Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi by Institut d'Estudis Catalans

Articles La configuració de la premsa valencianista democràtica (1976-1987) Francesc Martínez Sanchis Emprenedors en temps de crisi. Anàlisi qualitativa de quinze iniciatives periodístiques Dolors Palau Sampio

Why We Fight and The Focused Interview. Cinema and Social Science during World War II Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent Implicaciones éticas del infoentretenimiento televisivo Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez La cobertura informativa del tifón Yolanda. Análisis del discurso de las fuentes David Vicente Torrico Descripción general de los programas de temática científica de la radio pública y privada española Francisco Javier San Martín González

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

32 (1)

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_maig_2015 (8 mm).indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 32 (1) (maig 2015) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

21/05/15 13:04

Rev de Recerca_maig 2015.indd 6

21/05/15 13:19

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 32 (1) (MAIG 2015) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Rev de Recerca_maig 2015.indd 1

21/05/15 13:19

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009. La revista està referenciada en les bases de dades següents: Latindex (complerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-csic, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper. La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SA ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B. 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de comunicació estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Rev de Recerca_maig 2015.indd 2

21/05/15 13:19

Direcció: Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona

Consell de Redacció: Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Comitè Científic: Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Sergi Cortiñas, Universitat Pompeu Fabra Carmina Crusafon, Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Duran, Universitat de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Belén Monclús, Universitat Autònoma de Barcelona Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Revisió lingüística: Júlia Prat Bosch

Disseny: Pepa Badell Maquetació: Fotoletra, SA

Rev de Recerca_maig 2015.indd 3

21/05/15 13:19

Rev de Recerca_maig 2015.indd 4

21/05/15 13:19

Sumari

Articles La configuració de la premsa valencianista democràtica (1976-1987) Francesc Martínez Sanchis

Emprenedors en temps de crisi. Anàlisi qualitativa de quinze iniciatives periodístiques Dolors Palau Sampio 35

Why We Fight and The Focused Interview. Cinema and Social Science during World War II Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

Implicaciones éticas del infoentretenimiento televisivo Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

La cobertura informativa del tifón Yolanda. Análisis del discurso de las fuentes David Vicente Torrico

Descripción general de los programas de temática científica de la radio pública y privada española Francisco Javier San Martín González

115

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú

135

Normes de presentació dels articles

143

Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació

149

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 5

21/05/15 13:19

Rev de Recerca_maig 2015.indd 6

21/05/15 13:19

articles

Rev de Recerca_maig 2015.indd 7

21/05/15 13:19

Rev de Recerca_maig 2015.indd 8

21/05/15 13:19

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 32 (1) (maig 2015), p. 9-34 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.127 Data recepció: 16/01/15 Data acceptació: 23/01/15

La configuració de la premsa valencianista democràtica (1976-1987)1 The configuration of the democratic Valencianist press (1976-1987)

Francesc Martínez Sanchis2 Periodista i doctor en comunicació. Professor associat de la Universitat de València. Francesc.T.Martinez@uv.es

C 9

Rev de Recerca_maig 2015.indd 9

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

La configuració de la premsa valencianista democràtica (1976-1987) The configuration of the democratic Valencianist press (1976-1987) RESUM: La fi del sistema repressor franquista contra la cultura valenciana va crear un ambient favorable al desenvolupament de la premsa en català. Durant la transició democràtica i la primera legislatura autonòmica, entre 1976 i 1987, van nàixer al País Valencià 112 revistes escrites en català o bilingües amb un ús preferent d’aquesta llengua, que configuren la primera premsa valencianista de la democràcia. Per analitzar-la hem realitzat una recerca en tretze centres hemerogràfics i arxius. Això ha permés fer un estudi bibliomètric del sector per a determinar-ne les característiques. Una de les conclusions d’aquest article és que aquestes publicacions no van consolidar un mercat normalitzat, tant de lectors com publicitari, ni tampoc han estat determinants en la normalització lingüística. Aquests mitjans de comunicació van sofrir entrebancs polítics i econòmics en un context històric enterbolit per l’anomenada Batalla de València i el regionalisme conservador conegut com a blaverisme, que qüestiona la unitat de la llengua catalana i la seua normalització.

PARAULES CLAU: nou valencianisme, identitat valenciana, autonomia política, Batalla de València, llengua minoritzada, normalització lingüística.

C The configuration of the democratic Valencianist press (1976-1987) La configuració de la premsa valencianista democràtica (1976-1987) ABSTRACT: The end of Franco’s repressive system against Valencia’s culture built up a favorable environment for the development of the Catalan-language press. During Spain’s democratic transition and in the first autonomous regional legislature, between 1976 and 1987, 112 magazines published in Catalan or in bilingual format with preferred use of this language made their appearance in Valencia, forming the first Valencianist press of the democratic period. To analyze this press, we carried out research on thirteen newspaper libraries and archives. This allowed a statistical study of the sector to determine its characteristics. One of the conclusions of this paper is that these publications did not consolidate a normalized market in terms of readers or advertising, nor were they decisive in linguistic normalization. These media encountered many political and economic difficulties in a historical context muddled by the so-called “Battle of Valencia” and the conservative regionalism known as Blaverisme, which questions the unity of the Catalan language and its normalization.

KEYWORDS: new Valencianism, Valencian identity, political autonomy, Battle of Valencia, minority language, linguistic normalization.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 10

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

1. Introducció L’objectiu d’aquest article és oferir una succinta aproximació a les característiques de la premsa valencianista sorgida entre 1976 i 1987, anys que abracen la Transició i la primera legislatura autonòmica. Els anys de la recuperació de la democràcia i l’autogovern. Una història recollida en 112 publicacions periòdiques la majoria de les quals han estat promogudes per persones vinculades a sectors del nou valen cianisme inspirat en el pensament de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valencia na, l’obra més emblemàtica del qual és Nosaltres, els valencians, que va contribuir a articular un discurs progressista sobre la identitat valenciana. El nou valencianisme, també anomenat valencianisme progressista o nacionalisme valencià, va experimentar una certa expansió en els anys setanta i vuitanta del segle xx. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalit zació de la llengua i de difusió de les seues idees polítiques i culturals. Utilitzà la prem sa com una eina d’afirmació de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. Una premsa que, tot i que no ha assolit una presència àmplia i generalitzada arreu del País Valencià, es caracteritza per usar el català com a instrument recuperador de la identi tat davant d’uns mitjans hegemònics escrits en castellà, erigits com un factor històric de castellanització.3 És una premsa, per tant, amb febleses associades al fet sociolin güístic d’emprar una llengua minoritzada i subalterna, el català, sotmesa a un conflic te lingüístic que en qüestiona la normalització i permanència en terres valencianes. Precisament dues de les hipòtesis que volem plantejar en aquesta investigació giren al voltant de la condició subalterna que viu aquesta premsa en l’ecosistema comunica tiu valencià. La primera és que la premsa valencianista democràtica és un model de periodisme popular que no va poder consolidar un mercat normalitzat, tant de lectors com publicitari, a causa de diversos factors socioeconòmics i polítics. A més del seu retard històric per l’entrebancada evolució del periodisme en català en terres valencia nes, pensem que aquest sector va sofrir en la Transició greus dèficits de finançament publicitari, manca de professionalització i d’ajuda institucional, i una nul·la implicació de la burgesia valenciana. La segona hipòtesi deriva de l’anterior. Planteja que el resul tat d’aquest procés carregat de dificultats donarà lloc a una premsa feble i fluctuant que no podrà actuar com un vertader contrapés comunicatiu de la premsa en castellà.

2. Metodologia i fonts Per analitzar l’evolució d’aquesta premsa, a més de la revisió bibliogràfica perti nent, hem realitzat una recerca en tretze centres hemerogràfics i arxius, entre els quals la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, l’Hemeroteca Municipal de Valèn cia, la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja i l’Arxiu de Saó Edicions. Per als investigadors de la comunicació, el mètode hemerogràfic segueix essent un instru

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 11

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

ment adequat per a estudiar la premsa. A través d’aquesta metodologia hem po gut realitzar tres coses: una catalogació de les publicacions periòdiques (112 en total), una descripció i història del material periodístic, i un petit estudi bibliomètric d’aquesta premsa. Cal destacar que l’anàlisi bibliomètrica ha centrat l’atenció prin cipalment a detectar les febleses d’aquest sector per tal d’entendre per què no ha aconseguit la normalització en el mercat. Per això, en un afany de sistematització màxima, hem adoptat sols sis criteris bàsics d’estudi. 1. Tipus de publicació segons el contingut. Permet esbrinar allò que difonen els periòdics, el seu origen i la seua tipologia. Això ens ha permés acotar 18 tipus diferents de revistes, que exposem més avant en una taula. 2. Tipus de publicació segons la periodicitat. Aquest element mesura l’impac te social de les publicacions: com més periodicitat, més impacte. 3. Tipus de publicació segons l’àmbit territorial de difusió. Inclou dues varia bles complementàries: el lloc d’edició i el territori on es distribueix cada publicació. 4. Tipus de publicació segons la titularitat de l’empresa editora. Ens aproxima a la modalitat de creació de cada periòdic per l’editor (fórmules societària o associa tiva), al coneixement del propietari (empresa privada, associació, partits polítics, sindicats...), i a l’organització interna i funcionament de les publicacions. I també aporta dades sobre la seua dimensió social, és a dir, la relació entre aquestes revis tes i la comunitat de referència. 5. Tipus de publicació segons el finançament. Aquest criteri ajuda a conèixer les fórmules de gestió de cada revista (ingressos i formes de venda i distribució), alhora que dóna informació sobre la viabilitat econòmica del projecte i la seua for talesa o feblesa. En aquest apartat s’inclouen les variables d’ingressos següents: publicitat, venda en quioscos i llibreries, subscripció, aportacions de socis o mili tants i ajudes de l’Administració. 6. Tipus de publicació segons la duració. L’inici i el final de la revista (dada que es completa amb la seua situació en 2010) aporta informació sobre la solidesa o no del projecte. A més, hem complementat l’estudi hemerogràfic amb mètodes qualitatius, com l’anàlisi de textos periodístics de les revistes més representatives, per tal d’es brinar-ne la ideologia i els continguts predominants, o recollint el testimoni de persones que visqueren la gestació i evolució d’algunes d’aquestes publicacions mitjançant entrevistes que empren els mètodes de la història oral.

3. Antecedents. De la premsa satírica del segle xix a les revistes valencianistes de la Segona República La premsa valenciana en català arranca al segle xix, amb els entrebancs que com porta emprar una llengua sense Estat, no tenir una normativa ortograficogramati

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 12

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

cal oficial i el pes d’una premsa en castellà consolidada a les grans ciutats. La pri mera premsa en català naix després de la Constitució de Cadis de 1812 i és satírica. És una premsa defensora o detractora de la revolució liberal, la qual usa una orto grafia castellanitzada. La primera publicació fou Saro Perrengue y el Dotor Cudol (1813) i a aquesta la seguiren La Ronda del Butoni, El Mole, La Donsayna, El Salmartí, El Tio Nelo i moltes altres més al llarg del segle xix (Laguna Platero, 1990). La Renaixença valenciana no aporta cap canvi significatiu, domina encara el gènere satíric. El seu líder, Teodor Llorente, va renunciar al valencianisme polític. La burgesia comercial i agrarista valenciana s’alineà als partits dinàstics de la Restau ració i adoptà el castellà com a llengua de prestigi. I tampoc no va sorgir cap periò dic capaç d’unir col·lectivament autors i ideals renaixentistes. Llorente no ho féu, la seua tasca periodística fou en castellà com a director de Las Provincias. El pas més decisiu el farà Constantí Llombart amb la creació de la revista cultural Lo Rat Penat el 1884, d’idèntic nom que l’associació fundada en 1878. En la Restauració, pràcticament cada any apareixerà una nova capçalera satírica, però aquests periò dics tingueren una vida curta per l’acció repressora dels governs liberals. Entre 1877 i 1895 hi va haver una nova eclosió de premsa satírica, aparegueren una vintena de revistes. La més popular fou l’antimonàrquica i anticlerical La Traca (1884-1938) (Laguna Platero, 1990). La premsa satírica perviurà fins a la Segona República, amb capçaleres com L’Agüelo Cuc, El Micalet, La Barraca i la revista fallera Pensat i Fet (1912), que es publicarà fins a 1972. El 1912 la premsa en llengua vernacla arribarà a comptar amb una dotzena de capçaleres, però ara amb la incorporació de revistes culturals, que afloraran amb la generació d’escriptors de 1909. I sobretot amb l’aparició del primer valencianisme polític entre 1900 i 1923 (Cucó, 1977). En aquesta línia es mouen Lo Rat Penat, El Poble Valencià, Pàtria Nova i El Crit de la Muntanya. Hi haurà també iniciatives efímeres de premsa local d’informació en català, com La Veu de la Plana (1916). Durant la República la premsa en català experimenta una forta embranzida. El més significatiu és la reaparició en 1931 del setmanari La Traca, que es converteix en la primera i única publicació de massa que tindrà el periodisme en català a Va lència (Laguna Platero, 1990: 294). Així mateix, també ressorgeix la premsa cultural amb capçaleres com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, Taula de Lletres Valencianes, Avant, El Camí, Acció Valenciana, Acció, Proa, El País Valencià, La República de les Lletres i Timó, entre altres. Aquesta premsa naix sota l’empara de la generació d’escriptors de 1930, que mostra una clara voluntat de normalitzar la llengua en l’àmbit de la cultura. I també de normativitzar l’ortografia valenciana per traure-la de l’estat caòtic ortogràfic en què es trobava (Blasco, 1982). La prime ra iniciativa en aquesta línia correspon a Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). L’esforç d’aquesta publicació, continuat després per la Societat Castellonenca de Cultura, dóna lloc a la signatura de les Normes de Castelló de 1932, una adaptació al País Valencià de la normativa de Pompeu Fabra, que serà emprada per la majoria

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 13

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

de les publicacions valencianistes. Llengua, premsa i partits formen una trilogia in destriable en la història del valencianisme entre 1931 i 1939. Després del bienni republicà-socialista es va produir una proliferació de periò dics polítics que abraçaven les Normes de Castelló. Es tracta de publicacions efíme res que defineixen clarament la divisió política del valencianisme. La dreta catòlica d’Acció Nacionalista Valenciana fundarà el setmanari Acció, mentre que l’esquerra agnòstica traurà El País Valencià i El Popular. L’única excepció a les Normes de Cas telló fou Els Vers Valencià, dirigit per Josep Maria Bayarri, creador d’una arbitrària ortografia sense base científica. Els projectes periodístics sorgits poc abans de la Guerra Civil no quallaren a causa de la inestabilitat política i el cost econòmic. La mateixa experiència efímera va seguir L’Hora, l’únic diari d’informació gene ral escrit en català en tota la història de la premsa valenciana. L’Hora va sortir no més tres dies de juny de 1936. El rotatiu va tancar a causa de l’escassa consciència nacional de la societat i per la manca de mitjans suficients per a competir amb la premsa en castellà, justament en el moment més àlgid del desenvolupament dels diaris moderns industrials de massa (Gómez Mompart, 1992).

4. Repressió, resistència cultural i redefinició del valencianisme (1939-1975) El franquisme va tallar de soca-rel els avanços del valencianisme republicà. La iden titat valenciana serà desconstruïda per la Cadena de Radio y Prensa del Movimien to, la qual oculta, difumina o manipula els elements identitaris de base lingüística catalana. Aquesta xarxa de mitjans no sols fou una eina d’adoctrinament ideològic en el nacionalcatolicisme, sinó que reconvertirà els republicans Diario de Castellón en Mediterráneo, El Mercantil Valenciano de València en Levante i La Gaceta de Alicante en Información, eliminant el topònim identitari d’aquests diaris. I a més va crear el vespertí Jornada de València. Aquests quatre, juntament amb Las Provincias (propietat de la família Zarranz Doménech i tradicional defensor dels interessos de la burgesia local) i La Verdad de Múrcia de l’Editorial Católica, que es difon a Alacant a partir de 1963, seran l’única oferta periodística diària al País Valencià fins al final de la dictadura. És una premsa d’un sol signe i provincial. No hi ha premsa regional valenciana, cap d’aquests diaris vertebra comunicativament el País Valen cià de nord a sud, el territori roman esquarterat per un provincialisme informatiu espanyolista que evapora qualsevol indici de valencianitat. En aquesta premsa sols té cabuda el «sano regionalismo», és a dir, una visió folkloritzant dels elements culturals i històrics valencians. La història valenciana dins l’antiga Corona d’Aragó quedarà diluïda i subordinada al passat gloriós de Castella. La instrumentalització franquista de la cultura autòctona forjarà un absurd regionalisme espanyolista despersonalitzador, es fomenta una falsa personalitat valen

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 14

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

ciana basada en l’exaltació folklòrica dels valors locals disgregada de la resta del territori de parla catalana. Sols romandran alguns nuclis valencianistes, com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana, tolerats pel seu conservadorisme (Cortés Carreres, 1994: 44-78). I, per si no fóra poc, comença a trencar-se l’hegemonia històrica que havia mantingut el català a les comarques costaneres amb l’arribada massiva d’immi grants castellans d’altres punts de l’Estat, fenomen que accelerarà el procés de substitució lingüística del català pel castellà que ja venia de lluny i del qual encara avui patim les conseqüències. No obstant això, s’inicia un lent camí de recuperació que precedeix el nou va lencianisme fonamentat en el pensament de Joan Fuster. En 1949 comencen els cursos de valencià de Lo Rat Penat amb normativa unitària, el 1950 es publica la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner, i entre 1950 i 1962 es reprén l’edició dels darrers volums del Diccionari català-valencià-balear. En aquest context apareixen les editorials Torre, Sicània i Tres i Quatre, que editen llibres en català. La literatura comença a recuperar-se lentament de la mà de Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Joan Valls, Lluís Alpera i Rodolf Sirera. Igualment, la premsa en català comença a reviscolar amb molta precarietat amb Esclat, revista literària fundada el 1948 per Xavier Casp i Miquel Adlert, així com les revistes culturals Sicània (1958-1959), impulsada per Nicolau Primitiu, Valencia Cultural (1960-1964) i Gorg (1969-1971), editada per Joan Senent. Aques tes publicacions van aconseguir obrir una petita escletxa de cultura valenciana en el petrificat sistema franquista, però fou una premsa assetjada: acabaran tancant a causa de la censura i la pressió del règim. Amb aquest substrat, en els anys seixanta comença una nova redefinició del valencianisme. La figura clau és Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). La seua obra més influent, Nosaltres, els valencians, ha estat la primera reflexió sobre el conjunt de les realitats històriques, polítiques, socials i lingüístiques valencianes. Fuster propo sa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins dels territoris de parla catala na, els Països Catalans, terme que ell mateix popularitza. En el conjunt de la seua obra reafirma històricament la catalanitat lingüística i cultural del País Valencià i reivindica una unió i projecció de futur d’aquests territoris. L’obra de Fuster orientarà la presa de consciència cap a una nova formulació nacionalista d’esquerres. A partir de Nosaltres, els valencians assistim a una agonia del valencianisme històric de preguerra i a l’aparició d’un nou valencianisme que serà assumit per l’esquerra antifranquista. El nou valencianisme serà fusterià i d’es querres, amb un component catalanista, i es cova principalment en la Universitat de València (Sanz Díaz i Felip Sardà, 2006: 31-39). Serà aquesta nova intel·lectualitat la que nodrirà la revista Gorg —la primera plataforma periodística i intel·lectual fusteriana en la premsa— i, anys després, la premsa valencianista democràtica. A més del paper ideològic de Fuster, són també determinants en l’adquisició de consciència nacional l’obra sobre la llengua de Sanchis Guarner, la influència del

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 15

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

nacionalisme de Catalunya, de Serra d’Or i l’ambient cultural de l’Abadia de Mont serrat, així com el mestratge de professors nascuts al Principat que impartien do cència a la Universitat de València, com Joan Reglà, Miquel Tarradell, Emili Giralt, Miquel Dolç, Josep Fontana i Ernest Lluch (Sanz Díaz i Felip Sardà, 2006). En el tardofranquisme van sorgir alguns petits reductes de premsa clandestina que empren el català que ja anuncien algunes lluites de la Transició. Destaquen Lluita i Esquerra del Partit Socialista Valencià, La Veu del Camp del Partit Comunista d’Espanya (PCE), el Full d’Informació del País Valencià de Nova Germania, Terra Ferma del Partit Carlista i La Causa del Poble (1975-1980) del Moviment Comunis ta del País Valencià. I també Ho Volem Tot de Germania Socialista i El Poble Valencià del Partit Socialista del País Valencià (PSPV) (Pérez Moragón, 1980).

5. Nou valencianisme i blaverisme, dos models identitaris confrontats4 En el curt termini que va de 1976 a 1987 hi haurà temps suficient per a l’articulació teòrica i política de cinc models identitaris diferents. En contraposició al model espanyolista uniformista (la Regió Valenciana com a territori de la nació espanyola, de cultura castellana amb una cultura valenciana subsidiària) va sorgir el fusterianisme (el País Valencià com a part de la nació catalana, unit per llengua i cultura als Països Catalans). I enfrontat visceralment a aquest sorgeix el blaverisme (el Regne de Va lència com a projecte regional dins d’Espanya, amb una «llengua valenciana» dife rent de la catalana). Ambdós models s’enfrontaren en el conflicte sobre la identitat valenciana conegut com a Batalla de València, que va assolir la seua màxima tensió entre 1978 i 1982. Així mateix, en un terme intermedi entre aquests dos arquetips s’articulen el model estatutari estricte (la Comunitat Valenciana és una autonomia espanyola caracteritzada per una història diferenciada i amb el valencià com a llen gua pròpia, però no secessionista respecte a la llengua catalana) i l’anomenada tercera via del nacionalisme valencià (el País Valencià és un projecte nacional propi amb dues identitats: la castellana de l’interior i la valenciana de les comarques lito rals on es parla valencià, que forma part de la llengua catalana). El valencianisme progressista es fonamenta en sis idees principals. La primera reclama l’autonomia del País Valencià: l’autogovern és concebut com una eina de modernització de les estructures polítiques i de superació de segles de centralisme i castellanització. La segona defensa la normalització del valencià en tots els àmbits i la unitat de la llengua catalana davant del secessionisme lingüístic del blaverisme. La tercera aferma el valor de les comarques com a eina de vertebració del país da vant de l’organització provincial. La quarta fomenta la difusió de la cultura valen ciana en totes les seues manifestacions amb l’objectiu de crear consciència identi tària. La cinquena reivindica els drets nacionals del poble valencià a través de la

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 16

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

celebració de les fites històriques del valencianisme: el Nou d’Octubre i el Vint-icinc d’Abril. I, finalment, la sisena focalitza la lluita a preservar els senyals d’identi tat de l’esquerra en la Batalla de València: la denominació de País Valencià, el nom valencià/català per a la llengua en un sentit unitari i la senyera de les quatre barres de l’antiga Corona d’Aragó. En definitiva, el nou valencianisme s’alça contra l’es panyolisme dominant i propugna un canvi d’elits polítiques per posar fi a l’històric comportament antivalencià, castellanitzador i sucursalista de la classe dominant. Per això les institucions franquistes i la dreta de la Transició el perceben com un enemic a batre. En contraposició a aquesta concepció sorgirà el blaverisme, visceralment antica talanista. És una barreja de regionalisme, provincialisme i espanyolisme que, mal grat que s’atribueix l’autèntica valencianitat, no reivindicarà més nivells d’autogo vern ni de normalització de la llengua, cosa que sí que farà el valencianisme progressista (Viadel, 2009). Aquest moviment, que en aquest període es manifesta políticament primer en la Unió de Centre Democràtic (UCD) i després en Alianza Popular i Unió Valenciana, s’identifica com a autèntic defensor de la «vertadera identitat valenciana» remarcant les diferències amb Catalunya: «llengua valencia na» diferent de la catalana, senyera amb franja blava diferent de la de les quatre barres de Catalunya i «Regne de València» diferent d’un «País Valencià» suposada ment adscrit als «Països Catalans». Amb aquests plantejaments, el blaverisme aca barà prenent la categoria de «valencianisme» al nacionalisme fusterià (Flor More no, 2011). I a més entrebancarà els programes de normalització lingüística desenvolupats pel Consell Preautonòmic i pel Govern autonòmic socialista a través de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) de 1983, que va posar unes bases mínimes per a recuperar la llengua (Cucó, 2002). El blaverisme va actuar amb ex trema violència contra el valencianisme progressista. I es va expandir gràcies al su port del sistema comunicatiu hereu del franquisme, amb Las Provincias exercint de líder de la instrumentalització mediàtica de la identitat a favor de les tesis blaveres (Xambó, 2001).

6. Un panorama comunicatiu dominat pels mitjans en castellà El panorama comunicatiu que es troba la premsa en català entre 1976 i 1987 és un sistema de mitjans aclaparadorament en castellà, amb el diari líder de València, Las Provincias, hostil a la recuperació nacional valenciana. La premsa diària provincial controla el mercat valencià de lectors. Els diaris més llegits són Las Provincias, Levante, Información, La Verdad, Mediterráneo i Castellón Diario. Posem alguns exemples. L’any 1984 aquests sis tenien una difusió mitjana diària global de 145.051 exemplars, segons l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD). A més, el

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 17

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

capital social que sumaven tots junts en 1985 superava els 706 milions de pessetes. I, pel que fa a l’audiència, amb dades de 1985, segons l’Estudi General de Mitjans (EGM) els sis diaris sumaven una mitjana diària de 587.000 lectors. De tots ells, el primer, amb 191.000 lectors, era Las Provincias. Juntament amb aquests, cal afegir els 192.000 lectors que al País Valencià es repartien cada dia El País, ABC, Diario 16, El Alcázar i La Vanguardia. Altrament, aqueix mateix any els suplements dominicals dels diaris regionals i estatals sumaven 554.000 lectors valencians. Res a veure, aquest potencial, amb l’escassa capacitat productiva de la premsa en català. De fet, les dues revistes informatives més sòlides d’aquest període oferien els resultats se güents: en 1987 el setmanari El Temps tenia una tirada mitjana de 12.636 exem plars i el mensual Saó, de 2.000. El conjunt de béns de les societats d’aquestes publicacions també era modest: cinc milions El Temps en 1984, mentre que Saó arribarà als dos milions en 1997.5 A això cal afegir una posició desfavorable o ambigua de la premsa diària regio nal en castellà respecte a la qüestió nacional valenciana. A partir de 1978 Las Provincias s’inclinarà a favor de les tesis del blaverisme. També ho farà Levante en la breu direcció de José Barberá durant 1981-1983, mentre que Información, Mediterráneo i Castellón Diario van informar d’una manera més neutral sobre la qüestió dels símbols i la llengua i se centraren més en la defensa de l’autonomia. En canvi, La Verdad començà a projectar un secessionisme alicantinista on barrejava un va gue antivalencianisme (contra València) amb el projecte del «Sureste español» (Franch Ferrer, 1992).

7. La premsa valencianista en la represa democràtica (1976-1987) Enmig d’aquest embolic identitari, entre 1976 i 1987 van aparèixer almenys 112 revistes que donaran importància als elements que configuren la identitat valencia na des de diverses vessants. La particularitat d’aquesta premsa és que la immensa majoria de les publicacions (el 95,5 %) adopten un discurs identitari compromés amb el redreçament cultural i lingüístic del País Valencià partint del nou valencianis me d’arrel fusteriana. I diem «partint» del fusterianisme i no «d’acord totalment» amb ell perquè no trobem en aquestes revistes un projecte nacionalitari únic, ja que es mouen entre el fusterianisme clàssic, la tercera via i el model estatutari estricte. Sols hi ha cinc capçaleres (el 4,4 %) que assumeixen el blaverisme. Durant els dos anys immediatament posteriors a la mort de Franco, 1976-1977, tot i que ja comencen a produir-se reformes cap a la democràcia, roman encara vigent la política repressora de la Llei de premsa de 1966 i els centres de poder estan ocupats per franquistes. Tanmateix, alguns fan un pas avant. Apareixen 17 publicacions que configuren el primer embrió de la premsa democràtica valencia

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 18

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

nista que lluita contra les estructures franquistes encara imperants, i reforcen amb la seua acció la recuperació de l’autonomia i les llibertats democràtiques. En aquest grup primigeni es troben les revistes Saó (escrita íntegrament en català) i les bilin gües Dos y Dos i Valencia Semanal, així com els periòdics polítics Eines del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) de l’Horta, Cal Dir del Partit Comunista del País Valencià (PCPV) - PCE i l’efímera Acció (1976) de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV). Igualment ixen a la llum diverses revistes culturals locals pro mogudes per col·lectius nacionalistes, com L’Andana de l’Alcúdia, Quaderns de Pego i Els Ports de Morella o El Greixero de Vinalesa. En l’àmbit local deixen també la seua empremta modestes revistes polítiques que comencen a despertar conscièn cies. Es tracta de La Nostra Veu del PCPV de Gata; L’Ovella Negra, editada per nuclis llibertaris de la Marina Alta, i La Safor, promoguda per grups nacionalistes d’esquerres. I també Unitat de Comissions Obreres de Sueca i les primeres revistes bilingües del món agrari democràtic, com Agricultura Jove i Camp Valencià, aques ta última editada per la Unió de Llauradors del País Valencià. Aquests periòdics es mouen en un ambient de desconfiança i hostilitat per part de les autoritats fran quistes, en uns anys on encara era possible l’involucionisme polític.

La tendència canvia en els cinc convulsos anys de la preautonomia valenciana, 1978-1982, ja vigent la Constitució i amb el conflicte civil de la Batalla de València com a teló de fons. Són anys d’efervescència democràtica, autonomista i cultural. Temps on el discurs de l’esquerra s’impregna també del comarcalisme i aquest co mença a articular-se com a espai comunicatiu. La marxa cap a l’autonomia del País Valencià sembla imparable, malgrat el fracàs dels partits nacionalistes (UDPV i PSPV) en les eleccions de 1977 i la crispació política que mantenen la UCD i el PSPV Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) al voltant de l’Estatut i dels símbols. En aquest quinquenni apareixen 55 noves revistes que empren la llengua autòctona. Hi ha bastant diversitat. Naixen les primeres revistes literàries de la Transició —Cairell i Lletres de Canvi—, que aglutinen el moviment de poetes de l’anomenada generació dels setanta. Comencen el seu camí els quatre primers periòdics comar

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 19

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

cals en valencià —L’Horta, La Veu de Llíria, Benicadell de la Vall d’Albaida i La Veu de Xàtiva (primera època)—, així com modestes revistes d’informació local —Trenc d’Alba de Sueca, Vinaròs - El Diariet i L’Alcora Avui— que van omplint l’espai co municatiu més proper. Dins d’aquest sector destaca també la revista Generalitat, editada per la Diputació de València, que inclou seccions dedicades a les comar ques i a la cultura valenciana. Una altra novetat és l’aparició de les revistes de cultura i pensament Trellat i L’Espill, aquesta fundada per Joan Fuster, al voltant de les quals s’apleguen escrip tors i intel·lectuals nacionalistes protagonistes de la represa cultural. Assistim tam bé a l’arrancada de les primeres revistes de recerca local —La Closa de Xirivella, Manoll de Sueca, Papers de la Costera de Xàtiva, Quaderns de Sueca i Ullal de Gandia—, que seran les pioneres de l’embranzida de les revistes dels centres d’es tudis comarcals als anys vuitanta. De fet, en poc de temps fan acte d’aparició Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrens de Torrent i Quaderns d’Investigació d’Alaquàs. En aquest temps naix també l’emblemàtica Guaita de la Safor, revista del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell.

Per altra banda, els grups nacionalistes que treballen al voltant d’Eliseu Climent i l’editorial Tres i Quatre fan un pas decisiu amb l’edició del butlletí Acció Cultural del País Valencià, òrgan de l’entitat del mateix nom que actua de catalitzador del nou valencianisme en els aplecs del Nou d’Octubre i el Vint-i-cinc d’Abril, en actes a favor de les emissions de TV3 al País Valencià i en nombroses campanyes en de fensa de la normalització de la llengua. Al mateix temps s’intenta recuperar l’an tany popular premsa satírica valenciana amb capçaleres com El Dàtil de Gandia i El Corcó de Sueca. Assistim igualment a l’aparició de la primera premsa de l’ensenya ment de la democràcia, les revistes Aladre de Castelló i Allioli del Sindicat de Treba lladores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià. I també al naixement de la primera premsa ecologista amb capçaleres com Amics de l’Horta i La Casa Verda d’Acció Ecologista - Agró, la principal revista del moviment ecologista valencià i escrita íntegrament en català.

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 20

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

A més, continuen apareixent revistes locals culturals o veïnals com Xixona Jove, Cascall de Pedreguer, Papers de Benissa, Carraixet d’Alboraia, Arnera de Castelló, Rella i Cadafal de Vila-real, Llavor de Carcaixent, Arrels d’Aldaia i Pregó de Gata. I també les revistes d’informació política, algunes de difusió local com El Suecà del sector nacionalista del PCPV i altres de regionals com Esquerra Unida d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Lluita del PSAN i Esquerra de l’Agrupament d’Es querra del País Valencià, partit fundat en 1982 per una escissió dels nacionalistes del partit comunista. Aquestes publicacions competeixen en la comarca de Gandia amb La Safor i Rella del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i El Cresol del PCPV-PCE. I com a contrapunt apareix la primera premsa del blaverisme, les revistes Murta, Som, Llum i Claretat i El Crit del Palleter, secessionistes i minoritàries en un sector hegemonitzat per l’esquerra que advoca per la unitat de la llengua. Cal remarcar igualment l’existència de revistes editades pel catolicisme progres sista que conformen una petita xarxa de premsa alternativa a la revista en castellà Aleluya de l’Arquebisbat de València. Ens referim a la nacionalista Saó, fundada en juliol de 1976 per sectors cristians progressistes als quals s’afegiran a partir de 1977 nacionalistes agnòstics d’esquerra. I també La Paraula Cristiana i Rent de València, i la Fulla de l’Olivar d’Alaquàs.

L’aprovació de l’Estatut d’autonomia a l’estiu de 1982 inicia una nova etapa. Durant la primera legislatura autonòmica, 1983-1987, comença a desenvolupar-se la LUEV, però a penes té incidència en la premsa en català. Assistim a una fase de major professionalització. Per una banda desapareixen la majoria de publicacions sorgides en la Transició, per l’altra ixen a la llum 40 noves revistes més professiona litzades i capitalitzades. Hi ha una continuïtat respecte als models sorgits en la Transició amb l’afegit ara de revistes especialitzades editades per la Generalitat, com les bilingües Papers d’Educació, Indicadors de Conjuntura (energia i indústria) i la Revista d’Estudis Autonòmics, les quals es mouen dins del model identitari es tatutari estricte.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 21

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis 18

Nombre de publicacions

16 14 12 10 8 6 4 2 0 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 Any d’aparició Gràfic 1. Any d’aparició de les publicacions valencianistes entre 1976 i 1987 Font: Elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de 112 publicacions periòdiques en tretze hemeroteques i arxius.

No obstant això, la principal novetat és el naixement el 1984 del setmanari d’informació general El Temps, editat per Eliseu Climent, que aviat es difon per tots els Països Catalans. Una revista que compta amb el suport de Joan Fuster, Vicent Ventura i Joan-Francesc Mira, la qual es convertirà en el símbol periodístic del nou valencianisme. Saó i El Temps seran de les poques revistes que aconsegueixen su perar molts entrebancs i sobreviure en un ecosistema informatiu dominat pels mit jans en castellà, fins a arribar a convertir-se en les publicacions nacionalistes valen cianes més representatives. Al llarg d’aquests anys naixen les revistes de còmic infantil Camacuc i de recerca històrica Afers, que recull treballs d’historiadors rellevants del domini lingüístic. Així mateix, en aquesta etapa hi ha una nova empenta de les revistes d’investigació dels instituts d’estudis locals i comarcals amb l’aparició de La Rella del Baix Vinalopó, Lauro de Llíria, Alba de la Vall d’Albaida, Al-Gezira d’Alzira i Estudis Castellonencs de la Diputació de Castelló. A més, cal destacar l’aparició de nous periòdics de proximitat que aconsegueixen sobreviure gràcies al suport del petit comerç i alguns ajuntaments d’esquerra. Sorgeixen Plaça Major de la Diputació de València i les revistes Sueca Viva, Benicarló Crònica, La Veu de la Marina, Au! dels Ports i el set manari Crònica d’Ontinyent. Aquest últim es convertirà fins a 2009 en la capçalera més emblemàtica de la premsa comarcal en valencià. De la mateixa manera, hi ha una continuïtat en la premsa satírica amb una nova capçalera nacionalista, atea i irreverent, El Pardalot Engabiat, així com premsa local cultural amb revistes noves com La Milotxa de l’Atzúvia, Penyagolosa de Castelló,

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 22

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

La Riba de Riba-roja de Túria, Bèrnia de Benissa, Evos de la Vall d’Ebo, Bresca de Vilallonga i La Belluerna de Teulada. Llevat de Penyagolosa, editada per la Diputació de Castelló, la resta es mantenen gràcies a l’esforç d’associacions culturals que treballen per la recuperació de la cultura valenciana. Altrament, com a conseqüència de la recuperació de la literatura en català, sorgeixen noves revistes literàries promogudes per entitats culturals. Són Cairell i Daina de València, L’Aiguadolç de la Marina Alta, Passadís de Benicarló, El·lipsi de Gandia i Tramoia d’Elx. Aquestes transcendeixen l’àmbit local on s’editen i es difonen per tots els territoris del domini lingüístic, i donen a conèixer escriptors novells. I juntament amb aquestes veuen la llum la revista de filologia Caplletra de la Universitat de València, La Terra (especialitzada en agricultura) i la revista de cultura Batllia de la Diputació de València. Finalment, dins del blaverisme naix Claus de Llibertat de l’associació Taula Nova Valenciana, un col·lectiu mo derat format per universitaris oposat a la política de crispació dels blavers ra dicals.

7.1. Models i fórmules de gestió econòmica La premsa valencianista d’aquest període és una manifestació de periodisme popu lar. Darrere d’aquestes revistes no hi ha la burgesia, el que predomina són persones vinculades majoritàriament a grups valencianistes d’esquerra, on trobem escrip tors, periodistes, treballadors, professors, artistes, petits editors, religiosos i líders veïnals, molts dels quals són protagonistes actius del moviment de redreçament nacional. En total hem pogut classificar 18 tipologies diferents de revistes segons la temàtica predominant. Estem davant d’una premsa nova, variada i de difícil unifi cació. Es produeix un salt quantitatiu i qualitatiu respecte a la premsa valencianista de preguerra. Tot i que hi ha una continuïtat de models d’abans de la República (premsa cultural, política i satírica), i fins i tot arquetips del ratpenatisme, entre 1976 i 1987 apareixen nous tipus de publicacions diferents del que s’havia produït anteriorment. Les principals novetats són el desenvolupament de premsa d’infor mació general d’abast regional, premsa informativa de proximitat i revistes d’estu dis locals i comarcals, a més de publicacions especialitzades de temàtica diversa que responen als canvis socials i econòmics que s’estan produint en la societat va lenciana. D’ací que apareguen publicacions sindicals, d’ecologia, indústria i ener gia, economia i legislació, agricultura o còmic infantil. Amb tot, el motiu central d’aquestes publicacions és la difusió d’informació i d’idees tenint com a meta la normalització de la cultura i llengua autòctones; d’ací que els models predominants siguen les revistes culturals, de proximitat, d’estudis comarcals, premsa política i publicacions literàries. Totes elles represen ten el 60 % de les capçaleres. La qüestió nacional està igualment present en la resta de publicacions, tant d’informació regional com de recerca i pensament, i fins i tot en la premsa satírica, religiosa, sindical, d’ensenyament, filologia i medi ambient.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 23

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis Tipus de revista

Nombre de publicacions

Cultura, llengua, tradició, arts

22,32

Informació local i/o comarcal

Estudis locals i comarcals

Tipus de revista

Nombre de publicacions

Agricultura

2,68

16,07

Recerca i pensament

2,68

13,39

Economia i legislació

2,68

Informació política

8,93

Ecologia i excursionisme

2,68

Literatura, crítica literària, teatre

8,04

Ensenyament

2,68

Satírica

4,46

Filologia

0,89

Informació general d’àmbit regional

4,46

Còmic infantil

0,89

Religió / catolicisme progressista

2,68

Energia i indústria

0,89

Sindical

2,68

Etnologia

0,89

19,64

Total revistes: 112 (100 %): Premsa especialitzada

80,36

Premsa d’informació

Taula 1. Tipologia de les publicacions valencianistes aparegudes entre 1976 i 1987 Font: Elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de 112 publicacions periòdiques en tretze hemeroteques i arxius.

La premsa valencianista és un sector format per petites revistes que en la majoria dels casos no disposen de recursos econòmics estables. Són publica cions poc professionalitzades (predomina el voluntarisme periodístic), amb ti ratges i sistemes de distribució reduïts, i on el 53,6 % de les quals són admi nistrades mitjançant el denominat model associatiu. Açò és, sobreviuen sobretot per les aportacions de socis d’associacions diverses o militants de partits valencianistes. Igualment hi ha un 23,2 % de publicacions gestionades per institucions públiques amb sensibilitat valencianista. Aquests models pre dominants expliquen per què el 80,4 % són revistes especialitzades de temàti ca diversa. Sols el 19,6 % és premsa informativa gestionada per empreses pri vades, on trobem que la majoria de les publicacions són d’informació general i locals i comarcals. Entre les publicacions privades trobem Dos y Dos, Saó, El Temps, L’Horta, Valencia Semanal, El Poble, Crònica, El Pardalot Engabiat, La Veu de Xàtiva, La Veu de la

C 24

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 24

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

Marina, L’Espill (primera època), Lletres de Canvi, La Terra i unes poques més. Quant a les publicacions de gestió associativa, observem que el major nombre pertany a col·lectius culturals i ciutadans, sindicats i partits polítics. En conclusió, és minorita ri el model de societat mercantil, el qual es fonamenta en petites empreses on predomina la figura del col·laborador sense contracte laboral.

Titularitat de la publicació

Capçaleres

Associacions culturals i ciutadanes

39,29

Partits polítics

8,93

Sindicats

2,68

Col·lectius cristians

1,79

Cooperatives

0,89

Total

53,58

Administració local, autonòmica i provincial

21,43

Universitats valencianes

1,79

Total

23,21

22,32

Model de gestió econòmica associativa

Model de gestió per mitjà d’institucions públiques

Model de gestió per societats mercantils Empreses privades Sense dades

Total

112

0,89 100

Taula 2. Titularitat i fórmules de gestió econòmica de la premsa valencianista. Anys 1976-1987 Font: Elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de 112 publicacions periòdiques en tretze hemeroteques i arxius.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 25

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

7.2. Periodicitat, duració i difusió de les publicacions Els factors explicats abans revelen la fragilitat d’aquesta premsa. Una feblesa que es reflecteix també en quatre elements característics més: periodicitat no diària i irregular, tirades baixes, duració efímera i un consum majoritàriament local i comar cal. Aquestes característiques expliquen les dificultats que troba aquest sector per a crear i consolidar un mercat normalitzat. L’estructura minifundista d’aquesta premsa, impulsada en gran part per la societat civil i petites empreses, unida a la inexistència d’un mercat de lectors per manca de tradició històrica, fa que aquestes revistes tinguen una vida precària. Llevat d’aquelles finançades per institucions públiques i sindicats, o bé unes poques edi tades per empreses com El Temps, la gran majoria no disposen de suficient poten cial de creixement ni guanys per a capitalitzar-se i invertir en millores de producció i renovació tecnològica. És a dir, manquen d’instruments per a seguir les tendències del mercat. Tot això les fa efímeres i fluctuants. De fet, cap publicació en català sorgida aquests anys no ha creat tallers propis de fotocomposició i impressió amb moderns sistemes d’òfset i de disseny gràfic per a millorar l’eficàcia productiva. Aquestes fases de la producció són contractades a empreses externes, amb tot el que això comporta d’encariment dels costos. El primer element que delata la feblesa d’aquesta premsa és la periodicitat. No hi ha cap diari. Des de la Transició ençà el País Valencià no aconseguit editar prem sa diària en llengua pròpia. Allò més destacable és que més de la meitat de les re vistes, el 53 %, tenen una eixida irregular, mentre que les de menor periodicitat (de bimestrals a anuals) sumen el 21 %. En canvi, aquelles de major periodicitat (setma nals, quinzenals i mensuals) arriben al 26 %. En conclusió, estem davant d’unes publicacions que tenen un modest impacte social. Aquest fet se suma a la baixa capacitat productiva (tiratges reduïts), que en la majoria dels casos no supera els 1.000 exemplars. Tal és el cas de la premsa local

3% 4% 5% 5% 4% 53 % 13 %

Irregular

Trimestral

Setmanal

Quadrimestral

Quinzenal

Semestral

Mensual

Anual

Bimestral

4% 9%

Gràfic 2. Periodicitat de les publicacions valencianistes sorgides des de 1976 fins a 1987 Font: Elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de 112 publicacions periòdiques en tretze hemeroteques i arxius.

C 26

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 26

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

i comarcal i de les revistes culturals, literàries i d’investigació. Només unes poques —aquelles que compten amb una certa infraestructura empresarial i aconseguei xen consolidar un públic fidel de subscriptors— superen els 5.000 exemplars. Però són l’excepció. En aquest grup reduït s’hi troben revistes com Allioli, Camacuc, Cal Dir i El Temps, que en 1987 tenia un tiratge de 10.600 exemplars. Una altra particularitat és la duració efímera de les publicacions. Més del 72 % no supera els cinc anys de vida, acaben tancant mentre donen els seus primers passos sense arribar a consolidar-se, fins al punt que en 1987 ja havien desapare gut 60 revistes, la majoria locals i culturals. Les dificultats econòmiques, la poca professionalització, la feblesa del mercat publicitari, la manca de lectors i l’estigma «catalanista» atribuït per la dreta blavera a promotors i col·laboradors de bastants d’aquestes publicacions, abocaren al tancament un bon nombre de revistes. A fi nals de la primera legislatura autonòmica trobem que gran part de les capçaleres fundades en la Transició havien desaparegut: en 1987 s’editaven amb una certa regularitat unes 52 revistes. La Batalla de València havia cobrat també el seu tribut a la premsa del valencianisme democràtic. Si bé és cert que hi ha una elevada mortalitat de capçaleres, el voluntarisme que caracteritza aquesta premsa ha fet possible que bastants s’hagen pogut mantenir durant un període relativament llarg. De fet, quasi el 20 % han aconseguit durar més de vint anys. I el que és més important encara, en 2010 encara sobrevivien 22 d’aquestes revistes, no sense entrebancs ni situacions d’amenaça real de tanca ment. La trajectòria de Saó és un cas entre tants de cursa d’obstacles a causa d’una manca de diners per a cobrir les mínimes despeses de producció. No serà fins a 1984, nou anys després del seu naixement, quan Saó aconseguirà tancar l’any amb un balanç econòmic positiu. El cert és que aquelles publicacions que han aconseguit sobreviure ho han fet gràcies a la tossuderia dels seus promotors, l’altruisme de nombrosos col·laboradors

20 %

Un any o menys d’un any 28 %

3% 4%

Entre 2 i 3 anys Entre 4 i 5 anys Entre 6 i 10 anys

Entre 11 i 20 anys

36 %

Més de 20 anys

Gràfic 3. Duració de les publicacions. Anys 1976-1987 Font: Elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de 112 publicacions periòdiques en tretze hemeroteques i arxius.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 27

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

i la perseverança de molts periodistes. El perfil del redactor de la premsa valencia nista és el d’un periodista, escriptor o professor sense contracte laboral en la publi cació i que treballa en altres activitats com ara l’ensenyament, la premsa en caste llà, l’advocacia, el món editorial, el cooperativisme o l’empresa privada. Figures tan rellevants com Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Lluís Sirera, Ferran Torrent, Josep Maria Soriano, Ernest Sena, Joan-Francesc Mira, Manuel Jardí, Vicent Badia, Josep Iborra, Trini Simó, Toni Mestre, Rosa Solbes, Gustau Muñoz, Vicent Franch, Francesc de Paula Burguera, Vicent Pitarch o Ricard Blasco, entre altres, responen a aquests trets. Aquest periodisme militant desenvolupat per personalitats rellevants de la cultura valenciana ha contribuït, sens dubte, a configurar un model de prem sa singular que, tot i viure en la precarietat econòmica, destaca per la seua qualitat de continguts.

7.3. Finançament, ingressos i difusió Les fórmules de finançament i ingressos evidencien també les dificultats per a aconseguir la normalitat en el mercat publicitari. La publicitat no és la font principal de la premsa valencianista. Sols 44 revistes (39 %) utilitzen fórmules pròpies d’em preses periodístiques convencionals basades en la inserció publicitària, la subscrip ció i la venda directa. La resta sobreviuen amb fórmules combinades de subscripció, aportacions de socis o militants i ajudes de l’Administració, i fins i tot un 20 % són finançades per institucions públiques. Els ingressos publicitaris d’aquesta premsa no provenen majorment d’empreses industrials, comercials o de serveis convencio nals, com en els diaris en castellà, sinó que són aportats per editorials, llibreries, cooperatives, partits polítics d’esquerra, la Universitat de València i administracions governades pel PSPV-PSOE amb sensibilitat valencianista. Aquesta tendència publi citària l’hem pogut constatar fent un seguiment en Saó, El Temps, Dos y Dos, L’Horta, Cairell, El Pardalot Engabiat i Trellat. És una publicitat diguem-ne amiga, modesta i gens comparable al volum que ingressa la premsa en castellà.

C 28

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 28

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987) 2% 6%

Fórmules d’empresa periodística convencional Finançades íntegrament per institucions públiques 39 %

33 %

Aportacions de socis o militants Subscripció i ajudes públiques

20 %

Sense dades

Gràfic 4. Fórmules de finançament i ingressos de les revistes valencianistes. Anys 1976-1987 Font: Elaboració pròpia a partir de l’anàlisi de 112 publicacions periòdiques en tretze hemeroteques i arxius.

L’àmbit territorial de difusió també revela el model de periodisme popular d’aquesta premsa. Són majoria les publicacions locals (50 %) i comarcals (24,1 %). Sols un 17,8 % de les revistes analitzades tenen difusió regional, mentre que un 8 % es distribueixen en la resta de territoris de llengua catalana. En aquests dos últims grups trobem precisament les revistes més sòlides. El fet que la majoria de revistes s’editen en comarques revela que l’ús del català està més arrelat fora de les grans àrees metropolitanes d’Alacant, Elx o València, altament castellanitzades. Tanmateix, és a València on es publiquen més del 30 % de les revistes, ja que es tracta de la ciutat més poblada. Són precisament les revistes editades ací les de major duració i abast territorial. De les 34 que apareixen en aquest període, 20 són de difusió regional i nou es difonen als Països Catalans. D’entre les publicacions que tenen vocació regional destaquen Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Cal Dir o les sindicals Allioli i Camp Valencià, entre altres. D’altra banda, entre aquelles que es difonen fora del País Valencià, a més d’El Temps, trobem revistes de cultura, lite ratura, llengua i recerca de gran acceptació en àmbits culturals, universitaris i polí tics dels Països Catalans. Entre altres sobreïxen L’Espill, Daina, Cairell, Camacuc, Lluita, Lletres de Canvi, Afers i Caplletra. En eixir de València les diferències són majors. De les vint-i-dues comarques valencianes catalanoparlants, almenys setze editen amb una certa regularitat prem sa en català. Destaquen sobretot l’Horta amb 15 publicacions, la Safor i la Marina Alta amb 14 cadascuna, i les dues comarques de la Ribera amb 13 revistes. Aques tes són les comarques amb més premsa. En la resta del territori la presència de capçaleres en català oscil·la entre una i quatre revistes per comarca.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 29

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

8. Conclusions. Les dificultats per a consolidar un mercat normalitzat La premsa valencianista que sorgeix entre 1976 i 1987 és un model de periodisme popular que assenta les bases del periodisme en català de la democràcia. Una premsa modesta i precària en molts casos, sí, però també de qualitat, profunda, analítica i engrescadora. Una premsa que majoritàriament ha contribuït a articular un discurs valencianista progressista i a dignificar una llengua culta normativament unitària. Una premsa no provincial, que assumeix el fet comarcal, i que realitza una ingent tasca divulgativa de la cultura valenciana en totes les seues vessants. Una premsa identitària, en definitiva, amb una ferma vocació majoritària de recuperar els elements fonamentals de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. Aquesta premsa, però, parteix d’un retard històric que fins ara ha estat incapaç de superar, malgrat l’autonomia i la LUEV. És una premsa amb sis punts febles prin cipals, tal com hem vist en l’anàlisi bibliomètrica. Aquests són els següents: mini fundisme empresarial; baixa capacitat productiva; uns sistemes de finançament molt dependents de les entitats ciutadanes, els subscriptors i les institucions públi ques; una periodicitat no diària i irregular; duració efímera, i una distribució majo ritàriament local. Allò que més constata la feblesa d’aquest sector és la seua organització empre sarial minifundista. El model predominant, com hem explicat, és el que anomenem de gestió associativa. El 53,6 % de les revistes aparegudes entre 1976 i 1987 són gestionades per associacions diverses, un 23,2 % per institucions públiques i sols un 22,3 % per societats mercantils (petites empreses). Els editors d’aquestes publi cacions no són en la majoria dels casos empreses periodístiques convencionals, sinó activistes culturals o polítics que creen revistes mitjançant accionariat popular o a vegades s’apleguen sota el paraigua d’associacions culturals, entitats, partits polí tics, sindicats i institucions públiques per garantir-ne la supervivència. Juntament amb aquest factor s’unix la baixa capacitat productiva (tiratges re duïts) d’aquestes revistes, que en conjunt tenen una difusió molt modesta. No hem pogut reunir dades globals de difusió de la premsa valencianista perquè es tracta de publicacions no incloses en l’OJD i perquè la majoria d’elles no donen aquesta informació en els crèdits. Sols hem aconseguit esbrinar el tiratge de 30 publicacions identitàries editades en 1987, que sumaven 63.200 exemplars, a través de fonts orals i de l’informe La informació a la Comunitat Valenciana (1987). D’aquestes, les de major tirada eren El Temps i Allioli amb més de 10.00 exemplars cadascuna, seguides de Camacuc amb 5.000 i Batllia amb 3.000. La resta de capçaleres oscil· laven entre els 2.000 exemplars de Saó, L’Espill, Daina o Penyagolosa, els 1.000 d’El·lipsi o El Poble, o els 250 de la Fulla de l’Olivar. Gens comparables, aquestes xifres, amb el 1.575.000 lectors d’audiència mitjana que sumaven en 1985 al País Valencià les revistes en castellà d’informació general, oci, entreteniment i especia litzades.6

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 30

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

Així mateix, les fórmules de finançament i ingressos són dos dels elements que més ajuden a comprendre per què aquesta premsa no ha aconseguit la normalitza ció en el mercat. De fet, la majoria de revistes valencianistes no tenen ingressos de publicitat comercial sòlids, no han assolit una presència permanent i estable en quioscos i llibreries, i sobreviuen sobretot pels subscriptors, les ajudes d’organismes públics i les aportacions de socis o militants. Sols el 39,3 % de les publicacions empren fórmules combinades de publicitat, venda i subscripció pròpies d’empresa periodística convencional. La resta, poc més del 60 %, es mantenen gràcies a les aportacions econòmiques de socis de les associacions o militants dels partits que les editen (el 33 %), fins i tot vora un 20 % són finançades totalment per institucions públiques. Hi ha també un 6,2 % de revistes que obtenen els seus ingressos mit jançant la subscripció i les ajudes públiques. Tots aquests factors són un entrebanc seriós per a la normalització d’aquestes revistes en el mercat valencià de premsa. Un altre símptoma d’aquesta feblesa el mostra la seua periodicitat. Com més periodicitat d’eixida, més impacte social. I en el cas de la premsa valencianista la periodicitat és molt distanciada en el temps. No hi ha cap diari en valencià i més de la meitat de les revistes, el 53 %, tenen una eixida irregular, mentre que un 21,1 % tenen una periodicitat molt prolongada en el temps (bimestrals, trimestrals, quadri mestrals, semestrals i anuals), fet que redueix considerablement la seua influència social. Sols un reduït 9 % són setmanals, el 4 % quinzenals i el 13 % mensuals. El resultat més visible d’aquesta debilitat és la duració d’aquestes publicacions, efímera en la majoria de casos. El 28 % no dura més d’un any i el 36 % entre dos i tres anys. O, dit d’una altra manera, el 64 % d’aquestes revistes no supera el llindar de tres anys de vida. I, més encara, han desaparegut el 80,4 % de les revistes nas cudes entre 1976 i 1987. De fet, l’any 2010 sols continuaven actives 22 publica cions (el 19,6 %), gràcies sobretot a la tossuderia dels seus promotors, l’altruisme de nombrosos col·laboradors i la perseverança de molts periodistes. L’àmbit territorial de difusió de la premsa valencianista també revela el caràcter subaltern d’aquest sector. Com hem destacat, el 74,1 % de les publicacions es distribueixen en l’àmbit local i comarcal, fora de les tres capitals de província i de la influència dels centres culturals de Barcelona, València i Palma de Mallorca. Sols un modest 17,8 % són regionals, encara que arriben majorment als municipis més grans. I només el 8 % es distribueix fora del País Valencià, als altres territoris de parla catalana, com és el cas d’El Temps o d’un grup selecte de revistes literàries, de pensament o història com L’Espill o Afers. Juntament amb aquests factors exposats podríem afegir-ne cinc més de caràc ter polític i social: l’escassa i irregular ajuda institucional de la Generalitat als mit jans privats en llengua vernacla; la baixa alfabetització lectora en valencià (en 1985 sols el 28,6 % de la població adulta valenciana sabia llegir l’idioma del país); la in existència de partits nacionalistes en les institucions valencianes (fet que resta su port polític a aquesta premsa); la forta influència encara del discurs regionalista de la premsa en castellà unit al costum secular de llegir diaris en aquesta parla, i, final

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 31

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

ment, la manca de consens polític sobre el nom i la normativa de la llengua, fet que va tenir un enorme poder de suggestió negativa que va fer perdre embranzida i suport social i polític a la premsa en català. La tendència dominant, com s’ha assenyalat, ha estat la fundació d’un munt de revistes que ha disseminat les energies del valencianisme sense crear un diari de massa potent i aglutinador del nacionalisme valencià. Igual que en la Renaixen ça i durant la Segona República, en la Transició no va sorgir cap diari capaç d’unir autors i ideals valencianistes. Solament Saó, El Temps i unes poques revistes espe cialitzades han aconseguit aglutinar l’heterogeni món periodístic i cultural del va lencianisme democràtic. Comptat i debatut, estem davant d’una premsa que no ha aconseguit la nor malització en el mercat i no ha consolidat un demanda informativa ampla en cata là. El creixement de la premsa en valencià s’ha fet espontani, mancat d’una ajuda institucional planificada i sotmés a tota classe d’entrebancs polítics i econòmics. Les revistes sorgides entre 1976 i 1987 no han pogut igualar la influència de la premsa en castellà, assentada en terres valencianes des del segle xviii, amb empreses periodístiques econòmicament fortes i un mercat de lectors guanyat al llarg de dècades de tradició periodística. Una premsa que a més comptarà, entre 1984 i 1989, amb suculentes ajudes econòmiques institucionals. A tall d’exemple, el munt d’ajudes globals que reberen en 1985 del Govern central els sis diaris en castellà provincials més llegits al País Valencià va superar els 156 milions de pessetes.7 En canvi, en 1987 i 1988 la premsa en valencià rebé de la Generalitat 12 milions de pessetes (Xambó, 2002: 202-203). En amplis sectors de la societat valenciana, incloent la Generalitat, no s’ha con siderat l’establiment d’un mercat mediàtic en valencià fort com a part de la recons trucció nacional del país i, per tant, la necessitat d’unes polítiques públiques. Si bé en 1989 el Consell va crear Radiotelevisió Valenciana (RTVV) (que emetia bona part de la seua programació en castellà i fou tancada en 2013), no ha desenvolupat polítiques fermes i duradores per al foment i consolidació dels mitjans privats en català, ni tampoc legislació reguladora respecte a això, ja que no s’ha desenvolupat el reglament de la LUEV referent als mitjans de comunicació no públics.

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 32

21/05/15 13:19

LA CONFIGURACIÓ DE LA PREMSA VALENCIANISTA DEMOCRÀTICA (1976-1987)

Notes [1 Aquest article té com a base la meua tesi doctoral, titulada La revista ‘Saó’ (1976-1987). La construcció de la premsa democràtica valencianista i de la identitat valenciana progressista, llegida a la Universitat de València el 13 de desembre de 2013. [2 Adreça de correspondència: Francesc Martínez. Av. Blasco Ibáñez, 32, 5a planta. E-46010 València, UE. [3 La premsa valenciana en català ha estat poc estudiada. Hi ha dues obres de referència que analitzen el fenomen. La primera és Catàlec bibliogràfic de la prensa valenciana, de José Navarro Cabanes (1928), que recull més de 250 publicacions en català entre 1586 i 1927. El segon títol és Historia del periodismo valenciano. 200 años en primera plana, d’Antonio Laguna Platero (1990), que conté bastants referències a la premsa en català des del segle xix fins a la Segona República.

[4 El nom de blaverisme ve de la defensa acèrrima de la senyera amb franja blava de la ciutat de València per la dreta valenciana en la Transició. Els estudis més complets d’aquest moviment són No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, de Francesc Viadel (2009), i Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor Moreno (2011).

[5 La informació a la Comunitat Valenciana (1987: 13-21, 27 i 151-154). Amb dades de l’OJD i l’EGM. [6 Es tracta de Las Provincias, Levante, Información, Mediterráneo, La Verdad (edició d’Alacant) i Castellón Diario. Dades extretes del document La informació a la Comunitat Valenciana (1987: 13-21).

[7 La informació a la Comunitat Valenciana (1987: 154).

Arxius i hemeroteques Hemeroteca Municipal de València, Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, Arxiu de Saó Edicions, Arxiu de l’Arquebisbat de València, Arxiu de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, arxiu particular d’Agustí Colomer Ferrandis, arxiu particular de Josep Antoni Comes i Ballester, arxiu particular de Rafael Roca Ricart, arxiu particular de Joan Lluís Sanxis, Biblioteca del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) de la Diputació de València, Biblioteca d’Humanitats Joan Reglà de la Universitat de València, Centre d’Estudis i Documentació (Biblioteca Municipal d’Elx) i Fons Local de la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja.

Fonts orals — Josep Antoni Comes Ballester, director de Saó de juliol de 1976 a novembre de 1987. — Emili Marín Soriano, director de Saó de desembre de 1988 a desembre de 1994 i de novembre de 1998 a desembre de 2009. — Josep Maria Soriano Bessó, impulsor de les revistes Gorg, Saó, L’Horta i Camp Valencià. — Gustau Muñoz i Veiga, director de Trellat i cap de redacció de L’Espill. — Rosa Solbes, redactora de Dos y Dos i Valencia Semanal i primera directora de Ràdio 9. — Josep Maria Jordan Galduf, promotor de La Veu de Llíria i col·laborador de Saó entre 1976 i 2012. — Juli Sanchis Aguado, Harca, humorista gràfic de Saó i d’altres revistes valencianistes de la Transició.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 33

21/05/15 13:19

Francesc Martínez Sanchis

Bibliografia Blasco, R. (1982). «Unes notes sobre el valencianisme cultural en temps de la II República». Saó, núm. 53, p. 15-17. — (1983). La premsa del País Valencià, 1790-1983. València: Institució Alfons el Magnànim. Bodoque Arribas, A. (2009). La política lingüística dels governs valencians (1983-2008) : Un estudi de polítiques públiques. València: Universitat de València. Cortés Carreres, S. (1994). València sota el règim franquista (1939-1951) : Instrumentalització, repressió i resistència cultural. València: Universitat de València; Barcelona: Abadia de Montserrat. Cucó, A. (1977). El valencianisme polític. Barcelona: Ariel. — (2002). Roig i blau: La transició democràtica valenciana. València: Tàndem. Flor Moreno, V. (2011). Noves glòries a Espanya: Anticatalanisme i identitat valenciana. Catarroja; Barcelona: Afers. Franch Ferrer, V. (1992). «Premsa i nacionalisme valencià». A: Laguna, A.; López, A. (ed.). Dos-cents anys de premsa valenciana: I Congrés Internacional de Periodisme. Actes: València, 1990. València: Generalitat Valenciana, p. 753772. Gifreu, J. (2014). El català a l’espai de comunicació: El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013). Bellaterra: Universitat de Barcelona; Castelló de la Plana: Universitat Jaume I; Barcelona: Universitat Pompeu Fabra; València: Universitat de València. Gómez Mompart, J. L. (1992). «L’Hora: l’únic diari valencià en català». A: Laguna, A.; López, A. (ed.). Dos-cents anys de premsa valenciana: I Congrés Internacional de Periodisme. Actes: València, 1990. València: Generalitat Valenciana, p. 975-983.

La informació a la Comunitat Valenciana (1987). València: Generalitat Valenciana. Laguna Platero, A. (1990). Historia del periodismo valenciano: 200 años en primera plana. València: Generalitat Valenciana. Martínez Sanchis, F. (2010). Periodisme contra les cordes: El valencià en els mitjans de comunicació. Paiporta: Denes. Navarro Cabanes, J. (1928). Catàlec bibliogràfic de la prensa valenciana. València: Diario de Valencia. Pérez Moragón, F. (1980). «Premsa clandestina al País Valencià. 1962-1977». L’Espill [València: Tres i Quatre], núm. 5 (primavera), p. 55-96. Sanz Díaz, B.; Felip Sardà, J. M. (2006). La construcción política de la Comunitat Valenciana, 1962-1982. València: Ins titució Alfons el Magnànim. Vallés Sanchis, I. (2000). «Nacionalismes al País Valencià: una proposta de tipologies des de la geografia política». Cuadernos de Geografía, núm. 67-68, p. 219-239. Viadel, F. (2009). No mos fareu catalans: Història inacabada del blaverisme. València: Universitat de València. Xambó, R. (2001). Comunicació, política i societat: El cas valencià. València: Tres i Quatre. — (2002). «El cas del País Valencià». A: Martí, J. M. (dir.). El català als mitjans de comunicació: Situació actual i perspectives. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Comunicació, p. 189-224.

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 34

21/05/15 13:19

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 32 (1) (maig 2015), p. 35-51 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.128 Data recepció: 18/01/15 Data acceptació: 27/01/15

Emprenedors en temps de crisi. Anàlisi qualitativa de quinze iniciatives periodístiques Entrepreneurs in times of crisis. Qualitative analyses of fifteen journalistic projects

Dolors Palau Sampio1 Professora contractada doctora en periodisme de la Universitat de València. dolors.palau@uv.es

C 35

Rev de Recerca_maig 2015.indd 35

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

Emprenedors en temps de crisi. Anàlisi qualitativa de quinze iniciatives periodístiques Entrepreneurs in times of crisis. Qualitative analyses of fifteen journalistic projects RESUM: Aquest article2 analitza una quinzena d’iniciatives en l’àmbit de l’emprenedoria periodística, caracteritzades per una clara aposta per la qualitat i la innovació. A partir d’una revisió bibliogràfica del paper de la universitat com a motor d’estímul de l’emprenedoria i des de la perspectiva d’un ecosistema mediàtic en crisi, aquest article revisa quines són les claus d’aquests nous mitjans. Per a aprofundir-hi, s’ha realitzat una anàlisi qualitativa d’una mostra de quinze projectes, amb l’objectiu d’obtenir un retrat precís de les característiques que presenten, des de la voluntat d’originalitat en els continguts i la presentació fins al model de negoci o l’estructura societària. L’objectiu és un acostament a les possibilitats que planteja l’emprenedoria en un entorn laboral advers i, lligat amb això, quines són les iniciatives amb una major viabilitat i impuls des de la docència.

PARAULES CLAU: emprenedoria en periodisme, models de negoci alternatius, innovació, finançament, autoocupació, viabilitat.

C Entrepreneurs in times of crisis. Qualitative analyses of fifteen journalistic projects Emprenedors en temps de crisi. Anàlisi qualitativa de quinze iniciatives periodístiques ABSTRACT: The article analyses fifteen journalistic entrepreneurship initiatives, all them characterised by a clear commitment to quality, diversity and innovation. On the basis of a review of theoretical literature on the entrepreneurial field and on the role of educational institutions as entrepreneurship stimuli, this article explores sustainable journalistic formulas that have emerged in a scenario of economic crisis. The qualitative analysis aims to provide an accurate rendering of the characteristics of these projects, including contents, presentation, and economic aspects like their business model or corporate structure. The focus is on establishing an approach to the viability and possibilities of entrepreneurial projects in the communication field.

KEYWORDS: entrepreneurship in journalism, alternative business models, innovation, funding, self-employment, viability.

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 36

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

1. Introducció El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans —en la línia del que també apunta el de la Real Academia Española— defineix el terme emprendre com a «posar-se a fer, començar (una cosa, especialment que suposa un esforç considerable, que enclou dificultats, riscos, etc.)». Encara que des de la perspectiva actual l’adscripció a l’àm bit econòmic està fora de dubte, aquesta associació no es va produir fins al segle xviii, quan es va vincular l’assumpció de riscos (risk-bearing, en anglès) lligada a l’activitat econòmica amb l’emprenedor. Aquest nexe, present en la definició de Joseph Schumpeter (1944) i en altres de posteriors, s’ha mantingut al llarg dels anys, encara que la idea d’emprendre s’ha ampliat no solament a la creació de noves organitzacions, sinó a la innovació incorporada a companyies establertes (Carrier, 1996) i a la denominada emprenedoria social. La doble crisi que viuen les empreses periodístiques en els últims anys ha dut molts periodistes a fer un pas endavant i endinsar-se en un terreny que per a molts quedava vedat, per a engegar els seus propis projectes. Amb això s’ha obert la porta a models de negoci alternatius, que recolzen en estructures micro, en les oportunitats que brinda la Xarxa i en la cerca de vetes de mercat que no troben resposta a les seues necessitats comunicatives. A partir de la revisió de les propostes teòriques sobre emprenedoria i innovació i de l’anàlisi qualitativa de quinze inicia tives en l’àmbit de l’emprenedoria periodística, aquest article pretén acostar-se a les claus que marquen la posada en marxa de projectes que han vist la llum en els úl tims anys.

2. L’emprenedoria des de la formació En les últimes dècades, l’emprenedoria ha experimentat un impuls considerable en l’àmbit educatiu, en paral·lel a la legitimitat que ha anat adquirint aquest concepte en el context acadèmic, des dels tímids inicis als anys setanta, en les primeres inicia tives en universitats i escoles professionals dels Estats Units d’Amèrica (EUA) (Kuratko, 2005). En aquest canvi va influir de manera important la idea que l’em prenedoria és un fenomen de caràcter econòmic i social, que transcendeix la mera idea de «crear empreses» per a convertir-se en una perspectiva per a portar enda vant projectes de forma innovadora i creativa (Kuratko, 2005: 578), així com les aportacions d’autors que van contribuir a rebaixar la pàtina de misticisme adquirida per a incidir en el seu caràcter de disciplina que pot ser apresa (Drucker, 1985), o l’evidència empírica, a partir d’estudis realitzats entre la segona meitat de la dècada dels vuitanta i la primera dels noranta (Gorman, Hanlon i King, 1997). A elles s’han sumat també, en l’última dècada, iniciatives com la de la Comissió Europea, impul sora del llibre verd de l’esperit emprenedor (Comissió Europea, 2003), que destaca

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 37

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

la necessitat de promoure aquesta aptitud des dels nivells bàsics de l’educació fins a la universitat. L’associació de l’emprenedoria a valors com la innovació, la productivitat, la competència i la prosperitat econòmica (Plaschka i Welsch, 1990; Kuratko, 2005) ha contribuït a subratllar la seua vàlua, fins a convertir en «obsoleta» qualsevol pregunta sobre la idoneïtat de ser ensenyada (Charney i Libecap, 2000). A l’hora de concretar en quins termes, però, pesa la diversitat d’aproximacions i camps (econòmic, polític, acadèmic) que entren en joc, en particular per a delimitar els objectius, continguts i valors (Fayolle, 2006). També resulta clau el disseny de la metodologia, recolzada en l’aprenentatge basat en l’experiència, a través d’eines que inclouen plans de negoci, empreses emergents (start-ups, en anglès) impulsa des per estudiants, trobades i consultoria amb emprenedors, simulacions per ordi nador i de comportament, anàlisi de l’entorn, casos reals, visites sobre el terreny o l’ús de vídeos i pel·lícules (Kuratko, 2004: 12). L’interés per fomentar l’emprenedoria en l’àmbit mundial i les metodologies proposades no resol la qüestió de si l’ensenyament ha d’adaptar-se als diferents contextos. En les conclusions d’un estudi internacional, Giacomin et al. (2011) as senyalen que, si bé existeixen diferències importants en termes de motivació entre estudiants de l’Índia, la Xina, els Estats Units d’Amèrica, Bèlgica i Espanya, en tots aquests països les variables que impulsen o retrauen són similars, encara que no ho són els nivells de sensibilitat cap a aquestes variables. En els últims anys, alguns estudis han començat a qüestionar la metodologia emprada per a mesurar l’èxit atribuït als programes d’emprenedoria i a exigir una avaluació més precisa de l’im pacte real (Nabi, Holden i Walmsley, 2010; Fayolle, 2005), així com la necessitat de transparència i una planificació efectiva de les polítiques (Hytti i Kuopusjärvi, 2007), un aspecte en el qual la Comissió Europea posa l’accent (2012).

