Fonts clàssiques del Judici de Paris by Laura i Txell Abadia Rochina

FONTS CLÀSSIQUES REFERENTS AL JUDICI DE PARIS 1. APOL·LODOR, Biblioteca de relats mitològics, Epítoma 3, 1-2

αὖθις δὲ Ἑλένην Ἀλέξανδρος ἁρπάζει, ὥς τινες λέγουσι κατὰ βούλησιν Διός, ἵνα Εὐρώπης καὶ Ἀσίας εἰς πόλεμον ἐλθούσης ἡ θυγάτηρ αὐτοῦ ἔνδοξος γένηται, ἢκαθάπερ εἶπον ἄλλοι ὅπως τὸ τῶν ἡμιθέων γένος ἀρθῇ. [2] διὰ δὴ τούτων μίαν αἰτίαν μῆλον περὶ κάλλους Ἔρις ἐμβάλλει Ἥρᾳ καὶ Ἀθηνᾷ καὶ Ἀφροδίτῃ, καὶ κελεύει Ζεὺς Ἑρμῆν εἰς Ἴδην πρὸς Ἀλέξανδρον ἄγειν, ἵνα ὑπ᾽ἐκείνου διακριθῶσι. αἱ δὲ ἐπαγγέλλονται δῶρα δώσειν Ἀλεξάνδρῳ, Ἥρα μὲν πασῶν προκριθεῖσα βασιλείαν πάντων, Ἀθηνᾶ δὲ πολέμου νίκην, Ἀφροδίτη δὲ γάμον Ἑλένης. ὁ δὲ Ἀφροδίτην προκρίνει καὶ πηξαμένου Φερέκλου ναῦς εἰς Σπάρτην ἐκπλέει. Més tard Alexandre va raptar Hèlena, segons uns per voluntat de Zeus, perquè la seva filla esdevingués famosa per haver fet esclatar la guerra entre Europa i Àsia, segons altres perquè la raça dels semidéus pogués ser enaltida. Per una d’aquestes causes, Eris tirà la poma de la bellesa a Hera, a Atena i a Afrodia. Zeus ordenà a Hermes que les guiés fins al mont Ida davant d’Alexandre: Hera, si resultava elegida entre totes tres, li oferí el regne sobre tots el homes; Atena, la victòria a la guerra: Afrodita, el matrimoni amb Hèlena. Ell es decantà per Afrodita…

2. HIGINI, Fabules, XCII , PARIDIS IUDICIUM Iovis cum Thetis Peleo nuberet, ad epulum dicitur omnis deos convocasse excepta Eride, id est Discordia, quae cum postea supervenisset nec admitteretur ad epulum, ab ianua misit in medium malum, dicit, quae esset formosissima, attolleret. Iuno Venus Minerva formam sibi vindicare coeperunt, inter quas magna discordia orta, Iovis imperat Mercurio, ut deducat eas in Ida monte ad Alexandrum Paridem eumque iubeat iudicare. Cui Iuno, si secundum se iudicasset, pollicita est in omnibus terris eum regnaturum, divitem praeter ceteros praestaturum; Minerva, si inde victrix discederet, fortissimum inter mortales futurum et omni artificio scium; Venus autem Helenam Tyndarei filiam formosissimam omnium mulierum se in coniugium dare promisit. Paris donum posterius prioribus anteposuit Veneremque pulcherrimam esse iudicavit; ob id Iuno et Minerva Troianis fuerunt infestae. Se dice que cuando Tetis se casó con Peleo, Júpiter convocó a todos los dioses a un banquete, excepto a Eris, esto es, a Discordia, que por haber llegado más tarde y no ser admitida en el banquete, lanzó una manzana desde la puerta al centro de la sala, y dijo que se la había de llevar la más bella . Juno Venus y Minerva comenzaron a reinvindicar la belleza cada una para sí; estalló entre ellas una gran discordia. Júpiter ordenó a Mercurio que las condujera ante Alejandro Paris en el monte Ida, y que ordenara a éste actuar como juez. Juno le prtometió que, si se decidía por ella, él había de reinar en toda la tierra y aventajaría a todos en riqueza. Minerva le aseguró que si ella salía vencedora de allí, él sería el más valiente de entre los mortales y versado en todas las artes. Venus, en cambio, prometió darle en matrimonio a Helena, hija de Tindáreo, la más hermosa de todas las mujeres. Paris prefirió el último don a los primeros y sentenció que Venus era la más bella. Por ello, Juno y Minerva fueron hostiles a los troyanos.

3. EURíPIDES

Ἑλένη ὤμοι ἐμῶν δεινῶν, λουτρῶν καὶ κρηνῶν, ἵνα θεαὶ μορφὰν ἐφαίδρυναν, ἔνθεν ἔμολεν κρίσις. Μενελέως τὰ δ᾽ ἐς κρίσιν σοι τῶνδ᾽ ἔθηχ᾽ Ἥρα κακῶν — ; Ἑλένη Πάριν ὡς ἀφέλοιτο — Μενελέως πῶς; αὔδα. Ἑλένη Κύπρις ᾧ μ᾽ ἐπένευσεν — Μενελέως ὦ τλᾶμον. Ἑλένη τλάμων, τλάμων: ὧδ᾽ ἐπέλασ᾽ Αἰγύπτῳ.

HELENA- ¡Ai de los baños y las fuentes, terribles para mí, en que las diosas hicieron resplandecer su cuerpo, lo que fue origen de aquel juicio! MENELAO- ¿Y, a causa de aquel juicio, Hera te hizo sufrir? HELENA- Para desposeer a Paris… MENELAO- ¿Cómo? Explícate. HELENA- ...A quien Cipris me había prometido. MENELAO-¡Desventurada! HELENA- ¡Desventurada y triste de mí! Por eso me trajo a Egipto! Helena, 676-682

ἔκρινε τρισσὸν ζεῦγος ὅδε τριῶν θεῶν: καὶ Παλλάδος μὲν ἦν Ἀλεξάνδρῳ δόσις Φρυξὶ στρατηγοῦνθ᾽ Ἑλλάδ᾽ ἐξανιστάναι, Ἥρα δ᾽ ὑπέσχετ᾽ Ἀσιάδ᾽ Εὐρώπης θ᾽ ὅρους τυραννίδ᾽ ἕξειν, εἴ σφε κρίνειεν Πάρις: Κύπρις δὲ τοὐμὸν εἶδος ἐκπαγλουμένη δώσειν ὑπέσχετ᾽, εἰ θεὰς ὑπερδράμοι κάλλει. τὸν ἔνθεν δ᾽ ὡς ἔχει σκέψαι λόγον: νικᾷ Κύπρις θεάς, ... Davant de tres deesses, Paris fou el jutge. Pal·las li va prometre conquerir tot Grècia amb l’exèrcit troià; Hera, ser rei de tot Àsia i Europa; Cipris no va prometre res d’això, només va lloar la bellesa del meu cos, i li va dir que jo seria seva, si ella guanyava el concurs de la bellesa. Troianes, 924 i ss

