El diccionari viatger Hi havia una vegada un diccionari que volia viatjar i no estar tot sol a dintre d’un armari. Un dia, que el van treure per buscar una paraula, va intentar escapar pero no ho va poder fer. Després de tres dies sol, dintre d’aquell armari, va veure com s’obria la porta i va aparèixer la cara d’en Jordi, el nen més despistat que havia conegut mai. Va pensar: aquesta és la meva! No li donaré la paraula que busca i faré que li vagi a dir a la professora que no troba aquesta paraula i m’escaparé. Dit i fet, se’n va anar a l’aeroport, es va amagar a la càrrega d’un avió que marxava cap a la Xina. Un cop a aquell país va conèixer un diccionari Xinès, que era molt simpàtic, però un cop va descobrir que només menjaven arròs, va agafar un altre avió, però aquesta vegada no va anar cap a cap país. L’avió es va perdre. Després de quatre hores volant dins d’una espesa boira, va aterrar en un prat ple de flors. Va caminar i caminar i va
trobar un ramader que estava dormint en una bala de palla, el va despertar i li va preguntar: - On estem? I el ramader li va contestar: - En el país de Llibrelandia. Si vols arribar al poble més proper agafa aquell tractor i tira recte. Així ho va fer i quan va arribar al poble es va sorpendre molt; tot eren llibres! Allà va fer amics de tota mena, llibres, llibretes, enciclopèdies, contes i fins i tot revistes. A Llibrelandia va ser molt feliç i no va estar mai més tancat en un armari. Joel Duch
fi
Aya i la seva germana Hi havia una vegada una nena que es deia Aya . Aquesta nena volia tenir una germana perquè quan acabava els deures del col·legi s'aburria molt i ella volia tenir
algú per poder jugar. A més a més
estava trista perquè tots els seus companys en tenien, menys ella . Un dia va anar a casa de la seva millor amiga , Sara, i van jugar una mica .L`Aya li va dir a la Sara que volia tenir una germana. La Sara li va dir que els seus pares també podrien adoptar-ne una . I quan L`Aya va tornar a casa seva els hi va explicar als seus pares, però els seus pares van dir que no. L`Aya de tan insistir al final va convence als seus pares i setmanes més tard van adoptar una nena d`un any .L`Aya quan acabava els deures del cole podia jugar amb la seva germana i era la nena més feliç del món. Laila Akhbouch
EL BEBÉ SUPER HEROI Hi havia una vegada una noia molt maca que estava embarassada. Al cap dels mesos va néixer el bebè més llest del món. El van posar de nom Ronald. A en Ronald li agradaven molt els super herois: es passava tot el dia jugant a ser Batman o Spiderman, Superman… fins i tot a vegades era el Capitan Amèrica. Tan li agradava que la seva mare li va acabar regalant un llibre que es titulava “El bebé super heroi”. I mira que miraràs el llibre..., als set mesos en Ronald ja sabia Llegir. Quan va fer un any la seva àvia Maria li va regalar una capa màgica com la del més gran super heroi. Des d’aquell moment es va proposar ajudar als nens. La seva primera missió de super heroi va consistir en perseguir al dolent Saxford, que era el més dolent de tots els dolents, i havia robat totes les joguines dels nens. El va perseguir per tot el món fins que el va trobar a la seva cova secreta a Madrid.
