III Cetamen Literari de Montserrat by Ajuntament de Montserrat

I I I C E R TA M E N LI T ER A R I DE MON T SE R R AT

2018

D’acord amb la legislació vigent en matèria de propietat intel·lectual, queda prohibida la reproducció (total o parcial), la distribució, la comunicació pública, la posada a disposició interactiva, la transformació, així com qualsevol altra explotació, per qualsevol mitjà, dels continguts d’aquest llibre excepte autorització expressa.

Direcció, disseny i maquetació: Ángeles Jiménez Jiménez . Gestora Cultural de l’Ajuntament de Montserrat Il·listracions: Clara Clemente Soria, Carme Bosch Benaches, Ana Riera Romaguera, Nuria Albert Jiménez, Salma García Cabero, Dévelyn Castro Gomes Coordinació d’il·lustracions: Lucía Guillén Guillemón. Departament de Plàstica IES Alcalans

1a edició: gerer de 2019 Edita: Ajuntament de Montserrat © dels textos i il·lustracions: Ajuntament de Montserrat ISBN: 978-84-09-07868-4 Dipòsit legal: V-3612-2018 Impressió: BYPRINT PERCOM SL - CIF: B97232805

I I I C E R TA M E N LI T ER A R I DE MON T SE R R AT

2018

“Així és com ho fas: et sentes en el teclat i poses una paraula després d’una altra fins que està acabat. És així de fàcil i difícill”. Neil Gaiman (1960) Autor anglès d’historietes i escriptor de fantasia

III Certamen Literari de Montserrat

Índex SALUTACIÓ 8 PRÒLEG 9 PREMIATS El batec de la mar

La cosa más rara del mundo

Lo que África se parece a África

Despedida 65 FINALISTA Relat Curt El camí fins el just i últim alè

FINALISTA Relato Corto La mamabuela Teresa y sus rutinas

FINALISTA Quadern de Viatge L’illa de les gavines

105

FINALISTA Microrelat La mala suerte 119

Índex de les biobibliografies PREMIATS Josep Mudarra Herrera

Ramón de Aguilar Martínez

Lola Llatas

Raúl Clavero Blázquez 66

FINALISTA Relat Curt Antonio Galdón i Palomares

FINALISTA Relato Corto José del Carmen Pérez

100

FINALISTA Quadern de Viatge Antonio Bellón Climent

114

FINALISTA Microrelat Carlos Servent Mañes 120

III Certamen Literari de Montserrat

Índex de les il·lustracions Alumnat de l’IES Alcalans de Montserrat Clara Clemente Soria

Carme Bosch Benaches

Ana Riera Romaguera

Nuria Albert Jiménez

Salma García Cabero

Dévelyn Castro Gomes

118

Salutació Amb la intenció de potenciar l’esperit creador de les persones amb inquituds lectores i creatives, així com d’internacionalitzar els trets culturals de la nostra comunitat, l’Ajuntament de Montserrat, el 2018, vol continuar amb la iniciativa presa el 2016 de crear el Certamen Literari de Montserrat. La publicació que teniu entre les vostres mans s’ha editat amb les dues llengües oficials del nostre territori, tal com els seus autors i les seues autores ho han presentat. Des de la Regidoria de Cultura, vull agrair públicament el treball i la dedicació voluntària de totes aquelles persones que han fet possible aquest projecte, incloent-te, a tu, lector, que estàs a punt de començar un meravellós viatge cap a l’imaginari de la lectura. Santiago Martínez Tarazona Regidor de Cultura i Patrimoni

Pròleg III Certamen Literari de Montserrat

Pròleg El premi literari de Montserrat és l’inici de l’inici Amb els premis literaris passa un poc com amb els gelats Baskin-Robbins, la marca nord-americana que fa gala de tindre una carta amb trenta-un sabors, hi ha per a tots els gustos, grats i desgrats, que en el món de les lletres es conrea un poc de tot. Açò és diversitat en tota regla, si és que hi ha regla. Trobem de narrativa llarga i més llarga, de breu i més breu, de mini i de micro, fins i tot tenim concursos de microgrames al més pur estil Robert Walser. Tenim premis de poesia i d’assaig, de teatre i de memorialística. Tenim convocatòries per a adults, joves, petits, grans i més grans, iaios i iaies, i inclús només per a dones. Si entrem amb les temàtiques, la qüestió es multiplica i estaríem fent llistes fins passat demà o més enrere, fins que el Leviatan òbriga la boca i ens engolisca a tots d’un glop per lletraferits, cosa que podria passar. Ja ho crec que podria. Es parla molt de premis - Everybody’s talking at me, com cantava Nilsson-. Es parla dins i fora, bé, mal i regular. Converses amb trellat i xerrameques sense. Són clàssiques les picabaralles dels guanyadors i candidats, dels organitzadors i els no organitzadors, dels mitjans de comunicació, de les institucions i les editorials. Fins i tot, algú diu que se’n parla massa, que n’hi ha massa de premis, clar. Però, ¿què és massa? ¿Són massa els trenta-un sabors dels Baskin-Robbins? Malgrat les enraonies, n’escoltem molt poques que alcen la veu per a parlar del que té de positiu participar en un certamen. És estrany sentir defensar la idea que per a un autor o autora, sobretot si comença, un 9

premi és una porta oberta al futur, un posar en valor el que fins eixe moment era desconegut i invisible. Ningú diu tampoc que presentar-se a un premi és trencar la solitud de l’escriptura, aniquilar el pudor per a obrir una finestra d’oportunitats. És començar a escalar la muntanya del reconeixement públic, la possibilitat de connectar-se amb l’altre, amb el lector, i alliberar el que només havia estat segrestat a l’amagatall íntim. ¿Quants i quants escriptors han començant amb un taller d’escriptura i han acabat presentant-se i guanyant un premi literari? Per a moltes i molts un premi literari com aquest de Montserrat és l’inici de l’inici, once upon a time, l’això era i no era amb el que comencen els contes tradicionals, amb el que engeguen les històries, perquè amb un premi sempre arranca una història, metaliterària o no, però una història. Però canviem de part, perquè als premis n’hi ha al menys dues o tres. Creuen el riu i anem a l’altra vora, a la part de la terra ignota que habiten els organitzadors, eixa mena de Terra Mitjana del Senyor dels Anells, on viuen els ainurs i els trolls. Per a un organitzador un premi és una aposta per la creativitat, per la participació ciutadana mitjançant la literatura. Qui vol apostar per la creativitat, ha d’apostar pels certàmens literaris. Els ajuntament han d’apostar per la creativitat, han de potenciar-la des de la igualtat d’oportunitats. Açò és cultura. Açò és arriscar i guanyar per la competitivitat, pel desenvolupament. Açò és obrir portes, iniciar carreres i inclinar-se per la qualitat, i en qüestions de qualitat cultural mai és massa. Un llibre com aquest amb les obres guanyadores de l Certamen Literari de Montserrat no sols és la prova fefaent d’un municipi que aposta per la cultura, sinò l’evidència d’un panorama literari plural. Veus diverses d’una Terra Mitjana amb trenta-un sabors on mai res és massa, perquè mai és massa per a la literatura. Ara passeu la plana i comenceu el primer relat. Que cap troll us destorbe. Quin altre camí podeu desitjar més bon que aquest?, va dir Àragon... Manolo Gil Soci director d’Altriam i Vincle Editorial. Periodista i editor

III Certamen Literari de Montserrat

PREMIATS III CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT 2018

III Certamen Literari de Montserrat

PREMI Relat Curt 2018

Clara Clemente Soria

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

Premi Relat Curt 2018

El batec de la mar Molt mal temps havia de fer perquè l’avi Joan no estigués assegut sargint xarxes sota els arcs dels porxos de les blanques cases de pescadors de Calella. Assegut a la seva cadira de boga pintada de blau anyil, passava hores i hores sense més distracció que mirar el mar mentre cosia les malmeses xarxes. Portava una burilla de picadura de tabac que cargolava a mà enganxada a la comissura dels llavis, que encesa o no, sorprenentment mai li queia, formant part ja de la seva cara. Tant és així que ningú podia imaginar l’avi Joan sense la seva eterna burilla penjant del llavi. Era petit i eixut, la seva pell apergaminada i flàccida, adobada per milers de dies de sol, tenia el color de la fusta vella. Les seves mans ossudes i plenes de durícies semblaven garfis sobre els fils de la xarxa. Sempre anava descalç i feia servir els peus com un instrument més de la seva tasca. Tapava la seva calba amb una vella i llardosa gorra marinera que s’intuïa alguna vegada va ser blanca i blava, al voltant de la qual, treien el cap uns quants cabells blancs que semblaven fils esfilagarsats de la mateixa gorra. Les cases eren a la platja, a prop de les barques que varades a la sorra, semblaven envellir a l’espera que algunes mans marineres les posaren de nou a mar. Una d’elles era seva, la Maria Cinta. La va batejar amb el mateix nom que tenia la seva mare, que era de Tortosa i allà sempre va ser un nom molt corrent. 15

La Maria Cinta portava ja anys sense posar-se a la mar, des que a Joan li van abandonar les forces i els seus fills. Els nois van fugir de la mar, no van voler ser pescadors, es van treure de sobre el jou d’aquest ofici que portaven arrossegant els homes de la seva família durant generacions. Ara treballaven a la ciutat, els nois de mecànics i la noia en una oficina. Això sí, a l’estiu pujaven al poble els caps de setmana o de vacances, no per veure’l, sinó per a anar a la platja. Joan s’alegrava de veure’ls però al mateix temps comptava els dies que faltaven fins que marxessin. Ell vivia bé amb la seva rutina, la casa desordenada i si estava bruta o no, a ell, no li molestava. Quan arribaven els nois, l’ordenaven i netejaven mentre rondinaven. —Pare, com és possible que visquis en aquestes condicions? Hi ha desordre i brutícia per tot arreu -li deia la seva filla. Ell no responia, no volia discussions, però mentre hi eren se sentia com un intrús a casa seva. En Joan a qui trobava a faltar era a la Maria Carme, la seva dona, que havia mort feia uns quants anys, però ell la tenia sempre molt present. Parlava amb ella i li explicava les seves coses. Fins i tot a les nits, abans de dormir en lloc de resar a Déu i a la Mare de Déu, resava a la Maria Carme. Perquè ella era al cel, d’això estava ben segur i com que el coneixia molt bé no havia de donar-li moltes explicacions ni entrar en detalls i ja s’encarregaria ella d’explicar-li les coses, a Crist, i sobretot a la Mare de Déu del Carme, la seva patrona, que tantes vegades l’havia tret de dificultats. No hi havia nit que, entre somnis, no tornés a veure-la, tan real com si estigués davant seu en aquell moment. La veia caminant descalça per la platja, amb el cistell de vímet recolzat a la cintura i contornejant el maluc. Era estiu, la blanca i ampla faldilla se li enganxava a les cuixes per l’acció

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

de la brisa de la mar. La brusa insinuava els mugrons d’uns pits petits i ferms. L’arrissada cabellera rogenca, brillava amb el sol com raigs d’or que flotaven en l’aire. Des de molt lluny en Joan i els altres pescadors la veien acostar-se. Ningú podia treure-li els ulls de sobre, però a més, a en Joan se li accelerava el pols i sentia una cosa molt estranya dins seu. Es va proposar que aquella noia seria la dona de la seva vida, que l’aconseguiria fos com fos. Ell li posava al cistell alguns peixos dels millors que havia pescat aquell dia i ella li pagava amb el seu somriure de blanquíssimes dents emmarcades per uns preciosos llavis. En Joan, les tardes dels diumenges s’arreglava, engominava la seva rebel cabellera i es posava colònia. Tot li semblava poc per a donar bona sensació a la Maria Carme. Ella passejava amunt i avall pel carrer principal del poble amb les seves amigues, seguides sempre per uns quants mossos a la recerca de núvia, entre els quals hi havia en Joan. No deixava mai d’emocionar quan recordava aquella nit de Sant Joan, estirats tots dos a la platja besant aquells llavis que sabien a mar i a maduixa. Ni quan es van jurar amor etern posant per testimoni aquella lluna que els observava il·luminant-los. Sobre la sorra, a l’ombra de la seva barca la va fer seva. El mar, que la lluna havia pintat de plata, per uns instants va semblar acompanyar amb una simfonia d’aigua i cargols per emmarcar el màgic moment. No van trigar a casar-se, va ser el dia més feliç de la seva vida i el de la Maria Carme, segons ella li havia confessat. Van ser de viatge de nuvis a Barcelona una setmana, on, com dos turistes van recórrer la ciutat de cap a cap. Van pujar al Tibidabo, a Montjuïc i a l’estàtua de Colom. Van menjar la millor paella del món al Restaurant Set Portes i fins i tot van pujar en una de les orenetes que sortia del port i anava a fins a l’escullera. Quan van tornar a Calella, la Maria Carme ja estava embarassada.

Als matins, sota els porxos de les cases dels pescadors, passejaven alguns jubilats del poble, tots ells vells coneguts seus. Ningú passava sense intercanviar amb Joan algunes paraules. —Bon dia, Joan. Com va avui la feina? Quin temps més inestable! Tu creus que plourà? —Aquesta tarda plourà i a la nit bufarà la tramuntana —contestava segur del que deia. En Joan donava sempre un encertat pronòstic del temps, no s’equivocava mai. És clar que no havia estudiat per a home del temps, el seu era l’experiència de tota una vida observant el cel i els núvols. Cada dia a mig matí, en Cesc, el cambrer de la taverna, li portava un cigaló de rom, seguint el costum de feia ja diversos anys. Després a migdia s’acostava fins al bar a prendre un got de vi, sense el qual no podia passar, perquè li esqueia i li obria la gana. El problema és que de vegades s’ajuntaven allà uns quants vells pescadors com ell i es prenien unes ampolles mentre explicaven velles peripècies marineres, llavors arribava a casa pegant tombs, el carreró se li feia estret i en ocasions es pixava a sobre. Això li sabia molt malament i no volia que ningú el veiés amb els pantalons mullats. Normalment menjava el que hi havia per la nevera. Quan cuinava feia una bona olla de llenties o mongetes perquè li durés uns quants dies i a més mai li faltaven alguns peixos que li donaven els pescadors quan tornaven de la seva jornada a la mar. Després de dinar, no perdonava una estona de migdiada, però no massa perquè havia de continuar sargint xarxes mentre tingués llum de dia. Cap al tard, recollia les seves coses i s’asseia a la Maria Cinta. Allà encenia un caliquenyo, un d’aquests purs petits, retorçats i de tabac fort fets a mà a València i que a ell li proporcionava en Toni, l’amo de la taverna. Això era tabac i no les mariconades que ara fumaven molts! 18

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

Aquest era el seu moment de descans del dia. Allà sobre la barca, amb les cames creuades i fumant el seu caliquenyo es passava una bona estona mirant com el cel anava canviant de color a mesura que s’amagava el sol, i sobre el mar, enfosquit, només es movien les blanques crestes d’escuma de les onades que anaven i venien sense descans. Aquells moments el relaxaven, era com assistir a un espectacle, sempre el mateix i sempre diferent, sense paraules, en el qual la música no era una altra que el batre de les onades a la sorra. Res era comparable a contemplar la mar, estigués serè o no. Respirava profund, omplia els seus pulmons d’aire amb gust de mar. Des que va néixer aquest aire salobre l’havia acompanyat sempre. No concebia que els de terra endins poguessin viure sense respirar aquest aire que es colava per tots els porus del cos i que segons ell, era com un bàlsam, com una medicina que ho curava tot. De fet, mai havia estat malalt, excepte quan era jove i un mal de panxa va resultar ser una apendicitis que li van extirpar a l’Hospital de Girona i de resultes de la qual per poc no ho explica. Ell deia que no n’hi havia per a tant, que si li haguessin donat unes infusions de farigola i sàlvia com li feia la seva mare de nen, s’hagués curat igual i no li haurien obert la panxa. Un bon tall li van donar!, que després de tants anys la cicatriu encara li picava quan canviava el temps. Els diumenges no treballava, era festa de guardar. Aquest dia es dutxava, no es posava els seus rosegats pantalons blaus i el seu gruixut jersei gris que li havia teixit la seva dona poc abans de morir. Es canviava de roba interior, es posava la roba dels diumenges i dies de festa, un vell vestit gris marengo amb reflexos brillants pel fet servir i mai rentat. També es posava mitjons i es calçava unes antigues sabates marrons que encara que estaven molt adaptades als seus peus li molestaven, tan bé que es caminava descalç! Tampoc es posava la gorra i es pentinava els seus quatre pèls amb ratlla al costat.

