ÀUNIA. L'anhel de llibertat d'una noia ibèrica

Page 1

ISBN 978-84-17440-86-2

9 788417 440862





i van vera

àAunia L’anhel de llibertat d’una noia ibèrica


Publicat per AKIARA books Plaça del Nord, 4, pral. 1a 08024 Barcelona www.akiarabooks.com info@akiarabooks.com © 2021 © 2021 © 2021 © 2021

Ivan Vera Martínez, pel text Sonia Pulido, per la coberta Inês Castel-Branco, pels mapes de les guardes AKIARA books, SLU, per aquesta edició

Primera edició: març del 2021 Imprès a Catalunya: @Agpograf_impressors Dipòsit legal: B 3.755-2021 ISBN: 978-84-17440-86-2 Reservats tots els drets Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC ® ben gestionats i de materials reciclats. Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Offset Coral Book White de 90 g/m 2, i la coberta sobre paper Imitlin E/R55 Aida Neve de 125 g/m2. En la maquetació del text, s’han usat les fonts Celeste Pro Book, Futura Std Book i Archeologicaps.


Per a la Samaria, amb molt d’amor



´ INDEX Dramatis personæ Context històric

9 11

i l a l lu i ta d’u na no i a

1 La veritable llibertat

15

2 Un passatemps productiu

27

3 Nascuda per ser lliure

37

4 Deixaràs de ser una nena 47 5 Obscurs presagis

61

6 Costums civilitzats

71

7 Quan la mort arriba

89

8 Amb una capa i un arc

97

9 Els perills de l’exterior

107


8

ii l a l lu i ta d’u na d ona

10 El gran exèrcit del sud

123

11 Mercenaris ibèrics

135

12 La guerra a la Gàl·lia

149

13 Camins divergents

163

14 Problemes a casa

179

15 Una nit sense lluna

197

16 El rei que no escolta

213

17 L’amor d’un amic

223

18 Retrobaments

239

19 La decisió del poble indiget

255

iii l a l lu i ta d’u n po b l e

20 A les portes d’Empòrion

273

21 Bellum se ipsum alet

291

22 El preu de la llibertat

309

23 La batalla d’Untika

321

24 Un darrer esforç

347

Agraïments

361


DRAMATIS PERSONAE

Àunia Neitin Arbiskar Bitogan Bíabin Lusban Teban Xanthippus Darius Althea Ístanur Ankar Sandokar Ertebas Turkir Basirtir Korbis Bastogaunin Otigir Unibelos

filla de l’Arbiskar i la Neitin. mare de l’Àunia. pare de l’Àunia, caçador expert. germà gran de l’Àunia, aprenent de caçador. germà petit de l’Àunia. guardià de Basora. millor amic de l’Àunia. comerciant de pells d’Empòrion. esclau d’en Xanthippus. noia adoptada per en Xanthippus. l’arquer del grup de joves indigets. l’espadatxí del grup de joves indigets. l’instruït del grup de joves indigets. pare de l’Ankar. oficial de l’exèrcit cartaginès. cabdill dels indigets que lluiten per Anníbal. cap d’un grup de guerrillers indigets. mare de l’Ankar. guerriller d’en Korbis. cuidadora de la Bastogaunin.


10

Belaur Stena Sergeton Adimbeles Garokan Abararban Marc Porci Cató Publi Manli Bilistages

rei dels indigets. germana de l’Ístanur. esposa de Belaur. conseller d’Indika. home de confiança de Belaur. guerrer bergistà. cònsol de la República l’any 195 aC. ajudant de Cató, pretor de la Hispània Citerior. rei dels ilergets.


CONTEXT HISTÒ` O RIC

C orria l’any 218 abans de Crist.

Feia només vint-i-tres anys que Roma i Cartago, les dues potències rivals de la Mediterrània, havien firmat un tractat de pau per posar punt final a la Primera Guerra Púnica. Roma havia obtingut la victòria, fet que va propiciar que s’annexionés les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, i que Cartago, endeutada i humiliada, fixés el punt de mira a Hispània, una terra ocupada per pobles ibèrics i celtes que mai no havien estat units sota un mateix estendard. Els cartaginesos ja tenien una certa influència al sud de la península Ibèrica, però encara no havien intentat estendre’s cap al nord. Tot va canviar amb l’arribada d’Amílcar Barca, un general cartaginès enviat per annexionar aquell profitós territori i sotmetre les tribus que el poblaven. La riquesa de les mines de plata de la Bètica (actual Andalusia) i la fundació de Qart Hadasht (Cartagena) el 227 aC van propiciar-li l’avenç cap al nord fins al punt que, pels volts del 219 aC, ja havia ocupat més d’un terç del territori hispànic i subjugat la major part de les tribus del llevant. Els púnics van continuar amb la seva


