Organitza i edita:
III MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA
III Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Ana del Frago Barés © 2014 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: Eivissa & Associats Edició a cura de: A. Guri Està permesa la reproducció parcial o total d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a Eivissa & Associats Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló
www.lamicrobiblioteca.com
MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÀ
ÍNDEX PRESENTACIÓ............................................................................................................. 11 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE
Fraticida................................................................................................................... 17 El dubte................................................................................................................... 18 Formigues................................................................................................................ 19 Relliscada................................................................................................................. 21 1:54......................................................................................................................... 22
CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE
La cort...................................................................................................................... 27 Notícia de Hamelin.................................................................................................. 28 Amor de mare (Va caure del cel)............................................................................... 29 La maleta................................................................................................................. 30 Emulant Peter Pan.................................................................................................... 31
CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE
La matinada............................................................................................................. 35 Imperis enfonsats..................................................................................................... 36 El bon pare............................................................................................................... 37
CONVOCATÒRIA DE GENER
L’ombra.................................................................................................................... 41 La ràbia al fetge........................................................................................................ 42 Solidaritat................................................................................................................. 43 La paret humida....................................................................................................... 44
CONVOCATÒRIA DE FEBRER
Ell............................................................................................................................ 49 Boira........................................................................................................................ 50 Tempus fugit............................................................................................................ 51 Societat teatral.......................................................................................................... 52 Alienígena................................................................................................................ 53
CONVOCATÒRIA DE MARÇ
Una història versemblant.......................................................................................... 57 La joguina de la senyora........................................................................................... 58 Celobert amunt........................................................................................................ 59 Fidelitat.................................................................................................................... 60 Deliri....................................................................................................................... 61
CONVOCATÒRIA D’ABRIL
Caront...................................................................................................................... 65 Dinar familiar.......................................................................................................... 66 L’avisador................................................................................................................. 67 Designis................................................................................................................... 68 In fat we trust........................................................................................................... 69
CONVOCATÒRIA DE MAIG
Però no vaig dir res................................................................................................... 73 La marca de l’homePerfecció.................................................................................... 74 Insistència................................................................................................................ 75 Capritx diví.............................................................................................................. 76
GUANYADOR ANUAL
El precursor.............................................................................................................. 81
AGRAÏMENTS............................................................................................................. 83
PRESENTACIÓ L’èxit d’una proposta mai rau en la quantitat de persones que hi participen sinó en la qualitat del que es fa i de la implicació que s’hi té. El Concurs de Microrelats, mica en mica, fa palès el triomf de la perseverança en una idea nova, la confirmació de la categoria dels texts, l’implacable avenç en la difusió i la gran dignitat del repte intel·lectual dels literats que ens fan arribar les seves narracions breus. Heus ací la contundència de la realitat, consolidada a través de la col·laboració de moltes persones que narren històries improbables i expliquen contes sorprenents. Gràcies a totes elles per la seva disposició a fer forrolla del premi literari de microrelats de Barberà del Vallès. Sense l’entusiasme de tantes persones que hi participen, que llegeixen, que fan de jurat, que s’hi il·lusionen i que s’apassionen per la cultura, mai no seria possible el càlid creixement del repte d’editar un llibre, recull de bons texts, fet per a tothom. La conjunció del binomi microrelat i Barberà del Vallès comença a esdevenir una simbiosi de complementarietat, una parella de fet, un conjunt d’interès cultural, un relat d’estima i una gran narració, a desgrat de l’oxímoron del darrer concepte. I com que tot és breu, aquesta introducció també. Així que, a la fi de tot, sempre comença quelcom.
Ana del Frago Barés Alcaldessa de Barberà del Vallès
11
El jardiner (I) L’escriptor de novel·les riu, aquell que sempre havia pensat que era una bestiesa explicar una història en deu ratlles quan el tema donava, ben farcit, per omplir un bon centenar de pàgines, va canviar d’ofici i s’especialitzà en el conreu de bonsais. Si un dia, i com a distracció, reprenia l’escriptura, li sortia un text curt, eixalat i mínim, impossible d’engreixar. I ja no va poder produir el best-seller somniat: si era dubtós que hagués guanyat en valors poètics, resultava evident que s’havia precipitat en la literatura submergida. Joaquim Carbó (Bonsais de paper, 1993)
CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE
Fraticida Acabo de matar el meu germà. Hauria d’estar feliç perquè l’odiava, però la llum al final del túnel em fa adonar que, malauradament, el meu metge tenia raó: tinc doble personalitat.
Judith Prieto Ayuda Barberà del Vallès (Barcelona) 17
El dubte Sí, el setè dia Déu descansava molt satisfet. Realment, havia fet una obra d’art: un món perfecte que a partir d’aquella parella d’humans que hi havia posat s’aniria poblant amb gent feliç. Després de la migdiada, però, va notar una mena de neguit; una inquietud que l’avisava de l’imminent presència de dubtes importants. Finalment, només se’n va presentar un, de dubte, però va ser demolidor: << Si el món és tan perfecte i els humans que l’habiten són tan feliços, necessitaran les religions? >>.