2.1. Vocació a fomentar en els estudis de comunicació Encara que amb dècades de retard respecte als EUA, les universitats espanyoles han engegat diverses iniciatives destinades a promoure l’esperit emprenedor, a través de projectes que van des de cursos específics fins a continguts transversals, la intro ducció en els nous plans d’estudis de grau o, en una fase més avançada, la creació de vivers d’empreses o incubadores de projectes. No obstant això, l’impuls no pot limitar-se al tram superior de l’educació, sinó que, com remarca Marina, ha d’im pregnar tota l’educació, partint de la base que ha de fomentar valors com la inno vació i l’autonomia (2010). Universitats i grups de recerca han realitzat diferents estudis per a conéixer l’actitud dels estudiants espanyols cap a l’emprenedoria. Malgrat la diversitat de mètodes i les mostres analitzades, els resultats permeten observar que quasi un terç dels universitaris té un interés destacat per l’emprenedoria. Les diferències geogrà fiques, però, revelen diferències importants. Així, l’informe elaborat per la Univer sitat de Còrdova, entre 1.419 alumnes, assenyala que solament un 20,1 % estaria

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 38

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

«seriosament interessat» o «tindria el ferm propòsit de crear» una empresa, men tre que un 46,6 % assegura que hi estaria vagament interessat (Fuentes et al., 2013: 64). En canvi, l’informe realitzat per la Universitat de Deusto —amb 522 enquestes— eleva la xifra de potencials emprenedors al 38 % (Campos i Aranza, 2011: 45). En el cas de l’estudi de les universitats gallegues —amb 290 enquestes a alumnes d’economia i d’administració d’empreses de Santiago de Compostel·la, La Corunya i Vigo—, un 30 % dels estudiants apunta l’emprenedoria com el seu futur laboral (Neira et al., 2013: 78). A excepció dels EUA, on la vocació emprene dora —alimentada durant dècades— aconsegueix el 50 %, els resultats espanyols s’acosten a la mitjana d’altres països europeus: un 25 % en el cas d’Alemanya, un 36 % entre els estudiants d’Àustria i una mitjana del 26 % per al conjunt d’es tudiants universitaris de Portugal, amb variacions significatives entre disciplines i matèries (Neira et al., 2013: 71). Entre la recerca destinada a polsar les inquietuds emprenedores, un estudi rea litzat específicament entre més d’un miler d’estudiants dels graus de periodisme, comunicació audiovisual i publicitat de la Universitat Jaume I de Castelló destaca l’escassa orientació d’aquests a l’autoocupació i a la creació de noves empreses (3,10 sobre 7), mentre que la major part creu que treballarà com a assalariat una vegada finalitze els estudis (5,08 sobre 7). Una percepció que, segons els responsa bles de l’estudi, contrasta amb el deteriorament del model de negoci tradicional (Casero-Ripollés i Cullell-March, 2013: 686). Estudis com el de Paniagua, Gómez i González posen de manifest que, encara que al principi no hi haja una motivació a emprendre, la tasca docent pot contribuir en bona mesura a canviar la tendència; com ho demostra el fet que, després de cursar l’assignatura de creació i gestió d’empreses informatives a la Universitat de Màlaga, el nombre d’estudiants interes sats a iniciar un projecte propi passara del 39 % al 91 % (2014: 560). Autors com Picard critiquen que els programes de periodisme segueixen prepa rant els estudiants per a treballar en empreses de notícies i no els formen adequa dament en emprenedoria i autoocupació, les àrees on creixen les oportunitats de treball (2014: 5). A més d’incidir en el fet que els cursos d’emprenedoria en perio disme estan començant a convertir-se en una moda, qüestiona que sovint estiguen més centrats a formar periodistes freelance que a dotar els estudiants de totes les eines necessàries per a posar en marxa una empresa informativa al segle xxi (2014: 7). Jeff Jarvis, responsable del Tow-Knight Center for Entrepreneurial Jour nalism, de la Universitat City de Nova York, aposta per un ensenyament que ajude a produir la innovació i els innovadors que la indústria dels mitjans necessita amb urgència (a Briggs, 2012: xv). Els últims anys, en paral·lel al procés d’adaptació a l’espai europeu d’educació superior (EEES), diverses universitats espanyoles han començat a incorporar contin guts d’emprenedoria en els seus plans d’estudi (Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació, 2015), sovint vinculats a assignatures i projectes d’innovació docent (Peinado-Miguel et al., 2013). Aquesta introducció ha estat plantejada per

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 39

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

alguns autors espanyols com una alternativa a la crisi de les eixides laborals tradicio nals (Peinado-Miguel et al., 2011; Sabés i Verón, 2012) i s’ha concretat en propos tes com les que detallen Yuste i Cabrera (2014) o Galán i Aguado (2014), però també en iniciatives com les posades en marxa pel TicLaude de la Universitat Autò noma de Barcelona (Pérez-Quintanilla, coord., 2013). Les consideracions sobre el paper de l’educació en la motivació emprenedora connecten amb les reflexions d’alguns autors entorn de la formació universitària dels periodistes, en relació amb els canvis tecnològics, econòmics o en les cultures professionals (Aldridge, 1998; Deuze, 2005 i 2006), en particular als EUA.3 Potser el primer aspecte a tenir en compte és enfrontar-se al dilema que plantegen Baines i Kennedy: «But do journalism students want to become entrepreneurs, when jour nalists have traditionally drawn boundaries between journalism ethics and business practices?» (2010: 2). Superar aquests recels és solament el principi d’un camí en el qual sobrevenen dubtes raonables, apunten, sobre si les universitats i els profes sors estan preparats per a assumir un repte que implica desenvolupar «valid meth ods to assess creativity and innovation as well as critical awareness, cognitive abilities and confidence and competencies in professional practice» (2010: 6). Baines i Kennedy es mostren convençuts que les universitats poden ser espais per a la col·laboració creativa i l’experimentació (2010: 10).

3. Alternatives en un ecosistema amenaçat Si entre els estudiants de periodisme resulta escàs l’interés per l’emprenedoria, en el cas dels professionals se suma, a més, la voluntat de mantenir un distanciament entre la gestió informativa i l’empresarial. Com recorda Picard, «professional jour nalists were taught and accepted the idea that they should worry about the journalism and leave the business to itself» (2010), però aquest escenari, subratlla, ha canviat de manera radical. A la conjuntura econòmica s’han sumat les incerteses de la cerca d’un model de negoci viable, capaç d’aconseguir els recursos per a fer front als costos de produc ció d’una informació de qualitat. Els mitjans tradicionals, especialment la premsa impresa, s’enfronten al dilema d’obtenir recursos per a uns continguts digitals que, malgrat atraure audiències de lectors milionàries —18,3 milions entre digital i im prés—4 no aconsegueixen una font de finançament viable.5 Les xifres resulten con tundents a l’hora de dibuixar el marc general: entre 2007 —l’any previ a l’inici de la crisi— i 2013, els ingressos per publicitat en mitjans convencionals espanyols s’han reduït quasi a la meitat (un 47 %, de 7.985 milions d’euros a 4.261), una si tuació encara més greu en el cas de la premsa diària, amb una davallada del 65 % (des de 1.894 milions d’inversió fins a 662), que ha continuat al llarg de l’any pas sat6 (InfoAdex, 2013 i 2014). A aquesta situació ja de per si crítica, se suma el fet

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 40

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

que l’altre pilar convencional del finançament dels mitjans impresos, la venda d’exemplars,7 s’haja enfonsat, en bona mesura, per la mateixa competència de les edicions digitals. La davallada de vendes i publicitat o l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) d’empreses públiques —en el cas de Canal 9 i Ràdio 9—, entre d’altres, s’han tra duït en una destrucció de llocs de treball que l’Associació de la Premsa de Madrid (APM) xifra, entre 2008 i 2014, en 11.875,8 als quals se suma un notable empitjo rament de les condicions laborals, salarials i socials per als qui han aconseguit es quivar les llistes de l’atur.

3.1. Emprendre en periodisme, una alternativa a la destrucció de mitjans? En l’àmbit de la comunicació, que pateix greument les conseqüències de la crisi, però que, no obstant això, desenvolupa la seua activitat entorn d’un valor fona mental en la societat actual, l’aposta per l’emprenedoria apareix com una alterna tiva raonable i necessària. La creació de 456 nous mitjans i projectes de comunica ció en plena crisi, entre 2008 i 2014, segons l’últim Informe Anual de la Profesión Periodística (2014), elaborat per l’APM, sembla confirmar aquesta tendència desti nada a la cerca de noves oportunitats. L’informe dóna fe també de la varietat i diversitat de projectes engegats. Més d’un terç estan dedicats a la informació general, siga en l’àmbit internacional, es tatal o local i hiperlocal, encara que és en aquest últim on es concentra el gruix de noves publicacions (27 % del total censat). Les temàtiques representen quasi la meitat del conjunt, fonamentalment les dedicades a art i cultura (43 projectes), esports (42) i economia (21), sectors en els quals el nombre d’iniciatives va experi mentar també un augment important l’últim any. Finalment, una sisena part dels projectes es reparteix entre projectes de ràdio i televisió (5,4 %) i altres (8,6 %), que inclouen des d’editorials (Libros del KO o e-Cicero) fins a iniciatives socials i de pe riodisme ciutadà amb la intervenció de professionals (Informe Anual de la Profesión Periodística, 2014). Entre els aspectes que destaca l’estudi de l’APM —a partir d’una mostra de 120 nous mitjans— trobem l’aposta per la societat limitada (SL) com a fórmula legal de constitució, en el 39 % dels casos analitzats; el lleuger in crement de les cooperatives, que representen el 4,2 %, i la importància de les asso ciacions com a impulsores de quasi un de cada deu projectes (9,2 %). Així mateix, cal fer ressaltar també l’increment d’autònoms, que han passat a liderar el 28 % dels nous projectes (Informe Anual de la Profesión Periodística, 2014: 80). Tot i que la publicitat representa la via de finançament més important (23 %), es detecta la cerca d’alternatives per a complementar-la, que van des del patrocini fins a l’oferta de serveis de comunicació o la venda d’exemplars, entre d’altres. Les tendències que presenta l’informe de l’APM estan en línia amb els resultats de l’estudi State of the news media 2014, del Pew Research Center, que analitza les característiques de 438 mitjans digitals, en els quals destaca la joventut —la

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 41

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

meitat va veure la llum entre 2008 i 2010—, les redaccions mínimes —amb una mitjana de tres contractats—, l’aposta per la informació local —un 53 % dels na dius digitals— i per nous models de negoci —la meitat dels analitzats no respon a un patró comercial, sinó que es finança a través de fundacions i del suport filantrò pic— (Jurkowitz, 2014).

3.2. Llums i ombres en l’horitzó Encara que l’aparició de nous mitjans dibuixa una llum d’esperança en l’horitzó de destrucció d’ocupació i tancament de mitjans, es fa necessari tenir en compte que bona part dels projectes llançats han de consolidar encara models de negoci viables i que la curta existència d’alguns obliga a rebaixar les dosis d’optimisme. Bruno i Nielsen conclouen, després d’analitzar una desena d’empreses emergents periodís tiques a Europa, que, malgrat que Internet i la publicitat digital han permès l’eclo sió de diferents mitjans, no és clar que s’hagen posat les bases per a una nova ge neració d’innovadores i sostenibles start-ups periodístiques. Cap de les iniciatives analitzades a Itàlia, França i Alemanya, assenyalen, ha aconseguit trobar fórmules alternatives als continguts gratuïts sustentats amb publicitat i necessiten diferents aportacions externes per a sobreviure a les pèrdues (2012: 2). Així mateix, un estu di coordinat per Sirkkunen i Cook (2012) també subratlla que no hi ha una única opció vàlida, però que es fa imprescindible la diversificació dels ingressos. Les estructures poc estables sobre les quals s’assenten bona part d’aquestes iniciatives, si bé poden representar un avantatge en termes de flexibilitat inicial, poden implicar també una feblesa de cara al futur. En part, alguns d’aquests pro jectes recolzen sobre opcions noves com el micromecenatge (crowdfunding, en anglès), o a partir de donacions canalitzades pel mateix mitjà, que no sempre aca ben d’aconseguir les aportacions mínimes per a garantir un projecte viable. Les bases econòmiques, com deixa veure l’estudi de l’APM, mostren febleses impor tants: més de la meitat dels mitjans no va arribar als 50.000 € d’ingressos, mentre que només el 3,5 % va superar el mig milió. Aquest fet queda reflectit en les pos sibilitats dels mitjans: plantilles mínimes (un 47 % de menys de tres persones i un 30 % d’entre quatre i deu) i, en un 45 % dels casos, sense cap retribució. A més, moltes de les propostes són iniciatives a càrrec d’autònoms (28 %). D’altra banda, cal tenir en compte que la creació de mitjans i l’impuls de projec tes comunicatius ha començat a experimentar un ritme molt més moderat, després de dos anys excepcionals, 2012 i 2013, que concentren el principal volum de llan çaments, 28,3 % i 21,7 %, respectivament, de les iniciatives. En 2014 els nivells tornaren als dels primers anys de la crisi (2009 i 2010) i al llarg d’aquest es crearen un 10 % dels 454 nous mitjans catalogats per l’APM des de 2008. En aquests set anys, una desena part dels projectes llançats ha tancat o, en el cas dels digitals, ha deixat d’actualitzar continguts.

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 42

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

4. Anàlisi de propostes innovadores Aquest article parteix de l’estudi qualitatiu d’una mostra de quinze iniciatives que s’han engegat en els últims anys, en les quals preval l’aposta per un periodisme de qualitat, de continguts alternatius i innovador. Prenent com a punt de partida la classificació de nous mitjans que ofereix l’informe de l’APM,9 s’ha apostat per se leccionar projectes representatius de diverses temàtiques: economia, esports, art i cultura, estils de vida, ciència i salut o humor (altres), sempre que aquestes es tra duïren en iniciatives centrades més en l’aprofundiment que en l’actualització cons tant. Per aquest motiu, entre les propostes catalogades d’informació general —que representen un terç del total de nous projectes—, s’han recollit mitjans de caràcter més interpretatiu. Així mateix, s’ha tingut en compte la inclusió d’innovacions en el disseny o els continguts10 per a configurar el corpus de projectes estudiats, integrat per: Materia, Vis-à-vis, Fronterad, Tinta Libre, La Marea, Alternativas Económicas, Mongolia, Yorokobu, Jot Down, Líbero, Periodismo Humano, Panenka, Revista Don, Números Rojos i Moda. L’objectiu d’aquesta anàlisi és conéixer les claus de publicacions que voregen la cerca de la immediatesa, per a observar la realitat social amb una mirada pausada i de llarg recorregut. També per a acostar-s’hi des d’angles nous, amb punts de vista que escapen a l’atenció dels mitjans convencionals. L’estudi parteix de l’anàli si de les iniciatives, de la informació publicada en les webs dels mitjans i de l’oferida pels responsables en la presentació de les publicacions, a través d’entrevistes o ar ticles en premsa. La matriu d’anàlisi se sintetitza en la taula 1. L’originalitat, siga en l’enfocament, en els continguts, en el disseny o la presen tació, és a l’ADN de les propostes analitzades, que fan una aposta majoritària per gèneres com el reportatge i l’entrevista. En aquest sentit, Líbero i Panenka s’allu nyen del tractament tòpic de l’esport rei per a abordar-lo amb el pols de les publi cacions culturals, en la línia de Yorokobu o de Jot Down. Aquestes últimes també

Ítems a analitzar

Descripció

Continguts i presentació

Anàlisi de les característiques específiques del mitjà en l’aposta per la qualitat i la innovació

Equip impulsor

Nombre de persones que han posat en marxa la iniciativa

Tipus de societat

Fórmula societària triada per al projecte

Model de negoci

Vies d’obtenció d’ingressos

Suport de difusió

Opcions de publicació

Consolidació

Indicis d’evolució i estabilització del projecte

Taula 1. Matriu d’anàlisi

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 43

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

aporten innovacions als formats tradicionals, ja siga per a descartar les seccions —la primera— o per a apostar pel disseny i la creació —la segona—, amb entrevis tes de format extens, fotografia en blanc i negre i una doble publicació digital i impresa. En el cas d’Alternativas Económicas i Moda, l’economia es tradueix en mirades específiques: crítica i allunyada del tractament convencional (amb porta des dedicades als sous milionaris dels directius, la sagnia dels paradisos fiscals o el negoci de l’aigua), en el cas de la primera; o centrada en vetes creades per a un sector d’activitat específic com la moda, en el cas de la segona. En la mateixa línia, Vis-à-vis o Revista Don prenen distància de les seues homòlogues en paper amb un format tàctil i dinàmic, que aprofita totes les possibilitats de les tauletes. La divul gació científica assequible i rigorosa de Materia i l’aposta per un humor fresc, lligat a l’actualitat, de Mongolia, representen dues de les vies d’innovació en un conjunt de propostes que inclouen des de l’activisme i la reflexió de Números Rojos, fins a la denúncia de la vulneració dels drets humans de Periodismo Humano, que, en la mateixa línia que Fronterad, incideix en el periodisme literari. La recerca i l’anàlisi constitueixen la base de propostes mensuals com Tinta Libre i La Marea. El segon aspecte a destacar en la selecció és l’impuls per part de xicotets equips —en la major part dels casos multidisciplinaris— que no solament aporten —al menys de forma parcial— el capital per a portar endavant el projecte, sinó que s’impliquen en l’execució dels seus continguts, des de diferents tasques. Entre les iniciatives analitzades destaquen equips fundadors compostos per quatre perso nes, com a Mongolia, Moda i Líbero, o al voltant de la mitja dotzena, com a Números Rojos (set), Yorokobu (set) i Materia (sis). Al costat de fórmules més reduïdes, com Jot Down (Ángel Fernández i Ricardo J. González), Revista Don (Javier Moya, Rafael Benítez i Enrique Torralbo), Vis-à-vis (Laura Blanco i Ángel Anaya) o Panenka (César Sánchez i Aitor Lagunas), figuren projectes cooperatius com el d’Alternativas Económicas (cinc en la redacció i una trentena de socis-col·laboradors) o La Marea (64 socis inicials, dels quals sis eren treballadors). En el cas d’apostes amb un component social, destaca també el suport d’un ampli grup de socis i impulsors, com ocorre amb Números Rojos, Periodismo Humano, Tinta Libre / Infolibre o Materia, que compta amb el suport d’un consell editorial integrat per científics. En bona mesura, els projectes tenen darrere periodistes, fotògrafs o dissenya dors —entre altres professionals dels mitjans— amb una llarga experiència, afec tats per un ERO (La Marea, Alternativas Económicas, Materia, Líbero), decidits a donar un nou rumb a la seua carrera (Panenka, Números Rojos, Revista Don, Yorokobu) o en actiu en les seues ocupacions anteriors (Fronterad, Periodismo Humano), però també acabats de llicenciar (Vis-à-vis) i aliens fins al moment al món de la comunicació (Mongolia, Jot Down). Els projectes analitzats es decanten tant pel digital com pel paper, la qual cosa indica que tots dos formats poden canalitzar continguts de qualitat i format extens, però també per propostes mixtes sota diferents models: capçaleres diverses —per a l’actualitat Infolibre i per a la revista mensual Tinta Libre—, la mateixa amb dues

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 44

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

versions —La Marea—, l’estrena en el web per a passar al paper —Jot Down— o, en el cas de les publicacions impreses, a més de la presència en les xarxes socials, actualització del web a través de blogs o continguts vinculats a la revista, des d’ex tractes de textos fins a la publicació completa (Números Rojos). A més, la majoria dels mitjans impresos ofereix també versions per a iPhone o iPad, com és el cas de La Marea, Mongolia o Alternativas Económicas. Encara que l’estructura societària predominant és la SL, resulta rellevant que alguns dels projectes hagen vist la llum gràcies a fórmules com la societat civil (Jot Down), de caràcter comunitari com la cooperativa (Alternativas Económicas i La Marea) o associacions sense ànim de lucre (Números Rojos i Periodismo Humano), però també que s’òbriguen a nous models de finançament que permeten fer viable i sostenible el mitjà. Potser l’alternativa que més sintonitza amb els nous temps és el micromecenatge, pel qual han optat La Marea i Números Rojos en el seu llança ment —ambdues inclouen també la venda d’exemplars. Les donacions constituei xen la base principal de Periodismo Humano, però representen un complement en quatre revistes més, a les quals se suma Materia, oberta al patrocini en els inicis.11 Al seu costat, la majoria respon a la clàssica combinació entre publicitat i venda, en general per subscripció, i a l’obertura de noves vies de finançament, que inclouen la venda de continguts i serveis per part de l’empresa editora. Així, l’editora de Yorokobu s’encarrega d’oferir continguts o de dissenyar altres publicacions, com Jot Down, mentre que aquesta última aprofita els canals oberts en la xarxa de lli breries per a distribuir altres revistes (Líbero, Alternativas Económicas i Mongolia) o fer el salt com a editorial. Revista Don pertany a la productora editorial The Tab Gang, que desenvolupa tasques audiovisuals, corporatives o de consultoria. Una altra de les característiques observades en els mitjans analitzats és l’aprofi tament de les sinergies, ja siga a través de referències i recomanacions de mitjans llançats per emprenedors en els últims anys, com l’establerta entre Fronterad i Materia, Alternativas Económicas i el periòdic digital Diario.es, o la que havia de senvolupat Periodismo Humano amb la plataforma de periodisme ciutadà Bottup —sense actualitzar. També l’estratègia de publicitat conjunta, amb la venda de paquets que inclouen diverses publicacions singulars.12 El projecte col·lectiu més destacat ha estat la publicació en 2013 de la revista anual Five, sorgida de la unió de dues de les revistes analitzades (Yorokobu i Jot Down) i tres mitjans digitals de dicats a cultura (Diario Kafka), divulgació científica (Naukas) i anàlisi política (Politikon). Pel que fa a l’anàlisi de la consolidació, s’han utilitzat dos indicadors: la publica ció de dades econòmiques i de tiratge. En el primer cas, l’editora de les publi cacions Tinta Libre i Infolibre, malgrat les pèrdues registrades en el seu primer any (2013), preveu assolir l’equilibri en setembre de 2015, després de sumar 2.500 socis entre març de 2013 i febrer de 2014.13 També la cooperativa que publica Alternativas Económicas —amb 10.000 exemplars impresos al mes— va tancar 2013 amb pèrdues, tot i que amb un increment del 75 % en el nombre de subscriptors,14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 45

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio Mitjà

Any de creació

Continguts

Tipus de societat

Model de negoci

Suport

Revista Don

2013 Mensual

Estils de vida

The Tab Gang SL

Publicitat

Digital (tauleta)

Materia

2012

Ciència Salut Tecnologia

Materia Publicaciones Científicas SL

Patrocini Donació Associació amb El País

Digital

Vis-à-vis

2012 Mensual

Estils de vida Cultura Tendències

Ploi Media SL

Publicitat

Digital (iPad)

Fronterad

2009

Economia Cultura Política

Frontera Digital SL

Publicitat

Digital

Tinta Libre / (Infolibre.es, diari digital)

2012 Mensual

Política Economia Investigació

Prensa Libre SL

Publicitat Subscripció Venda

Paper

La Marea (amb digital)

2012 Mensual

Reportatge en profunditat Cultura

Cooperativa Más Público

Subscripció Aportacions Venda

Paper

Alternativas Económicas

2013 Mensual

Economia

Alternativas Económicas SCCL

Subscripció Aportacions Publicitat selectiva

Paper

Mongolia

2012 Mensual

Humor

Editorial Mong SL

Venda Publicitat

Paper

Yorokobu

2009 Mensual

Cultura

Brands & Roses SL

Publicitat, venda de Paper continguts i serveis

Jot Down

2011 Trimestral

Cultura

Wabi Sabi Investments SC

Publicitat, venda de serveis a tercers Editorial

Paper Digital

Líbero

2012 Trimestral

Cultura Esport

Revista Líbero SL

Publicitat Venda

Paper

Periodismo Humano

2009

Drets humans

Associació sense Donacions ànim de lucre Crear

Digital

Panenka

2011 Mensual

Futbol

Editorial Belgrado 76 SL

Paper

Números Rojos

2011 Trimestral

Anàlisi Política Economia

Asociación Números Micromecenatge Rojos Venda

Moda

2012

Informació econòmica sobre moda

Ripley Gestora de Contenidos SL

Publicitat Venda

Paper

Publicitat Digital Subscripció (contingut íntegre i en paper trimestral)

Taula 2. Mitjans analitzats

C 46

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 46

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

i la de La Marea, que compta amb 2.300 subscriptors, es marca un termini d’entre tres i cinc anys des de la seua creació per a assolir l’estabilitat econòmica.15 En tots tres casos només es disposa dels resultats d’un exercici d’activitat des de la seua fundació, mentre s’espera que es facen públiques les dades de 2014. Les publicacions amb una edició en paper han experimentat increments de ti ratge importants des de la seua posada en marxa. Yorokobu va passar de 4.000 a 30.000 exemplars;16 Mongolia, de 25.000 a 50.000;17 Jot Down, que combina l’edició de paper i la digital, compta amb uns 10.000 exemplars de la primera18 i més de 706.000 usuaris únics mensuals, segons l’OJD Interactiva de desembre de 2014 (quatre vegades més que en febrer de 2012). Pel que fa a Panenka, ha aconseguit passar d’un tiratge inicial de 5.000 exemplars a 12.000;19 mentre que Líbero ha passat dels 10.000 als 30.000, i Números Rojos, de 3.000 a 10.000 exem plars.20 En el cas de Materia, en dos anys d’existència s’havia convertit, abans de la seua associació amb El País, en el web d’informació sobre ciència en espanyol amb més seguidors.21 Els indicadors anteriors no s’han pogut constatar en els ca sos en què l’empresa no ha fet públiques les dades (Moda o Fronterad ), el projec te es basa en iniciatives sense ànim de lucre (Periodismo Humano) o, en el cas de les revistes per a tauletes, per la manca d’una empresa que audite les descàrre gues.

5. Conclusions L’aparició de més de 400 nous mitjans en els últims set anys s’emmarca en el cor rent generalitzat d’innovació en periodisme a tot el món (Bruno i Nielsen, 2012). Aquest s’ha vist alimentat per un context en el qual la tecnologia digital ha facilitat la creació de mitjans amb una inversió mínima i ha permés el treball a distància —sense haver de comptar amb costoses infraestructures com una redacció— o la possibilitat de trobar noves vies de finançament. La quinzena de propostes d’emprenedoria analitzades respon en bona mesura a les característiques que dibuixen estudis internacionals com el del Pew Research Center (Jurkowitz, 2014), tant pel que fa a la idiosincràsia de les societats creades com a la inversió o als llocs de treball generats. En aquest sentit, encara que predo mina l’estructura societària més estesa, la SL, alguns dels nous mitjans no han re nunciat a explorar opcions de caràcter cooperatiu o sense ànim de lucre, encara que en una proporció molt inferior als EUA. Pel que fa a la viabilitat, tenint en compte que no totes les empreses estudiades han fet públiques les seues dades d’explotació o de difusió, les publicacions culturals i esportives en paper són les que mostren signes de major consolidació —si es considera l’evolució en el tiratge—, mentre que les d’informació general —juntament amb Alternativas Económicas— estan en espera de trobar una xifra de subscriptors que garantisca l’estabilitat.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 47

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

La identitat dels promotors no respon a un perfil únic, sinó a un ventall ampli en el qual figuren des de periodistes de llarg recorregut —afectats per un ERO o amb vocació de canvi— fins a joves llicenciats o professionals d’altres camps. En tots els casos, però, i a diferent escala, es repeteix la fórmula de cooperació en petits equips, amb un grau d’implicació important no solament en el finançament sinó també en el desenvolupament, com a opció d’autoocupació. Així, com apunten els resultats del Pew Research Center del 2014, no es tracta d’iniciatives que generen un gran volum de llocs de treball, a l’estil dels que havien generat els mitjans tradi cionals, sinó d’iniciatives sostingudes sobre una estructura limitada, però oberta a associacions i col·laboracions (Anderson, Bell i Shirky, 2013: 49). De fet, l’aprofita ment de sinergies i la cooperació és un aspecte destacable en els mitjans analitzats i, com insisteix Jarvis (2009), una de les claus de futur del periodisme. Si bé la selecció de la mostra ha pres com a criteri que les propostes d’empre nedoria tingueren un caràcter innovador i de qualitat, aquest es manifesta en una diversitat de models que aposten pel tractament detallat, per la lectura pausada i allunyada de la voràgine de la immediatesa. La singularitat de les propostes va des dels continguts (recerca, entrevistes extenses, periodisme alternatiu) fins a la pre sentació i el disseny, amb una vocació d’innovar i experimentar per a cobrir deman des no satisfetes, per la via de l’especialització. En aquest escenari, alimentat per un context de crisi i destrucció generalitzada de llocs de treball, prenen cada vegada més força les iniciatives que aposten per la introducció de continguts d’emprenedoria en els estudis de periodisme, ja siga des de l’àmbit internacional —amb Jarvis o Picard al capdavant— o entre els docents i investigadors espanyols. Tot i aquesta conscienciació creixent, cal seguir treballant en la millora de les metodologies d’ensenyament, en l’aposta per fomentar la inno vació i pel seguiment i avaluació dels resultats que té aquesta formació. Així mateix, més enllà de constatar l’eclosió de nous mitjans, es fa necessària una investigació més acurada de l’evolució dels projectes emprenedors, per tal de veure quines són les claus que en permeten la consolidació i en quina mesura cal incorporar-les a la docència.

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 48

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI

Notes [1 Adreça de correspondència: Dolors Palau. Av. Blasco Ibáñez, 32, 5a planta. E-46010 València, UE. [2 Aquest treball s’inclou dins de les activitats del projecte de recerca Audiencias activas y periodismo: estrategias de innovación en la empresa informativa y nuevas figuras profesionales (CSO2012-39518-C04-04), dirigit, com a investigadora principal, per María Bella Palomo Torres (Universitat de Màlaga) i finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO).

[3 Marcus (2014), «Rewriting J-School. How journalism schools are trying to connect classrooms to newsrooms» (en línia), <http://niemanreports.org/articles/rewriting-j-school/> (consulta: 15 gener 2015).

[4 Les dades es recullen a http://links.uv.es/hfVF2Ry (consulta: 28 gener 2015). [5 Els ingressos per publicitat en línia representen, segons l’Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), al voltant d’un 14 % (http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/12/02/actualidad/1386017602_036595.html ). Altres fonts eleven aquesta xifra al 20 %, tot i que subsisteixen diferències importants entre mitjans locals i de tiratge estatal o els especialitzats, com els esportius.

[6 L’augment de la inversió publicitària experimentada en altres mitjans no es dóna en el cas de la premsa, com mostren les dades dels tres primers semestres de 2014 (http://links.uv.es/rlMcZC5 , consulta: 28 gener 2015). [7 Les dades d’AEDE posen de manifest que, entre 2001 i 2013, la venda de periòdics acumula una caiguda d’1,2 milions d’exemplars, fins als escassos tres milions, una variació del 29,6 %. L’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), per la seua banda, revela que entre 2004 —amb 4,1 milions d’exemplars difosos cada dia— i 2012 —quasi 2,9 mi lions—, el descens de vendes va ser de quasi 1,3 milions d’exemplars. [8 L’informe de l’APM recull aquestes dades (http://links.uv.es/6HK4P9p). [9 Es pot accedir a la classificació completa de projectes per temàtiques a través de http://links.uv.es/D9HR0KI. [10 Nou de les propostes analitzades figuren en el Ranking de innovación periodística 2014 elaborat pel Grupo de Investigación de la Comunicación (GICOV) de la Universitat Miguel Hernández (http://mip.umh.es/ranking/ranking. html ).

[11 Des de setembre de 2014 els continguts de Materia s’ofereixen en El País, a través d’una associació amb el mitjà. [12 Segons explica el director de publicitat de Líbero, Fernando Zardoya (http://es.slideshare.net/ferzasu/ presentacin-medios-singulares-2014 ). [13 Les últimes dades publicades corresponen a març de 2014 i es poden consultar a través de http://links.uv.es/ cVN9IfA. [14 Dades publicades a http://links.uv.es/zT0Gnzi. [15 La informació està recollida a http://links.uv.es/ncX1fqt (consulta: 28 gener 2015). [16 Segons les xifres de la societat (http://www.yorokobu.es/brandsandroses/yorokobu/ ). [17 Els impulsors situaven el tiratge de 2012 en 40.000 exemplars (http://links.uv.es/fMi524f ), una xifra que s’ha incrementat, segons dades més recents (http://es.slideshare.net/ferzasu/presentacin-medios-singulares-2014 ).

[18 Com explica un dels seus fundadors (http://links.uv.es/kD3V8Fp ). [19 J. M. Abalad i F. Sánchez (2014), «La información deportiva en España. Revistas alternativas en un mercado dominado por la prensa», a Actas del Congreso de la Sociedad Española de Estudios de la Comunicación Iberoamericana (Madrid, 28 i 29 d’abril) (en línia), p. 1-14, <http://www.seeci.net/congreso/prospectiva_1.pdf> (consulta: 14 gener 2015).

[20 Segons les dades que ofereix el director de publicitat de la revista Líbero, Fernando Zardoya, a http://es. slideshare.net/ferzasu/presentacin-medios-singulares-2014.

[21 Les dades estan publicades a http://links.uv.es/Gh0orea.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 49

21/05/15 13:19

Dolors Palau Sampio

Bibliografia Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (2015). Listado de títulos [en línia]. <http://srv.aneca.es/ ListadoTitulos/busqueda-titulaciones> [Consulta: 28 gener 2015]. Aldridge, M. (1998). «The tentative hell-raisers: identity and mythology in contemporary UK press journalism». Media, Culture and Society, vol. 20, núm. 1, p. 109-127. Anderson, c. w.; Bell, e.; Shirky, c. (2013). Periodismo postindustrial: adaptación al presente. Osca: e-Cicero. Autio, E. [et al.] (1997). «Entrepreneurial intent among students: testing an intent model in Asia, Scandinavia and USA». A: Frontiers of entrepreneurship research [en línia]. Wellesley, Mass.: Babson College. <http://links.uv. es/9E5TqvD> [Consulta: 18 desembre 2014]. Baines, D.; Kennedy, C. (2010). «An education for independence. Should entrepreneurial skills be an essential part of the journalist’s toolbox?». Journalism Practice, vol. 4, núm. 1, p. 97-113. També disponible en línia a: <http:// links.uv.es/oF7sIfN> [Consulta: 19 juliol 2014]. Briggs, M. (2012). Entrepreneurial journalism: How to build what’s next for news. Thousand Oaks: CQ Press. Bruno, N.; Nielsen, R. K. (2012). Survival is success: Journalistic online start-ups in Western Europe. Oxford: University of Oxford. Reuters Institute for the Study of Journalism. campos, T.; Aranza, G. (2011). La intención emprendedora en estudiantes universitarios. El caso de la Universidad de Deusto [en línia]. <http://links.uv.es/qiQ4gW0> [Consulta: 18 gener 2015]. Carrier, C. (1996). «Intrapreneurship in small business: an exploratory study». Entrepreneurship Theory and Practice, vol. 21, núm. 1, p. 5-20. Casero-Ripollés, A.; Cullell-March, C. (2013). «Periodismo emprendedor. Estrategias para incentivar el autoempleo periodístico como modelo de negocio». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 19, núm. especial (abril), p. 681-690. Charney, A.; Libecap, G. D. (2000). «Impact of entrepreneurship education». A: Insights: A Kauffman Research Series [en línia]. Kansas City: Kauffman Center for Entrepreneurial Leadership. <http://links.uv.es/FmADL8b> [Consulta: 8 octubre 2014]. Comissió Europea (2003). Libro verde. El espíritu empresarial en Europa [en línia]. Brussel·les: Comisión de las Comunidades Europeas. <http://links.uv.es/g5uFOw4> [Consulta: 15 gener 2015]. — (2012). Effects and impact of entrepreneurship programmes in higher education [en línia]. Brussel·les: European Commission. Directorate-General for Enterprise and Industry. <http://links.uv.es/r8oQM30> [Consulta: 19 juliol 2014]. Deuze, M. (2005). «What is journalism? Professional identity and ideology of journalists reconsidered». Journalism, vol. 6, núm. 4, p. 442-464. — (2006). «Global journalism education». Journalism Studies, vol. 7, núm. 1, p. 19-34. Drucker, P. F. (1985). Innovation and entrepreneurship. Nova York: Harper & Row. Fayolle, A. (2005). «Evaluation of entrepreneurship education: behaviour performing or intention increasing?». International Journal of Entrepreneurship and Small Business, vol. 2, núm. 1, p. 89-98. — (2006). Essay on the nature of entrepreneurship education [en línia]. <http://links.uv.es/2Wlcxy3> [Consulta: 18 desembre 2014]. Fuentes, F. J. [et al.] (2013). III Estudio sobre el Perfil Emprendedor en el Alumnado Universitario de Córdoba [en línia]. Còrdova: Universidad de Córdoba. Servicio de Publicaciones. <http://links.uv.es/cbvSg72> [Consulta: 8 gener 2015]. Galán, J.; Aguado, G. (2014). Periodismo emprendedor: Planificación y desarrollo de empresas informativas. Madrid: McGraw-Hill. Giacomin, O. [et al.] (2011). «Entrepreneurial intentions, motivations and barriers: differences among American, Asian and European students». International Entrepreneurship and Management Journal, vol. 7, núm. 2, p. 219-238. DOI 10.1007/s11365-010-0155. Gorman, G.; Hanlon, D.; King, W. (1997). «Some research perspectives on entrepreneurship education, enterprise education, and education for small business management: a ten-year literature review». International Small Busi ness Journal, vol. 15, núm. 3, p. 56-77.

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 50

21/05/15 13:19

EMPRENEDORS EN TEMPS DE CRISI Hytti, U.; Kuopusjärvi, P. (2007). «Evaluating entrepreneurship education: play of power between evaluators, programme promoters and policy makers». A: Fayolle, A. (ed.) Handbook of research in entrepreneurship education. Vol. 2: Contextual perspectives. Cheltenham: Edward Elgar. InfoAdex (2013). Estudio InfoAdex de la Inversión Publicitaria en España 2013 (resumen) [en línia]. <http://www. infoadex.es/InfoAdex_Resumen_Est_Inv_2013.pdf> [Consulta: 11 gener 2015]. — (2014). Estudio InfoAdex de la Inversión Publicitaria en España 2014 (resumen) [en línia]. <http://www.infoadex. es/resumen_estudio_2014.pdf>. [Consulta: 11 gener 2015].

Informe Anual de la Profesión Periodística 2014 (2014). Madrid: Asociación de la Prensa de Madrid. També disponible en línia a: <http://links.uv.es/D9HR0KI> [Consulta: 15 gener 2015]. jarvis, j. (2009). The future of journalism is an entrepreneurial, collaborative process [en línia]. <http://www.carta. info/17734/jarvis-keynote-medientage/> [Consulta: 28 gener 2015]. Jurkowitz, M. (2014). Small digital news sites: young, lean and local [en línia]. <http://links.uv.es/04fE6WQ> [Consulta: 30 gener 2015]. Kuratko, D. F. (2004). «Entrepreneurship education in the 21st century: from legitimation to leadership». A: A Coleman Foundation White Paper USASBE National Conference January 16, 2004 [en línia]. <http://links.uv. es/0ckoZuZ> [Consulta: 18 desembre 2014]. — (2005). «The emergence of entrepreneurship education: development trends and challenges». Entrepreneurship Theory and Practice, vol. 29, núm. 5, p. 577-598. Marina, A. (2010). «La competencia de emprender». Revista de Educación, núm. 351 (gener-abril), p. 49-71. Nabi, G.; Holden, R.; Walmsley, A. (2010). «Entrepreneurial intentions among students: towards a re-focused research agenda». Journal of Small Business and Enterprise Development, vol. 17, núm. 4, p. 537-551. Neira, I. [et al.] (2013). «Actitud emprendedora: un enfoque a través de los jóvenes y el género». A: López, A. Emprender: Una perspectiva de género. La Corunya: Universidade da Coruña. Servizo de Publicacións, p. 69-84. Paniagua, F. J.; Gómez, M.; González, M. E. (2014). «Incentivar el emprendimiento periodístico desde la Universidad». Revista Latina de Comunicación Social, núm. 69, p. 548-570. DOI 10.4185/RLCS-2014-1024. Peinado-Miguel, F. [et al.] (2011). «Hacia un aprendizaje activo de la empresa informativa en el EEES. Aplicación del podcasting y otras herramientas de comunicación 2.0». Razón y Palabra [en línia], núm. 75. <http://www. razonypalabra.org.mx/N/N75/varia_75/varia3parte/38_Peinado_V75.pdf> [Consulta: 30 gener 2015]. — (2013). «Aprendizaje e innovación: una propuesta metodológica desde la empresa informativa». Revista Latina de Comunicación Social [en línia], núm. 68, p. 119-144. <http://www.revistalatinacs.org/068/paper/971 _Complutense/05_Peinado.html> [Consulta: 28 gener 2015]. Pérez-Quintanilla, M. (coord.) (2013). TicLaude, el reto de emprender. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Picard, R. (2010). The biggest mistake of journalism professionalism [en línia]. <http://links.uv.es/e0xYtcc> [Consulta: 15 gener 2015]. — (2014). Deficient tutelage: challenges of contemporary journalism education [en línia]. <http://links.uv.es/ IM6Evyk> [Consulta: 30 gener 2015]. Plaschka, G. R.; Welsch, H. P. (1990). «Emerging structures in entrepreneurship education: curricula designs and strategies». Entrepreneurship Theory and Practice, vol. 14, núm. 3, p. 55-71. Sabés, F.; Verón, J. J. (2012). «Universidad y empresa ante la doble crisis del periodismo tradicional. Propuestas y reflexiones sobre la modificación sustancial del escenario periodístico. El clúster periodístico». AdComunica, núm. 4, p. 151-170. DOI 10.6035/2174-0992.2012.4.10. Schumpeter, J. A. (1944). Teoría del desenvolvimiento económico: Una investigación sobre ganancias, capital, crédito, interés y ciclo económico. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. [1a ed., 1934] Sirkkunen, E.; Cook, C. (2012). Chasing sustainability on the Net: International research on 69 journalistic pure players and their business models [en línia]. Tampere: University of Tampere. <http://www.submojour.net> [Consulta: 28 gener 2015]. Yuste, B.; Cabrera, M. (2014). Emprender en periodismo. Barcelona: UOC.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 51

21/05/15 13:19

Rev de Recerca_maig 2015.indd 52

21/05/15 13:19

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 32 (1) (maig 2015), p. 53-71 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.129 Data recepció: 02/10/14 Data acceptació: 04/11/14

Why We Fight and The Focused Interview. Cinema and Social Science during World War II ‘Why We Fight’ i ‘The Focused Interview’. Cinema i ciència social durant la Segona Guerra Mundial

Ramon Girona1 Professor del Departament de Filologia i Comunicació de la Universitat de Girona. ramon.girona@udg.edu

Xavier Gimeno Torrent Sociòleg i investigador independent. xavier.gimeno@xaviergimeno.net

C 53

Rev de Recerca_maig 2015.indd 53

21/05/15 13:19

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

Why We Fight and The Focused Interview. Cinema and Social Science during World War II ‘Why We Fight’ i ‘The Focused Interview’. Cinema i ciència social durant la Segona Guerra Mundial ABSTRACT: During World War II, the U.S. military suggested troop indoctrination methods that combined physical and technical training with rational formation. The series of documentary films Why We Fight was one of the best examples of these new methods. WWF tried to activate the rational part of the soldier, providing him with comprehensive information about the war, while at the same time this rational argument became the foundation on which emotional stimulation strategies were built. Besides being a key player in the Army’s educational program, however, WWF was also a breakthrough in audience reaction research. In connection with this, techniques such as the focused interview were developed to investigate the responses of soldiers when faced with these films. It appears that the aim of this method was to evaluate reactions and to propose changes in the films in order to better achieve their purpose of moral and psychological indoctrination.

KEYWORDS: documentary, propaganda films, audience reaction research, military indoctrination, WWII, interviewing techniques.

C Why We Fight i The Focused Interview. Cinema i ciència social durant la Segona Guerra Mundial ‘Why We Fight’ and ‘The Focused Interview’. Cinema and Social Science during World War II RESUM: Durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit dels Estats Units va plantejar uns mètodes d’adoctrinament de la tropa que combinaven la instrucció física i tècnica amb la formació racional. La sèrie cinematogràfica documental Why We Fight (WWF) va ser una de les millors respostes a aquests nous mètodes. WWF pretenia activar la part racional del soldat, proporcionant-li documentació exhaustiva de la guerra, i, al mateix temps, aquesta argumentació racional es convertia en la base sobre la qual es desplegaven les estratègies d’estimulació emocional. Però, a més a més de ser una peça clau en el programa pedagògic de l’exèrcit, WWF també va esdevenir un avenç en la investigació de les reaccions de les audiències. En relació amb això, es van desenvolupar tècniques com l’entrevista enfocada per a investigar les respostes dels soldats davant dels films. L’objectiu del mètode sembla que era avaluar les reaccions i proposar canvis en els films perquè complissin millor el seu propòsit d’adoctrinament.

PARAULES CLAU: documentals, cinema propagandístic, investigació de les reaccions del públic, adoctrinament militar, Segona Guerra Mundial, tècniques d’entrevista.

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 54

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

1. Introduction Why We Fight (WWF) is a seven-episode documentary series produced between 1942 and 1945, describing the development of World War II and the necessary involvement of the United States in this conflict. The series was first addressed to the American soldiers who were to take part in the war.2 This production, developed under the military’s Information and Education Division, had the director Frank Capra as its executive producer and general super visor. The WWF series may be considered one of the most outstanding audiovisual contributions to the ambitious information and propaganda project carried out by the U.S. political and military structures in World War II. Despite being initially de signed for soldiers, WWF had another use just after World War II, as this article will try to prove. After the war, the seven films – or at least some of them – became an excellent testing ground for the development of different aspects of audience reac tion research.

2. World War II and training and indoctrination techniques for U.S. troops Compiling the experience of World War I while seeking to move beyond it, the leaders of the U.S. Army, immersed in World War II, deployed an ambitious com prehensive strategy that tried to influence not only the military training of soldiers but also their psychological training.3 This new strategy was proposed by the Chief of Staff of the U.S. Army, General George C. Marshall, among others.4 Faced with the prospect of World War II, General Marshall had insisted in sev eral public sessions on the important role to be played by the infantry if the U.S. finally got involved in the war. Marshall believed in the infantry or did not underes timate it, as opposed to those who wished to rely on technology as a means to achieve victory in this new armed conflict, “...keeping alive a realization of the importance of the rifleman in the settlement of any war – especially in these days of myriads of planes, of mechanized cavalry, and of submarines and mysterious gases” (Marshall, 1945a: 10). Marshall had also insisted that the members of the Army should be prepared not only physically but also psychologically. Accordingly, Marshall proposed a “new army” that would deal with the train ing of the soldiers, an army that would seek to obtain the soldiers’ obedience after strengthening their intellectual capacity and their ability to reason: “We are replac ing force of habit of body with force of habit of mind. We are basing the discipline of the individual on respect rather than on fear; on the effect of good example given by officers; on the intelligent comprehension by all ranks of why an order has

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 55

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

to be, and why it must be carried out; on a sense of duty, on esprit de corps” (Marshall, 1945b: 124). All these considerations that pointed towards a rethinking of the training meth ods of soldiers responded to an ideological will to democratize the Army as well as to the conviction, which was becoming increasingly stronger and widespread, that to achieve the optimum performance of the soldiers, emphasis had to be placed on their physical and psychological integrity. For this reason, to complement the strict ly military training of the soldiers, General Marshall gave the green light for the creation on March 8, 1941 of an organization that initially took the name of Morale Service Division and, subsequently, Information and Education Division (IED). The Information and Education Division was created to maintain and ensure the physical and mental endurance of the troops. The different proposals and pro grams to achieve this objective ranged from playing sports to supplying soldiers with information through various media – films, radio and newspapers published by the Army – as well as to giving them the opportunity to obtain a university-level education with the establishment of libraries and the publication of paperbacks, while providing them with the necessary resources to address their religious and spiritual concerns. In this ambitious program, films played a prominent role, providing soldiers with entertainment and contributing to their training and indoctrination. For enter tainment, to occupy some of the soldiers’ free time, the Army and Hollywood joined forces. Through the War Activities Committees (WAC), Hollywood worked in coordination with the War Department and through it with the Army, to create a global distribution circuit of the movies produced by the film production colony (Schatz, 1999). This undertaking, however, which consisted basically of entertain ment, was combined with another more ambitious task from the educational and propagandist point of view, similar to what was proposed by General Marshall. This other task, which was to be based on the cinema medium, culminated in the development of documentary films, the production of which, unlike that of fiction films, was the responsibility of the Army and its film production units. In this respect, the Information and Education Division contained a specific organization, the Information Service, which was created to deal with everything related to information. The Information Service controlled the press and radio, the production of leaflets and film production. Specifically for films, the Information Service established the 834th Signal Service Detachment, a unit designed to produce documentary films, headed by the director Frank Capra.5 In accordance with its ini tial educational and propagandist purpose, the 834th Signal Service Photographic Detachment produced a wide range of films (Girona, 2009). Of all the 834th’s pro ductions, the series under the general title of Why We Fight stood out from the rest, comprising a total of seven documentaries: Prelude to War (1942), The Nazis Strike (1943), Divide and Conquer (1943), The Battle of Britain (1943), The Battle of Russia (1944), The Battle of China (1944) and War Comes to America (1945).6

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 56

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

3. Why We Fight Consequently, the production of series such as Why We Fight should be under stood in the context of the broader training program deployed by the U.S. Army’s Information and Education Division. WWF became one of the most successful ex pressions, in images, of General Marshall’s wish to prioritize aspects of soldiers’ training which had remained in the background or been overlooked until then. Initially, Why We Fight was produced in response to the failure of a planned series of speeches for the Army troops, conceived to inform and educate soldiers on issues relating to a war in which the U.S. was involved. The failure of those speeches, most of which were recorded in audio alone, led to a strengthening of the audiovisual format. The informative and educational aim of the WWF series, as films of the type known as orientation pictures, was clearly established from the first episode, Prelude to War. At the beginning of this first episode and at the beginning of the others as well, the words of General Marshall appear. Marshall’s words established two different issues. He stated, “This film, the first of a series, has been prepared by the War Department to acquaint members of the Army with factual information as to the causes, the events leading up to our entry into the war and the principles for which we are fighting.”7 With the urgency of preparing the thousands of recruited civilians within a very short time, WWF’s first goal was to place the American soldiers in the context of the global conflict, and as a consequence, to make them understand that, beyond the response to the Japanese attack on Pearl Harbor, the United States’ involve ment was necessary in the fight against the other two Axis Powers: Germany and Italy. This turned WWF into a highly descriptive series. In the course of the seven episodes, the films described, among other aspects, the countries in conflict, the policies of these countries before war, the major battles and the overall develop ment of the war, from the bombing of Pearl Harbor to the onset of American in volvement. In the seven documentaries, footage and maps explain various previous wars and describe the world situation and the clash of strategies and strengths between the two sides in conflict. This description of the drift of the world war and the subsequent U.S. involvement in the conflict, however, implied the second major goal which was pursued by the series and which was expressed by Marshall in his introductory statement: the wish to describe “the principles for which we are fight ing.” This second pivot of the storyline involved the moral education of the sol diers. Indeed, this second aspect brought together some of the key ideas of the U.S. ethos. Over the seven episodes, but especially in the last one, War Comes to Amer-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 57

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

ica, the authors of the series argued that the struggle between the Allied countries (including the United States) and Axis countries (Germany, Italy and Japan) was a fight between a free world and an enslaved world. It also claimed that the virtues of the free world were those traditionally attributed to the U.S. Two great ideas summed up these virtues: the first one presented the origin of the U.S.A. as the place where the principles of equality and freedom became a reality and how these principles had become the political and social legacy that the coun try’s founders had passed down to subsequent generations. This was what was known in the documentaries as the American Heritage. The fight of the Americans in World War II responded, therefore, to the need to defend that legacy against external attacks. Additionally, however, this work of defense was a ssociated with another task, namely, the obligation to extend this legacy beyond America’s bor ders. This task responded to a Manifest Destiny which had been assumed by the U.S. since the time of its founding. It combined an altruistic wish to spread the virtues of freedom worldwide with another more practical wish: to achieve a future world free of armed conflict with the consolidation of democracy.

3.1. The argument in Why We Fight. Strategies of visual rhetoric Beyond the ideological content of Why We Fight, it is interesting to describe and analyze the way in which the Army wanted this content to be transmitted to the troops. It is a method that disclosed the subsequent uses of the series in the im mediate postwar period. Why We Fight appears to respond, in its storyline strategy, to the aim of Gen eral Marshall and his team to promote the rational aspect of soldiers and to make their training more effective. To achieve this, two narrative techniques were de ployed: the use of flash backs and the discussion of a series of rhetorical questions that find their answer in the documentaries themselves. The seven episodes of the series were the successive stages of a long journey that culminated on December 7, 1941, when Japanese aircraft bombed Pearl Har bor, and that dated back to the events which, in the opinion of the documentaries’ authors, marked the beginning of World War II. The authors placed these events in 1931, when Japan began to unfold its expansionist strategy towards Continental China, occupying Manchuria. On the basis of these events, the documentaries showed and narrated, among others, the expansionist ambitions of Mussolini on Ethiopia, the Spanish Civil War, the invasion of Poland, the Battle of Britain, the sieges of Leningrad and Stalingrad, etc., returning in the last episode to the bomb ing of Pearl Harbor in an attempt to prove that Americans could not respond uni laterally to the Japanese aggression but also had to join Britain, China and the USSR in the fight against the fascism of the enemy coalition. The essential function of this visual journey through the years immediately preceding the U.S. involve ment in the war, however, was to turn the images into an undeniable testimony – for its documentary value –, into a chronicle of what had happened and of what

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 58

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

was even then taking place in the world. Through the films and the images that formed part of those films, the Allies and the Axis forces had to be judged – by the soldiers – and this cinematographic judgment had to become, for the authors of the series, the ultimate test of the democratic essence of the U.S. and its Allies and of the objectives of their destructive dictatorial enemies. The images that had to act as dispassionate witnesses of the global war situa tion were also the audiovisual response to a series of questions which were posed in the course of the seven documentaries. In Prelude to War, after General Marshall’s introductory words, the narrator asks the question that lies behind the general title of the series: Why We Fight. This general question soon raises a series of other questions, however: “...causes and events leading up to our entry into the war. Well, what are the causes? Why are we Americans on the march? Is it because of Pearl Harbor? Is that why we are fighting? Or is it because of Britain, France, China, Czechoslovakia, Norway, Poland, Holland, Greece, Belgium, Albania, Yugoslavia or Russia? Just what was it that made us change our way of living overnight? What turned our resources, our machines, our whole nation into one vast arsenal, producing more and more weapons of war, instead of the old materials of peace? What put us into uniform, ready to engage the enemy on every continent and every ocean?”8 This resource of using a question to generate the discourse reappears at different times in other episodes as well. The rhetorical construction based on a series of questions suggests a didactic intention that brings one back to Marshall’s statements about trying to change the methods of “order and power” that had traditionally governed the training of troops. The rhetorical questioning that appears throughout the seven episodes reflects a dynamic based on the discussion and contrast of opinions, despite the limitations that these concepts may have in a context such as an army, in which hierarchy and obedience are essential. It is now difficult to establish whether the viewing of the WWF series by the troops fulfilled this wish expressed by the highest echelons of the military and assumed by the people in charge of the Information and Education Division. As noted, however, the rhetorical method used in the seven episodes would point in this direction. It is a method that sought to move away from the basically emotional style used, for example, by the propaganda machine of Hitler’s and Goebbels’ Germany.

4. WWF as a testing ground of modern audience reaction research The Information and Education Division’s work in connection with WWF did not end with this series of documentaries, however. It went even further, seeking to

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 59

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

find out whether the soldiers were really morally indoctrinated with these funda mental principles of the U.S. ethos which WWF tried to transmit. To do this, it had to investigate how the soldiers reacted when they watched the documentary in order to see if it produced the desired effect on them. On the part of the Army, this task was specifically assigned to the Information and Education Division’s Research Branch, headed by Samuel Stouffer, and on the civilian part, to Robert. K. Merton and to Paul Lazarsfeld, the founder and director of Columbia University’s Bureau of Applied Social Research (BASR) (Merton, 1990; Lee, 2010). In fact, the pioneering work of Samuel Stouffer and his team was essential to the creation of a soldier emotionally involved with his army, his country and the supposed U.S. values: “The Research Branch had been established to provide the Army Command with information about the attitudes of soldiers. More specifically it was concerned with problems of morale and the relation of morale to military performance” (Schweber, 2002: 68). In this way, “by the war’s end they had pro duced over three hundred reports based on the attitudes of more than half million young men” (Schweber, 2002: 76). Likewise, in this way, through this research and during its eight years of elaboration and re-elaboration, the 130 social researchers who were belonged to the Research Branch compiled an unprecedented amount of information on soldiers (Schweber, 2002). In 1949 this research, generically known as The American Soldier (TAS), was published by the Princeton University Press (Stouffer et al., 1949a, 1949b and 1949c; Hovland, Lumsdaine and Sheffield: 1949). It represents the development of the techniques and methods used in modern research on the effects of mass media on an audience.

4.1. WWF and The Focused Interview It was precisely this need to evaluate the effects that WWF had on recruits that led to the relationship between WWF and The Focused Interview (TFI) (Merton, Fiske and Kendall: 1990), resulting in the third volume of the TAS series, Experiments on Mass Communication. This was how the qualitative or clinical methods and social research techniques were introduced into the mass communication research field and also, from a broader standpoint, important innovations were developed in what were at that time group interview techniques based to only a small degree on accumulated scientific research and mostly left to the discretion of each investiga tor (Lee, 2010). It is true that TAS primarily entailed an important innovation in the field of the so-called quantitative social research methods, with improvements such as the introduction of control variables, the discussion of spurious factors and time order variables, the formalization of analysis procedures, the interpretation of data from survey research and the conceptualization of the relationship between per sonal and unit data (Kendall and Lazarsfeld, 1974); the introduction of the pretesting of questionnaires and the extensive use of replication techniques as require ments for verifying initial conclusions (Schweber, 2002); the introduction of the concept of intervening variables (Schweber, 2002); the formalization of construc

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 60

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

tion procedures of attitude scales (Guttman’s Scalograms and Lazarsfeld’s Latent Structure Analysis, the current classification analysis forerunner) (Schweber, 2002); the approximation of survey results to controlled experimentation, and the im provement of traditional experimental designs in social psychology (Hovland, Lumsdaine and Sheffield, 1949), which are the improvements that have tradition ally been highlighted. Nevertheless, the contribution of this body of research, along with the focused interview, as will be shown further on, was decisive in establishing a scientific methodology in the field of qualitative research techniques and group interview methods. As previously mentioned, although the group interview is a tool which had already been used before the emergence of The American Soldier and of The Focused Interview, which describes the procedure of individual and group interviews that was used in TAS research – the sociologist Emory Bogardus had made practical but never systematic use of the group interview during the 1920s (Lee, 2008) –, it was not until the appearance of The Focused Interview that one may properly speak of the development or systematization of group interview techniques. Ap parently, group interview techniques were hardly used at all between 1940 and 1950, possibly because they had little scientific standing (Lee, 2010). If we attempt to extrapolate the extent of this conclusion by concentrating specifically on the focused interview method as a group interview technique, it may be observed that in the period of 1956 to 1977, it was all but insignificant (Lee, 2010). The emer gence of the group interview procedure known as the focus group in the 1980s was still a thing of the future. The development from the focused interview or focus group interview to the focus group and the continuity and discontinuity relations established between these two schools of thought have been relatively well documented by Robert K. Merton and Raymond M. Lee (Merton, 1990; Lee, 2010). What has not been dis cussed, however, is the bidirectional relationship of The Focused Interview with war propaganda and, more specifically, with the groundbreaking Why We Fight docu mentary series. That is to say, what would be the answer to the question of how the series of documentaries called Why We Fight and the procedures described in the book The Focused Interview affected each other? This is what we will seek to determine from this point on the basis of concrete empirical data. In this respect, the procedure that has been followed consisted necessarily of, on the one hand, the viewing of the four documentaries9 that were analyzed from an experimental and quantitative perspective by the Research Branch and from a qualitative per spective by the BASR, and on the other hand, the detailed reading of the second edition of The Focused Interview book. Its Catalan and Spanish translation project has led to a high level of available detail which has in turn made it possible to as sociate the various fragments of real interviews contained in the book (and used to illustrate the described interview procedures, which entails describing the effective as well as the ineffective techniques) with the sequences and the scenes of each of

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 61

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent Number

Why We Fight

Category

The War

Naples is a Battlefield

Not determined

Not applicable

Total

100

Table 1. Categorization of interview extracts used in The Focused Interview

the Why We Fight documentaries to which they alluded. This process has been useful in determining how Why We Fight helped to establish the focused interview procedures. Additionally, however, there have been attempts to locate the relevant documents (Author N. A., 1942, 1943 and undated; Kaufman, 1943a and 1943b; Lazarsfeld, 1943; Schreirer, 1943) which could explain the inverse relationship. That is to say, did the focused interview somehow have an influence on the elabo ration process of the Why We Fight documentaries? In this way, Table 1 seeks to answer the first question about the impact of WWF on The Focused Interview, showing the close relationship between these two cultural products. This table links the excerpt from each interview in The Focused Interview to the respective documentary film, with frequencies representing the absolute or relative number of interview excerpts alluding to each of the films. The total of 109 pages analyzed include 78 different interview fragments. Table 1 clearly shows the importance of the documentary series Why We Fight in the process of codification and systematization of the procedures known as the focused interview: 58% of the fragments that appear in the book belong to inter views that directly allude to this set of films. Moreover, if this percentage is recalcu lated leaving out the categories “not determined” and “not applicable,” the level rises to 74%. Whether it is calculated in one way or another, this indicator leaves no doubt about the special influence that WWF exerted on The Focused Interview.

4.2. The influence of WWF on The Focused Interview On several occasions during the analysis of The Focused Interview, remarks ap peared in interview excerpts that seemed to suggest that the role of the interviewers was not simply to analyze the reactions of the interviewees with respect to all the films viewed, but also to propose possible changes in these films so that the view ers’ reaction to the films would be closer to the desired response.10 This led to the need to explore whether the focused interview procedure had somehow been used as a device for proposing changes in the whole series of Why We Fight, that is, as

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 62

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

an early test-audience method. Consequently, in this respect it would now be nec essary to answer the other part of the question as posed earlier: what was the impact of The Focused Interview on WWF? To perform a preliminary verification of this hypothesis, several previously men tioned documents have been consulted (Author N. A., 1942, 1943 and undated; Kaufman, 1943a and 1943b; Lazarsfeld, 1943; Schreirer, 1943). However, it should be made clear that the analysis was completed only tentatively and needs a more thorough inquiry than the one performed in order to clarify the matter, since the documentary sources used are not sufficient to answer it nor is it the exclusive remedy for the excessively narrow focus adopted: to determine whether the focused interview technique was used to propose changes in the assembly of the secondary images which form the basis of the Why We Fight11 series, it is clearly necessary to delve thoroughly into the various cinematographic processes of film analysis (especially with respect to the writing and revisions of the script, editing, production, etc.) and the cinematographic career of those who took part in it (directors, screenwriters, etc.) in order to obtain more conclusive information. In this regard, in future research on this topic it would be necessary to have material from the archives of the authors of the documents and, consequently, to address the issue from a cinematographic perspective as well. Apparently, this comprehen sive task of reconstructing the entire creation process of the subsequent versions of Why We Fight and of tracking the changes that they underwent has not yet been carried out, which makes it is difficult to firmly establish the role, if any, of the interviews with the soldiers (who had watched the film) applying the focused inter view method (Girona, 2009; Merton, 1990). It is precisely in this respect, although in a more modest way, that the analysis conducted is only one possible starting point. In order to undertake the research that will lead to a provisional verification of the hypothesis postulated earlier, in the first place it is necessary to find out how the BASR viewed the objectives that WWF wanted to achieve. That is to say, from the BASR’s standpoint, what was the objec tive that the films had to fulfill and what function did it consider that the documen taries had to carry out, since the answers to these questions will reveal the use that the BASR made of the interviews conducted with the soldiers and, more generically in this case, of the use which it made of the focused interview method. In this re spect, the BASR’s internal documents will provide us with invaluable help since they reflect the BASR’s perception of the objectives that WWF pursued. One of the memos refers specifically to this issue, mentioning one of the films (Divide and Conquer) of the WWF series. The point of view that is expressed can be easily ex tended to the rest of the films: “The purpose of the film presentation in general appears to be two-fold. For one, its aim is to inform. It gives facts which may be entirely new to the onlooker, may have been forgotten or may be well known. Secondly, and more important, these facts are interpreted. The interpretation of facts – be they real or fictitious, articulately perceived or not – is actually taking an

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 63

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

attitude. The film embodies such an attitude, which it means to convey to its audience. Its second aim, therefore, is to modify or intensify existing attitudes. It may be successful or it may fail in this undertaking. The yardstick will not be complete ‘conversion of the dissenters’ but more ‘converts’ than newly recruited ‘dissenters’. Much will depend on how complete the interpretation is, on whether or not it is too dogmatic, too subtle, on whether the relevant facts are open to other more convincing explanations, on how consistent it is, how widely applicable to related but not presented facts and, finally, on whether the interpretations consider the audience’s frame of reference” (Kaufman, 1943a: 1).12 Consequently, for the BASR, the main objective was “to modify or intensify existing attitudes”. Obviously, the modification of attitudes is a complex issue, as is clearly pointed out in the docu ments, and the most appropriate mechanisms to allow the objectives to be achieved with the available means must be found. It is evident that the only way to modify attitudes through a film, as cannot be otherwise, is to plan the content so that all the potential audiences react in a way that ensures that the transmitted message has the desired effects. This means that the appropriate procedure for achieving the objective of attitude modification through WWF must fulfill the following crite ria:13 1) “Provide a guide to the attitudes which the film might introduce or rein force in an army audience”; 2) “Provide suggestions on possible effects of the film on special groups within the army”, and 3) “Provide suggestions for ‘product improvement’, that is, for improvement of the film by changes in the emphases, modes of presentation, etc. Examples: The treatment of differences between democracies and dictatorships is rather abstract and would perhaps not be too clear, especially to the enlisted man with little education” (Author N. A., 1943: 1-2).14 As may be observed, the three points of the procedure seem to be aimed at achieving the “product improvement”15 objective, that is to say, at proposing changes in the films in order to improve their ability to modify the audience’s attitude. This is be cause it is obvious that the first objective is subordinate to the second (to hypoth esize how certain specific categories of individuals will react, it is first necessary to determine what the standard reaction will be, which is the objective pursued by the first step of the process), and both the first and the second objective are subordi nate to the improvement of the product in order to improve the attitude modifica tion, either in standard or special categories of individuals (the example mentioned makes this last point very clear). This scheme provides the interpretive key required to decrypt the contents of the analyzed BASR internal documents, since they sup ply the categories through which information can be organized and interpreted. From this perspective it is not surprising that one of the first notes that appears on the documents (Kaufman, 1943a) refers precisely to the complexity of the inter action between the informative and attitudinal component of the films, and to the differential perception of these two factors that the various audiences have; through the various frames of reference put into play when interpreting the film, these factors reveal a greater or lesser inclination to attitude modification through

C 64

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 64

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

film stimuli which are significant for each audience. The document recommends, in this way, that each of the films should include facts and interpretations relevant to more than one audience, since this is one way to ensure the attention of many dif ferent audiences and interpretations, and, therefore, a good way to plan the film contents in a way that all the potential audiences react to the film contents, allow ing the conveyed message to produce the expected effects. As may be observed, this is a theoretical discussion of preliminary nature, emphasizing the difficulty of achieving the attitude modification sought by WWF, which is accompanied by additional discussion of a methodological nature: which procedures to use to test the effects? (Author N. A., 1943 and undated; Schreirer, 1943; Lazarsfeld, 1943); how to measure jointly the effect of the sound and the visuals of the films? (Kauf man, 1943b); how to assess the joint effect of the series Why We Fight and the possible autonomy and/or complementarity of each one of the films? (Kaufman, 1943b), and how to quantify the persistence of the effects they cause? (Kaufman, 1943b), all of which is nothing more than the technical side of this controversy. It is not a minor issue, however: questions of method occupy 32 of the total 61 pages analyzed, representing 53%. With respect to the analytical purposes, how ever, the most interesting thing is to observe how, through these documents, a series of proposals or hypotheses are revealed that, in the first place, try to suggest possible research lines in order to assess whether the films are able to transmit the desired values (that is to say, whether they are able to achieve the desired effects) and that in the second place try to provide solutions to correct the film materials that may present discrepancies between what was intended to be to transmitted and what the different audiences actually grasped. The case of the pre-analysis of the Divide and Conquer (Kaufman, 1943a) script is paradigmatic of these facts. For Kaufman, the BASR analyst who wrote this document, this is a film which basically describes facts, with few interpretations, at least explicitly (Kaufman, 1943a). Its main objective is therefore to provide factual information about the origin of the Nazi war policies. Secondly, it tries to warn about the danger they represent (Kauf man, 1943a). The value that it attempts to convey is the need to take action to stop the Nazis. Kaufman hypothesizes, however, that it may happen that the informa tive component (the description of Nazi policies) can neutralize the interpretive component (warning about the danger of the Nazis in order to arouse action), cancelling out the mobilizing effect. In line with this, the rest of the document in cludes a series of proposals aimed at avoiding this possible undesirable effect and improving, where necessary, the various aspects of the film that could cause inap propriate reactions. The first proposal shows the general trend of successive sug gestions, which often focus on the values inherent to the American people, values which are usually emphasized by Why We Fight:16 it has to do with the value of democracy as something opposed to and incompatible with fascism. In this respect, the BASR analyst asserts that the treatment given to this topic in Divide and Conquer may be too abstract, causing certain categories of soldiers (the less educated

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 65

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

ones) not to show the desired response, which is to say, to take a stance against the Nazis and in favor of the need for the U.S. to mobilize and to fight them be cause they represent a real danger to the ingrained democratic values of the Amer ican people (Kaufman, 1943a; Author N. A., 1943). Next, the same storyline which Kaufman has already generically presented is resumed from a strictly political point of view, stating that one of the possible unwanted effects of the film is the charac terization that is made indirectly of the idea of democracy by the emphasis placed on certain aspects of the Nazi regime: underlining the weaknesses of democracies, which are inherently divided (lack of cooperation between France and England – the major powers –, the relationship between which is not well explained in the film and often seems not to exist or to be antagonistic; the disunity and the vulner ability of the other European countries to the divisive action of Nazi propaganda, the ineffectiveness of the United Nations), causing the democratic countries to be unable to deal politically with a dictatorial regime like the Nazis, who are better organized politically for the attainment of their intention of aggression and con quest (Kaufman, 1943a). In summary, it presents the failure of the European de mocracies against the political successes of the Nazi regime. Another aspect close ly linked to the previous two stands out in particular for the BASR, however: the military superiority of the Nazi regime. According to the BASR researcher, Divide and Conquer emphasizes the supremacy of Nazi Germany, highlighting the military aspects: the superiority of their military strategies (the blitzkrieg or lightning war, which makes the slow and ineffective strategies of the Allies obsolete), their arma ments (aircraft, tanks, artillery, showed extensively in the film), their military train ing (which shows the lack of experience of the Allied soldiers compared to the German soldiers, who have received training since childhood), their numerical su periority (the Nazi army is the world’s largest), or the Nazi army’s effectiveness, which appears in numerous combat scenes of the film. From this perspective, it is hypothesized that the effect may be undesirable, as the film can provoke feelings of fear and paralyze the soldiers, who may feel incapable and useless faced with the military superiority of the Nazi army, although it could also arouse their aggres siveness in response to the need to combat it (Kaufman, 1943a). As the BASR ana lyst pointed out, however, it is possibly the human aspect that is closely related to the superiority of the Nazi army and to its atrocities which leads to a topic that makes every possible audience less indifferent: the bombing of civilians in Norway and Rotterdam, the machine-gunning of Belgian refugees (especially women and children) and the scenes of destruction in Divide and Conquer associated with the Nazi conquest can hardly arouse pro-Nazi sympathies. These sequences, which speak in a more realistic language than the previous military or political considera tions and which are consequently less abstract and more accessible to everyone, can produce a strong animosity towards the Hitler regime, leading to a greater commitment to democratic principles, which are irreconcilable with dictatorial val ues. Thus, the human tragedy may achieve more results than rational arguments,

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 66

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

causing horror and repulsion in some or a sense of challenge and determination to end the dictatorship in others. However, as Kaufman points out, it may also be possible that those audiences who were most strongly opposed to entering a war or those whose beliefs were based on strong political convictions, considered the human tragedy argument a form of emotional blackmail or a way of attacking their points of view, thus jeopardizing the message in Divide and Conquer, which could be considered from this standpoint to be mere propaganda (Kaufman, 1943a). Apart from these suggestions, which have to do with changing the way of address ing the various topics, the analyst pointed out, in conclusion, two technical aspects that could bring about unwanted effects. First, he states that Divide and Conquer has a major problem: the end is too hasty and abrupt, and this may have a countereffect. Although the film attempts to clarify the successive events of the period which it covers, the fact that it ends in 1940 with the conquest of the Ardennes by the Nazi army before the U.S. entered the war on December 7, 1941, could cause confusion in some audiences unfamiliar with the relationship between this event and the entry of the U.S. into the armed conflict, since this film hardly mentions the U.S., its role in the war, its relationship with the United Nations or what it had in common with the Allied democracies in 1940. This is why if Divide and Conquer wants to answer the question of why the U.S. is fighting (the question that the WWF series seeks to answer), it should be able to explain the role played by the various democracies in the allied strategy and policy (Kaufman, 1943a). In second place, Kaufman wonders if there are not too many maps in this film. Of the total frames, 20% are maps. The ratio between the sequences showing real images and those that include maps, diagrams or cartoons is 2:1. This can have its consequences: although the maps are usually quite simple and come with audio commentaries that make them understandable, the intensive use of maps may result in a loss of effect on audiences less familiar with them. “In other words, the maps and dia grams may distract the men rather than intensify their impressions” (Kaufman, 1943b: 1).

5. Conclusion The conclusion of our analysis is as follows: although all hypotheses pointed to by the BASR are the result of a pre-analysis of the film scripts for Why We Fight (spe cifically for Divide and Conquer) and, thus, are dependent on subsequent verifica tion via the specific focused interviews of soldiers, it remains undeniable that the analysis method or perspective that influences the investigation of the effects ge nerated by the films points to, as has been made very clear, a possible proposal to alter the “emphasis, modes of presentation” and, in short, the films’ approach to the transmission of democratic values that are supposedly characteristic of the

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 67

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent

American people, which stand as a guarantee of the people’s freedom. It is evident, however, that although certain changes were proposed by the BASR, they were not necessarily put into practice. No confirming evidence has been presented in this respect. However, there remains a final document that can shed some light on this aspect. This is the draft script of Divide and Conquer (Author N. A., 1942). This script has been compared to the film’s final editing. Although an in-depth examina tion has not been made, the film was viewed, comparing its structure and content with the draft script. This analysis suggested two things. Firstly, that both the con tent of the draft (pictures and narratives) and its structure (arrangement of the scenes, sequences) are very different from the final editing: the order of scenes changes, some of the narrator’s explanations are not listed and some that were not in the script appear (in fact, whole sequences appear). Secondly, as a consequence of the foregoing, the film is much longer than what is indicated by the 14-page script, which covers only about 20 minutes, while the film lasts 56. In short, three things are clear. First, there is a huge difference between the draft of the script preanalyzed by the BASR and the final editing of the film. The second is that, as seen in section 3, the versions of Why We Fight seen by the soldiers appear to be very similar to the final version. The third aspect is that, if it is indeed true, as it would appear, that certain changes were made in the documentaries when they went through the hands of the BASR, which was directly attached to the Office of War Information, which in turn had the last word on proposed changes, it does not seem unreasonable to think that these changes – which should have been slight as seems to be indicated by the fact that versions of the films viewed by the soldiers have been recognized by us, meaning that they were very similar to the final ver sion – could have been based on the BASR focused interviews with the recruits.

