Comunicació. Revista de recerca i anàlisi by Institut d'Estudis Catalans

Articles Firma convidada: Síntesi: jornades Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (Barcelona, 20-21 de febrer de 2014) Maria Corominas Piulats El documental interactiu i transmèdia. Aproximació, estat de desenvolupament i anàlisi de casos en l’àmbit espanyol Arnau Gifreu-Castells Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya. Estudi de camp sobre preferències i hàbits de persones adultes en el context multipantalla Héctor Navarro-Güere i Eulàlia Massana-Molera La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia . Estudi de cas de les entrevistes amb contingut pseudocientífic Eudald Escribà-Sales

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

31 (2)

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 31 (2) (NOVEMBRE 2014) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 31 (2) (NOVEMBRE 2014) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009. La revista està referenciada en les bases de dades següents: Latindex (acomplerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-csic, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper. La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SA ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B. 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de comunicació estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Direcció: Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Carles Pont Sorribes, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció: Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra Comitè Científic: Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Sergi Cortiñas, Universitat Pompeu Fabra Carmina Crusafon, Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Duran, Universitat de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Belén Monclús, Universitat Autònoma de Barcelona Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc Revisió lingüística: Júlia Prat Bosch

Disseny: Pepa Badell

Sumari

Articles Firma convidada: Síntesi: jornades Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (Barcelona, 20-21 de febrer de 2014) Maria Corominas Piulats

El documental interactiu i transmèdia. Aproximació, estat de desenvolupament i anàlisi de casos en l’àmbit espanyol Arnau Gifreu-Castells

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya. Estudi de camp sobre preferències i hàbits de persones adultes en el context multipantalla Héctor Navarro-Güere i Eulàlia Massana-Molera

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia . Estudi de cas de les entrevistes amb contingut pseudocientífic Eudald Escribà-Sales

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú

115

Normes de presentació dels articles

125

Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació

131

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

ARTICLES

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 31 (2) (novembre 2014), p. 9-18 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.122

Firma convidada

Maria Corominas Piulats1 Professora titular del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra. maria.corominas@uab.cat

C 9

Maria Corominas Piulats

Síntesi: jornades Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (Barcelona, 20-21 de febrer de 2014) Summary: Conference “Media at the service of democracy: present and future” (Barcelona, 20-21 February 2014) RESUM: En l’article se sintetitzen els principals continguts i les qüestions fonamentals tractats a les jornades titulades Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur que, organitzades per la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, es van celebrar a Barcelona el 20 i 21 de febrer de 2014. El text es basa en la intervenció de l’autora en la sessió de debat i conclusions de les jornades, i presenta en primer lloc l’anàlisi i la diagnosi sobre els mitjans de comunicació que van fer els ponents, en què es va posar l’èmfasi en la desconstrucció del sistema públic audiovisual. Recull també les oportunitats que es van identificar, entre les quals la necessitat creixent d’àmbits de trobada de grups diversos a la qual el servei públic pot donar resposta, i les possibles accions que es van plantejar, tant des de l’acadèmia com en l’àmbit professional.

PaRAULES CLAU: mitjans de comunicació, democràcia, servei públic audiovisual, mitjans audiovisuals, mitjans de servei públic, pluralisme.

C Summary: Conference “Media at the service of democracy: present and future” (Barcelona, 20-21 February 2014) Síntesi: jornades Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (Barcelona, 20-21 de febrer de 2014) Abstract: The article summarises the main content and key themes dealt with in the course of the conference “Media at the service of democracy: present and future”. The conference was held in Barcelona on 20-21 February 2014, organised by Societat Catalana de Comunicació of Institut d’Estudis Catalans. This text is based on the author’s contribution to the concluding debate session. Firstly, it presents the participants’ analysis and diagnosis of the mass media, which focused on the ‘deconstruction’ of the public audiovisual system. It also covers the opportunities identified, including an increasing need of meeting spaces for different groups, which can be satisfied by public service, and the possible actions brought up during the conference, both from academia and from the professional sphere.

Keywords: media, democracy, public service broadcasting, audiovisual media, public service media, pluralism.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur

Sota el títol Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur, el 20 i 21 de febrer de 2014 la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), amb la col·laboració de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, va organitzar unes jornades2 a Barcelona per, segons va dir la presidenta de la SCC, Rosa Franquet, en l’obertura, «obrir una reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació en democràcia» i «clarificar-ne el paper, sobretot dels mitjans públics, com a instruments de cohesió democràtica», en un context d’incertesa econòmica i de canvi social, tant amb caràcter general com en concret a Catalunya.

Eixos de les jornades La relació entre servei públic i democràcia va ser l’eix comú de totes les interven cions del primer dia, començant per la conferència inaugural de Ruurd Bierman, responsable del projecte Vision 2020 de la Unió Europea de Radiodifusió, sobre «Quin futur té la radiotelevisió pública en l’horitzó 2020?»; continuant per la primera sessió, en què Miquel de Moragas, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’IEC, Enrique Bustamante, catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid, i Joaquim M. Puyal, periodista i membre de l’IEC, van respondre a la pregunta «S’han superat les missions bàsiques dels inicis? Informar, educar i entretenir»,3 i acabant amb la segona sessió del dia centrada en «Els valors afins al servei públic: el valor del pluralisme, la qualitat dels continguts, l’accés i la participació de la ciutadania»,4 en què van intervenir Josep Gifreu, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Llúcia Oliva, de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, Emili Prado, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, Roberto Suárez, del Media Intelligence Service de la Unió Europea de Radiodifusió, i Mònica Terribas, periodista i professora de la Universitat Pompeu Fabra. Durant el matí i la tarda del 20 de febrer, els ponents van aportar elements d’anàlisi i diagnosi sobre la situació, i també algunes propostes d’actuació o d’intervenció. La jornada va continuar el 21 de febrer amb un èmfasi particular en el servei públic, i especialment el pas del servei públic audiovisual —public service broadcasting (PSB)— als mitjans de servei públic —public service media (PSM)—, i el finançament del servei públic, amb la conferència «Reinventant el servei públic de radiodifusió, reinventem els models públics de finançament?»,5 a càrrec de Karen Donders, professora de la Universitat Lliure de Brussel·les; i les bones pràctiques públiques internacionals, centrades en el cas danès,6 i analitzades per Henrik Søndegaard, professor titular de la Universitat de Copenhagen, i a Catalunya i a Espanya,7 presentades i explicades per Xavier Sitjà, periodista de Televisión Española, Javier Marzal, catedràtic de la Universitat Jaume I, i Rosa Oliva, adjunta a la direcció de Catalunya Ràdio.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Maria Corominas Piulats

Anàlisi i diagnosi Entre tots els ponents van analitzar amb tota una gamma de matisos la situació dels mitjans de comunicació en la democràcia i la rellevància del servei públic. Els elements principals del diagnòstic que es van identificar van ser els següents: — Les societats cada vegada estan més fragmentades, amb per exemple una proporció creixent de llars individuals (Bierman: fragmenting societies). — Es produeixen canvis creixents en els hàbits de l’audiència, sobretot entre els més joves (Bierman, Donders, Søndergaard). — Hi ha hagut una desconstrucció del sistema públic audiovisual, identificada amb aquesta expressió per Moragas i disseccionada per diversos ponents, començant per ell mateix: • Precarització laboral («l’ofici de periodista és un ofici amenaçat», va dir Puyal, i va afegir: «els professionals cada cop estem més supeditats als interessos dels gestors i als propietaris dels mitjans de comunicació; s’imposa l’audiència com a objectiu, no com a condició»; «el poder en la propietat ha despullat el poder professional», va afirmar Terribas, «i els professionals tenen por de perdre la feina», va continuar). • Externalització creixent de la producció, va assenyalar Moragas —fins al punt d’arribar, en paraules de Bustamante, al nucli del que hauria de ser el servei públic: els informatius. • Tancament de cadenes —amb el cas de la Radiotelevisió Valenciana Canal 9 com a punt de no retorn, d’acord amb Bustamante—; i, precisament, Canal 9 —no només el tancament, sinó també l’evolució— va ser analitzat per Marzal. • Regovernamentalització o partitocratització, contràries al principi bàsic de l’autonomia de la gestió del servei públic, va argumentar Bustamante, i ho va exemplificar, entre d’altres, amb els nomenaments per a autoritats de regulació de persones sense experiència però amb militància partidista; Prado, per a Catalunya, va observar que s’havia retrocedit en el que s’havia avançat en desgovernamentalització dels mitjans públics, mentre que la despartidització no s’ha arribat a pro duir; Terribas va remarcar, entre d’altres, que «hem conceptualitzat pluralisme amb quotes, temps d’antena dels polítics» i, en una altra línia, va denunciar la «dimissió de la intel·lectualitat de la participació en l’àmbit de creació d’opinió als mitjans» i, com a correlat, «com els partits transporten la seva influència en aquest àmbit». També Sitjà ho va il·lustrar en relació, per exemple, amb el Consell d’Administració de Radiotelevisión Española en els darrers anys. • Afebliment dels ens reguladors: des de —en paraules de Bustamante— «l’eliminació, abans de néixer, del Consejo Estatal de Medios Audiovisuales» i la substitució per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia a Espanya, amb recentralització governamental inclosa, al «dèficit democràtic» que representa el fet que a Espanya no hi hagi òrgan regulador, assenyalat per Terribas, o situacions de partidització en els organismes autonòmics...

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur

• Polítiques de publicitat contràries als interessos de l’economia de servei públic, identificades per Moragas. — Puyal ho va complementar amb una lectura comparada de la llei estatal de televisió privada de 1988 i la llei general de la comunicació audiovisual de 2010.8 Entre d’altres, va remarcar que mentre que la primera començava definint la televisió com a «servei públic essencial», a la segona és «indústria i economia» des de l’inici; i —va remarcar Puyal— la «seguretat de les empreses» és anterior, en el text, a la protecció del ciutadà... — Al costat de la desconstrucció del sistema públic audiovisual, Gifreu va assenyalar que «l’espai públic de comunicació s’ha convertit en una mena d’aparell de propaganda política i publicitària»: Bustamante ho va qualificar de «comercialització massiva de l’espai simbòlic», una tendència que, segons ell, és universal i altera les fronteres entre espais lucratius i no lucratius públics. I Prado va concloure que «finalment estem en un cercle en què el domini del negoci està per sobre del domini de la concepció social de la comunicació; tot torna a ser propaganda». I hi va afegir un element nou: «en el trànsit al digital», va argumentar, «ens havíem cregut que la ciutadania s’apoderava de la tecnologia; i ens despistem», va continuar, «perquè tot i això hi ha una lògica comercial i de negoci que s’imposa a tots els apoderaments democràtics». — El paper de la Unió Europea (UE) també va entrar dins del diagnòstic i va ser analitzat de manera crítica. D’una banda, seguint Bustamante, per la regulació sobre els serveis audiovisuals que separa la televisió «punt a massa» (serveis lineals) i la «televisió punt a punt» (serveis sota demanda), de manera que deixa fora una enorme eclosió audiovisual de què s’estan beneficiant grans corporacions (com ara Google-YouTube); de l’altra, el mateix Bustamante també va subratllar el contrast entre «la fermesa creixent de la Comissió Europea sobre el servei públic» i l’actitud que permet la concentració creixent en televisió punt a massa, fins al punt que —va remarcar— per defensar el mercat s’està eliminant el servei públic, però la UE, retrocedint en termes d’espai públic, també ho fa en termes de competència de mercats, «allò que diu que vol defensar», va concloure. També Terribas va fer referència a la no intervenció de la UE per garantir la qualitat dels mitjans públics: «A Europa s’està construint el model nord-americà d’oligopoli», va dir, «i la UE no s’enfronta amb els grans grups mediàtics». Donders, per la seva banda, va distingir entre el Parlament Europeu, «que tendeix a manifestar-se a favor del servei públic», va dir, i la Comissió Europea, que, segons ella, té competència limitada per actuar sobre el servei públic per la limitació de competències en cultura. — Gifreu, tot reconeixent el rol de la UE i de l’Organització Mundial del Comerç com a context, va posar l’èmfasi en l’Estat. «El servei públic és una institució comunicativa canviant en el temps, que depèn de l’Estat» —va subratllar—, que és qui pren determinades decisions, a qui les mateixes institucions europees encarreguen aspectes clau com la definició del servei públic o qui encarrega les missions de servei públic a la institució corresponent. I, en aquest sentit, va considerar que

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Maria Corominas Piulats

«un hipotètic Estat català» comptaria amb un precedent valuós en el primer mandat marc del sistema públic audiovisual català aprovat pel Parlament l’any 2010. També Søndergaard, en explicar i analitzar el cas danès, va fer referència a l’Estat i al model danès de l’estat del benestar universal, que atorga un paper important al servei públic. — La cultura, en totes les seves dimensions, es va identificar com a element essencial del servei públic. Bustamante ho expressava en termes d’unitat del camp simbòlic: els mitjans de comunicació al servei de la cultura, del pluralisme i de la diversitat cultural i, en aquesta línia, reclamava la necessitat de «reinterpretar la trilogia clàssica del servei públic [informar, educar i entretenir] des de la cultura». En una línia diferent però propera, Puyal, reflexionant sobre les missions del servei públic, va subratllar que l’entreteniment no ha de ser un objectiu, sinó una via i una condició, i va remarcar amb insistència «en cada territori per als ciutadans d’aquell territori». També en termes de cultura, si bé des d’un altre angle, va analitzar la situació Suárez, que específicament va tractar la incidència en el servei públic de la cultura política —«és imprescindible que hi hagi un sistema de tallafocs entre l’Estat i el servei públic»—, de la cultura professional —en termes de qualitat i formació dels professionals i condicions laborals adequades— i de la cultura cívica —consciència de ciutadania. Søndergaard, en relació amb el cas danès, va afirmar que «en l’estat del benestar universal, la política mediàtica és vista com a part de la política cultural; la cultura, com a mitjà per assolir objectius polítics». Rosa Oliva va parlar dels mitjans de comunicació com una forma cultural a Catalunya. — Un altre element que va formar part del diagnòstic va ser la incidència del trànsit al digital, que va ser objecte d’anàlisi específicament per part de Prado. D’una banda, va dir que «se’ns ha insistit que, en aquest pas, la pluralitat i la diversitat serien el correlat de la multiplicació de canals, i el resultat és la concentració»; ja que —va continuar argumentant— «en condicions de mercat i sense garanties reguladores, el mercat optimitza les seves inversions». A més, va remarcar que, amb independència de la concentració, la multiplicitat de canals no equival a pluralitat, sinó a homogeneïtzació de continguts, «com s’ha demostrat». Per ell, cal multiplicitat de canals amb continguts diversos accessibles en igualtat de condi cions. I encara va introduir «l’accés i la participació» com un element bàsic: «la praxi ha demostrat que la majoria de sistemes de participació que existeixen a través de la Xarxa acaben inclosos en la lògica de la comercialització», va explicar; «aquesta “participació” no pot substituir la participació “real” estructurada i estructurant de la societat, no com a individus», va afirmar. També Donders i Søndergaard van aprofundir en l’aspecte de la digitalització, sobretot en l’anàlisi del pas del PSB (public service broadcasting, servei públic audiovisual) al PSM (public service media, mitjans de servei públic). — Sobre el debat a l’entorn dels mitjans de comunicació, es van apuntar alguns altres comentaris des de perspectives diferents. Així, Puyal va constatar que «la ciutadania no es queixa del funcionament del sistema comunicatiu, però sí que ho

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur

fa d’altres sistemes; no té consciència que funciona malament»; per la seva banda, Gifreu va assenyalar que «el servei públic és discutit per voraços competidors i per nous ideòlegs de la liberalització total». — En relació amb la crisi econòmica, a la qual hi va haver poques referències explícites, per Bustamante, a Espanya i a la Unió Europea «s’aprofita per una deriva neoliberal» i, per Donders, «s’ha instrumentalitzat per fer més retallades». Terribas va apuntar que «la novetat amb la crisi és que els diaris han passat a la concentració empresarial en molt poques mans, encara que amb multiplicitat de finestres». — El finançament va ser aprofundit per Donders, que va explicar els tres models bàsics (cànon, pressupostos públics i publicitat), la necessitat d’un finançament adequat per al servei públic, i també les dificultats per definir-lo i per trobar-lo, així com la diversitat de situacions a Europa.

Oportunitats i esperances La situació actual és una «missió impossible per al servei públic?», es va preguntar Bierman en la conferència inaugural i, feta l’anàlisi i la diagnosi, va respondre: «No, hi ha una necessitat creixent d’espais o àmbits de reunió, de trobada de grups socials diversos, i això només ho pot fer el servei públic». Segons ell, si no hi ha una organització de servei públic que de manera regular elabori i lliuri material de qualitat, altres organitzacions via mercat no ho faran. En paraules de Moragas, «el lliure mercat no és garantia de les funcions polítiques, socials i culturals atribuïdes a la televisió», «no garanteix la igualtat d’oportunitats en l’accés a les innovacions tecnològiques», cosa que sí que es pot fer a través de la missió de servei públic dels mitjans públics. Per Gifreu, el servei públic actua en l’àmbit de la creació de la comunitat, en la mesura que crea «sentit per al comú de la comunitat, és un element de cohesió social; davant els mitjans privats que defineixen el seu target, el servei públic és per a la comunitat». I, de cara a una esfera pública crítica, participadora i creadora de comunitat, Gifreu va explorar la incidència de la forma d’estructurar els mitjans públics en relació amb els valors en diversos àmbits: en la responsabilitat editorial i la participació de la societat civil; el de la creativitat i la creació; el de l’estatus de l’espectador; el dels continguts de qualitat, i el de la creació de comunitat. Prado també va apuntar en aquesta línia que «des dels interessos comercials dels lobbys privats es diu que el servei públic és innecessari en un context multicanal i de tecnologia accessible, però ens estan traient el concepte de crear espais públics compartits, en què hi pugui haver debat d’idees». I, davant «la doctrina d’agressió contra el servei públic i contra l’espai públic», va alertar que «transmetre valors compartits requereix una audiència massiva», i va assenyalar que la qualitat pot anar amb qualsevol gènere.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Maria Corominas Piulats

Donders va anar més enllà: «el PSM té el potencial d’esdevenir més important per a la societat del que ha estat el PSB, però la qüestió central és garantir el suport públic (que no equival a suport polític, però és una condició necessària)». I, de fet, Søndergaard va identificar quatre claus del fet que el PSM sigui fort a Dinamarca: legitimitat (suport polític), finançament suficient, un mandat clar i audiència àmplia (popularitat). També es va plantejar com a oportunitat, o com a esperança: l’excepcionalitat cultural, i la UE en la mesura que l’ha fet i la faci seva; i la Convenció de la UNESCO sobre diversitat cultural, signada per Espanya (Bustamante). Llúcia Oliva va remarcar el paper dels consells de la informació com a instruments de la ciutadania per reclamar que els mitjans, públics i privats, exerceixin la seva funció de manera responsable, com a instruments al servei de la ciutadania, per promoure un periodisme ètic i de qualitat.

Accions En el terreny de les possibles accions, es van apuntar iniciatives en tres àmbits: el de l’acadèmia, el dels professionals i el dels mitjans. Des de l’acadèmia, Moragas va assenyalar que cal continuar amb la «doble tasca de denúncia i de proposició», i molts ponents s’hi van adherir. I Moragas va afegir una altra acció: «Saber fer el diagnòstic correcte de l’evolució del sistema comunicatiu a l’era digital», tot matisant que «ens està costant d’entendre i de pensar el nou marc de les polítiques públiques de comunicació a l’era digital, que no podem deixar només a la comercialització». Per Bustamante, el repte és reinterpretar en el marc de la cultura la Convenció de la UNESCO sobre diversitat cultural, per avançar cap a una política integrada de comunicació i cultura. «Paciència i intolerància», va recomanar Bustamante. En concret: «intolerància i denúncia sistemàtica, a més de la integració en la societat civil que treballa en la regeneració democràtica de l’espai públic». En l’àmbit dels professionals, es va remarcar que són molts els que treballen amb idea de servei públic (Puyal, Llúcia Oliva, Rosa Oliva, Sitjà i Terribas), tant a mitjans privats com públics; «els professionals, començant pels caps», va dir Terribas, «s’hi han de comprometre»; per Puyal, cal aprofitar les tecnologies, i Rosa Oliva va posar exemples concrets en aquesta línia. Marzal, en l’exposició de la situa ció de Canal 9, va remarcar que a Radiotelevisió Valenciana hi havia bons professio nals. En general, es van identificar la cultura professional, unes condicions adequades per als professionals i el professionalisme com a claus. En el terreny institucional dels mitjans de comunicació, Donders va donar set pistes sobre les quals, segons ella, ha d’actuar el PSM: contingut («el contingut és el rei», va dir: «en ràdio, televisió i en línia»), creativitat i innovació, conservació, conversa, apoderament ciutadà, credibilitat i col·laboració.

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur

Les jornades es plantejaven donar resposta a la pregunta següent: «els mitjans de comunicació funcionen de manera que donen suport als valors democràtics?». A manera de síntesi final, es pot assenyalar que, en general, en les jornades es va constatar i remarcar: — La vigència del servei públic i de les missions de servei públic, en un context difícil. — L’existència d’oportunitats, esperances i reptes. Prado ho va resumir així: «Els desafiaments són molts: garantir la participació, continguts de qualitat i pluralisme real via el servei públic». — I també el fet que es disposa d’eines, especialment bones pràctiques i coneixement, que permeten actuar.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Maria Corominas Piulats

Notes [1 Adreça de correspondència: Maria Corominas. Despatx 107. Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. Edifici I. Universitat Autònoma de Barcelona. E-08193, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), UE. [2 Aquest text, basat en la intervenció de l’autora en la sessió de debat i conclusions, és una síntesi de les intervencions i els continguts tractats en aquestes jornades. Per a les jornades, vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014a), Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 20-21 de febrer), <http://blogs.iec.cat/ scc/2014/02/24/els-mitjans-de-comunicacio-al-servei-de-la-democracia-present-i-futur/> (consulta: juliol 2014); per a la sessió de cloenda, vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014b), «Debat i conclusions», a Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 21 de febrer), <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v _id=480> (consulta: juliol 2014). [3 Vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014c ), «Taula rodona: “S’han superat les missions bàsiques dels inicis? Informar, educar i entretenir”», a Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 20 de febrer), <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=475> (consulta: juliol 2014).

[4 Vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014d ), «Taula rodona: “Els valors afins al servei públic: el valor del pluralisme, la qualitat dels continguts, l’accés i la participació de la ciutadania”», a Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 20 de febrer), <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=476> (consulta: juliol 2014). [5 Vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014e ), «Conferència: “Reinventant el servei públic de radiodifusió, reinventem els models públics de finançament?”», a Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 21 de febrer), <http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=477> (consulta: juliol 2014).

[6 Vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014f ), «Conferència: “Les bones pràctiques públiques internacionals: el cas danès”», a Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 21 de febrer), <http://videoteca. iec.cat/entrada.asp?v_id=478> (consulta: juliol 2014). [7 Vegeu Societat Catalana de Comunicació (2014g ), «Taula rodona: “Les bones pràctiques públiques nacionals”», a Els mitjans de comunicació al servei de la democràcia: present i futur (en línia), jornades organitzades per la Societat Catalana de Comunicació a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 21 de febrer), <http://videoteca.iec.cat/entrada. asp?v_id=479> (consulta: juliol 2014). [8 «Ley 10/1988, de 3 de mayo, de televisión privada», Boletín Oficial del Estado (5 maig 1988); «Ley 7/2010, de 31 de marzo, general de la comunicación audiovisual», Boletín Oficial del Estado (1 abril 2010) (text consolidat: https:// www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2010-5292 ).

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 31 (2) (novembre 2014), p. 19-45 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.123 Data recepció: 13/03/14 Data acceptació: 08/05/14

El documental interactiu i transmèdia. Aproximació, estat de desenvolupament i anàlisi de casos en l’àmbit espanyol1 The interactive and transmedia documentary. Approach, state of development and case analysis in the Spanish area

Arnau Gifreu-Castells2 Professor de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya i membre del grup de recerca emergent Konekto. Investigador afiliat de l’Open Documentary Lab (Massachusetts Institute of Technology). Arenys de Mar, Barcelona. agifreu@mit.edu

C 19

Arnau Gifreu-Castells

El documental interactiu i transmèdia. Aproximació, estat de desenvolupament i anàlisi de casos en l’àmbit espanyol The interactive and transmedia documentary. Approach, state of development and case analysis in the Spanish area RESUM: En aquest treball es presenta una aproximació teòrica al gènere emergent del documental interactiu i transmèdia. Es proposa una definició provisional del terme, es caracteritza l’àmbit i s’estudia el seu estat de desenvolupament actual amb l’objectiu d’analitzar tres projectes significatius dels últims anys en l’àmbit espanyol: Guernica, pintura de guerra (CCRTV Interactiva i Haiku Media, 2007), Las voces de la memoria (Barret Films i Asociación de Familiares de Alzheimer de Valencia, 2011) i MetamentalDOC (Blasco et al., 2010). Guernica, pintura de guerra és un dels documentals interactius pioners produïts a Espanya; Las voces de la memoria és un projecte documental multiplataforma sobre l’Alzheimer i la musicoteràpia articulat per diversos elements, i MetamentalDOC és una plataforma web que conté un documental interactiu sobre el gènere documental. Els projectes analitzats compten amb diferents temàtiques, plataformes, experiències d’usuari i estratègies, cosa que ofereix indicis per entendre com s’articula el documental transmèdia, l’estadi següent de la narrativa documental.

PARAULES CLAU: gènere documental, mitjà digital, documental interactiu, transmèdia, documental web, documental transmèdia.

The interactive and transmedia documentary. Approach, state of development and case analysis in the Spanish area El documental interactiu i transmèdia. Aproximació, estat de desenvolupament i anàlisi de casos en l’àmbit espanyol ABSTRACT: This study introduces a theoretical approach to the emerging genre of the interactive and transmedia documentary. A provisional definition of the term, its characterization and its current state of development are studied in order to analyze three significant projects produced in recent years in the Spanish area: Guernica, pintura de guerra (CCRTV and Haiku Media, 2007), Las voces de la memoria (Barret Films and Asociación de Familiares de Alzheimer de Valencia, 2011) and MetamentalDOC (Blasco et al., 2010). Guernica, pintura de guerra is one of the pioneering interactive documentaries produced in Spain; Las voces de la memoria is a multi-platform documentary project about Alzheimer’s disease and music therapy explored through various elements, and MetamentalDOC is a web platform that contains an interactive documentary about the documentary genre and authored documentary. These projects use different thematics, platforms, user experiences and strategies, offering some clues to how the transmedia documentary, the next stage in the documentary narrative, works.

KEYWORDS: documentary genre, digital media, interactive documentary, transmedia, webdocs, transmedia documentary.

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

1. Introducció La irrupció en escena dels mitjans interactius digitals ha transformat les lògiques de producció, exhibició i recepció audiovisuals del gènere documental. Aquesta profunda transformació de l’ecosistema comunicatiu ha propiciat l’aparició i emergència de nous formats que en el moment present es troben en fase de creixement i adaptació a l’entorn, com és el cas del documental interactiu i transmèdia. La nostra hipòtesi de partida pretén comprovar si en l’àmbit de les noves formes documentals, que responen a lògiques interactives i transmèdia, hi ha formats, temàtiques i estratègies especialment indicats per a aquest tipus de textualitat, a partir d’una mostra i selecció de casos espanyols. En aquest treball es presenta una aproximació teòrica i un estat de la qüestió sobre el documental interactiu i transmèdia. Per arribar a formular una definició i caracterització provisional del documental interactiu, definirem conceptes específics com documental expandit, multiplataforma, les narratives multisuport (crossmedia, en anglès) i transmèdia, jugabilitat i ludificació (gamification, en anglès), àrees que ens ajudaran a delimitar amb precisió el punt de confluència actual entre el gènere documental i el mitjà interactiu. Una vegada definits aquesta sèrie de conceptes més generals, passarem a caracteritzar de manera provisional aquest àmbit específic i a plantejar un estat de desenvolupament actual. Aquest estat de la qüestió general ens permetrà detectar un conjunt de projectes representatius i seleccionar una mostra reduïda de casos, als quals s’aplica un model heurístic original per tal de determinar unes dinàmiques, lògiques i bones pràctiques afins al documental interactiu i transmèdia. La selecció de casos es focalitza en els projectes Guernica, pintura de guerra (CCRTV Interactiva i Haiku Media, 2007), un dels documentals interactius pioners produïts a Espanya; Las voces de la memoria (Barret Films i Associación de Familiares de Alzheimer de Valencia, 2011), un projecte documental multiplataforma sobre l’Alzheimer i la musicoteràpia articulat per diversos elements, i MetamentalDOC (Blasco et al., 2010), una plataforma web que conté un documental audiovisual i interactiu sobre el gènere documental. Aquesta anàlisi ens dóna indicis sobre si les àrees relatives a aquest tipus de narrativa, descrites en l’apartat següent i convertides en categories i indicadors en el model d’anàlisi, s’utilitzen de manera eficient en els projectes analitzats.

2. Aproximació teòrica i estat de la qüestió Per tal de poder definir i caracteritzar amb més precisió el concepte de documental interactiu i transmèdia, és necessari introduir i descriure altres termes normalment relacionats, com documental expandit, multiplataforma, multisuport, transmèdia, jugabilitat o ludificació, que ens situaran en el context adequat per entendre aques-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

ta particular textualitat interactiva. L’enumeració d’aquest petit glossari terminològic inicial ens permetrà entendre com s’articula aquesta hibridació entre les diferents parts implicades en un documental d’aquest tipus. L’expansió del documental cap a altres espais i pantalles, la producció per a diferents suports i/o plataformes, la diferenciació entre els conceptes de multisuport i transmèdia o la introducció de les lògiques i dinàmiques dels jocs en l’àmbit del documental interactiu, són alguns dels components clau que qualsevol projecte d’aquesta índole es planteja incloure, en major o menor mesura, en el moment actual. A continuació els enumerem i caracteritzem amb una doble finalitat: contextualitzar l’àmbit descrit i alhora descriure’ls amb profunditat per convertir aquests conceptes en categories i indicadors en el model analític proposat per analitzar i comparar la selecció de casos.

2.1. El documental expandit Josep Maria Català (2011) opina que a causa de l’emergència de noves formes d’expressió visual com el còmic documental (comic book documentary, en anglès) o el documental web (web documentary, en anglès), els quals no són ni mitjans fotogràfics ni presenten un nexe clar amb la fotografia, cal efectuar una reconsideració profunda entre el fenomen fotogràfic i el tractament documental. Per dur a terme aquesta tasca, analitza la funció documentalista en l’anomenada era de la postveritat, a partir dels conceptes de prefotografia i postfotografia i, alhora, es proposa una nova ontologia fotogràfica basada en les seves relacions transcendentals amb la visió (Català, 2011: 43). Segons Català cal tenir en compte aquestes noves formes d’expressió documentals autònomes com el documental web, el còmic documental o les instal·lacions interactives. Aquest increment del lèxic relacionat afavoreix que l’imaginari del terme documental s’expandeixi, que busqui nous llenguatges, noves retòriques, i finalment tots aquests àmbits con flueixin en el concepte de documental expandit. Català opina que ens trobem immersos en un procés de dissolució de les pantalles, la transformació més important de l’estructura cultural dels últims tres mil anys, un fet transcendental que comportarà que el documental clàssic segueixi existint però que alhora les possibilitats del concepte de documental s’expandeixin cap a noves avingudes o línies (Català, 2011). Jacobo Sucari (2009: 248) opina que la inclusió i hibridació del documental tradicional amb les pràctiques artístiques que juguen amb l’espai creant atmosferes físiques en l’espectador i possibilitant la seva participació són capaces d’ampliar les formes de representació pròpies de la projecció monocanal i les fórmules narratives lineals més convencionals. El documental expandit seria una forma que inclou diferents modalitats i que uneix pràctiques diverses pròpies de diferents disciplines, tals com l’arquitectura (la llum i l’espai), la narrativitat, la interactivitat, la hipertextualitat i la instal·lació. Aquestes noves modalitats i pràctiques proposen un nou concepte per al documental audiovisual, que suggereix un salt qualitatiu respecte a la tradició del documental monocanal en adoptar les variacions en la representació

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

documental un extens ventall de formes. Aquest nou estadi, d’acord amb Sucari (2009: 249), respon al fet que les propostes expandides permeten el desenvolupament de noves estratègies de comunicació i formes de representació.

