Revista Catalana de Sociologia by Institut d'Estudis Catalans

Revista Catalana de Sociologia

29 desembre / 2014

Articles El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD): una aportació singular a la història de l’anàlisi longitudinal a Catalunya L’estructura social juvenil a Catalunya: una anàlisi de la diversitat de la vulnerabilitat social entre els joves catalans La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Percepcions sobre el procés d’acollida i integració. Mirades des de l’experiència associativa de persones immigrants a Lleida Looking for low fertility determinants in the European Union: gender distribution of family tasks Moda, gènere i consum

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149

Revista Catalana de Sociologia Revista semestral de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans 29/desembre 2014

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149

REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA Directora: Cristina López Villanueva, Universitat de Barcelona Consell Editorial: Anna Berga, Universitat Ramon Llull (URL); Vanessa Maxé, Associació Catalana de Sociologia (ACS); Maria del Mar Ramis, Universitat de Barcelona (UB); Mireia Sierra (UB); Marta Soler (UB) Consell Científic: Mikel Arriaga, Universitat del País Basc (UPV/EHU); Benjamín Tejerina (UPV/EHU); Ignasi Brunet, Universitat Rovira i Virgili (URV); Lucia Bógus, Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo, Brasil; Teresa Castro, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC); Carmen Elboj, Universitat de Saragossa (UZ); Rafa Feito, Universitat Complutense de Madrid (UCM); Lluís Flaquer, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Ernest Garcia Garcia, Universitat de València (UV); Salvador Giner, Institut d’Estudis Catalans (IEC); Rosa Gómez, Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED); Oriol Homs, Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània; Jesús Leal, (UCM); Fidel Molina, Universitat de Lleida (UdL); Maite Montagut, Universitat de Barcelona (UB); Jordi Mundó, (UB); Vicenç Navarro, Universitat Pompeu Fabra (UPF); Ngai Pun, Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong; Arturo Rodríguez (UB); Adela Ros Híjar, Universitat Oberta de Catalunya (UOC); Josep M. Rotger (UB); Carlota Soler (UAB); Marina Subirats (UAB); Alain Touraine, Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials (EHESS), París Revisors dels núm. 27 i 28: Anna Alabart Vilà, Universitat de Barcelona (UB); Jordi Bayona Carrasco, UB; Anna Berga Timoneda, Universitat Ramon Llull (URL); Àngels Canadell Prat, UB; Carmen Elboj, Universitat de Saragossa (UZ); Miquel Àngel Essomba Gelabert, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Arlinda Garcia Coll, UB; Fernando Gil Alonso, UB; Joan Jiménez Gómez, Associació Catalana de Sociologia (ACS); Albert López Bragados, UB; Cristina López Villanueva, UB; Xavier Martínez Celorrio, UB; Dolors Mayoral Arqué, Universitat de Lleida (UdL); Teodor Mellén Vinagre, URL; Jordi Moreras Palenzuela, Universitat Rovira i Virgili (URV); Jordi Mundó Blanch, UB; Pere Negre Rigol, UB; Francesc Núñez Mosteo, Universitat Oberta de Catalunya (UOC); Esther Oliver Pérez, UB; Sònia Parella Rubio, UAB; Marc Pradel Miquel, UB; Josep M. Rotger Cerdà, UB; Carles Salazar Carrasco, UdL; Joaquim Sempere Carreras, UB; Marta Soler Gallart, UB; Teresa Sordé Martí, UAB; Jesús Vicens Vich, UB La revista catalana de sociologia (RCS), amb una periodicitat semestral i amb accés obert (OA), és una revista promoguda i editada des de l’any 1995 per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. És una revista científica en què se segueix un sistema d’avaluació externa i cega, duta a terme per dos o més experts. Els objectius de la RCS són promoure i difondre la recerca en sociologia i en altres ciències socials, facilitar el debat acadèmic i proporcionar un fòrum per als investigadors en ciències socials a través de la publicació de treballs de caire empíric, teòric o epistemològic. A partir del número 27 la nova direcció reprèn la RCS per adaptar-se a les potencialitats que aquesta tecnologia ofereix per a arribar a un nombre més ampli de persones i d’una manera més flexible. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït, que permet preparar revistes en línia i complir els requisits i les normatives internacionals, i que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar l’Hemeroteca Científica Catalana amb la intenció de facilitar la producció i difusió de revistes científiques. Aprofitant aquest canvi s’ha renovat el compromís amb la continuïtat de la RCS i amb la millora de la qualitat dels treballs que s’hi publiquen; d’aquesta manera, des de l’equip de redacció es treballa per tal que la RCS compleixi els indicadors de qualitat necessaris perquè sigui inclosa en les bases de dades de publicacions periòdiques de referència, que opta per gestionar els seus continguts en línia (http://revistes.iec.cat/index.php/RCS). C/ del Carme, 47. 08001 Barcelona. Tel.: 932 701 649 - 932 701 620 ISSN: 2013-5149 // Dipòsit Legal: B. 44065-1995

Els continguts de RCS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres iŀlustracions— a una llicència Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Taula de continguts

Articles El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD): una aportació singular a la història de l’anàlisi longitudinal a Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Argelagués Besson, Meritxell; Domínguez Derreumaux, Carla; Mauri Casas, Mercè; Morató Vázquez, Laura; Pineda Rüegg, Laia; Tarrés Vallespí, Anna The Panel on Social Inequalities in Catalonia (PaD): A unique contribution to the history of longitudinal analysis in Catalonia L’estructura social juvenil a Catalunya: una anàlisi de la diversitat de la vulnerabilitat social entre els joves catalans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 Porcel, Sergio; Gumà, Jordi Social youth structure in Catalonia: An analysis of varying social vulnerability among young Catalan people La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 Ajenjo Cosp, Marc; García Román, Joan Intergenerational transmission of gender roles in the household Percepcions sobre el procés d’acollida i integració. Mirades des de l’experiència associativa de persones immigrants a Lleida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 Sanvicén Torné, Paquita; Mayoral Arqué, Dolors; Molina Luque, Fidel Perceptions of the process of reception and integration: Views of immigrants in Lleida from their association experiences Looking for low fertility determinants in the European Union: gender distribution of family tasks . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71 Gil-Alonso, Fernando Cercant els determinants de la baixa fecunditat a la Unió Europea: la distribució per gènere de les responsabilitats familiars Moda, gènere i consum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 Jiménez Gómez, Joan Fashion, gender and consumption

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 3 ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Articles

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD): una aportació singular a la història de l’anàlisi longitudinal a Catalunya The Panel on Social Inequalities in Catalonia (PaD): A unique contribution to the history of longitudinal analysis in Catalonia Meritxell Argelagués Besson Carla Domínguez Derreumaux Mercè Mauri Casas Laura Morató Vázquez Laia Pineda Rüegg Anna Tarrés Vallespí Fundació Jaume Bofill Correspondència: Laia Pineda Rüegg. Fundació Jaume Bofill. Carrer de Provença, 324. 08037 Barcelona. Tel.: 00-34-934 588 700. A/e: lpineda@fbofill.cat. Data de recepció de l’article: juny 2012 Data d’acceptació de l’article: agost 2013

Resum L’article descriu les principals fites metodològiques del Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD). El PaD és una enquesta pionera en les ciències socials al nostre país en l’ús de la perspectiva longitudinal sobre la base d’una mostra panel pura. El text mostra les especificitats d’aquesta eina en els àmbits del qüestionari, la mostra, el treball de camp i les matrius de dades, i repassa algunes de les aportacions inèdites en l’àmbit de la pobresa, el treball o la mobilitat social, així com l’estat de la recerca amb dades PaD actuals. La possibilitat de seguir els mateixos individus durant anys permet formular preguntes de tipus dinàmic, sobre les trajectòries dels individus i sobre els efectes dels canvis que es produeixen en les seves vides, i aconseguir noves respostes que permeten ampliar el coneixement existent. Actualment, el PaD compleix deu anys de la seva existència. Paraules clau: sociologia, perspectiva longitudinal, disseny d’investigació social, metodologia.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22 DOI: 10.2436/20.3005.01.53 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

Abstract This article describes the main methodological milestones of the Panel on Social Inequalities in Catalonia (PaD). The PaD is a pioneer survey in Catalonia on social sciences concerning the use of a longitudinal perspective based on a pure panel sample. The text shows the specificity of this tool when it comes to the questionnaire, the sample, fieldwork and data matrices, and it reviews some of the latest findings in the field of poverty, employment or social mobility along with the situation in terms of the research conducted using PaD data at present. Being able to follow the same individuals for a number of years makes it possible to ask dynamic questions on the backgrounds of individuals and the effects of changes occurring in their lives, whilst obtaining new answers allowing us to expand on existing knowledge. As of the present time, the PaD has been in existence for 10 years. Keywords: sociology, longitudinal perspective, social research design, methodology.

1. Introducció Aquest article té per objecte exposar què és el Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (d’ara endavant, PaD), a partir de les principals decisions metodològiques que n’han configurat el disseny. El PaD és la primera experiència de recollida d’informació a través del seguiment anual d’una mateixa mostra representativa d’individus —el panel— per a l’estudi del conjunt de la societat catalana. Des d’un punt de vista metodològic, el PaD innova en la seva mostra, un panel pur; en la gestió d’una mostra d’aquestes característiques; en l’enfocament dels qüestionaris, pensats per obtenir no només informació estàtica, sinó també dinàmica (preguntes sobre el canvi), i en la presentació de les dades, a través de matrius longitudinals amb variables plenes i harmonitzades.

2. El PaD: una enquesta longitudinal per a l’estudi de l’estructura social catalana El 1998, en el 1r Simposi sobre les Desigualtats Socials a Catalunya, organitzat per la Fundació Jaume Bofill (FJB), experts de diferents àmbits del coneixement social assenyalen la manca de dades bàsiques per a poder estudiar l’estructura social de Catalunya. Aquesta és la llavor que impulsarà el Panel de Desigualtats Socials a Catalunya dos anys després. A Catalunya existien enquestes, que aportaven dades de manera periòdica. Ara bé, algunes estaven clarament focalitzades en una temàtica concreta —com ara l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, l’Enquesta Sociolingüística— i d’altres, tot i abraçar diverses temàtiques, treballaven amb una mostra acotada territorialment —com ara l’Enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona (ERMB).1 Per superar aquestes limitacions, l’any 2001 la FJB impulsa la primera edició de l’enquesta PaD. El PaD neix amb dos objectius fonamentals: aportar dades de recerca bàsica que permetin l’anàlisi de la realitat i transferir aquest coneixement al terreny polític en pro d’unes polítiques socials encaminades cap a una més gran justícia social i igualtat. En aquest sentit, la FJB fa una aposta de país i posa a disposició de manera gratuïta les matrius de dades del PaD, a més d’impulsar determinades línies d’investigació amb fons propis.2

1. Aquesta suma d’anàlisis fragmentades sobre la base de les diferents fonts disponibles i les limitacions de cada una és el que es recull en la publicació Les desigualtats socials a Catalunya (Fundació Jaume Bofill). 2. Els principals resultats de l’anàlisi impulsada es poden consultar a la col·lecció «Polítiques», núm. 46 (doble volum), núm. 65 (doble volum) i núm. 71 (doble volum), a més dels números 17, 25, 29, 30, 32, 33 i 36 de la col·lecció «Informes Breus» i dels números de l’1 al 20 de la col·lecció de tríptics PaD.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

2.1. Les enquestes panel al món: breu panoràmica Tot i que el PaD és una enquesta pionera a Catalunya i a Espanya, són molts els països europeus i del món que ja fa temps que han apostat per les enquestes de tipus panel en diversitat de temàtiques. Així, trobem enquestes que tenen com a objectiu observar els canvis en la salut, o copsar les trajectòries educatives o registrar el desenvolupament integral dels infants. Amb el Regne Unit com a pioner els anys quaranta,3 els EUA, el Canadà, Alemanya, Suècia, Holanda i Suïssa són només uns quants exemples de països amb una llarga tradició en enquestes longitudinals. Si ens fixem en les enquestes panel que es podrien assimilar al PaD, és a dir, que tenen com a unitat d’anàlisi principal les llars, s’ha de remarcar que en els últims anys moltes d’aquestes han fet apostes clares per consolidar-se, incrementant mostra o diversificant els àmbits de l’enquesta.4 En totes aquestes enquestes, les llars i els individus són enquestats durant un llarg període de les seves vides amb l’objectiu de captar els moments clau del cicle vital: el creixement dels infants, el pas de l’escola al treball, la creació de la llar pròpia, el naixement dels fills, els efectes de l’atur, la pobresa o la malaltia sobre les trajectòries individuals i familiars, entre d’altres. Enquestar tots els individus d’una llar —amb diferents requisits d’edat segons l’enquesta— implica recollir dades de totes les generacions que conviuen en una llar. Arreu del món, les enquestes panel es conceben com a potents eines de coneixement de les societats i reben el suport de l’Administració pública. Més enllà dels requeriments tècnics, sostenir una enquesta panel té un alt cost econòmic i necessita la complicitat de tota la societat i, especialment, de l’entramat d’institucions científiques d’un país. Al llarg dels seus deu anys d’història, el PaD ha visitat dos panels europeus (British Household Panel Survey (BHPS) i National Educational Panel Study (NEPS)), ha col·laborat en tres projectes europeus (Programa PROGRESS, l’EU-CoPanels del 7è Programa Marc i l’Education as a Lifelong Process - Comparing Educational Trajectories in Modern Societies) i en un de transatlàntic, el Cross-National Equivalent File (CNEF), i ha establert contactes amb altres referents longitudinals o metodològics com el Swiss Household Panel (SHP), el German Socioeconomic-Panel (GSOEP), el Danish National Centre for Social Research (SFI-Survey) i el Research and Expertise Centre for Survey Methodology (RECSM).

2.2. Les característiques clau del PaD Sobre la base de les limitacions de les fonts de dades existents a Catalunya —sectorialitat i manca de representativitat—, es dissenya una enquesta que es concreta en les decisions següents: 1. Longitudinalitat: aquest és, sens dubte, el tret diferencial del PaD respecte de les altres fonts de dades existents a Catalunya fins al moment. A diferència d’una enquesta transversal, les enquestes longitudinals aporten dades d’un mateix grup d’individus en diferents moments del temps. El potencial analític de les dades obtingudes és enorme ja que, lluny de fotografiar la realitat en un moment concret del temps, permet comprendre les causes i els efectes derivats d’una trajectòria o transició vital determinada, com per exemple el pas de l’escola al món laboral. 2. Mostra panel pura: un panel és una mostra sobre la qual es fa un seguiment periòdic. Els panels poden ser purs o rotatius. En el cas del PaD, es decideix establir un panel pur i, per tant, es

3. Amb el primer estudi longitudinal, que és el National Survey of Health and Development de 1946, centrat en qüestions de salut. 4. Com el The Panel Study of Income Dynamics (PSID), <http://psidonline.isr.umich.edu>; el The German Socio Economic Panel Study (GSOEP), <http://www.diw.de/en/soep>, o l’Understanding Society: The United Kingdom Household Longitudinal Study (UKHLS), <http://www.understandingsociety.org.uk>, entre d’altres. Per a més informació, vegeu <http://www.obdesigualtats.cat/index.php?cm=20>.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

fa el seguiment d’una mateixa mostra estadísticament representativa d’individus al llarg de tot el període d’enquesta, any rere any. 3. Representativitat provincial: aquest és un altre aspecte singular de l’enquesta PaD. Després de constatar el centralisme de moltes enquestes pel que fa a la mostra, es pren la decisió que la mostra del PaD no només sigui estadísticament representativa de l’àmbit català, sinó també de les quatre províncies catalanes. 4. Diversitat temàtica: en tant que és una enquesta d’estructura social, el PaD se centra en àmbits diversos com ara el treball productiu, els ingressos i l’habitatge. No obstant això, aborda amb prou profunditat altres aspectes com ara la salut, l’educació, les relacions socials, la situació de parella i les dades dels pares per permetre realitzar anàlisis temàtiques amb un bon nivell de profunditat. 5. Periodicitat anual: a fi de garantir una bona qualitat de les dades recollides —evitant els biaixos de memòria—, s’acorda una periodicitat anual de l’enquesta. 6. Doble unitat d’anàlisi: l’enquesta PaD no només cerca aportar dades individuals, sinó també de la llar on viu l’individu. Disposar de dades individuals i de llar incrementa el potencial analític, ja que permet situar els individus en el seu context familiar i prendre les llars com a unitats analítiques per observar processos com ara la creació i dissolució de llars o bé la seva mobilitat geogràfica. 7. Doble perspectiva: una altra de les apostes innovadores del PaD és la mirada subjectiva de la realitat. Aquesta decisió té a veure amb la manca de fonts d’informació de caràcter científic que se centrin en els aspectes subjectius de la vida dels individus, per la clara tendència de les estadístiques oficials a centrar-se quasi exclusivament en els fets i no incloure cap mesura sobre les vivències.5 8. Sistema d’enquesta CAPI (computer-assisted personal interview): en el moment de gestar el PaD, aquest era un sistema d’enquesta pioner, amb molts avantatges respecte al sistema d’enquesta tradicional en paper (PAPI). Entre aquests, destaquem un control superior sobre els temps d’enquesta i la minimització dels errors en la codificació de les dades. A partir de totes aquestes decisions metodològiques, s’inicia el disseny del PaD. El caràcter singular del PaD l’obliga a fer front en solitari —sense referents metodològics de proximitat— als reptes propis dels projectes pioners: desenvolupar un know how al voltant de les dades longitudinals en tots els àmbits de l’enquesta, metodològics, d’anàlisi i d’impacte dels resultats.6 Tot i que cadascuna de les decisions contribueixen a fer del PaD un projecte singular, és, sens dubte, l’aposta per la longitudinalitat el que més el distingeix de la resta de fonts de dades catalanes.

2.3. La perspectiva longitudinal L’aposta per les dades longitudinals surt del convenciment del valor afegit que tenen aquestes dades respecte de les de tipus transversal, per a l’estudi dinàmic dels canvis socials i pel potencial explicatiu que comporten, ja que el seguiment longitudinal és com fer una «pel·lícula en la qual seguim els mateixos personatges» i es pot entendre què els passa i com reaccionen a allò que els passa. Els fenòmens socials que millor poden estudiar-se a partir d’aquesta informació són aquells que impliquen una cronologia, una trajectòria, com ara el trànsit d’estudis obligatoris a postobligatoris o al treball; la mobilitat entre treball i atur; les decisions demogràfiques com emancipar-se, establir parelles, tenir fills, separar-se, etc.; la mobilitat social entre classes, entre d’altres (Blossfeld et al., 2007, p. 1).

5. Afortunadament, cada vegada són més els analistes que constaten la importància de disposar de dades de doble sentit —objectiu i subjectiu— per poder explicar fenòmens que des de la mirada objectiva es fa difícil de comprendre. 6. Un assessorament de l’Institut d’Estadística de Catalunya així com la posterior visita a l’Institute for Social and Economic Research (ISER), a Essex, Anglaterra, assenten les bases per a la robustesa del projecte.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

La implementació de l’enquesta com una eina per a l’anàlisi longitudinal requereix un disseny mostral específic que, en el cas del PaD, és una mostra de tipus panel pur. A diferència dels panels rotatius, que van renovant periòdicament un percentatge de la mostra (com és el cas de l’Encuesta de Condiciones de Vida - ECV),7 els panels purs segueixen els components de la seva mostra any rere any. Això permet anàlisis que no infereixen o validen les hipòtesis de recerca sobre la base d’una única observació de cada individu, sinó d’una multiplicitat de mesures sobre els mateixos individus (Baker, 1997, p. 103). Aquest seguiment al llarg del temps és el que permet fer recerques que estableixen seqüències causals, cosa que una anàlisi transversal de dades, per la seva naturalesa, no pot donar (Buck, 2008, p. 5). Ara bé, el fet de no ser un panel rotatiu comporta una gran dificultat de gestió i de requeriments als integrants de la mostra, ja que s’enquesta les llars i els individus que les componen durant un temps indefinit. I, a més, el PaD no té unitats mostrals «captives», com poden ser alumnes dins de les classes, sinó una mostra dispersada pel territori català de la qual s’ha de fer seguiment individualitzat i anual. Les unitats mostrals del PaD, seguint Jonathan Gershuny,8 són les unitats considerades més difícils de seguir: les llars.

Taula 1. Avantatges dels estudis longitudinals 1. Facilitat per a la descripció d’estats i condicions (durada, distribució i canvis). 2. Possibilitat d’estudi multivariant del desenvolupament individual i social i dels processos de canvi. 3. Facilitat d’anàlisi causal d’esdeveniments i processos. La comparació de les mateixes variables en diferents moments del temps permet mesurar els canvis que s’han donat abans i després de determinats processos, així com establir la significativitat estadística de les relacions entre les variables de l’anàlisi. 4. En el terreny polític i social, permeten mesurar els efectes d’un programa més enllà de les diferències individuals, copsant-ne els efectes subtils, gràcies a l’observació de la seva dinàmica al llarg del temps. Font: Elaboració pròpia a partir de Kristen et al., 2005, i Halpern, 2007.

3. Qüestionari, mostra i treball de camp Des de l’any 20019 fins avui, el PaD s’ha editat en onze ocasions (una onada cada any) i ha configurat la base de dades per a l’estudi de l’estructura social catalana més àmplia de la història de Catalunya, tant en cobertura de continguts com en volum de dades recollides. La perspectiva longitudinal, junt amb les altres característiques del PaD, es tradueix en particularitats en tots els àmbits de l’enquesta: el qüestionari, la mostra, el treball de camp, la depuració de dades i la confecció de les matrius i, finalment, l’explotació dels resultats. El fet que el PaD tingui una doble unitat d’anàlisi (llars i individus) ha fet necessari desenvolupar tres qüestionaris diferents: el qüestionari de llar, que el contesta una única persona (anomenada informant principal); aquest qüestionari no només conté preguntes generals de la llar, sinó també preguntes relatives a les persones menors de setze anys de la llar (que no s’entrevisten indi-

7. L’Encuesta de Condiciones de Vida és una enquesta anual dirigida a llars, que va tenir la seva antecessora en el Panel de Hogares de la Unión Europea (PHOGUE), realitzada durant el període de 1994 a 2001. 8. Document intern del Seminari Internacional sobre Metodologia Longitudinal, celebrat a Barcelona el 24 de març de 2006, amb Jonathan Gershuny (director del BHPS i ISER, Gran Bretanya) i Han Bay (director del SFI-Survey, Dinamarca). 9. La primera onada del PaD, coincidint amb la captació de la mostra, s’estén de l’octubre de 2001 al juny de 2002.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

vidualment); el qüestionari individual, que és el qüestionari més extens i el contesten totes les persones de setze o més anys de la llar, i, finalment, el qüestionari d’aproximació o proxy, que permet disposar d’informació molt bàsica d’aquelles persones de setze o més anys de la llar a qui no es podrà entrevistar durant el treball de camp de l’onada. Aquest qüestionari conté les preguntes objectives que poden ser contestades per alguna altra persona de la llar quan no és possible enquestar la persona directament, pel motiu que sigui. Els qüestionaris del PaD combinen diferents tipus de preguntes: preguntes objectives i subjectives, i preguntes de tall transversal (actualitat) i preguntes retrospectives, que permeten resseguir la trajectòria passada de l’individu. En funció del contingut, les preguntes apareixen a cada onada (preguntes troncals) o periòdicament (variables cícliques).

Taula 2. Continguts de l’enquesta PaD, de la primera a la desena onada 1a (20012002)

2a (2003)

3a (2004)

4a (2005)

5a (2006)

6a (2007)

7a (2008)

8a (2009)

9a (2010)

10a (2011)

Situació personal i familiar Dades dels pares Situació de parella

Dades dels fills Educació reglada i no reglada Trajectòria educativa (retrospectiva)

Nivell màxim d’estudis

Estudis actuals

Despeses d’escolarització

Qualificacions

Expectatives i valors estudis

Treball productiu, reproductiu i conciliació Història laboral Retrospectiva última feina Situació respecte al treball remunerat i estatus ocupacional

Canvis situació laboral des de data referència

Mobilitat laboral Característiques feina principal actual

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

1a (20012002)

2a (2003)

3a (2004)

4a (2005)

5a (2006)

6a (2007)

7a (2008)

8a (2009)

9a (2010)

10a (2011)

Altres feines

Característiques 2a feina actual

Característiques 3a feina actual

Característiques situació d’atur o inactivitat

Preferències i valors respecte a la feina

Treball de cura persones dependents: organització i repercussions

Detall realització treball de cura menors

Organització treball domèstic

Detall realització treball domèstic ×

Retrospectiva conciliació

Estratègies per a la conciliació

Repercussions de la conciliació

× ×

Repercussions organització treball domèstic

× ×

Usos del temps Hores dedicades a les activitats en un dia laborable i festiu

Detall activitats realitzades l’últim dia laborable i l’últim cap de setmana

Preferències i valoració del temps lliure

Retrospectiva activitats realitzades durant el temps lliure últims tres mesos

Habitatge

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

1a (20012002) Canvis en l’habitatge des de data referència / últims dotze mesos

2a (2003)

3a (2004)

4a (2005)

5a (2006)

6a (2007)

7a (2008)

8a (2009)

9a (2010)

10a (2011)

Característiques de l’habitatge

Problemes i mancances de l’habitatge

Ajudes per a l’habitatge

Despeses de l’habitatge

Béns de la llar

Satisfacció i expectatives habitatge

Ingressos persones menors setze anys de la llar

Retard cobrament fonts ingressos any anterior

× ×

Posició econòmica Ingressos individuals any anterior: prestacions i subsidis Ingressos individuals any anterior: rendes del treball Ingressos llar any anterior: prestacions, subsidis i rendes

Despeses any anterior

Ingressos i ajuts actuals

Préstecs i endeutament

Estalvis

Contribució a l’economia de la llar Privació i pobresa

Suport econòmic a persones de fora de la llar

Ús de l’assistent social

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

× ×

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

1a (20012002)

2a (2003)

3a (2004)

4a (2005)

5a (2006)

6a (2007)

7a (2008)

8a (2009)

Retrospectiva estat de salut des de data referència

Despeses en salut últims dotze mesos

Valoració i expectatives situació econòmica

9a (2010)

10a (2011)

Salut i discapacitats

Estat de salut actual

Cobertura sanitària

Prospectiva i actituds davant la vida

× ×

Posició i relacions socials Classe social subjectiva

Xarxa familiar

Xarxa social

Llengua: identificació i usos

Valoració i expectatives sobre les desigualtats socials

Mitjans de comunicació

Valors i actituds Cultura política: identificació i praxi

Valoració institucions Satisfacció amb la vida

× ×

Valors respecte al fet migratori

Preocupacions

Prospectiva i actituds davant la vida

Font: Elaboració pròpia.

En relació amb els continguts dels qüestionaris, convé destacar l’impacte del pas a l’enquesta telefònica i del gir cap a l’aprofundiment de l’estudi de l’educació. En aquest sentit, el pas a l’enquesta telefònica a partir de la novena onada del PaD obliga a dissenyar uns qüestionaris més breus que en les onades anteriors, a fi de contenir la pèrdua mostral derivada del canvi en el mode d’enquesta. Els qüestionaris de la novena onada contenen una selecció de les variables clau de cadascun dels blocs temàtics de l’enquesta. D’altra banda, a partir de la desena onada, i en consonància amb

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

l’aprofundiment en la temàtica educativa de la Fundació Jaume Bofill, el PaD amplia el nombre de variables del bloc d’educació per a fer possible un millor coneixement dels canvis i les trajectòries educatius. Tots aquests canvis es realitzen seguint quatre criteris o principis metodològics: la simplicitat, per contenir els canvis a introduir en el qüestionari; l’objectivació i la fiabilitat, per donar compte dels motius finals que han motivat el canvi i l’elecció d’una determinada acció vers la variable; la rellevància, per assegurar l’ús potencial de la informació que es recollirà, i, finalment, la documentació, per garantir l’acreditació en les modificacions adoptades. Mitjançant aquesta metodologia, s’han consolidat els continguts de l’enquesta garantint, entre d’altres, la comparabilitat de la majoria de les variables del PaD amb fonts nacionals i internacionals tant longitudinals com transversals.10

Taula 3. Comparabilitat de l’enquesta PaD amb altres enquestes de referència BHPSi

GSOEPii

PSMiii

Educació

Usos del temps

Treball productiu

Bloc

HILDAiv ESSv EPAvi

ECVvii

ECVHPviii

Altres enquestes NEPSix ETEFILx EADAxi EETxii Enquesta de l’Ús del Tempsxiii

ECVTxiv

10. Referències de les enquestes citades: i. British Household Panel Survey (BHPS): <https://www.iser.essex.ac.uk/bhps>; ii. The German Socio-Economic Panel Study (SOEP): <http://www.diw.de/en/soep>; iii. Panel Suisse de Ménages (PSM): <http://www.swisspanel. ch/?lang=fr>; iv. The Household, Income and Labour Dynamics in Australia (HILDA): <http://www.melbournein stitute.com/hilda/>; v. The European Social Survey (ESS): <http://www.europeansocialsurvey.org/>; vi. Encuesta de Población Activa (EPA): <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft22/e308_mnu&file=inebase &L=0>; vii. Encuesta de Condiciones de Vida (ECV): <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft2 5%2Fp453&file=inebase&L=0>; viii. Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Condicions de vida i hàbits de la població: <http://www.enquestadecondicionsdevida.cat/quees-edAnteriors.htm>; ix. The National Education Pan el Study (NEPS): <https://www.neps-data.de/en-us/home.aspx>; x. Encuesta de Transición Educativo-Formativa e Inserción Laboral (ETEFIL): <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft13%2Fp451&file=inebase &L=0>; xi. Encuesta sobre la Participación de la Población Adulta en las Actividades de Aprendizaje (EADA): <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft13%2Fp459&file=inebase&L=0>; xii. Encuesta de Empleo del Tiempo (EET): <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft25/e447&file=inebase&L=0>; xiii. Enquesta de l’Ús del Temps: <http://www.idescat.cat/cat/societat/qualitat/eut.html>; xiv. Encuesta de Calidad de Vida en el Trabajo (ECVT): <http://www.mtin.es/estadisticas/ecvt/welcome.htm>; xv. EUROSTAT-Methodologies and working papers: <http://epp.eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_OFFPUB/KS-RA-07-006/EN/KS-RA-07006-EN.PDF>; xvi. Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població: <http://www.idescat.cat/cat/societat/eulp/fitxapaae. html>; xvii. Barómetro del CIS: <http://www.cis.es/cis/opencm/ES/1_encuestas/estudios/listaCuestionarios.jsp? estudio=5338>; xviii. Encuesta Nacional de Salud: <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type= pcaxis&path =% 2 Ft15 / p419&file=inebase&L=0>; xix. Encuesta sobre Discapacidades, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia: <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft15/p418&file=inebase&L=0>; xx. Enquesta de Salut de Barcelona: <http://www.csbcn.org/area_ciut/esb.htm>; xxi. Baròmetre d’Opinió Pública: <http://ceo.gencat.cat/ ceop/AppJava/pages>.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

Bloc

BHPSi

GSOEPii

PSMiii

Treball domèstic i familiar

Fecunditat

Dependents a càrrec

Habitatge

Posició econòmica

HILDAiv ESSv EPAvi

Conciliació

Situació de parella

Dades pares

Llengua

ECVvii

ECVHPviii

EET

× Conciliació en les entitats d’acció social a Catalunya (ECAS-CIREM)

Immigració

Cultura política

Posició i relacions socials

Enquesta d’Usos Lingüístics de la Poblacióxvi

Encuesta Nacional de Saludxviii Encuesta sobre Discapacidades, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia xix Enquesta de Salut de Barcelonaxx

EUROSTATxv

Baròmetre CISxvii

Salut i dependència

Altres enquestes

Barómetro del CIS BOPxxi

Font: Elaboració pròpia.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

En el disseny inicial del PaD es parteix d’una mostra teòrica de 2.000 llars a tot Catalunya. Partint del supòsit que hi ha 2,7 individus per llar de mitjana, s’estableix una mostra teòrica de 5.456 individus, amb 4.600 persones directament enquestables pel fet de ser majors de quinze anys. La selecció de les llars es va realitzar a través d’un mètode d’estratificació multietàpic, en què es van tenir en compte les variables següents: àrea geogràfica, grandària del municipi i estructura social (classe social). Per poder garantir una bona representativitat territorial i compensar la gran concentració poblacional a la regió metropolitana de Barcelona (on habiten més de tres quartes parts de les llars catalanes), es va optar per una mostra aproporcional a la resta de províncies.

Taula 4. Mostra captada en la primera onada del PaD, 2001-2002 Nombre llars

e* (%)

Nombre individus

e* (%)

Barcelona

Àrees

791

±3,54

2.213

±2,13

Ciutat BCN

252

±6,12

Regió metropolitana

470

±4,61

Comarques centrals

±12,04

Girona

400

±5,00

1.193

±2,89

Lleida

400

±5,00

1.175

±2,91

Tarragona

400

±5,00

1.176

±2,91

Catalunya

1.991

±2,78

5.757

±1,32

Font: Elaboració pròpia. * e = error mostral (interval confiança = 95,5 %; k = 2, i p = q = 50).

La mostra finalment captada en acabar la primera onada va ser de 1.991 llars a tot Catalunya, amb 5.757 individus, 4.589 dels quals van ser enquestats. Al llarg de les diferents edicions del PaD, es mantenen uns alts nivells de continuïtat de les llars, dins dels estàndards usuals,11 però, malgrat la baixa erosió mostral, la pèrdua natural de les llars i els individus (vegeu taula 5) fa necessari plantejar nous remostreigs a partir de la sisena onada per garantir una representativitat estadística de la mostra suficient.

Taula 5. Remostreigs realitzats entre la sisena i la desena onada del PaD

Noves llars captades

Llars de seguiment

Llars totals mostra PaD

6a onada (2007)

333

1.154

1.487

7a onada (2008)

431

1.446

1.877

8a onada (2009)

154

1.745

1.899

10a onada (2011)

154

1.784

1.938

Resultats 1r remostreig

Resultats 2n remostreig

Font: Elaboració pròpia.

11. Per a més informació sobre les pèrdues mostrals en altres panels com el BHPS, vegeu <https://www.iser.essex.ac. uk/files/iser_working_papers/2008-05.pdf>.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

Figura 1. Nombre de llars perdudes definitives % pèrdua definitiva de llars

% pèrdua no definitiva

% llars enquestades

Mostra treballada

0,0

100,0

1.991

100,0

2a onada (2003)

10,1

7,2

82,7

2.149

100,0

3a onada (2004)

12,4

4,8

82,8

2.044

100,0

4a onada (2005)

8,3

4,8

86,9

1.880

100,0

5a onada (2006)

17,8

8,4

73,9

1.791

100,0

6a onada (2007)

6,1

14,0

79,9

1.862

100,0

7a onada (2008)

7,9

9,3

82,8

2.268

100,0

8a onada (2009)

9,3

9,2

81,4

2.332

100,0

9a onada (2010)

7,9

4,6

87,4

2.219

100,0

10a onada (2011)

8,7

5,8

85,5

2.266

100,0

11a onada (2012)

9,5

6,3

84,3

2.127

100,0

1a onada (2001-2002)

Percentatges de pèrdua definitiva de llars, per onada 100 % 9 0 % 80 % 70 %

73,9

60 %

82,7

50 % 40 % 30 % 20 %

82,8

85,5

84,3

9,3

4,8 7,9

5,8 8,7

6,3 9,5

8a onada (2009)

9a onada (2010)

82,8

81,4

14,0

9,2

6,1

9,3 7,9

6a onada (2007)

7a onada (2008)

86,9

100,0 8,4

7,2 10,1

4,8 12,4

4,8 8,3

17,8

1a 2a onada onada (2001-2002) (2003)

3a onada (2004)

4a onada (2005)

5a onada (2006)

10 % 0 %

87,4

79,9

10a onada (2011)

11a onada (2012)

Font: Elaboració pròpia.

Els remostreigs es realitzen en dues ocasions (2007 i 2009), seguint els mateixos criteris d’aleatorietat i segmentació de la mostra de la primera onada. Durant el treball de camp es realitzen tres comprovacions de la bondat de la mostra, tant de les llars com dels individus captats (amb l’11 %, el 50 % i el 100 % del treball de camp realitzat), assegurant que no hi ha biaixos importants que demanin rectificacions de la mostra dissenyada. Si bé les proves de bondat són una exigència en qualsevol mostra (encara més en una mostra que caldrà seguir al llarg dels anys), cal comptar, també, amb reequilibratges i utilitzar variables de ponderació —també anomenades d’elevació o pesos— en les matrius de dades finals.12 Cada onada del PaD disposa de les seves variables de ponderació.13

12. La ponderació és una transformació que permet donar a cada unitat mostral un valor numèric, pes, per representar la contribució que farà la unitat en les estimacions basades en les dades de l’enquesta. 13. El sistema de ponderació del PaD s’ha construït en col·laboració amb el Servei d’Estadística de la Universitat Autò-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

Entre les mancances de la mostra, la més destacable és la insuficient representació de les persones estrangeres en totes les onades, que s’explica en bona part per la important onada migratòria que es produeix en els anys posteriors a la captació de la mostra inicial. La captació posterior ho equilibra, però no aconsegueix donar la presència real que tenen en el conjunt de la població. Longitudinalment, també s’aprecien diferències estadísticament significatives per trams d’edat, tot i que són acceptables. El grup millor representat és el dels més joves, de 0 a 24 anys; el grup de 25 a 49 anys està infrarepresentat (pes una mica superior a 1,1 a la vuitena onada), i el grup de 50 anys i més està sobrerepresentat (pes de 0,85 a la vuitena onada).14 El principi metodològic que regeix el treball de camp és desenvolupar un treball personalitzat i de màxima proximitat amb l’equip d’enquestadors i les llars col·laboradores per optimitzar la continuïtat de la mostra i la qualitat de les dades recollides. En el context d’una enquesta longitudinal, la fidelització tant de llars com d’enquestadors és un aspecte clau.

Figura 2. Nombre de llars que han participat en el PaD (enquestes totals acumulades) Total llars (totes les onades)

Total enquestes (totes les onades)

1a onada (2001-2002)

1.991

6.580

2a onada (2003)

2.149

12.381

3a onada (2004)

2.262

18.041

4a onada (2005)

2.351

23.467

5a onada (2006)

2.418

27.706

6a onada (2007)

2.807

32.452

7a onada (2008)

3.326

38.338

8a onada (2009)

3.598

44.297

9a onada (2010)

3.674

50.346

10a onada (2011)

3.897

56.282

11a onada (2012)

3.955

61.792

80.000

60.000

40.000

20.000

Font: Elaboració pròpia.

noma de Barcelona (SE-UAB). Per a més informació, vegeu <http://www.obdesigualtats.cat/intra/ob/documents/ MANUAL%20US%20MATRIUS%208ONADA.pdf>. 14. Document Validació del sistema d’elevacions del Panel de la Fundació Jaume Bofill, elaborat pel SE-UAB (2012).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

La participació de les llars en l’enquesta és voluntària i reben un incentiu no econòmic, que ha anat variant al llarg dels anys. Per ajudar a mantenir un vincle de confiança i col·laboració, en diferents ocasions al llarg de l’any s’entra en contacte amb les llars a través de trameses postals i informes amb els principals resultats de l’enquesta. El PaD té un equip d’enquestadors consolidat, format majoritàriament en ciències socials i fidelitzat al projecte. L’alta continuïtat de l’equip (que se situa en un 90 % en les darreres edicions) reverteix positivament en el nivell de participació de la mostra i en la qualitat de la recollida de les dades. El treball de camp es realitza de març a novembre. Durant el primer període (març-juliol), s’enquesta aproximadament el 90 % de les llars que participen en l’onada. En una segona fase (setembre-novembre), s’intenten recuperar les llars que a la primera etapa no s’han pogut localitzar o bé entrevistar per manca de disponibilitat.

Figura 3. Nombre d’enquestes realitzades per tipus de qüestionari Enquestes individuals / Proxy

Enquestes de llar

1a onada

4.589

1.991

2a onada

4.024

1.777

3a onada

3.967

1.693

4a onada

3.793

1.633

5a onada

2.916

1.323

6a onada

3.259

1.487

7a onada

4.009

1.877

8a onada

4.060

1.899

9a onada

4.109

1.940

10a onada

3.998

1.938

11a onada

3.718

1.792

Font: Elaboració pròpia.

