EL SOTERRANI MÀGIC. Categoria tercer cicle de Primària. Això era i no era un nin anomenat Joan. En Joan vivia amb els seus pares en una petita casa de Valldemossa. El nin sempre havia tingut interès i curiositat de què podia haver-hi al soterrani, on la seva mare sempre li havia prohibit baixar. Així que, una nit, va trobar la clau del soterrani en un calaix i hi va baixar. "Que hi haurà? Un drac? Un monstre?..." Eren les preguntes que es feia just abans d'obrir la porta. Finalment va entrar, però només hi havia quadres i quadres de parents seus. Quina decepció! Quan va tenir la intenció de sortir, sentí una veu. Es va donar la volta… Era el retrat del seu padrí! En Joan sentí de sobte el desig d’entrar-hi. Llavors ho va travessar. Es trobava en una habitació. El seu padrí estava assegut al llit, vestit amb robes militars. El jove no sabia què dir. -No tenguis por - va dir el seu padrí. -Per què vas vestit amb robes militars? - demanà finalment. -Es que era general. -Què guai! -No ho creguis: la guerra es una cosa molt dolenta, on mor molta gent innocent. Jo vaig morir en una. L’home no ha de menysprear una cosa només perquè no li afecta.
-Ho sento molt. -No, si tens raó: és guai! Però només la roba i els diplomes, eh? Just en aquell moment, en Joan es trobà de nou al soterrani. No podia creure que el seu padrí fos encara un nin petit. Es va fixar en el quadre de la seva padrina. Hi va entrar, superant les seves pors. Es trobava en una sala molt elegant, i la senyora (la seva padrina paterna) estava al sofà, observant-lo. -Hola, nét. -Hola padrina. Què bé veure’t! -No tenim molt de temps, ho sento molt, així que seré ràpida. Jo sé que creus que el teu pare no t’estima, però només no t’ho demostra. Ell t’estima, encara que et cridi de vegades. Sempre ha tingut un caràcter un poc fort. -Potser tenguis raó…però per què no tenim temps per parlar? -Perquè no pots estar dins un retrat o un quadre molt de temps. -Adéu, padrina… En Joan es trobà una altra vegada al soterrani, amb la mà encara alçada. Va pensar en el que li estava passant. Es va enfadar amb ell mateix quan va pensar que havia estat només uns segons amb la seva padrina. Es fixà en un retrat, el del seu oncle. Llavors hi entrà. Es trobava en un parc. El seu oncle estava assegut en un banc.
-Hola, petit. -Hola, oncle!- va dir en Joan. (Era l’oncle que mai va conèixer, que es morí d’un atac al cor) -Jo tenia somnis, saps?-va dir de sobte- Només tenia trenta anys. Sabies que tenia els teus mateixos somnis? Que volia arreglar cotxes? -De veritat? Volies ser enginyer? -Sí, volia se enginyer y dibuixant professional, com vols ser tu. I per una raó desconeguda, es miraren i es posaren a riure els dos. -Ah, i per ser enginyer has d’estudiar molt… En Joan va sentir un cop al braç i es va despertar novament al soterrani. La seva mare estava al costat seu. -No volies que entrés, per què? -Veuràs - va dir la seva mare.-Un dia, el teu cosí també entrà. Quan va sortir, va dir als meus pares que aquests quadres es movien i el donaren per boig. No volia que et passés a tu també una cosa parescuda, com que tens tanta imaginació… Agafà en Joan pel braç i el conduí a la porta. En Joan sabia que no tornaria al soterrani mai més. Havia aprés les múltiples lliçons que li ensenyaren els seus parents. Però tot el que li va passar, s’ho havia imaginat o no? Mirà el quadre del seu padrí per última vegada i, sorprès, va veure que li clucava l’ull.
Jacopo Pradella. 6è de primària. CEIP Son Quint.