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 68

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview

Notes [1 Correspondence address: Ramon Girona. Pl. Ferrater Mora, 1. E-17071 Girona, UE. [2 In principle, the documents were also intended for the population in general. Despite this, however, only three episodes were shown in the U.S.: Prelude to War, The Battle of Russia and War Comes to America (Girona, 2009). [3 World War II entailed a widening and deepening, in all respects, of the methods used in communication and propaganda by the United States during its participation in World War I. Furthermore, in World War I, at least at the beginning, a refractory public opinion had to be persuaded in general terms of the involvement in a war which was being waged far from home. Likewise, at that time the involvement of the U.S. had to be seen as emphasizing the fact that the country was fighting for the defence of democracy on its own soil as well as overseas. One of the key players in World War I was George Creel, a journalist from Colorado with many years of press experience and a firm supporter of the politics of Woodrow Wilson. At the head of the Committee on Public Information, by express wish of the U.S. president, Creel clearly saw the task as an advertising project, as an immense sales venture and as the world’s biggest promotional campaign. A key book for understanding what Creel was trying to do in carrying out Wilson’s assignment is Creel, G. (1920), How We Advertised America (online), New York and London, Harper & Brothers Publishers, <https://archive.org/stream/h<owweadvertameri00creerich#page/n9/mode/2up> (retrieved: 5 November, 2014). [4 George C. Marshall was a member of the General Staff of the U.S. Army from July 1938 and on the same day that the Germans invaded Poland (September 1, 1939) he became the Chief of Staff. Among the duties inherent to this position were those of acting as the principal advisor to the Secretary of War and as the head of the Army. Marshall was also responsible for the security of the country in peacetime and the commander of the Army in wartime. With the approval of the Secretary of War, he was responsible for preparing the military training program to be carried out by the War Department. Marshall was consequently a key figure in the design and development of the updated U.S. Army that had to cope with fascist threats during the late 1930s and early 1940s. [5 Capra was responsible for the unit on June 6, 1942. See Culbert, 1990. [6 See the study by one of the authors of this article: Girona, R. (2009), ‘Why We Fight’ de Frank Capra. El cinema al servei de la causa aliada, València, Edicions de la Filmoteca de l’Institut Valencià de l’Audiovisual, for an in-depth discussion of the context and an analysis of the seven documentaries from ideological, political, social and cinematographic standpoints.

[7 See Prelude to War (1942). United States War Department. Special Service Division. Army Service Forces; Prod. Lt. Col. Frank Capra. The documentaries can be seen online at http://video.google.com:

Prelude to War: https://www.youtube.com/watch?v=ZBtdTiHsQqI; The Nazis Strike: https://www.youtube.com/watch?v=BVdaOLpO0hU; Divide and Conquer: https://www.youtube.com/watch?v=su2iQWgDrJs; The Battle of Britain: https://www.youtube.com/watch?v=cVH-5Aj7pBE; The Battle of Russia: https://www.youtube.com/watch?v=Xg3LqFquJcs; The Battle of China: https://www.youtube.com/watch?v=f8EZoPqzpS4; War Comes to America: http s://www.youtube.com/watch?v=o3l538SWqDo (retrieved: 5 November 2014).

[8 See Prelude to War, op. cit. [9 As pointed out in Hovland, Lumsdaine and Sheffield (1949), these films were: Prelude to War, The Nazis Strike, Divide and Conquer and The Battle of Britain, all four produced in 1943. The Research Branch and the BASR also analyzed five short films that formed the series called The War: Finishing School, Back Home, I Was There, First Birthday and Snafu. The series Why We Fight can be viewed publicly at http://video.google.com since it is in the public domain. To the contrary, the films of the series The War could not be viewed or located and it has only been possible to associate the interviews with each of the films to which they referred thanks to the synopses that appear in Hovland, Lumsdaine and Sheffield (1949).

[10 All quotes are from Merton, Fiske and Kendall (1990). Specifically, these are the remarks (the italics are ours): a) from those interviewed: “Yes, and [they should show something] about colored WAACS” (ibid., 24); “And he made a speech. That should be cut out” (ibid., 30); “Well, the X-rays that had to be taken. He talked about the kidneys and

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 69

21/05/15 13:20

Ramon Girona i Xavier Gimeno Torrent the heart and so on. It wasn’t necessary” (ibid., 84); “...but the Navy ‘E’ thing is boring” (ibid., 101); b) from the interviewers: “Did you find yourself pretty well bored by that kind of discussion or do you feel you have learned something from it? If you had your choice, would you want that to be in the film or cut out?” (ibid., 62).

[11 As pointed out by Ramon Girona (2009: 176): “The series Why We Fight, unlike other army pictures based on material filmed directly on the battlefield, was the result of an intensive and extensive compilation of existing images and a careful subsequent assembly. [...] In this respect – regarding the use of existing images – Frederick Osborn stated that 80% of the material of Why We Fight came from – or would come from – news and cinematographic files from various countries.”

[12 The parts in italics are ours. Other documents placed emphasis on the same points (Author N. A., 1943: 4): “...it should be remembered that these films might influence the audience”; “Although our main concern is with attitudinal changes, the informational aspects should not be overlooked”. See also pp. 3-4.

[13 “They may be of some use in answering the question: What are these analyses intended to be?” (Author N. A., 1943: 1).

[14 The italics in section 3 are ours. [15 The same goal of product improvement appeared highlighted as one of the possible uses of the focused interview in the book of that title (Merton, Fiske and Kendall, 1990).

[16 According to Ramon Girona (2009: 241), “In its content, in those essential aspects of its rhetoric, Why We Fight is part of what might be called the common U.S. heritage or, more specifically, the legacy that those in power have historically considered to be what defined the country, establishing its idiosyncrasies, making the U.S. a unique nation in the global context”.

Bibliography Author N. A. (1942). “Tentative. Special Service Division Orientation Film #3. Why We Fight. Divide and Conquer, September 10, 1942”. Manuscript. Author N. A. (1943). “Preliminary outline for the analysis of film scripts. Draft #1, January 26, 1943”. Manuscript. Author N. A. (undated). Untitled [“The material which resulted from this study could be used in several ways”]. Manuscript. Creel, G. (1920). How We Advertised America. New York; London: Harper & Brothers Publishers. Culbert, D. (ed.) (1990). “Document 23, Memo Frederick H. Osborn Administrative Services, April 23, 1942, 062., Box 49, A 45-196, Suitland”. In: Film and propaganda in America, World War II. Vol. III, Second Part. New York: Greenwood Press, p. 99-102. Girona, R. (2009). ‘Why We Fight’ de Frank Capra: El cinema al servei de la causa aliada. València: Institut Valencià de l’Audiovisual. Edicions de la Filmoteca. Hovland, C.; Lumsdaine, A. A.; Sheffield, F. D. (1949). Experiments on Mass Communication. Princeton: Princeton University Press. Kaufman (1943a). “Why We Fight. Divide and Conquer Film #3, April 14, 1943”. Manuscript. — (1943b). “Some general comments and suggestions on the analysis of orientation films. Analysis of scripts, April 14, 1943”. Manuscript. Kendall, P. L.; Lazarsfeld, P. F. (1974). “Problems of Survey Analysis”. In: Merton, Robert K.; Lazarsfeld, Paul F. (eds.). Continuities in Social Research : Studies in the Scope and Method of The American Soldier. New York: Arno Press, pp. 133-196. Lazarsfeld, P. F. (1943). “Memorandum (to Robert K. Merton), Analysis of Repeat Interviews, April 18, 1943”. Manuscript. Lee, R. M. (2008). “Emory Bogardus and The New Social Research”. Current Sociology, 56, pp. 307-321.

C 70

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 70

21/05/15 13:20

Why We Fight and The Focused Interview — (2010). “The Secret Life of Focus Groups: Robert Merton and the Diffusion of a Research Method”. The American Sociologist, 41, pp. 115-141. Marshall, G. C. (1945a). “Infantry in Modern War”. In: Deweerd, Major H. A. (ed.). Selected Speeches and Statements of General of the Army George C. Marshall. Washington: The Infantry Journal Inc., pp. 10-16. — (1945b). “Morale in Modern War”. In: Deweerd, Major H. A. (ed.). Selected Speeches and Statements of General of the Army George C. Marshall. Washington: The Infantry Journal Inc., pp. 121-125. Merton, R. K. (1990). “Introduction to the Second Edition”. In: Merton, Robert K.; Fiske, Marjorie; Kendall, Patricia L. The Focused Interview : A Manual of Problems and Procedures. 2nd ed. New York: The Free Press, pp. ix-xxxiii. Merton, R. K.; Fiske, M.; Kendall, P. L. (1990). The Focused Interview : A Manual of Problems and Procedures. 2nd ed. New York: The Free Press. Merton, R. K.; Kitt, A. S. (1974). “Contributions to the Theory of Reference Group Behavior”. In: Merton, Robert K.; Lazarsfeld, Paul F. (eds.). Continuities in Social Research : Studies in the Scope and Method of The American Soldier. New York: Arno Press, pp. 40-105. Schatz, T. (1999). Boom and Bust : American Cinema in the 1940s. Berkeley; Los Angeles; London: University of California Press. Schreirer (1943). “Memorandum (to Paul F. Lazarsfeld), Fighting Spirit Scale Analysis, March 25, 1943”. Manuscript. Schweber, L. (2002). “Wartime Research and the Quantification of American Sociology. The View from ‘The American Soldier’”. Revue d’Histoire des Sciences Humaines, 6, pp. 65-94. Stouffer [et al.] (1949a). The American Soldier : Adjustment During Army Life. Princeton: Princeton University Press. — (1949b). The American Soldier : Combat and Its Aftermath. Princeton: Princeton University Press. — (1949c). Measurement and Prediction. Princeton: Princeton University Press.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 71

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 72

21/05/15 13:20

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 32 (1) (maig 2015), p. 73-89 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.130 Data recepció: 06/10/14 Data acceptació: 13/10/14

Implicaciones éticas del infoentretenimiento televisivo Implicacions ètiques de l’infoentreteniment televisiu Ethical considerations on television infotainment

Marta Redondo García1 Professora de l’Àrea de Periodisme i membre del grup d’investigació reconegut Nuevas Tendencias en Comunicación de la Universitat de Valladolid. marta.redondo@hmca.uva.es

Eva Campos-Domínguez Professora de l’Àrea de Periodisme i membre del grup d’investigació reconegut Nuevas Tendencias en Comunicación de la Universitat de Valladolid. eva.campos@hmca.uva.es

C 73

Rev de Recerca_maig 2015.indd 73

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

Implicaciones éticas del infoentretenimiento televisivo Implicacions ètiques de l’infoentreteniment televisiu Ethical considerations on television infotainment RESUMEN: El infoentretenimiento se considera una de las tendencias más relevantes dentro del periodismo actual a escala internacional, especialmente en el medio televisivo. Pese a las numerosas investigaciones desarrolladas en torno al infoentretenimiento, son escasas en el ámbito español las que se refieren a los principios éticos que se ven afectados por esta manera de informar. El artículo parte de una investigación previa que caracterizaba el infoentretenimiento televisivo y revisa sus estilemas a la luz de los principales códigos de ética informativa vigentes en España aplicables a este medio: el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística, el Código Deontológico de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España, el Manual de estilo de Radiotelevisión Española y el Código Deontológico de los Servicios Informativos de Antena 3. Entre los principios que aparecen afectados se encuentran: la responsabilidad social del periodista, la verdad informativa y la independencia informativa del utilitarismo mercantilista.

PALABRAS CLAVE: infoentretenimiento, ética periodística, deontología periodística, televisión, código ético, responsabilidad social.

C Implicacions ètiques de l’infoentreteniment televisiu Implicaciones éticas del infoentretenimiento televisivo Ethical considerations on television infotainment RESUM: L’infoentreteniment és considerat com una de les tendències més rellevants dins el periodisme actual a escala internacional, especialment en el mitjà televisiu. La recerca desenvolupada entorn de l’infoentreteniment és abundant, tot i així és escassa en l’àmbit espanyol aquella que fa referència als principis ètics que es veuen afectats per aquesta manera d’informar. L’article parteix d’una investigació prèvia que caracteritzava l’infoentreteniment televisiu i revisa els seus estilemes d’acord amb els principals codis d’ètica informativa vigents a Espanya: el Codi deontològic europeu de la professió periodística, el Codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya, el Manual d’estil de Radiotelevisió Espanyola i el Codi deontològic dels serveis informatius d’Antena 3. Entre els principis que es veuen afectats es troben: la responsabilitat social del periodista, la veritat informativa i la independència informativa de l’utilitarisme mercantilista.

PARAULES CLAU: infoentreteniment, ètica periodística, deontologia periodística, televisió, codi ètic, responsabilitat social.

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 74

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

Ethical considerations on television infotainment Implicaciones éticas del infoentretenimiento televisivo Implicacions ètiques de l’infoentreteniment televisiu ABSTRACT: Infotainment is considered one of the most important trends in today’s journalism, especially in television. In recent years, a large volume of research has been devoted to this subject but there has been much less research on the ethical principles relating to this type of information. This paper is based on previous research that characterized television infotainment and reviewed its stylemes in the light of the principal journalistic codes of ethics in Spain: the European Code of Journalism Ethics, the FAPE Code of Ethics and the codes of Radiotelevisión Española and Antena 3. The principles involved include the social responsibility of journalists, truth in journalism and editorial independence from commercial practices.

KEYWORDS: infotainment, journalistic ethics, journalistic deontology, television, code of ethics, social responsibility.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 75

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

1. Introducción La investigación sobre el infoentretenimiento, iniciada en el ámbito académico en los años ochenta, ha constatado la fuerte presencia de la tendencia a mezclar in formación y entretenimiento en los medios de comunicación y especialmente en televisión. También ha apuntado algunos efectos que el fenómeno tiene en la salud democrática, tanto positivos, consiguiendo la popularización de determinadas te máticas arduas para una parte de los receptores (política y economía fundamental mente), como negativos, al provocar la frivolización de la agenda mediática y la consiguiente depauperación del debate público. Sin embargo, aún son escasos los estudios existentes sobre los principios éticos y deontológicos que se ven afectados por esta nueva manera de informar (Patterson, 2000; Suárez Villegas, 2010; King y Elliott, 2010), a pesar de que el abordaje ético resulta indispensable para com prender la repercusión del fenómeno en la calidad periodística así como para de terminar su legitimidad como estrategia comunicativa. El presente estudio pretende ser un acercamiento a un enfoque ético del in foentretenimiento, entendiendo que urge profundizar en la cuestión dado que re sulta improbable que los ciudadanos vayan a modificar sus hábitos de consumo y apostar mayoritariamente por la información seria de calidad. Esta investigación parte de un análisis previo sobre la vigencia del infoentrete nimiento televisivo en España donde se identificaron los principales rasgos distinti vos de esta tendencia presentes en los canales generalistas de la televisión digital terrestre (TDT) (Berrocal, Redondo, Martín Jiménez y Campos-Domínguez, 2014). Este artículo revisa esas características dominantes a la luz de los principales códi gos de ética informativa que rigen en España. En concreto se analizan el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística, el Código Deontológico de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), el Manual de estilo de Radiotelevisión Española (RTVE) y el Código Deontológico de los Servicios Informa tivos de Antena 3. Se ha excluido del análisis el Código Ético de Mediaset España por tener un contenido estrictamente corporativo. Entre los principios éticos que aparecen más afectados se encuentran: la fun ción social del periodismo y su responsabilidad en la construcción de la agenda pública, la verdad informativa y la independencia del periodismo respecto del utili tarismo mercantilista.

2. El infoentretenimiento como tendencia internacional El infoentretenimiento se considera una de las tendencias más relevantes dentro del periodismo actual a escala internacional (Brants, 1998; Patterson, 2000; Hamil ton, 2004; Thussu, 2007; Ortells, 2011; Ferré Pavia, ed., 2013, entre otros). El en

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 76

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

tretenimiento se ha convertido en una táctica seguida por los medios de comuni cación, especialmente la televisión, para captar la atención de la audiencia en un entorno saturado de estímulos comunicativos. De lograr esa atención depende la buena marcha de la empresa informativa puesto que solo concitando el interés de un público suficiente resulta un soporte atractivo para los anunciantes. Pero la búsqueda del entretenimiento es un proceso cultural que no se limita a los medios de comunicación sino que se observa en distintos aspectos de la sociedad contemporánea. La necesidad de poseer la cualidad de entretenido se impone en cualquier producto que aspire a resultar popular. Debord describió la «sociedad del espectáculo» (1967) donde la realidad era sustituida por la representación. Postman (1986) alertaba de la imposición del entretenimiento por encima de otras funciones en numerosas actividades humanas mediadas por la televisión como la política o la reli gión. También en el campo de la educación, Mattelart (2002) ha acuñado el término edutainment para nombrar la propensión imperante a mezclar formación y diversión. Buena parte de los estudios sobre infoentretenimiento se ha concentrado en analizar la presencia de esta tendencia en el medio televisivo situando el inicio del fenómeno a finales de los años ochenta en los países occidentales, propiciado por la expansión de los canales privados y la fuerte competencia existente entre ellos. La fórmula seguida consistiría en la mezcla «de información seria con emoción, técnicas de entretenimiento y otras formas para aligerar los contenidos» (Gordon et al., 2011: 433). Según estos autores, el infoentretenimiento respondería al de seo mayoritario de una audiencia mucho menos preocupada por vigilar la marcha del mundo que por «entretenerse, encontrar un pasatiempo, ver lo que hacen otros y enterarse de escándalos y cotilleos» (2011: 432). Los argumentos llamativos y lúdicos se han evidenciado más eficaces a la hora de atraer a los receptores y, puesto que cualquier producto cultural tiene como propósito y condición para su subsistencia rentabilizar esa atención estimulada, este tipo de argumentos y estilos discursivos aparecen potenciados como estrate gia empresarial: «el drama y la intriga ofrecen mayores garantías de enganchar a la audiencia que los hechos y el análisis reflexivo. Por eso los medios de comunicación hoy en día están más presionados por ser entretenidos que por ser honestos y pre cisos» (King y Elliott, 2010: 105). El infoentretenimiento aparece en los programas informativos televisivos cuya función es narrar los hechos más importantes de forma rigurosa pero que, cada vez con mayor frecuencia, introducen asuntos menores: deportes, sucesos, curiosida des, actualidad de las celebrities, etc., mostrando, además, un discurso sensaciona lista. Patterson (2000) en Estados Unidos o García Avilés (2007) en Europa han confirmado ese cambio de paradigma en los informativos en un proceso por el que «los contenidos y las formas narrativas se seleccionan teniendo como criterio su premo el impacto que puedan causar en la audiencia, en lugar de la capacidad para suministrar información relevante, de la forma más rigurosa posible» (García Avilés, 2007: 51).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 77

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

Junto a ese cambio de modelo en los noticiarios, se observa también la apari ción de programas de entretenimiento donde se abordan asuntos serios de rele vancia pública aunque con un tratamiento ligero. Como aprecia Sorrentino (2011), la información ha rebasado sus fronteras naturales y se muestra en formatos cuyo único objetivo es entretener.

3. Resultado de la hibridación La tendencia al infoentretenimiento ha resultado en una hibridación de temáticas pero también de formatos en el medio televisivo. Casero y Marzal (eds., 2011) defi nen la noción de hibridación como el «cruce o mestizaje discursivo» de contenidos, estilos y géneros que traspasa las diferentes formas de comunicación. Un mestizaje que se detectaría en el discurso audiovisual contemporáneo en «los modos de re presentar, narrar, consumir y comerciar las imágenes» (Casero y Marzal, eds., 2011: 15). Soler (2013) utiliza el término promiscuidad para referirse al mismo proceso. De hecho, si algo caracteriza la era televisiva actual es la hibridación entre rea lidad y ficción, entre información y entretenimiento, y entre contenidos informati vos y promocionales. De esa combinación han surgido nuevos formatos que toman como materia prima los hechos de la realidad pero cuyo tratamiento va dirigido a provocar la distracción más que la reflexión de la audiencia. Tal y como registra Euromonitor (en Prado y Delgado, 2010), dentro del género del «info-show» se encuentran híbridos como el docudrama, la docuserie, la docucomedy, el talk show, la sátira de actualidad o el tribunal catódico. Formando parte del género de la «información» apreciamos la mezcla en formatos tan frecuentes en las parrillas como el magacín, el newsmagazine o el programa contenedor. La aparición de estas nuevas formas de entretenimiento cuya materia prima es la información periodística de actualidad provoca la necesidad de confrontar este tipo de productos con los principios éticos que rigen el periodismo desde dos pun tos de vista: epistemológico, puesto que este tipo de programas afecta al conoci miento proporcionado a la ciudadanía, y teleológico, dado que la finalidad que persiguen estos espacios a menudo no se adecúa e incluso contradice el propósito primordial del periodismo.

4. La ética de la información y la ética del entretenimiento Quienes se dedican al entretenimiento y quienes ejercen el periodismo tienen en común que proporcionan historias y narraciones al público. Como señala Gripsrud,

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 78

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

los medios son fundamentalmente «contadores de historias» (2000: 295). Sin em bargo, tradicionalmente los relatos que recogen unos y otros difieren en cuanto a contenido, estilo discursivo y efecto que buscan generar en la audiencia (King y Elliott, 2010). Precisamente por ello los códigos y normas por los que se rigen las distintas profesiones no son coincidentes. Los periodistas tienen como aspiración suprema el respeto a la verdad recogida con rigor, renunciando a toda forma de falsedad y engaño. Además, tienen la obli gación de separar la información de la opinión y de la publicidad. Quienes se dedi can al entretenimiento no tienen más normas con respecto a los hechos que narran que el respeto a la ley. En aras de conseguir la atención de su audiencia, tienen li cencia para fabular, mentir, deformar la realidad o ridiculizar a sus protagonistas. Incluso, en lo relativo a los contenidos humorísticos (viñetas, caricaturas, parodias), la legislación española estima el animus iocandi entendiendo que lo que se dice con objeto de broma no puede tener la misma consideración que lo que se señala en serio; un elemento a tener en cuenta, por ejemplo, en los procesos por injurias y calumnias. Sin embargo, dentro de los formatos híbridos del infoentretenimiento son una minoría los que tienen un objetivo claramente jocoso: la sátira de actualidad y el show de humor. El resto de formatos no persigue un fin humorístico sino que bus ca el espectáculo de la actualidad de forma que sus contenidos sean fuente de distracción y comentarios. Este tipo de programas que toman como fundamento la información plantea varios dilemas éticos: ¿cuáles son los principios éticos a seguir cuando se ofrece entretenimiento a partir de la actualidad noticiosa?, ¿hasta dón de es lícito forzar el relato fiel de los hechos hacia la distorsión sensacionalista?, ¿qué repercusiones tiene para el derecho de información de los ciudadanos que aspiraciones tradicionalmente distintas e incluso divergentes como información y entretenimiento se fundan?

5. Metodología Con el objeto de analizar las implicaciones éticas de los programas televisivos de infoentretenimiento en España se han tomado como referencia los dos códigos éticos fundamentales que afectan a los periodistas en este país: el Código Deonto lógico Europeo de la Profesión Periodística (1993), aprobado por el Consejo de Europa, y el Código Deontológico de la FAPE (1994), la organización profesional más representativa de los periodistas españoles, que aglutina a 33 asociaciones de la prensa y a 20.000 asociados, así como el Manual de estilo de RTVE (2010), cuyas directrices afectan a los profesionales que prestan sus servicios en la radiotelevisión pública y a toda la programación emitida en dicho canal, y el Código Deontológico de los Servicios Informativos de Antena 3 Televisión.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 79

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

Sus postulados se han confrontado con las conclusiones del estudio previo rea lizado sobre la presencia del infoentretenimiento en los seis canales generalistas de la TDT española (TVE-1, TVE-2, Antena 3, Telecinco, Cuatro y La Sexta), donde se llevó a cabo una descripción de los estilemas del infoentretenimiento tomando como referencia la bibliografía nacional e internacional acerca de esa caracteriza ción para posteriormente realizar un análisis de contenido de los programas cata logados como pertenecientes a este macrogénero emitidos en prime time (Berro cal, Redondo, Martín Jiménez y Campos-Domínguez, 2014). En sus conclusiones se constata que la competencia entre cadenas por la audiencia provoca una emula ción de formatos de infoentretenimiento en determinadas franjas horarias, así como la apuesta por el abordaje de los temas más polémicos o impactantes frente a los asuntos de legítimo interés público, la incorporación del humor y la parodia como claves de interpretación de la realidad o la utilización de recursos técnicos para incrementar la espectacularidad de la imagen. Aspectos todos que afectan al trabajo periodístico en aspectos tan centrales como son: — La función de la información y la responsabilidad social del periodista. — El tratamiento de la verdad informativa. — La mercantilización de la información.

6. La función de la información y la responsabilidad social del periodista La ética periodística parte de la constatación de la influencia que los medios tienen sobre los individuos dado que el hombre construye en buena medida sus pensa mientos e ideas sobre el mundo y la sociedad que le rodea tomando como referen cia lo que conoce a través de los medios de comunicación. De hecho, es prioritaria mente a través de ellos como el ciudadano puede formar sus opiniones y participar en los asuntos públicos. De esa capacidad de influencia se deriva una necesaria responsabilidad hacia la tarea encomendada y, por tanto, la exigencia de que esa actividad esté regida por unos principios de actuación que aseguren un buen cumplimiento del propósito de informar. Unos principios que son consustanciales al ejercicio del periodismo y que permanecen inmutables a lo largo del tiempo: «pese a que la rapidez, las técnicas y el carácter de los medios de información han cambiado, existen ya una teoría y una filosofía de la información muy definidas que surgen de la función que desem peñan las noticias» (Kovach y Rosenstiel, 2003: 24). Un compromiso que ha que dado plasmado en la teoría de la responsabilidad social de la prensa (Siebert, Peter son y Schramm, 1956). Esa responsabilidad está presente en un lugar de privilegio en los códigos ana lizados, una característica que comparten, además, con la mayoría de los tratados

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 80

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

éticos y deontológicos del periodismo. El Código Deontológico Europeo de la Pro fesión Periodística plantea ese compromiso social en su punto primero: los medios de comunicación asumen en relación con los ciudadanos y la sociedad, una responsabilidad ética que es necesario recordar en los momentos actuales, en los que la información y la comunicación revisten una gran importancia para el desarrollo de la personalidad de los ciudadanos así como para la evolución de la sociedad y la vida democrática.

También el Código de la FAPE señala al respecto en su preámbulo: En el marco de las libertades civiles consagradas en la Constitución, que constituyen la referencia necesaria para una sociedad plenamente democrática, el ejercicio profesio nal del Periodismo representa un importante compromiso social, para que se haga reali dad para todos los ciudadanos el libre y eficaz desarrollo de los derechos fundamentales sobre la libre información y expresión de las ideas.

El Manual de estilo de RTVE en su introducción señala que: «La principal razón de ser de RTVE es el derecho de todos los ciudadanos a disponer de una informa ción veraz e independiente». Igualmente, el Código Deontológico de Antena 3 indica que su «premisa básica» es ofrecer a su audiencia una información «com prometida con los principios de responsabilidad social que se derivan del ejercicio del periodismo en un medio de comunicación». Entendiendo que existe una correlación directa entre la capacidad de influencia y la responsabilidad de los medios, ese compromiso ético estaría incrementado en el caso de la televisión puesto que sigue siendo el medio más influyente, como evidencia una tasa de penetración que en España se acerca al 90 % (Asociación de la Prensa de Madrid, 2013), con más del 80 % de los ciudadanos que se informa de la realidad política, económica, social y cultural a través de la televisión (Centro de Investigaciones Sociológicas, 2012). La soberanía del medio es sintetizada por del Rey: «Ella está en el centro del espacio público, ella es el espacio público, mediático y perceptivo, y su omnipresencia lo distorsiona todo, desde el discurso político al discurso publicitario y desde la religión hasta las nuevas formas de ocio y entrete nimiento» (1998: 273). Según el análisis inicial del infoentretenimiento televisivo en España (Berrocal, Redondo, Martín Jiménez y Campos-Domínguez, 2014), entre las características de este estilo destaca una selección de la agenda temática que privilegia aquellas in formaciones susceptibles de generar un impacto en el televidente o de fomentar el espectáculo visual: sucesos, desastres, noticias de interés humano, anécdotas, ac tualidad de las celebrities, deportes. Esa abundancia de contenidos enmarcados dentro del infoentretenimiento llevaría a «despreciar o dedicar menos espacio a los tradicionales temas de interés público para buscar nuevos asuntos que despierten

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 81

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

la curiosidad del receptor» (Berrocal, Redondo y Campos-Domínguez, 2012: 63). El resultado de ese desequilibrio en la construcción de la agenda televisiva conduciría a un conocimiento superficial de la realidad y por tanto a una cosmovisión limitada violentando así el medio su función de ser transmisor de la «realidad social de im portancia pública» (Rodrigo Alsina, 1989: 31). El Código Deontológico Europeo abunda en la responsabilidad de los medios a la hora de favorecer la participación de los ciudadanos en los temas de relevancia pública, una participación que estima imposible «si los ciudadanos no reciben la información oportuna sobre los asuntos públicos que necesitan y que debe ser prestada por los medios de comunicación». Si los medios relegan la información sobre cuestiones fundamentales en su agenda mediática en favor de determinados temas menores pero escandalosos entonces se produce una adulteración de la in formación y de la función de la prensa. La agenda generada por el infoentreteni miento impediría así que los ciudadanos comprendiesen la realidad en su profundi dad: «Las noticias que enfatizan hechos que poco tienen que ver con los asuntos de interés público y que sólo son seleccionadas por su capacidad para conmocionar o entretener pueden distorsionar, tergiversar la percepción que los ciudadanos tie nen de la realidad» (Patterson, 2000: 3). Suárez Villegas entiende que el análisis ético del trabajo periodístico ha de va lorar tanto lo que los medios hacen como las funciones que dejan de cumplir y cuya omisión causa perjuicio a los receptores: «la sociedad del espectáculo presenta un primer peligro para la libertad de expresión, a saber, la falta de una información completa y crítica de los acontecimientos de interés público para que los ciudada nos puedan ejercer un control adecuado del poder político» (Suárez Villegas, 2010: 226). Y señala cómo el infoentretenimiento provoca «un ayuno intelectual que merma la capacidad crítica de los ciudadanos» (2010: 224). De este modo el perio dismo actúa de forma contraria a la deontología de la profesión por dejación de una de sus funciones primordiales. Otra de las características del infoentretenimiento apreciada en la investigación inicial es que recoge aquellas informaciones denominadas serias (política, econo mía) tratándolas de una manera dramática o paródica, privilegiando una represen tación de la realidad en clave espectacular. Estos temas aparecerían descontextua lizados, limitándose a recoger la anécdota más que el proceso, con una importante presencia de la personalización en las informaciones y favoreciendo la voz de la calle frente a las fuentes expertas. Estrategias que generarían un debate público de escasa calidad donde el hecho puntual supera al análisis y la profundización en los asuntos de relevancia social, desperdiciándose así uno de los principales instrumen tos de formación cívica y cultural, como es la televisión.

C 82

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 82

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

7. Tratamiento de la verdad informativa El sometimiento a la verdad es la primera norma del periodista: «El relato más fiel posible a la realidad es el sustento nuclear de la actividad periodística» (Maciá Bar ber, 2014: 19). Así lo recoge el Código de la FAPE en su punto primero: «El primer compromiso ético del periodista es el respeto a la verdad». Y abunda en la idea en su punto decimotercero: «El compromiso con la búsqueda de la verdad llevará siempre al periodista a informar solo sobre hechos de los cuales conozca su origen, sin falsificar documentos ni omitir informaciones esenciales, así como a no publicar material informativo falso, engañoso o deformado». El Código Deontológico Europeo señala igualmente esa obligación elemental del profesional de la información: «La emisión de noticias debe realizarse con vera cidad, a través de las actividades verificadoras y comprobadoras oportunas y con imparcialidad en la exposición, descripción y narración de las mismas». Y concreta la prohibición de utilizar recursos de estilo que llamen a engaño a los receptores. El Manual de RTVE considera como prioritario deber de sus profesionales «ofrecer a los ciudadanos una información rigurosa, neutral, imparcial, plural e independien te», prohíbe la manipulación de imágenes y sonidos, y desaconseja el uso de recur sos que mezclan realidad y ficción como las recreaciones, reconstrucciones o dra matizaciones, que deben aparecer siempre debidamente identificadas. Igualmente el Código de Antena 3 señala como principal función de sus periodistas proporcio nar «información fiable de calidad y socialmente responsable». Pues bien, el infoentretenimiento se caracteriza por realizar un tratamiento «creativo» de la realidad lejos del rigor de la verificación como sistema. Entre los estilemas recogidos en la investigación primaria aparecían: las escenificaciones, las dramatizaciones de hechos, la edición interesada de las imágenes alterando su or den y el sentido de lo grabado, y la introducción de efectos de postproducción para conseguir mayor espectacularidad. Por lo tanto, en varios formatos de infoentrete nimiento la realidad aparece exagerada o adulterada: «Se impone la necesidad de impactar al público, y ya no a través de nombres ni de estadísticas ni de contenidos únicos y de calidad: resulta imprescindible recurrir al drama, a las emociones, a la ficción» (Carrillo, 2013: 37). Sin embargo, los temas abordados pertenecen a la actualidad y su estilo emula el informativo, por lo que el ciudadano espera legíti mamente recibir información fidedigna, no ficción ni escenificación, con lo cual esta forma de representación supone un fraude a las expectativas de la audiencia: «Si interpretásemos que el periodista debe contar buenas historias, aunque para ello mezcle realidad y ficción, los receptores dejarían de confiar en la palabra del periodista como palabra que se ajusta a la realidad» (Rodrigo Alsina, 1989: 31). Baste como ejemplo de esa falsificación la polémica generada por uno de los programas de infoentretenimiento de la programación de la TDT española: Salvados (La Sexta). El espacio denominado «Operación Palace» emitido el 23 de febre ro de 2014, bajo la apariencia de narrar lo ocurrido durante el golpe de estado

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 83

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

de 1981 con motivo de su treinta y tres aniversario, puso en antena una ficción escenificada por algunos de los políticos y periodistas de la época. El espacio que fue intensamente promocionado como reportaje de investigación ha sido objeto de denuncia por parte de la Asociación de Usuarios de la Comunicación ante la Comisión de Arbitraje, Quejas y Deontología de la FAPE por su posible incumpli miento de las normas éticas del periodismo al faltar al respeto a la verdad, falsificar documentos y emitir material informativo falso, atentando así contra el derecho a una información veraz que tienen los ciudadanos. Se trata de una muestra del deslizamiento que se produce desde la realidad a la ficción dentro de un programa de infoentretenimiento, donde el objetivo deja de ser ofrecer una información con trastada para concentrarse en despertar la curiosidad de la audiencia aunque sea utilizando el engaño como táctica. Esa difusa separación entre realidad, recreación e incluso invención en televi sión ya llevó a Imbert a anticipar la desviación desde una televisión informativa hacia una televisión marcada por la recreación espectacular de una realidad que fabrica: «De la reproducción hemos pasado a la simulación de realidad, y de la mostración realista del mundo, al cómo la televisión es capaz de crear mundos mostrándonos además este proceso de invención de la realidad» (2003: 247). King y Elliott (2010) incluso proponen que, puesto que en este tipo de progra mas de infoentretenimiento hay diversos niveles de respeto a la verdad, se incluya en ellos un símbolo de advertencia al público sobreimpresionado en pantalla que indique si el material difundido puede contener exageraciones, fabricación de imá genes, escenificaciones, ediciones parciales o si tiene un fin promocional. De esta forma la audiencia podría reconocer el tipo de producto que está consumiendo y el grado de realidad, promoción y ficción que puede encontrar en cada relato. Estos indicativos también serían útiles para evitar una descodificación errónea del mensa je por parte de los espectadores, porque cuando el espectador consume informa ción espera obtener un relato ceñido a la realidad que le ayude a configurar su conciencia ciudadana, sin embargo, cuando consume entretenimiento a lo que as pira es a evadirse, distraerse y olvidar sus problemas cotidianos. La hibridación pro pia del infoentretenimiento a menudo contraría las expectativas del receptor puesto que genera en él una concepción de estar asistiendo al relato de la realidad pero en esa representación aparecen mezclados: noticias y entretenimiento, informaciones blandas y duras, formatos informativos y de ficción, estilo riguroso y sensacionalista, planteamientos racionales y emocionales o exposiciones objetivas y subjetivas.

8. Mercantilización de la información El peligro de una contaminación economicista de la información es una de las preocupaciones expresamente evidenciadas en los códigos éticos. En 1993 el Con

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 84

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

sejo de Europa realizó en su Resolución 1003 ciertas advertencias en torno al carác ter empresarial de los medios que quedaron plasmadas en el Código Deontológico Europeo en sus puntos 11 y 15: Las empresas periodísticas se deben considerar como empresas socioeconómicas es peciales cuyos objetivos empresariales deben estar limitados por las condiciones que hagan posible la prestación de un derecho fundamental [...] Ni los editores o propietarios ni los periodistas deben considerarse dueños de la información. Desde la empresa infor mativa la información no debe ser tratada como una mercancía sino como un derecho fundamental de los ciudadanos. En consecuencia, ni la calidad de las informaciones o de las opiniones ni el sentido de las mismas deben estar mediatizadas por las exigencias de aumentar el número de lectores o la audiencia o en función del aumento de los ingre sos por publicidad.

