LA CODINA DIGITAL La Revista Digital del barri de les Escodines
1
NĂşm.
La Codina Digital EditoriAL En temps difícils calen respostes immediates. És per això que l’AVV Escodines presenta un nou projecte, innovador per a nosaltres, i esperem que interessant pel lector/a. És La Codina Digital, una nova revista digital que té, entre d’altres, l’objectiu de difondre la visió del barri en el conjunt de la ciutat: volem que la ciutat sàpiga què és allò què ens preocupa, quina és la nostra veu, i sobretot, allò què creiem que hi podem aportar. I per què Codina Digital? El perquè d’aquest títol és ben senzill. La Codina és una llenca de roca molt dura que es troba al subsòl del barri de Les Escodines. De fet, el nom Escodines prové de la reiteració de la pròpia paraula codina. Aquesta roca es pot apreciar a la Via de Sant Ignasi de Manresa. Però tornant a la revista, què té
d’especial aquesta revista digital? Doncs el cert és que aquesta proposta no seria diferent a moltes d’altres que existeixen a Manresa, sinó fos perquè volem que aquesta sigui gestionada únicament i exclusiva per persones voluntàries. Des de la redacció i fins a la maquetació, volem que aquesta revista sigui la de tot el barri de Les Escodines, la veu de totes aquelles persones que hi viuen, aquelles que hi tenen alguna cosa a dir. No només volem expressar i fer visible la veu de l’Associació, sinó que volem que siguin les pròpies persones les que hi diguin la seva, i exposin el seu punt de vista.
En aquesta revista digital hi trobareu, entre d’altres continguts: exposicions fotogràfiques, receptes culinàries, dibuixos infantils, crítica de llibres, i sobretot articles d’opinió i crítica social de persones que són voluntàries o fan voluntariat al barri, a més de tot el conjunt de propostes culturals que l’AVV Escodines ofereix. Volem que La Codina Digital sigui la plataforma de tot un barri, per reivindicar temps millors, a tots els nivells, urbanístic, social i cívic, i que expressi les seves preocupacions.
Que els temps difícils no ens aturin. Donem alternatives. Aquí teniu la vostra revista. La Junta
Un mal estil de fer política Els darrers anys han estat un cúmul de despropòsits i decepcions a nivell polític, començant amb la desafortunada Llei de Dependència que no només no ha estat a l’alçada de les expectatives creades (sis anys desprès de la seva promulgació, segons un article d’ El País del 14 de gener d’aquest any, el desenvolupament està pràcticament paralitzat mentre que en alguns casos s’han produït alguns retards en els pagaments). El fet que el PP estigui darrera d’alguns dels errors més clamorosos com a la Comunitat Valenciana i a Castella - la Manxa que han arribat a acumular fis a dos mesos d’impagaments, no minva la responsabilitat de Zapatero.
les eleccions generals. No es tractava doncs de reconèixer errors.
Més recentment ha tornat a passar, en aquest cas en el traspàs de poders del PSOE al PP. Un altre vegada les xifres del dèficit van tornar a ser maquillades. Es va informar al nou president, Rajoy, i a Brussel·les, que s’havia complert l’objectiu del dèficit del 6%, quan en realitat era del 8%. Aquesta vegada la reacció dels socialistes va ser dir que el PP ja coneixia aquesta dada del 8%, la qual cosa de ser certa es alhora un reconeixement implícit de que s’havia enganyat a la comissió Europea amb la xifra del 6%. Per aquesta raó, El que podria haver estat el vaixell insígnia de la política so- la segona reacció va ser donar les culpes a les comunitats cial del segon mandat de Zapatero i una font de nous treballs Autònomes. Com si no fossin Estat també! i a mes la part de molt important llangueix o avança a pas de tortuga mentre l’Estat que més interessa a la gent, ja que controlen la part molts dels nostres avis (més de 300.000) pateixen en silenci de la despesa més vinculada amb la ciutadania, és a dir, la i, en alguns casos, moren abans que els sigui atorgada la despesa social (sanitat, educació i serveis socials). prestació. Aquesta llei va néixer amb un component molt fort de propaganda i com a conseqüència d’això, es va posar en Per últim, un cas que ens afecta als manresans i manresamarxa, sense avaluar el seu impacte amb precisió (la xifra nes i particularment al veïnat de Les Escodines. Em refereid’usuaris va ser avaluada molt per sota de la xifra real i en xo a la paralització de les obres del sector Montserrat per conseqüència la dotació econòmica va ser insuficient, a més Dragados. de les irregularitats en les aportacions de l’estat, la qual cosa va posar a les Comunitats autònomes en una situació molt En tots aquestos casos esmentats qui paga el plats trencats difícil). Aquesta llei no tan sols és una molt bona llei (potser és la ciutadania, mentre que els politics es tiren la culpa els que en futur aquest sigui l’únic llegat pel qual es recordarà un als altres, donant un penós espectacle que contribueix a a Zapatero i fins i tot podria anomenar-se la Llei Zapatero). degradar la política obrint la porta als populismes. El greu error de Zapatero va ser anunciar-la abans de fer un estudi curós del seu impacte. Un altre exemple de mal estil en la política va ser el traspàs de poders del tripartit de Montilla en les darreres eleccions autonòmiques catalanes del 2010. Dies abans, la Ministra d’economia del govern de Zapatero feia unes declaracions amb ànim de donar suport al President Montilla en la seva reelecció; manifestava que la Generalitat havia fet els deures i compliria amb l’objectiu del dèficit Un cop perdudes les eleccions, la Ministra va elevar la xifra del dèficit català dos cops i finalment la xifra va ser un 37% mes elevada que la donada pel tripartit. Era evident que el tripartit no havia estat un bon gestor dels comptes públics i tot i així, els tres membres varen encetar una campanya contra les retallades de la Generalitat arribant a afirmar que l’objectiu era carregar-se l’estat del Benestar. La veritat, però, era que calia posar en marxa el ventilador per distreure l’atenció del personal ja que en uns quants mesos hi havia