El mode d’administració de l’enquesta ha estat presencial des de la primera a la vuitena onada, i s’ha introduït el mètode telefònic a la novena onada i s’ha mantingut la presencialitat en els casos en què les condicions o preferències de les llars ho requerien. La proporció d’aquest model mixt d’enquesta és 80 % telefònic i 20 % presencial. Tota llar de nova incorporació és enquestada pre-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

sencialment durant els dos primers anys per fidelitzar-la al projecte. L’enquesta s’administra a través del sistema CAPI (computer-assisted personal interview) i el seguiment de la mostra es fa a través d’una aplicació d’Access, creada especialment a aquest efecte (Camppanel). El CAPI i el fet de retornar any rere any a les mateixes llars i poder validar les dades recollides en onades anteriors significa un altre graó en la qualitat de les dades. El procés de recollida de la informació està subjecte a dos controls de qualitat: un control de qualitat de l’enquesta, fet amb l’objectiu de comprovar la correcció de la tasca d’enquesta i realitzat en paral·lel al mateix treball de camp, i un control telefònic, per comprovar la veracitat de la informació, realitzat a un 20 % de les llars enquestades.

4. Matrius de dades i explotació dels resultats Al llarg de tots aquests anys, el PaD ha generat un gran nombre de matrius. D’una banda, hi ha les matrius d’onada, de les quals n’hi ha tantes per onada com unitats d’anàlisi (llar i individu). També, i emmirallant-se en la pràctica habitual d’alguns dels panels de més tradició al món, s’han generat les matrius longitudinals amb informació de totes les onades disponibles.15 El PaD disposa de dos tipus de matrius longitudinals: un tipus que recull les dades de llar i un altre que recull les dades individuals. Les variables que formen part d’aquestes matrius longitudinals són aquelles que han passat per un procés d’harmonització de codis de resposta, per tal d’assegurar que aquests codis són iguals en totes les edicions de l’enquesta, i que també han estat omplertes. Aquest segon procés, el d’ompliment, es deriva de la manera de recollir les dades en les enquestes panel. Així, per tal de no cansar la mostra repetint cada any totes les preguntes del qüestionari, una part important de la informació que s’ha recollit en una onada es referencia en l’onada posterior, de manera que l’enquestat només ha de validar la informació. Això permet reduir considerablement els valors perduts, en forma de respostes filtrades. Les matrius longitudinals permeten, doncs, treballar amb una tria de variables especialment rellevants, amb pocs valors perduts i amb els mateixos codis de resposta per a totes les onades. Per poder tenir a punt les matrius, es requereix un llarg procés de depuració, que es fa tant des de l’òptica transversal com longitudinal, i que parteix del principi bàsic de no modificació de les dades facilitades pels enquestats, si no és que hi ha errors evidents que es puguin corregir. Un cop finalitzat el procés de depuració, les matrius s’han de preparar per a ser lliurades als analistes. Aquest darrer pas implica la incorporació d’un gruix de variables que es generen des del PaD —com per exemple recodificacions estandarditzades de la feina concreta, o de l’activitat econòmica de l’empresa en la qual es treballa, o de la situació geogràfica de la llar, etc.— i que pretenen facilitar l’anàlisi i garantir la total confidencialitat de les dades i l’anonimat de totes les llars i persones que hi participen. Les matrius del PaD compleixen totes les obligacions derivades de les lleis sobre protecció de dades.16 Tot aquest procés permet posar a disposició dels analistes un gruix important de dades sobre la realitat catalana dels darrers deu anys. S’hi pot accedir gratuïtament després de la presentació d’un projecte de recerca i de la signatura d’un conveni de cessió de dades.17 Al llarg d’aquests deu anys, el PaD ha treballat amb més de cinquanta institucions i centres de recerca i ha rebut múltiples peticions i demandes d’administracions i de centres d’investigació

15. A partir de la tardor de 2012, es posarà a disposició dels usuaris un nou tipus de matrius, les matrius temàtiques. Les matrius temàtiques aportaran informació especialitzada en una sola temàtica (per exemple, una matriu biogràfica, matriu sobre treball, matriu sobre la situació econòmica, etc.) i contindran dades de totes les onades disponibles. Aquestes matrius facilitaran el tractament de les dades, perquè en reduiran la mida. 16. Validat després d’unes sessions d’assessorament per part de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). 17. Per a més informació, vegeu <http://www.obdesigualtats.cat/index.php?cm=17>.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

de Catalunya, Espanya i Europa. La informació recollida s’ha traduït en nou coneixement, un coneixement que sense una enquesta longitudinal no hauria existit. El PaD ha obtingut resultats en àmbits molt diversos, però aquí volem destacar les recerques fetes en els àmbits de l’educació, el treball, la pobresa o la mobilitat social. I, especialment, Educació i mobilitat social a Catalunya, de Xavier Martínez Celorrio i Antoni Marín; La inestabilidad del empleo en las trayectorias laborales, de Joan Miquel Verd i Martí López-Andreu; Mercat de treball i polítiques actives d’ocupació, de Maria Caprile i Jordi Potrony, i Dinàmica de la pobresa. Qui entra, qui surt i que es queda a la pobresa?, de Sara Ayllón i Xavier Ramos.18 Actualment, hi ha dotze investigacions en curs, entre les quals destaquem el proper lliurament de l’estudi sobre mobilitat intrageneracional desenvolupat per Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín (Grup de Recerca en Creativitat, Innovació i Transformació Urbana (CRIT-UB)) Crisi, trajectòries socials i educació. Anàlisi longitudinal del PaD (2003-2009); la participació en el projecte europeu Education as a Lifelong Process - Comparing Educational Trajectories in Modern Societies (Education as a Lifelong Process (eduLIFE)), de la Universitat Otto Friedrich de Bamberg (Alemanya); l’anàlisi comparada feta per Pau Miret (Centre d’Estudis Demogràfics (CEDUAB)) Trajectòries educatives a Catalunya: l’educació al llarg de la vida; l’estudi de Joan Benach (Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS) i Employment Conditions Network (EMCONET, UPF)) L’impacte de l’educació sobre l’ocupació. Una anàlisi longitudinal; la recerca de Caterina Calsamiglia (Departament d’Economia i Història Econòmica, UAB) Anàlisi de la despesa de les famílies en l’educació dels seus fills, i, finalment, l’anàlisi dirigida per Óscar Valiente (Centre for International Education, Universitat de Sussex) Formación profesional y empleo en Cataluña.

5. Conclusions En les darreres dècades, la perspectiva longitudinal —que recull informació a partir del seguiment dels individus al llarg del temps— ha anat en augment arreu del món. Sens dubte, els avenços tecnològics ho han fet possible, però també una consciència creixent de la necessitat d’obtenir dades empíricament potents per a l’estudi de la societat i per a la diagnosi i la implementació de les polítiques públiques. A molts països és molt clar que, sense un coneixement rigorós de les bases que sustenten i mouen la nostra societat, la possibilitat d’incidir de manera planificada sobre la realitat —la possibilitat mateixa d’implementar polítiques socials— és molt difícil. En els països on la perspectiva longitudinal ha avançat més, han convergit tres aspectes clau, que són: 1. Les possibilitats tècniques de realitzar estudis. 2. La consciència política i social sobre la necessitat de basar el disseny de les polítiques socials i l’avaluació dels seus impactes en el coneixement científic de la realitat. 3. En darrer lloc, però potser en un primer terme en importància, el fet de comptar amb un ampli suport institucional, tant de l’Administració pública com de les universitats i l’àmbit de la recerca científica. L’auge de la perspectiva longitudinal en el context internacional i la pervivència d’ambiciosos estudis durant dècades permeten afirmar que no es tracta d’una tendència casual, ni reflecteix una moda en la investigació o l’anàlisi estadística. Ans al contrari. És un indicador clar del creixent reconeixement entre els científics socials i els responsables de polítiques del potencial de les dades longitudinals, ja que són una font empírica potent i constitueixen les dades més apropiades per ampliar la comprensió de multitud de fenòmens socials que altrament quedarien sense resposta.

18. Per a més informació i per a poder descarregar aquestes publicacions, vegeu <http://www.obdesigualtats.cat/ index.php?cm=15>.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

associació catalana de sociologia

El Panel de Desigualtats Socials a Catalunya (PaD) Meritxell Argelagués; Carla Domínguez; Mercè Mauri; Laura Morató; Laia Pineda; Anna Tarrés

El PaD es consolida a principis del segle xxi com la primera enquesta de caràcter longitudinal per a l’estudi de l’estructura social catalana. La seva estructura respon a la voluntat de superar la parcialitat de les dades existents per al conjunt de la societat catalana, tot i assegurant la representativitat estadística dels resultats. Tal vegada una de les bondats més grans del PaD ha estat la possibilitat de formular preguntes noves i aportar, ensems, algunes respostes innovadores.

6. Bibliografia Ayllón, Sara; Ramos, Xavier (2008). «Dinàmica de la pobresa. Qui entra, qui surt i que es queda a la pobresa?». A: Ayllón, Sara; Ajenjo, Marc; Fundació Jaume Bofill. Condicions de vida i desigualtats a Catalunya, 2001-2005. Volum 1, capítol 1. Barcelona: Mediterrània; Fundació Jaume Bofill. (Polítiques; 65) Baker, Therese L. (1997). Doing social research. 2a ed. Nova York: McGraw-Hill. Blossfeld, Hans-Peter [et al.] (2007). Event history analysis with Stata. Mahwah, N. J.: Lawrence Erlbaum. Buck, Nick (2008). «Introducing panel surveys: the BHPS». A: Berthoud, Richard; Burton, Jonathan (ed.). In Praise of Panel Surveys: The achievements of the British Household Panel Survey: Plans for Understand ing Society - the UK’s new household longitudinal study. University of Essex (Regne Unit): ESRC; Institute for Social and Economic Research. Caprile, Maria; Potrony, Jordi (2008). «Desigualtats en el treball». A: Ayllón, Sara; Ajenjo, Marc; Fundació Jaume Bofill. Condicions de vida i desigualtats a Catalunya, 2001-2005. Volum 1, capítol 2. Barcelona: Mediterrània; Fundació Jaume Bofill. (Polítiques; 65) — (2010). Mercat de treball i polítiques actives d’ocupació. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. (Informes Breus; 30) Halpern, David (2007). «Evidence and policy: a symbiosis». A: Berthoud, Richard; Burton, Jonathan (ed.). In Praise of Panel Surveys: The achievements of the British Household Panel Survey: Plans for Understand ing Society - the UK’s new household longitudinal study. University of Essex (Regne Unit): ESRC; Institute for Social and Economic Research. Kristen, C. [et al.] (2005). Longitudinal studies for education reports: European and North American examples. Berlín: Federal Ministry of Education and Research. (Education Reform; 10) Martínez, Xavier; Marín, Antoni (2010). Educació i mobilitat social a Catalunya. Barcelona: Mediterrània; Fundació Jaume Bofill. (Polítiques; 71) Navarro, Vicenç [et al.] (1999). Les desigualtats socials a Catalunya. Barcelona: Mediterrània; Fundació Jaume Bofill. (Polítiques; 24)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 5-22

Articles

L’estructura social juvenil a Catalunya: una anàlisi de la diversitat de la vulnerabilitat social entre els joves catalans1 Social youth structure in Catalonia: An analysis of varying social vulnerability among young Catalan people Sergio Porcel Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona

Jordi Gumà Centre d’Estudis Demogràfics Correspondència: Sergio Porcel. Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). Universitat Autònoma de Barcelona. Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Plaça Nord, edifici MRA, planta 2. 08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès (Barcelona). A/e: sergio.porcel@uab.cat. Data de recepció de l’article: febrer 2012 Data d’acceptació de l’article: gener 2013

Resum El debat sobre l’homogeneïtat-heterogeneïtat de la població jove és una de les controvèrsies més importants en el si de la sociologia de la joventut. Aquest article parteix d’una concepció heterogènia d’aquest segment de població i presenta una anàlisi sincrònica de la realitat juvenil catalana sobre la base de tres àmbits: la formació acadèmica i el capital cultural; el treball, i el poder adquisitiu de la llar on viuen. Els resultats mostren els diferents graus de vulnerabilitat social que presenta internament el col·lectiu jove, així com la rellevància de diversos aspectes en la configuració de la desigualtat social juvenil com ara la procedència social, el nivell de formació assolit o la situació d’emancipació domiciliària dels joves. Paraules clau: joves, estructura social, vulnerabilitat social, reproducció social.

Abstract The debate on the homogeneity-heterogeneity of young people is one of the key controversies within the sociology of youth. This article takes as its starting point a heterogeneous

1. Aquest article es deriva d’un projecte de recerca més ampli denominat Joves qualificats en precari: una aproximació sociològica al terme mileurista, finançat pel Centre d’Estudis d’Opinió i desenvolupat en el si de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona durant l’any 2008. Els autors de l’article agraeixen la col·laboració i les aportacions en aquest projecte d’Elena Sintes i de Pedro López.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34 DOI: 10.2436/20.3005.01.54 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

understanding of this population group and presents a synchronic analysis of young Catalan people in three spheres: education and cultural capital, employment, and home pur chasing power. The results show the differing degrees of social vulnerability which characterise the structure of this group, as well as the relevance of certain aspects – such as social background, level of education or emancipation from parents – in shaping social inequality. Keywords: youth, social structure, social vulnerability, social reproduction.

1. Introducció La concepció del col·lectiu jove com un segment homogeni o heterogeni de la població és una qüestió sobre la qual els corrents teòrics més importants de la sociologia de la joventut mantenen visions contraposades. D’una banda, les perspectives teòriques que tradicionalment han mantingut un pes més gran en aquesta matèria, la perspectiva de cicle vital i la perspectiva generacionista, malgrat la diferenciació dels seus plantejaments,2 conceben els joves com un bloc social uniforme, un grup social amb entitat pròpia sense gaires matisos en la seva estructura interna (Casal et al., 2006; Sintes i Porcel, 2008). D’altra banda, la irrupció amb força en els darrers anys de la perspectiva biogràfica (Brannen i Nilsen, 2002; Casal et al., 2004; Casal et al., 2006; Miret et al., 2008), centrada en el procés de transició entre la joventut i l’adultesa, va introduir un gir en aquest sentit. Les anàlisis diacròniques realitzades des d’aquesta perspectiva posen de manifest l’existència de diferents itineraris de trànsit dels joves cap a l’adultesa i com aquests s’han diversificat i transformat en les darreres dècades (Casal, 1996; Du Bois-Reymond, 2009; Furlong i Cartmel, 2001 i 2007; Heinz, 2009; Shanahan, 2000). El present article s’insereix en aquest debat, posant de manifest l’heterogeneïtat interna de la població jove a partir de l’anàlisi de la seva estructura social. A diferència del que proposa l’enfocament biogràfic, en aquest cas no es realitza una anàlisi diacrònica, sinó sincrònica, focalitzada en les característiques socials dels individus mateixos i no pas en els seus itineraris de transició a l’adultesa. Si bé és cert que, tal com ho expressa Merino (2008), l’anàlisi sincrònica d’un grup social tan dinàmic i inestable com és el col·lectiu jove comporta algunes limitacions, es considera que és l’única manera de conèixer com s’estructura la realitat social juvenil, encara que es tracti d’una situació voluble, inestable, que probablement es transforma ràpidament. Amb aquesta anàlisi es pretén, també, identificar quins són els elements que tenen un paper més rellevant a l’hora de posar els joves en situacions de més o menys vulnerabilitat social, la qual cosa ajudarà a entendre millor els aspectes clau que desdibuixen la igualtat d’oportunitats entre els joves. El text s’articula en tres parts. En la primera es reflexiona en l’àmbit teòric sobre la vulnerabilitat social i sobre com aquesta es distribueix de manera desigual entre els joves. En la segona, s’indiquen els aspectes metodològics de la seqüència d’anàlisis multivariables que s’ha portat a terme i es reflexiona sobre la idoneïtat metodològica d’aquesta anàlisi en l’estudi de l’estructura social. Finalment, s’exposen els resultats de l’anàlisi i la seva interpretació.

2. La perspectiva de cicle vital fragmenta la població en funció d’una sèrie de transicions vitals associades a l’adquisició de rols socials per part de l’individu. La joventut és concebuda de manera dinàmica, en moviment, com una transició cap a l’adultesa, un pas que és marcat per la consecució de l’emancipació plena (Casal et al., 2004). Sota l’enfocament generacionista, en canvi, vinculat a la teoria marxista, els joves són percebuts com a agents de canvi social. La tensió entre dues generacions amb valors i imaginaris confrontats, com a conseqüència d’haver viscut en contextos històrics diferents, entra en un procés dialèctic que esdevé la transformació social (Feixa, 1993).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

2. La vulnerabilitat social com a eix vertebrador de l’estructura social juvenil D’ençà dels anys setanta, el context social dels països desenvolupats ha estat marcat per l’augment de la vulnerabilitat social i pel sorgiment de noves formes de pobresa. Aquest escenari sorgeix de manera associada a la simultaneïtat de tres processos: el deteriorament del treball com a conseqüència del nou model econòmic postfordista; l’increment de la feblesa dels vincles socials, un aspecte que apareix lligat al procés d’individualització social, i la inadaptació de les polítiques socials a l’hora de donar resposta a les noves necessitats socials emergents (Paugam, 2007). Sota aquests paràmetres, la nova pobresa va més enllà d’una qüestió estrictament material o econòmica, s’ajusta més aviat a una situació d’exclusió social que es produeix sobre la base de diferents aspectes de la vida de les persones (educació, treball, relacions personals, residència i salut). Per a Castel (2001), aquesta situació d’exclusió no es pot formular en termes d’in i out, sinó que forma part d’un procés, d’un contínuum de situacions, que van des de la integració, seguretat o estabilitat (ocupació, protecció social i solidesa familiar i relacional), passant per la vulnerabilitat, precarietat o inestabilitat (situació de fragilitat, precarietat laboral, suport familiar o relacional feble), i arribant a l’exclusió o marginació (situació al marge del món laboral, mancança de protecció social i aïllament social). La posició que ocupen les persones en aquest contínuum no és fixa, sinó mòbil i depèn de la posició de la resta de persones. En resum, l’exclusió social es podria concebre, per tant, com un fenomen de caràcter estructural, multidimensional, relacional i dinàmic (Arriba, 2002; Subirats et al., 2005; Laparra et al., 2007). La joventut esdevé una etapa vital clau per tal de minimitzar els riscos socials en el futur, però, de la mateixa manera que la resta de població, els joves també estan sotmesos a desigualtats socials, les quals es plasmen en l’assumpció de diversos graus de vulnerabilitat social. Precisament, l’origen d’aquestes desigualtats rau, en gran part, en la capacitat que mostren els joves per contrarestar els efectes dels principals fenòmens que, com s’ha esmentat abans, configuren una nova realitat social més vulnerable: la feblesa dels vincles socials, la precarietat laboral i les limitacions de l’acció social. El procés d’individualització (Giddens, 1998; Beck, 1998; Bauman, 2003; Lyotard, 1986; Lipovetsky, 1990) i la feblesa de les estructures col·lectives que funcionaven com a sistemes de seguretat o de protecció de l’individu tracen un conjunt de paràmetres òptims per a l’encarnació del risc social com a nou eix estructurant de la societat. Segons Beck (1998), els riscos no estan distribuïts de manera equitativa, i la desigualtat continua governant la vida de les persones; el seu impacte és més contundent en l’esfera individual que en la grupal. En aquest sentit, tal com assenyala López Blasco (2007), la incertesa que caracteritza l’escenari actual fa que els joves actuïn sota una gran pressió, havent de decidir individualment sobre qüestions de gran influència per a la seva vida futura com ara l’educació, l’ocupació o, fins i tot, l’oci. Però aquest plantejament no està exempt de crítiques, especialment en l’àmbit de la sociologia de la joventut. Furlong i Cartmel (2007) pensen que, tot i que és cert que les identitats col·lectives han esdevingut més fràgils, les classes socials o la procedència social continuen estructurant i exercint certa influència en la predeterminació de les oportunitats individuals dels joves. Aquests autors constaten pautes diferenciades en relació amb el treball, els estudis, el lleure i la política entre el jovent en funció de la seva procedència de classe (Furlong i Cartmel, 2001). La interpretació dels resultats evoca la vigència de l’habitus bourdieuà com a element que reforça els processos de reproducció social (Bourdieu i Passeron, 1977), els quals atorguen a la família un gran pes com a font de desigualtats entre els joves. Pel que fa a la precarietat laboral, lligada directament a la transformació de les relacions laborals en el context postfordista (Boltansky i Chiapello, 2002), es concentra, sobretot, en els sectors laborals de nova creació i afecta, particularment, els col·lectius que presenten una incorporació recent en el mercat laboral (Laparra, 2006). Això explica que els joves siguin un dels segments de població en què la precarietat laboral és més elevada en relació amb la resta de població ocupada. Malgrat tot, la precarietat no afecta de manera homogènia el conjunt dels joves, sinó que tendeix a ser més intensa durant la primera fase de contacte amb el mercat de treball, en les primeres feines, entre els joves amb menys formació i entre els joves nouvinguts (Porcel et al., 2009). Albaigés

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

associació catalana de sociologia

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

et al. (2004) remarquen, en aquesta mateixa línia, que la precarietat laboral no és un fenomen generalitzable a tot el col·lectiu jove i afegeixen que la família esdevé l’únic mecanisme capaç d’evitar (quan pot) que la precarietat juvenil derivi en situacions d’exclusió social. Finalment, el model d’estat del benestar té, també, un paper fonamental envers les desigualtats socials. En el cas d’Espanya, el model d’estat del benestar vigent es caracteritza pel pes que ocupa la família en termes assistencials com a complement de la tasca realitzada per l’estat i per les organitzacions privades amb ànim de lucre o sense3 (Moreno, 2000). De fet, la preponderància de les tasques assistencials de les famílies s’intensifica encara més quan es tracta de cobrir el col·lectiu jove, ja que, en aquest model, l’estat assumeix una posició residual, i atén especialment la població que presenta una feblesa social més gran (gent gran, discapacitats, malalts, etc.) (Flaquer, 2004; Gentile, 2006). Per tant, en la mesura que cada família desenvolupa el paper assistencial en funció de la seva disponibilitat material, patrimonial i relacional, es posa de manifest que l’assistència als joves és diferent en funció de les capacitats de cada família, la qual cosa es tradueix en un sistema assistencial juvenil que reprodueix les desigualtats socials existents entre les famílies (Gentile, 2006). La visió conjunta d’aquests tres processos i la manera desigual com afecten la població jove reforcen la concepció heterogènia del col·lectiu jove. Tal com ja s’ha vist, la procedència social, l’experiència formativa i laboral, el moment en què es troben en relació amb la transició a l’adultesa, el poder adquisitiu dels mateixos joves o de les seves famílies, són aspectes que contribueixen a configurar un ventall de situacions socials juvenils diferenciades, en les quals el nivell de vulnerabilitat social assumit pels joves varia.

3. L’estructura social com a sistema de relacions i la construcció de tipologies En el context d’aquest article, la noció d’estructura social remet al que Bourdieu (1988) denomina espai social. Aquest espai de diferències es troba estructurat en funció de la distribució dels diferents tipus de capitals entre la població, entre els quals destaquen el capital econòmic, el capital cultural i el capital social (Bourdieu, 1991 i 1999). El grau de disposició dels diferents capitals és el que determina la posició de l’individu com a part de l’estructura, i cada posició té un «valor». Un altre aspecte que cal assenyalar és que, segons indica Martín Criado (1998), aquest sistema de posicions no és estàtic, sinó que es troba en una situació de tensió constant i en un procés de reconfiguració contínua. Els subjectes que conformen l’estructura no són únicament ocupants de la seva posició, sinó que estan en pugna amb la resta seguint diferents estratègies, les quals alteren les relacions de forces (Martín Criado, 1998). Per tant, l’anàlisi sincrònica de l’estructura social obliga a considerar-la el resultat d’una fotografia que congela les relacions de forces en un moment en el temps, sense que això impliqui obviar-ne la inestabilitat. La construcció de tipologies demostra una gran idoneïtat metodològica per a l’estudi de l’estructura social, ja que satisfà la necessitat de classificar o d’estructurar els individus (López, 1996). Per tal de construir la tipologia de joves4 s’ha seguit un procediment en què se succeeixen diverses anàlisis multivariables,5 les quals s’articulen en dues fases. La primera fase ha consistit en

3. Aquest model d’estat del benestar s’ha classificat dins dels règims del sud d’Europa (Ferrara, 1995), juntament amb Portugal, Itàlia i Grècia. Aquest model també és denominat règim mediterrani del benestar. 4. La població jove s’ha delimitat a partir de l’edat, considerant els individus de 16 a 34 anys. D’una banda, el límit d’edat inferior, 16 anys, és fixat per la població que cobreix la font de dades utilitzada, que és la població de 16 i més anys. D’altra banda, el límit superior, 34 anys, respon al fet que actualment es constata un endarreriment important dels joves en l’assoliment de l’emancipació plena, circumstància que marca el final de la joventut. D’aquesta manera, s’ha prioritzat incloure la finalització de les transicions juvenils cap a l’adultesa, sota el risc d’incloure, també, adults-joves en la població objecte d’anàlisi. 5. La font de dades utilitzada ha estat l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya, 2006 (Idescat i IERMB). Per a més detalls sobre la metodologia d’aquesta enquesta, vegeu López i Lozares (2007b) i Clos i Flores (2008).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

Figura 1. Procés de creació de les tipologies parcials (cultura, treball i poder adquisitiu). Fase 1

Variables seleccionades*

➪

Dimensions resultants (ACM 1)

Àmbit 1. Formació acadèmica i hàbits culturals Situació en relació amb els estudis Nivell d’estudis acabats Nivell educatiu màxim dels pares Freqüència de lectura de llibres Freqüència de lectura de diaris Nivell cultural Àmbit 2. Condicions laborals i situació en el mercat treball Relació amb l’activitat Tipus d’ingrés Nombre d’empreses on han treballat en els darrers 5 anys Relació contractual Ingressos individuals nets mensuals Categoria socioprofessional Categoria professional màxima dels pares de l’entrevistat

Àmbit 3. Poder adquisitiu de la llar Ingressos nets anuals a la llar Grau de facilitat amb què arriben a final de mes Dificultats econòmiques a la llar els darrers 5 anys Reducció de despeses a la llar els darrers 5 anys Possibilitat d’estalviar a la llar durant el darrer any Realització d’inversions a la llar en el darrer any Possessions de propietats a la llar Possessió de cotxe a la llar Possessió de moto a la llar Règim de tinença de l’habitatge Disposició de segona residència a la llar

Eix d’ocupació Situació de treball

Qualitat del treball

Capacitat econòmica

➪ Tipologies resultants (ACL 1) 1. Tipologia sobre joves sobre la base de la formació acadèmica i dels hàbits culturals Tipus 1.1. Joves amb capital cultural alt Tipus 1.2. Joves amb capital cultural mitjà-alt Tipus 1.3. Joves amb capital cultural mitjà-baix Tipus 1.4. Joves amb capital cultural baix

2. Tipologia sobre joves sobre la base de les condicions laborals i la situació en el mercat de treball Tipus 2.1. Joves estudiants o aturats sense ingressos Tipus 2.2. Joves treballadors per compte propi Tipus 2.3. Joves assalariats no precaris Tipus 2.4. Joves assalariats precaris

3. Tipologia dels joves sobre la base del poder adquisitiu de les llars on viuen Tipus 3.1. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu alt amb propietats Tipus 3.2. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu mitjà amb algunes propietats Tipus 3.3. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu mitjà-baix Tipus 3.4. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu baix

Font: Elaboració pròpia. * A banda d’aquestes variables actives, es van considerar com a variables il·lustratives el sexe, l’edat, el lloc de naixement i la grandària del municipi de residència. A diferència de les variables actives, les variables il·lustratives dins d’un ACM no intervenen en el càlcul dels nous factors, però s’utilitzen per a descriure i validar les classificacions tipològiques. L’origen social dels joves, operativitzat a través del nivell d’estudis acabats i la categoria professional dels pares, participa com a variable activa en l’anàlisi com a aproximació al concepte bourdieuà d’habitus, i és considerat, així, un indicador més de capital cultural o laboral.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

associació catalana de sociologia

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

l’obtenció de tipologies parcials, relatives a diversos àmbits estructurants de la realitat juvenil (formació i cultura, treball i poder adquisitiu familiar o de l’individu). A la segona fase s’han tractat conjuntament aquestes tipologies, amb l’objectiu de sintetitzar-les en una de sola de caràcter global (López i Lozares, 2007a). Ensems, els processos de creació de cada tipologia comporten una doble anàlisi multivariable basada, en primer lloc, en una dimensionalització de les variables seleccionades (anàlisi factorial) i, en segon lloc, en la classificació de les unitats d’anàlisi (anàlisi de conglomerats) (Domínguez i López, 1996; López, 1996; Lozares et al., 1998; Lozares i López, 2000; Cea D’Ancona, 2004). El fet de construir tipologies parcials de joves en la primera fase es basa en la noció bourdieuana de camp (Bourdieu, 1991 i 1999), entès com a subsistema relativament diferenciat, mai completament autònom, que implica una retraducció específica de les diverses espècies de capital dins d’una lògica pròpia (Martín Criado, 1998). En aquest cas, l’objectiu fonamental ha estat delimitar tres camps que esdevenen cabdals en l’estructuració de la realitat juvenil i, per tant, en l’establiment de les desigualtats socials entre els joves, sobretot en termes de vulnerabilitat social. Aquests camps són: la formació acadèmica i els hàbits culturals; les condicions de treball i la situació en el mercat laboral, i el poder adquisitiu de la llar. Els resultats d’aquesta anàlisi no es descriuen en aquest article, ja que és tan sols un pas previ per a l’anàlisi global final. Tanmateix, els esquemes d’aquest article reflecteixen la complexitat de tot el procés d’anàlisi que s’ha realitzat6 i resumeixen les variables seleccionades per a cadascun d’aquests camps o àmbits, els factors resultants, les tipologies parcials i la tipologia global.

4. L’estructura social dels joves catalans Els resultats de les anàlisis realitzades mostren una realitat juvenil estructurada per dues dimensions: el nivell de vulnerabilitat social i el grau d’èxit en la transició a l’adultesa. Aquestes dimensions es corresponen amb els factors resultants de l’anàlisi de correspondències múltiples implementada sobre les tipologies parcials de joves que s’han construït a la primera fase: — Nivell de vulnerabilitat social.7 Aquesta dimensió s’ha d’entendre com la combinació de l’exposició a situacions de risc social i dels recursos de què disposen els individus per fer front a aquestes situacions. El nivell de vulnerabilitat social dels joves apareix força associat a aspectes com ara la procedència social dels individus, el fet d’estar o no emancipat i el nivell de formació assolit. Les dades demostren que la classe social dels progenitors, deduïda en aquest exercici a partir de la categoria professional i el nivell d’estudis acabats, marca clarament les condicions d’existència dels fills, tant en l’àmbit econòmic com en l’educatiu. És precisament per això que l’origen social dels joves està relacionat amb el nivell de vulnerabilitat, de manera que els joves d’origen social alt tendeixen a situar-se en un nivell de vulnerabilitat inferior que no pas els joves que provenen de famílies més humils. D’altra banda, l’emancipació residencial també apareix com un procés lligat al nivell de vulnerabilitat dels joves, en la mesura que la vulnerabilitat és més gran quan es viu fora de l’aixopluc dels pares. Finalment, la formació intervé igualment de manera clara en la composició d’aquest eix de doble manera. En primer lloc, en termes de qualificació. En aquest sentit, s’entén que els joves amb una formació més elevada disposen de més recursos per fer front a les situacions de risc social. En segon lloc, la formació aporta també a l’eix certa informació sobre l’estat del cicle formatiu dels joves (també relacionat amb el procés d’emancipació), de manera que estar

6. El desenvolupament de les anàlisis multivariables s’ha realitzat amb el programari estadístic SPAD (Système Portable pour l’Analyse des Données). Els procediments d’anàlisi de correspondències múltiples (ACM) i d’anàlisi de classificacions (ACL) són els implementats per aquest paquet estadístic. 7. Aquest factor explica el 57,8 % de la variància que acumulen les variables analitzades i ocupa la posició horitzontal en la figura 1.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

Figura 2. Procés de creació de la tipologia socioeconòmica dels joves catalans. Fase 2

Classes resultants ACL 1 (tipologies parcials)

➪

Tipus 1.1. Joves amb capital cultural alt Tipus 1.2. Joves amb capital cultural mitjà-alt Tipus 1.3. Joves amb capital cultural mitjà-baix Tipus 1.4. Joves amb capital cultural baix Tipus 2.1. Joves estudiants o aturats sense ingressos Tipus 2.2. Joves treballadors per compte propi Tipus 2.3. Joves assalariats no precaris Tipus 2.4. Joves assalariats precaris Tipus 3.1. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu alt amb propietats Tipus 3.2. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu mitjà amb algunes propietats Tipus 3.3. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu mitjà-baix Tipus 3.4. Joves que viuen en llars de poder adquisitiu baix

Dimensions resultants (ACM 2)

➪

Tipologia resultant (ACL 2)

Tipologia socioeconòmica dels joves catalans

Nivell de vulnerabilitat social

Grau d’èxit en el procés de transició a l’adultesa

Tipus 1. Joves menors de 25 anys estudiants no emancipats d’origen social mitjà-alt Tipus 2. Joves assalariats no precaris, amb formació i d’origen social mitjà-alt Tipus 3. Joves d’edat avançada, emancipats i amb capacitat econòmica Tipus 4. Joves no emancipats d’origen social mitjà-baix, amb formació i amb ocupacions precàries o aturats Tipus 5. Joves assalariats precaris d’origen social molt baix amb poca formació Tipus 6. Joves d’edat avançada emancipats, d’origen social molt baix i amb poca capacitat econòmica i formació

Font: Elaboració pròpia.

estudiant comporta un risc social inferior que no pas estar inserit en el mercat laboral o en procés d’inserció. En definitiva, si s’observa la figura 1, aquest eix arrossega cap a la dreta les situacions juvenils més precàries i desacomodades, que quedarien il·lustrades per joves emancipats, de procedència social baixa, que han acabat el cicle formatiu amb un nivell d’estudis baix i que presenten unes condicions laborals precàries. A l’esquerra, en canvi, quedarien les situacions juvenils més acomodades i benestants. — Grau d’èxit en el procés de transició a l’adultesa.8 La definició d’aquest factor està marcada sobretot per la posició en el mercat de treball, juntament amb el poder adquisitiu de la llar on viuen els joves. L’eix indica el nivell d’èxit aconseguit pels joves a l’hora de situar-se en el món adult, un pas que és delimitat per la finalització del cicle formatiu, la inserció laboral i l’emancipació residencial (Casal et al., 2004; Miret et al., 2007). A la figura 1, la verticalitat d’aquest eix situa a la part inferior de l’espai factorial les situacions més avançades i reeixides de transició a l’adultesa, lligades a una bona posició en el mercat laboral i a una bona capacitat econòmica a la llar de residència, mentre que a la part superior quedarien localitzades les situacions juvenils més precàries en termes de condicions de treball i de poder adquisitiu de la llar de residència. Els joves que encara estan en procés de completar la transició cap a l’adultesa apareixen, en canvi, en posicions més centrades, més neutres. En aquest sentit, la part central de l’eix es podria considerar el punt inicial de la tran

8. Aquest factor explica el 41,0 % de la variància de les variables analitzades i se situa verticalment en la figura 1.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

associació catalana de sociologia

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

sició cap a l’adultesa o també un punt intermedi entre l’èxit o el fracàs. A mesura que els individus van assolint transicions parcials (formativa, treball, emancipació residencial) i en funció de l’èxit amb què les assoleixen, es van situant més o menys als extrems d’aquest eix. Finalment, com a resultat de l’anàlisi de conglomerats, s’han obtingut sis tipus de joves que articulen l’estructura social juvenil de Catalunya. La realitat juvenil catalana és heterogènia i denota una gran desigualtat social en relació amb els nivells de vulnerabilitat social que assumeixen els joves i també respecte al grau d’èxit en la transició a l’adultesa que assoleixen. A continuació, es descriuen els diferents tipus de joves catalans: — Tipus 1. Joves estudiants no emancipats d’origen social mitjà-alt. Aquest perfil agrupa el 14,4 % de la població juvenil. Els trets distintius d’aquest grup es basen, sobretot, en què són joves no ocupats (94,4 %) i que la majoria està realitzant estudis universitaris (67,8 %). Gairebé el 90 % té menys de 25 anys, la qual cosa explica, també, que majoritàriament no estiguin emancipats. Respecte al poder adquisitiu de les llars on viuen, es tracta de joves que resideixen en llars amb un poder adquisitiu elevat (46,1 %) o mitjà (40,2 %). La situació que ocupa la figura 1 explica que es tracta del grup de joves que es mostra menys vulnerable socialment, a la vegada que es confirma que encara no ha afrontat la transició a l’adultesa. — Tipus 2. Joves assalariats no precaris, amb formació i d’origen social mitjà-alt. Aquests joves constitueixen el 16,7 % del conjunt de la població de 16 a 34 anys de Catalunya. Principalment, es caracteritzen per treballar en condicions laborals no precàries (82,7 %), que denoten una certa estabilitat contractual i uns ingressos a l’altura de la feina que es realitza. Més de tres quartes parts presenten una formació elevada, i la majoria ha acabat el període formatiu amb estudis superiors, mentre que una minoria ho ha fet amb estudis secundaris. Tot i que gran part d’aquests individus es defineixen com a assalariats i, per tant, inserits en el mercat de treball, molts encara no s’han emancipat residencialment. El 42,2 % viu amb els seus progenitors, que a més presenten un poder adquisitiu elevat, i el 28,7 % també, però en llars amb un poder adquisitiu mitjà. Aproximadament, tan sols un de cada cinc està emancipat. Aquestes dades perfilen un grup de joves que es troba en ple procés de transició cap a l’adultesa, la majoria amb una edat d’entre 25 i 29 anys (43,5 %), tot i que una altra part important presenta una edat menor (28,6 %), de 20 a 24 anys. Tot i que encara (molts d’ells) no hagin completat la transició a l’adultesa, l’èxit amb què estan afrontant aquest procés de moment els situa força avall a l’eix vertical (grau d’èxit en el procés de transició a l’adultesa) de la figura 1. — Tipus 3. Joves d’edat avançada, emancipats i amb capacitat econòmica. Aquest grup aplega el 13,9 % dels joves catalans i és dels més minoritaris. La característica que reforça la identitat d’aquest col·lectiu envers la resta és, igual que el grup anterior, la presència d’assalariats no precaris (80,3 %). Però, en segon lloc i a diferència del grup anterior, aquests joves estan ja emancipats de la llar dels pares i, a més, la majoria disposa d’un poder adquisitiu mitjà (52,2 %) o alt (36,7 %). De fet, aquesta situació està relacionada amb l’edat d’aquests joves, que majoritàriament sobrepassa els 29 anys (62,3 %). És, per tant, un col·lectiu que es troba pràcticament al llindar de l’adultesa i, fins i tot, a alguns se’ls podria considerar ja adults-joves. Segons la posició que ocupa aquest grup a la figura 1, es pot dir que són els joves que han realitzat o estan realitzant aquesta transició amb més èxit sociolaboral. Pel que fa a la formació d’aquests joves, pràcticament tots els integrants del grup han acabat estudis superiors o secundaris. Es detecta una certa heterogeneïtat respecte a la procedència social d’aquests individus, entre els quals destaca un perfil de pares amb un nivell socioeconòmic mitjà-baix. — Tipus 4. Joves no emancipats d’origen social mitjà-baix, amb formació i amb ocupacions precàries o aturats. Aquest és el perfil que aglutina la proporció més elevada de població jove (21,8 %) i és també el més complex, a causa de la diversitat dels seus integrants. Aquest grup es caracteritza, principalment, per les condicions precàries en què treballen els seus membres, que majoritàriament ocupen feines temporals amb sous baixos (56,7 %). D’altra banda, hi ha un gruix important que no treballa, dels quals una part són estudiants i l’altra aturats (35,6 %). Un altre dels aspectes que més marquen la idiosincràsia d’aquest grup és que majoritàriament aquests

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

joves no estan emancipats. Les situacions de poder adquisitiu en aquestes llars són molt dissemblants: les que més predominen, per ordre de rellevància, són les de poder adquisitiu mitjà (35,3 %), mitjà-baix (21,6 %) o baix (6,7 %). El nivell de formació d’aquest col·lectiu també és força heterogeni, tot i que els més rellevants són els estudis secundaris i els universitaris. A més, s’ha de tenir en compte la presència d’estudiants universitaris. Finalment, cal afegir que les edats d’aquests individus també són molt diverses, però la presència de joves de menys de 25 anys és més rellevant en aquest grup que en d’altres i, de fet, en l’àmbit intern constitueix més de la meitat del col·lectiu (57,6 %). L’heterogeneïtat d’aquest grup fa que sigui el més neutre en la posició a l’espai vectorial en la figura 1. — Tipus 5. Joves assalariats precaris, d’origen social molt baix i amb poca formació. El 16,0 % dels joves catalans pertanyen a aquest grup. Aquests joves es caracteritzen, sobretot, per haver acabat el cicle formatiu amb estudis primaris i provenen de pares sense estudis (68,4 %). Un altre dels trets que contribueixen de manera rellevant a la seva identitat és que estan emancipats i gran part viuen en llars de poder adquisitiu baix (37,1 %) o mitjà-baix (23,6 %). Tres de cada quatre treballen en condicions força precàries (74,4 %) i cal destacar la forta presència que tenen en aquest grup els joves nascuts fora d’Espanya (37,2 %). La posició d’aquest grup en la figura 1 indica que aquests joves presenten un nivell de vulnerabilitat social força elevat i que han portat a terme una transició a l’adultesa molt poc reeixida. — Tipus 6. Joves d’edat avançada emancipats, d’origen social mitjà-baix i amb poca formació i poc poder adquisitiu. D’aquest grup forma part el 17,1 % de la població jove catalana. La característica més diferenciadora respecte a la resta de grups és que estan emancipats i viuen en llars de poder adquisitiu mitjà-baix (47,3 %) o mitjà (33,1 %). Més de la meitat han acabat el cicle formatiu amb un nivell d’estudis secundaris i un de cada tres només va acabar els estudis primaris. Una part important treballa en condicions precàries, marcades sobretot per feines eventuals i sous baixos (47,8 %), i també hi ha una minoria de treballadors per compte propi (16,8 %), però que resulten rellevants en relació amb la resta de grups. Pràcticament la totalitat d’aquests joves té més de 24 anys i el 42,8 % en té més de 29. Finalment, cal afegir que, igual que en el grup anterior, hi ha una presència important de joves nascuts fora d’Espanya (gairebé un de cada quatre). La posició d’aquest grup en la figura 1 revela un perfil de joves d’una vulnerabilitat social elevada amb un grau d’èxit en la transició a l’adultesa moderat. En la figura 1 es pot observar com se situen els diferents tipus de joves en un espai vectorial creat a partir de les dimensions «Nivell de vulnerabilitat social» i «Grau d’èxit en la transició a l’adultesa».

