ÈPICA INTRODUCCIÓ AL GÈNERE DE L’ÈPICA La poesia èpica (d’ επικη, derivat d’ επος, “paraula”) és el gènere literari que narra fets heroics; tot i el seu origen oral, hi ha testimonis literaris escrits en tots els temps i en diversos indrets geogràfics: a l’èpica mesopotàmica, Enuma elis i Gilgames (1500 a.n.e.); a l’èpica índia, Mahabhrata i Ramaiana, i a l’èpica persa, Sahnameh, de Firdusi. La poesia èpica grega, la mostra més antiga de literatura europea, s’inicia amb la Ilíada i l’Odissea, d’Homer. Altres cicles èpics grecs són Edipòdia, Tebaida, Nostoi, Telegonia, etc. Hesíode, representant de l’èpica didàctica, és autor de la Teogonia i dels Treballs i dies. Cal·límac, Teòcrit i Apol·loni de Rodes (Argonàutiques) són els representants del gènere a l’època hel·lenística. L’èpica grega va influir en l’èpica llatina, que té la màxima representació en l’Eneida de Virgili. El primer testimoni escrit de l’epopeia germànica és el Cant de Hildebrand, del segle VIII; cal destacar el Cant dels Nibelungs, anònim de 1200. A França tenim la Chanson de Roland. Algunes obres èpiques de la literatura espanyola són el Cantar de Mio Cid (s. XII); La Araucana, d’Ercilla; la Gatomaquia de Lope de Vega (1634); el Pelayo, d’Espronceda (1840). Els primers cants èpic en català corresponen a les epopeies medievals. El gran poeta èpic és sens dubte Jacint Verdaguer, amb L’Atlàntida(1877) i Canigó (1886). HOMER Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa li dóna inspiració i canta per la seva boca. Ens han arribat nombroses versions, d’època romana, en què Homer és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. D’aquí l’intent d’explicar el seu nom a partir de οο µη ορων “el que no hi veu”. Set ciutats de la Jònia (Àsia Menor) es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que a Quios o Esmirna hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VII a.n.e. LA QÜESTIÓ HOMÈRICA Enfront de les dades que ofereix la tradició, hi hagué crítics que van posar en dubte l’existència d’Homer. Sostenien: a. Que no hi havia existit un Homer autor de la Ilíada i l’ Odissea. b. Que els dos poemes no podien ser escrits pel mateix autor ni eren de la mateixa època. c. Que els poemes no eren obra d’un autor personal i únic, sinó un conglomerat de cants originàriament independents.
A parit del s. XVIII la polèmica coneguda amb el nom de qüestió homèrica ha dividit els crítics en dos grans grups: l’escola unitària, que defensa la unitat d’autor, i l’escola analítica, que nega l’existència d’un autor personal. Avui les posicions s’han apropat bastant. Ningú sosté que Homer sigui el creador de tot el poema, ja que enfonsa les seves arrels en la tradició oral, però ha d’haver existit una ment organitzadora que hagi elaborat tot aquest material segons un pla premeditat. ARGUMENT DELS POEMES HOMÈRICS La Ilíada conté relats corresponents al darrer any de la guerra de Troia. No és, doncs, la narració de la guerra de Troia, no en conta ni el principi ni el final. Tot se centra en un únic episodi de tot el material mític. La Ilíada gira al voltant de l’episodi anomenat la còlera d’Aquil·les en ser desposseït de la captiva Briseida per Agamèmnon, cabdill dels grecs que assetjaven Troia per rescatar Hèlena, esposa de Menelau. Aquil·les, l’heroi més valerós, humiliat, renuncia a la lluita i es retira al seu campament. La seva mare, Tetis, dea marina, aconsegueix de Zeus la promesa que els grecs patiran tant que hauran de reclamar l’ajuda d’Aquil·les, li hauran de tornar l’honor. Així succeeix, però Aquil·les es nega a tornar-hi, només accedeix a què el seu amic íntim Patrocle s’hi incorpori portant la seva pròpia armadura. Patrocle provoca una gran matança al bàndol troià, però finalment mor a mans d’Hèctor. Aquil·les plora el seu amic, jura venjança, i amb noves armes fabricades pel déu Hefest torna a la lluita i mata a Hèctor. Ho fa, tot i que sap que amb allò segella el seu destí. Després dels funerals per Patrocle, ve l’escena en què Príam, rei de Troia, aconsegueix el cadàver del seu fill per oferir-li també honors fúnebres. L’ Odissea conté relats de viatges i contes fantàstics, repartits en vint-i-quatre cants o rapsòdies, igual que la Ilíada. Odisseu, tal com diu el començament del poema, està retingut a Ogígia, l’illa de la nimfa Calipso. En un altre plànol, a Ítaca, els pretendents han pres possessió del palau de l’heroi i volen casar-se amb la seva esposa Penèlope. En una assemblea de déus, Atena, protectora constant d’Odisseu, aprofitant que Posidó, enemic declarat de l’heroi, està absent, posa en moviment una doble acció: el viatge de Telèmac per obtenir notícies de son pare, i el retorn d’Odisseu. En anar-se’n Telèmac, els pretendents preparen una emboscada per matar-lo tan bon punt torni. Hermes ordena a Calipso que deixi marxar el seu hoste, retingut durant set anys. Mentre va per la mar, una