4. OVIDI, Heroidas XVI., 65-70 tresque simul divae, Venus et cum Pallade Iuno,

graminibus teneros inposuere pedes. obstupui, gelidusque comas erexerat horror, cum mihi 'pone metum!' nuntius ales ait: 'arbiter es formae; certamina siste dearum, vincere quae forma digna sit una duas.' I al mateix temps, les tres deesses, Venus, Pal·las i Juno, van posar els seus peus delicats sobre la gespa. Em vaig quedar paralitzat i un horror fred va eriçar els meus cabells quan el missatger alat em va dir: “ No tinguis por. Ets jutge de la bellesa. Jutja el concurs de les deesses. que guanyi les altres dues qui sigui la més bonica”

5. LLUCIÀ DE SAMOSATA Diàleg dels Déus XX, Judici de Paris Ζεύς Ἑρμῆ, λαβὼν τουτὶ τὸ μῆλον ἄπιθι εἰς τὴν Φρυγίαν παρὰ τὸν Πριάμου παῖδα τὸν βουκόλον — νέμει δὲ τῆς Ἴδης ἐν τῷ Γαργάρῳ — καὶ λέγε πρὸς αὐτόν, ὅτι ‘ σέ, ὦ Πάρι,κελεύει ὁ Ζεύς, ἐπειδὴ καλός τε αὐτὸς εἶ καὶ σοφὸς τὰ ἐρωτικά, δικάσαι ταῖς θεαῖς, ἥτιςαὐτῶν ἡ καλλίστη ἐστὶν τοῦ δὲ ἀγῶνος τὸ ἆθλον ἡ νικῶσα λαβέτω τὸ μῆλον.’ ὥρα δὲἤδη καὶ ὑμῖν αὐταῖς ἀπιέναι παρὰ τὸν δικαστὴν ἐγὼ γὰρ ἀπωθοῦμαι τὴν δίαιταν ἐπ᾽ἴσης τε ὑμᾶς ἀγαπῶν, καὶ εἴ γε οἷὸν τε ἦν, ἡδέως ἂν ἁπάσας νενικηκυίας ἰδών. ἄλλως τεκαὶ ἀνάγκη, μιᾷ τὸ καλλιστεῖον ἀποδόντα πάντως ἀπεχθάνεσθαι ταῖς πλείοσιν. διὰταῦτα αὐτὸς μὲν οὐκ ἐπιτήδειος ὑμῖν δικαστής, ὁ δὲ νεανίας οὗτος ὁ Φρὺξ ἐφ᾽ ὃν ἄπιτεβασιλικὸς μέν ἐστι καὶ Γανυμήδους τουτουὶ συγγενής, τὰ ἄλλα δὲ ἀφελὴς καὶ ὄρειος,κοὐκ ἄν τις αὐτὸν ἀπαξιώσειε τοιαύτης θέας. Ἀφροδίτη ἐγὼ μέν, ὦ Ζεῦ, εἰ καὶ τὸν Μῶμον αὐτὸν ἐπιστήσειας ἡμῖν δικαστήν, θαρροῦσαβαδιοῦμαι πρὸς τὴν ἐπίδειξιν τί γὰρ ἂν καὶ μωμήσαιτό μου; χρὴ δὲ καὶ ταύταιςἀρέσκειν τὸν ἄνθρωπον. ἐρασθῇς — ενδ. Ἥρα οὐδ᾽ ἡμεῖς, ὦ Ἀφροδίτη, δέδιμεν, οὐδ᾽ ἂν ὁ Ἄρης ὁ σὸς ἐπιτραπῇ τὴν δίαιταν: ἀλλὰδεχόμεθα καὶ τοῦτον, ὅστις ἂν ᾖ, τὸν Πάριν. Ζεύς ἦ καὶ σοὶ ταῦτα, ὦ θύγατερ, συνδοκεῖ; τί φής; ἀποστρέφῃ καὶ ἐρυθριᾷς; ἔστι μὲν ἴδιοντὸ αἰδεῖσθαι τὰ τοιαῦτα ὑμῶν τῶν παρθένων ἐπινεύεις δ᾽ ὅμως. ἄπιτε οὖν καὶ μὴχαλεπήνητε τῷ δικαστῇ αἱ νενικημέναι μηδὲ κακὸν ἐντρίψησθε τῷ νεανίσκῳ: οὐ γὰροἷόν τε ἐπ᾽ ἴσης πάσας εἶναι καλάς. Ἑρμῆς προΐωμεν εὐθὺ τῆς Φρυγίας, ἐγὼ μὲν ἡγούμενος, ὑμεῖς δὲ μὴ βραδέως ἀκολουθεῖτέμοι καὶ θαρρεῖτε. οἶδα ἐγὼ τὸν Πάριν. νεανίας ἐστὶ καλὸς καὶ τἄλλα ἐρωτικὸς καὶ τὰτοιαῦτα κρίνειν ἱκανώτατος. οὐκ ἂν ἐκεῖνος δικάσειεν κακῶς.

Ἀφροδίτη τοῦτο μὲν ἅπαν ἀγαθὸν καὶ πρὸς ἐμοῦ λέγεις, τὸ δίκαιον ἡμῖν εἶναι τὸν δικαστήν:πότερα δὲ ἄγαμός ἐστιν οὗτος ἢ καὶ γυνή τις αὐτῷ σύνεστιν; Ἑρμῆς οὐ παντελῶς ἄγαμος, ὦ Ἀφροδίτη. Ἀφροδίτη πῶς λέγεις; Ἑρμῆς δοκεῖ τις αὐτῷ συνοικεῖν Ἰδαία γυνή, ἱκανὴ μέν, ἀγροῖκος δὲ καὶ δεινῶς ὄρειος, ἀλλ᾽ οὐσφόδρα προσέχειν αὐτῇ ἔοικε. τίνος δ᾽ οὖν ἕνεκα ταῦτα ἐρωτᾷς; Ἀφροδίτη ἄλλως ἠρόμην. Ἀθήνα παραπρεσβεύεις, ὦ οὗτος, ἰδίᾳ πάλαι ταύτῃ κοινολογούμενος Ἑρμῆς . οὐδέν , ὦ Ἀθηνᾶ, δεινὸν οὐδὲ καθ᾽ ὑμῶν, ἀλλ᾽ ἤρετό με εἰ ἄγαμος ὁ Πάρις ἐστίν. Ἀθήνα ὡς δὴ τί τοῦτο πολυπραγμονοῦσα; Ἑρμῆς οὐκ οἶδα: φησὶ δ᾽ οὖν ὅτι ἄλλως ἐπελθόν, οὐκ ἐξεπίτηδες ἤρετο, Ἀθήνα τί οὖν; ἄγαμός ἐστιν; Ἑρμῆς οὐ δοκεῖ. Ἀθήνα τί δέ; τῶν πολεμικῶν ἐστιν αὐτῷ ἐπιθυμία καὶ φιλόδοξός τις, ἢ τὸ πᾶν βουκόλος; Ἑρμῆς τὸ μὲν ἀληθὲς οὐκ ἔχω εἰπεῖν, εἰκάζειν δὲ χρὴ νέον ὄντα καὶ τούτων ὀρέγεσθαι τυχεῖνκαὶ βούλεσθαι ἂν πρῶτον αὐτὸν εἶναι κατὰ τὰς μάχας. Ἀφροδίτη ὁρᾷς, οὐδὲν ἐγὼ μέμφομαι οὐδὲ ἐγκαλῶ σοι τὸ πρὸς ταύτην ἰδίᾳ λαλεῖν μεμψιμοίρωνγὰρ καὶ οὐκ Ἀφροδίτης τὰ τοιαῦτα,

