Les belles imatges

Les belles imatges Simone de Beauvior La vida a París d'una família de l'alta i benpensant burgesia als anys seixanta és el pretext que va triar Simone de Beauvoir per escriure una crítica novel·lada sobre la "veritat", una reacció a l'espectacle del món mistificat i a les hipòcrites relacions que els prejudicis socials estableixen.

DIA i HORA SESSIÓ Divendres, 10 d’abril 2015 a 2/4 de 9 del vespre

Laurence, una publicista feliçment casada, mare de dues filles i amb una posició econòmica acomodada, es sent insatisfeta. Tenir un amant ja no li resulta excitant. La seva mare, una dona gran que manté una relació amb un dels homes més rics de París, la formà per a ser perfecta i políticament correcta. L’aparent perfecció però comença a esvair-se quan la filla preferida de la Laurence comença a tenir malsons i a cridar mentre dorm. La Laurence indaga què pot estar passant i descobreix que és per la influència d’una amiga de l’escola que l’ha fet partícip d’un món real i dolorós del que ells sempre han volgut apartar-la. El seu marit, preocupat, intenta allunyar la seva filla de la influència de l’altra nena i portar-la al psicòleg però la Laurence es resisteix a la idea de convertir la seva filla en una altra ‘bella imatge’, ella prefereix una filla ‘real’ a una filla modelada per a ser perfecta en el seu perfecte món burgès.

Paral·lelament, la relació perfecta de la seva mare i el seu marit s’ ensorra quan ell la deixa per una dona més jove. Això desencadena els gelos desenfrenats de la Dominique qui primer sembla una dona forta i independent que es creu molt moderna, lliberal i satisfeta per haver-se tret de sobre el seu marit, el pare de la Laurence, a qui considera un home dèbil i pusil·lànime però després, al veure’s sola i abandonada decideix tornar amb ell. Aquest fet fa que la Laurence se senti decepcionada amb el seu pare a qui considerava l’única persona capaç de ser feliç.

Després d’una reunió social, de tornada a casa, la Laurence insisteix en conduir perquè es considera millor conductora que el seu marit. Un ciclista es creua i la Laurence decideix esquivar-lo per salvar-li la vida, destrossant el cotxe. Quan es detenen, el seu marit l’esbronca per haver reaccionat a favor del ciclista ja que de no haverho fet ara ells no s’haurien de quedar sense cotxe durant setmanes ni haurien de cobrir les despeses de l’accident. Si hagués atropellat el ciclista els danys serien menors i l’assegurança a tercers hauria assumit les despeses mèdiques.

Aquest fet provoca que ‘la bella imatge’ del seu marit també s’esvaeixi tot revelant-li un ésser fred, calculador i desconegut.

Qui és

Simone de Beauvior

‘Pyrrhus i Cineas’ l’any 1944. Participà intensament en els debats ideològics de l’època atacant amb duresa la dreta francesa i assumint el paper d’intel·lectual compromesa. En els seus textos literaris revisà els conceptes d’”història” i “personatge” i incorporà , des d’una òptica existencialista, els temes “llibertat”, “situació i “compromís”.

Fou fundadora, juntament amb Sartre, A.Camus i M. Merleau-Ponty, entre d’altres, de la revista ‘Temps moderns’ que va publicar el seu primer número el 15 d’octubre de 1945 i que esdevingué un referent polític i cultural del pensament francès de meitats del segle XX. L’any 1946, publicà la novel·la ‘Tots els homes són mortals’ i els assajos ‘Per una moral de l’ambigüitat’, escrita l’any 1947 i ‘Amèrica al dia’, el 1948.

Simone de Beauvoir (París, 1908-1986), pensadora y novel·lista francesa, representant del moviment existencialista ateu i figura important en la reivindicació dels drets de la dona. Originària d’una família burgesa ja des de petita va destacar com a una brillant alumna. Va estudiar a la Sorbone i el 1929 conegué Jean-Paul Sartre qui fou el seu company durant la resta de la seva vida.

Graduada en filosofia es dedicà a la docència als liceus de Marsella, Ruan i París fins l’any 1943.

D’aquest any és la seva primera obra ‘La invitada’ a la que seguí ‘La sang dels altres’ i l’assaig

El seu llibre ‘El segon sexe’ (1949) significà un punt de partida teòric per a diversos grups feministes i es convertí en un clàssic del pensament contemporani. En l’obra elabora una història sobre la condició social de la dona i analitza les diverses característiques de l’opressió masculina. Afirmava que la dona, al ser exclosa dels processos de producció i confinada a la llar i a las funcions reproductives, perdia tots els vincles socials i, amb ells, la possibilitat de ser lliure. Analitzà la situació del gènere des de la visió de la biologia, el psicoanàlisi i el marxisme; destruí els mites femenins i incità a buscar l’autèntica alliberació. Sostenia que la lluita per

l’emancipació de la dona era diferent i paral·lela a la lluita de classes i que el principal problema que devia afrontar el “sexe dèbil” no era ideològic sinó econòmic.

Conjuntament amb altres feministes fundà la Lliga dels Drets de la Dona que proposà reaccionar amb fermesa davant qualsevol discriminació sexista i preparà un nou especial de ‘Temps moderns’ destinat a tractar el tema en qüestió.

L’any 1954 guanyà el Premi Goncourt per ‘Les mandarines’ on tractà les dificultats dels intel·lectuals de la postguerra per assumir una responsabilitat social. Al 1966 participà al Tribunal Russell, al maig de 1968 se solidaritzà amb els estudiants liderats pel Daniel Cohn-Bendit, el 1972 presidí l’Assocaició Choisir, encarregada de defensar la lliure contracepció i fins els últims dies de la seva vida fou una lluitadora incasable dels drets humans.

Entre les seves obres també destaquen ‘Memòries d’una jove formal’ (1958), ‘La plenitud de la vida’ (1960), ‘La força de les coses’ (1963), ‘Una mort molt dolça’ (1964), ‘La vellesa’ (1968), ‘Final de comptes’ (1972) i ‘La cerimònia dels adéus’(1981).