Exposició "1714 dibuixant el mite" by Ars Satellit

1714

DIBUIXANT EL MITE

Un recorregut per la iconografia del catalanisme

L’onze de setembre de 1714 és una data significativa per a la història dels catalans. La caiguda de Barcelona després de mesos de setge posava fi al conflicte successori entre Felip d’Anjou i Carles d’Àustria que havia començat l’any 1700, amb la mort de Carles ii. Per a la historiografia castellana, la caiguda de Barcelona no passa de la categoria d’anècdota, ja que considera que el problema successori es resol un any abans, amb la signatura del tractat d’Utrecht. Però per als catalans, la derrota d’Almansa i la caiguda de les ciutats catalanes, especialment Barcelona i poc més tard Cardona, revesteix una importància singular, car implicà la pèrdua de gran part de les institucions polítiques i històriques, la derogació de lleis, i la prohibició d’usos i costums, com ara la interdicció de l’ús del català. El catalanisme polític s’articula cap a la fi del segle xix i es consolida durant les primeres dècades del segle xx. En el seu calendari, juntament amb el set de juny –quan es reivindica el Corpus de Sang de 1640–, també s’assenyala l’onze de setembre com a data per homenatjar els màrtirs caiguts en defensa de les llibertats de Catalunya.

Al llarg dels darrers tres-cents anys, entorn d’aquesta data s’ha bastit una iconografia simbòlica –focalitzada majoritàriament en la figura del llavors conseller en cap de la ciutat de Barcelona, Rafael Casanova– que ha ajudat a gravar en l’imaginari col·lectiu el mite del setge de Barcelona. Però, amagades entre els fulls de la premsa popular i els prestatges de les biblioteques, hi ha moltes altres aproximacions gràfiques a aquell fet històric. Fins a la irrupció de la fotografia, el dibuix ha estat una eina perfecta per a la difusió d’idees entre les masses, ja sigui en estampes, cartells, revistes o llibres. Dibuixos reivindicatius, il·lustracions històriques, vinyetes satíriques, historietes amb voluntat pedagògica…; autors anònims i artistes importants, tots han contribuït amb el seu talent a construir i difondre la iconografia d’aquell moment històric i tota la seva càrrega simbòlica. Aquesta exposició vol mostrar com s’ha dibuixat el mite, però alhora reivindica la força de la imatge dibuixada, el talent dels nostres artistes i els tresors gràfics que hom pot redescobrir a les lleixes de les nostres biblioteques i arxius.

TRICENTENARI DELS FETS DE 1714 Recordant la nostra història amb la mirada posada en el futur Aquest 2014 es commemora el tres-cents aniversari dels fets de 1714, un dels moments més decisius de la història de Catalunya. “1714, dibuixant el mite” s’emmarca en els actes de la commemoració d’aquesta efemèride. El Tricentenari suposa una ocasió única per promoure la memòria dels orígens i les causes del present a través d’una mirada de futur, inclusiva i global. La commemoració vol posar en relleu el vincle persistent entre 1714 i 2014, el fil que uneix qui érem, qui som i qui serem. www.tricentenari.cat

Organitza

Projecte

Continguts i realització Jaume Capdevila Coordinació Alfons López

Col·laboració Josep Maria Cadena Antonio Martín Pepe Gálvez Jordi Riera Disseny i producció Ars Satèl·lit

Prestadors d’imatges Biblioteca de Catalunya Museu Nacional d’Art de Catalunya Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Museu de Ceràmica de Barcelona, MUHBA Francesc López-Sala Lluís Busquets Dins de la programació de

1938 Antoni Clavé Publicat al llibre La Guerra Civil en 2000 cartells, editat per Postermil. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Antoni Clavé, VEGAP, Barcelona, 2014.

1714 dibuixat pels seus contemporanis

1707 Anònim Joc de cartes que commemora les victòries militars del duc de Marlborough, en què les piques satiritzen els seus enemics francesos i austríacs, entre els quals hi ha el rei Lluís XIV i el seu net Felip V. Col·lecció particular.

