Nou Treball 118

N=118 Octubre 2012

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

el 14N QUE NO ENS PRENGUIN EL FUTUR !!!

www.psuc.org

VAGA

GENERAL

i el 25N Dret a decidir sí.

Drets socials també!

...I TANT SI PODEM!

2 EDITORIAL 3-5 40 AGRESSIONS DE CIU CATALUNYA 6 LES PROPOSTES D’ICV-EUIA 7 ARTUR MAS: UN ARTIFICI NACIONALISTA 8 ENTREVISTA A LA CANDIDATA LORENA VICIOSO 9 Estelades i retallades 10 VAGA GENERAL: ENTRE EL NOU I VELL MÓN 11 ENTREVISTA ALS CANDIDATS JORDI CÓRDOBA I JOSEP LLABINA 12 ASSALT AL PALAU D’HIVERN 13 HOMENATGE ALS BRIGADISTES 14 STOP DESNONAMENTS I ILP LA CONTRA MANIFEST DE LA CES

2

EDITORIAL Alfredo Clemente_______________________ Secretari General del PSUC viu Camarades, Vull adreçar-me al conjunt de la militància del PSUC viu i molt en particular a les desenes i desenes de nous i noves militants que aquests darrers mesos s’han incorporat al Partit i als que els dono la més sincera benvinguda.

La lluita continua. Les mobilitzacions socials a Catalunya, arreu d’Espanya i a molts països i pobles d’Europa es succeeixen.

Com exemples més significatius s’han d’assenyalar les mobilitzacions sindicals, socials i democràtiques del 15 i 25 de setembre, la convocada pels sindicats a Barcelona el diumenge 7 d’octubre, les massives mobilitzacions i vagues a Portugal i, de nou, Grècia, entre d’altres.

Es en aquest context de manca d’atenció i de menyspreu a les aspiracions de més i millor autogovern i, alhora, de recerca desesperada de solucions als problemes concrets i materials de la gent, que cal interpretar la massivitat de la manifestació de l’11 de setembre. Manifestació a la que el PSUC viu no va convocar i que no ens va fer variar ni la nostra defensa del dret a l’autodeterminació ni la nostra ferma i convençuda opció federal i republicana, ni tampoc la denúncia de la instrumentalització que CiU i d’altres han fet de la mateixa que els ha portat a convocar anticipadament les eleccions pel 25 de novembre. Amb l’únic objectiu de continuar, això sí, reforçats electoralment amb les retallades i les polítiques antisocials que han practicat i senyalat el camí a les altres dretes de l’Estat alhora que dissimulen la corrupció que amb casos com els del Palau o les ITV els ha caracteritzat i fins i tot encausat.

Segueixen també les mobilitzacions contra les retallades a l’educació, a la sanitat i als serveis socials i les lluites contra els desnonaments que afecten, diàriament, centenars de famílies.

L’empobriment de la classe treballadora i les capes populars, fins i tot entre les anomenades capes mitjanes, professionals i autònoms, és brutal i accelerada.

Estem retrocedint decennis en les condicions de vida materials de la gent.

Però retrocedim no només en les condicions materials sinó també, i molt, en els drets democràtics i llibertats. A les dones se’ls nega el dret a decidir sobre el seu propi cos i se les vol retornar i relegar a la llar i al passat que no hauria de tornar mai més. Als joves se’ls condemna a l’atur, amb un treball precari i miserable o a emigrar a l’estranger com van fer fa temps els seus avis i besavis.

Els drets de manifestació, reunió i vaga no són respectats i es criminalitza als que els exerceixen. Estem més lluny encara de la democràcia real, no bipartidista i realment representativa a la que aspiren la majoria de la societat civil i, en particular, aquella que s’expressa en l’anomenat 15M. També veiem com els drets nacionals, el mateix estat de les autonomies i les aspiracions a un millor finançament del govern de Catalunya han estat atacats pels “peperos” i d’altres recentralitzadors de la Espanya “una grande y libre” que han contribuït i ajudat als que, a Catalunya, des del nacionalisme de CiU, i d’altres, s’han embolcallat en la senyera i l’estelada per estendre una gran cortina de fum sobre els problemes i alternatives socials que els sectors populars de Catalunya demandaven i demanden.

Per tant, ara, en la perspectiva immediata, tenim dues cites concretes per continuar la lluita social i política com a comunistes, cercant la màxima unitat. La vaga general del 14N i les eleccions al Parlament de Catalunya del 25N. La preparació de la vaga general del 14N, que ha de ser un èxit clamorós, és alhora la millor campanya electoral que podem fer cara al 25-N. És l’oportunitat per retornar al centre de la vida política catalana el que mai hauria d’haver desaparegut: la qüestió econòmica i social, les qüestions sobre les que també volem exercir el dret a decidir: - Sobre els problemes del deute il·legítim que estem pagant amb interessos, sang, suor i llàgrimes els d’abaix. (Els pressupostos del PP reserven 38.000 milions d’euros a pagar els interessos del deute, un autèntic crim social.)

- Sobre si volem reformar la Constitució en el sentit de prioritzar la despesa pública abans que el pagament dels interessos del deute com van introduir PP i PSOE. - Sobre la derogació de la reforma laboral i la de les pensions.

- Sobre l’aprovació de programes d’ocupació pública pels desocupats sense subsidi (milions d’aturats, la majoria no cobra prestació, la taxa de pobresa a Catalunya supera en 8 punts la mitjana europea, més d’un terç dels treballadors quasi no arriba al salari mínim, ...)

- Sobre si el salari mínim i la pensió mínima han de ser de 1000 euros.

- Sobre si cal crear una renda bàsica que garanteixi un mínim d’ingressos per a aquells que avui, no ingressen res a nivell familiar.

- Sobre la reforma fiscal progressiva i sobre la lluita de veritat contra el frau fiscal. (Les

rendes del treball tenen un dèficit fiscal de 10.000 euros mentre les rendes del capital tenen un benefici fiscal de 8.000 d’euros. Escandalós!!!). IU, en el seu rebuig als Pressupostos Generals de l’Estat, proposa recaptar 38.000 milions del frau i l’economia submergida, 20.000 milions elevant l’impost de societats de les grans empreses i 11.000 milions amb un nou impost sobre transaccions financeres.

- Sobre les més necessàries que mai polítiques d’igualtat entre homes i dones.

- Sobre les també necessàries polítiques d’igualtat, en general, per protegir als socialment més febles: gent gran, disminuïts, exclosos, ...

milions d’habitatges buits es desnoni com es fa dia rere dia.

- Sobre la reforma de la Constitució en un sentit federal tot i respectant el dret a l’autodeterminació dels pobles. A Catalunya hauríem de poder decidir entre federalisme o independència. I a nivell general, entre monarquia o república.

Ni els programes amb què les dretes varen concórrer a les eleccions gallegues o basques (o abans a les generals), ni els mateixos resultats electorals, legitimen en cap moment les polítiques antisocials, de retallades i antidemocràtiques que el PP, CiU i les dretes estan practicant.

Si es volen realment legitimar que, en primer lloc permetin una reforma de la llei electoral i de les campanyes electorals, que parlin clar abans de les eleccions que incorporin explícitament als seus programes tot allò que volen fer, i que, en tot cas, consultin al poble a través de referèndums, o d’altres formes de participació i decisió.

El PSUC viu, que és la seva gent organitzada i la seva política i programa al servei de la classe obrera, dels sectors populars, de la majoria social, que aposta estratègicament per EUiA i treballa agermanat al PCE i amb IU a nivell de l’Estat, vol que el 25 de novembre, onze dies després d’una gran vaga general per la dignitat i pel futur, CiU, el PP i amb ells tota la burgesia catalana i, més enllà l’oligarquia financera, els rics i poderosos, d’ací i d’allà, que s’enriqueixen i augmenten el seu poder sense fre ni mesura, han d’ésser derrotats políticament i electoralment: no es poden sortir amb la seva. No se’ls pot donar cap aval ni xec en blanc per continuar fent les polítiques antisocials que patim dia a dia.

El 14 fem vaga, i el 25 treballem més que mai pel nostre futur i pels nostres drets.

Enfortim l’esquerra transformadora, els comunistes estem amb EUiA i volem que la coalició ICV-EUiA porti el màxim de dones i homes al Parlament a defensar, amb contundència, un programa social, anticapitalista, democràtic, federal i republicà que és el que el moment històric ens demanda.

El moment actual reclama de la gent del PSUC viu posar-se al capdavant a les dues dates clau a les que estem emplaçats a treballar pel seu èxit: la vaga general ciutadana del 14N i les eleccions del 25N. Endavant!

- Sobre si es crea una banca pública.

- Sobre el recolzament del dret a un habitatge digne. És immoral que mentre hi ha

25 d’octubre de 2012

3

40 AGRESSIONS DEL GOVERN DE CIU A CATALUNYA PRESSUPOST DEL 2011

LLISTES D’ESPERA A LA SANITAT ES DISPAREN

Va ser un pressupost amb despesa social i inversió productiva de 24.000 milions d’euros, un 10% menys que l’any anterior, tot i l’augment de les necessitats. Uns pressupostos que van retallar el sector públic i van impedir el creixement del sector privat. Només en polítiques d’empresa i ocupació, i recerca i desenvolupament, amb les quals es lluita contra l’atur, el pressupost es va reduir un 26%. A més de totes les retallades en sanitat, educació i benestar i família, s’hi ha d’afegir la disminució d’un 30% de la partida destinada a polítiques d’habitatge, mentre que la cooperació amb altres països s’ha retallat un 55%.

Des que CiU va entrar a la Generalitat el novembre de 2010, les llistes d’espera de la sanitat pública catalana han augmentat més d’un 40%. El plans d’ajustament dels centres hospitalaris, entre altres mesures han inclòs el tancament de quiròfans i l’acomiadament de personal mèdico-sanitari. Els metges denuncien que el temps d’espera per una operació de cor a l’Hospital de Bellvitge és de 8 mesos, de manera que no es pot complir el termini de tres mesos que fixa el Departament de Salut. A altres hospitals, com el de Granollers les llistes s’han duplicat en un any, i a l’Hospital de Mollet s’han triplicat.

PRESSUPOST DEL 2012

DESMANTELLAMENT ICS

La despesa de la Generalitat és pràcticament la mateixa que al 2011 i segueix amb la tendència d’austeritat. Aquests pressupostos es caracteritzen per l’augment dels ingressos mitjançant la introducció de taxes en determinats serveis públics que els ciutadans tornen a pagar. Cal sumar-hi la venda d’immobles i concessió de serveis, a més de la retallada salarial dels empleats públics i la pujada d’impostos, amb els quals es pretén estalviar en despesa. D’aquests pressupostos en destaca que s’ha destinat un 35% més que l’any anterior per pagar els interessos financers.

L’Institut Català de la Salut s’entrega al sector privat amb l’aprovació de la Llei Òmnibus.

Un dels canvis que preveu la llei és la cessió d’instal·lacions de l’ICS a empreses privades (també la gestió de consorcis i d’empreses públiques de l’ICS), deixant de dedicar la seva activitat exclusivament a l’interès públic. Una altra de les mesures és que requereix un mínim de 6 mesos d’empadronament a qualsevol municipi català per ser atès. També es recuperen funcions per als governs territorials de salut.

INCOMPATIBILITAT CÀRRECS ICS

LA LLEI ÒMNIBUS Aquesta llei de caire ultraliberal, que té per objectiu la simplificació de certs tràmits administratius, té 610 punts i modifica 80 lleis aprovades amb anterioritat. Es va presentar com una sola llei i es va haver de votar en bloc al Parlament, a més de reduir el temps de debat d’audiència pública de 15 a 7 dies, tot i la complexitat i importància del seu contingut. La seva aprovació ha suposat un retrocés en la qualitat democràtica, (no s’ha sotmès a cap referèndum), i ha atacat clarament les conquestes socials. Les mesures neoliberals aplicades suposen una retallada del 60% dels diners que gestiona la Generalitat amb el tancament d’empreses públiques, i afectant aspectes com la protecció del medi ambient, la cultura, la salut, habitatge o política migratòria.

L’Oficina Antifrau ha obert una investigació per incompatibilitat de càrrecs a la salut pública i privada. Josep Prat, el president de l’Institut Català de la Salut que ja ha dimitit del càrrec, era a la vegada vicepresident del grup sanitari privat USP Hospitals i del holding d’empreses públiques de Reus Innova. S’investiga si hi ha hagut malversació de diners públics, i si les auditories del govern català han fet un seguiment correcte de les subvencions que s’han atorgat. Prat també té una denúncia a l’Audiència Nacional. A la vegada, Ramon Bagó era president del grup de serveis alimentaris de Serhs i alhora tenia un alt càrrec al Consorci de Salut de Catalunya, així que ell mateix gestionava l’entitat que adjudicava quantitats milionàries a les seves pròpies empreses.

L’EURO PER RECEPTA

RETALLADES EN EDUCACIÓ A les retallades de CiU en educació s’hi afegeixen les del govern del PP que deixen un panorama desolador a Catalunya i la resta de l’Estat. Es redueix un 10% el pressupost de les universitats i s’augmenten les taxes un 66% més, convertint la universitat pública catalana en la quarta més cara d’Europa i carregant als estudiants un 20% del cost total. Es vulneren així els drets fonamentals i atempta contra la viabilitat del servei públic. A més, les condicions laborals del personal docent s’han precaritzat, amb menys sou i assumint més feina.

També s’ha acomiadat 2.000 mestres i professors mentre que han arribat 15.000 alumnes més. S’ha eliminat la sisena hora i també les beques menjador i de llibres de primària i secundària, a més de retallar les ajudes per a programes de recerca. També s’ha congelat el pla de digitalització de les aules. Es retalla un 20% la despesa de factures corrents dels centres.

AGRESSIÓ A LA PETITA INFÀNCIA AMB LA PRIVATITZACIÓ DE L’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA Es tradueix en la reducció dràstica de l’aportació de la Generalitat a l’escola bressol pública.

Si abans Generalitat, ajuntament i família pagava cadascuna un terç, i fa dos cursos el govern català aportava 1.800 euros per cada nen escolaritzat en l’etapa de 0 a 3 anys, a partir de setembre és només de 875 euros. Cada ajuntament ha donat resposta a aquesta disminució com ha pogut i sense criteri homogeni. Alguns pujant la quota a les famílies fins a arribar a superar en alguns municipis el cost d’una privada. D’altres, reduint aules i places, o directament, tancant escoles. A Barcelona, el canvi de model s’expressa amb l’augment de ràtio fins al màxim permès per decret, la disminució de les educadores de suport o l’externalització de serveis de l’escola bressol a l’empresa privada. Lligat a la laminació dels drets laborals dels i les mestres, aquest model de progressiva privatització està suposant la precarització del servei i l’agressió indiscriminada als més menuts.

El repagament dels medicaments és una mesura més contra la sanitat pública. Pagar un euro per cada recepta de medicament sense tenir en compte els ingressos de les persones perjudica especialment a les persones amb menys recursos i penalitza econòmicament les més malaltes. A més és una taxa injusta perquè ens torna a fer pagar el que ja hem pagat i vulnera la Llei tributària i la de taxes.

IMPAGAMENTS A LES FARMÀCIES El govern de CiU prioritza el pagament del deute als bancs que no pas a altres assumptes econòmics pendents com ara les farmàcies. D’aquesta manera crea un estat d’alarma per donar a entendre que el sistema sanitari i mèdic públic és insostenible i que la culpa és de Madrid. El pagament a 90 dies es va endarrerir 20 dies més del que estableix la Generalitat.

IMPAGAMENTS A LES ENTITATS SOCIALS La Generalitat ha acumulat un deute de 70 milions d’euros amb les entitats socials del Tercer Sector quan va decidir que no tenia prou diners per pagar els concerts del mes de juliol. D’aquesta manera s’ha deixat de banda entitats que presten serveis d’assistència a la gent gran, drogodependents, menors tutelats o malalts mentals. Una vegada més el govern no considera una prioritat els serveis als més dèbils.

RETALLADES AL SOU DELS TREBALLADORS PÚBLICS Els treballadors públics van tenir una retallada del 5% del sou anual l’any passat, amb l’eliminació de la paga extra de Nadal. El 2012 se’ls ha tornat a retallar un 3% la paga extra del juny, i el mateix Mas ja va plantejar que se’ls restaria un 2% més abans d’acabar l’any. Les retallades en molts casos superen el 7% sumant l’eliminació dels complements econòmics que conté la llei d’acompanyament dels pressupostos.

RETALLADES EN SANITAT La retallada que ha imposat el Departament de Salut als centres sanitaris catalans ha obligat a tancar quiròfans a les tardes, tancar plantes senceres d’hospitals i llits i reduir treballadors amb contractes eventuals. També ha afectat especialment els CAP, que han hagut de suprimir part del seu servei. Tot plegat ha fet que s’incrementin les llistes d’espera per operacions quirúrgiques, proves diagnòstiques i consultes als metges especialistes.

LLEI ACOMPANYAMENT PRESSUPOSTOS La llei es va portar al Consell de Garanties Estatutàries que va considerar que no es vulnerava cap dret amb el seu contingut. Amb aquest text legal es va aprovar la reducció del 15% del sou i la jornada laboral de gran part del personal interí de la Generalitat. La mesura ha afectat prop de 7.100 treballadors.

4 FI DE LA LLEI DE BARRIS

REPRESSIÓ ALS DESNONAMENTS

800.000 persones de 177 barris, la majoria en zones desfavorides, se’n veuran afectades.

CiU ha decidit posposar dos anys seguits la Llei de Barris, que volia millorar les condicions de les zones urbanes més degradades, i ha demanat als municipis que deixin d’enviar al Departament de Territori i Sostenibilitat certificacions d’obres perquè no les pagarà.

Amb l’augment de les protestes, els Mossos també han elevat els efectius per fer fora les famílies de les seves llars quan hi ha execucions hipotecàries. Un exemple de repressió en un desnonament va ser a una família del Clot, el 25 de juliol del 2011, especialment sagnant tant per la desproporció dels efectius policials que es van fer servir com per la violència envers la resistència dels activistes que s’hi van reunir. Fins i tot sis jutges espanyols han fet un informe encarregat pel CGPJ en què denuncien els abusos que els bancs han fet d’una llei injusta i de la seva mala praxi.

FI DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA La Llei de la Dependència ha estat abandonada pel govern central i la Generalitat. El 2011 el govern espanyol va pagar només un 20% del cost dels serveis prestacionals de la llei, mentre que la Generalitat es va fer càrrec del 70%. Un nou decret del govern del PP va retallar les prestacions a la dependència aquest estiu, i CiU ja ha decidit que no se’n farà càrrec.

Per això va anunciar que redactaria una llei de la dependència catalana abans d’acabar l’any, cosa que està clar que incomplirà.

CRIMINALITZACIÓ DE LES PROSTITUTES La mesura de multar les prostitutes de les carreteres de Girona, lluny d’acabar amb l’explotació sexual de la dona pretén amagar aquesta forma d’esclavatge fent-lo menys visible.

Les protestes de les prostitutes no han estat escoltades i la campanya de criminalització ha seguit, com en el cas de la Jonquera, on el govern municipal de CiU ha publicat els noms de les dones que no han pagat les multes, una mesura clarament coercitiva.

RETALLADES AL PIRMI La Renda Mínima d’Inserció és una prestació de supervivència per a moltes persones que es troben en situació d’extrema pobresa. L’estiu de 2011 molts ciutadans van deixar de cobrar-la sense previ avís, i a partir d’aleshores s’han endurit les condicions per percebre aquesta renda repercutint directament en els serveis socials municipals, que han d’atendre més persones, i en l’increment de l’exclusió social.

PRIVATITZACIÓ DE L’AIGUA Aigües Ter-Llobregat està en procés de privatització, ja que la Generalitat ha decidit externalitzar-ne la gestió per treure’n profit econòmic. Acciona i Agbar competeixen per aconseguir-ne la licitació. Les conseqüències de la privatització de l’aigua són la pujada de tarifes a la ciutadania, un possible monopoli i la manca de transparència en la gestió.

Quan s’adjudiqui, quasi tot el cicle de l’aigua es trobarà en mans privades. Recordem que majoritàriament la gestió de l’aigua és pública a nivell mundial.

DESALLOTJAMENT DE LA PLAÇA DE CATALUNYA L’acampada del moviment del 15-M a la plaça Catalunya va acabar el 27 de maig de 2011 amb una brutal intervenció dels Mossos d’Esquadra, juntament amb la Guàrdia Urbana contra les persones que exercien resistència pacífica. L’actuació policial va ser d’una desproporció inusitada i sense cap recolzament judicial deixant més un centenar de ferits. Les raons d’higiene i seguretat no eren sinó una coartada per tallar d’arrel una protesta cívica que tant incomodava la Generalitat, vulnerant així el dret de reunió. L’Audiència de Barcelona ha decidit reobrir el cas després que un jutge arxivés la causa.

REPRESSIÓ ALS VAGUISTES AMB DETENCIONS I PRESÓ Abans, durant i finalitzada la Vaga General del 29-M es va criminalitzar tot el moviment de protesta, creant alarma social per a justificar la intervenció de càstig sense proporció.

Hi ha hagut 106 persones detingudes pels Mossos d’Esquadra i 48 imputats a tot Catalunya. Un exemple és l’empresonament durant 35 dies de dos estudiants, l’Isma i el Dani, com si fossin criminals. I tot per participar en piquets i talls de trànsit a Barcelona el matí del 29-M. O la secretària d’organització de la CGT, la Laura Gómez, que va passar 23 dies a la presó acusada de cremar cartrons davant de la Borsa de Barcelona el 29-M. Es pretén vincular la resposta a les polítiques de retallades amb els desordres ignorant el caire social que té.

AMENACES ALS CENTRES D’ ENSENYAMENT PÚBLICS El Departament d’Ensenyament ha exercit mesures coercitives per impedir que els claustres dels centres públics obrin el debat sobre les retallades, les vagues i altres accions de protesta, i ha prohibit les pancartes i l’ús de les samarretes grogues en horari lectiu. Unes actuacions que responen a la por del govern de CiU davant la creixent mobilització del sector educatiu, i són una amenaça encoberta que ataca drets democràtics com la llibertat d’expressió.

CONCESSIÓ DE LES CARRETERES CATALANES A ABERTIS Les concessions per a la construcció i explotació d’autopistes de peatge és norma amb CiU. Han establert un sistema injust que garanteix beneficis milionaris a uns pocs, que manté peatges sobre autopistes ja amortitzades i que ha anat en perjudici d’un sistema de transport públic. El 93% dels ingressos són recaptats dins de concessions del grup Abertis. l’accionista majoritari del qual és La Caixa. Cal recordar que CiU ha presentat esmenes al Congrés dels Diputats per afavorir les concessionàries, com la presentada l’any 2010 que demanava elevar a 460 milions d’euros i suavitzar les condicions de préstec participatiu a aquestes empreses. CiU també va afegir una esmena d’addició a la Llei del Sector Postal que va comportar un crèdit extraordinari de més de 80 milions euros a les concessionàries per compensar el dèficit en els primers anys d’explotació de determinades autopistes.

SUPORT A LA LLEI D’ESTABILITAT PRESSUPOSTÀRIA CiU va decidir recolzar quest projecte de llei que assumeix que l’Estat ha de carregar amb tot el pes de la crisi. Es tracta d’una llei dogmàtica i innecessària, al dictat del pensament neoliberal, que ens sotmet a les polítiques de retallada de despesa social, que aprofundeix la fractura social del país, que deprimeix l’economia i puja l’atur. Permet la intervenció de les autonomies en cas de no complir amb els objectius del dèficit. A més va requerir una reforma exprés de la Constitució.

SUPORT A LA REFORMA DE LES PENSIONS AL CONGRÉS DELS DIPUTATS És un dels majors atacs econòmics a les persones assalariades. A canvi de retallar les pensions es pretén que l’Estat pugui recolzar la renegociació del deute de la banca privada.

Amb la reforma es retalla el 4% del PIB del cost de les pensions, s’afavoreix la implantació de plans privats de pensions i es fa negoci amb els bancs i les asseguradores.

WEB PER DELATAR ACTIVISTES

RECOLZAMENT A LA REFORMA LABORAL DEL PP

La creació d’un web públic per identificar individus que presumptament van participar en actes vandàlics, expressa una concepció franquista de l’ordre, atemptant contra el drets a la presumpció d’innocència i a la pròpia imatge. La resposta del govern a les protestes són la repressió i el recolzament per endurir el codi penal, que ja preveu penes greus per les actituds violentes.

És la reforma més regressiva de la història democràtica i va tenir el suport de CiU. De facto, va instaurar l’acomiadament lliure i amb 20 dies d’indemnització, permetent a les empreses impulsar ERO sense l’aprovació de l’Administració pública. S’ha donat un greu cop la negociació col·lectiva, col·locant el conveni d’empresa com a principal referència.

UPN i Foro Asturias també van votar-hi a favor al Congrés. El Tribunal Constitucional ha acceptat a tràmit un recurs d’inconstitucionalitat presentat per Izquierda Plural.

REPRESSIÓ AL MOVIMENT ESTUDIANTIL La resposta de CiU a les mobilitzacions estudiantils en contra de les retallades del govern en educació i del procés de privatització de les universitats ha estat la repressió física, acadèmica i econòmica. N’és un clar exemple la càrrega policial que es va fer el passat 16 de desembre a la Universitat de Girona amb l’objectiu de dispersar la concentració en contra de les retallades d’uns 300 estudiants durant la visita de Mas a la universitat.

SUPRESSIÓ DE L’IMPOST DE SUCCESSIONS El senyor Mas és el principal responsable d’eliminar els impostos als rics i retallar drets socials a la ciutadania. Enlloc d’incrementar ingressos aplicant una fiscalitat progressiva, on qui més té més paga, augmenta la crisi econòmica i social afavorint les famílies acabalades, posant al mateix nivell l’herència en el si d’una família treballadora que en el d’una amb una immensa fortuna. En un moment de greu crisi econòmica la supressió de l’impost de successions s’ha fet a canvi d’aplicar taxes a determinats serveis que paga la ciutadania quan els utilitza.

5 EUROVEGAS I BCN WORLD

FINANÇAMENT IRREGULAR DE CiU I EL CAS MILLET

Contra aquest projecte s’han pogut esgrimir raons ambientals, agràries, de drets laborals, socials, econòmiques, urbanístiques, legals, paisatgístiques... Ara que Eurovegas s’instal· larà a Madrid, el govern de CiU contraataca amb un altre projecte que sembla esbossat amb el mateix patró, el Barcelona World. Del braç del govern apareixen com a promotors del projecte La Caixa i Enrique Bañuelos, empresari valencià enriquit amb la bombolla immobiliària i relacionat amb Iñaki Urdangarín.

