17190 univerSalt num.01

L’entrevista Ari Puello

Diàlegs Tros de cultiu, bocí de cultura

Reportatge Planejament urbanístic i participació

Educació Ensenyar a pensar

... i molt més!

Revista semestral. Num 01 juny 2011. www.17190.org

PREU: 1€

Foto: Martí Artalejo Alguns dels entrevistats i col·laboradors que trobareu en |aquest 2 | primer número...

Editorial

Sumari L’entrevista Societat Anònima Educació Diàlegs Els 5 sentits Reportatge Ràdio macuto Entitats Patrimoni històric La finestra al món Opinió Racó literari Música El meu Salt

04 09 10 18 22 24 31 32 36 39 45 48 50 52

Edita: 17190 UniverSalt.

17190 som: Seikhou Diao, Laure Duplay, Enric Rubio, Agnès Cabezas, Luciana Glogowski, Judit Font i Pere Serrat.

Disseny i maquetació: Jesús Hita i Pere Serrat.

Imatge portada: Quelic Berga. (Imatge creada a partir de codi amb diferents rostres de col·laboradors i entrevistats).

Correcció: Oficina de Català de Salt del CPNL Impressió: IMPREMTA PAGÈS, S.L. Dipòsit legal: GI-729-2011 Col·laboradors: Sònia Cervià, Mostafà Shaimi, Lina Cervià i Olga Valeriano (textos), Lluís Espunya (opinió), Jordi Vidal (Disseny logotip), Víctor Pinto (icones seccions), David Poblete (crítica discos), Martí Artalejo (foto interior portada), Marc Roca (foto barri centre i escola adults), Miguel Fernández i Jordi Secal (fotos forat de la vergonya), Quim Bou (tira còmica), Xevi Felip (il·lustració 3 porquets), Yoko Kataoka (il·lustració la dona de fum).

Moltes gràcies a tots!

Neix 17190 univerSalt, un nou espai de comunicació a la nostra vila.

Amb molta il·lusió Un grup de persones amb inquietuds socioculturals engeguem aquest projecte sense afany de lucre, amb la clara voluntat d’evidenciar i normalitzar la rica diversitat de Salt. Volem participar i ser altaveu d’aquelles iniciatives de caire social o cultural, de persones anònimes o col·lectius, que ajuden a fer visibles els aspectes positius del nostre poble, i contrarestar així la imatge conflictiva que massa sovint veiem als mitjans.

Amb llibertat Aquest projecte vol ser també una veu crítica amb el món que ens envolta, una veu generadora de debat social, sense interessos, ni personals ni partidistes, des d’una actitud tranquil·la, contundent i positiva.

Amb creativitat Ens interessa més el procés de creació que el resultat. És mentre pensem les temàtiques i generem els continguts de la revista que establim relacions entre persones, idees i col·lectius, que ens ajuden a conèixer i entendre la realitat del nostre poble. La revista no n’és la finalitat, sinó el mitjà que ens motiva a implicar-nos activament en la construcció d’una societat cohesionada.

Amb naturalitat Durant l’estiu del 2010, es va intentar la creació d’una assemblea popular amb voluntats de transformació social a través de diversos debats. De les múltiples idees sorgides, la creació d’aquesta revista en va ser la més factible. Però qui sap si, potser més endavant, aquest espai creat ens permet dinamitzar propostes i accions en aquest sentit. El temps ho dirà.

Benvingut a 17190 univerSalt, un moment de reflexió i coneixença, una porta oberta que espera la teva lectura i participació.

Endavant, és tota teva!

Ens trobaràs semestralment als quioscos i espais públics del poble i a la xarxa a www.17190.org

|3|

17190 Juny 2011

L’ENTREVISTA

Ari Puello

“Hay un rap constructivo Arianna Puello no necessita gaire presentació a Salt.

Ha estat vinculada al nostre poble des que va decidir agafar el micròfon. Des d’aleshores ha viscut un intens recorregut ple de gires, discos i altres projectes. El passat novembre va presentar el seu cinquè disc, Kombate o muere. Hem tingut l’oportunitat de mantenir una distesa xerrada amb ella. |4|

Text: Luciana Glogowski Fotos: ® Ari Puello Quan vas arribar a Salt?

Cuando hacen biografías mías me ubican directamente en Salt, pero en realidad no llegué de Santo Domingo a Girona, primero viví en Terrassa. A Sant Narcís (Girona) llegué en verano del 1993.

Todo el movimiento hip-hopero del momento, las fiestas, las jam... todo se movía en Salt: entre el local, la Maret. Fue en el local de Salt donde por primera vez decidí coger el micro. Eso lo dije en una entrevista y a partir de ahí me definen como una rapera de Salt hasta en la Wikipedia. Y tanto no se equivocaban, he acabado en Salt y siempre me he movido por Salt. Yo me iba desde Sant Narcís a la Maret o hasta los rascacielos andando con el Quique, el Nomah y toda la peña.

No teníamos ni coche ni motos, pero teníamos las patas que pa’ eso Dios nos las puso.

Els teus orígens musicals estan relacionats amb el local de Salt: Geronación, el Bano…?

Sí, claro. Yo en Terrassa ya escuchaba rap con mi hermano que hacía beat-box y mi primo que tenía contacto en NY y le llegaban los vinilos. Pero yo no era activa.

Fue aquí donde vi los grupos de rap que había, los colectivos de graffiti, de break... y dije: esta es mi movida y yo quiero formar parte de ella. Y me hice activa, con la Hermandad latina junto a Bano… Así que “Salt city es el sitio”.

Amb quina edat vas marxar de República Dominicana?

En el 86, con 8 años llegué aquí y hasta hoy. O sea que soy más de aquí que dominicana. Aunque hay algo en mí que me corre por las venas, esa vena dominicana que no me la puedo, ni quiero, quitar.

Cuando la gente me pregunta les digo: soy dominicana, soy española, soy catalana, soy africana... Soy

ciudadana del mundo. Mucha gente duda de mi origen, me han hecho de Madrid, puertorriqueña...

Al final siento que tengo la mente aquí y el corazón en República Dominicana. Me considero tanto de un sitio como del otro.

“Girar” tant t’ha fet replantejar-te coses?

Descubrir culturas y gente me hace llegar a la conclusión de que me encantaría no ser de ningún sitio.

Si pudiera y si tuviera los recursos viviría un año en cada país. Me daría la vuelta al mundo. Al fin y al cabo cuando uno se muere sólo se lleva las experiencias. Tengo suerte de poder conocer y viajar por mi trabajo. Darme cuenta que no debería haber ese racismo, esa discriminación, que hay gente buena y mala en todas partes...

Has tingut problemes per comunicar-te quan viatges?

Qué va! Ni en Brasil, ni en Egipto,

“Cuando la gente me pregunta, les digo: soy dominicana, soy española, soy catalana, soy africana... Soy ciudadana del mundo” aunque no hable el idioma... Al fin y al cabo, lo que a mí me une con la gente que he conocido a lo largo de los caminos es la música, y ese sí es un idioma universal, y no necesitas nada más. Yo estoy muy agradecida a la vida porque me ha dado una oportunidad muy guapa, aunque yo no sea una mega estrella y no me haya ganado ningún Grammy, lo que yo estoy viviendo no tiene precio.

No seràs una megaestrella, però ets la cantant més internacional de Salt. És un fet, i ja tens cinc discos… tens els teus mèrits.

Sí, que si la primera mujer rapera

que saca discos, que si una de las dominicanas más reconocidas mundialmente. Eso me lo decían el otro día en la embajada dominicana y buff!!, nunca me lo había planteado...

I actriu, també.

Sí, ya he hecho muchas cosas como actriz. Ahora lo último en lo que estoy trabajando es en un corto con producción estadounidense.

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2011

y esperanzador”

T’agrada la teva faceta d’actriu?

Sí, me mola mogollón, pero esporádicamente. Me ofrecieron hacer una teleserie con Concha Velasco y dije que no. No quería atarme, era algo mucho más esclavo que la música. La música es pura expresión, puro trabajo de uno. En la tele es todo muy estructurado, te dicen cuando y cómo tienes que hacer las cosas. De vez en cuando un papelillo en un corto (segueix a la pàgina següent)

|5|

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2011

o una peli, sí que me motiva. Pero ya hablar de series, que te marca horarios, días de rodaje, viajes constantes a Madrid... no. Ahora pienso: qué hubiera sido de mí si lo hubiera aceptado! Hubiera acabado viviendo en Madrid lo más seguro.

T’aclapara la fama?

A veces me entra vértigo porque veo lo que mis temas provocan en la gente. Cuando me siento a escribir un tema estoy en mi burbuja, y luego ver cómo esos temas han ayudado a gente a superar un momento difícil o a plantearse grandes decisiones en la vida... pues ufff!!! Eso me queda muy grande.

En el facebook no para de escribirme gente que me dice esas cosas y yo hasta me mareo cuando leo esos mensajes, jejeje!!

Sents pressió?

Sí, por lo cruel que es este mundo de la música, porque de la misma

“Yo soy de las que creo que un día la gente se va a cabrear tanto y va a decir: hasta aquí hemos llegado”

|6|

manera que te adoran, te hunden en la mierda y ahí te has quedado.

En definitiva, el que decide si te quedas ahí arriba o no es el público.

La responsabilidad de hacerlo bien, para que guste, es lo que más cosa me da. Yo sé que escribir y expresar, lo voy a seguir haciendo. Lo que no sé es cómo va a reaccionar la gente ante eso, ante mis cambios.

A més, ara Internet fa que qualsevol pugui dir immediatament el que sigui sobre allò que tu fas; com es porta aquesta exposició?

Sí, muchos frustrados aprovechan para faltar el respeto, insultar y denigrar a los artistas… Ha habido un cambio en la industria musical, y a nivel social en general, que es Internet. Los que hemos vivido el antes y el después, no todos lo vivimos igual. Hay colegas que ni siquiera miran lo que escriben sobre ellos. A mí no me gusta mirarlo, pero el Primo (Factor Primo és parella i actual productor d’Ari Puello) sí lo mira y a veces me lo enseña. En verdad la mayoría de gente que está ahí todo el día enganchada son chavales, el resto de la gente está buscándose las habichuelas por ahí.

Yo llevo 15 años en esto y no me

habré forrado de pasta, pero aquí sigo, con mi quinto disco. Y si no he sacado más es porque en el fondo soy un poco “vaguilla”. No soy muy disciplinada, dependo mucho de la intuición. Además, no hago discos como churros, no soy como esa peña que tiene un equipo detrás, que reproducen una fórmula comercial y sacan un tema cada mes, con su video clip y todo, etc.

Diria que tens un compromís molt diferent amb la realitat.

Sí, yo soy compositora, soy rapera, quiero llegar a la gente, soy humilde. Es otro tipo de vida, no quiero nunca en la vida vivir lo que viven estas Beyoncé y compañía.

Recordo que m’explicaves que t’havien esbroncat a la discogràfica per no sortir prou maquillada en un videoclip.

Es verdad. Hay una tendencia, y todos para allá. Yo no lo soporto, eso. Aunque acabemos cayendo sí o sí. Como la moda, aunque no quieras, vas a comprar y terminas comprando moda. Musicalmente pasa lo mismo, cuando yo tenía 14 años, me sabía todos los temas de lo que ponían en la radio de los 40

principales. Hasta que empecé a decidir qué consumir. Yo no digo que sólo hay que escuchar rap.

Hay mucha música buena, hay que escuchar de lo bueno lo mejor.

Hoy en día la música es puro mercado, lo único que miran al final de la emisión es el dinero.

No están mirando si la música se hace con pasión, les da igual si hay talento o no... sólo imagen, y todas esas cosas que lo estropean todo.

Pero quedan muchos con cabeza, más de lo que la gente se cree, no hay que ser pesimista.

En aquest sentit, què me’n dius de l’escena hip hop a Salt i Girona en l’actualitat?

Está el Nomah escribiendo su disco, pero como además tiene que trabajar… porque vivir de esto es la excepción.

Hay mucha gente haciendo cosas, siempre ha sido así aquí, a pesar de ser un lugar pequeño. Raperos no faltan, están Lexa, Smity. Un chaval que se ha metido de lleno; es un chileno afincado en Girona, abhyzmal, Sate con imperial gtz, Manolo... Seguro que me dejo alguno.

Hay un par de grupos africanos que escuchamos en el Africa’t, pero no me acuerdo de sus nombres.

Pregunta gairebé obligada: què penses de la crisi de la indústria discogràfica?

Están pasando por un mal momento.

Por un lado yo pienso que está bien que la música sea gratis para la gente. Pero hasta cierto punto. Si la gente deja de valorar la música y deja de contribuir, ya no hace tanta

“Y los de la discográfica no deberían llorar tanto después de todas las barbaridades que han hecho” gracia. Claro que gracias a Internet tu disco puede llegar a todas partes, dar la vuelta al mundo. Pero la gente luego da por sentado que la música tiene que ser gratis. Y crear un disco vale dinero, tiempo y esfuerzo.

Yo personalmente lo tengo un poco mejor, porque me quedan los conciertos que son realmente de lo que he vivido siempre. Las ventas a mí no me han salvado la vida, sino los conciertos. Y espero que no llegue el día en que se acaben.

Por otro lado pienso que la industria discográfica se ha embolsillado un montonazo de dinero, han sido muy ladrones. El artista se ha llevado una mínima parte del pastel. Ahora que se jodan. Que se adapten a los tiempos. Tarde o temprano tenía que romperse la burbuja, como así pasó con la construcción.

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2011

Què tal ha anat l’experiència de fer els últims vídeos a Salt amb la productora saltenca Takin’ to me?

Los dos o tres últimos vídeos que he hecho han sido en Girona y Salt, y me mola. Le hemos sacado mucho partido al barrio, en el último sale hasta la frutería de aquí de la esquina de los marroquíes (Fuiteria Drisi - Àngel Guimerà i Picasso) Sale la diversidad de Salt.

Me encanta porque antes parecía que me tenía que ir a Madrid para hacer un videoclip. En nuestro barrio también se pueden hacer con calidad.

Con Talkin’ to me hacía tiempo que pensaba que tenía que hacer

algo con ellos. Soy partidaria de potenciar los talentos de aquí, apoyar a los que están empezando y la gente que tiene ganas.

(segueix a la pàgina següent)

|7|

L’ENTREVISTA 17190 Juny 2011

Les noves tecnologies permeten que qualsevol es pugui gravar un disc a casa seva.

También tiene que adaptarse a eso.

No sé bien a dónde va a ir a parar la cosa. Yo me dejo llevar. A algunas cosas me adapto. Hay crisis, se baja el cachet, el precio de los discos. Se busca la manera de volver a darle movimiento. Y los de la discográfica no deberían llorar tanto después de todas las barbaridades que han hecho.

|8|

En el teu darrer disc tornes a denunciar diferents situacions.

Sí, es como que pasó lo que se veía que iba a pasar y la gente sigue igual de dormida, pasiva. Yo soy de las que creo que un día la gente se va a cabrear tanto y va a decir: hasta aquí hemos llegado. Y la respuesta va a ser muy hardcore.

De la teva gira de l’any passat per Llatinoamèrica em va cridar molt l’atenció el que vas dir sobre Bolívia, que allà el rap era una manera de transformar el carrer en art.

Hay gente que lucha para que los chavales que están en la calle, en situación de supervivencia, desamparados... encuentren una salida en el hip hop. El hip hop es una manera de transformar el dolor, la oscuridad de la vida, en arte.

En vez de coger un cuchillo, una pistola, y salir a pegar tiros, coges y escribes, y tu mente se transforma en filosofía y conviertes el reflejo de la calle en algo bonito, en cuentos, historias y uau! esto a mí me dejó de piedra. No solo rapean, tienen colectivos, son “reclutas”, acogen a los niños en sus talleres...

Porque existe un rap muy violento, el gangsta rap, ese rap que

habla de pistolas y zorras, que escuchan muchos y que apoya la delincuencia. Pero también hay un rap constructivo y esperanzador, que ese es el rap que se está haciendo en Latinoamérica. Este es el rap que necesitan las calles para sus mejorías, no un rap gángster.

queda con ella en NY. Y eso ayuda porque son tres meses muy fuertes del año en cuanto a bolos se refiere.

Aunque lo echo mucho de menos...

Si te organizas bien, todo es posible.

Las mujeres tenemos esa capacidad.

El fill de l’Ari irromp queixant-se: “habéis tardado mucho”.

Com encaixa la maternitat en tot plegat?

Lo llevo bastante bien aunque es difícil conciliar. Además que tanto el primo (padre) como yo somos artistas. A veces nos ha tocado comernos grabaciones... con el niño, pero por suerte me ha tocado un niño muy bueno, que entiende.

Aunque ahora dice que no le gusta el rap. Pa’ llevar la contraria. El rap le quita tiempo de estar con sus padres, es la competencia. Y nosotros tenemos pasión por el rap, no solo cuando curramos, también en nuestro tiempo libre estamos con la música 24/7.

Tengo la ayuda de mi madre, de la madre de primo, que cada verano se

I treballar amb la teva parella?

A veces cuesta separar la vida personal, de la laboral. Pero a la hora de trabajar hay que separar una cosa de la otra. Hay veces que hasta nos ha ayudado, porque hemos pasado de estar medio mosqueados a ponernos a grabar y olvidarnos de los malos rollos.

Me ha tocado ser muchas cosas: inmigrante, mujer... y eso hace que mucha gente se sienta identificada conmigo, soy un poco de cada uno de vosotros.

Això sembla bo per a una artista.

Tú lo has dicho. (entrevista realitzada a l’abril del 2011).

SOCIETAT ANÒNIMA

Ni famosos, ni il·lustres, aquesta secció és un homenatge a la gent corrent, la del carrer, la més valuosa, a aquelles persones que amb les seves petites accions, amb el seu dia a dia, silenciós, invisible, construeixen i fan més agradable i habitable el món, des de Salt.

Entre el carrer Manuel de Falla i el carrer Pius XII, prop del passeig, han crescut calçots aquest hivern i ara s’enfilen les tomateres. Sembla impossible, però és cert.

En un pati interior, entre els blocs que encara deixen arribar la llum, hi ha un hort, invisible als ulls del carrer, però sí visible als ulls dels balcons. L’hort d’en Manel, un veï de Manuel de Falla 28.

Fa temps aquest pati interior era ple de deixalles, brutícia, runa, de tot... tanta era la brutícia que les filtracions arribaven a l’aigua del pou de la comunitat i s’havia contaminat. Per aquest motiu, en Manel, un home que sorprèn i enamora per l’energia i ganes de fer que desprèn, va decidir posar-hi remei i transformar aquell espai que s’havia convertit en un abocador. Després de treure’n les deixalles i netejarlo, va començar a fer-hi un hort.

Avui s’ha llevat d’hora i torna vestit amb l’equipació de ciclista “als matins, vaig en bici o a la piscina, després vinc a l’hort”. Ja fa temps que hi planta hortalisses i verdures, durant tot l’any, que quan cull reparteix entre els veïns: “vaig passant per les cases i si en volen, els en dono”. Aquest hort, ha permès, no només recuperar la qualitat de l’aigua del pou,

sinó també dignificar el pati interior que abans era un abocador, i a més, permet ara, recollir els fruits d’una terra que poc a poc recupera la vida. “Molta pedra i molta runa es troba a sota terra”, i mentrestant s’ajup, es va sentint el clic, clic de les pedres que va desenterrant i llençant al marge de l’hort.