Ἑρμῆς καὶ αὕτη σχεδὸν τὰ αὐτά με ἤρετο: διὸ μὴ χαλεπῶς ἔχε μηδ᾽ οἴου μειονεκτεῖν, εἴ τι καὶ ταύτῃ

κατὰ

τὸ

ἁπλοῦν

ἀπεκρινάμην.

ἀλλὰ

μεταξὺ

λόγων

ἤδη

πολὺ

προϊόντεςἀπεσπάσαμεν τῶν ἀστέρων καὶ σχεδόν γε κατὰ τὴν Φρυγίαν ἐσμέν.. ἐγὼ δὲ καὶ τὴνἼδην ὁρῶ καὶ τὸ Γάργαρον ὅλον ἀκριβῶς, εἰ δὲ μὴ ἐξαπατῶμαι, καὶ αὐτὸν ὑμῶν τὸνδικαστὴν τὸν Πάριν. Ἥρα ποῦ δέ ἐστιν; οὐ γὰρ κἀμοὶ φαίνεται. Ἑρμῆς ταύτῃ, ὦ Ἥρα, πρὸς τὰ λαιὰ περισκόπει, μὴ πρὸς ἄκρῳ τῷ ὄρει, παρὰ δὲ τὴν πλευράν,οὗ τὸ ἄντρον, ἔνθα καὶ τὴν ἀγέλην ὁρᾷς. Ἥρα ἀλλ᾽ οὐχ ὁρῶ τὴν ἀγέλην. Ἑρμῆς πῶς φής; οὐχ ὁρᾷς βοίδια κατὰ τὸν ἐμὸν οὑτωσὶ δάκτυλον ἐκ μέσων τῶν πετρῶνπροερχόμενα καί τινα ἐκ τοῦ σκοπέλου καταθέοντα καλαύροπα ἔχοντα καὶἀνείργοντα, μὴ πρόσω διασκίδνασθαι τὴν ἀγέλην; Ἥρα ὁρῶ νῦν, εἴ γε ἐκεῖνός ἐστιν. Ἑρμῆς ἀλλὰ ἐκεῖνος. ἐπειδὴ δὲ πλησίον ἤδη ἐσμέν, ἐπὶ τῆς γῆς, εἰ δοκεῖ, καταστάντεςβαδίζωμεν, ἵνα μὴ διαταράξωμεν αὐτὸν ἄνωθεν ἐξ ἀφανοῦς καθιπτάμενοι Ἥρα εὖ λέγεις, καὶ οὕτω ποιῶμεν. ἐπεὶ δὲ καταβεβήκαμεν, ὥρα σοι, ὦ Ἀφροδίτη, προϊέναικαὶ ἡγεῖσθαι ἡμῖν τῆς ὁδοῦ: σὺ γὰρ ὡς τὸ εἰκὸς ἔμπειρος εἶ τοῦ χωρίου πολλάκις, ὡςλόγος, κατελθοῦσα πρὸς Ἀγχίσην. Ἀφροδίτη οὐ σφόδρα, ὦ Ἥρα, τούτοις ἄχθομαι τοῖς σκώμμασιν. Ἑρμῆς ἀλλ᾽ οὖν ἐγὼ ὑμῖν ἡγήσομαι: καὶ γὰρ αὐτὸς ἐνδιέτριψα τῇ Ἴδῃ, ὁπότε δὴ ὁ Ζεὺς ἤρατοῦ μειρακίου τοῦ Φρυγός, καὶ πολλάκις δεῦρο ἦλθον ὑπ᾽ ἐκείνου καταπεμφθεὶς εἰςἐπισκοπὴν τοῦ παιδός. καὶ ὁπότε γε ἤδη ἐν τῷ ἀετῷ ἦν, συμπαριπτάμην αὐτῷ