La casa d’Àustria i la casa de Borbó es van enfrontar per la corona espanyola i van involucrar tot Europa en un conflicte que s’inicià el 1700 i s’allargà fins a 1713, i que fou del màxim interès dels ciutadans d’arreu. Per això hi ha una gran quantitat de documents gràfics, plànols, estampes, gravats, cartografia militar, literatura popular, làmines satíriques i romanços populars que en deixen constància. Aquesta iconografia és la que s’ha utilitzat com a font de documentació de totes les creacions posteriors.

1794 Jacint Rigau-Ros

1714 Anònim

Relacion diaria del Sitio de Barcelona, capital del principado de Cataluña. Imprès per Gabriel Bro. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Vistes de Barcelona assetjada. Sèrie d’aiguaforts publicats a Londres per Laurie&Whittle. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1707 Anònim

Primeria del segle XVIII Anònim

Soldat de cavalleria i soldat de la Coronela. Il·lustracions del Llibre del gremi d’Argenters de Barcelona. Imatge cedida per: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

1746 Anònim

La xocolatada. Plafó de rajoles policromades que representa una festa; estava situat al jardí de la casa del comte de Castellar, prop d’Alella. Imatge cedida per: Museu de Ceràmica de Barcelona, MUHBA.

Xilografia que segons l’historiador Jordi Peñarroja va circular de manera clandestina a la mort de Felip V. Publicada a Barcelona: sentir l’Onze de Setembre, editat per Llibres de l’Índex. Col·lecció particular.

La imatge impresa És un fet que la gent ha fabricat imatges des de les coves prehistòriques fins als egipcis i després fins als nostres dies, en la mesura que la imatge és una constant cultural, un component bàsic en l’imaginari de l’home. Des d’aquest plantejament, podem veure com la imatge es transforma en il·lustració des de la darreria del segle xviii i molt especialment en el xix. A la península Ibèrica, primer fou la imatge acadèmica, derivada de la protecció de la Corona mitjançant institucions com la Calcografia Reial (1789) i el Reial Establiment Litogràfic (1826). Igualment, abans i després, va existir un altre tipus d’imatge, més pobre estèticament però tan eficaç o més com a mitjà: les il·lustracions dirigides a la gran massa popular, que resarà, jugarà, aprendrà amb aquestes imatges i fins i tot les convertirà en objectes. Amb la imatge il·lustrada s’estableix ja una autèntica cultura de classe –sobretot a Catalunya i València, i després a Andalusia i Madrid–, per la proliferació de les estampes de verges i sants, els fulls amb oracions, els goigs, els papers retallables de soldats, les auques, els jocs per a nens, els romanços i cançoners i totes aquelles manifestacions impreses dirigides a un públic popular que no llegia o només ho feia lletrejant, però que es delectava amb les imatges d’aquests impresos. És sobretot a Barcelona on s’obre camí la premsa il·lustrada, primer a través d’almanacs, de la premsa de notícies i de les revistes d’humor, des de mitjan segle xix, però molt especialment a partir de la revolució de 1868, que facilita i estimula l’aparició de nombroses revistes molt combatives políticament que van utilitzar profusament la il·lustració caricaturesca. Inicialment, aquesta nova premsa s’edita en castellà. Però no va trigar gaire a aparèixer la revista Lo Pare Arcàngel (1841), amb la qual s’inicia un continu i puixant corrent de premsa en idioma català, amb moments clau representats per títols tan importants com ara els almanacs d’El Tiburón i Lo Xanguet, des dels anys seixanta fins a 1874; revistes com Un tros de paper (1865) i Lo noy de la mare (1866), que creen escola; publicacions satíriques de la importància de La Campana de Gràcia (1870), La Esquella de la Torratxa (1879) i La Tomasa (1888); revistes literàries i artístiques fonamentals, com La Renaixensa (1876), Quatre Gats (1889) i Pél & Ploma (1889); i amb títols d’especial importància, com és La Ilustració Catalana (1880), que es presentava com la primera publicació que assumia des del seu títol i continguts la importància i la funció de la il·lustració. L’auge de la imatge impresa, dirigida a un públic ampli, no ve determinat només pels canvis polítics i sociològics del país, sinó que també són essencials els descobriments tècnics aplicats a l’art d’imprimir, començant per les tècniques de reproducció de la imatge –com ara la litografia, la fototípia, la zincografia i, finalment, el fotogravat, que fou saludat per Apel·les Mestres com la millor troballa per reproduir els seus dibuixos– i per l’extraordinària millora en qualitat i eficàcia de les màquines d’imprimir, i seguint per la creació de noves empreses editorials amb plantejaments econòmics d’acord amb el desenvolupament de la burgesia i, molt especialment, amb l’expansió de l’educació primària.

1714 Anònim Il·lustracions del llibre Exercicio practico y especulativo de el fusilero, y granadero, del coronel Juan Francisco Ferrer, imprès al convent de Sant Domènec, Mallorca. Col·lecció particular.

1715

Il·lustracions del llibre Histoire de la derniere revolte des catalans, et du siège de Barcelonne, imprès per Amaulry a Lió. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1871 Tomás Padró

Frontispici del llibre Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, de Mateu Bruguera, editat per Fiol. Calcografia. Imatge cedida per: Museu Nacional d’Art de Catalunya.

1988 Francesc Infante

Il·lustracions del llibre Dels telers als canons (1690-1714), d’Oriol Vergés, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Dibuix: Francesc Infante.

Antonio Martín

1714 Anònim

Il·lustracions del llibre Exercicio practico y especulativo de el fusilero, y granadero, del coronel Juan Francisco Ferrer, imprès al convent de Sant Domènec, Mallorca. Col·lecció particular.

La premsa L’any 1641, l’impressor Jaume Romeu publicà el primer periòdic de la península Ibèrica, la Gazeta vinguda a esta ciutat de Barcelona, per lo Ordinari de Paris, vuy à 28 de Maig, any 1641. Traduida del francés, en nostra llengua catalana, en què explica que ho fa “perque los curiosos pugan juntar tots los successos que succeexen en Europa, en particular en cada añ, perque aixi los historiadors vajan segurs y advertits”. Aquest pioner del periodisme –per tant, amb una lucidesa admirable– és plenament conscient que no només està fent història, sinó que està permetent que els historiadors i curiosos disposin d’una eina valuosíssima –els periòdics– per conèixer els fets del passat. I en relació amb el tema que ens ocupa –la guerra de Successió a Catalunya–, la referència bàsica és la Gazeta de Barcelona, ja que el seu editor, Rafael Figueró, havia rebut, el 1706, del rei Carles III, arxiduc d’Àustria, el títol de “nuestro Impressor Real” amb “licencia y privilegio” d’imprimir “Gazetas” en règim de monopoli per deu anys. La Gazeta de Barcelona es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya –institució que, com d’altres de la seva mateixa índole, realitza la benemèrita tasca de conservar i difondre el nostre patrimoni històric documentat– i fins i tot, gràcies a les noves tecnologies, que tant fan per l’accessibilitat de la cultura, n’és possible la lectura d’algun exemplar a Internet. Tanmateix, crec que és oportú reproduir-ne aquí un extracte com el que segueix, que correspon a l’edició de l’11 d’agost de 1713: “Dia 1 de Agosto sacaron de la Ciudad dos Cañones, que puestos à la Linea de los Capuchinos, hizieron grande daño a los enemigos. Saliò el Señor General à reconocer esta Bateria, y mandò se reforçase à la noche el Quartel de dicho Convento, con un Cuerpo de gente veterana, y algunas Mangas de la Coronela, y Fusileros. Entraron 10 Desertores. Bolvieron las Galeras, que fueron a Matarò, à la orilla del Rio Llobregat. En este dia el Destacamento de 3 mil hombres, que hizo el Enemigo el dia 30 del passado, entrando en la Ciudad de Manresa hizo grandes hostilidades con muertes, y saqueos, sin excepcion de estado ni sexo, con que explica su rigor, y malicia que antes dissimulava, por cuya causa han salido de aquella Ciudad la mayor parte de los Naturales”.

