Antonio Machado i Catalunya
Institut Eugeni d’Ors. Departament de llengua i literatura catalana. Curs 2014/15
ANTONIO MACHADO i CATALUNYA La relació entre Machado i Catalunya presenta dos aspectes: el coneixement que Machado té de Catalunya a partir de les seves lectures i d’informacions diverses, i el coneixement directe que en tingué les últimes setmanes de la seva vida. Pel que fa a la primera, força fragmentària, cal separar la relació literària i la política. D’autors literaris, Machado havia llegit des de Ramon Llull a Carles Riba, passant per Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà –de qui havia representat un paper a Terra Baixa el 1896 amb la companyia de Maria Guerrero-, Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner, Eugeni d’Ors i Josep Maria López Picó. (0) Hi ha coincidències entre Maragall i Machado, perceptibles a “Orillas del Duero” (“Campos de Castilla, 1912) i l’Himne Ibèric (1906) de Maragall, pel fet que reflecteixen el punt de vista del “noventayocho” sobre Castella i Espanya, en establir un contrast entre el passat fecund i el present decrèpit, així com ambdós fan constar la tensió existent entre centre i perifèria; també s’interessen per la tradició literària –el” romance”- a “La tierra de Alvargonzález l’un i al Comte Arnau l’altre. Machado admirà Eugeni d’Ors per la seva actitud oberta, manifestà interès pel Glossari (1911) i ell mateix intentà el 1929 una mena de glossari que anomenà “Los Trabajos y los días” i lamentava la poca atenció que d’Ors va rebre a Madrid. El 1921 va escriure: SONETO A EUGENIO d'ORS
Un amor que conversa y que razona, sabio y antiguo -diálogo y presencia-, nos trajo de su ilustre Barcelona; y otro, distancia y horizonte: ausencia, que es alma, a nuestro modo, le ofrecimos. Y él aceptó la oferta, porque sabe cuánto de lejos cerca le tuvimos, y cuánto exilio en la presencia cabe.
Hoy, Xènius, hacia ti, este viejo milano las anchas alas en el aire ha abierto,
y una mata de espliego castellano lleva en el pico a tu jardín diserto -mirto y laureles- desde el alto llano en donde el viento cimbra el chopo yerto.
Les idees polítiques de Machado sobre Catalunya evolucionaren al llarg de la seva vida fins als mesos previs a la seva mort, en què visqué a Catalunya com a pas previ a l’exili. Durant tota la seva vida Machado, republicà convençut, només acceptà una “autonomia moderada” per a Catalunya i es mostrà crític envers decisions polítiques preses des de Catalunya (1)(2). El 1938, però, durant la seva estada a Barcelona i en viure la defensa que es féu de la Repúblicà, matisà alguna de les opinions anteriors.(3)(4) En paraules de Narcís Comadira (“Ara”, 8-III-2014 en ocasió del setanta-cinquè aniversari de la mort de Machado): “Machado era espanyol, se sentia espanyol i era de la generació a la qual li feia mal Espanya. No comprenia que Catalunya fos una nació ni que volgués separar-se’n. Fins i tot es permetia alguna broma sobre Catalunya. (Machado tenia un abric de panyo teixit a Sabadell. Devia ser un panyo espès, als antípodes de la suavitat del caixmir. L’abric pesava com un dimoni. Del seu abric, Don Antonio en deia “la venganza catalana”.)”
Passem a la relació biogràfica de Machado amb Catalunya: El 1909 havia pensat visitar Catalunya amb la seva dona Leonor –segurament com a part del viatge de noces-, i el 30 de juliol es disposava a viatjar a Barcelona amb tren per visitar el seu germà Manuel, que llavors hi vivia; però en sortir de Saragossa s’assabenten que les comunicacions amb Barcelona estan tallades per causa de la vaga general revolucionària, els fets coneguts com a Setmana Tràgica. Gairebé vint anys més tard, l’octubre de 1928, visità per primer cop la ciutat en ocasió de l’estrena de Las adelfas, obra de teatre en tres actes i vers escrita per Machado i el seu germà Manuel. Aquesta obra s’estrenà al Teatre Eldorado el 13 d’abril de 1928. L’estada més llarga, però, gairebé de sis mesos, tingué lloc sota unes condicions d’un signe completament diferent. Durant la Guerra Civil, Machado ja era considerat el primer poeta
viu en llengua castellana, una venerable figura de 61 anys, que decidí no marxar d’Espanya a l’inici de la guerra, (a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres). Machado va decidir restar al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. Ara bé, amb el precedent de l’afusellament de Federico García Lorca pels franquistes (Granada, agost de 1936), el novembre de 1937 León Felipe i Rafael Alberti es presentaren a casa de Machado a pregar-li que marxés. D’entrada no els féu cas, i calgué una segona visita per convèncer-lo que acceptés l’evacuació a València, com ja havia fet el govern de la república el 7 d’aquell mes, davant l’amenaça de bombardeigs i el setge sobre Madrid. Finalment, el 24 de novembre, abandonà Madrid i romangué a Rocafort (València) fins al març/abril de 1838. El març de 1938, Machado és gairebé forçat a venir a Barcelona; el comunista Wenceslao Roces, alt càrrec del govern, els instal·là a ell i la seva família, primer a l’hotel Majèstic, al Passeig de Gràcia, convertit en residència de convidats i corresponsals estrangers; després, a causa del moviment que es vivia a l’hotel, fou traslladat a la torre Castanyer, al passeig de la Bonanova, núm. 21, una noble i espaiosa finca del vescomte de Güell, llavors abandonada per la duquessa de Moragas i expropiada, i
que conservava un jardí romàntic amb unes
