Edició Ajuntament de Barcelona. Districte de Sant Martí Disseny gràfic serrins Edició i producció Ajuntament de Barcelona. Direcció d’Imatge i Serveis Editorials
Barcelona, maig de 2012
Em plau presentar aquesta publicació en què trobareu els millors treballs presentats per nens i nenes de 36 centres educatius de primària i de secundària del nostre districte als Jocs Florals Escolars del Districte de Sant Martí 2012. Sant Jordi es una diada molt arrelada a les nostres tradicions populars, el dia de la rosa, lligada també a la celebració internacional del dia del llibre promoguda per la UNESCO. El nostre districte participa en la diada de Sant Jordi amb multitud d’iniciatives i actes. Entre ells, aquests Jocs Florals Escolars, als que en l’edició 2012 es van presentar 362 treballs, el que posa de manifest la capacitat creativa dels alumnes de les nostres escoles i instituts i la consolidació d’aquest espai de trobada entre cultura i tradició. Vull donar les gràcies a tots els nens i les nenes, als joves i les joves del districte, per la seva empenta, pel seu treball i per la seva implicació en els Jocs Florals.
Eduard Freixedes i Plans Regidor del Districte de Sant Martí Ajuntament de Barcelona
Índex Presentació
>
>
>
>
>
>
>
>
>
>
>
>
3
>
>
>
>
>
>
>
>
>
>
>
>
5
Membres del Jurat dels Jocs Florals Escolars del Districte de Sant Martí > > > > > > > > > > > >
>
>
>
>
6
>
>
>
>
>
>
>
>
>
Relació de centres participants
Jocs Florals Escolars 2012
Obres Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria Categoria
4
>
de parvulari P5 > > > > > > > > > > > > > > > 8 A prosa > > > > > > > > > > > > > > > > > > 11 A poesia > > > > > > > > > > > > > > > > > > 15 B prosa > > > > > > > > > > > > > > > > > > 18 B poesia > > > > > > > > > > > > > > > > > > 22 C prosa > > > > > > > > > > > > > > > > > > 25 C poesia > > > > > > > > > > > > > > > > > > 31 D prosa > > > > > > > > > > > > > > > > > > 34 D poesia > > > > > > > > > > > > > > > > > > 41 E prosa > > > > > > > > > > > > > > > > > > 46 E poesia > > > > > > > > > > > > > > > > > > 56 F prosa > > > > > > > > > > > > > > > > > > 59 F poesia > > > > > > > > > > > > > > > > > > 66
Escola Acàcies Col·legi Adela de Trenquelleon Escola Antoni Balmanya Escola Antoni Brusi Escola Bogatell Escola Brasil Escola Concepción Arenal Escola Concha Espina Escola Eduard Marquina Escola Els Horts Escola Els Porxos Col·legi Grèvol Escola Grimm Virolai Escola Joan Roca- Guipúscoa Escola La Farigola del Clot Escola La Mar Bella Escola La Palmera Escola L’Arc de Sant Martí Escola Mare de Déu de Núria Escola Miralletes Escola Miró Centre d’Estudis Montseny Escola Pere IV Escola Provençals Escola Sant Gabriel Escola La Rambleta del Clot Escola Santa Maria dels Apòstols Escola Tècnica Professional del Clot Escola Vila Olímpica Escola Voramar Institut Front Marítim Institut Infanta Isabel d’Aragó Institut Joan d’Àustria Institut Juan Manuel Zafra Institut Moisès Broggi Institut Salvador Espriu
Total treballs presentats: 362
Jocs Florals Escolars 2012
Centres participants
5
Jurat Membres del jurat dels Jocs Florals Escolars de Sant Martí
Jocs Florals Escolars 2012
Sra. Montse Puig, professora de llengua de l’Institut Salvador Espriu Sr. Àlex Gimeno, assessor ELIC dels Servei Educatiu de Sant Martí Sra. Maribel Magrans, ex-directora del CRP de Sant Martí Sra. Maria González, professora de llengua de l’Institut Front Marítim Sra. Mercè Mestre, mestra de l’escola Concha Espina Sra. Carla Valero, tècnica del CRP de Sant Martí Sr. David Nofuentes, director de la Biblioteca Ramon d’Alòs Sra. Beti Sintes, professora de llengua de l’Institut Barri Besòs Sr. Carles Martínez, tècnic del CRP de Sant Martí Sra. Mireia Mestre, tècnica d’educació del Districte de Sant Martí Sr. José Antonio Castro, director del CRP de Sant Martí Sra. Felicitas Fernández, psicopedagoga de l’EAP de Sant Martí Sr. Jordi Gibert, director de l’Institut Salvador Espriu i professor de llengua
6
Tots els treballs individuals de poesia i prosa de Primària i Secundària, seleccionats en primer lloc, es presenten com a finalistes del Districte de Sant Martí als Jocs Florals Escolars de la ciutat de Barcelona. Els nois i noies finalistes són:
L’acte final de lliurament de premis de la ciutat de Barcelona se celebrarà el 8 de juny de 2011 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.
Jocs Florals Escolars 2012
Chiara Povedano Muscolino, del Col·legi Miró Oriol Fontdevila González, de l’Escola Joan Roca - Guipúscoa Marina Gallo Solé, de l’Escola Mar Bella Carles de la Vega Blanco, de l’Escola Els Porxos Facundo Álvarez Tupine, de l’Escola La Rambleta del Clot Paula Fuentes Solís, de l’Escola La Rambleta del Clot Antònia Amaya Hernández, de l’Escola Vila Olímpica José Perrula Fernández, de l’Escola Concha Espina Aina Balseiro López, del Col·legi Grèvol Marina Romero Bermejo, del Centre d’Estudis Montseny Nicole Cifuentes Espinar, del Col·legi Adela de Trenquelleon Laura Balagué Dobón, de l’Institut Front Marítim Jesús Dopico Serrano, de l’Institut Moisès Broggi Anna Zamora Muñoz, de l’Institut Moisès Broggi
7
Categoria de parvulari P5
Jocs Florals Escolars 2012
1r Premi
8
Escola Grim Virolai Musaranyes
Categoria de parvulari P5
Jocs Florals Escolars 2012
2n Premi
9
Escola Joan Roca Policies
Categoria de parvulari P5
Jocs Florals Escolars 2012
3r Premi
10
Escola Els Porxos Els lleons i les lleones
Categoria A prosa 1r Premi
La discussió matemàtica
Hi havia una vegada quatre operacions matemàtiques: la suma, la resta, la multiplicació i la divisió. Un dia, aquestes quatre operacions estaven discutint sobre quina era la més important de totes. Així cadascuna va començar a dir les seves qualitats.
La resta va explicar que la més important era ella perquè resolt problemes i treu el volum de les quantitats. Dóna menys feina restar que afegir, ocupa menys espai i rebaixa el resultat dels nombres. Aleshores la multiplicació va contestar que estaven equivocades perquè ella sumava molt ràpid i, per tant, era la millor. Amb menys esforç era capaç d’arribar a un resultat final, sense despentinar-se. La divisió, que era molt tímida, va balbucejar que ella era la més generosa perquè servia per repartir i que sense saber sumar, restar i multiplicar no es pot dividir. Per tot això ella és la més important. Després de molt discutir, de sobte, va arribar un nen, va obrir la llibreta, va començar a fer un problema i per resoldre’l va necessitar fer una suma, una resta, una multiplicació i una divisió. Aleshores les operacions es van adonar de que totes eren igual d’importants. Que es necessitaven i es trobaven sovint al llarg de moltes situacions.
Jocs Florals Escolars 2012
La suma va dir que ella era la més important perquè és la primera operació que aprenen els nens i arriba a números molts grans. La suma sempre m’ha agradat perquè és millor tenir més quantitats de tot, de pilotes, de gomes, d’amics. Al final de tots els problemes la suma sembla que s’amaga darrera de la paraula màgica “en total”.
11
Van començar a respectar el seu espai i les seves aparicions, van aprendre a conviure i resoldre els conflictes, conjuntament, com els amics que es retroben, contents.
Jocs Florals Escolars 2012
Conte contat, conte acabat
12
Oriol Fontdevila Escola Joan Roca GuipĂşscoa
Categoria A prosa 2n Premi
Marieta, què busques? Hi havia una vegada una Marieta que era molt bufona, alegre i una mica tafanera. Feia uns dies que estava trista, sola i sense ganes de volar. La seva amiga papallona li va dir:
La Marieta, va aturar-se a pensar, tots em volen ajudar, m’estimen i jo els estimo. I a més, m’estimen tal com sóc. Sentiment, ja t’he trobat!
Jocs Florals Escolars 2012
- Marieta, què busques? - He perdut un sentiment. Però tu, papallona de bonics colors, no em pots ajudar, has d’anar de flor en flor. - Marieta, què busques? Van preguntar els cucs. - He perdut un sentiment, però vosaltres cucs tranquils, heu d’amagar-vos per ser papallones, no em podeu ajudar. - Marieta, què has perdut? Va preguntar l’abella. - He perdut un sentiment, però tu, abella has de fer mel i no em pots ajudar.
13
Natalia Pérez Col·legi Miró
Categoria A prosa 3r Premi
Els nens i els instruments Fa molt de temps, un grup d’amics passejaven pel bosc. S’estaven avorrint i no sabien el què fer. De sobte, al costat d’una alzina van veure uns objectes curiosos. Es van acostar i van veure que es tractava de diferents instruments musicals: una flauta, un piano, un violí, una guitarra, una flauta travessera, un arpa, un timbal i unes castanyoles. Cadascú van agafar-ne un i van començar a tocar cançons que havien après a l’escola. Caminant, caminant, van arribar a un poble on no s’escoltava res de res. - Què extrany! No escolto ni tan sols un ocell!
