La filla del ral·li by Andreu Sotorra

La filla del ral·li

Ser filla de pare senegalès i mare catalana no és el més important que li ha passat a l'Avella, una jove antropòloga nascuda a Tambacounda, segrestada quan tenia dos anys del seu clan familiar pel propi pare i que es va fer gran a Catalunya. És ara, des que viu a París, que ho vol saber tot dels seus dos mons d'origen i cultura. ¿Qui va ser la seva mare autèntica? ¿Qui queda del seu clan familiar al Senegal? ¿Té raó la vella endevinaire africana quan li confessa el ritu secret de la seva infantesa? Una novel·la realista i poètica a la vegada, la protagonista de la qual acaba esbrinant perquè el seu pare sempre li deia que era la filla del ral·li. Lectura recomanada a partir de 14 anys.

Andreu Sotorra va néixer a Reus (Baix Camp), el 1950. Actualment

resideix i treballa a Barcelona. Ha publicat més de vint-i-cinc llibres en llengua catalana —la majoria de novel·la breu i contes—, alguns en constant reedició, tots escrits al Refugi La Vinyeta, de Duesaigües (Baix Camp). Ha obtingut una trentena de premis literaris de narrativa curta, contes i novel·la (El Vaixell de Vapor, Edebé, Joaquim Ruyra, Lola Anglada, Marià Vayreda, Arts i Lletres Andorra, Salvador Espriu, Caixa de Girona, Ciutat de Mollerussa, Cavall Fort, Recull...) i també el premi Trajectòria pel conjunt de la seva obra com a crític literari. Ha estat traduït a l'italià, l'espanyol, el gallec i l'euskera. Els seus llibres publicats en suport paper formen part del catàleg de la majoria d'editorials catalanes (Alfaguara, Columna, Cruïlla, Edebé, Empúries, La Galera, Grup62, El Pirata...) És pioner en la publicació en català de novel·les en suport digital a Internet i la majoria dels seus llibres es troben reeditats també en suport e-book. Ha treballat a l'ensenyament i en la gestió cultural i ha estat secretari general de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. És periodista cultural de premsa escrita i ràdio, especialitzat en les àrees de critica teatral i literària. A més, participa com a autor en col·loquis amb grups de lectors d'escoles de primària, instituts de secundària, centres d'adults i biblioteques públiques en la xarxa de programes de foment de la lectura. Web de l'autor: http://www.andreusotorra.com

La filla del ral·li Andreu Sotorra

Primera edició (paper): febrer 1995 Segona edició (paper): gener 2001 Tercera edició (digital): juny 2016 (Primera edició en suport paper dins de la col·lecció Clip, núm. 23, Columna Edicions i Editorial La Galera, Barcelona, 1995. Segona edició en suport paper dins de la col·lecció El Corsari, núm. 40, Editorial La Galera - Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001) ISBN paper (Columna): 978-84-246-8324-2 ISBN paper (La Galera): 978-7809-830-5 ISBN paper (La Galera-Enciclopècia Catalana): 978-246-8240-8 DL paper (Columna): 5526-1995 DL paper (La Galera): 48620-2000 © 1995 Andreu Sotorra (pel text) © 1995 Andreu Sotorra (per la foto de la coberta) Localització foto coberta: Hyde Park, Londres, 1987 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Vull tenir fills perquè em cal amor i companyia, i vull que em diguin mama i iaia. Però serà més fàcil que els pugui mantenir si només en tinc dos. Ara som massa gent al món. Florence, una noia de 14 anys, de Ghana LES ENFANTS, LA MORT ET SON IMAGE

Des del capdamunt de la Grande Arche de la Défense, he espargit sobre París els granets de sorra que he portat del poblat de Tambacounda. Des de la immensa terrassa blanca del Sena, quan cau la nit, els que venim del sud hi veiem tot Europa. Avui hi tornava a haver lluna en quart minvant. I les llumenetes de ciutat que ressegueixen el riu assenyalaven un camí en la foscor, com si fos el camí del ral·li del desert. De sobte, m'he inventat, com quan tenia tretze anys, un nom per a mi: La Grande Fille de la Petite Arche. I he tornat a somriure, com aleshores, mentre em semblava que veia una altra vegada el piset de lloguer que teníem a la Maison des Africains.

—Que

el llegeixi la filla d'Andongo, el

Manifest! Alguns dels delegats regionals que havien assistit a l'assemblea de l'Associació Nacional d'Immigrants ho havien proposat al pare. Aleshores jo tenia tretze anys i vivia amb els pares a Orlanda, una ciutat europea no gaire gran, prop de la costa mediterrània. Ens hi trobàvem bé perquè Orlanda era una ciutat que tenia molta vida, i els carrers eren plens de comerços on podies mirar, triar i remenar de tot. A més, la gent d'Orlanda semblava que sempre tingués tot el temps del món per passejar pel centre urbà, lluny del trànsit portuari i del polígon de la petroquímica que havia marcat una frontera amb les platges de la costa. Quan jo tenia tretze anys, a Orlanda no devíem ser més de cent mil habitants. I el pare,

la mare i jo estàvem en una caseta que, pel que havia sentit que en deia la gent del veïnat, jo mateixa havia batejat amb el renom de la Maison des Africains. La casa era estreta com un minaret i semblava que es volgués desplomar al mig del carreró empedrat. Feia cara de tenir més de cent anys. De fet, al capdamunt hi havia una inscripció mig esborrada que amagava l'any de construcció. Només es veien bé les dues primeres xifres: eren un 1 i un 8. La tercera també semblava un vuit, però no ho podria assegurar. Per tant, 1800 i vés a saber quants. Sobretot la Maison des Africains es distingia de les altres per la seva façana panxuda, que el pare mateix havia emblanquinat amb l'ajuda de dos veïns més. Hi entràvem per un portal d'arc, per una porta més petita d'un dels batents. La fusta era vella, menjada pel temps, i estava plena de solcs i arrugues. Hi havia un ull de pany com un puny. Per això necessitàvem una clau de ferro forjat que no ens cabia enlloc quan havíem de sortir i volíem deixar tancat. La casa tenia un magatzem interior i dos pisos petits. El terra del magatzem estava sense encimentar i hi havia un safareig i una màquina de rentar que compartíem els dos pisos. Quan la rentadora anava, l'enrenou del motor envellit se sentia remugar per tota l'escala.

Nosaltres teníem llogat el segon pis. El pare deia que abans allò havien estat unes golfes que havien servit de galliner, i que el propietari de la casa les havia fet habilitar a mitges per viure-hi. Però el pis conservava encara l'antic sostremort, que ens anava de primera perquè la mare i jo el fèiem servir de rebost, enfilades en una cadira. I tenia també el sostre amb aquelles bigues de fusta escairades, tan antigues, plenes de petits forats que allotjaven nius de corcs. L'escala de la casa era estreta com la d'un campanar i tenia una barana d'obra esquerdada que semblava que s'aguantés per miracle damunt la volta. El buc de sota havia estat molt de temps, quan jo era més petita, el meu racó dels secrets on no hi entrava ningú més, entre altres coses perquè els grans s'haurien hagut d'ajupir massa. Em fa l'efecte encara ara que, en un bagul petit de fusta que hi tenia, hi vaig deixar per sempre molts records: els de l'avi de la cavallerissa, els de la vella Ifa nigeriana, els del pare amb els vaixells de tràfic il·legal i més tard el parc d'atraccions de la costa, els de la Nina del Clan de Tambacounda, els del Mal Fat que ens perseguia per culpa d'un tros d'ala trencada, els del meu Gerard i els del meu Abdel. M'agradaria que, ni que fos en somnis, un dia em tornés a trobar replegada sota la volta de l'escala, com aleshores, dins el buc dels meus secrets. M'agradaria obrir lentament el petit bagul de fusta. M'agradaria saber si la Maison

des Africains encara hi és. I m'agradaria contemplar la façana panxuda emblanquinada pel pare. Però la ciutat d'Orlanda ha canviat molt i segurament que algun nou pla urbanístic del districte haurà fet enderrocar la casa per guanyar un espai verd lliure i esborrar el temps amb dos gronxadors, un tobogan, una fonteta d'aigua i un parell de pebrers, una espècie d'arbres ploraners que tenen els rams de fulles tot l'any i viuen molt bé amb el clima del sud del Mediterrani. Si el meu racó dels secrets era el buc de l'escala, el pare, en canvi, convertia sovint l'entrada del carrer d'aquella Maison des Africains en un taller de reparacions. I sempre hi tenia esteses, damunt un parell de draps greixosos, les mil i una peces de la motocicleta que feia servir per anar i venir de la feina. Nosaltres fèiem vida al menjadoret del pis. Tenia la cuina afegida en un racó, sota una vella campana extractora, amb uns fogons de llenya inservibles que havíem cobert amb la cuina de càmping-gas de dos focs. Des d'allà, enfilada en un tamboret, veia les teulades del veïnat a través d'una antiga sortida de fums, com si fos un periscopi. Cada any, a principis de tardor, a pesar que canviàvem una cortineta de xapes per un plàstic transparent que tapés el vent, aquell forat encantava els petits ocells migradors que sempre s'hi aturaven, quan anaven puntualment de pas cap al sud. Si ens estàvem sense fer soroll, els

sentíem revoletejar i escoltàvem la música de la piuladissa que s'escampava per tot el sostre. Un recambró ens feia d'alcova. Els pares i jo, separats per un paravent de fusta que tenia una tela estampada, hi compartíem les nits. Ells dormien en un llit de matrimoni, amb un capçal de ferro semblant al d'un llit de monja. I jo tenia un sofà plegable que havíem salvat d'unes rebaixes. L'única obertura que el pis tenia al carreró del raval d'Orlanda on vivíem, tampoc no era gaire generosa en consonància amb l'estretor de la casa. Era una finestra de no gaire més de mig metre d'ample per un metre d'alçada, amb una persiana enrotllable de canya verda, pelada per la humitat, i amb uns finestrons de balda, que havíem de reforçar amb draps perquè, a l'època dels vents, no es filtrés l'aire pels vidres. Per anar al lavabo, havíem de sortir a un terradet. Aquell wecé apte per a amants de l'aire lliure no era gaire més gran que la cabina d'un camió. La porta era de fusta i badava més o menys, segons la humitat de l'època. A l'hivern, doncs, per rentar-t'hi, hi feia un fred que pelava. En un piset així, no ens hi cabien gaires mobles més dels que hi teníem. Disposàvem de les relíquies imprescindibles que necessitava una família com la nostra, acostumada a canviar de poble, per força, cada dos per tres: una taula amb dues ales plegables, mitja dotzena de cadires de dos estils diferents, un tamboret, un televisor petit instal·lat damunt d'una tauleta de

bar, una nevera mitjana de segona mà, una estufa de gas butà, i un braser elèctric. I quan s'hi va afegir l'avi, un hivern que va ser molt fred, el pare va treure de no sé on un llit plegable que esteníem cada nit al menjador, i una estufa de llenya, per estalviar, perquè aleshores, amb l'avi, havia de cremar tot el dia. La canonada de fums de l'estufa travessava el forat de la trapa de fullola que havíem posat, en comptes del vidre, al marc superior de la porta que donava al terradet del lavabo. Sempre m'havia semblat que, ni que visquéssim a la dècada dels anys noranta, no hi podia haver a tot Europa una casa com la nostra que reunís totes aquelles característiques plegades. En aquella Maison des Africains, doncs, quan tenia tretze anys, jo somreia sempre i me'n reia de tot. Perquè, quan vivia a Orlanda, em sentia la més feliç del món. I inventava noms en francès, des que havia fet un pacte amb el pare. I un pacte, entre els meus, s'havia de complir fins a l'últim adéu. Però el dissabte d'aquella setmana tan torrapipes feia cinc dies i cinc nits que havia perdut la dèria d'ampliar el meu codi secret de noms en l'anomenada langue oficielle du Senegal, el país del pare, on jo també havia nascut. I semblava que estigués esperitada perquè, per molt que volgués, no podia complir amb el pacte que havia fet.

I que jo sabés, almenys en aquells anys de la meva estada a Orlanda, encara no hi havia hagut cap endeví que hagués confirmat que els Mals Fats, la força divina dels esperits, sapiguessin triar entre qui no compleix un pacte perquè no vol i qui no el compleix perquè no pot. El meu cas era aquest últim. Ni somriures ni noms inventats, doncs. I amb el pacte trencat. Perquè, durant aquella setmana, que jo considerava la més fosca de totes les setmanes viscudes en els tretze anys de la meva vida, havia hagut d'aprendre a llegir un full sencer, escrit a màquina, com si realment l'hagués de dir de memòria. Esclar que tot fos com això, a la vida. Però una cosa és que t'aprenguis de memòria un vers de Nadal, o una cançó de griot, i l'altra, un Manifest que diumenge al migdia havia de llegir com a acte final de la concentració convocada pels delegats amics del pare, al parc de la Ciutadella, prop del Parlament del govern, a l'est de Barnadakar de la Mediterranée, que estava a no gaire més lluny d'una hora i mitja de viatge en tren, des d'Orlanda. Aquell era el meu petit ral·li, doncs. I per això, Barnadakar de la Mediterranée era com jo anomenava Barcelona, en codi secret.

—¿Que

el llegeixi qui? ¿La meva Avella? ¿La petitota d'Avella? —diu que va exclamar el pare, que havia anat a Barnadakar de la Mediterranée perquè ell també era un dels delegats dels immigrants de l'àrea regional del sud. Tots els indicis feien pensar que el pare, com que era fora de casa, per bona fe, i potser per quedar bé amb els altres delegats, no va saber dir que no. A més, quan em va donar la notícia que m'havia deixat de pedra, em va afegir que la majoria de representants regionals ja em coneixien de quan s'havia celebrat la Festa Africana del Mar, l'última primavera.

La Festa Africana del Mar es va fer en una finca de la costa, remodelada i convertida en estudis de televisió, que s'havia fet famosa per dues monumentals carpes blanques, visibles des de tot el poble, equipades, en el seu interior, com a platós de rodatge. En una d'aquelles carpes, al mig de la pista, vaig recitar, enlluernada pels focus i amb el cor petit així, uns versos de griot, en llengua wòlof, que m'havia ensenyat el pare. Ell també els havia après d'un oncle matern que cantava les gestes de la seva nissaga familiar, explicant històries de tantes desenes d'anys enrera com li cabien a la memòria. Abans dels meus versos d'antic griot, però, hi va haver unes quantes danses africanes que, a mi, potser perquè les veia i les sentia molt a la vora per primera vegada, em van posar la pell de gallina. La percussió dels homes feia moure cada vegada més frenèticament els cossos dels dansaires. Les vestimentes acolorides de les dones es revoltaven en un aiguabarreig febrós que es fonia en un color nou, únic. Ni una capsa de llapis de vint-i-quatre colors sencera l'hauria pogut aconseguir. ¿Era potser el color desconegut per mi de la terra senegalesa de Tambacounda? Els cants dels africans a vegades semblaven laments impregnats d'una força estremidora. Ressonaven per tota la cúpula de la carpa blanca. Fins que el seu so va unir finalment, en una sola veu, les famílies ètniques

que s'havien congregat en aquella Festa Africana del Mar on els delegats de l'assemblea de l'Associació Nacional d'Immigrants m'havia vist recitar. Tots vivíem escampats al llarg de la costa europea del Mediterrani. Aleshores, els pares hi subsistien treballant, si podien. Tots plegats intentàvem, em sembla, de refer-hi la vida. Per això, perquè la majoria érem gent veïna del Mediterrani, la Festa Africana del Mar es va tancar amb una actuació de la companyia d'actors d'aquell mateix centre artístic de les cúpules blanques. Van fer també una representació plena de música, però empeltada del ritme, les veus i les percussions de tots els que s'hi havien reunit. Aquell dia em va fer l'efecte que mil olors de bosquines aromàtiques m'omplien el nas de flaire d'espígol, de romaní, de farigola, de ginesta o de tamborino. Hauria dit que tots els colors del desert s'havien posat d'acord per decorar un ritu que acabaria canviant de cara el món real que havíem deixat a l'exterior de la carpa blanca, abans d'entrar a la Festa. En el fons, tot l'espectacle parlava, en imatges, de la mar blava del Mediterrani, l'únic lligam que ens unia, a tots els que estàvem vivint de punta a punta de la conurbació. D'aquella Festa Africana del Mar venia, doncs, que els delegats regionals de l'assemblea d'immigrants em coneguessin.

—A mi em faria molta il·lusió que fossis tu, Avella, qui llegís el Manifest —va insistir el pare per convence'm. —I esclar que sí, nena! A mi també! Si llegeixes tan bé, dona! —va afegir la mare. La mare, que era molt espavilada, sabia com fer-ho per ensabonar-me ben ensabonada i embolicar-me ben embolicada, quan volia. Era una convençuda, a més, que els mestres d'escola sempre diuen la veritat, tota la veritat i res més que la veritat als pares, sobre els nivells d'intel·ligència i les aptituds innates dels seus fills. En el meu cas, els mestres havien pronosticat que jo era una bona lectora. I per la mare, com a mínim, allò volia dir aspirar a presentar un Telenotícies! Els mestres havien dit també, i ella n'estava segura, que jo arribaria a ser una estrella del bàsquet perquè el monitor d'esports havia posat l'ull en les meves cames: —Tan torrades i llargues que les té! —havia dit aquell sagristà espiacuixes de mena, parlant de les meves aptituds a l'hora d'encistellar. En fi, que per la mare jo era la superdoble de la model de moda d'aquells anys, una tal Naomi Campbell, una nena que, diferències a banda, he d'admetre que no estava gens malament.

—Nosaltres estem molt contents i orgullosos que t'hagin escollit els delegats regionals de l'Assemblea! Serem molts, a la concentració, ja ho veuràs! Molts més dels que vam ser a la Festa Africana del Mar —va assegurar el pare—. Se n'hi afegiran de tot arreu, amb els seus parents. Potser en baixaran de la regió de Marsella i tot! En podem arribar a congregar uns quants milers! —¿Uns quants milers? ¿Quants milers? —vaig preguntar, amb la mala intenció de fer enfadar el pare, perquè m'havia posat de malhumor que els delegats de l'assemblea s'haguessin enamorat de mi per llegir el seu manifestet. —No ho sé... —va fer, tallat. I va mirar enlaire, amb aquells ullassos que tenia de gran paràs, els mateixos, segurament, amb els quals devia haver encaterinat la mare a la primera de canvi, quan ell va arribar a Europa. Aquell dia de la nostra conversa sobre la concentració de diumenge a Barnadakar de la Mediterranée, va deixar les ninetes clavades al sostre de bigues escairades de fusta. Semblava que estigués hipnotitzat pel fil d'electra d'on penjava la bombeta del sostre del menjadoret de casa. Finalment va dir, com si encara tirés curt: —¿Quants milers...? No ho sé, nena... Però, posem que... més de dues-centes vegades cent!

I ja tenim l'Avella, filla d'Andongo NdoyeNwanzi, per part de pare, i de Maria del Camí Olivar-Sales, per part de segona mare, calculant mentalment, per treure el resultat de quant feien dues-centes vegades cent. El pare, que per una banda no volia saber mai res de les matemàtiques modernes, per l'altra, de tant en tant, es lluïa de mig a mig i em feia ballar el cap amb els seus números del compte de la vella, apresos a la primera escola rural senegalesa on va anar, pel que sembla, només uns mesos. El pare sempre em parlava dels bancs de fusta i de les taules a l'aire lliure, al pati del davant d'una de les cases de Tambacounda. Parlava d'un mestre molt jove davant d'una pissarra, que devia ser el que li devia ensenyar a fer aquells comptes de la vella. I sempre em parlava també de Tambacounda, el poblat no gaire gran, on jo havia nascut, al sud-est del Senegal, tocant a la frontera de Gàmbia. Per aquesta proximitat, doncs, l'àvia paterna i també la meva primera mare, la que ja no vaig poder conèixer mai, eren dones gambianes que un dia havien travessat la frontera camí del Senegal i s'havien instal·lat a Tambacounda. —¿Més de vint mil immigrants hi haurà a la concentració? —vaig dir, després d'afilerar mentalment els quatre zeros corresponents del compte de la vella del pare.

Jo dubtava. El malhumor s'havia convertit en una mena de por de no quedar bé. Llegir un Manifest et fa sentir molt responsable. I, a mi, la responsabilitat sempre m'ha fet dubtar. ¿M'entendria en català tota aquella gentada? ¿Em podia entendre aquell formiguer d'africans vinguts de Nigèria, de Mali, del Camerun, de Ghana, del Congo, del Zaire, de Gàmbia, del Senegal, de Kenya...? ¿M'entendrien els refugiats de Somàlia, els desenfeinats del Marroc, els fugitius d'Algèria, els sud-americans, els asiàtics, sobretot els hindús i els pakistanesos...? ¿M'entendrien tots, ni que fossin amics del pare? Així, només de pensar que m'havia de posar a llegir, sola, davant de tota aquella gentada, ni que sabés que eren, allò que se'n diu «bona gent», i que se'n farien càrrec, se'm va esborrar el somriure i se'm va col·lapsar la central de neurones que em donava tota l'energia per complir amb la promesa que havia fet d'inventar els noms en francès del meu codi secret. La promesa arrencava d'una nit que només em veia capaç de parlar amb el meu silenci perquè no tan sols m'havien passat moltes coses sinó que n'havia descobert unes quantes alhora de la meva vida que van trastocar el meu dia a dia.

I em vaig dir que la validesa del jurament, la faria durar, almenys, fins que fos una velleta molt velleta, sense la rastellera de dents, amb la mirada perduda dins d'uns ullets arrugadíssims, i amb la memòria d'àvia a tres quarts de quinze. «Avella, ets massa bona noia! En aquesta vida et prendran la mica de pèl negre i arrissat, ple d'ondes petitíssimes i de trenetes de cargolins que tens!», em vaig retreure més d'una vegada durant aquella setmana de la manifestació de diumenge. I l'escalfada d'orelles que em vaig fer em semblava que era justa i merescuda perquè m'havia comportat durant tretze anys com una nena petita massa condescendent. Amb el pare, amb la mare, amb l'avi d'aquí, amb els mestres, amb els amics de l'escola pública, amb la gent del centre cívic del raval d'Orlanda, amb els companys de l'esplai de colònies, amb els de la colla castellera... Fins i tot havia estat massa condescendent amb mi mateixa. Això és el que pensava calladament, esclar. Resignadament, potser. Qualsevol altra, amb tretze anys, en el meu lloc, hauria buscat una excusa per no anar a la concentració de Barnadakar de la Mediterranée. No ho sé, per exemple, hauria dit que em tocava tenir la regla elevada al quadrat perquè hi havia d'haver lluna en quart minvant aquella mateixa setmana. Com que el pare no hi entenia

gens, en les coses nostres, en la Força Suprema de la Dona, que deia ell, una excusa així se l'hauria empassada. També hauria pogut dir que la meva Nina del Clan m'havia enviat un missatge i m'havia donat a entendre que tots els esperits conjurats farien que, mira, mala sort que té una a la vida, em quedés afònica, precisament el diumenge de la manifestació dels immigrants al parc de la Ciutadella. Havia pensat en la meva Nina del Clan perquè quan el pare em va baixar a buscar al desert per emportar-se'm i pujar a Europa, jo era molt petita, i només sé que aleshores ens havíem traslladat per la sequera a un altre poblat, no gaire lluny de Tambacounda, prop d'on passava, dues vegades al dia, el tren de Saint Louis. I també sé que ell s'havia guardat la Nina del Clan, la de l'espiga de blat de moro, feta de draps farcits amb grans de mill, per regalar-me-la el dia que em vingués el Do Diví de la Força Suprema de la Dona. Als tretze anys, doncs, ja feia uns quants mesos que jo conservava la Nina del Clan com una joia de família, en una de les prestatgeries de la pila de velles caixes de fruita de plàstic fort, aparellades pel pare amb cordills, com un moble desmuntable, a l'alcova on dormíem, del piset d'Orlanda. Vaig saber molts anys després que la Nina del Clan era un símbol que portaven les noies senegaleses més joves a la gran festa que se celebrava quan acabava la collita.

Per mi, era una nina que desprenia un alè de misteri. Sense rostre, sense braços, amb l'espiga del blat com un petit cos de sirena, i un acabat al cap en forma de ventall. Tot plegat no feia gaire més alçada que un cantiret d'oli de ceràmica. Tenia l'espiga cosida amb els retalls de roba de tots els colors. I una mà artesana, que semblava que fos d'un altre món, l'havia adornat amb encenalls de ferro i fragments de grans de cauri, extrets de les conquilles de mol·lusc oceànic. I com que la Nina havia estat de la primera mare, la que m'havia tingut a Tambacounda, l'excusa de la meva presumpta afonia de veu, si l'hagués atribuït al desig de l'esperit de la nostra Nina del Clan, també se l'hauria empassada com si res, el pare. Però no, en lloc d'això, de dir una mentida que no hauria fet cap mal a ningú, o bé en lloc de fer mans i mànigues per no anar a la concentració d'aquell diumenge i dir: «que el llegeixi una altra, el Manifest», vaig dir, morta de por, com si no fos jo de debò qui parlés: —Està bé, pare, ja el llegiré jo, el Manifest. I el dimarts, quan només faltaven cinc dies pel diumenge compromès, el pare es va presentar amb l'escrit, l'únic motiu de tots els meus malhumors. —Me l'han donat una mica tard, nena, ja ho sé. Però l'havíem d'aprovar... —va dir mentre es

treia el full de la butxaca de darrere dels texans i el desplegava damunt la taula del menjador com si fos la declaració de principis més important que s'havia redactat a la història—. I ara ja està ben aprovat per tota l'Assemblea! És a dir, l'Assemblea, transcrit al llenguatge d'Avella, significava: «Per tots els delegats regionals dels col·lectius integrants de l'Associació Nacional d'Immigrants que organitzen la concentració de diumenge a Barnadakar de la Mediterranée». M'ho vaig repetir mentalment per fer-me càrrec que allò de la lectura ja no tenia remei i que no hi havia escapatòria. Des d'aquell dimarts al vespre fins dissabte a la nit, vaig llegir almenys més de cinquanta vegades el Manifest, durant cinc dies i cinc nits. Més de deu vegades per dia. Com si l'endemà hagués de tenir els exàmens de fi de curs. I més de cinquanta vegades em vaig imaginar que estava dalt de l'entaulat, davant del micro. I a baix, atents, amb adhesius aferrats a tot arreu —a les pitreres de les camises, al cor de les camisetes, als caients de les gil·labes, als turbants, als llargs mocadors acolorits de les dones, a les galtes, als fronts amples i arrugats—, m'imaginava els amics del pare, les mares de les famílies dels amics del pare, i els fills de les mares dels amics del pare, aguantant la pancarta estesa de més de sis metres, amb el lema de la manifestació en lletres ben grosses: «Prou a la intolerància!», i escoltant-me com els badocs escolten a una de les seves líders.

Aquell dissabte a la nit, amb el full de l'escrit del Manifest a les mans per assajar, vaig reflexionar profundament sobre la meva situació en aquest món. Les conclusions que en vaig treure van ser: a) Hi ha coses que els grans saben que les volen dir, però no saben com les han de dir. b) Els grans s'inventen que no poden doblegar l'os de l'esquena, al·leguen que s'han guanyat el dret a tenir vergonya, fan mutis, i encolomen el mort a un altre pobre innocent sense veu ni vot. En aquella ocasió, «l'altre pobre innocent» era més aviat «l'altra pobra innocent». Una pobra innocent que amb prou feines entenia aleshores el desconcert que vivien els més grans, que parlaven de la crisi i del canvi de la dècada dels noranta a tot Europa. Una pobra innocent que ja tenia molt clar que no hi havia res més dur de portar que la faula que els grans et considerin una «petitota de tretze anys que llegeix molt bé». Per a tots ells, aquell diumenge de gener, a Barnadakar de la Mediterranée, al parc de la Ciutadella, on hi havia el Parlament del govern, sort n'hi hauria de l'Avella. Sort n'hi hauria d'aquell caparró de pardalets arrissat amb petitísimes ondes, que ja havia fet tretze anys. Sort n'hi hauria d'aquell mateix caparró de pardalets cresp, ple de trenetes, de qui els mals esperits, sempre tan a l'aguait, havien fet córrer que havia de ser l'escollida de tots els immigrants que pul·lulaven per la costa europea

del Mediterrani. Només podien ser els mals esperits els que haguessin decidit que em caigués aquella responsabilitat damunt, tan inesperadament com a un pagès de Tanzània li pot caure una plaga de llagostes. Sort que aquella setmana havia canviat la lluna. No la meva. Vull dir la lluna de tots, la que al tros de cel del carreró del raval d'Orlanda s'havia anat estrenyent, potser fins a caure-li la cara de vergonya, i s'havia transformat en quart minvant. Aquell dissabte, per l'única finestra que teníem a la Maison des Africains que donés al carreró del raval d'Orlanda, com si fos la Grande Arche de la Défense de París en miniatura, es veia la primíssima lluna en quart minvant, retallada a pessics i trencada pels filets de la persiana enrotllable. Estirant-ne la corda, i cargolant-la només un pam sobre la llosa de pedra de l'ampit, la vista celeste s'obria a l'infinit. M'agradava contemplar la lluna en quart minvant amb la bombeta de dins l'alcova apagada, mentre jo em quedava darrere els vidres, protegida del tot per la fosca. M'agradava perquè era la mateixa lluna que diuen que hi havia al cel del desert, quan vaig néixer a Tambacounda. —Et va portar el quart minvant, Là-bas... —deia sempre el pare, mirant lluny, avall, no sé on, perquè el menjadoret del pis del carreró del raval d'Orlanda no donava ni per mirar més

enllà del nas—. I aquell dia passava el ral·li d'Europa —afegia. Per això, només la lluna en quart minvant i jo sabíem que l'Avella era també La fille du rallye. Del ral·li que sortia de París, la ciutat d'Europa que deien que tenia més africans per metre quadrat. La ciutat d'Europa on sobretot els senegalesos s'entenien més bé perquè, com el pare, parlaven francès, i perquè la història els havia unit en una mena de cordó umbilical que anomenaven colonitzador i que ningú no s'havia atrevit a tallar encara mai del tot. El pare defensava una teoria en aquella època. Com si la tingués apresa de memòria, com si hi hagués reflexionat durant molts dies, deia: —Si els vehicles del ral·li arriben a Dakar, és perquè els senegalesos, que sabem la llengua de París des que som caganius, ens posem d'acord amb els pilots del món per empènyer, continent avall, els camions, les motos i els cotxes de competició, patrocinats per les grans marques, les mateixes que, enlluernades pels miratges dels oasis, no veuen venir l'horitzó de la crisi. I respirava fons. El pare, que estava molt influït per la filosofia i el sentit poètic de la vida que li havia inculcat l'oncle matern que feia de griot, deia també, quan parlava dels vehicles del ral·li: —Són el mal esperit de la velocitat que ens porta a tots pel camí sense rumb que ha agafat Europa.