2.2. Multiplataforma En el context actual diversos factors de caràcter tecnològic, econòmic i sociocultural han propiciat l’inici del procés de convergència mediàtica (Jenkins i Deuze, 2008). Aquest procés està intensificant noves maneres de construir el relat audiovisual donada la possibilitat d’hibridismes narratius en diferents suports de mitjans (Monteiro i Duarte, 2011). La narrativa multiplataforma és probablement la forma més bàsica de narrativa multimèdia. Consisteix en la narració de la mateixa història en diferents mitjans o suports, adaptant-se al llenguatge-forma de cadascun d’ells (Balázs, 1978). En aquest sentit, el concepte multiplataforma es troba d’alguna manera vinculat al d’adaptació. Salaverría (2001) defineix narrativa multiplataforma com a relats transmesos o percebuts unitàriament a través de múltiples mitjans. Des de la perspectiva d’un mateix relat narrat en diferents mitjans, el desenvolupament de projectes multiplataforma no constitueix un fenomen nou sinó que ha viscut una important eclosió gràcies al desenvolupament tecnològic i al procés de convergència. Enfront de la figura del narrador com a guia d’accés a una història clausurada, la narrativa interactiva té uns continguts oberts i l’estructuració dependrà de la navegació de l’usuari (Costa i Piñeiro, 2012).

2.3. La narrativa multisuport En l’àmbit concret de la narració, parlar de narrativa multisuport (crossmedia storytelling, en anglès) és fer-ho d’una narració integrada que es desenvolupa a través de diversos mitjans, amb diversos autors i estils, que els receptors han de consumir per poder experimentar el relat complet. Aquesta experiència està connectada a través de diversos mitjans, vinculats per mitjà de la història i la interactivitat de l’audiència (Davidson et al., 2010: 8). D’aquesta manera, la narrativa multisuport constitueix, com assenyala Roig (2009), una xarxa teixida per un conjunt d’elements al voltant d’un univers narratiu, on la coherència ha de ser una constant en les seves múltiples manifestacions (Costa i Piñeiro, 2012: 110). Precisament, com assenyala De Haas (2002), el paper que assumeixen els receptors en un relat multisuport constitueix un element consubstancial a la seva definició. Dena (2004) considera que l’activitat a través dels canals s’ha d’assenyalar com un dels aspectes essencials d’un relat multisuport. La narrativa multisuport difereix de la multiplataforma en el fet que no es tracta de l’adaptació del mateix relat a diversos suports, sinó que cada un d’ells aportarà informació per a la construcció d’un relat unitari. El receptor ha d’experimentar el conjunt per entendre el significat de cada un dels suports. Malgrat que constitueix una de les narratives estretament vinculades a la convergència mediàtica, seria un error considerar la narrativa multisuport com un fenomen actual, ja que l’exemple de la publicitat és un exponent

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

clar de com aquest mitjà, des de sempre, s’ha centrat a aconseguir un missatge uni ficat a través de múltiples mitjans (Davidson et al., 2010: 3).

2.4. La narrativa transmèdia El concepte de narrativa transmèdia (transmedia storytelling, en anglès) va ser proposat per l’investigador i professor Henry Jenkins (2003) en un article publicat a la revista Technology Review del Massachusetts Institute of Technology (MIT) com a expressió per denominar les experiències narratives que es despleguen a través de diversos mitjans o plataformes. Henry Jenkins ofereix una bona síntesi conceptual d’aquesta modalitat narrativa: la transmediació rau en la «integració de múltiples textos per crear una narració de tals dimensions que no es pot confinar en un únic mitjà» (Jenkins, 2008: 101). Actualment, les històries més importants tendeixen a fluir «a través de múltiples plataformes de mitjans» (Jenkins, Purushotma, Clinton, Weigel i Robison, 2009: 46). El terme narrativa transmèdia s’usa indistintament amb altres conceptes com «multisuport» (Bechmann Petersen, 2006), «múltiples plataformes» (Jeffery-Poulter, 2003), «mitjans híbrids» (Boumans, 2004), etc. Les expressions transmedial worlds (Klastrup i Tosca, 2004), transmedial interactions (Bardzell, Wu, Bardzell i Quagliara, 2007), multimodality (Kress i Leeuwen, 2001) o intermedia (Higgins, 2001) són expressions que es troben orbitant a la mateixa galàxia semàntica. Tots aquests conceptes tracten de definir més o menys la mateixa experiència: una producció de sentit i la pràctica de la interpretació basada en les narracions expressades a través d’una combinació coordinada de llenguatges i mitjans de comunicació o «plataformes» (Bechmann Petersen, 2006: 95). Aquest caos semàntic no és nou en les aproximacions a la comunicació digital (Scolari, 2008 i 2009), i pot ser considerat un punt de partida necessari per desenvolupar un discurs teòric sobre narrativa transmèdia més consistent. Segons Scolari (2013), en el nivell més bàsic, podem entendre com a històries transmèdia el darrer esglaó en l’evolució de les formes narratives. En la forma ideal de narrativa transmèdia, cada mitjà fa el que millor sap fer: cada entrada de la franquícia ha de ser suficientment autònoma per permetre el consum autònom; és a dir, no cal haver vist la pel·lícula per gaudir del joc, i viceversa (Jenkins, 2003). L’aproximació duta a terme al voltant dels tres tipus de narratives —multiplataforma, multisuport i transmèdia— revela importants elements de confluència entre ells, però la diferenciació entre multisuport i transmèdia resulta més complexa. Cal destacar que nombrosos autors consideren ambdós termes com a sinònims (Hernández i Grandío, 2011; Guarinos, Gordillo i Ramírez, 2011). Belsunces (2011) considera la narrativa multisuport com un pas previ i base material de la narrativa transmèdia, quan es tracta d’una història explicada a través de diversos mitjans en què cada fragment presenta una aportació diferent del total. En un relat multisuport els fragments vehiculats no tenen sentit complet i cal abordar l’experiència en la seva totalitat per comprendre’ls (Costa i Piñeiro, 2012: 113).

C 24

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

2.5. Jugabilitat i/o ludificació Zichermann i Cunningham (2011: 11) defineixen el concepte de ludificació com un procés relacionat amb el pensament del jugador i les tècniques de joc per atraure els usuaris i resoldre problemes. Kapp (2012: 9) assenyala que la ludificació respon a la utilització de mecanismes, l’estètica i l’ús del pensament, per atraure les persones, incitar a la acció, promoure l’aprenentatge i resoldre problemes. Aquests autors defensen que la finalitat de tot joc que porti implícit l’ideal de ludificació és influir en la conducta psicològica i social del jugador, utilitzant certs elements presents amb l’objectiu que els jugadors incrementin el seu temps en el joc i la seva predisposició psicològica a seguir jugant. Lee, Ceyhan, Jordan-Cooley i Sung (2013) afirmen que la ludificació es pot traduir en un sistema pràctic que proporcioni solucions ràpides amb les quals l’usuari aprengui constantment a través d’una experiència gratificant. Kapp (2012) i Zichermann i Cunningham (2011) coincideixen en major o menor mesura a l’hora de determinar algunes de les característiques de la ludificació: — La base del joc: amb variables com la possibilitat de jugar, d’aprendre, de consumir, l’existència d’un repte que motivi al joc, les normes en el joc, la interactivitat i la retroacció (feedback, en anglès). — Mecànica: la incorporació al joc de nivells o insígnies (recompenses per al jugador). — Estètica: l’ús d’imatges atractives. — Idea del joc: l’objectiu que pretenem aconseguir. — Connexió joc-jugador: el jugador ha de trobar amb relativa facilitat el que està buscant, si no la situació li generarà frustració (Padilla, Halley i Chantler, 2011). — Jugadors: poden estar més o menys motivats a participar en el joc. — Motivació: cal trobar un equilibri entre els reptes senzills (avorrits) i els complexos (ansietat i frustració). — Promoure l’aprenentatge: la ludificació incorpora tècniques de la psicologia per fomentar l’aprenentatge a través del joc. — Resolució de problemes: Es pot entendre com l’objectiu final del jugador; és a dir, arribar a la meta, resoldre el problema, anul·lar l’enemic en combat, superar diferents obstacles, etc. El que busca la ludificació és aconseguir un canvi en l’actitud de l’usuari utilitzant elements de joc que li cridin l’atenció i li generin reptes. Diversos estudis sustenten la idea bàsica de la ludificació i indiquen que a través dels jocs es pot aconseguir un canvi d’actitud en el comportament de les persones (Ermi i Mäyrä, 2005).

3. Definició i caracterització Després de definir en l’apartat anterior conceptes de caire més general, situarem ara l’àmbit de recerca d’acord amb les definicions de cinema documental, mitjà

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

digital i documental interactiu. John Grierson, figura clau de l’escola documentalista britànica, va utilitzar el terme documental a principis del segle passat per qualificar una pel·lícula de Robert J. Flaherty, Moana (1926), ja que va considerar que posseïa «valor documental», i va descriure el gènere en si com «el tractament creatiu de la realitat» (Grierson, 1988). D’acord amb Rabinowitz (1994), la vida d’un jove en una illa de la Polinèsia era raó suficient per a Grierson per considerar la pel·lícula com a prova documental. Paral·lelament al desenvolupament del cinema, un nou mitjà —anomenat digital i/o interactiu— va començar a emergir gràcies als avenços tecnològics. L’aparició del mitjà digital sorgeix amb mig segle de retard respecte del gènere cinematogràfic, però es desenvolupa de manera exponencial. Això ha estat possible gràcies a un conjunt de teories i conceptes teòrics sobre narrativa interactiva i cultura en diversos mitjans elaborats a partir de la segona meitat del segle xx i fins avui (Aarseth, 2003; Berenguer, 2004; Bou, 2003; Landow, 2009; Manovich, 2001; McLuhan, 1985 i 1987; Murray, 1999; Nelson, 1970 i 1997; Ribas, 2000; Scolari, 2009 i 2013). Del procés d’hibridació entre el cinema documental i el mitjà digital interactiu emergeix durant els anys vuitanta del segle xx un nou format que encara es troba en una fase de creixement i adaptació a l’entorn, el documental interactiu, un gènere en gestació que es compon de diversos suports i plataformes per a la seva producció, distribució i exhibició, com el web (documental web), un suport físic (instal·lació), els mitjans visuals (cinema i televisió), suports fora de línia (CD-ROM, DVD-ROM, videodisc) o el multiplataforma (documental transmèdia), entre d’altres. Gaudenzi (2012: 26-27) cita Whitelaw com a pioner a l’hora de qualificar aquest tipus de projectes amb la nomenclatura de documental interactiu. Whitelaw (2002: 1) va considerar que el pas cap a l’observació de vídeo digital en un ordinador de sobretaula capaç de pujar-lo al web (a més de l’augment creixent de la banda ampla de la llar) va ser la causa d’aquesta nova accepció del terme documental. Si la definició tradicional de documental és borrosa i es troba en un continu procés de construcció i desconstrucció, la definició de documental interactiu encara es troba en un estadi conceptual anterior. Al marge d’autors capdavanters com Glorianna Davenport (Davenport i Murtaugh, 1995), qui va començar a experimentar amb les narratives cinematogràfiques multimèdia a mitjan anys vuitanta al MIT —i el 1995 va encunyar el concepte d’evolving documentary (Davenport i Murtaugh, 1995: 5)—, existeix poca literatura sobre el documental interactiu (Gaudenzi, 2012; Renó, 2008; Renó i Renó, 2011; Dovey i Rose, 2012; Almeida i Alvelos, 2010; Whitelaw, 2002; Choi, 2009; Dinmore, 2008). En alguns casos, s’utilitza el terme sense definir-lo de forma precisa, donada la seva complexitat (Hudson, 2008; Ursu et al., 2009; Almeida i Alvelos, 2010; Dovey i Rose, 2012). En termes generals, es dóna per acceptada l’accepció de documental interactiu com a terme genèric per definir aquest tipus de textualitat interactiva (Gaudenzi, 2012: 29). En l’aproximació al concepte de les dues directores creatives del grup i-Docs, Aston i Gaudenzi (2012), es defineix el documental interactiu com a qualsevol

C 26

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

projecte que comenci amb la intenció de documentar la realitat i ho faci utilitzant tecnologia digital interactiva. Aquesta proposta parteix de la senzilla definició de documental interactiu de Galloway i altres autors (2007), ja que considera obra del gènere qualsevol documental que utilitzi la interactivitat com a part nuclear del seu mecanisme relacional. Gaudenzi (2012: 32) afegeix en la seva investigació doctoral que la seva definició es focalitza en «la naturalesa interactiva-nativa de l’artefacte i en la intencionalitat documental de l’autor, en què la realitat és entesa com qualsevol material intervingut a través dels nostres sentits, ment o mitjans, per establir una relació significativa amb el que ens envolta». La definició segons l’estudi de la Documentary Network del Canadà (2011: 17) se centra a aclarir que el documental web és una forma de documental concebuda específicament per al web i la difusió en línia, ja que és navegable i interactiva, i es caracteritza generalment per la narrativa no lineal, un tipus de guió especialitzat i el contingut multimèdia. Berenguer (2004) considera el documental interactiu com una espècie de narrativa interactiva que ha emergit a banda dels hipertextos i jocs dels anys vuitanta. Per a Goodnow, Córdova i Venegas (2004), els documentals interactius provenen dels experiments inicials de les pel·lícules inter actives, on l’activitat física, més que la cognitiva, és utilitzada per navegar en directe a través del material existent. Català (2011: 61) defineix el terme, fent referència a la seva especificació per a suport web, com «un film assaig expandit». Segons aquest autor, el documental web és postcinematogràfic, tot i que en la seva estructura conflueixin multitud de mitjans en les seves formes postclàssiques. Segons Nash (2012: 204), el nom de documental web descriu un tipus de treball documental, distribuït a través d’Internet, que és multimèdia i interactiu. Totes aquestes definicions exposades sobre el documental interactiu ens porten un estadi més enllà i ens introdueixen al documental transmèdia, un format que expandeix els seus continguts a altres mitjans i plataformes, buscant sempre la complicitat dels consumidors proactius (prosumers, en anglès) (Scolari, 2013: 197). Delaney (2011) ens ofereix algunes claus per entendre aquest nou estadi del documental, com utilitzar el web per expandir la narració i enriquir el projecte, estendre el relat utilitzant material fílmic addicional, promoure la interactivitat a través del compromís de l’audiència, potenciar les aplicacions i dispositius mòbils o pensar en la banda sonora. L’objectiu inherent del documental lineal i interactiu és documentar la realitat, però el tipus de material en relació amb els mitjans i les preferències dels seus autors i participants acaba creant un producte final molt diferent. Per tant, cal pensar en una possible definició de documental interactiu assumint la seva ambivalència entre els àmbits cinematogràfic i interactiu, i finalment la seva identificació com a discurs que pretén realitzar una transferència de contingut vinculat a la realitat. Amb certa precaució com a gènere en gestació i en estat embrionari, caracteritzem el documental interactiu com una obra interactiva en línia o fora de línia, realitzada amb la intenció de representar, documentar i construir la realitat

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

amb els mecanismes propis dels documentals convencionals —les modalitats de representació—, i altres de nous que anomenarem modalitats de navegació i d’interacció, en funció del grau de participació i interacció que tinguin, els quals es converteixen, en aquesta nova forma de comunicació, en l’element clau per assolir els objectius del documental. En última instància, es tracta de complementar, expandir i amplificar l’experiència documental oferint nous sistemes de percepció en l’experiència immersiva de l’interactor en un entorn digital interactiu (Gifreu, 2013a: 276-277).

4. Estat de desenvolupament actual Després de definir i caracteritzar el documental interactiu i transmèdia, presentem aquí un estat de desenvolupament actual. En relació amb les empreses, institucions i productores que es dediquen a la producció —si bé no exclusiva, però sí com a aposta important i destacada—, trobem pocs actors involucrats en la competició, però de renom internacional. El país que més formalment ha apostat per aquest nou format és el Canadà: trobem diferents institucions dedicades a produir documentals interactius, entre les quals destaquem la National Film Board (NFB). Analitzant els agents o productors que estan promovent la creació de documentals inter actius, ens trobem amb les televisions i les filmoteques públiques, i d’entre tots els ens implicats, en destaca la cadena ARTE, la qual ha fet una forta aposta pel documental web. També cal destacar empreses productores com Upian, Honkytonk Films, Helios Design Labs o Submarine Channel, entre d’altres. La producció d’aquest tipus de projectes en l’àmbit espanyol es troba encara en una fase incipient. En relació amb els països productors de documentals per a nous mitjans —Canadà i França bàsicament—, podem afirmar que l’experimentació que ells van començar fa una o dues dècades està començant a succeir en l’àmbit llatí avui dia. A partir d’una recerca prèvia (Gifreu, 2013b: 385-417), vàrem analitzar una mostra inicial de cent projectes, dels quals només en detectàrem cinc produïts en l’àmbit espanyol. I altres directoris de projectes internacionals així ho evidencien, mostrant una manca gairebé absoluta de projectes llatins i especialment espanyols (MIT Docubase; DocSHIFT Index; InterDOC). Els resultats de la mostra sobre l’ava luació de l’estat de l’art en relació amb les temàtiques, suports/plataformes i experiència d’usuari mostraren l’evidència que a Espanya tot just es comença a produir sota aquests paràmetres actualment (Gifreu, 2013b). Tot i experiències capdavanteres en l’àmbit espanyol que es podrien considerar projectes amb una marcada línia de difusió cultural, com els produïts durant els anys noranta per l’Institut Universitari de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra en el format del suport òptic CD-ROM (12 sentits, 1996; Joan Miró. El color dels somnis, 1998), i que Ribas (2000) analitza en la seva recerca i caracteritza com

C 28

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

a «assaigs interactius», és durant la primera dècada del segle xxi quan neixen els primers projectes pioners en aquest àmbit a Espanya. Concretament hi ha dos projectes que anticipen aspectes clau d’una producció que va en augment actualment, com són Guernica, pintura de guerra (CCRTV Interactiva i Haiku Media, 2007), un dels primers documentals interactius, multiplataforma i transmèdia produïts a Espanya sobre el quadre que va pintar Picasso, i Los niños que nunca volvieron (Dos de Mayo, 2008), un documental interactiu que recull les històries de diversos nens de la guerra que es van veure obligats a emigrar lluny d’Espanya i dels seus pares durant la Guerra Civil espanyola. Els anys 2007 i 2008 respectivament són el punt de partida de projectes amb una certa ambició i reconeixement, i el moment en què es constitueix per primera vegada la productora més prolífica fins ara en aquest àmbit en el context espanyol: Barret Films. Actualment, una sèrie d’actors en l’àmbit de la producció audiovisual i interactiva espanyola s’han sumat a produir aquest tipus de format audiovisual. A les taules 1 i 2 hem elaborat un resum dels principals projectes produïts en el context espanyol durant els últims anys, així com dels que es troben en procés de desenvolupament. Aquesta primera tria3 ens permetrà efectuar una segona selecció, focalitzada en tres projectes concrets.

Projecte

Autor, any de producció

Guernica, pintura de guerra

CCRTV Interactiva i Haiku Media, 2007

Documental multiplataforma que reflexiona sobre la vida de Picasso i la seva obra mestra, el quadre Guernica.

Descripció

Los niños que nunca volvieron

Produïda per Dos de Mayo, editada per la Dirección General de Ciudadanía Española en el Exterior del Ministerio de Trabajo e Inmigración, 2008

Documental interactiu sobre les històries de diversos nens de la guerra que es van veure obligats a emigrar d’Espanya i allunyar-se dels seus pares durant la Guerra Civil espanyola.

Las voces de la memoria

Barret Films i Associación de Familiares de Alzheimer de Valencia, 2011

Documental sobre l’Alzheimer i el poder terapèutic de la música que segueix els passos d’un grup musical integrat per trenta persones afectades per aquesta malaltia.

MetamentalDOC

Ingrid Blasco, Glòria Campos, Miryam Figueira, Arnau Gifreu i Marc Molinos. Facultat d’Empresa i Comunicació, Universitat de Vic, 2010

Plataforma web i documental interactiu sobre el cinema documental.

Cromosoma 5

Maria Ripoll i Lisa Pram, 2012

Projecte multidisciplinari que explica la història de l’Andrea, una nena amb el síndrome 5P.

Taula 1. Selecció de projectes representatius de documental interactiu i transmèdia produïts durant el període 2007-2013 a Espanya Font: Elaboració pròpia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells Projecte

Autor, any de producció

Descripció

SEAT. Las sombras del progreso

Ferran Andrés Martí, Cristina González, Sabrina Grajales, David J. Moya, Marina Thomé (màster en documental creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona), amb la col·laboració de Citilab, 2012

Documental web sobre la SEAT, la fàbrica fundada el 1950 per Franco com l’empresa model del règim, que es va acabar transformant en un dels principals focus de lluita obrera.

Cyborg Project

Espill Media, 2013

Projecte transmèdia sobre el fet de no percebre els colors i el món dels cyborgs.

160 metros: una historia del rock en Bizkaia

Media Attack, 2013

Aproximació econòmica, social i cultural a dues formes de veure la vida, separades i unides pel rock, en un entorn de desindustrialització i de construcció d’una nova ciutat a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta.

Catacombes, historias del subsuelo de París

Víctor Serna i Barret Films, 2013

Projecte que explora l’altra cara de París: tres-cents quilòmetres de galeries subterrànies que permeten visitar búnquers de la Primera i la Segona Guerra Mundial i organitzar festes il·legals a les quals poden assistir centenars de persones.

Isabel

Lab RTVE.es, 2013

Documental web històric sobre les deu batalles que van donar lloc a la conquesta de Granada per part dels Reis Catòlics, el 1492.

0 responsables

Asociación de Víctimas del Metro del 3 de Julio de 2006 i Barret Films, amb el suport de la Fundació Valencianista, 2014

Reflexiona sobre la mort el 2006 de quaranta-tres persones en un accident de metro a València, en què no hi va haver acusats.

Taula 1. Selecció de projectes representatius de documental interactiu i transmèdia produïts durant el període 2007-2013 a Espanya (continuació) Font: Elaboració pròpia.

5. Casos seleccionats per al seu estudi 5.1. Justificació dels casos seleccionats Després d’enumerar i descriure els projectes més significatius de l’àmbit espanyol durant el període 2007-2013, a continuació justificarem l’elecció dels tres projectes escollits com a selecció de casos en l’àmbit espanyol per efectuar-ne una anàlisi: Guernica, pintura de guerra (2007), Las voces de la memoria (2011) i MetamentalDOC (2010). Aquestes tres produccions compten amb unes especificitats que les converteixen en alguns dels exemples més significatius tant de la vessant interactiva com transmèdia de documental de la primera dècada del segle xxi, sempre en clau de producció espanyola. Les hem escollit, a més, perquè totes tres compten

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia Projecte

Autor, any de producció

Descripció

Las Sinsombrero

IntropíaMedia (en procés)

Projecte transmèdia educatiu que pretén recuperar, divulgar i perpetuar el llegat de les artistes oblidades de la Generació del 27.

Intrusos

La Quimera (en procés)

La història d’un grup de pagesos del delta de l’Ebre que lluita desesperat per frenar l’atac d’uns cargols invasors que devoren les seves plantacions d’arròs.

La llamada

Inicia Films (en procés)

Documental que reflexiona sobre el dur procés que experimenta una mare quan se li mor un fill i la donació d’òrgans.

La idea de Europa. Un diálogo abierto

Química Visual (en procés)

Projecte col·laboratiu que, a partir del text de George Steiner del mateix títol, busca obrir el diàleg i la reflexió entre els ciutadans europeus sobre aquelles qüestions fonamentals que ens defineixen com el que som.

Bugarach. Surviving the apocalypse

Nanouk Films (en procés)

Cinc personatges s’enfronten a una suposada fi del món a Bugarach, un petit poble del sud de França. Una faula en forma de comèdia existencialista sobre la crisi espiritual d’Occident.

Taula 2. Selecció de projectes en fase de producció actualment Font: Elaboració pròpia.

amb aplicacions en línia (consultables actualment) i components transmèdia destacables. Si bé la majoria de l’escassa producció pionera en documental interactiu espanyola ja era en línia durant la primera dècada del segle xxi, no hem trobat altres projectes que comptin amb un desplegament transmèdia tan coherent i ben articulat.

5.2. Guernica, pintura de guerra El projecte Guernica, pintura de guerra4 (2007), produït per Televisió de Catalunya, narra el fatal bombardeig que va sofrir la ciutat de Guernica per part de l’aviació alemanya a les ordres del general Franco. Picasso ho va expressar en el quadre Guernica, i aquesta pintura va propiciar la creació d’un documental lineal anomenat Guernica, pintura de guerra, projecte elaborat per part de l’equip del programa 30 minuts de Televisió de Catalunya. En una època incipient a Espanya per al documental interactiu i transmèdia, paral·lelament a la realització del documental au diovisual i treballant conjuntament amb l’equip del 30 minuts, la CCRTV Interactiva va desenvolupar tres interactius del documental que els usuaris van poder consultar en tres plataformes diferents: web, televisió digital terrestre (TDT) i centre multimèdia (media center, en anglès). Totes tres plataformes incorporen informació sobre la història i els viatges del Guernica, una anàlisi iconogràfica, de composició i de conservació del quadre, i les biografies de les persones que han mantingut una estreta relació amb aquesta obra mestra de Picasso.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

Figura 1. Documental interactiu per a televisió (interfície visual inicial)

Figura 2. Documental interactiu per a televisió (interfície visual del documental interactiu)

D’aquesta manera, amb Guernica, pintura de Guerra, Televisió de Catalunya va iniciar l’any 2007 una experiència pionera en televisió: el documental interactiu. El diumenge 21 de gener de 2007 es va emetre per televisió el documental del programa 30 minuts sobre la història del quadre, i simultàniament també en tres plataformes digitals: TDT, centre multimèdia i un lloc web a Internet. Es va tractar, en definitiva, d’una nova forma de veure televisió i de concebre una producció audio-

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

Figura 3. Documental interactiu per a web (interfície visual inicial)

visual des de la perspectiva del multiformat pel que fa a la difusió, i de la multiplataforma pel que fa a l’exhibició.

5.3. Las voces de la memoria Las voces de la memoria5 és un documental transmèdia que ressegueix les històries d’un grup musical integrat per trenta persones afectades d’Alzheimer. El documental narra la història del dia a dia del cor des del seu naixement fins a la seva actuació al Palau de la Música de València davant centenars de persones el Dia Mundial de l’Alzheimer. Es tracta del relat de l’esforç realitzat pels malalts, i també per tot el seu entorn, per aconseguir que aquestes persones afectades per una demència que progressivament destrueix la seva memòria siguin capaces de realitzar un concert davant el seu públic. Aquest fet va succeir el 26 de setembre de 2010, quan el públic congregat al Palau de la Música de València va ser testimoni d’un concert únic: La Veu de la Memòria. Un cor integrat per trenta malalts d’Alzheimer va interpretar un repertori que inclou cançons populars, un himne gospel, o complexos exercicis polifònics. Durant el transcurs d’aquest relat, l’espectador participa activament dels avatars personals dels protagonistes —malalts, cuidadors, familiars, etc.—, amplia la informació amb testimonis experts en la malaltia i la musicoteràpia, i és testimoni de l’evolució dels personatges, de la seva perseverança per conservar la seva identitat i la seva capacitat de gaudir i relacionar-se, amb la música com a aliat. Cada pantalla s’inicia amb un joc interactiu de musicoteràpia (karaoke, percussió, afinació, direcció, etc.) que ambienta i introdueix el vídeo corresponent del capítol sobre la història del cor, i que permet alhora enllaçar altres vídeos comple-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

Figura 4. Documental interactiu per a web (interfície inicial després del vídeo inicial)

mentaris. Aquestes històries contenen metadades que ens activen accessos a la informació medicotècnica del tema tractat en la seqüència corresponent. Així, quan estem veient un vídeo sobre algun dels personatges, una icona del cervell s’il·lumina i ens indica que es disposa d’informació complementària per a la consulta. En clicar sobre aquesta icona accedim a un nou espai on s’emmagatzemen tots els recursos multimèdia, textos, gràfics, entrevistes amb experts, etc., que ens mostren tant els símptomes i diagnòstics com les cures, atencions i mesures terapèutiques que familiars, cuidadors i professionals apliquen. La secció «Una canción – un recuerdo» permet complementar les versions lineal i no lineal del documental ampliant l’experiència de l’espectador. D’aquesta manera s’han programat els videojocs musicals, i amb el mateix enfocament s’han dissenyat diversos mecanismes de participació aprofitant els avantatges que atorga una aplicació com Spotify: l’aplicació Spotify Social permet generar i compartir llistes de reproducció, que podrien estar confeccionades triant entre els propis temes del cor i les nombroses versions. Una altra opció que se’ns ofereix és la de fer música: cantar amb lletra, recordar lletres, esbrinar cançons, etc., jocs senzills que ens permeten una experiència lúdica i enormement immersiva que podem desenvolupar des de la mateixa aplicació de l’Spotify. Per a la difusió del projecte i les seves diferents parts, es compta amb una estratègia d’accés multiplataforma des dels nombrosos webs i portals de les entitats que treballen en el camp de l’Alzheimer, així com des dels portals de difusió documental i en mitjans de comunicació locals i nacionals (per exemple Radiotelevisión Española). A més, compta amb una innovadora estratègia de difusió viral basada en el rastre que els espectadors deixen en navegar pel documental a les xarxes socials Facebook i Twitter.

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

Figura 5. Documental interactiu per a web (secció «Una canción – un recuerdo»)

Figura 6. Documental interactiu per a web (secció «La cara B»)

5.4. MetamentalDOC MetamentalDOC 6 és una plataforma web que conté dos documentals, un de lineal i un altre d’interactiu, que tracten sobre el cinema documental i el documental d’autor. Des del punt de vista del concepte central que comprèn el documen‑ tal interactiu, es tracta d’una aplicació a mig camí entre el gènere documental —s’aprecia en les seccions de les entrevistes i la mateixa obra documental— i una

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

Figura 7. Documental interactiu per a web (interfície inicial)

obra de difusió cultural amb una finalitat didàctica i pedagògica —s’aprecia en les seccions del recorregut històric i l’aula virtual. La novetat i valor afegit d’aquest exemple es fonamenten en el fet que costi trobar experiències similars en el mercat que barregin d’una manera eficient i atractiva una proposta lúdica —d’entreteniment— amb una de didàctica i educativa —d’aprenentatge. Cada part de MetamentalDOC desenvolupa uns continguts navegables a través d’una modalitat concreta i una metàfora original. La secció «Sala d’exhibició» presenta el documental audiovisual partit per parts, en relació amb els grans blocs d’investigació proposats. Però, a més, l’interactor té la possibilitat d’afegir vídeos a una galeria en línia, la qual primer és filtrada pels autors del projecte. A la part de les entrevistes, activem diferents punts de vista en un personatge entrevistat o apliquem un filtre per temes. En aquesta secció existeixen dues submodalitats possibles de navegació: hi ha una recerca d’informació per tema, i una altra per personatge (figura 8). La secció del recorregut històric ens proposa una navegació a través d’etapes o períodes cronològics delimitats. Comptem amb dos eixos cronològics que es complementen: la línia horitzontal inferior ens permet desplaçar-nos pels diferents períodes i dins de cada període trobem un conjunt de moviments o precursors destacats, situats a la part superior esquerra (figura 9). L’apartat de l’aula virtual ens permet un accés a diverses informacions en què trobem diferents elements interactius que ens descobreixen diversos tipus de continguts. Aquest espai conté materials de diferent índole: tres llibreries amb continguts teòrics (definició, història, classificacions, llibres de referència, articles, cita cions importants, etc., del gènere documental en general), una extensa bibliografia consultable a la Xarxa i fotografies que il·lustren cada període del recorregut histò-

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

Figura 8. Documental interactiu per a web (secció «Entrevistes»)

Figura 9. Documental interactiu per a web (secció «Recorregut històric»)

ric, referències bibliogràfiques, o una extensa gamma de recursos com un calendari i un mapa que localitza i situa en el temps els festivals més importants d’aquest gènere, productores i distribuïdores, cursos i formació, etc. Es tracta d’un directori de recursos i informació ordenat per categories i descarregable per l’usuari en la seva totalitat (figura 10). Finalment, l’agrupació en funció de les preferències de l’interactor o llista de reproducció és una modalitat que permet memoritzar vídeos a través d’un botó a la secció del reproductor de vídeos. L’interactor pot clicar qualsevol botó en què hi

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

Figura 10. Documental interactiu per a web (secció «Aula virtual»)

hagi un símbol de sumar i llavors l’element seleccionat s’afegeix de forma ordenada en la llista de preferències. Aquesta modalitat, més la que permet veure el documental partit per temàtiques, i les entrevistes es configuren com el veritable documental interactiu.