Jocs Florals Escolars 2012
Al girar un carrer a la dreta van veure una placa amb el nom d’aquell lloc: El poble sense música.
14
A la plaça Major van veure un avis qu seien junts, sense parlar i els van preguntar: - Podem tocar una miqueta? - D’acord! Van contestar els ciutadans. Des d’aquell dia, els nostres amics es van convertir en la banda de músics d’aquell poble i anaven d’un lloc a l’altre fent concerts. Ah! A més a més , van canviar el nom del poble per : El poble dels mil sons i així els ocells van tornar-hi i van omplir-lo amb els seus cants dolcets.
Laia Balcells Col·legi Miró
Categoria A poesia 1r Premi
El cor
Jocs Florals Escolars 2012
El cor et fa estimar i també enamorar. Quan batega molt molt fort és que estimes de debò. Quan algú ja ens ha deixat dins el cor el portaràs. I si el cor t’han trencat, sempre un amic trobaràs que el seu cor et donarà. Quan algú d’aquest món ha de marxar, el seu cor et pot deixar si el necessites de veritat. Tot i que el meu cor és petit, aquest poema amb el cor he escrit.
15
Chiara Povedano Col·legi Miró
Categoria A poesia 2n Premi
El jaguar petit El jaguar a la selva jugava i jugava sense parar i amb la pedreta no parava de fer malabars.
Jocs Florals Escolars 2012
El jaguar a la selva caçava i caçava sense parar i als ratolins no parava d’esgarrapar.
16
Jordi Campabadal Quixalòs Escola Bogatell
Categoria A poesia 3r Premi
La conilleta Jo vull una conilleta amb un vestit d’estrelletes i amb un llacet vermell. Vull que li agradin les meves pastanagues i se les mengi amb moltes ganes. Serà la meva mascota i jugarà amb mi a la pilota.
Jocs Florals Escolars 2012
Dormirà a la meva habitació i no tindrà mai por.
17
Naomi Mula Abarientos Escola Antoni Balmanya
Categoria B prosa 1r Premi
El nino del semàfor A l’any tirol any, en un semàfor hi vivia un nino verd i un altre vermell que es deien Verdi i Vermellós. Eren prims, alts, de mida molt petita però amb un cor molt gran i eren molt simpàtics i trapelles. Tenien un amic que era el dibuix del sorteig de l ‘ONCE i es deia Ullerotes. Ullerotes tenia un bastó blanc però ell no era cec, duia el bastó perquè l’havien dibuixat així els nens d’una escola. Verdi, Vermellós i Ullerotes eren amics íntims. Els agradaven les mateixes coses i s’ho passaven molt bé junts.
Jocs Florals Escolars 2012
Un dia, va haver-hi una forta tempesta. Tan forta era, que va arribar a trencar el semàfor. En Verdi i en Vermellós van sortir del semàfor!!!
18
El vent se’ls va emportar a la fulla més alta de tot d’un arbre, on les gavines els van transportar a la platja. Mentrestant, la tempesta havia mullat el dibuix de l’ ONCE i Ullerotes va poder sortir del paper i va començar a buscar als seus amics. Va mirar a tots els semàfors, a sobre de tots els cotxes, a la carretera... Fins que va trobar el seu semàfor i, va deduir que, per les petjades, havien anat a parar a la costa. Sense pensar-ho va agafar un taxi. Quan va arribar, els crancs estaven fent pessigades a en Verdi i a en Vermellós. Com que eren tant petits, no podien defensar-se. Ullerotes volia intervenir per ajudar als seus amics per això, va anar a comprar peix especial per a crancs. Li va costar molt trobar la botiga però preguntant i buscant, la va trobar. Quan va aconseguir el peix se’l va llençar als crustacis. Els crancs que eren molt voraços,
se’l van menjar tot i van deixar estar a Verdi i Vermellós, que van fugir a tota màquina. Els havia salvat! Van trobar una altra casa i la van reforçar per si es repetia la tempesta.
Jocs Florals Escolars 2012
Conte contat, conte acabat !
19
Carlos de la Vega Blanco Escola Els Porxos
Categoria B prosa 2n Premi
El papa Parasol i la mama Miramar Vet aquí una vegada en un país molt calorós hi vivia una família de platja. El pare era un parasol i es deia Papa Parasol i la mare era ... una cadira i es deia la mama Miramar. Un dia van tenir un bebè que havia de ser una pala o un cubell, però els hi va sortir un bebè persona humana! Estaven tots molts preocupats per veure què passaria, però a mesura que s’anava fent gran van descobrir que no era tan dolent i van decidir ensenyar-li moltes coses.
Jocs Florals Escolars 2012
Quan anaven a la platja, el papa Parasol li tapava el sol mentre la mama Miramar li ensenyava tot el mar. I al seu primer aniversari ... va venir tota la família: la cosineta Flotasempre, els tiets Paletes i els avis Vaixells. I vet aquí un mar, i vet aquí un sol que aquest conte ja no es troba sol!
20
Aina Roman Escola Pere IV
Categoria B prosa 3r Premi
Aquest estiu vaig anar de vacances a un poble molt petit que es diu Oliana. Vaig anar amb el meu germà Guillem i amb el cosí del meu pare, que es diu Joan. Allà vam passar uns dies a una casa rural que és fabulosa. La casa està feta de pedra i és molt gran perquè té tres pisos. Quan entres trobes el garatge amb moltes eines i una carreta. A la planta baixa hi ha un sofà, una taula de fusta, una cuina petita, un forn i un lavabo. Per pujar als dormitoris hi ha unes escales amb una corda que serveix per agafar-se. Pujant més escales fins l’últim pis hi ha les golfes. Als voltants de la casa hi ha un camp d’herba fresca, un hort i una caseta que sempre està a les fosques i plena de rat-penats. Des de la casa es pot observar un paisatge preciós ple de muntanyes molt altes, on sempre passa caminant un caçador amb dos gossos. També hi ha un llac petit ple de granotes. El poble està molt aprop i es pot arribar caminant. Allà hi ha la piscina, el bar i les pistes de bàsquet i futbol. Per a mi és un lloc molt especial perquè estic amb la meva família i, sobretot, perquè m’ho passo molt bé.
Jocs Florals Escolars 2012
Oliana
21
Berta Sallarés Col·legi Montseny
Categoria B poesia 1r Premi
La cursa de Sant Jordi La vida és com una cursa llarga i, a vegades, amarga. Tot requereix suor i fins i tot dolor. Sant Jordi ens va ensenyar, que per aconseguir l’amor has de ser generós. Però no hem de defallir, hem de seguir el nostre camí.
Jocs Florals Escolars 2012
A vegades, més important que competir, és arribar al teu destí.
22
Marina Gallo Solé Escola La Mar Bella
Categoria B poesia 2n Premi
Un camell despistat Un camell m’ha preguntat cap on era l’establia. Jo, l’estrella li he indicat ella li farà de guia. Portava molts regals i anava ple de joguines.
Jocs Florals Escolars 2012
He pogut llegir el meu nom en una que sobresortia. El seu somriure i el meu s’han volgut fer companyia.
23
Carla Sampedro Col·legi Miró
Categoria B poesia 3r Premi
Jocs Florals Escolars 2012
Els meus menjars Pollastre trinxat amb ous ferrats. Pollastre brillant amb arròs triplicat. Gambes naturals amb macarrons foradats. Pollastre trinxat amb ous ferrats.
24
Ruth Rodríguez Amaro Escola L’Arc de Sant Martí
Categoria C prosa 1r Premi
Maternitat vora el mar (Picasso) Barcelona 1902 Eren temps de guerra, i ell va dir que marxar era l’única cosa que podia fer. Passaven els mesos i no tornava, ja havia nascut el seu fill, i encara no hi era. Fins que un dia, per fi, van arribar notícies, una carta que deia: <<Ho sento molt, però sóc a la presó, no sé quant de temps...Si us plau, no ploris, tingues esperança.
Només saber la notícia, va anar amb el seu fill a la platja, amb una flor vermella com símbol d’esperança, no va plorar pel seu marit, perquè era el que ell volia. L’endemà ella creia i desitjava que el que li havia passat a en Joan era un malson, però va veure la carta, i... No era un somni. Va sortir amb el nadó a passejar, i llavors va explicar-li a la seva amiga Rosa tot el que havia passat. - Però Anna, envia-li una carta!- va dir la Rosa. - Bona idea! L’Anna se’n va anar, va escriure cartes al seu marit cada setmana, informant de tot el que passava, però en Joan no responia. Ella estava molt preocupada perquè no havia respòs ni la carta més important, aquella en la que explicava que havia nascut el seu fill.
Jocs Florals Escolars 2012
Amb tot l’amor del món. Tinc ganes de veure’t. Joan>>
25
L’enviava fotos, cartes i més cartes.
Jocs Florals Escolars 2012
A l’estiu va anar amb el petit, a la presó. Era molt lluny, quan va arribar les noticies no eren bones. En Joan havia mort. Van portar a l’Anna al cementiri i va deixar allà la flor vermella.
26
Paula Fuentes Solís Escola Rambleta del Clot
Categoria C prosa 2n Premi
Playmobil per un dia Jo sóc la Paula, una nena corrent que li agrada jugar amb els Playmobils, uns ninotets que simulen persones, és a dir, res de l’altre món. Això si, el que em va passar a mi no és gens normal.
