3 minute read

U

na de les majors contradiccions del món contemporani és la que es dona entre el vertiginós ritme de canvi que opera en la tecnologia, l’economia, la ciència, l’oci i les relacions socials, i el molt lent ritme amb què es transformen les psiques de les persones. El primer tipus de canvi, essencialment extern, és fill de la modernitat i la seua obsessió pel «progrés», mentre que el segon, de caràcter fonamentalment intern, no sembla diferir massa del que es donava en altres etapes de la història de la humanitat.

Efectivament, els temps moderns, que els futuristes de principis del segle xx identificaven amb la velocitat, comporten necessàriament no sols el canvi constant sinó cada vegada més accelerat, on l’obsolescència dels productes no deixa de disminuir, on les innovacions de tot signe estan a l’ordre del dia, i on, sota l’imperatiu neoliberal de la competència a ultrança, els individus es veuen impel·lits a reinventar-se contínuament, a reciclar-se sense treva, a presentar-se en societat com a «marques» per a obtindre reconeixement i «quota de mercat». Els programes televisius de tipus competitiu no són més que expressions simbòliques en què només «triomfa» qui passa per damunt dels altres, i que cal estar «a l’última» per a tindre «oportunitats» en la següent eliminatòria. Des de múltiples instàncies - els governs, les universitats i escoles, l’empresa, els mitjans de comunicació - s’insisteix en la virtut de la «flexibilitat», en l’habilitat per a saber «adaptar-se», en la necessitat d’estar sempre amb el radar posat per a captar les novetats i respondre «creativament» davant els reptes de la «societat».

Advertisement

De resultes d’això el canvi s’imposa a gran escala, quasi com una obligació ineludible: un ha de canviar per a sobreviure en la jungla dels canvis. I, no obstant això, esta filosofia oculta la lògica lampedusiana que cal canviar perquè res canvie. Perquè amb esta manera de vida canvien només els elements externs, els aspectes superficials, visibles, mesurables i mediàtics, mentre el poder que ens espolia roman. Per contra, els canvis essencials, els que de veritat afecten l’ànima de la persona i espanten el poder, continuen descurant-se, quan no menyspreant-se, en el gran carnestoltes de les mutacions aparents.

Perquè en les nostres psiques individuals, llevat que un faça una cosa realment seriosa i sagrada amb si mateix, seguim presoners dels mateixos complexos i arquetips que fa milers d’anys, perquè al cap i a la fi aquells són eterns, com bé ens ha ensenyat la psicologia profunda. De manera que els individus moderns continuen debatent-se en l’embull de passions i paranys arquetípics que tan magistralment van expressar els mites grecs. Exteriorment la civilització apareix com molt «desenvolupada» i el canvi és la llei, però a l’interior de les nostres psiques, desconegudes a més per a la majoria de nosaltres, el canvi és lentís- sim i a vegades es diria que quasi inexistent. No hi ha més que parar atenció un dia qualsevol als mitjans, o a les converses amb els nostres amics, familiars o veïns, per a veure com continuen campant a pler l’enveja, la gelosia, l’odi, l’ira, el rancor, la crueltat o els amors tòxics, així com tota sort d’autoenganys, il·lusions i autoagressions. Una xarxa de forces, sempre amenaçant en l’ombra, que atrapen els subjectes en un laberint mental de dubtosa eixida, una roda de molí a la qual segueixen encadenades, anys i anys, persones que aparentment s’adapten, competeixen o intenten donar la imatge de ciutadans «flexibles». Però internament estan rígides, lligades de peus i mans, i el que és pitjor, sumides en la inconsciència i en la ignorància de si mateixes.

Afirmar, doncs, que «canvie ergo existisc», implica canviar de veritat, suposa afrontar el canvi real, baixar fins al fons de la nostra psique, equival a atrevirse a traspassar el llindar del que entenem com a habitual, quotidià i «normal», significa posar-nos la capa de l’heroi per a enfrontar-nos als nostres dracs, adonar-se que, parafrasejant els vells alquimistes, «tal com és endins és fora». Suposa, en suma, deixar-se inundar pel dolor que aflora en descobrir que en realitat no canviàvem en l’essencial, que en realitat continuàvem girant, lligats a la roda de molí del purament extern, mentre una sorda tristesa, mentre una indefinible sensació de soledat, inquietud i desassossec, ens menja per dins, perquè resulta que és dins, i ben endins, on cal fer l’esforç per a canviar. I només així, amb sofriment, descobrim finalment que en canviar de veritat existim, que la nostra vida no és una sèrie d’episodis d’un reality show vulgar i sense encant, que el capitalisme administra amb metòdica fredor, sinó una successió de morts simbòliques que cal viure i saber aprofitar, i que estes morts són les que, paradoxalment, ens proporcionen un profund sentit de l’existència, i fins a un sentit per a la nostra existència. Canviem, ergo existim. Canviem, ergo morim. Morim, ergo vivim. Vivim, ergo comprenem.

This article is from: