AMICS I AMIGUES DEL FONDO, SANTA COLOA DE GRAMENET ANY 2018 NÚM. 16
Maneras diferentes de vivir la Navidad uando pensamos en la Navidad no sé si somos conscientes de que no todo el mundo la pasa de la misma manera. Pienso en las personas que están sin techo pasando frio, o en algún albergue que en esos días los han acogido para que no se mueran de frio en la calle; por las mañanas desayunan y comen solos en algún centro, sin el calor de su familia. Y en los ancianos que están en una residencia: les hacen el menú especial de Navidad, muchos de llos faltados del cariño de sus hijos y nietos… Nadie tendría que pasar estos días sin compañía. Pienso en los refugiados que viven en malas condiciones, algunos con sus familias pero no en su hogar, sino en tierra extraña, sin que ningún país los acepte. Hay padres que ven que sus hijos no tendrán ningún futuro, niños acogidos en centros con el amor de los cuidadores pero separados de sus familias. Mujeres maltratadas, algunas con hijos, escondidas para que sus parejas no las encuentren. Hay muchas personas que no son felices, y en Navidad aún menos, y me pregunto qué derecho tengo yo más que ellas, para tener la fortuna de vivir estas fiestas rodeada de mis familiares, y gozar de su amor y cariño. / Joana IMBERNÓN 1
Llorenç Serra, als 50 anys lorenç Serra i Badosa (1913-1918), Durant els seus mandats la ciutat va experimentar un notable creixement i millora en la seva configuració urbana. Ha estat considerat el millor alcalde de la ciutat fins aleshores. Ell i la seva família era masover de la gran finca de la Torre Balldovina, propietat de la família Sagarra, que hi passava els estius. Això els va assegurar una posició econòmica benestant i el reconeixement dels seus veïns. Es va casar amb Marieta Serra Galí, filla dels propietaris de la carnisseria Cal Nen. Van tenir deu fills, tot i que la meitat van morir abans de complir els 6 anys. El dramaturg Josep Maria de Sagarra en les seves Memòries va escriure “Els nostres masovers de Santa Coloma no eren uns masovers pelats, tenien una certa categoria, i el Llorenç arribà a ser un dels homes més notables en el clima de la meva adolescència. En tot l’enrenou agrícola de la casa, Llorenç tingué una participació tan important com la de l’amo; ell menava, pel seu compte, més de la meitat del regadiu i disposava d’una vintena de jornalers”.
la Diputació de Barcelona i des de 1914, de la Mancomunitat de Catalunya. El 31 de desembre de 1913 es va col·locar la primera pedra del pont que havia d’unir les dues ribes del Besòs, i que s’inaugurà el 1915, durant la Festa Major. El 1910 es va ampliar l’Ajuntament per dalt, i a la banda dreta de la casa consistorial es van habilitar unes dependències per allotjar el Jutjat i l’Escola Nacional. Va instal·lar un rellotge a la façana de l’Ajuntament, es remodelà el cementiri i l’escorxador, i es va obrir el primer laboratori municipal i es va començar durant el mandat de Serra, el maig de 1912, la construcció de la nova església Major. A primers de 1916, la Mancomunitat de Catalunya adquirí els terrenys de la finca de Torribera per a edificar un hospital per a malalts mentals, que no s’inauguraria fins al 20 d’octubre de 1930, mort ja Llorenç Srra a causa d’una grip, el 9 de setembre de 1918, als cinquanta-dos anys. Extret de Viquipedia.
Activitat política Abans de ser alcalde va adquirir experiència en la gestió pública com a dipositari dels fons municipals i després com a membre de la comissió encarregada de fer el repartiment de la contribució territorial urbana. Fou nomenat alcalde de la vila l’1 de gener de 1906, després d’obtenir els vots de 7 dels 9 regidors del consistori, com a representant de la Lliga Regionalista, en oposició al Partit Radical, fundat per Alejandro Lerroux, que a Santa Coloma s’agrupaven, primer, al “Cafè d’Abaix”, situat al carrer Major, i més tard a una taverna del carrer de J. A. Clavé anomenada “Cal Coronel”. Tingué una bona relació amb Enric Prat de la Riba, President de
2
l’Heura Membres del CNL l’Heura amb representants de les entitats convidades, entre les quals les del nostre barri: Escola d’Adults, castellers Laietans i Fòrum-Grama - Amics i Amigues del Fondo.