El pitjor va ser despertar-me i descobrir que era un petit Playmobil. Si, he dit un Playmobil, no al·lucineu!!!. Em trobava sota les runes del safari que jo havia destruït accidentalment. Els habitants del safari em van demanar que els ajudés en la reconstrucció de la cabana, perquè es comentava que arribaria l’huracà Eric, el meu germà era l’huracà i no ho vaig discutir, vaig acceptar ajudar-los. Potser era una forma de tornar a ser una persona. Em vaig oferir a anar a la ciutat a buscar la fusta que faltava. Pel camí em vaig trobar la meva bamba, i molts cliks amb càmeres fent-li fotos. Quan tornava cap al safari va arribar el meu germà Eric i tots els Playmobils cridaven: -L’huracà Eric refugieu-vos! No sé perquè però els hi vaig fer cas, i sense adonar-me’n era dins la bamba. Durant tot aquest caos va passar una cosa bona i una altra de dolenta. La bona va ser que la mare va cridar l’Eric per esmorzar i es va esfumar. La dolenta, que tots els avenços
Jocs Florals Escolars 2012
Estava jugant amb els meus Playmobils a la casa del safari, i uns sis o set cliks eren dins de la cabana, quan vaig fer un moviment estrany. Uns segons després estava sobre la cabana desmuntada. No vaig reconstruir res, ni tan sols vaig rescatar als pobres cliks de sota de la cabana. Estava tan cansada que em vaig dormir sobre de la casa del safari.
27
dels habitants del safari també es van esfumar, juntament amb les meves esperances de tornar a ser humana. Vaig estar a punt de tirar la tovallola però, de sobte, vaig recordar la grua que m’havia caigut sota el llit la nit anterior. Gràcies a això vam reconstruir el safari. En agraïment els Playmobils del safari em van donar una espelma, segons ells màgica (de la capsa del món fantasia), que em faria tornar a la normalitat. I així va ser, vaig bufar l’espelma i, quan el fum va desaparèixer, em vaig despertar al costat del safari. Potser havia estat un somni, però la espelma en miniatura que tenia a la mà ho desmentia.
Jocs Florals Escolars 2012
NOTA MENTAL: No caure sobre cap joguina i desprès conciliar el somni, hi ha risc de transformació.
28
Alba Flix Crespo Escola Provençals
Categoria C prosa 3r Premi
El Drac i Sant Jordi Sant Jordi li va donar una flor a la princesa perquè s’anava a morir, perquè la princesa s’havia punxat el dit amb una forquilla . El príncep Sant Jordi l’havia rescatat del drac, i li havia donat un petó a la boca i llavors la princesa es va enamorar d’ell. El príncep Sant Jordi i la princesa Rapunzel es van casar i a la seva boda hi havia molta gent : el rei Melcior, el rei Gaspar i el rei Baltasar, la reina Malèfica...
Van passar els anys la filla Miriam es va fer gran, ja tenia tres anys i van ser molt feliços.
Jocs Florals Escolars 2012
Van anar a viure a un castell i van tenir una filla , era un bebé, i li van posar Miriam.
29
Alba González Col·legi Montseny
Categoria C prosa Accèssit
Jocs Florals Escolars 2012
El Mosquit i la papallona
30
Antònia Amaya Hernández Escola Vila Olímpica
Categoria C poesia 1r Premi
El meu violí El meu violí és de fusta, i s’enfada si no toco la nota justa. Però... He d’estudiar molt a diari, per a poder tocar a un escenari. El seu estoig dormint m’espera, i es desperta quan sona la seva cremallera. A mi em dona molta alegria, tocar amb ell una melodia.
Jocs Florals Escolars 2012
Tots dos plorem, quan el seu estoig tanquem. Jo somio amb el meu violí, Ffns que em desperto pel matí.
31
Facundo Álvarez Tupine Escola Rambleta del Clot
Categoria C poesia 2n Premi
Pep Guardiola Un poble petit, ens va donar Una persona d’or Si mireu al mapa Veureu Santpedor. Un home humil I de gran tarannà Un home orgullós De ser català.
Jocs Florals Escolars 2012
Lluita, esforç Humilitat i tolerància Ell les duu Amb molta elegància.
32
Els catalans l’estimen arreu De la costa Daurada Fins al Pirineu El nostre petit pais Ell fa que sigui gran Cada cop que el camp És un clam! Aquest poema Jo li vull dedicar A en Pep Guardiola Un gran Català
Ainhoa Requena Col·legi Miró
Categoria C poesia 3r Premi
El que sento... Tristesa és el que sento quan et veig al llit estirat enganxat a aquesta màquina per poder respirar. Em maldic d’aquell dia que vam sortir a passejar. Perquè vas tenir que creuar aquell carrer sense mirar?
Quan vas creuar el carrer Mai m’hauria imaginat Que el cotxe que passava, Et podia fer tan de mal. Tristesa és el que sento al pensar que potser no obres els ulls Que potser mai més, puguis prémer els meus punys. Ara sempre estic en aquesta habitació, esperant a que tu tornis i que tot sigui un malson.
Mireia Bragulat Escola Joan Roca Guipúscoa
Jocs Florals Escolars 2012
Tristesa és el que sento quan et veig sense parlar sense dir ni una paraula potser ni em pots escoltar.
33
Categoria D prosa 1r Premi
Corre, lluita i venç Corro, respiro, sento. CORRO amb les forces que m’han fet avançar en aquest món; em desplaço com una llum que no deixarà de brillar mai, que sempre estarà desperta, passi el que passi. Noto que les cames estan ballant un vals, una rere l’altra, inconscientment, fent que cada passa sigui més esgotadora.
Jocs Florals Escolars 2012
RESPIRO com si cada alè fos l’últim, com si l’únic aliment que es pogués obtenir a la vida fos una simple composició de gasos que, en realitat, ens van portar a aquest món. Els pulmons s’omplen i es buiden al compàs de la música, una música imperceptible al principi però, que si premem els ulls intensament, podrem seguir el ritme del batec del cor.
34
SENTO com l’aire m’acaricia la pell suaument i alhora em fueteja com una brasa ardent que congela cada partícula , i que, cada cop que la velocitat s’apodera del meu cos em fa patir les corrents glaçades als ulls, creant així una llàgrima que lliscarà per la galta fins a caure a terra, rendida. Corro, observo, m’evaporo. CORRO, aquest cop el sol ha sortit d’entre una muntanya per mostrar-me la seva brillantor i cegar-me els ulls amb el seu poder esperançador que em dóna forces per seguir lluitant contra el vent. OBSERVO, ara que la llum del sol m’il·lumina, que estic envoltat d’unes ombres ballarines semblants a mi que leviten, justament en la mateixa direcció que jo. Unes ombres passen al davant, altres al darrere i algunes no canvien mai de lloc. Miro al darrera i tinc la sensació que la riuada d’espectres que em segueix no s’acaba mai.
M’EVAPORO i cada instant sento que el sol em consumeix lentament l’energia que necessito per mantenir-me en peu i seguir corrent en aquest viatge a la victòria. Ara la meva pell brilla com si haguessin fet un encanteri sobre ella de llum pròpia eterna i les gotes cristal·lines de suor cauen pel front com petits éssers que volen fugir del meu cos calent per buscar un indret més fresc. Corro, espero, segueixo. CORRO sense alè, sense ganes de lluitar, sense sortida. El cansament ha esgotat les meves energies i em tanca els ulls, fent que ensopegui i que em pari progressivament. ESPERO una ajuda, un auxili que m’obri els ulls. Veig una sortida al final del trajecte, com una raó per la qual seguir corrents que deixa sense valor a totes les que s’oposen a aquesta. lluitant fins al final del trajecte amb totes les esposades en els meus passos, que són com una pomada totes les ferides que s’han fet en el viatge que a la fi.
Corro, lluito i venço.
Jocs Florals Escolars 2012
SEGUEIXO perances que cura arribarà
35
Marina Romero Col·legi Montseny
Categoria D prosa 2n Premi
El senyor, el nen i la taronja L’home va recolzar les mans a la taula i va mirar pensativament la plata de fruita. Va veure la taronja. La rodona i aspra taronja. Si fos més petita, petita com un cigró, potser haurien pogut ser utilitzades com a bales a la guerra.
Jocs Florals Escolars 2012
L’home va pressionar el colze sobre la taula, pensant en totes les penalitats que la guerra li havia fet passar. Es penedia de tot el que havia estat obligat a fer. Ara es preguntava si ell hagués pogut estat capaç de canviar alguna cosa. Probablement no. Però l’home no podia deixar de preguntar-se a si mateix si s’hauria pogut negar a cometre totes les atrocitats que havia dut a terme en nom del seu país.
36
L’home, immers en els seus pensaments, va sentir una cullera de metall arrossegar-se sobre un plat de ceràmica. Inconscientment, va aixecar la vista i va veure el nen de pell fosca empenyent la sopa d’un lloc a un altre del plat. L’home va contemplar durant uns segons el nen, però després va mirar de nou la taronja. La taronja rodona i aspra que li recordava la guerra. I el nen que dinava inquiet al menjador de casa seva. L’home estimava molt el nen. Potser algun dia li arribés a dir que havia estat ell, que havia matat els seus pares. Tot i que tenia por que, si ho feia, perdés el nen per sempre més. No sabia si el nen l’odiava en aquells moments. Al principi, l’home pensava que estava fent una bona acció emportant-se el nen cap a Amèrica. Allunyant aquell pobre infant de la misèria i la penúria del seu petit poble d’Àfrica. Després de tot, allà, al nen ja no li quedava res. L’home no sabia què havia estat de la resta de la seva família, només era
conscient d’haver assassinat la mare i el pare d’aquell pobre noi. El nen no tenia la culpa que els seus pares fossin presumptes col·laboracionistes en contra d’Amèrica. Però l’infant havia estat present a l’execució dels seus pares. L’home no sabia si donar gràcies a Déu perquè ell portés el casc i l’uniforme de guerra en aquell moment en què les llàgrimes del nen de pell fosca havien estat vessades sobre els cossos inerts i bruts dels seus pares. El nen ara estava perdut en els seus pensaments, deixant caure la cullera plena de sopa sobre el plat. L’home el va mirar amb nostàlgia, penediment i rancor. Odiava els sentiments que aquell nen li provocava. I alhora s’abominava ell mateix per odiar aquell pobre nen.