Allà hi eren totes les joguines robades. Fins i tot tenia el cotxe fantàstic del doctor Flanciu. En Ronald va començar a lluitar contra en Saxford, però en perdia de pallissa. Llavors va tenir una super idea, amb totes les joguines va inventar un robot: tenia tres punys dos més petits i un enorme. Ara la lluita estava més igualada. Es feia de nit i en Ronald va dir: -Ja està, s’ha acabat! Va treure el seu puny secret, i li va donar un cop tan fort que va enviar en Saxford a la lluna. En Ronald corrent va repartir les joguines als nens i se’n va anar cap a casa seva, es va posar el pijama i com si no hagués passat res li va preguntar a la seva mare si li podia llegir el llibre com cada nit. La mare li va dir que no hi havia cap problema. Així ho van fer nit rera nit, i cada dia s’afegia una nova història que en Ronald havia realitzat. Conte contat aquest conte ja s´ha acabat. Carla López
El bosc i els animals Hi havia una vegada un bosc on vivien molts animals. Aquests animals eren molt bonics . En el mig del bosc hi havia una casa on es reunien per jugar. Un dia van decidir anar d’excursió fins els límits del bosc. Van agafar les motxilles i van marxar. Es van quedar bocabadats en veure uns arbres que fins ara no havien vist: pomers, presseguers, tarongers....Van provar aquestes fruites noves i els hi van agradar molt. Al cap d’una estona van tornar cap a casa a dins del bosc però quan van arribar es van adonar que faltava un esquirol. Es deia Tula. Tula era femella i molt simpàtica. La van buscar per tot arreu, no paraven de dir: - Tula, Tula on estàs? Però no la trobaven. Es van preocupar molt i van tornar cap enrere a l’hort dels homes. I allà hi era, a dalt d’un arbre: un cirerer ple de cireres. Finalment van tornar a casa i van fer una festa. De postra van menjar cireres. Marc Soler
EL POBLE SENSE CAMPANES Hi havia una vegada un poble que no tenia campanes . El poble era bastant petit i les cases també. La gent quan els diumenges es reunia a la plaça mirava el campanar i movia el cap en senyal de disgut. Per intentar resoldre aquest problema l’alcalde va decidir que tota la gent havia de treballar per poder comprar les campanes, mentre els nens i nenes anaven a l’escola. Al cap de tres dies tothom estava cansat de tant treballar perquè no estaven acostumats. Un diumenge a la tarda va aparèixer un home que no era del poble, i una dona li va preguntar: - Tu qui ets? L’home va dir: - he sentit que esteu buscant unes campanes. La dona va dir:
- I tant que estem intentant aconseguir unes campanes fa temps! L’home va dir: -Si voleu us puc ajudar. La dona va dir que si. L’home els va dir que un mes després es tornéssim a reunir en la plaça i va marxar. Tots es van quedar pensant com aquell desconegut els ajudaria. I vet aquí que tal com havia promès es va tornar a presentar i amb ell portava un carro amb dos magnífiques campanes. Molt contents les van pujar al campanar i van donar les gràcies a l’home per haver ajudar-los. Des d’aquell dia quan toquen les campanes la gent ja sap que es hora de deixar de treballar i tornar a casa.
Berta Rosell
EL PORQUET VERMELL Hi havia una vegada un porquet que tots es reien d'ell, perquè era de color vermell. Un dia quan estava bevent aigua uns ànecs se li van acostar i li van començar a burlarse'n. Quan passsava pel poble tots deien que feia molt mala olor i que era com un tomàquet. Fins que un dia va dir que no els hi faria cas i els animals del poble es van cansar, de dir-li i ja ningú li va dir res. Al final va poder tenir molts amics. Però un dia els pares del porquet vermell li van dir que els havien acomiadat del treball. Al poble nou tots els porquets eren de diferents colors: vermells, grocs, blaus, verds... I així es va arreglar tot i ja no van tenir més problemes. Neela Font
El sol i la lluna El sol que surt. La lluna que bull. El cel que està groc i vermell de correfoc. El sol ja s'amaga la lluna s'escalfa. El sol ja se'n va i demà tornarà. També les estrelles ja surten contentes la lluna les reb s'escampen pel cel. La nit lluminosa ens dona claror mirem cap al cel bonic i lluent. Miriam Ribera
El Tresor
Hi havia una vegada en el Carib un vaixell pirata. Eren quatre mariners: el capità Jack, el cuiner Tom, el pilot Jim i el grumet Ferran. Feia temps que buscaven un tresor. Un dia van arribar a una illa que semblava deserta. Van acampar a la platja, i quan es va fer de nit en Ferran va trobar una ampolla enterrada a la sorra. - He trobat una ampolla!!! – va dir. En Ferran no va dubtar i la va obrir. A dins hi havia un pergamí amb un mapa, que deia: “Per arribar al tresor heu de travessar el Mar Gèlid, i arribareu a l illa de la Mort”. En aquell moment tots van veure el mapa i van decidir marxar a buscar el tresor.
