Sagrantana nº1

Nº 1 - GENER 2012

La revista digital del Centre Excursionista Contestà FOTOGRAFIA

EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA I CONCURS “LA FOTO DE L’ ESTIU” TRAVESSA HIVERNAL A LA VALL DE TENA

GRAN FACHA + BALAITÚS ACTIVITATS INFANTILS

MUNTANYES PER A TOTES LES EDATS

ESCALANT A TERRES BERBERS

LES PARETS DE TAGHIA LA MUNTANYA DE TEROL TAMBÉ EXISTEIX

TRAVESSA HIVERNAL PER JAVALAMBRE

CARA NORD DEL TAILLON´

UN SOMNI DE JOVENTUT FET REALITAT

Grau de Barrots - Montsant 2010

SAGRANTANA Nº1 Gener 2012 Revista Digital del Centre Excursionista Contestà.

saluda: la presidenta del cec U

Redacció i Art: Oscar Miró Esteban Faus

na il·lusió, un bon propòsit i un bon projecte en ment, juntament amb les ganes de treballar és com s’aconsegueixen les coses. Aquesta barreja d’elements han fet que aquestos primers dies de l’any 2012 veja la llum, per primera volta, aquesta revista “virtual” que resumeix totes les activitats, o bona part d’elles, realitzades pels membres del Centre Excursionista Contestà. Dos membres de la Junta, Oscar Miró i Esteban Faus, són els grans “culpables” que aquesta iniciativa, que aprofita les noves tecnologies per arribar a tot arreu, siga hui una realitat.

Col.laboracions especials: Pòlit Camallonga Quique Ivorra Pep Palací Manolo Moriano Cristina Ripoll Camilo Tomàs Alfons Ripoll Foto Portada: Taillon - Pep Palací Foto Contraportada: Montsant - O.Miró

Com a Presidenta del CEC voldria expressar la meua satisfacció, alegria i sobretot l’orgull de comptar amb gent que està molt il·lusionada en la seua tasca i al mateix temps il·lusiona els altres.

Assessorament tècnic: Marc Pascual (ulldepeix fotografia) Edita: Centre Excursionta Contestà C/ Pare Balaguer 3 03820 Cocentaina Tfn: 966500832 cexcontesta@gmail.com

En aquesta revista que han volgut titular Sagrantana, trobarem la gran quantitat d’activitats que al llarg de l’any passat la nostra entitat, dintre de la seua modèstia, ha celebrat. Gràcies a tots els que de manera involuntària, som els verdaders protagonistes d’aquesta revista, com som tots els participants en les activitats organitzades.

Pots descarregar la revista la nostre blog: www.el-centre.blogspot.com Fés un ús responsable de la revista.

Respecta la propietat intel·lectual dels autors i de les fotos que apareixen en la mateixa.

En nom de tots els membres de la Junta Directiva, i en el meu propi, vull felicitar Oscar i Esteban per la seva tasca, dedicació i esforç, i reconéixer públicament el gran encert que han tingut en aquesta pionera iniciativa al nostre centre.

Les activitats de muntanya i escalada comporten riscs i perills. El CEC recomana que solament les practiques si estàs preparat per superar-los i assumixes personalment les responsabilitats.

Llarga vida a Sagrantana.

Maria del Carmen Borrás Martínez

La teua seguretat es la nostra preocupació, pero la teva responsabilitat. Per tranquilitat de tots, federat a la FEMECV

Presidenta del Centre Excursionista Contestà

PER QUe` SAGRANTANA?

Un periodista preguntava fa uns anys Sir Edmund Hillary, el primer home que va pujar l´Everest, si no tenia la sensació que tal vegada l’anglés Mallory havia estat abans que ell al cim de l´Everest, i que per tant ell era el segon home en haver pujat. La resposta de Hillary va ser: “és molt possible, però del que estic segur és que jo soc el primer que ha pujat i ha baixat per contar-ho...”.

L´activitat del nostre centre, salvant les distàncies amb el gran Hillary, és cada vegada més intensa. Uns practiquem alpinisme, altres fem barrancs, altres escalada, i altres ens conformem amb excursions menys exigents.

Però a tots ens falta una mica l´últim pas, el que explicava Hillary: contar les nostres aventures,

..

compartir-les amb els amics. Tal vegada la major part de nosaltres no pujarem mai la Cara Nord del Taillon, ni escalarem les fantàstiques parets de Taghia, però si els amics que sí ho fan ens ho conten, podrem sentir-ho quasi com a nostre, ... “ahí està la gràcia”.

Sagrantana, naix amb la il·lusió de ser un punt d´encontre per tots. I és “Sagrantana”, no Sargantana, perquè nosaltres sempre ho hem dit així, i perquè ens agrada més.

Aquesta és la primera, i de tots dependrà que no siga l’última. Sagrantana, volem que siga un mitjà per compartir les experiències, els viatges i els nostres cims amb tot el Centre. Si vosaltres sou capaços de fer les activitats, nosaltres serem capaços de contar-les.

Esperem que us agrade !!!

agraiments:

Volem donar les gràcies a tots els que heu fet possible aquesta primera edició. A Marc, per la seva paciència infinita (sempre molestem als bons), i pel seu bon gust artístic, “quin ull que tens Marc”. A Pòlit i Sandra, per compartir “tantes coses” amb nosaltres, ... i les que ens queden. A Pep Palací, per la seva passió per les muntanyes i les seves ganes en transmetre´ns-la. A Quique i a Vila, que ens han donat enveja amb el seu viatge a Marroc. A Cristina, pel seu esforç,... la propera vegada et donarem més temps, ho prometem. A Camilo, que durant molt de temps ha estat el cronista “oficiós” del Centre, i que sempre esta ahí quan ho demanes. A Manolo i els seus amics, per la seva aventura als Alps. A Pep Ibiza per les seves fotos i la fantàstica exposició que ha preparat. A Alfons, pel seu “inquebrantable” esforç en convertir-nos en muntanyencs cada cap de setmana. A tots els peregrins i amics “del mundo mundial”, per compartir part dels vostres viatges amb nosaltres. I especialment a Mari Carmen per la seva confiança cega en nosaltres.

Oscar i Esteban

SUMARI - Nº1 GENER 2012 Travessa a Javalambre

Escalant a Taghia

4

Mont Blanc i Gran Paradiso

14

56

Serra de Castril

70

Travessa L’Orxa-Alcalà 10

Cara Nord del Taillon

Balaitús i Gran Fatxa

20

Exposició “Alps i Altres Muntanyes” 26

34

El Danubi en Mountain Bike

46

El CEC pel “Mundo Mundial” 32 Cala Granadella i Penyal d’Ifac 42 Caminant cap a Santiago 44 Intercomarcal del CEC a Serrella 52 Activitats Infantils 56 Visita al Vertex del´Aitana 60 Sierra Cebollera i Urbión 61 Concurs “La foto de l’estiu” 62 Secció Escalada - Resum d’Activitats 68 Final d´Any al Montcabrer 74

JAVALAMBRE TRAVESSA HIVERNAL PER LA

LA

A

MUNTANYA

l març de 2011, i més concretament el dies 4, 5 i 6, un grup ben nombrós del CEC, visitem la Serra de Javalambre, a Terol. La muntanya de Terol feia temps que ens atraïa, i encara que havíem estat planejant aquest viatge varies vegades, sempre per uns motius o altres

DE

TEROL

SIERRA DE

´ TAMBEÉ

acabava per quedar-se pel camí, i mai ho convertíem en realitat.

Aquest any, per fí, seria possible.

Alguns companys que havien visitat la zona i el refugi Rabadà i Navarro, ens aconsellaven una i altra vegada aquesta excursió per una travessa hivernal.

EXISTEIX

L’eixida la fem el divendres 4 de març a la vesprada, amb el temps un poc rebolicat, i amb una mica d´incertesa del que ens espera a l´arribada. Com que som un grup ben nombrós, més de 50 persones, el viatge el fem en autobús. Com sempre hi ha bon ambient durant el trajecte, i algun que altre queferós…

Pic javalambre

tur0’ calderon La situació a l’arribada als voltants de les pistes d’esquí, és, com tots pensàvem, una mica delicada. Esta nevant i el ferm està perillós per la presència de possibles plaques de gel, però gràcies a la perícia del conductor podem arribar sense més novetat a les rodalies del refugi. “Ufff!!! Primer esglai passat, ara toca dormir i demà ja vorem…”.

Dissabte amaneix nevant. Perfècte, serà una travessa hivernal… hivernal.

Després del desdejuni ens equipem i ens anem a realitzar el nostre projecte per aquest dia. Pujar al pic Javalambre i al turó Calderó, muntanya mes alta de la Comunitat Valenciana, encara que es troba una mica lluny (al racó d´Ademuz). La climatologia en

aquest moment no ens importa, si neva millor, No sabem encara que hores després el temps jugarà un paper molt important, en el nostre projecte d´activitat.

La pujada al pic Javalambre, es realitza sense incovenients. A l’arribar al pic el fred es molt intens, i la boira s’apodera de nosaltres, reduint a la minima expressió la visibilitat. “Ni ulleres de vent ni punyetes… no veiem rés”.

Ara ja no podem fer cas omís de la climatologia. La cosa va a pitjor, i açò ens porta a prendre la decisió d’ajornar per a una altra ocasió, l’ascens del turó Calderó. Però si no fem el calderó, que fem?, no anem a

Fuente Matahombres 6 - Sagrantana

tornar-nos en sense mes. Decidim dirigir-nos cap a la “fuente de Matahombres”, per a poder disfrutar la resta del dia, de tan meravellós lloc, sense córrer riscos innecessaris. De camí cap a la font de Matahombres, les coses van canviant mica en mica, i la climatologia ens dona una treva.

Al mateix temps que perdem altura, la sensació de fred va desapareixent.

A l’arribar a la font de Matahombres, el sol llueix amb tot el seu esplendor, i decidim parar a dinar, entre rialles i alegria. Després de tot, no eixit mal del tot la cosa… Després de dinar, iniciem la tornada cap al refugi. Uns més cansats, altres menys, al final el dia es pot resumir, com un dia perfecte a pesar de la climatologia.

Sagrantana

-7

8 - Sagrantana

Diumenge amaneix molt diferent al dissabte. El llueix des de primera hora sobre les nostres caps. Prenem el desdejuni, ens equipem i ens dirigim cap al barranc d’Amanaderos. Hui l’handicap no és la climatologia, sinó unes motxiles carregades fins als límits, i en encara que es costera avall, ens esborra algun que altre somriure de la cara.

El camí que hem de seguir és el del GR8, que baixa des del refugi Rabada i Navarro fins a la població de Riodeva. Quan arribem al barranc d’Amanaderos, les cascades i els salts

riodeva

barranc d´amanaderos

d’aigua, tan espectaculars, fan que ens oblidem per un moment del pes que portem, i no ens cansem de veure i veure nous salts d´aigua i noves cascades. Baixem per unes escales de fusta, pell costat de l’aigua, i anem acostant-nos a les cascades per a fernos les fotos de rigor. Tota una festa amb companyia de l’aigua.

Sobre l’hora de dinar, arribem a la població de Riodeva. Aquí donem temps lliure per dinar. Mentre uns preferim menjar a un bonic parc que trobem, amb unes cerveses que ens du Vicent Botella, altres elegeixen el

bar del poble, i acaben per col•lapsar l´establiment. En qualsevol cas, un merescut descans després de l´esforç.

Després de dinar, toca una mica de turisme, i donem unes voltes pel poble, en busca de l’autobus … i del conductor. Per fí ens el trobem…

Ja estem tots junts ... toca tornar a casa!!!

Text: Oscar Miró Fotos: Oscar Miró, Paco Sanz

Sagrantana

-9

´

CALA L´ORXA - AL

TRAVESSA

DE LA JOVADA

CAMINANT PER LES TERRES D’ aL AZRAQ

A

l 1208, coincidint amb l’any de naixement de Jaume I, va nàixer a Alcalá de la Jovada Mohammad Abu Abdallah ben Hudzäil al Sähuir, però passaria a la història amb el nom d´Al-Azraq (el d’ulls blau).

D’aquest personatge sabem més bé poc. Se sap que va existir, però es tenen molt poques dades biogràfiques seues. Son pare era el walí Hudzäil

al Sähuir, que va morir en 1230, i sa mare era cristiana. Era un home culte i astut, i així va aconseguir la confiança i amistat del rei Jaume I d’Aragó, i del rei Alfons X “el Savi” de Castella.

Va passar llargues temporades a les corts d’Aragó, València i Granada.

Després que Jaume I conquistara el Regne de València va fer un pacte amb Al-Azraq, cedint-li el control

de fortificacions en el territori de les Valls d’Alcalá i Gallinera. Però aquest al veure el maltractament dels terratinents respecte als mudèjars i l’incompliment dels acords, va estar protagoniste de tres sublevacions que no van deixar indiferent Jaume I i el seu regne. En l’última de les sublevacions, la de 1276, el cabdill va perdre la vida intentant prendre la ciutat d’Alcoi.

Les Valls de Gallinera i Alcalà sempre transmeten un encant especial.

Pareix que al visitar-les recobrem una mica eixe encant dels pobles de fa uns anys, i que mica en mica hem anat perdent. Tal vegada serà perquè encara a dia de hui, segueix guardant part del magnetisme del seu vei més famós, el cabdill Al-Azraq.

