L'illa de les cartes perdudes - Nova edició

Page 1

L’illa de les cartes perdudes

Un llibre de Babulinka Llibres, segell de l’editorial Babulinka Books SLU.

Rambla de Prat 2, 1-2 A · 08012 Barcelona

hola@babulinkabooks.com · www.babulinkabooks.com

© Del text: Oriol Canosa

© De les il·lustracions: Mercè López

© De l’edició: Babulinka Books SLU

Nova edició: març 2023

ISBN: 978-84-125756-2-0

Dipòsit legal: B 3515-2023

Impressió: Índice

Col·lecció Petites Joies per a Grans Lectors

Disseny col·lecció: Maria Sansalvadó

Maquetació: Maria Sansalvadó · www.momabcn.com

Correcció editorial: Paula Jarrín

Made & Printed in Barcelona

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment sense l’autorització de Babulinka Books. Dirigiu-vos a www.cedro.org si en necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment. Sense drets d’autor no hi ha cultura.

ORIOL CANOSA

Il·lustracions de MERCÈ LÓPEZ

Un viatge cap al sud

Ajagut al fons de la góndola amb la maleta de cartró sobre els genolls, l’Albert contemplava el paisatge. Els canyissars i tamarius secs del delta del riu Isonzo no s’assemblaven gens a la vegetació suau i humida de la seva Alsàcia natal. La llum del sol sobre les ones l’encegava per primer cop a la vida. Mai no havia vist el mar abans. Dret sobre la popa, en Nereu remava mirant l’horitzó. Tot i el seu immens volum, es mantenia dempeus amb facilitat sobre la fràgil embarcació com qualsevol altre gondoler de la veïna llacuna de Venècia. Semblava que la barca i ell fossin una sola cosa, com si la seva figura imponent no fos més que un mascaró de fusta desproporcionadament gran per a aquella minúscula embarcació.

Van fer el trajecte en un parell d’hores. Durant tot el temps, l’Albert no va deixar d’observar-ho tot. Per primera vegada des que havia abandonat Estrasburg, es va adonar que era molt lluny de casa. Es va sentir molt sol.

Unasetmana abans, un matí d’estiu de l’any 1914, l’Albert va pujar els tres graons de ferro d’un tren de vapor que s’esperava a l’estació d’Estrasburg. Va seure al seu compartiment i va deixar l’equipatge sota el seient: una petita maleta de cartró amb unes quantes mudes i un cabàs de vímet amb menjar suficient per al llarg viatge. Per la finestra va contemplar com els seus pares li deien adéu des de l’andana. Acabava d’esclatar una altra guerra a Europa, la més gran de totes: la Gran Guerra. Un cop més França i Alemanya entraven en combat.

9

Els seus pares eren metges i la Creu Roja els havia reclutat per anar al front a tenir cura dels soldats d’un i altre bàndol. Mentre durés l’enfrontament, haurien de viure en tendes de campanya a pocs quilòmetres del camp de batalla i atendre els ferits dia i nit. No era lloc per a un nen i per això havien decidit enviar-lo amb l’oncle Audubon, que vivia en una illa llunyana on no hi arribaven les bales ni les bombes.

Era la primera vegada que viatjava sol. A poc a poc i envoltat d’un espès núvol de vapor, el tren va sortir de l’estació i va abandonar la ciutat d’Estrasburg. Quan va arribar a camp obert, l’Albert es va endur una gran sorpresa. El paisatge d’Alsàcia que tan bé coneixia havia desaparegut. En lloc dels prats humits i els boscos espessos on havia passat tots els estius de la seva vida, només hi havia un immens fangar travessat per columnes de soldats, trens militars i camions carregats de sacs. Feia setmanes que els pagesos havien abandonat les seves terres i havien canviat l’arada pel fusell. Les bombes i les botes dels soldats havien destruït fins a l’últim

10

bri d’herba. Boscos sencers havien estat convertits en carbó per fondre canons. I, de tant en tant, les restes d’una antiga masia cremada i enrunada recordaven que en aquell munt de fang, no gaire temps enrere, hi havia viscut gent.