Anava a l’església del poble a posar una espelma a la Mare de Déu del Carme. A la missa no es quedava més que el dia de la patrona. No entenia molt bé el que explicava el capellà, això era més aviat per a les dones, que eren les que omplien l’església mentre els seus marits les esperaven fumant a la plaça. Més tard se n’anava al cementiri a visitar la seva Maria Carme. Si era temps de flors, sempre tallava una rosa o una altra flor de qualsevol dels jardins pels quals passava i li la posava en el nínxol. Allà romania una estona i explicava a la seva dona com havia anat la setmana, si sabia alguna cosa dels nois i les novetats que s’havien donat al poble. —No t’ho creuràs, però dimarts l’Antonieta, la dona d’en Prudenci, li va donar una bufetada, a la Juanita, la de cal Mandri, perquè anava explicant que li havia enverinat el gat. Es va armar una bona. Sort que els veïns les van separar perquè si no es maten. Bé, ja saps que la Juanita mai ha estat molt bé del cap... Tots els diumenges menjava al bar, paella gairebé sempre, que a la Marina li sortia molt bé, sempre va tenir bona mà per a la cuina. Després es quedava prenent el cigaló de rom fins que arribaven els seus amics de tota la vida i tiraven unes partides al dòmino i es bevien unes ampolles d’anís i de conyac fins que es feia fosc i cadascú tornava a casa, alguns de mig costat. D’aquell matí recordava poc, només aquell fort mal de cap que tenia des de la nit anterior. Va intentar aixecar-se però es va desplomar a terra, no recordava res més. Allà el va trobar en Toni, el de la taverna, estranyat que passés tot el matí sense aparèixer al seu racó sota els porxos. Devia estar des del matí tirat a terra sense coneixement, enmig d’un bassal d’orins i excrements. Una ambulància el va traslladar a l’Hospital de Girona, on en urgències van diagnosticar que havia patit una embòlia cerebral. La seva vida corria perill, l’estat era molt greu i va quedar ingressat a la unitat de cures intensives. 20

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

En Toni va avisar els seus fills i aquests ràpidament es van desplaçar des de Barcelona fins a l’Hospital de Girona i van parlar amb el metge d’urgències. —Doctor, és molt greu? Vostè creu que sortirà d’aquesta? —El seu pare ha patit una embòlia, un infart cerebral. El cas és molt greu, les properes hores seran crítiques i veurem si recupera el coneixement. Però tinguin en compte que si el supera, deixarà seqüeles permanents en el pacient. Pot tenir part del cos paralitzat i fins i tot afectar la parla. Disculpin que els parli així, però és millor que se’n facin la idea. Els tres joves es miraven entre si, veient venir la que s’acostava. —Si ha de quedar malament... més valdria que es morís... No li ho dic per nosaltres, és per ell mateix —es va atrevir a dir en Josep, amb l’assentiment dels seus germans. Quant trigaria a reaccionar? Els fills a l’hospital no podien quedar-se molts dies, havien de treballar. Van decidir fer-ho per torns: la noia es quedaria uns dies més demanant un permís a l’empresa a compte de les vacances, els altres marxarien i tornarien el cap de setmana. Als vuit dies van avisar de l’UCI que durant la nit s’havia despertat. No podia parlar i la part dreta del cos la tenia paralitzada. Els fills anaven entrant per torns a l’UCI en les hores de visita. Ell els mirava estranyat, no sabia el que havia passat, intentava parlar però no podia articular paraula. Obria els ulls desmesuradament i amb la mà esquerra els estrenyia el braç en un va esforç per comunicar-s’hi. La infermera va haver de posar-li una injecció de Vàlium per a relaxar-lo. —És normal, fins que no es fan la idea del que tenen ho passen molt malament. A poc a poc ho anirà acceptant —va comentar la infermera. Joan feia ja sis mesos a la residència de Palafrugell, des que li van donar l’alta a l’Hospital de Girona. La residència l’havien buscat els seus fills i 21

encara que era una mica cara, es cobria entre la seva pensió i eluna mica que aportava cada un d’ells. Era una residència de nova construcció, amb instal·lacions modernes adaptades per a acollir més de cent ancians, molts d’ells impossibilitats o amb demència senil. Joan compartia habitació amb un malalt d’Alzheimer que es passava el dia i la nit cantant o cridant la seva mare. Des de l’arribada, la seva vida seguia la rutina a la qual el sotmetien els cuidadors. Al matí el despertaven, el posaven a la dutxa li agradés o no, la qual cosa el molestava molt, en la seva vida s’havia rentat tant! Després el vestien i en la seva cadira de rodes el portaven al menjador on li donaven l’esmorzar. Agustí no havia recuperat la mobilitat de la part dreta del seu cos malgrat les sessions de fisioteràpia a què el sotmetien diàriament i que li produïen molt de dolor. La parla tampoc l’havia recuperat i feia temps que havia deixat de protestar amb gestos i escrivint. Sempre portava a sobre una pissarreta blanca on podia escriure per comunicar-se però va acabar desistint, ja no protestava ni intentava dir res. Els caps de setmana anava un fill a veure’l, per torns, cada setmana un. El portaven fins al jardí i allà es passava unes hores escoltant un monòleg al qual ell no podia respondre, encara que tampoc li interessava gens ni mica el que li explicaven. A les tardes els cuidadors l’aparcaven a la sala de televisió entre altres esguerrats, que drogats i endormiscats romanien allà sense que ningú prestés la més mínima atenció al que emetia la petita pantalla. Joan només esperava un dia —seria els dilluns o els dimarts?—, no ho sabia amb certesa, feia molt que havia perdut el control del temps, només marcat pel ritme que imprimien a la jornada els treballadors de la residència. Era el dia en què venia a veure’l en Toni, el seu amic, el de la taverna de Calella. En Toni no fallava mai, cada setmana anava. Li explicava coses del poble, de les obres que feien al passeig marítim, dels seus amics els de la partida 22

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

de dòmino i qualsevol altra novetat que sabia que podia interessar a en Joan. Empenyent la cadira de rodes el treia de passeig fins al parc i allà, assegut un a la cadira i l’altre en un banc, compartien el contingut d’un petit termo que Toni portava sempre: un autèntic cigaló de rom Pujol, el preferit per Joan. Després, vigilant que no hi hagués ningú a prop, en Toni encenia un caliquenyo que anava passant al seu amic. Només en aquests moments apareixia una lluentor de vida en els apagats ulls d’en Joan perquè eren aquestes hores que estaven junts l’únic que el mantenia amb una mica d’il·lusió a la seva vida. —Joan, tu el que has de fer és esforçar-te, a veure si vas recuperant la cama i el braç amb les sessions que et donen de fisioteràpia i et porto a casa teva que és on estaràs bé. Tots et troben molt a faltar. Mira! —va dir traient un sobre de la borsa. Del sobre va extreure en Toni un parell de fotos bastants grans. Li les va passar, a Joan. —Mira bé, estem tots, ens l’hem fet especialment per a tu! Sí, allí estaven en Toni i la seva dona la Marina; tots els seus amics de la taverna; en Ceferino, el de la fleca; en Joanet, l’electricista; l’Antoni, el que va ser alcalde; el mossèn Paco; els seus antics companys de pesca. Almenys n’eren trenta. Mentre mirava les fotos atentament a Joan li baixaven unes llàgrimes per les galtes. Amb un gest, intentava dir alguna cosa a en Toni que l’altre no entenia. Com va poder, va escriure a la pissarra: «Cesc?». —Caram, com et fixes! És veritat, el Cesc no hi és perquè aquell dia tenia festa. Mira aquesta altra —li va dir passant-li l’altra foto. Era una instantània feta des dels porxos de la platja de Calella, en la qual es veia, en primer terme, la seva barca Maria Cinta i al fons el mar, la seva mar. Joan es va quedar una llarga estona mirant-la. Amb la seva mà esquerra va estrènyer el braç a Toni, mirant-lo en un intent 23

de transmetre-li el que significava el que feia per a ell i com li ho agraïa. A la nit va col·locar les fotos a la seva tauleta de nit i es va passar llarga estona mirant-les fins que van apagar els llums. Aquell matí bufava una brisa suau. El sol que acabava d’aparèixer per l’horitzó tenyia d’or el cel i l’escuma de les ones. La sorra mullada, encara romania immaculada, sense cap petjada. Unes quantes gavines saludaven el nou dia amb els seus gralls. En Joan s’havia posat el vestit dels diumenges i la seva gorra de mariner. Es va treure les sabates i va anar corrent fins a la vora de la mar. Agenollat a terra va beure aigua del mar fins a saciar-se, assaborint-la com si d’una exquisida beguda es tractés. Amb el gust de mar a la boca es va apropar a la seva barca, la Maria Cinta. Estava nova i lluenta com mai, el verd i blanc del seu casc brillaven amb els primers raigs de sol. En Joan la va acariciar com si de la seva núvia es tractés i li va plasmar un petó sobre la M del seu nom. Joan va empènyer la barca fins al mar. Era lleugera, no pesava res, no va tenir cap dificultat a fer-ho tot sol. Ja en l’aigua va pujar i va començar a remar mar endins. Les petites onades al seu voltant semblaven saludar-lo i dos dofins, un a babord i un altre a l’estribord l’acompanyaven en el seu viatge. Feia molt temps que no se sentia tan bé. Es podia moure, sentia que flotava. La felicitat l’acaparava totalment. Amb la pau presa dels seus llavis, sense deixar de remar se’n va anar cap a l’horitzó. En Toni havia arribat a la residència abans que els fills d’en Joan. Els havien avisat a les vuit del matí, però ells tenien 130 quilòmetres des de Barcelona. Ell els va estar esperant a l’aparcament més d’una hora, mentre caminava amunt i avall fumant-se el seu caliquenyo. Tot just arribar Maria Carme va abraçar plorant el Toni.

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

—Però, com ha estat? Jo vaig trucar fa dos dies i no estava malament —va dir ella entre sanglots. —Jo vaig estar ahir aquí amb ell, quan vaig arribar el vaig trobar trist, com sempre, però li vaig portar unes fotografies i se’n va alegrar molt. Vam estar tota la tarda junts i no em vaig adonar que tingués cap problema. Tots junts es van dirigir al despatx de la directora del centre que els estava esperant. —Em sap greu, molt, la mort del seu pare. Ha estat durant la nit, mentre dormia. No s’ha assabentat de res. Ja descansa en pau —els va dir la directora amb cara seriosa. Els va acompanyar fins a una sala on tenien el cos d’en Joan cobert per un llençol. —No l’hem volgut amortallar fins que vinguessin vostès. Crec que han de veure’l com l’hem trobat —va comentar mentre retirava el llençol i deixava Joan al descobert. En Joan estava en posició fetal, amb el pijama blau cel de tots els internats. La seva pell no era rogenca com quan era al poble, ara era blanca, gairebé tan transparent que deixava traslluir les seves blavoses venes. El seu cap reposava sobre un coixí i una estranya ganyota havia quedat a la cara. Semblava somriure. —Està somrient! —va dir en Toni estranyat. —Però fixin-se en les mans —els va dir la directora. En Joan tenia les mans creuades sobre el pit, semblava prémer un paper. La Carme amb cura li’l va treure d’entre les mans. No era un paper, era una foto. La foto de la platja de Calella que el dia anterior li havia portat en Toni. Però a la mà esquerra hi havia alguna cosa més. Van poder obrir-la i van treure del seu palmell un cargol de mar. 25

Tots es van quedar sense poder dir cap paraula, sentien la seva partida, però aquella expressió del seu rostre no deixava cap dubte: Joan havia mort en pau. —Li he portat la seva roba. Sé que li hauria agradat que li la posessin —va dir en Toni. D’una borsa en Toni va treure els vells pantalons blaus de pescar d’en Joan, el jersei gruixut de llana gris i la gorra de mariner. En sortir de la sala, Toni es va girar cap on estaven les restes del seu amic. —Adeu Joan, que tinguis una bona travessia. A reveure, amic.

Josep Mudarra Herrera

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

Xicotet fragment audiovisual de El batec de la mar PequeĂąo fragmento audiovisual de El batec de la mar

Breu nota biobibliogràfica Josep Mudarra va nàixer a El Masnou (Barcelona). Enginyer tècnic de professió i amant de les lletres i les arts. Ha col·laborat amb escrits a distintes publicacions culturals. Ha publicat els llibres Capileira de mi recuerdo el 2009 i La huella de las tortugas el 2016. Guanyador dels premis següents: 1r premi del XVII Certamen Literari de Campdevànol, 2017 1r premi del XVI Premi de Poesia de Ciutat de Sant Andreu de la Barca, 2017

El batec de la mar III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica Josep Mudarra nació en El Masnou (Barcelona). Ingeniero técnico de profesión y amante de las letras y las artes. Ha colaborado con escritos a distintas publicaciones culturales. Ha publicado los libros Capileira de mí recuerdo en 2009 y La huella de las tortugas en 2016. Ganador de los premios: 1º premio del XVII Certamen Literario de Campdevànol, 2017 1º premio del XVI Premio de Poesía de Ciudad de San Andrés de la Barca, 2017

III Certamen Literari de Montserrat

PREMI «Relato Corto» 2018

Carme Bosch Benaches

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

Premio Relato Corto 2018

La cosa más rara del mundo Hola, me llamo Carlos, y después de mucho pensar, he llegado a la conclusión de que me ha pasado la cosa más rara del mundo. Hay dos aspectos a tener muy en cuenta: El primero es que cuando te pasa algo raro, lo sabes al instante. Se nota enseguida, no hay lugar a dudas; pero hasta darte cuenta de que es en realidad lo más raro que le puede suceder a alguien en toda la historia de la Humanidad, suelen pasar unos días, tres o cuatro a lo sumo. Durante ese tiempo, le das vueltas, no dejas de pensar en ello ni un minuto, y observas a tu alrededor para ver qué le pasa a otra gente. Yo incluso ojeé periódicos y revistas y llegué a la conclusión de que no había nada tan raro como lo que me había pasado a mí. Recuerdo que leí la noticia de una señora que tenía un perro que era capaz de resolver sumas ladrando un número de veces igual al resultado, pero llegué a la conclusión de que lo mío era sin duda aún más extraño. Y el segundo aspecto a tener en cuenta es que las cosas más raras del mundo suceden en los días más normales que te puedas imaginar. En mi 33

caso era un martes de verano, hacía calor y no intuimos ninguna señal, ni mis cuatro hermanos ni yo, que la cosa más novedosa de entre las cosas novedosas nos iba a ocurrir. Recuerdo que aquel día nos despertamos cuando la luz del Sol que entraba por la ventana se hizo insoportable, y como estábamos de vacaciones escolares, no tuvimos que bajar deprisa a desayunar. Mis hermanos y yo vivimos un poco lejos del pueblo, en una casa grande, la única entre la gasolinera y la fábrica de gaseosas según se circula desde el norte. Se ve enseguida desde la carretera mirando hacia la derecha. No tiene pérdida… o eso dice mi padre a todo aquel que se pierde. Bueno, pues como estábamos de vacaciones, muy merecidas, por cierto, jugamos, nos aburrimos, comimos y descansamos, nos peleamos entre nosotros y mi madre nos hizo reconciliarnos, merendamos, jugamos y nos aburrimos de nuevo… hasta que se puso el Sol y llegó la hora de los baños y la cena. Un día como otro cualquiera, y solo nos quedamos quietos después del postre, todos juntos y calladitos, para intentar pasar desapercibidos y alargar la hora de irnos a dormir. Fue entonces cuando nos pasó ese suceso extraño que os quiero contar. Que menos mal que nos pilló ya bañados y cenados, porque no sé yo si hubiéramos tenido ganas de bañarnos después de aquello. De cenar, seguro que sí. Pues sucedió que llamaron a la puerta. Eso ya es raro de por sí, porque como ya he dicho estamos bajando desde el norte y mirando a la derecha, a medio camino entre la gasolinera y la fábrica de gaseosas, y no esperábamos a nadie. El timbre sonó repetidamente. Sonaba, pasaban cinco segundos y volvía a sonar, y volvían a pasar cinco segundos más. Esto también era un poco raro, pero menos. Y como no nos poníamos de acuerdo en quien abriría

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

la puerta, el timbre siguió sonando y parando unas cuantas veces sin que ninguno quisiéramos levantarnos. Mi padre tuvo que elegir un voluntario a dedo, y como somos los cinco muy buenos hermanos y camaradas, lo acompañamos los demás. De camino desde el salón hasta la puerta, habíamos cambiado de opinión (nos pasa mucho), y decidido que todos queríamos abrir, así que terminamos juntándonos la familia entera en el vestíbulo a discutir. Al final fue mi padre el que abrió, y pensé que si se hubiera levantado desde un principio nos hubiéramos ahorrado muchas discusiones. Y fue entonces cuando lo vimos, erguido junto al quicio, quieto, con un dedo sobre el timbre y con la otra mano sujetando un artilugio esférico y metálico, poco más grande que una pelota de balonmano. Durante los días que siguieron hemos hablado mucho de ese momento. Cada uno de nosotros lo tiene bien grabado en la retina. Memorizado al milímetro. Nunca creo que lo olvidemos. A mi hermano mayor le resultó extraño que aquel ser no se pareciera a nadie que hubiera visto antes. A mi hermano el segundo, lo que le pareció raro es que su piel fuera verde. Al tercero le pareció raro que no llevara ropa. A Pablo, mi hermano pequeño, le pareció raro que su cabeza fuera casi tan grande como el resto de su cuerpo. A mí me pareció rara aquella especie de balón plateado que llevaba en la mano. Me pareció una pasada. Según nos contaron después, a mamá y a papá le parecieron raras las mismas cosas. Así a bote pronto, les pareció muy raro el platillo volante 35

con luces centelleantes que había aparcado junto a la verja en el camino, el rastro verde fluorescente que iba desde el platillo hasta la casa, y que un ser proveniente de otros mundos, verde, desnudo, y con la cabeza más grande que el cuerpo, estuviera llamando a su casa. Mira por donde, de la pelota metálica que sostenía no dijeron nada, con lo rara que me pareció a mí. Recuerdo perfectamente las palabras con las que aquel ser se dirigió a nosotros: —¿Me permitirían pasar? Van a ser sólo unos minutos—. Mis padres son españoles, pero llevan viviendo aquí en Australia tantos años que todos mis hermanos y yo hemos nacido ya aquí, y como buenos hispano-australianos, y más los que vivimos apartados de las ciudades, somos hospitalarios; así que, aunque aquel ser nos hubiera dicho, “¿Me permitirían pasar? Van a ser sólo tres días y cuatro horas”, le hubiéramos dejado pasar igual. El extraterrestre, porque llegamos pronto a la conclusión unánime de que se trataba de un extraterrestre, se puso muy contento cuando mi madre le indicó el camino al salón, y lo seguimos todos. Con un ademán, aquel ser nos invitó a sentarnos alrededor suyo, y después de agradecer nuestra hospitalidad y decir que hacía un tiempo fabuloso, aunque no lloviera, lo cual era una pena porque nunca venía mal, nos reveló sus auténticas intenciones. Aquel ser venido de otras galaxias venía a ofrecernos en exclusiva el más potente, maravilloso y tecnológicamente avanzado dispositivo para la absorción, filtrado y evacuación de partículas nocivas para la preservación de un balance atómico saludable en el hogar.

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

En aquel momento mis hermanos y yo supimos perfectamente cómo se sentían los elegidos, porque estábamos siéndolo. Yo pensaba que se me iba a salir el corazón del pecho del orgullo. Después comenzó a explicarnos que la cosa de vender se le estaba dando tan mal, que llevaba ya quince años moleculares (que me pareció mucho), es decir, alrededor de una semana y media de nuestro tiempo (que me pareció entonces poco), sin vender el último dispositivo que le faltaba para poder retirarse. Mi padre le dijo que sí, que la cosa estaba mal para todos, y ambos asintieron con la cabeza. Todos accedimos entonces a que nos hiciera una demostración del producto, todo fuera que, a final de cuentas, nos fuera a venir bien. Aquel ser se puso contentísimo, y nos dio a cada uno su tarjeta comercial. Se podía leer: “TR1ZXX, Vendedor de Aspiradoras”. Nos venía a vender una aspiradora. Todos estaban encantados. Mi familia estaba encantada con la tarjeta, que desprendía destellos y pequeños hologramas si la cambiabas rápido de una mano a la otra. TR1ZXX estaba encantado de que estuviéramos dispuestos a escuchar su exposición. Y yo estaba más bien chafado porque me di cuenta de que aquel balón metálico, plateado, lleno de botones y bolitas maravillosas, no era más que un aspirador. Si me llegan a decir una semana antes que me iba a interesar tanto una demostración de aspiradoras, no me lo hubiera creído, pero así fue. Eso 37

sí, no digo con esto que esté abierto a que me visiten vendedores de aspiradoras sin ton ni son. Esta era una ocasión especial. Y comenzó la demostración: —El aspirador VORTICE7.0 es el dispositivo más desarrollado y preciso del mercado… Mi primer pensamiento fue la voz tan profesional que se le había puesto a TR1ZXX. Se notaba que era bueno en lo que hacía, aunque no vendiera nada, lo cual me resultó extraño. Yo me creería todo lo que me dijera. —…Tiene tres funciones automatizadas muy útiles, que se activan con la voz, y que suponen una notable mejora con respecto a los modelos anteriores VORTICE6.0 y VORTICE5.0.” TR1ZXX interrumpió su discurso para preguntar a mi padre si tenía o conocía los anteriores modelos VORTICE desde el 6.0 hasta el 1.0. Mi padre dijo que no estaba seguro, pero mi madre, que parece ser que sí que estaba segura, dijo que no con el dedo y con la cabeza. —Pasaré pues a explicarles las tres funciones mencionadas para que se den cuenta de lo imprescindible que es este aspirador en cualquier hogar. La primera función es la de PARTÍCULAS BLANDAS. Se activa con la voz fácilmente al decir la siguiente secuencia: CJPLL031013PLPLL0907151 de carrerilla… TR1ZXX pronunció la secuencia de números y letras en menos de un segundo, pero, aun así, sabíamos que había muchos números y letras metidos ahí. La bola metálica, se encendió entonces, se elevó en el aire, a un metro escaso del suelo y giró sobre si misma al tiempo que emitía luces. Yo supe entonces lo que estaba haciendo porque lo había visto en películas y 38

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

cómics muchas veces: estaba rastreando el perímetro. Estaba buscando algo en la habitación. Trescientos sesenta grados hasta que se detuvo, las luces se centraron en un objetivo y ¡toma! Aspiró al gato. Eso sí que no lo esperábamos. Nos quedamos todos de piedra mirando al lugar en el que segundos antes había estado Manchas escuchando atento, como uno más de la familia, pobrecillo, la demostración. Ahora no había gato. TR1ZXX debió adivinar por nuestras caras que el gato no era algo que quisiéramos que se aspirase, así que rápidamente prosiguió: —… y si se le tiene cariño a la partícula blanda aspirada, no pasa nada, porque repitiendo la secuencia inversa 1517090LLPLP310130LLPJC, se deshace la función por reconocimiento de voz… Otra vez la bola emitió luces, se elevó del suelo… y escupió al gato en el mismo lugar. Todos miramos al gato. El gato nos miró a todos extrañado por el modo en el que lo mirábamos. Y Manchas se quedó tal cual sentado donde estaba, como si nada hubiese pasado, dispuesto a seguir con la demostración. Mi hermano Pablo, que estaba junto al gato, se separó un paso de él. TR1ZXX que, como buen comercial, sabía cuándo estaba haciendo sentir incómodos a sus potenciales compradores, se disculpó ante todos y especialmente ante el gato, al que estrechó la pata, lamió la espalda y dio un beso en la frente. Después, y ante la mirada desconfiada del gato, 39

procedió a explicarnos cómo se usaba la función PARTÍCULAS BLANDAS en su planeta. A mí seguía pareciéndome un vendedor excelente. Nunca me gustó demasiado el gato. Según nos contó TR1ZXX, su planeta era también redondo, y también giraba alrededor de un sol muy lejano, como el nuestro, pero con la diferencia de que su órbita no era elíptica como la nuestra, sino que tenía forma de ocho. Su planeta daba una vuelta a su sol cada quinientos sesenta días, pero tardaba en describir la órbita entera cuarenta y tres horas exactas, y todo el tiempo restante permanecía inmóvil en el espacio en el mismo lugar. Por eso era importante que el día anterior a que su planeta arrancara a correr por el espacio a velocidades que oscilaban los millones de kilómetros por segundo describiendo un ocho, todas las partículas blandas fueran debidamente aspiradas. No había gatos en el planeta de TR1ZXX y las partículas blandas consistían, según explicó, en masas gelatinosas de colores que se originaban debido a la suciedad y los sitios cerrados. Si no se aspiraban correctamente, saldrían despedidas por los aires poniéndolo todo perdido. Yo me imaginé viajando a millones de kilómetros por segundo alrededor del sol, en una órbita con forma de circuito de carreras y con gelatinas de colores volando por todas partes. Me pareció lo más genial del mundo. Mi mirada se cruzó con las de mis hermanos y supe que estaban pensando en lo mismo que yo; miré entonces a mi madre, pero no, ella debía estar pensando algo diferente. TR1ZXX prosiguió, tras el lapsus explicativo, con la segunda función de VORTICE7.0:

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

—La segunda función básica y mejorada con respecto a los modelos anteriores es la CAZADORA DE PARTÍCULAS GRISES, que se activa también con una fácil orden sonora CJPLL031013PLPLL0907152” y que paso a demostrar, porque “una imagen vale más que mil palabras… De nuevo la pelota se elevó, a un metro del suelo, y se encendieron las luces. A estas alturas estábamos todos un poco preocupados y expectantes, esperando que aquel dispositivo, que se encontraba ya rastreando los trescientos sesenta grados de la habitación, no aspirara nada demasiado inoportuno. No le quitábamos el ojo de encima. Se detuvo de nuevo, y emitió, por un segundo, una luz intensa y cegadora que embargó la habitación. Nos quedamos ciegos por un instante. Que susto. Cuando se apagó, todo volvió a su color habitual, y nosotros a ver. Allí seguíamos todos sentados, porque nos hicimos recuento mental, pero tanto yo como mis hermanos estábamos en ropa interior, y el gato… bueno, el gato no estaba. Miramos al extraterrestre que, con sus habilidades de súper vendedor, adivinó que nos apetecía recuperar nuestras ropas y al gato, y ya estaba pronunciando la secuencia inversa para deshacer la función de aspirado, 2517090LLPLP310130LLPJC. Al instante, tras otro segundo de luz cegadora, recuperamos nuestras ropas y a nuestra mascota. TR1ZXX se disculpó por las molestias, aunque no sabía realmente si algo nos había molestado, y lamió al gato de nuevo para expresarle su más profundo pesar por haberlo vuelto a aspirar. Creo que el gato comenzaba a sentirse incómodo, y mi hermano Pablo, volvió a alejarse un paso más de él. 41

Aprendimos la segunda gran lección sobre el planeta de nuestro interlocutor. En aquel planeta, las partículas grises eran muy peligrosas porque eran pequeñas motas que podían llegar a echar raíces sobre las cabezas de sus habitantes y germinar, de modo que, si descuidabas tu higiene, podías tener un arbusto de más de medio metro sobre tu cabeza en pocos días terrícolas. Según TR1ZXX eso era realmente embarazoso, y solamente tener un poco de césped sobre la frente, se consideraba de muy mal gusto. Parecía ser que el aspirador detectó partículas grises de suciedad en toda nuestra ropa, lo cual no me extrañó. Mamá nos estaba mirando inquisitiva. Sabíamos que cuando se hubiera ido TR1ZXX y nos quedáramos solos, se iba a hablar largo y tendido acerca de la limpieza, el aseo personal y el cuidado de la ropa, así que allí mismo empecé a pensar en una réplica para que no me pillara desprevenido, y es que estábamos de vacaciones, y si uno no puede dar rienda suelta a ensuciarse en vacaciones, entonces apaga y vámonos. En estos pensamientos estaba yo enfrascado, cuando TR1ZXX comenzó con la explicación de la tercera y última función del aspirador, y no por ello la menos importante: —…la función básica UNIFORMADORA DE FORMAS que se activa con la voz CJPLL031013PLPLL0907153… Ni que decir tiene que nos miramos todos y miramos al gato. A esas alturas mis hermanos se habían alejado tanto de él que el felino estaba solo enfrente de todos los demás. Esta vez, cuando las luces del aspirador se apagaron de nuevo tras rastrear la habitación, todos nuestros muebles, incluso la habitación en la que estábamos, había cambiado de forma. El gato seguía allí, intacto esta vez. 42

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

Las sillas eran redondeadas, al igual que la mesa y los sillones. Los cuadros que colgaban de la pared eran ahora ovalados y la lámpara del techo también. Las paredes se habían curvado y parecía que estábamos dentro de un salón esférico. TR1ZXX observó de nuevo nuestra reacción a la tercera función. Todos mirábamos alrededor intentando reconocer nuestro viejo salón, y antes de que nos diéramos cuenta, estaba diciendo la secuencia de desactivación correspondiente 3517090LLPLP310130LLPJC y ¡voila! De nuevo estábamos en nuestro salón de siempre, cuadrado y aburrido. Al parecer, el planeta de TR1ZXX no tenía ni cantos ni esquinas. Era todo curvado y esférico y así debía continuar por siempre. Debido a las altísimas velocidades alcanzadas en su órbita, en forma de ocho alrededor del Sol, cualquier vértice puntiagudo se sobrecalentaría provocando una catástrofe, así que era importante tener ese tipo de cosas bajo control. —Pues bien— dijo el extraterrestre — hasta aquí la demostración de VORTICE7.0. No encontrarán nada mejor en el mercado, ni nada parecido”. No cabía lugar a dudas. Todos miramos a papá y mamá. Ellos son los que tomaban las decisiones de trascendencia familiar y esta parecía ser una de ellas. Debían decidir si comprar un aspirador que no podían usar por no poder pronunciar las secuencias de activado, y que realmente no necesitaban. No sabíamos qué decidirían, pero no queríamos mostrar un exceso de ganas e influir negativamente en una decisión que ya de por si parecía bastante complicada. Por regla general, siempre que mostrábamos exceso de emoción por algo nos acabábamos poniendo muy nerviosos, saltábamos los unos sobre los otros de pura alegría, y siempre acabábamos 43

uno o más llorando, con lo que la cosa no salía como queríamos. Así que quietecitos y sin pestañear, que nos la jugábamos. Por fin, fue mi madre la que habló: —Señor TR1ZXX, la verdad es que realmente nos ha sorprendido muchísimo su producto y sus varias utilidades… Ya sé lo que estaba haciendo mamá. Me sabía de memoria su cara. Siempre que empezaba así, desplegando grandes dosis de amabilidad, era porque al final iba a dar un revés y la respuesta iba a ser que no, y nos íbamos a acabar dando con un canto en los dientes. Así de amable comenzó a hablar cuando nos dijo que no podíamos cortarnos el pelo los unos a los otros, y cuando nos dijo que no podíamos conservar aquella cría de cocodrilo. Se ponía especialmente amable en todas esas ocasiones. Llegaba a ser cruel, porque te daba esperanzas y después te las quitaba de golpe. A mí me daba una pena TR1ZXX… cómo le brillaban los ojitos… no se lo iba a ver venir. —… un producto inmejorable”, seguía diciendo mamá, “pero es que estoy segura de que no vamos a poder pagar un aparato tan moderno y sofisticado. Me temo que debe estar muy por encima de nuestras posibilidades. TR1ZXX seguía sin entender que esa amabilidad eran parte de un plan mayor de mi madre, y que nunca le había fallado, para acabar diciendo que no, así que contraatacó: —No crea, mi estimada señora, VORTICE7.0 sólo cuesta la modesta cantidad de setenta mil trillones de moléculas dinerarias de mi planeta, que podrán abonar ustedes en cómodos plazos… 44

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

—A eso nos referimos— interrumpió mi padre— si es que no tenemos aquí en la Tierra moléculas dinerarias, y menos en tales cantidades y así de repente, por lo que comprenderá que… TR1ZXX sacó una calculadora mientras mi padre seguía explicando que era un inconveniente muy grade que no tuviéramos la manera de pagar por el aspirador, y que era una pena, porque las buenas ocasiones como aquella sólo pasaban una vez en la vida. También hablo de trenes y de que cuando salían de la estación y no habías sabido subirte, te quedabas viéndolos pasar. No sé la verdad qué tenía que ver con el tema. TR1ZXX comenzó a aporrear la calculadora y a hacer números. Estaba convirtiendo la cantidad a moneda terrestre, a ver qué salía. Nosotros estábamos muy atentos. Sabíamos que era un momento decisivo. —¡Tres limones!— interrumpió TR1ZXX a mi padre al fin — el equivalente a setenta mil trillones de moléculas dinerarias de mi planeta son tres limones terrestres. Nadie dijo nada. Mi madre se levantó y salió por la puerta. Todos la seguimos con la mirada. Apareció al poco con tres limones y una lima pequeña, —por las molestias— dijo. A mí me dio un vuelco el corazón. En quince minutos escasos desde ese momento, todo había terminado y mirábamos por la ventana como el platillo volante era ya diminuto en la lejanía y se confundía con las propias estrellas.

Sobre la mesa del salón había una pila de documentos en lengua extraterrestre que nunca podríamos descifrar, que no eran más que las instrucciones de auto lavado y la garantía por doscientos años terrestres de nuestra compra, y VORTICE7.0, el que resultó ser el balón de fútbol más chulo de toda la historia. Lola Llatas

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

Xicotet fragment audiovisual de La cosa más rara del mundo Pequeño fragmento audiovisual de La cosa más rara del mundo

Breu nota biobibliogràfica

Lola va nàixer a València i, tot i que sempre va sentir debilitat per l’escriptura, no va ser fins fa un parell d’anys, amb l’arribada del seu segon fill, quan va decidir que seria la literatura qui ocupara els seus dies. Enginyera de formació i escriptora de vocació escriu i il·lustra des que té ús de raó. La decisió va arribar després d’haver recorregut mig món i haver viscut als paratges més remots. A Hongria, al sud de l’Índia o al dessert australià ha anat omplint la motxilla d’històries i aquest és el moment de contar-les. És autora de Relatos intranquilos para viajeros, autopublicat, que ha comptat amb una gran acollida entre els lectors.

La cosa más rara del mundo III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica

Lola nació en Valencia y, aunque siempre sintió debilidad por la escritura, no fue hasta hace un par de años, con la llegada de su segundo hijo, cuando decidió que sería la literatura quien ocupara sus días . Ingeniera de formación y escritora de vocación escribe e ilustra desde que tiene uso de razón. La decisión llegó después de haber recorrido medio mundo y haber vivido en los parajes más remotos. En Hungría, en el sur de la India o en el desierto australiano ha ido llenando la mochila de historias y este es el momento de contarlas. Es autora de Relatos intranquilos para viajeros, autopublicarse, que ha contado con una gran acogida entre los lectores.

III Certamen Literari de Montserrat

PREMI Quadern de Viatge 2018

Ana Riera Romaguera

Lo que África se parece a África III Certamen Literari de Montserrat

Premi Quadern de Viatge 2018

Lo que África se parece a África Apenas hace unas semanas que he regresado de África, concretamente de Ghana, uno de esos países que, situado junto al golfo de Guinea, forman parte de lo que se conoce como el “África negra”. Se le llamó así no por el color de la piel de sus habitantes, sino porque, inexplorada durante tanto tiempo, en los mapas se pintaban de negro todas esas extensiones de su interior en la que aún no se habían dibujado fronteras y en las que no se conocían países, ríos, selvas, pueblos que hoy podemos ver en los mapas pero que, seguramente, seguimos desconociendo. Lo primero que me sorprendió fue lo mucho que África se parece a África. Y no es un juego de palabras. Era la tercera vez que volaba a ese continente. La primera fue a Melilla, sin salir de España. La segunda a Túnez, que no deja de ser un país mediterráneo, como el nuestro, y del que me vine con la impresión de que los guías me habían mostrado una especie de parque temático en el que a los turistas se nos enseñaban palmeras a las que un hombre se subía a coger dátiles, en plan artista de circo; parajes desérticos en los que se rodó alguna película conocida, bazares en los que los precios estaban inflados para que pudiéramos darnos el gusto de regatear hasta que nos dejaran una chilaba por la mitad de su precio inicial, aldeanos que (con muy poco entusiasmo), nos ofrecerían dos o tres camellos a cambio de nuestra mujer, para que luego pudiéramos contárselo a los amigos; y la casa de una tía del guía a la que solo nos llevaría a nosotros (era algo 53

que nunca hacía), para que viéramos una familia beduina y tomáramos un té con ellos (luego nos pedirían una ayuda para los libros escolares del niño o para la medicina que había que llevarle al abuelo desde Europa o Estados Unidos). Nada que ver con esa vida real de los tunecinos que cada día se iban a trabajar a sus talleres, oficinas, campos, tiendas o barcos de pesca, a estudiar al colegio o la universidad, al cine o a comprar en los centros comerciales… Y no estoy contando nada que no pase en España cuando a los turistas se los lleva a pasear por el Sacromonte en Granada, a que se hagan una foto junto a un burro cargado de botijos en Mojácar o se les haga cruzarse, “casualmente”, con una tuna que recorre las calles de Madrid tocando sus laudes y bandurrias, y en la que los tunos son unos tunos que ya pasan todos de los cincuenta años. Así es que, como mi viaje a Ghana no tenía nada de turístico y solo iba a ver gente trabajando en dispensarios médicos, hospitales, centros de formación y colegios, llegué allí convencido de que, salvando algunas diferencias culturales y económicas, me encontraría con un país más o menos parecido al nuestro o, en todo caso, a otros países situados en su misma latitud, como pueden ser Colombia o Venezuela. Y esa fue mi gran sorpresa: descubrir que África sigue siendo África y que, pese a la globalización y a la uniformidad que nos imponen las multinacionales, todavía es posible encontrar el paisaje y el ambiente que nos han hecho llegar con las películas de Tarzán, que son las primeras que me vienen a la cabeza, quizá porque una noche, en Asikuma, me despertó el tantán de los tambores, que parecían llegar de la selva cercana o, días antes, no muy lejos de Walewale, entré a pie en el poblado de Guabuliga, donde la gente vive en chozas de tierra con tejados de paja y utiliza los mismos recipientes y herramientas que aparecen en los libros de texto, cuando se estudia la prehistoria. Tengo que confesar que sabía muy poco de Ghana cuando me comunicaron que ese era el país al que tendría que viajar, como castigo por haber ganado un premio de relatos. Sabía más o menos por dónde buscarlo en el mapa, que tiene costa y que antaño se había llamado Costa 54

Lo que África se parece a África III Certamen Literari de Montserrat

de Oro, que produce cacao, que su selección de fútbol siempre es de las que suenan y sorprenden en los mundiales, que hacen ataúdes divertidos para poder enterrar a cada uno con aquello que le gustó o le hubiera gustado tener… pero no recordaba el nombre de su capital, Acra, aunque alguna vez lo habría estudiado en la escuela, ni conocía el de ninguna otra ciudad. Cuántos habitantes. Qué idioma hablan. Quién lo gobierna. Cuál es su historia. Cuál su moneda… Me di cuenta de lo poco que sabemos de algunos países, qué poco parecen importarnos. Para mí Ghana era sólo parte de esa mancha oscura, de esa parte pintada de negro en el mapa, sin fronteras precisas, sin ciudades, sin ríos ni lagos (y eso que en su territorio se encuentra el Volga. Un país del que incluso en Internet resulta difícil encontrar mucha información. Ya antes de viajar allí me informé de los proyectos que iba a visitar y supe que, para verlos todos, recorrería el país de norte a sur, viajando primero a Walewale, en plena sabana africana y llegando al final hasta Elmina, ciudad bañada por el Atlántico, al que se asoman bellas playas tropicales de arenas blancas y esbeltas palmeras desde la que , hace apenas un par de siglos aún embarcaban, para llevarlos a América como esclavos, a los negros que eran capturados o comprados no solo en aquella Costa del Oro, sino en todo el centro de África. Aún se conserva y se visitan dos castillos cercanos, el de Elmina y el de Cape Coast, en los que se hacinaban en las peores condiciones que se puedan imaginar y donde, padeciendo todo tipo de vejaciones, esperaban el barco en el que, si no habían muerto en los calabozos del castillo o en la bodega del barco, llegarían a tierras americanas para no regresar jamás. Pero el primero de los lugares que visité se llama Guabuliga. Un poblado de chozas de tierra y techos de paja en el que, con herramientas primitivas, cultivan los campos y en el que, como en una extensión del dispensario de Walewale, se atiende la salud de la población que carece de medios para desplazarse hasta el pueblo. Así, mi primer contacto con el trabajo que se hace en plena sabana africana fue de verdad impactante: A la sombra de un árbol enorme, que bien hubiera podido ser un baobab, porque abundan en la zona, se reunían un puñado de madres con sus bebes que, 55

en una báscula colgada de una de las ramas, eran pesados y medidos. Se trataba de hacer un seguimiento de su nutrición, a la que se contribuye no solo facilitándoles alimentos, sino también la formación porque como supe después, el problema de la nutrición de estos pequeños no es tanto por falta de comida (puede que incluso no pasen hambre), como por la pobreza de la misma pese a que, sabiendo utilizarlos, en la zona habría recursos suficientes para alimentarlos adecuadamente. Junto al árbol, en una construcción relativamente reciente, se pasaba consulta y se facilitaba medicación para una población numerosa, mayoritariamente mujeres y niños, que esperaban pacientemente a ser atendidos por un personal que cuenta con más voluntad que medios. El pequeño dispensario dispone también de un par de camas en las que atender a los más enfermos, como una mujer afectada de malaria, que se encontraba “hospitalizada” cuando yo los visité. El dispensario de Walewale es más grande, mejor construido y con muchos más recursos que su extensión en Guabuliga: zona de espera más acondicionada, consultas separadas de la gente que aguarda, un pequeño laboratorio, dependencias administrativas, farmacia organizada y más camas para poder atender a quienes necesitasen ser hospitalizados unas horas. Tuve la suerte de conocer allí a una muchacha de Burgos, que lleva veinte años, aprovechando sus vacaciones en el hospital en el que trabaja y en la universidad en la que da clases, para irse allí como voluntaria; me acompañó y me hizo de guía por el bullicioso mercadillo del pueblo; aunque Ghana en sí misma es una nación con tal cantidad de vendedores ambulantes, que todo el país parece un mercadillo. Donde sí pude ver el funcionamiento de un verdadero hospital es en Asikuma. En realidad, se trata de todo un complejo hospitalario que da servicio a una población de más de doscientas mil personas. Se trata de varios edificios en el que se atienden urgencias y consultas por especialidades: cardiología, otorrinolaringología (igual de difícil de decir 56

III Certamen Literari de Montserrat

en español que en inglés), oftalmología… Quirófanos, laboratorios, almacén de farmacia… Una sección de radiología. Salas de hospitalización para hombres y mujeres, otra para la maternidad, alguna habitación individual para enfermos infecciosos, servicios de comedor, dependencias administrativas, talleres, lavandería… y hasta unas casitas en las que podían pernoctar los familiares de los enfermos que, habiendo venido de muy lejos no pudieran regresar en el día a su domicilio. Enumero todos estos detalles para que se vea la importancia del hospital, pese a lo precarios que puedan parecer su construcción, su equipamiento y los servicios que ofrecen al paciente, si los comparamos con los nuestros. Puedo ilustrar lo que digo con un ejemplo: en una de las salas de maternidad, en la que estaban hospitalizadas las mujeres que habían sido intervenidas con cesárea, vi que, entre las dos filas de camas, habían puesto unos colchones en el suelo, que también estaban ocupados por madres con bebes. Cómo no pude evitar lamentarme (lamentar que no criticar), la situación en la que estaban, me explicaron que esas mujeres se sentían muy afortunadas de estar en esas condiciones porque, si estuvieran en su casa, no solo también estarían en un colchón en el suelo, sino que posiblemente compartido con el marido y algún otro hijo, en un habitáculo menos espacioso, menos luminoso y mucho más agobiante. Solo entonces me di cuenta de la intimidad que puede proporcionar el estrecho pasillo que separa una cama de otra cama, si esa es solo para ti y para tu hijo. Cuando más tarde llegamos al cuarto (éste sí que individual), de la muchacha enferma de tuberculosis, la encontramos acostada en el suelo, sobre unos cartones. Le pregunté por qué estaba allí, si tenía una cama, y me dijo que, porque estaba más cómoda en el suelo, que es a lo que estaba acostumbrada. No se puede generalizar en base a un solo dato y menos si no se es especialista en nada, pero me pregunto si aparte de ser esta una anécdota para contar no debería hacernos pensar hasta qué punto es mejor exportar nuestros modelos que ayudar a la evolución y el desarrollo de los países a los que pretendamos ayudar.

De Asikuma viajé por carretera hasta Elmina. Las carreteras de Ghana son bastante buenas en general, por lo que yo he podido ver (siempre es arriesgado opinar de esta manera cuando se ha estado tan poco tiempo y apenas se ha conocido parte del país, aunque se haya recorrido de punta a punta). Muchas veces transcurren por medio de la selva pero no nos engañemos, no es lo mismo atravesarla en coche por una carretera asfaltada y con arcenes que por una senda en la que haya que ir abriéndose paso, machete en mano. Uno ve paisajes que lo llaman a la aventura y atraviesa poblados en los que le gustaría pararse a conocer y apenas si le da tiempo a hacer una foto a través de la ventanilla, una foto que, en el mejor de los casos (si no sale movida), será solo una imagen quieta en la que apenas se vislumbre la vida que bullía al pasar, y no puedan ni imaginarse los sonidos y los olores que nos llegaban desde el otro lado del cristal. Elmina es una ciudad junto al mar, de alguna manera algo turística (es el único lugar en el que vi hombres blancos, fuera de la capital), por sus playas buenas para el surf y porque a los occidentales nos gusta ir a visitar esos castillos que ya he mencionado, en los que a los esclavos, todavía sin amo, se les encerraba en sótanos inmundos, a las mujeres se las violaba y a los enfermos se les arrojaba al mar, porque ya eran mercancía estropeada. Nos gusta escandalizarnos y compadecernos, sabiendo que no fuimos nosotros, que fueron los holandeses, o los ingleses o, en el peor de los casos, nuestros antepasados; pero nunca nosotros. La historia del siglo XXI aún no está escrita y, sin embargo, allí mismo, en la ciudad de Elmina también pude conocer un centro vocacional, que no era un centro religioso, como a mí me hacía pensar ese adjetivo, sino una especie de centro de formación profesional en el que a las niñas se les enseña un oficio (modista o cocinera), para que tengan la posibilidad de escapar de la prostitución. En Ghana se puede conseguir una muchacha a cambio de una “coca-cola”. No sé si es demasiado duro como para decirlo así de claro, pero es que, parece que viene a cuento con lo que estábamos diciendo de los esclavos. Y viene a cuento con lo que les estaba contando de los dispensarios, los centros nutricionales, el hospital… Porque luchar 58

III Certamen Literari de Montserrat

contra la prostitución también es luchar por la sanidad, por la salud de esas mujeres, de esas chiquillas que miraban a mi cámara con ojos de niña. Y, para poner punto final a este relato, hablemos de algo que siempre resulta más agradable, como son los niños. El último de los proyectos que visité fue, precisamente, el colegio de Nkontrodo, que da educación y alimentación sana a unos quinientos niños de los poblados cercanos. Como estuve allí los primeros días de este curso, compartí su comida, visité sus aulas y los vi preparar las felicitaciones de Navidad que ahora estarán llegando a las casas de sus padrinos españoles, mientras yo escribo y mis recuerdos me llevan de nuevo a África, ese continente negro que tanto se parece a África. Ramón de Aguilar Martínez

Xicotet fragment audiovisual de Lo que África se parece a África Pequeño fragmento audiovisual de Lo que África se parece a África

Breu nota biobibliogràfica Ramón de Aguilar va nàixer l’abril de l’any 1955 a la província d’Albacete i, després d’estudiar a València i Salamanca, va treballar en editorials de València i Barcelona. Posteriorment, ha treballat com a funcionari de l’Administració central i de la Generalitat Valenciana. Ha publicat una novel·la curta, As de Espadas (Flor de Cactus, 1987); dos llibres de relats, Historias de gente sin historia (Publicaciones Acumán, 2006) i Algunos relatos casi policíacos (Goyza, 2011), i tres novel·les, El cerro de los cuchillos (Edisena, 1998), Mariscada de sardinas (Publicaciones Acumán, 2007) i Cuando una gallina valía dos duros (Ediciones Denes, 2014). Té narracions i poemes en diverses antologies (Contes d’aigua, Camino de palabras, Algo de cada uno... ) i publicacions periòdiques de València, Barcelona, Castelló, Albacete, Salamanca...

Lo que África se parece a África III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica Ramón de Aguilar nació en abril del año 1955 en la provincia de Albacete y, después de estudiar en Valencia y Salamanca, trabajó en editoriales de Valencia y Barcelona. Posteriormente, como funcionario de la Administración Central y de la Generalitat Valenciana. Tiene publicada la novela corta As de Espadas, Flor de Cactus-1987; dos libros de relatos: Historias de gente sin historia (Publicaciones Acumán, 2006) y Algunos relatos casi policiacos (Goyza, 2011), y tres novelas, El Cerro de los Cuchillos (Edisena, 1998), Mariscada de sardinas (Publicaciones Acumán, 2007), y Cuando una gallina valía dos duros (Ediciones Denes, 2014). Tiene narraciones y poemas en diversas antologías (Contes d’Aigua, Camino de Palabras, Algo de cada uno...) y publicaciones periódicas de Valencia, Barcelona, Castellón, Albacete, Salamanca...

III Certamen Literari de Montserrat

PREMI Microrelat 2018

Nuria Albert JimĂŠnez

Despedida III Certamen Literari de Montserrat

Premi Microrrelat 2018

Despedida Matías reunió a la directiva en su despacho. Quería invitarnos a un último tequila, el mejor de todo México, dijo. Al fin y al cabo, había pasado con nosotros veinte años, los más exitosos de su carrera, y aunque al principio le costó aceptar aquella prejubilación obligada, entendía que ahora los objetivos de la empresa fueran distintos y que debía apartarse sin revuelo de la presidencia para que pudiéramos lograrlos. Aplaudimos, como siempre, su discurso y dejamos después que la tarde se deslizara con placidez entre brindis, abrazos, palmadas en la espalda y lágrimas de nostalgia al recordar los momentos felices que habíamos vivido juntos. Matías, sin embargo, no lloró. No lo hizo ni siquiera cuando, uno tras otro, con las copas en la mano, nos fuimos desplomando sin vida sobre la moqueta. Raúl Clavero Blázquez

Xicotet fragment audiovisual de Despedida Pequeño fragmento audiovisual de Despedida 65

Breu nota biobibliogràfica

Raúl Clavero viu a Madrid des del canvi de mil·lenni, però va nàixer el 1978 a Salamanca, on va estudiar la carrera de Filologia Hispànica i un màster de guió per a televisió i cine. Fins ara ha treballat fonamentalment com a guionista i redactor per a diverses productores de televisió i de ràdio. Ha guanyat premis de guió en concursos com el Rovira-Beleta i des de finals de 2011 ha començat a participar també en certàmens de relat breu i de microrelat, obtenint en aquest període més de dos-cents premis com l’Europe Direct de Càceres, el Concurs Internacional de Relats de la Setmana Negra de Gijón, el Ciutat de Marbella, el Joaquín Lobato, el Villa de Montánchez, el Camilo José Cela de Padrón, el Ciutat d’Elda, el Kimetz d’Ordizia o el Calderón Escalada de Reinosa, entre d’altres. Des de desembre de 2017 està a la venda el seu primer llibre de relats, titulat Ausencias i publicat per l’editorial sevillana La Isla de Siltolá.

Despedida III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica

Raúl Clavero vive en Madrid desde el cambio de milenio, pero nació en 1978 en Salamanca, donde estudió la carrera de Filología Hispánica y un máster de guión para televisión y cine. Hasta ahora ha trabajado fundamentalmente como guionista y redactor para varias productoras de televisión y de radio. Ha ganado premios de guión en concursos como el Rovira-Beleta y desde finales de 2011 ha empezado a participar también en certámenes de relato breve y de microrrelato, obteniendo en este tiempo más de doscientos premios como el Europe Direct de Cáceres, el concurso internacional de relatos de la Semana Negra de Gijón, el Ciudad de Marbella, el Joaquín Lobato, el Villa de Montánchez, el Camilo José Cela de Padrón, el Ciudad de Elda, el Kimetz de Ordizia o el José Calderón Escalada de Reinosa, entre otros. Desde diciembre de 2017 está a la venta su primer libro de relatos. Se titula Ausencias y ha sido publicado por la editorial sevillana “La Isla de Siltolá”.

III Certamen Literari de Montserrat

FINALISTES III CERTAMEN LITERARI DE MONTSERRAT 2018

III Certamen Literari de Montserrat

FINALISTES Relat Curt 2018

Salma GarcĂa Cabero

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

El camí fins el just i últim alè Joan, el mestre herbolari, marxà un dia, sense avisar, i ja ningú no va saber res més d’ell, ni tan sols la Sònia, la seua mitja taronja, amb la qual va compartir tres fills i un munt de projectes i d’afinitats, tot i que també els entrebancs fruit d’una convivència arrelada en quaranta anys d’aprenentatge mutu. La desaparició del Joan em suposà dolor i llàgrimes, tot i que també un gran repte personal i un descobriment, quan el seu esperit emprenedor de boy scout decidí deixar-ho tot per a entregar-se, en cos i ànima, a una família de dionaees i formar part així del seu ecosistema, però també per anar més enllà de la mateixa matèria: per a fondre’s amb la naturalesa secreta i passar a ser u dels seus esperits tutelars, seguint la mateixa empremta del vell pastor de qui tant va dependre en coneixements sobre plantes. Fos com fos, allò ben cert és que ara, un bon munt d’anys després del seu vol a les estrelles, el record i l’exemple del Joan segueixen més que mai presents a la meua vida. Ara que sóc poc més que un vell rondinaire, torne a reviure els encontres a ‘Ca l’Herbolari’, i tot i que no sé si arribàrem a ser vertaders amics el Joan i jo almenys sí que compartírem la mateixa gran passió i afinitat per tot allò que envolta el món natural i ens convertia... en ànimes germanes!