Homenatge a Pompeu Fabra quest any se celebren una multitud d’actes en reconeixement i homenatge a Pompeu Fabra, definit com “el seny ordenador de la llengua catalana”. Josep Pla digué d’ell que és l’home més gran de Catalunya perquè es proposà l’obra colossal de salvar la llengua i ho aconseguí, amb el reconeixement general de tot el país. A Santa Coloma també s’han fet diversos actes i no creiem que hi hagi ningú mínimament coherent i objectiu, que negui el valor fonamental de la llengua, no solament en l’aspecte cultural sinó, aquí a Catalunya, com l’element vertebrador de la nostra societat que, al llarg de molts segles, ha acollit persones foranes amb cultures i parlars ben diversos que, gràcies a la llengua catalana, s’han sentit partícips de la cultura del país. Potser intuint-ho, quan als anys 60-70 aterra a Santa Coloma la gran onada migratòria procedent d’Espanya, davant el perill que el català fos la llengua només dels catalans autòctons, un grup de colomencs i amb el suport de la Generalitat i de l’Ajuntament, es basquejà perquè en l’escola el català fos la llengua de tots els infants, de manera que va néixer el model de la immersió lingüística, reconegut avui com el medi providencial perquè la llengua no divideixi als ciutadans. Cal, ara, que més enllà de la llengua sigui la preocupació pel futur de Catalunya l’objectiu a perseguir, procurant que aglutini tots els catalans, sigui quin sigui el model de pais que defensin. Santa Coloma no pot viure al marge del gran debat sobre el futur de Catalunya, menys quan Espanya hi posa tants obstacles./ Jaume-P. SAYRACH
3
4
En celebració dels 50 anys de la fundació de la revista Grama publquem un extracte de l’escrit de l’Odei A.-Etxearte en el que explicà la descoberta que en va fer, quan estudiava el batxillerat. Tant Grama, com Fòrum-Grama tenen una estreta vinculació amb el Fondo; joves del barri, i el capellà de la parròquia hi van tenir un paper decisiu
Grama Treball de recerca:
Foto: JPS, any 2000
aig llegir tots els números de la revista, vaig classificar els articles i, en acabar les vacances, Grama ja era una part més viva de mi, perquè me l’havia fet meva. Les imatges d’aquella ciutat desbordada per l’arribada massiva de la població, els carrers anàrquics, les imatges de la gent, la lluita constant… se’m presenten com a records inesborrables quan camino per alguns racons de la ciutat, que havien estat immortalitzats als anys setanta en fotografies de la revista. La redacció del treball la recordo especialment perquè va ser, ja un cop començades les classes, que vaig conèixer a Jaume-P. Sayrach. Sempre recordaré la primera impressió, quan vaig veure la imatge real d’una forma que havia llegit moltíssimes vegades. I, de fet, a mi ja em va semblar que el coneixia, perquè el seu nom feia temps que formava part de la meva vida. Una sensació semblant vaig tenir amb l’Eugeni Madueño, aquest cop impressionada també per fer-li l’entrevista en un diari gran com La Vanguardia. Amb Grama vaig endinsar-me en una part de Santa Coloma que desconeixia, i això sens dubte m’ha fet estimar una ciutat que abans se’m presentava com un simple lloc per viure, tant a prop i tant allunyat alhora. Ara, un cop enquadernat el treball, me’l miro perplexa i me n’adono de tot el que he après, i també de com ha influït en mi. Mentrestant no puc evitar pensar en una gran i llastimosa paradoxa: la mort d’una revista que va lluitar per la democràcia i la llibertat, en mans d’uns partits que no van saber valorar-la com era: el patrimoni de la unitat ciutadana. Em pregunto per què portats pels seus estretes interessos polítics no ajudaren una institució que volia ser veu de tots els corrents i opinions democràtiques de la ciutat. Van deixar-la morir sense immutar-se, oblidant el servei que havia prestat durant molts anys.