Jocs Florals Escolars 2012
Una llàgrima va relliscar per la seva pansida galta i es va perdre entre la barba nevada.
37
Cristina Iruela Institut Infanta Isabel d’Aragó
Categoria D prosa 3r Premi
La sorpresa que et porta la rutina
Jocs Florals Escolars 2012
Tots el dies són iguals. Em desperto sempre a la mateixa hora, vaig corrents a dutxar-me i menjo en dos minuts. Surto de casa a cinquanta-vuit. Camino durant un quart d’hora. Arribo al metro, pico, i baixo les escales. Espero un o dos minuts, i mentrestant busco els auriculars, me’ls col·loco i penso en el meu estat d’ànim, ja que segons em senti em poso un tipus de música o un altre.
38
Quan arriba el metro, entro per la segona porta i busco un seient, normalment hi ha un seient justament al costat de la porta. Si no n’hi ha cap,de seient, faig veure que estic marejada i em cedeixen el lloc. Un cop jo ja estic asseguda, trec un llibre de la meva cartera i em poso a llegir. Quan arribo a la meva parada, tanco el llibre i baixo del metro. Camino fins que arribo a l’editorial. Entro per la porta principal a les vuit i saludo el porter. Crido l’ascensor on minuts després hi pujo fins al tercer pis. Surto del ascensor i camino fins al meu despatx, engego l’ordinador i deixo la cartera, al costat de l’abric. Cap allà les dues faig una petita pausa i baixo fins al menjador, menjo una amanida i una macedònia. Torno a pujar fins al meu despatx i treballo fins a les nou. Surto de la feina i em dirigeixo fins el metro i després de mitja hora arribo a casa. Sopo un bol de cereals mentre miro la televisió. Després d’una estona m’aixeco i preparo la roba, la cartera i totes les coses que utilitzaré l’endemà. A les onze apago la televisió, em rento les dents, em poso el pijama, aixeco els llençols i em fico al llit. Llavors es quan em poso a pensar sobre el que he fet avui i abans d’adormir em prometo que el pròxim dia no serà com avui, és a dir, que no serà igual. Però al cap i a la fi tots els dies són iguals. A vegades, canvia alguna cosa, però en realitat, torna a ser la mateixa rutina de sempre. Ara que ho penso, crec que hi va haver un dia en el qual no vaig fer la meva rutina habitual, i no perquè jo no volgués fer-la, sinó perquè va sorgir. Mireu us ho explicaré:
Per començar no va sonar el despertador i quan em vaig despertar, ja eren dos quarts, així que no em vaig poder ni dutxar, ni esmorzar. Vaig sortir corrents fins que vaig arribar al metro i al cap de deu minuts, va arribar i no vaig tenir més remei que entrar per la tercera porta i durant un quart d’hora vaig haver d’estar dreta i, a sobre, sense llibre i aguantant com em mirava dissimuladament un noi. I així tot el dia, per exemple, a la feina les meves companyes em van convidar a menjar, clarament vaig dir que no i me’n vaig anar cap al metro. Un cop allà em vaig trobar un altre cop aquell noi, que sense més preàmbuls em va dir que no sabia per què, però que feia uns dies no podia deixar de pensar amb mi i que volia quedar algun dia. La veritat és què el nio era molt guapo i força graciós i amable. Però no era la meva rutina, així que li vaig dir que no. Per distreure’m em vaig passar de parada i no vaig poder veure la pel·lícula del “Peliculón”.
Jocs Florals Escolars 2012
I és que quan no fas la teva vida rutinària et poden passar tantes coses noves, diferents i atrevides que és millor fer cada dia el mateix i així tens assegurat el que passarà i no tens petites sorpreses ni agradables ni desagradables ja que simplement no tens sorpreses.
39
Ana Cristina Vallejo Endara Institut Juan Manuel Zafra
Categoria D prosa Accèssit
Jocs Florals Escolars 2012
Auca: Les festes a l’escola
40
Marc Fernández Vilanueva Escola Concha Espina
Categoria D poesia 1r Premi
Escric; la guerra
Maten; ineptes per tot arreu. S’enfonsen; els dèbils amb por. Riuen; els que no veuen. Callo; jo que no n’entenc, d’això. Maten; amb odi dins dels seus cossos. S’enfonsen; amb raó. Riuen; ningú. Callo; i callem tots. Disparen; els que han fet mal. Enyoren; els que ho han perdut tot. Gaudeixen; els que no veuen. Moro; amb dolor. Disparen; plens de foc. Enyoren; el que no està. Gaudeixen; ningú. Moro; i morim tots.
Aina Balseiro López Escola Grèvol
Jocs Florals Escolars 2012
Corren; ineptes per tot arreu. Ploren; els dèbils amb por. Juguen; els que no veuen. Crido; jo que no n’entenc, d’això. Corren; amb armes i mal dins seu. Ploren; amb por. Juguen; ningú. Crido; i cridem tots.
41
Categoria D poesia 2n Premi
Jocs Florals Escolars 2012
Nines i pilotes de colors
42
Recordo aquells dies, en què jugàvem pels carrers. Jocs divertits, jocs innocents de nines i pilotes de colors. Recordo com enfilàvem carrer enllà, sota uns núvols blancs i travats. Recordo aquells dies en que jugàvem plegats. Noms de nens i nenes mai pel cor oblidats. Recordo aquells dies de somriures màgics, d’il·lusions i caramels esperant veure arribar carregats els reis d’Orient. Recordo aquells dies embadalits que el temps ja ha oblidat. Vull començar un nou camí, ple d’alegries i tristeses. Serà potser un camí d’angoixa? Amb dissort abandono les nines i pilotes de colors. Recordo aquells dies en què jugàvem pels carrers.
Alba Cano Tay Escola Mare Déu de Núria
Categoria D poesia 3r Premi
D’anada i de tornada Tot comença amb un sol puntet que explota i rebenta, creant l‘univers. 13000 milions d’anys fins que es crea la terra: exploten volcans i apareix l’atmosfera.
Es formen grans civilitzacions que creen alguns imperis i també moltes nacions. Fa 3000 anys, Mesopotàmia ja existia amb torres gegants de fang i d’argila. Egipte arriba al cap de 500 anys amb piràmides, esfinx i jeroglífics estranys. 1000 anys després apareix Grècia, comerciant amb llana, vi i alguna espècia. Compte! que just després arriba Roma que envaeix “el mare nostrum” sense fer broma. A l’edat mitjana, entre nobles i serfs, guerres i revoltes es fan com si res.
Jocs Florals Escolars 2012
33 milions d’anys, una evolució ben gran, per passar de ser pocs micos a moltíssims humans.
43
Amb l’edat moderna, descobriments a “mogollon”: Àfrica, Amèrica i la volta al món. Els nobles són enderrocats per la revolució francesa que es causada per la fam, els maltractes i per les guerres. Napoleó s’autoanomena emperador però és derrotat a Rússia per un fred aclaparador.
Jocs Florals Escolars 2012
I així arriba l’actualitat, amb crisi, amb atur galopant I Grècia que necesita ajuda, ara i més endavant. I ves que tot no faci un pet I acabem altre cop sent un puntet.
44
Barretina Jesuïtes El Clot
Categoria D poesia Accèssit
El nen que no s’aclaria Hi havia una vegada un nen Al que no li agradava jugar Perquè no volia practicar I com estava tan avorrit Se’n va anar a dormir.
Més tard va anar al parc A còrrer i a saltar. Allà va fer un amic Que era ric, ric, ric I que sempre jugava amb el dit. I quan mirava cap al cel Li venien ganes de menjar caramels. Mentre avionsde paper feien volar L’amic el va voler convidar I caramels van anar a comprar.
Jocs Florals Escolars 2012
La mare el va cridar per dinar Però ell va somiar Que estava molt cansat I després, quan es va despertar No mes va recordar del menjar.
45
José Perrula Fernández Escola Concha Espina
Categoria E prosa 1r Premi
Tornar a casa Després de rebre el missatge, es disposà a llegir-lo en veu alta, per tal que tots poguessin assabentar-se del seu contingut:
Jocs Florals Escolars 2012
“Juny de 2015. Vivim en un món que ens hem fet a mida, on la raça humana s’ha imposat davant de qualsevol altre ésser viu, destrossant boscos i prats, rius, llacs i mars, selves i sabanes, eliminant la natura del mapa per a seguir fent lloc a impressionants edificis i construccions de tota mena, sense pensar en les possibles conseqüències que això pot comportar.
46
Igualment, s’esgoten els pocs recursos naturals que ens queden, el petroli fa anys que s’ha exhaurit i les energies renovables no han crescut prou per a bastir tota la població. Aviat podem quedar-nos sense energia ¿Tornarem a escalfar les cases amb xemeneies i a il·luminar-nos amb espelmes? Molt possiblement, sí. El món viu una situació realment crítica, i tothom s’espera el pitjor futur imaginable. Voldria escriure que els llacs són profunds i els rius cabdalosos, voldria poder pensar que els animals viuen en harmonia sense por a ser destruïts, voldria veure els arbres créixer cap al cel i saber que res no els aturarà. Voldria escriure que això canvia i aquest món es pot salvar.” Aquí acabava l’escrit. L’home pronuncià l’última paraula i el seu rostre reflectia el que cap tripulant no s’atrevia a pronunciar. Feia ja tres anys que l’aeronau en la que viatjaven els vuit astronautes s’havia enlairat amb l’objectiu de fer algunes exploracions fora del planeta blau. Tots recordaven perfectament la situació durant aquells mesos previs, quan es vivien moments d’incertesa entre la
ciutadania mentre les principals potències ecologistes sostenien que s’havia de produir un canvi radical si es volia seguir vivint a la Terra. Allò amoïnava a poca gent, ja que ningú volia deixar de contaminar si això li podia suposar un cert sacrifici. Tothom tenia clar que s’havia de fer alguna cosa, però confiaven en què algú altre ho pogués arreglar sense que ells s’haguessin de preocupar. No va ser fins després d’una llarga estona de reflexió quan els tripulants van reaccionar. Des de l’enlairament i fins llavors havien mantingut una línia de contacte permanent amb el planeta, i mai se’ls havia informat de la gravetat de la situació, tot i que, clarament, aquelles circumstàncies desastroses no es podien haver donat d’un dia per l’altre. Volien aclariments.
