10 anys de versos i cançons (2004-2014)

Artur Àlvarez

10 anys de versos i cançons (2004-2014)

"SUVS ยฎMWBSF[ J #PJY WB Oร JYFS B $BTUFMMร EF MB 1MBOB FM ยฒT MMJDFODJBU FO 'JMPTPรถB J $Jร ODJFT EF M &EVDBDJร NFTUSF E &EVDBDJร 1SJNร SJB DBOUBVUPS J DPNQPTJUPS %FT EF NPMU KPWF FTDSJV QPFTJB FO MB NBKPSJB EFMT DBTPT WJODVMBEB B MB QSPEVDDJร NVTJDBM 4FNQSF IB FOUร T M BDUJWJUBU DSFBUJWB DPN B VO JOUFOU E BHMVUJOBS MB Nร TJDB MB QBSBVMB J M FYQSFTTJร QMร TUJDB FO VO UPU IBSNร OJD " EJB EhBWVJ Uร QVCMJDBUT USFCBMMT EJTDPHSร รถDT VOB QVCMJDBDJร QPร UJDB J BTTBHJTUB 1PFNFT J NJDSPBTTBKPT EF MB QSJNFSB MMVN EFM EJB J EJWFSTPT QPFNBSJT B MB YBSYB )BCJUVBMNFOU QVCMJDB HSBO QBSU EF MB TFVB QSPEVDDJร MJUFSร SJB FO FM CMPD 4JOHMBEVSFT

2"

10 anys de versos i cançons Artur à lvarez

3"

Edició Privada i numerada.

© Artur Álvarez i Boix, 2014 www.redautor.com/arturalvarez

Logotip d’Artur Àlvarez representatiu de l’edició privada d’aquesta publicació.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada, transmesa o utilitzada per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, químic, mecànic, d'enregistrament sense el consentiment exprés dels diferents autors del contingut poètic.

4"

10 anys de versos i cançons Artur à lvarez

5"

6"

Pròleg

Veu mirada Un poema és sovint un intent de traducció a paraules, al llenguatge verbal, de la música recòndita i incessant que, amb una difusa i lenta cadència, corre i ressona a l’interior del poeta. És música feta paraula. Vaig escoltar aquesta expressió per primera vegada al poeta Marc Granell i és potser la definició més sintètica i encertada de poesia que se n’ha fet mai. Tot i que alguns moviments literaris dels dos darrers segles, amb diverses pretensions creatives, han volgut relegar la mètrica, la rima, el ritme i algunes figures retòriques de la sonoritat com a elements més purament constitutius de la lírica, la realitat és que avui dia els poetes continuen fent-los servir amb més o menys intensitat per construir un estil personal i deixar així la seua empremta única, la seua música latent, singular, aquell batec profund i autèntic que en marca el compàs i sosté la melodia. En definitiva, la seua veu.

7"

No debades alguns savis han afirmat que la veu és l’anima de les persones –no solament la dels poetes. Veu en el sentit més humà i ample, aquella subtil percepció de l’esperit desprès del cos, un alenar melodiós que, del cor a la boca, obté una nova corporeïtat per poder ser transmès i compartit. Artur Álvarez i Boix porta més de trenta anys transmitint i compartint tot això, atent i fidel no solament a la seua veu com a cantautor, sinó també, i sobretot, a la veu dels nostres poetes. Com a cantautor, el seu treball ha anat molt més enllà del fet de posar música a uns versos. I aquest pas al més enllà de tot cantautor significa ser capaç de convertir-se en un mèdium fidedigne de l’udol, de la remor, de l’alè dels poetes, és a dir, ser l’intèrpret lleial d’aquella música latent que bat, es regolfa i sura als soterranis de l’escriptor.

Així ho palesa la seua trajectòria des del començament, com a cofundador del grup de cançó popular Adesiara l’any 1978, on desenvolupà la gran tasca de musicalitzar la poesia anònima que anava de boca en boca del poble: el romanç, la glosa, la corranda, els gojos...

Després, en els 80, amb formacions com Filadèlfia, Ciclades o Makumba, marcà una nova fita amb la represa i represtigi de la cançó popular en combinació amb la dansa com a valor artístic identitari a les nostres contrades. El 2004 edita un CD privat, Deixa’m dibuixar-te un espai, que ja apuntava el seu interès profund per la nostra tradició poètica com a motor musical, per bé que és la seua col·laboració amb el poeta Albert Vernet i Mateu, Castelló, triangulada plana (2007), la que comença a consolidar Artur Álvarez com un dels cantautors a tenir en compte pel que fa al coneixement del nostre panorama líric i la gran destresa amb què és capaç d’encarnar, amb la seua veu i música, la paraula dels nostres poetes. Després vindrien, 8"

amb unes lletres altament suggeridores, àlbums com Paisatges (2010) i Hores Baixes (2011). Una encarnació musical que va culminar amb obres imprescindibles, com són els homenatges als millors poetes castellonencs del segle XX, Bernat Artola (50 aniversari de la mort) i Miquel Peris (25 aniversari), en sengles treballs realitzats amb una cura i una sensibilitat poc habituals avui dia, Pols del meu camí (2008) i A recer de la mar (2012), respectivament.

Val a dir que aquesta preciosa aventura ha estat possible gràcies a la cooperació, colze a colze, amb poetes contemporanis de les comarques castellonenques, amb els quals va tornar a formar equip fa un parell d’anys amb l’edició del CD Entre versos i pinzells contemporanis (2012). Aquest darrer treball mereix una especial atenció, atès que la música d’Artur Álvarez incorpora ara un nou element catalitzador del missatge artístic: la imatge matèrica, palpable, visible, del pintors. D’aquesta manera, poesia, música i pintura conformen un tot integrat que es recrea, s’expressa i s’expandeix mitjançant la veu del cantautor. I el resultat és suggestiu i sorprenent, perquè aquelles primeres cadències fulgurants de la metàfora, de les imatges abissals i secretes que sotraguegen a l’epicentre del poeta, passades pel sedàs de l’assimilació melòdica i rítmica d’Àlvarez, al final resten explícitament representades en els llenços dels artistes plàstics. I és així com, traçades, dibuixades, pintades, les estrofes de la cançó esdevenen, vers a vers, veu i mirada: veu mirada.

La cançó és essencialment paraula oral. I això és el que, avui dia, el cantautor retorna a la poesia contemporània, la qual, potser convindrem, ha estat copiosament encapsulada, durant els dos darrers segles, dins d’aquests artefactes –d’altra banda deliciosos– anomenats llibres. El cantautor la fa surar i l’enarbora, veu 9"

al vent, per sobre de les teulades del món, molt més enllà del signe imprès, i la conjura des de la seua essencialitat primigènia. És així com el poema, pronunciat i escoltat, ja no deixa mai de ser el que fou en l’instant del seu naixement a les entranyes del poeta: cançó. Montllor, Serrat, Raimon, Llach, Sisa, Pi de la Serra, Bonet, Muñoz, Estop... Però també Moustaki, Brel, Dylan, Lennon, Clapton, Cohen, Reed, Milanés, Rodríguez, Aute... Com els millors cantautors del nostre temps, Artur Álvarez, com a mèdium oral d’Artola, Peris, Vernet i tants altres poetes en actiu i vigents avui dia a les comarques castellonenques, reconstitueix els teixits de comunitat, desenterra les paraules de la tribu –en paraules de Dino Pancani– i ens les fa presents i perdurables. Mai no podrem estar-ne prou agraïts: que un poema s’esdevinga definitivament cançó és una de les coses més gratificants no només per a un poeta, sinó per tota una cultura.

En aquest viatge musical, rigorós, sensible i tenaç, al llarg de la nostra poesia contemporània, Artur Álvarez ha comptat en tot moment amb la col·laboració del seu fill, Carlos Álvarez, compositor, arranjador i productor de la majoria dels CDs editats fins ara. Amb ell ha estudiat, a cau d’orella, les mètriques, les rimes i les cadències de l'alè de cada poeta per modular, mesurar i acoblar fins a l’últim detall cada peça. Per tot això, i moltes més coses, podem celebrar avui aquesta obra poètica i musical antològica que Álvarez ha titulat 10 anys de versos i cançons i que, sens dubte, marca ja una fita en la història del cant d’autor a les nostres terres.

Per finalitzar, i perquè caldrà estar molt atents a partir d’ara a l’escriptura més íntima i reclosa d’Álvarez, no deixeu de llegir també els seus poemes –recollits al final d’aquest llibre sota l’epígraf Antologia poètica 2004-2014–, 10"

dels quals ens ha anat oferint un bon tast al seu blog personal a Internet, Singladures: http://singladures.blogspot.com.es.

Una bona oportunitat per descobrir quina és la música latent, la veu interior que gronxa els seus versos: Va gotejant l’essència que el compàs destil·la.

El cos arquejat rendeix, posseït, tribut farcit d’extasi expressiu.

Sembla que l’ànima acarone les cordes de la guitarra.

Josep Porcar.

Poeta.

11"

12"

Percebre. Sentir tot allò que ens rodeja i reflexionar és un dels mecanismes intel·lectuals més sublims que ens caracteritza i ens diferencia de la resta dels éssers mortals coneguts. (Encara que aquesta afirmació poguera ser motiu de discussió filosòfica en ambients propicis a indagar en les zones més abissals del raonament.)

No hi ha dubte que la percepció actua en el nostre interior de forma molt subjectiva. Sobretot aquella que ens induïx a la recerca de respostes o la utilitzada davall la influència i bagatge cultural que anem acumulant en la nostra personal "base de dades".

Diuen que no hi ha dues persones iguals.

Segurament té molt a veure l'ús que fem de la pròpia sensibilitat i que intentem manifestar mitjançant la nostra personal creativitat.

Interpretar tot allò que ens rodeja, tant en el món material com en el de les idees, pot quedar-se dins del flascó personal de les millors essències. Pot ser, per tant, un interior hermètic que ens espenta a un egoisme infernal o plaent (segons la manera de conviure amb les nostres pròpies reflexions o conclusions). Açò, al meu parèixer, 13"

vindria a ser una manera de creativitat privada dirigida (segons es mire) a la complaença o patiment personal.

Hi ha una altra forma de conviure amb els nostre món interior... Es definix amb atributs com ara compartir per a gaudir o , en el seu pitjor cas, alleugerir el patiment. És eixe habitacle on les idees es compartixen, s'identifiquen com fets, situacions, pensaments, expressions,... En definitiva, creativitat compartida.

Aquesta és la meua forma de crear i aprendre. Per això utilitze la música, la paraula, l'expressió plàstica,... Per a compartir, per a buscar aliances de pensament o, si és el cas, la construcció d'una creativitat alternativa. .

.

.

.

.

Ja fa més de 30 anys que vaig començar en el món de la música en valencià . Concretament , en el grup de cançó popular , Adesiara.

No obstant això , sempre he tingut una activitat paral·lela on desenvolupar la singularitat com a músic i poeta.

Com a conseqüència, un dia vaig decidir gravar els meus propis treballs musicals , al més pur estil de la cançó d'autor.

Allà per l'estiu del 2004 vaig publicar el primer CD .

Un CD que va tenir una reduïda tirada. Una edició privada.

Exclusivament per al reduït cercle de familiars i amistats.

Va ser "Deixa'm dibuixar-te un espai". Un cant de conscienciació ecològica.

Així doncs , aquest primer monogràfic poèticmusical podria considerar-se el principi formal de l’activitat com a cantautor en solitari.

Des de llavors , treballs dedicats a poetes il·lustres de la nostra localitat o comarques ( "Castelló , triangulada plana" , "Pols del meu camí" , "A recer de la mar" , "Entre versos i 14"

pinzells contemporanis " ) i altres més personals ( "Hores Baixes" , "Paisatges") , han estat el bagatge d’una dècada on 7 CD’s han vist la llum.

Ara doncs , complint el 10é aniversari, ha estat el motiu per a editar un llibre i CD commemoratius amb una selecció de tot el treball realitzat en aquests darrers anys. És una trajectòria humil i poc significativa més enllà de l'àmbit local i comarcal , però té l'autenticitat d'haver-se consolidat sense més restricció que les meues limitacions interpretatives i musicals. Treballs en els quals, majoritàriament, he tingut la sort de comptar amb la producció musical, arranjaments i interpretació del meu fill Carlos Álvarez.

Així doncs, aprofite aquestes línies per a donar les gràcies a totes i tots els que, amb el vostre suport, heu recolzat aquest recorregut. Motiu que ha fet possible tindre avui la possibilitat de presentar-vos aquest xicotet recull commemoratiu.

Artur Álvarez Cantautor

15"

16"

A Elena, per la seua paciència i recolzament.

Al meu fill Carlos, sense la seua direcció, professionalitat i bon quefer musical no hagueren estat possibles aquests 10 anys de música i poesia.

A Sara García, Carlos Colom, Jorge Benavent, David Mascaró, Ángel Belinchón.

Els músics que han estat els companys de viatge.

Als poetes, poetesses, pintors, pintores, que, d’una manera o d’una altra, m'heu prestat vostra creativitat artística.

17"

18"

Deixa’m dibuixar-te un espai (2004)

Lletres: Artur Àlvarez

19"

20"

I Deixa'm dibuixar-te un espai que prega, angoixosament, pels quatre cantons de l´ànima.

Un calvari, un infern!

Deixa'm dibuixar-te un espai dur i sòlid com el gel, líquid com és la consciència, més gasos que el subconscient.

Deixa'm dibuixar-te un espai, -mil imatges d´enyorançaenvejós de llum i vida per la inconsciència de la gent.

Que no es gele el sentiment.

Cal posar-se amb peu de guerra.

Despullar el temps de la rutina, que l´intent siga coratge.

Ompli de força aquest moment, vesteix de llum el teu paisatge.

Cal dibuixar de nou l´espai amb la humilitat d´un nou viatge.

21"

II La lluna plena vetlava l´ofrena de l´enteniment.

Els gemecs d´una sentència, plany captiu d´un sofriment.

Dolor físic de la Terra amb paraules disfressat.

L' ombra d´un ferit paisatge crida a veus: solidaritat!

I els ulls, on són?, els ulls, on són?.

El demà, abans, era lluny, avui resta molt de prop.

22"

III

On està aquell arbre gran que va ésser testimoni del nostre amor de innocència.

I que ha deixat ple de buits els records i l´existència.

On està aquell arbre gran que va empresonar amb reixes el nostre millor desig, el nostre millor voler, la sang de les nostres venes.

Amor d´aigua, amor de gel.

Amor de foc, amor de vent.

Amor de pluja, amor de cel.

Amor de terra,... amor de fel.

On està aquell arbre gran que a la nit va batejar la imatge del nostre espai, el infinit del nostre cel, la claror d´aquesta lluna.

On està aquell arbre gran que va ésser testimoni de la nostra fantasia.

I que els deus dels sentiments ploren per la seva absència.

23"

IV Navegava sota el ventre d´un mirall ple de misèries on diguen que les preguntes milers de respostes trobaran.

No veia les onades ni l´argent lluent del mar.

L´horitzó no era refugi per als ritmes del meu cant.

I jo quan més content estic mals somnis no em deixen dormir són núvols negres de tempesta que volen enfosquir la nit.

Caminava per dreceres que em semblaven llibertat esperant que la mirada recolliré el seu encant.

El camí era lament i el paisatge un cor ferit que remoreja lentament el nom del seu assassí.

I jo quan més content estic mals somnis venen al meu llit són núvols negres de tempesta que volen enfosquir la nit.

24"

V De vegades escolte lluny -de matinadaels càntics d´una angoixa persistent.

Són els brams de la natura empresonada, ferides cridant alliberament.

De vegades ,a la nit, quant la son guanya una veu ,molt a prop de l´infinit, tremolosa i cansada em reclama.

Els meus somnis són un sac ple de gemecs!

Per la terra, cel i agua va l´espai que de prop a tu i a mi ens toca viure.

