3,2,1
ACCIÓ! El cinema és l’art de representar, sobre una pantalla, i mitjançant la fotografia, imatges en moviment. Ja abans de la romanització hi havia la tendència de representar escenes en moviment amb figures dotades de gest. Més tard, per exemple, a la façana historiada de Ripoll, la distribució de les escenes correspon al desig d’ordenació temporal i espacial. Amb el Renaixement, resolts els problemes de perspectiva, es va introduir l’estudi de nous angles de visió que correspondran al que serà, més endavant, l’enquadrament cinematogràfic. Al segle XIX, una sèrie de circumstàncies van fer possible el cinema tal i com avui el coneixem: la invenció de la fotografia, l’evolució de la ciència i la tecnologia, les noves formes de vida i d’oci. Inventors com Edison, els germans Lumière, els germans Pathé, i Gaumont són considerats els grans precursors del cinema modern. Cap ciutat ni poble es va poder escapar de la màgia del cinema, que va convertir-se en la principal diversió de grans i petits. De seguida, el cinema es va convertir en el setè art: la representació, la narrativa i la plasticitat en van fer un dels sectors amb més projecció internacional. Els premis Oscar, els gran actors i actrius i el negoci cinematogràfic l’han convertit en una de les fonts d’ingressos econòmics més importants del segle i en un dels sectors amb més glamour. Per a aquesta mostra, s’ha fet un recull de la informació de l’evolució del cinema a Igualada. Es probable, però, que hi hagi oblits fruït de la varietat de fons d’informació. Per això, aquesta exposició pretén ser un punt de partida per a futures recerques, amb més profunditat, sobre el cinema a la ciutat d’Igualada.
Organització, documentació i imatges Arxiu Comarcal de l’Anoia i Biblioteca Central d’Igualada
Col·laboracions
Joan Mollà i Parera, Miquel Segura i Carreras, Maria Teresa Miret i Solé, Francesc Serradell i Carrera, Josep Graells i Tarruella, Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia
Disseny
Quartada Estudi
UN PLA SEQÜÈNCIA DEL CINEMA A IGUALADA Els germans Lumière van patentar el cinematògraf el febrer de 1895 i, es pot considerar que el cinema va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895 amb la projecció comercial de les pel·lícules que havien rodat al Saló Indien de París. El 1896 va arribar a Catalunya i el 1899, a Igualada. Des d’aquest moment, el cinema va evolucionar amb la societat a través del segle XX, fent riure i plorar a persones de totes les classes socials i creant-se un espai en l’art i en el negoci de l’entreteniment. Cal destacar la importància de la llanterna màgica, com a precinema i com a espectacle. A diversos llocs de Catalunya hi havia sessions de llanternes populars a càrrec de firaires passavolants, alguns dels quals també van passar per Igualada, tal com ho explica la premsa de l’any 1897.
En aquests anys, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera va adquirir, pagant de la caixa de la secció de Teatre, una llanterna màgica amb alguns clixés i, en els entreactes de les funcions de teatre, es projectaven algunes vistes.
La Semana de Igualada, 19/12/1897
El 1899, a la plaça de la Creu s’hi va instal·lar una barraca on s’oferia un programa de «vistes fixes» i «fotografies en moviment», que un narrador anava comentant, en una pantalla de tela il·luminada per un focus de petroli.
Igualada, 24/12/1943
Als anys 1901 i 1902, gràcies a unes gestions del membre de la directiva Joaquim Abadal, l’Ateneu Igualadí va establir un contracte amb l’empresa Clavé de Barcelona, per instaurar el cinema com a espectacle modern al Saló Teatre de l’entitat.
Vista de la Plaça de la Creu, finals s. XIX
El dia 12 de maig de 1904 es va inaugurar el lentiplasticocromocolisserpentigrath de l’Ateneu Igualadí, amb projecció de diversos quadres moguts i el film La Bella del Bosque Durmiente. Durant l’any, es van projectar diversos documentals sobre la guerra ruso-japonesa, la Llegada de su Majestad Alfonso XIII a Montserrat i la pel·lícula Guillermo Tell. Al Centre Católic comencen les projeccions cinematogràfiques.
Igualada 18/3/1949
Programa de Festa Major 1904
A l’estiu de 1905, als jardins del Cercle Mercantil, es va inaugurar un cinematògraf alternat amb un Gramophon. Al Centre Catòlic i a l’Ateneu Igualadí també es feien sessions de cinema. El periòdic Sometent va criticar les sessions de cinema.