Odei ANTXUSTEGI-ETXEARTE, Fòrum-Grama núm. 39, pàg. 26 juny de 2000
5
Els redactors del Butlletí En el Fondo us desitgem a tots vosaltres i en especial als vostres nens i nenes, que disfruteu de les festes de Nadal i que comenceu l’Any Nou 2019 amb alegria i optimisme. Los redactores del Boletín En el Fondo os deseamos a todos vosotros y, en especial a vuestros hijos hijasy niñas, unas muy buenas fiestas de Navidad y un buen inició de Año Nuevo. “
” 2019
We wish you a Merry Christmas and a Happy New Year
Pessebre de la plaça de la Vila L’Ajuntament ha muntat el pesebre a la plaçadelaVila en la representació tradicional: amb el nen Jesós, els .seus pares Maria i Josep, els llegendaris bou i mula.i, en actitud reverencial, els Reis o Mags d’Orient. Els acompanya algún pastor. Completa aquesta representació nadalenca la imatge de l’arbre de Nadal (l’avet), en una forma moderna: un con esprimatxat que si bé amb la llum diurna xoca força, al vespre, ple de llumetes, fa molt bonic. Al costat del betlem s’hi han penjat dels arbres unes tires com banderoles, en les que qui vol hi penja en petits papers la seva felicitació nadalenca.
6
Cinquanta anys de l’IES Puigcastellar L’any 2018 també s’ha celebrat el 50è aniversari de la fundació del primer institut escolar de Santa Coloma, el Puigcastellar, familiarment anomenat el Puig. En acabar l’any pengem a la nostra Plaça del Rellotge aquesta nota, no tant per acomiadar la celebració, sinó que, reproduint el bonic cartell de Paula Pérez, alumna de 2n d’ESO, volem subratllar la important tasca de futur, que ha fet, i continuarà fent, el Puig. La riquesa de llum i color del cartell n’és una preciosa imatge.
Diàlegs a la Riba del Besòs
Fira de Nadal
Impulsats pel Casal del Mestre i Fòrum-Grama, dijous 29 de desembre al local Pompeu Lab tingué lloc el debat sobre la “Santa Coloma dins de la gran Barcelona. Espai Metropolità”, el primer d’un cicle de tres trobades, organitzades per la nova entitat Diàlegs a la Riba del Besòs, promoguda per Fòrum-Grama i el Casal del Mestre. Moderada per l’Albert Fabà, la sessió començà amb la disertació del gegògraf Ernest Ruiz, que després debateren els assistents reunits en grups. En acabat, cada grup va exposar les conclusions a les que havien arribat. Una experiència que comença amb bon peu, amb l’objectiu de crear una plataforma de pensament en la nostra ciutat.
Esos días la plaça del Rellotge se ha visto animada, como en años anteriores, por las paradas de la feria navideña, que ofrece al público desde las tradicionales plantas de hojas de color rojo hasta toda clase de productos decorativos para hacer presente esas fiestas en las casas de los vecinos. Un alto abeto compite en altura con el viejo reloj que da nombre a la plaza y que, tal vez cansado, no llega a adaptar las agujas de un lado y otro a la hora oficial.
7
La Dama del Fondo s’esquerda La Dama del Fondo, obra de l’escultor Yago Vilamanyà, mostra una colla d’esquerdes que tot i que encara no creen una gran alarma sí són indici que l’estàtua pateix. Creiem que seria prudent que tècnics especialistes l’examinessin, per si cal prendre mesures. La Dama és l’element escultòric més gran del barri, una peça contundent i bonica que ha esdevingut molt familiar. Hi ha qui l’anomena “la mare de la mainada” perquè els nens i nenes que acudeixen a la plaça del Rellotge sovint hi pugen i en baixen, o hi passen estones enfilats. Es pot dir que és una obra d’art que ha aconseguit confondre’s amb la gent del barri, cosa que la fa molt estimable.