5. Conclusions Aquests resultats i la disposició dels diferents tipus de joves a l’espai vectorial suggereixen algunes interpretacions que es podrien resumir en quatre punts. En primer lloc, la posició dels tipus 1 i 2 indica que els joves d’origen social alt que allarguen el període de formació fins a la universitat ocupen les situacions socials menys vulnerables de la realitat juvenil, sobretot si encara no estan emancipats. En aquest sentit, és evident que el nivell d’exposició davant de riscos socials és inferior quan es viu a casa dels pares, i més encara si es tracta de pares ben situats socioeconòmicament. S’ha de dir, també, que el fet d’allargar el període de formació està associat amb una emancipació més tardana, la qual cosa contribueix a endarrerir l’aparició de situacions de risc social. A més, aquestes circumstàncies —origen social alt, estudis universitaris acabats o en curs i retard de l’emancipació— contribueixen força al fet que, a posteriori, es produeixi una transició reeixida a l’adultesa en l’àmbit sociolaboral. En segon lloc, la situació que ocupa el tipus 4 posa en relleu, sobretot, que l’assoliment d’un nivell de formació elevat, independentment de l’estatus socioeconòmic de la família del jove, atenua la vulnerabilitat social dels individus. D’altra banda, en aquest cas, l’atenuació de la vulnerabilitat

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

associació catalana de sociologia

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

obeeix, també, a una lògica de no-emancipació que, com es deia abans, es retroalimenta pel fet de realitzar un període llarg de formació. En tercer lloc, el tipus 3 representa un conjunt de realitats juvenils que tenen en comú el fet de compartir un cert èxit en la transició a l’adultesa, sempre parlant en termes sociolaborals. Tanmateix, integra joves de diverses procedències socials i amb nivells formatius secundaris o superiors. Per tant, es tractaria d’un perfil que gairebé ha completat el seu itinerari cap a l’adultesa i que ho ha fet d’una manera solvent i poc problemàtica en l’àmbit social. Tot i així, el nivell de vulnerabilitat social que pateix aquest grup és superior al d’altres grups que encara no estan del tot emancipats, ja que l’exposició a situacions de risc social és superior quan els individus avancen en el seu procés d’emancipació plena, ja que no es compta, ―a priori,― amb el suport dels pares.

Figura 3. Posició dels tipus de joves entre l’eix «Nivell de vulnerabilitat social» i l’eix «Grau d’èxit en la transició a l’adultesa» Grau d’èxit en la transició a l’adultesa

Tipus 3.4 (no eman.)

PB no eman.

Classe 5 PB sí eman.

0,75

Tipus 2.1

PMB no eman.

No ocupats 16-19

Tipus 3.3 (no eman.)

Classe 4

Empleats no qualif.

Prim. origen m-b

Resta

Classe 1

PM no eman. Univ. origen m-a

20-24

Més de 50.000 hab.

PA no eman.

PMB sí eman.

No mileurista De 10.000 a 50.000 hab.

Dona Home

Catalunya

Tipus 3.1 (no eman.) Sí mileurista

De 2.000 a 9.999 hab. 25-29 Menys de 2.000 hab. Resta Espanya

Sec.-univ. origen m-b

Tipus 1.2

Classe 6

Resta UE-15 30-34

Tipus 2.2

Classe 2 Empleats qualif.

Tipus 3.3 (eman.)

Tipus 1.4

Sec. origen b

Empren./Autòn.

-0,75

Tipus 2.3

Tipus 1.3

Tipus 2.4

Tipus 3.2 (no eman.)

Tipus 1.1

Tipus 3.4 (eman.)

PM sí eman.

Tipus 3.2 (eman.)

Tipus 3.1 (eman.)

-1,50 PA sí eman. -1,50

-0,75

Classe 3

0,75

1,50

Nivell de la vulnerabilitat social

Classe 1 Joves estudiants no emancipats d’origen social mitjà-alt. Classe 2 Joves assalariats no precaris, amb formació i d’origen social mitjà-alt. Classe 3 Joves d’edat avançada, emancipats i amb capacitat econòmica. Classe 4 Joves no emancipats d’origen social mitjà-baix, amb formació i amb ocupacions precàries o aturats. Classe 5 Joves assalariats precaris, d’origen social molt baix i amb poca formació. Classe 6 Joves d’edat avançada emancipats, d’origen social mitjà-baix i amb poca formació i poc poder adquisitiu.

Font: Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya, IDESCAT i ERMB, 2006. Nota: Els tipus remeten a les «Tipologies resultants (ACL 1)» de la figura 1.

Finalment, les posicions dels tipus 5 i 6 reflecteixen les realitats juvenils més vulnerables socialment. Aquesta vulnerabilitat està directament associada al fet d’estar emancipats i disposar de pocs recursos; és a dir, són joves amb poca formació i amb ocupacions precàries. Aquesta situació s’agreuja encara més en el cas dels joves estrangers d’origen social baix, que tenen una forta pre-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

sència en aquests dos grups, ja que en aquests casos s’hi afegeixen altres problemàtiques. D’entre aquests dos grups de joves, el tipus 5 —joves assalariats precaris, d’origen social molt baix i amb poca formació— és el que presenta una transició a l’adultesa menys reeixida en termes sociolaborals, tot i que s’ha d’esmentar també que és un perfil de menys edat que el tipus 6, la qual cosa pot marcar alguna diferència en aquest sentit. Tot plegat permet ressaltar, sobretot, dues qüestions. D’una banda, es confirma l’heterogeneïtat de situacions socials que engloba la realitat juvenil a Catalunya i els diferents nivells de vulnerabilitat social a la qual estan exposats els joves en funció de les seves característiques. Aquest fet obliga a pensar en polítiques de joventut flexibles, que s’adaptin a diverses problemàtiques en funció de la pluralitat de necessitats juvenils, que poden anar de les necessitats materials a l’assessorament i l’acompanyament de processos. Les polítiques integrades de transició es basen en aquesta filosofia (López Blasco, 2007) i constitueixen una de les propostes més interessants per abordar amb eficàcia aquesta problemàtica. D’altra banda, el nivell de formació, l’origen social dels joves i la situació d’emancipació apareixen com els principals determinants del grau de vulnerabilitat que assumeixen els joves i, en aquest sentit, esdevenen els punts més importants d’intervenció per tal d’avançar cap a una situació d’igualtat d’oportunitats entre el jovent.

6. Bibliografia Albaigés, Bernat; Sisto, Vicente; Román, José Antonio (2004). Crisi del treball i emergència de noves formes de subjectivitat laboral en els joves. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Joventut. Arriba, Ana (2002). El concepto de exclusión en política social. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Unidad de Políticas Comparadas. [Documento de Trabajo 02-01] Bauman, Zygmunt (2003). Modernidad líquida. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Beck, Ulrich (1996). «La teoría de la modernización reflexiva». A: Beriain, Josetxo (comp.). Las consecuencias perversas de la modernidad: Modernidad, contingencia y riesgo. Barcelona: Anthropos, p. 223-265. — (1998). La sociedad del riesgo: Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós. Boltansky, Luc; Chiapello, Ève (2002). El nuevo espíritu del capitalismo. Madrid: Akal. Bourdieu, Pierre (1988). La distinción: Criterios y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus. — (1991). El sentido práctico. Madrid: Taurus. — (1999). Razones prácticas: Sobre la teoría de la acción. Barcelona: Anagrama. Bourdieu, Pierre; Passeron, Jean-Claude (1977). La reproducción: Elementos para una teoría del sistema de enseñanza. Barcelona: Laia. Brannen, Julia; Nilsen, Ann (2002). «Young people’s time perspectives: from youth to adulthood». Sociology, núm. 36 (3), p. 513-537. Casal, Joaquim (1996). «Modos emergentes de transición a la vida adulta en el umbral del siglo xxi: Aproximación sucesiva, precariedad y desestructuración». REIS: Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 75, p. 295-316. Casal, Joaquim; Garcia, Maribel; Merino, Rafael; Quesada, Miguel (2004). Enquesta als joves de Catalunya: 2002. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria General de Joventut. — (2006). «Aportaciones teóricas y metodológicas a la sociología de la juventud desde la perspectiva de la transición». Papers: Revista de Sociologia, núm. 79, p. 21-48. Castel, Robert (1997). Las metamorfosis de la cuestión social: Una crónica del salariado. Buenos Aires: Paidós. — (2006). La inseguridad social: ¿Qué es estar protegido? Reimpr. Buenos Aires: El Manantial. Cea D’Ancona, M. Ángeles (2004). Análisis multivariable: Teoría y práctica en la investigación social. Madrid: Síntesis. Domínguez, Màrius; López, Pedro (1996). «La construcció de tipologies: procés i tècniques d’anàlisi de dades». Papers: Revista de Sociologia, núm. 48, p. 31-39. Du Bois-Reymond, Manuela (2009). «Models of navigation and life management». A: Furlong, Andy (ed.). Handbook of youth and young adulthood: New perspectives and agendas. Londres: Routledge, p. 31-38. Ferrara, Mauricio (1995). «Los estados de bienestar del Sur en la Europa social». A: Sarasa, Sebastià; Moreno, Luis (ed.). El estado del bienestar en la Europa del sur. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 85-111.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

associació catalana de sociologia

L’estructura social juvenil a Catalunya Sergio Porcel; Jordi Gumà

Feixa, Carles (1993). La joventut com a metàfora: Sobre les cultures juvenils. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria General de Joventut. Flaquer, Lluís (2004). «La articulación entre familia y el Estado de bienestar en los países de la Europa del sur». Papers: Revista de Sociologia, núm. 73, p. 27-58. Furlong, Andy; Cartmel, Fred (2001). Els contextos canviants de la joventut. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria General de Joventut. — (2007). Young people and social change: New perspectives. 2a ed. Berkshire: McGraw-Hill Education. Gentile, Alexandro (2006). Una precaria transición a la edad adulta: Inestabilidad laboral y límites del régimen familista de Estado del Bienestar: El caso de España. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Unidad de Políticas Comparadas. [Documento de Trabajo 06-02] Giddens, Anthony (1998). Modernidad e identidad del yo: El yo y la sociedad en la época contemporánea. 2a ed. Barcelona: Península. Heinz, Walter (2009). «Youth transitions in an age of uncertainty». A: Furlong, Andy (ed.). Handbook of youth and young adulthood: New perspectives and agendas. Londres: Routledge, p. 3-13. Laparra, Miguel (2006). La construcción del empleo precario: Dimensiones, causas y tendencias de la preca riedad laboral. Madrid: Fundación Foessa; Cáritas. Laparra, Miguel; Obradors, Anna; Pérez, Begoña; Pérez Yruela, Manuel; Renes, Víctor; Sarasa, Sebastià; Subirats, Joan; Trujillo, Manuel (2007). «Una propuesta de consenso sobre el concepto de exclusión. Implicaciones metodológicas». Revista Española del Tercer Sector, núm. 5, p. 15-57. Lipovetsky, Gilles (1990). La era del vacío: Ensayos sobre el individualismo contemporáneo. 4a ed. Barcelona: Anagrama. López, Pedro (1996). «La construcción de tipologías: metodología de análisis». Papers: Revista de Sociologia, núm. 48, p. 9-29. López, Pedro; Lozares, Carlos (2007a). «La conciliación entre las exigencias del ámbito productivo y las condiciones sociofamiliares: estudio de caso de una empresa». Papers: Revista de Sociologia, núm. 83, p. 123-144. — (2007b). «Implicaciones sociológicas en la construcción de una muestra estratificada». Empiria: Revista de Metodología de Ciencias Sociales, núm. 14, p. 87-108. López Blasco, Andreu (2007). «Trajectòries de vida dels i de les joves: de la linealitat a la incertesa. Repercussions per a les polítiques». A: Diputació de Barcelona. Joventut i polítiques de joventut. Barcelona: Diputació de Barcelona. Lozares, Carlos; López, Pedro (2000). Anàlisi multivariable de dades estadístiques. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Lozares, Carlos; López, Pedro; Borrás, Vicent (1998). «La complementariedad del log-lineal y del análisis de correspondencias en la elaboración y análisis de tipologías». Papers: Revista de Sociologia, núm. 55, p. 79-93. Lyotard, Jean-François (1986). La condición postmoderna: Informe sobre el saber. 1a ed., 1a reimpr. Madrid: Cátedra. Martín Criado, Enrique (1998). Producir la juventud: Crítica de la sociología de la juventud. Madrid: ISTMO. Merino, Rafael (2008). «Joves i estructura social». Nous Horitzons, núm. 189, p. 27-33. Miralles Guasch, Carme (dir.) (2008). El trabajo de campo de la Encuesta de condiciones de vida y hábitos de la población de Cataluña, 2006. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. Miret, Pau; Salvadó, Antoni; Serracant, Pau; Soler, Roger (2008). Enquesta a la joventut de Catalunya 2007: Una anàlisi de les transicions educatives, laborals, domiciliars i familiars. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria General de Joventut. Moreno, Luis (2000). Ciudadanos precarios: La «última red» de protección social. Barcelona: Ariel. Paugam, Serge (2007). Las formas elementales de la pobreza. Madrid: Alianza. Porcel, Sergio; Gumà, Jordi; Clapés, Jaume (2009). Condicions de vida i hàbits de la població jove de la província de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona. Shanahan, Michael (2000). «Pathways to adulthood in changing societies: variability and mechanisms in life course perspective». Annual Review of Sociology, núm. 26, p. 667-692. Sintes, Elena; Porcel, Sergio (2008). «La perspectiva de cicle vital». Nous Horitzons, núm. 189, p. 123-132. Subirats, Joan (dir.); Gomà, Ricard; Brugué, Joaquim (coord.) (2005). Análisis de los factores de exclusión social. Bilbao: Fundación BBVA.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 23-34

Articles

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar* Intergenerational transmission of gender roles in the household Marc Ajenjo Cosp Joan García Román Universitat Autònoma de Barcelona i Centre d’Estudis Demogràfics Correspondència: Marc Ajenjo Cosp. Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici E2. 08193 Bellaterra (Barcelona). Tel.: 935 813 060. A/e: majenjo@uab.cat. Data de recepció de l’article: desembre 2012 Data d’acceptació de l’article: maig 2013

Resum L’article aborda la transmissió dels rols de gènere entre els progenitors i els seus fills i filles a partir de l’Encuesta de Empleo del Tiempo 2009-2010 (Institut Nacional d’Estadística). Utilitzant la diferència de treball no remunerat realitzat per germans de diferent sexe com a indicador, s’analitza l’efecte de variables com l’ocupació de la mare, la participació del pare en tasques domèstiques, els ingressos de la llar i l’educació dels progenitors per afavorir més o menys el grau de transmissió. Els resultats mostren una transmissió intergeneracional dels rols de gènere, que les variables esmentades s’encarreguen de matisar. En aquest sentit, cal destacar que hi ha un efecte de mimetisme molt important en la transmissió, de manera que els descendents copien alguns dels comportaments dels seus progenitors. Paraules clau: usos del temps, rols de gènere, transmissió intergeneracional, Espanya.

Abstract This paper studies parent-child transmission of gender roles in Spain using the Time-Use Survey of 2009-2010 (National Statistics Institute). Making use of an indicator based on differences in unpaid work between siblings of different genders, we analyse the effects of parent characteristics – such as mothers’ occupation, fathers’ participation in domestic work, household income and parents’ education – on the extent to which gender roles are transmitted. These variables are shown to explain much of the variation in child gender roles, supporting an important effect of child-parent mimicry in gendered behavior. Keywords: time allocation, gender roles, intergenerational transmission, Spain.1

* Aquest treball s’inscriu dins del projecte «El reparto del tiempo y el uso del espacio en las parejas biactivas. La situación española en el contexto europeo» (ref. CSO2009-08273 / GEOG), subvencionat pel Pla Nacional R + D + I del Ministeri d’Educació i Ciència, a més de formar part de la tesi doctoral de Joan García Román, inscrita en el doctorat de demografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest treball s’ha realitzat amb finançament del projecte WorldFam, del Consell Europeu de Reserca (ERC-2009-StG-240978).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47 DOI: 10.2436/20.3005.01.55 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

Introducció Fins fa pocs anys predominava el model de família tradicional, en qué els rols de gènere entre els membres de la parella estaven molt compartimentats, de manera que l’home era l’únic responsable del treball remunerat, mentre la dona ho era del treball no remunerat. La revolució que comportà la incorporació massiva de la dona al mercat laboral trenca aquesta diferenciació tan clara, i el model de parelles de doble ingrés, aquelles en qué ambdós membres participen activament en el treball remunerat, ha passat a ser majoritari avui. Malgrat el canvi, en bona part de les parelles, l’home segueix sent el principal responsable del treball remunerat, mentre que sobre la dona recau la part majoritària del treball no remunerat. I és que, mentre que la incorporació de la dona al mercat de treball ha estat massiva, la participació de l’home en les tasques domèstiques ha crescut a ritme molt més lent. Aquest ritme de ràpida sortida de la dona a l’esfera pública i de lenta entrada de l’home a l’esfera privada ha estat anomenat per alguns autors retard adaptatiu (Hochschild, 1989; Gershuny et al., 1994; Gershuny, 2000). Una denominació que, sens dubte, exhala optimisme. El treball domèstic és un camp simbòlic on es reprodueixen els rols de gènere, de manera que sovint s’ha considerat el seu repartiment com un bon termòmetre de la igualtat a la parella (West i Zimmerman, 1987). En aquest article utilitzem el treball domèstic en un sentit similar, de manera que avaluem el comportament diferenciat que en fan els fills i les filles com un indicador de la transmissió dels rols tradicionals de gènere. El comportament dels fills i les filles a la llar d’origen permetrà, també, una primera aproximació a quina serà l’organització futura de les llars; és a dir, i encara que amb totes les precaucions, predir si les parelles del futur seran més igualitàries que les actuals. Tal com es veurà tot seguit, tot i que la transmissió dels rols de gènere a partir dels usos del temps ha estat un camp tractat per diferents autors en països caracteritzats per una igualtat homedona més gran (Blair, 1992; Cunningham, 2001a i 2001b; Gupta, 2006; Evertsson, 2006), hi ha molt poques coses fetes en llocs com Espanya o Itàlia, on les diferències home-dona són de les més importants del continent europeu (Aliaga, 2006). En aquest sentit, cal esmentar el treball d’Álvarez i Miles-Touya (2011) amb dades de l’Encuesta de Empleo del Tiempo de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 2002-2003. La nova versió d’aquesta enquesta, de 2009-2010, suposa una oportunitat d’abordar el tema amb dades actualitzades.

Antecedents La llar representa el primer escenari en el qual es desenvolupa el procés d’identitat de gènere de l’individu. La família és el lloc on l’infant s’exposa a les primeres diferències de gènere (Berk, 1985) i on, a partir de l’observació i imitació dels progenitors, s’aprenen i desenvolupen els comportaments relatius al propi gènere (Bandura, 1977). La formació de la identitat de gènere i dels comportaments tipus de cada sexe es produeix durant la primera infantesa, quan l’entorn familiar té una influència vital en els individus (Bem, 1993; Fagot i Leinbach, 1993; McHale et al., 2003). Tot i així, no podem oblidar les influències rebudes durant la pubertat, també importants i que contribueixen a la formació de les actituds relatives al gènere propi (Cunningham, 2001a). Segons les teories de la socialització, l’aprehensió dels rols de gènere es produeix de ben joves i aquests esdevenen fixos i inalterables (Wight, 2008). Per a Cunningham (2001b), els fills i les filles, a partir de l’observació d’alguns comportaments que els seus progenitors mostren, aprenen un conjunt de símbols de gènere, que més tard reproduiran per representar-se a si mateixos com a masculí o femení en contextos similars. És a dir, els comportaments s’aprenen en la infància i es reprodueixen quan s’entra a l’edat adulta i, en concret, quan es forma una nova parella. Contràriament a la teoria de la socialització, alguns autors es basen en l’existència d’un cert canvi en el temps i en la tendència general a la igualtat de gènere per evidenciar que les generacions tendeixen a ser més igualitàries que les anteriors, i es donen canvis en les actituds dels individus en

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

el temps (Bolzendahl i Myers, 2004). Des d’aquest punt de vista, s’argumenta que, si els rols s’aprenen en la infantesa i són fixos i inalterables, s’haurien de reproduir al llarg de tot el cicle de vida, i que això no sempre succeeix així, sinó que s’observen canvis importants segons el context familiar i les circumstàncies del moment (Gupta, 2006). Per exemple, així com homes i dones tenen un comportament similar en la solteria respecte a la divisió del treball domèstic, quan entren en unió el comportament canvia, i augmenten les desigualtats (South i Spitze, 1994; Gupta, 1999); de la mateixa manera que també canvia sobtadament el comportament amb l’aparició de la primera criatura (Ajenjo i García, 2011). Malgrat tot, les evidències empíriques que existeix una transmissió dels rols de gènere són nombroses (Blair, 1992; Cunningham, 2001a i 2001b; Wight, 2008; Weinshenker, 2005; Carriero i Todesco, 2011; Álvarez i Miles-Touya, 2011), i les llars s’arriben a considerar fàbriques de gènere, gender factory en la terminologia anglosaxona (Berk, 1985). La divisió del treball domèstic dins de la llar ha estat considerada un dels camps simbòlics on es reprodueixen les diferències de gènere (West i Zimmerman, 1987), i és dins de la família on l’individu aprèn el valor simbòlic del comportament de gènere relatiu al treball domèstic (Berk, 1985). Igualment, és en la divisió del treball domèstic on els fills observen com els pares negocien i reparteixen les tasques seguint uns determinats rols de gènere (Wight, 2008; West i Zimmerman, 1987). Com s’ha mencionat anteriorment, són múltiples les investigacions que mostren com actituds més tradicionals dels pares serveixen com a predictores d’un comportament més tradicional dels fills. I, en aquest sentit, la divisió del treball no remunerat dins de la llar s’utilitza en molts casos com a indicador d’un comportament més o menys tradicional. Actituds més igualitàries per part dels pares en la divisió del treball domèstic suposen una distribució menys asimètrica del treball domèstic entre fills i filles (Cunningham, 2001a; Weinshenker, 2005; Álvarez i Miles-Touya, 2011). Actituds de gènere més tradicionals dels pares s’associen a un increment del treball domèstic de les filles i a un descens en els fills (Blair, 1992). Però no només això, sinó que les filles, a més del plus de treball domèstic que duen a terme, solen encarregar-se, també, de tasques diferents (Blair, 1992; Wight, 2008). Evertsson (2006) troba a Suècia, un dels països considerats més igualitaris, que les nenes realitzen més feines dins de la llar, així com més tasques de cura de familiars i personals, mentre que els nens realitzen més tasques a l’exterior. Un repartiment desigual del tipus de tasques que reprodueix el repartiment desigual en els adults (Ajenjo i García, 2011). En aquest sentit, una participació més gran del pare en les tasques domèstiques durant la infància dels seus descendents va acompanyada de més participació en el treball domèstic quan l’home és adult (Cunningham, 2001b; Evertsson, 2006; Weinshenker, 2005; Álvarez i Miles-Touya, 2011). Estudis previs també posen de manifest que la influència més gran l’exerceix el comportament del progenitor del mateix sexe (Cunningham, 2001a; Blair, 1992; Evertsson, 2006). L’ocupació de la mare és un dels factors que apareixen amb més assiduïtat com un determinant de la igualtat de gènere en la transmissió de rols. El fet que la dona de la parella es trobi immersa en el mercat laboral ja és un primer indici d’igualtat en l’interior de la parella (Stephan i Corder, 1985; Bolzendahl i Myers, 2004; Ajenjo i García, 2011), i que repercutirà en una transmissió de valors més igualitaris. En primer lloc, perquè les dones ocupades dediquen menys temps al treball no remunerat que les desocupades, cosa que suposa que els fills i les filles observin durant menys temps les seves mares dedicades a tasques estereotipades de la llar (Wight, 2008). En segon lloc, i íntimament lligat a l’anterior, perquè l’ocupació de la dona necessita la participació d’altres membres de la família per portar a terme el treball domèstic, cosa que comporta més participació del pare, però també dels infants. En aquesta línia, el treball domèstic perd part de la seva vinculació amb un gènere i passa a ser percebut com un assumpte de família, en qué cal la col·laboració de tots els seus membres. En conseqüència, que la mare es trobi immersa en el mercat laboral redueix, ja sigui directament o indirecta, la consideració, per part dels seus descendents, del treball remunerat com a treball masculí i del treball no remunerat com a treball femení (Wight, 2008). Cal tenir en compte, però, que hi ha dos efectes que, per la seva interconnexió, es poden confondre com a fonaments de la transmissió de rols: la inserció de les dones al mercat laboral i una

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

associació catalana de sociologia

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

incorporació més gran de l’home al treball no remunerat són dos esdeveniments que solen anar junts, circumstància que en pot confondre l’efecte net (Gupta, 2006). El nivell educatiu dels pares, i en especial el de la mare, és un altre dels factors que la bibliografia cita com a importants en la transmissió d’actituds més igualitàries (Wight, 2008). En general, més educació exposa a unes idees més igualitàries, anima a qüestionar-se i a tenir una avaluació més crítica i, per tant, allunya l’acceptació dels estereotips de gènere (Bolzendhal i Myers, 2004), de manera que més educació redueix el temps dedicat al treball no remunerat per part de la dona i incrementa el de l’home (Bianchi et al., 2006; Brines, 1994). Però l’educació també està relacionada amb diversos aspectes que van tots en la mateixa línia, dels quals és difícil entreveure quin efecte tenen separadament. Així, un nivell d’estudis més elevat de la dona està molt lligat a l’ocupació, i ambdós tenen un efecte similar en les actituds respecte als rols de gènere, així com també és difícil separar el nivell d’estudis del d’ingressos; uns ingressos més alts permeten la compra d’alguns serveis fora de la llar, cosa que possibilita la desvinculació dels treballs no remunerats per part dels membres de la llar (González i Jurado, 2009).

Objectius i hipòtesis L’objectiu de l’article és avaluar, a partir de les dades de l’Encuesta de Empleo del Tiempo, la transmissió dels rols de gènere dels progenitors als seus fills i filles. En el cas que n’hi hagi, es pretén analitzar en quines condicions la transmissió és més forta i quins factors comporten una transmissió de valors més tradicionals. Es parteix de la hipòtesi que, ja de ben petits, nens i nenes reprodueixen els rols dels seus progenitors. En aquest sentit, i com que actualment la majoria de les parelles adultes mostren comportaments tradicionals, sobretot en tot allò que té a veure amb el treball domèstic, els més petits imitaran aquests comportaments i mostraran uns rols de gènere molt diferenciats. Tal com s’ha esmentat més amunt, la diferència més gran en l’interior de la parella es dóna, avui, en la participació en el treball no remunerat i, en concret, en el temps que homes i dones hi dediquen. Així, s’ha considerat que una parella té un comportament tradicional quan la diferència en el temps dedicat al treball no remunerat pels seus membres és molt elevada, i la dona hi destina més hores. En aquest mateix sentit, es parlarà de transmissió tradicional o igualitària dels rols de gènere, en funció del temps que les filles i els fills dediquin a aquestes tasques. Es dóna per fet que, tal com passa a molts països del centre i el nord d’Europa, la transmissió de rols depèn de les característiques de la parella, i de les dels seus membres individualment, i que és la igualtat en el si de la parella la que determina amb més força una transmissió més igualitària de rols. En la mateixa línia, una participació activa de la dona en el treball remunerat i de l’home en el treball no remunerat haurien d’apuntar a la línia de transmissió més igualitària, així com ho hauria de fer que les parelles tinguin un nivell d’estudis similar. També, i tal com ens mostra la literatura, altres variables com el nivell d’estudis dels progenitors o el nivell d’ingressos haurien d’apuntar a la mateixa direcció. Ara bé, no hem d’oblidar que totes aquestes variables es troben íntimament relacionades. Un nivell d’estudis més alt de la dona sol comportar més participació en el mercat laboral: en conseqüència, un nivell d’ingressos més alt en la parella, també més temps que el pare dedica al treball no remunerat... El que es tracta en aquest article és de veure quines d’aquestes variables són més importants, i avaluar-ne l’efecte net.

Font i metodologia El treball s’ha dut a terme amb la nova edició de l’Encuesta de Empleo del Tiempo de l’INE (20092010). L’objectiu principal de l’enquesta és obtenir informació primària de la dimensió del treball

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

no remunerat, la distribució de les responsabilitats familiars dintre de la llar, la participació de la població en activitats culturals i d’oci i l’ús del temps (Instituto Nacional de Estadística, 2011).1 L’enquesta recull informació sobre les activitats habituals de la població a través de diaris personals i de qüestionaris individuals i de la llar, i el diari d’activitats n’és l’element central. Aquest és emplenat per tots els membres de la llar de 10 anys o més, un dia assenyalat, el mateix per a tots ells. I aquest és el gran avantatge d’aquesta font, que permet obtenir informació comparable de tots els membres de la llar. El diari comprèn les vint-i-quatre hores consecutives d’un dia, des de les sis de la matinada fins a la mateixa hora del dia següent, en trams de deu minuts. En cadascun dels intervals la persona entrevistada ha d’anotar, entre altres coses, l’activitat principal que realitza en aquell moment. Les activitats estan codificades segons una llista harmonitzada d’Eurostat que considera fins a deu grans grups. En aquest article s’analitza el treball no remunerat, que és el que apareix sota l’epígraf «Llar i família», i que abraça qüestions com activitats culinàries, manteniment de la llar, confecció i cura de la roba, jardineria i cura dels animals domèstics, construcció i reparacions a la llar, compres i serveis, gestions de la llar, cura de nens de la llar i ajudes a membres adults de la llar. Per tal d’avaluar diferències en la transmissió dels rols de gènere als fills i filles, s’han seleccionat llars formades per una parella d’home i dona i un mínim de dos fills compresos entre 10 i 19 anys, un de cada sexe, i havent declarat ambdós que la seva relació amb l’activitat era la d’estudiant. Tot i que aquests requisits han comportat una minva molt important en la dimensió de la mostra, s’ha considerat que l’anàlisi d’aquest tipus de llar, on l’entorn de nois i noies és idèntic, enriquia l’anàlisi.2 Així, malgrat que el conjunt de la mostra és de 25.895 individus pertanyents a 9.541 llars, de les quals 2.163 estan formades per un pare, una mare i un fill i una filla o més, la mostra es redueix considerablement, en tant que en només 674 hi ha informació de tots dos progenitors i com a mínim de dos fills. A més, en aproximadament la meitat de llars disposem com a mínim d’un fill de cada sexe, i en només 126 llars ambdós són estudiants que tenen entre 10 i 19 anys, i ha estat aquesta la mostra final. Aquesta circumstància condicionarà, com veurem tot seguit, el tractament d’alguna variable. El disseny d’anàlisi permet treballar amb una única variable dependent, la diferència en el temps que les noies i els nois destinen al treball no remunerat a la seva llar. Com que es tracta d’una variable de mètrica quantitativa, s’ha analitzat a partir de models d’anàlisi de la variància d’efectes fixos. Com que les variables independents són qualitatives, aquestes determinaran una sèrie de grups en la variable dependent. El model mesura la significació estadística de la diferència entre les mitjanes dels grups determinats en la variable dependent pels valors de les variables independents. L’especificació del model és la següent: yi = β0 + β1* + X1 + β2* + X2 + … + βp* + Xp sent yi la diferència en el temps dedicat al treball no remunerat entre la filla i el fill d’una parella amb característiques Xi1,…, Xip. Atès que les variables explicatives són categòriques, per a cada una de les p variables introduïdes en el model es determina una categoria de referència. Els termes βj corresponen a un vector amb k-1 elements, sent k el nombre de categories de la variable explicati-

1. Entre 1998 i 2004, i sota les directrius d’Eurostat, es va dur a terme, a diferents països europeus, entre els quals Espanya, el primer conjunt d’enquestes d’usos del temps (Harmonized European Time Use Surveys). Recentment, s’ha realitzat la segona edició d’aquesta enquesta. En concret, a Espanya, la recollida de les dades es dugué a terme entre octubre de 2009 i octubre de 2010. 2. Una part important de la pèrdua en la dimensió de la mostra ha estat provocada perquè en moltes llars algun membre no ha omplert tot el qüestionari, sobretot els fills, que no n’han omplert la part més feixuga, el diari d’activitats. Per les característiques de l’anàlisi que aquí es vol desenvolupar, si algun membre no ha omplert el diari, la llar no pot ser analitzada.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

associació catalana de sociologia

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

va Xj, que pren el valor 0 si la parella no compleix la característica i 1 si la compleix. Així, cada element dels vectors βj correspon a l’efecte de la característica j en la variable dependent. Les taules mostren els coeficients estimats per al model, els quals s’interpreten de la mateixa manera que els coeficients obtinguts en una regressió que utilitzi variables categòriques, en tant que aquesta anàlisi no és més que un cas específic dels models lineals generals. Així, per exemple, la informació que obtenim si ens fixem en la variable «Tipus de parella» del model univariable (taula 2) és doble. Per un costat, la constant (0,339), que correspon a la diferència entre filles i fills en el treball no remunerat quan els pares formen una parella de doble ingrés (categoria de referència), i, per l’altre, el valor corresponent a les parelles tradicionals (0,632), el qual indica l’increment de la diferència a causa d’aquesta característica. En el cas del model multivariable (model A de la taula 2), cal llegir la constant com la diferència en aquelles parelles que presenten les característiques establertes com a referència (parelles de doble ingrés, elevat nivell d’ingressos, estudis de la dona iguals o superiors als de l’home...), mentre que cal interpretar el coeficient corresponent a les parelles tradicionals (0,612) com la diferència respecte de les parelles de doble ingrés, amb la resta de variables iguals. Concretament, s’han dut a terme diferents tipus d’anàlisis. En primer lloc, models bivariables, incorporant cadascuna de les variables independents separadament (vegeu el model univariable de la taula 2). En segon lloc, i amb la finalitat d’avaluar la contribució de cada variable eliminant l’efecte de les restants, s’han incorporat el conjunt de variables (vegeu el model A de la taula 2). En darrer lloc, i amb l’objectiu d’estimar la influència d’altres variables, s’han creat diferents models que donessin, també, pistes del motiu pel qual algunes variables eren més o menys importants (vegeu els models B i C de la taula 2). La migradesa de la mostra ha comportat una pèrdua de detall en la informació que aporten les diferents variables independents, que ha calgut reduir, en la majoria de casos, a només dues categories. Per dur a terme aquesta reducció, s’han tingut en compte dos criteris: que no quedés una categoria amb un nombre de casos massa disminuït i que no es perdessin aquelles categories en què la diferència entre els nois i les noies era més important. Les variables independents que s’han utilitzat en els models han estat: el nivell d’estudis de la mare i del pare, l’homogàmia educativa, el nivell d’ingressos de la llar, el tipus de parella en funció de la seva relació amb l’activitat i el temps dedicat al treball no remunerat del pare. A més d’aquestes variables, i com a variable de control, s’ha incorporat el moment en què es recull la informació, el dia de la setmana que s’omple el diari d’activitats.3 Respecte del nivell d’estudis, ja sigui del pare o de la mare, ens hem quedat amb dues categories, disposar d’estudis universitaris o no. D’altra banda, per definir l’homogàmia educativa s’han tingut en compte les nou categories inicials de la variable i s’ha avaluat si el pare i la mare tenien el mateix nivell d’estudis, o si era diferent. Al final, aquestes tres categories han quedat reduïdes a dues: les parelles en què l’home té un nivell d’estudis més alt que la dona i aquelles en què la dona té els mateixos estudis que l’home o més.4 Tal com es pot deduir, aquesta homogàmia està íntimament relacionada amb el nivell d’estudis dels progenitors, de manera que no s’inclouen mai ambdues variables en els models. La variable «Ingressos de la llar» constava inicialment de quatre categories vàlides, més una per als que no han contestat. El tall que s’ha establert ha estat en els 2.000 euros mensuals nets, de

3. En aquest sentit, en el disseny de la mostra es va considerar que calia sobrerepresentar els dies de la setmana que es donés més variabilitat en les activitats dutes a terme per la població, que es va considerar que eren divendres, dissabte i diumenge. Aquest criteri s’ha mantingut en l’article, de manera que quan parlem de dia laborable (o lectiu) ens referirem al període de dilluns a dijous, mentre que parlarem de cap de setmana referint-nos als tres dies esmentats. 4. Aquesta agrupació s’ha dut a terme després de construir els models amb les tres categories més lògiques d’aquesta variable i concloure què no hi havia mai diferències significatives entre aquelles parelles en què la dona té un nivell d’estudis més alt i aquelles en què hi ha igualtat entre ambdós membres.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

manera que s’analitzen dues categories, per sobre i per sota d’aquesta quantitat, més una tercera de no resposta.5 A partir de la relació que els membres de la parella mantenen amb l’activitat laboral, es poden definir quatre tipus de parella: parelles tradicionals, en què només l’home és actiu; parelles de doble ingrés, en què ambdós ho són; parelles en què només la dona és activa, i parelles en què cap dels dos membres no és actiu, que, per les característiques de la mostra, era un tipus inexistent. De les altres tres, i per la similitud en el seu comportament, s’ha optat per considerar en una única categoria les parelles de doble ingrés i aquelles en què només la dona és activa, i les parelles tradicionals han quedat en un segon grup. La darrera variable que s’ha tingut en compte és el temps de treball no remunerat del pare. Igual que en les altres, s’han tingut en compte només dues categories: pares que no fan tasques no remunerades o que en fan durant menys d’una hora, i pares que en fan una hora diària o més. Encara que la bibliografia mostra que hi ha altres variables que poden ser importants, han estat descartades, entre altres raons per qüestions de dimensió mostral. Vegem-les amb una mica més de detall. Tot i que els treballs previs mostren que la cohabitació té un efecte positiu sobre l’equitat home-dona (Baxter, 2005; Batalova i Cohen, 2002; Ajenjo i García, 2011), no ha estat possible incorporar-la al model, perquè disposem de molt pocs casos de cohabitants, però també, i encara més important en tant que és culpable de la manca de cohabitants en la mostra, perquè no ha estat ben recollida en l’enquesta.6 Una de les variables que habitualment es presenten com a més importants per entendre les diferències entre els membres de la parella és la presència de nens petits a la llar. Així, mentre que en alguns col·lectius concrets la diferència entre l’home i la dona és pràcticament nul·la, quan apareix un fill petit es trenca completament aquesta lògica, i la mare passa a dedicar molt més temps al treball no remunerat que la seva parella (Gershuny et al., 2005; Dribe i Stanfors, 2009; Ajenjo i García, 2011). Ara bé, malgrat l’interès d’analitzar aquesta variable, en el conjunt de llars de la mostra final la presència de menors de 10 anys era escassa. Una cosa similar ha succeït amb la disponibilitat de servei domèstic a la llar, que sol comportar una reducció de la diferència entre homes i dones (González i Jurado, 2009), però que tampoc no ha pogut ser analitzada. La bibliografia també mostra que l’edat de la mare és important, de manera que les parelles joves esdevenen més igualitàries que la resta (Macinnes, 2005; González i Jurado, 2009; Ajenjo i García, 2011). En aquest cas, el problema no ha estat la dimensió de la mostra, sinó que les mares del col·lectiu analitzat tenien edats molt similars: pràcticament el 90 % tenien edats compreses entre els 40 i els 49 anys.

Resultats El fet que la unitat d’anàlisi siguin els germans assegura que bona part de les característiques de nens i nenes siguin les mateixes, tant pel que fa a les particularitats dels seus progenitors com a algunes de les seves pròpies. En aquest sentit, cal fer un petit incís en l’edat, en tant que, malgrat que s’ha escollit un grup homogeni, la diferència en l’edat d’abandonament dels estudis d’ells i d’elles ha comportat certes diferències. Observem que aquestes són mínimes però existents: la mitjana d’edat dels nois és de 15,0 anys i la de les noies de 14,5 (α = 0,074).7 En canvi, pel que fa al tipus d’estudi que fan els uns i les altres, la diferència és irrellevant.

5. S’ha dut a terme un petit exercici amb l’objectiu d’avaluar qui eren els que no havien respost. S’ha vist que, en termes generals, el seu comportament és més similar als que ingressen més de 2.000 euros al mes que als que n’ingressen menys. 6. La pregunta sobre l’estat civil indicava que calia marcar amb l’estat civil de casat/ada les persones que cohabitessin i no estiguessin registrades com a tals. 7. Molt probablement aquesta diferència s’origina perquè les noies estudien fins més tard que els nois, de manera que alguns nois de 16 a 19 anys ja s’han incorporat al mercat laboral i han desaparegut de la mostra.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

associació catalana de sociologia

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

Pel que fa als primers resultats, i a la hipòtesi que en termes generals es dóna un comportament diferent entre els fills i les filles, observem que aquesta es compleix, de manera que les noies de la mostra dediquen més hores al treball no remunerat que els nois. En concret, elles hi destinen una mitjana diària d’una hora, mentre que ells, poc més de mitja hora (vegeu taula 1). Aquesta diferència es concentra pràcticament tota els caps de setmana (de divendres a diumenge), mentre que els dies lectius és pràcticament inapreciable: la diferència és només de dos minuts en aquests darrers, mentre que arriba pràcticament a una hora de divendres a diumenge. En aquest sentit, i salvant les distàncies, el comportament de fills i filles s’assimila al que es dóna entre els homes i les dones d’una parella de doble ingrés, en què les diferències en el que alguns autors anomenen càrrega de treball (Ramos, 1990), és a dir, el temps dedicat a la suma de treball remunerat i no remunerat, és relativament similar els dies laborables però molt diferent els caps de setmana (Ajenjo i García, 2011). Aquesta diferència entre ambdós tipus de dies ha comportat que en tots els models que s’han construït s’hagi utilitzat la variable «Dia de la setmana» com a variable de control: ha estat significativa en tots els casos, i sempre en el sentit de registrar diferències més importants els caps de setmana.

Taula 1. Temps dedicat al treball no remunerat per part de cadascun dels membres de la família. Dies laborables i caps de setmana (en h.m)

Mare

Pare

Mare-pare

Filla

Fill

Filla-fill

Filla/fill

DL-DJ

5.27

2.27

3.00

0.33

0.30

0.03

1.11

DV-DG

5.06

2.36

2.30

1.37

0.44

0.53

2.22

Total

5.18

2.31

2.47

1.01

0.36

0.25

1.69

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Encuesta de Empleo del Tiempo 2009-2010.

Respecte de les variables analitzades, cal destacar que la majoria comporten diferències significatives en la transmissió, de manera que es confirma aquí el que es dóna a altres països del continent: la transmissió depèn de les característiques de la parella. Per començar, destaca la clara relació que es dóna entre la transmissió de rols i el nivell d’estudis de la mare, conclusió que no es dóna quan s’analitzen els estudis del pare. Així, per un costat, tenim que la descendència de mares universitàries mostra comportaments significativament més igualitaris que la de mares no universitàries (α = 0,010), de manera que entre la primera no es pot descartar la igualtat total entre nois i noies (α = 0,856), mentre que, per l’altre costat, el fet que el pare hagi fet estudis universitaris no és garantia de més igualtat (α = 0,530). També l’homogàmia educativa genera diferències importants, de manera que les parelles en què la dona té els mateixos estudis que l’home o més transmeten més igualtat als seus descendents que les parelles en què l’home té més estudis (α = 0,006). En la mostra hem observat que els nens i les nenes de les primeres són uns 55 minuts (0,914 hores) més igualitaris que els fills i les filles de les segones, i que els primers freguen la igualtat (α = 0,111). La relació entre el nivell d’ingressos de la llar i la transmissió dels rols de gènere als fills esdevé també molt clara (α = 0,008): en les llars on els ingressos són més elevats, la transmissió tradicional de rols és inferior. Quan els ingressos superen els 2.000 euros mensuals nets, pràcticament no hi ha diferències entre el temps que dediquen els fills i les filles al treball no remunerat (α = 0,699), mentre que en les llars que es troben per sota d’aquest llindar les filles destinen gairebé una hora diària més que els fills a aquestes tasques. Si la literatura mostra que les parelles de doble ingrés són més igualitàries pel que fa al temps que home i dona dediquen al treball no remunerat (Stephan i Corder, 1985; Bolzendahl i Myers, 2004; Ajenjo i García, 2011), veiem que també ho són respecte de la transmissió d’aquest treball als des-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

cendents. Així, els descendents de les parelles tradicionals mostren més diferència entre ells que no els de la resta de parelles (α = 0,054). Ara bé, això no vol dir que entre el fill i la filla de la parella de doble ingrés no hi hagi diferències (α = 0,054), com sí que passa en altres circumstàncies, com per exemple en els descendents de dones universitàries i en el d’aquelles parelles amb uns ingressos per sobre dels 2.000 euros. El model de pare que s’ocupa de manera no puntual de realitzar tasques de la llar també és important de cara a la transmissió de rols, encara que és la variable que en els models bivariables té menys poder explicatiu (α = 0,097).

Discussió Tant l’homogàmia educativa, com els ingressos de la llar, el tipus de parella i la realització per part del pare de treball no remunerat expliquen una transmissió superior o inferior dels rols tradicionals de gènere als descendents. Les quatre variables, que esdevenien significatives analitzant-les separadament, també ho són en el model conjunt (vegeu el model A de la taula 2), de manera que, independentment de la resta de característiques, es dóna una transmissió inferior de rols tradicionals a les llars amb més ingressos, quan la dona té els mateixos estudis que la seva parella o més, en les parelles de doble ingrés i quan el pare dedica al treball no remunerat un mínim d’una hora diària. Així, totes les variables que la bibliografia mostra com a determinants en una igualtat superior o inferior entre el pare i la mare també esdevenen importants en la transmissió de rols, i ho fan sempre en el sentit esperat, és a dir, aquells trets que són un plus en la igualtat en la parella també ho són en una transmissió inferior dels rols tradicionals. L’única variable que analitzada separadament comportava un canvi en la transmissió, situació que no es dóna analitzant-ne l’efecte net, és el nivell d’estudis de la mare, de manera que no s’ha inclòs en el model (vegeu el model A de la taula 2). El motiu és la forta correlació que manté amb altres variables, bàsicament amb el nivell d’ingressos. Així, les mares universitàries acaben convivint en llars on els ingressos són més elevats, que són també les llars on més igualtat es transmet als fills. Ara bé, si hi ha igualtat d’ingressos, el nivell d’estudis de la mare perd la major part del poder explicatiu (model B).8 De fet, la generació d’un model que inclou tant els ingressos com els estudis de la mare comporta no només que aquesta segona variable esdevingui no significativa (α = 0,457), sinó que també ho esdevé el nivell d’ingressos (α = 0,152), i és que ambdues variables aporten aspectes molt similars, i la presència de totes dues les contraresta. Així, tant els ingressos com els estudis (model A i model C) comporten separadament canvis en la transmissió dels rols tradicionals, però en conjunt no. Podem dir que el nivell d’ingressos actua de variable intermèdia, de manera que les mares amb estudis universitaris aconsegueixen un nivell d’ingressos més alt a la llar, cosa que provoca una transmissió dels rols de gènere més igualitària.9 Quelcom semblant succeeix amb l’homogàmia educativa, o fins i tot amb el tipus de parella. Respecte de la primera, observem que perd part del poder explicatiu (α = 0,092) si s’avalua juntament amb el nivell d’ingressos (model A), de manera que, si es genera un model sense els ingressos, torna a guanyar capacitat predictiva. I és que les parelles en què el nivell d’estudis de la dona és igual o superior al de l’home són també les que disposen de més ingressos, de manera que, si hi ha igualtat d’ingressos, la influència de l’homogàmia descendeix lleugerament. També els dos sous solen comportar més ingressos, de manera que la inclusió de totes dues variables es contraresta en certa mesura.

8. Tal com s’ha esmentat en l’apartat metodològic, aquesta variable no es pot mantenir juntament amb l’homogàmia, de manera que s’ha analitzat generant un model nou. 9. És possible que darrere d’aquesta afirmació es trobi la possibilitat d’externalitzar alguns serveis, cosa que un nivell d’ingressos més alt permet; és un efecte que, tal com s’ha comentat, no ha pogut ser avaluat.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

associació catalana de sociologia

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

El que destaca, però, més que aquesta certa influència que exerceix el nivell d’ingressos sobre la resta i que en part esmorteeix la incidència de la variable, és que, excepte en el cas del nivell d’estudis, en la resta se segueix mantenint la relació. Així, podem concloure que si hi ha igualtat d’ingressos, les parelles tradicionals transmeten els rols de gènere molt més que la resta, com també que, si hi ha igualtat d’ingressos i igualtat del tipus de parella, que la dona tingui tants estudis com l’home o més comporta la transmissió de rols de gènere més igualitaris. Taula 2. Diferents models de l’aportació de cada variable a la diferència de temps que els fills i les filles destinen a treball no remunerat Univariable ββ

Sig.

Dia de la setmana

Model A ββ

Sig.

0,006

Cap de setmana (DV-DG)

0,832

Laborable (DL-DJ) Constant

0,006

Constant

0,992

0,001

0,914

0,006

0,273

1,079

0,000

0,534

ref.

ref. 0,037

0,152

0,743

0,147

0,740

0,145

0,747

2.000 € al mes o menys

0,955

0,002

0,814

0,012

0,754

0,053

ref. 0,093

0,054 0,632

0,054

0,339

Menys d’una hora diària Constant

0,518

0,013 ref.

0,674

0,026

0,024 0,699

ref.

0,024

0,013 0,750

ref.

0,013 ref.

0,457

0,010

0,270

ref. 0,043

0,457

0,020 0,684

ref.

0,020 ref.

0,856 0,530

−0,192

Universitari

0,530

ref. 0,636

0,008 −0,971

0,002

−1,020

0,002

−0,966

0,003

0,237

0,000

0,221

0,000

0,195

0,000

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Encuesta de Empleo del Tiempo, 2009-2010.

associació catalana de sociologia

0,808

ref.

0,010

Nivell d’estudis del pare

0,013

0,046

0,784

Constant

0,075

0,026

ref.

Universitària

Constant

0,601

ref.

0,097

Nivell d’estudis de la mare

Constant

0,068

0,075

0,054

0,359

No universitària

0,612

0,097

Una hora diària o més

ref. 0,068

ref.

Treball no remunerat del pare

No universitari

ref. 0,669

Tipus de parella

Constant

0,001

0,092

0,008

Parella de doble ingrés

1,009

ref.

NS/NC

Parella tradicional

0,001

0,111

Ingressos de la llar

Constant

Sig.

0,092

ref.

Més de 2.000 € al mes

ββ

0,000

ref. 0,006

Estudis home ≤ Estudis dona

Sig.

Model C

0,905

Homogàmia educativa Estudis home > Estudis dona

ββ

0,001

ref. 0,027

Model B

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

És una conclusió a la qual també s’arriba en el cas de les parelles en què el pare s’ocupa de manera no esporàdica de realitzar tasques de la llar (α = 0,026). El fet que el treball no remunerat del pare comporti diferències significatives confirma, en un grau més alt que la resta de variables, la transmissió de rols a partir de l’observació i l’exemple. I això, per diversos motius. En primer lloc, perquè, tal com mostra la bibliografia, la incorporació de les dones al mercat laboral és vista per la majoria de població amb tota normalitat, de manera que el tipus de relació més valorat és aquell en què els dos membres treballen (Dema, 2005; Macinnes, 2005). En aquest sentit, les parelles de doble ingrés ja no són l’excepció, sinó la norma. En canvi, la incorporació de l’home al treball no remunerat encara és lluny d’haver-se normalitzat, de manera que ells no han entrat a la llar en la mateixa mesura que elles n’han sortit, amb la qual cosa podem preveure que una part important de la societat encara té interioritzat el rol domèstic com a exclusivament femení. En segon lloc, que aquesta transmissió menys tradicional no tingui només un efecte brut, sinó que també tingui un important efecte net, és, sens dubte, un valor afegit que pot ser llegit en termes de mimetisme. És a dir, si considerem que hi ha un seguit de factors que componen un tot més igualitari —i que són els ingressos, els estudis de la dona i la seva participació en el mercat laboral—, el fet que, si hi ha igualtat en aquest tot, el treball no remunerat de l’home encara tingui una aportació significativa en la transmissió menys tradicional de rols de gènere, és a causa del model que els descendents adopten dels seus ascendents.

Conclusions La influència que el model de parella exerceix sobre els seus descendents s’ha mesurat a partir de la transmissió que el primer fa dels rols tradicionals de gènere, avaluats des de la perspectiva del temps que els fills i les filles destinen al treball no remunerat. En termes generals, cal destacar, d’entrada, que les diferències de gènere es donen en edats molt primerenques, en tant que en el període comprès entre la preadolescència i la joventut el temps que les noies destinen a tasques de la llar és significativament superior al dels seus germans, i les diferències més importants es donen els caps de setmana més que no els dies lectius: de dilluns a dijous ni ells ni elles tenen una participació gaire activa en les tasques no remunerades pròpies d’una llar, mentre que el cap de setmana la seva aportació és més gran, i molt desigual. Ara bé, malgrat aquest comportament marcat clarament pels rols tradicionals de gènere, les característiques de la parella —ja siguin dels membres individuals o en conjunt— suposen algunes diferències que convé destacar, en tant que en alguns casos les diferències entre el fill i la filla són poc significatives. Les característiques que mostren una igualtat superior, en el sentit d’una transmissió inferior dels rols tradicionals, són disposar d’un nivell d’ingressos elevat, el treball remunerat per part dels dos membres de la parella, que la dona tingui estudis universitaris o un nivell d’estudis igual o superior al de l’home i que el pare faci una aportació considerable al treball no remunerat. De fet, aquestes variables —més algunes d’altres que aquí no han pogut ser analitzades— són esmentades en la bibliografia com a molt relacionades entre si: una part important de la implicació de l’home en les tasques domèstiques s’explica precisament pels estudis de la dona, l’homogàmia, el nivell d’ingressos i el tipus de parella en funció de l’activitat laboral dels seus membres. Així, tot sembla indicar que aquestes quatre variables incideixen en el fet que a les parelles hi hagi un comportament més igualitari, en aquest cas mesurat a partir del temps de treball no remunerat de l’home. Si aquest treball no remunerat de l’home fos significatiu per si sol però no si les altres variables són iguals, conclouríem que la seva significació està condicionada pel fet de ser un indicador més d’aquesta igualtat en les parelles. Ara bé, el fet que el treball no remunerat de l’home sigui un factor important per explicar una transmissió inferior dels rols tradicionals de gènere, i que ho faci si les altres variables que impliquen un comportament més igualitari són iguals, fa pensar que aporta un

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

associació catalana de sociologia

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

plus, un element nou que pot ser llegit en termes de mimetisme, i que aniria en la línia expressada per Cunningham (2001b). Així, l’actitud que prenen els progenitors esdevé cabdal per a una transmissió més igualitària, en tant que una part important del que es transmet té lloc a partir del que clàssicament s’ha denominat predicar amb l’exemple. Ens permeten aquests resultats predir un comportament més igualitari de les parelles en un futur? Si fem cas de les teories de la socialització, sí, en tant que a les noves generacions se’ls estan transmetent uns valors més igualitaris que presumiblement reproduiran en un futur, de manera que quan entrin en unió tindran un repartiment de tasques menys estereotipat per gènere. Ara bé, existeixen altres factors més difícils de preveure i que poden contrarestar l’efecte positiu d’uns valors més igualitaris. En aquest sentit, un dels fets que crea més desigualtats en la parella és el naixement d’un fill (Ajenjo i García, 2011), i ho fa en gran mesura per la manca de polítiques i mesures de conciliació escaients i que repercuteixin en la igualtat. Així, tot i que la transmissió d’uns valors més igualitaris als fills és important per a una igualtat futura més gran de les parelles, cal que vingui acompanyada d’altres factors que facilitin aquesta igualtat.

Bibliografia Ajenjo, M.; García Román, J. (2011). «El tiempo productivo, reproductivo y de ocio en las parejas de doble ingreso». Papers de Sociologia, núm. 96 (3), p. 985-1006. Aliaga, C. (2006). «How is the time of women and men distributed in Europe?». Eurostat Statistics in Focus, núm. 4, p. 1-12. Álvarez, B.; Miles-Touya, D. (2012). «Exploring the relationship between parents’ and children’s housework time in Spain». Review of Economics of the Household [en línia], núm. 10 (2), p. 299-318. Bandura, A. (1977). Social learning theory. Englewood Cliffs, N. J.: Prentice-Hall. Batalova, J. A.; Cohen, P. N. (2002). «Pre-marital cohabitation and housework: couples in cross national perspective». Journal of Marriage and Family, núm. 64 (3), p. 743-755. Baxter, J. (2005). «To marry or not to marry: marital status and the household division of labor». Journal of Family Issues, núm. 26 (3), p. 300-321. Bem, S. (1993). The lenses of gender. New Haven: Yale University Press. Berk, S. (1985). The gender factory: The apportionment of work in American households. Nova York: Plenum Press. Bianchi, S. M.; Robinson, J. P.; Milkie, M. A. (2006). Changing rhythms of American family life. Nova York: Russell Sage Foundation. Blair, S. L. (1992). «The sex-typing of children’s household labor: Parental influence on daughters and sons housework». Youth and Society, núm. 24 (2), p. 178-203. Bolzendahl, C.; Myers, D. J. (2004). «Feminist attitudes and support for gender equality: opinion change in women and men, 1974-1998». Social Forces, núm. 83 (2), p. 759-790. Brines, J. (1994). «Economic dependency, gender, and the division of labor at home». American Journal of Sociology, núm. 100 (3), p. 652-688. Carriero, R.; Todesco, L. (2011). «La divisione del lavoro domestico: l’esempio dei genitori conta? Uno studio a Torino». Polispólis, núm. 25 (1), p. 37-64. Cunningham, M. (2001a). «The influence of parental attitudes and behaviors on children’s attitudes toward gender and household labor in early adulthood». Journal of Marriage and Family, núm. 63 (1), p. 111122. — (2001b). «Parental influences on the gendered division of housework». American Sociological Review, núm. 66 (2), p. 184-203. Dema, S. (2005). «Entre la tradición y la modernidad. Las parejas de doble ingreso». Papers: Revista de Sociologia, núm. 77, p. 135-155. Dribe, M.; Stanfors, M. (2009). «Does parenthood strengthen a traditional household division of labor? Evidence from Sweden». Journal of Marriage and Family, núm. 71 (1), p. 33-45. Evertsson, M. (2006). «The reproduction of gender: housework and attitudes towards gender equality in the home among Swedish boys and girls». The British Journal of Sociology, núm. 57 (3), p. 416-436.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

La transmissió intergeneracional de rols de gènere a la llar Marc Ajenjo Cosp; Joan García Román

Fagot, B. I.; Leinbach, M. D. (1993). «Gender-role development in young children: from discrimination to labeling». Developmental Review, núm. 13 (2), p. 205-224. Gershuny, J. (2000). Changing times: work and leisure in postindustrial society. Oxford: Oxford University Press. Gershuny, J.; Bittman, M.; Brice, J. (2005). «Exit, voice, and suffering: do couples adapt to changing employment patterns?». Journal of Marriage and Family, núm. 67 (3), p. 656-665. Gershuny, J.; Godwin, M.; Jones, S. (1994). «The domestic labour revolution: a process of lagged adaptation». A: Anderson, M.; Bechhofer, F.; Gershuny, J. (ed.). The Social and Political Economy of the household. Oxford: Oxford University Press. González, M. J.; Jurado, T. (2009). «¿Cuándo se implican los hombres en las tareas domésticas? Un análisis de la Encuesta de Empleo del Tiempo». Panorama Social, núm. 10, p. 65-81. Gupta, S. (1999). «The effects of transitions in marital status on men’s performance of housework». Journal of Marriage and Family, núm. 61 (3), p. 700-711. — (2006). «The consequences of maternal employment during men’s childhood for their adult housework performance». Gender & Society, núm. 20 (1), p. 60-86. Hochschild, A. R. (1989). The second shift: Working parents and the revolution at home. Nova York: Viking Press. Instituto Nacional de Estadística (2011). Encuesta de Empleo del Tiempo 2009-2010. Metodología. Disponible en línia a: <http://www.ine.es/metodologia/t25/t25304471.pdf>. [Consulta: 5.10.2011] Macinnes, J. (2005). «Diez mitos sobre la conciliación de la vida laboral y familiar». Cuadernos de Relaciones Laborales, núm. 23 (1), p. 35-71. McHale, S.; Crouter, A. C.; Whiteman, S. D. (2003). «The family contexts of gender development in childhood and adolescence». Social Development, núm. 12 (1), p. 125-148. Ramos Torres, R. (1990). Cronos dividido: Uso del tiempo y desigualdad entre mujeres y hombres en España. Madrid: Instituto de la Mujer. South, S. J.; Spitze, G. (1994). «Housework in marital and nonmarital households». American Sociological Review, núm. 59 (3), p. 327-347. Stephan, C. W.; Corder, J. (1985). «The effects of dual-career families on adolescents’ sex-role attitudes, work and family plans, and choices of important others». Journal of Marriage and Family, núm. 47 (4), p. 921-929. Weinshenker, M. N. (2005). «Imagining family roles: parental influences on the expectations of adolescents in dual-earner families». A: Schneider, B.; Waite, L. (ed.). Being together, working apart. Cambridge: Cambridge University Press. West, C.; Zimmerman, Don H. (1987). «Doing Gender». Gender & Society, núm. 1 (2), p. 125-151. Wight, V. R (2008). The intergenerational transmission of gender role attitudes and behaviour: How do parents matter? University of Maryland. 283 p.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 35-47

associació catalana de sociologia

Articles

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració. Mirades des de l’experiència associativa de persones immigrants a Lleida Perceptions of the process of reception and integration: Views of immigrants in Lleida from their association experiences Paquita Sanvicén Torné Dolors Mayoral Arqué Fidel Molina Luque Grup d’Estudis sobre Societat, Salut, Educació i Cultura (GESEC) Departament de Geografia i Sociologia. Universitat de Lleida Correspondència: Paquita Sanvicén Torné. Departament de Geografia i Sociologia. Universitat de Lleida. Campus del Rectorat. Pl. de Víctor Siurana, 1 E. 25003 Lleida. Tel.: 00-34-973 702 098. Fax: 00-34-973 703 119. A/e: psanvicen@geosoc.udl.cat. Data de recepció de l’article: juliol 2012 Data d’acceptació de l’article: març 2013

Resum Aquest article analitza les reflexions sobre l’acollida i integració que han viscut persones que tenen un rol actiu en la xarxa associativa immigrant de la ciutat de Lleida. El contingut de la recerca qualitativa constata l’interès de comptar també amb la seua perspectiva quan s’examina aquesta seqüència vital, ja que, a més de la visió individual com a persones afectades directament per l’experiència viscuda, enriqueixen l’anàlisi amb una mirada singular elaborada a partir de la seua implicació com a actors socials representatius. En aquest text es recullen les aportacions i els matisos d’aquest doble punt de vista. A partir del conjunt, s’enceta, també, una línia de reflexió sobre el rol i la implicació del conjunt del teixit associatiu en aquest procés. Paraules clau: immigració, procés d’acollida, associacionisme, integració, societat civil.

Abstract This article analyses the reflections on the welcome process and integration of immigrants who play an active role in the associative immigrant network in the city of Lleida. The conclusions of qualitative research show that the perspectives of these individuals are of significant interest. They have an individual vision and a social perspective based on their

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69 DOI: 10.2436/20.3005.01.56 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

involvement as representative social players. This article sets out their contributions from a twofold standpoint. We use this to also reflect on the degree to which the local associative fabric plays a role in the whole process. Keywords: welcome process, associationism, immigration, integration, civil society.

1. Introducció Han passat poc més de vint anys des de 1991, data de la primera regularització extraordinària d’estrangers, quan es va començar a fer evident el que acabaria sent una ràpida i intensa transformació poblacional i social. Són canvis estructurals que s’han fet evidents a tot Espanya, especialment en algunes comunitats autònomes, com Catalunya, que n’han estat des del primer moment pols d’atracció.1 L’arribada quantitativament important de col·lectius estrangers va comportar el disseny d’un model propi de política d’immigració per tractar, des de les característiques pròpies del context català, la complexitat i la diversitat econòmiques, lingüístiques i culturals creixents. Així, el 1993, neix el I Pla Interdepartamental d’Immigració, l’objectiu bàsic del qual era promoure la integració de la població immigrada.2 Aquesta ha estat la preocupació de fons i l’objectiu explícit de la gran quantitat de plans, programes i actuacions que, des d’aleshores, s’han dissenyat i desenvolupat des de l’Administració, autonòmica i local. Les dimensions, la diversitat i la rapidesa dels fluxos d’arribada3 han fet que al llarg d’aquestes dues dècades la reflexió i la investigació sobre la immigració hagin estat un dels principals objectes de preocupació, estudi i teorització per als científics socials, periodistes, polítics i professionals dels ens públics. L’augment de l’heterogeneïtat provocada pels moviments migratoris4 en els estats nació pot afegir un element de conflictivitat en ser vist com un problema afegit des del punt de vista identitari (Álvarez, 1993). Probablement per això, i pel repte que suposa per a la convivència, el tema més tractat a Catalunya, en relació amb els immigrants, és el de la integració sociocultural (Mota, 2008). No només a Catalunya; totes les polítiques d’immigració, tant americanes com europees, inclouen el desafiament d’incorporar socialment i culturalment els grups d’estrangers que hi viuen (Garreta i Samper, 2002; Cachón, 2008). Els models teòrics d’assimilació que impliquen l’aculturació i l’abandó de la cultura pròpia per la de la societat d’arribada de manera obligatòria han anat evolucionant cap a visions més inclusives segons la valoració que la societat de recepció ha fet de la immigració que rep, la tradició, el moment històric i les seues circumstàncies i necessitats. Gar-

1. Aquest text forma part dels treballs de recerca que l’equip, dintre del grup GESEC, desenvolupa els darrers anys, algun dels quals ha tingut el suport de l’Ajuntament de Lleida. S’emmarquen, alhora, dins la tasca col·lectiva del projecte de R + D «El asociacionismo: funciones latentes y funciones manifiestas» del Ministeri d’Educació i Ciència (20092011). 2. Generalitat de Catalunya (2000). 3. Catalunya és la comunitat, després de Madrid, que té més població immigrant de tot Espanya. Va entrar a la dècada dels vuitanta amb una població de gairebé sis milions. En poc més de vint anys va superar-ne els set. El 2010, segons dades de l’explotació dels padrons feta per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), en el conjunt de poblacions catalanes vivien 7.512.381 persones. D’aquestes, 1.198.538 havien nascut a l’estranger. <http://www.idescat.cat/poblaci oestrangera/?b=0&nac=a&res=a>. 4. Segons l’anàlisi de les xifres dels padrons elaborada periòdicament per la Secretaria per a la Immigració (2009, 2012), la diversitat de nacionalitats és una de les principals característiques de les migracions contemporànies. Segons l’inventari de llengües que ha fet Carme Junyent et al. (2005), en els carrers catalans se’n parlen més de tres-centes. Pel que fa a la ciutat de Lleida, àmbit d’aquest article i de la investigació de referència, hi viuen persones procedents de cent vint-i-quatre països diferents i s’hi parla una vuitantena de llengües, tal com recull l’estudi d’Elisenda Lorés et al. (2010).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

reta i Samper (2002) han fet un exhaustiu recorregut sobre l’enfocament dels processos d’integració existents que ha demostrat l’intens debat teòric existent des dels anys noranta a Amèrica i Europa, i les diferències d’interpretació existents encara ara. Pel que fa a Catalunya, el debat se situa en el pla teòric entenent la integració de les persones immigrades com el procés d’aproximar-se a la situació i posició social dels autòctons, com diu Carlota Solé (1981 i 1992), en una unió en la diversitat i no uniformització. Per a Solé (1981), el grau d’integració de cada persona estarà condicionat pel procés d’inserció que vagi assolint en la seua trajectòria dins la nova societat, sobretot en tres dimensions: la cultura, la identitat i l’estructura social. Per a Molina (1998, 2000 i 2002), la integració sociocultural és un procés complex i multidimensional per a uns actors que operen dintre d’unes relacions asimètriques. És igualment asimètrica la construcció del procés i la teorització dels conceptes que incorpora. La recepció i la integració de les persones estrangeres involucra el conjunt de la societat; per tant, hi ha dos punts de vista i dos àmbits d’experiència en contacte, encara que només un sigui el reconegut. La preocupació dels investigadors s’ha centrat en la percepció i el sotrac de la societat autòctona. Dues dècades després d’aplicar polítiques d’acolliment, quan és interpel·lada sobre el tema, l’opinió majoritària encara és unidireccional: «que s’integrin ells». Els estudis que tenen les persones immigrades com a protagonistes s’orienten, sobretot, a explicar les causes i conseqüències del viatge migratori, les característiques d’origen, les diferències, les afectacions i la problemàtica. Pràcticament han quedat absents del debat sobre què és, com és, com ha de ser, com veuen, com viuen la integració, com doten de contingut els conceptes que s’han elaborat per a ells, però sense ells. És, també, important escoltar la seua veu col·lectiva. Cadascú pot parlar de la seua pròpia vivència, però les entitats recullen la suma de les dels seus membres, tant si són positives com adverses. Són un observatori important per mitjà del qual es poden analitzar els canvis i les continuïtats, els problemes que es mantenen inalterables i les qüestions superades o resoltes. En el context actual, l’associacionisme és considerat, sobretot per les administracions, un dels motors per a la integració dels col·lectius d’origen immigrant en la societat catalana (Moreras, 2009).5 Tot i així, hi ha pocs estudis qualitatius que aprofundeixin en les experiències, opinions i aportacions dels seus membres i dirigents. La nostra investigació és una aportació en aquest sentit. Ho és també la seua perspectiva local, la de la ciutat de Lleida. La gestió de la immigració certament té una dimensió de model i de teorització en l’àmbit de país, però té una aplicació territorial en un context, una ciutadania, una realitat i unes circumstàncies locals.6 L’acollida i la integració depenen de decisions globals, però també d’oportunitats, estratègies o dificultats locals. Passa igual amb el desenvolupament del seu teixit associatiu propi, que es configura amb una empremta local que el personalitza i caracteritza. El cas de Lleida és significatiu per la quantitat dels fluxos d’arribada, per la rapidesa dels canvis que, en conseqüència, ha sofert la ciutat i també per les característiques dels canvis i les afectacions que aquests han tingut en les dinàmiques ciutadanes i en l’enfocament de la política d’immigració local. La ciutat va començar el segle xxi amb un 1,85 % d’estrangers. Només deu anys més tard, els que

5. L’estudi de les associacions d’immigrants va emergir gairebé alhora que es feien visibles les primeres entitats i ha evolucionat en paral·lel a l’evolució del procés migratori, tant a Espanya com a Catalunya. En els darrers anys, s’ha convertit en un important tema d’investigació a l’alça, si més no per l’interès que ha suscitat la participació de les persones immigrades en l’àmbit social i polític; pel suport que les diferents administracions els han donat; per la seua magnitud de creixement que ha reconfigurat el panorama tradicional del teixit associatiu català, i també pel protagonisme que puntualment adquireixen en els afers locals —especialment si són objecte d’atenció mediàtica— i pel paper que, si més no algunes, tenen ja en la participació política. 6. Alguns exemples de les primeres polítiques d’immigració locals estan recollits en l’estudi Les actuacions municipals a Catalunya en l’àmbit de la immigració, de Mònica Nadal, Rosa Oliveres i Miquel Àngel Alegre (Fundació Bofill, març 2002).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

havien anat arribant de fora d’Espanya conformaven ja el 20,96 % del total d’habitants.7 Pel que fa al bienni de la nostra investigació, l’any 2009 la ciutat té 135.919 habitants, dels quals 27.753 són estrangers. A la fi de 2010, a la ciutat hi ha 137.387 habitants, 28.798 dels quals han arribat de l’exterior.8 Respecte de 2009, el padró comptabilitza 1.045 persones foranes més. Pel que fa a l’origen d’aquesta població nouvinguda, hi ha tres grans grups de procedència: l’Àfrica, els països de nova incorporació a la Unió Europea (UE) i l’Amèrica Llatina.9 La nova població d’arribada no només ha anat actuant i transformant l’estructura demogràfica tradicional de la ciutat, sinó que també ha aportat nous perfils a la configuració del teixit associatiu local. L’any 2010, prop del 9 % del conjunt d’associacions de la ciutat són creades i constituïdes només per persones immigrades. Un percentatge prou significatiu, si tenim en compte que fins al 1986 a la ciutat no hi ha cap entitat de persones no autòctones, i que no serà fins a l’any 2000 que l’associacionisme immigrant emergirà com una pràctica habitual d’acció i presència col·lectiva de les comunitats d’arribada. Hom podria pensar que hi ha una translació directament proporcional entre les dimensions del conjunt de població que arriba d’un origen determinat i la densitat del teixit social que representa. Tanmateix, l’anàlisi de les entitats existents a la ciutat en aquest període mostra que no és del tot així. Efectivament, hi ha una relació entre quantitat d’individus i quantitat de presència associativa, però es comprova que el nombre no és l’única variable a analitzar, ni tan sols la més rellevant. Certament, les comunitats que tenen una dimensió associativa més alta són les africanes. El 2010 representaven prop del 76 % del total d’entitats estrangeres. Tanmateix, les formades per persones llatinoamericanes arribaven al 13 % i les creades per les dels antics països de l’Est just representaven el 10 %. L’anàlisi feta sobre el relat dels actors dels diferents orígens ens porta a afirmar que el nombre és un element important però que, per sobre d’aquest, les variables determinants de l’associacionisme són la necessitat d’ajuda mútua, el manteniment dels referents d’origen i l’autopercepció de l’estranyament social respecte de la societat de recepció. En aquest sentit, la percepció viscuda sobre la distància cultural, el desemparament, les dificultats de comunicació i supervivència que tenen els membres de les comunitats africanes amb hàbits, costums i llengua molt diferents dels de la ciutat on han arribat, és molt més negativa i limitadora que la que tenen les persones que procedeixen dels països de l’Est i de l’Amèrica Llatina. Per a aquests darrers, el fet de poder entendre’s i comunicar-se en llengua castellana i compartir la cultura els dota, ja des del moment d’arribada, d’un nivell de seguretat del qual no disposen els africans. Per a les persones dels països de l’Est, el fet de no tenir trets fenotípics diferents dels autòctons, no patir el rebuig marcadament classista i excloent que pateixen altres comunitats, les fa ser visiblement més properes a la societat i no necessiten tant la protecció d’una entitat social pròpia que en sigui el referent, el guia i l’aixopluc. Hi ha altres variables que hi intervenen, per exemple el valor de la comunitat. Per als africans senegalesos, gambians o malians, el sentit de la comunitat és determinant. La comunitat aporta sem-

7. Segons el padró continu (IDESCAT). L’any 2000 hi havia una població total de 112.194 habitants dels quals 2.074 (1,85 %) eren estrangers. L’any 2010 la població lleidatana és de 135.919 habitants, dels quals 27.753 (20,42 %) són estrangers. Disponible en línia a: <http://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=0&res=e635&nac=a>. 8. Tot i que ja no correspongui al període que comprèn aquesta investigació i al contingut de l’article, cal constatar que, tot i que el flux d’arribada ha minvat, la població estrangera ha continuat augmentant anualment en unes cinc-centes persones. Així, el 2011, el percentatge de població estrangera respecte del total poblacional és del 21,19 % i, el 2012, passa a ser del 21,37 %. 9. Vegeu la taula 1 i la taula 2 a l’annex. Del continent africà, els col·lectius majoritaris vénen del Marroc, Algèria, el Senegal i Nigèria. De la UE, la gran majoria procedeixen de Romania. Del continent americà, vénen sobretot de Colòmbia i, en menys quantitat, del Brasil i Bolívia. Tot i que entre 2009 i 2010 hi ha una disminució del predomini percentual del col·lectiu africà i alhora un augment de població de l’antiga Europa de l’Est, el rànquing de continents i països d’origen continua sent el mateix. La diferència s’explica pel fet que, mentre que el nombre de persones africanes és més sostingut, el de romaneses i búlgares que arriben és més elevat. Pel que fa al continent asiàtic, és el més estable en l’evolució que ha tingut en aquests dos anys, tant pel que fa al nombre de persones com a l’origen. Així, prop d’un 70 % del total ha nascut a la Xina.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

pre l’ajut per a la supervivència i la necessitat; ningú no es veurà sense menjar ni sostre, sigui quina sigui la seva comunitat o poble. Per tant, quan arriben aquí, majoritàriament, desenvolupen l’esquema cognoscitiu que ja posseeixen, especialment, perquè se saben dèbils a causa de les enormes dificultats de comunicació que tenen. La creença que només algú de la seva mateixa comunitat els entendrà és un element important per a la creació d’entitats referents dels seus països d’origen.

Taula 1. Lleida ciutat. Població estrangera (2009) Continent

Àfrica

% sobre total població estrangera 39,51 %

Subcontinent

% sobre població estrangera continent

Nord i Magrib

56,17 %

Subsahariana

40,83 %

Central i meridional Europa

33,2 %

Amèrica

Àsia

22,56 %

4,90 %

3 %

86,72 %

Europa central

13,05 %

Resta Europa

0,23 %

Nord

0,72 %

Central

13,40 %

Sud

85,88 %

Central oriental

96,98 %

Sud-est asiàtic

1,18 %

Orient Mitjà

1,62 %

Japó

0,22 %

Font: IDESCAT.