Del análisis del Código FAPE, sin embargo, no se desprende ninguna indicación relativa a la comercialidad de la información y la única mención a las obligaciones de la empresa informativa se refiere a su relación con los empleados, de forma que se le debe exigir que proporcione unas condiciones de trabajo dignas y permita participar en las decisiones relevantes. Tampoco aparece referencia alguna a este aspecto ni en el Manual de RTVE ni en el Código de Antena 3. Frente a la recomendación deontológica, uno de los aspectos consensuados por todos los teóricos en el estudio del infoentretenimiento es que su origen estuvo provocado por la apertura del mercado televisivo y, derivado de ella, el incremento de la competencia entre canales en busca de la rentabilidad de la programación. Para Albornoz resulta evidente que «el condicionamiento de tener que recaudar dinero de los anunciantes ha volcado los contenidos de las rejillas hacia el entrete nimiento en la búsqueda de una programación en función de la maximalización y la fidelización de la audiencia» (2002: 8). El infoentretenimiento provocaría la tran sición de un sentido de las noticias televisivas «como servicio público» a las noticias basadas en «los índices de audiencia» (Thussu, 2011: 29). De hecho, en el ámbito anglosajón se ha acuñado el término market-driven journalism (Fancher, 1987) para designar esa utilización de la programación con fines comerciales, elaborada teniendo como objetivo conseguir la máxima audiencia posible. Un proceso por el que «los receptores se transforman en clientes, las noticias en productos y las áreas de difusión en mercados» (McManus, 1995: 301). Esta valoración sobre el infoentretenimiento se puede hacer extensiva al sector televisivo privado puesto que esa búsqueda de la rentabilidad es una característica definitoria de su quehacer. Para los programadores y ejecutivos de las cadenas la unidad de medida de la calidad del producto televisivo es el share o cuota de mer cado y buena parte de las decisiones se toman condicionadas por ese indicador; lo que lleva, por ejemplo, a eliminar de la parrilla aquellos programas que no registran los índices esperados en aras de obtener una rentabilidad a corto plazo.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 85

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

En esa dialéctica entre producción y consumo se entiende que se favorezcan aquellas temáticas y tratamientos que puedan tener una mejor recepción por parte del público, al tiempo que toda demanda detectada sea satisfecha de inmediato. La agenda se confecciona para complacer las necesidades de los clientes, que son los receptores, y esa circunstancia determina algunas de sus propiedades, de forma que las claves de la noticiabilidad como criterios de selección de los acontecimientos y la forma en que se concretan en la narración, tienen mucho que ver con ese objetivo: El contenido de entretenimiento que parece más capaz de atraer la atención de una mayor cantidad de los miembros del público es el contenido de bajo gusto. Puesto que el objetivo más esencial del sistema de medios es el lucro económico, el contenido de sexo y violencia, o cualquiera otro que suscite la atención y la mantenga, pasa a ser fun cional, en el sentido de que, aunque sea de bajo gusto, lleva una cifra máxima en los volúmenes de público expuesto ante la publicidad comercial. (DeFleur y Ball-Rokeach, 1993: 185)

Las objeciones que tiene un sistema de medios dominado por las urgencias económicas y donde prevalece la libertad de acción han sido evidenciadas por au tores como Chomsky y Ramonet (2002), Hamilton (2004) o McManus (1995), que, en su definición del modelo comunicativo estadounidense, señalan que los medios toman sus decisiones sobre la base de la maximización de los ingresos y la minimi zación de los gastos. Esa lógica empresarial tiene inevitables consecuencias éticas en el quehacer informativo y provoca procesos como los siguientes: concentrar recursos humanos y materiales en la actualidad más visible e impactante y desechar historias necesarias pero aburridas o costosas en cuanto a su producción (caso del periodismo de investigación), aspirar al mínimo común denominador en la progra mación con la vocación de resultar masivo, diseñar la programación teniendo en cuenta prioritariamente los intereses de los anunciantes o de la audiencia más que criterios periodísticos, mantener opiniones o consultar fuentes populares en vez de contradecir opiniones dominantes pero erróneas o matizables favoreciendo así la «espiral de silencio» en el debate público (Nöelle-Neumann, 1995). Todas estas prácticas propias del infoentretenimiento contradicen la norma éti ca que impide tratar el derecho a la información de los ciudadanos como mercan cía olvidando su función esencial de servicio, aunque de ese servicio se deriven necesariamente unos beneficios económicos.

9. Conclusiones La agenda que construye el infoentretenimiento privilegia determinadas temáticas que favorecen el impacto en el televidente y desprecia los tradicionales temas de

C 86

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 86

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO

interés público. Cuando aparecen éstos son abordados mediante estrategias sim plificadoras: personalismo, potenciación de la anécdota, descontextualización, se lección de fuentes populistas. Ese desequilibrio a favor de lo espectacular en la construcción de la agenda televisiva provoca un conocimiento limitado y sesgado de la realidad, y cercena la participación de los ciudadanos en el debate de los asuntos públicos relevantes. El infoentretenimiento fuerza la realidad para conseguir un relato eficaz en términos de audiencia. Abundan en este macrogénero las recreaciones, la edición interesada de planos, las dramatizaciones y las exageraciones en la descripción de los acontecimientos, lo que violenta el compromiso primigenio del periodismo con la verdad. Este proceso puede provocar el engaño de la audiencia, su desconfianza hacia los periodistas y finalmente el descrédito de la profesión. La causa constatada de la aparición del infoentretenimiento es la búsqueda de la rentabilidad del producto televisivo, de lo que deriva un tratamiento de la infor mación de actualidad como mercancía y no como un derecho fundamental del ciudadano. Esa contaminación mercantilista llega a condicionar la selección de ar gumentos, su jerarquía, la elección de las fuentes informativas, los géneros domi nantes o favorecer la espiral de silencio de posturas poco populares. Dada la significativa presencia del infoentretenimiento en los medios de comu nicación y más abundantemente en el medio televisivo se hace necesario profundi zar en la investigación sobre las implicaciones éticas que comporta esta forma de información y las consecuencias que la hibridación de contenidos y géneros propia de este macrogénero puede tener en la calidad de la información de actualidad que reciben los ciudadanos. Este estudio solo pretende ser una aproximación a la ética del infoentretenimiento entendiendo que es una materia de investigación de largo recorrido. Cabe apuntar algunos de los campos donde se evidencia la necesi dad de estudios futuros: la influencia del infoentretenimiento en la construcción de la legitimidad pública a través de la televisión, los límites del humor y la parodia en el tratamiento de la información de actualidad, la demostración empírica de la in fluencia de los condicionantes comerciales en el diseño de los programas y en la evolución de las parrillas o el análisis detallado de los mecanismos de hibridación entre información y ficción, son algunos de ellos. Este artículo presenta los resultados de una de las investigaciones integradas en el proyecto de investigación financiado por el Plan Nacional de I+D+i con referencia CSO2012-34698 (2013-2015), titulado El infoentretenimiento político en televisión e internet. Formatos, audiencias y consecuencias en la comunicación política española (INFOPOLNET), cuya investigadora principal es Salomé Berrocal Gonzalo (Universidad de Valladolid).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 87

21/05/15 13:20

Marta Redondo García i Eva Campos-Domínguez

Notas [1 Dirección de correspondencia: Marta Redondo. Plaza del Campus, s/n. E-47011 Valladolid, UE.

Referencias Albornoz, L. A. (2002). «Televisiones públicas autonómicas en España y normalización lingüística. El caso de Telemadrid: una cadena autonómica singular». Área Abierta [en línea], núm. 2. <http://revistas.ucm.es/index.php/ ARAB/article/view/ARAB0202130005A> [Consulta: 5 marzo 2014]. Asociación de la Prensa de Madrid (2013). Informe Anual de la Profesión Periodística. Madrid: APM. Berrocal, S.; Redondo, M.; Campos-Domínguez, E. (2012). «Una aproximación al estudio del infoentretenimiento en Internet: origen, desarrollo y perspectivas futuras». AdComunica: Revista Científica de Estrategias, Tendencias e Innovación en Comunicación, núm. 4, pp. 63-79. También disponible en línea en: <http://www.adcomunicarevista. com/ojs/index.php/adcomunica/article/view/69> [Consulta: 10 mayo 2014]. Berrocal, S.; Redondo, M.; Martín Jiménez, V.; Campos-Domínguez, E. (2014). «La presencia del infoentretenimiento en los canales generalistas de la TDT española». Revista Latina de Comunicación Social [en línea], núm. 69, pp. 85-103. <http://www.revistalatinacs.org/069/paper/1002_UVa/05_Be.html> [Consulta: 13 mayo 2014]. Brants, K. (1998). «Who’s afraid of infotainment?». European Journal of Communication, vol. 13, núm. 3, pp. 315335. También disponible en línea en: <http://ejc.sagepub.com/content/13/3/315.abstract> [Consulta: 10 abril 2014]. Carrillo, N. (2013). «El género-tendencia del infoentretenimiento: definición, características y vías de estudio». En: Ferré Pavia, C. (ed.). Infoentretenimiento: El formato imparable de la era del espectáculo. Barcelona: UOC, pp. 33-58. Casero, A.; Marzal, J. (eds.) (2011). Periodismo en televisión: Nuevos horizontes, nuevas tendencias. Sevilla: Comunicación Social. Centro de Investigaciones Sociológicas (2012). Barómetro de octubre. Estudio nº 2.960 [en línea]. <http://datos.cis.es/ pdf/Es2960mar_A.pdf> [Consulta: 20 abril 2014]. Chomsky, N.; Ramonet, I. (2002). Cómo nos venden la moto: Información, poder y concentración de medios. 15.a ed. Barcelona: Icaria. Debord, G. (1967). La société du spectacle. París: Gallimard. DeFleur, M. L.; Ball-Rokeach, S. J. (1993). Teorías de la comunicación de masas. Barcelona: Paidós. Fancher, M. (1987). «The metamorphosis of the newspaper editor». Gannett Center Journal, vol. 1, núm. 1, pp. 69-80. Ferré Pavia, C. (ed.) (2013). Infoentretenimiento: El formato imparable de la era del espectáculo. Barcelona: UOC. Fowler, M.; Brenner, D. (1982). «A marketplace approach to broadcast regulation». Texas Law Review, núm. 60, pp. 207-257. García Avilés, J. A. (2007). «El infoentretenimiento en los informativos líderes de audiencia de la Unión Europea». Anàlisi, núm. 35, pp. 47-63. También disponible en línea en: <http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n35/ 02112175n35p47.pdf> [Consulta: 2 marzo 2014]. Gordon, A. D. [et al.] (2011). Controversies in media ethics. Londres: Routledge. Gripsrud, J. (2000). «Tabloidization, popular journalism and democracy». En: Sparks, C.; Tulloch, J. (eds.). Tabloid tales: Global debates over media standards. Lanham, Md.: Rowman & Littlefield, pp. 285-300. Hamilton, J. T. (2004). All the news that’s fit to sell: How the market transforms information into news. Princeton: Princeton University Press. Imbert, G. (2003). El zoo visual: De la televisión espectacular a la televisión especular. Barcelona: Gedisa. King, C. M.; Elliott, D. (2010). «Tall tales: ethical storytelling in the age of infotainment». En: Good, H.; Borden, S. L. (eds.) (2010). Ethics and entertainment: Essays on media culture and media morality. Jefferson, C. del N.: McFarland, pp. 101-119.

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 88

21/05/15 13:20

IMPLICACIONES ÉTICAS DEL INFOENTRETENIMIENTO TELEVISIVO Kovach, B.; Rosenstiel, T. (2003.) Los elementos del periodismo. Madrid: Santillana. Maciá Barber, C. (2014). «La sostenibilidad ética de la empresa periodística: la percepción y el discurso de los directivos de los medios». Dilemata [en línea], núm. 14, pp. 19-35. <http://www.dilemata.net/revista/index.php/ dilemata/article/viewFile/262/286> [Consulta: 22 junio 2014]. Mattelart, A. (2002). «La nueva comunicación». En: Ramonet, I. (ed.). La post-televisión. Multimedia, Internet y globalización económica. Barcelona: Icaria, pp. 33-46. McManus, J. (1995). «A market-based model of news production». Communication Theory, vol. 5, núm. 4, pp. 301338. También disponible en línea en: <http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1468-2885.1995.tb00113.x/ abstract> [Consulta: 15 abril 2014]. Nöelle-Neumann, E. (1995). La espiral del silencio: Opinión pública: nuestra piel social. Barcelona: Paidós. Ortells, S. (2011). «La consolidación de los programas de infoentretenimiento en el panorama televisivo español». Fòrum de Recerca [en línea], núm. 16, pp. 279-291. <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4807637> [Consulta: 17 mayo 2014]. Patterson, T. E. (2000). Doing well and doing good: How soft news and critical journalism are shrinking the news audience and weakening democracy and what news outlets can do about it. Cambridge, Mass.: Harvard University. Postman, N. (1986). Amusing ourselves to death: Public discourse in the age of show business. Nova York: Penguin Books. Prado, E.; Delgado, M. (2010). «La televisión generalista en la era digital: tendencias internacionales de programación». Telos, núm. 84, pp. 52-64. También disponible en línea en: <http://telos.fundaciontelefonica.com/ seccion=1268&idioma=es_ES&id=2010083011290001&activo=6.do> [Consulta: 5 marzo 2014]. Rey Morató, J. del (1998). El naufragio del periodismo en la era de la televisión: La industria del infoentretenimiento: de Aristóteles a Walt Disney. Madrid: Fragua. Rodrigo Alsina, M. (1989). La construcción de la noticia. Barcelona: Paidós. Siebert, F. S.; Peterson, T.; Schramm, W. (1956). Four theories of the press. The authoritarian, libertarian, social responsibility and soviet communist concepts of what the press should be and do. Urbana, Ill.: University of Illinois Press. Soler, T. (2013). «Una pareja de hecho». En: Ferré Pavia, C. (ed.). Infoentretenimiento: El formato imparable de la era del espectáculo. Barcelona: UOC, pp. 5-7. Sorrentino, C. (2011). «La ampliación del campo del periodismo». En: Casero, A.; Marzal, J. (eds.). Periodismo en televisión: Nuevos horizontes, nuevas tendencias. Sevilla: Comunicación Social, pp. 45-59. Suárez Villegas, J. C. (2010). «Sociedad del espectáculo y libertad de expresión». Sphera Publica: Revista de Ciencias Sociales y de la Comunicación, núm. 10, pp. 223-236. También disponible en línea en: <http://www.redalyc.org/ pdf/297/29719345015.pdf> [Consulta: 20 mayo 2014]. — (2013). «¿Existe un método de análisis de la ética periodística?». En: Pacheco, M.; Vicente Mariño, M.; González Hortigüela (coords.). Actas del II Congreso Nacional Métodos de Investigación en Comunicación: Investigar la comunicación hoy: revisión de políticas científicas y aportaciones metodológicas. Valladolid: Universidad de Valladolid, pp. 807-820. Thussu, D. K. (2007). News as entertainment: The rise of global infotainment. Londres: SAGE. — (2011). «Infoentretenimiento S.A.: la ascensión de una ideología global». En: Casero, A.; Marzal, J. (eds.). Periodismo en televisión: Nuevos horizontes, nuevas tendencias. Sevilla: Comunicación Social, pp. 29-44.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 89

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 90

21/05/15 13:20

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 32 (1) (maig 2015), p. 91-113 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.131 Data recepció: 06/10/14 Data acceptació: 21/10/14

David Vicente Torrico1 Doctorand de la Universitat de Valladolid. david.vicente.torrico@gmail.com

C 91

Rev de Recerca_maig 2015.indd 91

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

La cobertura informativa del tifón Yolanda. Análisis del discurso de las fuentes La cobertura informativa del tifó Yolanda. Anàlisi del discurs de les fonts Media coverage of tropical storm Yolanda. Discourse analysis of sources RESUMEN: El tifón Yolanda (Haiyan según la Organización Meteorológica Mundial) no solo ha sido el más potente del año 2013 a nivel mundial, sino también el más destructivo de la historia de Filipinas, país que es uno de los objetivos prioritarios para España en materia de cooperación. Quizá una de las razones por las que precise tal ayuda sea su extremada vulnerabilidad a las consecuencias del cambio climático. En la presente investigación proponemos un estudio de campo sobre el tratamiento realizado por Radiotelevisión Española (RTVE) durante las dos semanas posteriores a la catástrofe, ya que el ente público es el medio español mejor dotado en la zona para realizar una completa cobertura de un evento de tal magnitud. Sentadas las bases de nuestro trabajo nos centramos, por tanto, en el papel que desempeñan las diferentes fuentes informativas, pues consideramos que su estudio se revela como fundamental para comprender la visión que se transmite al espectador de la catástrofe.

PALABRAS CLAVE: periodismo, ciencia, fuentes, Filipinas, Yolanda, encuadre.

C La cobertura informativa del tifó Yolanda. Anàlisi del discurs de les fonts La cobertura informativa del tifón Yolanda. Análisis del discurso de las fuentes Media coverage of tropical storm Yolanda. Discourse analysis of sources RESUM: El tifó Yolanda (Haiyan segons l’Organització Meteorològica Mundial) no només ha estat el més potent de l’any 2013 a escala mundial, sinó també el més destructiu de la història de Filipines, país que és un dels objectius prioritaris d’Espanya en matèria de cooperació. Potser una de les raons per les quals necessita aquesta ajuda és la seva extrema vulnerabilitat a les conseqüències del canvi climàtic. En aquesta investigació proposem un estudi de camp sobre el tractament realitzat per Radiotelevisió Espanyola (RTVE) durant les dues setmanes posteriors a la catàstrofe, ja que l’ens públic és el mitjà espanyol més ben dotat a la zona per a realitzar una completa cobertura d’un esdeveniment d’aquesta magnitud. Posades les bases del nostre treball ens centrem, per tant, en el paper que exerceixen les diferents fonts informatives, ja que considerem que el seu estudi es revela com a fonamental per a comprendre la visió que es transmet a l’espectador de la catàstrofe.

PARAULES CLAU: periodisme, ciència, fonts, les Filipines, Yolanda, enquadrament.

C 92

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 92

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

Media coverage of tropical storm Yolanda. Discourse analysis of sources La cobertura informativa del tifón Yolanda. Análisis del discurso de las fuentes La cobertura informativa del tifó Yolanda. Anàlisi del discurs de les fonts ABSTRACT: Tropical storm Yolanda (named Haiyan by the World Meteorological Organization) was not only the world’s strongest storm in 2013 but also the most destructive one in the history of the Philippines, a country that is one of Spain’s priority objectives in the field of cooperation. Perhaps one of the reasons why the Philippines requires such aid is its extreme vulnerability to climate change impacts. In this paper we present a field study of the treatment that Radiotelevisión Española (RTVE) gave to this catastrophe during the two weeks following its occurrence, since RTVE is the best prepared Spanish medium to provide comprehensive coverage of an event of such magnitude in that area. After establishing the basis of our research, we focus on the role of the different sources of information, since we believe their study is essential to understanding the vision of the disaster conveyed to the viewer.

KEYWORDS: journalism, science, sources, Philippines, Yolanda, framing.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 93

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

1. Introducción 1.1. El relato de una catástrofe y las fuentes que lo definen El empleo desaforado de comillas en declaraciones falsas o ciertas permite manipu laciones malignas y tergiversaciones venenosas que le dan a la noticia la magnitud de un arma mortal. (García Márquez, 1996)

Año tras año, y con una intensidad creciente, las catástrofes naturales ganan terreno en los espacios informativos de los medios de comunicación. Esta progresión exponencial responde a dos variables independientes que, en el caso que nos ocupa, se imbrican de tal manera que dan lugar a verdaderos monográficos en los días posteriores a una determinada tragedia: la intercomunicación global derivada del desarrollo tecnológico y las consecuencias, ya visibles, del actual cambio climático. El caso más reciente, una vez finalizada la temporada de monzones en el Pací fico, es el del tifón Yolanda (Haiyan según la Organización Meteorológica Mundial), que a comienzos de noviembre de 2013 arrasa Filipinas, aunque sus efectos llegan a causar problemas también en Vietnam y China. No obstante, a lo largo de los últimos años los medios de comunicación han dado buena cuenta de lo sucedido, entre otros fenómenos, tras el paso del tsunami en el sudeste asiático (2004), del huracán Katrina en Nueva Orleans (2005), del terremoto de Haití (2010), del tifón en Japón (2011) o, más cercano en el tiempo, del huracán Sandy (2012). Sin embargo, el del tifón Yolanda es especial por diferentes motivos. El más rele vante, siguiendo con la línea de accidentes climáticos, es que ha sido el más destruc tivo de todos los registrados durante el año 2013, con picos de rachas de viento que no habían sido detectadas desde que se realizan este tipo de mediciones. También resulta especial porque ocurre mientras se celebra la COP19 en Varsovia, una cumbre del clima en la que el representante filipino, Yeb Sano, denuncia por segundo año consecutivo las dramáticas consecuencias que padece su país debido a la inacción internacional frente al cambio climático. Y, por último, aunque no menos importan te, pues va a dotar al discurso informativo de una cercanía emotiva que dista mucho de la separación geográfica, está el hecho de que Filipinas fue durante más de tres siglos parte del reino español, y esa relación se traduce hoy no solo en nexos paren tales, sino también en un amplio programa de cooperación y desarrollo que permite que los agentes españoles sean de los primeros en intervenir tras la catástrofe. Desde el punto de vista periodístico, una catástrofe supone un hecho fortuito, extraordinario, y altamente impactante para el grueso de la población que lo pre sencia a través de los medios de comunicación. Es en estos casos cuando el perio dista debe mantener un perfil profesional adecuado que no caiga en el dramatismo ni en el exceso de emotividad, puesto que, a través de sus fuentes, emprende la difícil tarea de narrar un suceso en el que su público cuenta con unos anclajes muy limitados.

C 94

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 94

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

Para combatir este problema, a lo largo de las últimas décadas surge una teoría centrada en la focalización temática, el encuadre (framing, en inglés), una simplifi cación del relato a partir del posicionamiento de las partes implicadas en torno a una única idea claramente identificable. Es en este punto donde encuadramos nuestro trabajo, en la selección y análisis de los diferentes discursos pronunciados por las fuentes en las que se apoya el re lato periodístico utilizado por Radiotelevisión Española (RTVE) durante la cobertura del tifón Yolanda en Filipinas.

1.2. Hipótesis de trabajo y justificación El punto de partida de la presente investigación, como hemos señalado en el epí grafe anterior, es la demostración de la existencia de una serie de encuadres comu nes en la narración de una catástrofe, en este caso de tipo ambiental. Para ello se establecen una serie de patrones de análisis (comentados en el apartado dedicado a metodología) que permiten la clasificación del discurso propio de cada fuente y se comparan los resultados con estudios prácticos similares, como los del grupo Mediación Dialéctica de la Comunicación Social, compuesto, entre otros, por Gai tán Moya y Águila Coghlan (2011), Teso Alonso y Águila Coghlan (2011) y PiñuelRaigada et al. (2012), centrados en el tratamiento de las fuentes en la cobertura de las cumbres del clima, o las investigaciones de García Santamaría (2010), que ana liza el papel de las fuentes en el accidente de Spanair (Madrid, 2008), y Noguera Vivo (2006), que señala los diferentes encuadres utilizados en las riadas que tuvie ron lugar en Tous (Valencia, 1982) y Biescas (Huesca, 1996). Uno de los condicionantes del trabajo es la fuerte dependencia de los medios de comunicación de su agenda, por lo que la idea central que proponemos es comprobar qué fuentes gozan de una mayor visibilidad en este tipo de casos y en qué momento intervienen. La lógica operativa de los medios de comunicación invi ta a pensar que las fuentes políticas e institucionales van a dominar el discurso a lo largo de las dos semanas analizadas. En relación con este punto esperamos obtener, también, un esclarecedor catá logo de temas referidos por las diferentes fuentes, entre los que se encuentran principalmente los relacionados con las cifras de la catástrofe y las consecuencias que ha tenido sobre la población superviviente como los más mencionados. Por el contrario, cabe esperar un silencio generalizado en torno al análisis de las causas de la catástrofe y los mecanismos que deben ponerse en marcha para prevenir un nuevo caso similar.

1.3. Objetivos del análisis Las fuentes han sido, son y serán un profuso campo de investigación para los estu diosos de las ciencias sociales. La principal línea que se ha seguido hasta la actuali dad se encuadra bajo una perspectiva taxonómica, si bien existen estudios más recientes que analizan la dependencia del periodista y su manipulabilidad.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 95

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

En el estudio que presentamos, a caballo entre el periodismo social y el científi co, no pretendemos establecer un nuevo tipo de clasificación de las fuentes, ni tampoco denunciar la ingerencia de los mecanismos gubernamentales e institucio nales sobre un medio de comunicación público. Nuestro principal objetivo es saber quién habla, qué dice, cómo lo hace y cuándo aparece, todo ello en un contexto convulso como lo es una catástrofe natural. De este modo, nos remontamos a la esencia del periodismo para tratar de po ner de relieve qué tipo de fuentes prevalecen en el relato noticioso, qué tipo de discursos son los más utilizados, pero también cuáles son —consciente o incons cientemente— silenciados, todo ello presentado en un estricto orden cronológico que nos permite establecer conexiones no solo en cuanto a la forma, sino también en cuanto al tiempo en el que se revelan. Por último, también se lleva a cabo una exploración bibliográfica con el objetivo de comparar los resultados cosechados en el trabajo de campo con los obtenidos por diferentes autores que han desarrollado estudios sobre el papel desempeñado por las fuentes en situaciones de crisis similares, a fin de consolidar las premisas aquí presentadas.

2. Metodología 2.1. Estrategia metodológica El protocolo de análisis diseñado para la presente investigación cumple con el ob jetivo marcado de detectar y analizar, de forma cualitativa, la presencia de las fuen tes que componen el relato informativo con el que RTVE da cuenta de lo que suce de durante las jornadas posteriores al paso del tifón Yolanda por el territorio filipino. La línea de trabajo mantenida en este estudio ha consistido en el visionado o escucha y selección del material audiovisual emitido por el ente público en el marco de sus espacios informativos diarios, tanto de radio como de televisión. Sobre esta muestra resultante se ha aplicado un análisis de marcos (frame analysis, en inglés). Este procesamiento de la información ha sido posible gracias a la elaboración de una ficha de análisis que bebe de los trabajos previamente señalados y sirve para clasificar los diferentes tipos de fuentes que se manifiestan en torno a la catástrofe, así como los principales discursos referidos por las mismas, lo que permite estable cer una tipología de frames o encuadres determinados que simplifican la proyec ción de la catástrofe.

2.2. Muestra seleccionada para el análisis El análisis de contenido se ha aplicado sobre una muestra intencional, como ya hemos anticipado, seleccionada en el marco de los espacios informativos diarios de

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 96

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

RTVE emitidos entre el 08/11/2013 y el 21/11/2013, lo que conforma un material inicial compuesto por 84 horas, distribuidas entre 6 programas a lo largo de 14 días. Estos espacios informativos corresponden al Diario de las 2 y 24 horas (Radio Nacional de España), Telediario matinal, TD1 y TD2 (TVE1) y La 2 noticias (TVE2). Se escoge para el análisis el ente público por ser el medio de comunicación mejor dotado para la cobertura de sucesos internacionales. Tras una primera exploración, en la que seleccionamos los registros relaciona dos con la cobertura del tifón Yolanda, reducimos el material a poco más de 4 horas de emisión, que se traducen en 204 piezas distribuidas en 12 días. Todo el material empleado se encuentra disponible en la web www.rtve.es/ alacarta/.

2.3. Instrumento de recogida de información La herramienta de análisis, que ha sido diseñada exclusivamente para el estudio de la muestra con la que trabajamos, se corresponde con un ejercicio de simplificación del relato informativo mediante la codificación previa, para lo cual se ha creado una clasificación de fuentes e ítems vinculados con la cobertura de una situación de crisis. En un primer lugar prestamos una especial atención a la detección y tipificación de las fuentes que participan de manera activa en la cobertura de la catástrofe analizada. Para ello nos hemos apoyado en diferentes estudios taxonómicos, to mando finalmente como principal orientación la división empleada por García San tamaría (2010), por considerarla más útil, desde el punto de vista práctico, para la realización de un análisis de campo como es el que defendemos en esta investiga ción. Así pues, como punto de partida, dividimos las diferentes voces que aparecen en el relato según su perfil —fuente académica, afectada, científica, cooperante, empresa privada, institucional, ONG, política y periodística—, según su atribución —directa, indirecta y anónima—, según su grado de exclusividad —exclusiva y compartida—, según su regularidad —ocasional y frecuente—, según su verificabi lidad —única y contrastada—, y según su presencia en la locución —con total o sin total—. Una vez definidos los actores que componen la narración que analizamos se procede a elaborar una clasificación de los principales temas aludidos por las fuen tes en sus discursos. La selección de estos ítems se corresponde con una adapta ción temática de los empleados por Gaitán Moya y Águila Coghlan (2011), Teso Alonso y Águila Coghlan (2011) y Piñuel-Raigada et al. (2012) en sus trabajos, puesto que, aun compartiendo la base del hecho, que es el cambio climático, nues tro material se sitúa en el campo de las consecuencias y no tanto en el de las nego ciaciones. De este modo, las palabras clave que definen nuestro procesamiento de datos se agrupan en tres campos temáticos, que son las características del tifón —causas

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 97

21/05/15 13:20

C 98

Fuente: Elaboración propia.

Figura 1. Instrumento de recogida de información

David Vicente Torrico

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 98

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

y registros—, las consecuencias del tifón —cifras de muertos, desplazados, desapa recidos, afectados, delincuencia, escasez de recursos, enfermedades, pérdidas eco lógicas y pérdidas en la infraestructura— y la actuación internacional —incapaci dad del gobierno, intervención armada, inversión previa, ayudas inmediatas y políticas ecológicas—. Los resultados obtenidos en esta radiografía conforman una base de datos cuya puesta en común nos revela las interpretaciones que exponemos a continuación.

3. Resultados Una vez aplicado el protocolo de análisis sobre la muestra que conforma el material de trabajo se obtiene una amplia y variada gama de resultados en torno al relato referido a las fuentes durante la cobertura del tifón Yolanda a su paso por Filipinas en RTVE. En las siguientes páginas exponemos de manera sencilla algunos de los datos más relevantes que hemos detectado durante el análisis de las variables.

3.1. La cobertura mediática A la hora de encarar la presente investigación el primer paso es la catalogación de las piezas que conforman la muestra, lo cual supone, de por sí, un aspecto llamati vo del tratamiento que el ente público ha realizado de la tragedia vivida en Filipinas. En el estudio realizado, como ya hemos comentado anteriormente, hemos cen trado nuestros recursos en el análisis de la cobertura del tifón Yolanda, si bien también consideramos reseñable la presencia de dos temas intrínsecamente rela cionados con el eje de nuestra investigación, y que aparecen al amparo de la catás trofe natural, aunque con una repercusión mucho menor. Además, durante el pe riodo analizado confluyen dos hechos —cumbre del clima en Varsovia y 25.º aniversario de la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarro llo— que justifican aún más su inclusión en la agenda mediática. En cuanto a la cronología que presenta el tratamiento informativo del paso del tifón por Filipinas se aprecia un incremento exponencial el día 11/11/2013, lunes, motivado por las limitaciones de trabajo durante el fin de semana no solo en la redacción del medio, sino también en los ámbitos político e institucional, que, como veremos, ocupan un papel predominante en la narración de los aconteci mientos. El índice de exposición, como vemos en el gráfico 1, evoluciona claramen te a la baja desde este primer momento, llegando a desaparecer de la escaleta de los espacios informativos apenas una semana después. Por el contrario, se aprecia una mayor permanencia de los temas tangenciales —cambio climático y coopera ción y desarrollo—, que aprovechan las circunstancias de atención pública genera das por el desastre natural para manifestar su discurso, aunque con una ratio de exposición bajo.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 99

21/05/15 13:20

08/11/2013

09/11/2013

10/11/2013

11/11/2013

12/11/2013

13/11/2013

14/11/2013

15/11/2013

16/11/2013

17/11/2013

18/11/2013

19/11/2013

20/11/2013

21/11/2013

David Vicente Torrico

Filipinas

Cambio climático

Cooperación y desarrollo

Tabla 1. Cobertura mediática Fuente: Elaboración propia.

En la imagen que presentamos (gráfico 1) se puede observar, de manera gráfi ca, los resultados obtenidos en esta primera categoría de análisis. Para una mayor precisión se ha optado por diferenciar el número de piezas de radio (R) y el de las piezas de televisión (TV). El patrón de visibilidad del desastre natural ocurrido en Filipinas se repite en ambos medios, si bien en la televisión alcanza unas cotas más altas. Este hecho, lejos de implicar una mayor profundidad en el tratamiento por parte de los infor mativos televisados, se explica por el mayor número de programas que responden a los criterios de nuestra investigación, en concreto 4 espacios de información tele visivos frente a los 2 informativos radiofónicos. También merece una especial mención el descenso de registros apreciado du rante los fines de semana (días 9, 10, 16 y 17). El motivo no es otro que la no emisión de hasta 4 de los programas que conforman nuestro estudio, mantenién dose únicamente operativa la fuente proporcionada por los telediarios televisados TD1 y TD2 (TVE1).

3.2. La duración de las piezas Nuestro material de análisis, como se ha señalado en el epígrafe correspondiente a la muestra, consta de 204 piezas, con una duración total que supera las 4 horas de emisión. En concreto, esta cifra es de 4:03:00, lo que dividido por el número de piezas nos daría una duración por registro de apenas 1:11. Si desgranamos estos resultados en función del tipo de medio, observamos que la radio, con un tiempo de emisión de 1:36:40 y 65 piezas, obtiene una media superior a la televisión, que dedica a la catástrofe de Filipinas un tiempo de 2:26:20 repartido en 139 relatos. En la figura 2 exponemos los resultados ponderados para cada medio. Esta proporción, no obstante, requiere un análisis más profundo. Para ello he mos comparado la media obtenida con la duración de cada registro, lo que permi te extraer unas conclusiones más precisas.

C 100

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 100

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA 30 25 20 15 10 5

13 /20

/11 21

/20

/11 20

/11

/20

/11

/20

/11 17

/11

/20

13 /20 /11

/20 /11

/20

13 13

/11 12

/11

/20

13 /20

/11 11

/20

/11 10

/20

/11 08

/11

Filipinas (TV)

Cambio climático (TV)

Cooperación y desarrollo (TV)

Filipinas (R)

Cambio climático (R)

Cooperación y desarrollo (R)

Gráfico 1. Cobertura mediática Fuente: Elaboración propia.

Figura 2. Duración de las piezas Fuente: Elaboración propia.

De este modo, en el medio radiofónico tan solo la cuarta parte de los relatos superan la media obtenida para su conjunto. La causa se encuentra en la particular concepción de las escaletas informativas de este medio, que permite incorporar en los diarios hablados una serie de géneros como las entrevistas y las tertulias con una duración claramente superior a la de una pieza habitual. En el caso de la televisión, por el contrario, la rigidez del esquema informativo establece unos rangos de tiempo muy limitados, lo que permite un mayor equili brio en cuanto a tiempo se refiere. Así, el 47 % de piezas superan la media.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 101

101

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

3.3. La presencia de las fuentes en el relato Una vez superado el estudio vinculado a la catalogación del material a analizar realizamos una primera aproximación al eje de nuestra investigación, las fuentes. En el caso particular de la cobertura mediática del paso del tifón Yolanda en RTVE se ha detectado la presencia de 365 fuentes que, distribuidas entre 204 re gistros, arrojan una cifra ponderada de 1,79 fuentes presentes en cada relato, lo cual es, ya de por sí, llamativo. Con el objeto de precisar aún más el resultado repetimos el desglose por me dios. En esta ocasión, la radio presenta 130 fuentes, frente a las 235 que aparecen en la televisión. Como ya indicamos en el epígrafe anterior, el número de registros tratados es de 65 y 139 respectivamente, lo que depara los resultados de la figura 3. Como se aprecia en la imagen, nuevamente, el formato vuelve a ser decisivo a la hora de determinar la presencia de las fuentes en el relato informativo de uno y otro medio. Si tomamos como referencia las 2 fuentes por pieza en el análisis radiofónico comprobamos que el 47 % de los registros se encuentran por debajo de la media, a pesar de haber piezas que duplican de manera holgada dicho nivel (13 %). En el apartado televisivo se supera, por el contrario, el balance del análisis ra diofónico ya que hasta el 45 % de las piezas se sitúa con una frecuencia de fuentes superior a la media. La razón reside en el alto índice de sumarios incluidos en la muestra (28 %), pues en este tipo de registros no se ha detectado la presencia de fuente alguna.

Figura 3. Presencia de fuentes Fuente: Elaboración propia.

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 102

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

3.4. Tipología de fuentes

Directa

Indirecta

Anónima

Exclusiva

Compartida

Ocasional

Frecuente

Única

Contrastada

Total Sí

Total No

Como ya se ha reseñado en el apartado metodológico, el primer criterio que se ha establecido a la hora de afrontar el estudio de campo ha sido la categorización de las fuentes atendiendo a su perfil, su atribución, su grado de exclusividad, su regu laridad, su verificabilidad y su presencia en la locución, con el resultado que se ex pone en la tabla 2. Además, y antes de entrar a analizar en detalle las particularidades de cada tipo de fuente presente en el relato periodístico, establecemos la división en función del medio de comunicación con el fin de detectar posibles divergencias en los resulta dos (gráfico 2). Como se aprecia en la tabla, de entre un total de 365 variables la principal fuen te consultada corresponde a la política (99), seguida de cerca por la institucional (85) y la afectada (84), lo que manifiesta una peligrosa dependencia del relato respecto a la agenda de los dirigentes, y cuya realidad se ve contrastada con la población afectada. Entre estos tres tipos constituyen el 73 % de las fuentes mencionadas. Por el contrario, los medios de rescate que actúan sobre el terreno, ya sean ONG (44) o cooperantes (28), tienen una participación secundaria. Por último, y con un margen de influencia residual, sorprende encontrar las fuentes científica (12) y académica (1). Los resultados comentados son los esperados, ya que este índice se ha venido reproduciendo en los diferentes casos prácticos que hemos consultado durante el proceso de revisión bibliográfica y que contrastamos en el último apartado.

Académica

Afectada

Científica

Cooperante

E. privada

ONG

Política

Periodística

Institucional

Tabla 2. Tipología de fuentes Fuente: Elaboración propia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 103

103

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico 80 70 60 50 40 30 20 10

Radio

titu

cio

na l

tica

ísti Pe rio d

Ins

Po lí

ON G

res a Em p

era nte op Co

fica Cie ntí

Af ect ad a

ad ém i

Gráfico 2. Tipología de fuentes (según medios) Fuente: Elaboración propia.

