TAMID

Volum 7 / 2011 Comitè de R edacció: Nova etapa de tamid................................................................................................ 7 Miquel Àngel Fumanal Pagès, Joel Colomer Casamitjana, Júlia Gutiérrez Ortiz, Esther R edondo Garcia, Francesc Florensa Puchol: Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà a l’alfòndec del call Major de Barcelona (carrer de Sant Honorat, núm. 3) / Documenting archaeology: Massot Avengenà’s house in the corn exchange in Barcelona’s call Major (number 3, Carrer de Sant Honorat)...................... 9 Josep M. Llobet i Portella: Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera (1446) / An arbitration ruling on matters related to Cervera’s Jewish aljama (1446).......................................................................................................................... 73 Miguel Ángel Motis Dolader: Política repobladora y ocupación del espacio: los judíos en Aragón en la Alta Edad Media (1100-1176) / Política repobladora i ocupació de l’espai: els jueus d’Aragó en l’Alta Edat Mitjana (1100-1176) / The policy of repopulation and occupation of space: the Jews in Aragon in the High Middle Ages (1100-1176)....................... 87 Josep Xavier Muntané i Santiveri: Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona extretes de l’Arxiu Històric de Tarragona / Information on Jews in Tarragona’s aljama, extracted from the Historical Archive of Tarragona (HAT)................................................111 Eulàlia Vernet i Pons: El verb hebreu ḥåyâ (‫‘ ) ָחי ָה‬viure’: origen etimològic d’un verb doblement dèbil / The Hebrew verb ḥåyâ (‫‘ ) ָחי ָה‬to live’: the etymological origin of a doubly weak verb............................................................................................................181 Gregorio del Olmo Lete: Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬.

Una presentación / Salomó Alco(n)stantín(í) i el seu comentari ‫ספר מגלה עמוקות‬.

Una presentació / Salomón Alco(n)stantín(í) and his commentary ‫ספר מגלה עמוקות‬.

A presentation.................................................................................................................................. 189 Recensions............................................................................................................................................. 213

En línia: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

ISSN (ed. impresa): 1138-5561

ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

2011

Normes de presentació d’originals........................................................................................................ 233

2

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID

REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

7 2011

BARCELONA 2011

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista acadèmica que ofereix un recull anual de treballs originals dels membres de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També publica treballs d’erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, i recensions.

Primera etapa (aprox. biennal): volum 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual): volum 7 (2011) Comitè de Redacció Prim Bertran i Roigé (Universitat de Barcelona), Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum), Jordi Casanovas i Miró (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Joan Ferrer i Costa (Universitat de Girona), Irene Llop i Jordana (Universitat de Vic) Director Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum) Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (Nouvelle Gallia Judaica, CNRS), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Societat Catalana d’Estudis Hebraics Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620. Fax: 932 701 180 scehb@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/tamid

Coberta Fotografia: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid). Disseny: Natàlia Arranz

© dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Signes, Disseny i Comunicació, s. l.

Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 ISSN (ed. impresa): 1138-5561.

Dipòsit Legal: B-416-1998

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre i que s’hi facin constar els autors.

Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Índex

Comitè de Redacció: Nova etapa de tamid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Miquel Àngel Fumanal Pagès, Joel Colomer Casamitjana, Júlia Gutiérrez Ortiz, Esther Redondo Garcia, Francesc Florensa Puchol: Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà a l’alfòndec del call Major de Barcelona (carrer de Sant Honorat, núm. 3) / Documenting archaeology: Massot Avengenà’s house in the corn exchange in Barcelona’s call Major (number 3, Carrer de Sant Honorat). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Josep M. Llobet i Portella: Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera (1446) / An arbitration ruling on matters related to Cervera’s Jewish aljama (1446). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73 Miguel Ángel Motis Dolader: Política repobladora y ocupación del espacio: los judíos en Aragón en la Alta Edad Media (1100-1176) / Política repobladora i ocupació de l’espai: els jueus d’Aragó en l’Alta Edat Mitjana (1100-1176) / The policy of repopulation and occupation of space: the Jews in Aragon in the High Middle Ages (1100-1176). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 Josep Xavier Muntané i Santiveri: Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona extretes de l’Arxiu Històric de Tarragona / Information

on Jews in Tarragona’s aljama, extracted from the Historical Archive of Tarragona (HAT). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 Eulàlia Vernet i Pons: El verb hebreu ḥåyâ (‫‘ ) ָחי ָה‬viure’: origen etimològic d’un verb doblement dèbil / The Hebrew verb ḥåyâ (‫‘ ) ָחי ָה‬to live’: the etymological origin of a doubly weak verb . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181 Gregorio del Olmo Lete: Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬. Una presentación / Salomó Alco(n)stantín(í) i el seu comentari ‫ספר מגלה עמוקות‬. Una presentació / Salomón Alco(n)stantín(í) and his commentary ‫ספר מגלה עמוקות‬. A presentation. . . .189 Recensions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213 Normes de presentació d’originals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 233

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 7-8 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Nova etapa de tamid Comitè de Redacció

Amb el volum que teniu a les mans comença una nova etapa de la revista tamid, fàcilment identificable pel subtítol afegit: «Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics».

Després dels sis volums publicats entre els anys 1997 i 2009 sota la direcció del doctor Eduard Feliu i Mabres, traspassat el dia 15 de juliol de 2009, en què considerem que la revista va aconseguir una gran qualitat, volem començar una nova etapa en què, tot mantenint aquesta qualitat, aparegui amb més regularitat i amb una periodicitat anual. A més, hem introduït a la revista diversos petits canvis per adequar-la a les característiques que actualment s’exigeixen a les revistes científiques: la revista té ara un Consell Assessor (format per especialistes de diverses institucions i països), a més del Comitè de Redacció; a la pàgina de crèdits on consten els noms del Consell Assessor i del Comitè de Redacció, ara s’hi fa constar també el nom del director; a l’inici de cada article s’hi inclou, eventualment, el nom de la institució a la qual pertany l’autor, la seva adreça electrònica, la data de recepció de l’article i la data d’acceptació, un resum i paraules clau en català i en anglès, i la traducció del títol en anglès; a més del DOI i altres dades d’identificació que ja constaven en els volums anteriors al principi de cada article, ara a cada pàgina s’hi fa constar el nom de la revista i el volum; al final del volum s’hi inclouen les «Normes de presentació d’originals» per als coŀlaboradors. Diverses instruccions complementàries1 es poden consultar al web de la SCEHB (http://scehb.iec.cat), apartat de «Publicacions».

1. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»,

8 Tamid 7 (2011), p. 7-8

Comitè de Redacció

A continuació dels articles hem iniciat una nova secció dedicada a la recensió de llibres.

La revista és consultable ara en línia a l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/) i és gestionada amb el programa Open Journal System des d’aquesta mateixa pàgina web, en la qual els coŀlaboradors convé que es registrin per a proposar-hi els seus articles.

Finalment, amb la intenció de donar més difusió a la revista fora de l’àmbit català, tamid, sense deixar de ser una revista fonamentalment escrita en català, publicarà alguns articles escrits en anglès, castellà, francès, italià o occità, a criteri del Comitè de Redacció.

«Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques», «Noms dels ordres i tractats de la Misnà i el Talmud», «Normes de transcripció de l’hebreu».

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 9-71 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.16 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà a l’alfòndec del call Major de Barcelona (carrer de Sant Honorat, núm. 3) Miquel Àngel Fumanal Pagès,1* Joel Colomer Casamitjana,1 Júlia Gutiérrez Ortiz,1 Esther Redondo Garcia,1 Francesc Florensa Puchol2 1. Culturània, SC, Santa Pau (Garrotxa).

2. Àtics, SL, Mataró.

Rebut: 31.01.2011 — Acceptat: 07.02.2011 Resum. El present article sintetitza l’estudi historicoartístic de les restes medievals trobades al jaciment arqueològic del subsòl del número 3 del carrer Sant Honorat de Barcelona, avui seu del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, realitzat l’any 2009. Les estratigrafies més importants d’aquest excepcional jaciment —juntament amb les d’època tardoromana— corresponen a una casa palau situada a l’alfòndec del call Major de Barcelona, de la qual es conserven bona part dels fonaments i diverses sitges de grans proporcions construïdes a mitjan segle xiii.

A partir de les dades facilitades per l’arqueologia, de la bibliografia existent i de documentació arxivística parcialment inèdita, s’ha pogut reconstruir la història de la finca entre els segles xiv i xix, però sobretot en un període clau per a la història de la ciutat: el pogrom de 1391, la desaparició de l’aljama barcelonina i l’establiment de les elits urbanes cristianes a l’antic call. En aquell moment, la casa passà de mans del darrer propietari jueu, el financer Massot Avengenà, al primer estadant cristià, el jurista Pere de Rajadell.

* Correspondència: Miquel Àngel Fumanal Pagès. Culturània, SC. Carrer del Pi, 5.

E-17811 Santa Pau (Garrotxa). EU. Tel.: 00 34 669 874 469. A/e: miquel@culturania.net

10 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Paraules clau: alfòndec, sitges, Massot Avengenà, Santcliment, call Major, préstec, Sant Honorat, pogrom

Documenting archaeology: Massot Avengenà’s house in the corn exchange in Barcelona’s call Major (number 3, Carrer de Sant Honorat) Abstract. The article outlines the historical and artistic study carried out in 2009 on the medieval remains found at the archaeological site in the subsoil of number 3, Carrer Sant Honorat in Barcelona, where the Government of Catalonia’s Presidential Office is currently located. This exceptional site’s most important stratigraphies (alongside those from the late Roman period) correspond to a house/palace located in the corn exchange in Barcelona’s call Major (the largest section of the city’s medieval Jewish quarter). A significant portion of the building’s foundations have been preserved, along with a number of large silos constructed in the mid-13th century.

The information obtained through archaeological work and the existing bibliography and partially unpublished archive documents have made it possible to reconstruct the history of the property between the 14th and 19th centuries, particularly during a key period in the city’s past, encompassing the pogrom of 1391, the disappearance of Barcelona’s aljama (a Spanish term of Arabic origin used in old official documents to designate self-governing communities of Moors and Jews living under Spanish rule) and the settling of the urban Christian elite in the old Jewish quarter. During this period, the house ceased to belong to the financier Massot Avengenà, its last Jewish owner, and became the property of the jurist Pere de Rajadell, its first Christian resident.

Keywords: corn exchange, silos, Massot Avengenà, Santcliment, call Major, loan, Sant Honorat, pogrom

Introducció El present article sintetitza l’estudi historicoartístic de les restes medievals i modernes trobades al jaciment arqueològic del subsòl del número 3 del carrer de Sant Honorat de Barcelona, avui seu del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, redactat l’any 2009. En aquest sentit, no es tractava de fer un altre informe sobre l’edifici conservat actualment, degut a la mà i projecte de l’arquitecte Josep Oriol Mestres l’any 1851, sinó d’estudiar allò que aquest edifici va fagocitar en el moment de la seva construcció. D’altra banda,

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 11

des de 1999 es compta amb l’estudi que s’encarregà a l’empresa Veclus SL sobre l’esmentat immoble, complet i ben documentat, i que ha servit de referència en les dades dels segles xviii i xx. Partint en part d’aquest primer treball, s’ha reculat del segle xvii fins al xii, que és el període en què afloren algunes de les estratigrafies més importants del jaciment arqueològic (juntament amb les d’època romana), les quals confereixen l’adjectiu d’excepcional al conjunt.

L’excavació arqueològica del solar número 3 del carrer de Sant Honorat va comportar la troballa d’un seguit de restes de diverses èpoques que aporten noves dades sobre l’evolució urbanística d’aquest sector de la ciutat de Barcelona, des d’època romana fins als nostres dies. En primer lloc, destaca, com s’ha dit, una important domus romana, datada vers el segle iv, que significa l’ocupació, en part, de llocs públics, possiblement al fòrum de la ciutat altimperial, de la qual ens queden poques però significatives restes. A partir de mitjan segle vi, la domus s’abandonà i es crearen en el seu lloc un seguit d’habitatges que acabaren desapareixent al segle viii.

Entre les troballes de la fase medieval, cal destacar els estrats i estructures relacionats amb un edifici de magatzem de grans dimensions, situat en ple call Major, els orígens del qual probablement es remunten al segle xii, tot i trobar-se restes d’un mur, vers el qual s’articularan la resta d’estructures, datat de forma laxa entre els segles ix-xi. A partir de l’estratigrafia i les dades materials, s’identifica una fase importantíssima de mitjan segle xiii, en què es construïren diverses sitges, d’una grandària i capacitat difícilment comparables a les de cap altre jaciment conegut fins ara. Sembla que les grans sitges obrades i els dipòsits localitzats dins d’aquest edifici foren amortitzats en el moment de l’expulsió dels jueus de Barcelona al final del segle xiv.

Per la importància del tema, el treball s’ha fet des d’una òptica innovadora i pluridisciplinària, raó per la qual s’ha creat un equip d’especialistes en arqueologia, història i història de l’art, bregats en la recerca i estudi del patrimoni arqueològic i arquitectònic. L’experiència dels darrers anys indica la necessitat d’un canvi de tendència en la realització d’estudis humanístics, i obliga a la conjunció de professionals de les diferents branques del sector per a obtenir un resultat prou satisfactori, i que a més, sens dubte, s’acosta més a la realitat dels fets històrics i arqueològics que qualsevol altre.

Alhora s’ha procurat triangular les dades (fins on ha estat possible) amb les procedents de les excavacions, de manera que el període estudiat històricament i documentalment s’ha centrat a donar vies d’interpretació per a l’arqueologia, i no en un altre sentit. Complementàriament, s’aporten iŀlustracions, fotografies, apèndix documental i una sèrie de superposicions planimètriques, ben útils per a la comprensió i exemplificació dels textos.

12 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

La posada en paraŀlel de les conclusions i evidències arqueològiques i la recerca bibliogràfica i documental han posat en relleu que la casa encarregada per Joaquim Morell destruí quasi totalment el que fou un palau urbà dels segles xiii-xiv, inclòs en un alfòndec d’origen incert, i que en el seu moment d’esplendor pertanyé a qui fou un dels jueus més poderosos del call Major de Barcelona (i per extensió, de la resta de la Corona) en temps del rei Pere el Cerimoniós: Massot Avengenà. Alhora, la recerca en el període immediatament posterior al pogrom de 1391 ha permès explicar amb detall la implicació d’aquell immoble en la desfeta general del call Major, la compra especulativa de la totalitat del domini directe i indirecte de les seves cases i palaus i la concreció de l’ascensió de la nova classe dirigent, situada ja físicament i políticament al costat dels grans centres de poder: la Corona, la Diputació del General (Generalitat) i el Consell de Cent (Ajuntament).

Massot Avengenà, jueu de Barcelona1 La figura de Massot Avengenà no és especialment coneguda i mai no ha estat l’objecte principal de cap estudi. Financer de Pere el Cerimoniós i membre de la casa de l’infant Joan (Romano, 1989, p. 51), fou un personatge cabdal a la comunitat hebraica de Barcelona a la segona meitat del segle xiv. Això no obstant, la seva importància en el present estudi es deu al fet de ser el darrer propietari de la casa principal de l’alfòndec (carrer de Sant Honorat, núm. 3) del call Major de Barcelona abans de la desintegració de l’aljama com a conseqüència del pogrom de 1391.

En temps de Jaume I ja es tenen les primeres referències documentals a un molt probable avantpassat seu, en aparèixer un Massot Avengenà entre els anys 1283 i 1286 en vinculació amb la ciutat de Lleida i amb la casa reial.2 Així, doncs, sembla tractar-se d’un personatge força influent i possiblement instaŀlat a la comunitat jueva de la capital de Ponent. El document més curiós data del 6 d’agost de 1283 i fa referència a una discussió per la tutoria d’un nen cristià; la participació d’Avengenà en aquest afer fa suposar-li una relació amb determinades famílies cristianes.

1. Per a l’elaboració d’aquest apartat hem comptat amb les informacions personals facilitades per Gemma Escribà i Jaume Riera i Sans.

2. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Cancelleria, reg. 61, f. 193v (1283, agost, 6); ACA, Cancelleria, reg. 66, f. 119v (1286, juny, 8); ACA, Cancelleria, reg. 67, f. 70 (1286, setembre, 7). Tots tres documents foren publicats per Régné (1978, p. 196, 288 i 296).

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 13

Malgrat que la documentació consultada no permet aportar més dades sobre aquest Massot Avengenà del final del segle xiii, el cas és que un personatge homònim actua i viu a Barcelona amb absoluta certesa abans de l’abril de 1349.

En aquesta data estava casat amb Astruga Bonafeu, filla del difunt Vidal Bonafeu, com ho demostra un document en què apareix com a procurador d’ella i de la seva mare, Dolça, tutores testamentàries de Rovèn Bonafeu, fill i hereu de Vidal Bonafeu, en la liquidació d’un préstec fet a un cristià.3 Aquest Massot Avengenà és ja qui apareixerà com a propietari de la casa del carrer de Sant Honorat núm. 3 al moment del pogrom de 1391.

Pel que fa a les seves ocupacions, Massot Avengenà tenia diversos camps d’actuació: va prestar diners a personatges de diferents condicions socials de la mateixa ciutat de Barcelona,4 i fins i tot contribuí al finançament de les empreses militars del rei i es convertí en un dels seus millors creditors.5 Tanmateix, com era habitual a l’època, cap jueu no apareix en la documentació com a professional del préstec (Rich, 1999, p. 441). Per identificar-los només queda resseguir les activitats dels jueus que prestaven diners, i així es pot intuir que gran part del seu dinamisme econòmic es fonamentava en el crèdit. A més, també cal tenir en compte que dins el conjunt de préstecs fets per jueus hi havia una certa gradació. A partir de les quantitats prestades i sobretot dels actors que hi intervenien es pot establir una jerarquització entre els prestadors jueus. Com ha dit Anna Rich, es tracta de la socialització del crèdit: es poden observar les diferències socials entre els jueus a través de les quantitats de diners que prestaven (Rich, 1999, p. 445).

La mateixa autora, en el seu estudi sobre la comunitat jueva de la Ciutat Comtal entre 1348 i 1391, per via d’un exhaustiu buidatge dels fons notarials, dibuixa un perfil concret de Massot Avengenà (Rich, 1999, p. 232): tot i concedir un nombre discret de préstecs —només nou en aquest període—, la majoria són de quantitats molt elevades i sis tenen com a destinatàries les arques reials.

Destaquen dos pagaments fets per Huguet Cardona, tresorer de l’armada reial, per a retornar, parcialment, els préstecs rebuts d’Avengenà: un d’11 904 sous i

3. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Manual, 3 d’abril de 1349 - 20 de juliol de 1349, f. 25r. Apèndix documental, núm. 4.

4. Apèndix documental, núm. 10.

5. Apèndix documental, núm. 6, 8, 9, 11 i 14.

14 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

10 diners6 i un altre de 10 000 sous7 en els mesos de març i abril de l’any 1369, respectivament. Aquestes dades evidencien el paper d’Avengenà com a financer del rei Pere, que comptà amb els seus serveis crediticis per a grans campanyes militars, com ara l’expedició a Sardenya i la guerra contra Castella, tal com posa de manifest el document de març de 1369.8 Per una altra banda, la documentació de l’època també recull pagaments fets a Massot Avengenà per serveis a la cort reial: un l’any 1351 (Pagarolas, 1991, p. 80)9 i l’altre el 1361 (Rich, 1999, p. 356).10 Tot i no especificar de quins serveis es tracta, la carta del rei que acompanya el primer document no sembla referir-se a préstecs monetaris: «Com nos Massoto Avengena, iudeo Barchinone, pro salario et labore per eum sustento in diversis negociis curie nostre, in quibus laboravit diligenter, utiliter adque bene, centum libras tatxaverimus et per vos dare providemus cum presenti...»11 En el camp de la hipòtesi, els serveis oferts per Avengenà al monarca podrien haver estat de diversa índole.

Els jueus foren valorats pels reis aragonesos pel seu coneixement de la llengua i els costums àrabs, de manera que alguns d’ells exerciren com a ambaixadors en terres musulmanes, intèrprets i escrivans de llengua àrab (torsimanys) o bé recaptadors d’impostos de les comunitats mudèjars (Assis, 1997). Així mateix, com a personatge alhora proper al rei i principal entre els jueus, es pot creure que podria haver actuat de conseller reial en assumptes hebreus o de mediador entre la Corona i alguna de les seves aljames, tot i que documentalment no se’n tingui cap prova. De totes maneres, sí que és cert que comptà amb el favor reial, ja que en una ocasió, en l’esdeveniment conegut com la profanació d’hòsties, el 1367, es relacionà Massot i altres membres destacats de l’aljama amb aquest afer, del qual finalment no va ser acusat (Rich, 1999, p. 35; Baer, 1981, vol. i, p.

334; Romano, 1989, p. 45).

Sembla que un altre dels camps d’actuació d’Avengenà, i sobretot de membres de la seva família, fou el comerç, concretament del corall. És ben conegut 6. AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum sive rogacionum, 22 de desembre de 1368 - 5 de juny de 1369, f. 72v.

7. AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum sive rogacionum, 22 de desembre de 1368 - 5 de juny de 1369, f. 113v.

8. Apèndix documental, doc. núm. 14.

9. AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum, 27 de juliol de 1351, f. 24v-25r.

10. AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum sive rogacionum, 16 d'agost de 1361 - 3 de desembre de 1361, f. 42r.

11. AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum, 27 de juliol de 1351, f. 24v-25r.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 15

que els jueus exercien pràcticament en exclusiva l’artesanat de certs productes luxosos: corall, pedres precioses i or, per posar uns exemples (Assis, 1998-1999; Rich, 1999). També tenien el monopoli a Barcelona de la fabricació de daus (Rich, 1999, p. 150). Un parent de Massot, Ferrer Jucef, fou un mercader que tractà amb corall: feia la compra de la matèria primera, que era portada als artesans jueus per a la seva posterior transformació i introducció en el circuit comercial (Rich, 1999, p. 148).

La casa del carrer de Sant Honorat que Massot Avengenà posseïa era una part d’un dels alfòndecs del call, el qual resultava ser una bona infraestructura per a la realització de les seves activitats comercials, ja que tenia diversos obradors i, sobretot, un important espai d’emmagatzematge (Ortí, 2001, p. 112): el conjunt de sitges localitzades durant les excavacions arqueològiques, de dimensions més que considerables, així ho demostra. A més de fer-ne un ús particular, Avengenà podia obtenir també importants beneficis del lloguer d’aquest espai a altres jueus, residents a Barcelona o estrangers, i potser a cristians, que necessitessin un lloc on poder dipositar de manera segura les seves mercaderies mentre feien transaccions comercials a la ciutat.

Finalment, el prestigi de Massot Avengenà entre la resta de membres de la comunitat jueva de Barcelona es manifesta en l’exercici, en diverses ocasions, del càrrec de secretari de l’aljama. Segons Rich, Avengenà va ostentar aquesta dignitat en els períodes següents: 1358-1359, 1363 i 1366-1367 (Rich, 1999, p.

234). Durant el procés de documentació del present estudi, s’han localitzat tres testimonis de l’actuació de Massot Avengenà com a representant de l’aljama. El primer, d’octubre de 1363, fa referència al pagament de 1 300 sous que la comunitat fa a la reina,12 mentre que en el segon13 i en el tercer,14 del 15 de juliol i el 5 de novembre de 1366, respectivament, els secretaris de l’aljama reconeixen un deute amb el cristià Pere Novell.

Un altre exemple del seu destacat estatus dins la comunitat és la concessió reial per a erigir una sinagoga particular, no a la casa de l’alfòndec del carrer de Sant Honorat, sinó a l’actual número 15 del carrer de l’Arc de Sant Ramon, segons ha determinat Riera i Sans (2002).

12. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional (Tresoreria), reg. 347, f. 24r. Apèndix documental, núm. 11.

13. AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Pujol, primer manual, 1366, f. 24r. Apèndix documental, núm. 12.

14. AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Pujol, primer manual, 1366, f. 42r. Apèndix documental, núm. 13.

16 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Com a convers adoptà el nom de Llorenç de Sant Climent, tal com apareix en la venda de la casa de l’alfòndec a Pere de Casasagia l’any 1393: «Llorenç de Sant Climent, neòfit a la fe catòlica, que en el temps de la seva infidelitat es deia Maçot Evangena.» Els motius que van influir en molts jueus per a escollir nom en el moment de la seva conversió van ser diversos, i no necessàriament respo­ nien a motivacions familiars (Marcó i Dachs, 1985, p. 186). Existeix la possibilitat que l’elecció del cognom Sant Climent es degués a alguna vinculació amb la branca lleidatana dels Santcliment —llinatge de mercaders, ciutadans honrats i cavallers—, ja que també es documenten a Lleida probables avantpassats de Massot Avengenà.

Una altra possibilitat és que escollís aquest cognom per reforçar vincles amb els encarregats d’efectuar les transaccions de les propietats dels jueus de Barcelona després del pogrom de 1391 i per mantenir-se en el focus de poder. El veguer de Barcelona en el moment del pogrom era un tal Guillem de Santcliment (Marcó i Dachs, 1985, p. 181). De totes maneres, això no deixa de ser una suposició que caldria confirmar. El que sí que se sap és que Massot Avengenà apareix documentat amb assiduïtat a partir de 1349, de manera que és un referent en el món de les altes finances i esdevé un dels creditors reials més importants del moment.

El pogrom de 1391 i les vendes forçades de les cases del call Major de Barcelona La darrera gran agressió contra l’aljama barcelonina va posar punt final a la seva història: el pogrom de 1391, vinculat a l’onada de violència antisemita iniciada a Andalusia amb les prèdiques de l’ardiaca d’Écija. El call jueu fou assaltat i uns dos-cents jueus assassinats, però no foren les morts, sinó les conversions forçades, l’element clau en l’extinció de la comunitat jueva de Barcelona (Romano, 1989, p. 46). Els esforços del rei Joan I per restaurar-la van ser inútils; finalment, a petició del govern municipal, va decretar la supressió definitiva de l’aljama l’any 1401 (Carreras Candi, 1925, p. 497).

El dia 2 de setembre de 1392, just un any després dels fatídics atacs al call, el rei Joan i la reina Violant constituïren una comissió reial per a la gestió dels béns de l’aljama, tot signant un document reial segellat a la vila de Sant Cugat del Vallès.15 Els procuradors d’aquesta comissió eren tres personatges escollits 15. Tenim coneixença d’aquest document a través de l’inventari dels censos dels morabatins fet a favor de Guillem Colom: Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), Mensa episco-

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 17

pels monarques: Felip Carrera, Guillem Busquets i Jaume Pastor, tots pròxims a la cort. La funció de la comissió era vendre el domini directe útil de les cases del call que antigament eren propietat dels jueus. Els diners recaptats havien de servir per a pagar una càrrega fiscal considerable que tenia l’aljama de Barcelona, ja que el rei hi afegí, al llarg dels anys, una sèrie de censals i violaris de quantitats molt importants (desenes de milers de lliures), i els creditors d’aquests censals pressionaven per recuperar els seus diners.

Per aquesta raó, el 17 de desembre de 1392 la comissió reial i el canvista barceloní Guillem Colom van firmar una concòrdia pel rescat dels censos del domini directe que gravaven l’aljama.16 El document estableix que Guillem Colom feia un pagament de 20 000 lliures per rescatar la totalitat dels censals, a canvi de passar a ser el propietari del domini directe de totes les cases enumerades pels comissionats. Es procedí a la redacció d’una relació dels béns immobles que formaven part d’aquesta operació, amb data 7 d’agost de 1393,17 i es valoraren una a una. A partir del seu valor s’estipulava el cens anual que el dit Colom rebria de cada casa. La mesura habitual utilitzada en els censos de cases urbanes era l’antiga moneda del morabatí d’or.18 El cens es pagava en dos terminis anuals coincidint amb les festivitats de «lo dia de la circunsició del Senyor y en lo dia de Sant Joan de juny», la meitat de l’import en cadascuna de les dates assenyalades.

La consulta d’una part de l’inventari, concretament dels carrers de Sant Honorat, Santa Eulàlia i Sant Domènec, dóna més de noranta cases diferents. La informació que proporciona és d’un gran interès, ja que descriu cada immoble amb el seu antic propietari jueu, les afrontacions amb les cases del voltant, el preu de la venda i, sobretot, el cens en morabatins que haurien de pagar anualment els nous propietaris. L’actual casa del carrer de Sant Honorat núm. 3 hapal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, 7 d'agost de 1393, f. 1r (trasllat del segle xvii).

Apèndix documental, núm. 18.

16. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, 17 de desembre de 1392, f. 4r. Apèndix documental, núm. 18.

17. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, 7 d'agost de 1393, f. 1r i següents. Apèndix documental, núm. 18.

18. El morabatí era una moneda usada al segle xii al Regne de Castella, d’origen musulmà. Fou presa com a mesura per a valorar els censos de les propietats immobles de caràcter urbà. Els documents que treballem de finals del segle xiv ens els descriuen com a morabatins d’or alfonsins: «boni alfonsini auri fini et ponderis recti». Quant a la seva equivalència, un morabatí corresponia a nou sous, segons una constitució reial: «ad racionem novem solidos pro morabatino, secundum constitucionem et ordinacionem a domino Rege, factam super solonem morabatiorum censualium Barchinone.»

18 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

via pertangut al convers Llorenç de Sant Climent, el nostre Massot Avengenà.

Estava valorada en 1 060 lliures i tenia una càrrega de cens anual de 53 morabatins d’or. La documentació proporciona una bona quantitat de dades per a resseguir l’evolució de la casa de Massot Avengenà des del moment de la seva venda (1392) fins ben entrat el segle xv. Desgraciadament, no es tenen referències de la casa d’abans de 1392, i és a partir de la concòrdia entre els comissaris reials i el canvista Guillem Colom que apareix la primera notícia que coneixem.

En el document de venda de la casa feta pels comissaris a favor de Guillem Colom19 s’especifiquen les seves afrontacions amb els carrers corresponents i els veïns que tenia (carrers de Sant Honorat, Santa Eulàlia i Sant Domènec): En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393, Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per libero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell annuo cens de sinquanta y tres morabatins de aquella casa de terra fins al cel, que Masot Evangenà possehïa en Barcelona en lo call Major, y en lo carrer antes nomenat de la Font, y a las horas dit de Sant Honorat, que afrontaba a orient ab dit carrer de Sant Honorat; a mitg dia part ab honor de Abraham Desforn, y part ab la entrada o volta de aquell cortal o alfòndech que allí era, y també ab lo mateix alfòndech o cortal, en lo qual la predita casa tenia porta, y algunas finestras, y part ab honor de Jafudan lo Vells, a ponent part ab honor de Salamó de Camprodon, y part ab honor de Estruch Adret, y part ab honor de Mahir lo Vells, y a tremuntana part ab dit honor de Mahir lo Vells, y part ab lo carrer que·s va del carrer de Sant Honorat al carrer de Sant Domingo. Lo preu de la present venda son 1 060 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Només fent un cop d’ull als valors donats per a altres cases pròximes, la diferència és evident; per exemple: la casa de Jucef Bolaix, jueu de Barcelona, situada al carrer de Santa Eulàlia, estava valorada en 140 lliures,20 i la de Salamó Camprodon, en 160 lliures.21 El cens a pagar també resulta el més elevat de les cases incloses en aquesta llista. Només tenint com a referència les xifres citades 19. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, 7 d'agost de 1393, declaració núm. 18. Apèndix documental, núm. 18.

20. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, 7 d'agost de 1393, declaració núm. 1. Apèndix documental, núm. 18.

21. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, 7 d'agost de 1393, declaració núm. 62. Apèndix documental, núm. 18.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 19

podem pensar que estem davant d’una de les cases més destacables de l’antic call de Barcelona, característica que es reflecteix tant per la seva ubicació com per l’estructura mixta de casa palau urbana i alfòndec,22 apta per a usos comercials. La descoberta a la finca de set sitges d’unes mesures considerables durant les excavacions arqueològiques (F. X. Florensa i A. Gamarra, 2006, p. 201) indica que l’immoble disposava d’un espai per a l’emmagatzematge de diferents productes, els més habituals cereals, però podien contenir perfectament altres tipus de mercaderies.

Afortunadament, s’ha conservat el document de venda de la casa de Massot Avengenà datat el 12 de juny de 1393, és a dir, un any i mig més tard que Guillem Colom es fes amb el domini directe de gran part de les cases del call Major de Barcelona.23 Sens dubte el document de venda és el que dóna més informació sobre la casa, el seu preu, la situació dins el call, i proporciona dades sobre la seva família. Precisament la venda la fan el seu propietari convers, Llorenç de Sant Climent, i també Ferrer Coromines, convers antigament anomenat Massot Ferrer Avengenà, Joan de Vall, antigament anomenat Jucef Ferrer Avengenà, tots dos néts de Massot, i finalment Blanca, antigament anomenada Alfaquima, muller de Ferrer Massot Avengenà, fill de Massot Avengenà, i mare dels citats Massot Ferrer i Jucef Ferrer. Tots aquests venen la casa a Pere de Casasagia, mercader de Barcelona, pel preu de 9 060 sous (453 lliures).

Pere de Casasagia era membre d’una de les famílies barcelonines més destacades de l’època dins el món del comerç. Apareix com a mercader especialitzat en el comerç del corall, sobretot a Egipte, Síria i Xipre (Coulon, 2004, p. 519).

Els Casasagia començaren a ser importants dins els cercles mercantils de Barcelona a partir de 1360, i comerciaven, a més del corall, amb productes de luxe, dels quals es convertiren en proveïdors reials. Pere de Casasagia actuà dins el món del corall vinculat estretament amb diversos membres de l’aljama jueva de Barcelona (Rich, 2009, p. 58). Se sap que la manipulació del corall era una activitat desenvolupada quasi exclusivament per jueus i que el producte treballat s’exportava a diferents ciutats mediterrànies, com Beirut o Alexandria, on s’intercanviava per altres productes (Coulon, 1996-1997), i era la principal expor22. Els alfòndecs en època medieval eren espais dedicats a l’emmagatzematge de mercaderies i productes, principalment dels comerciants que venien de fora i havien de passar uns dies a la ciutat. A Barcelona els alfòndecs eren de propietat reial (com a la majoria de les principals ciutats de la Corona) i se situaven entre l’església de Santa Maria del Mar, les drassanes i el litoral.

23. AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Quartus liber vendicionum, stablimentorum, 1392-1394, f. 93v-96r. Apèndix documental, núm. 15.

20 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

tació de l’artesanat barceloní i la que equilibrava la balança comercial amb Orient. Es dóna el cas, fins i tot, que un dels coŀlaboradors jueus més habituals de Casasagia, Vidal de Turri, especialitzat en el tractament de corall, després del 1391 en convertir-se al cristianisme adoptà el nom de Pere Casasagia (Rich, 2009, p. 58).

Dins aquest grup de jueus que treballaven el corall, es troben referències a un membre de la família dels Avengenà. Concretament, Ferrer Jucef Avengenà, que, juntament amb el cristià Gabriel Gomes, ambdós citats com a mercaders, obtenia els serveis en exclusiva del mestre coraller Jacob Elies, jueu de Barcelona (Rich, 1999, p. 148), anomenat en el document «magister cindendi paternostres de corallo», és a dir, mestre coraller que feia parenostres de corall.

Aquestes dades només són un exemple concret de la imbricació de l’artesanat jueu en la vida econòmica dels cristians.

Deixant de banda la seva vessant professional, Pere de Casasagia formà part, al final del segle xiv, del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, entre els anys 1374-1407 (Coulon, 2004, p. 517); també fou conseller reial i obtingué diversos privilegis relacionats amb el comerç, com, per exemple, l’exempció d’impostos quan comerciava amb el regne dels Mamelucs a Orient (Coulon, 2004, p. 517). Pel que fa als moviments de Casasagia dins el mercat immobiliari, aquests no es limitaren a la compra de la casa de Massot, sinó que va adquirir altres finques dins el call barceloní. La consulta del capbreu dels censos de Jaume Colom, fill de Guillem Colom, datat l’any 1400, ho demostra quan esmenta tres cases al carrer de Santa Eulàlia que abans eren dels jueus Bonjuha Samuel, Issac Rossell i Bonjuha Issac, respectivament.24 Per tant, sembla que Pere de Casasagia aprofità l’oportunitat d’intervenir en la gran maniobra immobiliària originada a partir de les vendes forçades després del pogrom, fent valer el seu paper d’intermediari entre cristians i jueus, donada la seva anterior relació comercial amb determinats membres de la comunitat hebrea.

Així, doncs, el juny de 1393 Pere de Casasagia adquirí la casa de Massot Avengenà i de la seva família pel preu i cens indicats. Tot seguit, el 17 de juny del mateix any, es féu l’acte de possessió de la casa, i el traspàs s’efectuà entre els representants de Massot i Pere de Casasagia. El document descriu el procés habitual en aquest tipus de vendes.25 Primer de tot, el venedor entrava a la casa, agafava de la mà el comprador i l’introduïa a l’edifici, textualment: «Fferrario 24. Arxiu Capitular de Barcelona (ACB), Extravagants, censos de Jaume Colom, 1400-1404, f. 17v-19v. Apèndix documental, núm. 22.

25. AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Quartus liber vendicionum, stabilimentorum, 1392-1394, f. 102r. Apèndix documental, núm. 16.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 21

de Conomines intus dictum hospicium accepit dictum venerabilem Petrum de Casassagia per manea et inmisit eum corporaliter pacifice intus dictum hospicium.» Un cop dins la casa, el venedor surt i el comprador, Pere de Casasagia, tanca la porta amb clau: «Et statim dictus Fferrarius de Conomines dictis nominibus foras sponte exivit dicto venerabili Petro de Casassagia intus in sua pacifica possessione dicti hospicii intriumque et pertinenciarum. Eiusdem remanente clausitque et aperpervit idem emptor ianuas maioris et principalioris portalis hospici supradicti.»

La situació de la casa és descrita detalladament, amb les afrontacions que tenia i els seus propietaris. Ofereix també noves dades sobre la relació d’aquest immoble amb el complex de l’alfòndec, a través de les estances destinades a la producció i al comerç de mercaderies, a més de la part d’entrada i sortida de l’edifici. Aquestes estances són els obradors, un hort i els portals per on era permesa l’entrada i la sortida d’animals de càrrega: «Ad emprivio libere intrandi et exeundi etiam cum animalibus omissis et vacuis per dictum alfondech.» El fet que es descrigui la possibilitat de poder entrar animals amb carruatges dins l’edifici reforça la idea de l’ús comercial que tenia una part d’aquest.

Així, doncs, l’alfòndec segurament era un dels punts principals de concentració de mercaderies dins el call, i no forçosament havia de ser utilitzat només per jueus, sinó que també existeix la possibilitat que alguns cristians el fessin servir com a magatzem de mercaderies. A la llum de la documentació, un d’aquests podria haver estat Pere de Casasagia, tenint en compte les seves relacions comercials amb jueus i la compra mateixa de la casa.

Gràcies a les afrontacions de la finca, coneixem els veïns que tenia la família Avengenà, i que podien formar part del conjunt de l’alfòndec. Per una part, la casa de Massot afrontava amb la propietat del jueu Samuel Desforn, difunt, que en aquell moment regentava el seu fill Abraham Desforn, convers amb el nom cristià de Ramon Ballester. En la mateixa afrontació també hi havia la volta o entrada al dit alfòndec, i s’especifica que la casa d’Avengenà hi tenia finestres i «raialleres» que donaven a la via pública. Una altra afrontació era compartida per quatre propietats diferents i corresponia a l’edifici de Jafudà Lobell, jueu difunt; la casa d’Astruc Adret, jueu convers amb el nom cristià Ludovic de Junyent Comeria; la propietat de Salamó Camprodon, convers amb el nom de Berenguer Gibert, i la casa de Mahir Lobell, jueu igualment difunt. L’última afrontació és amb el carrer que va del carrer de Sant Honorat al de Sant Domènec, dit després (com avui) carrer de la Fruita.

No obstant això, el canvi de mans de la propietat de la casa al segle xiv no s’atura amb Pere de Casasagia, ja que consta que aquest la cedí a Pere de Rajadell, destacat jurista de la ciutat de Barcelona. Aquest personatge es vinculà es-

22 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

tretament amb la Corona i exercí diversos càrrecs, com el de veguer de Barcelona o el de diputat del General de Catalunya (Mitjà Segué, 1948, p. 65-66). La família Rajadell era originària del terme homònim i eren senyors del seu castell, situat entre Igualada i Manresa. La data de la cessió és el 24 de desembre de 1394 i Casasagia fa saber que la casa que comprà a Massot Avengenà passa a ser propietat de Pere de Rajadell, el qual ja fa un temps que l’habita, i que, a més, hi ha fet algunes obres, pagades per ell mateix. Per diversos assentaments, es coneix que Rajadell ja hi vivia de forma efectiva des de mesos enrere. En primer lloc, una sentència dictada per Rajadell mateix, datada el 3 de juny de 1393, diu que ja hi residia: «In aula studii habitacionis sue quam fovet Barchinone in vico de Sent Honorat personaliter invento.»26 El segon document que posa de manifest quina era la residència de facto de Pere de Rajadell, ja abans que s’efectués la cessió per part de Casasagia, és una carta dels reis Joan I i Violant del 8 d’octubre de 1394.27 Els monarques li donaren autorització perquè pogués retirar els cadàvers que hi havia dins un pou a l’interior de la casa des del pogrom de 1391: «Quamplurima corpora iudeorum tempore excidii seu destruccionis dicti Calli.» D’aquesta manera, li fou permès retirar-los i portar-los a un altre lloc, com el cementiri jueu de Montjuïc o l’indret que es considerés més oportú. En indicar l’existència d’un pou a l’interior de la finca, es produeix l’única referència documental sobre una cavitat als baixos de l’edifici. Dues de les sitges trobades en les excavacions arqueològiques tingueren ús com a pous fins als segles xviii i xix (F. X. Florensa i A. Gamarra, 2006, p. 202). Tanmateix el pou citat al document no es pot relacionar directament amb cap de les sitges, ja que no s’hi van trobar restes d’ossos durant les excavacions.

Tot indica que l’adquisició de la casa de Massot Avengenà per part de Pere de Rajadell és un exemple de quelcom d’abast general, dins un cert rerefons polític i social. A partir del pogrom de 1391, l’antiga zona del call es revalorà vertiginosament, ja que determinats grups socials, com ara notaris, eclesiàstics, juristes o mercaders (mitjana i alta burgesia, petita noblesa, etc.) començaren a interessar-se per tenir una residència en aquella zona, al costat dels principals centres de poder: la cort reial, la Diputació del General i el Consell de Cent, quan s’establí novament la plaça de Sant Jaume com a punt neuràlgic de la ciutat —recuperant el paper ja jugat en època romana— i del Principat. La situació de la casa d’Avengenà suposava un caramel envejable, al carrer de Sant Ho26. AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, 20 d'octubre de 1394 - 13 de setembre de 1396, f. 22r-v. Apèndix documental, núm. 20.

27. ACA, Cancelleria, reg. 2042, f. 23v. Apèndix documental, núm. 19.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 23

norat, amb connexió a l’alfòndec, fent cantonada amb el carrer de la Fruita i a tocar del palau de la Generalitat. Alhora, Pere de Rajadell no solament adquirí la casa de Massot, sinó també dues cases menors contigües, concretament la casa de Jafudà Lobell i la de Mahir Lobell, totes dues situades dins el complex de l’alfòndec.28 En aquest moment, i amb les reformes necessàries, els tres immobles i terrenys adscrits passaren a formar una sola propietat, definint el gran solar sobre el qual s’aixecà l’edifici actual al segle xix.

Un cop mort Pere de Rajadell, la casa passà als seus hereus. Se’n pot resseguir la pista mitjançant el capbreu dels censos de Jaume Colom, fill de Guillem,29 concretament els pagaments semestrals dels censos corresponents als anys 1400-1404. Jaume Colom rebé el dret de cobrar els censos de morabatins de part del seu pare el 27 de juny de 1398.

Un palau urbà sobre les restes de l’alfòndec És difícil fer-se una idea exacta de l’aspecte del palau medieval que contenia les grans sitges en el moment del seu ple funcionament, durant el segle xiv. No obstant això, els possibles paraŀlelismes amb edificis conservats de l’època i l’existència de documentació abundant i detallada (relativa, és clar, perquè d’aquell període no s’han conservat plànols ni alçats) permeten formar-se’n un concepte clar.

L’inventari de l’interior de la casa, amb descripció dels béns mobles i immobles, fet a la mort de Pere de Rajadell el 10 de juliol de 1396,30 permet formar-se una idea del que devia ser la casa de Massot Avengenà, tant interiorment com exteriorment, però ja transformada en la casa palau del veguer i conseller Pere de Rajadell. Les afrontacions que s’hi anoten corresponen a les citades en el document de venda, però s’hi fa a més un repàs de totes les cambres existents.

28. D’aquestes dues vendes, en tenim la referència gràcies a l’inventari dels béns de Pere de Rajadell (AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Manual de requeriments, 18 d'agost de 1329 - 29 de novembre de 1403), en el qual, entre els documents citats, hi ha les dues compres. Malauradament, els documents originals no s’han conservat, però es coneixen els notaris que redactaren el document. En la compra de la casa de Jafudà Lobell, el notari fou Pere Joan Pou, el 26 de gener de 1394, i en la de Mahir Lobell va ser Berenguer Querol, i no se n’especifica la data.

29. ACB, Extravagants, censos de Jaume Colom, 1400-1404. Apèndix documental, núm. 22.

30. AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Manual de requeriments, 18 d'agost de 1329 - 29 de novembre de 1403. Apèndix documental, núm. 22.

24 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Cita una casa contigua a un hort interior, amb les pedres i bigues de fusta que contenia, potser material per a fer unes reformes a l’immoble. Fins i tot ens descriu la qualitat i la procedència de les bigues que hi havia al seu interior: «Una partida de xxx bigues d’àlber noves; ítem vi post curtes de Solsona grosses; ítem una scala de xiiii scalons.» Seguidament, una botiga o magatzem amb gerres per a dipositar-hi olives i altres productes, una altra habitació per als escuders, respecte a la qual s’anoten els matalassos que hi havia, els llençols, etc.

Al costat, un celler amb tota mena de recipients per a guardar-hi el vi, espècies, i caixes de fusta per a dipositar-hi farina. I una altra habitació, de la qual es descriuen una sèrie de draps de diferents qualitats, com peces de «xamallot» vermell, gramalles, o també parts d’armadures, com ara cuixeres de ferro, guardabraços o guants de ferro.

També apareix un porxo amb una taula central on hi ha unes llances; al seu costat hi ha la cuina amb tots els estris necessaris per a cuinar, com una olla de coure «de capacitat xii scudelles d’aygua», entre d’altres; morters de pedra, talladors, paelles, etc. Entrant a la sala gran de la casa es descriuen bancals i taules, però el que crida l’atenció és «el papagay ab sa gàbia», animal exòtic que sembla que només devien poder tenir els membres de les classes socials més potents del moment. Tot seguit, una habitació on hi ha llits, armaris, peces de roba de vestir de qualitats diverses, com «unes calses de hom vermelles de verni oldanes» o un «caperó morat forrat de tafetà vert», i un estudi amb cofres també plens de roba. El dormitori principal, on el «dit deffunt morí», amb totes les robes de llit i cortines. Una altra cambra amb roba i joies dins un cofre petit i anells amb maragdes i corretges. Finalment, la cambra major, on hi havia la gran biblioteca de Pere de Rajadell, amb uns setanta volums, i un tapís amb l’escut de la família: «un drap de paret vert ab senyal de Raiadell».

Cal fer esment que a l’inventari en cap moment no es parla del complex de sitges per a l’emmagatzematge que hi havia d’haver a la planta baixa. Alhora, arqueològicament s’aprecia amb claredat un període concret d’amortització de les sitges, que abans de la preparació de l’estudi històric ja s’havia datat vers la fi del segle xiv. Aquesta datació coincideix plenament amb els fets del pogrom de 1391, el llançament de cadàvers al pou de la casa i la compravenda i posterior cessió de l’immoble a Pere de Rajadell. En aquest cas, l’arqueologia, la història i la documentació apunten conjuntament que el canvi de propietari també significà un canvi d’ús de l’edifici: si el jueu Massot Avengenà (ara Llorenç de Sant Climent) necessitava tota aquella infraestructura per a l’emmagatzematge de mercaderies, un jurista podia alterar la composició de les cambres i els seus usos i, fins i tot, canviar per sempre l’estructura de l’edifici. Malgrat tot, no hi ha constància que els canvis fossin radicals, a banda de l’amortització de les sitges.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 25

L’edifici de mitjan segle xiv no es devia diferenciar gaire de cap gran palau urbà civil de la ciutat. A la planta baixa, estructures del segle xii-xiii compartimentades, amb diverses sitges i pous de gran capacitat, servien de base per als murs exteriors i la distribució de la planta noble, a la primera planta, dividida en diverses cambres al voltant d’una sala major de grans dimensions, que devia tenir una cuina a prop, etc. No consta que hi hagués pati amb escalinata o res de semblant, tal com és habitual a molts edificis a partir de la segona meitat del xiv.

A excepció del carrer de la Fruita, cap de les altres façanes no donava directament al carrer. A la banda de Sant Honorat, hi havia una mena de jardí o verger. Per l’interior, i a través del pati de l’alfòndec, es podia accedir amb animals de càrrega i quedaven oberts els arcs amb obradors i taules, de manera que es creaven uns espais òptims per al bescanvi i la transacció. En aquest sector interior i, molt probablement, també a la façana del carrer de la Fruita s’obrien (segons els documents) finestres i «raialleres», algunes de les quals eren geminades, amb una estètica qualificable de «romànica» (arcs de mig punt, fust cilíndric i capitell fitomòrfic), i altres eren del tipus «coronella», amb arcs trilobats, àbacs, capitells, fusts i bases obrades amb pedra de Girona.

Algunes de les obertures originals foren dibuixades per l’arquitecte barceloní Josep Oriol Mestres pels volts de febrer de 1851 i setembre de 1852 (amb la voluntat de recoŀlocar-les en el nou edifici projectat),31 i altres peces similars foren localitzades en el transcurs de la intervenció arqueològica, pertanyents almenys a dues o tres finestres destruïdes. A partir dels tipus de finestral i les seves motllures es poden establir almenys tres períodes de reformes i construccions: un pertanyent a la segona meitat del segle xiii, un altre a mitjan-tercer quart del xiv i un altre pels volts de 1400 o més enllà.

L’aspecte de les façanes principals no devia ser gaire diferent del de les façanes de l’antiga casa, la façana original de la qual encara es manté, situada a l’angle del carrer de la Fruita amb el de Sant Domènec del Call. Aquest edifici, integrat igualment al Departament de la Presidència, respon a la tipologia de façana de mitjan segle xiv, amb porta adovellada i petites obertures a la planta baixa, grans finestrals i coronelles a la primera planta i finestres geminades i simples a la segona planta. Si es fa cas dels censos del call, aquesta era igualment la casa d’un jueu ric de Barcelona. En definitiva, la casa de Massot Avengenà, com segurament les de molts altres jueus adinerats, devia respondre al model de façana de qualsevol palau urbà benestant d’un cristià.

31. AHCB, Secció de Gràfics, 6191, 6192, 6194 i 6196.

26 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Potser algú encara posaria en dubte la possibilitat que no es diferenciessin tipològicament les cases de cristians i jueus, com si hagués d’existir alguna distinció arquitectònica substancial en funció de la seva localització urbana o la naturalesa del seu posseïdor. Però no tindria per què ser així, essent com eren, jueus i cristians, membres de l’elit econòmica de la ciutat en aquell moment.

No hi ha coneixement explícit sobre la contractació entre propietaris jueus i mestres de cases cristians, però en aquest cas podem aportar una dada concreta (però ben significativa) de la relació entre propietaris jueus i mestres pedrers de la ciutat de Girona, d’on procedien la majoria de materials manufacturats que monopolitzaven les peces escultòriques de finestres i finestrals: l’any 1329, Guillem Palou, pedrer de Girona, venia al jueu Bonjuha Badoç una finestra de pedra duabus coloris, més les llindes superior i inferior i tot el que fos necessari, per a ser coŀlocat a la façana del seu domicili.32 Època moderna i contemporània: subsistència de la casa palau medieval a la Barcelona moderna (s. xvi-xviii) i el projecte de Josep O. Mestres (1851-1852) Al principi de l’edat moderna, la que fou la gran casa palau de Massot Avengenà, i després del jurista i conseller Pere de Rajadell, es mantingué sota domini directe de qui en cada moment fos propietari dels censals del call, i en domini útil d’una llista inacabable d’estadants, dels quals no es té pràcticament informació.

L’any 1554, la casa era propietat de Bernabé Serra, que la comprà a Joan Lluís Llull pel preu de 1 500 lliures (500 més que en la venda entre Avengenà i Casasagia!). Tot sembla indicar que, durant la segona meitat del segle xvi, els propietaris del gran censal del call foren membres de la família Cabrera, per tal com l’any 1581 en cobraven els censos Frederic de Cabrera i el seu fill Antic. El censal partia d’un capital inicial de 5 000 lliures, per les quals es cobrava una pensió anual de 150 lliures. Aquell any el censal fou venut al canonge Francesc Beuló i a Esteve Casamitjana, que era administrador i procurador dels aniversaris de la comunitat de preveres de la catedral de Barcelona, la que després s’organitzaria sota el patrocini de Sant Sever.33 32. Arxiu Històric de Girona (AHG), Notarials, Girona, Notaria Girona 4, Ramon Viader, reg. 2, 1329, f. 143r.

33. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, f. 55r. El mateix document es conserva al seu assentament notarial original, a AHPB, Notarials, Barcelona, Jaume Massaguer, 28 de febrer de 1581. Apèndix documental, núm. 23.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 27

En aquell moment, els Cabrera es vengueren els censos de «no sols de unas casas que dit pare y fill possehïan en la present ciutat, sí també de diferents censos que per líbero y franch alou percebian sobre varias casas, y propietats sitas en Barcelona, y en lo call Major, antes lo judaysme», o sigui, que era la venda d’una bona part (o quasi la totalitat) del domini immobiliari dels Cabrera a la ciutat. Entre la llista de contribuents, s’esmenten «lo cens de penció 6 ll 15 s que rebia sobre casas dels hereus de Pere Pellisser, que avian estat de Massot jueu, y de present de Bernigal, y per est Miquel Angel Mitjavila»,34 i poc després «lo cens de penció 5 s que rebia de misser Serra per las casas que foren dels hereus de misser Ros, y antes d’en Massot Vengana [sic] o d’en Jafuda Lo Vell, jueus».35 Malauradament, l’enumeració dels pagaments no està feta, com a l’edat mitjana, amb la indicació topogràfica de les cases i els carrers, o de les afrontacions.

O sigui, que és difícil saber quina és exactament l’antiga casa de Massot coincident amb la del carrer de Sant Honorat. Amb tot, l’abismal diferència de preu del cens (podria ser un error del copista) porta a creure que l’estudiada seria la primera, tinguda llavors pels hereus de Pere Pellisser, tot i que es fa esment d’un tal «Bernigal» i un «Mitjavila» (el notari?), sense que s’aclareixi quina n’és la vinculació.

En efecte, el censal de l’antic call es mantingué a mans dels administradors de la comunitat de preveres de Barcelona, almenys fins a finals del segle xvii.

En aquell moment, concretament vers 1695, el propietari del censal era Agustín López de Mendoza, comte de Robres.36 L’inventari d’aquest cens detalla moltíssima més informació, no solament de l’immoble estudiat, sinó també d’altres construccions properes, i de llurs relacions amb el censal. Algunes són d’autèntic interès historicoartístic, com per exemple el pagament del cens de les cases —ja inexistents— que hi havia hagut al solar que llavors ja ocupava l’edifici de la Generalitat, entrant pel costat nord, o el cens de les cases que hi havia hagut al solar ocupat llavors per l’església de Sant Sever, seu de la comunitat de preveres, i construïda de feia ben poc.

Amb referència a la casa del carrer de Sant Honorat, s’esmenta que en aquell moment el domini útil era d’Anton d’Armengol, ciutadà de Barcelona,37 el qual ja n’havia declarat el domini dos anys abans.38 La casa és descrita un cop més, pràcticament de la mateixa manera que en els censos medievals: «Casa, y hort, 34. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, f. 56r.

35. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, f. 58v.

36. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, f. 61v.

37. ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600, f. 79v-81v.

38. AHPB, Notarials, Barcelona, Josep Cellarés, 28 d'abril de 1693.

28 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

o eixida a ella contigua, ab sos obradors y portals obrints en los carrers públichs, y ab un portal que obria en lo corral o alfòndech que era al costat de dita casa envers la part de mitg dia, ab lo pas libre de entrar y eixir ab animals per dit corral o alfòndech, fins al carrer públich.» Les afrontacions descrites són interessants, per tal com es parla no tan sols dels propietaris coetanis, sinó també dels anteriors (i hom s’adona que, tal com s’ha indicat, la major part de les noves famílies que adquiriren les cases del call destruït pertanyien a l’alta burgesia, amb excepció d’altres de la petita noblesa, pertanyents a aquest nou cercle d’alts funcionaris i consellers instaŀlats físicament al costat de les esferes de poder). A més, Armengol declara encara dues cases més situades a la mateixa illa.

Ambdues cases estaven «unidas ab altra casa de dit don Anton de Armengol, situada en lo mateix lloch, y en lo carrer per lo qual se passa de dit carrer de Sant Honorat al carrer de Sant Domingo, y esta casa està en alou dels administradors de la causa pia fundada per Andreu Sors, canonge de Barcelona».

La referència a mossèn Sors no és gratuïta, ja que en aquell moment la comunitat de preveres mantingué un bon nombre de drets directes i indirectes sobre aquell sector de la ciutat, i de fet, s’especifica que la venda del censal al comte de Robres no significava la pèrdua del cent per cent dels drets. En el cas de les cases d’Armengol, per exemple, quan es parla de la naturalesa unitària de les tres cases en una sola finca i del seu propietari, s’esmenta «que de ditas casas, o hospici units, y agregats, fetas quinse parts, las catorse parts estan en alou de dit son principal, succehint al magnífich Joan Colom, y en virtut de la present venda per dits reverents administradors de est collegi, y la restan una part de ditas quinse parts en alou de dita causa pia, etc.»; és a dir, que un cop unificada la finca (així quedaria enregistrada fins més endavant) i després de la venda del censal, la comunitat de preveres es reservava un percentatge de la propietat. Per aquesta raó, al final de la descripció de les afrontacions, es tornen a escriure, però ara ja com si es tractés d’una sola casa, i aquests seran els límits sobre els quals se seguirà gravant la finca i sobre els quals després, al segle xix, es bastirà un nou edifici.

La finca es mantingué en propietat d’Anton d’Armengol almenys fins al 30 d’octubre de 1735, quan encara en confessava la propietat (o estaríem parlant d’un fill de l’anterior?). Una descendent d’aquests, Gertrudis d’Armengol, que ostentà el títol de baronessa de Rocafort, establí la casa en emfiteusi al doctor Josep Anton Febrés l’any 1772 (F. Caballé i R. González, 1999). Febrés en confessava el domini dos anys més tard.39 El nou contracte establia que l’estadant havia d’invertir un total de set-centes lliures en reformes a la finca, i potser és 39. AHPB, Notarials, Barcelona, Daniel Exoch, 25 de febrer de 1774.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 29

en aquest moment que es poden datar algunes de les ampliacions detectades en àpoca moderna a partir de la intervenció arqueològica. El fill i hereu de Josep Anton, Francesc Antoni Febrés, soŀlicità permís per a obrir un portal de botiga l’any 1787,40 pel costat del carrer de Sant Honorat, i el 1790 demanà una altra llicència municipal per a tancar una porta antiga i obrir-ne una de nova, igualment a la cantonada de Sant Honorat amb el carrer de la Fruita.41 Les obres citades necessàriament requeriren un canvi en l’ordenació de la casa respecte al carrer de Sant Honorat, per a l’afrontació del qual hi havia des d’antic un verger. Així, és possible que fos en aquest moment quan es decidí pavimentar la zona d’angle, al sector nord-est, per fer més accessible el pas a les persones que es dirigissin a l’arc de la botiga que els Febrés hi havien instaŀlat.

Francesc Antoni no tingué descendents, i per això en el seu testament de 1816 proclamava hereu universal Josep Mariano Morell i Febrés, nebot seu.42 Aquest heretà efectivament la casa, que el 1819 ja era del seu fill, Joaquim Morell, el qual, ja major d’edat, s’encarregà de promoure el projecte d’una nova edificació, d’acord amb el seu temps, que substituiria definitivament l’antiga casa palau medieval reformada al segle xviii. L’arquitecte Josep Oriol Mestres ideà, entre 1851 i 1852, un gran edifici d’habitatges de proporcions monumentals, amb planta general quadrangular, curull d’obertures a totes les cares (cinc pel carrer de Sant Honorat i sis pel de la Fruita), estructurat a partir de dues obertures centrals axials: l’escala interior d’accés i un celobert. D’altra banda, l’estructura ideada per Mestres significà una primera aposta en arquitectura civil d’una construcció innovadora, que combinava murs de totxo, murs de pedra, morter industrial, fusta i estructura de ferro. Però no es tracta ara de fer una descripció acurada de la història i l’arquitectura de l’edifici (F. Caballé i R. González, 1999), sinó d’intentar aportar coneixement sobre la transformació i construcció del nou edifici en funció de les restes de la casa gòtica i el seu subsòl.

Així, doncs, en un estudi anterior se suggeria que el nou projecte es veié condicionat per les estructures preexistents. Tanmateix es fa difícil apreciar quin fou aquest condicionament, ja que, per exemple, quan s’intenta superposar la planta del jaciment arqueològic amb la del projecte de 1851, les mesures i les proporcions de molts dels espais no coincideixen. El pati central degué destruir 40. AHCB, Consellers, Obreria, C-XIV-53. Citat per F. Caballé i R. González, 1999, p. 48.

41. AHCB, Consellers, Obreria, C-XIV-53. Citat per F. Caballé i R. González, 1999, p. 49.

42. AHPB, Notarials, Barcelona, Manuel Tomàs Mitjavila, reg. 7018, 7 de novembre de 1816. Citat per F. Caballé i R. González, 1999, p. 50.

30 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

part del cos central de l’edifici medieval, però probablement el pati situat més al sud-oest podria coincidir en part amb la planta del pati de l’antic alfòndec, que a partir de la documentació podria localitzar-se en aquella zona; i finalment, també un dels pous identificats durant la intervenció arqueològica. En tot cas, el condicionament és real, per tal com mentre que moltes estructures preexistents foren completament derruïdes o superposades, altres s’integraren en la nova construcció, com alguna arcada obliterada (datada vers el segle xviii) o les finestres de la part interior de l’alfòndec, conservades expressament.

En aquest sentit, s’ha comentat que la disposició en la recoŀlocació dels elements de les finestres medievals es tracta d’una «operació de revival de medievalització de l’edifici», en la qual Mestres hauria transformat la disposició dels elements originals de les finestres, ja que, entre d’altres coses, els capitells de lliri i palmeta anirien sempre associats a columnes lobulades. No podem estar d’acord amb aquesta afirmació, ja que els capitells de pedra de Girona sostinguts per una columna cilíndrica simple van seguir combinant les llindes lobulades amb les tradicionals de mig punt al llarg de la baixa edat mitjana, i no cal veure aquest fet com una interpretació neo del segle xix: s’han conservat exemples d’aquestes aplicacions, tant a Barcelona (pati de l’Acadèmia de Bones Lletres) com a la ciutat origen dels materials, Girona (edifici del Seminari, parts posteriors del palau episcopal, etc.). A més, els dibuixos generals de les finestres fets per Josep Oriol Mestres daten del febrer de 1851, moment en el qual estava preparant els plànols del nou projecte, i en canvi els detalls dels capitells són del juny de 1852. El que dibuixà foren sens dubte apunts del natural (se’n conserven molts d’ell, amb un cert regust i interès pel món medieval, a les coŀleccions de pintura i gràfics del Museu d’Història de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)43 dels elements identificables de l’edifici baixmedieval, perquè devien tenir interès a no destruir-los; tanmateix calia desmuntar-los, i res millor que uns bons apunts per a poder remuntar-los pedra a pedra, segons la disposició original. Altres finestrals no tingueren la mateixa fortuna, i les seves restes foren trobades a la fonamentació del nou edifici.

Alhora, la intervenció de Josep O. Mestres resulta extremament interessant si es té en compte que, malgrat ser un arquitecte inequívocament atret per l’art i l’estètica medievals, era capaç de fabricar un edifici de clara modernitat, com el que féu per a Joaquim Morell. Els trets exteriors d’aquest, amb llindes planes a les obertures i llur coŀlocació simètrica, estan molt lluny dels neogòtics que es començaven a practicar en aquella època, i es mantenen en una línia classicista, 43. AHCB, Gràfics. Diversos dibuixos de la casa de Joaquim Morell al carrer de Sant Honorat.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 31

no exempta d’un cert eclecticisme, propi, d’altra banda, del moment. La carrera de Josep Oriol Mestres i Esplugas (Barcelona, 1815-1895) fou espectacularment longeva i plena d’èxits i d’obres emblemàtiques en la història de l’art català, algunes de les quals suposaren autèntiques fites de l’art europeu contemporani, com el disseny del sostre del Gran Teatre del Liceu. En el corrent neogòtic, destaca sobretot el projecte de façana de la catedral de Barcelona. En la memòria que llegí en la sessió inaugural de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 14 d’octubre de 1875, manifestà explícitament la seva devoció per l’arquitectura gòtica. Barcelona conservava un nucli històric construït en la seva major part durant els segles xiv i xv, en el qual l’arquitectura gòtica de les muralles, palaus, esglésies i convents era l’herència física d’un període de glòria nacional, i com a tal, un referent que tenia raó de condicionar l’arquitectura futura, els nous projectes a realitzar.

Bibliografia Assis, Yom Tov (1997). «Diplomàtics jueus de la Corona catalanoaragonesa en terres musulmanes (1213-1327)». Tamid [Barcelona], 1, p. 7-40.

— (1998-1999). «Els jueus de Barcelona i el comerç marítim amb la Mediterrània oriental». Tamid [Barcelona], 2, p. 29-71.

Baer, Yitzhak (1981). Historia de los judíos en la España cristiana. Madrid: Altalena.

Caballé, Francesc; González, Reinald (1999). Informe historicoarquitectònic de les finques del carrer Sant Honorat, 1 i 3, de Barcelona. Barcelona. Inèdit.

Carreras Candi, Francesc (1925). Geografia general de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Barcelona: Albert Martín.

Coulon, Damien (1996-1997). «Un élément clé de la puissance commerciale de Barcelone: le commerce du corail (fin du xive-début du xve s.)». Al-Masaq [Londres], 9, p. 99-149.

— (2004). Barcelone et le grand commerce d’orient au Moyen Âge. Madrid: Casa de Velázquez; Barcelona: Institut Europeu de la Mediterrània.

Florensa, F. X.; Gamarra, A. (2006). «L’excavació del jaciment arqueològic del carrer Sant Honorat, 3 de Barcelona». Tribuna d’Arqueologia 2004-2005 [Barcelona], p. 189-209.

Guàrdia, Manuel; Garcia Espuche, Albert (1992). «Consolidació d’una estructura urbana: 1300-1516». En: Sobrequés i Callicó, Jaume. Història de Barcelona. Vol. III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Ajuntament de Barcelona.

32 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Marcó i Dachs, Lluís (1985). Los judíos en Cataluña. Barcelona: Destino.

Mitjà Segué, Marina (1948). «Pedro de Rajadell y su biblioteca jurídica». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos [Barcelona], 1, p.

65-104.

Ortí, P. (2001). Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xiixiv. Barcelona: CSIC. Pagarolas, Laureà (1991). El Protocol del notari Bonanat Rimentol (1351), Capribrevium notularum, 13 de juliol-24 d’octubre, 1351. Barcelona: Fundació Noguera. (Acta Notariorum Cataloniae; 1) Régné, Jean (1978). History of the Jews in Aragon. Regesta and documents 12131327. Jerusalem: The Magnes Press.

Rich Abad, Anna (1999). La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera. (Estudis; 21) — (2009). «Coral, silk and bones. Jewish artisan and merchants in Barcelona between 1348 and 1391». Nottingham Medieval Studies [Nottingham], 53, p. 53-71.

