Itineraris literaris per Barcelona Los mil días de Juan Manuel López Hernández
Los mil días
Tornem a proposar‐vos rutes per descobrir Barcelona a través dels llibres. Iniciem una nova ruta i seguim per camins poc tocats per la literatura, concretament ens centrem en el Districte de Nou Barris, tot i que el llibre parla de més parts de Barcelona. Aquest cop el llibre escollit és Los mil días , que és un recull de 24 relats curts, que ens parlen de l’emigració, de la postguerra, problemes familiars i laborals. L’autor del llibre és Juan Manuel López Hernández, escriptor i professor de noves tecnologies, que va néixer a Barcelona el 1951.Va iniciar la seva activitat literària al grup “García Lorca” i en la revista “Jovenes”. Als anys 70 va escriu diversos articles per revistes de Nou Barris i el poema “Tres mentiras y una negación”. Durant els anys 80 va forma part del Grup Fènix en l’Ateneu de Nou Barris i escriu “Boceto comentado de un personaje sin nombre” i va obtenir un accèssit del premi “El Taller de Poesia” que convocava CCOO. A finals del anys 80 va escriure “Ciudad Meridiana” i “Un sueldo cada mes”. Als anys 90 escriu el poemari “No sujetar las puertas” i una sèrie de relats curts. Durant l’any 2000 reescriu els llibres Boceto comentado por un personaje sin nombre, Ciudad Meridiana i Un sueldo cada mes i els reuneix en un llibre titulat Sedimento. A més escriu Los mil días y La comuna de Lugares. L’any 2009 la Fundación Cultura y Progreso va incloure un dels poemes de “No sujetar las puertas”, com a finalista, en el poemari commemoratiu dels cent anys de la Casa del Pueblo.
Etapa 1: Passeig de Valldaura Comencem la ruta al passeig de Valldaura, que surt a dos relats: Buscando trabajo i Las maquinas de escribir. Les cites reflecteixen un lloc fosc i en construcció, on viu gent humil amb problemes laborals. “El extremo este del paseo de Valldaura termina bajo la avenida Meridiana formando un oscuro y pendiente pasadizo, dícifil de transitar para los vehículos e incómodo para la personas. En un desesperado intento de darle un toque de humanidad, alguna agrupación de artesanos del cartón piedra ha conseguido permiso y, es un suponer, subvención para incrustar en el oscurecido cemento de la estructura que sostiene la avenida unos enormes y coloridos dragones de cartón piedra. Al pasadizo le llaman Pont del Dragó. Los dragones hacen referencia al míticio animal y el nombre a la masía “Can Dragó”, que estuvo por estos barrios cuando todavía eran campos. Ahora son descampados con alguna que otra construcción que aun resisten de cuando estaban los talleres del ferrocarril.” –> pàg. 120 El passeig de Valldaura és un vial que comença a l’avinguda de l’Estatut de Catalunya i s’acaba al carrer de Bartrina. Presenta tres trams de tipologia diferent: el primer, més estret, s’acaba una mica més enllà del passeig Universal; el segon presenta una amplària més gran, de40 m; el tercer té una amplària de30 m. Els amples varien en funció dels diferents projectes d’urbanització que n’afectaren el recorregut. La traça del vial ha respectat l’eix de l’antiga carretera de Cornellà a Fogars de Tordera i segueix les inflexions originals del seu recorregut. Fins els any 1970 no començaren a ser urbanitzats els camps que travessava el vial. Destacava en aquell paisatge agrícola l’edifici de l’Institut Mental de la Santa Creu, del qual s’ha conservat una part reduïda. El nom del carrer es va posar per recordar l’antic monestir cistercenc del municipi de Cerdanyola del Vallés, als vessants septentrionals a la serra de Collserola, al límit del terme de Barcelona Fonts: Enciclopedia de Barcelona Vol 4. Directors: Ramon Albech i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales.2005
Etapa 2: Cementiri de Sant Andreu Del passeig de Valldaura anem al Cementiri de Sant Andreu, que tot i el seu nom es troba al Districte de Nou Barris i apareix als relats Carta al novio i La perra gorda. “Conforme se acercaba al cementerio el firme de las calles, así como las construcciones, eran cada vez más irregulares. A lo lejos se oía el trajín de los talleres del ferrocarril y de la envasadora de leche. La intuición fue buena y encontró a la muchacha sentada, entre otras cuatro, en el muro que soportaba la rampa de acceso a la puerta del cementerio. La muchacha se sorprendió y la miraba presa de cierta inmovilidad. Por fin se incorporó de un salto y se aproximó a Amalia, ésta abrió el sobre y le enseñó la carta.” Æ pàgina 47 La primera referència documental localitzada sobre la data del Cementiri de Sant Andreu del Palomar correspon a una carta de l’alcalde Josep Baucells al governador civil datada el 1836 en la