καὶσυνεκούφιζον τὸν καλόν, καὶ εἴ γε μέμνημαι, ἀπὸ ταυτησὶ τῆς πέτρας αὐτὸνἀνήρπασεν. ὁ μὲν γὰρ ἔτυχε τότε συρίζων πρὸς τὸ ποίμνιον, καταπτάμενος δὲ ὄπισθεναὐτοῦ ὁ Ζεὺς κούφως μάλα τοῖς ὄνυξι περιβαλὼν καὶ τῷ στόματι τὴν ἐπὶ τῇ κεφαλῇτιάραν ἔχων ἀνέφερε τὸν παῖδα τεταραγμένον καὶ τῷ τραχήλῳ ἀπεστραμμένῳ εἰςαὐτὸν ἀποβλέποντα. τότε οὖν ἐγὼ τὴν σύριγγα λαβών, ἀποβεβλήκει γὰρ αὐτὴν ὑπὸτοῦ δέους — ἀλλὰ γὰρ ὁ διαιτητὴς οὑτοσὶ πλησίον, ὥστε προσείπωμεν αὐτόν. χαῖρε, ὦ βουκόλε. Πάρις νὴ καὶ σύ γε, ὦ νεανίσκε. τίς δ᾽ ὢν δεῦρο ἀφῖξαι πρὸς ἡμᾶς; ἢ τίνας ταύτας ἄγεις τὰςγυναῖκας; οὐ γὰρ ἐπιτήδειαι ὀρεοπολεῖν, οὕτως γε οὖσαι καλαί. Ἑρμῆς ἀλλ᾽ οὐ γυναῖκὲς εἰσιν,Ἥραν δέ, ὦ Πάρι, καὶ Ἀθηνᾶν καὶ Ἀφροδίτην ὁρᾷς: κἀμὲ τὸνἙρμῆν ἀπέστειλεν ὁ Ζεὺς — ἀλλὰ τί τρέμεις καὶ ὠχριᾷς; μὴ δέδιθι: χαλεπὸν γὰροὐδέν. κελεύει δέ σε δικαστὴν γενέσθαι τοῦ κάλλους αὐτῶν ‘ἐπεὶ γάρ,’ φησί, ‘καλός τεαὐτὸς εἶ καὶ σοφὸς τὰ ἐρωτικά, σοὶ τὴν γνῶσιν ἐπιτρέπω.’ τοῦ δὲ ἀγῶνος τὸ ἆθλον εἴσῃἀναγνοὺς τὸ μῆλον. Πάρις φέρ᾽ ἴδω τί καὶ βούλεται. ‘ἡ καλή,’ φησίν, ‘λαβέτω.’ πῶς ἂν οὖν, ὦ δέσποτα Ἑρμῆ,δυνηθείην ἐγὼ θνητὸς αὐτὸς καὶ ἀγροῖκος ὢν δικαστὴς γενέσθαι παραδόξου θέας καὶμείζονος ἢ κατὰ βουκόλον; τὰ γὰρ τοιαῦτα κρίνειν τῶν ἁβρῶν μᾶλλον καὶ ἀστικῶν τὸδὲ ἐμόν, αἶγα μὲν αἰγὸς ὁποτέρα ἡ ^ καλλίων καὶ δάμαλιν ἄλλης δαμάλεως, τάχ᾽ ἂν δικάσαιμι κατὰ τὴν τέχνην αὗται δὲ πᾶσαί τε ὁμοίως καλαὶ καὶ οὐκ οἶδ᾽ὅπως ἄν τις ἀπὸ τῆς ἑτέρας ἐπὶ τὴν ἑτέραν μεταγάγοι τὴν ὄψιν ἀποσπάσας: οὐ γὰρἐθέλει ἀφίστασθαι ῥᾳδίως, ἀλλ᾽ ἔνθα ἂν ἀπερείσῃ τὸ πρῶτον, τούτου ἔχεται καὶ τὸπαρὸν ἐπαινεῖ: κἂν ἐπ᾽ ἄλλο μεταβῇ, κἀκεῖνο καλὸν ὁρᾷ καὶ παραμένει, καὶ ὑπὸ τῶνπλησίον παραλαμβάνεται. καὶ ὅλως περικέχυταί μοι τὸ κάλλος αὐτῶν καὶ ὅλονπεριείληφέ με καὶ ἄχθομαι, ὅτι μὴ καὶ αὐτὸς ὥσπερ ὁ Ἄργος ὅλῳ βλέπειν δύναμαι τῷσώματι. δοκῶ δ᾽ ἄν μοι καλῶς δικάσαι πάσαις ἀποδοὺς τὸ μῆλον. καὶ γὰρ αὖ καὶ τόδε,ταύτην μὲν εἶναι συμβέβηκεν [p. 396] τοῦ Διὸς ἀδελφὴν καὶ γυναῖκα, ταύτας δὲθυγατέρας: πῶς οὖν οὐ χαλεπὴ καὶ οὕτως ἡ κρίσις; Ἑρμῆς οὐκ οἶδα: πλὴν οὐχ; οἷόν τε ἀναδῦναι πρὸς τοῦ Διὸς κεκελευσμένον.

Πάρις ἓν τοῦτο, ὦ Ἑρμῆ, πεῖσον αὐτάς, μὴ χαλεπῶς ἔχειν μοι τὰς δύο τὰς νενικημένας,ἀλλὰ μόνων τῶν ὀφθαλμῶν ἡγεῖσθαι τὴν διαμαρτίαν. Ἑρμῆς οὕτω φασὶ ποιήσειν: ὥρα δέ σοι ἤδη περαίνειν τὴν κρίσιν. Πάρις πειρασόμεθα: τί γὰρ ἂν καὶ πάθοι τις; ἐκεῖνο δὲ πρότερον εἰδέναι βούλομαι, πότερ᾽ἐξαρκέσει σκοπεῖν αὐτὰς ὡς ἔχουσιν, ἢ καὶ ἀποδῦσαι δεήσει πρὸς τὸ ἀκριβὲς τῆςἐξετάσεως; Ἑρμῆς τοῦτο μὲν σὸν ἂν εἴη τοῦ δικαστοῦ, καὶ πρόσταττε ὅπη καὶ θέλεις. Πάρις ὅπη καὶ θέλω; γυμνὰς ἰδεῖν βούλομαι. Ἑρμῆς ἀπόδυτε, ὦ αὗται: σὺ δ᾽ ἐπισκόπει: ἐγὼ δὲ ἀπεστράφην. Ἀφροδίτη καλῶς, ὦ Πάρι: καὶ πρώτη γε ἀποδύσομαι, ὅπως μάθῃς ὅτι μὴ μόνας ἔχω τὰςὠλένας λευκὰς [p. 398] μηδὲ τῷ βοῶπις εἶναι μέγα φρονῶ, ἐπ᾽ ἴσης δέ εἰμι πᾶσα καὶὁμοίως καλή.^ Ἀθήνα μὴ πρότερον ἀποδύσῃς αὐτήν, ὦ Πάρι, πρὶν ἂν τὸν κεστὸν ἀπόθηται — φαρμακὶς γάρἐστιν — μή σε καταγοητεύσῃ δι᾽ αὐτοῦ καίτοι γε ἐχρῆν μηδὲ οὕτω κεκαλλωπισμένηνπαρεῖναι μηδὲ τοσαῦτα ἐντετριμμένην χρώματα καθάπερ ὡς ἀληθῶς ἑταίραν τινά,ἀλλὰ γυμνὸν τὸ κάλλος ἐπιδεικνύειν. Πάρις Εὖ λέγουσι τὸ περὶ τοῦ κεστοῦ, καὶ ἀπόθου. Ἀφροδίτη τί οὖν οὐχὶ καὶ σύ, ὦ Ἀθηνᾶ, τὴν κόρυν ἀφελοῦσα ψιλὴν τὴν κεφαλὴν ἐπιδεικνύεις,ἀλλ᾽ ἐπισείεις τὸν λόφον καὶ τὸν δικαστὴν φοβεῖς; ἢ δέδιας μή σοι ἐλέγχηται τὸγλαυκὸν τῶν ὀμμάτων ἄνευ τοῦ φοβεροῦ βλεπόμενον; Ἀθήνα ἰδού σοι ἡ κόρυς αὕτη ἀφῄρηται.