Riera i Sans, Jaume (2002). La Sinagoga Major dels jueus de Barcelona en la tradició documental. Barcelona: Coŀlegi de Notaris de Barcelona.

Romano, David (1989). «La aljama de judíos de Barcelona en el siglo xiv». En: De Sefarad. Los judíos de la Corona de Aragón en los siglos xiv-xv. València: Generalitat Valenciana.

Apèndix documental 1 1283, agost, 6. Eixea Referència a Massot Avengenà en una discussió per la tutoria d’un nen cristià.

ACA, Cancelleria, reg. 61, f. 193v.

Régné, Jean (1978). History of the Jews in Aragon. Regesta and documents 12131327. Jerusalem: The Magnes Press, p. 196.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 33

2 1286, juny, 8. Lleida Referència a Massot Avengenà, citat pel rei conjuntament amb altres jueus.

ACA, Cancelleria, reg. 66, f. 119v.

Régné, Jean (1978). History of the Jews in Aragon. Regesta and documents 12131327. Jerusalem: The Magnes Press, p. 288.

3 1286, setembre, 7. Amposta Referència a Massot Avengenà a Lleida.

ACA, Cancelleria, reg. 67, f. 70.

Régné, Jean (1978). History of the Jews in Aragon. Regesta and documents 12131327. Jerusalem: The Magnes Press, p. 296.

4 1349, abril, 24. Barcelona Massot Avengenà, jueu de Barcelona, procurador de Dolça, vídua de Vidal Bonafeu, i de la seva esposa Astruga, filla dels anteriors, tutores testamentàries de Rovèn Bonafeu, fill i hereu de Vidal Bonafeu i Dolça, segons consta a l’ instrument notarial de Marc Castanyer del 13 de novembre de 1348, convé i promet a Pere Oliver, de la parròquia de Sant Feliu d’Alella, que quan pagui a les dones esmentades o a ell mateix 94 sous que confessà deure a Vidal Bonafeu li serà feta carta de fi i li retornaran el debitori, així com altres escriptures de deute per valor de 50 i 56 sous cadascuna.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Manual, 3 d’abril de 1349 - 20 de juliol de 1349, f. 25r.

Rich Abad, Anna (1999). La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera. (Estudis; 21), p. 354.

34 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

5 1351, juliol, 13. Barcelona Dolça, vídua de Vidal Bonafeu, i la seva filla Astruga, muller de Massot Avengenà, jueus de Barcelona, prometen a Pere Torroella, de la parròquia de Santa Maria d’Esplugues, que, si fa signar fidejussió d’un debitori de 12 lliures barceloneses que devia a l’esmentada Dolça, o bé els hi paga, elles, en contrapartida, li cediran els drets en altres dos debitoris, de 50 i 150 sous, que Ramon Rovira, de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, havia signat al dit Vidal Bonafeu, en els quals ell intervingué com a fidejussor.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum, f. 1r-v.

Pagarolas, Laureà (1991). El Protocol del notari Bonanat Rimentol (1351), Capribrevium notularum, 13 de juliol-24 d’octubre, 1351. Barcelona: Fundació Noguera.

(Acta Notariorum Cataloniae; 1), p. 33.

Die mercurii, tercia decima die mensis iulii, anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo primo.

Noverint universi quod ego, Dulcia, uxor Vitalis Bonafeu, quondam, iudei Barchinone, et ego Astruga, filia eius uxorque Massoti Avengena, iudei dicte civitatis, tutrices, nominibus predictis, convenimus et promitimus vobis, Petro Turricella, de parrochia Sancte Marie de Speluncis, quod incontinenti, cum vos ordinari et firmari feceritis quandam fideiussionem in quodam debitorio instrumento duodecim librarum Barchinone quas michi, Dulcie, confessus fuistis debere cum publico instrumento facto in posse notarii infrascripti, die et anno subscriptis, vel ipsas michi exsolveritis, nos incontinenti dabimus vobis locum et cessionem in quinquaginta solidos Barchinone quos Raimundus Rovira, de parrochia Sancte Eulalie de Provinciana, dicto Vitali debet cum publico instrumento facto in posse Arnaldi Saborit, notarii Barchinone, sexto decimo kalendas madii, anno Domini millesimo trecentesimo quadragesimo septimo, in quo vos ffideiussor intervenistis necnon etiam in centum quinquaginta solidos eiusdem monete quos dictus Raimundus eidem Vitali debebat cum alio instrumento facto in posse Bernardi Valerna, notarii Barchinone, sexto kalendas ffebruarii, anno Domini millesimo trecentesimo quadragesimo quarto, sub obligacione omnium bonorum nostrorum. Actum est hoc Barchinone, ut supra.

Testes huius rei sunt Ffranciscus [No]guera, Iacobus de Amigdalo et Issachus de Apiaria, iudeus.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 35

6 1351, juliol, 27. Barcelona Massot Avengenà, jueu de Barcelona, reconeix rebre de Bernat d’Olzinelles, tresorer reial, 500 sous barcelonesos de les 100 lliures que el rei ordenà pagar-li com a salari de diferents serveis prestats a la cúria reial, segons carta donada el 9 de juny de 1350, que s’adjunta.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum, f. 24v25r.

Pagarolas, Laureà (1991). El Protocol del notari Bonanat Rimentol (1351), Capribrevium notularum, 13 de juliol-24 d’octubre, 1351. Barcelona: Fundació Noguera.

(Acta Notariorum Cataloniae; 1), p. 80.

Noverint universi quod ego, Massotus Avengena, iudeus Barchinone, confiteor et recognosco vobis, venerabili et discreto viro domino Bernardo de Ultzinellis, legum doctori, consiliario et thesaurario illustrissimi domini regos Aragonum, quod de illis centum libris Barchinone quas dictus dominus rex michi iussit exsolvi, cum litera sua tenoris sequentis: «Petrus, Dei gracia rex Aragonum, Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comesque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie, dilecto consiliario et thesaurario nostro, Bernardo de Ultzinellis, legum doctori, salutem et dileccionem. Cum nos Massoto Avengena, iudeo Barchinone, pro salario et labore per eum sustento in diversis negociis curie nostre, in quibus laboravit diligenter, utiliter atque bene, centum libras tatxaverimus et per vos dare providerimus cum presenti, idcirco vobis dicimus et mandamus quatenus de peccunia curie nostre, que est vel erit penes [nos], tribuatis et exsolvatis dicto Massoto centum libras Barchinone supradictas. Et, facta solucione, recuperetis ab eo apocham et prestacionem. Datum Barchinone, quinto idus iunii, anno Domini m ccc quinquagesimo», solvistis michi bene et plenarie voluntati mee quingentos solidos dicte monete, qui deducti fuerunt, manu subscripti notarii, in dorso dicte littere post unam solucionem inibi tantum scriptum summam ccc xx trium solidorum Barchinone tantummodo conveniente. Et ideo, renunciando excepcioni non numerate et non solute peccunie, et doli mali et accioni in factum, et omni alii iuri, racioni et consuetudini contra hec repugnantibus, in cuius rei testimonium iussi vobis facere de premissis presens publicum instrumentum per notarium infrascriptum. Actum est hoc Barchinone, xxvii die mensis iulii, anno a nativitate Domini m ccc l primo. Signum Massoti Avengena predicti, qui hec laudo et firmo.

Testes huius rei sunt Iohannes de Solerio et Iacobus de Amigdalo, scriptores, et Boniuhe Xaham, iudeus.

36 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

7 1351, octubre, 5. Barcelona Dolça, vídua de Vidal Bonafeu, jueu de Barcelona, i la seva filla Astruga, muller de Massot Avengenà, tutores de l’esmentat Vidal, reconeixen rebre de Ferrer de Vila-rasa i de la seva muller, Alamanda, 24 sous barcelonesos de tern dels 250 sous que devien a Vidal Bonafeu, segons instrument autoritzat pel notari de Barcelona Guillem de Vilardell el 31 d’agost de 1347.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum, f.

132r.

Pagarolas, Laureà (1991). El Protocol del notari Bonanat Rimentol (1351), Capribrevium notularum, 13 de juliol-24 d’octubre, 1351. Barcelona: Fundació Noguera.

(Acta Notariorum Cataloniae; 1), p. 279.

Sit omnibus manifestum quod nos, Dulcia, uxor Vitalis Bonafeu, quondam, iudei Barchinone, et Astruga, uxor Massoti Avengena, filia dictorum coniugum, tutrices date, constitute et assignate ex testamento ebrahico eiusdem Vitali, nominibus predictis, confitemur et recognoscimus vobis, Ferrario de Vila-rasa, et vobis, domine Alamande, uxori eius, quod de illis ducentis quiquaguinta solidis monete Barchinone de terno quos vos dicto Vitali Bonafeu, quondam, confessus fuistis debere cum publico instrumento inde facto in posse Guillelmi de Vilardello, notarii Barchinone, pridie Kalendas septembris, anno Domini m ccc xl septimo, in quo Ferrarius de Vila-rasa, paetr vestri, dicti Ferrarii, et domine Iacmete, uxor Iacobi Abat, quondam, fideiussor intervenit, solvistis nobis, bene et plenarie voluntati nostre, viginti quatuor solidos monete Barchinone de terno predicte. Et ideo, renunciantes excepcioni non numerate et non solute peccunie et doli, nominibus predictis, facimus vobis et vestris de dictis viginti quatuor libris bonum et perpetuum finem et pactum de non petendo. Actum est hoc Barchinone, quinta die octobris, anno a nativitate Domini m ccc l primo.

Signum Dulcie, uxoris dicti Vitalis Bonafeu, quondam, Signum Astrugue, uxoris dicti Massoti Avengena, predictarum, que quibus supra nominibus laudamus et firmamus.

Testes huius rei sunt Iordanus de Benanuy, Iacobus de Amigdalo et Issachus de Apiaria, iudeus.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 37

8 1351, octubre, 5. Barcelona Massot Avengenà, jueu de Barcelona, reconeix rebre de Bernat d’Olzinelles, tresorer reial, 320 sous barcelonesos de les 300 lliures que el rei li devia per raó d’un préstec. A canvi, torna quatre albarans de Pere de Bosc, escrivà de porció, de diferents quantitats.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum, f.

132r-v.

Pagarolas, Laureà (1991). El Protocol del notari Bonanat Rimentol (1351), Capribrevium notularum, 13 de juliol-24 d’octubre, 1351. Barcelona: Fundació Noguera.

(Acta Notariorum Cataloniae; 1), p. 280-281.

Sit omnibus notum quod ego, Massotus Avengena, iudeus Barchinone, confiteor et recognosco vobis, venerabili et discreto viro Bernardo de Ultzinellis, legum doctori, consiliario et thesaurario illustrissimi domini regis, quod vos de peccunia curie regis solvistis michi, bene et plenarie voluntati mee, de et pro mucubello michi per dictam curiam debito, ex illis trecentis libris Barchinone quas illustrissimus dominis rex gratis et bono amore facti, trecentos viginti solidos eiusdem monete, pro quibus ego restitui dicte curie quatuor albarana papirea venerabilis Petri de Bosco, scriptoris porcionis eiusdem domini regis; quorum tres sunt Bernardi de Podio-ros, de domo domini regis, quorum quodlibet est octuaginta solidorum de quitacione sua eidem debite pro vestitu trium annorum, que eidem per vos, dictum venerabilem Bernardum de Ulzinellis, exsolvi debebantur; quorum alter datum fuit Valencie, prima mensis aprilis, anno millesimo trecentensimo quadragesimo nono; et alter Cesarauguste, prima eiusdem mensis aprilis, anno Domini m ccc quinquagesimo; et alter Gerunde, prima mensis aprilis, anno Domini millesimo ccc quinquagesimo primo. Et alter dictorum quatuor est Petri Lopis de Alcolea, de domo eiusdem domini regis, similiter octuaginta solidorum eiusdem monete, qui similiter per vos, dictum venerabilem Bernardum de Ultzinellis, exsolvi debebantur pro vestitu suo unius anni, quod datum fuit Cesarauguste, prima mensis aprilis, anno Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo.

Unde, renunciando excepcioni non numerate et non solute peccunie, in testimonium premissorum iubeo vobis fieri de premissis presens publicum instrumentum per notarium infrascriptum. Actum est hoc Barchinone, quinta die mensis octobris, anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo primo. Signum Massoti Avengena predicti, qui hec laudo et firmo.

Testes huius rei sunt Iacobus de Amigdalo et Daviu Fabib, iudeus.

38 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

9 1361, octubre, 19. Barcelona Massot Avengenà, jueu de Barcelona, reconeix al venerable Bernat d’Olzinelles, conseller i tresorer reial, que li ha satisfet els 2 000 sous que li havia de pagar el monarca, segons constava en carta reial datada el 22 de juny de 1359, com a salari de les diverses tasques que portà a terme per compte del rei i préstecs que li va fer.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capribrevium notularum sive rogacionum, 16 d’agost de 1361 - 3 de desembre de 1361, f. 42r.

Rich Abad, Anna (1999). La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera. (Estudis; 21), p. 356.

10 1362, desembre, 15. Barcelona Massot Avengenà, jueu de Barcelona, reconeix a Constança, vídua de Pere de Bertrallans, ciutadà de Barcelona, com a posseïdora dels béns d’aquell segons els Costums de Barcelona, i als venerables Francesc Botella, prior de Santa Eulàlia del Camp de Barcelona, i Jaume Cornellà, marmessors i executors del testament del difunt Bertrallans, i a Jaume de Sos, racional, pare i legítim administrador de Joanet, hereu universal del dit Bertrallans, que li han estat satisfetes 48 lliures 11 sous i 8 diners de les 545 lliures que li devia el difunt segons instrument del notari Marc Castanyerm del 2 d’agost de 1357, restants d’una quantitat de 630 lliures, i en fa fi.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium... quo fuerunt notata aliqua instrumenta facienda pro hereditate venerabilis Petri de Bertrallans, 15 de juny de 1362 - 26 de febrer de 1371, f. 14v.

Rich Abad, Anna (1999). La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera. (Estudis; 21), p.

356-357.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 39

11 1363, octubre. Barcelona Massot Avengenà i altres representants de l’aljama de jueus de Barcelona lliuren a Bernat d’Olzinelles, tresorer reial, 1 300 sous barcelonesos per un pagament que fan a la reina.

ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional (Tresoreria), reg. 347, f. 24r.

12 1366, juliol, 15. Barcelona Massot Avengenà i Ayday Cresques, secretaris de l’aljama de Barcelona, i altres jueus, reconeixen deure a Pere Novell, ciutadà de Barcelona, 13 lliures corresponents al mes d’octubre.

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Pujol, primer manual, 1366, f. 24r.

Massot Avengena Ayday Cresques, sacretarii hoc anno aliame iudeorum civitatis Barchinone, Issacus, prefeti, Bonafos Benvenist, Samuel, Samuel Ravaya nomine et vice, Bonsenyor Graciat, sacretarii, Centon Adomasch et Roven Bonafeu, iudeos Barchinone, utrique et promiserunt et Petro Novelli, civi Barchinone, tresdecim libras barchinonenses per totum mensem october primo venturum quod tempus, etc.

13 1366, novembre, 5. Barcelona Massot Avengenà i Bonsenyor Gràcia, secretaris de l’aljama de Barcelona, i altres jueus, reconceixen deure a Pere Novell, ciutadà de Barcelona, 22 lliures corresponents al mes de febrer.

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Pujol, primer manual, 1366, f. 42r.

Maçot Evangena et Bonsenyor Gracia, Asdan Cresques, secretarii, nomine proprio et nomine alius utrique, etc., promiserunt solvere Petro Novelli viginti duas libras per totum februarii, etc., iurarum, etc.

40 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

14 1369, març, 8. Barcelona Massot Avengenà, jueu de Barcelona, reconeix haver rebut d’Huguet Cardona, tresorer de l’armada en l’expedició a Sardenya, 2 500 sous d’una major quantitat que Jordà Pere d’Urries, segons un instrument del 6 de juliol de 1356, havia prestat a l’armada per a comprar dos cavalls. Reconeix també haver rebut 9 404 sous i 10 diners que l’armada devia a la mateixa persona per la compra de cavalls per a la guerra contra Castella, segons un instrument del 10 de maig de 1357. Aquestes quantitats, en total 11 904 sous i 10 diners, li van ser cedides per Jordà Pere d’Urries, segons instrument del notari Francesc Ponç del 25 de setembre de 1368.

AHPB, Notarials, Barcelona, Bonanat Rimentol, Capibrevium notularum sive rogacionum, 22 de desembre de 1368 - 5 de juny de 1369, f. 72v.

Rich Abad, Anna (1999). La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera. (Estudis; 21), p.

369-370.

Noverint universi quod ego Massotus Avengena, iudeus Barchinone, conffiteor et recognosco vobis venerabilis Ugueto Cardona, civi Barchinona, qui fuistis receptor et distribuitor [peccunie] deputate armate quam illustrissimus dominus rex Aragonum diu est ffecit [temporibus] qua ivit ad insulam Sardinie quod cum diversis albaranis venerabilis Iacobi de [Faro], iurisperiti Barchinone, consiliari dictidomini regis, solvistis michi voluntate mee de seu pro maiori peccunie quantitatem michi debite per [mo... bello] totam quantitas peccunie per me nomine dicte distributionis et pro expedicione dicte armate vobis mutuate omnes illos duos mille quingentos solidos barchinonenses qui per curiam regiam venerabili Iordani Petri Durries militi consiliarius eiusdem domini regis debuntur cum quadam littera papirea patente eiusdem domini regis sigillo suo in [orio] sigillata, datum Perpiniani vicesima sexta die iulii anno a nativitate Domini m ccc l sexto [pro secunda] duorum equorum quos amisit in servitio domini regis in viatico Sardinie. Et omnes illos novem millem quadrigentos quatuor solidos et decem de dicte monete qui per eandem curiam eidem venerabili Iordani Petri debentur pro stipendio viginti quatuor equorum [armantorum] et quatuor equorum afferratorum quos ipse venerabilis [comiti] tenuit domini regis in ffronteria Aragonum racione guerre regis Castelle cum quodam albarano papireo patente per venerabile Petrum de Boscho, quondam, por[terius] domus eiusdem domini regis sibi facto scripto Cesarauguste [...decima] die madii anno a nativitate Domini m ccc l septimo et de quibus quidem quantitatibus peccunie iamdictus venerabilis Iordanus meus dedit locum et cessionem cum publico instrumento facto per Ffranciscum Poncii, auctoritate regia notarium publicum Barchinone, vicesima quinta die septembris anno a

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 41

nativitate Domini m ccc sexagesimo octavo prout in dicto instrumento testis quod una cum presenti vobis trado integrum et scincerum latius continentur. Et ideo renunciando excepcioni non numerate et non solute peccunie et doli. In huius rei testimonium facio vobis prescripte apocham de soluto.

Actum est hoc Barchinone.

Testes Petrus Basterii et Michel de Fonts, civis Barchinone, ac Bondavi des Cortal, iudeus.

15 1393, juny, 12. Barcelona Llorenç de Sant Climent, convers anomenat antigament Massot Avengenà, i la seva família venen la seva casa, situada al carrer de Sant Honorat, dins l’antic call Major de la ciutat de Barcelona, al mercader barceloní Pere de Casasagia. El preu de la venda és de 9 060 sous i amb un cens anual de 53 morabatins que s’ ha de pagar al canvista de Barcelona Guillem Colom.

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Quartus liber vendicionum, stabilimentorum, 1392-1394, f. 93v-96r.

Die iovis xii die junii anno predicto.

In dei nomine noverint universi quod nos Laurencius de Sancto Clemente, neophitus sive noviter ad fidem catholicam conversis, qui tempore mee infidelitatis vocabar Maçot Evangena Ferrarius Conamines, qui antex vocabar Maçot Fferrer Evangena et Iohannes de Vallo, qui ante assumerem sacri babtismi vocabar Iuceff Fferrer Evangena, nepotes sive nets, dicti Laurencii de Sancto Clemente. Et ego Blancha, mater dicti Fferrari de Conomines, que fui uxor Fferrarii Maçot Evangena, quondam filii predicti Maçot Evangena, nunc vocati Laurencii de Sancto Clemente, que ante meam conversionem vocabar Alfaquima, non dolo inducti vi vel metu compulsi nec errore lapsi sed.

Gratis et ex certa sciencia ac spontanea voluntate per nos et omnes heredes et successores nostros quoscumque, de et cum consensu et voluntate expressis et etiam cum auctoritate et decreto venerabilium Ffilapi de Ferraria, Guillemi de Busqetis et Jacobi Pastoris, civium barchinone, comissariorum negociorum olim calli Barchinone et eius singularium, specialiter deputatorum per dominum regem et dominam reginam, cum eorum carta publica sigillis ipsorum dominorum Regis et Regine sigillata que date fuit in villa Sancti Cucuphatis Vallense, secunda die octobris anno anativitate Domini millesimo trecentesimo nongesimo secundo et de ac cum consensu et voluntate discreti Jacobi Iusti, notario procuratoris maioris partis creditorum singulariorum conversorum et iudeorum dicti olim calli, vendimus et ex causa vendicionis concederimus vobis venerabilia Petro de Casasagia, mercatori civi dicte civitatis, et vestris et quibus

42 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

volueritis perpetuo totum illud hospicium cum orto sive exita eidem contiguo et cum operatoriis et portalibus extra in duabus viis publicis aperientibus et cum portali aperienti in quodam cortale sive alfondech qui est ad latus ipsius hospicii versus meridiem et ad emprivio libere intrandi et exeundi etiam cum animalibus omissis et vacuis per dictum alfondech sive cortal, usque in viam publicam et cum fenestris et raialleres. In ipso alfondech aperientibus sive constructum ex abisso usque in celum, introitibus, exitibus, iuribus et pertinenciis suis universis, quod que nos haberimus et possidemus in dicta civitate Barchinone, in loco vocato lo call Maior in carraria sive vico nunc vocato de Sent Honorat, satis propte fontem ipsius vici qui recte tendit de dicto fonte ad plateam Sancti Jacobi ipsius civitate.

Et dictum hospicium cum supradictis et aliis iuribus et pertinenciis suis solebat esse liber et franchum alodium nunc vero tenetur per venerabilem Guillemum Columbi, campsorem Barchinone, et sub domino et alodio suo ratione contractus sive emptionis morabatinorum dicti calli, quam nomiter fecit seu facturus est a venerabilibus comissariis supradictis. Et terminatur predictum hospicium quod vobis vendimus cum dicto orto sive exita, operatoris et aliis introitibus, exitibus, iuribus et pertinenciis suis. Ex una parte in dicta carraria publica nunc vocata de Sent Honorat, ex alia parte partium in tenedone Samuelis des Forn, quondam nunc vero Abrahem des Forn, eius filii neophiti, nunc vocati Raymundus Ballester, et partim in intrata sive volta et cel dicti cortalis sive alfondech ex qua parte, videlicet en lo cel dicti cortalis sive alfondech est quoddam portale per quod possatis libere habere introitum et exitum, etiam cum animalibus honistis et vacuis per dictum portale sive alfondech, usque in dictam viam publicam et ex qua etiam parte sunt alique fenestre et rageleres per quas possitis habere aspectum et supra ipsum cortale. Et ex alia parte partium in tenedone qui fuit Iafudam Lobell quondam et parti in tenedone Ludovici de Junyent Comeria, olim vocati Astruch Adret et partium intenedone Salamonis de Camprodo, conversi qui nunc vocatur Berengarius Gibert et partium intenedone den Mahir Lobell quondam. Et ex alia parte in alia via publica que coniugitur cum supra dicta carraria Sancti Honorati.

Hanc itaque vendicionem et ex causa vendicionis concessionem facimus vobis et vestris et quibus volueritis, perpetuo de predictis pure libere et absolute ad vestram vestrorumque salvamentum, utilitatem ac bonum et sanum. Etiam intellectum et extrahimus predicta que vobis vendimus de iure dominio et posse nostri et nostrorum.

Eademque omnia et singula in vestrum vestrorumque ius dominium et posse mittimus et transferimus irrevocabiliter pleno iure ad habendum tenendum omnique tempore perpetuo pacifice possidendum et ad omnes vestras vestrorumque voluntates inde libere faciendas. Et promittimus vobis tradere vobis posecionem corporalem, seu quasi predictorum que vobis vendimus, et in ea vos et vestros facere existere perpetuo pociores. Preterea ex causa huiusmodi vendicionis damus, cedimus et mandamus vobis et vestris et quibus volueritis perpetuo omnia iura omnesque acciones, reales et personales, mixtas, utiles et directas ordinarias et extra ordinarias ac alias, quascumque que vobis seu alteri nostrum, coniuctem vel divisim, competunt et competere, possunt et poterunt ac debent ac debebunt in predictis que vobis vendimus. Et contra

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 43

quascumque personas et res racione pretextu seu occasione eorum quibus iuribus et accionibus supradictis possitis, vos et vestri, et quos volueritis, perpetuo vestri et experiri agendo. Scilicet et responendo, defendendo, excipiendo, proponendo et replicando et omnia alia faciendo in iudicio et extra iudicium quocumque et quemadmodum.

Nos et quisque nostrum facere poteramus et posset ante huius modi vendicionem et iurium, cessionem et possemus et posset nunc et etiam postea quandocumque. Nos enimus facimus et constituimus vos et vestros in hiis dominos et procuratores, ut in rem vestram propriam ad faciendum, inde omnio vestre libitum voluntatis, salvis tamen semper in et super predictis que vobis vendimus censu, iure, dominio et faticha tricesima dierum dicti venerabilis Guillemi Columbi et suorum, qui census est quinquaginta tres morabatini, boni alfonsini auri fini et ponderis recti anuantim perpetuo solvendi, scilicet in primo venturo festo Circuncisionis Domini, omnes dictos quinquaginta tres morabatinos et ex post a dicto festo, in antea infra duos anni terminos, scilicet medietatem in festo Sancti Iohannis mensis junii. Et aliam medietatem in dicto festo Circuncisionis Domini et sic deinde anuantim perpetuo in dictis duobus terminis sive festis, ad racionem novem solidos pro morabatino, secundum constitucionem et ordinacionem a domino Rege, factam super solonem morabatiorum censualium Barchinone, pro precio vero predictorum que vobis vendimus, dedistis et solvistis nobis. Et confitemur nos a vobis ad nostram voluntatem habuisse et recepisse novem mille sexaginta solidos monete barchinonenses de terno, quos de voluntate nostra et dictorum venerabilium comissariorum et dicti Jacobi Iusti deposuistis seu deponere debetis in tabula cambii dicti venerabilis Guillemi Columbii campsoriis.

Et ideo renunciando excepcioni peccunie non numerate et non solute et precii predicti non habiti et non recepti et legi, quam deceptis ultra dimidiam iusti precii, subvenitur et excepcioni et accioni de dolo malo. Et infactum et omni alii iuri, racioni et consuetudini contra hec, repugnantibus, damus et remittimus vobis et vestris et quibus volueritis. Perpetuo irrevocabiliter inter vivos si quid predicta que vobis vendimus plus modo valent vel amodo valebunt precio supradicto, insuper omnes simul et quilibet nostrum insolem convenimus et promittimus vobis dicto emptori et vestris in hiis successoribus, quod predicta que vobis vendimus faciemus vos et vestros et quos volueritis perpetuo habere, tenere et possidere in pace perpetuo, contra omnes personas.

Eademque tenebimur vobis et vestris semper de firma et legali eviccione et legittima defensione eorumdem etiam iuxta pactum inter nos dictos venditores et quemlibet nostrum. Et vos dictum emptorem comprehensum et inhabitum in hunc modum quod si forsam aliqua persona, cuiuscumque gradus, status aut condicionis existat, ullo unquam tempore faceret, proponeret vel moveret contra vos vel vestros in hiis successores, aliquam accionem, questionem, peticionem vel demandam licitem, impedimentum vel controversiam de iure vel de facto in iudicio vel extra iudicium. Aut aliter in predictis vel aliquo predictorum vel racione aut occasione eorum.

Gratis et ex certa sciencia quilibet et quolibet nostrum insolidum convenimus et promittimus vobis dicto emptori et vestris in hiis successoribus, quod in continenti cum a vobis vel vestris inde fuerimus requisiti seu alter nostrum fuerti requisitus,

44 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

opponemus nos et quilibet nostrum opponet se defensioni vestri et vestrorum. Et quod pro vobis et vestris respondebimus et respondebit et satisfaciemus et satisfaciet cuilibet, inde de vobis vel vestris querelanti. Et quod principio littis et aliter quandocumque volueritis suscipiemus in nos et quilibet nostrum suscipiet in se onus litigii. Et quod agemus et ducemus et aget et ducet causam seu causas ipsas nostris propriis sumptibus et expensis, a principio litis usque ad finem vel vos aut vestri in hiis successores. Si volueritis libere possitis ipsam causam seu causas, agere et ducere seu defendere, per vos ipsos et hoc, sit in eleccione vestri et vestrorum. Nos enim et quilibet nostrum in hoc casu remittimus vobis et vestris in hiis successoribus necessitatem denunciacionis ex certa sciencia et ex pacto. Et etiam si vos vel vestri in hiis successores verbo vel facto eligeritis ipsas causam seu causas agere et ducere seu defendere in iudicio vel extra per vos ipsos.

Gratis et ex certa sciencia convenimus et promittimus vobis quod restituemus et solvemus vobis vel vestris, aut quibus volueritis ad vestram voluntatem, in dilate omnes missiones et expensas dampna et interesse, que in litte et in littibus ac circa et extra littem, seu littes fient et quicquid et quantum a vobis vel vestris evictum fuerit de predictis. Vel eorum racione seu occasione simul cum omni dampno et interesse, que inde vos et vestri in hiis successores facietis aut sustinebitis quoquomodo, sive obtineatis in causa vel causis sive etiam subcumbatis. Et quod etiam aliter super predictis omnibus et singulis sevabimus vos et vestros penitus sine dampno super quibus quidem missionibus et expensis dampnis et interesse predictis credatur, vobis et vestris nunc pro tunc deferimus. Et pro delato id penitus habemus et haberi volumus nullo alio probacionum genere requisito. Et pro predictis omnibus et singulis complendis et actendendis ac firmiter observandis, quilibet et quolibet nostrum insolem obligamus vobis et vestris omnia bona et iura nostra, et cuiuslibet nostrum insolidum mobilia et inmobilia ubique habita et habenda. Renunciantes quamtum ad hec ex certa sciencia et consulte beneficio novarum constitucionem et dividendarum accionum et episcope dividriani et consuetudini Barchinone loguenti de duobus pluribus vel insolidum se obligantibus. Et alii etiam consuetudini si qua est que prohibeat renunciare consuetudinibus Barchinone et omni alii iuri racioni et consuetudini ac usatico constitucioni privilegio et beneficio contra hec repugnantibus. Et ego dicta Blancha cerriorata ad plenum de iuribus meis per notarium infrascriptum, renuncio etiam beneficio velleyani senatus consulti et autentice si qua mulier posite C ad velleyanum et omni alii iuri racioni et consuetudini ac privilegio et beneficio contra hec repugnantibus. Et ut predicta omnia et singula maiori gaudeant firmitate, iuramus sponte nos omnes superius nominati et quilibet nostrum, iurat per dominum deum et eius sancta quatuor evangelia, a nobis et quolibet nostrum corporaliter sponte et reverenter tacta predicta, omnia et singula rata et firma perpetuo habere, atendere et complere, tenere, defendere et observare. Et in aliquo non contrafacere vel venire aut permittere aliquo iure causa, vel etiam racione premissa, igitur omnia et singula facimus, paciscimur et promittimus nos dicti Laurencius de Sancto Clemente, Ferrarius de Conomines, Iohannes de Vallo ac Blancha, mater dicti Fferrari, per nos et omnes heredes et successores nostros quos-

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 45

cumque vobis dicto venerabili Petro de Casassagia emptori et vestris perpetuo. Necnon et notario infrascripto tanquam publice persone pro vobis et pro aliis, etiam personis quarum interest et intererit recipienti et paciscenti ac etiam legittime stipulanti.

Ad hec nos Philipus de Ferraria, Guillemus de Busquetis et Jacobus Pastoris, comissarii predicti, presente volente et consenciente Jacobo Iusti, notario procuratore maioris partis creditorum singulariorum dictorum conversorum et iudeorum, confitentes vobis dicto venerabili Petro de Casassagia emptori et vestris in hiis successoribus, predictam vendicionem de et cum consensu et voluntate vestris et dicti procuratoris creditorum, fore factam eandem vendicionem. Et omnia alia et singula supra dicta laudamus, aprobamus et confirmamus eisdemque, omnibus et singulis auctoritatem nostram prestamus pariter et decretum.

Acta firmata laudata et iurata fuerunt hec per dictos venditores in civitate Barchinone duodecima mensis iunii anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo nonagesimo tercio. Signum Laurencii Sent Climent, signum Fferrari de Conomines, signum Iohannis de Valle, signum Blanche venditorum predictorum. Qui hec laudamus, firmamus et iuramus dictis die et anno presentibus testibus, discretis Iohanne Michaele, Guillemo Rovira, Petro Loreda et Iohanne Rossella, presbiteris Barchinone, signum Philipi de Ferraria, signum Guillemi de Busquetis, signum Jacobi Pastoris, comissariorum predictorum. Qui volente et consenciente dicto Jacobo Iusti hiis presenti predictam vendicionem et omnia alia et singula supradicta, laudamus, aprobamus, ratificamus et confirmamus eisdem, que auctoritatem nostram prestamus pariter et decretum videlicet, quarta decima die dicti mensis junii presentibus pro testibus, scilicet firme dictorum Philipi de Ferraria et Guillemi de Busquetis, venerabili Guillemo Columbi, campsore et discreto Ffrancisco de Podiolo, notario civibus Barchinone et firme dicti Jacobi Pastoris, nobili Hugone de Angelaria et Stephano Salvatoris, de domo domini Regis, signum Jacobi Iusti procuratoris predicti.

Qui predictis consencio et ea laudo et firmo proxime dictis die et anno presentibus testibus dictis Guillemo Columbii et Ffrancisco de Podiolo.

Jo Guillem Colom, cambiador de Barchinona, demunt dit ferm les coses demunt dites per rahó de senyoria de mi e dels meus en per tots temps.

16 1393, juny, 17. Barcelona Ferrer Coromines i Bartomeu de Pont, com a procuradors de Llorenç de Sant Climent, participen a l’acte de presa de possessió de la casa que el dit Llorenç i la seva família han venut a Pere de Casasagia, mercader de Barcelona. Aquest últim entra a la casa i tanca la porta seguint el procediment habitual en les transaccions immobiliàries.

46 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Quartus liber vendicionum, stabilimentorum, 1392-1394, f. 102r.

Noverint universi quod cum Laurencius de Sancto Clemente, neophitus qui tempore sue infidelitatis vocabatur Maçot Evangena, Fferrarius de Conomines, qui antea vocabatur Maçot Ferrer Evangena et Iohannes de Vallo qui solebat nominaro Yuceff Ferrer Evangena, nepotes sive nets dicti Laurencii de Sancto Clemente et Blancha, mater dicti Ferrarii de Conomines que fuit uxor Fferrarii Maçot Evangena, quondam filii predicti Maçot Evangena, que antea vocabatur Alfaquima, conversi cives Barchinone, de et cum consensu et voluntate venerabilium Ffilipi de Ferraria, Guilleumi de Busquetis et Jocobi Pastoris, civium civitatis iam dicte, comissariorum negociorum olim calli judaici dictes civitatis, et Guillemi, campsoris civis eiusdem civitatis, domini alodiarii hospicii infrascripti; vendiderint et ex causa vendicionis conseserint venerabili Petro de Casassagia, mercatori civi dicte civitatis, et suis et quibus ipse voluerit perpetuo, totum illud hospicium cum viridario sive orto, operatoriis, portalibus extra in viis publicis aperientibus et cum portali aperienti in quodam alfondech sive cortal contiguo eidem hospicio, et cum ad emprivio intrandi et exeundi etiam cum animalibus omicis et vacuis per dictum alfondech sive cortal. Et cum fenestris et raialleres introhitibus, exitibus aliis quod iuribus et pertinenciis suis universis, quod superius nominati habebant et possidebant in civitate Barchinone, in vico olim vocato lo call Maior in vico nunc vocato de Sent Honorat, satis propte fontem ipsius vici, et solebat esse liber et ffranchum alodium modo vero tenetur seu tenebitur per venerabilem Guillemi Columbi, campsorem predictum, ratione contractus sive emptionis, quam noviter fecit seu facturus est de morabatinis dicti calli a venerabilibus comissariis supra­ dictis.

Prout de ipsa vendicione de dicto hospicio cum iuribus et pertinenciis suis, facta et de consensu predictorum, plene constat per instrumentum publicum inde factum in posse notarii infrascripti duodecima die mensis die ipsorum mensis et anni infrascriptorum et eius sigillo sigillarum. Et in eodem vendicionis instrumento dicti venditores promiserunt eidem emptori tradere sibi vel cui voluerit loco sui possessionem corporalem, seu quasi predictorum per ipsos venditorum ut in eodem vendicionis instrumento hec et alia lacius demostrantur, dictique Laurencius de Sancto Clemente, Iohannes de Vallo et Blancha, mater dicti Fferrarii de Conomines, tradicionis ipsius possessionis aliis occupati negociis personaliter nequirent interesse, constituerunt procuratores.

Eorum et cuiuslibet ipsorum certos et speciales ad tradendum dictam possessionem hospicii predicti iuriumque et pertinenciarum eiusdem dictum Fferrarium de Conomines et Bartholomeum de Ponte ibidem presentes et quemlibet eorum, insolem prout de ipsa procuratione plene constat per instrumentum publicum, inde factum in posse notarii infrascripti terciadecima die presentis mensis junii et anni infrascripti, ut in eo lacius continentur; dictique procuratores iamque tradiderint dictam possessionem de predicto hospicio eidem emptori, prout constat per instrumentum factum de ipsa possessione et de eius tradicione per notarium infrascriptum dicta xiii die mensis preteriti

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 47

verum quia illa die dicti venerabilis comissarii negociorum dicti calli, certo modo seu forma, consenserant qui consensus non fuit per dictum emptorem acceptatus nec de eodem fit, in instrumento sue emptionis aliqua mentio emptioni predicte per dictum venerabile Petrum de Cassassagia facte qui postea simpliciter et absolute consenserunt eidem emptioni videlicet xiiii die dicti presentis mensis junii.

Et dictus Petrus de Casassagia, pro maiori securitate et habundari cautela, requisiverit dictos venditores quate iterum post dictum ultimum comissariorum consensum, traderent sibi iterato possessionem de predictis. Idcirco die martis in terciis que sunt xvii dies junii anno anativitate Domini millesimo ccc xc tercio in presencia mei Petri Granyana, notarii infrascripti, et in presencia etiam Petri Bassa et Ffrancischi Eymerich, mercatoris, et magistri Raymundi de Vilaffrancha, conversi civium Barchinone, testium ad hec specialiter vocatorum et assumptorum dictus Fferrarius de Conomines, nomine suo proprio et etiam ut procurator, una et in solem cum dicto Bartholomeo de Ponte ad infrascripta ut predicitur, constitutus nomine suo proprio et nomine procuratorio antedicto, iterum ad maiorem et habundanteam cautelam et tuicionem, dicti emptoris et suorum tradidit possessionem corporalem seu quasi dicto Petro de Casassagia, emptori de hospicio supradicto cum omnibus iuribus et pertinencii suis. Et predictam corporalem possessionem seu quasi tradidit sibi inter cetera in hunc modum. Videlicet quod existente dicto Fferrario de Conomines intus dictum hospicium accepit dictum venerabilem Petrum de Casassagia per manea et inmisit eum corporaliter pacifice intus dictum hospicium. Et statim dictus Fferrarius de Conomines dictis nominibus foras sponte exivit dicto venerabili Petro de Casassagia intus in sua pacifica possessione dicti hospicii intriumque et pertinenciarum. Eiusdem remanente clausitque et aperpervit idem emptor ianuas maioris et principalioris portalis hospici supradicti.

Et predicta fuerunt facta in signum vere possessionis per dictum Fferrarium de Conomines nominibus predictis dicto venerabili Petro de Casassagia emptori vere et realiter tradire de premissis per eum pacifice adepte et retente dictusque venerabilis dictus Petrus de Casassagia emptor dixit predicta non solum corpore imo. Etiam mente et animo possidere et velle retinere de quibus omnibus et singulis sic gestis et dictis peciit et requisivit dictus Petrus de Casassagia sibi et suis fieri et tradi publicum instrumentum seu publica instrumenta, tot quot habere voluerit per me notarium infrascriptum que fuerunt acta die hora loco et anno predictis presente me dicto notario et presentibus, etiam testibus supradictis ad hec vocatis specialiter et assumptis ut fit pro superius continentur.

17 1393, octubre, 16. Barcelona Àpoca de pagament dels 9 060 sous pactats per la venda de la casa del carrer de Sant Honorat, venuda per Massot Avengenà i la seva família a Pere de Casasagia, mercader de

48 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Barcelona. El document és encapçalat per Ferrer Coromines, convers, fill de Massot, que actua com a procurador del seu pare i reconeix rebre els diners acordats.

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Quartus liber vendicionum, stabilimentorum, 1392-1394, f. 154r-v.

Die jovis xvi die october anno predicto.

In Dei nomine noverint universi quod ego Fferrarius de Conomines, neophitus civis Barchinone, qui olim vocabat Maçot Ferrer Evangena nomine meo proprio et ut procurator generalis cum libera et generali adminastricione constitutus a Laurencio de Sancto Clemente, neophito patruo meo qui olim vocabatur Maçot Evangena, prout de ipsa mea procuratione in qua inter alia est michi data potestas vendendi et alienandi omnia bona sua, et precia recipiendi et apocham et apochas faciendi et firmandi constat plene per instrumentum publicum inde factum in posse discreti Iohannis de Tanor, auctoritate regia notarii publici per totam terram et donacionem dominacionem illustrissimi domini regis Aragonum, xvii die marcii anno anativitate Domini m ccc xc tercio presenti et infrascripto. Et etiam ut procurator ad hec et alia constitutus a Iohanne de Vallo, fratre meo, olim vocato Iuceff Ferrer Evangena, prout de ipsa procuratione constat per instrumentum inde receptum in posse discreti Nichilay de Farica, auctoritate regia notarii publici Barchinone, xxv die mensis junii anno presenti et infrascripto.

Et ego Blancha, mater dictorum Ferrarii de Conomines et Iohannis de Vallo que fui uxor Ferrarii Maçot Evangena, que olim vocabat Alfaquima, confitemur et recognoscimus vobis venerabili Petro de Casassagia, mercatori civi dicte civitatis, quod solvisitis nobis bene et plenarie ad nostram voluntatem, omnes illas novem mille sexaginta solidos monete Barchinone de terno, pro quibus seu quorum precio nos vendidimus vobis et vestris et quibus volueritis perpetuo totum illud hospicium cum viridario sive orto et arboribus cum operatoribus et portalibus extra in viis publiciis, aperientibus et cum portali aperienti in quodam alfondech sive cortal contiguo. Eidem hospicio et ademprivio intrandi et exeundi, etiam cum animalibus homistis et vacuis per dictum alfondech sive cortal, et cum fenestris et raialleres in ipso alfondech aperientibus ex abisso usque in celum, introhitibus, exitibus, iuribus et pertinenciis suis universis, quod nos certis titulis sive causis habeamus et possidebamus in dicta civitate Barchinone, in loco olim vocato lo call Maior in vico nunc vocato lo carrer de Sent Honorat satis propte fontem ipsius via quodque solebamus, habere et possidere per liberum et franchum alodium mee, vero tenetur per venerabilem Guillemum Columbi, camsorem Barchinone et sub dominio et alodio suo, ad censum quinquaginta trium morabaratinorum quolibet anno, certis terminis solvendorum ratione contractus sive emptionis morabatinorum dicti calli, quam noviter fecit a venerabilibus comissariis dicti calli. Prout de ipsa vendicione plene constat per instrumentum publicum inde factum in posse Petri Granyana, notario infrascripti, xii die junii proxime preteriti et infrascripti.

Et predictam solucionem fecistis nobis hoc modo videlicet; quod de ipsis de voluntate nostra et mandato venerabilium comissariorum dicti calli solvistis dicto venerabi-

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 49

li Guillemo Columbi laudimium sibi domini ratione pertinens ratione dicte vendicionis. Et residuum deposuistis in tabula eiusdem Guillemi campsoris. Et ideo renunciando excepcioni peccunie predicte non numerate et in modum predictum; non solute et doli mali et accioni infactum et omni alii iuri hiis obvianti, facimus vobis fieri et tradi de predictis novem mille sexaginta solidos presentem apocham de soluto per notario infrascripti in testimonium premissorum ac bonum et perpetuum finem et pactum de ulterius non pettendo.

Actum est hoc Barchinone sextadecima die october anno anativitate Domini millesimo trecentesimo nonagesimo tercio, signum Ferrarii de Conomines predicti, qui hec nominibus predictis laudo et firmo dictis die et anno presentibus testibus magistro Marquesi Ses Corts, cirurgico, Ffrancischo Vigatani, porterio domini regis, et Arnaldo Maçana, converso civibus Barchinone, signum Blanche predicte, que hec laudo et firmo xxix die novembris anno predicto presentibus testibus discreto Petro de Puteo, notario Barchinone, ac Fferrario de Podio, cultore civitatis vici.

18 1394, gener, 31. Barcelona Inventari dels censos dels morabatins que cobra anualment Guillem Colom, canvista de la ciutat de Barcelona, de les cases de l’antic call de Barcelona, corresponents als carrers de Sant Domènec, Sant Honorat i Santa Eulàlia.

ADB, Mensa episcopal, títol iv, Censos de Robres, 1391-1600 (trasllat del segle xvii).44 Inventari dels actes de compras de morabatins sobre la casa del call Major, carrers de Sant Domingo, Sant Honorat, y Santa Eulalia de la ciutat de Barcelona, fetas per Guillem Colom, banquer o cambiador de dita ciutat, als comissaris reals de voluntat dels acrehedors de la aljama dels jueus. Carta del señor rey don Joan y doña Violant, reys de Aragó, dirigida als tresorers don Felip de Ferrera, Guillem de Busquets y Jaume Pastor tenint la Reyna per certs títols jurisdicció alta y baixa sobre la aljama dels jueus de Barcelona y sos límits, venint a bé fossen pagats los acrehedors que tenian censals y violaris sobre la dita aljama dels jueus y particulars de aquella en la forma convinguda en los capítols firmats entre dits reys y la cort de una y los sobredits acrehedors de part altra; ab la qual donaren comissió als referits thresores de poder fer obrir los call judaichs de mostrar los carrers, alberchs, y edificis de aquells en lo modo que a ells los aparegués y aquells vèndrer, establir y alienar a fi y efecte fossen dits acre44. D’aquest document, només n'hem ressenyat les vendes de morabatins relatives a les cases que afrontaven amb la casa de Massot Avengenà o directament amb l’alfòndec.

50 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

hedors pagats en sos respective crèdits. Dada en lo monastir de Sant Cugat del Vallès als 2 de setembre de 1392 en lo any sisè de son regnat. És traslat autèntich altre del mateix de nostra ab letra A. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe (com se ha dit núm. 1º), a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de set morabatins en dits dos terminis tots anys pagadors que rebían sobre tota aquella casa, per la major part de terra fins al cel, y part de terra fins al primer sostre, que fou de Joseff Bolaix, en la present ciutat sita en lo call Major, y en lo carrer antes dit de la Volta, y alashoras de Santa Eulàlia, que afrontaba a orient ab honor de Llorens Sentcliment, antes dit Massot Abengenà, a mitgdia ab lo carrer de Santa Eulàlia, per lo qual té eixida dita casa, y lo portal sota la teulada de la casa que fou de Serva Satorra, a ponent part ab honor que fou de dita Serva Satorram y part ab honor que fou de Bonjue Sahamó; y a tremuntana part ab honor de dit Sahamó, y part ab un carrer o trànsit que allí és, dit és escola de la seu de Barcelona. Lo preu de la present venda són 140 ll moneda de tern, que foren realment pagadas, com apar de la àpoca al preu est acte continuada, y de la pocessió de dits 7 morabatins al dit Guillem Colom donada.

Nº 9. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de vuit morabatins que en lo dia de la Circunsició del Senyor y en lo dia de sant Joan de juny, rebían sobre tota aquella casa de terra fins al cel que possehïa Bonjulià Isach Dellell en la present ciutat y en lo call Major y en un alfòndech que tenia eixida en el carrer, antes de Volta y alashoras dit de Santa Eulàlia, que afrontaba de orient ab honor de Bonjulià Sahamó, a mitgdia part ab dit alfòndech, part ab honor del dit Bonjulià y part ab honor de Isach Rossell, quòndam a ponent ab honor de dit Isach Rossell y a tremuntana ab honor del dit Joan de Sant Hilari, prevere y beneficiari de la seu de Barcelona. Lo preu de la present venda son 160 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 11. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de 6 morabatins de aquella casa de terra fins al cel, que possehïan los hereus de Jaya Xam quòndam en la present ciutat en lo call Major y en lo carrer anomenat antes de la Volta y després de Santa Eulàlia, que afrontaba a orient ab honor que fou de Estruch Çatorra, a migtdia ab lo dit carrer de Santa Eulàlia, a ponent part ab honor que fou de Perfet Rossell, y part ab lo alfòndech que allí era, y a tremuntana ab honor de Bonjulià Sahamó. Lo preu de la present venda són 125 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 51

Nº 12. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de onze morabatins de aquella casa de terra fins al cel, que Abraham des Forn possehïa en Barcelona en lo call Major, y en lo carrer antes dit de la Font y alashoras de Sant Honorat, que afrontaba a orient ab dit carrer públich de Sant Honorat, a mitgdia ab honor de Crescas Salamó, a ponent ab lo cortal o alfòndech que allí era, y a esta part hi avia una escala per la qual se pujaba a dita casa, y a tremuntana ab honor de Masot Avangenà, quòndam jueu. Lo preu de la present venda són 230 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 13. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpetètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de vuit morabatins de aquella casa que los hereus de Bernat Çaclosa, antes Estruch Çatorra, possehïan en Barcelona en lo call Major, y en lo carrer antes dit de la Volta, y alashoras de Santa Eulàlia, que afrontaba a orient ab honor de Masot Avangenà, convers, y anomenat Llorens Sentcliment, a mitgdia ab lo carrer de Santa Eulàlia, a ponent ab honor que fou d’en Jaya Xam, y a tremuntana part ab honor de Bonjue Sahamó, y part ab honor de Juseffi Bolaix, quòndam jueus. Lo preu de la present venda són 170 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 18. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de sinquanta y tres morabatins de aquella casa de terra fins al cel, que Masot Evangenà possehïa en Barcelona en lo call Major, y en lo carrer antes nomenat de la Font, y alas horas dit de Sant Honorat, que afrontaba a orient ab dit carrer de Sant Honorat; a mitgdia part ab honor de Abraham Desforn, y part ab la entrada o volta de aquell cortal o alfòndech que allí era, y també ab lo mateix alfòndech o cortal, en lo qual la predita casa tenia porta, y algunas finestras, y part ab honor de Jafudan lo Vells, a ponent part ab honor de Salamó de Camprodon, y part ab honor de Estruch Adret, y part ab honor de Mahir lo Vells, y a tremuntana part ab dit honor de Mahir lo Vells, y part ab lo carrer que·s va del carrer de Sant Honorat al carrer de Sant Domingo. Lo preu de la present venda són 1 060 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 23. En poder de Francisco d’Alsamora notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de set morabatins i mitg sobre aquell hospici, o casa de terra fins al cel, que los hereus, y successors del quòndam Isach Rossell possehïan en la ciutat de Barcelona en lo call Major y carrer dit de la Volta, y alashoras de Santa Eulàlia, que afrontaba a orient

52 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

part ab honor que fou de Bonjua Isach Delell, y part ab un alfòndech que allí era, y part a saber del primer sostre en amunt ab honor que fou de Jayaxam, a mitgdia ab dit carrer de Santa Eulàlia, a ponent ab honor que fou de Vidal Sescaleta. Lo preu de la present venda són 150 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 38. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de quinse morabatins sobre tota aquella casa de terra fins al cel que Llorens Sentcliment possehïa en lo call Major de Barcelona y en lo carrer de Santa Eulàlia, antes nomenat de la Volta, que afrontaba a orient ab honor del capítol de la seu de Barcelona, a mitgdia ab dit carrer, a ponent part ab honor que fou de Estruch Satorra, quòndam jueu, y part ab honor de Juseffi Bolaix, y a tremuntana ab un carrer o trànsit per lo qual se anaba a la escola major de la seu de Barcelona. Lo preu de la present venda són 300 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 52. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de vint y un morabatins de aquella casa de terra fins al cel, que Estruch Adret possehiï en lo call Major de Barcelona y en lo carrer dit de Sant Domingo, que afrontaba a orient part ab honor de Massot Evangenà, y part ab honor de Mahir lo Vell, a mitgdia ab honor de Salomó Camprodon, a ponent ab lo carrer de Sant Domingo, y a tramuntana ab altre carrer per lo qual se anaba del carrer de Sant Domingo al carrer nomenat de la Font, y vuy de Sant Honorat. Lo preu de la present venda són 420 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 62. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de vuit morabatins, que en lo […] aquella casa de terra fins al cel, que Salomó Camprodon possehïa en lo call Major de Barcelona y en lo carrer antes dit de la Sinagoga Major, y alashoras nomenat de Sant Domingo, que afrontaba a orient part ab honor de Jafudà Llobell, y part ab lo hort o eixida de la casa de Massot Evangenà, a mitgdia ab honor de Estruch Mercadell, a ponent ab dit carrer de Sant Domingo y a tremuntana ab honor de Estruch Adret. Lo preu de la present venda són 160 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 78. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de nou morabatins de aquella casa de terra fins al cel que Jaffudà

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 53

Llobell possehïa en Barcelona y en lo call Major, antes dit lo judaisme de dita ciutat, y en un alfòndech que era cerca lo carrer nomenat de Sant Domingo y en la entrada del mateix carrer a la part de la plassa de Sant Jaume, que afrontaba a orient ab honor de Massot Evangenà, a mitgdia part ab dit alfòndech y part ab honor de Vidal Tolosa, a ponent part ab honor de Estruch Mercadell y part ab honor de Salomó de Camprodon, y a tremuntana ab honor de dit Massot Evangenà. Lo preu de la present venda són 180 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 80. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe, a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de quinse morabatins sobre aquella casa de terra fins al cel, que Crescas Salomó possehïa en lo call Major de Barcelona y en lo carrer antes dit de la Font, y alashoras de Sant Honorat, que afrontaba a orient ab dit carrer públich, a mitgdia part ab t. y part ab honor de Estruch Crescas, a ponent ab honor de Vidal de Tolosa, y a tremuntana part ab lo alfòndech que allí era y part ab honor de Abraham des Forn. Lo preu de la present venda són 300 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 81. En poder de Francisco d’Alsamora, notari públich de Barcelona, als 7 agost de 1393 Felip Ferrera y demés comissaris feren venda perpètua per líbero y franch alou, ab tot lo dret de domini directe a favor de Guillem Colom y dels seus, de tot aquell ànnuo cens de set morabatins sobre aquella casa de terra fins al cel, que Bonjua Sahamó, e sos hereus possehïan en lo call Major de Barcelona y en lo alfòndech que tenia cipiada al carrer de la Volta, alashoras anomenat de Santa Eulàlia, que afrontaba a orient ab honor que fou de Juceff Bolaix, a mitgdia part ab honor de Estruch Saporta, y part ab honor de Jaia Xam, a ponent part ab un alfòndech que allí era y part ab honor de Joan de Sant Marí, prevere y beneficiat de la seu, y part ab un carrer y trànsit per lo qual se anaba a la escola de la seu. Lo preu de la present venda són 140 ll moneda de tern, que realment foren pagadas com apar de la àpoca al preu de est acte continuada y de la pocessió donada a dit Guillem Colom.

Nº 84. En poder de Joan Pou, per authoritat del senyor Rey de Aragó notari públich, als 31 janer de 1393. Pere Cardona com a substitut del venerable Berenguer de Cornellas, prior ab facultat de substituir del sereníssim senyor Joan, y de Dona Violant, reys de Aragó, com del poder y de la substitució consta, y per los motius tot llargament mencionats en lo exordi de la present, y ab especial potesta de fer venda a l’infrascrit de aquells vuitanta dos morabatins i mitg que per sentència espectaban a Sas Magestats sobre diversas propietats situadas en lo call de Barcelona e inseguint dit poder fa venda de dits 82 morabatins i miyg en franch alou a favor dels venerables Felip de Ferrara, Guillem de Busquets, y Jaume Pastor, comissaris per estas y altres cosas nomenats per ditas Sas Megestats, y en la distributiva com se segueix. Ítem dos morabatins y mitg en dita ferta pagadors que fèyan los hereus de Moysès Bolax per rahó de aquella casa de terra fins al cel que possehïan en lo call, qual afron-

54 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

taba de una part ab honor de Llorens de Santcliment, antes nomenat Massot Evangenà; de altra part ab Estruch Satorra, y de altras dos parts ab los carrers públichs. Ítem sis morabatins que en la festa de Cabanellas rebían de Estruch Adret de Cervera per rahó de aquells dos obradors contiguos que obrían al carrer públich de terra fina al primer sostre, y sota la casa que dit Adret possehïa en lo call, que afrontaba de una part ab honor de Llorens de Sant Climent, antes Massot Evangenà, de altra part ab honor de Salomó de Camprodon, y de altra part ab lo carrer públich. Ítem tres morabatins que en lo dia de Pasqua rebían per rahó de aquella casa o cambra de terra fins al primer sostre, situada cerca lo peu de la escala de la casa que Jaffudà Llobell possehïa en dit call, y esta casa afrontaba de una part ab honor de dit Llorens de Sant Climent, de altra part ab honor de Vidal de Tolosa, de altra part ab la casa nomenada lo Cortal, y de altra part ab lo carrer públich.

19 1394, octubre, 8. Barcelona Carta dels reis Joan i Violant autoritzant Pere de Rajadell a treure els cadàvers que té dins un pou a la casa que ha comprat a Massot Avengenà en el call Major de Barcelona, al carrer de Sant Honorat. Li concedeixen el permís per poder enterrar els cossos en altres parts de la ciutat, com ara Montjuïc.

ACA, Cancelleria, reg. 2042, f. 23v.

Mitjà Segué, Marina (1948). «Pedro de Rajadell y su biblioteca jurídica». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos [Barcelona], 1, p. 86-88.

Nos Yolans Dei gracia, etc. Visa quadam litera serenissimi domini Regis, mariti et domini nostri carissimi, huius serie: Ioannes Dei gracia rex Aragonum etc. Fideli nostro Petro de Raiadello in Decretis licenciato, civi Barchinone, salutem et graciam.

Quia vos, puteum vestrum ex tot de facto repletum sive reblerch qui est in hospicio vestro, quod a Laurencio de Sancto Clemente, qui antea Massot Evangena vocabantur, et a suis nepotibus sive nets neoffitis emistis in olim callo Maiori iudayco civitatis iam dicte in vico sive carraria quod nunc Sancti Honorati nominatur, constructi in quo puteo quamplurima corpora iudeorum tempore excidii seu destruccionis dicti calli etiam de mandato, ordinacione seu licencia baiuli seu aliorum officialium Barchinone, ut dicitur, tunc proiecta et modo etiam sepulta et subterrata existunt, evacuare et scombrare seu mundari facere cupitis, vobis et vestris et quibus volueritis facultatem seu potestatem liberam et plenariam omnimodam damus et concedimus cum presenti evacuandi et scombrandi ac mundandi quandocumque et quocienscum-

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 55

que et cum quibusvis et prout vobis seu vestris placuerit puteum vestrum antedictum et in alio loco infra dictum vestrum hospicium vel in Monteiudaico aut in litore maris vel alibi prout vobis magis videbitur faciendum seu etiam oportunum, cadavera et ossa dictorum mortuorum translatandi et mutandi ac substrahendi vestris proprie voluntate et auctoritate nostra et carissime Regine consortis nostre et officialium nostrorum et suorum ac quorumcumque aliorum subditorum cuiuscumque legis condicionis et status existencium presencia concensu licencia seu auctoritate […] petitis seu expectatis. Quoque ut omnis materia et occasio molestacionis inquietudinis et vexacionis a vobis et bonis vestris et vestrorum tollatur penitus et precindatur, si qua ibidem sint et reperiantur bona seu res cuiuscumque sint numeri, generis et speciey seu valoris, illa omnia usui proprietati ac dominio vestris et vestrorum penitus adquirantur et sint vestra propria et vestrorum illaque de regie plenitudine potestatis ex certa sciencia pro habundanti cautela mera liberalitate seu munifficencia nostra vobis et vestris damus in perpetuum cum presenti ut de illis omnibus vestras facere possitis omnimodas voluntates sic quod per nos vel per carissimam nostram consortem vel per officialem seu officiales nostros vel suos pro premissis vel eorum aliqua occasione in persona vel in bonis civiliter vel criminaliter aut alis quovis modo nullo modo unquam tempore in iudicio vel extra conveniri inquietari impeti seu molestari possitis, mandantes firmiter et expresse per hanc eandem gubernatori generali eiusque vices gerentibus ac baiulo generali Catalonie vicario et baiulo Barchinone eiusque et eorum locatenentis presentibus et futuris et comissaris nostris et dicte carissime consortis nostre in causis seu neguociia dicti enim Calli et eius singularium specialiter deputatis et de cetero deputandis ceterisque officialibus et subditis nostris presentibus eius singularium specialiter deputatis et de cetero deputandis ceterisque officialibus et subdistis nostris presentibus et futuris sub nostre ire et indignacionis incursu quatenus presentem nostram concessionem facultatem et largicionem teneant perpetuo et observent et ab omnibus aliis teneri faciant perpetuo et inviolabiliter observari quibusvis provisionibus et mandatis sub quavis verborum forma in contrarium factis et de cetero faciendis obsistentibus nullo modo abdicantes eis et ipsorum cuilibet omnimodam potestatem contrarium faciendi ac decernentes, ex certa sciencia. Huius serie irritum penitus et inane quitquid a quoque scienter vel ignoranter contra premissa vel eorum aliquod contigerit attemptari. Datum Dertuse sub nostro sigilo secreto xvi die octobris anno a nativitate Domini m ccc xciii. Rex Ioannis. Tenore presentis ad vestri dicti [Petri] de Raiadello qui circa dicti domini Regis arque nostra servicia sepe libenter itenditis humilem supplicacionem propterea nobis factam omnia et singula in litera preinserta contenta, hoc tamen adiecto, quod ubi vos ipsa cadavera sive ossa extra dictam vestram domum contingat extrahere, illa, ad dictum Montemiudaicum teneamini translatare et in illo facere subterrari rata et grata habentes ea de certa sciencia confirmamus et nichilominus si aliqua bona reperiantur in dicto puteo cuiuscumque numeri, generis vel [spe­ ciey] aut valoris existant ad nos pertinencia quovis modo illorum vobis dicto Petro de Raiadello medietatem graciose concedimus et donamus ad faciendum de eisdem vestre libitum voluntatis, mandantes per hanc eandem universis et singulis officialibus

56 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

nostris presentibus et futuris et locatenentibus eorumdem quatinus conservent seu non contraveniant seu aliqui contravenire permitant quovis racione vel causa. In cuius rey testimonium hanc vobis fieri iussimus secreto sigillo munitam. Datum Barchinone viii die octobris anno a nativitate Domini m ccc xciiii.

20 1394, desembre, 4. Barcelona Pere de Casasagia, mercader de Barcelona, fa cessió de la casa que ha comprat a Massot Avengenà i a la seva família, a favor de Pere de Rajadell, jurista de la ciutat de Barcelona.

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, 20 d’octubre de 1394 - 13 de setembre de 1396, f. 22r-v.

Noverint universi quod ego Petrus de Casassagia, mercator civis Barchinone, confiteor et in veritate recognosco vobis venerabili Petro de Raiadello, in decretis licenciato civi dicte civitatis, quod illam eptionem quam ego feci cum instrumento publico inde facto in posse Petri Granyana, notarii infrascripti, duodecima die mensis iunii anno anativitate Domini m ccc xc tercio a Laurencio de Sancto Clemente, neophito noviter tunc ad fidem Catholicam converso, olim vocato Maçot Evangena et a Fferrario Conomines, qui antea vocabatur Maçot Ferrer Evangena et Iohanne de Vallo, qui solebat vocari Iucef Fferrer Evangena, nepotibus sive nets dicti Laurencii de Sancto Clemente, et a Blancha, conversa, olim vocata Alfaquima, uxore Fferrarii Maçot Evangena quondam, matre dicti Fferrarii de Conomines, neofitis precio videlicet, novem mille sexaginta solidos barchinonenses, de toto illo hospicio cum orto sive exita eiusdem contiguo et cum operatoriis et portalibus extra in duabus viis publicis aperientibus et cum portali aperienti in quodam cortale sive alfondech qui est, ad latus ipsius hospicii versus meridiem sive plateam Sancti Jacobi dicte civitatis et ademprivio libere intrandi et exeundi etiam cum animalibus onustis et vacuis per dictum alfondech sive cortal, usque in viam publicam et cum fenestris et raialleres in ipso alfondech aperientibus sive aspicientibus. Et cum introhitibus, exitibus, iuribus et pertinenciis suis universis, ex abisso usque in celum quod et que superius nominati habeant et possidebant in dicta civitate Barchinone et locoto olim vocato lo call Maior in vico nunc vocato de Sent Honorat. Et tenebant sive teneri spectabant sicut et nunc tenetur per venerabilem Guillemus Columbi, campsorem Barchinone et sub dominio et alodio suo ad censum quinquaginta trium morabatinorum bonorum alfonsinorum auri fini et ponderis recti anuantim perpetuo solvendorum scilicet, medietatem in festo Sancti Iohannis mensis iunii et alteram medietatem in festo Circumcisionis Domini, ut in dicto instrumento dicte mee emptionis hec et alia lacius continentur in quo hospicio statim factam dictam emptione vos intimastis et vestram habitacionem continu-

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 57

am fecistis, tanquam in re vestra propria et facitis eorum modo, de presenti feci revera nomine et ad oppus vestri et vestrorum et de peccunia vestra solvi precium supradictum licet instrumentum et instrumenta dicte emptionis et apoce precii predicti, ac possessionis eiusdem sub meo tamen nomine sint concepta et de vobis in eisdem mentio nulla fiat.

Et ideo volendo vobis et vestris ut convenit agnoscere bonam fidem et non discedere in aliquo atramite huiusmodi veritatis. Gratis ex certa sciencia, ex causa predicta et aliter eis meliori via modo et forma quibus vobis et vestris perpetuo melius prodesse possit ac valere confitens et recognocens, hec omnia vera fuisse et esse docedo et mando vobis et vestris et quibus volueritis perpetuo, omnia iura et loca omnesque acciones et vices meas reales et personales, mixtas, utiles et directas, ordinarias et extra ordinarias, ac alias quascumque que michi et meis competunt et competere possunt ac debent seu adquisitesunt eo quia dicta instrumenta sub meo nomine fuerunt et sunt concepta in predictis per me ut predicitur, ad oppus vestri veraciter emptis et contra quascumque personas et res ratione vel occasione. Quibus iuribus et accionibus supradictias possitis vos et vestri et quos volueritis perpetuo libere uti et experiti, agendo scilicet, et reponendo, defendendo, excipiendo, proponendo et replicando. Et predictum hospicium cum iuribus et pertinenciis suis universis tanquam vestrum proprium tenendo et illo utendo vendendo, donando et alienando et omnia alia faciendo in iudicio et extra iudicium, sicut de re vestra propria quecumque et quemadmodum, ego facere poteram ante huiusmodi recognicionem et iurium cessionem et posse nunc et etiam postea quamdocumque. Ego enim facio et constituto vos et vestros in hiis dominos et procuratores ut in rem vestram propriam vosque in locum et ius meum statuo, atque pono ad faciendum inde vestre libitum voluntatis insuper convenio et promito vobis per me et omnes heredes et successores meos, quod predictas recognicionem et iurium cessionem ac omnia alia et singula supradicta rata, grata et firma perpetuo habebo, tenebo et observabo ac tenere et iure causa vel etiam ratione sub bonorum meorum obligacionem.

