50A��������� �� �� ���� ��� ����� B����� A�����
Cantat per
A Á B
...i recitat per
L M V P S V J A J P
a Bernat Artola 2 CD
HOMENATGE
HOM E N ATG E
P B A T
L
’obra que tens a les mans per a escoltar-la és un fruit col.lectiu. Així l’ha creada la complicitat convencional de la primavera de l’any 2008, en el cinquantenari de la mort de BERNAT ARTOLA TOMÀS –que tingué com a ex libris “Damunt de la mort la vida”-, des de la seua terra –per un poeta que escrigué el preciós llibre Terra- i des d’un temps complex i apassionant com el que ell va construir amb la seua poesia.
actualitat. No hi ha solament l’Artola autor del Pregó, o les ironies d’A l’ombra del campanar o Lledons. Ni el de les galanies de Jocs florals i els jocs surrealistes de Santoral. Hi ha també, o més ben dit, hi ha sobretot l’Artola solitari, optimista i melancòlic alhora, de les Elegies juvenils; i l’observador pensatiu o lluminós del paisatge de Terra; i l’orgullós i torturat home de Llàntia viva, Tornaveu o Recés de solituds.
Un dels orígens i els destins principals de la paraula poètica és la música. I per això, Bernat Artola, el príncep –modern, discret, savi, vividor, republicà i liberal- de la poesia castellonenca, un dels renovadors de l’escriptura literària valenciana en el temps de la República i abans i després de la guerra terrible del 1936-1939, i una de les veus més addictes als dolors i els plaers personals i socials de la Mediterrània europea, té música, és música, comunica música, crea música. No debades, els ciutadans cultivats i sociables, l’han pogut sentir fins ara amb música de Matilde Salvador, Vicent Asencio, Vicent Garcés, Josep Godes, Paco Puig, Ronda de Maig, Els Llauradors... I des d’ara, el podran sentir amb la veu i la creativitat musical d’Artur Àlvarez i Boix, en un entorn sonor subtil, emotiu i sociable, modern i popular. Les ressonàncies de la veu poètica d’Artola són convocades per una summa de pervivències i de perdurable
En l’estil d’aquests ressons, compareix l’estudiós de la literatura format a les universitats de Barcelona i Salamanca; el crític i creador d’arquitectura, pintura o poesia, a Castelló o a Madrid; l’intel.lectual compromés amb la modernització social i cultural del segle XX estroncada per la guerra a Espanya i al món; el ciutadà conscient que la fidelitat a la plana de Castelló només ateny la seua plenitud quan s’orienta als quatre vents del món. És la seua exigent i apassionada paraula una cruïlla, un punt de trobada d’impulsos populars i cultes, locals i universals, personals i col.lectius, introvertits i sociables, estètics i ètics, atents a la modernitat i conscients de les vicissituds del viatge inacabable de la història. I de l’art, de totes les arts, com a suprema expressió de la condició humana. Això, amb bona música, és la vida. Lluís Meseguer
EL MUSIC I CANTAUTOR
D
es de fa anys arrere he anat musicant poemes de Bernat Artola amb la intenció de poder plasmar en un homenatge musical la meua admiració per la seua poesia. El nord era el 2008. El 50é aniversari de la seua mort. I a mesura que el projecte anava prenent forma em cremava la necessitat de compartir-ho amb aqueixos mestres de la paraula i el sentiment que entreteixeixen en els seus simbòlics telers de ploma i paper la bellesa en forma de vers i rima: els poetes. Bernat Artola mereixia un projecte en què es conjugaren la música, la veu del cantautor i la paraula dels poetes. Gràcies a la inestimable col·laboració de quatre amics i mestres del vers en la nostra llengua (Lluís Meseguer, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela i Josep Porcar), hui és una bella realitat poder veure editat aquest treball conjunt. L’entusiasme per aquest projecte artístic ha sigut unànime. Per damunt de qualsevol consideració, té el principal ingredient de la nostra estima i admiració per la figura i l’obra de Bernat Artola i Tomás. Finalment, volguera amb aquestes paraules expressar el meu immens agraïment a tots ells per fer i sentir aquest propòsit com un esforç col·lectiu. Artur Alvarez i Boix