No podrem gaudir d´aquella lluna plena si el demà està penjant d´una condemna.

25"

VI Terra, que et sents avorrida pels nostres pecats.

Vicis d´una humanitat sense utopia.

Deixa´m tornar-te l´esperança i el caliu.

Que la flama de la vida perdure el teu camí.

I com sí fórem dos fervents enamorats, deixa´m que els meus dits solquen les voreres dels teus ulls.

Que les paraules tendres d´amor que avui et diré relaxin els gemecs de dolor i patiment.

Cal desfer camins per trobar noves dreceres aquestes que avui solquem semblen paraules badades.

I de nit, quan els estels omplin de llum el teu espai, que ressonen les paraules amoroses.

I amb novella esperança pregona als quatre vents els perfils d´un nou futur.

La Primavera d´un anhel!

26"

VII Cavalcaré tota la nit pel territori de la metròpoli disfressada de clamor, agafant la condició, impertorbable, de nostàlgic noctàmbul i somniador.

Navegaré pels indrets on la gent deixa torturar la paraula amb el perfum de l´aroma de la hipocresia. !Crueltat de humanitat feta costum¡.

Deixaré torturar els meus sentits amb musiques toves i distorsionats, que no tenen res a veure amb el silenci que reclama una perduda serenor.

Travessaré el límit del be i el mal oblidant per uns moments la incomprensió que tortura calamitosament l´existència. !Insomni útil per a l´evasió¡.

I quan el primer raig de sol done l´alarma del nou dia apuntant per l´horitzó, cavalcaré, navegaré, deixaré córrer la imatge d´una nit més al meu record.

27"

VIII Que la gent escolte alerta un perill que és eminent: som en crisi ecològica. !Salvarem el medi ambient¡.

Que salvar la Terra siga desafiu pels éssers humans, al obrir el nou mil·lenni cal mesures importants.

Que no siga el consumisme -per començar a canviarcabassos de mil deixalles mortes sense reciclar.

Que el paisatge del planeta perda la fragilitat.

I que l´aire que ens envolta siga pur ,ben net i clar.

Això vull ,per tu per mi.

Per la mare Natura que ens va parir.

Que l´espai que avui et dibuixe siga espenta per a tu, canvia allò que no et fa lliure i no et deixes a ningú.

I que els fets que avui et reclame la Natura agonitzant, no siguen paraules dures que s´afonen a la mar.

28"

Castelló, triangulada plana (2007)

Monogràfic poètic

Albert Vernet i Mateu

29"

La gènesi d'aquest treball començà amb l'amable suggeriment que l'Artur, compositor i cantautor féu a l'Albert, poeta.

L’ Artur Àlvarez ha posat música a l'obra escrita de més de dos-cents cinquanta versos, que en diferents pinzellades de forma i estil volen expressar la rica gamma de factors que, des de la fundació de Castelló a meitat segle XIII pel rei Jaume I el Conqueridor, han contribuït a conformar la ciutat actual. Així, doncs, hi són esmentats temes tan importants com la fundació de la població, el llibre de Quadrelles, la referència a comarques i poblacions, les ermites, les fonts, la Mare de Déu del Lledó, el Fadrí, la Festa de la Magdalena, la vida actual, etc.

L’ Albert Vernet, que és qui ha posat la lletra, entusiasmat per la llarga i diversa història de Castelló, ha volgut que l'obra poètica fos també diversa en la seva versificació. És per això que s'hi poden trobar des dels populars heptasíl·labs i tetrasíl·labs apariats fins el sonet, la tanka, l'haikú i altres.

L' Artur, que ha composat la música, és fundador del grup ADESIARA que últimament ha celebrat el seu 25è. aniversari. Enamorat de la seva terra, que també sap plasmar en pintura i poesia, ens regala la bellesa d'una gran inspiració musical i adequats registres de veu.

En Carles Àlvarez, fill de l’Artur, músic i tècnic en gravació, ha deixat també el seu bon quefer musical amb la composició dels temes “Colofó” i “Carrers i places”.

Albert Vernet i Mateu Poeta

30"

ALBERT VERNET i MATEU

Nasqué a El Masroig (Priorat). És casat i té quatre fills. Influenciat per l’ambient familiar (els seus germans més grans recitaven, de memòria, Verdaguer, Maragall i Sagarra) féu que estimés i valorés la poesia com la forma literària més excelsa.

De jove, ja vivint a Barcelona, començà a escriure els primers poemes. Al llarg del temps ha procurat tocar quasi tots els gèneres. Fa quatre anys que li sortí publicat un llibre de 1.500 versos titulat SANTES CREUS, Història i poesia, el número 49 de la col•lecció de la Fundació Roger de Belfort. Aquest mateix poemari ha estat musicat per l’Artur. Amb altres amics ha editat tres llibres, un de muntanya i dos de nadales, aquests dos últims amb l’amic i poeta Esteve Amigó. Amb l’aportació musical, també, de l’Artur Álvarez i Vicent Pons, de Castelló, gravaren una casset titulada Música i Paraules.

El compositor i director Jordi-Lluís Rigol ha posat música per a coral a diverses poesies seves, material publicat per DINSIC, S.L.. Col·labora en revistes, una de les quals és L’Estel, del Centre Excursionista de Castelló. Pertany als grups literaris Poesia Viva i Seminari d’Investigació Poètica, 31"

de Barcelona. Dels seus versos se’n fan lectures en entitats i casals de cultura.

Coneix moltes contrades del País Valencià, que l’han captivat per la seva bellesa, i de les quals n’ha extret material literari. Part del seu arxiu poètic ha rebut nombrosos premis. En aquesta ocasió ens és molt plaent citar els concedits pels ajuntaments de Nules, Almenara i Benicarló.

32"

INTRODUCCIÓ UNA CIUTAT AMB L'ALBA NEIXERIA En el bell mig d'antiga i dolça plana s'hi produí inesperat esclat.

El blau del mar, el verd de terra ufana plasmaren vius colors, nou decorat.

Baixant d'un puig -hel·lènica castàlia?ferreny indret amb font i vell castell, gaiata llarga, alforja, humil sandàlia nocturn camí emprengueren vers Fadrell.

I a benarabe eixí la llum del dia i allí van decidir el nou Castelló.

Una ciutat, amb l'alba naixeria, sota l'esguard del rei conqueridor.

33"

FUNDACIÓ/ASSENTAMENT El rei Jaume ja ha passat, cent castells ha pres als moros des del mar al Maestrat: Almenara, Culla, Xodos.

Darrera d'ell ve la pau i l'afany per terres noves.

El cel semblarà més blau més alegres cant i trobes..

Gent d'Urgell i de la Franja, Matarranya i Aragó, del Camp i de la Cerdanya, del Baix Ebre i Roselló.

Conviuen amb la Xarquia que, des de fa cinc-cents anys, han fet seva, dia a dia, la terra dels seus afanys.

La vila fa prenent forma; ja es traça el carrer Major.

Nova planta, antiga norma, no el traçat moro, sinó L'entramat de carrers, clàssic, que conformava ciutats; de Castelló inici bàsic amb quatre portals ferrats.

Dintre el clos, Santa Maria, l'Ajuntament, el Fadrí; fora murs, l'aigua és la vida.

Plegats, llauren son destí.

34"

NOVA GENT

Carents de títols de noblesa, absents lligalls i pergamins, els nous colons cerquen riquesa per altres vies i camins.

Nascuts, formats en terra ferma són llauradors i menestrals que prou rompran la llenca herma i escorreran bovar i marjals Tot soguejant bancals de l'horta, delimitant-ne el sotanell, de Castelló faran gran porta no mai muralla de castell.

Als quatre vents la cara oferta uns nous corrents deixarà entrar, i de conreus fa descoberta, de regadiu com de secà.

Les aigües del Millars, reglades, omplen la séquia Major; del comte-infant Pere de Prades el millor dot per Castelló.

I es va formant el municipi, consell, jurats i mustassaf.

Normes faran, prudent principi: Vàlues, peita; pes, cadaf.

35"

I des dels llocs més alterosos apar la Plana un bell jardí amb fruits daurats i saborosos que marquen fita i franc camí De, sempre, obert a les comarques: l'Alcalaten, Millars, els Ports, el Maestrat, petites marques de petits feus, lliures, estorts.

I així Borriana i Morella, Llucena, Nules i Catí, amb Vilafranca i Vistabella tindran, plegats, comú destí.

Mirant el mar o la muntanya: Desert, Penyagolosa, el Grau, veuran la llum que tot ho banya dins un puríssim color blau.

36"

LLIBRE DE QUADRELLES Tom de Quadrelles/ terra i estrelles del terme fixes/ i, així, prolixes no es fan converses/ del camp, diverses.

Tu, marcant fites/ molts mals evites.

Peirons, mohínos/ són les raons i la frontera/ del mas i l'era delimitada,/ ben defensada peirons, mohínos/ són les raons en tu apareixen /noms que basteixen un ric parlar /com Bovalar reblir, censals/ marge i marjals.

En tu apareixen /noms que basteixen.

I les filetes/ canals estretes i el caminàs/ ample de pas.

Lluent, l'estany,/ lloc del parany i la rabera/ , cànem, soguera.

Molins roders,/ l'horta, els alters.

Lluent, l'estany,/ lloc del parany.

Mas derrenclit /del Malvestit, Palafanguer/ del Mangraner.

Tu, llibre escrit/ en manuscrit, tu, vell tresor/ siguis ressort deixes paraules/ mancades d'aules durant tans anys,/ mals averanys.

Guarda-ho, valent, /de pluja i vent.

I a la llum surtin/ ans que ens les furtin.

37"

ERMITES Sou blanques flames d'un foc de verdes brases que el sol calenta.

A dintre, el sant ens mira voltat de fresc silenci.

38"

MARE DE DÉU DEL LLEDÓ En Perot, dit de Granyana quan llaurava amb els seus bous va trobar al mig de la Plana un tresor com cent alous.

Una arrel parà la rella, una pedra aturà el pas.

No és cap pedra, és una Estrella que ha baixat, de nit, al ras.

En Perot, deixant la jova se'n va amb aquell ric trofeu.

En ses mans, la Bonanova, del Lledó Mare de Déu.

I el poble dedica ermita on encontrada va ser la imatge, senyera fita per notari i moliner.

Tots plegats la Mare imploren; Ella ha buscat uns nous fills.

Bells sentiments, ara, afloren d'uns cors orfes i senzills Car ja tenen la Patrona que faltava a Castelló.

Sigueu ajuda i corona Mare de Déu del Lledó.

39"

FESTA DE LA MAGDALENA Un cop a l'any, la Magdalena ens fa reviure antic record.

Un cop a l'any, fem festa plena, que surt del fons del nostre cor.

Fent al revés l'itinerari ara, sortim de Castelló.

El dia abans, l'aniversari és avisat en llarg pregó.

A la mà dreta, una gaiata, al coll, nugat, mocador verd.

Amb espardenya o amb sabata, som pelegrins d'un camí cert que fou trillat fa set centúries creant arrels, identitats.

Estem atents a les incúries que els pobles fan alienats.

Unim-nos, ferms, en bell capítol per a poder fer llarg camí.

Cridem el Magdalena, Vítol! cantem ben fort Tots som d'ací!

40"

FONTS Que no s'estronquin les fonts que encara ragen tan generoses.

Murmuris centenaris, espills de sol i lluna.

41"

FADRÍ

Fadrí, vigia d'octogonal factura, ja fa tres segles que esguardes gent de vila, també de la llaurança.

Nous casalicis, veïns que t'endogalen dels anys seixanta, l'altura van furtar-te sens enrogir, insensibles.

Les teves pedres, que tenen altra història, podem llegir-les: Escrits damunt la llinda, escuts en clau de volta.

42"

CARRERS I PLACES Carrers i places, corretges transmissores sigueu història, escrita en llibres però també en pantalles de traç binari que de tot parlin: d'esports, futbol i lleure, treball i feina.

De panderoles, del vell Pinar del poble, del parc Ribalta.

De clares Normes, de la Castellonenca, far de cultura.

Del nostre conte Tombatossals, origen d'un terme mític.

D'arrels molt fondes i de lleugeres ales que el vent traspassin.

Del mar, tan pròxim, solcat de blanques veles i fora borda.

De llars, tranquil·les, i un foc, al pit, que brandi amb nous projectes.

Carrers i places, corretges transmissores de llum i d'aire.

43"

COLOFÓ De Castelló, triangulada plana, són límits clau, la mar, Millars, Desert.

De sol ixent a sol ponent, concert d'intensa llum pintant suau solana.

Tres pinzellades foren la capçana: Fadrell, Torreta, Vora Mar. Encert que esdevindria delitable verd llaurat amb solc d'amplíssima rotllana.

Gres i manisses, horts, tarongerars, la séquia, els marjals i l'alqueria, són noms que ha dat la parla, singulars, al llarg dels anys de dura travessia.

Fidels als mots de sempre, seculars, obrim els ulls a l'alba del nou dia.

44"

FLOR AL DESERT DE LES PALMES Com una estrella, en lloc inaccessible, t'he vist visquent la teva solitud.

Matí de maig, florida quietud ben abocada a un món intraduïble.

Pels nostres ulls tan avesats, punible, a veure-ho tot escrit en estatut.

I tu, immutable, en temps de plenitud: La llum, la nit, un no se què intangible.

Quin és el teu pregon sentit, flor sola?

D'un déu erràtic ser la banderola suspesa en veta humida d'una balma?

Per què un encís tan bell en lloc absent?

No cap amic, ningú per confident?

Et basta el remirar-te en blanca calma?

45"

46"

Pols del meu camí (2008) Artur Àlvarez canta a Bernat Artola

Els poetes

Lluís Meseguer, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela i Josep Porcar reciten a Bernat Artola 47"

48"

L’obra que tens a les mans per a escoltar-la és un fruit col.lectiu. Així l’ha creada la complicitat convencional de la primavera de l’any 2008, en el cinquantenari de la mort de Bernat Artola Tomàs –que tingué com a ex libris “Damunt de la mort la vida”-, des de la seua terra –per un poeta que escrigué el preciós llibre Terra- i des d’un temps complex i apassionant com el que ell va construir amb la seua poesia.

Un dels orígens i els destins principals de la paraula poètica és la música. I per això, Bernat Artola, el príncep – modern, discret, savi, vividor, republicà i liberal- de la poesia castellonenca, un dels renovadors de l’escriptura literària valenciana en el temps de la República i abans i després de la guerra terrible del 1936-1939, i una de les veus més addictes als dolors i els plaers personals i socials de la Mediterrània europea, té música, és música, comunica música, crea música. No debades, els ciutadans cultivats i sociables, l’han pogut sentir fins ara amb música de Matilde Salvador, Vicent Asencio, Vicent Garcés, Josep Godes, Paco Puig, Ronda de maig, Els Llauradors... I des d’ara, el podran sentir amb la veu i la creativitat musical d’Artur Àlvarez i Boix, en un entorn sonor subtil, emotiu i sociable, modern i popular.

Les ressonàncies de la veu poètica d’Artola són convocades per una summa de pervivències i de perdurable actualitat. No hi ha solament l’Artola autor del Pregó, o les 49"

ironies d’A l’ombra del campanar o Lledons. Ni el de les galanies de Jocs florals i els jocs surrealistes de Santoral. Hi ha també, o més ben dit, hi ha sobretot l’Artola solitari, optimista i melancòlic alhora, de les Elegies juvenils; i l’observador pensatiu o lluminós del paisatge de Terra; i l’orgullós i torturat home de Llàntia viva, Tornaveu o Recés de solituds.

