Biblioteca Josep Janés i Olivé
L L I B R E F Ò R U M
Cendra per Martina Manuel de Pedrolo
HORARI Matins: dimarts, dimecres i dissabte de 10 h a 13.30 h Tardes: de dilluns a divendres de 15.30 h a 20.30 h http://www.l-h.cat/biblioteques/josepjanes.aspx
Dimarts, 6 d’octubre de 2015 Cendra per Martina
Biografia de l’autor Manuel de Pedrolo va néixer el primer d'abril de 1918 al llogarret de l'Aranyó, a la Segarra. Va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Va ser molt llegit i, tot i que va destacar com a novel·lista, va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig... Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a recrear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida —políticament, sexualment, socialment—, o n'imaginaven una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d'alliberament, personal o col.lectiu. Pedrolo, orfe de mare, va ser criat pel seu pare i la seva tia i va passar la infantesa i la joventut a Tàrrega, a l'Urgell. El seu pare pertanyia a la petita noblesa rural i, malgrat haver cursat la carrera d'advocat, no la va exercir. Era un home il·lustrat i catalanista. La vida li havia anat prenent tots els afectes i Manuel era tot el que tenia. Va ser alhora un admirador i un mecenes del seu fill —li va pagar l'edició del seu primer llibre de poemes: Ésser en el món— i un repressor. Gastava un caràcter fort, rampellut i geniüt i tenia idees pròpies sobre com volia que fos el seu fill. Cal explicar, com a anècdota prou curiosa que, durant la República, Manuel, que era un adolescent, va organitzar una vaga al Modern Liceu, on estudiava. El motiu era banal; es tractava d'avançar les vacances de Nadal. Manuel va organitzar "piquets" per tractar d'impedir que els nois s'acostessin a l'escola. Els companys li van anar fallant, però ell, sol, va aguantar fins al final. El càstig va ser lleu: els mestres també li admiraven l'enteresa i l'aplom per defensar el que veia just. A la tardor de 1935, Manuel va anar a Barcelona a acabar unes assignatures de batxillerat i a tractar de seguir la carrera de metge: volia ser psiquiatra. Algunes vegades, a casa, veient-lo "diferent", per falta de comprensió i de sensibilitat per entendre'l, li havien dit que era boig. Això l'afectava profundament. Havia estat un nen de pis, molt protegit i molt controlat. Aquesta temporada a Barcelona li serveix per descobrir la llibertat: als carrers ningú no el coneix, camina molt, freqüenta els billars, els cafè-concert, coneix noies assequibles. Es troba a gust en aquest món nou i no estudi. Amb la guerra és mobilitzat. Ha fet un curset de practicant i anirà al front de sanitari. Diverses vegades li proposen de ser oficial. Sempre s'hi nega. Diu que ja que no li agrada obeir, tampoc no vol manar. A la guerra perdrà el germà i quedarà molt afectat. Quan acaba la contesa ha de fer el servei a Valladolid. Des d'allí, escriu profusament a la seva promesa, Josefina Fabregat. Josefina és una noia obrera. La família d'ell s'ha negat rodonament a acceptar la seva tria. Esperaven una pubilla, que els refés l'economia i estigués a l'"alçada" de tota la seva titulació nobiliària. Manuel no cedirà, però tampoc no plantarà cara. Acabada la guerra s'instal.larà a Tàrrega, víctima d'una gran depressió. Continuarà pensant que potser és boig. El pare el vol col.locar en un despatx, però ell no ho accepta. Es deixa "mantenir" amb l'herència de la seva mare. Llegeix moltíssim i escriu i baixa sovint a Barcelona a veure la promesa. Al cap de set anys de festeig, el pare cedirà i li muntarà un piset a la mateixa casa de Tàrrega on viuen ell i la tia. Manuel i la seva dona s'hi estan uns quants anys, fins que decideixen instal·lar-se a Barcelona. Hi farà mil feines i hi tindrà una filla: Adelais. Més tard, trobarà la manera de sobreviure amb dues dedicacions que li donaran més satisfaccions i li permetran de tenir temps per llegir i escriure i poder ser qui és: treballarà a l'editorial Albor, de Ferran Canyameras, on farà de tot, sobretot de "negre" literari: traduccions no firmades, textos d'encàrrec escrits amb pseudònim. I també farà de detectiu privat: seguiments, entrevistes i informes —lamentablement perduts— que destaquen per la seva precisió i una finísima percepció psicològica.