Estic segura que aleshores el pare ja tenia tota la raó, però potser era massa aviat per dirla en veu alta. Sigui com sigui, el cas és que, després de travessar el desert africà, els pilots que resistien la travessa del ral·li acabaven petant tots Là-bas, que deia ell, a la capital senegalesa, la ciutat de Dakar, la Dakar de l'Atlàntic. A vegades, quan em sentia estranya, pensava que, com si fos un dels pilots del ral·li que passaven pel Senegal en quart minvant, jo també havia nascut sota la mateixa lluna, un gener de desert, a Tambacounda, no gaire lluny de Dakar, entre les planes extenses dels rius Gàmbia i Senegal. I pensava també que, empesa per la mateixa velocitat que enlluernava els europeus i els feia baixar cap al sud, un dia jo també m'havia envolat, als braços del pare, cap al nord, on tot era possible per a nosaltres. Em vaig convèncer que el destí no m'havia designat només pel sol fet que els delegats regionals de l'assemblea d'amics del pare havien dit: —Mira, Andongo, la teva Avella llegeix en català com si hagués nascut a Europa. Hi posa entonació, s'entén clarament, i no s'encalla gens. Estava segura que haver nascut en quart minvant, i després haver-me envolat cap al nord eren els motius pels quals el destí m'havia designat per aprendre quasi de memòria —«perquè així es llegeix millor, nena»—, el

Manifest de la concentració dels immigrants al parc de la Ciutadella. ¿Però qui em tornaria el bon humor per inventar noms per al meu codi secret, un do atorgat pel Maa Ngala, l'Ésser Suprem de tots els homes de la terra, com deia el pare sempre que es posava transcendent? «Això que et passa és com el sanglot, Avella —em vaig dir perquè ho havia sentit a dir a l'avi d'aquí—. El sanglot arriba. Et fa la guitza uns minuts. Se'n va. I no torna mai més perquè, si torna, no és mai el mateix sanglot». El que realment semblava un sanglot empipador era una de les frases de l'escrit que no em deixava continuar endavant la lectura: «Denunciem els actes de racisme, la intolerància d'alguns sectors de la societat, i els rampells de xenofòbia», deia. I aquí m'enganxava: entre els «rampells» i la «xenofòbia». ¿Qui es va encaparrar a triar una colla de paraules tan difícils de llegir? A més, aquesta, l'havia sentida pronunciar al pare alguna vegada. I com que, a l'escola pública del raval d'Orlanda on anava, jo ja feia Secundària, no acabava d'entendre per què ell deia «xenofobia», amb la força a la «i», si en canvi la paraula portava un accent obert a la «o». Esclar que, aleshores, jo no sabia francès com cal, i el pare li devia donar un to afrancesat per la influència que tenia de Là-bas. Em vaig entretenir a fer una llista de les paraules que sortien més vegades al Manifest: intolerància, racisme, caps rapats —a vegades

deia skinheads—, solidaritat, i la recargolada xenofòbia amb tots els seus derivats possibles, eren les paraules més repetides al llarg d'aquell foli que m'havia caigut a les mans. Semblava que qui l'havia redactat estigués afectat per la malaltia de Parkinson i els dits tremolosos només li responguessin per estímuls de repetició. Però a l'Europa del canvi corrien temps de denunciar, de demanar i d'exigir. I a l'Europa del canvi, la de la crisi mundial de fi de segle, quan jo tenia tretze anys, els únics que demanàvem, exigíem i denunciàvem, pel que es veu, érem els immigrants. O almenys els immigrants érem els únics que ens fèiem sentir, potser perquè tots els elements se'ns havien conjurat per girar-nos l'esquena. —Hi ha massa il·legals —vaig sentir que deia un dia el pare—. Aviat, fins i tot els que tenim els papers, haurem d'anar amb el certificat penjat al nas! Però la mare era més optimista. O potser feia un esforç per ser més optimista perquè coneixia els europeus, o per no posar més llenya al foc del pare. Ella deia que no teníem cap motiu per preocupar-nos. Esclar que la mare havia nascut al Mediterrani. I si eres europea, aleshores, les coses encara es veien diferents de com les devia veure una africana, nascuda al cor del desert. Per tant, ja aleshores, jo no entenia en què es basava la mare per dir que no teníem cap motiu per preocupar-nos. Perquè fins i tot el

professor de socials de l'escola, que més aviat era una mica paradet i sempre vivia a l'edat mitjana, va deixar anar un dia: —Estic més pelat que una rata, nois! El professor es va treure, capgirats, els folres de les butxaques davant de tots nosaltres, i va deixar tot un cercle de volvim per terra de l'aula, al voltant dels seus peus. —Tothom està més pelat que una rata, a Europa! —va repetir indignat. Sempre m'ha semblat que aquell dia, el professor de socials em mirava de reüll, com si, de fet, m'ho digués només a mi sola, ni que a l'aula de l'escola fóssim més de trenta. ¿A què treia cap, doncs, tant d'optimisme de la mare? Com si ignorés, com li deia el pare, que la majoria de governs europeus s'havien posat d'acord per restringir, tots de cop, les lleis d'asil i immigració. I com si ignorés que, al local de la delegació regional de l'Associació Nacional d'Immigrants, de la qual el pare ja n'era responsable, arribaven cada dia més males notícies de les associacions similars a la seva, establertes als altres països industrials d'Europa. El pare, menys poeta i filòsof que temps enrera, quan parlava d'aquests temes, inspirat per les notícies de la televisió, no parava de dir: —Malament, anem malament, Maria del Camí. M'espanten aquestes males notícies que arriben de França, d'Anglaterra, de Suïssa, d'Alemanya o d'Holanda, de tot arreu. Les males

notícies que toquen la butxaca dels europeus sempre acaben esquitxant la dels immigrants. I renegava en llengua wòlof, amb unes expressions tan recargolades que jo no havia acabat d'entendre mai, quan les notícies de la televisió deien que, en algun d'aquells països, uns europeus incontrolats havien cremat algun alberg d'immigrants perquè els volien fer fora. —Ara ja no necessiten la nostra mà d'obra barata perquè són ells els que no tenen feina —exclamava el pare. Vaig aprendre molt aviat el que volia dir ni que aleshores jo no entengués prou bé què passava. Perquè si alguna cosa sabia amb certesa el pare era que un immigrant sempre ha de defensar el parell de pams quadrats que li deixen per sobreviure, sigui on sigui. I sabia que el moment present no era mai suficient perquè un immigrant fos considerat legal. Sabia que el passat sempre existia i sempre es podia desenterrar. El pare sabia també que la legalitat no era un do dels esperits ni del Maa Ngala, com deia ell, educat com estava en la tradició del clan familiar de Tambacounda. La legalitat, per al pare, era un certificat segellat pel funcionari de l'oficina del departament corresponent del govern. Li ho havia sentit dir més d'una vegada, quan mirava cap a Là-bas, al menjador de casa, amb la vista perduda entre les bigues del sostre: —No oblidis el Mal Fat que ens persegueix i que portem al damunt, Maria del Camí

—advertia el pare. Però, de fet, ho deia mirantnos a les dues alhora. I la mare, per uns moments, ni que hagués nascut en un poble de mar de la costa catalana, trencava aquella mirada profunda de dona andalusa, que havia heretat de l'avi Manuel, i feia ulls de por, com si fos una dona africana. Però això, només durant uns instants molt fugaços. —Ha passat massa temps perquè el Mal Fat torni a entrar a casa, Andongo —responia després d'una pausa, tornant a somriure com abans, potser per amagar el temor real, que és el que fem totes les dones arreu del món. Fins feia molt poc temps, uns dies abans de la meva setmana de malhumor per la lectura del Manifest, no havia sabut què era allò que a casa anomenaven el Mal Fat. I fins feia molt poc temps no havia entès aquells instants fugaços d'ulls de por de la mare. Ni la carícia a la galta que em feia el pare, sense que vingués a tomb, amb els ulls espurnejants, sempre que ells dos tenien aquella conversa.

Vaig saber que jo era una filla segrestada del clan familiar de Tambacounda pel meu propi pare el dia que vaig trobar el Mal Fat que ens perseguia. Jo estava endreçant l'alcova on dormíem, al pis del carreró del raval d'Orlanda. En una de les caixes de plàstic que ens servia de bagul, va aparèixer, embolicat en un manyoc de draps, un tros de fusta treballada. Més endavant sabria que era un tros de fusta noble, esculpida, amb ribetejats d'artesà, i que tenia l'aparença de ser el fragment d'una extremitat. El Mal Fat del pare era un tros d'ala d'una talla d'escultura. Això passava quan faltaven més de deu mesos per arribar al diumenge de la lectura del Manifest. Aleshores jo tenia dotze anys tres mesos i set dies. Ho sé amb tanta exactitud perquè el vespre anterior s'havia produït el moment tan esperat pel pare perquè em pogués regalar la Nina del Clan.

—Ara la nostra Avella ja té el Do Diví de la Força Suprema de la Dona! —no parava de dir ell anant d'un cantó a l'altre del piset. Després de remenar per tot arreu per buscar la Nina del Clan, nerviós d'alegria, tot va quedar damunt davall. Per això, i perquè el vespre anterior la meva vida havia fet un tomb, em vaig sentir tan animada, que volia canviar la cara de casa fent-li una bona neteja. I quan vaig descobrir aquell tros d'ala trencada entre el manyoc de draps, vaig pensar de moment que devia ser un altre dels souvenirs del pare, potser portat també des de Là-bas. No me'n vaig recordar més fins que la mare no va tornar de treballar. Aleshores havia trobat feina per tres setmanes en una envasadora de begudes refrescants. Quan va arribar, jo ja havia deixat l'alcova com una patena. —Mira, mare, què hi havia a la caixa! —vaig dir anant a buscar el manyoc de draps al damunt del meu sofà plegable. Va ser la primera vegada que li vaig veure els ulls de por semblants als d'una dona africana. I que vaig notar el seu silenci, clavat en la meva mirada interrogant. —És una peça de fusta treballada... —vaig afegir per dir alguna cosa i no fer insuportable la seva mirada immòbil. —No la desemboliquis! ¿D'on ho has tret això? —va cridar, quan semblava que s'havia refet—. Deixa-la on era, nena! Si el pare sabés que l'has tinguda a les mans... —va dir

finalment, com si sentís una esgarrifança a tota la pell, i prenent-me-la d'una revolada. Fins que no es va calmar i va tornar a deixar el tros d'ala de fusta tallada, ben embolicada, al fons d'una de les caixes, no em va dir res més. —Soparem aviat, Avella. —¿I el pare? —vaig dir jo. Excuses. Soparíem aviat perquè el pare nosé-què. La mare havia plorat d'amagat, a la cuina, sota la vella campana de fums, d'esquena al televisor perquè jo no la pogués veure. S'havia posat a pelar i escorxar cebes com una desesperada, per amagar les llàgrimes. I després vam haver de menjar patata amb ceba bullida tres dies seguits, com si ens hagués agafat una indigestió col·lectiva, que portàvem els tres en secret. Al tercer dia de fer ceba per sopar, el pare va posar el crit al cel. —¿Una altra vegada ceba, Maria del Camí? —va dir, sense aixecar gaire la veu, perquè no era gaire amant de l'escàndol. Però havia pronunciat el nom complet de la mare. I aquest era un senyal que, per si sol, ja presagiava que n'estava fins al capdamunt i que podia explotar en qualsevol moment. La mare es va empescar una mentida d'aquelles que no fan mal. Va amagar que jo havia descobert la talla de fusta trencada en forma d'ala. I va dir, per convèncer el pare, com si fos realment una rebesàvia de Tambacounda:

—Ara que l'Avella ja té la Força Suprema de la Dona, la ceba bullida és el millor que hi ha per a les primeres vegades. I el pare em va mirar. I va mirar la mare. «Ospedré, Maria del Camí, que n'esteu carregades de romanços», semblava que pensés. Però feia cara de creure-s'ho. Perquè, tractant-se d'això, també s'ho hauria cregut si, en lloc de cebes, haguéssim menjat, posem per cas, xirivies bullides durant tres vespres seguits. L'endemà, soles, la mare i jo vam desfer la nostra mentida. Vam riure perquè el pare no hi entenia un borrall, de les nostres coses. Perquè ens l'estimàvem, també. Perquè, rient, enfortíem el secret. Perquè, rient, els Mals Fats no s'atrevien a entrar a casa. Perquè aquella ala trencada de talla de fusta era un Mal Fat que vetllava esperant el millor moment per revoltarse al fons de la caixa de plàstic. Aleshores la mare només sabia que el fragment era de l'ala dreta d'una escultura de fusta que representava el cos d'una dona, cobert amb una túnica, sense cap, i amb ales, en lloc de braços. I que la talla era al començament de la barana d'una sumptuosa escala de marbre blanc, al vestíbul de la residència del principal directiu del parc d'atraccions de la costa. El parc encara no estava construït del tot i hi havia treballat uns mesos el pare, quan feia poc temps de la seva arribada a Europa. I era allà on s'havien conegut, la mare i ell. Ella feia hores de netejadora a les dependències administratives perquè el seu pare, l'avi Manuel,

era el capatàs d'una cavallerissa veïna del parc d'atraccions. Quan se celebraven festes especials al parc, l'avi hi prenia part amb els cavalls i els ponis. Però, aleshores, ni la mare ni jo sabíem, quan vivíem al carreró del raval d'Orlanda, que l'escultura de fusta era també una còpia en miniatura de la Victòria de Samotràcia, la imposant figura de marbre que hi havia al Museu del Louvre de París, i que jo contemplaria amb una certa enyorança molts anys després. La Victòria de Samotràcia és una figura grega de quasi tres metres d'alçada, amb una vestimenta que sembla xopa, com si acabés de sortir de l'aigua, replegada per la força d'un vent imaginari, aferrada al cos d'una dona que no té ni cap ni braços. Segons els historiadors, l'escultura es va fer per commemorar la victòria d'una batalla marítima grega. De més gran, he sabut que al Louvre hi havia arribat reconstruïda gràcies als fragments que en va descobrir un cònsol francès, més de cent trenta anys enrera, a l'illa de Samotràcia. D'aquí ve, precisament, que agafés aquell nom tan pompós. La mare i jo tampoc no sabíem, doncs, que la talla de fusta noble en miniatura —encara no un metre d'alçada—, era una còpia decorativa, encarregada a un escultor d'Orlanda, feia més de seixanta anys per un conegut propietari que es dedicava a l'exportació d'oli i fruites seques. La peça imitava la famosa Victòria de

Samotràcia, la que encara avui vetlla sota la piràmide de vidre del Louvre de París, com una immigrant sense rostre, perquè ningú no sàpiga d'on ha vingut. Quan jo tenia dotze anys llargs, doncs, i m'havia guanyat la Nina del Clan com a regal del pare per la meva esclatant fertilitat, ja en feia onze que ell havia pujat a Europa i que arrossegava el seu Mal Fat amb l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia. El pare deia, pensatiu: —Les terres que vam deixar Là-bas, Avella, pateixen la sequera més gran de tot el segle. M'ho deia quan alguna vegada em portava de paquet, amb la motocicleta, fins a un embassament d'aigua, prop d'Orlanda. El pantà estava envoltat d'algunes muntanyes baixes, cobertes per bosquets de pins i d'alzines. A la vora de l'embassament, collíem roselles vermelles i les portàvem al pis del carreró del raval d'Orlanda per a la mare. Allà les posàvem en un got d'aigua perquè aguantessin unes hores més. —¿Veus aquesta aigua, Avella? —deia el pare—. És filla de la que hem vist allà dalt al pantà. L'aigua era per al pare com un do del Maa Ngala. Quan el pare havia pujat a Europa, les collites de Là-bas, la de cacauet, la del blat de moro i la del mill, diu que no havien arribat a recol·lectar ni la meitat dels pitjors anys.

La sequera del desert es reflectia, com ho fa un record en el mirall, a l'aigua de l'embassament. I les roselles vermelles feien que jo m'imaginés el pare a Tambacounda. El veia potser quan encara anava a l'escola del compte de la vella, aquella dels bancs i les taules de fusta davant la porta de casa del mestre rural. I el veia també a la festa de la collita, on havia conegut Aminata, la meva primera mare. El veia amb Aminata i les altres noies del poblat i amb les nines fetes d'espiga de blat de moro. —Cada rosella, Avella —deia el pare quan feia el pom vermell al camp de l'embassament— és com una esquitxada de sang de totes les Nines del Clan que hi ha escampades pel món. Per pujar a Europa, el pare ens havia deixat, a la primera mare i a mi, al Senegal. —Tu encara mamaves, Avella, igual que un parell de germans teus, una mica més grans. Encara mamava, Esclar, perquè Là-bas l'escassedat d'aliments obliga les mares a allargar el temps de donar el pit molt més del que l'allarguen per als nadons europeus. El pare se n'havia anat per intentar de trobar feina i poder tornar després a Tambacounda, amb els francs que guanyés a Europa. Se'n va anar des del port de Dakar, amb un vaixell que transportava oli de cacauet, fins al port mediterrani de la ciutat europea de València. S'hi va enrolar com a fals polissó.

—Era la millor manera i la pràctica més habitual a Dakar per enganyar els duaners, nena —deia somrient amb una mica d'amargor—. Els falsos polissons fèiem feines de neteja a les cabines i les bodegues a canvi del viatge, la manutenció, i uns quants diners, molt pocs. El pare deia, quan me'n parlava, que aquell era un tràfic il·legal que els patrons marítims europeus i els immigrants com ell s'havien inventat amb la mateixa tranquil·litat que jo m'inventava els noms del meu codi secret. —Era un pacte com el teu i el meu, ¿saps, nena? Però més perillós. Tu t'inventes noms nous. Nosaltres ens inventàvem un món nou. L'únic objectiu de les companyies navilieres era fer les travessies entre l'oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, tant d'anada com de tornada, amb homes africans, com a treballadors il·legals. —El mar és ample i quan s'és al mig de l'oceà les legislacions es queden a terra —havia dit alguna vegada el pare. Els patrons els pagaven molt per sota del preu que haurien hagut de pagar als treballadors legals europeus, els feien treballar entre port i port, burlaven la vigilància portuària i utilitzaven el xantatge dels funcionaris de les duanes de terra. El pare ho va tenir fàcil per embarcar-se en un d'aquests vaixells d'oli de cacacuet cap a Europa perquè ja havia estat a Dakar, fent feines de càrrega i descàrrega al moll. Fins i tot

explicava que havia sortit amb les embarcacions de la pesca de la tonyina, quan la indústria senegalesa del mar vivia els millors moments de modernització i expansió. —Aleshores ens havien fet creure que feien falta braços al mar i que la tonyina duraria tota la vida —recordava el pare. Però després d'embarcar-se en alta mar, el pare ja no va tornar a Dakar amb el mateix vaixell ni es va conformar a viure setmanes senceres a la bodega del barco, amagat, fent d'escarràs de la tripulació, sense poder tocar terra a port europeu per no ser descobert com a polissó. —Vaig desembarcar al port de València, de trascantó, jugant-me la vida per les proximitats dels magatzems del moll, i saltant-me els controls de duana —relatava com un heroi. —Vas estar de sort, pare. Si els guàrdies t'haguessin vist, potser no m'hauries pogut venir a buscar mai —li deia jo. —Esclar que sabia el que podia passar, petita. Però, ¿saps una cosa?, aquell dia em vaig sentir per primera vegada un home lliure a Europa, ni que us hagués deixat Là-bas amb tot el meu passat —explicava sovint. Deu o dotze anys abans, tots els immigrants encara trobaven alguna feina per fer a la costa de la conurbació mediterrània. —Mal pagats, Esclar, però qualsevol cosa era bona, per a la majoria de nosaltres, comparat amb el que havíem deixat enrera.

El pare explicava que els qui feien el viatge habitualment, cada temporada, quan arribaven a Europa, descobrien des del tren els camps de conreu que havien crescut un any per l'altre, com si els esperessin, amb el fullatge nou, ple de fruits per collir, obrint-los els braços. L'entenia. Jo mateixa he experimentat alguna vegada aquesta sensació de retrobar la vida, des de la finestreta d'un compartiment de tren. He vist com els conreus passen lentament al costat del comboi. Com arriben al vidre i se'n van, com un miratge. Com una il·lusió que sovint m'ha semblat que deu ser similar a la que sentien els immigrants com el pare quan trepitjaven la terra europea del seu nord. —Aleshores, nena, el Mediterrani encara era un hort ple de riquesa per treballar. Vaig fer collita d'olives, jo, de taronges, i d'arròs, al delta. I encara es feia la verema a moltes regions, i la collita d'avellanes, a tota la regió d'Orlanda, fins i tot les finques del parc d'atraccions i la petroquímica ocupaven molts temporers com nosaltres. El pare resseguia els seus primers passos a Europa com si els hagués enregistrat en un vídeo a la seva memòria. —Costa mediterrània amunt —afegia obrint de bat a bat els ulls i escampant amb la mirada el color de cada conreu—, creixien els clavells, els maduixots, les patates, les hortalisses. I hi havia la fruita dolça, a les terres de regadiu. Ah, però entrar a la France, si no era només per a la verema, ja era més difícil!

Arribar a París ja era tot un èxit! Ni que els senegalesos com jo parléssim francès com ells. És molt primmirada aquella gent, i de seguida t'agafen de mal ull, si no els caus bé. Però a la costa europea del Mediterrani, deu anys enrera, tal com deia la mare, «es feien els ulls grossos», i els africans es fonien amb els propis immigrants del país, que havien començat a deixar d'anar d'un costat a l'altre per trobar un lloc fix on establir-se. —Els que havíem arribat a Europa érem el relleu dels europeus de debò que havien hagut de córrer secans i regadius com l'avi Manuel, quan va pujar d'Andalusia —afirmava el pare—. Aleshores, ni a un de nosaltres no se'ns hauria acudit de pensar que, al cap d'uns anys, molts seríem acusats de ser això que en diuen «treballadors il·legals». Però el pare no em va saber explicar mai què volia dir ser «treballador il·legal». Aleshores jo no entenia com es podia ser il·legal si es complia amb la feina i es cobrava el preu que acordaven. ¿La il·legalitat —pensava jo— no la feien els que contractaven de paraula gent com el pare i se n'aprofitaven sense respectar els salaris mínims? ¿Qui s'havia inventat, per al seu codi secret, la paraula il·legal? És a dir: fraternité, légalité et illégalité. La mare en deia alguna cosa, però no allargava la conversa, com si el silenci ho aclarís tot: —Els immmigrants africans s'han convertit en il·legals perquè els europeus ara tampoc no

tenen feina i s'han d'espavilar com poden, Andongo, ja ho saps —li deia. El pare va fer, doncs, el que feien tots els africans quan trepitjaven Europa. Va remoure horts, camps de regadiu, terres de secà, fangars, fruiterars i vivers artificials. A tant l'hora. Per menjar i viure. Quan, de més petita, des de la finestra de l'aula de l'escola del raval on jo anava, encara havia vist algun pagès ajupit en un camp de crestalls acabats de treballar, em semblava que el pare devia ser també una figura silenciosa com aquella, sota el cel, pensant en Aminata i en mi, quan s'havia separat de nosaltres, Là-bas. Però va deixar de ser una figura silenciosa ajupida sota el cel quan va anar a parar al parc d'atraccions de la costa, aquell que, en el meu codi secret, jo anomenava Tobojardin. Diu que un dia el pare anava per les terrasses de la platja, oferint quincalla de contraban amb la caixa d'eines plena de rellotges de polsera, ulleres de sol, encenedors, ventalls, mocadors de paper i tota la rastellera de collarets penjada als braços, com si fos un aparador mòbil de petit basar. Segons la mare, el qui feia d'encarregat de personal del parc d'atraccions era un antic pagès propietari que havia venut les finques al polígon de la petroquímica i que es dedicava a oferir feina als africans que rondaven desvagats per la costa. La companyia del parc estava acabant de construir les primeres àrees i es necessitava

gent barata per fer-hi de tot. A més, les zones de les instal·lacions del parc que ja havien estat inaugurades provisionalment funcionaven amb poc personal fix i els directius també buscaven gent temporera, sense gaires pretensions, per a les feines més senzilles de serveis. L'encarregat de personal va trobar el pare a la platja: —¿T'agradaria deixar de vendre quincalla molt aviat, noi? —li va dir mentre li feia l'oferta d'anar al parc. —Em queda tota la caixa d'eines, senyor —va respondre ell. —Si t'interessa el tracte, me la quedo sencera. Els mandingues esteu rebentant el mercat, i les nostres botiguetes no estan per aguantar la vostra competència a la platja. Tots hi sortirem guanyant, si cadascú fa la seva feina. ¿Què dius? Al pare, li va fer l'efecte que de tant en tant els bons esperits no l'oblidaven. I va pensar que amb una oportunitat com aquella del parc sí que podria tornar aviat a Tambacounda, fet un europeu amb les butxaques plenes de francs, i dient als homes de la família que no s'havien volgut moure del poblat: —¿Que ho veieu?, ¿ho veieu com sí que, fent rutllar el cap i confiant que els esperits t'ajudin una mica, te'n pots arribar a sortir, allà dalt a Europa? Així va ser com el pare va conèixer primer el parc d'atraccions de la costa i després la residència del principal directiu de Tobojardin.

Una residència familiar que, a primer cop d'ull, sempre deia que li havia recordat algun dels edificis oficials del port de Dakar. La casa, de construcció sòlida, amb profusió de pedra picada a la façana, tenia un vestíbul d'estil anglès on hi havia, a la barana de l'escala, fent de pom d'arrencada, la talla de fusta d'imitació en miniatura de la Victòria de Samotràcia. El van fer anar a aquella residència perquè feien falta uns quants homes disposats a netejar uns antics cups. Uns cups que havien servit de refugi en temps de guerra, i que després s'havien habilitat com a dipòsits de fuel-oil, sota els garatges de l'edifici, que s'havia construït feia uns cinquanta anys. —Una feina com aquella, de mal fer i perillosa, només la podíem fer els immigrants —encara remugava quan ho explicava. Un cop a la residència, on el pare i altres «il·legals» com ell van tenir sostre uns dies en uns magatzems abandonats del darrere, el directiu del parc d'atraccions va aprofitar per traslladar mobles d'un pis a un altre de l'edifici. —Ens van dir que s'havien de deixar dues plantes netes perquè hi havien d'entrar els paletes d'una constructora per habilitar les oficines de les dependències centrals del parc d'atraccions, i que després s'hi posarien també altres negocis del directiu —recordava el pare. En un d'aquells trasllats, escales amunt, el pare, que portava a braços una consola petita, pròpia d'antiquari, va tocar, sense adonar-se'n,

l'ala dreta de la talla de fusta que presidia el pom de la barana. La consola no va perdonar la peça escultòrica. I la figura d'imitació de fusta noble de la Victòria de Samotràcia es va quedar escapçada de l'ala dreta, com un presagi del Mal Fat que després el perseguiria tota la vida. M'imagino la reacció que va tenir el pare quan se'n va adonar del que havia passat amb l'ala, perquè el dia que, posant un pal de dutxa al lavabo del terradet del pis del carreró del raval d'Orlanda, li va quedar un forat mirant al cel, em pensava que es desmaiava. —Quan un trep es fa sense saber com, vol dir que és un avís del Mal Fat! —va cridar aquell dia al piset del raval. Primer el va dissimular amb un pedaç de sac. Després hi va fer un pegat de ciment. I finalment va aprofitar el trep per tornar-lo a obrir, polir-lo de les vores i deixar-hi una reixeta de ventilació que encara va enfredorir permanentment, més del que ja ho estava, el lavabo del terradet. A l'escala de marbre de la residència del directiu del parc d'atraccions, el pare devia tenir una reacció semblant. Es devia assegurar que no el veiés ningú. I devia amagar el tros d'ala dins d'un dels calaixons de la consola. —Quan vaig poder, amb uns drapots, me la vaig emportar per amagar-la dins la bossa d'esport on tenia les quatre coses, que portava sempre des que havia sortit de Dakar —deia.

Fins un parell de dies després, el conserge de la residència no es va adonar que la figura de dona sense cap havia perdut un tros d'ala. La petita escultura de la talla de fusta devia passar desapercebuda per als qui sempre l'havien vist a la barana, i més en aquells dies que hi havia l'enrenou dels paletes de la constructora de les oficines a l'edifici. La mala sort del pare no hauria anat més lluny si no hagués estat perquè, quan el directiu del parc d'atraccions va saber el fet de l'ala trencada, va manar de publicar un anunci als diaris regionals. Oferia una recompensa a qui li facilités dades del presumpte violador d'ales. Pel que es veu, havia construït la residència sobre el terreny on hi havia hagut una masia antiga, heretada del seu avi. L'anunci deia que la peça havia estat precisament un regal del seu avi, el pioner local de l'exportació de vins i oli. L'enyorança del record, doncs, sembla que va ser el motiu que li va fer lamentar d'aquella manera l'esqueixada que havien fet a la seva Victòria de Samotràcia d'imitació. A més, va fer repartir cartells per tot el parc d'atraccions, entre les dependències del personal de serveis i també pels carrers de les urbanitzacions veïnes que havien anat envoltant la finca de les instal·lacions. Va fer saber a tothom que es buscava «el gallina que havia mutilat la talla de fusta sense deixar cap rastre». I la veu va arribar al pare per casualitat. En boca de les patrulles de temporers més veterans que havien bescanviat els jornals dels conreus

per una plaça provisional de netejador, de jardiner, d'escombriaire, de peó de manteniment o de simple «manetes», a la societat que explotava la companyia del Tobojardin de la costa. Al cap d'una setmana es va saber que un parell d'àrabs de Líbia, que havien fet de manobres il·legals, contractats per la constructora que s'encarregava de les obres a l'edifici del directiu, havien estat acusats sense proves de ser els culpables de la mutilació de la talla. I la policia els havia detingut com a presumptes autors d'un intent frustrat de robatori al pis privat de l'edifici. A la regió de Tambacounda, el pare havia rebut una educació familiar basada en l'honradesa. —Sempre em van ensenyar que havíem de respectar els altres i que havíem d'acceptar les lleis establertes —deia. I això, propi de la majoria d'africans, no permetia que el pare admetés que un parell d'immigrants com ell, ni que fossin desconeguts, paguessin l'ala trencada per culpa seva. Es va presentar a l'encarregat de personal que li havia ofert la feina de peó al parc d'atraccions. I li va confessar que amb un mal gest de la consola antiga, el dia del trasllat de mobles, s'havia emportat, d'una enganxada, aquell tros de fusta. M'imagino el pare fent l'esforç de confessar que estava penedit i avergonyit. Sobretot me

l'imagino davant de l'encarregat parlant-li del tros d'ala estellada. —Vaig dir que m'havia volgut presentar voluntari, quan vaig saber que es buscava el culpable. I que si no ho havia fet abans era perquè tenia por de perdre-ho tot —encara confessava després del temps passat. Però l'encarregat, que primer es va posar a riure, de seguida li va advertir, més seriosament: —¿Què dius home? Oblida-te'n, Andongo. No et preocupis pel parell de libis que han detingut. I procura no dir res sobre el que ha passat, si no vols perdre la teva feina il·legal —li va remarcar allò d'«il·legal»—. A tu i els teus, us hem posat al parc d'atraccions per treure-us del podrimener de la platja. Tu no saps res de l'ala trencada. ¿D'acord, nano? Haurien de passar uns quants mesos abans que el pare no entengués quins interessos movien els directius del parc a amagar que el culpable de l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia havia estat ell. Va provar encara de dir que tenia l'ala guardada i que faria el que li demanessin per tornar-la i poder-la reincorporar a la talla de fusta. S'hi van negar amb amenaces i tot. Li van aconsellar que no se'n desfés: —Que no et passi mai pel cap d'ensenyar-la a ningú, sobretot mentre aquell parell de moros siguin a la presó. Si ho fas, potser no podràs sortir mai més d'Europa per tornar a casa. Aquest tros d'ala, Andongo —li va dir

l'encarregat de personal que es veu que, cap als finals de la colonització, els anys seixanta, havia estat de capatàs en una plantació de Guinea i coneixia algunes de les creences dels africans—, és un mal esperit que tu t'has buscat. Ara l'has d'arrossegar fins que purguis el teu mal, noi. I li va aconsellar que pensés en la dona i en la família que havia deixat Là-bas. Tres mesos després, els dos àrabs de Líbia van aparèixer morts a les cel·les on havien estat internats provisionalment, en espera d'un judici. Primer, per presumpte robatori. Després, per destrosses d'una peça considerada d'un cert valor. Més tard, per falta de permís de residència. Van dir que s'havien suïcidat. No els va extradir ningú. No els coneixia ningú. Ningú no en va reclamar tampoc els cossos. L'encarregat ho va anunciar un dia, en veu alta, perquè el sentissin tots els temporers que feien cua per cobrar la setmanada: —Ja veieu com els dos moros de l'ala trencada han temptat la mala sort. És el que els passa als que no saben entendre que quan et posen el plat a taula s'ha de dir: sí senyor, i callar. Després es va fer córrer que tot havia estat un joc brut, muntat pel directiu. Que els dos libis no eren els culpables de l'ala trencada. I que l'ala, en el fons, no havia estat en cap moment el mòbil més important de la detenció.

La història era molt llarga. En realitat, el parell d'àrabs que havien estat assassinats formaven part d'un comando terrorista que s'havia introduït a Europa a través de la costa mediterrània per crear una estructura armada i organitzar una xarxa d'atemptats als països occidentals, impulsada per Líbia. La seva mort a les cel·les era un misteri que després se sabria que tenia relació amb aquella xarxa de comandos. Havia estat el resultat d'una trama internacional per fer-los desaparèixer. Però ningú no va relacionar, de moment, el paper dels directiu del parc amb la trama terrorista dels libis. Aquesta mena d'operacions —ho vaig comprovar després consultant arxius de l'època—, eren habituals aleshores a tot Europa, però no només no se'n parlava sinó que els governs occidentals participaven veladament en la seva consecució a canvi de tractes de favor, que es basaven principalment en la permissió del tràfic il·legal més divers. El que sí que es va tornar a deixar clar és que el culpable de la violació a l'extremitat dreta de la Victòria de Samotràcia de la residència del directiu del parc d'atraccions encara estava lliure. I aleshores va ser quan el pare es va convèncer que el Mal Fat, en forma d'ala, havia entrat a la seva vida. Que li havien parat una trampa i no sabia amb quines intencions. Que

no havia d'haver acceptat l'oferta de l'encarregat de personal del parc d'atraccions. I que havia d'haver continuat amb la venda ambulant de quincalla a la platja i amb les feines temporeres a les collites de la costa europea mediterrània. Es va convèncer que havia estat ambiciós i que els esperits, enfurismats, se li havien girat d'esquena. El que només podia ser un temor d'home africà es va convertir en una realitat el dia que l'encarregat de personal del parc el va cridar al seu despatx provisional, en una caravana de càmping que tenia permanentment instal·lada vora els barracons dels treballadors, i li va recordar que el cas de l'ala trencada encara estava obert. —Vejam, Andongo, ¿tu ets de Gàmbia, oi? —li va dir en mig francès i mig espanyol, que era la manera d'entendre's amb els africans acabats d'arribar. —No, senyor, de Gàmbia, no, del Senegal, de Tambacounda! —va respondre el pare, espantat. —Ah!, és igual. Tot cau per allà. ¿Però coneixes el port de Dakar, oi? —es va assegurar l'home. —Esclar que sí, senyor! He treballat al moll i tot —va respondre el pare amb ulls oberts de vivesa quan va sentir parlar del seu país a un europeu. —¿Hi voldries tornar? —Quan tingui prou francs, sí. —¿Tens família allà baix, eh?