SOCIETAT ANÒNIMA 17190 Juny 2011

En Manel i el seu hort Text i Foto: Judit Font

En Manel, però, no el considera seu, és l’hort dels veïns “jo m’en cuido i reparteixo..., vols un enciam?”, ja que de fet, el pati és de la comunitat. És així com neix, de la mà d’en Manel, el primer hort urbà comunitari de Salt, sense grans aplaudiments, però sent l’inspirador de projectes de continuïtat, que han après de la seva experiència i iniciativa, com és el projecte d’Hort urbà de la Casa d’Oficis de Salt, des d’on es veu l’hort d’en Manel per les finestres.

|9|

17190 Juny 2011

EDUCACIÓ

Ensenyar a pensar La filosofia entra a les escoles de la mà del projecte Filosofia 3/18, un tomb al concepte d’ensenyament tradicional, que es porta a terme arreu del món i en algunes escoles de Salt; una manera d’ajudar els nens i les nenes a aprendre a pensar; una proposta que ajuda els infants a ser capaços de ser autònoms, capaços d’autogovernar-se intel·lectualment i moralment.

Text i Fotos: Laure Duplay i Pere Serrat

Què és el projecte Filosofia 3/18?

FILOSOFIA 3/18 és un projecte que pretén desenvolupar les habilitats de pensament dels estudiants, per comprendre les matèries, aprendre a raonar millor i a transferir aquesta habilitat a altres disciplines. És un projecte que pretén també reforçar les actituds morals i intel·lectuals, i preparar els joves per participar en un món democràtic. A la pràctica parlem d’una proposta educativa per a les escoles amb un conjunt de programes aplicables a l’educació infantil, primària i secundària. Des dels 3 fins als 18 anys.

| 10 |

La finalitat no és convertir els infants en petits o grans filòsofs, sinó en individus que tinguin elements per prendre decisions, que siguin reflexius, considerats i raonables.

En definitiva s’ensenya a pensar, i això ajuda els nens/es a ser autònoms, a pensar per ells mateixos, a explorar alternatives diferents dels seus punts de vista i a descobrir els propis prejudicis i trobar raons per a les seves creences.

A l’aula tradicional, els nens no es pregunten res els uns als altres.

Aquest novedós mètode obre la porta a l’emoció del nen ,a descobrir què pensen els seus companys de classe. És una eina que ajuda a aprendre a respectar-se mútuament, a comprendre’s els uns als altres i a formar una espècie de

comunitat que formula preguntes i cerca respostes del món que ens envolta.

Són moltes les escoles que han incorporat la Filosofia 3/18 setmanalment a les aules. Qualsevol escola pot fer-se seu el projecte i encabir-lo dins el seu currículum escolar. A Salt hi ha dues escoles que ho tenen implementat: El Gegant del Rec i la nova escola Arrels.

Qui promou aquesta proposta?

El GrupIREF és una associació que es dedica a la innovació i recerca per a l’ensenyament de la filosofia i promou la proposta educativa FILOSOFIA 3/18 en català i el projectes NORIA en castellà. Aquesta

Existeix molt material pedagògic editat i agrupat per a les diferents franges d’edat. Aquests llibres són la base o guia per al mestre, però també hi ha material de lectura o treball per als alumnes, on s’estableixen les pautes de treball o es narra, per exemple, la història d’algun personatge que es troba immers en diferents aventures i situacions, que donen peu a una posterior reflexió. En edats petites, és freqüent la utilització de titelles o petits per-

Els nens/es descobreixen els pensaments dels altres i aprenen a respectar-se

sonatges que ajuden a conduir l’estona de filosofia a l’aula.

Com funciona a l’aula?

Normalment es comença creant un ambient diferent a l’aula, una manera de fer especial la classe per tal de distingir-la de la resta de matèries. Una llum tènue, una música relaxant, una disposició dels infants diferent, hi ha qui fins i tot utilitza olors com l’encens... Ja des d’aquest moment, la mateixa decisió d’ambientació de l’espai pot ser parlada i consensuada entre els alumnes, depenent de l’edat, és clar.

Són moltes les maneres de conduir la classe, cada mestre s’inventa la seva, però és freqüent la lectura d’algun capítol d’una història continuada. Aquesta dóna peu a una sèrie de reflexions, activitats o recerques. Els relats constitueixen per si mateixos un vehicle per als petits i joves per accedir a l’esfera de la recerca filosòfica de tal manera que puguin veure la connexió entre la seva recerca i la presa de millors decisions en la seva vida quotidiana. També s’utilitza l’art, la música o la plàstica per ajudar a introduir

conceptes i raonaments filosòfics de diferents graus.

El mestre sol convertir-se en algú que comparteix i anima la investigació intel·lectual que té lloc a l’aula, i la converteix en una mena de comunitat d’investigació en la qual tothom pot parlar obertament, tot seguint unes pautes, i on els nens/es descobreixen els pensaments dels altres, aprenen a respectar-se i a sentir-se’n plenament partícips.

La idea és aproximar-se o comprendre un o dos conceptes per sessió. Un cop s’han plantejat i treballat, es generen una sèrie de resultats o conclusions entre tots els alumnes, més en profunditat quan aquests són grans, i amb més subtilesa o de manera indirecta en edats primerenques. Finalment, per tancar la sessió, algunes vegades es repeteix la música inicial i l’ambient relaxat de l’inici o, fins i tot, algun massatge. D’aquesta manera s’ajuda a diferenciar la classe, un moment especialment profitós tant per als alumnes com per al mateix tutor o mestre que ho condueix.

EDUCACIÓ - ENSENYAR A PENSAR 17190 Juny 2011

proposta, nascuda a Catalunya el 1987, té com a referent el currículum conegut internacionalment per Philosophy for Children, una proposta educativa creada durant els anys seixanta a Nova Jersey pel filòsof Matthew Lipman.

El GrupIREF s’ocupa de la traducció i adaptació d’alguns programes d’aquest currículum i de la creació de nous programes, així com de la divulgació i de la formació del professorat.

Més informació del projecte filosofia 3/18 a http://www.grupiref.org/

| 11 |

Hem entrat a l’escola El Gegant del Rec de Salt per viure in situ com es desenvolupa aquest projecte a l’aula. Una estona compartida amb els nens i nenes de P-5 i una altra amb els de tercer de primària.

Dibuixa allò que estàs imaginant EDUCACIÓ - ENSENYAR A PENSAR 17190 Juny 2011

Bon dia, Filo!

La Filo és una tortuga, un titella a les mans de la mestra de P-5: l’Íngrid.

Avui els nens estan asseguts a terra en cercle, al voltant de la Filo, en un ambient musical tranquil.

Tot saludant, la tortuga s’introdueix en la sessió de filosofia d’avui.

Per començar amb bon peu, ella els demana com es comunicaran. Els nens repassen les normes: escoltar!, callar, aixecar el dit per parlar! i la mestra precisa: el primer que hem de fer és pensar el que volem dir, després demanar la paraula i per fi parlar. I què fem a filo? Pensem!

Així preparats, la Filo anuncia que avui imaginaran a partir d’imatges.

L’Íngrid comença a ensenyar dibuixos abstractes i evocatius.

Mirant la foto, vosaltres lectors, podeu anar imaginant a quina imatge es refereixen els nens!

| 12 |

Què pot ser això? Una onada! Un dofí. Les orelles d’un conill. Un peix.

Un tauró. En Kevin conclou: és un tauró que s’està menjant un peix!

Passen al següent. És un cargol. Un cuc. Una piruleta. Una mànega. Una serp. Una roda. L’Ivan: un gusano, sí un cuc.

I aquest? Ui, aquest! Tots volen dir-hi la seva. Els cossos parlen, uns es posen de genolls i d’altres mouen el braç frenèticament esperant el seu torn. Veuen un elefant, un fantasma amb cua, un nen disfressat a la meitat!

Els més silenciosos estan molt atents, altres més moguts comencen a excitar-se. Llavors l’Íngrid demana un temps per al silenci, que s’escoltin també als que no han parlat gaire.

Passem a un altre dibuix. Què hi veieu? Com un núvol. Una muntanya.

Un vaixell. Un submarí. I tu què penses, Gemma? És com una pistola. Una nau espacial!

Ara fan silenci i la Filo, dins la mà de l’Íngrid, explica que els donarà aquests dibuixos, un a cadascú, i podran dibuixar a sobre el que imaginaven. Tothom se’n va, doncs, al seu quadrat de taules amb una imatge a la mà.

Passejant per les taules, veiem com les imatges es transformen segons l’alumne. Amb retoladors i llapis, cada nen fixa en el paper la seva visió amb molts de colors. Es reflecteix el que hem sentit abans. Apareix aquest nen “disfressat verticalment” d’en Bruno, la piruleta de l’Ilyas, el fantasma dinosaure de l’Oumayma, el cargol de la Marta, la serp d’en Jamal, les ulleres de la Mar...

Per acabar, tornen a seure en cercle i la mestra ensenya els dibuixos resultants, un per un. Cada nen explica el seu i tots hi afegeixen comentaris.

Llavors, per acabar, la Filo demana que es posin drets tots els que consideren que s’han portat bé. La Fatoumata no s’aixeca perquè una vegada ha parlat sense aixecar el dit, però la Filo li diu que s’ha portat bé; potser el Jamal o un altre sí que es podrien quedar asseguts.

S’acaba la sessió, ha sigut molt guapo! Paraules que es tornen dibuixos, dibuixos que esdevenen paraules... tot un món d’imaginació i expressió infantil en un ambient respectuós amb totes les visions i amb tots els infants.

Que duri!

Observar el món amb els ulls tancats Aquest dilluns a l’escola El Gegant del Rec ens han convidat a assistir a la classe de filosofia amb els nens de tercer de primària i la seva mestra Pili.

- I avui què? Avui..., llegeix la mestra, la Gus i en Kio han tingut una experiència. Estaven a la granja jugant i han trobat un tros d’argila. Llavors han decidit modelar una cosa amb els ulls tancats, per veure que sortiria... I aquest fet els demostra la diferència perceptiva entre en Kio i la Gus, que és cega. - Què us sembla, diu la mestra als alumnes, fem el mateix? Llavors s’engega una música tranquil.la i tots estan convidats a tapar-se els ulls amb

da més treballades d’entre les quals s’endevinen molts cargols.

Després d’una estona treballant s’apaga la música i tots els nens s’han de treure el mocador i mirar el que ha sortit. A vegades amb sorpresa, d’altres no tant. Cadascú comenta al seu torn el que ha fet, la mestra els demana també el que representa, les dificultats que s’han trobat, i ho comenta: És un cor, enganxat a la taula! És un ull! Una espasa no, és un llapis!

El meu és una nena que té els braços al cap!

L’Argeli no ha fet gaire res, només somriu. L’Oussama ha fet una trompa d’elefant; en Jose diu que ha fet

la Gus, sembla un coet, però es una nena: la prova és que té ulls! L’Andy ha fet una nau espacial...

Ara la Pili demana silenci perquè ens llegirà com ho han fet la Gus i en Kio. La Gus, a través de la veu de la mestra, ens relata com ha modelat una cara començant des de dins per anar formant després cadascuna de les parts. Però en Kio ho ha fet des de fora començant pels detalls per després enganxar-los tots en un.

- Què és el millor? Com ho heu fet? Els nens contesten per dir si han enganxat les coses per formar allò que volien o si han anat obtenint les parts a partir d’una peça única. Trobem de tot a la classe.

- Però hi ha un mètode que sigui el millor? Doncs no! Sembla que arribem al missatge del dia: tot es pot fer de moltes maneres. I sempre, si hi reflexionem, es pot fer millor, afegeix la mestra.

S’endrecen les escultures i la Pili passa un per un per fer un petit massatge de relaxació final. Després demana si els ha agradat la classe, tots els alumnes diuen que sí i aplaudeixen com a comiat.

Per a nosaltres és hora de marxar; ells ara faran matemàtiques. Quin impacte haurà tingut l’experiència? No ho sabrem. Però que bonic i poc freqüent que s’associï el tacte, la música i la relaxació amb la reflexió, la imaginació i el saber escoltar! Per a nosaltres ha estat captivant, com un moment on cadascú tocava els seus pensaments en un ambient de pau i tranquil·litat...

EDUCACIÓ - ENSENYAR A PENSAR 17190 Juny 2011

Entrem a les fosques, les persianes estan baixades, els llums apagats. És que avui observarem el món amb els ulls tancats!

Per a aquest moment, cada setmana la mestra convoca dos personatges ben peculiars: la Gus i en Kio. La Gus té un cavall que es diu Tchaikovsky i en Kio té una gata, la Rita. En Kio no té mare, i pel que fa a la Gus, els nens es van adonar fa molt poc que és cega. Tot i que surten d’un llibre, resulten ben familiars, tan propers com uns amics amb qui queden cada dilluns. A vegades fins i tot, els nens parlen d’ells al pati. En fi, aquest parell de personatges ja formen part de la classe!

Cada vegada que visiten l’aula, a través del llibre, ho fan per una raó molt clara . Els nens criden tots junts: vénen “per pensar, per reflexionar, per imaginar, per escoltar, per parlar...”

un mocador. Només aquest fet ja crea una expectativa força interessant. Una vegada preparat, cada nen es troba al davant una peça d’argila, en aquest cas de plastilina.

De fons sona una música “de l’Àfrica”, diu la Pili, i tothom comença a amassar, fer formes, enganxar, modelar, imaginar amb les mans, però sense veure el que estan fent. Estan molt animats, molt concentrats i de seguida comencem a sortir formes cada vega-

| 13 |

17190 Juny 2011

EDUCACIÓ

Un cop d’ull a l’Escola d’Adults de Salt

Ens hem apropat a l’Escola d’Adults de Salt, tot un referent a les comarques gironines. Només entrar a l’escola es fa evident el bon ambient majoritari que es respira entre alumnes i mestres. Junts aprenen i ensenyen, no només continguts reglats, sinó també molts aspectes de la vida. Però hi ha una realitat desesperant: en temps de crisi la demanda creix i des de l’escola no hi poden fer front sols.

Text i Fotos: Pere Serrat i Seikhou Diao

35 anys formant i ajudant en la cohesió social (breu repàs per la història) El Centre de Formació d’Adults Les Bernardes de Salt (nom oficial) és un centre públic de formació de persones adultes dependent del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. L’Escola d’Adults de Salt, que és com popularment anomenem el centre, neix durant la transició democràtica, el

| 14 |

febrer de 1976, de la mà de la mobilització popular. L’Associació de Veïns de Salt organitza les primeres classes gratuïtes i nocturnes dirigides als joves i adults del poble.

Durant 10 anys es promouen multitud d’activitats en el camp de la formació i recerca: s’organitzen cursos i activitats formatives per a mestres, es participa en diverses escoles d’estiu, s’elaboren i publiquen diferents materials. Tot el mètode educatiu s’inspira en el pedagog Paulo Freire i la lluita militant pel dret de tothom a l’educació.

No és fins 10 anys més tard, al

1986, que la Generalitat dóna oficialitat al Centre i passa a anomenar-se La Cooperativa, amb la qual cosa esdevé el primer i únic centre públic d’educació d’adults de les comarques gironines.

Any rere any, l’escola creix i s’amplia l’oferta amb les classes de preparació per a les proves d’accés a la universitat per a majors de 25 anys. El 1994 es canvia definitivament la denominació del centre amb el nom oficial, encara ara vigent, de Centre de Formació d’Adults Les Bernardes i la ubicació es trasllada a l’equipament de

Foto: Marc Roca

Del 2002 al curs 2006-2007 són un munt els programes i activitats que imparteix l’escola, com el Pla local de formació d’adults de Salt “Fem un Salt solidari” que va permetre a centenars de persones immigrades i joves voluntaris participar en cercles de conversa i editar materials didàctics de gran vàlua.

També s’edita el llibre 30 anys al servei del poble que pretén ser una memòria de l’escola i el poble de Salt durant tots aquests anys.

L’any de la celebració dels 30 anys de l’escola, el curs 2006-2007, va ser especialment difícil: un se-

guit de problemes amb l’Administració que arrossegaven des de feia temps provoquen la dimissió d’en Sebas Parra, director i cofundador del centre, i de l’aleshores cap d’estudis Joan Colomer, indignats per la falta de voluntat d’entesa i col·laboració de les diferents administracions. Aquest esdeveniment tanca una etapa, però el nou equip directiu, tot i les dificultats, continua treballant amb tenacitat per mantenir el que sempre ha estat aquesta escola.

Darrerament, l’escola i el poble han viscut canvis de tota mena que s’han traduït en noves demandes, sobretot de persones nouvingudes que necessiten aprendre la llengua catalana per desenvolupar-se en la societat d’acollida. Amb la intenció d’ampliar l’oferta, s’ha consolidat l’espai d’acollida, la formació per al graduat en educació secundària i els preparatoris a l’accés a cicles formatius de grau mitjà, superior i a la Universitat. Cal destacar també l’atenció que es dóna a la creixent demanda d’alfabetització digital (informàtica inicial, bàsica i ofimàtica), així com la iniciació a la llengua anglesa.

L’Escola d’Adults de Salt neix durant la transició democràtica, el febrer de 1976, de la mà de la mobilització popular.

En Sebas Parra va ser el director del centre des de l’inici fins al 2006.

Va implicar-se a fons en la lluita per la independència de Salt. També va participar en la creació a Santa Coloma de Farners de l’escola Samba Kubally, per a l’alfabetització d’immigrants africans. Ha treballat amb el GRAMC (Grup de Recerca i Actuació sobre Minories Culturals). Promotor a Salt per l’agermanament amb el municipi nicaragüenc de Quilalí i professor associat dels Estudis d’Educació Social de la Universitat de Girona. A més treballa en l’equip promotor de la Universitat Popular Alternativa (UPA).

EDUCACIÓ - ESCOLA D’ADULTS 17190 Juny 2011

Les Bernardes. El curs 2000-2001 l’escola rep dues condecoracions: el premi Tres de Març que concedeix l’Ajuntament de Salt i el premi Mestres 68 que rebé el mestre Sebas Parra per la seva trajectòria docent. El premi Mestres 68, que atorga l’associació que porta aquest mateix nom, potencia i dóna a conèixer persones, col·lectius o institucions que destaquen per la seva acció i el seu treball professional, i que deixen una empremta patent i clara en el seu pas pel camp de l’educació.

| 15 |

Parlem amb:

EDUCACIÓ - ESCOLA D’ADULTS 17190 Juny 2011

Montserrat Garcia Peitiví La “Piti” és la cap d’estudis des del curs 2006-2007.

nes immigrants que no coneixen la llengua.

Va començar a fer de mestra l’any 1983-1984 i ara actualment combina la feina de cap d’estudis amb la de mestra de català Ens rep molt amablement i ens explica i subministra molta informació per elaborar aquest article.

Com valores la motivació dels alumnes? I dels mestres?

La motivació dels alumnes, excepte en algun cas, és excel·lent. L’equip de mestres es mostra motivador, compromès i amb vountat innovadora, cosa que afavoreix els bons resultats acadèmics.

Què destacaries de la feina que feu a l’escola?

Destaca el treball rigorós, professional i seriós en l’acollida, l’orientació i la formació de persones adultes autòctones i estrangeres, afavorint la integració social i la formació permanent, l’accés a la formació professional i la inserció i promoció laboral.

Quina és la tipologia majoritària dels alumnes?

Joves entre 18 i 30 anys i perso-

Quina oferta formativa és la més sol·licitada?

Cursos de llengua catalana per a persones nouvingudes i alfabetització; cursos de preparació per a proves d’accés, els cicles formatius i graduat en educación secundària.

Esteu satisfets dels resultats obtinguts en acabar el curs?

S’hauria de millorar, tot i que és difícil el seguiment de les persones

Què demanaries avui a les administracions?

Volem ser un centre amb edifici propi amb espais i plantilla suficient per atendre la nostra creixent demanda formativa.