Ἀφροδίτη ἰδοὺ καί σοι ὁ κεστός. Ἥρα ἀλλὰ ἀποδυσώμεθα. Πάρις ὦ Ζεῦ τεράστιε τῆς θέας, τοῦ κάλλους, τῆς ἡδονῆς. οἵα μὲν ἡ παρθένος, ὡς δὲ.βασιλικὸν αὕτη καὶ σεμνὸν ἀπολάμπει καὶ ἀληθῶς ἄξιον τοῦ Διός, ἥδε δ᾽ ὁρᾷ ἡδύ τικαὶ γλαφυρόν, καὶ προσαγωγὸν ἐμειδίασεν — ἀλλ᾽ ἤδη μὲν ἅλις ἔχω τῆς εὐδαιμονίας:εἰ δοκεῖ δέ, καὶ ἰδίᾳ καθ᾽ ἑκάστην ἐπιδεῖν βούλομαι, ὡς νῦν γε ἀμφίβολός εἰμι καὶ οὐκοἶδα πρὸς ὅ τι ἀποβλέψω, πάντῃ τὰς ὄψεις περισπώμενος. Ἀφροδίτη οὕτω ποιῶμεν. Πάρις ἄπιτε οὖν αἱ δύο: σὺ δέ, ὦ Ἥρα, περίμενε. Ἥρα περιμενῶ, κἀπειδάν με ἀκριβῶς ἴδῃς, ὥρα σοι καὶ τἄλλα ἤδη σκοπεῖν εἰ καλά σοι, τὰδῶρα τῆς ψήφου τῆς ἐμῆς. ἢν γάρ με, ὦ Πάρι, δικάσῃς εἶναι καλήν, ἁπάσης ἔσῃ τῆςἈσίας δεσπότης. Πάρις οὐκ ἐπὶ δώροις μὲν τὰ ἡμέτερα. πλὴν ἄπιθι πεπράξεται γὰρ ἅπερ ἂν δοκῇ. σὺ δὲ πρόσιθι ἡ Ἀθηνᾶ.

Ἀθήνα παρέστηκά σοι, καὶ ἤν με, ὦ Πάρι, δικάσῃς καλήν, οὔποτε ἥττων ἄπει ἐκ μάχης, ἀλλ᾽ἀεὶ κρατῶν πολεμιστὴν γάρ σε καὶ νικηφόρον ἀπεργάσομαι. Πάρις οὐδέν, ὦ Ἀθηνᾶ, δεῖ μοι πολέμου καὶ μάχης:; εἰρήνη γάρ, ὡς ὁρᾷς, τὰ νῦν ἐπέχει τὴνΦρυγίαν τε καὶ Λυδίαν καὶ ἀπολέμητος ἡμῖν ἡ τοῦ πατρὸς ἀρχή. θάρρει δέ: οὐμειονεκτήσεις γάρ, κἂν μὴ ἐπὶ δώροις δικάζωμεν. ἀλλ᾽ ἔνδυθι ἤδη καὶ ἐπίθου τὴν κόρυνἱκανῶς γὰρ εἶδον. τὴν Ἀφροδίτην παρεῖναι καιρός. Ἀφροδίτη αὕτη σοι ἐγὼ πλησίον, καὶ σκόπει καθ᾽ ἓν ἀκριβῶς μηδὲν παρατρέχων, ἀλλ᾽ἐνδιατρίβων ἑκάστῳ τῶν μερῶν. εἰ δ᾽ ἐθέλεις, ὦ καλέ, καὶ τάδε μου ἄκουσον. ἐγὼ γὰρπάλαι ὁρῶσά σε

νέον ὄντα καὶ καλὸν ὁποῖον οὐκ οἶδα εἴ τινα ἕτερον ἡ Φρυγία τρέφει,μακαρίζω μὲν τοῦ κάλλους, αἰτιῶμαι δὲ τὸ μὴ ἀπολιπόντα τοὺς σκοπέλους καὶταυτασὶ τὰς πέτρας κατ᾽ ἄστυ ζῆν, ἀλλὰ διαφθείρειν τὸ κάλλος ἐν ἐρημίᾳ. τί μὲν γὰρἂν σὺ ἀπολαύσειας τῶν ὀρῶν; τί δ᾽ ἂν ἀπόναιντο τοῦ σοῦ κάλλους αἱ βόες; ἔπρεπεν δὲἤδη σοι καὶ γεγαμηκέναι, μὴ μέντοι ἀγροῖκόν τινα καὶ χωρῖτιν, οἷαι κατὰ τὴν Ἴδην αἱγυναῖκες, ἀλλά τινα ἐκ τῆς Ἑλλάδος, ἢ Ἀργόθεν ἢ ἐκ Κορίνθου ἢ Λάκαιναν οἵαπερ ἢἙλένη ἐστίν, νέα τε καὶ καλὴ καὶ κατ᾽ οὐδὲν ἐλάττων ἐμοῦ, καὶ τὸ δὴ μέγιστον,ἐρωτική. ἐκείνη γὰρ εἰ καὶ μόνον θεάσαιτό σε, εὖ οἶδα ἐγὼ ὡς ἅπαντα ἀπολιποῦσα καὶπαρασχοῦσα ἑαυτὴν ἔκδοτον ἕψεται καὶ συνοικήσει. πάντως δὲ καὶ σὺ ἀκήκοάς τι περὶαὐτῆς. Πάρις οὐδέν, ὦ Ἀφροδίτη: νῦν δὲ ἡδέως ἂν ἀκούσαιμί σου τὰ πάντα διηγουμένης. Ἀφροδίτη αὕτη θυγάτηρ μέν ἐστι Λήδας ἐκείνης τῆς καλῆς ἐφ᾽ ἣν ὁ Ζεὺς κατέπτη κύκνοςγενόμενος. Πάρις ποία δὲ τὴν ὄψιν ἐστί; Ἀφροδίτη λευκὴ μέν, οἵαν εἰκὸς ἐκ κύκνου γεγενημένην, ἁπαλὴ δέ, ὡς ἐν ᾠῷ τραφεῖσα, γυμνὰςτὰ πολλὰ καὶ παλαιστική, καὶ οὕτω δή τι περισπούδαστος ὥστε καὶ πόλεμον ἀμφ᾽αὐτῇ γενέσθαι, τοῦ Θησέως ἄωρον ἔτι ἁρπάσαντος. οὐ μὴν ἀλλ᾽ ἐπειδήπερ εἰς ἀκμὴνκατέστη, πάντες οἱ ἄριστοι τῶν Ἀχαιῶν ἐπὶ τὴν μνηστείαν ἀπήντησαν, προεκρίθη δὲΜενέλεως τοῦ Πελοπιδῶν γένους. εἰ δὴ θέλοις, ἐγώ σοι καταπράξομαι τὸν γάμον. Πάρις πῶς φής; τὸν τῆς γεγαμημένης; Ἀφροδίτη νέος εἶ σὺ καὶ ἀγροῖκος, ἐγὼ δὲ οἶδα ὡς χρὴ τὰ τοιαῦτα δρᾶν. Πάρις πῶς; ἐθέλω γὰρ καὶ αὐτὸς εἰδέναι. Ἀφροδίτη σὺ μὲν ἀποδημήσεις ὡς ἐπὶ θέαν τῆς Ἑλλάδος, κἀπειδὰν ἀφίκῃ εἰς τὴνΛακεδαίμονα, ὄψεταί σε ἡ Ἑλένη. τοὐντεῦθεν δὲ ἐμὸν ἂν εἴη τὸ ἔργον, ὅπωςἐρασθήσεταί σου καὶ ἀκολουθήσει.