Al mes d’Abril, amb ganes de conéixer una mica més, l’encant d’aquestes terres, programem una travessa que ens durà des de L’Orxa fins Alcalà de la Jovada. Aprofitant la primavera, volem recorre part d’aquestes terres, de vegades tan properes, de vegades tant llunyanes.

Arranquem un dissabte matí des de l’Orxa. Com sempre, la gent ha respost, i som més de cinquanta. És matí, però després d’un parell d’herberets, tots tenim ganes de caminar. Enfilem el camí que ens porta per baix de la serra fins la font dels Olbits. El desnivell aquí no és massa fort, però comença a sobrar-nos roba, i comencem a patir les primeres “suors” del dia.

Arribem tots junts a la Font dels Olbits. Encara no pega el sol, i la temperatura aquí és fresqueta. Un traguet més d’herbero, una miqueta d’aigua i costera amunt... anem camí de La Safor. Ara sí vé lo bó. Comencem a notar una mica més el desnivell en les cames, però La Safor no està ja lluny.

Quan s’apropa l’hora d’esmorzar sempre passa el mateix: “parem ací?”, “no una miqueta més amunt que hi ha un planet...”. Al final el planet no arriba mai, i comença a un, a entrarli una sensació estranya, mitat fam, mitat “mal òst...”. Tal vegada esta sensació és la que tingué el nostre amic Al-Azraq en veure com uns poc terratinents controlaven les terres i “la fam” de tot el poble, i tal vegada aquesta sensació fou motiu de les seves revoltes...

A la fi, parem a esmorzar, i després d’una mica de ví i un poquet de formatge blanquet, com diu la cançó, tornem tots a estar de bon humor.

En aquesta pàgina: Foto dalt: Circ de La Safor Foto centre esquerra: Arribant a Benissiva Foto centre dreta: Al poble de Benissiva Foto Inferior: Pujant des de Benitaia a La Foradada En l´altra pàgina: Tres fotos de la pujada des de Benissiva fins La Foradada Foto Inferior: Creta Superior de la pujada a la Foradada

12 - Sagrantana

Seguim camí cap el cim de La Safor.

El temps està una mica estrany, no acaba d’eixir el sol, però tampoc pareix que vullga ploure. Arribem dalt de La Safor, i gaudim d’un paisatge espectacular. El circ de La Safor impressiona la primera vegada que el veus... i pot ser la segona també.

Després de les fotos de costum, prenem el camí que ens durà fins la vall de La Gallinera. Està fent-se una mica tard i toca apretar el pas. A mitat baixada trobem Albert. Aquest matí no estava a l’hora d’eixir i estàvem tots una mica preocupats, però resulta que el “xicon” va anar de festa

i s’havia quedat dormint. Com que és una “maquineta”, en despertar-se ha decidit agafar la bici i ens ha trobat a mitat travessa.

Arribem a migdia a Benissiva i toca dinar. Com sempre, cadascú fa el que vol, i mentre uns mengem el que portem, altres prefereixen demanar un entrepà calent al bar. D’una forma uo altra, acabem per abusar de la cervesa i els dolçets, i això després de ben segur que ho paguem.

Amb la “modorra” del dinar tornem a posar-nos de nou en marxa, i agafem el camí que puja des de Benitaia

fins la Foradada. A mitat camí, ens desviem per allò de donar-li una mica més “d’ambientillo”, i l’elecció resulta encertada, perquè la senda que agafem, i que quasí ningú coneixíem, és espectacular. Mica en mica anem pujant, i quasi a mitat vesprada arribem a la foradada. Dos fotos, i cap a Alcalà.

L’excursió ha estat molt bonica, i ens hi ha permés conèixer una mica més les terres on un dia, ja fa molts anys, reinara el nostre veí Al-Azraq.

Text: Esteban Faus Fotos: Oscar Miró

atlas marroquĂ­

TAGHIA Escalant a terres berbers

2011

Marroc és un perfecte desconegut per la majoria dels escaladors europeus. Únicament sonen els noms de “Las Gargantas del Todrà” i més recentment “Taghia”. Lo cert és que les parets marroquís són un destí perfecte pels escaladors més adventurers. Les parets de Taghia ofereixen unes possibilitats magnifiques, i prompte estaran al lloc que mereixen...

U

n dia escalant al mas de la penya, entre via i via, tornàvem a somiar desperts; “molaria anar a trepar aquí .. allí.. mes enllà ...”. Ningú sabia que aquest cop no es quedaria sols en paraules. Miguel Angel Vilaplana, “el Vila” va dir: “estaria bé anar a Taghia, no és car i les parets ...”. No el vaig deixar acabar de parlar: “compra els bitllets!!!”. Vila no s’ho creia: “si home, fes les reserves dels bitllets, si no, no marxarem mai a cap lloc ...”. Els col•legues més propers, cadascú d´ells per diferents motius, aquest cop es quedarien a casa. “Érem cordada de dos”.

Aconseguim la guia de Taghia, i tot tipus d’informació gràcies la gran gestió de Vila.

Fins i tot, marxem amb una llista de vies que no podíem deixar de fer, gentilesa de l’amic Anaya, la llista del top 10 no ens decepciona. Quasi sense adonar-nos-en, arriba el dia de marxar i després d’alguna petita confusió a l’aeroport, on quasi ens deixem la guia i alguna altra cosa bàsica, ens enlairem cap a Marroc. En un tres i no rés, estàvem a Marrackech, on ens venien a recollir amb un tot terreny una mica atrotinat. Després de varies gestions del xòfer i de parar a sopar a Azzilal, arribem a Zahouia Ahansa a les “quatre i pico” de la matinada. Dormim poc i mal, i a les set del matí ens aixequem. A la terrassa de casa Mohamed em creue amb un altre client amb pinta d’escalador que em diu “Bonjour”, jo li conteste amb un francés amb accent del Comtat, “Bonjour”. Aquest noi era Felix, de Tarragona i aquesta la conversa en francés mes curta del viatge. Sergi , Felix, Vila i jo esmorzem, té, cafè amb llet, pa amb mantega , melmelada i... COQUETES FREGIDES!.

Igualetes que les que fan a casa les nostres mares. Carreguem dos burretes amb les motxilles i “caminito” a Taghia. Ara es quan Vila i jo s’adonem que sí, ARA SÍ. Ja haviem acabat les negociacions i regatejos fins la tornada a Marrackech.

taghia

atlas marroquí

Taghia és un petit poble situat a l’alt Atlas, a 200 kilòmetres a l’est de Marrackech i a 1900 m d’altitud, amb uns 400 habitants . L’últim tram de carretera és una pista de muntanya de 40km, que perfila una part de l’atlas, sovint nevada a l’hivern, i fins i tot a la primavera. Des de Zaohuia que és on arriba la pista, surt una vall bastant engorjada, amb un petit riu que ens acompanya tota l’estona.

El camí voreja i creua el riu als llocs mes febles d’aquest , hi ha llocs puntuals on hem de sortejar el torrent per unes construccions fetes pels locals, que els estrangers hem batejat com “ferrades Berbers”. Un tronc i unes quantes pedres deixades caure damunt formen una mena de pas elevat, i sol ser en llocs enlairats que et fan pensar si es partirà el tronc o no.

Tal com ens endinsem dintre la vall, anem endarrerint-nos en el temps.

Sols algunes parabòliques ens recorden la civilització. Les parets de les cases son de pedra i fang, el sostre de fusta, terra, un plàstic per impermeabilitzar, i una última capa de terra compactada.

16 - Sagrantana

En menys de tres hores estem a Taghia, on ens espera Saïd amb te i pastes. Recuperem una mica de forces i cap a la “paret”. Haviem arrancat i ja no pararíem, quatre dies d’escalada i un dia de descans, tres dies d’escalada i dos de descans. Tenim sort per que a més plou i neva.

Però clar, dos dies tancat al “refu” és massa, i decidim sortir a fer una “excursioneta” el segon dia. S’apunta quasi tota la gent qui hi ha al “refu”, holandesos, bascos, italians, francesos, la portuguesa i la belga. Al principi caminem entre el “xirimiri”, després entre la neu, 1200m de desnivell positiu, l’altímetre de l’italià marcava mes de 3100 m. No està mal per ser un dia de descans. Escalariem dos dies més i prou. La pell ens fa prou mal i ens obliga a no fer-li massa força a res que punxe una mica. Ens ve al cap Jesús un dels nois andalusos: “estoy harto de tanto pincho”.

L’ ambient a la Gite de Saïd és molt bo i totes les nits desprès del sopar comentem les vies que hem fet i les que volem fer l’endemà. Hi

ha tan bon rotllo entre tots que fins i tot podem anar varies cordades a la mateixa via, sols pactem l’hora de sortida i de l’esmorzar. Les cordades de tres deixen passar a les de dos, el que va més lent deixa passar al que va més ràpid i tots contents. La roca és tan bona, però tan bona!, que no

taghia

atlas

taghia

Sagrantana

- 17

atlas marroquí

ens importa portar a ningú al davant doncs saps que no et tiraran cap pedra. Passen els dies i no sabem si estem a dilluns o a dijous, sols sabem si és el tercer dia d’escalada o el segon després del descans. El mal que et fa la pell de les mans o la poca “gemma” que et queda ens avisa del proper dia de descans. Però tot arriba i hem de marxar, ara toca desfer el camí i tornar a la “civilització”.

De camí, parem a un poble on estan de festes i veiem un espectacle que ja m’és familiar, berbers a cavall disparant amb les seves espingardes a l’aire, com a festes de moros i cristians.

Al final arribem a Marrakech, dinem i deixem les motxilles a l’habitació ”patera” que ens han reservat per a tres.

Rafa, que tornava amb nosaltres, Vila i jo. Apenes podem deixar les bosses al terra. Ens n´anem a passegar pel sòc . El canvi d’ estar a la muntanya

18 - Sagrantana

i venir al caos de Marrakech, és una mica traumàtic, tot ple de gent, sorolls, motos i cotxes pitant a tot arreu, buuf! Abans de sopar passem per un bar a veure el futbol de la “xampions”: “Madrid vs Barça”. Ens cobren 20 dirhams per entrar a un bar reconvertit a sala de cine per l’ocasió, peròtenim una consumició amb l’entrada.

La gent està com boja. No havia vist mai un ambient com aquest en cap bar d’Espanya mirant aquest clàssic, BRUTAL!. Els tres hem de seure en files de butaques diferents. Hi ha gent asseguda en capses de Coca Cola buides, gent plantada, xillant , tocant la darbuca, cantant i aplaudint. Li dic al Vila: Guanye qui guanye, que siga una victòria justa i sense polèmica, perquè si no, sabrem com s’han trencat les cadires en les que estem asseguts. Les cadires son de plàstic i estan la majoria trencades. A cada moviment et foten un pessic al cul. El bar es un autèntica olla a pressió.

L’endemà al matí donem altre tomb per Marrackech i ens lliurem per qüestió d’hora i mitja de l’atemptat que hi va haver a la cafeteria de la plaça. Feia ben poc que estavem passejant per allí. Després de dinar, Vila i jo ens acomiadem de Rafa i marxem a l’aeroport, ara si que havia acabat tot, i en unes hores estaríem a casa.

Darrere quedaven nou vies a Taghia, pujades i baixades per canals i barrancs, els sopars a casa Saïd, les tertúlies fanàtiques i algun “altercat intestinal”.

taghi

Al marxar de Taghia vam “amenaçar” a Saïd: “VOLVEREMOS!”

Text: Quique Ivorra

Fotos: Miguel A. Vilaplana Quique Ivorra

LES VIES ESCALADES: -BELLE ET BERBÈRE 300M TD+ 6b+(6a+) Vila i Quique.

taghia

-CANYON APACHE 280M ED- 6c(6b) Vila i Quique.

-AU NOM DE LA RÉFORME 300M 6c(6b) Vila i Quique.

-LES RIVIÈRES POURPRES 500M 7c(7a) Vila i Felix.

-A BOIRE OU JE TUE LE CHIEN 250M ED- 6c(6a+) Nacho i Quique.

-BARACA 680M ED- 7b(6b+) Vila i Quique.

-HABEN ODER SEIN 250M ED- 6b+(6b) Vila i Quique.

-ZEBDA 260M ED+ 7b+(6c) Vila i Quique.

-TROMPETENKATER 320M 7a+ Vila i Quique.

-L’ALLUMER DE BELLE BERBÈRE 320M 6b+ o 6c (dos sortides) Vila i Quique.

Un total de 3210 m escalats per Vila i 2960 m per Quique. Metres i metres del calcari més abrasiu que havíem escalat mai. Vies de roca compacta on no es cau ni una petita gleva des del peu de via fins el cim. Dels mes de 3000m escalats sols es va trencar un petit canto per al peu.

ia

atlas

Sagrantana

- 19

irineus

tai

s cara nord Del

illón

un somni de joventut fet realitat

...de tornada, analitzavem en gelat el que acabàvem de fer... un somni que feia més de quinze anys que constantment acudia a nosaltres. L´aposta havia estat forta. No teniem les condicions idònees per atacar la paret, però podia més en nosaltres, la possibilitat de convertir el somni en realitat... Vam sospesar i vam respondre... Era la nostra aposta, i ens la vam “currar”...

pirineu Panoràmica de la cara nord del Taillón

L

’últim cap de setmana de març, quatre companys del Centre vam sortir cap al Pirineu Aragonés, en concret al Pic Taillón (3.144 m) per ascendir la Cara Nord.