Sometent 17/6/1905
Nova Llevor 22/7/1905 Ateneu Igualadí, 1900
Les pel·lícules que es van projectar van ser La Confesión i una altra, «de caire naturalista».
Sometent 22/7/1905
L’any 1906 es va inaugurar al Cercle Mercantil un «perfecionado cinematógrafo, que funciona tarde y noche» de la marca Pathé Frères. Des del juliol fins al setembre, el cinema es feia a la nit, als jardins, i durant l’hivern, al teatre. En el programa de Festa Major, es va anunciar que es projectarien sessions de cinema al Centre Catòlic d’Obrers i que s’alternarien les vistes de moviment amb vistes fixes de la mateixa Festa Major.
Cercle Mercantil, 1900
Jardins del Cercle Mercantil, 1900
Pàtria 12/5/1906
A l’Ateneu Igualadí, al setembre, es va inaugurar el Cinematògraf Modern, amb la «plena satisfacció del públic», tant per les pel·lícules, com per «la perfecció de la seva maquinaria que permet que siguin presentades les pel·lícules sense les oscil·lacions pròpies d’altres aparells similars i que són molestes». (El Ateneo, 1/10/1906)
Vista de la Rambla
Projector cinematogràfic per a pel·lícula de 35 mm
El 4 d’agost de 1907 es va inaugurar la il·luminació elèctrica de la platea i del projector de l’Ateneu Igualadí. Durant l’any, es van projectar diverses pel·lícules entre les quals van destacar Las Cataratas del Niágara i La Cenicienta, en color. A la mitja part, s’organitzaven altres espectacles, com per exemple, a l’Ateneu, els musicals de Los Pipos i Mr. Artur Passoli, «amb els seus excepcionals exercicis d’equilibris moderns». (El Igualadino, 17/2/1907) També s’hi afegia «l‘atracció i novetat de donar a conèixer els successos d’actualitat més culminants». (El Ateneo, 1/12/1907) El Ateneo 1/2/1906
El preu de l’entrada era: preferència 0’40 pessetes, general 0’20 pessetes i infantil 10 cèntims.
Vista de la Rambla, principis s. XX
L’any 1909, els cafeters i les societats de la Rambla van proposar fer sessions cinematogràfiques les nits de dissabte a l’aire lliure. En el periòdic Sometent del 4 de desembre es critiquen les pel·lícules projectades al Mercantil. Malgrat un incendi que es va produir a l’Ateneu Igualadí el desembre de 1909, les sessions de cinema van continuar al gran saló de ball.
Sometent 4/12/1909
Incendi a l’Ateneu Igualadí, 1909
Fotograma de La bella dorment de Méliès
Entre els anys 1910 i el 1914 el cinema es va convertir en una de les principals distraccions dels igualadins. Hi va influir el fet d’intercalar les varietats entre pel·lícula i pel·lícula que, en un principi, van ser equilibristes, clowns, malabaristes, forçuts, etc...
Per primera vegada, l’any 1915 tant al Cercle Mercantil com a l’Ateneu, es van introduir les cançonetistes i cupletistes dins la programació de varietats, amb actuacions com les de Mercè Serós, Raquel Meller, «la Goyita» o Rosita de Oro. El públic va descobrir Max Linder, nom artístic de Gabriel-Maximilien Lieuvielle, actor, director de cinema i de teatre i un dels primers grans còmics del cinema.
Max Linder
Produccions com Intolerància i El naixement d’una nació es van convertir en un clàssic del cinema mut. Els autors més emergents d’aquesta época, van ser Charlie Chaplin, Buster Keaton i Harold Lloyd.
A L’Igualadí del 6 de febrer de 1916, hi diu: «... els cines pIens. Pot més una pel·lícula de caballs desbocats, de detectius i de trencament de pisa, que un Mossen Janot escrit per un mestre i representat per una companyia merescudament aplaudida... Des de l’invenció del cine que les obres i els actors són poc escoltats».