P.D. Aquesta manera de fer política convertint l’oponent en l’enemic no només es pròpia del nostre país. Malauradament, es troba en totes les democràcies en major o menor grau, es produeix d’aquesta manera una degradació de la política que pot donar origen a populismes de tota mena, com ha succeït recentment a Hongria amb Vicktor Orban i el seu partit Fidesz. J. J. Sanchez
“
Cuando empezaron a concentrarse los jóvenes, la gente, en definitiva, los indignados, para mucha gente de mi generación que habíamos estado contra la dictadura empezó un tiempo de esperanza: por fin la gente despertaba. Estaba de acuerdo con algunas de sus reivindicaciones, otras no, pero algo se empezaba a mover. Llegaron las elecciones y no se dio alternativas, no había programa de ideas y se fue diluyendo toda aquella ilusión de unos días. Personalmente me siento defraudada con los políticos, con la sociedad y hasta con el mundo, se me han caído todos mis mitos, comunismo, socialismo, instituciones sociales, la gente.... Ayer tuve un rayo de esperanza; escuché hablar a Mayor Zaragoza y dijo: “Ahora son los intelectuales, artistas, investigadores, catedráticos, economistas, los que han despertado y no van a parar.” Así sea.
“
Encarna Alcocer
“
Som un matrimoni d’aficionats als SEAT 600, amb ell em recorregut quasi tot Catalunya, i també una part del país Valencià, i així em pogut gaudir (apart del paisatge i la bona gastronomia) de tenir contacte amb moltes persones i poder fer bones amistats, que es molt important; apart que la seva historia en un moment donat va ser molt important per al País. Per nosaltres es el millor vehicle que tenim, per tot el que representa.
“
Lídia Vilà
*
Un cotxe que ha fet història Tot i que inicialment es van importar uns pocs exemplars, SEAT va iniciar la producció en 1957 a la Zona Franca de Barcelona, sobre la base del model italià i la venta s’inicià el 27 de juny de 1957. Fins al 3 d’agost de 1973, quan es va deixar de fabricar, es van produir més de 790.000 unitats, amb la qual cosa es va convertir en el primer automòbil produït en massa a l’estat espanyol, sent considerat el cotxe que va motoritzar el país. La demanda va ser tan gran que calia esperar mesos per obtenir-lo; en el mes de març, tres mesos abans del llançament, ja hi havia 300 000 comandes realitzades. El 1958 la seva producció es multiplicà gairebé per cinc, al passar de gairebé 2.600 unitats a més de 12.000 unitats. Cal tenir present que el 1950 el parc automobilístic a Espanya era d’unes 100.000 unitats; és a dir, uns 3,1 vehicles por cada 1.000 habitants. Amb el temps es va convertir en un cotxe popular i posteriorment objecte de desig de col·leccionistes i aficionats als automòbils clàssics. Wikipedia
El mico trampós La corrupció constitueix una càrrega per la societat i per això la persecució té una elevada recompensa potencial. Tanmateix el disseny de polítiques anticorrupció requereix en primer lloc la comprensió dels mecanismes que indueixen a la gent a corrompre’s. La majoria de nosaltres tendim a imaginar-nos molt honestos veient la corrupció com alguna cosa que implica altres persones. Però noves investigacions han demostrat que qualsevol pot ser corromput en qualsevol moment. De fet, (des del punt de vista evolutiu), l’aferrament a una postura moral es una posició irracional. Si tots fan paranys, llavors “agafar-se” a les normes ens deixarà amb la pitjor part, on el guany, sigui el que sigui, es traduirà tard o d’hora en l’èxit reproductiu. Així que és comprensible ser tan corrupte com es pugui alhora que s’exhorta al altres a ser honestos. Si som honestos gairebé sempre, només pot ser degut a una manca d’oportunitats d’enganyar. Això es el que indica una investigació recent de Samuel Bendahan i els seus col•legues del institut Federal Suís de Tecnologia de Lausanne. Van dissenyar un joc en el que els participants havien de repartir una suma de diners entre ells i el seus “treballadors”. En aquest joc hi havien tres opcions: elevar el salari dels seus treballadors al seu càrrec, mantenir-lo o finalment reduir-lo embutxacant-se la diferència. Aquesta última era l’opció “robatori”. En preguntar-los a l’inici del joc com es comportarien, amb prou feines un 4% dels jugadors van justificar l’opció del “robatori”. De fet, aquells amb un sol “treballador” es van abstenir de robar durant 10 partides successives del joc, que es va jugar amb petites quantitats de diners real. Però aquells amb tres “empleats”, la qual cosa els atorgava més poder i més guanys mitjançant manipulacions fraudulentes, aviat van deixar de costat la seva postura moral inicial. Després dels cinc primers jocs, el 20% van recórrer al frau i, en oferir-los més mitjans per beneficiar-se a costa dels seus empleats, al desè joc la xifra havia pujat al 45%. La influència corruptora del poder també ha estat demostrada per Joris Lammers de la universitat de Tilburg (Holanda) i Adam Galynski de la Universitat del Nord-oest de Chicago. Van preparar un grup de participants per sentir-se poderosos o impotents fent-los recordar un fet passat en el que haurien experimentat un d’aquests sentiments. Després van dividir cada grup en dos demanant a la primera meitat que valoressin actes hipotètics en una escala de moralitat mentre la segona meitat jugaven als daus en un recinte aïllat informant de la puntuació obtinguda a un ajudant del laboratori.
Les possibles puntuacions del joc de daus anaven d’un a cent, amb les puntuacions més altes aportant guanys més grans. Sent el joc de daus un joc d’atzar, els resultats mitjos haurien d’estar en torn al 50%, però en realitat va ser del 70% per al grup condicionat com poderós. Els individus que es sentien poderosos, diuen Lammers i Galynski, són més proclius al frau, però també més severs en la seva condemna dels actes immorals que els que es consideraven impotents. També van ser hipòcrites en considerar aquests actes menys reprovables si eren realitzats per ells que si ho eren realitzats pels altres. Però el poder no només proporciona més oportunitats pels actes fraudulents sinó que també influeix en la manera com pensem. Lammers creu que dóna lloc a una miopia moral: “comparo el seus efectes als del alcohol; l’alcohol fa més petit el nostre camp de percepció i també condueix a activitats pròpies del que podrien anomenar individus hiper-segurs de si mateixos i hiper-assertius” es per això que es parla de la embriaguesa del poder. Assenyala també que col•legues de la esmentada universitat de Tilburg dirigits per Maarten Boksem a la Erasmus University de Roterdam han monitoritzat l’activitat cerebral de la gent mentre era condicionada per sentir-se poderosa, i van trobar que s’activaven les àrees associades amb la desinhibició. El poder no és l’únic que treu les nostres tendències deshonestes. El distanciament psicològic també sembla facilitar la realització d’actes corruptes. L’especialista en Economia del comportament, Dan Ariely, de l’Institut Tecnologic de Massachussets (MIT) de Boston ha trobat que la gent defrauda més fàcilment amb tockens (fitxes pel transport públic nord-americà similars a les nostres targetes de transport públic) que es poden canviar per diners, que amb els diners mateixos. Actuar a través d’un intermediari és una altra manera de distanciar-se. El fet de contractar un intermediari ajuda a normalitzar l’acte alhora que hi ha la il•lusió d’una responsabilitat compartida. De fet, quan hi ha una cultura de la corrupció, aquesta gairebé sembla contagiosa. Danila Serra de la Universitat Estatal de Florida, a Tallahassee, treballant amb Abigail Barr de la Universitat d’Oxford (Anglaterra), va dirigir una sèrie d’experiments amb estudiants d’Oxford procedents de 34 països amb diferents graus de corrupció segons el CPI (Índex de percepció de corrupció, que mesura la corrupció percebuda d’un país). El que va trobar va ser que els estudiants procedents de països amb els pitjors índexs de corrupció tenien més probabilitat d’incórrer en actes de suborn. Barr i Serra van concloure que la nostra propensió es fortament cultural, reflectint les normes culturals del país en el que vivim. Quan Barr i Ser-
ra van repetir el seu experiment van trobar que la propensió d’una persona al suborn minvava com més temps feia que vivia a Anglaterra. Van fer també una observació intrigant que suggeria que alguns individus podien ser menys susceptibles a les influències corruptores que d’altres. “Els considerem com agents del canvi”, diu Serra. De manera semblant, l’abans esmentat Bendahan no troba característiques que protegeixin a la gent de les influències corruptores del poder. Una manera més prometedora de reduir els nivells de corrupció podria ser el reforçament dels elements dissuasius. Kurzban creu que la única raó per la qual la gent s’absté de fer paranys és perquè els altres podrien exigir-li comptes. El càstig certament funciona en els experiments de laboratori. A la vida real el càstig infligit per un parany tendeix a ser la desaprovació social que va des de l’ostracisme fins a la presó. Hi ha evidència que la mobilització de la desaprovació social pot reduir la corrupció. Per acabar, hem vist que la causa major de la corrupció és el poder (i el seus equivalents com els diners, el prestigi). Però també que hi ha gent que resisteix la influència de la corrupció. La única raó és el seu nivell ètic i moral. També existeix la pressió social. Malauradament, en la societat actual la força del poder és enorme, els nivells ètics i morals estan en el seu nivell més baix i la pressió social, excepte en els casos més sonats, és també mínima. Què hem de fer doncs? Si mirem els països amb menys corrupció trobarem que són relativament petits (com ara Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia, Singapur, entre d’altres), amb desigualtats socials mínimes y un gran sentit de comunitat, val a dir, amb una cohesió social gran i per descomptat valors ètics i morals. Així doncs, cal disminuir la influència aclaparadora de l’Estat Central, apropant el poder a la gent, donant més protagonisme als poders locals, més fàcils de controlar, afavorir les iniciatives legislatives populars que marquin el trànsit d’una democràcia representativa a una democràcia participativa, afavorir el enfortiment de les economies locals i una educació basada en l’autoesforç i el valors ètics i morals. Difícil? Segurament, com tot allò bo i autèntic. Però, com diu el proverbi xinés: per pujar a la muntanya més alta cal fer un pas.