5.5. Proposta de model de categorització Després de descriure els tres projectes seleccionats, a continuació presentem un model de categorització original en què, a partir dels conceptes prèviament plantejats relacionats amb el documental interactiu i transmèdia, els convertim en categories, alhora relacionades amb uns indicadors que ens permetran determinar si les categories proposades s’utilitzen com una constant de producció en la mostra de projectes seleccionada (taula 3).

5.6. Aplicació del model de categorització als projectes seleccionats Finalment, com a pas final de l’anàlisi dels tres projectes seleccionats, aplicarem el model de categorització a la mostra i n’extraurem uns resultats que mostrarem a les conclusions d’aquest treball (taula 4).

6. Conclusió Com s’observa en l’anàlisi sobre l’estat de desenvolupament d’aquesta àrea de coneixement concreta, ens trobem amb un tipus concret de nou mitjà de comunicació en estat d’emergència que busca el seu lloc al nou ecosistema. Encara avui hi

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia Categories

Indicadors

Descripció

1. Expansió discursiva (del contingut de no-ficció)

Temàtica

Justificació de la temàtica

Tipus de contingut

Com es distribueix el contingut (seccions, blogs, parts, capítols)

2. Producció multiplataforma

Suports òptics

CD-ROM/DVD-ROM/videodisc

TV connectada

Cinema

Cinema interactiu

Web

En línia

Instal·lació

Espai físic

3. Estratègia multisuport

Implícita/explícita

Suggerida (implícita) o obligada (explícita)

Ordre de l’experiència

En quin ordre cal experimentar les parts del projecte

4. Estratègia transmèdia

Tipus de mitjans / plataformes (categoria 2)

Llibres, pel·lícules, dispositius mòbils, joc de realitat alternativa (ARG, en anglès), web, còmics, marxandatge, etc.

Involucració de l’audiència / experiència de l’usuari

Mosaic, narrativa bifurcada, joc, física, etc.

La base del joc

Elements intrínsecs

Mecànica

Nivells, insígnies, gratificacions

Estètica

Gràfics, imatges

Idea del joc

Objectiu/s

Connexió joc-jugador

Guia del jugador

Jugadors

Participants (atributs)

Motivació

Equilibri facilitat-dificultat, recompenses, bonus

Promoure l’aprenentatge

Guanyar experiència, conèixer el sistema

Resolució de problemes

Arribar al final, superar/desbloquejar nivells, etc.

5. Ludificació

Taula 3. Categories, indicadors i descripció de cada indicador de la proposta de model de categorització Font: Elaboració pròpia.

ha pocs exponents significatius en l’àmbit espanyol, però l’emergència d’aquest gènere en gestació es comença a percebre, amb la qual cosa podem aventurar que una certa explosió de la forma es pronostica en la dècada actual. Els resultats de l’aplicació del model de categorització indiquen que en el cas del primer projecte, l’expansió discursiva (1) i la producció multiplataforma (2) destaquen per sobre de les altres categories i indicadors. Creiem que una línia que aquest tipus de format ha d’explotar és la de difusió cultural i artística, com ja va succeir amb els CD-ROM culturals que la museística francesa va difondre amb un

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells 1. Expansió discursiva

2. Producció multiplataforma

3. Estratègia multisuport

4. Estratègia transmèdia

5. Ludificació

Guernica, pintura de guerra

1. El documental 2. Material extra 3. Història del quadre 4. Els protagonistes 5. El Guernica 6. Shafrazi experience

1. TV 2. Web 3. Centre multimèdia

Implícita Ordre: 1. Documental audiovisual 2. Documental interactiu (TV connectada) 3. Centre multimèdia 4. Web

1. Element 1. Shafrazi central: experience documental (idea) audiovisual i contingut extra 2. Experiència d’usuari: mosaic, narrativa bifurcada, línia de temps

Las voces de la memoria

1. Documental lineal (57 min) 2. Set blocs diferenciats (documental partit) 3. La cara B del documental

1. TV 2. Web 3. Apps (Una canción - un recuerdo, Alzheimer) 4. Mitjans socials

Implícita Ordre: 1. Visionat documental i/o parts 2. Extres de cada capítol 3. Jocs/exercicis per estimular la memòria 4. Comunitat

1. Element central: documental interactiu 2. Experiència d’usuari: mosaic, narrativa bifurcada

1. Minijocs per exercitar la memòria (base, connexió, aprenentatge): «Una canción un recuerdo»

MetamentalDOC

1. Documental lineal (50 min) 2. Sala projecció 3. Entrevistes 4. Recorregut històric 5. Aula virtual 6. Treballs acadèmics

1. Documental audiovisual 2. Plataforma web educativa (documental interactiu) 3. Web

Explícita Ordre: 1. Visionat documental i/o parts (selecció de les pel·lícules que apareixen i ressenya) 2. Visionat entrevistes (ressenya 1 autor) 3. Recorregut històric (aprendre història) 4. Aula virtual (lectura i ressenya documents) 5. Fòrums i tests (avaluables)

1. Element central: plataforma web (documental interactiu) 2. Experiència d’usuari: mosaic, llistat preferències

1. Usuari juga amb modalitats de navegació 2. Jocs tipus test a la web de presentació (mecànica, motivació, aprenentatge)

Taula 4. Aplicació de la mostra als tres projectes seleccionats Font: Elaboració pròpia.

cert èxit a finals del segle passat. A partir de la diversificació de suports, plataformes i discursos per als quals es va produir Guernica, pintura de guerra, i el fet que es tracta d’una obra que no es va dedicar a replicar sinó a sumar, aportar, enriquir i expandir la investigació i proposta audiovisual, es pot considerar un dels primers

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia

exponents significatius de documental interactiu, projecte de no-ficció transmèdia i obra multiplataforma en l’àmbit espanyol. En el segon cas analitzat, Las voces de la memoria, ens centrem en una de les missions més elevades del gènere documental: servir com a plataforma per difondre coneixement i com a eina social per transformar i sensibilitzar la societat. A aquest element clau de la primera categoria li hem de sumar dues variables determinants més: el fet que la interactivitat es troba completament justificada, és a dir, és la raó de ser en el projecte interactiu —realitzar accions i estar actiu per no perdre la memòria, en aquest cas—, tot aportant sentit de comunitat (com a experiència d’usuari, categoria 4); i la transmedialitat, diferents accessos per tractar i apropar-se al relat des de diferents perspectives. L’anàlisi efectuada en aquest cas mostra com aquest ambiciós projecte perfecciona elements que ja hem avançat en l’anterior, en el sentit que ens permet jugar amb l’aplicació, en les línies més modernes de jugabilitat o ludificació actuals, de manera que destaca de manera decisiva en la categoria 5. Finalment, l’últim cas seleccionat avança algunes possibles línies de relació entre el camp del documental interactiu i l’àmbit didàctic i educatiu. Aquest cas ens mostra les potencialitats si vinculem les narratives de no-ficció al terreny interactiu i transmèdia, i, per extensió, s’ofereix a l’estudiant diferents maneres d’apropar-se a la realitat i/o al coneixement perquè esculli l’eina o aplicació que més li convingui o la que més facilitats pel que fa a l’aprenentatge li generi (en la línia de les categories 3 i 4). Aquesta pot ser una estratègia efectiva per expandir, complementar i enriquir la classe tradicional. Com a estratègia multisuport explícita durant el curs lectiu, la utilització d’aquesta plataforma es configura com un instrument metodològic de suport i avaluació a classe que aconsegueix millorar l’interès i rendiment de l’alumne, de manera que al final del semestre es tradueix en un augment de la seva nota mitjana.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells

Notes [1 Aquest treball forma part del projecte Audiencias activas y periodismo. Interactividad, integración en la web y buscabilidad de la información periodística (CSO2012-39518-C04-02, Plan Nacional de I+D+i, Ministeri d’Economia i Competitivitat).

[2 Adreça de correspondència: Arnau Gifreu-Castells. C/ de la Sagrada Família, 7. E-08500, Vic, UE. [3 Aquesta tria inicial no mostra tots els projectes que existeixen en l’àmbit espanyol, ja que la voluntat és citar una mostra que al nostre entendre és representativa de les propostes més interessants a partir de paràmetres com la temàtica, els diferents suports, la interactivitat, l’experiència de l’usuari o l’estratègia transmèdia.

[4 Web del projecte (única plataforma actualment activa): http://www.tv3.cat/30minuts/guernica/home/home. htm.

[5 Web del projecte: http://vocesdelamemoria.rtve.es. [6 Web del projecte: http://www.metamentaldoc.com.

Referències bibliogràfiques Aarseth, E. J. (2003). «Nonlinearity and literary theory». A: Wardrip-Fruin, N.; Montfort, N. The new media reader. Cambridge, Mass.: MIT Press, p. 762-780. Almeida, A.; Alvelos, H. (2010). «An interactive documentary manifesto». A: ICIDS’10 Proceedings of the Third Joint Conference on Interactive Digital Storytelling. Heidelberg: Springer, p. 123-128. Aston, J.; Gaudenzi, S. (2012). i-Docs website [en línia]. <http://i-docs.org/about-idocs/> [Consulta: 22 maig 2013]. Balázs, B. (1978). El film: Evolución y esencia de un arte nuevo. Barcelona: Gustavo Gili. Bardzell, S.; Wu, V.; Bardzell, J.; Quagliara, N. (2007). «Transmedial interactions and digital games». A: Proceedings of the International Conference on Advances in Computer Entertainment Technology. Nova York: ACM, p. 307-308. Barret Films; Asociación de Familiares de Alzheimer de Valencia (2011). Las voces de la memoria [recurs electrònic]. [Madrid]: Radiotelevisión Española. <http://vocesdelamemoria.rtve.es/> [Consulta: 6 setembre 2013]. Bechmann Petersen, A. (2006). «Internet and cross media productions: case studies in two major Danish media organizations». Australian Journal of Emerging Technologies and Society [Melbourne: Swinburne University of Technology], vol. 4, núm. 2, p. 94-107. Belsunces, A. (2011). «Producción, consumo y prácticas culturales en torno a los nuevos media en la cultura de la convergencia: el caso de Fringe como narración transmedia». Treball final del màster en Sociedad de la información y el conocimiento. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Berenguer, X. (2004). «Una dècada d’interactius». Temes de Disseny [Barcelona: Elisava], núm. 21, p. 30-35. Blasco, I.; Campos, G.; Figueira, M.; Gifreu, A.; Molinos, M. (2010). MetamentalDOC [recurs electrònic]. Vic: Universitat de Vic. Facultat d’Empresa i Comunicació. <http://www.metamentaldoc.com> [Consulta: 9 desembre 2013]. Bou, G. (2003). El guión multimedia. Madrid: Anaya Multimedia. Boumans, J. (2004). «Cross-media, e-content report». A: ACTeN - Anticipating content technology needs [en línia]. <http://www.acten.net/cgi-bin/WebGUI/www/index.pl/cross_media> [Consulta: 10 juny 2013]. Català, J. M. (2011). «Reflujos de lo visible. La expansión post-fotográfica del documental». adComunica: Revista Científica de Estrategias, Tendencias e Innovación en Comunicación [Castelló: Asociación para el Desarrollo de la Comunicación adComunica: Universitat Jaume I; Madrid: Universidad Complutense de Madrid], núm. 2, p. 43-62. CCRTV Interactiva; Haiku Media (2007). Guernica, pintura de guerra [recurs electrònic]. [Barcelona]: Televisió de Catalunya. <http://www.tv3.cat/30minuts/guernica/home/home.htm> [Consulta: 5 juny 2012]. Choi, I. (2009). «Interactive documentary: a production model for nonfiction multimedia narratives». A: Intelligent technologies for interactive entertainment. Berlín: Springer, p. 44-55.

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia Costa, C.; Piñeiro, T. (2012). «Nuevas narrativas audiovisuales: multiplataforma, crossmedia y transmedia. El caso de Águila Roja (RTVE)». ICONO 14 [en línia] [Madrid: ICONO 14 Asociación Científica], vol. 10, núm. 2, p. 102-125. <http://www.icono14.net/ojs/index.php/icono14/article/view/156> [Consulta: 10 maig 2013] Davenport, G.; Murtaugh, M. (1995). «ConText: towards the evolving documentary». ACM Multimedia 95 - Electronic Proceedings [en línia], p. 5-9. <http://ic.media.mit.edu/Publications/Conferences/ConTextEvolving/HTML/> [Consulta: 25 juliol 2013]. Davidson, D. [et al.] (2010). Cross-media communications: An introduction to the art of creating integrated media experiencies. Pittsburgh, Pa.: ETC Press. Resum també disponible en línia a: <http://repository.cmu.edu/ etcpress/6> [Consulta: 10 juny 2013]. Delaney, E. J. (2011). «Exploring transmedia in documentaries». A: DocumentaryTech [en línia]. <http://web.mit.edu/ uricchio/Public/television/documentary/Delaney%20transmedia%20documentary.docx> [Consulta: 10 octubre 2012]. Dena, C. (2004). «Current state of cross media storytelling: preliminary observations for future design». Article presentat al European Information Society Technologies (IST) Event (La Haia, 15 novembre). Disponible en línia a: <http://www.christydena.com/Docs/DENA_CrossMediaObservations.pdf> [Consulta: 22 gener 2014]. Díaz Cruzado, J.; Troyano, Y. (2012). «El potencial de la gamificación aplicado al ámbito educativo». Comunicació presentada a les III Jornadas de Innovación Docente de la Facultad de Ciencias de la Educación (Sevilla, 7-8 maig). Disponible en línia a: <https://fcce.us.es/sites/default/files/docencia/EL%20POTENCIAL%20DE%20LA%20 GAMIFICACI%C3%93N%20APLICADO%20AL%20%C3%81MBITO%20EDUCATIVO_0.pdf> [Consulta: 20 gener 2012]. Dinmore, S. (2008). «The real online: imagining the future of documentary». Tesi doctoral. Adelaide: University of South Australia. Division of Education, Arts and Social Sciences. School of Communication. Documentary Network / Observatoire du Documental; AAMI; APFC; APFTQ; AQTIS; ARRQ; ASTRAL; CBC; CFTPA; DGC; DOC; ONF-NFB; RIDM; SARTEC; SRC; Télé-Québec; Vidéographe (2011). Documentary and new digital platforms: an ecosystem in transition. Mont-real: Observatoire du Documentaire / Documentary Network. Dos de Mayo (2008). Los niños que nunca volvieron [recurs electrònic]. Madrid: Dirección General de Ciudadanía Española en el Exterior del Ministerio de Trabajo e Inmigración. <http://www.losninosquenuncavolvieron.es/> [Consulta: 17 octubre 2013]. Dovey, J.; Rose, M. (2012). «We’re happy and we know it: documentary, data, montage». Studies in Documentary Film [Bristol: Intellect], vol. 6, núm. 2, p. 159-173. Ermi, L.; Mäyrä, F. (2005). «Player-centred game design: experiences in using scenario study to inform mobile game design». Game Studies [en línia] [s. ll.: s. n.], vol. 5, núm. 1. <http://www.gamestudies.org/0501/ermi_mayra/> [Consulta: 12 agost 2013]. Galloway, D.; McAlpine, K. B.; Harris, P. (2007). «From Michael Moore to JFK Reloaded: towards a working model of interactive documentary». Journal of Media Practice [Bristol: Intellect], vol. 8, núm. 3, p. 325-339. Gaudenzi, S. (2009). «Digital interactive documentary: from representing reality to co-creating reality». Treball de recerca. Londres: University of Goldsmiths. Centre for Cultural Studies. — (2012). «The living documentary: from representing reality to co-creating reality in digital interactive documentary». Tesi doctoral. Londres: University of Goldsmiths. Centre for Cultural Studies. Gifreu, A. (2013a). «El documental interactiu com a nou gènere audiovisual. Estudi de l’aparició del nou gènere, aproximació a la seva definició i proposta de taxonomia i d’un model d’anàlisi a efectes d’avaluació, disseny i producció». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació. — (2013b). El documental interactivo: Evolución, caracterización y perspectivas de desarrollo. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Goodnow, K. J.; Córdova, V.; Venegas, H. (2004). ICT and multicultural practice. Bergen: InterMedia. Grierson, J. (1988). Postulados del documental. Madrid: Cátedra. Guarinos, V.; Gordillo, I.; Ramírez, M. M. (2011). «El relato audiovisual transmediático. Esquivando los media tradicionales. Estudios de caso y propuestas creativas». Trípodos: Extra [Barcelona: Universitat Ramon Llull. Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna]: VI Congrés Internacional Comunicació i Realitat, p. 577-585. Haas, M. de (2002). «Rules of interactive storytelling in cross media communication». A: Crossmedia communication by Monique de Haas [en línia]. <http://crossmediacommunication.blogspot.com.es/2004/10/republishing -articles-1-rules-of.html> [Consulta: 24 octubre 2012]

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Arnau Gifreu-Castells Hernández Pérez, M.; Grandío, M. M. (2011). «Narrativa crossmedia en el discurso televisivo de ciencia ficción. Estudio de Battlestar Galactica (2003-2010)». Área Abierta [en línia] [Madrid: Servicio de Publicaciones de la Universidad Complutense], núm. 28. <http://revistas.ucm.es/index.php/ARAB/article/view/ARAB1111130004A> [Consulta: 22 març 2014]. Higgins, D. (2001). «Intermedia. Something else newsletter». A: Packer, R.; Jordan, K. Multimedia: From Wagner to virtual reality. Nova York: Norton. Hudson, D. (2008). «Undisclosed recipients: database documentaries and the Internet». Studies in Documentary Film [Bristol: Intellect], vol. 2, núm. 1, p. 89-98. Jeffery-Poulter, S. (2003). «Creating and producing digital content across multiple platforms». Journal of Media Practice [Bristol: Intellect], vol. 3, núm. 3, p. 155-164. Jenkins, H. (2003). «Transmedia storytelling. Moving characters from books to films to video games can make them stronger and more compelling». Technology Review [Cambridge, Mass.: Association of Alumni and Alumnae of the Massachusetts Institute of Technology] (15 gener). També disponible en línia a: <http://www.technologyreview. com/biotech/13052/> [Consulta: 10 maig 2014]. — (2008). Convergence culture : Where old and new media collide. Nova York: New York University Press. Jenkins, H.; Deuze, M. (2008). «Convergence culture». Convergence: The International Journal of Research into New Media Technologies [Thousand Oaks, Calif.: Sage], vol. 14, núm. 1, p. 5-12. Jenkins, H.; Purushotma, R.; Clinton, K.; Weigel, M.; Robison, A. (2009). Confronting the challenges of participatory culture : Media education for the 21st century. Cambridge, Mass.; Londres: MIT Press. Kapp, K. (2012). The gamification of learning and instruction: Game-based methods and strategies for training and education. San Francisco: Pfeiffer. Klastrup, L.; Tosca, S. (2004). «Transmedial worlds: rethinking cyberworld design». A: Proceedings of the 2004 International Conference on Cyberworlds. Washington: IEEE Computer Society. Kress, G.; Leeuwen, T. van (2001). Multimodal discourse : The modes and media of contemporary communication. Londres: Arnold. Landow, G. P. (2009). Hipertexto 3.0: teoría crítica y nuevos medios en la era de la globalización. Barcelona: Paidós. Lee, J.; Ceyhan, P.; Jordan-Cooley, W.; Sung, W. (2013). «GREENIFY: a real-world action game for climate change education». Simulation & Gaming [Thousand Oaks, Calif.: Sage], vol. 44, núm. 2-3, p. 349-365. També disponible en línia a: <http://tcgameslab.org/wp-content/uploads/2013/02/Lee-et-al.-Greenify-Simulation-and-Gaming-2013.pdf> [Consulta: 22 gener 2014]. Manovich, L. (2001). The language of new media. Cambridge, Mass.; Londres: MIT Press. McLuhan, M. (1985). La galaxia Gutenberg. Barcelona: Planeta-Agostini. — (1987). Understanding media : The extensions of man. Londres: Ark Paperbacks. Monteiro, D.; Duarte, E. (2011). «Universos fílmicos dinâmicos: estratégias narrativas para novas mídias e televisão digital interativa». Géminis [en línia] [São Carlos, Brasil: Universidade Federal de São Carlos. Programa de PósGraduação em Imagen & Som], núm. 2, p. 215-237. <http://www.revistageminis.ufscar.br/index.php/geminis/ article/view/90> [Consulta: 29 novembre 2013]. Montfort, N.; Wardrip-Fruin, N. (2003). The new media reader. Cambridge, Mass.: MIT Press. Murray, J. (1999). Hamlet en la holocubierta : El futuro de la narrativa en el ciberespacio. Barcelona: Paidós. Murtaugh, M. (2008). «Interaction». Software studies: A lexicon. Cambridge, Mass.: MIT Press, p. 143-149. Nash, K. (2012). «Modes of interactivity: analysing the webdoc». Media, Culture & Society [Thousand Oaks, Calif.: Sage], vol. 34, núm. 2, p. 195-210. Nelson, T. H. (1970). «No more teacher’s dirty looks». Computer Decisions [Rochelle Park, N. J.: Hayden]. — (1997). The future of information. Tòquio: ASCII Corporation. Padilla, S.; Halley, F.; Chantler, J. C. (2011). «Improving product browsing whilst engaging users». Article presentat a Digital Engagement 2011 (Newcastle, 15-17 novembre). Rabinowitz, P. (1994). They must be represented: The politics of documentary. Londres; Nova York: Verso. Renó, D. P. (2008). «A montagem audiovisual como base narrativa para o cinema documentário interativo: novos estudos». Revista Latina de Comunicación Social [en línia] [La Laguna, Tenerife: Universidad de La Laguna], núm. 63, p. 83-90. <http://www.revistalatinacs.org/_2008/08_Brasil/2008_Denis_Porto.html> [Consulta: 13 gener 2013].

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

El documental interactiu i transmèdia Renó, D. P.; Renó, Luciana T. L. (2011). «Bogotá atômica: o documentário interativo com estrutura algorítmica». Razón y Palabra [en línia] [Mèxic: Proyecto Internet del ITESM Campus Estado de México], núm. 76, p. 1-18. <http:// www.razonypalabra.org.mx/N/N76/monotematico/12_Reno_M76.pdf> [Consulta: 13 gener 2013]. Ribas, J. I. (2000). «Caracterització dels interactius multimèdia de difusió cultural. Aproximació a un tractament específic, els “assaigs interactius”». Treball de recerca. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Facultat de Comunicació. Roig, A. (2009). Cine en conexión: Producción industrial y social en la era ‘cross-media’. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Salaverría, R. (2001). «Aproximación al concepto de multimedia desde los planos comunicativo e instrumental». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [Madrid: Servicio de Publicaciones de la Universidad Complutense de Madrid], núm. 7, p. 383-395. També disponible en línia a: <http://pendientedemigracion.ucm.es/info/perioI/ Period_I/EMP/Numer_07/7-5-Inve/7-5-13.htm> [Consulta: 13 gener 2013]. Scolari, C. A. (2008). Hipermediaciones: Elementos para una teoría de la comunicación digital interactiva. Barcelona: Gedisa. — (2009). «Transmedia storytelling: implicit consumers, narrative worlds, and branding in contemporary media production». International Journal of Communication [en línia] [Los Angeles: University of Southern California. Annenberg Center for Communication and Journalism], vol. 3, p. 586-606. <http://ijoc.org/index.php/ijoc/ article/view/477/336> [Consulta: 10 abril 2013]. — (2013). Narrativas transmedia: Cuando todos los medios cuentan. Barcelona: Deusto. Sucari, J. (2009). «El documental expandido: pantalla y espacio». Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Disseny i Imatge. — (2012). El documental expandido: Pantalla y espacio. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Ursu, M. F.; Zsombori, V.; Wyver, J.; Conrad, L.; Kegel, I.; Williams, D. (2009). «Interactive documentaries: A Golden Age ». Computers in Entertainment [en línia] [Nova York: ACM], vol. 7, núm. 3. <http://dl.acm.org/citation.cfm?id =1594953> [Consulta: 24 març 2013]. Whitelaw, M. (2002). «Playing games with reality: Only fish shall visit and interactive documentary». Assaig per al catàleg del documental Halfeti : Only fish shall visit, de Brogan Bunt, exposat a l’Artspace (Sidney, 19 setembre - 12 octubre). També disponible en línia a: <http://creative.canberra.edu.au/mitchell/papers/playinggames.pdf> [Consulta: 12 febrer 2012]. Youngblood, G. (1970). Expanded cinema. Londres: Studio Vista. Zichermann, G.; Cunningham, C. (2011). Gamification by design: Implementing game mechanics in web and mobile apps. Sebastopol, Calif.: O’Reilly Media.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 31 (2) (novembre 2014), p. 47-69 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.124 Data recepció: 05/06/14 Data acceptació: 25/06/14

Héctor Navarro-Güere1 Professor del Departament de Comunicació i de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. hector.navarro@uvic.cat

Eulàlia Massana-Molera Professora del Departament de Comunicació i de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. eulalia.massana@uvic.cat

C 47

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya. Estudi de camp sobre preferències i hàbits de persones adultes en el context multipantalla Local press consumption in Catalonia. Field study on preferences and habits of adults in a multiscreen context RESUM: Aquesta recerca estudia el consum de premsa comarcal tradicional i en línia per part de lectors, radiooients i usuaris web residents a Catalunya. Per fer-ho, es va crear una enquesta en línia oberta a majors d’edat en què es destaca que: els mitjans de comunicació nacionals tradicionals són els més consumits, seguits pels mitjans de comunicació comarcals tradicionals; que hi ha una tendència a la disminució de consum de notícies en línia a mesura que augmenta l’edat, i que l’accés als mitjans de comunicació en línia es fa més a través d’ordinador portàtil, seguit de l’ordinador de sobretaula i després mitjançant el telèfon intel·ligent. Això desvetlla un panorama multipantalla en construcció, en la cerca d’una identitat i un model de negoci.

PARAULES CLAU: premsa de proximitat, comunicació local, consum de mitjans, premsa digital, societat multipantalla, premsa comarcal.

C Local press consumption in Catalonia. Field study on preferences and habits of adults in a multiscreen context Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya. Estudi de camp sobre preferències i hàbits de persones adultes en el context multipantalla ABSTRACT: This communication studies the consumption of traditional local press and online press by readers, radio listeners and web users resident in Catalonia. To do this, we created an online survey for people over 18. Here we found out that the traditional media are the most consumed, followed by traditional local media; that there is a downward trend in the consumption of online news with the increasing age, and that the online media are accessed primarily by laptop, followed by desktop computer and smartphone. This reveals a multiscreen panorama under formation, in quest of an identity and a business model.

KEYWORDS: local media, local press, media consumption, digital press, multiscreen society, regional press.

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

1. Context inicial: transformació del model En el context de la convergència digital hi ha hagut canvis que han afectat diferents àmbits: les redaccions dels mitjans, el rol del periodista, el naixement de les versions en línia dels diaris en paper, la baixada del consum de diaris en paper, l’aparició (i desaparició) de diaris gratuïts i la manca d’anunciants, que també busquen un lloc en l’actual ecosistema mediàtic. També han aparegut nous gèneres periodístics i altres hibridacions deguts tant a la incorporació de l’audiovisual com a la necessitat cada vegada més gran de la participació activa dels seus lectors, que ara poden escriure, enviar fotos i fer ressenyes dels esdeveniments que viuen en primera persona. En aquest context, la immediatesa, la consulta de fonts diverses i l’actualització tenen cada vegada més valor en l’entorn digital. Fins i tot, en alguns casos, els diaris digitals són més consumits que la ràdio o la televisió en línia, sent només superada la seva consulta per la feta a través de cercadors i directoris (Martínez i Rodríguez, 2009). Els cibermitjans tenen totes les eines per respondre a aquesta necessitat d’aten dre tots els nivells de la proximitat, i organitzar temàticament els continguts per a una major comprensió per part dels usuaris (López, 2008). En aquest context resulta interessant la dimensió local com un factor bàsic i permanent del periodisme. La majoria dels diaris del món són, d’alguna manera, locals (Guillamet, 2002). Així mateix, els hàbits de lectura de diaris que tenen els usuaris també han canviat. En els dos darrers anys, el nombre de lectors que únicament llegeixen la premsa electrònica ha augmentat, a la inversa del que ha passat amb els que només llegeixen la versió impresa. Tot i així, segueixen sent majoria aquells que llegeixen ambdues versions, i destaca la importància d’Internet per tal de mantenir-se informat de l’actualitat (AIMC, 2011). Pel que fa a la segmentació per edat, la penetració dels diaris en paper en el segment de joves i adolescents disminueix progressivament cada any, alhora que la mitjana d’edat dels lectors augmenta (Túñez, 2009). Així, es pot dir que la premsa digital representa una alternativa de consum davant la consulta del mitjà imprès. Com és sabut, els diaris en paper tenen una sòlida base de lectors fidelitzats, més gran que altres mitjans tradicionals, cosa que els permet diversificar l’oferta informativa en altres suports, previsiblement i principalment, a Internet i en dispositius mòbils. La premsa és el mitjà tradicional que més ha canviat amb Internet. La seva transformació ha significat un canvi en tots els àmbits. Amb Internet, la premsa ha fet incursions a la Xarxa amb diaris digitals i ha configurat models de gestió integrats capaços d’oferir continguts per a diferents plataformes (Salaverría i García, 2008; Salaverría, García i Masip, 2010). D’altra banda, la participació dels usuaris fa més complexa la relació, atès que aquesta aporta diversos tipus de contingut al mitjà. La naturalesa d’aquestes aportacions pot ser molt diversa i evoluciona en la mesura que ho fa la tecnologia existent, que és adoptada pels mitjans de comunicació (Paulussen et al., 2007).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

2. Sobre la tipologia i els hàbits de consum de la premsa local a Catalunya Segons el cens de l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB) sobre els mitjans de comunicació, a Catalunya hi ha un total de 160 mitjans de proximitat. D’aquests, el 45 % han nascut com a capçaleres exclusivament digitals, el 39 % són d’origen imprès que han fet el salt al format digital i el 16 % conserven el seu estatus de format imprès. Els àmbits de cobertura més freqüents són el comarcal (57 mitjans censats) i el municipal (53 mitjans). Les comarques amb un nombre més gran de mitjans són les que tenen més població: el Barcelonès, amb 20 mitjans digitals; el Baix Llobregat, 12; el Vallès Occidental, 10, i el Vallès Oriental, 6. Altres àrees amb un gran dinamisme són: el Camp de Tarragona, amb 16 mitjans; la comarca d’Osona, amb 8 publicacions digitals, i els Pirineus, amb 2 mitjans de cobertura pròpia (el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell). La resta de les comarques editen publicacions no professionals o publicacions de més ampli abast (Llamero i Domingo, 2010). Així mateix, el 64 % dels mitjans digitals de proximitat de Catalunya actualitza la seva informació de forma diària. Els que més aportacions de nous continguts diaris realitzen són els mixtos digitals amb un 76 %. Entre els nadius digitals, l’actualització diària és d’un 73 %. Les publicacions impreses en paper electrònic presenten més diversitat en les seves freqüències d’aportació de continguts. Aquestes són similars a l’actualització de la revista o periòdic «mare». Pel que fa a les freqüències d’aparició dels mitjans censats, aquestes són en un 36 % setmanals i mensuals. Segons l’Observatori de la Comunicació Local de l’InCom-UAB, el gruix dels mitjans de proximitat redacten les seves informacions en la seva redacció: 102 signen els continguts només com a redacció, mentre que 30 combinen informacions dels seus periodistes amb agències de notícies —la majoria de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) (26), de l’EFE (10) i Europa Press (8). La informació de servei també és molt important ja que fins a 45 mitjans locals utilitzen materials que recopilen en altres portals web. Per als mitjans nadius digitals, la principal font d’informació és la pròpia redacció i, alhora, és el grup de mitjans en què altres webs i serveis d’agència tenen més incidència. Els mitjans mixtos digitals són els que més utilitzen les agències de notícies, malgrat que la redacció és la font principal. Un total de 14 mitjans habitualment treballen amb la redacció i les agències: l’ACN, 12; l’EFE, 10, i Europa Press, 6. Finalment, els diaris digitals utilitzen en molt poques ocasions les agències de notícies. Cal destacar que l’aportació de comentaris per part dels usuaris és l’eina de participació més comuna en tots els grups, i els mitjans nadius són els que hi aposten més fort. El nombre de mitjans que no permeten fer comentaris també és significatiu: 52 entre mitjans nadius i mixtos. Els mitjans nadius digitals són els que més fomenten la participació: 29 són els que fan menció explícita d’aquesta possi-

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

bilitat. Finalment, és significativa la poca incidència de les versions dissenyades per ser consultades a través de telèfons mòbils (Llamero i Domingo, 2010). Segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, el consum de la premsa en paper a Catalunya ha disminuït del 2008 al 2009 en un 0,6 % i el consum dels mitjans digitals i el d’Internet han crescut un 53,7 % i un 21,8 %, respectivament (Fundacc, 2010). Una altra dada més recent parla d’un increment del 30 % en el nombre de «mediadictes» en tots els sectors, entre 2008 i 2012 (Fundacc, 2012). Per al 2013, la penetració d’Internet se situa en un 63,6 % a Catalunya: els diaris ocupen el 33,6 % i la televisió és el líder amb un 88,7 % (Fundacc, 2014). Cal destacar que els lectors de diaris en paper en català són més fidels que els lectors de diaris en castellà, pel que fa a la freqüència de lectura (figures 1 i 2). El temps destinat a la lectura dels diaris en català és de 31 minuts, mentre que la dels diaris en castellà és de 28 minuts. El 37 % de les lectures de diaris en català superen els 30 minuts, mentre que en castellà en són el 34 %. Pel que fa als motius de tria de l’idioma, n’hi ha de similars —«per tradició familiar» i «els articles d’opinió»— i

Tradició familiar Articles d’opinió Informació local Credibilitat Llengua Entreteniment/oci Coincidència ideològica Altres Pels suplements Anuncis class. Promocions 0%

Català

10 %

15 %

20 %

25 %

Castellà

Figura 1. Preferència de consum pels mitjans generalistes de pagament a Catalunya Font: Fundacc (2011).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera 1.011

Premsa comarcal global 743

La Vanguardia

687

El Periódico

526

Premsa comarcal setmanal

505

Mundo Deportivo

405

20 minutos Sport

390

Premsa comarcal diària

341

ADN

238

El País

231

142

Avui

120

Diari de Tarragona

109

El Mundo

71 Catalunya

905

Premsa comarcal global 485

Premsa comarcal setmanal Premsa comarcal diària

323

La Vanguardia

322

El Periódico

283 200

Premsa comarcal mensual El País

20 minutos

¡Qué!