Entre els anys 1917 i 1920, als cinematògrafs d’Igualada es van programar nombroses sessions de documentals i pel·lícules a favor dels aliats durant la Primera Guerra Mundial. Durant tots aquests anys, les pel·lícules eren mudes i se’ls donava una ambientació musical a càrrec d’un quintet o sextet musical que també acompanyava les cançonetistes que actuaven alternant amb el cinema. Entre aquests músics destaquen Il·luminat Saperas, Laureà Maymí, Joan Just o Miquel Jordana.
Laureà Maymí i Miquel Jordana
El dia 25 d’agost de 1917, en el campionat Ciclista de Catalunya, organitzat pel Club Ciclista Igualada, uns representants de la casa Pathé Frères, va impressionar diferents moments de la cursa.
A L’Eco d’Igualada del 25 de juny de 1921, es comenta «voldriem deixar la ploma com acabada ja aquesta curta informació, però nostra sinceritat pot més que nosaltres, i així diem que ens fa pena i un efecte pèssim veure intercalada en un programa com aquest, tan suggestiu i agradós, una pel·lícula i res menys que una pel·lícula nordamericana, que vol dir cosa que transcendeix a mal gust...».
En plenes festes de Pasqua del 1923, s’inaugura el Cine Mundial al passeig de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 33, amb un aforament de 1.400 localitats. Aquest any, l’Ateneu va comprar una «magnífica màquina cinematogràfica marca Gaumont pel preu de 1.283 ptes.». Cinema Mundial
L’Eco de Igualada 31/3/1923
Durant els anys 20, es van començar a projectar documentals de diverses productores: Gaumont, Metro-Goldwyn-Mayer, Paramount, Fox...
A partir del 6 d’octubre de 1927 la indústria del cinema va presenciar un fet revolucionari per a la història del cinema: el cinema sonor. Aquest, no només va fer replantejar-se importants inversions, sinó que tècnics i cineastes van haver de canviar de forma de fer i pensar, alhora que actors i actrius van haver d’aprendre a vocalitzar correctament. L’any 1928 van ser creats els premis Oscar i els Globus d’Or. L’any de l’Exposició Internacional de Barcelona, 1929, es van projectar grans superproduccions als diversos locals d’Igualada. Mentrestant, la premsa continuava debatent sobre la moralitat d’algunes pel·lícules.
El 1930 es va projectar el primer film completament sonor, Broadway Melody, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula d’aquest any. Lamentablement, l’aparell no va funcionar com calia i hi van haver nombroses protestes.
L’any 1931 el cinema sonor amb el sistema Western Electric va triomfar a Igualada. Les sessions de cinema van perdre la complexa estructura que havien tingut fins aleshores i van desaparèixer els músics i les actuacions complementàries. Així i tot, el cine Mundial encara va oferir la primera versió muda de Ben Hur (1925), de 143 minuts, amb dos projectors per no haver de parar a la mitja part.
La Gaseta Comarcal 8/8/1929
El Dia de Igualada 17/9/1930
Joan Just i Bertran, músic
L’any 1934 es va inaugurar el Cine Moderno.
El 1935, el cinema amateur igualadí estava a les beceroles. Ramon Godó Franch, amb el film Apunts del moviment, i Josep Castelltort i Arcadi Sabaté, amb El cavaller de la rosa, van guanyar premis en el IV Concurs Català de Cinema Amateur.
Durant la Guerra Civil, molts centres van haver de canviar de nom o van ser expropiats. El Mercantil va passar a anomenar-se CNT-FAI, per exemple.
Josep Castelltort filmant El cavaller de la rosa
Butlletí C.N.T. F.A.I. 16/4/1937
El 1942 es va inaugurar el cine Astoria, anteriorment Cine Moderno, i el dia 25 de desembre, el Cine Salón Rosa, amb el film nacional Su Excelencia el mayordomo. La venda d’entrades es feia a unes «taquillas instaladas frente del Bar Canaletas». Durant la postguerra i el franquisme, van començar les projeccions obligatòries del No-Do i les pel·lícules passaven per les tisores de la censura abans de la seva projecció. El 1942 es va presentar Casablanca, considerada una de les millors pel·lícules de la història.
Saló Rosa, 1942
El 1952 Josep Castelltort Ferrer va guanyar el Gran Premi d’Honor a Cannes, amb la pel·lícula El Campeón. Aquest mateix any, es va projectar Cantando bajo la lluvia, una de les pel·lícules amb més èxit.