En l’estil d’aquests ressons, compareix l’estudiós de la literatura format a les universitats de Barcelona i Salamanca; el crític i creador d’arquitectura, pintura o poesia, a Castelló o a Madrid; l’intel.lectual compromés amb la modernització social i cultural del segle XX estroncada per la guerra a Espanya i al món; el ciutadà conscient que la fidelitat a la plana de Castelló només ateny la seua plenitud quan s’orienta als quatre vents del món. És la seua exigent i apassionada paraula una cruïlla, un punt de trobada d’impulsos populars i cultes, locals i universals, personals i col.lectius, introvertits i sociables, estètics i ètics, atents a la modernitat i conscients de les vicissituds del viatge inacabable de la història. I de l’art, de totes les arts, com a suprema expressió de la condició humana. Això, amb bona música, és la vida.

Lluís Meseguer Catedràtic. Universitat Jaume I Dep. de Filologia i Cultures Europees - Filología Catalana

50"

CD 1 Artur Àlvarez i Boix musica i canta a Bernat Artola

SÓC VIANANT SENSE VIA NI FESTA Sóc vianant sense via ni festa car dintre meu cada somni és camí; somnis esquerps qui lleus fugen de mi i tornen Graus per l’externa tempesta.

Dintre mon cor lo plany vol afeblir-se de tan mirar lo seu propi dolor.

Somni subtil aquest plany de l’amor que de covard no pot ni penedir-se!

Jo faig camí de l’externa clariana que per mos ulls il·lumina la deu d’aquell delit sense força en la veu qui greu combat lo dolor que s’ufana.

Sóc vianant que no espera ventura al cap de tot son vençut caminar: Sols vull dolor d’indolència i somniar un altre món on la joia perdura.

Sóc vianant sense festa ni via car dintre meu la tenebra es fa llum i aqueixa nit que la joia resum amb plany d’amor torna a encendre lo dia.

Elegies Castelló de la Plana, 1935 51"

SOLITARI La voluptat del dolor i del neguit capficat, decora ma soletat de plany aconhortador.

Per què la vida no em duu son missatge de plaer i em duu tan sols el deler del més enllà, on el “jo” és “tu”?

Jo no voldria patir l’esclavatge del meu “jo”: Jo vull cantar tot allò que sent en mi i vol eixir.

Jo sé que no sé cantar la melodia que vull; mes no vol el meu orgull el meu fracàs confessar.

I ja que veig els demés cantar sols son goig complit, jo no vull més que el delit d’alleugerir-me de pes.

Lliurar-me de mi pel joc de sentir-me viure en va.

Per la febre de demà sabré la llum del meu foc?

Recés de solituds Castelló de la Plana, 1951 52"

ANHEL

Qui poguera, cada dia, mudar l’ànima i la pell, per a ésser sempre novell i oblidar la melangia del temps nou i el record vell!

Cada dia, flor novella dins d’un món renovellat.

I el cor, infantilitzat, ardit per la meravella d’un glatir sense pecat.

Llavors, l’eterna baralla de l’esperança i l’enyor, seria pau i claror sobre la fosca gramalla de la nit i l’avior.

Fora la feixuga història, sense passat, sols futur, el seny seria segur per la recta trajectòria del cor innocent i pur.

Tornaveu Castelló de la Plana, 1950

53"

LES MUSES Quan ronden els estels per les teulades en recerca del somni que els demana i guaiten les foscors enamorades que l’enuig de la llum desagermana, la pau del món desplega la senyera blava del cel, no blanca de la Lluna, i eriça en tremolins la cabellera d’Urània la gentil, mítica engruna.

(Són els estels sideris musagetes que obren la nit al cel de cada dia i amb l’espurneig infanten els poetes que sembren dol i cullen poesia.)

Estels que s’obren a la nit gelosa (gola de llop amb ulls de pany encesos) per on ens ve la llum meravellosa desvetlladora dels delers ullpresos.

I són les Muses fantasmals ovelles que peixen llum en la blavor obscura fent una tendra música d’esquelles que diu al món la sideral pastura.

Aixina estels, o tal vegada Muses, dictant a l’home llur secret missatge d’ordre i mesura, les raons confuses omplen de llum, amb llampegant llenguatge.

Miratges Castelló de la Plana, 1950 54"

CAMÍ FONDO Pel camí fondo van les aigües de la ploguda forta; fan regalls en lo marge de la senda i canten amb veu fosca.

Pel camí fondo van els dies escoltant-se depresa sense deixar en les voreres nues argilagues ni herba.

Pel camí fondo van les brunes i atrafegades dones i els xiquets que carreguen la cistella de cardets i cartxofes.

Pel camí fondo van els carros que al marge vert no arriben i ganyolant perquè no veuen plana se queixen i sospiren.

Pel camí fondo van les ombres que la molsa il·lumina en la humanitat de la manseta céquia en qui lo Cel se mira.

Pel camí fondo van les penes de qui d’ amor s’ ofega i no podent guadir la plana pia amb l’espill de la céquia s’acontenta!

Cançons d’ amor Castelló de la Plana, 1926 55"

TIMONER

Timoner de singladures per tempestes de blavor; amic de les aventures de recança, sense amor, aquell navegant volia trobar l’argentat galfí que havia de dur-lo, un dia, fet cristall, al fons marí.

Pel pany de la Lluna plena (com un ull de bou gegant) veia la nua sirena que el demanava cantant.

I a despit de les tempestes, ell duia el timó segur fent via, sempre, a les gestes d’amor impossible i pur.

Veus i cançons Castelló de la Plana, 1952 56"

LA NIT

Que trista està la Nit sense la Lluna encar que tot el cel sembla una estrella!

Entre totes les nits no n’hi ha alguna que com la nit sense lluna siga bella!

I els grills com canten son ric-ric harmònic!

I com fan les ovelles llurs planyits! És un majestuós poema sinfònic la nit de la lluna entre les altres nits!

Allà, quan tot és fosc i la sirena encisa amb sa veu dolça al navegant, que és dolç atravessar la mar serena mirant sols a la lluna i al davant!

La Lluna és una vela tota plena que les marors del dia va creuant!

Poesia solta.

57"

FORMIGUES Entre les pedres sumptuàries de la ciutat monumental fan les “formigues”, rutinàries, son quefer dur i social.

Elles, que un dia enamorades feren de l’Art llur instrument, ara, per l’obra esclavitzades, no gosen viure lliurement.

Potser admiren, increïble, la meravella que han bastit; miracle màgic, impossible als ulls mesquins de llur oblit.

O tal vegada la misèria que, greu, arrastren ran de sol, fent més feixuga la matèria no els deixa ja mampendre el vol.

I un any, i altre any, sempre geloses de l’ordre vell, sense rebulls, van les “formigues”, poregoses, cegues, posant-se terra als ulls.

Tornaveu Castelló de la Plana, 1950 58"

TARDORAL

Ja la tardor rovella els arbres i els sentits, oh maduresa plena de dol i desengany!

El cor batega, encara, fent rítmics sos oblits, com colliter de roses que cent amors marcits sense recança plany.

El món, extern, s’esfulla dins d’una boira d’or i al seny la sang pareix que, alhora, es torna llum.

Una serena pluja devalla com un plor pel goig que ahir tingué i avui reviu al cor tan sols com un perfum.

Roja la fulla un dia més verda que la fel; la virior perduda que adés lluí l’estiu, l’home es nodreix, com l’arbre, sols de sa pròpia arrel, dressa nuets els braços tràgicament, al cel, i enyora, espera... i viu!

Tornaveu Castelló de la Plana, 1950 59"

BOIRES BAIXES La vida és molt trista si es veu amb ulls clars.

Cal boira en la vista (el “flou” de l’artista) que esborra els llindars.

Potser és poruga la boira que dic puix sempre la fuga covard no desnuga la por del testic.

Mes còmoda i clara a l’home convé puix mai no declara la por que l’empara... de massa que en té!

La sang més vermella, brusenta pel foc, al temps que trau d’ella la força novella la torna son joc.

La forma, boirosa, se nega d’atzur.

La vida enutjosa, concreta i plorosa va sempre... al segur!

Recés de solituds Castelló de la Plana, 1951 60"

MÚSICA Lloada sigues, Música eterna, fidel missatge de l’altre món!

Del món abstracte que sols governa l’ordre implacable del seny pregon!

I com són dolces les harmonies que al cor es tornen pur sentiment!

Quines secretes manyagueries dormen al jaç subconscient?

(Quan més abstracte siga un llenguatge millor ressona l’accent humà pla de concretes formes d’estatge que, impotents, volen rompre’s en va).

Per quin miracle de transcendència pot l’harmonia colpir el pit i fer que vibre per sa presència l’erm inefable de dol i oblit?

Oh ressonància meravellosa, cordial collita de solitud!

Sigues lloada, fecunda esposa de l’alt silenci! Oh veu!... Salut!

Tornaveu Castelló de la Plana, 1950 61"

ALBA Com ressonen al camp les campanes de l’alba quan la terra és de malva i el cel lluu com l’aram!

El Sol ix de son llit cantant fets somniosos amb els ulls sangonosos d’haver massa dormit.

Polsa el vent gregalet tendres branques florides desvetllant les dormides il·lusions de xiquet.

I tot és boira d’or i polsim de misteri que il·lumina el salteri de les albes al cor.

Mes ja l’hora no em duu aquell goig que tenia quan la nit era dia i el món era tot nu.

Llàntia viva Castelló de la Plana, 1947 62"

CD 2 LLUÍS MESEGUER VICENT PAU SERRA VICENT JAUME ALMELA JOSEP PORCAR reciten a Bernat Artola

JO SÓC AQUELL ADALERAT GARBÍ...

Recita: Lluís Meseguer Jo sóc aquell adalerat garbí qui brama i bat dins de l’esquerpa timba car si quan parle mon dolor no minva si deixe de parlar no fuig de mi.

Assoles vaig per la foscor que em porta la llum d’atzur i adoloridament veig passar revolant damunt del vent l’estol de fulles de l’ alzina morta.

63"

Fulles de fel, maragda de l’amor, fermes s’enclaven en lo fat contrari; fulles de sang enramen lo calvari quan bat l’alé de la cruel tardor.

Fréstec garbí lo meu desig combat dins lo barranc amb tremolins de febra i en l’aspra timba plena de tenebra la pau tremola sobre un toll minvat.

Jo sóc trist vianant perdut que vol cercar en lo barranc dolçura i adolorit de sols trobar paüra esguarda la claror d’on fon vingut...

“Elegies” – 1935

64"

CANÇÓ DEL XOCORROC! Recita: Vicent Pau Serra i Fortuño No em balles el nanos, xica, que no és hora de ballar.

Festa que molt se publica no és bona per a guardar!

Oblida les gràcies ara, puix no són coses de joc aquelles que en amor declara.

Mira que si encens el foc, xoxorroc!

Tens massa poca experiència puix el món no és com pareix.

Has de tindre més prudència si peixcant vols traure peix!

Si em fas festes a deshora, pensa que no sóc de roc i hauràs de pagar penyora.

Mira que si encens el foc, xocorroc!

65"

Jo et diria moltes coses per a fer-te obrir els ulls i mostrar-te que les roses es defensen quan les culls.

Mes no vull tindre manies ja que tu no en tens tampoc quan és temps de galanies.

Mira que si encens el foc, xocorroc!

I si un dia, per les festes, el teu ball de tremolí fa rodones les arestes cantelludes del camí.

Pensa, xica, que jo encara vaig a Misa al primer toc puix la festa em ve de cara.

Mira que si encens el foc, xocorroc!

“Poble”- 1947

66"

CANÇÓ DE PRIMAVERA Recita: Vicent Jaume Almela Fon un jorn de Primavera quan, lleugera, jo et vaig vore pel camp clara i senzilla.

Portaves la faldilla tan roja com les rústiques roselles i eres tu una flor més, corrent entre elles.

Tu em vas veure; fugint avergonyida t’amagares recés d’una borida pomera, i jo et mirava i més cada vegada t’estimava.

Com eixes aurioles que les santes coronen als altars, a tu les plantes mesclades amb sentors, t’auriolaven de falire i de colors.

Jo em vaig acostar més; tos ulls seguiren amb deler el meu pas desconcertat.

Vaig ser al teu costat i tos llavis vermells em prometien la gràcia de son bes.

Sobtat, jo et vaig besar. No sé què cosa sentí llavors al fons del fons del pit, que m’omplia de goig i de neguit com el foc d’una rosa.

I tu i jo, de les mans per la planura, sense mirar-nos més, retornàrem ferits per la malura endenyada d’un bes!

Miratges Castelló de la Plana, 1950 67"

PUGNA Recita: Josep Porcar Què no faria jo per deslliurar-me de la feixuga càrrega del cos i saber-me com sóc per a estimar-me pur com la flama que rebutja el clos?

Quina vergonya la carnal voltura que ofen i agreuja l’esperit rebel! presó amb muralles de tenebra impura, per on traspua lluminós estel?

Per on l’esclat que redimeix les ombres pot fer drecera vers la interna llum?

I la cançó que ens lliura de penombres per on colpí nostre mortal balum?

O clos i blasme de la lluire vida, tenebra impia del dramàtic Fat, deixa que un dia la cançó ferida decore amb roses ton sagnant tancat!

I amb el miracle de la sang vessada (flor redemtptora de l’humà destí) pel finestral de l’ombra il·luminada deixa’m lliurar-me al somniós camí!

“Llàntia viva” – 1947

68"

POLS Recita: Lluís Meseguer La terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi.

Si vaig cap a la vida pel frau de mon voler temorejant em crida al somni de son pler.

I és pler d’empresonada que veu un raig de llum per on la flor que es bada augura son perfum.

Pols mística i eterna, llaor de l’infinit que abota en la lluerna la dèria de la nit.

Ma terra és un deliri de somnis i de sang on ritmen llur martiri les llàgrimes i el fang.

Ai quina dolorosa baralla irreverent!

La Mare, sense nosa, i el Fill, ple de turment!

Quan Ella es torna flama ma vida es torna foc.

En mi tot es fa drama i en Ella tot és joc...

“Terra” 1930-1934 69"

GOSSERA Recita: Vicent Pau Serra i Fortuño Tinc un gos que pareix llop i de fets és un corder; sols que no pot vore prop gat, pollastre o foraster. És tan gos i malcriat, i tant sord i malcregut, que lladra sols al veïnat... perquè el té més conegut!

Com és bròfec més que gos, i de llop ja no té res, va vivint i fent-se gros ...i que ràbien els demés!

“A l’ombra del campanar” – 1945 70"

PITERA Recita: Vicent Jaume Almela Fita lleial, clau de pitera, excepció de lo quotidià, trista llibertat presonera del arbitrari desig humà.

Sorruda pitera bagassa, que a l’erm caixer del barranquís amostres la teva carassa sobtadament, que no abellix, polp expectant i extraordinari, decoratiu i protector com signatura de notari enrevessada d’antigor.

Pitera, de traça agressiva, complicació superficial, al·legoria sempreviva de la terra meridional.

71"

Moruna, greu i malfaenera com una cançó dalt d’un trill, que saps, igual que una figuera, eixir al món per un clavill.

Joguina pueril i barata dels ulls que et s’emporten distrets.

Irreverent llantió de plata i traballengües dels xiquets.

Mà del passat que trau la terra volent entrenyer el futur, noble desig de la desferra que es vol tornar esperit pur.

Pitera, blavor de la riba, escuma gris de pedregal.

Queixals aguts a la geniva del polsegós camí rural.

Que saps cançons de tarongeres i dolçament, sens malhumor, saps pentinar les polsegueres amb ton plural escarpidor.

Pitera, lliçó d’experiència, marge mitger que mai es perd.

Evocació d’adolescència vora les palmes del desert.

Ai, qui pogués com tu, pitera, viure un somni denonat, expectador a la mitgera decorativa del passat, i anar poat per la corriola interessada del guardó, cap a la blanca banderola al cim del rònec espigó...!

“Terra” 1930-1934 72"

L’INSTINT SONÀMBUL Recita: Josep Porcar Quan de nit s’encén la llàntia del pensament desvetllat i les ombres il·lumina amb un fugisser rellamp que res no deixa percebre quan sembla que ho fa tot clar, jo faig un joc dialèctic, entre lluminós i opac, tornant gràfica la febre del somni sense descans.