El primer dia ascendíem fins la cabanya d’elèctriques que ens serviria com a refugi, i aprofitàvem la vesprada amb la doble intenció d’obrir “huella” fins el Port de Bujaruelo i, si els núvols ho permetien, poder fer una ullada a aquesta majestuosa paret.

En paraules de Simón Elías “La seua visió des del Col de Tentes imprimeix certa angoixa en l’alpinista que va a recórrer-la per primera vegada. Pareix com si en eixe moment totes les lectures sobre la paret, sobre la seua inclinació, i sobre el seu caràcter clàssic desaparegueren, fruit d’una topada frontal (...)

Aquesta primera impressió atemoreix com un arma al costat.” No estava molt equivocat, però al mateix temps que pot atemorir, és tal el magnetisme que emana que no podem més que dessitjar ascendir per eixa piràmide perfecta, que Patrice de Bellefón comparava amb les construccions egípcies.

El dia de l’atac no ho teníem gens clar. Durant els dos dies anteriors l’oratge no acompanyava gens, amb molts núvols i algun que altre ruixat i temperatures una mica elevades. El nostre estat físic també ens sembrava de dubtes. Afortunadament poc després d’alçar-se, cap a les 4 de la matinada, veiem com anaven obrint-se grans clars i amb poc material iniciàvem l’ascens cap al Port de Bujaruelo. En arribar vam poder contemplar la paret en tota la seua plenitud. Un dels companys va decidir tornar-se’n des d’ací, ja que tenia mal a un genoll. Els tres restants vam revisar el material del que disposàvem. Una corda, tres caragols de gel, tres pitons, unes poques express, arreus i empotradors, a més del material personal. Perfecte. Podriem assegurar una cordada de tres.

Ja al peu de paret, vam analitzar els factors en contra: cap al migdia tornaria el mal oratge i ningú de nosaltres es trobava al 100% de les seues capacitats. Al final, com be va dir un de nosaltres, “sin prisa, pero sin pausa”.

Com que la tècnica “del ensamble” no ens pareix segura, vam optar per anar desencordats i si fora necessari ja assegurariem algun possible pas difícil.

Així iniciàvem l’ascenció per un corredor inclinat desprès del qual feiem una llarga travessia diagonal cap a la dreta per un sistema de corredors que ens deixava a l’extraplom del cim. L’estat de la neu donava molt que dessitjar amb condicions molt canviants que unides al pati que cada vegada impressionava més, feien que extremarem les precaucions, subministrant bé les ja poques forces que ens quedaven i mantenint la concentració per tindre sempre tres punts de segur afiançats durant la progressió, ja que es aquesta una paret molt difícil d’assegurar.

taill 22 - Sagrantana

Després de 5 hores, 700 m. amb una inclinació de 50º de mitja (amb trams que ben bé arribaven als 65º) coronàvem, envoltats per una densa boira el cim del Taillón.

“Xicoteta celebració i mosset ràpid”...

us Cara Nord del Taillรณn , aproximant-nos a la Bretxa de Roldรกn

lon Bretxa de Roldรกn

Ascendint pel barranc de Lapazosa

Sagrantana

- 23

pirineu Comentant els detalls de l´ascensió a la “cabaña de eléctricas”

taill A la paret Nord

24 - Sagrantana

us Cara Nord del Taillon. 3144m. AD sup - 55º - 700 m.

Pic i refugi de Serradets

Un no aconsegueix el cim fins que no baixa de la muntanya, i aquesta era ara la nostra preocupació. No han segut pocs els que descendint aquesta muntanya han acabat en un fatal desenllaç. Amb cornises de neu als dos costats de l’aresta cimera i la densa boira existent la probabilitat de desviar-se i precipitar-se al buit és elevada. . Nosaltres, per sort, papereta amb GPS i el track del descens, que ens facilitarien enormement la “papereta”.

Poc després, el “Dedo” i la Bretxa de Roldán ja constitueixen punts importants de referència que ens facilitarien el descens. Així i tot, la tornada cap al Port de Bujaruelo resultaria penosa, a causa de la boira de nou, i del fet d’haver d’obrir “empremta” sobre neu molt tova i profunda. Ja en la Cabanya d’elèctriques, recollida de la resta de material, un poliol calentet i cap a la “furgo”, a la que arribàvem 14 hores després d’una jornada inoblidable.

De tornada, analitzàvem en gelat el que acabàvem de fer, un somni que feia més de 15 anys que constantment acudia a nosaltres, l’aposta havia segut forta. Són moltes les publicacions que recomanen unes condicions idònees per a atacar aquesta paret. Nosaltres no les teniem, però podia més en nosaltres la possibilitat de convertir el somni en realitat, vam sospesar i vam respondre.

Era la nostra aposta i ens la vam “currar”, però tampoc oblidem –parafrassejant de nou a Simón Elías- que “les apostes en muntanya com en el salvatge oest poden acabar en tiroteig”.

“Salut i muntanya”.

Text i Fotos: Pep Palací

lon Refugi Plana de Sandaruelo

Pep, Marcos i Agustí a la paret

Sagrantana

- 25

EXPOSICIÓ +

audiovisual

fotogràfica

' ELS ALPS I ALTRES MUNTANYES ...''”

L

´estiu de 2010, un grup de muntanyencs del Centre Excursionista decidien anar-se’n de viatge als Alps. Era un viatge planejat des d’un parell d´anys, però per unes coses u altres mai podia realitzar-se. El 2010 es fa realitat i el viatge resulta un èxit per tots els que participen. Ningun viatge està complet fins que no ensenyes les fotos del mateix als amics.

Amb ganes de compartir aquest, animen a Pep Ibiza, a realitzar una exposició fotogràfica de les millors fotos d´aquest viatge. Amb l´ajuda tècnica d´Oscar Mirò,

Pep realitza un audiovisual molt interessant del viatge, i a la vegada, prepara una exposició fotogràfica amb les millors fotos del viatge. Per donar-li un major protagonisme a l´exposició, completa la mateixa amb fotos d´altres companys i altres muntanyes.

El resultat és una magnífica exposició dels Alps i altres muntanyes, i es pot veure des d´Octubre a la Seu del Centre Excursionista Contestà. Aquí deixem una xicoteta mostra. Esperem que us agrade

-gràfica 26 - Sagrantana

Alps - Pep Ibiza

foto Muntanyes d’Alacant - Pep Ibiza

Alps (Tour del Mont Blanc) - Sandra López Sagrantana

- 27

' ELS ALPS I ALTRES MUNTANYES ...''”

gràfica 28 - Sagrantana

Mas de Llopis - Pep Ibiza

Las bardenas reales - Oscar Miró

foto La mallà del llop - Oscar Miró

Alps - Pep Ibiza Sagrantana

- 29

' ELS ALPS I ALTRES MUNTANYES ...''”

gràfica 30 - Sagrantana

Barranc dels Tarongers - Camilo Tomás

Refugi de Respomuso - Sandra López

foto Montcabrer - Jose Ramón Herrera

Penyal d´Ifac -Oscar Miró EXPOSICIÓ REALITZADA PER PEP IBIZA PER AL CENTRE EXCURSIONISTA CONTESTÀ.

L´exposició es pot visitar a la Seu del CEC dilluns i divendres de 20:00 a 21:30 hores, des d´Octubre de 2011 fins l´estiu de 2012.

Sagrantana

- 31

el centre pel

exc.

mundo mundial

MANOLO MORIANO FA CIM AL MONT BLANC I AL MONTE PARADISO EL MES D´AGOST El nostre amic i membre del Centre, Manolo Moriano, va estar aquest agost de 2011 junt a dos amics més, Alberto i Sergi, al Massis del Mont Blanc i al Gran Paradiso. Començaren la pujada al Gran Paradiso (a Itàlia) com aclimatació per acometre el Mont Blanc. El temps els va respectar, i van poder complir els dos objectius. El dia 9 d´Agost arribaven al cim del gran Paradiso i quatre dies després, el 13 d´Agost, feien cim al Mont Blanc (4810 m).

Enhorabona als tres !!!. (Vore article pàgina 18).

una bandera del centre exc. contestà i un altra de paquito el chocolatero vistes per mitja europa aquest agost El passat mes d´Agost de 2011, els nostres amics Pòlit i Sandra agafaven les bicis, creuaven mig Europa en cotxe fins Alemanya, i començaven una travessa de més de 1370 Km, seguint el llit del riu Danubi des del seu naixement a Donaueschingen (Alemanya), fins la mateixa Budapest (Hungria).

Quatre països, disset etapes, i unes vivències irrepetibles. Les banderoles del Centre Excursionista Contestà i de “Paquito el Chocolatero” els van acompanyar durant tota la travessa. (Vore article pàgina 18).

felipe agüera i LA BANDERA DEL CENTRE EXCURSIONISTA CONTESTÀ CONQUISTen el MACHU PICHU AL PERÚ El nostre amic Felipe, membre del CEX Xàbia i membre afillat del Centre Exc. Contestà, va visitar el passat més d´Octubre de 2011 terres sud-americanes. Unes merescudes vacances per Perú que li serviren per poder fer una mica de turisme i una altra mica d´aventura. Com no podia ser d´altra forma tractantse de Felipe, no va oblidar dur una bandera del Centre Exc. Contestà al mateix Machu Pichu. Un detall més, per la seva part. Gràcies Felipe, per les fotos, pel record i per tot !!!

32 - Sagrantana

contestà

jordi terol fa cim al coniston old man - anglaterra El nostre amic Jordi Terol va fer cim aquest estiu al Coniston Old Man, pic situat al Parc Nacional de Lake District (Anglaterra). Després d´una forta pujada per una de les vessants més suaus, va i es troba aquest panorama en el cim.

De ben segur que la “muntanyenca aquesta” estava escrivint un SMS dient: “tia... me he encontrado un tipo más raro aquí arriba, va vestido de montañero i todo para subir aquí, que tíos más raros hay por ahí... que sí tia, te lo juro por snoopi, por favooor...”

camilo tomàs recorre terres portugueses camí de santiago Camilo Tomàs va recorre aquest passat setembre el Caminho de Santiago (camí portugués).

Camil és un dels peregrins més actius dels últims anys. El 2010 va estar recorrent el

camí del nord, i aquesta vegada es va decidir pel camí portugués. Va iniciar el seu peregrinar a Porto i va acabar, com és tradició, a Santiago de Compostel·la.

Com a bon aficionat a la fotografia, va pendre un gran quantitat d´imatges, i aquest 2012 podrem gaudir al CEC d´una audiovisual que recull aquest viatge.

angel massanet, teresa lópez i ferran vilaplana al CIM DEl JEBEL TOUBKAL - marroc El passat 31 d´octubre, aprofitant un mini pont de quatre dies per la festivitat de Tots Sants, tres membres del Centre Excursionista Contestà, Angel Massanet, Teresa López i Ferran Vilaplana, aconseguien fer cim al Jebel Toubkal (4165 m), el pic més alt de l´atlas marroquí, i del Nord d´Africa.

Hi ha moltes formes de disfrutar la Fira de Tots Sants a Cocentaina, i una d´elles és aprofitar els dies de festa per intentar fer un cim al Nord d´Africa. El passat pont de Tots Sants, Angel, Tere i Ferran, van partir amb

Enguany el temps sí que va estar del seu costat. Acompanyats esta vegada per Ferran Vilaplana, tingueren uns dies fantàstics per intentar el cim. L´aproximació al Refuge du Toubkal, a través de la vall de Mzik sempre és una travessa llarga i cansada, però reconfortant pel paisatge i la calidesa de les seves gents.

El dia de cim, amb la companyia del seu incansable guia, cuiner i “portejador” (tot en la mateixa persona), atacaven el cim per la ruta directa que puja des del refugi. Es un camí curt però intens, amb fortes i llarges rampes de pujada. En arribar a l’ últim coll, gira a esquerra per encarar el tram final de cim. La piràmide de metall que corona el cim, provoca una espècie d´atracció màgica els últims metres, i serveix d´últim estímul per arribar.

Després de l’esforç, ahí estava l´objectiu aconseguit !!! El cim del Toubkal, amb 4167 metres, ja està marcat al seu currículum muntanyenc.

Com tot no podia estar perfecte, un xicotet infortuni provocava que Tere es fracturara el braç baixant. Un cop de mala sort, però que amb el cim fet pareix que fa menys mal!!!. ENHORABONA ALS TRES.

la il·lusió de poder pujar, aquesta vegada sí, al cim del Jebel Toubkal. L´any passat la meteorologia havia jugat una mala passada, i va evitar a Angel i Tere ni tan sols poder intentar el cim. Un dia de boira intensa, vent i fred es va interposar el 2010 entre el cim i ells.

Has estat de viatge pel “mundo mundial” i vols aparèixer en aquesta secció. Ho tens fàcil, sols tens que enviar-nos un e-mail amb una xicoteta descripció de l’activitat i alguna foto de la mateixa. Nosaltres ens encarreguem de tot. PARTICIPEU !!! Volem viajar amb vosaltres !!!

Sagrantana

- 33

refugio casa de piedra panticosa

REFUGE WALLON

REFUGIORESPOMUSO

balaitús

(3144 m)

GRAN FACHA

(3005 m)

i

` ´ BALAITUS

Gran Facha

UNA TRAVESSA ENTRE GEGANTS PER LA VALL DE TENA

A

l pont del mes de desembre, tres amics del Centre decidíem anar-nos-en a realitzar un projecte que portava mes d’un any rondant-nos el cap. La idea era fer una travessa de refugi en refugi als Pirineus, però fugint de les aglomeracions dels circuits programats, on sempre hi ha molta gent, i més a més, el cobren fins i tot, per un forfait, cosa que pensàvem que era nomes pels esquiadors.