He anomenat l’amistat? Sincerament he de dir que crec ben poc en aquest mot tan rigorosament establert, i potser demostre d’aquesta manera que estic entrant també jo en l’edat del Joan quan decidí marxar, eixa etapa etiquetada per alguns com a vellesa, o numerada com a tercera, on tot ja s’accepta, o potser es qüestiona, una edat certament màgica (si u vol sentir-se i sentir-la així) on ja s’han assolit experiències i t’enfiles, més a prop que lluny, de la coneguda porta que duu més enllà de la vida. Recorde que sovint trobava el Joan a la botiga d’herbes, plena de testos amb plantes, cabassos i eines de camp, repartint les mateixes tiges, fulles i flors que ell recol·lectava en calaixos degudament ordenats, o potser escoltant a la gent i posant remeí —amb tisanes, xarops i ungüents medicinals— als seus patiments i dolors (que al cap i a la fi, son part de tots), sempre alegre, vitalista i motivat al seu ofici. Joan, als seus seixanta llargs, era més un xiquet que un home adult, i molt responsable, perquè constantment alimentava el seu infant interior amb l’energia alegre de la vida, sempre atent i despert, curiós i entusiasta, capaç de riure i de fer riure a la persona més seriosa del món, o potser emocionar als presents amb un conte, una faula o, potser, la narració d’una de les seues anècdotes i vivències. Parlàvem, com ell bé solia dir, ni molt ni poc, sinó just el que ens toca parlar en aquest just moment: ara sobre plantes, o paratges naturals, o tal vegada resolent els dubtes i les inquietuds que despertava en mi el regne vegetal. Ell, com a expert mestre herbolari, amb tota una dilatada vida de bagatge per barrancs, valls i muntanyes, anava donant-me els coneixements que jo desitjava, sí, però amb els continguts que ell creia més adients i al ritme que fixava oportú, mantenint així la flama ben encesa de la meua curiositat, fins a nivells inversemblants de vegades, dins de l’espiral, en constant gir i recerca, en què es movia el meu esperit inquiet. De vegades aquesta urgència per conèixer em superava, de debò, i em feia tornar dia rere dia, a l’espera del just moment en què les llargues estones de conversa amb la gent s’esgotaven més prompte que la meua paciència; o potser quan el Joan tancava la botiga i podia així atendre’m millor, o 74

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

potser no, perquè, de tant en tant, em demanava, a la seua manera de rei bufó, tindre més paciència quan, no absent d’humor, em bufava a l’orella: hui vull trobar el plat calentet a la taula, i no és sols la fam la que em fa enfilar cap a casa, sinó també el desig de compartir llar de foc amb la família. Físicament el Joan era un home alt, de complexió forta, una mica gruixuda, la veritat, però així i tot d’una fortalesa admirable. El seu aspecte humil, però sempre endreçat i curat, el feia més jove. Em mirava, de fit a fit, quan jo entrava a la botiga, per damunt de les seues ulleretes de pasta, amb l’alegria manifesta a la brillantor dels seus ulls, perquè com em referí un dia en aquests temps moderns resulta difícil veure un jove tot carregat amb llibreta i llapidera i no amb el baló pegant xuts. Era poc el que jo podia comprar a la botiga del Joan i molt el que desitjava obtenir en coneixements herboristes. La meua condició d’adolescent de família obrera, ancorat al jou dels estudis reglats, no em convertia que diguem en el client més rendible de ‘Ca l’Herbolari’, malgrat que sí en u dels més obstinats, apassionats i encuriosits alumnes. En la meua llibreteta —on acabava plasmant amb lletra i dibuix: somnis, dites populars, successos, lectures i antics mites i llegendes valencianes— duia escrits els interrogants per tal de formular al Joan. El meu llapis i pols ràpid sempre estaven a punt per a capturar les paraules del vell herbolari, tot i que no sempre la correcta interpretació del seu més fons contingut del missatge. De tant en tant la meua mà també arribava carregada amb una, dues o més mostres d’arrels, de tiges, fulles o flors tendres, que capturava durant els passejos pels voltants dels camps, o que casualment (o causalment, com diria el mateix Joan) havien crescut en algun dels molts racons amb terra i excrements de gallina del corral de ma casa, on vivia juntament amb els meus pares i nou germans. —Quasi totes les plantes que pots trobar pels camps són comestibles— em va referir un dia el Joan, responent-me de forma més aclaridora a la meua acostumada pregunta de si l’herbeta en qüestió era o no comestible. 75

—Sí, però quin tipus d’herba és aquesta, Joan? Quin és el seu nom científic? —vaig insistir-li jo, sostenint la planteta entre les mans. Ell va agafar l’exemplar, amb bona cura, l’observà detingudament uns segons i el deixà al damunt del mostrador, sobre un tovalló blanc. —Hui no et donaré cap nom concret i precís —em va avançar ell—. Vull que m’entengues bé... El coneixement sobre plantes no té límits, ni entén de ciències botàniques o farmacopees exactes, malgrat que la vanitat, el nostre propi orgull, ens fa massa sovint donar com a resposta un cert nom a una planta. Has d’entendre que amb aquest nom no s’està fent altra cosa que limitar el vertader coneixement i limitant-nos a nosaltres mateix, engreixant el nostre ego, tot cregut i crescut ja molt de per si, i ens assenyala com a experts... en plantes?, i tot... per donar a la ment encuriosida i jove com a resposta certes propietats, pautes i aplicacions que no deixen de ser... limitades! Perquè aquesta planta, qualsevol planta, és única més enllà de l’espècie i del gènere catalogat per l’ésser humà estudiós i sabut, d’una riquesa tant gran com infinita i inabastable, i per tant... mereixedora de què deixem, ja d’una vegada!, d’etiquetar-les amb noms i cognoms! En aqueix moment em vaig preguntar quina reacció alquímica s’havia produït en el Joan com per a esplaiar-se i donar-me una resposta tant eloqüent com plena de saviesa, i no com havia sigut el seu costum de donar-me el nom que desitjava, o despatxar-me fins a un altre dia o, potser, convidar-me directament perquè llisca algun llibre de la biblioteca, en recerca pròpia —pròpiament, de la pròpia ment—, de la definició tècnicament acceptada. Temps després entendria millor el Joan, i m’identificaria plenament amb el seu sentir amb sentit, més enllà del que vaig assenyalar en eixe moment com un monòleg propi del romanticisme més revolucionari. Tanmateix l’exposició de fets no acabà ací, sinó que continuà facilitantme més i més informació, clar que no l’esperada ni la desitjada en aqueix moment, però amb el contingut suficientment interessant per poder obrir noves sendes i camins a la meua curiositat i entusiasme. 76

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

—Tot és determinant en el procés que fa única i distingible una planta, una fulla, una flor o una tija, d’una altra... pareguda —em revelà ell—: el lloc on ha crescut, més pedregós o accidentat, terrós o llis; la quantitat i qualitat d’humitat rebuda; l’acidesa més alta o baixa del sòl; l’estació, més i dia en què ha nascut, crescut o s’ha obert en flor; i no oblidem els complexos processos de pol·linització, ni els insectes pol·linitzadors, o la lluna creixent o decreixent que l’ha acompanyada en el seu peregrinatge i desenvolupament. I si hi ha hagut desenvolupament... per on para la ment? Clar que també hauríem de tenir en compte tot el que rep de les altres plantes properes que l’han envoltada, amb els molts i variats tipus d’olors i pòl·lens; també el vent és un element que cal tenir en compte, i totes i cadascuna de les partícules que arrossega i fa enlairar fins als núvols, juntament amb els altres infinits processos, incatalogables, que interactuen amb ella, planta, fulla, flor o tija, al llarg... de la seua existència! Tot açò, i molt més, hauria de tenir-se en compte a l’hora de donar una resposta quan se’n delega la responsabilitat... de definir una planta! Així que de vegades el millor... és callar! No... no seré jo qui fique hui nom i cognoms a aquesta planta que em mostres, i que, per altra banda, perfectament podria continuar arrelada a terra, viva i alegre!, seguint el seu procés i cicle natural!, i no ofegada per la mà i la ment més ximple que no respecta tant la vida manifesta com el fet de satisfer el seu anhel i curiositat amb respostes. Aquella vegada, de record lloable, vaig agafar la mostra d’herba, d’arrels desarrelades, i me la vaig mirar de fit a fit, com el que descobreix per primera vegada un univers envoltat de misteri. Vaig marxar, amb la lliçó al cor ben apresa i amb el cap ajupit, sense afegir ni brot. El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa va ser tornar a replantar-la, amb l’esperit ferit per haver ferit a un ésser viu i sensitiu, però amb l’atenció tota posada en el procés de millora de la planteta, que reviscolà als dies, i la feia més que mai única, vaig pensar, amb l’experiència de ser arrancada i enlairada, i submergida hores després de nou en l’abraçada de la terra, una experiència que m’ajudà, i molt!, també a mi, per a guanyar una miqueta més en consciència, sensibilitat i també en imaginació, per poder 77

utilitzar així altres mecanismes de captura d’imatge, potser mitjançant una fotografia o un dibuix amb colors. Un altre dia memorable hi vaig descobrir una planteta nova dins la botiga. La vaig assenyalar i, com un alumne avançat, vaig exclamar i preguntar en veu alta: —Timó, veritat, Joan? El Joan se’m va quedar mirant amb expressió ben seriosa, quasi enutjada, d’amor propi malferit de mestre herbolari. —És una planta que he vist ja abans, d’això estic ben segur, per la costera—vaig continuar elucubrant jo, en veu alta, tot i que ja no del tot segur que fora timó. —Pot ser... algun tipus de sajolida? —vaig preguntar, fet un enrenou, sabent bé que no era sajolida—. Perquè del que estic segur és que no és timó reial... veritat, Joan? —És... poliol blanc. Just després d’aquests mots el Joan va contraure una estranya malaltia, perquè de sobte caigué mut, ofegat i callat, i tot i que jo vaig insistir amb més preguntes i comentaris, ell sols tingué silenci per a mi. Allò marcà una crisi entre mestre i alumne, o entre alumne i alumne, com ell solia dir, i que em serví de lliçó per a prestar més cura i atenció als fets esmentats, i a ell per a tenir més paciència de la paciència que just tenia. Precisament amb gran dosis d’aqueix últim element vaig aconseguir entendre el sentit al·legòric del seu parlar i verb i, ja de passada, guanyar més proximitat cap aquells conceptes que ell anomenava humilitat i senzillesa. El Joan era, de dalt a baix, tot un herbolari de la vella escola, un vertader apassionat de la naturalesa i de l’aventura amb motxilla i bastó, però, a més a més, vaig entendre —a l’endinsar-me en aquell sentit al·legòric— que també ell era un espècimen únic, d’aquells irrepetibles i incatalogables, 78

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

amb el tarannà i la profusió d’idees que tan bé ens vindria en aquest món de hui, tan accelerat i mancat de visió de conjunt, un món humà que hem fet egòic, oblidant-nos de la resta d’espècies i d’esser vius, molt d’ells enfonsats en un holocaust caníbal tots els dies, presoners en granges i sols lliures quan ixen de l’escorxador. Qui no respecta la natura és perquè desconeix el que és, solia recordar-me el Joan en referència a aquest tema, perquè es mor com es viu i es viu com es menja, perquè el respecte està en cada acte, quotidià o extraordinari, també a la taula i quan comprem al mercat i a la botiga, perquè cada fet fa... i ens defineix, i... ens diu com som i en quin moment del procés... estem! I estem? El Joan era un ésser tant defensor com enamoradís de la naturalesa, tant seriós com bromista, tot un personatge a qui no li importava tancar botiga, sense previ avís, i anar-se’n a explorar els racons més màgics del territori, per a descobrir plantes i ecosistemes meravellosos, però també per a redescobrir-se a si mateix i sentir el que ell definia com la perfecta integració de l’ens natural amb l’ens natural. Tornava de nou, més aviat que tard, de vegades amb la mirada tota il·luminada, comunicatiu i xerrameca, o potser abstreta, tot reservat i reflexiu ell. Dels moments d’explosió xerrameca m’ha quedat el record de les seues narracions per paratges on quasi l’ésser humà no s’ha endinsat mai, de tot el viscut des de la seua barca mitjançant l’observació atenta dins dels rius, o dels recorreguts per sendes i muntanyes, excursions per boscos de ribera, serralades, coves, molins, aljubs, naixement i visites a arbres centenaris... tota la riquesa i patrimoni del qual formem part tots i totes, i és més del que veiem i creguem que és, molt més del que pensem o captem des dels sentits, i que no es pot descriure, ni escriure, ni transmetre de cap de les maneres, sinó majorMENT... sentint!... sentint amb plenitud, u i una, des de l’experiència directa! Ara comprenc, millor que mai, que el Joan no podia donar-me el que el meu cor anhelava: allò que sols podia descobrir per compte propi jo mateix. Cadascú té el seu camí i el seu ritme d’aprenentatge quan camina, sovint em recordava, en un intent, no sempre debades, per calmar les 79

meues crisis d’impaciència reconeguda, fins que arribà el dia... de la comprensió!... del despertar!, un dia que vaig entendre que deixava ja per sempre de ser temps d’oferir-me insistentment al Joan per acompanyar-lo en alguna de les seues excursions. Vaig, doncs, emprendre amb decisió el gran repte d’acompanyar-me a mi mateix en aquesta gran experiència i aventura que, ara sé, és la pròpia vida, sense esperar que ningú resolga el que em toca resoldre per compte meu, amb el coratge del boy scout que sap dur el pes de la seua pròpia motxilla. Vaig trencar amb el fàstic, la letargia i l’avorriment de la vida ancorada a la ciutat; vaig caminar, doncs, més enllà de les comoditats de la llar familiar, amb el goig i l’alegria de descobrir-me de sobte... just a casa!, aqueixa casa que marxa sempre amb u, al ritme del batec del cor, i tant fa que xafes muntanya, camp o platja; aqueixa casa que és u i una mateixa i fa viure sense pors, amb l’entusiasme del descobrir continu a cada pas, moviment i instant, acompanyat sempre de les meravelles de la Mare Terra, la benvolguda mare comú, i tot allò que crea en forma de riu, bosc, arbre, prat, serralada, penya-segats, oasi o núvol viatger. Perquè u i una pot escriure i descriure una experiència o idea, però per tal de sentir-la, amb plenitud i èxtasi, cal endinsar-se en els seus misteris; sols així u i una arriba a connectar amb l’essència vertadera del que és, més enllà del nom propi i del propi cos físic: màgia!, alegria!, goig!... univers!, una energia que no anomene, però tothom coneix, que fa somoure els cors i sospirar de passió, que actua i interactua sense pretendre res a canvi, tot des de la més pura simplicitat i acció, però amb el poder suficient i majestuós de transformar... tot el conjunt! Recorde l’última conversa amb el Joan. D’haver sabut que mai més tornaria a veure’l... a ‘Ca l’Herbolari’, que les portes d’aquell santuari de saviesa, d’alegria i de moments inoblidables, es... tancaria!, mai haguera consentit anar-me’n sense compartir una última abraçada amb ell, de cor a cor, de ser a ser afí, proper i estimat. Encara hui... l’emoció em fa desprendre llàgrimes, d’alguna manera alegres, perquè on hi ha hagut vertadera

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

comprensió i estima sempre queda... l’agraïment més gran, aquell que no es pot comprar ni amb tot l’or del món! Aquell darrer dia el Joan semblava transformat, com posseït per un esperit guerrer. Feia tota una setmana que no el veia i el seu aspecte em produí força impressió. Recorde haver pensat que potser aquell home amb barba punxosa i d’aspecte descurat no era el Joan, sinó un altre paregut, perquè aquells grans ulls semblaven tenir el poder hipnòtic de doblar la realitat i fer-te veure més enllà del que assumeix... com a normal. Clar que era la veu del Joan qui em parlava, i l’expressió seua, força encoratjada, la que em mirava i em suggeria que volia compartir un descobriment amb mi. —No és un descobriment... sinó el més grandiós descobriment! —matisà ell, en un esclat d’entusiasme—, però també el més fabulós estat a què pot arribar el benestar humà quan de sobte t’adones que estàs... just al Paradís! Aleshores el meu esperit es contagià també d’aquell fabulós estat de gràcia, i no sols per les seues emotives paraules, sinó perquè vaig ser testimoni directe quan vaig veure quelcom estrany lluir al seu pit, alhora que em preguntava, sense poder donar crèdit al que veia: Serà un cor encès en flames allò que llueix al darrere de la samarreta del Joan, o sols un reflex, efecte i defecte de la llum de l’estada? —M’ha ocorregut un fet extraordinari —m’explicà ell, amb el cap tot envoltat d’una aurèola blanca—. Clar que no hauria de dir-li-ho a ningú, açò... ni tan sols a tu —digué, seriós, tot i que de sobte tornà a somriure i m’aclarí en clau d’humor—. Bé... a tu sí! —Potser... has descobert un altre espècimen botànic, Joan? —em vaig avançar jo, no menys absent d’humor—. O potser t’has pegat un cop... directament al cap?