Amb el nas enganxat a la finestra, va mirar cap a l’est, allà on li havien dit que hi havia els camps de batalla. Durant uns instants, a l’horitzó, li va semblar veure sota d’un estol de núvols negres unes petites espurnes produïdes pel foc dels canons.

Durant el llarg viatge no va parlar gens. Els seus companys de compartiment, que anaven canviant d’estació en estació, tampoc no es van mostrar massa xerraires. En temps de guerra la gent desconfia de tothom i prefereix no parlar gaire. Encara que algú ho amagués, l’estiu del 1914 tothom tenia por. I l’Albert, que als onze anys havia deixat enrere els seus pares i la seva ciutat, era el que més por tenia de tots.

Un matí el tren va arribar a Monfalcone, una petita ciutat a l’extrem nord del mar Adriàtic. L’Albert va baixar a terra i, com els mariners que desembarquen

11

després d’una llarga travessia, va notar que li fallaven les cames. Va necessitar seure una estona en un banc de l’estació abans de sentir-se prou fort com per prosseguir el viatge.

D’una butxaca de la jaqueta en va treure un sobre amb una carta de l’oncle Audubon on li explicava com arribar a l’illa. Tot i que se la sabia de memòria perquè durant el viatge l’havia llegit i rellegit un munt de vegades, va preferir repassar-la una vegada més per assegurar-se que no s’equivocava.

Seguint les instruccions del seu oncle, que fins i tot havia fet un petit dibuix de Monfalcone, va sortir de l’estació i va baixar cap al port. Era la primera vegada que veia el mar però no li va fer gaire cas. Va pensar que ja tindria temps d’observar aquella immensa massa líquida més endavant.

Al moll, deia la carta, hi trobaria uns quants gondolers. N’havia de buscar un anomenat Nereu, a qui reconeixeria per la seva immensa panxa. No n’hi havia cap altre de tan gras i no li va costar gens identificarlo. Tot i que hi havia una dotzena d’embarcacions

12

amarrades al moll, només un dels seus ocupants responia a aquella descripció. Era, fins i tot, més gras del que s’havia imaginat. Recordava, va pensar l’Albert, un dels immensos manatís que havia vist al llibre d’història natural de l’escola, aquells parents de les balenes i els dofins que es passen el dia pasturant l’herba del fons del mar com si fossin vaques marines. Era tan rodó que costava diferenciar-ne el cap del coll, el coll del pit i el pit de la panxa. Semblava que tot ell fos una enorme bóta de vi.

Va treure de la maleta una ploma rosada de flamenc que l’oncle li havia enviat a Estrasburg i l’hi va ensenyar. En Nereu sabia què representava aquella ploma: era el senyal per reconèixer el noi. Com que li havien dit que era sordmut i que tampoc no sabia llegir ni escriure, havia de fer servir aquest sistema per comunicar-se amb ell. “Si un nen t’ensenya una ploma rosada” li havia explicat l’oncle Audubon, vés a saber com, “condueix-lo fins a l’Isola della Cona”.

13

Una illa plena de fang

Van arribar a l’Isola della Cona, una llengua de terra que parteix en dos el riu Isonzo just en el punt en què desemboca al mar. La góndola va atracar en una riba i en Nereu va lligar-la a una estaca clavada al fang. L’Albert, en baixar a terra, no va poder evitar embrutar-se les botes. Va recordar els camps de batalla del seu país, completament envaïts pel fang, però en comptes del soroll llunyà dels canons, ara milers d’ocells omplien l’aire amb les seves melodies.

En aquell temps el riu Isonzo i les seves ribes pertanyien a l’Imperi Austrohongarès. Però, tot i així, la majoria dels habitants de la zona parlaven italià. Una mica com el que passava a Alsàcia: les fronteres poques vegades serveixen per separar les llengües i les cultures i sovint són bastant aleatòries.

A banda de l’oncle Audubon, a l’Isola della Cona no hi vivia ningú més. Bé, en realitat això no era cert del tot perquè si havia anat a viure allà era, precisament, per estudiar els habitants de l’illa. Era ornitòleg, és a

14

dir, un científic que estudia les aus. I, d’aus sí que n’hi havia un munt!

En Nereu va desfer el nus de la corda que lligava la góndola i amb dos cops de rem va deixar enrere la platja. Va acomiadar-se alçant la mà i fent un somriure. L’Albert li va tornar la salutació i va observar com s’allunyava.