La investigació sobre l’espoli del Palau de la Música avança lentament, però tot apunta que part dels diners malversats van servir per finançar il·legalment Convergència. S’investiga si Ferrovial, mitjançant empreses instrumentals, feia factures per obres no realitzades al Palau, i els diners anaven a parar a CDC a canvi d’adjudicació de contractes per obra pública. Aquest juliol el jutge que instrueix el cas va fer pagar 3,2 milions d’euros de fiança a CDC pel cas Millet. Amb tot, Artur Mas no ha hagut de comparèixer per donar explicacions al Parlament gràcies als vots de CiU i ERC.

SUPORT A LA CENTRAL NUCLEAR D’ASCÓ L’any 2011, conjuntament amb el PP, van impedir el tancament d’Ascó votant en contra de la pròrroga de funcionament, malgrat l’accident de Fukushima i les múltiples avaries que té. CiU aposta per l’energia nuclear, defensant que l’energia renovable és cara, però la Comissió Europea calcula que caldrà invertir fins a 200 milions d’euros per reactor europeu per reforçar-ne la seguretat.

IMPULS A LA MAT Tot i la oposició de més de 180 municipis afectats per la construcció de la línia de Molt Alta Tensió, els governs català, espanyol i francès s’han posat d’acord per aixecar la doble línia de 400.000 volts. La MAT té una finalitat comercial: la venda dels excedents de la producció elèctrica francesa d’origen nuclear. La construcció suposarà la destrucció de zones de gran valor ecològic i paisatgístic i perjudicarà el desenvolupament d’activitats econòmiques locals.

ELIMINACIÓ DELS 80 KM/H El govern de CiU va suprimir irresponsablement la mesura de limitar la velocitat a 80 Km/h a les vies principals de l’Àrea Metropolitana. Els informes científics van demostrar que feia disminuir la contaminació i la sinistralitat. Els darrers dies, Barcelona va tornar a ser notícia ja que es actualment es continuen incomplint els límits legals de la UE pel que fa la qualitat de l’aire, ja que està molt per sobre del que recomana la Organització Mundial de la Salut.

SANCIONS PER LES MANIFESTACIONS CONTRA PxC L’escandalosa multa de 9.000 euros imposada a dues activistes socials per participar a la manifestació antifeixista de Salt l’agost de 2011 és un element més de la campanya de criminalització dels moviments socials i de com el govern de CiU recolza de manera encoberta el moviment racista encapçalat per Anglada i ataca l’expressió democràtica dels valors de convivència i cohesió social.

PRIVILEGIS AL GRUP GODÓ El govern d’Artur Mas ha atorgat 8.715.700 milions d’euros de subvencions al grup Godó (La Vanguardia, 8TV, RAC1, Mundo Deportivo) des que va arribar a la Generalitat, i això equival a gairebé mig milió d’euros cada mes. Tot un regal per a uns mitjans de comunicació que ha creat un discurs polític per defensar a capa i espasa la federació nacionalista i les seves polítiques. El grup del Conde Godó s’ha endut el 40% del pressupost a tots els mitjans de comunicació de 2011.

GOEBBELITZACIÓ DE LA CCRTV Ja és sabut que CiU és un especialista en fer que els mitjans es converteixin en propaganda de la seva acció de govern. Per això la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya segueix una línia editorial clarament propagandística de CiU i de criminalització de les mobilitzacions contra les polítiques del govern català. Només cal mirar cap al nou president de TV3, Eugeni Sallent, el fins ara director de diverses ràdios del Grup Godó i president de l’associació que agrupa les ràdios privades. Perfil de gestor privat que ha entrat al terreny públic amb la voluntat de desmantellar-lo i deixar que 8TV (del grup Godó) guanyi terreny. L’objectiu de Sallent, ha confessat, és fer “ajustaments i redimensionar” la plantilla a TV3.

REPRESSIÓ A LA REVISTA CAFEAMBLLET La denúncia i condemna contra els editors de la revista de les comarques gironines respon a un intent d’intimidació (a més d’ofegar-los econòmicament) perquè no segueixin amb les investigacions que han fet sobre la corrupció a la sanitat pública catalana. A més, els periodistes han destapat casos d’opacitat que impliquen alts càrrecs de CiU i poderosos empresaris afins.

ELS CAS DE LES ITV NEGATIVA A FORMAR MESES D’HABITATGE Quan un càrrec públic és convidat per una plataforma social a conèixer les dificultats reals en les que es troben molts ciutadans, la seva responsabilitat és, com a mínim, escoltar-los i com a mostra de responsabilitat política intentar buscar alguna solució. Doncs aquesta no fou la resposta que reberen la PAH i la Mesa de Coordinació Local pel Dret a l’Habitatge de Girona per part de CiU, que es va negar a formar part de la mesa per negociar amb els bancs, per exemple, que els pisos buits es destinessin a lloguers socials.

El tarannà mafiós i corrupte de CiU continua. L’Oriol Pujol, secretari general de Convergència Democràtica, està vinculat a una trama que falsejava concursos públics per adjudicar estacions d’ITV, segons l’Agència Tributària. També s’investiga si la trama atorgava subvencions i forçava canvis legislatius per fer caixa en el sector de l’energia. Ni Pujol ni la seva esposa figuren com a imputats en la investigació, però la jutge que investiga el cas creu que hi ha indicis raonables per creure que el fill de l’expresident de la Generalitat era una peça clau de la trama.

6

LES 30 PRIORITATS D’ICV-EUiA 1

Prioritat número 1: crear ocupació, dur a terme el pla Nova Economia, Nova Ocupació, amb l’objectiu de crear llocs de treball en els serveis socials, l’economia verda i la cultura.

2

Prou política d’austeritat: eliminar de la Constitució espanyola la preeminència del deute, per davant de les despeses socials i derogar les Lleis d’Estabilitat Pressupostària.

3 4

18

Fiscalitat justa i progressiva, lluitant contra el frau fiscal; restituir l’Impost de Successions; implantar l’impost a les grans fortunes, entre d’altres.

19

Creació de la banca pública per prioritzar el crèdit a les pimes, l’economia social, els microcrèdits, l’habitatge social i la internacionalització de l’empresa catalana. Garantir l’accés dels autònoms i autònomes als microcrèdits, com a forma addicional de millorar les línies de finançament del col·lectiu.

6

8 9 10 11 12 13 14 15

17

Promoure una auditoria ciutadana del deute, impulsada per la campanya Auditoria Ciutadana. No assumir els costos de rescatar al sistema financer. Moratòria en el pagament d’interessos per garantir els serveis educatius, sanitaris i socials. Renegociació i reestructuració del deute.

5

7

16

Retornar el pluralisme al sistema de comunicació audiovisual pública garantint que tant al CCMA i al CAC hi són presents totes les sensibilitats existents a la nostra societat. Posar fi a l’ús partidista de les subvencions.

Pobresa 0. Implementar la Renda Garantida de Ciutadania en els termes previstos en l’Estatut de Catalunya. Pla de lluita contra la pobresa infantil.

Dret a una segona oportunitat. Mecanismes de condonació de part del deute de les famílies hipotecades. Dació en pagament retroactiva, aturar els desnonaments per impossibilitat de pagar les hipoteques i garantir el dret a un habitatge digne.

Lloguer social i just. Parc assequible per persones amb rendes baixes, perquè no paguin més de 30% dels seus ingressos, ampliar línies d’avallloguer, recuperar la renda bàsica d’emancipació, enfortir la xarxa social d’habitatge, i compensar l’IVA de promotors d’habitatge social de lloguer.

20

Reforma de la Llei de Dret a l’Habitatge recuperant el lloguer forçós per expropiar, de forma prioritària, l’ús dels habitatges buits en mans de les entitats financeres.

Pacte social. Entre forces polítiques, sindicats i patronals, per sortir de la crisi i crear ocupació, on tothom contribueixi, però que ha de comportar una redistribució dels esforços mitjançant una major aportació fiscal dels més rics.

21

Impulsar un Acord nacional pel dret a decidir amb forces polítiques, agents socials i entitats representatives per realitzar, la propera legislatura un referèndum o consulta d’autodeterminació, perquè la ciutadania pugui decidir sense límits el futur de Catalunya.

Mantenir la protecció social i econòmica de les persones aturades, especialment de persones amb atur de llarga durada que esgoten la prestació contributiva.

22

Actualitzar el Pla d’Energia de Catalunya, amb l’objectiu d’ assolir un 30% d’energies renovables i un 30% d’estalvi energètic el 2020, mitjançant estratègies d’estalvi i eficiència, d’energia distribuïda i xarxes intel·ligents.

23

Paralitzar la privatització de l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat, així com de TABASA i túnels del CADI. Revitalitzar i modernitzar l’Agència Catalana de l’Aigua. Rebutjar la cessió a AGBAR de la gestió de l’aigua a l’AMB. No aplicar el Decret Llei aprovat pel Govern del PP, contrari a la universalitat i l’equitat del sistema de salut. Recuperar les prestacions sanitàries retirades i suprimir els copagaments farmacèutics i de serveis que estableix.

Prou retallades a la salut. Racionalitzar i no retallar. Garantir la qualitat de l’assistència sanitària, l’equitat i l’accessibilitat a tot el territori. Pla de xoc contra les llistes d’espera.

Eliminar l’euro per recepta. Canvi radical el les relacions del sistema sanitari amb les indústries farmacèutiques i tecnològiques, per guanyar en eficiència, qualitat i reduir costos.

Aturar i revertir els processos de privatització. Aturarem noves concessions i externalitzacions. Farem públic i revisarem els convenis amb les entitats que col·laboren amb el CatSalut, que han d’estar sotmeses a criteris de transparència, rendiment de comptes i qualitat.

Acabar amb les retallades a l’educació. Programes de cohesió i entorn: beques de menjador i transport, programes d’atenció a diversitat, plans educatius d’entorn, accés a educació en el lleure i assegurar elements d’igualtat del sistema educatiu.

Garantir l’accés universal a la universitat. Rebutgem l’increment de les taxes universitàries. Augmentar el nombre de beques i instaurar un sistema de matrícules progressives per tal de garantir la igualtat de condicions, amb l’objectiu estratègic d’avançar cap a la gratuïtat real.

...I TANT

24

Proposar una taula de negociació bilateral amb l’Estat amb l’objectiu de conèixer la voluntat de negociació de l’Estat i plantejar un nou pacte constitucional sobre bases federals i plurinacionals.

Garantir l’ús del català com a llengua vehicular del sistema educatiu, amb la qualitat i els recursos adequats.

Pla contra la corrupció: recuperarem les comissions d’investigació sobre corrupció a la salut pública i a la banca. Transparència en els comptes dels partits i de les seves fundacions per evitar casos com el del Palau. Prohibició d’imputats en les llistes electorals.

25

Dret a decidir en tot: elaboració d’una llei de consultes, per fomentar i garantir la participació ciutadana en la presa de decisions públiques.

26

Derogar les lleis òmnibus i substituir-les per mesures de simplificació, agilització i racionalització de l’administració.

27

Plena ciutadania i igualtat de drets i deures: cap persona exclosa de la salut i l’educació públiques.

28

Que l’Església Catòlica i les altres confessions religioses i els seus centres de proselitisme paguin l’IBI.

29 30

Pacte nacional pel repartiment equitatiu del treball i la racionalització del horaris laborals, per tal que dones i homes disposin de temps per treballar, temps per la família i temps de gaudi personal.

Pla de Xoc per l’Ocupació Juvenil, incrementant les inversions específiques en inserció laboral dels i les joves. Perseguir decididament la subcontractació encoberta -beques, contractes d’aprenent, convenis de pràctiques fraudulents- i l’encadenament indefinit de contractes temporals.

#itantsipodem

facebook.com/icveuia · twitter: @icveuia

Podeu trobar tota la informació de campanya a

7

ARTUR MAS: UN ARTIFICI NACIONALISTA Higinio Polo___________________________ Escriptor i militant del PSUC viu

L

’eclosió de l’independentisme a Catalunya ha obert un nou escenari polític que s’explica per la frustració derivada de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, per la insatisfacció davant l’existència d’un dèficit fiscal que s’hauria de corregir, i, sobretot , pels efectes de la crisi econòmica que han portat successives retallades dels drets socials, laborals i cívics, que han creat una situació d’emergència social, d’augment generalitzat de la pobresa i desconcert i manca de confiança en el futur. Al costat d’això, també han contribuït a l’enfortiment de l’independentisme, les successives de-

A l’independentisme conviuen diferents sectors, des del nacionalisme tradicional, conservador, identificat amb Convergència, passant per un altre representat per ERC (amb una evident tendència cap al conservadorisme social, malgrat el seu nom), fins a un nacionalisme identitari que pot derivar ràpidament cap a la xenofòbia i fins i tot cap a posicions autoritàries, molt perilloses, i, també, sectors d’esquerra, com el representat per les CUP, així com molts ciutadans progressistes identificats fins ara amb el PSC i, parcialment, amb ICV i EUiA, desencantats de la deriva dretana que han aplicat els últims governs, tant del PSOE com del PP. Aquest conglomerat confús, contradictori, està dirigit pel nacionalisme conservador, i, quan Catalunya està en una

ara en l’enfortiment de l’opció independentista, per terra, mar i aire, entestat a mostrar la imatge més fosca i eixuta possible d’Espanya, reflectint sempre en els mitjans de comunicació que controla la cara del vell centralisme espanyol, sempre agressiu amb Catalunya, és amplificada per tots els altaveus nacionalistes, que insisteixen en propagar que una idea federal d’Espanya ja no és possible, com si tinguessin el do de la profecia i del control del futur.

