Per a la meva tieta Natàlia, la guardiana del bosc.
A. S.
A la Meri i al Víctor.
L. D.
Vaig néixer a Milà, Itàlia. Allà anava a l’escola, però passava tots els estius a Onzo, un poblet de pagesos als turons de Ligúria, encaixat entre mar i muntanya. Des de sempre m’apassiona tafanejar i conèixer, tant les persones com el món que m’envolta. Potser és per això que de gran he estudiat lingüística i idiomes, antics i moderns. Potser és per això que m’encanta ser editora i, de tant en tant, escriure històries i poemes sobre el que veig i sobre les meves trobades més o menys fugisseres amb qualsevol manifestació de la vida.
Un dia que el sol cremava vaig anar a fer un volt en bicicleta. Se’m va ocórrer aixecar una pedra, n’hi havia moltes, però vaig triar justament aquella. Es va descargolar un centpeus fluorescent i vaig sortir corrents. Encara agafo la bicicleta, però ara dibuixo les pedres i m’imagino el que s’hi amaga a sota. Vaig topar-me amb la il·lustració fa uns anys, no gaires, i des de llavors puc sentir que soc com una habitació plena de finestres que rep convidats inesperats, un refugi des d’on puc xiuxiuejar secrets tot dibuixant.
Títol original: Bajo las piedras Publicat per AKIAR A books Plaça del Nord, 4, pral. 1a 08024 Barcelona (Espanya) www.akiarabooks.com info@akiarabooks.com Primera edició: maig del 2020 Col·lecció: Akipoeta, 2 Direcció editorial: Inês Castel-Branco Cal·ligrafia dels títols: Víctor Domènech
© 2020 © 2020 © 2020 © 2020
Arianna Squilloni, pel text Laia Domènech, per les il·lustracions Dani Expresate, per la traducció AKIAR A books, SLU, per aquesta edició
Dipòsit legal: B 9.349-2020 ISBN: 978-84-17440-66-4 Imprès a Catalunya @Agpograf_Impressors Reservats tots els drets
Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Òfset Arena Natural Rough de Fedrigoni, amb un gramatge de 140 g/m2 per a la tripa i de 300 g/m 2 per a les cobertes díptiques, cosides amb fil vist. Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC ® ben gestionats i de materials reciclats. En la tipografia, s’ha usat la Futura Lt BT.
A
l camp, els meus avis treballen de sol a sol. A vegades els acompanyo una estona. Regiren la terra quan creuen que ha de respirar. Passegen entre les plantes i les verdures observant-ne les fulles, les tiges, les flors i els fruits. Espien els insectes i d’altres animals voraços comprovant que cap d’ells no s’hagi amagat, mimetitzant-se en una cantonada, fent veure que no hi és. Quan t’atures a mirar el camp, el veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. A les nits de primavera, als marges dels camps, hi brillen les lluernes. Són espurnejos tan fugissers que, quan els veus, dubtes de si no els has imaginat. De vegades les lluernes no tenen ales. El meu avi em diu que aleshores es diuen cuques de llum. Aquestes lluernes emeten una llum constant, són un botó al costat de la sendera. Il·luminen la nit. Com un far. Darrere els camps hi ha el bosc. El bosc dels castanyers que porta a les pastures. Allà, un cop l’any, en època de sega, ens quedem tots a dormir sota els estels.
En la vida de les paparres, cada fase dura el que es triga a empassar-se un àpat complet. La resta és una llarga espera. Cal ser obstinat per estar permanentment alerta. Jo no podria. Els lladres, els agents secrets i els espies són els que a les seves entranyes hi amaguen una ànima de paparra.
Al gripau li agrada la pluja. Li agrada tant la pluja que a sota d’un xàfec es fa el despistat. Enmig del camí simula una relliscada, quan el que desitja és sentir el tamborineig de les gotes d’aigua sobre la seva panxa. Fa una cabriola, es gira i amb posat obstinat fa via a través de la nit. He estudiat la seva tàctica, l’he observat amb atenció. A mi el gripau no m’enganya.
L’aranya camina agafada als fils de la teranyina. Això ho saps tu i ho sé jo. Però, al capvespre, quan la llum esdevé dolça com l’aigua del mar en calma, si veus una aranya enfilar-se tranquil·la cap a un arbre molt alt, no saps de fils ni de teles ni de cap altra adherència. Si la veus, diràs amb certesa que una aranya, aquella aranya, ha trobat els camins ocults de l’aire i es mou lleugera per les senderes del cel.
Quan baixa la nit a la Terra, la cuca de llum brilla pacient. La seva llum, que no tremola, anuncia un port segur al caminant extraviat al final del dia. Diuen que on brilla una cuca de llum sempre hi ha una porta que encara no s’ha tancat.
Q
uan t’atures a mirar el camp, el veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. I SB N
978-84-17440-66-4
9 7 8 8 4 1 7
4 4 0 6 6 4
Un cant a l’encís dels petits detalls i a les meravelles de la natura.