Πάρις τοῦτο αὐτὸ καὶ ἄπιστον εἶναί μοι δοκεῖ, τὸ ἀπολιποῦσαν τὸν ἄνδρα ἐθελῆσαι βαρβάρῳκαὶ ξένῳ συνεκπλεῦσαι. Ἀφροδίτη θάρρει τούτου γε ἕνεκα. παῖδε γάρ μοι ἐστὸν δύο καλώ, Ἵμερος καὶ Ἔρως, τούτω σοιπαραδώσω ἡγεμόνε τῆς ὁδοῦ γενησομένω: καὶ ὁ μὲν Ἔρως ὅλος παρελθὼν εἰς αὐτὴνἀναγκάσει τὴν γυναῖκα ἐρᾶν, ὁ δ᾽ Ἵμερος αὐτῷ σοι περιχυθεὶς τοῦθ᾽ ὅπερ ἐστίν,ἱμερτόν τε θήσει καὶ ἐράσμιον. καὶ αὐτὴ δὲ συμπαροῦσα δεήσομαι καὶ τῶν Χαρίτωνἀκολουθεῖν καὶ οὕτως ἅπαντες αὐτὴν ἀναπείσομεν. Πάρις ὅπως μὲν ταῦτα χωρήσει, ἄδηλον, ὦ Ἀφροδίτη: πλὴν ἐρῶ γε ἤδη τῆς Ἑλένης καὶ οὐκοἶδ᾽ ὅπως καὶ ὁρᾶν αὐτὴν οἴομαι καὶ πλέω εὐθὺ τῆς Ἑλλάδος καὶ τῇ Σπάρτῃ ἐπιδημῶκαὶ ἐπάνειμι ἔχων τὴν γυναῖκα — καὶ ἄχθομαι ὅτι μὴ ταῦτα ἤδη πάντα ποιῶ. Ἀφροδίτη

μὴ

'πρότερον

ἐρασθῇς,

ὦ

Πάρι,

πρὶν

ἐμὲ

τὴν

προμνήστριαν

καὶ

νυμφαγωγὸνἀμείψασθαι τῇ κρίσει: πρέποι γὰρ ἂν κἀμὲ νικηφόρον ὑμῖν συμπαρεῖναι καὶ ἑορτάξεινἅμα καὶ τοὺς γάμους καὶ τὰ ἐπινίκια. πάντα γὰρ ἔνεστί σοι — τὸν ἔρωτα, τὸ κάλλος,τὸν γάμον — τουτουὶ τοῦ μήλου πρίασθαι. '. Πάρις δέδοικα μή μου ἀμελήσῃς μετὰ τὴν κρίσιν. Ἀφροδίτη βούλει οὖν ἐπομόσομαι; Πάρις μηδαμῶς, ἀλλ᾽ ὑπόσχου πάλιν. Ἀφροδίτη ὑπισχνοῦμαι δή σοι τὴν Ἑλένην παραδώσειν γυναῖκα, καὶ ἀκολουθήσειν γέ σοι αὐτὴνκαὶ ἀφίξεσθαι παρ᾽ ὑμᾶς εἰς τὴν Ἴλιον: καὶ αὐτὴ παρέσομαι καὶ συμπράξω τὰ πάντα. Πάρις καὶ τὸν Ἔρωτα καὶ τὸν Ἵμερον καὶ τὰς Χάριτας ἄξεις; Ἀφροδίτη

θάρρει, καὶ τὸν Πόθον καὶ τὸν Ὑμέναιον ἔτι πρὸς τούτοις παραλήψομαι. Πάρις οὐκοῦν ἐπὶ τούτοις δίδωμι τὸ μῆλον ἐπὶ τούτοις λάμβανε.

Zeus. — Pren aquesta poma, Hermes, i vola cap a Frígia prop del pastor fill de Príam — que pastura el ramat al Gàrgar de l’Ida — i digues-li: «Zeus et mana, Paris, car ets bell i entès en les coses de l'amor, que jutgis d'aquestes deesses, quina és la més bella. I que en premi del judici, la guanya dora rebi aquesta poma.» Pel que fa a vosaltres, ja és hora que marxeu a trobar el vostre jutge. Jo refuso de jutjar-vos perquè us estimo a totes per igual i si fos possible, m'agra daria que guanyéssiu totes tres. Per altra banda seria inevi table que en donar la distinció a una de sola, em fes odiós a les altres. Per això jo no sóc el jutge escaient per a vosaltres. En canvi, el jove Frigi a qui us dirigiu, és de familia reial, parent de Ganimedes, senzill i rústec, i ningú no el podria considerar indigne de contemplar-vos. Afrodita.—Jo, Zeus, encara que m'indiquessis per jutge el mateix Momos,1 aniria al judici ben confiada, car, ¿qué po dria criticar-me? Però cal que a elles també els sembli bé aquest noi. Hera. — Nosaltres, Afrodita, tampoc no tenim por, encara que l'encarregat del judici fos el teu Ares. Acceptem aquest Paris, sigui qui sigui. Zeus. — ¿A tu també et sembla bé així, filla meva? ¿Què hi dius? ¿Gires el rostre i envermelleixes? Bé, és natural que vosaltres les donzelles us avergonyiu d'aquestes coses. Tan mateix, hi consents. Marxeu, doncs, i les que no guanyin, que no s'enfadin amb el jutge ni li facin cap mal al minyó. No és possible que totes siguin igualment formoses. Hermes. — Marxem de seguida a Frígia, jo aniré davant i vosaltres seguiu-me de pressa i sense por. Jo sé que Paris és un jovenet molt bonic, li agrada l'amor, i és molt apropiat per a resoldre aquests casos. Em sembla que la seva decisió no serà desencertada. Afrodita.—El que dius està molt bé, i és ben avantatjós per a mi que el nostre jutge sigui imparcial. I, ¿ és fadrí o hi ha alguna dona que viu amb ell?