1
Dimarts, 6 d’octubre de 2015 Cendra per Martina
Anirà escrivint i guanyant premis, amb una recepció de públic i crítica molt bona, i iniciarà la seva faceta de traductor —ara al català— que li permetrà d'endinsar-se —una traducció és una immersió profunda— en els autors que l'apassionen i donar-los a conèixer al públic català en unes versions magnífiques. Pedrolo pensa que la literatura catalana ha pecat de pairalista. Les seves lectures, encaminades pel seu pare, han anat cap a una altra banda. Li interessen molt els novel.listes americans del moment i els francesos: Dos Passos, Faulkner, Steinberg, Camus, Sartre, Lautrémont, Hemingway, Joyce, el nouveau roman ... L'interessen i l'influeixen. El trasbalsa i l'impressiona l'existencialisme, que tant s'escau a la seva manera de rumiar, i tant en les seves traduccions com en les seves novel.les de l'època, farà una aportació molt important a aquest corrent filosòfic —tan ple de preguntes— a la cultura catalana. Dels novel.listes americans, n'apreciarà la voluntat d'objectivisme i la manca de sentimentalisme, que no de sensibilitat. Lector informador d'Edicions 62, passarà a dirigir-hi "La Cua de Palla", la primera col.lecció de novel.la negra en llengua catalana. A part de triar-ne els títols, en traduirà bastants i hi aportarà obra pròpia. Després d'haver cultivat la poesia —és Mestre en Gai Saber—, el teatre, la narració curta, amb obres de molt bona qualitat, es dedicarà primordialment a la novel.la i a l'assaig periodístic. Del centenar llarg d'obres publicades —la majoria força anys després de ser escrites, per culpa de la censura— no ens n'ocuparem ara. Basti dir que Pedrolo va tenir una acollida de públic excel.lent. Junt amb Josep Pla -tan divergent d'idees— és l'autor en llengua catalana més llegit. A més de ser llegit, Pedrolo va ser "seguit". Hi ha dos temes importantíssims en el seu pensament que van tenir la seva traducció adient en els seus escrits: l'alliberament de la dona i l'independentisme d'esquerres dels Països Catalans. Fundació Pedrolo: http://www.fundaciopedrolo.cat/?seccio=ped-Biografia [Consulta: 11 de juny de 2015]
Sobre la novel·la Cendra per Martina En un magnífic estudi psicològic, Manuel de Pedrolo ens ofereix la història d’un triangle amorós molt aspre, dramàtic. Vaig arribar a aquest llibre per mitjà del bloc Anticànons, d’Helena Bonals, un espai interessant d’obres valuoses poc conegudes. Coincidisc amb el comentari d’quest bloc: és un text amb molta força del principi a la fi, intensíssim. I cal afegir que sembla una de les obres més importants de Pedrolo, una de les més redones, encara que poc coneguda. Som als anys trenta, l’Adrià i la Júlia són dos joves de dues famílies veïnes. Entaulen amistat. Poc després, comencen a festejar. Tot va bé durant un temps. Amb la incorporació de l’Adrià a files durant la Guerra Civil, la relació es desfà: perdran el contacte fins que, 10 anys més tard, ell reaparega en la vida de la Júlia, que és ja una dona casada. Però ara l’Adrià se sent atret per la Martina, la germana menor de la Júlia. Aquesta, en canvi, continua enamorada del seu exnóvio. La relació entre els tres serà des d’aquest moment molt complicada. Els fets anteriors i posteriors a la guerra seran contats primer per l’Adrià, després per la Júlia i, finalment, per la Martina. Tanmateix és el Joan Grau, un company d’armes de l’Adrià, qui ens explica en el pròleg que és ell qui va arreplegar els testimonis escrits dels tres uns quants anys després. Sorprenentment totes les versions ajuden a comprendre millor les clivelles de la versió
2
Dimarts, 6 d’octubre de 2015 Cendra per Martina