—Molta. I dona, i fills. Tots són a Tambacounda. —Escolta, ¿encara tens el tros d'ala aquella? El pare es va esgarrifar. Quan el pare s'esgarrifava deia que el Mal Fat li recorria l'espinada. Aquell dia devia sentir que l'espinada li feia un pessigolleig perquè, quan en parlava, deia que havia vist per uns moments que la figura de la Victòria de Samotràcia es movia, empesa pel vent, amb cara de bruixot encarregat de parc d'atraccions, i que anava muntada en una consola. Segons com, el pare era un pou de fantasia. —Des d'aquell dia no l'ha vist ningú, l'ala, senyor. Tal com vostè em va demanar que fes. —¿Ja saps el que va passar amb els dos moros aquells de Líbia, oi? El pare va fer que sí amb el cap, glaçat. —Mira, ni l'amo ni jo volem que et passi res de dolent. Ets molt treballador, Andongo. Calles i obeeixes. Ens sabria molt de greu que, per una bestiesa com aquella de l'ala, perdessis l'oportunitat de tornar a casa i no poguessis veure mai més la teva família. ¿Ho entens? —No l'ha vist ningú, l'ala, senyor —va repetir el pare, amb veu tremolosa, perquè no entenia prou bé què li volia dir l'encarregat del parc. —Ja ho sé, home, ja ho sé! Per això confiem en tu. Un altre cacauet dels que hi ha allà fora, en el teu lloc, potser hauria anat a la policia a remoure la merda, amb allò dels libis, a canvi

d'obtenir un permís de residència aquí. I tu, no. Has callat com un bon noi. Si haguessis dit que l'ala la tenies tu perquè l'havies trencada, els dos moros terroristes no haurien anat a la garjola. No n'has de fer res, però els dos libis ens haurien portat molts problemes. I el parc se n'hauria ressentit. I de rebot, tots vosaltres. Tu ho vas entendre, Andongo. Ets un xicot molt llest. El pare va començar a desxifrar les paraules de l'encarregat, que de primer li havien sonat falses. Va començar a entendre els revolts que feia amb les seves explicacions. Va veure venir que arribava al final de la trampa que li havien parat. Es va sentir una mica com els dos libis morts. Es va sentir també com una bèstia acorralada. —Ens convé un home com tu, que conegui el Senegal, que sàpiga moure's per Dakar, que entengui amb els negocis del port, i que vulgui fer calés, calés llargs, per deixar aquesta pesta d'Europa, i se'n pugui tornar a casa aviat, a portar una vida digna amb la seva família. ¿T'interessa, Andongo? El pare va arronsar les espatlles. —¿T'interessa o no, digues? —va repetir amb mal geni l'encarregat de personal—. ¿O potser vols que et fem pagar un robatori del parc, que et fotem a la cangrí amb l'ala i tot, i que t'hi podreixis, com el parell de terroristes de Líbia, que no van saber escoltar i callar? El pare va veure definitivament que havia entrat en un carreró sense sortida. I per uns

moments va creure que era molt pitjor allò que trobar-se perdut al desert, sense la camellada, esperant que un parell de hienes famolenques el fessin miques. Els camells perduts i les hienes a punt d'atacar encara eren algunes de les obsessions de por del pare ni que a Europa no hi hagués ni una cosa ni l'altra. Va veure també Aminata, la meva primera mare, que el cridava des de molt lluny. —Esclar que sí que m'interessa! —va dir com un autòmat. L'endemà, en un altre dels despatxos instal·lats a les caravanes del parc, l'encarregat de personal i un parell d'homes europeus que no havia vist mai li van explicar la seva feina. Un dels nouvinguts era francès. L'altre només escoltava i deia alguna cosa. Afirmava i negava. Li va semblar que parlava anglès. Hauria dit que era àrab. D'algun lloc del Mediterrani. Però potser era català, perquè el pare havia notat que els catalans i els àrabs, si els jutjaves sobretot pel tomb de la barbeta i els ulls, s'assemblaven molt.

van dir que aniria a Dakar la setmana següent amb un vaixell grec. El directiu del parc, aquell a qui l'encarregat de personal anomenava «amo», havia adquirit el vaixell a una naviliera de l'illa de Rodes, a preu de saldo. A canvi, el pare faria una altra vegada feines de fals polissó al barco. Les mateixes feines brutes que havia fet amb la companyia marítima que el va portar del Senegal a Europa. Primer sortirien del port comercial que hi havia prop del parc d'atraccions, i baixarien fins a les costes nord-africanes, per fer escala al port de Trípoli. La Trípoli de Líbia. —Els dos àrabs morts eren libis —va recordar el pare—. Líbia era llavors una zona en conflicte i anar-hi era arriscat. Però hi havia guanys a fer. Per a tots, em van dir. El guany del pare era tornar a Dakar amb els diners promesos.

Al port de Trípoli deixarien un carregament de moltes tones d'oli d'oliva, envasat en bidons, i després posarien rumb a Dakar per carregar oli de cacauet, i pujar-lo una altra vegada al port del Mediterrani. Aparentment tot era senzill. Però el pare desconeixia el que s'amagava darrere de l'operació. Aleshores ja no es refiava dels europeus que estaven disposats a ajudar «desinteressadament» els africans, oferint-los qualsevol sortida que els funcionaris dels governs no els sabien oferir. Només sabia que hi havia poques maneres ràpides com aquella de poder tornar al Senegal, convertit en un home ric. El pare ja havia après que, tenint com a lema l'honestedat i el jornal a hores, era molt difícil que ho aconseguís abans que tots nosaltres, la mare Aminata i jo, no fóssim ja unes àvies, les úniques àvies supervivents de Tambacounda. S'hi va embarcar. Amb la bossa d'esport i l'ala trencada a dins, el Mal Fat que no es podia treure del damunt si no volia provocar els mals esperits. Aleshores, hi havia dues maneres de travessar les aigües nord-africanes en guerra: o anar en un vaixell que portés la bandera dels que dominaven la zona, o ser de l'armada i obrir-se pas a cops. Però el vaixell de saldo grec, noliejat per l'exportador directiu del parc, carregat de bidons d'oli d'oliva, no va tenir cap dificultat, i va arribar a Trípoli en menys d'una setmana. No

hi va haver bloqueig perquè hi havia encara un tercer sistema per travessar el mar en conflicte, que és el que va fer servir: traficar en carregaments d'armes per als àrabs. Però, un cop atracats al port de Trípoli, el pare va saber el que passava, per un mariner turc que viatjava de fals polissó com ell, en un trajecte d'anada i tornada. —Ja fa temps que vaig com un ratot en alta mar amunt i avall, jo —li va dir—. Ara els libis són els que dominen la zona de les aigües en conflicte. Són els que ens han deixat circular lliurement amb el vaixell, i també són els mateixos que després ens han retingut al port de Trípoli perquè volen utilitzar el nostre vaixell per aconseguir un altre dels seus intercanvis marítims. El pare va pensar que el turc s'havia begut l'enteniment de tant navegar sense veure la llum de terra. Es va dir que els libis potser havien sabut que ell hi anava de fals polissó i volien l'ala de la Victòria de Samotràcia. —¿Hi podia haver alguna altra peça de més valor en tot el Mediterrani, Avella, que una talla de fusta que m'havia posat en aquell embolic? —preguntava encara anys després. No he gosat mai pensar que el pare no tenia raó. ¿Ho sabia ell, que el vaixell era comprat a una naviliera de l'illa grega de Rodes on segles enrera s'havia lliurat la batalla que va inspirar l'escultura original de marbre de la Victòria de Samotràcia exposada al Louvre?

¿Tan petit és el món que tot es pot apamar amb un tros d'ala de fusta tallada? Però no. En realitat, als libis els interessava molt poc l'ala de la figura de dona sense cap de Samotràcia. El mariner turc polissó va confirmar al pare un altre detall de l'operació: —No siguis ànima de càntir, Andongo —li va dir com si tota la vida haguessin navegat de falsos polissons plegats—, els bidons d'oli d'oliva que transportem són la tapadora que encobreix un substanciós tràfic d'armes. El pare es va posar les mans al cap perquè diu que per uns moments es va sentir perdut del tot. —Els libis ja han desembarcat el carregament bèl·lic fa hores —va afegir el turc— i fan servir la coartada de l'oli per forçar els contactes amb els exportadors traficants d'Europa i obtenir més armament. —¿I nosaltres què hi pintem aquí dins? —va exclamar el pare, que no acabava de creure's la versió del turc polissó. —¿Volies anar a Dakar, eh? —li va dir el mariner—. Doncs, en quin mullader t'has fotut, mandinga! Esclar que el pare no s'havia compromès a treballar de fals polissó per transportar armes ni per ajudar cap guerra. D'altra banda, li importava molt poc que els nord-africans estiguessin en conflicte. Però se sentia tan empès a tornar a Dakar que de la manera que ho aconseguís no el preocupava gaire. El pare, en aquella operació de tràfic marítim, era, com

jo amb la lectura del Manifest, una «pobra víctima innocent sense veu ni vot». Segons el que li va continuar explicant el mariner turc, els libis volien fer servir el carregament d'oli d'oliva per revendre'l, a preu de mercat, a uns importadors italians, de Sicília, fent servir d'encobridora la mateixa empresa exportadora del parc d'atraccions que havia noliejat el vaixell. —Per això —va dir—, fins que no arribin a un acord tots plegats, tenen retingut el nostre vaixell al port de Trípoli. Líbia i Sicília, l'illa italiana del sud, es podrien tocar la mà si es posessin cadascú a la seva costa! Però no tenien establerts tractes comercials i per això necessitaven de mitjancer l'exportador del parc d'atraccions. —Els importadors italians tenen casa a Milà —va dir el turc—, però també tenen agències a la ciutat siciliana de Palerm. Són uns envasadors d'oli per a grans supermercats. Si la venda del carregament d'oli d'oliva es fa, els libis en trauran encara més diners per a la seva organització, i els destinaran a augmentar la compra de més armes. ¿Era gaire lluny la màfia italiana d'aquella nova operació? ¿Hauria sabut de què li parlaven, aleshores, el pare, si li haguessin dit que una tal «màfia» s'hi posava pel mig? Estic segura que no. Quan cada dia s'han de fer quilòmetres per omplir un got d'aigua, és molt difícil que sàpigues que existeix res més que la teva pròpia supervivència.

I el pare, navegant de fals polissó entre el Mediterrani i l'oceà, es trobava en aquesta situació. —Potser encara ens portaran a Itàlia, ara! És aquí damunt mateix! —li va anunciar el fals polissó turc, que es coneixia la ruta mediterrània com el palmell de la mà. De fet, ni el mariner turc ni el pare sabien que aquell no era el primer vaixell que sortia del port pròxim al parc d'atraccions de la costa per fer el recorregut d'aquella mena d'«Operació Líbia», i que els estires-i-arronses entre els libis i la companyia exportadora del directiu del parc d'atraccions ja eren habituals des de feia temps. Més endavant, uns quants articles periodístics d'investigació n'acabarien traient l'entrellat, però quan tot ja era aigua ben passada. Tan aigua passada que, quan jo mateixa —que els havia consultat a l'hemeroteca—, explicava al pare la versió de la investigació de la premsa, ni ell es volia recordar ja de la seva època de navegant com a fals polissó. I si se'n recordava, quan en parlàvem, se la mirava com una època molt llunyana, i se'n sortia amb un somriure silenciós. El pare em va ensenyar que l'enyorança potser és això: un somriure silenciós. Ni que el que s'enyori sigui el pitjor moment de la teva vida. Ni ell ni el mariner turc, doncs, no sabien en aquell viatge a Dakar, amb escala forçada a Trípoli, que els bidons carregats amb tones d'oli d'oliva estaven adulterats amb una elevada proporció d'oli de llavor de cacauet, comprat

molt més barat al Senegal, passat pel procés de refinació als magatzems de Dakar, i que després exportaven pel Mediterrani des de la costa europea a la nord-africana de Líbia, com a producte que encobria el carregament d'armes. Això és el que es deduïa en els reportatges que vaig consultar. D'aquesta manera, les llicències d'exportació que es facturaven pel directiu del parc des d'Orlanda es giraven per un import més elevat del que en realitat els corresponia per l'oli de baixa qualitat que es venia als libis. Era com una mena de propina que els libis pagaven pel carregament il·legal d'armes. Els libis, a través d'empreses creades pel seu propi govern, transferien més diners del compte a l'exportador traficant del parc d'atraccions perquè la diferència de preu entre l'oli d'oliva bo que hauria hagut d'embarcar i l'adulterat amb llavor de cacauet que en realitat se n'anava cap a Trípoli servís perquè els àrabs compradors del carregament de bidons poguessin entrar diners sobrers a Europa, amb finalitats terroristes. Aquells diners, provinents, doncs, de la diferència de valor de les llicències d'exportació, eren traspassats pel mateix exportador del parc d'atraccions als comptes bancaris oberts a Europa pels contactes àrabs, amb noms falsos. Ni que legalment figurés que els cobrava l'exportador, els àrabs —autèntics receptors dels diners sobrers— podien crear les estructures dels comandos terroristes que

apareixerien progressivament per la majoria de països industrialitzats d'Europa. A més, l'exportador del parc, com que havia facturat per un import més elevat que el que en realitat ingressaria, compensava el seu negoci brut de dues maneres: a través del benefici d'envasar oli adulterat a preu d'oli bo, i a través del benefici que rebia posteriorment del seu govern europeu, gràcies a unes partides de diners provinents del que s'anomenava «desgravació», una mena de «premi fiscal», que es concedia a l'exportació d'aquella època. I perquè no s'aturés la roda, els mateixos beneficis s'invertien directament en projectes com el del parc d'atraccions que, a la vegada, tancaven la roda de l'operació i afavorien la continuïtat del tràfic il·legal d'armes. A més de no saber tot aquest entrellat, que la premsa que jo vaig poder consultar va relatar amb fredor i amb una mica d'escepticisme perquè la situació social d'Europa havia canviat molt en pocs anys, el pare i el mariner polissó turc tampoc no sabien que el vaixell grec noliejat per l'exportador del parc d'atraccions amb què navegaven arribaria molt aviat a Dakar, un cop alliberat de Trípoli, per tornar a carregar noves tones d'oli de cacauet. Aquell oli entraria una altra vegada a Europa i allà es repetiria l'«Operació Líbia» unes quantes vegades més, fins que la guerra, la de Líbia almenys, estigués decidida. I potser fins que en comencés una altra a qualsevol punt del Mediterrani.

Amb el suborn de les autoritats del Senegal, i el dels duaners europeus, que feien els ulls clucs a la destinació final de la manipulació de l'oli de cacauet importat, els libis aprofitaven, doncs, operacions comercials il·legals com aquelles, en les quals feien el paper de compradors, per augmentar els seus contingents d'armament. L'aparença de normalitat dels tractes, mentre no es descobrís el contingut dels bidons d'oli adulterat, facilitava que s'introduïssin a Europa, per la costa mediterrània, diners sense declarar per crear fons econòmics de base. I aquells mateixos fons servirien, molts anys després, quan els comandos terroristes àrabs s'haguessin retirat prudentment del panorama internacional, per fomentar i finançar els nous grups protagonistes d'accions de racisme, aparentment de protesta ciutadana, contra els estrangers. És a dir, els àrabs es presentaven davant del món amb les mans netes per haver anul·lat el seu terrorisme, però continuaven estan introduïts a Europa per actuar, a través dels bàndols finançats com a moviments racistes, utilitzant els propis immigrants, compatriotes seus, com a víctimes. Però tot això passava abans que la flota d'avions bombarders nord-americans, que van sobrevolar el cel del Mediterrani camí de les costes africanes, fessin un raid sorpresa sobre Trípoli per atacar el president de Líbia, el coronel Moammar al-Gaddafi, i frenessin les

intencions líbies de terrorisme. Però ni que el raid hagués aconseguit els seus objectius, segons els comunicats oficials, les relacions de Líbia amb el tràfic d'armament al Mediterrani no es van acabar. I tot passava també abans que els Estats Units fessin la breu i televisiva Guerra del Golf contra l'Iraq. I abans que Israel i Palestina signessin a la Casa Blanca el seu acord de pau, després de més de quaranta anys de guerra. Tot passava abans que la dècada dels anys noranta, ofegada per la crisi, posés fi a una etapa internacional estratègica que es mantenia des de després de la Segona Guerra Mundial. Passat un temps, doncs, d'aquestes accions de força occidentals, els comandos àrabs terroristes es reconvertirien en promotors del finançament de les accions de xenofòbia i s'aprofitarien de la conseqüent reacció de protesta dels immigrants a Europa, que es queixaven, moguts sobretot en una autodefensa forçada per la revisió de les lleis de regulació de la immigració que feien la majoria de governs europeus. Les bandes racistes, finançades amb aquells fons introduïts sense declarar pels àrabs, apareixerien a tot Europa amb el lema de lluitar contra el que ells anomenaven «creixent invasió estrangera». A més, el foment del racisme, despertaria vells fanatismes per mantenir «la puresa ètnica dels europeus». ¿Ho sabien els immigrants que es concentrarien al parc de la Ciutadella, a

Barnadakar de la Mediterranée, aquell diumenge, que les seves protestes eren la conseqüència d'una trama en la qual s'havia vist involucrat involuntàriament el pare i molts com ell, com a falsos polissons dels vaixells de tràfic il·legal? ¿Es podien arribar a imaginar que la seva actitud espontània de denúncia dels actes racistes i de les noves lleis de regulació d'asil era l'ham que esperaven els moviments xenòfobs —representats sobretot per les bandes de caps rapats— per començar una revolta de carrer a tot Europa més eficaç que el terrorisme aïllat que havien fet els àrabs abans? ¿Eren conscients els amics del pare del perill que corrien de ser utilitzats i enganyats pels seus mateixos governs totalitaris que no havien fet res per ells quan van haver d'abandonar les terres africanes per sobreviure? ¿Algú els explicaria que eren víctimes d'una trama internacional moguda pels interessos econòmics dels més forts? Si hi pensava, després dels anys que havien passat, el Manifest que jo havia de llegir aquell diumenge era molt ambigu, molt diplomàtic, molt de bona fe. Però també era un crit d'alerta i un punt d'arrencada. Cap dels immigrants concentrats al parc de la Ciutadella de Barnadakar de la Mediterranée podia preveure el futur. I el passat més immediat encara no sabia tampoc ben bé ningú com havia anat, ni la mateixa Associació Nacional d'Immigrants, a pesar que tenia contactes a tot Europa.

El vaixell d'oli d'oliva adulterat en què anava el pare, doncs, va arribar efectivament a Dakar després de dues setmanes, quan el conflicte a Trípoli amb els libis que, de fet ja formava part de l'entrellat de l'operació, es va desblocar. El pare explicava que havia vist de lluny, abans d'entrar a port, des d'un dels ulls de bou del barco, les piràmides de sacs de cacauets afilerades als molls de Dakar. Que havia tornat a sentir les olors pròpies de la terra. Potser com jo vaig sentir aquell dia, a la carpa blanca de la Festa Africana del Mar, les aromes de les bosquines mediterrànies. —La sentor del cacauet fresc ensacat —havia dit alguna vegada el pare—, no se'n va mai més dels forats del nas. Ni tampoc no es pot oblidar la fortor dels magatzems frigorífics que envasaven la pesca de l'oceà. Per tot això, el pare va notar que ja era molt a prop la retrobada amb Aminata, la meva primera mare, i amb nosaltres. I que no ens tornaria a deixar soles. Mentre el vaixell traficant guanyava la costa del Senegal, el pare va entendre moltes coses. Els preus baixos que els senegalesos com ell, camperols reconvertits en urbans a la força, cobraven per cada collita africana. L'esforç que feien les dones treballant al camp, fins i tot els últims dies abans del part, amb els fills a punt de néixer. O la mala política de desposseir-los de terres cultivables sota l'engany d'una campanya de reconversió verda rural, per fer

front als nous temps, després de més de vint anys d'haver aconseguit la indepèndencia dels colonitzadors europeus. Embarcat a la bodega del vaixell grec que l'havia tret de la costa europea del Mediterrani, el pare va entendre també que, amb l'excedent de producció de cacauet, que els obligava a treballar per quatre francs senegalesos, els funcionaris i el govern de Dakar s'enriquien amb el foment desmesurat de l'exportació de l'oli de cacauet que es feia exclusivament des del port de la capital del Senegal. I que aquest enriquiment es feia a costa de perdre terreny cultivable que hauria servit per regenerar els productes alimentaris bàsics que necessitava la població, cada vegada més afeblida per les malalties, la mortalitat infantil i la sequera de tota la regió. Per això, quan el pare em portava a veure l'embassament d'Orlanda, amb la motocicleta, i quan collíem roselles per a Maria del Camí, la mare que s'havia quedat al carreró del raval, comparava el pantà ple d'aigua amb la sequera del Senegal i deia, estenent els dits: —Tot això és tan diferent de Là-bas com el meu palmell rosat de la mà i la pell fosca del damunt. Quan van arribar a Dakar, el capità del vaixell traficant es va desentendre de pagar-li, a més, els pocs diners acordats que el pare reclamava per la feina de fals polissó de neteja durant la travessia. Li va dir que ell no sabia res del que li havien promès a la sortida, i li va

anunciar que a Dakar havia de desembarcar per força perquè era l'ordre que tenia del noliejador del vaixell, el directiu del parc d'atraccions. El pare va saber aleshores que, tard o d'hora, tornaria a Europa. I que ho faria, a més, amb l'ala trencada de la talla d'imitació de la Victòria de Samotràcia. No era odi, allò del pare. Eren les ganes de fer les paus. De venjar la mort no aclarida dels dos immigrants libis, ni que fossin pagats pels terroristes, però enganyats com ell. De saber que no es podria alliberar mai més de la temptació que sentia, després d'haver trepitjat una vegada Europa, de tornar-ho a fer. Ni que, fent-ho, provoqués l'esperit de l'ala trencada de la figura de la dona sense cap, el Mal Fat que portava embolicat a la bossa d'esport.

tren que passava per Dakar feia la ruta des de Saint Louis, travessant els poblats més petits, fins a Tambacounda. El pare el va agafar a Dakar, després de desembarcar del vaixell grec, i de sortir del moll, entre les piles de sacs de cacauet, que dibuixaven carrers artificials en forma de piràmide. Però havien passat uns mesos des de la seva sortida cap a Europa i, durant aquells mesos, Aminata, la meva primera mare, va haver d'abandonar Tambacounda amb els oncles i l'àvia paterna, que s'hi havien quedat, confiant que el pare tornaria més aviat, fet un reietó, amb la bossa d'esport plena de francs europeus. A Dakar, on van anar, la mare havia fet feines mal pagades de dona de neteja, i fins i tot de minyona per a alguna casa de funcionaris. Però estava acostumada a treballar al camp, i no s'hi va avenir gaires dies. A més, a mi encara no m'havien deslletat, i l'àvia paterna s'havia hagut de fer càrrec meu, i dels meus dos germans grans.

Els oncles del pare van pensar que Andongo ja no tornaria mai més al Senegal. D'altres n'hi havia que desapareixien com ell, a Europa, sense deixar cap rastre. I van decidir recular fins a Tambacounda una altra vegada on havien abandonat els camps i encara tenien casa als afores. L'estació de Tambacounda era el final del trajecte del ferrocarril de Saint Louis, que després anava a buscar la frontera de Mali, pel poblat de Kidira. El mateix trajecte que tornava a fer el pare, després de baixar d'Europa per venir a buscar-nos. Recorrent els camps desèrtics entre els poblats per on passava el tren, el pare devia pensar en uns anys enrera quan, a Tambacounda, el grup de nois en edat de casarse es va dirigir cap al clan d'on era la meva primera mare. El pare sempre en parlava com si fos un dels moments més importants de la seva vida a Tambacounda. —El cap del meu grup —deia el pare— i el cap del clan de la mare van fer els tràmits tradicionals de la preparació del festeig. El meu cap, el dels nois, va oferir aliments, objectes valuosos i altres regals preparats per la família durant mesos, com a dot, al cap del clan de la mare. Després, el meu clan va triar quin seria el primer noi que es casaria del grup. Com que tot ja estava decidit prèviament, el pare va ser inevitablement l'escollit.

—El clan de la mare va designar qui es quedava amb el dot de l'ofrena de casament, un germà gran seu. I jo vaig triar la teva primera mare. Era Aminata. Andongo i Aminata es coneixien de Tambacounda. Ja feia temps que esperaven aquell moment. Després d'haver passat per aquell tràmit, la família del pare, l'àvia paterna i els seus oncles, que havien contribuït a pagar el dot, van rebre a casa la meva primera mare, i es van convertir en els futurs protectors dels fills que tindria la parella. I un dels fills vaig ser jo. La tercera de la parella. Quan vaig néixer, la setmana del ral·li, el quart minvant de la lluna diu que va fer pronosticar a l'àvia paterna, una dona forta com un roure, que procedia de Gàmbia: —Tots els altres fills que neixin des d'ara dels parts d'Aminata també seran nenes com ella perquè ha nascut sota la lluna tallada. Es va equivocar. No totes les creences antigues tenen la sort de veure's satisfetes per l'atzar del destí. Vaig ser la tercera, l'única, i l'última filla d'Aminata. Però l'àvia paterna, quan va passar això, ja no es devia recordar dels seus auguris gambians. Al gener, al Senegal, és com si fos primavera. Per això, el ral·li surt de París en ple hivern per trobar-se Là-bas amb les condicions meteorològiques que li permetin arribar a Dakar sense més complicacions de les que ja ofereix habitualment la travessia del desert.

La terra africana de gener és aspra i té aspecte de malastrugança. Però és quan hi floreixen les herbes més delicades. La Fleur de Noisette és una d'aquestes herbes. Fa unes flors esgrogueïdes, tintades de rosa i blanc, si el gener és bo. A vegades he pensat que deu ser com a la regió d'Orlanda, quan floreixen els ametllers en ple hivern. I em van posar el nom de l'herba florida. Per això, quan encara no tenia dos anys, al Senegal, jo em deia Fleur de Noisette, amb aires europeus, per si mai havia d'espargir el meu pol·len, almenys fins a París. El pare deia sovint que pensava en tot això, anant amb el tren de Tambacounda: —Veia la meva petita Fleur de Noisette, primer quan tenies uns mesos, després ja t'imaginava més crescuda, però sempre penjada a l'esquena d'Aminata. I jo m'imaginava Aminata com una mare jove, amb el vestit de flors acolorides, potser com els mil colors que se'm van aparèixer a la Festa Africana del Mar, el mocador al cap, el collaret de la família paterna i els ulls posats en Andongo, alt, tibat, el més atrevit de Tambacounda. Però els records del pare, dalt del tren, només devien ser un passatemps, com els que sovint et busques quan llegeixes un llibre o escoltes música, mentre fas un recorregut massa llarg, o un viatge amb un paisatge que has contemplat moltes vegades. La mare, l'àvia paterna i alguns oncles del pare, havíem tornat a deixar Tambacounda feia

unes setmanes. La sequera no havia millorat gens la situació del camp des que el pare se n'havia anat. Hi havia massa malalties produïdes per l'escassedat d'aigua i per la gana. Ens vam instal·lar en un altre poblat, a pocs quilòmetres de Tambacounda, a vint minuts de la línia del tren de Saint Louis. Per això aquest era un dels únics records que tenia de la meva infància Là-bas: el tren que passava no gaire lluny del poblat dues vegades al dia. Primer, anava de Saint Louis a Tambacounda. Després tornava de Tambacounda a Saint Louis. Potser només en recordava el xiulet llunyà, però. I en un d'aquells trens va arribar el pare després d'haver estat a Tambacounda i haver trobat encara alguns dels seus oncles que el van informar d'on érem. La resta de la família, forçada per la sequera, com que procedia de Gàmbia, se n'havia anat al seu país, a l'altre costat de riu. Quan el pare ens va trobar, Aminata, la meva primera mare, ja no es trobava gaire bé. Però l'àvia paterna ho feia pagar al disgut. El pare va dir que havia promés de tornar. Però el disgust no era per ell, sinó per la mort dels meus dos germans grans. La malària era una de les plagues que ens assotava sense cap mena de recurs per combatre-la. I matava milers d'africans cada dia. I l'àvia paterna va tornar a invocar els auguris de la lluna en quart minvant perquè, a Gàmbia, quan es morien els germans grans, era

senyal que la germana petita nascuda en quart minvant tindria tants fills com germans morts per ocupar el seu lloc a la família. El pare ens va treure del clan familiar del poblat, a la primera mare i a mi, perquè quan va tornar a trepitjar el Senegal es va sentir més desposseït i més desvalgut que durant els mesos que havia estat a Europa. Aquella segona vegada va fugir sense avisar ni a l'àvia paterna ni als seus oncles. I no els tornaria a veure mai més. El pare s'enfrontava als esperits i ho sabia. Va ser molt valent, almenys a mi m'ho semblava: —¿Valia la pena, nena, continuar respectant els esperits si tampoc no em podria desfer mai del Mal Fat que m'havia caigut al damunt a Europa amb l'ala trencada? A Dakar, la mare Aminata va empitjorar. Tenia moltes esgarrifances i suava molt a causa de la febre. No era el disgust pels germans morts, com havia dit l'àvia paterna. Feia setmanes que, al poblat, havia agafat també la malària. Els meus germans ja havien mort abans, de la mateixa infecció produïda per la picada del mosquit maligne. Els havia passat el que també els passava a més d'un milió de nens africans cada any. La mare va tornar a tenir atacs més forts després de quaranta-vuit hores del primer avís. El pare la va traslladar a l'hospital. Però era massa tard. Els metges li van recomanar que la portés a l'hospital central, el més gran. Els especialistes potser hi haurien pogut fer alguna

cosa si la infecció a la sang no hagués fet tanta via i el procés d'anèmia no hagués estat tan difícil d'aturar. Però a Dakar, aquells dies, el pare es va trobar amb la ciutat esvalotada perquè el govern del Senegal havia ordenat d'intervenir militarment a Gàmbia. Els estudiants de la Universitat havien fet manifestacions de protesta contra aquella intervenció i contra el creixent atur que ofegava el país. Quan el pare va portar la mare malalta a l'hospital central, els incidents al carrer de Dakar havien augmentat encara més, amb atacs i destrosses a establiments de propietaris àrabs i amb enfrontaments amb les forces militars. Aleshores va ser quan el pare, veient que no podia fer res ni per la meva primera mare ni pel Senegal, va prendre la decisió d'abandonar Aminata a l'hospital central de Dakar i va segrestar del clan familiar, Fleur de Noisette, la seva petita filla que encara no tenia dos anys, per emportar-se-la en el seu retorn a Europa. De totes les seves pertinences, a més de la bossa d'esport amb quatre coses de roba i l'ala trencada, el pare es va endur només la Nina del Clan.

Quan

jo encara no tenia dos anys i vaig deixar el Senegal perquè el pare va decidir tornar a Europa amb mi, el port de Dakar ja era un dels centres intermediaris més importants del món en tràfic il·legal d'animals i plantes. El mètode de transportar bidons amb tones d'oli d'oliva adulterat amb oli de cacauet, utilitzat pel vaixell de bandera grega que havia tornat el pare a casa des de la costa europea del Mediterrani, no era l'únic. Les caixes d'armes per als guerrillers africans i àrabs, i els contingents de drogues via Europa circulaven per l'oceà des de feia anys, camuflats amb martingales semblants a la dels bidons d'oli. Hi havia moltes altres càrregues que feien d'encobridores del tràfic il·legal. I totes tenien les llicències d'exportació aprovades pels funcionaris i els duaners de la majoria de rutes marítimes. Les xarxes de distribució del tràfic il·legal marítim s'encarregaven de pagar el suborn. Aleshores, els distribuïdors europeus compraven al Senegal espècies pròpies, com els lloros senegalesos. Però Dakar rebia també carregaments amb animals salvatges de les

espècies més diverses per pujar fins al Mediterrani des de les selves sud-americanes i sud-africanes. El moll de Dakar amb les piràmides de sacs de cacauets era la imatge legal del port que, en realitat, feia d'amagatall dels gabials de ximpanzés, cacatues, goril·les, cries de cocodril, orangutans... Tots, exemplars d'animals vius molt apreciats pels mercats occidentals. Per Dakar passaven també caixes farcides de banyes de rinoceront, ivori d'elefant, cactus tropicals, orquídies, plantes carnívores, pells de felins i rèptils, conquilles i corals, i restes d'altres espècies cada vegada més protegides pel perill d'extinció que corrien. Aquest era l'hàbitat més freqüent a les bodegues dels vaixells que atracaven als molls de Dakar, aparentment carregades de ciment, gra, olis o altres productes bàsics sense cap aire de sospita. Tots els recursos naturals de la flora i la fauna que els africans anaven esgotant per sobreviure, a pesar de les legislacions de protecció que no respectava ningú, es revenien a preus baixíssims als intermediaris del mercat traficant de contraban, sobretot a Europa, però també a la Xina, el Japó i els Estats Units. Els distribuïdors d'aquests continents eren els principals compradors que en pagaven uns preus milionaris als intermediaris, i així contribuïen a la cadena progressiva del manteniment d'aquell benefici il·legal que anava a parar repartidament a les butxaques dels que

mantenien la cadena de tràfic internacional, des del primer duaner subornat fins a l'últim venedor que el posava a disposició del client. El pare i jo vam anar a Europa en un d'aquests vaixells traficants. Era un barco de bandera portuguesa, noliejat aquesta vegada per uns distribuïdors francesos. El pare va tornar a utilitzar l'estratègia de fals polissó. Però l'única diferència era que ara em tenia a mi: la seva petita Fleur de Noisette convertida també en el fals polissó més jove de l'oceà, consentit pels traficants. El pare sempre em parlava de quan anàvem en aquell vaixell dels gabials camuflats amb lloros del Senegal. —Eres tan menuda quan encara no tenies dos anys, nena, que si t'hagués posat a la bossa d'esport no t'hauria descobert ningú! —deia rient quan m'ho explicava amb els ulls plens d'espurneig. Sempre m'he imaginat la bodega del vaixell amb els colors vius plens de tons vermells i verds de les pobres bestioles tretes del seu medi per revendre-les als europeus. I sempre m'he imaginat també les dificultats del pare per fer una travessia de fals polissó, havent de treballar en les feines més brutes del vaixell, i al mateix temps, procurar que jo resistís el trajecte. —Fins que havíem salpat de Dakar, el capità del barco portugués noliejat pels francesos no va saber que entre el passatge de la tripulació i la càrrega il·legal et portava també

a tu, Avella —refeia el pare, enorgullit—. Jo ja sabia que aquells barcos no podien fer una escala on volguessin. Per tant, havien de continuar endavant amb nosaltres dos, si no volien posar al descobert el que traficaven. Hi va haver uns quants estires-i-arronses entre el capità i el pare. —En algun moment, ja em veia de cap a l'oceà, nena. Però els encarregats de la cuina del vaixell es van oferir per fer-se càrrec teu, durant la travessa. —Mecàgon totes les tonyines de l'oceà, mandinga! Quines ganes de complicar-te la vida, amb aquesta criatura! ¿Que no en tenies prou amb tu sol? —li van dir—. ¿Que potser et pensaves que seria tan fàcil amagar una nana com si fos un dels llorets dels que portem baix a la bodega? No anaven tan malament. En certa manera, jo era el particular tràfic il·legal del pare. Esclar que jo no tenia res de lloret, com els de la bodega del vaixell! La prova és que no vaig aprendre a repetir cap paraula de les que devia sentir entre els cuiners portuguesos, els meus improvisats «cangurs» de la travessia. Quan hi penso, dubto de si en guardo alguna imatge o me l'he feta a la meva mida després de sentir-ho explicar unes quantes vegades al pare. Això ja passa. T'expliquen tant el que feies de petita que et sembla que te'n recordis de debò. Si fos així, ara me'n recordaria de la cuina del vaixell, dels mariners, dels gabials, de la mar de l'oceà...