Què s’hi fa a l’Escola d’Adults?

Estudis

Revista La Cooperativa

Els majors de 18 anys hi poden estudiar matèries des d’un nivell molt bàsic o inicial fins a preparatoris per accedir a la Universitat. Cursos de llengua catalana i alfabetització, llengua castellana, informàtica i anglès, graduat en educació secundària (ESO), cursos de preparació per a proves d’accés a cicles formatius i accés a la Universitat.

Els alumnes participen activament en la difusió i el creixement de l’escola, no només amb el boca-orella i la rica experiència viva del centre, sinó també a través de la revista. L’escola edita i distribueix una revista anual des de fa 11 anys: La Cooperativa.

Aquesta revista conté informació detallada de l’oferta educativa de l’any, escrits de mestres i amics i un espai important destinat a textos, imatges, comentaris i reflexions que fan els mateixos alumnes entorn a l’escola o a temes culturals de tota mena. Val la pena fer un cop d’ull a les publicacions que han editat per valorar l’esforç i la diversitat d’alumnes que any rere any deixen petjada a la revista.

Espai d’acollida Consisteix en l’atenció individualitzada a totes les persones estrangeres que no coneixen la llengua ni la realitat sociocultural del nostre poble. S’escolta i s’orienta les persones amb un servei de 2 hores diàries repartides al matí i a la nit. A vegades és gent que busca formació i se’ls deriva cap al curs corresponent de la mateixa escola, però d’altres vegades són persones que busquen feina, ajuts o assistència social. En aquests casos se’ls orienta cap a serveis més adequats i se’ls deriva a altres administracions, entitats o associacions.

| 16 |

dels grups d’ensenyaments inicials.

Sovint tenen una assistència irregular a causa de les seves problemàtiques personals: feina, habitatge, papers… Pel que fa als resultats en les proves d’accés a grau mitjà i superior superen el 80% d’aptes.

Més informació a www.cfasalt.com/ o al C/ Sant Dionís, 42 de Salt. Tel: 972 24 14 10

Parlem amb:

Latifa Sifi “A l’Escola d’Adults hi estic com a casa”.

però, per sort, els seus pares, que s’estan amb ella, li donen suport i l’animen. Es mostra satisfeta i contenta i recomana l’escola a tota la gent treballadora que tingui ganes d’estudiar per millorar. La Latifa, molt oberta i sincera, només té paraules d’agraïment per als mestres i companys de l’escola.

Gràcies per la conversa i sort a la universitat.

S’aixeca la Latifa i escriu a la pissarra ”llegeix” i diu: per ser lliure!!

El futur del nostre poble és la formació Moltes vegades, quan es parla de l’educació com a eina per cohesionar la diversitat del nostre poble, es fa molt d’èmfasi en els nens, els joves i en l’ensenyament obligatori i s’oblida una mica l’educació dels adults. No es pot desvincular la formació dels nens de la dels pares. Estan estretament lligades.

Es fa evident que quan una persona coneix la llengua i la realitat sociocultural de la societat d’acollida, i a més té estudis, les seves possibilitats de progrés milloren substancialment i, de rebot, les de la resta de la seva família. El coneixement de la societat d’acollida, sense oblidar les arrels culturals del poble d’origen, milloren la cohesió social i ajuden a l’apropament entre veïns. És molt important que pares i mares puguin optar a aquesta formació.

Qui si no ajudarà amb els deures de l’escola als seus fills un cop arriben a casa? Com millorarà la comunicació entre família i escola, si l’adult no coneix la llengua dels mestres dels seus fills? Qui s’aproparà més fàcilment a altres col·lectius i deixarà que se li acostin, si no coneix la nostra realitat sociocultural? Qui trobarà més fàcilment

una feina? És aquesta una de les valuoses feines que fan a l’Escola d’Adults i sembla que les administracions no hi acaben d’apostar o, si més no, no prou.

La manca d’espai de l’escola és una demanda reiterada, una necessitat urgent. Fa molt temps que es necessita un edifici. S’utilitzen espais de l’Hotel d’Entitats, de l’Escola La Farga i la Casa de Cultura les Bernardes. Les classes de conversa en català i alfabetització tenen llista d’espera (actualment hi ha unes 150 persones pendents de plaça). Darrerament, s’han disparat les sol·licituds en part a causa de la pèrdua massiva d’ocupacions en sectors com la construcció i la llar.

Han aflorat els casos d’immigrants que, fins a la pèrdua de l’ocupació, havien subsistit parlant només la seva llengua d’origen i sense saber llegir ni escriure, però ara, en canvi, la situació ha canviat.

Sembla obvi que cal prendre mesures urgents i apostar definitivament per la formació dels adults. Les administracions haurien de creure-hi, apostar-hi i facilitar així la tasca de l’equip directiu i docent. Ens hi juguem molt.

EDUCACIÓ - ESCOLA D’ADULTS 17190 Juny 2011

La Latifa és una alumna de l’escola, una dona desperta i inquieta que arriba a Catalunya el 1992. Ja tenia estudis de batxillerat i universitaris de filologia àrab (branca espanyola), cosa que li va permetre moure’s amb certa comoditat amb el castellà com a llengua vehicular.

De seguida s’espavila, i tot i les dificultats inicials de l’emigrant, troba feina i regula de seguida la seva situació administrativa.

Acabar estudis era un somni que vivia de nit i de dia. És perruquera professional, però això no li dóna satisfacció personal. Afincada a Salt amb una filla, el 2003 s’apunta a un primer curs intensiu de català a l’Escola d’adults. S’adona de l’obertura de portes que el català li ofereix i continua amb els cursos

l’any següent. De mica en mica, i sense oblidar la col·laboració dels voluntaris lingüístics, el lligam entre l’escola i la Latifa va creixent, coneix gent, descobreix coses i decideix ampliar la relació apuntat-se a altres cursos de català, d’informàtica i darrerament a la formació de mediació intercultural a través de l’Ajuntament de Girona.

Actualment està treballant com a agent d’acollida i mediadora al Consorci de Benestar Social i al CAP de Can Gibert del Pla i, a més, s’està preparant també a l’Escola d’Adults per a les proves d’accés a graduat superior, per accedir a la Universitat i exercir algun dia d’integradora social. De ben segur que ho aconseguirà.

Les classes les fa 4 dies a la setmana de 19 a 22 h. Ha de fer mans i mànigues per poder combinar els estudis amb la feina i la família,

| 17 |

17190 Juny 2011

DIÀLEGS

Tros de cultiu, bocí de cultura

Si la paraula cultura té el seu origen en l’acció de cultivar, quan l’ésser humà va començar a actuar sobre l’entorn, bé podríem veure com un punt de possible encontre cultural el coneixement dels nostres veïns a partir dels cultius que són tradicionals d’altres països i menys coneguts aquí. Per saber més coses de l’agricultura us proposem un diàleg entre en Pep Berga i en Moussa Bala Bande.

Text i Fotos: Agnès Cabezas -En Pep és conegut per tenir una parada al mercat de Salt, però tu, Moussa, al Senegal ja eres agricultor? Quin tipus de cultius es fan allà?

-Moussa: Sí, allà també em dedicava al camp, sobretot a cultivar mill, cacauets, mongets també. Aquí, en canvi, hi plantem sobretot blat de moro, cacauets, ocre, bitxo picant.

-Pep Berga: Es refereix a cultius més extensius. El cacauet o el mill allà vindria a ser la civada o l’ordi d’aquí. Nosaltres tenim com a cul­ tiu base el blat, que el fem servir per fer el pa, i ells cultiven el mill

| 18 |

que és l’aliment bàsic. Pel que fa a l’horta, plantem productes força semblants.

-Sí? No hi ha molta diferència pel clima?

-P: Nosaltres plantem tomàquets, mongetes, enciams, i ells més o menys el mateix. El que passa és que nosaltres ho tenim mecanitzat, tenim hivernacles, mentre que ells ho fan tot de manera manual.

-M: Allà no hi ha hivernacle; tam­ poc ens fan falta, allà fa bon temps tot l’any. El problema és l’escassetat d’aigua.

-P: Com ho feu per treballar la terra?

-M: Amb cavalls i burros, també

amb vaques.

-P: La seva manera de treballar és molt com es treballava antigament aquí. S’utilitzaven els animals per fer la tracció, amb l’excavadora es llaura i es sembra amb els animals.

Aquí la diferència és que ho tenim tot mecanitzat. I pel que fa a l’hor­ ta, allà són molt més petites perquè tot ho han de regar amb cubells, de manera que s’aprofita molt més l’es­ pai.

-El clima no és el problema, sinó que la falta de regadiu és el principal handicap, doncs?

-M: Sí, allà fa bo tot l’any. És com l’estiu d’aquí, gairebé. A l’hivern,

-Quan vas arribar, et va sorprendre com i què es cultiva aquí?

-M: El que més em va sorprendre va ser el sistema de regadiu. Que

l’aigua arribi a tot arreu. També al­ gunes de les màquines. Allà no fem servir herbicides, de manera que t’has de passar el dia traient herbes i cavant.

-P: Curiosament aquí ara s’inten­ ta tornar a tenir una agricultura menys agressiva, més ecològica.

-Deies que les ONG estan fent inversions allà. Tu, Pep, que hi has viatjat, has notat avenços en els últims anys?

-P: Durant els últims sis anys, que és quan vaig començar a anar-hi, s’ha fet molta inversió i realment hi ha hagut canvis. S’hi han fet pous, sistemes de gota a gota i així els po­ bles poden tenir més producció de la que consumeixen i poden ven­ dre producte. La idea és que pugui haver-hi un mercat local, que allà era bàsicament de bestiar, no massa d’horta. Bé, si que hi ha productes d’horta, però segons quines èpo­ ques només del nord de Senegal, on es conrea al voltant del riu Gàm­ bia, ja que són zones que tenen més aigua i també més molins de vent.

Però al centre, d’on és en Moussa, no hi bufa tant de vent.

-Hi ha també un traspàs de coneixement de la gent que ha vingut aquí i que després torna?

-P: De fet, el coneixement ells ja el tenen. Potser els falta una mica l’hàbit de treballar tot l’any, perquè estan acostumats a treballar molt durant l’època de la pluja i després no; és un altre calendari, una altra organització del temps. Però ells sa­ ben fer créixer els seus productes igual que fem aquí; la diferència és que durant segles s’han acostumat a tenir l’horta només les èpoques de pluja. Ara, d’un temps cap aquí, uns 15 anys, hi ha hagut variacions.

Però també és veritat que si veus hortes molt extenses a Senegal, so­ len ser propietat d’algun estranger.

-M: Allà treballem la terra sobretot per a la família. Menys el cacauet, que el venem al govern, la resta és per a consum.

-P: És bàsicament agricultura de subsistència, com aquí les cases de pagès d’abans, que tenien el seu hortet, les quatre gallines, dos co­ nills i una cabra.

DIÀLEGS 17190 Juny 2011

baixa una mica la temperatura, però no més de 14 o 15 graus. El problema és que ens falta l’aigua. Si tinguéssim aigua, podríem treballar tot l’any.

-P: Per això bàsicament fan horta els mesos que els plou, que són juliol, agost i setembre.

-M: Sí, l’octubre ja es comença a re­ collir. Ara fins al juliol no hi ha res.

Pots tenir un petit hortet, però, és clar, no gaire, perquè l’has de regar amb galledes, no es pot fer cultiu extensiu.

-P: Han de fer tota l’agricultura con­ centrada en tres mesos. Ara, grà­ cies a la inversió de moltes ONG comença a haver-hi hortes de més qualitat i més gènere, però fins ara, com regàveu, Moussa?

-M: Amb cubells i una corda es treu aigua del pou o bé es va a buscar al riu amb galledes. Normalment, si hi ha aigua al riu, s’agafa del riu, si no n’hi ha al riu, aleshores es va a buscar al pou.

(segueix a la pàgina següent)

| 19 |

DIÀLEGS 17190 Juny 2011

-És també per això que alguns han decidit plantar aquestes varietats en terrenys de les Deveses?

-P: Passa el mateix que ha passat sempre, que hi ha hagut fenòmens migratoris. Aquí molts pagesos van deixar els horts per anar a les fà­ briques; molts trossos van quedar com abandonats i els immigrants dels anys 60 o 70 els van recupe­ rar. I ara torna a passar. És un su­ plement econòmic i també perquè troben productes que no trobaven a l’abast, o eren cars, i ara en comen­ ça a haver en els petits comerços.

-M: Sí, abans l’ocre era molt car; ara, no tant. Ara hi ha gent que l’ex­ porta cap aquí.

-P: Què hi planteu ara als horts de les Deveses?

-M: Cacauet, blat de moro, també moniatos, als quals nosaltres diem batata; també sangune, que són com uns espinacs, que es poden as­ secar; o ocre, que és com un bitxo.

El sangune el matxuquem i després el guardem sec i el mateix fem amb les fulles de les cebes, que aquí no valen res; allà sí. Allà les apreciem molt.

-P: És curiós com pel fet de tenir aquest tipus d’agricultura estacio­ nal, han desenvolupat moltes ma­ neres de guardar els productes i així allargar la temporada. Una mica com abans aquí, que s’enfilaven les albergínies o els pebrots i es deixa­ ven assecar. Així, si després volies

“L’agricultura va molt lligada a èpoques de crisi i processos migratoris. És un va­lor que hauríem de saber apreciar i potenciar” , Pep. | 20 |

fer samfaina o el que fos, ho posa­ ves en remull i ho tornaves a tenir hidratat. Amb l’agricultura d’abans tenies el producte de temporada i prou, per això necessitaves allar­ gar-lo. Avui dia, la gran diferència és que pots tenir producte tot l’any.

-M: L’ocre aquí el guardem a la ne­ vera, però allà el deixem al sol per­ què s’assequi i després en fem com una farina per condimentar l’arròs o el cuscús.

-Així els cultius de les Deveses són també bàsicament de consum propi?

-M: Sí, però també n’hi ha algunes persones que venen una mica de cacauet o ocre a altres que no tenen hort.

-P: Ve a ser una mica com abans aquí. A Salt hi havia la tradició que la gent que anava a la fàbrica tenia un hort i amb l’excedent posaves un cistell a la porta. No era anar a ven­ dre a mercat, dedicar-s’hi, sinó por­ tar l’excedent, i era una mica com un intercanvi dels productes. Pel que tinc entès, tu ho diràs, Moussa, ells fan una mica això mateix, no ho fan per vendre a l’engròs, però com que sempre que tens hort es genera una mica d’excedent, o el re­ gales o l’intercanvies o el vens.

-Quantes persones cultiven aquestes ‘noves’ hortes? Com funciona per poder cultivar un terreny d’aquests?

-M: Moltes, 200 o més. Hi ha com un encarregat i ell distribueix el tros. Si en vols un, un; si en vols dos, dos.

-P: Aprofiten tota la zona en què es talen arbres, aleshores hi ha dos, tres, quatre anys en què l’arbre encara no abriga la terra i es pot

cultivar. Ells aprofiten aquest inter­ canvi. És un benefici mutu. No es cobra cap arrendament perquè ells, en treballar la terra, reguen l’arbre i treuen les herbes, i així es manté el tros durant els quatre anys en què més necessita cura l’arbre.

-Es tracta de terres de titularitat privada, entenc?

-P: Sí, sí. Ells aprofiten molt els trossos de les Deveses, perquè de terreny per a hortes no en queda massa; hi ha força gent que en culti­ va, sobretot d’alguns anys cap aquí; a més a més n’hem perdut moltes, també. Això és molt important per a Salt, que era un lloc tradicional­ ment d’horta i on ara en queda molt poca i també pocs professionals (set o vuit), ja que en tenir aques­ ta diversitat d’horts un enfront de l’altre, es genera una riquesa molt important. A més ha estat una molt bona manera de conèixer-nos.

-Sí, és una zona on passeja molta gent. La gent es para molt a preguntar?

-M: Sí, sí, molt. Tothom es para, és un continu de gent que et pregunta coses; volen saber quines verdures són, com es diuen, etc.

-P: El que necessita la gent per co­ nèixer els altres és un estímul i en aquest cas l’estímul de la terra ha estat molt bo. ‘”Ai, què hi planteu, aquí?”, -molta gent s’hi para. Tam­ bé ha estat un molt bon lloc per socialitzar aquelles dones que nor­ malment no solen treballar fora de casa i que d’aquesta manera s’han fet visibles a molta gent. També ha resultat curiós per a molts veure les dones africanes treballant a la seva manera, posant-se el paquet da­ munt el cap i marxant cap al poble.

-M: Sí, així és com vivim a Àfrica;

moltes dones van a treballar amb el nen penjat a l’esquena i el fardell damunt el cap.

“Quan vaig arribar aquí hi havia molta gent que no volia treballar al camp; de­ien que a l’hort no guanyaries mai un sou” , Moussa.

-A nosaltres ens xoquen segons quins productes del Senegal, però a vosaltres, Moussa, quines fruites o verdures us semblen raríssimes?

-M: A les mongetes tendres ja m’hi he anat acostumant, les fines; però no menjo carabassó. Allà men­ gem un tipus de carabassó, però més gran, com una carbassa, però aquests d’aquí tan petits... no.

-P: Això també és una altra cosa curiosa. Aquí cada vegada tendim a collir-ho tot més petit, perquè sigui supertendre, mentre que allà s’espera que el fruit sigui més gros, que rendeixi al màxim, per això a segons quins productes tan petits, no hi estan acostumats.

-M: La mongeta, igual; allà tan peti­ ta no agrada, la collim i ens la men­

gem quan ja és més crescuda.

-P: En general, però, és veritat que els costa molt introduir productes d’aquí, els costa molt canviar l’ali­ mentació. Continuen menjant molt d’arròs amb salsa de cacauet i les seves verduretes.

-M: És veritat. Aquí teniu una dieta més variada. De tota manera, anem introduint coses. Jo abans no men­ java enciam, però ara sí.

-P: Ara el pròxim dia que ens tro­ bem farem un dinar d’arròs amb verdures, ja veuràs que bo, bròquil, mongetes...

-M: D’acord, però carabassó, no n’hi posis!

DIÀLEGS 17190 Juny 2011

-Creus que aquest nou estímul als horts pot fer canviar una mica la tendència i que d’aquí un temps hi hagi un nou boom de la pagesia?

-P: Jo crec que sí. L’agricultura ha de tornar. Fins fa poc, dir que eres pagès o hortolà era quedar mala­ ment, bé, tampoc això, però a la gent li semblava que no tenia el mateix valor que tenir una carrera o qualsevol altre ofici. Ara en can­ vi, una mica al contrari, si et dedi­ ques a l’horta ecològica sembla que siguis molt vip. Però, vaja, està bé que es torni a donar importància a l’agricultura. És evident que Salt i el món en general està canviant, en part pel pas del temps, en part pels moviments migratoris; i jo crec que sí que hi haurà gent interessada en l’agricultura. Quan jo em retiri con­ tinuareu vosaltres, no?

-M: Sí! (riu) -P: És curiós, perquè l’agricultura va molt lligada a èpoques de crisi i processos migratoris. És un va­ lor que hauríem de saber apreciar i potenciar. I també, per a Salt en concret, és molt important que les hortes tornin a tenir vida.

una feina estable. No ho veien com un treball assalariat igual que el que pots tenir en qualsevol empre­ sa. També perquè a l’obra es paga­ ven fortunes, feien moltes hores, etc. Ara, però, ell no serà ni més pobre ni més ric, mentre que molta gent de l’obra ara s’ha quedat sense feina.

-Tu, Moussa, t’imagines treballant d’una altra cosa que no sigui a l’hort?