Agafant la maleta de cartró amb una mà i el cistell buit amb l’altra, va començar a caminar. No sabia on anava, però sabia que no podia quedar-se allà quiet.

L’Isola della Cona és una illeta allargada que serpenteja entre la terra i el mar al llarg de cinc quilòmetres. La part central, més arrodonida, té uns centenars de metres d’ample. Però els extrems es van fent cada cop més estrets fins al punt que les dues puntes amb prou feines tenen l’amplada del caminet de sorra que les recorre. Una d’aquestes puntes s’endinsa en la desembocadura de l’Isonzo, riu amunt, com si volgués ancorar l’illeta al continent; l’altra entra mar endins i es va enfonsant a poc a poc fins a desaparèixer entre les aigües.

15

A l’illa no s’hi veia ningú. L’Albert, sense saber on havia d’anar, va començar a caminar cap al centre, on des de la riba podia distingir-hi un minúscul bosquet de verns, pollancres i salzes.

16

Un flamenc una mica massa gros

L’Albert caminava a poc a poc, intentant no enfonsar els peus al fang perquè no tota l’illa era terra ferma. Bona part de la superfície estava ocupada per aiguamolls d’un parell de pams de profunditat, amb els marges plens de joncs i canyes. Al cap d’una estona, va trobar un tros de camí sec entre dues zones empantanades i va decidir agafar-lo.

Seguir un camí li permetia anar més de pressa i no mullar-se els peus, però l’obligava a avançar en una direcció concreta i no cap on ell volgués. Però al capdavall, tant li feia: no tenia ni la menor idea de cap a on es dirigia.

Uns minuts més tard, va aparèixer davant seu un estany una mica més profund. L’aigua era transparent i s’hi podia veure el fons. A l’altra riba hi havia una bandada de flamencs, drets sobre una sola pota, furgant l’aigua amb el seu bec corbat. A l’horitzó, el sol començava a caure i els núvols es tenyien d’un color rosat que es barrejava amb el dels flamencs. Els va

17

observar una estona en silenci, dret, sense deixar anar la maleta. L’illa era més bonica del que havia imaginat.

Un dels flamencs, força més gros que la resta, es va girar cap a ell i es va aproximar. A mida que s’apropava, l’Albert va notar alguna cosa estranya. Les seves cames eren molt primes, però no tant com les de la resta de flamencs. I els genolls, curiosament, es doblegaven exactament igual com ho fan els genolls de les persones.

–Suposo que tu deus ser l’Albert –va exclamar el flamenc quan ja es trobava a pocs metres del nen.

Aquesta rebuda el va deixar paralitzat. Sincerament, això no s’ho esperava.

–No t’espantis, home. Sóc jo, l’oncle Audubon. Espera que em tregui tot aquest merder de plomes...

El flamenc (o l’oncle Audubon, segons les seves pròpies paraules) es va treure el pesat abric de plomes rosades que li tapava des de la cintura fins a les orelles. Sota d’aquella curiosa vestimenta, molt útil per fer-se passar per un ocell més de la bandada, hi va aparèixer una figura menuda i prima. Com a flamenc, real-

19

ment, potser era massa gros. Però ara que començava a pensar que es tractava d’algun estrany membre de la família dels homínids, li va semblar un espècimen d’allò més petit. Tenia les cames molt primes, un cos petit i rodanxó i una cara rosada i fina com la d’un nen petit. A les galtes i sota el nas allargat i punxegut no hi havia ni rastre de pèl, com si la barba o el bigoti no li haguessin sortit mai en els més de cinquanta anys que aparentava. Una melena llarga i negra va acabar de convèncer-lo que aquell ésser pertanyia als animals de pèl i no als de ploma.

–Si que has arribat d’hora! Em sap greu, no he vist la vostra góndola. Estava distret observant els flamencs. Normalment els gondolers sempre canten quan remen i els sento d’una hora lluny, però com que en Nereu no pot cantar...

Va estirar la mà cap a l’Albert, que seguia sense dir res, i amb un somriure li va demanar que l’ajudés a sortir del fang.