I en canvi, per mi, el viatge amb el vaixell dels lloros del Senegal és com un conte fantàstic que em fa la impressió que no he viscut realment. Ni que el pare me l'hagi explicat mil vegades. Vam desembarcar a la ciutat europea de Marsella. L'única ruta possible per sortir, en poques hores, de Dakar. Però el pare ja no volia entrar a la France ni arribar a París, sinó tornar a la regió d'Orlanda. Volia tornar al sud del Mediterrani, al parc d'atraccions de la costa. El pare encara portava l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia a la bossa. Encara portava el Mal Fat i no oblidava que no se n'havia de desfer mai. Per això encara volia veure's les cares amb l'encarregat de personal del parc d'atraccions que el va fer servir de fals polissó de neteja en la primera travessia fins al port de Trípoli, sense cap paga i sense dret de retorn, amb el vaixell d'oli d'oliva adulterat que portava il·legalment armes a Líbia. S'havia après bé el camí i ja no tiraria enrere, perquè enrere, Là-bas, ja no hi havia res que el cridés per fer-lo tornar. De Marsella a Barnadakar de la Mediterranée hi havia sis o set hores amb tren. Menys que de Saint Louis a Tambacounda. El pare havia fet els primers francs francesos amb el vaixell dels lloros il·legals. I s'havia assegurat que aquella vegada no l'enganyarien perquè va voler cobrar per endavant la meitat de la paga concertada.

Va haver d'aguantar l'última escridassada del capità del barco portugués quan li deia que era un desconfiat i un africà «il·legal molt poc professional». —No vull saber res amb criatures segrestades —li va dir finalment el capità—. Jo només sóc responsable dels lloros. Però el pare, quan parlava del meu trasllat il·legal a Europa, sempre feia cara de felicitat perquè deia que tenia papers. Els papers eren la seva obsessió i també la seva seguretat. I aquells papers deien que Fleur de Noisette portava el cognom de l'àvia paterna, que era el mateix cognom del pare, segons el vell costum. I, per tant, jo era la seva filla, ni que la tradició de la família gambiana de l'àvia digués que, si jo portava el nom de l'àvia paterna, era com si fos, en realitat, «la mare del meu propi pare». Però això, un cop a Europa, al pare, tant li feia. Quan, des de Barnadakar de la Mediterranée, amb un tren que no s'assemblava gens al de Saint Louis, vam arribar al baixador de l'estació de la urbanització de cases unifamiliars que tocava amb Tobojardin, el parc d'atraccions de la costa, el pare va enfilar el passeig central en direcció al poble. —Vam anar a la masia senyorial on hi havia la finca de ponis i cavalls —deia el pare—. Era una residència d'antics propietaris rurals, lluny de l'autovia i dels primers reixats del polígon de la petroquímica. L'havien restaurada i reconvertida en terreny per a la cavallerissa. Si encara hi eren, els immigrants que havien

treballat amb mi al parc, s'estaven habitualment en un cobert tocant la masia. Esclar que jo els havia deixat allà abans de navegar cap a Dakar, i podia ser que ja no treballessin a les instal·lacions de la costa. El pare va estar de sort perquè encara hi eren. I també n'hi havia de nous que no coneixia. Hi va trobar tres nigerians molt joves que el van reconèixer de seguida. —Es van sorprendre més de veure'm amb amb una petita Fleur de Noisette al coll, que no pas per la meva inesperada aparició, quan segurament ja em feien ofegat enmig de l'oceà, que era la fàbula que corria entre els donats per desapareguts. —¿Andongo...? Sí, és l'Andongo! —van exclamar els nigerians, tirant-se-li al coll. Al parc d'atraccions, tothom sabia la sort que corrien els que els prometien de tornar a casa, si ho feien en un dels viatges dels vaixells d'oli d'oliva. Per això, els nigerians de la cavallerissa van posar al corrent el pare del que havien sentit a dir els últims mesos al parc, on encara feien de temporers. Segons els nigerians, els negocis s'havien posat malament per a l'exportador i directiu principal de Tobojardin. —Diuen que els libis el van forçar a obrir d'una vegada a Europa la xarxa de comandos terroristes —van dir els temporers—. Però per finançar això havia de preparar una operació de molta més envergadura que les que havia fet

fins ara amb l'oli d'oliva i el de cacauet. El van agafar entre l'espasa i la paret. La versió dels fets en boca dels nigerians era que l'exportador havia hagut de cedir a les pressions dels libis. Per això, el directiu del parc havia fet noliejar un parell de vaixells, aquesta vegada carregats només amb oli de cacauet, sense cap refinació. I l'havia fet passar, com en les llicències d'exportació anteriors, per autèntic oli d'oliva. —Es veu que el suborn als duaners no va funcionar —van dir els amics temporers del pare—. Ara, a Europa, el negoci del tràfic ja no és tan fàcil de fer com als ports del golf de Guinea, sobretot al de Dakar. El frau es va descobrir a la duana comercial portuària d'Orlanda. Per això, l'exportador i directiu del parc que noliejava els vaixells, havia fugit del país i ningú no sabia, de moment, on havien anat a parar tant ell com alguns dels seus homes de confiança. A més, feia molts pocs dies, el seu iot particular s'havia trobat a la deriva, a les costes del Marroc, amb un carregament d'armes, perdudes en alta mar com si busquessin la seva destinació. —Les autoritats —van afegir els nigerians—, amb aquesta prova evident, van embargar el parc d'atraccions i els béns personals del directiu, fins i tot la residència on hi havia la figura aquella de l'ala trencada! —van afegir molt fluix.

El pare no va poder evitar de pensar en el Mal Fat que arrossegava a la bossa. En els motius que l'havien fet tornar a la costa europea mediterrània. Però el relat dels temporers nigerians de la cavallerissa li desfeia tots els projectes. Amb aquella intervenció judicial, l'explotació del parc d'atraccions havia passat, per concessió temporal, a una petita empresa turística, integrant també del grup de companyies franceses que formaven el holding que explotava el nou parc Eurodisney, situat prop de París. Sabien que era com si haguessin tornat a caure a les mans dels seus colonitzadors europeus, però els africans nigerians que havien fet amistat amb el pare, van dir que mirarien de parlar amb el nou encarregat de personal del parc. —Li direm si hi ha alguna cosa perquè et vagis defensant, Andongo. Només per anar tirant. El pare ja sabia què volia dir per a un immigrant il·legal moure's en el món del treball. Què és el que se li exigia i quina era la retribució que se li oferia a canvi. El parc d'atraccions de la costa havia condicionat uns nous terrenys, que omplia amb animals salvatges per organitzar aviat un safari per als europeus. Faltaria gent disposada a netejar les bèsties i ocupar-se de la seva manutenció. Per al pare i els seus era com si els muntessin el país a la seva mida.

—¿Però com se t'acut, Andongo, de pujar a Europa amb una filla del teu clan? —diu que li van dir finalment els immigrants nigerians, obrint uns ulls com a taronges mentre em contemplaven, potser per assegurar-se que el pare no era de debò un segrestador de criatures, ni un traficant il·legal d'africanes de llet. El van creure. Els va explicar que a Dakar hi havia hagut aldarulls militars perquè volien confederar el Senegal amb Gàmbia. —A mi, això, nena, no em preocupava gens. Al cap i la fi, era el país d'on procedien la meva mare i els meus oncles. ¿No ens havíem confederat nosaltres també amb el casament d'Aminata i Andongo, una gambiana i un senegalès, després de pagar el dot? —deia el pare, fent broma, anys després. Però als nigerians de la cavallerissa només els va explicar les últimes hores de revolta als carrers de Dakar i els rumors d'un canvi de govern al Senegal. Els va parlar també d'una altra intervenció militar a la frontera amb Mauritània. I només els va enganyar una mica, dient-los una d'aquelles mentides que no fan cap mal, quan els va explicar que Aminata, la meva primera mare, havia mort de malària, a Tambacounda. El pare no va dir que l'havia deixada a l'hospital central de Dakar atacada per la febre de la malària sinó que la malaltia se l'havia emportada cap al regne del Maa Ngala quan encara era al poblat on ens havia vingut a recollir per tornar tots tres junts a Europa.

El pare havia deixat Dakar a l'inici d'un canvi radical al Senegal. Però tot això ell encara no ho sabia aleshores. El Senegal i Gàmbia farien molt aviat aquella federació anomenada Senegàmbia que només duraria uns anys i es tornaria a desfer. Vindria realment la temuda intervenció a la frontera de Mauritània on moririen més de cinc-cents senegalesos, homes molt joves que havien abandonat els poblats de l'interior i que no tenien gaires alternatives més si no s'allistaven voluntaris a l'exèrcit. Vindrien més tard les crisis del govern de Dakar, els canvis de primer ministre, i la caiguda del Senegal, ofegat econòmicament i amb un remodelatge polític que abandonaria els plans de col·lectivització pel foment de l'empresa privada. El pare ni tan sols s'ho podia imaginar, allò. Ni tampoc que, per ell, el Senegal s'havia quedat Là-bas per sempre.

Aquella

mateixa nit, al cobert dels treballadors de la masia senyorial del parc, on s'agrupaven els africans després del dia de feina, els amics del pare van resar unes oracions en memòria de la mare Aminata. Però el pare explicava que ell no havia estat mai un fervent musulmà perquè l'àvia paterna li havia inculcat la creença dels esperits. —El meu Maa Ngala —defensava—, és més honest que Mahoma i Al·là plegats. Però en aquells moments, tenia por de provocar els mals esperits que es podien haver enfadat amb ell per haver mentit sobre la mort i les circumstàncies que l'havien obligat a abandonar la mare Aminata a l'hospital de Dakar. El pare m'havia dit, molts anys després, que sempre va tenir un temor, mentre els nigerians resaven. —Em perseguia una idea —va dir—. ¿L'esperit d'Aminata trobaria el camí d'Europa? I diu que va estrènyer ben fort la bossa on portava la Nina del Clan per regalar-me-la quan fos el moment. Per tot això, va escoltar i observar silenciós les oracions dels nigerians. Perquè la gent de Tambacounda com el pare té el deure del respecte, l'honradesa i una mica de submissió com a llei de vida. Els nigerians havien rebut

una educació anglesa. No era estrany que fossin, doncs, islàmics, que era no només la religió de la majoria sinó la dels més cultes. Mentre els nigerians temporers demanaven a Al·là que vetllés per Aminata i el fruit que havia donat, que era jo, en forma de Fleur de Noisette, el pare va arribar també a la conclusió que aquells africans havien hagut d'aprendre una mica de francès per espavilar-se als conreus d'Europa. I aquesta mica de francès els unia. Com també els unia, aleshores, una mica d'aquell espanyol estrany que parlava segons quina gent de la costa mediterrània, i que a vegades no entenien. I també aquella altra llengua que s'assemblava tant al francès. Uns anys després, quan jo hagués de llegir el Manifest de Barnadakar de la Mediterranée, el pare em recordaria que, quan ell va arribar a Europa, no sabia que aquella llengua de la costa era el català. I que la mare Maria del Camí i l'Associació d'Immigrants la hi havien descobert i ensenyat a entendre. Quan van acabar les oracions per Aminata, els nigerians es van preocupar per mi. I per uns africans, preocupar-se per una criatura vol dir necessitar una dona. El pare els va advertir que no estava disposat a buscar cap mare estranya perquè ja havia abandonat el clan. Pel pare, totes les meves «mares» ho havien deixat de ser amb la mort d'Aminata.

—¿Que vols que se't mori aquí, aquesta criatura? —li van dir els nigerians, incapaços d'acceptar la realitat d'un africà fent-se càrrec d'una filla seva, i improvisant una pasta de pa amb llet que em devia retornar del fons de l'oceà a la glòria del cel. I l'endemà a primera hora, els nigerians i el pare van anar a parlar amb el capatàs de la masia de la cavallerissa on dormien, perquè era l'únic que ja els havia donat algun cop de mà quan s'havien trobat amb dificultats de feina o d'embolics amb els treballadors europeus al parc d'atraccions. —Una cosa és que tingueu un problema vosaltres, amb algun d'aquests poca-vergonyes del parc, o que us falti un tros de pa, i l'altra, que em porteu una criatura sense mare! —els va dir—. No vull cap conflicte amb els nous directius del parc ni amb la policia per culpa vostra! Però el pare continuava creient en els papers. «És l'única veritat que hi ha davant de l'Ésser Suprem si cal», li havia sentit a dir més endavant, en algunes ocasions. —Miri, senyor —va dir aquell matí al capatàs de la masia—. És la meva filla petita. Aquí ho diu. Miri... Va ser així com vaig arribar a tenir «una segona mare». De moment no era una «segona mare legal». Perquè, com els treballadors, de mares també n'hi ha de legals i d'il·legals. Era només el que se'n podria dir una «encarregada de guarderia» que em va fer gran i que em va

criar com si fos filla seva, perquè, tal com em diria després, ella havia estat filla única i havia perdut la seva mare feia poc, i jo no en tenia cap culpa d'haver vingut a aquest món i haver perdut la meva tan aviat. La filla del capatàs de la masia de la cavallerissa que feia veïnatge amb el parc d'atraccions, on ella també treballava de netejadora, era Maria del Camí. I el capatàs, Manuel Olivar, el que després seria el meu segon avi matern, l'avi Manuel, d'origen andalús, casat amb la que hauria estat la meva segona àvia, una dona d'un poble de mar pròxim, que havia mort de càncer, poc abans que s'inaugurés la primera fase del parc d'atraccions. Maria del Camí Olivar-Sales es convertiria dos anys després en la meva mare de debò. La mare europea que m'havia tocat havia nascut al poblet de pescadors de l'àvia i per això portava el mateix nom d'una mare de déu dels cristians, que la gent d'aquell poblet de la costa, venerava en una ermita. A manera que anava fent-me gran, quan tenia entre dos i tres anys, a la cavallerissa del parc, el pare entrava cada vespre a la masia per veure'm quan acabava la jornada. Tal com li havien anticipat els nigerians, els animals incorporats al nou safari portaven prou feina per no parar. El meu futur segon avi tenia també un mas propi, més petit, molt a prop del polígon de la petroquímica. Ell i Maria del Camí hi anaven sovint, quan es podien escapar de les

obligacions dels cavalls i els ponis. Un dels vespres, quan el pare tornava del safari del parc, diu que va ser Manuel qui va parlar de la finca amb ell. —Mira, Andongo, és molt a prop d'aquí. Si no fos perquè tenim cotxet, s'hi podria anar a peu. El pare el va escoltar amb atenció: —Hi tinc una parada d'avellaners que no val la pena cuidar, però fan avellanes, els malparits!, i les deixen anar quan arriba el setembre —li va dir sense gaire interès—. Per terra encara hi ha les de l'any passat, podrides per la humitat, cagondena! Si t'hi vols dedicar alguna hora, a mi i a la Camí ens faries un favor. Potser en podries treure quatre duros més, tu. El pare tenia hores lliures. Al parc es plegava d'hora i com que el dia encara allargava fins a entrants de vespre es podia treballar amb llum de dia fins bastant tard. A més, no havia oblidat que la seva educació l'obligava a ser respectuós amb els més grans, amb els caps del poblat, els caps que parlaven amb els esperits, els endevins, els oncles, els veïns... Per ell, Manuel, el capatàs de la cavallerissa, era com un d'aqulls caps de Tambacounda. I si li demanava que l'ajudés a recollir la seva collita d'avellanes, no li podia dir que no perquè a més hi havia Maria del Camí, la seva filla, i no podia oblidar el que havien fet per mi. En cap lloc d'Europa hauria trobat ningú que acollís un africà amb una criatura que

encara no tenia dos anys, acabada de desmamar. —¿Què em dius, Andongo? Corren mals temps. La collita d'avellanes amb prou feines paga la pena, però em fot que se la mengin les rates, m'entens? Em fot passar per sota la tofa d'arbres, quan hi anem la Camí i jo, i crec!, crec!, vinga trepitjar les closques i fer oli amb els peus, càgonlou! Des de feia uns quants anys, a la regió d'Orlanda, el cultiu de l'avellaner havia quedat reduït a quatre finques de grans propietaris que el mantenien per al mercat interior. I això, mentre el cap de família s'hi dedicava. Els conreus més muntanyencs s'havien anat abandonant progressivament després de la baixa de l'exportació. Sobretot després de la competència més abaratida, d'altres conreus, els italians i els turcs. Feia trenta anys, el cultiu de l'avellaner cobria més de la meitat dels recursos econòmics de tota la regió d'Orlanda. El pare relacionava sovint el que li explicava Manuel amb el que els va passar a Tambacounda. El conreu del cacauet es va anar abandonant. La sequera va ser un cop de mort per al mill i el blat de moro. El govern se'n va desentendre perquè la política de forçar l'excedent d'exportació ja no produïa beneficis a les butxaques dels dirigents que havien tramat la corrupció. —Com Là-bas —va dir el pare. —No sé si com Là-bas o com Là-qui, però abans en vivíem tots, d'això, i no hi havia tota

aquesta porqueria que veus —va respondre Manuel, assenyalant els tancats de les empreses petroquímiques que li envoltaven la finca. Quan es van fer els primers traçats de les finques per vendre's a la futura indústria petrolífera i química, Manuel Olivar, acostumat a la terra d'Andalusia, una terra d'oliveres sobretot, no havia cedit a les pretensions dels compradors. I li va explicar al pare per què: —Em van amenaçar que el govern m'expropiaria la finca! Encara és hora ara que s'han de moure. Van haver de clavar les estaques en aquella fita d'allà, ¿veus? Els altres van vendre amb ganes d'enriquir-se. Eren els hereus de les finques bones. Terres de conreu, ¿saps? Abans que hi hagués tot aquest fum que veus, una bona terra valia molt. No com les que havien heretat els germans petits, allà baix, tocant a la platja, on no hi podrien plantar mai res, per la sorra i l'aigua salada. Però després es va girar la truita, ¿saps? Amb l'expansió econòmica i el turisme, els germans pobres es van convertir en els més rics. Van vendre els terrenys per fer-hi tots aquests milers d'apartaments que et tapen la vista de l'horitzó. Hotels, hotels, hotels! Molts van passar de fer anar l'aixada a dir bonjour monsieur, bonjour madame, a les recepcions dels hotels. Calés llargs, Andongo! Molts calés! N'hi havia que es dedicaven encara a anar als mercats, a treballar les terres perdudes i, d'un dia per l'altre, es van convertir en senyorassos, botiguers que només treballaven tres mesos a l'any, agents

d'immobiliària, que es van convertir aviat en especuladors i vividors. Aleshores els immigrants érem nosaltres, Andongo, els que com jo pujàvem d'Andalusia. Mentrestant, els germans grans, els hereus, es van haver de fotre perquè les terres que havien de ser les bones van anar deixant de donar benefici, i només els portaven feina. Després van venir els de la petroquímica i els van enlluernar. «¿Què en fotreu de tots aquests oliverots i tots aquests avellanerots? Us en donem tant!» I els posaven els xecs damunt la taula. «¿I de les masies què en fotreu? ¿Les masies? Enderrocades! Fora fantasmes del passat! Tindreu feina a la petroquímica tota la vida! S'ha acabat treballar de sol a sol. Vuit horetes i un sou de cap de setmana. I, de moment, la propina dels calés que tocareu per les terres venudes a bon preu!» Els van ensarronar. «No siguis burro, Manuel!, em deien els veïns. Ven que t'ho fotran!» I un colló, nen. No em va rotar de vendre el maset. ¿El veus? Ni que hi posessin la bomba química al mig! Me'l vaig comprar després d'uns anys d'arribar a Orlanda, ¿saps? Amb la meva suor. La meva, aquesta —Manuel es picava al front—. El primer trosset de terra meu. De ningú més. Meu. I després, vénen i me'l volen fotre! Ni parla'n, home! El pare li va dir al Manuel que havia fet molt ben fet. Li va explicar que a Tambacounda, uns enviats del govern de Dakar volien col·lectivitzar uns camps per augmentar la producció de cacauet, quan el país n'exportava

l'oli i després els senegalesos l'havien de tornar a comprar a fora, més dolent i més car: —Els oncles del clan i els d'altres poblats es van fer forts. I els funcionaris del govern van haver de tornar a agafar el tren de Saint Louis amb la cua entre cames. El pare es va ajupir, mentre deia això, per agafar amb les mans un parell de terrossos de sota els avellaners. Els va esclafar entre els seus dits llargs. Després va agafar un grapat d'avellanes de les primerenques, encara estaven aferrades al floc. Eren lluents. Netes. En va trencar unes quantes amb les dents. Va notar que també feien una mica d'oli, com el cacauet. Però més apegalós. Les avellanes noves eren bones. No com els cacauets tendres que no es podien menjar perquè els oncles deien que t'embogien i et regolfaven els mals esperits. —Aquella feixa d'allà —va dir Manuel el primer dia que van anar a la finca per començar la collita—, la vaig plantar uns volts de Nadal, el millor temps. Encara era viva la dona, i algunes tanques de la petroquímica ja marcaven la frontera. Va ser una provocació, saps, Andongo. Jo ja sé que els altres, des de l'altra banda de la tanca, se'n fotien. Deien que els fums aquests, amb la merda de gasos, em matarien els arbres. Mira com s'han fet, mite'ls! Eren uns avellaners altíssims. Andongo es va quedar una estona mirant la feixa de la provocació. No hi entenia. A Rufiske, prop de Dakar, també havien fet una fàbrica de ciment. I als afores de Dakar havien instal·lat una

petrolífera. Però era el progrés, i al principi havia donat molta feina a la gent. No hi entenia el pare, en aquestes coses de la política i de l'economia. Per ell tot anava massa de pressa. Manuel Olivar es movia per la finca amb un entusiasme renovat. Com si fos un dels seus ponis, acabat d'aviar al camp. —Primer has d'anivellar el tros, si el vols regar. Després no has de deixar ni una pedra. El llaures per netejar les arrels dels conreus anteriors. Molts anys enrera fèiem vinya, ¿saps?, però la plaga de fil·loxera va fer cau i net. Després passes amb el cultivador, adobes i prepares els plançons d'altres avellaners que tinguin un parell d'anys. El pare havia dit que dos anys era quasi la mateixa edat que tenia jo quan vaig arribar a Europa. I que, si en lloc de ser una Fleur de Noisette hagués estat un avellaner, ja me n'hauria pogut fer un plançó i m'hauria pogut conrear al seu trosset. —I després anar esperant —feia Manuel sense deixar de mirar cadascuna de les branques dels seus avellaners—. Esporgar, netejar branques, netejar el terra. ¿Saps fer anar el xerrac? No costa gens. Unes bones tisores de podar, l'esporgaavellaners, el rasclet i el tractoret. No hi ha cap feina més agraïda que aquesta, Andongo! Van passar per sota d'un avellaner gegantí. Dins el brancam, hi cabia tota la família del pare si l'hagués portada de Là-bas. Estava ple de pots

buits de productes fungicides. Manuel els va assenyalar amb menyspreu. —Sí, noi. Jo els he provocat, i ells m'han tornat la jugada amb les seves malures! Amb segons què has de cedir! El pare, per uns moments, va veure les fumeres de la petroquímica que els envoltava com si fossin els seus mals esperits, que rondaven de tant en tant pel poblat. —He hagut de cedir, ¿saps? —va repetir Manuel—. De plagues, abans no n'hi havia ni una. Ara no hi ha res més sinó malures. Ells mateixos ens les escampen aquí al costat, amb els gasos, i després ens venen els productes per combatre-les. Abans, jo t'hauria pogut dir perquè hi havia un diabló, un badoc, un pugó, un borró sec, l'aranya roja, un fong... Ara no sé què collons tenen quan els passa alguna cosa. ¿No et sembla que són com a bruixots aquest personal de la petroquímica? El pare va dir que sí. Que a Tambacounda una vegada... —Sí ja m'ho has dit —el va interrompre Manuel—. Allò dels mals esperits. Esclar, ja t'entenc. Vosaltres creieu en mals esperits. Per nosaltres, són malparits i prou —va arreplegar uns quants flocs amb avellanes—. I mira que n'hi ha aquest any! Si la Camí t'expliqués el fart que s'ha fet, de petita, de plegar avellanes per aquí terra! Tenia l'edat de la teva nena i ja plegava com si fos una dona! Més que jo i sa mare junts!

100

El pare quan es referia a aquella tarda al tros del Manuel, deia que havia pensat en les famílies de Tambacounda. En els seus germans. Els tornava a veure ajupits per terra. Transportant els sacs de cacauet al graner del poblat com si fossin homes. Les dones picant els morters de mill per separar el gra del segó. Es va imaginar la filla del Manuel replegant avellanes, com les noies del poblat quan arribava la collita. Manuel va sacsejar un grapat d'avellanes i se les va acostar a les orelles. —No estan malament, les maleïdes! —va tornar a renegar—. Des que tenen aquesta porqueria tan a la vora encara fan més pes. ¿Vols fer calerons, Andongo? Però no te'n fiïs. Ja vindràs amb mi quan les hàgim plegades i veurem si algú encara les vol comprar. Ni que sigui per una misèria. Però encara ho tenies pitjor, Là-bas què dius tu, ¿oi? D'aquest trosset, en traurem almenys trenta o quaranta sacs, Andongo —va fer càlculs—. ¿No saps com va això, no? Com el cacacuet, però a la nostra manera. I li va explicar, com un científic explicaria el seu últim invent, com prepararien els sacs de la collita que Manuel preveia: —En cada sac, hi caben exactament 57 quilos i 600 grams. Les avellanes fan el pes clavat quan neixen. La tara del sac fa 800 grams clavats. Per tant, quan arriba al magatzem, cada sac fa, matemàticament, 58 quilos i 400 grams. Ja veuràs com ens els pesaran, un a un, perquè no se'n fien ni de sa mare. No m'estranya que

101

hagin acabat arruïnats. Et treuen una almosta d'avellanes de cada sac. I, dels trenta o quaranta sacs, en fan una senalla plena. Al laboratori, com si t'ho juguessis tot a les cartes, el comprador fa un grapat i tu en fas un altre. Ja t'explicaré com has de posar la mà, no pateixis. Mira, veus... —es va apujar la màniga de la camisa—. Si poses el puny tancat a la senalla d'avellanes, en trauràs de millors. Si en canvi l'hi poses amb la mà oberta, et pots emportar les més fluixes. El pare va somriure, mentre deia: —¿Un joc de mans, eh? —Sí, i tot aquest joc de mans per treure'n, entre els dos, 288 grams, és a dir, 144 grams cadascú. Després, amb la maça, anar picant, una a una. Has de vigilar que no te'n fotin cap. Se les amaguen dins el puny de la camisa, o de la màniga del guardapols, ¿veus?, porten uns guardapols amb mànigues llargues per fotre't. Els grans de l'avellana que has picat es pesen amb la balanceta. Normalment, ja t'ho dic ara, la tenen desafinada al seu favor sense que te n'adonis ni hi puguis fer res. Paciència. El que dóna es divideix per dos. I el resultat que et surt, que sentiràs que en diuen «lliures», serveix per calcular el que també en diuen «rendiment». I amb el rendiment, i el preu que els dóna la gana, acabes sabent el que cobraràs al cap d'uns dies, si hi ha sort. Una misèria pels trenta o quaranta sacs que només t'han servit perquè t'hi esllomessis. ¿Què et sembla, Andongo?

102

El pare va dir que d'acord. Però va pensar, finalment, que la collita de l'avellana era encara més complicada que la del cacauet. I que sempre hi ha un pitjor, a la vida. —No et creguis, Andongo! Més valdria que haguéssim plantat cacauets, també aquí! —el va tallar Manuel com si li llegís el pensament—. Esclar que, si no les vols vendre, les estens allà al maset i que s'eixuguin. I ja les vendràs quan et doni la gana. O les deixaràs fer velles abans de poder-les vendre. ¿Veus, els cacacuets?, els torres, els peles i avall! L'avellana, fins i tot per torrar es fa pregar. I no et dic res si vols torrar trenta o quaranta sacs d'avellanes, Andongo!

103

Precisament

les primeres imatges d'Europa que conservo a la memòria són sota d'un avellaner. La Maria del Camí, que encara em feia de "noia de guarderia", em portava a la finca que el seu pare havia conservat al costat de la petroquímica. Per entre les amples fulles de l'arbre, sempre hi havia un cel blavíssim. I jo no hi vaig veure mai els fums de les fàbriques, potser perquè aleshores no sabia distingir entre els núvols de fum i els núvols de pluja. Un dia, Maria del Camí —la meva futura segona mare era encara molt jove quan es va fer càrrec meu— estava ajudant el pare a replegar les avellanes dels meus tres anys. Mentre s'entretenia a fer—me les trenes petitíssimes del meu cabell de rissos de cargolí, li va parlar de mi al pare. —He preguntat a la filla d'un dels encarregats francesos del parc d'atraccions què volia dir Fleur de Noisette. ¿Saps que la teva filla, Andongo, es diu Flor d'Avellana? —va dir Maria del Camí mirant-me amb uns ulls plens d'il·lusió.

104

—Esclar que sí —va dir el pare, que també era jove com ella—, li vam posar el nom de l'herba que floria quan va néixer a Tambacounda. Là-bas hi havia quart minvant, aquells dies, passava el ral·li, i tot això és bo per a una família, si hi ha naixement al clan. El destí sempre és escrit, Camí —va fer el pare molt seriós. —¿Per què no li diem Avella, a la teva filla? El pare va alçar el cap de terra. I em va mirar. Jo no ho sabia aleshores, però va pensar en Aminata. En l'àvia paterna. En el dia de la cerimònia del festeig entre els clans. En el dia del part de la meva primera mare i la lluna en quart minvant. Però també va veure Maria del Camí davant seu que continuava parlant: —Fleur de Noisette! Sí, Flor d'Avellana! Com si hagués nascut aquí. Esclar que, de fet, s'hi ha criat. Avella... ¿No et sembla que Avella és un nom molt bonic? Ella s'hi acostumarà. ¿Oi que sí, petita Avella? —va fer agafant-me entre els seus braços, agenollada a terra com estava. El pare va convertir Maria del Camí en la meva segona mare quan jo ja tenia tres anys. Per això les primeres imatges que tinc d'Europa són de sota un avellaner. Aquell dia que em va agafar i em va estrènyer entre els seus braços em vaig sentir com em devia sentir els primers mesos de la meva infància a l'esquena d'Aminata. Vaig notar l'escalfor per primera vegada.