Després de barrinar i acabar d’encabir-hi totes les preguntes, quan van tenir el comunicat enllestit, el mateix capità es disposà a enviar-lo, i la gran sorpresa fou descobrir que, inexplicablement, la connexió amb el planeta havia estat interrompuda. Després de tornar-ho a provar diverses vegades sense resultat, es va donar per vençut: definitivament, estaven incomunicats. Va ser possiblement aquest el moment més crític de tots, quan la tripulació es va reunir per a prendre la gran decisió. Una alternativa era tornar a casa. Estava clar que existia el risc de trobar-se un planeta en ruïnes i no poder fer-hi res, però els qui defensaven aquesta opció, que cal dir que eren la majoria, sostenien el seu desig de tornar a veure els seus familiars el més aviat possible. L’altra alternativa era esperar. Esperar que la situació al planeta millorés. Era una opció molt més egoista per la seva part, però sabien que amb les provisions de què disposaven podien viure bastant de temps sense problemes.
Jocs Florals Escolars 2012
Així doncs, van redactar ràpidament un missatge de resposta demanant les explicacions oportunes, on també hi van fer constar la incògnita que tots tenien al cap en aquell moment: Havien d’emprendre el viatge de tornada, o era millor esperar que l’estat a la Terra es normalitzés?
47
La discussió es va allargar durant dies i no aconseguien arribar a un acord, així que, com en tota democràcia, van decidir realitzar una votació, on es va quedar per majoria emprendre el viatge de tornada. Aquells cinc mesos es van fer eterns per a tothom, i un gèlid dimecres de novembre la nau va aterrar a l’escorça Terrestre.
Jocs Florals Escolars 2012
En obrir aquella gran comporta, i només posar un peu a terra, van adonar-se del gran error que havien comès. L’aire semblava haver-se tornat d’un color grisós, igualment que si s’hi haguessin dissolt tones i tones de pols negra, i a mesura que avançaven pels carrers i avingudes, van adonar-se que la misèria s’havia apoderat fins i tot dels més adinerats. Cossos sense vida jeien a les voreres, i la desnutrició afectava a tota la població.
48
Igualment; rius, mars i llacs que ells recordaven que havien sigut d’aigües clares i cristal·lines, es trobaven ara enfonsats sobre una capa de fang negre, i tota mena de flora o fauna havia desaparegut. Cal dir que realment costava mantenir una respiració constant i tothom s’afanyava a buscar el poc menjar que quedava, ja que totes les fàbriques havien tancat les portes. El greu panorama que observaven era molt pitjor del que s’havien pogut arribar a imaginar, i res donava peu a l’optimisme que es respirava setmanes abans dins la nau. Cada un dels tripulants va decidir tornar amb la seva família, per a poder passar amb aquells éssers més estimats els dies que els quedaven de vida. Es diu que poc després, va morir l’últim habitant d’aquell denominat “Planeta Blau”. La llegenda explica que la natura va aconseguir renéixer i que encara ara, milers d’anys després, domina tot el planeta. FI I ara sí, l’àvia va apagar el llum i ens va desitjar una bona nit. Una nit durant la qual no vaig poder aclucar l’ull, ja que pel meu cap rondaven moltes idees i cabòries. Pensava en el fatal final del gran planeta i com l’home pot
arribar a destruir-se a si mateix. Sabia que era improbable que allò passés en la nostra civilització, que la nostra manera de viure no es podia comparar amb la de la gent d’aquell llunyà planeta (que primerament pensava que era imaginari, però més tard vaig descobrir que havia existit) però tenia molt present aquella frase que em repetia sempre l’àvia: - Fill meu- deia- Ja saps que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Jocs Florals Escolars 2012
Potser sí. Tenia por.
49
Laura Balagué Dobón Institut Front Marítim
Categoria E prosa 2n Premi
El futur es modela, no és el destí Ara que em proposen escriure sobre el futur, de veritat que no m’ho he plantejat mai. Del futur no sé què en podria dir. Em dic Mariona, tinc 15 anys i a la classe de filosofia m’han proposat aquest tema, el futur. Ara bé, no sé com enfocarho. Serà sobre el meu propi futur, o el de la humanitat? O potser el de la Terra? No tinc gens clar, l’únic que sé és que l’he d’escriure ja perquè l’he d’entregar demà. Aquest és el treball. EL MEU FUTUR, EL DE LA HUMANITAT,
Jocs Florals Escolars 2012
EL DE LA TERRA.
50
Podem plantejar el futur de moltes maneres i la veritat és que hi ha molts punts de vista des del qual el podem observar. O, pensant-ho bé, potser va tot lligat. El futur de les persones i tota la resta d’éssers vius està lligat al de la Terra. Potser tot el que passi a la Terra tindrà conseqüències sobre la resta de la humanitat. És veritat que hem posat el nostre planeta sota pressió, per culpa dels nostres avenços. No vull dir que els nostres avenços no siguin necessaris, sinó que els podríem haver fet evolucionar d’una forma diferent pensant en la conservació de la Terra. Tampoc imagino un futur apocalíptic. El que sí que puc arribar a imaginar és que viurem un canvi d’era, no sé si millor o pitjor, però un canvi, on la gent es conscienciarà que el tracte que li donem a la Terra no és el bo. És com si la casa on vius la comencessis a trencar d’alguna forma. Seria il·lògic que ens carreguéssim el lloc on vivim. També podríem pensar en un futur de ciència-ficció, com a les pel·lícules,que els cotxes volin i les cases siguin intel·ligents,però seria poc realista. Respecte el meu futur, crec que es va modelant, adquirint una forma, mentre visc al present. Les meves accions poden tenir conseqüèn-
cies, a curt termini o llarg termini, però el que és clar és que jo no crec en el destí, penso que cadascú tindrà el que es guanyi amb la suor del seu front i no el que li depari el destí. Per això tot el que passi serà culpa nostra, conseqüència de tot el que hem estat fent durant els anys de la nostra existència. El futur de la humanitat per a mi és el conjunt del futur que han escollit tenir totes les persones. És per això pel que penso que està tot lligat, si una persona decideix el seu futur, decideix a la vegada el futur que li vol donar al lloc on viu. Penso que és així. Crec que aquest tema dóna més de si,però amb aquestes reflexions que he donat, vosaltres també podreu pensar sobre el que voleu perquè, tal com he dit, el futur no està escrit, sinó que es modela. Mariona.
Jocs Florals Escolars 2012
P.D. ja està. Enllestit. M’ha fet pensar molt aquest treball! Espero que li agradi al professor de filosofia i que em posi bona nota. Per ara,pensaré en el present, que és posarme el pijama,rentar-me les dents,escoltar música clàssica i ficar-me al llit i ja veurem el que passa demà!
51
Claudia Parra Col·legi Sant Gabriel
Categoria E prosa 3r Premi
Compàs sense fi
Jocs Florals Escolars 2012
Formar part d’una banda no és una balada fàcil de tocar. S’ha de practicar molt ja que és tracta d’un ritme ràpid, marcat però impredictible. La banda és el més similar a una família que he tingut mai. Van abandonar-me als dos anys a la porta d’un orfenat a Nova Orleans, així que els records de la meva infància són tons desafinats. L’únic toc de color, era el saxofon auri que hi havia penjat en una de les estances. Els moments més feliços del dia eren quan em podia tancar en aquella petita aula i embolcallar-me de jazz i blues sota la atenta mirada del metàl•lic instrument. De mica en mica, vaig aprendre l’art d’interpretar aquelles cançons, fer improvisacions per a mi mateix i acompanyar en alguna de les seves actuacions a grans artistes com Louis Armstrong, Charlie Parker o Sidney Bechet.
52
Quan l’orfenat incendià aquella matinada, vaig agafar el meu amic i, travessant un mur de cendres, fum i foc, vam fugir els dos corrents a un ritme molt accelerat. Però, què podia fer un noi de setze anys sol a la ciutat de Nova Orleans? Va ser llavors quan vaig conèixer en Rob, un noi tres anys més gran que jo, que fugia de la policia per haver robat una cartera. A l’orfenat tenia fama d’esquerp i pispa, i coneixia perfectament aquelles situacions on sempre et va bé un cop de mà. El vaig empènyer cap al carreró i vaig esperar que la policia marxés. Per sorpresa meva, em vaig veure amb una navalla al coll bruta de sang. “Saps potser qui sóc?” i, era evident que no tenia la més remota idea de amb qui havia topat. “No, però crec que tampoc m’importa pas gaire. Ara que la policia ja ha marxat no tinc res més a fer amb tu” vaig dir-li. Quan ja marxava, va fer un mig somriure i em va dir “M’agrades xaval, si no tens on anar, podries seguir-me”. Jo no hi tenia res a perdre, així que vaig seguir-lo pels bulevards foscos i freds de Nova Orleans. Vam acabar en un pub vell, on la flaire del tabac estava impregnada en tots el mobles i les bombetes, mig fo-
ses, acabaven de donar al petit local, una aparença totalment deixada.