12

conquesta fins que es van trobar la ciutat de Sagunt, un nucli ibèric aliat amb la poderosa Roma. Anníbal, general cartaginès amb ànsies de venjança contra la República, va posar setge a la ciutat, però Roma es va negar a ajudar els saguntins i el nucli va caure sota el domini de Cartago. Aleshores la República, alarmada, va declarar la guerra als cartaginesos i va enviar tropes de reconeixement a la polis grega d’Empòrion, mentre Anníbal, per la seva banda, també sortia de Qart Hadasht amb el seu exèrcit de 90.000 homes, 12.000 genets i 37 elefants, a fi de travessar els Alps i atacar Roma des del nord, en una de les estratègies militars més brillants de tots els temps. Havia començat la Segona Guerra Púnica. Però el nostre camí no és al costat de l’astut Anníbal ni del valerós Escipió, sinó dels indigets,1 un dels molts pobles ibers que habitaven el nord-est de la península Ibèrica des de temps remots. Lluny de totes les tribulacions del moment, en un petit poblat de caçadors, pescadors i llenyataires indigets anomenat Basora,2 hi vivia l’Àunia, una noia que, havent vist passar només tretze primaveres, estava a punt de deixar la seva pròpia petjada a la història.

1 El territori dels indigets correspon aproximadament al que avui és l’Empordà. La localització de la seva capital, Indika, encara no es pot establir amb certesa. Pot correspondre a la ciutat emmurallada del Puig de Sant Andreu (Ullastret), o al gran assentament ibèric que Titus Livi descriu en l’actual municipi de l’Escala, que en aquesta novel·la apareix amb el nom d’Untika i encara no ha estat excavat. 2 Topònim inventat, corresponent al nucli ibèric situat al costat de l’actual església de Porqueres, al Pla de l’Estany, que no ha estat excavat a consciència.


PART I LA LLUITA D’UNA NOIA



1 LA VERITABLE LLIBERTAT

Entremig de les clapes d’herba, una llebre corria en cerca

de trèvols. De sobte, va alçar el cap i va parar les orelles, com si notés una presència inusual entre els arbustos. Un xiulet agudíssim va tallar l’aire. Una fletxa, decorada amb plomes vermelles com la sang que li brollava de la ferida, li havia travessat el coll i havia fet fugir els animals de l’entorn, temorosos de ser abatuts també. —Sí! —va exclamar una veu jove, acompanyada d’una ràpida remor de passes—. Ja et tinc! La noia va aparèixer entre els arbres, alçant l’arc en senyal de victòria. Tenia els cabells ondulats d’un color roig molt intens, com poca gent en aquella contrada; una cabellera que, sota la llum del sol, lluïa com el foc. Els seus ulls eren verds i desperts. Tot de pigues li cobrien els pòmuls, i més pigues li puntejaven el cos, prim i esvelt per enfilar-se als arbres. Sota la modesta roba que duia, formada per una túnica de lli que li arribava fins als genolls, una corda que li feia de cinturó i unes sandàlies de cuir fetes malbé, era evident que tot just havia començat a desenvolupar els seus atributs femenins. Lligat a l’esquena amb una altra corda portava un senzill buirac


16

AUNIA `

del mateix material que les sandàlies, on reposaven dues fletxes més. Somrient, la noia es va apropar a la seva víctima i li va arrencar la fletxa d’una estrebada per netejar-la amb una fulla i tornar-la al buirac. Després va penjar-se l’arc a l’espatlla i va contemplar l’animal que havia caçat, tot repassant el pelatge amb el tou dels dits. —Quin pèl més suau… segur que al poble et vendrem per unes bones monedes de coure! Va comprovar l’estat del pelatge per darrera vegada i es va assegurar que no tingués altra imperfecció a banda del forat al coll. Llavors, molt satisfeta, va engrapar la bestiola per les orelles i la va lligar a la corda que duia com a cinturó. Mentre saltironejava entre les falgueres d’aquell bosc de ribera, imaginava com l’afalagarien el pare i el germà gran quan arribés a casa amb la llebre que havia abatut. Això, és clar, si no es trobava amb la Neitin, la seva mare. Ella la renyaria i l’escridassaria, i li diria que allò era impropi d’una noia. I què, si era impropi? Per a la jove pèl-roja, no hi havia res més important que la llibertat, i no comprenia com les altres noies del poblat podien viure sense fer altra cosa que teixir i aspirar a ser mares, mentre ella corria pels boscos dia rere dia, amb rumb o sense. Coneixia els voltants com el palmell de la mà i sabia on era cada rierol, cada cau de llebres, cada alzina centenària. La noia va caminar durant una estona fins que va albirar el mur de Basora entre els arbres i, des d’allà, resseguint el corrent d’un rierol d’aigües transparents, va arribar de seguida a l’indret que més li agradava: un