–Veig que no ets molt parlador, oi? Potser estàs cansat del llarg viatge. Vine, anirem cap a casa.

20

I, agafant la maleta del nen, va començar a caminar de pressa en direcció al bosquet de verns.

Com que el camí era molt estret i no hi cabien dues persones de costat, van haver de fer tot el trajecte en fila índia. No van dir-se res fins que van arribar a una enorme casa de fusta de tres pisos construïda en una clariana a la riba contraria de l’Isonzo. No eren a més d’un quilòmetre d’on l’ havia deixat en Nereu, però li semblava haver creuat tot un país a peu. I, en certa manera, ho havia fet.

–Benvingut a l’Isola della Cona. Aquesta serà casa teva durant les properes setmanes, com a mínim fins que tot això de la guerra es tranquil·litzi una mica. Suposo que no serà per gaire temps.

La casa era vella i una mica atrotinada. Uns enormes finestrals cobrien la major part de les parets, cosa que el va sobtar. Al nord, d’on ell venia, les finestres acostumaven a ser petites perquè no s’escapés l’escalfor a l’hivern.

Una de les cantonades de la planta baixa estava ocupada per un petit porxo amb quatre columnes.

21

L’única entrada era una petita porta de fusta que l’oncle Audubon va obrir d’un cop de peu.

–Vine, passa. Perdona el desordre, aquests dies he estat molt ocupat. Els flamencs han criat i cal anellar els polls i fer el cens.

L’Albert va entrar a la planta baixa, formada per un sol espai amb una taula gegant que ocupava bona part de l’habitació. Estava plena de coses: llibres apilats, caixes de pintures i aquarel·les, plomes, ocells dissecats, caçapapallones, salabres, pinzells, prismàtics i telescopis de tot tipus, ous de totes les mides i colors i unes quantes ampolles i pots plens de líquids que, a primera vista, semblaven francament desagradables.

–Aquesta és la sala. Ja hi posaré una mica d’ordre, no et preocupis. Segueix-me que t’ensenyaré on dormiràs.

Al fons de la sala hi havia una escala de fusta que duia al pis de dalt. Donava a una enorme terrassa des d’on es veia pràcticament tota l’illa. Muntat sobre un trípode i recolzat a la barana de fusta, va veure un gran telescopi que enfocava, precisament, l’estany dels flamencs.

22

L’oncle va obrir una porta que duia a un passadís estret.

–Sovint hi ha companys ornitòlegs que vénen a passar una temporada per estudiar els ocells de l’illa i es queden a viure aquí, o sigui que sempre tinc dues habitacions de convidats preparades. I com que ara mateix no hi ha ningú, hi estaràs ben ample. La del fons serà la teva.

Era una habitació força espaiosa, amb les parets de fusta, el llit de fusta, una taula de fusta i una cadira de fusta. En un racó hi havia una butaca atrotinada de pell i un rentamans de porcellana amb un mirallet. Dues grans finestres omplien l’habitació de llum, tot i que no faltava massa perquè el sol es pongués definitivament.

–Aquí hi estaràs bé. Podràs veure els ocells que fan els nius als verns d’allà baix sense haver de sortir. Au, et deixo que t’instal·lis. Quan acabis baixa, que soparem.

L’Albert va deixar la maleta sobre la cadira i es va asseure al llit. Per l’ampli finestral de l’habitació va

23

veure com es feia de nit. Encara no havia pronunciat ni una paraula des del matí, quan el tren l’havia deixat a l’estació de Monfalcone.

En arribar a la sala, va veure l’oncle Audubon que cuinava unes mongetes sobre una vella estufa de ferro. Ja no feia tanta calor com al migdia però la humitat del Mediterrani es deixava sentir amb força. Només faltava aquell foc per acabar de caldejar l’habitació.

–Soparem a la terrassa –va proposar l’oncle–, hi estarem més frescos.

Van menjar sense dir-se res. L’Albert seguia callat i el seu oncle no volia forçar-lo a parlar. Finalment, al cap d’una estona, va trencar el silenci.

–Enyores els pares?

–Sí. Una mica.

–Suposo que ha estat un viatge llarg i que estàs cansat. Maleïda guerra! Quina mania tenen els homes de complicar encara més les coses! Però no pateixis, no pot durar massa. Ho diu tothom. I aquí la frontera està molt tranquil·la perquè Itàlia és un país neutral.