Van passar cinc minuts en els quals l’aire desprenia una barreja de tensió, desconfiança, incertesa i curiositat. Passats cinc minuts, dos nois van apropar-se’m i em van preguntar “És a dir, que tu ets el nou, oi? Que potser saps què és tot aquest rebombori?”. Sense canviar l’expressió de la meva cara els vaig dir “Suposo, però no tinc la més remota idea del què és tot aquest sarau”. Sorpresos per la meva freda expressió, van mirar de reüll el saxo. “Així que un músic, eh? Et penses que podràs endolcir-nos amb la teva musiqueta?” Tots van començar a riure a cor, inclòs jo, abans d’etzibar-li un cop de puny. Podia tolerar moltes coses, però no pas l’insult a la meva música. Tot jo era una barreja de jazz i blues; la meva forma de pensar, caminar i vestir giraven al voltant d’aquella harmonia, i cap nouvingut m’ho posaria en dubte. El silenci va arribar sec, immediat. Molts d’ells van aixecar-se de cop sobtats per la meva reacció i mirant amb incredulitat. “Però què carat...?” va exclamar el noi mentre s’eixugava el fil de sang que li queia de la boca. “No tinc perquè aguantar comentaris de cap mena per part vostra, així què, si no teniu res més a dir-me que em sigui mínimament útil, me’n vaig amb la música a un altra banda”. Un altre cop silenci. La melodia d’aquell lloc semblava repleta d’ells. “Crec que ja entenc per què t’ha triat en Rob, tens molt caràcter nano, i això en aquesta banda, s’aprecia” Va dir un d’ells. Els demés van assentir a cor. A partir d’aquell dia i en la setmana entrant, els meus aires van canviar. Vaig aprendre quins eren els límits del
Jocs Florals Escolars 2012
En veure’ns entrar, el rebombori va cessar a l’acte i l’únic que es sentia eren les impacients respiracions ronques dels espectadors, com si el concert anés a començar d’un moment a l’altre. El meu “guia” va deixar la cartera sobre la barra i va obrir una llauna de cervesa. Tot seguit i després de saludar els va dir “Aquests és el nou, porteu-me’l dintre d’una setmana i sabrem si és apte”, va agafar la llauna i va desaparèixer pel llindar d’una porta. Vaig resseguir amb la mirada els disset nois que hi havia a la sala i vaig esperar fins que algú obrís la boca.
53
nostre territori i que en una banda, tothom s’ajuda mútuament, com una família. Al cap de tres mesos, ja ningú em tractava com un nouvingut. Vaig poder comprovar que el ritme i la melodia del pub, van anar canviant a mesura que el compàs accelerava.
Jocs Florals Escolars 2012
En les hores lliures, em dedicava a tocar el saxo per diferents parts del nostre territori, fins que va arribar el dia que un representant d’un grup de jazz es va parar per escoltar-me. “Ets bo xicot i molt jove. Passa’t un dia pel meu local per escoltar una mica de jazz”. El seu local era una meravella. Un petit escenari il•luminat per focus, resplendien la lluïssor de tots els seus components; la barra, on servien licors, estava polida i il•luminada, però no tant com l’escenari, i la seva pista de ball, per tots els atrevits que portessin el ritme al cos i no el poguessin controlar, estava banyada per una tènue llum groguenca. Era perfecte. El representant em va conduir fins als camerinos i em va proposar tocar amb el grup o en solitari de tant en tant.
54
En el meu primer debut en solitari vaig vestir una camisa blanca, amb uns pantalons negres a joc amb la corbata i el barret. Tot formava una harmonia magnífica, i el color auri del meu saxofon semblava lluir més que mai. Les notes fluïen pels meus dits, com si aquests fossin un rierol. Tot era perfecte. La família se’n va alegrar molt per mi, ja que jo a excepció d’una o dos disputes, mai havia tingut problemes amb les altres bandes del barri. Des del primer dia els va quedar clar que la meva música i jo érem un conjunt inseparable i prioritari per a mi. Però la perfecció no existeix. Al cap de set mesos de tocar amb el grup, la meva melodia vital es va desafinar. Aquell enharmònic dia plujós, al sortir del local, tres pinxos d’una de les altres bandes van esperar-me a la sortida. Feia poc havíem tingut seriosos problemes amb ells pel territori i més d’un va acabar a l’hospital per ferides d’arma blanca. Era evident per la situació on em trobava, havia corregut la veu sobre la meva feina. El simple fet de rebre una estomacada no va ser ni de bon tros el més important. Els blaus marxen, les ferides cica-
tritzen i al cap d’un temps estàs com nou. Sentir com se’t trenquen els dits i que el corrent de notes deixa de fluir és inconsolable. Però no va ser el pitjor. En mig d’un mar de llàgrimes, vaig ser testimoni de com esberlaven i deformaven el meu saxofon. En el primer cop metàl•lic contra el terra, vaig sentir com el món al meu voltant és parava i que un punyal em travessava el cor. Cada cop que patia ell, era com una ganivetada per a mi. Els esfereïdors sons metàl•lics i desafinats es repetien incessantment dins del meu cap. Cada cop més fort... Vaig despertar-me a l’hospital al costat d’en Rob. Em mirava molt preocupat i quan em va veure despert em va abraçar ben fort. Em va explicar que m’havien trobat al terra, tremolant i amb ulls inexpressius abraçat al meu saxo.
Durant els tres mesos de recuperació, vaig estar escoltant persistentment totes les gravacions dels meus petits concerts i altres cançons de jazz i blues. Quan per fi vaig poder tornar al pub, em va recordar la melodia del primer dia, repleta de silencis amb sons i notes a cor. Vaig descobrir el meu saxo penjat a la paret ple de bonys, però amb un resplendent color auri. Al seu costat, hi havia un paquet dirigit al meu nom. En obrir-lo, vaig descobrir-hi una foto de tota la banda a la sortida d’un dels meus concerts més exitosos tres mesos enrere, tots somrient a la càmera, i un saxofon completament nou, que em mirava amb ànsies per ser tocat. No vaig voler preguntar d’on havien tret els diners per comprar-lo o bé si l’havien comprat, però no vaig poder evitar riure en pensar-ho. Només vaig saber dir gràcies i plorar llàgrimes de felicitat. Tenir una família era definitivament l’harmonia perfecta. I juntament amb aquesta família començaria a composar una nova etapa per seguir endavant i no perdre el compàs de la vida.
Marina Carrascal Institut Salvador Espriu
Jocs Florals Escolars 2012
Només recordar-ho em feia mal el cor. Aquella diabòlica i desafinada melodia es repetia constantment en el meu cap. Vaig reviure en somnis aquell moment milers de vegades, i el dolor continuava essent el mateix.
55
Categoria E poesia 1r Premi
Cavil·lacions Penso en les inconsciències que conec, de persones que aparenten ser un altre ésser, penso en les injustícies d’un món que no és sincer i felicito aquells que no critiquen per ser diferents. Presumeixo de poder tenir llibertat, i lliuro el meu cor tota la ràbia i els bons moments , descric l’univers amb els color que m’han haver donat i dibuixo la teranyina dels meus pensaments.
Jocs Florals Escolars 2012
Parlo de la ignorància com un fet corrent , només quan la ment es tanca , et porta a un món de limitacions inexistents. Descobreixo la importància en allò que no es veu, i miro la vida com si no la tingués, potser algun dia m’acariciï amablement amb ses agonies imprudents i rancoroses.
56
Envejo la felicitat i la ironia, pensant que ni en mil anys a les meves mans les trobaria. Resignar-se a la ventura , és perdre un combat amb tu mateix , i només quan pateixes i murmures la voluntat és el que et posa en peu . No és que el món sigui complicat, sinó que ens fem la vida cada cop més dura. Bonica és la certesa de poder ser un dia feliç, i estar encara , somrient, quan el crepuscle s’alça. I vigilar de la mà d’on vénen les tristeses perquè l’únic que ho supera és l’esperança. Nicole Cifuentes Espinar Col·legi Adela de Trenquelleon
Categoria E poesia 2n Premi
Descobrint la veritat Somriures que fan mal, carícies que esgarrapen, paraules que s’amaguen i mirades que es destapen. Ventades de records estrenyen el meu cor, parets al meu voltant m’ofeguen i em fan mal.
Vaixells de paper atrapen sirenes, vells mariners acaben poemes. Diverteix-te com un nen, Preocupa’t com una mare, Acompanya com un germà, Gaudeix del que t’agrada.
Jocs Florals Escolars 2012
No juguis amb l’esperança, ni temptis a la sort, canta amb l’ànima, somia amb el cor.
57
Anna Armengol Martínez Escola Voramar
Categoria E poesia 3r Premi
Enllà De La Pantalla
Jocs Florals Escolars 2012
T’imagino sovint enllà de la pantalla en un món que és ple d’ignorància, quan la nit ens cau surant-hi amb delectança allò més fugisser com un estel amb elegància. I m’imagino encara fugint de qui sap què, pensant-te en la distància perdent un temps absurd presoner d’una xarxa que mai no he compartit amb tu.
58
Carlos Béjar Col·legi Montseny
Categoria F prosa 1r Premi
Tu Sorgeixo d’un somni com qui desperta a l’oceà. Deixo caure els meus peus sobre el terra com qui sent el món enfonsarse. M’encamino cap a la cuina donant camí al meu odi cap aquest món, inclòs jo, inclosa tu. Em prenc un cafè. Amarg. Em vesteixo amb mandra. Et crido, no contestes. Em tombo.
És inútil, tot ho és, repeties una vegada i una altra en aquell foli que vaig estripar asfixiat pel dolor. Ara, et trobes sota terra i és inútil, ho saps millor que ningú. Camino cap a l’entrada, mentre els trossos del que abans havia sigut gerro travessen les plantes dels meus peus. Em calço amb ells dintre. M’alleuja, em fa sentir com tu. Surto. Desaparec.