Autor: J.J. Sanchez
L’ESPRAI MERAVELLÓS
En algun lloc, no sé si a prop o lluny, hi havia un país i un poble: Pica-soques de Dalt. A Pica-soques de dalt, o a Pica-soques, tal com en deien els del lloc, hi vivia en Feliu, un noi eixerit com tots els nois eixerits del món. Pica-soques era un poble, com molts altres pobles, ni gran, ni petit, amb cases, carrers, la plaça Vella i la plaça Nova (que no sé per quina mena de cosa, anaven canviant de nom), autobusos, fins i tot trens. Ja us ho podeu imaginar. El fum de les fàbriques de Pica-soques deixava gris el cel. I les oficines de Pica-soques, amb els seus papers, pressupostos i hipoteques, deixaven els cors grisos i seriosos, i la gent preocupada i sense alegria en el cor. De tant en tant, com a totes les ciutats o pobles, la gent es mudava i sortia a passejar amb la boca ampla, com la d’una bústia de correus. Però es notava que era perquè tocava i perquè esqueia. En el fons de molts cors només hi havia una preocupació, la preocupació per allò que era seu: la meva família, el meu cotxe, els meus diners, el meu… Les altres persones no comptaven, eren senzillament les altres, i potser fins i tot eren les enemigues; si les deixaves entrar una mica a la teva vida, a casa teva, al teu cotxe, corries el perill que s’ho quedessin com si fos seu. En Feliu s’ho mirava de reüll i sentia, en el cor alegre, la tristor de conèixer tant d’egoïsme. Un dia, fet i fet en Feliu va obrir de bat a bat les portes de casa seva, fins i tot va treure les frontisses. La gent deia : “És ben boig aquest, li ho prendran tot”. I fins i tot deien: “Anem a escarmentar-lo”, “Es pensa que ens pot donar una lliçó.” Però, va passar que com que en Feliu tenia la casa plena de joia, els qui anaven a xafardejar, a fer la guitza, o a robar, es trobaven que només se’n podien emportar una ampla rialla, o un somriure d’amic. “És ben estrany, en Feliu”, deien, i amb aquesta fàcil excusa el deixaren per impossible. Però una part del veïnat de Pica-soques, va deixar des d’aquell moment, una mica més oberta la porta de casa seva.
Però molts continuaven oblidant-se dels i de les altres: per això en Feliu va continuar a les malifetes. Es passejava pels carrers de Pica-soques amb un esprai i a totes les cantonades va pintar: “TU, ETS IMPORTANT”. Allò sí que era bo, fins i tot molts de Pica-soques, quan passaven per davant els cartells es treien el barret i somreien. Però en Feliu, al cap d’uns dies, va continuar la seva obra i escrivia: “LES ALTRES SÓN IMPORTANTS” ben bé sobre de les pintades anteriors. Allò era esgarrifós: “Les altres?” Urgentment s’havia d’acabar aquella comèdia. I van prohibir a en Feliu, que pensés, que obrís de bat a bat les portes, que digues la paraula “ELS i LES ALTRES”. En Feliu no va poder pintar més, però continuava pensant que els i les altres eren la cosa més important, per a ell. I va poder veure que unes quantes persones del seu poble, que havien llegit les pintades, obrien cada cop més les portes de casa seva i somreien i es treien el barret, no quan passaven davant dels cartells, sinó quan passaven pel costat les “altres”, “que eren i són molt importants”. Si voleu com a història o com a conte, aquest té un final ben babau. Però em sembla que és força veritat. Molts homes i dones, ens ho diu la història, han intentat fer veure, als altres, allò que és el més important, i que sovint oblidem. I els han fet callar. És el més fàcil. Jesús, o Sèneca, o Galileu, o Luther King o Joana d’Arc, i tants altres coneguts, o sense ser-ho. El que no es tant trist, sinó que omple d’esperança és que sempre, després d’un Feliu, han sorgit homes i dones amb les mans preparades i plenes d’esprais. ¿ I si ens decidicim tots plegats, a començar pintar carrers i places amb allò que és més important com: LES ALTRES, SOMRIU, AJUDA, JUSTÍCIA, LLIBERTAT, PAU, AMOR, AMISTAT, HONRADESA, AGRAÏMENT, COLOR… Rondalla Popular
OSTEOPOROSIS
como cuidarnos y saber prevenirlo
!