ELS MÚSICS
A
RTUR ALVAREZ I BOIX, nasqué a Castelló (La Plana Alta). Al 1978 funda el grup de cançó popular ADESIARA, junt al vilafranquí Miguel Angel Prades i el seu germà Toni Pep. Des de llavors, les seues composicions han configurat gran part del repertori del grup. Ha sigut també membre fundador de l’orquestra CICLADES, i ha format part d’ altres formacions orquestrals com FILADELFIA i MAKUMBA. ADESIARA , encara que de forma intermitent, segueix en la palestra, després de 25 anys, dibuixant en
les seues cançons els paisatges pròxims als seus fundadors: La Plana i Els Ports. I Artur contribueix activament que així siga. Però des de fa un temps ha decidit seguir un camí paral·lel, amb un segell personal propi com a cantautor. S’autodefineix com un cantautor tardívol de paisatges i de versos dels nostres poetes. Conseqüència d’això és el seu primer CD en solitari “Castelló, triangulada plana” on musica i interpreta el monogràfic poètic dedicat a Castelló escrit pel poeta Albert Vernet. Ara, aquest segon treball, és un homenatge al poeta Bernat Artola en el 50é
aniversari de la seua mort. En ell musica i interpreta poemes de l’esmentat poeta, juntament amb l’estimable col·laboració de llorejats poetes castellonencs com Lluís Meseguer, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela i Josep Porcar. Hui, a part de la activitat com a docent en l’escola pública, compagina aquesta ocupació amb produccions en el propi estudi de gravació, amb col·laboració, com a compositor i arreglista, del seu fill Carlos Alvarez. Amb les actuacions, tant en solitari, com a integrant d’ADESIARA. I amb les seues altres grans aficions: la pintura i la poesia.
A A B
C
ARLOS ÁLVAREZ PRADES, nascut a Castelló, és fill de l’Artur. Des de molt xicotet ha viscut envoltat per l’ambient musical propiciat per son pare. Al costat dels estudis d’Enginyeria Informàtica en la Universitat Jaume I i les seues classes en el TALLER DE MUSICS-ESCOLA DE MUSICA de Barcelona, compagina tota aquesta activitat amb assajos i actuacions dels grups que forma part, aportant el seu excel·lent quefer tant amb la guitarra com amb els teclats. Ha sigut una peça molt important, a nivell de producció musical, en la tornada als escenaris del grup ADESIARA, així com en el recent treball editat per son pare, amb lletra del poeta Albert Vernet: “Castelló, triangulada plana”.
VEU I MÚSICA
En l’actualitat forma part dels següents grups: “DRY RIVER”, “PELARGONIUM” i “DESLEALES”, tots ells de Castelló. I, per descomptat, com a director musical de la banda que acompanya a l’Artur. A més de tota aquesta frenètica activitat, encara li queda temps per a realitzar produccions musicals en el propi estudi de gravació, com és el cas que ens ocupa ara: col·laborar en aquest homenatge al poeta Bernat Artola.
CARLOS ÁLVAREZ PRADES COL·LABORACIÓ ESPECIAL
ELS POETES LLUÍS MESEGUER Lluís Meseguer treballa de catedràtic de Literatura a la UNIVERSITAT JAUME I, i alhora s’ha dedicat a activitats en el camp de l’espectacle, la música, el periodisme, la renovació pedagògica i la participació social i cultural. Ha publicat llibres de poemes com Les veus del vent (1983) i Tardor a Llaregubb (2002, amb A.Albalat), i de pensament i viatge, com Vesprades de Moscou (1995) o L’optimista (1997). A més d’altres estudis generals sobre literatura, espectacle i història de la cultura, ha publicat i impulsat els autors de Castelló, entre ells, Bernat Artola.
VICENT PAU SERRA (Almassora, 1944) Mestre, poeta i etnògraf. Entre la producció poètica destaca el llibre El temps de l’àpat (1992), diversos premis en Certàmens Literaris i el Pregó Infantil de les festes de la Magdalena de Castelló. Com a etnògraf ha treballat especialment el món del joc, de la gogística, de la poesia d’arrel popular i de les festes magdaleneres, sobre els quals té articles varis.