L’any 1955 va arribar el Cinemascope, un nou procediment de filmació i projecció cinematogràfica panoràmica. Al Saló Rosa es va estrenar Fuego verde, filmada amb aquest sistema.
Igualada 29/10/1955
El 1956 va néixer la Unió Cinematogràfica Amateur Igualadina (UCAI), que va agrupar cineastes aficionats locals. El 27 de desembre, van començar les sessions de Prisma Cine Club, un grup filial del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI), amb l’objectiu de convertir el cinema en «un instrumento de educación y de cultura que honre y prestigie a nuestra querida ciudad». Durant deu anys es van dedicar a la programació de cinema d’autor, reposicions de clàssics, projecció de pel·lícules amateurs i documentals, organització de conferències i cursets, etc.
El 1957 van començar les projeccions amb el format Vistavision, un procediment creat per Paramount, alternatiu al panoràmic, de projecció 35 mm horitzontal amb un quadre més gran que proporcionava molta qualitat. Al mateix any, l’igualadí Joan Lladó va filmar, El difunto es un vivo. Amb tot, les crítiques no van ser favorables. Aquest any, també s’inaugura el Saló Rex.
1957
Als anys 60 es va generalitzar el cinema comercial. La Compañía Regional de Espectáculos gestionava la majoria dels cinemes d’Igualada i projectava les mateixes pel·lícules a les diverses sales, en les habituals sessions dobles. Es va poder veure una de les pel·lícules més emblemàtiques d’aquells anys: West Side Story. Alguns cinemes van perdre públic a causa dels canvis en els hàbits d’oci dels igualadins: l’aparició de la televisió i la popularització del SEAT 600 van ser algunes de les causes de la davallada. Malgrat tot, es va inaugurar el Cine Tarragona. En aquests anys, Miquel Solà i Ferrés, conegut com Carlos Miquel Solà, es va consolidar com actor de cinema amb una trentena de pel·lícules com: Los ladrones somos gente honrada. Actor de teatre, cinema i revistra, cantant, lletrista, compositor i retratista, va viure 21 anys a Mèxic, i el 1991 va tornar a Catalunya.
Carlos Miquel Solà
Igualada, 30/10/1954
El 1970 es va inaugurar el cine Kursal. Va ser l’època dels spaguetti-westerns i del destape, esperonat per la recent llibertat de censura. El 1977 es constitueix el Nou Cine Club de l’Ateneu Igualadí. Amb l’abolició de la censura, es van poder veure una sèrie de pel·lícules, abans prohibides, i que es van projectar al Cine Tarragona. L’any 1979, el Film Amateur del Club Natació Igualada va organitzar el I Certamen Nacional de Cinema Amateur. El 1972 es va filmar El Padrino, una de les millor pel·lícules de la història i, el 1975, Alguien voló sobre el nido del cuco.
Passeig, anys 70
Igualada 15/7/1970 Igualada 4/7/1970
Comité organitzador del Certamen
Els anys 80, l’aparició del vídeo i l’augment dels canals televisius, fan que la gent vegi més pel·lícules que mai però no vagi tant al cinema. És el temps dels efectes especials i del cinema consumista, com La guerra de las galaxias: El Imperio contraataca. També és un temps de recuperació de la comèdia i de grans melodrames, com els de Woody Allen. El 1983, l’UCAI filma el curtmetratge Lapsus. L’any 1984, el Certamen de cinema Amateur es va convertir en internacional. El Nou Cine Club enceta una nova etapa i reprèn les sessions a l’Ateneu.
Saló Rosa
Fotograma de Lapsus, 1983
Cloenda del Certamen, 1984
Encetada ja la dècada dels 90, el cinema comercial s’inspira en els herois del còmic i retornen amb força gèneres com el western, els dibuixos animats o el fantàstic. El 1999, es va celebrar el darrer Certamen Internacional de Cinema Amateur, organitzat per l’Associació Unesco Igualada.