Se estima que 1 de 3 mujeres y 1 de 12 hombres de más de 50 años tienen osteoporosis. Y es responsable de millones de fracturas anualmente, muchas involucrando las vértebras lumbares. La fragilidad de fracturas de costillas es también común en hombres. Este es un padecimiento que afecta con mayor frecuencia a las mujeres de mediana edad a causa de que los huesos se debilitan y se quiebran. Con la edad se pierde más calcio y los huesos pierden masa ósea se vuelven frágiles y es más fácil que haiga fracturas. Las mujeres son más propensas a esta enfermedad que los hombres, debido a la menopausia, aunque algunas mujeres jóvenes también pueden padecerla, a causa de niveles bajos en grasa o a un peso corporal bajo entre otros. Para prevenir la osteoporosis es recomendable consumir alimentos ricos en calcio, como lácteos y derivados como el yogurt, helados quesos o verduras de hoja verde, como las espinacas , acelgas ,hortalizas también pescados blancos y azules, frutas, legumbres las carnes blancas o rojas el cuerpo humano necesita Vitamina D para absorber el calcio como el pescado o los huevos, ya que no todas las personas tienen el mismo nivel de absorción de alimentos. Debe evitarse el consumo de alcohol o la sal excesiva en las comidas porque aceleran la pérdida del calcio, el tabaco, la cafeína o llevar una vida sedentaria es importante hacer algo de deporte pero siempre moderado.
Medicación
Isabel Martínez
Los bifosfonatos son el principal tratamiento farmacológico, aunque en los noventa se descubrieron nuevos fármacos, como la teriparatida y ranelato de estroncio. Una recomendación es el uso de calcio con magnesio, ya que éste último ayuda en la absorción en los huesos, pues un alto porcentaje de esta enfermedad se debe a la falta de calcio. Últimamente se ha demostrado que la etiología de la enfermedad es una carencia de manganeso que desencadena la pérdida de calcio
! !
Calcio El calcio es requerido para soportar el crecimiento óseo, la reparación ósea y mantener la fortaleza ósea y es un aspecto del tratamiento de la osteoporosis. Las recomendaciones de ingesta de calcio varían dependiendo del país y de la edad; para individuos de alto riesgo de osteoporosis (post 50 años de edad) la cantidad recomendada por las Agencias de Salud de EE. UU. es de 1.200 mg por día. Los suplementos cálcicos se pueden usar para incrementar la ingesta dietaria, y su absorción se optimiza a través de tomar en varias y pequeñas (500 mg o menos) dosificaciones a través del día. El rol del calcio en prevenir y tratar la osteoporosis no está claro (algunas poblaciones con extremadamente bajas ingestas de calcio también suelen tener extremadamente bajas tasas de fractura ósea, y otros con mucha ingesta de calcio a través tanto de leche como de sus derivados pueden tienen mucha fractura de huesos).
Vitamina D Algunos estudios muestran que una gran ingesta reduce fracturas en los mayores, y la “ONG Iniciativa de Salud de Mujeres” halló que aunque el calcio más la vitamina D incrementase la densidad ósea, no afectaría las fracturas, e incrementando la formación de cálculos renales.