ADN

19 Territori premsa comarcal

Figura 2. Lideratge d’audiència de la premsa local a Catalunya per delimitació geogràfica (en milers de lectors) Font: Associació Catalana de la Premsa Comarcal (2011).

n’hi ha de diferents —«la informació local», pels que trien el català; «la credibilitat», pels que trien el castellà—, però el que marca més aquesta tria és, precisament, l’idioma —en català, 14 %; en castellà, 0,4 %— (Fundacc, 2010). El periodisme de proximitat necessita una visió global, un projecte que per necessitats òbvies ha d’estar inserit en l’escenari mundial, però que ha de partir d’un

C 52

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

bon coneixement de la realitat local per permetre convertir en coneixement tota la informació de l’àmbit de proximitat, segons Xosé López (2004). Aquest afegeix que la comunicació local proporciona nous continguts, més propers al ciutadà, i es configura com una manera de produir informació més espontània i directa. Es caracteritza, a més, per la participació de les comunitats locals en els processos d’elaboració dels missatges, per la vinculació amb entitats locals i per la seva implicació i compromís amb la vida de les localitats a les quals dirigeixen especialment les iniciatives de continguts (López, 2004): [...] los usuarios de información local quieren saber, al margen del apoyo a través del que se canalizan los mensajes, quién les facilita los contenidos (el profesional que los elabora), quiénes están detrás de la empresa (los propietarios), y la línea editorial («opinión» ideológica).

La citació anterior és vigent a Catalunya: un 44,8 % de la seva població de més de 14 anys consumeix premsa escrita. Els diaris econòmics són els que més han crescut des del gener del 2008 fins a l’octubre del 2011. Aquest increment és molt significatiu en relació amb els diaris d’informació general i els de premsa esportiva, que han augmentat el consum en un 9,7 % i un 8,5 %, respectivament (Fundacc, 2010). Dos dels diaris impresos a Catalunya i de llarga tradició (La Vanguardia i El Periódico)2 van aconseguir un increment de les seves vendes l’any 2010 i s’ha especulat que els seus continguts són més propers als ciutadans, ja que són més espontanis i directes. Segons projeccions del primer any de vida de La Vanguardia en català (2011), els lectors de diaris en català havien de créixer en un 10 %. I si els diaris catalans que actualment només editen en castellà publiquessin també una edició en català, augmentant l’oferta, el consum de diaris en català creixeria en un 28 %, segons dades de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (2011), i Lluïsa Llamero i David Domingo (2010).

2.1. Algunes consideracions dels responsables de la premsa comarcal a Catalunya Per alguns responsables de mitjans comarcals a Catalunya la notícia continua sent avui dia el que determina la jerarquia informativa, però als mitjans digitals la paraula clau és la immediatesa juntament amb la selecció de temes que afecten directament la comunitat propera. Això vol dir que un tema pot ser molt bo per a la portada de l’edició en paper i no tan bo per a l’edició web, i que val més decantar-se més per temes propers a la ciutat, al poble: legítims del periodisme de proximitat (Navarro-Güere et al., 2012b). Al panorama català, s’observa que hi ha una llarga trajectòria del paper que no és comparable amb la joventut del web, encara que l’edició web sigui d’aparició i d’actualització diària. Pels responsables d’alguns mitjans comarcals consultats hi ha

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

una doble visió: una defensa del paper, per la trajectòria, la marca consagrada i la rendibilitat econòmica, versus la novetat del web, la seva joventut, un lloc on «s’hi ha de ser» i l’avantatge dels seus baixos costos de producció. Tenen clar que la convivència de l’edició en paper i l’edició web no passa per abocar els continguts tal com raja del primer al segon mitjà. Hi ha qui es decanta per penjar al web notes de premsa, «informacions de l’instant», «última hora» sobre el temps, galeries d’imatges, etc., i reservar per al paper la informació en profunditat, el periodisme d’investigació, per ser llegit en la comoditat del sofà, per exemple. N’hi ha d’altres que pengen cada dia una mitjana de dues o tres notícies al web i un altre que aclareix que «No es crea res específic per a la web, sinó que es readapta». Respecte a la producció d’informació per a la televisió i per a la ràdio comarcals, la dinàmica és diferent. Es tracta de continguts amb un domini de la tècnica audiovisual i radiofònica que comporta altres competències específiques. D’una banda, «se aprovecha[n] [los] contactos [...]», però el procés d’edició de la informació és diferent. En el cas de mitjans que tenen més de dos suports, hi ha adaptació de continguts als diferents suports. Per exemple, la televisió digital terrestre pot ser consultada com a televisió a la carta en l’edició web o al canal YouTube. Hi ha qui fa servir el blog a manera d’«experiment». Tenen presència a Facebook i Twitter amb poca inversió de temps. Hi ha qui treballa amb gestor de continguts i hemeroteques virtuals per gestionar i promocionar la seva presència al paper i al web. És necessari aclarir que no es tracta de pràctiques esteses entre tots el mitjans comarcals consultats: l’adaptació en la majoria dels casos es fa entre l’edició en paper i l’edició web. Sobre la cohabitació entre el paper i el web opinen que no és fàcil. Hi ha qui es va plantejar la convivència de tots dos: «[...] o sigui que un mitjà alimentés l’altre», que es complementessin. Però «la realitat, quina és? Per fer tot això es necessiten mitjans econòmics i humans...» (Navarro-Güere et al., 2012b: 135). Internet és el canal que es complementaria amb la versió en paper però que comporta un gran esforç editorial, segons l’estudi. La Xarxa es visualitza com un recurs que dinamitza el treball de la informació i facilita la centralització de les redaccions. Els nous suports i plataformes de la comunicació no són un negoci rendible per als mitjans comarcals. Hi ha una necessitat de presència a la Xarxa i una obligada aposta amb risc econòmic. Un responsable afirma que «[...] s’hi ha de ser». La idea és enganxar el lector a partir de l’edició web; guanyar el lector cap a l’edició en paper. A la pregunta sobre si els mitjans en paper i digitals es fan la competència entre si van contestar que: «[...] en certa manera sí [...] la versió digital és una competència pròpia al paper. Però, on ho poses?». Tanmateix, la premsa comarcal a Catalunya té presència a Internet: la majoria de les edicions en paper (d’aparició no diària) també tenen una edició web (diària). La Xarxa va significar un canvi en la dinàmica de producció de la informació periodística. Sigui de forma anecdòtica o de forma més activa, molts tenen presència a

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

les xarxes socials com Facebook, Twitter, YouTube, etc.; mantenen blogs; editen podcasts, i es pot consultar ràdio o televisió a la carta (en temps real), participar en xats, rebre notícies per sindicació de continguts (RSS), per subscripció via servei de missatges curts (SMS), consultar i pujar fotografies en línia (Flickr, per exemple). També hi ha qui treballa en aplicacions (apps) o en l’adequació de continguts per a dispositius mòbils. Finalment, sobre el panorama multicanal, el repte és, com diu un entrevistat: «[...] tienen que [re]plantearse ya. Reinventarse» (Navarro-Güere et al., 2012b: 138). Algun responsable de premsa comarcal es refereix al fet que la premsa no pot continuar informant de la quotidianitat sense plantejar noves posicions, nous punts de vista, més enllà de l’evidència diària. El paper permet l’oportunitat dels detalls, la profunditat, i les xarxes socials, la brevetat, la immediatesa. I no es tracta d’una contradicció de la informació local. Dels entrevistats surt la idea que la informació comarcal, circumscrita al territori, permet parlar amb distància del que passa a Barcelona, a Madrid i al món sencer, des de la particularitat, la llunyania i la transcendència del que és local. És cert, també, que la informació local podria perdre transcendència periodística des de la comarca, però podria guanyar riquesa amb el plantejament de noves perspectives envers un tema global i, sobretot, amb l’aparent facilitat d’interacció amb els lectors i els seguidors, tal com s’afirma a l’estudi abans esmentat.

3. Objectius i metodologia L’objectiu d’aquest estudi ha estat conèixer el consum de premsa comarcal per part dels lectors, radiooients, usuaris web i televidents de mitjans locals, residents a Catalunya. Per fer-ho, es va crear una enquesta en línia oberta a majors d’edat. Aquesta va estar activa a Internet en el primer trimestre del 2012 i s’hi va poder accedir a través de diferents mitjans.3 Es van recollir 1.684 respostes de les quals, una vegada filtrades, 1.337 van formar part de la mostra útil analitzada. Per segmentar la població objecte d’estudi s’han utilitzat les variables sociodemogràfiques de sexe, edat, província de residència i nivell educatiu.4 La descripció de la mostra segons aquestes variables és la següent: — Per sexe: dones, 762 (56,99 %); homes, 575 (43,01 %). — Per edats: 18-24 anys, 488 enquestats (36,50 %); 25-38 anys, 461 enquestats (34,48 %); 39-48 anys, 217 enquestats (16,23 %); 49-58 anys, 126 enquestats (9,42 %), i 59-76 anys, 39 enquestats (2,92 %). — Per formació: no universitària, 310 enquestats (29,19 %), i universitària, 1.027 enquestats (76,81 %). — Per províncies: Barcelona, 932 enquestats (69,71 %); Girona, 263 enquestats (19,67 %); Lleida, 59 enquestats (4,41 %), i Tarragona, 81 enquestats (6,06 %).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

D’aquest creuament de variables i de la relació de l’edat amb el tema de cerca plantejat, destaca que: — Per una senzilla qüestió d’edats, els grups més joves són els que marquen de forma més influent les tendències a mitjà termini. — Els grups més joves s’han socialitzat amb els suports i els continguts de la comunicació digital que no existien quan els grups de més grans van ser socialitzats i que, per tant, en una part important de la població adulta hi pot haver determinades barreres d’entrada a alguns suports, com per exemple la mancança de competència tècnica per al seu ús. — A priori, la població més jove sembla ser més polivalent en l’ús de diferents recursos disponibles en el mercat. D’igual manera, cal precisar que, en l’anàlisi següent, quan es parla de mitjans nacionals es vol dir «mitjans que no són d’abast local/comarcal», i quan es parla de nous mitjans es fa referència a mitjans en línia, mitjans socials i aplicacions (apps) per a dispositius mòbils.

4. Estudi de camp Del processament de les respostes de les enquestes sobre el consum de mitjans comarcals per part de lectors, radiooients, usuaris web i televidents de mitjans locals o comarcals amb residència a Catalunya, s’extreuen les dades següents: De manera general, pel que fa al consum de mitjans de comunicació segons si són nacionals tradicionals (M-NT), comarcals tradicionals (M-CT), nacionals en línia

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals

Mitjans nacionals tradicionals 18-24 anys

25-38 anys

39-48 anys

Figura 3. Consum de mitjans per grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

49-58 anys

59-76 anys

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

(M-NO) o comarcals en línia (M-CO), s’observen poques diferències entre els diferents grups d’edat. Els M-NT són els més consultats, seguits pels M-CT, després els M-NO i finalment els M-CO (figura 3). En la segmentació per mitjans (televisió, ràdio i premsa) (figura 4) s’observa que la preferència del consum de televisió segueix l’ordre següent: TV-NT, TV-CT, TV-NO i TV-CO. Aquí, però, en tots els segments d’edat la diferència entre el consum de televisió TV-NT i la resta dels mitjans és molt més gran. Els joves de 18 a 24 anys són els que consumeixen més televisió, en tots els seus formats. Destaca la diferència del consum de televisió TV-NO d’aquest segment d’edat, respecte a la resta dels grups (més grans). Pel que fa a la ràdio, s’aprecia que domina el consum de M-NT, però aquí la diferència entre la ràdio nacional tradicional (R-NT) i la resta no és tan accentuada com en la televisió. Qui consumeix més ràdio nacional tradicional (R-NT) és el segment de 39 a 48 anys. El consum de la ràdio comarcal tradicional (R-CT) i en línia (R-CO) va decreixent a mesura que augmenta l’edat alhora que es detecta un major consum de ràdio nacional en línia (R-NO) en el segment de 25 a 38 anys. Quant a la premsa, el consum dels formats comarcals tradicionals (P-CT) i nacionals en línia (P-NO) és superior que el que es fa de televisió (TV-CT i TV-NO) i ràdio (R-CT i R-NO). Els consums de premsa per franja d’edat, malgrat les diferències que a continuació es descriuran, quasi sempre s’equiparen. La premsa comarcal en línia (P-CO) és el format que té un consum menor que la resta de la premsa, però són valors molt superiors que els que s’observen per a televisió (TV-CO) i ràdio (R-CO). Entre els joves de 18 a 24 anys i de 25 a 38 anys, el consum de P-NO és superior que el de P-NT. Aquesta diferència s’accentua en el segon grup. En la figura 5 es mostren les dades sense segmentar per edats i segmentades per edats. Això permet observar que el consum de cada mitjà és diferent. De manera global, la TV-NT és el mitjà més consumit, seguit per la P-CT, després la P-NT (amb un valor semblant al de la R-NT). Excepte per la P-NT, tots els formats de premsa es consumeixen més que els seus corresponents de televisió i ràdio. Entre els joves de 18 a 24 anys, la TV-NT és la més consumida, seguida de la P-NO. I el consum de premsa comarcal en aquest segment d’edat (P-CT i P-CO) és superior al de la resta de televisions i ràdios. En el grup de 25 a 38 anys, la P-NO és superior a la resta de mitjans, fins i tot a la TV-NT. Aquesta tendència es reverteix a mesura que augmenta l’edat, i el consum de premsa entre els més grans passa a ser superior a qualsevol altre mitjà (excepte el de P-CO). Arran d’aquestes observacions, s’analitzen més detalladament els resultats obtinguts per a la premsa, ja que es detecten dades destacables. En la figura 6 s’observa que els continguts més consumits en premsa en general són les notícies. Però el consum no segueix les mateixes pautes per a cada un dels tipus de premsa estudiats. En la P-NT, a les notícies les segueix el consum de continguts d’opinió, oci, esports, última hora i meteorologia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera Televisió comarcal en línia Televisió nacional en línia Televisió comarcal tradicional

Televisió nacional tradicional 18-24 anys

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

18-24 anys

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

18-24 anys

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

Ràdio comarcal en línia Ràdio nacional en línia Ràdio comarcal tradicional

Ràdio nacional tradicional

Premsa comarcal en línia Premsa nacional en línia Premsa comarcal tradicional Premsa nacional tradicional

Figura 4. Consum de televisió, ràdio i premsa, per grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya Totals de tots els grups d’edat Televisió

Ràdio

18-24 anys Premsa

Televisió

Ràdio

Premsa

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals Figura 5. Consum de televisió, ràdio i premsa, per grups d’edat, i comparat amb els totals de tots els grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

18-24 anys

No t

íc Es ies po r O ts pi n O ió ci M et M eor on ol o o Úl gr gia tim àfi a cs ho ra No tíc Es ies po rt O s pi n O ió ci M et M eor on olo o Úl gr gia tim àfi a cs ho ra

Total de tots els grups d’edat

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals Figura 6. Consum de tipus de continguts en la premsa per grups d’edat, i comparat amb els totals de tots els grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

En la P-CT, després de les notícies vénen els continguts d’oci, opinió, esports, última hora i, finalment, meteorologia i monogràfics. En la P-NO, després de les notícies es consumeixen més els continguts d’última hora i, quasi de manera igual, els d’esports, oci i opinió. Mentre que a la P-CO, després de les notícies es consumeixen continguts d’oci, última hora, esports i opinió, meteorologia i, finalment, monogràfics. Si s’observen les dades per grups d’edat, en el segment de 18 a 24 anys és més gran el consum de continguts d’esports i meteorologia que en el grup general, i menor el d’opinió. En el grup de 25 a 38 anys, les dades són semblants a les del grup sencer, excepte pel que fa al consum de continguts d’última hora en P-NO, que és més gran. En el grup de 39 a 48 anys, s’observa un augment de consum de continguts d’opinió i disminueix el consum de monogràfics en P-CO respecte al grup total. Aquesta tendència es manté en els grups de 49 a 58 anys, i de 59 a 76 anys. A més, en el grup de més edat, és menor el consum de continguts d’esports, notícies i oci, tant en P-NO com en P-CO, alhora que és més gran el consum de continguts d’opinió en P-CO. Aquestes mateixes dades es poden observar des de la perspectiva del consum de cada un d’aquests tipus de continguts. En la figura 7 s’observa com el grup d’edat de 49 a 58 anys és el que consumeix més notícies en P-NT i que hi ha una tendència a la disminució del consum de notícies en línia a mesura que augmenta l’edat. Pel que fa als esports, disminueix el consum amb l’augment de l’edat. També destaca que fins als 48 anys el consum en la P-NO és superior que en la P-CT. El consum de continguts d’opinió augmenta amb l’edat, alhora que també augmenta la diferència entre els mitjans consultats, que és, en ordre decreixent, P-NT, P-CT, P-NO i P-CO. Hi ha poques diferències en el consum de continguts d’oci. La més important és en els grups d’edat de 25 a 38 anys i de 39 a 48 anys —més gran en P-NO en els primers que en els segons. El consum de continguts de meteorologia disminueix també amb l’augment de l’edat, mentre que els de monogràfics segueixen la tendència inversa. El consum de continguts d’última hora és més gran en els grups d’edat de 25 a 38 anys i de 39 a 48 anys, i és més gran el consum d’aquests en P-NO que en la resta de mitjans, en tots els grups d’edat. El consum de continguts d’altres tipus té el seu màxim en el grup de 49 a 58 anys. Quant als dispositius que s’utilitzen per a l’accés als diferents mitjans de comunicació en línia, tant nacionals (M-NO) com comarcals (M-CO), aquests són variats (figura 8). La diferència d’ús es manté semblant en els M-NO i els M-CO. Els més utilitzats són (per aquest ordre): l’ordinador portàtil o ultraportàtil (netbook), l’ordinador de sobretaula, el telèfon intel·ligent (smartphone) i el telèfon mòbil. A una mica més de distància se situa la tauleta, mentre que la consola de joc amb prou feines es fa servir.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

4 a -3 n y s 8 39 an -4 y s 8 49 an -5 y s 59 8 a -7 n y s 6 an ys

-2

4 a -3 n y s 8 39 an -4 y s 8 49 an -5 y s 59 8 a -7 n y s 6 an ys

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

Notícies

Esport

Opinió

Oci

Meteorologia

Monogràfics

Última hora

Altres

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals

Mitjans comarcals en línia Mitjans nacionals en línia Mitjans comarcals tradicionals Mitjans nacionals tradicionals Figura 7. Consum de cada tipus de contingut en la premsa, per grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya Mitjans comarcals Mitjans nacionals Telèfon mòbil

Telèfon intel·ligent

Tauleta, Ordinador de lector sobretaula de llibres digitals

Ordinador portàtil o ultraportàtil

Consola de joc

Figura 8. Dispositius que es fan servir per al consum de mitjans en línia Font: Elaboració pròpia.

Malgrat que l’ordinador portàtil i l’ordinador de sobretaula segueixen sent els dispositius més utilitzats, es pot observar que en els grups de menor edat el portàtil és el dispositiu que més s’utilitza, per davant de l’ordinador de sobretaula. També el telèfon intel·ligent i el telèfon mòbil són molt més importants que en grups de més edat (figura 9). 18-24 anys

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

Consola de joc Ordinador portàtil o ultraportàtil Ordinador de sobretaula Tauleta, lector de llibres digitals Telèfon intel·ligent Telèfon mòbil Figura 9. Dispositius que es fan servir per al consum de mitjans en línia, per grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

Per completar l’estudi, es va preguntar sobre els serveis que s’utilitzen a la Xarxa. A Internet, els enquestats utilitzen amb diferència les xarxes socials i els serveis de missatgeria instantània i veuen vídeos, i segueix l’ús de Twitter, fotos (consumirne o compartir-ne), blogs i podcasts (figura 10). S’aprecia com els usos de serveis a Internet per edats no són homogenis. Els usuaris més joves utilitzen intensament les xarxes socials, la missatgeria instantània i els vídeos. Aquesta diferència respecte als altres serveis es veu atenuada a mesura

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

Xarxes socials

Missatgeria instantània, xat, SMS

Blogs

Twitter

Vídeos

Fotos

Podcasts

Figura 10. Tipus de serveis consumits a Internet Font: Elaboració pròpia.

que l’edat augmenta. Per al grup de gent més gran, l’ús de blogs és quasi igual a l’ús de les xarxes socials i la missatgeria instantània. L’ús de Twitter també disminueix a mesura que augmenta l’edat, així com passa amb l’ús de podcasts, mentre que el consum de fotos es manté (figura 11).

18-24 anys

25-38 anys

39-48 anys

49-58 anys

59-76 anys

Podcasts Fotos Vídeos Twitter Blogs Missatgeria instantània, xat, SMS Xarxes socials Figura 11. Tipus de serveis consumits a Internet, per grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa al lloc des d’on es consulten els mitjans, és majoritàriament a casa; després a la feina, durant el trajecte en transport públic, a classe i caminant pel carrer, i, finalment, durant el trajecte en cotxe. La diferència entre mitjans nacionals i comarcals es manté quasi igual per a cada ubicació (figura 12). Per acabar, cal fer notar que en l’accés als mitjans s’observen diferències segons l’edat. La ubicació d’accés des de casa és la més utilitzada i homogènia per a cada grup d’edat. Hi ha diferències importants quan es mostren les dades d’accés des de la feina (és més gran a partir dels 25 anys) o des de classe (més important entre els 18 i els 24 anys). És important també el consum de mitjans que fan els més joves durant el trajecte en transport públic i caminant pel carrer (figura 13).

C 64

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya Mitjans comarcals

Mitjans nacionals A casa

A la feina

A classe

Trajecte en cotxe

Trajecte transport públic

Caminant pel carrer

Trajecte transport públic

Caminant pel carrer

Figura 12. On es consulten els mitjans Font: Elaboració pròpia.

59-76 anys 49-58 anys 39-48 anys 25-38 anys 18-24 anys A casa

A la feina

A classe

Trajecte en cotxe

Figura 13. On es consulten els mitjans, per grups d’edat Font: Elaboració pròpia.

5. A manera de conclusió A la Xarxa circulen amb facilitat vells i nous serveis audiovisuals i/o interactius, cada vegada més complexos i flexibles. En aquest núvol es connecten nombroses subxarxes que es complementen les unes amb les altres: xarxes digitals i analògiques terrestres, satèl·lit, telefonia, sistemes sense fils, etc. Per als responsables de mitjans locals a Catalunya aquest panorama no és aliè. Estructuralment hi ha una gran diferència entre els grans mitjans de comunicació (que formen part de grups edito rials) i els petits. Aquests últims tenen més dificultat per fer canvis operatius i funcionals: els grans mitjans s’adapten millor perquè disposen de més recursos. Tot i així, els canvis són per a tots un repte i comporten sempre un canvi d’actitud. En paraules de Xosé López García (2008), el periodisme local ha d’aprofitar el moment

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

actual de grans transformacions propiciades per les noves tecnologies per convertir les seves singularitats en fortaleses. I tot això en el context de la globalització. L’enquesta en línia realitzada a residents a Catalunya (amb participació paritària de sexes i una més gran representació del grup de 18 a 38 anys residents a la província de Barcelona) ha posat en relleu que: — Els mitjans nacionals tradicionals (M-NT) són els més consumits, seguits pels mitjans comarcals tradicionals (M-CT). — El mitjà que predomina és la televisió tradicional (sobretot en el grup de 18 a 24 anys), seguida per la ràdio tradicional. — La premsa tradicional (en paper) és preferida pels més grans de 49 anys. — Els continguts en premsa més consultats per tothom són les notícies, seguides per les informacions d’oci i d’última hora, pels usuaris de 25 a 48 anys, i, finalment, les d’opinió. — El grup de 49 a 58 anys és el que consumeix més notícies en M-NT. — Hi ha una tendència a la disminució de consum de notícies en línia a mesura que augmenta l’edat. — L’accés als mitjans en línia es fa més a través d’ordinador portàtil (18 a 24 anys), després amb ordinador de sobretaula i a continuació a través de telèfon intel·ligent (18 a 38 anys). No hi ha diferències entre mitjans nacionals en línia (MNO) i mitjans comarcals en línia (M-CO). — Els serveis que s’utilitzen més a Internet són les xarxes socials (18 a 24 anys), la missatgeria instantània (18 a 38 anys) i Twitter (18 a 38 anys). Els que utilitzen premsa comarcal mantenen aquesta tendència. — La ubicació d’accés als mitjans en línia és, per ordre de preferència, a casa, a la feina (més grans de 25 anys) i durant el trajecte en transport públic (18 a 24 anys). Queda pendent d’estudiar com és l’acostament dels usuaris als mitjans en línia en el marc de la convergència digital i el periodisme 2.0, per conèixer com és aquesta interacció i retroalimentació. El ràpid i reeixit debut en els dos o tres últims anys de les xarxes socials ha encès les alarmes en els mitjans de comunicació tradicionals. El nou fenomen de la Xarxa suma audiències gegants, incrementa la publicitat, assoleix la personalització dels usuaris i trenca amb algunes de les barreres de les velles organitzacions mediàtiques. Les xarxes socials com a mitjà de comunicació s’infiltren a les pantalles de milions d’internautes com una de les principals fonts d’entreteniment i informació. Com es nota, es tracta d’un panorama multipantalla en construcció en què els actors es mouen contínuament i busquen un lloc, una identitat, un model de negoci en el dinàmic món de l’ecologia mediàtica. Els responsables dels mitjans comarcals a Catalunya estan expectants davant la complexa conjuntura. N’hi ha que tenen una actitud més oberta, de curiositat per conèixer fórmules per solucionar la crisi, de tirar endavant el seu projecte i, en la majoria de casos, mostren un cert grau d’incertesa sobre com evolucionarà el sector i el mateix mitjà.

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

Agraïments Aquesta recerca va comptar amb el finançament de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (Catalunya) i amb el reconeixement amb el Premi de Recerca Universitària (convocatòria 2011). S’utilitzen dades base de la recerca La premsa comarcal i el consum de noves pantalles, de Navarro-Güere, González, Massana, García i Contreras (2012b).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Héctor Navarro-Güere I Eulàlia Massana-Molera

Notes [1 Adreça de correspondència: Héctor Navarro-Güere. C/ de la Sagrada Família, 7. E-08500, Vic, UE. [2 La Vanguardia té una tirada mitjana de 202.488 exemplars i una difusió mitjana de 172.263 exemplars. Aquests valors per a El Periódico són de 138.610 i 107.512 exemplars, respectivament (OJD, 2013).

[3 Els usuaris que van participar en aquesta enquesta hi van accedir a través d’un bàner als llocs web dels socis de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) i al web de la Universitat de Vic. També es van fer falques de ràdio en emissores dels socis de l’ACPC, es van enviar correus electrònics amb l’enllaç i es van enviar butlletins a membres i amics de l’associació i del Grup de Recerca d’Interaccions Digitals de la Universitat de Vic a través dels diferents contactes (tradicionals i en línia). El problema bàsic inicial per seleccionar una mostra d’usuaris a Catalunya que, a més, fessin servir Internet era la inexistència d’un marc de mostreig de referència on efectuar la selecció. És a dir, no existeix un directori mínimament fiable i complet de les persones que utilitzen la Xarxa del qual es pugui extreure una mostra aleatòria que permeti —amb les garanties estadístiques que el mostreig probabilístic proporciona— generalitzar els resultats obtinguts en la mostra a l’univers d’usuaris d’Internet. Amb aquestes mancances, una mostra estadística representativa dels usuaris d’Internet generalment s’aconsegueix a través d’una investigació probabilística sobre la població total. Això comporta un fort factor d’ineficiència, atès que encara no hi ha una penetració massiva d’Internet en el conjunt de la població. En altres paraules, hi ha desigualtats en l’ús d’Internet en funció de l’edat, la classe social i el lloc de residència. Aquestes desigualtats, no obstant això, són cada vegada menors ja que els últims anys hi ha hagut un ràpid creixement de l’ús d’Internet. El sistema que s’ha utilitzat en aquest estudi mitjançant un bàner no respon als requisits d’una mostra probabilística en què tots els individus del col·lectiu d’estudi tenen una probabilitat coneguda de ser inclosos en la mostra. Les característiques implícites en el disseny que no garanteixen l’equiprobabilitat de selecció són les següents: — La probabilitat de trobar ocasionalment el bàner durant la navegació per Internet està limitada als visitants dels llocs web que van col·laborar en l’estudi. — La probabilitat d’exposició al bàner és directament proporcional a la freqüència i intensitat de l’ús d’Internet. No solament perquè amb el major ús s’incrementa la possibilitat d’arribar a un lloc web col·laborador, sinó perquè dintre dels usuaris de qualsevol d’aquests llocs la probabilitat de trobar l’enquesta és proporcional al nombre de visites al mateix lloc. — La mostra final no és el resultat d’una selecció realitzada des de l’administració de l’estudi, sinó que simplement s’inclouen aquelles persones que voluntàriament hi han participat (mostra autoselecció). Tot i això, és necessari fer els comentaris següents: — Atesa l’amplitud del nombre de llocs web que han col·laborat, la diversitat de continguts i usos que inclouen, i el fort impacte que molts tenen en el trànsit de la Xarxa, és raonable esperar que els seus visitants han de representar potencialment un ampli espectre d’usuaris d’Internet en relació amb una bona part de les preguntes formulades. — L’autoselecció de la mostra està implícita en major o menor grau en tots els estudis basats en entrevistes, ja que la negativa a col·laborar implica un cert grau d’autoselecció a la mostra final. — El biaix que s’obté amb el procediment utilitzat és conegut i ha estat prou estudiat. La mostra sobrerepresentada d’usuaris d’Internet a Catalunya es refereix als que en fan un ús més intens, als més representats, etc. Aquest fet es pot percebre com un avantatge ja que refereix els resultats als usuaris més significatius.