VICENT JAUME ALMELA Vicent Jaume Almela (Castelló 1958) és poeta i escriptor, forma part de l’Associació Literària de Castelló d’Amics de la Poesia (ALCAP). Entre diferents guardons literaris, compta amb: Premi 750 aniversari de la fundació de Castelló, Flor Natural del Premi Ciutat de Castelló 2004 i Flor Natural Certamen Literari Mare de Déu del Lledó (2005 i 2007). Té publicats el conte infantil, Perduda entre canyes (2005),i més recentment ha il·lustrat i presentat l’edició d’un recull de lletres populars interpretades pel grup musical “Els llauradors”, Cançoner de la nostra terra (60 cançons i una paella) (2007). Alguns dels seus poemes estan musicats per músics de la terra. Col·labora i participa en presentacions i llibrets de Gaiata, publicacions de festes i en mitjans de comunicació d’àmbit local.
JOSEP PORCAR Josep Porcar i Museros (Castelló de la Plana, 1973) és poeta. Llicenciat en Periodisme, ha treballat de cambrer, forner i periodista als diaris Mediterráneo i Levante de Castellón. Actualment es guanya la vida amb tasques de preimpressió en una impremta. És editor del BLOGS DE LLETRES, el primer hiperblog català de literatura digital a la Xarxa, alhora que manté el blog SALMS, el seu dietari digital: porcar.net. Ha rebut els premis Miguel Hernández (1993), el Senyoriu d’Ausiàs March (1994) i el Vicent Andrés Estellés (1998). Ha publicat els llibres Vint-i-dues mans de pintura (Ed. de la Guerra, València, 1994), Crònica de l’ocupant (Ed. 3i4, València, 1995), La culpa (Ed. 3i4, València, 1998) i Els estius (Castelló de la Plana, 2008).
CD1 ARTUR ÀLVAREZ I BOIX musica i canta Bernat Artola SÓC VIANANT SENSE VIA NI FESTA Sóc vianant sense via ni festa car dintre meu cada somni és camí; somnis esquerps qui lleus fugen de mi i tornen greus per l’externa tempesta. Dintre mon cor lo plany vol afeblir-se de tan mirar lo seu propi dolor. Somni subtil aquest plany de l’amor que de covard no pot ni penedir-se! Jo faig camí de l’externa clariana que per mos ulls il·lumina la deu d’aquell delit sense força en la veu qui greu combat lo dolor que s’ufana. Sóc vianant que no espera ventura al cap de tot son vençut caminar: Sols vull dolor d’indolència i somniar un altre món on la joia perdura. Sóc vianant sense festa ni via car dintre meu la tenebra es fa llum i aqueixa nit que la joia resum amb plany d’amor torna a encendre lo dia. Elegies Castelló de la Plana, 1935
SOLITARI La voluptat del dolor i del neguit capficat, decora ma soletat de plany aconhortador. Per què la vida no em duu son missatge de plaer i em duu tan sols el deler del més enllà, on el “jo” és “tu”? Jo no voldria patir l’esclavatge del meu “jo”: Jo vull cantar tot allò que sent en mi i vol eixir. Jo sé que no sé cantar la melodia que vull; mes no vol el meu orgull el meu fracàs confessar. I ja que veig els demés cantar sols son goig complit, jo no vull més que el delit d’alleugerir-me de pes. Lliurar-me de mi pel joc de sentir-me viure en va. Per la febre de demà sabré la llum del meu foc? Recés de solituds Castelló de la Plana, 1951
ANHEL Qui poguera, cada dia, mudar l’ànima i la pell, per a ésser sempre novell i oblidar la melangia del temps nou i el record vell! Cada dia, flor novella dins d’un món renovellat. I el cor, infantilitzat,
ardit per la meravella d’un glatir sense pecat. Llavors, l’eterna baralla de l’esperança i l’enyor, seria pau i claror sobre la fosca gramalla de la nit i l’avior. Fora la feixuga història, sense passat, sols futur, el seny seria segur per la recta trajectòria del cor innocent i pur. Tornaveu Castelló de la Plana, 1950
LES MUSES Quan ronden els estels per les teulades en recerca del somni que els demana i guaiten les foscors enamorades que l’enuig de la llum desagermana, la pau del món desplega la senyera blava del cel, no blanca de la Lluna, i eriça en tremolins la cabellera d’Urània la gentil, mítica engruna. (Són els estels sideris musagetes que obren la nit al cel de cada dia i amb l’espurneig infanten els poetes que sembren dol i cullen poesia.) Estels que s’obren a la nit gelosa (gola de llop amb ulls de pany encesos) per on ens ve la llum meravellosa desvetlladora dels delers ullpresos. I són les Muses fantasmals ovelles que peixen llum en la blavor obscura fent una tendra música d’esquelles que diu al món la sideral pastura.