cadenes que vorejaven la llarga reixa de l’entrada, com a símbol d’haver-hi fet estada un rei d’Espanya. La casa patia els problemes de manca de calefacció i de subministrament elèctric comuns a la majoria de la ciutat. Durant els onze mesos d’estada de Machado a Barcelona no se’n coneixen sortides ni altres activitats que una petita tertúlia amb Tomàs Navarro Tomàs i el músic Torner. Possiblement no es feia amb escriptors catalans perquè vivia entotsolat amb la seva mare, el seu germà José i la dona d’aquest, Matea Monedero. Del 27 de març de 1938 al 6 de gener de 1939 Machado publicà a “La Vanguardia” vint-i-sis articles, generalment sota el títol genèric de “Desde el mirador de la guerra”. A part dels literaris, n’escrivia més de crítica política contra França i Anglaterra, per la seva nointervenció, la Societat de Nacions, etc. El Partit Comunista el duia a actes i mítings. Però Machado ja no tenia gaire voluntat per a oposar-se a res i es decandia. Curiosament, el 6 d’octubre va escriure que rellegia Maragall, Verdaguer i Ausiàs March: “Como a través de un cristal coloreado y no del todo transparente para mí, la llengua catalana donde yo creo sentir la montaña, la campiña y el mar, me deja ver algo de estas mentes il·luminades, de
estos corazones ardientes de nuestra Iberia.” (L’iberisme era un dels eslògans i dels somnis maragallians també). I el 22 de gener de 1939 a les tres de la matinada, va arribar el dia de la partença cap a l’exili, organitzada pel doctor Josep Puche Àlvarez, sotssecretari del govern republicà. En una ambulància s’encabiren la família Machado, el neuròleg José Miguel Sacristán, alguns metges més i probablement José
Moreno Villa.( Hi ha una certa confusió en els
testimoniatges sobre els acompanyants del poeta en el camí de l’exili). Seguiren la carretera litoral fins a Malgrat. La matinada del dilluns 23 de gener creuaren Girona, plena d’evacuats, sota els bombardejos franquistes. S’allotjaren a la masia Can Santamaria, a Raset. El grup quedà immobilitzat durant quatre dies a causa del col·lapse de les carreteres, ocupades pels milers de ciutadans anònims en la seva fugida a l’exili, la inseguretat creixent i el tancament de la frontera per part de les autoritats franceses. En arribar a Cervià de Ter el 27, s’havien afegit a un grup d’intel·lectuals: Josep i Joaquim Xirau, el periodista i novel·lista Corpus Barga, els germans Joaquim Trias i Pujol –metge- i Antoni Trias i Pujol, el lingüista Tomàs Navarro Tomàs, el pedagog Joan Roura-Parella, el doctor Emili Mira, l’astrònom Pedro Carrasco, el naturalista Enrique Rioja i el geòleg José Royo Gómez, alguns d’ells amb les famílies. Sembla que feren l’itinerari per carreteres secundàries. Arribaren a la frontera tancada, prop de Portbou, el 28, havent passat la nit al mas Faixat, vora de Viladesens. Passaren la nit en blanc; se’ls havia afegit un altre grup d’intel·lectuals evacuats, el President de la Institució de les Lletres catalanes, Josep Pous i i Pagès, i el vicepresident, el poeta i professor Carles Riba. En el mas Faixat, Riba lliurà a Machado un fragment que acabava de compondre amb la dedicatòria : "Con admiración y afecto, en la común esperanza que aún nos alienta, a don Antonio Machado, de su fiel amigo Carles Riba". Aquells versos apareixerien pocs anys després com íncipit de les Elegies de Bierville: "Tristes banderes/ del crepuscle!/ Contra elles/ sóc porpra viva./ Seré un cor dins la fosca;/ porpra de nou amb l'alba". Reprengueren viatge l’alba del 27 de gener i arribaren a la frontera al vespre, sembla ser que havent deixat els equipatges als cotxes i caminant. Corpus Barga, que tenia residència francesa, convencé el comissari francès, que posà un cotxe a disposició dels Machado, que entraren per Cervera de la Marenda. Gràcies a les influències de Xirau, aconseguiren de passar la nit en un vagó de tren sense calefacció, a la via morta. En la llarga vetlla, Machado necessitava prendre’s un cafè i no tenia res per pagar-lo. Preguntà a Riba què calia fer per
empenyorar un rellotge d’or. Riba li va pagar el cafè i, l’endemà, li va donar uns diners que havia aconseguit. Machado ho havia perdut tot, fins i tot el maletí amb els seus papers. Atenent a la seva situació d’intel·lectuals sota protecció del govern de la república, no foren deportats als camps de refugiats de les properes platges o dispersats cap a l’interior de França, com la resta de civils, i tenien permís per dirigir-se a Perpinyà o París. El consolat de la República li havia ofert de traslladar-lo a París; Machado, que ja portava dos anys sota protecció de les autoritats republicanes, no s’hi acollí. No es veié amb forces d’arribar a Perpinyà i baixaren del tren, extenuats i xops sota la pluja, a Cotlliure el dissabte 28 de gener a quarts de sis de la tarda. Un modest ferroviari rossellonès, Jaume Bails, aconseguí que la mestressa de l’hotel Bougnol-Quintana de Cotlliure donés acolliment a Machado i la seva mare, mentre que el germà i la dona se n’anaven a París. El poeta, exhaust, sobrevisqué només 26 dies a Cotlliure, on morí el 22 de febrer a quarts de quatre de la tarda, un dimecres de cendra: "Me encontrareis a bordo/ ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar", havia escrit vint-i-cinc anys abans. La mare morí al mateix hotel tres dies després. Foren enterrats al cementiri de Cotlliure en una tomba cedida per una veïna de Cotlliure. Aquesta tomba rep la visita de centenars de persones que hi veuen un memorial no només d’Antonio Machado sinó del munt d’exiliats que compartiren el dramàtic exili.