Actum est hoc Barchinone vicesima quarta die decembris anno anativitate Domini m ccc xc quarto signum Petri de Casassagia predicti qui hec laudo et firmo.

Testes huius rei sunt venerabilis Ffranciscus de Casassagia, frater dicti Petri de Casassagia, et Raymundus Magistri, mercatores cives Barchinone.

21 1396, juliol, 10. Barcelona Inventari dels béns de Pere de Rajadell, difunt jurista de Barcelona. Inclou els seus béns existents dins la casa que tenia al carrer de Sant Honorat, a l’antic call Major de Barcelona. Antigament la casa era del jueu convers Massot Avengenà.

58 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

AHPB, Notarials, Barcelona, Pere Granyana, Manual de requeriments, 18 d’agost de 1329 - 29 de novembre de 1403.

Mitjà Segué, Marina (1948). «Pedro de Rajadell y su biblioteca jurídica». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos [Barcelona], 1, p. 88-104.

Noverint universi, quod ego, Constancia qui fui uxor Thome Leopardi, quondam, mercatoris civis Barchinone et ego Constantina dictorum conjugum filia que fui uxor venerabilis Petri de Raiadello, quondam, licenciati in Decretis civis dicte civitatis, tutrices et curatrices ac directrices testamentarie una cum venerabili Petro de Casasagia, qui dicta tutela quantum ad presens uti noluit nec eidem renunciare et duos seu duas nostrum et ipsius sine dictincione seu differencia sexus qui et que ipsa tutela uti vellent date [sic] et assignate [sic] per dictum honorabilem Petrum Raiadello in eius ultimo testamento, quod fecit et ordinavit in posse Petri Granyana, notarii infrascripti, sexta decima die februarii anno a nativitate Domini millesimo trecentessimo nonagesimo sexto presenti et infrascripto, personis et bonis Michaelis, Petri, Thome, Iohannis et Agnetis, dicto venerabili Petro de Raiadello et michi dicte Constantine filiis comunibus, attendens quod tutores et curatores mox, postquam dati constituti et assignati sunt de bonis illorum, quorum tutelam gerunt, inventarium facere tenentur et debent, idcirco, nos, dicte tutrices, nomine tutorio predicto, et ego etiam dicta Constantina que fui uxor dicti venerabilis Petro de Raiadello, ut usufructuaria omnium bonorum et iurium que fuerunt dicti viri mei, per eundem virum meum relicta in dicto eius ultimo testamento et etiam ut tenens et possidens ac tenere et possidere debens iuxta scriptam et laudabilem consuetudinem Barchinone Perpiniani editam, bona omnia que fuerunt dicti viri mei ypothecata et obligata pro dote sponsalicio et aliis iuribus meis, propter doli maculam evitandam omnisque fraudis suspicionem tollendam et ne bona hereditaria dictorum pupillorum ocultari valeant modo aliquo seu necligencia deperiri et etiam uti valeamus beneficiis heredibus inventarium facientibus a iure concessis de bonis que invenimus in dicta hereditate seu que dictus testator tempore mortis sue possidebat, cum hoc venerabili signo Crucis presens inventarium seu repertorium facere procuravimus, quodquidem inventarium cepit exordium decima die iulii proxime preteriti qua die corpus dicti venerabilis Petro [sic] de Raiadello fuerat traditum ecclesiastice sepultere in continenti videlicet post publicationem testamenti eiusdem.

Primum igitur invenimus in dicta hereditate un alberch en lo qual lo dit deffunt habitave ab entrades e axides, drets e pertinencies sues, lo qual, lo dit deffunt havia e possehïa en la ciutat de Barchinona, en lo loc olim appellat lo call Major, ara appellat lo carrer de Sant Honorat, lo qual alberch solia ésser d’en Maçot. Ítem un altre contiguu al prop dit. Ítem un altre alberch contiguu a l’altre alberch prop dit. Ítem en la entrada del dit alberch trobam iiii peces de pedres grans; ítem un banch ab iiii peus; ítem una concha gran menys de peus. Ítem en una casa de front del dit alberch contigua a l’ort o retrecurtal del dit alberch e en l’ort que havie, una partida de xxx bigues d’àlber noves; ítem vi post curtes

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 59

de Solsona grosses; ítem una scala de xiiii scalons; ítem una stora de palma de porguar oldana; ítem iiii perestatges de finestres vells; ítem tro una somada de serments. Ítem en una casa o botigua pocha qui és baix aprés de l’ort: primerament dues gerres oliveres byudes; ítem un bastiment de fust obs de tenir drap encerat en finestra; ítem un quarter de carn salada devant. Ítem en una cambre baxa on jahïen los scudés: primerament un lit de v posts ab sos petges e màrfega plena de palles e un matalaff de canamaç blanch deiús e de sobre e un travasser poch squinçat; ítem un parell de lançols de canamaç de iii teles; ítem una flaçada de borra blava ab una lista blancha als caps; ítem una altra flaçada de lana blancha ab listes vermelles als caps; ítem un altra flaçada de lana tota listada ab listes burelles e blaves oldana; ítem un blanch devant lo lit, ítem un tapiç morisch de diverses colors. Ítem en la casa del saller: primerament v bótes de mena buydes; ítem iii carratells buyts poquets; ítem un ambut gran de trafalgar; ítem ii parells de portedoras; ítem dues pimenteres grans de terra verdes; ítem dos bugadés de terra grans, la un trencat; ítem una caxa de fust de dos caxons appellada farinera de capacitat de viii en viii quarteres; ítem unes andes de fust; ítem un librell de terra gran ops de pastar; ítem dos trossos de cabirons de fust vells. Ítem en una casa aprés del seller: primerament una scala de viii scalons e v post velles e ii banchs de lit; ítem qualsque cc pedres de fill; ítem una peça de xamallot vermell de frana de iiii fils; ítem una gramalla de xamallot vermell forrada de tafatà vert nova; ítem una altre gramalla de hom de xamallot trenat forrada de tafatà vermell; ítem un basinet ab son capmal de ferrer de miga boca; ítem una peça de arnès de ferro apta a portar devant lo pits; ítem una altre peça de ferrer; ítem unes faldes de launes de ferre; ítem dues cuxeres de ferre e dues greves dos guardebraços e dos devant braços de ferre; ítem dos guantellets de ferre.

Die jovis xx die julii anno predicto. Ítem en lo portxo o menjador del dit alberch: primerament una taula plegadiça ab sos petges; ítem un banch ab iiii peus devant la taula; ítem una cadira de fust al cap de la taula, ítem uns lances de fust menys de senyal; ítem vuyt lances; ítem un glavi lonch; ítem dos apavesos vermells; ítem una ballesta ab son croch e ab cuberta de canemàs blau; ítem un pagès de fust obs de cenir lumanés; ítem un fogó rodon poch de ferre; ítem una pica de pedra qui stà en la paret sobre dos permòdols; ítem dos cantes de terra verts; ítem vi recolsadós. Ítem en la cuyna del dit alberg: primerament uns fogons de ferre de iiii cases; ítem altres fogons de ferre de iii cases; ítem un cap d’aster de ferro; ítem una olla de coure de capacitat xii scudelles d’aygua, ítem dues olles de coure mitjanceres; ítem iii olles de coure poques; ítem un morter de coure ab sa mà, ítem un bací de lautó, ítem una bacina pocha de aram, ítem dos asts de ferre, un gran e altre poch, ítem dues bramadores e dues loces de ferro; ítem dos mortés de pedra; ítem dos talladós de fust grans de tallar e ii pochs, ítem iii scudelles de fust; ítem iii boixs de fust e iii culleres de fust; ítem dues paelles cascades ab una giradora, ítem v lumaners de ferro, ítem una cassa d’aram gran, ítem un bugader gran enserpeyat; ítem una caldera pocha, ítem altre caldera maior; ítem un rahora; ítem un arquibanch de iii cases; ítem iii cassolles d’aram cascades.

60 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Item en una cambra o sala gran sobre lo portal del dit alberch: primerament un vayrat entorn la paret ab alcuns senyals entorn; ítem una taula plaguadissa mijancera ab sos peus; ítem un banchal de lit sens encaxament; ítem un caval de fust; ítem una sella nova de cavalcar muller e i fre ab capsanes negres, ítem una taula appellat dracedor de fust vell; ítem una cadira de fust quaix nova; ítem un armari gran per tenir pa, ítem iiii pavesos vermells sens alcun senyal, ítem dues servidores de terra de màlica, ítem una scudella de terra rodona de màlicha pintada ab son cubertor, ítem un papagay ab sa gàbia. Ítem en una cambre aprés de la prop dita casa e sobre lo portal o front del dit alberg constrahida: primerament un lit de vi post ab sos petxes e màrfegua plena de palles; ítem dos matilaffs cuberts de canamaç blanch dessús e deiús; ítem un travasser cubert de fustani matalasser blau; ítem un blanchal devant lo lit sens encaxament; ítem v peces de cortines blaves ab v senyals en cascuna peça; ítem una roda de fust apte a tenir libres en l’estudi; ítem un armari de fust de dues cases buyt; ítem un stoch cubert de cuyr negre; ítem una spasa guarnida de cuyr vermell; ítem un broquer poquet; ítem un basalart guarnit de cuyr negre; ítem una servellera, ítem iiii darts, ítem un parell de esperons daurats de brocha; ítem uns altres spons antichs; ítem uns stivals de cuyr negre; ítem iii troços de brandons, ítem un canalobret nou de ferre d’estudi; ítem iiii peces de golfs, ítem un forrellat e pany de ferre nou ab son compliment; ítem vii passadós; ítem un banchal oldà, ítem un cofre encuyrat e enleunat de pocha valor: primerament dos jupons la un de fustani, l’altre de drap fets a l’antigor, ítem dos parells de calses de hom vermelles de verni oldanes, ítem dos caperons blaus de Mallines, ítem una gramalla de Bruxelles de grana vermella forrada de vays; ítem una cota del dit drap forrada de drap d’aynes blanchs, ítem una cota de Bruxelles de grana vermella forrada de tafetà vert quaix nova; ítem un caperó del drap de la dita cota, ítem dos caperons vermells forrats de tafetà vert; ítem un caperó morat forrat de tafetà vert; ítem un caperó blau forrat de tafetà vermells, ítem un caperó de drap negre; ítem una cota de drap de florentí blau forrada de tafetà vert; ítem un barret vermell de grana, ítem un altre barret negre. Ítem en l’estudi del dit alberch: primerament un cofre semblant al prop dit en què eren les robes següents: primerament una cota de hom de drap vert de florentí forrada de vays; ítem una gramalla de florentí blau forrada de vays; ítem un caperó blau de pocha valor; ítem altre caperó negre oldà.

Item die veneris xxi die julii anno predicto xcvi. Ítem, en una altre cambre qui és sobre lo recortal o ort del dit alberch e en la qual lo dit deffunt morí: primerament un lit de vii posts ab sos petges e màrfegua plena de palles; ítem dos matalafs de iiii telles cubertes de fustany matalaser damunt e dessús; ítem un travasser cubert del dit fustany ple de fluxel; un parell de lançols de canamaç de iiii telles ja oldans qui eren sobre lo dit lit; ítem v peces de cortines verdes ab un senyal de Raiadell al sobrecel; ítem un artibanch vert de dos cases; ítem un matalafet cubert de fustany matalafer demunt e deiús cubert de canamàs groch; ítem un lit petit ab iiii posts de sos petges ab màrfaga

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 61

plena de palles; ítem un matalafet de campanya cubert demunt de canyamàs blau e deiús de canyamàs groch; ítem un pagès gran. Ítem en la reacambre qui·s té ab la dita cambre on lo dit defunt morí foren trobades les robes següents: primerament un lit de iiii posts ab màrfagua plena de palles, ítem un matalaf cubert demunt e deiús de canyamàs blanch; ítem un travasser cubert de fustany matalafer de pocha valor, ítem un arquibanch de dues cases, ítem un travasser cubert de fustany matalaffer de pocha valor; ítem una stora de peret scachada veylla. Ítem en la dita cambre qui és sobre lo dit recortal o ort del dit albech: ítem un cofre blanch pintat enlaunat foren trobades les robes següents: primerament una vànova de obre de payns de cotonina de ii telles cuberta de drap del grosser, ítem una altre vànova de v telles de drap de li grosser de pocha valor; ítem una vànova de iiii telles de drap de li ab diverses obratges; ítem una altre vànova de drap de li de v telles botonada de pocha valor; ítem una vànova bastada de drap de li de v telles; ítem vii parells de lançols de canyamàs de iii telles cascun; ítem vi parells de lançols del dit drap de poca valor; ítem iii cuyres de pocha valor; ítem un cofre blanch pintat enlaunat on foren atrobats los dits lançols de canyamàs; ítem un cofret petit tot pintat foren atrobades les joies següents: primerament una corretge d’argent ab parge vert daurada; ítem un parell d’anells grans la un de balaix e l’altre de maracde ab vergues d’or; ítem un anell ab pedre de balaix petit ab verga d’or, ítem un anell ab la pedra de turquesa ab verga d’or, però vol la dita dona que les dites joies, ja’t sia sien stades meses en lo present inventary no sia periudicada en res a son dret; ítem un cofre blanch enlaunat pintat foren atrobades les robes següents: primerament un parell de lançols de drap de li amples de dues telles; ítem un altre parell de lançols de drap de li de iii telles; ítem dos parells de lançols de drap de li de iiii telles cascun; ítem dos parells de lançols de drap de li poquets de iii telles cascu; ítem un parell de lançols oldans de cànem de iiii telles cascú; ítem un altre cofre blanch enlaunat pintat on foren atrobades les robes següents: primerament una tovalla de campanya; ítem v tovalles de campanya aldanes; ítem vi tovalles de li les tres ab listes blaves e les altres totes blanches de pocha valor, ítem vii tovalloles de li totes blanchas de pocha valor, ítem dos tovalloles oldanes; ítem iiii tovalloles de cotonina grossetes per axugar mans, ítem vi tovallons de stopa; ítem xv tovallons de stopa de campanya, ítem vii tovalloles de stopa noves de campanya; ítem vii tovalles de stopa noves; ítem iii tovalles de stopa noves; ítem xviii tovalloles de li noves; ítem ix tovalloles de stopa noves; ítem xv tovallons en una peça de stopa e de li nous; ítem al­ tres xv tovallons del dit drap en peça; ítem dos cots de drap de Perpenyà e dos mantells de borrell la un dels dits mantells és de mustiveller e l’altre de Perpenyà; ítem un mantell morat de drap d’Ipre de la sisa maior, ítem una manteta de borrell de drap de Perpenyà; ítem un axelló vermell de cobrir lit; ítem una gramalla negra de drap de Perpenyà folrada de pell negre d’ayins, ítem una cota negrea del dit drap de la dita pell folrada, ítem un mantó de verni de ferret folrat de xamellot blau; ítem una cota de verni de ferrer folrada de saya blava; ítem un armari de dues cases de pocha valor; ítem un day; ítem tres canalobres de ferro la un gran e los dos pochs; ítem un cofret petit enlaunat encuyrat de cuyr pelós.

62 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Ítem, en la una de les cambres sobiranes la qual és de sobre l’estudi e servia per a despensa foren atrobades les coses sagüents: primerament una pastera de pastar ab sos peus; ítem dues saques buydes per tenir forment; ítem v gerres grans buydes per tenir oli; ítem iii sadassos la un de ceda e los dos de serras. Ítem en una altra cambre sobirana la qual es sobre la cambre maior qui és sobre lo recortal o ort el dit alberch, on foren atrobades les robes sagüents: primerament un lit de iv posts ab sos petges ab màrfegua plena de palles; ítem una flaçada de borra blan­ cha ab listes vermelles; ítem una altra flaçada borella ab listes blanches e vermelles; ítem dues flassades de lana la una ab listes vermelles grogues e borelles e l’altra ab listes blaves vermelles e grogues; ítem un drap de paret vert ab senyal de Rajadell; ítem ii draps verts ab lo dit senyal, ítem una posta gran; ítem una altra post gran de ciprés; ítem un banch de pocha valor; ítem un scriptori de pocha valor, ítem vi camises e vi bragues del dit defunt; ítem iiii senalles e un paneret; ítem un peus de debanadore de ferro. Ítem una altra cambra sobirana sobre foren atrobades qualques quarteres de forment; ítem un garbeg de porgar forment; ítem dues posts de portar pa; ítem una taula gran ab sos peus; ítem una altra taula pocha ab sos peus.

22 1400, juliol, 2. Barcelona Capbreu dels censos dels morabatins de les cases de l’antic call Major de Barcelona que cobrava Jaume Colom, fill del difunt Guillem Colom, canvista de Barcelona.

ACB, Extravagants, Censos de Jaume Colom, 1400-1404.

Llibre I [f. 1r] Llibre dels censal de m x lv morabatins en liure e ffranch alou, qui morabatí de ix sous per cascun morabatí fan cccc l xx lliures v sous, los quals l’onrat en Jacme Colom, fill de l’honrat en Guillem Colom, reeb cascun ayn entre ii termes, ço es la meytat en la festa de Ninou e l’altre meytat en la festa de sant Johan de juny, sobre diverses proprietats qui són en lo olim cayll Maior de la ciutat de Barchinona, situat proper la plaça de Sant Jacme, lo qual libre he fet jo Ffrancesch Loral, procurador del dit Jacme Colom, ab carta feta en poder d’en Gabrel Canyellas, notari de Barchinona, a ii dies de juliol l’any m cccc. E comensí de usar de la dita procuració jo dit Ffrancesch Loral en la festa de Sant Johan de juny del dit any. [f. 1v] Clàusula qui fa entre en les vendes qui·s fan de les proprietats del cayll en lo present libre contegudes.

Et teneo per venerabilem Iacobum Columbi, civem Barchinone, filium venerabilis Guillemi Columbi, olim campsoriis civis dicte civitatis, ut proprietarium succeden-

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 63

tem in hiis ipsi patri suo. Et per ipsum Guillemum Columbi ut usufructuarium tamen in firmis facisti et laudimis inde provenientibus de tota vita ipsius Guillemi Columbi tamen. Et post mortem ipsius Guillemi Columbi ex toto per dictum Jacobum Columbi. Et sub dominio et alodio ipsius Jacobi Columbi et suorum.

Salvis tamen semper in et supper predictis que vobis vendo censi iure, etc. Dicti venerabili Jacobi Columbi et suorum.

Et est sciendum quod firmie fatice et laudimia ratione dictorum morabatinorum provenientes et provenientiam sunt et esse debent dicti Guillemi Columbi de tota vita sua tamen ratione retencionis inde per opsim facte in donacione quam de dictis morabatinis inter alia fecit dicto Jacobo Columbi, filio suo, post obitum vero dicti Guillemi Columbi ipse firme fatiche et laudimia sunt et esse debent dicti Jacobi Columbi et suorum ut in instrumento de dicta donacione facto seu recepto in posse Arnaldi Piquerii, notario publici Barchinone, vicesima nona die junii anno a nativitate Domini m ccc nonagesimo octavo hec et alia lacius continentur.

Forma de firmar les cartes per rahó de senyoria.

Jo, Guillem Colom demunt dit, les dites coses ferm per rahó de senyoria, cens dret e senyoria del dit Jacme Colom e dels seus e de un segons les forma demunt dita en totes coses tots temps salves. [f. 17v] Pere Casasagia altra casa al carrer de Santa Eulàlia, que era de Bonjuha Samuel. Paga 13 morabatins. [f. 18v] Pere Casasagia altra casa al carrer de Santa Eulàlia, que era de Bojuha Issach Dalell. Paga 8 morabatins. [f. 19v] Jaume Esgleyas, prevere beneficiat de la Seu de Barcelona, per cens i alberg que li comprà a Pere de Casasagia, mercader, per una casa al carrer de Santa Eulàlia.

La casa era de Issach Rossell. Paga 7 morabatins i mig. [f. 65v] Miquel Mensal, mercader, i casa al carrer de Sant Domingo que era de Astruc Adret. Paga 21 morabatins. [f. 66v] Ffan los hereus de micer Pere Rajadell, quòndam licenciat en decrets, per cens de l’alberch maior que han en lo carrer de Sant Honorat e lo qual alberch fo den Massot Evangenà, juheu — liii morabatins. E per cens de i altre alberch contiguu ab lo proper dit, lo qual ha lo portal alfòndech e lo qual fo den Jaffudà Lobell — ix morabatins; axí que són per tot lo cens dels dits ii alberchs cascun any en los dits ii terminis, lxii morabatins, qui a la dita rahó valent xxvii lliures xviii sous.

Fan per Sant Joan de juny 13 lliures i 18 sous i per la festa Ninou 13 lliures i 18 sous restants.

23 1581, febrer, 28. Barcelona Fragment del capbreu dels censos de les cases de l’antic call Major de Barcelona que cobraven Frederic de Cabrera (pare) i Antic de Cabrera (fill), a raó de la venda i creació

64 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

d’un censal nou de 5 000 lliures i pensió anual de 150 lliures, al canonge de Barcelona Francesc Beuló i al procurador dels aniversaris de la comunitat de preveres de la catedral, Esteve Casamitjana.

ADB, Mensa Episcopal, títol iv, censos de Robres, f. 79v-81v.

AHCB, Notarials, Barcelona, Jaume Massaguer, 28 de febrer de 1581. [f. 55r] En poder de Jaume Massaguer, notari públic de Barcelona, als 28 de febrer de 1581. Dn. Frederich de Cabrera, y Dn. Antich de Cabrera, pare y fill, per negocis a ells útils y necessaris firmaren venda y original creació de censal de preu y propietat 5 000 ll, y penció anual 150 ll a favor del R. Dn. Francisco Beuló, canonge protector, y del reverent Esteve Casamitjana, prevere procurador dels aniversaris comuns de la Santa Iglesia de Barcelona […] no sols de unas casas que dit pare y fill possehïan en la present ciutat, sí també de diferents censos que per líbero y franch alou percebían sobre varias casas, y propietats sitas en Barcelona, y en lo call Major, antes lo judaysme […] [f. 56r] Ítem lo cens de penció 6 ll 15 s que rebia sobre casas dels hereus de Pere Pellisser, que avían estat de Massot, jueu, y de present de Bernigal, y per est Miquel Angel Mitjavila. [f. 58v] Ítem lo cens de penció 5 s [?] que rebia de misser Serra per las casas que foren dels hereus de misser Ros, y antes d’en Massot Venganà [sic] o d’en Jafudà lo Vell, jueus.

24 1695, [s. d.]. Barcelona Fragment del capbreu dels censos de les cases de l’antic call Major de Barcelona que cobrava Agustí López de Mendoza, comte de Robres, fet a raó de la lluïció i quitació del censal de 5 000 lliures que mantenien els administradors de la capella i coŀlegi de Sant Sever de Barcelona.

ADB, Mensa Episcopal, títol iv, censos de Robres, f. 79v-81v. [...]

Nº 25. Ítem: De tot aquell ànnuo cens pensió 5 s que en los sobredits terminis, rebia dit son principal de don Anton de Armengol, per rahó de aquella casa y hort, o eixida a ella contigua, ab sos obradors y portals obrints en los carrers públichs, y ab un portal que obria en lo corral o alfòndech que era al costat de dita casa envers la part de mitgdia, ab lo pas libre de entrar y eixir ab animals per dit corral o alfòndech, fins al carrer públich, que possehïa dit don Anton de Armengol en lo lloch dit antes lo call Major y alashoras anomenat lo carrer de Sant Honorat, prop la font de dit carrer, per lo

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 65

qual rectament se va de dita font a la plaça de Sant Jaume. Y se tenen en alou de dit son principal y en virtut de la present venda per dits reverents administradors al cens tant per dita casa, com per altra que baix se designará, de 5 s; las quals dos casas foren confessadas per dit don Anton de Armengol al dit son principal en poder de Joseph Cellarés, notari, als 28 abril de 1693.

Y afrontan, ab son hort y obradors, de una part ab lo carrer públich anomenat de Sant Honorat, y part ab altre honor de dit don Anton Armengol avall designat, y a part ab la entrada y cel de dit cortal o alfòndech, y a esta part és lo portal per lo qual librement se pot entrar y eixir ab cavalcaduras fins al carrer públich, y en esta part també hi ha algunas finestras, per las quals se pren claror; y de altra part ab honor del dit Armengol, que baix se designarà, y part ab honor que fou dels hereus de Jaume Dargués, y antes de Simon Manera, y després de Joan Velldellós, velluter, y part ab honor que fou de Guillem Sacoma, llibreter, y antes de Miquel Marsal, y después de Joan Barba; y part ab altre honor de dit don Anton de Armengol, que antiguament fou de Maix lo Vell, alou de la causa pia de mossèn Sors; de altra part ab lo carrer públich que se junta ab dit carrer públich de Sant Honorat. Ítem: y sobre aquella altra casa, que així mateix dit don Anton de Armengol té y posseheix en lo sobredit lloch, y alfòndech situat en dit carrer de Sant Honorat. Y se té en alou de dit son principal y en virtut de la present venda per dits reverents administradors al referit cens de 5 s; la qual casa junt ab la sobredita, fou confessada per dit don Anton de Armengol a favor de son principal en poder de Joseph Cellarés, notari, als 28 abril de 1693. Y afrontaba dita casa a orient ab la noble dita casa; a mitgdia part ab dit alfòndech que allí és, y part ab la casa que fou de Bernat Miquel, que fou del magnífich Anton Puigvert; a ponent ab honor que fou dels hereus de Bonanat Pi, y después d’en Comas; y a tremuntana ab lo hort de la casa sobredesignada.

Y se ha de advertir que ditas dos casas són unadas, y agregadas ab altra casa de dit don Anton de Armengol, situada en lo mateix lloch, y en lo carrer per lo qual se passa de dit carrer de Sant Honorat al carrer de Sant Domingo, y esta casa està en alou dels administradors de la causa pia fundada per Andreu Sors, canonge de Barcelona, y és una petita part respecte de la sobredita casa gran, com és de vèurer de la venda feta per lo magnífich Joan Lluís Llull Federich, y Joan pare y fills, al magnífich Bernabé Serra, cavaller de dita casa gran, y de dita casa xica ab acte rebut en poder de Joan Monjo, notari de Barcelona, als 15 maig de 1554, que de ditas casas, o hospici units, y agregats, fetas quinse parts, las catorse parts estan en alou de dit son principal, succehint al magnífich Joan Colom, y en virtut de la present venda per dits reverents administradors de est coŀlegi, y la restan una part de ditas quinse parts en alou de dita causa pia, etc.

Las quals dos casas ab dita casa així unidas y agregadas afrontan a orient ab lo carrer de Sant Honorat; a migdia part ab honor dels hereus y successors de don Joseph Ninot, y part ab honor del reverent prior y convent de Santa Mònica, que fou del magnífich Rafel Cabrer, y part ab altra casa del dit don Anton Armengol, alou de dit son principal, y en lo ítem 18 designat; y a la tremuntana ab lo carrer dit de la Fruita, per lo qual se va del carrer de Sant Honorat al carrer de Sant Domingo.

66 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Figura 1. Imatge zenital del jaciment del núm. 3 del carrer de Sant Honorat l’any 2005. Són perfectament visibles part de les fonamentacions i les sitges que al segle xiv contenia la casa de Massot Avengenà, a l’alfòndec del call Major de Barcelona.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 67

Figura 2. Superposició de les estructures del segle xiv amb un fragment dels famosos «quarterons» de Miquel Garriga i Roca (1858).

Figura 3. En un anell localitzat al jaciment es distingeix la paraula «missatger», escrita en àrab corànic amb possible aljamia hebrea.

68 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Figura 4. Imatges exterior i interior, i secció, de la sitja núm. 2.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 69

Figura 5. Miniatura del tercer quart del segle xiv de l’Hagadà de Sarajevo, atribuïda a tallers barcelonins. Per a representar l’episodi de Josep i els set anys de bonança a Egipte i l’emmagatzematge de les collites (Gènesi 41,47-49) s’empra una imatge si més no singular: alfaquins omplint de gra set sitges, sota la supervisió de Josep i d’un escrivà o comptable. L’escena no deu ser gaire diferent del que podia ser una activitat quotidiana a l’alfòndec del call Major de Barcelona.

70 Tamid 7 (2011), p. 16-71

M. À. Fumanal, J. Colomer, J. Gutiérrez, E. Redondo, F. Florensa

Figura 6. Entre els materials reutilitzats per a la fonamentació de l’edifici projectat per Josep Oriol Mestres, es localitzaren diversos fragments de finestres dels segles xiv i xv.

Figura 7. Detall dels dibuixos de capitells fets per Josep Oriol Mestres l’any 1852.

Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà

Tamid 7 (2011), p. 16-71 71

Figura 8. Detall dels dibuixos de finestres fets per Josep Oriol Mestres l’any 1852.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 73-85 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.17 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera (1446) Josep M. Llobet i Portella * UNED, Centre Associat de Cervera

Rebut: 02.03.2010 — Acceptat: 12.04.2011 Resum. Hom comenta i transcriu dos documents de l’any 1446 procedents de l’Arxiu Comarcal de la Segarra, situat a Cervera, que donen informació sobre una sentència arbitral dictada aquell any per quatre jueus de l’aljama cerverina per tal de resoldre diverses qüestions relacionades amb l’esmentada aljama. La sentència, que fou llegida per un notari cristià a l’escola o sinagoga del call superior de Cervera davant els membres de l’aljama, cada un dels quals ocupava el seu seient, fa referència a les talles o repartiments efectuats entre els membres de l’aljama per tal de poder pagar proporcionalment les despeses ocasionades per unes missatgeries que recentment havien estat fetes a la ciutat de València, les despeses fetes per l’aljama abans de les esmentades anteriorment i, finalment, l’elecció anual de secretaris i la posterior elecció de consellers.

A partir de la documentació transcrita, podem deduir que, en aquell temps, l’aljama cerverina estava formada per unes quaranta-set famílies. Al final de l’article, s’inclou la nòmina dels caps de casa d’aquestes famílies.

Paraules clau: sentència arbitral, jueus, aljama, Cervera, Catalunya, segle xv

* Correspondència: Josep M. Llobet i Portella. UNED, Centre Associat de Cervera.

Carrer Canceller Dou, 1. E-25200 Cervera. EU. Tel.: 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@ cervera.uned.es.

74 Tamid 7 (2011), p. 17-85

Josep M. Llobet i Portella

An arbitration ruling on matters related to Cervera’s Jewish aljama (1446) Abstract. The article discusses and transcribes two documents from the Segarra Regional Archive in Cervera. Dated 1446, the documents provide information on an arbitration ruling issued in the same year by four Jews from Cervera’s aljama (a Spanish term of Arabic origin used in old official documents to designate self-governing communities of Moors and Jews living under Spanish rule) to resolve various matters related to the aljama itself. The ruling, which was read out by a Christian notary public at the school or synagogue in Cervera’s upper Jewish quarter before the members of the aljama, each of whom had taken up their seat, refers to the taxes to be imposed and the proportional payments to be made by the members of the community. Said taxes and payments were needed to cover various expenses, such as the messages that had recently been sent to the city of Valencia, the annual election of secretaries and the subsequent election of councillors, and other expenses that had been incurred previously. On the basis of the transcribed documents, it can be deduced that Cervera’s aljama comprised around 47 families at the time in question. A list of the heads of those families appears at the end of the article.

Keywords: arbitration ruling, Jews, aljama, Cervera, Catalonia, 15th century

Un parell de documents de l’any 1446 que es troben guardats a l’Arxiu Comarcal de la Segarra, ubicat a Cervera, els quals oferim transcrits al final d’aquest article, ens informen d’un dels sistemes que tenien, en aquell temps, els jueus de l’aljama cerverina per a resoldre les seves qüestions: l’elecció de quatre àrbitres amb autoritat suficient per a poder dictar una sentència d’obligat compliment.

Així, segons el primer text, el dia 23 de febrer d’aquell any 1446 es reuniren Jucef Samarell i Cresques Adret, secretaris, Samuel de Llunell, Samuel Astruc Cavaller, Issac Salomó Cohén, Issac Suŀlam, Issac Gracià i Salomó Satorre, consellers, i nombrosos membres de l’aljama i designaren Issac Orabona, Jucef Gracià, Faïm Atronai i Jacob de Quercí àrbitres i amigables componedors. Un dels testimonis d’aquesta designació fou Jafudà Astorí, un jueu de Morvedre (actualment, Sagunt) que era argenter. L’endemà, dia 24, els àrbitres acceptaren l’encàrrec de pronunciar sentència.

La sentència, segons el segon document, fou llegida el dia 26 de febrer pel notari cerverí Gabriel Martorell a l’escola o sinagoga del call superior de Cerve-

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera

Tamid 7 (2011), p. 17-85 75

ra davant els membres de l’aljama, cada un dels quals ocupava el seu seient.1 Tots els presents l’acceptaren, llevat de tres: Issac Suŀlam, Mossé Suŀlam i David Bendit. També en aquesta ocasió un dels testimonis era el jueu argenter de Morvedre.

Els quatre àrbitres, després d’haver escoltat totes les observacions que havien volgut fer els membres de l’aljama i d’haver tingut entre ells diversos parlaments i coŀloquis i tenint davant seu els deu manaments de la llei que Déu donà a Moisès al mont Sinaí per tal que el judici que emetessin procedís de Déu, es pronunciaren, entre altres coses, sobre les qüestions següents: — Les talles o repartiments efectuats entre els membres de l’aljama per tal de poder pagar les despeses fetes. Sobre aquesta qüestió, fou decidit que un grup de jueus format per deu caps de casa n’hauria de satisfer el 58 % i un altre grup format per trenta-cinc caps de casa n’hauria d’aportar el 42 %.

— Les despeses ocasionades per unes missatgeries que recentment havien estat fetes a la ciutat de València per obtenir certs privilegis o confirmacions de privilegis i altres provisions reials per a la utilitat de l’aljama i, també, certes despeses que hom havia fet per la intervenció del veguer i batlle de Cervera2 en defensa dels privilegis de l’aljama. En aquest cas, el repartiment de les despeses es portaria a terme d’aquesta manera: el primer grup en pagaria el 70 % i el segon n’abonaria el 30 %.

— Les despeses efectuades per l’aljama abans de les esmentades anteriorment, les quals havien estat satisfetes mitjançant un préstec. Aquests despeses serien liquidades amb el pagament del 58 % pel primer grup i del 42 % pel segon.

A continuació, els àrbitres fixaren uns determinats terminis i encarregaren als secretaris de l’aljama que fessin reunir cada un dels grups mencionats quan ells ho demanessin.

— L’elecció anual de secretaris,3 que tenia lloc el dissabte anomenat sabbat nahamú,4 i la posterior elecció de consellers. Sobre això, els àrbitres decidiren que els dos secretaris fossin elegits pel consell de l’aljama de la forma acostumada i, una vegada triats els secretaris, fossin elegides nou persones per formar el 1. Sabem que aquesta escola tenia cinquanta-tres seients. N’hi ha un estudi en: Agustí Duran i Sanpere, Llibre de Cervera, Tàrrega, Camps Calmet, 1972, p. 365-371.

2. A Cervera, el veguer i el batlle eren la mateixa persona.

3. Sobre l’elecció de secretaris de l’any 1485, hom pot veure: Josep M. Llobet i Portella, «Una elecció de secretaris de l’aljama de jueus de Cervera en 1485», Tamid, 6 (2006-2007), p. 39-43.

4. El dissabte següent al dia 9 del mes d’av (informació facilitada per Eduard Feliu).

76 Tamid 7 (2011), p. 17-85

Josep M. Llobet i Portella

consell. D’aquestes nou persones, tres havien de ser de la mà major, tres de la mà mitjana i tres de la mà menor. A més, no hi podria haver entre els elegits un pare i el seu fill ni dos germans. Seguidament, els àrbitres concretaren determinades actuacions del consell. Quant a les persones que haguessin estat elegides secretaris, aquestes no podrien tornar a ocupar aquest càrrec durant els tres anys següents.

Els quatre àrbitres no es descuidaren de fixar la compensació que havien de rebre pels seus treballs. Aquesta compensació seria de quatre parells de perdius, les quals havien de ser de la partida anomenada Mata Carnera,5 ja que —segons ells— les que es criaven en aquest lloc eren «belles i grosses i més saboroses que les de les altres partides». D’altra banda, el notari, també pels seus treballs, rebria dos florins.

Finalment, a partir de la documentació transcrita, podem deduir que, en aquell temps, l’aljama dels jueus de Cervera estava formada per unes quarantaset famílies.

Textos documentals 1 1446, febrer, 23-25. Cervera Els secretaris, els consellers i molts membres de l’aljama dels jueus de Cervera designen quatre àrbitres per tal de resoldre diverses qüestions relacionades amb aquesta aljama.

Arxiu Comarcal de la Segarra, Fons Notarial, Cervera, 30, Gabriel Martorell, Manual, 1444-1447, paper solter.

Nos, Juceff Samarell et Cresques Adret, secretarii aliame iudeorum Cervarie, magister Samuel de Lunel, fisicus, Samuel Struch Cavaler, Içach Salamó Coffén, Içach Sutlam, Içach Gracià, Salamó Çatorra, conselliarii, Daví Bendit, Niçach Cap, Juceff Adret, Baró Crexent, Samuel Crexent, Belsoms Suŀlam, Salamó Rimoch, Vidal Belsom, Mossé Çaruch, Adret Struch, Bonjuhà de Buldú, Içach Çutlam, Ezdra Sayol, Struch Galipapa, Mossé Suŀlam, Daví Coffen, Benvenist Coffén, Niçach Mossé 5. Sobre la situació de la partida de Mata Carnera: Josep M. Llobet i Portella, «Els noms de les partides del terme de Cervera a mitjan segle xvii», en Misceŀlània d’ homenatge a Enric Moreu-Rey, vol. 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988, p. 337-355.

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera

Tamid 7 (2011), p. 17-85 77

Coffén, Juceff Çutllam, Abram Atronay, Juceff Crexent, Abram Samarell, Lobell Samarell, Sentou Jacobí, Samuel Çutlam, Struch Bonstruch, Cresques Coffén, Juceff Adret, maior dierum, Abram Canes, Sentou Toroç, Içach de Quercïi, maior dierum, et Içach de Quercïi, minor dierum, Içach Adret, Samuel Çaporta, Mahir Alatzar, omnes predicti de aliama iudeorum, tam super certis expensis quas fuerunt factas super certis privilegiis dicte aliame necessariis eo quia aliqui de dicta aliama dicebant se in dictis expensis super dicto privilegio sive privilegiis inpetratis non teneri, alii vero contrarium dicentes, cum eorum dependentibus seu emergentibus. Ítem, sobre lo pagar dels càrrechs de la dita aljama fets e fahedors de per ço és d’ací al mes de juliol e de juliol que ve a tres anys, que la orde e manera que els elets e daval nomenats veuran ésser fahedora que aquella hayen a servar e tenir ab les coses dependens e emergens. Ítem, super facto del regiment, secretaris e conseyllés elegidós puxen ordenar en tota manera que a ells serà ben vist fahedor durant lo temps dessús dit e coses dependens [e] emergens.

Tots los dessús nomenats comprometen en los següents, ço és, Içach Orabona, Juceff Gracià, Fahim Atronay e Jacob de Quercïi, tanquam in arbitros arbitratores, laudatores et amicabiles compositores super predictis cum eorum incidentibus et emergentibus, promitentes stare dicto et pronuntiatoni vestrorum et non apellare nec recurere arbitrio boni viri et eis recussare, aliter voluerunt incureri in penam quinquaginta librarum a la bossa. Ítem, voluerunt quod si in sententia ferenda exirent ambigua, etc., possint interpretare et pronuntiare.

Tempus est hinch ad diem lune proxime.

Die xiii febroarii anno xxxxviº.

Testes Mathias Steve, sutor, Gabriel Cirrera, Jaffudà Aztorí, argenterius, ville de Morvedre.

Testes Iohannes Gibert, textor, Johan Rovira et Juceff de Blanes et Juceff Azfor.

Die xxiiii febroarii.

Içach Orabona, Jachob de Quercïi, Juceff Gracià, Fahim Atronay promiserunt virtute iuramenti et sub dicta pena quod sententia per eos pronuncianda laudabunt, aprobabunt et servabunt.

Testes predicti.

Die xxvª febroarii Içach Gracià firmavit, presentibus testibus Francí Cortès, notario, et Içach Salamó Coffén, iudeo.

78 Tamid 7 (2011), p. 17-85

Josep M. Llobet i Portella

2 1446, febrer, 26. Cervera Els àrbitres designats per tal de resoldre diverses qüestions relacionades amb l’aljama dels jueus de Cervera dicten sentència.

Arxiu Comarcal de la Segarra, Fons Notarial, Cervera, 30, Gabriel Martorell, Manual, 1444-1447, f. 54.

En nom de nostre senyor Déu sie. Amén.

On nosaltres, Içach Orabona, Juceff Gracià, Fahim Atronay e Jacob de Quercïi, juheus, de la vila de Cervera, àrbitres arbitradós, loadós e amigables composedors per les parts dessús e deiús scrites comunament e concorda elets, vist lo compromís per les dites parts en nosaltres firmat e lo poder en aquell atribuït e donat, hoyts vicisim quiscús de la dita algama en tot ço e quant en e sobre les coses de què entre ells és qüestió han volgut dir e proposar davant nosaltres, aguts diverses parlaments e conloquis entre nosaltres, havent nostre senyor Déu davant nostres vuylls e los sants deu manaments de la ley que Déu donà a Moisès en lo munt de Sinahí davant nosaltres posats e reverentment sguardats per ço que lo nostre juhí de voler de Déu procehesque, dehim, pronunciam, sentenciam e declaram en la forma e manera següent: E, primerament, com experiència que és mare de totes coses en passat haye mostrat de grans vegades que sobre les taylles e compartiments que entre los singulars de la dita algama se són fetes e scampades s’aye mes divisió e cresquda iniquitat entre los singulars de la dita algama, per què nosaltres dessús dits Içach Orabona, Juceff Gracià, Fahim Atronay e Jacob de Quercïi, àrbitres arbitradors, loadós e amigables composedors, volents tolre tota matèria de divisió entre los singulàs de la dita algama que per la dita rahó seguir se pogués, dehim, pronunciam, sentenciam e declaram que de totes quantitats de messions e despeses que la dita algama haurà a fer, scampar ne tayllar, ço és, d’ací per tot lo mes de juliol primer vinent e del dit mes de juliol a tres anys ladonchs primer vinents e contínuament comptadós, se hayen a fer, determenar e concordar per la major part del conseyll de la dita algama qui ara és e dins los tres anys dessús dits seran. E, axí com per la major part del dit conseyll serà determenat, axí se haye a fer, exceptada la custòdia e guarda de pasqua, que quiscú de la dita algama haye a pagar, segons és acostumat, dotze diners. E lo restant a compliment de la dita custòdia e guarda se haye a pagar segons lo compartiment que ara de present declaram ésser fahedor, segons que·s seguex, ço és, que de tots cent sòlidos que s’agen a tayllar per part de la dita algama per qualsevol messions e despeses a la dita algama toquans a pagar hayen e sien tenguts de pagar, ço és, a saber, Içach Orabona e sos dos genres, Salamó Çatorra, mestre Samuel de Lunell, Içach de Quercïi e son fill Içach de Quercïi, Jacob de Quercïi, Samuel Struch Cavaler e son genre, Samuel Çaporta, Içach Salamó Coffén e sa sogra na Goig e Içach Adret cinquanta-huyt sòlidos per quiscun centenar de sous

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera

Tamid 7 (2011), p. 17-85 79

que per rahó de messions e despeses qualsevol que la dita algama o major part del conseyll de aquella haurà acordat o acordarà de despenre e levar. E los restants quarantados sòlidos a compliment de quiscun centèn sòlidos tantes vegades com necessaris los hauran hayen a pagar, ço és, Abram Samarell, Sentou Toroç, Abram Canes, Fahim Atronay, Abram Atronay, Juceff Baró Crexent, Juceff Çuŀlam, Daví Coffén, Içach Mossé Coffén, Benvenist Coffén, Içach Suŀlam, Mossé Suŀlam, Juceff Gracià, Cresques Coffén, Içach Gracià, Sentou Jacobí, Samuel Çuŀlam, Struch Bonstruch, Struch Galipapa, Içach Cap, Lobell Samarell, Bonjuhà de Buldú, Daví Bendit, Juceff Adret, Adret Struch, Juceff Adret, major de dies, Baró Crexent, Samuel Crexent, Juceff Samarell, Salamó Rimoch, Vidal Belsom, Belsom Suŀlam, Ezdra Sayol, Içach Çuŀlam e Mossé Çarruch. E ab la nostra present sentència e declaració en los dits cinquantahuyt sòlidos per quada centèn sòlidos a dar e pagar los dits Içach Orabona e altres ab ell nomenats e on los quaranta-dos sòlidos restans de quada cent sòlidos los dits Abram Samarel e los altres ab ell dessús nomenats condempnam a pagar e tenguts sien pagar, axí los huns com los altres en les prenomenades nòmines mencionats. E açò sots virtut del sagrament e penes en lo compromís aposades e contengudes. Ítem, com sobre certa missatgeria o missatgeries que ara pochs dies ha per part de la dita aljama s’és feta a la ciutat de València per obtenir certs privilegis o declaracions o refermacions de privilegis e altres provisions reals concernents utilitat de la dita algama e singulars de aquella e sobre les messions e despeses que per la dita rahó se són fetes sie stada feta gran querimònia per alguns de la dita algama, allegants que en la taylla fahedora per la dita rahó ells ne lurs béns ésser tenguts de pagar. Axí matex sobre certes despeses e messions que·s són fetes davant mossèn lo veguer e batle de la dita vila en deffensió del privilegi que la algama ha contra aquells qui enpetren sobresehiments e alarchs en dan dels singulars de la dita algama, dihents, axí matex, que en aquells ells no entenen ésser tenguts ni obligats de pagar. E altres de la dita algama lo contrari affirmants, dients en totes aquelles messions ells ésser tenguts e obligats de contribuir.

Per què nosaltres dessús dits àrbitres arbitradors, lohadors e amigables composedors dehim, pronunciam, sentenciam e declaram que axí en les messions que·s són fetes en deffensió del dit privilegi davant lo veguer e batle de Cervera contra los dits sobresehiments, com encara en les messions e despeses que·s són fetes per obtenir refermació del dit privilegi, com per les provisions reals que ara darrerament se són obtengudes per salvetat de la dita algama e singulars de aquella, que en tots cent sòlidos que per les dites rahons se sien feytes despeses que hagen e sien tenguts de pagar e contribuir, ço és, los dits Içach Orabona e sos dos genres, Salamó Çatorra, mestre Samuel de Lunel, Hiçach de Quercïi e son fil Içach, Jacob de Quercïi, Samuel Struch Cavaler e son genre, Samuel Çaporta, Içach Salamó Coffén e sa sogra na Goig e Içach Adret a donar e pagar setanta sòlidos per quiscun centenar de sòlidos que per rahó de les dessús dites coses se sien fetes. E los trenta sòlidos restans a compliment de quiscun centèn sou que s’aye a tayllar e pagar hagen a pagar los deiús nomenats, ço és, Abram Samarell, Sentou Toroç, Abram Canes, Fahim Atronay, Abram Atronay, Jucef Baró Crexent, Juceff Çuŀlam, Daví Coffén, Içach Mossé Coffén, Benvenist Coffén, Içach Suŀlam, Mossé

80 Tamid 7 (2011), p. 17-85

Josep M. Llobet i Portella

Suŀlam, Juceff Gracià, Creaques Coffén, Içach Gracià, Sentou Jacobí, Samuel Çuŀlam, Struch Bonstruch, Struch Galipapa, Içach Cap, Lobell Samarell, Bonjuhà de Buldú, Daví Bendit, Juceff Adret, Adret Struch, Juceff Adret, major de dies, Baró Crexent, Samuel Crexent, Juceff Samarell, Salamó Rimoch, Vidal Belsom, Belsom Suŀlam, Ezdra Sayol, Içach Çutlam e Mossé Çarruch. E los dessús nomenats Içach Orabona e los mencionats en sa nòmina a pagar los dits setanta sòlidos de quada centèn sòlidos e los dits Abram Samarell e los mencionats en sa nòmina en los trenta sòlidos de cada cent sòlidos a dar e pagar condempnam, e açò tantes vegades quants centenars de sòlidos hi haurà mester e serà necessari a pagar totes les messions e despeses que·s són fetes per les dessús dites rahons en lo present capítol mencionades. E açò volem, sentenciam e declaram, e quiscú dels mencionats en lo present capítol, axí de la una nòmina com de la altra, a tenir e servar condempnam. Ítem, més nosaltres dits àrbitres arbitradors, loadós e amigables composedors dehim, sentenciam, pronunciam e declaram que algunes despeses que ja se són fetes per la dita algama abans de les dessús dites, les quals se són fetes e ja bestretes per via de préstec sots sperança e ab concòrdia que s’avien a tayllar segons la orde e manera que la algama acordarie, pronunciam, sentenciam e declaram que aquelles s’agen a compartir, tayllar e pagar segons la forma e manera donada e acordada, ço és, que en quada cent sòlidos de despeses ja fetes los dits Içach Orabona e altres nomenats en sa nòmina, segons dessús se apar, paguen lviii sòlidos e los restants xxxxii sòlidos de cada centèn sou hayen a dar e pagar los dits Abram Samarell e altres en sa nòmina damunt mencionats, e a dar e pagar les dessús dites quantitats quiscuna de les dites parts condempnam. Ítem, com nosaltres dits àrbitres arbitradós, loadós e amigables composedós hayam pronunciat, sentenciat e declarat la forma e manera com los dessús dits Içach Orabona e altres en sa nòmina mencionats, de una part, e Abram Samarel e los altres en sa nòmina mencionats, segons dessús se apar. E com rest aprés que quiscuna de les dessús dites parts don obra ab acabament a pagar les dessús dites messions e despeses fetes per les causes e rahons dessús dites e en son cas les phahedores, ço és, quiscú per sa part.

Per ço dehim, sentenciam, pronunciam e declaram que quiscuna de les dessús dites parts donen obra ab acabament e perfecció de fer lo compartiment de quiscú segons sa nòmina en forma e manera que quiscú segons la orde en què és mes e posat sàpie que serà tengut de pagar ni toquarà a sa part en quada centèn sòlidos de la quantitat que hi serà mester, axí de les despeses ja fetes com encara en les que faran d’ací al mes de juliol primer vinent e del dit mes de juliol a tres anys ladonchs primer vienents, per guisa e manera que com per la major part del consell de la dita algama serà acordat e deliberat de pagar les despeses que fetes han o aprés faran puxen scampar lur taylla e dar aquella a cuyllir e plegar per les necessitats que la dita algama ha o haurà en sdevenidor. E, si per ventura, lo que no Déu vulle, alguns de les dites parts havie necligència e mala cura en los affés en forma e manera que no hi donassen compliment d’ací per tot lo mes de abril primer vinent, que en tal cas aquella part de les dessús dites que haurie necligència o mala cura pronunciam, sentenciam e declaram aquella ésser encorreguda

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera

Tamid 7 (2011), p. 17-85 81

en la pena del compromís, hoc encara en totes messions, despeses e dans que a la dita algama per la dita rahó convengués de sostenir a colpa lur, ço és, de aquella part que no haurie dat compliment a fer lo compartimén de quada singular. Ítem, més ordonam, sentenciam, pronunciam e declaram que los secretaris de la dita algama, sots virtut del sagrament que en lur introhit han prestat en cerquar, guardar e exercir tot benavenir de la dita algama e exequir ço que per la major part de la algama és acordat e deliberat, hoc encara sots la pena en lo compromís aposada e contenguda, que ells dits secretaris hayen a fer ajustar e aplegar e metre en conclavi quiscuna de les dites parts per donar compliment a les dites coses tota hora que per nosaltres dits àrbitres o tres de nosaltres seran requests o dins dos dies aprés que·n seran requests. Ítem, dehim, sentenciam, pronunciam e declaram nosaltres dits àrbitres arbitradós, loadós e amigables composedors e ab la present nos salvam e·ns retenim que la hon nosaltres dits àrbitres vehéssem o acordàssem que en qualsevol de les dites parts o abdues haguéssen de necessari haver més temps que lo dit mes de abril, que en aquell cars nosaltres dits àrbitres o los tres de nosaltres puxam prorogar e donar més temps, segons a nosaltres dits àrbitres o tres de nosaltres serà ben vist fahedor. Ítem, més com sobre lo regiment de elegir secretaris quada hany sie acostumat de elegir aquells en lo dissapte apellat sabbat nahamú e, axí matex, en aprés elegir quiscun any consellés per los quals lo bé públich de la dita algama és regit e conservat e molts de la dita algama crehent voler entervenir en aquell regiment e moltes e diverses ve­ gades alguns de la dita algama ne hayen murmurat. Per ço nosaltres dits àrbitres arbitradors, loadós e amigables composedors, volent provehir en e sobre la dita elecció de secretaris e conseyllés, dehim pronunciam, sentenciam e declaram que en la dita jornada o jornades de elegir secretaris e consellés de la dita aljama que hagen e sien tenguts de elegir en la forma e manera següent, ço és, dos secretaris aquells que lo conseyll o major part de aquell acordarà en la forma e manera acostumada e com los dits secretaris seran elegits hayen a elegir nou de consell, ço és, a saber, tres per la mà maior e tres per la mà migana e tres per la mà menor, e, declarant, provehim que no puxen triar ne elegir en los dits nou en un any pare e fill ni dos germans. Provehint encara e declarant que los conseyllés aprés que seran elets segons dessús e admeses que aquells no puxen determenar, cloure ne finar nenguna cosa toquant la dita aljama sens que dels nou de conseyll no·n sien de un acord, assentiment e voler sis almenys, ço és, dos de mà major, dos de mà migana e dos de mà menor. Provehint encara que, si lo dit conseyll de la dita algama acordave o determenave de fer despesa que muntàs a més de deu florins, que en aquell cars hagen e sien tenguts de demanar e apellar tres dels majors de la dita algama en facultats dels de fora conseyll encara que sien o fossen pare e fill o dos frares o germans. E ladonchs los dits sis de conseyll, ço és, dos de mà major e dos de mà migana e dos de mà menor, e los dos dels tres majors en facultats, que són en nombre de huyt, tots concorts en un dir, que de la cosa que tots huyt seran concorts e munte a qualsevol quantitat de despesa, que ho puxen fer, determenar, finar e cloure. E ço que per ells serà determenat, clos e finat nengú de la dita algama no hi puxe contradir, ans haye axí

82 Tamid 7 (2011), p. 17-85

Josep M. Llobet i Portella

a passar. E la present declaració, provisió, ordinació e pronunciació volem que los singulars de la dita algama hayen a tenir e servar d’ací per tot lo temps dels dits tres anys e tant com és d’ací per tot juliol primer vinent, e en açò los condempnam. Ítem, dehim, sentenciam, pronunciam e declaram que los qui seran stats secretaris de la dita algama de tres anys aprés no puxen ésser elets, tornats ni admeses en secretaris e, si contra ere fet, ipso facto los qui·ls elegirien encóreguen en les penes en lo compromís aposades e aquels tals secretaris no sien admeses ne aguts per secretaris. En los altres officis acostumats de fer, donar e triar cadany se facen e·s donen segons és acostumat de fer a tota lur voluntat. Ítem, nosaltres dits àrbitres arbitradós, loadós e amigables composedors volem que, si algunes coses per nosaltres damunt dites, pronunciades, sentenciades e declarades eren o són vistes ésser contra forma de privilegi o privilegis, que aquelles entenem haver fetes sens preiudici e lesió, que tàcitament ni expressa no entenem ni volem haver fetes contra aquells, ans volem que romanguen en lur força e valor, e aquelles coses que serien vistes contra forma dels dits privilegis volem sien irrites, casses e nuŀles e no hagen efficàcia ni valor. Ítem, dehim, pronunciam, sentenciam e declaram e expressament nos salvam que, si algú dels qui han fermat en lo compromís per los quals nosaltres som elets en àrbitres inadvertentment o en altra qualsevol manera encorrie o encorrien en les penes en lo dit compromís aposades, que aquelles penes no puxen ésser acusades. Ne exegir e levar se puxen aquelles per algú dels singulars de la dita algama sinó per nosaltres dits àrbitres tots concorts. Ítem, més dehim, pronunciam, sentenciam e declaram que, si los secretaris que quiscun any dels tres anys dessús expressats seran elets acordaran o volran remoure lo consell que trobat hauran, lo puguen remoure a tota lur voluntat en la forma e manera que·s volran. Però que forçadament n’agen a remoure hu de mà major, altre de mà migana e altre de mà menor, aquels qui ells volran e·ls serà ben vist fahedor, servant tost temps dels dits tres anys la orda e manera a ells donada, ço és, removent-ne un de mà major, altre de mà migana e altre de mà menor, e axí sien tenguts de fer e servar sots les penes en lo compromís aposades e contengudes. Ítem, dehim, pronunciam, sentenciam e declaram que, si dins lo dit temps, ço és, d’ací al mes de juliol primer vinent e aprés per los dits tres anys següents, qualque hu de la dita algama mencionat en la present nostra sentència se’n anave, per la qual anada se perdie sa tatxa o taylla, o si per aventura algú que huy no és en taylla o tatxa venie de novel, en aquell tal cas volem, pronunciam e declaram que aquella deminució o creximent sie compartit, vulles d’aument, vulles de diminució, sobre tota la dita algama, axí de la una nòmina com de la altra mencionades damunt, en la forma e manera damunt declarada, ço és, dels lviii sòlidos per cent e dels xxxxii sòlidos per cent. Com nostra intenció e total voler sie de nosaltres tots los dessús nomenats de la dita aljama en dues nòmines ésser un cors, una fraternitat e una unió e nòmina e no divisida. E per ço volem e declaram que en lo bé e en lo millor e en lo contrari quiscun de la dita aljama n’age sa part.

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera

Tamid 7 (2011), p. 17-85 83

Ítem, com per sguart de la present nostra sentència nosaltres dits àrbitres hayam treballat e sostenguts trebayls, per què ajutgam a nosaltres dits àrbitres arbitradós, loadós e amigables composedós per nostres trebaylls iiii pareylls de perdius, les quals nosaltres nos ayam a penre e catar de les que són en la partida apellada de Mata Carnera, que són beles e grosses e pus sàbehes que de altres partides. Ítem, ajutgam al notari de la present sentència e compromís, per los trebayls que ha sostenguts axí en rebre lo compromís com per scriure e ordenar la present nostra sentència com per altres diverses trebayls que per la dita rahó ha sostenguts e fetes e per sguart com haurà a fer trelat de la present nostra sentència als secretaris de la dita algama, ço és, per tots aquests sguarts, dos florins d’or d’Aragó e de pes, los quals la dita algama li haye a pagar d’ací a divenres primer vinent, e açò sots virtut del sagrament e penes en lo compromís aposades e contengudes. Ítem, en quant la present nostra sentència sab a condempnació, als dessús nomenats en la present sentència condempnam, e en quant sab a absolució, absolem. Ítem, pronunciam, sentenciam e declaram que les dites parts e quiscuna d’aquelles hayen e sien tengudes de aloar, emologar e aprovar la present nostra sentència e coses en aquella contengudes encontinent que requests ne seran per los secretaris de la dita algama o algú d’ells, e los dits secretaris, primers, com axí ho pronunciam e volem sots virtut del sagrament e penes en lo compromís aposades e contengudes.

Retenim-nos, emperò, e·ns salvam nosaltres dits àrbitres que, si en la present nostra sentència havie o aparie e exien algunes coses ambigües, duptoses o obscures o tals que meresquessen interpretació, correcció, declaració o smena, que aquelles puxam durant lo temps del compromís o aprés un mes del dia de la nostra sentència contínuament contador interpretar, sentenciar, declarar, corregir e esmenar, axí a requesta de les parts o alguna d’elles o per nostre propri motuu, una vegada o moltes, les parts absens o presents, les quals interpretacions, declaracions e correccions les dites parts e cascuna de aquelles hayen e sien tengudes tenir, complir e servar e aquelles loar e amologar dins aquell temps que per nosaltres dits àrbitres los serà dat e assignat, sots virtut del dit sagrament e penes en lo dit compromís aposades e contengudes.

Die sabati xxvi febroarii anno a nativitate Domini mº ccccº xxxxviº in scola calli superioris lata fuit hec arbitralis sententia per dictos arbitros arbitratores, laudatores et amicabiles compositores et lecta per me notarium de voluntate eorum in scola iudeorum, sedentes in quodam sitio dicte scole, presentibus partibus et eam emologantibus pro maiori parte.

Presentibus testibus Bernat Serra, blanquerius, Gimeno Franch, Cervarie habitator, Jaffudà Açtorí, iudeus, argenterius, de Morvedre.

Omnes laudarunt et emologarunt predictam sententiam qui presentes erant in prolatione predicte sententie in scolla calli superioris dempto Içach Suŀlam et Mossé Suŀlam et Daví Bendit.

84 Tamid 7 (2011), p. 17-85

Josep M. Llobet i Portella

Nòmina dels jueus de l’aljama de Cervera l’any 1446 segons la documentació transcrita Abraham Atronai Abraham Canes Abraham Samarell Adret Astruc Astruc Bonastruc Astruc Galipapa Baró Creixent Bellshom Suŀlam Benvenist Cohén Bonjua de Boldú Cresques Adret Cresques Cohén David Bendit David Cohén Ezdra Sayol Faïm Atronai Issac Adret Issac Cap Issac de Quercí, major Issac de Quercí, menor Issac Gracià Issac Mossé Cohén Issac Orabona Issac Salomó Cohén Issac Suŀlam Issac Suŀlam Jacob de Quercí Jucef Adret Jucef Adret, major Jucef Creixent o Jucef Baró Creixent Jucef Gracià Jucef Samarell Jucef Suŀlam Llobell Samarell Mahir Alazar Mossé Saruc Mossé Suŀlam Salomó Rimoc Salomó Satorre

Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera

Samuel Astruc Cavaller Samuel Creixent Samuel de Llunell Samuel Saporta Samuel Suŀlam Sentou Jacobí Sentou Terós Vidal Bellshom

Tamid 7 (2011), p. 17-85 85

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 87-110 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.18 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Política repobladora y ocupación del espacio: los judíos en Aragón en la Alta Edad Media (1100-1176) Miguel Ángel Motis Dolader* Instituto Humanismo & Sociedad. Universidad San Jorge de Zaragoza Rebut: 22.09.2010 — Acceptat: 08.10.2010 Resumen. A lo largo del siglo xii, en que el reino de Aragón se proyecta sobre el valle del Ebro y cuadruplica su extensión, se impulsa la atracción de nuevos pobladores a través de un marco jurídico favorable, inspirado en el fuero de Jaca, donde se advierte una clara tendencia de equiparación de derechos. En un momento de auténtica revolución de las estructuras socioeconómicas, tras el repliegue de los musulmanes conforme avanza la conquista cristiana, la inmigración judía —transcultural por excelencia en un mundo binodal—, que posee un perfil profesional artesanal y mercantil distintivo y complementario en un ámbito mayoritariamente agropecuario, comenzará a consolidarse en la nueva red urbana que ahora se dibuja, de modo que a fines de dicha centuria comienzan a configurarse las aljamas (Zaragoza, Huesca, Calatayud, Barbastro, etc.) en cuanto sociedades dotadas de una estructura institucional autónoma.

Palabras clave: judíos, Aragón, repoblación, aljama, Alta Edad Media

* Correspondència: Miguel Ángel Motis Dolader. Instituto Humanismo & Sociedad, Universidad San Jorge de Zaragoza. Edificio Rectorado. Autov. A-23 ZaragozaHuesca, km. 510. E-50830 Villanueva de Gállego. EU. Tel.: 00 34 976 060 100. Fax: 00 34 976 077 581. A/e: mamotis@usj.es

88 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

Política repobladora i ocupació de l’espai: els jueus d’Aragó en l’alta edat mitjana (1100-1176) Resum. Al llarg del segle xii, en què el regne d’Aragó es projecta sobre la vall de l’Ebre i quadruplica la seva extensió, s’impulsa l’atracció de nous pobladors per mitjà d’un marc jurídic favorable, inspirat en el fur de Jaca, en el qual es constata una clara tendència a l’equiparació de drets. En un moment d’autèntica revolució de les estructures socioeconòmiques, després del replegament dels musulmans a mesura que avança la conquesta cristiana, la immigració jueva —transcultural per exceŀlència en un món binodal—, que posseeix un perfil artesanal i mercantil distintiu i complementari en un àmbit majoritàriament agropecuari, començarà a consolidar-se en la nova xarxa urbana que ara es dibuixa, de manera que al final d’aquesta centúria comencen a configurar-se les aljames (Saragossa, Osca, Calataiud, Barbastre, etc.) en tant que societats dotades d’una estructura institucional autònoma.

Paraules clau: jueus, Aragó, repoblació, aljama, alta edat mitjana

The policy of repopulation and occupation of space: the Jews in Aragon in the High Middle Ages (1100-1176) Abstract. Throughout the 12th century, during which the Kingdom of Aragon expanded into the Ebro Valley, quadrupling its size, efforts were made to attract new settlers by establishing a favourable legal framework, inspired by the code of laws of Jaca, where there was a clear tendency towards granting equal rights. At a time of genuine revolution in terms of socioeconomic structures, following the Muslim retreat in the face of the Christian conquest, Jewish immigrants, supremely culturally adaptable in a binodal world and offering a distinctive, complementary professional profile as craftsmen and traders in a predominantly agricultural environment, began to consolidate their position in the new urban fabric being woven. Consequently, at the end of the aforementioned century, the aljamas (a Spanish term of Arabic origin used in old official documents to designate self-governing communities of Moors and Jews living under Spanish rule) of Zaragoza, Huesca, Calatayud, Barbastro, etc., were beginning to take shape as societies with an autonomous institutional structure.

Keywords: Jews, Aragon, repopulation, aljama, High Middle Ages

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 89

En el período que discurre a caballo de los siglos xi y xii, además de producirse una acelerada evolución interna de las estructuras sociales del reino de Aragón, surgen numerosos retos e incógnitas ante una expansión territorial sin precedentes, paralela a la desintegración del islam andalusí. Una novedosa conjugación de la teoría de poder inaugurará una etapa diferente dinamizada por vectores políticos, militares, culturales, socioeconómicos y tecnológicos.

Con la actividad guerrera y táctica de los monarcas Sancho Ramírez, Pedro I y Alfonso I, se traslada el eje gravitatorio del Reino de las estribaciones de la cordillera pirenaica a las productivas y estratégicas tierras del Valle del Ebro, impulsando el limes fronterizo que había permanecido inmóvil durante décadas, lo que se tradujo en un incremento patrimonial de aproximadamente 34 000 km2, de manera que se asientan las bases de una situación muy fluida de enfranquecimiento y se hace exigible una perentoria captación de población estable que afianzara las recientes adquisiciones.

Entre 1089 y 1100, al tiempo que se controlan las vías de comunicación taifales de Lérida, los distritos de Monzón, Huesca y Barbastro se desploman ante Pedro I, tras un período de luchas fronterizas y de control epidérmico de diversos subsectores. Dominadas asimismo las Cinco Villas, la etapa inmediata se inaugura con el proceso de destrucción de la taifa de Zaragoza entre 1117 y 1120 desde el asedio de la capital hasta la batalla de Cutanda, que sella, en poco más de dos años, el derrumbamiento del flanco occidental de su área de influencia, produciéndose, sucesivamente, la irremisible ocupación de Tudela, Tarazona, Borja, Calatayud, Belchite y Daroca con sus respectivas zonas rurales y un vasto espacio que alterna feraces huertas y desérticas estepas. Con estos parámetros, ningún cuerpo o sector social podía afrontar por sí mismo la ocupación de un territorio que cuadruplicaba el originario sin experimentar una verdadera convulsión asumible sólo desde la experiencia de nuevas soluciones sustancialmente feudales, una organización social urbana encastrada en las ciudades y un nuevo ejercicio del poder que controla los resortes de la justicia, la coerción institucionalizada y la exacción.