anterior i, sols amb la lectura de totes tres tindrem una versió real dels fets. L’estructura és similar a la que trobàvem en La dona justa (1941) de Sandor Márai: els punts de vista diferents sobre els mateixos fets de l’esposa, l’espòs i l’amant d’aquest. Una coincidència curiosa. Cal dir que l’obra de Pedrolo és de 1965, però probablement no va poder llegir Márai, perquè va ser traduït a molt poques llengües fins als anys noranta, en què va ser redescobert per una editorial francesa. El perfil psicològic dels personatges és molt acurat. És l’aspecte més important de la novel·la. L’Adrià és un home de l’època, molt conservador en els costums. La Júlia li sembla una dona desvergonyida perquè li manifesta el seu desig sexual obertament. Cerca una dona més tímida, com ara Martina. La Júlia és una dona apassionada. Sent bogeria per l’Adrià. Es casa amb el Conrad perquè no és un mal partit i, sobretot, perquè l’Adrià havia desaparegut de la seua vida durant la guerra i el creu mort. Es casa amb poca convicció amb aquest home faldiller que prompte li serà infidel contínuament. En realitat, Conrad és un home amb pocs principis o sense. No obstant això, la Júlia es va revelant a poc a poc com una dona bastant diferent del seu autoretrat: hi sorgeix el perfil d’una dona obstinada i manipuladora, capaç de tot per fer la seua voluntat. Martina, en canvi, sovint és massa innocent. També li falta determinació: es debat en el dubte i això farà que algunes de les seues reaccions siguen massa tardanes. És una dona tímida i guarda per a ella les emocions i els problemes. Una altra part interessant de l’obra és la dedicada a la Guerra Civil. Quan el Julià s’incorpora a l’exèrcit, descriu l’angoixa del front: el caos, els atacs cos a cos, les retirades embogides i la vida i, sobretot, la mort a les trinxeres. Probablement el reflex de la seua experiència com a soldat, ja que també va combatre en primera línia. Comptat i debatut, una obra molt interessant, de les que cal anotar en la llibreta de les lectures ineludibles de la nostra literatura Blog de literatura, de literatures: http://blogdelcal.blogspot.com.es/2012/12/cendra-permartina.html [Consulta: 11 de juny de 2015]
Cendra per Martina Cendra per Martina és també una narració de guera i postguerra, tot i que com sabem, és una novel·la d’amor, però el conflicte bèl·lic incideix doblement en el curs dels esdeveniments i, de fet, fa possible l’argument. Perquè els pares de Júlia moren en un bombardeig, i Adrià, que és al front, és traslladat. Aquests dos fets originen una incomunicació que és en la base de tot el que ha de passar després, de manera que, deu anys més tard, quan Adrià creu retrobar Júlia, a qui fa morta, és la seva germana Martina amb qui coincideix, mentre que Júlia és casada. La novel·la és la suma de les narracions en primera persona que fan dels fets els tres protagonistes –Adrià, Júlia i Martina-, profundament tocats per la guerra. La història d’uns amors desgraciats es vincula, inseparablement a fets bèl·lics, de manera que les víctimes ho són per partida doble. No és que l’autor inventi unes persones especials de temps de guerra, sinó que els homes són sempre homes siguin les que siguin les circumstàncies que els acompanyen; sense aquestes són els mateixos, però no viuen les mateixes històries. No hi ha, doncs, determinisme ni fatalitat, sinó llibertat, una llibertat assetjada des de totes bandes.
3
Dimarts, 6 d’octubre de 2015 Cendra per Martina
Faulí, Josep. Novel·la catalana i guerra civil. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1999, p. 133 134.
Entrevista Entrevista a Adelais de Pedrolo Novel·lista, dramaturg, poeta, assagista, articulista i traductor. Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. També ha estat, però, un dels escriptors més censurats del franquisme i oblidats durant els anys posteriors. L’autor de Mecanoscrit del segon origen, Joc brut o Totes les bèsties de càrrega, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979. També va dirigir la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Pedrolo, compromès amb el seu temps i el seu país, es va mantenir ferm a les seves conviccions ideològiques. Parlem amb la seva filla, Adelais de Pedrolo, sobre la figura i l’obra de l’escriptor. Manuel de Pedrolo va escriure moltíssim. Ha estat un dels autors més prolífics de la literatura catalana amb 120 títols publicats que abracen tots els gèneres. Un home amb una gran necessitat d’escriure. Què hi trobava en l’escriptura? Una manera de comunicar-se amb el món. A través dels seus llibres, Manuel de Pedrolo volia influir en la gent. De fet, va deixar d’escriure teatre per la poca quantitat de públic a qui arribava. La novel·la, en canvi, li servia per arribar a un públic més ampli. Què preocupava a Manuel de Pedrolo? Sobretot els temes relacionats amb la llibertat. Pedrolo era un obsés de la llibertat perquè no se sentia lliure. Parlava de les llibertats personals i col·lectives i també de reivindicacions socials. Arran de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 1979, va dir: “El concepte de llibertat no solament ha traspassat la meva obra sinó que la llibertat és la gran preocupació que em domina, ja que sempre he viscut sense llibertat. El famolenc pensa contínuament en el pa, la seva subsistència diària; així n’he estat jo d’obsés”. En quina de les seves múltiples facetes (novel·lista, dramaturg, poeta, assagista i articulista) transmet més aquesta essència, allò que li preocupava? La veritat és que tots els gèneres reflecteixen força bé la seva essència, però la poesia evoca la seva part més existencialista. La seva és una poesia molt punyent i brutal. En els poemes deixa anar les seves pors i angoixes. En els articles i en el teatre, en canvi, apareix la seva part més reivindicativa. És conegut per Mecanoscrit del segon origen, un dels llibres més venuts de la literatura catalana que ja supera el milió d’exemplars. Pedrolo, però, va dir que si arriba a saber que bàsicament se’l coneix per aquest títol, no l’escriu… Tenia tota la raó. Una persona que va escriure 20.000 pàgines és injust que se’l conegui gairebé només per un sol llibre. A més, Mecanoscrit del segon origen no és pas el millor. Tot i així, aquesta obra no només és una novel·la d’aventures. No és casualitat que el Dídac sigui negre, ni que la protagonista, que pren la iniciativa, sigui una dona. És una novel·la antiracista i feminista. A més, també tracta un tema tabú, com és l’incest.
4
Dimarts, 6 d’octubre de 2015 Cendra per Martina
Per quines obres creus que li hagués agradat ser recordat al teu pare? La seva preferida era la sèrie d’onze novel·les Temps obert. De novel·les també li agradaven molt Avui es parla de mi, La mà contra l’horitzó, M’enterro en els fonaments i Totes les bèsties de càrrega. De poesia Ésser en el món i Arreu on valguin les paraules, els homes. De teatre va seleccionar com a millors Cruma, Homes i No, Tècnica de cambra i Situació bis. Pedrolo també va ser traductor, però sense tenir cap estudi relacionat… Exacte. Es va formar de forma autodidacta. Traduïa del francès i l’anglès, però no sabia pronunciar cap dels dos idiomes. Ho va aprendre a casa amb un diccionari i una gramàtica. Un dels autors més venuts de la literatura catalana i amb una obra molt extensa, però després de la seva mort se n’ha parlat poc. El fet que fos independentista i marxista declarat hi deu haver tingut a veure… Sí, i encara està vetat per això. Manuel de Pedrolo continua molestant. Després de la seva mort vam publicar els seus dietaris i allà es carrega a tothom. Va ser crític amb les institucions i això es paga. S’ha fet poc ressò de la seva obra i no ha estat estudiada. Manuel de Pedrolo era i és una persona que molesta perquè era independentista, antimilitarista i crític socialment. I ara sembla que la independència està a tocar. Com creus que se sentiria avui Manuel de Pedrolo davant la situació històrica que està vivint avui Catalunya? Quina actitud prendria davant l’estratègia de Convergència? No tinc cap dubte que Manuel de Pedrolo seria optimista amb aquest moment històric que estem vivint a Catalunya. Això sí, desconfiaria de Convergència, que ens ha donat motius sobrats per desconfiar-ne. Tothom, però, pot esmenar-se i si la independència ha de venir de la seva mà, suposo que ho encaixaria bé. Després, ja amb la llibertat a les nostres mans, hauríem d’ajudar a construir un món socialment més just i igualitari. M’hauria agradat que el meu pare hagués vist que el poble català ha començat a caminar, que no tenim aturador i que en un període curt de temps assolirem la fita i quan l’assolim hem de retre homenatge a tots els que no hi són i que varen lluitar per tal que aquest dia arribés. Gràcies a ells, al seu esforç, avui nosaltres podrem ser única i exclusivament catalans. Creu que Edicions 62 manté prou viu en el seu catàleg l’obra de Pedrolo? Molta gent es posa en contacte amb nosaltres perquè busquen llibres de Pedrolo i no els troben ni a les llibreries, ni a les biblioteques. No s’ha fet justícia amb el meu pare, jo potser ja no ho veuré, però algun dia se’n farà. Manuel de Pedrolo només es va deixar fer una entrevista a televisió. Va ser Joaquim Maria Puyal qui el va entrevistar l’any 1983, i perquè li va assegurar que podria parlar del que fos. En aquella ocasió Pedrolo va parlar d’independentisme. Pedrolo exigia que les entrevistes fossin en català, si no eren en català no es deixava entrevistar. Tampoc no va voler escriure mai en cap mitjà castellà, sabent que, en aquella època, era molt difícil viure escrivint només en català. Per aquest motiu, no va poder viure exclusivament de la literatura fins que no va tenir unes cent obres publicades. Com el va tractar la censura? Diria que va ser el més censurat. Totes les seves obres van passar per la censura perquè mai no va voler rebaixar-ne el to. Tots els seus llibres van patir esmenes i alguns van estar 10 o 20 anys al calaix sense poder-los publicar.
5
Dimarts, 6 d’octubre de 2015 Cendra per Martina
Actualment totes les seves novel·les estan publicades? N’hi ha una que no. El seu títol és Infant dels grans i parla d’un dia de la meva vida, de quan jo era petita. Des del moment que em desperto, gairebé a les deu del matí, fins que m’adormo a les onze de la nit. En aquesta obra Pedrolo aprofita les accions d’una criatura per reflexionar sobre la vida. Potser la publicarem més endavant. Vàreu crear la Fundació Manuel de Pedrolo amb l’objectiu de recuperar la seva veu… Sí, la seva veu i la seva obra. Des de fa set anys convoquem un premi literari de narrativa curta i també fem activitats culturals. Estem presents només allà on podem perquè no tenim cap institució al darrere que ens ajudi econòmicament. Des de la Fundació us esteu trobant amb alguns impediments alhora de difondre la figura i obra del teu pare? Fa un parell o tres d’anys vam presentar un projecte a la Generalitat per fer una exposició sobre Manuel de Pedrolo i no ens van fer cas. Les úniques ajudes que hem rebut han estat per part del Consell Comarcal de La Segarra -el meu pare va néixer a aquesta comarca- i del Centre Municipal de Cultura de Cervera, que ens han cedit un espai físic. També ens han trucat de molts Casals Independentistes per fer xerrades. Per què és necessària actualment la figura de Manuel de Pedrolo? Perquè és un dels referents de la literatura del segle XX i perquè és un exemple a seguir: va ser un home irreductible i conseqüent amb les seves idees.
Núvol: el digital de cultura: http://www.nuvol.com/entrevistes/adelais-de-pedrolo-el-meu-pareera-un-obses-de-la-llibertat-perque-no-se-sentia-lliure/ [Consulta: 11 de juny de 2015]
6