105

Ella va ser també qui em va ensenyar a jugar amb avellanes foradades. Tenien un petit forat perquè a l'arbre havien estat atacades per la plaga d'un insecte minúscul anomenat diabló. Se les acostava als llavis i em xiulava molt a prop: —¿No sents les veuetes de les avellanes xiuladores, Avella? —em deia. El pare feia altres jocs. A la finca de l'avi Manuel, agafava fulles d'avellaner, branques petites, mocs secs i flocs buits, closques fallades i, quan esmorzàvem, al maset, s'entretenia fent-me joguines. —Això és un avió, Avella! —deia—. Un avió que vola lluny, lluny, Là-bas —i agafava una branca amb dos flocs com a ales i el feia volar. El pare va arribar a perfeccionar el joc de les avellanes xiuladores de la mare. N'agafava dues de ben grosses, amb els forats ben visibles. Hi passava un fil de pescar molt llarg i, d'un cantó a l'altre, enviava missatges xiulats. La mare li deia que era el nou Edison i que havia inventat el telèfon. I el pare deia que a Tambacounda feien aquest joc amb lianes de més de deu metres i amb dos cubs de fusta, un a cada extrem. No sabien que havien inventat el telèfon en un poblat que els troncs d'arbres buits encara servien per enviar els missatges a distància, fent-los servir de tam-tam. Un dia a la nit, a la masia de la cavallerissa, on el pare i la mare havien habilitat la planta de damunt com a habitatge, l'avi Manuel i ells dos van començar a parlar de supersticions. Havien

106

acabat de replegar la collita i devien discutir sobre el que n'havien de fer. L'avi explicava: —Si quan dorms, veus avellanes en somnis, vol dir que l'endemà tindràs molts maldecaps. I la mare recordava una superstició de l'àvia: —Si somnies que menges avellanes, vol dir que hi haurà plors i baralles molt aviat. En canvi, l'avi Manuel s'havia tret una avellana bessona de la butxaca i ens la va ensenyar als tres. —Porta bona sort! —va exclamar tot content—. L'he trobada a l'avellaner de la bassa! El pare, un dia que l'electra se n'havia anat perquè havia fet una tempesta, i estavem amb un llum de càmping-gas, amb les nostres ombres allargassades per tota la masia, va agafar una avellana torrada i hi va acostar un misto encès. —Mira, Avella —va dir—. Mira com crema a poc a poc. Era la primera bruixeria que veia fer al pare. Esclar que només era un joc. La flameta durava molt. Quatre o cinc minuts. Fins que el pare es cremava les puntes dels dits. Jo aleshores no sabia que l'oli de la closca mantenia la flama. I el joc obria en el meu món infantil les fantasies africanes que el meu pare em traspassaria més endavant per anar pel món. Com quan em venia a fer un petó abans de dormir i em xiuxiuejava a l'orella, amb veu de vell griot, el conte del petit malvat africà,

107

Samba-de-la-Nuit, fill del diable, mal esperit d'un avantpassat venjatiu: Jooo sóc en Sambaaa, nascut aniiit, més veeell que la seva maaare, més veeell que el seu paaare, de la mateixa edaaat que els seus germaaans peeetits, que encaraaa no han naaascut. Bona nit i tapa't, Aveeellaaa! I em feia el petó mentre m'acotxava amb els llençols. Un altre dia que a la televisió feien un programa sobre la natura, el pare em va dir: —Avella, demà anirem al tros de l'avi i caçarem grills, ratolins i ocells, ja ho veuràs. Em sembla que ho vam fer una vegada, perquè al parc d'atraccions cada vegada hi havia menys feina, i el pare no arribava mai d'hora a casa perquè s'havia d'espavilar fent altres coses. Però a vegades era al revés. No anava al parc perquè deia que les bèsties del safari ja s'havien atipat massa el dia anterior. I com que eren tan brutes, les castigava sense neteja. La realitat era tota una altra, esclar. Però jo no la sabia aleshores. Ni l'entenia en les cares de preocupació del pare i la mare quan al vespre l'avi Manuel deia: —Una altra vegada ens han tornat a enredar com a micos fent veure que ens feien el parc de les mil meravelles per viure'n tota la vida.

108

El dia que vaig entendre que el pare no tenia tanta feina al parc i que passava alguna altra cosa més greu va ser quan vam anar tots plegats a la finca de l'avi. La petroquímica havia ampliat unes instal·lacions, i les fumeres i els grans dipòsits retolats amb els noms de les grans marques s'havien multiplicat molt a prop de la tanca, i es veien darrera mateix dels nostres avellaners, com si fossin gegants panxuts que vinguessin amb les cames ridícules de dibuix de conte entre els avellaners. El pare em va portar fins a la bassa que havien fet a hores ell i l'avi per poder regar millor els arbres amb un sistema de goteig que havia millorat molt la feina, deien. Vam mirar l'aigua de la bassa. Cristal·lina com si fos la que hi havia al mar, una mica més avall, darrera la barrera de fumeres químiques. —Guaita-la bé, Avella —em va dir el pare—. ¿Veus el fons de l'aigua? És com l'aigua que ens va portar de Là-bas. ¿Veus els peixets com pugen a mirar-nos? Fixa't què faig amb les mans. I aleshores va tancar els punys i va començar a donar copets damunt l'aigua, sense foradar-la del tot. Primer més fluixos, després una mica més forts. I va fer música. Una música d'aigua que sempre m'acompanyaria des d'aleshores i que no he oblidat mai. Sobretot quan estic molt sola i deixo volar el pensament en llibertat. —És la música de Là-bas —va dir amb els ulls plorosos, potser pels esquitxos que es feia

109

ell mateix amb l'aigua—. ¿La sents? Fes-la tu, ara! I el pare i jo vam fer un concert plegats, pensant en la música de la primera mare, en les danses de Tambacounda, en la lluna en quart minvant, en el mon africà que jo no havia conegut i que sentia en el so de l'espetec de l'aigua de la bassa, fet amb la força dels punys tancats del pare. Després d'aquell dia ja no vam anar més a la finca de l'avi. Finalment, després de tants anys d'haver-s'hi resistit, el govern i les empreses del polígon de la petroquímica l'hi van expropiar. Una de les indústries químiques va reclamar més terreny per fer una ampliació de la seva planta de producció. Necessitaven el tros d'avellaners de l'avi Manuel. Els tècnics van al·legar que la finca, tan a tocar del complex de la petroquímica, s'havia de declarar «il·legal» i que no s'hi podria conrear res per raons de seguretat sanitària i ambiental, emparant-se en un article en lletra menuda d'una llei de la protecció del medi natural i de les persones. No van dir que la presència de les fumeres era com el diabló, el borró sec o l'aranya roja, les plagues de l'avellaner de l'avi Manuel, però en gros. No van dir que el parc d'atraccions estava a punt de fer fallida perquè, després d'un incendi que hi va haver en una de les químiques i que havia obligat a evacuar els veïns de les urbanitzacions més pròximes, inclosa la masia on vivíem nosaltres, el turisme que havia

110

d'enriquir Tobojardin es va desviar cap a l'Eurodisney de París perquè l'obertura de fronteres europees i la comoditat del nou tren francès, el TGV, ens acostava a tots a la rodalia de París en un esternut. El pare va recordar un dia al vespre el que havia dit un antic reietó del Senegal feia més de cent anys als francesos que li van demanar el permís per construir Là-bas el primer ferrocarril: «Mentre jo visqui —havia dit el reietó—, sapigueu bé que m'oposaré amb totes les meves forces a la construcció del ferrocarril. Per això, quan rebré una carta vostra demanantm'ho, us respondré sempre que no, que no. I no us donaré mai cap altra resposta. Fins i tot quan jo dormi, el meu cavall Malaw us donarà, per mi, la mateixa resposta». —Veus, avi —va dir el pare a l'avi Manuel, que estava molt desanimat perquè l'expropiació de la finca l'havia emmalaltit—. El reieitó del Senegal es va voler resistir com tu, amb la indústria, però finalment van fer el ferrocarril. I la via va anar de Saint Louis a Tambacounda, i després a Mali. És així, la vida, avi. Però l'avi s'havia tret l'avellana bessona de la butxaca i l'havia acostat a un misto encès per calar-hi foc. La cara de l'avi es reflectia darrere la petita lluïsor de la flama oliosa. —Avi!, ¿què fas que la cremes?, ¿què no vas dir que una avellana bessona portava bona sort? —vaig fer jo, esgarrifada d'aquella bruixeria que feia l'avi Manuel.

111

—Sí, Avella, sí —va dir ell, al cap dels tres o quatre minuts que va mantenir la flama encesa als dits—. Esclar que sí que porta sort, nena. Però aquest matí m'he canviat de pantalons i no he pensat a treure l'avellana bessona de la butxaca. ¿I veus què ha passat amb la finca, per no portar-la sempre al damunt, arrissadeta meva? Després d'aquella sessió nocturna, que per mi va tornar a ser de bruixeria, i que he recordat sovint més per la flaire de les closques cremades que no pas per la claror somorta de la flama, l'avi Manuel va deixar la feina de la cavallerissa i vam abandonar els cavalls i els ponis de la platja. —M'haguessin escoltat els amos —deia l'avi—. M'haguessin escoltat a mi i haguessin fet el que els deia. La gent vol els cavalls per passejar i els ponis per a les criatures. ¿Què es pensaven? ¿Que els quatre nens de casa bona que volien ser genets d'hípica els mantindrien els estables? Aquesta mena de gent, quan es cansa d'una cosa, hi fot una guitza i a fer punyetes! La cavallerissa volia dir també la masia on vivíem. A més, amb el parc d'atraccions reconvertit en zona ajardinada, amb espais llogats a firaires ambulants, i les dependències i magatzems arrendats a botigues de basar, el pare tampoc no tenia feina amb les bèsties del safari. —Diuen si han confiscat part dels animals i els han repartit entre els zoos —vaig sentir que

112

explicava un dia—. No tenien ni un duro per donar-los menjar! Segons quins exemplars els deixen en quatre gàbies per a l'atracció de la gent que vagi a la fira. Se'ls moriran d'avorriment! Les bèsties són com les persones!

113

Vam anar a viure en una caseta tocant al

moll de pescadors del poblet de mar de la mare de Maria del Camí. —A més —va dir la mare—, l'Avella ha d'anar aviat a escola, i a la masia no hi estàvem gaire bé. Hauríem hagut de sortir cada dia amunt i avall, i al poblet de la mare trobarem escola allà mateix. L'avi ja no va fer res més de bo. No era molt vell, a mi no m'ho semblava, aleshores. Almenys si havia de jutjar per com corria darrere d'un poni quan em portava a passejar per la cavallerissa, que és el que jo havia enyorat més del canvi a mar. Però l'avi ja no tenia els anys de tornar a començar. Si no era temporada d'estiu, sortia molt aviat a passejar pel port, quan el sol començava a esclatar, rogenc, sobre les lloses del moll. Esperava que arribessin la mitja dotzena de barques que encara sortien a pescar. Parlava amb els pescadors. Anava al Casino del Pòsit, feia un cafè i tornava a casa a dinar. Però

114

s'avorria. Li faltaven, com a mi, els cavalls i els ponis. I sobretot la finca d'avellaners expropiada. El pare va trobar feina en uns magatzems de peix del moll per uns dies. L'avi li va dir que allò del peix estava més malament que els cavalls i les avellanes. La mare va buscar alguna casa per fer-hi feines de neteja. L'avi deia que allò de treure la merda dels altres no ho hauria fet mai. Però, entre tots, van anar tirant. Quan va venir la temporada permesa de sortir a pescar peix gros, el pare va dir que a Dakar va fer uns mesos de pescador. Era quan les collites del camp van minvar del tot i a la capital van admetre un grup d'homes per ensinistrar-los en les arts de la pesca. —Però si el peix no dóna per viure! —va tornar a insitir l'avi Manuel, que aleshores ja no anava mai al moll i es passava el dia davant el televisor maleint qualsevol notícia que li semblava que anava en contra del que el govern i les empreses de la petroquímica li havien fet. —La gent de Dakar pesca la tonyina com si fos sardina! —va dir el pare—. Abans que modernitzessin la pesca, al Senegal, els pescadors sortien amb les barcasses i paraven l'almadrava. Quan el banc de tonyines estava localitzat, es llençaven a la mar i les caçaven cos a cos. Quins cops de cua! Dos-cents quilos de cop de cua poden matar un home! Reduïen les tonyines, les tancaven en un cercle petit de l'almadrava i omplien les barcasses, plenes de sang i fetge!

115

El pare semblava que s'hi trobés. I jo també quan ho explicava. El veia lluitant com un homenàs amb una tonyina, cos a cos. El veia ensangonat, batent el peix, escapçant-li la cua. El veia com un heroi, amb la tonyina a les espatlles, pujant al pal de proa. Va ser de les primeres vegades que vaig notar que mirava a l'infinit. El balconet de la casa del port donava a la punta del moll. L'infinit, allà, era l'horitzó del mar que es veia com una línia travessant les dues portes del balcó. —Esclar que em voldran! Jo sé com va tot això de pescar! Perquè després, Là-bas, tot es va fer modern. Primer sortia l'avió amb radar per localitzar les tonyines en alta mar. Després avisava les barcasses. S'anava a tot motor cap al lloc, es paraven les almadraves i, amunt amb les tonyines! Auuup! Aaauuup! Quan són mig vives, les males bèsties, encara cuegen més! Fins que la barcassa no podia més i tot era tonyina. Abans d'arribar a Dakar, ja n'havíem escorxat la meitat! Xac!, el cap fora. Xac, xac, xac!, tota la carn esquarterada. Tot aprofitat, com a carn, per fer pinso. Tot. ¿Heu vist mai la sang de tonyina com s'escampa per tot arreu? No et treus el gust de tonyina de les mans durant dies. Només quan els bancs pujaven Atlàntic amunt, cap aquí al Mediterrani, podíem reposar. Aleshores venia la feina dels magatzems frigorífics. Però sempre aquell gust de tonyina a les mans i al nas.

116

El pare deia que era la fortor que havia també sentit quan va tornar a Dakar per buscarnos. Com la del cacauet fresc, que no se'n va mai dels forats del nas. —Aquí les esperen quan van d'anada —va respondre l'avi—. Pugen de casa vostra, Andongo, però després tornen avall, i no es perden de camí. Tothom torna avall un dia o altre, d'on ha vingut, com les tonyines —va afegir. El pare es va estar uns segons mirant l'horitzó, des del balconet de la caseta de mar. —La mateixa ruta que fa l'oli de cacauet amb les armes —va dir finalment. —¿De quin oli parles, Andongo? —va dir l'avi. —De cap. Pensava en l'oli de Dakar. De cap —va fer el pare per no recordar aquella etapa seva a Europa—. Però ni que Là-bas hi hagi molta tonyina, la gent d'Europa prefereix trobar al mercat la tonyina blava del Mediterrani —va dir després. —La gent és massa llepafils i no sap el que menja, home! —va rematar l'avi. —Si els explico això de la tonyina, Esclar que m'agafaran! —va dir el pare, més animat. L'avi va anar a veure el president de la confraria del Pòsit. Diu que ho va fer per mi. —Jo no he anat a demanar mai res a ningú per mi, Camí.

117

Els va parlar de mi i d'Andongo. Els va dir que el pare era un expert en la tonyina i que aprenia de pressa i s'avenia a tot. Tothom ja sabia que el pare i la mare vivien junts. Que tenien una filla de Là-bas i que la feina del parc d'atraccions i la de la cavallerissa s'havia acabat. Un patró va admetre el pare per una temporada curta. —Només per una temporada curta. No vull problemes amb la llei d'estrangers! —va advertir, fent veure que no li anava bé agafar un il·legal com el pare. No es tractava d'anar a la tonyina, però el pare estava molt content. Traginava les arts i les xarxes com si sempre hagués estat del port. El pare s'engrescava amb la cursa de les barques quan feien el senyal de sortida per arrencar amb els motors engegats i arribar al lloc de pesca ràpidament. Veia com els pescadors d'ofici llençaven les arts i ell s'hi afegia com un de més. Estirava amb força quan tocava arreplegar l'arrossegament i pujar el peix a la barca. En un racó de la barcassa, amuntegaven la barreja de peix i peixet que les arts havien pujat a bord. El pare va aprendre a classificar el peix i a llençar a mar el que no servia per al mercat. Quan tornaven al moll, les caixes ja estaven apilades a punt per fer el recorregut amb el carro de mà fins a la plaça i entrar al Pòsit abans de vendre'l. El pare sempre deia que no es podia aguantar el riure quan sentia l'encarregat del Pòsit, cantant els preus de

118

subhasta. I tenia raó, perquè una vegada que la mare m'hi va portar, en sortir de l'escola, em semblava que era un follet de dibuixos animats que havia perdut les paraules. Després, quan van instal·lar unes pantalles electròniques i la remor del subhastador es va apagar, el pare ho va trobar a faltar. Va dir que era com quan Là-bas van deixar de dansar i ballar, per alegrar les collites. L'únic que no li agradava de la pesca era l'allioli que feien a la mateixa barcassa. L'oli encara el trobava bo, però l'all el trobava insuportable. —Més que la tonyina! —es queixava—. Si menges allioli, te'l sents més que la tonyina a les mans! Per això va proposar de fer arròs de peix de tant en tant. Ell tenia una recepta de com el feien al Senegal. I un dia, a la barcassa, el van deixar fer. Arròs de peix senegalès. Se'l va inventar. Perquè primer hauria hagut de tenir arròs africà, mill, oli de cacauet i peix de l'Atlàntic. Però tothom el va trobar molt bo. El que no es va aprendre mai va ser el nom dels peixos del Mediterrani. Per ell, tots tenien colors i formes. Eren amb closca o sense. Tenien antenes o potes. O només vivien amb escates. Eren més llargs o més curts. O els classificava segons com miraven per l'ull quan els tenia a la caixa. —Ni que siguin morts continuen veient-te amb aquell ull rodó que tenen els peixos —deia sovint, al vespre, quan era a casa i parlaven de la pesca amb la mare o l'avi.

119

Quan sentia parlar de rogers, pagells, llucets, besucs, calamarsos, cintes, mòlleres, llobarros, raps, escamarlans o escórpores, arronsava les espatlles. I sabia que això no s'ho aprendria mai. Un dia a la nit es va sentir l'alarma al moll. Jo em vaig desvetllar i recordo que la mare em va agafar a coll, tapada amb una manta, i vam baixar fins davant de casa. El pare no anava mai a la sardina i el seitó, que es pescaven de nit. «La nit al mar és el pitjor que hi ha», deia. Una de les barcasses havia tingut un accident amb la teranyina. Vaig sentir que el pare li ho repetia molt fluix a la mare, però era com si m'ho digués a mi, que estava embolicada dins la manta, amb el cap i tot. —La nit al mar és el pitjor que hi ha, Camí. Totes les barques tornaven a port de pressa. Es veien els llums com s'acostaven al moll. La barcassa de l'accident va agrupar la majoria de la gent de la confraria que s'hi va congregar al toc de la sirena. Un dels pescadors havia relliscat del pont de xorar. El cop havia estat mortal. L'endemà no va sortir ningú a pescar en senyal de dol. Però el pare tampoc no va sortir de casa. —Hauries d'anar a l'enterrament, Andongo —li va dir l'avi—. El pescador mort treballava amb el teu patró i es veurà molt que no hi has anat. T'han donat feina per una temporada, ja ho saps. No convé que et facis l'estrany.

120

Però el pare no va escoltar l'avi Manuel, que ja sortia cap al Pòsit per acompanyar el seguici de l'enterrament. El pare sabia que el mariner mort en l'accident vivia sol en una caseta blanca, de planta baixa, amb una porta i un parell de finestres blaves, a tocar del moll. —El Dimoni de la Mar ha entrat a casa del pobre desgraciat —va dir a la mare. —¿Què dius, Andongo? ¿Que no ho veus que ha estat un accident? Els altres pescadors ho han dit. Feia mala mar. Estava dalt al pont, estirant les cordes per xorar. Va relliscar i va caure a la barcassa. Si no hagués tocat de cap a una de les palanques no hauria passat res, home. Aquella nit, després de la tarda d'enterrament, el pare va sortir de casa. Ell sabia que, al Senegal, quan un pescador perdia la vida a la barca, volia dir que a casa seva s'hi introduïa el Dimoni de la Mar i que hi duria la mort sempre. L'àvia paterna li havia explicat que un grup de pescadors nòmades de Gàmbia havien calat foc a una cabana d'un pescador que havia mort a la mar, ofegat. —El mal no s'havia d'escampar per les altres cases del moll! —encara em va dir a mi quan m'ho explicava—. El Dimoni del Mar s'havia de veure obligat a tornar al fons marí! Feia lluna nova. Però els nóvols i la fosca l'amagaven darrera del seu vel. Encara no era temporada turística i les terrasses estaven totes

121

tancades. Semblava un mar robat. El pare va travessar el passeig del port, arraconat per sota d'una de les porxades. Va arribar al moll. I va buscar la caseta del pescador solitari. La paret blanca relluïa en la foscor. La porta i els finestrons blaus eren com tres taques de peix de nit enmig de la clapa blanca. No li va costar gens de forçar un dels finestrons. Va trencar un dels vidres. Portava uns drapots vells, amarats d'oli i benzina. I també portava l'ala trencada de la Victória de Samotràcia per espantar el Dimoni del Mar que el pare veia a dins la caseta del pescador. Va encendre els draps amarats amb un encenedor. Va dir quatre sortilegis que devia saber de l'àvia de Gàmbia. I va calar foc a la casa del pescador mort. Només el pare va veure, entre les flames, quan ell el ventava amb l'ala trencada de Samotràcia, que el Dimoni del Mar corria cap al moll per llençar-se a l'aigua i no tornar-ne a sortir. Al poble es va dir que les desgràcies no vénen mai soles. Però la policia va desmentir la versió popular i va confirmar que l'informe dels bombers era molt clar i algú havia calat foc a la caseta blanca del pescador del moll. Durant uns dies, tothom va fer especulacions. —¿Qui li podia voler cap mal si era home de mar de sempre? —¿Quatre podrits que havien volgut forçar la casa per posar-s'hi a dormir i s'hi havien emborratxat?

122

—¿Una venjança de joc potser que només el silenci dels homes del Pòsit sabrà i es callarà per sempre? La policia va obrir una investigació. El patró de les barcasses va haver de declarar i presentar informes de tothom qui treballava amb ell. El pare no era legal. —Vés-te'n a casa i no tornis mentre no passi tot això, Andongo —li va recomanar el patró. I l'avi va dir: —Ni que sigui parent de l'àvia morta, el patró aquest és un malparit! Un altre dia m'haurà de demanar per favor si tinc un gendre treballador per anar a pescar! La mare i l'avi Manuel van decidir que vendrien la caseta del port. Un parell d'estudiants que havien acabat pràctiques d'escola hotelera, entusiasmats, volien obrir negoci de bar i terrassa a la costa. Van fer una oferta per comprar la casa sencera. A baix, la barra i la terrassa. Un pis per a dos salonets reservats. I les golfes per fer-hi un estudi i viurehi ells dos. I la mare i l'avi la van vendre. Aleshores va ser quan vam anar a viure a la ciutat d'Orlanda. En aquell piset de lloguer del carreró del raval. En aquella casa estreta i panxuda, amb una finestreta mirant al cel per veure-hi la meva lluna en quart minvant. —I com que l'Avella ja ha fet tres anys, anirà a l'escola pública del raval, i jo faré hores en alguna casa, mentre el pare busca per Orlanda que li donin feina! —va exclamar la

123

mare, amb els ulls envidriats, el dia que van donar les claus de la caseta del port a la parella de tècnics hotelers que l'havien comprada. Des d'aleshores, ja no vaig veure més la ratlla de l'horitzó tallant els vidres del balconet. Ni vaig sentir les sirenes del port quan sortien les barcasses amb el pare per anar a pescar. Perquè a Orlanda no hi havia moll ni platja a tocar. És per tot això que, quan jo havia fet dotze anys tres mesos i set dies, la mare i jo, soles, no havíem dit al pare que jo havia trobat en una de les caixes de plàstic del piset del raval d'Orlanda l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia. Vam riure perquè el pare no hi entenia un borrall en coses de dones i s'havia empassat la mentida de la ceba perquè jo ja tenia la Força Suprema de les Dona. Perquè ens l'estimàvem, també. Perquè, rient, enfortíem el secret. Perquè rient, els Mals Fats no s'atrevien a entrar a casa. Perquè aquella ala trencada de talla de fusta era un Mal Fat que vetllava al fons de la caixa de les andròmines i que només servia per esventar dimonis, com els que habitaven al fons del mar.

124

Poques setmanes abans de saber que em tocaria llegir el Manifest a la concentració d'immigrants de Barnadakar de la Mediterranée, em sentia molt buida. Només tenia la Nina del Clan d'Aminata, la meva primera mare. Però em feia l'efecte que ho havia perdut tot. Perquè aquell dia, a l'escola pública del raval d'Orlanda, havíem fet una classe d'educació sexual i la mestra va parlar per primera vegada del clítoris. Quan va acabar, va dir que si a casa en parlàvem amb els pares, encara en sabríem més coses. Aquell dia vaig saber, doncs, que de molt petita, a Tambacounda, la meva primera mare Aminata i les seves germanes, les mares del clan, m'havien fet el ritu de l'extirpació del clítoris, que també havien fet de petites a totes les dones de la família de l'àvia paterna, seguint una tradició de Gàmbia. La mare i jo vam tornar a parlar soles, com aquell dia que el pare va saber que jo ja tenia la Força Suprema de la Dona. El mateix dia de la descoberta del Mal Fat de l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia, que vam desar al fons de la caixa de plàstic sense que el pare sabés que jo l'hi havia trobat embolicada amb uns drapots.

125

Ja feia més de vuit anys que vivíem al carreró del raval d'Orlanda. Andongo i Camí no havien tingut cap fill. M'havia convertit en la filla única d'una segona mare. Ella mateixa em va dir un dia que amb mi ja en tenien prou. La veritat era una altra. El pare no volia tenir més fills per allò dels mals auguris de l'àvia gambiana i de la força dels esperits. —Tu ho ets tot per mi! —va dir la mare tocant-me el cap. L'avi Manuel, que va provar d'estar un temps en una residència d'avis del Pòsit, un hivern molt fred es va afegir, com un nòmada més, al raval d'Orlanda. Però sempre deia que l'aire de la terra endins no li provava. I no es movia del damunt de l'estufa de llenya quan feia humitat. La mare sempre deia que per això havia agafat una paràlisi a les cames, al cap de dos o tres anys de ser al raval d'Orlanda. Però el pare tenia la certesa que l'avi havia mort d'avorriment. I va tornar a recordar que l'avorriment era allò que els passava a les bèsties si s'enyoraven de la seva terra. Després en van anar deixant de parlar perquè, sempre que ho feien, la mare es posava d'esquena a la pica dels plats de la cuina i plorava d'aquella manera que ho feia, d'amagat. ¿Quant de temps devia fer que el pare ja era legal? ¿Potser tres anys? Jo no havia entès mai prou bé en què consistia ser immigrant legal o ser il·legal. A l'Associació Nacional d'Immigrants hi eren tots. Barrejats. Però el pare

126

no parava de dir que aviat no sabrien què fer amb els il·legals. Aleshores, des de feia tres anys, el pare treballava en una granja dels afores d'Orlanda que es dedicava a recollir, mantenir, criar i protegir, per aquest ordre, diverses espècies d'animals. El pare deia que no era un zoo. —Als zoos, les bèsties hi viuen cohibides perquè la gent sempre se'ls mira. I en canvi, a la Protectora, hi viuen en llibertat, es reprodueixen i no enyoren el seu medi. Però, a mi, quan hi anava i ell em portava pels parterres i els recintes de cada espècie, em semblava que sí que era un zoo, més petit del que hi havia també al parc de la Ciutadella, prop del lloc de la manifestació d'aquell diumenge, però al cap i la fi, un zoo. Això sí, per mi era el zoo més important del món perquè hi treballava el pare. —Si mai et pregunten quin és l'ofici del pare, Avella —m'havia advertit la mare—, tu digues: cuidador. Però abans, al principi de viure nosaltres al carreró del raval d'Orlanda, el pare havia tombat tota la regió fent de temporer. Va estar en uns horts que es conreaven per vendre directament els productes a un mercat de majoristes d'Orlanda. —Però què fan, si cada dia arriba més verdura d'Europa amb els tràilers! —deia el pare.

127

Va estar en uns vivers d'arbres de planter, i el pare també deia: —La gent ja no està per jardins perquè no té temps! Va formar part una temporada d'unes patrulles d'immigrants que van netejar unes sales de la Central Nuclear de la regió. —Ens toca a nosaltres perquè no troben ningú més que s'hi vulgui fotre, allà dins! I una altra temporada va trobar feina en unes patrulles de netejadors de boscos que anaven darrera de les cendres dels incendis per preparar la repoblació dels forestals. —Així els de Medi Ambient es podran divertir l'estiu que ve amb les avionetes d'aigua escopint sobre les flames! I és que, com que l'avi ja era mort, el pare s'havia tornat una mica com ell, que a la caseta del port sempre renegava. Però totes aquelles feines, eren les que anomenava «il·legals». Fins que va trobar la de cuidador a la Protectora d'Animals. Aquell dia va arribar a casa botent d'alegria. Va enfilar l'escala estreta que pujava al segon pis de la Maison des Africains, cridant: —Avella! Maria del Camí! A la Protectora em faran legal! Em contractaran! Va presentar els papers. Els de la mare i els meus. Teníem un llibre de família nou perquè el pare i la mare havien anat un dia a veure el jutge amb un parell d'amics per fer de testimonis.

128

Va ser un casament privat i silenciós per obtenir un llibre de família europeu. De tornada a casa, vam entrar en un bar del raval per celebrar-ho. Els pares, els dos amics testimonis, i jo. I tots plegats ens vam alegrar una mica perquè estàvem molt contents de tenir aquell llibre de família legal. Vam intentar cantar un parell de cançons a la taula del bar fins que ens van dir que ja n'hi havia prou de gresca i que bon vent i barca nova. Però no va passar res més. Segons el nostre llibre, Andongo NdoyeNwanzi i Maria del Camí Olivar-Sales eren «legalment» marit i muller. I la filla única d'aquella parella, casada davant el jutge per «arreglar les coses i no tenir més problemes», era jo, Avella Ndoye-Nwanzi Olivar, deia el llibre europeu. La mare havia explicat alguna vegada que a l'Enregistrament del Jutjat li volien escriure «Abella», amb una «b» alta. —Ells ja ho veien que una persona, en aquesta vida, no es pot dir com un insecte, però amb els gustos no hi ha res a fer i aquesta gent ja se sap com és —es queixava. Però la mare els va explicar que no era amb una «b» alta sinó amb una «v» baixa, perquè venia de Flor d'Avellana, que era una herba de flors grogues que procedia de les terres africanes. Els del Jutjat em miraven. La mare els va dir que en realitat, allà —es veu que anava a dir Là-bas com el pare—, em deien Fleur de

129

Noisette, però que, ja que m'havia fet gran aquí, era millor que em digués Avella, i tots contents. La mare deia que, al Jutjat, tothom ens mirava perquè es va haver d'enfadar amb el funcionari, mentre el pare feia que sí amb el cap per donar raó a la mare, i ella potser va alçar la veu més del compte. Però finalment, la mare estava segura que fins i tot el guàrdia de la porta també ho havia entès perquè, quan sortíem, em va tocar la galta i em va dir: —Quina Avella més maca, eh? I em va donar un globus de regal, dels de propaganda, per inflar, que va treure del calaix d'una tauleta. El pare el va omplir d'aire quan érem al carrer. El globus, inflat, va engrandir unes lletres que deien: Orlanda Cara Neta, o alguna cosa semblant. La mare, doncs, quan el pare ja era legal i quan jo ja tenia la Nina del Clan, em va dir allò del ritu de l'extirpació del clítoris que m'havien fet les mares a Tambacounda. Al primer moment, em vaig quedar escoltant el que em deia. Sense saber tampoc massa a què es referia. ¿Què era l'extirpació del clítoris? ¿Un ritu de Tambacounda per què et protegeixin els esperits? ¿Una de les tradicions del clan del pare que havia anat passant d'àvia a àvia? ¿Per això jo no tenia germans petits? ¿Com és que la mestra de l'escola no n'havia volgut parlar i havia dit que ho preguntéssim a casa? Quan vaig saber que el ritu del clítoris era per deixar-te com una dona, però sense que poguessis sentir el que sent una dona quan

130

estima, ja em vaig amoïnar més. ¿Què volia dir que amb l'extirpació i la intervenció que m'havien fet al clítoris de petita jo havia perdut la sensació que se sent quan estimes? La mare em va tranquil·litzar. Em va assegurar que allò no tenia res a veure perquè jo em pogués enamorar —i això no calia que m'ho digués perquè prou que ho sabia!—, ni tenia res a veure perquè jo pogués estimar, ni tenia res a veure per quan fes l'amor. La mare em va assegurar que podria tenir fills com qualsevol altra. Però era molt clar: les dones del clan de Tambacounda m'havien enviat a rodar tot el que jo podia sentir quan fes l'amor. I això sí que no ho podia substituir res. Perquè cap eminència científica no havia inventat encara el recanvi d'un clítoris passat pel ritu de Gàmbia, per un altre d'europeu. La mare em va demanar que no en parlés amb el pare. Que Andongo també li ho havia dit feia poc perquè la meva primera mare, abans de morir, quan ell ens va venir a recollir al Senegal, li va dir que ja m'havien fet el ritu de les dones. Per això el pare no hi entenia gens i qualsevol cosa li semblava que era només una cosa nostra. Vaig fer el cor fort. No volia que la mare es preocupés. Si no haguéssim vingut a Europa, si no ens haguéssim mogut de la cavallerissa, amb els ponis i els cavalls, si més tard no ens haguéssim venut la caseta del port, potser no hauríem llogat aquell piset del carreró d'Orlanda, i potser no hauria anat a l'escola pública del raval, i amb bona sort potser no hi

131

hauria hagut cap mestra que fes de tant en tant educació sexual, i jo no hauria sabut tampoc mai que les dones teníem el clítoris, i que els pares ens acabarien de dir el perquè. —T'ho hauria dit quan fossis més gran, Avella —es va justificar la mare, perquè va notar que jo no havia reaccionat—. Ho hauries entès més bé que ara, però com que me n'has parlat tu, no et volia enganyar ni fer-te cap mal. No em va fer cap mal. Hauria volgut tenir un mirallet i observar-me, eixarrancada, com si jo fos el dibuix de la làmina que va il·lustrar les explicacions de la mestra de l'escola: —Digue'm, mirallet, ¿què veus? —La teva vagina, Avella. —I què més, mirallet, maco? —Res més, Avella. —Mira-ho bé, mirallet, ¿no hi veus el clítoris? —Quin clítoris, Avella? —El clítoris de fer l'amor, mirallet. —Les nenes de Tambacounda no tenen clítoris, maca. ¿Valdria la pena preguntar-li a un mirallet com aquell quina era la Fleur de Noissette més maca d'Europa? Aleshores pensava que no perquè no hauria sabut què dir. Els mirallets de conte també menteixen i si menteixen massa es poden acabar esmicolant. Però tenia la Nina del Clan que era el símbol de la meva fertilitat.