Finalment, ens decidíem per anar a

la zona de Panticosa i la Vall de Tena.

Ara, arribes en unes poques hores d´autovia, i si les condicions de neu son bones, arribes en cotxe fins la porta del Refugi Casa de Piedra. Més a més, hem estat altres vegades a aquest refugi i sempre ens han tractat molt bé.

talment perquè ells son els dos únics que parlen, i nosaltres tres estaríem a la fí, pràcticament tres dies sense sentir ningú. Bé, pot ser també una mica, perquè ja són moltes vegades eixint junts, i ells també hagueren gaudit d´aquesta travessa igual que nosaltres…

En un principi erem cinc els que havíem d’anar, però per diferents motius, dos d´ells finalment no pogueren vindre. Això sí, els vam trobar a faltat una mica, sols una mica, … fonamen-

Aixi doncs, el dia 5 de desembre eixím de Cocentaina desprès de dinar, i a les 22:30 hores de la nit, ja estem dins del refugi, als Banys de Panticosa. Poca festa i a dormir.

DIA 1: REFUGI CASA DE PIEDRA REFUGE WALLON Dimarts ens posem en marxa per començar aquesta aventura. La travessa ens durà tres dies per poder realitzarla, i més a més, ens reservem un dia per intentar fer el Balaitús. El temps, que és el que finalment decideix, marca aquest dia com el més inestable de tots. Després del desdejuni, ens vestím per l’ocasió, carreguem la motxilla i “collons… açò pesa molt”. És curiós açò de la motxilla, van passant els anys, anem acumulant experiència, però la motxilla cada vegada pesa més.

DIA 2: REFUGE WALLON - “GRAN FACHA” - REFUGIO RESPOMUSO Dimecres, desprès del desdejuni i d’arreplegar totes les coses, ens posem en marxa cap el tossal del fatxa. A primera hora, el dia és molt fresc. A l’arribada al tossal, a més de 2.500 metres, mengem una mica, deixem les motxilles amagades, i decidim atacar el cim del Gran Fatxa.

El gran fatxa (gran facha), amb 3.005 metres d´altitud és un dels tres-mil més baixos dels pirineus, però les seves dimensions com a muntanya son majestuoses. Es tracta d´una piràmide perfecta que ens recorda altres muntanyes de països llunyans i de més renom. Fa temps que sentim parlar a

36 - Sagrantana

Ens posem a caminar fins els llacs de Bachimanya, on fem la primera parada per a menjar una mica, disfrutar del paisatge, i descansar, ja que de seguida ens hem adonat que els desnivells aquí, són molt pronunciats.

Seguint el GR 11, anem acostantnos fins prop dels Ibons Blaus, lloc on deixem el GR, i agafem el camí cap el port de Panticosa, a més de 2500 metres d’altitud. Des d´aquest punt ja podem veure, al fons de la vall, el que serà el nostre refugi per a passar la nit, el refugi francés de Wallon.

Sense més, comencem el des-

la gent d´aquesta pujada, però no estem segurs d´haver escollit el millor dia per intentar-la, ja que les condicions de neu no pareixen les correctes.

La pujada la realitzem amb cautela per l’estat de la neu. El camí transcorre per l’aresta, cosa que fa que anem molt en compte. Cada pas va fent-se mica en mica, més perillós que l’anterior.

Pensem que no pot anar a pitjor i seguim una mica més, però arriba un punt on no ho veiem clar. “En quin fregao ens hem clavat...”. No portem el material adequat per fer l’ascensió i el descens amb seguretat, així que a una altura pròxima als 2.950 m, decidim donar-nos la volta i deixar el cim per a un altre moment més propici.

cens fins el refugi, entre un lleuger torb i un fred intens.

El refugi per aquesta època de l’any es troba tancat, i haurem de quedarnos a la part lliure. Arribem cap a les 15’30 hores. Desprès de canviar-nos de roba i preparar els sacs per passar la nit, calfem aigua per fer-nos unes herbetes. Com que fa fred i hi ha poca llum, després de les herbes, comencem a preparar el sopar i sopem.

Ja tenim tota la feina feta, fa fred, i estem cansats, així que ens n’anem a dormir. Mirem el rellotge i són les 17:30 de la vesprada. Demà més.

“Ja pujarem, però hui no és el dia”.

Quan arribarem novament al tossal, arrepleguem les nostres coses, i ens dirigim cap el Circ de Piedrafita. Apleguem a l’altura de la pressa de Campollano, on per cert, alguna ment privilegiada, desprès de començar la seua construcció, va decidir detindre el projecte, deixant tot allò que s’ha construït.

Parem aquí una estona a recuperar forces i inspeccionar el camí que hem d’agafar divendres cap on tenim el cotxe. A mitja vesprada arribem al Refugi de Respomuso, enclavat en un marc immillorable, a la vora del llac del mateix nom, i rodejat d’altes muntanyes. Avui sí que gaudirem d’una dutxa, alguna que altra cervesa, i un sopar calentet.

Foto Dalt: Garmo Negro des de Ref. casa de Piedra. Foto centre esquerra: Baixant del Port de Panticosa (Marcadau).

Foto centre dreta: Port de Panticosa, preparant-se per dinar. Foto esquerra: Pujada al Gran Fatxa. Julio intenta un pas delicat. Foto dreta: Refuge de Wallon

Sagrantana

- 37

En l´altra pàgina: Bretxa de Latour. Pujada des del Refugi de Respomuso al Balaitús.

En aquesta pàgina, Foto superior: Tram final del Balaitús, una vegada superada la Bretxa de Latour.

Foto centre esquerra: Oscar dins de la bretxa. La neu cobreix per complet les clavilles. Foto centre dreta: Eixida de la bretxa de Latour. Foto inferior esquerra: Al cim del Balaitús. Foto inferior dreta: Rapelant a la baixada de la bretxa.

Foto superior esquerra: Julio rapelant a la baixada de la bretxa.

Foto superior dreta: Encreuament GR 11 - Refuge de Wallon.

Foto inferior: Baixant de Port dels Infiernos al Ibons Blaus En l´altra pàgina: Pujant al Coll de Terrabai, camí de Panticosa

DIA 3 - REFUGI RESPOMUSO BALAITÚS - REFUGI RESPOMUSO. Dijous decidim descarregar la motxilla i intentar l’ascensió fins el BalaitÚs, pic emblemàtic de la zona amb 3144 m, i el delicat pas per la bretxa de Latour. Per a Pòlit i Julio ja serà la segona vegada. Ja van estar aquí fa un parells d´anys amb Alfons, Sandra, Esteban i Ricardo, el cosí de Julio. Esta vegada es hivern i trobem moltíssima neu. Ens aproximem fins la bretxa, i ens espe-

40 - Sagrantana

rem que ens toque el torn de pujada, ja que es prou tècnica i s´ha de fer d’ un en un. Trobem la zona amb molta neu, i no es pareix en rés al que ja coneixíem.

La zona de les clavilles està totalment coberta, i no podem utilitzar-les.

Decidim que amb aquestes condicions no podem pujar, ja que no duem cordes per fer la baixada amb seguretat.

Trobem un altre grup i ens comenta que no hi ha problema, que ells duen material suficient i que baixarem tots

junts per major seguretat. Així doncs, comencem a pujar per la canal i comencem a acollonir-nos. “Quin canaló, ... açò no ho esperàvem ...”. No té rés que envejar a la canal dels Infiernos.

A la fí arribem dalt amb molt de compte i ens queda la pujada final fins el cim.

No deixem de pensar en la baixada.

Després de les últimes rampes, aquesta vegada si que aconseguim el nostre propòsit, i arribem al cim.

Fotos: Julio Brotons, Pòlit camallonga, Oscar Miró

Text: Oscar Miró

El dia és espectacular. Des d´ací podem veure el macis del Vignemale, i el Midi D’Ossau, entre altres. Aquestos els deixarem per altre viatge.

Ara toca baixar. Quan arribem de nou a la bretxa, els nostres nous amics munten el ràpel, i comencem a baixar per les cordes. Nosaltres baixem els últims i acabem una mica gelats. A la vesprada, i amb lo pitjor passat estem novament al refugi de Respomuso.

DIA 4 - REFUGI RESPOMUSO REFUGI CASA DE PIEDRA. Divendres és el dia de tornar a casa.

A l’alba, ens posem en marxa, seguint una altra vegada el GR. Ja no el deixarem fins el cotxe. Pujem fins al tossal de Tebarray, amb mes de 2700m. La climatologia per a aquest dia no és tan bona com en dies passats, i torna a fer una mica de fred. Del tossal de Tebarray passem al dels Inferns i comencem a baixar buscant els Ibons Blaus.

Desprès de passar-los, retrobem el camí per on pujarem el primer dia.

La tornada fins el Balneari de Panticosa, lloc on està el cotxe, l’efectuem a bon ritme i sense contratemps.

A l´arribada al punt de partida, respirem tranquils al llevar-nos la motxilla i saber que ja no haurem de posar-nos-la mes. Amb la satisfacció d’haver aconseguit aquest projecte, agafem el camí de retorn... 650 Km i estarem a casa.

Tal vegada la pròxima vindrem tots!.

Fotos: Oscar Miró, Pòlit Camallonga, Julio Brotons

Text: Oscar Miró

Sagrantana

- 41

cala granadella Xàbia

Xàbia, Dènia, L´Albir, Calp, Tavernes de Valldigna, Cullera, altra vegada Xàbia, ... i així seguim. Tot va començar mig en broma, mig en sério, però la tradicional excursió estival a la platja s´ha convertit en una de les activitats “especials” de l´any, fins el punt que ja se´n programen dues per any... Excursions atractives, bon ambient, dinars de germanor i la més recent multiaventura amb kayaks, serveixen de reclam un any darrere altre.

Aquest any 2012 tornarem al mes de Juny a Xàbia per practicar kayak amb els nostres amics del CEX Xàbia i a Setembre ens espera el Montgó...

T

ot va començar fa uns anys, no massa set o huit,. teníem programada una excursió a la Serra gelada, i algú va dir: Per què no fer-la a l´estiu i després ens peguem un banyet?

quasi de forma involuntària un clàssic en la programació anual d´activitats.

L´any següent , ja una mica més organitzats va tocar el Montgó, i com no, banyet en la platja de Xàbia i dinar de germanor. I així fins avui.

La veritat és que no va ser mala idea.

L´excursió va estar un èxit, el banyet en la platja perfecte, i el dinar després al “Xiringuito” de la platja de l´Albir “espectacular”. Acabavem de crear

Hem tingut experiències bones, molt bones i espectaculars... però ninguna roina. Tots els que hem participat recordarem una més especial que altra, però totes han

estat quasi perfectes. Els “mojitos” de Tavernes, l’arròs a banda de l´Albir, on la “jefa” del Xiringuito ens contava a la porta de l´autobús perquè no l´hi eixien els conters, els dinars a Xàbia, amb els nostres amics Felipe, Rafa, Ana, Jose, Tolo, Miquel...

Foto superior: Carles Colomer observant el penyassegats al castell de la granadella . Foto esquerra: Dinar de germanor a la cala Granadella, amb la nostra amiga Mari carmen “la Sor” en primer terme. Foto dalt: Van ser molts els candidats, però el 1ºer premi aventurer total 2011 finalment va ser per Vicent Botella, per la seva “especial” destresa amb el Kayak.

42 - Sagrantana

PENYALCalpD’IFAC ... i més a més hem tingut les excursions, no anem a oblidar-les, però que sempre han tingut un pes secundari en aquestes activitats.

El passat 2011, ja vam programar dos activitats. La primera va estar al mes de Juny a la Cala Granadella.

L´excursió va estar bonica, i suau, com toca a l´estiu. Un passeig lleuger per les rodalies, un bon esmorzar i després la cala, una de les més espectaculars de les nostres costes.

Com sempre, el nostre amic Felipe s´havia encarregat de tot. El dinar perfecte i l´aventura d´abans i després encara millor. Ell, Tolo i Miquel, ens havien dut els seus kayaks per si algú violia provar. I tant que vam provar, va ser l’èxit de l’activitat.

Pràcticaments tots vam agafar per una estona les pales, alguns amb més destresa que altres, però tots amb les mateixes ganes de passar-ho bé.

Els vigilants de la Creu Roja encara somien en nosaltres. “Quina quadrilla

de mantekaos” estaran dient. Tant ens va agradar l´experiència que aquest 2012 ja estem mirant de repetir-la. Enguany ens posarem el “salva-vides”...

Al setembre tocava altra activitat de platja. En un principi volíem anar a la Serra d´Oltà, a Calp, però finalment i amb bon criteri, pensarem que es faria molt llarga i que era millor pujar al Penyal d´Ifac. Bona elecció.

La pujada al penyal, a pesar del calor insuportable que feia, va estar molt divertida. Sobretot perquè no et canses de vore “mantekaos” descalços, amb xancletes, fins i tot amb un carret de xiquet... intentant pujar pels, a vegades “delicats”, passos del camí. Vam pujar tots, els més joves i els més grans. Després, un bany a la platja i un dinar “més espectacular que mai”. Aquesta vegada Felipe ho va clavar. Una bona picaeta, un arròs “especial” i un preu de rialla. Enguany ens espera el Montgó!!!.