Lliurament del Gran Premi 1999 a I. Stephen
Interior del Cine Kursal
ELS LOCALS DE CINEMA Ateneu Igualadí de la Classe Obrera Centro Nacional (1939-1977) Situat al carrer de Sant Pau, núm. 9, hi ha la seu de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, fundat el 1863 per uns obrers, amb el suport del Pare Mariano Ferrer i Estruch, amb l’objectiu de crear un centre de formació cultural i professional i amb el desig de posar la cultura a l’abast de tothom. El 24 de setembre de 1878 es va inaugurar la seu definitiva. Les primeres projeccions de cinema van ser a l’any 1901. Mentre el cinema era mut, un pianista, gairebé sempre, Joan Just, o bé, un quintet o sextet, acompanyava les projeccions. Transcorreguts molts anys d’una activitat incessant i sòlidament arrelada a la ciutat, arribada la fi de la Guerra Civil, l’entitat va ser confiscada per les autoritats franquistes i se li va canviar el nom pel de Centro Nacional, fins al 1977, en què va recuperar la seva denominació originària. Va ser restaurat el 1995 i avui acull locals d’entitats molt diverses i disposa d’un teatre de 529 localitats. L’Ateneu també va tenir una biblioteca i el Conservatori Municipal de Música. Disposa de sales de reunions, cafè i patis exteriors. Durant uns anys, va ser la seu del Certamen Internacional de Cinema Amateur. El 2016 es va inaugurar una sala de cinema comercial al primer pis.
Centre Moral Instructiu de Sant Josep El Centre Moral Instructiu de Sant Josep, fundat el 1902, com a una escissió del Centre Catòlic d’Obrers va tenir la seva segona seu al carrer de la Trinitat, núm. 21. Tenia sala-cafè, biblioteca, jardí, teatre i secció coral. El Centre va ser enderrocat entre el 1909 i el 1910, com a conseqüència d’una nova fusió amb el Catòlic. En aquests anys finals, també s’hi feien projeccions de cinema.
Centre Catòlic d’Obrers El Centre Catòlic d’Obrers, entitat recreativa fundada el 1882, va inaugurar la seva nova seu al carrer dels Esquiladors, núm. 2-4, per la Festa Major de 1886. L’any 1904 ja s’hi feien projeccions de cinema. Com a conseqüència de la inauguració del nou Casal d’Acció Catòlica, a la finca de can Viñals, el 1957, l’edifici va ser venut i enderrocat.
Teatre Cercle Mercantil, Industrial i Agrícola La inauguració de l’edifici va ser el 1899, però la primera sessió de cinema es va fer el 1905 amb un cinematògraf alternat amb un Gramophon i al 1906 amb un Pathé-Frères. Quan el cinema era mut, Il·luminat Saperas i Laureà Maymí hi feien l’ambientació musical. A partir dels anys setanta, només es projectaven documentals i cinema amateur. Alguns anys va ser la seu del Certamen Internacional de Cinema Amateur.
Cine Mundial El Cine Mundial, també anomenat Mundial Cinema, va obrir les seves portes al passeig de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 40, l’1 d’abril de 1923, promogut principalment per Joan Moncunill i Jubert. A més de cine mut i sonor, s’hi va fer també teatre, revista, boxa, mítings, prèdiques religioses, balls i recitals. Tenia un aforament de 1.402 butaques. La primera pel·lícula projectada va ser Charles Ray, boxeador i el cine sonor s’hi va estrenar el 1932 amb El desfile del amor. El seu empresari era l’Antoni Guiteras. En els primers anys, quan el cine era mut, hi tocava un sextet de jazz-band dirigit per Miquel Jordana. El 1941, Joan Moncunill va traspassar el cafè a Miquel Vives i Segura. Joan Martí i Llucià, el popular Tapeta, va ser-ne el programador durant molt temps. El Mundial va tancar el 28 de gener de 1973. Entre els anys 1981 i 1986, Joan Sampere i Valls va encapçalar una intensíssima campanya per salvar la sala però, tot i la campanya dels Amics del Cinema Mundial, l’enderroc definitiu de tot l’edifici es va dur a terme el febrer de 1999.
Cine Moderno Cine Astoria El Cine Moderno, es va inaugurar l’any 1934, a la finca de Can Viñals del carrer de Sant Josep, núm. 19. Es va estrenar amb la pel·lícula La Hermana San Sulpicio. El 1936, Josep Oliva i Cebrià va instal·lar-hi un cafè al costat. L’any 1943, el cinema va passar a anomenar-se Astòria i projectava pel·lícules al «Salón-Teatro» i, quan arribava l’estiu, a l’aire lliure en una pista de ball. Tot i que el Casal era el propietari de l’edifici, no ho era de l’empresa que programava les pel·lícules, però se la va obligar a no projectar films de qualificació moral 3r. i 4t. El cinema i cafè Astòria van desaparèixer com a conseqüència d’un incendi, el 17 d’agost de 1971.