132

—«A canvi del ritu, Fleur de Noisette, a canvi del teu clítoris, et donem la Nina del Clan de la teva primera mare perquè ja posseeixes la Força Suprema de les Dona». Potser això és el que m'haurien dit a Tambacounda, si m'hi hagués quedat. O potser m'haurien dit això altre: «—Et vam fer el ritu de l'extirpació del clítoris perquè si alguna vegada vas a Europa no t'oblidis mai les dones africanes, Fleur de Noisette». No vaig plorar, doncs, quan vaig saber el que m'havien fet al clan de Tambacounda. Li vaig fer un somriure forçat, a la mare. —Moltes gràcies, mare. No diré res al pare, no pateixis. Aquell dia també em vaig dir que no podia continuar estant enamorada del Gerard, amb qui havíem fet d'enxanetes a la colla castellera del centre cívic del raval des de molt petits, perquè el Gerard i jo no ens havíem amagat mai res. Al Gerard el vaig conèixer quan tant ell com jo només teníem sis anys. Ell era fill d'un casteller i des de que anava a l'escola bressol havia sentit a parlar de fer castells a casa seva. Un dia em va dir que el seu pare i dos germans seus, els caps de setmana, sempre feien mitja hora de castells en miniatura a la terrassa de casa per quan fossin més grans. Em vaig posar a riure. Si el pare i jo haguéssim fet castells al menjador de casa, hauria tocat amb el cap a les bigues de fusta i,

133

algun dia, m'haurien trobat dins el sostremort que feia de rebost, barrejada amb les patates que hi teníem. El Gerard va entrar a la colla castellera del seu pare, els Xiquets d'Orlanda, quan havia fet cinc anys. Aleshores es mirava els castells des de baix, a coll de la seva mare. I als assajos el deixaven que s'enfilés en pisos baixos de prova, fent els primers intents, com quan eren a la terrassa de casa amb el pare i els seus germans. Jo hi vaig entrar un any després, als sis anys, perquè la mare es va inscriure en un curset de medecina familiar al centre cívic i no sabia on deixar-me durant aquella hora. Després, el pare hi va anar a parlar un dia en una taula rodona sobre els immigrants. Ell feia d'africà «il·legal» que s'havia convertit en «legal», i hi havia també un advocat, un diputat i dues persones més d'associacions preocupades perquè la xenofòbia havia tornat a encendre els ànims d'Europa. A partir d'aquella taula rodona es va crear la primera branca del que després seria l'Associació Nacional d'Immigrants. I el pare va ser dels primers a formar-ne part, abans que el fessin delegat regional. —Un dia et trencaràs les costelles, Avella! —va dir el pare quan va saber que em quedaria a la colla castellera perquè la mare m'hi havia portat i perquè havia decidit que la meva vocació era la de ser castellera, quan fos gran. Però des del primer moment que vaig veure el Gerard, vaig saber que, ni que m'hagués de trencar les costelles, jo també em faria de la

134

colla. I per això em vaig inventar allò de la vocació que, amb els pares, sempre funciona. Assajàvem tres dies a la setmana, al vespre. A la mare ja li anava bé perquè el centre cívic era prop de casa i ella es combinava els horaris per fer els seus cursets particulars. Després del de medicina domèstica, en va fer un de cuina, un altre de bricolatge i un de macramé que va acabar convertint-se en punta de coixí, que era una tradició de les dones d'Orlanda molt perduda i que a vegades em semblava que tenia alguna cosa d'africana, potser pels boixets que penjaven del coixí, que semblaven les trenes del meu cabell arrissat en ondes com cargolins. A la colla castellera érem molts. No ho sé, potser més de cent cinquanta. Quan s'havia de sortir a actuar en alguna plaça, tots portàvem el mateix uniforme: una camisa rosada, els pantalons blancs, la faixa negra i, per a cercaviles, el mocador de coll vermellós amb uns piquets blancs, que alguns es posaven al cap. El pare i la mare també se'l posaven i m'acompanyaven amb la colla, ni que no passessin dels últimes rengles del peu de pinya. Però feien companyia i animaven, que és el que demanaven els veterans del centre cívic. Em vaig començar a enfilar als castells després dels sis anys. Els dos enxanetes érem, doncs, el Gerard i jo. N'hi havia d'altres com nosaltres, però eren una mica més grans i feien d'acotxadors o, a manera que es feien més alts,

135

passaven als pisos de sota. Però el Gerard i jo vam fer castells plegats durant molt de temps. El cap de colla donava l'avís per fer tractes abans de començar una actuació. I el Gerard i jo, com tots els enxanetes de totes les colles, teníem sempre l'última paraula. —¿Què diuen el Gerard i l'Avella? ¿El podrem fer aquest castell? I nosaltres dos ens miràvem. Decidíem qui pujava. No calia que parléssim perquè ens enteníem així. I aprovàvem el castell o fèiem veure que no ens hi vèiem amb el cor fort per tirar amunt. Per això sempre em va semblar que els castells eren un joc de petits al qual s'afegien els grans perquè no volien créixer i ens feien créixer a nosaltres. El Gerard i jo érem com dos esquirols. Silenciosos, àgils, ràpids com coets. Pujàvem quasi sense tocar roba, com si voléssim. Quan pujava el Gerard, jo me'l mirava des del coll del pare o de la mare, enlluernada pel sol, patint perquè no fes llenya abans de fer l'aleta i tornar a començar a descarregar. I quan ell ja era allà dalt del tot, com un ocell petit que s'havia posat al capdamunt del castell, i la plaça esclatava a aplaudir, jo també aplaudia des de baix. I aixecava el puny: —Molt bé, Gerard! Molt bé, Gerard!, cridava. Ell m'havia dit que alguna vegada, des de dalt, només em sentia a mi. No ho sé, potser sí. O potser m'ho deia perquè sabia que jo era a baix, sense deixar-lo sol. I quan era jo la que

136

pujava d'enxaneta també m'imaginava que ell m'aplaudia des de baix, al coll de sa mare. A mi sí, però, que alguna vegada em va semblar de veritat que sentia la seva veu enfilant-se pel castell amunt fins dalt de tot, on jo ja feia l'aleta: —Molt bé, Avella! Ets l'enxaneta més maca del món, Avella! I quan baixàvem, ni que encara estiguéssim els dos al coll dels grans, sempre ens abraçàvem si havíem carregat i descarregat el castell sense fer llenya. Mentre el Gerard i jo érem enxanetes, la colla dels Xiquets d'Orlanda va anar creixent i cada temporada va fer castells més importants. Els castellers més grans deien que feia cent anys que no es veien castells com aquells. Jo aleshores estava segura que exageraven i que ho deien per animar-nos, perquè cent anys són molts. El dia que, a peu de plaça, vaig veure per primera vegada com una altra colla aixecava un castell que anomenaven «quatre de nou amb folre», vaig tremolar. Jo devia tenir set anys justos, potser. I amb el Gerard vam acordar que si mai havíem de pujar fins allà dalt, abans ens abraçaríem i ens faríem un petó molt fort. Una vegada es va posar malalt l'acotxador i ja érem a l'autocar. Precisament anàvem al poble de mar de la mare perquè hi feien la festa major dedicada a la patrona del seu nom. El pare del Gerard, que aleshores era cap de colla, va parlar amb el seu fill i li va dir que potser

137

hauria de fer d'acotxador i jo pujaria d'enxaneta. Se'm va fer un cor petit fins que no vam arribar al moll on faríem els castells. Fins aleshores, sempre havíem pujat per separat, el Gerard i jo. Però aquella vegada estaríem junts al mateix castell. Un damunt de l'altre. Depenia dels dos que el carreguéssim i el descarreguéssim. I ens vam mirar amb aquell silenci que parlava. A la plaça, davant del port, el mateix port on el pare havia sortit a pescar una temporada i on jo havia vist la ratlla de l'horitzó, el pare del Gerard va reunir els castellers i va dir que faríem el «quatre de vuit». —No hi ha l'acotxador —va dir un dels castellers. —El Gerard ja ha dit que sí, ¿oi, Gerard? El Gerard va moure el cap. —I l'Avella pujarà d'enxaneta com un àngel arrissat. El pare del Gerard em deia «àngel arrissat» quan volia que pugés i que no tingués por. —L'Avella puja com un àngel. Si continua així, podrem fer castells que no hem fet mai encara! El cap de colla va donar l'avís. Era el primer «quatre de vuit» que intentàvem. Els castellers es van moure. Cadascú cap a la seva posició. Es va fer el peu. Es va començar a formar el grup d'homes als baixos i es va construir el primer pis. Van pujar quatre castellers per fer de segons. Els terços es van enfilar cadascú a l'espatlla del seu casteller. Les gralles van fer

138

sonar la tocada. Carregàvem el castell. Els quarts i els quints van donar pas al pom de dalt, amb els dosos més joves, que van fer tremolar només una mica el castell. El Gerard i jo ja estàvem a punt i havíem posat els peus a les primeres faixes i replecs de pantalons que feien d'esglaó. Vam sentir els crits de rigor del cap de colla: —Vinga, finet i pel mig! Ben arrapat, ben arrapat! El Gerard es va enfilar de pressa. El vaig notar a l'altra banda de per on pujava jo, darrere seu. Un cop dalt es va acotxar. Jo era també al capdamunt. Vaig notar el seu cos quan em posava a cavall damunt seu. —Aguanta, Gerard! Vaig fer l'aleta. A baix, més avall que mai, la plaça esclatava. Les gralles van tornar a omplir l'aire de sons. Tot eren caps petits mirant cap dalt. Però no em vaig entretenir gens. Vaig deixar el Gerard. —Adéu, Gerard! Vaig començar a recular per descarregar el castell. La gent aplaudia. Vaig arribar a baix, al coll del pare. —Avella, Avella, molt bé! Si et vegessin els de Là-bas! —va dir el pare. El Gerard baixava per l'altra banda. Els castellers es van anar desfent. El vam descarregar. I el Gerard i jo ens vam estimar, aquell dia, perquè havíem crescut plegats. Amb el Gerard, vam anar combinant els papers d'enxaneta i acotxador a partir

139

d'aleshores fins que no va arribar a la colla un relleu de més petits. Ben mirat, el Gerard va ser el primer amic europeu de veritat que vaig tenir. No sé si ell va estar mai enamorat de mi. No ho vaig poder saber. Quan la mare em va parlar de l'extirpació del clítoris i del ritu de Tambacounda, el Gerard i jo ja no fèiem d'enxanetes. Havíem crescut. Jo ja era bastant alta. Podíem fer de dosos. Al pom de dalt. O també alguna vegada, segons el castell i els homes de sota, d'acotxador. Però als dotze anys i mig, ser enxaneta és una il·lusió que no es pot complir perquè ja no voles i el castell ho nota. Em va agradar l'època de dosos perquè el Gerard i jo anàvem a una. Després, ell es quedaria als pisos de sota. I jo hauria de deixar de fer castells perquè era una dona. I les dones només són un «àngel arrissat» mentre fan d'enxanetes. El Gerard no va saber mai que jo em vaig anar separant d'ell perquè era una dona que portava el ritu de Tambacounda. Es va pensar que els castells, que un dia ens havien ajuntat, havien acabat separant-nos. Jo vaig continuar anant amb la colla castellera. Des de baix, veia el Gerard, fet un casteller, als pisos del mig, aguantant els pilars perquè no es desfessin. Calladament, només per mi, com si ell encara fes d'enxaneta, jo em repetia per dins mentre es carregava el castell: «Molt bé, Gerard! Amunt!» Un dia que el castell va fer llenya entre els esglais de la gent de la plaça, el Gerard no va

140

sortir fins al cap d'una estona de dins l'embolic de faixes, cossos, cames i braços amuntegats a la pinya. I em va semblar que em buscava amb la mirada. Però potser només m'ho va semblar. Més endavant, el pare del Gerard va deixar de ser cap de colla. Van deixar de viure al raval. No van freqüentar tant sovint el centre cívic. I el vaig deixar de veure. Un altre dia van fer córrer que el seu pare havia hagut de deixar la ciutat perquè l'empresa de fabricació de complements de maquinària tèxtil on treballava havia fet fallida i ell n'era el gerent. —¿I el Gerard? —va preguntar una castellera que mai no havia pujat un pis, però que seguia amb la colla i feia número. No va respondre ningú. Vaig notar que alguns dels castellers em clavaven la mirada. Em va semblar que tots deien allò d'«àngel arrissat» perquè els feia llàstima. Però jo ja em descargolava la faixa en un racó de la sala d'assajos, i estava a punt d'anar als vestidors a treure'm la camisa i els pantalons. No vaig veure mai més el Gerard. «Millor —vaig pensar—. Així no cal que et deixi, Gerard, per culpa del meu ritus de Tambacounda!» Aquell vespre, al piset del carreró del raval, vaig plorar d'amagat, arraconada al sofà plegable de l'alcova on dormíem quan el pare i la mare ja havien tancat el televisor i s'havien posat al llit del costat, separats pel paravent de tela estampada que la mare va salvar de la caseta del port, abans de vendre-la.

141

L'endemà, només la mare em va dir si em trobava bé. Feia ulleres i semblava que hagués passat la nit en vetlla. Li vaig dir que potser se m'avançava la regla perquè havia dormit malament aquella nit. La de la regla sempre és la millor excusa per fer callar els pares. Però ja no em va sentir. El pare havia arribat de la Protectora molt amoïnat. I, al vespre, els havia sentit parlar en veu baixa davant del televisor. Fins més tard no vaig saber què passava.

142

La Protectora d'Animals on el pare feia de cuidador es va vendre a la companyia francesa que disposava de la concessió d'explotació del que havia quedat del parc d'atraccions Tobojardin, reconvertit en una fira de venedors ambulants. Els animals continuarien estant protegits, però per poder continuar explotant la Protectora es traslladarien a l'antic safari i en farien una mena de zoo de veritat, obert al públic. El pare perdia la feina. Però el director de la Protectora parlaria amb el director del Parc per intentar de traspassar-lo, juntament amb les bèsties. —Ja ho veieu —ens va dir el pare—. Com si jo fos un d'aquells cèrvols que he alimentat mesos i mesos, o una cria de girafa, o un cadell de tigre! Però tornar a perdre la feina no era el que preocupava més el pare perquè hi estava acostumat. Li havien dit que l'antic directiu del

143

parc, l'exportador dels vaixells d'oli i del tràfic d'armes a les costes àrabs, havia sortit de la presó i potser aniria de nou al parc d'atraccions perquè els propietaris francesos de l'explotació es volien tornar a desfer d'algunes participacions de la concessió. —Ja saps que això em fa patir —va dir el pare. Es dirigia només a la mare, com si jo no sabés de què anava, i mirava de reüll la prestatgeria de caixes de plàstic on hi havia entaforada i ben embolicada l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia. —Han passat anys, Andongo. Estic segura que el Mal Fat ja no es recorda de res —el va tranquil·litzar la mare, mentre em mirava amb un gest de complicitat. —El Mal Fat no oblida mai, Maria del Camí. Els mals esperits que no s'han mogut del Senegal no paren de minar el poble —el pare va parlar més fluix—. Ahir es van presentar un parell de gambians a l'Associació. Havien passat fa mesos pel Senegal. Havien agafat un dels vaixells del port de Dakar. Com jo fa anys, ¿recordes? Doncs, Là-bas estan pitjor que fa deu anys. Em van dir que fa pocs mesos hi va haver enfrontaments a la frontera de Guinea. La regió de Casamance es vol tornar a independitzar. El govern està en alerta. Van canviar una altra vegada el primer ministre. I al port de Dakar no hi ha feina per a ningú perquè els homes del camp han anat fent cap a la capital amb les

144

seves famílies. Això si hi poden arribar i no es queden pel camí. La malària, ¿saps? —¿I tot això ho fan, segons tu, els Mal Fats? —va dir la mare, oblidant per uns moments que el pare no era musulmà sinó que només acceptava, una mica agnòstic també, els esperits. —Esclar que ho fan ells, Camí! ¿Qui ho ha de fer? Em va semblar que la mare va estar a punt de dir al pare que estava tipa dels seus Mals Fats. De les ales trencades desades en un racó del piset del carreró d'Orlanda. De ritus i bruixeries. De disfressar amb beneiteries el que era llei de vida i li podia passar a tothom. Però devia pensar en mi. Potser perquè jo ho era tot per ella, com m'havia dit. I ens va mirar als dos. Com si per primera vegada s'adonés que vivia amb un africà i una filla africana, criada a la costa europea del Mediterrani. Ens va mirar i vaig veure-li aquells ulls de por. Després em va mirar només a mi, com si busqués una resposta o altra. Com si esperés que jo ja m'hagués fet gran sobtadament i li fes costat per fer sortir al pare del seu món de ritus. Però em va fer l'efecte que encara em va veure molt petita. I jo la vaig veure com el primer dia que la vaig descobrir com a segona mare sota els avellaners de la finca de l'avi Manuel. La vaig veure com si no hagués passat el temps. Com si fos encara aquell dia que ella m'explicava un conte abans de fer-se de nit, a la

145

masia de la cavallerisa, i el pare li va dir, en veu baixa, que no m'expliqués mai un conte durant el dia perquè hi ha una creença africana que fa creure que els petits que escolten contes de dia no es faran grans. La nit, per a les bruixeries i les rondalles. I el dia per a la dansa i els jocs. —Com a la terra de l'avi Manuel —va dir la mare, recordant el poble d'Andalusia on l'avi Manuel i l'àvia l'havien portada de viatge quan era molt petita. Alguna vegada, a la cavallerissa, l'avi Manuel havia cantat unes tonades que deia que eren de flamenc, a la masia veïna del parc d'atraccions, quan es feia de vespre. Per ensenyar al pare com cantaven a la seva terra. I el pare li responia amb alguns dels seus cants. Amb uns passos de les danses del poblat. I el món de l'avi Manuel i el del pare es fonien al costat de la llar de foc, si feia fred. Potser havien begut una mica tots dos perquè la mare els deia: —Ja n'hi ha prou, Andongo, ja n'hi ha prou, vinga. I a mi em semblava que, al costat, fins i tot els ponis devien estar dansant de tanta gresca. Per això vaig aprendre a moure'm entremig del ball fet de la barreja d'arrels. Quan vaig anar a la colla castellera, vaig descobrir els grallers i els timbalers, que em semblava que havien de ser com els que al poblat del pare enviaven els missatges de tam-tam, picant sobre el tronc d'arbre buit. Per això em vaig convertir, segurament, en un «àngel arrissat» que feia

146

d'enxaneta. Per això, quan pujava dalt del tot, sense adonar-me'n, com feia el pare al piset, jo llençava també la mirada cap a Là-bas, des del capdamunt del castell. Tampoc no havia passat el temps per a la mare des del dia que em va portar per primera vegada a l'escola pública del raval. El director de l'escola, com aquell dia del Jutjat, també volia escriure Avella amb «b» alta. —Ah!, havia pensat que, sent filla d'un immigrant africà, es deia Abella —es va excusar, mullant la goma d'esborrar amb la punta de la llengua i fent un tacarrot mig b, mig v, que quedaria per sempre a la meva fitxa d'ingrés. A la classe on vaig entrar, el primer que vaig fer va ser un dibuix de la família. Vaig sentir que la mestra dels més petits, els de dos o tres anys, deia als altres: —L'Avella és nova, però ni que no es digui com vosaltres, ja entén el català i el parla com tots. Esclar que entenia i parlava el català com tots i era capaç de portar una conversa! La mateixa conversa que havia après a portar amb la mare, amb l'avi i amb el pare. Estava fent el dibuix de la família quan se'm va acostar un altre dels petitots europeus de la classe. Ni que jo ja tingués tres anys, segons el director, més valia que passés unes setmanes amb els més petits «per adaptar-me». —¿Com te dius tu? —¿Jo? Avella. ¿I tu? —¿Avella què més?

147

—Avella Doie-Wanzi Livar —encara no ho deia prou bé. —¿I aquet qui zón? —es mirava el meu dibuix i em mirava a mi. Em mirava sobretot els ulls. —El pare, aquet més petit. La primera mare, gran. La segona mare, també molt gran. L'avi Manuel aquí al costat. —¿I xò quéz? Es va fixar amb altres detalls que acompanyaven el que jo entenia per la meva família. Feia molt poc que havíem deixat la cavallerissa i jo en guardava els millors records. —Un abre de l'avi. Una fumera. I un cavaiet. —¿Tu tens un cavaiet a casa? —va dir aleshores, estranyat. —Sí. Molts. Els cavais i jo vivim junts —vaig dir. Es va posar a riure tapant-se la boca i va córrer a veure la mestra que estava en una altra de les taules. —Senyoreta, senyoreta —vaig sentir que deia—. La nena nova diu que ella viu amb cavais casa! —va tornar a riure buscant la complicitat de la mestra. —A veure, Avella... —va dir la mestra acostant-se'm i mirant la làmina de la meva família. —És el cavai de l'avi —vaig repetir, em sembla que una mica fent el bot perquè m'amoïnava que estiguessin tant per mi.

148

—¿Què és? ¿Una vaqueta del teu poblat, Avella? —va dir la mestra, suposo que amb tota la bona intenció. —No! És un cavai! És el cavai de l'avi! — vaig cridar. —Està bé, està bé, maca —va fer la mestra que em va veure excitada—. És un cavall. Però a l'Africa no hi cavalls, reina. Hi ha vaques, cabres, ovelles, camells. ¿Que és un camell, potser? —Un cavai —vaig dir morruda, veient que la mestra era més caparruda que el petitot que m'havia vingut a amoïnar. —¿I la mama on és, reina? —vaig assenyalar les dues mares que havia dibuixat—. Nooo, dona! La mama, la teva mama —va dir, gesticulant nerviosa, la mestra. —Aqueta i aqueta —vaig fer amb la mateixa murrieria que abans. —Això no pot ser reina. Les nenes tenen una mama i un papa —es va girar cap a tota la classe—. ¿Oi, nens que tots dibuixeu un papa i una mama? Es va sentir una mena de sííí allargassat, sense que això els fes abandonar les seves potineries amb els colors. —¿Ho veus, Avella? Tots tenen una mama i un papa. I tu també, oi? —va insistir la mestra—. ¿I tu on ets, vejam? Em vaig adonar que m'havia oblidat de dibuixar-m'hi. Vaig passar mentalment llista. El pare, molt petit. Aleshores no sabia per què, però els psicòlegs saben que els fills de pares

149

que han emigrat de la seva terra els representen diminuts, esquifits. La primera mare, la segona mare, ben grans, l'avi Manuel, més gran que el pare encara, el cavallet, l'arbre i la fumera. I jo em vaig dibuixar molt petita, una Avelleta a cada costat de làmina. —¿Com? —va exclamar la mestra, quan es va adonar del que havia fet—. ¿Dues Avelles? —Sí —vaig dir. No sabia què dir. Ni tampoc no sabia per què s'estranyava. Se'n va anar i em va deixar quan va veure que agafava un dels colors més foscos que hi havia damunt la taula i empastifava les dues cares de les dues Avelles tan negres com podia, fins a tapar gairebe els dos piquets que els feien d'ulls. Però això va ser el primer dia d'escola. Després, la mestra ja em va parlar dels cavalls de l'avi, de la primera mare i de la segona mare. I un dia que explicava un conte amb bruixes i madrastres, va dir que allà els nens petits tenien moltes «madrastres» i anaven penjats a l'esquena fins que tenien dos o tres anys com nosaltres. I que aprenien a viure així. Tots els cargolins rossos europeus em van tornar a mirar. Estava segura que m'imaginaven penjada com un farcell a l'esquena de la mare, d'un costat a l'altre de casa. La mare, des que havia començat a l'escola, estava molt per mi. Em preguntava pels nens de la classe. Volia saber si m'agradava. I el pare també estava més per mi. Els dos tenien por que no m'avingués amb els altres, potser per allò que els havia dit el director de l'adaptació, o

150

perquè tenien por que no fes el que em manaven. —Vine, Avella —va dir un vespre al piset, el pare, abans d'anar a dormir, quan feia poc que anava a escola i ja havíem deixat la cavallerissa. I vam fer junts una oració que li havien ensenyat uns guineans quan anava amb les barcasses de Dakar a pescar la tonyina. —Que la pau regni al món —va dir perquè jo ho repetís. —Que la pau reni a món. —Que la carbassa s'entengui amb el pot. —Que la cabaza s'atengui a pot. —Que els animals visquin en harmonia —Que els nimals vizqui monia. —Que les paraulotes se'n vagin al fons de la jungla. —Que lotes vagin fons jugla. —I que els Mals Fats dormin al cor de la selva verge. —I que mafats dormin cor selva... —...al cor de la selva verge. —...fonz jungla i cor seva verge. —La deien quan les dones acabaven de triturar el mill als morters i preparaven les coques de mill per als petits que havien acabat de desmamar! —va explicar després del numeret col·lectiu que havíem fet el pare i jo davant de la mare—. Però allà, els guineans que em van ensenyar l'oració la deien per espantar els Dimonis del Mar, abans de matar tonyines.

151

D'aquesta manera vaig arribar a l'escola sabent dues oracions per anar a dormir. La de l'àngel de la dolça companyia que no m'havia de deixar ni de nit ni de dia, que era la que m'havia ensenyat la mare. I la de la jungla i la selva verge on s'amagaven els mals esperits que m'havia ensenyat el pare. Però no ho vaig dir a la mestra perquè potser m'hauria dit el que sempre em deia: «Ai, Avelleta, reina, que n'estàs de bogeta, filla!». I això no era el que m'amoïnava més. El que m'amoïnava és que, mentre m'ho deia, em recargolava dos o tres nusos dels cabells arrisats que tenia, fins que jo me n'atipava i li feia tan mala cara que ella preferia deixar-me per un cas perdut. Un Nadal, la mare va comprar moniatos. I el pare, quan va arribar de la Protectora d'Animals, es va agenollar a terra, davant de l'estufa de llenya, i se'ls va quedar mirant com si hagués aparegut el diable de la nit de Nadal que el pare deia que recorria les cases dels que tenien un Mal Fat, per vigilar que no se n'hagués anat de casa. —Moniatos! —va exclamar com si els venerés—. El regal que em feia la mare a Tambacounda era un moniato, si havia treballat bé tot el dia! Aquella nit, el pare em va explicar el conte de quan ell era petit: —Hi ha contes de nens malvats i de nens bons, però també n'hi ha de nens entremaliats

152

—va dir—. Aquest és el conte de veritat del nen Andongo, de Tambacounda. I es va posar a recitar: —El petit Andongo no tenia encara quatre anys quan va néixer una germana seva. A pesar que Andongo era tan menut, va haver de fer de dida de la seva germana, un dia i un altre dia. La mare d'Andongo, perquè fes aquesta feina ben feta, li va ensenyar tot el que havia de fer durant el dia per tenir cura de la seva germana. Primer, Andongo ho va fer un dia mentre la mare el vigilava de prop. Per exemple, donar la sopa a la seva germana. Netejar-li les mans per menjar. Netejar-li la cara després de menjar. Posar-la al llitet per dormir. I cantar-li una cançoneta de bressol perquè s'adormís. I això va durar tota una estació, de sembra a sembra, perquè la mare d'Andongo havia d'anar a la feina del camp per conrear el menjar que ell i la seva germana necessitaven per fer-se grans. El pare d'Andongo, a primera hora del matí, treia el bestiar a pasturar, les vaques, les cabres, els bens. La mare d'Andongo escombrava la casa i anava a buscar aigua al riu que era a una hora de camí d'anada i una altra hora de tornada. Després enviava Andongo a buscar foc a altres cabanes mentre ella preparava la xemeneia i abans d'anar-se'n al camp li donava les últimes instruccions: «Andongo, vigila bé la casa i pensa que hi pot haver lladres. No deixis que la teva germana plori gaire perquè seria dolent per a la seva salut. Dóna-li una mica de coca de mill quan plori. Protegeix els pollastres dels gats

153

errants i vigila que les aus de presa no es mengin els pollets. Sigues amable amb els visitants i els forasters que passin pel poblat i et preguntin alguna cosa. I sigues bon nen». Després se n'anava i no tornava fins que es feia fosc. Si Andongo havia fet tota la feina del dia ben feta, la seva mare li regalava un moniato com aquest! Quan va acabar el conte, el pare va agafar el moniato acabat de torrar al caliu de l'estufa de llenya que havíem muntat al menjadoret quan encara vivia l'avi. El va obrir per la meitat. En va buidar la polpa i va exclamar, mentre en tastava el primer pessic: —Quin moniato més bo, Maria del Camí! Quin Nadal més maco que has preparat! Quan vaig començar la Primària, el pare va dir que ja quasi portava més temps a l'escola jo, que ell a la rural de Tambacounda on va anar uns mesos. No sé quin curs era, potser a finals de Primària, a les classes de socials, vam parlar de la formació de la Terra. El pare sempre deia que a la seva família, els oncles, els pares del clan, explicaven la història infinita de Tambacounda. —Ells es coneixien tots els turons que envoltaven el poblat, ¿saps, Avella? Els noms de les valls i els camins més dreturers. Quins eren els camps més fèrtils o els més adequats per al bestiar. Quan venien les estacions de les pluges i quan hi havia hagut les sequeres més fortes. Aprenien a respirar l'aire per saber quin temps faria. I sabien sempre quin era el millor moment

154

per pescar al riu o caçar a la terra. Es coneixien cada herbeta que creixia entre el roquissar i eren capaços de recitar tots els noms de les flors. I a l'escola rural, treballàvem sovint amb plantes i insectes. I fèiem el compte de la vella per sumar i restar. Li vaig dir al pare que a la Terra no havia existit sempre com ara era —La Mediterrània no hi era fa milions d'anys, almenys fa dos-cents milions d'anys —vaig dir. —¿Tants? —va fer el pare transcrivint lentament la xifra als seus números—. ¿Duescentes mil vegades mil anys? —O més i tot, pare! I les terres africanes encara no s'havien desenganxat de les europees. Tot era una sola peça —vaig explicar, convençuda que el pare no ho sabia. —Em deixes parat, Avella. Això, els oncles de Tambacounda no m'ho havien dit. —Europa i Africa es deien Pangea —vaig anunciar fent memòria del gràfic del llibre de socials—. I només hi havia un oceà: es deia Pantalassa. —¿I l'Atlàntic, filleta? ¿I les tonyines? ¿Com podien anar de l'Atlàntic al Mediterrani després de la primavera? Em va deixar clavada. A socials no havíem arribat a parlar de les tonyines. Ni de cap peix. I la veritat és que no sabia dir-li al pare si, feia dues-centes mil vegades mil anys, hi havia tonyines o no.