Rigué l’acudit el Joan, abans de respondre’m. —És el que els botànics anomenen una planta dionaea; perquè ens entenguem i aclarim millor tu i jo: una planta... menjadora d’insectes! Les seues paraules estigueren a un pas de fer-me esclatar en una rialla sorollosa. Una planta insectívora? Açò sí que promet!, vaig pensar, alegre davant aquell nou tema. —A la Península Ibèrica a penes hi ha un grapat de plantes dionaea conegudes, reconegudes i protegides... catalogades i numerades... Tres espècimens al nord... un menudet grup de cinc a l’est... un altre més gran de dotze a l’oest... Però aquest grup... és grandiós! Més que grandiós! —Com de gran... diós, Joan? —vaig haver de preguntar. Engolí saliva, plorà i de nou rigué, just com el xiquet que era, abans de dir la xifra: —Aproximadament, jo calcule... que hi haurà... uns tres-cents mil!!! Potser havia escoltat mal? Havia dit el Joan tres-cents mil exemplars? Tres-cents mil plantetes d’un espècimen encara no catalogat ni censat? I cap expert, fins ara, no se nhavia adonat del fet? Allò em sonava més a broma, o a un altre acudit dels seus, però no ho era, i ho sabia cert, perquè en l’expressió i en la presència del Joan es podia llegir la veritat i la transparència més... il·luminada! —On són? Lluny? Prop? —vaig tractar de saber. —Tota resposta arriba just en el moment just que hi arriba, ja ho saps— em recità tot emocionat el conegut poema èpic—. Confesse que aquesta setmana ha sigut pletòrica, d’una felicitat... exquisida! Durant dies m’he limitat... a observar-les! He oblidat les obligacions amb la família, les tasques a la botiga i fins i tot el pols del rellotge de polsera, fins a sentirme part del descobriment... part de l’ecosistema! 82

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

Prengué aire de nou i començà, ja pròpiament, la descripció del fet extraordinari. —La simbiosi més meravellosa envolta aquest indret tocat per la gràcia de la Mare Creadora. Per una banda... una extensa estora de líquens... i al damunt dels líquens tot un món, ampli i atapeït, format per genuïnes plantetes amb cilis, com a dents, lliures encara de ser matèria d’estudi i d’entrar en catàlegs, compendis i llibres. Però això no ho és tot. Et conte... Vaig ser testimoni de com aquestes plantes meravelloses, anomenades per alguns dionaees, per altres carnívores, o insectívores, atrapaven amb els seus cilis mosques, mosquits i formigues. Just ací, després d’aquest regal perceptiu, vaig rebre la més formidable de les sorpreses, quan de sobte aparegué... una elegant sargantana vestida amb pell de rèptil!, eixida de les roques, que prengué ràpidament com a guardó l’insecte capturat per la planta, passant així de la boca vegetal a la boca reptiliana. —Vols dir-me que la sargantana furtà l’insecte a la planteta carnívora? — vaig haver de preguntar jo, tot sorprès. —L’acte no és cap robatori —va aclarir-me el Joan—, com bé podria pensar-se, sinó... un intercanvi, una simbiosi perfecta!, ja que aquesta sargantana, abans de marxar, defecà al damunt dels líquens, i deixà així la seua empremta... com a record i també aliment!, perquè vaig comprendre, ja aleshores, per a corroborar dies després, que els excrements de les sargantanes servien com a base, aliment i suport a les arrels de les plantetes, que ja posats a posar-li nom a tot, bé hagueren pogut també anomenar-se... excrementívora! Aquesta vegada sí que vaig riure com un gripau, contagiat del sentit d’humor del Joan, capaç de fer acudit d’un succés que uns altres hagueren trobat una cosa ben seriosa. —És senzillament... formidable! —i vaig sospirar aleshores, amb l’alegria plena de veure el Joan per fi realitzat—. I dius que estigueres tota una setmana... sols mirant-te-les? 83

—Mirant-les i admirant-les, ja ho crec! Aquest miracle de la natura bé ho mereix! —Sense menjar ni beure res de res? —Alguns dàtils silvestres del margalló, que havia arreplegat i duia just a la butxaca. Clar que també duia dos entrepans, a la motxilla... i aigua!, a la cantimplora, suficient per a donar glops menudets quan tenia set i no dedicar més temps a altres menesters, com buscar aigua d’alguna font o naixement. Tan gran ha sigut el descobriment... tant que no podia permetre’m cap minut buscant aliments, o dormint... Sols hi podia mirar i mirar, tot bocabadat i absort, i no desitjar altra cosa que observar, més i més, durant el dia o potser a la nit, sota la llum de la lluna. Després va fer una pausa, el Joan, per a donar un glop a un xarop dens i fosc. Quan tornà a parlar, el seu èmfasi del discurs primer ja havia donat pas a un altre de diferent, allunyat de la felicitat que ens suposà el descobriment. —Ara toca la tasca més complicada: fer públic el lloc on s’allotja aquest ecosistema... a la premsa, a les autoritats científiques, civils i polítiques... L’aire pesà, de sobte. Pam a pam el silenci va anar guanyant terreny a la paraula. Els ulls del Joan, mentrestant, es tornaren més i més vermells, fins que d’ells nasqueren dos rierols ràpids. —Està condemnat! —digué, tan prompte s’eixugà el plor. —Quina cosa, Joan? —El racó idíl·lic, és clar! Sempre he cregut que un descobriment d’aquesta magnitud caldria... fer-lo públic, per tal de protegir-lo de la degradació humana, però, ara reconec, que en tractar de protegir-lo també es desprotegeix. Actue d’una o d’altra manera aquest paradís natural... està condemnat a caure en el mateix pou d’ignorància i de corrupció, eixe pou on entren els interessos dels científics, polítics i autoritats, i on 84

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

la gent de peu no queda exclosa de responsabilitats, aqueix pou que fa difondre la notícia en les portades de les revistes científiques, eixe pou que les condemna a estar vigilades i presoneres alhora, a estar numerades i classificades, amb nom i cognoms, i ser poc més que un fet escrit i document, que a pocs importa més enllà d’obtenir la seua particular recompensa i benefici mitjançant reconeixement, prestigi i diners públics. Aquell dia vaig tornar a la llar amb el cor alegre, però amb el cap tot reflexiu; alegre per tornar a veure el Joan, sí, i sentir-me part del gran descobriment, però alhora seriós i pensatiu davant les opcions possibles. Els meus pensaments nadaven, doncs, just en les mateixes aigües en què el Joan ja bussejava, aquelles que bé suggerien fer públic el descobriment, o bé aconsellaven... millor callar per sempre. Aqueixa nit vaig tenir un somni premonitori. L’endemà al matí vaig córrer fins ‘Ca l’Herbolari’, però, la botigueta, no estava oberta a l’hora de costum. A la vesprada i l’endemà la botiga continuava tancada, i les setmanes següents també. On se n’havia anat el Joan?, em preguntava, coneixent, però no volent donar com a bona la resposta. Al cap de tres setmanes la sospita que quelcom li havia succeït al mestre herbolari, cobrà realitat vertiginosa. Calia actuar i no hi havia excusa per allargar més el temps. Vaig telefonar la Sònia, però ni ella ni els seus fills, ni cap dels amics i coneguts més propers, semblaren prendre’s seriosament el fet que el Joan hagués desaparegut. Ni tan sols les autoritats semblaven preocupades, o amb intenció de muntar cap operatiu de recerca, quan els vaig assegurar que l’herbolari havia marxat, seguint l’empremta d’unes plantes màgiques. Ningú semblava interessar-se per la meua història i el fet que narrara que un herbolari romàntic, ple d’amor i d’estima cap a la natura, s’hagués enamorat apassionadament d’un racó paradisíac atapeït amb plantes d’una espècie quasi perduda. Vaig decidir, doncs, buscar-lo pel meu compte. Durant setmanes vaig emprendre una recerca per valls i muntanyes, per camins de ferradura i sendes estretes, des de la matinada vestida de rosada fins els crepuscles daurats que marcaven el final del dia. La recerca donà els seus fruits, tot i 85

que no els desitjats, sinó d’altres, ja que si finalment no vaig trobar el Joan, sí em vaig trobar a mi mateix, just en el moment que tocava, perquè... (...Tota resposta arriba just en el moment just que hi arriba...) ...quan l’esperit nonat de la natura t’arriba a tocar la part més sensible, tot es transforma, dins i fora, i deixes de ser el mateix, per passar a ser, senzilla... MENT! (...Marca un abans... Assenyala un després...) Vaig sentir aleshores la crida d’allò... que no té nom, o potser té tots els noms, allò que mai mor perquè mai naix, una força, ara ho sé, que sempre està ben a prop, i de cop desperta, per fer-te rebre consciència i part sensible i implicada en el creixement de tot el conjunt. Despertes... davant d’una forca i d’un enteniment que, de cop, et fa sentir tant humà com arbre, tant animal com mineral o planta, i et fa enlairar com una àguila o endinsar-te potser en el més profund i fosc de la terra, on sols arriben les arrels més llargues dels més vells pobladors del planeta. Amb aqueixa força, que encara avui m’acompanya, vaig entendre que el Joan no havia marxat enlloc, sinó que s’havia transformat en llum diàfana i en ecosistema, perquè la seua energia era d’una blancor i transparència tan gran que no podia sinó continuar creixent i expandint-se, fluint ara mitjançant mots o potser després en altres llenguatges animals, amb les mans o potser amb els dits ja convertits en arrels, o branques, o potser cilis, amb pensaments que tal vegada transcendeix els límits... de la pròpia ment humana! La seua llavor i empremta segueixen més que mai vives, ja dic, reencarnades en vertadera natura protegida —per la mateixa mare comuna— però d’alguna forma també presents en mi, perquè el camí de la vida, aquell que va fent-se amb cada decisió i acció, em dugué conseqüentment a adquirir aquella mateixa botiga tancada i amb el cartell i rètol on es llegia: DISPONIBLE. 86

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

Sóc jo a hores d’ara qui regenta ‘Ca l’Herbolari’, i qui es converteix així, per art de màgia —la màgia sense els efectes especials de les pel·lícules, que hi viu present en la quotidianitat del dia a dia—, en el succedani del Joan, i també succedani d’allò més antic que no admet noms ni cognom, i forma part, del miracle que tot ho envolta, aqueix miracle que gira i gira en espirals i torna a obrir la porta... reencarnat en la pell d’un jove estudiant... que mira... que saluda... i finalment ensenya un bolígraf i un diari d’anotacions, en compte de tablet o mòbil d’última generació. Tot el que cal fer per a descobrir la màgia de l’Univers que ens envolta, i és alhora u i una, és senzillament relaxar-se i mirar a través de les ulleres de titani, perquè per a despertar cal practicar la percepció, més enllà del que s’assumeix com a normal i ordinari, però deixant l’observació atenta en el present, allò just que feien els antics pastors, perquè per a viure despert cal saber observar amb paciència el món que ens envolta, amb la suficient intel·ligència, entrega, passió, paciència, perseverança i constància ficada en cada acció i moment: l’etern present!, i el moviment, sempre continu, que es fa ser just el que som i estar just on estem, endinsats en la gran aventura... ...que comença amb un primer batec... ...i camina, salta, nada i corre... ...termina i marxa... ...en el just i l’últim alè de VID...A

Antonio Galdón

Breu nota biobibliogràfica Antonio Galdón i Palomares (1974). Viu a Alzira, València. Escriu i gaudeix llegint, dibuixa amb creativitat i estima, aprén guitarra emotivament i va fent-se una caseta a la muntanya mitjançant ampolles buides que va arreplegant al ritme que marca el temps i la vida mateixa. Darrers guardons literaris: - II Certamen Internacional de Narrativa Curta Rei Felip VI, Madrid, 2017 - Narrativa en valencià a la IV Edició dels Premis Literaris Vila de Tous, 2016 - XXXVI Convocatòria dels Jocs Florals Ciutat de Tobarra, Albacete, 2014 - XXXIV Convocatòria dels Jocs Florals Ciutat de Tobarra, Albacete, 2012 - VI Concurs Nacional de Relats Villa de Fuentes de Cantos, Extremadura, 2011 - XV Premi Literari Vila de Puigcerdà, Catalunya, 2010

El camí fins el just i últim alè III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica Antonio Galdón Palomares (1974). Vive en Alzira, Valencia Escribe y disfruta leyendo, dibuja con creatividad y ama, aprende guitarra emotivamente y haciéndose una caseta en la montaña mediante botellas vacías que va recogiendo al ritmo que marca el tiempo y la vida misma. Últimos galardones literarios: - II Certamen Internacional de Narrativa Corta Rey Felipe VI, Madrid, 2017 - Narrativa en valenciano en la IV Edición de los Premios Literarios Villa de Tous, 2016 - XXXVI Convocatoria de los Juegos Florales Ciudad de Tobarra, Albacete, 2014 - XXXIV Convocatoria de los Juegos Florales Ciudad de Tobarra, Albacete, 2012 - VI Concurso Nacional de Relatos Villa de Fuentes de Cantos, Extremadura 2011 - XV Premio Literario Villa de Puigcerdà, Cataluña, 2010

III Certamen Literari de Montserrat

FINALISTA Relato Corto 2018

La mamabuela Teresa y sus rutinas III Certamen Literari de Montserrat

La mamabuela Teresa y sus rutinas Una manía más apareció esa mañana en los hábitos inverosímiles de la mamabuela Teresa, esta vez dispuesta a sentarse sobre el lomo del pollino que Ernesto Ramón, su nieto, amarraba y aseaba con un trapo húmedo debajo de un enorme árbol del caro, como los que ya no se ven en este mundo. Nadie se explicaba en casa, cómo logró la anciana trepar en pelos al dócil animal, que por suerte se quedó estático a pesar de los pinchazos de los huesos de los talones de su monta, quizás pensando en llevarse su carga directamente al cementerio o si dejarla caer por un barranco, o salir a todo galope para medirle las fuerzas. Sin embargo, más allá del alboroto y los escándalos domésticos, ni el pollino ni la anciana tomaron decisiones propias que extremaran algunas consecuencias. La mamabuela Teresa realizó tres intentos de galope, in situ, hasta que se le pidió a Ernesto Ramón que sacrificara al burrito. Él propuso amarrarlo al fondo de la casa, pero aún así la mamabuela deambuló una noche y amaneció dormida sobre el animal, semidesnuda y resfriada. Nadie entendía aquella aberración hípica suya, sus ansias de escapar hacia alguna parte, la persistencia de su conducta evasiva, a pesar de su flaqueza de fuerzas y la flacidez de las pieles. “La voluntad lo puede todo. Ella se quiere ir de este mundo”. Tales palabras fueron de su criado, don Justino Pérez. 93

Irse de este mundo a lomo de recuas no era una apuesta fácil. Mucho menos en un hipódromo doméstico, completamente estático. Todos sabían en casa de su destreza de antaño para montar los caballos y hasta para pelear en la guerra civil. Sus 104 años daban para suponerlo todo. Esa elasticidad ósea advenía del talento natural incrustado en sus piernas, en sus templados fémures y en el temple de su carácter. Aún a su edad la dentadura era sólida, pero sus labios no resistieron con el mismo vigor, y se le abrían solos, como dos puertas al final de un rancho vencido por el moho y la soledad. “Si esta doña tuviera 30, comandaría un imperio, don Justino”. Pero las verdaderas maravillas de la mamabuela correspondían a otra época. Cuando muchacha solía bailar toda la noche, alegre, altiva y apuesta, pero muy controlada de carácter. Solía vestir siempre de pantalones de tela gruesa que ella misma cosía, y fue pionera en la moda rudimentaria al usar por primera vez, entre hembras y varones, los pantalones con bolsillos externos, tanto atrás como adelante, desde la corva hasta los tobillos. De hecho, aquella prenda más parecía una tienda por departamentos que otra cosa. En cada bolsillo metía cosas diversas, desde navajas hasta mangos goteados, tasas de café y pocillos de peltre, ganchos para el cabello y ganchos de tender ropa lavada, cajas de fósforo, dinero sencillo y alicates; yerbas secas de curar enfermos y medicinas para matarle los gusanos a los becerros, semillas de sembrar y jojotos tiernos, en fin, era un depósito ambulante como no había otro en este mundo. La vez que vio las fotografías de unos soldados en una revista cosmopolita, usando pantalones similares, sintió su orgullo herido, y descargó su rabia instantánea con una queja en alta voz: “Estos carajos me espiaron. Se copiaron mis ideas”. También confeccionó un paraguas con hebras de cogollo de palma moriche, mientras afirmaba: “Esto es para que el sol no me joda la cabeza”. Don Justino conocía más que nadie la afición de la mamabuela Teresa por subirse sobre las copas de los árboles, semejante a un personaje de Ítalo Calvino, aunque ni Ítalo Calvino ni sus personajes aparecieron nunca ante las narices de la mamabuela ni de don Justino. Los libros de Ítalo Calvino 94

