ITINERÀNCIES POÈTIQUES RODA POÈTICA PROPOSADA PER CARME ROSANAS. DES DE I A 31 DE JULIOL DEL 2010
RECULL DELS POEMES EDITATS D’ANTON FORTUÑO SAS REALITZACIÓ D’ELL MATEIX.
Foto -assumpta1 - Encara’t - pas enrere a la força del vent que et prova. Que el teu cap no reculi, que es senti capaç de ser quilla que destrossa l’impossible que en contra teu avança encara que el peu en terra s’hagi de clavar. .....................Anton
2.-El teu pas és el camí. Ta paraula serà la meta? Caldrà preguntar si veus l'horitzó i sents on resona el tornaveu. Allà esperaré el teu somriure. ......... Foto Montse Subirats
3.- Junts caminaven els dos peus i no es parlaven. Empolainats es sentien diferents, majestuosos en sa peuada ingènua. El seu silenci no avisava i podent ser companys eren distants en sa petjada. ................... Camins trillats per hipòcrites. mandataris. no poden suportatr que els superin o avancin.
3 – 7 - 10 4 - Finestral obert als plà cids viures... Els cortinatges correguts... Pot entrar-hi aire, llum, plugim... ..................................... Com en la vida fins el plor pot ser hostatger del finestral quan sia o quan toca.
3 – 7 – 10 5.- Als estels del temps - capets d’agulles enceses, lluernes en la nit fosca de riu i canyes quietes – me’ls miro amb recança. Als estels del temps, - actes emmarcats al cel, ullets brillants de nins en jocs nocturns – me’ls miro amb cobdícia. Voldria que em diguessin si son molt lluny per anar-hi - sembla que els cullo amb els dits -. ................... Em deixen el record de sa mirada viva com lletres de Pau sospeses en la teranyina d’uns actes que no tornen
6.- Necessitava parlar I parlava, parlava... No tenia pausa I boca,llengua reseca, Però ell... Parlava, parlava. ................. Molts es preguntaven ; - Què diu? - Paraules,... Paraules... El mon és de les Paraules. - Què diuen,... què volen dir ? - No importa, TU, Paraules
12 – 7 – 10 7 .- Quatre pètals de rosa roja he estès damunt del blat. El fons l’alegria boja..., els pètals : Pau, Amor, Llibertat..., I el que em falta, dins del meu cor salta: Independència per demà.
13 - 7 - 10 8 .- Dormo per sobreviure en la terra dels somnis. Tinc les meves veritats arrelades en el ventre. Conquestes.... Vol d’àliga. Conquestes... Realitats futures. I dormo en l’esperança d’un demà que arriba. Calla, no em despertis, els diamants ja brillen
14 – 7 - 10 9 .-El sol esclafarà son rovell d’ou i inundarà de groc la nostra terra, i vindrà el ruc fen quatre solcs per que el vi de nostra sang circuli ... No cal escriure molt per dir No res ? Qui sap si dient SI ho diem tot per que acceptem que arribi el sol. Si que vola ja l’ocell tant de temps parat. Quantes ments diuen SI botant els peus d’alegria, votant el cap decidint el que volen ser i sempre els han barrat...
18 – 7 – 10 Arbre centenari d’arrel profunda has alletat plançons per un nou viure, fa temps t’esporgaren d’orgulls i et cotaren ramatge per empeltar-ne una nova saba que no et fes lliure. Quan el vent jolia de paraula plena exclamant a crits ta digna identitat, provaren de mil formes tapar-te la boca retallant-te els llavis per fer-te mut. No han parat ses arrels de fer-ne soca, d’esboternar potents pollancs. Li han negat l’aigua comprensiva d’estimança mare, però de l’arrel puja incòlume voluntat. Per més que facin mal a l’arbre vell de tot ell ressuscita... Per més que el tallin Més encoratgina. I per dins seu exclama : SI NO ÉS AVUI SERÀ DEMÀ QUE AL MEU CEL ARRIBI. AMEN
Aquarel·la pròpia de una foto de La vinya vermella de Maria Rosa. 21 - 7 – 10 Quan el bosc s’aplana en la parada El ramat verd – milícia trempant la Terra – Creix amb surriac de fulles i tiges tendres I amagats a la soca els braguers creixen, Sang de la Terra extreu joiosa la cepada I quan al trull neix el vi que enamora, La `planta oxida la verdor que dava vida I encén el foc en el pàmpol que crema. Ha complert missió xuclant el suc terra, Ha complert missió i ara ajoca ses ales En un sacrifici cruent que purifiqui la plana. El vent jugarà fent córrer, volant els pàmpols, Pàgines escrites, paraules ara lliures... El cicle fruit acaba i el vermell és llengua Que neteja les impureses De pecats d’uns àngels. Foc del vi, foc del pàmpol...!!! Foc de la paraula quan desperta... Veus que ens alliçonen del neguit de Nostra Terra.