A l’endemà ja notaven el fred. Mentre creuaven el mar Gèlid va aparèixer un drac enorme ¡!! Tots es van espantar i van començar a disparar els canons. El drac enfurismat va fer un cop de cua i el màstil es va trencar. Morts de por van
continuar disparant els canons i… Pum!!!, van ferir al drac. El drac molt mal ferit se’n va anar. Al cap d’una setmana van arribar a l’illa de la Mort. Van començar a buscar el tresor però en Jack va caure en un forat. Va demanar ajut i tots hi van acudir. En Jim va baixar amb un llum i el que pensaven que era només un forat es va convertir en una sala al il·luminar-se i bocabadats van veure que havien trobat el tresor. Tots van estar molt contents. Amb el tresor es van comprar un vaixell nou i van ser els pirates més temuts del mar Carib. Joan Pérez
FI
LA FADA PADRINA Hi havia una vegada un nen i una nena que es deien Ramón i Mireia. La Mireia i en Ramón eren molt pobres i no tenien pares. Un dia que no tenien diners per comprar menjar, va sortir de la xemeneia una fada que els va dir: - Hola, sóc la vostra fada padrina i podeu demanar-me quatre desitjos. El primer desig que van demanar va ser dos ous farrats amb patates fregides. Els dos van dir: - quina cosa més bona. Mai hem provat res així!. El segon desig era una casa nova.Oh! era tan gran que s`hi perdien. El terçer era tenir diners. No s’ho podien creure. De tots els racons sortien euros. El quart es va costar molt. De veritat el que més desitjaven era tenir un pare i una mare. De sobte van trucar a la porta i… no s’ho podien creure: els seus pares estaven al seu costat. Quina alegria van tenir el Ramón i la Mireia! Quina sort tenir una fada padrina. Jo miro a la xemeneia per veure si en surt una per mi. Cristina Mirón
La petita bruixeta Hi havia una vegada una bruixa petiteta que es dia Bet. La Bet sempre estava fent entremaliadures amb els seus poders, feia volar menjar, olles, gots, etc... i cada dia el mateix. Quan la Bet va fer quatre anys, la seva mare ja n’estava tipa i li va dir. - Bet, ja en tinc prou!! Si tornes a trencar alguna cosa o a fer-la volar, et castigaré!!!!. La Bet estava molt enfadada i va donar una cop ben fort a la taula i va sortir volant una cullera. La mare quan va sentir el soroll de la cullera caient al terra va dir: - Beeeeeeeeeeeetttttttttt!!!!!!!!!
Castigada
a
la
teva
habitació, fins que no t’ho digui no surtis. La Bet molt trista va anar a la seva habitació molt poc a poc. Ella com que no volia estar castigada i era una mica tossuda.... es va escapar per la finestra amb la seva
escombra nova i se’n va anar a fer una volta per la ciutat, que es deia Lebasi.
Després de mitja hora, la mare va cridar a la Bet, però ella no va respondre. La mare va pujar preocupada: - Bet, si us plau, baixa! Quan la mare no la va veure, es va posar a plorar. Mentrestant la Bet va veure una pastisseria i va pensar : - Potser si em menjo un tros de patís em sentiré millor. La Bet es va posar a la cua, però com hi havia molta gent. Amb els seus poders va dir: - Miquilis, moquilis, muquilis.... I va agafar un tros de patís de xocolata amb maduixes. - Uhmmmm!!!!!!! Que bo, per llepar-se els dits. Ara aniré al parc per divertir-me una mica. Va agafar l’escombra i després d’un vol baixet i molt ràpid que espantava a la gent, va arribar al parc. Però un home la va veure arribar, i quan la Bet es va posar a jugar en el
sorral, l’home se la va emportar a casa seva, sense saber que era una bruixeta.