1. Al-Ándalus versus «christianitas» La concepción militar de estas sociedades antagónicas difería en su planteamiento radical: los musulmanes pretendían mantener un statu quo mediante la fórmula de la aceifa, también llamada táctica de ofensiva preventiva, condenada al fracaso a medio y largo plazo, mientras que las pretensiones cristianas eran anexionistas. Al basar su poder en la estructura de linaje y no en la tierra, los

90 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

musulmanes se colocaron en un nivel de inferioridad frente a los ataques cristianos, en cuanto que eran incapaces de cohesionar una sólida clase militar, y mucho menos parangonarse con el estamento de la caballería occidental o crear un ejército que pudiera enfrentarse con éxito a la lubricada maquinaria militar oponente, a la par que periclitaba el espíritu de la yihad.1 Por el contrario, los nacientes Estados cristianos concibieron un sistema defensivo-ofensivo enraizado en la estructura social, muy militarizada eso sí, donde no sólo estaban implicados los mesnaderos reales y señoriales, sino también el resto de la población, a lo que se sumaba una evidente eficacia bélica, cuando las taifas —de donde se drenaron abundantes recursos a través de las parias— fueron sometidas a una sistemática operación de asfixia que las hacía paulatinamente inoperantes geopolítica y socialmente.2 Agréguese la circunstancia de que los guerreros cristianos, convenientemente armados, hallaron en el medio rural poblaciones casi totalmente inermes, aunque no siempre esto fue así. El distrito de Barbitaniya, recuperado definitivamente en 1100, constituía una circunscripción administrativa organizada por el hisn Barbustar, promovido al rango de ciudad a comienzos del siglo x, cuya reconquista, precisada en ocasiones de la colaboración de musulmanes conversos, fue lenta. La primera mención de tenentes antes de 1100, afecta, entre otras, a las fortalezas de Estada, Estadilla, Naval y Pomar. El poblamiento, extendido a lo largo de los canales de irrigación de época islámica, trazados en ejes norte-sur, no se desplazará de forma homogénea.3 Tras la espectacular expansión del Reino, en el período que discurre entre los años 1076 y 1134, es decir, desde la ocupación de los distritos musulmanes de la Frontera (Somontano de Huesca y de Barbastro) y la taifa saraqustí, los grupos aristocráticos, que adoptan una actitud de colaboración absoluta con las propuestas políticas de los monarcas, aunque apenas esbozan los signos de identidad del linaje —entendido como casa o grupo de descendencia, en cuyo funcionamiento el carácter agnaticio y la primogenitura adquieren el rasgo do1. Felipe Maíllo Salgado, «La guerra santa según el derecho malikí. Su preceptiva. Su influencia en el derecho de las comunidades cristianas del medievo hispano», Studia Historica, 1 (1983), p. 29-66.

2. Felipe Maíllo Salgado, «Guerra y sociedad a fines del siglo xi», en Carlos La­ liena Corbera y Juan F. Utrilla Utrilla (coord.), De Toledo a Huesca: sociedades medievales en transición a finales del siglo XI (1080-1100), Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 1998, p. 20-23.

3. Philippe Sénac, «Du hisn musulman au castrum chrétien: le peuplement rural de la marche supérieure et la reconquête aragonaise», en C. Laliena Corbera y J. F. Utrilla Utrilla (coord.), De Toledo a Huesca, p. 119-122.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 91

minante—, muestran una total dependencia con respecto a la organización espacial como fase inicial de la vinculación de hombres y medios a las estructuras señoriales. Solamente tras la crisis dinástica, cuando se produce una profunda recomposición de los grupos aristocráticos, comienza a enraizarse el concepto de linaje, cuya fortuna, basada en la riqueza agropecuaria y en los bienes inmuebles, no dejó de incrementarse gracias al avance de la conquista de nuevas tierras.4 2. El «universo judío» y los parámetros sociopolíticos En lo que atañe a la minoría hebraica, se perfilan una serie de factores decisivos que actúan de modo concatenado y sinérgico: el vertiginoso desbordamiento de un marco geográfico muy limitado en sus recursos económicos precisa de aportes humanos sin restricciones; la penetración de la cultura urbana, hasta ahora incipiente, requiere agentes económicos especializados; y el fin de la «homogeneidad étnica», fruto y consecuencia de una sociedad más capilar.

En suma, la consolidación de la presencia judía, previa a la incorporación sucesiva al Reino de los territorios conquistados, se engarza en las necesidades surgidas en el afianzamiento de la estructura política que ahora eclosiona.

2.1. Aporte ideológico: cruzada & recuperatio La acuñación del concepto de recuperatio —el término reconquista es más infrecuente— es impulsado en las instancias pontificias,5 en un claro intento de recobrar el liderazgo moral,6 como demuestra el análisis sistemático del len4. Juan Utrilla Utrilla, «Los grupos aristocráticos aragoneses en la Edad de la gran expansión del Reino (1076-1134): poder, propiedad y mentalidades», en C. Laliena Corbera y J. F. Utrilla Utrilla (coord.), De Toledo a Huesca, p. 169-170.

5. La tutela papal había constituido desde el reinado de Sancho Ramírez una apuesta de supervivencia frente a las pretensiones navarras y castellanas sobre sus vasallos. Cf. Paul Kehr, «Cuándo y cómo se hizo Aragón feudatario de la Santa Sede», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 1 (1945), p. 285-326; ídem, «El Papado y los reinos de Navarra y Aragón hasta mediados del siglo xii», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 2 (1946), p. 74-186; Antonio Durán Gudiol, «La Iglesia en Aragón durante el siglo xi», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 4 (1951), p. 7-68; ídem, La Iglesia de Aragón durante los reinados de Sancho Ramírez y Pedro I (1062?-1104), Roma, 1962.

6. Cuyas ideas teocráticas son consonantes con el resurgir de un ideal caballeresco

92 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

guaje de su Cancillería, y especialmente bajo la mitra de Gregorio VII. En definitiva, con todos los componentes ideológicos que conlleva, no es tanto una guerra santa como una peregrinación armada frente a las «fuerzas del mal» y los enemigos del Papado («inimici Dei, Christi, sancti Petri, sanctae Ecclesiae») como son, entre otros, los paganos y los sarracenos, pero donde no se cita a los judíos, en cuanto depositarios de la Ley Antigua. Sólo un ulterior impulso de sacralización convertirá esta peregrinación en el concepto de Cruzada, hecho que algunos atribuyen a la época de Urbano II.7 Precisamente, a propósito de la predicación de la bula de la protocruzada para promover la conquista de Barbastro —tres décadas antes de la convocada por Urbano II en Clermont Ferrand (1095)—,8 que un año después volverá a caer en poder musulmán,9 Alejandro II, en su decretal Dispar nimirum (1063) —dirigida al clero de Castel Vulturnu, en la Campania italiana—, además de garantizar la remisión de los pecados a los que combatieran a los sarracenos hispanos, advierte del trato correcto que habían de dispensar a los integrantes de esta minoría,10 lo que refrenda, por un lado, que poseían suficiente entidad para que el sumo pontífice los mencionara expresamente y, de otro, que no eran considerados adversarios militares o ideológicos.11 Este cambio de coyuntura no se producirá hasta mediados del siglo xii, en que se inaugura la etapa de la controversia religiosa —consagrada a defender el dogma— y la condena del Talmud.12 de la aristocracia como mílite de Dios en un Universo o Universalidad cristiana. Luis Valero de Bernabé y Martín de Eugenio, «La cruzada de Barbastro y su influencia sobre la formación del caballero cristiano», en Centro de Estudios de la Orden del Santo Sepulcro, II Jornadas de Estudio. La Orden del Santo Sepulcro, Zaragoza, 1996, p. 21-22.

7. Jean Flori, «Le vocabulaire de la “Reconquête chrétienne” dans les lettres de Grégoire VII», en C. Laliena Corbera y J. F. Utrilla Utrilla (coord.), De Toledo a Huesca, p. 249-256 y 267.

8. Antonio Ubieto Arteta, Historia de Aragón. La formación territorial, Zaragoza, 1981, vol. 1, p. 54-56; Domingo Buesa Conde, «El Papado y el ensayo de la idea de cruzada en el reino de Aragón», en Centro de Estudios de la Orden del Santo Sepulcro, II Jornadas de Estudio. La Orden del Santo Sepulcro, Zaragoza, 1996, p. 11-20.

9. A. Ubieto Arteta, Historia de Aragón, p. 63-66.

10. Paul Kehr, «El Papado y los reinos de Navarra y Aragón hasta mediados del siglo xii», en Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 2 (1946), p. 91; F. J. Schmale, «Synoden Papst Alexanders II (1061-1073): Anzahl, Termine, Entscheidungen», Annuarium Historiae Conciliorum, 11 (1979), p. 307-338.

11. Luís García-Guijarro Ramos, «El Papado y el reino de Aragón en la segunda mitad del siglo xi», Aragón en la Edad Media, 18 (2004), p. 245-264.

12. Moisés Orfali, Talmud y Cristianismo: Historia y causas de un conflicto, Barcelona, 1998, p. 57.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 93

2.2. Elemento repoblador y estructura de la propiedad La supuesta pervivencia de elementos culturales árabes responde no tanto a la subsistencia de grupos de mudéjares significados como a la preservación efectuada por los mozárabes.13 La práctica desaparición de los musulmanes de las zonas controladas por los cristianos no obedece a la conversión, sino que es producto de las exigencias coránicas de la hagara, que prohíbe permanecer en territorios de infieles,14 respaldada por la praxis jurisprudencial e interpretativa de las fetuas,15 en cuya literalidad lo elevan a rango de prescripción religiosa. La fuerte corriente migratoria generada fue, por tanto, un efecto no pretendido del que se beneficiaron los judíos de manera subsidiaria.

De este modo, la conquista del Valle Medio del Ebro ve alterada su geo­ grafía humana. A través de sucesivas oleadas llegan aluviones de colectividades —insertos en células familiares más amplias— con vocación de permanencia.

Fenómeno plasmado en las concesiones forales que advierten la dicotomía entre los procedentes del antiguo Aragón y los francos ultrapuertos. Su peso específico es notorio, como entre los francos radicados en Huesca que, con su peculiar endosistema antroponímico, significan la tercera parte del flujo migratorio.16 La ocupación cristiana altera numerosos núcleos rurales —al menos en las comarcas septentrionales de la cuenca del Ebro, entre Huesca y Lérida— creando una perceptible discontinuidad respecto a la sociedad andalusí, no tan pa13. Cf. D. F. Thaler, The mudejars of Aragon during the twelfth-century and thirteenth-century, New Jersey, 1990.

14. Jean Pierrer Molenat, «Tolède fin xie -début xiie siècle. Le problème de la permanence ou de l’émigration des Musulmans», en C. Laliena Corbera y J. F. Utrilla Utrilla (coord.), De Toledo a Huesca, p. 109-110.

15. Feipe Maíllo Salgado, «Consideraciones acerca de una fatwa de al-Wansarisi», Studia Historica. Historia Medieval, 3 (1985), p. 186-191.

16. Carlos Laliena, «Expansión territorial, ruptura social y desarrollo de la sociedad feudal en el Valle del Ebro, 1080-1120», en C. Laliena Corbera y J. F. Utrilla Utrilla (coord.), De Toledo a Huesca, p. 215-216. Cf. José María Lacarra, «Los franceses en la reconquista y repoblación del valle del Ebro en tiempos de Alfonso el Batallador», Cuadernos de Historia, Anexos a Hispania, 2 (1968), p. 65-80; ídem, «A propósito de la colonización franca en Navarra y Aragón», en ídem (dir.), Colonizaciones, parias, repoblación y otros estudios, Zaragoza, 1981, p. 170-184; Pilar García Mouton, «Los franceses en Aragón (siglos xi-xiii)», Archivo de Filología Aragonesa, 26-27 (1980), p. 32-33; A. Azkárate Garai-Olaun, «Francos, aquitanos y vascones: testimonios arqueológicos al sur de los Pirineos», Archivo Español de Arqueología, 66-67 (1993), p. 149-176.

94 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

tente en las urbes más populosas. Una parte esencial de la campiña estaba en poder de una elite absentista ciudadana que concentra extensos patrimonios y copa los puestos de la función pública. Los fundamentos del enriquecimiento nobiliario y eclesiástico en esta etapa se basan en el acaparamiento de explotaciones agrarias —muchas sostenidas por exaricos musulmanes— y la proliferación de los diezmos.17 Una vez que Pedro I establece los nuevos límites al territorio de Barbastro y le atribuye un vasto espacio que se extiende sobre la ribera del Vero,18 los terrazgos dependientes de los husun fueron parcelados en pequeños señoríos destinados a asentar colonos, y las almunias, cedidas a nobles o a establecimientos religiosos a título de explotaciones privadas.19 Esta evolución se rige por parámetros similares a los diseñados en las periferias de Huesca y Zaragoza, donde se expulsa a los antiguos propietarios y las asignan a magnates y repobladores, cuyos lotes se rigen por criterios de jerarquía social, lo que supone una fortísima reorganización agraria en la que los judíos operan, a veces, como trabajadores por cuenta ajena o en régimen de enfiteusis.20 De su análisis parecen desprenderse unas directrices de «agregación étnica» traducida en una imagen de homogeneidad similar a las aplicadas en el asentamiento de los musulmanes en los arrabales. De este modo, las posesiones mudéjares se suelen ubicar en el cuadrante sudoriental, donde predominan los huertos y los pequeños campos, mientras que en las zonas cerealistas irrigadas del noroeste, oeste y sudoeste los propietarios son mayoritariamente cristianos.

La remodelación del terrazgo en Zaragoza y Huesca durante el siglo xii implica la sustitución de la estructura de la propiedad preexistente, repartida coordinadamente por el rey entre la clase feudal.21 El poder local se asienta sobre nuevas bases: la posesión de la tierra subordinada al control de torres y recintos fortificados.

17. C. Laliena, «Expansión territorial», p. 223.

18. Antonio Ubieto Arteta, Colección diplomática de Pedro I de Aragón y Navarra, Zaragoza, 1951, doc. 74.

19. Enclavadas en su mayoría en distritos del Valle del Ebro intensamente islamizados. Julia Pavón Benito, «Poblamiento medieval en Navarra», Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, 3 (1995), p. 287-288.

20. «Si iudei laboraverint quaslibet hereditates cristianorum que non fuerint ex illo cum donatione vel compra sive impignoratione totam decimam donent nobis et successoribus nostris.» Ángel Canellas López, Los cartularios de San Salvador de Zaragoza, Monumenta Diplomatica Aragonensia, Zaragoza, 1989, vol. 1, doc. 476.

21. C. Laliena, «Expansión territorial», p. 212-213.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 95

En principio los judíos pueden acceder a la propiedad a través de diversos negocios jurídicos o gracias al triunfo de la adquisición posesoria de origen franco,22 reconocida a los moradores de Huesca y Zaragoza, entre otros.23 En efecto, si nos atenemos al acuerdo firmado sobre diezmos y primicias entre el cabildo catedralicio de San Salvador y la aljama de Zaragoza en el último tercio del siglo xii, sus miembros disponían de propiedades fundiarias —campos, tierras y «piezas» (cerealísticas y/o de secano), viñas, huertas, torres, etc.— derivadas de donaciones, compraventas o pignoraciones («donatione vel compra, sive impignoratione vel exampla»).24 Es evidente que los judíos, cuyos factores de riqueza no eran los mismos, carecieron del suficiente control social derivado de esas coordenadas, por lo que no entraban en contradicción ni colisionaban con esta nueva geometría social.

De cualquier modo, esta reubicación —facilitada en ocasiones por las permutas—25 se presenta de modo cristalino en las ciudades de Huesca y Zaragoza, a juzgar por las noticias aportadas por los cartularios. Por lo que respecta a esta última, se confirma una estructura fundiaria que se decanta por el regadío periurbano —cuencas de los ríos Ebro y Gállego— integrada por pequeños propietarios con parcelas, a menudo muy próximas entre sí:26 22. Mauricio Molho, El Fuero de Jaca, Zaragoza, 1964, p. 149-150, A, § 287; Jesús Lalinde Abadía, «Derecho y Fuero», en José Luis Lacruz Berdejo (dir.), Comentarios a la Compilación del Derecho Civil de Aragón, Zaragoza, 1988, p. 17.

23. José María Lacarra, Documentos para el estudio de la reconquista y repoblación del Valle del Ebro, vol. 2, doc. 281 y 393; María Luisa Ledesma Rubio, Cartas de población del Reino de Aragón en los siglos medievales, Zaragoza, 1991, doc. 63. «Similiter, si aliquis ex vobis comparaverit de meos villanos et mauros sive de iudeos casas, terras, vineas aut aliquid de sua hereditate, quod habeatis illum liberum et francum, sive francos sive cavalleros; et si hereditatem aliquam emeritis de aliquo homine sive de cavalleros sive de mauros etiam de iudeos, et tenueritis illam uno anno et uno die et quae non sit vobis caloniata, non respondeatis inde a nullo homine de hoc seculo, sed omni tempore habeatis illam ad vestram propiam hereditatem salva mea fidelitate.» Fritz Baer, Die Juden im christlichen Spanien. Erster Teil. Urkunden und Regesten. I. Aragonien und Navarra, Berlín, 1929-1936, doc. 19, p. 12. «Concedo et confirmo ad vos totos populatores de Çaragoça quod totas vestras hereditates quod habetis in Çaragoça foras et intus de Cinegia, quod vobis dederunt meos partitores de albaras, et de compras et de acaptos.» J. M. Lacarra, Documentos, vol. 1, doc. 223.

24. Ángel Canellas López, Colección diplomática del Concejo de Zaragoza, vol. 1, Años 1119-1276, Zaragoza, 1972, doc. 18; ídem, Los cartularios, vol. 1, doc. 476.

25. Á. Canellas López, Los cartularios, vol. 1, doc. 65 y 104.

26. Miguel Ángel Motis Dolader, «Contexto histórico-jurídico de los judíos del Reino de Aragón (ss. xi-xii): pluralidad normativa y preconfiguración de las aljamas», en

96 Tamid 7 (2011), p. 18-110 Año 1123 1132 1141 1148 1148 1149 1171 1173 1178 1180 1182 1185 1186 1192 1194 1196

Finca Heredad Campo Huertos Huerto Herto Campo Campo Viña Campo Viña Viña Dos viñas y un campo Majuelo Campo Viña Viña

Miguel Ángel Motis Dolader

Titular Jucef Iben Ahinea Jucef Abendonate Abin Halem Abin Donat Abin Pesse Indeterminado Cecri Abenaia Abin Genello Aben Chebamilos Rabí Salamón Abenrós Bahie, hijo de Abenbacoda Alazach Xenello La viuda de Abenconmel Juçef

Término Razazol Río Gállego Carrera de Santas Masas Río Ebro Río Ebro Juslibol Arrabal La Huerva Monzalbarba Río Gállego Cantalobos Río Gállego Brazal de Burburuel Río Gállego Río Gállego Campofrío

En Huesca, según los fondos catedralicios y monásticos existentes, localizan sus explotaciones agrarias en espacios próximos a las murallas —se citan las puertas de Montearagón y San Miguel—, con una concentración apreciable en los términos de Haratalcomez, Pueyo de Sancho y La Mesa. Existe, por lo demás, un neto interés por las explotaciones vitivinícolas (tres cuartas partes del total), tanto por motivos mercantiles como rituales:27 Año 1098 1098 1098 1098 1101 1114 1142 1148 1149

Finca Almunia Campo y viña Cuatro campos Campo Huerto Viña Majuelo Viña Campo y viña

Titular Zavaxorda Arón Gueloli Harón Iben Zirius Izeffi de Illa Bedoa Abram Azaief Caraboçola Abencotal Azmalfavol Jucef, hijo de Abram de Rosta

Término Almunia de Séptimo […] […] […] […]

Haratalcomez Haratalcomez Molino de Salvador Pueyo de Sancho

María Jesús Lacarra Ducay, Estudios sobre Pedro Alfonso de Huesca, Huesca, 1996, p.

116.

27. M. Á. Motis Dolader, «Contexto histórico-jurídico», p. 117.

Política repobladora y ocupación del espacio

Año Finca 1151 Campo 1163 1163 1164 1171 1171 1174

Viña Viña Campo Viña Viña Viña

Titular Zecri e hijos de Ezmel Aben Samariel Aben Azfora Eleazar Vivaç, hijo de Jucef de Rota Vita Azach Capello Abenazfora

1174 Viña

Abenmataf

1174 1176 1178 1182 1183 1186 1187 1189 1190 1191 1191 1191 1191 1193

Yento Abiacar Almascaran Azach Abinlatroner Jacob Aben Matare Azach Aben Iusaf Jucef Levi Arnoter de Marguan Bibaz Alentenz Bivaz Rabí Jehudá ben rabí Eliezer Ben Yosef al-Kusti Sany de Castillo Azach Leví Jucef de Rota

Viña Viña Viña Viña Viña Viña Campo Viña Viña Huerto Huerto Huerto Viña Viña

Tamid 7 (2011), p. 18-110 97

Término Haratalcomez (camino de Ayerbe) […] […]

Haratalcomez La Mesa La Mesa Haratalcomez (puerta de Montearagón) Haratalcomez (puerta de Montearagón) Los majuelos de Morillón Haratalcomez La Mesa Puerta de San Miguel La Mesa […] […]

Haratalcomez Pueyo de Sancho Pueyo de Sancho Pueyo de Sancho Pueyo de Sancho Pueyo de Sancho Algascar

2.3. Transculturalidad En el ecosistema cultural y político binodal de los cada vez más poderosos centros de resistencia cristianos y el territorio dominado bajo la égida de alÁndalus, una de las virtudes de la comunidad judía descansa en su situación transcultural ubicada en el «traspaís» de ambos mundos, de ahí que fueran muy apreciados como diplomáticos.28 Minoría osmótica respecto a las condiciones socioeconómicas, aunque celosa de su identidad, sabrá adaptarse como ninguna a las necesidades del medio circundante actuando de eficaz transmi28. Antonio Ubieto Arteta, «La ciudad de Barbastro y las negociaciones diplomáticas de Ramiro II», Argensola, 1 (1950), p. 133-158.

98 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

sora de la herencia árabe. De hecho, la situación política atravesada por la Marca Superior desde la segunda mitad del siglo xi hasta su conquista favorece la actividad intelectual, cuya capital —Saraqusta, que alojaba población de esta procedencia desde la época romana en la «regio antica citrata dextrata»—29 albergará la tríada conformada por Mossé Sefardí, Ben Ezra y Abraham bar Hiyya, que contribuyó decisivamente a difundir en el Occidente cristiano el aporte científico árabe, casi completamente desconocido.30 En este mismo contexto se aprecian los primeros síntomas de mestizaje, fruto de tempranas conversiones de personas preeminentes, uno de cuyos exponentes lo significa el ya citado Mossé Sefardí, viajero infatigable como lo fuera Benjamín de Tudela, que adoptará la identidad de Pedro Alfonso —destacado en el campo de la medicina y la astronomía— después de recibir el bautismo de manos del obispo de Huesca en la festividad de San Pedro y San Pablo del año 1106, cuando contaba treinta años, y posiblemente tras haber alcanzado la dignidad de rabino, al amparo del solemne padrinazgo de Alfonso I, que quería rubricar con su implicación directa el apoyo a estas iniciativas beneficiosas para el Reino e inobjetadas por la Iglesia.31 Tampoco es incidental el aporte del polígrafo judeoconverso Pedro de Almería, preceptor de Pedro I, desplazado a la ciudad de Huesca en los años inaugurales del siglo xii, en cuya catedral llegó a profesar de canónigo,32 cuyo influjo sobre el monarca fue palpable, siendo distinguido con sucesivas donaciones.33

29. Antonio Beltrán, José María Lacarra i Ángel Canellas, Historia de Zaragoza, Zaragoza, 1976, p. 48 y 55.

30. Joaquín Lomba Fuentes, La filosofía judía en Zaragoza, Zaragoza, 1988, p.

213; ídem, «El pensamiento filosófico en la Marca Superior», en Philippe Sénac (ed.), La Marche Supérieure d’Al Andalus et l’Occident Chrétien, Madrid, 1991, p. 177-188; ídem, «El pensamiento hebreo a ambos lados de la Raya», en Primeras Jornadas sobre Borja y la Raya Occidental de Aragón, Zaragoza, 1993, p. 7-25.

31. J. Migne (ed.), Patrologia Latina, vol. 182, París, 1854, ed. J. Labouderie, c. 537; A. Ubieto Arteta, Colección diplomática de Pedro I, p. 126; C. Nedelcou, «Sur la date de la naissance de Pierre Alphonse», Romania, 35 (1906), p. 462-63; María Jesús Lacarra Ducay, Pedro Alfonso, Zaragoza, 1991, p. 9 y 12.

32. M. J. Lacarra, Pedro Alfonso, p. 14; Carlos Laliena y Philippe Sénac, Musulmans et chrétiens dans le Haut Moyen Âge: aux origines de la reconquête aragonaise, París, 1991, p. 178 y 184.

33. Antonio Durán Gudiol, Colección diplomática de la catedral de Huesca, Zaragoza, 1965, doc. 65, 91 y 120.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 99

Entre tanto es plausible que el científico Abraham bar Hiyya hubiera emigrado a la ciudad.34 2.4. Un mundo urbano emergente: expansión de los núcleos originarios La política emprendida por Sancho Ramírez, y mantenida fielmente por sus herederos, apuesta por una premeditada proyección ultrapirenaica, a través de la conquista estratégica de las ciudades esenciales de los pretéritos obispados de Huesca, Barbastro, Lérida y Zaragoza, instigando y beneficiándose de las luchas intestinas de los emires musulmanes obligados al pago de unas parias que acrecentaban el poder cristiano y trastocaban el frágil equilibrio militar del área. Uno de los objetivos primordiales radicaría en la creación de un amplio pasillo central que garantizara una comunicación fluida en el sentido de los meridianos, flanqueado por sendas márgenes fronterizas bajo control señorial.35 Se incorporan nuevos espacios urbanos —entendidos convencionalmente como estructuras poblacionales superiores a dos mil personas— y se configura una red interrelacional —que hasta ahora contaba con la capital jacetana— tanto de las ciudades entre sí como de sus respectivas áreas de influencia, interviniendo y beneficiándose del flujo de riqueza, renta fundiaria y fiscal, y la potenciación del comercio.36 Este control y la instalación de repobladores fomenta un proceso de urbanización sin precedentes, así como unas variables inéditas en la ordenación social, la actividad económica y la contextualización cultural de los conquistadores.37 Cuando la villa de Jaca es elevada a la dignidad de civitas, en torno a 10761077, y se derogan los «malos fueros», la actividad preferente de los primeros pobladores judíos es artesanal y mercantil —aunque en un entorno plenamente agropecuario—,38 abriendo sus botigas cerca de la Carrera Mayor, cada vez 34. José María Millás Vallicrosa, Literatura hebraicoespañola, Barcelona, 1967, p.

123.

35. José Ángel Sesma Muñoz, «Pequeñas ciudades y grandes villas en el ordenamiento del espacio aragonés», en Les Sociétés Urbaines en France méridionale et en Péninsule Ibérique au Moyen Âge: Actes du colloque de Pau, 21-23 septembre 1988, París, 1991, p. 37.

36. C. Laliena, «Expansión territorial», p. 217-218.

37. J. F. Powers, «Frontier competition and legal creativity: a Castilian-Aragonese case study based on twelfth-century municipal military law», Speculum, 52 (1977), p.

465-487.

38. Juan F. Utrilla Utrilla, «La economía aragonesa en la segunda mitad del si-

100 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

más frecuentada por los peregrinos jacobeos (zapateros, curtidores, pellejeros, etc.). Se sabe de su existencia —«in kastro quod vocatur Iaka»—39 entre los años 1020 y 1030 gracias a contratos de adquisición de équidos, campo en el que los «corredores de bestias» de esta etnia estarán llamados a desempeñar un innegable protagonismo.40 En esta fase morfológica la judería se circunscribía al castro, discurriendo entre la puerta-albellón de San Ginés y la calle de San Nicolás.41 Con la nueva coyuntura, conforme las ciudades islámicas capitulan, estas comunidades cuya existencia es ya pujante en el período anterior a la conquista cristiana, permanecen en sus asentamientos originarios, incluidas las fortalezas defensivas, hecho análogo al comportamiento experimentado en otros reinos.42 Es por ello por lo que la práctica totalidad de las capitulaciones —que se firman con el ejército vencido, no con los judíos, obviamente— no aludan expressis verbis a sus integrantes.43

glo xi: crecimiento agrícola e intercambios comerciales», en Esteban Sarasa Sánchez (coord.), Sancho Ramírez, rey de Aragón, y su tiempo (1064-1094), Huesca, 1994 p. 87-99.

39. Antonio Ubieto Arteta, Cartulario de San Juan de la Peña, Valencia, 1964, doc. 50; L. H. Nelson, «The Foundation of Jaca (1076): Urban growth in early Aragon», Speculum, 53 (1978), p. 700.

40. M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 3-5; José María Ramos Loscertales, «Textos para el estudio del derecho aragonés en la Edad Media», Anuario de Historia del Derecho Español, 5 (1928), p. 408-411; María Luisa Ledesma Rubio, Cartas de población, p. 26.

41. Miguel Ángel Motis Dolader, Los judíos de Jaca en el siglo xv, Huesca, 1998, p.

175-177. Algunos estudiosos evalúan su peso relativo en menos del 2 %. Antonio Ubieto Arteta, «Sobre demografía aragonesa del siglo xii», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 7 (1962), p. 589.

42. «En Funes, en el castillo, donde habitan los judíos en ese castillo, y es la casa a la que llaman palaçio»; «todas las casas, los desvanes que están sobre ellas y la cava que hay bajo ellas, con todas las cántaras que hay dentro de ella, que poseo yo aquí en Tudela, en el castillo». José Luis Lacave Riaño, Los judíos del reino de Navarra. Documentos hebreos (1297-1486), Pamplona, 1998, doc. 18 y 56.

43. A modo de ejemplo, trece años después de la toma de Barbastro, Zecri Avintema e Isaach, hijo de Ium Tob, actúan como testigos instrumentales en la adquisición realizada por Mosse de la mitad de la Torre de Los Arcos, integrada por toda suerte de explotaciones (casas, casales, eras, viñas, linares, yermos, molinos...) entre los términos de Barbastro y Castillazuelo. A. Durán Gudiol, Colección diplomática de la catedral de Huesca, doc.

112; María Asunción Bielsa, «Notas sobre la repoblación de Barbastro en el siglo xii», Argensola, 47-48 (1961), doc. 1.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 101

Esta ocupación de las antiguas medinas islámicas alumbra una mezcolanza de la cultura musulmana, judía y franca, haciendo inviable la etnocentricidad, precisamente por el déficit demográfico.44 Los segundos incorporarán actividades corporativas muy especializadas. Además, incluso en poblaciones de menor rango como Alagón, actúan en el ecuador del siglo xii corredores judíos como intermediarios en la compraventa de heredades, imprescindibles en el tráfico de mercancías y bienes, que incluso desempeñan la función de fiadores.45 En fechas muy tempranas —las primeras décadas del siglo xii— interviene en la actividad económica de Huesca el orífice Zecri Ybenhamar,46 precedente de afamados linajes relacionados con la labra de metales preciosos y joyas perlíferas.47 La documentación cristiana aludirá sólo dos años después de la rendición de la ciudad a la explotación en el pasado inmediato de la almunia de Séptimo a manos de Zavaxorda y a la existencia de propietarios judíos.48 En Barbastro la judería —hebreysmo— 49 se ubicaba en el interior de la Zuda levantada a comienzos del siglo x —ocupada en la actualidad por el convento de Capuchinas—.50 En su extremo noroccidental, después de los problemas arrostrados durante siglos, en 1271 se practicará un portal cerca del camino de Huesca —no muy lejos de allí se extendía el cementerio—,51 con anchura suficiente para que pudieran pasar las acémilas con comodidad, estableciendo como condición expresa que de ahí en adelante costearan a sus expensas las futuras reparaciones y consolidación de los muros.52 44. Domingo J. Buesa Conde, «Reconquista y cruzada en el reinado de Sancho Ramírez», en E. Sarasa Sánchez (coord.), Sancho Ramírez, p. 53-54.

45. Á. Canellas López, Los cartularios, vol. 1, doc. 182 y 222.

46. J. M. Lacarra, Documentos, vol. 1, doc. 45, p. 58-59.

47. David Romano Ventura, «Los Surí, judíos de Huesca y perleros de la reina de Aragón (1350-¿1372?)», Sefarad, 40 (1980), p. 255-281.

48. A. Ubieto Arteta, Colección diplomática de Pedro I, doc. 44 y 55; A. Durán Gudiol, Colección diplomática de la catedral de Huesca, doc. 73.

49. Archivo Municipal de Barbastro (AMB), Protocolo de Juan Fatás, Barbastro, 1404, f. 22-22v.

50. Bernabé Cabañero Subiza, «Notas para la reconstrucción de la ciudad islámica de Barbastro (Huesca)», Somontano, 5 (1995), p. 29 y 36.

51. Miguel Ángel Motis Dolader, «Socio-economical and institutional structure of the Jewish community of Barbastro (Huesca) during the 15th century», en The 12th World Congress of Jewish Studies, Jerusalén, 1997, p. 109-119.

52. Jean Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents (1213-1327), Jerusalén, 1978, doc. 460. En el solar situado en la confluencia de las calles de Capuchinas y Castelnou, en el sector oeste de la ladera meridional del cerro donde se asentó la ciudad, se han hallado restos de un potente lienzo correspondiente con el trazado occidental de la

102 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

Este asentamiento se mantuvo ininterrumpidamente hasta el siglo xv y prosiguió con las primeras generaciones de conversos, como lo demuestra un documento expedido en 1414, por el que Haym Avincual e Yçach Avincual, menor, avalaron un préstamo concedido por Pedro de Santángel, recientemente convertido,53 mediante unas viviendas de su propiedad radicadas en la «Çuda».54 En este mismo orden de cosas, el Cuartón o calle de San Miguel actuará de cordón umbilical de la «judaria»,55 que seguirá siendo uno de los puntos de mayor concentración de población conversa tras la disolución de la aljama.56 Asimismo, otra de las arterias citadas desde el primer momento del dominio cristiano como es Castelnou,57 presenta un hábitat mixto, donde se compaginan las explotaciones agrarias —viñedos, fundamentalmente— y las viviendas dotadas de corrales o establos.58 Lo mismo que acaece con las explotaciones agrarias, el acrecentamiento de las propiedades judías se debe a una doble vía: su acceso libre al mercado inmobiliario a través de negocios jurídicos («conuinenças de heredatz»), como la compraventa, la permuta o la ejecución de las garantías hipotecarias o prendarias y «quals seuol altras maneras dreytureras»,59 sin límites apreciables, al punto de rubricar la charta de Calatayud su carácter apertus, «christianos, et mauros, et iudeos comprent unus de alio ubi uoluerint et potuerint»;60 y, de otro, las donaciones. muralla medieval, edificado con sillares de arenisca, escuadrados con cierta regularidad y labra oblicua, dispuestos, en general, a soga y tizón. María Nieves Juste Arruga, «Arqueología medieval en Barbastro: Restos islámicos y medievales cristianos», Somontano, 5 (1995), p. 76-79.

53. Miguel Ángel Motis Dolader, «El linaje de los Santángel de Aragón: mentalidad y estructura socio-económica», en Luis de Santángel: su vida, época, aportación y herencia, Valencia, 2008, p. 99-143.

54. AMB, Protocolo anónimo, 1414, f. 17.

55. Archivo Histórico Provincial de Huesca (AHPH), Protocolo de Domingo Fe­ rrer, 1408, f. 40v-41.

56. AHPH, Protocolo de Domingo Ferrer, 1418, f. 45; AMB, Protocolo de Pedro Garcés, 1417, f. 12v-13.

57. A. Durán Gudiol, Colección diplomática de la catedral de Huesca, doc. 154.

58. AMB, Protocolo anónimo, 1414, f. 34v; AHPH, Protocolo de Domingo Ferrer, 1405, f. 96-96v.

59. M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 69, A, § 99.

60. J. M. Ramos Loscertales, «Textos para el estudio», Anuario, § 34, p. 412; Jesús Ignacio Algora y Felicísimo Arranz, Fuero de Calatayud, Zaragoza, 1982, p. 41; José Ángel Lema Pueyo, Colección diplomática de Alfonso I de Aragón y Pamplona (1104-1134), San Sebastián, 1990, p. 376.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 103

Estas últimas son muy significativas, ya que entrañan una política decidida de parte de la Corona y de la Iglesia por hacerles copartícipes del impulso modernizador. Simultáneamente los judíos comienzan a ejercer como «funcionarios» con tareas de índole económica y administrativa; así como de alfaquines y médicos. En tanto llega el año 1167, en que un miembro de esta estirpe, llamado Jafia, se denomine Baile real. Estas personas firmarán en carac­teres hebreos todo tipo de transacciones expedidas en la Real Cancillería, desempeñando ese cargo sin determinarlo expresamente, pero fiscalizando dichas operaciones.61 No es gratuito que Ramón Berenguer IV done en 1144 a Zecri, «meo iudeo», como retribución por los servicios prestados, una pardina en Barbastro —ni más ni menos que los antiguos baños musulmanes—,62 para que pudiera habilitarlo como huerto o una casa,63 o que asigne una renta de dos libras de carne procedentes del macellum judío de Zaragoza a su repositario Alaçar; y la confirmación de una carta de franqueza que ya le otorgara Alfonso I con una amplia inmunidad respecto a las autoridades de la urbe,64 amén de su interés intrínseco, constituye la constatación más antigua de un funcionario entre sus filas.65 Paralelamente, la Iglesia, otro de los grandes propietarios de las ciudades liberadas, no duda en hacerles copartícipes en la dinamización comercial. Testigo elocuente de esta ósmosis lo constituye el concierto pactado entre Benjamín Abenbitals y Jucef, hijo de Salomón, con el obispo oscense, a lo largo del año 1170, a fin de acometer la construcción de dos tiendas contiguas al refectorio de la catedral de Barbastro, próximas al azogue, entregándoles en contraprestación dos tiendas próximas a la puerta de acceso a la abadía, con un censo anual de dos libras de incienso.66 También en Huesca, poco antes de concluir el siglo 61. F. Baer, Die Juden, p. 27.

62. Bernabé Cabañero Subiza y Fernando Galtier Martí, «Los baños musulmanes de Barbastro (Huesca): hipótesis sobre un monumento digno de excavación y recuperación», Artigrama, 5 (1988), p. 11-26.

63. Próspero de Bofarull y Mascaró, «Procesos de las Antiguas Cortes y Parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia», en Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona, 1849, vol. 4, doc. xlvi, p. 104-105; F. Baer, Die Juden, doc. 23.

64. M. Bofarull y Sartorio, Registro del merino de Zaragoza, 1291-1312, Zaragoza, 1889, p. 55; F. Baer, Die Juden, doc. 21; J. Á. Lema Pueyo, Colección Diplomática, doc. 288.

65. David Romano Ventura, «“Courtisans” juifs dans la Couronne d'Aragon», en Les juifs dans la Méditerranée médiévale et moderne. Actes des Journées d'Études, Niza, Université de Nice, 1986, p. 81-83.

66. A. Durán Gudiol, Colección diplomática de la catedral de Huesca, doc. 263 y 269.

104 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

xi, un tal Mossé arrienda dos tiendas al abad del monasterio de San Pedro el Viejo.67 Asimismo, en Zaragoza emplazan alguna de sus tiendas en la concurrida carrera de la puerta Cinegia.68 3. Equiparación jurídica En este período de dispersión normativa, bajo el primado de la personalidad de las leyes,69 se conjuga la actividad de los monarcas con el uso consuetudinario. Los textos normativos de Derecho local promulgados desde Sancho Ramírez hasta Ramón Berenguer IV —fueros, cartas de población y privilegios— son abundantes, no así las noticias que contienen rúbricas específicas o relativas a la minoría judía, aunque en buena parte de dichas localidades existirá en algún momento de su historia una comunidad de esta etnia o pequeños enclaves,70 porque muchos de sus preceptos son de general aplicación, como se aprecia en la tabla inferior: Año 1069 1077 1089 1091 1092 1100 1100 1110 1115 1118 1119 1119 1120 1124 1125

Monarca Sancho Ramírez

Pedro I Alfonso I

Localidad Alquézar* Jaca* Monzón* Castellar Luna* Barbastro* Huesca* Ejea de los Caballeros* El Frago* Zaragoza* Belchite* Zaragoza* Calatayud* María de Huerva* Alquézar*

Tipología Fuero breve Fuero breve Fuero breve Fuero breve Fuero breve Fuero breve Carta de franquicia Fuero breve Carta de población Privilegio Carta de población Fuero breve Carta de población Carta de población Fuero breve

67. A. Ubieto Arteta, Historia de Aragón, vol. 1, p. 86.

68. J. M. Lacarra, Documentos, vol. 1, doc. 260; Luis Rubio García, «Los documentos del Pilar. Siglo xii», Archivo de Filología de Aragonesa, 16-17 (1971), doc. 17.

69. El primer indicio de territorialidad de la norma se produce en la Corte General de Huesca (1208). Jesús Delgado Echeverría, Un prólogo romance de los Fueros de Aragón: El manuscrito de Miravete de la Sierra, Zaragoza, 1991, p. 8.

70. Se señalan con un asterisco (*).

Política repobladora y ocupación del espacio

Año 1125 1127 1127 1128 1129 1129 1130 1130 1131 1132 1132 1134 1134 1134 1134 1137 1138 1142 1143 1151 1151 1151 1153 1154 1157

Monarca Alfonso I

Ramiro II Ramón Berenguer IV

Localidad Sos* Aínsa* Tormos Barbués Zaragoza* Uncastillo* Castejón del Puente Monzón* Calatayud* Asín Mallén* Artasona Gurrea Huesca* Jaca* Alcañiz* Fuentes de Ebro* Daroca* Salillas de Jalón Remolinos Cetina* Mamblas Berdún Luesia Monforte

Tamid 7 (2011), p. 18-110 105

Tipología Fuero breve Carta de población Carta de población Carta de población Fuero breve Fuero breve Carta de población Fuero breve Fuero breve Fuero breve Fuero breve Carta de población Privilegio Fuero breve Fuero breve Carta de población Carta de población Fuero breve Fuero breve Fuero breve Fuero breve Carta de población Privilegio Carta de Población Fuero breve

3.1. Vecindad y personalidad jurídica En los lugares donde interesa incrementar o estabilizar el número de habitantes, el forastero es considerado genéricamente como poblador, accediendo las tres confesiones, entendidas como diferentes comunidades re­li­gio­­sas, a unos derechos universales en cuanto sociedad plural. La vecindad es un concepto de naturaleza, en un sentido reducido, que supondrá la pertenencia a una comunidad política no soberana, sea local o comarcal, manifestada por la residencia estable.71 71. Miguel Ángel Motis Dolader, «Estructura interna y ordenamiento jurídico de

106 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

El marco urbano presenta unas exigencias que el poder atiende sin grandes vacilaciones no a unos individuos sino a la colectividad: exención del censo que implica la libertad; estatuto jurídico favorable, equivalente a los infanzones, aplicado en la práctica totalidad de las concesiones forales de la época: franquicia de lezdas y peajes para fomentar los intercambios comerciales. Uno de estos anclajes lo constituye la foralidad jacetana, cuando Aragón constituía un pequeño enclave pirenaico, fomento de la afluencia de gentes francas que nutrieran el estamento «burgués», diversificando las aportaciones del miles y el rusticus y adquiriendo la vecindad tras año y día de residencia, con el único requisito de poseer casa poblada y de contribuir a los gastos comunes (en cuanto a los judíos, serán relevantes, por ejemplo, los baluartes defensivos y más adelante el mantenimiento del reloj como regulador de un tiempo que en la Baja Edad Media se laiciza).72 3.2. Disposiciones penales: iniuria & caloñas La doctrina penal de la época se caracterizaba por su casuismo, inmediación y proporcionalidad.73 Precisamente en el fuero de Daroca (1142) se consagra el principio de igualdad sancionadora en lo concerniente al ius pu­niendi: «christiani, judaei, sarra­ceni unum et idem forum habeant de ictibus (heridas) et calumniis».74 Mientras, el fuero de Jaca, en la rúbrica Si algun fer iudeu o moro, distingue dos clases de atentados contra la honra e integridad corporal: la equiparada al homicidio (500 sueldos),75 cuando la agresión producía derramamiento de sangre; mientras que en la segunda los daños no comportan esa efusión (60 sueldos).76 las aljamas judías del Valle del Ebro», en II Semana de Estudios Medievales, Nájera, 1992, p. 111-153.

72. Rafael Gibert, «La condición de los extranjeros en el antiguo derecho español», Recueils de la Société Jean Bodin, Bruselas, 1958, vol. 9, p. 160-162.

73. Miguel Ángel Motis Dolader, «Reflexiones en torno a la penología hebrea en los reinos hispánicos: delito de lesiones», Ivs Fugit. Revista Interdisciplinar de Estudios Histórico Jurídicos, 2 (1993), p. 239-241.

74. María del Mar Agudo Romeo, El fuero de Daroca, Daroca, 1992, p. 62.

75. Esta misma cantidad seguía percibiéndola el merino de Jaca a fines del siglo xiv por todo delito que entrañara el resultado de muerte en un sujeto judío. María Luisa Ledesma Rubio, «El libro de cuentas del merino de Jaca (años 1387 a 1399)», Aragón en la Edad Media, 1 (1977), p. 146.

76. M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 60, A, § 74.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 107

En el homicidio simple cometido por un judío, ya sea como actor o como víctima, por ejemplo, existe una tendencia a la equiparación, aunque no indiferenciación en cuanto al destino del producto penal y de la práctica judicial.77 Esta homologación sancionadora se refrendaba en el fuero de Calatayud, en que la cuantía es idéntica, tan­to si el sujeto pasivo era cristiano como judío (300 sueldos). Si negaba su intervención en el iter criminis, quedaba exonerado mediante jura compurgativa;78 no obstante, si el querellado era un cristiano, no podía ser sometido al arbitrio de aquél, como acaecía viceversa, correspondiéndole hacer efectiva la pena pecuniaria establecida.79 Este extremo no queda claro en el or­denamiento darocense, cuya multa asciende a 100 morabetinos y 300 sueldos —agravados si existiere fianza de salvedad—, permitiendo a la parentela del finado emprender acciones de resarcimiento, tanto en la villa como en su término.80 3.3. Disposiciones judiciales La regulación judicial es atendida en el fuero de Jaca. En la rúbrica De plet de christian et de judeu e de moro com se deu liurar, niega la posibilidad de que un litigio pueda dirimirse mediante ordalía, batalla —«manera a bataylla de ferre o d’altra cosa»— o riepto. Como medio probatorio —y a tenor del principio de confesionalidad de los factores probatorios— o compurgativo basta, en primera instancia, con un juramento sobre la Torá o los diez mandamientos de la Ley de Moisés, tanto en feridas como en totas altres cosas, que en otros momentos se limita a los contenciosos de menor cuantía.81 La arquitectura foral primitiva permite se invoque la jurisdicción del actor que incoa la tutela, tal y como plasma el fuero jaqués, donde, si un judío interpone la denuncia frente a un cristiano, conocerá el rabino, mientras que si se produce en sentido inverso será el justicia local quien se pronuncie.82 Pero esta 77. Alberto García Ulecia, Los factores de diferenciación entre las personas en los fueros de la Extremadura castellano-aragonesa, Sevilla, 1975, p. 221.

78. J. I. Algora y Felicísimo Arranz, Fuero de Calatayud, p. 41; J. Á. Lema Pueyo, Colección diplomática, p. 376.

79. J. Á. Lema Pueyo, Colección diplomática, p. 377.

80. M. del M. Agudo Romeo, El fuero de Daroca, § 14 y 53.

81. M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 129-130, A, § 232; Juan José Morales Gómez y Manuel José Pedraza García, Fueros de Borja y Zaragoza, Zaragoza, 1986, § 83.

82. «De pleyt entre christian e moro. De pleyt de christian e de moro. Si·l christian a clam del moro, deuen anar al judici de çaualquen; e si·l moro del christian, deuen anar a iusticia christian. Atresi es de christian et de judeu: que si·l christian se clama del judeu,

108 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

situación que tanto privilegia a las minorías confesionales cambiará pronto de sesgo, imponiéndose el apotegma de la supremacía jurisdiccional de los jueces reales cuando se implican miembros de distintas colectividades.83 Si se entabla un pleito mixto, el acusador, sobre quien recae el peso de la prueba, ha de acreditar un mínimo de dos testigos de ambas religiones,84 aclarando, como hace el fuero de Calatayud en idéntico sentido, la exigencia de que concurra al menos un cristiano que avale o firme la versión del judío.85 Estas disposiciones son pacíficamente aceptadas en la regulación de Borja86 y Zaragoza (1144-1151).87 3.4. Fiscalidad Por norma las minorías están sujetas al pago de diezmos sólo en aquellas explotaciones que hubieran pertenecido a cristianos; no se incluyen las ostentadas a título de abolorio o aquellas respecto a las que no se pudiera probar dicha pertenencia.88 De hecho, algunos contratos, frente al afán recaudatorio eclesial, advierten que «decima et primicia nulla dabunt iudei ex illa».89 Es tónica habitual que los monarcas transfieran este tipo de recursos a instituciones monásticas y episcopales. Así, a modo de ejemplo, Pedro I, con motivo de la consagración de la iglesia de San Salvador de Leire (1098), le adjudica la mitad de la lezda de los judíos de Ruesta, con expresa reserva del diezmo correspondiente a la iglesia de Santiago de Ruesta; mientras que Santa María de Alquézar (1101) se beneficiaría del diezmo de los judíos de Montclús;90 el obispado deuen anar al judici del Rabi; e si·l judeu de christian, a iusticia christian.» M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 145, A, § 276.

83. J. J. Morales Gómez y M. J. Pedraza García, Fueros de Borja y Zaragoza, p. 59.

84. M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 56, A, § 61.

85. J. Á. Lema Pueyo, Colección diplomática de Alfonso I de Aragón y Pamplona, p.

376: J. I. Algora y Felicísimo Arranz, Fuero de Calatayud, p. 41.

86. J. J. Morales Gómez y M. J. Pedraza García, Fueros de Borja y Zaragoza, p.

55-56, § 123.

87. José María Ramos Loscertales, «Textos para el estudio del derecho aragonés en la Edad Media: recopilación de fueros de Aragón», Anuario de Historia del Derecho Español, 2 (1925), p. 491.

88. M. Molho, El Fuero de Jaca, p. 85, A, § 138.

89. J. M. Lacarra, Documentos, vol. 1, doc. 45.

90. Ángel Martín Duque, Documentación medieval de Leire (siglos i a xii), Pamplona, 1983, doc. 165; A. Ubieto Arteta, Colección diplomática de Pedro I, doc. 95, p. 343.

Política repobladora y ocupación del espacio

Tamid 7 (2011), p. 18-110 109

de Tarazona, de las lezdas (1123),91 o Santa María de Daroca (1128), de los diezmos.92 A esta nómina cabe incorporar la ratificación que Alfonso VII de Castilla (1134) realizara a favor de la iglesia de San Salvador de Zaragoza a propósito de «omnes decimas omnium reddituum siue lezdis, siue in moneta, siue in maurorum defunctorum rebus, vel in omnibus judeorum tributis necnon decimas omnium fructuum tam de terris tam de uineis quam de ortis».93 4. Nacimiento de la comunidad política Después de una centuria de progresiva implantación, en unos casos, y consolidación en otros, al amparo de la equiparación foral en su condición de proprietas regis, y del reconocimiento de ciertas cotas de autonomía jurisdiccional —con aplicación parcial del derecho rabínico como norma que disciplina la vida social—, se dotarán de una estructura sociopolítica y jurídica, designada como aljama o kahal,94 al modo de concilium o municipio cristiano.95 En una fase previa —en la que algunas colectividades, a tenor de sus reducidos efectivos e insuficiente vertebración, se comportaron como daré ha-yissu­bín— los documentos hablan tan sólo en geni­tivo de iudeorum.

Esta transición se sitúa entre la segunda mitad del siglo xii y comienzos del xiii, en consonancia con la evolución de la sociedad mayoritaria. De hecho, al menos hasta el reinado de Alfonso I, en los núcleos de población cristianos de Aragón, sólo existe una organización incipiente, alejada de la estructura orgánica y funcional con que se dotarán los futuros concejos décadas más tarde.96

91. Vicene de la Fuente, España Sagrada, Madrid, 1865, vol. 49, p. 332; F. Baer, Die Juden, doc. 16; José María Sanz Artibucilla, Historia de la fidelísima y vencedora ciudad de Tarazona, Madrid, 1930, vol. 1, doc. x; J. Á. Lema Pueyo, Colección diplomática de Alfonso I de Aragón y Pamplona, doc. 122, p. 185.

92. Ángel Canellas López, Inventario de los fondos del Archivo de la Colegiata de los Corporales de Daroca, Zaragoza, 1988, doc. 12.

93. J. M. Lacarra, Documentos, vol. 1, doc. 245; Á. Canellas López, Los cartularios, vol. 1, doc. 51.

94. Miguel Ángel Motis Dolader, Ordenamiento jurídico de las comunidades judías del reino de Aragón en la Edad Media (siglos xiii-xv), Zaragoza, 1997.

95. J. M. Font Rius, «Les villes dans l’Espagne du Moyen Âge», Recueils de la Société Jean Bodin, 6 (1954), p. 265.

96. María Isabel Falcón Pérez, «Origen y desarrollo del municipio medieval en el reino de Aragón», Estudis Balèarics, 5 (1988), p. 75.

110 Tamid 7 (2011), p. 18-110

Miguel Ángel Motis Dolader

La primacía en cuanto a su carta constitucional la acreditan los judíos de Zaragoza —merced a una sociedad que adquiere un notable grado de complejidad y configura un discurso de poder propio—.97 Tenemos constancia de ella gracias a la concordia que la aljama, en cuanto persona jurídica, firma en el año 1175 con el obispo de la ciudad, don Pedro Tarroja, sobre el abono de diezmos y primicias de las heredades cristianas.98 No mucho más tardía debió ser la evolución experimentada por Huesca, que dispone de una «helemosina iudeis» en 1164, célula de las instituciones caritativas de iniciativa privada o comunitaria.99

97. Miguel Ángel Motis Dolader, «La sociedad judía aragonesa en la Edad Media», en III Curso. Historia Social de Aragón, Zaragoza, 1988, p. 281-296.

98. Ángel Canellas López, Colección diplomática del Concejo de Zaragoza, vol. 1, Años 1119-1276, Zaragoza, 1983, doc. 18 y 19; F. Baer, Die Juden, doc. 44; Manuel Se­ rrano y Sanz, Los amigos protectores aragoneses de Cristóbal Colón, Barcelona, Riopiedras, 1991, doc. 1, p. 253; Á. Canellas López, Los cartularios de San Salvador de Zaragoza, vol.

1, doc. 476 y 482. Estos derechos dimanan de la donación regia efectuada por Alfonso I, en el año 1118, en favor del obispo de Zaragoza, donde se señalaban: «Decimas et primicias omnium ecclesiarum quas in episcopatu suo sub proprio iure tenet vel in antea tenebit, scilicet messium vel vinearum vel ortorum seu molendinorum et ceterorum omnium.» J. M. Lacarra, Documentos, vol. 1, doc. 56; J. Á. Lema Pueyo, Colección diplomática de Alfonso I de Aragón y Pamplona, doc. 88.

99. A. Durán Gudiol, Colección diplomática de la catedral de Huesca, doc. 241.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 111-179 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.19 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona extretes de l’Arxiu Històric de Tarragona Josep Xavier Muntané i Santiveri *

Rebut: 07.10.2010 — Acceptat: 26.01.2011 Resum. Aquest article presenta un centenar de documents relatius a l’aljama de Tarragona, extrets d’unes sèries determinades de l’Arxiu Històric de Tarragona (llibres d’acords municipals, d’economia i hisenda i protocols notarials), alguns ja publicats i altres inèdits. Dels documents publicats s’indiquen les referències bibliogràfiques completes i la seva situació a l’AHT, i dels documents inèdits s’ofereix, juntament amb la situació a l’AHT, la seva transcripció sencera. La presentació que se’n fa és de natura cronològica i els documents comprenen un període de dos-cents cinquanta anys: de l’any 1246 a l’any 1496.

Paraules clau: aljama, jueus, Tarragona, documents, baixa edat mitjana

Information on Jews in Tarragona’s aljama, extracted from the Historical Archive of Tarragona (HAT) Abstract. This article presents around a hundred documents related to Tarragona’s aljama (a Spanish term of Arabic origin used in old official documents to designate

* Correspondència: Josep Xavier Muntané i Santiveri. Carrer Ferradura, 9, 3r 2a.

E-43881 Cunit. EU. A/e: xavimuntane@hotmail.com

112 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

self-governing communities of Moors and Jews living under Spanish rule). Extracted from specific records held in the HAT (books of municipal agreements, financial and treasury documents and the protocols of notaries public), some of the documents have been published previously while others have not. Complete bibliographic references are provided for the published documents and their status at the HAT is specified.

The hitherto unpublished documents are transcribed in their entirety and, likewise, their status at the HAT is specified. Presented in chronological order, the documents span a period of 250 years, from 1246 to 1496.

Keywords: aljama, Jews, Tarragona, documents, Late Middle Ages

L’estudi de les fonts documentals relacionades amb jueus catalans i preservades en arxius ha focalitzat tradicionalment l’atenció i ha limitat el radi d’acció cap a aquells arxius que hom podria qualificar de primer ordre: els de les grans ciutats, com ara Barcelona, i els que pertanyen a institucions de prestigi, com l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). De tota manera, els diversos regestos i estudis que s’han publicat a partir dels documents que s’hi custodien han compartit protagonisme, de tant en tant, amb treballs d’investigació centrats en documents preservats en arxius de rang inferior: arxius parroquials, municipals, comarcals, privats, etc. A diferència dels primers, els regestos d’aquests arxius són gairebé inexistents. Hom pot llegir els articles, les monografies o els capítols de llibres inspirats en la documentació que ha perviscut en aquests arxius, sense saber, però, si els documents citats i emprats corresponen al nombre sencer dels que s’hi guarden o si, al contrari, només en són una part.

La recerca documental que gira al voltant dels jueus que van viure a les ciutats i viles medievals de Catalunya necessita ambdós tipus de fonts, si vol ser veritablement honesta amb les persones. Calen els documents emanats de les principals autoritats civils i eclesiàstiques del país que determinaren la història de les nostres aljames, però no ens hem d’oblidar tampoc dels documents d’origen més local i, fins i tot, privat, perquè ben sovint són els autèntics dipositaris d’aquella història que, tot i no formar part dels titulars que tots hem llegit alguna vegada, no per això deixa de ser menys real. D’altra banda, la pèrdua de la documentació interna de les aljames, escrita en hebreu, en català o en aljamiat, que sí que establiria un lligam directe amb la vida de les comunitats jueves, torna encara més valuosa aquesta aproximació inclusiva i respectuosa envers qualsevol tipus de documentació on, ni que sigui lleument, encara bategui el passat jueu de Catalunya.

I no es tracta només d’acumular un major nombre de dades, cosa que ja per si sola justificaria aquesta tasca, sinó de disposar del major nombre d’ele-

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 113

ments que ens permetin de donar fesomia humana a un passat força omès en la historiografia del nostre país. Sempre hi haurà qui al davant d’un inventari de béns d’un difunt jueu —per agafar un exemple que després trobarem en aquest article— es fixarà només en els llibres que s’hi enumeren; algú altre prendrà en consideració l’aixovar de les cambres o els atuells de la cuina; hi ha qui estudiarà atentament els estris i els materials propis de l’ofici del difunt; hi ha qui se centrarà en el valor filològic de determinats termes desconeguts o inusuals, però també hi haurà qui s’aturarà i considerarà la vida que restà enclosa en les teles gastades i sotils, en la vaixella escantellada, en els llibres sense tapes...

En aquest article presentem un elenc de documents relatius a la comunitat jueva de Tarragona que es troben a l’Arxiu Històric de Tarragona (AHT). Dels documents publicats s’indiquen les referències bibliogràfiques completes i la seva situació a l’arxiu, i dels documents inèdits s’ofereix, juntament amb la situació, la transcripció sencera. La presentació que se’n fa és de natura cronològica i els documents comprenen un període de dos-cents cinquanta anys: de l’any 1246 a l’any 1496. Hem de confessar que les nostres expectatives inicials eren molt més elevades, ja fos per les cèlebres paraules d’Al-Idrissí: «medina Tarkûna [està] sobre el mar, [és] ciutat de jueria, amb murs de marbre»,1 ja fos perquè recerques similars dutes en arxius de poblacions de menor envergadura han donat resultats molt satisfactoris.2 Com que de l’aljama tarragonina només se n’havien publicat algunes referències en uns pocs llibres i articles, per això i malgrat les paraules de Gabriel Secall (1983): «l’estudi d’aquesta aljama ja és fet» (p. 84), nosaltres vam creure que potser no tot estava perdut (o trobat). De poc ha anat que no hàgim hagut de donar la raó a Secall, ja que malgrat els documents que ni ell ni els estudiosos previs a ell no havien trobat i que afegim en aquest treball, el nombre de documents publicats i inèdits no ha resultat ser gaire elevat: prop de cent en total.

La presentació que proposem, malgrat l’aparença habitual de calaix de sastre que tot regest ofereix, pretén, d’una banda, oferir una visió com més completa i ordenada millor dels documents trobats i, d’altra banda, especialment en els que ja havien estat publicats, presentar-los lliures de context per tal de deixar pas a noves lectures del text. Curiosament, alguns d’aquests documents publicats (concretament els que es poden circumscriure a la segona meitat del se1. Josef Antonio Conde (trad. i notes), Descripción de España de Xerif Aledris, conocido por el Nubiense, Madrid, Imprenta Real, 1799, p. 64-65.

2. Concretament, les recerques dutes per diversos investigadors als arxius de localitats com Santa Coloma de Queralt, Cervera, Tàrrega, Bellpuig, etcètera.

114 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

gle xiv) continuaven essent desconeguts per a la majoria d’estudiosos del judaisme perquè formen part d’una iniciativa que, des de l’any 1983, es duu a terme a l’AHT i que consisteix a transcriure i publicar, sencers, els llibres medievals d’actes del Consell. La seva incorporació al nostre regest no ens ha eximit, doncs, d’haver de consultar els volums, ja sigui en versió original ja sigui en la seva transcripció moderna.

La disposició cronològica dels textos permet controlar i valorar amb més ponderació les sèries documentals d’alguns fets històrics de l’aljama de Tarragona (com el procés de pau i treva de 1393-1394 o l’expulsió de 1492 amb l’aplicació del «dret de treta») o relatives a personatges específics de l’aljama (com ara els metges jueus contractats pel municipi), a la vegada que en permet fixar les dates límit d’inici i de fi, així com l’evolució precisa dels fets. En algunes d’aquestes sèries hem pogut afegir textos que havien estat omesos pels estudiosos que ens han precedit i que en algun cas, com en l’avinença final del procés de pau i treva del segle xiv o en el procés sorgit a partir de l’aplicació del «dret de treta» el 1492, ens sembla que són ben significatius.

La revisió dels documents ha implicat una actualització, en alguns casos acompanyada d’una correcció i/o una compleció, de les dades topogràfiques i descriptives que permeten ubicar-los i trobar-los a l’AHT actual. Hem constatat que la major part dels documents publicats o només citats en llibres i articles provenen de la sèrie d’acords municipals: una coŀlecció de llibres d’actes del Consell de Tarragona, amb els registres de clavaria dels anys pertinents incorporats, que comencen l’any 1358 i continuen, amb molt poques llacunes, durant tot el temps que hi hagué presència jueva a Tarragona. Tot revisant els volums antics hem controlat els documents publicats, hem publicat els que només havien estat citats o parcialment editats i hem afegit els que van passar per alt els estudiosos que ens precediren, sovint de natura econòmica: albarans de clavaria, àpoques de rebuda, etc. Des d’aquest punt de vista podem afirmar que ha estat més fecunda —en material inèdit, això sí, però no pas en quantitat— la incursió que hem fet en altres sèries documentals de l’AHT, com, per exemple, la d’economia, on hem localitzat alguns trasllats de documents relatius a jueus o on apareixen jueus en llibres posteriors en què el títol no permetia endevinar la seva presència; vegeu sinó el document núm. 43 o el que figura a la nota del document núm. 76. També ens sembla interessant —i, de fet, destaca de manera ben notòria enmig del «desert documental» de l’AHT— l’inventari de béns de Suŀlam de Saporta (doc. núm. 91), dins de la sèrie de protocols notarials de Tarragona, ja que l’enumeració i la descripció de les pertinences d’aquest jueu, sastre d’ofici, i de la seva família ens traslladen a l’interior d’una de les cases de l’aljama tarragonina dels darrers anys i, de manera accidental, revesteix de carn

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 115

la imatge un pèl eixarreïda que els pocs documents preservats a l’AHT ens transmeten de la vida d’aquesta comunitat jueva.

De tota manera, la recerca que hem dut a terme no ha exhaurit encara les fonts que poden ajudar a aproximar-nos a la història d’aquesta aljama. Queden per revisar i inventariar les referències que es puguin trobar en els llibres d’economia de l’AHT que no hem consultat i les que, sense cap dubte, es troben en els protocols notarials d’altres poblacions conservats a l’AHT i a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Falten també els documents preservats a l’ACA (i que sempre depassen els dels regestos de Jacobs, Régné i Baer) i els responsa dels rabins catalans adreçats a l’aljama tarragonina. A més de les referències a jueus tarragonins que apareguin en altres indrets quan menys hom s’ho esperi (a Tarragona n’hem trobat de jueus de Mallorca, de Mequinensa, de Falset, etc.).

Les obres revisades de l’AHT han estat les següents:3 1. La sèrie d’acords municipals: els llibres del consolat (inclouen: actes municipals i comptes de clavaria) compresos entre els anys 1359 i 1503 inclusivament, i el llibre d’Ordinacions de la mesa del vi de la ciutat de Tarragona (13821424).

2. De la sèrie d’economia i hisenda municipal: la Còpia de l’execució del procés entre Pere III i l’arquebisbe de Tarragona sobre qüestions econòmiques d’ambdues jurisdiccions (1377-78); el Capbreu del castell de Tamarit (1412); el Llibre de procures i redacció d’ àpoques (1418-1423); el Llibre de la «passada del Mur» (1428-1429); la Capitulació signada entre la ciutat i els acreedors l’any 1465 (1460-1465); el Llibre de la investigació sobre el govern i administració del consell municipal en la ciutat i terme de Tarragona (1488).

3. Els catàlegs de la sèrie de documents solts (1025-1867) i de la coŀlecció de pergamins de l’Ajuntament de Tarragona (vegeu més avall).

4. Els diversos protocols del notari Joan Comes (1472-1520), que van des de l’any 1472 fins al 1513.

La bibliografia consultada i que apareix al llarg dels regestos és la següent:4 Ordinacions i crides de la ciutat de Tarragona (segles xiv-xvii). Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1982.

Actes municipals 1358-1360. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1983.

3. Agraeixo a Isabel Companys, de l’AHT, el seu consell expert a l’hora de definir algunes pistes de recerca sobre documents del segle xv, concretament sobre el relligador de llibres Abram Mandil (1401) i el sastre Suŀlam de Saporta (1488).

4. No hem indicat en el nostre regest les vegades que hem completat i/o corregit les referències documentals que apareixen a les obres consultades.

116 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Actes municipals 1369; 1374-1375. Tarragona: Ajuntament de Tarragona.

1984.

Actes municipals 1378-1379; 1383-1384. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1985.

Actes municipals 1384-1385; 1385-1386. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1986.

Actes municipals 1386-1387; 1387-1388. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1987.

Actes municipals 1388-1389; 1393-1395. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1988.

Actes municipals 1397-1399; 1399-1400. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1991.

Ordinacions de la mesa del vi de la ciutat de Tarragona 1382-1424. Actes municipals 1396. Tarragona: Ajuntament de Tarragona. 1995.

Companys i Farrerons, Isabel. Catàleg dels protocols notarials de Tarragona (1472-1899). Barcelona: Fundació Noguera, 2000.

— Catàleg de la coŀlecció de pergamins de l’Ajuntament de Tarragona dipositats a l’Arxiu Històric de Tarragona. Tarragona: Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona: Arxiu Històric de Tarragona, 2009.

Cortiella i Òdena, Francesc. Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1984, p. 284-287.

Morera i Llauradó, Emili. Tarragona cristiana. Vol. 2. 2a ed. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1954.

— Tarragona cristiana. Vol. 3. 2a ed. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1954.

— Tarragona cristiana. Vol. 4. 2a ed. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1955.

Sánchez Real, José. «Los judíos en Tarragona». Boletín Arqueológico [Tarragona], 49 (1949), p. 15-45.

— «La judería de Tarragona». Sefarad, 11 (1951), p. 339-351.

— Los médicos de Tarragona (siglos xiv-xvii). Tarragona: Sugrañes y Cía.

1976.

Secall i Güell, Gabriel. Les jueries medievals tarragonines. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 1983, p. 82-101.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 117

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Regest i transcripció de documents relatius a l’aljama de Tarragona que es troben a l’AHT 1 1246, juliol, 11 L’arquebisbe i el Capítol de la Seu eximeixen els habitants de Tarragona del pagament del llit i dels draps dels morts a canvi del lliurament d’una certa quantitat de diners, un morabatí dels quals fou aportat per un tal Garsió i un jueu.

AHT, Fons de l’Ajuntament de Tarragona, perg. 292 [traslladat diverses vegades: el 28/02/1247 (perg. 571) i el 14/11/1323 (perg. 642)].

Indicat en I. Companys, Catàleg de la coŀlecció de pergamins de l’Ajuntament de Tarragona, núm. 31, 32, 33.

2 1359, setembre, 10 El Consell de Tarragona redueix a la meitat la pensió anual de vint lliures amb què retribuïa Vidal Abip, metge de física jueu, i destina les deu lliures sobrants a pagar la pensió de Guillem Dalfí, metge de física convers.

AHT, Llibre del consolat, 1 (1358-1360), f. 29v.

Publicat i traduït del llatí al català en Actes municipals (1358-1360), p. 124-125.

3 1360, abril, 8 El Consell de Tarragona incrementa amb deu lliures la pensió anual que paga a Vidal Abip, metge de física jueu, i manté la pensió de deu lliures de Guillem Dalfí, metge de física convers.

AHT, Llibre del consolat, 1 (1358-1360), f. 39r.

Publicat i traduït del llatí al català en Actes municipals (1358-1360), p. 176-177.

118 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

4 1374, setembre, 17 El Consell de Tarragona determina no proveir de gra els jueus que no prestin diners a la ciutat perquè aquesta en pugui adquirir.

AHT, Llibre del consolat, 3 (1374-1375), f. 14v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 344.

Publicat en Actes municipals (1369; 1374-1375), p. 80.

5 1374, novembre, 1 El Consell de Tarragona destina el diner de les pensions dels metges a adquirir gra, però disposa la suma de cent sous per a un metge jueu anomenat Salamó, en cas que aquest resti a Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 3 (1374-1375), f. 18v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 345; ídem, Los médicos de Tarragona, p. 10.

Publicat en Actes municipals (1369; 1374-1375), p. 88.

6 1383, octubre, 21 El Consell de Tarragona pren en consideració la súplica d’ajuda econòmica presentada per Perfet Cap, metge de física jueu, i aprova d’entregar-li deu lliures.

AHT, Llibre del consolat, 6 (1383-1384), f. 21v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 345; ídem, Los médicos de Tarragona, p. 12.

Publicat en Actes municipals (1378-1379; 1383-1384), p. 76.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 119

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

7 1383, desembre, 16 Albarà de clavaria del pagament de deu lliures a Perfet Cap, metge jueu, en concepte de retribució i sustentació. Es remet a la resolució del Consell del 21 d’octubre de 1383 (doc. 6).

AHT, Llibre del consolat, 6 (1383-1384), f. 54v.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 12.

Publicat en Actes municipals (1378-1379; 1383-1384), p. 115.

8 1385, febrer, 10 Albarà de clavaria del pagament de set florins d’or a Perfet Cap, metge de física jueu, en concepte de retribució per haver obtingut una certa quantitat de diners que la ciutat havia de satisfer al tresorer reial.

AHT, Llibre del consolat, 8 (1384-1385), f. 51v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 345; ídem, Los médicos de Tarragona, p. 13.

Publicat en Actes municipals (1384-1385; 1385-1386), p. 78.

9 1385, març, 27 Albarà de clavaria del pagament de tres florins d’or a Perfet Cap, metge de física jueu, en concepte de retribució per haver obtingut una certa quantitat de diners que la ciutat necessitava per a pagar censals.

AHT, Llibre del consolat, 8 (1384-1385), f. 61v.

Publicat en Actes municipals (1384-1385; 1385-1386), p. 88.

120 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

10 1386, març, 26 El Consell de Tarragona desestima la soŀlicitud que li ha fet l’aljama de Tarragona de gestionar per si mateixa les imposicions i deixar de contribuir en les de la ciutat, i l’exclou de poder gaudir dels privilegis de la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 8 (1385-1386), f. 31r.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 934; J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 20; ídem, «La judería de Tarragona», p. 345.

Publicat en Actes municipals (1384-1385; 1386-1387), p. 135.

11 1386, maig, 30 El Consell de Tarragona admet la soŀlicitud que li ha fet un jueu taverner de residir i treballar a Tarragona a canvi d’ajuda econòmica i disposa que el lloguer de l’alberg on aquell viurà i exercirà el seu ofici vagi a càrrec de la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 9 (1386-1387), f. 11r.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 346.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 32-33.

12 1386, juliol, 18 Albarà de clavaria del pagament de quaranta-quatre sous a Abram Sevillano (Sibiliano), taverner jueu, en concepte de subsidi de lloguer. Es remet a la resolució del Consell del 30 de maig de 1386 (doc . 11).

AHT, Llibre del consolat, 9 (1386-1387), f. 58v.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 90.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 121

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

13 1386, agost, 7 Després de dictaminar contra les bagasses i les alcavotes, el Consell de Tarragona prohibeix que les jueves de la ciutat exerceixin de corredores.

AHT, Llibre del consolat, 9 (1386-1387), f. 26v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 934.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 48.

14 1387, febrer, 1 Albarà de clavaria del pagament de trenta sous a Astruc Duran, sastre jueu, en concepte de retribució per haver confeccionat els vestits de dol que les autoritats van dur durant les cerimònies fúnebres del rei Pere III: trenta gramalles i caperons de sac per als consellers i tres gramalles negres per als cònsols.

AHT, Llibre del consolat, 9 (1386-1387), f. 74v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 346.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 107.

15 1387, març, 8 Albarà de clavaria del pagament de noranta-nou sous a Issac (Içach) Alayó, jueu de la ciutat de Mallorca, en concepte de retribució per haver dut a Tarragona cent vuitanta quarteres de forment, a raó de sis diners per quartera.

AHT, Llibre del consolat, 9 (1386-1387), f. 77v.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 110.

122 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

16 1387, abril, 2 Albarà de clavaria del pagament de cent sous a Perfet Cap, metge de física jueu, en concepte de retribució pels serveis mèdics que, cobrant o no, ha dut a terme a Tarragona. Es remet a la resolució del Consell del 5 de febrer de 1386 que diu: «A la proposició feta per los damunt dits honrats cònsols d’ haver metge en la dita ciutat, és estat determinat per lo damunt dit honrat consell que los dits honrats cònsols e ab ells ensemps los honrats Arnau Ramon, en Ponç Guerau e en Jacme Çabater, haien aquell metge o metges que los serà vist fahedor e pusquen donar aquell salari o salaris que ab los metge o metges se poran concordar e avenir.»

AHT, Llibre del consolat, 9 (1386-1387), f. 80v. Sobre la resolució del Consell a què es remet: Llibre del consolat, 8 (1385-1386), f. 25r.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 345; ídem, Los médicos de Tarragona, p. 13.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 113.

17 1387, maig, 8 Albarà de clavaria del pagament de quatre florins d’or a Abram Sevillano (Çavillano), taverner jueu, en concepte de subsidi de lloguer. Es remet a la resolució del Consell del 30 de maig de 1386 (doc. 11).

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 26v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 168.

18 1387, maig, 23 El Consell de Tarragona decideix mantenir a Abram Sevillano (Çavillano) la subvenció pel lloguer que li havia concedit en anys passats.

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 4v.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 134.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 123

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

19 1387, octubre, 20 Trasllat de la carta enviada pels cònsols de Tarragona al prior de Catalunya sobre la reunió que, arran d’un possible rebrot de pesta, van mantenir amb els metges de física i cirurgia de Tarragona per tal de determinar les condicions sanitàries de la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 51r.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 210-211.

20 1387, octubre, 21 Trasllat de la carta enviada pels veguers i els cònsols de Tarragona al rei Joan I sobre la reunió mantinguda amb tres metges de física (dos de cristians i un de jueu) i tres metges de cirurgia, arran d’un possible rebrot de pesta, per tal de determinar les condicions sanitàries de la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 51v.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 211.

21 1387, novembre, 15 Trasllat de l’acta notarial estesa per Joan Virgili, notari públic de la cúria d’oficials de Tarragona, enclosa en la carta de resposta enviada per les autoritats eclesiàstiques i civils de la ciutat al rei Joan I. S’ hi recullen les declaracions dels metges de física, metges de cirurgia, apotecaris i curadors parroquials convocats a la presència de l’arquebisbe, veguers i cònsols de Tarragona i l’enviat reial, el metge de física Francesc de Granollach, per donar el seu parer sobre si a Tarragona hi havia pesta o no. El tercer metge de física interrogat fou Perfet (Perfeyt) Cap, el qual, havent jurat pels deu manaments, no pogué assegurar que a Tarragona hi hagués pesta, a diferència del que havien dictaminat els testimonis previs, ja que no tenia cap cas de pesta sota la seva cura i els malalts de pleuresia que havia tractat s’ havien guarit tots.

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 54r-55v.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 14.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 214-215.

124 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

22 1388, febrer, 28 El Consell de Tarragona pren en consideració la súplica d’ajuda econòmica presentada per Perfet Cap, metge de física jueu, i aprova d’entregar-li deu florins pels serveis mèdics que ha prestat a la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 20v.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 13.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 160.

23 1388, març, 3 Albarà de clavaria del pagament de deu florins d’or a Perfet Cap, metge de física jueu, en concepte de retribució pels serveis mèdics que ha dut a terme a Tarragona. Es remet a la resolució del Consell del 28 de febrer de 1388 (doc. 22).

AHT, Llibre del consolat, 10 (1387-1388), f. 40r.

Publicat en Actes municipals (1386-1387; 1387-1388), p. 194.

24 1388, maig, 20 Albarà de clavaria del pagament de quatre florins d’or a Abram Sevillano (Çavyllano), taverner jueu, en concepte de subsidi de lloguer. Es remet a la resolució del Consell del 30 de maig de 1386 (doc. 11).

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 24v.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 56.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 125

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

25 1388, juliol, 17 El Consell de Tarragona pren en consideració la súplica d’ajuda econòmica presentada per Perfet Cap, metge de física jueu, i aprova d’entregar-li deu lliures pels serveis mèdics que ha prestat a la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 8v.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 31.

26 1388, juliol, 17 Albarà de clavaria del pagament de nou florins d’or a Joan Ferràndiç, convers castellà, en concepte de retribució per haver disputat amb els jueus de Tarragona sobre qüestions relacionades amb la fe.

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 30r. Del primer terç del segle xv han perviscut diverses notícies sobre un especier que té el mateix nom i resideix a Tarragona, veg. Llibre del consolat, 29 (1413-1414), f. 54r; Llibre del consolat, 44 (1428-1429), f.

30r; Llibre del consolat, 45 (1429-1430), f. 25v.

Indicat en J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 21; ídem, «La judería de Tarragona», p. 343.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 36-37; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 63.

27 1388, agost, 26 El Consell de Tarragona examina les queixes que l’aljama de la ciutat ha presentat contra en Morrut pels maleficis que ha obrat, i encomana a la cort dels veguers la seva expulsió perpètua de Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 9r-v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 37; J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 346.

126 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 934; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 32.

28 1388, setembre, 9 Albarà de clavaria del pagament d’un florí d’or a Abram Sevillano (Çavyllano), taverner jueu, ultra els quatre florins que percep en concepte de subsidi de lloguer, ja que per l’alberg on resideix al call ha de pagar cinc florins anuals.

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 30v-31r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 65.

29 1388, octubre, 1 Albarà de clavaria del pagament de deu lliures a Perfet Cap, metge de física jueu, en concepte de retribució pels serveis mèdics que ha prestat a Tarragona. Es remet a la resolució del Consell del 17 de juliol de 1388.

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 32r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 67.

30 1389, maig, 14 Albarà de clavaria del pagament de cinc florins d’or a Abram Sevillano (Çavyllano), taverner jueu, en concepte de subsidi de lloguer. Es remet a la resolució del Consell del 30 de maig de 1386 (doc. 11).

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 46r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 89-90.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 127

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

31 1389, maig, 14 Albarà de rebuda de cinc florins que Abram Sevillano (Çavillano), taverner jueu, dóna fe d’ haver rebut de Berenguer Oller, clavari de Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 11 (1388-1389), f. 46r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 90.

32 1393, juny, 13 El Consell de Tarragona accepta la soŀlicitud de residir a la ciutat que diverses famílies jueves li han fet, i encomana als cònsols i a quatre prohoms la negociació de les condicions amb els interessats, vegeu doc. núm. 43.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 4r.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 664; J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 21; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 99.

33 1393, agost, 11 El Consell de Tarragona encomana als cònsols que verifiquin la finalitat de la missió dels comissaris reials, vinguts a Tarragona per inquirir contra els qui van robar i damnificar els jueus de la ciutat i per altres raons desconegudes, i els recordin que, segons els privilegis de la ciutat, no poden actuar a Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 11r-v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 346.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 663; J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 20; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 108.

128 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

34 1393, agost, 25 El Consell de Tarragona encomana als cònsols que tractin sobre el procés de pau i treva que s’ ha iniciat arran del fet dels jueus, amb Ramon Alamany de Cervelló, governador de Catalunya, i Berenguer de Cortielles, tresorer de la reina, durant la propera vinguda que el rei farà a la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 13v-14r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 112.

35 1393, agost, 28 El Consell de Tarragona disposa que els cònsols escullin dotze representants (quatre per cada mà) que els acompanyin en la reunió que han de mantenir amb els representants reials. El procés de pau i treva, iniciat pel fisc reial contra diversos ciutadans de Tarragona, i la demanda de diners per sufragar el futur viatge del rei a Sardenya són els temes que hauran de tractar amb el Consell Reial i la postura que, d’entrada, el Consell de Tarragona els proposa és la negativa a coŀlaborar, justificada en la delicada situació econòmica de la ciutat. Si els representants reials no ho accepten, el Consell proposa l’ampliació de la comissió negociadora amb dotze representants més per tal de resoldre l’afer de la manera més favorable per a la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 15v-16r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 113.

36 1393, setembre, 5 El Consell de Tarragona nomena tres síndics amb l’encàrrec de manllevar els trenta-sis mil sous que la ciutat ha de pagar al rei pel seu viatge a Sardenya, pel cessament definitiu del procés i la remissió que ha concedit en relació amb el procés de pau i treva que, amb motiu del fet dels jueus, s’ havia iniciat contra un gran nombre de ciutadans i per una altra raó que no s’especifica.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 129

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 18r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 116.

37 1393, setembre, 5 El Consell de Tarragona accepta la soŀlicitud de residir a la ciutat que li han presentat alguns jueus i encomana la negociació de les condicions de veïnatge als cònsols i als qui en altres ocasions ja se n’ havien ocupat, però disposa que no s’arribi a cap tracte que abans no hagi estat ratificat pel Consell.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 18v.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 664; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 117.

38 1393, octubre, 15 El Consell de Tarragona disposa que els cònsols i els síndics encarregats d’obtenir els diners que la ciutat havia d’entregar al rei donin a Bernat Manresa, procurador reial, la meitat dels mil florins amb què el rei s’ havia avingut a aturar de manera definitiva el procés de pau i treva iniciat contra diversos ciutadans pel fet dels jueus.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 22v.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 663-664; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 121.

39 1393, novembre, 24 El Consell de Tarragona disposa el nomenament de missatgers que tractin amb alguns membres de la casa reial el pagament de les quantitats que, en concepte de despeses imprevistes originades durant el procés de pau i treva pel fet dels jueus, aquests reclamen a la ciutat. Despeses que no poden ser pagades dels mil florins que la ciutat es comprometé a satisfer al rei a canvi del cessament definitiu del procés i de la remissió general.

130 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 23v-24r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 122.

40 1393, desembre, 12 El Consell de Tarragona fa seva la súplica formulada pels representants de les Faldes (els masos i llogarrets veïns de Tarragona) i es compromet a defensar-los en la seva negativa a contribuir amb les universitats del Camp de Tarragona en el pagament de la composició pel fet dels jueus que aquelles acordaren amb els comissaris reials, aŀlegant que ells contribueixen només amb la ciutat de Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 25v-26r.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 346-347.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 124.

41 1394, gener, 2 El Consell de Tarragona encomana als representants de les Faldes l’obtenció dels cent florins que els cònsols de la ciutat, per tal d’aturar les despeses originades arran del procés de pau i treva iniciat contra aquests llocs pel fet dels jueus, van pactar amb els representants reials a canvi del cessament del dit procés.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 28r-v.

Indicat en J. Sánchez Real, «La judería de Tarragona», p. 347.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 126-127.

42 1394, gener, 2 El Consell de Tarragona accepta l’acord pres entre els cònsols i alguns membres de la casa reial, en relació amb les despeses imprevistes que aquests darrers van haver d’assumir durant el procés de pau i treva pel fet dels jueus. La quantitat a retornar-los quedà fixada en cinquanta florins.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 131

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 28v.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 127.

43 1394, abril, 18 Avinença entre la ciutat de Tarragona, representada pels cònsols i quatre prohoms, i l’aljama dels jueus de la ciutat, representada pels secretaris Vidal Saportella i Astruc Saladí, sobre tres aspectes concrets: la contribució de l’aljama en totes les imposicions del municipi, a excepció de la del vi judaic; l’obligatorietat de dur la rodella, i el compromís de no prestar diners a cristians a un interès superior al legal.

AHT, Capitulació signada entre la ciutat i els acreedors l’any 1465 (1460-1465), f.

143r-144r.

Avinença entre la ciutat e los juheus.

Die sabbati decima octava aprilis anno predicto.5 Coram curia comparuerunt venerabiles Berengarius Marti, Raymundus Banastull et Petrus Gilabert, consules anno presenti civitatis Terracone, Arnaldus Raymundi, Arnaldus Maçoni, in legibus licentiatus, Nicholaus Albanelli et Petrus Morelli, notarius, cives Terracone electi ad infrascripta per honorabilem consilium dicte civitatis, 6 ex una parte, et Vitalis Çaportella et Struch Saladi, iudei et secretarii aliame iudeorum civitatis Terracone, ex parte altera.

Et dicte partes confesse fuerunt in iudicio quod intra eas fuerunt acta, concordata, inita et in pactum deducta ea quod in subscriptis et sequentibus capitulis continent.

Avinença feta entre la ciutat e los juheus. La ciutat de Terragona acull i ha per ciutadans tots e sengles juheus qui ab lurs mullers, famílies e béns vinguen a estar e fer habitació en la dita ciutat e atorgue a aquells dels privilegis, libertats e franqueses que la ciutat ha i espera haver. Se puxen alegrar, enfranquir i tractar axí e segons los ciutadans crestians s’alegren, enfranquexen e·s tracten, axí com antigament los juheus habitants en la dita ciutat havien i s’alegraven. Encara més, vol e consent la dita ciutat que los dits juheus, haüda concessió del senyor rey, que puxen inposar inposició en lo vi juhic que per llur ús 5. Aquest document és un trasllat del text original en un llibre molt posterior a la seva data de redacció, per la qual cosa hi manca la referència cronològica que li proporcionaven els documents que, en el volum original, el precedien. Ara bé, els personatges que més endavant apareixen amb el rang de cònsols: Berenguer Martí, Ramon Banestull i Pere Gilabert, exerciren el seu consolat entre el 23 d’abril de 1393 i el 21 d’abril de 1394. Així, doncs, aquesta avinença fou un dels darrers actes en què van participar poc abans que expirés l’any del seu mandat.

6. Vegeu doc. núm. 32.

132 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

de beure feran e despendran dins la ciutat, e que aquella convertesquen en tot llur ús e servei, axí et segons lurs passats habitants en la dita ciutat havien e convertien. Totes altres inposicions de pa, forment, farina, carn, peix e totes altres ordenades inposicions, ordenadores e inposadores per la dita ciutat, pagadores per los dits juheus, qui ara són e per temps seran a la dita ciutat, o als compradós o plegadós d’aquelles, les quals la dita ciutat convertesquen en tot ús e servei de la universitat crestiana e no en res dels dits juheus, prometents los dits juheus o lur secretari per si o per lus succehidós que en abdicar o levar alguna inposició a la dita ciutat e en aquelles contribuir e pagar, exceptat aquella del vi de llur ús de beure e vendre, privilegi algú encontrari no empetrarà directament o indirecta del senyor rey, senyora reina, lur primogènit o de qual altre sevulla havent açò poder, e si·u fan que ara per lavòs sien haüts e tractats axí com un strany i freturen de tot en tot de totes coses per les presents atorgats, prometent encara, sots virtut de sagrament per ells acustumat de fer, que si algú n’an inpetrat o d’aquí avant inpetraran, que d’aquell no usaran ne usar faran e, si o fan, que no·ls sia servat ni·ls puxa valer, ans ara per lavòs hi renucien. Ítem més los atorge la dita ciutat e promet que portant los dits juheus la roda covinentment ampla e en loch ordenat, axí com los juheus qui antigament estaven en la dita ciutat l’aportaven, que la dita ciutat no·ls innovarà ne innovar farà ne ordonarà en altra manera de portar-la. Ítem més vol la dita ciutat qui los juheus qui vendran a aquella habitar, per profit e utilitat lur e perquè lo poble mills haia rahó de bé tractar-los, que ells no pusquen ne gosen pendre en préstech o altres barates que facen a cristians per veure’s ultra lo quot de la constitució real e, si lo contrari serà fet, que lo deutor puxa metre en sort de pagua tot quant rehebut aurà d’usures e en altra manera usar d’usures, segons forma de les constitucions, no contrestant privilegi empetrat o empetrador algú en contrari.

44 1394, maig, 12 El Consell de Tarragona disposa que es retornin a Joanet Çalmònia els cinc florins que bestragué amb motiu de la composició acordada per als llocs de les Faldes, arran del fet dels jueus.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 48r.

Publicat en Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 146.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 133

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

45 1394, agost, 1 El Consell de Tarragona admet l’aŀlegació feta pels jueus que entren vi a la ciutat, segons la qual no se’ ls pot exigir que paguin el nou impost amb què es grava aquest producte, i remet l’afer als cònsols.

AHT, Llibre del consolat, 12 (1393-1395), f. 54r.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 935; Actes municipals (1388-1389; 1393-1395), p. 152.

46 1397, març, 12 El Consell de Tarragona atén la súplica que li arriba de part de Vidal Duran, jueu empresonat, i disposa que l’advocat de la ciutat actuï en el seu cas de manera que no sigui maltractat i se li faci justícia.

AHT, Llibre del consolat, 13 (1396), f. 24v.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 935; Ordinacions de la mesa del vi de la ciutat de Tarragona (1382-1424). Actes municipals (1396), p.

166.

47 1399, abril, 29 El Consell de Tarragona prohibeix al convers Pere Sabater, àlies Morrut, que continuï exercint de corredor d’orella a la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 15 (1399-1400), f. 6v-r.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936; Actes municipals (1397-1399; 1399-1400), p. 73.

134 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

48 1399, abril, 29 Esborrany d’acta municipal en què el Consell de Tarragona prohibeix al convers Pere Morrut l’exercici de corredor d’orella.

AHT, Llibre del consolat, 15 (1399-1400), document solt núm. 6. Ítem fon determenat que en Pere Morrut d’aquí avant no guos usar d’offici de corredor per les rahons molt justes e rahonables, les quals indueix l’honorable consell.

49 1401, maig, 9 Albarà de clavaria del pagament de vint-i-vuit sous a Abram Mandil, relligador jueu, en concepte de retribució per la confecció d’un llibre de censals i pensions nou.

AHT, Llibre del consolat, 17 (1401-1402), f. 33r.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936; F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 286.

En Bernat Martí, clavari l’any present de la ciutat de Terragona, dats e paguats a n’Abraam Mandil, juheu, maestre de liguar libres, les quantitats següents per lo libre que havem fet per original dels censals e pensions que la ciutat fa. Primerament per i dotzena de pergamins, viiii sous vi diners; ítem per raurer iiies dotzenes de pergamins, viiii sous; ítem per liguar lo libre, posts, aluda, gofets e aguallar los pergamins, viiii sous vi diners. Que són en suma vigintiocto solidos. E recobrats del dit Abraam ensemps ab lo present albarà de reebuda. Dat, etc. En Terragona, a viiii de maig anno m cccc primo.

50 1403, juliol, 5 Albarà de clavaria de la primera paga de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: deu lliures.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 135

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

AHT, Llibre del consolat, 19 (1403-1404), f. 21r.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 15.

En Pere Banastull etc., dats e pagats a maestre Struch Bonnià Baró, juheu, metge de la ciutat, per la primera paga de la sua pensió que, segons son affermament, se havia a fer per tot lo mes de juny prop passat, decem libras. E recobrats, etc. De pagar pensions acustumades havem poder per determinació de consell celebrat a iii de maig prop passat. Scrit en Terragona, a v de juliol any m cccc tres.

51 1403, agost, 18 Bonsenyor Boniac i Vidal Duran, secretaris de l’aljama de Tarragona, entreguen a Pere Sabater, notari de la ciutat, en presència de diversos testimonis, una cèdula en què expressen la seva disconformitat en relació amb l’actuació d’un membre de l’aljama, el qual, sense el consentiment d’aquesta però en nom d’ella, ha demanat al rei una provisió sobre la imposició del vi judaic, passant per alt els acords que sobre això regien entre l’aljama i el govern de la ciutat.

AHT, Fons de l’Ajuntament de Tarragona, perg. 103.

Indicat en I. Companys, Catàleg de la coŀlecció de pergamins de l’Ajuntament de Tarragona, núm. 323.

Noverint universi de anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo tertio die veneris intitulata decimaoctava mensis augusti, in scribania comune civitatis Terracone presentibus discretis Petro Fangues, presbitero, Anthonio Suau et Berengario Marcho, sutore, civibus Terracone pro testibus ad hoc adhibitis et vocatis, Bonsenyor Boniach et Vitalis Duran, iudei civitatis Terracone, secretarii anni presentis, ut dixerunt, aliame iudeorum dicte civitatis, tradiderunt michi, Petro Çabaterii, notario publico infrascripto, quandam papiri cedulam scriptam quam, ad eorum requisicionem, ego coram dictis testibus legi et publicavi cum tenore sequitur in hec verba: «A l’hoÿda nostra, en Bonsenyor Boniach e en Vidal Duran, juheus de la ciutat de Terragona, secretaris l’any present de l’aljama dels juheus de la ciutat de Terragona, novellament és pervengut que algun singular dels juheus de la dita aljama, en nom de tota la dita aljama, ha impetrada o vol inpetrar del molt alt senyor rey provisió o provisions sobre les imposicions del vi judàhic, sobre la qual imposició, l’aljama dessús dita, e la manera de contribuir d’aquella, és e stà ja en certa convinença ab los honrats cònsols e ciutat de Terragona. Emperamor d’açò nós, dits secretaris, en nom de tota la dita aljama, volents servar e tenir totes covinences e pactes fetes entre la dita ciutat e la dita aljama sobre la dita imposició del vi e en res no contravenir, protestam axí com mils podem ni

136 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

sabem que no consentim a alguna letra o provisió feta o fahedora per lo dit senyor rey sobre totes imposicions, axí de pa e de carns com de mercaderia, exceptada la dita imposició del vi e contribució d’aquella, ans spressament, ara per lavòs e lavòs per ara, hi desentim posat que faça menció que a instància de l’aljama sia impetrada o obtenguda, com la dita aljama no la volria haver empetrada, ans, si ho diu, és contra veritat. Emperò que per avant apparegua, requirim que de la present scriptura nos sia feta e liurada carta pública, una e moltes e aytantes com ne volrem e·n demanarem, per vós, notari dejús scrit.» Et de predictis dicti secretarii voluerunt et requisiverunt eis fieri et tradi publicum instrumentum. Quos fuit actum anno, die, loco et presentibus testibus supradictis.

Sig+num mei, Petri Çabaterii, auctoritate reverendissimi domini archiepiscopi notarii publici Terracone, qui predictis una cum pronominatis testibus vocatus interfui hecque scribi, feci et clausi.

52 1404, febrer, 22 El Consell de Tarragona accepta de contribuir parcialment en la pensió d’un cèlebre metge valencià que l’arquebisbe vol que s’ instaŀli a Tarragona i també es mostra disposat a pensionar Astruc Bonjuha Baró, metge jueu, que ja resideix a la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 19 (1403-1404), f. 15v.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 15.

A la proposició feta per los honrats cònsols que açí vol venir star i metge e si l’afermaran, och encara que lo senyor archabisbe hic vol fer venir i notable metge de València e li donarà cc florins, si la ciutat li vol donar alguna part de la pensió, l’onrat consell determena e comina als honrats cònsols que ells afermen aquell metge que·ls serà semblant e que n’hajen aquella millor convinència que poran. E si lo juheu mestre Astruch, qui ara stà en la ciutat, se vol posar en rahó, que l’afermen axí com poran e·ls serà semblant. E si aquell gran metge que lo senyor archabisbe vol fer venir hic ve, que la ciutat li puscha dar l florins de pensió cascun any, donant lo senyor archabisbe cc florins e lo capítol l e no en altra guisa.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 137

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

53 1404, juny, 17 Albarà de clavaria de la primera paga de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: deu lliures.

AHT, Llibre del consolat, 20 (1404-1405), f. 55v-56r.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 15.

En Bernat Martí, clavari, etc., dats e pagats a maestre Astruch Baró, metge de la ciutat, d’aquelles xx lliures qui la ciutat li dóna de pensió cascun any, ço és a saber, per la intrada d’aquest any qui comença lo primer dia del mes de juny, deu lliures. E recobrats d’ell ensemps ab lo present albarà de reebuda. De pagar salaris e pensions acustumades havem poder per determinació de consell celebrat a xvi d’abril prop passat.

Scrit en Terragona, a xvii de juny l’any m cccc quatre.

54 1405, gener, 29 El Consell de Tarragona pren en consideració el que li demana Astruc Bonjuha Baró, metge jueu, i accepta de retribuir-lo en una sola paga i li dóna permís perquè cada any, durant els tres mesos d’ hivern, s’absenti de la ciutat per ampliar la seva formació mèdica mentre el substitueix el seu pare, també metge.

Llibre del consolat, 20 (1404-1405), f. 19r.

Publicat parcialment en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16.

A la supplicació donada en consell per maestre Astruch Bonjuha Baró, metge pensionat de la ciutat, continent que la pensió de xx lliures que la ciutat li dóna, que axí com la li donen en dues pagues la li donen en una. Ítem que com ell vulla oir per algun temps medecina en latí e haja pare metge de física, que li donen la letra que, ell faent star e habitar lo dit seu pare en la dita ciutat per lo temps que y serà absent, se puxa absentar de la ciutat per tres meses de l’ivern cascun any. L’onrat consell determena e comana als honrats cònsols que li atorguen la supplicació axí és segons a ells serà vist fahedor.

138 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

55 1405, febrer, 23 Albarà de clavaria de la segona paga de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: deu lliures.

AHT, Llibre del consolat, 20 (1404-1405), f. 62v.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16, nota 30.

En Bernat Martí, etc., dats e paguats a maestre Astruch Bonjuha Baró, metge pensionat de la ciutat, per la segona paga del primer any de son darer afermament, qui finarà lo primer dia de juny prop vinent, deu lliures. E recobrats d’ell ensemps ab lo present albarà de reebuda. De paguar pensions e mesions acustumades havem poder per determinació de consell celebrat a xvi d’abril prop passat. Scrit en Terragona, a xxiii de ffebrer l’any m ccc [sic] quinto.

Jacme Çabater. Ramon Banastull. Bernat Joya.

56 1405, març, 10 El Consell de Tarragona manifesta la seva satisfacció pels serveis que Astruc Bonjuha Baró, metge jueu, ha prestat a la ciutat i encomana als cònsols que li confirmin la renovació del contracte.

AHT, Llibre del consolat, 20 (1404-1405), f. 20v-21r.

Publicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16.

57 1406, febrer, 10 Àpoca de divuit lliures i quinze sous que Mossé de Camprodon, jueu de Tarragona, ha rebut del clavari de la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 21 (1405-1407), f. 35r.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 139

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Ego, Mosse de Campredon, iudeus civitatis Terracone, confiteor habuisse et recepisse a vobis venerabile Petro Tost, clavario etc. decemocto libras et quindecim solidos Barchinone racione annue pensionis illius censualis consimilis peccunie quantitatis quod universitas et cetera faciunt et prestant venerabile Asberto de Montergull, domicello domiciliato in villa de Santa Columba de Queralto, annuatim solucionem in festo Beate Marie ffebruarii. De quibusquidem decemocto libras et quindecim solidos habeo locum, ius et cessione a dicto venerabile Asberto de Montergull cum publico instrumento, acto Terracone tercia die iulii anno a Nativitate Domini mo cccco quinto et clauso per discretum Petrum Çabaterii, notarium publicum Terracone infrascriptum. Quod instrumentum vobis restituo sanum et sincerum. Et sunt de solucione dicti festi proxime lapsi. Et ideo presens vobis per Petrum Campredon et cetera. Scriptum Terracone, x mensis ffebruarii anno mo cccco sexto.

Testes: Discretus Bernardus Serreti, presbiter, et Guillermus Mercer, scriptor Terracone.

58 1406, juliol, 5 El Consell de Tarragona encomana als cònsols que facin de mediadors entre Astruc Bonjuha Baró i Jafudà Cofén, jueus de la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 22 (1406-1408), f. 7v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 935-936.

Sobre una qüestió que és entre mestre Astruch e en Jafudà Cofén, juheus, la qual fon proposada en consell. L’onrat consell determena e comana als honrats cònsols que ells, aytant com en ells sia, facen e procuren que los dits juheus se pacifiquen e llurs qüestions e debats cessen.

59 1406, juliol, 5 El Consell de Tarragona accepta pensionar un nou metge sense que això afecti el contracte que ja té amb Astruc Bonjuha Baró, metge jueu.

AHT, Llibre del consolat, 22 (1406-1408), f. 7v.

140 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Ítem com fos proposat en consell per part de mestre Johan Pagès, metge, que ell vol venir estar en Terragona e demana que li sia donada alguna pensió, l’onrat consell determena e comana als honrats cònsols que si mestre Johan Pagès vol venir star e praticar en la ciutat, que ells li donen alguna pensió axí com millor avenir-se poran ab ell, a i any e no resmenys, per major comport de la ciutat, qui és pobra. Que los cònsols ne parlen al capítol, si volrà participar en la pensió del dit maestre Johan Pagès e hi facen llur diligència. Emperhò, com fer non vullen, que bonament se avinguen ab lo dit mestre Johan a i any, segons dit és, ell posant-se en bona rahó e comport.

Emperhò que per la dita pensió no ces la pensió de mestre Astruch Baró, juheu, ell fahent ço que fer deu e vivint e usant com a bon metge e bon hom.

60 1406, novembre, 4 Albarà de clavaria del pagament de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: vint lliures.

AHT, Llibre del consolat, 22 (1406-1408), f. 44r.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16, nota 30.

En Ffrancesch Cerdà, clavari, etc., dats e pagats a mestre Astruch Bonjuha Baró, juheu, metge pensionat per la dita ciutat, vint lliures Barchinone de sa pensió de l’any present, les quals li foren promeses per los honrats en Jacme Çabater, Ramon Banastull e Bernat Joya, lavors cònsols de la dita ciutat, havents d’açò plen poder per determinació de consell per quatre anys, ço és, cascun any en lo mes de noembre en una paga, segons aquestes coses e altres en l’affermament del dit mestre Astruch o en la carta d’aquest feyta en Terragona, en poder del discret en Pere Çabater, notari públich de Terragona, a tretze dies del mes de març any m cccc e cinch, són largament contengudes. E recobrats, etc. Scrit en Terragona, a quatre de noembre any m cccc e sis.

61 1407, juliol, 28 Albarà de clavaria de la segona paga de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: deu lliures.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 141

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

AHT, Llibre del consolat, 23 (1407-1408), f. 39v-40r.

Indicat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16.

En Pere Banastull, clavari l’any present de la ciutat de Terragona, dats e pagats a mestre Astruch Bonjuha Baró, metge pensionat per la dita ciutat, deu liures Barchinone qui li resten a pagar de sa pensió de l’any prop passat, qui finí lo darrer dia de maig prop passat. La qual és vint liures, les quals li foren promeses per los honrats en Jacme Çabater, Ramon Banastull e Bernat Joya, lavors cònsols de la dita ciutat, havents plen poder d’açò per determinació de consell, qui l’afermaren a quatre anys, ço és, cascun any pagadores al dit maestre Astruch en lo mes de noembre en una paga, segons aquestes coses e altres en l’afermament del dit mestre Astruch o en la carta d’aquest feta en Terragona, en poder del discret en Pere Çabater, notari públich de Terragona, a xiii dies del mes de march any m cccc e cinch, són largament contengudes. E recobrats d’ell, ensemps ab lo present, de les dites deu liures albarà de reebuda. Scrit en Terragona, a xxviii de juny any m cccc viio.

62 1407, octubre, 29 Albarà de clavaria del pagament de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: vint lliures.

AHT, Llibre del consolat, 23 (1407-1408), f. 41r.

En Pere Banastull, clavari l’any present de la ciutat de Terragona, segons la carta de l’afermament que la ciutat féu a maestre Astruch Bonjuha Baró, metge pensionat, la ciutat tenguda donar cascun any durant l’afermament viginti libras en lo mes de noembre en i paga, per què, servant la dita carta, dats e pagats al dit maestre Astruch en lo mes de noembre les dites vint liures per lo present any de nostre consolat. E recobrats, etc. De pagar pensions acostumades havent poder per determinació de consell celebrat a viiiio d’abril prop passat. Scrit en Terragona, a xxviiiio d’octubre l’any m cccc set.

63 1408, setembre, 17 El Consell de Tarragona encomana als cònsols i al procurador reial que revoquin la llicència de vendre farina que el mostassaf concedí a Vidal Saportella, jueu de la ciutat, i que ho prohibeixin també a la resta de jueus de Tarragona.

142 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

AHT, Llibre del consolat, 24 (1408-1409), f. 9v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936; F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 285.

Publicat en G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 542, doc. viii.

64 1408, novembre, 5 Albarà de clavaria del pagament de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: vint lliures.

AHT, Llibre del consolat, 24 (1408-1409), f. 45v-46r.

Indicat a J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16, nota 30.

En Johan Laver, clavari, etc., dats e pagats a mestre Estruch Bonjuha Baró, metge pensionat de la ciutat, per la sua pensió d’un any, la qual segons la carta de son affermament li deu éser pagada cascun any en lo mes de noembre en una paga, viginti libras per la pensió del present any de nostre consolat. E recobrats en la pagua del dit mestre Struch ensemps ab lo present albarà de rebuda. De pagar pensions acustumades havem poder per determinació de consell celebrat a xxvii d’abril prop passat. Scrit en Terragona, a v de noembre l’any m cccc octavo.

65 1409, novembre, 19 Àpoca de Mossé de Camprodon, jueu de Tarragona, en què reconeix haver rebut catorze lliures, vuit sous i deu diners del clavari pel pagament d’un censal.

AHT, Llibre del consolat, 25 (1409-1411), f. 32v.

Ego, Mosse de Campredon, iudeus, habitator civitatis Terracone, habens locum, ius et cessionem de censuali subscripto a Bernardo Cervera, beneficiato in ecclesia Urgellensi, de beneficio instituto per venerabilem Raimundum Cervera, quondam, prout patet publico instrumento inde acto Terracone octava die ianuarii anno presenti et infrascripto, confiteor habuisse munerando a vobis, venerabile Simone d’Almenara, clavario etc. quatuordecim libras, octo solidos et decem denarios Barchinone, quas universitas etc. dicto beneficiato et eius beneficio de censuali mortuo singulis annis in

Tamid 7 (2011), p. 19-179 143

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

festo Sancti Bartholomei. Et sunt de solucione dicti festi proxime lapsi. Et ideo presens etc. Scriptum Terraconem, xviiiia die novembris anno a Nativitate Domini millesimo cccco nono.

Testes: Anthonius Solà et Petrus Campredon, notarius Terracone.

66 1409, novembre, 25 Albarà de clavaria del pagament de la meitat de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: deu lliures.

AHT, Llibre del consolat, 25 (1409-1411), f. 16r.

En Simon d’Almenara, clavari, etc., segons la carta de l’afermament que la ciutat féu de mestre Astruch Bonjuha Baró, juheu, metge de la ciutat pensionat, la dita ciutat li és tenguda de donar cascun any del dit afermament per pensió vint lliures per tot lo mes de noembre, segons en la carta del dit afermament largament se conté, per què dats e pagats al dit mestre Astruch de present deu lliures de les dites vint lliures d’aquest mes de noembre present. E recobrats d’ell ensemps ab lo present albarà de rebuda. De pagar pensions acustumades havem poder per determinació de consell celebrat a xviiii d’abril prop passat. Scrit en Terragona, a xxv de noembre l’any m cccc nono.

67 1409, desembre, 23 Albarà de clavaria del pagament de la part restant de la pensió anual d’Astruc Bonjuha Baró, metge jueu: deu lliures.

AHT, Llibre del consolat, 25 (1409-1411), f. 17r-v.

Citat en J. Sánchez Real, Los médicos de Tarragona, p. 16, nota 30.

En Simon d’Almenara, etc., dats e pagats a mestre Astruch Bonjuha, juheu, metge pensionat de la ciutat, deu lliures que li resten a pagar d’aquelles vint lliures que pren de pensió l’any, les quals, segons la carta de son afermament per nosaltres vista, li eren pagadores en lo mes de noembre prop passat. E recobrats d’ell ensemps ab lo present albarà de rebuda. De pagar pensions acustumades havem poder per determinació de consell celebrat a xviiii d’abril prop passat. Scrit en Terragona, a xxiii de deembre l’any m cccc nono.

144 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

68 1410, desembre, 17 Al davant de la nova de l’entrada de l’exèrcit francès al Principat, el consell de Tarragona proposa algunes millores de la muralla de la ciutat. S’esmenta la portella dels Jueus.

AHT, Llibre del consolat, 26 (1410-1411), f. 17v. Ítem prop lo portal d’en Vilavert, a la portella dels juheus e torra del Cabistol.

69 1412, abril, 15 El Consell de Tarragona determina proveir l’aljama dels jueus de la ciutat durant el repartiment de forment, però acorda soŀlicitar el parer dels juristes sobre l’autorització que aquesta li ha formulat de fer conserva de carn de moltó i ovella, a semblança de la cansalada dels cristians.

AHT, Llibre del consolat, 28 (1412-1413), f. 5r.

Citat en F. Cortiella. Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 285.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936; G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 543, doc. ix.

70 1413, juny, 27 Albarà de clavaria del pagament de dos florins i mig d’or a Abram Mandil, jueu de Falset, en concepte de retribució per haver actuat de corredor en relació amb uns diners que Tarragona necessitava per a comprar gra.

AHT, Llibre del consolat, 29 (1413-1414), f. 42r.

En Johan d’Almenara etc., dats e pagats a n’Abram Mandil, juheu de Falçet, lo qual avíem tramès l’altre jorn d’ací a Falcet per cercar-nos mil florins, qui avia ops la ciutat a ops de comprar gra, hon a stat e trabellat iii jorns, per son salari e treballs dos florins e mig d’or d’Aragó. E recobrats d’él ensemps ab lo present albarà de rebuda.

Scrit en Tarragona, a xxvii de juny any m cccc e tretze.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 145

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

71 1415, març, 18 El Consell de Tarragona estableix determinats avantatges fiscals per a un grup de persones que es vol establir a la ciutat: al convers Francesc Bertran l’eximeix de pagar pel vi que entri a Tarragona; a Françoi dels Oms i a la resta els concedeix franquesa dels béns immobles que hi adquireixin.

AHT, Llibre del consolat, 31 (1415-1416), f. 11v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 37.

Sobre certes franqueses que mestre Ffrancesch Bertran, convers, e en Ffrançoy dels Homs demanen a la ciutat, l’onrat consell determena que a mestre Ffrancesch Bertran sia feta gràcia, a certs anys solament, de metre vi, ell contribuhint ab la ciutat de sos béns segons los altres; d’en Ffrançoy dels Homs e de tots altres qui hic vullen venir estar, que pus contribuesquen ab la ciutat d’alguna certa e rahonabla cosa e de tots béns sients que hic acqueriran per qualsevulla manera que·ls sia feta franquesa a certs anys.

Remetent açò als honrats cònsols presents e sdevenidors, que hi facen aquella milloramenta que poran.

72 1415, maig, 24 Albarà de clavaria del pagament de dos florins a mestre Joan de Sant Joan, convers, en concepte de subsidi per les despeses de dur un fill seu a batejar a València.

AHT, Llibre del consolat, 31 (1415-1416), f. 16r.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 37; F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 286.

Publicat en G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 568, doc. xxxii.

73 1415, juliol, 24 El Consell de Tarragona no concedeix a Vidal Saportella, jueu de la ciutat, la llicència de pregonar públicament el seu vi i amplia la negativa a la resta de jueus. Justifica la seva

146 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

posició en l’aspecte pecaminós inherent al fet d’ honorar i afavorir els jueus i en el vet papal contra els qui així obren.

AHT, Llibre del consolat, 31 (1415-1416), f. 7v.

Indicat en J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 21; F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 285.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, iii, p. 37-38; G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 541, doc. vi.

74 1416, octubre, 17 El Consell de Tarragona accepta negociar determinades franqueses, de deu anys de durada, amb Lluís sa Garriga, convers de l’Aleixar, i amb altres conversos que es vulguin establir a Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 32 (1416-1417), f. 11r. En el Llibre de la passada del mur (1428-1429), f. 25r, apareix un tal «Luis ça Garriga» vivint «a la plaça de la juheria», molt a prop de «na Blancha, conversa».

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 37.

A la proposició feta que com en Luys ça Garrigua, convers de l’Alexar, e alguns altres hic vullen mudar lurs domicilis e habitacions, si la ciutat los vol atorgar franqueses, l’honrat Consell determena e comana als honrats cònsols, presents e esdevenidors, per poblar la ciutat que ells, ensemps ab aquells iii o iiii consellers de la ciutat que elegir hi volran, puguen fer e atorguar totes aquelles franqueses e libertats que·ls serà vist faedor, axí al dit en Luys ça Garrigua com a tots altres que se n’hic vendran star e habitar d’altres parts, mudant son domicili e habitació en la dita ciutat. La qual franquesa dure x anys e no més, avant tota franquesa cessant.

75 1417, abril, 21 El Consell de Tarragona constata la presència de jueus que, contravenint les ordinacions eclesiàstiques, viuen fora del call i disposa que siguin reclosos dins del barri jueu.

AHT, Llibre del consolat, 33 (1417-1418), f. 5r.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 147

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Indicat en F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 285.

Publicat parcialment en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 56-57.

Sobre lo fet dels juheus, qui recusen appartar-se e encloure’s en lo loch assignat segons les ordinacions de nostre senyor lo Papa, l’honrat Consell remès e comana lo dit fet als honrats cònsols, que facen deguda instància que·ls juheus serven les dites ordinacions e que sien apartats e reclosos, ministrant en açò totes messions e despeses.

76 1417, maig, 25 El Consell de Tarragona constata la presència de jueus que viuen fora del call i determina el nomenament d’un missatger que dugui al rei una petició d’expulsió dels jueus de la ciutat o, en cas que la petició no sigui acceptada, de recloure’ls i isolar-los dins del barri jueu.

AHT, Llibre del consolat, 33 (1417-1418), f. 6r-v.

Indicat en F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 286.

Publicat parcialment en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 3, p. 57; J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 21.

A la proposició feta per los honrats cònsols del fet dels juheus, qui no stan apartats segons forma de les ordinacions del Papa e del senyor Rei ni observen les dites ordinacions, ans stan en gran scàndel e perill de la ciutat, e axí matex de molts periudicis que sic fan a la població, privilegis e libertats de la ciutat per lo procurador reyal,7 e per ço seria bo que hi fos provehit, l’honrat Consell determena e comana als honrats cònsols e als honrats micer Guillem Maiol e en Berenguer Martí, jurista, e a les iiii persones dessús nomenades8 o a la maior partida, que ells elegesquen i missatger o missatgers ydòneus e sufficients, lo qual o los quals trameten prestament al senyor Rei per suplicar lo que sia sa mercè vulla provehir que los juheus hic isquen, si posible és, com no·ls hic haian mester. E si açò no és posible, que almenys sien apartats e enclosos en loch covinent, que no y haia passatge, per esquivar tots scàndels e sinistres, e que stiguen sens salvaguarda com no sia sinó laç dels ciutadans e parany de tot sinistre e mal. E per fer exequtar, tenir e servar totes les dites ordinacions e, axí matex, per prosseguir e mantenir e reduir a stament la nostra població, privilegis e libertats e tots perjudicis de

7. Bernat de Tamarit.

8. Joan Salmònia, Francesc Cerdà, el notari Pere Sabater i Ramon Safont.

148 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

la ciutat e per haver e impetrar totes provisions reyals e altres necesàries. E los honrats cònsols que hi puguen ministrar salari o salaris e totes messions e despeses.9 Aprés, per vigor d’aquesta determinació, fon elet en missatger l’honrat micer Ramon de Salelles, lo qual anà a València al senyor rei e al senyor archabisbe.

77 1417, octubre, 2 Àpoca de setze lliures, tretze sous i quatre diners que Lluís sa Garriga, convers, ha rebut del municipi al lloc de Lluís de Requesens, per raó d’un deute que el tal Requesens havia contret amb Sa Garriga.

AHT, Llibre del consolat, 32 (1416-1417), f. 42r.

Ego, Ludovicus ça Garrigua, habitator Terracone, habens locum, ius et cessionem de censuali subscripto ab honorabile Ludovico de Requesen, milite, ut constat publico instrumento inde acto in castro d’Altafulla de licencia discreti Ffrancisci Magre, rectoris et notarii publici ecclesie dicti castri, die xxviiii mensis octobris anno a Nativitate Domini mo cccco quinto decimo et clauso per discretum Iohannem Fonoleres, auctoritate reverendissimi domini archiepiscopi per civitatem, diocesim et provinciam 9. Potser és en aquest context de forta oposició a l’aljama dels jueus de Tarragona que hem de situar un acord entre el rei i l’arquebisbe de Tarragona, que fou copiat sense data i en el qual apareix el nom de Berenguer Martí; veg. AHT, Còpia de l’execució del procés entre Pere III i l’arquebisbe de Tarragona sobre qüestions econòmiques d’ambdues jurisdiccions (13771378), f. 103r [cap. xvii] i f. 104v-105r [cap. xxxi]: en un acord sobre qüestions econòmiques posteriors a les del títol del llibre (inclòs al final del volum: f. 101r-105v), hi figuren un parell de capítols dedicats als jueus. «[Capítol] xvii. Ítem los juheus on sevol sían poblats són del for del senyor rey si donchs no ha licència d’aljama lo baró o prelat. E lo dit archabisbe, sens licència e títol, que no ha, vol conèxer dels dits juheus poblats en lo Camp e en açò és fet perjudici al senyor rey. Ítem més, en la ciutat streny-los en vitualyes e en vendre e comprar ultra lo baniment stablit per lo senyor rey. Nisi doceatur quod sint de foro archiepiscopi iudicentur per regem et super alimentis sive deffendendi iuxta ordinaciones domini regis. [Capítol] xxxi. Ítem los juheus, per las constitucions fetas per lo rey en Fferrando [Ferran I d’Antequera (14121416)], ell són strets e arreconats per lo rey n’Alfonso [Alfons IV el Magnànim (1416-1458)] e, no contrestant la dita provisió real, l’archabisbe e los vaguers volen gitar los juheus fora la plaça assignada. És necessari que s’i provehesca. E axí mateix són strets que no poden haver vitualla ab lur diner e no·s deu axí sostenir, com les ditas constitucions no·ls hi strenyen.

Quia platea est communis et iurisdictio insolim est regis non habet districtum archiepiscopis expellendi et nimis victualia prohibendi cum sint de confederatis.»

Tamid 7 (2011), p. 19-179 149

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

suam notarium publicum, confiteor habuisse munerando a vobis venerabile Petro Lacera, receptor generali peccuniarum dicte civitatis, illas sexdecim libras, tredecim solidos et quatuor denarios barchinonensim, quas universitas dicte civitatis facit et prestat dicto honorabile Ludovico de Requesen annis singulis in festo Corporis Christi. Et sunt de solucione dicti festi proximi lapsi. Et ideo presens etc. Scriptum Terracone, die secunda mensis octobris anno a Nativitate Domini mo cccc decimoseptimo.

Testes: Inde sunt Laurencius Moya et Petrus Rossell, bracerius Terracone.

78 1418, juny, 15 El Consell de Tarragona no vol deixar impune l’agressió física que Joan de Llobets, lloctinent del procurador reial, va causar al metge convers Francesc Bertran, en ple carrer Major de la ciutat, i determina el nomenament d’un missatger que dugui la seva queixa al rei.

AHT, Llibre del consolat, 33 (1417-1418), f. 7r.

Indicat a E. Morera, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936.

Primo a la suplicació feta per los honrats cònsols, que com ir en Johan de Lobets, axí com a lochtinent de procurador reyal, tota causa cessant, haia donat públicament al sol del carrer Maior i bufet a mestre Ffrancesch Bertran, metge e ciutadà de la dita ciutat, en gran injúria no solament d’ell mas encara de la cosa pública de la dita ciutat, per ço que hi sia degudament provehit per consell, lo dit honrat Consell determena e comana als honrats cònsols e als honrats micer Guillem Maiol e en Berenguer Martí, jurista, advocats de la dita ciutat, e noresmenys als honrats en Berthomeu Çabater, n’Asbert Lorenç, en Johan Salmònia, en Johan de Torres, per mà maior; en Ffrancesch Cerdà, en Johan Laver, en Pere Çabater e en Jacme Ferrer, per mà migana; en Johan Feràndiç, en Johan Cortals, n’Anthoni Perpinyà, en Ramon Çafont, per mà menor, los quals tots o la major partida puguen, per la dita rahó e per totes altres rahons, injúries e molèsties, elegir e trametre missatger o missatgers al senyor Rei e perseguir en béns e en persones lo dit en Johan de Lobets, e encara en Bernat de Tamarit e lurs adherents e totes altres persones que·ls sia vist faedor, virilment e rigorosa e ab gran esforç, e que en açò no sia res plant ni stalviat, ans sia en tal manera persseguit que del dit Johan de Lobets sia feta tal punició que a ell sia càstich e a altres eximple. E los honrats cònsols que hi puguen ministrar tots salaris, messions e despeses.

Aprés, per vigor d’aquest consell, per les dites persones a açò depputades fou elet en missatger e tramès a València al senyor rey l’honrat n’Asbert Lorenç.

150 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

79 1419, maig, 23 Bonadona, esposa de Salamó Avenrogat, jueus de Tarragona, nomena procurador el seu marit a fi de percebre en nom seu set florins d’or de Jucef Teregano, jueu de Mequinensa, que li pertocaven dels béns de na Saulona, mare seva i primera esposa de l’esmentat Jucef.

AHT, Llibre de procures i redacció d’ àpoques (1418-1423), f. 65v.

Et ego, Bonadona,10 uxor Salamonis Avenrogat, iudei habitatoris civitatis Terracone, ex certa scientia mea facio et constituo procuratorem meum certum et specialem vos, dictum Salamonem, virum meum, videlicet ad petendum, exhigendum et recipiendum per me et nomine meo a Juçeff Teregano, iudeo loci de Miquinence, illos septem florenos boni auri Aragonie recti ponderis ad quos secum nomine meo compo­ suistis pro quibusvis iuribus michi pertinentibus in bonis de na Saulona, quondam, uxoris sue matrisque mee ex primo matrimonio, quam composicionem ratam et gratam habeo firmiter cum presenti et etc. Quoddam velum auri quod sibi dudum comendavi et inde apocha et apochas, albarana, absoluciones et diffiniciones de predictis et de omnibus iuribus michi pertinentibus in bonis dicte quondam matris mee etiam medio iuramento quod in animam meam possitis prestare vallatas faciendum et firmandum et quamcumque obligationem michi de predicta quantitate factam cancellandum seu cancellari consentiendum. Et si opus sit ignotumque iudicio propterea compreendum et de iuribus meis decendum emparasque et execuciones faciendum et eas solvendum et relaxandum. Et demum et cetera. Vobis et cetera. Promittens et cetera. Obligo et cetera. Actum Terracone, xxiii die madii anno a nativitate Domini m cccco xviiiio etc.

Testes: Ffranciscus Comes, scriptor, et Juçeff Baruch, iudeus Terracone.

80 1422, març, 12 El Consell de Tarragona decideix enviar un missatger a Barcelona per tractar del pagament de la cena a què la ciutat estava obligada i de la manera com cristians i jueus hi havien de contribuir.

AHT, Llibre del consolat, 37 (1421-1422), f. 17r-v.

10. Senyal de ferma al damunt.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 151

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Primerament a la proposició feta per los honrats cònsols, que·ls parria cosa molt necessària que trametessen i missatger a Barchinona, al senyor archabisbe, per tenir-lo aprop e prosseguir, si ell ho consellava, lo greuge de la cena, majorment com, segons se diu, les corts stiguen en punt de finar e concloure, e no resmenys per aclarir, ab lo dit senyor, com se deuen haver los cristians en la conversació ni contribució dels juheus per esquivar totes sentències de vet e perill de les ànimes de cascuns, lo dit honrat Consell determenà e elegí en missatger l’honrat en Berthomeu Çabater, lo qual vaia e sia tramès a Barchinona per los dits affers ab bon memorial e sufficients informacions, e tinga a prop lo senyor archabisbe e treball en los dits affers, segons de sa providència e bona diligència lo dit Consell confia. Donant poder als honrats cònsols de ministrar sobre aquests affers tots salaris e messions necessàries e opportunes.

81 1422, setembre, 10 El Consell de Tarragona contribueix econòmicament a la conversió d’uns jueus amb vint-i-quatre florins.

AHT, Llibre del consolat, 38 (1422-1423), f. 8r.

Indicat en F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 286.

Publicat en G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 569, doc. xxxiv.

82 1423, maig, 14 Joan d’Avinyó, mercader de Tarragona, nomena procurador seu Jucef Teragano, jueu de Tarragona, per tal de reclamar els quatre-cents vint sous jaquesos que li deuen uns veïns de Gandesa.

AHT, Llibre de procures i redacció d’ àpoques (1418-1423), f. 22r.

Et ego, Johannes d’Avinyó,11 mercator civitatis Terracone, ex certa sciencia facio, constituo et ordino procuratorem meum certum et specialem vos, Juceff Teragano, judeum habitatorem Terracone, licet absentem tanquem presentem, videlicet ad pe11. Senyal de ferma al damunt.

152 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

tendum, habendum, exhigendum et recipiendum peccunie in nomine meo illos quadringentos viginti solidos jaccenses, quos michi debent Bernardus Salvetat et uxor eius, Pasquala, vicini et habitatores ville Gandesie, cum instrumento debitorio acto in dicta villa Gandesie vicesima prima die augusti anno a nativitate Domini millesimo cccco xxio et clauso per discretum Petrum Pascasii, publicum regia auctoritate notarium regentem scribania ville Gandesie per discreto Bernardo Vitalis, notario eiusdem. Et inde apocha et apochas atque absoluciones, fines et cessiones faciendum et firmandum dictumque instrumentum debiti restituendum, cancellandum et anullandum et per eisdem in quocumque iudicio et coram quibusvis officialibus et iudicibus ecclesiasticis et secularibus quocumque officio et auctoritate fungentibus comparendum, agendumque [...] hostendendum et exhibendum emparas et scripturas et cetera.

Et ab eis et cetera. Apelos petendi et appelantes et cetera. Protestandi et cetera. Et demum et cetera. Vobis et cetera. Ratum et cetera. Obligatum et cetera. Actum Terracone, die xiiii madii anno predicto.12 Testes: Marchus Cases et Ffranciscus Comes, scriptor, cives Terracone.

83 1430, juliol, 8 Albarà de clavaria del pagament de deu sous a Lluís sa Garriga, convers, per haver-se fet càrrec de la imposició de la mercaderia durant els dies que sortí a encant i no fou adquirida per ningú.

AHT, Llibre del consolat, 46 (1430-1431), f. 30v.

N’Arnau Cenrós, clavari, etc., dats e pagats a·n Luís ça Garriga deu sous barchinonins los quals li havem tatxats o adjudicats per son salari e treballs de collir e regir la imposició de la mercaderia de la dita ciutat xiii dies que la havem trigada a comanar, per ço com se encantava e no s’és poguda vendre. E recobrats, etc. Scrit en Terragona, a viii de juliol de l’any m cccc xxx.

12. Any 1423, veg. f. 21v.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 153

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

84 1431, febrer, 12 Albarà de clavaria del pagament de vint-i-cinc sous a Lluís sa Garriga, convers, per haver intentat aconseguir forment per a la ciutat de Tarragona.

AHT, Llibre del consolat, 46 (1430-1431), f. 26v-27r.

N’Arnau Cenrós, clavari, etc., dats e pagats a·n Luís ça Garrigua per son salari e treballs e despesa que ha feta en anar a la ciutat de Leyda, si poguera capçar i contracte de forment que·s menava entre la ciutat e en Fferrando de Bardaxa, lo qual no ha haüt loch per tant com semblava massa car, vint e cinch sous barchinonins. E recobrats, etc.

Scrit en Terragona, a xii de ffebrer de l’any m cccc trenta e hun.

85 1434, agost, 30 El Consell de Tarragona aprova la petició que li ha fet l’aljama de la ciutat de poder degollar diàriament un moltó o una altra carn, tanta com en necessitin, sempre que no es barregi amb la que es ven als cristians.

AHT, Llibre del consolat, 50 (1434-1435), f. 11v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 2, p. 936, nota 1; F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 285.

Publicat en G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 543, doc. x.

86 1434, agost, 30 El Consell de Tarragona accepta la petició que li ha fet l’aljama de la ciutat de poder degollar un o més moltons o una altra carn, sempre que no es barregi amb la que es ven als cristians.

AHT, Llibre del consolat, 50 (1434-1435), document solt núm. 8.

A la proposició dels honrats cònsols sobre los juheus, que demanen que puguen degollar i moltó o altre carn o dos o tants com n’agen mester, lo dit honrat Consell

154 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

determena que, ab que los juheus tinguen la carn apartada e que no·s mescle ab la carn de les taules dels cristians, puguen degollar tanta carn com se vullen.

87 1456, maig, 10 Albarà de clavaria del pagament de tres sous a Joan Marí, responsable de les obres públiques de Tarragona, per haver reforçat la porta de la portella dels Jueus.

AHT, Llibre del consolat, 67 (1455-1456), f. 12v.

En Nicholau Albanell, clavari, etc., donats e pagats a·n Johan Marí, obrer de la dita ciutat, les quantitats deval scrites, ço és, primo tres sous, los quals ells ha paguats per fer dues barres de ferro a la portella dels juheus e un clau gran per clavar la barra de la dita portella ab la porta perquè la dita portella stigués tanquada per custòdia de la ciutat e singulars d’aquella. [Continua amb altres pagaments que no tenen res a veure amb jueus.]

88 1462, juny, 28 Albarà de clavaria del pagament de cinc sous a Pere Domènech i Joan lo Brogunyó, mestres de cases, per haver arreglat la portella dels Jueus.

AHT, Llibre del consolat, 70 (1462-1463), f. 8r.

En Pere Serra e Nicholau Albanell, etc., donats e pagats en Pere Domènech e mestre Johan lo Brogunyó, mestres de cases, trenta e sinch sous barchinonins a ells deguts e pertanyents, ço és, per sexanta pedres de bonbarde, trenta sous, e per adobar la portella dels juheus, sinch sous. E cobrats, etc. De pagar e ministrar la dita despesa havem poder per determinació de consell celebrat a xv de maig prop passat. Scrit en Terragona, a xxviii de juny any mil cccc lx dos.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 155

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

89 1475, abril, 6 Els cònsols de Tarragona accepten la incorporació d’un convers, Pere Macip, dins del grup de consellers de mà mitjana, deixant constància notarial que, amb aquest fet, que no es donava des de feia molts anys, no es vol perjudicar els privilegis de la ciutat ni tampoc es pretén establir cap precedent.

AHT, Llibre del consolat, 80 (1475-1477), f. 3v. Pere Macip apareix en la nòmina dels consells següents: 15/06/1475 (f. 5r); 30/06/1475 (f. 7r); 24/07/1475 (f. 8r); 27/07/1475 (f. 9r); 04/09/1475 (f. 12r); 18/11/1475 (f. 13r); 09/01/1476 (f. 15r); 27/03/1476 (f. 16r); 01/04/1476 (f. 18r); 15/03/1476 (f. 21r); 05/02/1478 (f. 24r); 18/11/1477 (f. 25r); 02/11/1477 (f. 26r); 07/08/1475 (f. 29r); 19/11/1475 (f. 29v); 20/11/1475 (f. 30r); 28/12/1476 (f. 30v).

Indicat en F. Cortiella, Una ciutat catalana a darreries de la baixa edat mitjana: Tarragona, p. 286-287.

Digous, a vi del mes d’abril any mil cccc lxx cinch, los honorables en Simon Lorenç, Ffrancí Miró e Anthoni Banestull, cònsols l’any present de la ciutat de Terragona, donaren la nòmina dels xxxxv consellers dessús scrits, en la qual és continuada per conseller de mà migana en Pera Macip, lo qual no és crestià de natura. E per quant ha molts anys passats que no·s trobe que convers entràs en lo Consell de la ciutat, han manat a micer Ffrancí Çabater, notari e scriva del consolat de la dita ciutat, que l’admissió del dit Pera Macip han feta aquesta veguada per çerts bons respectes, no entenent en res prejudichar privilegis, ordinacions o consuetuts de la ciutat, hans volen romanguen ab sa intregritat e força e que no puga ésser en sdevenidor tret a conseqüència.

90 1481, novembre, 10 A l’ inici de l’acurada descripció de la «forma de l’entrada que la sereníssima senyora reyna dona Elisabet, reyna de Castella e d’Aragó, etc. e muller del sereníssim senyor rey don Ferrando» féu a Tarragona, juntament amb el seu marit, hi apareixen uns topònims jueus: «lo fossar dels jueus» (f. 7v) i «lo pati de la portella dels jueus» (f. 7v).

AHT, Llibre del consolat, 83 (1481-1482), f. 7r-8r.

Publicat en J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 19 i 25.

156 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

91 1488, abril, 21 Inventari dels béns que el difunt Suŀlam de Saporta, sastre jueu de Tarragona, tenia a les cases i botiga del call de la ciutat.

AHT, Joan Comes, Inventarium bonorum Sullam de Çaporta (1488).

Indicat en I. Companys, Catàleg dels protocols notarials de Tarragona (1472-1899), p. 140. [f. 1r] Inventarium bonorom que fuerunt Sullam de Caporta, quondam, iudei. [f. 2r] Die xxi aprilis anno a nativitate Domini mo cccco lxxxviiio.

Inventarium factum de bonis Sutlam de Çaporta, quondam, iudey ab intestato defuncti, per Gentou de Çaporta, iudeum, ut13 curatorem una et14 in solum cum Sutlam de Çaporta, iudeo, datum et assignatum dictis bonis per honorabilem curiam secularem dicte civitatis.15 Die quod habuit exordium die xxi aprilis anno a nativitate Domini mo cccco lxxxviiio.16 Primo dues17 cases o alberchs ab dos portals de fora en lo carrer de la Vilanova obrints e un altre que trau porta dins la clausura de la juheria e contiguus. Lo hu dels quals, ço és, lo que trau porta en lo carrer de la Vilanova, se té sots directa senyoria d’en Gulabert Negre a cens de x sous quiscun any en cert terme. E l’altre, prop de dita botiga,18 sots directa senyoria de mossèn Nicholau Torn, prevere, a cens de ii sous quiscun any pagadors en cert terme. E afronta d’una part ab casa de Mossé Rodrich e d’altra part, ab casa d’en Moliner,19 pagès, e d’altra, ab casa dels hereus de Davit Fadzera e d’altra part, ab casa d’en Astruch de Çaporta e ab lo carreró de la Vilanova e ab carreró de la juheria. [f. 2v] En lo menjador o entrada de la casa que trau porta a la Vilanova: [1] Et primo un cofre groch e borellat de fora ab pany sobre pany de loba e clau.