La llàntia és enganyadora; s’encén només un instant i després, entre les ombres, hi ha que lligar tots els caps per a que ens diga la imatge son secret preny irreal com un oracle somnàmbul que va d’esma i sense dany.

Si el procés no es fa molt ràpid la imatge esquerpa se’n va.

I mai més ja no retorna: O es troba tot d’una... o mai!

“Recés de solituds” – 195 73"

SERENOR Recita: Lluís Meseguer En un món de rancúnies i misèries, ple de frenètics i de mala gent, encara jo vull voleiar mes dèries, vanes milotxes a l’atzar del vent!

El món és trist; l’enveja i la venjança diuen arreu son argument brutal.

I qui viurà si ens manca l’esperança d’un altre temps més just i sense mal?

Res no hi ha cert, més que l’amor, fingida; la fe, dubtada; llagrimeig als ulls.

Sortós aquell qui, alrastre de la vida, collint les roses no ha trobat abrulls!

Potser la vida, per cantar victòria, vol anar sempre pel mateix camí, puix mai no cull la palma de la glòria l’ingenu heroi que trenca son destí.

O potser és que fugen els conceptes davant l’acció, que és l’argument de pes, i l’innocent és colliter de reptes, que no té dret ni a somniar ni a res.

74"

Tinc enemics que volen ma desfeta i a son desig no puc trobar raó: potser sabran que l’obra de poeta ha de tenir arrel de passió!

Mes jo no blasme la tristor que em dixa la fel amarga de l’endeny covard; sol i en silenci, no sé dir la queixa que al cor gemega quan és ja ben fart.

Jo beneisc aquell qui em desestima i em fa la guerra sense eixir a llum.

Gràcies a ell tinc l’ànima més prima i a tota punxa puc trobar balum!

Llàntia viva Castelló de la Plana, 1947

75"

EL METGE I EL MENESCAL Recita: Vicent Pau Serra i Fortuño Al senyor veterinari tots li diuen menescal; i és el cas que li sap mal, puix li pareix ordinari perquè ell és de “capital”.

Mes, com al poble s’estimen els animals més que res, no volen tindre’l ofés i l’afalaguen i el mimen, i el comboien de lo més.

El metge li té malícia i l’enveja de tot cor, perquè, essent ell el “dotor”, la gent no li fa justícia ni li té gens de fervor.

I li diu al boticari: -Tot el veïnat d’ací deu tindre sang de rocí, puix crida al veterinari quan ha de cridar-me a mi!

A l’ombra del campanar – 1945

76"

FLOR DE TARONGER Recita: Vicent Jaume Almela Ja l’ etzar va esbargint-se per la terra flairosa; ja esperitualitzant-se va el paisatge tot verd; ja l’ etzar ens recorda quan el camp té rublert paisatge de neu d’una flor amorosa.

La terra va cobrint-se per la neu, poc a poc (una neu blanca i fresca com si fóra de gel) i eixa neu ten gelada que es veu caure del Cel al tocar amb la terra s’ ha tengut de fer foc. lo mateix va la nóvia amb son tratge d’etzar que ens sembla puresa al davant de l’altar; i després quan assoles se veu fruit de la terra i se nota la flama de l’ amor del seu pit, la puresa del blanc de son cos la desterra i anhelosa s’ atansa somrisent al marit.

Poesia solta

77"

JO TINC UNA JOIA CLARA...

Recita: Josep Porcar

Jo tinc una joia clara d’un amor que no es mor mai.

Tinc una esperança encara triomfadora de l’ esglai.

Una esperança florida al recer de lo meu cor que pot ser siga mentida car és joia de l’amor.

Si és falsa o és vertadera jo sols sé una veritat: l’aspra soledat austera de mon cor il·luminat.

Elegies- 1935

78"

ACONSELLA LA CIUTAT Poema dedicat a l’homenatjat.

Autor: Lluís Meseguer.

Contemplarem aquesta ciutat vella, totes les ciutats velles, si no vestits amb els ulls col·lectius ni amb les bàrbares deixalles d’aquest segle, vplent saber almenys els segles tots possibles, significats exactes, tardors recomençades, de tots els temps reals, si venidors, de boires, i si presents, fills de la terra erma.

Passejarem, però, aquesta vella ciutat mediterrània a les palpentes, si cal, o retuts, sonant els mots de Swansea o de Súnion, d’illes de calma, de xiprers de Silos, en acordat lament seguint l’estil que natura consent com Ausiàs amb dubtes aconsella.

79"

TOMAS ARTOLA BERNAT Poema dedicat l’homenatjat.

Autor: Vicent Pau Serra i Fortuño.

Artola és l´ú, com ell ningú.

Al cantó del meu carrer hi ha una porta amb un forat, i no és per a que entre el gat, que el pobre ja és al sequer. És perque hi ha un veí que a l’ama li fa la rosca, i pel forat, a la fosca, li ensenya el seu pixaví.

Que si, que si, que li ensenya el pixaví.

I ella que és molt graciosa i n’entén prou de l’assumpte recorda el marit difunte i li diu amb veu melosa: -No cregues que jo sóc boja.

Ja t’he comprés la intenció.

Vinga, puja pel balcó, pixaví de fava roja!

80"

Que si, que si, que li ensenya el pixaví.

I cada nit la mateixa.

Però una nit la veïna, una envejosa fadrina, es va assomar a la reixa i amb veu quasi celestial va dir: -Després d’eixe vol, passa, pixaví, el sequiol que ací hi ha una altra marjal.

Que si, que si, que li ensenya el pixaví.

81"

L’AHIR ÉS AVUI Poema dedicat a l’homenatjat.

Autor: Vicent Jaume Almela.

Passejant pels vells carrers on sembla aturar-se el temps i la ciutat s’assossega, vaig cercant amb la mirada vestigis d’antigues arrels, a l’aire fred de la matinada d’un novembre ploraner.

Envellides façanes, buides balconades, enreixades finestres tancades, carrers plens de silenci que sols trenca el ressò del pressut caminar d’un vianant solitari.

Mes quan arribe a la porta del convent de les Monges Caputxines, carrer on somiava Bernat, sent com l’aire em porta les arrels d’un ahir, a mena de so de campana dóna les deu el Fadrí.

82"

AL PEU DEL FAR DE LES ILLES COLUMBRETES Poema dedicat l’homenatjat.

Autor: Josep Porcar.

Illa Grossa.

Ací l’illa és el tresor.

Ací podríem viure tancats fora del món, entre arínjols i margallons, més enllà d’on solament som crits llunyans d’enyors traïts, torbats flameigs i podridures, de la ferida sal, fúria, sements de qui?

Prescindible tot, sèquies, pous, semàfors en roig, tindríem la set de l’aigua, la sang salada, els somnis esvarats, i seríem sempre el far d’homes remots.

Quantes illes, quants llibres, quins ulls falcats a la riba dels morts hem abandonat sempre a l’encalç dels vells tresors?

83"

84"

Paisatges (2010)

85"

86"

Segurament, tots tenim la pròpia manera d'assaborir els paisatges que formen part del nostre entorn vivencial més pròxim, de la nostra vida. Imatges que contribuïxen a forjar la personalitat.

En el meu cas, el blau del mar, el cel mariner, la plana, la muntanya, la flor de tarongina,... són elements paisatgístics que, des de xicotet, han anat arrelant en mi i han contribuït al fet d’aprendre estimar la meua terra i a entendre el colors de l’entorn d'una forma especial.

Així, doncs, aquest treball va dedicat a eixes sensacions que tantes imatges habituals han deixat en el meu ànim.

I per descomptat, a tots vosaltres, amics i amigues que, com jo, estimeu i us emocioneu amb els paisatges de la nostra terra.

Artur Álvarez

87"

PAISATGES Lletra: Artur Àlvarez

Ofrenen els meus paisatges Branca i flor de taronger.

El silenci de les pedres.

La llum del blau mariner.

Són paisatges que dibuixen Colors i arrels especials.

Aromes d’una existència.

Dreceres de vianant.

Entre el pla i la muntanya T’escric aquesta cançó.

Entra llum per la finestra.

Raig que arriba fins al cor.

I pinte amb tu Paisatges, Amb pinzells que...

Se’n van lluny d’ací, Terra endins, Mar enllà.

I la gavina segueix el seu vol damunt l'espill de la mar...

88"

BLAU Lletra: Artur Àlvarez Blau és el camí.

Blau, el meu destí.

Blau, el cel del meu desert.

Blau el somni, el plaer.

Blau és el fons del meu anhel.

Blau, el reflex d’un mirall.

Blau el paisatge, l’horitzó.

Blau, el retall del meu espai.

Blau , el passat dels meus laments.

Blau el present, blau el futur.

Blau, nou mil·lenni. Blau l’infinit.

Blau és la nit.

Blau és el vent.

Blau , les paraules que omplin de llum el meu quadern.

Blau és el cau del subconscient.

Blau és la font d’inspiració.

Blau, l’oli del meu llenç.

També blaus són els pinzells.

Blau , el passat dels meus laments.

Blau el present, blau el futur.

Blau, nou mil·lenni. Blau l’infinit.

89"

LA TARDOR ALS PORTS Lletra: Artur Àlvarez Per tot arreu ,ressonen els adéus.

Trista paraula a la porta del fred.

Darrere resta l´estiu agonitzant, del somni s´alcen tots els deus dels vents. ...de la tardor, és el temps. ...de la tardor, és el temps.

A la cadira, amb melangia i pensatiu, veuràs la pluja ,darrere la finestra.

Recordaràs les nits de lluna plena i dependràs a estimar la primavera.

La caducitat es tornarà fulla seca.

Pareix que el cel t´envolta fortament.

Els vius colors cauran en malaltia.

La nit s´allarga, s´allarga lentament. ...de la tardor, és el temps. ...de la tardor, és el temps.

De colp el fred et tocarà a la porta.

La roda gira! pressentit començament, que d´any darrere any, ens dona la Natura.

Lliçó apresa, segur, forçosament. ...de la tardor, és el temps. ...de la tardor, és el temps.

90"

ELS ULLS DEL MEU MAR Lletra: Artur Àlvarez

Envejós de pla i muntanya està l'ànim del meu cor sota l'ombra penitent d'un preterit taronger.

Sempre escolte una resposta que tremola una cançó: el velam, a la mar blava, d'un vaixell ple d'il·lusió.

Quan la brisa de la mar fon el somni amb l'horitzó sempre trobe una finestra: vent llevant amb cor blavós.

Que les ones criden a veus les lloades solituds amagades a les aigües cristal•lines dels teus ulls.

Que el misteri del teu ritme siga pau per als sentits.

Que a la nit la teva lluna enlluerne el meu camí.

Que les ones criden a veus les lloades solituds amagades a les aigües cristal·lines dels teus ulls.

91"

Del rac贸 de les quimeres els teus ulls, la meva mar.

I els colors de ta mirada: la posada d'aquest cant.

Dintre els rulls de les onades, envoltant identitats, afirmant raons i vides, llocs on sempre vull anar.

92"

PAISATGE D’INFÀNCIA Lletra: Artur Àlvarez

Emboirat pel pensament Baix el teulat de la història Intente avui recordar Moments perduts de la infància.

Temps on l’eternitat t’envolta Amb un fil de fantasia.

On es forgen els records Baix la llum clara del dia.

Aquella casa a mig camí Entre la mar i la vila, Cercada pels tarongers Amb la flor de tarongina.

On els meus ulls van obrir Les portes de la consciència.

On vaig aprendre a gaudir Els paisatges de m aterra.

93"

Amb la màgia de l’enginy Vaig fabricar mil estreles.

A l’ombra d’un taronger Vaig estimar primaveres.

Ha corregut molta aigua Baix el teulat de la història.

Ressonen avui els acords Al mirall de la memòria.

Encara avui aquella casa Cercant l’alé del poeta, Entre la mar i la vila Angoixosament em mira.

I amb un silenci de pedra Fent testimoni em reclama: Deixa’m dibuixar amb tu Els secrets de la mar blava.

94"

MARINA DEL GRAU Lletra: Vicent Jaume Almela

En la distància llunyana brolla un sobtat sentiment on s’arrecera la Lluna, vaixell d’un port costaner.

Ullals d’ufana planura vorejant novells camins, el Grau la seva marina aplec d’aiguamoll i senill.

A la marjal l’alqueria ombreja el transcórrer del temps fresca rosada d’albada el camp de neula cobert.

Bat bressolada gavina ales banyades de cel vers les illes Columbretes cerca el cant del faroner.

95"

La blava onada es deslliga deixa son salobre bes estovant molsuda sorra riba el flairós pinaret.

Sota argentades estrelles navega el brau mariner cerca la bella Sirena llindar la Rosa dels Vents.

Marina, Grau de la Plana dolcesa de jorns viscuts paisatge que al cor s’atansa mullant-lo de clara llum.

96"

AROMES DE LA PLANA Lletra: Vicent Jaume Almela Bella catifa maragda pregó de tot sentiment, llindar de la mar llatina dolcesa de taronger.

Les muntanyes t’envolten blaus testimonis silents del transcórrer d’un poble des de romeu naixement.

El Desert de les Palmes, Magdalena, Castell Vell Caminàs de les ermites, tarongina de Ramell.

Pins, margalló, pitera gesmil i timoner, sadolla ta pell gastada flor d’aromàtic romer.

97"

Camp on canta la séquia primavera de l’ocell trapezista a les branques del benaurat lledoner.

A la marjal l’alqueria fidel senyera d’ahir envoltada d’alegria recorda l’agost febril.

El riu Millars: la vida que fa la Plana florir, s’albira novella albada roselles pels vells camins.

Sota argentades estrelles: veles obertes al vent, el Mediterrani sospira vora del Grau mariner.

Bella planura maragda pregó de tot sentiment, llindar de la mar nostrada aromes castellonencs.

98"

SERRA D’ESPADÀ Lletra: Artur Àlvarez La mar llança el seu cant amb un bateig de Llevant i a glops engolís la serra la generosa humitat.

La Plana resta en silenci sota l’arc de Sant Martí.

I la serra obri el seu ventre per regar els meus jardins.

Amb el cos de dona jove s’aixeca plena d’encant.

Un darrer esforç proclama: Veure el cel blau de la mar!

Tendra Serra d’Espadà, carregada d’escarpats, entapissada de pinedes, de sureres i olivars.

Tendra Serra d’Espadà, rica en fonts i brolladors.

Vell teatre de la història, ferida amb foc infernal.

99"

AL PEU DEL PENYAGOLOSA Lletra: Albert Vernet i Mateu

I Pinars ombrívols, camins enyoradissos.

Neu, vent i pluja, i el fred de les masies sens fumeral ni alcova.

II L’antiga ermita de Sant Joan Baptista, de Vistabella, és càntic centenari d’un temps de vera història.

100"

III Del petit poble que el Montlleó circumda dit de l’Estrella, fugiren les paraules.

Sols: riu, feixancs i cingles.

IV El jorn declina, i el gran gegant de pedra de llum rogenca observa el temps que passa, amb faç impertorbable.

V No així nosaltres, car sempre és nit i dia el nostre viure.

El teu no temps voldríem altiu Penyagolosa...

101"

BAIXANT EL PENYAGOLOSA Lletra: Albert Vernet i Mateu El brogit de la veïna carretera i les llums de neó cada cop més nombroses i potents no han pogut, encara, amb la tristor immensa del capvespre.

I he respirat, profundament, el fum de llenya eixit de les teulades mentre la lluna plena projectava precises ombres blanques.

A ponent, damunt el retallat horitzó, ja enfosquit, de la serra d’Espadà, la tremolor de la primera estrella.

102"

L’HIVERN ALS PORTS Lletra: Artur Àlvarez El vent i el fred són l’esperança d’un hivern tan llarg, que no saps quan acaba i quan comença.