[4 Els resultats presentats en aquest text estan menys segmentats que els recollits a l’informe publicat amb el títol La premsa comarcal i el consum de noves pantalles (Navarro-Güere et al., 2012b), ja que així es pot arribar a altres conclusions no recollides en el document inicial.

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Consum de premsa comarcal tradicional i en línia a Catalunya

Referències bibliogràfiques AIMC Vegeu Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (2011). ‘La prensa: digital vs papel’, el estudio de AIMC que muestra el comportamiento de los lectores de prensa diaria tradicional y online [en línia]. <http://www.aimc.es> [Consulta: 15 desembre 2013]. Associació Catalana de la Premsa Comarcal (2011). Llibre blanc de la premsa comarcal: Premsa comarcal i local catalana d’informació general i amb difusió de pagament. Barcelona: Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Fundacc Vegeu Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (2010). El consum mediàtic, cultural i d’oci en temps de crisi [en línia]. <http://www.fundacc.org> [Consulta: 21 novembre 2013]. — (2011). Els diaris en català avui: el nou escenari. De la realitat a la dada, de la dada al coneixement [en línia]. <http://www.fundacc.org> [Consulta: 29 novembre 2011]. — (2012). El consum mediàtic d’alta intensitat a Catalunya [en línia]. <http://www.fundacc.org> [Consulta: 21 novembre 2013]. — (2014). Resum 1a onada 2014 [en línia]. <http://www.fundacc.org> [Consulta: 15 abril 2014]. Guillamet, J. (2002). «Pasado y futuro de la prensa local». A: López-Lita, R.; Fernández-Beltrán, F.; Durán-Mañes, A. (ed.). La prensa local y la prensa gratuita. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 181-196. Llamero, Ll.; Domingo, D. (2010). Cens de mitjans digitals de proximitat a Catalunya [en línia]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació. Observatori de la Comunicació Local. <http:// www.portalcomunicacion.com/ocl/download/locals.pdf> [Consulta: 15 març 2011]. López, X. (2004). Desafíos de la comunicación local: Guía para la práctica de la información en los ámbitos de proximidad. Sevilla: Comunicación Social. — (2008). Ciberperiodismo en la proximidad. Sevilla: Comunicación Social. Martínez, S.; Rodríguez, J. (2009). «Consumo de noticias on line y de medios de comunicación en la sociedad de la información: evolución en el contexto español (2004-2008)». A: Actas IV Congreso de CiberSociedad 2009 : Crisis analógica, futuro digital [en línia]. <http://www.cibersociedad.net/congres2009> [Consulta: 15 març 2010]. Navarro-Güere, H.; González, Z.; Massana, E.; García, I.; Contreras, R. (2012a). «El consumo multipantalla. Estudio sobre el uso de medios tradicionales y nuevos por parte de niños, jóvenes, adultos y personas mayores en Cataluña». Quaderns del CAC [Barcelona], núm. 38, vol. xv (1), p. 91-100. — (2012b). La premsa comarcal i el consum de noves pantalles. Vic: Universitat de Vic. Grup de Recerca d’Interac cions Digitals; Barcelona: Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Oficina de Justificación de la Difusión (2013). Consulta de datos [en línia]. <http://www.introl.es/medios-controlados/> [Consulta: 16 novembre 2013]. OJD Vegeu Oficina de Justificación de la Difusión Paulussen, S.; Einonen, A.; Domingo, D.; Quandt, Th. (2007). «Doing it together: citizen participation in the professional news making process». Observatorio [Lisboa], núm. 3, p. 131-154. Salaverría, R.; García, J. A. (2008). «La convergencia tecnológica en los medios de comunicación: retos para el periodismo». Trípodos [Barcelona], núm. 23, p. 31-47. Salaverría, R.; García, J. A.; Masip, P. (2010). «Concepto de convergencia periodística». A: López, X.; Pereira, X. (coord.). Convergencia digital: Reconfiguración de los medios de comunicación en España. Santiago de Compostel·la: Universidade de Santiago de Compostela. Scolari, C.; Jarque, J. M.; Perales, C.; Navarro, H.; Coll, I. (2007). El canvi digital als mitjans de proximitat: Les transformacions generades per la introducció de les tecnologies digitals en les redaccions de la premsa comarcal i les ràdios i televisions locals. Barcelona: Lexikon. Scolari, C.; Navarro, H.; Pardo, H.; Micó, J. L.; Coll, I. (2006). Nous perfils professionals de l’actual panorama informatiu audio visual i multimèdia de Catalunya [en línia]. Recerca finançada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Vic: Eumogràfic. <http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/estudis_recerca/perfilsprofessionals.pdf> [Consulta: 3 abril 2012]. Túñez, M. (2009). «Jóvenes y prensa en papel en la era Internet. Estudio de hábitos de lectura, criterios de jerarquía de noticias, satisfacción con los contenidos informativos y ausencias temáticas». Estudios sobre el Mensaje Periodístico [Madrid], vol. 15, p. 503-524.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 31 (2) (novembre 2014), p. 71-91 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.125 Data recepció: 15/01/14 Data acceptació: 18/02/14

Eudald Escribà-Sales1 Doctorand del programa de doctorat en comunicació social del Departament de Comunicació i membre del Grup de Recerca en Comunicació Científica (GRECC) de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. eudald.escriba01@estudiant.upf.edu

C 71

Eudald Escribà-Sales

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia. Estudi de cas de les entrevistes amb contingut pseudocientífic The coexistence of rigor and freedom of expression in “La Contra” section of La Vanguardia. Case study of interviews with pseudo-scientific content RESUM: En aquest treball s’ha dut a terme un estudi de la secció de La Vanguardia anomenada «La contra». La motivació rau en el degoteig de crítiques que han rebut per part dels lectors, individualment i col·lectiva a través de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), com a conseqüència de declaracions de personatges de perfil pseudocientífic. L’estudi s’ha basat en tres parts. Primer s’ha establert una base teòrica dels conceptes principals sobre els quals es dibuixa la polèmica. En segon terme s’han analitzat les cartes en termes de les bases teòriques establertes. Finalment s’han identificat les principals fortaleses i debilitats d’un conjunt de contraportades amb temàtica pseudocientífica, d’acord amb els fonaments teòrics. Els resultats avalen parcialment el plantejament teòric que es fa des de La Vanguardia, limiten els arguments de l’ACCC i mostren un biaix entre els objectius teòrics del diari català i la realitat de les entrevistes.

PARAULES CLAU: La Vanguardia, «La contra», rigor científic, rigor periodístic, pseudociència, entrevista.

C The coexistence of rigor and freedom of expression in “La Contra” section of La Vanguardia. Case study of interviews with pseudo-scientific content La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia. Estudi de cas de les entrevistes amb contingut pseudocientífic ABSTRACT: This is a study of the section of La Vanguardia called “La Contra”. It has been prompted by the steady stream of complaints received by the newspaper from readers, both individually and collectively, through the Catalan Association of Scientific Communication (ACCC), as a result of the pseudo-scientific statements of the persons interviewed. The study is based on three parts. First it establishes a theoretical basis for the concepts which underpin the conflict. Secondly, it analyzes the theoretical strengths of the claims and lastly it identifies the main strengths and weaknesses from a set of pseudoscientifically themed back covers, according to the theoretical foundations. The results support partially the theoretical construction of La Vanguardia, limit the ACCC’s arguments and show a bias between the theoretical goals and the final result appearing on newspaper’s back cover.

KEYWORDS: La Vanguardia, “La Contra”, scientific rigor, journalistic rigor, pseudoscience, interview.

C 72

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

1. Introducció i objectius L’aparició a «La contra» del dia 9 de gener de 2013 de Joe Dispenza,2 un doctor quiropràctic, neurocientífic i bioquímic nord-americà exposant a Ima Sanchís, una dels tres periodistes que fan possible la secció juntament amb Víctor-M. Amela i Lluís Amiguet, com la ment pot ser capaç de provocar remissions de malalties si aquesta està ben entrenada o la publicació al Magazine, revista dominical del diari, d’una extensa entrevista feta pel periodista Víctor-M. Amela a Masaru Emoto, un nipó dedicat a investigar la suposada propietat que té l’aigua per captar i emmagatzemar informació, emocions o insults i, fins i tot, de reaccionar davant d’una bona/mala música, van provocar una allau de crítiques que van ser canalitzades per mitjà de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) en forma d’una carta dirigida a Josep Rovirosa, defensor del lector de La Vanguardia, signada conjuntament per la mateixa ACCC, l’Asociación Española de Comunicación Científica (AECC) i la Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico (ARP-SAPC).3 La carta demanava a La Vanguardia que tingués en consideració uns mínims criteris de rigor científic en triar els entrevistats. També mostrava sorpresa per la contradicció que es produïa entre la manca de rigor científic de «La contra» i el «rigor exemplar de la informació científica» que havia servit d’argument a la Generalitat de Catalunya per atorgar-li el premi de comunicació científica de l’any 2012. Aquesta no era la primera carta que rebia el defensor del lector per aquest motiu. Anteriorment, i de forma individual, dos lectors ja havien fet arribar el seu malestar davant d’unes informacions aparegudes en aquesta secció. Una en relació amb les declaracions d’un mestre tàntric i l’altra per afirmar que la vida dels cavalls s’escurça si usen ferradures perquè els produeixen infelicitat. La lectura de les cartes destapa uns posicionaments molt clars i oposats amb unes argumentacions teòriques d’aparent solidesa inicial. Per tal d’aprofundir en l’assumpte esdevé clau analitzar els fils argumentals i, alhora, esdevé imprescindible completar l’estudi amb l’anàlisi pràctic dels elements de discordança: les contraportades. D’acord amb això, i per tal d’escatir els elements essencials, s’agrupen els objectius en els punts següents: 1. Establir les bases teòriques dels conceptes fonamentals que serveixen de fonament argumental a ambdues parts. 2. Analitzar els arguments esgrimits per ambdues parts. 3. Analitzar les fortaleses i les debilitats de les contraportades amb contingut pseudocientífic del diari en funció del seu grau d’adequació a les bases teòriques i argumentals establertes en els punts 1 i 2.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

2. Mètode i materials La recerca s’ha dividit en tres fases d’anàlisi: 1. Estudi i construcció teòrica dels conceptes d’entrevista, de rigor periodístic i científic, així com els de llibertat d’expressió i de pseudociència. 2. Anàlisi dels arguments esgrimits per totes dues parts a partir de l’estudi de les cartes de La Vanguardia i de l’ACCC amb l’objectiu de determinar les seves fortaleses teòriques. 3. Anàlisi de fortaleses i debilitats de les contraportades seleccionades amb contingut pseudocientífic d’acord amb les bases teòriques i argumentals de les fases anteriors. Els materials utilitzats en la segona fase han estat cartes signades per l’ACCC i La Vanguardia. Concretament: la carta oberta que el defensor del lector de La Vanguardia va fer pública arran de les queixes que havien fet arribar alguns lectors de forma individual i aïllada, la carta que l’ACCC va consensuar i enviar a La Vanguardia a través del defensor del lector i la resposta que el diari català va donar a la carta. Totes tres cartes es poden llegir íntegrament en els annexos 1, 2 i 3, respectivament. Per dur a terme l’anàlisi corresponent a la tercera fase, s’han triat vuit exemplars de «La contra». Per una banda s’han escollit aquelles entrevistes que han estat elements argumentals de les parts i, per altra banda, s’han afegit aquelles contraportades que pel seu contingut i/o forma permeten contrastar l’acompliment dels fonaments argumentals i teòrics de l’estudi. D’acord amb aquesta tria, els articles seleccionats són els que mostrem a la taula 1.

3. Fonaments teòrics 3.1. Continguts pseudocientífics Malgrat que no es considera pertinent fer una discussió extensa de què són les pseudociències, es creu interessant esbossar breument un mapa de situació. Quan es parla de pseudociència es fa referència a un conjunt de pràctiques i creences que no recolzen en evidències contrastades científicament però que fan tots els esforços possibles per semblar científiques. El nombre de disciplines pseudocientífiques ha anat creixent i actualment és impossible quantificar-les de forma precisa. Aquest creixement ha anat sempre lligat a la seva presència als mitjans de comunicació. A meitat dels anys setanta, coincidint amb la Transició espanyola, la premsa escrita va donar cabuda a parapsicòlegs, astròlegs i ufòlegs que en aquests mitjans trobaven el lloc ideal per anunciar els seus llibres i les seves consultes (Gámez, 2002). Durant els anys posteriors es va apreciar una disminució progressiva de la presència d’aquest tipus d’informacions.

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

Protagonista

Títol i autor

Data

Tesi principal

«Ment i matèria no estan separades», Víctor-M. Amela

14/8/2007

«Si vols una altra realitat t’has de convertir en una altra persona», Ima Sanchís

9/1/2013

Masaru Emoto

«L’aigua enregistra missatges», Víctor-M. Amela

9/9/2007

L’aigua emmagatzema informació que rep de l’exterior. Té memòria i sentiments. Si està contenta, per exemple, en ingerir-la nosaltres passem a estar també contents.

Oberom Silva

«Fa nou anys que no menjo cap aliment», Víctor-M. Amela

28/7/2011

L’únic aliment necessari és l’energia que hi ha a l’aire i a la llum. No cal alimentar-se de res més.

Frank Kinslow

«No hi ha res dolent en relaxar-se i no fer res», Víctor-M. Amela

25/10/2011

Parteix de suposar que la consciència és la base sobre la qual es defineix la matèria a l’univers i, per tant, el seu control interactua amb la matèria. La curació quàntica, definida com l’acció de la consciència sobre un mateix, permet guarir malalties sense medicació.

Annie Mariquer

«El cor té cervell», Ima Sanchís

14/3/2012

El cor té un cervell propi que és capaç d’influir en la nostra percepció de la realitat.

Joe Dispenza

La ment pot ser capaç de provocar remissions de malalties si aquesta està ben entrenada.

Si controlem la freqüència del cor, ens podem curar. Jordi Campos

«Dieta vegetariana i actituds correctes poden curar-te», Víctor-M. Amela

28/6/2012

Totes les malalties tenen un origen anímic i espiritual. Millorant la nostra psicologia, les malalties desapareixen.

Ervin László

«Tot està connectat i res desapareix», Ima Sanchís

16/8/2012

Existeix un camp —anomenat akàsic— que conté tota la informació. El nostre cervell interactua amb aquest camp i així obtenim la consciència. En morir, el cervell desapareix però la nostra consciència —unes ones en sincronia— segueix operant i es manté present en el camp akàsic a l’espera de ser sintonitzat per altres consciències presents o futures.

Mario Moncayo

«L’ésser humà és llum condensada», Ima Sanchís

25/8/2012

És possible guarir malalties ingerint aigua que prèviament ha estat il·luminada amb longituds d’ona coherents que, segons la teoria de la memòria de l’aigua, s’associen a sensacions positives.

Taula 1. Articles seleccionats Font: Elaboració pròpia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

Malgrat això, i especialment a partir dels anys vuitanta i noranta, la preocupació de la societat per temes de salut va provocar la irrupció a la premsa de les notícies de caire mèdic. Aquest fet va ser utilitzat com a vector d’entrada per la pseudociència mèdica. El creixement de pràctiques i teràpies pseudocientífiques en els últims anys ha estat molt alt i la seva presència a la premsa escrita, a Internet o a la televisió i la radio és notable. Aquest fet ha provocat que, actualment, la vella discussió sobre la demarcació entre ciència i pseudociència hagi anat evolucionat cap a un escenari en què les posicions filosòfiques comparteixen protagonisme argumental amb evidències més tangibles. En aquest sentit, els interessos econòmics —la facturació dels laboratoris homeopàtics francesos Boiron fou de 464 milions d’euros4 el 2008— no només s’enfronten al rigor científic sinó també a dubtes raonables sobre la possible afectació que la utilització de productes homeopàtics pot tenir sobre la salut de les persones. Precisament, en aquest sentit, el Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat va publicar, el desembre del 2011, el resultat d’un estudi5 sobre les teràpies naturals, tradicionals o alternatives. L’estudi es marca com a objectiu classificar totes les teràpies i recollir les evidències científiques que hi hagi fins al moment en totes les publicacions científiques que s’han fet, tant en l’àmbit espanyol com internacional, per cercar evidències de la funcionalitat dels mètodes. En l’informe es detallen 139 tipus de pràctiques i s’agrupen en cinc conjunts (taula 2). És important destacar que l’informe determina que no apareix cap evidència científica del seu funcionament. Literalment, en la pàgina 1, de conclusions, es pot llegir: «La evidencia científica disponible sobre su eficacia es muy escasa y si bien en la mayoría de los casos estas terapias son inocuas, no están completamente exentas de riesgos». Així doncs, d’acord amb el recull d’estudis científics elaborat pel Ministeri, es pot afirmar que no existeix cap evidència científica del seu funcionament i que, malgrat que la majoria de les teràpies són innòcues, algunes poden comportar risc per a la salut. En aquest sentit, algunes associacions han volgut reforçar l’advertència, com és el cas de l’Asociación Española contra el Cáncer (AECC), en la pàgina web de la qual s’afirma: «Ten en cuenta que productos de herboristería o suplementos dietéticos pueden interactuar con los medicamentos que estés tomando y tener efectos negativos para tu salud».

3.2. Entrevistes de declaracions i de personalitat La noció d’entrevista és molt àmplia, difícil de delimitar amb una definició. Alhora, és utilitzada en dominis com el periodisme, l’educació, la medicina o els recursos humans amb finalitats diverses i, per tant, amb dissenys específics a una funció concreta. En aquest article es creu convenient delimitar l’esfera conceptual a l’entrevista practicada per periodistes a personatges, ja que aquestes constitueixen la mostra d’estudi. Leonor Arfuch (1995) opina que l’entrevista és, en primer lloc, una narració, ja que ens apropa als personatges entrevistats a través de les seves opinions perso-

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

Grup

Tècniques i pràctiques principals

Característiques

Sistemes integrals i complets

• Homeopatia • Medicina naturista • Naturopatia • Medicina tradicional xinesa • Acupuntura • Ayurveda

Són aquells que es construeixen sobre sistemes complets de teoria i pràctica.

Pràctiques biològiques

• Fitoteràpia • Teràpia nutricional • Tractaments amb suplements nutricionals i vitamines

Les pràctiques biològiques fan servir substàncies que es troben a la naturalesa, basant-se en el seu sabor, aroma i possibles propietats terapèutiques.

Pràctiques de manipulació i basades en el cos

• Osteopatia • Quiropràctica • Quiromassatge • Drenatge limfàtic • Reflexologia • Shiatsu • Sotai • Aromateràpia

La convicció fonamental és que tots els sistemes del cos treballen conjuntament de manera integrada. Els trastorns en un sistema poden afectar el rendiment en altres parts del cos.

Tècniques de la ment i el cos

• Ioga • Meditació • Cinesiologia • Hipnoteràpia • Sofronització • Musicoteràpia • Artteràpia

Inclou les pràctiques que se centren en la interacció entre la ment, el cos i el comportament. Amb tècniques de control de la ment s’afecten les funcions físiques i es pot promoure la salut.

Tècniques sobre la base de l’energia

• Qigong o txi-kung • Reiki • Teràpia floral • Teràpia biomagnètica

Tècniques basades en energia. Utilitza camps d’energia per influir en l’estat de salut.

Taula 2. Tipus de teràpies alternatives Font: Elaboració pròpia.

nals. David Vidal (2001) no considera l’entrevista com un gènere pròpiament periodístic sinó com un text discursiu, ja que es tracta d’una comunicació oral. Montser rat Quesada (1984: 119) presenta la paraula entrevista com un derivat del mot francès entrevoir, que podria ser traduït com ‘veure’s mútuament’. Segons ella, és el mètode que usa un professional quan entra en contacte amb un entrevistat, al qual se li suposa un interès públic. Juan Cantavella (1996: 22) explica que un bon començament per comprendre el concepte d’entrevista és distingir el que és una entrevista del que és un interrogatori per obtenir dades. D’acord amb la seva tesi, la diferència es troba en la manera com l’entrevistador fa les preguntes i, particularment, com és capaç de provocar reaccions inesperades i reflexions que l’autor no faria si es limités a exposar-les en un llibre.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

La categorització dels tipus d’entrevista és una tasca que requereix un consens precedent sobre quin aspecte s’avalua per fer la classificació. En aquest article no es pretén fer una discussió extensa sobre la qüestió i es creu adient limitar-ho al gènere periodístic, ja que aquest és l’aspecte que constitueix la base argumental de Josep Rovirosa —defensor del lector de La Vanguardia. El professor José Luis Martínez Albertos (1962) defensa que l’entrevista, com a gènere periodístic, es pot classificar en tres tipus: l’entrevista de declaracions, la de personalitat i la de fórmules. L’entrevista de declaracions és la que aporta informació sobre un succés, situació o projecte amb paraules textuals d’un testimoni, responsable o expert per il·lustrar una temàtica a l’audiència, generalment a causa d’algun fet d’actualitat. Els entrevistats solen ser especialistes i el que importa no són ells sinó el que expliquen. Des de fa uns anys, les entrevistes de declaracions han patit una certa marginació, per bé que no general, però sí que molts periodistes les han considerat una feina menor i amb poca vàlua periodística. Martín Vivaldi (1987) argumenta que «per fer l’entrevista vulgar i corrent, per aquella mena d’enquesta estàndard en la qual no hi ha personatges, sinó unes preguntes i les seves respostes, per aquell tipus de treball fàcil i rutinari, pràcticament no calen dots especials [...] excepte personals per aconseguir que algú ens rebi». Val a dir que altres autors, com Martínez Vallvey (1995), divideixen aquest tipus d’entrevista en dos, informatives i d’opinió. Les primeres busquen interpretar un fet i les segones s’ocupen de les declaracions en general. Pel que fa a l’entrevista de personalitat, que Montserrat Quesada anomena creativa o literària, es basa molt més en el personatge i menys en les declaracions. Es caracteritza per tenir un to pausat, còmode per als protagonistes, i és essencial l’extensió i l’aprofundiment. L’actitud de l’entrevistador no es pot limitar, en aquest tipus d’entrevista, a la recollida de dades passiva: és imprescindible profunditzar per obtenir un autoretrat provocat per l’entrevistador (Cantavella, 1996: 52-53). Importen la seva forma de pensar i les impressions que pot causar al periodista, que s’explicaran a l’audiència. L’objectiu és que l’espectador es formi una opinió de l’entrevistat. Té un caràcter marcadament psicològic i esdevé molt important la seqüenciació amb què es duen a terme les preguntes (Sánchez Sánchez, 2003). Per acabar, l’entrevista de fórmules respon a un estil basat en preguntes fixades, quasi qüestionaris, i acostumen a estar fetes per provocar un ambient amè i cordial.

3.3. Gatekeeping, veracitat i rigor Durant els anys quaranta va prendre cos la figura del seleccionador (gatekeeper). Fou introduïda per Kurt Lewin (1947) en un article de psicologia destinat a estudiar el paper que tenien les mares nord-americanes a l’hora de seleccionar l’alimentació de les seves llars. En el terreny del periodisme, la figura del seleccionador s’associa amb la selecció i/o filtratge de continguts. Aquest esdevé decididament un tema complicat, donada la proximitat a conceptes interpretables com censura o manca de pluralitat d’opinió. Generalment, la tasca de seleccionador no és exercida per una única persona i acostuma a ser fruit d’un consens en l’organització, que aglu-

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

tina alhora criteris professionals i organitzatius com l’eficiència, la producció de notícies o la velocitat (Robinson, 1981). Però, ha de ser la veracitat una conditio sine qua non d’aquests criteris? Sembla bastant lògic pensar que un dels principals arguments que haurien de fer seleccionable un contingut és el seu grau de veracitat, ja que suposa, per damunt de tot, una actitud del periodista encaminada a actuar diligentment amb fidelitat als fets, almenys en allò fonamental (Villanueva, 1996). El mateix Villanueva (1996) apunta que els codis deontològics de la professió periodística dels països europeus consideren la veracitat informativa com un punt de partida i també d’arribada de la feina exercida amb ètica. Però, què representa la veracitat en l’àmbit periodístic? Per respondre-ho es creu idoni fer una construcció pel camí del lèxic i pel de la legislació. Pel que fa al terreny del lèxic, la veracitat és una qualitat d’aquelles persones que diuen la veritat, segons la segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC); una persona, o font, és veraç si allò que afirma no es pot rebatre racionalment. Aquí cal matitsar que el fet que una afirmació sigui veraç no implica que hagi de ser-ho per sempre. Però per deixar-ho de ser és necessari que s’argumenti i es verifiqui científicament la seva falsedat; és a dir, que la demostració que ho fa fals no pugui ser rebatuda racionalment. Lligat al concepte de veracitat, un altre terme molt important és el de rigor. De nou, i atenent a una definició estricta d’aquest mot, obtenim, segons el diccionari de l’IEC, la senzilla i clara definició: rigor equival a «exactitud extrema». Rigor i veracitat acostumen a anar de la mà però són, realment, conceptes diferents. En essència, la veracitat és una qualitat d’una font, o d’una persona, que el periodista transmet. Per altra banda, la forma de transmetre la veracitat de l’afirmació d’un tercer caracteritza el rigor periodístic. Per veure encara millor aquesta distinció és útil recórrer a la llei bàsica estatal. La Constitució espanyola (Espanya, 1978) recull el dret a la informació en l’article 20.1.d d’acord amb la formulació següent: «es reconeix i protegeix el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Llei regularà el dret al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats i la clàusula de consciència». La utilització del concepte veraç ha provocat que el Tribunal Constitucional s’hagi hagut de pronunciar6 per tal d’aclarir-ne la interpretació. Essencialment l’alt tribunal ha fet un exercici de flexibilització del concepte veraç distingint la veritat subjectiva de la veritat objectiva —que representa el rigor científic, és a dir l’extrema exactitud—, i exigint la primera al periodista i situant com a inabastable la segona. D’acord amb el Tribunal Constitucional (Espanya. Tribunal Constitucional, 1988), referint-se al significat del concepte veraç, en la sentència 6/1988, de 21 de gener, es pot llegir la motivació següent: [...] estableciendo un específico deber de diligencia sobre el informador, a quien se les puede y debe exigir que lo que transmita como hechos haya sido objeto de previo contraste con datos objetivos [...] El ordenamiento no presta su tutela a tal conducta negli-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

gente, ni menos a la de quien comunique como hechos, simples rumores o, aún peor, meras invenciones [...] En definitiva, las afirmaciones erróneas son inevitables en un debate libre, de tal forma que de imponerse la verdad como condición para el reconoci miento del derecho, la única garantía de la seguridad jurídica sería el silencio.

En termes de legalitat és important posar de manifest, d’acord amb Casasús (2011), que cal fugir de l’error reduccionista que limita l’abast de la deontologia periodística a un simple repertori d’obligacions pràctiques, i cal buscar visions més integrals que combinin la llibertat d’expressió, garantida legalment, amb la potenciació de la responsabilitat social amb una finalitat d’equilibri ètic (Alsius, 1998). Així doncs, tant des del punt de vista del lèxic com des del punt de vista legal, el rigor periodístic o veritat subjectiva equival a una determinada actitud del periodista a l’hora de diferenciar si allò que està publicant és un fet contrastat o no, i no s’ha de confondre amb si les afirmacions d’un tercer són certes i contrastades o, contràriament, són invencions. Per tant, la transmissió d’informació veraç, entesa d’aquesta manera, és la funció suprema que la Constitució espanyola de 1978 encomana a la professió periodística. De fet, en aquest mateix sentit, la Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya, aprovada per la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’any 1992, estableix com a primer criteri: «Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets». En resum, la veracitat d’una font, és a dir l’adequació d’una determinada font a la veritat, necessita que existeixi una comprovació per tal de veure si la informació pot ser rebatuda racionalment. Si fos així, la informació seria falsa. Generalment, però, el periodista no és capaç de saber si una determinada afirmació és o no veraç i és aquí quan ha de recórrer al rigor. Per fer-ho és necessari deixar clar que es desconeix si l’afirmació és certa o és una opinió susceptible de ser falsa. Entès així el rigor, no existeix cap raó per no publicar informacions amb dubtes sobre la seva veracitat sempre que, és clar, s’expliqui que la veracitat de la font no es pot garantir i que el lector no ho pot prendre com a veritat.

4. Anàlisi 4.1. Adequació teòrica als conceptes d’entrevista i de rigor En la carta dirigida al defensor del lector de La Vanguardia, l’ACCC es refereix a «La contra» com un espai destacat dins el diari en què hi apareixen entrevistats. Cal entendre que s’assumeix que és un espai d’entrevistes. De tota manera, no s’aprecia una voluntat d’anar més enllà en la conceptualització ni en les implicacions que comporta treballar aquest gènere periodístic. Creiem que aquest fet resta poder

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

argumental a l’ACCC, ja que per la banda de La Vanguardia, a través del seu defensor del lector, s’incideix en la caracterització de les entrevistes que tenen lloc en la secció i, de fet, aquesta caracterització representa la clau de volta de la seva argumentació. Segons Josep Rovirosa: Los teóricos del periodismo señalan que hay dos tipos de entrevistas, las de declaraciones y las de personaje. La importancia de las primeras radica en saber qué opina al guien conocido sobre el ámbito de su actuación: un deportista, un político, un artista... Las segundas parten con la voluntad de presentarnos desde su intimidad a alguien, conocido o no, que tiene cosas que contar. El interés radica en la proximidad del personaje, la imprevisibilidad de sus postulados y el acceso a su mundo personal. La Contra es una entrevista de personaje y es tan polémica, previsible, balsámica o irritante como le resulte al lector el personaje.

La qüestió és que, independentment de si els tipus d’entrevistes són dos o poden classificar-se en tres (Martínez Albertos, 1962), l’entrevista de personatge és un gènere consolidat i amb unes particularitats molt ben definides. L’entrevista de personatge assumeix practicar el gènere de l’entrevista en la seva més alta expressió (Mier i Carbonell, 1981) i, d’acord amb La Vanguardia, si «La contra» és efectivament una entrevista de personatge, el seu valor divulgatiu no ha de ser el seu atribut principal. L’altre gran bloc sobre el qual descansen les argumentacions és el del rigor. En la carta de l’ACCC es diu: «[...] escrivim per demanar que La Vanguardia tingui en consideració uns mínims criteris de rigor científic en triar els temes a tractar i els entrevistats». Aquesta afirmació apel·la al concepte rigor científic i el vincula al gatekeeping en termes de personatges i també de continguts pròpiament. Pel que fa a la selecció dels entrevistats, des de La Vanguardia es respon que la selecció es fa d’acord amb el fet que defensen posicions heterodoxes, singulars, allunyades del pensament generalment considerat correcte, i que en cap cas es creu que s’hagi de privar a ningú de participar en una entrevista de personatge. A més a més, Josep Rovirosa mostra preocupació pel fet que es valori el rigor a partir d’entrevistes de personatge i, de fet, això és coherent amb l’argument que es postula des de la publicació. De tota manera, quan es parla de rigor científic des de l’ACCC es fa en la línia de vetar declaracions que no estiguin avalades científicament; és a dir, que la comunitat científica no les hagi avalat després d’haver estat revisades i experimentades múltiples vegades per altres investigadors. Com ja s’ha comentat, l’objectiu de «La contra» no és divulgar ciència; per tant, entenem que actuar amb rigor científic, és a dir, vetar allò que no hagi estat revisat, és un grau d’exigència que no es pot demanar a una secció amb voluntat no divulgativa sinó d’entreteniment a partir d’entrevistes de personatge. Ara bé, això no implica que no es pugui exigir un rigor periodístic que, com s’ha vist, basa la seva raó de ser en la separació evident —a ulls del lector— entre fets i suposicions.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

Des de l’ACCC, s’aventuren les funcions que al seu parer han de ser objecte de l’activitat periodística. En la carta s’explica que l’activitat periodística s’ha de fer d’acord amb la rellevància, qualitat i fiabilitat científiques. Pel que fa a la rellevància —i segons Rovirosa—, té un valor que sovint es lliga a factors comercials; en paraules del defensor del lector: «[...] acercar a los lectores la singularidad de ciertos personajes que, muchas veces, acaban de publicar su último libro —a menudo de gran lectura— en una editorial de nuestro país». L’ACCC anima el diari a reflexionar sobre el fet que en fer referència a determinats llibres, per així justificar la rellevància d’un personatge, el diari es converteix en una plataforma que pot generar no solament una projecció comercial als entrevistats sinó una vinculació d’un diari seriós amb uns llibres o xerrades que caminen, en alguns casos, per la fina línia vermella de l’ètica. Per acabar aquesta part de l’anàlisi es vol posar de manifest el desplaçament preventiu de la responsabilitat cap al lector que s’usa des de La Vanguardia. En la part final de la carta de resposta a l’ACCC, des de La Vanguardia s’estableix que: «[...] la mayoría de los lectores tienen suficiente criterio para discernir entre aquello que el mundo académico ha evaluado como propio del conocimiento científico y las opiniones manifestadas por otros personajes». Pensem que l’afirmació és massa general i poc fonamentada. En aquest sentit, el recent informe elaborat pel Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública de la Fundación BBVA (2012) posa de manifest que d’entre un conjunt de deu països de la Unió Europea (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya, França, Itàlia, Països Baixos, Polònia, Regne Unit i República Txeca) i Estats Units, els ciutadans espanyols ocupen l’última posició en el test de coneixement de conceptes i tesis científiques.