155

—Potser les tonyines van ser les que van separar els europeus i els africans, i les que van fer l'Estret de Gibre... aquell, el de... —¿El de Gibraltar, vols dir? —Exacte, el de Gibraltar! —No t'hi vulguis trobar, Avella. Quan tu i jo vam pujar amb el vaixell portuguès des de Dakar, a Gibraltar hi havia uns remolins que van esvalotar tots els lloros senegalesos que transportàvem a la bodega. Encara me'n recordo dels esgarips que feien com si fos ara. Se'm van quedar clavats aquí dins al cervell. Esgarips d'il·legals! Mala mar la del Gibraltar, nena. Potser sí que se'l van fer les tonyines, aquell pas, perquè molts hi han deixat la vida. I ara, com més immigrants hi ha que el volen travessar, més s'hi queden atrapats pel Diable de la Mar. —A l'escola diuen que l'aigua de l'Atlàntic no és tan salada com la de la Mediterrànea i que és com una font que raja sempre i s'aboca al Mediterrani passant per aquest estret —vaig dir ara amb un to de dubte per si el pare i la història dels seus griots m'aclarien alguna cosa. —Per això la Mediterrània, Avella, és la més blava de totes. ¿No et recordes quan vivíem a la caseta del port? Era veritat. La línia de l'horitzó a través del balconet, segons quins matins, semblava que algú l'hagués dibuixada amb un regle i una punta de llapis blau finíssim. El pare deia que la línia de l'horitzó la feien a la nit els taurons, amb la seva cua tallant. I que treballaven a les

156

fosques perquè ningú no els amoïnés i així no la fessin torta. Potser sí. Però ho vaig dir a la classe i el mestre es va posar a riure. —¿Els taurons, Avella? ¿Qui t'ha dit això dels taurons? —El pare coneix la mar perquè va treballar a l'oceà i també al Mediterrani —em vaig defensar. —Doncs li dius a ton pare que al Mediterrani no hi ha taurons com a l'oceà. Que no són ben bé taurons el que hi ha sinó una espècie mansa, incapaç de fer mal a ningú —va dir el mestre. L'estiu després d'aquell curs, un tauró immens va aparèixer mort a la platja del poble de mar. Nosaltres ja érem al carreró d'Orlanda, però el pare va dir que no ens ho havíem de perdre i que hi havíem d'anar. I vam agafar la motocicleta que tenia per a les feines de cuidador a la Protectora i ens vam arribar al moll, jo darrere, de paquet, com quan anàvem a l'embassament de les roselles. —Veus, Avella! Un tauró que s'ha cansat de dibuixar la línia de l'horitzó cada nit! —em va dir, quan encara el vam veure estès a la platja. Quan arribava la tardor i tornava a l'escola, a Orlanda, el pare em portava al bosc que tancava la ciutat pel nord. Agafàvem glans de les alzines i buscàvem els fruits madurs, vermell encès, de les cireretes d'arboç. Si plovia molt, posàvem uns sacs a la porta del terradet de casa perquè no entrés l'aigua. I la mare

157

tancava la finestra que guaitava al carreró i embotia de draps les juntures del finestró perquè no entrés humitat. —Si ens hagués fet aquests aiguats —deia el pare—, no hauríem patit gens Là-bas. La tardor, però, al pare li recordava la verema de les vinyes. I cada tardor portava a casa un cistellet de raïm. —La parra de la Protectora aquest any s'ha portat bé! L'havia plantada ell el primer dia que va entrar-hi de cuidador. Era la seva vinya particular. I sovint deia que no hi havia cap raïm com aquell, ni al Mediterrani ni a les costes africanes del sud. El dia que menjàvem raïm, la mare preparava una cassola d'arròs, amb farcellets dels pàmpols que el pare havia tallat del seu cep. —Arròs de pàmpol! —exclamava el pare. I tornava a recordar la recepta de l'arròs de peix que havia fet a les barcasses del port, segons el costum que havia après al moll de Dakar. Quan havia passat el temps de la verema, la mare desenterrava una ampolla de vidre fosc que guardava per a cada any. I d'un calaixó, treia un paperet rebregat amb la recepta de ratafia que havia fet servir sempre l'avi Manuel, a la masia de la cavallerissa. Per cada litre d'aiguardent, comprat al celler després de destil·lar el vi, hi posava: tres pells de nou tendra, mitja nou moscada, un

158

canó de canyella, cinc clavells, uns brots d'herba marialluïsa, uns brots de menta, uns brots d'herba de poniol, i una escorça de llimona. —Ara ho deixarem trenta dies a sol i serena —deia, mirant l'ampolla a contrallum. I finalment, passats els trenta dies, ho colava i hi posava tres unces de sucre. —Au, ja tenim feta la ratafia d'aquest any. Quan la tardor feia el ple, en un dels cursos de Secundària, em va tocar fer de castanyera, a l'escola. Tenint en compte el que costaven els viatges de fi de curs, començàvem a recaptar diners uns anys abans per poder arribar al final amb els recursos suficients. El pare es va encarregar d'anar a buscar els sacs de castanyes a la finca d'uns antics veïns de l'avi. La mare va recollir diaris vells al centre cívic per fer-ne les paperines. Però l'èxit i el secret de la paradeta van ser els moniatos que la mare va encarregar a una verduleria del mercat municipal. La cosa va anar tan bé que un cap de setmana de novembre, amb dues amigues més, vam decidir ampliar la parada fora de l'escola i vam demanar permís al centre cívic per instal·lar-nos a la cantonada, just al punt de l'encreuament de quatre cantons que hi havia al raval. I més valia que no ho haguéssim fet mai. La venda durant el dia havia anat força bé. Al vespre, només ens quedava un cul de castanyes que esperàvem per torrar a la graella de l'estufa de llenya que havíem traslladat a primera hora amb el pare. De fet, esperàvem els

159

últims clients. I els últims clients van arribar quan ja era ben fosc i teníem la paradeta il·luminada amb un llum de càmping-gas. Però hi havia prou llum per veure que els que s'acostaven eren quatre caps rapats que ja feia temps que voltaven pel raval. Van començar remenant les brases de l'estufa amb els moniatos que havien quedat. I un dels caps rapats va preguntar: —¿Quant costa aquest nap, nenes? —No és cap nap —vaig dir—. És un moniato. —¿Es fan moniatos al Congo? —va dir ell, movent-se com un goril·la i imitant-ne els gestos. Ja hi estava acostumada. A l'escola, ni que els mestres haguessin fet un esforç perquè tothom em mirés com si fos una persona com qualsevol altra, sempre hi havia qui no se'n sabia estar de preguntar com em deia, d'on eren els meus pares, i per què havia vingut a Europa. Després afegien, abans d'esperar la resposta, si era filla d'immigrant, i si el pare era legal. M'hi havia acostumat, sí. Mentre havia estat amb la mare, a la masia de la cavallerissa, amb els ponis, i després a la caseta del port, no havia descobert que jo, per als altres, era «de fora». Quan vaig anar a l'escola, vaig descobrir que hi havia noms que eren «d'aquí» i noms que eren «de fora». Un Ndoye-Nawanzi, al costat dels Costes, Garcies, Solers, Fernàndezs, Perees, Ferreres o Figueroles, no tenia res a veure. I una Avella, al costat de Maries, Cristines, Meritxells,

160

Tereses o Annes i enmig de Joseps, Aleixos, Jordis, Enrics o Ramons, era una excepció. Ho vaig descobrir a l'escola, doncs, que jo era «de fora». Per als altres, jo era un animalet exòtic com els que el pare cuidava a la Protectora en una altra mena de «protectora per a nens». Però jo no volia amagar que era «de fora». Més ben dit, a manera que em vaig anar fent gran, volia dir que era «d'aquí» i «de fora» a la vegada. Potser com aquell primer dia dels tres anys, quan vaig dibuixar dues Avelles petites a la làmina de la mestra de parvulari. A l'escola pública del raval d'Orlanda no es pot dir que n'hi hagués gaires com jo. Hi havia altres fills d'immigrants. Però no se'ls notava tant perquè no eren africans. I jo, moltes vegades, per no dir que m'havia criat a Europa, deia que era filla de Tambacounda. —¿I això on para? —deien aleshores. Però no els ho aclaria mai. —Là-bas... —feia, desmenjada. Per això, quan un dels quatre caps rapats que s'havien presentat a la paradeta de castanyera em va dir si es feien moniatos al Congo, vaig fer veure que no em sentia al·ludida. —Es fan a l'hort de la tia Maria! —vaig dir recordant una cançoneta que entonava alguna vegada la mare amb no sé què de l'hort, la Maria, i els codonys que hi collia—. I si els voleu, haureu de pagar, nois.

161

—¿Ah, sí? ¿Una merda com aquesta? ¿Una patata que té gust de nap, bullida per una nena africana, s'ha de pagar? —va continuar provocant el goril·la rapat. Les dues companyes d'escola que havien fet la paradeta amb mi i jo vam veure que més valia que els deixéssim fer. Els caps rapats eren perillosos. Ho eren més si tenien davant un africà. N'hi havia alguns entre els cursos dels més grans a l'escola i sempre procurava de no tenir-los a la vora. A més, no era just que, per mi, se la carreguessin les dues amigues que no els feia res d'estar amb mi. No volia problemes. I ja s'havia fet molt fosc i havíem volgut aprofitar fins a última hora per pescar els últims clients. No ens tocava cap altre remei sinó encomanarnos a la bona sort. —¿Què passa? —vaig dir—. Si no us agraden els moniatos, deixeu-los. I si voleu una mesura de castanyes, digueu-ho i prou murga! No aneu pinxant tant a aquesta hora del vespre! Em va sortir d'una tirada. Amb una veu d'espínguet que només va servir perquè els quatre melons, que devien ser molt més grans que nosaltres, s'encenguessin del tot. Van aixafar els moniatos a terra. Les botes dures els van quedar fetes un fàstic com si haguessin trepitjat els fems que a vegades feien els cavalls de l'avi. Això encara els va posar de més mal geni. Van abocar el cul de castanyes que ens quedava. Van remenar la brasa de l'estufa i van encendre-hi les paperines de diaris. La paradeta va començar a fumejar.

162

—Una africaneta amb cara de castanya no ha de parlar així a quatre europeus que en porten vuit aquí sota de ben posats! —va dir un dels pinxos, amb un gest de mà a la bragueta. —¿L'has portat fins aquí, damunt del cap, aquest sac de castanyes, com les dones africanes? ¿Vols que et mascarem més, petita? —va amenaçar el poca-vergonya que havia començat les raons, agafant els molls roents, que la mare m'havia deixat. Les dues amigues de l'escola els van dir que em deixessin. Que la paradeta era de l'escola. I que ho sabrien al consell escolar i al districte i se la carregarien. Em van semblar, per uns moments, dues nenes europees convençudes que tenien un avantatge davant meu, precisament perquè eren europees, i això els permetia parlar de tu a tu amb els quatre caps rapats, que em miraven amb ulls de fera. No els van fer cas. Un dels embalums de diaris cremava perquè s'havia encès amb les brases. La paradeta era de marcs de fullolla. Allò que semblava inacabable no duraria gens. —Agafeu els trastos i foteu el camp les tres! —va cridar el que s'havia erigit en el cap del grup. —Si fóssiu més grandetes, us faríem empassar el moniato una a una! —va amenaçar un altre. —I recordeu això, petites: no volem africans al barri! ¿Ho sentiu bé? Ni africans, ni

163

filles d'africans, ni nenes pones que siguin amigues de filles d'africans, d'acord? Que no se us acudeixi de vendre mai més castanyes aquí, o us les farem empassar una a una amb pell i tot! Ens van deixar tranquil·les, quan la paradeta ja estava a punt de cremar, perquè va aparèixer el camió de les escombraries per un dels quatre cantons. Els caps rapats havien desaparegut per art d'encantament. Els escombriaires van aturar les flames i tot va acabar en un ensurt. El parell d'amigues no van saber aguantar els plors tancats per la tensió que havien passat durant uns minuts, i els escombriaires es van endur tot el que quedava de la paradeta. El camió triturador es va empassar les cendres i la meva ràbia d'haver aguantat, sense fer res, tremolant per dins, que els caps rapats es fessin els racistes. Jo no tenia ganes de plorar. Potser perquè ja hi estava acostumada. O potser perquè el dia que el pare va arribar a casa amb la camisa estripada perquè l'havien insultat un parell de veïns del raval, al bar del carreró, i l'havien tret a fora rebregant-lo per terra de males maneres, vaig aprendre a distingir entre ser «de fora» o ser «d'aquí». Vaig aprendre a entendre la diferència que hi havia entre "nosaltres" i "ells". Vaig aprendre a entendre més el pare i la mare, que s'havien unit com les aigües mediterrànies i les de l'oceà, com si tornessin als orígens de feia dues-centes mil vegades mil anys. Com si ells fossin l'antic

164

continent de Pangea i jo fos una goteta de la immensa mar de Pantalassa. Vaig trobar la solució quan s'acostava l'hivern. Nosaltres érem com els ocells migradors. El pare parlava dels ocells migradors, quan s'acostava l'hivern. —Avui han passat les cigonyes! —deia ple de felicitat—. Se'n van fins a Là-bas. Cada any, però, mentre niaven en un punt alt de la ciutat, una perdigonada en feria alguna i se l'havien de quedar a la Protectora del pare. Després ja feia fred de debò. Un hivern va nevar. La nit era blanca. No l'havia vista mai d'aquella manera. Les teulades semblaven ones de desert empolsimades per la lluna. L'endemà al matí, al terradet del darrera del pis de lloguer del raval, la mare va fer un ninot de neu com si fos un germà petit que s'hagués presentat a casa, caminant per les muntanyes de gel. O com si l'haguessin deixat les cigonyes del parc del pare, abans d'entrar l'hivern. I el va abrigar amb un drap vell de cuina, com una bufanda. Però els deu minuts de sol justos que hi tocaven cada dia d'hivern, el van desfer. Va ser el mateix dia d'hivern que el pare va dir que s'havia acabat la feina de la Protectora. Que ja veurien què farien amb les bèsties i si en passarien unes quantes, com havien fet córrer, al safari reobert del parc d'atraccions. I també va dir que al directiu del parc d'atraccions, l'exportador dels vaixells traficants d'oli i armes, ja l'havien deixat anar de la presó perquè havia complert la condemna.

165

I va ser ell mateix qui va anar cap a la prestatgeria de caixes de plàstic de l'alcova. Hi va buscar el manyoc de draps, i va destapar l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia damunt la taula. —Mira, Avella —va dir, fent un esforç per superar la por del Mal Fat—. Vine, nena. T'explicaré què tenim a casa. Després d'aquell vespre, ja no em sentia tan buida. El pare havia desvetllat el secret de la seva ala trencada de la Victoria de Samotràcia. I jo li havia dit que ja sabia que, de petita, m'havien fet el ritu de les mares de Tambacounda. El meu secret era el Gerard, l'enxaneta europeu de qui m'havia enamorat perquè jo era el seu «àngel arrissat». I també vaig dir al pare que ja me n'havia oblidat. I que ja trobaria un africà que m'entengués, i de qui em pogués enamorar. Potser qualsevol dia, com les cigonyes migradores, jo i la Nina del Clan aniríem a parar molt lluny, molt lluny, Là-bas, per tornar a trobar el que el ritu de les mares de Tambacounda m'havia pres.

166

Quan

la vella endevinaire nigeriana va aparèixer morta al pis de sota de la Maison des Africains, al carreró del raval d'Orlanda, totes les mirades es van girar contra el pare. Les cigonyes ja havien deixat els nius de ciutat i se n'havien anat cap al sud. I darrere les cigonyes, baixant també del nord, fugint de les lleis restrictives de la immigració a Europa, va arribar la família de nigerians que va anar a veure el pare al centre cívic on s'havia instal·lat, en un despatx de vidrieres, com a delegat regional de l'Associació Nacional d'Immigrants. El pare en va parlar a casa, com si la presència dels nigerians l'hagués afectat molt. —Vénen de dalt, morts de gana, Camí. La mare va fer anar el cap: —Cada vegada tindreu més problemes, Andongo. La mare seguia molt totes les notícies. Anava a escoltar les xerrades que feien a la sala d'actes del centre cívic. I moltes vegades repetia

167

el que havia sentit. O refeia la idea que n'havia tret, resumida en una frase tallant. En una de les últimes xerrades, s'havia parlat de les regulacions de treball a les regions industrialitzades. Un delegat regional de Perpinyà s'havia traslladat fins a Orlanda per prendre-hi part, i en la seva intervenció havia dit que els immigrants cada vegada tindrien més problemes. Bubukar i Soumanou eren els dos germans nigerians que havien anat a veure el pare. Eren els únics supervivents del clan dels Moustapha Diop. I portaven l'àvia, una àvia endevinaire, que es feia anomenar Vella Ifa, perquè els seus havien parlat la llengua ioruba, i en ioruba, Ifa era com s'anomenava l'art d'endevinar, a la majoria de poblats del territoris pròxims a les costes del golf de Guinea. —No tenen on anar a parar —va dir el pare—. Si tornen Là-bas, s'hauran de presentar per justificar els papers. Això, si poden passar pel Senegal i no els retenen a la frontera. Diu que hi ha més de dos mil africans cada dia que es fan fugitius. I l'àvia dels Moustapha Diop està molt delicada. Havia pensat en el pis de sota —va anunciar finalment el pare—. Si parléssim amb el propietari, potser s'hi avindria. El pis de sota està buit. Només amb quatre retocs, s'hi podrien instal·lar. El pare deia sovint que l'estranger havia de ser acollit a tot arreu, generosament. Vingués d'on vingués, fos quina fos la seva religió, tingués la condició política que tingués, i parlés

168

la llengua que parlés. —Abans que res —recitava el pare perquè no semblés que donava consells—, un estranger és un nitt, és un home que té dret a una casa i a un plat de menjar, que té dret a un llit, ni que l'amo de la casa no pugui dormir, i que es mereix una sepultura digna, si es mor pel camí. Així va ser com els Moustapha Diop van venir a viure al pis de sota casa. La Vella Ifa va cridar molt l'atenció del raval. La mare la va haver de defensar més d'una vegada entre les parleries de la gent del veïnat. La Vella Ifa era una àvia de cara arrugada, amb els ulls de sàvia africana clavats dins els pòmuls menjats pel temps, amb un mocador de cap de dona de poblat, un vestit florejat, propi de les dones del golf de Guinea, i una casa plena d'objectes i de fetitxes per practicar les seves arts d'endevinaire. Tot això feia parlar més del compte. I la mare només deia que els Moustapha Diop eren una bona família que no feien cap mal a ningú. Però aviat la casa estreta i panxuda del carreró del raval d'Orlanda va rebre un malnom: la Casa dels Africans, en deien. Molt bé, doncs. Va ser per això que la vaig incloure al meu codi com la Maison des Africains. Ho vaig saber que l'anomenaven així perquè aviat els petits del raval van fer córrer que hi vivia una bruixa. I els més grans, que feien la Secundària amb mi, parlaven de la casa aquella, la casa ja saps, o la casa de la por,

169

perquè jo no m'adonés que parlaven de casa meva, on vivia la Vella Ifa i els seus dos fills nigerians. Però els dos germans Bubukar i Soumanou li van portar molts problemes al pare. Va ser molt difícil que trobessin feina. No n'hi havia per ningú. I l'amo de la casa es va queixar al pare i li va dir que li havia portat uns mals pagadors, «uns mandingues mal pagadors», va dir, que per ell tot el que convingués, però que per a aquell parell de nigerians, no mouria un dit. Després es va saber que havien rebentat un parell de botigues de queviures d'un barri veí, per poder menjar. I una nit, una patrulla de la policia municipal els va agafar en plena acció, forçant la porta del supermercat que hi havia prop del centre cívic. La Vella Ifa es va quedar sola perquè els dos nigerians van haver de pagar per tot el que havien fet. A més, tenien la denúncia del propietari de la casa i els càrrecs encara van augmentar més. Van haver de pagar a la presó. I la Vella Ifa, des d'aquell dia, no es va moure de la casa del carreró del raval. Només de tant en tant treia el cap al replà de l'escala, quan sentia que jo arribava de l'escola. Em somreia amb aquells ullets enfonsats de vella endevinaire. Però s'amagava de seguida i es feia la sorda si la mare se'n preocupava i li volia dir alguna cosa, o el pare s'interessava per si li convenia res.

170

En el fons, la Vella Ifa pensava que els que eren amics del pare havien traït els seus dos fills i, de rebot, tota la memòria del clan dels Moustapha Diop. Es va tirar a la bruixeria. De la mateixa manera que una altra vella europea s'hauria pogut tirar a la beguda, o a la bogeria. La mare deia que s'havia de fer alguna cosa. I el pare només repetia: —Als Moustapha Diop, si algú els ha fet com són és la societat europea que els ha rebutjat! El propietari, des d'aleshores, va fer mala cara als de casa, i ens va començar a fer la vida impossible. Ens va modificar cada mes el rebut del lloguer, va buscar tots els articles de la Llei de la Propietat Immobiliària que li permetessin de modificar les condicions, i va remoure cel i terra per poder deixar al carrer «la vella bruixa mandinga que empesta tota la casa». Volia «la casa buida i neta d'africans», li va dir un dia al pare, com a punt i final d'una discussió encesa que havien tingut els dos. I el pare el va insultar, al llindar de la porta del pis, a peu dret, sense deixar-lo entrar, a pesar que la mare, des del menjadoret, no parava de dir: «Deixa'l, Andongo, deixa'l». Li va dir que era un xenòfob —en realitat per allò de l'accent va dir xenofob—, un racista i una hiena. Va ser una de les primeres vegades que vaig sentir dir aquestes tres paraules juntes al pare, amb els ulls encesos, amb la ràbia a la boca, amb una tremolor als llavis que, de fet, li expulsava del cos una mica del mal geni que

171

devia portar-hi acumulat des que va travessar l'oceà per anar a rodar món per Europa. Mentre passava tot allò, la finca de la Protectora d'Animals va començar el seu procés de desmantellament. Finalment s'havia sabut que els propietaris l'havien venuda a uns promotors de camps de golf que s'havien enamorat dels jardins i els espais oberts per on havien sobreviscut una temporada cadells d'elefant, de tigre, de lleó, paons, ximpanzés, aus exòtiques, girafes, rinoceronts, cérvols, daines, porcs senglars, gats mesquers i esquirols, entre moltes altres espècies que havien acabat formant un autèntic zoo en la llibertat. Els francesos del parc d'atraccions Tobojardin van revendre la seva concessió d'explotació a l'antic directiu, lliure de la condemna complerta a presó pel tràfic d'armes i l'adulteració d'olis. I el remodelat safari del parc es va obrir, com ja s'havia dit que farien, com una atracció de fira més, amb un trenet protegit amb vidres resistents per fer el recorregut, i amb gabials per a la majoria de les bèsties. Més que un safari, el pare deia que aquell Tobojardin s'acabaria transformant en un museu de bestiar de cera. L'encarregat de personal que, uns anys enrere, havia fet els tractes amb el pare quan va passar allò dels vaixells noliejats, es va tornar a responsabilitzar de la gent que treballava al parc, com si la presó només hagués estat un lapsus en la seva vida. El pare també havia estat

172

inclòs en el contracte de traspàs de la Protectora. —No sé si et voldran gaire temps, Andongo, perquè no estan per pagar jornals de més —li havia dit el propietari de la Protectora d'Animals, el dia que el pare va anar a recollir unes eines seves, que havia heretat de l'avi Manuel. Aquell dia va trasplantar la parra d'on treia els gotims de raïm, cada verema. La va tornar a plantar en una de les caixes de plàstic de casa, amb terra bona. Però no va fer mai més raïm perquè, al terradet del pis del carreró del raval, com les bèsties, també s'hi devia avorrir. L'encarregat de personal del parc d'atraccions ja sabia que un africà —«¿encara hi ha mandingues per aquí?»—, era el cuidador de plantilla que li arribaria, juntament amb les bèsties de la Protectora. I el va fer presentar a les oficines del parc, que aleshores ja no eren en una caravana i s'havien habilitat en un dels antics basars del parc, un dels molts que havia tancat per falta de clientela. —¿Tu ets el de la Protectora? —diu que li va dir, quan el va rebre, sense aixecar el cap d'una carpeta plena de papers—. Passa, sisplau. Seu. De seguida estic per tu. El pare portava la granota verda de fer feines, i s'havia tret la gorreta que encara tenia la visera amb el nom de la finca de la Protectora d'Animals. L'encarregat continuava revisant la carpeta, quan li va tornar a parlar.

173

—¿Andongo...? —aleshores va aixecar el cap—. Vaig conèixer un tal Andongo fa uns anys, aquí mateix, abans de... —anava a dir abans d'anar a la presó, però es va mossegar la llengua—. ¿Que us dieu tots Andongo, potser, allà baix? —Sóc el mateix Andongo, senyor —va dir el pare—. Andongo Ndoye-Nwanzi, el del safari d'abans de... —Mecàgon la merda d'elefant! Andongo! ¿Ets tu mateix? —va exclamar l'encarregat de personal, aixecant-se de darrere la taula com si hagués vist un fantasma. —El mateix, senyor —va fer el pare, somrient, per la cara de sorpresa amb què el rebia l'encarregat. —Però, ¿que no te n'havies anat a Dakar una altra vegada amb el vaixell aquell...? —Sí, amb el vaixell aquell... el de les armes. L'encarregat de personal, a qui la presó havia fet encara més fred pel tracte que havia tingut amb els interns, es va refer de la sorpresa i va rebobinar en uns instants la pel·lícula de la història del pare. —Ni que m'haguessin jurat que després de sortir de la presó et trobaria una altra vegada aquí, Andongo, no m'ho hauria cregut. Arribes fa uns anys sense un duro, et trobo per la platja amb la caixa d'eines, et donem feina, et paguem el viatge de tornada al Senegal, esclar que ens fas un bon favor, però en lloc d'oblidar-te d'Europa tornes aquí com un senyor. Com són les coses, Andongo! Mentre jo i l'amo ens

174

podríem a la presó per haver-vos donat feina, tu et fas legal, et traspassen aquí amb les bèsties de la Protectora i ara t'hem de donar una altra vegada feina. Mecàgon l'ànima d'una cacatua, Andongo! Qui et va parir, nano! —no parava d'exclamar l'encarregat. Però el pare va callar i no va deixar de somriure. «¿Ha passat molt de temps, des d'aleshores, oi?», havia dit la mare. Per tant, va pensar que l'encarregat de personal ja no li parlaria de la mala època de l'exportador traficant i del vestíbul de la seva residència, ni de l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia. Aquell era un capítol tancat i ara en començava un altre. L'encarregat de personal estava content d'haver-se retrobat amb ell. Segurament que l'alegria el feia renegar d'aquella manera. Perquè se'l veia eufòric. I tanta eufòria, només podia ser de veure'l una altra vegada. El safari del parc d'atraccions es va tornar a posar en marxa sense pena ni glòria. Els promotors del parc se'n feien creus quan pensaven el que els havia costat la inversió dels terrenys i les obres de condicionament. Maleïen els francesos, integrants de la societat nordamericana de Disney, perquè havien ensorrat Tobojardin per donar més vida a l'Eurodisney, de París, abans que no s'ofegués també econòmicament. Quan només havien passat un parell de mesos, l'encarregat de personal va dir al pare que volia tornar a parlar amb ell. «De negocis»,

175

li va remarcar. El pare hi va anar quan va acabar la jornada al safari. —Andongo —va començar—. Ja ho veus més bé tu que ningú. La gent no ve al parc. Diu que amb una indústria petroquímica tan a la vora, els animals agafen infeccions, i que els preus dels tiquets d'entrada són cars. Tu saps molt bé que el bestiar està sa. I el que ens costa d'alimentar, ¿no? Ho tenim ben malament, Andongo. El pare va dir que potser la Protectora d'Animals era un negoci millor. Si no haguessin fet els camps de golf, encara hi podrien tornar, ell i les bèsties. —¿Però tu et penses, Andongo, que perdrem els calés amb quatre bèsties plenes de puces? Vés-te fent a la idea, noi, que potser tancarem. Hi ha zoos i algun circ i tot que ens han fet bones ofertes. Abans que se'ns morin de fàstic, vendrem els animals per quatre duros. Em sap greu perquè potser et quedaràs sense feina. Jo t'aviso. Després no diguis que t'ho hem dit a l'últim moment. Els negocis són així, Andongo. Si surten bé, molt bé per tots. Tots anem en un mateix barco, xiquet! I quan el barco fa aigües, ens hi ofeguem tots, mecàgondena! El pare, aquell vespre, va sorprendre l'encarregat de personal del parc d'atraccions. ¿On era la submissió dels africans? ¿On era el respecte pels qui manaven? El pare li va parlar de la Llei. Li va dir que ell era un treballador legal. El va avisar que no es podia tancar un

176

safari, així com així. El va amenaçar de parlar amb els delegats del sindicat. I li va dir que un parc públic no es podia clausurar sense fer-ho saber al govern. Si tancaven el parc, incomplirien la Llei de Protecció del Medi Ambient. Li va dir, finalment, que els animals menjaven poc, estaven mal atesos, que ell no podia arribar a tot arreu, i que no li estranyava que la gent no anés al safari perquè semblava un circ de mala mort. El pare es va oblidar que, ni que fos el delegat regional de l'Associació Nacional d'Immigrants, també era un africà que encara no s'havia deslliurat de l'ala trencada, el Mal Fat que tenia a casa. Se'n va oblidar per uns moments. Però ho va recordar de seguida, quan l'encarregat de personal va reaccionar amb un to encara més despectiu que abans. —¿Què cony dius, Andongo? ¿Què t'ha picat? ¿Però qui et penses que ets? ¿A mi em parles de lleis? ¿A mi, que he estat a la presó per salvar-vos a tots? ¿Ja no te'n recordes, Andongo, de l'ala trencada, dels dos libis morts a la presó, del capità del vaixell que et va pujar a Marsella? El pare va obrir els ulls. ¿Per què li parlava una altra vegada del viatge de tornada a Europa, des de Dakar, amb el carregament il·legal dels lloros? ¿Què en sabia ell d'allò? —¿Què vol dir, senyor? ¿Per què em parla de tot allò? Jo sóc legal, tan legal com vostè! —va cridar.

177

—¿Legal? ¿Què et penses que és ser legal a Europa? Una trampa com una altra, noi. Ets tan legal tu com el ximpanzé que es rasca el cul a fora a la gàbia! No et trauràs mai el carbó de la cara ni que et facin legal! El pare es va abalançar, indignat. Va agafar l'encarregat per les solapes de la caçadora. Se'l va mirar, clavant-li els ulls plens de ràbia. —Calla, encarregat de merda! Calla, si no vols que et trenqui el coll aquí mateix! Podrit racista! —Deixa'm, Andongo! Més val que em deixis! Et fotré fora del país si fas alguna rucada! ¿Que em vols matar, potser? Endavant! Fes-ho! Això és el que feu tots, oi? Pugeu pelats i al cap de quatre dies us penseu que podeu enforquillar un europeu! He treballat ràpid, Andongo! He sabut moltes coses de tu! Vas pujar fins a Marsella amb una africana segrestada. Sí, una petita d'un parell d'anys, Andongo. ¿Vols que t'ho recordi, potser? ¿On és aquesta nena ara, Andongo? Jo t'ho diré. La tens a casa. La fas passar per filla teva. Però la vas segrestar d'allà baix. Els oncles del teu clan et van denunciar. El govern del Senegal et té fitxat, per traficant, per segrestador, per mal pare. Ja veus que encara tenim contactes amb els funcionaris del teu país. Vas abandonar la teva primera dona a l'hospital, mig morta de malària, Andongo. I a Marsella vas desembarcar d'incògnit. Amb la criatura, vas passar la frontera perquè aleshores, a l'inici de l'obertura europea, ho deixaven passar tot. I vas tenir sort

178

amb això de la Protectora, que és on han anat a parar totes les bèsties que són de la teva terra. Mentrestant, si vols que t'acabi de fer la fitxa, ningú no sap qui va cremar misteriosament la caseta del port d'un mariner mort de la colla del patró que et va donar feina a la barca. Ningú no ha aclarit encara qui va trencar l'ala de la Victòria de Samotràcia de la residència de l'amo. I ara has acollit un parell d'africans que el primer que han fet és buidar botigues del raval i infestar casa teva amb una vella bruixa nigeriana que no vol veure ningú. Vas per molt mal camí, Andongo. Al centre cívic ningú no traurà la cara per tu quan sàpiguen tot això. I els de l'Associació Nacional d'Immigrants no estaran gens contents quan els diguin que el seu delegat regional té un passat tan fosc. Tan fosc com la teva pell, Andongo! Les coses van anar així. Però, potser haurien anat d'una altra manera, i el pare hauria fet un disbarat, si no s'haguessin sentit crits a fora del basar del parc convertit en oficina. Un dels lleons del safari s'havia escapat de la gàbia a l'hora de donar-li la ració escassa de menjar. Va córrer l'alarma per tot el parc d'atraccions. L'encarregat de personal i el pare, encara acalorats, van sortir a fora. Van veure dos o tres dels empleats de seguretat que corrien esverats. —Un lleó! Un dels lleons, senyor! —cridaven. L'encarregat de personal va agafar el revòlver de seguretat que li permetia usar la llei

179

de parcs i safaris. Va demanar al pare que fes alguna cosa. L'encarregat va anar en direcció als gabials del safari. Però el lleó, perseguit, famolenc, embogit, li va sortir de trascantó. Es va llençar damunt de l'encarregat. L'home va cridar desesperadament: —Andongooo! Andongooo! Després es va sentir un tret. El lleó es va remoure damunt del cos estès de l'home. Va recular dues passes. Va rebufar. Es va mirar el pare, l'únic que coneixia des que el safari els havia portat fins allà, traspassats els dos amb la venda de la finca de la Protectora d'Animals. La bèstia, com si estigués penedida, va girar cua, malferida. Es van sentir dos trets més. Els del servei de seguretat, uns metres més enllà, van fer caure el lleó estès a terra. Quan l'ambulància d'urgències va arribar per recollir l'encarregat de personal, el seu cor ja no funcionava. Va ser una mort ràpida. El lleó tenia gana. I va esgarrapar fort. S'ho va jugar tot per menjar, ni que li costés la vida.

180

Després d'allò, el parc d'atraccions de la costa va tancar definitivament i es va convertir en un complex esportiu on, a poc a poc, van anar creixent les herbes altes perquè els consells i les federacions de tots els esports no van saber què fer-hi. El pare només repetia a taula: —El Mal Fat, dones, el Mal Fat de l'ala trencada! En realitat, les males herbes sí que semblava que volien amagar la veritat de la història del parc. El govern i la societat de promotors van obrir un pla de regulació per aprofitar les inversions fetes i reconvertir-les en un futur complex d'apartaments turístics. Van haver d'encobrir la presència de la petroquímica veïna amb una barrera de vegetació, que en poc temps va grisejar per la pols i la brutícia de les partícules dels gasos de les fumeres.