–Què vol dir, neutral?

24

–Que no lluita en cap dels dos bàndols. Ja veuràs, ens ho passarem bé. I quan tornis a Estrasburg, tindràs un munt d’històries per explicar als amics!

Estirat a l’habitació, l’Albert no podia dormir. Enyorava els pares, sí, però sobretot se sentia molt sol en aquella casa. L’oncle Audubon, a qui havia vist en contades ocasions anys enrere, era pràcticament un estrany.

Finalment, cansat del llarg viatge, es va adormir. Era la primera vegada en molts dies que passava la nit en un llit de veritat i no es va llevar fins que el sol estigué ben alt. Fora, els estornells feia estona que cantaven. Es va vestir, es va rentar la cara i va baixar les escales.

25

El primer dia a l’illa

“Tens l’esmorzar preparat. He sortit a anellar els polls dels flamencs. Tornaré a l’hora de dinar”, deia una nota que l’oncle Audubon havia deixat sobre la taula.

L’Albert va dedicar el matí a passejar. Seguint el caminet de sorra que vorejava la riba dreta de l’Isonzo, va necessitar pràcticament una hora per arribar fins a la desembocadura. En alguns trams, el camí es feia tan estret que havia de caminar posant un peu davant de l’altre per no caure als bassals de fang dels marges. Va seguir fins que el camí es va perdre dins l’aigua, fins que la sorra va desaparèixer sota els seus peus. Vist des de l’Isola della Cona, l’Adriàtic semblava un mar molt petit, pràcticament un llac. Just davant seu s’alçava la península rocallosa d’Ístria, un dels extrems de la serralada dels Balcans que, després de travessar mig continent, es desploma esgotada dins les càlides aigües del Mediterrani. Aquesta extraordinària roca converteix la part superior del mar en un

26

golf tancat i pràcticament envoltat de terra. A l’est, penya-segats coronats per boscos de pins suspesos sobre les ones; a l’oest, llacunes fangoses que arriben fins on es perd la vista; i al sud, una boca estreta de mar que condueix cap a aigües més profundes i cap a la immensitat blava del mar obert.

La seva mirada no podia apartar-se de les onades. Era la primera vegada en tota la seva vida que s’asseia davant del mar i deixava que la vista es perdés en l’horitzó. Va observar els ocells que caminaven per la platja. Estava segur que l’oncle Audubon n’hi sabria explicar moltes coses, però ell ni tan sols no en sabia el nom. Un d’ells, d’un plomatge completament blanc i amb un estrany bec taronja, observava atentament les ones com si estigués a punt de capbussar-s’hi en qualsevol moment.

L’Albert es va alegrar molt quan va veure una oreneta, amb les seves plomes blaves, furgant entre el fang tot buscant cucs per menjar. D’orenetes sí que n’hi havia, a Estrasburg! Potser, al capdavall, l’Isola della Cona no era un lloc tan estrany.

27

Va tornar per un altre camí que recorria l’illa per la riba oposada. En una platgeta, va reconèixer el punt on l’havia deixat en Nereu el dia abans i va seguir el sender que havia pres llavors. A l’estany hi havia encara més flamencs que el dia anterior i li va semblar veure l’oncle Audubon entre ells.

Es va asseure al marge i el va esperar. Al cap d’una estona se li va apropar, es va treure l’abric rosat de plomes i va asseure’s al seu costat. A la mà encara hi duia unes tenalles i unes tires d’alumini gravades amb números.

–Per què els poses aquestes anelles a les potes?

–Vaja, has recuperat la veu!

L’Albert va somriure.

–Aquests flamencs, d’aquí unes setmanes, començaran un viatge molt llarg. Molt més llarg que el que has fet tu aquests dies. Quan s’acabi l’estiu, alçaran el vol i se n’aniran a l’Àfrica, a la vall del Rift. Volaran més de cinc mil quilòmetres per passar l’hivern en un lloc més càlid.

–Uau! Cinc mil quilòmetres! I com ho saps, on van?