Foto esquerra: Clemente Reig passa amb solvència els delicats passos camí del cim.

Foto dreta superior: Imprescindible beure, fa molta calor.

Foto dreta centre: Rosana Massanet fa ús d´una de les cordes d´ajuda situades a la pujada. Foto dreta inferior: Martina i Tomàs al cim amb la bandera del CEC, ara toca baixar, ... i banyar-nos.

Fotos Granadella: Carlos Colomer Fotos Penyal d´Ifac: Alfons Ripoll Text: Esteban Faus

Sagrantana

- 43

el centre CAMINANT cap A SANTIAGO ...

“La puerta se abre a todos, enfermos y sanos, no solo a los católicos, sino aun a paganos, a judíos, herejes, ociosos y vanos; y más brevemente, a buenos y profanos” Poema del segle XIII EDUARDO FITOR recorre en solitari part del camí del nord El 31 de Juliol de 2011, el nostre amic Edu Fitor començava el camí del Nord des d’Oviedo fins Santiago de Compostela. Aquesta vegada Edu se´n anava en solitari per fer aquest camí, encara que com bon peregrí, no tardaria en fer amics.

L´any passat Edu va recorre el camí primitiu, i aquesta vegada, el repte era fer el tram final del camí del Nord, també conegut com el “trencacames” per la seva duresa. El 17 d´Agost després d´arribar a Santiago, donava per finalitzada l´aventura.

jose luis monter i rafa enguix arriben a santiago pel camí francés El 30 de Juliol de 2011, el nostre amic José Luis Monter, arrancava amb il.lusió el Cami Francés a St. Pean Pied de Port. Havia estat preparant-se de feia temps per aquest repte, i havia compartit amb el CEC bona part d´aquesta preparació.

El 6 d´Agost, arribava el seu amic Rafa Enguix a Logronyo, i junts compartíen la resta del camí. Després de patir “ampolles”, tendinitis, i tot el que comporta aquesta caminata de 790 Km, el 23 d´Agost arribavem a Santiago. Com diu José Luis, “una experiència única i que val la pena repetir”.

ismael CALVO elegeix el cami del nord El nostre amic Ismael, arrancava aquest passat Juliol el “camino”. Ismael elegia l´espectacular i exigent camí del Nord. El 29 de Juliol començava a caminar en Irún (Guipuzkoa), i mica en mica anava complint objectius del camí, Donosti, Bilbao, Castro Urdiales, Santander, Llanes, Gijón, Avilés, Ribadeo... fins arribar a Mondoñeo, final de recorregut per aquesta vegada.

44 - Sagrantana

vicent botella i luisa SOLER recorren part del camí francés junt als seus amics santi i pilar El passat setembre, el nostre amic i vice-president del Centre, Vicent Botella, junta la seva dona Luisa i els seus amics Santi i Pilar, estigueren recorren part del camí francés, desde Roncesvalles fins a Burgos. Com que no estractava d´acabarlo tot enguany, ahí queda un trosset per l´any que vé... Segur que a Vicent li va semblar curt!!!

camilo tomàs recorre el camínho portugués Camilo Tomàs va recorre aquest passat setembre el Caminho de Santiago (camí portugues). Va iniciar el seu peregrinatge a Oporto i va acabar, com és tradició, a Santiago de Compostela. Vore la secció “El Centre pel Mundo Mundial” a la pàgina 33.

“A ESTE LUGAR VIENEN LOS PUEBLOS BÁRBAROS Y LOS QUE HABITAN EN TODOS LOS CLIMAS DEL ORBE .... CUMPLIENDO SUS VOTOS EN ACCIÓN DE GRACIAS PARA CON EL SEÑOR Y LLEVANDO EL PREMIO DE LAS ALABANZAS” ( CODICE CALIXTINO)

miguel lópez arriba una vegada més a santiago, aquest any de nou pel camí francés Miguel López segueix sumant “caminos” al seu extens currículum.

Aquest any l´aventura va ser doble si cap, ja que per primera vegada afrontava el “camino” sense Eugènia Velasco, la seva dona, que aquesta vegada va preferir descansar. Miguel i Eugènia han estat els passats anys uns dels peregrins més actius. Al 2007 van completar el camí francés, des de Roncesvalles fins Santiago, fent un total de 730 km. Després d´una mica de descans, però encara amb l´addicció del “camí” dintre del cos, el 2008 afrontaven l´exigent “Via de la Plata”, amb inici a Sevilla i fí a Santiago, i a més de mil kilòmetres de recorregut. Aquest viatge els va deixar una empremta difícil d´esborrar, i després de dos anys de descans, l´any 2010 van decidir emprendre una nova aventura. Aquesta vegada van elegir el “Camino del Norte”, eixe que és conegut entre els peregrins com el “trencacames”, per l´exigència del seu recorregut. Com ells diuen, “cada camí és diferent i cada camí té el

seu encant”, “pots fer el mateix camí cent vegades, que les vivències i els records sempre seran diferents”. Per això el passat any 2011, novament Miguel, carregat com sempre d´optimisme, arrancava un nou “camino” des de Pamplona fins Santiago. Aquest era diferent, perquè anava sols, però com bé coneixen els peregrins, caminar fa amics... i després de 23 dies arribava per quarta vegada a Santiago. Enhorabona Miguel!!!

Quin serà el pròxim?.

Si ens hem oblidat d’algú, NO PASSA RÉS!!!. La pròxima edició segur que eixiu.Tan sols teniu que enviar-nos una foto i un xicotet text del que heu fet, i nosaltres s´encarreguen de la resta. ÀNIM!!!

Sagrantana

- 45

L´agost de 2011, Hipòlit Camallonga i Sandra López decideixen passar unes “vacances diferents”, pedalejant un dia sí i l´ altre també, i se´n van a Alemanya per recorre la ruta del Danubi. La ruta cicloturista del Danubi, és el itinerari més popular d´Europa. Tots els anys és transitat per mils d´ adventurers. El camí recorre cuatre països, Alemanya, Austria, Eslovaquia i Hungria. El desnivell no és elevat, però són més de 1300 Km des del naixement a Danaueschingen fins l´arribada a Budapest. Este és un xicotet resum del seu viatge.

TRAM 1 - ALEMANYA Etapa 1. Donaueschingen -Hausen (78 Km) Després de dos dies de cotxe des d´Espanya fins Alemanya, per fí comencem a pedalejar. Hem recollit la nostra amiga Petra que ens acompanyarà la primera part del viatge. Ens

adonem que açò es Alemanya, i encara que és Agost, fa un fred que pela.

Com és costum visitem la font on naix el Danubi, i de seguida comencem a pedalejar. Trobem altres ciclistes de totes les edats pel camí. Pareix que el recorregut és molt popular i no estarem sols en el camí. A les 15 hores arribem a Hausen, on busquem habitació per dormir. Estem cansats, tal vegada amb els nervis del principi, hem anat massa ràpids. Ja vorem demà...

Etapa 2. Hausen -- Munderkingen (86 Km) El ritme d´avui és més tranquil. El recorregut del matí transcorre per mig del bosc. Hem pogut parar per passejar una estona i comprar el dinar, i encara que no és habitual, hem trobat alguna que altra costera. Després de dinar ens hem fet un bon gelat a Riedlingen, on hem trobat gent molt major fent el mateix que nosaltres. A les 16 hores arribem a Munderkingen, i ràpidament trobem hotel al café Knebel. Una dutxa, una mica de sopar i demà més...

Etapa 3. Munderkingen -Ulm (57 Km) L´etapa de hui no és massa llarga, per lo que decidim agafar la variant Blautal, i visitar el naixement del riu

Blau. Deixem per unes hores el Danubi per endinsar-se en una zona de boscos frondosos fins arribar a Blaubeuren. El paisatge és espectacular, però el temps comença a canviar i en qüestió de minuts comença a ploure. És l´estiu alemany. No queda altra que tapar les bosses, taparnos nosaltres i seguir pedalejant fins a Ulm. Ens queda més d´una hora i ja no pararà de ploure el que resta de dia. Una bona tromba d´aigua ens dona la benvinguda a Ulm (ciutat on va naixer Albert Einstein, el germà de Frank einsten). Trobem habitació a un xicotet hotel molt prop de la catedral. Dutxa ràpida i a passejar. La catedral d´Ulm té 780 escalons i és la més alta de les catedrals cristianes.

Com no estem massa cansats, allà que anem, un, dos, tres ... trenta ... cent huitanta tres ... fins dalt de tot.

Ja descansarem en baixar...

Etapa 4. Ulm -- Donauworth (97 Km)

Km. Segurament eren del centre-centre de Bilbao ...

Hui ens espera una etapa llarga. A les 7 del matí estem en peu, però podem escoltar clarament la pluja al carrer. Prenem el desdejuni i pareix que l´aigua a parat, fins i tot vol eixir el sol. Es posem en marxa, i de seguida agafem la marge del riu. Duem tan sols 200 Km des del naixement però ja impressiona el seu tamany. Pasem per Güzburg i Dillingen, on comprem el dinar, però decidim fer camí fins Donauworth. Els boscos son increïbles, i el paisatge ens emociona. A les cinc de la tarda arribem a Donauworth. El poble sembla bonic. Aquí s´uneix el riu Wörnitz amb el Danubi.

La quantitat d´aigua impressiona. A les 8 de la vesprada veiem sorpresos com arriba una família de bascos (pares i tres fills). Hui han fet quasi 100

Etapa 5. Donauworth -- Vohburg (82 Km) Ens tornem a despertar amb l´amenaça de pluja. Ens despedim de Hans Gertrud i ens posem en marxa.

A Neuburg ens despistem i fem 3 Km extra. A les ciutats està menys senyalitzat el camí, però finalment trobem la direcció correcta i seguim pedalejant. A l´arribada a Ingolstadt parem a dinar unes llonganises i una cervesa, fins i tot ens dona temps per un “caputxino”. A les 4 de la tarda arribem a Vohburg, i just quant estem a l´hotel comença a ploure. “Ufff...” Estem prenent-li gust a la cervesa. A Cocentaina quasi no la provem i aquí duem una mitja de més de mig litre per dia ... i fins i tot ens agrada.

Regensburg (Alemanya)

Etapa 6. Vohburg -- Regensburg (Donaustauf) (78 Km) “Dia dels comptes”

El dia amaneix amb boira, però pareix que la pluja arribarà a la tarda. Comencem a vore les primeres barques al riu. En arribar a Welterburg el riu ens encaixona i ens obliga a agafar un vaixell riu avall, per uns canyons espectaculars. Baixem a Kelheim i despres d’un xicotet passeig, comprem el dinar i seguim marxa fins Regensburg.

El tamany del riu aquí es immens. Tal vegada és l´etapa més bonica fins el moment. Ens fem un geladet i continuem fins Donaustauf. L´arribada no és fàcil i ens toca per acabar pujar un port de primera categoria que ens fa traure les poques forces que ens queden. Aquí està esperant-nos Jonny, el marit de Petra, per anar a sopar. Hui ha estat l’últim dia que ens acompanViena (Austria)

48 - Sagrantana

ya. Demà ella tornarà a casa i nosaltres continuarem l´aventura.

Etapa 7. Donaustauf -- Metten (97 Km) Avui està plovent. Ens despedim de Petra i comencem a pedalejar baix la pluja. Arribem a Straubing i aprofitem per dinar baix d´un portal cobert.

Continua plovent prou. Ariibem dos bascos i dos mallorquins i estem una estona parlant amb ells. “Es el que té parlar idiomes”... Continuem la marxa i gràcies al meu sentit de l´orientació agafem el camí incorrecte. Desprès de discutir-ho “amistosament” tornem on hem dinat per agafar el camí correcte. Han sigut 12 Km de regal baix la pluja. En arribar a Bogenberg rentem en fang de les bicis i seguim la marxa. Arribem fins Mariaposching, però no trobem una habitació que ens

agrade, així que continuem fins a Metten, on trobem una pensió no massa recomanable, on finalment passem la nit. Per fí ha deixat de ploure.

Etapa 8. Metten -- Passau (64 Km) En despertar-nos està plovent, com sempre. Un desdejuni ràpid i a la carretera. Quan passem per Deggendorf ja no plou, “ara la tiren a canters”...

Avui el camí transcorre per la vora del riu, i cada vegada més ens impressiona el seu tamany. Veiem vaixells de carrega amb gran quantitat de vehicles dintre. Quan arribem a Winzer pareix que deixa de ploure, i poc desprès de dinar arribem a Passau.

Un xicotet passeig i a sopar. Hui ens toca “Schweinebraten mit Knödel und kraut salat” per tan sols 3,90 Euros.

TRAM 2 - AUSTRIA Etapa 9. Passau -- Abwinden (117 Km) Avui toca record del “mundo mundial”, seran 117 Km. Hem guardat tot lo de la pluja perquè les previsions son bones, i al baixar al desdejuni... altra vegada està plovent. Tornem a tapar-ho tot i marxem. El paisatge es meravellós encara que el temps no ens deixa gaudir-lo. Plou i para, torna a ploure i torna a parar. Passem pel meandre de Shlogen i ens deixa impressionants. Arribem a Aschach i travessem el riu per un pont una mica perillós. Ja quasi arribant a Linz, ens sorpren una costera “per morir-se”.

Les cases que trobem a Linz no ens convencen així que seguim marxa fins a Abwinden, on per fí arribem a les 17 hores. Avui hem passat fred.