-M: No, jo no. I en canvi, quan vaig arribar aquí, hi havia molta gent que no volia treballar al camp; de­ ien que a l’hort no guanyaries mai un sou. “Deixa això” -deien. Ara aquesta visió ha canviat.

-P: Això és perquè, com que allà amb l’agricultura no es guanyen gaires diners, no ho associaven a

| 21 |

17190 Juny 2011

El Pequeño Africano Ara ens ve de gust alguna cosa diferent: anar a aquells on fins ara no ens atrevíem a entrar. Deixarem les places i recorrerem els carrers del centre.

ELS 5 SENTITS

Gust

Text i Fotos: Laure Duplay i Luciana Glogowski

Aquesta setmana, amb la Luci, hem decidit d’anar a provar uns restaurants de Salt. Quins? La cosa és que sembla que n’hi ha desenes; a cada carrer es pot veure un rètol de “restaurant”, però la veritat és que jo en 2 anys de vida saltenca només n’he experimentat alguns: el Petit Racó, de la plaça de les Llúdrigues; el Muriel, a la plaça de l’escultura dels Llops; el Serrallonga, a la plaça del Pi; Can Ricard del Passeig...

El Pequeño Africano.

Carrer Doctor Ferran, 15.

| 22 |

La primera parada, dimarts al migdia, ha estat El Pequeño Africano, al carrer Doctor Ferran, 15.

Vacil·lem uns segons perquè sembla que sigui reservat als africans, però de fet ho podrem saber ràpidament...Vinc de Marsella i allà el més normal del món és que tothom vagi a qualsevol restaurant de qualsevol part del món. Segurament serà el mateix a Salt d’aquí a uns anys.

Així que entrem i demanem si es pot menjar perquè, de fet, no figura cap menú fora. L’acolliment és bo i la resposta, després d’una verificació a la cuina, és que sí, que en un quart d’hora estarà el menjar.

Ens apuntem. I de què es tracta?

D’arròs blanc amb salsa de tomata.

Amb alguna cosa? Mmm!, sí, hi ha peix o pollastre.

Com tenim previst escriure a la revista, demanem com es diu el plat. Ah!, no té nom; és un plat

normal amb tomata, com es pot menjar a qualsevol restaurant català. Ai, quina mala sort!, amb les ganes que teníem de provar una cosa africana!

Instal·lades a gust a prop de la finestra, amb begudes, xerrem tot mirant a fora la pluja que cau cada vegada més fort. A dintre l’ambient està animat: 5 clients africans i el cambrer, en plena tertúlia, en francès, sobre Gadafi i les potències occidentals. La tele està engegada i dóna joc als comentaris.

Arriba el menjar. Sort per a nosaltres; no té cap gust habitual, i està deliciós! Deu ser del Camerun, com els restauradors. Hi reconeixem espècies que no sabríem esmentar, però que tenen a veure amb menjar que hem provat a l’oest d’Àfrica. L’arròs és abundant, llarg i desprès. El lluç i el pollastre van acompanyats d’una salsa de tomata que revela molt de sabor. La carn i el peix apareixen aviat als mostradors de tapes de la barra, amb els acra (bunyols). Torna la cuinera, la interroguem sobre què porta el plat. “Es mi secreto”, ens contesta, misteriosa. Així que, si teniu curiositat, us queda l’única opció d’anar a provar-ho!

Després del cafè, paguem els 18 euros i sortim ben tipes i contentes. Ens fixem llavors en el cartell de l’entrada, que diu en francès en un requadre: “le pied dans l’eau” (el peu a l’aigua). Li preguntem a un client a que fa referència aquesta frase. Ell fa sortir la cap de cuina i ens explica que en francès vol dir: “il faut se mouiller!”, és a dir, ‘ens hem de mullar’.

A nosaltres ens ha anat bé mullarnos, pensem, rient sota la pluja!

Granja cafeteria El Pas

Ens els serveixen acompanyats d’amanida. L’amanida porta una ceba confitada molt picant, saborosa. El nacatamal és un plat fet a base de farina de blat. Es prepara

una pasta que després es cuina i es pot farcir de diferents maneres. En aquest cas, un està farcit de puré de frijoles, i l’altre de cambray, amb carn, ceba i altres secrets que també us convidem que aneu a descobrir...

pontàniament, com per donar-li un cop de mà a la cuinera. Hi ha prou moviment de gent i un cartellet ens avisa que l’aforament màxim és de 21 persones. Una pantalla de plasma domina l’escena amb les notícies de fons; Salt hi apareix una vegada més, ara pels aldarulls provocats arran de la concentració del 21 de març al vespre en record del jove mort Oscar Cruz. Però la gent que hi ha a la cafeteria no en fa gaire cas. Ens estarem acostumant a veure Salt maltractada d’aquesta manera a les notícies estatals?

A la cafeteria El Pas no fien.

Tres cartells diferents ho recorden!

Un d’ells, destil·lant enginy. També n’hi havia un de ben gran a “El Pequeño Africano”. Serà una constant en aquests temps de crisi?

Paga la pena! Mentre mengem, veiem passar altres plats amb pollastre entre fregit i rostit, molt apetitosos. Sembla ser el plat del dia, però no està anunciat enlloc.

La cuinera ens explica que és colombiana. Té un gran somriure i ens permetrà fer-li una foto quan marxem. El cambrer arriba quan nosaltres ja estem dinant; fins ara ens ha atès una clienta molt es-

11 euros entre les dues! El cambrer ens dóna el canvi i marxem endolçades pels caramels que ens ofereix i pels “mi cielo” i “mi amor” que ens ha regalat en aquesta estona. Al carrer, ha sortit el sol.

Granja cafeteria El Pas. passeig Països catalans, 128.

ELS 5 SENTITS 17190 Juny 2011

Avui amb la Laure hem tornat a sortir de ruta gastronòmica. Els restaurants catalans ens encanten, però decidim tornar a provar alguna novetat. Ens han recomanat un local llatinoamericà. Torna a ser dimarts i ha plogut una altra vegada, però més benèvolament. Ens disposem a entrar a la granja cafeteria El Pas, al passeig Països Catalans núm. 128 de Salt.

Fora no s’anuncia cap menú ni especialitat regional. Sembla que la història es repeteix; entrem i preguntem si es pot menjar alguna cosa. No hi ha cap carta enlloc, però sí diferents pissarres amb noms suggerents: salchipapas, empanadas, arepas con chorizo, baleadas, enchiladas, tacos... Una altra ofereix: nacatamales de carn/cambray o frijoles (mongetes seques vermelles) més un refresc per 5,5.

Ens temptem per aquest plat i per aquest preu! En demanem un de cada amb la idea de compartir-los.

| 23 |

17190 Juny 2011

REPORTATGE

Planejament urbanístic i participació A Salt, el passat 2010, i amb la prevista i imminent finalització del Pla de barris, s’ha posat sobre la taula la proposta de realització d’un projecte de remodelació a la zona centre de Salt, l’Àrea de Renovació Urbana (ARU).

Text: Judit Font i Mostafà Shaimi Fotos: Marc Roca Si bé en les dècades dels 60 i 70 moltes ciutats i pobles van créixer sense cap tipus de planificació, a partir dels anys 80 i 90 el planejament urbanístic ha esdevingut una de les eines de la gestió pública o semiprivada per definir i remodelar barris, pobles o ciutats, amb criteris no estrictament de territori, qualitat de vida, paisatgisme o d’habitatge, sinó també amb objectius de transformació de models de ciutat, interessos econòmics i de substitució de perfils socials; sota diferents noms, són els coneguts plans de remodelació urbana, processos de “esponjament”, etc.

| 24 |

Sense voler entrar en el debat sobre la conveniència d’aquest projecte, ni les seves fases concretes de desenvolupament, és obvi que l’ARU, més enllà de les actuacions concretes en carrers, edificis i territori, vol intervenir en un barri caracteritzat per l’alta densitat de població, la degradació dels habitatges i la concentració de la pobresa i la població immigrada. Són aquests els casos en els quals s’activa la maquinària del plànol i el tiralínies per modificar, no només la fesomia física dels pobles i ciutats, sinó també la fesomia social, del perfil de les persones que habiten els barris. No obstant això, aquests processos de remodelació urbana massa sovint deixen de banda les

persones i els veïns que veuran transformat els seu entorn.

Experiències d’altres barris i territoris ens han proporcionat l’evidència que l’èxit i la clau d’aquests processos estan en el lligam entre urbanisme i participació, sobretot quan es transformen barris i vides. Aquests plans han de facilitar l’arrelament i la continuïtat de les

“Aquests processos de remodelació urbana massa sovint deixen de banda les persones i els veïns que veuran transformat els seu entorn”

persones dins el seu territori, sense perdre de vista que la precarietat, la pobresa i la manca de recursos no se solucionen a cop d’excavadora.

ARU respon a les sigles d’Àrea de Renovació Urbana (ARU), denominació amb què es va declarar l’any passat, amb acord de la Generalitat, el perímetre de carrers formats per Àngel Guimerà, Santiago Ramón i Cajal, Torras i Bages, Països Catalans i Esteve Vila. El mateix nom, ARU, serveix per denominar així el projecte de remodelació urbana previst per a aquesta zona centre de Salt.

A grans trets, el programa de l’Ajuntament de Salt plantejat en 12 anys de durada té, doncs, l’objectiu de fer una regeneració urbana integrada del centre urbà del municipi. Es tracta d’una renovació urbana basada en l’enderrocament de fins a 600 habitatges, el reallotjament dels residents afectats en habitatges desocupats existents i en l’ampliació dels espais públics i equipaments. Es preveu la rehabilitació de fins a 1.200 habitatges en el conjunt de l’àrea urbanitzada

On i per què s’implementa l’ARU? La intervenció de l’ARU pretén incidir en el sector de Salt que va créixer desmesuradament durant els anys 60 i 70, amb l’arribada de la població immigrada de l’Estat Espanyol, i que des d’aleshores té una densitat de població molt elevada i edificacions de poca o baixa qualitat.

“Històricament el preu de l’habitatge ha estat més barat a Salt, i per això ha acollit la nova població treballadora i amb pocs recursos econòmics”

REPORTATGE 17190 Juny 2011

L’ARU de Salt

i l’activació de programes socials i de promoció econòmica.

Amb una inversió global de 200 milions d’euros, es divideix en dos fases, amb cent milions d’euros en cadascuna. En els primers sis anys es preveu l’enderroc d’uns 300 habitatges i la reforma integral de 600 pisos. L’Estat hi aportarà 54 milions d’euros; la Generalitat, 14,5 milions; l’Ajuntament, 9,9 milions, i la resta anirà a càrrec dels particulars implicats (21,4 milions).

L’ARU proposa dues actuacions consecutives. A través de la compra d’habitatges per part de l’Ajuntament, es disposaria d’un parc d’uns 300 habitatges rehabilitats, que servirien per ser posats novament al mercat, així com per reallotjar les famílies que en el futur quedessin expulsades dels seus pisos. En una segona fase, es durà a terme el projecte de regeneració urbana, d’“esponjament”, amb l’enderrocament de 400 habitatges dins de la zona delimitada com a ARU, amb la compra prèviament dels pisos i reallotjant les famílies en el parc municipal adquirit. Al mateix temps, es vol incidir en el suport i millora de l’activitat comercial.

És en aquells anys, quan s’inicia un creixement urbanístic desmesurat, desordenat i amb l’especificitat d’acollir les poblacions més desafavorides, en relació amb l’àrea urbana de Girona. El fet que, històricament, pel factor perifèric, el preu de l’habitatge ha estat sempre més barat a Salt, ha fet que el municipi concentrés un perfil de nova po(segueix a la pàgina següent)

| 25 |

REPORTATGE 17190 Juny 2011

L’experiència anterior del Pla de barris

| 26 |

blació treballadora i, fins i tot, amb pocs recursos econòmics, en diferents etapes i moments històrics, com és també l’actualitat.

Fins al moment, a Salt, moltes de les persones de la zona centre que han incrementat el seu nivell de vida o posició socioeconòmica han optat per marxar cap a zones més benestants, de manera que la concentració de pobresa s’ha mantingut al llarg del temps.

Per aquest motiu, la consideració que el preu de l’habitatge és el factor que genera guettos o concentracions fa que la mesura que es proposa sigui, en conseqüència, l’augment de preu de l’habitatge, per tal de restituir un tipus de població més benestant, de classes mitjanes, que incrementin, l’estatus del barri i de les persones que hi viuen, amb la qual cosa es produiria un cert procés de substitució de població. I aquest és el procés que s’anomena gentrificació, i aquest és, en certa mesura, l’objectiu de l’ARU.

El Pla de barris, impulsat entre els anys 2005 i 2010 a Salt, ha significat un primer intent d’abordar aquesta realitat i transformar el barri de la zona centre. Després de perimetrar l’àrea Salt 70, el Pla de barris tenia com a objectiu, a grans trets: - La millora dels equipaments comuns dels edificis de la zona centre.

- Reurbanització de carrers i millora de l’espai públic.

- Construcció de 2 centres cívics, un al Mas Mota i un altre a la zona centre.

A banda d’aquestes actuacions, s’ha realitzat una política d’implantació d’equipaments supramunicipals com ha estat el nou Parc Hospitalari; ampliació de l’àrea del centre comercial, l’Escola de Fisioteràpia Euses, ERAM, etc. L’objectiu ha estat també l’increment del preu de l’habitatge per afavorir la incorporació progressiva d’un perfil d’habitant amb més poder adquisitiu, jove, estudiant... que introduís un efecte “barreja” dins la concentració de la zona centre.

Un cop finalitzat el Pla de Barris, cal doncs valorar quin ha estat l’impacte d’aquest projecte en el territori. El fet que es proposi un nou pla urbanístic de continuació, porta a pensar en una certa idea de fracàs o d’insuficiència de les actuacions.

El preu de l’habitatge s’ha incrementat, però no per la millora dels habitatges ni de les intervencions del Pla de Barris, sinó per l’efecte de la bombolla immobiliària. A més, els anys de desplegament del Pla de Barris han estat els anys d’ar-

“L’objectiu segueix essent el mateix, amb l’afegit que prèviament hi ha hagut temps i diners ja invertits” ribada de més persones a Salt, i de la proliferació de negocis immobiliaris que han fet d’aquest moviment de persones un negoci lucratiu.

Per tant, la intervenció urbanística no ha estat prou ni suficient, ja que no ha canviat en gran mesura ni la qualitat de vida del barri. A més, cal destacar una gran absència prevista en el projecte: la construcció de 2 centres cívics, la part social i participativa del projecte d’intervenció urbana.

Així doncs, a la fi del Pla de Barris, segueix existint la mateixa situació per resoldre que en el punt de partida, un barri densament poblat, amb un habitatge degradat i un elevat nivell de pobresa.

Un ARU després d’un Pla de barris? És possible que la proposta de l’ARU parteixi de la consideració de cert fracàs del Pla de Barris, o d’una manca de planificació. De fet, l’objectiu segueix essent el mateix, amb l’afegit que prèviament hi ha hagut temps i diners ja invertits.

La diferència respecte el Pla anterior és que l’ARU pretén incidir directament en la millora dels habitatges, a més d’intentar disminuir la densitat d’edificis i incrementar els espais lliures, tot incloent, a més, la incorporació d’equipaments, tan urgents i necessaris, com els centres cívics.

La participació?

La gran absent

“La incorporació del veïnat com a part activa i decisòria en un procés de transformació local ofereix importants possibilitats d’implicació i solidesa del resultat” del projecte amb la incorporació de la participació, o el barri de Torre Gironella, a Girona, etc. La gent de Salt té l’oportunitat de construir els seus barris.

Les claus de la participació PARTICIPAR ÉS... la capacitat de decidir sobre tot allò que afecta directament les nostres vides, sobre tot allò que condiciona el nostre entorn, les nostres relacions, les nostres possibilitats de desenvolupament personal i col·lectiu. ...estar informat/da des del primer moment. ...formar-nos sobre aquells temes en els quals participarem. ...organitzar-nos amb aquelles persones que comparteixen les mateixes inquietuds o interessos. ...prendre decisions respecte d’allò que ens afecta. ...poder controlar el procés de realització de les decisions i actuacions que s’han decidit. ...finalment, avaluar els resultats. ...aconseguir canvis.

REPORTATGE 17190 Juny 2011

Ni al Pla de barris ni a l’ARU no hi ha hagut una proposta clara de participació ciutadana. Fins al moment, què ha ofert l’ARU als veïns, a part d’una informació imprecisa i difusa? El projecte no està definit, com es reconeix des de l’equip de govern; i prova d’això és la dotació pressupostària que s’ha previst per al 2011 de 400.000 euros, molt inferior a la pactada en el conveni signat entre Estat, Generalitat i Ajuntament.

El procés obre moltes incògnites i, fins al moment, deixa al marge la participació dels veïns i veïnes. La informació no és l’únic recurs, ni és suficient. Les reunions efectuades amb els veïns han evidenciat que no hi ha respostes a moltes de les preguntes. L’interès polític de fer públic el projecte i donar-li ressò mediàtic han evidenciat que encara hi ha molt per fer i definir, i ha alertat els veïns afectats per una gran intervenció i transformació que no

es coneix. Abans que els mitjans de comunicació, caldria convocar els veïns, els tècnics?

Si des del primer moment no se sumen els veïns en un procés participatiu el més normal és generar rebuig pel desconeixement, per la precipitació, per la desinformació, per les decisions preses d’esquenes a la població.

En canvi, la incorporació del veïnat com a part activa i decisòria en un procés de transformació local ofereix, des del primer moment, importants possibilitats d’implicació i solidesa del procés. De fet, els barris pertanyen als veïns i veïnes, i són ells qui coneixen les seves necessitats i els qui han de decidir.

Experiències dutes a terme en altres barris i ciutats, ens mostren com la participació veïnal en processos de remodelació urbanística, no només és possible, sinó que és una condició necessària. Alguns exemples són: el Forat de la Vergonya a Barcelona, on la pressió veïnal va forçar el replantejament

Xevi Felip

| 27 |

El Forat de la Vergonya i la força de la lluita veïnal

REPORTATGE 17190 Juny 2011

Fotos b/n: Arxiu Jordi Secal Fotos color: Miguel Fernández

La història d’aquest peculiar “forat” va començar el 2000, quan el barri de Ciutat Vella de Barcelona, es va convertir en objecte d’un pla de remodelació urbana que implicava la demolició de nombrosos edificis i un procés d’expulsió de veïns

Els primers afectats van acceptar, intimidats, l’oferta a la baixa de l’Ajuntament, preferien deixar els habitatges degradats i traslladar-se a un pis nou, a canvi de permutar el seu contracte de renda antiga de per vida, per un nou contracte de dos anys en un habitatge de protecció oficial de lloguer, sense garanties de renovació. Altres, els que

| 28 |

s’ho podien permetre, s’esforçaven a rehabilitar els pisos davant la passivitat dels propietaris, per evitar la declaració de ruïna que conduiria al seu desallotjament.

Quan l’espai obert per l’enderroc de diversos edificis, plantejat inicialment com a zona verda, és va requalificar per construir un pàrquing privat, els veïns van començar a defensar el seu dret a intervenir i opinar en aquesta transformació d’un espai que els pertanyia, després de comprovar que s’havia planificat un parc, i després es feia una altra cosa. Les exclamacions d’indignació “això és un forat!”, “Això és una vergonya!”, van batejar l’espai com el Forat de la Vergonya i amb la plantació simbòlica d’un pi, els veïns van començar a reclamar la seva participació.

Des de la plantació del primer pi, les espècies vegetals es van multiplicar i els veïns van equipar el seu parc amb un camp de futbol, una pista de bàsquet, un hort comunitari, una font i un escenari.

El Forat va ser enjardinat pels propis veïns i esdevingué un lloc on es realitzaven activitats infantils, dinars col·lectius, festes i concerts. No obstant això, l’octubre de 2002, la regidora del districte de Ciutat Vella, va comunicar als veïns que s’havien de realitzar treballs per sondejar el subsòl per trobar-hi elements d’importància arqueològica, abans de començar a construir el pàrquing. Aquesta intervenció

significava la destrucció del parc autoconstruït pel veïnat. La operació de “neteja” del jardí del Forat de la Vergonya es va iniciar un matí de novembre de 2002 amb un fort

dispositiu policial d’anti-avalots de la Guàrdia Urbana. Quan els veïns van intentar recuperar els arbres arrencats per la policia va començar una brutal, desproporcionada i vergonyosa càrrega policial. L’operació va acabar amb molts veïns ferits i amb el Forat de la Vergonya rodejat per un mur per tal d’impedir que els veïns interferissin en les obres.

Aquest episodi, va tenir un important ressò i va suposar un canvi en el desenvolupament del pla urbanístic. La negativa dels veïns del Forat a ser considerats uns simples espectadors de la transformació del seu entorn va portar a l’Ajuntament

El Forat de la Vergonya va ser un exemple de procés de participació popular en defensa de l’espai públic.

Els veïns van denunciar en nombroses ocasions la manca de voluntat política per posar en marxa un procés veritablement democràtic i participatiu, segons els ritmes marcats per l’administració i els petits espais de decisió que s’oferien. Tal com apuntaven alguns membres

de l’assemblea del Forat: “Tal com avança el procés participatiu es veu que l’administració té clar quin vol que sigui el resultat. Quan arriba el procés participatiu està tot el peix venut, ja han acabat els enderrocs més importants, s’han atorgat els nous habitatges”.

El dret a la ciutat El concepte de “dret a la ciutat” remet a la qualitat democràtica de la gestió dels espais i territoris que són comuns i públics.

El dret a la ciutat és una proposta que sorgeix el 1968 quan Henri Lefebvre va escriure el llibre Le droit à la ville, per destacar l’impacte negatiu sofert per les ciutats en els països d’economia capitalista, amb la transformació de les ciutats al servei dels interessos del mercat. Així, Lefebvre proposava rescatar “les persones com l’element principal, protagonista de les ciutats que elles mateixes han construït”.

En la mateixa línia, segons les aportacions de Jordi Borja (geògraf i ur-

banista), el dret a l’habitatge de qualitat no es pot deslligar ja del dret a la ciutat: “la ciutat no s’esgota en habitatges i equipaments, en centres accessibles i espais públics de qualitat. El dret a la ciutat inclou també drets polítics, socials, econòmics i culturals, com la igualtat de drets entre tots els residents, la formació continuada, la renda bàsica i la protecció dels col·lectius amb identitats culturals pròpies”.

I fins ara, la complicitat entre les institucions públiques i el sector privat han produït un important deteriorament de la qualitat democràtica de les ciutats i els barris,

- El dret a la ciutat és la possibilitat de construir una ciutat en la qual es pugui viure dignament, reconèixer-se com a part d’ella i on es possibiliti la distribució equitativa de recursos com treball, salut, educació, habitatge, participació, accés a la informació, formació, cultura, etc.

REPORTATGE 17190 Juny 2011

a convocar un pla de participació ciutadana en 2005. Encara que els membres de l’assemblea veïnal reconeixien la necessitat d’emprendre certes actuacions al barri en col· laboració amb l’Ajuntament, també defensaven l’existència d’un punt crucial i irrenunciable: l’autogestió i la presa de decisions.

- El dret a la ciutat, no només és el dret a accedir a allò que ja està a la ciutat, sinó el dret a transformar la ciutat en quelcom diferent.

- El dret a la ciutat es basa en una dinàmica de procés i de conquesta i, per tant, els moviments socials i veïnals són el motor per aconseguir-lo.

| 29 |

L’urbanisme contra l’urbà

REPORTATGE 17190 Juny 2011

Michael Knight, antropòfag i sociòpata Per urbanisme s’entén un coneixement al servei d’alterar les condicions socials dels habitants d’una ciutat intervenint sobre la seva morfologia física. En altres paraules, l’urbanisme és el treball d’enginyers, urbanistes i arquitectes sobre la ciutat, entesa com a conglomerat físic i ordenable d’avingudes, carrers, edificis, places o altres infraestructures que modelen allò merament físic de l’urbs.

En canvi, l’urbà és el que d’humà esdevé a la ciutat, al marge, en coalició o malgrat les transformacions urbanístiques.

A l’obra clàssica de 1968 El dret a la ciutat, Henri Lefebvre defineix l’urbà en contraposició a la ciutat: mentre aquesta és morfologia física, allò urbà no és substància, és allò que flueix en aquest entramat, és una forma, la de la trobada i la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social.

Les reformes urbanístiques impulsades i executades per les institucions governants s’han portat a terme des del segle XIX i han establert dos objectius bàsics: fer la ciutat més transparent i controlable i produir plusvàlues lligades a l’especulació immobiliària. Les ciutats actuals produeixen contínuament el que s’anomena zones de nova centralitat que són el resultat de transformar barris poblats generalment per classes descapitalitzades i revalorar-los tot provocant –a mitjà i llarg termini- un augment significatiu del preu del sòl i una progressiva substitució de la seva població per una altra amb millor posició econòmica i social. Això s’entén encara més quan es reconeix que la gran majoria de les macro operacions urbanístiques preveuen interessos privats poderosos atiant un tipologia variada de corrupteles polítiques.

Gran part d’aquests processos de transformació urbanística segueixin una seqüència semblant: aquesta comença quan s’atribueix a un barri determinat una centralitat i, per tant, una nova possibilitat de produir plusvàlues immobiliàries; seguidament s’aprofita algun fet infamant esdevingut al barri per encetar una campanya de descrèdit i estigmatització per part dels mitjans de comunicació que col·labori en la definició del barri com a lloc hostil o problemàtic i que, per tant, reclama una intervenció contundent. Aquesta contundència acostuma a expressar-se fatalment amb el projecte de destrucció de finques o de mançanes senceres que hauran “d’higienitzar” o “esponjar” la zona. Les expropiacions i indemnitzacions dels veïns afectats també acostumen a estar envoltades de sospites sobre la insuficiència o el regateig

| 30 |

dels recursos destinats a això i les garanties que es mantinguin els veïns afectats al barri. Un cop “esponjada” la zona, es construeixin equipaments i nous habitatges destinats al consum de població amb nivells adquisitius més elevats que la dels residents que resten al barri. Finalment comença a desembarcar nova població amb un nivell adquisitiu progressivament més elevat, serà l’últim pas per fer marxar la població que encara no ho ha fet com a resultat de les expropiacions o indemnitzacions esmentades.

Aquesta és una síntesi del que comporten generalment els processos de reforma urbanística. És clar que algunes reformes s’han portat a terme i han aconseguit millorar substancialment la vida dels veïns afectats, però sempre que això ha succeït ha estat gràcies al fet que aquests han reaccionat de manera coordinada, convençuda i amb coneixement de causa. A Barcelona –l’actual ciutat-vedette de les operacions urbanístiques a Europa- els casos de l’anomenat Forat de la Vergonya del barri de la Rivera o el de la finca del número 29 del carrer d’en Robador del Raval són exemples punyents que quan els plans urbanístics es topen amb una ciutadania convençuda del seu dret a la ciutat i a la centralitat, aquests es posen al servei d’uns barris millors i més habitables per als seus veïns.

Per tant, davant d’aquests antecedents, és necessari que els habitants dels barris afectats per aquestes reformes estiguin atents a l’especulació que poden motivar els plans urbanístics, que no s’expulsi cap dels veïns, ni directament (expropiacions o indemnitzacions ofensives) ni indirectament (augment del preu dels habitatges) i, per últim, han d’estar atents i alerta que no es destrueixi la cultura urbana del barri, la vida del carrer –amb els seus conflictes i les seves solidaritats.

Com deia Vázquez-Montalbán –veí del que avui coneixem com el Raval de Barcelona i que és, sense cap mena de dubte, uns dels barris més vilipendiats pels interessos urbanístics i de classe-, aquestes operacions no només arrasen amb entramats urbans i amb la memòria col·lectiva que allà es conté. El més dramàtic és que sempre es vulguin fer a costa de la part de la població més dèbil i a costa de la seva cultura popular, l’única realment capaç de fer front als excessos de la cobdícia immobiliària i el menyspreu que certs polítics demostren envers una part important dels seus governats.

Clienta i caixera parlen en un supermercat: -Els immigrants reben totes les ajudes!

-I tant, aquí tota la vida treballant i cotitzant i ningú ens ajuda per res; ells arriben i tenen de tot!

-Menjar, beques i tot el que demanen.

En aquest mateix moment, si qualsevol persona vol accedir a una ajuda haurà de complir amb uns requisits mínims iguals per a tothom (relacionats amb la situació econòmica, l’edat o condicions de vida, entre altres). No existeix cap prestació específica per a immigrants ni dóna prioritat en cap camp.

Ràdio Macuto

ents Converses captades a difer l racons de Salt. Qualsevo t no és semblança amb la realita pura coincidència.

17190 Juny 2011

Dilluns al matí

En una plaça

Dos senyors conversen asseguts en un banc: -Guaita, tot el dia tenen obert, aquests paquistanesos.

No hi ha dret, fan el que volen.

-Ja ho pots ben dir; després diuen que la gent d’aquí se’n va, que tanquen negocis.

Així no hi ha dret!

-Oh, i segur que no paguen ni impostos ni res de res!

Mentrestant, en una classe de comerç un professor explica als alumnes que els comerços d’alimentació de menys de 150 m2 poden obrir tots els dies excepte els festius de tancament obligatori (el 25 de desembre, l’1 de gener, l’1 de maig i l’11 de setembre) i sense limitació d’horari, i que no existeixen ajuts específics de les administracions per a comerciants de nacionalitat estrangera.

CAP de Salt

Dues persones conversen tot fent cua a la recepció: -Els immigrants col·lapsen el nostre sistema sanitari!

-Tu diràs, tenen tants de fills que a pediatria no donen l’abast!

-I com que no paguen, vinga demanar medicaments gratuïts, vinga visitar-se per un refredat de no res!!

Mentrestant, a la Universitat de Girona (UdG), el Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut de la UdG demostra en un estudi que la població autòctona de les comarques gironines és la que fa més visites a la sanitat pública, consumeix més medicaments, pateix més trastorns crònics i realitza més exàmens preventius.

LA TIRA CÒMICA

| 31 |

17190 Juny 2011

ENTITATS

Associació sociocultural Dones “Endavant” Qui sou?

Som una associació sociocultural de dones formada per sòcies de diferents paï­sos de l’Àfrica. També comptem amb la col·laboració de dones autòctones.

Quan es va crear la vostra entitat?

L’associació va ser creada el 2008.

Amb quins objectius o finalitats us vau reunir?

Sobretot per millorar les condicions d’existència i d’integració de les dones i els seus fills d’origen immigrant; també per fomentar el català com a llengua d’integració i cohesió entre les do­nes africanes; sensibilitzar i formar les dones i la societat en general sobre els temes de violència de gènere, mutilacions genitals femenines, salut, educa­ ció, etc. mitjançant la mediació, informació, acompanyament i la coordinació amb altres entitats del territori. Per altra banda, promoure i fomentar la cultura afri­cana com a instrument de diàleg intercultural; com també els espais de convivència intercultural entre població autòc­tona i població nouvinguda; o potenciar la col·laboració i la coo­ peració internacional per al desen­

| 32 |

volupament amb grups i associaci­ ons de dones dels països d’origen.

Quines activitats dueu a terme?

Sobretot fem xerrades a les escoles per fomentar la pau, la igualtat per una escola sense discriminació.

Una altra activitat destacada és el pla d’alfabetització de les dones.

Té Salt una societat civil activa?

Salt és una societat civil molt acti­ va.

Quin paper creieu que juguen les entitats a Salt?

De mediadors, fomentant el canvi social per a una societat més justa.

Digueu una cosa bona del poble i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt?

Com a cosa bona, es nota que Salt és viu; com a dolenta, falta de vo­ luntat per canviar les coses.

Coneixeu altres associacions similars a la vostra? Què us diferencia d’elles?

Hi ha moltes associacions com la nostra, però la diferència és que la nostra associació està oberta a tothom i no és per a un país concret.

Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els mecanismes per demanar i aconseguir usar les instal·lacions culturals del poble són adequats?

No hi ha manera que ens deixin alguns locals. No sabem per a què servei­xen aquests locals. La biblioteca és una instal·lació perfecta per a tot­hom, però falta un centre cívic.

Teniu local? On és?

El Centre Obert de Salt.

Teniu relacions amb altres entitats del poble? Quina mena de relacions?

Tenim una relació magnífica amb les associacions de veïns del centre.

Teniu relacions amb entitats d’altres pobles o països? De quina mena?

També tenim relacions amb entitats dels nostre països d’origen i amb les de Girona hi ha una bona relació.

Dades de contacte:

Rosalie Belemtougri 662085494 dones_endavant@hotmail.com

Associació de Capoeira Canigó Qui sou?

Associació dedicada a la pràctica i divulgació de l’art de la capoeira.

Quan es va crear la vostra entitat?

Va ser creada el 1997 però inscrita al registre el 2002.

Quines activitats dueu a terme?

Ens trobem regularment per prac­ ticar els moviments i la música de la capoeira, 3-4 cops per setmana; organitzem cursets per a gent que comença (almenys 1 cop per setmana); fem trobades amb altres entitats (per tot Europa), participem en fes­tes, actuem al carrer, fem presen­ tacions a escoles, institucions, etc.

Té Salt una societat civil activa?

Hi ha gent molt activa i activista, que actua per canals molt variats però falta una co­ordinació integradora i, si pot ser, menys polititzada, menys partidis­ta.

Digueu una cosa bona del poble i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt?

La capacitat i les ganes, la il·lusió de construir convivència, de molts, com a positiu. Per contra, la falta

Coneixeu altres associacions similars a la vostra? Què us diferencia d’elles?

A Catalunya hi ha unes 40 associa­ cions de capoeira; nosaltres tenim el nostre origen i punt de referència a la SENZALA de Santos (Brasil), que dirigeix el prestigiós Mestre Sombra.

Participeu dels esdeveniments del poble? (Sant Jordi, Festa Major...)

Hi participem i procurem ser el màxim actius dins el poble. Tot i que som una associació molt acti­ va, potser encara se’ns coneix poc a Salt. Hem estat, entre d’altres, a Sant Jordi, Festa Major (barraca), Carnaval… i sempre que convin­gui.

Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els mecanismes per demanar i aconseguir usar les instal·lacions culturals del poble són adequats?

Estem relegats, temporalment, a l’ús d’una sala al Pavelló Polies­ portiu, a l’espera que es pugui so­ lucionar el tema del nostre local a la Coma-Cros. Els criteris per concedir espais per a “ús cultural” no són massa que, diguem, àgils, ni transparents, ni par­ticipatius…

Teniu local? On és?

La nostra seu és a la Coma-Cros.

Durant sis anys hem estat a la nau de Llevant, ara enderrocada, com­ partint espai amb Marrecs i Deam­ bulants. A l’hora de redistribuir es­ pais a les naus de les Guixeres no se’ns ha tingut en compte. L’enre­ nou pel tema gestió Coma-Cros, en­ titats i espais, bé mereix un article separat. No haurien de ser espais adjudicats i “ocupats” en exclusi­ va per entitats singulars concretes, amb poques hores de funcionament real, sinó espais públics gestionats en funció d’us i necessitat de totes les entitats del poble, i funcio­nant i en actiu les 24h!

Teniu relacions amb altres entitats del poble? Quina mena de relacions?

Arran de tot allò relacionat amb els espais a la Coma-Cros la Cordina­ dora d’Entitats s’ha reactivat. Po­ dria ser un bon marc per a la inter­ relació de les entitats, si fossin una mica més efectives les seves possi­ bilitats “reals”, si tinguessin força i pes a l’hora de les decisions.

Dades de contacte:

Sergi: +34 619 286287 Jordi: +34 635 557504 Enric: +34 696 588224 www.capoeiracanigo.com

ENTITATS 17190 Juny 2011

Amb quins objectius o finalitats us vau reunir?

Entenem la Capoeira com a pràctica cultural i social, per comprendre, respectar i apreciar la diversitat a través de l’expressió dels moviments. El nos­tre principal objectiu és fer-la arri­bar a tothom i que pugui accedir-hi tot aquell que hi estigui interessat, no importa l’edat, condició, etc.

de sentit per a la realitat, veure un horitzó una mica més ampli, i fins i tot la “por” i la manipulació d’alguns responsables. Si fossin capaços de saltar una mica pel da­munt de la seva pròpia ombra, hi ha un munt de potencial positiu al poble.

Associació Oudiodial

ENTITATS 17190 Juny 2011

Qui sou?

Oudiodial és una associació de persones d’ètnia diola, creada el 2001 per acostar els fills de la Casamance, inclosos els companys de Gàmbia i de Guinea Bissau, anomenats di­oles o parlants de la llengua diola, que viuen a Catalunya.

Amb quins objectius o finalitats us vau reunir?

Els seus objectius inicials eren pu­ rament socials, per ajudar els nos­ tres conciutadans amb dificultats: actuacions en casos de malalties incurables, de defuncions, de pro­ blemes familiars i també per donar suport als nostres pobles al país d’origen. També promovem els intercanvis sociocultu­rals entre Catalunya i Senegal, i treballem per la cohesió social a través de la cultura i l’intercanvi.

Quines activitats dueu a terme?

L’any 2008 vam enviar un impor­ tant lot de medicaments al districte sanitari de Bignona; des de la seva creació fins al 2010 s’han enviat 7 persones a curar-se des de la Casamance a Senegal, de les quals 5 han retornat curades. De 2001 al 2010 l’associació ha re­patriat 3 difunts de Catalunya a Se­negal. Cada any celebrem el Cap d’Any i una jornada cultural per Setmana Santa, dies d’alegria i de retro­bada entre amics i familiars que ens permet reviure la nostra cultura diola i als catalans descobrir-la. Participem des del 2009 en els actes comuni-

| 34 |

taris de Salt, com actuacions al Pla dels Socs amb l’Associació d’Amics de Bolembou, a la Festa Major de Salt, Carnaval, actuacions amb els Marrecs de Salt, organització de la carros­sa del rei negre de la Cavalcada de Reis i visita també a l’hospital Santa Caterina. Ens hem agermanat amb els Marrecs de Salt, fem assajos junts i hem actuat conjuntament 6 vegades.

la Jornada Cultural o reunions de l’Associació, però encara no tenim instal·lacions a Salt per als assajos del nostre grup de música tradicio­ nal Cassumaï, que participa sempre a les festes del nostre poble. Lamentablement, els serveis tècnics de la gestió d’equipaments culturals ens han respost a dues sol·licituds que no tenen local ade­quat a les nostres activitats.

Quin paper creieu que juguen les entitats a Salt?

Les entitats de Salt poden tenir in­ fluència sobre l’Administració en temes locals, i un clar exemple el vam tenir en l’organització de la manifestació del 22 de gener “Volem viure a Salt en pau i bé”.

Teniu local? On és?

Sí, tenim local fa un any al Cen­tre Cívic Santa Eugènia de Girona.

Digueu una cosa bona del poble i una de dolenta. Què milloraríeu de Salt?

Salt té de tot i disposa de les infra­ estructures necessàries. La cosa do­ lenta de Salt és la seva mala imatge que li donen els pobles del voltant, ja que la majoria confon immigra­ ció i delinqüència. Salt necessita que es creï un procés d’intercanvi per crear un nou model de convivència i de re­novació de la cultura catalana.