28

–Precisament, per aquestes anelles que els poso a la pota. La idea no és meva, sinó d’un mestre d’escola danès que fa anys que ho fa. Així, quan els ornitòlegs africans vegin flamencs amb anelles a les potes, podran saber on han passat l’estiu. I si jo l’estiu que ve trobo flamencs amb anelles d’altres científics, sabré on han passat l’hivern.

–Però aquests flamencs d’on són, europeus o africans?

–És una bona pregunta, encara que no tingui resposta.

L’Albert no pensava el mateix.

–Tothom és d’algun lloc –va dir agafant una pedra i llançant-la amb força a l’estany.

L’oncle va quedar-se en silenci una estona.

–La natura ja hi era abans que arribéssim nosaltres –va dir–, i seguirà aquí quan haguem acabat de matar-nos estúpidament els uns als altres. Mira, veus aquelles orenetes que sobrevolen l’illa? Tenen els nius a l’altra banda del mar Adriàtic, als espadats de Duino. Al setembre, quan comenci el fred, s’agruparan en

29

estols de milers d’individus i volaran totes juntes cap al sud. Creuaran un munt de països i de fronteres, però sense saber que ho estan fent. Som nosaltres els qui veiem fronteres per tot arreu; les orenetes no saben ni que existeixen.

Van passar la resta del matí plegats anellant les cries dels flamencs. Per fer-ho, calia entrar a l’estany i mullar-se fins a la cintura, enfonsant els peus descalços al fang. Tot i el seu plomatge refinat i el seu posat altiu, aquestes aus viuen amb els peus enterrats al fang la major part de la seva vida. Al fang hi troben les algues i els minúsculs crustacis que els serveixen d’aliment, i al fang hi fan els nius, en forma de volcà, on dipositen els ous a principis d’estiu.

L’oncle Audubon va explicar a l’Albert que el color rosat els ve dels crustacis que mengen i que els adults que no s’alimenten bé són d’un color més blanquinós. Només els més sans tenen un color tan encès i tan fantàstic.

–Llavors, aquestes cries blanques estan malaltes?

–No, Albert, les cries sempre són blanques perquè

30

no mengen crustacis sinó que beuen llet.

–Au, vinga! –va exclamar –. Això sí que no m’ho empasso! Tothom sap que només els mamífers beuen llet!

–Doncs encara que sembli mentida, els flamencs també. O quasi. Els adults, tant els pares com les mares, segreguen uns sucs blanquinosos molt semblants a la llet que fan servir per alimentar les seves cries.

–Realment, són els animals més estranys que he vist mai.

–Fascinants. No són estranys, sinó fascinants. I tots els animals ho són quan els comences a conèixer de debò. I les plantes. I els fongs. Fins i tot els microbis. I als humans se’ns ha concedit el privilegi de poder llegir la seva història directament del llibre de la natura. No hi ha res que sigui més fascinant que això.

31

–És un plaer conèixer un altre dels habitants d’aquesta graciosa illa. He tingut la immensa sort que la família Thurn und Taxis m’accepti com a convidat i segurament passaré uns mesos al castell, o sigui que ens veurem sovint. El teu oncle m’ha dit que, per l’edat que tens, ja saps un munt de coses sobre els ocells. Si en tens ganes, m’encantaria que m’ensenyessis els voltants i m’expliquessis tot el que saps.

Després de la plorada que havia fet, l’Albert s’havia sentit molt millor. S’havia despullat i s’havia banyat al mar. Tot tornant, havia seguit explorant l’illa i s’havia endinsat durant hores per tots els camins que va trobar. Però tot i que les llàgrimes quedaven molt lluny, va sentir que aquell home sabia perfectament el que havia passat, com si fos capaç de llegir-li el pensament. Però no li va importar gens. Se sentia molt còmode en companyia d’aquell homenet.

–O sigui que tots tres passareu una bona temporada lluny de casa, oi? –va dir el poeta quan ja eren a les postres–. I no heu pensat a escriure cartes a la família?

De sobte, l’oncle va fer un crit.

–Mireu! Mireu allà baix!

Un núvol negre format per milers i milers d’orenetes es va alçar de les parets verticals dels espadats de Duino i va enfilar-se cap al cel. Com si fos un sol cos, l’estol dibuixava cercles a l’aire, es deixava caure en picat i tornava a remuntar cel amunt fins a convertir-se en minúsculs puntets negres entre el blanc dels núvols.