Etapa 10. Abwinden -- Aggsbach Dorf (112 Km) Avui altra palissa. Als pocs kilòmetres d´eixir ens desviem per visitar el Camp de concentració de Mauthaussen. El record del que allí va passar no deixa indiferent a ningú. Continuem la marxa i desprès d´un itinerari alternatiu per obres arribem a dinar a Grein. Hem de passar en vaixell a l´altra part del riu per continuar. La pluja ens dona un respir, però el cel continua amenaçant-nos. passem

per Ybbs i Melk i finalment arribem a Aggsbach Dorf. Encara que hem vist paisatges fantàstics, l´etapa d´avui, sense dubte, ha estat marcada per la visita a Mauthaussen.

Etapa 11. Aggsbach Dorf -Viena (119 Km) - “Dia de l´olla” Avui el sol ens saluda a primera hora del matí. Comencem la marxa tranquils per la vora del riu. Ens queda una bona estona fins Viena. A la mitat del camí en pica una vespa als llavis, s´inflen i no puc parlar. Quina sort que jo no parle molt... Finalment arribem a Viena “Ciutat Imperial”. Fem un passeig i anem a dormir. Duem tres dies durs i estem cansats.

Bratislava (Eslovàquia)

Sagrantana

- 49

Dia Extra a Viena - (0 Km en bici , no sé quants a peu...)

L´endemà agafem un dia de descans a Viena. El nostre amfitrió s´ofereix a fer-nos de guia per la ciutat. Passem el matí passejant per Viena, mentre ens explica les peculiaritats d´ací i d´allà.

Ens proposa agafar un tramvia per recórrer el centre històric. Ens despedim del nostre guia particular, dinem i despres agafem el metro per anar a veure els jardins de l´emperatriu. El palau i els jardins ens impressionen per la seva magnitud.. A les cinc de la vesprada ja em tenim prou. Un dia d´aquestos cansa més que tres de bici.

A la nit eixim a sopar un bon tros de carn i un dolç austríac que està molt bo, i que ja menjarem amb Petra. Son les 10 de la nit., hora de dormir. Per cert, avui és el dia de l’olla.

TRAM 3 - ESLOVAQUIA i HUNGRIA Etapa 12. Viena -- Bratislava (68 Km) - “Dia de l´entrà” Pareix que la previsió de temps es a millor, però amaneix amb núvols. A

Gyor (Hungria)

50 - Sagrantana

500 m de l´eixida comença a ploure i hem de parar a refugiar-nos. Tornem a arrancar al cap d´una estona i altra vegada igual. Així passem mig matí. Finalment, després d´una pista inacabable i sense vore pràcticament el riu, arribem a Bratislava a les 15 hores. Busquem informació d´on dormir i ens donen un vaixell flotant al riu molt acollidor. Després de secar la roba eixim a pegar una volteta i veiem que Bratislava és una ciutat atractiva i acollidora, amb molt d´ambient pel carrer (els alemanys són més avorrits...). Hui fem un exces i ens gitem a les 11 de la nit... Serà per ser el “dia de l´entrà” a Cocentaina.

Etapa 13. Bratislava -- Gyor (91 Km) - “Dia de Sant Hipòlit” Avui no hem dormir molt bé. Ha resultat que el vaixell on dormíem era mig hotel mig discoteca i hem estat tota la nit escoltant “sarao”. Anem pel costat del riu fins creuar la frontera i agafem una carretera secundària. Açò ja no és Alemanya o Austria, i la senyalització ja no és tan perfecta, com tan poc les cases i pobles que anem passant.

Passem Cikolasziget, Kisbodak, Püski, i finalment parem a dinar a Lipot.

Està fent un dia de calor molt fort i ja no estem acostumats. Arribem a Gyor molt cansats. Avui no hem vist el riu en cap moment des que hem eixit de Bratislava. Anirem bé?...

Etapa 14. Gyor -- Komárno (63 Km) - “Dia dels Trons” Deixem Gyor direcció Komárom. Ens hi ha sorprés molt l´animació i festa que hi havia al poble. Definitivament açò no es Alemanya. Hui pareix que farà un dia fort de calor. Tornem a anar per unes carreteres secundàries i per pistes asfaltades, i de tant en tant apareix un camí ple de clots i pols, que ens recorda als de casa. Les senyals no estan massa ben col.locades i ens fan confondre més d´una vegada. Finalment arribem a Komárom i no trobem lloc al càmping, així que decidim seguir fins a Komárno. De repent, tornem a trobar el Danubi. Feia un parell de dies que no el veiem. Fa molta calor i decidim anar a una piscina a banyar-nos. Hi ha una que té l´aigua a 35ºC, perfecta... Les etapes hungareses no ens han agradat molt pel moment. A vore si demà plou i no passem tanta calor...

L´esperada foto final. Desprès de 1370 Km, el Parlament de Budapest suposa el final de viatge. Ara toca una mica de turisme, i un retorn més tranquil en tren fins Radolfzel.

Etapa 15. Komárno -- Visegrad (90 Km) Ha estat tota la nit plovent, però torna a fer calor. Tenim un lleuger vent que ens ajuda a suportar la temperatura.

Els primers kilòmetres són novament de carretera, però en passar Cenkov, agafem una pista de terra que va vora al riu. L´orientació aquí no és fàcil i ens equivoquem varies vegades. Finalment creuem el riu a Esztergom i parem a dinar. Visitem la basílica d´aquest poble i donem gràcies per haver trobat novament el camí. Ja sols

ens queden uns quants kilòmetres de carretera perillosa fins Visegrad. Hui toca sopar goulash, amb postre inclòs. Demà serà l´última etapa.

Etapa 16. Visegrad -- Budapest (63 Km) Tot arriba, i avui és l´ultima. Als 4 Km d´eixir hem d´agafar un vaixell per creuar la illa . Ens quedem sorpresos quan veiem que no ens cobren rés. Pujem a la bici i fem marxa uns 20 Km. Hem de tornar a creuar amb vaixell, i aquesta vegada si ens cobren.

Passem per Szentendre i veiem que és una ciutat com Xàbia o Dènia, amb molta terrassa vora el riu. Tornem a confondre´s un parell de vegades amb les senyals, però finalment agafem la vora del riu i comencem a veure el Parlament de Budapest al fons. És el punt final del nostre viatge. Desprès de no sé ni quants dies, quatre països, unes quantes mullades i 1300 Km, “hem arribat”. Ara ens toca buscar hotel, vore on està l´estació del tren de demà, una dutxa ràpida i “estem preparats per vore Budapest ...”

Fotos: Sandra López

Text: Hipòlit Camallonga

Budapest (Hungria)

Sagrantana - 51

INTERCOMARCAL DE

COCENTAINA

BENASAU - SERRELLA - BENASAU

EL QUE ES VEU: L´EXCURSIÓ.

E

l 23 d’octubre del 2011 va estar el dia triat per a celebrar la nostra intercomarcal en una de les muntanyes més boniques de l’entorn, la Serrella. A les sis i mitja del matí els encarregats del desdejuni i altres preparatius relacionats, van eixir des de Cocentaina cap al calvari de Benasau, des d’on estava prevista l’eixida.

La resta de companys començavem a arribar una hora després.

A les huit i mitja prop de 190 persones eixiem amb ganes de passar una agradable matí. El temps acompanyava i encara que durant la llarga pujada feia bastant fred, mica en mica

54 - Sagrantana

van anant pujant les temperatures.

El recorregut era nou per la majoria dels participants. L’ascens va ser a un ritme lent, però sense pausa. A mitjan matí arribàvem als voltants de la caseta de vigilància, altura màxima del recorregut, on paràvem per esmorzar.

Des d’allí vam poder, no sols disfrutar d’un gran ambient, sinó també d’unes vistes espectaculars: la Mariola, el Benicadell, La Safor, La Solana d’Almudaina, el Barranc del Sinc o la Font Roja, entre altres bells llocs.

Després de l’esmorzar el recorregut es va fer més fàcil, ja que va tindre lloc per una pista de muntanya i en contí-

nua baixada per buscar la senda que procedeix de la Font Roja i puja, al seu torn, des de Cuatretondeta.

Al final del recorregut, situat novament, en el calvari de Benasau els companys havien preparat un xicotet refrigeri amb els aliments típics en aquestes activitats: coca de tomaca, cacauets, olives, creïlles fregides i tot tipus de beguda. A les dos de la vesprada i després d’arreplegar i netejar tot l’escenari, es va donar per acabada la intercomarcal d’enguany.

EL QUE NO ES VEU: ELS PREPARATIUS.

T

enim de vegades una tendència a menysprear les activitats intercomarcal, perquè normalment son excursions poc dures i no massa largues. Però més enllà de l’excursió hi ha molta feina amagada per organitzar una activitat d’aquest nivell. En el cas de la passada intercomarcal de la Serrella, tot començava a l’octubre, quan ens reuníem per decidir el lloc on realitzaríem la intercomarcal. Vam seguir la fórmula que tan bons resultats ens ha donat últimament, la de buscar un poble veí on poder recórrer alguna senda poc coneguda, i preparar una excursió no molt llarga i d’una dificultada mitjana. Després de diver-

ses idees decidíem la Serella, pujant des de Benasau i enllaçant amb la senda que ve de Cuatretondeta per a fer circular el recorregut.

Amb el GPS en la mà, vam recórrer tot el camí previst per preparar l’informe que posteriorment es presentaria a la Junta Directiva. Aquesta estudiava la proposta i l’aprovava per col·locar-la, d’aquesta manera, en el calendari d’activitats.

cles dels participants, i planejàvem on instal·lar el desdejuni, així com també estudiavem la possibilitat de col·locar algun cotxe en el recorregut, per si fóra necessari evacuar algun participant. El divendres previ, s’arreglaven les llistes dels companys que havien d´estar en tasques d’organització. Uns haurien de montar les taules, carregar el menjar i beguda, i preparar el desdejuni. Altres haurien de conduir l’excursió i controlar l’itinerari.

Una setmana abans de l’activitat, diversos companys tornàvem a realitzar el recorregut complet. Buscàvem més a més el lloc d’aparcament pels vehi-

A la fí, el que queda es l’excursió, pero darrere d’una activitat d’aquest nivell, hi ha molt de treball realitzat perquè quede una activitat perfecta.

Text: Alfons Ripoll

Fotos: Oscar Miró

Sagrantana

- 55

MONT BLANC

+

GRAN PARADISO E

l passat mes de Juny, dos companys d’Alcoi (Alberto i Sergi) em proposaven fer amb ells el Mont Blanc (4810 m) al mes d’agost. Per descomptat, la resposta va ser immediata. “Va mone!” Entre entrenament i preparatius, passaren volant quasi dos mesos i el dia 7 eixíem amb cotxe en direcció als Alps.

En el seu moment decidirem pujar primer el Gran Paradiso. Amb els seus 4061 m, és el pic més alt que es troba íntegrament a Itàlia. Es un dels quatre mils catalogats com més assequibles i ens servirà per aclimatar i anar entrant en matèria. A pesar de ser un cim “fàcil”, no cal menysprear l’ altitud, ni la cresta que has de recórrer per poder abraçar la Madonna que hi ha al cim.

El dia 8 d’agost arribem entre núvols i pluja a Chamonix. Impressionats per com la glacera de Bossons surt entre els núvols color carbó, creuem el túnel de Mont Blanc i ens dirigim cap a Pont, on deixàrem el cotxe i farem l’ aproximació al refugi Vittorio Emmanuele (per als amics Vittorio i Lucchino).

GRAN PARADISO

Unes hores abans que claregés el dia, comencem l’ascensió al cim, per un camí que dona al peu de la glacera i que cal remuntar. Ens encordem i tirem cap amunt. La pujada es tècnicament fàcil, encara que l’ altitud fa que no es puguen omplir plenament els pulmons en les proximitats del cim.

Una vegada arribats a la cresta, i desprès de fer cua, podem per fi fer-nos la foto amb la Verge. Per accedir a ella hem hagut d’assegurar els últims passos, molt exposats. Un parell d’hores més tard, arribem de nou al refugi i ens bevem una Birra Moretti de litre “per barba”. Així varem baixar...

Dos dies després, ens despertem a un alberg de Chamonix, preparem el material i anem a Sant Gervais amb la intenció d’agafar el TMB que ens pujarà fins Nid d’Aguille on hem de començar l’ ascensió al Mont Blanc. Després de

tres hores de pujada, arribem a la glacera de Tete Rousse, la qual dona nom al refugi on passarem la nit.

El dia 12 creuem el Grand Couloir, més conegut com “la Bolera” i remuntem l’Aguille de Gouter. Sens dubte la zona més perillosa i transitada de la ruta normal al cim. Hi ha un fum “d’alpinistes” que estan dispostos a qualsevol cosa amb tal de pujar o baixar, tant s’hi dona. Un consell és prendre l’assumpte amb filosofia i cedir el pas. D’aquesta forma evitem situacions desagradables.

Cal dir que hi ha dos cables metàl·lics per poder assegurar-se. Unes tres hores després, arribem al mític refugi de Gouter on passarem unes hores fins que el Sol es posi. Intentem tancar els ulls a l’abarrotada habitació unes horetes, però l’excitació i l’altitud no sempre ho permeten.

Foto dalt: Alberto i Sergi amb la Madona que corona el Cim del Gran Paradiso

En l´altra pàgina: Baixant del Gran Paradiso amb el Mont Blanc al fons. Foto esquerra: Alberto i Sergi saluden Manolo (que fa la foto) al Cim del Mont Blanc. Foto superior: Amb la satisfacció del cim aconseguit, Manolo inícia la baixada per Les Bosses.