Grama, 50 anys després Video de Josep Pitarque El 19 d’aquest mes de desembre, a dos quarts de vuit del vespre i a la Biblioteca Salvador Cabré-Singuerlín hi ha programada una sessió dedicada a la revista Grama, als 50 anys de la seva fundació. Hi intervindran homes i dones que van viure aquella insòlita experiència i es presentarà el vídeo i un quadern que recullen el testimoni de persones pròximes a Grama. Amics i Amigues del Fondo s’uneix al record i a l’homenatge, oimés perquè Grama va néixer en certa manera al Fondo, i va rebre un impuls important de part de nois i noies del barri. En el present butlletí hi reproduïm un text d’Odei A.-Etxearte en el que narrà l’any 2000 la descoberta que va fer de la revista, essent molt jove. Afegim :Eugeni Madueño, aleshores veí del barri del Fondo, els a aquest nostre senzill record unes paraules anys de Grama, revista de la que va ser director i incomde Xavier Valls i Bauzà (Ràdio Gramenet, bustible propulsor 1984), sobre la revista: “Grama és una revista única que reflecteix una manera de ser concreta, directa, que combina aquestes ganes d’acció directa que té la gent del món treballador amb la petita anècdota humana, emprant un llenguatg molt propi. Crec que aquest periodisme que solament trobarem a Grama és una de les primeres destil·lacions de la manera de ser de Santa Coloma”. No cal dir que recomanem que us baixeu el magnífic video que ha fet Josep Pitarques, amb la col·laboració de les persones que formen part de Gtv, que porta anys recollint informàticament els moviments i activitats sobresortints de la vida sociocultural de la ciutat, amb els seus protagonistes. En l’elaboració del citat documental (que consta de diferents videos, hi ha col·laborat, com smpre, la infatigabe Elvira Ruiz i en aquest en particular, l’Agustina Rico..
8
Ramon Soldan Per què sóc naconalista Entrevista publicada a Fòrum-Grama número 37 (abril 2000) que, pel seu interès i “actualitat”, us oferim.
ns trobem amb Ramon Soldan, col·laborador de la revista FòrumGrama, convençut defensor de l’opinió que Catalunya és una nació. L’entrevistem perquè ens expliqui com va arribar a aquesta idea, essent així que és fill de pares no catalans, com es desprèn dels seus cognoms. És en la primera cosa que ens fixem. - Ramon, el cognom Soldán d’on ve? - És un cognom àrab. En castellà . Soldán és sinònim de sultán... - El teu pare era àrab? - No, andalús, de Carrión de los Céspedes (Sevilla). - Hi has viscut, a Sevilla? - Cada any hi vaig. És un poble petit que m’agrada molt. Els parents que hi tinc són cosins tercers... Vaig a casa dels meus padrins; amb ells és com si estigués amb els meus pares.
- L’ambient de casa teva deu haver estat castellanoparlant... - Sí, jo a casa meva parlo en andalús. Vaig estudiar a l’Acadèmia Fuster, l’ensenyament era bastant en castellà. I no sols l’ensenyament, també l’esperit.
- Et diuen el catalán? - No, alguns em diuen el polaco... - T’hi sents foraster? - Sé que sóc d’una terra diferent, però hi tinc les arrels. Algú, gent gran sobretot, em diuen que sóc mig andalús i mig català.
- I com vas esdevenir catalanista? - Sóc català perquè he nascut aquí. Catalanista? Nacionalista? Suposo que ho sóc per les circumstàncies històriques. Si el meu país fos normal, com els de la resta del món, no tindria necessitat de dir-me nacionalista. En viure sota una opressió nacional se m’obliga a prendre partit.
- I els González? - Tinc entès que és un cognom castellà però la meva família materna també és andalusa, localitzada entre Granada i Còrdova. De Montefrío.
- Quin procés has viscut? - Jo, de petit, trobava estrany que quan anava a Andalusia allà els meus cosins només tenien una llengua, com als països normals. Em preguntava per què nosaltres en tenim dues. I, d’acord amb la història que m’havien ensenyat, em deia que per què no eliminàvem la llengua catalana per ser com
- Ramon Soldan i Gonzalez... Amb quants accents ho escrius? - Uf. Ramon no l’accentuo mai; Soldan, depèn del dia; és castellà, en català seria Soldà. El González el poso amb accent tancat, en castellà.
9
la resta de pobles d’Espanya.
Passa a tots els països, però és clar que els que ho pateixen més són els països sense estat.
- I? - En llegir la història de Catalunya em vaig adonar que partíem d’una falsedat, que allò del “Tanto monta, monta tanto”, dels Reis Catòlics era mentida. La unitat de l’estat espanyol és un fet posterior, Catalunya ja era una nació, i a partir dels Reis Catòlics es va veure oprimida. Té el dret de decidir si vol pertànyer a Espanya o no.