Ejercicio Múltiples estudios confirman que los aeróbicos, el bajo peso, y los ejercicios de resistencia pueden mantener o incrementar la densidad ósea (DO) en mujeres postmenopáusicas. Muchos investigadores han evaluado que tipos de ejercicio son los más efectivos en mejorar la DO y otras mediciones de la calidad ósea, sin embargo los resultados varían. Un año de ejercicios regulares logra incrementar la densidad ósea y el momento de inercia de la tibia proximal28 en mujeres normales postmenopáusicas. Caminatas, entrenamiento gimnástico, stepping, jumping, endurance, y ejercicios de fuerza, resultan en un significativo incremento de las densidades óseas de L2-L4 en mujeres osteopénicas postmenopáusicas. Y los ejercicios de fuerza mejoran específicamente el hueso radio distal y suben las densidades óesas. Los ejercicios combinados con otros tratamientos farmacológicos como terapia hormonal sustitutiva (THS) ha mostrado incrementar la densidad ósea más aún que con la THS sola. Font: wikipedia
BIBLIOTECA | Jaume Perramon
La Lluïsa Font, usuaria i voluntària des de fa 8 anys a la biblioteca (actualment està informatitzant el fons de l’arxiu Ramon Estrada) ens recomana la novel.la “El tiempo entre costuras” de l’escriptora María Dueñas. Ens explica que és una lectura recomenada per la seva mare que és una gran lectora. La novel.la reflecteix el món d’un taller de costura en diferents ambients (Madrid, Tànger i Tetuan). La protagonista marxa de Madrid els mesos previs a la Guerra Civil espanyola al costat del seu amor passional que més endavant l’abandona. A partir d’aqui se li encadenen una sèrie de vicisituds amb la justicia i de deutes que solventa a través de l’ajuda de gent i guanyant-se la vida cosint. Al tram final, la novel.la pren una nova dimensió en la que la protagonista es converteix en espia i adquireix un registre d’intriga.
María Dueñas Vinuesa (Puertollano, Ciudad Real, 1964) és doctora en Filología Anglesa i profesora de la Universitat de Murcia. Aquesta és la seva primera novel.la. Títol: El tiempo entre costuras Autora: María Dueñas nº de pàgs.: 631 Editorial: Planeta Any: 2009
LES RECEPTES DE LES ESCODINES Receptes fàcils, senzilles, i sobretot: molt nostres.
Crema de pastanagues i pollastre “Us proposo una recepta de cuina molt adequada en temps de fred, també econòmica i un bon aliment per els nens i persones grans.” Conxita Bacardit Ingredients: 2 o 3 pastanagues per persona 1 pit de pollastre (per quatre persones) 1 porro 1 patata 1 cullerada gran de margarina 1 raig d’oli i sal 1 ampolleta de crema de llet
Després de pelar i trossejar les pastanagues, és posen a bullir amb una olla i que l’aigua les cobreixi. En una paella amb la mantega i l’oli, s’hi posa el porro tallat ben petit, és deixa rostir sense que és torri, llavors s’hi afegeix el pit de pollastre tallat a daus, la sal i s’acaba de rostir. Quan te un color daurat, és tira a l’olla de les pastanagues i que segueixi bullint fins que aquestes siguin cuites . Llavors és passa pel turmix ben triturat, si cal, rectificar de sal i si és massa espessa s’hi pot afegir una mica d’aigua i la crema de llet. Tornar a triturar una mica més i servir ben calentó. Si en lloc d’aigua teniu una mica de brou, encara és més gustós.
Una petita història
(amb una gran lliçó final)
En un petit poble hi vivia un pobre infeliç, de poca intel·ligència que tothom el coneixia com el tonto del poble. Vivia fen encàrrecs i petits serveis a canvi d’unes monedes. En el bar, un grup d’homes sovint el cridaven i l’hi oferien dues monedes perquè escollís una d’elles. Una era més gran de 50 cèntims, l’altre més petita però de més valor, un euro, ell sempre triava la més gran i marxava content sentint les rialles d’aquells homes. Una persona que havia observat aquest joc varies vegades, se l’hi acostà un dia i li va preguntar si encara no s’havia donat compte que la moneda més gran era de menys valor. Ell l’hi va respondre. Ja ho sé senyor, la gran val la meitat del valor de la petita, però el dia que triï l’altre, el joc s’haurà acabat i ja no em donaran cap més moneda. - Aquesta història és podria acabar aquí, però se’n poden treure moltes altres conclusions molt profitoses. Primera_ No sempre és tonto aquell que ho sembla. Segona_ Qui son els veritables tontos de la historia? Tercera_ L’ambició de aconseguir el diner més ràpid i fàcil, pot tallar la teva font d’ingressos. Quarta_ Podem viure be i ser feliços, encara que els altres no tinguin una bona opinió de nosaltres. Per tant el que més importa no és el que pensen els altres, sinó, el que un pensa de si mateix La verdadera persona intel·ligent, és la que aparenta ser tonto, davant d’un tonto que vol aparentar ser intel·ligent.
ANÒNIM
El què no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú
Des del Punt d’atenció i mediació veïnal de l’AVV Escodines s’aposta per a la mediació comunitària, la qual s’entén com un procés d’acostament entre les persones que permet situar-nos al punt de vista de les altres per tal de trobar vies d’acord que siguin compartides per a totes les parts implicades en els problemes o conflictes. Alguns dels problemes majoritaris al barri són: l’estacionament indiscriminat, l’acumulació de deixalles i brutícia, la velocitat que agafen els cotxes en alguns trams, etc. Certament ens trobem en un barri abandonat urbanística i cívicament, amb obres pendents d’acabar i falta d’espais verds, manca de contenidors... Però no es tracta de fixar-nos únicament en les mancances i instaurar-nos en la queixa, sinó que cal fer una lectura més participativa i preguntar-nos què podem fer cada veí i cada veïna per contribuir a crear un barri millor per viure-hi.