1903 Gaietà Cornet Revista ¡Cu-cut!, número 100. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1934 Roc (Ramon Roqueta)

Revista La Campana de Gràcia, número 3.399. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1982 Alfons López i Rafel Vaquer

Cal fer esment que, el 1714, una bomba incendià el taller on s’imprimia la Gazeta i que, aquell mateix any, un cop caiguda Barcelona, el privilegi en exclusiva per imprimir gasetes passà a Joseph Teixidó, com a recompensa pels seus serveis a la causa borbònica. Josep M. Cadena

1995 Miquel Ferreres

Revista Cul de Sac, número 2. Col·lecció particular. © Alfons López / Rafel Vaquer.

Vinyeta publicada al diari La Vanguardia. Col·lecció particular. © Miquel Ferreres.

1932 Xirinius (Jaume Juez)

Revista L’Esquella de la Torratxa, número 2.775. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Jaume Juez.

La premsa A la premsa satírica, els dibuixos comencen a aparèixer en el moment en què l’onze de setembre es vincula amb l’actualitat política, és a dir, des del moment en què es comença a fer l’homenatge al monument de Rafael de Casanova, i hi ha incidents entre els catalanistes i la policia i el govern civil. 1932 Pàgines centrals de L’Esquella de la Torratxa, número 2.775, del 9 setembre 1932. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1902 Apel·les Mestres

1933

Revista La Campana de Gràcia, número 1.746. Col·lecció particular.

1932 Anem (Lluís Elias) Revista L’Esquella de la Torratxa, número 2.775. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Lluís Elias.

1932 Gaston Ry Revista L’Esquella de la Torratxa, número 2.775. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Revista L’Esquella de la Torratxa, número 2.827. Diverses visions de l’Onze de Setembre durant el primer terç del segle XX. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1916 Joan G. Junceda

Revista La Piula, número 25. Col·lecció particular. © Joan G. Junceda.

1916 Baldomer Toullot

1917 Joan G. Junceda

Revista La Piula, número 25. Col·lecció particular.

1990 Miquel Ferreres / J. J. Guillén

Revista El Triangle, número 33, amb vinyetes de Miquel Ferreres i Joan Josep Guillén. Col·lecció particular. © Miquel Ferreres / J. J. Guillén.

Revista Cucafera, número 8. Col·lecció particular. © Joan G. Junceda.

1932 Picarol (Josep Costa)

Revista L’Esquella de la Torratxa, número 2.776. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

La premsa La premsa política catalanista, que pren embranzida en la primera i segona dècades del segle XX, utilitza les icones de l’onze de setembre per reivindicar les llibertats perdudes que anhela el poble català.

1937 Pedro Revista Radio Barcelona, número 673. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1907

1905

Revista La Tralla, número 98. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1932 Lola Anglada

1922 Gimin

Revista L’Intransigent, número 66. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Revista Metralla, número extraordinari. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1933 Sergi Cortés

Revista Catalunya Radio, número 73. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Revista Nosaltres Sols!, número 75. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1904

Revista La Tralla, número 46. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1922 Llamp (Josep Altimira)

Revista La Tralla, número 35 (II època). Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

La premsa La premsa infantil de caire catalanista també s’acosta a la narració dels fets heroics durant el setge de Barcelona, amb voluntat pedagògica i també, cal dir-ho, amb la clara voluntat de crear una consciència política entre els seus lectors.