181

A més, algunes explosions i petits incendis al polígon industrial va provocar una reacció de desconfiança entre els aspirants a futurs llogaters o compradors dels apartaments que només es podien imaginar en una maqueta a les dependències d'una immobiliària creada a posta per al nou negoci. A banda d'això, la crisi econòmica europea de finals dels noranta no va permetre que es portés a terme cap d'aquells projectes. I els ninots de cartró, les disfresses d'escuma, les casetes de fira, les carrosses que servien per fer les rues del cap de setmana, el trenet del safari i les atraccions, tota la ferralla de coloraines i tot el món d'aquella Disneylandia d'Orlanda, es va malvendre a una distribuïdora de material per a parcs, que va escampar les restes de Tobojardin per tot arreu. Els animals van acabar repartits entre uns quants zoològics. I el pare va tenir més hores lliures que mai per anar al centre cívic, i per encarregar-se del despatx de l'Associació d'Immigrants perquè, com que era legal, va entrar a l'atur. La mare, en canvi, va haver de deixar d'anar tan sovint a les conferències i els cursets perquè es va veure obligada a augmentar les hores de feines que feia en algunes cases. I finalment, va trobar una plaça de netejadora en un centre mèdic privat, no gaire lluny del carreró del raval, però al centre de la ciutat d'Orlanda, que li ocupava més de la meitat de la jornada des de primera hora de la matinada.

182

A partir d'aleshores, quan em preguntessin quin era l'ofici del pare ja no havia de dir cuidador sinó aturat. Però un dia es van discutir el pare i la mare perquè, ser aturat no era cap ofici. —L'ofici que es té sempre és un, ni que no es tingui feina —deia el pare. Ell volia continuar sent cuidador. Però jo no ho vaig dir mai enlloc perquè si m'haguessin dit: «¿cuidador de qui?», no hauria sabut què respondre. Em quedava l'escola pública del raval, em quedava el centre cívic, i la colla dels Xiquets d'Orlanda. Jo ja hi feia només de castellera de pinya, alguna vegada pujava fins als dosos, però no em feia gràcia. Havia crescut massa, i més que un «àngel arrissat» semblava un «pal d'escombra». Per això m'havia començat a interessar per entrar al grup de grallers, però no servia per a la música de vent, i el tabal no m'agradava. Em recordava el tam-tam de missatges que encara tocava el pare a Tambacounda, i se me n'anaven els peus com si la dansa del pare la portés jo a la sang. Abans de ser la riota del grup de grallers, vaig preferir deixar-ho. Des de feia un temps, al centre cívic s'havia creat també el grup d'esplai que organitzava sortides al camp i feia rutes i acampades per la regió. En una d'aquestes acampades vaig decidir que, sense que ho sabessin ni el pare ni la mare, entraria a veure la Vella Ifa, la vella nigeriana, que continuava vivint reclosa sota casa, gràcies

183

al pare, que havia dit al propietari de la casa del carreró del raval que era un racista i que per treure aquella bona dona d'allí hauria de passar primer per damunt del seu cap. Vam fer, doncs, una acampada a l'esplanada d'un turó altíssim, al capdamunt d'un bosc encatifat d'alzines, al costat d'un antic castell amb murs de gres vermell. Abans que el vespre caigués, havia vist el poblet del port de la mare, al fons. La ciutat d'Orlanda s'amagava darrere el tel de la tarda. Hi havia, al final, l'horitzó de la Mediterrània, i em va semblar que un tauró de l'oceà, emigrant cap a aigües més salades i blaves, esperava pacientment que es fes fosc per redibuixar la línia que semblava difuminada per un esborrador. Les muntanyes que envoltaven el campament, al lluny del capvespre, només eren línies grises que es dibuixaven sobre el cel. A l'altra banda, entre dues petites valls, vaig veure el poble petit on havíem baixat amb el tren, tots els de l'esplai. El travessaven dos viaductes, un per cada vall, també de pedra vermella, com la construcció del castell. I em va semblar que hi veia passar el tren de Saint Louis a Tambacounda. Dues vegades al dia. Com quan era molt petita, molt petita, al poblat, i anava a l'esquena d'Aminata, la meva primera mare. Però no vaig sentir aquell xiulet que jo recordava de quan era un infant africà. Vaig pensar en aquelles paraules que havia dit el pare a l'avi Manuel, les que havia escrit

184

per carta un reietó del Senegal a la companyia del ferrocarril: «No, no, no, fins i tot quan jo dormi, el meu cavall Malaw et donarà la mateixa resposta». I des d'allà dalt, des de l'esplanada que dominava tota la regió d'Orlanda, on fèiem l'acampada, vaig tornar a veure els ponis de la cavallerissa de l'avi, i els cavalls que havien servit més d'una vegada per obrir les cavalcades de reis de les ciutats de la rodalia de la masia. Sentia encara el trot de les ferradures sobre els carrers empedrats d'Orlanda. I veia l'avi, darrere de la cavallerissa, disfressat de patge del rei negre, donant-me caramels quan passava prop d'on érem la mare i jo. —Quan siguis més gran —deia l'avi Manuel— tu faràs de rei negre, Avella! Jo no m'havia adonat aleshores que qui saludava tots els nens europeus d'Orlanda, majestuós, amb túnica i turbant de pedreria, cavalcant dalt del cavall més senyorívol de la cavallerissa, era el pare. Però el temps passa i els desitjos es queden enrere. Des de dalt del turó on acampàvem amb els de l'esplai del centre cívic, em semblava que veia també Dakar, Tambacounda, i els poblats de Gàmbia d'on era l'àvia paterna. Tot Là-bas, des d'allà dalt, era molt a prop per mi. Quan després de sopar vam fer el foc de camp, vaig entendre moltes coses del pare. Vaig veure els rostres dels companys de l'esplai, a la nit, enllumenats pel reflex de les flames dels troncs més prims d'alzina que havíem

185

esbrossat. Em semblava que era la bruixeria de les avellanes cremades que fèiem a la masia de la cavallerissa. Em vaig adonar del que vol dir ser d'un lloc i tenir una terra. Vaig veure com els grupets feien curta la vetllada amb les seves imitacions de gala de televisió, i com esperaven que jo sortís al mig de la rotllana per fer la meva actuació. L'havia preparada durant molt de temps. Vaig pensar en la llar de foc de quan era petita a la masia de la cavallerissa. En els cants flamencs de l'avi Manuel i els cants africans del pare Andongo. En les mans plenes de vida i de ritme de la mare, acompanyant-los els dos ni que els digués «ja n'hi ha prou, Andongo, vinga, ja n'hi ha prou», perquè tots dos havien begut més del compte, potser de la ratafia de l'última collita. Vaig pensar en la dansa que em removia el cos, que em burxava la sang quan vaig intentar fer de tabal a les gralles. Vaig descobrir la barreja d'Aminata, Maria del Camí i Andongo. Vaig veure les flames de la masia i les flames del foc de camp. I vaig fer la meva imitació de nit, acompanyada per un xicot algerià, que havia arribat feia poc al centre cívic, fill d'un fugitiu d'Algèria, que primer havia estat a París i que últimament havia anat baixant cap al sud, i havia trobat l'Associació d'Immigrants del pare «perquè un estranger abans que res és un nitt». Li van trobar un lloc a l'escola, ni que fos dels més grans. Però parlava el francès, i li havia

186

costat de reintegrar-se a Secundària perquè ho fèiem tot en català. Ell, Abdel, l'algerià, es va encarregar d'afegir la percussió al meu número de foc de camp. I jo vaig fer una dansa africana de sang, que m'arribava de Tambacounda, potser de la força de la Nina del Clan, que no m'abandonava mai. Em vaig fondre amb el cel fosc, on només brillava una llesca de quart minvant molt a prop perquè érem al capdamunt del turó des d'on es podia apamar la lluna. Vaig dansar fins que vaig acabar exhausta quan els troncs d'alzina només eren brases. Al costat de l'escalfor, ventada per la fúria de la percussió i la dansa africanes de l'Abdel i meva, els europeus de l'acampada semblava que haguessin descobert la força d'estimar, o que haguessin confós l'esplanada del turó amb la pista de la discoteca, encesa pels raigs dels focus de colors. Perquè vaig conèixer l'Abdel, doncs, vaig anar a veure la Vella Ifa, l'endevinaire de sota casa. Perquè vaig notar que m'havia tornat a enamorar de l'algerià, baixat de París, i que la bogeria de quan feia d'enxaneta pel Gerard, només era un record que s'havia quedat allà dalt, al capdamunt del castell d'homes. Perquè sempre que m'enamorava de debò, parlava en silenci amb la Nina del Clan de la primera mare. Perquè el ritu de les dones de Tambacounda es tornava a posar entremig de l'Abdel i jo. Perquè l'Abdel parlava en francès, com el pare a vegades, i perquè tenia uns ulls mediterranis i el cos africà. I potser perquè jo havia fet dotze

187

anys, i als dotze anys no saps ben bé si vols estimar o no, o si és un joc de neu que et posen a les mans i que en qualsevol moment se't pot fondre. —¿Per què véns a veure la Vella Ifa que ja no vol parlar amb ningú, Avella? —em va dir la dona aquell matí que la mare ja era a la feina del centre mèdic privat, el pare al centre cívic, i jo m'havia jugat l'escola. —Tinc un secret, Vella Ifa. —Tots tenim un secret. ¿Estàs enamorada, veritat, petita Avella? La Vella Ifa tenia l'alcova del pis de sota de casa parada com un santuari. Un ullal de vori li servia de campaneta esculpida, el Lonflin, en deia ella. Era l'instrument que feia servir per entrar en el món de les arts endevinatòries africanes. La Vella Ifa, a Nigèria, havia estat com un metge per a la gent del seu poblat. Tothom la consultava en els moments més crítics de la seva vida. Jo també vivia un moment crític de la meva vida. L'habitació era il·luminada amb un llum d'oli. Estava tota envoltada d'objectes, que per ella eren sagrats. Tot eren estris que feia servir en qualsevol moment, segons l'endevinació que havia de practicar. Es va posar de genolls a terra, asseguda damunt les seves cames, coberta amb un mocador del cap ample, i amb el faldillam del vestit que li cobria totes les cames. Tenia en un cistellet unes nous de palma, i davant mateix de les cames una mena de plat de fusta noble, que

188

per ella era el plat endevinatori que reunia tots els poders del seus dons divins. —¿Tens por, petita? —No, Vella Ifa. —Tots els europeus que viuen en aquest raval tenen por de la Vella Ifa. Tu en canvi, no. —Jo no sóc europea, Vella Ifa. —Oh, i tant! Me n'havia oblidat, petita. —He vingut perquè a dalt, a casa, hi ha un Mal Fat del pare, Vella Ifa. Vaig dir-ho de seguida. Enlluernada pel llum d'oli. O potser una mica marejada per la sentor que desprenia la llàntia. —¿És el Mal Fat de l'ala trencada, Avella? —¿Com ho saps, Vella Ifa? —Ah, petita, la vella bruixa del raval ho sap tot. I ara també sé que el portes embolicat en aquests drapots que amagues sota el vestit. ¿El treus d'una vegada o no? Vaig treure l'embolcall amb el tros d'ala trencada de fusta noble de la Victòria de Samotràcia que invocava sempre el pare després de qualsevol desgràcia. La Vella Ifa el va posar al costat del Lonflin i hi va tirar unes pòlvores de mill. —Oh! Mal Fat dels Ndoye-Nwanzi, entra a casa de la Vella Ifa perquè l'Avella NdoyeNwanzi Olivar pugui parlar amb el cor obert! Va fer una pausa com si resés entre els llavis. I després va continuar: —Digues, Avella, parla primer dels teus pares. ¿Creus que són bones persones?

189

—Esclar que sí, Vella Ifa. —¿I què més? ¿Com els veus? —Han sacrificat la seva vida. Treballen per una misèria. Són legals, però tenen por per culpa del Mal Fat. —¿I tu creus de debò en el Maa Nagala, el teu Ésser Suprem, Avella? —Encara no ho sé, Vella Ifa. —¿Saps que una dona africana no es pot enfrontar com fas tu a les forces supremes que l'envolten? Vaig dir que no amb el cap. —Els esperits se'n riuen de les dones que els provoquen, Avella. Si són estèrils, les condemnen i les abandonen a la mala sort. ¿Tu ets estèril o podràs tenir fills? —Ja tinc la Força Suprema de la Dona des de fa uns mesos. Però em van fer el ritu de les mares de Tambacounda. I això em deixa un pes al cor quan m'enamoro. La Vella Ifa nigeriana va escampar sobre el plateret de fusta noble unes pòlvores diferents d'un altre recipient i va musitar unes paraules en la seva llengua que jo no vaig entendre perquè amb prou feines sortien dels llavis de la dona. —¿Saps que les víctimes dels esperits malignes estan condemnades a vagar com fantasmes i ànimes en pena que no coneixeran mai el repòs etern? Vaig fer que no amb el cap.

190

—¿Saps, Avella, que les malediccions dels bruixots poden provocar la mort immediata, si trenques amb els tabús del teu clan i no segueixes la tradició de la teva família? Que no amb el cap. —Bé, Avella, quan els vius es porten malament a la terra, l'ànima dels morts vetlla pel que fan, i si no els agrada poden descarregar moltes desgràcies. Però abans t'avisen perquè milloris. I si no ho fas, et portaran la mort. Vaig pensar en l'avi Manuel i el que havia dit el pare de l'avorriment. També en la seva imatge, els últims dies, damunt de l'estufa de llenya, escalfant-se les cames enrampades. Vaig pensar en la mort del lleó del safari i la de l'encarregat del parc d'atraccions, sota les seves ungles, tal com ho havia explicat el pare. Vaig pensar en Aminata, la mare malalta que va morir a Dakar, quan nosaltres vam pujar a Europa. Per a tots hi havia una causa diferent de la que realment havia provocat la seva mort, segons el pare. La primera mare, Aminata, havia mort de pena pels dos germans malalts de malària. El pescador del port, perquè havia vingut el Diable del Mar. L'avi, d'avorriment, perquè li havien pres la terra i havia hagut de deixat els cavalls. L'encarregat, perquè el lleó tenia gana. I la por del pare s'havia fet més present des que tenia la ràbia al cos i als ulls. La Vella Ifa es passava les nous de palma d'una mà a l'altra.

191

—¿Saps, Avella? A Nigèria, quan jo ja era viuda, encara tenia quatre fills mascles. El govern dels poblats va organitzar les comunitats rurals per sortejar parcel·les entre tots, ni que fóssim vells esclaus, artesans, o senyors, tots. Com que jo era vídua, i les dones no tenien dret a rebre res, em vaig inventar que el meu fill gran era el meu marit. El cap dels Moustapha Diop. I així vam rebre una de les parcel·les que ens tocava. Però els esperits es van revoltar. Em perseguien de nit: «Vella Ifa, ens has aixecat de la pols! Vella Ifa, caurem damunt teu!». Em van matar el fill gran en unes guerrilles que es van fer a la frontera. El segon se'm va morir de malària. Els altres dos encara són a la presó, ja ho saps, perquè els mals esperits els van fer robar el supermercat del raval. No facis mai com jo, Avella. No facis enfadar els mals esperits. I lluita contra el Mal Fat de casa teva! Va tirar més pòlvores d'un altre recipient, aquesta vegada sobre el plat de fusta, el faté, que deia ella, i també sobre l'ala trencada de la Victòria de Samotràcia i la campaneta de vori que presidia el ritual. Aleshores va posar els ulls en blanc i va mirar al sostre del pis. En realitat, a mi em va fer l'efecte que mirava, travessant les bigues del sostre, dins el nostre menjadoret de dalt. —Repeteix amb mi, Avella, l'oració contra la malària que va atacar la teva primera mare. El Mal Fat és amic dels mals esperits que van venir amb el pare des de Dakar quan va abandonar la

192

pobra Aminata, abans que morís, mentre hi havia aldarulls pel carrer i els hospitals no hi podien fer res. Els allunyarem si les dues som prou fortes, Avella! Va polvoritzar el Mal Fat amb tanta força que, aquella vegada, la pols em va arribar a tocar a mi i tot. I va recitar: Bukar naa da masassaraa soosay. Shi naa makarkataa, shi naa babbar ajiyar zucciyaa. Koo inaa jikkinshi naa may ciiwoo, idaanunshi naa birkicewaa. Shi naa amay. Ya naa suumaa. Waunen yaaron naa da zazzabi. Vaig repetir cada frase pronunciada per la Vella Ifa amb aquella llengua que no havia sentit mai, i que només en alguns sons s'assemblava a paraules que deia de tant en tant el pare quan s'enfadava. Quan el ritual es va acabar, la Vella Ifa va apagar la llàntia d'oli i es va aixecar. Va tapar tots els estris que havíem fet servir amb un mantell treballat a mà. I em va posar els dos dits al front. —Ja pots anar a veure l'Abdel quan vulguis, Avella. Aquell algerià que parla francès t'espera. Ell entendrà el perquè del ritu de l'extirpació que et van fer les dones de Tambacounda. El Mal Fat, avergonyit, no tornarà a casa teva.

193

Molt de temps després, sabria que aquelles paraules que havia pronunciat la Vella Ifa només eren unes vulgars instruccions en llengua haussa per prevenir la infecció de la malària que la dona nigeriana se sabia de memòria des que va haver de curar el seu segon fill. Una mena d'oració com el Parenostre de l'airada, o el de les angines, que la mare també feia a l'avi Manuel quan en tenia, a la casa del carreró. Nostre Senyor i Sant Pere anaven per un camí, i van trobar Sant Martí. Martí, Martí, ¿què fas aquí? ¿Què faig aquí? Bolines, posant-hi oli d'olives! Les untes amb oli del llum i les angines et quedaran pansides. A vegades, la mare feia el remei de l'airada. Buscava una ampolleta d'oli. Hi tirava un raig d'aiguardent i preparava, tallant-ho ben menut, flors de camamilla i un parell de grans d'all. Ho deixava reposar nou dies i ho remenava, cada vegada que ho havia d'untar a les cames de l'avi, quan, al final que s'estava damunt de l'estufa de llenya, tenia molt de dolor als genolls. Cinc dies després de la sessió que va fer amb mi, la Vella Ifa va aparèixer morta a la màrfega del pis de sota de casa.

194

El pare havia dit que aquella casa semblava el safari del parc d'atraccions quan ningú no el netejava. I la mare havia afegit que ella ja tenia el nas acostumat a tota mena de fortors, des que feia la neteja del centre mèdic privat. Però van anar a inspeccionar al pis de sota i el silenci va alertar el pare. La mare es va envalentir i va trucar a la porta: —Vella Ifa!, Vella Ifa!, ¿que no em sent? Però només hi havia el silenci com a resposta. El Jutge va decretar l'aixecament del cos quan va haver inspeccionat tots els racons. La policia va obrir un altre expedient. Els tècnics de sanitat van recomanar al pare que anéssim uns dies a viure a fora perquè la casa necessitava ventilació: —No se sap de què pot haver mort la teva mare. —No és la meva mare —va dir el pare. —Ah, com que era africana com tu —es va tornar a excusar un dels sanitaris. El Jutge va precintar la Maison des Africains del carreró del raval. Quan l'ambulància havia tret el cos de la Vella Ifa, ja s'havia arremolinat mig veïnat del raval a prop de la porta del carreró per veure per última vegada el cos tapat de la dona. Havien corregut les brames, però en veu baixa, que no ho sentís el pare ni la mare: —Era una bruixa.

195

—Ja ho dèiem que la casa dels africans portava mala sort. Jo sempre passo per la vorera del davant perquè no me'n fio gens. —Mira quina bola! Té tot el cos fet una bola! Els sanitaris van encabir a l'ambulància el cos de la Vella Ifa, inflat pels dies que portava morta, tapat amb uns llençols. Els funcionaris del Jutjat van passar la clau de ferro forjat de la portalada d'entrada i van posar els precintes a la Maison des Africains. El centre cívic es va encarregar de trobar-nos un allotjament provisional per uns dies, fins que s'aixequés la quarantena de prevenció, per si el cos de la dona morta havia infectat la casa. Però no hi va haver res que evités que totes les mirades es giressin contra el pare. A l'escola, els més poca-soltes van anar dient també en veu baixa, com els grans del raval, que a la casa aquella hi havia hagut una bruixa morta. Em va doldre per la Vella Ifa. Perquè havia mort pensant en Nigèria. Vivint a Europa com si fos a Nigèria. Però tot el que deien els altres no em preocupava gaire. Perquè, com aquella vegada amb els caps rapats, ja hi estava acostumada. I perquè tenia l'Abdel molt a prop. Només em vaig posar a tremolar quan l'algerià, que des de la nit del foc de camp del turó no m'havia dit res més, perquè els algerians amb les dones són així, l'endemà d'aparèixer la vella endevinaire morta se'm va acostar i em va dir a cau d'orella:

196

—Abans de sortir de París, el pare em va portar a veure el Louvre perquè deia que no hi tornaríem mai més. Vam entrar a la piràmide de vidre, ¿saps? I vaig veure una figura de dona sense cap i amb dues ales que em va deixar embruixat. Fins que el pare no em va estirar del braç. L'altra nit, a dalt del turó, al voltant del foc de camp, mentre tocava la percussió i tu dansaves, Avella, em va semblar que aquella figura s'apareixia en la fosca del cel i que tenia cara de dona africana, i que, fent batre les ales, volava molt amunt, fins a la lluna en quart minvant. Però, a mig camí, se li va trencar una ala, la dreta em sembla, i es va cremar amb els troncs d'alzina del foc de camp, com si fos una bruixeria que només poguéssim sentir tu i jo, que érem els «de fora» de la rotllana. Aquella nit vaig saber que t'estimava, Avella. ¿I tu a mi? ¿Estimes aquest Abdel fugitiu d'Algèria que porta sempre la seva pàtria a la butxaca?

197

Avui, entre la promoció d'estudiants de fi

de curs de la Cheikh Anta Diop University de Dakar que assisteixen al Congrés Internacional d'Antropologia que es fa a París, m'ha semblat veure-hi els ullets de l'algerià Abdel, com aquell dia, mentre em deia que m'estimava, al raval de la ciutat d'Orlanda. El Congrés té lloc en una de les sales annexes del Louvre, i el vestíbul del Museu s'ha decorat, aquests dies, amb un gran mural que han traslladat expressament des de Dakar, amb la col·laboració del Ministeri de Cultura del govern. S'hi veu la representació d'una reunió tradicional dels «pares del clan». I hi ha un arbre al fons, que presideix el consell popular d'un antic poblat. Quan hi he passat per sota, per anar a la sala de conferències, una petita de dos o tres anys, amb un cabell arrissat ple de trenes minúscules —¿la filla d'algun congressista potser?—, s'estava mirant el paisatge dels seus besavis. M'he ajupit per parlar-hi de prop i

198

veure-li el rostre. I li he acaronat la galta. Ella m'ha mirat i m'ha somrigut. —¿T'agrada el mural, àngel arrissat? —li he dit. I m'ha fet que sí amb un moviment de cap i amb uns ulls molt oberts, de dona africana, però ella ja no hi tenia cap rastre de por. També he pensat en l'Abdel quan, en el recorregut pel Museu del Louvre que hem fet amb els congressistes, he baixat les escales mecàniques de la piràmide de vidre i he anat a buscar, abans que res, la sala on hi havia la figura original de marbre, de quasi tres metres, amb l'escultura imposant de la Victòria de Samotràcia. A mi també m'ha semblat veure-hi per uns moments, com a la nit del foc de camp li va semblar a l'Abdel, que la figura tenia rostre de dona africana i que les ales es movien. Però no. Ha estat només un moment de miratge. Els joves congressistes de Dakar no havien visitat mai el Louvre. És la seva primera sortida oficial becada com a estudiants graduats de la Universitat. I tot ho veuen amb els ulls del viatger que ho descobreix per primera vegada sense que tingui temps per aturar-se a contemplar el misteri que amaga una figura de dona sense cap i amb ales. He pensat en el meu Manifest a la concentració d'immigrants d'aquell diumenge. L'algerià Abdel i el seu pare es van afegir a la manifestació del parc de la Ciutadella de Barnadakar de la Mediterranée. L'Abdel cridava

199

les consignes en el seu català afrancesat. I el «no a la intolerància» del lema li sortia com un no a l'intorrelànxia que feia petar de riure. Però els seus crits es confonien amb els que feien tots els altres immigrants. Van ser milers, tal com havia previst el pare. Jo vaig llegir, d'una tirada, com si me'l sabés de memòria, el foli del Manifest. Sense encallar-me en cap paraula, ni tan sols en la frase rebuscada del rampell i la xenofòbia. Des de la tarima, vaig veure el pare a primera fila. L'Abdel, molt al davant també. I la mare, agafada amb el pare. Hi havia un silenci que feia por. I la meva veu de tretze anys es va alçar gràcies als altaveus de l'equip de megafonia. Tothom va aplaudir quan vaig acabar. I jo em vaig sentir com quan feia d'enxaneta i des del capdamunt del castell contemplava a la plaça els caps de la pinya immensa, amb el nas enlaire. Al cap d'un mes de la mort de la vella nigeriana, al pis de sota, vam tornar a casa. El pare va fer el cor fort. Però ara ja sabia que el Mal Fat havia estat expulsat de casa nostra. La policia va interrogar diverses vegades el pare. I no va trobar cap indici que indiqués que ell tenia res a veure amb la sobtada mort de la vella endevinaire. El propietari de la casa havia demanat que s'investigués la mort a fons perquè no es refiava dels africans. Volia la casa lliure de llogaters perquè tenia un comprador segur, que després,

200

amb la mala fama de la Vella Ifa morta, es veu que se'n va desdir. Mentrestant, quan la casa encara estava precintada pels funcionaris del Jutjat, uns grups de racistes vinguts de fora el raval, hi havien fet pintades a les nits. «Fora els africans! Bruixeries al foc! No volem estrangers al barri!» Els atacs van durar uns dies, fins que els agents de la policia municipal van enxampar uns caps rapats, pagats per un grup de veïns intolerants, empastifant altres parets del raval. Després de la manifestació del parc de la Ciutadella, a Barnadakar de la Mediterranée, la situació no va canviar tan ràpidament com els de l'Associació d'Immigrants esperaven, però els europeus de la costa europea de la Medierrània van saber des d'aquell dia que els immigrants érem molts i que estàvem units. El pare estava boig d'alegria perquè els caps dels concentrats no es podien comptar a simple cop d'ull. Al vespre, a casa, va fer una predicció per rectificar el que havien dit al Telenotícies. —Tiren curt —va dir—. Si els haguessin controlat amb el compte de la vella els hauria sortit bé! Almenys érem cinc-centes vegades cent immigrants! Després, a la pantalla, va sortir un reportatge amb el president de l'Associació Nacional d'Immigrants dient que era una primera acció per sensibilitzar la població de la necessitat de tallar els brots de racisme i la xenofòbia i que ells volien lluitar contra la intolerància, units amb els immigrants de tot

201

Europa que patien les conseqüències de la crisi econòmica. Finalment, van passar uns segons d'imatges mentre jo llegia el Manifest. I després van parlar de futbol. —Mira, ara, ara, surt l'Avella! —va exclamar el pare, quan em van enfocar a mi. I la mare va ploriquejar una mica, sense haver d'anar a amagar-se a la pica de la cuina. Però, quan la mare plorava, ja sortien els jugadors del Barnadakar al camp de futbol de la pantalla. La policia va voler aclarir el cas de la Vella Ifa. I, a pesar que l'autòpsia havia revelat una mort natural, a causa de l'edat de la dona, la curiositat popular va fer circular una versió que fos creïble per totohom, al raval. Deien que s'havia trobat l'ala trencada de la talla de fusta d'imitació de la Victòria de Samotràcia prop de la màrfega de la pobra endevinaire. Potser l'àvia nigeriana se l'havia deixada, després del meu ritual amb ella, damunt del matalàs. Potser es va marejar i va caure-hi damunt. Potser es va clavar amb mala traça la punxa estellada de l'ala. Potser simplement el Mal Fat del pare, posat a casa seva, se la va emportar per sempre. El pare ja sabia que el manyoc de draps amb l'ala embolicada havia desaparegut misteriosament de la caixa de plàstic de l'alcova, abans de la mort de l'endevinaire. Però no ens havia dit res, ni a la mare ni a mi.

202

—És la primera vegada que un Mal Fat abandona una casa perquè s'hi avorreix —ens va dir després. Però aleshores, la policia ja havia tancat el cas, i s'havia oblidat de les sospites que tenia sobre el pare. I al raval d'Orlanda ja quasi no es recordava ningú que a la Maison des Africains hi havia hagut una vella nigeriana endevinaire.

203

Durant

la conferència que he fet en el Congrés Internacional d'Antropologia de París, amb el grup d'estudiants de la Universitat de Dakar, he tret el full del Manifest llegit per mi, aquell diumenge, a la plaça de Barnadakar de la Mediterranée. —Ja fa uns quants anys d'això —els he dit—. Europa no es recorda de quan va tremolar perquè no sabia què fer amb tots nosaltres. Em sembla que els congressistes de Dakar ho han trobat sobretot molt «antropològic». Els he vist somriure per sota el nas quan repetia, des de la tarima del saló de conferències del Louvre, aquelles mateixes frases sobre el racisme i la xenofòbia que als tretze anys m'havien posat de tan malhumor durant els cinc dies que me les aprenia, al sofà plegable de l'alcova del pis del carreró del raval d'Orlanda. No m'he oblidat encara de la imatge del sostre amb les bigues escairades de fusta.

204

Aleshores, a mi em semblava que, de tan avorrides que estaven de veure'm assajar el Manifest, les bigues deixaven anar, quan no les miraves, un escarritx de polsim de serradures damunt del paper. El pare havia dit seriosament alguna vegada, quan se'n trobava una muntanyeta damunt la taula: —És el rellotge de la mort que no para de treballar! Així era com anomenava el pare els corcs invisibles que niaven a la fusta de l'embigat. Quan he acabat la conferència al saló del Louvre, un dels joves senegalesos se m'ha acostat per saludar-me. —Els meus avis també eren d'un poblat pròxim a Tambacounda —m'ha dit. I m'ha confessat que, mentre jo llegia el «vell Manifest», a ell li havia semblat veure, al sostre de la sala de conferències, la imatge de la figura de l'escultura de la Victòria de Samotràcia que tenia cara de dona africana, i que les ales li començaven a batre, com si es volgués enlairar, piràmide del Louvre amunt. He somrigut. I se m'ha acudit de dir-li que potser era el rellotge de la mort, que treballava de valent. —¿El rellotge de la què? —m'ha preguntat el nét de Tambacounda, amb cara d'estranyat. Per uns segons, en la seva mirada d'africà, hi he vist barrejats els ullets de l'algerià Abdel i la mirada innocent de l'enxaneta Gerard. ¿O potser és que els ulls del món no són tan diferents si es miren ben al fons de les ninetes, quan ens parlen amb la lluïsor de la veritat?

205

Per uns segons també, he pensat en els ulls que l'Abdel feia la nit del foc de camp, els mateixos que feia també quan em va dir que se n'anava voluntari a reforçar la frontera d'Algèria, perquè al Marroc no es pensessin que no tenien pàtria, que ell encara la portava a la butxaca. No vaig tenir oportunitat de dir a l'Abdel que l'estimava. Ni que, de petita, m'havien fet el ritu de les dones de Tambacounda. ¿És encara aquest el meu gran secret? ¿El meu gran secret que comparteixo amb la Nina del Clan, que no he abandonat mai? Després de fer la Secundària i el Batxillerat a la ciutat d'Orlanda, vaig fer els cicles universitaris d'Història, gràcies a unes quantes beques, a la facultat de Barnadakar de la Mediterranée. Els pares continuaven vivint al raval i jo baixava a casa els caps de setmana. Han passat més de vint anys, des d'aleshores. Ara, fa poc, he acabat el doctorat de l'especialitat d'Antropologia, després que, finalment, m'hagi establert a París, com la majoria de senegalesos que un dia han sortit del moll de Dakar. Demà mateix, clausurat el congrés, aniré Là-bas. La mare es quedarà uns dies sola a l'estudi de lloguer que compartim al barri parisenc de Les Halles, ara que ella ja és més gran i s'ha quedat sense el pare. Sortiré de l'aeroport internacional de Roissy en un vol que fa escala a Dakar. Vull

206

arribar al Senegal per l'aire i no per mar. Vull veure el continent del pare tot sencer, planejant, molt a poc a poc. El vull resseguir, com si jo fos un tauró del cel, dibuixant tota la línia atlàntica del golf de Guinea. I a Dakar, agafarè el tren de Saint Louis fins a Tambacounda. És una promesa que vaig fer al pare quan ens va deixar fa uns mesos: —Me'n vaig, Avella, perquè el Maa Ngala —deia—, em necessita més amunt. Les últimes setmanes, abans de morir, quan jo arribava de treballar del Centre de Recerca Històrica, al costat del Beaubourg, el pare encara va omplir moltes vesprades, a l'estudi de Les Halles, amb el seu relat sobre la fugida que va fer amb mi cap a Europa. Aquests dies, amb el Congrés, l'he tornat a recordar. A ell, i també les seves explicacions, que em semblava que venien de molt lluny, del fons de la memòria d'un senegalès, nebot d'un oncle griot. Per això, ara ja sé que, a Tambacounda, enterraré a la sorra la Nina del Clan d'Aminata, la meva primera mare. I després, quan torni a París, un dia vull pujar a la Grande Arche de la Défense, quan caigui la nit. Però una nit que faci lluna en quart minvant, la lluna del ral·li del desert. Des d'allà dalt, des de la terrassa blanca del Sena, es veu tot Europa. Hi portaré una bosseta amb grans de sorra de Tambacounda i els espargiré al vent. Per fi, somriuré com quan tenia tretze anys, abans que m'escollissin per llegir el Manifest a

207

la concentració d'immigrants de Barnadakar de la Mediterranée. I potser em tornaré a inventar noms per al meu codi secret, com aleshores.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, tardor del 1993 Revisada: primavera del 2016

208