4.2. Anàlisi pràctica de fortaleses i debilitats 4.2.1. Estructura i fons Una de les principals fortaleses que s’observa en la mostra d’exemplars seleccionats és que la presentació dels personatges no respon a la introducció d’un expert. Els periodistes transmeten un aspecte de persona qualsevol en la breu presentació que fan de l’entrevistat, on aspectes com l’edat o les creences religioses es posen a la mateixa altura que la professió o els estudis. D’aquesta manera s’aconsegueix donar una dimensió més personal al personatge. Així mateix, sempre apareix una columna on s’expliquen les motivacions de la selecció de l’entrevistat —amb el ja comentat risc de fer publicitat a llibres de dubtosa fiabilitat científica— i es combinen amb reflexions personals tant del protagonista com, en algunes ocasions, de les percepcions personals que aquest ha deixat en l’entrevistador. No es pot dir el mateix, però, de l’anàlisi de l’entrevista i dels titulars. Pel que fa a l’entrevista apareixen, per una banda, fragments en els quals el periodista exerceix una funció de pont, divulgadora, facilitadora del missatge, en la qual l’entrevistat viatja plàcidament pel camí que desitja, i per altra banda, pas-

C 82

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

satges propis d’una entrevista de personatge en què els autors obliguen contínuament el convidat a sortir del guió, amb sort diversa, i entrar en el terreny de l’entrevistador. En algunes ocasions, com les dedicades a Annie Mariquer7 o a Joe Dispenza,8 les entrevistes s’apropen massa al format de declaracions, amb pràcticament cap incís que permeti al lector tenir la sensació que ha compartit amb l’entrevistat una sobretaula i que, més enllà del que diu, ha pogut copsar «allò altre» que l’ajuda a prendre’s o no seriosament la informació. Contràriament, per exemple, en l’entrevista dedicada a Oberom Silva,9 l’autor desgrana la persona més enllà de les seves opinions i busca les particularitats que han d’ajudar el lector a fer un anàlisi de qui diu què, de quines singularitats té la persona que explica aquells punts de vista. També en aquesta línia, en l’entrevista a Jordi Campos10 hi ha preguntes sobre els seus avantpassats, dóna detalls de com vivia de petit junt amb els seus cinc germans, sobre com s’ho fa ell per compensar la ingesta exclusiva de vegetals o, fins i tot, de les motivacions personals que el porten a estudiar medicina natural, informacions que esdevenen molt útils ja que permeten al lector afrontar amb més distància les afirmacions de l’entrevistat, que defensa la medicina holística.11 Així mateix, des de l’ACCC es presenta l’entrevista apareguda el 18 de gener de 2013 al Magazine de La Vanguardia com a exemple del que no hauria de ser tolerat per la publicació catalana. Resulta contradictori observar que l’entrevista del Magazine del diumenge 18 de gener de 2013 —exemple usat per l’ACCC com a mostra del que hauria de ser vetat— s’apropa molt més al perfil de l’entrevista de personatge que fa seu el defensor del lector, però curiosament des de La Vanguardia havien limitat a «La contra» aquesta pràctica periodística, declarant aquesta secció com l’únic terreny en què els personatges estranys tenien cabuda ja que fora d’ella tot eren veus canòniques i hegemòniques.

4.2.2. Rigor científic i rigor periodístic La intenció amb la qual es demana rigor científic des de l’ACCC és la de vetar personatges mancats de rigor científic. Vegem-ne dos exemples: En «La contra» dedicada a Ervin László12� hi ha un fragment en el qual l’entrevistat diu: «[...] el camp akàsic crea coherència entre els diferents camps (electromagnètic, gravitatori, nuclear, quàntic i el de Higgs) i explica els misteris que les diverses ciències compartimentades no poden d’explicar [...]». Aquest és un exemple de com es poden trobar continguts mancats de rigor científic ja que, per una banda, les opinions de l’autor no presenten consistència matemàtica —bé, de fet no tenen formalisme matemàtic associat que els doni consistència— i, per altra banda, no existeix cap estudi publicat en revistes de física que les fonamenti. La física no té cap model de gran unificació més enllà de les hipòtesis no comprovades de la teoria de cordes. L’únic model acceptat per la seva consistència i els seus resultats experimentals és el model estàndard i aquest és incomplet perquè no inclou la gravetat.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

En «La contra» que té per convidat Mario Moncayo,13 aquest afirma que: «Utilitzo la memòria de l’aigua com a vehicle per restablir el comportament coherent del patró electrònic». Aquestes manifestacions tenen molt poc rigor científic. I, de fet, Cowan, Bruner, Huse, Dwyer, Chugh, Nibbering, Elsaesser i Miller (2005) demostren científicament que l’opinió que l’aigua té memòria és falsa. Sembla doncs que, donada la cobertura constitucional i lèxica que empara la presència de qualsevol persona, caldria considerar si la demanda podria quedar satisfeta si la pregunta posterior intentés fiscalitzar aquestes afirmacions o, almenys, introduís algun element —més enllà de la sornegueria— que previngués el lector que allò que està llegint no pot ser entès com un fet. Pel que fa als titulars, i malgrat que no són objecte específic de les cartes, el seu anàlisi permet una reflexió. Un titular és una eina per atreure el lector i, generalment, és el primer que es llegeix. Si observem els titulars, en totes les capçaleres analitzades es fan afirmacions sense cap mena de rigor científic i sense cap tipus de referència al fet que allò ha de ser interpretat com una opinió i no com un fet contrastat.

4.2.3. Les línies vermelles dels drets fonamentals Destaca la contundència amb què s’actua, en algun cas, per part dels periodistes de «La contra». L’entrevista a Oberom Silva14 és il·lustrativa en aquest sentit, ja que el periodista fa un posicionament molt dur: «Jo no jugaré amb la meva salut ni moriré d’inanició: el seu discurs és insostenible! [...] Quin desvari [...] Surto d’una entrevista delirant, cerco a Internet i [...] han estat etiquetats com a secta per alguns governs». Aquí, a diferència d’altres entrevistes, la manca de rigor científic de les declaracions poden ser altament perilloses per a la salut i el periodista actua amb un inatacable rigor periodístic. La llibertat d’expressió té com a límit els drets fonamentals i aquí estan amenaçats. La reacció és clara, i en aquest sentit es detecta que per moltes justificacions que des de La Vanguardia es puguin fer a favor de donar veu a tothom, o de desplaçar al lector la responsabilitat de jutjar si les declaracions són fets o opinions, existeix una línia vermella infranquejable que l’autor no vol permetre que l’entrevistat superi sense prevenir el lector del perill que això representa; el seu compromís amb el rigor periodístic, aquí sí, és total.

5. Conclusions i discussió L’estudi de les estratègies argumentals que utilitzen La Vanguardia i l’ACCC en les cartes respectives permet esbossar les idees força següents: Per part de La Vanguardia: 1a) es defineix «La contra» com una entrevista de personatge i això implica que les declaracions de l’entrevistat no cal que siguin científicament rigoroses ja que no es tracta de fer-ne divulgació sinó que són un

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

element més del personatge, i 2a) es desplaça al lector la responsabilitat última de distingir —sempre que hi hagi dubtes— els fets de les opinions. Des de l’ACCC s’argumenta que «La contra», per tal d’exercir amb responsabilitat social la tasca periodística, hauria de vetar aquells personatges —i, de passada, els continguts associats— que s’expressen sense que existeixi un aval acadèmic de la seva veracitat científica. Per altra banda, dels fonaments teòrics es desprèn que: 1. El rigor periodístic no és equivalent al rigor científic: el primer té com a propòsit distingir els fets de les opinions, mentre que el segon silencia les opinions si no les garanteix un aval de naturalesa científica. 2. Els mitjans de comunicació poden exercir el dret d’informar de tot, però han de ser molt curosos a l’hora de diferenciar, d’una forma clara i evident a ulls del lector, els fets contrastats de les opinions. 3. Les entrevistes de personatge no han de ser confoses mai amb una entrevista de declaració. Si fos així, s’estaria incorrent en una manca de rigor periodístic. D’acord amb aquests punts anteriors, l’estudi mostra com des d’un punt de vista argumental, la tesi sostinguda per La Vanguardia en el punt 1 es fonamenta sobre bases teòriques i legals. Pel que fa al punt 2, es posa de manifest una actitud excessivament passiva per part del diari. Pensem que la responsabilitat primera i última de fer evident que una entrevista o una declaració representen un fet o una opinió personal és del mitjà de comunicació i no es pot traspassar mai al lector. Finalment, l’anàlisi tampoc sosté la tesi que des de l’ACCC es fa quan es demana un filtratge de personatges i continguts. Les informacions sense aval científic perta nyen a l’esfera de la veracitat subjectiva —amb paraules del Tribunal Constitucional— i mentre no violin cap dret fonamental estan emparades pel dret a la llibertat d’expressió garantida en l’article 20 de la Constitució espanyola de 1978. Finalment, i d’acord amb el tercer objectiu plantejat, la investigació ha permès identificar les debilitats i les fortaleses de les contraportades analitzades. Fortaleses: 1. La principal fortalesa es troba en la mateixa definició del gènere periodístic que des de La Vanguardia es fa de «La contra». Des del diari s’estableix com a objectiu que la secció sigui una entrevista de personatge i, per tant, s’executa com a tal. Aquesta fortalesa es converteix en una poderosa eina de responsabilitat periodística. 2. A grans trets, la presentació de la informació que s’utilitza a «La contra» ajuda a contextualitzar la informació continguda en l’entrevista en un entorn propi d’entrevista de personatge. 3. La utilització de l’humor i la sornegueria com a eina per posar en dubte les declaracions de l’entrevistat té un efecte molt positiu en la percepció final que rep el lector. En aquest sentit, s’anima els autors de «La contra» a aguditzar encara més l’enginy i a complementar-ho amb altres elements per tal de destapar qualsevol sospita de frau.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

4. La constatació de l’existència de línies vermelles. Aquestes existeixen amb l’única finalitat de vetllar pels drets fonamentals. «La contra», si escau, es mostra contundent quan la imitació de les conductes que puguin promoure els entrevistats pot representar un perill evident per a la integritat del lector. Debilitats: 1. Es troba a faltar una resistència més activa davant de declaracions que, sense arribar a ser perilloses, sí que poden induir el lector a prendre decisions sobre la seva salut amb cap garantia de resultats. Com ja s’ha vist, només es detecten reaccions contundents quan la imitació de conductes pot provocar conseqüències fatals per a la pròpia vida. 2. S’ha detectat que algunes entrevistes no assoleixen una personalitat pròpia d’entrevista de personatge. Entrevistes en què l’entrevistat es limita a fer una xerrada sense sortir del guió. Aquest fet no assoleix els objectius amb què ha estat concebuda la secció i fa minvar el grau de rigor periodístic del diari. S’anima els autors a extremar encara més el control sobre el transcurs de les entrevistes i a no deixar mai que l’entrevistat les converteixi en una cadena de declaracions. 3. La fortalesa 2 es veu afeblida per una selecció de titulars excessivament dirigida a captar l’atenció dels lectors i això fa que els mateixos titulars juguin en contra d’un assoliment de l’objectiu de rigor periodístic més alt. La gran repercussió que ha assolit «La contra» podria fer evolucionar els titulars en una línia en què l’opinió personal mai pugui ser confosa amb una posició rigorosa. 4. L’opció de seleccionar entrevistats basant-se en llibres de dubtós rigor i ferne publicitat posa en una situació delicada la credibilitat del diari, especialment si l’entrevista no esdevé una clara entrevista de personatge a ulls del lector. Es dubta de la necessitat d’incloure’ls per justificar la presència dels personatges i, en qualsevol cas, es recomana extremar les precaucions en aquest sentit. Finalment, i atès que tant La Vanguardia com l’ACCC tenen un evident i ben definit compromís amb la societat, no es veu cap raó per pensar que la unió d’esforços no pugui donar com a resultat un producte de més alta qualitat encara. En aquest sentit, s’anima a complementar les entrevistes amb elements extra d’informació que ajudin el lector a estar més previngut i d’aquesta manera alinear el treball de les dues institucions en favor de l’impuls d’una malmesa cultura científica.

C 86

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

Notes [1 Adreça de correspondència: Eudald Escribà-Sales. C/ de Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona, UE. [2 Entrevista d’Ima Sanchís a Joe Dispenza publicada a «La contra» de La Vanguardia el 9 de gener de 2013 sota el titular «Si quieres otra realidad, debes convertirte en otra persona» (http://hemeroteca.lavanguardia.com/ preview/2007/08/14/pagina-60/60955442 /pdf.html?search=dispenza).

[3 Amb l’única intenció d’agilitzar la lectura i simplificar el text, d’ara endavant per simbolitzar el trinomi (ACCC) + (AECC) + (ARP-SAPC) —signataris d’una de les cartes objecte d’estudi— s’utilitzarà ACCC. [4 D’acord amb la informació de la mateixa empresa, consultable en la seva pàgina web http://www.boiron.es/ investigacion. [5 Estudi publicat pel Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat el desembre de l’any 2011 amb el títol següent: Análisis de situación de las terapias naturales. Amb la finalitat de fer-ne l’anàlisi fou recuperat el dia 10 d’octubre de 2013 de http://www.mspsi.gob.es/nove dadesdocs/analisis SituacionTNatu.pdf.

[6 Les sentències més aclaridores són: 6/1988, de 21 de gener; 240/1992, de 21 de desembre; 47/2002, de 25 de febrer, i 75/2002, de 8 d’abril. [7 Entrevista d’Ima Sanchís a Annie Mariquer publicada a «La contra» de La Vanguardia el 14 de març de 2012 sota el titular «El corazón tiene cerebro» (http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120314/54267641495/annie -marquier-corazon -cerebro.html ).

[8 Entrevista de Víctor-M. Amela a Joe Dispenza publicada a «La contra» de La Vanguardia el 14 d’agost de 2007 sota el titular «Mente y materia no están separadas» (http://www.lavanguardia.com/lacontra/20130109/54358915819/ la-contra-joe-dispenza.html ). Vegeu també la nota 2.

[9 Entrevista de Víctor-M. Amela a Oberom Silva publicada a «La contra» de La Vanguardia el 28 de juliol de 2011 sota el titular «Llevo nueve años sin comer alimento sólido alguno» (http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110728/ 54192074989/llevo-nueve-anos-sin-comer-alimento-solido-alguno.html ).

[10 Entrevista de Víctor-M. Amela a Jordi Campos publicada a «La contra» de La Vanguardia el 28 de juny de 2012 sota el titular «Dieta vegetariana y actitudes correctas pueden sanarte» (http://www.lavanguardia.com/ lacontra/20120628/54317505118/la-contra-jordi-campos.html ).

[11 Tipus de medicina que es basa en els poders de curació naturals del propi organisme. Està considerada una medicina alternativa i la seva eficàcia no ha estat provada consistentment (Bratman, 1997). [12 Entrevista d’Ima Sanchís a Ervin László publicada a «La contra» de La Vanguardia el 16 d’agost de 2012 sota el titular «Todo está conectado y nada desaparece» (http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120816/54337907307/ la-contra-ervin-laszlo. html ).

[13 Entrevista d’Ima Sanchís a Mario Moncayo publicada a «La contra» de La Vanguardia el 25 d’agost de 2012 sota el titular «El ser humano es luz condensada» (http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120825/54341752890/ la-contra-mario-moncayo.html ).

[14 Vegeu la nota 9.

Bibliografia Alsius, S. (1998). Ètica i periodisme. Barcelona: Pòrtic. Arfuch, L. (1995). La entrevista, una invención dialógica. Barcelona: Paidós. Balsebre, A.; Mateu, M.; Vidal, D. (1998). La entrevista en radio, televisión y prensa. Madrid: Cátedra. Bratman, S. (1997). The alternative medicine sourcebook: A realistic evaluation of alternative healing methods. Los Angeles: Lowell House; Chicago: Contemporary Books. Cantavella, J. (1996). Manual de la entrevista periodística. Barcelona: Ariel.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales Casasús i Guri, J. M. (2011). «Per un sistema general de la deontologia periodística». Periodística [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Comunicació], núm. 13, p. 9-25. També disponible en línia a: <http:// publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=revistes_cientifiques&subModuleName=&idColleccio=148> [Consulta: 15 desembre 2013]. Cowan, M. L.; Bruner, B. D.; Huse, N.; Dwyer, J. R.; Chugh, B.; Nibbering, E. T. J.; Elsaesser, T.; Miller, R. J. D. (2005). «Ultrafast memory loss and energy redistribution in the hydrogen bond network of liquid H2O». Nature [Londres: Nature Pub. Group], vol. 434, núm. 7030, p. 199-202. Espanya (1978). «Constitución española». Boletín Oficial del Estado [s. ll.: s. n.], núm. 311, p. 29313-29424. Espanya. Tribunal Constitucional (1988). «Sentencia núm. 6/1988, de 21 de enero». Boletín Oficial del Estado [s. ll.: s. n.], núm. 31: Suplemento, p. 19-27. Fundación BBVA. Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública (2012). Estudio internacional de «cultura científica» [en línia]. Bilbao; Madrid: Fundación BBVA. <http://www.fbbva.es/TLFU/dat/comprension.pdf> [Consulta: 15 desembre 2013]. Gámez, L. A. (2002). «Los periodistas y las falsas ciencias». Mediatika [Sant Sebastià: Eusko Ikaskuntza], núm. 8, p. 27-37. També disponible en línia a: <http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/mediatika/08/08027037.pdf> [Consulta: 15 desembre 2013]. Lewin, K. (1947). «Frontiers in group dynamics». Human Relations [Nova York: Plenum], vol. 1, núm. 2, p. 145. Longoria, S. G. (1999). El ejercicio del periodismo. Mèxic: Trillas. Martín Vivaldi, G. (1987). Géneros periodísticos. 4a ed. Madrid: Paraninfo. Martínez Albertos, J. L. (1962). Guiones de clase de redacción periodística. Pamplona: Instituto de Periodismo. — (1992). «Nuevos periodistas españoles: análisis de sus formas expresivas». A: Estudios de periodística: Ponencias del I Congreso de la SEP. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Martínez Vallvey, F. (1995). La entrevista periodística desde el punto de vista conversacional. Salamanca: Publicaciones Universidad Pontificia de Salamanca. Mier, L. J.; Carbonell, D. (1981). Periodismo interpretativo: Entrevistas con ocho escritores mexicanos. Mèxic: Trillas. Quesada, M. (1984). La entrevista: obra creativa. Barcelona: Mitre. Robinson, G. (1981). News agencies and world news in Canada, the U.S. and Yugoslavia: Methods and data. Friburg: University Press of Fribourg. Sánchez Sánchez, J. F. (2003). La entrevista periodística: introducción práctica. Pamplona: EUNSA. Vidal, D. (2001). «Alteritat i presència. Contribucions a una teoria analítica i descriptiva del gènere de l’entrevista periodística escrita des de la filosofia, la lingüística i els estudis literaris». Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. També disponible en línia a: <http://ddd.uab.cat/record/38577> [Consulta: 15 desembre 2013]. Villanueva, E. (1996). Códigos europeos de ética periodística. Mèxic: Fundación Manuel Buendía.

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

Annexos 1. Carta oberta que el defensor del lector de La Vanguardia va fer pública arran de les queixes que havien fet arribar alguns lectors de forma individual i aïllada: Quizás porque es la página más leída de La Vanguardia o tal vez por su marcada personalidad, La Contra es la sección que más intervenciones del Defensor genera. Pocas veces las enmiendas son a la totalidad de la entrevista. Y cuando las ha habido este defensor las ha encarado con rigor. La mayoría de los desacuerdos, sin embargo, son par ciales y de una trascendencia relativa aunque vale la pena recogerlos porque también forman parte del contacto con los lectores. Sin ir más lejos, Pedro Lloveras, veterinario, y Joan Pagès, herrador, criticaban con argumentos propios de sus oficios la entrevista de Víctor Amela a Pierre Enoff por defender que «herrar a los caballos los perjudica y les acorta la vida» (sábado, 11 de febrero). Y el martes, Ima Sanchís contaba que antes de publicar su conversación con Daniel Odier ya había recibido la queja de una lectora que consideraba obscenos algunos movimientos de baile del maestro tántrico. Hay lectores que encuentran demasiado alternativos a los personajes entrevistados. Pero también ocurre lo contrario. ¿Se trata acaso de una página con voluntad polémica? Los teóricos del periodismo señalan que hay dos tipos de entrevistas, las de declaraciones y las de personaje. La importancia de las primeras radica en saber qué opina al guien conocido sobre el ámbito de su actuación: un deportista, un político, un artista... Las segundas parten con la voluntad de presentarnos desde su intimidad a alguien, conocido o no, que tiene cosas que contar. El interés radica en la proximidad del personaje, la imprevisibilidad de sus postulados y el acceso a su mundo personal. La Contra es una entrevista de personaje y es tan polémica, previsible, balsámica o irritante como le resulte al lector el personaje. Lluís Amiguet pretende que sus entrevistados «nos hagan gozar, sin prejuicios, de la infinita diversidad de lo humano» y Sanchís y Amela coinciden en que el personaje debe «aportar una visión singular sobre alguna realidad, que estimule el debate aunque desafíe convenciones». Amela añade un deseo: «Que la mayoría social vea La Contra no como un Trono de la Verdad Irrebatible, sino como una entretenida galería de ideas, visiones y vivencias». Hace unos meses, el lector Enric Fuster se quejaba del poco rigor científico de algunos entrevistados que hablan de ciencia «sin haber publicado nunca en una revista de referencia». La heterodoxia puede ser una de las características de los protagonistas de la sección, pero es que «las voces canónicas y hegemónicas —piensa Amela— ya están en todas las páginas del diario y nos encanta que La Contra compense con alguna voz alternativa». Amiguet es aún más rotundo: «El lector sabe que hay la misma proporción de farsantes, genios, santos y titiriteros en Internacional, Política o Economía que en La Contra y que la única diferencia es que aquí se expresan con menos intermediarios».

2. Carta que l’ACCC, l’AECC i l’ARP-SAPC van consensuar i enviar a La Vanguardia a través del defensor del lector:

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Eudald Escribà-Sales

A l’atenció de Josep Rovirosa, defensor del lector de La Vanguardia, Com a periodistes i comunicadors científics, hem observat amb preocupació que La Vanguardia (LV) reserva sistemàticament espais destacats, molt especialment La Contra, per a informacions contràries al coneixement científic, i de vegades fins i tot al mateix sentit comú. Escrivim per demanar que LV tingui en consideració uns mínims criteris de rigor científic en triar els temes a tractar i els entrevistats. Dos exemples recents del problema són una entrevista a Joe Dispenza, a La Contra, (2013.01.09, ja entrevistat el 2007.08.14), on les afirmacions sobre mecànica quàntica i neurociències no tenen notòriament fonament científic, i un reportatge sobre Masaru Emoto al Magazine (2013.01.18), amb unes declaracions sobre la «memòria de l’aigua» que han quedat desmentides en coneguts experiments, publicats a la revista Nature, entre altres. La situació es fa encara més confusa, ja que aquests missatges es juxtaposen a continguts científics, el que els dóna a dues informacions tan diferents la mateixa credibilitat, als ulls del lector no previngut. Ens dol reconèixer que informacions d’aquest tipus es donen en tots els mitjans. No obstant això, la importància de LV i la recurrència d’aquesta situació en les seves pàgines ens ha empès a dirigir-nos al defensor del lector. El passat any 2012, la Generalitat va guardonar LV amb el seu premi de comunicació científica, motivat pel «rigor exemplar» de la seva informació científica. Excel∙lents reportatges científics abunden al diari, però La Contra i altres espais presenten sovint continguts totalment contraris a aquest rigor. Una de les funcions essencials del periodisme és filtrar la informació, ordenar-la i jerarquitzar-la, per oferir al lector un marc conceptual per interpretar la realitat. Els criteris de jerarquització possibles són molts, però no tenim cap mena de dubte que la rellevància, qualitat i fiabilitat científiques són criteris irrenunciables, especialment per assignar espais tan destacats com La Contra o una entrevista al Magazine. A més, la qualitat d’alguns entrevistats és dubtosa, encara sense tenir en compte criteris científics. Això és especialment greu quan els entrevistats poden utilitzar la credibilitat atorgada pel medi per lucrar-se, a través de contractes amb empreses, venda de llibres, teràpies, i altres mitjans. No demanem respecte només per la ciència, sinó sobretot pel periodisme de qualitat, tant el científic i especialitzat, com el generalista. Vivim en un món complex i en crisi, i el periodisme és una eina essencial per orientar-nos en una realitat amb moltes cares. No falten assumptes fascinants i controvertits, en els quals el coneixement científic s’entrellaça amb debats ètics o conflictes socials: esperem que LV ho tingui en compte, especialment en el moment d’assignar espais destacats del diari.

3. Resposta que La Vanguardia va donar a la carta enviada per l’ACCC, l’AECC i l’ARP-SAPC: Apreciados señores He enviado copia de su atenta carta al subdirector del Magazine, Fèlix Badia, y a los autores de las entrevistas de La Contra a fin de que tengan conocimiento de su reflexión. Tanto la redacción del Magazine como los tres periodistas de La Contra agradecen

C 90

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

La convivència del rigor i la llibertat d’expressió a «La contra» de La Vanguardia

que desde las diferentes asociaciones de comunicación científica les muestren abiertamente su opinión y valoran muy positivamente el tono constructivo de sus palabras. Según afirma Fèlix Badia, la carta «nos enseña que a la hora de valorar los reportajes debemos estar atentos a todas las sensibilidades» y quiere dejar claro, también, que «acogemos con simpatía la reflexión de las tres asociaciones». Desde el Magazine, dice el subdirector, «hacemos nuestra la preocupación que transmite la carta». Entendiendo y compartiendo la preocupación por la objetividad y el rigor científico, los tres periodistas de La Contra matizan que algunos de los personajes entrevistados en esta sección «lo son porque defienden posiciones singulares, aportan puntos de vista que ayudan a estimular ciertos debates y desafían muchas convenciones». Como Defensor de los Lectores me preocupa que se valore el rigor de la información científica de La Vanguardia a partir de entrevistas o reportajes, cuyo interés principal no es la divulgación del conocimiento científico sino acercar a los lectores la singularidad de ciertos personajes que, muchas veces, acaban de publicar su último libro —a menudo de gran lectura— en una editorial de nuestro país. Dado que las entrevistas de La Contra generan, a menudo, reacciones muy diferentes, en alguna ocasión he tenido que mediar entre lectores y entrevistadores. Y hace unos meses, ya dejé claro cuál es la posición de los entrevistadores de La Contra y su función en el conjunto del diario. http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/ 20120219/54256342573/la-contra.html No cabe la menor duda de que el compromiso de La Vanguardia con la información científica es total. Citan, ustedes, el premio de comunicación científica que la Generalitat ha otorgado al diario en el año 2012. Me gustaría recordar, también, la convocatoria del Premio Vanguardia de la Ciencia que, en colaboración con la Fundación Catalunya-La Pedrera, quiere apoyar la excelencia en la investigación en el ámbito español. Precisamente estas semanas, La Vanguardia está informando de las investigaciones llevadas a cabo por los concursantes y los lectores pueden votar las propuestas desde la edición digital. Desde La Vanguardia entendemos que la mayoría de los lectores tienen suficiente criterio para discernir entre aquello que el mundo académico ha evaluado como propio del conocimiento científico y las opiniones manifestadas por otros personajes, que, por diferentes motivos, han hecho oír su voz a través de libros u otros medios de comunicación. Entendemos que estos últimos también pueden tener su resonancia en las páginas del diario. Pero es cierto que tenemos que extremar las medidas a fin de que ningún lector se confunda. Vista la importancia de las asociaciones que han abierto el debate, ACCC, AECC y ARP-SAPC, me comprometo, como Defensor de los Lectores, a vigilar que La Vanguardia distinga escrupulosamente la información científica de la que, sin renunciar a ella, no ha sido validada como tal.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 31 (2) (novembre 2014), p. 93-113 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.126 Data recepció: 25/06/14 Data acceptació: 08/07/14

Ricard Gili Ferré1 Doctorand en comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. ricard.gili@gmail.com

C 93

Ricard Gili Ferré

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»: legitimació i deslegitimació de la Via Catalana a la premsa diària a través de l’anàlisi de l’enquadrament i les estructures semionarratives “This is nationalism, a return to the tribe”: legitimation and delegitimation of the Via Catalana in the daily press through frame analysis and semi-narrative analysis RESUM: La recerca que es presenta analitza el tractament informatiu de l’anomenada Via Catalana en dos diaris editats a Barcelona i dos a Madrid. Té un doble objectiu: identificar quins diaris legitimen i quins deslegitimen aquesta cadena humana i, en conseqüència, el procés sobiranista català; determinar quin és el factor clau que defineix el seu posicionament davant aquest procés. La investigació, realitzada a partir de l’anàlisi d’enquadraments i d’estructures semionarratives, estudia la jornada de la Via Catalana i l’endemà. Els resultats indiquen que mentre que El Punt Avui dóna un suport clar al procés sobiranista i El Mundo el rebutja, La Vanguardia i El País se situen en una posició intermèdia. Així, tot i rebutjar la independència de Catalunya, aposten pel diàleg i el pacte entre Catalunya i Espanya. En general predominen els enquadraments de conflicte i de responsabilitat i s’emfatitzen les oposicions entre els actors vinculats a aquest conflicte polític.

PARAULES CLAU: comunicació política, periodisme, enquadrament, semiòtica narrativa, sobiranisme, independència.

C “This is nationalism, a return to the tribe”: legitimation and delegitimation of the Via Catalana in the daily press through frame analysis and semi-narrative analysis «El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»: legitimació i deslegitimació de la Via Catalana a la premsa diària a través de l’anàlisi de l’enquadrament i les estructures semionarratives ABSTRACT: The research presented examines the coverage of the so-called Via Catalana in four newspapers, two published in Barcelona and two in Madrid. It serves a double purpose: to identify which media legitimate this human chain and which delegitimate it and, consequently, the Catalan sovereigntist process; and to determine the key factor that defines the position of each newspaper. The research, carried out through frame analysis and semi-narrative analysis, studies the day of the Via Catalana and the following day. The results indicate that, while El Punt Avui clearly supports the Catalan process and

C 94

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu» El Mundo rejects it, El País and La Vanguardia are in an intermediate position. Therefore, despite rejecting the independence of Catalonia, they opt for dialogue and agreement between Catalonia and Spain. Overall, the conflict and responsibility frames predominate, the oppositions between the characters connected with this political conflict thus being emphasised.

