L,EXALTACIÓ DE LA FEMINITAT: RENOVAR-SE O

MORIR?

Edgar Talens Lozano Graduat en Història per la Universitat de Valéncia

Les societats evolucionen, com també ho fem nosaltres. La nostra contemporaneïtat ens obliga necessàriament a tractar de comprendre el món que ens envolta i els canvis que, afortunadament, recull en el seu esdevindre. Actualment, ens movem en una societat líquida i en una evolució constant que ha aconseguit dur al debat, per a disgust d’algú , la tradició. Però anem a pams. Què és una tradició? Si atenem la definició del Diccionari Normatiu Valencià, la primera accepció és bastant clara: ‘Costum, ús o norma que es manté de generació en generació’. Sovint, donem per fet que les tradicions, pel simple fet de ser-ho, són immutables, com si es tractara d’un ens consagrat; el ben cert és que quan estes no s’adapten a la realitat social del moment, s’acaben dipositant als museus on, tancades a les urnes de la seua realitat anacrònica, moren. Ja ho diu el refranyer, que apel·lant Miguel de Unamuno, es qüestiona: renovar-se o morir? O filant més prim i en paraules del mateix autor: «el progrés consistix a renovar-se».

Les Falles, tal com les coneixem, descansen, almenys, sobre dos-cents anys d’història. Això no obstant, és el segle XX quan es configuren les bases de la festa, la qual passà de ser una celebració secular i civil a adoptar uns tints religiosos que l’acompanyaren al compàs d’un context social com ho seria el franquisme.

Si les Falles foren durant els anys de la República un altaveu social, durant la dictadura esdevindrien un element de publicitat del règim. Tot plegat, la festa ha hagut de canviar en innumerables ocasions el seu format d’acord amb el rerefons històric que l’ha acompanyat, i això és una realitat incòmoda. Dins dels elements que han amalgamat esta celebració, la figura de la dona és un clar referent que ha participat en les festes falleres, almenys des de la dècada dels anys trenta. Si bé l’exaltació de la feminitat ha sigut una constant històrica, esta s’ha d’interpretar mitjançant els cànons que han perseguit la dona pràcticament des de l’Edat Mitjana, amb un discurs trobadoresc, feudal i, més tardanament, romantitzat. Això no obstant, i més enllà de prospeccions al passat, la figura femenina s’ha subjugat als ideals d’una bellesa innòcua que establia uns llindars perillosos de creuar, almenys, per a tota dona que es volguera «respectar». Haurem d’esperar al segle XV per trobar a la nostra literatura un exponent que trenque els esquemes de la concepció de la dona. El primer a fer-ho seria Ausiàs March, que concebia la figura femenina com el «llir entre cards» i li conferia qualitats que la convertien en una criatura «plena de seny», tot i la concepció mística en què ho feu. Amb estos recursos literaris, l’excels March atribuïa a la dona el sentit del seny, o més modernament del trellat, això és, uns dots intel·lectuals que fins aquell moment eren una rara avis en una tradició literària marcadament misògina. L’escola jocfloralista del segle XIX, en el seu afany per recuperar la llengua i cultura pròpies d’un passat gloriós, rescataria aquell esperit afalagador, de tradició occitana i d’estil feudal, fent ús d’arcaismes i adaptant aquell llenguatge.

És en este context, a cavall entre el huit-cents i la dècada dels anys trenta del segle XX, quan es configura una tradició d’exaltació de la figura femenina que, amb molts canvis, aplegarà fins als nostres dies. Rius de tinta han exaltat la dona valenciana des d’un ideal de feminitat, que responia a la realitat social del moment. La moderna figura de la fallera major reclouria no sols l’ideal de la valencianitat romàntica a través d’uns cànons estandarditzats de la indumentària, sinó que convertiria la dona en la dipositària d’unes virtuts molt ben definides, a qui assignaria un paper molt clar.