Josep Casals i Arbós Prades (Tarragona) 18
Formigues L’Ada fa ganxet al balancí. L’Abel li acosta el vas d’aigua que li ha demanat en arribar. -Abel. Quina alegria. -Tingui, mare. -Com has crescut. -Quan ha sortit el pare? -Qui? L’Abel deixa el got al costat dels cabdells blaus. Tot el que fa és blau des que va saber que seria àvia. Fa quatre anys d’això. L’Abel comprova fogons, obre i tanca armaris. -Si més no ha deixat el sopar fet. Sota la pica empeny productes de neteja i compara nivells amb marques. Unes formigues surten de sota el lleixiu. En girar es colpeja amb el sifó. La ferida li sagna. Torna al menjador. -Abel, em portes aigua? -És aquí. -Oh, t’has tornat a barallar amb en Lluís? Deixa’m que et curi. La mare s’acosta. L’Abel es renta la ferida a la pica. Ella encén els fogons. -Faig el sopar i... 19
Ell l’aparta i tanca el gas. Ella agafa un ganivet i talla el pa. -Un entrepà almenys. L’Abel li retira el ganivet i la porta al balancí. Torna a la cuina. Unes formigues blavoses s’acosten a les molles. La seva mare parla sense descans des del menjador. Ell esclafa formigues. Una, dues... Deu. -Quan neixi en Pau li quedarà bé aquest jersei, oi? L’Abel ja no pot amb elles. N’hi ha masses. L’Abel només pensa en allò que el va fer llençar el verí.
Francesc López Camacho Barberà del Vallès (Barcelona) 20
Relliscada -Aquest nen té els ulls del seu pare -digueren a sa mare els Reis d’Orient, en deixar els seus regals al pessebre.
Pere Herrero Castellar del Vallès (Barcelona) 21
1:54 Les pissarres eren plenes de guix. El sol mandrós es despertava lentament mentre la lluna jeia al llit. El semàfor oscil·lant entre el verd i el vermell no s’acabava de decidir i la gent circulava amunt i avall tranquil·lament. Una feina senzilla on només havia de vigilar aquella habitació d’hotel de carretera durant tota la nit. Ningú entrava ni sortia; cap soroll i un silenci estrident. Durant aquestes llargues estones pensava en allò que havia fet la setmana anterior, els petits àpats passats i, sobretot, en ella. El conte de fades havia durat ben poc, només un estiu, i tan sols tenia aquell alfil del seu joc d’escacs. La clau que obria la caixa de Pandora, on es refugiaven tots els seus records. Va decidir entrar. Poc importava si algú se n’adonava. No tenia por de res, o això creia. La pila de bitllets era enorme, com tres o quatre banyeres. L’habitació era freda i apàtica. Seguia mirant fins que va trobar un taulell d’escacs antic. Va obrir la caixa on hi havia les fitxes. Va agafar l’alfil, on s’hi va aferrar, tan se val. Un cop a casa va obrir el calaix i va deixar caure l’alfil, que es va perdre entre tants d’altres. Un dolç amarg. El cant del cigne. Escacs de gel.
Marc Timoneda Gràcia Castellar del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual octubre 22
CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE
La cort -D’aquí una setmana justa li envies un missatge al fill de puta des del mòbil de la Marta, t’inventes alguna cosa, el que sigui, li dius que us heu de veure aquella mateixa nit, que l’esperes a l’Ametlla sobre les 9. -Què? Què pretens? Ets boig! Què collons xerres? -Tu fes el que et dic, no es tan difícil, no? -em sentia amb l’obligació moral d’ajudar-lo, pobre cornut. Sóc una bona persona, un pou de bondat, una obra social... L’endemà, com cada matí, a les 7 en punt estava donant menjar a les truges de la granja. Vaig abocar el pinso als cóms de totes les corts, excepte una. Quedaven 6 dies. A mitja setmana, els porcs d’aquella nau estaven famèlics i es mossegaven els uns als altres sense miraments. El diumenge va arribar sense presses i va ser un bon dia, el Barça va guanyar amb dos gols de Messi i potser encara veuríem algun fredolic. Després de la victòria blaugrana, passades les 10 del vespre, a una hora poc habitual, els porcs de la cort que quedava més a la vora del paller es van atipar. Són unes bèsties molt netes i agraïdes, no deixen engrunes. Després del tiberi van callar, portaven una setmana amb una cridòria plena de gana que m’amoïnava.
Gerard Vilardaga Cunill Berga (Barcelona) 27
Notícia de Hamelin Qualsevol que hagi visitat Hamelin sap que en aquesta ciutat no hi queda ni una sola rata. No en veureu ni una, enlloc. Ni en els barris més desfavorits, ni al voltant dels contenidors d’escombraries, ni a les golfes, als soterranis o a les bodegues de les cases. I si us endinséssiu en les profunditats del clavegueram tampoc no en trobaríeu ni rastre. Cap rata, cap ratolí, ni tan sols un innocent ratolinet de camp. Tots els rosegadors han desaparegut de la ciutat. El que hi ha a Hamelin -i en grans quantitats- són flautistes. N’hi ha per tot arreu, surten de sota les pedres. Dia i nit, l’aire de Hamelin està impregnat del so sibilant de flautes dolces, travesseres, de Pan, flautins i xiulets. Pel xivarri que sura en l’ambient, el viatger sap que s’aproxima a Hamelin fins i tot abans de divisar el perfil de la torre Klütturm. Des que un cèlebre taumaturg va demostrar les propietats raticides del so de la flauta, no hi ha cap ciutadà que no hagi après a tocar aquest instrument. Ara el Hameliner Zeitung publica la notícia: en un edicte, l’alcalde demana algú capaç de combatre aquesta plaga. Algú que enviï els flautistes al fons del riu Weser, a fer companyia les rates.
Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) 28
Amor de mare (Va caure del cel) L’impacte de la plantofada i els plors desconsolats de la criatura ressonen al vagó de tren. El que em sorprèn és la indiferència que mostra la dona. Me n’oblido, dels plors, en arribar a l’institut. Avui les aules són mig buides. Segons diuen hi ha una mena de passa de grip. En acabar les classes, marxo cap a casa. No hi ha ningú i pujo a l’habitació. Tinc temps de sobres per fumar-me un mai. El motor d’un cotxe em desperta. M’apropo a la finestra. És el Volvo de la mare. L’enllumenat del carrer no s’ha encès i les cases adjacents són a les fosques. Sento un crit llunyà, també trencadissa de vidres. Una lluminositat verdosa solca el cel, tot caient darrere les muntanyes properes. Algú obre amb violència la porta de casa i puja l’escala. Puc sentir talonejar amb nitidesa. Tot d’una, el pom de la porta comença a girar lentament. Retrocedeixo espantat. Llavors, un objecte pesat impacta contra la fusta i l’esquerda. Obro la finestra i salto al jardí. Corro com un esperitat mentre, per damunt del meu cap, dotzenes d’estels fugaços de color verd cauen per tot el barri.
Sergi G. Oset Barcelona 29
La maleta Bufa vent violent i fred. Penetra per les esquerdes i xiula tan fort que l’atabala. Prem el << play >> i apuja el volum al màxim. Amb els colzes sobre la taula, s’embolcalla el cap amb les mans i mira de concentrar-se. Estava pensant com anar a un lloc des d’on bellugar cap un altre indret. Mudar per tornar a canviar, com si donés voltes per cercles excèntrics. N’està fart. A terra, la maleta mig plena resta oberta per la meitat enmig l’habitació. El dia clareja mentre Michel Petrucciani interpreta Silence. El vent s’asserena. Abaixa el volum i omple la banyera amb l’aigua molt calenta. Potser quan s’hi poso s’endormisqui i somiï que ha arrelat, a vegades li passa. Però quan aixequi el cap i obri els ulls, veurà la maleta. Fins que no la buidi del tot, no haurà arribat enlloc.
Josep Casals i Arbós Prades (Tarragona) 30
Emulant Peter Pan “Vet aquí que una vegada...”, començava la mare als peus del meu llit, improvisant cada nit un conte diferent amb el qual em quedava adormit. Jo seguia celebrant aniversaris i la seva prodigiosa inventiva evolucionava en paral·lel a la seva indiferència vers els canvis que a partir de la pubertat van anar transformant el meu cos. Mentre estudiava la carrera, ja amb la barba crescuda, durant un breu període de temps vaig estar a punt de sortir de debò amb una noia. Però vaig acabar fent-me enrere, no desitjava entristir la mare, que després de mig segle totes les nits continua explicant-me un conte nou amb el qual aconsegueix que la son em venci.
Joaquim Valls Arnau Barcelona Guanyador mensual novembre 31
CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE
La matinada L’ha despertat la remor de la ceràmica que provoca la pluja quan pica sobre les teules. Allarga la mà i la mou a les palpentes fins que encerta el botó que fa que s’il·lumini la pantalla del despertador. Massa d’hora per llevar-se i potser massa tard per tornar-se a adormir. Amb tot això, la maquinària del cap s’ha posat en marxa a poc a poc, com un tren que surt de l’estació, i si deixa que agafi embranzida ja no la podrà aturar fins que arribi la nit. Tot pensant què fer, s’aixeca i obre la finestra. Encara és negra nit i ha deixat de ploure, però li arriba la olor de terra mullada. A baix, al carrer, se senten els passos de la noia que camina amunt i avall per fer-se passar el fred. Com sempre, no s’allunya gaire del toll del llum del fanal. Duu un impermeable transparent i sabates de taló alt. Pobra noia, pensa, una altra nit estèril. Inspira una glopada d’aire fosc i tanca la finestra mentre es pregunta perquè hauria de matinar tant si no té feina ni ningú que l’esperi a cap lloc. I s’hi està tan calent, al llit...
Josep Casals i Arbós Prades (Tarragona) 35
Imperis enfonsats Senyor, puc cantar una cançó? -digué ella, melancòlica, intentant recordar anys passats. Endavant -va afirmar sense dubte tot encenent un cigarret. Trista o alegre? Del nord o del sud? Trista, senyoreta. No m’agraden les cançons alegres. Sap que li puc trencar el cor? -remarcà ella amb un petit somriure, que lluitava per desclavar-ne un altre sense massa èxit. Fa temps que està esmicolat -afegí i agafà un altre cigarret. Era una balada prou enèrgica per a prestar-li atenció sense gairebé voler-ho però, a la vegada, tan càlida i tendra que podia divagar entre records, llegendes i anècdotes. La dosi era justa i mortal. “Belfast, 1900. A la botiga del pare hi entra un senyor vestit de negre, seriós que subjecta un maletí, encara més negre, llis i vell. El pare el mira fixament. Es pensa que no el veig. L’home camina cap a la taula veloçment i s’atura. Potser és un home d’aquests que es dedica a vendre de porta en porta, no? Obre el maletí i en treu una rosa negra. Saluda amb el barret i marxa per la porta.” Ho has aconseguit -replica entre plors en tornar en si. Ella ja no hi era. Havia deixat una rosa negra sobre la taula. Ja no quedaven cigarrets.
Marc Timoneda Gràcia Castellar del Vallès (Barcelona) 36
El bon pare És tema gairebé obligat a les reunions de família: Que agradable és veure aquesta expressió al rostre del pare, encara que només sigui un rictus involuntari. Sembla la mateixa persona tendra, amable i benèvola que va ser sempre. Joan discrepa una mica, i pensa que malgrat la seva situació, pot ser un gest de placidesa per sentir de tornada tot l’afecte regalat. I jo, l’ovella negra, m’empasso el pensament, que somriu perquè alguna cosa al seu interior li fa percebre que ha estat molt feliç, encara que no recordi res, ni tan sols que s’ho va passar d’allò més bé mentres va poder apallissar rotjos i maricons als calabossos.