–És fantàstic! –va exclamar el poeta–. N’hi ha tantes que més que una bandada d’ocells sembla una taca de cafè vessant-se sobre unes estovalles blaves!

L’oncle Audubon, dret sobre el tronc caigut, assenyalava l’horitzó amb el dit. Se’n van cap al sud, cap a l’Àfrica! Per a nosaltres l’estiu s’acaba, però elles viuran tot l’any en un estiu perpetu!

L’Albert estava meravellat veient l’espectacle, però alhora estava una mica trist.

–Elles marxen i nosaltres ens quedem aquí. I vés a saber fins quan!– va dir.

El poeta li va passar un braç per sobre l’espatlla.

L’estol va sobrevolar l’illa un parell de cops, com si les orenetes s’estiguessin acomiadant del seu lloc d’estiueig. De sobte, com si obeïssin les ordres d’algun comandant invisible, van agafar alçada i van sortir disparades cap al sud. El seu viatge havia començat.

66

Traïció!

Un matí, mentre l’Albert llegia al porxo de casa, va sentir els crits dels bessons que tornaven de llençar el correu. Estaven molt enfadats i en Moritz portava la bústia del príncep a la mà. Era una caixa de fusta pintada de colors llampants amb una petita obertura per introduir-hi les cartes.

–Ens han enganyat! –va cridar llançant-la a terra.

–Què vols dir, que ens han enganyat? Qui ens ha enganyat?

–Mira! Mira dins la bústia!

Va obrir-la i a dins hi va trobar una vintena de sobres. Eren les cartes que havien enviat als seus pares durant les últimes setmanes. Es va quedar tan sorprès que no va saber què dir. En Max va donar una puntada de peu a la caixa, que va rodolar per terra.

–El príncep ens ha enganyat! No ha enviat les cartes als pares! És un mentider! –va dir en Max fora de sí.

Van passar la tarda al porxo. Encara que no ho demostrava com els seus cosins, ell també estava

67

Els encarregats d’anar a mirar pel telescopi cada matí eren els nens, que feien torns com quan, mesos abans, anaven a llençar les cartes que suposadament havien de rebre els seus pares. Els primers dies, el cor se’ls accelerava quan s’ajupien i posaven l’ull a l’objectiu. De quin color serà el drap? Haurà començat la guerra amb els italians? Però de seguida va convertir-se en una rutina sense massa emoció. El llençol era, invariablement, sempre de color blanc.

114

Guerra!

El diumenge vint-i-tres de maig de 1915 li va tocar a l’Albert anar a mirar pel telescopi. Com tants altres dies, va dirigir-se cap a la punta sud de l’illa per l’estret camí de sorra. Era un dia calorós de finals de primavera i, tot passejant, va adonar-se que no faltava massa per l’arribada de l’estiu. Aviat faria un any que era allà. Faria un any que s’havia separat dels pares. Faria un any que havia començat una guerra que havia de ser molt curta.

Quan va arribar, va asseure’s a la platja. El dia era prou clar i els espadats de Duino podien veure’s a simple vista. Sense pensar-hi massa, es va ajupir i va mirar per l’objectiu.

Va necessitar una estona per reaccionar. Va haver de mirar tres vegades abans d’estar-ne segur. Al balcó del castell de Duino, on fins llavors hi havia hagut el llençol blanc, hi penjava un drap negre!

Va sortir corrents cap a casa. No sabia exactament què havia de fer perquè ni tan sols no n’havien parlat

115

Ganes de més?

AQUESTA ILLA ÉS PLENA DE MISTERIS I CURIOSITATS.

US ANIMEM A DESCOBRIR-LES

Els personatges

ELS PERSONATGES QUE APAREIXEN EN AQUESTA NOVEL·LA SÓN INVENTATS, PERÒ ELS SEUS NOMS RECORDEN PERSONATGES QUE HAN EXISTIT DE VERITAT. N’HEU RECONEGUT ALGUN?