tempesta, provocada per Posidó, el fa arribar a l’illa dels feacis. Nausica, la filla del rei Alcínous, el troba i el condueix al palau del seu pare, on és molt ben acollit. Odisseu participa en uns jocs atlètics i pot escoltar durant un sopar l’aede Demòdoc cantant la destrucció de Troia gràcies a l’estratagema del cavall. Alcínous s’adona que el seu hoste plora i li pregunta qui és i d’on ve. Odisseu s’identifica i explica en primera persona les seves aventures al país dels cicons, a la terra dels lotòfags, amb el ciclop Polifem, a l’illa d’Èol i al palau de Circe. Relata la baixada al món d’Hades, on té l’oportunitat de parlar amb la seva mare i amb altres herois companys seus que ja han mort. Continua explicant el retorn al palau de Circe, el pas per l’illa de les Sirenes, les dificultats entre Escil·la i Caribdis, l’experiència a l’illa d’Hèlios, la posterior desaparició de tots els seus companys i l’arribada a l’illa d’Ogígia. Els feacis el condueixen a Ítaca i el deixen adormit a la platja. Quan es desperta, s’assabenta per Atena, disfressada de pastor, que ja és al seu reialme, el fidel porquerol Eumeu l’acull a la seva cabana, ignorant de la seva identitat. Atena incita a Telèmac que
retorni. Té lloc el reconeixement entre Odisseu i el seu fill, i tots dos ordeixen la manera com eliminaran els pretendents. Odisseu, disfressat de pidolaire, juntament amb Eumeu va al seu palau a demanar almoina als pretendents. Troba el gos Argos, que mor immediatament després de reconèixer el seu amo. Diverses escenes mostren la insolència dels pretendents. Sense donar-se a conèixer, l’heroi parla amb la seva esposa sobre el seu retorn. Penèlope li ofereix bany i lloc per dormir. Quan la serventa més vella, Euriclea, li renta els peus reconeix el seu amo per una cicatriu. Odisseu li ordena que no digui res a ningú. En un banquet, els pretendents exigeixin que Telèmac lliuri la seva mare a un dels pretendents. Ella, inspirada per Atena, els proposa una prova consistent a tensar l’arc d’Odisseu i a fer passar una fletxa per l’ull de dotze destrals posades en fila. Odisseu, malgrat les amenaces dels pretendents, pren part en el concurs i guanya la prova. Ajudat per Eumeu, pel bover i per Telèmac, l’heroi lleva la vida a tots els pretendents i a les serventes infidels. Penèlope reconeix el seu espòs desprès que Odisseu li descriu la manera com va construir el llit matrimonial. L’heroi li explica les seves aventures. Mentrestant les ànimes dels pretendents baixen a l’Hades. Quan els seus familiar s’assabenten de la carnisseria, s’entaula un combat que és aturat per la dea Atena. HOMER, AUTOR DE L’ODISSEA? Es creu poc probable que l’autor de l’ Odissea sigui el mateix que el de la Ilíada. Enfront de la monotonia de la Ilíada, més senzilla i rectilínia, l’acció de l’ a. Odissea és més dinàmica i variada. b. A l’ Odissea, hi surten elements folklòrics populars i altres elements fantàstics que no trobem a la Ilíada. c. Els déus de l’ Odissea no són tan arbitraris com a la Ilíada i són més propers als humans. A l’ Odissea se’ns presenta un món més ample i variat que el purament d. aristocràtic de la Ilíada. e. Els herois de la Ilíada estan disposats a donar all vida pels seus ideals, mentre que l’interès d’Odisseu és salvar la seva vida. Tot això ens porta a pensar que l’Odissea pertany a una època diferent i que correspon a un estadi de civilització més avançat. Tanmateix, també hi ha crítics que consideren la Ilíada una obra de joventut i l’ Odissea una obra de maduresa d’un mateix poeta, que seria Homer segons la tradició. ORIGEN ORAL La Ilíada i l’ Odissea són les obres inicials de l’èpica grega i també de l’europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’un llarga tradició oral, no escrita. Les característiques de la poesia oral que podem observar són: a. L’ús de l’hexàmetre. Els 15.693 versos de la Ilíada i el 12.110 de l’ Odissea són hexàmetres, és a dir, versos formats per sis unitats de ritme anomenades peu. Cada peu pot estar format per un dàctil (una síl·laba llarga i dues de breus), o bé per un espondeu (dues síl·labes llargues).
b.
c.
d. e.
L’artificialitat de la llengua. La llengua homèrica és una llengua literària, en la qual coexisteixen formes antigues (micenismes) al costat de formes modernes, variants dialectals amb un predomini del dialecte jònic. La dicció formular. La repetició d’expressions és una de les característiques més constants que percep el lector, especialment visible quan es menciona algun personatge humà o diví. Repetició de versos i escenes. “I respongué llavors la deessa d’ulls clars, Atena”. L’ús de les comparacions. Quan el poeta narra accions o bé descriu els personatges importants sol introduir símils que li permeten abandonar l’escenari èpic i traslladar-se al seu propi entorn, al regne animal, als fenòmens de la natura, a les relacions familiars, etc.