Els ulls darrere les finestres miren fixament tot el que passa.

Els carrers no són res més que espais entre casa i casa.

A voltes , si mires bé, veuràs el que se’n va al metge, al que ve de comprar pa, al que se’n va de viatge.

A poc a poc ,camina el temps.

Els diumenges a caçar, per la vesprada al café fins l’hora de sopar.

Amb el treball quotidià l’hivern, així, va passant.

Entre finestres i bars, o prop del foc de la llar.

Per fi, el verd de les muntanyes i les flors són arribades.

Pels carrers i les places la vida naix i amb més forces.

103"

LA NIT DE SANT JOAN Lletra: Artur Àlvarez

L'etern foc purificador, despullant el mar, ompli de desig la curta nit d'estiu.

Argentades penombres desvetllen difuminats rostres inundats de secretes quimeres.

Cors que palpiten al so d'inconfessables danses.

104"

I LA GAVINA SEGUEIX EL SEU VOL...

Lletra: Artur Àlvarez

Els somnis de bromera, les marees de sucre, les platges de tendresa, les queixes de tempesta, els ports d' incertesa, els horitzons d’infinit, les illes de solituds, les singladures d'anhels,... van dirigint, sota els núvols de cotó, un solitari destí en recerca d’ amagades respostes als cantons de cel, terra i aigua. ... i el vaixell vira en l'etern escenari, engronsant nostàlgies i melangies.

Teixint un misteriós decorat que, des de les subtils bambolines del reflexiu pensament, deixe esteles en la mar fins a abaixar el teló de la blava immensitat que inunda tenaçment el màgic paisatge de l’ efímera existència humana.

105"

106"

Hores Baixes (2011)

Artur Àlvarez

107"

108"

Pensem, equivocadament, que estem lliures de tot i ens compadim -fent un exercici de llunyana solidaritat- de les complicades situacions dels altres. Però la realitat no deixa badalls per a miratges o mals somnis.

Quan és la teua pròpia pell la diana d'allò que consideraves tan allunyat, llavors és quan es posa en funcionament un complex engranatge del nostre món interior que situa a flor de pell el personal bagul de les sensacions, les tendreses i els afectes.

"Quan mire el cel estrellat, il·luminat amb el fulgor de la lluna plena, alleugerisc les meues penes i escampe la llavor de la tendresa" Artur Àlvarez

109"

110"

PLOU DINTRE EL MEU COR (Artur Àlvarez) Està plovent dintre del meu cor, les mans tremolen ferides per l'angoixa.

Els ulls ja no deixen de cercar per ques, afonats i profunds pel dur patiment.

I ara em pregunte de què val omplir travesses amb clarió de cel, si la debilitat avui és criteri i tot és fa confús per al cervell.

Escolte el lament de la ferida cremant-me com l'astúcia del fusell.

Retruny com l'empremta de la bomba.

Míssil foradant l'enteniment!

Tal vegada em vença el revoltim i pretengue estafar la realitat, però açò és només l'estona del desànim i tinc de resistir a l'huracà.

111"

HAVIA D'ARIIBAR EL DIA (Artur Àlvarez)

No vull ni puc d' allò més fàcil sembrar dificultats, ni perdre energies posant pals absurds en l'atall de l'existència.

I per sobre d'un altre menester desitge apressar el pas, seguir caminant ferm, En recerca de l' anhelada millor primavera.

Després de tot havia d'arribar el dia en què el calaix de les voluntats canviaré la cadència de la seua rosegada i viciada aparença.

Sempre romandrà en el record, l' eixelebrat passat, de desmesurades intencions.

Desitjos passionals i determinats afanys propis d'un altre espai.

112"

NO ESTIC SOL (Artur Àlvarez) No estic sol.

Sé que vindran a trobar-me banderes solidàries enllestides d'amistat i afecte.

I omplirem de baf les profundes entranyes quan em senta vençut.

Sempre hi haurà una llum amiga que m'ajudarà a desvetllar del mal somni del conclòs estiu.

Llavors reprendré aquella vella cançó inacabada i amb agraïda tornada solucionaré el meu oblit.

113"

EN EL LLINDAR D'UNA NOVA TARDOR (Artur Àlvarez) Clareja i el Llevant ha deixat el seu daurat retall.

Sembla que cotó en pèls carregats de pluja marquen l' abans i després d'un estrany estiu.

Retrunyeixen tambors remots en els cims muntanyencs.

L'herba del nostre jardí es comença a cobrir de fulles seques i de forta olor a tardorenca humitat.

En els armaris del sostre recerques les jaquetes oblidades, els cobertors del nostre llit i les botes de pell resseca.

Fins al nostre gos ha clarejat l'alba amagat i arrupit sota el llençol del llit.

Els cotxes del carrer estaven xopats pel baf fresc de la nit.

I un sentiment de melangia envaeix el meu cor, saturat d'hores baixes, en el llindar d'aquesta nova tardor.

114"

EL QUE JO CERQUE (Artur Àlvarez)

El que jo cerque està en el meu desig.

Colpege la porta i vull escoltar el grinyolar de les frontisses.

Necessite aigua per a negar el ressec alè de ma pastosa paraula.

Precise descobrir la certesa de noves oportunitats.

El que jo cerque és jorns teixits amb clara llum, horitzons transparents, espantar inquietuds.

Estrenar nous verdors, sense la tremolor dels dits, sense la daga del botxí, sense l'angoixa de l'assedegat.

115"

LA BROMERA DEL TEU MAR (Artur Àlvarez) …I des de la profunditat del pensament nocturn, sorgeix , fins al llindar de la inquieta imaginació, un perfil cromàtic de blau enamorat.

Travesse lentament el portal i m'endinse, amb sigil, en el rutilant paisatge de ta presència.

Vora la platja, la bromera del teu mar banya tots mos sentits, omplint-los de màgia i poesia.

Del blau de la immensitat, apareixes, alliberant encant, despertant els més ocults amagatalls de l'apassionat sentiment.

Una sirena d'aromàtic sucre sorgeix de la blavosa abundància.

I es fon en els porus de la pell vessant, en harmoniós vaivé, incalculable tendresa. És la teua presència, que tot l' inunda d'insondable frenesí.

116"

DÓNA'M LA MÀ (Artur Àlvarez) Si els meus llavis s'assequen i l'alè em falla no deixes que l'abatiment envaïsca l' ànim.

Si els meus braços no fan resguard i les paraules arrapen el silenci no deixes que m' acomode en la resignació del moment.

Dóna'm la mà, fes-me sentir el teu cos al meu costat.

Si m' oculte en el crebant afligit per la basarda, traurem forces de feblesa per a tenallar el baf.

Si l' enverinat ocàs inunda la nostra croada, escampa glopades de llampurnejos que il·luminen la contesa.

Que la força de l'obstinació ens guie i òmpliga d' eufòria.

Al final trobarem premi: la benvolguda victòria.

Dóna'm la mà, fes-me sentir el teu cos al meu costat.

117"

LA LETARGIA DE LA NIT (Artur Àlvarez)

La plata de la fosca nit cobreix el teu cos nu i en el contrallum del moment mire en silenci ta presència.

Aprofite el batec del teu somni i observe, quant pètria escultura, ton concepte fix en mi, retingut, vomitant peixos de colors.

I el meu ser s'emociona sabedor de l'amagat penediment, que amb l'alba, es transforma reclamant-me coratge, confortant amb tendresa una fugida cap a endavant.

Un rostre tallant el vent lluitant i cercant vida.

La letargia de la ta nit alegra l'amarg insomni.

118"

HORES BAIXES (Artur Àlvarez)

He esculpit amb la paraula estrofes i poemes saturats de nits d'estiu plenes d'argentada lluna.

Aromes de gesmils i apassionats amors.

He sentit incombustible la vitalitat de la meua essència.

I, sense la suficient consciència, els excessos han acumulat silencioses latències que vénen avui a assajar-me.

Hores baixes que, al teu costat, tindran un recorregut grat.

Hores baixes que sense tu semblaran baf que no trobaré.

119"

EPÍLEG (Artur Àlvarez) … I seguiré caminant marcant una ratlla en l'existència, que recorde contínuament l'abans i el després d'aquestes hores baixes.

I em sentiré content per haver-hi arribat a temps de poder pronunciar les paraules oblidades.

Plourà dins del meu cor.

Cada dia serà un present.

Continuaré pensant que mai és massa tard.

Sabré que no estic sol.

Solcaré la bromera del teu mar.

Cercaré en la nit les hores dormides.

Recorreré el laberint vital.

M'ompliré de cel i beuré la malenconiosa tardor.

Esperaré ansiós les noves primaveres.

I tot tornarà a omplir d'esperança el meu llenç, el meu pentagrama i el meu quadern.

120"

A recer de la mar (2012) Artur Àlvarez canta a Miquel Peris

Veu recitada Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Porcar, Juan B. Campos, Josep Antoni Pradells, RomĂ Bernad 121"

122"

Escoltem –tots, i no solament els units per l’amistat o l’admiració amb el mestre i poeta Miquel Peris Segarra (1917-1987)– la veu d’un bon deixeble de sant Joan, ja que proposà una vivència biogràficament compulsiva de l’apotegma In principio erat verbum. També, d’un ciutadà mediterrani a la recerca egoista de la victòria sobre el temps, fins i tot abans de conéixer Paul Valéry, i el vers la mer, la mer toujours recommencée, com diria una caragola a recer de la mar. I també, d’un mestre d’escola idealista, acarat al limitat i estimat Castelló de la Plana i el seu País, reclamant la dignitat que sintetitzà John Keats amb la identificació de la Veritat i la Bellesa: The Truth is Beauty, and the Beauty is Truth.

Escoltem els seus versos musicats per Artur Àlvarez, com una prolongació estètica de la tertúlia, hàbit de la Mediterrània amb el qual distingí el poeta els seus amics del bar Darío, del Centre Excursionista de Castelló, de la Fundació Huguet, del Cau de l’Art, i de qualsevol altre projecte humanista i progressista. I sobretot, com una resurrecció de la seua magistral, melancòlica i nocturna recitació del Soliloquio del farero de Luis Cernuda, del Viatge a Ítaca de Konstandinos Kavafis, de Pols o Serenor de Bernat Artola.

Escoltem la música de la paraula de la caragola a recer de la mar de Miquel, de la genealogia dels Peris, els Segarra, els Chillida, els Huguet, com a àmbit genial del territori desolat de la nostra memòria, més voluble i devastada que els nostres carrers i la nostra terra.

123"

Escoltem, sabent que ens esperen les seues pàgines escrites i viscudes, un eco inesgotable, un espill o miratge sorprenent de l’enciclopèdia verbal i moral d’aquesta terra. I alhora, un procés actiu de creixement interior, de constància de caràcter, de passió militant, de despullament.

Escoltem els quatre cicles temàtics de l’obra de Miquel que ací s’evoquen en harmonia. El cicle de la terra, que enamora per la immensa capacitat d’assumpció afectiva del país, iniciat el 1965 amb Aiguamoll i senill. I el cicle del jo, que comença l’any següent amb Afanys primaverals, sobre la condició humana. I el cicle del pensament apassionat, iniciat el 1970 amb Tenebres, d’on cal recordar el poema vint-i-sisé, referit al «marineret d’ulls blaus»; el seu spleen més específicament tràgic: la solitud, la mort, o la mediocritat de la vida. I la dignitat inefable del cicle de l’amor, fundat l’any 1976 amb l’obra Periples : la mitologia mediterrània, Eros, la Mar. Escoltem, a través de la Música –a la qual tendien sempre les paraules de Miquel, com ho fan arreu i sempre totes les arts–, com queden interrogants en l’atmosfera ciutadana i contemporània, la relació de Castelló amb el món, la vida quotidiana i el pas del temps, la Mediterrània i la cultura grecollatina, les llibertats personals, i, com a imago de tot, el màxim patrimoni: la llengua.

Escoltem un homenatge de qualitat del cantautor Artur Álvarez i Boix –pocs anys després del tributat a la poesia de Bernat Artola, mestre de la paraula de Miquel Peris–, amb la col•laboració musical de Carlos Álvarez, i les imatges i les veus diverses –un cor de la terra i de la poesiadels poetes Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Josep Antoni Pradells, Romà Bernat i Antoni Albalat. Escoltem -com altrament dins l’herència d’altres melodies cultes i populars, de 124"

Matilde Salvador, el mestre Garcia, Paco Puig, Els Llauradors, Ronda de maig, Teresa Barrachina, i tants altres- la bella veu, la humana paraula de Miquel en el camí poètic i difícil del món cap a Ítaca, cap al somni, cap a la llibertat.

Lluís Meseguer Catedràtic i Acadèmic de l'AVL.

125"

126"

A LA TORRE DE MARFIL (Miquel Peris) A la torre de marfil de la meua intimitat, rep la manyaga subtil d’un món idealitzat.

Vull viure ma llibertat sent presoner de la flor, perquè he conegut la por la fam i el fred de la nit.

Pel record d’aquell neguit, tremola, encara, el meu cor.

Si jo faig el que em ve bé sense fer mal a ningú, també deixe a cadascú fer allò que li convé.

No vull deslligar el nu que em té afermat a una ombria, on l’esperit sols somnia -rebutjant malastrugances-, sublimades esperances a recer de ma follia.

1-novembre-1966 (Afanys primaverals 1966-1977).

127"

SÓC EL VAIXELL QUE SON VELAM DESPLEGA (Miquel Peris) Sóc el vaixell que son velam desplega per navegar en una mar rissada, i un cop de vent enlairarà l’onada, -oh matiner neguit-, que al cor ofega.

Fossar de blaus amb tremolins de vela serà el conhort que el fosc oreig sospira, i amortallat d’humida canturel·la jauré el malson d’un dematí que albira Tenebrós horitzó quan naix l’albada trista de la tardor, bres de boirina que endola esmorteït vol de gavina creuant el cotó-en-pèl de l’embromada.

6-novembre-1968 (Dèries tardorenques 1967-1971)

128"

ESTEL QUE LLUU MA NIT (Miquel Peris) Estel que lluu ma nit, Eros sensible, trempat capoll, bressol de la plaüra, ros grumetàs, curull de melodies, eixarm del torb, cimbell de l’harmonia.

Joia, besllum, farer en la tenebra, fat fet d’argent, domàs, donzell insomne, ressò de l’eco mut de les sirenes, mirall d’atzurs, de blaus i d’estelades.

Port benvolent, càlid pitral, albada, dosser sublim, catifa de celísties, nacre, banús, ullal de benaurances, cèlic infern, dominació, plany d’ores.

Pregona llum, lleu gessamí, rosella, guardó del rou, ora d’abril, manyaga, plany i cançó, deler, empar, follia.

Per sempre el meu amat amat, amat!

24-febrer-1978 (Periples 1976-1978) Novells poemes d’amat

129"

VESPRE DE TARDOR (Miquel Peris) Cauen depressa els fulls del calendari pel ventallar del temps, com fulles seques; van albirant-se els tardorencs capvespres que tot ho abillaran amb groc sudari.

I caurà l’aigua, s’amenarà la terra de la blana humitat que és font de vida, i la boirina, de sentiment farcida, farà al meu cor plorar l’amor darrera.

En vespre de tardor, mon cor delera; per un perdut amor mon cor sospira.

Tallant cel gris el vol de la falzia se l’ha emportat on naix la primavera.

6-setembre-1965 (Aiguamoll i senill 1965-66)

130"

MAI NO VOLDRÉ PER LLIT PEDRA DE MABRE (Miquel Peris) Mai no voldré per llit pedra de marbre quan ma vida jaurà el son eternal.

Si em donen per dormir l’ombra d’un arbre, siga la del xiprer, sembla immortal.

Llavors combregarà amb la mare terra la llarga plenitud d’un ferm abraç d’on brollarà, pel do de la desferra, l’alè vital. I florirà el meu jaç.

