Col·leccions d'etnologia. Conservació preventiva by Biblioteca Etnologic

Col·lecció M u s e u s - D o c u m e n t a c i ó Etnologia. Instruccions per a la recollida de materials etnogràfics Barcelona, 1987 (2a edició: 1991) Arqueologia. Ingrés al museu de materials arqueològics Barcelona, 1988 Arxiu. L'arxiu d'imatges. Propostes de classificació i conservació Barcelona, 1988

Cultura Museus

Col·leccions d’etnologia

Zoologia. Instruccions per als recol·lectors d'aus. Preparació i documentació Barcelona, 1988 Zoologia. Instruccions per als recol·lectors de mamífers Barcelona, 1988 Acrònims. Els Acrònims de Catalunya Barcelona, 1989 Botànica. Instruccions per als recol·lectors de plantes: l'herbari. Preparació i documentació Barcelona, 1988 Numismàtica. Dades per a la documentació numismàtica Barcelona, 1991 Paleontologia. Documentació i instruccions per a la formació de les col·leccions paleontològiques Barcelona, 1991 Moviment. Moviment d'objectes d'un museu. Formes de seguiment i control Barcelona, 1991 (2a edició: 2007) Públic en els museus. L'estudi de públic i l'avaluació com a eines de gestió Barcelona, 1995 Fotografia. La conservació de col·leccions de fotografies Barcelona, 2005 Magatzems. Concepció i gestió dels magatzems dels museus Barcelona, 2006 Presa de mostres de policromies. Metodologia Barcelona, 2008 Identificació de fibres. Suports tèxtils de pintures Barcelona, 2009

Conservació preventiva

Museus Documentació

Col·leccions d’etnologia

Metodologia

Conservació preventiva

Marisa Azón Masoliver Conservadora Restauradora Cap de Col·leccions i Recerca del Museu Etnològic de Barcelona Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona

Ruth Bagan Conservadora de béns culturals, especialitzada en pintura sobre tela

Núria Oriols Conservadora de Béns Culturals i Química. Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Direcció General de Patrimoni Cultural. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP Campo, Gema Identificació de fibres : suports tèxtils de pintures : metodologia. – (Museus Documentació) Bibliografia ISBN 9788439379904 I. Bagan, Ruth II. Oriols i Pladevall, Núria III. Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació IV. Títol V. Col·lecció: Museus Documentació 1. Fibres tèxtils – Investigació – Metodologia 2. Pintura sobre tela – Investigació – Metodologia 75.023:677.07

Valentí Sallas Campmany Responsable de Relacions Internacionals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Àngels Planell Badell Conservadora-restauradora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Àrea de Documentació/Difusió i Arxiu Fotogràfic. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Dr. Daniel Sainz García Professor titular del Departament de Química Inorgànica de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. Dra. M. Carmen González Azón Professora titular del Departament d’Enginyeria Química de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. A tot el personal del Museu Etnològic de Barcelona, en especial: Gustau Molas López Tècnic del Departament de Col·leccions del Museu Etnològic de Barcelona. M. Dolors Llopart Puigpelat Antropòlega i cap de Programes del Museu Etnològic de Barcelona. Josep Fornés García Antropòleg i director del Museu Etnològic de Barcelona

Col·lecció Museus. Documentació 1a edició Gener de 2011 Tiratge 1.000 exemplars Impressió Tallers Gràfics Hostench. Venezuela, 87. Barcelona ISBN 978-84-393-8712-1 Dipòsit Legal B-18270-2009

Museus Documentació

Sumari

1. Introducció 2. El patrimoni etnològic. Algunes precisions 2.1. Col·leccions etnològiques o etnogràfiques 2.2. El treball amb els antropòlegs 2.3. Les adquisicions 3. Característiques del patrimoni etnològic 4. Les matèries primeres. Taula de classificació 5. Materials orgànics 5.1. Procedència animal 5.1.1. Pell, cuir i pergamí 5.1.2. Plomes 5.1.3. Fibres tèxtils: llana, pèl i seda 5.1.4. Banya 5.1.5. Os, ivori, dents i conquilles 5.1.6. Cera 5.1.7. Altres materials 5.2. Procedència vegetal 5.2.1. Fusta 5.2.2. Escorça i suro 5.2.3. Fibres vegetals trenades i sense trenar 5.2.4. Paper i pastes de paper 5.2.5. Fibres tèxtils: cotó, lli i cànem 5.2.6. Llavors, pinyols, carabasses i closques 5.2.7. Comestibles 5.3. Restes humanes

Etnologia Conservació preventiva

10. Causes de degradació de la matèria 11. Recomanacions bàsiques 11.1. Clima: humitat i temperatura 11.1.1. Sistema passiu de conservació: hermeticitat de l’espai 11.1.2. Sistemes actius de control d’humitat 11.1.3. Nivells recomanats d’humitat relativa 11.1.4. La temperatura 11.2. La biodeterioració 11.3. La contaminació 11.3.1. La contaminació externa 11.3.2. La contaminació interna 11.4. La llum 11.4.1. Tipus de llum 11.4.2. Nivells d’il·luminació: recomanacions. 11.5. Les accions humanes 11.5.1. Emmagatzematge 11.5.2. Manipulació 11.5.3. Exposició 11.5.4. Ús dels objectes: Normes deontològiques. 12. Conclusió 13. Bibliografia

6. Materials inorgànics 6.1. Pedra 6.2. Materials silícics 6.2.1. Ceràmica 6.2.2. Vidre 6.3. Metalls i aliatges 6.3.1. Materials fèrrics 6.3.2. Coure i aliatges 6.3.3. Plom 6.3.4. Or i plata 6.3.5. Altres metalls 7. Materials sintètics 7.1. Sintètics d’origen natural 7.2. Sintètics derivats del petroli 8. Patrimoni immaterial 9. La conservació preventiva en els materials etnològics. Definició i àrees d’incidència

«POR DOQUIER, y aún sin el más elemental sentido de la proporción, fundan museos, no sólo las ciudades, sino hasta los pueblos perdidos en la selva: hay escuelita de media docena de niñas que se ufana de su museo. Lo mismo ocurre con los particulares; cualquiera se convierte en coleccionista.» Extret d’una carta de Leopoldo Gómez Alonso a August Panyella. 13 de desembre de 1954*

(*) Leopoldo Gómez, explorador i naturalista equatorià adquiria materials americans per encàrrec dels Museus de Barcelona. I també per al Museu Etnològic, del qual August Panyella fou director durant més de 30 anys.

Museus Documentació

1. Introducció

Les col·leccions etnològiques són les manifestacions tangibles o intangibles amb què treballen els antropòlegs per estudiar, comparar i, posteriorment, interpretar les diferents cultures o grups socials. Els museus d’aquesta disciplina tenen la missió de conservar i posar a l’abast del públic aquest patrimoni. La diversitat de materials i la fragilitat d’alguns fa especialment complexa la norma que cal seguir en matèria de conservació i restauració. Els conservadors restauradors de materials etnològics, davant de la impossibilitat de ser especialistes en tots els materials, són comparables als metges generalistes, que tant insisteixen en la prevenció. Sovint es treballa amb material sensible, i no solament pel que fa a la matèria. Es tracta de material sensible respecte dels sentiments, de les emocions i de les vivències de la gent d’on provenen aquests objectes.

Etnologia Conservació preventiva

d’Etnologia de Catalunya, l’any 2008, n’és una prova. Xarxes per compartir sabers, experiències, i, en definitiva, coneixement. Amb aquest treball expliquem en què consisteix aquest patrimoni que anomenem etnològic o etnogràfic i les pautes que es posen en pràctica per a la seva conservació. La majoria dels objectes que il·lustren aquest treball formen part del fons del Museu Etnològic de Barcelona, en el qual desenvolupo la meva tasca, i que disposa d’un extraordinari fons de quasi 80.000 objectes de les més variades matèries, dimensions i procedències. La seva preservació ha estat possible gràcies al treball i a l'esforç admirables de molts companys, al llarg dels anys, en el camp de la conservació i de la restauració.

Per això, algú es pot sorprendre quan expliquem que tenim la missió de conservar una joguina feta per un nen marroquí amb una llauna de sardines i quatre taps per rodes. Sorprèn, però, quan hem vist emocionar-se un visitant recordant la joguina que va fer de petit, exacta a la que ara veu exposada al museu, o l’àvia que es corprèn veient el fogó de petroli amb què cuinava el poc que tenia en època de postguerra. Un aspecte que s’ha de tenir en compte avui, en el món occidental, és l’actual orientació dels museus d’etnologia. Pateixen, des de fa uns anys, una greu crisi, a conseqüència dels profunds canvis socials i econòmics (immigració, turisme cultural, globalització, etc.) que els ha obligat a revisar el seu discurs. La relació amb el públic és ara absolutament prioritària i el museu esdevé un espai de reflexió i de debat. En un àmbit ja de per si colpejat per pressupostos baixos i poc personal, és un repte afegit per als que tenen la responsabilitat de la conservació dels fons, una tasca interna, invisible i callada. Però s’enceten noves vies de funcionament, no solament en relació amb el públic, sinó amb la resta dels museus d’aquesta temàtica. La creació de la Xarxa de Museus

2. El patrimoni etnològic. Algunes precisions

2.1. Col·leccions etnogràfiques o etnològiques? Tres paraules clau: ETNOGRAFIA, ETNOLOGIA i ANTROPOLOGIA Els no iniciats sovint ens pregunten la diferència entre els museus etnològics i els museus etnogràfics. La línia que separa els uns dels altres és molt fina i desdibuixada. Aquestes són, a un nivell bàsic, les definicions que ens ajudaran a esbrinar-ho: L’etnografia (del grec ethnos, tribu, poble, i grapho, escriptura) és la branca de l’antropologia que té per objecte l’estudi i la descripció d’un poble o societat. L’etnologia (del grec ethnos, tribu, poble, i logos, estudi o tractat) és la branca de l’antropologia que estudia sistemàticament i comparativament les ètnies i cultures dels pobles. Per tant, l’etnografia és un primer nivell, en el qual es fan tasques de descripció i estudi dels grups humans, mentre que l’etnologia, situada a un nivell més complex, fa estudis comparatius d’aquests grups humans entre si.

Museu Etnogràfic. Támara de Campos (Palència). El museu està situat en una ermita a prop del nucli urbà. (Agost 2009)

Ambdues, etnografia i etnologia, estan lligades a una disciplina científica: l’antropologia sociocultural, que sistematitza la recollida de dades, les analitza i les interpreta, amb la finalitat d’entendre els grups humans, en definitiva, nosaltres mateixos. • Etnografia: descripció • Etnologia: comparació • Antropologia: anàlisi i interpretació

Tenim també altres termes com folklore, cultura popular, tradició, art popular... tots formen part d’aquest gran arbre que és l’antropologia sociocultural. A partir d’aquestes definicions podríem afirmar que els museus etnogràfics recullen material lligat al seu territori, és a dir, objectes produïts pels grups socials de l’entorn, mentre que les col·leccions dels museus d’etnologia provenen de cultures d’arreu del món. Però, la realitat és que hi ha museus etnogràfics amb col·leccions no occidentals i museus etnològics amb objectes procedents del seu territori. No hi ha una gran diferència entre uns i altres. Aquests museus han evolucionat amb el temps. Des de museus creats durant el colonialisme, farcits de materials procedents de cultures no occidentals (fruit de l’espoliació de les potències europees) fins a museus locals amb objectes que reflecteixen el seu passat i present identitaris. Sovint, els museus locals es formen a partir d’iniciatives populars, amb la finalitat de preservar aquell patrimoni fruit d’un passat recent. Sense cap pretensió científica conscient, responen a la il·lusió d’una comunitat per mantenir el record d’unes formes de vida ja desaparegudes, però presents encara en la memòria de molts, i que volen transmetre a les generacions futures. En l’actualitat, els museus d’aquestes disciplines, en la seva aspiració de ser espais de diàleg en un món global, i amb uns col·lectius tan diversos envoltant-los, són més a prop de l’etnologia i de

Museus Documentació

l’antropologia, tot i que es percep una intenció de canvi en la seva denominació: interculturalitat, societat, món global, identitat, museus de la gent, etc. Són denominacions que apareixen sovint per redefinir els museus d’etnografia o d’etnologia. 2.2. El treball amb els antropòlegs Els conservadors restauradors dels museus d’etnologia treballen molt estretament amb els antropòlegs. La missió d’aquests últims es basa en l’observació, descripció, comparació i anàlisi de les manifestacions socioculturals humanes. Ells són els que fan parlar els objectes. Són els que defineixen quins materials tenen interès antropològic per a una recerca, la finalitat de la qual pot prendre cos en una exposició. Sense ells, el museu corre el perill d’esdevenir un mostrari d’andròmines. Tot i que hi ha diverses metodologies, s’acostuma a agrupar els objectes en funció de la classificació genèrica següent: • • • • •

Vida privada Vida domèstica Vida comunitària Treball Costums i creences

El treball de camp és una tasca cabdal en la recerca antropològica. És el moment en què ambdues disciplines, l’antropologia i la conservació restauració, uneixen els seus esforços: quan es fa la recol·lecció. Mentre l’antropòleg entrevista la persona que ens ha de proporcionar la informació, el conservador restaurador elabora pautes de conservació, fa fotografies, planifica un desmuntatge, tria els embalatges més adequats, etc. Tot el material que en sortirà és una documentació preciosa en el sentit d’haverse produït in situ i de captar l’essència del grup, ofici o tradició, objecte del nostre interès: el treball de camp, eina que sistematitza la recollida de dades, l’inventari de camp, els enregistraments, les filmacions, les fotografies, els croquis, els dibuixos, etc., és tan important com el material recollit. En el nostre àmbit, els objectes són «objectes document».

Etnologia Conservació preventiva

El material recollit ajudarà a explicar la complexitat de les formes de vida d’un grup determinat o bé permetrà comparar-la amb d’altres. Avui dia, aquests museus, tradicionalment feu dels antropòlegs, s’estan obrint a noves disciplines acadèmiques com, per exemple, sociòlegs, pedagogs, geògrafs, etc., els quals proposen altres formes d’analitzar la realitat. 2.3. Les adquisicions Alguna vegada hem tingut la temptació de pensar que els museus etnològics recullen allò que cap altre museu vol. El cert és que els fons d’aquests museus es caracteritzen per una gran varietat de procedències i tipologies. Hi trobarem des d’objectes exòtics donats per viatgers de tota mena (missioners, expedicionaris, militars, administradors de colònies, etc.), altres que provenen directament del territori, com les donacions fetes per la població local, i també col·leccions que són fruit d’un recull sistemàtic fet pels antropòlegs. A Europa s’observa un ventall amb dos extrems: en un hi tenim el patrimoni més proper: el patrimoni identitari, lligat al territori on es troba el museu. En l’altre, el patrimoni lligat a territoris remots «les peces exòtiques» dels aborígens d’Austràlia, dels jíbaros de l’Amazònia, de pobles africans, del Japó, d’Amèrica... No acostumen a tenir col·leccions procedents del que podríem dir «mitja distància» com, per exemple, d’altres països propers i culturalment afins. Aquests museus, en la societat occidental, són els responsables directes de la salvaguarda de materials provinents d’un món en constant evolució: objectes de la pagesia preindustrial, tallers d’oficis i artesanies tradicionals, indústries i activitats comercials ja inexistents o en vies de desaparició. En alguns museus també s’hi apleguen materials de cultures no occidentals, societats amb un sistema de vida deslligat de la industrialització i dels avenços tecnològics, mal anomenades «cultures primitives». Aquest és un terme desfasat, rebutjat a causa de la connotació despectiva, però que serveix com a

Objectes recol·lectats per a l’exposició «Fam i Guerra a Catalunya», Museu Etnològic de Barcelona, 2009

convenció per definir pobles que avui dia encara tenen una organització socioeconòmica basada en la recol·lecció i la caça.

l’increment l’aparició d’un concepte molt lligat a l’ecologia, com el fet d’intentar evitar la dispersió del patrimoni integrat a un entorn.