Aixina estels, o tal vegada Muses, dictant a l’home llur secret missatge d’ordre i mesura, les raons confuses omplen de llum, amb llampegant llenguatge. Miratges Castelló de la Plana, 1950
CAMÍ FONDO Pel camí fondo van les aigües de la ploguda forta; fan regalls en lo marge de la senda i canten amb veu fosca. Pel camí fondo van els dies escoltant-se de pressa sense deixar en les voreres nues argilagues ni herba. Pel camí fondo van les brunes i atrafegades dones i els xiquets que carreguen la cistella de cardets i carxofes. Pel camí fondo van els carros que al marge verd no arriben i ganyolant perquè no veuen plana se queixen i sospiren. Pel camí fondo van les ombres que la molsa il·lumina en la humanitat de la manseta sèquia en qui lo Cel se mira. Pel camí fondo van les penes de qui d’ amor s’ ofega i no podent guadir la plana pia amb l’espill de la céquia s’acontenta! Cançons d’amor Castelló de la Plana, 1926
TIMONER Timoner de singladures per tempestes de blavor; amic de les aventures de recança, sense amor, aquell navegant volia trobar l’argentat galfí que havia de dur-lo, un dia, fet cristall, al fons marí. Pel pany de la Lluna plena (com un ull de bou gegant) veia la nua sirena que el demanava cantant. I a despit de les tempestes, ell duia el timó segur fent via, sempre, a les gestes d’amor impossible i pur. Veus i cançons Castelló de la Plana, 1952
LA NIT Que trista està la Nit sense la Lluna encar que tot el cel sembla una estrella! Entre totes les nits no n’hi ha alguna que com la nit sense lluna siga bella! I els grills com canten son ric-ric harmònic! I com fan les ovelles llurs planyits! És un majestuós poema simfònic la nit de la lluna entre les altres nits! Allà, quan tot és fosc i la sirena encisa amb sa veu dolça al navegant, que és dolç atravessar la mar serena mirant sols a la lluna i al davant! La Lluna és una vela tota plena que les marors del dia va creuant! Poesia solta.
FORMIGUES Entre les pedres sumptuàries de la ciutat monumental fan les “formigues”, rutinàries, son quefer dur i social. Elles, que un dia enamorades feren de l’Art llur instrument, ara, per l’obra esclavitzades, no gosen viure lliurement. Potser admiren, increïble, la meravella que han bastit; miracle màgic, impossible als ulls mesquins de llur oblit. O tal vegada la misèria que, greu, arrastren ran de sol, fent més feixuga la matèria no els deixa ja mampendre el vol. I un any, i altre any, sempre geloses de l’ordre vell, sense rebulls, van les “formigues”, poregoses, cegues, posant-se terra als ulls. Tornaveu Castelló de la Plana, 1950
TARDORAL Ja la tardor rovella els arbres i els sentits, oh maduresa plena de dol i desengany! El cor batega, encara, fent rítmics sos oblits, com colliter de roses que cent amors marcits sense recança plany. El món, extern, s’esfulla dins d’una boira d’or i al seny la sang pareix que, alhora, es torna llum. Una serena pluja devalla com un plor pel goig que ahir tingué i avui reviu al cor tan sols com un perfum. Roja la fulla un dia més verda que la fel; la virior perduda que adés lluí l’estiu, l’home es nodreix, com l’arbre, sols de sa pròpia arrel, dressa nuets els braços tràgicament, al cel, i enyora, espera... i viu! Tornaveu Castelló de la Plana, 1950
BOIRES BAIXES La vida és molt trista si es veu amb ulls clars. Cal boira en la vista (el “flou” de l’artista) que esborra els llindars. Potser és poruga la boira que dic puix sempre la fuga covard no desnuga la por del testic. Mes còmoda i clara a l’home convé puix mai no declara la por que l’empara...