I aquelles flors que gaudiran un dia la llavimuda pau del vell xiprer, enflairaran ma delitosa ombria.

Que bé estaré sota el florit roser!

L’aladre de la mort, font de la vida, miraculós quefer d’amable fat, fent solcs renovellats serà la dida que nodrirà a qui jau estantissat.

28-novembre-1969 (Dèries tardorenques 1967-1971)

131"

VULL RETROBAR ALLÒ QUE EL SENY REBUTJA (Miquel Peris) Vull retrobar allò que el seny rebutja però que el cor, esmaperdut, delera.

Vull assolir el blau d’una quimera sota l’ombrall de l’emotiva pluja.

Jo vull cantar i faig la ploranera cançó d’amor que a la donzella enutja.

Jo vull plorar, i m’ix la cançonera veu de l’enyor que l’esperit sopluja.

Vull atansar, de nit, la llum del dia; vull lluitar per ma pau, vivint ma guerra.

Jo ja no sé que vull ni el que voldria, quan la boirina és bres de ma desferra.

29-setembre-1969 (Vull assolir 1969-1970)

132"

JO HE VIST (Miquel Peris) Jo he vist la fam ser guany de cada dia; la por i el plor, joguines de l’ infant; el sol, rodó i daurat, pa del migdia; la dalla de la Mort, lluna minvant.

Jo he vist florir tothora la rosella al calcinat rocam del clapissar.

I el calze de la virginal poncella, rebre un rou verinós, i mustigar.

Ja n’ha vist prou. El bram de la tempesta rebutja l’esperit que, fugisser, vol soplujar sa mítica conquesta sota l’ombrall d’un reflorit roser.

I ací sóc nu rebent de l’estelada, -dosser espiritat que lluu la nit-, un bany d’argent fins la novella albada que faça clar un món enterbolit.

29-maig-1969 (Vull assolir 1969-197 133"

CARAGOLA (Miquel Peris) Caragola, conta’m coses de la mar, dime-les a cau d’orella, però no em fases plorar.

Rossos cabells, blaus els ulls, nacrada carn, rialler...

El recordes, mariner?

Caragola, Vull escoltar la remor que tu gaudeixes al si, ver nial de la blavor.

Rossos cabells, blaus els ulls, nacrada carn, rialler...

El recordes, mariner?

Caragola, no despertes el meu cor perquè esclatarà amb un plor, però... no vull oblidar!

Conta’m, conta’m, caragola, conta’m coses de la mar.

Rossos cabells, blaus els ulls, nacrada carn, rialler...

El recordes, mariner?

5-octubre-1978 (Periples 1976-1978) Cançons de grumet 134"

CANTE PER FORA, PLORE PER DINS (Miquel Peris) Una araboga plora a l’hivern, una floreta somriu a abril i l’oroneta, -vol d’embolics-, fa una rialla cercant son niu.

I allà en el cel, la carcallada de colorins.

Jo, passejant-me pels vells camins, cante per fora, plore per dins.

10-Abril-1965 (Aiguamoll i senill 1965-66)

135"

FES SONETA (Miquel Peris) Fes soneta, dorm, grumet, descansa a l’ombra del frau que jo vetllaré ta pau, dorm-te, dorm, marineret...!

Fes soneta, dorm, grumet, perquè demà a l’alborar, de matí, de matinet, te n’has d’anar a pescar, dorm-te, dorm, marineret...!

A pescar en un barquet de paper de colorins que han comboiat uns galfins, dorm-te, dorm, marineret...!

Fes soneta, dorm, grumet, i gaudeix ton somniar.

Perquè dorga el seu fillet està bressant-lo la mar...!

Dorm-te, dorm, marineret...!

24-octubre-1978 (Periples 1976-1978) Cançons de grumet

136"

SEMPRE NAUXER (Vicent Pau Serra) Mai no va tenir vaixell, Però estimava la mar I a ella va dedicar Amb tot el cor carn i pell.

Cada poema que d’ell Sortia tenia sal I aquell sabor especial Feia que el seu pensament Fos un sentir permanent Sota els seus peus un fanal

137"

MARINER (Vicent Jaume Almela) Riba mar passeja, l’etern mariner, cerca poesia amb ulls viatgers.

Distreta la mirada en llurs pensaments esborra ses petjades l’onada del temps.

La brisa li arrima amb subtil serenor paraules d’estima esquists de blavors.

A l’horitzó és bressola un vaixell somiador, sons de caragola fan glatir son cor.

S'atura a escoltar de l’onada l’esclat arrissada melodia, naufragis de llibertat.

138"

Cridaneres gavines dalt la humida pell, li semblen Sirenes alades al vent.

Tempestes i calmes duu el vell mariner, inspirades nostĂ lgies: primaveres del vers.

Al Grau de la Plana amb líric esclat flameja l’albada, poemes de sal.

139"

MAR D’ESTIU (Josep Porcar) Bocabadats, ens mirem la mar igual que ens mirem el foc, la mateixa mirada ens cal per admirar distretament el flux d’un mateix ball hipnòtic, un mateix rast d’ulls insomnes, esbatanats, vessant-se com la set o la resina, fascinats i commosos a l’albir impàvid de les fúries adormides, la indolora inconsciència de llur poder.

Ens mirem la mar igual que ens mirem el foc. Generoses, ones i flames imanten les nostres mans, i el seu ritme ens arrossega com els silencis d’un poema impossible, com un temps que ens ajorna, alenant, bollint estranyament i alhora dins i fora de nosaltres, dins i fora de les aigües, pèndul únic i inclement que ens bressola sense usura, com l’enterca baterola d’un xiquet gronxant-se.

Seca remulla a l’aguait dels llamps, llaors, brins de cànem a la sort de la marea, quina mena de justesa hi podem reclamar? Ens mirem la mar igual que ens mirem el foc.

Ones i flames imanten les nostres mans.

Ones i flames, i cossos llunyans, i a l’ocàs velams que ens abranden la impostura, i en la mirada vestigis d’aquesta dansa infinita que ens acull i que germina.

140"

VAS I VÉNS (Joan B. Campos) Vas i véns, Miquel, pels viaranys del temps, pels corriols estelats de miralls, bevent a doll la sublim poesia, on s’acreix la llum d’infinites veremes.

Vas i véns pels camins de les ones, passatger d’emocions, grumetàs rebel del vaixell inefable, que contempla els esculls del destí sense desgavells malavinguts ni sorolls estridents.

Vas i véns com una caravana de mel que ens ensucra l’alè, vell somniador d’afanys i quimeres.

Vas i véns.

Sempre vas i véns, Miquel, fugint de les boires, cantant-li a la vida.

141"

SONET A MIQUEL PERIS i SEGARRA (Josep Antoni Pradells) A la fi ja has rebut un homenatge que fa temps, per llei, et mereixies; avui les oronetes i falcies solcaran més joioses el celatge.

Poeta tardorenc, has fet solatge als que hem gaudit les teues poesies i malgrat desacords i badomies, has enlairat, al cim, el nostre llenguatge.

I tu que has cantat sempre a les contrades, al romaní florit, la llar pairal, i als mariners, grumets de vells vaixells, és hora que ja et canten llurs albades tan sols fos a l’estil testimonial les muntanyes, la mar i fins pradells.

142"

HOMENATGE (Romà Bernad) Nauta de mars ignots, pregona llum, entre ortatgells i albaïnes, ai, mariner errabund...!

Cerquem els teus solcs, estels dels teus ulls, perquè qui canta bé viu i deixa viure.

A la deriva vas salvant esculls, anys rabiüts i boirines, ai, quimeres sense rumb…!

Serviola que ha sabut guaitar lluny, perquè qui canta escriu llavors de signes.

Dins la pell, un déu ocell fendeix l’atzur del mar i el cel que endevines, ai, l’amor roent que fuig…!

143"

El teu bressol, far primicer, s’esmuny, perquè qui canta es plany pel frau dels dies.

Navegues sol, enarborant antulls amb sirenes ben ardides, ai, quin naufragi segur…!

L’ormeig, el velam, sempre i mai romputs, perquè qui canta es bat ran de l’abisme.

Solcant per viaranys d’ombres feixucs i escumes bellugadisses, -ai, com sagna el vespre mut...!-, singladures enllà va el malastruc, perquè qui canta es perd als ports d’Ulisses.

Estès a un faralló jau el vell llagut, foll grumet de tantes vides, ai, lletraferit eixut…!

El vent sotja el mot, bergantí de fum, perquè qui canta es mor, però ens fa dignes.

El cant s’enlaira contra tots els murs, i no escoltem la veu del teu somriure, ai, Miquel, quins cors tan durs…! Àvars de flama, ens cal el teu conjur, perquè només qui canta pot ser lliure.

144"

Entre versos i pinzells contemporanis (2013)

Artur Àlvarez canta a poetes contemporanis Josep Lluís Abad, Vicent Jaume Almela, Romà Bernad, Joan B. Campos, Rosabel Gumbau, Susanna Lliberós, Isabel Marín, Mònica Meló, Lluís Meseguer, Nel.lo Navarro, Antoni Pitarch , Manel Pitarch, Josep Porcar i Vicent Pau Serra.

145"

146"

Si la utilitat pràctica, l’estètica i la bellesa desenvolupen les diferents formes d’art.

Si les belles arts són un fenomen social, un mitjà de comunicació, una necessitat de l’ésser humà d’expressar-se i comunicar-se mitjançant formes, colors, sons i moviments, doncs, hi ha un espai en el qual intente centrar la meua particular creativitat. Eixe univers és la música, la pintura i la poesia. És per això, l’admiració a totes aquelles persones que fan d’aquesta comesa una forma molt especial d’entendre l’existència. “Entre versos i pinzells contemporanis” és un homenatge a poetes i pintors contemporanis de la nostra terra, de les nostres comarques. Amigues i amics que, amb la paraula o els pinzells, ens procuren gaudir d’una visió diferent del món. Una visió més oberta i lliure.

Artur Álvarez

147"

148"

A BOQUETA NIT (Joan B. Campos, en el record) O com a la frau del jardí, on la bellesa conjumina els elements per engrandir el fast del dia.

I és així, amb el llast estibat dels records, esgarrapant amb els dits l’aire, que l’aire nou es torna el llenç transparent on s’emmiralla la mirada.

Així es multipliquen les pedres, les flors i l’aigua.

Així, en la plena maduresa, l’home és conscient del seu destí i no s’oblida en el camí de beure del toll de la vida.

I és així, amb el llast estibat dels records, esgarrapant amb els dits l’aire, que l’aire nou es torna el llenç transparent on s’emmiralla la mirada.

149"

BALLEM (Susanna Lliberós) S’han marcit els geranis, el piano no sona, ja no ciselle versos com abans ni òmplic de taques i siluetes els llenços.

Però tu véns, immens, i m’engendres l’art en la batalla!

Remenes i replegues acords, vernís, essències, com un plugim de mel que de vesprada cau, com la humida nuesa amb què t’entregues i purifiques l’esma que m’habita les hores, farcides de claror des que les omplis.

Ballem, amor, ballem fins que cloga la nit, ballem, i no puguem trobar en altres braços la fúria del capvespre.

150"

Ballem, amor, ballem fins que aquest bram ressolga primaveres que ens habiten els cossos plens de clevills.

Clevills i essències.

Sona Tristesse i d’alegria m’omplis les albades.

S’han marcit els geranis.

El piano no sona.

Però tu véns, immens, i m’engendres l’art, l’art en la batalla!

Remenes i replegues acords, vernís, i essències.

Ballem, amor, ballem fins que exhaust, ballem, cap misteri no ens vinga a dir que la fressa és inútil.

Ballem, amor ballem, fins que l’amor s’acabe i res no ens quede ja per sobreviure. com un plugim de mel Ballem, amor, ballem fins que cloga la nit, ballem, i no puguem trobar en altres braços la fúria del capvespre.

Ballem, amor, ballem fins que aquest bram ressolga primaveres que ens habiten els cossosplens de clevills.

Clevills i essències.

151"

AL BELLMIG (Antoni Pitarch) Al bellmig del Palmerar de Borriana -entre la mar i el Castell Vell-, glossat per l’il·lustrat Llorenç de Clavell s’ubica el tresor de Perot de Granyana.

El rei Pere Tercer donà aquesta plana que el fruit del treball ha guarnit d’un garbell de flors i de roses, clavells de Fadrell sobre els neguits de Castelló de la Plana La Plana, pàtria petita, partida pel riu de Millars El cim del Penyagolosa és la fita, d’on la puc divisar com verda catifa i la platja primera que vaig estimar.

152"

LA NOSTRA CIUTAT (Lluís Meseguer) Camins de nit, horitzó d’un nou dia, la tristor, la solitud, la bellesa, no saben si tornar o no morir mai.

Remor del mar i el vent, serà la nit amiga encesa amb foc de llibertat.

Camins de nit.

Remor de mar.

Foc de llibertat.

Ingenus, solitaris o borratxos.

Ahir, avui, demà, no estem mai sols.

153"

En el seu nom viuran enamorades les nostres mans unides, caminant en nom dels ulls, dels ulls que sempre s’obriran a l’arc de sant Martí de cada dia.

En nom del ulls, caminant.

Ingenus, solitaris o borratxos.

Ahir, avui, demà, no estem mai sols.

Oberta la finestra, el llibre obert, de terra erma collirem el blat, treball de llibertat la nostra veu, caminarem, caminarem construint la ciutat.

Camins de nit.

Remor de mar.

Foc de llibertat.

Ingenus, solitaris o borratxos.

Ahir, avui, demà, no estem mai sols.

154"

AMOR TRENCAT (Nel·lo Navarro) Et guardaré com a penyora, amor trencat.

Amb nostàlgia ompliré el silenci de les hores.

I quan llisquen els planetes, com efímeres espurnes sobre la daga esmolada de la nit, li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliços viscuts amb tu. li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliços viscuts amb tu.

155"

T’enyoraré con les arrels de la morera enyoren l’aigua.

Com els canyars enyoren les besades del llevant.

Trobaré a faltar la teua pell a trenc d’alba I els teus somnis de futur entre l’ombra dels llençols.

Li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliços viscuts amb tu.

Li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliços viscuts amb tu.

La teua veu tenia aquell ranvespre la textura aspra i amarga de la indiferència; la intimitat, asclada com una fruita madura, es va fer foguera a les ninetes dels teus ulls.

I malgrat tot, amor trencat, et sentiré com un tatuatge arrapat a l’ànima I malgrat tot, amor trencat, les meues mans et cercaran assedegades.

I malgrat tot, amor trencat, et sentiré com un tatuatge arrapat a l’ànima I malgrat tot, amor trencat, les meues mans et cercaran assedegades.

I malgrat tot, amor trencat,…

156"

FULLES (Josep Lluís Abad) Aguaita i mira-les pel terra, lliures, fosques, dúctils, que no demanen res.

Tan sols un sol que les caramel·litze als ulls d’un món que xafa sòls de neu.

Fixa’t com corren pels racons aquells corcons de les notícies mortes del crepuscle.

Aguaita i mira el flaix d’aquest oblit trencat, gentil, que ens obre un viure nou.

Impassibles, elles ballen per nosaltres endolcint aquest moment fecund.

Porten seny i foc a la nit arrabassada, uns grams senzills d’amor i vents morats.

157"

Fulles, fulles, fulles! humils emperadrius de l’esperança.

Fules, fulles, fulles! que redolen somnis invisibles.

Escruta aquells vells nervis vius que redolen somnis invisibles.

Paladeja aquesta justa bellesa, Acosta’t i mira-les pacient.

Fixa’t com corren pels racons aquells corcons de les notícies mortes del crepuscle.

Aguaita i mira el flaix d’aquest oblit trencat, gentil, que ens obre un viure nou.

Impassibles, elles ballen per nosaltres endolcint aquest moment fecund.