1 LA VER ITABLE LLIBERTAT

17

estany1 de grans dimensions, prop del poblat, envoltat d’una manta de vegetació exuberant que esperava explorar algun dia, quan fos prou gran. Aquella era l’acumulació d’aigua més vasta que la jove indigeta coneixia, d’un blau profund que sempre la relaxava. A l’altra riba, els frondosos boscos deixaven pas a una gran zona pantanosa i, més enllà, a l’horitzó, s’alçaven muntanyes i turons també coberts de verdor. Rere les muntanyes… qui sabia el que hi devia haver. La gent del poble que les havia travessat parlava d’una ciutat grega anomenada Empòrion i de poblats molt més grans que Basora; indrets que, a jutjar pel que havia sentit, semblaven més ficticis que no pas reals. La noia es va tornar a centrar en l’aigua, que resplendia amb la llum del sol. No podia mirar l’estany durant gaire temps sense sentir la temptació de banyar-s’hi. Com qui no vol la cosa, es va treure les sandàlies i va caminar descalça una estona, per gaudir del tacte de l’herba a la planta dels peus. Després de córrer pel bosc durant tot el matí, li agradava acomiadar el dia amb un bany o, si més no, amb una remullada de cames seguida d’un llarg descans sota l’ombra, i aquella tarda no havia de ser diferent. Es va asseure al marge de l’estany per enfonsar-hi els peus, bruts i esgotats. Es va estremir en sentir la fredor de l’aigua pujant-li per les cames; una esgarrifança que en certa manera li va causar plaer. Es va posar dreta i, encara amb la frescor als peus, es va deslligar la corda que duia al voltant dels malucs i la va llançar al costat dels joncs, cosa 1 L’Estany de Banyoles.


18

AUNIA `

que va espantar una família d’ànecs collverd que prenia el sol. Seguidament, es va treure la túnica bruta que portava. No hi havia cap moment del dia en què se sentís més lliure: estava completament nua i la brisa que venia de l’estany li colpia la pell pàl·lida, mentre el sol acaronava les seves espatlles pigades i les feia brillar encara més. Captivada per la màgia del paisatge, va alçar els braços, va tancar els ulls i va omplir a poc a poc el seu pit d’aire fresc. En aquell instant es compenetrava perfectament amb la natura que l’envoltava, se sentia una part íntegra del món salvatge i sense límits. Quan estava així, res no l’atemoria; s’oblidava de les preocupacions i no temia ser descoberta, ja que sabia prou bé quins eren els racons que quedaven a recer de la vista dels pescadors. Allò la feia pensar, a vegades, que aquells indrets estaven fets per a ella, que eren seus i de ningú més. En obrir els ulls, va fixar l’atenció en el cel. Es volia banyar abans que marxés el sol, de manera que va recular unes passes per agafar embranzida i va arrencar a córrer cap a l’estany, amb l’agilitat d’una jove daina. Va capbussar-se a les aigües fredes i tèrboles deixant anar un esgarip ofegat, i va romandre sota la superfície uns segons, fins que en va sortir per agafar aire. Llavors, com el llop batzega el seu pelatge mullat, va sacsejar el cap d’un costat a l’altre per fer voleiar els cabells xops i va deixar anar una gran rialla. No pensava en res, i no volia res més. Tot el que la feia feliç era allà. Però, quan el seu cos s’havia acostumat per fi a la temperatura de l’aigua, el sol es va amagar rere els arbres i una penombra sobtada va envair l’estany. Aquell era el senyal:


1 LA VER ITABLE LLIBERTAT

19

s’acostava l’hora de tornar a casa. Va continuar nedant i, quan ja enfosquia, va sortir de l’aigua ràpidament i es va eixugar els cabells amb les mans. Tenia un somriure als llavis i se sentia interiorment molt feliç. Es trobava ben còmoda i alliberada després d’haver estat nedant nua, però la posta de sol la retornava sempre a la realitat. Tant de bo el sol no es colgués i pogués romandre despullada tota l’estona, córrer pels boscos sense preocupació i no haver de tornar a la vida del poblat. Es va vestir, va agafar l’arc i va vorejar el rierol que la conduiria a Basora, conscient que la seva mare la renyaria si ja era a casa i l’enxampava arribant tard. * No va trigar gaire a distingir el senzill mur de tova, i el fet de trobar-se el guardià Lusban a l’entrada del poblat fitant-la amb cara de pomes agres li va confirmar que, de nou, s’havia passat de rosca. L’home vestia una túnica vermella, decorada amb quatre ratlles verdes verticals i subjectada per un cinturó ornat amb una sivella daurada de dos garfis. Duia també un capell de cuir que deixava ressortir els cabells negres, i anava armat amb una llança i un robust escut on hi havia pintat un senglar de color magenta. Al cinturó hi portava lligada la seva arma predilecta, una falcata2 de la qual només es podia apreciar l’empunyadura amb forma de cap de falcó. 2 L’arma més usada pels ibers, una espasa de ferro corba de dimensions similars al gladius romà.


ISBN 978-84-17440-86-2

9 788417 440862


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.