Utilitzeu instal·lacions culturals del poble? Trobeu que els mecanismes per demanar i aconseguir usar les instal·lacions culturals del poble són adequats?

Sí que les utilitzem, per organitzar

Teniu relacions amb entitats d’altres pobles o països?

Sí, tenim relacions amb diverses entitats com l’Associació de Veïns de Santa Eugènia de Ter; amb MIFAS (Associació de dis­capacitats de Girona). També amb l’associació de Voluntariat de Suport a la Solitud de Girona.

Com descriuríeu la vostra relació amb les administracions?

Amb l’Ajuntament de Salt tenim bona relació perquè ens reconeixen com a associació que està partici­ pant en la construcció del nostre poble i per la seva implicació en la millora de la cohesió social i la convivència des de la nostra cultu­ra diola. Amb la Generalitat i el Govern cen­tral no tenim cap relació.

Dades de contacte: Bakari Sane, President bacsan@hotmail.es

Com hi pots participar?

1- Amb continguts Poesies, contes, relats... per al racó literari.

Idees, propostes, contactes... suggereix-nos reportatges i articles.

Treu l’escriptor o periodista que portes dins!

2- Amb material gràfic Fas fotos a tort i a dret? ... Participa en l’espai “El meu Salt” amb les teves imatges o ajuda’ns fent de fotògraf per als nostres articles i reportatges.

Ets un il·lustrador en potència? T’agrada el còmic i fas vinyetes amb segones? Publica els teus dibuixos o ajuda’ns a il·lustrar els articles.

Que les teves obres no es quedin al calaix!

3- Amb la teva opinió Entra al nostre web i participa amb els teus comentaris i punts de vista. Busca, compara i comparteix tot el que la xarxa pot aportar al nostre poble.

Digues-hi la teva!

4- Econòmicament Vols publicitat per al teu establiment? Preus molt econòmics per paper i internet.

Vols fer una aportació econòmica? Diners que ens ajuden a tirar endavant i a no dependre de ningú.

Ajuda’ns a tirar endavant!

Envia’ns-ho a:

redaccio@17190.org publicitat@17190.org

Més informació a:

www.17190.org

17190 Juny 2011

PATRIMONI HISTÒRIC

De La Floreal a la Policia Municipal L’edifici de la comissaria de la Policia Municipal de Salt, al carrer Major, ha fet setanta-cinc anys. Us convidem a fer un petit viatge en el temps pel seu sorprenent recorregut. Esperem que després de llegir aquest breu relat, us el mireu amb uns altres ulls.

Text: Luciana Glogowski i Enric Rubio Foto: Arxiu Municipal de Salt

Centre Cultural Obrer La Floreal Una nova comissaria s’està construint a Salt per a la Policia Local.

El nou i “esperat” edifici millorarà l’actual en molts aspectes, però és d’esperar que no tingui un recorregut històric tan emblemàtic. Costa d’imaginar-se que l’edifici que avui funciona com a comissaria municipal hagi estat construït pel Centre Cultural Obrer La Floreal l’any

1936, en plena revolució social, per ser un saló cafè des d’on es feia difusió de les idees llibertàries i que va servir de centre dels moviments obrers i anarquistes de Salt.

La Floreal havia estat creada al voltant del 1920 pel moviment llibertari, amb una estreta vinculació amb la CNT, principal força sindical de l’època a les fàbriques tèxtils de Salt, la Coma Cros i la Gassol. El Centre Cultural va ser molt actiu i concorregut per la gent del poble durant aquells anys: “La gent hi anava molt a La Floreal, a fora hi havia una gentada sempre allà asseguda, com esperant alguna

cosa” 1. Era un espai que combinava l’aspecte lúdic i la conscienciació política. Disposava d’una sala d’espectacles on es feia teatre i es projectava cinema; també albergava els locals de la CNT i la FAI i s’hi desenvolupava l’Escola Racionalista. La seva biblioteca i els seus cicles de conferències eren coneguts a tota la comarca. Pot semblar una curiositat que al seu bar no se servissin begudes alcohòliques, però eren obertament antialcohol.

La Floreal s’emplaçava fins a l’any 1936 a la cantonada del carrer Major amb el carrer Llarg (plaça del Pi). Aquesta seu estava llogada i per

1 Sebastià Clara dins Maymí, Josep. Entre la violència política i el conflicte social. Els comitès antifeixistes de Salt i d’Orriols en el context de la Guerra Civil 1936-1939. Barcelona: 2001, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or. p.68

| 36 |

això, gràcies a les aportacions dels socis, es va construir la nova seu al carrer major núm. 165, on ara trobem la comissaria de la Policia Local.

Teresa Pons i Tomàs, primera regidora

Centre de detenció L’any 1939 l’edifici va funcionar durant 3 mesos com a centre de detenció de les autoritats feixistes on molts saltencs van patir-hi les represàlies i revenges del bàndol guanyador.

El 2 de gener de 1940 les autoritats del moment amb l’alcalde franquista al capdavant, Francisco Siqués i Moll, formalitzen la confiscació de l’edifici de La Floreal, on curiosament consta com a propietari el marquès de Camps, Jordi Camps, juntament amb les autoritats republicanes. La confiscació es resol amb el pagament d’un total de 20.000 de les antigues pessetes a en Jordi Camps.

Ajuntament L’any 1943 s’inaugura el nou “Ayuntamiento” que funcionarà com a

tal fins al 1975, any en què Salt és annexionada a Girona i desapareix l’Ajuntament independent. Tot i això, s’hi segueixen desenvolupant tasques administratives com a delegació de l’Ajuntament de Girona fins que l’any 1983 Salt se segrega i recupera la seva independència després d’un intens període de reivindicacions.

Fins a la inauguració de la casa de la vila l’any 1986, el flamant Ajuntament democràtic seguirà funcionant al carrer Major, a l’edifici que el 1936 havia dissenyat Giralt. Aquell edifici, que tingué el propòsit de ser un saló cafè cultural, obrer i llibertari, i que ha acabat albergant els darrers 25 anys la comissaria de la Policia Municipal de Salt. És probable que Giralt no s’ho hagués imaginat... I ara, quan la Policia es traslladi a la nova comissaria, l’edifici tornarà a formar part de l’administració de l’Ajuntament. Però el vermell i el negre d’aquelles sanefes ens seguiran recordant amb quin esperit va ser projectat.

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juny 2011

La figura de Teresa Pons i Tomàs, saltenca i primera regidora dona a les comarques gironines, s’ha de situar en aquest context. Teresa formava part de les Joventuts Llibertàries i era membre de la companyia de teatre Arte y Amor del Centre Cultural Obrer La Floreal. Va entrar a treballar a la indústria tèxtil amb catorze anys i el seu compromís polític i social va dur-la a l’exili l’any 1939, el mateix any que va ser retirada la inscripció de La Floreal de l’edifici de la nova seu i que aquest va ser confiscat per les autoritats franquistes.

L’encarregat de dissenyar el nou espai havia estat l’arquitecte Ricard Giralt i Casadesús. Giralt va idear un espai ampli, modern i amb grans finestrals (tan petit que se’ns

fa ara...). D’aquella època encara es conserven unes sanefes fetes amb rajoles vermelles i negres al terra, colors de l’anarcosindicalisme.

| 37 |

PATRIMONI HISTÒRIC 17190 Juny 2011

L’arquitecte de la Floreal: Una història de compromís

| 38 |

Ricard Giralt i Casadesús 1884-1970 Giralt i Casadesús va ser arquitecte municipal de l’Ajuntament de Figueres des del 1915 i de Girona des del 1922. Els anys 1939-1941 va ser expedientat i depurat com a arquitecte municipal d’ambdós ajuntaments. Des d’aquell moment, va exercir com a arquitecte independent.

No ens ha d’estranyar que els membres de La Floreal recorreguessin a Giralt per al projecte del saló cafè. Giralt va ser un destacat arquitecte municipal, compromès amb un nou tipus d’urbanisme que concebia les ciutats, no només de manera geomètrica, sinó com a organismes vius, receptacles d’activitats i esdeveniments humans, en la línia de les ciutats jardí que va poder conèixer a Anglaterra durant la seva joventut. Donava molta importància a plantejar el creixement de les ciutats, superant els carrers i places estrets i potenciant l’obertura al sol, l’aire i la terra. Giralt insistia que l’ordenament d’aquest creixement urbanístic l’havia de dur l’Administració

local. Per a ell l’edificació dels espais urbans havia de facilitar la vida dels ciutadans i integrar-hi valors de la naturalesa.

L’aportació més rellevant de Giralt a l’urbanisme català de l’època va ser la seva preocupació per la política d’habitatge. Ell va fer referència directa a l’adquisició pública del sòl i a la necessitat de tallar l’especulació. Va proposar la col·lectivització dels increments del preu del sòl produïts en el traspàs de terrenys agrícoles a terrenys urbans. Algunes de les solucions que ell plantejà abans de la Guerra Civil no s’han portat a la pràctica fins molt avançat el segle XX. Pensem que, si personatges com ell no haguessin estat depurats durant els anys quaranta, potser no hauríem arribat a situacions com les que es descriuen al reportatge dedicat a urbanisme d’aquest número.

Bibliografia Maymí, Josep. Entre la violència política i el conflicte social.

Els comitès antifeixistes de Salt i d’Orriols en el context de la Guerra Civil 1936-1939. Barcelona: 2001, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or. Torres, Manuel. “Ricard Giralt Casadesús i la urbanística catalana de la primera meitat dels segle vint.”. Revista de Girona, núm. 210. Gener/febrer 2002 p.72-78

Alonso i Pont, Agapit. “Jornades Llibertàries”. La Farga, núm.

257, gener 2009, p. 9 Arxiu Municipal de Salt (AMS) Centre de documentació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/arxiu/ afonsgi/GiraltCasadesus/GiraltCasadesus_c.htm

17190 Juny 2011

LA FINESTRA AL MÓN - GÀMBIA

“Sóc la segona africana que va arribar a Salt” Kadidjatou Soumareh presumeix de ser la “primera gambiana” que va arribar a Salt i, amb un somriure d’orella a orella, reviu uns temps molt diferents al Salt dels nostres dies.

Text i Foto: Sònia Cervià i Seikhou Diao Kadidjatou Soumareh es va instal· lar al poble a finals de 1990, després de deixar Gàmbia i d’entrar a Europa per França. Com molts dels seus conciutadans, ella i el seu home van viure una temporada al Maresme, a Malgrat de Mar, atrets pel somni de trobar feina i una vida millor.

Jo tenia 16 anys quan vaig sortir de Gàmbia. Vaig venir a Europa perquè el meu marit hi treballava. En aquella època, no hi havia el que avui és diu “reagrupament familiar”. No calia. Un cop a França, amb el visat, vaig agafar l’autobús i vaig arribar aquí.

Has tornat a Gàmbia?

Des que vaig venir, només hi he estat un cop: el 2004, durant un mes.

Així que ja no conec massa bé el país. Ara m’agrada estar aquí. Però quan vaig arribar no em va agradar gens.

Per què?

Perquè m’aixecava i no veia a ningú: tothom era a treballar; no coneixia l’idioma, no sabia on havia d’anar, no m’agradava el menjar perquè era diferent al d’allà... No sabia ni com havia de cuinar! Era tan jove! (Riu) (segueix a la pàgina següent)

| 39 |

GÀMBIA

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2011

Capital: Banjul Població: 1.688.000 hab. (2007) Àrea geogràfica: 10.380 km2 (el país mes petit de l’Àfrica continental) Clima: tropical (una estació de pluja a l’any) IDH (índex de desenvolupament humà): 151 de los 169 paisos Esperança de vida en néixer (anys): 54 anys Anys esperats d’instrucció per un nen (anys): 8.6

Però això ha canviat, ara tens una sastreria al carrer Torres i Bages...

Sí, des de fa quatre anys. La meva àvia i la meva mare ja cosien. Jo vaig treballar a la Levi-Strauss, a Bonmatí, i també en una empresa que cosia roba per als interiors dels cotxes, aquí al polígon de Bescanó.

Així que quan vaig perdre la feina, vaig decidir provar sort.

I com era el Salt que vas trobar quan vas arribar?

En aquella època no hi havia immigrats. Jo vaig ser la segona dona africana que va arribar a Salt. Així que ella venia a casa meva, i jo anava a la seva. Ens ajudàvem mútuament.

Quan vaig tenir el meu primer fill i vaig haver d’anar a l’hospital, no podia explicar què li passava al nen! I el meu marit no em podia acompanyar perquè hagués perdut la feina. Així que els pediatres em van ajudar molt. Llavors van anar arribant més persones immigrades, més nens i nenes, i els metges van

“Ara m’agrada estar aquí.

Però quan vaig arribar no em va agradar gens”

| 40 |

Població analfabeta: 60 % Idiomes: anglès (oficial), soninké, mandinga, wólof, diola…

Regim Polític: república demòcratica amb restriccions a la llibertat (de premsa per exemple) Independència del Regne Unit: 1965 Moneda: dalasi (GMD) Economia: basada en l’exportació del cacauet i el turisme Usuaris d’Internet (per cada 100 persones): 6.9

dir : “això no pot ser!”. Volien que estudiéssim l’idioma, és clar. Quan van començar a arribar més i més immigrats, el personal mèdic va impulsar una escola perquè aprenguéssim la llengua. Deien que no podia ser que no ens entenguéssim!

La gent africana sol parlar molts idiomes. Quins en parles tu?

Castellà, una mica català, sarahule, francès, sonninké i lingala, un dels molts idiomes que hi ha a la RD del Congo. Però ara, per a un gambià que arribi aquí, és molt més fàcil.

Llavors no hi havia escoles per aprendre català. De fet, primer vam estudiar castellà. Tothom em parlava en castellà, i no en català! A l’escola, a les botigues...Només em parlaven en castellà i els immigrats, entre nosaltres, parlem en castellà.

Ha canviat la relació amb la gent de Salt amb l’arribada de més immigració?

Ui, sí, moltíssim! Era molt diferent, abans. Com que érem pocs, els immigrats, era molt diferent: venia gent espanyola a visitar-me a casa, els dissabtes i diumenges sortíem amb gent d’aquí...

Vas tenir algun tipus d’ajuda per part de l’Ajuntament?

Els serveis socials em van ajudar molt. Amb l’ajuda de l’assistent social, vaig poder dur el nen a la guarderia. Jo era molt jove i no sabia ben bé què s’havia de fer... A aquella edat és molt difícil ser mare! I quan va començar a l’escola, el vaig poder deixar al menjador.

Ha canviat també la manera d’organitzar-se de la comunitat gambiana de Salt?

No hi ha la mateixa relació perquè ara som molts. Però quan algú té problemes, tothom se n’assabenta perquè som una pinya. Encara que estiguin a Blanes!

Si arriba, doncs, un gambià sense res a Salt, què fa la comunitat per a ell?

Ara no es pot ajudar tant per la crisi. Abans, sí: un et deixava estar a casa, sense ni conèixer-lo ..Gàmbia és molt petit i gairebé tots som família...Sigui com sigui pots trobar algú que et coneix. Llavors, vius amb ells, vas a buscar feina, i fins que en trobes.

“El que treballa, ho fa amb por perquè no sap quan el tiraran al carrer o si tancaran la fàbrica”

Què et preocupa de Salt?

A Salt tenim problemes de convivència, de respecte a les diverses cultures i d’educació. La gent està molt preocupada, també, per la crisi. El que treballa, ho fa amb por perquè no sap quan el tiraran al carrer o si tancaran la fàbrica. I em preocupa l’escola. Moltes mares em comenten que els seus fills i filles, quan comencen a primer d’ESO, tenen problemes de comportament que no tenen a casa. Hi ha algú a classe que no té ganes d’estudiar,

Has anat a votar el 22 de maig?

Jo no voto mai.

Tlfn: 972 401 737 / 639 659 323 info@talkintome.net www.talkintome.net C/Rafael Masó, 15 17190 Salt (Girona)

Tampoc ho faràs el setembre, a les eleccions de Gàmbia?

No. El govern de Gàmbia és una dictadura. Allà no hi ha llibertat.

Encara que voti, el que hi ha allà es queda igual.

“Com que no hi ha un local polivalent o un centre cívic, s’acaben fent les festes als pisos” Per acabar, com definiries el tarannà gambià?

Som gent a qui agrada el respecte i molt solidària amb la seva comunitat...som molt religiosos, units i tradicionals.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2011

Quines associacions gambianes hi ha a Salt?

Jo conec l’Associació d’Ajuda Humanitària per Gàmbia i Jamary Kafo. Jo sóc de Jamary Kafo. En aquesta entitat treballem contra la mutilació genital femenina (MGF) i contra els maltractaments de les dones. Fem formació, xerrades... I tenim contacte amb gent africana que ve aquí i treballem junts. Jamary Kafo és la primera associació d’immigrants que hi va haver a Salt.

Es va formar amb metges, assistents socials i dones africanes. Els metges van saber de les MGF i van dir que calia treballar-ho per frenar-ho.

fa el ximple, els professors se’n desentenen, els envien a casa, estan al carrer, deixen d’estudiar, i al final en fan treure les ganes als altres.

No hi ha bona comunicació escolapares. I en el tema de la convivència, crec que falten espais per a la celebració de les nostres tradicions.

Com que no hi ha un local polivalent o un centre cívic, s’acaben fent les festes als pisos i acaben haventhi problemes greus amb els veïns.

Si ets una saltenca, i tens ganes de treballar amb més saltenques, per a les dones i pel poble, posa’t en contacte amb nosaltres: Tlfn: 665.812.936 benvinguda@lasaltenca.org www.lasaltenca.org Propera obertura de seu social a: C/Abat Oliba, 30, baixos 17190 Salt (Girona)

| 41 |

LA FINESTRA AL MÓN - HONDURES

Mitja vida a Catalunya!

La Suyapa deu ser una de les primeres hondurenyes de la província.

Porta aquí 24 anys! I en farà 50 el dissabte! Mitja vida. cada uno por su lado...

Todavía funciona!

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2011

Text: Laure Duplay

| 42 |

Estem a casa seva, molt acollidora i molt marcada per la imatgeria d’allà: escuts, decoració, talles de fusta... i fotos de tota la família: ella, el seu marit i els seus quatre fills: tots nois ja grans.

Xerrem al sofà. A través de l’experiència de vida, tot es barreja d’una manera que a vegades despista: l’amor al seu país, l’estima a Catalunya, les insatisfaccions d’aquest doble vincle afectiu, la pertinença invonlutària al col.lectiu d’immigrats tan assenyalat últimament.

Discurs individual d’una dona encantadora, amb valors forts i molta generositat.

Com i per què vas venir aquest dia de 1987?

Vine primero porqué te lo ponen todo muy bonito, hay que ser realista. Yo, en verdad, necesidad de venir no tenía. Pero a veces la gente cree que emigra de su país para mejorar. La verdad es que sí, pero qué pasa: cuando llegas aquí, la realidad es otra. Yo vine y trabajando de lunes a lunes, cobraba unos 250 euros, teniendo dos horas de fiesta los domingos.

No tenía apoyo de nadie. Hoy en día pueden estar contentos los inmigrantes de Honduras porque han tenido un apoyo moral en todos los

A què et dediques?

En 24 años, gracias a Dios, no estuve ni un mes sin trabajar hasta el día de hoy. Llevo 14 años en una empresa de seguros y trabajo en un despacho de médicos, hago la limpieza. Tengo un tercer trabajo de ayuda a domicilio para personas mayores, que es un trabajo más inestable. Entre todos hago 9 horas diarias.

aspectos. Cuando yo vine estábamos 5 personas, solas, y juntarnos eran momentos inolvidables.