- Quin és l’àmbit de la nació catalana? - Jo crec en els Països Catalans. Però el que mai no hem de fer és forçar-los amb estructures d’opressió, com fa l’estat espanyol amb nosaltres. Amb ells hem de fer estructures federals. Però ho han de decidir ells. - Què penses del bilingüisme? - Els països són monolíngües, un tret definitori d’una nació és la llengua, una sola llengua. El bilingüisme, com el trilingüisme, es dóna en les persones i és una cosa bona, però la nació té una sola llengua.
- A quina edat ho vas pensar? - Cap als 14 anys, però les preguntes sobre la llengua són de força abans. Va sobtar-me l’afirmació d’un professor de català que va dir que Catalunya era un país. No em quadrava. Va afegir que era una nació sense estat. Això em va portar a la història de Catalunya i vaig entendre totes aquestes qüestions.
- Com suportes la doble fidelitat: als orígens espanyols i a l’opció catalana? - Jo no sóc espanyol, els meus pares sí perquè ho volen ser. Jo, en un país normal, podria adoptar la doble nacionalitat. Però no en la situació actual. És més, sento una relació més propera amb la Catalunya Nord que no pas amb Aragó. A Perpinyà sóc al meu país mentre que a Saragossa, no.
- Què vol dir que és una nació? - És complicat perquè hi interfereixen els interessos d’altres països. Els espanyols intenten deformar el significat d’aquests termes. Una nació, com diuen els romàntics alemanys, és el país. El país es caracteritza per factors geogràfics, històrics, culturals, lingüístics, religiosos... La nació hi afegeix un parell de conceptes: en primer lloc, la consciència de ser nació, i en segon lloc, la voluntat de ser-ho.
- Has estat a França, a Espanya, a Centreamèrica... Com conjumines l’amor universal amb l’amor a la teva petita terra? - L’universalisme ha de partir necessàriament de l’individualisme, altrament parlaríem d’homogeneïtzació. L’universalisme ha de significar un collage de cultures, una interculturalitat. L’universalisme no és que tothom visqui i pensi igual, sinó que totes les cultures estiguin en peu d’igualtat.
- Hi entra la llengua? - Sí, sí; depèn del territori. En el cas de Catalunya és fonamental. Com deien els alemanys, la llengua és l’esperit de la nació. En el cas d’Euskadi no seria tant així, seria més una qüestió de sentiment.
- Ara ja no suprimiries el català per entendre’t amb els espanyols? - No. Però crec que hem de caminar cap a un esperanto, no l’històric; però sí una llengua comuna, a més de les llengües particulars. Una llengua per a tot el món, que podria ser l’anglès.
- La llengua és el principal valor? - Jo el valor el dono a la cultura. La cultura és la manera d’expressar-se de les persones i dels pobles, la seva identitat. - La globalització la posa en perill? - Sí, però no la globalització en si, que és una cosa bona, sinó l’homogeneïtzacio. Ho vaig veure a Guatemala. Els indígenes es dividien entre els que estan a favor de la modernització i els que temen que l’occidentalització arruïni la seva cultura.
- Com veus la salut de la llengua? - No hi ha una situació homogènia. És diferent aquí, a València, a Catalunya Nord... Al Principat el problema el tenim els catalanoparlants, es practica poc el bilingüisme passiu. Això fa que es pugui viure a Catalunya
10
sense saber català. És una situació anormal; un problema. Hauríem de ser més valents en la integració de la gent de fora.
- Han heretat l’espanyolisme dels seus pares. Mai no se’ls ha parlat de la Guerra dels Segadors, o del decret de Nova Planta...
- No es pot crear una fractura social? - No, perquè tothom parla la llengua que vol. Es tracta que tu parlis sempre en català. Avui els nens ja l’aprenen a l’escola i quasi tothom l’entén. És el procés que es va seguir a Finlàndia i al Quebec. El problema és que aquí no tots els partits polítics estan decidits a tirar endavant la conscienciació catalana.
- Què s’hauria de fer per augmentar la consciència catalana? - És una qüestió de decisió política. I el partit que governa a la ciutat no té aquesta voluntat política. Deu pensar que li trauria vots. - En què notes la falta d’aquesta voluntat política? - ¿No t’has fixat que al balcó municipal (*) només sol onejar la bandera espanyola, mentre que les altres resten lligades al pal? O compara els diners que es donen a la FECAC amb els destinats al centre Payró... Un altre exemple és el Full de l’Ajuntament: ells diuen que és bàsicament en català, però segons l’estudi que vam fer, ho era només en un 25%, i els temes importants són sempre en castellà.