Javier Palanca Corredor València 37
CONVOCATÒRIA DE GENER
L’ombra Quan el sol està dalt de tot, si et poses d’esquena a la teva ombra, miraràs al sud. Em vaig adonar que no tenia ombra el dia que em vaig perdre al desert. Per sort, vaig trobar l’esquelet d’un camell. Vaig triar un os llarg i recte, el vaig plantar, i així, gràcies a la seva ombra, em vaig poder orientar. En arribar a la ciutat, em vaig atansar a un home que passejava un gos i li vaig preguntar l’hora. Me la va dir com si res mentre el gos m’ensumava els camals. No estava mort ni m’havia tornat transparent, doncs. Després, vaig abordar una dona amb uniforme verd que escombrava les fulles del parc. Li vaig demanar si podia veure la meva ombra i em va dir que no. El mateix el jubilat que seia en un banc i tenia aspecte de bon observador. D’ençà aquell dia, em fixava molt en les ombres dels altres. De la mateixa manera que el gat havia tornat quan ja el creia desaparegut, avui l’ombra ha fet cap a mig matí. Me n’he adonat quan, en el moment d’entrar a casa, el sol l’ha projectada meitat al terra, meitat la paret del rebedor.
Josep Casals i Arbós Prades (Tarragona) 41
La ràbia al fetge Avui han penjat un criminal a la plaça, un dels que s’ho mereixien, un malparit assassí que no ha tingut ni la decència de demanar perdó a l’últim moment. La gent, a la plaça, encesa d’odi, espera ansiosa la mort del mal parit. Reclamen sang, volen sentir-lo cridar i veure com perd la vida. L’assassí ha estat condemnat a doble pena de mort, així que el botxí ha agafat el ganivet més esmolat i li ha fet un tall de dalt a baix del tòrax just abans de penjar-lo, si bé no es pot morir dues vegades, sí que es pot fer patir el doble. La plaça és buida, fa fred. El cadàver es balanceja suaument i les vísceres li pengen. Alguns veïns mires des de darrera les cortines. Tot està en silenci, el silenci de la mort. Una mort que els òrgans encara no han notat, ells moren més lentament. El fetge batega lleument, és un fetge gros, amb un bri de vida que el manté conscient. Dins seu la ràbia de l’assassí clama venjança. Abans que se l’enduguin ha d’actuar. S’arrossega a poc a poc, palpitant, gairebé ni es nota, direcció cap al jutge. Vol sang, que ell és fetge. Sap què ha de fer i com fer-ho. El fetge del penjat es menjà els setze jutges d’un jutjat.
Janot Vila Fonolleda Sabadell (Barcelona) 42
Solidaritat -Confiem en que demà es trobi millor -li dic al meu germà a cau d’orella, assenyalant cap a la nostra mare-. Suant de valent, ens abracem emocionats. Al menjador, ella segueix palplantada amb la mirada absent. Li traiem de les mans el cigne de bronze que encara sosté aferrat pel coll. Jo mateix me n’ocupo de netejar-lo a consciència amb aigua calenta, agafo un tamboret i el torno a desar a la prestatgeria, recolzat en “Els homes que no estimaven les dones”. Després de trucar al telèfon d’emergències, ens asseiem tots tres al sofà a esperar que arribi l’ambulància. Tenint en compte que en Pau i jo som encara unes criatures, hem hagut de fer un esforç titànic per despullar el nostre pare i arrossegar després el seu cos fins aconseguir ficar-lo a dintre de la banyera.
Joaquim Valls Arnau Barcelona 43
La paret humida Mirant vagament cap a l’horitzó, allà on els somnis moren, va prendre la decisió. Va ser més fàcil del que creia. Amb una pistola apuntant directament al cap no ho va dubtar. Ho havia de fer. La seva missió era tan clara com difícil. Tan sols tindria una oportunitat i no podia fallar. Quan apareixien els dubtes ràpidament recordava aquella sensació, el tacte d’una arma acariciant el clatell. El futur del país, potser fins i tot de la humanitat -va pensar- és a les meves mans. El dia va arribar. Es va llevar aviat i mentre llegia el diari va rebre una trucada. No va poder reconèixer la veu però sabia que l’havia sentit anteriorment, no feia gaire. Només el trucaven per recordar-li què havia de fer: tallar el cable vermell. Ni el verd ni tampoc el blau; només el vermell. Va sortir de casa i va anar cap a l’estació del metro. Va trobar els tres cables. El deure i el dubte volaven al seu voltant, com voltors que esperen el moment just per atacar. Tenia les tisores preparades però a l’últim moment va decidir tallar el blau. El seu ego sòlid i valent es va convertir en eco, i lentament es va perdre entre el soroll de l’explosió.
Marc Timoneda Gràcia Castellar del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual gener 44
CONVOCATÒRIA DE FEBRER
Ell Me’l trobava cada dia, assegut, amb l’esquena reclinada, el colze dret damunt de la cuixa esquerra, els artells de la mà dreta al mentó i el braç esquerre damunt del genoll esquerre. La seva actitud reflexiva i els músculs tensos revelaven un gran sofriment. M’hauria agradat preguntar-li en què pensava, acariciar la seriositat del seu rostre, besar la fragilitat que transmetia... Mai no ho vaig fer. Un dia l’empresa em va comunicar que em canviaven de servei: deixaria de ser vigilant de seguretat del Museu Rodin. Ja no podria contemplar El pensador.