Casal Social Al passeig de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 57, l’any 1935, per iniciativa dels dos rectors de les parròquies igualadines, hi van habilitar i obrir un espai que va ser conegut com a Casal Social, destinat als nois i noies que assistien a la catequesi. Al Casal Social, els infants hi tenien accés gratuït si feien catecisme. S’hi van fer projeccions de vistes fixes, sessions de cinema, funcions de teatre, concursos de catecisme, concerts del Chor d’Infants i exercicis gimnàstics. El Casal Social va tancar les seves portes a causa de la Guerra Civil.
Saló Rosa El Saló Rosa formava part del Bar Restaurant Canaletas, un dels establiments principals de l’antiga carretera N-II, fundat per Joan Torné i Bertran. Després de la Guerra Civil, el restaurant es va tornar a obrir, ja que havia estat parcialment cremat durant la retirada de les tropes republicanes. El 30 de maig de 1942, s’hi va inaugurar el Saló Rosa: nascut primerament com a restaurant i sala de ball amb orquestrina, el 1944 va ser condicionat com a sala de projeccions cinematogràfiques. Ocupava els núm. 9 i 11 del carrer Nou, però tenia entrada per la Rambla. Les entrades es venien al local de la mateixa Rambla, núm. 3. Als anys seixanta, el Saló Rosa va continuar la seva activitat, regentat per Ramon Grau i Vilaseca i posteriorment per M. Dolors Grau i Llobet, fins al febrer de 2011. En els últims anys va funcionar com a quarta sala del cinema Kursal.
Centre Catequístic El Centre Catequístic, situat al passeig de Mn. Cinto Verdaguer, núm. 122, amb entrada també pel carrer de les Delícies, núm. 27, formava part d’uns locals confiscats pel franquisme després de la guerra. Era també conegut com el cine de Doctrina perquè els infants de les parròquies de Santa Maria i de la Soledat hi assistien els diumenges a projeccions de cinema, a les quals tenien dret si anaven proveïts de la corresponent «assistència» i una aportació de cinquanta cèntims o una pesseta. Va ser inaugurat el 26 de desembre de 1948 amb la projecció de Molinos de viento. Tot i estar dotat d’un sol projector, el cinema funcionava en sessió contínua, en una sala sense columnes que feia uns 200m2. El febrer de 1965 l’edifici va ser enderrocat per construir-n’hi un de nou.
Cinema del Frente de Juventudes A l’avinguda de Balmes, núm. 15, hi havia els locals de la seu de la delegació local del Frente de Juventudes, amb les dependències de Radio Igualada, el Hogar Juvenil Teodoro Vives Camino, un club de tenis, un menjador infantil de l’Auxilio Social i la Beneficència Igualadina. L’any 1955 s’hi va construir una sala de cinema.
Casal d’Acció Catòlica. Saló Rex i Petit Rex La finca de Can Viñals, va ser adquirida per les parròquies igualadines, per a les activitats d’Acció Catòlica, l’any 1957. El Casal va ser inaugurat el 8 de desembre de 1957 i s’hi van acollir moltes entitats i associacions de caràcter religiós o cultural que s’hi van aixoplugar durant la dictadura franquista. Poc després, s’hi va edificar una sala de cinema que va portar el nom de Saló Rex i que va ser inaugurada el dia de Nadal de 1958, amb un aforament per a unes 400 persones. Aquest local va fer les funcions de l’antic teatre del Centre Catòlic. Sempre projectava pel·lícules «aptes per a tots els públics» i també s’hi van dur a terme representacions teatrals, conferències, certàmens literaris, etc. Més endavant s’habilitaria també el Petit Rex, una sala contigua al cinema Astòria. Aquest cinema van tancar el 1968. La part de la finca que havia acollit el Salò Rex i l’antiga consergeria del Casal van ser enderrocades el setembre de 2016.
Cine Tarragona El cine Tarragona, situat al carrer de Tarragona, núm. 43, va ser inaugurat el 23 de desembre de 1967 amb la projecció de La Biblia, producció de Dino de Laurentiis. S’hi havien projectat pel·lícules en versió original. Després va ser reconvertit en un bingo i bar.
