1r Premi Categoria Joves “Bells somnis vells” Alba Collado Cascales
Així com el tenir fam mai no ha sigut prou per a conjurar un plat de menjar, carregar aquelles maletes pesades cada dia tampoc no faria que apareguera un tren que mai no havia existit. O sí?... Arribava cada dia a les quatre en punt, i sempre vestia igual. Lluïa un vestit obscur, elegant però vell. Més que vell, passat de moda. Els cabells, sorprenentment abundants per a un home de la seua edat, els portava ben pentinats, tirats acuradament arrere, impecables. Tot i que un floquet rebel es resistia a obeir i li queia còmicament pel front. La gent del poble deia que estava boig, que les penúries dels anys de guerra l’havien trastocat. I és veritat que actuava com un boig. Com a part d’una rutina que ningú no comprenia, cada dia arribava i començava el seu ritual. Es quedava de peu al costat d’un banc del carrer Major; es mirava l’hora; guaitava al carrer, i , allà on qualsevol espectador extern haguera vist un carrer ordinari d’un poblet qualsevol amb el seu vaivé regular de cotxes i caminants, ell veia (o no veia) alguna cosa més. Restava amb la mirada inquieta, molt nerviós, ansiós diria jo, com si esperés impacient alguna cosa que mai no arribava. Un altra ullada al rellotge de polsera, i de nou escodrinyava al carrer en aquella misteriosa cerca. Però el que veia no li agradava, i bufava i rebufava i altra vegada comprovava l’hora. Després d’una estona semblava adonar-se’n que allò que esperava mai no arribaria. Aleshores seia al banc i es treia alguna cosa de la butxaca. Semblava un tros de paper. Però ell se’l mirava com si fos un tresor. Durant les següents mil·lèsimes de segon, si haguéssim pogut detindre el temps i reproduir-lo a càmera lenta, haguéssim apreciat que les arrugues del front i les línies dels ulls, testimonis de l’edat i mostres del seu caràcter seriós i taciturn, s’esborraven màgicament. La cara li canviava per complet i aquell semblant seriós passava a
dibuixar un somriure infantil, tímid, quasi avergonyit; se li enrojolaven les galtes i mostrava uns ulls tan lluents i vius que semblava que s’hagués tret quaranta anys del damunt. Es quedava en gloriosa contemplació una estona, gaudint d’algun record secret. Però aquella expressió de goig li durava ben poc i cent anys l’abufetejaven de sobte. S’esborrava el somriure; reapareixien les arrugues; morien els ulls, i una ganyota de dolor trencava el seu rostre que es desfeia en un plor silenciós tan carregat d’angoixa que ressonava en l’ambient. I a la mà aquell tros de paper que era el culpable d’aquella pena. Si algun curiós li haguera guaitat per rere les espatlles, haguera vist que es tractava d’una fotografia vella en blanc i negre. A la fotografia es veia una enorme sala de festa. Desenes de parelles ben vestides apareixien ballant al compàs d’una música ja perduda en la llunyania del temps. I en el centre de la imatge una jove de cabells i mirada negres que haguera pogut embogir mil homes semblava no encaixar en l’escena i, aliena a la felicitat que es respirava al seu voltant, ella restava seriosa, mirant de reüll un rellotge de paret. Quan el vell havia buidat la pena, s’aixecava, agafava les maletes i els somnis i se n’anava amb el cap baix, encara més encorbat que havia arribat abans. L’endemà tornava, com sempre a les quatre en punt, com sempre ben vestit; i de nou, el ritual. Però un cor humà no està preparat per a tant de patiment, i un dia va morir de pena. De pena o de vell. Això és el que diuen les velles del poble. La veritat ningú no la sap ni la sabrà mai. Simplement desaparegué, deixà de visitar aquell banc del carrer Major i d’esperar aquell tren imaginari. Però a mi no m’enganyen les velles xafarderes. Jo preferisc pensar que aquell tren va arribar i que el vell va marxar cap als seus somnis. I si penseu que ara el boig sóc jo, només heu de fer una ullada al tros de paper que em vaig trobar un matí assegut a un banc del carrer Major. Una fotografia en blanc i negre mostrava una enorme sala de festa. Desenes de parelles ben vestides apareixien ballant al compàs d’una música ja perduda en la llunyania del temps. I en el centre de la imatge una jove de cabells i mirada negres que haguera pogut embogir mil homes semblava no encaixar en l’escena, i aliena a la realitat que la rodejava es fonia en un bes apassionat en braços d’un jove de vestit obscur i cabells impecables, amb un floquet rebel que li queia còmicament pel front. A un costat de la sala, un enorme rellotge de paret marcava les quatre en punt...