Sandra Fernández Jurado Badalona (Barcelona) 49
Boira Va salpar amb la boirina matinal confiant que escamparia més endavant. Però no es va aclarir, al contrari: a cada minut que passava esdevenia més espessa. Fins que es va fer tan densa que ni la punta de proa no podia veure des de la cabina. El vent havia afluixat tant que la vela penjava desmaiada. Mai no s’havia trobat tan desemparat a bord del seu petit motoveler. La mar estava quieta i callada, però era un silenci tens com un compàs d’espera. I de cop i volta, una remor va envair aquella calma de cotó fluix. S’atansava a poc a poc i creixia. Seria un d’aquells enormes creuers de setze ponts i noranta mil tones, va suposar. Fos el que fos, ja era molt a prop. Va témer que ni el pilot ni el radar no el detectarien, de la mateixa manera que una balena no s’adona si va a engolir un insignificant seitó. Va saber que havia passat de llarg quan el iot va ser sacsejat per les onades que produïa la traça del monstre d’acer. Després, el brogit es va anar apagant com una tempesta que s’allunya. Alleujat, va arrencar a plorar. Les llàgrimes rodaven galtes avall i quan la primera li va arribar a la comissura dels llavis, la va llepar. Tenia gust de mar.
Josep Casals i Arbós Prades (Tarragona) 50
Tempus fugit Aquesta tarda m’incineren, però això no és l’important, ara el que he de pensar és en com viuré la resta de la meva vida.
Francesc López Camacho Barberà del Vallès (Barcelona) 51
Societat teatral I si només és qüestió d’intentar-ho? De cop i sense pensar-ho massa no farà tant mal. No és el primer cop, però potser en serà l’últim. La situació és la mateixa de sempre: una mirada coneguda popularment com a “perduda” però que en realitat no para de buscar, dins d’un mateix un raig de llum, la cara del dau desitjada o aquella paraula que ho desencadenarà tot. Sense roba. Amb poques ganes. Té dues opcions: retirar-se, com ha fet sempre, i deixar-ho per un altre dia, o bé trencar amb la monotonia i deixar-se portar. No penseu que ha fet grans sacrificis per arribar fins aquesta situació, o que la vida l’ha tractat malament. Simplement, el cúmul de circumstàncies ha acabat desencadenant en una possible nova etapa. Extraordinàriament natural. El nostre amic ha decidit que sí. Endavant. Ho farà. No m’ho esperava. Un moment, sembla que es fa enrere. Ara afirma que ho deixarà a l’atzar i llançarà una moneda. Si surt cara, s’hi tira de cap; si és creu, abandona. Llança la moneda i surt creu. Es vesteix i tanca l’aigua. Somriu. Està content de seguir sent ell mateix. Però encara més de tenir una moneda amb dues creus.
Marc Timoneda Gràcia Castellar del Vallès (Barcelona) 52
Alienígena Quan la Nora estava servint la sopa, va adonar-se’n que no li agradava gens el que veia al seu davant. Per una banda estava ell, que creia que, anant al gimnàs per mantenir aquell cos musculós que un dia havia tingut, podria dissimular un pas del temps que es feia evident en el seu pentinat carrincló i passat de moda. Elles, les que un dia havien estat les seves nenes, tan discretes, tan obedients..., eren ara tres nenes de papà odioses a les que, clarament, havia sobreprotegit massa. I no parlem de la iaia, menjant sempre ansiosament el que hi hagués al plat, per si de cas tornava la guerra. A terra, el “Llop”. A qui se li havia acudit posar-li aquest nom estúpid a un gos covard que sucumbia als encants de qualsevol que li oferís una galeteta? Una esgarrifança li va recórrer tot el cos, no s’havia sentit mai tan alienígena en el seu propi món. Era la primera vegada que sentia aquella angúnia quan la mare la castigava a sopar sola a la seva habitació. El Ken, les 3 bessones i les titelles de la caputxeta, anirien de cap al riu demà mateix. Tenia 11 anys, collons, i una cosa era estar castigada i l’altra haver de compartir taula amb aquella gentussa.
Anna Tuà Santos Sant Quirze del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual febrer 53
CONVOCATÒRIA DE MARÇ
Una història versemblant “La gran victòria del diable és fer-nos creure que no existeix”
Si bé tothom pressuposa uns tres porquets feliços i lliures en acabar el famós conte popular, no és menys cert que pel que fa el llop, ningú va tenir notícies de la seva sort un cop va sortir disparat com un coet d’aquella xemeneia. I aquest va ser precisament l’error: a ningú li va interessar el que va succeir un cop finalitzat el conte. Posats a fer suposicions i entrant en el terreny dels rumors i les mentides oficials, podem situar-lo en altres representacions tradicionals, com ara fent la guitza al pastor Pere, cruspint-se les set cabretes, o mirant d’entabanar a la Caputxeta vermella. Però la veritat és ben diferent i la realitat s’hi ha acabat barrejant i confonent, capgirant-se com un mitjó. I així és com avui en dia tenim, per un costat al gruix de la població de porquets, que tranquil·la i aliena a l’amenaça del llop, s’ha acostumat a viure en cases de pedra robustes i confortables, i per l’altre al llop, ben vestit, alimentat i despreocupat d’empaitar noves preses, perquè sap que, al cap i a la fi són elles les que acaben passant, tard o d’hora, per la seva oficina com si fossin xais.