A continuación proponemos un análisis pormenorizado de los registros que conforman la base de datos en función de los criterios establecidos en el protocolo de trabajo: perfil, atribución, exclusividad, regularidad, verificabilidad y presencia en la locución. Así, resulta sorprendente que casi la mitad de las fuentes vinculadas al poder pú blico sean citadas de manera indirecta, con la consiguiente amenaza que supone para la credibilidad del relato periodístico. Además, llama la atención el número de fuentes afectadas que aparecen completamente identificadas, aunque el motivo es que todas ellas residen en territorio español y no se han visto directamente afectadas por el tifón. En cuanto al grado de exclusividad de la fuente destacamos que las voces del poder, como era previsible, se enmarcan dentro de actos programados, bien a tra vés de ruedas de prensa o de teletipos, con lo que son, en la práctica mayoría, compartidas por los medios. Sin embargo, detectamos un importante trabajo de investigación por parte de RTVE al contar de manera exclusiva con los equipos de rescate y ayuda a las víctimas, tanto en Filipinas como en España. El análisis de la frecuencia con la que las fuentes del relato comparecen ante los medios de comunicación no ha arrojado ningún dato relevante, ya que únicamen te los poderes públicos se mantienen estables en las agendas de los medios de comunicación, hecho que reincide en su peligrosa dependencia ya comentada al comienzo de este análisis. Resulta, sin embargo, mucho más interesante el análisis centrado en el contras te de ideas en un mismo relato. La principal conclusión es que los registros mues

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 104

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

tran una visión no contrastada de la catástrofe, lo que concuerda con la proporción de fuentes por pieza comentada al comienzo. El único atisbo de confrontación detectado coincide con el recuento de víctimas que realizan las autoridades filipinas y la Organización de las Naciones Unidas. La última lectura que se extrae de los datos presentados consiste en la presencia de la fuente durante la locución. Así, en 3/5 de los casos la fuente presenta su discurso a través de un total, con una mayor incidencia en el medio televisivo fren te a la radio. Destaca la elevada proporción de las fuentes afectadas, cuyo testimo nio monopoliza el relato, mientras que las asociadas al poder público son referidas de manera indirecta.

3.5. Cronología de aparición de las fuentes

09/11/2013

10/11/2013

11/11/2013

12/11/2013

13/11/2013

14/11/2013

15/11/2013

16/11/2013

17/11/2013

18/11/2013

19/11/2013

20/11/2013

21/11/2013

Académica

08/11/2013

Tan importante como saber qué fuente se presenta en el discurso lo es el momento en el que aparece. Así pues, al cruzar los tipos de fuentes con la variable temporal obtenemos una nueva perspectiva de la cobertura mediática de la catástrofe, ya que permite identificar los actores que intervienen en cada momento, dando lugar a interpretaciones reseñables. Como era de esperar, al igual que en la cronología de las piezas seleccionadas para la muestra, el grueso de las fuentes se sitúa en el día 11/11/2013. A partir de este momento se produce una cadencia a la baja hasta desaparecer de la agenda mediática el día 20/11/2013.

Afectada

Científica

Cooperante

E. privada

ONG

Política

Periodística

Institucional

Tabla 3. Cronología de las fuentes Fuente: Elaboración propia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 105

105

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

Al igual que en el análisis cronológico aplicado sobre los registros que confor man el corpus de la investigación, la cronología de las fuentes también se ve afec tada por la programación especial que se emite los fines de semana. De este modo, de los 6 programas que componen la muestra analizada, durante los días 9, 10, 16 y 17 solamente se emiten 2 de ellos, TD1 y TD2 (TVE), lo que influ ye notablemente en la proporción de fuentes presentadas en el relato informativo. Este hecho explica que el punto máximo de concentración de fuentes se sitúe en el 11/11/2013, pues durante el fin de semana previo se ha podido diseñar un plan de comunicación eficiente para la cobertura de la catástrofe. En cuanto a la tipología de los recursos, y dado que las fuentes política, institu cional y afectada acaparan un 75 % de las voces presentes en el relato, cabía espe rar una presencia constante a lo largo del periodo analizado, como así ha sido, di bujando una perfecta campana de Gauss que queda reflejada en el gráfico que cierra el análisis (gráfico 3). Al margen de confirmar nuestras previsiones en torno a las fuentes mayorita rias, nos centramos ahora en el análisis de aquéllas con una menor incidencia sobre el discurso. Así, durante los primeros días tras el paso del tifón Yolanda encuentran su lugar las fuentes científica y periodística, para desaparecer antes de cumplirse la primera semana. En un sentido opuesto se encuentran las fuentes cooperantes y

120 100 80 60 40 20

/11

/20 13 09 /11 /20 13 10 /11 /20 13 11 /11 /20 13 12 /11 /20 13 13 /11 /20 13 14 /11 /20 13 15 /11 /20 13 16 /11 /20 13 17 /11 /20 13 18 /11 /20 13 19 /11 /20 13 20 /11 /20 13 21 /11 /20 13

Institucional

ONG

Científica

Periodística

Empresa

Afectada

Política

Cooperante

Académica

Gráfico 3. Cronología de las fuentes Fuente: Elaboración propia.

C 106

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 106

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

ONG, que adquieren protagonismo una vez superado el caos inicial, coincidiendo con el momento en el que se organiza el protocolo de auxilio a nivel local e inter nacional.

3.6. Tipología del relato El estudio de la participación de las fuentes en el discurso informativo sobre el tifón Yolanda se completa con el análisis de los principales temas referidos por las mis mas. Las diferentes variables consideradas han sido agrupadas en tres campos temá ticos, que son las características del tifón —causas y registros—, las consecuencias del tifón —cifras de muertos, desplazados, desaparecidos, afectados, delincuencia, escasez de recursos, enfermedades, pérdidas ecológicas y pérdidas en la infraes tructura— y la actuación internacional —incapacidad del gobierno, intervención armada, inversión previa, ayudas inmediatas y políticas ecológicas—. En total se han contabilizado 601 referencias a los campos previamente conce bidos para el análisis, que se reparten como refleja el gráfico 4. Como se puede apreciar en el gráfico presentado la mayor parte de ítems refe ridos a lo largo del discurso de la catástrofe (69 %) están relacionados con las consecuencias que el tifón ha provocado entre la población local. Es importante este matiz, ya que en ningún caso se mencionan los daños causados al ecosistema, a la fauna y la flora local.

140 120 100 80 60 40 20

usa s

Re gis tro s Mu ert es De spl aza De do sap s are cid os Af ect ad os De lin cu en cia Esc En ase fer z me Pé da rdi de da s se co lóg Inf ica rae s Inc str ap uc aci t da ura dg ob Eva i e cu rno aci ón p Inv rev ers ia ión pre via Int Ay erv ud en as ció na Po r ma lític da as eco lóg ica s

Gráfico 4. Tipología del relato Fuente: Elaboración propia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 107

107

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

Igualmente graves son los resultados obtenidos en el apartado correspondiente a la actuación internacional, cuyas declaraciones se centran únicamente en la de manda de ayuda, obviando sus responsabilidades antes, durante y después de la tragedia. El discurso sobre las características del tifón queda limitado por su escaso reco rrido durante el tiempo que permanece Filipinas en la agenda, pues solo aparece al inicio.

3.7. El relato en función de las fuentes Si los resultados globales revelan de manera clara una focalización sobre los aspec tos más humanos de la catástrofe, al realizar el desglose según el tipo de fuente afloran matices que suponen un paso más en la identificación del discurso predo minante. Respecto al primer campo temático, las características del fenómeno natural, el relato científico goza de un escaso 25 % de presencia, frente a la versión «no cua lificada» de las víctimas y los organismos internacionales, que junto a prensa y políticos triplican su presencia en el marco informativo. En el segundo apartado, las consecuencias sobre la población, se reproduce un discurso autorreferencial, en el que los propios afectados son la principal fuente expuesta. Hay, eso sí, dos puntos prácticamente monopolizados por la política, que son los balances de víctimas mortales y de desaparecidos. En este punto es muy importante destacar la relevancia que adquiere la información sobre los afectados españoles, ya que desde el Ministerio de Asuntos Exteriores se realiza un discurso diario que notifica los avances en la búsqueda de los ciudadanos no localizados. Por último, respecto a las actuaciones internacionales, todas las fuentes cen tran, sin excepción, su discurso en torno a la necesidad del envío de ayuda inme diata para tratar de mitigar el sufrimiento de la población. Desde la política y las instituciones se plantean diversas soluciones, pero su presencia es minúscula frente al total del relato.

3.8. Cronología del relato Una vez analizada la vinculación entre las dos principales variables que conforman el estudio, fuentes y relato, concluimos el trabajo de campo con el análisis crono lógico de los diferentes temas presentados por los participantes en la información. El discurso comienza exponiendo las diferentes características del tifón, hablando de su categoría, de la velocidad alcanzada por el viento, del incremento marítimo y el terreno inundado, pero sus causas no se exponen hasta cuatro días después. También, y solo durante los primeros días tras la tragedia, se trata el envío de tropas militares para garantizar el orden y se reclama la toma de medidas contra el cambio climático, pero el recorrido de estos temas es efímero. El resto de variables, centradas en el envío de ayudas y en las consecuencias que la catástrofe ha causado entre los filipinos, se mantiene en la agenda desde el

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 108

21/05/15 13:20

Enfermedades

Pérd. ecológ.

Pérd. infraestr.

Incap. gob.

Afectada

17 12 5 23

Científica

0 0 0 0

Cooperante

4 0 0 2

E. privada

0 0 0 0

ONG

11 3 4 6

Política

40 6 30 14

Periodística

1 2 0 2

Institucional

19 6 4 19

Polít. ecológ.

Escasez

Interv. armada Inversión prev. Ayuda inmed.

Delincuencia

0 0 0 0

Afectados

Desplazados

Desaparecidos

Registros

Académica

Muertos

Causas

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

Tabla 4. Relato según fuentes Fuente: Elaboración propia.

día 11/11/2013, momento en el que la práctica totalidad de los ítems alcanzan su máxima presencia, hasta el día 19/11/2013, con una clara tendencia a la baja.

3.9. Comparación de resultados con estudios similares El análisis de contenido de un caso particular, como es el trabajo que hemos expuesto a lo largo de estas páginas, no es más que otra pieza aislada dentro de la gran maquinaria que conforman los estudios acerca de los medios de comunicación. Sin embargo, en la suma de estos pequeños avances reside el núcleo de la disciplina. Por tanto, aprovechamos este último epígrafe de resultados para situar nuestra investigación respecto al entorno científico que la rodea, a fin de comprobar la validez de las interpretaciones propuestas y ampliar, en la medida de lo posible, el horizonte del conocimiento en este apasionante campo. Aunque el punto de partida de la investigación es el tratamiento mediático del paso del tifón Yolanda por Filipinas, hemos reseñado la presencia de temas tangen ciales como el cambio climático en las informaciones analizadas. Esta circunstancia es advertida por Teso Alonso y Águila Coghlan (2011: 4) en su estudio para el grupo Mediación Dialéctica de la Comunicación Social. En su artículo sostienen que el cambio climático aparece en la agenda de los medios cuando se producen catás trofes naturales, ya que están relacionadas en mayor o menor medida con él. Respecto al eje central del trabajo que presentamos, la presencia de las fuentes, Díaz Arias (2008: 163-164) destaca la importancia de la doble comprobación por

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 109

109

21/05/15 13:20

08/11/2013

09/11/2013

10/11/2013

11/11/2013

12/11/2013

13/11/2013

14/11/2013

15/11/2013

16/11/2013

17/11/2013

18/11/2013

19/11/2013

20/11/2013

21/11/2013

David Vicente Torrico

Causas

Registros

Muertos

Desplazados

Desaparecidos

Afectados

Delincuencia

Escasez

Enfermedades

Pérd. ecológ.

Pérd. infraestr.

Incap. gob.

Interv. armada

Inversión prev.

Ayuda inmed.

Polít. ecológ.

Tabla 5. Cronología del relato Fuente: Elaboración propia.

parte del periodista, para tratar de evitar caer en sus intereses. En este mismo sen tido se pronuncian Gaitán Moya y Piñuel Raigada, del grupo Mediación Dialéctica de la Comunicación Social, en su artículo sobre la cobertura de las cumbres climá ticas de Cancún y Durban (2013: 12). Ahondando en la tipología de fuentes hemos encontrado similitudes con los casos estudiados por García Santamaría (2010: 517) y Díaz Arias (2008: 178). Así, el primer autor destaca la abundancia de determinadas fuentes en momentos de crisis —política e institucional— en una suerte de periodismo declarativo, en la que la autonomía del periodista se ve claramente limitada por la agenda de los dirigen tes. En el caso del segundo, se explica la presencia de la fuente afectada en los in formativos no ya como parte implicada en el conflicto, sino como generadora de material visual de primera mano. Respecto a las fuentes menos utilizadas, que son, a menudo, las más necesarias para comprender el origen de la catástrofe, detectamos las mismas carencias que

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 110

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

en el caso del accidente de Spanair redactado por García Santamaría (2010: 519520), donde se echa en falta el testimonio de los cuerpos de seguridad, médicos y hospitales donde fueron intervenidos los supervivientes, así como las fuentes espe cializadas, imprescindibles para comprender el porqué de la catástrofe. Otro aspecto significativo en nuestro estudio de las fuentes es su atribución en el relato. La veracidad que se asocia a una correcta identificación del emisor del mensaje ha sido ampliamente estudiada en la obra conjunta de Otero López y Ló pez García (2012: 176-185). En nuestro caso, y como ya indicamos en el epígrafe dedicado a la tipología de fuentes, señalamos que la mitad de las alusiones a los poderes públicos no están completamente identificadas, lo que supone un riesgo para la credibilidad del que se hace eco de dicha información. Este dato, si se con sideran el resto de variables, es aún más preocupante, ya que solamente cuentan con una atribución directa el 44 % de las fuentes de nuestro estudio. En cuanto a la sucesión de ítems del relato que conforma la cobertura informa tiva de la tragedia, la cronología responde a las mismas características detectadas por Noguera Vivo (2006: 205), con la salvedad de que nuestro periodo de análisis es mayor, por lo que los plazos de persistencia temática se dilatan. Por último, hemos establecido una comparativa con el estudio de prensa dirigido por Mayoral Sánchez (2005). Dada la diferencia entre las muestras utilizadas —prensa escrita frente a radio y televisión— hemos detectado una serie de divergencias que consideramos relevantes exponer como cierre de este apunte comparativo. De este modo, si en su estudio sobre periódicos la media de fuentes citadas era de 1,33, en nuestro trabajo, como hemos señalado previamente, la televisión se sitúa ligeramente por encima (1,69), mientras que la diferencia con la radio es ma yor (2). Por el contrario, el nivel de atribución de la prensa (70 %) supera por mucho el detectado en radio y televisión (48 % y 41 % respectivamente). A la luz de estos datos se deduce que se citan más versiones, pero no quedan correctamente iden tificadas.

4. Conclusiones Los datos obtenidos en el análisis de los registros que conforman nuestro material de análisis reflejan una alarmante dependencia de los medios de comunicación respecto a determinadas fuentes, y la prevalencia de una serie de temas en su dis curso, como veremos de forma detallada a continuación. Recordamos en este punto la hipótesis de partida de nuestra investigación, que era la existencia de una serie de encuadres comunes en la narración de la catástro fe. Como hemos demostrado en apartados anteriores, el tratamiento se aleja del periodismo denominado científico, y se adentra en el discurso social de la catás trofe.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 111

111

21/05/15 13:20

David Vicente Torrico

En este sentido conviene recordar que los temas predominantes son los que afectan a la población. Así, el relato ahonda en las carencias de los filipinos tras el paso del tifón, ya sea con respecto a la escasez de recursos básicos para la subsis tencia o la destrucción de las principales infraestructuras del país. También recibe un tratamiento predominante el balance de víctimas mortales, desplazados, des aparecidos y, en definitiva, afectados por la catástrofe. Sin embargo, el abordaje de las causas, la búsqueda de responsables y la propuesta de medidas paliativas de cara al futuro cuentan con una escasa acogida en el discurso informativo. En esta misma línea debemos interpretar la escasa aportación de las fuentes científicas y académicas al discurso informativo, mientras que las víctimas de la catástrofe son la tercera fuente más referenciada, con lo que la interpretación del fenómeno natural parte de un sesgo sensacionalista, vivido en primera persona a través del testimonio de los afectados, lo que impide un enjuiciamiento objetivo, neutro, aséptico, que permita avanzar en materia de investigación y prevención. Si nos centramos en la clasificación de las fuentes consultadas confirmamos el planteamiento inicial de que las autoridades, ya sean políticas o institucionales, se imponen claramente frente al resto de participantes en el discurso, lo que denota, de por sí, una preocupante dependencia de la agenda de los poderes públicos, que acuden diariamente a su cita con las cámaras para exponer su versión de los he chos. Su discurso viene marcado por el balance de daños, por la petición de cola boración, pero su responsabilidad sobre las políticas adoptadas en materia medioambiental y de inversión en países vulnerables a las catástrofes naturales no se menciona. Este empobrecimiento del relato es palpable también si valoramos el número de fuentes que participa en cada pieza analizada, ya que en el caso de la televisión (1,69) no permite la confrontación de ideas, por lo que el relato, en la mayoría de los registros, está muy influenciado por el interés de la fuente. La radio (2) muestra una mayor elaboración, si bien consideramos que es insuficiente atendiendo a la teoría de la redacción periodística —aunque se sitúa por encima de los resultados estudiados en prensa escrita—, ya que la información es ofrecida sin contrastar su veracidad. Por último, señalamos que el interés informativo decae a partir de la primera semana, hasta desaparecer apenas 10 días después de producirse la llegada del tifón. De ello se deduce que al medio le interesa el impacto sobre la población, pero no la búsqueda de soluciones, la atribución de culpabilidades ni el trabajo de rege neración sobre el terreno. No obstante, y como se ha detallado en el apartado correspondiente a los re sultados obtenidos en el trabajo de campo, la cobertura informativa del tifón Yo landa mantiene unos patrones de tratamiento similares a los detectados en inves tigaciones similares, en las que, también, predomina el aspecto social frente al científico-académico.

C 112

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 112

21/05/15 13:20

LA COBERTURA INFORMATIVA DEL TIFÓN YOLANDA

Notas [1 Dirección de correspondencia: David Vicente. Plaza del Campus, s/n. E-47011 Valladolid, UE.

Referencias Águila Coghlan, J. C.; Gaitán Moya, J. A. (s. a.). El encuadre (framing) de las noticias de la televisión española sobre la cumbre del cambio climático en Cancún [en línea]. <https://www.ucm.es/data/cont/docs/268-2013-06-18 -Aguila_Gaitan_Encuadre_Tarragona.pdf> [Consulta: 28 enero 2014]. Díaz Arias, R. (2008). «Análisis y tratamiento de las fuentes audiovisuales». Documentación de las Ciencias de la Información, vol. 31, pp. 161-181. Gaitán Moya, J. A.; Águila Coghlan, J. C. (2011). «Propuesta de un diseño experimental para analizar el discurso alternativo de los jóvenes ante el cambio climático en una producción audiovisual». En: Actas - III Congreso Internacio nal Latina de Comunicación Social - III CILCS - Universidad de La Laguna, diciembre 2011 [en línea]. La Laguna, Tenerife: Universidad de La Laguna. <http://www.revistalatinacs.org/11SLCS/actas_2011_IIICILCS/041_Gaitan. pdf> [Consulta: 28 enero 2014]. Gaitán Moya, J. A.; Piñuel Raigada, J. L. (2013). «Efectos de la crisis en el discurso sobre el cambio climático desde Cancún a Durban. Estudio enmarcado en las cumbres del cambio climático de Cancún (2010) y Durban (2011)». Disertaciones: Anuario Electrónico de Estudios en Comunicación Social [en línea], vol. 6, núm. 1, artículo 8. <http://erevistas.saber.ula.ve/index.php/Disertaciones/> [Consulta: 28 enero 2014]. García Márquez, G. (1996). El mejor oficio del mundo. Discurso ante la 52ª Asamblea de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP), Los Ángeles, EE.UU., 7 octubre 1996 [en línea]. <http://www.ciudadseva.com/textos/otros/ el_mejor_oficio_del_mundo.htm> [Consulta: 3 marzo 2014]. García Santamaría, J. V. (2010). «Crisis del periodismo de fuentes. Las prácticas del periodismo en España en el accidente de Spanair». Revista Latina de Comunicación Social [en línea], núm. 65, pp. 516-537. <http://www. revistalatinacs.org/10/art3/916_UC3M/38_Santamaria.html> [Consulta: 3 marzo 2014]. Mayoral Sánchez, J. (2005). «Fuentes de información y credibilidad periodística». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 11, pp. 93-102. También disponible en línea en: <http://revistas.ucm.es/index.php/ESMP/article/view/ ESMP0505110093A> [Consulta: 22 febrero 2014]. Noguera Vivo, J. M. (2006). «El framing en la cobertura periodística de la catástrofe: las víctimas, los culpables y el dolor». Sphera Pública, núm. 6, pp. 193-206. También disponible en línea en: <http://www.redalyc.org/ pdf/297/29700612.pdf> [Consulta: 3 marzo 2014]. Otero López, M. L.; López García, X. (2012). «Cómo las fuentes gubernamentales se cuelan en los infográficos de los medios impresos». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, vol. 18, núm. 1, pp. 173-192. También disponible en línea en: <http://revistas.ucm.es/index.php/ESMP/article/view/39364> [Consulta: 30 enero 2014]. Piñuel-Raigada, J. L. [et al.] (2012). Comunicación, controversias e incertidumbres frente al consenso científico acerca del cambio climático. La Laguna, Tenerife: Sociedad Latina de Comunicación Social. (Cuadernos Artesanos de Latina; 30). También disponible en línea en: <http://www.revistalatinacs.org/067/cuadernos/30a.pdf> [Consulta: 28 enero 2014]. Teso Alonso, G.; Águila Coghlan, J. C. (2011). «Diseño metodológico para el análisis de la información televisiva en relación al riesgo, incertidumbre y conflicto del cambio climático en los programas informativos diarios en España». En: Actas - III Congreso Internacional Latina de Comunicación Social - III CILCS - Universidad de La Laguna, diciembre 2011 [en línea]. La Laguna, Tenerife: Universidad de La Laguna. <http://www.revistalatinacs.org/11SLCS/ actas_2011_IIICILCS/060_Gemma.pdf> [Consulta: 28 enero 2014].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 113

113

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 114

21/05/15 13:20

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 32 (1) (maig 2015), p. 115-134 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.132 Data recepció: 06/10/14 Data acceptació: 24/10/14

Descripción general de los programas de temática científica de la radio pública y privada española1 Descripció general dels programes de temàtica científica de la ràdio pública i privada espanyola General description of science programs on Spanish public and private radio

Francisco Javier San Martín González2 Periodista i doctorand-investigador del Departament de Periodisme de la Universitat del País Basc, Leioa, Biscaia. sanmartingfj@gmail.com

C 1 15

Rev de Recerca_maig 2015.indd 115

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

Descripción general de los programas de temática científica de la radio pública y privada española Descripció general dels programes de temàtica científica de la ràdio pública i privada espanyola General description of science programs on Spanish public and private radio RESUMEN: El paso final de cualquier investigación científica es la divulgación de los resultados. El presente artículo, parte de una tesis doctoral, estudia la divulgación de la ciencia en los programas de las radios públicas autonómicas españolas y en las emisoras privadas de referencia. En total, más de 100 emisiones de 10 emisoras diferentes, que suponen más de 4.200 minutos. Se han cubierto variables que van desde los aspectos identificativos básicos de cada uno de ellos hasta la formación del equipo humano o las posibilidades de participación de los oyentes. La investigación ha constatado que la ciencia en la radio es un contenido fundamentalmente vespertino, el abuso de la entrevista como género periodístico, la prácticamente completa desaparición del reportaje y la escasa o nula participación de los oyentes.

PALABRAS CLAVE: ciencia, radio, periodismo científico, géneros periodísticos, participación de los oyentes, divulgación científica.

C Descripció general dels programes de temàtica científica de la ràdio pública i privada espanyola Descripción general de los programas de temática científica de la radio pública y privada española General description of science programs on Spanish public and private radio RESUM: El pas final de qualsevol investigació científica és la divulgació dels resultats. El present article, part d’una tesi doctoral, estudia la divulgació de la ciència en els programes de les ràdios públiques autonòmiques espanyoles i en les emissores privades de referència. En total, més de 100 emissions de 10 emissores diferents, que representen gairebé 4.200 minuts. S’han cobert variables que van des dels aspectes identificatius bàsics de cadascun d’ells fins a la formació de l’equip humà o les possibilitats de participació dels oients. La investigació ha constatat que la ciència a la ràdio és un contingut fonamentalment vespertí, l’abús de l’entrevista com a gènere periodístic, la pràcticament completa desaparició del reportatge i l’escassa o nul·la participació dels oients.

PARAULES CLAU: ciència, ràdio, periodisme científic, gèneres periodístics, participació dels oients, divulgació científica.

C 116

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 116

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

General description of science programs on Spanish public and private radio Descripción general de los programas de temática científica de la radio pública y privada española Descripció general dels programes de temàtica científica de la ràdio pública i privada espanyola ABSTRACT: The final step in any scientific research is the dissemination of its results. This article examines the socialization of science in programmes of the publicly-owned Spanish regional radios and in the main private radio stations. There are 100 programs on 10 different stations, for a total broadcasting time of almost 4,200 minutes. The objective has been to make a general description of these programs, covering variables that range from the basic identification of each one to the formation of the team of participating people or the possibilities of participation for listeners. Our findings show, among other things, that science is broadcast on the radio in the afternoon and that there is an excessive use of interviews as a journalistic genre, an almost complete lack of reports, and little or no listener participation.

KEYWORDS: science, radio broadcasters, scientific journalism, journalistic genres, listener participation, science dissemination.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 117

117

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

1. Introducción No hay ciencia sin comunicación de la ciencia. Esta idea aparentemente radical ha sido mejor entendida en aquellos países que son más democráticos que en los que son más autoritarios. Wernher von Braun afirmaba en una entrevista en Life, en el año 1957, citada por Norman Mailer (2010: 76), que lo mejor para desarrollar su trabajo, en Estados Unidos, era que el público lo conociera: «Lo ideal es tener un 100 % de secreto y todo el dinero necesario. Cuando el Kremlin quiere misiles balísticos, le dice a los científicos que cumplan el programa y no se preocupa de las relaciones públicas. Aquí [...] los congresistas tienen que creer en lo que hacemos y no lo harán hasta que el público no crea en nosotros». Según David Filkin, olvidarse de la divulgación es lo que ha llevado a la práctica desaparición de la ciencia en Rusia (Elías, 2003: 15). También Manuel Calvo Hernando (2002) alertaba al poco del cambio de siglo de la paradoja que supone que, en un mundo influenciado cada día más por la ciencia y la tecnología, el ciudadano medio sepa tan poco de ellas. La situación es más incomprensible si tenemos en cuenta que comunicar la investigación científica es parte del propio proceso de indagación, tal como se explica en «Los agujeros negros de la comunicación» (Giménez y Jiménez, 2013), donde sus autores afir man que en la medida en que la sociedad sea beneficiaria directa o indirecta de los resultados, se habrán alcanzado los objetivos de la investigación. Así, este trabajo tratará de describir algunos aspectos básicos de cómo se está realizando la divulgación en el medio radiofónico.

1.1. Objetivos El propósito general de la investigación es elaborar un mapa radiofónico que des criba algunas de las características básicas de la socialización de los conocimientos científicos, a través de los programas radiofónicos que se autoidentifican claramen te como tales, en las emisoras de radio españolas, sintetizando y caracterizando algunos rasgos formales generales de cada programa objeto de análisis. También se ha buscado, atendiendo a su especificidad, detallar y seleccionar las particularidades propias de cada uno de los programas y/o secciones que los hacen distinguibles del resto como modelos de divulgación de la ciencia en la radio.

1.2. Hipótesis 1. Partimos de la hipótesis de que el origen geográfico puede ser determinante en los contenidos de los programas, haciendo posible establecer una clasificación, o modelos, según las características propias distintivas de cada uno de los programas. 2. Se presume que los responsables de estos programas (periodistas) buscarán la presencia de otros profesionales (científicos) con el fin asegurar la rigurosidad de los contenidos en la transmisión de conocimientos y equilibrar el equipo del pro

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 118

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

grama. Igualmente suponemos que tratarán de explotar distintos géneros periodís ticos como forma de innovar e incrementar la calidad de la presentación de los di ferentes contenidos. 3. Asimismo, se ha considerado que los límites de la divulgación pueden afec tar potencialmente a la participación de los oyentes, por la dificultad de interactuar con un contenido que no dominan, por lo que su intervención pudiera ser restrin gida.

1.3. Estado de la cuestión Entre las varias causas señaladas tradicionalmente como origen de la desafección de la ciudadanía por la ciencia, suele ser habitual la escasa o nula comprensión por parte de la población general de lo que los científicos cuentan en los medios de comunicación. Según el Eurobarómetro especial sobre ciencia y tecnología de 2010 (Comisión Europea, 2010), la población europea cree que el deber de comunicar la ciencia tiene que recaer sobre el científico, aunque al mismo tiempo piensan que son poco eficaces cuando lo hacen. Es una manifestación de lo que Calvo Hernan do (1990: 60) llama el «divorcio ciencia-sociedad». Esa falta de eficacia del científico a la hora de hacer llegar sus conocimientos al gran público podría tener como causa el escaso gusto de estos por aparecer en los medios de comunicación. De la misma forma, aquellos periodistas que reciban el encargo de realizar contenidos de ciencia, sin ser esta su área de especialización, pueden transmitir al público su malestar por tener entre manos un contenido que no dominan. Los estudios de García-Ureta, Toral-Madariaga y Murelaga-Ibarra (2012) sobre la percepción del mensaje por parte del público, referidos a los locu tores, pueden muy bien ser aplicados a los científicos. Los autores afirman que «una locución técnicamente perfecta puede dejar perfectamente indiferente a una audiencia que conecte a nivel emocional con un comunicador poco implicado con el mensaje que transmite o inseguro de sí mismo», afirmación doblemente impor tante si tenemos en cuenta, como afirma Enrique José Díaz (2004), que «la espe cialización de los periodistas en nuestro país ha sido más vocacional que troncal». Aunque hay decenas de artículos y tesis que repasan prácticamente todos los puntos de vista que tengan que ver con la divulgación científica, es aún extraño encontrar el binomio ciencia-radio, ya que, como afirma Moreno Castro (2002), muchos de ellos se ocupan de la prensa como transmisora de estos conocimientos, incluso a pesar de que la radio y los programas de salud llevan manteniendo una buena relación desde hace tiempo, lo que a juicio de los profesionales de la medi cina ha hecho de este medio el más eficaz para mejorar la salud de la población (Hernando y Hernando, 2006: 26). Razones que expliquen esta aparente falta de preocupación por los contenidos de ciencia en el medio radiofónico no faltan. Carlos Elías (2008: 205-210) apunta que la complejidad del mensaje científico parece no encontrar fácil acomodo en las ondas por el llamado déficit de atención absoluta, o por la fugacidad del mensaje

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 119

119

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

(ahora paliada en parte con la aparición de las fonotecas o podcasts en las páginas web de las emisoras), como algunas de las razones que explican la complejidad de llevar la ciencia a la radio, por más que esta posea otras virtudes. Otero López (2000) y Ribes i Guàrdia (2001), que sí se ocupan de la radio, tie nen un objeto de estudio más restringido geográficamente que el de este artículo, mientras que entre los tratados que recogen aspectos coincidentes con los analiza dos aquí, Armand Balsebre (2002: 412) se refiere, entre otros, a los cambios en la duración de los programas a lo largo de la historia de la radio en España. Calvo Hernando (1997: 172), sobre este particular, afirma que el tiempo óptimo en ante na de los programas dedicados a la ciencia debe ser de 30 minutos. Por otro lado, es del particular interés de la investigación comprobar la partici pación del público receptor en estos programas, porque Gutiérrez (2008: 87-95) afirma que la complejidad de los contenidos puede perjudicar la comprensión del oyente, una participación que Herrera Damas (2003) define como «aquella fórmu la participativa posibilitada por los profesionales de la radio que, [...] facilita un contacto e intercambio provisional entre los roles de emisor y receptor y hace posi ble que los oyentes intervengan en el contenido de las emisiones». Y todas estas características de la comunicación de la ciencia se ven enmarca das en la precaria situación de los medios radiofónicos que se refleja de varias for mas: desde el estancamiento creativo que afirma Rodero Antón (2005); pasando por la «falta de recursos y espacio para abordar el tema, el limitado conocimiento sobre los temas que reportan, y la escasez de recursos y tiempo para buscar fuentes alternativas y mantener líneas de investigación», que describe Paricio (2012), citan do a Zalakain; o la falta de periodistas especializados y el hecho de que los científi cos deban implicarse en el proceso de comunicación de la ciencia, que proponen Peñafiel (2014) y Calvo Hernando (2002: 18); hasta la creciente tendencia a comer cializar todos los contenidos, incluidos los científicos, lo que previsiblemente será más evidente en las emisoras privadas, por más que Grummell (2009) advierta de que está ya igualmente en el umbral de las públicas.

2. Metodología Siguiendo el sistema de estudio propuesto por Piñuel Raigada (2002) sobre análisis de contenido, que él concibe como una combinación de operaciones de interpreta ción de los hechos comunicativos, se han establecido una serie de pasos que deben guiarnos para alcanzar «el contenido del metatexto, producto de la fusión del texto original y de las transformaciones que ha sufrido en el proceso de toma de datos». Continuando este procedimiento, se ha seleccionado el objeto de análisis, las unidades de muestreo y registro, y se han categorizado, y en su caso definido, al gunas variables.

C 120

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 120

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

2.1. Selección del objeto de análisis Se han seleccionado programas de radio o secciones de magazines generalistas identificadas como «de temática científica» de las emisoras de ámbito público, y de cobertura tanto estatal como autonómica, en el territorio de la España peninsular e insular, y programas de las emisoras privadas de referencia del ámbito español (Cadena SER, Onda Cero y COPE). Para la grabación de estos programas se ha optado por recoger su contenido de las secciones de podcasts o fonotecas que se encuentran en las páginas web de las emisoras. Todos los programas y secciones recogidos en este artículo se correspon den con lo publicado en esas fonotecas durante el mes de junio de 2012.

2.2. Selección de la comunicación que será analizada. Unidades de muestreo Tal como aconseja Piñuel Raigada, se efectuó un análisis previo del escenario al que se enfrentaba la investigación. El objeto de dicho preanálisis fue determinar las variables o categorías que pudieran ser del interés de la investigación, así como la delimitación muestral del estudio en su conjunto. De esta primera toma de contacto con los objetos de la investigación, conclui mos que no todo el contenido en los programas preseleccionados era adecuado para ser analizado, es decir, que no todas las unidades de muestreo se consideraron válidas, porque no todo el contenido que, a priori, aparece temáticamente clasifi cado como científico finalmente lo es. Así pues, los programas y secciones de pro gramas que finalmente han sido escogidos son los siguientes: A hombros de gigantes (Radio 5 - RNE), Entre probetas (Radio 5 - RNE), Ciencia al cubo (Radio 5 - RNE), Principio de incertidumbre (Canal Extremadura Radio), Tubo de ensayo (Canal Ex tremadura Radio), El radioscopio (RAI Granada - Canal Sur Radio), Norteko ferrokarrila (Euskadi Irratia - EITB), La mecánica del caracol (Radio Euskadi - EITB), Balears fa ciència (IB3 Ràdio), Adelantos (Onda Regional de Murcia), Ciencia y media (Onda Regional de Murcia), Microciencia (Onda Regional de Murcia), InfoNou 21 (Canal Nou), Galaxias y centellas (Radio Televisión Canaria), «Radio Punset / Zona wifi» - Hoy por hoy (Cadena SER), A vivir que son dos días (Cadena SER), «A ciencia y conciencia» - La linterna (COPE) y Partiendo de cero (Onda Cero Radio). En total, 18 programas o secciones, de las once emisoras diferentes nombradas. Como ya hemos comentado, la única posibilidad de hacerse con la totalidad del material de análisis la proporciona Internet. Es decir, los contenidos analizados proce den de los que las propias emisoras han colgado en las páginas web de dichos espacios y no de la emisión que los oyentes pueden escuchar a través de su receptor tradicional. Por ello, asumimos que es posible que ambas emisiones no coincidan en su tota lidad, ya que aquellas que se cuelgan en Internet pueden estar editadas para alige rarlas de peso. Hemos dado por hecho, igualmente, que aquellos minutos que han sido editados se pueden considerar, en cierto sentido, prescindibles, y que no han afectado a los contenidos principales de cada programa que ha sido estudiado.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 121

121

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González COPE: «A ciencia y conciencia» (La linterna)

Onda Cero Radio: Partiendo de cero

Radio Televisión Canaria: Galaxias y centellas

Canal Nou: InfoNou 21

RAI Granada - Canal Sur Radio: El radioscopio

IB3 Ràdio: Balears fa ciència

EITB: Norteko ferrokarrila, La mecánica del caracol

Cadena SER: «Radio Punset» (Hoy por hoy), A vivir que son dos días

Canal Extremadura Radio: Principio de incertidumbre, Tubo de ensayo

Onda Regional de Murcia: Adelantos, Ciencia y media, Microciencia

Radio 5 - RNE: A hombros de gigantes, Entre probetas, Ciencia al cubo

3 0

Gráfico 1. Programas o secciones de ciencia por emisora Fuente: Tesis doctoral del autor.