KEYWORDS: political communication, journalism, framing, narrative semiotics, sovereigntism, independence.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Ricard Gili Ferré

1. Objectius i marc teòric L’objecte d’estudi d’aquesta recerca és el tractament informatiu realitzat a l’anomenada Via Catalana, una manifestació per reclamar la independència de Catalunya celebrada l’11 de setembre de 2013. El seu lema va ser «Via Catalana per la independència» i va consistir en una cadena humana de més de quatre-cents quilòmetres de nord a sud de Catalunya, seguint el traçat de l’antiga Via Augusta. L’anàlisi s’efectua prenent com a mostra quatre diaris de referència en les dues comunitats sociopolítiques implicades en aquest projecte polític, Catalunya i Espa nya. És un anàlisi que persegueix tres objectius: 1) examinar el tractament informatiu dels diaris editats a Barcelona i Madrid sobre la Via Catalana; 2) identificar quins diaris legitimen i quins deslegitimen aquesta cadena humana i, en conseqüència, el procés sobiranista català; 3) determinar quin és el factor clau que defineix el posicionament dels mitjans de comunicació davant aquest procés sobiranista. Vinculats als dos darrers objectius, s’associen dues hipòtesis. En relació amb el segon objectiu: els diaris editats a Barcelona legitimen el procés sobiranista, mentre que els editats a Madrid el deslegitimen. I en relació amb el tercer: l’eix CatalunyaEspanya és el factor que determina el suport o no dels mitjans de comunicació al procés sobiranista de Catalunya. En canvi, l’eix esquerra-dreta no és rellevant. Aquesta recerca se centra no només en el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de determinar quins són els assumptes polítics que estan al centre de l’atenció i l’acció pública, sinó també en el paper que representen a l’hora de definir un assumpte públic a partir de l’aplicació d’uns determinats enquadraments (frames, en anglès) i unes determinades estructures semionarratives. I és que els mitjans no només poden indicar sobre què pensar, sinó que també poden incidir en com s’ha de pensar sobre un assumpte públic (McCombs, 2006). La irrupció d’un nou projecte polític en l’opinió pública genera diversitat de posicionaments entre els mitjans i això és, precisament, el que ha succeït amb la Via Catalana i, en general, amb l’anomenat procés sobiranista de Catalunya. Es tracta d’un procés impulsat tant des de la ciutadania com des de la classe política catalana a partir de l’any 2006 que reivindica el dret de Catalunya a decidir lliurement el seu futur (López, 2011; Vilaregut, 2011). Des del 2006 i fins al 2013 i en el marc del procés sobiranista s’han celebrat cinc grans manifestacions amb un doble denominador comú: d’una banda, han girat al voltant de l’anomenat dret a decidir i la independència; i de l’altra, han tingut implicacions directes en l’esdevenir polític de les relacions entre Catalunya i Espanya, i han generat un elevat impacte en els mitjans de comunicació i l’opinió pública d’aquests dos territoris. La Via Catalana és, de moment, la darrera d’aquestes cinc grans manifestacions.2 En aquest context, el sobiranisme és un moviment polític que reclama la capacitat plena de decisió democràtica d’un demos sense sotmetre’s a cap altre poder (Perales, Thouverez i Filardo, 2011; Seymour, 2007), un moviment que en el cas

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»

català gira al voltant del concepte dret a decidir. Precisament, arran del paper central d’aquest concepte en el procés sobiranista català i de la seva complexitat, s’ha considerat oportú delimitar-lo. Una definició operativa de dret a decidir en relació amb Catalunya i en el marc d’aquesta recerca és: projecte polític impulsat per la ciutadania i diversos partits polítics que pren rellevància política i mediàtica a partir de l’any 2006. Té com a objectiu que el territori administratiu conegut com a Catalunya pugui determinar el seu estatus polític de manera autònoma en relació amb Espanya, estat al qual pertany actualment. La ciència política, que fins ara ha dedicat poca atenció a investigar-lo (Gili, 2013), considera que el concepte dret a decidir està relacionat amb un principi democràtic: implica reclamar el fet de participar en una decisió sense restriccions i que una comunitat de ciutadans pugui decidir sobre qualsevol tema que consideri rellevant, no només la independència. Això inclou el disseny institucional d’una comunitat, les institucions que la conformen políticament i la relació amb altres institucions (López, 2011). Tot i que el terme dret a decidir no és politològicament sinònim de dret a l’autodeterminació, sí que s’ha utilitzat en aquest sentit. De fet, s’ha convertit en un neologisme per expressar amb una terminologia més contemporània i fàcil d’entendre els principis que ja recollia el dret a l’autodeterminació (Bosch, 2013; López, 2009; López, 2011), essencialment vinculat a processos de descolonització (Seymour, 2007). Així, tot i que algunes reivindicacions a favor de la independència de minories nacionals dins d’estats democràtics occidentals encara s’associen amb el dret a l’autodeterminació, progressivament ha anat guanyat importància reivindicativa l’apel·lació a l’anomenat dret a decidir. Per això, aquest concepte s’utilitza cada vegada més en les democràcies occidentals, com és el cas de Catalunya (López, 2011).3 De fet, l’ambigüitat del concepte dret a decidir és el que ha permès que sigui utilitzat per diverses opcions del catalanisme i que, per tant, hagi acabat ocupant un espai polític central (Cardús, 2010; Guinjoan, Rodon i Sanjaume, 2013). D’altra banda, parlar de legitimació o deslegitimació —com es fa en aquesta recerca— implica acceptar que els mitjans causen efectes en l’audiència i l’opinió pública, aspecte àmpliament demostrat per la teoria de l’establiment d’agenda (agenda-setting) (McCombs, 2006). En aquest sentit, el mateix concepte de legitimitat és un terme complex, que en aquesta investigació s’entén des d’una concepció sociològica, és a dir, com el resultat del procés de construcció i validació de la realitat que efectuen els mitjans de comunicació de massa (Gili, 2013). Es parteix, per tant, d’una perspectiva que considera la realitat com una construcció social (Berger i Luckmann, 2011; Bourdieu, 2000; Castells, 2009), i del fet que els mitjans tenen un paper privilegiat en aquest procés de construcció i objectivació social del sentit (Castells, 2009; Engel i Lang, 1983; Habermas, 1989; Lippman, 2003). Per acabar, cal constatar que la recerca sobre el procés sobiranista català no té gairebé precedents en l’àmbit de la comunicació, segurament perquè es tracta d’un projecte polític recent. Tot i això, sí que existeixen diversos estudis sobre el

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Ricard Gili Ferré

tractament dels mitjans al procés d’elaboració i aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 i a la posterior sentència del Tribunal Constitucional (TC). Cal destacar els d’Aira (2007), Sádaba i Rodríguez (2007) i Cortiñas i Pont (2009), que corroboren un emmarcament majoritàriament negatiu de l’Estatut per part dels mitjans espanyols. D’altra banda, Montagut (2012) analitza la sentència del TC sobre l’Estatut en els informatius i tertúlies de dues emissores de ràdio espanyoles i dues de catalanes, i conclou que l’enquadrament més utilitzat va ser aquell que considerava la sentència injusta i un atac a la legitimitat democràtica del procés d’elaboració de l’Estatut. Finalment, Perales, Xambó i Xicoy (2012) analitzen el tractament que vuit diaris espanyols van fer de la manifestació del 2010 a Barcelona per rebutjar la sentència del TC i afirmen que, excepte dos diaris catalans i un de basc, la resta neguen que Catalunya pugui ser considerada una nació i, per tant, el dret a l’autodeterminació.

2. Metodologia El corpus d’anàlisi està format per quatre diaris: El País, El Mundo, La Vanguardia i El Punt Avui. Dels dos primers —editats a Madrid— s’analitza l’edició «nacional» per tal d’observar el tractament informatiu que fan de la Via Catalana per a tot Espanya. La selecció d’aquests quatre diaris respon a la combinació de tres criteris: 1) ser mitjans de referència al seu territori;4 2) assegurar l’equilibri numèric entre els editats a Madrid i Barcelona; 3) cobrir un ampli espectre ideològic. És a dir, que tinguin línies editorials diverses davant el procés sobiranista català i que, a la vegada, se situïn en punts diferents en l’eix esquerra-dreta. En aquest sentit, no només s’ha prioritzat que es tracti dels diaris de més difusió i lectura, sinó que aquest criteri s’ha combinat amb el fet que entre els diaris escollits es cobreixin línies edito rials clarament diferenciades. D’altra banda, l’anàlisi se circumscriu al primer nivell de lectura (titular, avanttítol, subtítol/s, destacat/s i imatge/s vinculada/des), ja que és on el periodista resumeix els temes principals de la notícia (Penalva i Mateo, 2000) i, a més, representa una estructura narrativa sintètica (López i Franco, 2011). De cadascun dels diaris s’analitza la jornada de la manifestació (11 de setembre) i l’endemà (12 de setembre), moment més elevat de la corba informativa de la Via Catalana. La mostra inclou tots els textos informatius amb titular propi que tenen com a tema principal la Via Catalana. Això es tradueix en un total de 157 notícies, cadascuna de les quals es considera una unitat d’anàlisi. S’han descartat 16 textos (9,25 % de l’univers) perquè no tenien un primer nivell de lectura prou descriptiu per assignar-los les categories d’anàlisi determinades. La metodologia plantejada utilitza els mètodes quantitatiu i quantitatiu i es materialitza a través de l’anàlisi d’enquadraments i d’estructures semionarratives,

C 98

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»

dues tècniques de referència en l’àmbit de la comunicació en les últimes dècades i que es combinen en aquesta recerca (Gili i Pont, 2014). La primera parteix de la base que els periodistes adopten un punt de vista quan elaboren les informacions (Cortiñas i Pont, 2009) i la segona, del fet que el periodisme és una narrativa informativa que incorpora un sistema ideològic (Bell, 1999; Bird i Dardenne, 1990). La combinació d’aquestes dues tècniques ha de permetre una anàlisi de l’objecte d’estudi més àmplia, profunda i pluridisciplinària que la que s’aconseguiria amb l’ús d’una única de les tècniques. De fet, es tracta d’una combinació no només conceptual, sinó també d’aplicació pràctica. En primer lloc i pel que fa a les estructures semionarratives, l’anàlisi s’executa a través de la semiòtica narrativa. Es concentra en la trama narrativa principal i es realitza a partir de dos elements del text: 1) l’assignació dels rols narratius i 2) les accions que realitzen els actors que assumeixen aquests rols. Partint de la tradició de la semiòtica narrativa a través de Courtés (1980) i Greimas (1987) i d’una redefinició de Ruiz (2010) es defineixen els principals rols narratius: 1) destinador de la fase de contracte, subjecte que encarrega una missió o acció al subjecte d’acció per aconseguir un objectiu determinat; 2) subjecte d’acció, protagonista de l’acció, personatge al qual s’assigna l’acció principal del relat; 3) subjecte d’estat, individu per al qual es desenvolupa l’acció, és a dir, és el beneficiari o perjudicat de la intervenció del subjecte d’acció; 4) més enllà d’aquests rols exposats, que són els principals, també existeixen els següents: ajudant, oponent, contrincant, sancionador crític, sancionador criticat, sancionador aprovatori, sancionador aprovat, proponent i destinatari de proposta. Amb referència a les accions, s’analitzen les que realitza el subjecte d’acció, ja que és el rol que assumeix l’acte principal del relat. Seguint les categories conceptuals de Ruiz (2010) es detecten cinc components de cada acció: 1) l’acció mateixa: activitat que un personatge realitza a partir d’una intenció o objectiu; 2) objectiu: estat o situació que un personatge pretén aconseguir amb l’acció que desenvolupa; 3) causa: factor/s que fa/n que un personatge es plantegi un objectiu i desenvolupi una acció per aconseguir-lo; 4) resultat: desenllaç de l’acció (serà positiu si el personatge aconsegueix l’objectiu fixat i negatiu si no l’aconsegueix); 5) conseqüències: estats i situacions positives o negatives derivades del resultat (poden estar o no previstes pel personatge que ha desenvolupat l’acció). En segon lloc i en relació amb l’anàlisi d’enquadraments, es parteix d’una concepció comunicativa d’aquest element (Entman, 1993; Druckman, 2001). D’altra banda, es detecta exclusivament l’enquadrament dominant —aquell que es considera preponderant—, i això es fa en dos nivells: 1) l’enquadrament utilitzat per emmarcar la Via Catalana, és a dir el frame principal de cadascuna de les notícies analitzades, i 2) l’enquadrament que s’atorga a cadascun dels actors que assumeixen un rol en la trama narrativa principal, detectada prèviament a través de la semiòtica narrativa. L’estudi dels frames es fa des de la via deductiva, seguint la classificació d’enqua draments polítics de Neuman, Just i Crigler (1992) i Iyengar i Simon (1993), que

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

Ricard Gili Ferré

posteriorment van adoptar Semetko i Valkenburg (2000). És una tipificació àmpliament utilitzada que inclou cinc enquadraments: de conflicte (DC), d’interès humà (IH), de conseqüències econòmiques (CE), de moralitat (DM) i de responsabilitat (DR). En paral·lel, a cadascun dels enquadraments detectats se li atribueix un to. Es tracta d’un caràcter avaluatiu alineat amb el concepte de valència de Kiousis (2004) que pot ser: 1) positiu si la mirada posa l’accent en els aspectes positius del fet descrit, 2) negatiu si s’emfatitzen els aspectes negatius o conflictius i 3) neutre o ambigu si s’intenta transmetre una descripció molt ajustada als fets o si no queda clar el caràcter avaluatiu.

3. Resultats La Via Catalana va ser un tema de primer odre en els quatre diaris de la mostra durant els dos dies analitzats, però amb un seguiment desigual (gràfic 1). El que més atenció li dedica és El Punt Avui, amb un 40,8 % del total de 157 unitats analitzades. El segueixen La Vanguardia (26,1 %) i El Mundo (21,6 %) i, finalment, El País (11,5 %). En relació amb la jerarquia que aquestes notícies ocupen en cada diari (gràfic 1), El Punt Avui torna a ser el mitjà en què més destaquen. En aquest diari més de la meitat de notícies sobre la Via Catalana obren pàgina, és a dir, són les principals de la pàgina. En els altres tres diaris el percentatge és sensiblement inferior. Pel que fa al gènere utilitzat pels diaris a l’hora d’analitzar la Via Catalana, tots quatre mostren un patró similar: dediquen al voltant del 50 % de les informacions a notícies, un 25 % a columnes d’opinió i l’altre 25 % es reparteix entre altres gèneres d’opinió com l’editorial, l’humor gràfic, les cartes al director o les piulades de lectors. Per tant, hi ha un equilibri entre gèneres informatius i d’opinió.

3.1. Resultats de les estructures semionarratives La primera conclusió de l’anàlisi és que els rols amb més presència en el primer nivell de lectura dels quatre diaris són els dos rols clau en qualsevol trama narrativa: subjecte d’acció i subjecte d’estat. En canvi, la resta de rols tenen un paper residual, cosa habitual ja que, com s’ha indicat, el primer nivell de lectura representa una estructura narrativa sintètica (Gili i Pont, 2014). Així, mentre que el subjecte d’acció apareix en el 75,7 % de les notícies analitzades i el subjecte d’estat en el 40,7 %, el següent rol amb més presència només forma part del 4,4 % d’unitats d’anàlisi. Partint d’aquestes dades, se centra l’atenció en els dos rols més destacats. Quant al subjecte d’acció, s’han detectat els cinc actors que més ocupen aquest rol en cada diari (taula 1). En tres dels quatre diaris —excepte El Mundo— el personatge que més assumeix aquest paper és el dels «manifestants», categoria que agrupa els mateixos manifestants i també la Via Catalana. El Punt Avui és, de fet, el diari

C 100

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu» 45 40

Percentatge

35 30 25 20 15 10 5 0 El País Breu

El Mundo

Tercera notícia

La Vanguardia Segona notícia

El Punt Avui Obre pàgina

El País

El Mundo

La Vanguardia

El Punt Avui

Obre pàgina

Segona notícia

Tercera notícia

Breu

Gràfic 1. Impacte informatiu i jerarquia de les notícies als diaris analitzats A partir d’aquí, els resultats es desglossen en dos nivells: els derivats de l’anàlisi de les estructures semionarratives i els de l’anàlisi d’enquadraments.

en què els manifestants tenen més presència. D’altra banda, Artur Mas —president de la Generalitat— també ocupa una posició destacada en els quatre diaris. Si es creuen les dades de la taula anterior amb el total d’actors que ocupa el rol de subjecte d’acció en cada diari, es pot observar quins d’ells apareixen en tots o la majoria dels mitjans de la mostra i també quins apareixen només en un. El resultat pot considerar-se un bon indicador de la línia editorial de cada diari respecte al procés sobiranista català. Per exemple, els actors Albert Rivera i Vargas Llosa només apareixen a El Mundo com a subjecte d’acció, i ho fan per criticar la Diada i el nacionalisme. En canvi, El Punt Avui és l’únic mitjà que situa un personatge que denomina «el món» al rol de subjecte d’acció, i li assigna la funció d’escoltar el clamor independentista de Catalunya. És un personatge que permet subratllar la internacionalització del procés sobiranista català. En l’anàlisi dels components de les accions que realitza el subjecte d’acció s’ha optat per centrar-se en els dos actors més recurrents en aquest rol —els manifestants i Artur Mas—, als quals s’ha afegit Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, per poder comparar-lo amb Mas. En concret, es presenten els resultats de les accions i els objectius, ja que els altres components —resultats, causes i conseqüències— apareixen escassament al primer nivell de lectura.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

101

Ricard Gili Ferré

El País

El Mundo

1 Manifestants 33,3 % «Exhibir la seva força» per pressionar Rajoy i accelerar la consulta. 2 Artur Mas

13,3 %

Confiar en l’èxit de la Diada. 3 Generalitat

6,6 %

Estar obligada a pactar una solució. 4 Govern esp.

6,6 %

Estar obligat a pactar una solució. 5 Mariano Rajoy

6,6 %

Apostar per una «negociació discreta».

Artur Mas

20 %

La Vanguardia

El Punt Avui

Manifestants 20,6 %

Manifestants

Defensar la consulta.

Manifestar-se a favor de la independència.

Catalunya

Mariano Rajoy

Catalunya/ catalans

10 %

13,7 %

39,5 %

14,5 %

Estar «encadenada» a si mateixa.

Mantenir l’oferta de diàleg a Artur Mas.

Marcar «la via a seguir» als polítics.

Manifestants 6,6 %

Artur Mas

«Lligar» Artur Mas a la consulta el 2014.

Proposar un procés sobiranista controlat.

Reclamar «fermesa» als catalans.

Albert Rivera 6,6 %

La Diada

El món

Voler «una Diada de tots».

Celebrar la Diada.

Observar que Catalunya vol la independència.

Vargas Llosa 6,6 %

Espanya/ Estat

García-Margallo 4,1 %

Criticar el nacionalisme.

«Prendre nota» de la situació catalana.

6,8 %

10,3 %

6,25 %

4,1 %

Utilitzar «l’estratègia de la por».

Taula 1. Actors que més ocupen el rol de subjecte d’acció i accions rellevants que realitzen Percentatges calculats sobre el total de vegades en què apareix el rol de subjecte d’acció en cada diari. No sumen 100 perquè no es recullen la resta d’actors que assumeixen aquest rol.

Per començar es fixa l’atenció en els manifestants. El País considera que l’acció que desenvolupen és «exhibir la seva força» i «pressionar Rajoy» per aconseguir l’objectiu de convocar una consulta independentista. El Mundo utilitza un verb més contundent per definir l’acció dels manifestants, que és «lligar». Així, assegura que la manifestació «lliga Mas a la consulta el 2014». Per la seva banda, La Vanguardia opta per una descripció més informativa i menys interpretativa. Considera que l’acció dels manifestants és simplement manifestar-se de manera massiva i festiva per aconseguir un objectiu clar: la independència de Catalunya. El Punt Avui construeix un esquema narratiu similar al de La Vanguardia, però reforça l’aspecte emocional i humà de l’acció de manifestar-se amb expressions com «donar-se les mans» o «voluntat de decidir» en el primer nivell de lectura. En allò referent a Artur Mas i Mariano Rajoy, la majoria dels quatre diaris confronten les accions d’aquests dos actors, i creen una cobertura de tipus carrera de cavalls. És a dir, dibuixen una relació en què Mas i Rajoy competeixen i s’enfronten per aconseguir imposar els seus arguments, més que no explicar quins són aquests arguments. En aquesta línia, El País atribueix a Mas l’acció de «confiar» en l’èxit de la cadena per «pressionar», precisament, Rajoy en la negociació de la consulta, un

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»

Rajoy que aposta per la «negociació discreta». El Mundo destaca que Mas defensa la consulta i contraposa aquesta acció a la de Rajoy, a qui atribueix no poder seguir «de braços creuats» davant el que succeeix a Catalunya. Pel que fa a La Vanguardia, torna a utilitzar un to informatiu i assegura que Mas demana que el procés sobiranista es faci de manera respectuosa. Sobre Rajoy, afirma que «manté l’oferta de diàleg» a Mas. Per acabar, a El Punt Avui, Artur Mas reclama «fermesa» als catalans per tirar endavant el procés sobiranista. Rajoy no apareix com a subjecte d’acció en aquest diari. D’altra banda i amb referència a l’anàlisi del subjecte d’estat —rol per al qual el subjecte d’acció realitza l’acció— s’han detectat els tres actors que més ocupen aquesta funció en cada diari (taula 2). A El País destaquen Mariano Rajoy i Artur Mas, a qui es pressiona per fer la consulta independentista. A El Mundo els tres subjectes d’estat estan vinculats al sobiranisme —són Artur Mas, la Diada i el nacionalisme— i en tots tres casos reben crítiques o propostes de canvi. Pel que fa a La Vanguardia, situa com a principal subjecte d’estat el personatge Catalunya, per a la qual es reclama la independència, però que també rep propostes per seguir dins Espanya. Finalment, El Punt Avui també converteix Catalunya en el subjecte d’estat preponderant, per a la qual s’exigeix la independència de manera insistent. Al marge del subjecte d’acció i el subjecte d’estat, la presència residual de la resta de rols en el primer nivell de lectura no vol dir que les funcions que realitzen

El País

El Mundo

La Vanguardia

40 %

Artur Mas 21,7 %

Catalunya 38,4 %

Catalunya/ catalans

Se’l pressiona per tal que permeti la consulta independentista.

Rep múltiples crítiques i se’l presenta «lligat» als manifestants.

Es reclama la seva independència i rep propostes d’encaix amb Espanya.

Majoritàriament es reclama la seva independència.

La Diada

Artur Mas

1 M. Rajoy

2 Artur Mas

20 %

Se’l pressiona per tal que convoqui la consulta independentista. 3 Catalunya

10 %

Rep propostes d’encaix per seguir a Espanya.

17,3 %

7,6 %

El Punt Avui 64,2 %

7,1 %

Es proposa canviar-la per tal que sigui «de tots».

És el destinatari d’una oferta de diàleg de M. Rajoy.

Rep una petició per tal que convoqui la consulta independentista immediatament.

Nacionalisme 8,6 %

El món

Rep crítiques per ser una «tara».

Rep la «crida» que li envia Catalunya.

7,6 %

7,1 %

Rep el missatge independentista que li envia Catalunya.

Taula 2. Actors que més ocupen el rol de subjecte d’estat i accions més rellevants que reben Percentatges calculats sobre el total d’ocasions en què apareix el rol de subjecte d’estat en cada diari. No sumen 100 perquè no es recullen la resta d’actors que assumeixen aquest rol.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

103

Ricard Gili Ferré

no apareguin als titulars. En realitat, el que succeeix és que en alguns casos aquestes funcions són desplaçades cap al rol de subjecte d’acció. És a dir, el periodista dóna aquestes funcions a un rol narratiu més central i fonamental, tendència ja detectada per Ruiz (2010) en titulars de periodisme polític. Així, a la taula 1 s’observen actors que, tot i ocupar el rol de subjecte d’acció, actuen com a destinadors, sancionadors crítics o proponents. A continuació s’exposen alguns exemples d’aquesta tendència. En primer lloc, rols de subjecte d’acció que actuen com a destinadors: a El País, els manifestants actuen com a destinadors quan pressionen Rajoy perquè permeti la consulta. I el mateix passa a El Mundo quan els manifestants «lliguen» Artur Mas a la consulta. Per tant, es presenten els manifestats com un agent que compromet en un determinat sentit els líders polítics. Per la seva banda, a El Punt Avui, Artur Mas actua com a destinador quan reclama «fermesa» als catalans. Pel que fa a actors que ocupen el rol de subjecte d’acció i actuen com a sancionadors crítics, un exemple el trobem a El Mundo, en què Vargas Llosa apareix criticant el nacionalisme. Finalment, dos exemples en relació amb els proponents: a La Vanguardia Artur Mas proposa un procés sobiranista controlat i a El Mundo Albert Rivera proposa una «Diada de tots».

3.2. Resultats de l’anàlisi d’enquadraments En primer lloc es detalla l’enquadrament dominant que cada diari assigna a la Via Catalana (gràfic 2), un frame que es determina a partir de l’enquadrament principal que té cadascuna de les unitats d’anàlisi o notícies. Com s’observa al gràfic, en termes generals tres dels quatre diaris responen a un patró similar: els enquadraments de conflicte i de responsabilitat són els més utilitzats, amb un lleuger avantatge del primer. Aquest és el cas d’El País, El Mundo i La Vanguardia, en els quals aquests dos tipus d’enquadraments sempre representen, com a mínim, un terç del total de frames. En canvi, a El Punt Avui la primera posició l’ocupa l’enquadrament d’interès humà (Gili i Pont, 2014). La preponderància de l’enquadrament de conflicte demostra que en el tractament informatiu de la Via Catalana hi abunden els desacords i retrets. Com a exemple, un titular d’El Mundo destaca que «Els subsaharians de Barcelona retreuen a Mas que manipuli la història». El predomini d’aquest enquadrament va d’acord amb altres investigacions amb un objecte d’estudi també polític (Aira, 2007; Semetko i Valkenburg, 2000) i configura, com s’ha apuntat, un tractament de carrera de cavalls. D’altra banda, la forta presència de l’enquadrament de responsabilitat es deu al fet que són moltes les accions en què un personatge efectua un d’aquests fets: proposar solucions per dur a terme la consulta o per aconseguir l’encaix de Catalunya a Espanya; reclamar una acció urgent a un altre personatge, i indicar que una institució, partit polític, individu, grup o país és responsable de la situació entre Catalunya i Espanya. Per exemple, un editorial d’El País assegura que «Urgeix abordar un millor encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya».

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu» 100 90 80

Percentatge

70 60 50 40 30 20 10 0 El País

El Mundo DR

La Vanguardia CE

El Punt Avui DC

El País

El Mundo

La Vanguardia

El Punt Avui

Gràfic 2. Enquadraments dominants de la Via Catalana als diaris analitzats Percentatges calculats sobre el total d’unitats d’anàlisi de cada diari. Cada columna suma 100.

Pel que fa a diaris concrets, destaquen dues particularitats. Per un costat, els dos diaris editats a Madrid són els únics amb enquadrament de moralitat, i l’apliquen en tots els casos al nacionalisme i a la Diada. És especialment rellevant a El Mundo (17,6 %), que sovint es refereix a aquest enquadrament a través de citacions o inferències, una estratègia que Neuman et al. (1992) expliquen pel propòsit d’objectivitat del periodisme. En són un exemple les declaracions de l’escriptor Vargas Llosa en la portada d’aquest diari assegurant que «el nacionalisme és això, un retorn a la tribu. És una tara a combatre». Per un altre costat, els dos diaris editats a Barcelona són els que aposten més per l’enquadrament d’interès humà: un 25 % La Vanguardia i un 50 % El Punt Avui. Això respon al tractament humà i emocional de la manifestació, especialment a El Punt Avui amb notícies com la dedicada a una àvia de cent anys que participa a la Via Catalana. També destaca l’escassíssima presència d’enquadrament de conseqüències econòmiques, sobretot tenint en compte que la reivindicació sobiranista catalana ha tingut en els arguments econòmics un punt clau. L’únic diari amb aquest tipus

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

105

Ricard Gili Ferré

d’enquadrament és El Punt Avui, en què destaca un text amb el titular «Madrid ho xucla tot», que recull les declaracions d’un estranger resident a Catalunya. És, de fet, un titular que encaixa amb l’argument tradicional d’«Espanya ens roba». Més enllà d’aquest exemple, l’escassetat d’enquadrament econòmic implica una omissió d’aspectes concrets de contextualització. Pel que fa al to dels enquadraments assignats a la Via Catalana, a El País predomina el neutre o ambigu (44,4 %), seguit del negatiu (33,3 %). A La Vanguardia també predomina el neutre o ambigu (52,5 %), però seguit del positiu (32,5 %). Per la seva banda, El Mundo i El Punt Avui se situen en extrems oposats. A El Mundo abunda el negatiu (58,8 %) amb una presència residual del positiu (5,8 %), mentre que a El Punt Avui el positiu és majoritari (60,9 %) i el negatiu, escàs (14 %). Amb referència als enquadraments que s’utilitzen en el tractament dels actors, s’ha optat per mostrar únicament els resultats de tres d’ells per facilitar-ne la comparació (gràfic 3). Són els mateixos tres que s’han destacat en l’anàlisi del rol de subjecte d’acció: manifestants, Artur Mas i Mariano Rajoy. Als manifestants se’ls emmarca fonamentalment amb els enquadraments d’interès humà i conflicte en els quatre diaris. Tot i això, dues consideracions: El Punt Avui —d’acord amb el frame general que dedica a la Via Catalana— assigna als manifestants un nivell d’enquadrament d’interès humà (85 %) molt superior a la resta; i El Mundo atribueix als manifestants un enquadrament que és principalment de responsabilitat, ja que els atorga la capacitat de «lligar» Artur Mas per tal que segueixi la seva reclamació, que és la independència de Catalunya. Precisament, en relació amb Artur Mas, de manera majoritària els quatre diaris l’enquadren amb un frame de responsabilitat, ja que el consideren responsable de la situació i/o capacitat per resoldre-la. Tanmateix, El País, El Mundo i El Punt Avui també subratllen l’enquadrament de conflicte i mostren desacords i retrets al voltant de la figura de Mas. I amb referència a Mariano Rajoy, de manera similar al que passa amb Artur Mas, l’enquadrament predominant és el de responsabilitat. A la vegada, a El Mundo i La Vanguardia també li assignen de manera destacada l’enquadrament de conflicte. El diari El Punt Avui no inclou Rajoy en cap de les seves trames narratives principals. Per acabar, s’indica quin és el to que utilitza de manera més recurrent cadascun dels diaris per a aquests tres actors. En el cas dels manifestants, El País, La Vanguardia i El Punt Avui utilitzen el to positiu en més del 80 % de les unitats d’anàlisi. Per contra, a El Mundo preval el to oposat —el negatiu— en un 75 % de les ocasions. Quant a Artur Mas, els tons preponderants són el negatiu i el neutre o ambigu, però amb diferències segons el diari. Així, tant El País com El Mundo descriuen Mas amb un to negatiu en més del 75 % de les unitats. A El Punt Avui el to es reparteix a parts iguals entre negatiu i neutre o ambigu. Finalment, La Vanguardia no presenta gens de to negatiu, sinó que en el 100 % d’ocasions es refereix a Mas amb un caràcter neutre o ambigu.

C 106

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu» 100 90 80

Percentatge

70 60 50 40 30 20 10 0

ís

u Av t n

a gu

n Va

ís

Manifestants

u Av t n

a gu

n Va

ís

Artur Mas DC

u Av t n

a gu

n Va

Mariano Rajoy DM

El País

El Mundo

La Vanguardia

El Punt Avui

Manifestants DC IH

Artur Mas DC

100

Mariano Rajoy DC IH

Gràfic 3. Enquadraments dominants d’actors als diaris analitzats Percentatges calculats sobre el total d’ocasions en què cada personatge ocupa un rol de la trama narrativa principal en un diari. Les columnes de cada diari sumen 100.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

107

Ricard Gili Ferré

I pel que fa a Mariano Rajoy, igual que amb Artur Mas, els tons dominants també són el negatiu i el neutre o ambigu. En detall: La Vanguardia el descriu de manera negativa en la meitat d’ocasions i neutra o ambigua en l’altra meitat; El País utilitza en el 100 % dels casos un to neutre o ambigu; en canvi, El Mundo es decanta per un to negatiu en el 100 % de les unitats d’anàlisi; El Punt Avui —com s’ha indicat— no inclou Rajoy en cap trama narrativa principal i, per tant, no li assigna cap to.