- I a Santa Coloma? - És més complicat. Els immigrants quan van arribar aquí tenien la idea franquista de que Catalunya és Espanya i que a Espanya es parla l’espanyol. No existia la idea d’una Espanya composta per diferents nacions. En el supòsit que dic, vindrien aquí i parlarien en català sentint-se espanyols. En canvi s’identifica l’estat i Espanya amb la nació castellana.
(*) n o t a L’entrevista es va publicar l’abril de l’any 2000
- I la generació filla dels immigrants? "
Carta de Jordi Cuixart, als socis del Fòrum, entitat adherida a Òmnium Cultural (fragments) Estimadíssims, Avui fa un any que en Jordi Sánchez i jo entràvem a la presó de Soto del Real, en aquell ‘a por ellos’ de jutges i fiscals ple d’impunitat. Però, de nou, es van equivocar en l’eficàcia de l’estratègia i, avui, contra tots els pronòstics de l’Estat, la maduresa del moviment sobiranista està més consolidat que mai. .......................... Jo no només no em penedeixo de res del que he fet, sinó que ho tornaria a fer tants cops com calgui. .......................... Escrivia fa poc Ramin Jahanbelgoo, director del Centre Mahatma Gandhi de la Universitat de Jindal (Índia), que el que està passant a Catalunya és una autèntica revolució dels valors. I ho resumia en la voluntat de bona part de la societat catalana de mantenir-se fidels a la noció de ‘democràcia’. En paraules de l’articulista: “Voluntat de ser decents i actuar d’acord amb la pròpia consciència”. .......................... Gràcies de tot cor per haver fet possible que durant tot aquest any de presó no m’hagi sentit sol ni un segon, tant jo com tota la meva família. Mai us ho podré agrair prou.
Jordi Cuixart,
President d’Òmnium Cultural, Presó de Lledoners, 15 d’octubre del 2018
11
Tragèdia evitable? Sant Llorenç des Cadassar (Mallorca) hi ha hagut un aiguat horrorós, com sovint n’hi ha en altres llocs del Planeta. Són efectes en gran part deguts a la naturalesa, fenòmens que no depenen de nosaltres però dels quals en podem evitar les dramàtiques conseqüències com, per exemple, no edificant en zones de risc. Segons el govern espanyol a Espanya hi ha més de 400 zones d’alt risc, actualment urbanitzades. Si bé ara no es pot pensar en eliminar les urbanitzacions ja consolidades sí que es pot obligar als ajuntaments que executin els plans correctors decretats pel govern, per aminorar les conseqüències de les catàstrofes naturals, que en la majoria de casos no es porten a la pràctica com, per exemple,salvaguardar els meandres del rius per tal de aminorar la força de la baixada de l’aigua en les torrentades, o plantar abres a prop per on passa el riu perquè el terreny esdevingui més porós i absorbeixi més aigua. Una altra mesura és la prohibició de dedicar la planta baixa a vivenda, o tancar-ne les finestres amb reixes de ferro, que dificulten l’entrada dels bombers, en casos d’emergència. També es demana que s’adaptin els terrats perquè es puguin realitzar els salvaments aeris. Sobretot, però, s’ha d’acabar d’una vegada per totes que se segueixi construint en les zones inondables.. No cal subratllar el mal que fan aquests fenòmens naturals quan es donen en llocs on no s’haurien d’haver construit les cases, o els equipaments esportius, centres lúdics, bars i restaurants. Aquestes falles humanes més el canvi climàtic són causants de moltes morts. A Sant Llorenç des Cadassar n’hi ha hagut deu i la desaparició d’un nen. i a altres llocs del Planeta, ara mateix, són milers els morts a conseqüència de catàstrofes semblants. Gneralment ocorren en les zones més pobres, on l’urbanisme i la construcció són més deficitaris. ¿Qui podrà eixugar les llàgrimes de les persones que ploren els seus familiars morts? Només la solidaritat de la multitud
que ha acudit a ajudar els veïns i veïnes de Sant Esteve els farà més suportable l’immens dolor que senten. / Jaume-P. SAYRACH 12