Quina va ser la primera imatge?

Cuando yo vine, nunca había ido a una discoteca. Lloret de Mar fue el primer lugar que conocí. Me emocioné tanto que estaba perdida en frente de casa. Era una chica joven de 25 años con mucho miedo porque no había salido nunca de mi casa. ¡Entonces para mí fue muy impactante encontrarme un país tan grande como Cataluña!

Conocí a mi marido cuando me vine por Girona, un día que paseaba! Al año y medio de frecuentarse nos casamos. Le dije que si nos entendíamos, continuábamos, y si no

Quin és el teu vincle amb Salt?

Llevo 10 años en Salt (por Mas Masó). Viví diez años en Sant Julià de Ramis, un pueblo maravilloso, y después vine a Salt porqué mi marido es hijo de Salt, vivió toda su infancia aquí. Cuando vine era un pueblo muy bonito. No digo que es feo ahora, pero se ha deteriorado bastante. Torras y Bages, donde vive mi hijo, está superpoblado.

Hay tanta gente desocupada que las aceras quedan pequeñas. Vale, me parece muy bien, todo el mundo tiene derecho a emigrar para mejorar, pero lo que no puedes hacer es venirte de tu país donde tienes donde dormir y venir aquí a pasar calamidades, porque para pasarlas las paso en mi país de origen. Es que allá te lo pintan muy bonito...

HONDURES Capital: Tegucigalpa Habitants: 7.615.000 (70 habitants/ km²) Superfície: 112.492 km² Clima: tropical (temporada de pluja i temporada seca) IDH (índex de desenvolupament humà): 0.604, a la 106e Posició (Amèrica Llatina 0,706; Món: 0,624). Index combinant tres dimensions bàsiques del benestar: salut, educació i ingressos.

Esperança de vida en néixer (anys) 72.6 Anys esperats d’instrucció per un nen (anys) 11,4 Taxa de alfabetització: 84%

Moneda: Lempira Economia: principalment basada en l’agricultura (cafè i banana).

Usuaris d’Internet (per cada 100 persones): 13,1% amb accés a la xarxa mundial

Així que no has fet venir gent del teu país?

Sí, hice venir a mis dos hermanas y mi prima. Tengo mucha familia aquí!

sus hijos. Los hermanos, los primos quedan fuera. En Honduras, si te casas, llevas a tus hermanos! Hice venir a mis dos hermanos y se lo dije muy claro: “aquí se sufre”.

Mis hijos, algunas cosas sí que han aprendido de allá. Antes cuando llegaba alguien le decían: “¿Quieres un poquito de café?” Pero a medida que vayan cambiando en la vida irán cambiando, con costumbres más catalanas! A mi marido lo he convencido con hechos que la vida no solo es el dinero. Es como una cadena: si tu siembras bondad, cosecharás bondad.

Yo tuve muy mala experiencia recién venida, sin nadie para apoyarme. Si hubiese sido más liberal, me hubieran podido llevar a hacer prostitución. Era tan ingenua... Vienes con convicciones pero nunca sabes hasta encontrarte con una situación. Suerte que no iba muy arreglada y conocí a mi marido...

Explica’m com és aquesta convivència entre un català i una hondurenya?

Al principio con mi marido muy mal! En el sentido que para el catalán, tú eres su familia: su mujer y

I el teu marit? Què té d’hondureny?

Amb aquest bigoti que li veig a la foto sembla d’allà!

Es 100%. Le encanta la forma de vida de allí, según él, mucho más bonita. Le gusta ver que la gente no

va con el estrés, que va muy tranquila. Que se come a la hora que tengas hambre. Pero yo soy de pueblo, ¡ojo! Quizás la gente de la capital sea más fina, más tipo aquí! A parte de eso, allá le chocó la miseria y el nivel de vida.

Penseu a tornar?

Sí, si pudiera sí. Si no tuviera trabajo durante 6 meses. Mis hijos son mayores, ya tienen su vida montada.

Com t’has trobat Hondures a l’últim viatge?

Mejor, porque cuando me vine por aquí mi pueblo era muy triste. Ahora hay fuentes de trabajo, la gente tiene negocios. Al haber mucha gente en EEUU se nota mucho también, bastante gente lleva dinero.

También se ve más delincuencia, que se nota en un país tan pequeño.

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2011

I tu com ho pintes a Hondures?

Yo no cambio Honduras para vivir aquí. Aquí materialmente vivo muy bien pero en cuanto a lo emocional, espiritual... Hay gente que es caritativa y todo pero aquí el dios es el trabajo.

Hace 12 años envié a Honduras un vídeo grabado diciéndoles a las personas que no se movieran (eso que la situación todavía no se había empeorado) porque no es lo mismo como te lo pintan. El que gane aproximadamente 250 euros que no se mueva. A esta mujer jamás le ha faltado en su casa una tortilla y un poco de arroz y frijoles, aquí habrá momentos que no tendrá para comer.

Llengües parlades: Espanyol (llengua oficial), Garífuna, Tawahkas, Tol, Pech, Misquito Regim Polític: república presidencialista (cf quadrat Cop d’estat) Independència d’Espanya: 1821

Parla’m de la comunitat hondurenya aquí.

En cuanto a comunidad, yo encuentro que los valores y principios que hemos tenido los hemos perdi(segueix a la pàgina següent)

| 43 |

LA FINESTRA AL MÓN 17190 Juny 2011

do. Cuando vine había más unión.

Ahora estamos desunidos y no hay estructura. Ahora algunos intentan formar de nuevo una asociación.

Hace 10 años yo estaba en el movimiento pero la gente no asistía a las reuniones.

Ahora estoy recogiendo firmas para que pueda venir el consulado a Barcelona porque lo tenemos en Madrid. He recogido 400 firmas pero a regañadientes. Y somos casi 4.000 aquí!

No sé... Aquí la gente viene con el propósito de trabajar, hacer dinero y marchar. Muchos hondureños son muy individualistas aquí. En Honduras es diferente. ¿Por qué?

Yo sigo siendo la misma, con ganas de celebrar el día de la madre o del niño, que se celebran allá. Aquí no se hace, porque muchos hondureños creen que una asociación es una ONG, pero no solo es eso. Debería ser para reunirte con tu gente,

Tens un missatge per a la gent de Salt?

Extraño los años cuando Salt era un pueblo más pequeño. Para mí, ahora falta colaboración para una mejor convivencia. Se podría vivir muy bien en Salt porqué es una ciudad muy bonita, hay comercios, no tenemos que desplazarnos a Girona, si no queremos. Creo que todos tenemos que ser conscientes.

De las calles o de los contenedores nos servimos nosotros. La calle para mí es la continuación de nuestras casas, es nuestra. Los sitios donde nos encontramos también son parte de nuestra vida, los tenemos que cuidar, dar lo mejor de nosotros. Es

“Extraño los años cuando Salt era un pueblo más pequeño” que no creo en la política, no se puede cambiar del día a la mañana. Se cambia con valores, con hechos.

Si tornessis a Hondures, què t’emportaries d’aquí?

Pues dejaría aquí unos niños maravillosos, criados aquí a lo bueno y a lo malo. Para mi sería retroceder de nivel de vida pero como siempre tuve la parte material que quería...

No me voy a llevar el plasma ni la lavadora...

Me llevo: sus comidas muy ricas y ... el marido! A pesar de que los catalanes son muy ellos, muy para ellos, se tiene que decir que tienen un buen final!!

UN COP DE SILENCI Olga Lidia Valeriano Flores

El fantasma dels cops d’estat va reaparèixer a Llatinoamèrica amb el cop que el 28 de juny del 2009 va acabar a Hondures amb la substitució del president constitucional Manuel Zelaya per Roberto Micheletti com a mandatari interí. Hondures és un país que havia conquerit pas a pas, dolorosament, la democràcia. Segons els organismes de la comunitat internacional, es va tractar d’una situació de fet, d’un cop d’estat contra el president constitucional i cap país ni entitat internacional va reconèixer el nou govern.

Recentment diversos països han començat a acceptar el govern de Porfirio Lobo que va

| 44 |

explicar tus cosas bonitas y desagradables. Pero hay mucha desunión. Cada uno va a su aire. Ahora conozco mucha gente de mi país que ha vuelto en los últimos meses por la situación actual.

guanyar les eleccions presidencials celebrades, sense observadors internacionals, el novembre del 2009.

Després del cop molts hondurenys que vivim a l’exterior hem patit directament la manca de suport de les autoritats diplomàtiques amb el tancament de les ambaixades. A dia d’avui encara es noten les complicacions que va provocar el tancament durant mesos de l’ambaixada d’Hondures a Espanya.

Mentrestrant, dins el país les ferides romanen obertes en una societat polaritzada amb continus enfrontaments: la dreta conservadora critica Lobo per fer concessions al

“zelayismo”, mentre que els seguidors de Zelaya acusen Lobo de no parar les reiterades violacions de drets humans: tancament de mitjans de comunicació, persecucions, assassinats, segrests a persones del zelayista Frente Nacional de Resistencia…

En l’actualitat s’està negociant el retorn del president Zelaya a territori hondureny, mentre que el Frente Nacional de Resistencia segueix creixent i s’ha fundat com a partit polític.

L’educació a salt: recursos, el prestigi del professorat i altres

17190 Juny 2011

OPINIÓ

Lluís Espunya

Psicopedagog. Director de l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica Gironès Est (EAP)

Salt ha sortit als mitjans de comunicació de manera insistent en els darrers temps. I majoritàriament no han estat bones notícies.

L’educació i el treball que es realitza a les escoles i instituts del municipi no s’ha escapat tampoc de les al·lusions. “Fracàs”, una paraula maleïda, ha aparegut relacionada amb els resultats escolars, com si aquest fos el gran problema del municipi. I tothom s’ha posat nerviós. Des de l’Ajuntament s’ha recuperat una vella idea màgica: repartir, hem de poder compartir l’alumnat amb els pobles veïns. I s’apel·la a la solidaritat. La solidaritat és un concepte barat quan se’n discuteix i se’n fan grans i llargues reflexions de cafè; caríssim quan s’ha de portar a la pràctica.

Llavors tothom diu que els problemes se’ls resolgui cadascú, que tothom en té, de coses a millorar.

De fet, la població de Salt hi és perquè l’habitatge en determinades zones és barat, perquè els primers que arribaren s’hi varen sentir ben acollits - i aquest és un gran actiu dels seus habitants - i varen anar reclamant familiars, amics, amics dels amics. Ja se supera de sobres la màgica xifra dels 20.000. Jo no sé si aquests moviments de població són previsibles; no sé tampoc si és possible d’aturar-los quan es

veu que les proporcions es disparen i la població de recent arribada supera l’autòctona. En qualsevol cas, el que tenim a Salt és el que s’ha esdevingut en els darrers quinze anys, en els quals ningú no ha pogut o no ha sabut posar límits de cap mena.

Voler repartir ara la població escolar també és ben estrany, perquè hom pensa que el que potser s’havia d’haver repartir abans era la població, tota la població. Quin sentit té ara que els nens que viuen a Salt vagin a l’escola de Vilablareix, o de Quart, o de Sarrià?

La meva proposta és que els que som treballem amb el que tenim, amb el coratge i la il·lusió de molts dels mestres que fa anys que treballen al municipi, convençuts que la millora a tots nivells és possible. Hem de reclamar a l’Administració els recursos que una situació tan peculiar demana. Des de les escoles i instituts ja s’han llistat les necessitats; ara només falta que el Departament d’Ensenyament respongui convenientment.

Vull posar dos accents, un de ben concret i un altre de més genèric. El concret és aquest tercer institut (SES), que ocupa uns barracons al costat de l’Espai Gironès des de fa més de cinc anys i al qual ningú no ha posat encara

data de caducitat (em refereixo als barracons, no a l’institut). És urgent tenir un full de ruta definit i fixar un termini per tenir l’edificació acabada i, en aquest sentit, el Departament d’Ensenyament s’hi ha de pronunciar sense dilacions. Per cert, suposo que ja es té present que aquest curs passen 12 grups de primària a secundària i que el curs vinent en començaran 19, de grups, a P3. El creixement, per tant, no s’atura. Hi ha algú que dubti què ens farà falta?

El genèric: hem de poder implicar les famílies dels nostres alumnes per tal que col·laborin en l’èxit escolar dels seus fills; han d’entendre que és imprescindible per millorar el seu nivell de vida, que la formació no ho garanteix tot, però la ignorància no garanteix res. Hem de poder definir un pla d’acció per explicar-los i convèncer-los que el seu paper és determinant.

I, en paral·lel i directament relacionat amb la funció de les famílies, hi ha un valor que hem de recuperar, sí o sí, entre tots: el respecte i la consideració al professorat. O els retornem l’autoritat moral i el prestigi que han de tenir en la comunitat o l’educació dels ciutadans i ciutadanes de Salt en sortirà molt compromesa.

| 45 |

“Por ahora todo va bien...?”

Judit Font

OPINIÓ 17190 Juny 2011

Sociòloga i veïna de Salt

| 46 |

Fa de mal dir, però els fets de Salt del mes de gener, desencadenats arran de la mort d’un jove perseguit per la policia, em recorden la pel·lícula francesa La Haine.

Fil per randa es reprodueix la història de quan la tragèdia arriba als més vulnerables, fràgils i de la manera més absurda i injusta. I aleshores sorgeix la ràbia, el dolor, la frustració continguda, de tantes altres coses.

Sense caure en paral·lelismes francesos, Salt és model perifèria, creix al voltant de la ciutat capital, amb una important identitat pròpia, de la gent de tota la vida i de la gent que ha anat arribant en diferents moments i circumstàncies, sempre persones treballadores, humils, amb somnis de vida millor. Però creix a remolc d’un altre centre (marcat pels anys del franquisme, quan era un barri més de Girona), és a dir, urbanisme de concentració, mancat d’equipaments propis, de recursos, patint els embats dels cicles econòmics i immobiliaris.

Situacions com les viscudes a principi d’any ens han de fer pensar més enllà dels fets. Des de fa anys, diferents persones que vivim i treballem a Salt en diferents àmbits, educatius, socials, d’inserció laboral, de barri, hem anat veient com s’han anat coent els ingredients “de manual”, que poden propiciar esclats d’aquest tipus: augment de la població sense un augment proporcional de recursos i serveis, escoles públiques massificades, joves que no

graduen després de l’ESO, absència d’espais físics associatius, casal de joves, centres cívics… increment progressiu de l’atur, situacions d’endeutament i, com a conseqüència, augment de la pobresa, de la degradació dels habitatges i dels barris, i finalment, absència de referents i oportunitats per als joves, d’espais i opcions de creació i organització…; per a alguns, només carrer. Ara, amb el pas del temps, ens toca viure allò que pressentíem i, malauradament, de molt a prop.

Aquest Salt convuls és també conseqüència de l’acció o la inacció política dels darrers governs locals, més preocupats pels costos electorals de determinades decisions que no pas per encarar de manera valenta i ferma una nova realitat local des de la seva complexitat i amb voluntat inclusiva.

Així doncs, hi ha hagut una certa distància entre les polítiques de prioritats impulsades i les necessitats reals de poble: ocupació, habitatge, desenvolupament local, equipaments de proximitat, espais comunitaris (centres cívics...), opcions per als joves, formació, cultura i festes populars.

En moments com aquests, cal anar més enllà dels fets per trobar les causes estructurals, les de fons, les que apel·len a la responsabilitat política i de gestió, i on mai s’hi vol arribar. En els dies que va durar l’interès mediàtic, ni els mitjans de comunicació ni els discursos polítics no van anar més enllà, perquè aleshores caldria parlar de responsables, d’aquells que amb la seva acció o inacció han generat un determinat context social, de

desigualtat, de pobresa, de frustració i de dolor. Res no és casual ni atzarós.

Indigna, que encara avui, mitjans de comunicació i partits polítics, segueixin en el cercle tendenciós de seguretat-immigraciópolicia, que no mostra el poble de Salt real, que engreixa la tensió i la ràbia, i que cada dia entristeix més a la gent que ens estimem Salt, tal i com és, i treballem perquè cada dia sigui un poble més just i digne dels qui hi viuen.

En aquest nou episodi electoral, Salt ha estat escenari de discursos racistes i excloents, així com d’articles periodístics alarmistes, tendenciosos i irresponsables. Sense mesurar les conseqüències de tota aquesta irresponsabilitat, quan toqui, quan torni a passar, es parlarà de delinqüents, i d’inseguretat.

Tanquem el tema, molt còmode.

Però fins que no s’incideixi i s’inverteixi en els temes de fons: joves, frustració col·lectiva, manca d’expectatives, política educativa, escoles, espais comuns i comunitaris, centres cívics, opcions fomatives, lúdiques, laborals… només caldrà esperar un nou episodi de tragèdia injusta.

Impossible trobar una semblança més trista i macabra, el film comença i acaba amb un acudit: “Un tipo está cayendo desde una azotea y piensa: - Por ahora todo va bien... por ahora todo va bien...Pero tarde o temprano alcanzará el suelo, y eso es lo peor” .

Fins ara, realment, tot va bé?

Finalment, hem arribat a terra?

Caldrà que ens aixequem.

Dret a vot Mostafà Shaimi

Tècnic en integració social

veïnes de Salt no van poder votar i, per tant, no han tingut dret a escollir ni a ser escollits. I la pregunta és: és legítim un govern que no l’ha votat prop del 40% de la població? És democràtic? Sempre s’ha dit que la democràcia és garantir els drets per a tothom, i la realitat és que aquí no hi és tothom, aquí només poden votar uns quants.

Fa pocs dies, una dona de Salt em va dir: si estic pagant els impostos locals i estatals que em toquen, si se m’apliquen totes les lleis civils i penals, si em treuen punts del carnet de conduir quan cometo alguna infracció, si treballo aquí i porto els meus fills a l’escola, per què no puc votar? Li vaig contestar amb ironia: perquè no

ets d’aquí. I em va contestar: sóc aquí!, som aquí!, estem al mateix vaixell!

Quan els drets esdevenen un privilegi que tenen uns i altres no, l’Administració acaba creant desigualtat i injustícia; acaba creant ciutadans de primera i de segona.

El dret de vot és un dels aspectes cabdals de la ciutadania ja que defineix, en certa manera, qui forma part de la comunitat i qui pot elegir els seus representants.

El dret de vot de les persones immigrades és una qüestió de justícia política i social, i mentre hi hagi ciutadans de primera i altres de segona, la responsabilitat és dels polítics que governen i creen injustícia i desigualtat.

OPINIÓ 17190 Juny 2011

Podríeu imaginar que actualment les dones no tinguessin dret de vot? I, per tant, que en les passades eleccions municipals del 22 de maig no poguessin votar?

La pregunta no és casual; a França les dones no van poder votar fins al 1945, un segle després que els homes, que ja votaven des del 1848. En el cas d’Espanya, les dones van començar a votar en l’època de la II República el 1931, mentre que els homes votaven des del 1869. En aquella època, la llibertat i la igualtat només estaven reservats per als homes; les dones no en tenien dret. Després d’anys de lluita i reivindicacions, les dones van aconseguir el dret al sufragi universal.

Avui en dia, és inimaginable que una part de la societat no tingui dret de vot ni a la participació política, però això encara succeeix: la gent immigrada a casa nostra no pot votar, i no és perquè no vulguin, sinó perquè està regulat per llei. En l’àmbit estatal, la Llei d’estrangeria només reconeix el dret de vot als estrangers si hi ha reciprocitat, que no n’hi ha mai.