Francesc López Camacho Barberà del Vallès (Barcelona)
57
La joguina de la senyora A la fruiteria, una senyora no em treia l’ull de sobre. Vaig sentir el seu esguard intens fins que va començar a lloar la meva bellesa en veu alta, cercant la complicitat de la meva acompanyant. Aquesta, que és ben conscient del meu atractiu superior, semblava cofoia de les paraules que em dedicava la mestressa, mentre jo, que havia esdevingut l’eix on confluïen totes les mirades, em fonia de vergonya. Tot seguit se’m va acostar, i ben a prop del meu nas es va posar a dir tonteries i fer sorollets estranys. Jo me la mirava amb ulls esbatanats, i ella, sense tallar-se un pèl, em va agafar la mà i me la va acariciar pel dors i pel palmell. Ja vaig veure que, pobra, no hi era tota, i la vaig deixar fer. Però no tenint-ne prou amb això, va gosar tocar-me també la cara, dibuixant amb el dit les comissures del meu llavi. Quina esgarrifança si s’havia burxat el nas, o gratat l’aixella! Jo cercava al meu voltant un bri de solidaritat i tothom feia l’orni. Vaig mirar de fugir, però el lloc era tan estret que gairebé no podia bellugar-me, i just quan estava a punt de xisclar, la mare -al·leluia!- va reaccionar i es va afanyar a empènyer el cotxet i treure’m d’allà.
Susana Batalla Duran Barcelona 58
Celobert amunt Estava assegut a la taula de la cuina un diumenge al matí. Mentre em prenia un cafè vaig veure que una llesca de pa integral fugia celobert amunt. Era evident que fugia segons la meva lògica, perquè sinó quin motiu tindria per saltar-se la llei de la gravetat? Uns segons més tard els fets m’ho van confirmar, vaig veure passar per la finestra una torradora que pujava pel pati interior amunt, fent el mateix camí de la llesca. Era evident que la torradora empaitava la llesca segons la meva lògica, la raó de les torradores és torrar pa. << Aconseguirà la llesca escapar-se o serà atrapada per l’electrodomèstic? >>, em vaig preguntar. Com que em feia molta mandra treure el cap pel la finestra per veure què passava, em vaig posar a llegir el diari i em vaig oblidar de l’assumpte. Al cap de poc una olor de pa torrat em va omplir els narius, venia de la finestra del celobert, << Un desenllaç feliç per la torradora >>, vaig pensar.
Eulàlia Pagès i Morales Sabadell (Barcelona) 59
Fidelitat És millor que triguis encara uns dies a venir a visitar-nos, iaia. El pare segueix d’un humor de mil dimonis després que divendres convidés una rossa anomenada Mònica a sopar amb nosaltres. Al matí ens havia anunciat, amb un somriure d’orella a orella, que desitjava que la coneguéssim. Només entrar a casa li va demanar, agafant-la per la cintura, que s’assegués a la cadira que sempre havia ocupat la mama. Aleshores en Terminator, que semblava endormiscat al seu racó, es va precipitar per sorpresa a sobre d’ella. Quan el pare va aconseguir subjectar-lo pel collar, ja li havia clavat les dents a l’avantbraç i la dona sagnava i s’exclamava de mala manera. Tant la Júlia com jo estem convençuts que aquesta infeliç mai tornarà a posar els peus en aquesta casa. I ja en són tres.
Joaquim Valls Arnau Barcelona 60
Deliri Es lliga les betes. Li agrada notar les espardenyes fermes. Té tremolors i suor freda. Tots els seus òrgans criden amb la necessitat dels pollets indefensos esperant que els portin el menjar al bec. Necessita una dosi. No sap on és, però comença el ball. Sol, imagina un cercle infinit, estén els braços. Posa un peu davant l’altre i inclina una mica el cap. Fet un crist crucificat punteja una particular sardana. Li sap greu no tenir bossa per deixar enmig del cercle imaginari. Tremolors. Sent música per dins. Ara fa curts i ara fa llargs fent i desfent la solitària dansa. Quan toquen curts, s’acosta a la gent saltironejant per demanar-los diners. Quan toquen llargs, encalça a un altre grupet o fuig. Necessita una dosi. Suant, enrampat, sent el flabiol sonar i ja no sap si toquen curts o llargs. Es nota buit. Serra les dents. Flop! Surt del seu cos. Vola amb les betes fermes, fent i desfent. Balla amb les fulles, els arbres, els edificis i els coloms. Curts, llargs. Al centre de desintoxicació, al cap de dies, li fan xocolata desfeta. I com tot allò que es cuina, pensa que tot es fa i es desfà, com la sardana o la xocolata desfeta. Per fer, cal desfer.
Janot Vila Fonolleda Sabadell (Barcelona) Guanyador mensual març 61
CONVOCATÒRIA D’ABRIL
Caront Als inferns també es notava la crisi. Aviat el Còcit, el riu de les lamentacions, estaria més ple d’ànimes errants que els mateixos Camps Asfòdels. I es que cada vegada menys esperits disposaven de calés per poder pagar el trajecte per travessar el riu Aqueront. Els únics clients de Caront eren individus amb les butxaques curulles d’òbols, però que, tot i així, no acostumaven a pagar ni un cèntim més del que valia el viatge ni repartien les monedes sobreres. Ni per una trista propina. Per aquest motiu, el barquer s’estava plantejant abaixar el preu del tiquet. Perquè si no ho feia, tot plegat acabaria fent fallida. I aleshores Hades, el seu cap, no tindria cap més remei que abaixar-li el sou. O inclús despatxar-lo.