de massa que en té! La sang més vermella, brusenta pel foc, al temps que trau d’ella la força novella la torna son joc. La forma, boirosa, se nega d’atzur. La vida enutjosa, concreta i plorosa va sempre... al segur! Recés de solituds Castelló de la Plana, 1951
MÚSICA Lloada sigues, Música eterna, fidel missatge de l’altre món! Del món abstracte que sols governa l’ordre implacable del seny pregon! I com són dolces les harmonies que al cor es tornen pur sentiment! Quines secretes manyagueries dormen al jaç subconscient? (Quan més abstracte siga un llenguatge millor ressona l’accent humà pla de concretes formes d’estatge que, impotents, volen rompre’s en va). Per quin miracle de transcendència pot l’harmonia colpir el pit i fer que vibre per sa presència l’erm inefable de dol i oblit? Oh ressonància meravellosa, cordial collita de solitud! Sigues lloada, fecunda esposa de l’alt silenci! Oh veu!... Salut! Tornaveu Castelló de la Plana, 1950
ALBA Com ressonen al camp les campanes de l’alba quan la terra és de malva i el cel lluu com l’aram! El Sol ix de son llit cantant fets somniosos amb els ulls sangonosos d’haver massa dormit. Polsa el vent gregalet tendres branques florides desvetllant les dormides il·lusions de xiquet. I tot és boira d’or i polsim de misteri que il·lumina el salteri de les albes al cor. Mes ja l’hora no em duu aquell goig que tenia quan la nit era dia i el món era tot nu. Llàntia viva Castelló de la Plana, 1947
CD2 LLUÍS MESEGUER VICENT PAU SERRA VICENT JAUME ALMELA JOSEP PORCAR reciten a Bernat Artola Música: Artur Àlvarez Boix & Carles Àlvarez Prades
JO SÓC AQUELL ADALERAT GARBÍ... Jo sóc aquell adalerat garbí qui brama i bat dins de l’esquerpa timba car si quan parle mon dolor no minva si deixe de parlar no fuig de mi. Assoles vaig per la foscor que em porta la llum d’atzur i adoloridament veig passar revolant damunt del vent l’estol de fulles de l’ alzina morta. Fulles de fel, maragda de l’amor, fermes s’enclaven en lo fat contrari; fulles de sang enramen lo calvari quan bat l’alé de la cruel tardor. Fréstec garbí lo meu desig combat dins lo barranc amb tremolins de febra i en l’aspra timba plena de tenebra la pau tremola sobre un toll minvat. Jo sóc trist vianant perdut que vol cercar en lo barranc dolçura i adolorit de sols trobar paüra esguarda la claror d’on fon vingut... “Elegies” (1935)
CANÇÓ DEL XOCORROC! No em balles el nanos, xica, que no és hora de ballar. Festa que molt se publica no és bona per a guardar! Oblida les gràcies ara, puix no són coses de joc aquelles que en amor declara. Mira que si encens el foc, xoxorroc! Tens massa poca experiència puix el món no és com pareix. Has de tindre més prudència si peixcant vols traure peix! Si em fas festes a deshora, pensa que no sóc de roc i hauràs de pagar penyora. Mira que si encens el foc, xocorroc! Jo et diria moltes coses per a fer-te obrir els ulls i mostrar-te que les roses es defensen quan les culls. Mes no vull tindre manies ja que tu no en tens tampoc quan és temps de galanies. Mira que si encens el foc, xocorroc! I si un dia, per les festes, el teu ball de tremolí fa rodones les arestes cantelludes del camí. Pensa, xica, que jo encara vaig a missa al primer toc
puix la festa em ve de cara. Mira que si encens el foc, xocorroc! “Poble” (1947)
CANÇÓ DE PRIMAVERA Fon un jorn de Primavera quan, lleugera, jo et vaig vore pel camp clara i senzilla. Portaves la faldilla tan roja com les rústiques roselles i eres tu una flor més, corrent entre elles. Tu em vas vore; fugint avergonyida t’amagares recés d’una borida pomera, i jo et mirava i més cada vegada t’estimava. Com eixes aurioles que les santes coronen als altars, a tu les plantes mesclades amb sentors, t’auriolaven de flaire i de colors. Jo em vaig acostar més; tos ulls seguiren amb deler el meu pas desconcertat. Vaig ser al teu costat i tos llavis vermells em prometien la gràcia de son bes. Sobtat, jo et vaig besar. No sé què cosa sentí llavors al fons del fons del pit, que m’omplia de goig i de neguit com el foc d’una rosa. I tu i jo, de les mans per la planura, sense mirar-nos més, retornàrem ferits per la malura endenyada d’un bes! Miratges Castelló de la Plana, 1950