La consolidació del romanticisme, els regionalismes i la recerca d’una identitat pròpia, van conduir a la consolidació de la valencianitat durant les acaballes del segle XIX i els primers anys del segle XX, una al·legoria folklorista que prendria forma especialment als anys vint, i que va estar promoguda en la seua gènesi per l’alta burgesia valenciana del moment, una construcció icònica que arrelava als anys de la Renaixença valenciana i que esperonà els primers concursos de bellesa. En este sentit, cal assenyalar l’impacte de l’Exposició Regional Valenciana de 1909, una fita de gran importància on confluïren notables membres de l’aristocràcia i de l’alta burgesia, així com personalitats de la cultura literària, com ara el poeta Teodor Llorente. Va ser en el context d’este esdeveniment que es va gestar el primer certamen de bellesa, guanyat per la senyoreta Rosa de la Figuera i de la Cerda, de la qual, per cert, es conserva el vestit de valenciana que va abillar durant l’esdeveniment. En el mateix context és interessant ressaltar la figura de Pepita Samper Bono, guanyadora del concurs de «Bellesa Espanya» convocat pel diari ABC l’any 1929. La transcendència d’este fet suposa l’establiment de les bases del que posteriorment serà la figura de la fallera major. Estos dos últims exponents són l’inici de la tradició fallermajorista, una figura revestida de simbolisme i bastant estàtica durant pràcticament tot el segle XX. Amb estos antecedents a la nostra mà, resulta més fàcil entendre la transcendència de la fallera major en la festa de les Falles. Correspon al teixit faller i als seus components determinar el futur d’una figura immutable fins als nostres dies, però que demanda canvis a curt termini per a la seua supervivència. I no, no necessàriament implica la seua supressió, sinó que demana actualitzar-la als valors actuals i reconciliar-la amb la nostra realitat palpable, la d’una societat del segle XXI que poc o res es podria reflectir, a tall d’exemple, en l’espill dels anys seixanta o setanta. Afortunadament, en els últims vint anys, les dones han anat ocupant espais en l’òrbita fallera, espais que transcendixen l’àmbit estètic i representatiu, per a instal·lar-se en l’àmbit funcional, vàlid i competent, en un món d’absurds reglaments i normes no escrites que, paradoxalment, havien sigut escrites per hòmens. Ja no és estrany vore tresoreres, o fins i tot presidentes, un fet que si bé ara sembla d’allò més natural, no ho va ser tant durant molt de temps, un fenomen que reforça les Falles en la seua capacitat d’auto reconstruir-se i revitalitzar-se.

El paper de les falleres majors ha començat a transcendir aquells models anquilosats que sempre ens han semblat inalterables, i se’ls han intentat atribuir un caràcter més funcional i menys estètic. Algunes comissions han començat a prescindir del vers inicial dels seus llibrets que, entre rimes i estrofes, lloaven la màxima representant de les Falles, i han introduït els seus respectius saludes al més pur estil presidencial, un paper que estava exclusivament reservat als hòmens. Altres localitats valencianes han obert la porta a la representació masculina de la festa, i que els més tradicionalistes es neguen a plantejar. El ben cert és que el nom no fa la cosa i, potser, hauríem de buscar una nomenclatura més adient i més exacta amb la qual els hòmens puguen ser dipositaris de la representació de la festa i, alhora, sentir-se còmodes amb el conjunt del teixit festiu, sense buscar paral·lelismes absurds amb la tradicional figura de fallera major, sense complexos i sense befa. Siga com siga, seran les Falles i la seua històrica capacitat camaleònica les qui determinaran estes qüestions. Alguns en diuen progrés. Mutar les tradicions no les buida del seu contingut i essència, ni tampoc implica necessàriament plantejar la seua desaparició, sinó que significa poder-les adaptar al context que mereixen, com ho fa la literatura, la moda, l’art o el cinema, o, per què no, com ho va fer Ausiàs March en el context literari de la seua època, sense erradicar, renovant. Les societats canvien i nosaltres amb elles, i no per convicció, que també, sinó per necessitat i supervivència, però sobretot per coherència.

De coentor, diuen que els valencians n’anem ben servits. El gran Joan Monleón ja parlà de la mítica «coentor valenciana», i és que els valencians tenim una concepció de la vida i de l’estètica un tant barroca, exuberant i molt arrelada, com nosaltres, i que ens ha acompanyat en el nostre caràcter; però, paradoxalment, tenim la capacitat d’adaptar-nos als nous escenaris amb relativa facilitat, forma part del nostre tarannà i de la nostra forma de concebre: arròs i tartana, casaca a la moda i rode la bola a valenciana. El dia que deixe de rodar, ja en parlarem.