Edgar Cotes i Argelich Balaguer (Lleida) 65
Dinar familiar L’altre dia tornant de treballar, durant la petita retenció quotidiana a Montcada, l’Armand escoltava a la ràdio que parlaven de la importància que la física quàntica té i tindrà a les nostres vides, i deixaven entreoberta la possibilitat d’un canvi de paradigma que contradigués Albert Einstein i ens permetés viatjar més ràpid que la llum, en el temps. Qui sap si algun dia picaran a la porta i serà el teu rebesnét que ve a visitar-te des del 2075 - especulava divertit, el locutor. És per això que quan dues setmanes més tard, un diumenge a l’hora de dinar, van picar a la porta i aparegué la seva rebesnéta, l’Armand no se’n va estranyar gaire. -Crec que d’alguna manera t’estava esperant.
Laia Prat Garcia Sant Quirze del Vallès (Barcelona) 66
L’avisador Nit de divendres. Avui no surto, em toca vigilar els peques. Bé, si, surto... al balcó. Per fumar. I amb mi, l’avisador, per si es desperten. Dues llumetes verdes i el rum-rum de cigales artificials, que a mi em tranquil·litza. I al mig la línia vertical de leds apagats. Ai, avisador..., el meu estimat avisador! Quantes hores en el meu camp de visió, pendent de tu. Resant perquè els leds blaus del mig continuïn apagats. Nit tranquil·la, d’avisador callat. I ja ho tinc tot fet. Plats rentats, roba plegada, dinar de demà, mails al dia. Fins i tot m’he afaitat. Res a fer, a part de seguir resant i decidir si em faig una palla o l’espero. Per si arriba amb ganes de gresca. I l’avisador mut, fumador passiu que amb el rum-rum em diu que deixi de fumar. Llàstima que tot és fum. Que ella ja no hi és i aquest pont li toca tenir el nens. Podria apagar-lo, però és precisament en nits com aquesta quan més necessito tenir-lo encès. Per que tot sembli més normal. I perquè algú ha de vigilar la meva estupefacció i el meu amor ferit, que dormen als seus llitets, profundament. De cansament, no de tranquils. Quan es comenci a fer de dia vindran al meu llit, per despertar-se amb mi.
Jordi Penalva Tudó Sabadell (Barcelona) 67
Designis Vaig contrariar els designis de la naturalesa engruixant els meus pits a mesures desproporcionades. Estava cansat de ser objecte de burles, per ser bicèfal i capaç de parlar dues llengües alhora.
Fco. Manuel Marcos Roldán Sabadell (Barcelona) 68
In fat we trust Només ells, els individus XXL™ han sobreviscut a la quarta guerra mundial. Ells i alguns insectes. L’holocaust nuclear ho ha destruït tot. La capa de greix dels individus XXL™, a part de donar-los resistència a la radiació, els permet aguantar en situacions límit. El seu estómac té màxima resistència i s’ha preparat per ingerir qualsevol cosa extraient nutrients del no res. En JohnXXL™ assaboreix un escarabat enmig del que fou la Big Apple. Ara ells, els XXL™, dominen el món demostrant l’hegemonia final de la cultura ianqui. John Seymour ja pesa 280 Kg. Gairebé no es pot moure, però té gana. Allarga la mà i palpa un paquet de cookies de les que porten l’estàtua de la llibertat dibuixada. No recorda quan va començar a menjar sense parar. Tothom en el seu entorn menja sense parar, però només alguns s’engreixen desmesuradament. En John no sap que és un dels escollits per al programa del govern, individus XXL™, creats per resistir de les pròpies reserves en cas de desastre. És un soldat que lluita per assegurar la pervivència de l’espècie. Truca a la pizzeria, a la TV hi fan un film d’apatxes, la programació s’interromp. Butlletí urgent de notícies. Blanc.
Janot Vila Fonolleda Sabadell (Barcelona) Guanyador mensual abril 69
CONVOCATÒRIA DE MAIG
Però no vaig dir res Ni es van molestar a lligar-me, em van embolicar en un llençol i el gegant em va abraçar des d’enrere com si fóra la seua preuada presa. Després, la pèl-roja que m’havia entabanat com a un panoli, em va tapar la boca i el nas amb el seu estrany artefacte. Vaig sentir que m’asfixiava, però em vaig sentir agraït per que el retirés just a temps. Estava desconcertat, i no vaig arribar a intuir que tot formava part del mateix pla, prepararli el camí al seriós i eixut individu que se m’acostava. Aquest, va triar unes tenalles d’entre d’altres ferramentes, i després de posar-me un obriboques, va actuar. Eren els temps del twist, del NODO i de les operacions d’angines.
Javier Palanca Corredor València 73
La marca de l’home Els dos vells amics comparteixen tertúlia amb nous i bóta de vi a l’ombra d’un roure frondós. En Jep acaba de tancar els seus vedells i l’altre el visita després de molt temps sense veure’s. -Ja ho veus, els temps canvien i ho fan de pressa -I mentre ho diu, rosega un tros de fonoll que li penja dels llavis, agafa una nou i l’esclafa amb dos dits. N’ofereix un tros al seu amic-. Jo ja ho porto tot amb ordinadors i les tabletes del dimoni. Tot modern, tot controlat, tu. I m’ajuda el nen, que és qui sap d’aquestes collonades. Voràs. Nen, vine aquí! El nen, que es banya a la bassa amb uns calçotets de Superman descolorits, s’apropa a on són els grans. El fred de l’aigua mostra blaus als braços i algun altre a la cara. Al costat dret, sota les costelles i a l’espatlla dreta se li veuen unes cicatrius amb relleu. Una J majúscula. L’amic agafa el braç del noi i el fa girar en rodó. Contempla les marques al sol ataronjat. No surt del seu atordiment. Assenyala la marca i assenyala al seu amic. -Ets un mentider fill de la gran puta. Però... que no t’havies modernitzat? No, si encara resultarà que marques el bestiar a l’antiga? És?
