la taula, van escoltar un munt de copes de vidre trencant-se. La Carol va dir : -Escolta, Carla deixem la carta i ens en anem que tinc molta por perquè passen coses molt estranyes... I la Carla va respondre: - Estic amb tu corre! La Carla i la Càrol van sortir de l’apartament, van anar a casa del president, van tornar la clau i corrent van tornar a casa. Els seus pares van preguntar: -Que us passa que aneu tant ràpid? I la Carla i la Carol van respondre: -No vull parlar del tema! Anna Blasco