4. Conclusions La recerca realitzada permet analitzar amb precisió les hipòtesis plantejades inicialment: 1) els diaris editats a Barcelona legitimen el procés sobiranista, mentre que els editats a Madrid el deslegitimen, i 2) l’eix Catalunya-Espanya és el factor que determina el suport o no dels mitjans de comunicació al procés sobiranista de Catalunya. En canvi, l’eix esquerra-dreta no és rellevant. Els resultats indiquen que cap de les dues hipòtesis es compleix. En relació amb la primera hipòtesi, mentre que El Punt Avui —editat a Barcelona— dóna un suport clar al procés sobiranista i El Mundo —editat a Madrid— el rebutja, La Vanguardia i El País —el primer editat a Barcelona i el segon, a Madrid— se situen en una posició intermèdia. D’aquesta manera, tot i rebutjar la independència de Catalunya, aposten pel diàleg i el pacte entre Catalunya i Espanya. Els posicionaments clarament definits són els d’El Punt Avui i El Mundo. Així, El Punt Avui dóna suport al procés sobiranista amb una narració prototípica5 en què els manifestants reclamen de manera aclaparadora la independència i marquen el camí a seguir a Artur Mas i, en general, als polítics catalans. A la vegada, els manifestants fan que el món s’adoni del que succeeix a Catalunya. Aquesta narració està acompanyada per un enquadrament majoritàriament d’interès humà, que emfatitza l’emocionalitat de la Via Catalana amb un to marcadament positiu. Per contra, El Mundo deslegitima el procés sobiranista. Els protagonistes principals de la seva narració prototípica no són els manifestants, sinó Catalunya i Artur Mas. A Catalunya se la presenta «encadenada» al nacionalisme i a la deriva separatista, i a Mas, «lligat» pels manifestants. En aquest diari preval l’enquadrament de conflicte, seguit del de responsabilitat, amb un to negatiu preponderant. En una posició intermèdia se situen El País i La Vanguardia, tot i que amb matisos. Editorialment no són partidaris de la independència de Catalunya, però a diferència d’El Mundo les seves narracions prototípiques aposten pel diàleg i el pacte com a solució. Així, a El País els manifestants pressionen Mariano Rajoy per tal que permeti una consulta independentista a Catalunya i Artur Mas perquè la convoqui. En aquest context, s’assigna l’acció de dialogar, negociar, escoltar i pactar a diversos actors —Generalitat, Govern espanyol i al mateix Mariano Rajoy— per trobar un encaix de Catalunya a Espanya.

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»

La Vanguardia, a diferència d’El País, construeix una narració prototípica en la qual els manifestants reclamen de manera marcada la independència de Catalunya i fan que el món prengui consciència del procés català. Tanmateix, com a El País, Mariano Rajoy i l’Estat espanyol apareixen com a actors disposats a dialogar. A més, tant a La Vanguardia com a El País dominen l’enquadrament de conflicte i el de responsabilitat, acompanyats d’un to neutre o ambigu. Precisament, val la pena aturar-se en la preeminència global tant de l’enquadrament de conflicte com del de responsabilitat en el conjunt d’unitats analitzades. En un conflicte polític marcat per la tensió, com és el procés sobiranista català, la prevalença d’aquests dos enquadraments —que són sinònim de retrets, acusacions, crides a l’acció, etc.— permet generar un plus d’acció a la narració dels mitjans de comunicació. De fet, la primacia d’aquests dos enquadraments encaixa amb una altra tendència de la narració periodística: davant de conflictes institucionals complexos —i el cas català ho és— els periodistes utilitzen les oposicions binàries entre els actors vinculats a aquests conflictes per facilitar-ne l’explicació (O’Donnell i Castelló, 2011). Pel que fa a la segona hipòtesi —l’eix Catalunya-Espanya és el factor que determina el suport o no del mitjans al procés sobiranista i, per contra, l’eix esquerradreta no és rellevant—, com s’ha exposat, es percep que l’origen territorial d’un diari incideix en el seu posicionament però no com a únic element determinant. Així, mentre que El Mundo és clarament contrari al procés sobiranista i El Punt Avui és favorable a aquest procés, El País i La Vanguardia —el primer editat a Madrid i el segon a Barcelona— comparteixen un posicionament similar. Quant a l’eix ideològic esquerra-dreta, no esdevé un factor rellevant, ja que per exemple La Vanguardia i El Mundo tendeixen a coincidir en aquest eix, però la seva posició davant el procés sobiranista català és diferent. I el mateix succeeix entre La Vanguardia i El País, que no coincideixen en l’eix esquerra-dreta però sí que comparteixen elements davant el cas català. Per tot plegat, es planteja com a hipòtesi que als dos factors citats —origen territorial del mitjà i posicionament en l’eix esquerra-dreta— se n’hi hagi d’afegir un altre, que estaria vinculat a la línia editorial marcada pel màxim responsable de cada mitjà de comunicació, l’editor en el cas dels diaris. Per acabar, dos apunts en relació amb la vessant metodològica de l’article. Primer: els resultats demostren la complementarietat de les dues tècniques utilitzades. D’una banda, l’anàlisi semionarrativa sistematitza les trames narratives i els rols que representen els diversos actors que hi apareixen i, per tant, permet detectar confrontacions, ajudes, crítiques, etc. De l’altra, l’anàlisi de frames proporciona els en quadraments que utilitza el periodista per emmarcar aquestes trames narratives. I segon apunt: el fet d’haver detectat diversos casos en què el rol de subjecte d’acció actua com a destinador, sancionador, proponent, etc. planteja la necessitat que en un futur s’atorgui més rellevància a aquests rols de caràcter específic i se’n sistematitzi l’anàlisi, ja que això permetria un estudi més acurat sobre el relat de

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

109

Ricard Gili Ferré

cada mitjà de comunicació. Per exemple, el fet que els enquadraments de conflicte i responsabilitat tinguin un pes destacat en la mostra investigada connecta clarament amb la presència de les funcions narratives de destinador o sancionador. Per tant, donar més rellevància a aquests rols facilitaria la detecció i anàlisi de relacions com la citada.

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu»

Notes [1 Adreça de correspondència: Ricard Gili. C/ de Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona, UE. [2 Les cinc manifestacions estan repartides de manera homogènia al llarg del període 2006-2013 i, excepte la Via Catalana, la resta es van fer a Barcelona. A continuació es detalla la data, el lema i l’afluència —segons els organitzadors— de cadascuna d’elles i per ordre cronològic: 18 de febrer de 2006, «Som una nació i tenim el dret a decidir», 700.000 persones; 1 de desembre de 2007, «Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures», 700.000 persones; 10 de juliol de 2010, «Som una nació. Nosaltres decidim», 1,5 milions de persones; 11 de setembre de 2012, «Catalunya, nou estat d’Europa», 1,5 milions de persones; 11 de setembre de 2013, «Via Catalana per la independència», 1,6 milions de persones.

[3 Mentre que el dret a l’autodeterminació està definit en diversos tractats internacionals, el dret a decidir no té una definició legal precisa. El dret a l’autodeterminació forma part de la carta fundacional de les Nacions Unides (Organització de les Nacions Unides, 1945). A l’article 1.2 del primer capítol s’assegura que les Nacions Unides volen «fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles». En canvi, tal com recull López (2011: 9), el dret a decidir no té una definició inequí voca. En aquest sentit, exposa que «el Dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo, emès el juliol del 2010, representa una peça jurídica clau en el desenvolupament i reconeixement jurídics del dret a decidir [...]. Tot i que no hi fa referència literalment, podem distingir diversos elements d’argumentació que encaixen plenament amb el que s’ha dit en relació amb el dret a decidir. El Tribunal deixa clar que la base jurídica sobre la qual argumenta no és el dret a l’autodeterminació que es dóna en els processos de descolonització —ho afirma explícitament—, sinó un altre tipus de legitimitat». Recentment —març 2014— el Tribunal Constitucional (TC) espanyol va referir-se explícitament al «dret a decidir» en la sentència sobre la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya aprovada pel Parlament de Catalunya el gener de 2013 (Espanya. Tribunal Constitucional, 2014). En concret, el TC va determinar que «el “dret a decidir” del poble català només podria existir quan, culminada la reforma constitucional per la via de l’art. 168 CE, el poble espanyol sobirà el reconegués d’acord amb el procediment constitucionalment prescrit per a això. No pot, per tant, acceptar-se que, en el present moment, la titularitat del “dret a decidir” estigui ja atribuïda al poble de Catalunya, tot i que s’hagi de canalitzar el seu exercici en un “procés”».

[4 Segons dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), entre el gener i el desembre de 2013: El País va tenir una tirada mitjana de 359.809 exemplars i una mitjana de difusió de 292.227 exemplars; a El Mundo les dades van ser de 248.463 i 172.427 exemplars respectivament; pel que fa a La Vanguardia, 180.939 i 152.320, i, finalment, El Punt Avui va tenir una tirada mitjana de 31.721 exemplars i una difusió mitjana de 24.201. Pel que fa al nombre de lectors diaris, en el període de febrer a novembre de 2013, l’Estudi General de Mitjans (EGM) va constatar les xifres següents: El País, 1.812.000; El Mundo, 1.107.000; La Vanguardia, 752.000; El Punt Avui, 145.000.

[5 Una narració prototípica és un marc narratiu genèric format per les característiques comunes d’un conjunt de narracions similars que conformen un grup homogeni. La seva definició permet identificar i subratllar els marcs narratius reiteratius i rellevants d’una mostra extensa. S’estableixen a partir dels resultats de l’anàlisi de l’assignació de rols i els components de les accions del subjecte d’acció (Ruiz et al., 2011).

Bibliografia Aira, J. A. (2007). «La construcció mediàtica de l’agenda política. El pes del màrqueting polític en les estratègies partidistes. El cas de l’enquadrament mediàtic de l’Estatut de Catalunya 2006». Tesi doctoral no publicada. Barcelona: Universitat Ramon Llull. Bell, A. (1999). «News stories as narratives». A: Jaworski, A.; Coupland, N. (ed.). The discourse reader. Londres: Routledge, p. 236-251. Berger, P.; Luckmann, T. (2011). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu. Bird, S. E.; Dardenne, R. W. (1990). «Myth, chronicle and story: exploring the narrative qualities of news». A: Carey, J. W. (ed.). Media, myths and narratives: Television and the press. Newbury Park, Calif.: Sage, p. 67-87.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

111

Ricard Gili Ferré Bosch, J. (2013). De l’Estatut a l’autodeterminació. Barcelona: Editorial Base. Bourdieu, P. (2000). Poder, derecho y clases sociales. Bilbao: Desclée. Cardús, S. (2010). El camí de la independència. Barcelona: La Campana. Castells, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza Editorial. Cortiñas, S.; Pont, C. (2009). «Premsa diària i comunicació política. La percepció del projecte de reforma de l’Estatut de Catalunya en dotze diaris espanyols». Anàlisi [Barcelona], núm. 38, p. 117-134. Courtés, J. (1980). Introducción a la semiótica narrativa y discursiva. Buenos Aires: Hachette. Dijk, T. van (1990). La noticia como discurso: Comprensión, estructura y producción de la información. Barcelona: Paidós. Druckman, J. N. (2001). «The implications of framing effects for citizen competence». Political Behaviour, vol. 23, núm. 3 (setembre), p. 225-256. Engel, G.; Lang, K. (1983). The battle for public opinion: The president, the press and the polls during Watergate. Nova York: Columbia University Press. Entman, R. M. (1993). «Framing: towards clarification of a fractured paradigm». Journal of Communication [Washington], vol. 43, núm. 4 (desembre), p. 51-58. Espanya. Tribunal Constitucional (2014). Sentencia de 25 de marzo de 2014 sobre la Resolución del Parlamento de Cataluña 5/X, de 23 de enero de 2013 [en línia]. <http://www.tribunalconstitucional.es/es/jurisprudencia/ Paginas/Sentencia.aspx?cod=20993> [Consulta: 21 juny 2014]. Gili, R. (2013). «Els mitjans de comunicació com a legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític a través de l’enquadrament i les estructures semionarratives. El cas del dret a decidir de Catalunya en el període 2006-2012». Treball final de màster no publicat. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Gili, R.; Pont, C. (2014). «Propuesta de combinación metodológica para el análisis de la información publicada acerca del proceso soberanista de Cataluña en cuatro periódicos: estudio de frames y estructuras semionarrativas. La “Vía Catalana” del 11 de septiembre de 2013». Comunicació no publicada. XX Congreso Internacional de la Sociedad Española de Periodística (Barcelona). Greimas, A. J. (1987). Semántica estructural: investigación metodológica. Madrid: Gredos. Guinjoan, M.; Rodon, T.; Sanjaume, M. (2013). Catalunya, un pas endavant. Barcelona: Angle. Habermas, J. (1989). The structural transformation of the public sphere : An inquiry into a category of bourgeois society. Cambridge: MIT Press. Igartua, J. J.; Humanes, M. L.; Cheng, L.; Muñiz, C.; García, M.; García, A. R.; Gomes, A. M.; Gomes, D.; Amaral, N.; Canavilhas, J. (2004). «Imágenes de Latinoamérica en la prensa española. Una aproximación empírica desde la teoría del encuadre». Comunicación y Sociedad [Pamplona], vol. 17, núm. 1, p. 47-75. Iyengar, S.; Simon, A. (1993). «News coverage of the Gulf crisis and public opinion: a study of agenda-setting, priming, and framing». Communication Research, vol. 20, núm. 3 (juny), p. 365-383. Kiousis, S. (2004). «Explicating media salience: a factor analysis of New York Times issue coverage during the 2000 U.S. presidential election». Journal of Communication [Washington], vol. 54, núm. 1 (març), p. 71-87. Lippman, W. (2003). La opinión pública. Madrid: Cuadernos de Langre. López, A. (2009). «Sobre referéndum y comunidades autónomas. La ley vasca de la ‘consulta’ ante el Tribunal Constitucional (consideraciones con motivo de la STC 103/2008)». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals [Barcelona], núm. 9 (octubre), p. 202-240. López, J. (2011). Del dret a l’autodeterminació al dret a decidir. Un possible canvi de paradigma en la reivindicació dels drets de les nacions sense estat. Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya. López, R.; Franco, A. (2011). «La teoría actancial en una gramática funcional para la producción periodística». Quórum Académico [Maracaibo, Veneçuela], vol. 8, núm. 2 (juliol-desembre), p. 209-222. McCombs, M. E. (2006). Estableciendo la agenda : El impacto de los medios en la opinión pública y en el conocimiento. Barcelona: Paidós. Montagut, M. (2012). «L’agenda temàtica i la construcció de marcs interpretatius a la ràdio. El cas de la sentència de l’Estatut de Catalunya». Tesi doctoral no publicada. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. Neuman, W. R.; Just, M. R.; Crigler, A. N. (1992). Common knowledge : News and the construction of political meaning. Chicago: The University of Chicago Press.

C 112

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

«El nacionalisme és això, un retorn a la tribu» O’Donnell, H.; Castelló, E. (2011). «Neighbourhood squabbles or claims of right? Narratives of conflict on Spanish and Catalan television». Narrative Inquiry, vol. 21, núm. 2, p. 191-212. Organització de les Nacions Unides (1945). Carta de las Naciones Unidas [en línia]. <http://www.un.org/es/documents/ charter/index.shtml> [Consulta: 21 juny 2014]. Penalva, C.; Mateo, M. A. (2000). «Análisis narrativo y guerra. La cobertura del diario El País sobre el conflicto de Kosovo». Revista Internacional de Sociología [Madrid], núm. 26 (maig-agost), p. 187-210. Perales, C., Thouverez, L.; Filardo, L. (2011). «European representations of the Basque Country». A: Salaverría, R. (ed.). Diversity of journalisms: Conference proceedings (ECREA+CICOM). Pamplona: Universidad de Navarra, p. 270280. Perales, C.; Xambó, R.; Xicoy, E. (2012). «La crisis del modelo de Estado. La sentencia del Estatut de Catalunya y el 10J». A: Castelló, E. (ed.). La mediatización del conflicto político: Discursos y narrativas en el contexto español. Barcelona: Laertes, p. 61-78. Reese, S. D. (2007). «The framing project: a bridging model for media research revisited». Journal of Communication [Washington], vol. 57, núm. 1 (març), p. 148-154. Ruiz, X. (2010). Medios informativos y discursos de la desafección en Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Participació Ciutadana. Ruiz, X.; Obradors, M.; Pujadas, E.; Pérez, O. (2011). «Qualitative-quantitative analysis of narrative structures: the nar rative roles of immigrants in Spanish television series». Semiotica, núm. 184 (gener), p. 99-121. Sádaba, M. T.; Rodríguez, J. (2007). «La construcción de la agenda de los medios. El debate del Estatut en la prensa española». Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación [Sevilla], núm. 16, p. 187-211. Semetko, H. A.; Valkenburg, P. M. (2000). «Framing European politics: a content analysis of press and television news». Journal of Communication [Washington], vol. 50, núm. 2 (juny), p. 93-109. Seymour, M. (2007). «Secession as a remedial right». Inquiry : An Interdisciplinary Journal of Philosophy, vol. 50, núm. 4, p. 395-423. Tuchman, G. (1983). La producción de la noticia. Barcelona: Gustavo Gili. Vilaregut, R. (2011). «Memòria i emergència en l’independentisme català. El cas de la Plataforma pel Dret de Decidir». Tesi doctoral no publicada. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

113

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Por una mirada-mundo. Conversaciones con Michel Sénécal FITXA: ARMAND MATTELART Barcelona: Gedisa, 2014

RESSENYA: Entrevistat per Sénécal, Armand Mattelart desgrana en aquest llibre el seu pensament entorn de la comunicació i la cultura, i hi explica el seu procés de formació intel·lectual. Després d’uns inicis a París com a demògraf, ja a Xile Mattelart va passar a interessar-se per la comunicació des del punt de vista del materialisme cultural, i quan Pinochet el va expulsar del país va dedicar bona part de la seva recerca, de nou a França, a estudiar la història de la comunicació-món. Mattelart subratlla que, en el context de la mundialització, la història de la comunicació-món ha de saber combinar passat i present, teoria i pràctica, i allò local amb allò supranacional.

C The value of public service media FITXA: GREGORY F. LOWE I FIONA MARTIN (ED.) Göteborg: Nordicom, 2014

RESSENYA: Basant-se en els resultats i conclusions del congrés RIPE 2012, celebrat a Sidney, aquest llibre recull estudis i reflexions entorn de la qüestió dels mitjans de servei públic i la manera de calcular-ne el valor. Aquest exercici, que esdevé de gran importància en un context de reformulació i retallades en el sector públic, permet posar de manifest la contradicció que representa demanar rendibilitat econòmica als mitjans públics alhora que se’ls exigeixen funcions que aporten una rendibilitat social. Tot contribuint a aquest debat, els autors proposen concepcions diverses sobre el valor dels mitjans de servei públic, amb capítols genèrics sobre el concepte i també amb estudis de cas.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

117

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Comunicació pel canvi social. Reflexions i experiències per una comunicació participativa, emancipadora i transparent FITXA: LLUÍS COSTA I MÒNICA PUNTÍ (ED.) Girona: Documenta Universitaria, 2014

RESSENYA: La comunicació com a eina de transformació de la vida d’un grup social és el paraigua sota el qual diversos investigadors i professionals aborden temàtiques com la gestió de la comunicació en les administracions locals, els perjudicis de la institucionalització de les fonts periodístiques o les recomanacions de l’ONU sobre la governança de les empreses que fomenten el canvi social. En el llibre, que conté capítols escrits tant en català com en castellà i anglès, s’hi estudien casos com el del projecte Les4Fonts, el de Sa Tevavisió o el de la construcció de la marca Comunitat Valenciana.

C The independence of the media and its regulatory agencies. Shedding new light on formal and actual independence against the national context FITXA: WOLFGANG SCHULZ, PEGGY VALCKE I KRISTINA IRION (ED.) Bristol: Intellect, 2014

RESSENYA: En aquest llibre diversos autors reflexionen sobre els organismes reguladors de mitjans a Europa i com el seu grau d’independència incideix, al seu torn, en la governança i independència dels mitjans. A partir de diferents perspectives teòriques i metodològiques per a analitzar els marcs socials, financers i legals de més de quaranta països, els autors estableixen un mapa de pràctiques i estudien com el canvi tecnològic en el si dels mitjans obliga a modificar-les. També s’hi estudia com els contextos sociopolítics estatals influeixen en les institucions locals.

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Vox populista. Medios, periodismo, democracia FITXA: SILVIO WAISBORD Barcelona: Gedisa, 2014

RESSENYA: Tot i que centrat en allò que succeeix a l’Amèrica Llatina, aquest llibre ofereix una reflexió general sobre el populisme i la seva eclosió en un context de mediatització creixent. Segons l’autor, el populisme entén els mitjans fonamentalment com a institucions polítiques i, d’aquesta manera, se’n serveix per a dur a terme accions de govern i realitza canvis generals en el sistema de mitjans per tal d’adequar-los millor a aquesta funció. Així, al llarg del llibre l’autor tracta de caracteritzar les polítiques populistes de mitjans en oposició amb els models liberal, mercantil i cívic, predominants en les democràcies modernes.

C Audiencias juveniles y cultura digital FITXA: AMPARO HUERTAS I MÒNICA FIGUERAS (ED.) Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació, 2014

RESSENYA: Aquest llibre, editat exclusivament en format electrònic i de descàrrega gratuïta, recull i amplia algunes de les presentacions realitzades a la jornada Audiencias juveniles: recepción, usos y hábitos mediáticos, celebrada el 2012 a Barcelona i organitzada per l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació. L’obra, amb contribucions d’acadèmics com Javier Callejo, Carmen Peñafiel o Núria Araüna, es divideix en quatre grans apartats: aproximacions teòriques a la joventut com a audiència; els sectors tradicionals, en procés de canvi; gènere i interculturalitat en la construcció de les identitats, i metodologies participatives en contextos d’exclusió social.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

119

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Imagen, cuerpo y sexualidad. Representaciones del cuerpo en la cultura audiovisual contemporánea FITXA: FRANCISCO A. ZURIAN (ED.) Madrid: Ocho y Medio, 2014

RESSENYA: Una col·lecció d’articles compilada per Fran Zurian des d’una perspectiva acadèmica que situa la problemàtica del cos contemporani en diversos contextos teòrics i filosòfics. Els textos contenen una gamma amplíssima de models de representació, incloent-hi el còmic, la publicitat, el cinema o el videoart, per exemple. Els autors són Margarita Ledo, Antonio Caballero, Iolanda Tortajada, Sonia Núñez, Rainer Rubira, Diana Fernández, Patricia Núñez, Beatriz Herrero, Francesca Bartrina, Alicia Guidonet, Fran Zurian, David Moriente, Miguel Borrego i Santiago Fouz. (Ressenya realitzada per Alberto Mira, Universitat Brookes d’Oxford.)

C El periodismo en las transiciones políticas. De la Revolución Portuguesa y la Transición Española a la Primavera Árabe FITXA: JAUME GUILLAMET I FRANCESC SALGADO (ED.) Madrid: Biblioteca Nueva, 2014

RESSENYA: Aquest llibre recull algunes de les comunicacions presentades al congrés Transició democràtica i comunicació internacional, celebrat a Barcelona el maig del 2012. Amb aportacions d’acadèmics espanyols, però també d’altres països europeus i de corresponsals, l’obra ofereix una reflexió sobre el paper clau del periodisme en els processos de transició política i sobre com, al llarg dels darrers quaranta anys, les xarxes socials han anat desplaçant el protagonisme de la premsa.

C 120

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

L A V E U D E C ATA L UN YA ( 1899- 1937)

s el diari català més important del segle XX, portació cultural com per la transcendència polítics i socials que reflecteix. Aquesta ia des d’una perspectiva més periodística gica o política. La Veu és el gran diari vegades, l’únic a Barcelona, com succeí Renaixensa, el 1905, fins a l’aparició de

ATALUNYA

Josep M. Figueres (Vilanova i la Geltrú, 1950). Historiador, és profesor titular d’història del periodisme a la Universidad Autònoma de Barcelona, on exerceix la docència des del 1991. S’ha especialitzat en l’estudi del periodisme català i del catalanisme polític. Ha publicat Valentí Almirall, forjador del catalanisme polític (1985 i 2006), El primer congrés catalanista i V. Almirall (1985 i 2004), Guia bibliogràfica d’història de Catalunya (1993), 12 periodistes dels anys trenta (1994), Premsa i nacionalisme (2002), Història de Catalunya contemporània (2003), Guia bibliogràfica d’Història de les Illes Balears i de les Pitiuses (1997), El primer diari en llengua catalana. Diari Català (1879-1881), (1999), Madrid en guerra (2004 i 2006), Entrevista a la guerra. De Lluís Companys a Pau Casals (2007), Veus de l’exili. 20 testimonis de la diàspora catalana (2007), Periodisme en la Guerra Civil (2010), Pau Casals. Escrits i discursos (2010), Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila (2011), El periodismo catalán. Prensa e identidad. Un siglo de historia (1879-1984) (2012). Té en curs d’edició l’Obra completa de V. Almirall (20092013). Ha tingut cura de les edicions facsímils de La Pàtria Catalana i de Cuca Fera. Ha recuperat sumaris de consells de guerra com els de Prat de la Riba (1996), Lluís Companys (1997) i M. Carrasco i Formiguera (1999). Director de Gazeta. Revista d’Història de la premsa i de la col·lecció «Memòria del segle XX». Amb Editorial Base ha publicat Grans moments de la història de Catalunya (2006).

(1899-1937)

J osep M . Fi gueres

ó amb el diari d’una vintena dels seus tors, i aporta una documentació excepcional escriptura fundacional, fins ara inèdita, als dístic, polític i econòmic d’una publicació ba, i a la seva mort per Cambó, va ser molt ervadorisme catòlic. Amb precisió i voluntat l’aportació cultural, de gran relleu per la ue hi participaren —amb noms com Eugeni r i J. M. de Sagarra—, i en la dimensió de econeixement de la identitat catalana. de Catalunya s’inicia en arrencar el segle, de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 a finestra cosmopolita i refinada de diari ica definida, sempre desenvolupada amb sta i coherent amb el seu ideari.

‘La Veu de Catalunya’ (1899-1937)

Josep M. Figueres

113

ISBN: 978-84-15711-72-8

9 788415 71172 8

FITXA: JOSEP M. FIGUERES Barcelona: Base, 2014

RESSENYA: Figueres estudia a fons el diari en català més longeu, La Veu de Catalunya, i el seu paper en la Catalunya d’inicis del segle

xx ,

tant de normalització de la llengua i recuperació de

la cultura com de difusió del catalanisme polític. Amb una documentació exhaustiva, l’autor explica el funcionament diari de la publicació, les relacions que hi mantenien molts dels seus col·laboradors i les seves aportacions en moments clau, com el de la instauració de la Mancomunitat de Catalunya. També s’ofereixen reproduccions de documents de treball interns i imatges d’algunes de les seccions del periòdic.

CUBA I EL CATALANISME:

I EL CATALANISME: E L’AUTONOMIA I LA ENDÈNCIA

ENTRE L’AUTONOMIA I LA INDEPENDÈNCIA

Cuba i el catalanisme: entre l’autonomia i la independència

Lluís Costa

e entre les propostes ntistes cubanes i la intransigent spanyolista va servir de model eriors rèpliques del nacionalisme ls nacionalismes perifèrics ans. En les primeres dècades X, el catalanisme —organitzat molt efectiva per terres s— trobà acollida a Cuba i el món eriodístic de l’illa se’n féu ressò.

FITXA: LLUÍS COSTA Barcelona: Rafael Dalmau, 2013

(www.lluiscosta.net), professor a Universitat de Girona, ista en història de la comunicació di dels lligams històrics entre alunya. Autor d’una quinzena de uns d’ells de temàtica americana, at en diversos esdeveniments acadèmics celebrats a Cuba i ha cència a la Universidad de Río San Juan de Puerto Rico. Dirigeix Recerca «Comunicació Social i al» de la Universitat de Girona. 357

DE LA HISTÒRIA

RESSENYA: En aquest llibre Costa constata com la resposta intransigent per part d’Espanya al procés cubà d’independència es va aplicar més endavant a altres nacionalismes, com el català. Al seu torn, el catalanisme, influït pel procés cubà, va desenvolupar a l’illa un discurs nacionalista més combatiu que el que hi havia a Catalunya, com es pot observar amb l’anàlisi que fa l’autor de la premsa catalana que s’hi va editar durant les dues primeres dècades del segle

xx .

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

121

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

El documental interactivo. Evolución, caracterización y perspectivas de desarrollo FITXA: ARNAU GIFREU Barcelona: UOC, 2013

RESSENYA: L’autor s’introdueix en l’estudi del documental interactiu, un format encara poc analitzat que es basa en la combinació de llenguatges i d’experiències interactives. A partir de diversos estudis de cas, el llibre proposa un marc conceptual per a l’estudi d’aquest format, tot proposant-ne una definició i detallant-ne les característiques. Alhora, es fa un repàs dels seus precedents i del seu procés de consolidació. Finalment, també hi ha un capítol conclusiu en què Gifreu n’avalua les perspectives de desenvolupament.

New documentary ecologies. Emerging platforms, practices and discourses FITXA: KATE NASH, CRAIG HIGHT I CATHERINE SUMMERHAYES (ED.) Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2014

RESSENYA: Les contribucions dels autors d’aquest llibre avaluen com el documental, un gènere que sempre s’ha prestat a l’experimentació i que canvia amb l’entorn mediàtic, construeix nous significats gràcies a la tecnologia i les plataformes digitals. Això obliga a reformular els pressupòsits teòrics del documental i a tenir en compte aspectes com la interactivitat, la producció col·laborativa o el contingut generat per l’usuari. Alguns dels capítols del llibre consisteixen en entrevistes a professionals del documental.

C 122

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Marca y comunicación empresarial FITXA: PABLO MEDINA-AGUERREBERE Barcelona: UOC, 2014

RESSENYA: Aquest llibre, amb una orientació eminentment pràctica, desgrana les estratègies de construcció de la marca basades en la comunicació institucional del seu valor informatiu. L’autor afirma que, en el context actual de gran competència, la millor estratègia consisteix a oferir un valor afegit al consumidor tot proveint informació no directament relacionada amb el producte que es comercialitza. Per a analitzar-ho, s’aborden qüestions com el rol de la marca o l’imaginari de la marca, i s’analitza el rol de l’empleat, el directiu i el consumidor en el procés de creació d’una marca amb valor informatiu.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

123

normes de presentació dels articles

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

normes de presentació dels articles

PRESENTACIÓ D’Originals Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social. Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor. Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dóna permís a recerca i d ’ anàlisi

comunicació . revista de

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

Característiques formals dels articles  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

Característiques de les notes, les citacions i la bibliografia Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10. Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina. La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials). [2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc. [3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

127

normes de presentació dels articles [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120. I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25. [5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010]. [6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55. [8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal. Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té). [9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v. Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

normes de presentació dels articles [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera. Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les. [13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

129

publicacions de la societat catalana de cOMUNICACIÓ

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990). Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC). Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

Treballs de Comunicació Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991). Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992). Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992). Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994). Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995). Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil. Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas. Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica. Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta. Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa. Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

133

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta. VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet. (Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012) Volum 30 (1): La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013) Volum 30 (2): Ètica i comunicació. (Novembre 2013) Volum 31 (1): Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014) Volum 31 (2): (Novembre 2014)

Comunicar en l’era digital Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999) Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

Periodística Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri. Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989). Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990).

C 134

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991). Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992). Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992). Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993). Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994). Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995). Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000). Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001). Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008). Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011). Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

Cinematògraf Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs. Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992). Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995). Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues. Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994). Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 31 (2) (NOVEMBRE 2014)

135

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

31 (2)

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 31 (2) (NOVEMBRE 2014) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans