Historia d'Aielo -2:Maquetación 1 07/01/11 23:35 Página 134
AIELO DE MALFERIT
G E O G R A F I A , H I S T Ò R I A , P AT R I M O N I
justícia de la ciutat de Xàtiva (1364).441 El seu fill Ponç de Malferit destacava pel 1403, exercint de síndic del municipi, en la defensa dels interessos xativins enfront de la ciutat de València.442 Es probable que els diners obtinguts pels Malferit del 1350-1400 en l’exercici de càrrecs públics i en negocis particulars serien invertits, en el primer terç del segle XV, en la compra d’alqueries del terme: Beneixida (abans del 1420), i Aielo i Cairent, en algun moment de les dècades del 1420 o del 1430. Açò seria en temps de Francesc de Malferit, fill de Ponç i pare de Jaume, el primer baró d’Aielo (1445). La compra d’una o més ‘senyories alfonsines’ era la màxima aspiració dels burgesos rics i els cavallers de l’època. Era una prova d’ennobliment i de fortuna; d’inclusió, en qualsevol dels casos, en el patriciat urbà: el selecte grup oligàrquic que es tornava en els oficis del regiment de la cosa pública. Jaume participà en la guerra de Nàpols (1436-1442) i se’n tornà a la seua Xàtiva natal (1445) amb un privilegi de plena jurisdicció civil i criminal sobre les senyories –ara, baronies– d’Aielo ‘de Malferit’ i Cairent. Era la culminació d’una trajectòria familiar de vora dos segles. Però això és avançar moltes passes en la narració històrica. Cal tornar al segle XIV, per a comprovar com s’estructurava el terme de Xàtiva en quatre quarters, encapçalats pels ‘llocs’ o ‘carrers’ cristians de les Olles (l’Olleria), Benigànim, l’Ènova dels Cristians i Castelló de Xàtiva (el de la Ribera). Les alqueries d’Aielo i Cairent quedaven incloses, doncs, dins el quarter administratiu i recaptatori de l’Olleria, i el lloctinent de justícia de les Olles exerciria la jurisdicció sobre aquest territori, per delegació del justícia de la ciutat. Tot això ja funcionava plenament en la dècada del 1320.443 A la fi d’aquella dècada del 1320, la burgesia i la cavalleria valenciana, després de cinquanta anys de prosperitat sostinguda, havia acaparat moltes terres; fins al punt de posseir alqueries senceres en terra de reialenc o de senyoria. S’uniren tots i reclamaren al rei Alfons II el Benigne (1327-1336) un fur que els permetera exercir la jurisdicció sobre els colons –moros o cristians– d’aquelles alqueries, per a millorar-ne la gestió i traure’n més renda. El rei atorgà una llei, en Corts Valencianes (1329), anomenada el ‘fur de la jurisdicció’ alfonsina. Consentí la Corona que des d’aquell moment pogueren exercir els amos d’alqueries, sobre els ‘seus’ llauradors, la jurisdicció civil i part de la criminal; sempre que mantingueren les alqueries poblades amb més de 7 cases –si eren de moros– o amb més de 15 cases –si eren de cristians.444 Això vol dir que qualsevol mercader, alt dignatari, cavaller, etc., que comprara una alqueria en terme de baronia –terra de senyoria– o de vila reial –terra de reialenc–, i que la tinguera mínimament poblada, gaudiria automàticament de la ‘jurisdicció alfonsina’ sobre els colons. L’amo de l’heretat esdevindria ‘senyor territorial’ de l’alqueria. Aquesta passaria a ser una senyoria sense terme amollonat, però amb un ‘territori’ circumscrit a les terres de conreu dels seus llauradors. Aquests, d’altra banda, esdevindrien ‘vassalls’ del nou senyor. Els senyors ‘alfonsins’ podien jutjar casos civils i assotar vassalls; però no jutjar crims de sang, ni condemnar-los a pena de mort. Aquesta jurisdicció suprema (el ‘mer imperi’) quedava reservada per al rei i els seus agents, en terra de reialenc, o per al baró de torn i els seus batles, en terra de senyoria. Pel que fa al cas particular d’Aielo i Cairent, les terres i cases d’aquestes alquerien serien adquirides per algun burgés o cavaller de Xàtiva, i passarien així a ser una ‘senyories alfonsines’. Es trobaven dins el terme reialenc de Xàtiva, i no tenien cap territori amollonat, ni eren ‘baronies’ (amb plena jurisdicció feudal), però sí que eren senyories amb jurisdicció alfonsina (limitada). Ací el justícia de Xàtiva, o el seu delegat de quarter, el lloctinent de justícia de l’Olleria, solament s’ocuparien de dirimir els crims
441
ARV, Mestre Racional, Lligall 276, núm. 6.961; dada extreta del mateix fitxer.
442
CARRERES ZACARÉS, Salvador (ed.), Llibre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València (1308-1644), Acció Bibliogràfica Valenciana, València, 1935, vol. 1, p. 275.
443
VENTURA, Agustí, La batlia de Xàtiva de 1326-1328, dins 25 Aniversari de la Comissió de la Falla Benlloch-Alexandre VI, Xàtiva, 1998, ps. 163-168. L’Olleria comptava amb parròquia pròpia, i església amb altar major dedicat a la Magdalena; més un segon altar, a partir del 1341, consagrat a la Mare de Déu. Vid. FABIÁN y FUERO, Francisco, Relación hecha en virtud de la Real Orden de Su Magestad, de 18 de abril de 1790, que contiene los quatro partidos de que se compone el Arzobispado de Valencia [remesa al ministre Floridablanca [1791], Manuscrit de la Biblioteca del Ministerio de Asuntos Exteriores (Madrid), núm. 35; còpia del ‘Districte de Sant Felip’ existent a l’Arxiu Històric Municipal de Xàtiva, Fons ‘José López Sellés’, 53/1-2, f. 365.
444
Més detalls, en GIL OLCINA, Antonio, La propiedad de la tierra en los señoríos de jurisdicción alfonsina, dins Investigaciones Geográficas, 1, Universitat d’Alacant, 1983, ps. 7-24; GIL OLCINA, Antonio, Jurisdicción alfonsina y poblamiento valenciano, dins Cuadernos de Geografía, 39-40, València, 1986, ps. 235-245.
134