Per descomptat, el dret a decidir que reclama Mas és només per a aquelles qüestions que així ho considera el nacionalisme conservador: no hi ha dret a decidir sobre les retallades, com reclamen els sindicats, ni hi ha dret a decidir sobre apostes tan ab-

“S’estan mostrant ara els límits de la transició ahir tan elogiada pel nacionalisme com avui criticada” claracions i preses d’actitud de la caverna espanyolista, filla del franquisme, que ha bombardejat amb insults, tergiversacions, mentides, agressions gratuïtes i desqualificacions, gairebé totes les discussions sobre la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya. Sense oblidar el domini informatiu del nacionalisme català, que controla tots els mitjans de comunicació públics (des de la ràdio, passant pels tres canals de TV3, i BTV), i que és recolzat explícitament per la majoria dels mitjans privats catalans, inclòs l’imperi dels Godó (La Vanguardia, 8tv, etc), ahir franquista, i, avui, company de l’independentisme.

La campanya del PP recollint firmes contra l’Estatut d’Autonomia va causar també un gran dany en el manteniment dels llaços entre Catalunya i la resta d’Espanya, tot i que (no cal oblidar-ho) només va aconseguir recollir quatre milions de signatures, xifra que, malgrat la seva importància, revela amb claredat que aquesta agressivitat contra Catalunya és molt minoritària entre la majoria de la població espanyola.

No és estrany que aquests gestos siguin aprofitats per l’independentisme català més radical que aposta per l’enfrontament i per la crispació com una forma de guanyar adeptes, perquè, de fet, tots dos sectors es necessiten i s’alimenten mútuament, generant una dinàmica de greuges que té la virtut d’amagar els problemes socials i la incompetència dels governs de Madrid i Barcelona per trobar una sortida a la crisi. A més, s’estan mostrant ara els límits de la transició de la dictadura franquista a la democràcia, transició ahir tan elogiada pel nacionalisme com, avui, criticada. Però, contràriament al que divulga el nacionalisme majoritari, Convergència també és responsable de la construcció d’un Estat que, substancialment, salvaguardava els privilegis de la burgesia.

La dreta espanyolista i la catalanista coincideixen també en una idea d’Estat per sobre de la ideologia.

situació de veritable emergència, és lícit preguntar-se: què ha passat perquè el territori que, a Espanya, concentrava bona part de les energies progressistes i d’esquerra, estigui avui en mans d’un neoliberal com Artur Mas? Mas, que parla ara del “mandat del carrer”, no va dir res semblant durant les mobilitzacions del 15-M, que van tenir una enorme

“Per què Catalunya ha passat de concentrar forces progressistes a estar en mans d’un neoliberal com Mas?” repercussió, ni tampoc amb les multitudinàries protestes sindicals pels efectes de la crisi i l’acció dels governs de Zapatero, Rajoy i el seu propi. La veu d’en Mas, centrat

surdes, i socialment nocives, com la que substitueix Eurovegas, ni sobre la reforma del Port Vell de Barcelona, lliurada a mans privades.

Qui, des de l’esquerra, pot creure a Artur Mas, un dirigent neoliberal, profundament conservador, que ha estat punta de llança en l’atac contra molts drets dels treballadors, en la retallada de l’Estat del benestar,

“Urgeix la construcció d’un Estat que aculli les necessitats dels diferents pobles d’Espanya en una república federal” en l’aposta per la privatització de la sanitat i l’educació, impulsor de negocis tèrbols, casinos i organismes corruptes i especulatius, sospitós de complaença amb la corrupció

del seu propi partit, i que, fins i tot, acaricia la idea de la privatització d’aquest Estat que, hipotèticament, aspira a crear? Perquè, a més, la proposta de l’independentisme és una aposta tramposa: a l’horitzó nacionalista, s’observa, amb grans dosis d’oportunisme, la convocatòria d’un referèndum, que, si el perdessin, podria repetir-se uns anys després, i encara altres vegades més en el futur... mentre que, en la hipòtesi de guanyar-lo, mai més es celebraria una consulta. No obstant això, malgrat aquesta evidència, la qüestió del dret d’autodeterminació ha de ser defensada per l’esquerra, i el PSUC va plantejar aquesta proposta ja en els anys de la clandestinitat, que ha d’anar unida a l’opció per una república espanyola federal i per l’internacionalisme: les tres qüestions són imprescindibles per a l’esquerra.

La dreta espanyolista i la dreta catalanista coincideixen en moltes coses, entre altres, en una idea d’Espanya o Catalunya per sobre de classes socials, per sobre de la ideologia, com si les dues entitats fossin “artefactes” eterns que expliquen el que vam ser, som i serem, i no construccions socials que podem canviar. Els pobles també s’equivoquen, i, per això, aquest camí nacionalista, empedrat d’equívocs, embolicat en la bandera i en la retòrica del “nosaltres sols”, que ha passat en setmanes de la reclamació del concert econòmic a la demanda del pacte fiscal i, finalment, a l’exigència d’un Estat propi, no n’hauria d’aconseguir més suports entre els treballadors i els ciutadans. S’argumenta des de l’independentisme, i fins i tot des d’alguns cercles d’esquerra, que l’aposta per una Espanya federal no té possibilitats, ja que gairebé no hi ha ciutadans que la defensin més enllà de l’Ebre. Però no només és una afirmació inexacta (està creixent el suport a la república a tota Espanya, i el federalisme és defensat per Izquierda Unida, i per altres forces menors, i, fins i tot, en el PSOE s’està debatent la qüestió), cal recordar, a més, que, tot just sis mesos abans de la proclamació de la Segona República espanyola, tant la dreta com la major part de l’esquerra creia que amb prou feines hi havia republicans a Espanya.

Urgeix la construcció d’un nou Estat, que aculli les necessitats dels diferents pobles d’Espanya, i que contempli la proclamació d’una república federal, inserida en una Unió Europea que també ha de canviar, perquè la direcció liberal que governa Europa també condueix al desastre. Més enllà de l’engany de Mas i Convergència de “fer passar bou per bèstia grossa”, la solidaritat és el camí, i no només entre els pobles d’Espanya, sinó entre els ciutadans, perquè no s’ha d’oblidar que centenars de milers de persones, milions, ho estan passant malament. No és senzill aconseguir-ho, per descomptat, però des de quan l’esquerra i els comunistes s’han rendit davant les dificultats? Una Espanya federal no només és necessària, sinó que és perfectament possible.

8

“És imperatiu un nou espai de l’esquerra transformadora amb programa antineoliberal” Entrevista amb Lorena Vicioso, número 2 de la llista d’EUiA per Barcelona Lorena Vicioso és la candidata número 8 de la llista de la coalició ICV-EUiA per Barcelona. Té 30 anys i és d’El Prat de Llobregat. Llicenciada en Sociologia i especialitzada en Polítiques Públiques, va començar a treballar al departament d’estadística de l’Ajuntament del Prat on va acabar com a tècnica de Joventut. Ha treballat a l’àrea de joventut de l’Ajuntament d’Abrera i al Consell Comarcal del Baix Llobregat, a l’Observatori del Baix Llobregat. És coordinadora d’Alternativa Jove.

Les nostres propostes passen per la configuració d’un model productiu alternatiu a l’especulació inmobiliària, al model de creixement dels mercats i de la marca “turisme” associada a macroprojectes com Eurovegas o Barcelona World. Un model fonamentat en el treball com a forma de creació de riquesa, en la participació democràtica dels treballadors i treballadores al si de l’empresa, la inversió en formació, I+D+i, l’economia verda i el cooperativisme. L’economia ha d’estar al servei de les persones i no al contrari.

Així mateix, la supressió de l’iniciativa privada i l’augment de la inversió pública per al foment de l’ocupació, però especialment, la implantació d’una legislació laboral que garanteixi el drets dels treballadors, que atorgui estabilitat, capacitat i condicions per desenvolupar-se en el projecte vital pel qual cadascú opti.

Alba Ferrer____________________________ Militant del PSUC viu Quina valoració ens pots fer de la 6a Assemblea Nacional d’EUiA i dels acords polítics assolits?

Sortim de l’Assemblea amb optimisme i forces renovades. Un dels acords fonamentals assolits és l’aprofundiment en la dimensió sociopolítica i de moviment que ha de conformar l’acció política d’EUiA. En un panorama de descrèdit dels partits polítics, estem convençuts de la necessitat de refundar les formes de fer política, especialment, en l’àmbit institucional. És molt vigent aquella consigna del PSUC, la de “partit de lluita i de govern.”, on la institució ha d’estar al servei i ha d’expressar el conflicte existent al carrer L’actual situació de pèrdua de sobirania de les classes populars i treballadores, del 99% en pro dels poders econòmics i els mercats financers, requereix que les esquerres sumin. A Catalunya, és imperatiu un nou espai de l’esquerra transformadora amb un programa netament antineoliberal que avanci en perspectiva anticapitalista cap a un procés d’acumulació de consciència crítica. Aquesta va ser l’acord més rellevant de la 6a Assemblea. Creiem que és el moment de començar a obrir la coalició amb ICV a nous espais, a altres organitzacions i als moviments socials. Pels resultats electorals d’Alternativa Galega d’Esquerda a Galícia, s’ha demostrat que la suma de partits

i moviments dóna molt bons resultats. Crec que és el que demana la societat, aglutinar esforços. Però aquestes sinèrgies s’han de donar des de la base social, des de la mobilització i la lluita quotidiana Què destacaries dels i les candidates d’EUiA i en el global de la candidatura d’ICV-EUiA per a les eleccions catalanes del 25-N? El que defineix la candidatura d’EUiA és al meu entendre el reflex del que la societat demanda. Renovació, pluralitat, experiència... Faig esment especial a l’abundant presència de joves i dones, que per l’impacte que sobre ells està tenint la crisi, tenen molt a dir. La candidatura d’ICV-EUiA aportarà experiència i noves formes de fer política.

Com a dona i com a jove, quin anàlisi fas de l’actual situació social i laboral a Catalunya i com aquesta afecta a la joventut?

El 53% dels i les joves menors de 25 anys estan a l’atur. Un informe recent publicat per l’Observatori Català de la Joventut explica que aquest 53% afecta especialment a joves sense estudis. El nivell de destrucció de feina està arribant al 22% dels joves que estan treballant en àmbits bàsicament del sector terciari: serveis, comerços, restauració... sector eminentment precaritzat.

La situació és greu. La fractura social als nostres barris és una realitat irreversible de continuar amb les polítiques d’austeritat i de laminació de drets.

Des del govern de CiU a Catalunya i el govern del PP a Espanya se’ns diu que les retallades són inevitables. Quines alternatives es plantegen des d’ICV-EUiA? Ens diuen que les polítiques d’austeritat i del dèficit 0 són inevitables, ens imposen les retallades perquè diuen que com l’economia domèstica, no es pot gastar el que no és té. Aquesta és la gran farsa de la crisi.

Aquesta crisi econòmica, que també és crisi social, política i ideològica, crisi de model neoliberal i de sistema capitalista, repre-

“En un panorama de descrèdit dels partits polítics estem convençuts de la necessitat de refundar les formes de fer política” senta la coartada per donar el toc de mort al que un dia va pretendre ser a l’estat del benestar. La crisi està suposant el reordenament de model social, polític jurídic i institucional per part de les classes dominants en la línia de reduir costos, per així, en una etapa de recessió, mantenir i augmentar les taxes de guany. Les continuades retallades que restringeixen enormement la universalitat dels serveis públics, les reformes laborals i de les pensions, i sobretot el “reformazo” de la Constitució, en són l’expressió Ens aboquen, per tant, a la tornada a una mena de societat feudal

Com sabeu, el deute públic abans de la crisi no era el problema, sinó que aquest venia pel deute privat, especialment, el de les entitats financeres amb els bancs alemanys i la promoció inmobiliària. El dèficit públic

“La coalició proposa deixar de rescatar els bancs i fer una auditoria del deute, per deixar de pagar aquell que es consideri il·legítim” s’ha disparat fruit, fonamentalment, del rescat dels bancs i el pagament d’uns interessos del deute cada vegada més escandalosos. Rescatem bancs per després continuar pagant-los l’interès del deute al 7%.

Mal negoci, no? 38.000 milions destinats al pagament del deute als pressupostos del 2013, similar a la previsió d’estalvi de la darrera gran retallada de Rajoy. La lògica i els arguments són els mateixos amb el Govern de CIU. El recolzament de CIU a la modificació de la Constitució i a la Ley de Estabilidad Presupuestaria que la desplega ho demostren.

En primer lloc, el que la coalició proposa és deixar de rescatar les entitats bancàries i les responsabilitats d’aquestes amb els seus creditors, que es complementa amb una auditoria del deute sobre la proposta que multitud de moviments socials porten reclamant des de temps enrere, per així, deixar de pagar el deute il·legítim.

En segon lloc, un nou model productiu en la línia que he plantejat anteriorment, molt lligat, òbviament, a una legislació laboral garantista per als treballadors i treballadores.

A nivell fiscal, operar amb contundència sobre la recaptació. Un nou model fiscal sota la màxima de qui més té, més paga.

Augment del tipus reduït d’IRPF, recuperació de l’impost de successions, i patrimoni, i augment del de societats, especialment, respecte a la tributació de les entitats financeres, supressió de les SICAV acompanyat d’un altíssim gravamen als fons privats de capital com també del flux mateix d’aquest i als moviments especulatius, penalitzacions exemplars a les activitats contaminants...

Així mateix, es curiós que les legítimes reivindicacions d’un model de finançament més just per a Catalunya siguin portades a allò del “Espanya ens roba” quan l’evasió i el frau fiscal de les classes dominants cata-

9 lanes ronda, casualment, els 16.000 milions d’euros anuals. La lluita contra el frau fiscal ha de comptar amb els recursos necessaris i ha de ser contestat políticament amb la més gran de les bel·ligeràncies.

La Syriza Catalana arribarà a fer-se realitat?

Quines propostes es fan des d’EUiA? La Syriza catalana és una aposta de confluència de diferents opcions polítiques d’esquerra, que des de diferents concepcions del model d’estat, aposten inequívocament per parar la dreta amb un programa de mínims netament antineoliberal. Una confluència on l’acord electoral s’articuli sobre les sinèrgies compartides des de la lluita als

“La vaga general és cabdal per situar en el debat polític, especialment enmig d’eleccions, la centralitat de la qüestió social” barris, a les entitats i moviments socials, en definitiva, en l’articulació d’una base social alternativa al bloc social de poder.

Tenint en compte que aquest nou posicionament estratègic el vam adoptar a la 6a Assemblea, al mes de maig, no hem tingut el marge de temps suficient per a articular aquestes aliances. No obstant, ja hem mantingut contactes, i entenent que no únicament s’ha de subscriure a un acord electoral, hi ha molt per fer, molt per treballar. És una aposta vàlida, vigent, i necessària que pot respondre a les necessitats d’aquest 99% de catalans i catalanes Els sindicats CCOO i UGT han convocat Vaga General pel proper 14 de Novembre. Quina valoració fas d’aquesta convocatòria de Vaga General? Quina participació tindrà Alternativa Jove d’EUiA a la mateixa?

La consecució d’una bona vaga és la millor campanya per a les eleccions del 25 de no-

vembre. Que no s’equivoqui CiU, aquesta vaga general no és únicament una vaga per un gran conflicte laboral, per tant en mans del govern del PP, sinó que representa una contestació al model imperant, del qual CiU, podríem dir, n’és el responsable material i intel·lectual.

Des d’Alternativa Jove-Joves d’EUiA ja estem centrant tots els nostres esforços a la vinculació 14N i 25N. La nostra activitat política diària passa per dedicar-nos a la difusió dels motius de la Vaga General, com amb el recolzament i especial solidaritat amb els sindicats de classe. Crec que aquesta Vaga General és cabdal per situar en el debat polític, especialment enmig d’eleccions i del context en el que estem vivint, la centralitat de la qüestió social.

La Vaga General ens posarà en bandeja de plata el parlar de retallades, de precarietat laboral, de la falta de polítiques socials, etc.

Com veus la qüestió de l’actual descrèdit de la política, en especial, de la institució? Pots parlar-nos de les noves formes de fer política?

Les mobilitzacions del 15M, i especialment la darrera, Rodea el Congreso del 25-S, han situat en la centralitat política la qüestió de la sobirania i la democràcia. Democràcia vol dir servir l’interès general dels ciutadans, que es ben bé el contrari del que succeeix actualment.

Dins d’aquests moviments s’ha generat el descrèdit polític del “no ens representen.”.

El descrèdit és lògic per motius evidents: la desconnexió de la classe política amb la realitat quotidiana de la ciutadania, la opacitat en la pressa de decisions, els casos clamorosos i continuats de corrupció, els privilegis escandalosos dels polítics... en definitiva la política destinada a beneficiar a l’1% enlloc del 99% Davant d’això, crec que hi ha altres maneres de fer política, que no tots els polítics són iguals. L’estudi de la pròpia història ho certifica. Com afirma l’Alberto Garzón existeix la classe política i que dins d’aquesta classe hi ha polítics de diferents classes socials.

La política és necessària, no com a lobby de clienteles, interessos i privilegis, sinó com a la presa de consciència en la gestió i resolució dels conflictes de l’entorn. El 15M ha recuperat per a l’esquerra, per als de baix, la plenitud del concepte democràcia. Des d’ICV-EUiA volem donar contingut concret a aquesta reivindicació.

La gent d’EUiA que forma part de la candidatura ha de demostrar que pel simple fet de ser escollida per la ciutadania et deus encara més a ella. Relacionar les lluites del

“La zona sud de Catalunya necessita una gran inversió, però no precisament centrada en el joc i l’oci” carrer a les institucions és la primera tasca que hem d’afrontar. Partint de la base que el Parlament té una mitjana d’edat bastant elevada, crec que puc aportar una visió del com i quant està patint la gent jove i sobretot reivindicar les seves peticions i propostes.

realitats nacionals. La retallada de l’Estatut de Miravet sobre l’acord de Zapatero i Artur Mas, i posteriorment pel Tribunal Constitucional, els dèficits en el model de finançament, els atacs al model d’immersió lingüística, o la manca d’inversió en infraestructures, en són l’expressió quotidiana.

Gairebé tots els que formem part de la coalició ICV-EUiA provenim de la cultura política del PSUC, partit polític nacional i de classe que va saber associar amb gran lucidesa les reivindicacions socials i nacionals.

El PSUC sempre va considerar indissociable la perspectiva d’avenç a una societat socialista amb el dret a l’autodeterminació i la concepció federal i republicana de l’estat espanyol com a garantia de reconeixement i respecte de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques. Crec que hem d’assumir ara més que mai aquest gran bagatge. Cal recordar que el PSUC sempre va considerar que el desplegament dels drets nacionals havia de fonamentar la construcció cohesió social de Catalunya.

Per exemple, la normalització lingüístca per a la ciutadania d’aquí i d’allà, que requeria també una perspectiva d’esquerres.

Com deia Miguel Núñez: “Catalunya un sol poble.”

Una idea que m’ha ballat al cap recentment, és el de l’acta col·lectiva de diputat, entenent l’acta com un espai d’elaboració i acció política que va més enllà d’una sola persona o organització política. Ho anirem madurant.

Quina posició política té la coalició ICV-EUiA pel que fa a la qüestió nacional i a l’actual estat de les autonomies?

Considero que l’actual crisi ha aprofundit en gran manera en els desequilibris interterritorials ja existents. El fi de cicle econòmic i polític, s’expressa en el model territorial amb el col·lapse de l’estat de les autonomies. La crisi ha agreujat una de les contradicció d’origen de la Constitució del 78: el reconeixement de les diferents

ESTELADES PER AMAGAR RETALLADES Fran Garcia____________________________ Militant del PSUC viu

C

iU aixeca les banderes per amagar la seva brutal política de retallades socials. CiU és part fonamental en aquesta ofensiva del capitalisme salvatge, que està portant els pobles del sud d´Europa cap al tercer món. Com a catalans, a més, tenim la desgràcia que aquesta gent s´ha apropiat de la causa nacional, i així pot comptar amb una base popular que, d’altra manera no tindria. Si existís una esquerra forta a Catalunya, la bandera catalana no seria “propietat” dels convergents.

Quan existia el vell PSUC, era el poble treballador català qui es jugava la llibertat i la vida per defensar-la. Només cal recordar qui liderava l’Assemblea de Catalunya i qui

omplia els carrers desafiant la repressió franquista. Tan sols cal recordar qui omplia les presons aleshores. ¿On eren llavors aquests “Messies salvadors de la Pàtria”?

Tampoc cal oblidar que als anys 70 i 80, els únics que aixecaven les estelades eren de l’esquerra independentista (PSANT, MDT, Terra Lliure....), i que pagaven amb presó, tortures i mort per aixecar-les. CiU no ens pot donar lliçons de patriotisme a ningú!

L’hecatombe que va suposar la destrucció del vell PSUC encara no ha estat superada i ens trobem amb una esquerra molt feble, que a sobre, està dividida entre federalistes i independentistes. És a dir, que és la pitjor de les situacions possibles: el poble treballador dividit en línia nacional. Així, la contradicció princi-

pal, la lluita de classes, queda solapada en la contradicció de primer pla, la lluita nacional. Per evitar això caldrà establir aliances tàctiques entre federalistes i independentistes d’esquerra. Entre ICV-EUiA i la gent que s’agrupa entorn de les CUP. En moments com els actuals, en què el capitalisme esclafa tots els drets socials, és imperdonable que les masses populars estiguin dividides per qüestions identitàries.

Aliances tàctiques, no només electorals, sinó sobretot, per enfortir les mobilitzacions populars.

No podem permetre que CiU jugui amb els sentiments del poble català ni podem tolerar que les estelades amaguin les retallades. Aviat ( coneixent la tradició de la burgesia catalana), els convergents s’abaixaran

“Els convergents s’abaixaran els pantalons si la independència suposa la més mínima amenaça als seus miserables privilegis de classe” els pantalons, si la independència suposa la més mínima amenaça als seus miserables privilegis de classe. Quan als de CiU la bandera els caigui de les mans, no podran seguir jugant impunement amb els sentiments de milions de persones, defraudant als que vam sortir al carrer, demanant la llibertat nacional de Catalunya.

10

LA HUELGA GENERAL, ENTRE EL VIEJO Y EL NUEVO MUNDO Pedro Luna Antúnez___________________ Militant del PSUC viu

EL #14N INUNDA LES XARXES SOCIALS

L

os sindicatos han convocado una huelga general para el próximo 14 de noviembre. Era de esperar y así lo intuíamos desde hace algunas semanas. El clamor multitudinario de la manifestación de la Cumbre Social el 15 de Septiembre en Madrid y la indiferencia del gobierno del Partido Popular frente a las demandas sindicales han propiciado el “otoño caliente” que ya se anunciaba en los meses previos al verano. Estamos por lo tanto ante un recrudecimiento del conflicto social en la calle y en los centros de trabajo. O mejor dicho, de una prolongación del conflicto permanente que se está librando entre quienes aplican políticas de recortes con el fin de desmantelar el Estado del bienestar y quienes se aferran no sólo a la defensa de los derechos colectivos sino que aspiran, como en el caso del movimiento 15M-25S, a un cambio de sistema.

Sobran los motivos. Desde la última huelga general celebrada el pasado 29 de marzo, la ofensiva antisocial del gobierno del PP no sólo no se ha detenido sino que se ha intensificado. Los recortes más extremos los avaló el gobierno en julio. Por ejemplo, el Consejo de Ministros aprobó recortes en las prestaciones del desempleo al reducir del 60% al 50% de la base reguladora como retribución a partir del séptimo mes de paro. Al mismo tiempo se endurecieron los requisitos para cobrar la Renta Activa de Inserción, medida que ha dejado en el desamparo más absoluto a millones de familias sin recursos económicos. Otro de los grandes recortes de Rajoy en julio fue la subida del IVA, pasando en el tipo general del 18% al 21% y en el tipo reducido del 8% al 10%. Curiosamente, meses antes el gobierno había aprobado la amnistía fiscal mediante un gravamen especial del 10% para los defraudadores. En la administración pública el gobierno volvió a congelar el salario de los funcionarios por segundo año consecutivo y suprimir la paga extra de Navidad. Los recortes de julio representan uno de los hachazos más hirientes al Estado del bienestar en los últimos treinta años y son especialmente dolorosos cuando se rechazan de manera sistemática otras alternativas a la hora de reducir el déficit público. Recordemos que si bien los recortes de julio significan un ahorro para el Estado de 65.000 millones en dos años y medio, el fraude fiscal en España es de 90.000 millones en un solo año.

La fecha del 14 de noviembre ofrece un par de lecturas a tener en cuenta. En primer lugar, se trata de una huelga europea, o mejor dicho de la huelga de los países más maltratados por las políticas de jarabe de palo aplicadas por el triunvirato formado por el FMI, el Banco Central Europeo y la Co-

bien hoy golpea con dureza a los trabajadores del sur mañana lo hará con los del norte.

Manifestació al Passeig de Gràcia i piquets informatius a la Zona Franca de la darrera vaga general. misión Europea. La huelga se realizará al unísono en España, Portugal, Grecia, Malta y Chipre. En paralelo, se organizarán movilizaciones en otros tantos países del sur de Europa como Francia e Italia. No es algo baladí. Ésta es una crisis sistémica que

“Esta es la huelga de los países más castigados por la troika. Si la ofensiva de los mercados es global, también lo será la afecta por igual al conjunto de las clases trabajadoras más allá del distintivo nacional. Afecta por igual a un español que a un portugués. O a un italiano que a un griego. La ofensiva de los mercados es global.

Por ello es necesario globalizar la protesta.

No hay otra opción si pretendemos tumbar políticas orquestadas desde organismos

supranacionales y donde los gobiernos de los respectivos Estados no son más que meros peones en el tablero. Las élites financieras europeas y lo que eufemísticamente llamamos los mercados han seguido a pie juntillas una verdad volteriana: “Cuando se trata de dinero todos somos de la misma religión”.

Era y es preciso internacionalizar el conflicto. El éxito de experiencias como la del movimiento “Global Noise” del 13 de octubre han puesto de relieve la necesidad de coordinar las luchas a nivel mundial.

Ahora es el turno del movimiento sindical.

Quizás éste sea el primer paso. Esperando, eso sí, que a las próximas batallas se sume la izquierda sindical y política de los países del norte. Seguir aferrándose a las viejas fronteras del Estado-nación y limitar la acción política a las mismas denotaría que la izquierda que en su día fue modelo para el conjunto de la socialdemocracia europea, hoy peque de ombliguismo y no entienda las dimensiones reales de una crisis que si

La segunda lectura es de ámbito más local.

Pero en cierto modo complementa a la primera en cuanto a la amplitud de miras. La huelga general coincidirá con la campaña electoral catalana. En este sentido, el paro debería ser aprovechado por la izquierda para centrar el debate político en torno a la cuestión social. O al menos cabe esperar que así sea. Sin menospreciar el debate sobre el modelo de Estado sino con el afán de complementarlo, la huelga ha de servir para recordar los efectos más lesivos de una legislatura de CiU caracterizada por una retahíla de recortes salvajes en servicios públicos tan esenciales como la sanidad y la educación.

En definitiva, tenemos por delante el reto de una nueva huelga general. Pero no es una huelga general al uso. Es un conflicto que debería traspasar los muros de las fronteras nacionales y de los centros de trabajo para convertirse en un paro social a escala europea. Pero no puede detenerse ahí. Porque algunos siguen empeñados en analizar la realidad como si nada hubiese cambiado desde 2008. Sus análisis corresponden al librillo de estilo de la socialdemocracia europea de la segunda mitad del siglo XX. Se trata de un gran legado político y teórico, sin duda. Sólo con una salvedad: ya no vivimos en un Estado del bienestar que ampara y protege a sus ciudadanos mediante una vasta estructura de servicios públicos y protección social. Han acabado con casi todo. Y en ese “casi” estamos ahora. Unos luchan por mantenerlo y esperemos que otros no empiecen a hacerlo cuando ya no quede nada. No olvidemos las sabias palabras del gran Gramsci: “El viejo mundo se muere y el nuevo tarda en aparecer. En ese claroscuro surgen los monstruos”. Se trata de evitar el surgimiento de los monstruos.

11

“ICV-EUiA és l’única alternativa a les polítiques neoliberals de PP i CiU” Entrevista amb Jordi Córdoba, cap de llista d’EUiA per Girona al Parlament Jordi Córdoba, cap de llista d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) per la demarcació de Girona i número 2 de la coalició ICVEUiA, és arquitecte tècnic i ha treballat en diversos ajuntaments. Membre del PSUC viu des de la seva fundació, actualment és coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa a les comarques gironines i membre del seu Consell Nacional d’EUiA. També ha format part de la Comissió Executiva de CCOO a les comarques de Girona.

Redacció_______________________________ Nou Treball Quin creus que ha de ser el paper distintiu d’EUiA i de la coalició en aquestes eleccions?

Esquerra Unida i Alternativa i la coalició ICV-EUiA han d’aparèixer com l’única esquerra transformadora i alternativa, l’única força política que s’enfronta clarament a les polítiques neoliberals del PP i de CiU.

Com es desenvoluparà la vaga general a les comarques gironines i com creus que afectarà a les eleccions del 25-N?

Creus que s’ha aconseguit crear una cortina de

Cal una àmplia participació dels treballadors i les treballadores a la vaga general del 14 de novembre, una vaga que recordi a la gent que no té tot és “culpa de Madrid”, i que en tot cas són la Unió Europea i els governs central i autonòmic els que, amb la seva política d’austeritat extrema i de retallades socials estan portant el país a la ruïna. Això hauria de fer reflexionar a la gent sobre el fet que el dret a decidir no ho soluciona tot, si no podem decidir també el model econòmic i social, quin sistema de salut, quins serveis socials o quina educació volem.

Evidentment, les legítimes aspiracions dels

fum per amagar les retallades socials?

ciutadans i les ciutadanes de Catalunya a decidir el seu futur com a poble, un dret que el PSUC ha defensat des de la seva fundació l’any 1936, no poden servir per amagar sota la senyera aquest model econòmic, una veritable dictadura dels mercats, que ens porta cada dia retallades de serveis públics, acomiadaments i desnonaments, per a esmentar només tres fets especialment negatius per a la ciutadania.

Quina proposta en matèria de model d’Estat proposa la coalició i com encaixa a les comarques gironines?

El dret a decidir és, o hauria de ser, un dret democràtic fonamental recollit a qualsevol constitució, un dret que implica que tots els pobles han de poder optar lliurement quina relació volen tenir amb la resta de pobles. A les comarques gironines hi ha un ampli sentiment independentista, però com a ICV-EUiA treballem i treballarem per avançar cap a una opció federal, amb igualtat de drets entre els seus pobles i les seves llengües i, evidentment, amb drets socials per a tothom. Deixant clar, això sí, que som els catalans d’origen i d’adopció, els que hem de decidir el nostre futur.

“La vaga general és l’expressió més clara de reacció de les capes populars” Entrevista amb Josep Llabina, número 5 d’EUiA per Barcelona al Parlament Josep Llabina és número 5 d’EUiA per Barcelona i ocupa la 19ena posició a la candidatura d’ICV-EUiA per aquesta demarcació al Parlament de Catalunya. És expert en Economia Social i ha dirigit diversos projectes de cooperació internacional a l’Amèrica Llatina, Àfrica i la Unió Europea. Membre del PSUC viu des de la seva formació, actualment és responsable polític de Barcelona del partit.

Redacció_______________________________ Nou Treball Quina valoració fas de la darrera Assemblea d’EUiA? La darrera assemblea s’ha desenvolupat amb una gran dinàmica de participació tan en l’elaboració dels materials com en el procés de debat i en les seves conclusions finals. Ha estat un procés de renovació que ha fet aflorar noves energies, i una ober-

tura cap a altres forces i organitzacions socials amb les que compartim objectius en la lluita diària, la proposta de la Syriza Catalana. Un procés que ha significat una renovació en la direcció, i que sens dubte aquesta línia més participativa activarà cada cop més la vida organitzativa.

Com veus les properes eleccions autonòmiques del 25-N? Aquestes eleccions han estat convocades després del fracàs de les polítiques de retallades del govern de CiU i d’una baixada de la seva acceptació popular, i prèvia campanya en la que s’ha canviat la confrontació dreta-esquerra per nacionalisme catalànacionalisme espanyol, la confrontació Espanya-Catalunya. Aquest canvi ha estat possible per la incapacitat de l’estat espa-

nyol d’acceptar una relació més justa amb Catalunya. Aquesta campanya ha estat atiada des de CiU per i els mitjans afins a CiU, en especial la Corporació Catalana amb TV3 al capdavant. Així que hem de presentar les nostres propostes per a la societat en un moment en què la pressió ha estat situada en l’eix nacionalista independentista.

Malgrat la difícil situació econòmica i les brutals retallades de CiU que han agreujat la situació de les capes populars, la culpa es dóna a “Madrid” per la seva incapacitat de diàleg i de millora del finançament. En aquest context el PSC està ensorrat per la seva incapacitat de presentar propostes i pels seus errors comesos al govern. Tampoc a nivell estatal no tenen iniciativa, i la seva visió federalista ni tan sols és compartida pel PSOE. Serà una campanya difícil, però el repte és aparèixer amb les nostres

propostes contra la crisi com alternativa de govern.

Què opines de la Syriza Catalana? És l’expressió de la voluntat de sumar forces, energies i propostes per ser una força política majoritària a l’esquerra i amb capacitat de governar de forma transformadora.

Com pot afectar la vaga general a les eleccions?

La vaga general serà difícil de realitzar però significa l’expressió més clara de reacció de les capes populars davant la greu situació econòmica i social que les actuals polítiques CiU i el PP estan produint. És importantíssim que tingui èxit, ja que aquesta pot ser la millor campanya.

12 Primera parte de una serie de textos para el Nou Treball que pretenden aportar un análisis de conjunto en la etapa de fin de ciclo.

Apuntes sobre la crisis de la deuda (I) Víctor Ríos ____________________________ Per al Nou Treball “En cierto sentido, cada crisis es más grave que la que la precede a causa de la creciente interdependencia entre la producción y la vida social en general. En otro sentido, cada crisis sucesiva abre nuevos caminos porque la amplitud de los cambios estructurales requeridos para que el capitalismo prosiga su expansión se hace mayor.”

Paul Mattick. Marx y Keynes. Los límites de la economía mixta.1969.

P.59 “El giro hacia un nuevo régimen mundial, tanto económico como geopolítico, no se producirá con suavidad. Una larga crisis, a buen seguro atravesada por cortas recuperaciones, nos espera”.

impuestas al unísono por acreedores e instituciones financieras internacionales, dócilmente aceptadas por los gobiernos – ayer, los latinoamericanos, hoy los europeos- a través de políticas de duros recortes sociales, suponen un atentado directo a los derechos económicos, sociales y culturales de los pueblos que las sufren. También en esto la historia se repite y, por ahora, avanza por su lado peor.

Cada crisis tiene sus singularidades y a la vez muestra patrones comunes con las anteriores. La importante crisis de la deuda

hasta 1982 y la subsiguiente crisis con la incapacidad de pago de las deudas y la nueva espiral de endeudamiento posterior(1).

Uno de los varios aciertos de su trabajo consiste en el modo de vincular los procesos de endeudamiento y de crisis de pagos con tendencias económicas más globales presentes a escala mundial, regional y estatal. Los vínculos con la evolución de las relaciones jerárquicas en la geopolítica de la división internacional del trabajo, con los problemas de valorización del capital y con el comportamiento de la economía real –en mi opinión, algo a tener muy presente también en el análisis de las deudas de países europeos hoy- le permiten concluir que los

externa de los años 80 del siglo XX no era la primera para América Latina. Jaime Estay ha analizado en un detallado estudio el endeudamiento externo latinoamericano durante el siglo XIX hasta los años 60 del siglo XX, el endeudamiento de los 70

volúmenes y condiciones de contratación y pago de la deuda externa latinoamericana en los años 70 y 80 no pueden explicarse principalmente por las necesidades del desarrollo existente en los países de la región. La justificación propagandística del

Una mirada a las crisis de la deuda externa en América Latina

Jacques Sapir. El nuevo siglo XXI. Del siglo americano al retorno de las naciones.2008.

H

oy ya nadie duda de la profundidad de la actual crisis económica mundial y de la gravedad de sus efectos sociales. El epicentro de la crisis se encuentra esta vez en Estados Unidos y en las economías principales del Norte y una de sus manifestaciones más visibles, la dimensión financiera, está comportando la reaparición en primer plano de un viejo asunto: el de la crisis de la deuda. El problema del endeudamiento de los estados periféricos de la Unión Europea está actuando hoy, en varios aspectos, de modo similar al de la deuda externa de los países del Tercer Mundo hace treinta años.

Para una minoría de banqueros y especuladores se trata, hoy como ayer, de aprovechar la crisis como una nueva oportunidad de negocio; y para el gran capital en su conjunto, de impulsar una reconfiguración de las condiciones sociales de producción que dinamite las conquistas sociales históricas de los trabajadores anulando los derechos sociales y laborales adquiridos. Las draconianas condiciones

“financiamiento del desarrollo” permitía ocultar otras razones de más peso en esos procesos de endeudamiento: la búsqueda de ganancias de la banca privada internacional, los intereses no “nacionales” sino muy particulares de quienes contrataron la deuda en los países latinoamericanos…

Y así asoma la corrupción, el despilfarro, la usura de quienes, de una y otra parte, obtuvieron cuantiosas ganancias privadas especulando con deudas públicas y trasladando costes y sacrificios hacia los sectores populares.

Otro importante estudioso de estos procesos de endeudamiento en la década de los 70 que explotaron a principios de los 80, el economista chileno Orlando Caputo, los relacionó también con los problemas en el proceso de acumulación en América Latina, radicados en la capacidad de generación de producción y de ingresos y por tanto, de hacer frente a los pagos del servicio de la deuda. Y añadía un factor más al que no se le acostumbraba a otorgar la relevancia adecuada -y que, creo, también debería ponderarse mejor en la actual coyuntura de Grecia, España…-: “Gran parte de la deuda de América Latina se explica por la fuga de capital. El nivel de fuga de capital de América Latina registrada como compra de activos en Estados Unidos, y la no registrada que aparece en errores y omisiones desde 1981 hasta mediados de 1983, alcanzó una suma cercana a los 100.000 millones de dólares, cifra comparable al total de la inversión bruta de la región en 1982 (…) La fuga de capital se ha financiado con préstamos extranjeros que efectivamente nunca ingresaron a la región, y que sin embargo, provocaron un gran aumento de la deuda externa”(2). A ello cabe añadir que la fuga de capital de América Latina contribuyó entonces a sostener los déficits de la economía norteamericana.

Como es sabido, México fue el primer país en decretar una suspensión de pagos de la deuda de seis meses, de agosto 1982 a enero

NOTAS DE PIE DE PÁGINA (1) Estay, Jaime. Pasado y presente de la deuda externa de América Latina. Coedición del Instituto de Investigaciones Económicas de la U.N.A.M y de la Universidad de Puebla, 1996.