Taula 2. Lleida ciutat. Població estrangera (2010) Continent

Àfrica

% sobre total població estrangera 39,38 %

Subcontinent

% sobre població estrangera continent

Nord i Magrib

56,41 %

Subsahariana

40,54 %

Central i meridional Europa

Amèrica

Àsia

34,40 %

20,92 %

5,29 %

3,05 %

87,31 %

Europa central

12,44 %

Resta Europa

0,25 %

Nord

0,73 %

Central

14,44 %

Sud

84,83 %

Central oriental

96,98 %

Sud-est asiàtic

1,18 %

Orient Mitjà

1,71 %

Japó

0,13 %

Font: IDESCAT.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

Totes aquestes característiques intervenen, també, en la trajectòria vital dels individus desplaçats a casa nostra i en com viuen l’experiència i en com es relacionen amb la població, i en com aquesta es relaciona amb ells. El procés és relativament nou encara i és un camí tot just encetat. Tanmateix, el camí recorregut posa ja en evidència aspectes importants sobre els quals reflexionar. El significat del concepte integració n’és un. El diàleg intercultural n’és un altre. El paper i el sentit de les entitats associatives són, alhora, aspectes capitals que cal analitzar, especialment amb una mirada micro. En aquest sentit, el que pretén aquest article és completar la mirada sobre les trajectòries d’acollida i acomodació, a partir de l’òptica dels dirigents associatius, una visió, aquesta, poc habitual; fer evidents les potencialitats i limitacions de les associacions d’immigrants com a agents integradors, i reflexionar sobre la responsabilitat compartida, no exercida, del conjunt del teixit social. En definitiva, aquestes són les aportacions bàsiques d’aquest article a l’ampli i divers conjunt de recerques fetes sobre la immigració i la seua integració en la societat catalana.

2. Metodologia L’objectiu de la recerca duta a terme al llarg de 2009-201010 era conèixer les trajectòries i les apreciacions personals i col·lectives de l’arribada i l’assentament a la ciutat a partir del discurs dels protagonistes. L’enfocament, per tant, instava a donar la veu als afectats directes. En conseqüència, es va construir un disseny metodològic qualitatiu que centrava la recollida de dades en les entrevistes en profunditat i en els grups de discussió. Es va analitzar l’autopercepció quant al procés viscut, per tal de detectar els elements afavoridors de la integració i els factors limitadors. El plantejament d’entrada preveia entrevistar totes les persones que presidien les associacions d’immigrants existents, una persona sòcia de cadascuna d’aquestes i una persona no sòcia però que hi tingués algun tipus de relació o un coneixement directe. La prospecció de camp preliminar va servir per contrastar les llistes nominals existents amb la realitat i, així, es va reduir el cens inicial a un total de trenta-quatre associacions que tenien una activitat pública reconeguda.11 D’aquestes, sis van quedar fora de la investigació per la seua negativa a participar-hi, per no poder contactar amb els presidents i per dificultats d’interlocució. Alhora, contactar amb persones de l’entorn de les associacions també va tenir una part de complexitat per la dificultat d’accedir a les dades personals si no hi havia una coneixença directa, per la reticència a expressar l’opinió i per la negativa a participar en un estudi, probablement per precaució. Es constata en aquestes persones, per exemple, el recel a manifestar-se sobre el seu procés d’arribada. Finalment, es van poder entrevistar seixanta-tres persones. Vint eren presidents d’entitats; vint-i-cinc, socis, i vint-i-un, no socis. El disseny previ preveia garantir quotes de gènere. A la pràctica, es van poder entrevistar disset dones, que correspon a un terç del total de persones entrevistades. La seua presència era, i és encara, molt minoritària en l’associacionisme immigrant. De les trenta-quatre associacions de què es partia, només dues són de dones immigrants. El paper que tenen en les juntes i espais de decisió de les entitats generalistes és encara poc representatiu. Així i tot, mentre es desenvolupava la investigació, es va poder observar l’existència d’estructures relacionals pròpies i indicis de creació de noves entitats de dones.12

10. A més de l’esmentat, la recerca tenia un altre objectiu general: actualitzar la informació existent sobre l’associacionisme d’immigrants i analitzar-ne l’estructura, les funcions, la vitalitat, la continuïtat i les necessitats. Per la finalitat d’aquest article, no s’hi inclou la part de la recerca que correspon a aquest objectiu, ni se’n fa cap esment. La informació recollida i l’explicació metodològica específica és inclosa en l’article «Canvis en el teixit associatiu actual. Evolució i caracterització de les associacions d’immigrants a la ciutat de Lleida» (pendent de publicació). 11. Cens de les associacions que estaven en contacte habitual amb la Regidoria de Drets Civils de la Paeria de Lleida a finals de l’any 2009. 12. L’interès dels resultats de l’observació i l’anàlisi posterior de la complexitat específica de l’àmbit de sociabilitat en el sentit que li dóna Moreras (2009), formal i informal de les dones immigrants a la ciutat, han fet que els autors estiguin

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

Pel que fa a la procedència de les persones entrevistades, el 75,75 % eren africanes; el 13,63 %, llatinoamericanes, i el 10,6 %, dels països de l’Est. Una representativitat relacionada amb el volum de presència d’aquestes comunitats a la ciutat. La variable «Entorn d’origen», que té un important pes específic en la capacitat de resocialització en una nova societat, també es va tenir en compte; així, un 62,1 % procedia de ciutats i un 37,9 % del medi rural. Pel que fa a l’experiència migratòria, un 42,4 % havia estat en altres països abans d’arribar a Lleida, i per a un 57,6 % dels entrevistats, la ciutat era la seua primera destinació. Del conjunt, un 7,6 % no recordava quin any havia arribat, un 53 % ho havia fet en el període 2000-2007 i el 39,4 % restant, en la primera onada de les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat. La persona més jove tenia vint-i-cinc anys i la més gran quaranta-sis. En el moment que van ser entrevistades, totes tenien feina. L’entrevista es va desenvolupar a partir de tres centres d’interès: l’arribada, la problemàtica, el coneixement i l’ús dels serveis; les associacions en els processos d’acolliment en el procés migratori, i l’estructura, el rol i les funcions de les associacions d’immigrants a la ciutat de Lleida. Les entrevistes es van complementar amb grups de discussió. El diàleg és un component bàsic que ajuda a definir la vida dels individus en societat. En els grups es va fer servir la metodologia comunicativa crítica (Gómez et al., 2006), per tal de fer emergir la totalitat de discursos que configuren la seua experiència migratòria pel que fa a la integració. Es van organitzar tres grups de discussió. En aquests grups van participar vint-i-quatre persones amb característiques diferenciades, que no havien estat entrevistades en la primera fase de la investigació. Totes tenien com a nexe comú el fet d’estar relacionades amb alguna associació, tot i que no eren membres de la junta ni hi tenien cap funció específica. Es va tenir també en compte que hi hagués persones arribades en diferents períodes. Els temes que van centrar el diàleg dels grups van girar al voltant de la seua interpretació i vivència de la integració; les barreres, necessitats i inquietuds quan van arribar aquí i un cop assentats; la participació, i les propostes de futur. L’anàlisi del resultat final evidencia algunes limitacions. D’una banda, les persones entrevistades estaven situades en la franja d’edat dels trenta als cinquanta anys i dels grups d’origen quantitativament majoritaris. No es va poder arribar a grups significatius com ara el de joves reagrupats, que pateixen un procés singular i una experiència vivencial característica. Alhora, en centrar la investigació en les entitats més implicades en els serveis socials municipals, vam deixar fora de l’estudi conscientment els procedents de l’Europa comunitària que no és de l’Est i el col·lectiu asiàtic, majoritàriament xinès. Aquests grups, que viuen i treballen a la ciutat, tot i tenir un pes demogràfic més petit respecte a la resta de població immigrada, han fet el camí o hi estan immersos encara, i segur que poden aportar visions i valoracions interessants. Malgrat això, la seua experiència, opinions i necessitats han quedat invisibilitzades pel pes del conjunt. De l’altra, la reflexió sobre algunes de les consideracions dels mateixos informants ens va fer adonar que era necessari incorporar en el futur una òptica que faltava. Quan focalitzem com a objecte d’anàlisi l’acollida i la integració, caldria no centrar l’òptica en les entitats formades només per immigrants, sinó ampliar l’àmbit d’estudi cap al conjunt del teixit associatiu del qual formen part. El tradicional, com a col·lectiu, i els seus membres, com a individus, són agents socials que alhora també construeixen, classifiquen i posen nom. Són agents que també influencien, identifiquen, inclouen o exclouen, fabriquen i legitimen actituds i visions. En l’apartat final d’aquest article argumentem la idoneïtat d’aquest punt de vista.

desenvolupant actualment un estudi i una publicació específiques sobre aquest aspecte. Les dades i intuïcions extretes d’aquelles entrevistes, doncs, s’han incorporat a aquesta nova investigació. En aquest article, per tant, no es fan referències detallades a les opinions diferencials de les dones entrevistades.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

3. La percepció tridimensional des de l’experiència Totes les persones entrevistades que dediquen part del seu temps a una associació han viscut personalment el viatge migratori i les dificultats de començar una vida de nou en nou. Pràcticament totes han decidit implicar-s’hi, com a president o a la junta, per aprofitar el que han après en benefici dels seus compatriotes, tractar amb les institucions i aconseguir informació, presència i espais d’interlocució que facin menys traumàtic un procés ple de dificultats des de l’inici. Tenen una vivència directa i experiència acumulada —en positiu i en negatiu— que els serveix per guiar i assessorar les persones que arriben per superar les incògnites del nou procés socialitzador. Ajuda per muntar l’associació, solament pel que fa a l’associació, per fer estudis, ajuda per omplir papers, i muntar els projectes nostres. Tenim més capacitat […]. A partir que tenim l’associació podem fer més coses i tenim més coratge, tot i que encara hi ha molts immigrants que no la coneixen, falta de coneixement, si un no ha anat al cole doncs costa que s’interessi, però si hi ha una notícia que un immigrant ha mort això els preocupa, si ens ajuntem podem aconseguir diners entre tots per portar el cadàver al seu país. La meta és que el 55 % d’immigrants estiguin associats o en la nostra o organitzant-ne una ells, i els ajudem que sàpiguen com fer-ho. (BR25)

Una cosa i l’altra els dota d’una perspectiva que combina l’anàlisi del paper que ocupen en la societat de recepció, que té una idea d’ells i d’elles prefigurada; l’anàlisi de com hauria de canviar l’actitud d’aquesta societat envers ells, i, alhora, l’anàlisi de com haurien de modificar el seu comportament, individual i col·lectiu, i com s’haurien d’anar atansant alhora els grups de receptors i els grups d’immigrants. Intercambiar un poco entre ellos, para que podamos ver su cultura y vosotros la nuestra, pero aquí la gente es muy cerrada. (AC58)

3.1. El jo individual enfrontat a les dificultats El que ve de fora és, per definició, un desconegut. Si, a més, és un immigrant, i a més africà, carrega sobre seu tot el pes dels estereotips construïts socialment. «Nosotros siempre seremos inmigrantes» és la frase d’un entrevistat que constata gràficament la percepció interioritzada de la intensitat de les dificultats i la seua vulnerabilitat davant les circumstàncies i un entorn no procliu a acceptar-lo fàcilment. El relat dels obstacles a superar des del moment de l’arribada és llarg i a bastament conegut: la vulnerabilitat de la seua situació legal, les dificultats d’orientació i comunicació —més grans i persistents per als africans que per a la resta. Cuando llega aquí, primero semana, aquí no tengo ningún amigo, no tengo. Yo quiere buscar una pensión para dormir pero… Allí en la calle he visto un moreno, con el mismo color y preguntar donde puede ayudar aquí. Si bueno, hay una casa, nombre albergue, cuando usted allí pregunta. ¿A dónde darecsión? Manda papeles darecsión, busca casi, llego donde el albergur y allí pregunta. Yo aquí nuevo no saben ara, aquí necesita ayuda. Comira primero, luego buscar pensión para dormir. Mismo día, a ese mismo día hay el otro moreno que viene a comer […] yo hablar donde eres, de Senegal, Camerún, hay una nigeriano también, preguntar tu nigeriano […]. (MH15)

La llista de dificultats és àmplia i reiterada pel conjunt de persones immigrades, independentment de la procedència: l’escassetat de recursos, la manca d’un lloc per viure, la manca de treball, el rebuig del veïnat, l’exclusió social, la dificultat de construir xarxes de relació i suport amb els familiars o amics, si n’hi ha. A aquestes s’afegeixen la construcció social de la societat receptora,

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

com ara la distorsió informativa dels mitjans de comunicació i la criminalització per part d’alguns partits polítics; el tracte dels autòctons que els acusen d’usurpar béns socialment preuats, com ara el treball i l’atenció sanitària. A les unes i les altres, cal afegir-hi els propis reptes: la readequació de les expectatives amb què van deixar el seu país, la superació dels dols per les pèrdues culturals i socials pròpies. Amb tot plegat, han de sobreviure i preparar-se —en solitari o en col·laboració de la xarxa social quan aquesta existeix— per a viure —o intentar conviure— amb una població que marca clarament les distàncies, no confia en ells ni, en general, els vol. Més enllà del relat dels entrebancs, l’experiència els porta a la reflexió. Quan se’ls demana quins elements dificulten i quins afavoreixen el procés, els aspectes legals, econòmics, laborals, culturals, actitudinals i perceptius apareixen segons com són tractats tant com a factors en positiu com en negatiu. Hi ha unanimitat, però, a identificar com a handicap important la manca d’informació i de coneixement de les llengües oficials que impossibilita, en molts casos, entendre i ser entès. Alhora, són afavoridors l’orientació i el guiatge; els lligams estrets amb el grup comunitari, especialment en els primers moments, i en tot el procés comptar amb treball i recursos econòmics i l’actitud de la societat receptora.

3.2. Els altres envers nosaltres13 Hi ha coincidència entre les persones entrevistades i els grups de discussió a identificar una colla d’aspectes de millora en el trajecte convivencial que només requereixen el canvi d’actitud —de passiva a activa, de distant a accessible, de resistent a col·laboradora. Així, demanen de la societat receptora, sobretot, informació, suport i espais de consulta a l’abast que els permetin una socialització prèvia en origen abans d’iniciar el viatge migratori. El desconeixement que aquí es parla català, de les normes laborals, educatives i sanitàries els alenteix el procés i els comporta conflictes amb els autòctons que serien evitables si estiguessin informats prèviament (Mayoral i Tor, 2009): Yo creo que antes de que lleguen aquí se le diga a que vienen y van a encontrarse aquí. Eso se debe intentar, porque mucha gente llega y esta perdida. Yo estaba perdida, es verdad que teníamos referencia, teníamos la asociación pero llegas a un sitio donde primero se habla un idioma que no entiendes y luego no sabes a quien ir y cómo hacerlo. Es mejor, si no se puede hacer desde el propio papis, cuando llegue alguien que se le oriente un poco porque es muy duro. (SA10)

Demanen disponibilitat i orientació quan arriben; com més distància cultural, més desorientació i més dificultats. Especialment quan la distància lingüística i cultural és gran, a la sensació de pèrdua i inseguretat que comporta qualsevol nova ubicació s’afegeixen les dificultats comunicatives culturals, normatives i lingüístiques que els dificulten, especialment a la població adulta, encara més l’assentament i l’accés als serveis. En general, la immigració que arriba es caracteritza per conèixer diverses llengües. De la societat receptora sorprenen les limitacions en el domini dels idiomes internacionals amb els quals la majoria d’ells sí que es poden comunicar. Només els llatinoamericans es poden fer entendre en la seua variant d’espanyol. La resta no entenen català ni, en general, tampoc castellà. Si les persones autòctones que estan en els serveis públics dominessin anglès o francès, es podrien salvar les barreres comunicatives que provoquen indefensió, desconfiança, alentiment dels processos burocràtics, etc.

13. Aquest apartat està redactat, també, des de l’òptica de l’immigrant. Per tant, el nosaltres fa referència als immigrants i els altres, als autòctons.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

[…] Mejor buscar persona hablar english, hablar castellano, catalán. Por ejempu aquí viene gente estudiando frans, hablar castellano, hablar catalán, hablar frans. Aquí la gente árabe etudiar aquí, escribe árabe, escribe catalán […]. Mejor buscar personas hablar english. Hay muxo español, eh!, que estudia en Inglaterra. Todo el mundo donde habla english estudia allí y puede coger trabajo con los servicios sociales, así más fásil para toros, para información muy rapiro… (HD38)

Les persones entrevistades senten que la societat receptora en general els té estereotipats en negatiu i aquest és un element limitador que fa que es tanqui, autoprotegint-se, i els aïlli. Mira, yo estudiando idiomas siempre y ahora no me sirven para nada. Yo hablo francés, además de mi lengua materna, inglés, alemán y árabe. Pero, tengo poca suerte para trabajar. ¿Por qué? A mí lo que me preocupa mucho es el tema de encontrar trabajo, por ejemplo. Porque a nosotros nos cuesta mucho. Yo noto que hay mucha discriminación. Depende de si eres extranjero, de si eres musulmana, porque llevas velo. Depende de muchas cosas. Y esto no puede ser. Me parece que llevo años estudiando y tengo un título, lo pongo en el currículum y que me den una oportunidad luego, hazme un contrato de prueba durante un mes, dos meses, tres meses. Pero dadme una oportunidad. No puedes decir: «no, ya te llamaremos» y luego no te llaman ¿Por qué? (GT12)

El desconeixement comporta por i distància. Desitgen no només que es treballi la interculturalitat, sinó la voluntat activa de la societat receptora d’informar-se i voler conèixer la realitat positiva no explicada pels mitjans de comunicació. Sí porque la televisión cuando enseña África nunca enseña las capitales. Siempre enseñan el pueblo donde los niños se mueren de hambre. Y eso es lo que saben los españoles. Saben lo peor y se creen que todos somos así. (DO9)

3.3. El nosaltres envers altres La mirada dels entrevistats no és neutra. Així i tot, la pròpia experiència els fa ser conscients de la part de responsabilitat que ells mateixos tenen en l’afinament de la seua actitud. Yo sería muy exigente porque como ya conozco nuestra parte, conozco un poco nuestra comunidad veo que tampoco hacen nada, ningún esfuerzo de su parte además de ya como venimos de un país que no sea un país homogéneo, no? Parece que seamos de […] es que somos tan diferentes, solo por el hecho de que uno venga de ciudad y el otro de un pueblo, es que somos una sociedad muy difícil de entender no? Y muy difícil de unirnos. Ahora, actualmente, yo represento una asociación y me estoy viendo la dificultad que hay para hacer algo, o sea que no nos juntamos, muy poca gente tiene ganas de hacerlo, es que no esta acostumbrada a trabajar en asociación, se les escapan muchos puntos y es muy difícil de tratar con nuestra sociedad, muy muy difícil. Por parte de los autóctonos, yo soy más bien exigente con nosotros, con nosotros mismos antes de exigirlo a los autóctonos. (SR17)

L’autoreflexió sobre la pròpia millora els fa adonar-se que (a uns més que als altres) cal fer un exercici d’apoderament i de voluntat resolutiva. Les dificultats hi seran igual, però espavilant-se es poden superar més fàcilment. Yo creo que ha sido muy positivo, sí muy positivo. Yo salía de mi país pensando que aquí se hablaba español, yo vengo a España y español. Y llego a Barcelona y me disen pues nada cambia el chip porque aquí es catalán. Los primeros días me sentía fatal. Un día llamé a mi casa y le dije a mi padre: empieza a buscar dinero para pagarme el billete porque al prinsipio yo no entendía nada. Pero fue me-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

jorando, mejorando y yo creo que ha sido muy positivo. Bueno si tuviese que repetirlo lo repetiría con todos los aspectos, en todo. (HB26)

Són conscients que tenen part de responsabilitat per minimitzar la distància amb la societat autòctona. Les associacions han de poder servir, també, per atansar als autòctons la seua realitat, els costums i les característiques. En relació al procés d’integració […] molt dur, cal fer una bona associació. (TS31)

Alhora, han de fer un exercici d’obertura de ment per comprendre i acceptar les particularitats de la societat en la qual han decidit viure. Tot i que l’opinió generalitzada és que volen un model de societat en què puguin mantenir la seua identitat cultural, afirmen sense excepcions que els cal adaptar-se a la cultura del país d’acollida. Creo que para mi personalmente, tiene que cogerlo y enseñarle como viven los demás ciudadanos, porque no se puede vivir como se vive en tu país […] se tiene que tener la cultura de donde provienes para esto están las asociaciones. Porque yo no voy a ir diciendo a la gente de aquí, en mi país esto se hace así […] y si quiero vivir aquí tengo que adaptarme, y sé que no es mi casa, pero me he de adaptar a la vida social. Por eso dentro de cada casa cada uno que haga lo que quiera, después ya se verá. Cada uno ha de ayudar también al otro para que se adapte. (SP5)

Distingeixen el que és de l’àmbit privat i el que és de l’àmbit públic. La seua cultura forma part de la seua vida privada i, per mantenir-la i desenvolupar-la, ja tenen les associacions. Pel que fa al procés adaptatiu i al suport, reconeixen que tenen una responsabilitat de transmissió comunitària de l’experiència migratòria, no només de les dificultats o els aspectes negatius, sinó també en positiu, en el sentit socialitzador, aplanador d’obstacles i facilitador. Una cosa també és donar-se a conèixer. Darte a conocer. Si te das a conocer la gente cambiará la idea. (XA13)

4. La vessant menys visible de la integració: la percepció emocional Des de la sociologia clàssica fins als nostres dies, l’abast i el contingut del concepte integració han estat en permanent anàlisi i reelaboració. La immigració a escala global i local ha renovat l’interès del terme i el seu debat científic, polític i social. En aquests moments, el terme ja ha deixat de ser un concepte acadèmic específic per incorporar-se al llenguatge comú de la població tant autòctona com nouvinguda. Malgrat les diferències importants de matís i punts de vista (Herrera, 1994; Beriain, 1996; Bouchard i Taylor, 2008), hi ha un consens general a reconèixer aquest nivell social com l’objectiu final per a qualsevol persona que vulgui assolir un projecte vital d’assentament, participació i reconeixement en un lloc. Tanmateix, hi ha una diferència significativa entre com interpreta el concepte l’autòcton, que marca les regles del joc com a elements de protecció, i com l’interpreta l’immigrant, que arriba i s’hi ha d’adaptar i sobreviure-hi. La societat autòctona catalana ha dotat de contingut simbòlic el concepte lligat als costums, elements culturals i la identitat. El sentiment popular el sintetitza en una frase gràfica: «que s’integrin ells», una visió unidireccional segons la qual l’acció afecta només els altres. En aquest sentit, són significatius els resultats del darrer estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la percepció dels catalans sobre la immigració, que destaca que el col·lectiu que genera més simpatia és el llatinoamericà i, el que menys, el marroquí i l’àrab. Alhora, la majoria pensa que una vegada han arribat a Catalunya, són l’Estat i el conjunt de les administracions públiques els que han d’ajudar

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

i de facilitar la seva integració i també ho ha de fer la mateixa immigració i les seves associacions (Garcia, 2012). És il·lustratiu el fet que els autòctons no es reconeguin també com a part activa en el procés d’integració dels immigrants. Per a les persones immigrants, en canvi, el concepte integració és un procés que va més enllà dels elements culturals i identitaris. És respecte intercultural, una actitud de reconeixement bidireccional que afecta, també, els autòctons i es refereix no només a l’acceptació —que saben superficial— per part d’aquests de les maneres de ser i de fer de la població estrangera que arriba, sinó també al fet que la vulguin conèixer realment, s’hi aproximin i hi prenguin part. Nosaltres no parlem d’integració. No ens agrada la paraula, no expressa lo que se passa. No es pot entendre si no s’ha set immigrant. En tot cas adaptació. Dels uns i els altres. Es molt més complex. (SA39) Claro, es que adaptarse no es ir a las discotecas, comer jamón y beber vino. Esto no es adaptarse. Adaptarse es respetar a los vecinos, pagar impuestos, no engañar, a los demás no les pido yo que se adapten. En mi país y sin velo tampoco lo haría. (GH11)

La integració és un procés complex, en el qual els elements intangibles i les percepcions personals hi tenen tant a veure com les qüestions més perceptibles —com ara tenir feina, o tenir un determinat capital cultural. La visibilització, el reconeixement, la distància social, els estereotips, la trajectòria personal, la càrrega apreciativa del col·lectiu i la història viscuda de cadascú són components importants que hi afegeixen variables intangibles que tenen a veure amb les emocions. La integració compta, també, amb elements d’acceptació o rebuig fabricats des de la subjectivitat. Per això mateix, estar integrat o no és una situació reflexiva vital amb una dimensió íntima, personal, percebuda i sentida pels seus protagonistes. Únicamente con la convivencia la gente podría entenderse, pero si la gente de aquí no abre la puerta, cómo vas a entrar. Si vosotros no abrís la puerta, nosotros no tenemos coraje de entrar. (DO7)

La conversa orientada a reflexionar no pas sobre el grau d’integració real, sinó sobre les percepcions que tenen els informants, ens va permetre construir una primera classificació que aporta matisos més enllà de les definicions teòriques tradicionals. Segons les seues pròpies manifestacions, podem establir quatre tipus de percepcions d’integració diferents que tenen a veure amb un procés vital i experiencial acumulatiu des del nivell de reconeixement més inicial o bàsic fins al complet o fort. Una autoidentificació que està relacionada amb el grau de benestar personal, amb el temps, amb les expectatives i amb les oportunitats que han pogut desenvolupar i assolir. Considerem que té un nivell d’integració bàsic aquella persona que ha adoptat unes pautes de vida que li permeten la subsistència en un context cultural diferent o molt diferent al seu, tot i que no hi participa activament per raons d’oportunitat o de maduració personal. Entenem per integració forta la d’aquella que ha assolit un cert grau d’estabilitat i de seguretat, un bon nivell de coneixement i ús de la llengua, i que segueix i s’implica de grat i lliurement en les manifestacions culturals pròpies de la cultura d’acollida, ja no com a immigrant, sinó com un ciutadà més. a) Integració bàsica instrumental: aquesta categoria inclou els que es consideren integrats perquè tenen treball i un habitatge que els permet sobreviure amb dignitat tot i mantenir-se al marge de la societat autòctona, sense participar-hi directament. Muy bien, yo me siento bien. Que aún mis padres y mi madre me disen que cuando voy, pero si estoy bien aquí puedo trabajar, porque yo a mi país no puedo trabajar yo estaría en mi país no puedo trabajar a mi edad que tengo ya no trabajo. Tengo cuatro años aquí, tenía como 49 años y yo allí ya no podía trabajar. Que si yo hubiera podido trabajar yo estaría en mi país, pero viene aquí y conseguí trabajo enseguida. Aquí lo que uno mismo tiene que valorarse a si mismo, salir las fuerzas de empeño que uno tiene que haser las cosas. (FL35)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

b) Integració emocional de resistència: incloem aquí aquells que, malgrat les dificultats que han patit i continuen patint, mantenen la idea de quedar-se aquí i manifesten amb convenciment que s’hi senten bé. Me siento bien, no se la demás gente pero yo me siento bien, ahora yo acostumbrado llevo 9 años aquí, casi es distinto gente a mi me da igual un blanco, un moro o un negro, llevo mucho tiempo ya me han pasado muchas cosas y es difícil que a mi personalidad, no se otro pero yo no pasa nada. Sí, no todas las personas son iguales a veces hay buena gente, hay mala. Si una persona veo bien su cara conmigo estoy bien, ni no me aparto si no Lérida es, Cataluña aquí es la ciudad más integrada de los inmigrantes que otras ciudades. (VM40)

c) Integració cultural: aquest estadi el manifesten aquelles persones que parlen la llengua o l’estan aprenent i comencen a participar en determinades manifestacions culturals públiques de la ciutat. Jo, a part de l’associació, referent a la convivència amb la societat de Lleida, super bé. A tot Catalunya en general, i aquí a Lleida jo a part de l’associació molt bé. Si hi ha un bo, potser hi ha dos dolents, però aquests no els tenim en compte. S’han de tenir en compte els bons. Primer és més difícil perquè som cultures molt diferents, però després bé i jo sé que a Barcelona no hi ha aquestes ajudes de cooperació, tenim una federació i no tots els ajuntaments funcionen igual. Lleida no és el primer de bo, serà el segon. (TS24)

d) Integració completa o recíproca: aquells que han elaborat un discurs madur sobre la seua situació; que han adoptat de manera conscient el català com una llengua d’ús quotidià —el parlin bé o no—, igual que la llengua castellana; que mantenen la seua pràctica cultural i lingüística en l’àmbit privat i de les associacions, i que, com a contrapartida —a partir d’una definició inclusiva i recíproca del terme integració—, demanen la possibilitat de mostrar la seva cultura o de fer-hi participar la societat receptora. Per a ells, integració és sinònim d’‘intercanvi’. Yo me considero una persona integrada, integrada en todos los sentidos aunque la añoranza y todo lo que me falta es lo que queda allí. Lo que pasa es que estoy integrada aquí, es decir, cumplo con todos los deberes de ciudadano de Lleida y me gusta considerarme una persona integrada, conocer la cultura de aquí me encanta, me encantan las cosas nuevas, las tradiciones y al mismo tiempo me gustaría tener más oportunidades de mostrar la mía para que así el cambio sea recíproco, integración supone por parte de algunos una asimilación de la persona inmigrante, pero sabes que no es así la realidad y me gustaría un intercambio que sea más activo […]. (SL30)

Són persones acostumades a parlar diverses llengües, i ningú no opina que la incorporació del català (o de català i castellà, en el cas de les persones immigrades no llatinoamericanes) i de les pràctiques culturals pròpies de la ciutat vagi en detriment de les seues pròpies. Les associacions, en aquest sentit, tenen un important paper de pont i de facilitadores, ja que, d’una banda, desenvolupen activitats d’aprenentatge de la llengua i de manteniment de la seua cultura autòctona i, de l’altra, possibiliten que els seus socis o simpatitzants aprenguin, entenguin i accedeixin a les pròpies de la ciutat.14 Al principio me costo mucho el catalán, lo que pasa es que tu llegas y debes ir aprendiendo, entender que la persona recién llegada le cuesta mucho entender. Es complicado pero bueno. (SD22)

14. Des de l’any 2005, la Secretaria per a la Immigració i el Consorci per a la Normalització Lingüística organitzen conjuntament amb el teixit associatiu immigrant a Catalunya cursos de llengua catalana per a adults a les seus socials de les entitats.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

4.1. L’autopercepció, element important de la tipologia i la praxi associatives Tot i que la integració és un procés que afecta i es viu individualment, té una important dimensió col·lectiva, en la mesura que l’immigrant —tot i que pot venir i viure sol— forma part d’un grup social que té construït un imaginari que transcendeix el lloc d’origen. En el lloc al qual arriba hi ha un altre grup social que també té conformat un imaginari propi. Alhora, tenen, un grup respecte de l’altre, càrregues simbòliques fabricades socialment que influeixen en el procés d’acostament, reconeixement i integració. Encara que tots dos són recíprocament estrangers per a l’altre, la persona immigrant —en la mesura que és forastera, que arriba i «envaeix» l’espai de qui és a casa seua— és —i se sent— l’única estranya. La integració es pot mesurar, també, en termes de distància i manteniment de la situació d’estrany social. Com més estrany socialment és un col·lectiu o individu per a la societat autòctona, més distància social tindrà i més llarg serà el recorregut, real i simbòlic, cap a l’acceptació. Alhora, també, com més es mantingui —conscientment o inconscientment— col·lectivament l’atribut d’estrany, més difícil li serà assolir l’objectiu final del procés. Yo creo que hay que trabajar en el pequeño entorno. Trabajar con la gente que conoces. Pues con la familia, los vecinos, los conocidos, fomentar actividades o encuentros. Es difícil, pero es posible. Y con los jóvenes hay esperanza, para que no se reproduzcan los estereotipos. (AM34)

Les associacions són el reflex del que és i el que vol el col·lectiu al qual donen cobertura. Les dades recollides mostren que, d’una manera no pas casual, hi ha una relació entre la creació i posterior trajectòria de les associacions d’immigrants i la percepció que cada grup té respecte dels obstacles del procés d’integració que ha d’afrontar. Òbviament no és aquest l’únic element explicatiu ni de la presència d’entitats ni de la seua evolució, però convé tenir-lo en compte, ja que afegeix a l’anàlisi de les característiques del teixit social immigrant un tret significatiu —tal vegada explicatiu de conductes i tancaments grupals— que sovint es deixa de banda. De les entrevistes, es constata que la població que té un grau d’autopercepció més alt d’estranyament social és la del continent africà. Del total d’entitats d’immigrants de la ciutat, el percentatge majoritari correspon a comunitats d’aquest origen. L’autopercepció de més proximitat en les comunitats llatinoamericanes les fa confiar en els seus recursos propis i, encara que tenen costums i hàbits diferents, el fet que parlin castellà els facilita l’atansament personal; per tant, la necessitat d’un refugi o d’una referència col·lectiva, com ara una associació, és menor. Les comunitats de l’Est es reconeixen com a portadores d’uns hàbits normatius, culturals i religiosos que els permeten desenvolupar amb normalitat la vida quotidiana i social amb els autòctons. El fet no pas menor que la majoria d’ells quan arriben aquí ja tenen feina, els dota, també, de més seguretat i autosuficiència personals. Tot i els matisos que cal fer en cada cas, perquè la realitat no és plana sinó polièdrica, es pot afirmar que els col·lectius d’africans, en general, busquen en les seues associacions acollida, suport i la seguretat que no troben en la societat receptora. Nos hase una gran motivación porque en la asociación normalmente se puede encontrar tora la gente y podéis hablar de vuestro país, porque claro si no nos encontramos, encuentra uno por la calle ¿qué tal? ¿cómo está?, el otro ¿qué tal? pues tenes un poco distansia, pero vale. El día que convocamos reunión, como cada quise días hasemos reuniones nos encontramos. El orden del día, primero que vamos a hablar de los problemas resientes que están pasando en nuestro país, mira en Guinea Bissau ahora han cambiao un ministro y tal, ostia, mañana han sacado al ministro y han puesto al otro. Pues es como punto de encuentro donde poremos hablar temas del país, luego ya empesaremos hablar de otras cosas, pero normalmente siempre, en las órdenes del día siempre hablamos de problemas de gente del país […]. (BD32)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

Allò que llatinoamericans i romanesos busquen en les seues associacions ja des del primer moment va més enllà del suport i aixopluc a l’acollida que, òbviament, també hi troben.15 Amb el format cap al qual van evolucionant les entitats hi té també a veure, entre altres condicionants, la variable perceptiva sobre en quina fase del procés s’està i on es vol arribar. Segons l’argument teòric de què partim (Mayoral, Molina i Sanvicén, 2011), la tipologia de desenvolupament associatiu comprèn quatre estadis: primer, orientat només a donar aixopluc i preservar la comunitat enfront de la societat receptora; segon, a les funcions assenyalades bàsiques s’hi afegeixen espais de formació per preparar els socis i simpatitzants per integrar-se a la societat autòctona; tercer, les associacions s’interrelacionen amb les organitzacions locals, programen activitats obertes a la societat o s’incorporen a les ja existents, i quart, les accions adreçades als conciutadans ocupen un lloc residual enfront de les adreçades al conjunt de la societat sense distincions. L’anàlisi de l’orientació i el paper actual del conjunt del teixit associatiu format per immigrants a la ciutat mostra que —a excepció d’alguns casos puntuals— no ha superat el segon estadi.

5. La voluntat i l’espai interrelacional, encara en construcció Conviure en una societat democràtica exigeix un cert grau de participació en la gestió de la vida quotidiana i un cert grau de col·laboració i de reconeixement mutu entre el teixit associatiu. Per a aquesta participació i col·laboració és imprescindible disposar d’un volum de relacions socials de certa intensitat i amb interessos compartits, cosa que permet generar interlocucions, propostes i, en definitiva, visibilització social. Tot just iniciat el fenomen migratori, les primeres reflexions extretes de la gestió local ja van constatar el paper del teixit social i la importància de la vertebració d’un doble nivell de relacions i intercanvis actius: d’una banda, amb les diferents entitats autòctones de caràcter generalista o temàtic (més enllà de les que treballen programàticament per als seus interessos, com ara els sindicats i les entitats assistencials) i, de l’altra, entre les mateixes associacions d’immigrants (Bardera et al., 1992). En la nostra investigació, l’anàlisi de les respostes sobre capital relacional constata una feblesa gairebé generalitzada d’aquest àmbit en tots dos sentits. Els contactes amb el teixit autòcton són escassos i, quan n’hi ha, són específics i puntuals. Sovint estan motivats per actuacions de caràcter cultural organitzades des de l’Administració local o des d’alguna entitat per a les quals es demana la seua participació: cursos de formació diversa, actes concrets de les festes locals, programes de voluntariat i activitats de coneixement de la ciutat, entre d’altres. L’Ajuntament propicia, també, la integració de projectes amb l’acostament entre entitats, especialment amb les veïnals, proposant iniciatives conjuntes. Aquestes accions, diguem-ne induïdes, han propiciat que diferents associacions d’immigrants tinguin la seu ubicada en els centres cívics del barri i comparteixin amb les juntes i els veïns espais on organitzen activitats que, en ocasions, estan obertes al conjunt de la ciutadania (setmanes culturals, jornades temàtiques, etc.). Així i tot, més enllà de la formalitat, fins i tot en aquests casos en què l’espai és un element possibilitador d’actituds, els intercanvis reals entre entitats i la participació dels uns en les activitats que organitzen els altres són, en general, encara escassos.

15. El cas que sembla distanciar-se d’aquest plantejament que fem és el de la comunitat xinesa; tot i haver-n’hi a la ciutat prop de 2.000 persones, no hi ha cap associació. Tanmateix, creiem que no només no nega les nostres hipòtesis prèvies, sinó que fins a cert punt les confirma. La comunitat xinesa és la cultura silenciosa, no és percebuda —tot i que ho és en dades reals— com una competència, com un estrany, com un usurpador. La comunitat adulta de nova instal· lació té poc interès a integrar-se culturalment i socialment perquè ja ho està econòmicament. Compta amb les seues pròpies organitzacions no visibles ni oficials perquè no necessita subvencions ni líders amb interlocució amb la societat autòctona. Per tant, defuig el model autòcton i s’aïlla en el propi comunitari. S’agrupa en comunitats tancades adreçades al món del treball mitjançant grups i aliances familiars que tenen relacions econòmiques i comercials endogàmiques basades en la confiança i la reciprocitat.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

Costums i interessos diversos generen diferències que es volen mantenir i preservar i que dificulten vertebrar relacions que vagin més enllà dels contactes formals puntuals.16 Tota tasca associativa és voluntària. A excepció dels sindicats, cap altre tipus d’entitats compta amb persones alliberades per desenvolupar-la. Les relacions socials i la participació demanen una inversió no petita en esforços i en temps. Igual que per a la resta, per tant, l’activisme associatiu és una tasca afegida. Per a les persones immigrants, encara, la situació en general d’inestabilitat i inseguretat que pateixen, amb precarietat laboral, economia submergida, càrregues familiars que no poden deixar a altri, costums culturals determinats i horaris laborals canviants, entre d’altres, són dificultats afegides per poder invertir el temps necessari a construir i mantenir espais estables de trobada entre les mateixes associacions. Conscient de la necessitat d’estrènyer llaços col·laboratius entre aquest àmbit complex i divers de la xarxa associativa local, l’Ajuntament va posar les bases per organitzar una Federació d’Associacions d’Immigrants, que té reconeixement per part del conjunt i una tasca regular i activa. Malgrat això, ells mateixos constaten la distància real existent entre les associacions d’immigrants i la manca, encara, de projecte compartit entre ells i de reconeixement mutu com a col·lectius que tenen interessos comuns i que podrien treballar alhora i conjuntament internament i externa. Probablement, no hi ha un sol motiu explicatiu d’aquesta situació que és comuna a totes les localitats, tot i que no hem trobat cap estudi que hi faci referència. Podem avançar que, a les causes ja assenyalades, s’hi ha d’afegir, si més no, el fet que encara la gran necessitat de cada grup de població o individu que arriba és l’orientació i la necessitat de mantenir la referència del lloc d’origen com a eina per minimitzar els dols dels canvis. Cal assenyalar que, per aquest motiu, i per la relativa jovenesa de les entitats,17 la gran majoria estan ancorades, encara, en un primer estadi de desenvolupament, cosa que fa que els seus membres se centrin en exclusiva en l’atenció dels interessos particulars dels seus compatriotes, independentment de la resta, encara que puguin tenir la mateixa problemàtica. Constatat aquest punt, crida l’atenció que, alhora, hi ha un intens flux de comunicació en xarxa amb les entitats que en altres ciutats agrupen conciutadans seus. La facilitat de les connexions virtuals ho propicia. Tenemos una federación de asociaciones, como si fuera una permanente y son los que coordinan y estamos en contacto con todos no solo en España sinó en Canarias, Baleares […]. […] también en Barcelona hay una asociación que se llama Shalam, a veces hay reuniones en Barcelona y tenemos contactos nuevos. (FH19)

Aquests contactes són ponts de referència que donen als membres de les entitats seguretat. Propicien espais per compartir neguits i problemes, per mantenir-se actualitzats i també per acordar posicions concretes. Tot i que no tenim suficients dades que ens permetin saber quin és en realitat l’abast de la xarxa associativa afí interterritorial, i fins i tot global, creiem que és una dimensió que cal tenir en compte, ja que a la pràctica opera com un amplificador del grup d’iguals i, per força, té una influència determinada en l’actitud col·lectiva que prenguin.18 Pel que fa a l’àmbit local, una opinió reiterada és que, obligats a estar centrats en les pròpies dificultats per resoldre-les, hi ha poca implicació en els afers (encara que els comparteixin) dels

16. Aquesta situació no és pas estranya a Catalunya. El moviment migratori intern dels anys cinquanta i seixanta va acabar donant lloc, més tard, a la configuració de cases regionals. Encara que totes compartien llengua i cultura, cada grup va configurar la seua associació particular com a eina d’identitat. 17. Tot i que les dues primeres entitats formades per immigrants es van constituir a Lleida l’any 1986, el volum quantitatiu més gran el trobem en el període 2002-2003 i 2005-2011. Els detalls sobre l’evolució de l’associacionisme a la ciutat es recullen a l’article «Canvis en el teixit associatiu actual. Evolució i caracterització de les associacions d’immigrants a la ciutat de Lleida» (pendent de publicació). 18. La importància d’aprofundir en aquest nou àmbit relacional queda a bastament provada en l’estudi d’Adela Ros (2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

altres immigrants i poca curiositat —poc temps disponible i poques oportunitats— per saber com són i què fan. Per qüestions òbvies, en els estadis del procés d’integració en què la majoria està encara batallant, la preocupació és la supervivència i l’acomodació tothora complexes. En general, no estableixen relacions permanents entre les diferents comunitats, i encara menys amb els autòctons. Sigui per indiferència de la societat receptora i de les entitats locals, sigui per la comoditat d’estar amb les persones d’una mateixa comunitat, la tendència és replegar-se amb els iguals, demanar tenir locals propis per poder fer amb total independència les seues festes i trobades. En els casos, pocs, que comparteixen amb autòctons espai i activitat en els casals cívics, tampoc no és habitual la interrelació ni la barreja de públics i assistents. Així i tot, és un desig amb un ampli grau de consens. S: I que aquesta associació no sigui només d’immigrants, que hi hagi la Paquita, la Pepita... X: Una barreja. S: Persones que entrin a col·laborar. Perquè si anem dos, malament. Això seria una associació que ajudi a tots els immigrants: ara lluitem per saber si l’any que ve ens donaran la subvenció d’un quartet, perquè no se’n vagin a dormir sota el pont. Els empresaris que es posin en contacte amb l’associació per anar a buscar persones per treballar. No sé. Una associació per lluitar per tots.