Por otro lado, el pretest reflejó en los casos de A vivir que son dos días e InfoNou 21, de Canal Nou, que no actualizaban en su fonoteca los contenidos que se buscaban para esta investigación. Como se ha explicado anteriormente, no se tendrán en cuenta otros programas que tengan como ámbito de emisión el municipal o comarcal, ni tampoco los de dicados a la salud, ya que si bien es cierto que podrían encajar dentro de la inves tigación, se ha comprobado, tras realizar el pretest, que sus contenidos responden a programas-consultorio que no entran a tratar aspectos científicos o de investiga ción de la medicina. Por lo tanto, en vista de la imposibilidad de obtener los programas y secciones buscados en dos de los casos comentados, A vivir que son dos días e InfoNou 21, los programas finalmente analizados han sido 16.

2.3. Selección de la comunicación que será analizada. Unidades de registro Krippendorff (1990: 83) define las unidades de registro como «aquellas partes de las unidades de muestreo que es posible analizar de forma aislada».

C 122

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 122

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

Así, se ha delimitado una primera clasificación y segmentación de la informa ción. En este artículo nos referiremos tan sólo a aquellas que cabe clasificar dentro de lo que hemos llamado «registro de identificación», «equipo humano», las sec ciones internas que componen cada programa analizado y la participación del oyente; y no se han tenido en cuenta para esta publicación otras, como los patro cinios o la publicidad, si bien es necesario aclarar que sí han sido contempladas en la investigación completa. Dada la generalidad de estas unidades, cada una de ellas contendrá a su vez una serie de categorías que, en muchos casos, se han subdividido en variables es pecíficas que han contribuido a la descripción en detalle de los elementos mínimos que componen la comunicación a analizar. Se estableció un primer periodo de análisis, al que se refieren los resultados aquí expuestos, a lo largo del mes de junio de 2012. Se eligió el mes de junio porque los contenidos siguen siendo los mismos que durante la temporada regular, y porque hemos podido comprobar que la mayoría de los programas estaban a disposición de los oyentes en la web de cada una de las emisoras, una situación que no ocurría en otros meses en todos los casos. Por lo tanto, finalmente, durante el mes de junio de 2012 se han analizado en total 100 emisiones dedicadas a la ciencia, de 10 emisoras diferentes, que han abarcado 16 programas distintos y 70 horas (4.200 minutos) de emisión.

2.4. Selección del sistema de categorías (categorización) Se han definido una serie de categorías que han sido subdivididas, en algunos ca sos, en variables, y organizadas de forma que cada una de ellas ocupa un apartado, diferenciado y único, dentro de la correspondiente ficha de análisis, que ha sido preparada para el proceso de toma de datos de este estudio siguiendo los criterios de «exhaustividad, exclusividad y precisión» (Cea D’Ancona, 1999: 358). En primer lugar, se han definido las categorías de filiación de los programas, que se han agrupado bajo el epígrafe de «registro de identificación». Estas son las siguientes: la emisora a la que pertenece, el nombre del programa y, además, la periodicidad de emisión, el día en que sale al aire, la hora, si se trata de un progra ma completo o sólo una sección dentro de un programa mayor, la duración total del programa y la duración de los contenidos científicos (tabla 1).3 Igualmente, se estudió el «equipo humano» que compone cada una de las unidades de comunicación. Por lo tanto, se han fijado las siguientes categorías: número de presentadores por programa, equipo total del mismo, presencia de colaboradores, grado de habitualidad de esa presencia en caso de haberla, profe sión de los colaboradores, cuántos aparecen en cada programa en total y, final mente, quién lleva el peso de los programas o secciones en los que aparece la figu ra de colaborador, así como la distribución del contenido, los tiempos asignados y los géneros utilizados en cada uno de los programas.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 123

123

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González I REGISTRO DE IDENTIFICACIÓN:

Número de ficha: Emisora: Nombre de programa: Periodicidad:

Diario , semanal , quincenal , mensual , otras

Día de emisión:

Lun.

Mar.

Miér.

Jue.

Vie.

Sáb.

Dom.

Hora de emisión: Fecha: Programa completo o sección:

Programa completo

Duración total del programa:

(Señalar en minutos)

Duración de los contenidos científicos:

(Señalar en minutos)

Sección

Tabla 1. Ejemplo de ficha para la recogida de datos Fuente: Tesis doctoral del autor.

El siguiente apartado se refiere a la participación del oyente. Las categorías definidas para describir este apartado son: registrar si los oyentes tienen un espacio reservado para la participación en cada uno de los programas, si realmente hacen uso de ese espacio, cuántos participan en cada programa, cuál es el medio elegido por el oyente para participar, si se incentiva dicha participación y cómo se hace, en el caso de que tal cosa suceda.

2.5. Selección del sistema de medición y recuento En este sentido, Piñuel Raigada (2002: 15) habla de dos posibilidades: «análisis de contenido frecuenciales, que contabilizan el número de ocurrencias o de co-ocu rrencias de indicadores o categorías, y análisis de contenido no frecuenciales, que tienen en cuenta su presencia o ausencia». Dadas las categorías que han sido es cogidas y su forma de expresión en la correspondiente ficha de análisis, en este estudio se han utilizado ambas formas de medición y recuento.

3. Resultados 3.1. Registro de identificación Los resultados del análisis del primer epígrafe, «registro de identificación», arrojan la cifra de que hasta el 65 % de los programas se emiten una vez por semana, sin que en este apartado se puedan hacer grandes distinciones entre empresas públi cas o privadas o por ámbito geográfico.

C 124

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 124

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

También destaca que hasta un 20 % de los espacios de ciencia se emiten a dia rio. No hay que dejarse engañar por esta cifra, que se corresponde con los progra mas distintos que todos los días se ponen en antena, pero que no tiene en cuenta su duración. La mayor parte de los programas de emisión diaria son programas de pequeño formato, cuyo tiempo en antena está entre los tres y los cinco minutos. Excepción a remarcar, La mecánica del caracol, que se emite en Radio Euskadi y que tiene una emisión diaria de una hora de duración, si bien es necesario aclarar que el tiempo total de los contenidos científicos de este espacio es variable y rara vez ocupan la totalidad del programa. Entre los espacios con periodicidades menos usuales, están los programas Adelantos y Tubo de ensayo, con un ciclo bisemanal, es decir, que se emiten dos veces por semana (sábados y domingos). Se trata de emisiones con contenidos diferen ciados en cada una de ellas. El mismo ciclo se observa en A hombros de gigantes de RNE, aunque en este caso se trata de una redifusión. Se han encontrado otros casos de periodicidades extremas: en la cadena SER, la sección de ciencia del programa estrella de las mañanas es mensual. Se trata de una sección en la que participa Eduard Punset, que ha sufrido cambios importantes a lo largo de la temporada. En ninguna de las emisoras analizadas se emiten pro gramas con este contenido cada quince días. Por días de la semana, si al 20 % de programas que se emiten a diario sumamos aquellos otros que se emiten en un día concreto de lunes a viernes, el porcentaje de programas en estos cinco días llega al 60 %, y son los lunes y jueves las jornadas donde se puede escuchar más variedad, y el viernes el que menos programas dis tintos concentra. El otro 40 % se emite el fin de semana. En cuanto a la hora de emisión, los análisis revelan que la ciencia es, en radio, un producto de las tardes. La mitad de los programas estudiados se emiten dentro de la franja horaria vespertina; hasta un 20 % en horas nocturnas, generalmente tempranas, anteriores a las 10 de la noche, y tan sólo un 10 % en horario de ma drugada, aunque en el caso de A hombros de gigantes, cuya emisión original co rrespondería a esta última franja horaria, se reemite en horario de mañana al día siguiente. Las mañanas concentran el resto de emisiones. Se constata que las radios privadas tienen tendencia a dedicar secciones dentro de otros programas y no programas completos a la ciencia, dentro de sus emisiones radiofónicas estrella de la mañana o la noche. La excepción es Partiendo de cero (Onda Cero), que sin embargo presenta características que pueden comprometer seriamente su calidad, como su horario de emisión de madrugada, la excesiva du ración (2 horas) y que sea una sucesión de entrevistas sin otros géneros o voces distintas de las de los invitados y el conductor, fomentando la monotonía del espa cio. En cuanto a los tiempos de emisión, se constata que los programas de gran formato se ajustan preferentemente a los de 60 minutos, seguidos de cerca, con el mismo porcentaje, por programas de 30 y 120 minutos; mientras que los de for

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 125

125

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

2 horas 19 %

1 hora 25 %

3-5 minutos 31 % 15 m in 6 % utos

30 minutos 19 % Gráfico 2. Duración total de los programas Fuente: Tesis doctoral del autor.

mato menor son casi un tercio del total y lo hacen con tiempos entre los 3 y los 5 minutos, si bien se ha observado que cuando el contenido de estos últimos es de masiado corto se procura, mediante el alargamiento artificial de la sintonía de en trada o la de salida, que su duración en antena total se aproxime a los 5 minutos.

3.2. Equipo humano Dentro del apartado «equipo humano» se verifica que la mayoría de los programas analizados (13) tiene un único presentador, mientras que el número de personas integrantes de los equipos de cada uno de los programas es variable. En cerca del 40 % de las emisiones tan sólo se cita el nombre de una o dos personas como res ponsables de la emisión, y debe tenerse en cuenta que en muchos casos esa otra persona es el técnico de sonido que, si bien participa en la puesta en antena, no lo hace en la producción y realización del espacio. Tan sólo tres programas, A hombros de gigantes, El radioscopio y Galaxias y centellas, cuentan con cinco o más integrantes en su equipo. En cuanto a los colaboradores, los datos demuestran la vinculación entre el colaborador y la sección que realiza. Hasta un 60 % de colaboradores aparecen únicamente en la sección que les ha sido encomendada. Además, casi uno de cada tres sólo entra en antena en algunos programas, lo que sugiere que sus secciones no tienen la misma periodicidad que el programa madre y refuerza la idea de que su vinculación no es con la generalidad del programa en que se le requiere, sino exclusivamente con la parte en que participa. El número de programas que cuentan con colaboradores y el número de los que no cuentan con ellos son bastante parejos, nueve frente a siete. La mitad de los programas tienen dos o tres y un par de los programas analizados cuentan con cinco o más colaboradores por programa. Entre las filiaciones de las personas que aparecen en la nómina de los progra mas están científicos, periodistas, actores y blogueros. Así como quienes asumen el

C 126

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 126

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA 1 perso 6% na

5 o más 19 %

2 personas 37 %

4 personas 19 % 3 personas 19 %

Gráfico 3. Equipo total de personas por programa Fuente: Tesis doctoral del autor.

papel de actores están o han estado vinculados a la radio como periodistas, incluso al propio programa en el que participan, como en el caso de El radioscopio, de los blogueros no se aporta ningún otro mérito que el de tener un blog en el momento de su presentación pública. De entre el resto de profesiones, el número de científicos que colabora en estos programas es igual al número de periodistas. Compañeros de mesa o de profesión, redactores con o sin inclinación por el mundo científico a los que en algún momen to se recurre. Ambos sectores representan, cada uno de ellos, un tercio de las cola boraciones. Por otro lado, a uno de cada cuatro colaboradores se le presenta con una pro fesión distinta de las mencionadas hasta ahora. Entre ellos estudiantes, marinos, editores de revistas o personal de unidades de cultura científica de algunas univer sidades. Finalmente, en un número igualmente significativo de casos (10 %) simplemen te ha sido imposible determinar la profesión de los colaboradores debido a la falta de información por parte del presentador del programa en este sentido.

3.3. Contenidos de los programas En el tercer apartado nos ocupamos del contenido propio de los programas. Ocho programas, la mitad de los analizados, sólo tienen una sección. Entre ellos están las cuatro emisiones radiofónicas de entre tres y cinco minutos de duración, una limita ción temporal que no eximiría a sus conductores de la posibilidad de introducir despieces más pequeños (microespacios), cortes de voz o probar las posibilidades de una correcta hibridación de géneros. Resulta especialmente significativo que progra mas de media hora de duración no cuenten más que con una única sección, además de la entrada y la despedida, y «despachen» así treinta minutos de programa. Esto puede tener implicaciones que van más allá de la propia compartimenta ción del tiempo en antena. Midiendo los minutos dedicados a cada sección de los

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 127

127

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

programas que han sido objeto de análisis, se ha descubierto que en uno de estos programas, de 30 minutos de duración, 27 estuvieron dedicados a una sola entre vista, y el resto a presentar y despedir. También se ha localizado una entrevista de 35 minutos en un programa de una hora de duración. Tiempos que parecen excesivos para seguir el argumento de la conversación y para mantener el atractivo del programa en el oyente si, como hemos dicho, una de las principales dificultades de estos espacios es la propia temática que manejan. En otros casos, incluso, se han localizado secciones de más de 40 minutos. La primera, una entrevista de 41 minutos, dentro del programa Norteko ferrokarrila, de una hora de duración, por la que el periodista, Guillermo Roa, se excusó argu mentando la excepcionalmente larga duración por el aniversario de Alan Turing, ya que sus entrevistas no suelen superar los 25 minutos, hecho comprobado en otras emisiones del mismo programa. La segunda, y sección más larga de las estudiadas, tiene 43 minutos de dura ción, pero es perfectamente asumible que tal lapso de tiempo se aplique en una tertulia, como es el caso, donde intervienen varias personas en un tono relajado y ameno. Balears fa ciència es el único programa que incorpora este género, en la segunda hora de emisión. En la parte contraria, encontramos dos secciones de minuto y medio. Una de ellas es una agenda de actos que tienen que ver con la ciencia, en Ciencia y media,

N.º variable

10 secciones 9 secciones

8 secciones 7 secciones

6 secciones

5 secciones

4 secciones 3 secciones 2 secciones 1 sección

7 0

Relación entre el número de secciones y el número de programas Gráfico 4. Reparto de secciones por programa Fuente: Tesis doctoral del autor.

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 128

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

y la otra, un paso a un simple corte de voz recuperado del archivo sonoro de RTVE en A hombros de gigantes. Íntimamente relacionado con la duración de las secciones, los géneros periodís ticos han sido otra de las preocupaciones de la investigación. El análisis constata el abuso de la entrevista. Hasta en el 82 % de los programas que han sido objeto de análisis la entrevista es el género preferente, en varios casos es el único, a lo largo de todo el programa, mientras que en otros comparte protagonismo con crónicas, columnas o teatralizaciones. En programas como el ya mencionado Partiendo de cero, con dos horas de emi sión semanal consecutivas, entre las 4 y las 6 de la mañana, o Adelantos, con dos horas en antena el sábado y dos más el domingo, sólo podemos escuchar una suce sión de entrevistas que se alargan conforme se llega al final de la segunda hora, como una agonía que no termina, o como si no hubiera más posibilidades, más re cursos o más contenidos con los que cubrir el tiempo asignado a estos programas. En el resto, excepto en los cuatro de menor formato, la entrevista siempre está presente. Por la parte contraria, el reportaje, un género que se adecúa especialmente a los programas de ciencia y que encuentra buen acomodo en Ciencia y media, don de se usa en la misma proporción que las entrevistas, es prácticamente olvidado en el resto. En cuanto al uso de teatralizaciones o radioteatros, dos programas, Norteko Ferrokarrila y El radioscopio, son los únicos que hacen uso habitual de ellos. En el último caso, con la ayuda de la que denominan «cuadra de actores», un grupo de profesionales de distintos ámbitos (entre ellos el científico y el radiofónico) ponen voces a diferentes personajes y asumen funciones tanto de entretenimiento como de explicación de diversos contenidos científicos a través de los diálogos teatraliza dos mantenidos entre ellos.

Teatralización Tertulia Hibridación 1% 2% 1% Columna 5% Reportaje 1%

Crónica 8%

Entrevista 82 %

Gráfico 5. Porcentaje de empleo de géneros periodísticos Fuente: Tesis doctoral del autor.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 129

129

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

En Balears fa ciència también encontramos brevemente este género cuando se introducen o se dan pistas para resolver un concurso, un espacio, como la tertulia científica, exclusivo de este programa. En este apartado, es finalmente destacable la vinculación entre la sección lleva da a cabo por un colaborador y el género de la columna. Como norma general, los colaboradores a los que se deja la iniciativa en sus contribuciones recurren a este género como forma de cubrir los minutos que se les asignan.

3.4. Participación de los oyentes En las hipótesis de investigación, sugeríamos la posible escasa participación de los oyentes en estos programas, por la dificultad temática de los mismos y el conoci miento especializado que se trata en estos espacios, a pesar de los dispares esfuer zos por divulgar. Tras la toma de datos, hemos encontrado, sin embargo, que la escasa participa ción de oyentes puede tener otra causa. Simplemente, que no se ha concebido su participación y, por lo tanto, no se reserva un espacio abierto a la comunicación con ellos. En primer lugar, hemos comprobado cuántos de los programas escuchados in centivan la participación de los oyentes, es decir, en cuantos de los programas, en algún momento, se pide su colaboración. Tan sólo en un 25 % de los espacios analizados se realiza esa llamada al oyente para que sea una parte más del progra ma. Se ha comprobado, además, como, incluso dentro de los programas donde sí se busca que el oyente colabore, estos no se sienten llamados a hacerlo. En dos programas que sí incentivan la participación, nadie responde a la llamada. Podemos apuntar como una de las causas de tal actitud que los programas que estimulan la participación lo hacen exclusivamente anunciando las direcciones de Facebook o Twitter. Ni siquiera se aporta la dirección postal, un correo electrónico o el número de teléfono de la emisora y, por supuesto, no se contempla la entrada en directo, vía telefónica. La excepción a lo que acabamos de decir es, de nuevo, Balears fa ciència, don de no sólo se incita a la participación, sino que los oyentes entran en antena para resolver un concurso que tiene que ver con la ciencia o los científicos. La otra forma de participación de los oyentes la encontramos en la sección «Zona wifi», de Hoy por hoy, donde los radioyentes entran en antena para hacer preguntas al invitado, que siempre es Eduard Punset. En este último espacio se produce un cambio en el rol de los protagonistas. El director del programa, que hasta la entrada de esta sección llevaba el peso del programa, se desentiende de sus funciones para que sea el invitado el que asuma la responsabilidad de dirigir, hasta el punto de que incluso los oyentes entablan conversaciones directas con el invitado, a base repreguntas, sin la mediación del presentador, que al principio del espacio se limita a preguntar «¿qué nos traes hoy, amigo Punset?» para prácticamente desaparecer el resto del tiempo o limitarse,

C 130

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 130

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

cuando uno de los oyentes acapara más tiempo del considerado recomendable, a mediar en su despedida. Esta actitud parece sugerir que incluso los contenidos de la sección son decidi dos por el colaborador, si no en todo, al menos sí en parte, dado que el presentador parece desconocer el contenido de la misma, y son los oyentes los que a través de llamadas en directo o a través, supuestamente, de mensajes en redes sociales, re cogidos por una colaboradora, llevan adelante la sección.

4. Conclusiones 1. La investigación demuestra que es discutible la idea preconcebida de que los programas de ciencia en radio se emiten en horarios intempestivos de madrugada, siendo las horas vespertinas y las jornadas entre semana las que más programas de este tipo concentran. 2. Los programas de ciencia en la radio española tienden a grandes formatos. El grupo mayor de programas presenta una duración de 60 minutos, pero son igualmente significativos los espacios de 30 y 120 minutos. La larga duración de los programas adquiere mayor importancia si se tienen en cuenta los reducidos equi pos que los realizan, tanto si pensamos en la plantilla habitual de la emisora como en el número de colaboradores. 3. La calidad de los programas puede verse seriamente comprometida como resultado de la combinación de largas duraciones, equipos reducidos, la escasa variedad de géneros y como consecuencia el uso abusivo y repetitivo de aquellos que posibilitan realizar secciones largas, como la entrevista. La irrupción de perso nas que no tienen una vinculación clara con el mundo científico, periodístico o académico en este tipo de espacios es también un riesgo que puede poner en en tredicho la calidad de las emisiones. Frente a la aparición de estas personas, se echa en falta la figura del «experto de cabecera», infrautilizada en los programas anali zados. 4. Se confirma que es posible clasificar los programas, o al menos una signifi cativa parte de ellos, en función de sus diferencias formales y del ámbito geográfi co del que proceden, siendo más variados en número de secciones, colaboradores, invitados y géneros los de la vertiente mediterránea: Balears fa ciència, El radioscopio y, en conjunto, los emitidos en Onda Regional de Murcia. 5. La participación de los oyentes no se incentiva suficientemente, y cuando se hace, es de forma residual y como una «muletilla». La inmensa mayoría de los programas ni siquiera interpelan al oyente para que tome parte activa en el progra ma, y los que lo hacen se limitan a informar sobre cómo seguirlo a través de las redes sociales, fomentando la participación pasiva y unidireccional. En estos casos, hay programas que ni siquiera reflejan la intervención de los oyentes a través de

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 131

131

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González

esos medios. Podemos concluir, por lo tanto, que, a la luz de los resultados, no se corrobora la tercera hipótesis en la que suponíamos que la dificultad de los conte nidos pudiera ser la causa de la escasa participación, ya que, en general, ni siquiera se tiene en cuenta que tal participación pueda existir. De cara al futuro, se impone una apuesta por la especialización o reciclaje cien tífico y radiofónico del profesional encargado de este tipo de espacios, y la explo ración de los recursos propios del medio y del lenguaje a su disposición, para avan zar en la facilitación de la comprensión del mensaje científico por la audiencia y en la socialización del conocimiento. Igualmente, se hace necesario el estudio de cómo puede mejorar la calidad de los programas la variedad de géneros periodísticos empleados. En este sentido, puede ser especialmente significativo el estudio en profundidad de la percepción de los oyentes sobre aquellos programas que incorporan géneros como el radiotea tro, la tertulia o el reportaje, que es residual como género de información.

C 132

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 132

21/05/15 13:20

DESCRIPCIÓN GENERAL DE LOS PROGRAMAS DE TEMÁTICA CIENTÍFICA

Notas [1 Los contenidos del presente artículo forman parte de una tesis doctoral en realización que versa sobre la socialización de la ciencia a través de la radio y compara programas radiofónicos de diferentes emisoras y países. Dicho trabajo de investigación está financiado por la Cátedra de Cultura Científica de la Universidad del País Vasco y por los programas de becas (PIFG008/2011) de esta última institución académica. El autor forma parte además del grupo de investigación HGH (Hedabideak, Gizartea, Hezkuntza + Media, Society, Education) de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (referencia: GIU 11/04). [2 Dirección de correspondencia: Francisco Javier San Martín. Barrio Sarriena, s/n. E-48940 Leioa, UE. [3 Ejemplo de ficha para la recogida de los datos de la investigación. Fichas similares se realizaron para el resto de unidades de registro, algunas de las cuales exceden el espacio para este artículo.

Bibliografía Balsebre, A. (2002). Historia de la radio en España. Vol. 2: 1939-1985. Madrid: Cátedra. Calvo Hernando, M. (1990). Ciencia y periodismo. Barcelona: CEFI. — (1997). Manual de periodismo científico. Barcelona: Bosch. — (2002). «El periodismo científico, reto de las sociedades del siglo semestre), pp. 15-18.

xxi».

Comunicar [Huelva], núm. 19 (segundo

Cea D’Ancona, M. Á. (1999). Metodología cuantitativa: Estrategias y técnicas de investigación social. Madrid: Síntesis. Comisión Europea (2010). «Science and technology. Report». Special Eurobarometer, núm. 340. Díaz, E. J. (2004). «La radio y el multimedia, dos alternativas para la divulgación científica». Quark [Barcelona], núm. 34, pp. 40-49. También disponible en línea en: <http://quark.prbb.org/34/034040.pdf> [Consulta: 5 noviembre 2014]. Elías, C. (2003). La ciencia a través del periodismo. Tres Cantos: Nivola. — (2008). Fundamentos de periodismo científico y divulgación mediática. Madrid: Alianza. García-Ureta, I.; Toral-Madariaga, G.; Murelaga-Ibarra, J. (2012). «Comunicadores resonantes, comunicadores eficaces. Flujo y credibilidad del comunicador». Revista Latina de Comunicación Social [La Laguna, Tenerife], núm. 67, pp. 99-124. Giménez-Toledo, E.; Jiménez, E. (2013). «Los agujeros negros de la comunicación». Comunicar [Huelva], núm. 41 (segundo semestre), pp. 10-13. Grummell, B. (2009). «The educational character of public service broadcasting». European Journal of Communication [Los Ángeles; Londres; Nueva Delhi; Singapur; Washington D. C.], vol. 24, núm. 3, pp. 267-285. Gutiérrez, M. (2008). La divulgación científica y tecnológica en la radio generalista [en línea]. <http://www.cac.cat/ pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/q30_gutierrez_es.pdf> [Consulta: 5 noviembre 2014]. Hernando, L. A.; Hernando, A. (2006). Lengua y comunicación en el discurso periodístico de divulgación científica y tecnológica. Madrid: Fragua. Herrera Damas, S. (2003). «Tipología de la participación de los oyentes en los programas de radio». Anàlisi [Bellaterra], núm. 30, pp. 145-166. Krippendorff, K. (1990). Metodología de análisis de contenido: Teoría y práctica. Barcelona: Paidós. Mailer, N. (2010). Moonfire. Colonia: Taschen. Moreno Castro, C. (2002). «La investigación universitaria en periodismo científico». Ámbitos [Sevilla], núm. 9-10, pp. 121-141. Otero López, M. L. (2000). La información en las emisoras de radio locales. Madrid. Universidad Complutense. Paricio, E. (2012). «Analysis of the representation of alcohol consumption and its prevention, from the perspective

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 133

133

21/05/15 13:20

Francisco Javier San Martín González of framing theory, in the Spanish press: El País, El Mundo, Abc and La Razón ». Revista Latina de Comunicación Social [La Laguna, Tenerife], núm. 67, pp. 317-341. Peñafiel, C. (2014). «La divulgación de la información de salud: un reto de confianza entre sectores implicados». Revista Latina de Comunicación Social [La Laguna, Tenerife], núm. 69, pp. 135-151. Piñuel Raigada, J. L. (2002). «Epistemología, metodología y técnicas del análisis de contenido». Estudios de Sociolingüística [Vigo], vol. 3, núm. 1, pp. 1-42. Ribes i Guàrdia, F. X. (2001). Las emisoras de radio del estado español en Internet: las bitcasters. Tesis doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Rodero Antón, E. (2005). «Recuperar la creatividad radiofónica. Razones para apostar por la radio de ficción». Anàlisi [Bellaterra], núm. 32, pp. 133-146.

C 134

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 134

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

Rev de Recerca_maig 2015.indd 135

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 136

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat FITXA: COL·LECTIU RICARD BLASCO Benicarló: Onada, 2014.

RESSENYA: Aquest llibre és el primer treball realitzat pel recentment constituït Col·lectiu Ricard Blasco, conformat per acadèmics i professionals de la comunicació del País Valencià. Els autors analitzen el sistema comunicatiu valencià i constaten que té mancances molt greus, com la politització, el centralisme, la dependència de grups espanyols o la baixa presència de la llengua i la cultura pròpies. Aquesta anàlisi els porta a reclamar unes polítiques de comunicació que reforcin l’espai comunicatiu valencià i a proposar, a partir d’un pacte entre institucions i societat civil, la creació d’una nova radiotelevisió valenciana plenament desgovernamentalitzada i no partidista.

C El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013) FITXA: JOSEP GIFREU Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; Castelló de la Plana: Universitat Jaume I; Barcelona: Universitat Pompeu Fabra; València: Universitat de València, 2014.

RESSENYA: Sota la premissa que un espai de comunicació propi és cabdal per a la normalització de la llengua, Gifreu estudia l’evolució de la presència del català al sistema mediàtic dels Països Catalans, des de la Transició fins a l’actualitat. L’autor introdueix el tema a partir d’una reflexió sobre les relacions entre llengües i mitjans i sobre l’estat de la recerca en relació amb aquesta qüestió. Seguidament, atenent tant els mitjans tradicionals (premsa, ràdio i televisió) com Internet i els nous mitjans, s’avaluen les polítiques endegades i els models de llengua presents als mitjans de l’espai català. El llibre es conclou amb un capítol dedicat a fer un balanç i a apuntar els reptes de futur.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 137

137

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

The media in Europe’s small nations FITXA: HUW DAVID JONES (ED.) Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars Publishing, 2014.

RESSENYA: Aquesta obra estudia els sistemes mediàtics de les petites nacions europees, tot interessant-se per aspectes com els reptes i avantatges que suposa per als mitjans operar en espais nacionals petits, les particularitats d’aquests mitjans o la manera com representen la nació i es relacionen amb l’audiència. El llibre compta amb capítols dedicats als casos basc, gal·lès, escocès, islandès, portuguès, eslovè, macedoni i català. Aquest darrer, escrit per Josep Àngel Guimerà i Ana Fernández, analitza el paper de les polítiques de comunicació en la reconstrucció nacional de Catalunya des del 1980 fins al 2010.

C Media policies revisited. The challenge for media freedom and independence FITXA: EVANGELIA PSYCHOGIOPOULOU (ED.) Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2014.

RESSENYA: Diversos acadèmics avaluen les polítiques de comunicació de catorze països europeus, inclòs Espanya, i el seu impacte en la independència i llibertat dels mitjans, en un context caracteritzat per canvis profunds tant en l’ecosistema de mitjans com en les pràctiques de consum. Així, els autors reflexionen sobre com els processos reguladors fallits poden provocar que les pressions polítiques, els interessos comercials o la tecnologia posin en dubte la independència dels mitjans i, en conseqüència, la qualitat de la democràcia. L’editora té un capítol conclusiu en què adverteix que els sistemes mediàtics europeus tenen defectes importants que poden posar en perill la llibertat d’expressió i la independència dels mitjans.

C 138

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 138

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

EL FIN DE LOS MEDIOS MASIVOS

n y Carlos Scolari

Mario Carlón Carlos A. Scolari (eds.)

CARLÓN / SCOLARI (EDS.)

de cambio que actualmente caracteriza al sistema ción que, según se percibe, afecta a los medios masiguiremos leyendo diarios y libros? ¿Escucharemos la do al cine además de ver televisión? Quizás algunos zcan, otros sigan adelante y más de uno se adapte s de comunicación y logre sobrevivir. Pero más allá ual de talo cual especie mediática, intuimos que nos una era. El siglo XX quedará en la historia como la masivos, aquella en la que reinaron prácticamente on una inserción única, influyendo sobre todos los da social. Por eso el debate recién comienza: ¿podría te antes, cuando los medios masivos se encontraban e no.

EL FIN

Nueva edición ampliada

DE LOS MEDIOS MASIVOS El debate continúa

El fin de los medios masivos. El debate continúa FITXA: MARIO CARLÓN I CARLOS A. SCOLARI (ED.) Buenos Aires: La Crujía, 2014.

inclusiones

SERIE CATEGORÍAS

RESSENYA: Es tracta d’una edició ampliada del llibre aparegut el 2009 amb el mateix títol, en què els autors reflexionen sobre els canvis que produeixen la digitalització i la convergència en la indústria del llibre, la premsa, la ràdio, la música, el cinema, la televisió, els blogs i la fotografia. Cinc anys després, els editors constaten que, tot i que s’ha acabat l’hegemonia dels mitjans massius, hi ha certes realitats que mostren que encara tenen molta força. El llibre compta amb contribucions d’autors llatinoamericans, canadencs, italians i espanyols.

C Digital media worlds. The new economy of media FITXA: JEAN PAUL SIMON, ESTEVE SANZ I GIUDITTA DE PRATO (ED.) Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2014.

RESSENYA: Els autors s’interessen per l’economia de les indústries del llibre, la televisió, el cinema, la música, la premsa i els videojocs en un context de globalització. Es fa primer una anàlisi horitzontal sobre les dinàmiques del sector i, posteriorment, una anàlisi vertical indústria a indústria. L’interès es focalitza especialment en qüestions de gestió, relatives als models de negoci, als costos, als nous ecosistemes mediàtics i als canvis en les cadenes de valor. Hi ha també una anàlisi dels nous mercats globals, com l’asiàtic.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 139

139

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

El control audiovisual de las campañas electorales FITXA: RAFAEL SÁNCHEZ Madrid: Fragua, 2014.

RESSENYA: L’autor proposa una anàlisi de la campanya de les eleccions generals de 2008, tot fixant-se en les estratègies audiovisuals adoptades per PP i PSOE en els seus mítings per tal d’influir en el tractament informatiu a la televisió, i contrastant-ho amb la cobertura informativa que en van fer Televisió Espanyola, Telecinco i Antena 3. Tot plegat serveix de base per a una reflexió sobre el conflicte entre periodistes i partits polítics. D’altra banda, el llibre es complementa amb un capítol dedicat a avaluar els canvis que es van produir en la campanya de 2011 pel que fa a aquests aspectes.

C El Cuarto Poder en red. Por un periodismo (de código) libre FITXA: VÍCTOR SAMPEDRO Barcelona: Icaria, 2014.

RESSENYA: En aquest assaig, Víctor Sampedro critica durament el periodisme actual, que considera allunyat de la societat i al servei dels poderosos, i advoca per un nou periodisme que, amb l’ajut de les tecnologies digitals, serveixi i representi els interessos dels ciutadans. Seguint l’exemple de WikiLeaks i els hacktivistes, a qui, tot i els seus errors i contradiccions, l’autor considera prototips d’allò que ha de ser el Quart Poder en Xarxa, es defineixen les característiques que ha de tenir aquest nou periodisme: de codi obert i lliure per a contribuir al bé comú i posar fi al sistema politicoinformatiu actual.

C 140

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 140

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Discurso informativo 2.0. La estructura formal, textual y oral de la noticia en el siglo xxi FITXA: LLUÍS MAS MANCHÓN Barcelona: UOC, 2014.

RESSENYA: Mas estudia com la multiplicació i dispersió de contextos, canals i receptors condiciona les pràctiques dels professionals dels mitjans escrits i audiovisuals. En concret, l’autor proporciona recomanacions per tal que els periodistes puguin fer front de manera competent als processos de selecció i tractament de la informació, així com de redacció i locució de textos escrits, en un context en què se’ls exigeix major polivalència. Atenent l’estructura formal, textual i oral de la notícia, es fa referència a qüestions com els criteris de noticiabilitat, els gèneres informatius o les formes prosòdiques de la notícia.

C Música y audición en los géneros audiovisuales FITXA: JOSEP GUSTEMS (COORD.) Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014.

RESSENYA: Aquest llibre s’interessa pel component sonor de l’audiovisual, incloent-hi gèneres com el cinema, la publicitat, els videoclips, l’animació, els lipdubs, els tràilers o els videojocs. Alhora, analitza les diferents formes d’escolta segons el públic a qui es dirigeix l’obra, la situació de recepció, l’estil musical o la intenció del creador. Es tracta d’una obra complementària a Música y sonido en los audiovisuales, publicada anteriorment, i compta amb la participació d’investigadors com M. Amparo Porta, Joan Marimón, Jaume Radigales o Jaume Duran.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 141

141

21/05/15 13:20

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Multiplayer. The social aspects of digital gaming FITXA: THORSTEN QUANDT I SONJA KRÖGER (ED.) Londres; Nova York: Routledge, 2014.

RESSENYA: Amb contribucions d’investigadors d’arreu d’Europa, aquest llibre analitza les implicacions socials dels videojocs multijugador, que han experimentat un gran creixement en els darrers anys gràcies a les possibilitats que ofereix Internet, però que encara han estat poc estudiats des de la recerca en comunicació social. S’hi poden trobar capítols teòrics i metodològics dedicats a la interacció en els mons virtuals, els jocs en línia, els jocs multijugador fora de línia basats en la consola, o els riscos i reptes que representen els jocs socials.

C Corporate communication. Critical business asset for strategic global change FITXA: MICHAEL B. GOODMAN I PETER B. HIRSCH Pieterlen: Peter Lang, 2015.

RESSENYA: En un context econòmic i tecnològic en què la comunicació és més estratègica que mai per a una empresa, els autors d’aquest llibre analitzen la pràctica de la comunicació corporativa. En concret, es desgranen i estudien les necessitats comunicatives de les empreses en les diferents situacions a què es poden haver d’enfrontar, com per exemple en moments de fusions i adquisicions, de canvis estructurals o culturals, d’innovacions, de nous lideratges, de retallades de personal, d’expansions, de dilemes ètics o en què es fa necessari implicar els treballadors, amb l’objectiu de donar claus que redundin en un reforçament dels valors corporatius.

C 142

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 142

21/05/15 13:20

normes de presentació dels articles

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

Rev de Recerca_maig 2015.indd 143

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 144

21/05/15 13:20

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

PRESENTACIÓ D’Originals Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social. Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor. Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dóna permís a recerca i d ’ anàlisi

comunicació . revista de

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

Característiques formals dels articles  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

Característiques de les notes, les citacions i la bibliografia Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10. Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina. La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials). [2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc. [3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 145

145

21/05/15 13:20

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120. I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25. [5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010]. [6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55. [8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal. Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té). [9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v. Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 146

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 146

21/05/15 13:20

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera. Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les. [13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 147

147

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 148

21/05/15 13:20

publicacions de la societat catalana de cOMUNICACIÓ

Rev de Recerca_maig 2015.indd 149

21/05/15 13:20

Rev de Recerca_maig 2015.indd 150

21/05/15 13:20

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990). Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC). Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

Treballs de Comunicació Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991). Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992). Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992). Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994). Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995). Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil. Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas. Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica. Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta. Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa. Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 151

151

21/05/15 13:20

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta. VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet. (Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012) Volum 30 (1): La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013) Volum 30 (2): Ètica i comunicació. (Novembre 2013) Volum 31 (1): Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014) Volum 31 (2): (Novembre 2014) Volum 32 (1): (Maig 2015)

Comunicar en l’era digital Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999) Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

Periodística Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri. Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989).

C 152

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 152

21/05/15 13:20

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990). Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991). Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992). Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992). Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993). Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994). Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995). Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000). Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001). Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008). Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011). Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

Cinematògraf Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs. Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992). Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995). Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues. Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994). Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 32 (1) (MAIG 2015)

Rev de Recerca_maig 2015.indd 153

153

21/05/15 13:20

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

32 (1)

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_maig_2015 (8 mm).indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 32 (1) (maig 2015) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

21/05/15 13:04