qual li informa que la població disposa de cementiri des de l’any 1834. Sant Andreu del Palomar va ser la primera població del pla de Barcelona a disposar de cementiri nou, poc després de la construcció del cementiri del Poblenou.El lloc escollit era una zona agrícola situada als límits del regadiu de Sant Andreu. Un cop tancat el recinte amb un mur de paredat comú, s’hi va portar la creu de Sant Andreu, una copia de la qual actualment es pot contemplar al Departament Tercer del cementiri. L’original data del 1565 i segueix el patró de les creus medievals gòtiques. La primera reforma es va fer el 1863 per solucionar el problema d’accessibilitat del cementiri. Atès que la porta donava a la riera es va habilitar una rampa paral∙lela a la façana del cementiri. Es fa formar així un petit passeig que portava a l’antecementiri, el qual estava tancat amb una porta de ferro forjat. A més, a la zona central es va reservar un espai per a la creació d’una vintena de panteons per a les famílies benestants. El darrer engrandiment del Cementiri de Sant Andreu es va inicial amb l’acord de 4 d’abril de 1955 de la Comissió Municipal de Cementiris, llavors presidida per Santiago Udina Martorell. Aquest acord preveia la regularització de la planta del cementiri, mitjançant la incorporació al cementiri de5365 metresquadrats pel seu angle sud‐ oest. En un any i mig es va resoldre l’expedient d’expropiació d’aquests terrenys. Ramon Térmens va presentar un tercer projecte d’ampliació el 1956, en la memòria del qual detallava el programa de la intervenció que preveia la construcció de 72 tombes menors, 2128 nínxols senzills, 480 nínxols preferents amb ossera, 31 solars per a panteons, dos brolladors, un campanar i la urbanització del cementiri. La gestió per part dels Serveis Funeraris de Barcelona, SA, s’ha diversificat en quatre línees d’actuació: fer obres de dignificació de les façanes i dels accessos, dur a la pràctica el desnonament dels nínxols pendents de pagament, rehabilitar algun grup de nínxols afectats i algun panteó d’interès historicoartístic i erigir noves escultures. Font: Classicisme i modernisme en el Cementiri de Sant Andreu. Raquel Lacuesta, Margarita Galcerán, Margarida Nadal i Jordi Pujol. F12 Serveis Editorials. 2009
Etapa 3: l’Avinguda Meridiana A continuació baixem fins l’avinguda Meridiana, que apareix al relat Viejos presagios. “A esas horas el tráfico de entrada por la avenida Meridiana es muy intenso y el rumor llega a la pequeña rambla a través del destartalado paisaje urbano que los separa. Aún y así es una tarde agradable, de las primeras de octubre. El señor Ribas parece relajarse contemplando la fuga de azules en dirección al mar. No se siente fracasado, ni mucho menos, es otra cosa. Él es hijo de una generación que sí sabía lo que es el fracaso, el más tremendo de los fracasos. Y a pesar de la triste y desesperanzada educación que en tales condiciones le pudieron proporcionar,siempre ha considerado que la inteligencia no es fruto de privilegios y que ese punto de democracia nadie lo puede evitar. Este último recodo de idealismo le impidió ver que si no puede evitarse, sí puede prohibirse su manifestación. Sólo ha sido necesario ajustar los medios técnicos y que desaparecieran los impedimentos que un régimen político caduco imponía.” Æ pàgina 154
L’avinguda Meridiana és un vial que comença al passeig de Pujades i finalitza a la unió de l’autopista C‐33 i les autovies C‐17 i C‐58 prop del límit amb el terme municipal de Montcada i Reixach. El seu llarg traçat fa que travesssi diferents barris com Sant Martí, el Clot, Sant Andreu i l’Eixample Projectat mitjançant el pla de l’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà, en el seu primer tram rectilini coincideix aproximadament amb el meridià de Greenwech, motiu i origen del seu nom. Més enllà del tram rectilini, Cerdà establí un suau gir al vial, per la part oest del poble de Sant Andreu de Palomar projectant sobre aquest nou eix viari un petit eixample per a l’esmentat poble. La creació d’una nova línia de ferrocarril aprofità el traçat de l’avinguda. Fou construïda l’estació del Nord, coneguda primerament com a estació de Saragossa i més tard, de Vilanova, que era el nom del carrer proper que hi donava accés. La línia fèrria fou coneguda amb el nom de Ferrocarril del Nord, per diferenciar‐la de la línia M.Z.A., que passava per la Sagrera. La futura avinguda es convertí, doncs, en un eix ferroviari i no fou fins al soterrament de la línia que començà la vida urbana en aquest important eix. Al final de la dècada del 1940 ja s’havia cobert el ferrocarril des de la plaça de les Glòries Catalanes fins al passeig de Fabra i Puig. Després de la febre constructiva dels anys 60, l’avinguda es convertí en la sortida nord de Barcelona per als vehicles de motor i tot el traçat ferroviari fou totalment soterrat. Fonts: Enciclopèdia de Barcelona vol. 4. Directors: Ramon Albech i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales.2005
Etapa 4: Passeig de Fabra i Puig Des de la Meridiana, girem al passeig de Fabra i Puig, que surt al relat Viejos presagios. “A esto teniamos que llegar. A ellos les robaron la dignidad y a nosotros nos prohíben utilizar el cerebro. Tenía que ocurrir y esta ocurriendo”, se lamenta el señor Rivas para sus adentros. Está sentado en uno de los tres o cuatro bancos supervivientes a la agresión de los autos que estacionan sin escrúpulos sobre el paseo de la pequeña rambla. El autobús de la empresa lo ha dejado en Fabra i Puig. Desde allí a su casa suele subir andando en vez de coger otro autobús. Pero hoy su estado de ánimo es confuso y desencajado. No tiene ganas de jugar la partida en el bar, ni tampoco de llegar a casa. Por eso de ha sentado en uno de los polvorientos bancos entre vehículos estacionados.” Æ pàgina 152‐153
El passeig de Fabra i Puig és una ampla avinguda que des de Sant Andreu travessa Vilapicina i envolta el Turó de la Peira. El seu paisatge urbà, amb predomini d’edificis força actuals, prové del desmantellament de l’antiga rambla de Sant Andreu realitzat l’any 1969 per l’ajuntament de Josep María Porcioles, en una època d’eufòria pels automòbils i les vies ràpides. El primitiu passeig, que es deia de Santa Eulàlia de Vilapicina, va néixer cap a l’any 1875 per tal de substituir el vell camí de Sant Andreu a Horta. Però no va ser fins a la dècada dels noranta quan, superada la frontera psicològica de la línia del ferrocarril, la nova rambla va avançar fins a la plaça de Virrei Amat. Es va consolidar així un petit eixample de Sant Andreu que va tenir l’efecte de revalorar els terrenys dels propietaris rurals de Vilapicina i Porta i dinamitzar la construcció en aquests barris. El nom del carrer es va posar en record dels germans Ferran i Roman Fabra i Puig, gerents de la Companyia Hilaturas Fabra i Coats. Ferran va ser enginyer indústrial i polític, alcalde de Barcelona el 1922 i 1923 i segon marquès d’Alella mentre que Roman va ser marquès de Masnou. Fonts: Nou Barris. Carme Garcia i Soler i Gemma Bayó. Ajuntament de Barcelona. Arxiu municipal del districte de Nou Barris. 1998
Etapa 5: el Parc del Turó de la Peira I acabem la ruta a un dels racons més verds de Nou Barris, el parc del Turó de la Peira, que serveix de consol a Ismael, el protagonista que té un conflicte amb un membre del sindicat al relat El idiota. “Con esa calidad de planos superpuestos que la humedad flotante da a las perspectivas, las distintas barriadas que rodean el Turó de la Peira permanecían cercanas y ajenas a la vez. Casi a la misma altura de la cruz que hay en el cerro, sentado en un repliegue del terreno, Ismael deja de escribir y levanta la vista. (…)” Æ pàgina 78
El parc del Turó de la Peira es va arranjar el 1947,sobre uns terrenys que havien estat comprats per l’Ajuntament el 1933, amb la intenció de construir‐hi un parc públic, tot i que una part va ser mutilada per edificar‐hi el polígon d’habitatges del mateix nom. La finca, coneguda com a Can Peguera, havia estat parcialment utilitzada com a pedrera. Afortunadament, aquesta explotació no va afectar la pineda, que és extraordinària. Durant la guerra, els pins van ser defensats pels habitants dels barris obrers del voltant i també per la relativa llunyania dels nuclis més poblats. Això ha fet que arribés fins avui gairebé intacta, amb un primer conjunt de pins pinyoners, continuat després per altíssims pins blancs. La pineda i el parc sencer, està enganxada als vessants del turó, que té forma de casquet. Els camins ascendents són circulars per tal de dissimular el desnivell, i parteixen de les places inferiors, onhi ha els jocs infantils i les pistes esportives. També hi ha escales de pedra que pugen sense fer la volta. Dalt de tot hi ha una creu de ferro i un mirador, que té la particularitat d’oferir una vista universal de la ciutat, ja que permet la perspectiva de 360º. Com que és un turó de perimetre rodó, el parc té una part d’obaga –les pinedes‐ i una de solana, on s’han plantat cactus oliveres i altres espècies de secà. La pedra nua ben visible, dóna al paisatge un matís de desert que contrasta amb la gespa i l’ombra de les zones més molsudes. Arran del parc s’han habilitat taules per jugar a cartes o a ping‐pong. Font: Parcs i jardins de Barcelona: guia. Patricia Gabancho. Ajuntament de Barcelona. 2000