Foto Inferior: Pujada per l´Aguille de Gouter al Refugi de Gouter.

A les dos del matí de la nit de l’olla, ens empassem com podem “le petit dejeneur”, que sens lloc a dubtes fa honor al nom (petit, però que ben petit), i ens col·loquem l’arnes, els grampons i la corda. Sortim de Gouter amb la llum radiant de la Lluna, en mig d’ una processó de frontals, dispersos en la immensitat, i encara a dia d´avui, se’m posen els pels de punta al recordar-ho.

Deixem el refugi en direcció al Dome de Gouter, amb l´afilada Aguille du Bionassay al fons. Després de pujar varies costeres, arribem a un pla òptim per a fer una paradeta, hidratar-nos i menjar-nos una barreta de cereals congelada. Continuem fins al refugi lliure de Vallot, des d´on podem observar les arestes de les Bosses. Un pas d’una bellesa increïble, que cal acometre amb cautela degut a l´expost d’aquestes. Una vegada passades les gepes, el camí remunta una lloma que donarà pas a la magnifica aresta cimera. Es en aquest moment

quan l’alba comença a despuntar. El vent bufa a uns setanta kilòmetres per hora i la temperatura ronda els menys tretze graus. Ens veiem obligats a equipar-nos amb ulleres de vent per a continuar els últims metres fins l’ anhelat cim. Després de poc menys de quatre hores... arriba el moment inoblidable del cim... fotos, vídeos i “rapidet” cap a baix. Ens queda baixar tres mil metres de desnivell negatiu. Quan arribem de nou al refugi, arrepleguem “els trastos” i baixem cap a la Bolera amb la sensació que falta encara molt fins que puguem celebrar-ho. Amb molta cautela descendim l’aresta i creuem el corredor i la glacera de Tete Rousse. Ara sí: un abraç i dinarot a base de barretes, xoriç i “Pan Bimbo”. Després de l’interminable camí fins al niu d’ àguiles, agafem el tren cremallera que ens tornarà al cotxe.

MONT BLANC

Unes hores mes tard, ens trobem els tres a una terrassa d’un bar de Chamonix bevent cervesa i con-

templant el massís del Mont Blanc.

L´ experiència es increïble i molt recomanable. Sobretot, si s’afronta el repte amb un companys de la qualitat humana (i humorística) dels meus.

Fotos i Text: Manolo Moriano

Sagrantana

- 57

ACTIVITATS INFANTILS La muntanya per als més menuts

U

na de les seccions més actives dels últims temps esta sent la Secció Infantil del CEC. Les activitats per als menuts han estat intenses els últims anys. La intensa llavor realitzada per Pepe Brotnos i Anselmo Martí, aquestos anys, ha anat consolidant-se mica en mica.

Les excursions quasi familiars amb uns pocs xiquets i algun que altre pare, han donat pas a excursions multitudinàries, com la de la Font Freda amb més de cent persones, o la Marxa Ecolar 2011 on vam sobrepassar els dos-cents participants. El secret no és altre que excursions atractives, aptes per a totes les edats, xiquets, pares i avis, i amb molt de paisatge per

58 - Sagrantana

descobrir. La Cova Bolumini, les Huit Piletes, Sant Pascual a Ibi, el Racó San Bonaventura, la Font Freda, la Serreta, són llocs on els més joves no havien estat mai, i hui ja coneixen.

Un dels encerts de la programació, va estar quan fa un parells d’anys, es va decidir donar prioritat al calendari anual d´activitats, a les excursions infantils. Aquest protagonisme ha anat traduint-se mica en mica en nous xiquets, nous pares i nous socis participant activament al nostre Centre.

La Marxa Escolar 2011 va estar un punt de màxim en quant a participació

i repercussió es refereix. L´activitat era ben senzilla, es tractava de baixar des de Cocentaina a l´Alqueria d´Asnar seguint el llit del riu. Allí havíem preparat alguns jocs i diverses activitats d’aventura per als xiquets.

Aquesta vegada l’esforç per part de tots es va vore de sobra recompensat.

Més de dos-cents xiquets i altres tants pares i avis, ens acompanyaren aquell radiant matí del mes d’Abril.

L´ajuntament de l’Alqueria d’Asnar i els propis veins, també ajudaren amb l’activitat, i tots els xiquets van tindre regalets, llepolies i molta diversió.

Els nostres amics de l’Alqueria, amb Ekain i Rafa al capdavant,

realitzaren una llavor magnífica amb el parc d’aventura que havien instal·lat, cosa que tos els xiquets van agrair. Els ràpels, les “tirolines”, les carreres de sacs, i els jocs amb la corda ens feren passar a tots un matí molt distret. A la fí, tots ho passaren molt bé i ningú es va fer mal que era el que realment importava.

Altres excursions més recents com la Cova Bolumini també han tingut molt d’èxit de participació.

Aquest any 2012, el calendari preparat és molt atractiu, amb excursions programades a Carricola, la Font de Forata, la Font de Mariola i Mas de Prats, el Racó San Bonaventura, i l´Ull del Moro. També ha estat programada, recuperant velles tradicions, una acampada de germanor al Refugi de Les Foietes al mes de Maig. Serà aquesta una bona oportunitat per als més joves d’iniciarse en el que representa una acampada a la naturalesa: tendes, sacs, feina

compartida, companyonia i respecte per la natura.

La Marxa Escolar 2012 aquest any serà el 25 de Març, i encara que el recorregut no està decidit, serà com sempre, una excursió amb la justa mesura d’aventura, naturalesa, muntanya i diversió. Us esperem a tos!!!

Fotos: Oscar Miró Text: Esteban Faus

Sagrantana

- 59

Visita al Vertex Geodèsic de l’

A

AITANA

l mes de desembre, el CEC va organitzar una visita a l´E.V.A. Nº 5, al cim de l´Aitana. El motiu era fer-nos una foto en el vèrtex geodèsic del cim de l´Aitana.

Com tots bé sabeu, el vèrtex geodèsic està situat dins de les instal·lacions de la base militar, i per tant no es pot accedir sense permís. Al ser la primera vegada que s’organitzava aquesta visita, el CEC va obsequiar a l’E.V.A Nº5 amb un xicotet record de la nostra visita.

i al e.v.a. n.5

La jornada va estar realment intempestiva, amb una sensació tèrmica molt baixa, deguda al constant vent, i que ens va obligar a tirar mà de gorros, guants i abrics. A la nostra arribada a l’E.V.A. Nº5, se’ns va donar la benvinguda, i vam passar per una estona a la sala de projeccions, on varem veure un documental del passat i present d’aquestes instal·lacions. En acabar-se la projecció, ens dirigirem a fer-nos la foto junt al vèrtex geodèsic. La foto no ens va dur massa temps, ja que el fred que feia no era com per fer-ho molt llarg. Gelats, però contents i agraïts, agafarem el camí de tornada fins als cotxes.

Fotos i Text: Oscar Miró

Foto dalt: Vextex Geodèsic del Cim de l´Aitana Foto BiN: al EVA Nº5 Foto baix: Pujant al cim

60 - Sagrantana

SIERRA CEBOLLERA Pico Urbion´ i pujada al

E

l passat mes d’octubre, quatre amics del Centre Excursionista Contestà ens vam desplaçar a la comarca de Cameros, a la Rioja, concretament a la població de Villoslada de Cameros a realitzar una

de les excursions més boniques per aquesta època.

I és que la tardor ens mostra un dels moments més gratificants que ens dóna la naturalesa i més concretament en aquest fantàstic lloc, on predominen extensos boscos naturals de pi silvestre, roures, reboll, grèvols, bedolls i per descomptat una massa poblada de fagedes. El parc Natural de la Serra Cebollera està situat en la conca alta del riu Iregua, comarca de Cameros, amb una superfície total de 23.640 Ha. La primera excursió va ser un itinerari a través de dos senders: “Sendero del Archichuelo” i “Sendero de las Cascadas”, per a

després ascendir al bell paratge de l’ermita de la Mare de Déu de Lomos d’Orios.

La segona excursió ,ens vam desplaçar amb cotxe fins al límit entre Sòria i La Rioja, concretament fins a l’aparcament de la impressionant “Laguna Negra”. El paisatge canvia per complet, predominant masses extenses de pi. Ací deixavem el cotxe i iniciavem l’ascensió al Pic Urbión. La ruta va ser per una senda amb una pronunciada pendent al seu principi, però que prompte ens situava a un circ de llacunes d’origen glacial : “Laguna Helada”, “Laguna Larga”… La senda és còmoda i prompte s’aconseguix el cim.

El cim del pic Urbión “ està situat a una altura de 2228 metres en la localitat de Duruelo de la Sierra.

Molt prop d’aquest cim, a tan sols 2160 m. vam poder contemplar el naixement del Riu Duero. Tant a la primera com a la segona excursió, vam tindre molt bon temps , la qual cosa ens va permetre disfrutar del bell contrast de colors dels arbres .

Fotos i Text:

Camilo Tomás

Foto dalt: Detall de la Sierra Cebollera Foto esquerra: Esteban, Marcos, Pep i Camilo al cim del Pic Urbión.

Fotos baix: Pujada al Pico Urbión

Sagrantana

- 61

U I T S E ’ L E D LA FOTO E

l passat 2011 es convocava per primera vegada, el concurs fotogràfic “la foto de l’estiu”. El concurs pretenia servir d´estímul, per immortalitzar les nostres activitats de l’estiu, i que tots el membres del CEC tinguérem després l’oportunitat de gaudir de les mateixes. La recepció de fotografies per

part dels concursants va estar oberta durant els mesos de setembre, octubre i novembre.

Finalment, van participar un total de quinze fotògrafs, entre els quals també es trobaven alguns xiquets.

Els premis es decidien per votació popular entre els membres del CEC. La resolució del jurat es va celebrar el dia 3 de desembre.

CONCURS FOTOGRÀFIC El jurat estava compost per tots els assistents aquest dia a la seu social de C.E.C. Mes enllà dels premis, vam passar una estona divertida i amb bon ambient, que era el primer objectiu del concurs. Gràcies a tots els participants. Prepareu la càmera per l´estiu que vé !!!

1er PREMI - Autor: Oscar Miró 62 - Sagrantana

2n PREMI - Autor: J. Carlos Agull贸

3er PREMI - Autor: J. Albert Alborts Sagrantana

- 63

Selva de Irati Foto: Judith Brotons

Pirineus Foto: Antonio Bonifacio

Pirineus Foto: Madel Ayala

64 - Sagrantana

Cova del Balconet Foto: Martina Faus

Benicadell Foto: Pep Ibiza

Pirineus Foto: Alfons Ripoll Sagrantana

- 65

Pirineus Foto: Pep Palac铆

Lake District (Anglaterra) Foto: Jordi Terol

Riu Danubi (Alemanya) Foto: Sandra L贸pez

66 - Sagrantana

Vignemale (Pirineus) Foto: J. Vicente Sancho

Ordesa (Pirineus) Foto: Marta JordĂ

Amaneixer Foto: Toni JordĂ Sagrantana

- 67

resum d’activitats seccio 2011

`

escalada

PUIG CAMPANA El 29 de gener escalàvem la via “Espoló Elegant” (V/A0 - 350 m.), de dificultat moderada, i amb un elegant recorregut que segueix el “tall” de l’espoló fins arribar a la part alta de la paret, on perd verticalitat. Ideal per una cordada de tres que havia fugit amb “el rabo en mig les cames,” del primer llarg de la via “Diedres Màgics”. Per sort encara ens quedaven recursos per gaudir a l’Espoló Elegant.

Foto dalt: Quarta reunió de la via “espoló elegant”. Foto esquerra: Ambient en les parets del Puig Campana

CARA NORD DEL TAILLÓN

PENYAL D’IFAC

Ascensió per l’impressionant cara nord del Pic Taillón (3144 m). Podeu llegir un article més detallat d´aquesta aventura a la pàgina 20 d´aquesta revista.

La via “Pany” (IV+/240 m) recorre sinuosament la paret de la cara nord del Penyal, per tant està a l’ombra.

Aquest fet, altres vegades és una dificultat afegida, però és d’agrair

3 2 68 - Sagrantana

si l’escalada es realitza al mes de juliol. Una bona activitat, en la que a més de gaudir de l’escalada, també ho faríem després de la platja.

Foto dreta: Tercera tirada Foto baix: Una bona hidratació és molt important quan es practica qualsevol esport

1

APLEC AL MAS DE LA PENYA El 17 de setembre es reuniem al Mas de la Penya vora 70 escaladors/res, a un aplec que consistia en 12 hores d’escalada i un sopar al Refugi de les Foietes.

L’escalada s’allargava fins ben entrada la nit. Vam tindre l’ocasió de practicar l’escalada nocturna, cosa que va resultar ser molt emocionant, a l’estar tot envoltat per l’obscuritat. El sopar també s’allargaria amb molta tranquil.litat, fins a altes hores de la matinada.

CRESTERIA SEIL DERA BACQUO – PERDIGUERO “ … esplèndid raid celeste, una incursió gloriosa i viril a un món indestructible”. Així defineix Patrice de Bellefon, en “Els Pirineus. Les 100 millors ascensions i excursions” aquest recorregut de dificultat moderada, (trams fàcils combinats amb nombrosos passos de III / III+, i un llarg de corda de IV +), i on la intuïció per seguir-lo pot ser

El Pic de les Àguiles crida poderosament l’atenció a qualsevol amant de la muntanya que tinga el gust de passejar per Alcoi.