La Bet una mica espantada, però també divertida davant de l’aventura que li esperava, va començar a fer servir els seus poders. I ara volaven llums, cadires, taules, etc... L’home es va espantar molt. No entenia que passava, però quan va veure a la Bet somriure va pensar que l’havia de deixar anar. La Bet va pujar a l’escombra i va començar a volar per damunt de les cases, però a ella no li sonava gens ni mica aquell poble i va baixar de l’escombra i va decidir caminar. Camina que caminarà la Bet va trobar-se una senyora gran i li va preguntar: - Em pot portar a casa ? I la senyora va respondre: - Es clar que si maca! Van trigar una bona estona però finalment van arribar. Van veure que la porta de casa seva estava oberta, i la seva
mare no hi era. Clar, havia anat a buscar a la Bet. La Bet una mica preocupada, però tranquil·la, es posà a jugar a cartes amb la senyora.
Al cap de una hora va tornar la mare plorant, però quan va veure a la Bet, li va sortir un somriure molt gran, i la Bet i la mare es van donar una gran abraçada i van ser felices. Ahhhhhh!!!!!! Que me’n descuidava la Bet va tenir una germaneta que es deia Nina. Ara no era la Bet qui feia volar els plats, era la Nina. CRISHHH, CROOOSHHHH CRAASHHH, aquest conte s’ha acabat.
Laia Angerri
LA PRINCESA LLETJA Hi havia una vegada a un regne molt llunyà un rei i una reina que van tenir una filla molt lletja. Van passar anys i anys i la petita princesa es va fer gran, i com que totes les princeses s'han de casar ella també ho havia de fer. Cada setmana la princesa anava a visitar més de 3.000 prínceps però a cap príncep li agradava la princesa. Un dia es va anunciar a tot el país que un príncep volia fer un concurs de princeses per veure qui era la més guapa i així es podria casar. Totes les princeses es van apuntar al concurs. Totes feien trampes, una posava mel als vestits de les altres perquè els vestits s'enganxessin, i moltes altres feien coses molt pitjors. El príncep
es va espantar de les malifetes que havien fet les
princeses. Molt cerimoniós va anunciar qui era la guanyadora. El príncep va dir....”La guanyadora és la princesa lletja perquè no ha fet trampa i té un
bon cor”. Es van casar i van ser feliços per
sempre més.
Gina Molina
La tardor La tardor es tan bonica com la primavera, cauen fulles molt lleugeres, les fulles són verdaderes, de tots els colors,menys el verdós. La tardor és més lleugera com la ploma de l'oreneta a la tardor i ha molts mussols si plou hi ha cargols A la tardor fa fred i si no t'abriges bé un encostipat tindrem Laura Alós
L’AMISTAT , ¿QUÈ ES PER MI ? A vegades em puc sentir SOL, Malgrat tot, m’ho dius, demà sortirà el sol. Inclòs en els moments durs, tristos, i grisos Sé que tu estàs al meu costat, amic, i xiscles com som de feliços!! T’escolto, et sento, m’ensenyes els colors més vius Arc de sant Martí, això ets per mi T’estimo pel que sóc quant estic amb tu, pel que ets. Gràcies per tot amic Tu seràs sempre part del que jo dic.