L’oncle Audubon

L’oncle de l’Albert està lleugerament inspirat en John James Audubon (1785-1851), considerat el primer ornitòleg americà. Era un gran il·lustrador d’aus i el seu llibre va ser molt famós a tot Europa i Amèrica durant generacions. Li agradava viure sol entre ocells i tenia una cara rosada i sense cap pèl que recorda un flamenc.

El príncep Franz von Thurn und Taxis

Francesc I de Tassis (1459-1517) va ser un dels fundadors de la família Von Thurn und Taxis. Era, com al llibre, un pioner del servei postal europeu. D’origen italià, la família es va germanitzar ràpidament. Al seu escut hi apareixia un teixó (tasso en italià). Més tard, la família va esdevenir propietària del castell de Duino... i actualment encara ho és! Sembla que va morir el 1517, però qui sap!

Els indrets

ELS LLOCS ON VIUEN ELS PROTAGONISTES D’AQUEST LLIBRE TAMBÉ EXISTEIXEN DE VERITAT

L’illa de les cartes perdudes

123

132

Un viatge cap al sud 6 Una illa plena de fang 14 Un flamenc una mica massa gros 17 El primer dia a l’illa 26 El príncep dels teixons 32 Doble companyia 43 Convidats a sopar 53 El viatge de les orenetes
Traïció!
Al
Una
Nit
62
67 Una bústia, una platja, una carta 73 Una invitació molt especial 78
carnaval de Duino 81
mala idea 91
al castell 96 Les rates 109 Guerra! 115 I ara, què?
Cops a la porta
Un adéu al moll 140

ALTRES TÍTOLS DE LA COL·LECCIÓ

DUNA. DIARI D’UN ESTIU de Muriel Villanueva. Il·lustrat per Ferran Orta.

Primer diari de la Duna. Dia a dia, descobreix el sabor de l’amistat, del primer amor, de créixer i madurar. Nominat al Premi Atrapallibres 2016.

DUNES. DIARI D’UN ALTRE ESTIU de Muriel Villanueva. Il·lustrat per Ferran Orta.

Segon diari de la Duna. Ara té 14 anys. La seva amistat amb el Max ha madurat, la mare i el Manel són inseparables, el poble està en perill… Tot canvia i la Duna segueix buscant el seu lloc al món. Premi Llibreter 2020, en la categoria de literatura infantil i juvenil en català.

LA SOPA DE L’AVI de Mario Satz. Il·lustrat per Albert Asensio.

Pot l’amor alimentar l’ànima?

Una adolescent que viu sota el pes de l’anorèxia és salvada in extremis pel seu avi jubilat, que la cura amb la saviesa d’un «senzill» plat de sopa.

L’OCARINA BLAVA de Mario Satz. Il·lustrat per Zuzanna Celej.

Una novel·la d’aventures, trepidant, tendra i còmica que recorre la riquesa cultural i paisatgística d’Àfrica i que ofereix un magnífic relat sobre els perills de l’ambició i la màgia de la bondat.

LA MALETA

de Núria Parera. Il·lustrat per María Hergueta. Una maleta que passa de mà en mà, testimoni silenciós de vides diferents que transcorren durant el segle xx. Un relat poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que gairebé sempre es repeteix, com si no n’aprenguéssim mai prou. Premi Crítica Serra d’Or 2019. Ibby Honour List 2020. Oskar del Libro per Ragazzi. Llibreries de Roma, 2021.

CONSTEL·LACIONS

Escrit i il·lustrat per Quim Torres.

La Nit és nova a l’institut. S’hi avorreix i s’hi sent sola. Però l’Arnau, un jove savi astrònom, ha llogat les golfes de casa i ara viu amb ella i la seva mare. Gràcies a les constel·lacions i les llegendes, la Nit farà les paus amb el seu passat, coneixerà en Nil i l’amistat de debò i descobrirà que la família veritable també és la que nosaltres escollim. Selecció Los 100 Recomendados, Fundación Cuatrogatos, Miami, 2023.

Aquest és un llibre de proximitat.

Ha estat editat, dissenyat i imprès al nostre país per contribuir a crear llocs de treball dignes i reduir la petjada ambiental.

Ha estat imprès en un paper procedent de boscos correctament gestionats i amb cel·lulosa 100 % lliure de clor. Gràcies per compartir aquest compromís.

Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.