La mamabuela Teresa y sus rutinas III Certamen Literari de Montserrat

andaban muy lejos de estos parajes condenados a otras historias menos ficcionales, tal vez menos portentosas pero agraciadas como aquellas. El escándalo de bajar a la mamabuela desde las alturas de aquellas frágiles ramas sólo se podía medir por la liviandad del cuerpo, apenas un ala de mariposa, una pelusa etérea, que rememoraba su época de espía de cuando las guerras civiles, de vigía diurna y nocturna, de mochuelo de escuadrón de la resistencia, y de búho militar hasta de las guerrillas. A ciencia cierta no se supo nunca si la mamabuela formó parte de las guerrillas, pero en la época más difícil, de los enfrentamientos con el gobierno y sus fuerzas armadas, solía escaparse a “visitar a unas amigas lejanas”, sin ton ni son, portando un simple morral de transeúnte desamparado, parecido al que usaron los hippies en los años sesenta. Ante la insistencia de que no se moviera de las ramas, que ya usted no está para el juego de los espías, que nos tiene a todos de cabeza y hasta nos va dar un infarto; la mamabuela Teresa, mirando el horizonte claro en medio del sol, parecía montada sobre un corcel brioso de la guerra civil, balanceándose rítmicamente, el pelo añoso, suelto como una margarita, diciéndose más para sí que para la nerviosa audiencia familiar, que trataba de ver dónde carajo estaba Dios metido a esta hora. La drástica solución de cortar al noble árbol de acacia para evitar nuevos episodios de espionaje al horizonte celestial, significó un acto tan cruel como el sacrificio del pollino de Ernesto Ramón. Ella les hizo saber que hacían mal cometiendo estas crueldades. “Ese pobre animal era hijo de Dios”, refunfuñó entre sus labios arrugados, y tal vez se imaginó que ese era el burro de Belén o algo así. Respecto a la acacia, se le vio llorar cuando empezaron a botar las ramas, alarmada como estuvo por el chirrido de la sierra, y como pensando en una vana excusa añadió: “Esa era una escalera perfecta para ver a Dios”. La mamabuela odiaba que la compararan con el personaje de la Mamá Grande, de Gabriel García Márquez. “Por lo que se entiende al leer ese cuento, a esa señora le sobraban nalgas y le faltaba cerebro”. Contraria a 95

la suerte del analfabetismo crónico de un siglo de atraso cultural del país, la mamabuela Teresa sí aprendió a leer a escribir con aceptable calidad. Por eso se supo siempre que ella pudo leerse buena literatura, y era una aficionada a las historias románticas y a las recetas de cocina que nunca puso en práctica. Se alimentaba imaginariamente de aquellos platos. Los caldos culinarios, esas ensaladas coloridas, las tentativas carnes, y cuanto aderezo pueda crear el arte humano de la cocina, estimularon sus sentidos, pero su paladar respetó los hábitos básicos y sencillos —aunque no menos apetitosos—, de una comida campesina heredada de la tradición, sobrellevada con ligeros cambios y algunas variantes menores. Como si relacionara las recetas culinarias con las recetas morales, echó para afuera una frase tajante respecto a la odiosa comparación que le hacían, por divertimento, con la Mamá Grande del Gabo: “Esa señora era una descarada y una amoral. Casó a toda su familia con su misma familia para mantener su ambición”. Después, como si se refiriera a una persona común y corriente, y no a un ente de ficción, sentenció, para aliviarse, su descargo definitivo: “Esa doña debe estar ardiendo en las quintas pailas del infierno”. Cuando le tocaban el tema de la Mamá Blanca de la novela de Teresa de la Parra de 1929, cambiaba la perspectiva aguda de sus objeciones y asumía una postura más beligerante. “Esa historia tiene un poco de lo que fuimos, y de lo que somos como patria”. Entre uno y otro personaje extraído de la literatura, y los demás personajes que extrajo también del cine, de ver tantas películas seguidas, la mamabuela Teresa adquirió un hábito de niños que se tradujo igualmente en una nueva manía: se comenzó a mear sentada. Al comienzo lo tomaron a risas, sin reproches, como pequeñas travesuras de la edad, pero el cuerpo no estaba jugando en vano. En pocos días casi todas las silletas de cuero aparecieron mojadas de orina, luego los chinchorros de descansar que estaban colgados en los corredores y las salas, y después la cama de su dormitorio. “Mamabuela, meas como una vaca. Tienes que controlarte”. Su respuesta fue sincera o indiferente, pero dijo que ella no sentía nada allá abajo, y que, si esa lavativa se salía por 96

La mamabuela Teresa y sus rutinas III Certamen Literari de Montserrat

algún hueco, no era su culpa. El cuerpo siempre “bota” hacia afuera lo que le molesta, lo que no sirve. Desde la agudización de la senectud se había acentuado su búsqueda frenética del cuerpo y la carne de Dios, y bien que se lo imaginara como un soldado o un arriero, preocupaba sobremanera que lo encontrara precisamente desafiando los caminos más vulnerables hacia la muerte. -IILa manía del exceso de orina de la mamabuela Teresa devino en crónica y no tan pasajera sordera. Si bien no había una relación directa, digamos que intrauterina, a falta de otro término, entre la vejiga y los oídos, entre los líquidos y las ondas sonoras, se sabe de los estragos en el cuerpo producidos por la física cuántica. Las primeras impresiones aparecieron cuando todavía transitaba los 93 años. Se quejaba al amanecer de que las gallinas no hacías ruidos, que los pollitos estaban enfermos porque no escuchaba sus pío-píos; que los gallos eran unos flojos que ya no cantaban, que las vacas no llamaban a sus becerros, ni relinchaba el caballo de tío Justino, ni los pájaros hacían fiestas en las ramas del patio antes de bajar a beber agua, etcétera. Aquellas extrañezas sonoras no causaron ninguna alarma hasta el día en que agarró la escopeta del tío Justino, y se disparó al oído. Cuando la vieron tendida e inconsciente sobre el chinchorro de las siestas, surgieron dos primeras hipótesis. Una, que se había suicidado. La otra, que no tenía sangre en el cuerpo, que era una mujer de acero, pues el cuerpo no presentaba los agujeros del plomo. Sin embargo, el boquete del techo echó por tierra esta premisa, porque justo al lado del caballete vieron el hueco de los guáimaros, y estaba la lora “Sinfonía” mirando hacia adentro, con aquel ojo verde rojizo y la cabeza en posición horizontal, pensando si aquello era un frustrado acto de cacería doméstica, o un cónclave espiritual en torno a la doña mayor de la casa. Sólo cuando “Sinfonía” emitió su graznido característico de las mañanas para saludar a la mamabuela, ésta despertó de un salto y casi los tumbó a todos. 97

—¿Qué día es hoy, por qué tanto ruido en la casa? “Sinfonía” había logrado el milagro que las balas no pudieron. Le retribuyó los sonidos a aquellos tímpanos casi centenarios, que ahora pecaban de lo contrario: eran el imán de cosas ruidosas que estaban muy lejos de la casa. Nadie sabía siquiera cómo graduarle los decibeles auditivos, ni dónde estaban esos ruidos que ella advertía con tanta precisión. Eso la convertía de momento en un ser capaz de dar con la ubicación remota de una persona y un objeto, mucho antes de que se hablara de manera tan común y corriente de los satélites de posicionamiento global, y otros tipos de rastreadores electrónicos. Ruidos de hojas más allá del río, pandillas de loros comiéndose los jojotos del conuco a más de dos mil metros de la casa, peleas entre monos avarientos que acababan con la siembra del tío Justino, murmullos del agua de la laguna cuando las culebras de agua llegaban a cazar los becerros que bebían por las tardes, nidos de pichones devorados por gavilanes y hasta el pedaleo de la bicicleta de Fucho cuando subía los cerros para ir a comprar fósforos y tabaco, se presentaron en las cuencas de sus orejas con una altísima fidelidad sonora. Ese radar intempestivo le permitió a la mamabuela advertir con tiempo que se acercaba una visita a la casa, a caballo, en moto, a pie o en automóvil, y hasta podía reconocer la identidad del peregrino, según ella, “por el resuello”. Esto la ayudaba a anticiparse a poner la olleta del café o calentar algún bocado de comida, si ella le escuchaba el hambre a la visita. La utilidad práctica más inmediata de este atributo le permitió detectar los catarros de los muchachos vecinos. Al oír sus pulmones en la alta noche, separando los bronquios ruidosos de los estertores de grillos y chiripas crujientes, ella sabía al día siguiente que fulano, sotano o mengano tenía gripe en ciernes, o se le avecinaba una bronquitis y hasta una pulmonía. Cuando crujía el techo de cinc bajo los aguaceros copiosos preñados de relámpagos, centellas y truenos, tuvo aciertos auditivos impresionantes, como la vez que acertó diciendo que al bueno de don Rosalino Medina 98

La mamabuela Teresa y sus rutinas III Certamen Literari de Montserrat

se le había quedado atascada la camioneta en el lodo del río Bogarín, viniendo de Pariaguán, casi a la media noche de ese sábado, cuando le traía unas provisiones a escondidas de los soldados del gobierno, que las confiscaban porque suponían que era contrabando para abastecer a las guerrillas. —Gracias por salvarme el pellejo —le dijo don Rosalino. —Si no hubiera sido por sus orejas, me comen los tigres en el paso del río. —Aquí no hay tigres. Se acabaron. El último que escuché hace unos meses, está del otro lado del mundo, en Brasil. La hipótesis resultaba cojonuda. Escuchar tigres más allá de una frontera ubicada a mil kilómetros de distancia, desafiaba no sólo la física cuántica auditiva, sino la credibilidad bíblica. —¿Cómo hace usted para escuchar algo así, tan lejos? —Fácil Rosalino. Del mismo modo que Dios escucha nuestros corazones. Todo está en el aire. No lo vemos, no lo podemos ver, pero lo podemos oír, si dejamos de oír al mundo. Una noche bailó de todo, oyendo música a distancias impensables. Una hora más tarde, cansada y fatigada, se puso a oír el Réquiem de Mozart que estaban tocando en la Catedral de Roma. Después escuchó un “Te Deum” y un “motete” hasta quedarse dormida oyendo las galaxias alejarse hasta el fin del más allá, mientras el tío Justino miraba su sonrisa inocente como si fuera de otro mundo. Al fondo del patio un gallo empezó a cantar y el tío Justino sintió un estremecimiento en el cuerpo ante el augurio de la muerte.

José Pérez

Breu nota biobibliogràfica: José del Carmen Pérez va nàixer a El Tigre (estat d’Anzoátegui, Veneçuela) el 15 de maig de 1966. Resideix a l’Illa Margarita. Llicenciat en Lletres. Doctor en Filologia Hispànica per la Universitat d’Oviedo, Espanya (2011). Professor associat jubilat del Nucli Nova Esparta, Universitat d’Orient (Veneçuela). Pertany a la Xarxa Nacional d’Escriptors de Veneçuela i a la Xarxa Mundial d’Escriptors. Poeta, narrador, novel·lista i assagista. Ha obtingut diversos premis literaris. Obres publicades: Jardín del tiempo (conte, 1991), Callejón con salida (conte, 1994), Por la mar de Luís Castro (assaig, 1995), De par en par (conte, 1998), No lisis, no listesis (conte, 2000), Pájaro de mar por tierra (conte, 2003), Como ojo de pez (poesia, 2006), Fombona, rugido de tigre (novel·la, 2007), En canto de Guanipa (poesia, 2007), Páginas de abordo (poesia, 2008) i Cosmovisión del somari (assaig, 2011 i 2013) i Caballo que pasa gana (Cuentos, Caracas, Cenal, 2017) Llibres electrònics: A palo mayor (Editorial El Perro y la Rana, 2018, poesia) i Gustavo Pereira. Antologia sin somaris (Editorial El Perro y la Rana, 2018, poesia). 100

La mamabuela Teresa y sus rutinas III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica: José del Carmen Pérez nació en El Tigre, estado Anzoátegui, Venezuela, el 15 de mayo de 1966. Reside en la isla de Margarita. Licenciado en Letras. Doctor en Filología Hispánica por la Universidad de Oviedo, España (2011). Profesor Asociado Jubilado de la Universidad de Oriente Núcleo de Nueva Esparta, Venezuela. Pertenece a la Red Nacional de Escritores de Venezuela y a la Red Mundial de Escritores. Poeta, narrador, novelista y ensayista.Ha obtenido diversos premios literarios. Obras publicadas: Jardín del tiempo (Cuentos, 1991), Callejón con Salida (Cuentos,1994), Por la Mar de Luís Castro (Ensayo,1995), De par en par (Cuentos, 1998), No Lisis, No Listesis (Cuento, 2000), Pájaro de mar por tierra (Cuentos, 2003) Como ojo de pez (Poesía, 2006), Fombona, rugido de tigre (Novela, 2007) En canto de Guanipa (Poesía, 2007), Páginas de abordo (Poesía, 2008) y Cosmovisión del somari (Ensayo, 2011 y 2013) y Caballo que pasa gana (Cuentos, Caracas, Cenal, 2017). Libros electrónicos: A palo mayor (Editorial El Perro y la Rana, 2018, Poesía) y Gustavo Pereira. Antología sin somaris (Editorial El Perro y la Rana, 2018, Poesía). 101

102

III Certamen Literari de Montserrat

FINALISTA Quadern de Viatge 2018

103

104

L’illa de les gavines III Certamen Literari de Montserrat

L’illa de les gavines Aquest darrer dia de l’any he decidit ordenar l’ordinador, atés que fa temps que no l’he ordenat, per la qual cosa tots els documents, arxius, imatges i carpetes amb què he treballat en els darrers mesos s’han acumulat a la pantalla, que ha esdevingut una mena d’abocador virtual, i cal posar un poc d’ordre. Mentre anava ordenant les coses, he vist unes fotografies que vaig realitzar a finals d’octubre i que les havia deixat a la pantalla. Les he retallat i aleshores he cercat la carpeta en què guarde totes les imatges, i quan he entrat, allí estaven les fotografies que vaig fer a Nova Tabarca ara fa uns anys, i llavors la meua ment s’ha desplaçat immediatament cap a aquell dia en què, per motius acadèmics, vaig haver de viatjar a l’Illa Plana. Allí, havia de fer uns qüestionaris als visitants que desembarcaren a l’illa durant aquell solejat matí d’hivern, per a dur a terme un estudi sobre el turisme hivernal a Nova Tabarca. El viatge començà ben prompte, perquè primer havia d’anar a Santa Pola, des d’Alacant, i després, des del port d’aquesta localitat marinera, havia d’agafar una embarcació que em duguera a l’illa. En el moment en què el vaixell ha salpat m’he adonat que la tasca que he vingut a fer a l’illa resultarà absurda, perquè sols hem embarcat dues persones: jo i una operària municipal, i segons les recerques que ahir vaig fer en internet, sols ixen cap a Nova Tabarca un parell de vaixells més durant tot el matí, i a la vesprada no n’ix cap. Així que, una vegada 105

desembarque, disposaré d’una bona estona d’espera fins que arribe la següent embarcació, per la qual cosa puc recórrer de cap a peus l’illa. Una vegada anem deixant enrere el port, i l’embarcació comença a endinsar-se mar endins, comença a dibuixar-se una taca sobre eixa enorme estora blava. Segons va apropant-se el vaixell al seu destí, l’illa va prenent forma: és allargada, i està formada per dos illots units entre si, a més d’altres xicotetes illetes. A més a més, es distingeixen dues parts clarament diferenciades: en una es troba el nucli urbà –o rural si ens atenem a l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que considera als els nuclis de menys de 2.000 habitants com a rurals, i Nova Tabarca en té 59 (2013)–; en l’altra albire un sector en què no s’aprecien construccions: és el camp. En la part oest de Nova Tabarca es troba la zona coneguda com el camp. En desembarcar em dirigisc cap a aquest indret de l’illa. Mentre em pose en marxa vers el far, decidisc agafar el sender més proper a la costa, vorejat per una densa i descontrolada vegetació salvatge. Aquest espai, antany dedicat a l’agricultura, actualment no es cultiva. Les escasses construccions que hi ha en aquesta part de l’illa són de gran importància pels usos a què han estat destinades: el far, la Torre de Sant Josep i el cementiri. Continue caminant fins a arribar al far, imponent construcció que em fa recordar la llegenda del misteri del far a Tabarca, que recull Joan Borja en Llegendes del sud. Segons aquesta, durant la postguerra, el faroner de l’illa enyorava la seua dona, que havia mort feia poc. Un Nadal, mentre esperava el pas d’un transatlàntic, se’n va anar el llum i el far quedà a fosques, i sense il·luminació el faroner no trobava el motor de recanvi. Sense llum perillaven tant el navili com les barquetes de pesca que feinejaven a poca distància de l’illa. Desesperat, va pregar ajuda a la dona. Llavors, nota com una mà va posar la seua sobre el motor que desesperadament cercava, i immediatament tornà a anar el llum, un potent llum blanc, com mai s’havia vist, i el capità del transatlàntic pogué corregir el rumb a temps i evitar el desastre. Sorpresos per l’intens llum, uns veïns anaren corrent per a veure què havia passat i es trobaren el faroner agenollat donant les gràcies al cel, i aleshores els va mostrar la mà amb un anell amb un cor tallat. 106