(2) Caputo, Orlando. “Deuda externa y moratoria en América Latina”, en revista Araucaria de Chile, nº 30, 1985, págs. 47-61. (disponible en http://es.scribd.com/doc/97241439/Araucariade-Chile-30-1985 ) (3) La bibliografía sobre la crisis de la deuda mexicana es extensa. Un buen análisis puede encontrarse en el artículo de Éric Toussaint: La crisis de la deuda mexicana y el Banco Mundial, 2006 (disponible en: http://cadtm.org/La-crisis-de-la-deuda-mexicana-y ) (4) Ver al respecto: Uribe, Armando. El Libro Negro de la intervención norteamericana en Chile. Siglo XXI Editores, 1974 (disponible en http://www.salvador-allende.cl/Biblioteca/ Libro%20negro.pdf ) ; Vuskovic, Pedro. La política económica de la transición al socialismo. Intervención ante el CIAP, 1971. (disponible en http://www.salvador-allende.cl/Unidad_Popular/Vuskovic%201971%20CIAP.pdf ) (5) El alegato presentado ante los jueces viene recogido en su libro: Alejandro Olmos. La deuda externa. Todo lo que usted quiso saber sobre la deuda externa y se lo ocultaron. Quiénes y cómo la contrajeron. Ediciones Continente, 1990. (disponible en: http://es.scribd.com/doc/32476596/Alejandro-Olmos-La-Deuda-Externa ). El histórico fallo judicial sobre la deuda externa en Argentina puede consultarse íntegramente en: http://www.laeditorialvirtual.com.ar/Pages/Ballesteros_JuicioSobreDeudaExterna/Ballesteros_001.htm (6) Los análisis, las reflexiones y las propuestas realizadas por Fidel Castro entre febrero y septiembre de 1985 han sido recogidas y sistematizadas temáticamente por Marta Harnecker en el texto: Fidel Castro. La Deuda Externa. (disponible en: http://www.rebelion.org/docs/90181.pdf ).

13 1983. Luego le seguirían muchos otros, Brasil entre ellos.(3) A partir de análisis como los hasta aquí citados que permitían desvelar los factores principales y la dinámica del endeudamiento, empezaron a surgir las propuestas para hacerle frente.

Resistencia y alternativas a la crisis de la deuda en la década de los 80 El gobierno de la Unidad Popular de Salvador Allende en Chile (iniciado en octubre de 1970 e interrumpido por el golpe militar fascista de Pinochet el 11 de septiembre de

1973), se encontró al asumir con importantes compromisos de pago por amortización e intereses de la deuda externa, parte de ellos de vencimiento inmediato en 1971 y 1972. En 1970 Chile se encontraba entre los países de más alto endeudamiento per cápita del mundo. El gobierno de Allende restringió el pago de los servicios de la deuda y buscó la salida de renegociarla ampliando los plazos, enfrentándose con una dura oposición a ello por parte del gobierno norteamericano, que pretendía dar una lección al mundo con el caso del tratamiento de la deuda externa chilena (4).

En Argentina, en abril de 1982, aún bajo la dictadura militar (marzo 1976-diciembre 1983), el ciudadano Alejandro Olmos presentó ante el Juzgado Nacional Federal una querella contra el ministro de economía de la dictadura para encausarle por la contratación ilegal de la deuda externa de su país.

Tras 18 años, en julio del 2000, se emitió la sentencia en la que se reconocían más de 470 operaciones económicas y financieras en beneficio de negocios privados nacionales y extranjeros que evidenciaban el carácter ilegal, ilegítimo, inmoral y fraudulento de los procesos de endeudamiento contraídos (5).

Sin duda la alternativa más clara y contundente frente a la crisis de la deuda de los 80 la expresó Fidel Castro: la deuda es impagable y la única alternativa verdadera consiste en la cancelación de la deuda externa y la construcción de un Nuevo Orden Económico Internacional (6). Esta posición y las consideraciones económicas, políticas y morales que la sustentan siguen siendo hoy plenamente vigentes, como veremos en la próxima entrega de estas notas al repasar las alternativas surgidas en América Latina en esta última década.

TOLOSA HOMENATJA ELS BRIGADISTES INTERNACIONALS Programa, memòria històrica i moviment republicà_____________________________ PSUC viu

E

l passat dissabte 20 d’octubre va haver-hi una reunió a la ciutat francesa de Tolosa entre el Partit Comunista Francès, el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya viu on conjuntament amb associacions com “Amis des Combattants dans l’Espagne Républicaine” (ACER), el Foro por la memoria i Terra de Germanor es van treballar en el reforçament i coordinació de les entitats i partits allà presents, així com treballar per aturar el revisionisme sobre els fets de la Guerra d’Espanya i les Brigades Internacionals. Com es va dir, ben alt i clar per un brigadista internacional allà present “La Guerra d’Espanya no va ser pas un problema espanyol, va ser un crim d’Europa !”.

Entre les activitats que es van parlar d’organitzar de cara l’any vinent hi destaca un monument de les Brigades Internacionals a la ciutat de París, a més de la celebració del 75è aniversari de la marxa de les Brigades Internacionals d’Espanya amb sortides per Barcelona i a les Terres de l’Ebre. Precisament a l’Ebre es farà un congrés d’història. Està previst també desenvolupar el treball a tres fosses comunes espanyoles situades a Madrid, Granada i La Rioja.

Un altre punt primordial per al 2013 és la internacionalització del conflicte vers a instàncies europees i demanar una postura als diversos governs europeus en relació al Franquisme i les lleis que avui el protegeixen a Espanya o el reconeixement dels combatents francesos a les guerrilles espanyoles un cop acabada la Segona Guerra Mundial i que van continuar lluitant conjuntament amb camarades espanyols per derrocar al dictador feixista Francisco Franco.

En la trobada es va celebrar l’acte “Table Ronde: L’engagement internationalista, Tolouse et les Brigades Internationales” a la “Salle des Guérilleros” de l’hospital de

Varsòvia (ara, Hospital Joseph Ducuing).

Organitzat pel PCF, Terra de Germanor i la JC Francesa. La sala es trobava plena de gom a gom i fins i tot hi havia gent fora al carrer escoltant la xerrada, amb més de 100 persones allà reunides. El moderador i a més participant a una de les ponències de la xerrada, el professor universitari de l’Universitat de Pau Jean Ortíz, va fer unes aportacions genials i plenes de contingut. Xavier Moreno, president del Foro por la Memoria, i Josep Sánchez Cervelló, professor d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona van ser els ponents espanyols que van participar en la xerrada per reivindicar el paper dels republicans i la memòria històrica dels que van perdre la guerra civil espanyola.

Com a última activitat es va celebrar els concerts d’“El Comunero”, “La Granja et la Barraca” i “La Chorale de Chants Partisans”, que van interpretar el clàssic repertori dels brigadistes, les canços “Ai Carmela” i “La Internacional” en castellà.

Tot plegat a la seu del PCF de Tolosa que

“En la trobada es va decidir internacionalitzar els fets de la Guerra Civil Espanyola a instàncies europees” disposa d’un petit teatre, ja que a causa del fort vent (de més de 120 km/h) el govern regional va declinar la possibilitat d’habilitar l’estructura pública a l’aire lliure.

Encara però, l’assistència als concerts va ser abundant tot i aquestes dificultats. Per la seu van passar més de 200 persones per gaudir d’una tarda de camaraderia i internacionalisme tot recordant i en homenatge, a aquells i aquelles republicanes espanyoles que van creuar la frontera fugint del feixisme i van escollir Tolosa com la seva nova llar.

Queden ja pocs brigadistes internacionals que van viure en primera persona la Guerra Civil Espanyola, però els seus descendents, a més d’historiadors i estudiosos segueixen mantenint viva l’experiència d’aquests incansables lluitadors. A França són ells els qui recorden la injustícia que va ser el franquisme.

14 Primera parte de una serie de textos para el Nou Treball que pretenden aportar un análisis de conjunto en la etapa de fin de ciclo.

Asaltar el Palacio de Invierno (I) Marc Llaó i Héctor Sánchez______________

D

con la reproducción de capital. La crisis de la democracia liberal representativa como mecanismo legitimador de la acumulación capitalista sitúa en la esfera de la contradicción entre capital y trabajo, la cuestión de la democracia.

No obstante, a día de hoy, y al amparo de aprehender la realidad para tratar de intervenirla, creemos que va siendo hora de replantearnos ciertos presupuestos teóricos y las estrategias políticas que de ellos se derivan. Todo ello, porque estamos profundamente convencidos de que hay condiciones

En el Reino de España, las fuerzas del capitalismo, basadas en la expansión del crédito y el sector inmobiliario como principal modelo de creación de riqueza, son la expresión más explícita de esta crisis sistémica. La inexistencia de un modelo de producción sostenible fundamentado en la economía productiva y el valor añadido, ha ocasionado con el estallido de la burbuja, una caída significativa de las tasas de ganancia. Para frenar e invertir la tendencia, el desmantelamiento de lo que un día pretendió ser el estado del bienestar representa una prioridad irrenunciable para las clases dominantes. El bloque de poder, pretende, por tanto, una salida a los problemas de acumulación de plusvalías mediante la reducción de costes salariales (reforma laboral y de la negociación colectiva) y del gasto social (reforma de las pensiones, recortes en educación, sanidad, servicios sociales, dependencia, cultura). La crisis económica está comportando una reestruc-

ecía Manolo Vázquez Montalbán a mediados de los ochenta que uno de los grandes problemas de los partidos comunistas occidentales, por no decir el fundamental, fue el de no enterarse con algo de anticipación que el asalto al Palacio de Invierno era ya imposible. Esto originó continuados descalabros y sangrías internas, por no decir la desaparición casi absoluta de la alternativa comunista del panorama político. De hecho, a esta conclusión llegó, con un añadido de mala baba política y exceso clamoroso de posibilismo, el constructo eurocomunista. Se aprehendía la realidad, sí. Pero se vendía esta etapa de reflujo, repliegue y reordenamiento de fuerzas con tal exceso de optimismo que parecía poco más que una cuestión de fe, algo así como una vía divina al socialismo.

sorpasso lo conocemos como el proceso constituyente de la oligarquía y las clases dominantes, donde la reforma de la constitución de agosto de 2011, aupada por PSOE, PP y CIU, supone el punto de inflexión, la expresión del rapto de soberanía en favor de los mercados y las entidades financieras.

Ante este panorama, la fractura social y la lucha de clases se expresa en toda su crudeza. ¿Es posible mantener el consenso ideológico mínimo fundamentado sobre la base de la representatividad donde el gobierno responde a los intereses de la mayoría, es decir, la democracia en el capitalismo como fórmula de encubrir la contradicción de clase? Por lo expuesto anteriormente, este consenso de mínimos ya no es posible. Por tanto, no hay salida social a la crisis si no hay un proceso de ruptura política con el status quo, y no hay proceso de ruptura política si no hay una crisis de hegemonía ideológica del bloque dominante.

De ahí, cabe hacerse otra pregunta ¿Por qué en un momento de aceleración exacerbada de las contradicciones el bloque social de poder aún mantiene con solvencia la hegemonía de ideas? Obviamente, responde

“La crisis de la democracia neoliberal representativa sitúa en la esfera de la contradicción entre capital trabajo, la cuestión de la democracia” y potencialidades que permitan asaltar el Palacio de Invierno.

La crisis económica en que nos encontramos, la más importante desde el crack del 29, no es únicamente crisis de modelo, el neoliberal, sino de sistema, el capitalista.

El precepto monetarista de Hayek y Friedman fundamentado en el aumento del margen de la tasa de beneficio a base de reducir costes y laminar la esfera pública, ha quebrado. La enorme inversión en el sector inmobiliario y en el estructural mercado especulativo de productos financieros, sumado a un consumo basado en la financiarización y un mercado laboral desregularizado y precarizado ha originado que, a diferencia de la crisis del 73, esta sea de demanda. El modelo neoliberal está agotado, y la socialdemocracia es ya un espejismo de la historia, categoría asociada al ciclo capitalista de la reconstrucción de posguerra, la revolución tecnológica y el cortafuegos ante el socialismo soviético. Pero la evidencia de que nos encontramos ante una crisis sistémica, viene dada por la incapacidad de las clases dominantes de encontrar otro modelo que permita continuar

El proceso constituyente nos puede hacer soñar de nuevo con la toma del Palacio de Invierno. turación en profundidad del marco social, político jurídico e institucional expresados en el ataque sin precedentes a los derechos sociales y laborales de las clases populares y trabajadoras (crisis del modelo de cohesión social), el cisma del modelo territorial (crisis del estado de las autonomías en base a un auge recentralizador profundamente reaccionario) así como a la misma democracia (crisis de legitimidad, bipartidismo, restricción de mecanismos participativos, corrupción institucionalizada, ataque a las libertades y derechos civiles, represión y criminalización de la contestación social, endurecimiento del código penal…). Nos encontramos en un fin de ciclo, el colapso del régimen de la Constitución del 78. Este

a una muy adversa correlación de fuerzas fruto de la desmovilización y distensión

“Nos encontramos en un fin de ciclo, el colapso del fin del régimen de la Constitución del 78” durante los virtuales “años dorados de sólido crecimiento sostenido”. Esto que hemos llamado también la derrota cultural, la crisis de la izquierda…. No obstante, hay otro elemento que es clave para entender este estado de cosas: responde a los

planteamientos estratégicos que pretenden recuperar el marco político nacido de la Transición, es decir, la reconquista de los derechos asociados al marco del estado del bienestar.