PUGNA Què no faria jo per deslliurar-me de la feixuga càrrega del cos i saber-me com sóc per a estimar-me pur com la flama que rebutja el clos? Quina vergonya la carnal voltura que ofen i agreuja l’esperit rebel! presó amb muralles de tenebra impura, per on traspua lluminós estel? Per on l’esclat que redimeix les ombres pot fer drecera vers la interna llum? I la cançó que ens lliura de penombres per on colpí nostre mortal balum? Oh clos i blasme de la lluire vida, tenebra impia del dramàtic Fat, deixa que un dia la cançó ferida decore amb roses ton sagnant tancat! I amb el miracle de la sang vessada (flor redemptora de l’humà destí) pel finestral de l’ombra il·luminada deixa’m lliurar-me al somniós camí! “Llàntia viva” (1947)
POLS La terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi. Si vaig cap a la vida pel frau de mon voler temorejant em crida al somni de son pler. I és pler d’empresonada que veu un raig de llum per on la flor que es bada augura son perfum. Pols mística i eterna, llaor de l’infinit que abota en la lluerna la dèria de la nit. Ma terra és un deliri de somnis i de sang on ritmen llur martiri les llàgrimes i el fang. Ai quina dolorosa baralla irreverent! La Mare, sense nosa, i el Fill, ple de turment! Quan Ella es torna flama ma vida es torna foc. En mi tot es fa drama i en Ella tot és joc... “Terra” (1930-1934)
GOSSERA Tinc un gos que pareix llop i de fets és un corder; sols que no pot vore prop gat, pollastre o foraster.
És tan gos i malcriat, i tant sord i malcregut, que lladra sols al veïnat... perquè el té més conegut! Com és bròfec més que gos, i de llop ja no té res, va vivint i fent-se gros ...i que ràbien els demés! “A l’ombra del campanar” (1945)
PITERA Fita lleial, clau de pitera, excepció de lo quotidià, trista llibertat presonera del arbitrari desig humà. Sorruda pitera bagassa, que a l’erm caixer del barranquís amostres la teva carassa sobtadament, que no abellix, polp expectant i extraordinari, decoratiu i protector com signatura de notari enrevessada d’antigor. Pitera, de traça agressiva, complicació superficial, al·legoria sempreviva de la terra meridional. Moruna, greu i malfaenera com una cançó dalt d’un trill, que saps, igual que una figuera, eixir al món per un clavill. Joguina pueril i barata dels ulls que et s’emporten distrets. Irreverent llantió de plata i traballengües dels xiquets. Mà del passat que trau la terra
volent entrenyer el futur, noble desig de la desferra que es vol tornar esperit pur. Pitera, blavor de la riba, escuma gris de pedregal. Queixals aguts a la geniva del polsegós camí rural. Que saps cançons de tarongeres i dolçament, sens malhumor, saps pentinar les polsegueres amb ton plural escarpidor. Pitera, lliçó d’experiència, marge mitger que mai es perd. Evocació d’adolescència vora les palmes del desert. Ai, qui pogués com tu, pitera, viure un somni denonat, expectador a la mitgera decorativa del passat, i anar poat per la corriola interessada del guardó, cap a la blanca banderola al cim del rònec espigó...! “Terra” (1930-1934)
L’INSTINT SONÀMBUL Quan de nit s’encén la llàntia del pensament desvetllat i les ombres il·lumina amb un fugisser rellamp que res no deixa percebre quan sembla que ho fa tot clar, jo faig un joc dialèctic, entre lluminós i opac, tornant gràfica la febre del somni sense descans. La llàntia és enganyadora;
s’encén només un instant i després, entre les ombres, hi ha que lligar tots els caps per a que ens diga la imatge son secret preny irreal com un oracle sonàmbul que va d’esma i sense dany. Si el procés no es fa molt ràpid la imatge esquerpa se’n va. I mai més ja no retorna: O es troba tot d’una... o mai!
potser sabran que l’obra de poeta ha de tenir arrel de passió! Mes jo no blasme la tristor que em dixa la fel amarga de l’endeny covard; sol i en silenci, no sé dir la queixa que al cor gemega quan és ja ben fart. Jo beneisc aquell qui em desestima i em fa la guerra sense eixir a llum. Gràcies a ell tinc l’ànima més prima i a tota punxa puc trobar balum!