Hermes. — No és fadrí del tot, Afrodita. Afrodita. — ¿Què vols dir? 1

Es la personificació del sarcasme i la crítica.

Hermes.— Sembla que hi ha una dona de l'Ida que viu amb ell. És força bonica, però tan rústega i terriblement feréste ga, que no crec que l'apreciï gaire. ¿Per què m'ho pregun tes, això? Afrodita.— Oh, no t'ho he preguntat per res. Atenea. — Ep, tu, no està bé que enraonis tant de temps en secret amb aquesta. Hermes.— No dèiem res de mal, ni contra vosaltres, Atena; tan sols em preguntava si Paris és fadrí. Atenea. — I ¿ com és que s'interessa per això? Hermes. — No ho sé, diu que ho ha fet sense cap fi, que no ho ha preguntat a posta. Atenea. — ¿I què, és fadrí? Hermes. — No ho sembla. Atenea.— ¿I així? ¿Té delit per la guerra i desitja la glòria, o be és en tot un pastor? Hermes. — La veritat no te la sabria dir, però s'ha de supo sar que, essent jove, desitgi de triomfar i ser el primer en la lluita. Afrodita.— ¿Veus? jo no et retrec ni et tiro en cara que par lis en secret amb ella. Seria una actitud de persona reganyosa i no d'Afrodita. Hermes. — Em preguntava quasi el mateix que tu. No t'has d'enfadar ni creure't en desavantatge, si li he respost tan es pontàniament com a tu. Però bo i parlant ens hem allunyat molt de les estrelles i som a tocar de Frígia. Jo ja veig l'Ida i distingeixo ben bé el Gàrgar, i si no m'enganyo, el vostre jutge en persona, Paris. Hera. — ¿On és? perquè jo no el veig. Hermes. — Aquí, Hera, mira a l'esquerra, no al cim de la muntanya, sinó a la falda, on hi ha la gruta, allí hi ha el ramat. Hera. — Però no veig el ramat. Hermes. — ¿Què dius? ¿No veus, seguint el meu dit, uns bous que surten d'entre les roques, i un home amb un gaiato que baixa pels cingles i procura que no se li esgarriï el bestiar?

Hera. — Ara el veig, si és aquell. Hermes. — Sí que l'és. I ja que hi som tan a prop, podríem baixar a terra i caminar, per a no espantar-lo si de sobte ens deixem caure del cel al seu davant. Hera. — Tens raó, fem-ho així. I ara que ja som a terra, és el moment que tu, Afrodita, passis al davant i ens en senyis el camí. Car tu, com és natural, deus conèixer molt bé el país, perquè segons diuen, has vingut moltes vegades a veure Anquises.1 Afrodita.— No m'impressionen gaire les teves agudeses, Hera. Hermes. — Ja us guiaré jo, que també hi he passat estones a l'Ida, quan Zeus estava enamorat del noiet frigi. Moltes vegades vaig venir enviat per ell a vigilar-lo, i quan Zeus es va convertir en àguila, jo volava al seu costat i l'ajudava a sostenir el galant minyó. I si recordo bé, va ésser d'aquesta roca d'on el va prendre. Ell aleshores tocava la flauta prop del seu ramat, i Zeus se li llançà al damunt, i agafant-lo molt suaument amb les ungles i prenent-li amb el bec la gorra del cap, se l'endugué mentre el noi, espantat, girava el coll per mirar-lo. Jo vaig prendre la siringa, que la por li ha via fet caure ... Però el vostre jutge és molt a prop, el salu darem. Salut, pastor. Paris. — El mateix et dic, minyó. ¿Qui ets, i què et porta al meu país? ¿I qui són aquestes dones que van amb tu? No semblen fetes per a anar per les muntanyes, tan boniques com són. Hermes. —És que no són dones, Paris. Ets davant d'Hera, Atena i Afrodita, i jo sóc Hermes, enviat per Zeus. Però, ¿per què tremoles i empal·lideixes? no tinguis por, no passa res de dolent: et mana que jutgis de la bellesa d'aquestes dees. Puix que tu ets bell, ha dit, i entès en les arts de l'a mor, a tu t'encomana la decisió. I el premi de la contesa el sabràs llegint el que diu la poma. Paris.— Dóna-me-la, a veure què hi diu. «Que la rebi la més formosa». Però ¿com podré jo, senyor Hermes, essent rústec i mortal, esdevenir jutge d'una visió tan meravellosa que excedeix l'abast d'un pastor? Jutjar, en aquests casos, més aviat correspon a ciutadans refinats. Jo, pel meu ofici, potser sabria jutjar si una cabra és més bonica que una altra cabra, o una vedella que una altra vedella.

Al∙lusió a les relacions entre Afrodita i Anquises, de les quals nasqué Eneas.

Però aquestes, són totes igualment formoses i no sé com podria sostreure la mirada d'una i dirigir-la a l'altra, car no m'agrada separar-la de seguida, sinó que allí on primer la dirigeixo, allí roman i alaba el que veu. I si es gira a un altre indret, també aquest li sembla bell i s'hi extasia, però amb tot continua sentint-se atret per la formosor vorana. En una paraula, la bellesa d'elles m'ha corprès i captivat per complet i m'afligeix no tenir com Argos el cos ple d'ulls. Em sembla que serà un veredicte just donar la poma a totes. I a més, encara hi ha que una és germana i esposa de Zeus i les altres filles se ves: ¿Com vols que no trobi difícil decidir-me? Hermes. No ho sé. Però no és possible refusar-se a les ordres de Zeus. Paris.— Almenys, Hermes, convenç-les que les dues que siguin vençudes no s'enutgin amb mi, i considerin la culpa tan sols dels meus ulls. Hermes. — Així prometen de fer-ho. I ara ja és hora que et decideixis a jutjar. Paris.—Ho procuraré. ¿Què hi puc fer? Però vull saber una cosa primer; si és suficient examinar-les tal com van o si caldrà que es despullin perquè l'examen sigui perfecte? Hermes. —Això és cosa teva, que ets el jutge. Disposa el que vulguis. Paris.—¿El que vulgui? Vull veure-les nues. Hermes. —Bé, vosaltres despulleu-vos, i tu examina-les. Jo em giraré d'esquena. Hera.— Molt bé, Paris, em despullaré la primera perquè vegis que no sols tinc els braços blancs, i estic orgullosa de ser «la del ulls grans»,1 sinó que tota jo sóc igualment for mosa. Paris.— Despulla't també tu, Afrodita. Atenea.--No la facis despullar, Paris, si abans no es treu el cenyidor, perquè és una embruixadora, i potser el farà servir per a embruixar-te. I a més, no hauria de presentar-se tan empolainada ni amb tanta pintura com una cortesana qual sevol, sinó mostrar la seva bellesa nua i senzilla. Paris.— Tens raó pel que fa al cenyidor, treu-te'l.