Els amics Els amics es fan al llarg de la vida. Compartim els primers jocs amb innocència i alegria. Creixem i potser ens distanciem una mica cada dia. Però el llaç de l’amistat es tan fort que sens dubte sempre tindràs el meu suport. Els amics que es queden a mig camí potser algun dia tornarem a coincidir i quant la pena vingui a mi
miraré enrera i buscaré en els meus records el sentir i somiaré amb tots els meus amics del llarg de la vida. Joel Fijo
L ombra té problemes Hi havia una vegada un cavaller amb una ombra preciosa. Hi havia molta gent que tenia enveja d aquella ombra. Un dia al matí, el cavaller, que per cert es deia Jordi, es va mirar al mirall i... L ensurt que es va emportar quan va veure que no tenia ombra! Al dia següent, va decidir anar-la a buscar. Va agafar la seva espasa, el cavall i l escut i es va deixar guiar pel seu instint . Pensava que la seva ombra era al bosc encantat. Quan es va endinsar uns dos km. es va veure obstaculitzat per una arrel que li va enganxar la pota del seu cavall. Per aquest motiu va haver de continuar a peu. Com era molt valent, en Jordi va continuar caminant, i de cop i volta va veure la seva ombra que es movia d arbre en arbre. Però quan anava a recuperar-la va aparèixer la bruixa que l havia encantat i amb una rialla esgarrifosa li va dir que marxés del bosc. El cavaller, com era un gran cavaller li va respondre: - Ho deixes lliure la meva ombra o té la prendré a la força. Al cap de dues hores de rife-rafe, la bruixa va haver de desencantar l ombra del cavaller. Molt satisfet va ficar la seva ombra al sac que portava i va tornar al poble. Allà la va col·locar un altre cop encaixada al seu cos.
I mai més ningú li va gosar prendre l ombra . El cavaller tots els dies, quan es mirava al mirall, vigilava de no perdre-la.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s ha fos.
Pol Beltrán
FI
L’ORENETA L’oreneta vola pel cel, Viatja per aquí, viatja per allà La podràs veure migrar. Mira pels arbres i tambè la trobaràs Però si no la vigilas bé L’oreneta marxarà. L’oreneta volarà, Anirà cap aquí i cap allà Fins que no la trobaràs. Guillem Perales
Missió: escapar de la nau La meva escola es com les altres, els nens els hi agrada anar al pati, odien les classes de matemàtiques, els hi agraden les de educació física... és igual, us explicaré la història que em va passar: Tornem un any enrere. Jo era al pati jugant amb el meu amic, quant vaig veure una cosa que brillava al cel, però no sabia el que era, es va apropar més i em vaig quedar encara més estranyat. Era un ovni!!! Van baixar de la nau uns aliens i varen dir: -PSSST!!ROPI? RORI!!CA PATA!!!YA!!!! Van agafar tots els mestres i se’n van anar volant. La Montse va dir Mondie! Se’n van anar volant fins l’espai exterior, i en Feliciano va exclamar: - tinc gana! Estaven desesperats i no sabien que fer. Van estar rumiant i rumiant fins que se'ls hi va acudir un pla: La Pilar i en Manolo sortien de la garjola i s’amaguen en una cantonada del passadís, empresonaven un guàrdia i es disfressaven amb la seva roba, però...... I que feien després? I es van tornar a quedar com abans.
De moment ho van fer com ho van planejar, el Manolo i la Pili van sortir i al primer guàrdia que va passar: 1, 2, 3, Ara! Li van donar un bon cop al cap i el van deixar estabornit. La Pilar es va posar el vestit del guàrdia i també va agafar el raig-laser del guàrdia. Van tornar a la garjola i tots van dir: que guapa Pili. Van anar pel passadís fins al centre de la nau i allà estaven els comandaments de la nau, però no sabien com fer-los servir. Llavors van entrar dos aliens que en veure a la Pili i en Manolo van tirar tres dinamites i la nau va fer: Bum! Van sortir volant tots els profes i van anar a parar cada un cada classe de l’escola. Tots els nens van dir: -Jo!. I tot va tornar a la normalitat. Toni Albiach
Les abelles Les abelles són divertides, de groc i negre van vestides. Al seu darrera tenen una xinxeta, però no t'amoïnis, que si no les molestes no punxaran. Tenen unes ales per volar i revolar entre les flors rosades. A la nit es tanquen les flors i les abelles cansades se'n van a casa. Marta Lázaro