Dins lo qual foren atrobades les coses següents: [2] Primo unes tovalles scacades de drap de li, de largaria de cana e miga, noves.

[3] Ítem unes altres tovalles scacades, semblants a les propdites.

13. Segueix: tutorem.

14. Segueix: dictis bonis datum.

15. Segueix: presenti.

16. Paràgraf sencer escrit al marge esquerre.

17. Al text original s’hi pot llegir encara el numeral una, que no concorda amb el context immediat, i, escrit a sobre de la línia, el numeral dos, que hem preferit per a la nostra transcripció.

18. Segueix: a cens.

19. Segueix: orto[là].

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 157

[4] Ítem una 20 peça de tovalles scacades en què ha tres tovalles de drap de stopa, noves.

[5] Ítem unes tovalles cobri taulars barrades, de cotó, ab barres blaves de drap de li, de largària de dues canes.

[6] Ítem un davant lit de fil enpua ab listes de filera e cotó per mig, de largària de dues canes. [f. 3r] [7] Ítem un lançol de drap de li, prim, de tres teles, bo.

[8] Ítem un parell de lançols de tramat, de tres teles quiscú, nous.

[9] Ítem un altre parell de lançols de tramat, de dues teles e miga quiscú, nous.

[10] Ítem un lançol de tres teles de tramat, bo e nou.

[11] Ítem un altre parell de lançols de dues teles e miga, de drap de stopa, nous.

[12] Ítem unes tovalles scacades de drap de li, listades de cotó ab listes blaves per mig, de largària de dues canes.

[13] Ítem una peça de drap de li, tira cinch canes e hun palm, bo.

[14] Ítem una peça de drap de tramat, tira tres canes, bo e nou. [f. 3v] [15] Ítem una peça de drap de trames, de largària de tres canes e miga, nou.

[16] Ítem una peça de lens, tira quatre canes e tres palms, bo e nou.

[17] Ítem una cana e miga de lens prim, nou.

[18] Ítem dues canes de lens prim, bo e nou.

[19] Ítem sis palms de tramat, bo.

[20] Ítem tres cosos de camisa de dona ab ses mànigues, de tramat grosser.

[21] Ítem quatre tovalloles de filera, rexades, ab randes de filera al cap.

[22] Ítem una tovallola de21 lens ab ses randes de filera al cap.

[23] Ítem dues tovalloles de fil enpua, obrades entorn ab algunes obres sense randes, bones. [f. 4r] [24] Ítem una tovallola de fil empua ab caps o randes als caps de filera, bona.

[25] Ítem set torquaboques scacats, bons.

[26] Ítem dues terradelles de juhia noves, ab caps de seda negra, bones, de fil enpua.

[27] Ítem cinch terradelles de juhia, de fil empua, ab caps de seda.

[28] Ítem dos trossos de lens de tres palms de largària quiscú.

[29] Ítem un mocador de drap de tela de dos palms de larch.

[30] Ítem dos ligars de vels de dona, de cotó, migansers.

[31] Ítem dos capellets de minyona: lo hu ab franga d’or e l’altra ab veta jugada.

[32] Ítem una beatilla de seda cuyta, ja mig usada.

[33] Ítem22 un cosset de seda ab franga entorn morada. [f. 4v] [34] Ítem dues capellines d’home, de drap de lens, bones.

[35] Ítem un trescoll de dona, miganser.

20. Repeteix: una.

21. Segueix: filera.

22. Segueix: dos.

158 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

[36] Ítem dues agulles de juhia d’argent daurades, la huna trencada.

[37] Ítem un cofrenet23 molt petit, sens cubertor, ab pany, pintat de fora.

[38] Ítem un cofrenet miganser de València, fet a forma de tomba, pintat de fora, ab pany sobre pany e clau, dins lo qual fou atrobat lo que·s segueix: [39] Primo un parell de lançols de drap de stopa, de tres teles, nous.

[40] Ítem un altre parell de lançols de drap de stopa, de tres teles, nous e bons.

[41] Ítem un lançol vell, foradat en alguns lochs, de24 tres teles.

[42] Ítem un altre lançol ja usat, de stopa, de dues teles e miga. [f. 5r] [43] Ítem tres camises de drap de lens, oldanes, d’home.

[44] Ítem una terradella vella de juhia, de fil enpua.

[45] Ítem un altre cofre vell, groch e borellat de fora, ab pany sobre pany e clau, dins lo qual fonch atrobat lo que·s segueix: [46] Primo un gipó de saya negra ab lo collar de drap negre, del dit defunct, ja usat.

[47] Ítem una gonella de palmella blava ab la forradura de drap blau entorn,25 la qual és de na Regina, muller del dit defunct.

[48] Ítem un altra gonella 26 de color de gingebre ab la forradura de drap blanquinós, la qual és de la muller del dit defunct, ja mig usada.

[49] Ítem unes faldetes de drap vert scur ab la forradura de drap blanquinós, la qual és de la muller del dit defunct. [f. 5v] [50] Ítem un mongil de drap de pebret de la muller del dit defunct, ja usat.

[51] Ítem un mongil negre sens mànegues de la muller del dit defunct.

[52] Ítem un passatemps de pebret de la muller del dit defunct.

[53] Ítem un mantell negre forrat de terçanell de la muller del dit defunct.

[54] Ítem una cloxa de drap de mescla de Çaragoça, color de Bruges, nova.

[55] Ítem una altra cloxa de vert clar, ja oldana, del dit defunct.

[56] Ítem un caperó negre27 de juheu del dit defunct.

[57] Ítem un sayo negre vell del dit defunct.

[58] Ítem un altre sayo de mescla vell del dit defunct. [f. 6r] [59] Ítem un altre sayo de drap de mescla ab guans, lo qual és de Struch de Çaporta, fill del dit defunct, lo qual és de present a Móra.

[60] Ítem una gonelleta de drap gris ja usada de Bonafilla, filla del dit defunct.

[61] Ítem sis palms e mig de palmella blava bona, de València.

[62] Ítem una robeta petita de Benvenist, fill del dit defunct.

[63] Ítem un camisol de drap morat scur, ja usat, del dit defunct.

23. Segueix: pintat.

24. Segueix: dues.

25. Segueix: de.

26. Segueix: ging.

27. Mot supralineat.

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 159

[64] Ítem un28 tavardo de drap blanquinós, vell, del dit Struch de Çaporta, fill del dit defunct.

[65] Ítem un mantell de drap negre de dol de la muller del dit defunct.

[66] Ítem una caxa migansera de fusta de noguer grossa, per a navegar, ab son pany sobre pany e clau, dins la qual fonch atrobat lo que·s segueix, ço és [67] una 29 [f. 6v] cara de travesser de fustany, barrat ab listes blaves per larch, bo e nou.

[68] Ítem un sostpeal o armari de fusta, molt vell, ab dues portetes ab son forrellat, buyt.

[69] Ítem un ligar de vels de cotó ja sotils.

[70] Ítem una terradella vella 30 e squinçada de juhia.

[71] Ítem hun stoig de drap de cànem.

[72] Ítem un altre stoig vell e apedaçat en alguns lochs.

[73] Ítem tres cadires xiques de dona.

[74] Ítem tres cadires plegadisses grans.

[75] Ítem una bancha redona. [f. 7r] [76] Ítem una tauleta redona molt petita.

[77] Ítem un banch gros, de quatre petjes.

[78] Ítem dues burgueres d’aram.

[79] Ítem uns ferros migansers per a cuynar.

[80] Ítem un canalobre de ferro, vell.

[81] Ítem una castanyeta de vidre, cuberta de sarga.

[82] Ítem una gabieta per agualles.

[83] Ítem un martellet de ferro.

[84] Ítem una grexonera de terra.

[85] Ítem un scambell xich, dolent.

[86] Ítem viiiio lliures de fil de lens entre capdell [e] rams, ja cuyt.

[87] Ítem31 huyt lliures de fil de stopa, en capdells. [f. 7v] [88] Ítem dues lliures e miga de fil de li, en rams.

[89] Ítem viiiio lliures de fil de stopa, en rams.

[90] Ítem hun trespont, ple de pèl de boch, ab la cuberta e sotana de fustany cosseril, ja usat.

[91] Ítem un coxí, ple de fluxell, sens cuberta.

[92] Ítem hun lumaner de lautó, lo qual32 stà penyora per Bonysach, juheu, per ii sous.

[93] Ítem unes tovalles scacades, de largària d’una cana e migt, ja usada.

28. Segueix: capus de drap.

29. Segueix repetit: una.

30. Segueix supralineat: de juhia.

31. Segueix: x lliures.

32. Segueix: segons digu[en].

160 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

[94] Ítem sis tovalles: les tres scacades e les altres listades ab listes blaves, de largària d’una cana, ja molt usades.

[95] Ítem33 cinch exugamans de drap de stopa, ja oldans. [f. 8r] [96] Ítem tres camises de drap de stopa de la muller del dit defunct.

[97] Ítem tres camises de Bonafilla, filla del dit defunct.

[98] Ítem una camisa del dit Struch, fill de dit defunct.

En l’entrada de l’altra casa: [99] Primo un cossi gran de terra.

[100] Ítem un poal d’aram per pujar aygua del pou, ab un troç de cadena de ferro.

[101] Ítem dues bàssies de fust.

[102] Ítem una saqua de canemàs, sotil.

[103] Ítem una caldera d’aram ab sa ansa de ferro, de tenuta de quatre canters, la qual ensemps ab una cassa, la qual és stada furtada de la dita casa, lo dit defunct tenia penyora d’en Peraret, texidor, per xxx sous. [f. 8v] [104] Ítem una caxassa vella, ab lo cubertor desfet, e molt sotil e dolenta.

[105] Ítem una paella migansera, ab son mànech.

En lo pastador: [106] Primo una pastera ab son cubertor, de fusta, ab son pach, de quatre petges, ab sa scaleta.

[107] Ítem dos sedassos ab ses teles.

[108] Ítem tres piques de marbe, miganseres.

[109] Ítem un plat de stany.

[110] Ítem sis talladors de fust.

[111] Ítem un plat de terra.

[112] Ítem una dotzena de scudelles de terra.

[113] Ítem un stoig per a sal. [f. 9r] [114] Ítem tres asts de ferro.

[115] Ítem tres olles de terra.

[116] Ítem un banch gran, de quatre petges.

[117] Ítem dues gerres olieres, plenes d’oli, en quiscuna de les quals cap tres canters e mig d’oli, poch més o menys.

[118] Ítem una gerra de terra gran, abta per a tenir farina, de tenuta de mig cafiç de farina o entorn.

[119] Ítem un vellador de ferro.

[120] Ítem una corriola de fust ab son guarniment de ferro e corda de spart per poar lo poal.

[121] Ítem un dall antich, sotil. [f. 9v] En la botiga que trau porta a la Vilanova: [122] Primo una caxa grossa, molt vella, abta per navegar, ab son pany sobre pany sens clau, dins la qual ha de tres en quatre barcelles de sal.

33. Segueix: quatre.

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 161

[123] Ítem un sotspeal o armari de fusta, vell, pintat de fora, ab dues portes sens forrellat, buyt.

[124] Ítem un cofrenet petit, de fust, pintat de fora, ab pany sobre pany, dins lo qual havia una dotzena e miga de calsetes d’agulla de minyons.

[125] Ítem un altre cofrenet, semblant del propdit, dins lo qual havia una capseta sens cubertor, ab34 dues onzes entre canyella e clavells o entorn.

[126] Ítem unes balansetes de lautó, xiquetes, e quatre fusos de ferro per fer cordons. [f. 10r] [127] Ítem una dotzena de manolls de bóta.

[128] Ítem una capsa redona, gran, valenciana, pintada de fora, ab son cubertor, nova, dins la qual havia xxiii cosset de fil enpua obrats.

[129] Ítem una cana e miga de veta jugada, [de] València, d’amplària de tres dits.

[130] Ítem x onzes de filera.

[131] Ítem una altra capsa valenciana, pintada e redona, ab son cubertor, dins la qual havia lo que·s segueix: [132] Primo viii parells de tesoretes petites.

[133] Ítem35 quatre cossets de fil enpua obrats.

[134] Ítem vuyt bosses de cuyro36 de dona, grans.

[135] Ítem set bossichs xich, de cuyro.

[136] Ítem una grossa de cordons entre vermells e blanchs, de cuyro. [f. 10v] [137] Ítem cinch bosses de cuyro, miganseres.

[138] Ítem una grossa de tiretes de cabrit, poch més o menys.

[139] Ítem cc agulles de cap en hun paper, poch més o menys.

[140] Ítem viii onzes entre seda cuyta e filadís.

[141] Ítem una capsa redona, blancha, petita, dins la qual havia lo que·s segueix: [142] Primo37 miga grossa d’anelletes e miga grossa de gafets.

[143] Ítem ccc agulles de cusir, poch més o menys.

[144] Ítem cinch spillets xiquets.

[145] Ítem una altra capsa redona, pintada, sens cubertor, xiqua, dins la qual havia quatre onzes de pebre, poc més o menys. [f. 11r] [146] Ítem uns tapís38 tenats de dona, nous.

[147] Ítem una gerra de terra, de quatre anses, dins la qual havia quatre roves de mel de la terra, poc més o menys.

[148] Ítem una tineta de fusta, migansera, dins la qual havia mig quintar de formatges de Serdenya, poch més o menys.

34. Segueix: v.

35. Segueix: tres.

36. Mots supralineats: de cuyro.

37. Segueix: una.

38. Tapí: sandàlia que duien principalment les dones i que era de tela fina amb una grossa sola de suro posada entre unes altres dues de cuiro.

162 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

[149] Ítem una gerra de terra de quatre anses, en la qual havia mig quintar de sabó, poch més o menys.

[150] Ítem una gerra de terra, migansera, trenchada, dins la qual havia miga barcella de panís, poch més o menys.

[151] Ítem una gerra de terra, xicha, dins la qual havia dos cànters e mig d’oli, poch més o menys. [f. 11v] [152] Ítem una gerreta de terra ayguadera, buyda, de tenuta de sis cànters d’aygua.

[153] Ítem una gerreta o solsera gran, de quatre anses, buyda.

[154] Ítem un barril d’anxoves, dins lo qual havia una rova e miga de tonyina salada, poch més o menys.

[155] Ítem un canter olier de terra ab dues anses grans.

[156] Ítem una gerreta oliera de terra, dins la qual havia mig qanter, poch més o menys, de morques.

[157] Ítem xxviii parells de spardenyes de cànem, ab les soles de spart, ab les quals n’i ha quatre parells de xiques.

[158] Ítem un sach de canemàs, petit, dins lo qual havia miga rova de dacsa. [f. 12r] [159] Ítem un foguer de ferro ab sos peus e corrioles, anple, per tenir enmig de casa.

[160] Ítem una tauleta de quatre petges.

[161] Ítem unes balanses de ferro ab sos pesos, abte per revenedor.

[162] Ítem cinch pesses de ferro, entre lliures e miges lliures de ferro.

[163] Ítem una pessa de pedra que pesa viii lliures.

[164] Ítem una altra pessa de pedra que pesa vi lliures.

[165] Ítem quatre lumaneres de ferro.

[166] Ítem sis parells de spardenyes de spart per a minyons.

[167] Ítem mig almut de fust, dolent.

[168] Ítem unes balanses de palla, grans.

[169] Ítem un orinal ab son stoig. [f. 12v] En una cambreta que trau porta a la botiga: [170] Primo un lit gran, encaxat, groch e borellat de fora, ab son curtapeu, de fusta de pi, ab sa màrfega plena de palles, ab un matalaf ple de pèl de boch, ab cuberta de cànem blau e la sotana de cànem vermell, mig usat.

[171] Ítem un travesser de fustany, cosseril, ple de ploma.

[172] Ítem un parell de lançols de drap de stopa, de dues teles e miga, mig usats.

[173] Ítem una flassada cardada, del dit lit, ja mig usada.

[174] Ítem tres coxins plens de ploma.

[175] Ítem tres pesses de cortinatge, obrades de pinzell, ab alguns fullatges e brots, les quals stan per les parets.

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 163

[f. 13r] [176] Ítem un lit de repòs, encaxat, de fusta de pi, groch e borellat de fora, ab son curtapeu, ab ses posts, ab un matalaf gran, doble, ple de lana fina, ab la cuberta 39 e sotana de cànem.

[177] Ítem un travesser petit de fustany, cosseril, ple de ploma.

[178] Ítem un parell de lançols de drap de stopa, de dues teles.

[179] Ítem una flaçada cardada, vella, molt sotil.

[180] Ítem un40 mig cofre de Barchinona,41 de fusta d’àlber, groch e borellat de fora, ab son pany e clau, dins lo qual havia lo que·s segueix: [181] Primo un lançol de drap de stopa, de dues teles e miga, ja usat.

[182] Ítem quatre camises d’home, de lens, ja usades. [f. 13v] [183] Ítem dues camises de dona, de drap de stopa, ja usades.

[184] Ítem un rastre de perles42 d’ayre,43 de pes de miga onza.

[185] Ítem miga lliura de safrà.

[186] Ítem cinch plats e una greala de terra, obra de Màlicha,44 de carrasqua.

[187] Ítem xxii scudelles, obra, de terra, de Mèlicha.

[188] Ítem tres olles de terra.

En la cambra que és dejús la botiga dessús dita: [189] Primo un lit de sis posts ab dos banchs e sots petges, de fusta d’àlber, ab sa màrfega plena de palles e un trespont ple de pèl de boch, ab la cuberta45 e sotana de cànem vermell [f. 14r] [190] Ítem una flaçada cardada, vella e molt usada.

[191] Ítem un davant lit de stopa, listat ab listes blanques e blaves per mig, ja usat.

[192] Ítem un cortinatge de drap, [obrat] de pinzell, de brots e algunes fullaries, en què ha tres pesses ab lo sobrecel, ja usat.

[193] Ítem un cofre gran, obra de Barchinona, groch e borellat de fora, ab46 sobre pany, sens pany e clau, dins lo qual havia lo que·s segueix: [194] Primo una vànova encayronada,47 ab la48 cuberta de drap de li e sotana de tramat, de quatre teles, bona.

[195] Ítem una altra vànova ab la cuberta de li e sotana de tramat, de tres teles, ab obratges de tronchs, encadenada a la redor.

39. Segueix: de canem.

40. Segueix: cofre.

41. Segueix: groch.

42. Segueix: menudes.

43. Mots supralineats: de ayre.

44. Màlaga. Possiblement no es refereix tant al lloc d’origen sinó a l’aspecte de l’objecte, que estava elaborat amb un tipus de terrissa amb reflexos metàŀlics.

45. Segueix: de can[em].

46. Segueix: pany.

47. Mot supralineat. Segueix: de [...] drap. Quadrada.

48. Segueix: sotana.

164 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

[f. 14v] [196] Ítem un lançol de drap de li, de49 dues teles, ja usat.

[197] Ítem un drap de paret, vermell, de largària de dues canes, ab cinch roses grogues enmig, ja usat.

[198] Ítem un coxí de cap randat entorn, ple de borra.

[199] Ítem un altre coxí, ple de borra, ab la cuberta de sendat, vell, ja sguerrat.

[200] Ítem una taula plegadissa, ab ses petges, xicha, de fusta de pi.

[201] Ítem una altra tauleta xiqua, ab un petge, de fusta de pi.

[202] Ítem un banchal de fusta50 de pi, borellat de fora, ab dos [f. 15r] caxons, dins los quals fonch atrobat lo que·s segueix: [203] Primo dos banchals moxonats, de diverses colors, de largària de cana e miga o entorn.

[204] Ítem dos banchals ordits de stopa, barrats de groch e vermell, de largària de x palms.

[205] Ítem dos altres banchals ordits de stopa, barrats de v diverses colors, fets en casa, ja usats e de pocha vàlua.

[206] Ítem un cobri post de lana, vell.

[207] Ítem una robeta de drap morisch, en passamanada de vellut, la qual és de Benvenist, fill del dit defunct.

[208] Ítem dos coxins, plens de ploma, ab cuberta de drap morisch, vells. [f. 15v] [209] Ítem un tros de drap morat, tira sis palms, poch més o menys, lo qual stava penyorat per xiiii sous iiii [diners].

[210] Ítem un libre51 de forma major, de pregamí, cuberts de posts, ab un gafet,52 scrit en ebraych, intitulat los cinch llibres de Moysès.

[211] Ítem un libre de forma menor, de pregamí, cubert de posts, ab dos gafets, appellat Ores, De fillos.53 [212] Ítem altres ores, de pregamí, cubert de posts, appellat Ores, masques,54 en ebraych.

49. Segueix: tres.

50. Segueix: dalber.

51. Segueix: cubert de posts.

52. Segueix: intitolat segons.

53. Possiblement Tefiŀlà, les pregàries de recitació diària contingudes en el siddur.

54. Breu intent de descripció, per part de l’autor de l’inventari, del tipus d’escriptura hebrea del llibre. El terme masques designa un model d’escriptura sefardita semicursiva d’influència oriental i encara que procedeix del mot àrab māšiq, consta testimoniat en hebreu al colofó del ms. Parma 2018: ‫כתב מאשק‬, veg. Ada Yardeni, The Book of Hebrew Script, Jerusalem, 2002, p. 244. El retrobem en els llibres que figuren en [214], [215] i [219] i també en alguns dels llibres de l’inventari de Mossé Almaterí, anterior al nostre, veg. Jaume Riera, «Cent trenta-nou volums de llibres d’un jueu mercader i talmudista: Mossé Alamaterí (1362)», Sefarad, 68 (2008), p. 22 i 28.

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 165

[213] Ítem altres ores petites, cubertes de posts de cuyro groch, appellat Ores, en ebraych, en pregamí.

[214] Ítem altres ores, de paper, masques, cubertes de posts. [f. 16r] [215] Ítem un libret de quatre cartes, lo full de pregamí, cubert de posts de cuyro vermell, appellat Masor,55 masch, en ebraych.

[216] Ítem un altre libret petit, de pregamí, cubert de posts ab cuyro vermell, apellat Obres en ebraych.

[217] Ítem un56 tros de libre de pregamí, sens cubertes, appellat tros de Tergum en ebraych.

[218] Ítem un altre libre de quatre cartes, lo full cubert de posts de pregamí, appellat un libre dels cinch de Moysès, descuernat e no conplit.

[219] Ítem un libret petit, en paper, apellat Obres, masques, en ebraych, molt sotils.

[220] Ítem un altre libre de quatre cartes, lo full de pregamí, cubert de posts, appellat Allell57 en ebraych. [f. 16v] [221] Ítem un libret petit, de pregamí, sens cubertes, appellat Ames mechillot,58 en ebraych.

[222] Ítem una todonera ab son cubertor, de terra, gran, lo cubertor de la qual és trenchat.

[223] Ítem un altra todonereta, xiqueta, de terra.

[224] Ítem dos pots de terra, pintats de fora.

[225] Ítem dos pixells pintats, obra de València, lo hu trenchat hun poch al cap e l’altre sanser.

[226] Ítem una creola de Mèlicha ab peu gran.

[227] Ítem tres brochals de vidre migansers. [f. 17r] [228] Ítem una pigella de vidre migansera.

[229] Ítem un cofre gran sens cubertor, de fusta d’àlber, pintat de fora, [de] València, ja sotil, dins lo qual fonch atrobat lo que·s segueix: [230] Primo un annerot 59 judaych ab viii brochs e quatre poms, de lautó.

[231] Ítem dos morters de coure ab ses mans.

55. Mahzor, llibre d’oracions per a les tres festes anuals de pelegrinatge: Cabanyelles, Pasqua i Pentecosta.

56. Segueix: altre.

57. Haŀlel, els sis salms (113-118) que es reciten a l’inici de cada mes i els dies de festa.

58. Hameix meguiŀlot (cinc rotlles), obra que conté els cinc llibres bíblics que constituïen el nucli de la lectura sinagogal durant les grans festes de l’any litúrgic jueu; es tracta de Càntic dels Càntics (per a Pasqua), Rut (per a Pentecosta), Lamentacions (per a Tixà ve-Av), Cohèlet (per a Cabanyelles) i Ester (per a Purim).

59. Nerot (pl. de ner: llum), canelobre; els vuit brocs que té ens fan pensar que estava destinat a la festa de Hanukkà o Dedicació.

166 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

[232] Ítem dues anuqueres60 judayques de lautó ab vuyt brochs en quiscuna.

[233] Ítem un morter de coure sens mà ab una ansa.

[234] Ítem tres canalobres de lautó d’una candela quiscú, migansers.

[235] Ítem un altre canalobre gran, de dues candeles. [f. 17v] [236] Ítem un altre canalobre gran, d’una candela, trenchat un poch al sòl, de lautó.

[237] Ítem unes graelles de ferro grans.

[238] Ítem una paelleta ab lo mànech curt, tot d’aram.

[239] Ítem una caldereta xiqua de traure aygua, ab sa coa de ferro.

[240] Ítem dos poalets d’aram ab sos brochs petits.

[241] Ítem quatre setres d’aram.

[242] Ítem dos perols d’aram ab ses anses, hun gran e hun xich.

[243] Ítem una perola d’aram.

[244] Ítem sis bassins de lautó plans.

[245] Ítem tres bassins redons de lautó. [f. 18r] [246] Ítem una conqueta de coure, de tenuta de dos canters e mig.

[247] Ítem un mig cofre [de] València, ab landes de ferro menudes, buyt, ja usat.

[248] Ítem una caxa vella de camp, forrada de cuyro, ab landes de ferro entorn, ja molt usada e buyda.

[249] Ítem quatre canes de stopa, les quals són de fora casa, que ha donades la muller del dit defunct per a canejar.

[250] Ítem deu canes de lens, prim, nou, lo qual és en poder de Baró, juheu, texidor.

[251] Ítem un cedaç.

[252] Ítem una mula de pèl negre, de temps de x anys, ab sa sella e fre, la qual era del dit defunct e ara dels dits hereus.

60. Hanukkiyà, canelobre de vuit brocs específic per a la festa de Hanukkà.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 167

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

92 1491, febrer, 6 El donzell Benet de Castellví promet restituir les vint lliures que Abraham Bonjuha, jueu de Tarragona, li ha deixat.

AHT, Joan Comes, Manual 1489-1513, f. 11r.

Indicat en I. Companys, Catàleg dels protocols notarials de Tarragona (1472-1899), p. 140.

Die dominica vi ffebroarii anno predicto millessimo cccc lxxxxio in civitate Tarracone de licentia notarii publici pro interesse sue notarie.

Magnificus dominus Benedictus de Castellvi, 61 domicellus, in civitate et campo Tarracone domiciliatus, confessus fuit Abraham Bonjuha, iudeo dicte civitatis, se habere et tenere ab eidem in pura comanda puro plano et simplici deposito viginti libras barchinonenses. Et ideo etc. promisit illas restituere et tornare eidem iudeo aut cui ipse voluerit hunch et per totum mensem madii proxime instantem sine omni dilacione etc. v solidos de salario et cetera. Cum restitucionem expense et cetera. Renunciavit propio foro et cetera. Sub iuri et cetera. Sub pena tercii et cetera. Et pro hiis obligavit personam et omnia bona sua mobilia et cetera. Renunciavit privilegio militari et cetera.

Et omni iuri et cetera.

Testes: Bernardus Lor et Ciprianus Corts, scriptores Tarracone.

Item dictus Benedictus de Castellvi62 firmavit apocham de dita comanada. Et ideo et cetera. presentes et cetera.

Testes predicti.

93 1492, abril, 4 Concòrdia entre la ciutat i l’aljama de Tarragona sobre un afer relacionat amb la imposició de la carn. Arran d’una disposició de fra Alfons Espina, inquisidor general de l’arquebisbat, per la qual els jueus de Tarragona tenien prohibit comprar a la carnisseria de la ciutat i havien de sacrificar ells mateixos els animals destinats al consum humà, ja feia un parell d’anys que els jueus ni compraven a la carnisseria ni tampoc pagaven els impostos de la carn que ells consumien, en perjudici de la bossa comuna. Atesa la condició de ciutadans 61. Senyal de ferma al damunt.

62. Senyal de ferma al damunt.

168 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

dels jueus, el Consell de Tarragona, amb l’aprovació dels secretaris de l’aljama, Issac Natan i Jucef en Forns, i dels consellers, Vidal Bonjua i Abram Bonjua, disposa que, a partir del vint de juny, els jueus tornin a pagar quatre diners per lliura de carn que matin i que, un cop al mes i en funció de la relació de la carn morta que presentin les autoritats de l’aljama, s’entregui l’equivalent a dos diners per lliura a l’arrendador de la imposició de la carn i la resta, al collidor de la imposició del moll.

AHT, Llibre del consolat, 91 (1491-1492), document solt núm. 12.

Publicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 4, p. 16-17; J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 22 i 40.

94 1492, juny, 18 Amb motiu de l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics, el Consell de Tarragona decideix imposar-los un gravamen que, des d’antic, s’aplicava a tots els qui traslladaven la seva residència fora de la ciutat, i pel qual s’ havia de pagar sis sous per cada lliura de béns que hom s’enduia de la ciutat. El Consell nomena unes persones amb l’encàrrec de compondre’s amigablement amb l’aljama dels jueus sobre aquest impost, conegut com a «dret de treta».

AHT, Llibre del consolat, 92 (1492-1493), f. 7r-8r.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 4, p. 17.

Publicat en J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 22-23 i 41; G. Secall, Les jueries medievals tarragonines, p. 574, doc. xxxvii.

95 1492, agost, 13 El Consell de Tarragona disposa que sigui el clavari d’aquest any l’encarregat de dur el compte i d’administrar la suma de diners resultant d’aplicar el «dret de treta» als jueus que, per ordre reial, deixin la ciutat.

AHT, Llibre del consolat, 92 (1492-1493), f. 9r-v.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 4, p. 17; J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 23.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 169

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

A la proposició ffeta per los honorables cònsols a l’honorable Consell, dihent que com ells, ensemps ab alguns altres ciutadans, haien hagut càrrech d’haver exxhigir dels jueus, qui per provisió e manament de la magestat del senyor Rey han hagut buydar ses terres e regnes, ço és, dels qui feyen domicili en la present ciutat, lo dret vulgarment appellat de la treta e aquell haien exhigit, lo qual munta en suma de certa quantitat, entre diners comptans e cases, que plagués al dit honorable Consell elegir persona qui tendria dits diners e hagués càrrech d’aministrar aquells en aquelles coses que seran neccessàries.

E lo dit honorable Consell, hoÿda la dita proposició, determenà que, attès en los dies passats fonch elegit en clavari l’honorable en Ffrancí Citges, draper, ciutadà de la dita ciutat, per los quatre mília sous que se acustumen de destribuhir e pagar als ordinaris, exxtra ordinaris de la casa, que per lo semblant dit clavari tinga e administre totes e qualsevol quantitats de peccúnies que, per causa de dita treta, sien exhigides e d’aquells porte son compte, axí e segons offici seu se sguarda.

96 1494, abril, 30 El Consell de Tarragona escull uns delegats perquè tractin amb el tresorer reial el requeriment que els ha fet d’entregar-li la recaptació del «dret de treta» que la ciutat aplicà als jueus el 1492.

AHT, Llibre del consolat, 93 (1494-1495), f. 4r-v.

A la proposició feta per los honorables cònsols al dit honorable Consell, dihent que com, per causa de l’exacció de la treta dels jueus que la ciutat ha feta, sia neccessari trametre a la ciutat de Barchinona persona o persones per comunicar e concloure ab lo magnífic mossèn Jacme de Casafrancha, tresorer de la magestat del senyor rey, lo qual repeteix e demanada la treta dels dits jueus per la dita ciutat exhigida, e noresmenys si s’elexessen persones per anar-hi, de hon se hauran diners per a llurs despeses.

E lo dit honorable Consell, hoÿda la dita probació per los dits honorables cònsols feta, determenà qui hi anassen, a Barchelona, los magnífics micer Damià de Montserrat e Luís Gener de Bas, ciutadans de la dita ciutat, per comunicar e concloure ab lo dit magnífic mossèn Jacme de Casafrancha sobre la dita treta dels jueus. Donant a ells, dits micer Damià de Montserrat e Luís Bas, per dita rahó fassen ab lo dit mossèn Casafrancha dita qüestió se lleu axí per via de justícia com d’amigable composició, donant-los-ne tal e tant poder com si tot lo consell hi fos present. Quant és en lo fet d’haver diners per llur anada, lo dit honorable consell donà poder als dits honorables

170 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

cònsols ne haien d’allà ha hon ells parrà, axí dels officis com dels quatre mília sous dels ordinaris de la casa.

97 1494, setembre, 24 La manca d’acord dels delegats del Consell de Tarragona amb el tresorer reial (vegeu doc. núm. 96), que continua exigint els diners del «dret de treta» que la ciutat aplicà als jueus el 1492, empeny el Consell de Tarragona a enviar un altre delegat que torni a tractar de l’afer amb el tresorer.

AHT, Llibre del consolat, 93 (1494-1495), f. 9v-10r.

A la proposició feta per los honorables cònsols a l’honorable Consell, dihent que com fins así no·s sia pogut bonament per via de concòrdia negociar e concordar-se ab mossèn Jacme de Casafrancha sobre los diners que demana, los quals la ciutat ha haguts de la treta dels jueus quan se n’anaren de la present ciutat, que plagués al dit honorable Consell provehir-hi.

E lo dit honorable Consell, hoÿda la proposició per los dits honorables cònsols feta, determenà que iterum se vaja al dit mossèn Casafrancha e ab aquell se torn a perlar, si una vegada la cosa se poria llevar per amigable composició, hon no, que s’i ffaça tot ço e quant de justícia s’i pugua ffer, e noresmenys que sia tramès en Ffrancí Çabater, menor de dies, notari escrivà de la dita ciutat, sobre dit ffet e altres si son master per la dita ciutat, plenament instruït ab bones instruccions e letres axí de fe e crehença a la Magestat, com encara d’altres. Donant plen poder als dits honorables cònsols, vells e novells, e en aquelles persones que demanar-hi volran, de fer e administrar totes e qualsevol despeses axí per l’anada com encara per lo plet, si portar-se ha.

98 1495, febrer, 3 El Consell de Tarragona, vista la negativa del tresorer reial a renunciar a les quatrecentes trenta lliures que l’any 1492 la ciutat va recaptar d’aplicar el «dret de treta» als jueus, decideix nomenar una comissió, formada per cònsols i representants de les tres mans, perquè decideixi sobre aquest afer.

AHT, Llibre del consolat, 93 (1494-1495), f. 14r-v.

Tamid 7 (2011), p. 19-179 171

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

E primerament hoÿda la relació feta per los honorables n’Anthoni Banestull, cònsol, e Damià Buffagranyes, notari, del que han negociat en la ciutat de Barchinona ab lo magnífich reverent mossèn Jacme de Casafrancha, loctinent de tresorer de la magestat del senyor Rey, sobre la demanda feta a la ciutat de les ccccxxx lliures foren exhigides de dret de treta dels béns que n’agueran de la ciutat l’hora foren foragitats de tots los regnes de la preffata magestat, la qual relació, en conclusió, era que remey algun no·s podie pendre al dit tresorer que no fossen restituhides, och encara se havien sentiments certs que lo Consell real era del mateix parer, e que lo més que havien pogut oltenir de sa magnificència era stat per mitgà de notables persones, que les havia donat dotze dies de temps per a provehir en lo que fos necessari, altrement se farie rigorosa exequció a la ciutat e poblats d’aquella, si degudament no y era provehit.

E lo dit honorable Consell, hoÿda dita relació tant rigorosa e anujosa als hoÿts, comanà i donà plen poder als honorables cònsols de l’any present, ensemps ab los honorables en Johan Ubach, Miquel Johan Bargueta e Bartholomeu Bes, cònsols l’any prop passat, micer Damià de Montserrat, Lorenç Rochaffort, Pera Bargueta, Ffrancí Fornells, de mà major; Johan Rossell, Barthomeu Muntanyans, Ffrancí Barthomeu e Johan Mota, de mà migana; Bernat Johan Soler, Martí Blascho, Barthomeu Bemiç e Johan Cartasseres, de mà menor, ensemps ab lo dit Damià Bruffagranyes o la major partida d’ells, serie vist, oriantat e determenat sobre dit negoci tot lo que per ells si puixe orientar e provehir, donant-los tot plen poder sobre dita demanda, com si tot l’honorable Consell hi era present.

99 1495, febrer, 16 El total que el clavari recaptà del «dret de treta» que s’aplicà als jueus que se n’anaren de Tarragona el 1492 fou de 430 lliures. Els delegats que el Consell de la ciutat envià al tresorer reial aconseguiren que aquest es conformés amb un pagament inicial de dues-centes lliures i acceptés que la ciutat s’avingués de la resta amb el rei. El Consell de Tarragona ara determina enviar uns representants al rei per soŀlicitar-li la gràcia de no haver-les-hi de pagar.

AHT, Llibre del consolat, 93 (1494-1495), f. 11v-12r.

Indicat en E. Morera Llauradó, Tarragona cristiana, vol. 4, p. 17-18.

Publicat en J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 24 i 42, document iv (amb errors de transcripció).

A la proposició ffeta per los honorables cònsols al dit honorable Consell, dihent que ara derrerament s’és concordat entre la ciutat, d’una part, e mossèn Jacme de Casafrancha, tresorer de la magestat real, per medi d’algunes persones, que d’aquelles

172 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

ccccxxx liures, ell demana a la dita ciutat per occasió de la treta dels jueus, li sien per ara pagades dos-centes liures, axí com és stat fet, e les dos-centes trenta liures restants dóna dos messos a la dita ciutat per a pagar o haver-ne gràcia de la prefata magestat, si porria al dit honorable Consell hi fos remesa alguna persona a la dita magestat real per haver dita gràcia ni quina serà la persona si tal desliberació dit Consell, ne de hon se hauran diners per anar-hi.

E lo dit honorable Consell, hoÿda la dita proposició per los dits honorables cònsols feta, determenà e donà plen poder als dits honorables cònsols, novells e vells, e als adjuncts de les carniceries que ells, tots o la major part, hi provehesquen, axí bé en la tramessa qui serà la persona com encara d’hon se hauran diners per dita anada.

100 1496, octubre, 29 Per poder retornar el préstec que s’ hagué de soŀlicitar per entregar al tresorer reial les dues-centes lliures que reclamava per l’afer del «dret de treta» dels jueus, el Consell de Tarragona acordà una retallada dels sous dels qui treballaven a càrrec del municipi. El mestre de les escoles, que temps enrere havia renunciat a una tercera part de la seva assignació, demana al Consell que no li redueixi res de les deu lliures que ara percep. El Consell determinà que continués rebent la dita quantitat (encara que a l’albarà de clavaria d’aquell any només hi figuren set lliures: vegeu f. 22v, indicat en J. Sánchez R eal , «Los judíos en Tarragona», p. 24).

AHT, Llibre del consolat, 94 (1495-1496), f. 17r.

Publicat en J. Sánchez Real, «Los judíos en Tarragona», p. 22-23 i 42-43, document v.

Índex onomàstic de jueus, jueves i conversos (A) Jueus Abraham Bonjuha, 92 Abram Bonjua, 93 Abram Mandil, 49, 70 (de Falset) Abram Sevillano/Sibiliano, 11, 12, 17, 18, 24, 28, 30, 31 Astruc Bonjuha Baró, 50, 52, 53, 54, 55, 56, 58, 59, 60, 61, 62, 64, 66, 67 Astruc de Saporta, fill de Suŀlam de Saporta, 91, 91: [59] [64] [98] Astruc Duran, 14

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 173

Astruc Saladí, 43 Baró, 91: [250] Benvenist Saporta, fill de Suŀlam de Saporta, 91: [62] [207] Bonisac, 91: [92] Bonsenyor Boniac, 51 David Fadzera, 91 (hereus de) Gentou de Saporta, 91 Issac Alayó, 15 (de Mallorca) Issac Natan, 93 Jafudà Cofén, 58 Jucef Baruc, 79 Jucef en Forns, 93 Jucef Teragano/Teregano, 79 (de Mequinensa), 82 Mossé de Camprodon, 57, 65 Mossé Rodric, 91 Perfet Cap, 6, 7, 8, 9, 16, 19, 20, 21, 22, 23, 25, 29 Salamó, 5 Salamó Avenrogat, 79 Suŀlam de Saporta, 91, 91: [55]-[58] [63] Vidal Abip, 2, 3 Vidal Bonjua, 93 Vidal Duran, 46, 51 Vidal Saportella, 43, 63, 73 (B) Jueves Bonadona, esposa de Salomó Avenrogat, 79 Bonafilla, filla de Suŀlam de Saporta, 91: [60] [97] Regina, esposa de Suŀlam de Saporta, 91: [47]-[53] [65] [96] Saulona, primera muller de Jucef Teregano, 24 (C) Conversos Blanca, 74 Francesc Bertran, metge, 71, 78 Guillem Dalfí, metge, 2, 3 Joan de Sant Joan, 72

174 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Joan Ferràndiç, 26, 78 (representant de mà menor) Lluís sa Garriga, 74, 77, 83, 84 Pere Macip, 89 (conseller de mà mitjana) Pere Sabater, àlies Morrut, 27, 47, 48 Índex onomàstic de cristians Alfons Espina, inquisidor, 93 Antoni Banastull, cònsol, 89, 98 Antoni Perpinyà, representant de mà menor, 78 Antoni Solà, 65 Antoni Suau, 51 Arnau Cenrós, clavari, 83 Arnau Maçó, llicenciat en lleis, 43 Arnau Ramon, 16, 43 Asbert de Montergull, donzell, 57 Asbert Llorenç, representant de mà major, 78 Bartomeu Bemiç, representant de mà menor, 98 Bartomeu Bes, cònsol, 98 Bartomeu Muntanyans, representant de mà mitjana, 98 Bartomeu Sabater, 78 (representant de mà major), 80 Benet de Castellví, donzell, 92 Berenguer de Cortielles, tresoser de la reina, 34 Berenguer Marcó, sastre, 51 Berenguer Martí, 43 (cònsol), 76 (jurista), 78 (jurista i advocat) Berenguer Oller, clavari, 30 Bernat Cervera, beneficiat, 65 Bernat de Tamarit, 78 Bernat Joan Soler, representant de mà menor, 98 Bernat Joia, 55, 60, 61 Bernat Lor, escrivà, 92 Bernat Manresa, procurador reial, 38 Bernat Martí, clavari, 49, 53, 55 Bernat Salvetat, 82 Bernat Serret, prevere, 57 Bernat Vital, notari, 82 Cebrià Corts, escrivà, 92 Damià Bufagranyes, notari, 98

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 175

Damià de Montserrat, 96, 98 (representant de mà major) Ferrando Bardaxa, 84 Francesc Cerdà, 60 (clavari), 78 (representant de mà mitjana) Francesc Comes, escrivà, 79, 82 Francesc de Granollac, metge de física, 121 Francesc Magre, rector i notari, 77 Francí Bartomeu, representant de mà mitjana, 98 Franci Citges, draper, 95 Francí Fornells, representant de mà major, 98 Francí Miró, cònsol, 89 Francí Sabater, notari, 89, 97 Françoi dels Oms, 71 Gilabert Negre, 91 Guillem Maiol, advocat, 76, 78 Guillem Mercer, escrivà, 57 Jaume de Casafranca, tresorer del rei, 96, 97, 98, 99 Jaume Ferrer, representant de mà mitjana, 78 Jaume Sabater, 16, 55, 60, 61 Joan Bargueta, cònsol, 98 Joan Cartasseres, representant de mà menor, 98 Joan Comes, notari, 91 Joan Cortals, representant de mà menor, 78 Joan d’Avinyó, mercader, 82 Joan de Llobets, lloctinent del procurador reial, 78 Joan de Torres, representant de mà major, 78 Joan Fonolleres, notari, 77 Joan Laver, 64 (clavari), 78 (representant de mà mitjana) Joan lo Brogunyó, mestre de cases, 88 Joan Marí, responsable d’obres públiques, 87 Joan Mota, representant de mà mitjana, 98 Joan Pagès, metge, 59 Joan Rossell, representant de mà mitjana, 98 Joan Salmònia, 44 (Joanet), 76, 78 (representant de mà major) Joan Ubac, cònsol, 98 Joan Virgili, notari, 121 Llorenç Moia, 77 Llorenç Rocafort, representant de mà major, 98 Lluís de Requesens, 77 Lluís Gener de Bas, 96

176 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

Marc Cases, 82 Martí Blasco, representant de mà menor, 98 Moliner, pagès, 91 Nicolau Albanell, 43, 87, 88 Nicolau Torn, prevere, 91 Peraret, teixidor, 91: [103] Pere Banastull, clavari, 50, 61, 62 Pere Bargueta, representant de mà major, 98 Pere Camprodon, 57, 65 (notari) Pere Domènec, mestre de cases, 88 Pere Fangues, prevere, 51 Pere Gilabert, cònsol, 43 Pere Lacera, clavari, 77 Pere Morell, notari, 43 Pere Pascasi, notari, 79, 82 Pere Rossell, jornaler, 77 Pere Sabater, notari, 51, 57, 60, 61, 76, 78 (representant de mà mitjana) Pere Serra, clavari, 88 Pere Tost, clavari, 57 Ponç Guerau, 16 Ramon Alamany de Cervelló, governador de Catalunya, 34 Ramon Banastull, 43 (cònsol), 55, 60 (cònsol), 61 (cònsol) Ramon Cervera, 65 Ramon de Salelles, missatger, 76 Ramon Safont, 76, 78 (representant de mà menor) Simó d’Almenara, clavari, 65, 66, 67 Simó Llorenç, cònsol, 89 Pasquala, esposa de B. Salvetat, 82 Índex toponímic l’Aleixar, 74 Altafulla, 77 Barcelona, 80, 91: [180] [193], 96, 98 Faldes (de Tarragona), 40, 41, 44 Falset, 70 Gandesa, 82

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 177

Lleida, 84 Màlaga, 91: [186] [187] [226] Mallorca, 15 Mequinensa, 79 Móra, 91: [59] Santa Coloma de Queralt, 57 Saragossa, 91: [54] València, 72, 76, 78, 91: [38] [61] [128] [129] [131] [225] [229] [247] Índex temàtic alimentació carn de moltó i ovella, 69 (conserva), 85-86 (provisió diària), 93 (prohibició) provisió de gra, 4, 5, 15, 69, 84 aljama discussions entre els seus membres, 58 secretaris, 43, 51 call toponímia carrer de la Vilanova, 91 carreró de la Juheria, 91 carreró de la Vilanova, 91 fossar dels jueus, 90 plaça de la Juheria, 74 portella dels Jueus, 68, 87, 88 (porta), 90 (pati) jueus vivint fora del call, 75, 76 conversos al cristianisme, 2, 26 dins del consell de la ciutat, 89 disputes teològiques, 26 subsidis, 72, 81 violència, 78 costums i tradicions jueus relatius a indumentària, 91: [26] [27] [44] [70] (de jueva), 91: [56] (de jueu) llibres d’estudi i rituals de pregària, 91: [210]-[221] objectes litúrgics, 91: [230] [232] orfebreria, 91: [36]

178 Tamid 7 (2011), p. 19-179

Josep Xavier Muntané i Santiveri

economia censals, 57, 65, 77 impostos de la cena, 80 del «dret de treta», 94, 95, 96, 97, 98, 99, 100 del llit i dels draps dels morts, 1 gestió, 10, 43 sobre el vi judaic, 43, 45 (exempció del nou impost), 51 sobre la carn, 93 (concòrdia) sobre la mercaderia, 83 (convers) inventari de béns, 91 penyores, 91: [92] [103] préstec de diners, 4 (al govern de Tarragona), 43 (dins dels límits legals), 77, 92, 100 procurador (nomenament), 79, 82 retribució a corredors jueus, 8, 9, 15, 70 metges conversos, 2, 3 metges jueus, 2, 3, 5, 6, 7, 16, 22, 23, 25, 29, 50, 52, 53, 54, 55, 60, 61, 62, 64, 66, 67 relligadors jueus, 49 sastres jueus, 14 subsidi de lloguer, 11, 12, 17, 18, 24, 28, 30, 31 oficis celler/taverner, 11, 12, 17, 18, 24, 28, 30, 31 corredors, 8, 9, 13 (prohibició), 47-48 (convers), 70, 84 (convers) metge, 5, 50, 52, 53, 54 (formació), 55, 56 (renovació de contracte), 59, 60, 61, 62, 64, 66, 67 metge de física, 2, 3, 6, 7, 16, 19, 20, 21, 22, 23, 25, 29 prestador, 57 relligadors jueus, 49 sastre, 14, 91 venedor, 63, 73 salut pública pesta, 19, 20, 121 veïnatge exclusió dels privilegis de Tarragona, 10 expulsió de Tarragona, 27 (convers), 76 soŀlicitud de residència, 11, 32, 37, 71 (convers)

Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona

Tamid 7 (2011), p. 19-179 179

violència contra els jueus Inquisició, 93 obligació de dur la rodella, 43 presó, 46 procés de pau i treva, 33, 34, 35, 36, 38, 39, 40, 42, 43 (avinença), 44 prohibició de comprar carn a la carnisseria, 93 prohibició de pregonar el vi, 73 prohibició de vendre farina, 63 reclusió dins del call, 75, 76 (i nota 9)

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 181-188 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.20 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

El verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘viure’: origen etimològic d’un verb doblement dèbil Eulàlia Vernet i Pons * Facultat de Filologia Universitat de Barcelona Rebut: 15.12.2009 — Acceptat: 21.12.2009 Resum. En aquest article s’ofereix la reconstrucció etimològica del verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘viure’, un verb doblement dèbil, els orígens del qual van més enllà de l’estadi protosemític i s’endinsen en l’estadi antiquíssim del protoafroasiàtic.

A partir dels testimonis de les llengües semítiques i afroasiàtiques més antigues, ens proposem oferir la reconstrucció de l’arrel protosemítica i protoafroasiàtica d’aquest verb hebreu i oferim nous comentaris etimològics que fins ara havien passat desapercebuts.

Paraules clau: hebreu, llengües semítiques, protosemític, afroasiàtic, lingüística històrica

The Hebrew verb ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘to live’: the etymological origin of a doubly weak verb Abstract. This article offers an etymological reconstruction of the Hebrew verb ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘to live’. A doubly weak verb, its origins can be traced back beyond the ProtoSemitic period to the very ancient Proto-Afro-Asiatic period. * Correspondència: Eulàlia Vernet i Pons. Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. E-08007. Barcelona. EU. Tel.: 00 34 934 035 610.

Fax: 00 34 934 039 069. A/e: eulaliavernet@ub.edu

182 Tamid 7 (2011), p. 20-188

Eulàlia Vernet i Pons

On the basis of evidence from the oldest Semitic and Afro-Asiatic languages, the article reconstructs the aforementioned Hebrew verb’s Proto-Semitic and Proto-AfroAsiatic root and provides new etymological observations on hitherto unnoticed aspects thereof.

Keywords: Hebrew, Semitic languages, Proto-Semitic, Afro-Asiatic, historical linguistics

Introducció El verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘viure’ presenta, des del punt de vista diacrònic, uns orígens que el fan especialment interessant per a l’estudiós de la lingüística històrica: la seva petja evolutiva es pot resseguir, no sols en l’àmbit del semític nord-occidental, sinó que va més enllà de l’estadi protosemític i arriba a atènyer l’estadi antiquíssim del protoafroasiàtic (així ho deixen entreveure els testimonis de les llengües camiticosemítiques).

L’objectiu d’aquest article és mostrar la reconstrucció etimològica i la història d’aquest verb hebreu, bo i oferint algunes noves aportacions que fins ara havien passat desapercebudes als investigadors.

1. L’estadi semític: de l’hebreu bíblic ḥåyâ ‘viure’ a la reconstrucció del protosemític *ḥayay- / *ḥayaw ‘viure’ El verb hebreu ḥyy (‫חיָ ה‬, ָ ḥåyâ) ‘viure’, un verb de segona i tercera radical dèbil, es troba documentat ja des dels inicis històrics de la llengua hebrea: el trobem testimoniat en hebreu epigràfic ḥyy ‘viure’ (dnwsi, p. 354), així com també en la Bíblia hebrea, on es troba àmpliament documentat, tant en la forma bàsica (qal) com en les derivades (piel i hifil) (Gesenius, p. 310, i hal, p. 296). A la Bíblia hebrea, a més a més d’aquesta forma verbal mediae et tertiae infirmae, hi trobem molt ben documentat també el verb derivat hištaḥăwâ () ‘prosternar-se’ en l’antiga forma derivada —fossilitzada en hebreu perquè no fou productiva en aquesta llengua— hištafel (perfectiu, imperfectiu, imperatiu i infinitiu), una forma, doncs, derivada d’una base consonàntica ‫הוח‬ (*ḥwy; quant a aquesta forma verbal, veg. hal, p. 283).1 1. Tradicionalment s’havia interpretat aquesta forma com un hitpael del verb šḥy ‘doblegar-se, prosternar-se’, veg. Gesenius (p. 1005) i Hal (p. 1352); així també ho inter-

El verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָה‬ ָ : origen etimològic d’un verb doblement dèbil

Tamid 7 (2011), p. 20-188 183

Des de la perspectiva etimològica, el verb hebreu ḥåyâ ‘viure’ té una història remuntable a estadis molt antics de la protollengua originària. Des del punt de vista semític, el verb ḥyy té l’origen en l’arrel verbal estativa intransitiva protosemítica *ḥyy- ‘viure, estar viu’. Les llengües semítiques antigues (a excepció de l’accadi) han documentat també aquesta arrel verbal, la qual en semític nordoccidental i en semític sud-occidental apareix documentada sota tres variacions radicals distintes: ḥyw, ḥyy i ḥwy (quant a aquestes Wurzelvariationen, veg. més avall): arameu epigràfic ḥyy ‘viure’ (dnwsi, p. 354); fenici ḥwy, púnic ḥwˀ ‘viure’ (dnwsi, p. 354);2 arameu targúmic ḥayåˀ; ḥayī (ḥyy) ‘viure’ (Jastrow, p. 454); judeoarameu palest. biz. ḥyy ‘viure’ (djpa, p. 198); judeoarameu bab. ḥyy i hyy ‘viure, refer-se’ (djba, p. 453); siríac ḥəyā ‘viure’ (Th. S., p. 1251); ugarític ḥyy/ ḥwy ‘viure, estar viu’ (dul, p. 379); sabeu ḥyw, ḥwy i ḥyy ‘viure’ (dosa, p. 168); àrab ḥayya ‘viure’ (Lane, p. 679); gueez ḥaywa ‘viure, estar viu, reviure’ (cdg, p.

252).

2. L’estadi protosemític: de l’arrel verbal estativa *ḥayay- / *ḥayaw- / *ḥaway‘viure’ a la reconstrucció de l’adjectiu radical originari *ḥay- ‘viu, vivent’ D’acord amb el nostre parer, aquesta arrel verbal protosemítica *ḥayay- / *ḥayaw- (i *ḥaway- amb metàtesi) ‘viure, estar viu’ s’hauria originat a partir d’un adjectiu radical protosemític, més primitiu encara que l’arrel verbal, *ḥaypretaren Jastrow (p. 1547) i Sokoloff (2002, p. 1127) per a l’hebreu i l’arameu targúmic.

Pel que fa a la resta de les llengües semítiques, veg. l’interessant testimoni de l’ugarític tštḥwy, yštḥwy ‘prosternar-se’ (< ḥwy II), una forma imperfectiva Št; quant a aquesta forma verbal, veg. l’etimologia que en donen G. del Olmo i J. Sanmartín en dul (p. 380).

2. Des del punt de vista del semític occidental i en relació amb la llengua llatina, aquesta arrel verbal és molt interessant, car, de la salutació púnica avē (> púnic ḥwˀ < fenici ḥwy < protosemític *ḥwy), en sorgeix el verb llatí denominatiu (h)aueō ‘rebre una salutació’, un verb que és, de fet, l’únic préstec semític de la segona conjugació verbal llatina.

Aue fou l’adaptació llatina d’una forma púnica d’imperatiu de 2a sg. masc. que s’inserí a la segona conjugació verbal llatina. L’analogia morfològica amb els verbs de la segona conjugació es podria explicar gràcies al fet que el púnic ḥavē mostrava, com els verbs llatins, una vocal llarga -ē a final de tema. L’analogia amb ualē i saluē fou també decisiva per a inserir auē dins del paradigma verbal de la segona conjugació verbal llatina. La singularitat del verb llatí (h)aueō, doncs, rau en el fet de ser una excepció en la segona conjugació, car és l’únic verb que té l’origen en un préstec semític (del púnic). Excepte set verbs d’etimologia desconeguda, tota la resta dels verbs de la segona conjugació verbal llatina (153 verbs simples) provenen d’arrels protoindoeuropees (veg. Vernet, § 5).

184 Tamid 7 (2011), p. 20-188

Eulàlia Vernet i Pons

‘viu, vivent’. Aquest adjectiu originari s’hauria preservat molt bé en les llengües semítiques: accadi (El Amarna) ḥa-ia(-ma) ‘viu’ (cad 6, p. 32); ugarític ḥy I ‘viu’; II ‘vida’ (dul, p. 380); sabeu ḥy-m ‘vius’ (adj. masc. pl.); hebreu, fenici, púnic i arameu ḥy ‘viu’, sovint emprat com a epítet diví o reial (dnwsi, p. 367).

El judeoarameu palestinenc del període bizantí i el babilònic de l’època talmúdica i gaònica, d’una banda, i l’etiòpic clàssic, de l’altra, haurien conservat una forma allargada d’aquest antic adjectiu que és, sens dubte, per la seva morfo­ logia, d’origen secundari (pels allargaments): veg. judeoarameu palest. biz. ḥyy ‘viu’ (djpa, p. 197); judeoarameu bab. ḥyy ‘vivent’ (djba, p. 454) i gueez ḥəyāw ‘viu’ (cdg, p. 252). Resulta interessant d’observar que l’accadi, la llengua semítica més antiga documentada, ha conservat només l’adjectiu i no pas cap arrel verbal allargada: en accadi, el verb que significa ‘viure’ és balāṭum (ahw, p. 99).

A partir d’aquest adjectiu radical *ḥay- es formaren també una sèrie de substantius amb el significat d’‘animal’, ‘vida’, documentats tant en semític nordoccidental com en semític sud-occidental: ugarític ḥy II ‘vida’ (dul, p. 380); judeoarameu palest. biz. ḥyyh ‘animal, ésser viu’ (djpa, p. 198); judeoarameu bab. ḥayyê ‘vida’ (djba, p. 454); sabeu ḥyn, ḥyw(m) i ḥywt ‘vida’ (dosa, p. 173); àrab ḥayāh ‘vida’ (Lane, p. 682) i gueez ḥəywat, ḥiwat ‘vida’ (cdg, p. 252). Aquests substantius s’haurien de considerar, al nostre entendre, adjectius substantivats d’aquest antic adjectiu radical (‘viu’, ‘vivent’ → ‘cosa viva’ → ‘animal’/‘vida’).

D’acord amb tots aquests testimonis, es podria establir la hipòtesi següent: en protosemític hi hagué una arrel adjectival originària *ḥay- ‘viu, vivent’, a partir de la qual es formaren, d’una banda, una arrel verbal intransitiva i estativa ḥy-w/ḥy-y (i ḥw-y, amb metàtesi) ‘viure’ i, d’altra banda, una arrel nominal *ḥay-aw ‘animal’. Ambdues arrels allargades mostren, com a indici d’aquest origen secundari, un allargament radical. El significat intransitiu i estatiu (del verb) i la substantivació (del nom) s’haurien d’analitzar també com a indicis d’un antic origen adjectival. Pel que fa a les variacions de l’arrel verbal *ḥy-w, *ḥy-y i *ḥw-y, s’hauria de considerar ḥw-y una metàtesi de *ḥy-w. Totes aquestes variants de la mateixa arrel presenten un allargament radical en la tercera posició que s’hauria de considerar un aŀlòfon, atès que no s’hi observa cap distinció de tipus semàntic ni morfològic.

3. L’estadi protoafroasiàtic: l’egipci antic i la reconstrucció originària de l’arrel **ḥay/w- ‘viu, vivent’ Aquest estadi reconstruït per al protosemític hauria de ser considerat molt antic, tot i que en protoafroasiàtic hom reconstrueixi només l’arrel nominal

El verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָה‬ ָ : origen etimològic d’un verb doblement dèbil

Tamid 7 (2011), p. 20-188 185

**ḥayaw- ‘animal’, conservada en txadià central χiw < *χVyVw- ‘animal’ i en txadià oriental ˀyVw- ‘animal’ (veg. hsed, p. 278; això no obstant, Ehret, 1995, p. 375-376, no reconstrueix cap arrel d’aquest tipus). L’hsed, emperò, a l’hora de reconstruir aquesta arrel, no tingué en compte la seva documentació en egipci antic, un testimoni que és crucial per a aquesta reconstrucció. La petja més antiga d’aquesta arrel que trobem en egipci antic és el nom d’una deessa, ḥw.t (D 18, veg. was 3, p. 45; cf. també ḥw ‘Name der grossen Sphinx von Gizeh’ en was 3, p. 45), el significat del qual és encara incert.

Des del nostre punt de vista, és molt probable que aquesta forma s’hagi d’interpretar com a ‘la jove’, ‘aquella que és en la flor de la vida’. Les formes en antic egipci que es poden relacionar etimològicament amb aquest nom mostren també el significat general de ‘ser jove’, ‘jove’, etc: ḥwn (testimoniat a partir dels textos de les piràmides) ‘ jung werden, jung machen’ (was 3, p. 54); ḥwn ‘Knabe, Jüngling, junger Mann’ (molt sovint com a epítet de déus i reis) (was 3, p. 53); ḥwn ‘Kindheit, Jugend’ (was 3, p. 54). Tal com s’esdevé en protosemític, l’egipci antic conserva un conjunt de substantius que fan referència a animals: ḥw.w ‘(kämpfende) Stiere’ (was 3, p. 45); ḥwyw ‘Rinder’ (was 3, p. 45).3 Pel que fa al nom de la deessa en egipci antic ḥw.t, és interessant d’establir un paraŀlelisme d’aquesta forma amb l’adjectiu protosemític *ḥay- ‘viu’. Tal com hem comentat, en les llengües semítiques aquest adjectiu apareix documentat sovint com a epítet dels déus o dels reis, en el sentit de ‘viu, vivent’ (dnwsi, p. 367). Aquests epítets haurien de ser considerats molt antics, perquè s’han conservat en egipci antic i en protosemític.

Per aquest motiu és possible que tots aquests exemples provinguin d’un adjectiu radical molt antic, que reconstruïm com a *ḥy/w- ‘viu, vivent’. La variació de la segona radical no hauria de ser un problema per a la reconstrucció d’aquesta arrel, perquè en semític també s’esdevé aquesta variació (cf. semític sud-occidental ḥw-y / ḥy-y ‘viure’, etc., veg. supra). L’egipci antic hauria conservat el significat de ‘viu’ en sentit de ‘jove, fort’, mentre que el protosemític hauria mantingut intacte el significat originari. Ambdues famílies lingüístiques, emperò, coincideixen clarament en el fet que aquest adjectiu s’ha preservat com a epítet de déus i també com a nom d’animal.

3. Aquests substantius podrien derivar també de l’arrel verbal homònima *ḥwy- ‘schlagen; treten, stossen’ (veg. was 3, p. 46). Per motius semàntics, emperò —‘bou’ s’hauria d’interpretar com a ‘animal jove i fort’—, i a causa dels testimonis que hem mostrat de les llengües semítiques, som partidaris d’emparentar aquests noms d’animals amb l’arrel de ‘viure’.

186 Tamid 7 (2011), p. 20-188

Eulàlia Vernet i Pons

De resultes de tot el que ha estat exposat fins ara, es podria sostenir que en afroasiàtic hauria de reconstruir-se una arrel adjectival **ḥy/w amb el significat de ‘viu, vivent’, a partir de la qual deriven un seguit d’arrels verbals allargades (protosemític *ḥy-y/ḥy-w ‘viure, estar viu’; egipci antic ḥw-n ‘esdevenir jove, ser jove’) i també d’arrels nominals (protosemític *ḥay-aw ‘animal’; egipci antic ḥw.w ‘toros (de lluita)’; ḥwyw ‘ramat boví’). Aquesta situació originària no solament es troba en protosemític i en egipci antic, ans també en txadià central (*χiw < *χVyVw- ‘animal’) i en txadià oriental (*ˀyVw- ‘animal’), llengües que n’han documentat l’arrel nominal.

4. Conclusions El verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘viure’ té l’origen en l’arrel verbal intransitiva i estativa protosemítica *ḥy-y/ḥy-w ‘viure, estar viu’, formada a partir de l’adjectiu radical protosemític *ḥy. Aquesta arrel hauria generat no tan sols una arrel verbal, sinó també una de nominal allargada *ḥay-aw ‘animal’. A partir dels testimonis de les diferents famílies afroasiàtiques, hem pogut constatar que aquest estadi protosemític de l’arrel podia fer-se remuntar a estadis encara més antics.

Malgrat el fet que, per a l’afroasiàtic, els diccionaris etimològics només reconstrueixen una arrel nominal (clarament allargada i, per tant, secundària) **ḥayaw- ‘animal’, hem vist que el testimoni de l’egipci antic —una documentació que no s’havia tingut en les obres de reconstrucció afroasiàtica— ha estat de primer ordre per a dur a terme la reconstrucció protoafroasiàtica d’aquesta arrel, ja que oferia un estadi gairebé idèntic al del protosemític. L’egipci antic havia conservat no solament l’antic adjectiu radical a través del nom d’una deessa (de significat desconegut fins ara), sinó també l’arrel verbal i la nominal, que mostraven un allargament com a indici del seu origen derivat. Aquestes consideracions feien possible la reconstrucció d’un adjectiu radical originari *ḥy/w ‘viu’ com a origen de l’arrel verbal hebrea ḥåyâ (‫)חיָ ה‬ ָ ‘viure’.

5. Abreviatures adj.: adjectiu judeoarameu bab.: judeoarameu babilònic de l’època talmúdica i gaònica masc.: masculí judeorameu palest. biz.: judeoarameu palestinenc del període bizantí

El verb hebreu ḥåyâ (‫)חיָה‬ ָ : origen etimològic d’un verb doblement dèbil

Tamid 7 (2011), p. 20-188 187

pl.: plural sg.: singular 6. Bibliografia ahw: Wolfram von Soden (1985). Akkadisches Handwörterbuch. 2a ed. Wiesbaden: Harrassowitz. cad: A. L. Oppenheim; E. Reiner; M. Roth (et al.) (1956- ). The Chicago Assyrian dictionary. Chicago; Glückstadt. cdg: Wolf Leslau (1987). Comparative dictionary of Geˁez. Wiesbaden: Harrassowitz. djba: M. Sokoloff (2002). A Dictionary of Jewish Babylonian Aramaic of the Talmudic and Geonic Periods. Ramat-Gan: Bar Ilan University Press. djpa: M. Sokoloff (1990). A Dictionary of Jewish Palestinian Aramaic of the Byzantine Period. Ramat-Gan: Bar Ilan University Press. dnwsi: J. Hoftijzer; K. Jongeling (1995). Dictionary of the North-West Semitic inscriptions. Leiden; Nova York; Colònia: Brill. dosa: Joan Copeland Biella (1982). Dictionary of Old South Arabic: Sabaean dialect. Chico (Califòrnia): Scholars Press. dul: Gregorio del Olmo; Joaquín Sanmartín (2003). A dictionary of the Ugaritic language. Leiden; Boston: Brill.

Ehret, Christopher (1995). Reconstructing Proto-Afroasiatic (Proto-Afrasian).

Vowels, tone, consonants and vocabulary. Berkeley; Los Angeles.

