Per Amanda Matínez Santos i José Codoñer Fernández
REDACCIÓ FILOSÓFICA DEMOSTRACÍO DE DEU Aquest text tracta de les teories sobre l’existència de Deu fetes per René Descartes.
René Descartes es planteja el problema de l’existència de Déu. Però, quina és la necessitat que Descartes li troba a aquesta demostració? I, quins són els arguments que utilitza per defensar la seua posició? Va rebre crítiques per aquesta teoria? En aquesta redacció intentarem resoldre aquestes qüestions. Primer explicarem la necessitat de Descartes de demostrar l’existència de Déu desprès dels arguments del dubte metòdic, especialment el geni maligne; seguidament, exposarem els tres arguments que utilitza i les diferents crítiques a aquests arguments. En un context de crisi del saber, on Descartes desenvolupa un nou criteri de veritat, l’evidència, i un mètode, partint de la influència del dubte real escèptic, el filòsof trobarà la necessitat de demostrar l’existència de Déu provocada per la teoria del “Geni Maligne”. Aquesta teoria es basa en la possibilitat de l’existència d’una entitat infinitament poderosa i intel·ligent però que a diferència de Déu, és maligna ja que provoca que l’ésser humà puga estar equivocat sempre al raonar, incluint allò del qual està més segur. Per tant, al posar en dubte tot allò que considerem vertader, podem dubtar de les matemàtiques, de la nostra capacitat racional per a distingir allò vertader i allò fals. Aleshores, s’hauria dubtat dels sentits com a fonament segur del coneixement, de la raó i de la pròpia existència del món extern. I, per tant, també posa en dubte la primera veritat en l’ordre del coneixement, el cogito; que és en dos sentits: per una part, perquè és la primera veritat a la qual arribem quan utilitzem el dubte metòdic, i en segon lloc, perquè a partit d’ella podem fonamentar totes les demés. Ve a ser l’axioma bàsic a partir del qual es desenvolupa tota la filosofia com a un sistema de coneixement absolutament fonamentat. Així doncs, el cogito significa dues coses: la ment mateixa en l’acte de pensar i la primera veritat, “cogito, ergo sum” (pense, desprès existisc). És per això que per a reestablir la veritat en el terreny de les matemàtiques i obtindre noves veritats, haurem de superar la teoria del “Geni Maligne” mitjançant la demostració de l’existència de Déu i la seua veracitat. Així doncs, Descartes va elaborar tres demonstracions per a recolzar l’existència de Déu. D’aquestes demonstracions la tercera és la més important. La primera demonstració és la gnoseològica i parteix de la reflexió relativa a l’existència en nosaltres de la idea d’un ésser absolutament perfecte. Descartes mira en el seu interior, per a vore si hi ha distints nivells de perfecció en les seues idees i reflexionar sobre la causa de l’aparició en la seua ment de dites idees. Aleshores, comença distinguint dos aspectes en les idees: les idees quant a actes mentals i quant a que posseixen contingut objectiu. Les idees quant a actes mentals no presenten entre elles diferències o desigualtat alguna, totes són esdeveniments mentals, totes pertanyen al mateix tipus de realitat, la realitat psíquica. No obstant això, atenent al seu contingut, a allò que representen, la seua realitat és diversa, anomenada per Descartes, “realitat objectiva”; totes les idees són en un sentit semblants i en altre distintes. Podem parlar d’unes idees més perfectes que altres, la perfecció que els ve donada de la perfecció que cal atribuir a allò representat en elles.
1
Per tant, si ens preguntem quina de totes les nostres idees és la més perfecta, quina té més realitat objectiva, hauríem de dir que la idea de Déu, perquè reuneix les idees de totes les perfeccions en les quals podem pensar: la idea de Déu és la idea de l’ésser sumament perfecte. Després, Descartes introdueix el principi metafísic que la realitat que es troba en l’efecte no pot ser superior a la realitat de la causa. A tota idea amb una realitat objectiva donada li deu correspondre una causa la realitat formal de la qual, siga igual o major, és a dir, la causa de la idea deu posseir una perfecció real que siga proporcional a la perfecció de la propia idea. Així, Descartes fa un catàleg de les idees que troba en sí mateixa i examina si ell mateix podria considerar-se el responsable, la causa de les seues idees; creu que en sí mateix pot trobar el fonament i la perfecció adequada per a quasi totes les idees. Però, la idea de perfecció absoluta no es pot explicar a partir de les facultats de la pròpia persona, per tant, deu estar en la nostra ment perquè un ésser més perfecte que nosaltres ens l’ha posat; deu ser innata. Aquest ésser és Déu. Descartes inverteix la relació que la idea d’infinit prové, per negació dels límits, de la idea d’allò finit; afirmant que la noció de finitud, de limitació, pressuposa la idea d’infinitud. En definitiva, amb l’argument gnoseològic concluïm que Déu existeix: “encara jo tinga la idea de substància en virtud de ser jo una substància, no podria tindre la idea de una substància infinita, sent jo finit, si no l’haguera posat en mí una substància que vertaderament sigués infinita”. Pel que fa a la segona demostració, aquesta està basada en l’argument de causalitat, a partir de la imperfecció i dependència del meu ésser. Primer de tot, es determina que som conscients de la nostra imperfecció, i ens donem compte de la nostra limitació precisament per la nostra ignorància, pel fet que dubtem: si fórem absolutament perfectes i la causa del nostre ésser mateix, ens hauríem creat com a savis, no com a ignorants. La contingència del nostre ésser no es refereix, només, al fet que hagem necessitat d’un altre ésser per a existir, sinó també a la nostra incapacitat per a mantindre’ns en l’ésser, a la nostra incapacitat per a continuar vivint solament a partir de nosaltres mateixos. Descartes parla de la contingència del seu ésser perquè no s’ha creat a sí mateix, però més encara perquè no creu que ell mateix siga la causa del seu mantindre’s en l’ésser. La fragilitat de la nostra existència és tal que en qualsevol moment podríem no existir: els distints moments de la temporalitat de la nostra vida com a éssers pensants són independents: els posteriors no poden explicar-se absolutament a partir dels anteriors; i si això és així, debem suposar que existeix un ésser distint a nosaltres mateixos, que siga la causa que nosaltres perdurem, de la nostra vida com a una totalitat que es dóna amb el temps, del nostre viure. En conclusió, Descartes arribarà a Déu, sobretot, perquè és necessari per a explicar la conservació del nostre ésser. Després d’aquest argument, Descartes es plantejà la hipòtesi que tal vegada nosaltres no depenem de Déu, sinó d’una cosa menys perfecta a Déu. No obstant això, la rebutjà mitjançant la referència a dos principis: el de la idea de Déu com a ésser infinitament perfecte (apareixia ja en la primera demostració) i l’altre, la impossibilitat de la sèrie infinita per a donar compte de l’existència present.