En primer lugar es absurdo reivindicar unas posiciones que ya expresaban de por sí una correlación adversa de fuerzas. Pero además, esto no parece posible, puesto que no se trata de una cuestión de voluntad po-

“Proceso constituyente no es una marca, aunque podría pasar por un eufemismo en positivo de revolución” lítica. Que la crisis económica haya mutado a la vez en crisis política, viene dado por la servidumbre de la política a la economía, la laminación de soberanía que expresa la contradicción entre capitalismo y democracia. Las políticas de ajuste y austeridad y la ofensiva contra las posiciones de las clases populares y trabajadores, en definitiva, el desmantelamiento del estado del bienestar, no responde a la gestión de un mal gobierno sino a la reactivación del ciclo capitalista que pretende reducir costes para ampliar la tasa de ganancia. El sancta sanctorum de “dar confianza a los mercados o la extendida consigna “no es una crisis, es una estafa, es capitalismo” lo expresan.

Constatamos por tanto, la imposibilidad de operar en el actual marco político para así poder garantizar una salida social a la crisis. Es imperativo dirigir la estrategia hacia un proceso de ruptura y transformación profunda de las estructuras políticas, un cambio de paradigma que confronte con el bloque social dominante para así responder a los intereses del 99%. El objetivo ineludible pasa por articular un bloque político y social alternativo como bloque de poder constituyente, capaz de generar una nueva correlación de fuerzas, un nuevo marco de relaciones políticas que permita la transformación social y el sometimiento de la economía a las personas. Estamos hablando, pues, de un proceso constituyente que parte de las necesidades inmediatas como potenciales constituyentes ya que para garantizarlas se requieren fundar tanto una nueva legalidad como una nueva legitimidad. Proceso constituyente no es una marca, aunque podría pasar por eufemismo en positivo de “revolución”. No se trata únicamente de conseguir destituir un gobierno o redactar una nueva constitución. Proceso constituyente significa el proceso de acumulación de fuerzas, de consciencia crítica que logre confrontar al bloque dominante con una propuesta firme de proyecto de país. En definitiva, el proceso constituyente nos puede hacer soñar de nuevo con la toma del Palacio de Invierno.

15

#STOPDEHSAUCIOS PARA CASI 500 EJECUCIONES Afectats per la Hipoteca_________________ www.afectadosporlahipoteca.wordpress.com

H

ace dos años, la mañana del 3 de noviembre de 2010, cerca de 30 integrantes de la PAH nos desplazamos hasta la Bisbal del Penedès, en las afueras de Barcelona, donde residía Lluís y su hijo, con algunas pancartas, camisetas verdes, ropa de abrigo y muchos nervios. Ese 3 de noviembre era la fecha que había fijado el juzgado para que Lluís, un hombre que se había quedado sin trabajo y que tan solo percibía 426 euros de prestación por desempleo, abandonara la casa después de que Catalunya Caixa se adjudicara la vivienda en un proceso de ejecución hipotecaria. Además le seguían reclamando una deuda de más de 100.000 euros. Pero Lluís nunca se dio por vencido. Con un hijo de trece años al que adora, no podía darse por vencido, como suele decir. Así que decidió dar el paso. Un paso que iba a tener una enorme trascendencia. En aquel momento no era fácil. Resistir al desahucio no pasaba por la mente de las familias. No existía en el imaginario de las personas. La mayoría abandonaban la vivienda por su propio pie una vez subastada, temerosos de que un día para otro viniera la policía a desahuciarlos. Pero Lluís dijo basta. Hacía falta coraje y una fe ciega en los compañeros de la Plataforma, a los que había ido conociendo poco a poco, semana tras semana, en el fragor de las asambleas de Barcelona. Así arrancaba la campaña StopDesahucios, que acaba de cumplir dos años acercándose a la simbólica cifra de los 500 desalojos parali-

zados. Más de un desahucio al día paralizado durante el último año.

• Hemos logrado que se realojen a familias sin ingresos en viviendas sociales

Dos años después, Lluís sigue viviendo en su casa de la Bisbal después de haber evitado el desalojo hasta en cinco ocasiones.

Pero no solo eso; la denuncia y la constante presión ejercida sobre Catalunya Caixa ha obligado a esta última a retirarse del procedimiento. A día de hoy Lluís duerme más tranquilo. El desahucio de momento queda suspendido y Lluís ya no está preocupado por su caso. Ahora le preocupan las personas que se encuentran en la misma situación en la que se encontraba él, hace apenas unos meses. Por eso no se pierde nunca un desahucio. Por eso no se pierde nunca una asamblea. Por eso, junto a otros compañeros, ha impulsado una PAH local cerca de la Bisbal.

• Hemos elaborado propuestas viables, posibles y necesarias que se han hecho un hueco en la agenda política. Dación en pago, moratoria de desahucios y alquiler social: propuestas que la inmensa mayoría de la población respalda.

Y es que la historia de Lluís es también la historia de muchos y muchas que hemos decidido perder el miedo. Que hemos entendido que juntas podemos y nos hemos puesto a trabajar. Porque cada día somos más los que nos ayudamos y remamos en una misma dirección. Porque cada día conseguimos pequeñas grandes victorias que nos señalan el camino. Y aunque todavía nos queda mucho recorrido, volvemos a gritar alto y claro que sí se puede y que lo estamos consiguiendo:

• Se ha conseguido que bancos y cajas sean más receptivos y estén más dispuestos a negociar daciones y alquileres. No porque sean más buenos, sino porque les hemos obligado a cuidar más su imagen.

• Hemos obligado a las administraciones a mover ficha. Primero aumentaron la cantidad de sueldo inembargable. Después introdujeron modificaciones en la LEC y ahora los bancos se adjudican las viviendas por un 60%, y no un 50%. Se han visto obligados a promover un código “ético” para los bancos. Siguiendo la estela de Catanunya, muchas CCAA, se han visto obligadas a crear un servicio de mediación para afectados y a estudiar otras propuestas, espoleadas por la fuerte movilización social.

Todos ellos, aunque sean cambios ridículos e insuficientes, demuestran que la presión social es el único camino.

• La PAH, con la ayuda del 15 M, ha conseguido paralizar centenares de desahucios.

• Desde su creación, en Febrero de 2009, la PAH se ha ido extendiendo como una inmensa mancha de aceite. A día de hoy se han constituido alrededor de 80 nodos locales en todo el Estado.

• Hemos logrado centenares de daciones en pago, decenas de condonaciones de deuda y de alquileres sociales.

• Más de trescientos ayuntamientos ha aprobado mociones instando al gobierno central a modificar la legislación hipoteca-

ria. En algunos de ellos se han creado comisiones mixtas para abordar la problemática y discutir medidas concretas.

• Desde el ámbito judicial (sector conservador con la ley por definición) cada día más voces respaldan nuestras denuncias y nuestras demandas. Primero fueron Jueces para la democracia; luego el goteo continuado de sentencias a favor de no ejecutar las deudas ilegítimas; finalmente en octubre de 2012, un demoledor informe de una comisión del CGPJ, en el que con toda la contundencia se describe la anomalía jurídica española, sus efectos devastadores y la necesidad de una reforma radical.

• También en octubre de 2012, otro informe demoledor: el de Naciones Unidas sobre el estado del derecho a la vivienda en el planeta. En él, se destaca a España como ejemplo negativo de política de vivienda fracasada que ha llevado a la ruina a cientos de miles de familias, se cita a la PAH como fuente y se respaldan una vez más nuestras demandas.

No podemos bajar los brazos, ni mucho menos. Pero de vez en cuando no está de más hacer un alto en el camino, girar la vista atrás y darnos cuenta de lo que hemos avanzado. Cuando empezamos la PAH en febrero de 2009 nadie sabía qué era la dación en pago; hoy, todo el mundo la respalda a excepción de un Gobierno que se está quedando solo en la defensa de los intereses de la banca. Todavía nos quedan muchas batallas por librar. Pero si seguimos unidas y unidos como hasta ahora, lo vamos a conseguir.

La dació en pagament, un triomf ciutadà M

oltes veus apunten que abans de dos anys hi haurà un canvi legislatiu que acabarà amb la injusta llei hipotecària que hi ha actualment. La societat va per davant de la legislació espanyola, i el moviment ciutadà que atura els desnonaments va fent passes que acabaran per tombar el que semblava impossible. Es va avançant, a poc a poc, però els passos cada vegada es van fent més grans. L’objectiu principal de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és aconseguir les signatures necessàries per portar al Congrés dels Diputats la Iniciativa Legislativa Popular per canviar l’actual llei.

Els canvis que proposa aquesta ILP són: la dació en pagament amb efectes retroactius, moratòria en els desnonaments i reconversió de les hipoteques que no es poden pagar en pisos de lloguer social.

Ja s’han reunit 500.000 firmes, les necessàries per portar una ILP al Congrés, però ara se’n poden aconseguir encara més perquè la mesa del Congrés ha autoritzat una pròrroga fins el 25 de gener per seguir amb

la recollida. El cas és que hi ha un termini de 9 mesos per fer-ho, però els fulls oficials per recollir les firmes es van entregar 3 mesos i 11 dies més tard. Tots els ciutadans li poden donar suport, i els fulls de recollida de signatures es troben a qualsevol dels punts adherits a la campanya, i que figuren al web de la Plataforma.

Poder portar la ILP al Congrés és un pas de gegant. Però recentment se n’ha aconseguit un altre: que Catalunya Caixa, una entitat rescatada amb diners públics, negociï un lloguer social per a 100 casos de persones que no poden pagar la hipoteca i tenen pendent una execució hipotecària, és a dir, que es troben en una situació extrema.

L’advocada de la PAH repeteix que l’entitat financera que més desnonaments està efectuant és precisament Catalunya Caixa, ja que assegura que els seus serveis jurídics no tenen voluntat d’arribar a cap acord.

L’única manera d’arrencar un compromís de revisió dels casos ha estat ocupant la seu de l’entitat a Barcelona amb el centenar d’afectats.

La PAH ja ha reunit mig miló de signatures per la ILP però encara té tres mesos més per superar-se

noutreball.psuc.org - issuu.com/noutreball

MANIFEST DE LA CONFEDERACIÓ EUROPEA SINDICAL PER LA VAGA GENERAL L’AUSTERITAT NO FUNCIONA!

El movimient sindical europeu fa quatre anys que denuncia les mesures d’austeritat que estan arrossegant Europa a un estancament econòmic i inclús a la recessió. El resultat és que el creixement s’ha estancat i la desocupació continua augmentant. Les retallades en salaris i protecció social són atacs contra el model social europeu i incrementen la desigualtat i la injustícia social.

Els “errors de càlcul” del Fons Monetari Internacional (FMI) han tingut un insuportable impacte sobre la vida cotidiana dels treballadors i ciutadans europeus. Això qüestiona els fonaments de la política d’austeritat. L’FMI s’ha de disculpar. La troika ha de revisar les seves exigències.

Europa té un deute social, no només un deute monetari. La recuperació promesa no ha succeït.

PER UN CONTRACTE SOCIAL EUROPEU

Els sindicats europeus demanen un canvi de rumb. Les solucions que s’estan aplicant no funcionen. Estan destruint els nostres llocs de feina i la nostra herència social.

La CES busca un Contracte Social per a Europa amb un autèntic diàlog social, una política econòmica que fomenti els llocs de feina de qualitat, solidaritat econòmica entre països i justícia social.

Els treballadors estan pagant un preu exagerat per la crisi i les mesures d’austeritat, mentres el món de les finances i els especuladors continuen prosperant.

Aturem el frau fiscal i acabem amb els paradisos fiscals i amb la competència fiscal entre països. L’impost sobre transaccions financieres ha d’ajudar a reparar el dany del capitalisme de casino.

Vint-i-cinc milions d’europeus i europees estan sense feina. En alguns països, la taxa d’atur dels joves és superior al 50%. La sensació d’injustícia està generalitzada i el descontentament social va en augment.

Volem mesures per al creixement sostenible i la creació de llocs de feina. No només paraules. La situació social és urgent.

Rebutgem: • El desmantellament de la protecció social • L’increment de la flexibilitat del mercat laboral • La privatització dels serveis públics • La pressió a la baja sobre els salaris • La baixada de les pensions • La desregulació dels nivells socials • L’exclusió social • Les creixents desigualtats • Els desafiaments a la negociació col·lectiva i al diàleg social Proposem: • Una governança econòmica al servei del creixement sostenible i llocs de feina de qualitat • Justícia econòmica i social mitjançant polítiques de redistribució, impostos i protecció social • Garanties de feina per als joves • Una ambiciosa política industrial europea dirigida cap a una economia verda, baixa en carboni i amb mires a sectors amb oportunitats de llocs de treball i creixement • Una lluita més intensa contra el dumping social i salarial • Posada en común del deute mitjançant eurobons • Aplicació efectiva d’una taxa sobre transaccions financeres per acabar amb l’especulació i permetre polítiques d’inversió • Armonizació de la base fiscal amb una taxa mínima per a empreses a toda Europa • Un esforç enèrgic per combatre el frau i l’evasió fiscal • Respecte a la negociació col·lectiva i al diàleg social • Respetcte als drets socials fonamentals i sindicals

Seu Central: C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020.

Tel.: 93 412 2195 Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org.