Gesenius: W. Gesenius (1951). A Hebrew and English Lexicon of the Old Testament. Oxford.

Hal: L. Koehler; W. Baumgartner (1967-1996). Hebräisches und aramäisches lexikon zum Alten Testament. 3a ed. Leiden: Brill.

Hsed: Vladimir E. Orel; Olga V. Stolbova (ed.) (1995). Hamito-Semitic etymological dictionary. Materials for a reconstruction. Leiden; Nova York; Colònia: Brill.

Jastrow: Marcus Jastrow (1992). Dictionary of the Targumim, Talmud Babli, Yerushalmi and Midrashic literature. Nova York: Judaica Press.

Lane: E. W. Lane (1863-1893). Arabic-English lexicon. Londres: Edimburg.

Sokoloff, Michael (1990). A dictionary of Jewish Palestinian Aramaic of the Byzantine period. Ramat-Gan: Bar Ilan University Press.

— (2002). A dictionary of Jewish Babylonian Aramaic of the Talmudic and Geonic periods. Ramat-Gan: Bar Ilan University Press.

188 Tamid 7 (2011), p. 20-188

Eulàlia Vernet i Pons

Th. S.: R. Payne Smith (ed.) (1981). Thesaurus Syriacus. Hildesheim; Nova York: Olms.

Vernet i Pons, Mariona (2008). La segona conjugació verbal llatina: estudi etimològic i comparatiu sobre l’origen protoindoeuropeu de la formació dels seus temes verbals. Barcelona: Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Món Juïc.

Was: Adolf Erman; Hermann Grapow (1982). Wörterbuch der aegyptischen Sprache. Berlín: Akademie Verlag.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 189-211 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.21 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬. Una presentación Gregorio del Olmo Lete * Facultat de Filologia Universitat de Barcelona Rebut: 08.10.2010 — Acceptat: 15.10.2010 Resumen. El intento de este trabajo es el de llamar la atención de los estudiosos del mundo judeoespañol del Medievo sobre una obra inédita que ha pasado desapercibida en los manuales de historia y literatura de la época. Nos ha parecido oportuno en tal sentido ofrecer el texto y versión del prólogo de la obra como la mejor introducción a su edición completa. En este prólogo el autor presenta de modo sumario los tres enfoques hermenéuticos con que en su momento se abordaba el texto bíblico: cabalístico, filosófico y astrológico, y se decanta personalmente por este último. En el cuerpo de la obra aplicará los dos últimos a diferentes perícopas del Génesis y demás libros del Pentateuco.

Palabras clave: hermenéutica medieval, cábala, filosofía, astrología, Pentateuco

Salomó Alco(n)stantín(í) i el seu comentari ‫ספר מגלה עמוקות‬.

Una presentació Resum. Aquest article es proposa atreure l’atenció dels estudiosos del món judeoespanyol medieval sobre una obra inèdita que ha passat desapercebuda en els manuals * Correspondència: Gregorio del Olmo Lete. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. E-08007 Barcelona. EU. Tel.: 00 34 934 035 610. Fax: 00 34 934 039 069. A/e: olmolete@ub.edu.

190 Tamid 7 (2011), p. 21-211

Gregorio del Olmo Lete

d’història i literatura de l’època. Ens ha semblat oportú, en aquest sentit, d’oferir el text i la traducció del pròleg de l’obra com la millor introducció a la seva edició completa. En aquest pròleg l’autor presenta de manera sumària els tres enfocaments hermenèutics amb què en el seu moment s’abordava el text bíblic: cabalístic, filosòfic i astrològic, i es decanta personalment per aquest últim. En el cos de l’obra aplicarà els dos últims a diferents perícopes del Gènesi i dels altres llibres del Pentateuc.

Paraules clau: hermenèutica medieval, càbala, filosofia, astrologia, Pentateuc

Salomón Alco(n)stantín(í) and his commentary ‫ספר מגלה עמוקות‬.

A presentation Abstract. This article aims to draw the attention of scholars of the Judeo-Spanish world of the Middle Ages to an unpublished work that has gone unnoticed in books on the period’s history and literature. With that in mind, it seems appropriate to offer the text and a translation of the work’s prologue as an optimal introduction to the full edition of the work. In the prologue, the author briefly presents the three hermeneutical approaches taken to interpreting the Bible at that time, namely the cabalistic, philosophical and astrological approaches, and indicates his personal preference for the last of the three. In the main body of the work, he applies the philosophical and astrological approaches to a number of pericopes from Genesis and the other books of the Pentateuch.

Keywords: medieval hermeneutics, cabala, philosophy, astrology, Pentateuch

La familia Alco(n)stantín(i) (Al-Qo(n)sṭanṭîn[î]) es bien conocida en la historiografía judía del Reino de Aragón como una de las más notables e influyentes. Su ascendencia documentada alcanza hasta el siglo xii. En el xiii, diferentes miembros de la misma aparecen ocupando funciones públicas en Zaragoza y Valencia al servicio de los reyes Jaime I y Pedro III el Grande de Aragón.1 Ya 1. Sobre la familia Alco(n)stantiní pueden verse las referencias históricas en M. Steinschneider, Verzeichniss der hebräischen Handschriften der königlichen Bibliothek zu Berlin, vol. 2, Berlín, 1897, p. 62-63; Y. Baer, A history of the Jews in Christian Spain, vol.

1-2, Filadelfia, 1978 (índex: Alconstantini family); D. Romano, Judíos al servicio de Pedro el Grande de Aragón (1276-1285), Barcelona, 1983, cap. iii: «Las actividades de Mossé Alconstantini»; H. Beinart, «Alconstantini», en Encyclopaedia Judaica, Jerusalén, 1978,

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬

Tamid 7 (2011), p. 21-211 191

en el siglo xiv un descendiente de la misma sería Salomón ben Chanokh Alconstantín(i), al que mencionan diversos autores judíos de esta época (Samuel Zarza, Isaac Polgar, Salomón Ibn Verga).2 Los datos que tenemos de su biografía son, sin embargo, escasos e imprecisos, hasta tal punto que Assemanus le hace vivir en Constantinopla, donde desarrollaría su actividad literaria, llevado por el aparente testimonio de su nisba.3 Tales datos indican, sin embargo, con notable claridad que vivió en el Reino de Aragón en la primera mitad del siglo xiv.

Por otro lado, la estructura de la nisba ha hecho suponer que la ascendencia familiar deriva de un contexto sociopolítico musulmán y en tal sentido se la supone «probably originating from Constantine, North Africa».4 Pero en ese sentido cabría igualmente suponerla oriunda de la época de la dominación árabe en la zona, con anterioridad al siglo xii, en alguna de sus taifas (Zaragoza, Tortosa...). Es poco verosímil suponer una migración de judíos del Norte de África a Sefarad en aquellas fechas.5 Sin embargo, resulta más adecuado y seguro suponer que se trata de un patronímico hispanorromano derivado del nombre propio (praenomen) del fundador de la estirpe, Constantinus/o, según la costumbre de los judíos en el medioevo.6 Dejando, de todos modos, de lado la penumbra en que su curso vital queda, en razón de la mentada penuria de datos biográficos, hemos de resaltar uno vol. 2, p. 550-551; L. I. Rabinowitz, «Gematria», en ibídem, vol. 7, p. 370 y 373; E. Marín Padilla, «Notas sobre la familia Constantín de Calatayud (1482-1488)», en Aragón en la Edad Media, 5 (1983), p. 219-254; ídem, «Más sobre los Constantini de Calatayud», Sefarad, 46 (1986): Homenaje al prof. Pérez Castro, p. 317-323 (siglo xv).

2. Para estas referencias véase M. Steinschneider, Verzeichniss, p. 62; E. Roth y L. Prijs, Hebräische Handschriften der Stadt- und Universitatsbibliothek Frankfurt am Main, Wiesbaden y Stuttgart, 1994, col. «Verzeichnis der Orientalischen Handschriften in Deutschland», 6,1c, p. 94.

3. Véase St. E. Assemanus, Bibliothecae Apostolicae Vaticanae codicum manuscriptorum: Catalogus..., vol. I/1, Complectens codices ebraicos et samaritanos, Roma, 1756, p. 45: «authore R. Salomone Filio Enoch Constantimopolitano»; M. Steinschneider, Verzeichniss, p. 62; pero véase más abajo (nota 13) la acotación añadida al códice v.

4. Cf. H. Beinart, “Alconstantini (family)”, Encyclopaedia Judaica, vol. 2, p. 550.

5. Se podría así sugerir, como origen de tal nisba, alguna localidad de la zona, y entre ellas el antíquisimo topónimo Constantí, cuyo municipio alberga en sus alrededores el famoso mausoleo del emperador Constante, muerto en las Galias en el 350 dC. Veáse la entrada correspondiente en Gran enciclopèdia catalana, Barcelona, 1995, vol. 8, p. 124125; vol. 7, p. 144.

6. Cf. A. López Asensio, Genealogía judía de Calatayud y Sefarad, Zaragoza, 2008, col. «Aljamas», p. 77ss.

192 Tamid 7 (2011), p. 21-211

Gregorio del Olmo Lete

documental que nos lo presenta como un estudioso de la Biblia y de su oculto sentido, y autor de una obra de la que cinco manuscritos certifican su autoría y aportan interesantes datos cronológicos. La misma se titula: ‫ספר מגלה עמוקות‬ (Sefer mĕgalle ʿămûq(q)ôt), «Libro revelador de cosas profundas».7 El simple título insinúa ya el tipo de exégesis exotérica que se va a desarrollar en ella. Se trata de hecho de un comentario a determinadas perícopas de los libros del Pentateuco de carácter astrológico y alegórico que lo sitúa bien en el ambiente espiritual y doctrinal del judaísmo catalano-aragonés de mediados del siglo xiv.8 Al final del «Primer tratado» de la obra mentada el autor asegura: ‫נשלם‬ ‫המאם׳ הזה ת״ל שנת מאה ושלש עשרי בחדש כסליו וחברתי אותו בברגש‬, «se acabó este tratado, gracias a Dios, en el año ciento trece, en el mes de kislew, y lo compuse en brgś.» La fecha de composición es, pues, clara: (5)113 de la era de la creación, que corresponde al 1352-1353 de la cristiana.9 El mentado Assemanus, en su catálogo de la manuscritos de la Biblioteca Vaticana, de acuerdo con su opinión del origen oriental del autor, interpreta bbrgś «en Bergas», localidad bizantina.10 Ya Steinschneider en su catálogo de la Biblioteca de Berlín, convencido como estaba del origen sefardí de Al-Qonstantini, lo corrigió por «en Burgos», opinión que sigue Cassuto en su catálogo de los códices hebreos de la Biblioteca Vaticana y que resulta la común entre los estudiosos. Sin embargo, hay serias razones para dudar de lo acertado de tal lectura. Burgos, la más importante ju7. Existe otra obra de título ‫מגלה עמוקות‬, del cabalista Natán Nata ben Shlomó Spira, que se convirtió en el prototipo de los libros de Gematria. Véase L. I. Rabinowitz, Encyclopaedia Judaica, vol. 7, p. 373.

8. Cf. Roth-Prijs, Hebräische Handschriften, p. 131. Llama la atención que, siendo su obra ampliamente conocida por los diversos catálogos de manuscritos, los historiadores de la literatura judeoespañola y judeocatalana (p. ej. J. Amador de los Ríos, J. M. Millás Vallicrosa, D. Gonzalo Maeso, J. Riera...), los onomásticos del judaísmo español (J. Rodríguez de Castro, M. Kayserling, J. M. de Agustín Ladrón de Guevara y M. L. Salvador Barahona, A. Sáenz-Badillos y J. Targarona) e incluso los historiadores de la España judía (Baer, Neumann) lo ignoran por completo. Cf. H. Graetz, Geschichte der Juden von den ältesten Zeiten bis auf den Gegenwart, Leipzig, 1853-1876, vol. 7, p. 359; N. Roth, Dictionary of Iberian Jewish and converso authors, Madrid y Salamanca, 2007, p. 117.

9. El nuevo catálogo de Richler y Beit-Arié, p. 42 (v. infra nota 15) sigue también la identificación de brgś con Burgos.

10. Cf. Assemanus, Bibliothecae Apostolicae Vaticanae, p. 45: «[…] hocce opus composuit […] in Civitate Bergas, seu Bergula quae & Arcadiopolis in Thracia […] non vero in Civitate Burgensi»; M. Steinschneider, Verzeichnis, p. 62. Pero cf. la acotación manuscrita al códice V: «nella Città di Borgo in Spagna»; véase más abajo, nota 16.

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬

Tamid 7 (2011), p. 21-211 193

dería de Castilla la Vieja,11 estuvo dominada durante los siglos xiii-xiv por la tendencia cabalística, de la que nuestro autor prescindirá expresamente en su obra,12 y durante la segunda mitad del siglo xiv, envuelta en las reyertas producidas por la guerra civil entre los pretendientes al trono. No era, pues, un centro probable, aunque no imposible, para que un judío de noble familia aragonesa se refugiase allí para componer su obra.13 De todos modos, aquí nos interesa ante todo su obra. Y en primer lugar su documentación textual. Esta se compone, como decíamos, de cinco manuscritos, tres completos y dos parciales.14 Los enumeramos a continuación por las siglas correspondientes a la biblioteca en que se guardan.

11. Cf. Y. Baer, A history of the Jews in Christian Spain, vol. 1, Filadelfia, p. 191-192.

Para un estudio completo sobre esta judería, véase A. Cantera Burgos, Alvar García de Santa María: Historia de la judería de Burgos y de sus conversos más egregios, Madrid, 1952; Ídem, «La judería de Burgos», Sefarad, 12 (1952), p. 59-104.

12. Al final del prólogo afirma: «Y de la primera opinión, de la Cábala, no hablaré, porque no encontré digno de mención nadie de esta opinión en quien mereciera la pena apoyarse.» Sobre el desarrollo del misticismo y la Cábala en Castilla la Vieja, puede verse Y. Baer, A history, p. 244.

13. Véase C. del Valle Rodríguez, «La guerra civil entre D. Pedro el Cruel y Enrique II de Trastámara en obras hebreas contemporáneas», Boletín de la Asociación Española de Orientalistas, 23 (1987), p. 215-231. Un topónimo como Berga/Borges (< Borja?) sería más adecuado al certificado origen aragonés de su autor, mientras por Burgos se esperaría una transcripción ‫בורגש‬/‫( בורגוש‬cf. ‫ פלוסוף‬en este mismo ms.), aunque la de brgś por Burgos está perfectamente documentada (véase C. del Valle, ibídem, p. 226-228: ‫מדינת‬ ‫קהל ברגש‬/‫)בורגש‬. Conocida es la localidad de Borja (Borgie en latín; cf. en la actualidad el topónimo tarraconense Borges [Blanques]) como centro de una importante judería del Reino de Aragón en estos siglos; cf. Y. Baer, A history (index). En 1370 vive en Tudela/ Borja (?) un médico de nombre Salomón Alconstantini, posiblemente nuestro autor. Véase N. Roth, Dictionary, p. 117.

14. Por su parte, en el artículo de D. Schwartz, «A sermon concerning the Exodus from Egypt by R. Vidal Joseph de la Caballeria» (en hebreo), Asufot. Annual for Jewish Studies, 7 (1993), p. 261-280, se recogen los numerosos fragmentos del ‫ ספר מגלה עמוקות‬citados por ese autor medieval, un claro indicio de su difusión en los medios del judaísmo aragonés. Para una información completa sobre el autor y su obra manuscrita, el lector que lo precise hará bien en consultar los archivos del Institute for Microfilmed Hebrew Manuscrits, disponibles on line. Por su parte, las respectivas bibliotecas citadas a continuación proporcionan sin dificultad copia digitalizada de los manuscritos en su poder.

194 Tamid 7 (2011), p. 21-211

Gregorio del Olmo Lete

V (Vaticano, Roma): Ms. completo, conservado en la Biblioteca Apostolica Vaticana; v. H. Cassuto, Codices Vaticani Hebraici. Codices 1-115, Roma, 1956, p. 65: n.º 59 (siglo xv).15 Título: ‫«( ספר מגלה עמוקות להחכם השלם ר׳ שלמה בן חנוך אלקוסטנטיני‬Libro Revelador de cosas ocultas del sabio perfecto R. Shelomó ben Chanokh Alcostantiní»).

Colofón:16 ‫«( תם ונשלם ש״ל בורא עולם‬Completo y acabado. ¡Gloria a Dios, creador del mundo!»).

A (Roma): Ms. completo, conservado en la Biblioteca Angelica; v. A. di Capua, «Catalogo dei codici ebraici della Biblioteca Angelica», en Ig. Guidi y A. di Capua, Cataloghi dei codici orientali di alcune biblioteche d’Italia, Florencia, 1878, n.º 34/2, f. 95r-164v17 (del siglo xv). Muchos folios son ilegibles. Inicio defectuoso.

Titulo (borroso): ‫[«( ]ספר מגלה עמוקות מאת שלמה] בן חנוך‬Libro revelador de cosas ocultas de Shelomó] ben Chanokh»).

Colofón:18 ‫«( תם ונשלם ש״ל בורא עולם‬Completo y acabado. ¡Gloria a Dios, Creador del mundo!»).

15. El códice n.º 59 contiene además un comentario al Talmud babilónico (Sanhedrín) de Yosef Ibn Chiquitilla. Una nueva catalogación y descripción de los manuscritos de la Vaticana ha sido llevada a cabo por B. Richler y M. Beit-Arié, Hebrew manuscripts in the Vatican Library: catalogue, Ciudad del Vaticano, 2008. Por error señala el año 5103 como la fecha de composición del manuscrito, en vez de (5)113 (‫)מאה ושלש עשרי‬.

16. El códice vaticano ofrece, en página fuera ya del mismo, la siguiente acotación bibliográfica: «Vet. Lig. Num (?) 59. Rabi salomone figlio de Canoch F(ú) intitolato Megale Hamucoth cioe scopritore de cose profonde trata de Filosofia Astrologia e Cabala speculativa – F(u) cognominato il Contantinopolitano, trata filosoficamente, e dichiara alcuni luoghi più dificili del Pentateuco. Compose quest’opera nella Città di Borgo in Spagna l’anno del mondo 5113. Del Sign. Anno 1353. Vedi a carte i en 9 pag. n. lin. ultima.» En tipo de imprentilla: «Salomon Ben Anoc de Cabala in Gen, et Leiut.» El códice de BreslauPraga (v. infra) apostilla igualmente en el folio final: «R. Salomon fil. Chanoch Constantinopolitanus expositionem philosophicam sub nomine Revelans profundas qua nonnula Pentateuchi loca magis difficiliora elucidantur. Composita est in civitate Burgensi anno 5113-1353. Extat ms. in Bibl. Vaticana n. 339. Batoluccius Bibl. Rab. Vol IV p. 376.»

17. El códice contiene dos tratados cabalísticos: ‫אור השכל‬, anónimo, y ‫פירוש הגדה‬, de Yosef Ibn Chiquitilla.

18. Caracterizado en la nota bibliográfica del catálogo como «Commento mistico sul Penteteuco di Rabbi Salomone al-Konstantino», ofrece el siguiente colofón del copista: ‫ על יד יוסף בר׳ יצחק די פוניש ס״ט יום ששי ששת ימים לחדש ניסן שנת חמשת אלפים ומאתים‬...‫נשלם‬ ‫ אני יוסף בר׳ יצחק ס״ט פוניש‬...‫וארבעים ושלשה ליצירה באבילה‬, «de mano de Yosef de Funes,

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬

Tamid 7 (2011), p. 21-211 195

B (Berlín): Ms. parcial, conservado en la Staatsbibliothek. Preussischer Kulturbesitz Orient-Abteilung (Berlín); v. M. Steinschneider, Verzeichniss der hebräischen Handschriften der königlichen Bibliothek zu Berlin, vol. 2, Berlín, 1897, p. 62-63, f. 167r-195v19 (siglo xv). Comienzo deficiente a partir del final del prólogo de la obra (v. infra): ‫ ראש האומה המיוחדת ותחלת‬...‫לפי שאגלה בספר הזה‬ ...‫היחסי אמרו עליו בבראשית רבה ויוצא אותו החוץה‬. Contiene sólo las perícopas del Génesis, del f. 167r al 195v.

Título (externo): ‫[«( מגלה עמוקות‬Libro] revelador de cosas ocultas»).

Colofón: ‫בכאן נשלם ספר בראשית‬. ‫«( אמן יכן כי רצון לפני הבורא‬Amén. ¡Que sea del beneplácito del Creador! Aquí acaba el libro del Génesis»).

P (Praga): Ms. completo, conservado originalmente en la biblioteca del Jüdisch-theologisches Seminar de Breslau (Saraval 42/101);20 v. D. S. Loewinger y B. D. Weinryb, Catalogue of the Hebrew Manuscripts in the Library of the Jüdisch-theologisches Seminar in Breslau, Wiesbaden 1965, n.º 1721 (siglo xvi).

Depositado actualmente en la Biblioteca Nacional de Praga con el número de catálogo F.46904. Lleva al final un ‫מפתח המאמרים‬.

Título: ‫«( ספר מגלה עמוקות להי״ר שלמה בן חנוך אלקוסטנטין‬Libro revelador de cosas ocultas del dilecto R. Shelomó ben Chanokh Alcostantin»).

Colofón: ...‫הש׳י יזכינו לחיים טובים אמן תושלבייע יחלצית״ו‬22 («El Nombre, sea bendito, nos haga dignos de una buena vida. Amén. ¡Acabada y perfecta alabanza a Dios, Creador del mundo! ¡El Señor tenga a bien, por su fidelidad, agrandar la instrucción y ennoblecerla!») ‫ס’’ט‬, el viernes día seis del mes de nisán del año cinco mil doscientos cuarenta y tres (= 1483) de la Creación en Ávila... yo Yosef Yishaq, ‫ס’’ט‬, Funes.» (La abreviatura puede tener diversos desarrollos: «buen fin», «buena suerte», «sefardí puro»...)

19. Se halla en el códice n.º 211, junto con otras 13 obras o fragmentos.

20. Confiscado por los nazis, se encuentra actualmente en la Biblioteca Nacional de Praga.

21. Véase previamente [L. V. Saraval], Catalogue de la bibliothèque de littérature hébraïque et orientale et d’auteurs hébreux de feu Leon V. Saraval, Trieste, 1853, n.º 42, f.

88; B. Zuckermann, Katalog der Seminar-bibliothek, Breslau, 1870, n.º 17.

22. Colofón del copista: ‫עי״ הצעיר המקוה רחמי אל יוסף בן אברהם שבן בר״ם יהודה שבן בר‬ ‫( זיזא הלוי ונשלם יום א׳ בשבת י״א יום לחדש אדר שנת כי יבא של״ה‬5335 = 1575), «Por mano del joven/insignificante que espera la misericordia de Dios, Yosef ben Abraham, hijo del dilecto Rabino (?) Yehudá, hijo de Bar-Zizaʾ Haleví. Se acabó en el día primero de la semana, día once del mes de adar del año entrante trescientos treinta y cinco (5335 = 1575).» En el folio final se traduce, en latín defectuoso, este colofón: «In calcem script. ego minimum Joseph fil Abr. Levita. Finitus est 11 adar an. 5335-1575.» Véase nota 15.

196 Tamid 7 (2011), p. 21-211

Gregorio del Olmo Lete

F (Fráncfort): Ms. parcial, solo sobre algunas perícopas/parashiyot del Génesis, defectuoso y en parte ilegible; conservado en la Stadt- und Universitätsbibliothek Frankfurt am Main; v. E. Roth y L. Prijs, Hebräische Handschriften der Stadt- und Universitatsbibliothek Frankfurt am Main, Wiesbaden/Stuttgart 1994, col. «Verzeichnis der Orientalischen Handschriften in Deutschland», 6,1c, p. 131-132, n.º 94 (Ms. hebr. oct. 90; = Carmoly 78/Merzbacher 51)23 (siglo xiv-xv). Aparece dividido en dos fragmentos (f. 4r-9v, 13r-20v).

Título (externo): ...‫[«( מגלה עמוקות‬Libro] revelador de cosas ocultas»).

Inicio del frag. I: ...‫«( לפי שהיה זה הדעה בזמנם זר‬Por ser esta la opinión en un tiempo extraño [?]»).

Final del frag. I: ‫«( מצד היותו חמרי שלא ירגיש‬En razón de ser material insensible»).

Inicio del frag. II: ...‫«( לאמונתם הנפסדת מהזמן הקדמון‬A su fe menguada desde tiempo antiguo»).

Final del frag. II: ‫«( והרשיעו את הרשע ולא יתחלף‬Y condenaron al malvado sin vuelta atrás»).

Tomando como base el ms. V, la obra se compone de: un Prólogo (f. 1r-3r), rimado al principio solamente, seguido de dos Tratados (maʾmarim). Tratado primero (f. 2v-9v),24 comentario astrológico a perícopas del Génesis. Tratado segundo, comentario filosófico a perícopas de Génesis (f. 10r-49v), Éxodo (f. 49v-78v), Levítico (f. 79r-95r), Números (f. 95v-104v) y Deuteronomio (f.

104v-114v).25 El plan y contenido de la obra los expone el autor mismo al final del Prólogo (v. infra): «Lo (el libro) dividiré en dos tratados. En el primer tratado aportaré algunas pruebas de las haggadot de la tercera opinión (dʿt), que es la opinión acerca de las leyes de las estrellas. Y en el segundo tratado, sobre la segunda opinión, que es la opinión de los filósofos. Y acerca de la primera opinión, la de la Cábala, no hablaré.»

23. Dividido en dos fragmentos (f. 4r-9v, f. 13r-20v), de un total de cinco que con­ tiene el códice, f. 4r-9v, 13r-20v. Cf. E. Roth y L. Prijs, Hebräische Handschriften, p.

131: «Philosophischer Kommentar zum Pentateuch»; p. 132: «vermutlich sind beiden Teile Fragmente von ein- und demselben Werk».

24. Editado por D. Schwartz, «Asṭrologya u-magya asṭralit be-“Megalle ʿamuqot” le-R. Šelomo Alqonsṭanṭin», Meḥqare Yerušalayim be-Folqlor Yehudí, 15 (5753 = 19921993), 37-82.

25. Esta última sección ha sido publicada por D. Schwartz en su obra Yašan beqanqan ḥadaš: Mišnato ha-ʿ iyyunit šel ha-ḥug ha-neʾoplaṭoni ba-filosofya ha-yehudit ba-meʾa ha-14, Jerusalén, 1996, p. 48-50.

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬

Tamid 7 (2011), p. 21-211 197

Como síntesis, pues, suficientemente indicativa de la intención y orientación que el autor asume para componer su obra, ofrecemos a continuación el texto y versión de dicho prólogo como la mejor introducción a la edición completa de la misma. Nos hemos basado en el códice V, añadiendo las variantes que los otros dos (A, P) presentan. Dicho prólogo está compuesto parcialmente, como señalábamos más arriba, en prosa rimada con el metro – – ∪ – – – ∪ – – –.26 La lengua de la obra resulta de un hebreo básico y con frecuencia defectuoso, sobre todo por lo que hace a la concordancia de los pronombres personales sufijados y a la morfología del estado constructo. El texto, de acuerdo con la peculiaridad del estilo medieval, aparece entreverado de citas a modo de un mosaico de frases bíblicas, literales o alusivas, lo que produce una prosa con frecuencia recargada y confusa, tanto en el léxico como en la sintaxis. Se han de tener en cuenta también las frecuentes abreviaturas utilizadas, no siempre unívocas en su decodificación. De todos modos, para orientar al lector y no interrumpir la lectura del texto, se han colocado en nota las citas bíblicas de las que el autor ha echado mano para expresar su pensamiento y confeccionar su dicción; las abreviaturas, señaladas /‫״‬/ oportunamente, son resueltas en la misma traducción.

No se trata de una edición crítica del texto con la proposición de un texto resultante, sino simplemente la edición parcial del ms. V. En notas al mismo se señalan las variantes de los otros manuscritos (A y P), que se aprovechan en la traducción cuando las mismas ofrecen un texto más inteligible. Entre los tres textos se aprecian importantes variantes de distribución. V presenta cuatro páginas de texto de 25 líneas; A, dos páginas (y algo) de texto de 30 líneas, y P, tres páginas de 24/29 líneas.

La obra está esperando una edición y versión completas que pongan a disposición de los estudiosos un documento valioso para reconstruir el ambiente cultural del judaísmo aragonés del siglo xiv y permitan su incorporación a las historias de la literatura judeoespañola de la época.

26. Vide Cassuto, Codices Vaticani Hebraici, p. 86: «primum metrica [– – ∪ – – – ∪ – – – ∪ (ha-merubbe/wafir)], deinde soluta»: véase J. Schirmann, «La métrique quantitative dans la poésie hébraïque du Moyen Âge», Sefarad, 8 (1948), p. 323-332. Alco(n)stantiní también compuso una gramática hebrea, inédita, bajo el título ‫עדת דבורים‬. De la misma se conocen dos ediciones. Una edición parcial fue realizada por Y. Harry Levy en su disertación de 1939 (Universidad de Berna). Una edición posterior la ofrece R. Perez, Adat devorim de Yoseph Qostandini: édition et étude critique d’un manuscrit hébreu du Moyen-Âge, Lyon, 1984. Sobre la personalidad de su hijo Chanokh ben Shelomo Alconstantiní y su obra ‫מארות אלוהים‬, véase M. Steinschneider, Verzeichniss, p. 62-63; Roth, Dictionary, p. 117.

198 Tamid 7 (2011), p. 21-211

Gregorio del Olmo Lete

Figura 1. Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. ebr. 59, foli 1r.

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬

Tamid 7 (2011), p. 21-211 199

Figura 2. Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. ebr. 59, foli 1v.

200 Tamid 7 (2011), p. 21-211

Gregorio del Olmo Lete

Figura 3. Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. ebr. 59, foli 2r.

Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬

Tamid 7 (2011), p. 21-211 201

Figura 4. Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. ebr. 59, foli 2v.

‫ ‪Gregorio del Olmo Lete‬‬ ‫‪Gregorio‬‬ ‫‪Lete‬‬

‫ ‪202‬‬ ‫‪Tamid 7‬‬ ‫‪(2011),p.p.189-211‬‬ ‫ ‪21-211‬‬ ‫‪202 Tamid‬‬ ‫‪7 (2011),‬‬ ‫‪Texto‬‬

‫ספר מגלה עמוקות להחכ� השל� ר� שלמה ב� חנו� >אלקוס<‬

‫‪F. 1r‬‬

‫אלקוסטנטיני אמר שלמה ב� חנו�‬ ‫קחו ספר מגלה עמוקות וסודי התכונה החקוקו)ת( בחידות המשלי�‬ ‫הצפונות לאור מוציא ומתיר הספקות‪ .‬למ� היו� אשר החילותי ומעט מזער‬ ‫בספרי� הכינותי בחיבורי מפרשי תורתינו �דברי רבותינו מצאתי� בג� דעות‬

‫‪5‬‬

‫נכללות‪ .‬וא� ה� בעצמ� נבדלות כל אי ואי לפי סברתו מאשר השיגה ידו‬ ‫הכנתו יחשוב כי מחזה שדי אחזה ולא ראי זה כראי זה וא� צד שוה לה� ולא‬ ‫דעת ג� שיכריע בניה�‪.‬‬ ‫הדעת הראשו� דר� אמונה בחרו ומדר� החקירה מה� סרו >ופ< ופעמי‬ ‫רגליה� ממנו אחר‪ .‬לכ� דעת� על אופ� א� הקבלה יסודוהו ובחדרי >לוח< לב�‬

‫‪10‬‬

‫יכתבוהו‪ .‬לא יחליפוהו באחר ולא ימירוהו וכמטמוני� יחפרוהו‪ .‬וא� א�‬ ‫השכל נחידהו ושיקול הדעת לא יסכלהו ליסוד מוסר ישימוהו באומר� כי מפי‬ ‫הגבורה שמעוהו והלכה למשה מסני איש איש קבלוהו וכל מי שזה הנחתו‪.‬‬ ‫ותורה צוה לנו משה וירושתו תורתו ולא ינצחנו הפלוסו� ולא חקירתו‪.‬‬ ‫הדעת השני לקחו חכמי התושיה אשר מוח� מכל סיגי� נקיה‪ .‬הקבלה‬

‫‪15‬‬

‫הבחירו ומשכליה� יגידו ובחכמת הטבע ק� חקרו חקירות‪ .‬אי� לה� עסק‬

‫‪] P continúa‬חנו� | ‪ A P.‬אלקוסטנטי� ]אלקוסטנטיני ‪] Om. P. ‖ 2‬ר� | ‪ P.‬להר� ]להחכ� ‪1‬‬ ‫‪ A. En V‬החקוקות ]החקוקו)ת( ‪. ‖ 3‬והדעת השני ‪ (que no reproduce) y salta a‬הדעת הראשו�‬ ‫]וא� ‪] Con aparente dagesh. ‖ 7‬ידו | ‪ A.‬וכל אחד ]ואי ‪/. ‖ 6‬ה‪al margen se señala un signo /‬‬ ‫‪ sobrescrito,‬א� ‪] V presenta un‬על ‪ A. ‖ 10‬ודר� ]ומדר� | ‪ A.‬הא� ]הראשו� ‪ A. ‖ 9‬ואי�‬ ‫‖ ‪ A.‬וא� השכל ]וא� ‪ como A. ‖ 11‬לוח ‪] Al margen‬ובחדרי | ‪] Om. A.‬א� | ‪ditografía.‬‬ ‫מוח� ‪ A. ‖ 15‬לא ]‪1‬ולא ‪ A. ‖ 14‬השמועה ]הגבורה ‪ A. ‖ 13‬יכחידוהו ;‪ P‬הבחירו ]נחידהו ‪12‬‬ ‫‪ P.‬יגיעות ובחכמות הטובות חקרו ]ומשכליה� ‪ P. ‖ 16‬על כל ]מכל‬

Salomón Alco(n)stantín(í) Alco(n)stantín(í) yysu sucomentario comentario‫עמוקות‬ ‫מגלהעמוקות‬ ‫ספרמגלה‬ ‫ספר‬

Tamid 7 (2011),p.p.189-211 21-211 203 Tamid 7 (2011),

Traducción Libro Revelador de Cosas Ocultas1 del sabio perfecto R. Shelomó ben Chanokh Alcostantiní. Dice Shelomó ben Chanokh: Tomad el Libro Revelador de Cosas Ocultas y de los secretos de la astrología, grabadas en los enigmas escondidos de los proverbios,2 que saca a la luz y esclarece las dudas. Desde el día en que comencé a disponer en libros unas cuantas cosas, éstas las hallé, en los tratados de los expositores de nuestra Ley y de las palabras de nuestros maestros, comprendidas en tres opiniones (‫)דעות‬.

Y si bien en sí mismas difieren, cada cual, de acuerdo con la deducción sacada de lo que le permite alcanzar su perspicacia, pensará que estoy viendo visiones;3 pero son diferentes los puntos de vista y no hay acuerdo entre ellas y una opinión difiere de la otra sin que presenten semejanza alguna y no hay una tercera opinión que las armonice.

La primera opinión (‫( )דעת‬es la de los que) la vía de la fe escogieron y de la senda de la investigación se apartaron y retrajeron de ella los pasos de sus pies. Así, su opinión sobre una rueda, la de la Cábala, la apoyan y en las intimidades de (A) la tabla de su corazón la inscriben.4 No la truecan por ninguna otra ni la cambian, y como un tesoro5 la escudriñan. Y aunque agudizan el intelecto y no tienen por loca la deducción razonada, aquélla ponen como fundamento asegurado, afirmando que la escucharon de boca de la Geburá y (como) Halakhá de Moisés del Sinaí6 la recibieron todos, al igual que el que mantiene esta postura. Pues una Torá nos ordenó Moisés y es su herencia,7 y no la sobrepasará el filósofo ni su investigación.

La opinión segunda es la que sustentan los sabios de la metafísica (‫)תושיה‬ cuyo cerebro de toda escoria está limpio. La Cábala anularon, dejando en claro sus ideas, y en la ciencia de la naturaleza llevaron a cabo cientos de

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

Cf. Job 12,22.

Cf. Sl 49,5.

Cf. Nm 24,4.16.

Cf. Pr 3,3.

Cf. Pr 2,4; preferible a «en secreto», �‫ובמטמוני‬ Principio rabínico básico que equipara la Ley oral a la escrita (Avot 1,1).

Cf. Dt 33,4-5: '‫תורה צוה לנו משה מורשה קהלת יעקב ויהי בישורון מלך וכו‬.

‫‪Gregoriodel‬‬ ‫‪del Olmo‬‬ ‫‪Olmo Lete‬‬ ‫ ‪Lete‬‬ ‫‪Gregorio‬‬

‫‪204 Tamid‬‬ ‫‪Tamid 7‬‬ ‫‪(2011),p.p.189-211‬‬ ‫ ‪21-211‬‬ ‫‪204‬‬ ‫‪7 (2011),‬‬

‫בנסתרות ולשונ� על הקבלה האריכו >ה< ומילי� כנגדה יעריכו ויחליקו‬ ‫בלשונ� באשר יחסו תחת צל�‪.‬‬ ‫וזה החיל� לפי שכלו‪ .‬יהולל איש אשר טעמו לא נמר וריחו לא הבאיש‪.‬‬

‫‪F. 1v‬‬

‫ממנו יתד ממנו פנה‪ .‬זה יתרו� האור אשר הש� ליד האד� אנה‪ .‬ויבדלו העצמי‬

‫‪20‬‬

‫לבקש תואנה מאתו נושלמו השלמי� בשלימות� עד יציבות לפיות� יאירו‬ ‫מחשבי מחשבות� בו אמתה החכמות ישיגו יבינ� לאחרית�‪ .‬עכ� לא נהרהר‬ ‫אחר מדותיו ודרכיו אלא קורותיו ותולדותיו נח‪ .‬נח איש צדק תמי� היה‬ ‫בדורותיו‪ .‬אחריו הלכו הקדמוני� עד הגיעה לתכלית האחרו�‪ .‬וישימו ב�פרי�‬ ‫לחכמי� לזכרו�‪ .‬ובו נבא אל ספריה� ונמצא משכיותיה� השוכני� בבתיה�‬

‫‪25‬‬

‫בחצריה� ובטירות�‪ .‬ולזה הלימוד תכוניי ושכליי במחלת� אחור ומדרכי‬ ‫החיקש והמופת לא שכו ימינ� אחור בכל אשר כתב עליו ארסטו >וסי<‬ ‫וסיעתו ילכו במשפטיו ותורותיו ועדותיו אחת דתו‪.‬‬

‫והדעת השלשי לקחו חכמי התושיה התכונה וידברו בו נכונה בהקדמות‬ ‫צודקות ומופתי� מוחלטי�‪ .‬ולא נתנו אל המשפטי� עד אשר באו אחריה�‬

‫‪30‬‬

‫תלמיו>ס< ב� תלמיוס וחביריה� במשפט ורעיה�‪ .‬וה� אנשי המעשה ואשר‬

‫‖ ‪ A.‬תו� ]תחת | ‪ P.‬כאשר ;‪ A‬לאשר ]באשר ‪ A. ‖ 18‬ויחלקו ]ויחליקו | ‪ P.‬כנגד� ]כנגדה ‪17‬‬ ‫‪] En P sobrescrito‬הש� | ‪.‬יתר ‪] Según Zac 10,4, léase más bien‬יתד ‪] Om. P. ‖ 20‬יהולל ‪19‬‬ ‫עצמי� ג� לא יבקש ]לבקש ‪ P. ‖ 21‬וחכר לו העצמו אבל לא יבקש ]ויבדלו העצמי לבקש | ? נת�‬ ‫‪ P.‬אמיתה ]אמתה ‪ P. ‖ 22‬יאיר ]יאירו | ‪ P.‬יושלמו השלימי� ]נושלמו | ‪ A.‬מותו ]מאתו | ‪? A.‬‬ ‫אלה קומותיו‪ .‬ואלה ]אלא קורותיו | ‪ P.‬דרכיו ומדותיו ]מדותיו ודרכיו | ‪ P.‬אחרי ]אחר ‪‖ 23‬‬ ‫‖ ‪ P.‬וישימוה ]וישימו | ‪ A.‬עד הגיע� עד התכלית ]הגיעה לתכלית ‪ A. ‖ 24‬תולדותיו‬ ‫| ‪ A.‬משכיות� ]משכיותיה� | ‪ P.‬לבו ]ובו | ‪ A.‬בזכרו� ]לזכרו� | ‪ P.‬לחכמי>�< ]לחכמי� ‪25‬‬ ‫תכוני ושכלי ]תכוניי ושכליי | ‪ P.‬למוד ]הלימוד ‪] Om. P. ‖ 26‬בבתיה� | ‪ P.‬השוכבי� ]השוכני�‬ ‫כתב ‪ A. ‖ 27‬בחמלת� בחור ]במחלת� אחור | ‪ P.‬בחרו לה� בחור ומדתה הקש ]במחלת� | ‪A.‬‬ ‫]חכמי | ‪ A P.‬הג� ]השלשי ‪ A P ‖ 29‬להמית ]ועדותיו | ‪ A.‬לבוא ]ילכו ‪ A. ‖ 28‬יכתוב לה� ]עליו‬ ‫תלמיו>ס< ב� ‪] Om. A. ‖ 31‬באו | ‪ A P.‬לב� ]נתנו ‪] Om. P. ‖ 30‬התושיה | ‪ A.‬תכונה וידברו‬ ‫;‪ A‬כמשפתיה� ודיניה� ]במשפט ורעיה� | ‪ A.‬תלו וברת)?(למנוס ;‪ P‬תלמי ותולמיוס ]תלמיוס‬ ‫‪ P.‬במשפת� ודיניה�‬

Salomón Alco(n)stantín(í) Alco(n)stantín(í) yy su sucomentario comentario‫עמוקות‬ ‫מגלהעמוקות‬ ‫ספרמגלה‬ ‫ספר‬

Tamid 7 (2011),p.p.189-211 21-211 205 Tamid 7 (2011),

investigaciones. No se ocupan de las cosas ocultas y se burlan8 de la Cábala y argumentos contra ella presentan, mientras adulan con su discurso (A) a los que se cobija bajo su sombra.

Y en esto radica su poder según todo lo que cada uno alcanza a entender. ¡Bienaventurado sea aquél cuyo gusto no se alteró y cuyo aroma no se corrompió!9 Hace de piedra angular y de pivote.10 Este es el exceso de luz que el Nombre puso en manos del hombre. Ellos analizaron lo que es esencial para buscar una oportunidad por la que perfeccionarse los perfectos en su perfección, hasta conseguir una expresión segura, ilustrando a los que reflexionan sobre sus ideas, por cuyo medio la verdad (de) las ciencias alcancen (y) comprendan en sus últimas dimensiones. Por ello no nos pararemos a considerar sus reglas ni sus métodos, sino sus fuentes y desarrollo histórico (en) Noé. «Noé fue un hombre justo y perfecto en sus generaciones.»11 En pos de él marcharon los antiguos hasta alcanzar la última perfección. Y (lo) pusieron en libros destinados a los sabios como recordatorio. Y de ese modo podemos entrar nosotros en sus libros y descubrir sus pensamientos, situados en sus «casas», en sus «moradas» y en sus «palacios». Y por esto la enseñanza atenta y racional eligieron para sí con preferencia (A) y del método de la analogía (P) de la demostración su empeño no retraje/ron; según todo lo que escribió Aristóteles caminan, de acuerdo con sus juicios, sus leyes y sus testimonios, de manera unánime.

Y la tercera opinión la sustentaron los sabios de la (P) astrología (‫)תכונה‬. Y la expresaron correctamente en hipótesis justas y pruebas decisivas. Pero no la recogieron en leyes hasta que vinieron después de ellos Tolemaios ben Tolemaios,12 sus colegas de opinión y sus amigos. Y ellos son los hombres

8. Literalmente: «largan/sacan la lengua», «hablan en contra».

9. Cf. Jr 48,11.

10. Cf. Zac 10,4.

11. Cf. Gn 6,9.

12. Se refiere al astrónomo ClaudioTolomeo, del siglo ii aC, autor del Almagesto.

‫‪Gregorio‬‬ ‫‪Gregoriodel‬‬ ‫‪delOlmo‬‬ ‫‪OlmoLete‬‬ ‫ ‪Lete‬‬

‫‪206‬‬ ‫‪7 (2011),‬‬ ‫‪206 Tamid‬‬ ‫‪Tamid 7‬‬ ‫‪(2011),p.p.189-211‬‬ ‫ ‪21-211‬‬

‫כח בה� להבי� כי לככבי� פ)ו(עלי� וביד היוצריה� ה� ככלי�‪ .‬המה הגבורי�‬ ‫אשר מעול� לכל אשר יצורי� יצו� על פני תבל לפעול� בכל יו� ובכל שעה‬ ‫ורגע כאשר יקד� עת ופגע ועל פיה� יהיה כל ריב וכל יגע‪ .‬ואשר בדר� הזה‬ ‫דרכו נתיבות לא חלקו ע� הפילוסופי� ובעלי הטבע כא� בסבות הרחוקות‬

‫‪35‬‬

‫ממנו והקרובות‪ .‬בעלי הטבע בחרו לה� הסבות הקרובות ושמו ב� יסוד� ‪.‬‬ ‫אשר מה� הורכבו הדומ� והחי והאד�‪ .‬וכל אשר ימש� אחריה� ח� או יבש‬ ‫קר ורטוב אשר נאמר בה� לחתמיד ההוייות >א< הנמצאות‪ .‬וירא אלהי� כי‬ ‫טוב‪ .‬והאסטגניני� הסבות הרחוקות בחרו לה� ושמו נגד פניה� וכפי תכונות�‬ ‫ומבט� ותבניות� וקרוב� אל האר�‪.‬‬ ‫ורחק� וגובה דומיה� ישפוטו ה� להיות� כל הנמצאי� התחתוני� סרי�‬

‫‪40‬‬ ‫‪F. 2r‬‬

‫למשמעות� הווי�‪ .‬ונמצאי� בתבונות� והאופני� ינשאו לעומת� אל אשר‬ ‫יהיה ש� הרוח ללכת ילכו אצל� ההויות כל כמה פני� מפני� שוני� כי רוח‬ ‫החיה באופני�‪ .‬איש ברעהו ידובקו יתלכדו ולא יתפרקו עד אשר החיות‬ ‫תכסוה >ב<כנפיה�‪ .‬והקרבנות ישובו כל איש לבצעיה� כי סר צל� מעליה�‪.‬‬

‫‪45‬‬

‫ואז ההפסד ישיג לה� עד ישובו כבתהלה לאהליה� ישכנו הככבי� בבתיה�‬ ‫והרוח החיה תשוב אליה� ‪ .‬ועלר� זה הדר� חוזרי� חלילה כאשר היו בתחלה‪.‬‬

‫וכאשר עיינתו אני שלמה בג� דעות הכתובי� בחרתי לי דר� משפטי‬ ‫הכוכבי� להיות אהוב אצלי מפני חיוב מולדי‪ .‬וא� הב� הראשוני� שניה�‬

‫| ‪] Om. A.‬יצו� ‪ A. ‖ 33‬היוצר ;‪ P‬נציר היוצר ]היוצריה� | ‪ P.‬פעולי� ;‪ A‬פועלי� ]פועלי� ‪32‬‬ ‫‖ ‪ A P.‬כי א� ]כא� ‪ A. ‖ 35‬על ]ועל ‪ A. ‖ 34‬בכל יו� ויו� ]בכל יו� ובכל | ‪ A.‬לפעל� ]לפעול�‬ ‫| ‪ A.‬ממנה ]מה� ‪ P. ‖ 37‬יסוד� ]יסוד� | ‪ A.‬לה� ]ב� | ‪ P.‬ביארו ]בחרו | ‪ P.‬לבעלי ]בעלי ‪36‬‬ ‫| ‪ P.‬והאיצטגניני� ;‪ A‬לאצטגניני� ]והאסטגניני� ‪ P. ‖ 39‬ובשיק ? ]יבש | ‪ A.‬והצומח ‪] +‬הדומ�‬ ‫וכפי תנועת� ומבט� ]וכפי תכונות� ומבט� ותבניות� | ‪ P.‬ושמו� ]ושמו | ‪ P.‬בחר>ו< ]בחרו‬ ‫ונפסדי� בתנוע� ]ונמצאי� ‪ P. ‖ 42‬וענה ? ]וגובה ‪ P. ‖ 41‬וקרב� ]וקרוב� ‪ A P. ‖ 40‬ותכונות�‬ ‫‖ ‪ P.‬ויתלכדו ]יתלכדו | ‪ P.‬במינהו ]ברעהו ‪ P. ‖ 44‬לכמה ]כל כמה | ‪ P.‬שמה ]ש� ‪P. ‖ 43‬‬ ‫בנז� הדעת ]בג� דעות ‪ P. ‖ 48‬וישכב ]ישכנו ‪ P. ‖ 46‬תרפינה בכנפיה� ]תכסוה >ב<כנפיה� ‪45‬‬ ‫‪ P.‬השני ]הב� | ‪ P.‬אתנו ]אצלי | ‪ P.‬לחיותו ]להיות | ‪ P.‬הכוכבי>�< ]הכוכבי� ‪P. ‖ 49‬‬

Salomón Alco(n)stantín(í) Alco(n)stantín(í) yysu sucomentario comentario‫עמוקות‬ ‫מגלהעמוקות‬ ‫ספרמגלה‬ ‫ספר‬

Tamid 7 (2011), Tamid 7 (2011),p.p.189-211 21-211 207

célebres que son capaces de comprender que las estrellas intervienen, pero están en manos de (A, P) su Creador como instrumentos. Son los héroes de antiguo13 / para hacer todo lo que (Él) les ordene sobre la faz del orbe14 todos los días y todos los años y en cada momento, según se les depare ocasión y suerte,15 y a sus órdenes acaece toda adversidad y toda desgracia. Y los que siguen este camino no compartieron las sendas de los filósofos y de los que se ocupan de la naturaleza a no ser por lo que se refiere a sus causas remotas y próximas. Los físicos escogieron (tratar de) las causas próximas y pusieron en ellas su fundamento, (es decir) que por ellas se organiza lo inanimado y lo animado y el hombre. Y todo lo que resulta luego es caliente o seco, frío y húmedo, (elementos) de los que se dice son inherentes a los seres que existen: «Y vio Dios que era bueno.»16 Y los astrólogos escogieron para sí (el campo de) las causas remotas y les prestaron atención preferente de acuerdo con las características, apariencia, estructura y proximidad a la tierra.

Y su trascendencia y elevación consideran sus características, mientras todos los seres inferiores / resultan apartados de su atención, <así como los que se deterioran por su movimiento> (P). Y (en cuanto a) los seres con capacidades intelectuales, las ‘ruedas’ se alzan en su presencia.17 Hacia donde se dirige el viento, junto a ellas marchan las criaturas18 de otros tantos rostros diferentes, pues en las ruedas hay espíritu de vida.19 Se hallan ligadas unas a otras, están unidas entre sí20 y no se separan, mientras los vivientes la(s) cubren con (P) sus alas. «Y las dádivas retornarán, (buscando) cada uno su provecho»,21 cuando se aparte su sombra protectora de sobre ellos. Y entonces el daño los alcanzará, hasta que vuelvan como al principio a sus moradas y las estrellas se aposenten en sus mansiones y el espíritu de vida vuelva a ellos y, sin que nadie advierta el camino,22 vuelvan a ser nuevamente como al principio.

Y cuando yo, Shelomó, reflexioné sobre estas tres opiniones descritas, elegí para mí la vía de las leyes de las estrellas por ser mi preferida, por determina13. Cf. Gn 6,4.

14. Cf. Job 37,12.

15. Cf. Qoh 9,11.

16. Cf. Gn 1,10, etc.

17. Cf. Ez 1,20-21, referencia a la merkabá, base de la Cábala especulativa. Las ruedas vienen a ser la especulación científica.

18. Cf. Ez 1,19.

19. Cf. Ez 1,20.

20. Cf. Ez 1,16 21. Cf. Is 56,11.

22. Abreviatura ‫עלר‬: ‫ועי� לא ראתה‬.

‫‪Gregoriodel‬‬ ‫‪delOlmo‬‬ ‫‪OlmoLete‬‬ ‫ ‪Lete‬‬ ‫‪Gregorio‬‬

‫‪208 Tamid‬‬ ‫‪Tamid 7‬‬ ‫‪(2011),p.p.189-211‬‬ ‫ ‪21-211‬‬ ‫‪208‬‬ ‫‪7 (2011),‬‬

‫נאמר באחד טובי� ועל אשר מצאתי להכמי התלמוד יאמינו זה בא� מעט‬

‫‪50‬‬

‫בשמות נקובי� ג� אני אל� בעקבותיה� להביא מקצת תענות� וראיות)מ(‬ ‫ומשליה� וחידות� כאשר מצאתי� מפי זרי� בהגדות�‪.‬‬

‫וקוד� כל דברי אקדי� הקדמה ואומ� רבי� מחכמי דורנו וקצת חמו� רבני‬ ‫תלמודנו כחשוב משפטי הכוכבי� ויאמרו לא ה� בראות� כי לפעמי� יכזבו‬ ‫החוזי� במשפתיה� ושמו >ה< החסרו� בחכמה ולא בשכליה� דרכ� כסל למו‬

‫‪55‬‬

‫בקוצר השגת� ומיעוט תבונת�‪ .‬ולעור� עיניה� היו כקשת רמיה שנו ברואה‬ ‫פקו פלילה לא זכו להיות מבני ה� עליה ולא ידעו ולא יבינו כל אחד לשכלנו‬ ‫מצד היות כחומר יסודנו‪ .‬ילאה מהשיג פרטי שינויינו ולהיות� אל בלתי‬ ‫תכלית והידיעה לא תכיל� והסכל לא יסכל�‪ .‬ולזה רמוז רבותי באומר�‬ ‫מאשר ולא כל אשר להיות נמנע מהשיג מה� מעשר מהמעשר‪ .‬עב� החסרו� בא‬

‫‪60‬‬

‫מאת� ולא מהחכמה לפתיות�‪ .‬כל ידעי מה עוד טענה אחרת ישימו מכחישי‬ ‫זאת החכמה לפניה� החכמי� בעיניה� והתשובה בצד�‪> .‬ולפ< ולפי שלא זכו‬ ‫לעוד ומבנגד� אומרי� א� הדברי� המתחדשי]�[ מאת הכוכבי� והמזלי�‬ ‫נגזרי� והמה המלכי� והשרי� וכפי תבניות� | אצלנו ומבט� יוציאו לאור‬

‫‪F. 2v‬‬

‫משפט�‪ .‬אכ� הגזירו אחת והחריצות שקר‪ .‬אי� עונש לרשעי� ולא לצדיקי�‬

‫‪65‬‬

‫]דורנו ‪ P. ‖ 53‬וזה החלו ‪] +‬בעקבותיה� ‪ P. ‖ 51‬האמינו ]יאמינו | ‪ P.‬בא� טובי� ]נאמר ‪50‬‬ ‫‖ ‪ P.‬הבינות� ולעודות ]תבונת� ולעור� ‪ P. ‖ 56‬מבני תלמודינו ]רבני … ‪ 45‬תלמודנו | ‪ P.‬דורינו‬ ‫]שינויינו | ‪ P.‬להשיג ]מהשיג | ‪ P.‬יסודינו ]יסודנו ‪] Om. P. ‖ 58‬כל | ‪ P.‬בבני עליה� ]מבני ה� ‪57‬‬ ‫‖ ? מ� המעשר ]מהמעשר ‪ P. ‖ 60‬והשכל לא ישכיל� ]והסכל לא יסכל� ‪ P. ‖ 59‬שכוננו ?‬ ‫עוד היא ]לעוד ומבנגד� ‪ P. ‖ 63‬שימו ]ישימו | ‪] Om. P.‬כל ידעי מה | ‪ P.‬החכמה ]מהחכמה ‪61‬‬ ‫‪ P.‬כנגד�‬

Salomón Alco(n)stantín(í) Alco(n)stantín(í)yysu sucomentario comentario‫עמוקות‬ ‫מגלהעמוקות‬ ‫ספרמגלה‬ ‫ספר‬

Tamid 7 (2011),p.p.189-211 21-211 209 Tamid 7 (2011),

ción que impone mi nacimiento (môlād).23 Y ya que, pues, decimos unánimemente de las dos primeras (opiniones) que son buenas y por cuanto encontré que sabios del Talmud lo creyeron, aunque sólo unos pocos son conocidos por sus nombres, también yo seguiré sus huellas, aportando algunos de sus argumentos, de sus pruebas, de sus ejemplos y de sus enigmas, tal y como / los encontré en boca de otros en sus relatos.

Y antes de empezar a hablar, adelantaré un prólogo en estos términos: Muchos de los sabios de nuestra generación y algunos de la multitud de sabios de nuestro Talmud al considerar las leyes de las estrellas dijeron que, a su modo de ver, no son ellas las que engañan a veces a los que pronostican de acuerdo con sus leyes; sino que éstos achacan el defecto a la ciencia y no a su propia inteligencia. Su vía les resulta una insensatez por sus escasos alcances y lo escaso de su conocimiento. Y por la ceguera de sus ojos fueron como arco engañoso,24 se tambalearon en la visión, vacilaron al dar sentencia,25 no merecieron ser contados entre la gente de elevación espiritual y ninguno de ellos conoció ni entendió nuestro pensamiento, en cuanto a (saber cual era) la base en que nos fundamos. Fueron incapaces de alcanzar (P) los particulares matices de nuestras distinciones, que son innumerables, que el conocimiento no las abarca ni la estupidez las anula. Y a eso es a lo que aludieron los maestros al decir que «algunos» (‫ )מאשר‬y no «todos» (‫)כל אשר‬26 se ven impedidos de alcanzar el diezmo del diezmo de aquéllas. Por tanto el defecto proviene de ellos por su simpleza y no de la ciencia. Todo el que cree saber algo, aún otro argumento presenta (a saber): antes que ellos refutaron esta ciencia aquéllos a quienes considera sabios y que la respuesta la tienen éstos. Y como no logran ratificar (su opinión), en contrarréplica dicen que si las cosas contingentes están decretadas por las estrellas y las constelaciones, entonces éstas son los «reyes» y los «príncipes». Según la forma que nos ofrecen y el aspecto que tienen, dejan en claro su decreto (mišpāṭ). Y asimismo, sentencian también, pero la perspicacia les falla (cuando dicen): «No hay castigo para los

23. Véase a propósito del sentido del término en la Edad Media H. Gandz, «The Problem of the Molad», en Proceedings of the American Academy for Jewish Research (Nueva York), 20 (1951), p. 235-264.

24. Cf. Os 7,16; Sl 78,57.

25. Cf. Is 28,7; el texto masorético está defectuosamente transcrito; ‫ ש נו‬por ‫ שגו‬y ‫ פלילה‬por ‫פליליה‬ 26. Se alude a la discusión rabínica a propósito de Is 47,10 sobre el alcance de la adivinación. Véase Maimónides, Mišne Tora, Libro del Conocimiento /Fundamentos de la Torá, cap. 10,4.

‫‪Gregoriodel‬‬ ‫‪del Olmo‬‬ ‫‪Olmo Lete‬‬ ‫ ‪Lete‬‬ ‫‪Gregorio‬‬

‫‪210 Tamid‬‬ ‫‪Tamid 7‬‬ ‫‪(2011),p.p.189-211‬‬ ‫ ‪21-211‬‬ ‫‪210‬‬ ‫‪7 (2011),‬‬

‫שכ� מצינו חוטא נשכר‪ .‬והאנשי� החוטאי� האלה בנפשות� לו חכמו ישכילו‬ ‫זאת יבינו לאחריה�‪ .‬א� הביטו בעת שכל� וזקקו מחשבות� ישיגו בתכונת�‬ ‫כי נפש האד� העולה למעלה מ� הכוכבי� משכנה וע� השכלי� הנגדלי� בעד�‬ ‫פרדש וגנה‪ .‬ומהאר הקדו� זורחה והיא כפורחת כח כלילי‪ .‬וזה בידה להקל‬ ‫ולהחמיר והגזירה להמיר‪ .‬והחכמי� ז�ל בראות� כי זה >א< חדעת ישכו� אור‬

‫‪70‬‬

‫ובאיר הוא בשחקי� ונאור מחלושי הדעת הסתירוהו לה� לבד� יחדוהו‪ .‬וזה‬ ‫אשר הביא� להעלימו ולכתוב אותו בספריה� והגדותי מפוזר שלא יקרב איש‬ ‫זר ולא שר ולא שמש כל צרכו ואנינ� של� בחכמתו חזיקוהו בתורתו והמא�‬ ‫באמונתו‪ .‬ואל קיו� המצות ישי� מגמתו ויהי הירא שמי� לדוות צמאונו‬ ‫במאמ� הזה ימצא מימ בעזרת רוכב שמי�‪.‬‬

‫‪75‬‬

‫ולפי שאגלה בספר הזה קצת מהסודות אשר ה� מהגדות חקוקות קראתי‬ ‫שמו מגלה עמוקות וחלקתי אותו לשני מאמרי�‪ .‬ה�אמר הראשו� אביא בו‬ ‫קצת ראיות מהגדות בדעת הג� שהוא דעת משפטי הכוכבי� והמאמר הב�‬ ‫בדעת ב� הוא דעת הפילוסופי�‪ .‬ובדעת הראשו� שהוא דעת הקבלה לא אדבר‬ ‫בו לפי שלא זכיתי לקבל מזאת החכמה ממי שהיה ראוי לסמו� עליו‪.‬‬

‫‪80‬‬

‫והקדמתי הדעת הג� להיות אצלי‪ .‬והנה התחיל לבאר קצת ממשלי רבותי‬ ‫וחידות� להוציא תפוחי� ממשכיות�‪ .‬ואתחיל במה שדרשו על אברה� אבינו‬ ‫עה� על היותו ראש האומה המיוחדת ותחלת היחסי�‪.‬‬

‫‖ ‪ P.‬כללי כח בידה ]כלילי וזה בידה ‪ P. ‖ 69‬מהכוכבי� ]מ� הכוכבי� ‪ P. ‖ 68‬בעי� ]בעת ‪67‬‬ ‫]יחדוהו ‪ P. ‖ 71‬והזליי ]והחכמי� | ‪ P.‬ולהחמיר ולחזירה ומזל� ]ולהחמיר והגזירה להמיר ‪70‬‬ ‫| ‪ P.‬ומחזיק בתורתו ]חזיקוהו בתורתו ‪ P. ‖ 73‬והגדותיה� מפני ]והגדותי ‪ P. ‖ 72‬ייחדוהו‬ ‫‖ ‪ P.‬צמאתינ� ]צמאונו | ‪ P.‬ויהא ]ויהי | ‪] Om. A.‬המצות ‪ P; om. A. ‖ 74‬וה�� ]והמא�‬ ‫]הראשו� ‪> P. ‖ 79‬מ<מהסודות ]מהסודות ‪ P. ‖ 76‬שוכ� ]שמי� | ‪ P.‬במאמר ‪>.‬ב< ]במאמ� ‪75‬‬ ‫‪ A‬והנני ]והנה | ‪ A.‬אהוב ]להיות ‪ P. ‖ 81‬ממי �יהיה ]ממי שהיה ‪2] Om. A. ‖ 80‬דעת | ‪ A.‬הא�‬ ‫‪ A‬מאברה� ]על אברה� | ‪ P.‬ממה ]במה | ‪ A P.‬וסודות� ]וחידות� ‪ P. ‖ 82‬מתחיל ]התחיל | ‪P.‬‬ ‫‪ A P.‬מפני היותו ]על היותו ‪P. ‖ 83‬‬

Salomón Alco(n)stantín(í) Alco(n)stantín(í)yysu sucomentario comentario‫עמוקות‬ ‫מגלהעמוקות‬ ‫ספרמגלה‬ ‫ספר‬

Tamid 7 (2011),p.p.189-211 21-211 211 Tamid 7 (2011),

malvados, ni recompensa para los justos»,27 ya que encontramos a un pecador recompensado. Y estos hombres pecadores, en sus almas si se instruyesen, lo aprenderían (y) lo comprenderían por fin. Y si mirasen con el ojo (P) de su inteligencia y purificasen sus pensamientos, alcanzarían con su razón que el alma del hombre superior tiene su morada más arriba de las estrellas y al lado de las inteligencias selectas del Edén, paraíso y jardín. Y de la luminaria primordial saca su brillo y es como una fuerza perfecta que florece. Y está en su mano obrar con suavidad o con rigor y (tiene) la libertad de cambiar. Pero los sabios, de bendita memoria, al ver que esta opinión alberga luz que entre nubes se manfiesta y que es demasiado luminosa para los débiles de conocimiento, la escondieron para sí, para ellos solos la propusieron en enigmas. Y es lo que les llevó a ocultar(la), a escribirla en sus libros y relatos (haggādôt) antes que yo (P) de manera dispersa, de modo que nadie ajeno (a este conocimiento), ya príncipe o ya siervo, la acomode a su conveniencia y, al no ser cabal en su ciencia, le corroboren en su opinión, y al que (la) rechace, (le corrobore) en su creencia. Y en el cumplimiento de los mandamientos se pone (aquí) el objetivo; y quien sea temeroso de Dios, para la pena de su sed en este tratado encontrará agua con la ayuda del «que cabalga los cielos».28 Y habiendo de elucidar en este libro algunos secretos de las haggādôt ya consignadas, le puse por título ‫ מגלה עמוקות‬y lo he divido en dos tratados. En el primer tratado aportaré algunas pruebas de las exposiciones de la tercera opinión, que es la opinión de las leyes de las estrellas. Y en el segundo tratado, (otras de) la segunda opinión, que es la opinión de los filósofos. Y de la primera opinión, de la Cábala, no hablaré, porque no encontré digno de mención nadie de esta opinión en quien mereciera la pena apoyarse. Y adelanto la tercera opinión por ser mi preferida (A). Y así, comienzo (A, P) a declarar algunos de los pensamientos de mis maestros, de sus enigmas y misterios (P), para sacar fruto de sus ideas. Y comenzaré por lo que expusieron acerca de nuestro padre Abraham —la paz sea con él— por ser el padre de la nación peculiar y el comienzo de (su) genealogía.

27. Cuestión ética muy debatida en la literatura moral rabínica; en concreto, a propósito de la Amidá del servicio de la mañana, en que se pide la intervención de Dios contra los malos y la recompensa de los justos (la-malšînîm / ʿal ha-ṣaddîqîm); cf. Rabí M. M. Melamed, Sidur ha-Mercaz. Libro de oraciones, 2a ed., Jerusalén 1988, p. 95; E. E. Urbach, The sages. Their concepts and beliefs, Jerusalén, 1975, p. 483ss («The Righteous and the Wicked»). Véase a este propósito el comentario del Targum Neofiti sobre Gn 4,8, que coincide plenamente con nuestro texto; la solución del dilema apunta al horizonte de la trascendencia. Agradezco a la Prof. Teresa Martínez esta referencia.

28. Cf. Dt 33,26; Sl 68,5.34.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, vol. 7 (2011), p. 213-231 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

Aharon Appelfeld. En Bartfuss, l’Immortal. Traduït de l’hebreu per Eulàlia Sariola. Barcelona: Club Editor, 2010. 151 p.; 21 cm. ISBN 978-84-7329147-7. (El Club dels Noveŀlistes; 26).

La publicació d’una novel·la traduïda directament de l’hebreu en català és sempre una notícia que cal celebrar. Eulàlia Sariola s’ha enfrontat —i ja és la segona vegada— amb Aharon Appelfeld. El primer lliurament de la traductora, editat també dins la «Biblioteca Catalana de Novel·la» d’El Club dels Novel· listes del Club Editor va ser Flors d’ombra (2009).

Appelfeld és un escriptor molt interessant. La seva vida ha estat en realitat la gran font d’inspiració de la seva abundant producció novel·lística. Va néixer a Czernowitz (1932). La ciutat va ser d’administració romanesa durant la major part de la infantesa de l’escriptor. Fins a l’any 1941 va passar una vida afortunada. Durant les vacances anava a pagès, a cals avis materns, jueus piadosos que parlaven ídix. La resta de l’any vivia a ciutat, en un ambient cultural que pertanyia encara al vell Imperi dels Habsburg. Allí l’arquitectura, la llengua i l’ambient cultural eren els de Viena. Appelfeld amb els pares parlava alemany. El juny del 41 tot canvià de sobte. Les tropes nazis i romaneses van assassinar la seva mare. Ell va ser deportat a Ucraïna. S’escapà del camp de concentració i es va poder amagar a casa d’una prostituta durant l’hivern del 42-43. L’any 44, amb un grup d’orfes supervivents de l’Holocaust, va arribar a Itàlia (1945-1946).