els horaris de la deixalleria, reduir la velocitat en els carrers considerats residencials o peatonals, estacionar només on sigui habilitat per fer-ho i sobretot respectar els senyals de persones amb dificultats de mobilitat... Coses que poden semblar tan senzilles, però que paradoxalment són poc respectades. I segur que tots i totes podem fer un esforç per millorar-les. Per això, entenent que fer en un barri net, cívic i tolerant és cosa de tots i totes, demanem responsabilitat i compromís al veïnat per tal de construir un barri amb un ambient cívic, de respecte i cohesió social. Tot i tenir en compte que vivim en un món i en una societat molt exigent, competitiva, accelerada, individualista i que deixa poc temps per pensar en les altres, cal que frenem expressament i que ens aturem a reflexionar en les seves conseqüències de les nostres accions. I si creiem que podem crear molèsties, canviem-les. És a les nostres mans.
Per això des del Punt d’atenció de l’AVVE volem remarcar la importància de pensar En altres paraules: en les conseqüències dels nostres actes El què no vulguis per tu, i en fer l’exercici de canviar aquells mals no ho vulguis per ningú. vicis que es fan sense pensar en les altres persones. Es tracta d’utilitzar les papereres i els contenidors, conèixer i respectar
CRÒNIQUES
VOLUNTÀRIES
Els voluntaris i voluntàries de les Escodines ens expliquen les seves experiències. Hola, me llamo Isa y quiero hacer un artículo hablando de mi experiencia de voluntariado: Hacia tiempo que buscaba algo, a través de la Associació de Veïns i Veïnes de les Escodines donde desde hace unos años hago actividades, como trabajos manuales, informática, el aula de coneixement y también soy voluntaria (sobretodo de actos puntuales como en las fiestas, las Enramades, etc.) y quería realizar voluntariado en hospitales, porque yo buscaba algo que me llenara a nivel personal por eso me dirigí al Punt d’Atenció donde me informaron de las distintas opciones que había y a así me surgió la oportunidad y me pusieron en contacto con la coordinadora del voluntariado de la Fundació Althaia de Manresa. Hablemos durante un largo rato, me puso un video para ver como funcionaban los diferentes proyectos y a partir de ese momento no lo pensé más. Me dije: “Isa, ¡adelante!”. Y así es que empecé a realizar voluntariado acompañando a personas enfermas del hospital. Tengo que decir que los primeros días iba con un poco de miedo y por eso me acompañaba una voluntaria con una larga experiencia.
Desde mi corta experiencia me gustaría remarcar los momentos buenos, que son muchos, puesto que en realidad hay momentos que no sabes quien cuida de quien. En ningún momento me he arrepentido de haberme integrado en este gran grupo de voluntarios y voluntarias, ya que todas trabajamos por un mismo fin. Aunque a veces te puedes encontrar con dificultades y es preciso un tiempo para familiarizarse con las personas con quine trabajaras, en general se trata de una tarea muy agradecida: las persones que acompañamos se preocupan de nosotras , nos cuentan historias, nos tratan con cariño e incluso nos dan las gracias... Desde aquí os animo a todos i todas que a que experimentéis esta bonita experiencia y gratificante como es el voluntariado. “Esto hay que vivirlo”. Una voluntaria
Immigració: crisi econòmica o desinformació Arcadi Oliveres, economista espanyol i un reconegut activista per la justícia social i la pau digué moltes coses importants quan es va referir als immigrants. Perquè si sabessin en tots els sentits què representa la immigració ens veurien de una altre manera. En arribar la crisi econòmica, un 65% dels espanyols va veure amb mals ulls la arribada dels immigrants. Ara que estem en ple boom de la crisi econòmica el percentatge es encara més elevat (el 83%), tot i que estiguin equivocats i no ho pensin per qüestió de mala fe. Perquè la gent no té mala fe sinó que probablement té aquesta opinió per una qüestió de mala informació. Si coneguéssim la historia de la humanitat, entendríem millor el que signifiquen les migracions, perquè des de que l’home es home i la dona es dona no hem fet cap altre cosa que voltar per aquest món de Déu buscant el millor indret per viure-hi. A Europa hi ha aproximadament 30 milions d’immigrants, però al segle XIX d’Europa van marxar 80 milions d’europeus emigrant cap a Amèrica, l’Índia i Sud Àfrica. Això tenia molta més importància en aquella època. La sortida de 50 milions de persones d’Europa amb la població europea del segle XX que la població europea d’ara es diferent. El primer que hem de conèixer per parlar d’immigració es una mica d’història ja que fa uns anys d’Espanya també va emigrar molta gent cap a altres països a la recerca de millorar la qualitat de vida. Avui dia podem afirmar que la immigració