Cine Kursal El cine Kursal va ser inaugurat el 17 de juliol de 1970, al carrer de Sant Magí, núm. 29. Tenia 1.500 butaques i disposava de «sistema de refrigeració». Era propietat de l’empresa Compañía Regional de Espectáculos i Valero Badia Martínez hi feia d’operador. Remodelat el 1990, va oferir a partir d’aquell moment tres sales al públic: Kursal 1, amb 693 butaques, Kursal 2 amb 513 i Kursal 3, amb 245. Un quart de segle després, el 16 de gener de 2014, en un context de pèrdua de públic i de canvi forçós al sistema digital, va tancar les seves portes.
EL CINEMA AMATEUR La història del cinema no professional igualadí es tradueix en una antologia de pel·lícules filmades per persones que tenien la voluntat de realitzar una activitat artística, més enllà de filmar documentals familiars. En els inicis dels anys trenta, el cinema no professional igualadí es trobava a les beceroles. Els pioners van ser Ramon Godó i Franch, amb el film Apunts del moviment (1935), i Josep Castelltort i Arcadi Sabaté, amb El cavaller de la rosa (1935). Tots dos van guanyar premis en el IV Concurs Català de Cinema Amateur. Més endavant, Josep Castelltort i Ferrer, «el Truco», va ser el cineasta més rellevant i avui els seus films, entre els que cal destacar La caja de cerillas (1944), Cupido (1945), Historia de un sombrero (1946), La cita (1948) i sobretot El campeón (1952) —amb un Gran Premi d’Honor a Cannes—, formen part de la millor filmografia amateur. Alfons Cortès i Mèlich col·laborava amb Castelltort i també té producció pròpia.
Ramón Godó Franch
Josep Castelltort Ferrer
El Campeón
Als anys seixanta, una colla igualadina amants del setè art i sota l’empara de Prisma Cine-club van crear la Unió Cinematogràfica Amateur Igualadina (UCAI), abans anomenada RAI. Van filmar vint-i-quatre pel·lícules, entre les quals El Solitario (1961), La muerte de Drácula (1964), Última voluntad (1968-1970) i Lapsus (1983), premiada internacionalment. Cal destacar la tasca de Josep Graells, Isidre Guberna, Joan Rabell, Joan Mollà i Miquel Segura entre una llarga llista de cineastes, com Club Films 70, Vicenç Casanovas, Manuel Mateu, Pere Raïch, Agustí Pons, Ricard Senserrich, Joan Tomàs, Ricard Fusté, Xavier Lladó, Grup ARIS...
Alfons Cortès Melich Fundadors RAI
El 1976 va néixer Film Club Igualada, que el 1977 va passar a anomenar-se Film Amateur del Club Natació Igualada. Aquest grup va divulgar el cinema amateur i va organitzar, el 1979, el Certamen Nacional de Cine Amateur Ciutat d’Igualada que, el 1984, va passar a escala internacional, motiu pel qual li va ser atorgada la medalla de la UNICA (Union Internationale du Cinema Non Professionnel) i, va comptar, a partir del 1991, amb el patrocini de la UNESCO. Josep Graells
Joan Mollà
Lapsus
50 anys de l’UCAI, 2006
Mollà, Segura, Raich, autors Lapsus
UCAI Sonorització Última Voluntad
Última voluntad
BIBLIOGRAFIA · Bisbal, J.; Guberna, I. «Ese ayer que nunca huye: nuestra Ciudad y el cine». A: Prisma Cine Club: II aniversario. Igualada: Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, 1958. · Miret i Jorba, Rafel. «Passió pel cinema». A: Revista d’Igualada, núm. 17 (abril 2011), p. 38-45. · Miret i Solé, M. Teresa. Cercle Mercantil, Industrial i Agrícola: història. Igualada: Cercle Mercantil, 1997. · Riba i Gumà, Salvador. L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera: 1863-1939. Igualada: Ateneu igualadí, 1988. · Programes del Certamen Internacional de Cinema Amateur d’Igualada PREMSA IGUALADINA · La Semana de Igualada (1890-1902) · El Ateneo (1904-1911) · Nova Llevor (1905) · Sometent (1905-1911) · L’Eco d’Igualada (1920-1924) · Gaseta Comarcal (1927-1931) · El Día de Igualada (1930-1931) · Diari d’Igualada (1931-1936) · Igualada (1942-1996)