Joan Ignasi Gómez {pàgina

{Joan Ignasi Gómez (Vilanova i la Geltrú, 1991). Periodista }

No s’acaba l’estiu fins que s’acaba La Mercè. És impossible passar pàgina de l’època més vital i lleugera de tot l’any fins que no esclaten els últims petards del Piromusical i, bressolada per Santa Tecla i la Misericòrdia, La Mercè posa punt final com a gran colofó a l’estiu. A més, és un bon recordatori de l’alegria que passa, abans de tornar a la nova vida que ens empeny del treball a casa i de casa al treball, val la pena cirerejar el pastís. Paga la pena per moltes raons. La primera és per recordar els valors actuals de la Mare de Déu de la Mercè, que lliura de plagues i de la fundació de la seva ordre, que no és gaire diferent dels vaixells que ara rescaten enmig del Mediterrani. Seria una llàstima deixar caure en l’oblit les històries de l’advocació, que són tan certes pel simple fet d’explicar-les i que es transformen en necessàries. A mi, que em van fer néixer a la plana del Garraf i que això de la festa ens ho implementen amb la primera natjada del metge, sempre m’ha semblat que La Mercè era allò meu però molt més gros. A la plaça de Sant Jaume, la Rambla i la Catedral pel mig! I disculpeu-me que us ensenyi el meu primer record, de petit, dalt de l’escenari amb els Falcons i les cames que tremolaven més del normal per ser una plaça important i plena. Anys abans m’havia quedat embadalit veient per la tele com els Bordegassos descarregaven el seu primer 3 de 9 amb folre. En aquest sentit, sempre vaig poder reconèixer la vostra plaça una mica meva, també, i indret feliç i important. D’entre totes aquelles incursions vilanovines a la vostra festa, hi apareixen, pel camí, els Gegants del Pi. Hi ha una cançó que els ha catapultat a la fama i no tothom que la sap els hi posa testa. Però, al cap dels anys, també he pogut -gràcies a una feina meravellosa per a mi- conèixer els Gegants del Pi i tots aquells que els hi donen vida. Això m’ha permès entaular una amistat més enllà de la professional i que, cada cop que els Gegants del Pi surten al carrer, hi vegi alguna cosa més que uns gegants històrics i patrimonials del país.

Els Gegants del Pi són, en certa manera, els gegants de Catalunya. I sí, obrim el pòrtic. Tot s’ha tornat una ombra del que era. Entre mascaretes i aforaments, els Gegants del Pi resisteixen. Han estat un exemple en la reactivació de la cultura popular de la qual en necessitem més. Més, perquè necessitem cirejar el pastís amb La Mercè i necessitem els Gegants del Pi perquè el pastís és altíssim. amb els mils detalls de tot aquest compendi. Amb la simitarra i amb les joies dels Gegants, amb la rosassa i amb el carrer Petritxol i Sant Josep Oriol ple de garlandes. Amb les campanes, Guimerà vigilant, els saltirons de la Mulassa i el Lleó i tantes, tantes coses que puc veure si tanco els ulls.

Aquestes dues parelles, expressades en més de quatre figures, són patrimoni. El patrimoni és tot allò que hem heretat i volem deixar en herència. A mi m’agradaria deixar uns gegants, un barri i una basílica. No m’agradaria que les futures generacions no s’embadalissin Gaudiu de La Mercè i gràcies per deixarme obrir-vos les portes. Trobem tots plegats un raconet de felicitat i de descans, vibrant i emotiu, dels temps tan dolents que ens han tocat. No hi ha medicament més efectiu que veure els Gegants del Pi: Mustafà, Elisenda, Oriol i Laia i totes les persones que els hi donen vida.◄