6. El paper del conjunt de l’associacionisme local en el procés d’acollida i integració Tradicionalment, la sociologia de la immigració en aquest àmbit d’anàlisi estudia com a teixit implicat les entitats constituïdes per immigrants i, com a molt, hi incorpora les generalistes autòctones de caràcter assistencial que han incorporat en el seu públic objectiu de destinataris els nouvinguts.19 Immersos en l’anàlisi estricta de la immigració, focalitzem la mirada cap a les seues entitats, un biaix probablement causat per la novetat del fenomen. En aquest moment es disposa ja d’un cos teòric prou substanciós sobre característiques, funcions, rols, llums i ombres d’aquest segment del teixit social que continuem observant com a fenomen nou, però que estrictament, per l’edat que té, ha deixat de ser-ho (Aja i Díez, 2000; Aparicio i Tornos, 2010; Casey, 1997; Garreta et al., 2008; Moreras, 2009). A la investigació del paper i l’acció de les associacions com a agents de la integració, caldria incorporar-hi, també, l’anàlisi del conjunt del teixit associatiu local autòcton, no només del que té una tasca programàtica d’ajuda als immigrants. En aquest sentit, tot i que els entrevistats no ho arriben a formular obertament, sí que es constata que hem institucionalitzat l’etiqueta associacionisme immigrant connotant i marcant per raons diferencials i ètniques una part del teixit associatiu local al qual simplement —i justament en un discurs afavoridor de la integració i de la igualtat— hauríem d’anomenar igualment associacions, sense cap altre qualificatiu constrenyedor més enllà del nom de l’entitat. Tot i que com a discurs s’ha instaurat la idea que hem de conformar una societat intercultural, la realitat continua evidenciant la separació dels grups de població en funció del binomi dels nostres / els altres. L’atribut terminològic distintiu immigrant comporta una elaboració ideològica en l’àmbit simbòlic i mental que, tan sols anomenant-lo, homogeneïtza les entitats que estan constituïdes per persones que en són, i les ubica en un pla distint —inferior— respecte a la resta. Un atribut i un imaginari que operen tant en l’àmbit acadèmic com en el de l’opinió pública, i també es traslladen a la gestió del dia a dia. L’associacionisme immigrant, en general, té unes característi-

19. En l’escassa bibliografia que estudia la percepció del conjunt de l’associacionisme, destaca, en aquest sentit, el treball de Cristina Martínez i Pedro Pascual fet a Còrdova. Tanmateix, l’interessant apartat que dediquen a aquest tema tracta només les associacions que treballen a favor dels immigrants, i deixa fora de l’anàlisi discursiva la resta d’associacions, que són el percentatge majoritari del conjunt del teixit associatiu de la ciutat (Cristina Martínez i Pedro Pascual (2006), p. 67-119).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

ques que, per raons òbvies, el singularitzen, però en el fons comparteix amb el tradicional les funcions, els objectius i la problemàtica fonamentals. Comparteix, també, una línia semblant pel que fa a l’evolució i maduració com a entitat.20 Tanmateix, seguint una inèrcia històrica que tenim amb altres sectors que s’han etiquetat també específicament,21 les associacions d’immigrants no tenen com a interlocució els mateixos àmbits que tenen altres entitats amb les quals, des del nostre punt de vista, tenen més trets en comú, com ara, per exemple, les veïnals. Aquesta distinció contribueix, sens dubte, a emfasitzar encara més la distància social existent entre unes associacions i les altres. Els símbols latents, no perceptibles, configuren també la realitat i l’etiqueten. Per tant, la interpretació subjacent en l’àmbit de l’imaginari col·lectiu és que les dels immigrants són entitats diferents, no normals, no són les nostres, són una altra cosa. El resultat és un augment quantitatiu d’entitats que no té relació amb un augment de la densitat participativa, de coresponsabilitat, d’enfortiment de la ciutadania. Alhora, probablement relacionat amb l’anterior, és reiterat l’argument i l’exigència del paper cabdal de les associacions d’immigrants en el procés d’adaptació i reconeixement de la població estrangera, ja que les marquem com a seues en exclusiva, dels seus i per als seus. L’opinió pública també els atorga tot tipus d’obligacions en la integració dels col·lectius estrangers i en la seua acceptació per la societat de recepció. D’una banda, es decanta el pes de la responsabilitat cap a les seues entitats i, de l’altra, es minimitza el paper que hi té també la resta del teixit associatiu. Constatem que encara hi ha una manca de sensibilització de les entitats tradicionals, preexistents a l’arribada de la població immigrada, en l’important paper i responsabilitat que tenen, si més no, com a agents facilitadors del seu acolliment, d’orientació en les regles i maneres de fer comunitàries, i com a facilitadors d’interrelació i del treball intercultural. La convivència, la superació d’estereotips i la gestió de la conflictivitat pròpia dels processos de contacte entre persones no són només dels governs i dels serveis socials, sinó que són funcions sens dubte compartides entre els que arriben i els que ja hi son. En aquest sentit, sembla que, a banda de les administracions públiques, només el teixit associatiu de drets civils i assistencial ha fet seua la tasca de participar activament en el suport, l’acompanyament i l’acomodació de les persones immigrants. Alhora, es constata que la construcció d’aquesta dinàmica estable de relació, intercanvi i suport mutu interassociatiu està, en bona part, encara per fer.

7. Conclusions A diferència d’altres moments històrics contemporanis, la possibilitat d’associar-se ha estat no només un dret que la democràcia i la legislació d’estrangeria han reconegut a les persones immigrants, sinó també una pràctica afavorida des dels governs autonòmics i municipals per possibilitar una interlocució estable que garantís canals de diàleg i resolució de conflictes. A la pràctica, aquestes entitats exigeixen el seu espai protagonista i la participació activa en els afers que els afecten com a immigrants i com a ciutadans. Són un instrument de suport, guiatge, formació, referència d’identitat per als seus membres i d’ancoratge en el nou entorn social. El tarannà, la preparació, l’experiència viscuda i la posició dels seus dirigents envers el procés d’acomo-

20. Aquest aspecte és documentat i ampliat, per al cas concret de la ciutat de Lleida, en l’article «Canvis en el teixit associatiu actual. Evolució i caracterització de les associacions d’immigrants a la ciutat de Lleida» (pendent de publicació). 21. Dins de l’àmbit de la gestió local, la participació associativa està segmentada de manera temàtica. Així, l’àrea de participació treballa directament amb les associacions generalistes i en queden fora, organitzades per àmbit temàtic, les associacions de dones (que es relacionen amb l’àmbit de la dona) i les associacions d’immigrants, que, en lloc d’integrar-se en el mateix espai que les associacions de veïns, ja que la seua finalitat comprèn àmbits molt genèrics, depenen de l’àmbit dels drets civils i de la immigració.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

dació i la societat autòctona són importants en la mesura que són un referent i un element d’influència. Alhora, l’entitat —i els seus dirigents— constitueix un instrument que dóna visibilitat a la comunitat en la societat receptora. D’alguna manera, configura la imatge pública del grup o col·lectiu i, per tant, aquest és percebut, vist i qualificat d’una manera o altra segons les manifestacions i actuacions dels seus líders públics. La percepció que tenen les persones estrangeres del concepte integració no és rígida ni unidireccional. La percepció afegeix un component personal al fet de sentir-se integrat o no. Des del seu punt de vista, hi falta també la voluntat de la població ja no només per acceptar-les plenament, sinó per conèixer-les i interactuar amb elles. El tipus de xarxa relacional és una variable important que determina la manera com es fa el procés d’adaptació i com es percep el col·lectiu socialment. El procés de maduració i de reflexió que han anat vivint els membres de les associacions va orientant alhora l’evolució de les mateixes entitats. Al mateix temps, aquest procés va acompanyant l’evolució del relat sobre la societat receptora i ells mateixos, que els membres significatius de l’entitat configuren i traslladen als seus usuaris. L’any 1992, els redactors de l’Informe de Girona assenyalaven l’associacionisme com una de les cinquanta propostes imprescindibles que plantejaven per al tractament, la recepció i la integració de la immigració que aleshores començava a arribar i que s’intuïa que seria massiva i heterogènia. Una participació associativa plantejada en dos àmbits: organitzant entitats pròpies i participant en les locals autòctones. La percepció manifestada per les persones que han participat en la investigació —i la realitat observada— ens mostra que vint anys després hi ha hagut un alt grau de desenvolupament del primer nivell i, en canvi, el segon està encara per iniciar-se. Tampoc el conjunt del teixit social generalista autòcton —del qual les entitats d’immigrants són ja quantitativament un percentatge significatiu— no sembla implicat en el procés d’adaptació dels col·lectius de nous ciutadans. Després d’una dècada intensa d’experiència en programes d’acollida i línies d’investigació, és oportú reflexionar sobre aquesta qüestió que ens interpel·la directament, com a societat receptora. Observar el concepte integració des d’una perspectiva de construcció de la ciutadania demana comptar també amb l’opinió i les actuacions de tot aquest altre teixit social que, d’una manera o altra, hi està —o hi hauria d’estar— implicat, i hi té coses a dir i a fer. Si la finalitat de les polítiques públiques d’acollida i integració és aconseguir superar les barreres socials entre el nosaltres i els altres, en l’àmbit associatiu caldria avançar en la incorporació i implicació efectives d’immigrants i autòctons en les entitats dels altres, tot just perquè també deixessin de ser-ho.

8. Bibliografia Aja, E.; Díez, L. (2000). «La participación de los inmigrantes». La Factoría, núm. 10. Álvarez, I. (1993). Diversidad cultural y conflicto nacional. Madrid: Talasa. Aparicio, R.; Tornos, A. (2010). Las asociaciones de inmigrantes en España: Una visión de conjunto. Madrid: Ministerio de Trabajo e Inmigración. Ariño, A. (2004). «Asociacionismo, ciudadanía y bienestar social». Papers, núm. 74, p. 85-110. Beriain, J. (1996). La integración en las sociedades modernas. Barcelona: Anthropos. Bouchard, G.; Taylor, C. (2008). Fonder l’avenir: Le temps de la conciliation. Quebec: Comission de Consultation sur les Practiques d’Accomodement Reliées aux Differénces Culturelles. Cachón, L. (2008). «La integración de y con los inmigrantes en España: debates teóricos, políticas y diversidad territorial». Política y Sociedad, núm. 45 (1), p. 205-235. Casey, J. (1997). «Les associacions i la integració d’immigrants estrangers». Revista Catalana de Sociologia, núm. 9, p. 9-22. Colectivo Ioé (2010). Discursos de la población migrante en torno a su instalación en España. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. Comissió d’Associacions i Organitzacions no Governamentals de les Comarques de Girona (1993). L’Informe de Girona: Cinquanta propostes sobre immigració. Document de treball. Comissió d’Associacions i Organitzacions no Governamentals de les Comarques de Girona.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat (2004). Elements per a una actuació municipal de recepció i acollida d’immigrants. Barcelona: Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat. Departament de Benestar Social i Família (2009). «Principals dades demogràfiques de la població estrangera, la distribució del territori, les xifres dels principals col·lectius i la seva situació en el mercat laboral i en l’educació». La Immigració en Xifres [Barcelona: Secretaria per a la Immigració], núm. 1. — (2012). «La immigració estrangera als municipis de Catalunya». La Immigració en Xifres [Barcelona: Secretaria per a la Immigració], núm. 13. Flecha, R.; Gómez, J.; Puigvert, L. (2001). Teoría sociológica contemporánea. Barcelona: Paidós. Franco, A. (2009). «Percepción de los inmigrantes hispanoamericanos sobre su integración en la Comunidad de Madrid. Aspectos socioeconómicos». Separata del simposi «Inmigración e integración». Madrid: Fundación Ciudadanía y Valores. Garcia, N. (2012). Percepció dels catalans sobre la immigració. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Centre d’Estudis d’Opinió. Garreta, J. (1998). «Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural». Papers, núm. 56, p. 197230. Garreta, J. [et al.] (2008). «Associacionisme i acomodació de les persones immigrades d’origen africà a Catalunya». A: Secretaria per a la Immigració. Recerca i immigració. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 103-118. Garreta, J.; Samper, L. (2002). «Integració sociocultural dels immigrants: aspectes teòrics». A: Samper, L. (coord.). Integració social dels immigrants a Lleida: Noves i velles migracions. Lleida: Pagès, p. 9-30. Generalitat de Catalunya (2000). Informe sobre el Desenvolupament del Pla Interdepartamental d’Immigració setembre 1993 - setembre 2000. Barcelona: Departament de Benestar Social. Gómez, J.; Latorre, A.; Sánchez, M.; Flecha, R. (2006). Metodología comunicativa crítica. Esplugues de Llobregat: El Roure. Herrera, E. (1994). «Reflexiones entorno al concepto de integración en la sociología de la inmigración». Papers, núm. 43, p. 71-76. Junyent, M. C. [et al.] (2005). Les llengües a Catalunya. Barcelona: Octaedro. Lorés, E.; Soto, J.; Berenguer, O. (2010). Les altres llengües a Lleida: Mapa lingüístic de Lleida 2010. Lleida: Pagès. Martín Pérez, A. (2004). «Las asociaciones de inmigrantes en el debate sobre las nuevas formas de participación política y de ciudadanía: reflexiones sobre algunas experiencias en España». Migraciones, núm. 15, p. 113-146. Martínez, C.; Pascual, P. (2006). Cómo nos vemos. Percepción entre la población inmigrante y autóctona de la provincia de Córdoba. Còrdova: Fundación para el Desarrollo de los Pueblos de Andalucía. Mayoral, D.; Molina, F.; Sanvicén, P. (2011). El ágora compartida: Democracia y asociacionismo de inmigrantes. Lleida: Milenio. Mayoral, D.; Tor, M. (2009). Cultures en interacció: La vida quotidiana. Barcelona: Edicions 62. Miguel, V. de; Solana, M.; Pascual, À. (2007). Redes sociales de apoyo: La inserción de la población extranjera. Bilbao: Fundación BBVA. Molina, F. (1998). Interculturalitat i educació: Una reflexió sociològica sobre l’acció educativa. Lleida: Universitat de Lleida. — (2002). Sociología de la educación intercultural. Buenos Aires: Lumen. Morell, A. (2005). «El papel de las asociaciones de inmigrantes en la sociedad de acogida: cuestiones teóricas y evidencia empírica». Migraciones, núm. 17, p. 111-142. Moreras, J. (2009). Actors i representacions: L’associacionisme d’origen marroquí a Catalunya. Barcelona: Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria per a la Immigració. Mota, P. (2008). La recerca en migracions a Catalunya 2003-2007. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Nadal, M.; Oliveres, R.; Alegre, M. A. (2002). Les actuacions municipals a Catalunya en l’àmbit de la immigració. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Observatori del Tercer Sector (2009). L’evolució de l’associacionisme d’origen immigrant a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pascual, J.; Rovira, E. (2008). Diversitat cultural i globalització: Nous reptes per al moviment associatiu. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Ros, A. (coord.) (2011). Dones immigrades en la societat xarxa catalana: El paper de les noves tecnologies de la

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

Percepcions sobre el procés d’acollida i integració Paquita Sanvicén Torné; Dolors Mayoral Arqué; Fidel Molina Luque

informació i la comunicació en la formació de capital social, la integració en el mercat laboral i la inclusió a l’administració pública. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya: Institut Català de les Dones. Samper, L. (coord.) (2002). Integració social dels immigrants a Lleida: Noves i velles migracions. Lleida: Pagès. Sipi, R. (2000). «Las asociaciones de mujeres, ¿agentes de integración social?». Papers, núm. 60, p. 355-364. Solé, C. (1981). Integración sociocultural de los inmigrantes en Cataluña. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. — (1992). «Criteris d’integració sòcio-cultural. Els immigrants interiors i estrangers a Catalunya». A: Roque, M. À. (ed.). Els moviments humans en el Mediterrani Occidental. Barcelona: Institut d’Estudis Mediterranis, p. 317-328. Sow, P. (2003). Sénégalais et gambiens en Catalogne (Espagne): Analyses géo-sociologique de leurs réseaux spatiaux et sociaux. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. [Inèdita] Sow, P.; Mercader, N. (2005). Migracions senegaleses a Catalunya: Formes i relacions de comunicació entre associacions d’immigrants de Catalunya i els seus llocs d’origen. Informe del Projecte MIDEL (Migracions i Desenvolupament Local). Barcelona: Fons Català de Cooperació al Desenvolupament: Comissió Europea. Veredas, S. (2003). «Las asociaciones de inmigrantes en España. Práctica clientelar y cooptación política». Revista Internacional de Sociología, núm. 36, p. 207-225.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 49-69

associació catalana de sociologia

Articles

Looking for low fertility determinants in the European Union: gender distribution of family tasks Cercant els determinants de la baixa fecunditat a la Unió Europea: la distribució per gènere de les responsabilitats familiars Fernando Gil-Alonso1 Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona Correspondence: Fernando Gil-Alonso. Departament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona. Carrer de Montalegre, 6. 08001 Barcelona. Tel.: 00-34-934 037 863. A/e: fgil@ub.edu. Article reception date: March 16, 2011 Article acceptance date: December 19, 2012

Abstract The European Union Eurobarometer is a survey covering all the Member States carried out twice a year to obtain a broader acquaintance of the opinions of Europeans on specific issues of interest for EU policymakers. For instance, in Standard Eurobarometer 56.2 (2001) the former EU-15 Member State respondents were asked about current and ideal fertility. These questions were asked again the following year in the 13 former candidate countries (including Turkey); therefore, results are presently available for 28 countries. Several other more recent Eurobarometers also included questions on how family responsibilities were distributed among men and women. This article analyses all of these results with the intention of assessing whether or not low fertility and task-sharing are interrelated in any way because, although women are still responsible for most reproductive tasks, they are also increasingly incorporated into the labour market. The findings obtained run counter to initial expectations: present-day fertility is poorly and negatively correlated to a more egal itarian division of domestic work. Keywords: fertility, gender relations, gender-based task share, European Union.

Resum L’Eurobaròmetre és una enquesta de la Comissió Europea llançada dues vegades a l’any en tots els estats membres de la Unió Europea (UE) per a obtenir un millor coneixement de l’opinió dels seus ciutadans sobre un seguit de temes d’interès per als polítics de la UE. Per exemple, l’Eurobaròmetre estàndard 56.2 (2001) incloïa preguntes sobre el nombre de fills ideal que tenien a la ment els enquestats i sobre el nombre de fills que realment havien

1. Dr Fernando Gil-Alonso is a Ramón y Cajal Programme researcher (ref.: RYC-2009-05094, funded by the Spanish Ministry of Science and Innovation and the European Social Fund) and a member of the University of Barcelona’s Grup de Recerca en Població, Territori i Ciutadania (ref.: 2009SGR01086), a research group directed by Dr Isabel Pujadas.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89 DOI: 10.2436/20.3005.01.57 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

tingut. Aquestes preguntes es van repetir l’any següent als tretze antics països candidats (més Turquia) i, com a resultat, disposem d’informació de vint-i-vuit països en total. Després, altres eurobaròmetres han inclòs preguntes sobre com estan distribuïdes les responsabilitats familiars entre homes i dones. Aquest treball analitza conjuntament aquests resultats amb l’objectiu d’estudiar si hi ha una correlació entre la baixa fecunditat i el repartiment de les tasques domèstiques, en un context en què les dones estan creixentment involucrades al mercat de treball, però s’encarreguen encara de la major part de les tasques reproductives. Els resultats obtinguts són contraris als esperats: la fecunditat està dèbilment i negativament correlacionada amb una divisió més igualitària del treball domèstic. Paraules clau: fecunditat, relacions de gènere, repartiment de tasques, Unió Europea.

1. Introduction2 1.1. Paper objective Using Eurobarometer data, the aim of this paper is to study whether very low fertility and uneven task sharing between men and women are interrelated in EU countries. Though women continue to hold responsibility for most reproductive tasks including childcare – even in the most advanced societies – they are also becoming increasingly involved in the labour market, and limiting fertility may constitute a response to their new circumstances that are placing an additional burden on their shoulders. Contrariwise, a more balanced distribution of domestic tasks between men and women may be a factor making it possible to strike a better balance between work and family life, thereby increasing the potential for fertility ideals – two children per woman in most European countries (Testa, 2002; Sleebos, 2003) – to be met. Evidence from some countries seems to point in that direction, but it is far from being firmly established for all EU countries.

1.2. Fertility and domestic task sharing: analytical framework and article hypothesis The demographic transition theory establishes that the decline in fertility is a consequence of soci ety becoming ever more modern, one major aspect thereof being increasing gender equality, higher female education and greater female employment integration. Consequently, growing opportunity costs of motherhood (Becker, 1991) should cause a negative association between fertility and the rate of female employment cross-nationally (Brodmann et al., 2007). Nevertheless, in recent decades the correlation between fertility and female employment has become positive (Ahn and Mira, 2001; Sleebos, 2003), particularly in the most developed countries like those of northern Europe. There, at present, fertility is even positively correlated to women’s education and earnings (Andersson, 2000; Vikat, 2004; Brodmann et al., 2007). Myrskylä et al. (2009) have shown, through the use of the Human Development Index (HDI),3 that the current fertility rise in the most advan-

2. This article stems from the CSO2008-06217/SOCI R&D project directed by Dr Fernando Gil and funded by the Spanish Ministry of Science and Innovation through the 2008-2011 National R&D&I Plan. A previous version of this text was presented as a paper at the XXV IUSSP International Population Conference, held at Tours, France (18-23 July 2005), in session 68 ‘The causes of low fertility’, chaired by Dr John C. Caldwell. That session’s comments, especially those by Dr Caldwell and Dr Peter McDonald, helped to improve the original text. I would also like to express my gratitude to Eva Jiménez-Julià, Joan Garcia and John MacInnes for their contributions to this paper. 3. Indeed, when HDI>0.9, the relationship between this indicator and total fertility rate, which had formerly been positive, becomes positive. The HDI is the primary index used by the United Nations Development Programme (UNDP)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

ced countries is positively related to the increased levels of human development they experience. This index would be also indirectly related – through innovation in family behaviour or female labour market participation – to improvements in gender equality (McDonald, 2000; Billari and Kohler, 2004). This positive correlation with fertility in countries with the highest human development could be explained by several factors. Authors such as Gauthier and Hatzius (1997), Billari et al. (2002), Esping-Andersen et al. (2002), Gornick and Meyers (2003) or Del Boca et al. (2003), claim that their highly developed welfare state, and specifically the implementation of mother-friendly policies, reduces the opportunity costs of motherhood. Other authors like Adserà (2004) believe that labour market characteristics, arrangements and institutions would, for instance, be key issues in explaining the high fertility levels in Nordic countries – and in the US – and the low levels in southern European ones. Lastly, other authors such as Del Boca (2002) in Italy, Cooke (2004) in Germany, and Duvander and Andersson (2003) in Sweden, have found evidence showing that higher involvement from fathers in domestic work has a positive effect on fertility. Similarly, in the latter country, Olah (1998) found that women are more likely to have a second child if the male partner took parental leave following the birth of the first child. On the basis of all this evidence, the following hypothesis has been taken as our starting point. Very low fertility levels in advanced countries with a traditional division of gender roles, such as southern4 and German-speaking European countries or certain Asian countries and regions like Japan, Hong Kong, Singapore or South Korea, may be influenced by the way women are integrating into the labour market. That is to say, by the fact that their growing participation has not been accompanied by a change in the way reproductive tasks – including child and elderly person caring activities and housework – are being distributed between men and women (Tsuya and Mason, 1995; Tsuya and Bumpass, 2004; Caldwell and Schindlmayr, 2003). This possible explanation can be placed within the context of what McDonald (1997) calls the “incoherence between the levels of gender equity applying in different social institutions”. This means that increasing gender equality in some institutional domains that deal with people as individuals – such as education and the labour market – has not been accompanied by changes in other institutions that deal with people as family members, including the family itself and, more specifically, domestic work. The division of family tasks between men and women has not taken place at the same pace for both sexes and women, therefore, have a double burden (productive and reproductive work) that could lead some of them to have a lower number of children – or even, in more exceptional cases, to avoid having children (McDonald, 2000).

1.3. A comparable European Union dataset: the Eurobarometer A comparative analysis across countries is needed to validate the hypothesis that when housework and childcare is more evenly distributed between sexes, fertility is also higher. However, multinational surveys covering fertility and reproductive task sharing are not numerous. The European Commission’s Eurobarometer public opinion survey may, in that respect, be of some help. The Eurobarometer (EB) is a survey carried out twice a year by the European Commission to obtain information on what EU citizens think about the Community’s institutions and policies, and to gauge their opinions on the general problems affecting them. This survey, covering the 25

to monitor and evaluate broadly defined human development, combining indicators of a country’s health conditions, living standards and human capital with equal weight (Myrskylä et al., 2009). 4. Spain is a clear example of a country where reproductive tasks are unevenly distributed by sex (Durán, 2000; Garrido, 2000; Larrañaga et al., 2004), even in two-earner couples, where the contribution of husbands to childcare is scarcely affected by the labour force status of wives (Álvarez and Miles, 2003).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

EU Member States (plus Turkey), contains around 1,000 interviews by country,5 thereby offering a very significant sample on a Europe-wide scale. Each wave consists of a series of permanent questions (including basic socioeconomic and demographic characteristics) plus a series of thematic questionnaires covering diverse issues which EU policy-makers consider of interest. Until 2004, two different EBs existed: the Standard Eurobarometer, created in 1973, which covered the 15 old Member States; and the Candidate Country EB (with the first wave launched in 2001) which included the 13 former candidate countries, i.e., the 12 new Member States (10 of them joined the EU in 2004, with Romania and Bulgaria in 2007) plus Turkey. Now, both EBs have been merged and the survey presently covers the 25 current Member States along with Turkey, Croatia, Montenegro, Macedonia and Iceland. During the five years (1999-2004) for which I was responsible for EB matters within the Social and Demographic Analysis Unit (Directorate-General for Employment and Social Affairs of the European Commission), no less than six questionnaires – including questions of interest for this paper – were launched: — Standard Eurobarometer 50.1 (1998) included a module on family issues with questions on caring and housework sharing; — Standard EB 56.2 (2001) included questions on actual and ideal fertility issues: desire for children, ideal family size, number of children born, reasons for having or not having children; — (former) Candidate Country EB 2002.1 (2002) was a broad survey which included a selection on social aspects (including fertility, task sharing and care). These questions were previously asked in a separate manner in the old EU Member States in the Standard EB 50.1 and 56.2. — Standard EB 59.0 (2003) had a module with questions on fertility and children, as well as questions on housework and childcare task sharing between men and women. — Standard EB 60.3 (2003) included a questionnaire on time use: both men and women were asked about time devoted to family and household tasks; — The same questions were repeated in 2003 for the former candidate countries in CC Eurobarometer 2003.5.

Data on family and fertility matters, as well as on the distribution of family responsibilities (childcare and housework) between men and women, are therefore available for a total of 28 coun tries. However, as data stem from six different surveys and refer to two diverse groups of countries (15 old Member States and 13 former candidate countries before the 2004 enlargement, including Turkey), the depth of the analysis is somewhat limited. Moreover, not all EU Member State and (former) candidate country questionnaires include the exact same questions (or have the same wording). Nevertheless, available data should be able to offer some evidence on how fertility and family responsibilities are linked. This is the purpose of the following pages.

1.4. Paper structure In order to achieve this objective, this paper has been divided in three different parts. — Section 2 presents the EB 56.2 results on actual and ideal fertility in the former European Union of 15 countries. It is the foremost wave devoted to this issue. Equivalent data for the 13 former candidate countries come from CCEB 2002.1.

5. With the exception of Germany (1,000 interviews for West Germany, 1,000 for the former GDR), United Kingdom (1,300, which includes a sub-sample of 300 interviews in Northern Ireland), Luxembourg (600 interviews), Cyprus and Malta (500 interviews each).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

— Section 3 focuses on the distribution of housework and childcare between men and women. Although the values regarding these issues can also be analysed using EB 50.1 (EU-15) and CCEB 2002.1, three more recent Eurobarometers launched in 2003 are used here instead: EBs 59.0 and 60.3 (EU-15) and EB 2003.5 for the former candidate countries. — Section 4 analyses the possible relationship between fertility and the gender distribution of reproductive tasks by using the two EBs that include questions on both issues in the same questionnaire: Eurobarometer 59.0 for the 15 old Member States, and CCEB 2002.1 for the former candidate countries.

Lastly, the main conclusions are compiled in section 5.

2. Eurobarometer data on fertility in the European Union The EB 56.2 and CCEB 2002.1 results have been analysed by different authors and published in several Eurobarometer reports (Testa, 2002; Gallup Hungary, 2002), as well as in a report published by the European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions (Fahey and Spé der, 2004). These datasets give a large amount of information on Europeans’ ideal and actual fertility.

2.1. Fertility ideals and desires Eurobarometer data confirm that a large majority of Europeans would ideally have two children. More precisely, 2.3 children would be the average ideal family size, and 2.2 children the average number they would personally and ideally have. After “two children”, the second most frequently mentioned answer for both general and personal ideal family size is “three children”. This two-child pattern even prevails for 20-year-old Europeans. But preferences tend to be slightly higher among women than among men. When looking at the differences between the European Union Member States, several groups of countries, rather homogeneous for their fertility preferences (in terms of childbearing ideals, desires and plans), are evidenced: Austria and Germany are the countries with the lowest ideal, desired and wanted fertility (at young ages): the mean family sizes are always below those of the EU average. Conversely, Scandinavian countries (with the exception of Swedish women), as well as France, tend to have higher childbearing ideals and desires than those prevailing at EU level. The same can be said for Greece, Cyprus and Ireland.

2.2. Actual fertility compared to ideal fertility Eurobarometer data confirm that the actual fertility of Europeans is lower than their ideal fertility. The mean effective family size at EU level is around 1.5 children; therefore, the difference between the actual and the ideal number of children Europeans have is around 0.7 children per person. This difference is lower for the oldest cohorts, and higher for younger ones, who are not yet in completed fertility. The actual average number of children is higher in Scandinavian countries, France, United Kingdom, Ireland and Portugal (ranging from 1.6 to 1.9 children), and lower in the Mediterranean countries (Spain, Greece and Italy) and Germany (at 1.3 children in each of the latter three and 1.4 in Spain). When comparing fertility desires and the actual number of children among women with completed fertility (aged 40-64), most Europeans (56%) said they had achieved the fertility targets they had envisaged for themselves when they were around 20 years old, and almost a third stated

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

they had not had all the children they originally wanted when they were at the age of about 20. Only 13% reported actual births being higher than the desired target at 20. Turkey is the only country surveyed where the latter group includes the majority of the population (51%). Spain, Greece and Italy (together with Denmark and Luxembourg) are the countries with the lowest proportion of women aged 40-64 who answered stating they had had all the children they wanted when they were about 20 (roughly 45% in each country, and 39% in Greece), and the highest percentage of respondents who have not reached their fertility targets (43% in Greece). The Eurobarometer also gathers data on the relationship between fertility fulfilment and educational category: women with low education are more likely to have “too many” children, and this proportion increases as data move from the EU-15 (16%) to the 10 new Member States (22%) and the 3 former candidate countries (Bulgaria, Romania and Turkey: 38%). However, the proportion of highly educated women throughout the EU declaring that they had “too few” children is similar: around 41%. Since childbearing intentions are experienced throughout an individual’s life cycle, the proportion of respondents replying different options considerably varies across birth cohorts. One third of young respondents (between 25 and 39) consider themselves satisfied with the amount of children they currently have, one third has not yet met its fertility desires. On the other hand, one fifth of respondents still plan to have babies. In the older age groups (40-54) people with future fertility intentions become a marginal category and those who have achieved their childbearing desires, or who have more children than they wanted, account for around 45% and 14% of respondents, respectively.

2.3. Planned children At the time of the interview, more than 37% of all Europeans planned to have children. The respective mean planned family size for women aged between 18 and 39 was just under 1 child (0.93 for EU-15 and 0.94 for the 10 new Member States). As expected, fertility intentions vary consider ably across cohorts. However, the average number of future children depends greatly on current family size. While for people with no children figures are as high as 1.6 children, for individuals who currently have 3 or more children, figures only reach 0.2. Austrian and German men and women are the only ones whose planned family size is always – at all ages – below the EU average. Moreover, these two countries also have the highest proportion of people who do not have children and do not plan to have them in the future (around 40%). Greece, with only 6%, and Spain, France, Italy and Portugal, with 15% are at the opposite end of the spectrum.

2.4. Total fertility levels deduced from Eurobarometer data The questions on the present number of children (“Have you had any children? If yes, how many?”) and planned fertility (“How many children do you still plan to have?”) make it possible to calculate a proxy on the total fertility rate by adding the average number of children declared by women aged 18-39 in both questions. The resulting figures can be seen in Table 1 (third column). France, United Kingdom, Turkey, Ireland, Denmark and Finland have the highest number of present + planned children, with averages between 2.1 and 2.3 children per woman aged 18-39. At the lower end of the scale we have Bulgaria, Romania, Malta, Italy, Lithuania, Germany and Austria with 1.6 children per woman. In the last section of this paper, the possible relationship between fertility and family responsibilities will be verified. These three indicators (present number of children, planned number of children and total number of children), calculated from the answers given by women aged 18-39, will be crossed with those given to the question on housework and childcare sharing.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

Table 1. Present and planned number of children among women aged 18-39 Average number of children Present

Planned

Present + planned

France

1.01

1.24

2.25

United Kingdom

1.61

0.62

2.23

Turkey

1.34

0.87

2.21

Ireland

1.01

1.12

2.13

Cyprus

1.15

0.98

2.13

Denmark

1.00

1.14

2.14

Finland

1.14

0.92

2.06

Hungary

1.01

1.00

2.01

Belgium

1.08

0.91

1.99

Sweden

1.03

0.93

1.96

Greece

0.76

1.18

1.94

Poland

0.92

0.96

1.88

Luxembourg

1.09

0.79

1.88

Portugal

0.89

0.99

1.88

Slovakia

0.84

0.97

1.81

Latvia

0.97

0.83

1.80

Netherlands

0.93

0.86

1.79

Estonia

0.62

1.15

1.77

Czech Republic

0.93

0.83

1.76

Slovenia

0.72

0.97

1.69

Spain

0.56

1.12

1.68

Malta

0.59

1.01

1.60

Bulgaria

1.01

0.56

1.57

Romania

0.83

0.69

1.52

Germany

0.85

0.67

1.52

Italy

0.46

1.05

1.51

Lithuania

0.98

0.50

1.48

Austria

0.89

0.54

1.47

EU-15

0.91

0.93

1.84

New Member States

0.90

0.94

1.84

Former candidate countries

1.23

0.82

2.05

Source: Standard Eurobarometer 56.2 and CC Eurobarometer 2002.1.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

3. Sharing of family responsibilities between women and men In 2003, Standard Eurobarometers 59.0 and 60.3, and the former candidate country EB 2003.5 were launched. They included a series of questions on how housework and childcare were divided between men and women, and on the time devoted by both sexes to these activities. The main findings, highlighted in the EB reports (Cuyvers et al., 2003; Breedvel, 2004; Gallup Hungary, 2004), are summarised in the following paragraphs.

3.1. Remaining traditionalism concerning gender roles across the EU Over 70% of respondents agree that childcare and household tasks should be shared on equal terms, and that women should have a paid job. However, percentages drop substantially for a number of countries when the issue is whether men and women should work the same number of hours. For instance, only one in three respondents in the Netherlands would agree to this. Similarly, in all countries most respondents think that “it is more natural for mothers than fathers to raise children”. Results for both questions indicate that in most EU-15 countries, gender ideology has not changed a great deal.

3.2. Sharing childcare: in theory, high equality … Most Europeans believe childcare should be provided by both partners. But some countries think “it should be more shared” than others. In general, the new Member States must, in this respect, be viewed as being placed at the lower end of the scale. Within the EU-15, Sweden, Denmark and Finland have the highest equality standard whereas Austria, Luxembourg, Belgium and Germany have the lowest acceptance of the idea of sharing. Mediterranean countries occupy the middle positions (Table 2).

Table 2. Proportions of childcare tasks to be carried out by mother / father / both (%) Proportion of tasks to be done by both parents, by mother or by father According to men’s view (n = 7496)

According to women’s view (n = 8662)

Both

Mother

Father

Both

Mother

Father

Austria

0.67

0.27

0.06

0.71

0.25

0.04

Belgium

0.72

0.22

0.06

0.72

0.23

0.05

Denmark

0.91

0.07

0.02

0.93

0.06

0.01

Spain

0.82

0.14

0.04

0.84

0.12

0.04

France

0.76

0.19

0.05

0.80

0.17

0.03

Germany

0.69

0.25

0.06

0.73

0.23

0.04

Greece

0.76

0.20

0.04

0.83

0.14

0.03

Italy

0.73

0.20

0.07

0.78

0.18

0.04

Ireland

0.77

0.20

0.04

0.83

0.15

0.03

Luxembourg

0.78

0.18

0.04

0.79

0.18

0.03

Netherlands

0.85

0.13

0.03

0.85

0.13

0.02

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

Proportion of tasks to be done by both parents, by mother or by father According to men’s view (n = 7496)

According to women’s view (n = 8662)

Both

Mother

Father

Both

Mother

Father

Portugal

0.75

0.19

0.06

0.81

0.14

0.05

Sweden

0.93

0.05

0.02

0.95

0.04

0.01

Finland

0.87

0.09

0.04

0.90

0.08

0.03

United Kingdom

0.83

0.13

0.04

0.83

0.15

0.02

EU-15

0.76

0.19

0.05

0.80

0.17

0.04

Source: Standard Eurobarometer 59.0.

As Table 2 shows, both men and women of almost all countries are nearly equally in favour of a well-balanced division of childcare. Scores range from 70% in the more conservative countries to 95% in the more “modern” ones. Interestingly, within each country, the scores for men and women do not differ more than 5%. Ireland, Portugal and Germany are the counties where men and women disagree most, while Denmark and Sweden are the countries where they agree most. Differences by type of childcare task performed can also be observed. For instance, 90% consider that disciplining children can be equally done by mothers and fathers, but only 65% think that changing nappies should be done by both parents. The remaining 35% think that this should be done by mothers.

3.3. … however, actual division of tasks is still very unequal … Women are responsible for most household tasks and virtually all childcare. In fact, men attribute themselves with a larger share of household and childcare tasks than women say their male partners do (see Table 3). On average, the percentage of housework which men claim to do is twice that which women rated them as actually performing. As for childcare, on average 10% of men claim to be responsible for it, while women only give them credit in 5% of cases. For household tasks these percentages range from less than 5% for ironing and cleaning (men claiming 9%) to an average of 15% for dishwashing and shopping (men claiming 25%). Men also give women less credit than women give themselves. With regard to “playing with the children” – the only childcare task for which men score over 10 percent in women’s eyes – men attribute the main responsibility to their partner in 49% of cases, whereas women state that they are mainly responsible for it in 67% of cases. In the case of ironing, the figures are 70% and 90%, respectively.

3.4. … with women spending more time on housework and childcare than men … According to Eurobarometer data on time use, working Europeans spend around 59 hours per week on paid work, unpaid work and education. The amount of time that working citizens devote to unpaid work is about the same in the EU-15 countries and in the 10 new Member States. Gender differences are important, however: while men spend more time on paid work, women spend more time on household tasks and care. On average, EU-15 working men spend 13.3 hours per week on these tasks, while women spend 22.6 hours. As comparative data for Greece (26.8 hours), Italy (25.3), Spain (23.8) and the figures for Sweden (18.3), Finland (18.9) or Denmark (22.4) confirm, geographical differences are also im-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

portant. As these data show, women in southern European Member States spend more time than women in Nordic countries on these activities. Relevant differences can also be observed among new Member States.

Table 3. Division of tasks (%) between men and women, according to respective responses WOMEN

MEN

Partner

Doing the ironing

Cleaning the house

Preparing dinner

Preparing breakfast

Doing the dishes

Doing the shopping

Paying bills/paperwork

Gardening, painting

Buying clothes for children

Dressing children

Feeding children

Changing nappies

Bathing children

Putting children to bed

To and from school/childcare

Playing with children

Household tasks

Childcare tasks

Source: Standard Eurobarometer 59.0. Note: Results do not add to 100 because the answers ‘both’ or ‘other people’ have not been included.

At family level, working men spend more time than women on paid work (for EU-15 an average difference of 13.3 hours per week) and working women spend more time on unpaid work (+13 hours). This is true for most countries, the differences being larger in southern European countries (and in West Germany) than in Nordic ones (as well as France and Portugal for paid work). Differences in time spent on housework and care are larger in households with children (–17.0 hours in those with children and –9.3 hours in the remainder).

3.5. … although most people are satisfied with current task sharing … Just over one third of women and half of men are so satisfied with the division of household and childcare tasks that they cannot mention one task they are dissatisfied with. In Denmark, Greece

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

and the Netherlands these percentages even rose to over 60%. Men and women are more dissatisfied with the division of housework than with the division of childcare. The level of dissatisfaction is particularly high for cleaning the house (one in three women and one in six men). All other household tasks show lower scores, below 20% for women and below 12% for men. Dissatisfaction with childcare tasks is on average 5% lower.

4. Relationship between low fertility and family task sharing: some preliminary results 4.1. Data and methodology In this final section of the paper, the initial hypothesis (uneven domestic task-sharing is correlated with lower fertility, or contrariwise, a more balanced share of housework and childcare tasks between men and women should be linked to higher fertility) will be tested through correlation and multiple regression analysis. The data used come from the only two Eurobarometers addressing both issues: EB 59.0 for the EU-15 Member States and EB 2002.1 for the 13 former candidate countries. The surveys were conducted in two successive years (2002 and 2003), so the results are almost simultaneous. Moreover, outcomes are fully comparable as the questions used have practically the same wording. The only important difference between both sets of data is that EB 59.0 includes three additional questions on actual task sharing and related values, which CCEB 2002.1 – conducted prior thereto – does not. A host of fertility and domestic task sharing variables have been built from these questions. In order to find any significant link between pairs of variables, these sets of variables have been crossed using a correlation analysis. As the relationship between the burden of housework and the desire for additional fertility is not relevant for older women whose reproductive period has ended, only data corresponding to women aged 18-39 have been used. As explained earlier, three variables have been formed on this issue (“Have you had any children? If yes, how many?” linked to current fertility; “How many children do you still plan to have?” on planned fertility, and an addition of present + planned fertility) to analyse total fertility. As for domestic task sharing, old candidate country questionnaires only include one question which does not exactly refer to actual task sharing but instead to what the respondent considers the ideal situation should be. Of a list of 11 tasks, the respondent marks the number of childcare tasks he or she thinks should be carried out by both parents. Responses indicating “mainly by the father” or “mainly by the mother” are considered proxies of an uneven distribution of tasks. EB 59.0 also includes an additional question on the value of paid and unpaid work. It consists of a series of four statements on how each of the latter should be distributed between men and women. The most “egalitarian” responses have been used to build an indicator on positive values of gender roles. This Eurobarometer also has two questions on the actual distribution of housework and childcare tasks: “Let me ask you two questions on how tasks are divided in your household. Could you indicate for a number of activities who is mainly responsible for (6 housework tasks) (8 childcare tasks)?” The two variables have been formed by adding women’s responses: “my partner”, the other two possible answers being “me” or “someone else”. Only answers given by women who have at least one child have been taken into account.

4.2. Results for EU-15 and former candidate countries Correlation analysis results (Table 4 for EU-15 and Table 5 for former candidate countries) show that:

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

a) Both the EU-15 and the former candidate countries show a significant correlation between fertility levels and the ideal distribution of childcare tasks (negative correlation with present fertility, positive with planned fertility); b) In the EU-15, there is a significant correlation between fertility and the actual distribution of housework tasks (again, negative with present fertility, positive with planned fertility); c) In the EU-15, there is no correlation between fertility and the actual share of childcare tasks;

Table 4. Correlation between fertility indicators, and housework/childcare tasks for the EU-15

Present children

Planned children

Total children

Childcare sharing – ideal

Values

Housework sharing – actual

Childcare sharing – actual

Present children

Future children

Total children

Childcare sharing – ideal

Values

House work sharing – actual

Childcare sharing – actual

r (Pearson)

−0.517**

0.596**

−0.142**

−0.130**

−0.160**

0.018

3722

2711

3722

3348

1983

1868

r (Pearson)

−0.517**

0.379**

0.149**

0.036

0.118**

0.035

2711

2712

2711

2712

2457

1698

1627

r (Pearson)

0.596**

0.379**

−0.013

−0.075**

−0.053*

0.031

2711

2456

1698

1627

r (Pearson)

−0.142**

0.149**

−0.013

0.232**

0.147**

0.098**

3722

2712

2711

3726

3349

1983

1868

r (Pearson)

−0.130**

0.036

−0.075**

0.232**

0.171**

0.112**

3348

2457

2456

3349

1778

1658

r (Pearson)

−0.160**

0.118**

−0.053*

0.147**

0.171**

0.408**

1983

1698

1983

1778

1983

1492

r (Pearson)

0.018

0.035

0.031

0.098**

0.112**

0.408**

1868

1627

1868

1658

1492

1868

* Significant correlation at the level 0.05 (bilateral). ** Significant correlation at the level 0.01 (bilateral). Source: Standard Eurobarometer 59.0.

The results show that planned fertility and the distribution of housework tasks are directly correlated: the higher the number of future children wanted, the more balanced the distribution of this type of task. Therefore, the starting hypothesis would be corroborated. However, the current number of children and ideal task sharing are inversely correlated: the higher the number of presently declared children the less balanced the distribution of tasks is. The formerly observed patterns – task sharing and current and future fertility being inversely correlated – are due to the strong negative correlation between the present and planned number of children. Birth timings, together with the age of the women surveyed, account for this negative correlation. And timing is probably influenced by the mother’s educational or socioeconomic level: the higher the income or education level, the greater the delay before births and the more balanced the distribution of tasks. This new hypothesis can be tested in the EB for former candidate countries

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

by means of a question asking the mother’s age on the birth of the first child: in effect, the analysis gives a positive significant correlation (0.140**) between age at first birth and childcare task distribution.

Table 5. Correlation between fertility indicators, and housework/childcare tasks for the 13 former candidate countries

Present children Planned children Total children Age at first child Childcare sharing – ideal

Present children

Future children

Total children

Age at first child

Childcare sharing – ideal

r (Pearson)

−0.601**

0.577**

−0.235**

−0.162**

3326

2892

1890

3326

r (Pearson)

−0.601**

0.306**

0.064**

0.069**

2892

2909

2892

1761

2909

r (Pearson)

0.577**

0.306**

−0.195**

−0.146**

2892

1760

2892

r (Pearson)

−0.235**

0.064**

−0.195**

0.140**

1890

1761

1760

1891

r (Pearson)

−0.162**

0.069**

−0.146**

0.140**

3326

2909

2892

1891

3350

* Significant correlation at the level 0.05 (bilateral). ** Significant correlation at the level 0.01 (bilateral). Source: Candidate Country Eurobarometer 2002.1.

The correlation analysis results for the 15 old Member States and the other 13 countries are very similar. The only relevant difference between both groups of countries is the correlation between ideal childcare task division and total fertility. Table 4 shows that for EU-15 there is no significant, consistent correlation between the total number of children (present + planned) and the ideal distribution of tasks. However, for former candidate countries this correlation does exist and is negative (-0.146**) (Table 5). The negative correlation found for the former candidate countries runs counter to the original hypothesis. In this case, a more egalitarian division of tasks is linked to lower total fertility levels. However, an in-depth analysis of the relationship between the different variables helps to explain the differences between the EU-15 and the former candidate countries, and highlights the importance of socioeconomic factors such as women’s educational level or income when it comes to understand the relationship between fertility and task sharing. Education has been taken as an example. All Eurobarometers include a question on this issue: “How old were you when you finished your full-time education?” The four alternative answers – up to 15 years, 16-19 years, 20+ years and still studying – would afford a proxy on individual educational levels. Average values of diverse variables according to women’s educational level for the 15 old Member States and the 13 former candidate countries can be observed in Tables 6 and 7. Regardless of the country, the higher the level of female education, the more egalitarian the values

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

on the division of childcare tasks are. However, it should also be noted that in the former candidate countries (see Table 7, final column) differences due to education seem to be more pronounced than in the EU-15 countries.

Table 6. Mean values and standard deviations for the variables used in the EU-15 Age finishing full-time education Up to 15 years 16-19 years 20+ years Still studying Total

Present children

Planned children

Total children

Childcare sharing – ideal

Values

Housework Childcare sharing – sharing – actual actual

Mean S.D.

1.480 1.21

0.426 0.76

2.056 1.12

8.414 3.24

3.056 0.74

0.419 0.81

0.763 1.48

350

284

350

320

248

262

Mean S.D.

1.243 1.25

0.582 0.87

2.012 1.11

8.818 3.06

3.108 0.82

0.600 0.95

0.728 1.37

1643

1269

1268

1644

1476

990

1039

Mean S.D.

1.031 1.13

0.829 1.05

2.023 1.17

9.690 2.41

3.263 0.80

0.882 1.05

1.054 1.54

935

712

936

843

626

519

Mean S.D.

0.103 0.46

1.783 1.15

1.949 1.11

9.778 2.19

3.369 0.65

1.092 1.21

0.708 1.15

794

447

796

710

119

Mean S.D.

0.969 1.19

0.829 1.06

2.009 1.13

9.204 2.80

3.197 0.78

0.696 1.00

0.822 1.44

3722

2712

2711

3726

3349

1983

1868

Source: Standard Eurobarometer 59.0.

The actual division of housework between men and women in EU-15 countries also follows a similar trend (Table 6, penultimate column), because the division of tasks gradually becomes more balanced as years in education increase (although the majority of tasks are performed by women in all cases). Results concerning the actual division of childcare tasks (Table 6, final column) are somewhat different: regardless of education level, participation of men in these activities is very low. The contribution of men only seems to be slightly higher in couples with the most educated women. For the other three education categories, male participation in childcare is very low (men are responsible for only 0.7 of 8 activities). Table 6 also shows that the current number of children and female level of education are inversely related, whereas the planned number of future children and education are directly related due to delayed birth timing. Therefore, the resulting total number of children across female education groups is similar (around 2.0 children). As shown in Table 7, results for the 13 former candidate countries are somewhat different, particularly concerning the current number of children. Here, differences across educational groups are very pronounced. Moreover, even though women with a lower education level have more children than those in the EU-15 countries, in the other three groups, fertility is lower. These large differences in the current number of children by education level also determine total fertility rate variations: almost 2.5 children for poorly educated women compared to 1.8 children for highly educated woman. This would also explain why total fertility and the division of childcare tasks are negatively correlated.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

Table 7. Mean values and standard deviations for the variables used in the 13 former candidate countries Age finishing full-time education

Present children

Planned children

Total children

Childcare sharing – ideal

Up to 15 years

Mean S.D. N

1.60 1.33 1183

0.74 1.10 1100

2.44 1.35 1098

6.83 3.11 1185

16-19 years

Mean S.D. N

1.17 1.09 1099

0.83 1.02 1014

2.05 0.95 1010

8.49 2.63 1106

20+ years

Mean S.D. N

0.77 0.93 475

0.99 0.97 426

1.78 0.88 425

9.21 2.39 476

Still studying

Mean S.D. N

0.03 0.20 681

1.74 0.88 548

1.80 0.86 532

8.78 2.63 705

Total

Mean S.D. N

1.03 1.20 3438

0.98 1.08 3088

2.11 1.12 3065

8.08 2.92 3471

Source: Candidate Countries Eurobarometer 2002.1.

Therefore, in order to analyse the possible relationship between fertility and the way domestic work is divided, the effect of independent socioeconomic variables like education or income level, or demographic variables like women’s age, needs to be isolated. Four multiple regression models have been implemented, one for the former candidate countries and the other three for the EU-15 Member States. Three different models of task sharing between men and women have been defined: ideal childcare task division (Model 1), actual childcare task division (Model 2) and actual housework division (Model 3). In these multiple regression models, the current number of children is the dependent variable, and the independent explanatory factors are: task sharing, mothers’ age, planned fertility, education level and income level. The main results are shown in Table 8: 1) For both the EU-15 and the former candidate countries, the relationship between current fertility levels and the ideal distribution of childcare tasks is significant, but negative. 2) Even though this relationship is very weak throughout Europe, in the former candidate countries (−0.114) it is stronger than in the EU-15 (Model 1: −0.046); 3) Independent variables other than ideal childcare task division have a stronger effect on fertility. This is the case with mothers’ age (the only factor which is obviously positively related to current fertility) or planned fertility and education. Income level, however, is not significant. 4) In the EU-15, when the ideal childcare task division (Model 1) is replaced by the actual one (Model 2), the influence of this variable on fertility is no longer significant and education is also no longer an explanatory factor. In Model 3, the impact of actual division of housework on present fertility is significant, albeit low and, again, negative. Lastly, when the actual number of children born is replaced by planned fertility as the dependent variable, only the ideal division of childcare is significant and positive at 0.05, and this is merely so for EU-15 countries. None of the other domestic work sharing variables are significant for either the EU-15 or the former candidate countries.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

Table 8. Multiple regression estimates (standard coefficients) of demographic and socioeconomic factors conditioning current fertility levels

Childcare sharing – ideal

CC-13

EU-15 (Model 1)

−0.114**

−0.046**

Childcare sharing – actual

EU-15 (Model 2)

−0.006

Housework sharing – actual Age

EU-15 (Model 3)

−0.022** 0.497**

0.305**

0.148**

0.235**

−0.241**

−0.313**

−0.237**

−0.401**

Still studying

−0.142**

−0.157**

−0.012

−0.102**

16-19 years

−0.206**

−0.133*

−0.120

−0.079

20+ years

−0.246**

−0.203**

−0.154

−0.128

−0.112**

−0.083

−0.040

Planned children Education (ref. up to 15 y.)

Income (ref. low income) Very low income Intermed. income

−0.014

−0.037

−0.035

−0.069

High income

−0.044

−0.020

0.001

−0.051

* Significant correlation at the level 0.05 (bilateral). ** Significant correlation at the level 0.01 (bilateral). Source: Standard Eurobarometer 59.0 and CC Eurobarometer 2002.1.

4.3. Results at national level The foregoing analysis, when carried out on an individual country scale, shows that there is some kind of relationship between the division of tasks, and ideal and actual fertility, but this link is different depending on the country. In Turkey, Cyprus and Ireland, where tasks are traditionally divided, both desired and actual fertility are relatively high. In other Mediterranean countries like Spain, Greece or Italy, family task sharing is less traditional (compared to the above group) and, although they have a relatively high desired level of fertility, the actual level is low. In Germany and Austria task sharing patterns are relatively traditional. Ideal and actual fertility are shown to be at the lowest levels in these countries. Lastly, Scandinavian countries, France and United Kingdom have the most egalitarian division of tasks and, similarly, ideal fertility levels and actual levels are relatively high. In general, the correlation between task distribution, and present and planned fertility is weaker for each particular country than for the two overall groups of countries (EU-15 and former candidate countries). In some cases the correlation does not even exist. This is mainly due to the size of some national samples. Therefore, some of the more complex analytical tools, such as the multiple regression analysis, are difficult to implement. But when the correlation does appear, it is generally in the same direction as that which has been observed for the two groups of countries. In conclusion, on this issue, the surveys can only offer a general description of groups of countries with similar characteristics.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

5. Conclusions The results obtained from the Eurobarometer are contrary to those initially expected. Across the EU, achieved fertility is negatively correlated to a more egalitarian division of domestic work – more specifically, to ideal childcare and actual housework sharing, but not to actual childcare sharing. Though future planned fertility is positively correlated to a more egalitarian ideal childcare task sharing, the relationship is weak. Interestingly, it is less significant than the link between fertility and other demographical and socioeconomic factors such as women’s education level, which bears a strong negative correlation to actual fertility. The evidence found therefore indicates that the influence of a more balanced division of domestic tasks on fertility rates is extremely low. Nonetheless, this result does not contradict the fact that European countries have reached a certain degree of gender equality and this is somewhat related – in a more complex way than previously stated in the initial hypothesis – to the different fertility levels. Again, education seems to be a key factor in explaining this complex relationship. Evidence for Germany (Kreyenfeld, 2002) and Spain (González and Jurado-Guerre ro, 2006) show that more educated women are far more likely to remain childless. As the female education level is positively related to a more balanced ideal and actual domestic task sharing, this may indirectly explain why, at EU level, our initial hypothesis has been rejected. Even so, as explained in the introduction, evidence from other more advanced mother-friendly policy countries, such as Scandinavian ones, shows a positive correlation (Brodmann et al., 2007) which compared to the Danish and Spanish cases gives a plausible explanation for these differences: “Danish women are more likely to have a second child because welfare state support makes reconciliation of motherhood and careers easier. […] Danish career women are additionally able to reduce the opportunity costs of motherhood via enhanced fatherly childcare due to bargaining between spouses” (Brodmann et al., 2007: 599). At the other end of the scale, in Spain, where traditional gender norms still prevail, there is less scope for pressing for a more egalitarian gender distribution of domestic tasks. Therefore, “Spanish women face far more severe trade-offs. […] Women with strong career ambitions are more likely to renounce motherhood altogether, but those that do become mothers appear to adhere more closely to conventional norms” (Brodmann et al., 2007: 608). Nevertheless, this may also be due to the fact that Spanish women who become mothers have no other option than to increase their domestic workload and to adapt their childcare sharing ideals to the harsh reality. In any event, this could also be applied to other southern European countries, some central European ones – such as Germany or Austria – and practically all new Member States (where, as observed, the negative correlation is stronger than in the former EU-15 countries). The fact that most EU countries and Turkey show this uneven gender task distribution may explain the results obtained for the European Union as a whole using Eurobarometer data. Unfortunately, in our research, differences at national level do not appear to be relevant. The correlation between task distribution and fertility is weaker for each individual country than for the two overall groups of countries analysed and, in some countries, the relationship does not even exist. Yet, this could be mainly due to the small size of the national samples used in Eurobarometers. Accordingly, it is not possible to analyse the specific causes behind these links at national level and reach deeper conclusions using this dataset. In order to do that, a more complete data source, specifically designed to provide larger samples at national level – with longitudinal / panel data, if possible – would be required.

6. References Adserà, A. (2004). “Changing Fertility Rates in Developed Countries. The Impact of Labor Market Institutions”. Journal of Population Economics, issue no. 17, pp. 17-43. Ahn, N.; Mira, P. (2001). “A Note on the Relationship between Fertility and Female Employment Rates in Developed Countries”. Journal of Population Economics, vol. 15, issue no. 4, pp. 667-682.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

Álvarez, N.; Miles, D. (2003). “Gender Effects on Household Work Allocation”. Journal of Population Economics, vol. 16, issue no. 2, pp. 227-242. Andersson, G. (2000). “The Impact of Labour Force Participation on Childbearing Behaviour”. European Journal of Population, vol. 16, issue no. 4, pp. 293-333. Becker, G. (1991). A Treatise on the Family. Cambridge, EAU: Harvard University Press. Billari, F. C.; Castiglioni, M.; Castro-Martín, T.; Michielin, F.; Ongaro, F. (2002). “Household and Union Formation in a Mediterranean Fashion: Italy and Spain”. In: Corijn, M.; Klijzing, E. (eds.). Comparative Research on Fertility and the Family in Contemporary Europe. Findings and Lessons. New York; Geneva: United Nations. Billari, F. C.; Kohler, H.-P. (2004). “Patterns of Low and Lowest-Low Fertility in Europe”. Population Stud ies, issue no. 58, pp. 161-176. Breedveld, K. (2004). Time over the Life Course: Outcomes of the Eurobarometer 60.3. [Report for the European Commission] Brodmann, S.; Esping-Andersen, G.; Güell, M. (2007). “When Fertility is Bargained: Second Births in Denmark and Spain”. European Sociological Review, vol. 23, issue no. 5, pp. 599-613. Caldwell, J. C.; Schindlmayr, T. (2003). “Explanations of the Fertility Crisis in Modern Societies: A Search for Commonalities”. Population Studies, vol. 57, issue no. 3, pp. 241-263. Cooke, L. P. (2004). “The Gendered Division of Labour and Family Outcomes in Germany”. Journal of Marriage and the Family (December), vol. 66, issue no. 5, pp. 1246-1259. Cuyvers, P.; Schulze, H.-J.; Künzler, J.; Hooghiemstra, E. (2003). Eurobarometer 59.0. Partners on Fertility and Division of Housework / Childcare in the European Union. [Report for the European Commission] Del Boca, D. (2002). “The Effect of Child Care and Part-Time Opportunities on Participation and Fertility Decisions in Italy”. Journal of Population Economics, vol. 15, issue no. 3, pp. 549-573. Del Boca, D.; Aaberge, R.; Columbino, U.; Ermisch, J.; Francesconi, M.; Pasqua, S.; Strom, S. (2003). Labour Market Participation of Women and Fertility: the Effect of Social Policies. Alghero: Rudolfo de Benedetti Foundation. Domingo, A. (1997). La formación de la pareja en tiempos de crisis: Madrid y Barcelona, 1975-1995. Doctoral thesis. Universidad Nacional de Educación a Distancia. Durán, M. A. (2000). “Concentración y reparto del trabajo no remunerado en los hogares”. Cuaderno de Relaciones Laborales, issue no. 17, pp. 91-122. Duvander, A.; Andersson, G. (2003). Gender Equality and Fertility in Sweden. Rostock: Max Planck Institute for Demographic Research. Esping-Andersen, G.; Gallie, D.; Hemerijck, A.; Myles, J. (2002). Why We Need a New Welfare State. Oxford: Oxford University Press. Fahey, T.; Spéder, Z. (2004). Fertility and Family Issues in an Enlarged Europe. Dublin: European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions. Gallup Hungary (2002). Eurobarometer 2002.1. Public Opinion in the Former Candidate Countries. [Report for the European Commission] — (2004). Eurobarometer 2003.5. Public Opinion in the Former Candidate Countries. [Report for the European Commission] Garrido, A. (2000). “El reparto del trabajo no remunerado: expectativas y deseos de cambio”. Cuaderno de Relaciones Laborales, issue no. 17, pp. 15-38. Gauthier, A.; Hatzius, J. (1997). “Family Benefits and Fertility: An Econometric Analysis”. Population Stud ies, vol. 38, issue no. 3, pp. 295-306. González, M.; Jurado-Guerrero, T. (2006) “Remaining Childless in Affluent Economies”. European Journal of Population, issue no. 23, pp. 1-36. Gornick, J.; Meyers, M. (2003). Families that Work: Policies for Reconciling Parenthood and Employment. New York: Russell Sage. Kreyenfeld, M. (2002). “Time-Squeeze, Partner Effect or Self-Selection?”. Demographic Research, issue no. 7, pp. 15-48. Larrañaga, I.; Arregi, B.; Arpal, J. (2004). “El trabajo reproductivo o doméstico”. Gaceta Sanitaria, issue no. 18 (supl. 1), pp. 31-37. McDonald, P. (1997). “Gender equity, social institutions and the future of fertility”. Woman and families, CICRED / UNESCO Seminar (Paris, 24-26 December).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

Looking for low fertility determinants in the European Union Fernando Gil-Alonso

McDonald, P. (2000). “Gender equity in theories of fertility transition”. Population and Development Review, vol. 26, issue no. 3, pp. 427-439. Myrskylä, M.; Kohler, H.-P.; Billari, F. C. (2009). “Advances in Development Reverse Fertility Declines”. Nature, vol. 460, pp. 741-743. Olah, L. (1998). Do Public Policies Influence Fertility? Evidence from Sweden and Hungary from a Gender Perspective. Stockholm: Stockholm University Demographic Unit. Sleebos, J. (2003). Low Fertility Rates in the OECD countries. Paris: OECD. Directorate for Employment, Labour and Social Affairs. Testa, M. R. (2002). Eurobarometer 56.2. Attitudes of Europeans towards Fertility: Ideals, Desires, Intentions and Realizations. [Report for the European Commission] Tsuya, N. O.; Bumpass, L. L. (eds.) (2004). Marriage, Work, and Family Life in Comparative Perspective: Japan, South Korea, and the US. Honolulu: University of Hawaii Press. Tsuya, N. O.; Mason, K. O. (1995). “Gender Roles and Fertility in Japan”. In: Mason, K. O.; Jensen, A.-M. Gender and Family Change in Industrialized Countries. Oxford: Clarendon Press, pp. 139-167. Vikat, A. (2004). Women’s Labour Force Attachment and Childbearing in Finland. Rostock: Max Planck In stitute for Demographic Research.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 71-89

associació catalana de sociologia

Articles

Moda, gènere i consum Fashion, gender and consumption Joan Jiménez Gómez Doctor en sociologia Correspondència: A/e: joan61@telefonica.net. Data de recepció de l’article: juliol 2012 Data d’acceptació de l’article: febrer 2013

Resum Tot i que en les societats modernes occidentals els mons de la vida quotidiana, com són el treball, la família o l’escola, semblen cada vegada més igualitaris, encara es pot observar com s’organitzen sobre la base de confins que separen homes i dones. En aquest sentit, que moltes de les diferències que han marcat el desenvolupament del consum modern hagin estat debilitades i transformades no significa que les sancions, tant morals com socials, que s’apliquen als consumidors segons la seva identitat de gènere hagin desaparegut. Especialment quan es tracta de consums de moda. Aquest article aporta reflexions teòriques al voltant d’unes pràctiques en les quals s’entrecreuen polítiques de normalitat amb polítiques de la diferència. Paraules clau: rol de la dona, estratificació social, qualitat de vida, símbols.

Abstract Although in modern Western societies the realms of everyday life, such as work, family and school, seem increasingly egalitarian, it is still possible to see that they are organised on the basis of boundaries that separate men and women. In this respect, many of the differences that have marked the development of modern consumption have already been weakened and transformed. However, this does not mean that moral and social penalties applied to consumers according to their gender identity have disappeared, especially when it comes to fashion consumption. This paper provides theoretical insights into practices where poli cies on standardisation merge with policies on difference. Keywords: role of woman, social stratification, quality of life, symbols.

1. Introducció Mai com ara una capacitat que comparteixen tots els éssers vius, consumir, havia definit de manera tan exclusiva l’ésser humà. I, no obstant això, si bé és cert que en les societats avançades tots som consumidors, també ho és que cap de nosaltres no ho som de la mateixa manera. Les maneres com utilitzem les mercaderies i els discursos que se’n deriven evidencien que, quan els contraris que sustenten la nostra cultura es troben —privat versus públic, joventut versus vellesa, inclusió versus exclusió, treball versus oci, etc.—, els punts de contacte i els seus confins influeixen en la construcció d’identitats diferents per a cadascun de nosaltres. En aquest sentit, l’afany per fixar identitats

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105 DOI: 10.2436/20.3005.01.58 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

socials amb les quals se’ns pugui reconèixer fa que amb freqüència oblidem que, d’entre tots els contraris que configuren el nostre àmbit d’acció, és el de gènere, com a lògica binària que estructura les diferències socials i culturals entre el masculí i el femení, el que acaba per determinar quins objectes consumim i de quina manera. D’aquí, que proliferin mercaderies, com els vestits, i pràctiques, com els esports, per a cada sexe. De fet, encara que en totes les societats la funció principal de l’ús d’induments és recordar la posició social, des de la Revolució Francesa, un dels propòsits més destacats és expressar com percebem el nostre rol de gènere; una tasca que els mitjans de comunicació no permeten que oblidem quan animen que negociem, ja des de la infantesa, la identitat a través del canvi de vestuari. Aquest és un dels motius, potser el principal, de per què la relació entre gènere i consum es consolida a mesura que anem complint anys, i de per què, tot i que sembli que la moda pot arribar a ser unisex, ni tan sols el blanc, com a color no discriminant per a nadons, ha pogut evitar que la indústria segueixi diferenciant homes de dones.1 Heus aquí per què encara seguim esperant «que els homes “tinguin aspecte” d’homes i que les dones “tinguin aspecte” de dones» (Woodhouse, 1989, p. ix). Una asserció que nombroses anàlisis avalen quan conclouen que la masculinitat i la feminitat no només s’expressen, sinó que es produeixen i reprodueixen amb cada pràctica quotidiana (West i Zimmerman, 1987), cosa que vol dir que, malgrat el pas del temps, Wilson (2003, p. 117) té raó quan afirma que «la moda està obsessionada amb el gènere, defineix una vegada i una altra les fronteres de gènere». El principal interès d’aquest article, fonamentat en la noció que els consums no només es dinamitzen a partir de visions contrastants de l’ordre social, sinó també a partir d’una dialèctica entre sexes, és intentar aportar dades i reflexions teòriques sobre unes pràctiques i uns discursos, com són els de consum de moda de vestir, que es caracteritzen per continuar entrecreuant polítiques de normalitat amb polítiques de la diferència. A partir d’una consulta documental, s’intenta posar en relleu com, en la construcció d’identitats individuals, a les quals empeny, cada vegada més, la democratització dels consums que acompanya el desenvolupament d’una cultura moderna, s’entrellaça el simbolisme d’identitats normalitzades de gènere. D’aquí, que ens centrem en el dimorfisme en el vestir, el consum i el feminisme.

2. Dimorfisme i moda Són els historiadors els que han identificat el període central de l’edat mitjana (segles x-xiii) amb una expansió econòmica generalitzada que, acompanyada d’una sèrie de fets concomitants, com són el renéixer de les ciutats i l’especialització del treball, van afavorir la possibilitat i la voluntat d’adoptar noves formes de vestir (Laver, 1988; Sousa, 2007). Si fins aleshores va ser habitual que homes i dones s’abillessin amb una mateixa peça exterior, la túnica o saia,2 el desig de diferenciació sexual a través de la imatge es va plasmar en l’adjudicació de calces i gipons per als homes i faldilles i cossets per a les dones. Aquesta distinció, malgrat haver de ser matisada perquè teixits, colors i guarniments van continuar sent els mateixos per a tots dos sexes, és indubtable que va contribuir a modificar maneres de comportament i actituds. Especialment en les dones, la seva vida, la conducta, la manera de pensar i fins i tot els somnis havien de respondre a construccions de gènere que presentaven una doble vessant: per una banda, una figura arquetípica, és a dir, un model de

1. Tal com Goffman (1977) observa, encara que el gènere és gairebé totalment social, no biològic, com a resultat del funcionament de la societat, les seves conseqüències sí que són objectives. Tant la cultura popular com la ciència classifiquen els nounats segons característiques físiques, cosa que dóna lloc a una sèrie d’etiquetes sexuals que ens acompanyen al llarg de la vida: ell/ella, noi/noia, masculí/femení, home/dona. En aquest sentit, la divisió social funciona amb tanta harmonia i correcció amb l’herència biològica que gairebé ningú no s’atreveix a negar-ne la relació. 2. Segons F. de Sousa (2007), la saia o túnica és el vestit més senzill i d’ús generalitzat per la població des de l’època romana. Curt, sense sobrepassar el genoll i amb mànigues estretes, admetia damunt un segon vestit també curt.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

comportament a seguir; per l’altra, una imatge estereotipada, construïda des de posicions dominades per prejudicis i, per tant, parcial, incompleta i injusta.3 Atès que per a la majoria de les dones d’aquella època, l’existència quedava justificada per la maternitat, previ matrimoni concertat, i que les possibilitats de comunicar-se amb l’altre sexe eren escasses, l’enginy per utilitzar els pocs canals de comunicació no verbal, dins dels quals, com un element més dels que integraven la seva corporeïtat, es troba el vestit, es va fer cada vegada més subtil. Submergides en una societat de fortes conviccions morals i religioses, la vida, la conducta i la manera de pensar restaven condicionades per la idea comuna que el cos, més el seu que no pas el dels homes, era incontrolable, insaciable i perillós. I, per tant, exigia, per evitar desitjos desenfrenats, que fos restringit, limitat i, fins i tot, castigat. En poques paraules, la relació que s’estableix entre dona i moda no només serà literal, sinó metafòrica, en tant que conceptes que es defineixen en funció de la irracionalitat i la perillositat, com són la inconstància i el canvi, se li acaben atribuint per natura. Una visió si més no estigmatitzant que fa que Tseëlon, en la seva excepcional anàlisi sobre antics mites femenins, conclogui que l’actitud moral de la dona sempre ha estat percebuda com a adversa i hostil, ja que, definida com un ésser «astut i mentider» (Tseëlon, 1997, p. 12), se li imputa el poder i la capacitat d’utilitzar la bellesa en contra de l’home. Aquest argument serà utilitzat com a al·legat pels governants de societats on la moral es fonamenta en cànons judeocristians i on la voluptuositat femenina és sinònim de perill, per implementar regles i lleis transversals al sexe, les classes i el gènere, amb les quals s’han de poder evitar conductes desestabilitzadores. Efectivament, si en els nostres dies és permès vestir-se com plau, en una època en la qual el vestit responia a un codi estricte i acuradament reglamentat, això no era així. El vestit tenia, especialment i més enllà de la funció classificadora de qualitat social i ofici, la funció d’informar de la identitat sexual. Un propòsit que es maximitza en el renaixement (segles xv-xvi) i que ens indica que mentir, quant a la identitat sexual, o transvestir-se podia ser considerat un greu delicte (Ruiz i Priego, 2002), més quan qui ho duia a terme era un home i no una dona. Mentre que es podia entendre que una dona es vestís d’home perquè el que desitjava era gaudir d’una llibertat que en cap cas no li convenia al seu sexe, i per tant se la podia considerar com una rebel, a l’home que es vestia de dona se’l menyspreava per ser un ésser deshonest i vil. Aquesta és una època en la qual els moralistes i el clergat influeixen decisivament en la imposició de lleis sumptuàries4 per mantenir l’statu quo, tot i que hi ha dubtes que durant l’edat mitjana i el renaixement aquestes lleis fossin posades en vigor totalment o fins i tot respectades per una majoria (Entwistle, 2002; Ruiz i Priego, 2002). Hom podria pensar que l’adveniment de la Revolució Francesa a finals del segle xviii, amb el permès accés a la igualtat civil i política, va suposar un canvi en les relacions socials entre homes i dones. Res més lluny de la realitat. Com assenyala Goblot (2003), el dimorfisme sexual va continuar tant en la religió com en la manera de vestir. Si, d’una banda, es reconeixia que «Cadascú és lliure de portar segons li convingui el vestit que s’ajusti al seu sexe» (decret del 8 brumari de l’any ii, és a dir, 29 d’octubre de 1793, a Yonnet, 2005, p. 248), de l’altra, es prohibia formalment que les dones

3. Georges Duby (2013) sosté que, enfront de la brutalitat masclista i les estratègies matrimonials dels clans a l’edat mitjana, l’Església, després d’una llarga lluita contra els senyors feudals per reglamentar la pràctica matrimonial, va aconseguir revalorar la dona, no sense imposar-li una forta vigilància per ser font de pecat. Així mateix, és l’historiador Peter Burke (2012) qui ha assenyalat que en aquest període el coneixement masculí, que incloïa el coneixement de l’esfera pública, es considerava superior al coneixement femení, perquè aquest se circumscrivia a la pietat i a l’àmbit domèstic. Ara bé, tal com queda palès en algunes biografies medievalistes (Garí et al., 2007), malgrat les constriccions socials que patien les dones, aquestes mai no van ser subjectes passius. Moltes, malgrat el diàleg asimètric, van afrontar el conflicte mitjançant la desobediència oberta quan no amb el canvi de rols institucionals. 4. El progrés de la moda es pot llegir com el resultat d’un intent per combatre-la. En l’Europa de l’edat mitjana, l’Estat i l’Església feien front comú contra el luxe. En aquella època, gràcies a les croades, havien arribat a Europa teixits refinats i pedres precioses que s’utilitzaven com a senyal de riquesa. L’Estat i l’Església miraven amb preocupació aquesta tendència i van voler regular-la. Entre les iniciatives més importants es troben les lleis sobre el luxe, dirigides especialment al vestit. Anomenades lleis sumptuàries, grosso modo van romandre en vigor des del segle xiii fins al xvii.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

fessin ús dels pantalons sense autorització especial. La severa assignació de papers i funcions que imposà el nou ordre no només comportà la desaparició de l’ornament en el vestir masculí, perquè pressuposava una vinculació amb el grup nobiliari, sinó que també obligà que les dones assumissin tot el pes d’allò superflu, excessiu i efímer que fins aleshores havien compartit tots dos sexes. Un nou context social que obligà que la moda fes veure que abandonava una de les seves funcions, la de subratllar diferències aristocràtiques, per centrar-se, gairebé exclusivament, en la separació de gèneres.5 Aquests esdeveniments seran reinterpretats, des d’una perspectiva psicoestètica, com la gran renúncia que ha de fer l’home per aconseguir el triomf d’una ètica que exigeix una transformació completa de la identitat individual i social. Serà ell, com a únic ésser de la creació amb una moral exemplar, i no pas la dona, qui es veurà obligat a rebutjar «les formes d’ornamentació més brillants, cridaneres, elaborades i variades» per «ser considerat bell» (Flügel, 1964, p. 141). Des de llavors, el discurs, que no la pràctica, entorn de l’estètica ornamental ha quedat esbiaixat perquè, vulgui o no, l’home ha de fer veure que no li interessa. En una societat on les esferes de la vida es van separant cada vegada més (en la vida privada i reproductiva les dones, i en la vida pública i productiva els homes), la imatge d’autenticitat i no pas d’aparença és la que permet reconèixer quina categoria marca les directrius del nou ordre. D’aquí, les crítiques a allò que pugui banalitzar i contaminar el que és digne: l’home i la ment enfront de la dona i el cos. L’esperit contra la matèria. Un eix cartesià d’arrels platòniques que, si ja en l’època medieval, com hem vist, va empènyer la dona, en clara al·lusió al seu estat de subordinació, que adoptés el gipó com a vestit, quan era en principi una peça masculina, (Argente del Castillo, 2002), a partir del segle xix aquests préstecs d’induments seran cada vegada més nombrosos i significatius (Davis, 1992). Tal com afirma Lipovetsky, en aquests últims decennis, Què observem? D’entrada, un moviment de reducció de la diferència emfàtica entre el masculí i el femení, un moviment de naturalesa essencialment democràtica. Però el procés d’«indumentària» revela de seguida els seus límits, no prossegueix fins a l’anul·lació de tota diferència i el seu punt final no s’identifica, com lògicament podríem pensar extrapolant la dinàmica igualitària, amb una similitud unisexual radical. Mentre les dones accedeixen massivament a les peces de tipus masculí i els homes reconquisten el dret a una certa fantasia, sorgeixen noves diferenciacions que reconstitueixen la separació estructural de les aparences. (Lipovetsky, 2002, p. 146)

3. Consum i moda Com ha assenyalat Crane (2012), si algú hagués preguntat en el segle xix com creia que vestirien les dones del segle xxi, ningú no hauria donat una resposta considerant la manera de vestir de les dones marginals del seu temps. Ningú no hauria pensat que vestirien amb estils heretats de la classe mitjana i treballadora. D’aquí, que calgui recordar que, a vegades, són les formes marginals de fer i sentir les que sobreviuen i segueixen exercint una influència, juntament amb els discursos hegemònics, als quals finalment pot ser que modifiquin o substitueixin. Heus aquí per què, enmig de la profunda oposició dels dos sexes que emmarca la moda centenària, s’alça una altra oposició no menys important entre, per un costat, dones de classe alta i mitjana, les quals dediquen molt de temps i diners a aconseguir elaborats repertoris amb els quals poder-se presentar públicament, i, per un altre, dones, generalment de classe treballadora, que s’inclinen per una manera de vestir menys institucionalitzada, subordinada i passiva, a partir d’elements de la vestimenta masculina, com ara barrets, jaquetes de vestit, armilles o camises, sense oblidar-se d’associar-les amb elements

5. És amb el regnat de Felip V, durant el segle xviii, quan la moda francesa versallesca és acceptada a Espanya, i mentre la dona es cobreix fins als peus amb amplis i llargs vestits, amb abundància de brodats, puntes a les mànigues i faldilles buides per mitjà del panier, els homes adopten les casaques amb vol, les pitreres i bocamànigues decorades, les corbates, els punys de punta i la perruca arrissada. (Vegeu Laver, 1988, p. 129, i F. de Sousa, 2007, p. 160.)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

de vestimenta femenina. No entrant a valorar aquí els significats dels components d’aquesta manera de vestir alternativa, sí que cal tenir present que les condicions de vida d’aquestes dones com a treballadores a les mines, les fàbriques tèxtils i el camp es contradiuen fortament amb la idea d’un cos no apte per a l’activitat física que imposen les classes altes (Crane, 2012; Ruggerone, 2007; Squicciarino, 1990). Una paradoxa que permet asseverar que, tant les referències de Veblen (2002) al consum vicari com a compensació psicològica per un ego frustrat, com les explicacions de Simmel (2002) sobre la necessitat de participació de les dones en la moda, s’han de contextualitzar en un món burgès al qual pertanyen tots dos autors. De fet, la relació que han mantingut la majoria de dones amb el món de la moda ha estat, i és, de tipus laboral. Són, com bé mostren els escrits d’època, o teixidores o confeccionistes, activitats humils que en molt pocs casos van permetre demostrar habilitats superiors amb les quals aconseguir un cert grau de visibilitat social.