1921 Josep Berga i Boada Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1921 Jaume Passarell

1921 Apa (Feliu Elias)

Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Feliu Elias.

Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1921

1921 L.R. (Lao Romero)

Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1921 Apa (Feliu Elias)

Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1921 D’Ivori (Joan Vila)

Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Revista La Mainada, número 14. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Feliu Elias.

Cultura de la imatge La cultura de masses està intrínsecament lligada al que anomenem societat de consum. Parlem d’una societat o comunitat que viu en un sistema capitalista i que ha entrat en una etapa d’industrialització. Els productes manufacturats es fan en sèrie i els fabricants necessiten donar-los-hi una sortida. Gràcies als mitjans que proporciona la cultura de masses, els industrials poden fer visibles els seus articles als possibles compradors. A Catalunya, la comunicació de masses podem dir que va existir de manera incipient a partir de l’últim terç del segle xix. Hi ha diversos factors que contribueixen a aquesta realitat. Un n’és el creixement de l’alfabetització de la població catalana (l’analfabetisme baixa del 60% al 21% en l’etapa 1887-1930). Un altre, el progressiu creixement de la població urbana i del seu poder de compra, fet que facilita la distribució de les manufactures editorials. I, finalment, la millora dels procediments tècnics d’impressió, amb la qual cosa s’aconsegueix l’abaratiment dels costos i la possibilitat d’ampliar l’oferta de productes amb una gran diversificació de formats.

1910 Apel·les Mestres Figurins per a l’obra Els Miquelets d’Olesa. Imatge cedida per: Biblioteca del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.

2002 Pilarín Bayés

L’edició d’un gran nombre de diaris, revistes (en què es creen les primeres mostres d’humor gràfic i d’historietes), llibres, prospectes publicitaris, anuncis, cromos, postals, cartells… és una realitat a la darreria del segle xix i començament del segle xx. Les il·lustracions ajuden a fer molt més atractius tots aquests productes editorials. La fotografia, encara que es comença a utilitzar en revistes en la dècada de 1880, no es fa servir de manera creixent fins a la dècada de 1910 i no pren la primacia en el camp de la il·lustració fins a tres dècades després. El món editorial ha necessitat la col·laboració de molts dibuixants i il·lustradors durant dècades. Aquesta tasca, de manera més especialitzada, continua als nostres dies. La il·lustració és una representació visual gràfica (dibuix, pintura, fotografia…) que transmet idees. Normalment, acompanya un text per fer-lo més intel·ligible i està feta per ser reproduïda en múltiples exemplars. S’empra majoritàriament en el món editorial a partir de la dècada de 1860 i podem ressaltar els noms de pioners com ara Eusebi Planas, Tomàs Padró i Josep Lluís Pellicer.

Coberta del llibre Petita història de Rafael Casanova i l’Onze de Setembre, amb textos de J. M. Ainaud de Lasarte, editat per Editorial Mediterrània. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Dibuix: Pilarín Bayés.

1870 Tomàs Padró

L’humor gràfic és un dibuix, amb text o sense, que pretén aconseguir una riallada, una emoció o una reflexió en el lector. Aquest acudit gràfic s’expressa mitjançant l’humor o la sàtira en una sola vinyeta o quadre. El camp preferent d’actuació de l’humor gràfic és el dels comentaris sobre les notícies d’actualitat en la premsa. El cartell és una làmina, normalment de paper, impresa amb elements gràfics que s’utilitza com a eina comunicativa. Serveix per vendre productes o idees, o per informar. Preferentment, es col·loca enganxat en indrets determinats de la via pública per tal que el vegin com més ciutadans millor. Al nostre país, el cartell modern neix en la dècada de 1870. Una de les seves èpoques de màxima esplendor arriba cap al canvi de segle amb el moviment modernista i autors com ara Ramon Casas i Miquel Utrillo. En els anys trenta dels segle xx, l’ebullició d’idees polítiques troba en el cartell un mitjà ideal per comunicar-se. Artistes com ara Carles Fontseré o Antoni Clavé excel·leixen en l’expressió gràfica de missatges a la població.