Allí començà a aprendre les primeres paraules d’hebreu —la llengua en què escriuria tota la seva obra— amb un mestre sionista enviat des de Palestina. Va salpar a Israel l’any 46 i allí s’intentà aclimatar en l’ambient del Yixuv, la pobla-

214 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

ció jueva que s’havia instal·lat en aquell país des de final del segle xix. No li fou gens fàcil. En els anys de la Guerra de la Independència va formar part de l’exèrcit d’Israel. Entre 1952 i 1956 estudià literatura ídix a la Universitat Hebrea de Jerusalem, en un ambient en què la influència de Buber i Scholem era omnipresent.

Fill d’uns pares secularitzats, l’afirmació de la identitat jueva d’Appelfeld sembla més aviat el resultat de la combinació d’una mena d’orgull cultural —ben al contrari, doncs, d’Agnon— amb alguna cosa que provisionalment potser podríem definir com un identificador d’identitat nacional. Una realitat que, almenys l’any 1962, quan s’estrenà com a escriptor amb Aixan (Fum), era molt estranya. Avui, atès com han anat les coses en la cultura israeliana, ja no ho és tant.

Appelfeld és un home que s’ha anat reconstruint a si mateix a través de les seves ficcions. El seu món mental sembla que sempre ha estat el de l’Europa central de l’època de Franz Kafka, Joseph Roth i Bruno Schultz.

Bartfus Ben Almàvet va ser publicada en hebreu l’any 1988. El protagonista és un personatge enigmàtic, anomenat l’Immortal perquè d’una manera inexplicada va aconseguir de sobreviure a un camp de concentració de l’època de l’Holocaust. És un amargat i un avar, que té una vida gairebé d’autista. La magnífica traducció d’Eulàlia Sariola comunica la sensació de claustrofòbia amb què l’autor ha modelat el seu personatge. És un home gairebé sense paraules: «Amb el temps, havia elaborat fórmules de negació lacòniques, monosíl·labs de prohibició que acompanyava d’un arronsament de l’espatlla esquerra que significava: “Deixa’m.”» (p. 20).

L’amarguesa de Bartfuss és aclaparadora. Viu obsedit pel passat. La seva dona, amb qui no es parla des de fa temps, tot i viure a la mateixa casa amb una filla deficient, ha de sofrir el record de l’època en què a Europa, per a sobreviure, s’havia de lliurar a un pagès i als seus fills. L’amor —que s’expressa com a desamor— envers la filla Brigitte és digne d’un estudi psicològic. Bartfuss és gairebé un mort vivent, que viu acumulant diners amb el passat que li rosega l’ànima. Aquest passat és com una llosa que esclafa els supervivents.

La novel·la és minimalista. De fet, tota l’obra d’Appelfeld és així. Suposo que és el producte d’una vida que ha esdevingut com una teranyina: una xarxa de records, de fils molt tènues, que aguanten allò que Kundera anomenava la insuportable lleugeresa de l’ésser, en un Israel forjat en el mite de l’acció, contra la passivitat de la Diàspora, que l’autor no ha pogut representar en la seva ficció.

En realitat Israel s’ha escapat sempre de la xarxa literària d’Appelfeld.

Bartfuss l’Immortal és una obra que convida a pensar. A meditar què són la vida i les persones, en el record i en l’horitzó de la mort.

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 215

He llegit el text de la novel·la en hebreu i en la traducció —magnífica— d’Eulàlia Sariola. El treball fet per la traductora és realment esplèndid. Traduir prosa hebrea és una tasca àrdua i poc reconeguda. El primer gran mestre que ho va fer en la nostra època va ser l’enyorat Eduard Feliu amb El meu Mikhael d’Amós Oz (1973), que fa pocs mesos s’ha reeditat. Eulàlia Sariola ha seguit el camí pulcríssim en l’art de la traducció de l’hebreu al català que va començar el nostre mestre Eduard Feliu, i mereix tota mena d’elogis per la feina feta, i tan ben feta.

Joan Ferrer Universitat de Girona joan.ferrer@udg.es Maria Josep Estanyol i Fuentes. Els jueus catalans: Les seves vivències i influència en la cultura, l’economia i la política dels reialmes catalans. Barcelona: PPU, 2009. 257 p.; 24 cm. ISBN 84-477-1062-9. EAN 9788447710621.

El treball sobre la història dels nostres jueus medievals que ens presenta la doctora Estanyol és el fruit d’una llarga experiència com a professora de judaisme a la Universitat de Barcelona. És potser per això que l’autora l’ha plantejat seguint una estructura molt didàctica que converteix el llibre en una eina de gran utilitat, que es farà imprescindible a tot aquell qui vulgui endinsar-se en aquesta part de la història de Catalunya.

A la introducció, l’autora ens explica que mitjançant aquesta obra vol retre homenatge als personatges jueus que, amb les seves aportacions a tots els camps del coneixement —ecònomics, socials i culturals—, van ajudar a la construcció del nostre país. Seguidament, fa una síntesi impecable i acurada de la història dels jueus catalans, els episodis històrics que van marcar la seva trajectòria entre nosaltres i quin fou el seu destí un cop van deixar de formar part de la nostra societat. Fins ara ningú no havia aconseguit oferir tanta informació fonamental de manera tan planera i aclaridora sobre els jueus catalans medievals. Es tracta d’una aportació important, atès que trobem reunits en un sol volum els noms i les activitats dels jueus que més van destacar a casa nostra. Per tal de fer més entenedor el paper que van jugar en el si de la societat catalana medieval, en trobem l’explicació corresponent just després de l’espai dedicat a cadascun dels reis catalans contemporanis seus. D’aquesta manera, sabem de forma intel·ligible quina fou en cada regnat la percepció que els dirigents cristians tenien dels jueus, de quina manera es relacionaven i quins foren els seus èxits i quines les seves dissorts.

216 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

El llibre està dividit en dos capítols de llargària força diferent: el primer, l’autora el dedica als comtats catalans, i el segon, als reialmes catalans. Els segueix un apèndix on trobem referències al calls de Barcelona i de Girona, així com també als jueus de Mallorca. Un corpus documental on es reprodueixen, entre d’altres, el testament d’Alfons I el Batallador i el contracte matrimonial entre Ramon Berenguer IV i Peronella, documents fonamentals per entendre que hauríem de deixar d’emprar, d’una vegada per totes, el corònim Corona d’Aragó, que és un element distorsionador de la nostra història. El llibre acaba amb un glossari de gran utilitat per al lector no especialista.

La lectura d’aquesta obra és del tot recomanable. Els lectors no avesats a l’àmbit del judaisme obtindran una visió ràpida, eficaç i rigorosa dels jueus catalans en època medieval. L’especialista hi aprendrà que es poden fer aportacions destacades, prescindint de falses erudicions, sense renunciar mai a la seriositat i emprant correctament els diferents termes que contribueixen a explicar el nostre passat, tot deixant de banda els tòpics que foren encunyats per tal de diluir-ne la importància. La professora Estanyol recull amb naturalitat el fruit de les investigacions d’Eduard Feliu i Mabres, que demostrà a bastament que no ens podem referir a Sefarad en parlar dels nostres jueus. Aquest extrem tan evident costa molt de ser acceptat per la gran majoria d’investigadors, que massa sovint tenen por d’arraconar aquest terme. Igualment, l’autora assumeix la tesi de Caius Parellada i Cardellach, que va palesar a començaments del 2000 fins a quin punt és anacrònic parlar de Corona d’Aragó en esmentar qualsevol aspecte relatiu a la monarquia catalana. En aquest sentit és sorprenent constatar que la majoria d’estudiosos desconeixen o bé ignoren les obres d’aquest erudit.

Per acabar, hem de dir, doncs, que celebrem la publicació d’aquesta obra, perquè ultra ser un treball sintètic de gran interès per a conèixer el judaisme català medieval, ajudarà, sense cap mena de dubte, a normalitzar una terminologia que no desdibuixi el nostre passat.

Tessa Calders i Artís Universitat de Barcelona tessacalders@ub.edu Joan Ferrer. El verb hebreu: conjugació i petit diccionari. Amb la col·laboració de Lluís Clara, Josep Lluís Marcos i José Luis Zumajo. Manual elaborat a partir dels materials del Diccionari Girona hebreu-català de Joan Ferrer, Eduard Feliu i Pere Casanellas. Girona: Universitat de Girona, Observatori de les Llengües d’Europa i de la Mediterrània, 2009. CD-ROM. ISBN 97884-8458-300-4. (Linguae Mundi; 4).

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 217

Com a usuària a les meves classes de llengua hebrea a la Universitat de Barcelona durant els dos darrers cursos d’aquesta magnífica i nova eina que és, en el seu format actual de CD, El verb hebreu: conjugació i petit diccionari del professor Joan Ferrer, em sento amb autoritat per a recomanar-la a tots els estudiants i estudiosos de l’hebreu modern (i no tan modern, tanmateix).

L’estructuració del manual és senzilla i molt útil. L’autor ha sabut resumir l’essència del sistema verbal hebreu dient-ho tot sense cansar el lector.

L’objectiu, tal com es recalca des del començament, és principalment pràctic. Ara ja no es tracta de «tenir nocions» o de només comprendre com funciona el verb hebreu: el propòsit d’aquest manual digital consisteix que l’estudiant d’hebreu, des dels primers dies del seu contacte amb la llengua hebrea, aprengui de debò els verbs, hi adquireixi una veritable competència lingüística, arribi a poder conjugar els verbs hebreus que segueixen el mateix esquema que el seu model, i tot això partint del coneixement del seu funcionament. Per a aquest propòsit el manual està molt ben estructurat: «Classifica el recull de verbs [...] en un conjunt de 78 models principals i diverses variants d’aquests, que permeten obtenir la conjugació completa dels verbs en totes les formes.»

Virtuts afegides són: a) la cura amb què s’anota la terminologia hebrea gramatical (tema verbal = binyan; conjugació = guizrà; verbs regulars = peʾalim šlemim, etc.), que fa que l’estudiant s’hi familiaritzi; b) la crida d’atenció referent als canvis que es produeixen en certes consonants, que passen de fricatives a oclusives o d’oclusives a fricatives segons la seva posició; c) el fet de ressaltar amb negreta els sufixos per tal de clarificar les característiques inherents a cada paradigma, a cada temps i a cada persona; d) l’utilíssim diccionari hebreu-català-hebreu, fonamental per a fer un ús pràctic d’aquest CD i no limitar-se a la teoria.

Per a un món com el nostre, en què les fotocòpies estan començant a deixar de ser un malson justament per la seva substitució pels suports informàtics, encara que tot el material d’aquest mètode permet la seva impressió en paper, jo recomanaria l’ús exclusiu del CD, ja que la caràtula porta imprès el paradigma complet del verb regular, que és la base per a tota la resta de verbs.

Només em resta felicitar l’autor i els seus coŀlaboradors i recomanar aquest utilíssim manual a tots els estudiants de la llengua hebrea en general, ja que és també una base magnífica per als estudiants de l’hebreu bíblic i de l’hebreu rabínic, que partint d’aquest CD podran accedir a les evidents però salvables diferències del sistema verbal de les diferents etapes de l’hebreu al llarg de la seva història.

Ana María Bejarano Universitat de Barcelona abejarano@ub.edu

218 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

Danièle Iancu-Agou (dir). Les Juifs méditerranéens au Moyen Âge: Culture et prosopographie. Séminaire de l’année 2005-2006. Amb la coŀlaboració d’Élie Nicolas. París: Cerf, 2010. 248 p.; 24 cm; iŀl. ISBN 978-2-204-09040-7.

EAN 9782204090407. (Nouvelle Gallia Judaica; 5).

Aquest volum reuneix sota el seu títol genèric les nou conferències impartides al llarg del curs 2005-2006 i que es reparteixen en quatre blocs: cultura jueva a l’Europa meridional, controvèrsies i martirologi, cultura i prosopografia i finalment prosopografia, tot i que de fet els elements biogràfics apareixen com a eix vertebrador pràcticament en tots ells. Convé també destacar el caràcter de miscel·lània d’aquesta publicació, amb aspectes comuns en tots els articles, i com a tal s’ha de prendre amb tot allò que de positiu i negatiu comporta una obra d’aquestes característiques.

La directora del curs, i al mateix temps editora d’aquest volum, ha volgut posar èmfasi en el fet que aquesta publicació constitueix també un homenatge a Eduard Feliu que, de forma brillant, havia inaugurat aquest cicle de seminaris, i aprofita les pàgines introductòries per a recordar la seva figura, tot lamentant al mateix temps la seva desaparició.

Componen el primer bloc les aportacions d’Eduard Feliu («La cultura jueva a la Catalunya medieval»), de Tony Lévy («Les ciències en el món jueu provençal a l’Edat Mitjana») i de Renata Segre («Jueus a Venècia i jueus a Creta: relacions i vida en el segle xiv»).

El treball d’Eduard Feliu constitueix una síntesi ben elaborada de tots aquells temes que constituïen l’eix al voltant del qual va girar la seva activitat investigadora, molt rica i variada, alguns dels quals n’eren el cavall de batalla. A mode d’introducció i com a marc dins el qual es desenvolupa la cultura hebraicocatalana, tracta tres aspectes d’una importància cabdal: en primer lloc, les referències antigues a la presència de jueus a Catalunya sota el suggeridor títol «La nit dels temps no és tan negra». A continuació tracta del fet, prou estudiat per ell, que Catalunya no era Sefarad i com alguns investigadors s’havien adonat ja d’aquest anacronisme, per a ell flagrant. Finalment, fa esment de l’autonomia de les comunitats jueves catalanes (estatut d’autonomia) i de la seva organització, tot fent diverses puntualitzacions sobre el terme call.

El nucli de la seva exposició, el constitueix una relació d’alguns d’aquests savis, i posa un èmfasi especial en Mossé ben Nahman i Salomó ben Adret, dels quals aporta alguns textos que ell mateix havia traduït i estudiat. Posa també l’accent en aquells autors transpirinencs com Levi ben Abraham ben Hayyim de Vilafranca de Conflent, Menahem ben Salomó ha-Meïri de Perpinyà o Profiat Duran, també de Perpinyà, entre molts d’altres de diverses procedències.

Posa punt final a l’article amb diverses referències a les esperances messiàniques

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 219

i al retorn a la terra d’Israel que des de la seva òptica, sovint amb un punt de bel·licositat, interpreta com una forma de sionisme del segle xiv, centrada especialment en la figura de Josep Caspí.

Seguint unes pautes similars a les de la segona part de l’article d’Eduard Feliu, Tony Lévy es proposa presentar a grans trets els factors que van fer possible l’existència d’una literatura científica en llengua hebrea a la Provença entre els segles xii i xiv, deixant clar què és el que s’entén per literatura científica en aquesta època, un concepte més ampli que el que té avui en dia, en un territori, la Provença, també més extens del que ho és actualment. Amb aquest objectiu, analitza les fonts i les influències rebudes, així com les traduccions que s’han fet a la Provença d’aquestes obres de l’àrab a l’hebreu. Passa després per alguns savis peninsulars, per aturar-se definitivament en els provençals.

Són, en conjunt, dues intervencions que es complementen mútuament. La darrera, la de Renata Segre sobre els jueus de Creta i els de Venècia, centrada en els aspectes polítics i comercials, tot i el seu interès, no guarda relació amb els altres articles suara esmentats. Dins la segona part, «Controvèrsies i Martirologi», trobem les intervencions de Philippe Bobichon i Élie Nicolas. El primer s’interessa en la figura dels jueus i dels conversos dins el marc de les controvèrsies medievals que tingueren lloc entre la segona meitat del segle xii i els inicis del xv, incidint especialment en el paper dels segons en el curs dels debats dialèctics que els enfrontaren als primers. La relació d’aquests debats ocupa una part important a tall d’introducció d’aquesta llarga exposició. Tot plegat per tal d’oferir una visió de conjunt de la seva evolució i poder inserir en aquest recorregut algunes de les grans figures d’aquestes controvèrsies, com ara Profiat Duran o Salomó ben Adret. Tanmateix el seu objectiu principal, i aquesta és la novetat de la seva aportació, és l’anàlisi de les circumstàncies personals dels protagonistes, del seu entorn, de les seves motivacions, dels seus coneixements i del coneixement que tenien del món i fins i tot de la figura dels no-jueus; en aquest sentit, no hem de menysprear la curiositat com a component important, així com la producció escrita que aquestes controvèrsies generaren. Élie Nicolas es proposa respondre bàsicament a tres qüestions: 1. Què és un màrtir? 2. Com se’ls coneix i com en conservem el record? 3. Quin lloc ocupen dins la societat humana?, centrades en els conceptes de màrtir, martiri i martirologi del jueu medieval, establint en quines condicions el jueu esdevé màrtir i quines són les diferències de concepte existents entre el judaisme i el cristianisme. Dedica també la seva atenció als aspectes relacionats amb el culte als màrtirs i a les relíquies, elements que ja trobem presents en l’Antic i en el Nou Testament, així com a la representació dels jueus que intervenen activament en els

220 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

martirologis cristians. Posa també l’accent en aquells casos en els quals és possible recórrer a una apostasia aparent per tal de salvar la vida.

En un altre ordre de coses, dins l’apartat «Cultura i Prosopografia» s’insereixen dues aportacions molt específiques i al mateix temps plenes d’interès.

Judit Olszowy-Schlanger presenta l’edició, ara per primera vegada, i la traducció de dues ketubbot provençals, procedents de Carpentràs i Avinyó, que ve a complementar la de les ketubbot hispàniques publicada per J. L. Lacave el 2002. L’estudi acurat del seu formulari permet integrar-les, per les seves característiques, dins de les de tradició hispànica, en especial dins el conjunt de les de l’illa de Mallorca.

Danièle Iancu-Agou fa un estudi aprofundit del testament en llengua provençal del cirurgià de Marsella Bonjues Orgier, ben conegut ja per altres fonts que ens el presenten com un personatge lletrat i encuriosit per temes molt diversos, entre els quals, per raons professionals, destaca la medicina àrab. El seu testament de 1483, a més de confirmar la seva generositat envers la comunitat i els seus, aporta detalls interessants relatius a la cura del seu cos, al seu enterrament i al moment de la col·locació de la làpida funerària. Completen l’edició d’aquest testament diverses referències als seus hereus i a les vicissituds per les quals passaren fins a l’any 1505.

En el darrer bloc, el quart, dedicat exclusivament a qüestions de prosopografia, es presenta un treball de Claude Roux sobre parentiu i llinatges entre els jueus de Tarascó en el segle xv i un d’Alain Servel sobre els neòfits de l’Alta Provença en els segles xv i xvi. El primer, després d’una introducció sobre l’aljama de Tarascó en el segle xv, una de les més importants de la Provença, passa a analitzar els llinatges jueus, el seu origen, els noms utilitzats, i finalment recull alguns exemples d’alguns d’aquests llinatges més importants, intentant establir els lligams entre ells, cosa no gens fàcil atès que les fonts es mostren sovint incompletes. Servel crida també l’atenció sobre les llacunes que presenten els arxius notarials, que dificulten i impedeixen el rastreig d’aquests llinatges així com la identificació dels neòfits. El seu treball se centra en els jueus d’Ate i de Ceirèsta, alguns dels seus llinatges ja han estat esmentats en el treball anterior, tot i que, com és evident, ambdues comunitats no tenen res a veure amb la importància de Tarascó. El seu objectiu se centra en la identificació d’aquests neòfits, en la seva conversió i en el moment en què es produeix, en poder relacionar-los amb els jueus que eren abans de la seva conversió, en la seva integració i en l’existència de lligams amb els seus antics coreligionaris. En ambdós textos val la pena destacar la importància del treball portat a terme en el buidat de determinades fonts, en especial les fonts notarials, en la reconstrucció de llinatges i en les estimacions de població.

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 221

Aquest volum és un reflex fidel de la cura i de l’energia desplegada per Danièle Iancu-Agou i Élie Nicolas en l’organització d’aquests seminaris.

Jordi Casanovas Museu Nacional d’Art de Catalunya jordi.casanovas@mnac.es Danièle Iancu-Agou. Provincia Judaica: Dictionnaire de géographie historique des Juifs en Provence médiévale. París; Lovaina; Walpole (Mass.): Peeters, 2010. xxii, 248 p.; 23 làm.; 24 cm. ISBN 978-90-429-2095-8. EAN 9789042920958. (Collection de la Revue des Études Juives; 48).

Aquesta edició de la Provincia Judaica constitueix una nova versió actualitzada de la «Topographie des quartiers juifs de la Provence médiévale» publicat l’any 1974 a la Revue des Études Juives. Realment es tractava d’un treball molt necessitat d’una revisió a fons atès el nombre d’estudis i monografies publicats posteriorment i també pel seu caràcter d’obra de consulta i al mateix temps d’eina de treball utilíssima. És un fet indubtable que en la seva gènesi va jugar un paper important l’aparició, un any abans, de l’estudi de Joseph Shatzmiller sobre la comunitat jueva de Manòsca, també a la Provença, la qual cosa no ha de sorprendre si tenim en compte que ambdós treballs foren efectuats sota la direcció de George Duby.

Tanmateix el seu origen més remot cal buscar-lo en la Gallia Judaica de H. Gross (1897), un diccionari geogràfic de França a partir de les fonts rabíniques en el qual articles més complets sobre determinades poblacions, com és el cas d’Avinyó, s’alternen amb aportacions considerablement més modestes. La nova versió és també la materialització i el desenvolupament, dins d’un àmbit restringit com és el de la Provença, de l’inventari arqueològic portat a terme per l’equip de recerca 208 (Nouvelle Gallia Judaica) publicat l’any 1980 a Art et archéologie des Juifs en France médiévale sota la direcció de Bernhard Blumenkranz, que ja en un article de l’any 19621 denunciava els perills derivats d’un abús de les generalitzacions especialment en el tema de la implantació dels jueus en el teixit urbà.

La «Topographie» ja va ser l’any 1974 un treball pioner i, tot i reconèixer un cert deute de treballs semblants realitzats a Espanya o a Itàlia, la veritat és que 1. B. Blumenkranz, «Quartiers juifs en France (xiie, xiiie et xive siècles)», Mélanges de philosophie et de littérature juives, 3-5 (1958-1962), p. 77-86.

222 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

l’abast d’aquest i la metodologia emprada no te paral·lel amb cap d’aquells. La base de la recerca, a més del buidat sistemàtic de les fonts impreses, es va centrar en la utilització de plànols cadastrals com a eina fonamental sobre la qual incorporar les dades aportades per les monografies locals i els resultats de les noves recerques, fruit d’una acurada tasca de camp. A més d’això, la seva importància rau precisament en l’esforç de síntesi fet per la doctora Iancu, ajudada pel seu col·lega d’equip Élie Nicolas. Ara, en aquesta nova versió, l’autora, tot conservant l’estructura original, hi ha afegit noves localitats, aclariments i notes, a més d’una bibliografia totalment actualitzada.

L’eix de la seva recerca gira al voltant del barri jueu amb la posada al dia de la cartografia de la Provença jueva medieval, amb una cronologia que va des de la segona meitat del segle x fins a l’any 1501, data de la dispersió definitiva dels jueus provençals a conseqüència de l’annexió el 1481 de la Provença al Regne de França. Estableix de forma clara una seqüència dels assentaments, des dels més importants en els segles xi-xii fins als més reduïts, tot puntualitzant que la seva expansió o contracció han de ser enteses dins el marc dels fets històrics que marquen les pautes de la seva evolució, com és el cas de l’epidèmia de 1348, amb la desaparició dels assentaments més petits, l’arribada el 1306 dels jueus expulsats del Regne de França o les mesures encaminades a concentrar els jueus en un sector determinat de la ciutat pròpies ja dels segles xiv i xv.

Si en la «Topographie» eren trenta-dues les localitats estudiades, ara se n’han integrat fins a seixanta-una, gràcies a l’exploració de noves fonts documentals inèdites que han permès poder fer precisions topogràfiques més acurades. La relació de localitats inclou des de les més importants com Ais de Provença, Arle, Draguinhan, Manòsca, Marsella o Tarascó, amb nombroses referències a sinagogues, carnisseries, hospitals i cementiris, fins a les de menor entitat i menys conegudes com Barbentana, per posar un exemple, on només una antiga tradició permet suposar la possible existència d’un grup de jueus sense que hi hagi cap mena de documentació que la sustenti, o Ceirèsta, amb l’única dada de la presència d’un Vitalis Astruc, «medicus phisicus de Sezarista».

Cada fitxa s’estructura, quan és possible, al voltant dels punts següents: referències literàries d’autors jueus, fonts llatines, dades històriques relacionades amb les comunitats jueves, personatges documentats, ubicació dels barris, notícies de les institucions comunitàries, intervencions arqueològiques, propietats extramurs, la fi de les comunitats i finalment les conversions.

Tanca l’obra un assaig de síntesi de tot el material recollit que intenta extreure dades de tipus general susceptibles de definir les grans línies de l’establiment dels barris jueus, la toponímia, la seva distribució en el territori i, si hi ha zones d’una major densitat, el perquè de la seva ubicació en uns llocs de la ciutat i no en uns

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 223

altres, la seva extensió i la distribució dels seus elements. En darrer lloc, com que la multiplicitat d’emplaçaments és la conseqüència de l’urbanisme general de cada localitat, cal plantejar-ne l’estudi des d’una perspectiva global. La creació d’una nova sinagoga i el destí de l’anterior permet plantejar diverses hipòtesis sobre les raons d’aquest canvi i si aquest es deu a motius de caire demogràfic.

Insisteix en els problemes clàssics derivats de les dificultats d’establir una cronologia i al mateix temps una seqüència clara d’aquests establiments, si exceptuem alguns casos molt concrets, però alhora molt escassos. La documentació és sovint poc explícita, les troballes arqueològiques molt poques i les tradicions de caire popular cal prendre-les amb molta cura. Mereix destacar-se l’esforç fet per tal d’ordenar i extreure conclusions de les dades demogràfiques, un aspecte molt complex i amb el qual cal ser molt prudent.

Tres aspectes fonamentals tanquen aquest sòlid treball. D’una banda, el destí dels barris a partir de la desaparició dels jueus; segonament, la qüestió no menys important relativa a quins són els aspectes que es conservaran de l’existència d’aquests barris, i que permetran la pervivència del seu record, i en tercer lloc, quina és la feina que encara s’ha de fer.

Jordi Casanovas Museu Nacional d’Art de Catalunya jordi.casanovas@mnac.es Gregorio del Olmo Lete. Origen y persistencia del judaísmo. Estella (Navarra): Verbo Divino, 2010. 478 p.; 24 cm. ISBN 978-84-8169-407-9.

De lectura profunda i de presentació elegant, aquest llibre és l’obra d’un especialista que vol divulgar els seus coneixements de manera metòdica i seriosa.

L’autor del volum, Gregorio del Olmo Lete, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, és autor, entre d’altres, del conegut Mitos y leyendas de Canaan i del diccionari de llengua ugarítica (A Dictionary of the Ugaritic Language), una obra prestigiosa i ambiciosa, feta en col·laboració amb el doctor J. Sanmartín i que ha esdevingut, a escala internacional, obra senyera en els estudis de filologia semítica i lingüística comparada.

En aquest llibre, l’autor es proposa resseguir les petges del judaisme, des dels seus inicis cananeus fins a l’actualitat, bo i analitzant-ne, sobretot, els orígens, per tal d’oferir una nova perspectiva a aquesta temàtica —els estudis sistemàtics d’aquesta religió normalment se centren en l’estudi i anàlisi dels elements normalitzats al llarg dels segles—. En definitiva, i a grans trets, el que pretén el doctor Del Olmo amb aquest volum és col·laborar en la comprensió del judaisme, entès com a realitat històrica, social i cultural que fou i que és.

224 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

Aquest conjunt de reflexions, tal com ens avança l’autor (p. 15-16), té un origen independent: fins i tot el lector hi trobarà una certa reiteració volguda de determinats motius. La principal característica estructural d’aquesta obra, doncs, és que els capítols que la formen mantenen un caràcter autònom, que permet consultar-los de manera monogràfica. El llibre es divideix en tres parts principals, cadascuna de les quals (orígens, exili babilònic-diàspora, època moderna) se subdivideix en diferents capítols. L’obra està encapçalada per un pròleg de l’autor (p. 11-18) i es conclou amb una escollida i acurada bibliografia (p.

441-473) i un glossari bàsic de termes tècnics (p. 475-478).

La primera part de l’obra, que porta per títol «La matriu oriental», analitza el poble hebreu des d’una perspectiva històrica, cultural i religiosa i el relaciona amb els pobles veïns: Mesopotàmia, Egipte i Canaan (p. 19-176). S’hi subratlla la petja cultural que l’expansionisme dels imperis mesopotàmics deixà en el poble hebreu i que quedà reflectida en mites, llegendes, sistematització de codis legals i rituals, annals historiogràfics, etc. (p. 19-24).

S’hi ressegueix també la influència que la literatura egípcia hauria pogut deixar en la literatura bíblica (p. 26-27 i 35-50): a tall d’exemple, el cicle de «Josep i els seus germans» (Gn 37,39-50) troba un paral·lel en els relats egipcis d’«Els set anys de fam» i d’«Els dos germans» (p. 47); en àmbit poètic, la lírica epitalàmica bíblica del «Càntic dels càntics» s’emmiralla literàriament en els «Cants d’amor» de l’Imperi Nou de la poesia amorosa egípcia. És prou conegut també el salm 104, que reprodueix seccions senceres de l’«Himne al Sol» d’Akhenaton. Pel que fa a la literatura sapiencial, la secció de Proverbis 22,17-24,22 és una rèplica de La instrucció d’Amenémope, de la primera meitat del primer mil·lenni aC. Però el que vol subratllar el llibre, sobretot, són els orígens cananeus de la religió de l’antic Israel: és aquesta una de les parts més reeixides i originals de l’obra. En aquestes pàgines (p. 51-176), el doctor Del Olmo subratlla, novament, la importància de la literatura ugarítica, no pas per a entendre la Bíblia hebrea, que ja s’entén força bé per si sola i amb la seva tradició posterior, ans per a llegir la religió que hi subjau, la realitat que la Bíblia tapa (p. 62-63). L’objectiu de l’autor en aquestes pàgines magistrals és clar: reconstruir la religió cananea dels antics hebreus integrats en el seu context religiós. D’aquesta manera, s’hi fa una aprofundida reflexió sobre Israel en relació amb Canaan i s’hi tracten, punt per punt, els temes següents: la cosmogonia cananea, la seva escatologia (que és de caire còsmic, no pas individual, car la religió de Canaan és una religió merament agrícola i estacional i, per tant, cíclica), la seva litúrgia i culte (p. ex., les festivitats del Yom Kippur i de Sukkot hi apareixen tractades, en darrer terme, com a models cananeus del culte d’Israel i del judaisme vigents fins als nostres dies) i la seva teologia.

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 225

Són interessants i aclaridors els motius pels quals l’autor justifica la gairebé total absència d’escatologia individual en els llibres bíblics, que derivarien de la peculiaritat del moment històric (p. 108): la preocupació per la restauració nacional, d’acord amb el sentit comunitari de l’Aliança entre Jahvè i el seu poble, hauria deixat en segon terme la preocupació soteriològica individual: és el fat de la nació el que acaparà l’interès dels teòlegs i els historiadors bíblics. És original també la lectura que s’hi fa de l’origen cananeu de les idees escatològiques que es troben presents en el judaisme (sobretot documentades en tota la literatura apòcrifa i intertestamentària jueva): tal com comenta l’autor (p. 115), «la protologia cananea es fa escatologia hebrea». D’aquesta manera, les coincidències literàries cananeohebrees pertanyen a la tradició èpica oral i formulària que Canaan havia desenvolupat per a descriure i plasmar el combat diví contra l’enemic primordial i definitiu. Així, aquest combat protoescatològic cananeu adquireix, a Israel, una dimensió que no té pas a Canaan i que ve de nou determinada per la seva peculiar concepció històrica i lineal de l’acció divina. Es tracta d’un combat definitiu que implica l’extermini de l’oponent sense possibilitat de repetició. A Canaan, les victòries entre els déus son provisionals, cícliques, els déus vençuts i morts tornen a reaparèixer. És d’aquesta manera com la protologia cananea es fa escatologia hebrea: precisament per la concepció històrica i lineal de l’acció divina que aporta Israel.

En l’apartat sobre teologia, se’ns descriu la idea bíblica de Déu del judaisme normatiu (p. 157): és un ésser suprem i transcendent, únic, incomparable i irrepresentable, és el Déu de gràcia i de justícia, creador del cosmos i dirigent de la història de la humanitat envers una fita de plenitud (p. 163): la salvació (és a dir, el triomf d’Israel). La seva exigència és la Llei (amor i servei). I s’hi subratlla també la importància del monoteisme jueu, en el sentit que aquesta concepció teològica no té equivalent en el seu context històric (p. 159).

La segona part, titulada «El període formatiu», se centra sobretot en l’origen del judaisme (a partir de l’exili babilònic) i la gènesi de la Bíblia hebrea (p. 177350). En aquestes pàgines se’ns parla de l’origen de la compilació dels textos bíblics (p. 201), de la importància que van tenir els regnats de Cir (539) i d’Artaxerxes I (464-424) a l’hora de fer la recopilació de la Llei del Déu del Cel, com a encàrrec imperial que exigia la compilació de sistemes legals. S’hi analitza també l’estructura literària i el contingut religiós dels llibres bíblics. Se’ns parla amb erudició dels diferents estrats bíblics redaccionals (p. 205), de com es compilà la Bíblia, de les tradicions que s’hi reflecteixen, etcètera.

La importància de l’època persa per a la formació del judaisme i per a la redacció bíblica fou de primer ordre, fou «el temps oportú», un moment de pax idònia per a la redacció dels llibres. Però, en contraposició a aquest període,

226 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

l’època hel·lenística (p. 273-288) fou un període que suposà una profunda hel· lenització cultural, tant a Judea com a la diàspora egípcia, sobretot en les classes dominants (sacerdotals). En aquestes pàgines se subratlla la importància de la ciutat d’Alexandria com a ciutat de jueus, on es dugué a terme la primera traducció de la Bíblia hebrea al grec, l’anomenada versió dels Setanta (segle iii aC).

Situats en època hel·lenística, l’autor deixa enrere el fil conductor de la història i salta a parlar de la religió jueva: per a fer-ho, se centra en el judaisme normatiu, és a dir, l’anomenat judaisme clàssic o ortodox, hereu directe del corrent fariseu, l’únic que sobrevisqué al desastre de la guerra contra Roma (p. 289320). En aquestes pàgines es fa una radiografia del judaisme normatiu: la religió bíblica és més que una confessió, car inclou normativa, praxi que ateny tots els àmbits de la vida personal i social del fidel i una concepció sacra de la Llei i del nomisme politicoreligiós (les societats antigues no coneixen una esfera legislativa laica). La Bíblia, doncs, és la base de la qual s’extrauran rituals (circumcisió), temps sagrats (sàbat i festes) i normes de conducta (moral i litúrgica).

El darrer capítol d’aquesta segona part és, per contingut i per forma, diferent de la resta (p. 321-350). L’autor situa el lector a l’edat mitjana, i li brinda la possibilitat de llegir un model d’exercici cabalístic, un relat sobre el rabí Josep de la Reina, conservat al Séfer Dibré Iossef (Les Cròniques de Josep), una història que se situa a Galilea i que ha semblat interessant a l’autor com a exponent del clima espiritual que commogué els cercles cabalístics jueus de la Palestina dels segles xvi i xvii.

La tercera i darrera part de l’obra, que porta per títol «Actualitat del judaisme», se subdivideix, al seu torn, en quatre capítols (p. 351-440): els dos primers són dos assajos de temàtica literària, mentre que els dos darrers tracten de temàtica religiosa, política i social. El primer capítol se centra en la influència i la presència de la Bíblia hebrea a la literatura occidental (p. 351-378): s’hi mencionen les principals obres europees inspirades, directament o indirecta, per forma i per contingut, en els llibres bíblics, d’entre les quals es mencionen algunes joies de la literatura catalana: la irònica obra teatral de Salvador Espriu, Primera Història d’Ester (1948), inspirada en el llibre bíblic homònim, una de les creacions de llenguatge més inspirada i rica de la literatura catalana moderna (p.

372), i el brillant Nabí de Josep Carner (1941), l’obra lírica més elevada del poeta, on es replanteja, de manera genial, l’episodi bíblic del profeta Jonàs (p. 374).

Quant al segon capítol d’aquesta darrera part, podríem dir que, per contingut, depèn directament del primer, car s’hi comenta literàriament, des d’una perspectiva bíblica, el Moisès de Thomas Mann, un exemple paradigmàtic de la presència i influència de la Bíblia hebrea i del judaisme (p. 379-398).

El tercer i penúltim capítol de l’obra fa una reflexió objectiva sobre la presència política del judaisme en l’actualitat (p. 399-430). El que es vol remarcar

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 227

en aquest capítol és que l’Estat d’Israel és estrictament un triomf del nacionalisme jueu (p. 422). Aquest fet dóna idea de la força que la consciència d’identitat com a poble adquirí a través de la història i les seves vicissituds.

Pel que fa a la situació política d’Israel, les possibles solucions que s’hi mencionen són bàsicament dues: primera, la divisió territorial en dos estats diferenciats; segona, la conacionalitat territorial: dos pobles (dues nacions) en un territori únic compartit, de tal manera que, en un mateix territori, hi conviurien dues nacions en paral·lel, no integrades en un únic ordenament jurídic i polític, ans en dos de diferenciats i propis. Aquesta darrera solució suposa un grau de magnanimitat i d’obertura històrica, possible només amb una evolució més elevada de la consciència humana (col·lectiva i individual), arran de la qual les nacions no es defineixin per oposició, ans per camins oberts d’afirmació i d’acceptació; aquesta maduresa moral, emperò, ara per ara, no es deixa entreveure, malauradament (p. 427). Un ajut per a aquestes solucions fóra, segons el doctor Del Olmo, una configuració laica de l’Estat, car aquest fet afavoriria la convivència entre ambdós pobles, en anul·lar la instància religiosa com a modeladora d’allò polític. Així i tot, la creació a Palestina de dos estats és, segons el parer de l’autor, l’opció més realista per a solucionar l’aporia política que s’hi ha creat: «L’estat d’Israel resulta una realitat històrica irrefutable i imprescindible; l’estat palestí s’imposaria gairebé per simple simetria democràtica» (p. 431).

El quart capítol d’aquesta tercera part és el que conclou l’obra, i ha estat escrit a manera d’epíleg (p. 433-440). És format per un conjunt de reflexions sobre la presència, la importància i la significació religiosa del judaisme, tan preeminent des dels seus orígens històrics fins als nostres dies, tot i ser una confessió religiosa minoritària: «Les dues grans confessions», diu l’autor, «sorgides del judaisme i ambdues en pugna amb ell, tot i que de naturalesa diferent, certifiquen, així, la pervivència i sobretot la potència de la tradició religiosa jueva, més enllà de l’aritmètica sociològica. No és el tantum, ans el quantum, no el nombre, ans el valor, el que testimonia i ressalta aquesta pervivència i presència en el nostre temps i societat» (p. 440).

Aquest llibre és una obra erudita, amena i original que mira d’oferir al lector perspectives noves i respostes reflexives a qüestions que fan referència al judaisme i a la seva tradició: en recomanem vivament la lectura a historiadors, filòsofs, teòlegs, filòlegs, antropòlegs... i a tots aquells que se sentin atrets per l’origen i l’actualitat del judaisme.

Eulàlia Vernet i Pons Universitat de Barcelona eulaliavernet@ub.edu

228 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

La Saviesa dels Pares d’Israel: El tractat Abot de la Misnà. Traducció del text hebreu i arameu de Joan Ferrer. Introducció i notes de Jordi Sidera. Barcelona: Fragmenta, 2010. 177 p.; 21 cm. ISBN 978-84-92416-33-2. (Sagrats i Clàssics; 5).

Fragmenta, una editorial especialitzada en el món de les religions, ha tingut l’encert d’oferir a la cultura catalana una joia del món jueu antic, el Tractat Avot o La Saviesa dels Pares, que es troba en el compendi més important i antic de la legislació jueva, la Mixnà (segles ii-iii dC). L’obra —editada per Joan Ferrer i Jordi Sidera— conté una llarga introducció, el text hebreu original i la traducció anotada del tractat. Acaba amb un índex temàtic/geogràfic i un altre de noms, que el lector certament agrairà.

La introducció és bona i té molt en compte el públic a qui s’adreça. El tractat Avot s’explica després d’una llarga introducció al judaisme en general, començant per la descripció del període bíblic, el període del segon temple, l’època rabínica, el temps medieval, la transició cap a la modernitat i l’emancipació (p.

7-26). De la p. 34 a la 61 s’introdueix el lector a la Mixnà, amb una especial referència, que s’agraeix, al tractat Avot (p. 44-46). Malgrat l’ús que el tractat fa de la literatura sapiencial de l’Antic Testament, amb temes prou recurrents i coneguts, aquests capítols sorprenen; sobten menys pel seu contingut que per la manera de presentar-los: com els proverbis o refranys de bon nombre de «savis» que la tradició oral havia considerat rellevants. En canvi, aquest tipus de recull era habitual, diu l’autor, en el món grecoromà d’aleshores (p. 46).

Entre les coses que es poden matisar del que es diu en la introducció de la Mixnà, hi entra sens dubte l’apreciació tan elevada que es té dels escribes i el seu rol. Així, a la p. 31 es diu: «A final del s. ii aC [...] pren rellevància política i religiosa el grup dels fariseus, l’ideal dels quals era precisament l’observança estricta dels ensenyaments dels escribes. Ambdós cercles van marcar una de les moltes tendències del judaisme de l’època del Segon Temple. La seva postura interpretativa de les Escriptures trobà el seu contrapès en un altre grup, el dels saduceus, que només acceptaven com a norma les observances contingudes en el text de la Torà escrita.» Pel que tenim precisament a la Mixnà —i cito aquesta obra com en podria citar d’altres— s’ha de precisar una mica: els escribes tenen una legislació pròpia que el codi legislatiu esmenta com a halacà dels sofrim, llei dels escribes, sobretot (però no únicament) en temes de «pureses».

Com que la Mixnà és simplement una recopilació, és difícil d’imaginar que les coses fossin radicalment diferents abans i que els fariseus tinguessin com a ideal «precisament l’observança estricta dels ensenyaments dels escribes». D’escribes, d’altra banda n’hi havia de moltes menes i entenc que, de la mateixa manera que n’hi havia de fariseus, se’n trobaven també de doctrina saducea, i altres

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 229

que no eren ni dels uns ni dels altres. Trobo també una mica agosarat afirmar que «la figura del rabí es remunta al s. v aC» (p. 32). És a dir, hi falta el matís de rigor, «tradicionalment s’ha pensat que...». També s’hauria de matisar el que es diu a p. 53: «Les tres primeres generacions [de tannaïtes, s’entén] tenen la seu a la mateixa ciutat de Jàmnia, on es traslladà el Sanedrí juntament amb Yohanan ben Zakkay l’any 68 dC.» Segons la tradició i segons diverses fonts escrites, la primavera de l’any 68 s’inicia el setge de l’exèrcit romà a Jerusalem. És clar que en aquest temps de guerra total contra Israel, Roma no podia de cap manera donar el permís a Rabban Yohanan ben Zakkay per a ensenyar halacà i agadà a Yabne (o Jàmnia). Molts historiadors creuen que no fou fins després de la guerra/rebeŀlió (que acaba l’any 70 o el 73) que es pogué pensar en la restauració de l’ensenyament del judaisme, dirigit per pacifistes de la talla de Yohanan ben Zakkay. D’altra banda, Jordi Sidera creu que l’activitat d’aquest rabí tingué lloc a finals del segle i. Les seves biografies coŀloquen una bona part de la seva activitat a Galilea (durant divuit anys segons alguna font) pràcticament en els dies que Jesús hi predicava o poc després. Això estaria completament d’acord amb Avot 2,8: «R. Yohanan ben Zakkay [la] va rebre [la Torà oral] de Hiŀlel i de Xammay.» Si Hiŀlel mor cap al 20 dC, això suposaria, és clar, que el nostre R. Yohanan va viure molts anys, cosa que en si no es pot excloure.

M’agrada que s’hagi copsat un element que considero essencial de la Mixnà i de la literatura jueva en general. El transcric íntegre: «La tradició oral no arriba [a la Mixnà] com un monòlit mort, sinó que és un llegat viscut a través de generacions, i sobretot en situacions històriques i socials diferents. Cadascuna d’aquestes ha viscut els ensenyaments de la Torà des de les seves circumstàncies i, adaptant-s’hi, l’ha transmès a les generacions successives. La cadena descrita en l’Avot està pensada per mostrar aquest procés vital, per fer present la Torà com a heretatge viu» (p. 55).

La traducció és de tipus literal i dóna bé el sentit. La versió s’ha fet «de la manera més fidel possible a l’original» (p. 60). El català és impecable. Les notes al text de Jordi Sidera són quasi sempre referències a l’època en què viu cada rabí. Tal com es deia en la introducció, «hem limitat les notes a aclariments contextuals sobre els savis i els rabins citats i a fer explicacions de les expressions del text que podrien resultar difícils de comprendre a un lector català actual» (p. 60-61). La intenció, doncs, és bona..., però no sempre es compleix la promesa. Vegem-ne un exemple (Avot 2,6): «També va veure una calavera que surava sobre l’aigua i li va dir: “Perquè tu vas fer surar [altres cossos], et van fer surar a tu, i a la fi els qui et van fer surar seran fets surar.”» L’única nota explicativa que obtenim aquí és potser massa simple: «misnà escrita en arameu». El text d’Avot es prou complex, tot i que el sentit global és indubtablement el de la dita catala-

230 Tamid 7 (2011), p. 213-231

Recensions

na «Tal faràs, tal trobaràs» (i cf. en aquest sentit Sotà 1,7). Més entenedora que la nova versió catalana em sembla la de H. Danby: «He saw a skull floating on the face of the water and he said unto it, Because thou drownedst [«has ofegat»] they drowned thee and at the last they that drowned thee shall be drowned.»

La castellana de Carlos del Valle (Madrid, Editora Nacional, 1981), amb menys encert, sobretot al final, diu: «vio una calavera que flotaba sobre la superficie de las aguas y le dijo: por haber tú sumergido, te sumergieron y al final los que te han sumergido, se sumergirán.»

De fet, el verb ‫ טוף‬en afel vol dir literalment «fer flotar». El text d’Avot, doncs, anuncia l’efecte surar (fer flotar) en lloc de la causa, submergir, ofegar. És el que té molt bé en compte la traducció de H. Danby. Crec que en català hauria estat més comprensible una traducció de tipus menys literal, a l’anglesa, per entendre’ns. O una nota d’aquest tipus: «perquè tu vas submergir [altres cossos], et van submergir a tu, i a la fi els qui et van submergir seran submergits» hauria ajudat el lector, que sense ella es deu quedar bastant perplex. És la mena de nota que fa l’editor de la Mixnà, H. Albecq, citat en la bibliografia com a «principal edició del text hebreu» (p. 61).

En la mateixa línia, el lector hauria agraït alguna petita indicació de sentit en la frase de R. Tsadoq en 4,5: «No els converteixis [els ensenyaments de la Torà] en una corona per gloriar-te’n, ni en una destral per cavar-hi.» L’ambigüitat del locatiu «hi» no crec que sigui suficient per a la comprensió. El sentit és, evidentment, «ni en una destral per cavar (per guanyar-t’hi la vida)».

Un altre cas similar és a 5,6, on s’anomenen les deu coses que han estat creades la vetlla del dissabte, al capvespre: «[...] l’escriptura, el text, les taules. I n’hi ha que diuen “també els [esperits] destructors, la tomba de Moisès i l’alzina d’Abraham, el nostre pare”. I n’hi ha que diuen “també les tenalles amb tenalles són fetes”». Costa de veure el lligam de la frase sobre les tenalles amb el que s’acaba de dir sobre els primers objectes creats. Esdevé tot més fàcil si remetem a Tosseftà Eruvín 11,23 (M. S. Zuckermandel, 1881): «R. Yehoixua diu: “les tenalles es fan amb tenalles. [Però] les tenalles primeres, qui les féu? ¿És que no són creació divina (la vetlla del dissabte)?”»

D’altra banda, a vegades és clar que es pot dissentir del tipus de traducció ofert en l’obra. Però, en general, és molt difícil trobar un text millor en català. Es pot arribar a vegades a un text català que ajudi un xic més el lector? Potser sí.

Vegem un altre exemple, tret de 6,3: «D’aquestes paraules per una argumentació de minore ad maius (‫ ומה‬,‫¿ )והלא דברים קל וחומר‬no es pot deduir que si David, rei d’Israel, que sols va aprendre d’Ahitófel dues coses, el va anomenar el seu mestre, el seu cap i el seu amic, el qui aprèn del seu company un capítol o una llei o un verset o una dita, o, fins i tot una lletra, amb molta més raó (‫)על אחת כמה וכמה‬

Recensions

Tamid 7 (2011), p. 213-231 231

s’ha de comportar amb ell amb honor?» Al meu entendre, l’argumentació rabínica (molt distant aquí en temps i mètodes argumentatius del que trobem a la Mixnà com a tal, ja que aquest és un capítol afegit molt posteriorment) entén que David és la part de l’argument qal («senzill») en el sentit que no és tan obligat el que fa envers Ahitófel, car al cap i a la fi ell és el rei (!); i, si ell ho fa, més (ḥomer = «de més pes») ho han de fer els altres respecte dels qui aprenen alguna cosa, encara que només sigui una lletra. Em sembla més confusa la versió que trobem en l’obra: «D’aquestes paraules, a fortiori, no es pot [dir] (‫והלא דברים‬ ‫ ומה‬,‫)קל וחומר‬: si David, rei d’Israel, que sols va aprendre d’Ahitófel dues coses, el va anomenar el seu mestre, el seu cap i el seu amic, el qui aprèn del seu company un capítol o una llei o un verset o una dita o, fins i tot, una lletra, amb molta més raó, ¿no cal que es comporti amb ell amb honor?»

L’obra mereix, amb tot, tota mena de felicitacions. Omple un buit de la nostra cultura. Moltes gràcies als editors i als autors. El tractat Avot conté moltes paraules dignes de ser meditades en qualsevol dels nostres recessos espirituals... i segurament que no se n’esgotarà pas allí la saba per a la vida del cristià i de qualsevol dels homes i dones amb sensibilitat espiritual. Un tast ben significatiu és el cèlebre fragment atribuït a Hiŀlel (1,14): «Ell solia dir: “Si jo no sóc per a mi, ¿qui serà per a mi? I quan jo sóc per a mi, ¿què sóc jo? I si no ara, ¿quan?”»

Com que desitgem llarga vida a la traducció i, per tant, una ràpida segona edició, per ajudar al futur d’aquest tractat Avot en català assenyalem els pocs errors d’impremta amb què ens hem trobat: p. 118, nota 12, lín. 2; p. 87, lín. 2; p. 99, lín. 3.4; p. 159, lín. 11. A la p. 57, lín. 14-15, on diu: «La darrera frase de la misnaiot 19...», hauria de dir, és clar: «...de la misnà 19».

Enric Cortès Facultat de Teologia de Catalunya enriccortes1@hotmail.com

Normes de presentació d’originals

Aquestes instruccions resumeixen i complementen les normes de l’IEC contingudes en Josep M. Mestres (coord.), Criteris i altres materials per a la correcció i l’edició de textos a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, IEC, gener del 2006).

Presenteu els articles en arxiu informàtic, escrits preferentment en català. El Comitè de Redacció pot acceptar també articles escrits en castellà, francès, italià, occità o anglès. Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir la plantilla TamidPlantilla.doc, que té incrustada la font Adobe Garamond ProE, la que es fa servir per a la impressió de la revista, amb tots els caràcters necessaris per a la transcripció del grec, l’hebreu i altres llengües semítiques; quan escriviu en hebreu automàticament el text apareixerà escrit en Times New Roman; podeu descarregar aquesta plantilla del web de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat de «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid».

El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferent­ment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Consell de Redacció la possibilitat de fer servir qualsevol altre format. Si no feu servir la plantilla de Microsoft Word indicada, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Desactiveu la

234 Tamid 7 (2011), p. 233-240

Normes de presentació d’originals

partició de mots a final de ratlla: no partiu cap mot. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm.

Després del títol i abans del text, escriviu: 1) El vostre nom, la institució a la qual pertanyeu i la població. 2) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. 3) De quatre a deu paraules clau. 4) Preferiblement, també una versió en anglès del resum i de les paraules clau. Al final del nom de l’autor (o d’un dels autors si n’hi ha més d’un), inseriu una nota amb crida en forma d’asterisc que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: l’adreça electrònica, el número de telèfon i de fax i l’adreça postal de l’autor del qual penja la nota.

Les iŀlustracions poden inserir-se en el text o no; però, en tot cas, cal presentar-les també en fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en format JPG (o altre format obert, que es pugui manipular). Cal presentar una llista amb els peus d’iŀlustracions.

Envieu el fitxer registrant-vos en la revista tamid en el web de l’Hemeroteca Cien­tí­f ica Catalana, http://revistes.iec.cat. En cas de dificultat escriviu a scehb@ iec.cat. Si el text conté caràcters no inclosos en el joc ANSI 1252 (hebreu, grec, caràcters especials de transcripció, etc.), envieu també una còpia del treball en PDF o impresa en paper per correu postal a l’adreça de Tamid; Societat Catalana d’Estudis Hebraics; carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.

Observacions sobre l’ús d’alguns caràcters Cometes. Per a escriure citacions, pensaments, títols d’articles de revista o de capítols de llibre, etc., es fan servir d’entrada les cometes baixes: « i ».1 Cometes quan el text corresponent ja va dins de les cometes anteriors: “ i ”. Quan el text ja va inclòs dins dels dos tipus de cometes anteriors o per a expressar significats en contextos tècnics: ‘ i ’. En les bibliografies o referències bibliogràfiques, les traduccions dels títols s’indiquen entre claudàtors i cometes dobles baixes (o altes si es tracta del títol d’un article, que ja va entre cometes dobles baixes).

Guió. Per a marcar incisos o diàlegs es fa servir el guió llarg o «guió m»: — (Unicode 2014). Si us és més còmode, podeu fer servir dos guionets seguits (--) que convertirem automàticament en un guió llarg. Entre el guió i el text de

1. Per a escriure els caràcters que no són presents en el teclat físic, el més pràctic és fer servir un controlador de teclat que permeti introduir fàcilment tots aquests caràcters en qualsevol programa de Windows (veg., p. ex., els teclats Català-U i CatTransU en la pàgina web http://www.b-j.cat/teclats).

Normes de presentació d’originals

Tamid 7 (2011), p. 233-240 235

l’incís no hi ha d’haver cap espai; en canvi, el conjunt de l’incís i els guions ha d’anar separat per espais de la resta del text; exemple: —Senyors —continuà—, excuseu-me de les meves sortides brusques...

Espai fi. Per a separar els grups de tres xifres de les quantitats numèriques (excepte en els ordinals), es fa servir un espai fi (Unicode 2009) i no el punt. Per a escriure aquest espai fi fent servir els teclats Català-U o CatTransU de què es parla en la nota 1 cal prémer la combinació Alt-punt, Espaiador; també podeu feu servir el codi <8>, que en el moment de l’edició se substituirà automàticament per l’espai fi. Per exemple: «3<8>259 sous». Però: «l’any 1999» (ordinal).

Altres detalls sobre el format del text No escriviu mai més d’un espai seguit. En lloc d’això, feu servir el tabulador, la sagnia, les columnes, les taules...

No repetiu retorns manuals per a començar una pàgina nova: feu servir el codi de pàgina nova propi del programa.

Les crides a les notes no han d’anar mai en cursiva ni en negreta, encara que el text on vagi la crida estigui en algun d’aquests tipus de lletra.

Vigileu que els signes de puntuació no quedin en cursiva o negreta pel fet de trobar-se al costat d’un mot en cursiva o negreta; els signes de puntuació han d’anar en el tipus de lletra del context.

Escrivim un espai entre les inicials dels noms i entre els diversos elements acabats en punt d’una abreviatura composta; per exemple: «M. A. Pàmies», «p. ex.».

Transliteració i transcripció de l’hebreu i del grec El text hebreu, inclosos els noms propis, es transcriu segons la «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català» de l’Institut d’Estudis Catalans; es pot consultar en línia a partir de l’enllaç que hi ha en l’apartat de «Publicacions» del web de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, http://scehb.iec. cat. Tots els títols de llibres i articles escrits en hebreu es transcriuen amb el sistema de transcripció rigorosa de l’hebreu modern, excepte pel que fa al que més avall es diu sobre els llibres bíblics i els tractats de la Misnà i el Talmud. S’aplica aquesta norma també a obres molt difoses esmentades dins el text, com Zohar, Mišne Tora, Šulḥan ʿAruḵ, etc. L’accent tònic en la transcripció rigorosa només

236 Tamid 7 (2011), p. 233-240

Normes de presentació d’originals

es fa servir quan, en l’escriptura de mots aïllats, convé cridar l’atenció del lector sobre la posició de l’accent.

Les sigles hebrees es transcriuen d’acord amb el sistema de transcripció fonètica rigorosa, tal com mostren els exemples següents: ‫ = רמב״ן‬RaMBaN (= rabí Mossé ben Nahman) ‫ = רשב״א‬RaŠBA (= rabí Salomó ben Adret) ‫ = הש״ס‬ha-ŠaS (= els sis ordres de la Misnà / del Talmud) ‫ = חז״ל‬ḤaZaL (= els nostres savis, de beneïda memòria)

Com a caràcters de transcripció cal fer servir els corresponents caràcters Unicode. Es poden escriure amb facilitat amb els teclats Català-U o CatTransU del Windows, descarregables de la pàgina web http://www.b-j.cat/teclats.

Els noms propis bíblics grecs es transcriuen tal com apareixen en la Bíblia Catalana Interconfessional, 12a edició, Barcelona, 2008. Per a la transcripció del grec, el siríac i el copte es fan servir els criteris de Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat de Filosofia de Catalunya (URL) i Associació Bíblica de Catalunya, Llibre d’estil per a escrits de teologia i filosofia, Barcelona, 2008, p. 28-30. Per a la transcripció de l’àrab: «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català», en: Institut d’Estudis Catalans, Documents de la Secció Filològica, I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1990, («Biblioteca Filològica», núm. 19), p. 141-158.

Terminologia específica d’hebraisme Les llistes següents inclouen termes específics d’hebraisme que no estan inclosos en el DIEC però que han estat àmpliament discutits entre un grup d’hebraistes i van ser proposats per a ser inclosos en la segona edició del DIEC.2 Mentre l’IEC no els aprovi amb una forma diferent, es faran servir en la revista amb la grafia que aquí es proposa.

Nom de les lletres hebrees: àlef, bet, guímel, dàlet, he, vau, zain, het, tet, iod, caf, làmed, mem, nun, sàmec, ain, pe, tsade, cof, reix, sin, xin, tau.

2. Pere Casanellas i Bassols (dir.), Revisió de la primera edició del DIEC: Àmbits de Bíblia i judaisme. Amb un apèndix que conté les Normes per a l’adaptació fònico-gràfica dels mots hebreus al català, amb la coŀlaboració d’Eduard Feliu i Mabres, Agustí Borrell i Viader, Joan Ferrer i Costa, i Armand Puig i Tàrrech, Barcelona, IEC, SCEHB, 2000.

Normes de presentació d’originals

Tamid 7 (2011), p. 233-240 237

Nom dels mesos: aviv, ziu, etanim, bul; nissan, iar, sivan, tammuz, av, elul, tixrí, heixvan o bé marheixvan, quisleu, tevet, xevat, adar, adar xení o bé segon adar o bé va-adar o bé ve-adar.

Altres: agadà, agàdic -a, amoraïta, antitipus, asideu -a, cantiŀlació, eulògia (fórmula de benedicció, etc.), exiliarca, gaon, halàquic -a, hicsos, ídix, iexivà, lucà -ana, madianita, marcà -ana o bé marcià -ana o bé marquià -ana (relatiu o pertanyent a l’Evangeli segons Marc o a sant Marc evangelista), mateà -ana, mezuzà, micvé, midràixic -a, nazireat, petrí -ina, quetubà, sicle, tannaïta.

La terminologia (per exemple, gramatical) no inclosa en les llistes anteriors s’escriu normalment en transcripció simplificada i en cursiva (per exemple, xevà, quibbuts, xúreq, tiqquné soferim, Peixitta, etc.).

Símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques Es fan servir els criteris de l’Associació Bíblica de Catalunya; vegeu el web http://scehb.iec.cat, apartat de «Publicacions».

Transcripció dels noms dels ordres i tractats de la Misnà i el Talmud i manera d’indicar les referències misnaiques i talmúdiques Es pot consultar en http://scehb.iec.cat, apartat de «Publicacions».

Altres abreviacions abans de Crist aC Antic Testament AT capítol, capítols c. circa ca. columna, columnes col. coordinador, coordinadors coord.34 després de Crist dC director, directors dir.3

editor, editors ed.3 foli, folis f.

Nota del traductor N. del t.4 Nou Testament NT número, números núm. pàgina, pàgines p. per exemple p. ex. sota s.

3. Entre parèntesis, en les referències bibliogràfiques.

4. Entre parèntesis, després del punt final de la nota: «text. (N. del t.)».

238 Tamid 7 (2011), p. 233-240 vegeu volum, volums

Normes de presentació d’originals

veg. v.6

volum, volums

vol.5

El mot nota no s’abreuja.

Bibliografia i referències bibliogràfiques Convé que al final de l’article hi hagi la bibliografia completa, ordenada alfabèticament, segons les Regles angloamericanes de catalogació, 2a ed. rev. del 2002 i actual. del 2005 (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008), tal com es recullen i es concreten en els Criteris i altres materials per a la correcció i l’edició de textos a l’Institut d’Estudis Catalans esmentats al principi d’aquestes normes i en: Josep M. Mestres [et al.]. Manual d’estil: La redacció i l’edició de textos. 4a ed. Vic: Eumo; Barcelona: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009.

Cal tenir en compte, però, que en les publicacions de la SCEHB es fa servir la preposició en en lloc de la preposició a entre les dades de part de monografia i de monografia.

Trobareu una llista d’exemples i algunes explicacions complementàries en el document «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques», que es pot consultar en el web http://scehb.iec.cat, apartat de «Publicacions». En aquest document també s’indica la manera de redactar les referències bibliogràfiques en les notes.

Majúscules i minúscules En català: càbala, call, call Major, Corona catalanoaragonesa, la disputa de Barcelona, guenizà, guenizà del Caire, la Península, la península Ibèrica, la plaça del Rei, Mossé ben Nahman, tabernacle, temple, temple de Jerusalem.

En anglès: early Middle Ages, 13th century, eastern Mediterranean, High Middle Ages, later Middle Ages, 13th century. Els mots rabbi, professor, etc. precedint un nom propi s’escriuen amb majúscula inicial.

5. Quan l’abreviatura precedeix la xifra que indica el número del volum (o dels volums).

6. Quan l’abreviatura va després de la xifra que indica el nombre de volums.

Normes de presentació d’originals

Tamid 7 (2011), p. 233-240 239

En castellà: Edad Media; noms dels dies de la setmana i dels mesos amb minúscula inicial.

En francès: bas Moyen Âge, Juif (‘personne qui appartient au peuple juif, à la communauté juive’), juif (altres casos, per exemple: «un juif pratiquant»).

En les transcripcions de l’hebreu: seguim les mateixes normes que per al català.

En les referències bibliogràfiques: Vegeu el document «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques», que es pot consultar en el web http://scehb.iec.cat, apartat de «Publicacions».

Apòstrof L’article femení s’apostrofa davant el nom de les lletres hebrees àlef i ain, però no davant el nom de les lletres he i het: l’ àlef, l’ain, la he, la het.

No s’apostrofa la preposició de davant les abreviacions dels noms dels llibres de la Bíblia, tenint en compte que són símbols i que es poden llegir de més d’una manera. Per exemple, de Is = del Llibre d’Isaïes o bé d’Isaïes.

Cursiva Les sigles corresponents a un enunciat que s’escriu en cursiva —per exemple, títols d’obres— s’escriuen en rodona: «La REJ és la Revue des Études Juives.»

Les lletres que van acompanyades de xifres van en cursiva, almenys en els casos següents: a) Indicacions d’apartats d’un text: «Vegeu l’apartat 3.4.a.» b) Indicacions de pàgines o columnes del Talmud: «TB Megilla 31a.»

En un text en cursiva, per a remarcar una paraula fem servir les cometes (no la lletra rodona).

Versaletes S’escriuen en versaletes: a) Els cognoms dels autors en les bibliografies i en les notes, sempre que a continuació s’indica la referència de l’obra.

240 Tamid 7 (2011), p. 233-240

Normes de presentació d’originals

b) Les xifres romanes de segles i altres casos en què la paraula que acompanya la xifra romana comença amb minúscula (també si el text és en lletra cursiva). Exemples: «el segle xiii», «el segle xiii»; però: «Jaume I». c) El nom Senyor quan substitueix el tetragrama.

Altres Cal indicar els anys amb totes les xifres, també en casos com «1969-1972» (no: «1969-72»).

Una citació començada per majúscula a continuació de dos punts porta el punt final abans de tancar les cometes. P. ex.: El colofó no esmenta el traductor; només diu: «És acabat el tractat del re­giment de la sanitat que va escriure el metge expert Arnau de Vilanova. Lloança a Déu.»

Els textos en llengües altres que el català es puntuen (incloent-hi l’ús de les cometes) d’acord amb els criteris de la llengua corresponent.

2

Volum 7 / 2011 Comitè de R edacció: Nova etapa de tamid................................................................................................ 7 Miquel Àngel Fumanal Pagès, Joel Colomer Casamitjana, Júlia Gutiérrez Ortiz, Esther R edondo Garcia, Francesc Florensa Puchol: Documentant l’arqueologia: la casa de Massot Avengenà a l’alfòndec del call Major de Barcelona (carrer de Sant Honorat, núm. 3) / Documenting archaeology: Massot Avengenà’s house in the corn exchange in Barcelona’s call Major (number 3, Carrer de Sant Honorat)...................... 9 Josep M. Llobet i Portella: Una sentència arbitral sobre qüestions de l’aljama dels jueus de Cervera (1446) / An arbitration ruling on matters related to Cervera’s Jewish aljama (1446).......................................................................................................................... 73 Miguel Ángel Motis Dolader: Política repobladora y ocupación del espacio: los judíos en Aragón en la Alta Edad Media (1100-1176) / Política repobladora i ocupació de l’espai: els jueus d’Aragó en l’Alta Edat Mitjana (1100-1176) / The policy of repopulation and occupation of space: the Jews in Aragon in the High Middle Ages (1100-1176)....................... 87 Josep Xavier Muntané i Santiveri: Notícies de jueus de l’aljama de Tarragona extretes de l’Arxiu Històric de Tarragona / Information on Jews in Tarragona’s aljama, extracted from the Historical Archive of Tarragona (HAT)................................................111 Eulàlia Vernet i Pons: El verb hebreu ḥåyâ (‫‘ ) ָחי ָה‬viure’: origen etimològic d’un verb doblement dèbil / The Hebrew verb ḥåyâ (‫‘ ) ָחי ָה‬to live’: the etymological origin of a doubly weak verb............................................................................................................181 Gregorio del Olmo Lete: Salomón Alco(n)stantín(í) y su comentario ‫ספר מגלה עמוקות‬.

Una presentación / Salomó Alco(n)stantín(í) i el seu comentari ‫ספר מגלה עמוקות‬.

Una presentació / Salomón Alco(n)stantín(í) and his commentary ‫ספר מגלה עמוקות‬.

A presentation.................................................................................................................................. 189 Recensions............................................................................................................................................. 213

En línia: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

ISSN (ed. impresa): 1138-5561

ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

2011

Normes de presentació d’originals........................................................................................................ 233