Francesc López Camacho Barberà del Vallès (Barcelona) 74
Perfecció És simplement perfecta. Els seus rínxols d’atzabeja, els seus ulls ambarins, la seva mirada fogosa, els seus pòmuls roents, els seus llavis ambrosíacs, la seva pell melosa, les seves corbes delitoses... Tot plegat, composa la seva bella perfecció que m’esclavitza amb el seu embruix. Un xiulet em torna a la realitat. M’haig d’afanyar a endollar-la o bé se li esgotarà la bateria.
Edgar Cotes i Argelich Balaguer (Lleida) 75
Insistència El mal actor tenia una oportunitat. L’havien trucat d’una agència i el necessitaven. -Tenim un paper per tu. Has de fer de mal actor, un dels que no sap interpretar. És un paper idoni per tu. Li hem dit al director que ets la persona perfecta. El mal actor s’hi llençà de cap, un paper és un paper i aquest semblava fet a mida. A l’última obra va fer el paper d’espectador i no va tenir bona crítica: “L’espectador no va reeixir en el seu intent, s’hauria de dedicar a una altra cosa, com a espectador no val res” van dir els crítics. Aquests criticaren especialment que l’espectador, al final de l’obra, cofoi del seu paper, s’alcés a saludar somrient enmig de la platea. Un espectador de veritat no ho hagués fet mai, deien. A més, no havia tossit en cap moment. Quan va fer el paper de mal actor, com que era un autèntic mal actor, tampoc va agradar. El mal actor era tossut i decidit a aprendre el seu art estudià seguint el mètode Stanislavsky per sentir realment el paper. Ho feu amb determinació i arribà fins al final. Sentí de tal manera el paper que finalment, ell mateix es convertí en paper. Havia aconseguit l’excel·lència, ara li escrivien versos damunt.
Janot Vila Fonolleda Sabadell (Barcelona) 76
Capritx diví Com a bon professional estava sempre disponible, voletejava al seu voltant recordantli les coses importants però sense resultar incòmode o inoportú. Era discret, quasi una ombra, i del tot imprescindible. Naturalment l’amo mai no va tenir una paraula amable ni un reconeixement però ell no les necessitava, sabia que era el millor en el seu ofici. Perfeccionista i eficient fins a l’extrem, s’avançava als mandats del seu senyor. Mai va arribar tard, ni massa d’hora i -per suposat- mai, mai, va contestar de manera impròpia a cap dels retrets del seu superior. Per això, els dia que li van comunicar la seva expulsió del Paradís, es va limitar a encongirse d’ales i xiuxiuejar “sempre he estat el seu preferit”.
Anna López Artiaga Sant Joan Despí (Barcelona) Guanyador mensual maig 77
GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la III edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’escriptora i els escriptors Maria Mercè Roca Isidre Grau Xavier Gual
El precursor “Cada escritor crea a sus precursores” J.L. Borges, Otras inquisiciones
Ara sóc un escriptor consagrat i aquestes qüestions ja no m’amoïnen, però quan començava a obrir-me camí en el món literari, cansat de sentir als crítics associar-me amb determinats autors -les meves “influències evidents”, els meus “referents”, insistien- vaig inventar-me un escriptor que seria el meu precursor: un romàntic danès, Lars Haugaard (1849-1898). Si em preguntaven per un autor que m’hagués influenciat, sempre contestava que “òbviament” Lars Haugaard, l’estilista nòrdic, el príncep de les lletres de Dinamarca, el bard de Copenhaguen. Els saberuts corrugaven les celles; els prudents afirmaven amb el cap; els ignorants exclamaven: “Ah sí, Haugaard!”. Pregonava que els meus llibres no s’entenien sense el seu magisteri, que jo sempre seria l’ombra pàl·lida de Haugaard. Vaig imaginar-li una obra (extensa), una biografia (tràgica), una imatge (turmentada). Amb els anys, en arribar-me els honors, convertit jo en referent dels joves, Haugaard va difuminar-se. Vaig oblidar-lo. Però avui, casualment, l’he trobat a Internet. Lars Haugaard: novel·lista i poeta danès. He encarregat tots els seus llibres. Els espero, temorós d’haver estat la seva ombra pàl·lida.
Jordi Masó Rahola La Roca del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual desembre i anual
81
AGRAÏMENTS A Marta Garcia (Directora Biblioteca Montcada i Reixach-Can Sant Joan), Jordi Bosch (Director Biblioteca Sabadell Sud), Núria Camps (Directora Biblioteca Sabadell Ponent), Emília Sánchez (Directora Biblioteca Nou Barris de Barcelona), Jordi Canal (Director Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat), Mario Aguilera (Director Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí), Maite Pinteño (Directora Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà) i Berta Cama (Directora Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Isidre Grau, Maria Mercè Roca i Xavier Gual, per formar part del jurat de la final en la categoria en català i a Ana María Shua, Enrique Turpin i Gemma Pellicer, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà. A tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a la Regidoria de Cultura i a l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona i molt especialment a tots els i les participants en el concurs, i als usuaris i usuàries de La Microbiblioteca d’arreu del món que la fan possible. Moltes gràcies.
83
www.lamicrobiblioteca.com