Anna Zamora Institut Moisès Broggi
Jocs Florals Escolars 2012
EI temps passa. EI meu no. Li pregunto perquè. EI rumor de les seves manilles em contesta, com sempre ha fet el seu xiuxiueig constant. Acaricio amb suavitat aquell gerro, el prenc i l’envesteixo contra el parquet. Agafo la teva foto i escupo amb ira sobre ella. La saliva es transforma en llàgrimes sobre el teu rostre. Els teus xiscles s’obren pas dins les meves entranyes de nou, ofegant-les i podrint-les d’una pudor inhumana que m’ofega i em destrueix.
59
Categoria F prosa 2n Premi
Jocs Florals Escolars 2012
Prince
60
Escolto des del llit el so de les gotes de pluja que esquitxen el fi vidre de la finestra des de la qual, normalment, es pot veure el blau i immens oceà, que faria sentir-se lliure fins i tot al criminal més buscat de qualsevol màfia italiana. Justament comença a sonar Purple Rain de Prince, sense poder ser més oportú. Començo a regar el coixí de llàgrimes. Amb cada estrofa que passa el meu plor no fa res més que augmentar fins que, sense poder-ho evitar, les llàgrimes vessades comencen a fer-se sonores. Hem arribat al punt de no retorn. Perfecte, a partir d’aquí ja no podré parar, em conec massa bé com per dubtar-ho. Al menys tinc el consol d’estar sol a casa... malgrat que no és el que jo desitjaria. Amb cada nota, l’habitació és fa més petita, em costa respirar, tinc cada cabell del cos eriçat i em comença a fer mal el cap per culpa dels meus propis crits de dolor. Estic suat, sobre el llit, abraçant-me les cames amb un braç mentre que amb la mà del braç contrari em pressiono el pit, per tractar de controlar els batecs desbordats del cor, amb la cara vermella i els ulls ennuegats de llàgrimes càlides i salades que rellisquen galtes avall. Vull apagar la maleïda cançó, però el meu cos no m’ho permet. Em trobo paralitzat pel cansament que comporta no menjar ni dormir durant tres dies consecutius. Tinc el cos adolorit degut a les esgarrapades, i clapes al cap dels cabells estirats. És de nit... és tot fosc... estic sol i no hi ha ningú... és de nit... un record ... que durant centenars de vegades he hagut de rememorar de forma involuntària, com disc ratllat en un aparell de música ronyós, esfondrant-me i fent-me sentir atrapat sota un mur de culpa i soledat. Per conèixer la història des del seu més pur inici, hauríem de fer el descomunal esforç de rememorar disset anys plens d’humor, felicitat, enyorança, amargors familiars, però sobretot plens d’amor. No d’un amor qualsevol, com es sol dir, sinó que parlem d’un amor pur, d’aquells que treuen la respiració, el qual qualsevol persona amb dos dits de front
L’amistat interessada, que tampoc tractaven d’ocultar, dels nostres pares va permetre que passéssim la major part del nostre temps junts. L’aïllament social que nosaltres mateixos tendíem a provocar, dins del cercle social cristià i suposadament pur, en el qual ens trobàvem involuntàriament ja de per si aïllats, va provocar encara més la fluïdesa de la nostra vida en comú, pràcticament fraternal. El simple fet de compartir tant de temps junts provocà el desinterès per res més que no fos, estar plegats i compartir hores i hores de profundes converses sobre qualsevol tema, des de la intenció errònia del Papat actual i la seva actuació nefasta fins a discussions que podien durar dies sencers sobre el millor senzill de Queen. Aquí és l’única fractura ideològica que compartíem. La música. Tots dos l’enteníem com un estil de vida, on el pas seré i comprensible de les notes, tocades una i una altra vegada, per formar melodies malenconioses, simbolitzaven la creació de móns paral·lels completament idealitzats per grans genis creadors i realment il·lustrats, malgrat nasquessin en el pitjor àmbit possible. Podíem no coincidir en quina era la millor cançó de The Beatles o de qualsevol altre grup, solista, o fins i tot instrumentals, però hi hauria una que sempre seria nostra, sí, possessiu... nostra. Purple Rain. Solíem tancar-nos dins d’una de les petites cambres de tor-
Jocs Florals Escolars 2012
aspira aconseguir, completament cinematogràfic, però que no acaba amb un impactant, però esperat, petó final sota la pluja durant el qual, cap dels dos enamorats sent un sol calfred subtil, senyal d’una futura faringitis. L’amistat, tractada com a tòpic social, sempre emprat per assenyalar la cordialitat i els llaços afectius, impassibles durant el temps, tan forts com la pròpia duresa d’un diamant africà, i la comprensió mútua entre persones, amb ell va ser un encert absolut de la pròpia definició. Érem carn i ungla, des que ni tant sols mesuràvem un pam de terra. Amb els mateixos gustos i desinteressos, com la completa aparent asexualitat que demostràvem gràcies a la nostra particular visió infantil i personal, contaminada per interminables confidències nocturnes del món, tan estrany per nosaltres, basat en principis aparentment morals, però que a l’hora de la veritat, tracta de forma completament desinhibida els veritables mals que intoxiquen a les persones que l’habiten, provocant així prejudicis totalment generacionals.
61
tura comunitària, en la qual ens veiem obligats una vegada al mes a recitar els nostres greus pecats davant d’un vell indulgent, considerat la màxima potència de la fraternitat, malgrat que freqüentés barris de poc interès espiritual, en busca de companyia femenina factible per passar una bona nit, per simplement escoltar en el nostre petit radiocasset vell a piles una vegada rere altra la cançó, sense deixarnos d’emocionar ni un sol cop, fins arribar al punt de fanatisme, de dir-nos a nosaltres mateixos els Petits Prínceps.
Jocs Florals Escolars 2012
Sabíem que un dia seríem lliures, per viure la nostra pròpia vida sense que ningú pogués manar-nos quan i com, sentir el què i cap a qui. Solíem imaginar estirats sobre la gespa, com en qualsevol pel·lícula de baix pressupost, la vida que ens esperava fora d’aquells quatre grans murs. Una vida completament lliure on podríem viatjar per tot arreu per aprendre noves cultures, noves llengües, noves formes de pensar i d’entendre la vida, de la qual fins ara se’ns havia privat en cada instant d’aquesta. Volíem formar una banda musical, per conèixer-ho tot i a tothom, tocant en cada cantonada i en cada bar musical.
62
Però, tot va canviar durant l’últim any. Cada vegada es feien més intenses les nostres il·lusions d’escapar, desaparèixer ja era una necessitat vital. Desvariar sobre formes estúpides d’anar-nos-en, per complir la majoria d’edat fora d’aquell espantós i pútrid lloc, eren els tòpics de les nostres converses vespertines amb què només acabàvem provocant una tensió acumulada per la resta del dia. Aquell esperit rebel era una cosa completament sorprenent venint d’ell, però que alhora, em provocava un interès misteriós. Mai li havia ocultat res a ell, ja que sabia a la perfecció que ell tampoc en seria capaç si estigués en la meva situació, però això era una cosa totalment nova, que havia de comprendre per mi mateix. Els dies passaven, però encara quedaven lluny les dates assenyalades, però el meu cos ja no demanava llibertat, sinó possessió. No ho acabava de comprendre. Per què ara? Els batecs furiosos del pit emprenien acceleració cada vegada que se m’apropava, i això no ajudava gaire a que la meva ment, fins ara infantil, tradicional, clara i concisa en ideals i opinions, pogués recuperar el seu estat de pau i tranquil·litat inicial. Començar a entendre el que t’envolta, el que un mateix és i sent, però mantenint la pròpia negació del jo, és el més fotut que hi ha.
Ell va mantenir un rostre inexpressiu durant uns quants minuts, en els quals no va fer altra cosa que mirar-me intensament als ulls, fins que, de sobte, va dedicar-me un somriure i una carícia dolça però entristida, va aixecar-se per apagar la cançó que prenia de nou la seva intensa estrofa, va obrir les portes de la maleïda cabina, em va observar i em va dir simplement “No sóc ni seré mai tant valent i fort com tu, que podries canviar el món si t’ho proposessis. Prou de falses esperances i objectius impossibles. Sempre seré amb tu. Som els Petits Prínceps oi? Jo també t’estimo”. Després d’això, obrí la finestra i sense jo poder-ho evitar saltà al buit. No recordo res més a part de què un equip impedís que jo procedís a fer el mateix entre plors i gemecs. Tot seguit, foscor. No em refereixo a la foscor del desmai, sinó a la foscor de la meva futura vida, del meu propi present. Sense ell, les esperances són buides, tots els castells i somnis construïts, han estat en va. La necessitat d’escoltar la seva veu de nou em dona forces per produir l’últim so, acompanyat d’un profund gemec, que produiré en molt de temps abans de caure vençut per la pròpia biologia i per fi descansar: Prince.
Pol Miguel Sallés Institut Front Marítim
Jocs Florals Escolars 2012
El temor a la indecisió i a l’equivocació, es torna completament irracional. Provoca que prenem decisions equivocades i involuntàries. Un bes càlid dins d’una cabina del pecat, completament espontani, amb una cançó significativa en el seu moment més àlgid. Significa el final d’un dels més intensos principis. El final de tot allò pel qual has estat lluitant tota una vida. El final de milers de moments viscuts. El nostre final. El seu final. Un instant fugaç, intens com dues vides completes, va provocar la paràlisis del nostres cossos i pel que semblava del univers sencer. Havia estat completament estrany, prohibit, però a la vegada meravellós.