Taula 1. Percentatge de dones treballadores a 82 fàbriques de cotó, 65 de llana, 73 de lli i 29 de seda a la Gran Bretanya el 1833 Indústria

Edat 12 anys

Edat 13-20 anys

Edat +21 anys

Totes les edats

Cotó

51,8

65,0

52,2

58,0

Llana

38,6

46,2

37,7

40,9

Lli

54,8

77,3

59,5

67,4

Seda

74,3

84,3

71,3

78,1

Punta

38,7

57,4

16,6

36,5

Font: Elaboració pròpia a partir de l’«Informe del Dr. James Mitchell a la Junta Central de membres de la Comissió, respectant les devolucions fetes a partir de les fàbriques, i els resultats obtinguts d’ells», British Parliamentary Papers, 1834 (167) XIX. <http://books.google.es/books/about/Factories_Inquiry_Commission.html?id=jypDAAAAcAAJ&redir_esc=y>.

Figura 1. Distribució percentual de l’ocupació femenina per edat a 82 fàbriques de cotó, 65 de llana, 73 de lli i 29 de seda a la Gran Bretanya el 1833 100 %

80 % 66,04 % 60 %

56,18 % Dones

51,64 % 47,66 %

40 %

20 %

0 % Edat 12 anys

Edat 13-20 anys

Edat +21 anys

Totes les edats

Font: Elaboració pròpia a partir de l’«Informe del Dr. James Mitchell a la Junta Central de membres de la Comissió, al respecte de les devolucions fetes a partir de les fàbriques, i els resultats obtinguts d’ells», British Parliamentary Papers, 1834 (167) XIX. <http://books.google.es/books/about/Factories_Inquiry_Commission.html?id=jypDAAAAcAAJ&redir_esc=y>.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

Des d’aleshores no són poques les anàlisis que han demostrat que, tot i que les dones han augmentat progressivament la seva aportació econòmica al pressupost familiar, és a l’interior de la llar on segueixen persistint dos tipus de poder discriminatori: un, el que fa referència a qui pren les decisions de consum, i un altre, a qui disposa dels recursos per fer-ho.6

Figura 2. Evolució del percentatge de taxes d’ocupació femenina respecte de la masculina en l’últim decenni a Espanya (2001-2011) 30 %

80 %

70 %

25 %

60 % 20 % 50 % Homes Dones

40 %

% diferència 10 %

30 %

10 % 20 %

10 %

0 % 2001/IVT 2002/IVT 2003/IVT 2004/IVT 2005/IVT 2006/IVT 2007/IVT 2008/IVT 2009/IVT 2010/IVT 2011/IVT

IVT: quart trimestre. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’IDESCAT (taxes d’activitat, ocupació i atur; per sexe i edat).

Efectivament, en les societats modernes, encara que les conclusions són diferents segons la classe social a la qual es faci referència, que els homes segueixin contribuint amb una quantitat superior de diners al pressupost familiar implica que, per dret, s’arroguin la potestat de decidir què consumir i quan (Segalen, 1992). És més, des d’un discurs postmaterialista, que l’ideal de parella sigui més simètric, o que el model familiar i la composició de les llars hagin canviat, no sembla haver afectat significativament els hàbits sobre qui ha d’assumir les últimes decisions. Com assegura Dema (2005), una capacitat d’ingrés de diners a la llar més alta no ha acabat per atorgar més poder de decisió a les dones. Més aviat, són els tradicionals valors associats a la feminitat i la masculinitat els que continuen predeterminant les posicions diferenciades i jerarquitzades dins de la llar. I encara que les dones resolguin oposar-s’hi de manera activa, el desgast que suposa haver d’enfrontar-se a un sistema de relacions ja constituït determina, en la majoria de casos, la renúncia a assumir eleccions i compres que suposin despeses importants. De la qual cosa s’infereix que, encara que els dos membres d’una parella aportin una remuneració salarial fixa o gaudeixin d’un

6. Les anàlisis sobre com afecten els ingressos en les relacions de parella són nombroses (Presvelou, 1968; Pahl, 1980; Hertz, 1988; Zelizer, 1989; Durán, 1988; Dema, 2005; Lise i Seitz, 2011).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

mateix nivell professional, l’augment del poder de decisió de les dones només s’acaba constatant en una sola dimensió: la quantitativa. És a dir, en nombroses adquisicions de baix cost. I és que, com assenyalen alguns autors (Basu, 2006), els equilibris de poder dins la llar solen reflectir-se en graus de domini en camps diferenciats. Per exemple, un control absolut en la tria de la roba dels nens i el menjar, però no en cap altre assumpte.7

Figura 3. Característiques laborals en la fabricació de teixits i productes tèxtils i fabricació de cuir i productes de cuir a Europa (2007) 100 % 8,2 80 %

18,4

80 % 70 %

69,4 De 15 a 29

60 %

Més de 30 Temps parcial

50 %

91,8

Temps complet 81,6

40 %

Homes

30 % 20 %

Dones

30,6

10 % 0 % Per gènere

Per temps

Per edat

Font: Elaboració pròpia segons dades d’Eurostat «Textile, clothing, leather and shoe production statistics». NACE Rev. 1.1. <http://epp.eurostat.ec.europa.eu/statistics_explaine/index.php/Textile,_clothing,_leather_ and_shoe_production_statistics_-_NACE_Rev.1.1>.

A Espanya, que la taxa d’ocupació de les dones sigui inferior a la dels homes i que, per contra, la d’ocupació a temps parcial sigui molt superior, tot i que, com veiem en la figura 2, no sigui, precisament, en el sector tèxtil, influeix, atès que continua socialitzant, en la renúncia d’un consum personal a favor de la resta de membres de la família, especialment quan ens referim a dones de les classes més necessitades. En aquest sentit, Díaz (2002) assenyala que les decisions econòmiques comprenen: a) com considera cada membre els diners que guanya, això és, si els sent com a propis o com a comuns, o més aliens que propis; b) la manera com s’administren aquests diners (qui és responsable dels pagaments, qui els controla, qui decideix quants diners es dediquen a les diferents compres); c) com es distribueixen (quines quantitats té cada membre a disposició i qui es beneficia de les despeses comunes), i d) quins processos de negociació es produeixen en la parella per resoldre les qüestions plantejades en els apartats anteriors. Com afirma Crane (2004), són les dones les que, quan l’economia es ressent, acaben consumint un nombre menor d’objectes i serveis.

7. Partint de dades del Fashion Panel (TNS Worldpanel), en el butlletí núm. 4, de novembre de 2004, la revista CITYC publicava que, tot i que l’evolució del consum de roba masculina i de nens havia augmentat, en països desenvolupats les dones continuaven sent les que feien un consum mitjà més elevat.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

Taula 2. Percentatge de la despesa i unitats tèxtils comprades per sexe a Espanya (2012) Total

Despesa en euros

Compra d’unitats

Home

31 %

27 %

Dona

69 %

73 %

Font: Dades facilitades per Kantar Worldpanel.

Figura 4. Despesa mitjana per persona i sexe en articles de vestir a Espanya (2007-2011); unitats: euros 700 650,3 600

635,9

578,9 544,1

542,1 496,6

500

492,8 473,6

472,7 477,7

400 Homes Dones

300

200

100

0 2007

2008

2009

2010

2011

Font: Elaboració pròpia segons dades de l’INE (Encuesta de Presupuestos Familiares. Base 2006. Gasto total, gastos medios y distribución porcentual del gasto total por subgrupos de gasto (3 dígitos), según sexo y edad del sustentador principal).

Com s’observa en la taula 2 i les figures 4 i 5, des que va començar la recessió econòmica, l’any 2008, no només la diferència en la despesa de peces femenines i masculines ha disminuït, sinó que les unitats comprades pels homes tenen un cost més elevat que les comprades per les dones. En aquest sentit, certs hàbits i comportaments de consum encara responen a diferències i desigualtats que tenen origen en la predestinació social que imposa un sistema que es fonamenta en estereotips que obliguen que una part dels ciutadans es converteixin en mestresses de casa, esposes o mares, pel sol fet d’haver nascut dones, o en responsables de l’aportació d’ingressos familiars, per haver nascut homes. Una divisió que força cada col·lectiu a lliurar una batalla, tant interna com externa, per intentar mantenir un statu quo que, en el cas de les dones, pel fet de trobar-se sistemàticament en posicions d’inferioritat, tant fora com dins de la llar, encara que afronten com a grup una mateixa socialització (experiència que les iguala), en fer-se des d’una posició de classe (experiència que les separa), impedeix que aconsegueixin en un grau superior als homes un estat de consciència que els permeti, com a individus, saber del seu propi estat de benestar (Sen, 1990). Tot

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

i els canvis ocorreguts en els últims decennis, encara és habitual observar com en societats modernes persisteix certa inclinació a confondre benestar personal amb benestar familiar. És més, encara existeix el convenciment que les diferències socials entre homes i dones són correctes perquè estan determinades, d’alguna manera, per la naturalesa (Goffman, 1977). D’aquí, que per a una anàlisi del consum en funció del gènere sigui necessari posar atenció no només en la posició ocupada en l’esfera productiva i en els recursos econòmics, sinó també en la persistent falta de drets civils i polítics que durant bona part del segle xx han patit les dones. Un fet que ha contribuït a una dependència econòmica sistemàtica que, avui dia, i malgrat la seva incorporació al mercat laboral, les ha convertit, com a categoria social, en un indicador més d’un possible estat de pobresa.8

Figura 5. Reducció despesa mitjana per sexe en articles de vestir a Espanya sobre la base de l’any 2006 (2007-2011); unitats: euros −30 % −27,3 −24,2

−25 %

−22,6 −20 % −16,6 −15 %

−18,1 Homes

−14,2

Dones

−10 % −5 %

−6,0 −2,2

−0 % 2007

2008

2009

2010

4. Feminisme i moda Si amb l’arribada al segle xx el consens sobre l’ideal de comportament femení va deixar de ser evident en països com els Estats Units o el Regne Unit, permetent que la manera de vestir se simplifiqués per a un nou tipus de dona més jove i atlètica, a França (i també en una Espanya molt influenciada) la icona de la moda cortesana va continuar sent similar a causa que la Revolució havia deixat sense contingut uns drets civils que no van ser recuperats fins a 1944, amb el dret de vot. Quan a França encara s’escoltava el ressò d’intel·lectuals com Pierre Joseph Proudhon, Jules

8. Les anàlisis sobre exclusió social que atenen de gairell al fenomen de la feminització han estat nombroses en ciències socials a causa del seu enfocament androcèntric. Com és sabut, el terme exclusió social va més enllà de la descripció de situacions de precarietat econòmica, ja que fa referència a desavantatges generalitzats en educació, habitatge, ocupació, incapacitat per a l’exercici dels drets socials i alienació a causa de la ruptura dels vincles socials. Per a una comprensió més detallada en aquest sentit, es pot recórrer a A. Calvo, M. García i T. Susinos (ed.) (2006), Mujeres en la periferia, Barcelona, Icaria.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

100

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

Michelet i Auguste Comte manifestant la inferioritat física, moral i intel·lectual de les dones, als països anglosaxons ja feia temps que aquestes havien substituït els homes en moltes ocupacions per motius d’emigracions i guerres, circumstàncies que van accelerar l’emancipació en unes quantes dècades. De fet, l’aparició del moviment feminista a mitjan segle xix al Regne Unit que reclamava una visibilitat pública més justa, tant en l’àmbit polític —dret de vot— com en el professional i acadèmic —entrada a les universitats—, es va caracteritzar per un elevat nombre de dones solteres (Crane, 2012). Una lluita a la qual es van acabar incorporant els moviments marxista i socialista per intentar contrarestar un concepte de ciutadania que responia, en termes generals, a un ideal liberal que no permetia posar en pràctica cap dret civil o social, si no es tenia la titularitat d’empleat o empleada, cosa que va fer que tingués escassos efectes positius per a unes dones a les quals durant dècades s’havia negat la possibilitat d’incorporar-se a un lloc de treball remunerat i a les quals es va obligar a dependre de marits i familiars, així com a no poder accedir a subsidis de desocupació o malaltia. Una situació de total desemparament que, com ja hi hem fet referència, fins fa poques dècades no ha estat mitjanament resolta amb la possibilitat d’obtenir remuneracions salarials completes; fins i tot les institucions que devien haver vetllat per una igualtat social, en aquest cas els sindicats, van desatendre la seva petició d’afiliació com a col·lectiu (Crompton, 1994). Aquests fets indiquen fins a quin punt el desenvolupament de l’estat del benestar, malgrat suposar grans avantatges, no es va fer sense reproduir formes de sustentació patriarcal, deixant les dones en un segon ordre.9 En aquest sentit, Holmes (2007) ha subratllat que, tot i que al segle xix les desigualtats entre homes i dones no eren desconegudes ni ignorades, sí que en les anàlisis sociològiques clàssiques es pot percebre una falta d’atenció que respon a un desconeixement per part dels autors principals, com són Marx, Weber i Durkheim, del significat del concepte gènere tal com es coneix avui dia, ja que el seu origen es troba, per una banda, en la consolidació del pensament feminista dels anys setanta del passat segle i, per una altra, en l’interès de les ciències socials a difondre que les diferències entre homes i dones es mantenen gràcies a institucions que permeten un desequilibri de poder. És clar que en el seu desenvolupament, la dificultat de tractar la complexitat de la dissimetria estructural mitjançant una única paraula ha acabat obligant a donar un pes específic a tot el que hi ha de construït des de la vessant social i cultural, motiu pel qual, actualment, el concepte gènere no només identifica la construcció social de les diferències entre homes i dones, sinó també la cooperació conflictiva que s’estableix entre tots dos sexes (Sen, 1990; Goffman, 1977). La seva incorporació a les anàlisis ha suposat agregar als estudis sobre dones (més aviat interessats en la participació ciutadana) els estudis sobre homes (fortament focalitzats en la crisi de la masculinitat), ampliant i aprofundint la seva importància com a eix estructurador de la realitat social, encara que, com adverteix Tilly (2006), una radical distinció entre classe i gènere no podrà arribar a ser mai totalment mantinguda perquè el gènere és transversal a totes les classes, i, per això mateix, les desigualtats sexuals també poden ser utilitzades per construir divisions de classe. Tal com dèiem, que les anàlisis clàssiques no acabin de revelar un interès significatiu per les diferències de gènere resulta congruent amb la proposició que establia que la subordinació de la dona havia de correspondre’s amb la superioritat física i intel·lectual de l’home (Sydie, 1995). És més, que en l’esfera cultural l’ideal de feminitat fos sinònim de fragilitat i vulnerabilitat, tant corporal com psicològica, fa intel·ligible per què en l’imaginari masculí la dona només podia complir un únic rol: el de «consumidora cerimonial dels béns que produïa l’home» (Veblen, 2002, p. 90).

9. És innegable que en el decurs del primer decenni del segle xxi la incorporació de la dona al mercat laboral ha estat notable en relació amb l’efectuada per l’home. Segons les dades de l’informe Mujeres y hombres en España 2010 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i l’Institut de la Dona, la taxa d’ocupació en el període 2002-2009 de les dones de 16 a 64 anys va augmentar en 7,6 punts, i la dels homes va disminuir 7,4 punts. La taxa d’atur de les dones de 16 a 64 anys es va elevar 2,9 punts i la dels homes 10,2 punts. Ara bé, segons els resultats de l’Encuesta anual de estructura salarial 2007, el salari dels homes va ser de 22.780 euros i el de les dones, de 16.944 euros.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

101

Aquesta va ser una època, ens referim a les últimes dècades del segle xix i primeres del xx, en la qual el sistema de la moda va semblar voler demostrar, també en l’àmbit sensible, la inferioritat i marginalitat d’uns cossos les úniques funcions dels quals eren la fecunditat regulada i la manutenció familiar (Ruggerone, 2007). Per això no és estrany trobar autors que escriguin, referint-se als tipus d’indumentària femenina de l’època com a masoquistes: «Aquesta manera de vestir ha estat pròpia de la dona, constituint una manera de posar en relleu la seva fragilitat i la seva impotència» (Squicciarino, 1990, p. 93). Tot i que és veritat que el moviment feminista sempre ha reconegut l’estret vincle entre moda i dona, també ho és que durant dècades ha expressat les seves consideracions des d’una perspectiva homogènia, sense canvis, cosa que ha contribuït al fet que amb prou feines hi hagi hagut debats sobre aquest fenomen. En els últims anys, però, han començat a emergir veus dissidents que valoren aquesta relació de manera totalment oposada a com ho ha fet el corrent de pensament més tradicional. Així, les posicions s’han polaritzat. Mentre que les feministes tradicionals dels anys setanta, o de segona generació, segueixen donant una estimació negativa d’aquesta relació, ja que perceben la moda com un instrument de la societat patriarcal a través del qual es manté la dona en una posició d’inferioritat, el corrent més recent, el postfeminisme, o feminisme de tercera generació, sosté que seguir la moda és font d’apoderament i gratificació. El que vol dir que, en la intersecció d’aquest debat, l’atenció ha quedat focalitzada en un objecte que es troba enmig de projeccions d’identitat, representacions culturals i formes de poder: el cos. Efectivament, el cos s’ha convertit en un tema de reflexió sobre vincles i relacions de gènere perquè, cada vegada més, es percep com un objecte cultural amb el qual es comuniquen significats construïts socialment. Aquesta és una de les causes que ha suscitat que la feminitat hagi acabat centrant-se en el cos, permetent experimentar valoracions i autopercepcions diferents al llarg del temps. Heus aquí per què es fa difícil distingir la fisiologia dels factors socials on funciona. Un cas pioner d’aquest canvi en el segle xviii va ser Mary Wollstonecraft (1998), emblemàtica feminista que es va atrevir a denunciar que la moda era un perillós dispositiu que debilitava el caràcter de les dones perquè instava que adoptessin actituds condescendents amb el desig masculí de veure-les només com a éssers febles i irracionals, una visió de la moda com a instrument manipulador del cos i la ment que, per a una part del feminisme actual, segueix vigent a causa dels processos de disciplina i idealitat que transmeten nombrosos mitjans de comunicació. Un estereotipatge de la dona com a ésser limitat i incomplet que sembla reforçar-se incessantment amb la difusió de missatges que transmeten l’anhel de ser observades i desitjades. Com si gaudissin d’una libido «que sembla dependre de certes distincions últimes de la constitució sexual» (Flügel, 1964, p. 136) i que, per això mateix, «només es realitza existint per l’altre, amb especial atenció en el desig i la felicitat de l’altre» (Lipovetsky i Roux, 2004, p. 80). De fet, que avui en les societats democràtiques imperin ideals d’individualitat i meritocràcia no vol dir que el cos de la dona no continuï vigilat com un perillós instrument de seducció. L’obligació permanent d’haver de rebaixar l’atracció sexual per aconseguir cotes d’èxit professional equiparables a les dels homes no ha desaparegut.10 En aquesta línia, mentre Wolf (1991, p. 16) manifesta que «el fet d’assignar valor a la dona dins d’una jerarquia vertical i segons pautes físiques imposades per la cultura és una expressió de les relacions de poder, segons les quals les dones han de competir de manera antinatural pels recursos que els homes s’han atorgat a si mateixos», Tseëlon (1997) recorda que la tradició de definir les dones com a éssers falsos, banals i malvats comporta haver de suportar una càrrega moral més gran que la que suporten els homes, pel fet que a elles se’ls exigeix més control de la imatge corporal en totes les esferes socials.

10. Sobre el tema de la bellesa com a valor emergent per ocupar un lloc de treball, vegeu Naomi Wolf (1991) en El mito de la belleza (Barcelona, Emecé), en què en fa un excel·lent desenvolupament. Així mateix, segons les dades de l’informe Mujeres y hombres en España 2010, de l’INE i l’Institut de la Dona, l’any 2009 solament el 32,2 % del total de directius o gerents d’empresa eren dones.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

102

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

Com fèiem referència més amunt, a diferència de l’enfocament feminista clàssic, la tercera generació d’aquest moviment percep la relació dona-cos-moda com a molt positiva. D’aquí, que es consideri el postmodernisme com un aliat amb el qual es pot fer visible la dimensió femenina de la societat. En opinió de Wolff (2007), aquesta associació té com a objectiu últim la crítica a un sistema, el modern, que no només ha bloquejat estèticament i política la dona, sinó que, a més, ha desacreditat tota expressió de cultura popular o de masses. Aquesta última facció del feminisme rep, doncs, el postmodernisme com una avantguarda que, operant des de fora de tot academicisme, no només evita la burocratització d’un sistema liquidat, sinó que, a més, contribueix, mitjançant els avenços tecnològics, a difuminar les fronteres entre art i cultura. Un nou tipus de cultura antielitista potencialment democràtica i accessible que és útil per a la desconstrucció crítica de la tradició. En aquest sentit, és clar que el postfeminisme no necessita conceptualitzar la moda com una eina masculina al servei de la vexació i desacreditació moral de la dona, ni tampoc identificar els mitjans de comunicació com a causants absoluts de la demanda de models de cossos irreals. De fet, les seguidores de la nova tesi estan agraïdes a la relació que mantenen amb un sistema que els ofereix, cada vegada més, oportunitats d’assumir més control de si mateixes. En aquesta línia, Ash i Wilson (1992) resoldran que la moda és útil per a l’alliberament de la dona perquè resulta un bon desnaturalitzant de cossos construïts sota la mirada masculina. Una suposició basada en el fet que com que la moda és cultura, podria ser una font de creativitat amb la qual es construirien identitats a partir d’aparences capaces d’esvair les diferències de gènere. Sobretot, amb aparences elaborades amb induments amb un caràcter simbòlic subversiu. Ara bé, com contraposa Ruggerone (2007, p. 270), aquest tipus d’accions poden quedar en no res quan es converteixen en «una agradable i divertida pràctica de manipulació del propi cos, sense sentir-se per això esclaves del sistema o, per contra, revolucionàries». Com que l’objectiu principal del postfeminisme és trencar amb les estructures formals que lliguen l’esfera visual amb l’esfera psicològica, és a dir, posar en discussió l’ordre natural i l’ordre cultural, el que s’acaba valorant per sobre de tot són les performance. D’aquí, que siguin les estrelles del show business com Madonna o David Bowie, subjectes que es transformen contínuament per intentar escapar de qualsevol categorització, les icones a seguir, sense adonar-se que tant els seus cossos com les seves aparicions han estat prèviament domesticats i fixats per la indústria. En qualsevol cas, atès que per a autores com Hakim (2010) l’individualisme i el sexe semblen tenir, cada vegada més, una presència més important en les relacions privades i públiques, hauria arribat l’hora de posar en relleu la importància del capital eròtic11 com a factor explicatiu dels processos d’interacció i mobilitat social, perquè aquest seria un instrument d’apoderament que tant homes com dones estarien utilitzant per aconseguir èxit econòmic i social. A partir d’aquesta hipòtesi, i tenint en compte que són les dones les que, per raons històriques, atresoren un volum més gran d’erotisme, és lògic arribar a pensar que, d’ara endavant, seran les dones les que, aprofitant els recursos que els ofereix la societat postmoderna, treguin més profit d’aquesta nova situació. En aquesta mateixa línia, altres autores postfeministes, com Beverley Skeggs (1997), han justificat l’apropiació d’aparences alienes a la pròpia identitat com una manera de lluitar contra la falta de respectabilitat social que pateixen certs individus per no ser membres d’una classe, raça o ètnia afavorida. En poques paraules, que les dones de classe obrera vulguin vestir seguint els cànons de

11. Seguint la distinció iniciada per Bourdieu entre capital econòmic, cultural i social, Hakim identifica un nou actiu relacionat amb les emocions que anomena capital eròtic. Segons l’autora, aquest capital és important en societats on la cultura està marcada, cada vegada més, per la sexofília. D’aquí, que el presenti no només com un important actiu en la cerca de parella i el mercat matrimonial, sinó també en el mercat de treball, mitjans de comunicació, política, publicitat, esports, arts i en la interacció social quotidiana. Així mateix, a causa del gran desequilibri entre homes i dones en l’interès sexual durant tota la vida, Hakim sosté que les dones estan en condicions d’explotar el seu capital eròtic més que els homes, ja que una característica central del patriarcat ha estat la construcció d’ideologies morals que impedien a les dones l’explotació del seu capital eròtic per aconseguir beneficis econòmics i socials. És més, segons l’autora, la teoria feminista ha estat incapaç d’alliberar-se d’aquesta perspectiva patriarcal i reforça les prohibicions morals sobre les activitats sexuals, socials i econòmiques de les dones i l’explotació de les dones del seu capital eròtic.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

103

la feminitat burgesa, o al contrari, que les dones burgeses vulguin fer-ho com ho fan les dones de classe treballadora, és vist com una pràctica que no només ajuda a evadir-se, sinó que facilita l’autoconeixement a través del propi cos. De manera que, encara que sigui a costa de convertir-se en objectes de seducció, aquesta subordinació a la moda tindria sentit en presentar-se com una possible elecció individual a la recerca d’una anhelada emancipació. Unes pràctiques que, en opinió de Ruggerone (2007), no per divertides han de creure’s efectives per transformar l’estructura de poder, ja que, com a accions individuals que són, l’únic que fan és potenciar la submissió del cos femení a un model de sistema patriarcal.

5. Com a conclusió Que en societats musulmanes i hindús es compaginin unes divisions de gènere rígides amb una manera de vestir poc diferenciada ens diu que el dimorfisme que determina que els homes vesteixin pantalons i les dones faldilles és una construcció cultural que, en el nostre cas, és heretada de l’època medieval i reforçada amb la Revolució Francesa. En aquest sentit, encara que la literatura del segle xix ens parla d’homes que s’interessen per la moda, cap autor contemporani no ha estat capaç de suggerir que aquests homes fossin seduïts pel consum igual que les dones. No se’ls ha descrit mai com a consumidors irracionals fascinats per la quincalla i la brillantor. En canvi, a les dones se’ls ha atribuït un especial sentit del tacte i la vista que sembla empènyer-les irracionalment cap a tot el que és novetat, sense poder arribar a pensar per si mateixes si això que estaven fent, consumir, podia estar posant en perill la societat sencera (Grazia i Furlough, 1996). Aquesta propensió a feminitzar, o demonitzar, el consum que s’inicia en les primeres etapes d’acumulació capitalista s’anirà consolidant a mesura que es produeixin canvis estructurals en el procés de modernització, industrialització, urbanització i secularització de la societat. Entre tots aquests canvis, caldria destacar-ne dos per la seva importància: el primer, la divisió dels processos de producció junt amb la simultània identificació del salari laboral amb el treball desenvolupat per l’home; divisió que reforça la diferenciació entre lloc de treball i llar, així com entre producció i consum. El segon, l’adveniment de les polítiques liberals i els espais públics, que acabaran influint en una nova conceptualització de les necessitats: necessitats racionals, aquelles que es poden satisfer a partir de processos polítics, i necessitats irracionals, les que es deriven de l’emoció i la passió. És a dir, necessitats masculines i necessitats femenines. Ara bé, atès que aquests canvis permeten a les dones fer explícit el seu malestar per no poder participar de la vida política i pública, serà en aquest context que farà aparició un primer moviment feminista que, ja en la dècada dels seixanta del segle xx, començarà a reconèixer la importància del consum en la qüestió dels processos que transformen allò que és femení en dona. Des de llavors, l’atenció d’aquest moviment s’ha anat centrant preferentment en tres objectius: el primer, fer una definició de la cultura comercial com a força explotadora i totalitzant que afecta de manera més greu la dona que no l’home perquè aquesta es troba subordinada, d’una banda, socialment, econòmicament i culturalment, i, de l’altra, per la naturalesa patriarcal de l’organització i la semiòtica del consum de masses; el segon, aconseguir una conscienciació que la relació entre dona i consum és una convenció que respon al paper assignat en la divisió domèstica del treball, així com a la seva identificació com a objecte cosificat en el sistema d’intercanvi de mercaderies, i el tercer, aclarir si la cultura comercial, o el consum de manera més àmplia, és emancipadora o embrutidora, és a dir, si allibera o reprimeix. Això ha portat, com hem vist, al fet que si una part del moviment afirma que el consum de masses victimitza les dones a través de codis de moda i cànons de bellesa que són públiques imposicions sexuals, l’altra argumenti que el consum de masses allibera en tant que allunya de les restriccions de la domesticitat. En conseqüència, mantenen que la pràctica d’anar a comprar i adoptar «polítiques d’estil», fent rituals de consum en roba, ajuda a trencar les regles d’autoritat a través del mercat. Finalment, dos suggeriments per a futures reflexions: el primer és la necessitat d’identificar si les ambigüitats dels vestits que es presenten en la passarel·la són, o no, prolongacions dels estils que

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

104

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

han aprofundit les diferències i les desigualtats en funció de gènere. Perquè, encara que es veuen identitats poc convencionals, diguem-ne subversives, marginals o ambigües, juntament amb identitats més tradicionals i hegemòniques, sospitem que aquesta hibridació respon més a una investigació comercial de noves formes de diferenciació individual, que no pas a una superació de la distinció de gèneres. Almenys així ho intuïm observant com certes imatges publicitàries podrien estar funcionant en un doble sentit: per una banda, reforçant la identitat tradicional home-dona i, per l’altra, acostant-se a la de moviments de pensament feminista o homosexual. El segon suggeriment té a veure amb la necessitat d’aprofundir, en el cas de les dones, en la possibilitat de ruptura del vincle entre bellesa i feminitat, entenent que la primera es defineix, encara avui, a partir de cànons que ocupa el poder i que es reiteren contínuament a través d’imatges i textos que ensenyen com es domestica el cos. Prova del que diem seria la proliferació de concursos de bellesa per a nenes de pocs anys on apareixen hipersexualitzades.12 Quant als homes, hi hauria la necessitat d’aprofundir en la superioritat de l’autenticitat sobre l’aparença i en la utilitat de la moda com a fenomen superficial. És a dir, caldria intentar superar el buit entre el discurs i la praxi perquè, pel que sembla, en aquests moments seria el discurs el que va per darrere de l’acció, ja que els homes, especialment els joves, s’estan apropant cada vegada més a actituds i comportaments femenins respecte a les funcions que apliquen als vestits.

6. Bibliografia Argente del Castillo, C. (2002). «Mujer y moda, ¿esclavas o manipuladoras de la moda?». A: Montoya, M. I. (ed.). Moda y sociedad: La indumentaria: Estética y poder. Granada: Universidad de Granada, p. 33-51. Ash, J.; Wilson, E. (ed.) (1992). Chic thrills. Berkeley: University of California. Basu, K. (2006). «Gender and Say: A model of household behaviour with endogenously determined balance of power». The Economic Journal, núm. 116 (abril), p. 558-580. Burke, P. (2012). Historia social del conocimiento. Barcelona: Paidós. [Vol. I: De Gutenberg a Diderot. Vol. II: De la Enciclopedia a la Wikipedia] Calvo, A.; García, M.; Susinos, T. (ed.) (2006). Mujeres en la periferia. Barcelona: Icaria. Crane, D. (2004). Questioni di moda. Milà: FrancoAngeli. — (2007). «Apuntes sobre la moda y la identidad social». A: González, A. M.; García, A. N. (ed.). Distinción social y moda. Pamplona: Eunsa, p. 311-330. — (2012). Difundir, coleccionar y consumir: Ensayos sobre moda, arte y consumo. Navarra: Eunsa. Crompton, R. (1997). Clase y estratificación. Madrid: Tecnos. Davis, F. (1994). Fashion, culture, and identity. Chicago: The University of Chicago Press. Dema, S. (2005). «Entre la tradición y la modernidad: las parejas españolas de doble ingreso». Papers: Revista de Sociologia, núm. 77, p. 135-155. — (2007). «La introducción de la perspectiva de género en el marketing: una nueva forma de analizar las relaciones de intercambio». Estudios sobre Consumo, núm. 81, p. 55-69. Díaz, C. (2002). «Parejas, dinero e individualización». Revista Española de Sociología, núm. 2, p. 129-136. Duby, G. (2013). El caballero, la mujer y el cura: El matrimonio en la Francia feudal. Madrid: Taurus. Durán, M. Á. (dir.) (1988). De puertas adentro. Madrid: Instituto de la Mujer. Entwistle, J. (2002). El cuerpo y la moda. Barcelona: Paidós. Flügel, J. C. (1964). Psicología del vestido. Buenos Aires: Paidós. Garí, B. (coord.) [et al.] (2008). Vidas de mujeres del Renacimiento. Barcelona: Universitat de Barcelona. Goblot, E. (2003). La barrera y el nivel. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. Goffman, E. (1977). «The arrangement between the sexes». Theory and Society, núm. 4 (3), p. 301-331. Grazia, V. de; Furlough, E. (1996). The sex of things. Berkeley: University of California Press. Hakim, C. (2010). Erotic capital. Oxford: Oxford University Press.

12. Vegeu la secció «Tendències» de La Vanguardia (11 març 2012), p. 40.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

Moda, gènere i consum Joan Jiménez Gómez

105

Hertz, R. (1988). More equal than others: Women and men in dual-career marriages. Reimpr. Berkeley: University of California Press. Holmes, M. (2007). What is Gender? Los Angeles: Sage. Instituto Nacional de Estadística (2009). Encuesta anual de estructura salarial 2007. Madrid: CNE. — (2010). Mujeres y hombres en España. Madrid: CNE. Laver, J. (1988). Breve historia del traje y de la moda. Madrid: Cátedra. Lipovetsky, G. (2002). El imperio de lo efímero. Barcelona: Anagrama. Lipovetsky, G.; Roux, E. (2004). El lujo eterno. Barcelona: Anagrama. Lise, J.; Seitz, S. (2011). «Consumption inequality and intra-household allocations». Review of Economic Studies, núm. 78 (1), p. 328-355. Pahl, J. (1980). «Patterns of money management within marriage». Journal of Social Policy, núm. 9 (3), p. 313-335. Presvolou, C. (1968). Sociologie de la consommation familiale. Brussel·les: Vie Ouvrière. Ruggerone, L. (2007). «Cuerpos de moda, cuerpos para la moda: vestidos entre la subjetividad y la representación». A: González, A. M.; García, A. N. (ed.). Distinción social y moda. Pamplona: Eunsa, p. 257-277. Ruiz, E.; Priego, G. (2002). «Modos y modas (siglos xv-xvii)». A: Montoya, M. I. (ed.). Moda y sociedad: La indumentaria: Estética y poder. Granada: Universidad de Granada, p. 461-477. Segalen, M. (1992). Antropología histórica de la familia. Madrid: Taurus. Sen, A. (1990). «Gender and cooperative conflicts». A: Tinker, I. (ed.). Persistent inequalities: Women and world development. Nova York: Oxford University Press, p. 123-149. Simmel, G. (2002). Sobre la aventura. Barcelona: Edicions 62. Skeggs, B. (1997). Formations of class and gender. Londres: Sage. Sousa, F. de (2007). Introducción a la historia de la indumentaria en España. Madrid: Istmo. Squicciarino, N. (1990). El vestido habla. Madrid: Cátedra. Sydie, R. A. (1995). Natural women, cultured men: A feminist perspective on sociological theory. Reimpr. Anglaterra: Open University Press. Tilly, C. (2006). «Labor market inequality, past and future: A perspective from the United States». A: Gonäs, L.; Karlsson, J. C. (ed.). Gender segregation. Hampshire: Ashgate, p. 13-28. Tseëlon, E. (1997). The masque of femininity. Reimpr. Londres: Sage. Veblen, T. (2002). Teoría de la clase ociosa. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. West, C.; Zimmerman, D. H. (1987). «Doing Gender». Gender & Society, núm. 1 (2), p. 125-151. Wilson, E. (2003). Adorned in dreams: Fashion and modernity. Londres: Tauris. Wolf, N. (1991). El mito de la belleza. Barcelona: Emecé. Wolff, J. (2007). «Teoría posmoderna y práctica artística feminista». A: Cordero, K.; Sáenz, I. (comp.). Crítica feminista en la teoría e historia del arte. Mèxic: Universidad Iberoamericana, p. 95-110. Wollstonecraft, M. (1998). Vindicación de los derechos de la mujer. Madrid: Debate. Woodhouse, A. (1989). Fantastic women, sex, gender and transvestism. Londres: MacMillan. Yonnet, P. (2005). Juegos, modas y masas. Barcelona: Gedisa. Zelizer, V. (1989). «The social meaning of money: “Special monies”». American Journal of Sociology, núm. 95 (2), p. 342-377.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 29 (desembre 2014), p. 91-105

associació catalana de sociologia

Revisors núm. 27 i 28 Alabart Vilà, Anna. UB Bayona Carrasco, Jordi. UB Berga Timoneda, Anna. URL Canadell Prat, Àngels. UB Elboj, Carmen. UZ Essomba Gelabert, Miquel Àngel. UAB Garcia Coll, Arlinda. UB Gil Alonso, Fernando. UB Jiménez Gómez, Joan. ACS López Bragados, Albert. UB López Villanueva, Cristina. UB Martínez Celorrio, Xavier. UB Mayoral Arqué, Dolors. UdL Mellén Vinagre, Teodor. URL Moreras Palenzuela, Jordi. URV Mundó Blanch, Jordi. UB Negre Rigol, Pere. UB Núñez Mosteo, Francesc. UOC Oliver Pérez, Esther. UB Parella Rubio, Sònia. UAB Pradel Miquel, Marc. UB Rotger Cerdà, Josep M. UB Salazar Carrasco, Carles. UdL Sempere Carreras, Joaquim. UB Soler Gallart, Marta. UB Sordé Martí, Teresa. UAB Vicens Vich, Jesús. UB

associaci贸 catalana de sociologia