Afrodita.— I tu, Atena, ¿per què no et treus també el casc i ens mostres el cap descobert, en comptes d'agitar el plomall per espantar-nos el nostre jutge? ¿Tens por que es perdi la guspira dels teus ulls si no miren amb expressió terrible? 1

Epítet homèric d'Hera.

Atenea.— Mira, ja m'he tret el casc. Afrodita.— I mira, jo també el cenyidor. Hera.—Ara, despullem-nos. Paris.— Oh, extraordinari Zeus, quin espectacle! Quina formosor ! quin goig! quina donzella! quin esclat tan reial i majestuós el d'aquesta, ben digne en veritat de Zeus! i aquesta altra, quina mirada més dolça, i amb quina gràcia i seducció somriu ! sóc feliç a desdir! Però si us sembla bé, m'agradaria veure cada una per separat, perquè ara estic confús i no sé on he de mirar, car totes m'atraieu. Afrodita.. — Ho farem així. Paris.— Vosaltres dues, retireu-vos, i tu, Hera, queda't. Hera.— Em quedo. I, després que m'hagis examinat amb deteniment, serà l'hora de considerar quina recompensa et sembla bé pel teu vot a favor meu. Car, si em declares la més bella, seràs amo i senyor de tota l'Àsia. Paris.— A mi no se'm compra amb presents. Apa, véste'n. Decidiré segons el que em sembli. Apropa't tu, Atena. Atenea.. - Ja sóc al teu davant. Si em declares la més be lla, Paris, mai més no tornaràs vençut d'una batalla, sinó sempre amb la victòria, car jo et faré invencible. Paris.-- No sento cap necessitat de guerres ni batalles, Atenea. Com pots veure, la pau impera actualment a Frígia a Lídia, i el regne del meu pare està tranquil. Però no t'amoïnis, que no seràs menys ben considerada si decideixo sense fer cas dels presents. Ja pots vestir-te i posar-te el casc, que ja t'he vist suficientment. Ara li toca a Afrodita pre sentar-se. Afrodita.- Aquí em tens. Examina'm amb deteniment i sense pressa, insistint bé en cada un dels meus membres. I si vols, galant minyó, escolta el que et diré: ja fa temps que veient-te tan jove i formós, com no sé que n'hi hagi cap altre a Frígia, t'alabo per la teva bellesa. Tan sols et retrec que no abandonis els cingles i els

roquers i baixis a viure a la ciutat, en lloc de deixar perdre la teva bellesa en un desert. ¿Quin profit en treus, de les muntanyes? ¿Quin plaer hi troben les vaques, en la teva bellesa? Ja seria hora que fossis casat i no amb una pagesa rústega com són les dones de l'Ida, sinó amb una grega, d’Argos o de Corint, o de Lacònia, com He lena, per exemple, que és jove i bella, en res inferior a mi mateixa, i el que és millor, apassionada. Jo sé que tan sols veient-te, ho abandonarà tot i se't lliurarà i et seguirà per viure amb tu. Però segurament ja en deus haver sentit parlar. Paris.--No, mai, Afrodita, i ara de bon grat escoltaria la contalla de la seva vida. Afrodita.—És filla de Leda,1 la dona bonica que va acollir Zeus transformat en cigne. Paris.--¿I quin aspecte té? Afrodita.—És blanca com escau a qui ha estat engendrada per un cigne, i tendra, com qui s'ha format dins d'un ou, moll hàbil en la palestra, i tan desitjada que va néixer una guerra entorn d'ella quan Teseu la va raptar essent encara nena. Quan va assolir la flor de l'edat, tots els aqueus més nobles la varen pretendre en matrimoni, però fou escollit Menelau, del llinatge dels Pelòpides. Si ho desitges, jo aconseguiré les teves noces amb ella. Paris. -- ¿Què dius, noces amb una dona casada? Afrodita.-- Ets rústec i criatura, jo sé el que s'ha de fer en aquests casos. Paris. -¿Què? jo també vull saber-ho. Afrodita.- Tu emprendràs un viatge per visitar Grècia i quan arribis a Lacedemònia, Helena et veurà. Aleshores, que l'enamori de tu i et segueixi, és feina meva. Paris.— Això mateix és el que em sembla inversemblant, que abandoni el seu marit i vulgui fer-se a la mar amb un home bàrbar i estrany. Afrodita.— No et preocupis per això. Jo tinc dos fills, molt bells, Himer i Eros, i te'ls donaré perquè siguin els teus guies en el viatge. Eros captivarà per complet Helena i l’obligarà a enamorar-se

de tu, i

Himer, envoltant-te et farà ser com ell,

irresistible i desitjable. Jo mateixa estaré present per col·laborar, i demanaré a les Gràcies que m'acompanyin, per veure si entre totes reeixim a convèncer-la. Paris.-Com ens en sortirem, de tot això, no ho veig gens clar, Afrodita. Però jo ja m'estic enamorant d'Helena i no sé com, però em sembla que la veig, que navego ràpid cap a Grècia, que ja sóc a Esparta i que retorno amb ella. I em desespera que no succeeixi tot ara mateix.

Una versió molt estesa conta que Helena nasqué d'un ou que va pondre Leda

després

d'haverse unit a Zeus en forma de cigne. Una altra versió diú que Leda tan sols recollí l'ou que va pondre Nèmesis. Afrodita. No t'enamoris, Paris, abans de recompensar amb el veredicte la teva protectora i padrina de noces, car fóra convenient que jo us acompanyés victoriosa i celebréssim al mateix temps el vostre himeneu i el meu triomf. Tot és a les teves mans: amor, bellesa i casori, a canvi d'aquesta poma. Paris.-- Tinc por que no t'oblidis de mi després del veredicte. Afrodita.-- ¿ Vols que t'ho juri? Afrodita.--

Jo et prometo de donar-te per esposa Helena, que t'acompanyarà i

vindrà amb tu fins a Ílion, i que jo seré al teu costat i t'ajudaré en tot. Paris.-- ¿I també enviaràs Eros, Himer i les Gràcies? Afrodita. -- No tinguis por, a més portaré amb mi Potos 1 i Himeneu. Paris. -Et dono la poma amb aquestes condicions, pren-la tu tenint-les en compte.

Es la personificació del desig amorós. Apareix en el seguici d'Afrodita al costat d'Eros i

d'Himer, dels quals no es diferencia excessivament. No té mites particulars, tan sols és una abstracció.

Recerca realitzada per les alumnes de grec de 2n de batxillerat: Maribel Aparicio,Carla Cantos, Rut Palà i Melanie Roldán INS ANTONI CUMELLA