“Recés de solituds” (1951)
Llàntia viva Castelló de la Plana, 1947
SERENOR En un món de rancúnies i misèries, ple de frenètics i de mala gent, encara jo vull voleiar mes dèries, vanes milotxes a l’atzar del vent! El món és trist; l’enveja i la venjança diuen arreu son argument brutal. I qui viurà si ens manca l’esperança d’un altre temps més just i sense mal? Res no hi ha cert, més que l’amor, fingida; la fe, dubtada; llagrimeig als ulls. Sortós aquell qui, al rastre de la vida, collint les roses no ha trobat abrulls! Potser la vida, per cantar victòria, vol anar sempre pel mateix camí, puix mai no cull la palma de la glòria l’ingenu heroi que trenca son destí. O potser és que fugen els conceptes davant l’acció, que és l’argument de pes, i l’innocent és colliter de reptes, que no té dret ni a somniar ni a res. Tinc enemics que volen ma desfeta i a son desig no puc trobar raó:
EL METGE I EL MENESCAL Al senyor veterinari tots li diuen menescal; i és el cas que li sap mal, puix li pareix ordinari perquè ell és de “capital”. Mes, com al poble s’estimen els animals més que res, no volen tindre’l ofés i l’afalaguen i el mimen, i el comboien de lo més. El metge li té malícia i l’enveja de tot cor, perquè, essent ell el “dotor”, la gent no li fa justícia ni li té gens de fervor. I li diu al boticari: -Tot el veïnat d’ací deu tindre sang de rocí, puix crida al veterinari quan ha de cridar-me a mi! A l’ombra del campanar (1945)
FLOR DE TARONGER Ja l’ etzar va esbargint-se per la terra flairosa; ja esperitualitzant-se va el paisatge tot verd; ja l’ etzar ens recorda quan el camp té rublert paisatge de neu d’una flor amorosa. La terra va cobrint-se per la neu, poc a poc (una neu blanca i fresca com si fóra de gel) i eixa neu ten gelada que es veu caure del Cel al tocar amb la terra s’ ha tengut de fer foc. lo mateix va la nóvia amb son tratge d’etzar que ens sembla puresa al davant de l’altar; i després quan assoles se veu fruit de la terra i se nota la flama de l’ amor del seu pit, la puresa del blanc de son cos la desterra i anhelosa s’ atansa somrisent al marit. Poesia solta
JO TINC UNA JOIA CLARA... Jo tinc una joia clara d’un amor que no es mor mai. Tinc una esperança encara triomfadora de l’ esglai. Una esperança florida al recer de lo meu cor que pot ser siga mentida car és joia de l’amor. Si és falsa o és vertadera jo sols sé una veritat: l’aspra soletat austera de mon cor il·luminat. Elegies (1935)
ACONSELLA LA CIUTAT de Lluís Meseguer
Contemplarem aquesta ciutat bella, totes les ciutats belles, si no vestits amb els ulls col.lectius ni amb les bàrbares deixalles d’aquest segle, volent saber almenys els segles tots possibles, significats exactes, tardors recomençades de tots els temps reals, si venidors, de boires, i si presents, fills de la terra erma. Passejarem, però, aquesta vella ciutat mediterrània a les palpentes, si cal, o retuts, sonant els mots de Swansea o de Súnion, d’illes de calma, de xiprers de Silos, en acordat lament seguint l’estil que natura consent com Ausiàs amb dubtes aconsella. Tardor a Llareggubb (1999)
TOMAS ARTOLA BERNAT de Vicent Pau Serra
Artola és l´u, com ell ningú. Al cantó del meu carrer hi ha una porta amb un forat, i no és per a que entre el gat, que el pobre ja és al sequer. És perque hi ha un veí que a l’ama li fa la rosca, i pel forat, a la fosca, li ensenya el seu pixaví. Que sí, que sí, que li ensenya el pixaví. I ella que és molt graciosa i n’entén prou de l’assumpte recorda el marit difunte i li diu amb veu melosa: -No cregues que jo sóc boja. Ja t’he comprés la intenció. Vinga, puja pel balcó, pixaví de fava roja! Que sí, que sí, que li ensenya el pixaví. I cada nit la mateixa. Però una nit la veïna, una envejosa fadrina, es va assomar a la reixa i amb veu quasi celestial va dir: -Després d’eixe vol, passa, pixaví, el sequiol que ací hi ha una altra marjal. Que sí, que sí, que li ensenya el pixaví.