2
Per tant, la conclusió d’aquesta segona demostració, no és només que Déu existeix sinó que la idea de Déu és innata i igual a la marca que Déu deixa en nosaltres per haver-nos creat. L’última demostració de l’existència de Déu està basada en l’argument ontològic i parteix de la idea de Déu com a la d’un ésser absolutament perfecte. Aquest manté que concebre a Déu és quasi la mateixa cosa que concebre que existeix. Aleshores, tot allò que conec clara i distintament com a pertanyent a eixe objecte, li perteneix realment. En la idea innata de Déu està comprés l’ésser absolutament perfecte, si revisem la idea que tenim del Creador trobem que ho concebim com a un ésser omniscient, omnipotent i extremadament perfecte, és a dir, si investiguem amb exactitud la seua naturalesa, trobem que a aquesta li pertany la infinitud. Descartes considera l’existència com a una propietat perquè potser atribuïda a una cosa. Així, l’existència possible és una perfecció en la idea d’un triàngle ja que la fa més perfecta que les idees de les quimeres que no poden ser produïdes. Però, l’existència necessària és una perfecció encara major. L’existir realment fa d’alguna cosa més perfecta que l’existir merament en el pensament o que la mateixa possibilitat d’existir. L’existència necessària i eterna està compresa en la idea d’un ésser absolutament perfecte, per tant, Déu existeix. Descartes defensa l’evidència d’aquesta prova i considera que els prejudicis ens impedeixen reconèixer la veritat d’aquest argument. Si atenem només a les coses sensibles, ens acostumbrem a pensar en les coses únicament imaginant-les, aleshores acabem considerant que si alguna cosa no és imaginable, no és intel·ligible ni real, però Déu i ànima no s’ofereixen als sentits i no es poden imaginar, però d’ells sí que cap pensament. No obstant això, aquestes demostracions de l’existència de Déu realitzades per Descartes van ser bastant criticades. Per una part, Thomas Hobbes, filòsof anglès autor de Leviatan (1651), i el seu amic, Pierre Gassendi, filòsof, científic i matemàtic, ambdós adversaris del cartesianisme; consideraven que no teníem ninguna idea de Déu dintre de nosaltres, per tant, els conceptes que Descartes incorpora a Déu (infinitud, independència, omnipotència i omnisapiència) no els podem pensar. Aquestes paraules defineixen uns conceptes com a oposició a altres però sense un vertader valor positiu, per aquesta raó, no ho podrem pensar. A més, Gassendi defensa que totes aquestes facultats que Descartes atribueix a Déu, se li han otorgat a Déu des de fa molt de temps i, per tant, en canvi d’un anàlisi minuciós, pareix ser concepcions extretes de la tradició. També, considerava que pel fet que aquestes facultats estan dintre de nosaltres per oposició, no hi ha necessitat que hi haja un ésser absolut que ens les haja insertat en el cap. Per l’altra part, l’Esglèsia, encara que Descartes demostrà l’existència de Déu, també el criticà, perquè el Déu que ell defensava no era l’ideal cristià. Per aquesta raó, l’acusà d’ateïsme. També, una altra crítica que ha rebut el plantejament de Descartes és la seua circularitat, perquè, no podem confiar en les nostres percepcions clares i distintes fins que no sapiguem que Déu existeix, no obstant això, no podem demostrar l’existència de Déu, si no confiem en les nostres percepcions clares i distintes.
3
En conclusió, René Descartes va fer tres demostracions de l’existència de Déu, de les quals, la més important és la qual és basa en l’argument ontològic; amb la finalitat de poder negar la teoria del “Geni Maligne”, perquè podia posar en dubte tot. No obstant això, aquesta teoria va rebre una sèrie de crítiques per part dels seus adversaris com Hobbes i Gassendi, que consideraven que era innecessària l’existència de Déu, i també, fou criticat per la mateixa Esglèsia, que l’acusava d’ateu.
4