22 – 7 – 10 Botes velles De sola foradada, Boca oberta de serp Que en misteri badalla. Pel barranc Neden i botes i peus, Xipolleig de paraula baixa , Camí de mar de poca vela Que en el rieral ofega La tristesa d’un patir Gana de trobar nou camí On teu nom s’hi aplegui. No em posis còdols als peus, Posa’m ta conduïda gràcia I en el mirall dels teus ulls Que reverberi ma esperança. Botes velles En fan camí I el peu de mirar-te No es cansa. ........... DEDICAT A L’ASSUMPTA, La van goghista
24 – 7 – 10 Els ulls senten la pell En propis llavis... Els llavis senten la llum En sa mirada... La veu esclata neguitosa Entre ulls i llavis. Els dits Son visió i unió
25 – 7 – 10 No t’oblidis del camí Que la pell marca en l’arena, És la peuada del cos Que en la sorra remena Com fregant-se En l’escorça de la terra. No et deixis, dissoluta, Arrencar la reialesa
26 -7 -10 En el seu camí Com en camins d’altres Hi havia cants de tot. D’oreneta riallera, del pardal lladregot, del rossinyol que sols canta del capçot que s’encanta del pit roig orgullós, del reietó ... de la fumada..., de la pastorella..., del mussol..., de la becada..., del corb...
Les rateres parades a espera Feien forrolla en qui camina encantat I tot s’ho creu I manifesta el que li diuen Com si ell ho hagués descobert... I l’esperonen per que repeteixi I faci amb altre patxia Adeptes de badomeries I desconcerts, Per que la bola petita És faci gran i de pes... ..................... Escolteu l’ocellada, Les figues ja maduren A veure qui omple el cistell ?
foto google imatges 27 -7 - 10 No tinc el mirar tranquil de la vellesa, no tinc el rosec intranquil de l’adolescència. Resta el meu esguard en una xicra petita on l’herbori aromàtic hi té vida. Allí visc cada dia. sense trasbals, sense neguit amb la mirada fixa en la meva diària dèria que em ressuscita
28 – 7 – 10 Teva mirada em diu que calli. Ara, els teus ulls m’anuncien que parli. Ells,bestrets, es tanquen per dormir i quan desperten de la vagància son presidents abanderats que dirigeixen, son cardenals a meva taula senzilla , son mestres per esperonar i alliçonar, son destres advocats de ploma i llibre, son inquisidors per anorrear-me, son impertinents fins cançament, son preguntons i ells ja ho saben..., son incontinents de parla i soroll, son barrera de pestanya fil reixada, son abella o vespa per xuclar o picar, son impertinents, volen esclavitzar-me, son ..... son.... Però quan el mar blau els inunda, quan treuen bromall i besen el cel, quan a terra miren i s’hi aturen. Quan dolçor amorosa respiren Melodia i fantasia dispensen arreu i amorosos encanten els seus vicis i a mi em tenen en son precipici com en vergella de vesc. Allí, eternament collit i enganxat. mes ales no es mouen, no belluguen i en l’aigua verda cauen esmerçats la placidesa engoleix meu cos i ànima i en teus ulls resto hipnotitzat
28 -7 -10 Em perdo en les lliçons de les paraules, dels seus PER QUĂˆ, i COM i QUAN, Sempre em resulten entremaliades i em confonc en son abisme de endemoniades sorpreses. Lletrejo a cullerades, paladejant les lletres verges que al unir-les em fracasen i em diuen el que no dic i em volen conquerir amb pressa extrema i que entri en son laberint del que trobarĂŠ sortida ?
7.- El respir com el diner, si el gastes comprar-ne més. Si dejunes de pistrincs pots viure com fan els grills. Calderilla aboca al mar, mai en té prou, no en torna cap. Muntanya vols de diner...? et colgarà el seu interès. En el riu del gasto estàs? Ni en la boia aguantaràs. Carretera et condueix als bancs... Treballes per ells !! Si et remenes per bancs i caixes et pelaran com als pins les aixes. Guarda’l sempre al butxacó per omplir-te bé el porró. Si es foraden les butxaques, compte que caguen com vaques. Si et convida el potentat, segur, pagaràs son plat. Dóna a la dona el diner ella sempre sap que fer. Si malgastes tot quan guanyes, de vellet tot seran ganyes. Diner i amic cuida’ls força no els fallis com pi l’escorça. No proclamis a tot vent el que al teu bossot hi tens. Escolta el piule del duret i segueix per eix indret.
Tot quan et deguin apunta. Llapis i paper, bossa unta. Si t’adorms en la victòria, el diner se’n va a la glòria. Per això, que del caler, guardat com de gos llebrer. El diner no té color? Vermell, groc: si en tens o no. Si te’n burles pagaràs el gatge (prenda) en ton fracàs. Si el llueixes quan el tens t’esquilaran tots els bens. El caler com la salut, guarda i cuida son engrut. Si esternuda o es constipa clarinet i pam i pipa. Si perds en el teu negoci. Nit, dia: treball sense oci. Si es mou, belluga i s’apresta no li concedeixis festa. Si et volen prestar diner, fes l’orni, sord, mut i cec. No vols tenir a prop l’infern? no avalis pas ni al govern. Remenen l’olla els polítics? Brou que donen ens fan tísics. Si s’escapa de la ma, ai! quan costa d’agafar. - No en vull més, ja no en vull més... -. - No empatxa, carallet -. I deixem-nos de lliçons. Plens o buits els butxacons, tristes o alegres cançons cantem. Diner no ho és tot. Es millor tenir salut...!! El de més, entra o bé surt.
GRÀCIES, CARME .... Gràcies, Carme. Petons i abraçades. ..!!! Conlloga amiga. ................ Anton.,