L’AHIR ÉS AVUI de Vicent Jaume Almela
Passejant pels vells carrers on sembla aturar-se el temps i la ciutat s’assossega, vaig cercant amb la mirada vestigis d’antigues arrels, a l’aire fred de la matinada d’un novembre ploraner.
Envellides façanes, buides balconades, enreixades finestres tancades, carrers plens de silenci que sols trenca el ressò del pressut caminar d’un vianant solitari. Mes quan arribe a la porta del convent de les Monges Caputxines, carrer on somiava Bernat, sent com l’aire em porta les arrels d’un ahir, a mena de so de campana dóna les deu el Fadrí.
AL PEU DEL FAR DE LES ILLES COLUMBRETES (Illa Grossa) de Josep Porcar
Ací l’illa és el tresor. Ací podríem viure tancats fora del món, entre arínjols i margallons, més enllà d’on solament som crits llunyans d’enyors traïts, torbats flameigs i podridures, de la ferida sal, fúria, sements de qui? Prescindible tot, sèquies, pous, semàfors en roig, tindríem la set de l’aigua, la sang salada, els somnis esvarats, i seríem sempre el far d’homes remots. Quantes illes, quants llibres, quins ulls falcats a la riba dels morts hem abandonat sempre a l’encalç dels vells tresors? Els estius (2008)
a Bernat Artola HOMENATGE
CD1
ARTUR ALVAREZ I BOIX musica i canta a Bernat Artola 1- Sóc vianant sense via ni festa 2- Solitari 3-Anhel 4-Les muses 5-Camí Fondo 6-Timoner 7-La nit 8-Formigues 9-Tardoral 10-Boires baixes 11-Música 12-Alba
CD2
1-”Jo sóc aquell adalerat garbí…”-IV- Elegies, 1935. (veu: Lluís Meseguer) 2-”Cançó del Xocorroc” - Poble, 1947 (veu: Vicent Pau Serra) 3-”Cançó de Primavera” - Miratges, 1950 (veu: Vicent Jaume Almela) 4-”Pugna” - Llàntia viva, 1947 (veu: Josep Porcar) 5-”Pols” - Terra, 1930-34 (veu: Lluís Meseguer) 6-”Gossera” - A l’ombra del campanar, 1945 (veu: Vicent Pau Serra) 7-”Pitera” - Terra, 1930 (veu: Vicent Jaume Almela) 8-”L’instint sonàmbul” - Recés de solituds (veu: Josep Porcar) 9-”Serenor” - Llàntia viva, 1947 (veu: Llís Meseguer) 10-”El metge i el menescal” - A l’ombra del campanar, 1945 (veu: Vicent Pau Serra) 11-”Flor de taronger” - Poesia solta, 1933 (veu: Vicent Jaume Almela) 12-”Jo tinc una joia …”- Elegies, 1935 (veu: Josep Porcar) 13-”Aconsella la ciutat” - Lletra i veu: Llís Meseguer 14-”Pixaví”- Lletra i veu: Vicent Pau Serra 15-”L’ahir és avui” - Lletra i veu: Vicent Jaume Almela 16-”Al peu del far de les Illes Columbretes”- Lletra i veu: Josep Porcar Producció musical: Artur Àlvarez amb la col·laboració de Carlos Àlvarez. Artur Àlvarez i Boix: Veu, cors, Korg TRITON Rack, Variax Acoustic LINE 6, baix i llaüd. Carlos Àlvarez Prades: Piano, guitarra elèctrica amb POD XT LINE6, guitarra acústica, moduls. Veu dels poetes: Lluís Meseguer, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Porcar. Disseny gràfic: Josep Porcar Pàgina web: http://www.blocsdelletres.com/bernatartola Enregistrat, mesclat i masteritzat pels propis productors a Castelló (Plana Alta).
50 A��������� �� �� ���� ��� ����� B����� A�����
LLUÍS MESEGUER, VICENT PAU SERRA, VICENT JAUME ALMELA, JOSEP PORCAR reciten a Bernat Artola
a Bernat Artola Castelló, abril de 2008.
HOMENATGE