Porten seny i foc a la nit arrabassada, uns grams senzills d’amor i vents morats.

Fulles, fulles, fulles! humils emperadrius de l’esperança.

Fules, fulles, fulles! que redolen somnis invisibles.

158"

LA MAR ÉS SOLS UN RITU (Vicent Pau Serra)

La mar és sols un ritu que escuma, aigua i ones retroben cada estona per viure un nou quefer.

La mar és l’esperança, camí ple de contalles, rialla endiumenjada oberta a tots els vents.

159"

La mar és una dona que prega per la vida, que viu cada silenci a banda de tot temps.

La mar és una espina que es porta al pit clavada.

La mar és una imatge, un ritus, un no existir.

La mar és un reflex del cel que porto dins.

160"

VAIXELL SOMIADOR (Vicent Jaume Almela) De velam la nit i la lluna, de timó el vent del llevant, un feix de llum il·lumina la certesa d’un nou albirar.

Cercaré ma llibertat perduda en l’horitzó de peixos nacrats on els coralls són roselles, florides nostàlgies de sal.

Com un vaixell encallat en una platja oblidada somie solcar la mar blava al cant arrissat de l’onada.

161"

Com un vaixell encallat en una platja oblidada somie solcar la mar blava al cant arrissat de l’onada.

Creuaré sense temences les albades mil·lennàries per contemplar amb silenci la llum daurada de l’aire.

La mar romandrà serena enlairant són immens alenar, blanca gavina em revola, fent crida d’un nou despertar.

Com un vaixell encallat en una platja oblidada somie solcar la mar blava al cant arrissat de l’onada.

Com un vaixell encallat en una platja oblidada somie solcar la mar blava al cant arrissat de l’onada.

162"

SI NO ARRIBES MAI (Romà Bernad) Si no arribes mai al destí que esperaves, mentre fas el teu camí.

Si no arribes mai fins al lloc que somiaves, navegant per un malson.

El camí farà per tu el descobriment d’un món nou amb les terres ofegades, ofegades per la sang.

Tot és mort, mort i espant, tot és por quotidiana allà on les arrels no han tornat, no han tornat a enlairar-se.

163"

Si no arribes mai i el camí no s’atura, la tendresa està esperant.

Si no arribes mai, prova encara d’aprendre del desig d’un breu esguard.

El camí no és cap recer, i t’escarneix un món foll on les fonts s’han estroncat, un clam desert.

Tot és res al vent, tot pot ser el que vulgues…

L’esperit rebel no sap fer la revolta.

Si al teu pas el crit va esclatant primaveres, aniràs més lluny que les veus d’uns vells pobles.

Si no arribes mai i el camí no s’atura, la tendresa està esperant.

Si no arribes mai, prova encara d’aprendre del desig d’un breu esguard.

Tot és mort, mort i espant, tot és por quotidiana allà on les arrels no han tornat, no han tornat a enlairar-se.

164"

DEIXEU QUE EL VENT RETORNE AL MEU PAÍS (Manel Pitarch) Mai no han viscut als carrers que vivim, mai no han cantat les mateixes cançons, bramen rialles d’una perversa idea…

El poble no suporta més raons!

Han dibuixat els seus rostres inversos sobre despulles d’un fals món alié, no els espereu parlant la nostra llengua… això són figues d’un altre paner!

Viurem demà el triomf, l’al·legoria, guanyarem ferms la lluita en el camí, la negació del poble és tirania…

Deixeu que el vent retorne al meu país!

No els fa paor signar amb la corbata, ni les mentides, ni les ostentacions, han menystingut el dret de la paraula…

El poble ja coneix les intencions!

Segellarem les mans en una causa perquè no ens roben la identitat, tenim la història, el temps i l’esperança…

I el cant dels versos per la llibertat!

Viurem demà el triomf, l’al·legoria, guanyarem ferms la lluita en el camí, la negació del poble és tirania…

Deixeu que el vent retorne al meu país!

165"

CAUS (Rosabel Gumbau) Caus com una mà lasciva o una selva, com l'estesa de fulles sobre un tàlem sobre la meua pobra pell que ara et respira.

I tot resta en una capsa de secrets, el peu embolicat amb mans de seda, la calor pèlvica encaixada a l’anell del somni de son compartida.

Caus per esvanir-te aviat entre els carrers, un bes dissimulat, un lleu adéu, els arbres del passeig acomiadant-nos...

Cau la grisor de la tarda.

Caus per esvanir-te aviat entre els carrers, un bes dissimulat, un lleu adéu, els arbres del passeig acomiadant-nos... tornarà aviat, a la pell, l’asfíxia.

166"

EMPELT (Josep Porca) Empelta l’hort i crema la remulla.

I quan la pluja assaone aquestes cendres, aguaita sol.

Aguaita sol la novella flor que exhalarà la llum.

La novella flor on tornaràs a néixer.

Rastella ferm la brossa enterca, esporga els cucs, esmena els solcs, Rastella ferm .

Rastella ferm la brossa enterca, esporga els cucs, esmena els solcs, Rastella ferm .

Dels veïns respecta fites i bassals; arrenglera, anivella, dignifica els cavallons, sostova els fraus.

167"

Inaugura el reg i ves a córrer l’aigua per senders que encara desconeixes.

Inaugura el reg.

Rastella ferm la brossa enterca, esporga els cucs, esmena els solcs, Rastella ferm .

Rastella ferm la brossa enterca, esporga els cucs, esmena els solcs, Rastella ferm .

Empelta l’hort i crema la remulla, i, en l’orba nit, desperta i cull.

Desperta i cull els udols madurs del gregal que afina, com un violí, entre les noves branques.

Rastella ferm la brossa enterca, esporga els cucs, esmena els solcs, Rastella ferm

168"

VIDA, FOSCOR, VIDA (Monica Meló) No sé on ets.

No puc mirar-te, tocar-te, sentirte perquè no estàs present. I, vius, respires al costat meu.

I com un nàufrag que ha oblidat que ho és habites un univers de sòlids dolors, de paraules roents.

I la pluja arravatada, el salobre del vent els núvols del capvespre s'estimben a l'abisme orc que et fa de pell.

Al fons, desballestades com una fira després d'un cicló, jauen inertes la innocència, les esperances escampades.

Despullada d'ardors i esperes Brolla una calma de l'aparent no-res.

Nua al bell mig del fred més profund de sobte puc veure't, arraulit com un animal poruc.

Em veus tan desvalguda com tu.

169"

I la pluja arravatada, el salobre del vent els núvols del capvespre s'estimben a l'abisme que et fa de pell.

Al fons, desballestades com una fira després d'un cicló, jauen inertes la innocència, les esperances escampades.

Vine, et presente les meues ombres: se m'ha arrapat a l'ànima el turment d'una mare amb la mateixa força amb què m'adherí a les seues entranyes quan era un botó de vida.

I la pluja arravatada, el salobre del vent els núvols del capvespre s'estimben a l'abisme que et fa de pell.

No em pots salvar.

No et puc salvar.

Però podem regar-nos amb llàgrimes pures i vives. com aquella espurna de vida que vaig ser I qui sap si naixerà alguna cosa nova...

170"

TRESORS DE BONA TRAÇA (Isabel Marín) De major, seré banquer no de diners ni joies: de veritables tresors, de tresors de bona traça.

De paisatges d’arbres verds, d’aigües clares, pedres blanques, d’animals en llibertat, cels llaurats d’estels i d’astres.

Tu i jo sabem somriure quan ens acarona el sol, quan floreix el saüquer, xipollejant als bassots o amb la pluja al finestró.

171"

Tu i jo sabem ser feliços en coixins d’herba gitats, llegint històries als núvols. sabem donar-nos les mans i cantar cançons. sons, sons....

De gran, jo seré banquer de tresors, no de diners.

De bons records, de llavors de tots els arbres del món: baobabs, pins i cirerers...

D’amics autèntics, de cor, d’abraçades, de petons.

De perfum de violetes.

Tu i jo sabem somriure...

De prats de saviesa, ple.

I també horts de paciència, pous de pau i fonts d’amor.

Núvols de benevolença.

Quan jo siga gran tindré un banc de tresors de bona traça.

Una gran colla d’amics i un somriure a la butxaca.

Tu i jo sabem somriure...

172"

PINZELLS, MÚSICA i PARAULES-Agraïment (Artur Álvarez) Les paraules dels poetes se’n van deixant solcs pels senders de la vida i les aigües dels seus somnis són miralls per als sentits.

Llits de núvols pels estels del sentiment.

Les paraules del poetes van cridant cants d’amor, cants de solituds.

Els pinzells somien paisatges, imatges d’un temps que omplin buits amb plenituds.

Les paraules, música i pinzells se’n van jugant una partida per la vida.

Les paraules, música i pinzells se’n van buscant una raó i una eixida.

I la música es torna niu que a les paraules fa caliu, on s’amaga tot el sentiment.

Tot allò que el poeta diu.

Les paraules, música i pinzells se’n van jugant una partida per la vida.

Les paraules, música i pinzells se’n van buscant una raó i una eixida.

173"

174"

Artur Àlvarez

Antologia Poètica (Inèdita)

2004-2014

175"

176"

A CAU D’ORELLA Avui, em parla, insondable, una abstracció profunda a la vora d'infinites boçades de sucre.

A cau d’orella, un caragol de mar escup la remor eterna dels dies.

La plàcida nit argentada, reflecteix sa gaubança en el salí mirall d’inabastable immensitat.

Llunyanies que parlen d’arrels d’aigua.

Tant si val, joies bresades de dubtança, desamors amb sospirs d’escuma, llàgrimes silents o rialla marinada.

Tot és petjada de reflexió en la platja d’aquest embadaliment.

El llit incompressible del seu immaterial arcà, fa, de la brisa, un racó misteriós.

177"

Un camí profund ombrós de pau, on les agulles del temps fan solcs de llunyania.

I per l’espiral vestíbul venen a mi els secrets de la mar blava.

I comença el sospir.

I m’ofega el record.

La paraula nua, sota l’ estol de núvols, sobre la sorra del perfil marí, ompli l’esperit descobert amb ritme intens, acaronat per onades d’eternitat.

178"

EL MAR. PENSAT, DESPULLAT, BRESSAT. I El mar, pensament.

Singular univers que s’abstrau sota el fluix existencial de l’abisme reflexiu.

Procurant, calladament, escoltar les sensacions.

Intentant especular les conseqüències del viscut.

L’essencial equipatge dels nostres actes, angoixat per la captació de la certesa present i l’envolada desmesura del nebulós futur.

Grapats de principis que desborden interiors, imaginant quimeres de cremat desig.

II El mar, un món que es despulla davant l’observador.

L’horitzó s’intueix sota l’ influx d’un cert misteri.

La sagacitat viatja pels vestigis de la ment.

179"

La imaginació oprimeix el principi d’insinuació.

Tot s’inunda, saturat de provocació, d’inquisidor descobriment, les entranyes de la indagació.

Fervent intent de nuesa, capaç d’enfrontar el deliri amb la perceptible evidència de l’inabastable descobriment.

III El mar es presenta, bressat, per la plàcida expectació del tros d’instant.

Flueix l’energia, entre bromeres amagada, inundant el paisatge d’evocador frenesí. És un espai viu.

Un racó ple de subtilesa.

Un lloc que ens esgarrifa molt més enllà dels previsibles horitzons.

180"

LLENÇ EN GRIS PLOMÓS Des de ma finestra el carrer està desert, el cel plomós del clarejar no deixa veure amb diafanitat les agulles de les meues muntanyes.

Les moreres que omplin els terraris, envoltats de rajola, no ballen al són del vent.

Les fulles estan immòbils i el cel de cotó en floca, segurament, no deixarà veure l'astre llum.

Ara, doncs, ompliré de grisos el cromatisme d’aquest llenç.

181"

A L’OMBRA A l’ ombra d’aquest vell taronger estic envejós de cel, de mar, de plana i muntanya.

Front meu, l’ esvarós horitzó, la remor de l’oreig marinat.

Al darrere, el silenci de les pedres.

A cau d’orella, antiga remor de dies i nits.

A dintre meu, el teu record, imaginant el cromatisme d’ un perfil farcit de blau enamorat.

182"

Tot és petjada de reflexió en l’espai d’aquest embadaliment.

Avui, a l’ ombra d’aquest vell taronger, on tantes vegades he repensat els laments, veig la vida passar, procurant mesurar el vol de les paraules, alleujant la sagnant úlcera del personal món interior.

183"

POEMES DE CIMENT Hi ha poemes de ciment que piquen les vaporoses siluetes del nebulós desig.

Assassinats en clau de gel que esquincen les ombres encastades en el buit dels esguards.

Malèfics versos que deambulen errants per les comissures de les parpelles on mor la sibilant brisa de la paraula.

Hi ha poemes que plouen com tèrbola aigua carregada de por.

184"

MENTRES ES BESEN LA NIT I EL DIA Mentres es besen la nit i el dia sota el cel obert de l'esmolat silenci, les finestres de l’insomni resten obertes, despullant la fúria d'un mar sulfurós.

Els efluvis couen a flor de pell.

La cortina de boira devora la nitidesa de l'agre clarejar.

Els esbossos són un tediós discurs en l’esvaït horitzó dels dubtes.

L'amargor, un glop que rega els sentits amb suc de xicoira recol·lectat en l'espessor de la nit.

Moment escrit en un pentagrama de vagabundes corxeres, amb un vacil·lant ritme d’incertesa.

La memòria passeja deambulant perduda en el gelat laberint de marbre i trist sòl.

Dansant erràtic, entre les notes d'una melodia buida, la mirada absorta es perd en la immensitat d'una malla gris de confusa i punxant dissonància.

185"

A GEORGES MOUSTAKI, EN EL RECORD. Hem imaginat el teu jardí amb portes obertes de bat a bat.

Les cordes de ta guitarra vibraven a l’esquinçat generós de l’exquisida delicadesa.

Al costat de la “chanson cri” hem comprès l’alarma del missatge.

Hem sentit la vellutada sensació de les carícies d’ “elle”.

Amb les teves cançons hem imaginat l’angoixa de l’absència.

Els rajos de lluna, els camins afortunats, han estat equipatges per protegir la valuosa perla, la llibertat.

Amb el teu vers hem après que tot és possible.

Ens has fet comprendre la fragilitat de l’amor, aprendre a renéixer de les cendres, a cercar l’estrella que ens indiqués el nord.

El teu aspecte de “métèque”, els cabells al vent, el caminar calmat, la innegociable actitud de compromés somiador han estat part del nostre equipatge.

186"

Pas a pas, te vas integrar en les nostres vides com el vell amic que sempre ens guarda el millor somriure.

Avui els pètals de ta rosa volen lliures en el jardí que vas estimar.

Sempre, el record i el teu llegat acompanyaran, entranyables, les nostres lluites, amors, solituds,… al ritme joiós d’una samba brasilera.

Fins sempre, amic Georges!

187"

OFRENA DE LLUM I OMBRES Dóna'm l'alé del teu murmuri.

Regala’m el crit de la passió.

L'ofrena de llums i ombres que decoren els extraviats racons de la nostra ardent alcova, esclata amb aromes de primavera que, entre cortinetes, perfumen les pàgines d'amor escrites en el discurs dels llavis.

La pell condensa la tendresa, rescatant la contínua pluja de viatgers dits que van dibuixant el lluminós rastre de vergers fastiguejats de color.

L'afany és corbes, suor i descontrol.

L'aprenentatge, un torb de sensacions 188"

LA PÈRDUA MAI ÉS OBLIT La pèrdua mai és oblit, sempre se salva el desig.

Els agradables glops de record que, invisibles, sadollen la set de la perpètua ànsia de presència.

El territori de la pena queda reduït a desert, un desert ple de negres pètals que disfressen el buit de l'absència.

La pluja de cristal·lina aflicció serà aliment per negar l' humus de la fertilitat.

Els eterns capvespres d'infinitat serviran de furtives eines per entreteixir noves ales, més enllà de la trista balada del destí.

A la selva d'insoluble sucre, -eixe fullatge que ens fa sentir vius-, no hi ha tractats que equilibren l'angoixa.

L'inapel·lable flagell del temps, va coagulant la sang vessada.

Ni el continu vaivé de cossos i ments aconseguiran vèncer la intensa quaresma que la pèrdua precisa.

189"

LÍVIDA ANGOIXA PERSISTENT Un deambular pels replecs de la teua ànima.

Un insomni permanent.

Un asfalt de dubtes.

Captiu estic !

Serà l'afront del teu llenguatge que no afavoreix escoltar els xanglots granítics del teu desconsol?

Serà el menyspreu, la fatal insinuació que supleix el fragor de la teua veu?

Serà el temps qui tornarà la paraula?

Podré eixir de l'exili amorós del que estic sancionat?

Beuré el calze de la teua condemna.

Ompliré de quimeres l'espai del teu buit, però no em deixes amb aquesta lívida angoixa persistent.

190"

ESCENARI BUIT (expectant) La matèria expressiva es presenta, bressada, per la plàcida expectació del tros d'instant.

Flueix l'energia, entre bambolines amagada, inundant el buit escenari, brolladors de sensibilitat.

La latent creativitat submergeix la imaginació sota firmaments d'esperança farcits d'astrals pensaments. És un espai viu.

Un racó ple de subtilesa.

Un lloc que ens esgarrifa molt més enllà dels imprevisibles horitzons.

191"

PERFIL Un món dividit es despulla davant l'observador.

La lateralitat s'intueix sota l'influx d'un cert misteri.

La sagacitat viatja pels senders de la ment.

La imaginació oprimeix el principi d'insinuació.

Tot s'inunda, saturant de provocació, d'inquisidor descobriment, les entranyes de la indagació.

Fervent intent de nuesa, capaç d' enfrontar la imaginació amb la perceptible evidència del revelador descobriment.

192"

LA NIKÉ (Victòria de Samotràcia) La Niké insinua sensualitat i misteri enlairada dalt la proa de la nau.

Ales desplegades -remolins de bellesaesculpits per cisell de brisa de la mar.

Lleugera i humida indumentària delimitant delicats plecs -bellesa de redones formesen harmonia de llunyà antany.

Liderant pedra de santuari damunt la proa de navili rocós flueix el seu fi “jitón” transparent, apuntant a l'aire cantar victoriós.

Translúcida gasa fosa en el ventre amb plegats que, dinàmics, marquen violents contrastos de llums i ombres, erigida en conjunt de cim eminent.

Virtuoses mans van llaurar la corbada senda.

Hel·lènica expressió - assot de vent-.

Desequilibri desplegat en àvides corbes.

Gojós festeig de singular moment.

193"

INVOCACIÓ Abandoneu l'Olimp, assumiu la vostra condició de nimfes inspiradores.

En correspondència als complaents favors, ompliré d'agraïment la vostra presència, procuraré utilitzar els vocables adequats i els precisos arguments.

Que els residents de la Sagrada Muntanya siguen comprensius amb la súplica.

Que la creativitat vesse els millors fluixos de plaer.

Sospire amb la cessió d'un ínfim buf de la vostra profètica virtut, per potenciar la imaginació, i distingir amb diàfana claredat els enigmàtics misteris que transiten entre la certesa i el dubte.

Invoque, a la fi, l'essència de l'estímul creador que ve induït per la fantasia ubicada entre el diví i l'humà.

194"

INVENTARI Hi ha personatges de ferro que gargallegen fel a l'ull alié.

Hi ha memòria que ressona buida en el fons del pou.

Hi ha carruatges oxidats, esperant lubricants d'esperança.

Hi ha vides ornamentades com lluïdes bíblies en antics altars.

Hi ha gira-sols que devoren el càlid raig de sol que els guia.

Hi ha botxins que assoten torsos amarats en melmelada.

Hi ha paraules enverinades òrfenes de lirisme.

Hi ha papirs amb poemes que han perdut la virginitat.

Hi ha blasfèmies que esperonen el discurs del cretí.

Hi ha colors que, pecaminosos, dansen sota els reflexos del poder.

Hi ha contes encantats que incendien l'espès bosc.

Hi ha estàtues de sal que desafien la inèrcia.

Hi ha històries de fam surant en vaixells de plom.

Hi ha cementiris poètics governats per pudentes cendres.

195"

Hi ha rosers negres enroscats al vertigen dels dies.

Hi ha honors que ressonen al ritme de menyspreables tambors.

Hi ha ...

Deixa'm que aquesta nit no face més inventaris.

Només vull la fragància de la teva pell.

Eixir de les clavegueres on les tenebres que nodreixen la por.

196"

BORBOLETA

Aigua d'abril esguita les ales vellutades d'un renaixement nodrit amb glopades d'indefinits efluvis.

Zèfir de transformació que enriqueix el coneixement.

Les fades dels anhels voletegen galopant a lloms de regeneradores papallones, perpetuant la fugacitat de l'ésser.

Emergeix la renovació, com una ofrena de llibertat i canvi, bressolada entre metàfores viatgeres, a la recerca d'altres mons.

197"

EL MUR DE BERLIN Tardor 2013 Entre alegries i esclats, un ram de colors es despulla a la sala de la avergonyida memòria.

La humida tardor no destenyeix cap racó de l'estupidesa humana.

La vergonya és un flagell continu per a la intel·ligència.

Darrera del vidre, el silenci destil·la el pensament sobre la sang vessada i la llibertat violada.

198"

PRIMER AVÍS P l o u.

Diàfan gris, sobre el policrom espai d'ocres i daurats.

S'esvaeix el salze.

Baixen gotes d'aigua per la pell gastada de les fulles.

Un vaivé uníson de brisa jove adoctrina tanta candidesa letàrgica.

Entre olors de fresca humitat, sobre les ones d'aire, s'encrespa un misteriós vel que recorda la lleugeresa del temps.

P l

o u.

Primer avís.

La silenciosa roda de la vida converteix en oració de llàgrima i sospir el murmuri tardorenc de la natura.

199"

AVUI, LA GUITARRA PLORA...

A Paco de Lucía, per sempre.

Els dits ja no lliscaran, acariciant el màstil de la genialitat entre fuses i semifuses.

Les cordes ja no vessaran vibracions flamenques.

"Fandangos", "tarantos", "bulerías", ...

Avui, la guitarra plora.

El silenci s'escampa pels vèrtexs de cos de dona que tu acaronaves amb mestria.

Les conquestes expressives restaran més enllà de la solitud de l'absència i de la felicitat del credo que, fidel, t'habitava.

El prodigi, les filigranes, l'exquisida plenitud, la lucidesa musical que ofrenava la intuïció expressiva, han definit una virtut extrema.

La màgia, la imaginació, tot s'inunda de silenci si la teva guitarra no parla.

Demà, el record, el llegat, el misteri.

200"

SURREALISME Vaig somiar que un llibre em menjava totes les partitures de ciment.

Aquelles que millor ploraven les corxeres del compàs.

En despertar, vaig sentir amb por que no tenia dits als peus.

Les mans també hi eren absents.

Amb un salt de desesperació, en tractar de llevar-me, el tronc trontollava fins a perdre l'equilibri.

A la galta, la fredor del sòl.

Ple de suor i pànic, em vaig sentir una eruga vessant la seva bogeria.

201"

EN TRÀNSIT Vinc d'un silenci fosc, més enllà de la consciència.

Un "fade in" entre cotó en pèls.

Una imatge del passat que es perd en el no res.

Un espai que obre les finestres perquè entren ràfegues de brisa, retalls de biografia.

Un espai que clama angoixa quan Pandora vessa els mals de la seva excelsa gerra.

Un espai contradictori que al mateix temps tasta el plàcid nèctar de la tendresa.

Un temps finit que es perdrà impredictible.

Un "fade out" amb emotiu bagatge, conscient, misteriós, sensible, temorós.

Un recorregut, en trànsit, entre les espigues d'or i les voltes de blau immensitat.

Un parèntesi farcit d'evocadors capvespres, de ortodoxes llunes plenes, de renovades albes.

La vida, un aclariment, en trànsit.

202"

INCOMUNICACIÓ Mons com a illes que assassinen tenaçment l'empatia.

Pluralitat de “molts i moltes”, singularitat de “uns i unes”, que es desconeixen, estranys, tancats en urnes d'insatisfacció.

Protecció, distorsionada per la por, enfront de l'indesitjable rebuig.

Silencis i distanciaments que tenen l'amarg sabor del fracassat intent comunicatiu. És l'angoixa de la timidesa transformada en abrasadora incomunicació. És el desterrament involuntari, front la soledat no desitjada.

El succés que ens aparta de les relacions humanes.

203"

SOTA EL "CRANN BETHADH"

Invente talls de famèlic deliri, sota el "crann bethadh".

L'onírica ombra de l'arbre de la vida, em suggereix un màgic univers entre el cel infinit i el món dels morts.

Em sent un druida, protegint l'esperit del món, custodiant l'essència de la vida.

Vaig a la recerca del camí que em conduïsca allà, on l'eternitat dóna aixopluc a tants éssers estimats. És difícil el trajecte.

Elfs, trols i orcs, amb boira assassina, difuminen el desitjat coneixement cap a la infinitat.

De sobte, al bol de les certeses, tot es dilueix.

Raigs daurats, de jovenívola llum primaveral, foraden els llençols del jaç.

204"

CRÒNICA L'arbreda es tenyeix d'ocres.

Les fulles entapissen la terra humida dels senders pels quals transite.

La pell de la ciutat és més aspra.

Les ombres s'endureixen pel fred.

L'alè condensa el gasós vòmit d'ànima mentre cossos indeterminats busquen càlid recer.

Al fons, les muntanyes boiroses, amaguen el record de les nits de lluna plena.

El profund so de la caducitat acompanya el trànsit de la gent.

Les façanes dels carrers reflecteixen el gris acer dels núvols.

Darrere la finestra, uns ulls escriuen la crònica del temps.

205"

YIN / YANG Compàs rere compàs, brega la música, bressolant els conceptes de la dualitat universal .

Així doncs, resta, el ciment del passat, venerant el record.

L’escàndol de la mentida, espessint el temps.

La vigília del tedi, turmentant l'existència.

La malaltia de certes paraules, corcant el vell llibre.

Els falsos miratges, segrestant la utopia.

Les temples oxidades, vençudes per la pluja àcida.

Les hores ocupades, en els camins sense rumb.

La lluita inútil, contra la lleugeresa de l'ésser.

Els brunzits d'impotència, devorant el silenci .

O potser, el vaporós record, solcant lliure la immensitat.

La resplendor de la sinceritat, ocupant els dies.

206"

L'ofrena de la creativitat, acaronant els sentits.

La llum de la poesia, nodrint l'esperit.

L'aclariment dels anhels, enterbolits per la boira.

La renovada primavera, endolcida d'esperança.

La precisa determinació, cap a l’objectiu desitjat.

La comprensió raonada, de la inqüestionable evidència.

La lluita i la revolta, cridant als quatre vents .

Complements circumstancials ... la vida.

207"

ERIC CLAPTON PLORA EL SEU RITU...

Va gotejant l'essència que el compàs destil·la.

El cos arquejat rendeix, posseït, tribut farcit d'èxtasi expressiu.

Sembla que l'ànima acarone les cordes de la guitarra.

Les llàgrimes dels acords neguen de deliri el pensament.

L'harmonia atrapa l'estada.

La pell s'estremeix.

Un halo d'emoció envolta la tensió del moment.

Eric Clapton plora el seu ritu vessant llàgrimes blaves entre els dits melangiosos, curulls de blues.

208"

COBDÍCIA

El llavi partit, vessa el suc al plat de la balança.

La poma mossegada, esquitxada de vida, improvisa el sòrdid sanglot de la natura morta.

La cobdícia galopa pels polsegosos camins, evaporant els bassals.

Inflant d'humor espés els núvols.

209"

TARDORAL ZÈFIR, DE NOU. Els ulls oberts del temps retenen el daurat i ocre, cremor de tardor, que emborratxa la vora de l'abisme, deixant restes de vertigen a cada mort de trepitjada.

L'absència de safir i or, que es perd, inevitable, esmunyedís, no és res més que el temporal segrest de les càlides revelacions d'una nit d'estiu.

La nostàlgia, fa caure les torres de passió, que, luxurioses, llampurnegen al declinar la llum incerta del capvespre.

Un riu d'ombres i enganxosa humitat recorre les venes de la melangia transportant vidres de record entre cotons de solitud.

Sembla, que, de nou, un tardoral zèfir colpeja les entranyes de la inapel·lable roda del temps.

210"

MANDRA El rellotge marca les hores de l'estiu entre el silenci de finestres, pensant fulles immòbils, amarant d'humida sal la pell que habitem.

Els batecs segueixen avançant, carregant, amb profunds brunzits, el sigil de la paraula.

Necessite creuar el llindar de les decisions, encara que el meu cos defugi trencar la pedra de la mandra.

Em rulle entre els llençols a la recerca del comandament a distancia.

Un llunyà brunzit dispara agulles de gel sobre la pell nua. …i l'alé del poema va enlairar frescor per les escletxes dels desgastats versos.

211"

PLENITUD Ets receptacle on refugiar gelosament els components substancials del potencial humĂ .

212"

HIMNE AL COMPROMÍS No deixarem que el bagatge siga un inapreciable deambular per la vida.

Una estela d'abúlia incòmoda .

Necessitem servir-nos d'un impuls capaç d'omplir de seny el valor del compromís contret amb la tenacitat de la consciència.

Tot ha de fluir en la direcció -fonamentant l'existènciade millorar el llegat rebut.

Volem que els criteris servisquen per potenciar l'honestedat i autenticitat de les pautes de conducta.

Volem comprometre el pensament per omplir de valor i rellevant contingut, l'empenyorament dels nostres actes.

213"

214"

INDEX Pròleg...............................................

Deixa’m dibuixar-te un espai.........

Castelló, triangulada plana ...........

Pols del meu camí .........................

Paisatges .........................................

Hores Baixes .................................

A recer de la mar ..........................

Entre versos i pinzells Contemporanis .............................

7 19 29 47 85 107 121 145

Antologia poètica (Inèdita) .........

175

215"

216"

Castell贸 de la Plana Tardor de 2014

217"

218"

"RVFTUB QVCMJDBDJร SFDVMM UPU FM NBUFSJBM QPร UJD BMJร J QSPQJ RVF DPOTUJUVFJY FM DPOUJOHVU Mร SJD EFMT EJGFSFOUT USFCBMMT EJTDPHSร รถDT FEJUBUT QFM DBOUBVUPS DBTUFMMPOFOD "SUVS ยฎMWBSF[ FO FMT EBSSFST BOZT 5BNCร ThJODMPV VOB SFEVร EB BOUPMPHJB QPร UJDB JOร EJUB "SUVS IB WPMHVU DFMFCSBS VOB Eร DBEB EF WFSTPT J DBOร POT BNC VOB QBSUJDVMBS FEJDJร RVF QSFUร O QPTBS PSESF BMT DPOUJOHVUT FMBCPSBUT FO MhFTNFOUBU QFSร PEF EF UFNQT "JYร EPODT UFOT B MFT NBOT VO NBUFSJBM PSHBOJU[BU J DPNQMFU E VOB USBKFDUร SJB DSFBUJWB UBOU FO FM UFSSFOZ EF DBOร ร EhBVUPS BJYร DPN FO MhFTUSJDUBNFOU MJUFSBSJ 1VCMJDBDJร RVF FT DPNQMFNFOUB BNC MhFEJDJร E VO $% DPNNFNPSBUJV BNC VOB TFMFDDJร EFMT UFNFT SFQSFTFOUBUJVT EF MB EJTDPHSBรถB EFM DBOUBVUPS