63
Categoria F prosa 3r Premi
Jocs Florals Escolars 2012
El que va passar després dels Red Hot Chili Peppers
64
Te’n recordes? Recordes aquell dia? Encara vivíem a Barcelona, avui fa deu anys justos. Fèiem deures de matemàtiques al menjador de casa una tarda de dimecres. Res de gaire especial. Entrava la llum per darrere les cortines rosades i tota la cambra era plena de tons ataronjats. Teníem algunes hores per endavant per acabar el nostre projecte de geometria. No era gaire divertit, però poc importava, oi? Parlàvem de tot una mica, sense parar massa atenció al conjunt d’estructures que dibuixàvem sobre el paper blanc. Parlàvem de tu, de mi, d’amics que compartíem llavors, de les músiques que estaven de moda i d’aquella última pel·lícula de por que havien estrenat al cinema. De sobte em vaig aixecar. Vaig canviar la cançó que sonava als altaveus, que els Red Hot Chili Peppers no t’han agradat mai. Lentament, una nova melodia va anar ocupant tots els racons. Pop indie del de la ràdio, d’aquell que sol tocar un anglès guapo acompanyat d’una guitarra acústica. Comercial, però digne. Música suau, d’aquella que sona especialment íntima als auriculars quan tornes cansat a casa un vespre qualsevol. No he tornat a viure un moment més dolç. “Per força he d’haver fet alguna cosa bé per merèixer-te en la meva vida. Que encara que la lluna caigués aquesta nit no ens hauríem de preocupar, perquè tu fas brillar tot aquest món... Per força he d’haver fet alguna cosa bé durant el camí” - cantava l’anglès seductor. I s’ha de reconèixer que cantava bé, el personatge. No t’equivoquis, segueixo pensant que aquella lletra és molt dolenta. Que sí, que cau massa en recursos romàntics que, de tan desgastats, freguen el ridícul! Ara bé, de la combinació d’aquells vells tòpics amb la melodia que traçaven les sis cordes en sorgia un no sé què d’especial... A tu també t’ho devia semblar, perquè vas dir de seguida que era una cançó preciosa. Tot estava en perfecta harmonia: la teva mirada blavosa, el so juganer, la màgia única de la llum de l’horabaixa, la calma... Creu-me, em podria haver pas-
sat allà una vida sencera (i encara se m’hauria fet curta!): mirant-te perplex per sobre aquell munt de fulls i apunts que esperaven ser posats en ordre. Vaig tancar els ulls un moment per guardar-me la imatge. Si un dia oblidava aquell instant... No, segur que no. Havia de congelar aquell record. Tant de bo hagués pogut allargar les hores per poder seguir estudiant el caure dels teus cabells sobre la taula freda! Tant de bo...
“De sobte has entrat tu com una força de la natura. I posant fil a l’agulla, amb una paraula, la teva veu... Has cosit la boca roja que era oberta i ara els teus llavis la suturen” – Ara sonava Mishima de fons, com una crida, des del final del passadís. Vas girar-te, vas entrar a l’ascensor i vas marxar sense dir res més. En tancar-se les portes, vaig dur-me les mans al cap. M’arribava la veu de la mare des de la cuina. Quan hi penso, no aconsegueixo entendre com podia parar atenció als crits d’“A sopar!”. Tenia un bon reguitzell d’emocions per pair. Te’n recordes? Recordes aquell dia? El dia del projecte de geometria que no vam acabar mai, el dia en què va començar tot.
Roger Marí Molas Institut Salvador Espriu
Jocs Florals Escolars 2012
Quan es va acabar l’última de les cançons del disc, ja fosquejava. Vas dir que havies de marxar, vas guardar les teves coses dins la motxilla i et vaig acompanyar a la porta. Vas somriure: “M’ho he passat molt bé, sisplau envia’m les cançons quan puguis. Quan arribi a casa em connecto i parlem”. Un altre comiat sec i ràpid, una setmana més sense dir-t’ho. Et vas acostar per fer-me dos petons i, entre tanta formalitat, vaig fregar sense voler la comissura dels teus llavis. O potser no va ser tant sense voler. Potser vas ser tu la qui ho va fer i no jo. I llavors...
65
Categoria F poesia 1r Premi
Jocs Florals Escolars 2012
Faula del clergat i la natura.
66
EI Déu Pare m’encomanà cantar les santes bonhomies d’un venerable capellà. Sense profit de ses follies, pel cap li passà fer-se monja, i violant el manament i en cada pit una taronja, s’encaminà cap al convent. Tot rebuscant entre les calces, a les cel-les del monestir, amb compte vigilant ses passes, furtar uns hàbits aconseguí. Vestit i ben apanyadet amb la seva gran cara dura s’acuità a encendre un cigarret. Tot amagant la veu amb cura i amb l’escaient indumentària, al convent demanà abrigall, i una cambra d’escassa amplària li prestaren, al capdavall, aquelles virginals senyores mostrant humana caritat, ja que eren bones fumadores d’allò verd que havien plantat. Massa bé li anava la història llur virilitat passejant, sens pensar que aquella cabòria l’acabaria desgraciant. Malaurat dia, pel matí, tot endrapant al refectori, innocent, no pogué capir el vinent escàndol notori: que havent menjat pa amb escalunya i begut vi del Priorat, el millor vi de Catalunya, anà cap l’hort a fer un ruixat;
Jocs Florals Escolars 2012
i arremangant la faldillola i separant bé l’entrecuix, per pixar tragué la titola, de no pas poc important gruix. L’abadessa en aquell bon dia, malpensant el volgué seguir, i descobrint la flastomia, sense poder-se’n avenir, en veient-lo pixar dempeus, un clam expel-Ií de tragèdia i en invocant totes les creus vociferà aquests mots d’histèria: Sant Sadurní, Sant Sadurní, il•lumineu meva oració, per la mare que us va parir porteu la Santa Inquisició.Un cop atesos aquells precs, amb prou temor en llurs ninetes, s’espolsà l’aspersor de recs i s’apujà les faldilletes. Adonant-se, pujà la vista, puix del cel descendia amb glòria, honor i amb intenció altruista, tota la lIau inquisitòria, muntada en carros i cavalls, els vehicles del sant ofici, coberts d’or, plata i sants fermalls. Ben begut, pel seu fotut vici, el carreter de la carroza ensopegà amb el campanar; despresa la pedra més grossa, tots son cap volgueren guardar. Un cop de peus a terra estant, els vinguts del cel demanaren, havent-se guarit de l’espant, el nom d’aquell per qui baixaren, que, paralitzat per la por i la fellonia de tots, començà a desprendre suor entre tremolors i sanglots. -Pecadora, com us dieu? Demanà el magne inquisidor. -Perquè l’he vist pixar de peu
67
Jocs Florals Escolars 2012
68
i d’home desprèn forta olor us diré que no és pas cap fembra sinó mascle de veu potent. -Digué aquell dia de setembre l’abadessa, amb to indulgent. EI capellà tot disfressat, fent voleiar sos nobles hàbits, fugí com un esperitat, i monges mirant des dels àmbits que envoltaven la construcció, veieren el pelut defecte que cobria amb dedicació les grosses cames del subjecte, a causa de la gran ventada que esbufegava de ponent. Així que sabé la pecada, amb aire de befa creixent -Vicentet, prou bé que us conec manifestà l’inquisidor. Però l’incipient esbufec d’aquell ventot acusador obstaculitzava l’estança, i el capellà més vell d’allà, enardit, a tota ultrança, aturant-lo, l’amenaçà: -Germà Vicenç, Germà Vicenç, els picarols us lligaré si no us vestiu com els mossens-. Forta, com el mall d’un ferrer, crua, però sovint ben justa i omnipotent, vil temporal parí la natura vetusta, i traient tot son arsenal tot bufant ingents ventallades, s’endugué tota ànima viva, fent-los entendre, endebades, que més sobirana i altiva que la poderosa natura no hi ha en aquest món cap persona I aquell poble de gran malura, situat vora Barcelona, mai no comprengué aquella feta, i com si res no hagués passat,
Jocs Florals Escolars 2012
sense haver sentit la desfeta, restà per sempre esvalotat.
69
Jesús Dopico Serrano Institut Moisès Broggi
Categoria F poesia 2n Premi
A trenc d’alba Escolteu, homes de banca El nostre crit desesperat; No ignoreu una veu blanca, No ens feu fora de combat. Estem farts d’aquest desordre, La negligència i els enganys; Que un ric que roba a un pobre Ja no és ric, sinó tarat.
Jocs Florals Escolars 2012
Ai, banquers, banquers, banquers... Sou ningú sense diners?
70
Mentre la nostra gola crida El vostre cor es va gelant, És que a cas us intimida Un poble protestant? No hi ha crit si no hi ha queixa, No hi ha queixa sense vos: El banquer que tot ho deixa, Des de préstecs fins el cor. Ai, banquers, banquers, banquers... Sou ningú sense diners? I no confongueu amb tristesa El que és indignació, Perquè el nostre crit de guerra Reclama canvi i no pas dol. Nos veurem, banquer que oblida Que aquest poble el fem tots dos; I jo cauré, mort sens vida, Però quan tu cauràs, ho faràs sol.
Jocs Florals Escolars 2012
Ai banquers, banquers, banquers... Sou ningú sense diners?
71
Andrea Extraña Alonso Institut Salvador Espriu
Categoria F poesia 3r Premi
Somio aquell estiu Somio cada nit en aquells jorns passats, Utopia fresca i seca de cada any. Somio cada vespre en aquells matins rosats, pluja àcida, agredolça d’incessant plany. I encara somio en aquella mitja lluna Lluent firmament d’aquella mitjanit. Somio en aquell temps que se’m passa tot d’una, De blau com un riu onejant adormit. En aquesta vida de ben curta mida, Somio de tot i no me’n penediré. Tornaré a viure en aquesta bona vida, I encara durant molt temps hi somiaré.
Jocs Florals Escolars 2012
Únicament si sé que ho fas tu també.
72
Sebastià Lería Institut Joan d’Àustria