Setge de Barcelona. Imatge cedida per: Museu Nacional d’Art de Catalunya. © Museu Nacional d’Art de Catalunya.

1936 Pere Paloma

Jordi Riera Pujal Editat originalment per litografia Gils, es va publicar al llibre La Guerra Civil en 2000 cartells, editat per Postermil. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1871 Tomàs Padró

Cultura de la imatge Les primeres imatges del setge de Barcelona apareixen en els llibres d’història. Arran de la Renaixença, que és d’entrada un moviment cultural, hi ha una renovada presa de consciència de l’opressió viscuda a Catalunya sota la monarquia borbònica. A partir de la revolució de setembre de 1868, i el posterior exili dels Borbons, la censura permet editar els primers llibres en els quals es parla del setge de Barcelona. En aquell moment neix la iconografia romàntica entorn de la data de l’onze de setembre.

2013 Oriol Garcia i Quera Rafael Casanova. Col·lecció particular. © Oriol Garcia i Quera.

ca. 1870 Tomàs Padró

1871 Segimón Ribó

Il·lustració del llibre Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714, de Mateu Bruguera, editat per Fiol. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

2013 Oriol Garcia i Quera

1858 Antonio Carnicero

Batalla de la Creu Coberta. Dibuix Original. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

2007 Francesc Riart

Il·lustracions del llibre 1706-1714. Dietari d’un adroguer, editat per l’Ajuntament de Barcelona. Col·lecció particular. © Oriol Garcia i Quera.

2013 David Parcerisa i Ungé

Il·lustracions del llibre El último suplicio de las libertades catalanas, de José Hernández del Mas, imprès per Vicente Castaños. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Il·lustracions per al blog http://bloc1714.wordpress.com. Col·lecció particular. © David Parcerisa i Ungé.

1858 Antonio Carnicero

Dibuix original. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Francesc Riart.

Il·lustracions del llibre El último suplicio de las libertades catalanas, de José Hernández del Mas, imprès per Vicente Castaños. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Cultura de la imatge Els llibres d’història per als més petits uneixen la voluntat didàctica amb la necessitat d’un format lúdic, que faci més entenedora i agradable la matèria al seu públic. També hi ha un altre tipus de literatura infantil i juvenil que explica històries de ficció emmarcades en un moment històric real. En tot cas, però, es tracta d’un tipus d’imatge lligat a un text literari.

1934 Josep Obiols Coberta del llibre L’Onze de Setembre, amb textos d’Antoni Rovira i Virgili, editat per la Tipografia Occitània. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Josep Obiols.

2013 Òscar Julve

1934 Josep Obiols

Il·lustracions del llibre Aquell dia de 1714, amb textos d’A. Munné Jordà, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció particular. © Òscar Julve.

2008 Jordi Vila Delclòs

Il·lustracions del llibre L’Onze de Setembre, amb textos d’Antoni Rovira i Virgili, editat per la Tipografia Occitània. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Josep Obiols.

1938 Xirinius (Jaume Juez)

Il·lustració del llibre Les pedres parlen. Fulls d’història de Catalunya, de Rafael Tasis, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Jaume Juez.

2004 Joma (Josep Maria Rius) Il·lustracions del llibre El cant dels ocells, d’Oriol Vergés, editat per La Galera. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Josep Maria Rius. Il·lustracions del llibre La meva primera història de Catalunya, de Marta Luna, editat per Molino. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Jordi Vila Delclòs.

1967 Josep Granyer

Il·lustracions del llibre Història de Catalunya, il·lustrat per Ferran Soldevila, editat per Proa. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Josep Granyer.

Cultura de la imatge Les imatges dibuixades acostumen a ser diferents segons el públic al qual van dirigides. Des dels minuciosos gravats de les làmines dels llibres fins als toscos dibuixos estampats en romanços i fulletons populars, tots utilitzen la imatge per acostar-se als lectors. Hi ha altres formats, amb vocació utilitària, en què la imatge té la voluntat d’esdevenir objecte, com són els retallables de soldats, els cromos o els teatrins. Hi ha també els dibuixos amb vocació científica, ja que la imatge és perfecta per a la reconstrucció històrica dels models d’uniformes o dels moments clau del setge.

1903

2013 David Parcerisa La Coronela de Barcelona, díptic de l’Associació de Recreació Històrica. Col·lecció particular. © David Parcerisa i Ungé.

1923

1937 Jaime Tomàs

Segells commemoratius editats per la revista Nosaltres Sols! Col·lecció particular.

Segells de la sèrie Gestes històriques de Catalunya. Col·lecció particular.

1964

Goig en Llahor de Felip V, edició amb partitura separada de la revista ¡Cu-cut! Imatge cedida per: Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular Catalana.

1937 Lorenzo Goñi

1937 Ricard Fàbregas

1990 Maria Rosa Seix

Postal commemorativa dels 250 anys del setge de Barcelona editada a Buenos Aires. Col·lecció particular.

Editat originalment pel PSUC, es va publicar al llibre La Guerra Civil en 2000 cartells, editat per Postermil. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1922 Lao Romero

Editat originalment pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, es va publicar al llibre La Guerra Civil en 2000 cartells, editat per Postermil. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

Retallable sobre l’Onze de Setembre editat per Òmnium Cultural. Imatge cedida per: Francesc López-Sala. © Maria Rosa Seix.

“La Guerra de Successió”, auca de la revista La Mainada. Imatge cedida per: Centre de Promoció de la Cultura Tradicional i Popular Catalana.

El còmic El naixement de la historieta no es produeix per un acte fortuït o per una circumstància extraordinària, sinó que és el fruit d’un procés en el qual intervenen, d’una banda, el desenvolupament tecnològic en la reproducció de imatges, amb l’arribada de la litografia; d’una altra, els canvis socials, amb la consolidació i creixement d’un públic amb voluntat d’accedir a la cultura i que demana lectura de llibres i revistes; i, finalment, la inquietud creativa dels dibuixants que il·lustren aquestes publicacions. Els antecedents més directes de la historieta els trobem en la caricatura anglesa del segle xviii, i especialment en l’obra de Thomas Rowlandson i William Hogarth. Ambdós aconsegueixen que la imatge, que fins llavors només acompanyava, il·luminava, el text, incorpori molts elements narratius i, a més a més, creen sèries de gravats que representen històries de caire generalment moralista i que Hogarth anomena pintura d’història còmica. Així es produeix el pas de la il·lustració aïllada a la seqüència de imatges amb l’objectiu de recrear la vida a través de l’evolució de relacions entre persones. Seguint la seva estela, i ja el 1827, el suïs Rodolphe Töpfer, dibuixa les seves primeres “històries en estampes”. Entre 1833 i 1846 publica set llibres més i consolida els primers passos de la historieta en establir tant la seqüència de vinyetes com la base de la narració i l’autonomia de la imatge respecte del text. La comprensió de tot el sentit dels seus relats no es pot fer mirant separadament paraules i imatges, sinó que necessita la lectura conjunta de totes dues. La història continua amb la difusió del nou llenguatge i la seva aplicació, especialment en la premsa satírica, que era un tipus de publicació molt estès llavors i, alhora, procliu a la innovació gràfica. Les primeres historietes publicades a l’Estat espanyol s’atribueixen, ara per ara, a Víctor Patricio de Landaluce; les publica a Cuba, llavors colònia espanyola, en la revista La Charanga. Però fins a la dècada dels vuitanta del mateix segle xix la historieta no arrela, i ho fa essencialment de la mà de dos autors: Mecachis, a Madrid, i Apel·les Mestres, el pioner de la historieta catalana, a Barcelona. Apel·les Mestres i Oñòs (Barcelona 1854-1936), artista prolífic i polifacètic, publica la seva primera historieta localitzada, “Un enterro a la Montanya”, en la revista La Llumanera de Nova York. Tot i que les seves aportacions a la narració gràfica apareixen en moltes publicacions, com ara El Almanach de lo Nunci, L’Esquella de la Torratxa, La Velada, Barcelona Cómica, Blanco y Negro, Hojas Selectas o Joventut, el seu estil molt avançat en recursos i expressivitat es consolida amb Granizada –col·lecció de dotze quaderns– i Cuentos vivos –narracions llargues. En les seves pàgines apareix no només el domini del dibuix realista, sinó també l’ambició narrativa, que es concreta en el fet d’aconseguir transmetre la sensació de dinamisme, en la recreació de la gestualitat corporal i en la distorsió gràfica que busca recrear les emocions i els sentiments. La seva obra certifica el gran potencial de un nou mitjà amb molt de futur en la cultura popular.