resol tots els problemes econòmics d’Espanya. Resol el problema de l’envelliment ja que l’índex de vellesa es molt elevat i el de natalitat massa baix. Perquè un país funcioni ha d’haver-hi naixements, i la immigració influeix molt en aquest indicador demogràfic. La ONU (Organització de les Nacions Unides) té molt ben estudiat el tema i perquè Espanya pugui tenir una piràmide poblacional equilibrada necessita renovar-se amb noves ciutadanies. Segons un estudi de la ONU, de l’any 1999 fins a 2020 a Espanya li caldria l’arribada de 155.000 immigrants nous per any. No obstant, un recent estudi de Caixa Catalunya, va esmentar que l’estudi ha de continuar amb el sistema de població actual, i que si en dos anys sortim de la crisi, a partir de llavors i fins el 2025, caldria que arribessin a Espanya 250.000 immigrants nous per any. Des de el punt de vista econòmic la immigració es rentable i beneficiosa per al país. La Moncloa ha dut a terme un estudi sobre un balanç econòmic sobre immigració que ha estat publicat pel govern. La immigració genera ingressos perquè un immigrant legal paga i cotitza a la Seguretat Social i es fan descomptes de IRPF i de la nòmina. Si no té documentació legal també paga impostos indirectament, consumeix en alimentació, combustible i d’altres moltes coses mes a part de les
de primera necessitat per viure dignament en un país. El govern contribueix a aquest guany atorgant-nos protecció social, sistemes educatius, beques de menjadors, etc. Si bé estem tan desinformats, ara sabrem que l’aportació de la immigració és gran i necessària per a que funcioni aquest país, ja que el govern rep 6 mil milions d’euros nets l’any, i cada un dels habitants autòctons de Espanya rep de regal 105 euros l’any gràcies a la immigració.
Per això i per resumir-ho quan parlem de immigració hem de conèixer una mica d’història, i d’aquesta manera podrem entendre el benefici i l’aportació que fem en un país lliure i democràtic com és Espanya.
Ximena Camacho
Dibuixos dels nens de la Biblioteca Cada edició publicarem un dibuix d’un nen o nena de la biblioteca, son petits artistes en potència!
Nissrine, 7 anys
MARÇ Diumenge 4
CALENDARI D’ACTIVITATS AVVE ESCODINES 2012
Dimarts 6 nes”. Dissabte 24
En motiu del dia de la dona treballadora, sessió especial a l’Aula del Coneixement “Filosofia i DoSessió de cinema al Club de Jubilats.
Divendres 30 de febrer. Dissabte 31
Calçotada popular.
Club de lectura a la biblioteca. Títol per definir el 24
Diada del soci/a.
ABRIL Dilluns 23 nec.
Diada de Sant Jordi. Alliberament de llibres a Sant Domè-
Dimarts 24
Lectura de poesies. Aula del coneixement.
Divendres 27 Dissabte 28
Acte poètic musical. Club de lectura.
Sessió de cinema al Club de Jubilats.
Diumenge 29
Diada de Sant Marc
MAIG Dimarts 1
Excursió a Montserrat.
Divendres 25
Club de lectura a la biblioteca.
Dissabte 26
Sessió de cinema al Club de Jubilats.
Març: Temàtica: parlem de “filosofia” Dia 6: perquè no s’esmenten “dones filosofes”, en la història del pensament filosòfic?
CALENDARI D’ACTIVITATS AULA DEL CONEIXEMENT
Dia 13: Quina és avui la relació entre la Filosofia i la Ciència?. Dia 20: Quins son els plantejaments filosòfics possibles sobre Déu?. Dia 27: On i com incideix la Filosofia en la societat actual?. A càrrec del Sr. Constantí Mas (filòsof). Abril: Temàtica: “literatura catalana” Dia 10: poesia de Josep M. de Segarra en el seu 50 aniversari de la seva mort A càrrec del Sr. Lluís Calderer (crític literari) Dia 17: parlem de Josep M. de Segarra. Dia 24: lectura de poesies a la Biblioteca Maig: Temàtica: diversa .... Dia 8: Visita a Montserrat Dia 15: Montserrat: una muntanya, un santuari. A càrrec del Sr. Francesc Villegas (historiador) Dia 22: teràpia amb els Animals Dia 29: taula rodona sobre L’Educació. Escola del Xup i Escola ITACA. Juny: Temàtica: Dia 5: Què és el IOGA? A càrrec de Isabel Palazon (professora) Dia 12: “Santuaris marians del Bages amb tradició remeiera”. A càrrec del Sr. Francesc Villegas (historiador). Dia 19: “L’Any de Pere Calders”. A càrrec del Sr. Jordi Estrada (professor ESO).
LA CODINA DIGITAL: LA REVISTA DIGITAL DE LES ESCODINES
EDITA:
Tots els textos son propietat dels seus autors. Fotos propietat de Jaume Avilés Disseny i maquetació: Pau Adelantado | pauadelantado@gmail.com L’AVV Escodines no es responsabilitza ni comparteix necessàriament les opinions dels textos. AVV Escodines, 2012. www.escodines.cat
COL·LABORA