L’illa de les gavines III Certamen Literari de Montserrat

Ara em dirigisc cap al centre urbà. El nucli de Nova Tabarca es troba a l’est de l’illa i es caracteritza per tenir un plànol ortogonal, que s’articula al voltant d’una plaça central, la plaça Gran, com llur nom indica, d’enormes dimensions. Nova Tabarca, que ha sobreviscut pel turisme, té dues temporalitats, que afecten la vida quotidiana: la que té lloc entre març i octubre o novembre, considerada la temporada turística, sobretot a l’estiu; i la dels mesos restants, que coincideix amb l’hivern. L’activitat a l’embarcador és força reduïda en comparació a la que sol haver-hi durant la temporada turística, atés que moltes de les empreses dedicades al transport entre Nova Tabarca i els ports més propers, no operen durant els mesos hivernals, o ho fan de manera força reduïda. No debades, vaig intentar viatjar des del port d’Alacant a través de l’empresa Cruceros Kontiki, però aquesta en hivern es troba paralitzada, i reinicia l’activitat en març. Aquest fet s’aprecia en els horaris, que en temporada baixa es redueixen i n’ixen poquíssims vaixells. Moltes de les infraestructures relacionades amb el turisme, i que són les que generen l’activitat econòmica d’aquest espai, com són els restaurants o l’embarcador, durant el període hivernal hivernen, i minven de manera considerable llur activitat. De fet, dels nombrosos restaurants que hi ha a Nova Tabarca, tant dins del recinte urbà, com fora de la muralla, solament m’he trobat un restaurant obert. La resta estan tancats. L’activitat pels carrers del nucli urbà és nul·la, de fet no albire gent. Després de recórrer una vegada i una altra els carrers del nucli, i no veure cap persona ni escoltar sorolls que manifesten l’existència de vida humana, excepte algunes aus, tinc la sensació d’estar en un poble desert. De fet, quina sensació experimentaríeu si recorrereu una illa durant hores i pràcticament no trobàreu amb cap persona? Pels carrers de Nova Tabarca m’adone de la immensa llibertat que ofereix l’illa, d’allunyar-se de les angoixes de la vida urbana: constants i molests sorolls de trànsit, muntons de bosses de fem deixades fora dels 107

contenidors, olors nauseabundes, edificis força lletjos que provoquen forts impactes visuals, etc. Si un dels majors problemes urbans és la pol·lució, que en les grans ciutats pot arribar a provocar greus problemes de salut a la població, no debades en algunes ciutats s’estan produint restriccions a la circulació rodada; Nova Tabarca sembla allunyada d’aquests problemes. De fet, no hi ha automòbils a l’illa, i l’únic trànsit rodat són els tractors i els vehicles autoritzats dels operaris municipals que feinegen pels voltants del port. Pel nucli urbà es pot caminar tranquil·lament pel bell mig dels carrers, cosa que resulta impossible en qualsevol població. Actualment és bastant complicat gaudir d’un entorn sonor de baixa intensitat, i el silenci s’ha convertit en un recurs escàs, un tresor, força difícil de trobar. De fet, en qualsevol ciutat resulta quasi impossible trobarlo, i fins i tot aquells espais que suposadament són de silenci, com les biblioteques, difícilment seran silenciosos. Els espais de silenci estan fora de la ciutat, com Nova Tabarca. L’únic so que s’escolta aquest matí prové del cel, i és generat per gavines i altres tipus d’aus. En aquest indret s’està totalment lliure del continu i angoixant so del trànsit que hem de patir a les ciutats. Estar a l’illa un dia de temporada baixa és tot un plaer per a l’oïda. No debades, una de les poques persones que m’he trobat durant la meua estada a Tabarca m’ha dit que «ací l’única companyia quan es buida l’illa dels visitants i dels operaris municipals és la de les gavines. Si passes molt de temps ací, comences a aprendre el seu llenguatge». Ja que estic parlant de sentits, pel que fa a la vista, a banda de la bellesa de l’immens teló de fons blau marí, Nova Tabarca està lliure de la lletjor que afecta molts espais urbans, on la urbanització salvatge ha produït forts impactes paisatgístics, però ací no han aparegut edificis que trenquen el paisatge urbà: el tipus d’habitatge que predomina a l’illa és d’una sola planta o de dues plantes, a excepció d’alguns indrets on hi ha cases de tres altures. Mentre recórrec aquests carrers, preste molta atenció a l’arquitectura. En moltes cases a la façana apareix escrit llur malnom, com per exemple 108

L’illa de les gavines III Certamen Literari de Montserrat

«Casa El Malagueño». La majoria de les façanes estan pintades de color blanc. En la majoria dels habitatges les persianes estan baixades i no s’aprecia cap indici de vida. De colp i volta, tot just accedisc a un nou viari, em trobe amb la presència de roba estesa al bell mig del carrer, cosa que denota l’existència d’éssers humans. És una imatge que em sembla bastant pintoresca: és força difícil veure un estenedor al carrer en una ciutat, segurament impossible. Després de recórrer els carrers del nucli de Nova Tabarca, prenc rumb cap a la famosa cala del Llop Marí. Mentre observe el paisatge, em ve a la memòria aquella rondalla segons la qual a la cala vivia una parella d’aquests animals que foren expulsats per la gent local, atés que perjudicaven la pesca, no debades, la població tabarquina fins a la segona meitat del segle XX ha viscut d’aquesta activitat. De fet, la toponímia reflecteix com aquesta era una societat que vivia de la mar, com també la importància de la religió, ja que molts carrers fan referència a elements marins –bergantí, corsari, moll, dofí, etc.– i religiosos –Mare de Déu del Carme, l’església, etc. Torne de nou al nucli urbà, i decidisc fer una parada a la plaça Gran per a descansar. Per a ser hivern, no s’està gens malament a l’aire lliure, més aviat sembla que ens trobem a mitjans de març o principis d’abril. Albire el paisatge, i m’adone de la presència d’aljubs a la plaça. De fet, els aljubs estan presents per tot el nucli de Nova Tabarca, actualment en desús, cosa que indica com un dels principals problemes a què ha hagut d’enfrontarse la població tabarquina és l’abastiment d’aigua per al consum humà. L’aigua, eixe líquid vital per a la nostra existència, i al qual sovint no donem quasi importància. Són vora les 12 h. Reunides a l’espai exterior envidriat d’un bar situat a la dreta del portal de Llevant, hi ha sis persones xerrant, assegudes en cadires blanques de plàstic. Vaig cap allí, per a demanar una Coca-cola, i segons m’aprope observe amb atenció l’escena, que em crida poderosament l’atenció: Cap d’elles té un telèfon mòbil a les mans, estan comunicant-se de manera oral. 109

La sensació d’insularitat és una de les coses que més poderosament em crida l’atenció: Des de qualsevol punt de l’illa es percep la brisa marina, i mire cap on mire, com a teló de fons sempre apareix el mar, cosa que no ocorre en altres illes habitades, per ser més grans. De fet, si per exemple ens n’anem a Mallorca o Eivissa, no sentirem aquesta sensació, perquè segons ens allunyem de la costa i ens desplacem cap a l’interior perdrem eixa sensació d’estar en una illa; i si estem a la costa, no sentirem que estem rodejats d’aigua pels quatre costats, com s’experimenta a Nova Tabarca. Ací, mires on mires, el color blau inunda la vista. M’acoste a una cala del camp, i em deixe caure sobre una roca, i gaudisc de la llibertat més absoluta, lliure del frenesí de la nostra societat accelerada. L’aire que respire sembla tan net que el deixe entrar fins a la boca de l’estómac. Passen els minuts i observe els moviments de les ones, i aleshores pense quant de temps feia que no estava avorrit. Clar, en els darrers mesos no he tingut temps d’avorrir-me. Però aquest no és un avorriment avorridor, sinó més aviat és un avorriment alliberador. Alliberador de les preses, de les ansietats, del «no tinc temps per a tot», del «he de fer, he de fer, he de fer...». El silenci és absolut. La calma immensa. La llibertat de les exigències ha desaparegut. Però uns pensaments irrompen aquesta tranquil·litat: Tinc molta feina per fer quan arribe a casa, i estic ací parat, sense res a fer, i estic perdent el temps mentre mire la mar. Llavors irromp un nou pensament que em diu: «Centra’t en el present, gaudeix de l’estampa que estàs albirant!». Comence a fixar-me en les ones, i m’adone que no gaudim del moment present, sinó que les preses i les exigències dominen la nostra vida. Aleshores tanque els ulls i comence a gaudir dels murmuris del mar, de les llunyanes veus que transporten les ones. No tenim temps, però, no obstant això, el fet de viure accelerats de manera permanent ens fa no gaudir d’allò que estem fent «ara», i aquesta acceleració esdevé font de tensions interiors: frustració, estrès, ansietat, etc.

110

L’illa de les gavines III Certamen Literari de Montserrat

Torne a obrir els ulls i albire com les ones arriben fins a la línia que marca la separació entre la platja pedregosa i la mar: ho fan en el moment en què ho han de fer, en cap moment s’impacienten per arribar. Ara bé, nosaltres vivim en una societat en què allò que volem ho volem tenir al moment, en el nostre cap difícilment hi ha espai per al llarg termini, ni gaudir del camí, sinó que solament desitgem la meta, i si no ho aconseguim immediatament, apareix la impaciència. Vivim en el món de les presses. L’acceleració ho ha esvaït tot. Ja no solament afecta les hores de treball, sinó que s’ha propagat a la resta del dia: a l’hora de menjar, de relacionarnos, en les activitats d’oci, i fins i tot al llit, on envaeix hores de son.

Tornat de nou cap al nucli urbà, em trobe amb una dona que passeja. Ens posem a conversar i li dic que allò que més em crida l’atenció és la tranquil·litat i el silenci que existeix en aquest lloc, dona una sensació de pau immensa, cosa que, segons m’informa, és tot el contrari del que ocorre durant la temporada turística, no debades, poden arribar a vindre cada dia diversos milers de visitants. De fet, algunes de les poques persones que acudeixen en hivern a l’illa, com és el seu cas, ho fan cercant la tranquil·litat. Caminar per aquells carrers, recórrer la totalitat de l’illa una vegada i una altra, en aparença de manera absurda, sense rumb, durant unes quantes hores, que se’m van fer llargues, però que em van servir per a reflexionar sobre la manera en què vivim, farcits d’estímuls –sobretot després de veure aquelles persones que estaven xarrant sense telèfons mòbils a la mà–, sobre la vida accelerada en què vivim, per totes les obligacions diàries que hem de fer, que esdevenen un atzucac que ens condueix a situacions d’estrès i d’ansietat, autèntiques epidèmies dels nostres temps. Aquell viatge em va permetre adonar-me que calia fer una neteja en l’oceà interior. Arriba l’hora de tornar a casa, perquè solament hi ha un servei de tornada cap al port de Santa Pola, a les 13:45 h, i per tant, si el perd, no podré tornar a casa. Falten quinze minuts, i em deixe caure en un banc que hi ha davant 111

de l’amarratge. Aleshores em venen al cap les idees de Marc Augé en Los no lugares. Segons l’antropòleg francès, en la societat actual abunden els no-llocs, que serien els espais relacionats amb finalitats com el transport, el comerç o l’oci, com també la relació que mantenen els individus amb aquests. Entre els no-llocs tindríem els aeroports, les estacions ferroviàries, els centres comercials... És a dir, aquells espais de transitorietat. Em pose a pensar que l’illa de Nova Tabarca està lliure d’aquests no-llocs, però llavors me n’adone que no ho està, de fet, em trobe en un no-lloc: el port. De fet, com indicava Augé, l’espai del viatger és l’arquetip del no-lloc; i aquest embarcador és el punt d’arribada o d’eixida dels visitants de l’illa. Dos anys més tard, vaig tornar a visitar l’illa, però en aquesta ocasió el viatge fou per oci, i no va ser en hivern, sinó a principis d’octubre. La meua ment torna a retrocedir en el temps, i es desplaça novament cap a Nova Tabarca. En aquesta segona visita han arribat bastants visitants a l’illa, per la qual cosa hi ha molta activitat a l’embarcador. Prompte me n’adone que gran part dels visitants són estrangers, no debades s’escolten llengües molts diverses, diferents al valencià o al castellà. Alguns han vingut en visites organitzades, sobretot grups de la tercera edat. Segons m’aprope al centre urbà, puc veure que en aquesta ocasió tots els restaurants estan oberts, i plens de gom a gom, de fet és difícil trobar alguna taula lliure. A més a més, hi ha diversos comerços de roba, i també alguns hostals, i fins i tot un hotel. Però allò que predomina en el paisatge tabarquí són els restaurants, estan per tot arreu: des dels voltants de l’entrada del nucli pel portal de Llevant, i dins del centre urbà, entre l’espai comprés entre aquesta porta i la plaça Gran. Si com diu Joan Nogué en Paisatge, territori i societat civil el paisatge és la projecció cultural d’una societat en un espai determinat, el rostre del territori, en aquest cas, els restaurants han esdevingut el rostre de Nova Tabarca. Han passat cinc anys d’aquella primera visita a Nova Tabarca, i d’ençà, sempre que l’estrès i l’ansietat intenten accedir al meu oceà interior, la meua ment es buida de pensaments i viatge a aquella illa en què tot era 112

L’illa de les gavines III Certamen Literari de Montserrat

pau i tranquil·litat, on solament s’escoltava el cant de les gavines. Llavors, la meua silueta apareix enmig del camp recorrent el camí que condueix al far, mentre una suau brisa marina acaricia el meu rostre, i les presses, exigències i obligacions de la nostra societat, s’esvaeixen.

Toni Bellón

113

Breu nota biobibliogràfica: Toni Bellón Climent és graduat en Geografia per la Universitat d’Alacant en 2015 i màster en Antropologia Social per la Universitat Miguel Hernández d’Elx en 2017 (Premi TFM i Premi Extraordinari de Titulació). En 2016 va obtindre el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular pel treball Els bastonets d’Algemesí (Edicions del Bullent, 2017); en 2018 ha rebut el Premi d’Investigació Joan Francesc Mira per Usos i pràctiques de la tradició: Les muixerangues d’Algemesí (Neopàtria, 2018), el Premi Ajuntament de Paterna–Universitat de València «Estudi monogràfic sobre un tema territorial de Paterna i/o de la comarca de l’Horta Nord» per Anàlisi de la situació social a Paterna (1920-1923) i el premi d’assaig en valencià Vila de Tous per Aproximació a la realitat social de Tous de principis del segle XX (1901-1922). En el camp de la narrativa, en 2017 va guanyar el premi de narrativa en valencià Vila de Tous per Mar de fang.

114

L’illa de les gavines III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica: Toni Bellón Climent es graduado en Geografía por la Universidad de Alicante en 2015 y máster en Antropología Social por la Universidad Miguel Hernández de Elche en 2017 (Premio TFM y Premio Extraordinario de Titulación). En 2016 obtuvo el Premio Bernat Capó de difusión de la cultura popular para el trabajo Els bastonets d’Algemesí (Ediciones del Bullent, 2017); en 2018 recibió el Premio de Investigación Joan Francesc Mira por Usos y prácticas de la tradición: Las muixerangues de Algemesí (Neopàtria, 2018), el Premio Ayuntamiento de Paterna-Universidad de Valencia «Estudio monográfico sobre un tema territorial de Paterna y / o de la comarca de la Huerta Norte »para Análisis de la situación social en Paterna (1920-1923) y el premio de ensayo en valenciano Villa de Tous para Aproximación a la realidad social de Tous de principios del siglo XX (1901 -1922). En el campo de la narrativa, en 2017 ganó el premio de narrativa en valenciano Villa de Tous por Mar de fang.

115

116

III Certamen Literari de Montserrat

FINALISTA Microrrelat 2018

117

DĂŠvelyn Castro Gomes

118

La mala suerte III Certamen Literari de Montserrat

La mala suerte Emprendí el camino con la esperanza de llegar el primero. Atravesé los puentes del conocimiento y hasta me perdí en algún laberinto. De mis andanzas, hubo una que no fue muy afortunada y acabó conmigo en la cárcel. Pasé noches en la desolada posada esperando la llegada de algún despistado viajero que me ayudara a continuar mi camino y justo cuando tan solo me faltaba el último paso para alcanzar mi destino final, me salió un seis que me hizo retroceder hasta la calavera y tuve que volver a empezar.

Carlos Servent Mañes

119

Breu nota biobibliogràfica: Carlos Servent, va nàixer a Barcelona el 30 de setembre de 1961. La seua vida artística ha estat relacionada principalment amb el món de la pintura i l’escultura. Fa aproximadament un any i mig va nàixer en ell el gust per l’escriptura i es va dedicar principalment al microrelat. Des d’aleshores, ha rebut alguns reconeixements pels seus treballs literaris. IX Certamen Internacional de Microrelats de Sant Fermí (2017) Reencuentro, 2n premi. Concurs de microrelats «100 palabras en un metro» (2017) La ausencia, accèssit. Fundació César Edigo (2017) El último viaje, diploma. IX Concurs de Relats Breus de El Diari de Terrassa La trama, finalista. X Certamen Internacional de Microrelats de Sant Fermí (2018) Ensayo antropológico (Doctor Jenssen), 10é finalista.

120

La mala suerte III Certamen Literari de Montserrat

Breve nota biobibliográfica: Carlos Servent nació en Barcelona el 30 de septiembre de 1961. Su vida artística ha sido relacionada principalmente con el mundo de la pintura y la escultura. Hace aproximadamente un año y medio nació en él el gusto por la escritura y se dedicó principalmente al microrrelato. Desde entonces, ha recibido algunos reconocimientos por sus trabajos literarios. IX Certamen Internacional de Microrrelatos de San Fermín (2,017) Reencuentro, 2º premio. Concurso de microrelatos «100 palabras en un metro» (2017) La ausencia, accésit. Fundación César Ediges (2017) El último viaje, diploma. IX Concurso de Relatos Breves de El Diario de Terrassa La trama, finalista. X Certamen Internacional de Microrrelatos de San Fermín (2018) Ensayo antropológico (Doctor Jenssen), 10º finalista.

121

122

III Certamen Literari de Montserrat

Membres del jurat 2018: Luís Juan López, Amparo Navarro, Clara Campos, Juana Maria Romero, Mª Teresa Aguado, Blasa Jiménez, Adela Hinojosa, Antonia Caballero, Paula Cerveró.

123

Amb la intenció de donar l’oportunitat de mostrar les creacions de les persones amb inquietuds lectores i creatives, l’Ajuntament de Montserrat ha pres la iniciativa de crear el Certamen Literari de Montserrat, la primera edició del qual hem fet el 2016, i desitgem que arribe a ser referent nacional i internacional d’aquest tipus de manifestació cultural en un futur. Aquest llibre recull i mostra els relats premiats en les quatre categories del III Certamen Literari de Montserrat i algunes de les obres finalistes, d’un total de 457. L’edat de les persones participants ha estat entre els 16 i els 88 anys, i representen 16 països. El jurat popular ha estat format per 9 persones voluntàries, grans lectors i lectores, que han fet un magnífic treball i als quals els estem agraïts per la col·laboració desinteressada.