Les col·leccions d’etnologia haurien de tenir un increment viu i incorporar la cultura material de la societat que l’envolta. Cal posar l’accent en materials contemporanis, cosa certament complicada en uns moments en què el capítol d’adquisicions està pràcticament eliminat dels pressupostos dels museus. També en frena

Bàsicament, l’entrada de nous objectes s’origina a partir de la preparació d’exposicions, moment en què es fa una veritable recerca objectual. Avui dia, la labor dels museus s’encamina a sensibilitzar la gent quant a possibles donacions.

Museus Documentació

3. Característiques del patrimoni etnològic

Com que tot objecte o artefacte sorgeix d’una cultura o grup humà, conclourem que tot és susceptible de ser qualificat com a patrimoni etnològic. Amb aquesta premissa, tots els museus, excepte els d’història natural, són etnològics. Què diferencia uns artefactes d’altres? Objectes provinents de l’aristocràcia, de la burgesia o de l’església no són considerats etnològics, tot i provenir de grups socials ben determinats. Quines característiques han de tenir els objectes per ser considerats etnològics? De forma genèrica, els caracteritza l’estrat social del qual provenen: de classe treballadora, ja sigui rural o urbana, de qualsevol indret del món: objectes de vida quotidiana, és a dir, objectes senzills, d’ús habitual, humilíssims, alguns. Objectes de la pagesia, tallers d’oficis, vestits populars, terrissa, cistells, espardenyes, collars fets amb llavors i plomes, flautes de canya...

«Ascripet». Per a caçar ocells. Pont de Suert (Alta Ribagorça). Col·lecció Violant (MEB) Teler manual per teixir cànem. Segle XVIII. Pobleta de Bellveí (Pallars Jussà). Col·lecció Violant. MEB

Les coses senzilles quan es fan velles es llencen perquè estan atrotinades, inservibles o passades de moda. Això fa que alguns objectes siguin difícils de trobar. Es conserva el vestit d’una aristòcrata del segle XVIII, però no el de la seva serventa, del qual possiblement se’n varen fer draps.

Etnologia Conservació preventiva

Això no exclou que dins de les col·leccions etnològiques hi hagi objectes de gran valor mercantil. Són cobejats per col·leccionistes (objectes com, per exemple, màscares, talles africanes, etc.) i traspassen el camp de l'etnologia per ser automàticament considerats objectes d’art. També tenen en comú aquestes característiques: • Objectes document. En tractar-se d’objectes que serveixen per explicar formes de vida, ultrapassen el fet estètic, i cal respectar qualsevol marca d’ús, afegit o reparació, ja que és informació inherent a la recerca. Per això és tan important el treball de camp. Aquesta particularitat es fa especialment difícil en grups d’objectes que són producte de donacions o que s’han comprat a antiquaris, ja que en aquests casos es fa difícil conèixer la seva història. • Objectes d’ús. Els objectes etnològics sovint són musealitzats des d’un punt de vista d’objecte d’art, pensat per a la funció primordial, que és la contemplació. Això pot dificultar la transmissió integral de la funció per a la

qual estan fets. És interessant la reflexió d’Henri Dorion, en el llibre Culture & cultures. Les chantiers de l’ethno, respecte a la sacralització i dessacralització dels objectes, en què fa referència als instruments de música, els quals, un cop entrats al museu i «sacralitzats», se'ls condemna a ser contemplats, però muts. «Un instrument de músique, confiné à un silence permanent, n’est-il pas un object mort?» • Diversitat. Com hem esmentat abans, tots els objectes fruit de qualsevol organització humana ens expliquen coses, i això fa que les col·leccions etnològiques siguin molt diverses quant a volums, dimensions i matèria. • Fragilitat d’alguns materials i de les tècniques de fabricació. Sovint hem de conservar objectes efímers, fets per a ser usats i llençats tan bon punt es fan malbé, com ara escorces, cistelleria, etc. També l’entrada de nous materials sintètics com, per exemple, diferents

Fireta. Fusta. Primera meitat del segle XX. Riobamba (Equador). MEB Bessulla per beure aigua, que feien servir els pastors del Pirineu. Està feta amb escorça de bedoll. Procedent d’Anàs (Pallars Sobirà). Col·lecció Violant. MEB Barret cerimonial, procedent de l’ètnia fang (Guinea Equatorial). Fet amb fibres vegetals, tatxes metàl·liques, cauris i botons. MEB Col·lecció de terrissa de Terol. MEB

plàstics, són una incògnita quant a la seva conservació. • Objectes polimatèrics. Una particularitat molt comuna en les col·leccions d’etnologia és la diversitat de materials que es poden trobar en un objecte, amb la consegüent disparitat en els criteris de conservació. • Objectes seriats. Grups d’objectes pràcticament idèntics, com és el cas dels tallers d’oficis, en els quals és fàcil trobar grups d’eines iguals o grups de peces d’idèntica producció. • Patrimoni immaterial. És una part important del patrimoni etnològic, com poden ser les tradicions orals i gestuals en forma de contes, rondalles, danses, música, festes, transcripcions d’oficis, etc. És un patrimoni que s’ha conservat mitjançant la memòria col·lectiva i que, amb els mitjans tecnològics actuals, podem continuar transmetent.

Museus Documentació

4. Les matèries primeres

Una de les riqueses dels museus d’etnologia és la varietat de materials que hi podem trobar. La següent classificació s’ha fet a partir dels materials habituals en els seus fons. Fem també una descripció morfològica

Etnologia Conservació preventiva

de cadascun, que ens serà molt útil per delimitar-ne els nivells de fragilitat.

(Gràfic: Gustau Molas)

Matèries primeres

Materials orgànics

Materials inorgànics

Restes humanes

Metalls i aliatges

Derivats del petroli

Procedència vegetal

Pell, cuir i pergamí

Fusta

Ceràmica

Plomes

Escorça i suro

Vidre

Aram

Alumini

Fibres tèxtils, llana, pèl i seda

Fibres vegetals

Esmalt

Bronze

Zinc

Polièster (PET)

Banya

Paper i pastes de paper

Llautó

Zamak

Polietilè (PE)

Os, ivori, dents i conquilles

Fibres tèxtils: cotó, lli i cànem

Alpaca

Peltre

Niló

Cera

Llavors, pinyols, carabasses i closques

Estany

Lycra®

Altres materials

Comestible

Coure i aliatges

Materials silícics

Plàstics d’origen natural

Procedència animal

Fèrrics

Materials petris

Materials sintètics

Plom

Plata

Altres

Cel·luloide

Cautxú

Ebonita

Raió

Baquelita

Policlorur Policlorur de vinil PVC) ((PVC

5. Materials orgànics

Procedents dels éssers vius, animals i vegetals, són els més fràgils i sensibles davant de condicions ambientals adverses. La matèria orgànica té una estructura cel·lular caracteritzada per la seva higroscopicitat, que és la capacitat d’absorbir l’aigua que està en forma de vapor en l’atmosfera. De la mateixa manera, quan la humitat ambiental és baixa, té la capacitat de dessecar-se i perdre volum. L’alternança d’aquests ambients humits i secs provoca la modificació de les dimensions i de la forma dels objectes, a causa de les dilatacions i contraccions. Les condicions òptimes per a la conservació de la matèria orgànica les trobem en entorns extrems: en les zones on es registren temperatures extremament baixes durant tot l’any, es crea un procés de refrigeració natural que afavoreix la conservació durant milers d’anys, de materials tan fràgils com els orgànics. En són un exemple els mamuts i altres restes trobades a Sibèria. També les zones amb una gran sequedat com, per exemple, els deserts, impossibiliten el desenvolupament dels processos de descomposició ocasionats pels microorganismes, ja que aquests necessiten aigua per reproduir-se. És el cas de materials trobats a les tombes d’Egipte, Perú o Bolívia.

Carabassa per contenir aliments, amb decoració incisa. Huancayo (Perú). MEB

Un altre ambient amb clima extrem són les zones negades, com, per exemple, el mar, els llacs, els pantans, etc., les quals proporcionen un ambient sense oxigen, és a dir, anaeròbic, que afavoreix la seva conservació.

Però, estem parlant dels materials orgànics conservats en les nostres latituds, amb una temperatura variable, que assoleix fàcilment els 35ºC en època estival, i uns elevats nivells d’humitat relativa, principalment en les zones costeres. En el nostre clima és difícil trobar matèria orgànica d’antiguitat superior a 2.000 anys, si no és en condicions anaeròbies, com, per exemple, els materials submergits o conservats en condicions microclimàtiques excepcionals, com és el cas de les peces de cistelleria del Neolític (sandàlies i cistells d’espart) trobades a la Cueva de los Murciélagos d’Albuñol (Granada). Des del punt de vista ambiental, els materials orgànics que conservem en el nostre territori s’enfronten a un conjunt de factors que dificulten la seva conservació: • La humitat. Un ambient humit és un medi ideal per a la proliferació de bacteris, fongs i insectes, els quals tenen la matèria orgànica com a font d’alimentació. Alhora, aquest ambient humit facilita les reaccions químiques, les quals afavoriran la debilitació dels materials cel·lulòsics (teixits, paper, etc.) i la pèrdua de color dels colorants. • La temperatura. En la mesura que accelera tots els processos de deterioració. • Les variacions sobtades d’humitat i temperatura. Provoquen contraccions i dilatacions dels materials, amb les consegüents esquerdes i clivelles de les capes superficials dels objectes. • La contaminació ambiental. La matèria orgànica és extremament fràgil davant de la contaminació gasosa de les grans ciutats, provocada per les combustions de fàbriques i automòbils. Els gasos responsables del debilitament i l’oxidació d’aquests materials són l’SO2 (anhídrid sulfurós), el CO2 (diòxid de carboni) i també l’O3 (ozó). Les partícules sòlides en suspensió a l’aire, com la pols —ja sigui la que prové de l’exterior, com la interna—tenen també efectes nocius per als objectes. • La llum. Una font d’energia que debilita la composició química de materials

Museus Documentació

fràgils, com els cel·lulòsics, i que empal·lideix els colors superficials. Els materials orgànics són molt presents en les col·leccions d’etnologia: són, en general, fàcils d’aconseguir (es troben en l’entorn), econòmics (gratuïts) i il·lustratius de l’enginy i la imaginació dels pobles que els utilitzen. Són, en definitiva, una gran lliçó d’ecologia del medi d’on provenen. 5.1. Materials orgànics de procedència animal Els més habituals en les col·leccions etnològiques són: el cuir, les plomes, la banya, l’ivori, les dents, l’os, les conquilles, la cera i els teixits fets amb seda i llana. Els més fràgils són els que tenen més proteïnes en la seva composició: és el cas del cuir, les plomes, la llana i la seda. Les proteïnes són cadenes d’aminoàcids fàcilment atacables per la contaminació ambiental i la biodeterioració.

Recipients per beure sake. Calamar amb forma d’ampolla, tractat tèrmicament. Col·lecció Japó. MEB Babutxes de pell. Col·lecció Marroc. MEB Sarró per portar les culleres i la sopera, amb el seu saler. L’utilitzaven els pastors pirinencs de Navarra i Aragó. Pell sense adobar, amb el pèl de l’animal. Col·lecció Violant. Isaba (Navarra). MEB

Com més mineralització presentin, més resistents seran davant els agents externs; és el cas de conquilles, dents, marfil, os i banya. 5.1.1. Pell, cuir i pergamí Són materials provinents de l’epidermis dels animals, per tant del grup de les proteïnes fibroses, com la queratina.

Etnologia Conservació preventiva

cuirs policromats, com pergamins i cuirs repussats, com els guadamassils, així com enquadernacions de llibres, rotlles, etc. Es tracta de materials molt fràgils davant la contaminació ambiental, que els afecta afavorint la proliferació de fongs, i molt vulnerables davant de l’atac de rosegadors. Els cuirs passen per un procés d’adobatge per tal d’evitar la biodeterioració, però els productes utilitzats (tanins) són també atacables per la contaminació ambiental. No hem oblidar els objectes fets amb pells sense tractar, que duen el pèl de l’animal intacte. 5.1.2. Plomes Un dels materials més fràgils i habituals en les col·leccions d’etnologia i també en les de ciències naturals. Les plomes, embolcall natural dels ocells, estan fetes d’una substància còrnia constituïda per una proteïna fibrosa, la queratina. La pròpia fragilitat física és ja un problema per a la conservació. Els nivells excessius d’humitat (biodeterioració) o sequedat (dessecació) i els gasos contaminants de l’atmosfera, com l’SO2 (anhídrid sulfurós), són els principals enemics d’aquests objectes delicats.

Objectes fets amb cuir o pell sense adobar són habituals en col·leccions etnològiques: marroquineria (bosses, sarrons, etc.), arreus per a les cavalleries, sabates, però també

Els colors vius de les plomes es decoloren fàcilment davant l’energia de la llum, i la seva corporeïtat capta les partícules de pols, que afavoriran l’aparició de microorganismes i paràsits. Cal tenir en compte també un dels factors de deteriorament més habituals, com és l’emmagatzematge i els trasllats inadequats, i que són els responsables de deformacions i trencadures. 5.1.3. Fibres tèxtils d’origen animal: llana, pèl i seda

Periquillo. Barret d’infant. Seda i plomes. Col·lecció Violant. Ansó (Pirineu Aragonès). MEB Corona. Plomes de tucà, èlitres d’escarabat i fibra vegetal. Col·lecció Amazònia equatoriana. MEB Mandil. Llana i seda. Col·lecció Salamanca. MEB

La llana, el pèl i la seda són fibres d’origen animal formades per proteïnes. Els seus components són lleugerament diferents: mentre que la llana i el pèl són una prolongació de l’epidermis dels mamífers i formen part del grup de materials queratinosos, la seda natural és una matèria secretada per una larva de cuc i està formada per una proteïna anomenada fibroïna. Una forma senzilla d’identificar les fibres animals de les vegetals consisteix a cremar

una petita mostra de fibra: l’olor de cabells cremats ens posarà sobre la pista que som davant d’una fibra proteínica. Aquestes fibres s’utilitzen de diferents maneres: els teixits, formats per fils entrellaçats, que formen ordit i trama, i els no teixits, fets amb acumulació de pèls o fibres de llana premsada, com, per exemple, el feltre. Les ornamentacions que acostumen a guarnir les peces d’indumentària tradicional, com metalls, granets de vidre, llustrins, brodats amb fils metàl·lics, etc., poden provocar un augment de pes que afavoreix les deformacions i els estrips. Els teixits fets amb seda i llana són molt problemàtics pel que fa a la seva conservació, ja que són molt sensibles a les condicions ambientals adverses, com la humitat excessiva, la llum i la contaminació gasosa.