Allí ens dirigirem a escalar la via homònima al pic, tal vegada per ser la primera via d’aquesta paret. La via no té dificultats excessives (L1: IV; L2: V; L3: V; L4: V), pot ser l’aspecte de la roca conglomerada li dóna un plus de dificultat, al haver-hi d´anar amb molta cura amb les abundants

L’orientació oest de les muralles pètries que protegeixen el Cabeçó d’Or és un altra bona opció per a l’escalada clàssica estival, si bé cal respectar els horaris si no es vol passar molta calor, ja que el sol il•lumina aquestes parets a mig matí en els mesos més calorosos. Així, mentre una cordada sortia

com un coet per la via “Cipol el Barbaro” (6B/120 m), una altra es barallava amb el primer llarg de la via “Libro de Eibón” (6ª/90 m), un llarg que, tal i com bé ens diu la guia, “ …no ens deixara indiferents”.

Foto dreta: Paulí en la molt tècnica fisura invertida del primer llarg del Libro de Eibon

MONTESA Al llarg de la temporada hem realitzat nombroses sortides familiars. Una de tantes va ser a Montesa, lloc ideal per anar amb els xiquets, ja que té altres atractius molt interessants, com el seu Castell, nombroses àrees recreatives i rutes de senderisme, i més a més, el poble està molt prop dels sectors d’escalada.

En quant a l’escalada, és una bona escola d’iniciació, amb una roca un tant peculiar i l’encant dels paisatges que ens brinda la comarca de La Costera.

4

PIC DE LES ÀGUILES BARRANC DEL SINC

CABEÇÓ D’OR

fonamental, ja que es tracta d’un llarg recorregut amb importants desnivells. Des del refugi d’Estos fins el pont de Lliterola, 1900 m de desnivell acumulat en ascens i 2100 en descens, 15 hores i 9 tres mils: Cap dera Bacquo Occidental, Audoubert, Cap dera Bacquo Oriental, Seil dera Bacquo, Petit Pic de Portillón, Portillón, Fita Oest de Perdiguero, Perdiguero i Fita Est. Dificilment oblidarem aquesta jornada.

8

pedres que es poden desprendre. Amb tot, una bonica experiència assaonada amb els vols nupcials dels voltors com a teló de fons.

5

6

7

Foto dalt: Nombrosos pasos de III-III+ trenquen la monotonia al progressar per la cresta

9

LA MÚNIA Bonica ascensió des del “Bal de Chisagüés”. Aquesta vegada ens quedaríem sense fer cim, per l’abundància de neu acumulada i l’exposició dels passos d’accés a la cresta cimera, que amb l’insuficient material que disposàvem, es tornava realment perillosa. “Amb sentit comú, i a escassos 500 metres lineals al cim, mitja volta i cap avall”. Una altra vegada, una jornada maratoniana de 13 hores, en la que, a pesar de no haver aconseguit el cim, vam viure una meravellosa jornada, immersos en aquestos paratges, rabiosament salvatges, perduts a l’oceà de muntanyes que són els Pirineus.

Foto dalt: Arribant al coll de Robiñera amb el pic homònim com a vigia dels nostres pasos

Fotos i Text: Pep Palací Sagrantana

- 69

CASTRIL SIERRA

DE

senderisme passat per aigua a terres andaluses

L

’activitat de la tardor, es una de les cites obligades dintre del calendari de senderisme del CEC. Les activitats a la Tinença de Benifassà ens han deixat records inesborrables a tots els que hem participat. El pas del Romaret, la baixada del Matarranya o Les Moletes d´Arany son part ja de la història del Centre. També El Montsant, i el seu vertiginós Grau de Barrots han estat part de les activitats de senderisme i tardor del CEC.

Aquest any, el destí elegit era el sur, Andalusia, i més concretament el Parc Natural de la Serra de Castril. La idea inicial era poder anar a la Serra de Cazorla en el temps de la Berrea, però açò suposava haver d’avançar l’activitat un parell de mesos, i finalment va la idea va estar desestimada.

Com que ja teníem en ment anar cap al Sur, decidirem anar a Castril.

Feia temps que no estàvem, i era una

proposta molt atractiva per a tots.

Com sempre, els preparatius ens portaven els “mal de caps” habituals: ara vaig, ara no, jo vull tenda, jo vull casa, sopar sí, desdejuni no, a mi no m’agrada la tomaca, ... Lo normal en aquest tipus d´activitat.

La veritat és que a la fí, bromes a part, la gent va respondre com sempre, i vora quaranta persones iniciàvem viatge cap al Sur.

Les prediccions de temps no eren molt bones, i marcava aigua tot el cap de setmana. Malgrat tot, a les quatre de la vesprada, el gros de participants partíem cap a Castril. El viatge va transcorre sense més problemes, encara que alguna petita desorientació, va dur algú a donar una mica mes de volta.

A la fí, al voltant de les nou de la nit estàvem tots al càmping El Cortijillo.

Preparàvem el llit, sopàvem i després d´una mica de tertúlia, anàvem a dormir. El dia següent ens esperava una bona caminada, i els ànims de la gent estaven enrarits, ja que la pluja era una realitat.

72 - Sagrantana

Dissabte començava amb una pluja incessant, que a la fí ens acompanyaria tot el dia. L’activitat programada era pujar al Pic de “La Empanada”, però la pluja ens complicava enormement les possibilitats d’arribar, així que decidíem canviar d’objectiu. Després d´una breu deliberació, ens posàvem els trages d´aigua, agafàvem els paraigües i arrancàvem a caminar cap al naixement del Riu Castril.. Tant de Gore-tex i tanta fibra tècnica, dos gotes d´aigua no anaven a parar-nos.

A l’arribada a aquest punt, començaven a divergir les opinions de que fer i on dirigir-se. Alguns directament vo-

lien tornar al càmping , altres volien seguir per vore si la pluja els donava treva. Finalment, alguns pujaven fins el Mas de la Porca, i altres baixàvem al càmping desanimats i totalment mullats. “Quina manera de ploure...”

La vesprada cadascú la va passar com va voler. Uns se’n van anar a Castril per fer turisme, altres es quedaven fent-se café amb llet per veure si recuperaven una mica de forces, i altres pasaven l´estona jugant a policies i lladres. Una vesprada multi-activitat per a tots els gustos. A la nit, sopar de germanor, una mica de “fer l´indio” i a dormir. Demà més.

Foto dalt esquerra: Camí del Naixement del Riu castril. La plutja no ens dona descans. Foto dreta superior: Naixement del Riu Castril.

Foto dreta centre: Pont per passar el riu. Foto dentre esquerra: Diumenge comencem a veure el sol. Fotos baix: Barranc de Canaletas.

Altra página: El Pont per passar el riu li dona “ambientillo” d´aventura.

Diumenge, amaneixia una mica estrany, no plovia però es respirava a l´ambient una mica d´incertesa. La gent estava desanimada, i no tènia massa ganes de tornar a passar un dia com l´anterior. Després del desdejuni, l’ambient començaria a canviar. El cel començava a veure’s blau, el Sol feia alguna ullada, i les ganes d´aventura començaven a aparéixer entre la gent..

Abans que canviara el temps, ens posàvem les botes i eixíem a tota velocitat. Les ganes de divertir-nos havien tornat a nosaltres, i “tampoc ens haviem mullat tant...”. L´esforç tindria recompensa, i l’excursió al Barranc de Canaletas resultava una meravella i un plaer pels ulls. El pesimisme havia desaparegut, i el bon ambient i els somriures tornaven a nosaltres.

Després d´un matí reconfortant, al voltant del migdia arribàvem de nou al càmping i donàvem l’activitat per acabada. No era el que esperàvem, però després de tot, tampoc acabava mal.

Text: Esteban Faus / Oscar Miró Fotos: Oscar Miró

Sagrantana

- 73

R E R B A C T N O M L A Y FINAL D’AN Despedir l’any des del cim del Montcabrer va tornar a ser l’última activitat del Centre Excursionista Contestà en 2011. La tradició de pujar a una de les muntanyes més emblemàtiques de la zona i en una data tan assenyalada s’ha convertit en un costum per a centenars de persones de les comarques que rodegen la Serra de Mariola.

Aquest costum que va nàixer dels apassionats per la muntanya, ha passat per moltes generacions, i el futur està garantit, perquè aquesta tradició ja s’ha traslladat als més jóvens.

E

ls membres del CEC enguany van tornar a recórrer les sendes que ascendixen fins al cim. Cadascú va partir de diferents punts per a arribar tots junts, a les 10 del matí, als 1.389 metres d’altitud al cim de la Mariola. Per totes les sendes hagudes i per haver d’ascensió fins al Montcabrer, hi havia gentada. La gran majoria van eixir des de la seu del club a Cocentaina, altres des de La Boronà, però tots ho van fer amb el mateix objectiu.

Els que van partir des de la població, guiats per Pólit Camallonga van

recórrer la ruta del PR-27, passant per la Penya Banyada, la Mala Cabra, les Huit Piletes o la Font de Santxo entre altres llocs reconeguts per tot el món. Els que van deixar els seus vehicles en La Boronà van passar pel Mas de Llopis i el ‘Dit’. Els va haverhi que es van desviar de la ruta per rendir un xicotet homenatge a un company que roman etern prop del massís rocós del Montcabrer, el nostre amic Juan Miguel.

temperatures més que agradables a pesar de les primerenques hores.

L’aclarit cel va permetre veure, alhora que ascendien cap a al cim, una magnífica eixida del sol. L’astre rei va temperar l’ambient i va contribuir a disfrutar molt més de l’activitat.

Durant l’ascensió s’escoltava el caminar de molts passos mesclats amb rialles i bromes, plans per a eixa nit màgica o els somnis per al 2012.

A pesar que cada grup va partir d’un punt distint els va unir una cosa en comú. El dia era radiant, amb unes

Foto dalt: Tots al cim del Montcabrer. Foto dalt menuda: Tomàs encapçala la pujada des de la Boronà. Foto esquerra: Camilo i Rita prenen te.

Foto dreta: Martina amb una diadema nadalenca

74 - Sagrantana

Consigna complida. Els muntanyencs del Centre Excursionista Contestà van ser els primers a prendre el cim.

Van aconseguir el cim, guarnit amb una representació del Naixement de Betlem, minuts abans de les 10 del matí. Després de passar un curt espai de temps, els molts que havien arribat dalt, van buscar refugi per esmorzar a l’abric situat a l’esquerra de la senda principal d’ascens al Montcabrer. Allí es van reunir més tard muntanyencs de Cocentaina, Muro, Agres, Bocairent, Canals, Alcoi, l’Alqueria, l’Orxa i un llarg etcètera.

L’elegància dels muntanyencs amb els seus polars multicolors, pantalons a l’última, grosses jaquetes que sobraven per una calor més pròpia de la primavera, es va fusionar amb els vestits típics de l’època nadalenca: gorros del Pare Noel, diademes amb banyes de rens o elements propis del cotilló de fi d’any. Clar que no podien faltar els dolços nadalencs, les botelles de sidra o cava, i l´herbero, el número un entre els muntanyencs.

Però la nota, i mai millor dita, la van donar els nostres amics Pòlit i Joan, al ritme de la dolçaina i el tabalet.

Entre tanta gent va haver-hi algú molt especial que també es va animar a pujar fins aquell racó i al final va ser el centre de totes les mirades. No va ser una altra que la preciosa burra Rita, del nostre amic Paulí.

Quan les motxilles es van buidar i el pes estava en l’estómac de tots els presents, la comitiva muntanyenca encapçalada pel ritme de la música, es va encaminar de nou cap el cim per a la foto de record. En eixe curt trajecte va haver-hi una escena inigualable, l’actuació d´uns improvisats Bequeteros, més muntanyencs que mai. I Rita, ella també va encarar l’empinada costera tirada per la força del seu amo. El cim es va quedar xicotet amb tanta gent al seu voltant. Feia temps que el Montcabrer no disfrutava d’una presència com aquella.

I sense temps que perdre, perquè el raïm esperava a les neveres per a ser devorat eixa nit, els muntanyencs van anar descendint en fila índia.

Esta vegada el gros de la gentada va optar per baixar per la vessant de la rocosa muntanya i com que encara quedaven botelles de ‘begudes energètiques’ per a destapar, el Mas de Llopis va estar la següent parada.

Des d’aquell punt i disfrutant d’unes vistes magnífiques, es van alçar les copes, els gots i es va brindar per un 2012 millor que l’any que estava a punt de consumir-se.

FELIÇ ANY NOU A TOTS! Text: Cristina Ripoll Fotos: Oscar Miró

Foto dalt esquerra: Pòlit i Joan “donant la nota”.

Foto dalt dreta: Improvisats bequeteros cap al cim.

Foto xiquets: Adrián, Claudia, Martina i Tomàs al cim del Montcabrer. Foto centre: Festa i música al cim. Foto baix: Paulí i Rita pujant per fer-se la foto.

Foto esquerra: Després de l’esmorzar comença la festa.

Sagrantana

- 75

Segueix les nostres activitats a www.el-centre.blogspot.com i també a facebook CENTRE EXCURSIONISTA CONTESTÀ C/ Pare Balaguer, 3 03820 Cocentaina Tel i Fax: 966500832 e-mail: cexcontesta@gmail.com