Només poden votar els ciutadans de l’UE, Colòmbia, Equador, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú i Xile, sempre que tinguin la targeta de resident en vigor i hagin residit a l’Estat espanyol el temps exigit en els acords bilaterals d’ambdós països.

Si traslladem aquesta realitat a Salt, trobem que en les recents eleccions municipals del 22 de maig, prop del 40% dels veïns i

Font: “Indignats de Salt”.

Població major de 18 anys: 23.560 (dades desembre 2010).

Cens electoral: 14.656 persones.

| 47 |

17190 Juny 2011

RACÓ LITERARI

Un home del sud Mostafà Shaimi

El desig crema; imaginar-te ha esdevingut un acte que es repeteix sovint; la teva veu llunyana i trencada a través del telèfon encara fa la imatge més lunar.

Tu, un camí ple de gust de mel, de somriures llargs i viatgers, de molts sentits i estrelles vermelles, i d’onades de vent que eliminen els rastres.

Et vull, despullada de paraules, estirada sobre mars de foc, amb les mans plenes de llum, amb els ulls mirant el cel, amb el cos cultivat de poesies i cançons.

Jo, un nen que escriu en una paret de contradiccions; un, el pas del qual davant el teu nom s’eterna i desapareix; un, que veu ploure mirades al voltant del teu llit; un, que està sense pàtria i només troba el seu lloc sobre l’esquena despullada de paraules.

La dona de fum Laure Duplay

Un vespre, asseguda davant la xemeneia, el foc em va explicar la història de la dona de fum. Us l’explico tot seguit.

La dona de fum va néixer en un refugi de muntanya on una colla d’amics s’havien aplegat per passar-hi la nit. Al refugi, hi havia una xemeneia; i a la xemeneia, uns tions. Els tions no es volien encendre, potser per excés d’humitat, potser perquè tenien massa ganes de gresca.

Finalment, però, es van deixar seduir per les flames i el foc va aparèixer. És d’aquesta xemeneia que surt, d’amagat, la dona de fum. S’esmuny d’entre les flames i, lluny del foc, que flameja, fa els seus primers moviments. Ha agafat cos dins la llenya i, com el foc, balla.

La dona de fum ha nascut dansant i dansarà tota la vesprada per al grup d’amics que li han donat vida. Des dels seus primers instants coneix el riure i l’alegria dels humans que l’envolten.

I balla, s’allarga, es recargola, explora el refugi sencer estirant-se fins a tornar-se com un fil prim que serpenteja en l’espai. Seguidament,

| 48 |

i de cop, es condensa. La dona de fum descobreix, així, l’olor que l’acompanya arreu. Descobreix també la seva pròpia energia.

Passen les hores. El foc s’extingeix i els amics se’n van al llit. La jove dona de fum, després d’observar amb calma i atenció tot allò que l’envolta, se sent inexorablement atreta... pel conducte de la xemeneia.

Amunt, amunt... a descobrir el món! La dona de fum agafa un corrent d’aire i viatja. Baixa la muntanya, segueix el curs del riu, puja al cim dels arbres, s’esmuny pels forats i ressegueix tots els racons. Passa alguns dies al bosc i després arriba al poble. Allà, gira al voltant dels humans, feliç de retrobar-los. Els considera una mica com arbusts en moviment que pot seguir i explorar igualment. Observa els filets de fum que surten de vegades d’aquests humans: de la boca dels fumadors, de les natges dels petaners, de les orelles dels irascibles.

De vegades els fa pessigolles al nas o juga a enterbolir-los la visió. De vegades els ensenya el camí atraient la seva mà per la seva densitat elèctrica.

La proximitat als humans li permet identificar un perill: els fums tòxics. Ells bé que miren de

barrejar-se amb ella, però cap diàleg és possible amb aquests elements pudents que, malgrat les aparences, tenen tota una altra consistència: agressius, pesats, poc amants del joc... La dona de fum no s’hi entén gens. Del món dels humans, li agraden molt els cafès. La fascinen les olors i els petits fums, aromatitzats, del cafè, la xocolata i el te. I aquell ambient calorós i festiu que li permet dansar com quan va néixer! És allà, en un cafè superpoblat, que sent per primera vegada tristesa. La dona de fum està acostumada a gaudir de l’alegria i l’entusiasme en soledat. Malgrat les pessigolles i les bromes que els regala, malgrat que aconsegueix fer riure un nen i distreure un somiador, els humans la ignoren. Com si no hi fos. La dona de fum se sent sola.

Tampoc ha aconseguit trobar company entre els seus semblants. Els fums amb què s’ha creuat són tan efímers! Gairebé no tenen vida: s’evaporen en l’instant del seu naixement.

La dona de fum reflexiona uns dies i decideix marxar, anar a la recerca de xemeneies. És d’on ha sortit ella, no? Malauradament, l’hivern ha passat i els focs a les llars són rars.

La dona de fum enfila cap al nord, remuntant

Haikus a la biblioteca Amb motiu del Dia Mundial per a la No-Violència i la Pau, que se celebra des de fa anys el dia 30 de gener, coincidint amb l’aniversari de la mort de Gandhi, la Biblioteca Pública de Salt va organitzar el IV Concurs de Haikus.

Aquests son els 3 primers premis.

Estimat Gandhi, sents els cors com bateguen?

Volen ser com tu.

Anna Cedacers i Hervàs

Un quadre artístic.

Diferents colors; races.

Tots hi estem pintats.

Widad El Mhamdi Malki

La gent pregunta quan arribarà el moment… d’un Salt conciliador?

David Mariscal Nierga

Lina Cervià i Vidal

la tramuntana pels seus corrents inversos. De camí, en una platja, troba un foc de camp d’on es desfan fumarades, olors i música. S’apropa i troba, per fi, companys que se li assemblen. S’hi refrega, s’enrotlla en les flames, però, per a la seva desesperació, aquests moments compartits no duren.

Els éssers de fum s’evaporen en l’aire, es dissolen sobre ells mateixos en un instant.

La dona, doncs, reprèn el seu camí. Una olor coneguda la guia cap a una granja. Efectivament, allà troba un altra congènere. És un vell de fum, un senyor gras que viu assegut i instal·lat sobre una enorme estufa, enmig del menjador. Sembla que s’està regenerant contínuament: pot ser que tingui mil anys.

Aquest vell fum pesat, endevinant el desconcert de la nostra jove dona fumada, pren un aire greu i es posa a parlar.

Li diu: «Escolta’m! Has eludit la sort del nostre poble, la que ens mana no viure més que un instant abans d’esfumar-nos en l’aire. Compte, però: si mai puges massa enlaire, al cel, tu també t’evaporaràs. Aquesta és la raó per la qual no trobes amics: tots els fums són atrets pel cel, on moren de manera instantània. Estigues alerta i alimenta’t sempre d’allò que t’ha fet viure: la calor, l’alegria i tot el que trobaràs en el teu camí. I no segueixis buscant companys: no els trobaràs, ja que el teu destí és extraordinari”.

El vell té molts fums; de seguida perd l’interès en la seva companya i torna confortablement a ell mateix i als seus innombrables plecs.

La dona de fum segueix fent camí; el seu vol, però, és més pesat. El cel, per la seva banda, revesteix un nou atractiu: és el desconegut, el risc. De veritat que comporta la mort?, es pregunta. I així continua amb la seva vida, dansant i explorant, entre l’alegria i la tristesa, entre l’esperança i la desesperació.

Un vespre, sobre un pujol del sud de França, troba un incendi immens. La tramuntana i el mestral aviven les flames amb alegria. Els arbres secs s’incendien i el foc s’estén: sembla que res el podria parar. La nostra amiga es llança de cap a l’incendi i es barreja, feliç, amb tots els fums que troba. Quan un fum es dissol, en troba un altre, i són trobades més boniques unes que les altres. Són també totes efímeres. Sense adonar-se’n, cada vegada és més a la vora del cel.

D’alegria, la jove de fum fa una tombarella i puja encara més enlaire. Sent que perd consistència, se sent lleugera, fina, cada vegada més transparent. Però mentre la seva ment s’alleugereix, penetra en un espai d’aigua. Se sent acollida com a dins d’un coixí. Ha entrat en un home núvol! El seu contacte és dolç i sedós. Entre els dos s’ha creat una reacció química extraordinària, talment com entre dos éssers ben vius. La dona de fum i l’home núvol entonen una melodia silenciosa i esbossen una dansa celestial.

La dona de fum pensa que la mort, ara, pot esperar: ha trobat l’amor!

RACÓ LITERARI 17190 Juny 2011

Més info a: http://biblioconcurs.wordpress.com

Cadascú té un tempo, un procés previ, abans de desplegar-se.

Quantes paraules malversades especulant sobre aquest o l’altre.

Cadascú té un tempo, i un habitacle, on cada objecte conté un significat, on l’observador és ignorant per més domini de la literatura.

Yoko Kataoka

| 49 |

17190 Juny 2011

CRÍTICA DE DISCOS per: DAVID POBLETE

L’abans i l’ara del jazz Miles Davis, Kind of blue

Els trets dels grans artistes Amb només 5 temes, Miles Davis i el seu seguici d’autèntics portents del jazz, Coltrane, Chambers, Adderley, Cobb i Evans va aconseguir fer-se un lloc inamovible en la història, no només del jazz, sinó de la musica en general.

Quan diem ‘només 5 temes’ es podria pensar en una mena de miracle artístic, una il·luminació sobtada. Evidentment no és el cas, o almenys la revelació no va sortir del no res. Una metàfora potser servirà per aclarir-ho.

Un tret diferencial de la cuina francesa és la seva inclinació a la reducció.

Una quantitat, generalment de salsa, que al cap d’hores al foc ens regala en aromes i gustos tot el que ens ha tret en quantitat. El que sentim a Kind of blue (1959) és el concentrat, l’essència, l’aroma fonamental de tota una trajectòria creativa prèvia que, sotmesa a una reducció musical, ens deixa l’esquelet, el més evocador i contundent de la música. Aquí Miles (o Evans, ja que n’hi ha que diuen que el cervell creatiu potser hagi estat més Evans que no Davis) exhibeix els trets dels grans, grans artistes: la renúncia al show off, a la platea i la tornada a la intimitat, la humilitat i nuesa del procés creatiu. La popularitat que han assolit alguns dels temes, per exemple All blues, revelen que en la senzillesa hi ha grandiositat.

So What i el seu set d’acords i l’escapada cap a espais de llibertat en la improvisació més allunyats del model clàssic de tema i variacions configuren nous esquemes musicals i obren un nou camí. D’altra banda, temes no tan coneguts com Flamenco sketches ens regalen una profunditat especial on es percep clarament la influència d’Evans i el que seran les seves posteriors exploracions en temes com Peace piece harmònicament calcat a Flamenco sketches. Sentir Kind of blue en la tranquil·litat de la nit, per exemple, és acostar-se mitjançant la música a l’espiritualitat, a la reflexió més profunda, allà on molt pocs són capaços de portar-nos de la mà, sens entrebancs.

Esperanza Spalding: Junjo (2006)

La gestió del talent El talent no és innocu. Qui el té ha de decidir, ha de fer ‘alguna cosa’ amb ell.

El talent mobilitza, en una direcció o en una altra, però una cosa és segura: no es pot estar quiet, la immobilitat li és aliena. Esperanza Spalding (1984) és un exemple de talent pur. Amb escassos 22 anys va debutar amb el disc Junjo (2006) i va acaparar ràpidament l’atenció dels mitjans i el públic, particularment procliu als “prodigis” musicals. Dit això, Junjo hauria de ser un disc valuós en si mateix, tant si Spalding l’hagués gravat amb 10 o 40 anys. El problema (ja hi som, però és que el talent és així...) és que Junjo i el fenomen Spalding en general és atractiu, és a dir, és comercial, potser més per la nota biogràfica referent a la seva edat o potser pel fet que és cantant i contrabaixista negra, o perquè alguns la troben maca o una combinació de totes les anteriors. En aquest sentit, el crític ho té més fàcil per valorar el treball d’un músic lleig, bavós, desconegut, gran, etc, és a dir, un músic normal. Resulta més fàcil mantenir la concentració enmig del soroll de fons.

Si aconseguim deixar de banda tot aquest contingut ‘extramusical’, podem sentir un disc molt, i subratllo, molt correcte, amb interpretacions modernes d’absoluta qualitat, tant per part d’Spalding, com del piano d’Aruan Ortiz (sòlid, modern i creatiu) i la bateria de Francisco Mela (subtil, al servei de la música, i enèrgic quan la situació ho demana). Es troba a faltar, però, un cert fil conductor del disc, que a estones sembla un recull arbitrari de temes sense vincles entre ells. D’altra banda, les exploracions d’Spalding en el cant, en general revelen bona voluntat, però serien perfectament prescindibles.

Val la pena veure quins camins explora aquesta jove contrabaixista i cantant, i cap a on la portarà el seu do indiscutible: una jazzista amb totes les de la llei que es vol menjar el món. La podrem veure a l’Auditori de Girona, en el context del Black Music Festival el proper dissabte 9 d’abril, on presentarà el seu nou disc Chamber Music Society.

David Poblete és musicòleg i director d’Espai Jazz per l’estudi & Interpretació www.espaijazz.com

| 50 |

LA SELECCIÓ MUSICAL de: 17190 Text: Enric Rubio AFROCUBISM

CALLE 13 Entren los que quieran 2010 Últim disc d’aquest grup de Puerto Rico que no para de créixer en qualitat, honestedat i eclecticisme.

En aquest disc es troben el reggaeton, la bachata, el rock, l’afrobeat, el hip hop i els ritmes tradicionals de Llatinoamèrica. A diferència dels altres discs, aquest és molt més acústic i instrumental; els ritmes electrònics i pregravats han perdut protagonisme per deixar pas als ins-

ARIANA PUELLO Ari Combate o muere L’artista més internacional de Salt torna a la càrrega amb un disc contundent i sense pèls a la llengua. Ari no es talla: polítics, mitjans de comunicació, manipuladors, feixistes...

Ari fa un repàs a totes les formes d’opressió i manipulació per dedicar-los el que es mereixen...Ari torna al llenguatge directe i guerriller com en aquell Gancho perfecto de 1998, rap autèntic, de carrer, d’històries viscudes i de denúncia.

La mala llet es respira en tot el disc. Com sempre Ari plasma la ràbia i les vivències de la gent de baix de tot, els que suporten la misèria i el passotisme d’una societat desigual.

Cançons que parlen de l’amistat, de traicions, d’orgull, de revolució i de resistència, de no deixar-se trepitjar sota cap concepte. Com sempre Ari ha obert les portes de l’estudi de

gravació per a la seva família del rap: Jotamayuskula, hermano L, Juan José Mateo, Frank T, Jamal Bush i Fèlix delgado.

Arianna Puello està en forma, torna amb energia renovada de les seves anades i vingudes als Estats Units per donar-nos un nou cop de puny a les orelles i a la cosnciència a ritme de rap sense aditius, amb unes arrels llatines ben presents en tot el disc: Ari 5º assalto, revolución compadre!.

MATHIEU CHEDID “M” Míster Mystere Com sol passar, els músics de la nostra veïna França tenen una escassa repercussió mediàtica ens els mitjans de casa nostra. Aquest és el cas de Mathieu Chedid, àlies “M” . Un personatge amb molts adeptes i llargament premiat al seu país, però un autèntic desconegut per al public d’aquí. Amb 8 discs a les espatlles (alguna banda sonora i alguna nominació als Òscar inclosa) “M” ens regala aquest disc, on ens mostra el seu costat més madur (que no vol dir més avorrit) i es desmarca dels registres més excèntrics del passat.

Míster Mystere, tal com diu el nom, amaga varietat i sorpreses pel que fa al seu registre habitual. L’àlbum passa dels sentiments més íntims (Amssétou, Ca Sonne fals) a l’energia rockera (Mister Mystere), però lluny de classificacions fàcils, la música d’ “M” és peculiar i única, tot i alimentar-se de rock (al més pur estil Jimmy Hendrix), funk (a l’estil disco dels 80) i la melodia dels cantautors francesos més coneguts.

Mathieu Chedid fa un còctel indescriptible on la seva veu metàl·lica i dolça li dóna el segell d’identitat propi. “M”, però, és músic de directe, és un autèntic showman i una bèstia escènica, la combinació de virtuosisme, teatre, estètica i emoció fan dels concerts una experiència que va més enllà d’allò purament musical.

En definitiva, és un àlbum melòdic, enèrgic, peculiar, variat, diferent, amb músics boníssims, ben acabat i evidentment en la llengua dels nostres veïns del nord.

MÚSICA 17190 Juny 2011

Una joia amb 14 anys de retard. Ara fa 14 anys, Nick Gold, de la discogràfica World Circuit, viatjava a l’Havana amb la intenció d’establir un pont musical entre Cuba i Mali. Un seguit de traves burocràtiques com visats,etc van aturar aquest projecte.

Davant la impossibilitat de la trobada dels músics dels 2 països, Gold va continuar només amb la part cubana del projecte; Ibrahim Ferrer, Rubén González, Eliades Ochoa, Omara Portuondo i Compay Segundo van ser els escollits per gravar aquesta trobada de músics cubans, el resultat de la qual va ser el disc Buena Vista Social Club guanyador d’un Grammy i disc imprescindible per a qualsevol amant de la bona música.

14 anys després reneix el projecte inicial, tot i que alguns dels músics que gravaren aquell Buena Vista, ja són morts. Els encarregats de fusionar aquesta vegada Àfrica i el Carib són: Eliades Ochoa i el seu grup Patria, per la part cubana i els malians Toumani Diabate, Kassemady Diabate, Bassekou Kouyate , Djelimady Tounkara i Lassana Diabate.

El resultat d’aquesta trobada és un disc meravellós, que de ben segur donarà la volta al món.

Una fusió totalment natural, instruments i veus d’una i altra banda de l’Atlàntic que es troben, creen un so únic, però familiar; nou, però amb sonoritat antiga.No us el perdeu.

truments orgànics.

En paraules del cantant de Calle 13 Residente: “En cuanto te acostumbras a trabajar con muchos músicos de directo, a partir de ese momento te cuesta más trabajo utilizar ritmos u otros elementos electrónicos pre-grabados, porque entonces te parecen vacíos, sin contenido”. Sense renegar de l’electrònica, Calle 13, com sempre, ha fet el que li ha donat la gana, tant amb la música com amb les lletres, que segueixen connectant amb la gent. Parlen sense complexos de tot tipus de temàtiques: llibertat personal i llibertat d’expressió (Calma pueblo, Digo lo que pienso), desobediència (Vamos a portarnos mal), tot des d’un prisma divertit i a estones poètic (La bala).

En aquest disc s’han acompanyat de col.laboradors de luxe: la guitarra d’Omar Rodríguez de The Mars Volta a Vamos pueblo i la col.laboració de tres referents femenines de la música llatinoamericana: la brasilera Maria Rita, la peruana Susana Baca i la colombiana Totó La Momposina, que interpreten tot un himne d’orgull llatinomericà a la cançó Latinoamerica.

Que mas se puede pedir!.

| 51 |

EL MEU SALT 1. Tants caps tants barrets.

Enric Rubio 2. Deixarem que s’ensorri Can Pixera?

Luciana Glogowski 3. Reflexió en espai verd.

Agnès Cabezas 4. Els indignats arriben a Salt.

Gerard Canadell 5. Veient passar el temps.

Agnès Cabezas 6. Concert als horts.

Judit Font 7. Les Loles del Guimerà veient la vida passar. Enric Rubio

1

2

3

5

4

6

7

Envia’ns les teves imatges Vols veure publicades les teves fotos? Doncs fes-les arribar a redaccio@17190.org o a través del nostre web www.17190.org