Museus Documentació

5.1.4. Banya

Mareperla llavorada. Catalunya. MEB Talla d’ivori. Xina. MEB Cuerna para la merienda. Banya amb decoració incisa, cuir i suro. Col·lecció Salamanca. MEB Collar de dents de jaguar. Amazònia equatoriana. MEB Collaret d’ossos de serp. Amazònia equatoriana. MEB Davantal. Cotó i os humà. Ús ritual tàntric. Tibet. MEB Collaret. Conquilles, os, àgata i vidre. Nagaland (Índia). MEB

La banya és una matèria feta de proteïna fibrosa, la queratina. És més resistent que altres matèries queratinoses, a causa de la presència de minerals com el calci, el ferro, el magnesi, el sodi, el potassi i el fòsfor. Els objectes de banya són presents en les col·leccions etnològiques en forma de contenidors, ja sigui per a aliments, polvoreres, tinters, també objectes d’ús personal, com pintes, culleres, capsetes per a rapè, etc.

Etnologia Conservació preventiva

Aquests objectes són presents en les col·leccions no solament com a peces artístiques, com poden ser els ivoris llavorats, sinó també en forma d’estris i d’objectes d’ús ritual o d’ornamentació en societats caçadores i recol·lectores. Ossos de serp o d’ocell, dents de mona o de gos, incisius de felí, en són alguns exemples. L’ivori, que pot provenir tant de defenses d’elefants, com de morsa, juntament amb els ullals i les dents, és una altra matèria present en ornaments i talles. La dentina, juntament amb l’esmalt són substàncies molt resistents i amb una alta mineralització.

Són, en general, materials estables, si els evitem condicions extremes, tot i que s’han donat casos d’atac d’insectes com l’antrè i les arnes. 5.1.5. Os, ivori, dents i conquilles Tot i provenir d’éssers vius, es caracteritzen per la seva composició mineral (calci, fòsfor...); estan dotats, per tant, d’una major resistència.

Exvot. Cera i teixit. Catalunya, MEB Amulet. Mà de teixó i plata. Col·lecció Amades. Barcelona. MEB Agnus Dei. Relleu en cera. Catalunya. MEB. Sonall. Llavors i becs de tucà Poble shipibo (Equador). MEB

Les conquilles de mol·lusc són matèries formades per aquest animal, el qual segrega una substància composta bàsicament per carbonat càlcic (CaCo3), més una petita proporció de proteïna, anomenada conquiolina.

anomenades èlitres, de color tornassolat, de gran delicadesa, però molt resistents, i també collarets fets amb becs d’aus.

Tenen una gran resistència, però són atacables pels gasos contaminants de l’atmosfera, com l’SO2.

Són materials d’origen cel·lulòsic, que tenen totes les característiques d’higroscopicitat i feblesa davant les condicions adverses. Els trobem en forma natural, com la fusta, la cistelleria, les llavors o les escorces, o també modificats mitjançant processos artesans o industrials, com el paper i els teixits.

5.1.6. Cera Cinturó. Os, teixit i èlitres. Poble Yumbo. Río Bobonaza (Equador). MEB

És una substància complexa i insoluble en l’aigua, que prové, pel que fa als objectes etnològics, dels ruscos de les abelles. La cera és present en les nostres col·leccions, bàsicament en objectes de religiositat popular, com ciris, exvots i també com a part integrant d’objectes agrícoles, en l’interior dels ruscos. És una matèria molt estable, tot i la seva fragilitat, quant a deformacions i erosions. 5.1.7. Altres materials

5.2. Materials orgànics de procedència vegetal

Són atacables per fongs, bacteris i insectes, a més dels danys que els ocasiona la contaminació ambiental. 5.2.1. Fusta La fusta, composta de cel·lulosa i lignina, serà més resistent a la biodeterioració quan més gran sigui la seva densitat i duresa. En les col·leccions d’etnologia hi ha una gran varietat de fustes, des de les considerades toves, com el pi, fins a les més dures, com el boix o el banús.

Entre la gran diversitat d’objectes que hem de conservar dins de les col·leccions d’etnologia, hi trobem mans de teixó, pells de serp o altres restes d’animals, que formen part de les col·leccions relacionades amb tradicions ancestrals lligades a la protecció contra els mals esperits, com, per exemple, els amulets.

Estris, eines agrícoles, objectes domèstics, mobiliari, objectes de religiositat, treballs dels pastors, etc. són les tipologies més habituals. Els volums varien des de petites joguines en miniatura, fins a calaixeres, armaris o grans tòtems.

En les col·leccions de pobles indígenes americans, hi trobem ornaments personals fabricats amb ales d’escarabats

La fusta és molt sensible als canvis bruscos d’humitat relativa i temperatura, atesa la seva estructura cel·lular, amb una gran

Museus Documentació

Màscara de tres cares. Fusta policromada i ràfia. Gabon. MEB

capacitat d’absorbir l’aigua present en l’ambient. Alhora, quan la humitat ambiental baixa, es resseca.

Tajo. Tamboret de fusta, reparat amb grapes de ferro forjat. Vitigudino (Salamanca). MEB

Les contraccions i dilatacions que ocasiona aquest fenomen en els objectes de fusta provoquen esquerdes i clivelles en l’estructura, i canvis de volum en els diferents materials que conviuen en un mateix objecte: despreniments de les capes superficials dels objectes com, per exemple, policromies, incrustacions, acabats, etc.

Trampa per a rates. Fusta. Salamanca. MEB Pintura sobre escorça d’eucaliptus, amb pigments naturals. Ús ritual. Terra d’Arnheim. Col·lecció Austràlia. MEB Construcció en suro, per a pessebre. Barcelona. MEB

La biodeterioració de la fusta està també estretament lligada a la humitat ambiental. Com més humitat, més creixement de fongs i insectes. 5.2.2. Escorça i suro El suro, teixit vegetal que recobreix la zona perifèrica del tronc de l’alzina surera, o les escorces de diferents arbres, com, per exemple, l’eucaliptus o el bedoll, són materials estables, però fràgils quant a la seva manipulació.

Identificació de fibres

5.2.3. Fibres vegetals Les fibres vegetals les podem trobar manipulades, com és el cas de la cistelleria, i també sense manipular, ja sigui en peces per a indumentària com poden ser capes de palla de pastors o faldellins, màscares i ornaments usats pels pobles caçadors recol·lectors. En les col·leccions d’etnologia, la cistelleria ocupa un lloc destacat, essent com són els cistells un producte d’ús quotidià, ja sigui en la vida domèstica o en el treball agrícola. És el resultat de la manipulació de fibres vegetals, ja siguin nuades, trenades, cosides o teixides, per tal de confeccionar recipients utilitzats en diverses activitats humanes: oficis (caragoleres, nanses de pesca, etc.), vida domèstica (cistells, coves i paneres) o objectes utilitzats en les tradicions religioses, com poden ser les palmes i els palmons.

Les col·leccions de suro estan representades per les construccions de pessebre, però també hi ha diversos objectes, com carmanyoles, seients, ruscos, arts de pesca, etc. Les pintures australianes sobre escorça d’eucaliptus formen part d’aquest grup, així com els recipients per menjar i beure fets d’escorces diverses, usats pels aborígens australians o els pastors pirinencs.

Escriño. Palla de sègol. La Peraleja (Cuenca). MEB Morronell de vímet, per anar a pescar al riu. Granollers. Col·lecció Violant. MEB Retallable. Full imprès en paper de pasta mecànica. Estamperia Econòmica Paluzie. Barcelona. MEB Màscara de Krishna. Cartó pedra. Procedeix de Puri (Índia). MEB Guardapits. Cotó i botons de vidre. Manacor. Col·lecció Colomines. MEB

En les col·leccions de cistelleria trobem una gran varietat de materials, pel que fa a flexibilitat o duresa: des de fibres molt flexibles, com les fulles de palma, boga o ràfia; les plantes herbàcies, com l’espart, el cànem o el jonc; diferents tipus de palles (de sègol, de blat, d’arròs o de mill); els vims, considerats tiges llenyoses toves, com el baladre o la sarga, fins a tiges llenyoses més dures, com les branques d’arbre (l’avellaner o el castanyer). També hi podem trobar diferents tipus de canyes, com el bambú, la canya o el rotang.

Les tiges llenyoses són molt atacables pels insectes xilòfags. També els emmagatzematges inadequats poden produir deformacions i fractures. 5.2.4. Paper i pastes de paper El paper està fet de pasta de cel·lulosa procedent de fibres vegetals de diferents tipus. Els papers elaborats amb draps de cotó o de lli són de molt bona qualitat, mentre que els que estan fets de pasta mecànica es degraden amb més rapidesa, a causa de la seva composició, bàsicament lignina. Els processos químics a què estan sotmesos: blanqueig (amb clor), aprestos (amb alum de roca) o les tintes ferrogàl·liques, són també els causants de deterioraments. Podem trobar diferents classes de paper i derivats en les col·leccions d’etnologia: • Paper mecànic, fet amb un alt component de lignina i, per tant, fàcilment degradable. La documentació relacionada amb tallers, oficis o altres activitats comercials com impresos, així com els dibuixos o croquis, fruit del treball de camp acostumen a estar fets amb aquest paper. • Cartons, que són fulls de paper units per una pressió forta, també hi són presents, en forma de capses o contenidors de diferents materials, provinents de merceries o comerços, així com naips, capses de jocs de taula i de joguines. • Cartó emmotllat, paper maixé o cartó pedra. Són objectes fets amb components de paper barrejat amb cola

Museus Documentació

Granota. Vestit de treball de cotó. Usat també per les milicianes en els anys de la Guerra Civil espanyola. Anys 30. Catalunya. MEB Marimba. Carabasses, fusta i cordes. Chichicastenango (Guatemala). MEB Xiulet. Pinyol de cirera. Ús infantil i també com a reclam de caça, al Pallars. Col·lecció Violant. MEB

o escaiola. Alguns exemples són les màscares, capgrossos o altres elements festius o de carnaval. • Papers fabricats en els seus països d’origen de forma artesana com, per exemple, el paper d’amate mexicà, que s’obté aixafant l’escorça interna de l’arbre jonote, i el paper japonès, d’extraordinària qualitat, utilitzat en els gravats xil·logràfics.

Etnologia Conservació preventiva

resistent, prové del fruit de les plantes del gènere Gossypium. El component principal d’ambdós és la cel·lulosa. El cotó i el lli són fibres amb una gran capacitat d’absorbir humitat, d’aquí el seu ús en indumentària d’estiu o peces de roba interior. També cal esmentar els teixits de cànem, utilitzats en l’àmbit agrícola, com són els sacs o les peces per a les cavalleries.

També les capes superficials de papers o cartrons seran aspectes a tenir en compte per a la seva conservació: les tintes i les tècniques utilitzades, les impressions, com les cromolitografies o els gravats, o altres tècniques més artesanes, com les aquarel·les, pastels, tintes o llapis de grafit.

Un dels problemes habituals a l’hora de conservar aquests materials és la seva estructura. Peces de grans dimensions, com, per exemple, vànoves, mantes o llençols—algunes de les quals amb aplicacions de brodats o randes—són difícils d’emmagatzemar en condicions adequades.

Des del punt de vista ambiental, la contaminació gasosa, en particular l’ozó (O3) i l’anhídrid sulfurós (SO2), afavoreixen el debilitament de la cel·lulosa, accelerat per la lignina i l’alum de roca. També els raigs ultraviolats de la llum natural decoloren la superfície del paper.

5.2.6. Llavors, pinyols, carabasses i closques

5.2.5. Teixits: cotó, lli i cànem Els teixits de cotó i lli estan molt presents en les col·leccions etnològiques, en els conjunts d’indumentària, d’aixovar domèstic i de complements, com bosses, barrets o sabates. El lli és una fibra forta i resistent, que prové de la tija de la planta Linum usitatissimum, mentre que el cotó, no tan

Són objectes de composició lignocel·lulòsica, és a dir, els seus components químics són la lignina i la cel·lulosa. En les col·leccions d’etnologia podem trobar pinyols de fruits, com, per exemple, de cirera, utilitzats com a reclam de caça d’ocells, o closques de fruits secs, com les nous, en forma de joguines, que s’utilitzaven en zones rurals. Les llavors també estan presents en ornaments fabricats per les comunitats indígenes de l’Amazònia, barrejades amb becs i ossos d’animals, com, per exemple, collars, braçalets i cinturons, i peces que s’utilitzen en els jocs de tauler africans, com el mancala. Les carabasses, en concret la seva escorça, s’utilitzen com a recipients per a líquids

hàbits, però per la seva naturalesa els aliments requereixen un control regular del seu estat de conservació, així com un tractament per evitar una infestació. 5.3. Restes humanes En les col·leccions d’etnologia, sovint podem trobar manifestacions culturals relacionades amb els sistemes de creences de grups humans, relacionats amb el culte als avantpassats. Es tracta de mòmies, cranis o caps reduïts, ossos, cabells, pell, etc. Aquest tipus de recol·lecció, difícilment imaginable avui dia, es va dur a terme en moments de poc o nul respecte pels pobles d’on provenien, amb unes clares connotacions etnocentristes. Fruits secs i aliments boscans utilitzats per a la vitrina «El menjar de la Fam». Exposició «Fam i Guerra a Catalunya. Estratègies de supervivència. 1936-1959». MEB 2009 Alfeñique. Sucre i paper alumini. Mèxic. MEB Crani humà decorat. Terra d’Arnheim (Austràlia). MEB Tzantza. Poble jíbaro. Amazònia Equatoriana. MEB

i instruments musicals, com maraques i xilòfons. Són, en general, matèries de gran duresa i resistència, tot i que poden ser atacades per fongs en zones d’humitat elevada i poca ventilació. 5.2.7. Comestibles Els comestibles estan presents com a mostra de menges tradicionals i populars. Un exemple en són els dolços lligats a celebracions religioses, com les galetes del Diumenge de Rams, o els alfeñiques mexicans del Día de Muertos. També es conserven paquets procedents de fàbriques d’aliments. En general, són productes susceptibles de biodeterioració natural. Sovint entren en el museu no necessàriament com a objecte museable, sinó per il·lustrar algun aspecte expositiu que permet explicar una cultura o uns

La presència de restes humanes en els museus pot ser motiu de polèmica, des del punt de vista ètic, pel que fa a la seva exhibició, ja que es tracta de materials sagrats, i poden donar peu a reclamacions de les societats d’on provenen. Quant a la seva conservació, reben el mateix tractament que els materials orgànics similars. Cal, doncs, ser molt respectuosos pel que fa a la seva presentació i tractament, tal i com recomana el codi deontològic de l’ICOM (International Council of Museums), en els seus apartats 2.5, 3.7 i 4.3, referents a tractament i exhibició de materials culturals delicats i sagrats.

Museus Documentació

6. Materials inorgànics

Els objectes pertanyents al grup d’inorgànics són els més resistents a les agressions ambientals, com molt bé queda demostrat en les col·leccions arqueològiques, les quals conserven els artefactes de més antiguitat: puntes de sílex, pedra o ceràmica i objectes metàl·lics com, per exemple, armes, braçalets, joies, etc. Els grans grups de materials inorgànics són els petris, els derivats dels silicats, com són la ceràmica i el vidre, i els metàl·lics, ja siguin sols o amb diferents aliatges.

A dalt. Motlle de tres valves, per fondre miniatures de plom. Pedra calcària. Col·lecció Ortelli. Barcelona. MEB Molí de mà per moldre gra. Barcelona. MEB Capelleta. Pedra. Axum (Etiòpia). MEB

La majoria d’aquests materials s’han de sotmetre a uns processos de complexitat variable per tal donar-los resistència i així convertir-los en utilitzables. En aquests processos (els aliatges dels metalls, el vidre i la ceràmica) sempre hi intervé l’energia calorífica, a més de l’aigua, en el cas de la ceràmica.

Etnologia Conservació preventiva

Els factors de deteriorament dels materials inorgànics són, per ordre d’importància: • La humitat, que en els materials d’aquest grup afecta principalment els metalls. • La contaminació ambiental externa, en forma de gasos contaminants a les zones urbanes i de clorurs en les zones costeres. • La contaminació ambiental interna, en forma de vapors provocats per materials utilitzats per a exposició o emmagatzematge. 6.1 Materials petris Els materials petris poden ser de dos tipus: naturals o artificials, és a dir, transformats industrialment. Als primers pertanyen els granits, les pissarres, els alabastres, els marbres i altres roques, com són les pedres precioses o semiprecioses. Als segons, els guixos, els estucs, els formigons i els ciments. Tenen una gran resistència i estabilitat quan gaudeixen de la protecció dels espais interiors. El problema es presenta quan es troben a la intempèrie, on l’alteració més greu és la meteorització. Es tracta d’un procés mecànic o químic que descompon la roca i que és provocat per un conjunt de factors: els agents atmosfèrics (vent, pluja o glaçades), els biològics (vegetació, líquens i fongs) i la contaminació gasosa de les grans ciutats, en particular l’anhídrid sulfurós (SO2), principal causant dels danys en marbres i pedres calcàries, que són atacats pels compostos de sofre de la pluja àcida. 21

La manipulació d’alguns objectes pot resultar problemàtica, atès el seu pes. En les col·leccions etnològiques es conserven objectes de pedra per moldre aliments, estris d’oficis, com, per exemple, pedres d’esmolar, motlles d’esquist o guix, així com objectes de religiositat fets amb estuc. 6.2. Materials silícics Els materials silícics, formats per minerals compostos de silicats, es divideixen en dos grans grups: la ceràmica i el vidre. 6.2.1. Ceràmica Un material de gran presència en les col·leccions etnològiques, amb un ampli ventall de tipologies i qualitats, segons els diferents tipus d’argila utilitzada en la seva fabricació: la terrissa, que és com es denomina la ceràmica popular, i la pisa i la porcellana, més refinades. Figura de pessebre: dues dones fent tortillas de blat de moro. Terracota policromada Rabinal (Guatemala). MEB Doll de 12 litres per transportar aigua. Terrissa vidrada. Figueres. Col·lecció Violant. MEB

Són habituals els atuells de diferents usos, la majoria relacionats amb la vida quotidiana de les societats preindustrials i rurals. Recipients d’una gran diversitat de dimensions, per menjar i beure, per emmagatzemar i conservar aliments, abeuradors per a animals, etc. També formen part d’aquest grup les figures de terra cuita, amb o sense policromia

com, per exemple, les figures de pessebre i altres imatges de devoció o instruments sonors com són els siurells i les ocarines. En general, són força resistents, però poden patir deterioracions endògenes provocades per cuites deficients (cristal·litzacions, sals, etc.) i fragilitat en peces no cuites al forn. Les manipulacions o emmagatzematges inadequats són una font important de danys en aquests objectes: trencadisses o taques en peces de fang clar no vidrat o sense policromar. En les peces de terracota policromades, la pols, acompanyada d’un ambient humit, pot provocar la incrustació de la brutícia, amb la consegüent formació de taques molt difícils d’eliminar. 6.2.2. Vidre El vidre està compost d’una barreja d’elements: la sorra, que aporta la sílice; els elements fundents, com són el sodi i el potassi, que redueixen la temperatura de fusió de la sílice, i els estabilitzadors, l’òxid de calci i l’òxid de manganès, la funció dels quals és neutralitzar la solubilitat dels elements fundents. El vidre és un material de gran resistència, tot i que pot patir alteracions en humitats elevades, a causa d’una excessiva quantitat de fundents o estabilitzadors. Les

Museus Documentació

alteracions més habituals són pèrdues de transparència i aparició d’escames i esquerdes.

com, per exemple, medalles o fermalls. També és present, com a revestiment, en atuells domèstics de ferro esmaltat.

La seva fragilitat es manifesta davant de manipulacions inadequades.

6.3. Metalls i aliatges

El potassi, molt higroscòpic, és un dels causants de l’alteració anomenada «vidres que ploren». El vidre està representat en les col·leccions d’etnologia per peces fetes artesanament, com el vidre bufat; generalment, es tracta d’objectes de vida quotidiana com, per exemple, diversos atuells per a la llar (porrons, gots, setrilleres, ampolles, garrafes, etc.) Porró de 8 litres. Vidre, vímet i corda. Olot. MEB Càntir de bateig. Vidre. Col·lecció Amades. Barcelona. MEB Llautó, alumini, llauna i aram: diversitat de metalls

Etnologia Conservació preventiva

L’esmalt vitri, resultat d’un procés que consisteix a fondre pols de vidre sobre un suport, generalment de metall, mitjançant la calor, el trobem en joies i altres ornaments

Els metalls rarament es troben a la natura en estat pur, si exceptuem l’or, la plata, el coure i el ferro meteòric. La majoria es presenten sota la forma de mineral, en una combinació metàl·lica en estat d’òxid, de carbonat, de sulfur, etc. Cal fer processos metal·lúrgics previs per tal d’obtenir el metall pur. Posteriorment, s’haurà de dur a terme un altre procés (l’aliatge de dos o més metalls) per donar-los duresa i resistència. En general, els factors de deterioració dels objectes de metall són: • Corrosió electroquímica: provocada per una humitat relativa ambiental superior al 60%. • L’atac de gasos contaminants de les grans ciutats com, per exemple, SO2, el qual, en combinació amb l’aigua, actua com un àcid, dissolent el metall. • Els clorurs continguts en les partícules en forma d’aerosols de l’aigua del mar a les zones costeres i que es transformen en àcid clorhídric. • Corrosió galvànica: es produeix quan dos metalls o aliatges estan en contacte. El metall menys noble (ànode) o el més actiu experimentarà corrosió, mentre que el metall més noble o inert (càtode) quedarà protegit.

Arrambador d’olles, per a la llar de foc. Ferro forjat. Conca. MEB Fogó de petroli. Ferro esmaltat i llautó. Barcelona. MEB Alambí. Aram. San Martín del Castañar (Salamanca). MEB Gerra per a l’aigua. Llautó. Aoiz (Navarra). MEB

En etnologia, la presència d’objectes de metall i els diferents aliatges que se’n poden obtenir és gran i molt variada. Des de materials agrícoles i d’oficis, amb tota la gamma d’eines de tall, com dalles, aixades, etc., recipients de vida quotidiana d’aram, alumini, llauna... fins a altres tipologies més delicades, com joies o peces de religiositat popular: rosaris, medalles, etc.

Una excepció és l’acer inoxidable. Es tracta de ferro amb un aliatge determinat (crom, níquel, titani, etc.) exposat a un ambient que crea una capa d’òxid estable, adherent, impermeable, transparent i autoregenerable.

6.3.1. Materials fèrrics

6.3.2. Coure i aliatges

És un dels més importants, amb les diferents denominacions segons les tècniques de processament: llauna, filferro, ferro colat, forja, etc. El ferro és utilitzable mitjançant l’aliatge amb carboni. Segons la quantitat de carboni, s’obtindran diferents tipus de material: el ferro forjat, amb baix contingut de carboni; els acers al carboni, amb una proporció més alta, i el ferro de fosa, amb un contingut superior al 2% de carboni.

El coure, també denominat aram quan està manipulat en forma de xapa, làmina o fil, és un metall tou, usat per a la fabricació de calderes i altres recipients d’ús domèstic.

Eines agrícoles de ferro forjat, recipients de ferro colat, caixes de llauna, gàbies de filferro, estris per a la llar de foc com, per exemple, clemàstecs, arrambadors, eines de tall, atuells de ferro esmaltat, etc. són freqüents en l’àmbit de l’etnologia. Tot i gaudir d’una gran resistència i duresa, el ferro és molt fràgil, segons quines siguin les condicions ambientals en què es troba. Les alteracions

dels objectes de ferro es donen bàsicament en les atmosferes humides, en forma de crosta o pàtina: el rovell.

El coure és molt utilitzat en aliatges amb altres metalls. Els més habituals són el bronze (coure amb estany) i el llautó (coure amb zinc). L’alpaca, aliatge de llautó amb níquel, forma part d’aquest grup. És un metall usat en coberteria. Els materials compostos de coure són atacats per la humitat ambiental elevada i també pels clorurs procedents del mar. 6.3.3. Plom És un metall blanc i tou, força resistent a la corrosió, si el comparem amb altres metalls, com el ferro o el coure. Els objectes de plom tenen una fina pel·lícula d’òxid estable que els protegeix. Amb tot, és un metall fràgil davant els àcids húmics i fòrmics que poden desprendre diverses fustes i conglomerats, principalment la fusta de roure.

Museus Documentació

Les col·leccions de miniatures de plom com, per exemple, els soldadets i altres joguines, són habituals en les col·leccions d’etnologia. Són peces fetes amb plom de rebuig i treballades amb la tècnica de la fosa, amb aliatges d’antimoni i estany. La policromia és susceptible de desprendre’s a causa de la carbonatació que pateixen amb l’atac dels vapors de fustes o conglomerats. 6.3.4. Or i plata Són els metalls nobles i els més resistents. L’or és inatacable. Tant l’or com la plata són metalls tous i, consegüentment, han de formar aliatge amb altres metalls. Or, plata i coure acostuma a ser un aliatge usual, en diferents proporcions.

Miniatura de plom. Col·lecció Ortelli. Barcelona. MEB Dijero. Ornaments protectors. Formen part del traje de vistas. Plata. La Alberca (Salamanca). MEB

La plata és atacada en la seva superfície pels clorurs i pels gasos contaminants, amb compostos de sofre de l’atmosfera, la qual cosa provoca l’ennegriment de la superfície, en forma de sulfur de plata. (SAg). Existeix un aliatge d’or i coure anomenat tumbaga, molt trencadís, habitual en peces metàl·liques precolombines, i que es presenta en forma laminada.

Etnologia Conservació preventiva

6.3.5. Altres metalls L’alumini és un metall molt utilitzat en els atuells domèstics. Es tracta d’un material lleuger i molt resistent a la corrosió, ja que es forma en la seva superfície una capa protectora, l’òxid d’alumini (Al2O3). El zinc el trobem en forma de revestiment d’alguns recipients de ferro, per tal de protegir-lo de la corrosió. És sensible als àcids húmics de fustes i conglomerats. El zamak, aliatge a base de zinc i petits percentatges d’alumini i coure, és un metall utilitzat en bijuteria, medalles o insígnies. El peltre, un aliatge a base d’estany amb petites i variables addicions de plom, el trobem en recipients domèstics i en mesures de líquids com la llet o el vi. L’estany també s’utilitza com a revestiment de recipients d’aram destinats a la cocció d’aliments, amb la funció d’aïllar els productes tòxics del coure. És usat també com a ornamentació, encastat en alguns objectes de fusta.

Garrot de lligar garbes. Fusta amb aplicacions d’estany. Taüll (Alta Ribagorça). MEB Pitxell. Peltre. Taüll (Alta Ribagorça). MEB

7. Materials sintètics

Tot i que els materials sintètics, com és el cas dels plàstics, s’obtenen a partir de productes orgànics, la seva resposta davant les agressions ambientals és tan oposada als materials orgànics tradicionals, que hem preferit fer un apartat amb aquesta tipologia d’objectes. Des de fa una cinquantena d’anys, un seguit de materials utilitzats en la vida quotidiana s’han vist desplaçats per una nova generació de productes, fets amb materials que són fruit dels avenços de la indústria química, a partir de la necessitat de substituir matèries naturals, ja sigui per motius econòmics o per comoditat. El fang, el ferro, les fibres vegetals, el vidre, el cuir, etc., matèries tradicionals usades des de fa segles per a la fabricació de recipients, embalatges, elements de la construcció, etc., s’han substituït per un material que, de forma genèrica, s’anomena plàstic. El terme prové de la plasticitat que ofereix i de la capacitat d’adoptar totes les formes possibles. Són materials obtinguts per processos industrials, ja sigui a partir de substàncies d’origen natural, com de productes derivats del petroli. El mateix passa en el camp dels teixits. El cotó, el lli o la seda conviuen ara amb teixits sintètics o artificials derivats del petroli com, per exemple, el polièster, el niló o la Lycra®. Són materials que tenen uns avantatges enormes en front dels productes tradicionals: baix cost de producció, poc pes, impermeabilitat, gran capacitat aïllant (excepte de la calor, ja que no resisteixen altes temperatures) i amb molta resistència a la corrosió i a la biodeterioració. Però, la resistència dels plàstics és precisament el seu gran inconvenient: la seva eliminació és la causa de greus problemes mediambientals en el mon actual. Els sintètics, en funció de la seva procedència, es poden dividir en dos grups: els provinents de substàncies d’origen natural i els obtinguts per síntesi del petroli.

les boles de billar de marfil. El cel·luloide s’obté a partir de la cel·lulosa i, a més del seu ús en la indústria fotogràfica i cinematogràfica, en forma de rotlle de pel·lícula, s’utilitzà per fer joguines, muntures d’ulleres, objectes per a la llar, com mànecs de coberteria, etc. És un material fotosensible, molt fràgil i extremament inflamable. El cautxú és un material insoluble i molt elàstic que s’obté d’un líquid viscós anomenat làtex, una substància que s’extreu de determinades espècies vegetals, de les quals la més important és la siringa (Hevea brasiliensis). Un dels derivats del cautxú és l’ebonita, que imita el banús i es pot confondre amb plàstic. Amb aquest material, per tal que sigui més resistent i elàstic, es fa un procés, anomenat «vulcanització», que consisteix a escalfar-lo i afegir-hi sofre. Precisament, l’addició d’aquest darrer element fa que els objectes de cautxú siguin susceptibles d’emetre vapors d’aquest element, perjudicials per a alguns materials orgànics. El raió és una fibra derivada de la cel·lulosa, creada com a substitut de la seda natural. 7.2. Sintètics derivats del petroli El primer plàstic totalment sintètic apareix a principis del segle XX: la baquelita. Pertany al grup dels plàstics termoestables, ja que un cop conformats, no es poden tornar a fondre. És un material rígid, molt utilitzat durant el segle XX per a mànecs de coberts i per a la fabricació de diferents atuells. És un molt bon aïllant de la calor. La majoria de plàstics utilitzats en l’actualitat, en l’àmbit domèstic i de lleure, són productes derivats del petroli, una barreja d’hidrocarburs. Es deterioren davant dels raigs ultraviolats, que trenquen les cadenes dels polímers, fragilitzant l’estructura i provocant una decoloració. En citarem alguns dels més habituals:

7.1. Sintètics d’origen natural El primer material entès com a sintètic fou el cel·luloide, que s’inventà als EUA a principis del segle XX, com a substitutiu de

El policlorur de vinil (PVC) és un dels més populars, amb gran varietat d’aplicacions, ja que segons els tipus d’additius és flexible o rígid. Joguines i parament de la llar són

Museus Documentació

Ouera. Plàstic. Catalunya. MEB Bossa de gel, per al cap. Cautxú i baquelita. MEB

Etnologia Conservació preventiva

objectes que completen les col·leccions d’etnologia de vida quotidiana. Els films de PVC tenen tendència, amb el temps, a la migració de compostos plastificants.

El polietilè (PE) és usat també per a bosses, contenidors domèstics i embalatges de plàstics de protecció per a conservació de béns culturals.

El polièster o tereftalat de polietilè (PET) és molt conegut en el camp de la conservació preventiva, ja que és la matèria de què estan fets els films coneguts comercialment com a Mylar® i Melinex®. Es tracta d’un bon aïllant de la humitat, del CO2 i de l’oxigen, inert, resistent i de gran transparència. També és molt utilitzat per a envasos de begudes i altres productes alimentaris.

Els teixits sintètics estan fets de fibres o filaments obtinguts dels plàstics: el polièster, el niló, la Lycra®, etc. són també presents, sols o conformant teixits mixtos amb les fibres tradicionals, com el cotó i el lli. Es tracta de teixits molt resistents a la biodeterioració. No podem oblidar, en aquest apartat, un material sintètic recentment incorporat a la vida quotidiana: la silicona, que s'obté d'un element tan abundant en el nostre entorn com és el silici. Motlles i recipients per a aliments, fundes i objectes personals seran presents ben aviat en les col·leccions etnològiques d'àmbit domèstic. És un material amb un bon pronòstic de conservació: té bona resistència davant de les temperatures extremes, de la humitat, de la biodeterioració i de l'acció dels rajos ultraviolats.

8. Patrimoni immaterial

La preservació del patrimoni cultural engloba avui dia un amplíssim camp d’actuació. En l’etnologia, com a ciència que estudia les manifestacions culturals dels grups humans, el patrimoni immaterial és un àmbit transcendent, ja que configura els trets identitaris de les comunitats, a la vegada que enriqueix la diversitat cultural.

És important disposar de suports en els quals es poden enregistrar diferents activitats: la tasca d’un artesà en el seu taller, amb tot el registre de gestos, terminologia utilitzada, etc. També el relat d’unes vivències personals o una festa popular han de poder ser recollides i possibilitar la seva consulta.

La UNESCO defineix el patrimoni immaterial com el conjunt de «tradicions o expressions vives heretades dels nostres avantpassats i transmeses als nostres descendents, com són les tradicions orals, inclòs l’idioma com a vehicle del patrimoni cultural immaterial, arts de l’espectacle, usos socials, actes festius, coneixements i pràctiques a la natura i l’univers i sabers i tècniques vinculats a l’artesania tradicional».

Això ens fa entrar de ple en un altre tipus d’envelliment de materials: el dels suports on s’enregistra aquest patrimoni intangible. L’obsolescència d’aquests, a causa dels avenços tecnològics en el camp audiovisual, és un problema que es repeteix periòdicament. Avui dia és freqüent que la gent tingui filmacions en sistema Super8, diapositives o els més recents vídeos, sense que els pugui visionar per la dificultat d’aconseguir en el mercat l’aparell reproductor. A mesura que es vagin reemplaçant els procediments d’enregistrament i reproducció, caldrà traspassar aquest patrimoni als nous sistemes.

La preservació de la diversitat cultural per part d’organitzacions internacionals és un factor clau per aconseguir el respecte per les diferents formes d’expressió, en un món que tendeix a la uniformització cultural i que engoleix les pluralitats.

L’obsolescència dels suports: un repte per a la transmissió del patrimoni immaterial

Museus Documentació

9. La conservació preventiva. Definició i àrees d’incidència

La implantació de la conservació preventiva en qualsevol centre dedicat a la preservació de béns culturals implica una acció global en la qual ha de participar no solament la institució encarregada de la preservació del patrimoni, sinó també els governs dels quals depenen, que són els responsables de la protecció d’uns centres impulsors de les seves polítiques culturals i potenciadors de les tradicions socials, culturals i científiques, com són els museus. La conservació preventiva és un conjunt de mesures de gestió i tècniques encaminades a prevenir les causes del deteriorament de les col·leccions d’un museu. Per norma general, els museus d’etnologia tenen uns pressupostos força reduïts, si els comparem amb museus d’altres disciplines més mediàtiques, com, per exemple, els museus d’art. Aquesta és una realitat amb què s’ha de conviure i que obliga a optimitzar al màxim els recursos de què es disposa. L’ICCROM (Centre Internacional per a l’Estudi de la Preservació del Patrimoni), juntament amb altres institucions, va redactar l’any 2000, a la localitat de Vantaa (Finlàndia), un document conegut com la «Resolució de Vantaa 2000», els punts estratègics del qual marquen les pautes per fer de la conservació preventiva una realitat en museus, arxius i col·leccions.

Pressupost del Museu Etnològic de Barcelona, de l’any 2009

1. Lideratge dels governs en la preservació del patrimoni cultural, a través del desenvolupament d’estratègies i plans nacionals.

Etnologia Conservació preventiva

2. Implicació de les institucions encarregades de vetllar pel patrimoni, mitjançant els recursos econòmics i els recursos humans necessaris. La inclusió de la conservació preventiva en els capítols habituals de la despesa és fonamental per integrar-la en l’activitat regular del centre. 3. Formació del personal. La Resolució de Vantaa recomana directament als governs la creació d’unes condicions per accedir a la formació en matèria de conservació preventiva. 4. Implicació del públic, que és el destinatari final de tots els esforços, en la mesura de conscienciar-lo de la necessitat de protegir el patrimoni cultural. • Recursos econòmics. La distribució d’aquests recursos dins del propi centre sovint comporta divergències entre departaments, ja que tothom vol el millor per a la seva àrea. El departament de col·leccions, que és tradicionalment l’encarregat de vetllar per la bona conservació dels fons, ha d’aconseguir sensibilitzar els encarregats de la distribució pressupostària per assolir la seva missió. L’actual línia conceptual dels museus d’etnologia, amb una política de portes obertes a la societat que els envolta, es materialitza en una gran quantitat d’activitats externes. Això fa encara més complicat aconseguir la dotació econòmica en tasques internes, com són les relacionades amb la conservació preventiva. La difusió, les activitats i l’exposició guanyen sovint la partida. Cal «impregnar» els altres departaments del compromís en la preservació dels fons, per repartir, no solament la responsabilitat, sinó també l’eficàcia.

264.021 Despeses fixes

20.000 Administració

49.500 Col·leccions

69.000 Activitats Difusió Comunicació

65.000 Exposicions

9.000 Cooperació internacional

És molt important destacar que les despeses fixes com són la neteja i la vigilància són la base sobre la qual descansen la resta d’accions en conservació preventiva: la seguretat, l’endreça i la netedat com a suport imprescindible per a una bona praxi.

A tall d’exemple, en el gràfic del pressupost del Museu Etnològic de Barcelona, de l’any 2009, es pot observar que la partida més important és la que s’anomena «despeses fixes», és a dir, les ineludibles per a la seguretat, conservació bàsica i bon funcionament del centre. La distribució del pressupost dependrà de les circumstàncies de cada centre. Variarà en funció del nombre de personal—si és fix o de contractació temporal—, si té les reserves dins del centre o en un espai separat, etc. • Recursos humans. Són molts els museus que no disposen de personal fix dedicat a tasques de conservaciórestauració. S’ha de preveure una partida pressupostària per fer la feina de manteniment, tant de les reserves com dels espais expositius. En cas que hi hagi personal, acostuma a ser una única persona. En el millor dels casos, un especialista en conservació–restauració, ajudat d’un auxiliar, que, si bé assumiran les tasques de manteniment quotidià, no podran dur a terme algunes de les tasques de condicionament d’objectes, ni restauracions d’envergadura o tractaments de materials específics. La figura de l’auxiliar de restauració, dedicat pacientment i amb regularitat a l’elaboració de proteccions i suports «personalitzats» per a peces o col·leccions concretes (folrament de penjadors per a roba, fundes de cotó, capses, carpetes de pH neutre, etc.), és cada vegada més escassa en els museus. En la seva absència, aquest material s’haurà d’encarregar a empreses externes, a un preu més elevat, en detriment del pressupost de conservació. La unitat bàsica, dins d’un departament de col·leccions etnològiques, dedicada exclusivament a la conservació preventiva, ampliable, evidentment, en funció de l’envergadura dels fons, hauria de ser la següent:

1 tècnic/a especialista en conservació– restauració, amb les tasques següents: • Planificació i gestió, en col·laboració amb el responsable de les col·leccions, de la dotació pressupostària per a conservació preventiva. • Elaboració i revisió anual del protocol de conservació preventiva, consensuat amb la resta de departaments del centre. • Supervisió dels sistemes expositius, del manteniment i del condicionament de les col·leccions. • Supervisió de tots els treballs que comprometin els espais de reserva i d’exposició: neteja general, obres, muntatge d’exposicions, etc. • Tria de materials de conservació per a exposició i emmagatzematge. • Tasques de conservació curativa i restauracions 2 auxiliars de conservació–restauració amb les tasques següents: • Inspecció i control de les reserves i els objectes exposats. • Manteniment i condicionament de les col·leccions: elaboració de suports. • Control dels aparells de mesurament i recollida de gràfiques. • Control regular d’objectes o col·leccions de risc. • Tasques de conservació curativa. • Formació del personal i accés a la informació sobre conservació preventiva L’exigència per part de les administracions responsables de la tutela dels béns culturals en la formació dels professionals és més aviat escassa, per no dir nul·la. A falta d’aquest requisit, l’esforç personal per assistir a cursos de formació, congressos i fires comercials ha de ser constant, tot i que, amb els habituals mitjans precaris, sovint aquest

Museus Documentació

reciclatge comporta un sobreesforç, ja sigui per motius pressupostaris o de compaginació amb el temps de treball. És molt recomanable la relació interprofessional entre museus, per conèixer com s’organitzen els col·legues en les mateixes tasques que fem en el nostre entorn laboral. Compartir experiències i el coneixement és la millor manera d’afrontar els reptes que se’ns presenten. En matèria de conservació preventiva és imprescindible estar al dia dels avenços tecnològics, tant pel que fa a l’aparició de nous productes i materials per a la conservació i el condicionament de col·leccions, com dels nous aparells de mesura i control de les condicions ambientals.

Etnologia Conservació preventiva

Donem aquí unes normes que possibilitaran la bona entesa entre els diferents àmbits del centre: • Reunions sectorials i generals periòdiques. • Protocol de conservació-restauració consensuat i revisat periòdicament. • Planificació consensuada dels treballs quotidians o puntuals: personal de neteja, fusters, paletes, pintors, electricistes, etc. • Planificació d’activitats amb el departament de pedagogia relacionades amb la conservació del patrimoni.

• Implicació de tot l’equip del museu El concepte de museu ha canviat substancialment en els últims anys. Els fons objectuals ja no són el nucli al voltant del qual gira tot l’interès. Els esforços d’apropament a la societat que l’envolta, i també els interessos de rendibilitat, han desplaçat, o millor dit, han pres el protagonisme a les tradicionals funcions museístiques. Però no s’ha d’oblidar que una institució cultural l’anomenem «museu» perquè té unes col·leccions. El dilema conservació versus exhibició és, amb aquest panorama, més viu que mai. A banda de les deterioracions causades per l’ambient (llum, humitat relativa, temperatura o contaminació) el públic és també un element contaminant, ja que provoca un augment de temperatura, d’humitat relativa i de concentració de CO2, sense oblidar els possibles danys en els objectes situats fora de les vitrines, o en escenografies, provocats per les aglomeracions. Davant d’aquest canvi d’orientació és més necessària que mai, la interrelació entre tots els departaments, per tal de sumar esforços encaminats a aconseguir una bona conservació i alhora una bona difusió.

10. Causes de la degradació de la matèria

Anteriorment, hem repassat els materials més habituals en les col·leccions d’etnologia i les seves particulars febleses, ja sigui per les pròpies característiques o bé pels diferents factors externs. Ara pot ser útil de fer una breu sinopsi dels factors de més incidència en la degradació dels objectes. • LA PRÒPIA MATÈRIA. Les característiques intrínseques d’alguns materials (plomes, cistells, escorces, cel·luloide, cautxú, etc., tenen, per exemple, una gran fragilitat) els confereixen una naturalesa efímera, que en dificulta la conservació. • LA HUMITAT. És una de les causes determinants del deteriorament dels objectes. • En tots els materials orgànics afavoreix l’aparició de biodeterioració, en forma d'insectes, fongs o bacteris, que provocarà la degradació de l’objecte. • Pel que fa als materials inorgànics, causa principalment la corrosió dels objectes metàl·lics, i en els materials silícics és la responsable de l’aparició de sals i fongs.

Materials delicats: les plomes. Corrosió del metall.

• LES VARIACIONS SOBTADES D’HUMITAT RELATIVA I TEMPERATURA. Els objectes de naturalesa orgànica creen un equilibri higroscòpic amb el seu entorn, estabilitzant-se. Les oscil·lacions sobtades dels valors d’humitat relativa i temperatura provoquen dilatacions i

contraccions en la matèria, i ocasionen clivelles o despreniments de capes superficials. • LA TEMPERATURA. Tot i no ser determinant en la degradació dels objectes, accelera considerablement tots els processos, ja sigui la biodeterioració en els materials orgànics, la corrosió en els metalls o l’oxidació dels materials cel·lulòsics. • LA CONTAMINACIÓ • EXTERNA • Gasos procedents dels ambients urbans o industrials. • Pols producte de la combustió i de partícules del terra. És abrasiva, higroscòpica i desenvolupa bacteris. • Clorurs procedents de les zones de costa. • INTERNA • Materials inadequats utilitzats per a exposicions, vitrines, productes, revestiments, conglomerats, etc. • Pols inorgànica (ciment, partícules metàl·liques, etc.) o orgànica (teixits o cèl·lules de la pell). • Gasos provocats pel CO2 del públic.

Museus Documentació

• LA LLUM, natural (la més nociva) o artificial, responsable de la degradació de les capes superficials dels objectes orgànics, ja siguin policromies, colorants dels teixits o oxidació del paper. • LES ACCIONS HUMANES. Dins d’aquest apartat hauríem de destacar també les «no-accions», per exemple la desídia o l’abandó del patrimoni. Manca de protecció, de vigilància o de neteja són els principals causants de la degradació dels objectes. Però també n’hi ha d’altres: • Manipulacions inadequades que provoquen trencadisses, o taques de greix de les mans.

Etnologia Conservació preventiva

• Emmagatzematges sense protecció, que no eviten l’acumulació de la pols sobre els objectes. • Amuntegaments que afavoreixen deformacions, plecs, rascades, etc. • Sistemes d’exhibició inadequats com, per exemple, exposicions amb llum natural sense filtre, fonts de calor properes, l’ús de suports inadequats per a objectes fràgils, etc. • Vandalismes per manca de vigilància. • CATÀSTROFES: foc, inundacions, terratrèmols o guerres.

Despreniment de policromia Un exemple clàssic: les clivelles en la fusta

11. Recomanacions bàsiques

En centres amb poc pressupost i personal, com és el cas dels museus d’etnologia, és important tenir estratègies que no representin una gran despesa i que, en canvi, siguin efectives. Possiblement, no podrem modificar el clima del museu, però sí que podrem esmorteir l’acció externa. És evident que els objectes aixoplugats en un edifici, com pot ser un museu, no tenen la seguretat de conservar-se en perfectes condicions quod ad vitam. Sense caure en el cofoisme, no hem d’oblidar que bona part dels objectes humils i quotidians, creats en un passat recent i contemporanis que conservem en les col·leccions d’etnologia, han desaparegut. 11.1. Clima: humitat i temperatura

Culleres de boix encaixades en una base d’escuma de polietilè Col·lecció de gorres infantils. Capsa de cartó ploma i planxa de policarbonat. Suport fet amb guata acrílica folrada de cotó. Adhesiu utilitzat: barretes tèrmiques

El condicionament ambiental dels espais per mitjans actius com, per exemple, la climatització, és una despesa considerable que no tots els museus estan en situació d’afrontar. És sovint un autèntic repte per als que han de mantenir unes col·leccions d’etnologia en uns espais amb paràmetres d’humitat relativa i temperatura inadequats i de difícil correcció. Controlar el clima hauria de significar poder-lo modificar, però no sempre és així. Com es pot evitar la desmoralització quan les col·leccions estan en unes condicions ambientals absolutament dispars de les que recomanen els manuals de museografia? Sovint, les gràfiques obtingudes amb els aparells de mesurament serveixen per verificar allò que s’intueix, però que és impossible de corregir. Tot i així, és inexcusable la recollida de dades. A més de

ser una prova fidel que ens donarà força per reclamar unes millores d’infraestructura (no sempre amb èxit), ens definirà espais per distribuir les col·leccions o planificar actuacions. 11.1.1. Sistema passiu de conservació: l’hermeticitat de l’espai La recomanació bàsica és aïllar tant com es pugui les col·leccions de l’ambient extern. Com més nivells de protecció es col·loquin entre els objectes i l’exterior, més efectiva serà l’estabilitat ambiental. No sempre és factible assolir els valors recomanats per a una bona conservació. Per tant, les barreres que apliquem entre col·leccions i clima extern afavoriran la inèrcia higrotèrmica i minimitzaran l’impacte dels canvis bruscos d’humitat relativa i temperatura. Aquestes barreres o nivells de protecció són els contenidors. El primer contenidor és el propi edifici. Per tant, la primera mesura serà mantenir-lo en bones condicions: Aïllar sostres, terres i parets; revisió de teulades, de tancaments de finestres i portes. Com més aïllat estigui l’ambient intern de l’edifici respecte de les condicions externes, ja siguin gasos contaminants, humitat o pols, més estabilitat ambiental s’aconseguirà. Dins d’aquest gran contenidor tenim el segon contenidor, que són els diferents espais on es dipositen els objectes. Cal identificar les condicions climàtiques d’aquestes zones. Actualment, es disposa d’aparells molt fiables per mesurar els

Museus Documentació

diferents climes que coexisteixen en l’edifici. A partir d’aquestes mesures, distribuirem els materials segons la seva fragilitat. La zona o planta més seca serà la idònia per als metalls, un determinat espai estanc podrà ser reconvertit en refrigerador per a les col·leccions audiovisuals. Una petita habitació aïllada podrà esdevenir un ambient amb microclima, etc. El tercer contenidor són els elements específics destinats a protegir les col·leccions: les vitrines, els armaris, les calaixeres, les caixes fortes, etc., són barreres que no solament evitaran els robatoris, sinó que també protegiran de la pols, dels cops i, evidentment, d’unes condicions ambientals inadequades. Haurem de seleccionar els materials per tal d’utilitzar els compatibles amb la conservació.

Exemple de condicionament d’objectes de religiositat popular. Col·lecció MEB Exemple de creació de microclima d’un 30% HR per a una col·lecció de miniatures de plom. Contenidor hermètic de polietilè, planxa de cartó ploma i gel de sílice

El quart contenidor és la protecció directa que aplicarem a uns objectes o a una col·lecció determinada, i que serà més o menys sofisticada en funció, com sempre, de la seva fragilitat: capses per a barrets, safates per a altres objectes petits, fundes de plàstic, papers de pH neutre, fundes de cotó etc. Aquesta és la protecció més eficaç per evitar les manipulacions inadequades i afavorir la consulta de les col·leccions.

Etnologia Conservació preventiva

en espais reduïts, i n’hi ha de diferents mides en funció dels metres cúbics de la sala. Els humidificadors augmenten la quantitat d’aigua de l’ambient, en forma de vapor. Els que més s’utilitzen són els que funcionen per evaporació, que és el sistema sofisticat de la vaporització que emet una olla amb aigua bullent. Els deshumidificadors rebaixen la quantitat d’aigua d’un ambient. Els més utilitzats són els que funcionen mitjançant la condensació de la humitat ambiental. L’aparell condensa l’aire, que capta mitjançant un ventilador, el qual torna a sortir a la mateixa temperatura. L’aigua producte de la condensació es precipita en una safata que cal anar buidant. És un sistema senzill que només gasta electricitat, però cal un control regular i protegir la zona on es col·loca, ja que l’aigua condensada pot vessar i provocar petites inundacions. Per a petits espais hermètics, com vitrines o contenidors, es poden crear microclimes mitjançant substàncies tampó o buffers amb capacitat d’absorbir la humitat. El gel de sílice és una de les substàncies més utilitzades per a col·leccions específiques com, per exemple, petits objectes de metall.

11.1.2. Sistemes actius de control de la humitat Podem millorar les condicions climàtiques d’una zona mitjançant aparells humidificadors o deshumidificadors. Són aparells que modifiquen les condicions ambientals de forma artificial. Són eficaços

11.1.3. Nivells recomanats d’humitat relativa (HR) Hi ha objectes orgànics en condicions ambientals no adequades, que es conserven perfectament perquè tenen estabilitat. Quan surten de la seva localització habitual i se’ls col·loca directament dins d’un ambient «de manual», la matèria es pot deteriorar. Les modificacions s’hauran de fer lentament per tal que l’objecte s’adapti al nou ambient.

• 0-45% HR: metalls

El confort per a visitants i personal imposa a vegades solucions no gaire adequades per a la conservació dels objectes. És el cas de la calefacció, responsable de la sequedat ambiental durant els mesos d’hivern. A l’hivern, quan augmenta la temperatura, la humitat relativa baixa, i a l’inrevés. Cal evitarla en les sales de reserva, lloc on habitualment no s’hi treballa. En les sales d’exposició és preferible estar en el llindar del fred. El públic dels museus entén perfectament les incomoditats si aquestes obeeixen a un motiu justificat.

• 40-60% HR: vidre

11.2. La biodeterioració

• 50-65% HR: tots els materials orgànics: fusta, paper, teixits, pergamí, marfil, cuir, pintures i espècimens d’història natural

És la conseqüència directa d’uns nivells elevats d’humitat relativa i de temperatura. Els controls d’aquests factors, la inspecció periòdica, la neteja regular i la ventilació són molt eficaces per evitar la biodeterioració. Com a prevenció, es poden utilitzar fungicides naturals, com el timol, o boles de fusta de cedre, col·locats en bossetes de cotó en els indrets on hi ha els orgànics amb més risc, ja que molts insectes eviten els efluvis d’aquestes aromes.

Tot i que no hi ha veritats absolutes sobre aquest punt, se’n recomanen diferents nivells segons els materials, sempre remarcant que l’estabilitat ambiental és la premissa bàsica:

• 30-45% HR: fotografies, pel·lícules fotogràfiques i filmacions • 0-75% HR: pedra, ceràmica i plàstic

Cal recordar que a partir d’un nivell del 65% d’humitat relativa, la velocitat de proliferació de fongs i paràsits es dispara. De la mateixa manera, la corrosió dels metalls s’accelera a partir del 40% HR. 11.1.4. La temperatura La temperatura no és un problema per si mateixa, però augmenta la velocitat de totes les reaccions químiques i de la biodeterioració. Per tant, sempre és beneficiós per a la conservació dels objectes reduir-ne els nivells. És important controlar la temperatura interna de les vitrines d’exposició, ja que algunes tenen les fonts de llum a l’interior. Si la font de llum és incandescent, amb gran quantitat de raigs infraroigs, la temperatura augmenta considerablement i hi haurà zones amb gran dessecació.

Es recomana una temperatura de 20-22º C per a tots els materials, excepte per a materials fotogràfics com, per exemple, els negatius, els positius de fotos en color i les diapositives, que s’hauran de mantenir a nivells d’entre 3º i 5º C.

Quan l’objecte ja està infestat, el sistema curatiu per anòxia, amb l’encapsulament i la substitució posterior de l’oxigen per gasos inerts, és una solució que exigeix instal·lar sistemes que no sempre es troben a l’abast dels museus modestos, els quals hauran d’utilitzar els tradicionals sistemes de fumigació per injecció d’insecticides i fungicides, aïllant l’objecte i encapsulant-lo hermèticament amb bossa de polietilè durant un mínim de 30 dies. És imprescindible disposar d’un espai de quarantena per a l’ingrés de nous objectes susceptibles d’infestació, en el qual es faran els tractaments curatius necessaris. És molt important l’aireig de les col·leccions. Fer hermètic el museu no significa que els espais estiguin permanentment tancats. La ventilació regular, sense que hi hagi corrents d’aire, és

Museus Documentació

bona per evitar la proliferació de fongs i bacteris. En cas d’espais tancats, caldrà una renovació de l’aire, mitjançant un sistema d’aire forçat, tenint cura del manteniment periòdic com, per exemple, canvi de filtres i revisions de funcionament. 11.3. Contaminació

Etnologia Conservació preventiva

11.3.2. La contaminació interna Dintre del museu també es genera contaminació gasosa o de partícules, provocada pels treballs ocasionals de manteniment, obres, muntatges d’exposicions, etc. També principalment per l’acció de determinats materials utilitzats per a l’emmagatzematge o exposició.

11.3.1. Contaminació externa Cal evitar sempre que sigui possible: Els efectes de la contaminació externa no són els mateixos en un museu situat dins d’una gran ciutat, rodejat de trànsit, calefaccions i indústria, que en les zones rurals. La quantitat de gasos contaminants i partícules de pols, a la ciutat de Barcelona, és molt superior a altres zones com, per exemple, el Pirineu. A diferència de les zones rurals, en l’ambient urbà es degraden més ràpidament els materials compostos de cel·lulosa, com el paper, i els materials proteics de què estan fets la seda, la llana, el cuir i el pergamí, per l’acció de diòxid de sofre (SO2) i de l’ozó (O3). Els metalls són també atacats per les atmosferes contaminants (gasos i clorurs) que acceleren les reaccions d’oxidació.

Biodeterioració

La recomanació és com sempre: posar les màximes barreres, entre l’exterior i els objectes, procurant eliminar les partícules de pols mitjançant filtres a les finestres, tancaments hermètics de vitrines, armaris i condicionament dels objectes mitjançant proteccions específiques.

• Conglomerats de fusta: tenen grans components de formaldehid i àcids perjudicials. • Fusta de roure: principalment per a objectes de plom i de zinc, metalls sensibles als àcids que desprèn aquesta fusta. • Ciment: perquè produeix una pols finíssima. En cas d’utilitzar-lo, cal envernissar la superfície amb pintura epoxídica. • Cautxú: en especial on hi ha objectes de plata, ja que és portador de compostos de sofre. • Les fotocopiadores i impressores làser a prop d’arxius i de materials fotogràfics, per l’emissió d’ozó. • Els adhesius que puguin provocar vapors tòxics i perjudicials per a alguns materials. És recomanable utilitzar, en la fabricació de capses, adhesius inerts com, per exemple, adhesius termoplàstics tipus hot melt, aplicats amb pistola. • Els productes químics per a la neteja general: el lleixiu i altres productes poden reaccionar amb determinats materials. Per això, és recomanable fer la neteja general mitjançant tirassos (cast. mopes) de microfibres, que capten la pols. I, en aquelles zones que cal netejar amb aigua, és aconsellable fer-ho amb la mínima humitat possible. • El film de plàstic de PVC per protegir els objectes, ja que la presència de clor fa que s’alliberin gasos àcids i migrin els productes additius que contenen.

• Treballs interns que impliquin pols: Unes reformes en l’edifici, la preparació d’una exposició, amb treballs de fusteria, serres, perforadores, etc. són causa de contaminació en forma de partícules sòlides que es dipositaran en els objectes. En cas d’impossibilitat de retirar les col·leccions afectades, cal protegir, mitjançant el segellament amb films de plàstic, tots els armaris, calaixeres i objectes sense vitrina. • Aglomeracions de públic: perquè fan que augmentin la concentració de CO2, els nivells de temperatura i els d’humitat relativa, a banda dels possibles danys als objectes no protegits per vitrines. 11.4. La llum Els objectes orgànics són els més perjudicats per l’acció de la llum. És una energia responsable de la decoloració de les superfícies i de l’oxidació de moltes matèries com, per exemple, el paper, els vernissos o els olis. En alguns objectes, la informació més interessant la trobem en les capes superficials: és el cas de les peces amb policromia, els dibuixos, les aquarel·les, els teixits, etc. La llum també afecta les propietats físiques de la matèria, ja que aporta energia en forma de calor. En l’espectre electromagnètic hi ha dos tipus de radiació: la llum visible, que és la necessària per visualitzar els objectes, i la no visible, la més destructiva, portadora dels rajos ultraviolats (UV). Tota il·luminació d’objectes de naturalesa orgànica ha de tendir a la total eliminació dels rajos UV. 11.4.1 Tipus de llum Podem il·luminar els objectes mitjançant la llum natural o la llum artificial. • La llum diürna natural té molts rajos UV, radiació que podem eliminar, però no la llum visible, que és la que ens permet visualitzar els objectes. Per tant, caldrà mesurar-la i regular-la mitjançant filtres o cortines. Pel que fa als filtres, cal remarcar que el mateix vidre de finestres i vitrines ja és per si mateix un filtre, tot i no eliminar 38

totalment els rajos UV. Cal, en cas de llum natural, reforçar la protecció amb la col·locació de vidres existents al mercat amb filtre de rajos UV incorporat. En cas de no poder substituir el vidre, se’n poden pal·liar els efectes amb l’aplicació de làmines de plàstic, per folrar els vidres de les vitrines o de peces emmarcades. Es recomanen les làmines acríliques transparents de metacrilat de polimetil Perspex VE® o Plexiglas VE®. Aquestes làmines tenen el problema de la càrrega electrostàtica, que capta les partícules de pols; per aquest motiu no s’han d’utilitzar per emmarcar obres fetes amb determinats procediments pictòrics, com són els dibuixos fets amb llapis, carbonets, pastels, aquarel·les, etc. • La llum artificial en museus és la més adequada, ja que és l’única que ens permet arribar a nivells d’il·luminació baixos per a objectes molt sensibles i també poder distribuir-ne de diferents, segons les nostres necessitats. Les més habituals són la llum incandescent i la fluorescent. La llum incandescent té poquíssims rajos UV, però té el desavantatge d’emetre calor, que per a alguns materials orgànics pot ser perjudicial. L’encesa i l’apagada de la il·luminació de les vitrines pot provocar variacions del clima. A Europa estan retirant els llums incandescents per substituir-los per les anomenades làmpades de baix consum, que són fluorescents compactes. Els llums halògens o de quars són poc utilitzats per il·luminar objectes orgànics ja que emeten molta calor i rajos UV. Avui dia, els llums fluorescents són molt correctes per a la il·luminació de béns culturals, ja que porten el filtre de rajos UV incorporat, que els elimina pràcticament tots; produeixen poca calor i donen més llum que una bombeta incandescent. Tot i així, es poden folrar els tubs amb film de filtre de rajos UV, per eliminar-los completament. Es poden mesurar els nivells de rajos UV i els LUX de la llum visible d’un espai

Museus Documentació

mitjançant aparells de mesurament. El luxòmetre mesura la llum visible, també anomenada il·luminació, la unitat de la qual és el LUX. L’ultraviolímetre medeix la quantitat de rajos UV. 11.4.2. Nivells dil·luminació: recomanacions • Fins a 50 lux i eliminació total de la radiació ultraviolada: Obres extremament sensibles: tèxtils, tapissos, aquarel·les, gravats, manuscrits, guaixos, aquarel·les, pastels, cuir tenyit, espècimens d’història natural (pells, plomes, botànica...).

Eliminació de fonts d’il·luminació en exposició de teixits Evitar deformacions: farciment dels objectes de fibra vegetal. Guata acrílica folrada de cotó

• Fins a 150 lux i eliminació total de la radiació ultraviolada: Obres moderadament sensibles: fusta policromada, olis, tremps, cuir sense tenyir, fusta, banya, marfil, os i materials sintètics com el plàstic. • Sense límits: Obres insensibles a la llum: metalls, pedra, ceràmica, vidre, joies i esmalts

Etnologia Conservació preventiva

Altres mesures que es poden adoptar per evitar els danys lumínics: • Aplicar la llei de la reciprocitat: una il·luminació potent en temps curt produeix el mateix dany que una llum dèbil en període llarg. Reduir la quantitat de llum o reduir la quantitat de temps d’exposició. • Fer canvi d’objectes periòdicament. • Ús de cortines o botó temporitzador de llum a les vitrines, en casos de materials molt fràgils. • Il·luminar només quan hi ha públic.

11.5. Les accions humanes: emmagatzematge i manipulació La degradació dels objectes no és solament provocada per l’acció del clima. Manipulacions inadequades, elecció de materials inadequats per a exposició o emmagatzematge, amuntegaments o simplement abandó, poden ser tan nocius com els agents atmosfèrics. Aquestes són les línies d’actuació bàsiques per al condicionament de les col·leccions: 11.5.1. Emmagatzematge Els nivells de protecció o barreres entre clima extern i intern anteriorment citats, es poden reforçar amb un cinquè nivell, com és el condicionament específic per a cada objecte, en funció de la seva fragilitat. Suports i farciments per a materials deformables, com cistelleria, teixit, cuir o paper, i capses o safates per a objectes

delicats, com les plomes o aïllants del terra d’objectes de gran volum. • Tria de materials per al condicionament de les col·leccions Cada col·lecció ens marcarà el tipus d’infraestructura necessària. La pauta a seguir és: manipulació mínima i consulta còmoda.

Carpeta de pH neutre amb reserva alcalina, per a una aquarel·la. S’ha escanejat la imatge per a una ràpida localització i mínima manipulació Exemple de migració de l’acidesa dels papers Condicionament de plaques de vidre. Cartó de pH neutre.

En general, cal emprar materials que no tinguin compostos susceptibles de migració de substàncies perjudicials per als objectes. El mercat ofereix avui dia molts materials per a la conservació. S’ha de demanar sempre la fitxa tècnica de tot el material que utilitzem. Els materials de contacte amb les peces han de ser innocus i inerts: • Armaris, prestatgeries i calaixeres: amb preferència els de metall amb pintura anticorrosiva. Pel que fa als de fusta, caldrà donar un revestiment per evitar la migració dels àcids. Avui dia hi ha en el mercat pintures i vernissos ecològics, exempts de compostos orgànics volàtils. Els compactes són molt útils per a l’aprofitament de l’espai i molt adequats per a objectes de dimensions mitjanes. • Materials aïllants per folrar i protegir prestatgeries, calaixos i capses: policarbonat, polièster i escumes de polietilè Ethafoam®, Stratocell® o Cell-aire®. • Emprar film de polièster Mylar® o Melinex® per aïllar els suports de peces enrotllables de grans dimensions (cartells, mapes o teixits plans) com, per exemple, els tubs de cartó.

• Caixes i contenidors: plàstics de polietilè d’alta densitat, molt inerts i resistents. • Materials per fer contenidors (cartons o adhesius) de pH neutre i lliures d’àcid. • Paper • Intercalar un full de paper de pH neutre amb reserva alcalina entre cada exemplar. • Evitar les carpetes de cartó industrial, de gran acidesa. • Retirar tots els elements metàl·lics de subjecció com, per exemple, els clips o grapes. • Usar fundes de polièster Mylar® o Melinex®, excepte per guardar dibuixos al pastel, carbonet o sanguina, ja que aquests plàstics generen molta càrrega electrostàtica i poden atraure i desprendre les fines partícules d’aquests procediments. • Usar fundes o camises en paper barrera de pH neutre, amb reserva alcalina per a cada exemplar. També es poden intercalar fulls de pH neutre amb barrera, entre exemplars. • Materials fotogràfics, com positius en paper, negatius, diapositives i plaques de vidre: fundes de polièster per a fotografies i diapositives i caixes especials per a les plaques de vidre. • Teixits i indumentària • Protegits en armaris, amb reixeta de ventilació, per afavorir la ventilació i evitar fongs i floridura. • Els suports en què descansin les peces (barres o penjadors) han de ser folrats amb material que esmorteeixi l’anomenat «estrès mecànic», que és

Museus Documentació

•

• Fundes de cotó per a indumentària Exemples de suports per a teixits: barres folrades amb guata acrílica i cotó Capsa feta de cartó ploma enganxat amb adhesiu termoplàstic. Frontal transparent de policarbonat

•

la pressió que reben les fibres en zones concretes, causada pel pes de la pròpia peça. Una bona protecció pot ser un farciment amb guata acrílica folrada amb teixit de punt de cotó. Convé utilitzar materials neutres en les proteccions en contacte amb la peça: el cotó (rentat, per evitar l’aprest), el moletó de cotó o els nous materials sintètics, com la guata acrílica, la poliamida i els teixits de polietilè (Tyvek®). El paper per intercalar peces o el cartó per fabricar contenidors, han de ser de pH neutre, sense reserva alcalina, ja que els àlcalis poden atacar els teixits de llana i seda. S’han d’utilitzar per a cada peça fundes de cotó rentat o fetes amb els nous materials sintètics com, per exemple, el polietilè (Tyvek®). En casos d’extrema necessitat, es poden fer servir fundes de plàstic de polietilè, sense encapsular. El teixit té risc de patir deformacions i plecs difícils d’eliminar un cop produïts. Per a les peces bidimensionals com, per exemple, mantes o cobrellits, podem utilitzar barres de metall, folrades de guata acrílica i cotó, en cas d’impossibilitat de condicionar-les en pla, intercalant teixit de cotó rentat o bé paper de seda de pH neutre. També es poden enrotllar en tubs de cartó folrat amb polièster, sempre que siguin peces planes, sense ornaments com, per exemple, volants i sobreposats. És convenient guardar en horitzontal les peces amb elements pesants,

Etnologia Conservació preventiva

com poden ser les botonadures o aplicacions metàl·liques com, per exemple, brodats amb fil metàl·lic, llustrins o perles de vidre. S’han de separar les peces amb tela de cotó o Tyvek®. • El registre fotogràfic de tota la col·lecció de teixits i indumentària ens facilitarà la consulta en peces de grans dimensions i de manipulació difícil. • Objectes fràgils • Els objectes fràgils són susceptibles de deformacions, com passa, per exemple, amb la cistelleria, les bosses o sabates de cuir, les fibres vegetals, etc. Una bona solució és elaborar farciments de guata acrílica folrada de cotó, sense aprest, o Tyvek® per evitar deformacions. També es poden farcir de paper de seda de pH neutre i col·locar-los en prestatgeries, amb protecció de plàstic de polietilè, o en calaixos. Per a materials com les plomes, el suro o el vidre, es recomana l’elaboració de contenidors específics per evitar frecs i trencadisses. • Metalls • S’ha d’evitar el contacte entre metalls: folrar el suport amb polietilè o folrar la base del prestatge amb escuma de polietilè. • S’ha d’evitar el cautxú, portador de compostos de sofre, per a tancaments de vitrines en què hi ha objectes de plata.

Calaix de petits recipients de ceràmica. Cartó retallat per encaixar-hi peces. Teixit sintètic superficial de protecció Una col·lecció de rajoles, en contenidors de polietilè i amb separadors d’escuma de polietilè Una plataforma amb rodes facilita el moviment d'objectes pesants

• Objectes de petites dimensions Caldrà buscar sistemes adequats per a cada tipologia. Si utilitzem calaixos, s’haurà de falcar cada objecte mitjançant encaixos a mida, per evitar-ne les vibracions i sacsejades.

a força de braços els objectes de gran pes, a més de ser molt perillosos per a l’objecte, són els responsables de molts episodis de lumbàlgies, tendinitis i, fins i tot, hèrnies discals entre professionals de museus.

Els objectes de cautxú es conservaran a part, sense contacte amb altres objectes, ja que el cautxú és susceptible d’emetre gasos de sofre perjudicials per a altres materials.

Una senzilla plataforma amb rodes ens ajudarà a desplaçar un objecte de pes, i ens facilitarà l'aïllament, per fer més còmoda la neteja, sense malmetre la part baixa dels objectes, i per evitar humitats en cas de vessaments.

• Objectes tridimensionals pesants Els objectes de volum i pes considerable, no permeten ser condicionats dins d'un armari o calaixera. Són objectes difícils de desplaçar i han d'estar dipositats sobre el terra, amb el risc afegit de deteriorament, en casos de manipulació. S’han d’aïllar del terra, facilitar-ne els desplaçaments i evitar manipulacions inadequades, no solament perjudicials per a l’objecte, sinó també per al personal encarregat. Els intents de moure

Són també molt pràctics els coneguts palets, si pot ser, de material sintètic, com el polietilè. Ens caldrà un portapalets per tal de poder desplaçarlos. • Objectes bidimensionals: els quadres o peces bidimensionals emmarcats es poden penjar en panells de reixa. • Protecció contra la pols: en general, per a tots els objectes, mitjançant fundes, ja siguin de cotó o material sintètic inert (polietilè, polièster, etc.). En casos de mobiliari, es poden protegir els angles i les parts que sobresurten, amb cantoneres d’escuma de polietilè. 11.5.2. Manipulació S’han d’utilitzar sempre safates per a objectes petits i mitjans. Molta precaució amb els plàstics que es col·loquen, quan transportem en una safata diversos objectes petits, ja que en poden quedar d’extraviats.

Museus Documentació

Planxes rígides d’escuma de polietilè o de cartó ploma per a objectes plans bidimensionals, sempre més grans de la mida dels objectes. Plataformes o carros amb rodes per a les peces de dimensions grans. S’ha d’evitar agafar els objectes per les nanses. S’han d’agafar sempre amb una mà sota la base i l’altra a la part superior. S’han de moure sempre els objectes grans i/o pesants entre dues persones, com a mínim. Exemples de condicionament d’objectes de dimensions mitjanes: la col·lecció de banya i els garrots de lligar garbes. Peces encastades en una planxa d’escuma de polietilè

Convé tenir cura de les mans netes quan treballem amb els objectes i utilitzar sempre guants de cotó per a la manipulació de teixits, paper, terrissa clara no vidriada i metalls.

Condicionament d’agulles de guarniment: coixí de guata acrílica i cotó

S’han d’utilitzar llapis de grafit i evitar els bolígrafs, retoladors, etc., principalment davant de peces de teixit, paper o cuir clar.

Etnologia Conservació preventiva

11.5.3. Exposició Fer compatible l’exposició dels fons patrimonials amb la seva conservació és sempre un exercici de compromisos i acords o desacords entre els responsables de la preservació de les col·leccions i els executants de l’exhibició. Calen grans dosis de persuasió i, fins i tot, de diplomàcia, per aconseguir que uns i altres tinguin el convenciment i la satisfacció de la feina ben feta, sense menystenir ni l’estètica ni la integritat de l’obra exposada. Un altre aspecte a tenir en compte és el gran nombre d’activitats que avui dia organitzen els museus, per al públic en general: jornades de portes obertes, gratuïtats, concerts, performances, etc., han esdevingut habituals en les programacions dels centres. Aquest fet és, per una part, un maldecap afegit quan tenim escenografies i objectes fora de les vitrines, ja que ens obliga a elevar els nivells de seguretat, pel que fa a la vigilància en les sales, i a eliminar, en la mesura dels nostres efectius, els possibles danys, ja sigui per vandalisme o per aglomeracions. Per una altra banda, la necessitat de fidelitzar el públic, obliga a la presentació de noves exposicions. Aquest fet ens permetrà la rotació de peces exhibides, un aspecte molt positiu per a la conservació. Els riscos per exposició apareixen en situacions concretes, relacionades amb el moviment d’objectes.

• Extremar les precaucions quant a sacsejades, frecs entre objectes o deformacions.

• Els teixits plans de grans dimensions es poden exhibir mitjançant cinta de Velcro®, de l’amplada que convingui, cosida, una de les cares, a la peça i grapada, l’altra, a la paret. D’aquesta manera, es reparteix el pes en tota la llargada del teixit.

• Utilitzar carros transportadors amb rodes i safates per a peces petites i mitjanes.

• Les peces d’indumentària hauran de tenir el suport folrat amb guata i cotó o similar, per evitar deformacions.

• Protecció entre objectes amb plàstic de bombolles o teles de cotó, amb especial cura dels objectes petits, susceptibles de ser extraviats entre els plecs de la protecció.

• Folrar amb polietilè tots els claus i subjeccions metàl·liques en contacte amb les peces.