Notes:
Recollim aquí diversos esments a Catalunya en correspondència i escrits de Machado: (0) A l’article del 6 d’octubre del 1938, Machado hi escriu: “ En esta egregia Barcelona - hubiera dicho Juan de Mairena en nuestros días -, perla del mar latino, y en los campos que la rodean, y que yo me atrevo a llamar virgilianos, porque en ellos se da un perfecto equilibrio entre la obra de la naturaleza y la del hombre gusto leer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, u otros, grandes también, de nuestros días. Como a través de un cristal coloreado y no del todo transparente para mí, la lengua catalana, donde yo creo sentir la montaña, la campanilla y el mar, me deja ver algo de estas mentes iluminadas, de estos corazones ardientes de nuestra Iberia. Y recuerdo al gigantesco Lulio, el gran mallorquín. [...]
(1) En una carta a Guiomar –Pilar Valderrama- escriu: "La cuestión de Catalunya, sobre todo, es muy desagradable.En esto no me doy por sorprendido, porque el mismo dia que supe el golpe de mano de los catalanes lo dije: 'Los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos serán los que se la lleven"'.
El que anomena “golpe de mano” és la proclamació de Macià de la República Catalana el 14 d’abril de 1931. (2) En un altre escrit: "Creo con don Miguel de Unamuno que el Estatuto es, en lo referente a Hacienda, un verdadero atraco, y en lo tocante a enseñanza algo verdaderamente intolerable". I coincidint amb Ortega i Sánchez Román: "Creo, sin embargo, que todavia cabe una reacción a favor de España que no conceda a Cataluña sino lo justo: una moderada autonomia y nada mas. Ortega y Gasset ha dicho a mi juicio algo muy atinado sobre la psicologia del catalanismo; Sánchez Román ha estudiado muy bien el aspecto jurídico de la cuestión. Veremos. Yo todavía no he perdido todas las esperanzas".
(3) Diu Balcells: “(Machado) hubo de admitir que, aunque afirmasen primero su cultura y su lengua, los catalanes contribuyeron, como los no catalanes, a una ocasión tan grande como fue la defensa misma de la República española.” (4) " ¡Si la guerra nos dejara pensar! ¡Si la guerra nos dejara sentir!¡Bah! Lamentaciones son estas de pobre diablo. Porque la guerra es un tema de meditación como otro cualquiera, y un tema cordial esencialisimo. Y hay cosas que solo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: Qué bien nos entendemos en lenguas maternes diferentes, cuantos decimos, de este lado del Ebro, bajo un diluvio de iniquidades: ' ¡ Nosotros no hemos vendido nuestra España! ' , y el que esto se diga en catalán o en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad".
BIBLIOGRAFIA: -
José
M.
BALCELLS,
“Las
Cataluñas
de
Antonio
Machado”
(1991)
http://www.raco.cat/index.php/Caligrama/article/view/66578 -
José M. BALCELLS, “De Guimerà i de Joan Maragall: dos notas para Antonio Machado,(1991) http://www.raco.cat/index.php/Caligrama/article/viewFile/66579/86321
-
NARCÍS COMADIRA, “Ara” 8-3-2014 Xavier FEBRÉS, Antonio Machado sigue en el exilio 75 años después de su muerte. www. el diario.es 15/02/2014 https://www.google.es/?gws_rd=ssl#q=Xavier+Febr%C3%A9s+Antoni o+Machado+sigue+en+el+exilio+75+a%C3%B1os+despu%C3%A9s+de+su+muerte
-
ALBERT MANENT, Del Noucentisme a l’exili. Ed. Abadia de Montserrat. 1997 ( Notes sobre Antonio Machado i Catalunya. P. 241-244)