2014 Cels Piñol / Aleix Santaló 1714 Baluard, imatge de promoció de l’àlbum editat per Panini. Col·lecció particular. © Cels Piñol /Aleix Santaló.

2007 Josep Maria Cazares

La caiguda de Lleida, amb guió de Josep Vallverdú, editat per Pagès. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Dibuix: Josep Maria Cazares.

1979 Leopoldo Sánchez

Pepe Gálvez

2001 Toni Batllori

1980 Martí Ripoll

Breu història de Catalunya: De l’Onze de Setembre fins ara, vol. III, amb guions de José Antonio Parrilla, editat per Nono Art. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Dibuix: Leopoldo Sánchez. Tira publicada a La Vanguardia, l’onze de setembre de 2001. Col.lecció particular. © Toni Batllori.

Il·lustracions del llibre Casanova i Moragues, defensors de les llibertats catalanes, de Manuel Cruells i Josep Maria Bonet, editat per Blume. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Martí Ripoll.

El còmic L’onze de setembre s’ha utilitzat en els còmics de manera diversa. Hi ha hagut historietes amb una clara voluntat pedagògica i d’altres únicament lúdiques. Hi ha hagut pàgines de còmic amb voluntat política i d’altres en què l’argument potencia la força dramàtica de la situació.

1970 Leopoldo Sánchez Breu Història de Catalunya: De l’Onze de Setembre fins ara, vol. III, amb guions de José Antonio Parrilla, editat per Nono Art. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Leopoldo Sánchez.

2013 Oriol Garcia i Quera

2007 Josep Maria Cazares

La caiguda de Lleida, amb guió de Josep Vallverdú, editat per Pagès. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Josep Maria Cazares.

1986 David Parcerisa i Ungé

1977 Tísner (Avel·lí Artís-Gener)

Història en historieta de Catalunya, editat per Edhasa. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Avel·lí Artís-Gener.

El còmic

També hi ha hagut aproximacions humorístiques als fets mitjançant la historieta. I és que l’humor permet desdramatitzar la situació i afavoreix la reflexió des de nous punts de vista.

1978 Jan (Juan López) Nosaltres els catalans, amb guions de F. Pérez Navarro, editat per Plan, reeditat per Glénat el 2006. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Jan / F. Pérez Navarro.

2013 Cels Piñol / Aleix Santaló

1977 Gipsi

Els Segadors, editat a Perpinyà pel Col·lectiu d’Expressió. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya.

1978 Jan (Juan López)

1991 Carlos Azagra

Nosaltres els catalans, amb guions de F. Pérez Navarro, editat per Plan, reeditat per Glénat el 2006. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Jan / F. Pérez Navarro.

1977 Tísner (Avel·lí Artís-Gener)

Història en historieta de Catalunya, editat per Edhasa. Imatge cedida per: Biblioteca de Catalunya. © Avel·lí Artís-Gener.