• Moviment intern: trasllat de l’objecte, de la reserva a la zona expositiva

• Sempre traslladar els objectes de grans dimensions o pes entre dues persones, com a mínim. • Moviment extern: préstec • Els centres han de dissenyar un protocol de préstec adequat a la preservació dels seus fons i vetllar pel compliment de les condicions de transport, mitjançant una empresa especialitzada i condicions d’exhibició i vigilància. • Presentació dels objectes • Elegir materials de conservació per al contacte amb les peces. • Els sistemes de presentació han d’evitar l’estrès mecànic en materials de fragilitat elevada. Els palets també faciliten el moviment d'objectes i aïllen els objectes del terra.

• Limitar l’ús de fil de niló exclusivament per a subjectar peces resistents, com objectes metàl·lics o ceràmica.

• Aïllar els objectes de materials susceptibles de migració d’àcids, com és el cas de les fustes, amb film de polièster. • Les làmines de policarbonat, de diferent gruix, són molt adequades per a la presentació o subjecció d’objectes bidimensionals.

Pel que fa a la Il·luminació, caldrà aplicar les recomanacions esmentades anteriorment, segons la fragilitat dels objectes. • En cas de llum incandescent en l’interior de la vitrina, evitar els objectes orgànics fràgils, ja que provocarem canvis d’humitat relativa en apagar i encendre el llum de la vitrina. • En cas de llum fluorescent, folrar els tubs amb filtres de rajos UV per eliminar-los totalment. • En cas de llum natural, els vidres de claraboies i finestres hauran de ser específicament amb filtre de rajos UV. Totes les precaucions en matèria de conservació seran estèrils si els mecanismes contra robatoris, vandalisme i incendis no funcionen. • Vigilància presencial • Vigilància per càmeres de circuit tancat de TV • Dissuasió (alarmes sonores, barreres, etc.) • Sistemes de detecció per intrusió

Museus Documentació

• Sistemes de detecció antiincendis Hi haurà centres que les podran aplicar totes alhora. D’altres, en canvi, no tindran el pressupost necessari i hauran de combinar els sistemes. 11.5.4. Ús dels objectes: normes deontològiques Anteriorment, ja s’ha fet esment d’una de les característiques de les col·leccions etnològiques: la seva vessant d’objectes utilitzats i utilitzables, i també del fet que la transmissió d’aquest patrimoni va més enllà de la contemplació física. Aquesta particularitat planteja sovint dilemes als conservadors d’aquests materials. El concepte de patrimoni cultural té encara reminiscències d’un temps en què era presentat exclusivament per al gaudi estètic, molt coherent en les disciplines artístiques. Però, és raonable quedar-se només amb aquesta faceta estètica, en museus que pretenen explicar formes de vida i experiències socials, que poden englobar des d’un ofici fins a la sonoritat d’un instrument popular?

Taller d'etnomusicologia: concert amb ocarines del fons del Museu Etnològic de Barcelona. Foto: Jon Mitxeltorena

És una vella i coneguda reflexió, aquesta contradicció dels museus, els quals presenten «objectes morts», apartats de la seva funció, amb la lloable finalitat d’allargarlos la vida. El cert és que, en l’actualitat, és creixent la utilització d’estratègies museogràfiques que volen posar a l’abast del públic la múltiple càrrega didàctica i d’informació que determinades col·leccions contenen.

Etnologia Conservació preventiva

En disciplines lligades a l’antropologia, la reutilització puntual d’objectes patrimonialitzats en el context museístic és perfectament acceptable, principalment en activitats i projectes que posen en valor les diferents facetes d’una activitat humana. Amb tot, aquestes activitats han d’estar subjectes a uns protocols que facin coherents la missió de preservació de les peces i la de l’accés al coneixement: • Els objectes hauran d’estar en bon estat de conservació. • Els objectes singulars o únics hauran de tenir un ús restringit. • Els objectes s’utilitzaran exclusivament per a projectes relacionats amb l’estudi, la investigació i la difusió d’una activitat humana, amb els quals es poden aportar aspectes necessaris per a la comprensió global d’aquesta. • Els executors de l’activitat hauran de ser persones de reconeguda vàlua, que tinguin els coneixements concrets per manipular determinats objectes. És el cas d’artesans o professionals especialitzats en un ofici o taller, etnomusicòlegs, músics, constructors d’instruments o experts en determinades pràctiques. • Es restringirà la freqüència de l’ús, per períodes de tres anys, com a mínim, i sempre en funció de l’informe posterior de conservació-restauració. • S’enregistrarà, mitjançant sistemes audiovisuals, l’activitat i tot el procés que se’n derivi, per a consulta d’investigadors i públic en general. • Es documentarà exhaustivament l’activitat amb tot el procés, mitjançant informe conjunt de l’executant i del personal encarregat de la conservació.

12. Conclusions

La tasca que duen a terme els conservadors-restauradors de materials etnològics sovint resta al marge de les polèmiques en què es veuen immersos els centres en els quals es dipositen aquestes col·leccions. Els objectes es comporten de la mateixa manera sigui quina sigui l’etiqueta que els col·loquem al damunt. Etnogràfics, etnològics, arqueològics, històrics o artístics, poden contenir totes les definicions alhora. Els conservadors i els «intèrprets» dels objectes, com són els antropòlegs, els

sociòlegs, els pedagogs o els geògrafs i els qui els fan lluir, com els dissenyadors, artistes o comissaris d’exposicions, han de sumar enteniment i sentit comú, per arribar a un consens que permeti a tots els professionals fer compatible la conservació i l’exhibició. Les polítiques d’obertura dels centres a les comunitats que els envolten tampoc hauria de ser una causa de friccions i col·lisió d’interessos. Les directrius quant a la temporalització de les col·leccions és un factor positiu, atesa la fragilitat de moltes de les peces, ja que afavoreix un descans d’exhibició. Entristeix veure museus amb els objectes exhausts d’exposició: polsosos, fràgils, exhibits any rere any, subsistint amb una tenacitat admirable, contra els pronòstics de tots els manuals de museografia. Els materials etnològics, aplegats ja sigui dins d’un museu o com a col·lecció, tenen, malgrat els auguris de molts experts, una ferma resistència a desaparèixer. Allà on hi hagi una comunitat, un col·lectiu, hi ha un museu etnològic en potència, perquè està lligat a la voluntat humana de conservar la memòria, de transmetre vivències, experiències, sabers i emocions a les generacions futures. Per això, malgrat les constants crisis d’aquestes institucions, tenim la convicció que perviuran al llarg dels anys, i nosaltres, els professionals de la conservació de béns culturals, estarem al seu costat per ajudar-los a assolir el seu propòsit.

Antics instruments de física experimental. Col·lecció d'instruments científics de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. Foto cortesia del Dr. Santiago Vallmitjana Rico Expositor amb antics aparells i màquines relacionades amb el cafè Zúrich, de Barcelona. Foto cortesia del Sr. Andreu Valldeperas Ros 46

Museus Documentació

13. Bibliografia

ALLENDESALAZAR, J.M.; DONCEL, C.; JOVÉ, A. El soldat de plom. Catàleg del Museu d'Arts, Indústries i Tradicions Populars. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions, 1991. BELLO, C.; BORRELL A. Los documentos de archivo: cómo se conservan. Gijón: Trea, 2008. BÉNKIRANE, R.; DEUBER ZIEGLER, E. (DIR.). Culture & cultures. Les chantiers de l’ethno. Genève: Musée d’ethnographie de Géneve Infolio, 2007.(Tabou 3). CAPUZ LLADRÓ, R. Materiales orgánicos: maderas. Valencia: Universidad Politécnica, 2005. CARRETERO PEREZ, A. (1996) «Antropólogos y museos etnográficos». Complutum Extra, 6 (II). Universidad Complutense de Madrid, p. 329-336. CISTELLS, COVES I PANERS. Catàleg de l’exposició del Museu d’Arts, Industries i Tradicions Populars i del Museu Etnològic de Barcelona. Novembre, Barcelona: 1996. FERNÁNDEZ ARENAS, J. Introducción a la conservación del patrimonio y técnicas artísticas. Barcelona: Ariel, 2006. (Historia del Arte). GUICHEN, GAËL DE. «Enseñar a conservar el patrimonio». Museum, núm. 144, p. 232233. 1984. GUICHEN, GAËL DE. «La conservation preventive: un changement profond de mentalité». Cahiers d´etude. Comité de Conservation. ICOM, 1994. GUICHEN, GAËL DE. «La conservación preventiva: ¿Simple moda pasajera o cambio trascendental?» Museum Internacional (París, UNESCO) núm. 201 (vol. 51, núm. 1, 1999). GUICHEN, GAËL DE, La Conservation préventive, c’est bien plus que ce vous croyez ! Musées et collections publiques de France. París: núm. 217, 1997, p. 18-23.

Etnologia Conservació preventiva

FORNÉS, J.; LLOPART, D. «El museu de la gent» A: CONGRESO DE ANTROPOLOGIA. IX Congreso de Antropología: Retos teóricos y nuevas prácticas: Donostia, 10-13 de septiembre de 2007. <http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/antrop ologia/11/03/03117135.pdf> [Consultat: setembre 2010]. GARCÍA CANCLINI, N. Los usos sociales del patrimonio cultural. Granada: Cuadernos del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico. Patrimonio etnologico. Nuevas perspectivas de estudio. Junta de Andalucía, Ed. Comares, 1999. GARCÍA FERNÁNDEZ, I. M. La conservación preventiva y la exposición de objetos y obras de arte. Murcia: KR., 1999. (Historia y Patrimonio). KISSEL, E.; DÍAZ PEDREGAL, P.; MONIER V. Concepció i gestió dels magatzems de museus. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2006. (Museus Documentació). LAPAIRE, C., Petit manuel de muséologie. Berne-Stuttgart: Paul Haupt, 1983. LEÓN, A., El museo: teoría, praxis y utopía. Madrid: Cátedra, 1978. MACARRÓN, A. Conservación del patrimonio cultural. Criterios y normativas. Madrid: Síntesis, 2008. MEDINA, D. Mosaicos de plumas en el Museo de América, Nuevo Mundo Mundos Nuevos [En línea], Coloquios, 2006,. URL : <http://nuevomundo.revues.org/Index 1688.html> [Consultat: 13 juliol 2010]. MORATA M.L.; MASDEU, C. Restauració i conservació de teixits. Terrassa: Centre de Documentació i Museu Tèxtil, 2000. PUJADAS, J.J.; COMAS, D.; ROCA, J. Etnografía. Barcelona: UOC, 2004. RICO, J.C. Manual práctico de museología, museografía y técnicas expositivas. Madrid: Sílex, 2006. RIVIÈRE, G.H. La museología: curso de museología/textos y testimonios. Madrid: Akal, 1993.

ROIGÉ X.; FERNANDEZ, E.; ARRIETA, I. «El futuro de los museos etnológicos» A: XI CONGRESO DE ANTROPOLOGIA. Donostia, 10-13 setiembre de 2007. <http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/antrop ologia/11/03/03009034.pdf> [Consultat: setembre 2010]. ROMÁN TORRES, R. L. Noticias sobre la conservación del mosaico de plumas «Cristo Salvador del mundo» del Museo Nacional del Virreinato, México. Nuevo Mundo Mundos Nuevos [En línea], Coloquios, 2006, URL : <http://nuevomundo.revues.org/index1685> [Consultat: 13 juliol 2010]. THOMSON JOHN, M. A. (DIR), Manual of curatorship: a guide to museum Practice, London: Butterworths, 1984. VERNER JONHSON; E.; HORGAN J. La mise en réserve des collections du musée, París: Unesco, 1980. WEISSERMEEL, K; ARPE, H.J. Química orgánica industrial. Barcelona: Reverté, 1981. 1er. CONGRESO INTERNACIONAL DE MUSEOGRAFIA ETNOGRÁFICA. Zamora,16-18 marzo de 2006. Teoría y praxis de la museografía etnográfica. Zamora: Museo Etnográfico de Castilla León, 2006. RESOLUCIÓ DE VANTAA: Hacia una estrategia europea sobre conservación preventiva. ICCROM. Vantaa, 21-22 setembre 2000. Documentos y Textos GEIIC. <http://ge-iic.com/index> [Consultat: 3 març 2009].

Pàgines web d’interès INSTITUTO ANDALUZ DEL PATRIMONIO HISTÓRICO: <http://www.juntadeandalucia.es/cultura/iap h/nav/index.jsp> [Consultat: 10 juny 2010]. INSTITUT CANADIEN DE CONSERVATION (ICC): <http://www.cci-icc.gc.ca/> [Consultat: 3 juny 2010]. INSTITUTO DEL PATRIMONIO CULTURAL DE ESPAÑA: <http://www.mcu.es/patrimonio/CE/InfGenra l/GestionMinisterio/Instituto.htl> [Consultat: 10 juny 2010]. INSTITUT VALENCIÀ DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ DE BÉNS CULTURALS: <http://www.ivcr.es/ Institut> [Consultat: 3 juny 2010]. INTERNATIONAL CENTRE FOR THE STUDY OF THE PRESERVATION AND RESTORATION OF CULTURAL PROPERTY: <http://www.iccrom.org/> [Consultat: 20 juliol 2010]. GENERALITAT DE CATALUNYA MUSEUS: <http://www.gencat.cat/temes/cat/cultura.> [Consultat: 20 juliol 2010]. GRUPO ESPAÑOL DE CONSERVACIÓN (GE-IIC): <http://ge-iic.com/> [Consultat: 20 juliol 2010]. UNESCO MUSEUS: <http://www.unesco.org/culture/museum/> [Consultat: 20 juliol 2010].

Cultura Museus

Col·lecció M u s e u s - D o c u m e n t a c i ó

Col·leccions d’etnologia

Etnologia. Instruccions per a la recollida de materials etnogràfics Barcelona, 1987 (2a edició: 1991) Arqueologia. Ingrés al museu de materials arqueològics Barcelona, 1988 Arxiu. L'arxiu d'imatges. Propostes de classificació i conservació Barcelona, 1988 Zoologia. Instruccions per als recol·lectors d'aus. Preparació i documentació Barcelona, 1988

Conservació preventiva

Zoologia. Instruccions per als recol·lectors de mamífers Barcelona, 1988 Acrònims. Els Acrònims de Catalunya Barcelona, 1989 Botànica. Instruccions per als recol·lectors de plantes: l'herbari. Preparació i documentació Barcelona, 1988 Numismàtica. Dades per a la documentació numismàtica Barcelona, 1991 Paleontologia. Documentació i instruccions per a la formació de les col·leccions paleontològiques Barcelona, 1991 Moviment. Moviment d'objectes d'un museu. Formes de seguiment i control Barcelona, 1991 (2a edició: 2007) Públic en els museus. L'estudi de públic i l'avaluació com a eines de gestió Barcelona, 1995 Fotografia. La conservació de col·leccions de fotografies Barcelona, 2005 Magatzems. Concepció i gestió dels magatzems dels museus Barcelona, 2006 Presa de mostres de policromies. Metodologia Barcelona, 2008 Identificació de fibres. Suports tèxtils de pintures Barcelona, 2009

ISBN 978-84-393-8712-1

9 788439 387121